Butlletí Oﬁcial del Bisbat de Vic Gener|febrer

Butlletí Oficialdel Bisbat de VicGener|febrer

Sumari2.983

ACTIVITATS PASTORALS DEL SENYOR BISBE26 Gener del 2013

ALTRES TEXTOS DEL SENYOR BISBE27 Salutació a l’arxiprestat de Manresa

amb motiu de la segona visita pas-toral

29 Comunicat del senyor bisbe amb motiu de la renúncia del papa Benet XVI al ministeri de Bisbe de Roma, successor de Sant Pere

30 Carta als preveres i diaques de la diòcesi amb motiu de la Missa Crismal

SECRETARIA GENERAL-CANCELLERIA31 Nota sobre els testaments davant de

rector 32 Nomenaments33 Cessaments33 Necrologi

ARXIPRESTOS 33 Resum de l’acta de la desena reu-

nió general d’arxiprestos – període 2009-2014 (18-2-2013)

Església diocesana

SENYOR BISBE6 Onomàstica del Senyor Bisbe

HOMILIES6 El Sant Misteri de Cervera10 Inauguració de les obres de res-

tauració de l’atri de la col·legiata basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa

12 Missa d’inici de la segona visita pas-toral a l’arxiprestat de Manresa

15 Dimecres de Cendra, 2013. Any de la Fe

GLOSSA SETMANAL 17 Vingueren d’Orient uns mags (Mt

2,1) 18 Crec en un Déu, Pare totpoderós19 La unitat dels cristians20 Déu, creador del cel i de la terra21 Déu, creador i provident22 Mans Unides: justícia i igualtat23 Quaresma: temps per a redescobrir

el camí de la fe24 Necessitat d’acostar-nos al pou, com

la samaritana

CONSELL PRESBITERAL 37 Resum de l’acta de la reunió del

Consell Presbiteral, XII etapa / reunió núm. 9 (30 d’octubre del 2012)

DELEGACIÓ EPISCOPAL PER A LES CAUSES DELS SANTS 41 Causes en curs

DELEGACIÓ EPISCOPAL DE CATEQUESI 41 Trobada d’infants de totes les parrò-

quies (de 7 a 10 anys)43 Jornada Diocesana de Catequesi

Santa Seu

SANT PARE48 Missatge del Sant Pare Benet XVI en

ocasió de la XXI Jornada Mundial del malalt

50 Missatge del Sant Pare Benet XVI per a la Quaresma 2013

54 Declaració del papa Benet XVI sobre la seva renúncia al ministeri de bisbe de Roma (10-2-2013)

55 «No abandono la creu, romanc d’una altra manera davant el Senyor

Crucificat» (audiència general, 27-2-2013)

59 Ja prometo la meva reverència i obe-diència al pròxim Papa

SECRETARIA D’ESTAT 60 Carta agraint el missatge de felicita-

ció del senyor bisbe al Sant Pare amb motiu de Nadal

61 Carta agraint l’Òbol de Sant Pere i la contribució segons la norma del cànon 1271 del Codi de Dret Canònic

CONGREGACIÓ DEL CULTE DIVÍ I LA DISCIPLINA DELS SAGRAMENTS 62 Comunicació del Cardenal Prefecte

de la Congregació del Culte Diví i de la Disciplina dels Sagraments al Senyor Bisbe de Vic

63 Decret amb el qual es concedeix d’in-cloure els beats Joan XXIII i Joan Pau II en el calendari litúrgic propi de la diòcesi

TEXTOS PER A LA CELEBRACIÓ63 Beat Joan XXIII, papa (memòria lliure,

comú de pastors)

65 Beat Joan Pau II, papa (memòria lliu-re, comú de pastors)

67 Beat Josep Tous i Soler, prevere

Conferència Episcopal Espanyola

72 La Conferència Episcopal Espanyola lliura a Càritas dos milions d’euros

73 9,1 milions de declarants assignaren a favor de l’església

Església diocesana

Església diocesanaButlletí Oficial del Bisbat de Vic

6Butlletí núm 2.983

Senyor bisbe

ONOMÀSTICA DEL SENYOR BISBE

Des de les pàgines del Butlletí Oficial del Bisbat felicitem ben cordialment el senyor bisbe, amb motiu de la festa del seu patró sant Romà. Ens unim a tots aquells dioce-sans que en aquest dia i en la seva pregària han tingut present el prelat. Demanem al Senyor que el Cap i Pastor de la diòcesi guiï amb fermesa, coratge i encert els fidels diocesans cap una vivència personal i comunitària més plena de la fe, per tal de ser-ne millors testimonis, amb la paraula i amb l’exemple.

Senyor bisbe, per molts anys!

HOMILIES

> EL SANT MISTERI DE CERVERA Homilia pronunciada a l’església parroquial de Cervera el dia 6 de febrer del 2013.

La ciutat de Cervera es manté fidel a la seva tradició d’agraïment pel Misteri succeït aquell 6 de febrer de 1540. I tots vosaltres, estimats germans, encapçalats pel vostre Sr. Rector, el Sr. Arxiprest, els sacerdots i els diaques; el Sr. Paer en cap i paers de la Paeria de la ciutat de Cervera, voleu un any més recordar el Misteri d’aquell 1540, però també voleu reviure el fet de gràcia i de vida que la creu de Crist porta contínuament a la humanitat i, en concret, a totes i cada una de les persones d’aquesta ciutat.

El fet ocorregut aquell memorable dia té aital força que ha arribat fins a nosaltres per a fer-ne commemoració. La relíquia de la santa Creu de Crist en voler ser com-partida amb el poble veí de Terròs, amb la força de la pregària i de la fe, va manifestar l’actualitat de la redempció de Crist amb la gota de sang, i la seva força reveladora. Aquella gota de sang es va dividir en tres, significant la Santíssima Trinitat, el misteri central i fontal de la nostra fe cristiana, la unitat i unicitat de Déu, en la Trinitat de persones: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

També aquell dia, segons ens consta en la crònica, en el mateix moment en què ocorregué aquest Misteri de la gota de



sang que brolla de la relíquia de la santa Creu, i la seva partició en tres, es va sentir, tot i ser un dia serè, un tro tan fort que els cerverins, esgarrifats, van sortir al carrer tot cridant: «Misteri!» I aquest fet em fa recordar el que ens diu l’evangelista sant Joan quan Jesús, dies abans de la seva pas-sió, estant en el temple, expressà als jueus que l’escoltaven el sentit de la seva passió amb aquestes paraules precioses: Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat. Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit (Jn 12,23-24). En aquell moment la veu del Pare es va sentir manifestant Jesús com el Fill de la seva complaença, i molts van pensar que era un tro el que es va sentir. Jesús els va dir: I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi (Jn 12,32).

Germans estimats, aquest és el misteri de la creu de nostre Senyor Jesucrist: misteri de glòria, misteri de salvació. Perquè Crist ha mort en la creu i ha ressuscitat, tota la humanitat ha estat redimida, alliberada, del poder del pecat i de la mort. I aquest santíssim misteri és l’esdeveniment de tots els temps i de tots els segles. Cada persona, cada generació es pot trobar, s’ha de trobar, amb el misteri de la mort redemptora de Crist i la seva resurrecció per a poder trobar el sentit ple de la vida, per a poder trobar la llum de la veritat i de l’amor que donen sentit al seu caminar per aquest món. Llegim en el segon concili Vaticà: «L’Església

creu que Crist, mort i ressuscitat, proporci-ona a l’home llum i força per mitjà del seu Esperit, a fi que ell pugui respondre a la seva vocació sobirana; i que sota el cel no hi ha cap altre nom donat als homes en el qual hagin de salvar-se. De semblant manera, creu que la clau, el centre i el fi de tota la història humana es troba en el seu Senyor i Mestre» (GS, 10).

Cerverins i cerverines, heu rebut una gran regal de Déu amb el santíssim Misteri que acompanya la història de la vostra ciutat i dels seus habitants, generació rere generació, des de fa quatre-cents setanta-tres anys. Durant aquests anys les realitats econòmiques, polítiques i socials s’han anat succeint unes darrere les altres, i el sant Misteri ha anat aportant la llum de la veri-tat i la força de l’amor, portant esperança en el que realment perdura sempre i mai no mor: l’Amor de Déu, manifestat en Crist Jesús, mort per nosaltres, com ens diu sant Pau: N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre (Rm 8,38-39). Jesucrist és, certament, l’esperan-ça que mai no mor.

I tots nosaltres, homes i dones del segle XXI, ¿som capaços d’escoltar, de sentir en el més pregon del nostre cor aquesta esperança que brolla del santíssim Misteri de Cervera?



Nosaltres, com els cerverins d’aquell 6 de febrer del 1540, ¿som capaços de dir: «Misteri!», amb tota la força que aquesta paraula significa? ¿Som nosaltres capaços de reviure avui el misteri de glòria de Déu i de salvació dels homes que la creu de Crist manifesta?

La vostra presència fidel i pietosa en aquest temple parroquial expressa un cor ple d’ad-miració per les obres de Déu. La vostra fe cristiana es fa transparència en la mirada amorosa envers la relíquia de la vera creu, tot recordant el santíssim Misteri de la gota de sang que en brollà. No hi ha cap altra manera de mirar la vera creu que la que brolla de la fe i de l’amor! Però també la vostra mirada avui és la de la pregària que brolla de la fe i de l’amor. En molts dels vostres cors hi ha la santa preocupació perquè molts dels qui vosaltres estimeu no viuen del tot i com cal la fe cristiana, amb tot el que ella demana de confessió de Crist amb la paraula i la vida. En molts dels vostres cors hi ha la pregària que brolla de la preocupació per les contingències de la vida en moltes persones, en les famílies, en la mateixa societat. Hi ha en el vostre cor la pregària pels malalts i per tots els qui sofreixen per les divisions, per les man-ques d’amor, per les conseqüències de la crisi moral i econòmica que tots sofrim. I tot això —la fe, l’amor, la pregària per les necessitats pròpies, familiars, socials— ho portem al peu de la creu de Crist, esperant la salvació, la resposta de la gràcia de Déu. I

fem bé, perquè la vida, el consol, la gràcia, la salvació, la salut brollen de la creu redemp-tora de Crist.

Un autor cristià, pastor evangèlic, empre-sonat pels nazis, expressà aquesta realitat, amb una mirada profunda de fe, que ens pot ajudar a anar més enllà i a mirar amb més profunditat el sant Misteri de Crist clavat en creu:

«Els homes van a Déu en llur necessitat, demanen socors, imploren felicitat i pa, salvació de la malaltia, de la culpa i de la mort.Tots fan això, tots, cristians i pagans.Els homes van a Déu en el destret d’ell, el troben pobre, menyspreat, mancat de sostre i de pa, el veuen devorat pel pecat, la feblesa i la mort. Els cristians romanen amb Déu en la seva Passió.Déu s’atansa a tots els homes en llur misèria, sadolla el cos i l’ànima amb el seu pa, mor a la creu per cristians i pagans i perdona els uns i els altres.»(Dietrich Bonhoeffer, Cristians i pagans)

Germans estimats, siguem també tots nosaltres avui els qui ens apropem a la creu de Crist, romanent amb el Fill de Déu en la seva passió. No hi ha cap altre camí de vida i de llibertat. No hi ha res de bo que no passi per la creu! Solament el que s’adiu, el



que resta unit a la creu de Crist és veritat i és amor.

Aquest missatge i aquesta vida que bro-llen de la creu de Crist xoquen amb la mentalitat dominant d’ara, com en tants moments de la història. La qüestió sobre la qual es fonamenta la vida de l’home i les relacions entre nosaltres continua essent la qüestió de Déu. Contínuament en els corrents de pensament, com l’engany de la serpent antiga, el diable, apareix el convenciment que l’home, que la persona humana, serà més lliure, més ella mateixa, com més lluny sigui de Déu. D’ací neix el rebuig de Déu mateix, de Crist, el seu Fill, del seu Evangeli, de la seva Església. Però no hi ha cap altre camí per a la humanitat, per a la criatura humana, que romandre al peu de la creu de Crist, per a beure la font de la saviesa de la vida, de l’amor autèntic i inesgotable. La veritat del nostre ésser ens ha estat donada per Déu mateix, que en el seu Fill, el Verb encarnat, ens ha creat. L’amor que pot omplir el nostre cor ve de la font de la vida que és Déu mateix. En la creu de Crist es manifesta plenament Déu que és amor. L’amor no és, com ens volen fer creure i com fàcilment ens acomo-dem, una romàntica sensació de benestar. L’amor és la donació d’un mateix. Estimar vol dir oblidar-se d’un mateix. Estimar vol dir donar la vida per l’altre. Jesús va dir: Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics (Jn 15,13). Vet aquí l’amor més clar. Vet aquí l’amor

en el seu grau màxim. En Crist mort en la creu hi ha l’amor més gran. Tot amor que no s’adigui amb aquest amor de Crist no es pot dir veritable amor.

Però la creu de Crist no solament mani-festa l’amor de Déu, sinó també la seva glòria, la seva veritat. En la creu de Crist es manifesta el Déu amor en la trinitat de persones. El qui mor en la creu és el Fill de Déu que manifesta la passió d’amor de Déu, el Pare, per la humanitat, per les seves criatures. Ho hem escoltat en l’evangeli quan Jesús diu a Nicodem: Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. I en la creu el cor de Jesús fou obert per la llança del soldat i a l’instant, com diu sant Joan, en brollà sang i aigua, signes de l’Esperit Sant que es vessa en el cor dels qui creuen en Jesús.

Conèixer Déu en la seva veritat, tal com Jesús ens l’ha revelat, és salvació per a la humanitat. En Crist se’ns ha obert el cor de Déu. Per la fe en Crist nosaltres entrem en el misteri de Déu, en el coneixement de Déu que és la nostra salvació. El Concili Vaticà II ens ho diu d’aquesta manera: «És ben veritat que el misteri de l’home només s’aclareix de debò en el misteri del Verb Encarnat ... Per Crist i en Crist s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort, enigma



> INAUGURACIÓ DE LES OBRES DE RESTAURACIÓ DE L’ATRI DE LA COL·LEGIATA BASÍLICA DE SANTA MARIA DE LA SEU DE MANRESAHomilia pronunciada a l’atri de la col-legiata basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa el dia 26 de gener del 2013.

Molt Honorable Sr. Artur Mas, President de la Generalitat de CatalunyaIl·lustríssim Sr. Alcalde de la ciutat de Manresa Excel·lentíssim Sr. President de la Diputació de BarcelonaHonorable Sr. Conseller de CulturaSr. Degà i membres del Capítol d’aquesta col·legiata basílica de Santa Maria de la Seu de ManresaSr. Rector de la parròquiaSra. Presidenta de l’Associació dels Amics de la Seu

Senyores i senyors...

Reitero la benvinguda que ha estat donada a tots vostès en aquesta col·legiata basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa, i molt especialment al Sr. President de la Generalitat. La vostra presència expressa l’estima a la ciutat de Manresa i en concret a aquest edifici del qual avui inaugurem les obres de restauració de l’atri.

Certament, com ja s’ha dit de moltes maneres, la Seu de Manresa és l’edifici més important i més vistós de la ciutat. És

que, fora del seu Evangeli, ens aclapara. Crist ressuscità, destruint la mort amb la seva mort, i ens donà la vida, a fi que, fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare!» (GS, 22).

Germans, Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles (He 13,8). Obrim el nostre cor a Jesús mort en creu, manifestat en el Misteri de Cervera, fem nostra la invitació que ens feia sant Pau en la segona lectura: Que tot-hom, al cel, a la terra i sota la terra, doble-gui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare. Adorem la creu redemptora del Crist, Senyor, prosternem-nos davant el Senyor de la glòria. És aquest el camí de l’autèntica i vertadera llibertat, l’únic que ens pot alliberar del nostre jo, per a viure en la llibertat dels fills de Déu. La redempció de Crist en la creu és un alliberament del ser oprimit en el propi jo. Aquest allibera-ment té el preu del sofriment de la creu de Jesucrist.

Que santa Maria, Mare Dolorosa al peu de la creu, ens sigui intercessora, per tal que com ella sapiguem sempre romandre ferms en la fe i en l’esperança, constants en l’amor, al peu de la creu de nostre Senyor Jesucrist, a qui sigui donat tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén.



també el més artístic i el que té més histò-ria i més anomenada. Podem dir, sense por d’equivocar-nos, que la Seu representa la ciutat. Fou al puig Cardener on es va edi-ficar la primera església dedicada a santa Maria, a finals del segle IX, en temps del comte Guifre el Pilós i del bisbe Gotmar, el primer de la restaurada seu d’Osona des-prés de la invasió sarraïna. A la qual seguí una altra església refeta pel bisbe Oliba. L’actual basílica té el seu origen a finals del segle XIII, quan es va decidir de fer un temple més gran per a les necessitats de la població de Manresa que havia crescut. 1328, primera pedra; 1371, consagració de l’altar major; 1486, l’últim tros del temple amb la paret on hi ha la gran rosassa; 1592, el campanar; 1578, la cripta; 1657, la cape-lla del Santíssim; 1915-1934, la façana i el baptisteri... i, podem dir, en els darrers anys les obres de restauració i, en l’any 2012, la restauració de l’atri; i encara ens cal con-tinuar... Certament les obres de la Seu no s’acaben mai... com ha de ser!

La segona paraula que em pertoca de dir és «gràcies» a tots els qui fan possible que la història de la Seu de Manresa continuï viva. Gràcies als qui dia a dia li donen la vida que li és pròpia: la casa de la família dels fills de Déu, on es dóna el culte propi a glòria de Déu per a la vida dels homes. Gràcies als qui fan ressonar la paraula de Vida en aquest edifici multisecular. Gràcies als qui estimen aquest temple i el que representa i en el dia a dia es fan presents i col·laboren per

al seu sosteniment: el Capítol de Canonges, la Parròquia de la Seu, els Amics de la Seu i els fidels i estimadors de la Seu que hi col-laboren amb els seus donatius.

Gràcies molt especialment a les institucions civils i administratives que amb la seves aportacions, conveni rere conveni, s’han sumat a fer possibles les obres de restaura-ció d’aquesta magnifica col·legiata basílica: la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Manresa. En moments com aquests es fa visible la necessitat de sumar entre tots per fer pos-sibles grans obres que manifesten qui som nosaltres, quina és la nostra història, quin és el nostre present i cap on volem caminar en el futur.

Molt Honorable Sr. President de la Generalitat, gràcies per ser present en aquest senzill acte d’inauguració de les obres de restauració de l’atri de la Seu de Manresa. La seva presència expressa clarament la seva estima a aquesta ciutat i a aquest edifici eclesial. La seva tasca encomanada pel poble és la de servir els ciutadans promovent el bé comú. Gràcies per la col·laboració del seu govern en la restauració de la Seu.

La vostra col·laboració expressa el desig de vertebrar el territori, tenint cura de totes i cada una de les realitats que fan visible el teixit, el nostre gran teixit cultural, expres-sió d’una manera pròpia de ser, capaç de



donar una faiçó ben nostra que ens identi-fica com a poble.

Aprofito aquesta ocasió, Sr. President, per agrair a vostè i a la Generalitat de Catalunya que representa, la gran obra del desdobla-ment de l’Eix Transversal. Una institució com la diòcesi de Vic, que serveix parròquies presents en diferents comarques, agraeix tota millora en les comunicacions que fan possibles una millor presència i una millor relació entre les persones que la formen. Acostar pobles i persones és un bé per a tots i ens cal ser agraïts.

Una vegada més, Sr. President, gràcies per la col·laboració i estima de la Generalitat a la Seu de Manresa. Gràcies pel passat d’aques-ta col·laboració, pel present i pel futur.

Acabo demanant la intercessió de santa Maria, titular d’aquesta col·legiata basílica, perquè intercedeixi per tots els manresans, tots els catalans davant el seu Fill, Jesucrist, Senyor del món i de la història. Que Déu us beneeixi, a tots els presents!

> MISSA D’INICI DE LA SEGONA VISITA PASTORAL A L’ARXIPRESTAT DE MANRESAHomilia pronunciada a l’altar de Sant Bernat Calbó de la catedral de Vic el dia 7 de febrer del 2013.

Per segona vegada en aquest curs ens reunim en aquesta capella de la nostra

catedral on hi ha les relíquies del sant bisbe de la nostra diòcesi, sant Bernat Calbó, amb la intenció de demanar al Senyor la seva gràcia en l’inici d’una nova visita pastoral a un arxiprestat de la nostra diòcesi. Dintre de pocs dies iniciaré la visita pastoral a les parròquies i comunitats de l’arxiprestat de Manresa. I aquesta celebració de l’Eucaristia és el primer acte de la nova visita pastoral. Agraeixo ben sincerament la vostra presèn-cia per a pregar tots junts, al Sr. Arxiprest, Srs. Rectors de parròquies de Manresa, Sr. Degà i membres del capítol, i a tots vosal-tres, ben fidels a acompanyar el vostre bisbe que necessita la vostra pregària i la vostra presència, expressió de comunió en la fe, l’esperança i la caritat.

La Paraula de Déu que ens ha estat procla-mada serà llum en l’inici d’aquesta visita pastoral. En el fragment de la carta als cristians hebreus hem escoltat com l’autor reflexiona sobre la situació dels cristians en contrast amb el poble hebreu. Per a ell és un privilegi viure en el temps de la nova alian-ça, comparada amb el de l’antiga, en la qual, en el moment de l’aliança al Sinaí, el mateix Moisès expressava: Estic esglaiat i tremolo d’esgarrifança. L’aliança nova i eterna es fa realitat en la sang purificadora de Jesús, que ens trasllada per la fe en ell a la ciutat del Déu viu, a la Jerusalem celestial. La situació dels cristians és, doncs, privilegia-da; però, al mateix temps, comporta per a nosaltres una més gran responsabilitat. En el verset que segueix el fragment que ens



ha estat proclamat trobem quina és aquesta responsabilitat: Mireu de no refusar el qui ens parla (He 12,25).

Aquesta és la primera advertència que ens fa el Senyor en l’inici de la segona visita pastoral a l’arxiprestat de Manresa: que tots nosaltres siguem autèntics oients del qui ens parla, del qui és la Paraula eterna i definitiva de Déu per a tota la humanitat, el qui ha vessat la seva sang preciosa com a aliança eterna i definitiva de Déu amb els homes, Jesucrist, Senyor nostre. Jesucrist, el Mitjancer entre Déu i els homes, l’únic «digne de fe», ha de ser escoltat per tots nosaltres. La seva autoritat és sobirana i s’exerceix sobre la terra i el cel. Els qui la refusen van de dret a la seva perdició. Llegim en el segon concili Vaticà: «L’Església creu que Crist, mort i ressuscitat, proporciona a l’home llum i força per mitjà del seu Esperit, a fi que ell pugui respondre a la seva vocació sobirana; i que sota el cel no hi ha cap altre nom donat als homes en el qual hagin de salvar-se. De semblant manera, creu que la clau, el centre i el fi de tota la història humana es troba en el seu Senyor i Mestre» (GS, 10).

Tots els membres de l’Església tenim el deure d’escoltar Jesús, dia a dia, en la lectu-ra de la Paraula de Déu, entesa en la fe de l’Església, de manera fonamental expres-sada en el Catecisme de l’Església Catòlica. L’escolta de Jesús té la seva font en la cele-bració de la litúrgia de l’Església, sobretot en l’Eucaristia, que és la font i el cimal de

la vida cristiana, el cor de l’Església. Sense l’Eucaristia dominical, celebrada diumenge rere diumenge, els cristians no podem exis-tir. Necessitem l’escolta del Crist vivent en el misteri de la celebració cristiana. ¿Com podrem, si no, fer com el cims, que romanen sempre lliures per sobre la boira, si nosaltres no ens deixem il·luminar pel qui és la llum del món? La llum no prové de nosaltres; la llum del món resplendeix en el rostre de Crist ressuscitat vivent en el misteri de l’Església enmig del món. I en Crist nosaltres som la llum del món. I si els qui som llum en Crist no ens deixem il·luminar pel qui és la llum, com diu Jesús, que en serà, de gran, la foscor! (Mt 6,23).

L’Església, vivent en el nostre cor, és misteri de comunió i de missió. L’Església, rebent com rep la comunió de vida que brolla de Crist, Paraula eterna del Pare, Amor sense fi, és abocada a la missió, a portar Crist al cor dels homes de totes i cada una de les generacions de la història del món, fins a la fi dels segles. En l’evangeli hem escoltat el moment de la primera missió de Jesús als dotze per a anar a predicar la Bona Nova del Regne de Déu. L’enviament missioner és especialment per als qui som successors dels apòstols. La visita pastoral és un moment privilegiat d’aquesta missió d’anunci de l’evangeli arreu de la diòcesi. Però també en aquest enviament hi som inclosos tots els creients en Crist, sacerdots, diaques, religiosos, laics, que participem de la missió de l’Església apostòlica amb



Cal, germans estimats, que ens posem en camí, que deixem les nostres seguretats i sortim als camins dels nostres carrers i places, de les nostres escoles i hospitals, de les nostres cases i les dels veïns, per donar testimoni de Jesús. Els nostres germans i germanes tenen el dret que se’ls parli de Jesús, que se’ls doni el testimoni de la fe cristiana, perquè ells també puguin desco-brir-hi el sentit de la vida. Llegim novament en el Concili Vaticà II: «És ben veritat que el misteri de l’home només s’aclareix de debò en el misteri del Verb Encarnat ... Per Crist i en Crist s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort, enigma que, fora del seu Evangeli, ens aclapara. Crist ressuscità, destruint la mort amb la seva mort, i ens donà la vida, a fi que, fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare!» (GS, 22).

A sant Bernat Calbó, a qui sempre s’enco-manava en cada visita pastoral el venerable bisbe Josep Torras i Bages, li demanem que intercedeixi per aquesta segona visita pastoral a l’arxiprestat de Manresa, per tal que sigui un moment de gràcia i de comunió. Que el misteri de l’Església es faci ben visible en totes les activitats que han estat programades. Que en el cor de tots els qui formem les parròquies i comunitats d’aquest arxiprestat s’avivi la consciència de deixebles de Crist i de missioners seus per a glòria de Déu i bé dels germans. Que santa Maria, Mare de Déu i Mare de l’Església, oient de la Paraula i estel de l’evangelitza-ció, intercedeixi per nosaltres. Amén.

responsabilitat pròpia. La universalitat de la missió en l’Església, de tots els seus mem-bres, és un dels dons més remarcats en el Concili Vaticà II.

L’Església està sempre en camí; no sols en camí a la plenitud de la Jerusalem celestial, sinó també en camí a proclamar als homes d’avui i d’aquí el regnat de Déu, apropant-los amb el testimoni de la paraula i de la vida aquest regne, que no són paraules, sinó gràcia i amor de Déu.

Les instruccions que Jesús va donar als seus deixebles ens recorden a tots nosal-tres, també enviats en aquest moment de nova evangelització, les característiques del testimoni evangelitzador de sempre en l’Es-glésia. El deixeble missioner de Crist no ha de portar en el cor la pau de la indiferència en el distanciament del món, ni tampoc la pau de la superació del món; sinó la pau que brolla com a gràcia de Déu en el cor del qui posa tota la seva confiança en Déu i en el seu amor. No en les seves obres, la seva intel·ligència, la seva capacitat d’organitzar i planificar, sinó en la pobresa radical del qui sap que tot és do i tot és gràcia. El Regnat de Déu que s’instaura en el cor del qui creu en ell, i allà on el creient viu i estima, no és el regne dels guanys econòmics i socials, de la riquesa i el menyspreu dels altres. El qui solament confia en Déu dóna el testimoni de la pobresa humil de l’amor i allà on és present escampa la caritat eficaç i el servei generós, amarats de pau i de reconciliació.



> DIMECRES DE CENDRA, 2013. ANY DE LA FE Homilia pronunciada a la catedral de Vic el dia 13 de febrer del 2013.

Amb la benedicció i la imposició de la cen-dra sobre el nostre cap iniciarem el temps de Quaresma d’aquest any; un any que, per voluntat del papa Benet XVI, és l’Any de la Fe. Farem bé, doncs, de viure intensament aquest temps de gràcia i de reconciliació que és, de manera especial, la Quaresma. És aquest el desig del Sant Pare, com ho expressa en el missatge per a aquesta Quaresma, que tots visquem aquest temps preciós avivant la fe en Jesucrist, per tal d’entrar en el seu mateix corrent d’amor pel Pare i per cada germà i germana que trobem en la nostra vida.

La Quaresma d’aquest any, però, té unes característiques pròpies que hem de viure en l’amor a l’Església de Jesucrist. Com sabeu, dilluns passat, dia 11 de febrer, festa de la Mare de Lurdes i dia del Malalt, el sant pare Benet XVI va anunciar la seva decisió de renunciar a la seu de Roma, en la data del 28 de febrer a les 20 hores. Aquesta seva decisió lliure l’ha presa de la següent manera, com ell ha expressat: «Després d’haver examinat davant Déu reiterada-ment la meva consciència, he arribat a la certesa que, per l’edat avançada, ja no tinc forces per a exercir de manera adequada el ministeri petrí.»

Aquest anunci i la consegüent renúncia en data pròxima, així com la dinàmica de l’elecció del seu successor a la seu de Pere en el conclave, ens ha de portar a tots nosaltres a refermar la nostra fe en Crist, Pastor i Senyor de l’Església; la nostra fe en l’Esperit Sant que guia l’Església en la seva fidelitat a Crist i a la seva voluntat; i la nostra fe en l’amor del Pare que no abandona mai la seva Església que pele-grina per aquest món fins a arribar a la Jerusalem celestial, que és la nostra mare (cf. Ga 4,26).

Vet aquí, doncs, una de les claus de la Quaresma de l’Any de la Fe, en l’avui de la nostra Església: viure profundament la nostra fe en Déu, aprofundir la nostra fe, redescobrir de nou el camí de la fe. Farem bé, doncs, d’aprofitar en la nostra lectura personal i en els grups i conferències que se’ns ofereixen, els dos grans documents que l’Església posa al nostre abast, de manera especial en aquest any: els docu-ments del Concili Vaticà II i el Catecisme de l’Església Catòlica.

L’Església és un misteri de fe, que solament des de la mirada al misteri de Crist pot ser entesa i viscuda en la seva plena veritat. És l’amor a Crist i a la seva Església l’única raó per la qual el Sant Pare ha renunciat a la seu de Roma. La seva decisió ens parla a tots nosaltres, els fidels de l’Església, de la llibertat dels fills de Déu i de la humilitat com a camí fressat en la veritat. El seu tes-



timoni és exemple per a tots nosaltres per a continuar ben fidels a la nostra fe en el si de l’Església catòlica, àmbit de llibertat, de veritat i d’amor.

I és l’amor unit a la caritat, estimats ger-mans, el tema del missatge de Benet XVI per a la Quaresma d’aquest Any de la Fe. El títol d’aquest missatge ja és ben clar: «Creure en la caritat suscita caritat.» La fe cristiana té el seu fonament i la seva substància en l’amor de Déu. El qui es troba amb l’amor de Déu, troba la realitat mateixa de la fe, resposta a l’amor de Déu, manifestat plenament en el seu Fill, Jesucrist. Per això mateix, l’amor que Déu ens demana és resposta al do de l’amor que ens és donat de manera gratuïta i immerescuda. Però Déu no en té prou, que nosaltres acceptem el seu amor gratuït; no es limita a estimar-nos. Ell ens vol atraure vers ell, transformant-nos d’una manera tan profunda que puguem dir amb sant Pau: Ja no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi (Ga 2,20). I aquest és el cristià, el qui és partícip de la mateixa vida de Déu, de la mateixa caritat de Déu.

Per això mateix, la fe és inseparable de la caritat, com la caritat ho és de la fe. Una fe sense obres és un contrasentit; i una caritat sense la font de la fe es converteix en un mer activisme moralista, sense veritat. La fe i la caritat s’alimenten mútuament. I amb-dós tenen la mateix font: Déu mateix que és amor, en qui creiem i a qui estimem.

Ens diu el Papa, de manera clarivident: «La major obra de caritat és precisament l’evan-gelització, és a dir, el “servei de la Paraula”. Cap acció no fa tant de bé i, doncs, és cari-tat envers el proïsme, com llescar el pa de la Paraula de Déu al germà, fer-lo partícip de la Bona Nova de l’Evangeli, introduir-lo en la relació amb Déu. L’evangelització és la promoció més alta i integral de la persona humana.» I també ens diu: «Una fe sense les obres de la caritat és com un arbre sense fruits; aquestes virtuts es necessiten recíprocament. La Quaresma ens convida a alimentar la fe per mitjà d’una més atenta i perllongada escolta de la Paraula de Déu i la participació dels sagraments i, al mateix temps, a créixer en la caritat, en l’amor a Déu i al proïsme, també per mitjà de les indicacions concretes del dejuni, de la peni-tència i de l’almoina.»

Que siguin, doncs, aquestes dues virtuts, la fe i la caritat, ben unides a l’esperança, les que ens ajudin a viure el moment que ens pertoca d’experimentar, tant en una socie-tat tan necessitada de renovació i de con-versió profunda com en la mateixa Església, ben oberta a l’acció de l’Esperit Sant que la guia per camins sempre nous i sempre joves. Benet XVI ens diu, en el missatge per a la Quaresma, unes paraules plenes de sentit per a nosaltres en aquest moment: «La fe, do i resposta, ens dóna a conèixer la veritat de Crist com a Amor encarnat i crucificat, adhesió plena i perfecta a la voluntat del Pare i infinita misericòrdia divina per al



proïsme; la fe grava en el cor i en la ment la ferma convicció que precisament aquest Amor és l’única realitat que venç el mal i la mort. La fe ens invita a mirar vers el futur amb la virtut de l’esperança, esperant confiadament que la victòria de l’amor de Crist aconsegueixi la seva plenitud. Per la seva part, la caritat ens fa entrar en l’amor de Déu que es manifesta en Crist, ens fa adherir de manera personal i existencial al lliurament total i sense reserves de Jesús al Pare i als seu germans. Infonent en nosal-tres la caritat, l’Esperit Sant ens fa partícips de l’abnegació pròpia de Jesús: filial amb Déu i fratern amb tot home (cf. Rm 5,5).»

Amb l’Església, germans, iniciem el nostre camí de Quaresma que ens portarà a la Pasqua en què els nostres germans catecú-mens seran batejats i nosaltres renovarem la nostra fe baptismal. Aquest nostre camí quaresmal és de renovació, de conversió, de reconciliació. De manera especial aquest any farem aquí a la nostra catedral el Dimarts Sant al vespre una celebració comunitària de la penitència, única a tota la ciutat en la Quaresma i Setmana Santa, per a demanar especialment, en aquest Any de la Fe, perdó al Senyor pels nostres pecats contra la fe.

Iniciem, doncs, el nostre camí quaresmal de conversió amb la imposició de la cendra sobre el nostre cap en senyal de penitència i de desig de reconciliació. Que ens hi ajudi santa Maria, Mare de Misericòrdia i Mare de l’Església. Amén.

GLOSSA SETMANAL

VINGUEREN D’ORIENT UNS MAGS (Mt 2,1) En l’evangeli segons sant Mateu hi trobem l’episodi d’uns mags vinguts d’Orient per presentar el seu homenatge al rei dels jueus que acaba de néixer. Més enllà de les «tradicions» nostres entorn de la festa dels reis mags i tota la seva relació amb el món dels infants i dels regals, hem d’entrar en el significat profund d’aquesta escena bíblica, que manifesta una realitat de fe, en quant forma part dels misteris de la vida de Crist.

Jesús és el veritable Messies esperat pel poble d’Israel. En ell es compleixen amb escreix totes les esperances messiàniques. El naixement a Betlem manifesta el com-pliment de la promesa de Déu a David i a la seva descendència. Però la presència d’aquests enigmàtics mags vinguts d’Orient també manifesta que l’espera de Crist és present en el cor de tots els homes. En tota persona hi ha el desig de veritat i d’amor, de felicitat i de pau. Tota persona —potser moltes sense adonar-se’n— té en el més pregon del seu cor el desig de Crist. Ell és l’esperat de tots els segles. En ell troba res-posta el misteri de l’home. En ell s’il·lumina plenament el misteri de Déu.

Els mags del relat evangèlic van veure el signe d’una estrella nova que anunciava el naixement del rei dels jueus. Una estrella, un prodigi en el cel, va parlar a aquells



observadors dels astres. La visió de la fe cristiana, que ens fa entrar en la profundi-tat de la realitat, veu, en aquesta estrella i en el significat que hi troben els mags, que tota la creació parla de Déu. Tota realitat del món creat ens pot parlar de Déu mateix, i del seu Fill, el seu Verb, pel qual i per al qual tot ha estat creat (cf. Col 1,16).

Aquells mags representen tota la humanitat que cerca el sentit profund de la vida. Totes les religions tenen una part de veritat en quant són expressió de la recerca del mis-teri de Déu per part de l’home. La mateixa opció religiosa d’ateisme o d’agnosticisme és una resposta a aquesta recerca. «De la mateixa manera que el creient se sent contínuament amenaçat per la incredulitat, que és per a ell la més seriosa temptació, així també la fe sempre serà la temptació per al no creient i amenaça per al seu món semblantment tancat per sempre. Ningú no pot sostreure’s al dilema de l’ésser humà. Qui vulgui escapar de la incertesa de la fe caurà en la incertesa de la incredulitat que no pot negar de manera definitiva que la fe no sigui la veritat. Sols en refusar la fe hom s’adona que és irrefutable» (Joseph Ratzinger, Introducció al cristianisme).

Els Pares de l’Església parlen de les «llavors del Verb» esteses en les religions i cultures. Però també la mateixa Tradició de l’Església manifesta clarament que aquestes llavors manifesten la seva autenticitat solament en quant troben en el misteri del Verb en-car-

nat la seva plenitud. Tota cultura —també la nostra— ha de ser sempre fecundada per l’Evangeli, ja que «Crist és el principi i mostra de la humanitat renovada, amara-da d’amor fraternal, de sinceritat i d’amor pacífic, a la quals tots aspiren» (AG, 8).[Full Diocesà 6-1-13]

CREC EN UN DÉU, PARE TOTPODERÓS La professió de fe cristiana, d’entre els atributs de Déu, solament ens en diu l’om-nipotència. Si la tradició de l’Església ens ho ha lliurat d’aquesta manera deu ser perquè aquest atribut de Déu és molt important per a la nostra vida. Negar a Déu la seva omnipotència seria negar-li la seva divini-tat. Afirmar que Déu és totpoderós és obrir la porta a tot el que ell ens manifesta com a obra salvadora en tot el credo cristià. L’afirmació de l’omnipotència de Déu, però, xoca amb el misteri del mal i del sofriment en el món. De fet, moltes vegades sentim expressions com aquestes o semblants: «Si Déu és totpoderós, per què permet el sofri-ment dels innocents?» Però al mateix temps sabem que no hi ha res tan adequat per a enfortir la nostra fe i la nostra esperança com tenir gravat a l’esperit que a Déu res no li és impossible.

En el Catecisme de l’Església Catòlica és presentat el poder de Déu amb les caracte-rístiques d’universal, amorós i misteriós (cf. núm. 268). Déu en la seva acció creadora manifesta el seu poder sobre totes les coses, ja que tot ho ha creat, tot ho governa i tot



ho pot. Negar la sobirania de Déu sobre tot el que ell ha creat seria negar la seva condició divina, així com també ho seria si neguéssim la seva capacitat d’intervenir en la història del món. Déu no és estrany al món que ell ha creat; hi és present amb la seva omnipotència que manté en l’ésser les seves criatures i les porta a plenitud. L’omnipotència de Déu no té res d’arbi-trarietat ni de manca de llibertat. Ens diu sant Tomàs d’Aquino: «En Déu, el poder i l’essència, la voluntat i la intel·ligència, la saviesa i la justícia són el mateix, una sola cosa, de tal manera que no hi pot haver res en el seu poder diví que no pugui ser també en la voluntat justa de Déu o en la seva intel·ligència plena de saviesa.»

L’omnipotència de Déu està unida al seu amor. Déu és el Pare amorós. La raó de la creació i de la revelació és el seu amor de pare envers les seves criatures. En tota la tradició bíblica es manifesta ric en mise-ricòrdia a favor dels homes. En la mateixa creació, però encara més en la redempció, es manifesta l’omnipotència de Déu unida al seu amor misericordiós. Maria en el seu Magníficat canta: El Totpoderós obra en mi meravelles (Lc 1,49).

Però també l’omnipotència de Déu té la característica del misteri. En les realitats del mal i del sofriment l’omnipotència de Déu sembla desaparèixer. Déu, de vegades, pot semblar absent i incapaç d’evitar el mal. «On era Déu?», sentim en tants moments de la

història. La fe cristiana contempla de mane-ra més clara el misteri de l’omnipotència misericordiosa de Déu en l’abaixament del seu Fill, fet home com nosaltres, mort en creu i ressuscitat el tercer dia. Amb aquest misteri, Déu totpo-derós ha vençut del tot i definitivament el pecat i la mort.[Full Diocesà 13-1-13]

LA UNITAT DELS CRISTIANS L’Any de la Fe ha estat promulgat en ocasió del cinquantè aniversari de l’inici del Concili Vaticà II. Un dels objectius clars d’aquest era el de restablir la unitat de tots els creients en Crist. Llegim en el decret sobre l’Ecumenisme, Unitatis redintegratio: «Un dels objectius principals del sant Concili Ecumènic Vaticà II és el de contribuir al restabliment de la unitat de tots els cristi-ans. Car una i única és l’Església establerta per Crist Senyor i, en canvi, són moltes les comunitats cristianes que es presenten a la gent com la veritable herència de Jesucrist... Aquesta divisió és clarament contrària a la voluntat de Crist, és un escàndol per al món i dificulta la causa sacratíssima de predicar l’Evangeli a tots els éssers creats» (núm.1).

Han passat cinquanta anys de l’inici del Concili Vaticà II i ha estat molt el camí de pregària i de diàleg que en el camp de l’ecumenisme s’ha fet. Han estat molts els esforços i els treballs, però els fruits encara no són del tot com la realitat de l’Església una i única ens demana. Cal, però, mantenir l’esperança, el treball i la pregària perquè



un dia, quan Déu vulgui i com Déu vulgui, sigui realitat plena el que Jesús va demanar al Pare: Que tots siguin u, com vós Pare, sou en mi i jo en vós. Que també ells estiguin en nosaltres, per-què el món cregui que vós m’heu enviat (Jn 17,21).

En el capítol I de l’esmentat document del segon Concili Vaticà, apareixen els principis catòlics de l’ecumenisme, que ens cal tenir presents perquè ens ajudin en la nostra acció i sobretot en la nostra pregària. La raó de l’ecumenisme no és una raó de mercat, per a poder ser més incisius en el nostre món. La raó principal és l’amor de Déu que ha enviat el seu Fill com a redemptor de la humanitat per aplegar en la unitat el llinat-ge humà. Totes les realitats de fe, celebració i vida de l’Església porten a la realitat de la unitat. La realitat definitiva per obra de la gràcia redemptora de Crist serà la humani-tat sencera dels elegits formant per sempre l’únic Cos de Crist en l’eternitat de Déu. El que no és unitat no és de Crist i no és cridat a la unitat perfecta del cel.

L’Església en la Pentecosta s’inicia una i única. En aquella petitíssima comunitat del Cenacle era present tot el misteri de l’Església universal, cridada a portar tots els homes a la unitat del Cos de Crist. «L’Esperit Sant, que habita en els creients i omple i dirigeix tota l’Església, realitza aquella admirable intercomunió dels fidels i els uneix tots tan íntimament en Crist, que esdevé principi de la unitat de l’Església»

(UR, 2). El ministeri dels bisbes i del succes-sor de Pere té la missió de la comunió i de la unitat de l’Església com a realitat primera i principal. Però l’interès a restaurar la unió pertany a tota l’Església. L’ecumenisme ens demana a tots conversió interior i santedat de vida, unides a la pregària, que és l’ànima de tot el moviment ecumènic. Així posarem tota la nostra esperança en la pregària de Crist, l’amor del Pare i la força de l’Esperit Sant.[Full Diocesà 20-1-13]

DÉU, CREADOR DEL CEL I DE LA TERRAEn el símbol de Nicea-Constantinoble pro-fessem que Déu és «creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles». Aquesta és l’afirmació fona-mental des de la qual podrem entendre tot el misteri de la vida i de la salvació dels homes. L’Església en la Vetlla Pasqual proclama el relat de la creació del món: Al principi Déu creà el cel i la terra (Gn 1,1). La creació és el fonament de tots els designis salvífics de Déu, el començament de la història de la salvació, que culmina en el Crist. I el misteri del Crist és la llum decisiva sobre el misteri de la creació (cf. CEC, núm. 280).

La veritat sobre la creació és de gran impor-tància, perquè arriba als fonaments de la vida humana. Les preguntes claus de la vida —D’on venim? On anem? Quin és el nostre origen? Quin és el nostre fi? D’on ve i on va tot el que existeix?— tenen en l’afirmació del Déu creador la resposta que dóna la



llum per a entendre el misteri de la vida de l’home. La resposta de la fe és l’opció pel sentit de la vida, per l’ésser, enfront del sen-se-sentit i el no-res. Aquesta opció expressa el sentit comú: del no-res no pot sortir res.

L’obra creadora de Déu té la seva única raó en la saviesa i l’amor. El món creat no és producte d’una necessitat qualsevol, d’un destí o un atzar. Nosaltres creiem que pro-cedeix de la voluntat lliure de Déu que ha volgut fer participar les criatures en el seu ésser, la seva saviesa, la seva bonesa.

L’acció de crear és pròpia de Déu. L’únic creador, l’únic capaç de fer sorgir del no-res tota la realitat del món visible i invisible, és Déu. Déu crea lliurement del no-res. L’omnipotència de Déu fa possible entendre també la seva obra alliberadora i salvadora. El Senyor de la creació és el qui fa realitat la nova creació en Jesús: la vida de fills de Déu i la resurrecció dels morts a la fi dels temps.

El món ha estat creat per a donar glòria a Déu. Tota la creació manifesta la glòria de Déu. Per les obres de la creació, il·luminades per la redempció, descobrim l’amor que va obrir la mà de Déu per a crear les criatures. Existir és ser estimat. És l’amor de Déu el que m’ha tret del no-res. Aquesta és la veritat de tota persona. Què en trauríem de viure sense descobrir la font d’aquesta vida? Deia sant Ireneu: «La glòria de Déu és que l’home visqui, i la vida de l’home és la visió de Déu.»

Prendre consciència que Déu és creador és reconèixer la nostra veritat de criatures. I això ens porta a l’actitud d’adoració d’aquell que reconeixem com l’autor de la nostra existència i de la crida a viure en la seva plenitud. L’adoració de Déu és font de pau i de confiança. L’adoració porta a l’acció de gràcies. Certament el Credo és pregària i font de pregària. Retrobar el nostre creador és trobar el fonament, la font segura de tota guarició i de tota plenitud de vida.[Full Diocesà 27-1-13]

DÉU, CREADOR I PROVIDENT«La creació té la seva bonesa i la seva per-fecció pròpies; però no ha sortit acabada del tot de les mans del Creador. Va ser creada en estat de fer camí (in statu viae) cap a una perfecció última que encara ha d’atènyer, a la qual Déu l’ha destinada. De les disposicions amb què Déu condueix la seva obra creada vers aquesta perfecció, en diem divina providència» (CEC, 302). La creació de part de Déu no és un acte pun-tual, sinó que ell no abandona mai el que ha creat. La seva acció provident fa que el que ha estat creat es conservi en l’ésser, li dóna la força i la condueix al seu terme. Jesús ens convida a abandonar-nos filialment a la providència del Pare celestial que té cura de les necessitats més petites dels seus fills. Vet aquí el nucli fonamental de l’ensenya-ment evangèlic: No us preocupeu, doncs, dient: què menjarem o què beurem?… Ja sap prou el Pare celestial que en teniu necessitat (Mt 6,31-32).



Enfront d’aquesta afirmació sorgeix aques-ta qüestió: si Déu Pare totpoderós, creador del món ordenat i bo, té cura de totes les seves criatures, per què existeix el mal? Ningú no es pot escapar de l’escàndol del mal, que per a molts posa en qüestió el mateix Déu. Cap resposta en aquest món no pot donar raó del perquè del mal. Solament quan serem cara a cara davant Déu podrem descobrir del tot com la mà provident i amorosa de Déu acompanya la història de tots i cada un dels homes.

La fe cristiana afirma la providència de Déu amb el convenciment que ell no és l’arquitecte savi que fa la seva obra i la deixa en mans dels altres, com el qui lliura les claus finalitzada l’obra. Déu és present en el món, malgrat el mal incomprensible per a nosaltres, com el que és: Senyor del món i de la història. Déu actua en el món, tot respectant la llibertat dels homes i l’au-tonomia de les coses creades, portant-lo a la seva plenitud.

En el món existeix el mal físic, el que prové de l’estat de camí de la creació. Al costat del bé físic, també hi ha el mal físic, mentre la creació no hagi assolit la seva perfecció, que certament aconseguirà participant de la victòria de Crist. Però també existeix el mal moral, el que prové del cor de l’home ferit pel pecat original i com a fruit dels pecats dels homes. Déu no és de cap manera, ni directament ni indirectament, la causa del mal moral, però sí que el permet, per res-

pectar la llibertat de la criatura, i, a més, sap treure’n misteriosament el bé. Sols cal esmentar el fet que «del pitjor mal moral que mai s’hagi comès, el rebuig i la mort del Fill de Déu, causat pels pecats de tots els homes, Déu, per la sobreabundància de la seva gràcia, n’ha tret el bé més gran: la glorificació del Crist i la nostra redempció. Però no per això el mal arriba a ser un bé» (CEC, 312).

En la providència de Déu també hi som inclosos tots nosaltres quan, escoltant la seva voluntat, complim la llei moral i fem bones obres a favor dels altres: les obres de misericòrdia i les almoines a favor dels pobres i necessitats (cf. CEC, 306; 1951).[Full Diocesà 3-2-13]

MANS UNIDES: JUSTÍCIA I IGUALTATEls primers dies del mes de febrer l’orga-nització de l’Església Mans Unides truca de manera especial a les portes de la nostra generositat: un dia de dejuni voluntari i la col·lecta en les celebracions dominicals a favor de la «Campanya contra la fam» i, en concret, a favor dels projectes per al desenvolupament que cada delegació diocesana té encomanats. Farem ben bé d’acollir aquesta crida a la generositat: de manera solidària hem de saber compartir els nostres béns amb els qui més pateixen arreu del món.

Mans Unides ens aporta en cada campanya un tema que ens pot ajudar a reflexionar



des de la nostra fe cristiana i la seva visió de l’home. El lema d’aquest any és «No hi ha justícia sense igualtat». I certament la nostra fe cristiana ens fa mirar la igualtat radical de tots els homes en la seva dignitat de criatures de Déu, cridats a esdevenir fills seus. Perquè en el rostre de tot home hi resplendeix quelcom de la glòria de Déu, la dignitat de tot home davant Déu fonamenta la dignitat de l’home davant els altres homes. La font única de la dignitat de la persona humana és Déu, que, cridant a la vida tota persona, li dóna una dignitat inalienable que ningú no li pot prendre. No és l’Estat el qui dóna la dignitat a la per-sona. És tasca de l’Estat i de les seves lleis reconèixer aquesta dignitat i preservar-la amb les seves lleis i les seves actuacions. Reconèixer la dignitat de cada persona és la font primera de la veritable justícia.

Des d’aquesta base la doctrina social de l’Església afirma: «Tan sols el reconeixement de la dignitat humana pot fer possible el creixement comú i personal de tots (cf. Jm 2,1-9). Per a afavorir un creixement semblant cal, en particular, sostenir els últims, assegurar efectivament condicions d’igualtat i d’oportunitats entre l’home i la dona, garantir una igualtat objectiva entre les diverses classes socials davant la llei… A una igualtat en el reconeixement de la dignitat de cada home i de cada poble, hi ha de correspondre la consciència que la dignitat humana només podrà ser protegi-da i promoguda de forma comunitària, per

part de la humanitat sencera. Només amb l’acció acordada dels homes i dels pobles interessats sincerament en el bé de tots els altres, es pot assolir una autèntica frater-nitat universal; per contra, el manteniment de condicions de gravíssima disparitat i desigualtat empobreix tothom» (Compendi de la doctrina social de l’Església, 144-145).

La «Campanya contra la fam» d’aquest any és, doncs, una nova oportunitat que Mans Unides ens ofereix per a fer possible passar de les paraules als fets. Exercir la fraternitat universal, és a dir, reconèixer tota persona com a germana meva, és una manera con-creta de reconèixer la seva dignitat, igual a la meva. La meva fraternitat feta solidaritat en bé de molts és llavor de justícia basada en la igualtat i en la caritat que neix de la font de la vida i de l’amor, Déu creador de tot i de tots els homes.[Full Diocesà 10-2-132]

QUARESMA: TEMPS PER A REDESCOBRIR EL CAMÍ DE LA FELa Quaresma ens encamina, pas a pas, a la gran celebració del Tríduum pasqual, la celebració, en l’avui de la litúrgia, de la mort i resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. La Quaresma és per a cada cristià com un nou catecumenat per a poder arribar a la nit de Pasqua i fer-hi la renovació de les promeses i de la fe baptismals.

La Quaresma d’aquest Any de la Fe és una ocasió propícia i oportuna per a redesco-



brir-nos com a creients, per a redescobrir el camí de la fe cristiana, per a viure la fe cristiana, sempre nova en el cor del qui es troba profundament amb Jesucrist, Senyor del món i de la història. Benet XVI, en la carta apostòlica amb la qual convoca l’Any de la Fe, ens diu: «Des del començament del meu ministeri com a successor de Pere, he recordat l’exigència de redescobrir el camí de la fe per a il·luminar de manera cada cop més clara l’alegria i l’entusiasme renovats del trobament amb Crist» (Porta fidei, 2).

La Quaresma té la seva imatge en el «desert». El poble de Déu va pelegrinar pel desert durant quaranta anys i el mateix Jesús fou conduït per l’Esperit al desert, on sojornà quaranta dies en dejuni i pregària, i on fou temptat pel diable, a qui vencé. El desert és, doncs, el lloc de la trobada amb Déu, però no és la meta del pelegrinatge. El camí del desert porta a la Terra promesa. El desert de Jesús és el lloc de la prova i de la fidelitat a la voluntat del Pare, per a iniciar el temps d’anar d’aquest món al Pare (cf. Jn 13,1) i emportar-se un seguici de germans, al lloc de la vida, i vida eterna (cf. Ef 4,8).

El camí del desert és el camí de la pura fe. Cal posar la mirada fixa en Déu i en la seva paraula a fi de trobar les forces per a cami-nar i l’horitzó obert per a no perdre l’espe-rança. Redescobrir el camí de la fe significa sobretot per a nosaltres tornar a posar la

mirada fixa en Jesús (cf. Hb 12,2). Són molts els paranys que trobem en la vida per a no continuar fent el camí de la fe cristiana. La temptació contrària a la fe és la d’apartar Déu de la nostra vida, com si Déu no tingu-és res a dir en les qüestions diàries, en les senzilles i en les fonamentals. Déu és irrelle-vant en el dia a dia, així ho viuen molts dels nostres coetanis, perquè no coneixen Déu o no han estat capaços d’entendre i de viure que la fe és la llum que il·lumina tota la vida del qui es deixa captivar per Déu. I aquest és el clima dominant en tantes coses! ¿D’on, si no, provenen la manca d’il·lusió en els ulls, la fredor en el cor, el menyspreu de l’altre, l’afany de tenir més i més al preu que sigui? Sense Déu, que n’és, de gran, el desert en el cor i en les obres de les persones!

La Quaresma d’aquest any ens demana un esforç per professar la nostra fe en el més pregon del nostre cor. Creure en Crist és la porta de la llibertat, de l’amor i de la veritat. El camí de la Quaresma l’hem de fer pas a pas, seguint les petjades que el mateix Crist fa al nostre davant, tal com l’Església ens el presenta en la seva litúrgia, el Crist vivent en la Paraula i en l’Eucaristia.[Full Diocesà 17-2-13]

NECESSITAT D’ACOSTAR-NOS AL POU, COM LA SAMARITANAEl temps de Quaresma és temps propici per a redescobrir la nostra set profunda de Déu, de la seva Paraula i de la seva vida. Una de les lectures pròpies d’aquest temps litúrgic



és el passatge de l’evangeli de sant Joan en què trobem la trobada i el diàleg de Jesús amb aquella dona samaritana vora el pou de Sicar (cf. Jn 4, 1-42). Aquella dona sama-ritana ens fa presents a tots els homes en el nostre desig profund de veritat i d’amor. En tot cor humà hi ha una set profunda de veritat autèntica i d’amor veritable.

Sempre és moment oportú, i la Quaresma de manera especial, per a parar-nos a pen-sar si les nostres accions i actituds de la vida són adients amb la veritat i l’amor; és a dir, si el que vivim s’adiu amb la nostra set profunda de Déu.

El papa Benet XVI ens diu en el document Porta fidei: «No podem deixar que la sal es torni insípida i la llum romangui oculta (cf. Mt 5,13-16). També l’home actual pot sentir novament la necessitat d’acostar-se al pou, com la samaritana, per escoltar Jesús, que invita a creure en ell i a treure l’aigua viva que brolla de la seva font. Hem de descobrir novament el gust d’alimentar-nos amb la Paraula de Déu, transmesa fidelment per l’Església, i el Pa de la vida, ofert com a nodriment per a tots els qui són els seus deixebles (cf. Jn 6,51)» (núm. 3).

Necessitem escoltar Jesús en l’avui de la nostra vida i de la nostra història. I aquesta escolta de Jesús no és la d’una veu que ve d’un llunyà passat. La veu de Jesús ressona viva en l’avui del nostre món i pot arribar al cor dels homes d’aquesta generació.

L’Església, per l’acció de l’Esperit Sant que actua en el seu cor, és la que fa present aquesta paraula viva de Jesús en la seva autenticitat. La fidelitat de l’Església és la garantia de la veritat de la paraula de Jesús que arriba al cor de les persones de cada generació. Siguem tots nosaltres oients assidus de la Paraula de Jesús, de tota l’Escriptura que parla de Jesús. Llegim-la a la llum de l’Esperit Sant que l’ha inspirada. Llegim-la en la fe de l’Església que ens la fa entendre en l’autenticitat de la totali-tat del misteri de Crist. Llegim i estudiem, juntament amb la Paraula, el Catecisme de l’Església Catòlica, on s’expressa fonamen-talment la fe cristiana.

Necessitem alimentar-nos del Pa de la Vida. Crist, el qui és la Paraula, s’ha fet aliment per a nosaltres. En l’Eucaristia es fa real-ment present Crist donant-se per nosaltres. No és una presència estàtica, sinó una pre-sència dinàmica, de donació, de vida oferta, d’amor que transforma. En celebrar i ali-mentar-nos de l’Eucaristia el nostre ésser es transforma, esdevenim Crist, esdevenim el seu Cos, que és l’Església. La nostra vida es transforma en el que realment som, el que el Pare en crear-nos ens ha fet: semblança del seu Fill, fet home per nosaltres. Aquesta és la nostra veritat més profunda, esdeve-nim fills en el Fill, esdevenim el Cos de Crist.[Full Diocesà 24-2-13]



> ACTIVITATS PASTORALS DEL SENYOR BISBE

GENER DE 2013 28-6. Viatge a Ruanda.31-1. Visita al santuari nacional marià de

Kibeho. Entrevista amb la vident Natalie.2-3. Viatge a les parròquies de Ruli,

Rwankuba i Munyana.4-5. Viatge a Remera-Ruhondo. Visites al

nord del país.5-6. Viatge en avió Kigali (Ruanda) –

Amsterdam – Barcelona.8. Despatx amb col·laboradors de la cúria. Visita pastoral als alumnes de religió de

l’IES de Centelles.10. Recés mensual del clergat, al Seminari de

Vic. Pregària per les vocacions a la catedral de

Vic: exposició del Santíssim, rés del rosari i vespres.

11. Audiències. Visita pastoral a la parròquia de Sta.

Maria de Folgueroles: visita al Centre de Dia. Visites a malalts. Reunió amb col-laboradors de la parròquia.

12. Assisteix a la pressa de possessió de Mons. Xavier Salinas Viñals com a bisbe titular de la diòcesi de Mallorca, a Palma de Mallorca.

Missa amb confirmacions a la parròquia de St. Feliu de Torelló.

13. Visita pastoral a la parròquia de Sta. Maria de Vilalleons: confessions, cate-quesi i missa estacional i compartir amb els fidels.

Visita pastoral a la parròquia de Sta. Maria de Folgueroles: confessions, cate-quesi i missa estacional amb confirmaci-ons i compartir amb els fidels. Dinar amb el senyor rector.

14-19. Exercicis espirituals amb bisbes de la CEE, a Pozuelo de Alarcón, Madrid.

19. Missa amb confirmacions a la parròquia de Sta. Maria de Corcó.

20. Visita pastoral a la parròquia de St. Rafael del Figaró: confessions, catequesi i missa estacional. Visita a una malalta. Salutació del senyor alcalde. Trobada amb col·laboradors de la parròquia. Dinar amb els parroquians. Visita a la residèn-cia L’Àngelus i a la residència Congost.

21. Audiència. Despatx amb col·laboradors de la cúria. Reunió del Patronat de la Fundació Mare

de Déu de la Gleva, al Palau Episcopal de Vic.

22. Visita pastoral a la parròquia de St. Fruitós de Balenyà: visita al santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda. Visita a malalts. Reunió amb els col·laboradors de la par-ròquia.

24. Despatx amb col·laboradors de la cúria. Pregària per les vocacions a la catedral de


Audiència.25. Reunió del Patronat del Monestir de

Ripoll, al Palau Episcopal de Vic. Audiència. Presideix el capítol per a l’elecció de la

nova priora del monestir de Dominiques



de Ntra. Senyora dels Àngels i Santa Clara, a Manresa.

26. Inauguració de les obres de restauració de l’atri de la col·legiata basílica de Sta. Maria de la Seu de Manresa.

Missa «de la pedregada» i dinar amb el senyor rector i parroquians a Enfesta.

Visita pastoral a la comunitat de Religioses Filipenses de la Sda. Família de Natzaret, a Aiguafreda: vespres i sopar.

27. Visita pastoral a la parròquia de St. Fruitós de Balenyà: confessions, cate-quesi i missa estacional amb confirmaci-ons. Visites a malalts. Dinar amb el senyor rector. Visita a la residència Oller.

29. Exposició sobre el decret Unitatis redinte-gratio, a Sant Sebastià (Guipúscoa).

Dinar amb Mons. Ignacio Munilla. Conferència i missa a la catedral del Bon

Pastor de Sant Sebastià (Guipúscoa).30. Audiència. Reunió amb el Consell Diocesà per als

Assumptes Econòmics, a Vic.31. Despatx amb col·laboradors de la cúria. Audiència. Pregària per les vocacions a la catedral de


ALTRES TEXTOS DEL SENYORBISBE

> SALUTACIÓ A L’ARXIPRESTAT DE MANRESA AMB MOTIU DE LA SEGONA VISITA PASTORALAls sacerdots, als religiosos i religioses,als laics i laiques,

benvolguts en Crist:

Quan estic a punt d’iniciar la segona visita pastoral a les parròquies i comunitats de l’arxiprestat de Manresa, us adreço aquestes paraules de salutació i amb l’apòstol sant Pere us dic: Us desitjo que rebeu ben abun-doses la gràcia i la pau (1Pe 1,2).

La visita pastoral és sempre una ocasió de gràcia de Déu. Déu ens visita contínuament amb la seva gràcia abundosa. En el dia a dia vosaltres experimenteu com el Senyor és sempre fidel amb la seva gràcia. La visita pastoral del bisbe de la diòcesi a les parrò-quies i comunitats no vol ser res més que una ocasió perquè la gràcia de Déu, junta-ment amb la pau de la comunió, es vessi amb més abundància sobre tots nosaltres.

El més important en una visita pastoral és la trobada del bisbe amb els creients en Crist de les comunitats cristianes. Cal privilegiar els moments de trobada. La gran trobada és l’assemblea eucarística. Entorn de Crist ressuscitat, la comunitat cristiana sempre



experimenta la gràcia abundosa de la mise-ricòrdia de Déu. Però també en les trobades dels germans en la comunió de la fe i de la caritat experimentem que el Senyor és enmig dels qui es reuneixen en el seu nom. Espero els moments de trobada amb els consells pastorals, amb els catequistes i professors de religió, amb els moviments i associacions, amb els malalts en les cases i residències, amb els sacerdots i els reli-giosos en els seus monestirs i cases... Us espero a tots, per tal de poder viure junts la meravella de la comunió, de la unitat en la diversitat. No oblidem el lema d’aquest curs: «Siguem el que som: el Cos de Crist!» L’Eucaristia és la font i el cimal de la nostra unitat en Crist.

Aquesta visita pastoral s’escaurà dins de l’Any de la Fe. Serà, doncs, una ocasió propícia per a professar, celebrar i viure la nostra fe cristiana. Cal que en aquest any, com ens hi ha convidat el papa Benet XVI en el document Porta fidei, revitalitzem la nostra fe cristiana. Us convido a tots a redescobrir-vos creients en Crist. La fe és el tresor més gran que tenim. La fe és la força capaç de transformar les nostres vides i les nostres comunitats. Al bell mig de la visita pastoral realitzarem un acte propi de l’Any de la Fe, una celebració comu-nitària de la Penitència, parant esment especialment en els nostres pecats contra la fe. Ja des d’ara us convido, a tots els membres de les parròquies i comunitats de l’arxiprestat de Manresa, a la celebració

comunitària de la Penitència que presidiré a la col·legiata basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa el Dimecres Sant. Vol ser tan expressiva, aquesta celebració, que per aquest motiu serà l’única celebració comunitària que se celebri a la ciutat de Manresa en aquestes Quaresma i Setmana Santa pròximes.

El gran repte que tenim al davant tots nosaltres els cristians és el de la transmis-sió de la nostra fe cristiana. No perdem el temps en qüestions sibil·lines sobre estruc-tures i models. Cal posar-nos tots ben de cor en la gran tasca de la nova evangelitza-ció. Aquesta ens pertoca a tots els cristians en raó del nostre baptisme i de la nostra confirmació. Tots tenim la nostra respon-sabilitat en l’única missió de l’Església: que tots formin part de l’única família dels fills de Déu, redimits per la sang de Crist el seu Fill i plens de l’Esperit de la unitat.

Encomano, juntament amb vosaltres, aquesta segona visita pastoral de l’arxi-prestat de Manresa a sant Francesc Coll, que he escollit com a patró d’aquesta visita pastoral, i també a la intercessió de la nova santa de la nostra diòcesi que va viure la seva infància i joventut a la ciutat de Manresa, santa Carme Sallés i Barangueras.

Servidor vostre en Crist Jesús,

+ Romà, bisbe de VicGener del 2013, Any de la Fe



ministeri que em va ser encomanat. Per això, essent molt conscient de la seriositat d’aquest acte, amb plena llibertat, declaro que renuncio al ministeri de bisbe de Roma, successor de sant Pere, que em va ser confi-at per mitjà dels cardenals el 19 d’abril del 2005, de manera que, des del 28 de febrer del 2013, a les 20 hores, la seu de Roma, seu de sant Pere, quedarà vacant i haurà de ser convocat, per part de qui té competències per a fer-ho, el conclave per a l’elecció del nou summe pontífex.

Estimadíssims germans, us dono les grà-cies de cor per tot l’amor i el treball amb què heu portat al meu costat el pes del meu ministeri, i demano perdó per tots els meus defectes. Ara confiem l’Església a la cura del seu Summe Pastor, nostre Senyor Jesucrist, i supliquem a Maria, la seva santa Mare, que assisteixi amb la seva bondat maternal els pares cardenals en elegir el nou Summe Pontífex. Pel que fa a mi, també en el futur, voldria servir de tot cor la santa Església de Déu amb una vida dedicada a la pregària.

Benedictus pp XVI

1. Davant aquesta declaració, ens sen-tim molt units al Sant Pare, comprenem aquesta decisió que, com ell ens ha dit, és profundament meditada en consciència davant Déu i presa amb tota llibertat, tenint present el bé de l’Església, per sobre de qualsevol altre interès.

> COMUNICAT DEL SENYOR BISBE AMB MOTIU DE LA RENÚNCIA DEL PAPA BENET XVI AL MINISTERI DE BISBE DE ROMA, SUCCESSOR DE SANT PERE

Avui, 11 de febrer del 2013, he rebut la DECLARACIÓ DEL PAPA BENET XVI EN EL CONSISTORI ORDINARI PÚBLIC, SOBRE LA SEVA RENÚNCIA AL MINISTERI DE BISBE DE ROMA, SUCCESSOR DE SANT PERE, que transcrivim tot seguit:

Estimadíssims germans:

Us he convocat en aquest Consistori no sols per a les tres causes de canonitza-ció, sinó també per a comunicar-vos una decisió de gran importància per a la vida de l’Església. Després d’haver examinat davant Déu reiteradament la meva consci-ència, he arribat a la certesa que, per l’edat avançada, ja no tinc forces per a exercir de manera adequada el ministeri petrí. Sóc molt conscient que aquest ministeri, per la naturalesa espiritual que té, ha de ser dut a terme no únicament amb obres i paraules, sinó també, i no en menor grau, patint i pregant. Malgrat això, el món d’avui, sub-jecte a ràpides transformacions i sacsejat per qüestions de gran relleu per a la vida de la fe, per a governar la barca de sant Pere i anunciar l’Evangeli necessita també el vigor tant del cos com de l’esperit, vigor que, en els darrers mesos, ha disminuït en mi de tal manera que he de reconèixer la meva incapacitat per a exercir bé el



2. Li agraïm el seu magisteri lluminós amb què ha guiat l’Església i el coratge amb què ha afrontat les seves dificultats i els pro-blemes més actuals de la nostra societat, procurant donar-hi respostes des de la raó i des de la fe.

Li agraïm també la seva estima i simpatia envers el nostre país, que es va fer palesa en la seva vinguda per a dedicar la basílica de la Sagrada Família de Barcelona.

Pel que fa al nostre bisbat, «terra de sants» com em va dir en la darrera trobada que vaig tenir amb ell, li hem d’agrair la canonització de sant Francesc Coll i de santa Carme Sallés.

3. Demano a tots els fidels de la diòcesi que acompanyin el Sant Pare amb la pregària i que invoquin confiadament, des d’ara, l’Es-perit Sant que guiï el col·legi cardenalici a l’hora d’elegir el nou successor de Sant Pere, per tal que sigui pastor que plagui a Déu per la seva santedat i pel seu servei generós a l’Església de Jesucrist.

Romà Casanova i Casanova, bisbe de VicVic, 11 de febrer del 2013

> CARTA ALS PREVERES I DIAQUES DE LA DIÒCESI AMB MOTIU DE LA MISSA CRISMALBenvolgut germà en Crist:

Rebeu els sacerdots i diaques de la diòcesi, com cada any en el temps de Quaresma, la

invitació que us faig a participar en la Missa Crismal, que a la nostra diòcesi farem, com és costum, el matí del Dimarts Sant. Aquest any la data és el 26 de març.

La invitació personal del bisbe a tots i cada un dels preveres expressa la gran significació que té aquesta Missa Crismal i la trobada fraternal al Seminari per a com-partir l’àpat festiu i la convivència amical. El camí de la fraternitat es fa amb petits i amb grans fets que expressen el que els sacerdots de Crist hem rebut en el sagra-ment que ens configura amb Crist sacerdot. La Missa Crismal és un gran moment per a expressar aquesta comunió en la concele-bració eucarística i en la renovació de les promeses sacerdotals que fem cada any, tot recordant el primer Dijous Sant del Cenacle, amb Jesús i els seus deixebles; renovació més plena de sentit per als qui celebren entre nosaltres les noces d’or sacerdotals, els quals tindrem especialment presents en la pregària i en la festa. També recordarem els germans que, des de la Missa Crismal de l’any passat, han estat cridats a la casa del Pare.

Som en l’Any de la Fe i en uns moments de forta vivència eclesial amb el relleu a la Seu de Pere. Renovar les nostres promeses sacerdotals de viure amb més unió a Crist en el compliment dels deures sagrats —la fidelitat a ser dispensadors dels misteris de Déu i a predicar la paraula— serà per a nosaltres una vivència intensa d’aquest Any



de la Fe que ens demana més fidelitat a Crist i un autèntic sentire cum Ecclesia.

Aprofito aquesta ocasió per a convidar-vos també, a tots els sacerdots de la diòcesi, a la Jornada Sacerdotal de les diòcesis amb seu a Catalunya que hem convocat tots els bis-bes catalans, amb ocasió de l’Any de la Fe, a Poblet el dia 21 d’abril, dilluns, per agrair el do de la fe i del sacerdoci amb l’eucaristia concelebrada a l’església del monestir de Santa Maria de Poblet. Per a aquesta ocasió hem convidat el cardenal arquebisbe de Viena, Cristoph Schönborn, O.P., perquè ens faci una conferència. Des del bisbat ja us informaran de manera més detallada tant dels actes com de la manera d’anar-hi.

Esperant que acollireu amb generositat i responsabilitat aquestes invitacions, resto servidor vostre en Crist Jesús,

+ Romà, bisbe de VicVic, 25 de febrer del 2013

Secretaria General –Cancelleria

> NOTA SOBRE ELS TESTAMENTS DAVANT DE RECTOR

ASSUMPTE: TESTAMENTS DAVANT DE RECTOR

Benvolgut mossèn:

Recentment us vam enviar una comuni-cació en la qual se us indicava que el dia 1 de gener del 2013 s’acabava el període per a dur a terme la protocol·lització dels testaments davant de rector. També us informàvem que els senyors bisbes de la Província Eclesiàstica Tarraconense i de la Província Eclesiàstica de Barcelona estaven fent gestions per allargar els terminis que indicava la llei 10/2008.

Aquests dies passats hem rebut una nota de Mons. Joan Enric Vives, arquebisbe-bisbe d’Urgell i secretari de la CET, en la qual ens comunica que el Govern de la Generalitat, amb data de 27 de desembre del 2012, ha promulgat un decret que modifica la llei 10/2008, de 10 de juliol, i allarga un parell d’anys (fins a l’1 de gener del 2015) el termini de protocol·lització dels testaments davant de rector.

Del susdit decret, que serà publicat ínte-grament en el Butlletí Oficial del Bisbat del novembre-desembre 2012, pp. 571-572, recollim la disposició fonamental:



«Modificació de la Llei 10/2008

Es modifica la disposició transitòria tercera de la Llei 10/2008, de 10 de juliol, del llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions, que resta redactada de la manera següent:

Els testaments davant rector atorgats abans de l’entrada en vigor d’aquesta llei cadu-quen si no es protocol·litzen en el termini de sis anys a partir del moment en què la llei entra en vigor [la llei va entrar en vigor l’1 de gener del 2009], sempre que el causant hagi mort anteriorment. Si el causant ha mort després de l’entrada en vigor d’aquesta llei, el termini de sis anys es compta des de la seva mort.»

Per tant, tots els rectors que tingueu tes-taments cal que, durant aquests dos anys de pròrroga de la llei, els feu protocol·litzar, perquè, quan hagi passat aquesta data, quedaran sense efecte.

Rebeu una cordial salutació,

Secretaria General - Cancelleria Vic, 21 de gener del 2013

> NOMENAMENTSRvd. Llic. Narcís Riba i Codina, membre de la Comissió Teològica per a la Causa dels Servents de Déu Jaume Serra i Jordi, sacerdot, i companys sacerdots i seglars de la diòcesi, immolats durant la persecució

religiosa de la II República espanyola (1936-1939) (26-9-2012).

P. Nicolás Osvaldo Parma, D.J., vicari de la parròquia de la Mare de Déu del Remei de Vic (16-1-2013).

P. Nicolás Osvaldo Parma, D.J., vicari de la parròquia de Sant Martí de Sentfores (22-1-2013).

P. Sergio Iván Bressan, D.J., vicari de la parròquia de la Mare de Déu del Remei de Vic (22-1-2013).

P. Sergio Iván Bressan, D.J., vicari de la parròquia de Sant Martí de Sentfores (22-1-2013).

P. Roberto José Folonier, I.V.E., vicari de la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè de Manresa (22-1-2013).

P. Roberto José Folonier, I.V.E., col-laborador en l’atenció pastoral del Centre Penitenciari «Els Lledoners» (22-1-2013).

Mn. Milton Antonio Pin García, M.J., diaca al servei de les parròquies de Santa Maria de la Pobla de Claramunt i Sant Martí de Tous i de la quasi-parròquia de Nostra Senyora de Fàtima d’Igualada (4-2-2013).

Mn. Josep Codinach i Casas, membre del Consell Presbiteral, pel que resta del període



2009-2014, en qualitat de representant dels preveres jubilats canònicament (6-2-2013).

CESSAMENTSMn. Josep Parés i Bigas cessa de l’ofici de canonge i de canonge administrador de la Santa Església Catedral Basílica de Sant Pere de Vic (5-2-2013).

Mn. Josep Parés i Bigas cessa de membre del Consell Presbiteral, en qualitat de repre-sentant dels preveres jubilats canònicament (5-2-2013).

> NECROLOGI

> PREVERERVD. LLIC. JAUME FURNOLS I PADRÓS. Va morir a Vic el dia 20 de febrer del 2013 a l’edat de vuitanta-cinc anys. Havia nascut a Sant Pere de Torelló el dia 28 d’octubre de 1927. Va ser ordenat prevere l’any 1953 i va exercir el seu ministeri en les parròquies de Sant Cristòfol de Súria i de Sant Vicenç de Fals. Va ser professor del Col·legi Sant Miquel del Sants de Vic, vice-provisor de la diòcesi, amb residència a Manresa, i, des de l’any 1988 fins al 2010, va exercir l’ofici de vicari judicial del bisbat. També va ser membre del Consell Presbiteral. Actualment estava jubilat i residia a la Casa Sacerdotal de Vic. La missa exequial, presidida pel senyor bisbe i concelebrada per una cin-quantena de preveres, es va celebrar el dia 21 de febrer a les quatre de la tarda, a l’església parroquial de Sant Pere de Torelló.

L’església s’omplí de feligresos del poble de Sant Pere de Torelló i d’amics de mossèn Jaume, que van voler acomiadar-lo parti-cipant en la missa i acompanyant els seus familiars.

> RELIGIOSAGna. Tecla Santa María Puente, religiosa Serventa del Sagrat Cor de Jesús. Va néixer a Medinilla de la Dehesa (Burgos) el dia 24 de setembre de 1921 i va morir a Vic, a la residència Mare Pia, el dia 5 de gener del 2013, a l’edat de noranta-un anys i seixanta-sis de vida religiosa.

Doneu-los, Senyor, el repòs etern.

Arxiprestos

RESUM DE L’ACTA DE LA DESENA REUNIÓ GENERAL D’ARXIPRESTOS – PERÍODE 2009-2014 (18-2-2013) La reunió es va celebrar al Seminari de Vic, sota la presidència del senyor bisbe i amb l’assistència del vicari general, el vicari episcopal, els arxiprestos i el secretari. Hi faltava Mn. Ramon Muntadas (Moianès), que continua convalescent.

El senyor bisbe demana als arxiprestos, d’acord amb la petició que ha fet el papa Benet XVI, de pregar pel Papa Benet i també invocar l’Esperit Sant perquè el seu succes-sor sigui el més idoni per a dur a bon terme la missió de l’Església.



En la pregària es va llegir un fragment de la carta de Quaresma del papa Benet XVI; es va resar el parenostre i una pregària conclusiva.

Es va aprovar l’acta de la reunió anterior.

El tema central de la reunió era veure quines accions del Pla Diocesà de Pastoral 2009-2014, corresponents a aquest curs 2012-2013, ja s’han realitzat, estan en curs de realització o encara estan per fer.

Sobre les accions relacionades amb el CREURE, s’informa de les següents:

- Desplegable sobre l’Eucaristia: ja s’ha publicat i ja s’ha enviat a les parròquies; es recomana que s’expliqui el contingut d’aquest desplegable als fidels, aprofitant les trobades de formació. Es diu que el ressò d’aquest material dependrà de la conscien-tització que en facin els preveres. Com a material es considera que està bé i que és una ajuda. Cal vigilar que, aquest any, amb motiu de l’Any de la Fe, hi ha moltes coses i l’Eucaristia pot quedar en segon terme.

- Comentari de les parts de la missa, en el Full Diocesà: es va encarregar al P. Antoni Costa, C.M.F., i es va publicant en el Full.

- Articles al Full Diocesà: Mn. Casas escriurà al Full Diocesà sobre l’Eucaristia, misteri de fe (sortirà per Quaresma); Mn. Josep M. Riba, sobre l’Eucaristia, missió (sortirà per

Pasqua); i s’encarregarà a Mn. Narcís Riba que escrigui sobre l’Eucaristia com a misteri de comunió (temps pasqual).

- Catequesi sobre la recepció de l’Eucaristia amb les degudes disposicions: Mn. Narcís Riba ja ha escrit el que se li va encarregar i el text està a punt per a fer-ne divulgació.

- Catequesi gràfica sobre el diumenge: Mn. Joan Mir mostra un primer esborrany; sembla que podrà estar a punt per Pasqua.

- Esquema de catequesi sobre participació en l’Eucaristia i l’adoració eucarística: s’està redactant.

Sobre les accions relacionades amb el CELEBRAR, es diu el següent:

-Respostes de la missa: ja s’han editat i se n’ha enviat alguns exemplars a les parròquies.

- Llibret sobre la cura del presbiteri i netedat i dignitat dels llibres litúrgics, vasos sagrats, etc.: ja s’ha publicat; se n’han enviat a cada parròquia.

- Edició d’un bon manual de l’escolà: s’hi està treballant.

- Campanya amb cartells evangelitzadors: s’hi està treballant.

- Editar pregàries sobre l’Eucaristia i visita al Santíssim: s’hi està treballant.



Sobre les accions relacionades amb el VIURE, es diu el següent:

- Jornada de portes obertes: realitzada.

- Unir Eucaristia i caritat: en procés.

- Promoure Càritas a totes les parròquies: en procés.

Difusió de la Doctrina Social de l’Església: de moment, no s’ha fet cap acció.

- Testimonis de fe en la nostra societat: en procés.

Després es van repassar els objectius i mit-jans previstos per a l’Any de la Fe:

- S’insisteix en l’oportunitat d’organitzar xerrades de formació entorn del Concili Vaticà II i el Catecisme de l’Església Catòlica.

- Pel que fa als pelegrinatges, es diu que el dia 20 d’abril s’anirà a Montserrat i s’acorda que s’organitzi per parròquies i arxiprestats. Un possible programa: Missa, a les 11; Salve, a les 13; dinar, a les 13,30; comiat a la Verge, a les 15,30.

- Celebracions de la Penitència: a Igualada, el Dilluns Sant; a Vic, el Dimarts Sant; i a Manresa, el Dimecres Sant.

- Relació fe-ciència: el Sr. David Jou està disposat a fer les conferències; de cara als

escolars de secundària, és millor fer-les pel setembre.

- Dia 16 de març: trobada diocesana d’infants. Organitzada per la Delegació Diocesana de Catequesi.

- Dia 12 d’abril: inauguració de l’exposició «Facies-fidei»; es tracta d’una relectura, des de la fe, d’unes quantes peces del Museu Episcopal de Vic que dialogaran amb peces d’altres museus de Catalunya; serà una exposició permanent, fins a l’octubre. Marc Sureda ha fet el muntatge i hi haurà visites guiades.

- «Catalonia Sacra»: presentació el dia 19 d’abril al bisbat de Vic, a la sala de Sínodes. Es tracta de valorar, cuidar i donar a conèi-xer l’art religiós que hi ha a la diòcesi i expli-car-lo nosaltres. Es parteix de la catedral (com visitar una catedral) i després es pre-sentaran unes rutes sobre unes canòniques del bisbat de Vic; per tant, és patrimoni nostre i nosaltres l’expliquem.

Vademècum: Després d’aquestes informa-cions sobre l’Any de la Fe, Mn. Joan Mir presenta el «vademècum», és a dir, els mate-rials recollits que són una ampliació del que abans en dèiem «Disposicions i prevencions» i que es publicaven en el BOBV el mes de desembre de cada any. Al material recollit se li ha posat el títol de «La cura pastoral de la parròquia. Orientacions per als rectors i col·laboradors parroquials». Com que amb



els anys ha sortit nova normativa i noves orientacions, va semblar bé de recollir-ho tot en un quadern que, en un principi i per entendre’ns, en dèiem «vademècum». S’ha enviat a cada arxiprest, en format digital, i s’ha explicat que tenen deu dies, fins a finals del mes de febrer, per a presentar-hi esmenes o completar el que es cregui convenient. S’ha insistit que aquest recull d’orientacions vol ser simplement una ajuda als rectors i preveres i laics col·laboradors.

En el torn de diàleg, es parla dels funerals, dels tanatoris i de les funeràries, i s’acorda que se n’ha de parlar més llargament en una altra reunió d’arxiprestos, però que, abans, es creï una comissió que prepari un esborrany per a començar a discutir-ho. Cal mirar d’arribar a uns acords que valguin per a tots els llocs.

En el capítol d’informacions, s’informa del següent:

-Jornada sacerdotal de Poblet: dilluns, 22 d’abril.

-Pelegrinatge diocesà a Montserrat: dissab-te, dia 20 d’abril.

En la part final de la reunió hi van parti-cipar la Sra. Teresa Serradell i el Sr. Ramon Guzmán, delegats episcopals de Família i Vida. També hi va ser present un altre membre de la delegació, el Sr. Miquel Serrat.

El resum de la seva intervenció és el següent: són delegats episcopals des del desembre passat; estan il·lusionats i alhora espantats per la gran feina que hi ha a fer. Han enviat una carta a tots els rectors en la qual expliquen els objectius de la delegació, que són els següents:

-Difondre el missatge eclesial sobre el matrimoni i la família, com també la pro-moció i defensa de la vida humana.

- Ajudar en la formació dels futurs matri-monis i pares i mares de família.

- Atendre pastoralment els matrimonis i famílies.

- Promoure la formació d’agents de pastoral matrimonial i familiar.

- Organitzar les jornades diocesanes de família i vida.

- Participar en les trobades diocesanes i interdiocesanes.

.El primer objectiu que ens proposem com a delegats és organitzar la delegació, o sigui buscar matrimonis arreu del bisbat que en puguin formar part.

. Un altre objectiu és poder oferir altra vegada la formació a les parelles que es casen, presentant d’una manera positiva i joiosa el projecte del matrimoni cristià, la



relació d’amor i afectivo-sexual, la trans-missió responsable de la vida, i l’educació cristiana dels fills.

Els delegats s’han proposat d’anar a visitar els arxiprestos i rectors per tenir un canvi d’impressions i explicar-los el que des de la delegació poden oferir a les famílies i a les parròquies i alhora recollir suggeriments.

Per a fer tot aquest treball se segueix el llibre editat pels bisbes de Catalunya i titu-lat «Orientacions per a la l’acolliment de parelles».

S’ha fet un programa catequètic. S’aprofita per a parlar-los de l’amor de Déu, per a dir-los que Déu té un projecte d’amor per al seu matrimoni i família i que és important des-cobrir-lo. Dos objectius: ajudar a celebrar el casament i ajudar el matrimoni. Per això es demana l’ajuda de tots els preveres.

Sobre el curset per a les parelles que es volen casar, els delegats diuen que miraran d’adaptar-los a les conveniències de les parelles. En el curset se’ls parla de la fe en Crist; de la mediació de l’Església en la família; de la sexualitat en el matrimoni cristià; de la família, església domèstica; de l’educació dels fills. Demanen, els delegats, que els preveres informin les parelles que hi ha aquests cursets.

Ha de quedar clar que l’objectiu de la Delegació de Família i Vida no és altre que

donar a conèixer la doctrina de l’Església sobre la família i la vida.

En el torn de paraules s’insisteix que el responsable de la preparació al matrimoni és el rector de la parròquia. La Delegació complementa la preparació, oferint unes xerrades amb els temes esmentats abans.

Finalment, els delegats expressen que els agradaria d’entrar en relació amb els acolli-dors de promesos dels diferents arxiprestats. S’insisteix que una qüestió a tenir en comp-te és fer el seguiment de les parelles després del casament.

La reunió és clou amb el rés d’una ave-maria.

El secretari, Mn. Joan Mir i Tubau

Consell Presbiteral

> RESUM DE L’ACTA DE LA REUNIÓ DEL CONSELL PRESBITERAL, XII ETAPA / REUNIÓ NÚM. 9 (30 d’octubre del 2012) Hi assisteixen gairebé tots els membres excepte tres preveres que excusen la seva assistència. Actua com a secretari Mn. Francesc Chía.

Es comença amb una pregària i es llegeix i s’aprova l’acta de la reunió anterior.



El tema d’estudi és el prevere. Home de fe. Què ens recomanem mútuament, els preveres, per a aquest Any de la Fe.

El senyor bisbe explica que s’ha escollit aquest tema perquè és propi del Consell Presbiteral. L’Any de la Fe és un any de gràcia i cal estar atents als signes dels temps, com diu el Concili Vaticà II. Informa que el Sant Pare constata, des de la seva visió, que hi ha una «pèrdua del sentit religiós», i una «crisi de fe»; ho recull en el motu proprio Porta fidei, on afirma que «la fe és negada». Es fa una distinció entre: a) la crisi de fe; b) la vida espiritual; c) la missa; d) la caritat pastoral; e) la fraternitat sacerdotal, i f) la formació.

a) La crisi de fe. Amb la crisi de fe es treballa sobre l’afirmació de «si s’extingís la fe seria la destrucció de la humanitat» (afirmació feta pel Sant Pare quan era cardenal), i sobre si hi ha un augment del desert espi-ritual en la societat; es necessiten persones de fe. L’Any de la Fe és l’anunci de la veritat de la fe en el nostre cor. Segons el motu proprio esmentat, l’Any de la Fe comporta professar la nostra fe, redescobrir el camí de la fe, la conversió, viure la unió fe-caritat, rememorar la fe, ajudar tots el cristians, viure la fe en els nostres temples, alimen-tar-nos de la Paraula, aprofundir en el Concili Vaticà II, la mirada fixa en Jesucrist, i enfortir la relació amb el Crist.

Es reflexiona i es debat entre els assistents, recordant l’aportació sobre el passat Sínode

dels Bisbes a Roma, i es comenten tres eixos fonamentals en la vida del prevere: la relació personal, la vida espiritual i la formació permanent. Es tracta el tema dels preveres del Lluçanès, on es constata que el 40% són provinents de Ruanda, i es fa una reflexió respecte a la integració al nostre país d’aquests nouvinguts. Es tracta sobre la consciència d’aquest canvi i s’afegeix que cal una cura d’humilitat davant la realitat que tenim, però alhora s’ha de mantenir viva l’esperança: creixerà la llavor quan ens vinculem a Jesucrist amb els seus criteris. Es fa la reflexió en clau de pregunta de si fins ara no s’han fet prou bé les coses. I es cons-tata que la situació del món actual ha fet un gran canvi, i dóna la impressió que davant d’aquest canvi es vulgui tornar a costums del passat. Cal saber trobar respostes pastorals en comú, projectes pastorals que orientin, perquè no solament hem de treballar per a nosaltres, sinó també per a aquella part del món que viu la incredulitat o bé que desco-neix la Bona Nova. El senyor bisbe emfatitza que «el cor de l’home està fet per a Déu».

b) Vida espiritual. És fonamental la pre-gària entesa i viscuda com un diàleg amb el Senyor, amb disponibilitat i amistat. Cal estar atents als signes dels temps i inter-pretar-los a la llum de l’evangeli. Hi ha dos clars signes dels temps: la crisi econòmica, i Església i autodeterminació.

Sobre la crisi econòmica, la pregària ha de portar a veure què vol de nosaltres el



Senyor. Segons la Gaudium et spes, la joia i l’esperança, i l’actitud de l’Església envers l’ateisme. Si s’impregna la meva vida, llavors també s’impregnarà la dels altres; «veure i tractar l’altre com un altre jo». Es recorda l’encíclica Populorum progressio, «sobre el desenvolupament dels pobles», on Pau VI parla de la propietat i cita sant Ambròs en relació al fet que «la propietat privada no és un dret incondicional ni absolut». Calen fets i paraules. Els fets, els podem trobar, per exemple, a Càritas quan practica la màxima «viu senzillament perquè els altres, senzillament, puguin viure». I en relació a les paraules, cal anar al que diuen els bisbes de Catalunya.

Referent a Església i autodeterminació, cal informar i donar a conèixer la doctrina de l’Església. Un exemple el trobem en el bisbe Ramon Masnou, en els seus llibres El pro-blema català i Carta sobre el nacionalisme. També en aquesta línia es va pronunciar el papa Joan Pau II a l’ONU i a la Unesco. També cal tenir en compte el document episcopal Arrels cristianes de Catalunya. En aquest sentit, seria important la divulgació de revistes i escrits de reflexió per a poder aclarir aquest dret natural que té tot poble a autodeterminar-se.

Es parla del perill de l’individualisme en el prevere, recordant que es podria pregar en comú i fer xarxes entre els preveres. S’explica l’experiència que es féu a Crist Rei de Manresa, fa uns anys, per part d’un

grup de preveres, que es reunien per sopar i fer tertúlia. Es constata que existeix dis-tanciament entre preveres joves i preveres grans. Actualment, amb la feina que hi ha i els pocs preveres, és més difícil que s’intercanviï comunicació; abans hi havia molta mobilitat, que feia possible que es coneguessin més, i ara no es dóna aquesta circumstància.

c) La missa. S’inicia aquest tema centrant-lo en l’Any de la Fe i es diu que cal la dignitat de la celebració, profunditat en l’homilia, expressivitat dels signes, devoció personal, netedat del temple, dels ornaments, vasos sagrats...; que els cants siguin ben acu-rats i preparats, així com altres signes; fer l’homilia els dies feiners, encara que sigui molt breu. Cal que es visqui amb dimensió contemplativa. El senyor bisbe exhorta a fer exercicis espirituals, perquè són una tro-bada amb Crist. Es creu convenient pregar junts per tal de no caure en l’individualisme.

d) Caritat pastoral. Els més joves necessiten trobar-se i fer pinya, i en concret els nou-vinguts. Som davant la generació «Google»: hi ha el risc que els joves s’aïllin, donat aquest mitjà impersonal de comunicació; cal una relació cara a cara. Es llegeix una aportació de Mn. Escós, que ha excusat la seva assistència a la reunió. I també es diu que fóra interessant d’encomanar treballs fets en comú, com es va fer l’Any Sant, perquè uneix molt. Es parla del document conciliar sobre la «vida i ministeri dels pre-



veres», subratllant l’alfabetització religiosa, el fet de promoure els laics i veure com ho hem de fer per a anunciar la Paraula de Déu.

El senyor bisbe diu que cal estudiar el credo i explicar-lo, atès que té molta força i és el que transforma la societat. En relació a l’estudi del credo, es recorda el llibre del P. Josep Vives, S.I., Creure el credo. Un bon moment per a divulgar el credo, com ara en els funerals. Cal aprofitar les ocasions per a proclamar el kerygma. S’ha d’empatitzar i saber-ho transformar a partir de la fe. És important ensenyar a pregar. Hem de ser mestres espirituals i renunciar a les actituds de prepotència. Evitar qualsevol concepte erroni sobre els capellans, especialment en temes econòmics, i tenir un tracte educat, per tal d’evitar actituds que separin. Ser positius, servicials i evitar la crítica. Hi ha d’haver una comunió jeràrquica i que es noti. Els voluntaris de les parròquies han de ser tractats amb caritat. El bisbe diu que cal cuidar la relació amb els laics. Hi ha d’haver un discerniment dels carismes per tal que hi hagi una pluralitat de serveis.

e) Fraternitat sacerdotal. És necessari que hi hagi una autèntica pràctica de la fraternitat sacerdotal per la gràcia sacramental que s’ha rebut. A nivell de treball i fent al·lusió al bisbe José M. Uriarte, que parla de «adu-anas parroquiales», cal una bona i fluida relació per tal que no hi hagi una autarquia parroquial, i això suposa el consens. En relació a la pastoral en equip, és important

i necessari ajudar-nos en els arxiprestats, tant en l’administració de sagraments com en el treball amb els joves.

f) Formació. Es veu molt necessària la for-mació permanent, que té un doble vessant: «què» hem de transmetre i «a qui». El bisbe diu que en aquest Any de la Fe hem d’apro-fundir en els documents del Concili Vaticà II, en el Catecisme de l’Església Catòlica i en la Bíblia. S’informa que hi ha molt material a internet, i es remarca la necessitat d’apro-fitar les trobades per a confrontar el que s’ha llegit o estudiat. El bisbe invita a for-mar grups de preveres per a comentar els documents. Es fa referència a Documents d’Església, on es troben els documents del Concili Vaticà II. Les encícliques ajuden per a anar als documents del Concili. És molt important l’estudi del Catecisme i està molt bé el Youcat. S’informa que hi ha fitxes del Youcat per a joves. Aquest Any de la Fe ens ajuda a re-situar-nos en la Doctrina Social de l’Església.

La reunió prossegueix amb una sèrie d’in-formacions sobre el col·legi parroquial de Sant Hipòlit, la fundació canònica en relació al col·legi i la casa d’espiritualitat. S’informa del procés de canonització de Carme Sallés i Barangueras, anunciant el senyor bisbe que participarà en el pelegrinatge a Roma i que es tracta de la setena canonització de vigatans; se celebrarà una missa d’acció de gràcies el dia 6 de desembre a les dotze del migdia. Es va instituir acòlit Eduard Flores



i el dia 28 d’octubre es van acomiadar els franciscans de Vic. Arriba des de l’Argen-tina la comunitat de religiosos «Germans deixebles de Jesús i sant Joan Baptista» a la parròquia de la Mare de Déu del Remei de Vic. S’informa de l’estat de salut de preveres del bisbat i es tanca la reunió amb la informació sobre la situació econòmica de la catedral, de l’Escola de Formació de Laics i s’informa que el Youcat es ven a preu reduït.

La reunió es va acabar a les dues del migdia amb el rés de l’àngelus.

Rvd. Llic. Francesc ChíaSecretari

Delegació Episcopal per a les Causes dels Sants

> CAUSES EN CURS

CAUSA DEL VENERABLE JOSEP TORRAS I BAGES, BISBE DE VIC:Postulador: Mons. Valentí Miserachs.Vice-postulador: Mn. Joan Casas.

CAUSA DE LA SERVENTA DE DÉU JOSEFINA VILASECA I ALSINA:Postuladora: Dra. Silvia Mónica Correale.Vice-postulador: Mn. Josep M. Mas.

CAUSA DELS SERVENTS DE DÉU JAUME SERRA I JORDI, SACERDOT, I COMPANYS

SACERDOTS I SEGLARS DE LA DIÒCESI, IMMOLATS DURANT LA PERSECUCIÓ RELIGIOSA DE LA II REPÚBLICA ESPANYOLA (1936-1939):Postuladora: Dra. Silvia Mónica Correale.Vice-postulador: Mn. Josep M. Mas.Tribunal de la causa: Jutge delegat: Llic. Esteve Dilmé. Promotor de justícia: Mn. Jaume Reixach. Notària-actuària: Lda. Núria Rosanas. Notari adjunt: Llic. Abel Pié.Comissió teològica: Llic. Jordi Castellet i Llic. Narcís Riba.Comissió de perits en història i arxivística: Llic. Josep M. Masnou, Dr. Ramon Ordeig, Llic. David Cao i Llic. Carles Puigferrat.

Delegació Episcopal de Catequesi

> TROBADA D’INFANTS DE TOTES LES PARRÒQUIES (DE 7 A 10 ANYS)Seminari de Vic(Rda. Camprodon, 2)16 de març de 2013

Inscripció:1. Per correu electrònic. Enviant les dades de la butlleta a [email protected].

2. Per correu postal. Enviant la butlleta a l’adreça següent: Mn. Joan Antoni CastilloSantuari de la Salut08243 Manresa (Viladordis)



3. Per telèfon: 93 874 13 01 (es pot deixar el missatge al contestador).

La data límit de la inscripció és el 7 de març.

Els pares, si volen, poden acompanyar-los, o bé algun catequista de la parròquia.

AUTORITZACIÓ PATERNA(indispensable per a assistir-hi sense els pares)

Jo,...amb DNI...pare/mare/tutor de: ...autoritzo el meu fill/a a participar en la Trobada d’Infants que organitza la Delegació Diocesana de Catequesi del bisbat de Vic al Seminari de Vic el dissabte 16 de març del 2013.

Així mateix, autoritzo a fer servir les fotos o imatges d’aquesta trobada on pugui sortir el meu fill/a en publicacions pròpies del bisbat de Vic (si no ho voleu, ho podeu notificar en l’apartat ALTRES).

Coses a tenir presents:Altres:Telèfon de contacte:c/e

Possibilitat de transport amb parades:-Bus Nord: Ripoll (Pl. del Monestir, 9h)- St. Quirze de Besora (9:30h).-Bus Sud: Igualada (8:30h) - Manresa

(Estació autobusos, 9h)- Artés (9:30). Preu bus: 6 euros per persona

La resta de la Jornada és gratuïta.

Horari de la Jornada10 h Acolliment10:30 h Pregària i presentació11h Activitats per grups 13h Eucaristia14h Dinar (cal portar-se el dinar).16h Animació a càrrec del grup Bufanúvols

Inscripció (data límit, el 7 de març)Cal inscripció també per a pares i cate-quistesParròquia:Població:Nom:Edat:n Infant n Acompanyant n CatequistaTelèfon:c/e:Faràs servir el bus?:A quina parada pujaràs?En el cas dels infants:Vindràs amb els pares?(Si no és així, cal omplir l’autorització)O si no, qui és el teu catequista respon-sable?Observacions o comentaris (si cal):

Per a qualsevol tipus de dificultat o d’in-formació, hom pot adreçar-se als repre-sentants de l’arxiprestat a la Delegació de Catequesi.



Telèfons d’interèsDelegació Diocesana de CatequesiPermanent:Mn. Joan Antoni Castillo 647 131 228Empar Escalé 938 892 058Encarnació Reverter 938 862 812Representants dels arxiprestats:Anoia-SegarraMaria Lluïsa Riera 938 032 885Bages NordJordi Vilar 938 387 098Bages SudAdreceu-vos a la DelegacióGuilleries-CongostFrancesc Vila 639 141 798Margarida Cerdà 938 810 261LluçanèsJoan Vilaseca 649 18 16 82ManresaM. Carme Arnàiz 938 722 704Montserrat Sucarrats 938 744 028Isabel López 630 226 229MoianèsMargarida Oliveras 938 309 131Rosa Maria Carballal 938 301 065RipollèsMargarida Caparrós 679 637 610Ter-CollsacabraConcepció Panicot 938 551 272Ramona Collell 938 513 349Dolors Suriñach 606 129 015VicAdreceu-vos a la Delegació.

> JORNADA DIOCESANA DE CATEQUESI 2013El primer anunci, porta i fonament de la catequesi.Cova de Sant Ignasi (Manresa)7 d’abril de 2013.

La Jornada diocesana de Catequesi torna a trucar a la porta de tots els catequistes de la nostra diòcesi. Reunir-se cada any per compartir una jornada de reflexió, diàleg, pregària i convivència és una cosa molt bona que cal acollir amb generositat.

Aquest curs pastoral cal tenir ben present l’Any de la Fe que el papa Benet XVI ha convocat per a tota l’Església. Aquest any és una ocasió propícia per a renovar la nostra fe cristiana. Ens cal redescobrir-nos creients, anant a l’arrel de la nostra fe: Jesucrist, el Senyor. Nosaltres sabem que en Jesús, el Fill de Déu, se’ns ha obert el cor de Déu de manera plena i definitiva. No sols podem saber qui és Déu, sinó que, junt amb aquest coneixement, l’amor de Déu, misericordiós i alliberador, se’ns dóna a mans plenes. La trobada amb Jesús és el nucli fonamental de la nostra fe. I, per això mateix, és l’objectiu primordial de tota la catequesi.

Comunicar la fe és la tasca permanent de l’Església. En aquests moments de Nova Evangelització ens cal viure la urgència de l’anunci de Crist. La catequesi no ha de donar res per suposat. L’anunci clar i explícit



de Crist i del seu Evangeli, ha de ser tasca ben present en la catequesi. Els temps nous ens demanen els nous evangelitzadors, els nous catequistes, que renovats per l’Esperit Sant siguin sembradors amb esperança de Crist en el cor dels infants, dels joves i dels adults.

La fe cristiana, quan és anunciada des d’un cor enamorat de Jesús, i des de la llum que li és pròpia, sense caure en el parany de voler-la acomodar als temps, fent-li perdre el seu nucli essencial, el seu nervi fona-mental, té per ella mateixa la capacitat de transormar el cor del qui l’accepta.

+Romà, bisbe de Vic

Horari de la JornadaA 2/4 de 10: Acolliment (per la porta de la casa d’exercicis de la Cova). Aparcament a la plaça del Santuari o Barri Escodines (per la part superior).A les 10 del matí: Pregària.A 2/4 d’11: Fent un parèntesi en els articles del Credo en motiu de l’any de la fe: El primer anunci, porta i fonament de la catequesi.Ponència a càrrec de Mn. Xavier Morlans.A les 12: Pausa-cafè.A 2/4 d’1: Diàleg i preguntes.A les 2 de la tarda: Dinar.A 2/4 de 4 de la tarda: Presentació del DVD catequètic “La creu i l’estel” (guió X. Morlans). Les aventures d’un nen d’onze anys que a l’entorn de Santa Maria del Mar

de Barcelona descobreix la fe en Jesús i la comunitat cristiana.A les 5 de la tarda: Eucaristia i comiat.

Com arribar des de Vic:Sortida de l’eix Sant Fruitós i després agafar la Carretera C-55 sentit Barcelona (sortida “Manresa-Sant Pau”). Continuar a la dreta (segona sortida de la rotonda) i entrar a Manresa, quan veieu el Pont Vell, situar-se a la dreta, tot pujant ja indica (la Cova).Trobareu algunes places d’aparcament a la Casa d’Exercicis, altres davant l’església i al barri superior anomenat “les Escodines” (on hi ha la Clínica sant Josep...).

Inscripció:

1. Per correu electrònic. Enviant les dades de la butlleta a [email protected].

2. Per correu postal. Enviant la butlleta a l’adreça següent: Mn. Joan Antoni CastilloSantuari de la Salut08243 Manresa (Viladordis)

3. Per telèfon: 93 874 13 01 (es pot deixar el missatge al contestador).

Cal notificar clarament si us quedareu a dinar.

La data límit de la inscripció és el 29 de març. El mateix dia de la jornada també s’acceptaran inscripcions però no per dinar.



Formes de pagament:Pregem que tothom faci el pagament prèvi-ament al número de compte:La Caixa 2100-3962-79-0200006826(indicant el nom i cognoms i la població)Porteu el comprovant el dia de la jornada.

Servei d’autocar:Amb parades a Ripoll (Pl. Monestir), Torelló (davant mercat municipal), Manlleu (Parc d’Àngela Roca amb Av. Roma), Vic (estació autobusos).

Preu: 10 euros (si l’autocar s’omple serà més barat).

Butlleta d’inscripció:Nom i cognoms:Adreça:Població:c/e:telèfons:Parròquia:Faràs servir l’autocar? Si. No.A quina parada pujaràs?

Participaré de la Jornada i en concepte de material i dinar pagaré 15 euros.Com acompanyant, vindré a dinar i pagaré 13 euros.Participaré de la Jornada sense dinar, i per despeses d’organització aportaré 5 euros.

Telèfons d’interèsDelegació Diocesana de CatequesiPermanent:

Mn. Joan Antoni Castillo 647 131 228Empar Escalé 938 892 058Encarnació Reverter 938 862 812Representants dels arxiprestats:Anoia-SegarraMaria Lluïsa Riera 938 032 885Bages NordJordi Vilar 938 387 098Bages SudAdreceu-vos a la DelegacióGuilleries-CongostMargarida Cerdà 938 810 261LluçanèsJoan Vilaseca 649 18 16 82ManresaM. Carme Arnàiz 938 722 704Montserrat Sucarrats 938 744 028Isabel López 630 226 229MoianèsMargarida Oliveras 938 309 131Rosa Maria Carballal 938 301 065RipollèsMargarida Caparrós 679 637 610Ter-CollsacabraConcepció Panicot 938 551 272Ramona Collell 938 513 349Dolors Suriñach 606 129 015VicAdreceu-vos a la Delegació.



Santa Seu

Santa SeuButlletí Oficial del Bisbat de Vic


Sant Pare> MISSATGE DEL SANT PARE BENET XVI EN OCASIÓ DE LA XXI JORNADA MUNDIAL DEL MALALT11 de febrer de 2013«Vés, i tu fes igual» (Lc 10,37)

Benvolguts germans i germanes,

1. L’11 de febrer de 2013, memòria litúrgica de la benaurada Mare de Déu de Lourdes, al santuari marià d’Altötting, se celebrarà solemnement la XXI Jornada Mundial del Malalt. Aquesta Jornada representa per a tots els malalts, agents sanitaris, fidels cris-tians i per a totes la persones de bona volun-tat, «un moment fort de pregària, de partici-pació i d’oferiment del sofriment per al bé de l’Església, així com d’invitació a tothom per-què reconeguin en el rostre del germà malalt el sant rostre de Crist que, patint, morint i ressuscitant, va realitzar la salvació de la humanitat» (Joan Pau II, Carta per la qual s’instituïa la Jornada Mundial del Malalt, 13 de maig de 1992, 3). En aquesta ocasió, em sento especialment proper a cadascun de vosaltres, estimats malalts que, als centres de salut i d’assistència, o també a casa, viviu un moment difícil de prova per raó de la malaltia i del sofriment. Que arribin a tots les paraules plenes de coratge pronunciades pels Pares del concili ecumènic Vaticà II: «No esteu ni abandonats ni sou inútils; sou els cridats per Crist, la seva imatge viva i transparent » (Mis-satge als malalts, a tots els qui sofreixen).

2. Per acompanyar-vos en el pelegrinatge espiritual que des de Lourdes, lloc i símbol d’esperança i gràcia, ens condueix cap al santuari d’Altötting, voldria proposar a la vostra consideració la figura emblemàti-ca del Bon Samarità (cf. Lc 10,25-37). La paràbola evangèlica narrada per sant Lluc forma part d’una sèrie d’imatges i narracions extretes de la vida quotidiana, amb les quals Jesús ens ensenya l’amor profund de Déu per qualsevol ésser humà, especialment quan experimenta la malaltia i el dolor. Però a més, amb les paraules finals de la paràbola del Bon Samarità, «Vés, i tu fes igual» (Lc 10,37), el Senyor ens indica quina és l’actitud que qualsevol deixeble seu ha de tenir envers els altres, especialment envers aquells als quals cal atenció. Es tracta per tant d’extreure de l’amor infinit de Déu, a través d’una relació intensa amb ell en la pregària, la força per a viure cada dia com el Bon Samarità, amb una atenció concreta per aquell que està ferit en el cos i l’esperit, aquell que demana ajuda, encara que sigui un desconegut i no tingui recursos. Això no sols val per als agents pas-torals i sanitaris, sinó per a tots, també per al malalt mateix, que pot viure la pròpia condi-ció en una perspectiva de fe: «Allò que gua-reix l’home no és esquivar el sofriment i fugir davant el dolor, sinó la capacitat d’acceptar la tribulació, de madurar en ella i de trobar-hi un sentit mitjançant la unió amb Crist, que ha patit amb amor infinit» (Enc. Spe salvi, 37).

3. Diferents Pares de l’Església han vist en la figura del Bon Samarità Jesús mateix, i en



l’home caigut a les mans dels lladres Adam, la humanitat perduda i ferida pel propi pecat (cf. Orígenes, Homilia sobre l’Evangeli de Lluc XXXIV, 1-9; Ambròs, Comentari a l’Evangeli de sant Lluc, 71-84; Agustí, Sermó 171). Jesús és el Fill de Déu, que fa present l’amor del Pare, amor fidel, etern, sense barreres ni límits. Però Jesús és també aquell que «es desposseeix» de la seva «vestidura divina», que es rebaixa de la seva «condició» divina, per assumir la forma humana (cf. Fl 2,6-8) i acostar-se al dolor de l’home, fins baixar als inferns, com recitem en el Credo, i portar esperança i llum. Ell no reté amb avidesa la seva igualtat amb Déu (cf. Flp 2,6), sinó que s’inclina, ple de misericòrdia, sobre l’abisme del sofriment humà, per vessar l’oli del con-sol i el vi de l’esperança.

4. L’Any de la fe que estem vivint consti-tueix una ocasió propícia per a intensifi-car la diaconia de la caritat en les nostres comunitats eclesials, per ser cadascú bon samarità de l’altre, del qui és al nostre cos-tat. En aquest sentit, i perquè ens serveixin d’exemple i d’estímul, voldria cridar l’atenció sobre algunes de les moltes figures que en la història de l’Església han ajudat les persones malaltes a valorar el sofriment des del punt de vista humà i espiritual. Santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç, «experta en la scientia amoris» (Joan Pau II, Carta ap. Novo millennio ineunte, 42), va saber viure «en unió profunda a la Passió de Jesús» la malal-tia que «la portaria a la mort enmig de grans sofriments» (Audiència general, 6 d’abril de

2011). El venerable Luigi Novarese, del qual moltes persones conserven encara avui un record viu, va advertir de manera particular en l’exercici del seu ministeri la importància de la pregària pels malalts i amb ells i aquells que pateixen, als quals acompanyava ben sovint als santuaris marians, de manera especial a la gruta de Lourdes. Mogut per la caritat envers el proïsme, Raül Follereau va dedicar la seva vida a la cura de les per-sones afectades per la lepra, fins als llocs més remots del planeta, promovent entre d’altres coses la Jornada Mundial contra aquesta malaltia. La beata Teresa de Calcuta començava sempre el dia trobant Jesús en l’eucaristia, sortint després pels carrers amb el rosari a la mà per trobar i servir el Senyor present en els qui pateixen, especialment en els que «no són volguts, ni estimats, ni atesos». També santa Anna Schäffer de Min-delstetten va saber unir de manera exemplar els seus patiments mateixos als de Crist: «L’habitació de la malalta es va transfor-mar en una cel·la conventual, i el patiment en servei missioner. […] Fortificada per la comunió quotidiana es va convertir en una intercessora infatigable en la pregària, i un mirall de l’amor de Déu per a moltes per-sones a la recerca de consell» (Homilia en la canonització, 21 d’octubre de 2012). A l’evangeli destaca la figura de la benaurada Mare de Déu, que va seguir el Fill sofrent fins al sacrifici suprem al Gòlgota. No va perdre mai l’esperança en la victòria de Déu sobre el mal, el dolor i la mort, i va saber acollir amb la mateixa abraçada de fe i amor el Fill de



Déu nascut a la gruta de Betlem i mort a la creu. La seva ferma confiança en la potència divina es va veure il·luminada per la resu-rrecció de Crist, que ofereix esperança a qui es troba en el sofriment i renova la certesa de la proximitat i el consol del Senyor.

5. Voldria, per últim, dirigir una paraula de reconeixement profund i de coratge a les institucions sanitàries catòliques i a la socie-tat civil mateixa, a les diòcesis, les comuni-tats cristianes, les associacions d’agents sanitaris i de voluntaris. Que en tots creixi la consciència que «en l’acceptació amoro-sa i generosa de tota vida humana, sobre-tot si és feble o malalta, l’Església viu avui un moment fonamental de la seva missió» (Joan Pau II, Exhort. ap. postsinodal Christi-fideles laici, 38).

Confio aquesta XXI Jornada Mundial del Malalt a la intercessió de la Santíssima Mare de Déu de les Gràcies, venerada a Altötting, perquè acompanyi sempre la humanitat que pateix, a la recerca d’alleugeriment i d’esperança ferma, que ajudi a tots els qui participen en l’apostolat de la misericòrdia a ser bons samaritans per als seus germans i germanes que pateixen la malaltia i el sofri-ment, alhora que imparteixo de tot cor la Benedicció Apostòlica.

Benedictus pp XVIVaticà, 2 de gener de 2013

> MISSATGE DEL SANT PARE BENET XVI PER A LA QUARESMA 2013Creure en la caritat suscita caritat«Hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut» (1Jn 4,16)

Benvolguts germans i germanes,

La celebració de la Quaresma, en el marc de l’Any de la fe, ens ofereix una ocasió preciosa per a meditar sobre la relació entre fe i cari-tat: entre creure en Déu, el Déu de Jesucrist, i l’amor, que és fruit de l’acció de l’Esperit Sant i ens guia per un camí d’entrega a Déu i als altres.

1. La fe com a resposta a l’amor de DéuEn la meva primera encíclica vaig expo-sar ja alguns elements per a comprendre el vincle estret que hi ha entre aquestes dues virtuts teologals, la fe i la caritat. Partint de l’afirmació fonamental de l’apòstol Joan: «Hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut» (1Jn 4,16), recordava que «no es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva […]. I ja que és Déu qui ens ha estimat primer (cf. 1Jn 4,10), ara l’amor ja no és sols un “manament”, sinó la resposta al do de l’amor, amb el qual Déu ve al nostre encontre» (Deus caritas est, 1). La fe constitueix l’adhesió personal —que inclou totes les nostres facultats— a la revelació de l’amor gratuït i «apassionat» que Déu té



per nosaltres i que es manifesta plenament en Jesucrist. L’encontre amb Déu Amor no sols comprèn el cor, sinó també l’entesa: «El reconeixement del Déu viu és una via cap a l’amor, i el sí de la nostra voluntat a la seva comprèn enteniment, voluntat i sentiment en l’acte únic de l’amor. Això no obstant, aquest és un procés que sempre està en camí: l’amor mai no es dóna per «conclòs» i completat» (ibidem, 17). D’aquí deriva per a tots els cristians i, en particular, per als «agents de la caritat», la necessitat de la fe, de l’«encontre amb Déu en Crist que susciti en ells l’amor i obri el seu esperit a l’altre, de manera que, per a ells, l’amor al proïsme ja no sigui un manament imposat des de fora, sinó una conseqüència que es desprèn de la seva fe, la qual actua per la caritat» (ib., 31a). El cristià és una persona conquerida per l’amor de Crist i moguda per aquest amor —«Caritas Christi urget nos» (2Co 5,14)—, està oberta de manera profunda i concreta a l’amor al proïs-me (cf. ib., 33). Aquesta actitud neix sobretot de la consciència que el Senyor ens estima, ens perdona, fins i tot ens serveix, s’inclina a rentar els peus dels Apòstols i s’entrega ell mateix a la creu per atraure la humanitat a l’amor de Déu.

«La fe ens mostra Déu que ens ha donat el seu Fill i així suscita en nosaltres la certesa ferma que realment és veritat que Déu és amor […]. La fe, que fa prendre consciència de l’amor de Déu revelat en el cor traspassat de Jesús a la creu, suscita l’amor. L’amor és una llum —en el fons l’única— que il·lumina

constantment un món fosc i ens dóna la força per a viure i actuar» (ib., 39). Tot això ens porta a comprendre que l’actitud carac-terística principal dels cristians és precisa-ment «l’amor fonamentat en la fe i plasmat per ella» (ib., 7).

2. La caritat com a vida en la feTota la vida cristiana consisteix a respondre a l’amor de Déu. La primera resposta és preci-sament la fe, acollir plens d’estupor i de gra-titud una iniciativa divina inaudita que ens precedeix i ens reclama. I el «sí» de la fe marca el començament d’una història lluminosa d’amistat amb el Senyor, que omple tota la nostra existència i li dóna sentit ple. Això no obstant, Déu no s’acontenta a atraure’ns cap a ell, a transformar-nos d’una manera tan profunda que puguem dir amb sant Pau: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20).

Quan deixem espai a l’amor de Déu, ens fa semblants a ell, partícips de la seva mateixa caritat. Obrir-nos al seu amor significa deixar que ell visqui en nosaltres i ens porti a esti-mar amb ell, en ell i com ell; només llavors la nostra fe arriba veritablement «a actuar per la caritat» (Ga 5,6) i ell habita en nosaltres (cf. 1Jn 4,12).

La fe és conèixer la veritat i adherir-s’hi (cf. 1Tm 2,4); la caritat és «caminar» en la veri-tat (cf. Ef 4,15). Amb la fe s’entra en l’amistat amb el Senyor; amb la caritat es viu i es conrea aquesta amistat (cf. Jn 15,14s). La fe



ens fa acollir el manament del Senyor i Mes-tre; la caritat ens dóna l’alegria de posar-lo en pràctica (cf. Jn 13,13-17). En la fe som engendrats com a fills de Déu (cf. Jn 1,12s); la caritat ens fa perseverar concretament en aquest vincle diví i donar el fruit de l’Esperit Sant (cf. Ga 5,22). La fe ens porta a reconèixer els dons que el Déu bo i generós ens enco-mana; la caritat fa que fructifiquin (cf. Mt 25,14-30).

3. El llaç indissoluble entre fe i caritatA la llum de tot el que hem dit, resulta clar que mai no podem separar, o fins i tot oposar, fe i caritat. Aquestes dues virtuts teologals estan íntimament unides, per la qual cosa és erroni veure en elles un contrast o una «dia-lèctica». Per una part, en efecte, representa una limitació l’actitud de qui fa forta insis-tència en la prioritat i el caràcter decisiu de la fe, subestimant i gairebé menyspreant les obres concretes de caritat i reduint-les a un humanitarisme genèric. Per una altra, però, també és limitat sostenir una supremacia exagerada de la caritat i de la seva laboriosi-tat, pensant que les obres puguin substituir la fe. Per a una vida espiritual sana cal defugir tant el fideisme com l’activisme moralista.

L’existència cristiana consisteix a pujar con-tinuadament a la muntanya de l’encontre amb Déu per a tornar a baixar després, por-tant l’amor i la força que en deriven, a fi de servir els nostres germans i germanes amb el mateix amor de Déu. En la Sagrada Escriptura veiem que el zel dels Apòstols en l’anunci de

l’evangeli que suscita la fe està estretament vinculat a la sol·licitud caritativa respecte al servei dels pobres (cf. Ac 6,1-4). A l’Església, contemplació i acció, simbolitzades d’alguna manera per les figures evangèliques de les germanes Marta i Maria, han de coexistir i integrar-se (cf. Lc 10,38-42). La prioritat correspon sempre a la relació amb Déu i el compartir evangèlic vertader ha d’estar arre-lat en la fe (cf. audiència general de 25 d’abril de 2012). A vegades, de fet, es té la tendèn-cia a reduir el terme caritat a la solidaritat o a la simple ajuda humanitària. En canvi, és important recordar que l’obra de caritat més gran és precisament l’evangelització, és a dir, el «servei de la Paraula». Cap acció no és més benèfica i, per tant, més caritativa envers el proïsme que partir el pa de la paraula de Déu, fer-lo partícip de la Bona Nova de l’evangeli, introduir-lo en la relació amb Déu: l’evangelització és la promoció més alta i integral de la persona humana. Com escriu el servent de Déu papa Pau VI a l’encíclica Populorum progressio, és l’anunci de Crist el factor de desenvolupament primer i princi-pal (cf. n. 16). La veritat originària de l’amor de Déu per nosaltres, viscuda i anunciada, obre la nostra existència a acceptar aquest amor fent possible el desenvolupament inte-gral de la humanitat i de cada home (cf. Cari-tas in veritate, 8).

En definitiva, tot parteix de l’amor i tendeix a l’amor. Coneixem l’amor gratuït de Déu mitjançant l’anunci de l’evangeli. Si l’acollim amb fe, rebem el primer contacte —indispen-



sable— amb allò diví, capaç de fer-nos «ena-morar de l’Amor», per a després viure i créixer en aquest Amor i comunicar-lo amb alegria als altres.

Pel que fa a la relació entre fe i obres de cari-tat, unes paraules de la Carta de Sant Pau als cristians d’Efes resum potser molt bé la seva correlació: «És per la gràcia que heu estat salvats per mitjà de la fe! I això no ve de vosaltres: és un do de Déu. No és fruit de les obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n. Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesu-crist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que ell mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les» (2,8-10). Aquí es percep que tota la iniciativa salvadora ve de Déu, de la seva gràcia, del seu perdó acollit en la fe; però aquesta iniciativa, lluny de limitar la nostra llibertat i la nostra respon-sabilitat, més aviat fa que siguin autèntiques i les orienta cap a les obres de caritat, que no són principalment fruit de l’esforç humà, del qual gloriejar-se, sinó que neixen de la fe, brollen de la gràcia que Déu concedeix abundantment. Una fe sense obres és com un arbre sense fruits: aquestes dues virtuts es necessiten recíprocament. La Quaresma, amb les tradicionals indicacions per a la vida cristiana, ens invita precisament a alimentar la fe a través d’una escolta més atenta i pro-longada de la Paraula de Déu i la participació en els sagraments i, al mateix temps, a créixer en la caritat, en l’amor a Déu i al proïsme, també a través de les indicacions concretes del dejuni, de la penitència i de l’almoina.

4. Prioritat de la fe, primacia de la caritatCom tots els dons de Déu, fe i caritat s’atribueixen a l’acció de l’únic Esperit Sant (cf. 1Co 13), aquest Esperit que crida en nosaltres «Abbà, Pare! (Ga 4,6), i que ens fa dir: «Jesús és el Senyor!» (1Co 12,3) i «Marana ta!» (1Co 16,22; Ap 22,20).

La fe, do i resposta, ens fa conèixer la veri-tat de Crist com a Amor encarnat i crucificat, adhesió plena i perfecta a la voluntat del Pare i misericòrdia divina infinita amb el proïsme; la fe grava en el cor i la ment la ferma convic-ció que precisament aquest Amor és l’única realitat que venç el mal i la mort. La fe ens invita a mirar cap al futur amb la virtut de l’esperança, esperant confiadament que la victòria de l’amor de Crist arribi a la seva ple-nitud. Per part seva, la caritat ens fa entrar en l’amor de Déu que es manifesta en Crist, ens fa adherir de manera personal i existencial a l’entrega total i sense reserves de Jesús al Pare i als seus germans. Infonent en nosal-tres la caritat, l’Esperit Sant ens fa partícips de l’abnegació pròpia de Jesús: filial amb Déu i fraternal amb tot home (cf. Rm 5,5).

La relació entre aquestes dues virtuts és anàloga a la que existeix entre dos sagra-ments fonamentals de l’Església: el baptis-me i l’eucaristia. El baptisme (sacramentum fidei) precedeix l’eucaristia (sacramentum caritatis), però està orientat a ella, que cons-titueix la plenitud del camí cristià. Anàloga-ment, la fe precedeix la caritat, però es revela genuïna només si culmina en ella. Tot parteix



de l’acceptació humil de la fe («saber que Déu ens estima»), però ha d’arribar a la veritat de la caritat («saber estimar Déu i el proïsme»), que roman per sempre, com a compliment de totes les virtuts (cf. 1Co 13,13).

Estimats germans i germanes, en aquest temps de Quaresma, durant el qual ens pre-parem per a celebrar l’esdeveniment de la creu i la resurrecció, mitjançant el qual l’amor de Déu va redimir el món i va il·luminar la història, us desitjo a tots que visqueu aquest temps preciós revifant la fe en Jesucrist, per entrar en el seu mateix torrent d’amor pel Pare i per cada germà i germana que trobem en la nostra vida. Per això, elevo la meva pre-gària a Déu, alhora que invoco sobre cadas-cun de vosaltres i sobre cada comunitat la benedicció del Senyor.

Benedictus pp. XVIVaticà, 15 d’octubre de 2012

> DECLARACIÓ DEL PAPA BENET XVIEN EL CONSISTORI ORDINARI PÚBLIC, DE 10 DE FEBRER, SOBRE LA SEVA RENÚNCIA AL MINISTERI DE BISBE DE ROMA, SUCCESSOR DE SANT PERE

Estimadíssims germans,

Us he convocat en aquest Consistori no sols per a les tres causes de canonització, sinó també per a comunicar-vos una decisió de gran importància per a la vida de l’Església. Després d’haver examinat davant Déu rei-

teradament la meva consciència, he arribat a la certesa que, per l’edat avançada, ja no tinc forces per a exercir de manera adequa-da el ministeri petrí. Sóc molt conscient que aquest ministeri, per la naturalesa espiritual que té, ha de ser portat a terme no única-ment amb obres i paraules, sinó també, i no en menor grau, patint i pregant. Malgrat això, el món d’avui, subjecte a ràpides trans-formacions i sacsejat per qüestions de gran relleu per a la vida de la fe, per a governar la barca de sant Pere i anunciar l’Evangeli necessita també el vigor tant del cos com de l’esperit, vigor que, en els darrers mesos, ha disminuït en mi de tal manera que he de reconèixer la meva incapacitat per a exercir bé el ministeri que em va ser encomanat. Per això, essent molt conscient de la seriositat d’aquest acte, amb plena llibertat, declaro que renuncio al ministeri de bisbe de Roma, successor de sant Pere, que em va ser confiat per mitjà dels Cardenals el 19 d’abril de 2005, de manera que, des del 28 de febrer de 2013, a les 20.00 hores, la seu de Roma, seu de sant Pere, quedarà vacant i haurà de ser convocat, per part de qui té competències per a fer-ho, el conclave per a l’elecció del nou summe pontífex.

Estimadíssims germans, us dono les gràcies de cor per tot l’amor i el treball amb què heu portat al meu costat el pes del meu ministe-ri, i demano perdó per tots els meus defec-tes. Ara confiem l’Església a la cura del seu Summe Pastor, nostre Senyor Jesucrist, i supliquem a Maria, la seva santa Mare, que



assisteixi amb la seva bondat maternal els pares cardenals en elegir el nou Summe Pon-tífex. Pel que fa a mi, també en el futur, vol-dria servir de tot cor la santa Església de Déu amb una vida dedicada a la pregària.

Benedictus pp XVIVaticà, 10 de febrer de 2013

> «NO ABANDONO LA CREU, ROMANC D’UNA ALTRA MANERA DAVANT EL SENYOR CRUCIFICAT» (AUDIÈNCIA GENERAL, 27-2-2013)Darrera catequesi del pontificat de Benet XVI

Venerats germans en l’episcopat i presbiterat,Distingides autoritats,Benvolguts germans i germanes!

Us agraeixo que hàgiu vingut tantes perso-nes a aquesta darrera audiència general.Gràcies de tot cor. Estic molt commogut. Veig l’Església viva! I penso que hem de donar també les gràcies al Creador pel bon temps que ens dóna avui, a ple hivern.

Com l’apòstol Pau en el text bíblic que hem escoltat, també jo sento en el meu cor la necessitat de donar gràcies sobretot a Déu, que guia i fa créixer l’Església, que sembra la seva paraula i així alimenta la fe del seu poble. En aquest moment el meu esperit s’allarga, per dir-ho d’alguna manera, per abraçar a tota l’Església dispersa pel món i dono gràcies a Déu per les «notícies» que

en aquests anys de ministeri petrí he pogut rebre de la fe en el Senyor Jesucrist, de la caritat que circula pel cos de l’Església i la fa viure en l’amor, i de l’esperança que s’obre i s’orienta cap a la vida en la seva plenitud, cap a la pàtria del Cel.

Sento que us tindré presents a tots en la pre-gària, en un present que és aquell de Déu, en què faig memòria de cada encontre, de cada viatge, de cada visita pastoral. Tot i a tots us tinc presents en la pregària per a confiar-vos al Senyor: perquè tinguem coneixement ple de la seva voluntat, amb tota la saviesa i la intel·ligència espiritual, i perquè puguem comportar-nos de manera digna d’ell, del seu amor, fent fructificar totes les obres bones. (cf. Col 1,9).

En aquests moments sento una gran con-fiança perquè sé, i ho sabem tots nosaltres, que la paraula de veritat de l’evangeli és la força de l’Església, és la seva vida. L’evangeli purifica i renova, produeix fruit a qualsevol lloc on la comunitat dels creients l’escolta i acull la gràcia de Déu en la veritat i en la cari-tat. Aquesta és la meva confiança, aquesta és la meva alegria.

Quan el 19 d’abril de fa gairebé vuit anys vaig acceptar assumir el ministeri de Pere, vaig tenir la certesa ferma que m’ha acompanyat sempre: aquella certesa de la vida de l’Església per la paraula de Déu. En aquell moment, com ja ho he explicat moltes vegades, les parau-les que van ressonar en el meu cor van ser:



«Senyor per què em demanes això, i què em demanes? És un pes gran el que poses sobre les meves espatlles, però si tu m’ho demanes, en el teu nom calaré les xarxes, segur que tu em guiaràs, fins i tot amb totes les meves debilitats. I vuit anys després puc dir que el Senyor veritablement m’ha guiat i l’he tingut a prop; he pogut percebre en la vida diària la seva presència. Ha estat un tram del camí de l’Església que ha tingut moments d’alegria i de llum, però també moments no fàcils; m’he sentit com sant Pere amb els Apòstols a la barca al llac de Galilea: el Senyor ens ha donat tants dies de sol i de brisa suau, dies en què la pesca ha estat abundant. Hi ha hagut també moments en què les aigües estaven agitades i el vent era contrari, com en tota la història de l’Església, i el Senyor semblava que dormís. Però sempre he sabut que en aquella barca hi havia el Senyor, i també sempre he sabut que la barca de l’Església no és meva, no és nostra, sinó que és seva. I el Senyor no permet que s’enfonsi. És ell qui la condueix, certament a través dels homes que ha elegit, perquè així ho ha volgut. Aquesta ha estat i és una certe-sa que res no pot enterbolir. I per això avui el meu cor està ple d’agraïment a Déu, perquè ha fet que no manqués mai a tota l’Església ni tampoc a mi el seu consol, la seva llum i el seu amor.

Estem en l’Any de la fe, que he volgut fer per reforçar justament la nostra fe en Déu, en un context que sembla que el posi cada vegada més en segon pla. Voldria invitar a tots a renovar la ferma confiança en el Sen-

yor, a confiar-se com infants als braços de Déu, amb la seguretat que aquells braços ens sostenen sempre i són el suport que ens permet caminar cada dia, encara que esti-guem cansats. Voldria que tothom se sentís estimat per aquell Déu que ha donat el seu Fill per nosaltres i que ens ha mostrat el seu amor sense límits. Voldria que tothom sentís l’alegria de ser cristià. Una bonica pregària que s’acostuma a resar al matí diu: «Us adoro Déu meu, i us estimo de tot cor; us dono grà-cies d’haver-me creat, redimit, fet cristià…» Sí, estiguem contents pel do de la fe; és el bé més preciós de tots els que puguem tenir. Donem gràcies al Senyor per això cada dia, amb la pregària i amb una vida cristiana coherent. Déu ens estima, i espera que nosal-tres també l’estimem!

I no és sols a Déu, que vull donar les gràcies en aquest moment. Un Papa no ho és només quan guia la barca de Pere, encara que sigui la seva primera responsabilitat. Jo no m’he sen-tit mai sol a portar l’alegria i el pes del minis-teri petrí. El Senyor m’ha posat a prop tantes persones que amb generositat i amor a Déu i a l’Església m’han ajudat i m’han acompanyat! En primer lloc vosaltres, estimats germans cardenals; la vostra saviesa, els vostres con-sells, la vostra amistat han estat per a mi pre-ciosos; els meus col·laboradors, començant pel meu Secretari d’Estat, que m’ha acom-panyat amb fidelitat durant aquests anys; la Secretaria d’Estat i tota la cúria romana, així com tots aquells que, en els diferents sectors, ofereixen els seus serveis a la Santa Seu: són



molts rostres que no es veuen, que romanen a l’ombra, però justament en el silenci, en la dedicació quotidiana, amb esperit de fe i humilitat han estat per a mi un suport segur i de confiança. Tinc un pensament especial per a l’Església de Roma, la meva diòcesi! No puc oblidar els meus germans en l’episcopat i en el presbiterat, les persones consagrades i tot el poble de Déu: en les visites pastorals, en les trobades, a les audiències, en els viat-ges, sempre he percebut molta consideració i afecte profund; però també jo els he vol-gut bé a tots i a cadascun d’ells, sense dis-tincions, amb aquella caritat pastoral que es troba en el cor de cada pastor, especial-ment del bisbe de Roma, del successor de l’apòstol Pere. Cada dia us he tingut pre-sents en la meva pregària, amb cor de pare.

Voldria que la meva salutació i el meu agraï-ment arribessin també a tots: el cor d’un Papa s’estén al món sencer. I voldria expressar la meva gratitud al cos diplomàtic acreditat a la Santa Seu, que fa present la gran família de nacions. I penso també en tots aquells que treballen per a una bona comunicació, als quals agraeixo l’important servei que fan.

En aquest punt vull donar les gràcies ben de cor a les nombroses persones d’arreu del món que en les últimes setmanes m’han enviat senyals commovedors de conside-ració, d’amistat i de pregària. Sí, el Papa no està mai sol, i això ho experimento de nou d’una manera tan forta que em toca el cor. El Papa pertany a tots, i tantes persones se

senten molt a prop seu. És cert que rebo car-tes dels grans del món —caps d’Estat, caps religiosos, representants del món de la cultu-ra, etc.—, però rebo també moltíssimes cartes de persones senzilles que m’escriuen del fons del seu cor i em fan sentir el seu afecte que neix del fet d’estar ben units a Jesucrist, en Església. Aquestes persones no m’escriuen com s’escriu per exemple a un príncep o a una persona important a qui no es coneix. M’escriuen com germans i germanes, o com fills i filles, amb el sentiment d’un lligam familiar molt afectuós. Aquí es pot tocar amb la mà el que és l’Església —no una organitza-ció, una associació amb finalitats religioses o humanitàries, sinó un cos viu, una comunió de germans i germanes en el cos de Jesucrist, que ens uneix a tots. Experimentar l’Església d’aquesta manera i poder gairebé tocar amb les mans la força de la seva veritat i del seu amor és motiu d’alegria, en un temps en què tants parlen del seu declivi. Mireu com n’és, de viva, l’Església, avui!

En aquests últims mesos he sentit que les meves forces anaven disminuint, i he dema-nat a Déu amb insistència, en la pregària, que m’il·luminés amb la seva llum per fer-me prendre la decisió més justa, no per al meu bé, sinó per al bé de l’Església. He fet aquest pas amb plena consciència de la gravetat i també de la novetat que representava, però també amb una profunda serenitat d’esperit. Estimar l’Església significa també tenir el coratge de prendre decisions difícils, que fan patir, i posant sempre per davant el bé de



l’Església i no a nosaltres mateixos.

En aquest punt, permeteu-me de tornar un cop més al 19 d’abril de 2005. La grave-tat de la decisió va ser precisament pel fet que a partir d’aquell moment en endavant, jo estaria ocupat sempre i per sempre pel Senyor. Sempre —qui assumeix el ministeri petrí ja no té cap privacitat. Pertany sempre i totalment a tots, a tota l’Església. De la seva vida desapareix, per dir-ho d’alguna mane-ra, totalment la dimensió privada. He pogut experimentar, i ho experimento precisament ara, que hom rep la vida pròpiament quan la dóna. Fa uns moments he dit que moltes per-sones que estimen el Senyor, estimen també el successor de sant Pere i li tenen molta esti-ma; i que el Papa té veritablement germans i germanes, fills i filles arreu del món, i que se sent segur dins l’abraçada de la vostra comu-nió, perquè ell no pertany més a ell mateix, sinó que pertany a tots i tots li pertanyen.

El «sempre» és també un «per sempre» —no és un retorn a la vida privada. La meva decisió de renunciar a l’exercici actiu del ministeri no vol dir això. No torno a la vida privada, a una vida de viatges, reunions, recepcions, con-ferències, etc. No abandono la creu, sinó que romanc d’una manera nova davant el Senyor crucificat. No porto més la potestat de l’ofici per al govern de l’Església, sinó que resto al servei de la pregària, per dir-ho d’alguna manera, dins el recinte de sant Pere. Sant Benet, el nom del qual porto com a papa, em serà de gran exemple en això. Ell ens ha

mostrat el camí per a una vida que, activa o passiva, pertany del tot a l’obra de Déu.

Agraeixo a tots i a cadascú en particular el respecte i la comprensió amb què heu aco-llit aquesta decisió important. Continuaré acompanyant el camí de l’Església mit-jançant la pregària i la reflexió, amb aquella dedicació al Senyor i a la seva Esposa, que he intentat de viure fins ara cada dia i que vull viure per sempre. Us demano que em recor-deu davant Déu, i sobretot que pregueu pels cardenals, que són cridats a una tasca tan important, i pel nou successor de l’apòstol Pere: que el Senyor l’acompanyi amb la llum i la força del seu Esperit.

Invoquem la intercessió maternal de Maria Verge, Mare de Déu i de l’Església, perquè ens acompanyi a cadascun de nosaltres i a tota la comunitat eclesial. A ella ens acollim, amb confiança profunda.

Benvolguts amics i amigues! Déu guia la seva Església, la sosté sempre, i especialment en els temps difícils. Mai no perdem aquesta visió de fe, que és l’única visió vertadera del camí de l’Església i del món. Que en el nostre cor, dins el cor de cadascun de vosaltres, hi hagi sempre la certesa joiosa que el Senyor és al nostre costat, que no ens abandona, que és a prop nostre i ens embolcalla amb el seu amor. Gràcies!

Benedictus pp XVIVaticà, 27 de febrer de 2013



> JA PROMETO LA MEVA REVERÈNCIA I OBEDIÈNCIA AL PRÒXIM PAPAPalabras de despedida del Santo Padre Benedicto XVI a los cardenales presentes en Roma (jueves, 28 de febrero de 2013)

Venerados y queridos hermanos:

Con gran alegría os recibo y expreso a cada uno mi más cordial saludo. Doy las gracias al cardenal Angelo Sodano, quien, como siempre, ha sabido hacerse intérprete de los sentimientos de todo el Colegio: Cor ad cor loquitur. Gracias eminencia de corazón. Y desearía decir —retomo la referencia a la experiencia de los discípulos de Emaús— que también para mí ha sido una alegría caminar con vosotros en estos años, en la luz de la presencia del Señor resucitado.Como dije ayer ante los miles de fieles que llenaban la plaza de San Pedro, vuestra cer-canía y vuestro consejo me han sido de gran ayuda en mi ministerio. En estos ocho años hemos vivido con fe momentos bellísimos de luz radiante en el camino de la Iglesia, junto a momentos en los que alguna nube se ha adensado en el cielo. Hemos buscado servir a Cristo y a su Iglesia con amor profundo y total, que es el alma de nuestro ministerio. Hemos dado esperanza, la que nos viene de Cristo, que solo puede iluminar el camino. Juntos podemos dar gracias al Señor, que nos ha hecho crecer en la comunión, y juntos rogarle que os ayude a seguir creciendo en esta unidad profunda, de forma que el Cole-gio de los cardenales sea como una orquesta

donde las diversidades —expresión de la Igle-sia universal— cooperen siempre a la armo-nía superior y concorde.

Desearía dejaros un pensamiento sencillo, que me importa mucho: un pensamien-to sobre la Iglesia, sobre su misterio, que constituye para todos nosotros —podemos decir— la razón y la pasión de la vida. Me dejo ayudar por una expresión de Romano Guar-dini, escrita precisamente en el año en que los padres del Concilio Vaticano II aprobaban la Constitución Lumen gentium, en su último libro, con una dedicatoria personal también para mí; por ello las palabras de este libro son particularmente queridas para mí. Dice Guardini: la Iglesia «no es una institución inventada y construida en teoría..., sino una realidad viva... Vive a lo largo del tiempo, en devenir, como todo ser vivo, transformándo-se... Sin embargo su naturaleza sigue siendo siempre la misma, y su corazón es Cristo». Ha sido nuestra experiencia ayer, me parece, en la plaza: ver que la Iglesia es un cuerpo vivo, animado por el Espíritu Santo y vive real-mente por la fuerza de Dios. Ella está en el mundo, pero no es del mundo: es de Dios, de Cristo, del Espíritu. Lo hemos visto ayer. Por esta es verdad y elocuente también la otra famosa expresión de Guardini: «La Iglesia se despierta en las almas». La Iglesia vive, crece y se despierta en las almas, que —como la Virgen María— acogen la Palabra de Dios y la conciben por obra del Espíritu Santo; ofre-cen a Dios la propia carne y, precisamente en su pobreza y humildad, se hacen capaces de



generar a Cristo hoy en el mundo. A través de la Iglesia, el Misterio de la Encarnación permanece presente para siempre. Cristo sigue caminando a través de los tiempos y de todos los lugares.

Permanezcamos unidos, queridos hermanos, en este Misterio: en la oración, especialmen-te en la Eucaristía cotidiana, y sirvamos así a la Iglesia y a toda la humanidad. Esta es nues-tra alegría, que nadie nos puede arrebatar.

Antes de saludaros personalmente, deseo deciros que continuaré estando cerca de vosotros con la oración, especialmente en los próximos días, a fin de que seáis plena-mente dóciles a la acción del Espíritu Santo en la elección del nuevo Papa. Que el Señor os muestre aquello que quiere Él. Y entre vosotros, entre el Colegio Cardenalicio, está también el futuro Papa, a quien ya hoy pro-meto mi incondicional reverencia y obedien-cia. Por esto, con afecto y reconocimiento, os imparto de corazón la bendición apostólica.

Benedictus pp XVISala Clementina.

Secretaria d’Estat

> CARTA AGRAINT EL MISSATGE DE FELICITACIÓ DEL SENYOR BISBE AL SANT PARE AMB MOTIU DE NADAL

Secretaría de EstadoPrimera sección - Asuntos generales

Vaticano, 10 de enero de 2013

N. 206.000

Señor Obispo:

Con ocasión de las Fiestas de Navidad y Año Nuevo, ha enviado al Papa Benedicto XVI un amable mensaje de felicitación.



Su Santidad agradece esta delicada muestra de afecto, a la que corresponde deseando que el Nacimiento de Jesucristo, en el que se manifiesta el inmenso amor que Dios tiene al género humano, ayude a descubrir el verda-dero gozo y la luz de la Navidad.

Con estos sentimientos, el Sumo Pontífice, a la vez que invoca la celestial intercesión de la Inmaculada Madre del Salvador, se alegra de enviar a Vuestra Excelencia, y a cuantos están confiados a su cuidado pastoral, la Bendición Apostólica.

Aprovecho la ocasión para expresarle, Señor obispo, el testimonio de mi consideración y estima en Cristo.

+ Angelo BecciuSustituto

Mons. Román Casanova CasanovaObispo de VicVic

> CARTA AGRAINT L’ÒBOL DE SANT PERE I LA CONTRIBUCIÓ SEGONS LA NORMA DEL CÀNON 1271 DEL CODI DE DRET CANÒNIC

Secretaría de EstadoPrimera sección - Asuntos generales

Vaticano, 11 de enero de 2013

NN. 215.417 / 215.418

Señor Obispo:

En nombre de la Diócesis de Vic y como muestra de comunión eclesial y de renova-da adhesión a Su Santidad Benedicto XVI, Vuestra Excelencia ha tenido la amabilidad de hacer llegar, a través de los buenos ofi-



cios de la Nunciatura Apostólica en España, la cantidad de 7.151,23 euros, para el Óbolo de San Pedro, y una contribución de 3.500,00 según la norma del can. 1271 del C.I.C. Dichas sumas se contarán en el balance del año 2012.

Por la presente, me es grato transmitir la profunda gratitud del Papa por este genero-so gesto. Al mismo tiempo, el Sumo Pontífice pide a Dios en sus oraciones que derrame copiosamente sobre Vuestra Excelencia y sus fieles diocesanos su gracia, que les ayude a fortalecer su fe, avivar su esperanza y enar-decer su caridad, de modo que sean en todo momento sal de la tierra y luz del mundo.

Como confirmación de estos deseos, y en prenda de abundantes favores divinos, el Santo Padre le imparte con afecto la Bendi-ción Apostólica, extensiva a los sacerdotes, religiosos, seminaristas y seglares de esa Iglesia particular.

Aprovecho la oportunidad para expresarle, Seños Obispo, los sentimientos de mi consi-deración y estima en Cristo.

Cardenal Tarsicio BertoneSecretario de Estado de Su Santidad

Mons. Román Casanova CasanovaObispo de VicVic

Congregació del Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments

> COMUNICACIÓ DEL CARDENAL PREFECTE DE LA CONGREGACIÓ DEL CULTE DIVÍ I DE LA DISCIPLINA DELS SAGRAMENTS AL SENYOR BISBE DE VIC

Congregatio de Cultu Divino et Disciplina Sacramentorum

Prot. N. 683/12/L

VICENSIS

Instante Excellentissimo ac Reverendisimo Domino Romano Casanova Casanova, Episco-po Vicensi, litteris die 4 mensis Octobris 2012 datis, vigore facultatum huic Congregatione a Summo Pontifice BENEDICTO XVI tributarum, libenter concedimus, ut celebrationes Beati Ioannis XXIII, papae, et Beati Ioannis Pauli II, papae, in Calendarium proprium eiusdem Dioecesis inseri valeant, respective die 11 men-sis Octobris et die 22 eiusdem mensis gradu memoriae ad libitum quotannis peragendae.

Contrariis quibuslibet minime obstantibus.

Ex aedibus Congregationis de Cultu Divino et Disciplina Sacramentorum, die 13 mensis Decembris 2012.

Antonius Card. Cañizares LloveraPraefectus



+ Arturus RocheArchiepiscopus a Secretis

> DECRET AMB EL QUAL ES CONCEDEIX D’INCLOURE ELS BEATS JOAN XXIII I JOAN PAU II EN EL CALENDARI LITÚRGIC PROPI DE LA DIÒCESI

Congregatio de Cultu Divino et Disciplina Sacramentorum

Prot. N. 683/12/L

Ciudad del Vaticano, 13 de diciembre del 2012.

Excelencia Reverendísima:

En esta Congregación para el Culto Divi-no y la Disciplina de los Sacramentos se ha recibido su atenta carta, de 4 de octubre del presente año, con la que solicitaba que los beatos Juan XXIII, papa, y Juan Pablo II, papa sean incluidos en el Calendario litúrgico pro-pio de su Diócesis.

El Dicasterio, se complance en enviar, adjun-to a la presente, el Decreto por el que se con-cede cuanto se había solicitado.

Aprovecho la circunstancia para manifestar-le mi mayor aprecio y estima en el Señor.

De Vuestra Excelencia Reverendísimaafectísimo en Cristo,

Antonio Card. Cañizares LloveraPrefecto

(Con anexo)

A su Excelencia ReverendísimaMons. Roà Casanova CasanovaObispo de VicSpagna

Textos per a la celebració

> BEAT JOAN XXIII, PAPA (MEMÒRIA LLIURE, COMÚ DE PASTORS)

Dia 11 d’octubre

BEAT JOAN XXIII, papa

Memòria lliure

Àngel Josep Roncalli va néixer a Sotto il Monte (Bèrgam) el 1881. Als 11 anys entrà al Seminari Diocesà de Bèrgam per cursar els estudis d’humanitats i de filosofia, i fou successivament alumne del Pontifici Semi-nari Romà. Fou ordenat de prevere el 1904. Secretari del Bisbe Giacomo Maria Radini-Tedeschi, el 1921 inicià el seu servei a la Santa Seu com a President del Consell Central Italià de l’Obra Pontificia de Propagació de la Fe; el 1925 fou nomenat Visitador Apostòlic i després Delegat Apostòlic a Bulgària; el 1935, Delegat Apostòlic a Turquia i Grècia, i el 1944 Nunci Apostòlic a França. El 1953 fou



creat cardenal i nomenat després Patriarca de Venècia. Al 1958, a la mort de Pius XII, fou elegit Papa. Durant el seu pontificat, convocà el Sínode Romà, instituí la Comissió per a la revisió del Codi de Dret Canònic i convocà el Concili Ecumènic Vaticà II. Morí el 3 de juny de 1963 al vespre.

Comú de pastors: per un papa Ofici de lectura

LECTURA SEGONA

Del “Diari de l’Anima” del beat Joan XXIII, papa (Diari de l’Ànima de Joan XXIII, ed. Nova Terra, pp. 349-351)

El bon pastor dóna la vida per les seves ove-lles

És interessant que la Providència m’hagi retornat allà on la meva vocació sacerdotal va fer els primers passos, és a dir, al servei pastoral. Ara em trobo en ple ministeri direc-te de les ànimes. En realitat, sempre he pen-sat que per a un eclesiàstic allò que en diem diplomàcia ha d’estar impregnada d’esperit pastoral; altrament no compta per a res, i redueix al ridícul una missió santa.

Ara m’he d’ocupar, sobretot, dels veritables interessos de les ànimes i de l’Església, en relació a la seva finalitat que és la de salvar les ànimes i de guiar-les cap al cel. Amb això

ja en tinc prou, i en dono gràcies al Senyor. Ho vaig dir a Venècia, a Sant Marc, el dia de la meva entrada. No desitjo, no penso en res més que a viure i morir per les ànimes que m’han estan confiades. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir (Jn 10,11.10).

Inicio el meu ministeri directe [com a Patriar-ca de Venècia] a una edat –setanta-dos anys– en que d’altres L’acaben. Em trobo, doncs, al lIindar de L’eternitat. Jesús meu, primer pastor i bisbe de les nostres ànimes, el misteri de la meva vida i de la meva mort és a les vostres mans, i prop del vostre cor. Per una banda, tremolo perquè s’acosta L’última hora; per L’altra, confio i miro cap endavant dia a dia. Em sento en la condició de sant Lluís Gonzaga. Continuar les meves ocupa-cions, sempre amb esforç de perfecció, pero més encara pensant en la divina misericòr-dia. Pels pocs anys que em queden de viure, vull ser un sant pastor en la plenitud de la paraula, com el beat Pius X el meu predeces-sor, com el venerat cardenal Ferrari; com el meu monsenyor Radini Tedeschi, mentre va viure i si hagués continuat vivint: «Que Déu m’hi ajudi».

Aquests dies he lIegit sant Gregori i sant Ber-nat, tots dos preocupats per la vida interior del pastor que no ha de sofrir per les preocu-pacions materials exteriors. La meva jornada ha de ser sempre amarada de pregària; la pregària és el meu respir. Em proposo de reci-



tar cada dia el rosari sencer, amb els quinze misteris, amb la intenció de recomanar així al Senyor i a la Mare de Déu –possiblement a la capella, davant el Santíssim Sagrament– les necessitats més greus dels meus fills de Venècia i de la diòcesi: clergat, joves semina-ristes, verges consagrades, autoritats públi-ques i pobres pecadors.

Ja tinc, aquí, dues punxes doloroses, entre tanta esplendor de dignitat eclesiàstica i de respecte, com a cardenal i patriarca. L’exigüitat de les rendes per a la casa del bisbe, i el gran nombre de pobres i de peti-cions per a col·locacions i ajuts. Pel que fa a les rendes, no m’està prohibit millorar-ne les condicions per a mi i també per al servei dels meus successors.

M’agrada, pero, beneir el Senyor per aquesta pobresa una mica humiliant i sovint enutjo-sa. Em fa assemblar més a Jesús pobre i a sant Francesc, segur com estic que no em moriré de gana. Oh benaurada pobresa, que m’assegura una benedicció encara més gran per a tota la resta i per a tot allò que és més important del meu ministeri pastoral!

RESPONSORI

Jn 10,2-4

R. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ove-lles reconeixen la seva veu; *Crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir.

V. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perqué reconeixen la seva veu. *Crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir.

Oració

Déu totpoderós i etern, que en el beat Joan XXIII, papa, heu fet resplendir per a tot el món L’exemple del Bon Pastor; concediu-nos, per la seva intercessió, de difondre amb alegria la plenitud de la caritat cristiana. Per nostre Senyor Jesucrist.

Prot. N. 683/12/L

> BEAT JOAN PAU II, PAPA (MEMÒRIA LLIURE, COMÚ DE PASTORS)

Dia 22 d’octubre

BEAT JOAN PAU II, papa

Memòria lIiure

Carles Josep Wojtyla va néixer a Wadowice, Polònia, l’any 1920. Ordenat prevere i fets els seus estudis de teologia a Roma, va tornar a la seva pàtria on va exercir diverses tasques pastorals i universitàries. Nomenat Bisbe auxiliar de Cracòvia, va passar a ser Arque-bisbe d’aquesta seu el 1964; va participar en el Concili Vaticà II. Elegit papa el 16 d’octubre de 1978, va prendre el nom de Joan Pau II, es va distingir per la seva extraòrdinaria activi-tat apostòlica, especialment envers les famí-



lies, els joves i els malalts, i va fer innombra-bles visites pastorals a tot el món. Els fruits més significatius que ha deixat en herència a l’Església són, entre altres, el seu riquíssim magisteri, la promulgació del Catecisme de l’Església Catolica i els Codis de Dret Cano-nic per a l’Església Llatina i per a les Esglésies Orientals. Va morir piadosament a Roma, el 2 d’abril de 2005, vigília del Diumenge II de Pasqua, o de la Divina Misericordia.

Comú de pastors: per un papa. Ofici de lectura

SEGONA LECTURA

De l’Homilia del beat Joan Pau II, papa, en l’inici del seu pontificat (22 d’octubre 1978: AAS 70 [1978] 945-947)

No tingueu por! Obriu les portes a Crist!

Pere va venir a Roma! Què el va guiar i con-duir en aquesta ciutat, cor de l’lmperi Roma, sinó l’obediència a la inspiració rebuda del Senyor? Potser aquest pescador de Gali-lea no hauria volgut venir fins aquí. Potser hauria preferit quedar-se allà, a les ribes del lIac de Genesaret, amb la seva barca, amb les seves xarxes. Però, guiat pel Senyor, obedient a la seva inspiració, va arribar fins aquí.

Segons una antiga tradició, durant la perse-cució de Neró, Pere volia abandonar Roma. Però el Senyor hi va intervenir: va sortir a

trobar-Io. Pere se li adreçà dient-li: “Quo vadis, Domine? On aneu, Senyor?”. I el Senyor Ii contesta: “Vaig a Roma perquè em crucifi-quin per segona vegada”. Pere tornà a Roma i s’hi va quedar fins a la seva crucifixió.

El nostre temps ens invita, ens empeny, ens obliga a mirar el Senyor i a immergir-nos en una humil i devota meditació del misteri de la suprema potestat del mateix Crist.

Aquell qui va néixer de la Verge Maria, el Fill del fuster –com era considerat–, el Fill del Déu vivent, com va confessar Pere, va venir per fer de tots nosaltres “un reialme sacerdotal”.

El Concili Vatica II ens ha recordat el misteri d’aquesta potestat i el fet que la missió del Crist –sacerdot, profeta-mestre, rei– con-tinua en l’Església. Tots, tot el Poble de Déu participa d’aquesta triple missió. I potser en el passat posaven al cap del papa la tiara, aquella triple corona, per expressar, a través d’aquell símbol, que tot l’orde jeràrquic de l’Església de Crist, tota la seva “sacra potes-tat” que hi exerceix no és altra cosa que el servei, servei que té una sola cosa com a objectiu: que tot el Poble de Déu sigui par-ticipant d’aquesta triple missió de Crist i es mantingui sempre sota la potestat del Sen-yor, la qual té els seus orígens no pas en els poders d’aquest món, sinó en el Pare celestial i en el misteri de la creu i de la resurrecció.

La potestat absoluta i tanmateix dolça i suau del Senyor respon a tota la profunditat de



l’home, a les seves aspiracions més eleva-des de l’intel·lecte, de la voluntat i del coro No parla un lIenguatge de força, sinó que s’expressa en la caritat i en la veritat.

El nou successor de Pere a la Seu de Roma eleva avui una pregària fervent, humil i con-fiada: Oh Crist! Feu que jo pugui esdevenir i ser servidor de la vostra única potestat! Ser-vidor de la vostra potestat que no té posta! Feu que jo sigui un servidor! Més encara: ser-vidor dels vostres servidors.

Germans i germanes! No tingueu por d’acollir el Crist d’acceptar la seva potestat!

Ajudeu el Papa i tots els qui volen servir el Crist i, amb el poder de Crist, servir l’home i tota la humanitat!

No tingueu por! Obriu, més encara, obriu de bat a bat les portes a Crist! Al seu poder salvador, obriu-li els confins dels Estats, els sistemes econòmics i els polítics, els amples camps de la cultura, de la civilització i del desenvolupament. No tingueu por! Crist sap “què hi ha dins de I’home”. Només ell ho sap!

Avui molt sovint I’home no sap què porta a dintre, en el fons del seu esperit, del seu cor. Molt sovint no està segur del sentit de la seva vida sobre aquesta terra. L’envaeix el dubte que es trasmuda en desesperació. Permeteu, doncs –us ho prego, us ho imploro amb hur-nilitat i amb confianya–, permeteu que Crist

parli a I’home. Només ell té paraules de vida, sí!, de vida eterna.

Responsori

R/. No tingueu por: el Redemptor de I’home ha revelat el poder de la creu i ha donat la vida per nosaltres. * Obriu de bat a bat les portes a Crist.

V/. Som cridats, dins I’Església, a participar de la seva potestat. * Obriu.

Oració

O Déu, ric en misericòrdia, que volguéreu que el beat Joan Pau II, papa, presidís tota la vos-tra Església; concediu-nos que, instruïts pels seus ensenyaments, obrim confiadament el cor a la gràcia salvadora de Crist, I’únic Rede-mptor de I’home. Ell que amb vós.

Prot. N.683/12/L

> BEAT JOSEP TOUS I SOLER, PREVERE

Dia 27 de maig

BEAT JOSEP TOUS I SOLER, prevere

Memòria lliure

Va néixer a Igualada (Barcelona-Espanya) el 31 de març de 1811 i va professar a l’Ordre Caputxina el 19 de febrer de 1828. Fou ordenat prevere a Barcelona el 24 de maig



de 1834. Expulsat del seu convent durant la revolució de1835, va patir presó i exili. Des-prés d’una breu estada a Itàlia es va establir a la ciutat de Tolosa com a capellà de les Benedictines del Santíssim Sagrament. Va tornar a Barcelona, però, com que no s’havia restablert la vida conventual, exercí el seu ministeri sacerdotal en diverses parròquies, mostrant arreu una vida exemplar i una cari-tat pastoral inesgotable. Veient la situació de desemparament moral i cultural de la infàn-cia i joventut, sobretot femenina, el 1850 va fundar a la vila de Ripoll (Girona-Espanya), l’Institut de Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor, dedicat a l’educació cristiana de la infància i la joventut. La Santa Missa va ser el centre de la seva vida interior i el Senyor el va cridar a Si mentre celebrava l’Eucaristia el 27 de febrer de 1871.

Comú de pastors, o de sants.

Ofici de lectura

Lectura segona

De la Carta Circular del Beat Josep Tous, pre-vere, a les venrrables Mares i Germanes Ter-ciàries Caputxines de N.S.P. sant Francesc de la Congregació de la Divina Pastora.

(«Vida i Obra del P. Josep Tous i Soler (Fra Josep d’Igualada», per E. Ros Leconte, Barce-lona 1985, pp. 309-394).

Regna pau, tranquil·litat i harmonia

No podem pas fer altra cosa, sinó viure con-tents en el Senyor pels bons resultats que la Santa Visita ha aconseguit, ja que ens ha fet adonar que en la nostra Congrega-ció resta ferma l’observança de la Santa Regla i de les disposicions que hem donat en altres ocasions i que entre les Germanes regna aquella pau, tranquil·litat i harmonia que s’adiuen amb les veritables esposes de Jesucrist i que el Senyor, en el seu Evangeli, ens mana que tinguem. Sí, estimadíssimes Germanes, la caritat, la pau, l’harmonia i la unió santa entre les unes i les altres és el que fa que el claustre esdevingui un paradís de delícies on sojorna de bon grat el celes-tial Espòs.

Per tant, exhortem a totes les nostres Ger-manes que s’afanyin a abrandar-se d’amor a Jesús en la santa oració, a unir-se per amor amb el celestial Espòs de les ànimes pures, a fi que, unides amb l’amable Jesús, que és Rei pacífic, regni en totes vosaltres, la pau, la caritat i la santa unió. Quan dins el cor hi ha amor de Déu, hi ha veritable humilitat i, quan hi ha veritable humilitat, hi ha obediència. I és per això que mai no recomanarem prou fins a quin punt els cal, a totes les Germanes, que siguin obedients.

Exhortem totes les Germanes que siguin precises en els exercicis devots i, al mateix temps, en desitgin el seu profit espiritual. Per això, al llarg del dia, si més no al toc de les hores, després d’haver resat devotament l’Avemaria, que mirin d’enlairar el cor a Déu



amb una fervent jaculatòria, tot oferint-li el treball o l’ocupació que tinguin entre mans.

El Senyor ens diu, en la Sagrada Escriptura, que ens hem de recordar de santificar el dia de festa. Per aquest motiu, ordenem que, les Mares i les Germanes, a més a més, d’oir missa amb plena devoció i de combregar amb el més possible fervor, dediquin algunes estones a la lectura espiritual, i les mestres aprofitaran alguna estona en la preparació dels estudis de la setmana.

Cal que recordin les nostres Germanes aquell passatge del Sant Evangeli on veiem que el Senyor renya els seus deixebles per-què impedien que els infants se li acostes-sin, i ho fa amb aquelles paraules tan emo-tives: «Deixeu que els infants vinguin a mi i no els ho impediu, perquè el regne del cel és dels qui són com ells». Aquestes santíssi-mes paraules, atès que han sortit dels llavis de l’amable Jesús, cal que siguin meditades tothora per les Germanes encarregades de l’ensenyament, tenint present la bellesa i el candor de les ànimes de les nenes més petitones i com en són, d’estimades, als ulls divins per la seva innocència.

Per les entranyes de Jesucrist i amb la més gran efusió del nostre cor, preguem, per tant, a totes les Superiores locals que s’estimin les nenes pobres, que admetin a les classes totes les que es presentin, mentre el local i les clas-ses ho permetin; i això, ho tornem a repetir, sense excloure ni deixar de banda les nenes

pobres que no puguin pagar la mesada. No han de tenir por, no, les nostres Germanes, per si els pot faltar el sosteniment necessa-ri, ja que serà, ben al contrari, Nostre Sen-yor, per amor del qual faran aquest obsequi, qui les omplirà de benediccions espirituals i temporals. I, si són fidels a Déu i compleixen les promeses que li han fet, Ell mateix mourà els cors dels devots i benefactors perquè les ajudin amb les seves almoines.

Pot ser que n’hi hagi alguna que pensi que l’ensenyament de les nenes és una cosa pesada i que s’oposa a l’esperit de devoció que tant demana que es tingui el N.S.P. Sant Francesc. Cal, però, que s’adonin aquelles que puguin pensar així, que l’ensenyament és la finalitat d’aquest Institut i que les Ger-manes d’aquesta Tercera Ordre de Penitència del N.S.P. Sant Francesc són cridades per Déu per tal que facin entre les nenes, el que la Sagrada Religió de Pares Capuxins feia abans i fa actualment en diverses parts del món, és a dir, que són cridades a la vida mixta de con-templació i d’acció, de treball i d’oració, de vessar en el tendre cor de les nenes els sants pensaments i els devots afectes que Déu els ha comunicat en la santa oració. Aquest és l’esperit de la Regla que les Germanes han professat. A més a més, cal que les nostres Mares i Germanes pensin que, per més que siguin religioses, també són filles d’Adam pecador i que han de menjar el pa amb la suor del seu front.

Responsari



Fl 2,2.3-4; 1Te 5,14-15

R/. Us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sen-timents. Mireu els altres amb humilitat i con-sidereu-los superiors a vosaltres mateixos. * Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres.

V/. Feu-vos càrrec dels febles, tingueu paciència amb tots. Procureu que tothom procuri sempre el bé dels altres a dintre i a fora de la comunitat. * Que ningú.

Oració

Oh Déu, vós concedíreu al Beat Josep Tous, prevere, la gràcia de seguir fidelment el vos-tre Fill en la pobresa i la humilitat, i suscitar en l’Església l’educació cristiana dels infants; concediu-nos, pels seus mèrits i per la seva intercessió, que, renovats totalment, assa-borim la dolcesa del vostre amor. Per nostre Senyor Jesucrist.

Conferència EpiscopalEspanyola

Conferència Episcopal EspanyolaButlletí Oficial del Bisbat de Vic


> LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLA LLIURA A CÀRITAS DOS MILIONS D’EUROSLa Conferencia Episcopal Española ha hecho efectiva la entrega a las Cáritas diocesanas de la aportación económica de 6 millones de euros que aprobó la Asamblea Plenaria en su reunión del mes de noviembre, con cargo a los Presupuestos de 2013.

Por quinto año consecutivo, los obispos españoles decidieron mantener esta apor-tación extraordinaria y, en esta ocasión, aumentar la cuantía en un 20% con respec-to al año pasado, mientras las demás par-tidas presupuestarias fueron congeladas. La aportación, que se entrega del Fondo Común Interdiocesano, procede de lo que se recibe por la asignación tributaria a favor de la Iglesia.

La CEE ha donado casi 20 millones de euros en cinco años

Los obispos españoles, en la Asamblea Plenaria de noviembre de 2008, decidie-ron donar a las diferentes Cáritas dioce-sanas el 1% del total del Fondo Común Interdiocesano, lo que entonces supuso una aportación de 1,9 millones de euros. La can-tidad se ha ido incrementando anualmente hasta situarse en el 2,59%. Así, en 2009 se entregaron 2,9 millones de euros; 4 millo-nes en el 2010, 5 millones en el 2011 y 6 millones en 2012, lo que supone un total de casi 20 millones de euros en 5 años.

Cáritas es la Iglesia

Estas aportaciones extraordinarias de la Conferencia Episcopal Española, no son, ni mucho menos, el total de lo que la Iglesia aporta a Cáritas, porque Cáritas es la Iglesia misma en su estructura más fundamental que es la parroquia. Son las parroquias las que corren con todos los gastos ordinarios, las que recogen los donativos y es en las comunidades parroquiales donde surgen los voluntarios que entregan su tiempo y trabajo en Cáritas.

De la misma forma que no habría Iglesia sin el anuncio de la Palabra y sin la celebración de los Sacramentos, tampoco la habría sin el ejercicio de la caridad. Cáritas es la Iglesia y la Iglesia también es Cáritas.

El amor –caritas- siempre será necesario

Como nos recuerda Benedicto XVI en su encíclica “Deus Caritas est”, “el amor- cari-tas- siempre será necesario, incluso en la sociedad más justa. No hay orden estatal, por justo que sea, que haga superfluo el servicio del amor. Quien intenta desenten-derse del amor se dispone a desentenderse del hombre en cuanto hombre. Siempre habrá sufrimiento que necesite consuelo y ayuda”.

Por eso, con este gesto sencillo, la Conferencia Episcopal Española quiere animar a todos a contribuir (o a seguir



haciéndolo) generosamente con Cáritas, en particular en estos momentos de crisis. La colaboración de todos es imprescindi-ble para hacer efectivo ese “servicio de la caridad”, esa ayuda que muestre un amor concreto al prójimo.

Muchos obispos, sacerdotes, religiosos, reli-giosas y fieles laicos lo vienen haciendo de modo permanente y también con gestos especiales, y son cada día más también los que, a pesar de las dificultades del tiempo que estamos atravesando, se incorporan como voluntarios para dedicar su tiempo en las diferentes organizaciones de la Iglesia, al servicio de la caridad y de las personas que más lo necesitan.

La red de Cáritas en España está constitui-da por unas 6.000 Cáritas parroquiales, 68 Cáritas diocesanas y sus correspondientes Cáritas regionales o autonómicas. Cuenta en la actualidad con la colaboración de casi 65.000 voluntarios que suponen la base fundamental del trabajo de la insti-tución.

> 9,1 MILIONS DE DECLARANTS ASSIGNAREN A FAVOR DE L’ESGLÉSIAEn la última declaración de la Renta, corres-pondiente al IRPF 2011 (Campaña de la Renta 2012) un total de 7.357.037 decla-raciones han sido a favor de la Iglesia Católica, lo que supone que la cantidad total recaudada por Asignación Tributaria es de 247,1 millones de euros. Teniendo en

cuenta que el 23,24% de las declaraciones son conjuntas, se puede estimar que en torno a 9,1 millones de declarantes asigna-ron a favor de la Iglesia, un millón más de los que asignaban en el año 2007.

En estas cifras no se incluyen aquellos con-tribuyentes que, obteniendo rentas sujetas a IRPF, no están obligados a hacer decla-ración y que según los últimos datos de Hacienda publicados, ascienden a 6,7 millo-nes de contribuyentes.

Leve descenso de la cantidad asignada, en momentos de grave crisis económica

El actual sistema de asignación tributaria entró en vigor el 1º de enero de 2007. Se incrementó el coeficiente al 0,7% y la Iglesia renunció a la exención del IVA vigente en algunas operaciones, lo que significaba desde esa fecha para las insti-tuciones de la Iglesia un gasto añadido de unos 30 millones de euros (este gasto se ha incrementado en un 31% con la subida del tipo general de IVA del 16% al 21%). Además, con el nuevo sistema, el Estado no garantiza ya ningún mínimo para el sostenimiento básico de la Iglesia. Ha deja-do de existir el llamado “complemento presupuestario”, de modo que la Iglesia, para su sostenimiento, sólo recibe lo que resulta de la asignación voluntaria de los contribuyentes y nada de los Presupuestos Generales del Estado.



Datos comparados con años anteriores

Desde 2007, un millón de declarantes más a favor de la Iglesia

Si comparamos los datos de la última Declaración de la Renta con los de la cam-paña inmediatamente anterior, el número total de declaraciones a favor de la Iglesia ha disminuido en 97.786, aunque se man-tiene por encima del año 2009 en casi 100.000. La cantidad total asignada baja 1,2 millones de euros (0,49%), cifra que, teniendo en cuenta la coyuntura econó-mica, puede juzgarse satisfactoria. Por su parte, el porcentaje de declaraciones queda en el 34,83%, inferior al obtenido en 2010 (35,71%), aunque superior al obtenido en 2009 y años anteriores del nuevo sistema.

Para analizar estos datos, hay que tener en cuenta que el año anterior se había pro-ducido el mayor incremento de asignantes en 10 años. El leve descenso supone ahora exactamente la mitad del crecimiento del año anterior.

Desde 2007, se ha producido un aumento de casi 900.000 declaraciones a favor de la Iglesia Católica, exactamente de 873.857. No obstante, ya desde el año pasado, a pesar de aumentar el número de declaran-tes, ha descendido la cantidad total recau-dada, como consecuencia de la situación de crisis.

Valoración moderadamente positiva

En general, la valoración sobre los datos de la asignación tributaria de 2011 a favor de la Iglesia es moderamente positiva, pues, aún con el lógico descenso de la cantidad global, puede considerarse un buen dato en estos momentos de grave crisis económica.

La Conferencia Episcopal Española (CEE) tiene la intención de seguir trabajando para informar acerca de la labor de la Iglesia y para animar a que cada vez sean más los que marquen la X en su Declaración a favor de la Iglesia. Marcar la casilla no cuesta nada y, sin embargo, rinde mucho.

Agradecimiento XTANTOS que necesitan tanto

Un año más, la CEE agradece la colabora-ción de todos los contribuyentes que han marcado la casilla de la Iglesia Católica en su Declaración de la Renta y recuerda que las otras formas de colaboración al sostenimiento de la Iglesia, como son por ejemplo las colectas o las suscripciones, con-tinúan siendo absolutamente indispensa-bles. Asimismo, mantiene el compromiso de garantizar y mantener el sostenimiento de las actividades básicas de la Iglesia en niveles de eficacia y austeridad semejantes a los que han venido siendo habituales hasta ahora.

La decisión personal de los contribuyentes a la hora de marcar la casilla seguirá siendo



fundamental. Pueden hacerlo o bien sólo para la Iglesia Católica, o bien conjunta-mente para la Iglesia Católica y para los lla-mados “Otros fines sociales”. Ninguna de las dos opciones significa que el contribuyente vaya a tener que pagar más ni que le vayan a devolver menos.

La labor religiosa y espiritual de la Iglesia, ya de por sí de gran significado social, lleva además consigo otras funciones sociales: la enseñanza; la atención integral a los niños, los ancianos, los discapacitados; la acogida de los inmigrantes; la ayuda personal e inmediata a quienes la crisis económica pone en dificultades; los misioneros en los lugares más pobres de la tierra. Todo ello surge de las vidas entregadas y de la gene-rosidad suscitada en quienes han encontra-do su esperanza en la misión de la Iglesia. Con poco dinero, y gracias a la generosidad de millones de personas en todo el mundo, la Iglesia sigue haciendo mucho por tantos que todavía necesitan tanto.

