LONES BISBAT DE VIC - bisbatvic.org

LONES BISBAT DE VIC

MODEL HORITZONTAL

Tamany 100x60 cmTamany 200x120 cmTamany 300x180 cm

MODEL VERTICAL

Tamany 100x252 cmTamany 200x505 cmTamany 300x758 cm

Per comandes: [email protected]. Termini d’entrega entre 6-8 dies laborables

Butlletí Oficialdel Bisbat de VicMarç|abril

Sumari2.996

GLOSSA SETMANAL120 Quaresma amb santa Teresa de

Jesús – La pregària120 Quaresma amb santa Teresa de Jesús

– Centrar-se en Déu122 Quaresma amb santa Teresa de Jesús

– La caritat123 Quaresma amb santa Teresa de Jesús

–Les vocacions sacerdotals123 ¡Oh cruz, madero precioso, lleno de

gran majestad! (Sta. Teresa)124 Testimonis de la resurrecció de Jesús125 Diumenge de la Divina Misericòrdia126 El diumenge, la Pasqua setmanal127 Vocacions nadiues

ACTIVITATS PASTORALS128 Març-abril 2015

CANCELLERIA I SECRETARIA GENERAL 131 Nomenaments 131 Necrologi

CRÒNICA DIOCESANA133 Crònica del pelegrinatge diocesà

amb ocasió de l’any jubilar dels 500

Església diocesana

SENYOR BISBE

DECRETS90 Decret 4/2015 d’aprovació de la modi-

ficació dels estatuts de la «Confraria de sant Josep patró de la bona mort», de Sant Hipòlit de Voltregà

HOMILIES92 Enterrament de Mn. Antoni Mauri i

Parareda95 Diumenge de Rams96 Missa de Passió98 Dimarts sant - Missa Crismal102 Dijous sant104 Divendres sant105 Celebració de la Passió del Senyor107 Pasqua 2015110 Funeral per Mn. Joan Farràs i Tort113 Festa del sant Crist d’Igualada117 Cinc-cents anys del ciri votiu d’Igualada

anys del naixement de santa Teresa de Jesús, presidit pel bisbe Romà

(16-20 març 2015)136 Acte homenatge Mn. Josep Riera

Santa Seu

SANT PARE138 Missatge del sant pare Francesc

per a la 52 Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions

140 Misericordiae vultus, butlla de con-vocació del Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia

Conferència Episcopal Espanyola

162 Nota final de la CV Asamblea Plenaria

Informació vària

168 La Diputació de Barcelona signa un conveni de col·laboració amb el Museu Episcopal de Vic

169 Mn. Miquel Tresserras i Majó, guar-donat amb el Premi Extraordinari Blanquerna de Comunicació 2015

Esglésiadiocesana

Església diocesanaButlletí Oficial del Bisbat de Vic

90Butlletí núm 2.996

Senyor bisbe

DECRETS

> DECRET 4/2015 D’APROVACIÓ DE LA MODIFICACIÓ DELS ESTATUTS DE LA «CONFRARIA DE SANT JOSEP PATRÓ DE LA BONA MORT», DE SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ

Vista la sol·licitud de data 18 de febrer de 2015 en què se sol·licita l’autorització i aprovació de la modificació dels Estatuts de la «Confraria de Sant Josep Patró de la Bona Mort», de Sant Hipòlit de Voltregà;

Vista l’acta de la reunió de l’assemblea general, en sessió ordinària i extraordinària, de la «Confraria de Sant Josep Patró de la Bona Mort», celebrada el 29 d’abril del 2014 en què s’acorda la modificació dels Estatuts de la Confraria, introduint una Disposició Transitòria del següent literal:

«DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA:

Tenint en compte la falta de viabilitat a mig termini de donar compliment a l’ob-jectiu de la CONFRARIA DE SANT JOSEP de fer pagament de l’ajuda econòmica a la família del confrare respecte al qual es produeixi la defunció segons resulta dels estudis econòmics efectuats, s’inicia un procés transitori de la Confraria amb el següent règim legal:

1/ No s’admetran noves altes a la Confraria i, per tant, la composició de l’associació quedarà limitada i determinada amb els socis que ho són en l’actualitat, sens per-judici de les baixes per defunció que es produeixin.

2/ Els actuals membres de la Confraria no faran pagament de les tarifes previstes i, per tant, la dotació actual quedarà fixada en la suma acumulada fins avui, més els interessos que es meritin per la dita suma i, també, les quotes meritades fins aquesta data i que hagin resultat impagades i que es podran reclamar.

3/ Es faran efectius els ajuts econòmics per ordre de defunció dels actuals mem-bres de la Confraria fins a esgotar la dotació de l’associació, als quals efectes la família del darrer difunt que pugui per-cebre l’ajut econòmic ho serà en la suma romanent del fons.

4/ L’import de l’ajut econòmic per cada associat difunt serà de 750 €.

5/ Una vegada s’hagin esgotat els fons, es procedirà a la dissolució i liquidació de la Confraria.»

Vist que la Promotora de Justícia del Bisbat, per informe de data 17 d’abril del 2015, ha trobat que la susdita modificació és conforme al que estableix el Codi de Dret



Canònic (c. 94) i ha donat el seu parer favorable a procedir a l’aprovació de la dita modificació;

Atès que, de conformitat amb el que disposen els cc. 299 §3 i 323 § 2 del Codi de Dret Canònic, correspon a l’Ordinari l’aprovació dels estatuts de les associaci-ons privades de fidels,

PEL PRESENT DECRET aprovo la susdita modificació dels Estatuts de la «Confraria de Sant Josep Patró de la Bona Mort», de Sant Hipòlit de Voltregà, i alhora dis-poso que sigui introduïda en els estatuts aprovats en data 30 d’agost del 2002 i modificats en data 30 de gener del 2003 (publicats en el BOBV núms. 2.921 i 2.924,

respectivament); disposo que la susdita modificació entri en vigor a partir del dia d’avui, sigui publicada en el Butlletí Ofici-al del Bisbat i es procedeixi, d’acord amb la sol·licitud rebuda, a inscriure-la en el Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia.

Ho decreto i ho signo a Vic, el dia 23 d’abril del 2015.

+ Mons. Romà Casanova i Casanova Bisbe de Vic

Per manament de l’Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe

David Gómez Zaragoza Canceller i Secretari General



HOMILIES

> ENTERRAMENT DE MN. ANTONI MAURI I PARAREDAOlost / 23-3-2015

1Jn 3,14-16 // Lc 7, 11-17

En aquesta parròquia de Santa Maria d’Olost, on ha viscut els seus darrers anys i on ha exercit el ministeri de rector, celebrem la missa exequial del nostre germà, Mn. Antoni Mauri i Parareda, tot pregant pel seu etern descans i enterrant-lo en l’esperança de la resurrecció. Avui enterrem un germà nostre en la fe que va lliurar tota la seva vida al servei ministerial com a sacerdot de Crist on el Senyor el va cridar per mitjà de l’Església. Avui acomiadem un germà nostre que ha estat un servidor de Crist enmig del seu poble. Per això la nostra pregària esperançada demana la misericòrdia divina i, al mateix temps, dóna gràcies per tots els dons de gràcia i de vida que Mn. Antoni Mauri ens ha fet a tots nosaltres i a tots aquells que ha servit, tant en les parròquies d’aquesta diòcesi com a l’Argentina, on fou enviat com a missioner.

El nostre germà Mn. Mauri va mostrar en tota la seva vida que el servei als altres pot omplir del tot el cor d’una persona. Ell era un sacerdot de Crist, sempre i en tot moment. El seu zel pastoral el feia atent a les necessitats dels altres i també ben atent a tot el que era necessari per a un millor servei als germans i

al culte diví. En ell sempre hi havia la paraula oportuna i el somriure acollidor. S’alegrava del bé dels altres i gaudia de veure i escoltar la bellesa de la fe cristiana. Certament el sacerdoci és ofici d’amor, que omple el cor del qui escolta la crida de Déu i es deixa portar per la seva providència. La seva vida ha estat plena de servei atent als germans. La malaltia dels seus darrers anys no li va fer perdre mai la paciència i la bondat. Tots els qui heu estat ben a prop d’ell en podeu donar testimoniatge.

La mort del nostre germà Antoni, prevere, ens fa experimentar una vegada més la nos-tra condició humana. La mort és el nostre més gran enemic. La mort, fruit del pecat, és la realitat davant la qual sembla que tot tingui la seva fi. La humanitat sempre ha viscut aquesta lluita contra la mort com una cursa inacabable. Tenim petites victòries, però sempre torna a brotar la mort. La mort apareix com la realitat davant la qual tot acaba. De fet, si no hi ha victòria sobre la mort no pot haver-hi esperança autèntica.

En l’evangeli que ens ha estat proclamat hem escoltat que Jesús passava per una població anomenada Naín i es va trobar que una dona viuda portava a enterrar el seu fill únic. Aquesta dona és imatge de la humanitat sencera que porta a enterrar els seus fills. En el cor de la humanitat contínuament apareixen el plor, el dolor i també aquelles preguntes sobre el sentit de la vida i de la mort: Què és l’home? Quin



és el sentit del dolor, del mal, de la mort, coses que continuen existint, malgrat tant de progrés? Què pot aportar l’home a la societat, què en pot esperar? Què vindrà després d’aquesta vida terrenal? Aquestes preguntes apareixen en el més pregon del cor de tot home, encara que molts no volen deixar que brollin aquestes preguntes del sentit de la vida i prefereixen els succedanis del tenir, del poder, de la fama per tal de no enfrontar-se amb la veritat del que som.

I Jesús, com hem escoltat en l’evangeli, així que veié aquella viuda que portava a enterrar el seu fill únic, se’n compadí i li digué: No ploris. Sí, Crist es compadeix de la humanitat i s’acosta al nostre dolor i ens dóna la paraula del consol. No ploris. I, amb la paraula del qui és «Senyor», del qui diu d’ell mateix: Jo sóc la resurrecció i la vida (Jn 11,25), diu al noi: Jove, aixeca’t. La missió del Fill de Déu fet home, del qui ve del si de la Pare en l’eternitat divina, fent-se home com nosaltres, és la de rescatar la humanitat del poder del pecat i de la mort. L’obra de salvació del Crist és la de la lliber-tat de l’home perquè no estigui encadenat al pecat ni a la mort. Pecat i mort van néi-xer junts, com diu sant Pau en la carta als Romans: Per obra d’un sol home va entrar el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort; i així la mort s’ha estès a tots els homes, ja que tots han pecat (5,12).

L’obra de l’amor misericordiós de Déu per la humanitat és la de la salvació de l’home

de les urpes del pecat i de la mort. El destí de la humanitat no és el d’una gran tomba en un planeta perdut en la immensitat de l’univers. La humanitat és estimada de Déu, que no vol la nostra mort. Ell no ens ha cridat a la vida per a morir. Déu vol la vida de l’home, i tota la seva obra de creació i redempció són expressió d’aquest desig que ni el pecat original ni el pecat de la huma-nitat no poden destruir, perquè Déu és ric en misericòrdia.

L’obra de la salvació de Crist, la seva com-passió envers la humanitat té un preu: la seva mort i resurrecció salvadores. El misteri pasqual és el misteri que per la fe produeix en nosaltres el fruit de l’alliberament del pecat i de la mort. Per la vida de gràcia sembrada en els nostres cors mitjançant les aigües baptismals es donen en nosaltres els fruits de la llibertat dels fills de Déu. Per la nostra fe i esperança sabem que Crist a la fi dels temps es manifestarà ple de glòria i majestat i ens rescatarà, a tots els qui en ell hem cregut i esperat, del poder de la mort. Tot el nostre ésser, tot el nostre jo, tot el nostre cos i la nostra ànima participaran de la vida de la glòria en Crist.

La paraula de consol de Crist a la viuda de Naín és, doncs, també per a nosaltres que avui enterrem, en el dolor de la separació, Mn. Antoni Mauri. Però també aquesta paraula de consol que aviva la nostra fe i esperança ha de ser una crida a viure la nostra fe i, des de la vida, saber-la trans-



el camí de l’amor? Com es pot dir que tenim la veritat als llavis si en el nostre cor no hi és present l’amor? La vida cristiana té aquesta característica primordial: som estimats de Déu. No oblidem mai que no som cristians perquè estimem Déu, sinó perquè som esti-mats de Déu. La primacia en la vida cristiana és la de deixar-se estimar per Déu i deixar que la seva obra salvadora es manifesti en plenitud en nosaltres. Però, al mateix temps, el cor que de veritat és ple de l’amor salvador de Déu no pot fer res més que estimar com estima el Senyor. El manament nou de Jesús, que ell mateix ens va donar: Que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat (Jn 13,34), no és un manament impossible per al qui es deixa estimar per Déu.

En aquests moments, nosaltres presentem al Senyor la vida del nostre germà, Mn. Mauri. Li presentem la seva vida lliurada per amor en el servei a l’Església i també totes les seves obres d’amor que tantes i tantes vegades amb el cor ple de caritat va fer envers els germans. Ho presentem amb la convicció que l’amor no passarà mai, com ens diu sant Pau. I també amb caritat preguem pel nostre germà i l’encomanem a la intercessió de santa Maria, Mare de Déu i mare dels apòstols. Amb pietat filial el nostre germà va invocar moltes vegades santa Maria. En els seus llavis i en el seu cor apareixia la pregària humil: «Pregueu per nosaltres, pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort.» Que, així com en la seva vida el va acompanyar, també ara, en l’hora de

metre a la nostra societat, experimentant l’alegria d’evangelitzar. La paraula de la vida cal que arribi ben nítida i clara, perquè, si no és així, el reialme de la mort es va estenent amb les seves obres pròpies.

El nostre germà en tota la seva vida sacer-dotal visqué amb fidelitat la fe que predi-cava als seus germans. En la seva donació ministerial feia present l’obra salvadora de Crist, sobretot amb la celebració dels sagraments. In persona Christi va presidir la celebració de l’Eucaristia, memorial del misteri pasqual, memorial de l’amor miseri-cordiós de Déu, perquè també en l’avui de la salvació tot el poble pogués fruir dels fruits de redempció que brollen de Crist.

Germans i germanes, una darrera paraula en aquesta reflexió a la qual ens porta la Paraula que ens ha estat proclamada. Ens ha dit la primera carta de sant Joan: Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida; ho sabem perquè estimem els germans. Qui no estima continua mort. L’obra de la salvació de la humanitat és passar de la mort a la vida. En Crist s’ha fet realitat com a primícia i tots nosaltres tenim l’esperança de participar-hi plenament. Però aquesta salvació de Crist és obra del seu amor fins a l’extrem. La donació de Crist del tot, fins a la mort i mort en creu, és la causa de la nostra llibertat. L’amor de Crist, amb la característica de la totalitat, és expressió de l’amor misericordiós de Déu. Aleshores, germans, com es pot pensar que estem en el camí de la vida si no estem en



la mort, sigui per a ell mare de misericòrdia i l’acompanyi fins al seu Fill, nostre Senyor Jesucrist, jutge de misericòrdia, perquè li doni el premi dels qui han estat fidels ser-vidors. Amén.

> DIUMENGE DE RAMS Catedral de Vic // 29 de març del 2015

Un any més, heu vingut a la plaça de la Catedral amb palmes i rams a les mans. I ho feu per seguir una tradició ben cristiana. Avui és diumenge de Rams i per tot el món nens i nenes, joves i grans també fan el mateix que nosaltres: anar a les places i a les esglésies per recordar l’entrada de Jesús a Jerusalem, la seva ciutat.

Hem escoltat com va entrar Jesús a Jeru-salem. Ho va fer muntat en un cavall com un guerrer? Ho va fer muntat en un camell com un comerciant? No, Jesús va entrar humilment, muntat en un pollí d’ase. I és que Jesús no és un rei per a posar impostos ni per a tenir exèrcits armats i fer guerres contra els seus enemics. Ell, però, sí que és el Rei que vol regnar en els cors de tots els homes. Perquè sap que solament si ell regna en el cor dels homes, aquests tenen l’autèntica lli-bertat, l’autèntica vida. Si Jesús no és present en el centre del cor d’una persona, la buidor, la tristesa, l’aïllament se n’apoderen. Qui es troba amb Jesús, qui es deixa trobar per ell experimenta com l’alegria de l’evangeli es fa present en el seu cor. Una alegria que ningú no ens podrà prendre mai.

Però no tinguis por. Jesús, tot i ser el Rei dels nostres cors, no s’imposa ni amb la força d’un guerrer ni amb l’astúcia del qui vol vendre. Ell continua essent el qui entra a Jerusalem muntat en un pollí d’ase i el qui mor en la creu. L’únic que Jesús ens ofereix és el seu amor misericordiós a mans plenes. Sí, ell, una vegada més, aquesta Setmana Santa ens tornar a dir ben suament, amb aquella veu que no s’imposa però que arriba al més pregon del nostre cor: Jo t’estimo. He donat la meva vida per salvar-te. I ara sóc a la porta del teu cor, viu i ressuscitat, per tal que em deixis entrar. Si m’obres, el meu amor misericordiós omplirà el teu cor de l’alegria que mai no s’acaba.

Fem avui nosaltres com els qui van protago-nitzar el primer Diumenge de Rams. Uns van guarnir el pollí d’ase amb els seus mantells. Així com també d’altres amb els seus man-tells guarniren el camí per on passava Jesús. Nosaltres posem els nostres cors, ben oberts, per on passa Jesús. Altres tallaven ramatge que colliren dels camps per ornar el camí de Jesús. Nosaltres volem que del nostre cor en aquests dies sants siguin arrencades totes aquelles coses que ens fan indiferents a Déu i als altres. Un cor obert a Jesús és un cor ben obert als nostres germans. Que no ens venci mai la indiferència! Que tinguem un cor ben obert a tots, especialment als petits i als malalts, als qui estan sols.

Tots, però, van tributar a Jesús el seu reconeixement amb la boca, amb la veu. I



no ho feren d’amagatotis i de pressa, sinó amb un clam immens, perquè ressonés per tota la ciutat de Jerusalem. Ells cridaven ben fort: «Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor! Hosanna a dalt del cel!» També nosaltres amb la nostra presència, amb els rams i les palmes a les mans, fem avui expressió que Jesús és el nostre Rei, el qui ve a salvar-nos. Ell entra a Jerusalem a morir per nosaltres i per tots els homes. Per això també l’aclamem…

Acompanyem Jesús amb els nostres rams i les nostres palmes i fem la processó, tot entrant a la catedral, on celebrarem la missa. La passió del Senyor serà el relat que escoltarem. Un relat sempre colpidor i espe-rançador. Crist s’ofereix una vegada més per nosaltres i ens dóna el seu amor misericor-diós en cada celebració de la missa.

> MISSA DE PASSIÓ Diumenge de Rams. Catedral de Vic // 29 de març del 2015

En l’oració de la missa d’avui, diumenge de Rams, hem pregat al Pare, Déu omnipotent i misericordiós, que ens ha volgut donar un model d’humilitat en Jesús, el nostre Salvador, que s’ha fet home per nosaltres i per nosaltres ha mort en la creu. I certa-ment és això el que també brolla del nostre cor, després d’haver escoltat el relat de la passió del Senyor: el reconeixement de la humilitat de Jesús, fent-se obedient fins a la mort, i mort en creu. I això sempre ens

colpeix i ens fa preguntar una vegada més: per què?

Estem en un any teresià. Estem celebrant el cinquè centenari del naixement de santa Teresa de Jesús. I ella és preguntava un dia com és que Déu és tan amic d’aquesta virtut de la humilitat. I en el seu cor es va posar aquesta evidència: «Que es porque Dios es suma verdad y la humildad es andar en verdad» (Morada sexta, 10.7).

Santa Teresa ens pot ajudar a entrar en el misteri de la passió i mort del Senyor des de la seva afirmació de la relació clara entre veritat i humilitat. Tots els fets d’humilitat de Crist manifesten la veritat de Déu. Déu és amor, ens diu sant Joan en les seves cartes. Aquesta és la veritat més profunda de Déu. Déu és amor en la seva essència més profunda. En la passió i mort del Senyor se’ns manifesta la veritat més profunda de Déu: Déu és amor misericordiós. Déu estima la humanitat. Déu ens estima a tots i cada un de nosaltres. Ens ha estimat abans de ser dignes del seu amor. És el seu amor el que ens crida a existir i ens fa dignes. La nostra dignitat és la de ser esti-mats de Déu. No podem pas passar de llarg aquest diumenge de Rams sense que ens arribi al cor la lliçó d’humilitat de Crist, sense que el nostre cor accepti la veritat de Déu que Crist, clavat i mort en la creu, ens manifesta: Déu és amor misericordiós.

I, continuant amb el mestratge de santa Teresa, deixem que ella ens digui com hem



de mirar Jesús, sempre, però en aquests dies sants, si pot ser, encara més. L’amor és l’úni-ca mirada possible: «Siempre que se piense de Cristo, nos acordemos del amor con que nos hizo tantas mercedes, y cuán grande nos lo mostró Dios, en darnos tal prenda del que nos tiene: que amor saca amor… Procuremos ir mirando en esto y despertán-donos en amar, porque si una vez nos hace el Señor merced que se nos imprima en el corazón este amor, sernos ha todo más fácil y obraremos muy en breve y sin trabajo» (Libro de la vida, 22, 14).

I una segona mirada a la mort i passió del Senyor. També en l’oració de l’inici de la missa hem demanat al Pare que ens faci aprendre la lliçó dels sofriments de Crist per a poder participar en la seva resurrecció. Certament, els sofriments de Crist foren immensos. El crit colpidor de Crist en la creu, abans de la seva mort, travessa els segles i arriba al més profund de la terra i al més amunt del cel. Jesús va morir portant en els llavis i en el cor una pregunta: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat? Els sofriments de Crist arribaren en aquesta pregunta a la seva culminació. Jesús ha fet el camí incomprensible de la mort en el silenci de Déu. El qui no tenia pecat, el qui estava unit del tot, perquè és el Fill etern de Déu, l’estimat, l’unigènit del Pare, ara ha carregat damunt seu tot el nostre pecat, el pecat de la humanitat. Aquest sofriment més immens que l’oceà, molt més immens que l’univers sencer, és la causa del nos-

tre perdó, de la nostra reconciliació, de la nostra llibertat. Perquè Crist ha mort i ha ressuscitat, nosaltres hem estat alliberats del poder del pecat, de l’infern i de la mort. Els sofriments de Crist són el preu de la nostra llibertat.

El sofriment ens acompanya en el nostre camí humà. Pensar en un món sense sofri-ment és un engany que no pot portar a res més que a la desesperació, quan el sofri-ment apareix tard o d’hora i ens deixa sense paraules. El sofriment colpeix les nostres vides, les vides de les nostres famílies, de la nostra societat. Tenim en aquests dies ben present el dolor per la mort incomprensible de tantes persones, algunes ben properes, en el recent accident aeri als Alps francesos. Davant el dolor i la mort incompressible, sols ens resta als cristians mirar Crist a la creu, amb el sofriment al cos i al cor; Crist que mor amb un «per què?» als llavis. El sofriment de la humanitat es troba amb el sofriment de Crist i en ell troba l’esperança. Crist ha mort en la creu i ha ressuscitat. Ell ha vençut amb el seu sofriment i mort el poder del pecat i de la mort. Jesús ha ressuscitat. Ell, mort en la creu i ressuscitat al tercer dia, és la nostra esperança. En Crist el sofriment i la mort no tenen la darrera paraula. Més enllà de la tenebra, que tan sovint ens envolta, Déu és Amor.

La lliçó del sofriment de Crist ens parla al nostre cor i ens porta a l’esperança. Els nostres sofriments, els sofriments del la



pobres pecadors i pelegrins per aquest món. Que com vós, Mare santa, tinguem sempre gravada en el nostre cor la creu del vostre Fill i Senyor, mort en la creu, a qui sigui donat tot honor i tota glòria pels segles dels segles. Amén.

> MISSA CRISMAL Catedral de Vic – Dimarts Sant – 31 de març del 2015

Sr. Degà i membres del Capítol d’aquesta Catedral Basílica de Sant Pere de Vic,Germans preveres i diaques,Seminaristes,Religiosos i religioses,Laics i laiques,Germans i germanes, tots, estimats de Déu.

L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per a portar la Bona Nova als desvalguts, aquestes paraules han tornat a ressonar en la Missa Crismal que any rere any celebrem a la nostra catedral, tenint ben present tota la diòcesi, totes les parròquies i comunitats que formen l’Esglé-sia de Vic. Perquè l’acció pròpia d’aquesta celebració única en tota la diòcesi, la bene-dicció i consagració dels sants olis, té relació amb els sagraments i sagramentals que arreu de la diòcesi se celebraran a favor dels homes en l’«avui» de la salvació. Aquesta és la nostra certesa: el Senyor continua bene-int i salvant el poble que ell s’ha escollit, el poble messiànic que, amb paraules del con-cili Vaticà II, «té per cap Crist, per condició

humanitat sencera, sobretot els sofriments dels innocents, units a la passió i mort del Senyor són camí de vida, de salvació. El que deia sant Pau: Ara estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església (Col 1,24), és també per a nosaltres. El sofriment humà unit al sofriment de Crist és llavor de vida eterna. Crist no ens ha deixat sols, ell ha compartit el primer el sofriment i l’ha transfigurat en vida i en salvació. Amb ell al davant el nostre sofriment es fa més lleuger, com deia santa Teresa de Jesús: «Con tan buen amigo presente, con tan buen capitán, que se puso el primero en el padecer, todo se puede sufrir, es ayuda y da esfuerzo; nunca falta; es amigo verdadero» (Libro de la vida, 22, 6).

Germans, no ens avergonyim mai de la creu de Crist; en ella tenim la vida i la salvació. No ens cansem mai, però encara menys en aquest temps de Setmana Santa, de posar els nostres ulls en el crucificat. Portem-lo en el nostre cor i en el nostre cos. Tinguem la imatge del crucificat a les nostres cases i en els nostres llocs de reunió. En la creu tenim la vida i l’esperança, tenim l’amor incondicional de Déu, tenim el nostre perdó i el perdó ofert als germans. Qui miri de veritat la creu no podrà fer res més que estimar i confiar com ho ha fet Jesús, fent de la creu l’arbre de vida.

Santa Maria al peu de la creu, Mare de Déu dels Dolors, intercediu per nosaltres,



la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, en el cor dels quals l’Esperit Sant habita com en temple. Té per llei el manament nou d’es-timar com el mateix Crist ens ha estimat. I té, finalment, per objectiu el d’eixamplar encara més el Regne de Déu» (LG, 9).

L’Esperit del Senyor reposa en plenitud sobre Crist, ell és l’enviat a portar la Bona Nova als homes desvalguts. I nosaltres, el Cos de Crist, l’Església de Crist, el poble del Messies, de l’Ungit, som els qui tenim la missió d’eixamplar encara més el Regne de Déu. El do de l’Esperit que habita en nosaltres com en temple i que hem rebut en el si de l’Església de manera abundosa en els sagraments de vida que ens han estat donats i, de manera especial, els qui participem del sacerdoci apostòlic, per a ser servidors dels homes en persona de Crist, bon Pastor; aquest Esperit l’hem rebut per a portar la Bona Nova als homes que el Senyor posa en el nostre camí, aquells als quals el Senyor ens envia. Sí, tots nosaltres hi som enviats pel Senyor.

A la nostra diòcesi portem a les mans i al cor, amb el Pla Diocesà de Pastoral, el desig de viure l’alegria d’evangelitzar. Som, com no podríem ser de cap altra manera, una Església en sortida missionera. Si no som missioners i evangelitzadors no som l’Església de Crist. «L’Església existeix per a evangelitzar» (Evangelii nuntiandi, 14), ens ensenyava profèticament el beat Pau VI, papa. I, de fet, nosaltres no podem fer altra

cosa. I, de fet, no hem fet altra cosa que evangelitzar. Aquesta nostra Església, unida a tota l’Església del Senyor, una i única, estesa d’orient a occident, al llarg de la seva història ha estat fidel a la missió i, aquí i ara, nosaltres som els hereus d’aquesta missió evangelitzadora de la nostra Església al llarg dels segles. Som hereus d’un passat ple de vida i de santedat.

Som a les portes de la celebració d’unes efemèrides en els pròxims anys que ens han d’ajudar a ser agraïts al nostre passat, a viure amb passió el present i a llançar-nos amb confiança al futur. Em refereixo a les efemèrides dels mil cinc-cents anys de la primera notícia d’un bisbe d’aquesta diòcesi, el bisbe Cinidi; dels mil anys de l’inici de l’episcopat a Vic del comte i abat Oliba; els dos-cents anys de la mort del bisbe Fran-cesc Veyan, el bisbe que consagrà aquesta catedral, i els cent anys de la mort del vene-rable bisbe Josep Torras i Bages.

Hem d’estar ben plens d’un sa orgull per la història que portem al nostre darrere. I, al mateix temps, ens hem d’endinsar encara més en la humilitat de saber-nos servidors d’un gran Senyor, de l’únic Senyor que, ple de l’Esperit Sant, és el servidor de tots els homes, donant la vida perquè en ell tots tinguin vida plena, vida eterna. La mirada dels servidors de Crist ha de ser la mateixa de Crist que es compadeix d’aquella mul-titud malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor (cf. Mt 9,36) i ens diu:



Doneu-los menjar vosaltres mateixos (Lc 9,13).

Germans estimats, la urgència missio-nera i evangelitzadora és tan gran que, com aquells deixebles, nosaltres solament podem dir el mateix que ells: Només tenim cinc pans i dos peixos (ibídem). Sóc ben conscient que tots vosaltres feu tot i més. Que molts de vosaltres esteu en el servei més enllà de les vostres forces. En la trobada amb vosaltres arreu de la diòcesi constato el vostre lliurament i la vostra generositat. Continueu essent el que sou, servidors de Crist en l’alegria de la donació generosa! El Senyor no es deixa guanyar per ningú en generositat. A la nostra sincera generosi-tat brollarà la generositat infinita de Déu. Aquest és el temps de l’esperança, de posar l’esperança solament en el Senyor. No ens deixem robar mai l’esperança!

Però també sóc conscient que hem d’avan-çar posant més esperança i obrir els ulls més i més per ser capaços de veure com el Regne de Déu s’obre pas entre nosaltres amb força. Ningú no pot parar la força irresistible de l’amor de Déu. Els nostres ulls i el nostre cor han d’estar ben oberts a Déu en la recerca humil de la seva voluntat i oberts, també, als germans en les seves necessitats materi-als, morals i espirituals. El sant pare Francesc ens convidava en el camí de la santa Qua-resma a sortir de la indiferència envers Déu i els germans. I, com a realitat ben concreta, ens parlava de la missió, amb una expressió

plena de saviesa i de repte: «La missió és allò que l’amor no pot callar.» Preguntem-nos com anem de zel missioner i trobarem la resposta a quin és el nostre amor. La mirada indiferent a Déu i als homes té expressió en la manca de zel evangelitzador, de sortida missionera. L’amor de Déu en el cor del cris-tià, del sacerdot, es fa expressió de recerca del germà per oferir-li aquell amor que mai no mor, aquella plenitud que sols Crist pot donar. Sense Crist, ens ensenya Francesc, la buidor, l’aïllament, la tristesa van envaint el cor dels homes i dones, i el regne de la mort fa estralls. Per això mateix té ple sentit el que somia per a l’Església el Sant Pare: «Com desitjo que els llocs on es manifesta l’Església, en particular les nostres parrò-quies i les nostres comunitats, arribin a ser illes de misericòrdia, enmig del mar de la indiferència!»

L’alegria d’evangelitzar brolla del cor del qui ha experimentat l’alegria de l’evangeli. «L’alegria de l’evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús» (EG, 1). Aquí rau la nostra conversió contínua amb el desig de l’autèntica reforma de la nostra vida, de les nostres comunitats, de la nostra diòcesi, de la nostra Església. És la reforma del nostre cor el que el Senyor vol. I ell està com un pobre cada dia a la porta del nostre cor per oferir-nos la seva misericòrdia. Solament el qui viu cada dia la meravella de l’amor misericordiós de Déu, de l’amor totalment gratuït de Déu a favor nostre; solament aquest és el qui és



en camí de la renovació del cor. L’essència del cristianisme no és una idea o un pro-grama qualsevol: l’essència del cristianisme és Crist. La trobada amb Crist és la font de la nostra vida, sense l’amor a Crist no pot haver-hi renovació de l’Església.

En aquest any teresià i en l’any de la vida consagrada, permeteu-me portar l’exemple de santa Teresa de Jesús. Ella va viure la seva fe en Crist en temps convulsos, temps de reforma en l’Església, en aquells temps que ella anomenava «recios». Però ella no va entendre res més que la necessitat del canvi del cor; aquesta és l’autèntica reforma que vol el Senyor, ara i tostemps. Totes les seves fundacions i els seus ense-nyaments parlen d’anar a Crist, al qual hem de complaure en tot; parlen de pregària, ben senzilla i, al mateix temps, profunda: «tratar de amistad» (Libro de la vida, 9, 5); parlen també de la humilitat ben unida a la veritat: «Humildad es andar en verdad» (Morada sexta, 6, 17). Santa Teresa ens ensenya, sobretot, a tocar de peus a terra, a no deixar-nos enganyar, ni pel maligne ni per nosaltres mateixos. Els signes clars de l’autèntic seguiment de Crist són la humili-tat i la caritat i, en concret, ser servidors de tots, de paraula i de fets: «Obras quiere el Señor… y si vieres loar mucho a una perso-na, te alegres más mucho que si te loasen a ti» (Morada quinta, 5, 3, 11).

Germans sacerdots, ara renovarem les nos-tres promeses sacerdotals, com si fóssim en

el Cenacle el dijous més sant de la història, i recordant també el dia de la nostra ordena-ció sacerdotal, quan prometérem de ser del tot del Senyor, en el compliment fidel del nostre ministeri sacerdotal. Santa Teresa, una dona i una consagrada, tenia ben clar com hem de ser els sacerdots: «Y si en lo interior no están fortalecidos en entender lo mucho que va en tenerlo todo debajo de los pies y estar desasidos de las cosas que se acaban y asidos a las eternas, por mucho que lo quieran encubrir han de dar señal» (Camino de perfección, 3, 4). El sacerdoci rebut ens demana autenticitat, ens demana santedat de vida, ens demana posar-nos en camí ben sincerament per viure del tot lliurats a Déu i als germans. Preguem els uns pels altres. Preguem en aquest any de manera especial per Mn. Josep Rovira Tenas, en els seus cent anys de vida; pre-guem també pel germans que estan en el primer any del sacerdoci: Mn. Florenci Gras Santolari i el P. Rigoberto Díaz Villanueva, missioner josefí. Preguem també, donant gràcies i pregant per la seva perseverança, pels nostres seminaristes. Així com també preguem ben sincerament amb cor humil i esperançat perquè el Senyor ens doni molts i sants sacerdots, per al servei de les nostres parròquies i comunitats.

A santa Maria, mare de l’Evangeli vivent, li demanem la seva intercessió perquè tots nosaltres, l’Església de Crist, donem el nos-tre «sí» davant la urgència més imperiosa que mai de portar a tots els homes la Bona



Nova, l’Evangeli de la salvació, Jesucrist, Senyor nostre, al qual sigui donat tot honor i tota glòria, en la seva Església i en tot el món, pels segles dels segles. Amén.

> DIJOUS SANT- 2015Catedral de Vic // 2-4-2015

La celebració del Dijous Sant ens porta a aquella Cena sacratíssima en la qual nostre Senyor Jesucrist, abans de lliurar-se a la mort, instituí el memorial de la seva mort i resurrecció, el sagrament de l’Eucaristia. En l’oració col·lecta de la missa d’avui hem pregant dient que l’Eucaristia és el sacrifici nou i perenne, convit de l’amor de Jesucrist. Aquesta ha de ser la nostra mirada agraïda en aquest vespre del Dijous Sant. El Senyor ha confiat a la seva Església aquest sagra-ment perquè el seu amor es faci present al llarg dels segles a favor de la humanitat sen-cera. Un sagrament en el qual Jesús no ens fa un simplement un do, sinó que es dóna ell mateix. L’Eucaristia és el memorial de la mort i resurrecció del Senyor. L’Eucaristia és el sagrament del seu sacrifici, en què es perpe-tua el sacrifici de la creu. L’Església viu contí-nuament del sacrifici redemptor, i hi accedeix no solament per mitjà d’un record ple de fe, sinó també en un contacte actual, ja que aquest sacrifici es fa present, perpetuant-se sacramentalment en cada comunitat que l’ofereix per mans del ministre consagrat.

Preguntem-nos ben de cor i amb tota since-ritat, en aquest dia de Dijous Sant: Com aco-

llim aquest memorial de l’amor de Jesús? Hi ha en nosaltres un amor autèntic a l’Eucaris-tia? Som entusiastes apòstols de la grandesa de l’Eucaristia? L’Eucaristia és el gran tresor de l’Església. Crist en la seva Eucaristia és amb tota veritat el cor de l’Església. Jesucrist donant-se per nosaltres en el sagrament de l’Eucaristia és el veritable cor i la veritable font de la vida de l’Església. No pot haver-hi Església de Crist sense l’Eucaristia. Sense l’Eucaristia cap activitat de l’Església, àdhuc la més sublim, no té cap sentit, ni la seva missió ni la seva caritat, perquè sense la relació profunda amb Crist, que es fa present en l’Eucaristia, res que puguem fer nosaltres, els deixebles de Crist, no té vida autèntica. Seria com un arbre amb molta aparença però sense arrels, al qual poca vida resta i pocs fruits podrà donar. L’Eucaristia és —i hem de tenir-ho ben present en aquests moments de sortida missionera i evangelitzadora— inici i terme de tota l’activitat evangelitzadora de l’Església. L’autèntic apòstol de Crist es forja en l’Eucaristia, celebrada i adoradora. «La missió és allò que l’amor no pot callar», ens ensenya el sant pare Francesc. ¿Com podrem assaciar-nos de l’amor fins al punt de no poder callar aquest amor, sense sadollar-nos de l’amor de Crist que brolla infinitament en l’Eucaristia? Però també la meta de l’evange-lització és que el qui es posa en el camí cristià participi de l’Eucaristia, juntament amb tota la comunitat cristiana. De fet, no hi pot haver autèntica evangelització, autèntic apostolat, si aquest no té com a objectiu i com a meta la trobada de la persona amb Crist, el Crist



real, present en l’Eucaristia, oferint-se per nosaltres com a aliment de vida. Així ens ho diu l’Església en el Concili Vaticà II: «L’Eu-caristia es manifesta font i cimal de tota l’evangelització pel fet que els catecúmens són a poc a poc introduïts a participar en l’Eucaristia, i els fidels, ja assenyalats amb el sagrat baptisme i la confirmació, són ple-nament empeltats en el Cos de Crist per la recepció de l’Eucaristia» (PO, 5).

El Dijous Sant Jesús instituí el sagrament de l’Eucaristia, convit del seu amor. I, junta-ment amb aquest sagrament, també instituí el sacerdoci dels seus apòstols. Feu això per celebrar el meu memorial, va dir Jesús als seus deixebles. I l’Església de tots els segles, per mitjà dels seus ministres, no ha deixat de celebrar aquest memorial de Jesús, de la seva mort i resurrecció, fent present el seu Cos i la seva Sang, donació a favor de la humanitat, per tal que tots els homes puguin amb fe obtenir d’aquest sagrament la plenitud de la vida i de l’amor, com hem demanat al Senyor en l’oració col·lecta de la missa.

Vet aquí el cor del sacerdoci apostòlic en l’Església: tenir a les seves mans l’Eucaristia, perquè siguin servidors de Déu i dels homes. Els sacerdots són els ministres de Crist i dis-pensadors dels misteris de Déu. Consagrar el Cos de Crist, perpetuar d’aquesta manera l’obra de la Redempció, oferir el sacrifici de lloança, l’únic sacrifici agradable al Senyor, tal és la seva acció més sacerdotal, aquest

és l’exercici suprem del seu servei. I aquest ministeri és essencial en l’Església, perquè l’Eucaristia es pugui celebrar enmig d’ella. És l’Església la que celebra l’Eucaristia, però és l’Eucaristia la que fa l’Església. El sacer-doci ministerial, ben unit a l’Eucaristia, és una necessitat vital per a tota l’Església, per a totes les comunitats cristianes.

El Dijous Sant és també el dia per a pregar pels sacerdots de l’Església. Pregueu, ger-mans estimats, per aquells que hem estat cridats, a fi que siguem sempre fidels al do que hem rebut a favor de vosaltres, poble de Déu, que en Crist, tots, fidels i pastors, som sacerdots, profetes i reis. Hem de demanar amb confiança i humilitat que el Senyor ens doni molts i sants sacerdots. Que el Senyor susciti en el cor dels joves cristians una set ardorosa de Crist, i que ells sàpiguen, enmig dels cants de sirena del món, apropar-se al qui és l’aigua de la vida, que assacia del tot el cor de l’home. Doneu als nostres joves, Senyor, generositat i valentia per a lluitar contra els enganys del maligne i del món. Crideu, Senyor, els qui vós vulgueu perquè les nostres parròquies i comunitats no siguin òrfenes dels qui enmig d’elles han de ser transparència de Crist, sobretot en la celebració de l’Eucaristia.

L’Eucaristia és el sagrament de l’amor. El sacerdoci és ofici d’amor. I avui, Dijous Sant, tot parla d’amor. Fou en el Cenacle on Jesús va dir aquell manament d’amor que havia de ser el distintiu dels seus deixebles: Us



dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres, com jo us he estimat (Jn 13,34). I ja sabem com ens ha estimat el Senyor: donant la vida per nosaltres i fent de nosaltres criatures noves, després de vèncer, amb la seva mort i resurrecció, el nostre pecat i la nostra mort. El manament nou de Jesús té relació amb la vida nova que ell ens dóna, després de netejar-nos amb la seva sang. El cristià sap que pot estimar, perquè Crist ens ha estimat primer. Però, al mateix temps, sap que per a poder estimar com Crist estima li cal beure a la font de l’amor, que és l’Eucaristia. En l’amor dels uns pels altres sempre podem i devem créixer més i més. Mai no podem dir que ja estimem prou. Hem de retornar contínua-ment a la font de l’amor, que és el mateix Crist, i veure com ell ha estimat i estima i, amb humilitat, demanar l’amor, la caritat.

En l’evangeli hem escoltat com Jesús va rentar els peus als seus deixebles. Un gest d’humilitat i de senyoria, al mateix temps, perquè la senyoria de Déu és la de donar, la d’estimar misericordiosament. Avui nos-altres ens hem de deixar rentar els peus per Jesús, ens hem de deixar purificar per Jesús. I, al mateix temps, hem d’aprendre d’ell la lliçó del servei humil, de l’amor desinteres-sat, de la donació plena. Santa Teresa de Jesús ens ensenya: «El amor jamás está oci-oso… no se ha de echar a dormir» (Morada quinta 4,10). És aquesta la lliçó que hem d’aprendre del Dijous Sant: estimar, estimar i estimar. Avui tot parla d’amor: l’Eucaristia,

el sacerdoci, el manament nou. ¿Deixarem passar aquest dia sense demanar humil-ment a Jesús que ens renti el peus per a poder estimar com ell ens ha estimat?

Que santa Maria, dona eucarística, ens sigui mare i intercessora. Amén.

> DIVENDRES SANT - 2015Catedral de Vic - Ofici de lectura i laudes – 3-4-2015

El Divendres Sant és el dia en què els cris-tians volem viure en actitud contemplativa davant el misteri de la creu de Jesucrist. Les nostres paraules han de ser poques i hem de deixar que la Paraula de Déu ens porti al misteri d’aquest dia: Com és que Déu ha enviat el seu Fill fet home per nosaltres i el deixa morir a la creu? Quin és el preu que aquesta mort ha de pagar? Per què calia la sang del Fill de Déu per a salvar-nos a nosaltres els homes? La raó resta en silenci perquè parli el cor de Déu. La raó s’il·lumina quan la fe adora el misteri de l’amor infini-tament misericordiós de Déu.

Ara, en aquesta hora litúrgica, deixem que ressonin aquelles paraules de Jesús a la creu que travessen els temps i els llocs per a restar sempre com a misteri ple de llum. Les trobem en els evangelis de Mateu i de Marc en llengües semítiques: Elí, Elí, lemá sabactani? Eloí, Eloí, lamá sabactani?, que traduïdes signifiquen: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?



Amb paraules del salm 22, Jesús expressa la seva foscor en aquesta hora del suplici més gran. Jesús crida amb veu forta amb una urgència desesperada. Però, com a cosa ben estranya en aquest suplici de la creu, el seu crit no és de ràbia, sinó de pregària. En el moment més fort, en el dolor més intens, del cos i de l’anima, Jesús prega amb el salm i expressa el que hi ha en el seu cor. Jesús expressa que se sent abandonat de Déu, del Pare. Però ell prega i, per tant, no ha perdut l’esperança. Cridar Déu, dient-li «Déu meu», implica confiança, malgrat l’hora de tenebra i de mort. La pregària de Jesús proclama amb confiança que el poder de les tenebres no ha estat capaç de separar-lo del Pare. Però, tot i això, Jesús mor amb un «per què?» als llavis. «Sols qui de veritat ha pos-seït Déu en l’aliança sap què és veure’s de veritat abandonat per ell. Però totes les “nits fosques” de l’Antiga Aliança i de la Nova són, en el millor dels casos, aproximacions, llunyans indicis de l’inaccessible misteri de la creu; perquè és irrepetible el Fill de Déu, ho és també la seva experiència de veure’s abandonat pel Pare» (Von Balthasar).

En aquest sofriment en el grau màxim, hi trobem l’expressió més clara i al mateix temps més misteriosa de l’amor de Déu a favor nostre: l’amor misericordiós de Déu que paga el preu del rescat del nostre pecat, que porta a la mort. Benet XVI en la seva primera encíclica deia: «En la seva mort en la creu es realitza aquest posar-se Déu con-tra si mateix, en lliurar-se per donar nova

vida a l’home i salvar-lo: això és amor en la seva forma més radical» (DCE, 12).

Tot el misteri de la creu de Crist parla de vida i d’amor. La creu és l’arbre de la vida on morí l’Amor, perquè en ell tots tinguem vida. Mirar la creu de Crist sense por és camí de veritat i de consol, camí d’esperança i d’alegria que mai no mor, camí d’amor autèntic, amarat de misericòrdia.

> CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR Acabem d’escoltar el relat de la passió del Senyor en l’evangeli segons sant Joan i vol-dria, en aquestes breus paraules, parar-me en un fet posterior a la mort de Jesús que acabem d’escoltar. El pit de Jesús mort a la creu fou traspassat i, a l’instant, en brollà sang i aigua. Aquesta pràctica dels soldats romans envers els crucificats ja morts es converteix en expressió de la donació total de Jesús. D’ell brolla la vida i la salvació. En ell, mort en creu i ressuscitat, se’ns han obert als homes les fonts de la salvació, de l’amor diví, dels sagraments, de la vida.

A la mateixa hora en què es matava l’anyell pasqual al temple de Jerusalem, i el sacer-dot, segons la llei jueva, feia una incisió en el cor de la víctima perquè en sortís la sang; en aquesta mateixa hora el soldat romà va colpejar el pit de Jesús amb la llança per travessar el seu cor. La sang de l’anyell pas-qual va donar la llibertat al poble. Crist, amb



la seva sang, la sang de la nova aliança, ha aconseguit per a tots els homes la llibertat del poder del pecat i de la mort.

I, l’aigua que brolla del costat de Crist, quin significat té per a nosaltres? En el llibre de l’Èxode apareix Moisès que, amb un cop del seu bastó, percudint la roca, en va fer bro-llar aigua (cf. Ex 17,6). El profeta Daniel ens parla de la visió del temple, del qual rajava aigua del costat dret, una font que es con-vertia en un riu, cada vegada més gran, el qual donava vida per on passava i sanejava el mar (cf. Ez 47,1ss). I el mateix Jesús, tal com trobem en l’evangeli segons sant Joan, va dir: Del seu interior brollaran rius d’aigua viva (Jn 7,38).

Sí, de Jesús mateix, del seu interior, del seu cor brollen rius d’aigua viva. Ho va fer aquell divendres, el divendres més sant de tota la història, mes continua fent-ho i ho farà fins a la fi dels segles. Jesús, en el silenci de la màxima pobresa, la de la mort, ens diu, de manera especial avui, en aquest dia sant:

Oh, tots els assedegats, veniu a l’aigua,veniu els qui no teniu diners! Compreu i mengeu,veniu i compreu llet i visense diners, sense pagar res! (Is 55,1).

Ens ho diu ell, el mateix que abans ha cri-dat: Tinc set! Quina paradoxa! El qui és el riu d’aigua viva, el qui ens crida a anar a l’aigua

viva de franc, és el mateix que demana aigua, perquè té set!

Germans estimats, en Crist mort i ressusci-tat, el misteri de Déu i el misteri de l’home prenen la llum definitiva, és impossible de saber qui és Déu i d’entendre el cor de l’home sense contemplar el misteri de Crist mort en creu per la nostra salvació i ressuscitat d’en-tre els morts per la nostra justificació.

En el cor de Jesús brollant sang i aigua hi trobem la certesa que la set que hi ha en el nostre cor pot ser assaciada per la font que és Jesús mateix. No apaguem mai la set del nostre cor! No l’enganyem amb succedanis que no l’omplen del tot! Quan el nostre cor no troba l’aigua de la vida, cau en el pecat, en la tristesa, en el buit interior, en l’aïlla-ment. I totes aquestes realitats són realitats de mort, porten a la mort. Encara que apa-rentment podem anar vivint, realment som morts. L’home, la persona humana és la cri-atura que té set d’amor, set d’infinit, set de veritat, set de felicitat, set de vida. Del cor de Jesús en brolla sang, l’amor incondicio-nal i gratuït, i en brolla aigua, l’Esperit Sant que sadolla el cor de la presència de Déu i ens converteix en temples de Déu. Sols Crist ens dóna la felicitat i la pau, que de manera esgotadora i decebedora cerquem a fora, en les criatures, en l’afany incansable de tenir, de poder, d’aparentar. El papa Francesc ens ho diu d’aquesta manera: «La joia de l’evan-geli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar



per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament» (EG, 1).

Però també hem escoltat que Crist va cridar des de la creu: Tinc set! El qui és la font dels rius d’aigua viva té set. És la set de la fe i de l’amor de la criatura. Jesús vol sadollar el cor de les seves criatures amb ell mateix, perquè ell, que ens ha creat per amor, sap que solament el seu amor pot assaciar el nostre cor. Jesús en la creu es converteix també en el signe pobre, en el Déu pobre, que demana l’amor de tots i cada un dels homes i dones del món i de la història, perquè tots hem estat estimats i creats com a únics i irrepetibles. Jesús és el pobre, el captaire que truca a la porta del nostre cor incansablement: Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi (Ap 3,20). El Sant Pare ens diu: «Invito cada cristià, en qualsevol lloc o situ-ació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè ningú no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor. A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan algú fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts» (EG, 3).

Els braços de Jesús han restat per sempre oberts en la creu, com a signe de l’obertura

a tots els homes. Tots, encara que molts sense saber-ho, tenim set de Déu, set de l’aigua viva que brolla del cor obert de Jesús a la creu. Les paraules de Crist a la creu dient: Tinc set!, són una crida que de nou sentim en el nostre cor, per a llançar-nos de veritat a l’aventura de ser els missioners i evangelitzadors que la nostra Església i el nostre món necessiten. Nosaltres hem de ser com «càntirs» que en el desert del nostre món portem l’aigua viva de Crist als nostres germans, amb un cor ple de misericòrdia, mai de condemna, sinó d’acolliment fra-ternal, perquè amb el nostre testimoniatge clar, sincer i humil tots els homes puguin trobar Crist amb el seu amor misericordiós que mai no mor. Perquè ell, que ha mort en la creu, ha ressuscitat per dir-nos ben clar que l’Amor és més fort que la mort.

Preguem per tota la humanitat, adorem la creu redemptora, combreguem amb el cos de Jesús, aliment per al nostre camí. Deixem que la gràcia salvadora, que brolla de Crist mort en creu, arribi als nostres cors i, per mitjà nostre, a tots els nostres germans. Que inter-cedeixi per nosaltres santa Maria al peu de la creu, ferma en la fe i en l’esperança, plena d’amor al seu Fill i a tots els homes. Amén.

> PASQUA-2015 - VETLLA PASQUALCatedral de Vic // 4-4-2015

L’àngel va dir a les dones el matí del primer dia de la setmana, després del repòs del dissabte, quan elles van anar al sepulcre de



Jesús, el crucificat: No tingueu por. Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat. Ha ressusci-tat, no hi és, aquí. Mireu el lloc on l’havien posat. Un àngel, com en la nit de Nadal, és el qui dóna la Bona Notícia, que ho serà per a tot el poble: que Jesús, el qui havia mort a la creu, tres dies enrere, el divendres, i havia estat posat al sepulcre, ell mateix, ha ressuscitat. Com a signe, una cosa ben clara i, al mateix temps, ben senzilla: el seu sepulcre és buit.

Aquelles dones reben l’encàrrec d’anunciar als deixebles de Jesús que el sepulcre és buit i que ell és viu, i que el retrobaran a Galilea. Aquelles dones són les apòstols dels apòstols. Han de portar als deixebles de Jesús la nova d’un fet que elles no acaben de comprendre del tot. Sols podrien dir: Ha ressuscitat. Aquelles dones van restar, com ens diu l’evangelista Marc, tremolant d’esglai i de por. Podia ser de cap altra manera? El missatge: Jesús ha ressuscitat!, era, és i serà sempre incomprensible i, al mateix temps, sempre inesperat, imprevist, però, tot i això, sempre és vigorós, ple d’una vida que ressona en el més pregon dels nostres cors. De fet, és la Bona Notícia que tot home, que tota persona, està esperant. Perquè el nostre cor té set d’infinitud, té set d’amor que no mori mai, té set d’una veritat plena que no apagui les preguntes que hi ha en el cor de tota persona.

L’àngel diu a les dones que el lloc per a buscar Jesús no és el seu sepulcre. Per què

busqueu entre els morts aquell qui és viu? Aquelles dones, com també moltes persones del nostre entorn i també, potser, nosaltres en altres temps, cerquen Jesús entre els morts, com si ell fos un personatge del passat, com si ell fos una idea en el cor de l’home per a fugir de no sé quines pors, com si l’únic que perdurés d’ell fos la seva causa, o la seva doctrina, o les seves paraules, o la seva ètica. Qui el cerca així el cerca entre els morts. Aquest nit de Pasqua nosaltres, amb la nostra presència en l’«avui» de la salvació, que és la litúrgia cristiana, volem trobar Jesús viu enmig nostre. I ell hi és present, enmig nostre! Ell és més present entre nosaltres del que hi som nosaltres mateixos presents. La seva presència és realitat que el cor copsa, que la fe toca, que la nostra raó percep. La seva presència és experiència de vida plena, d’amor misericordiós, de pau profunda, de joia desbordant.

La nit de Pasqua ens porta al nucli de la nostra fe. Som cristians perquè ens hem trobat amb Jesús, viu, el qui ha mort en la creu i el tercer dia ha ressuscitat. Més ben dit, ens hem deixat trobar per ell. Les dones i els deixebles es van trobar amb Jesús res-suscitat que va parlar i menjar amb ells, que els va explicar les Escriptures i els va partir el pa. Ells foren testimonis dels forats en les seves mans i en el seu costat. Ell no s’aver-gonyeix de les ferides de la batalla per donar la llibertat i la vida a la seva Esposa, a la seva Església, a tots nosaltres que hem estat redimits amb el preu de la seva sang preci-



osa. Les seves ferides en el cos ressuscitat manifesten l’amor que mai no mor, l’amor sempre misericordiós de Déu a favor de la humanitat. Sí, Jesús ve contínuament a tro-bar-se amb nosaltres. Ho ha fet amb cada un de nosaltres d’aquella forma ben concreta, en aquell moment més inesperat. Ho ha estat per mitjà d’una persona ben concreta, amb un rostre, que amb la seva vida i amb la seva paraula ens ha dit ben clar que Jesús és viu, que ens ha estimat del tot, que és sempre al nostre costat per il·luminar-nos, enfortir-nos i alliberar-nos. Sí, Jesús és viu i ell ha vingut a trobar-se amb tots i cada un de nosaltres.

La nit de Pasqua és la nit del baptisme dels catecúmens de l’Església. Aquesta nit tres germans nostres, que han fet el seu camí de descoberta de la fe, d’aprofundiment de la fe cristiana, de la vida amb Crist, dels sagra-ments i de la pregària, rebran el sagraments de la iniciació cristiana: el baptisme, la confirmació i l’Eucaristia. Ells han entès que la fe porta al baptisme, que la trobada amb Jesús ens dóna el gran do de la conversió i de la vida nova; la vida nova que brolla de la creu de Jesucrist. Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la seva mort, perquè, tal com Crist, gràcies al poder admirable del Pare, va ser ressuscitat d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una vida nova, ens ha dit sant Pau en l’epístola d’aquesta vetlla de pregària.

Benvolguts Josbani, Martín, Marc, avui nai-xereu de nou amb el baptisme. Avui comen-

çareu una vida nova, la vida amb Crist. Ja no sereu més vostres, sereu de Crist. La vida vostra serà Crist. Aquesta serà la vos-tra llibertat, la llibertat dels fills de Déu, la llibertat dels fills de l’Església; aquells que tenen com a llei el manament de l’Amor i com a força per a estimar l’Esperit d’Amor, l’Esperit Sant; aquells que s’han fet per pura gràcia servidors de Déu i servidors de tots els homes.

Estimats fills, aquest és el moment somi-at per Jesús per a vosaltres. Els fets del Divendres Sant, la llum de la Pasqua, i amb això la creació del món, era pensat per Déu per a cada un de vosaltres, com si fóssiu els únics. Perquè el Senyor ens estima a cada un de nosaltres com a únics i irrepetibles. Ara el Senyor vol vessar en els vostres cors el seu amor misericordi-ós. Obriu-li del tot el cor! Viviu aquest moment en l’alegria del cor de Déu que us ha pensat i estimat des d’abans de la creació del món. Viviu aquest moment en la joia dels àngels i dels sants del cel, que ara invocarem, de tota l’Església estesa d’orient a occident, d’aquesta comunitat de germans que fem present tota l’Esglé-sia que celebra la Pasqua.

El sant pare Francesc ens diu ben clar que el deixeble de Jesús és al mateix temps mis-sioner. La Pasqua ens porta a reviure el que som, deixebles i missioners de Jesús. I això ho som tots nosaltres: el bisbe, els preveres, els diaques, els religiosos, els laics. Tots nos-



altres i també vosaltres, germans que avui rebreu el baptisme. Tots som testimonis de Jesús ressuscitat. Com ho van ser els deixe-bles i les dones, ara ho som tots nosaltres. En aquest moment concret de la nostra història, en aquest nostre país, o allà on ens enviï el Senyor, nosaltres som els testimonis necessaris i indispensables de la resurrecció de Jesús. El món podrà creure en Jesús si nosaltres donem el testimoniatge de la vida nova que neix del trobament amb Crist. El testimoniatge de la vida i de la paraula clara i explícita farà possible que moltes persones puguin trobar-se, ells també, amb la veritat de Jesús viu.

Germans, Jesús ha ressuscitat, aquest és l’esdeveniment de tots els segles que mai no mor. Generació rere generació ens trobem amb aquesta veritat que canvia la vida i dóna un nou horitzó a la vida, la direcció decisiva. Qui es troba amb Crist és rescatat del pecat, del buit interior, de la tristesa, de l’aïllament, de la mort, de l’infern. Ale-grem-nos de la joia que ve de la victòria de Crist amb la seva resurrecció. Alegrem-nos per la fe dels nostres germans, dels uns pels altres, alegrem-nos per la fe dels qui ara seran batejats. Que santa Maria, que va romandre ferma davant la creu amb una fe indestructible i va rebre l’alegre consol de la resurrecció, sigui la que ens guardi a tots nosaltres sota el seu mantell, perquè siguem sempre deixebles i missioners de Jesús ressuscitat, i així puguem viure l’ale-gria d’evangelitzar. Amén.

> FUNERAL PER MN. JOAN FARRÀS I TORTEl Burés // 6-4-2015Dilluns de l’octava de Pasqua

El Dissabte Sant no vam poder celebrar la missa pel nostre estimat germà, Mn. Joan Farràs i Tort. El silenci de l’Església, en el dia en què Jesús reposava en el sepulcre, ens portava a celebrar les seves exèquies en la sobrietat pròpia de la litúrgia d’aquell dia de la gran setmana dels cristians. Avui, altra vegada, en aquest lloc tan estimat per Mn. Joan Farràs, el Burés, celebrem la missa en sufragi pel seu etern descans.

Si el Dissabte Sant ens portava a la sobrie-tat, en el dilluns de l’octava de Pasqua tot ens parla de la Pasqua de nostre Senyor Jesucrist. L’alegria desbordant de l’Església omple el nostre cor que, tot i el dolor de la separació pel traspàs del nostre germà, sap trobar la font de la joia profunda que brolla de la resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. La providència del Senyor ens porta a posar la mirada en Jesús. El Dissabte Sant, en Jesús mort i sepultat, i avui, dilluns de Pasqua, en Jesús ressuscitat, vencedor del pecat, de la mort, de l’infern. No és això també el que us ajudava a fer en tot moment Mn. Joan Farràs? Ell, home ben arrelat en aquesta terra, estimador de la seva gent, servidor de tots aquells que el Senyor posava en el seu camí; ell, home amb cor de poeta, amb cor gran per a estimar; ell, sacerdot de



Crist, sempre i en tot moment, en la seva llarga vida sacerdotal —seixanta-cinc anys de sacerdoci—, es va manifestar com el que era, servidor de Crist i de la seva Església, amb el neguit de servir al millor possible en els ministeris que, en l’obediència, l’Església li va encomanar. Aquestes parròquies de Sant Vicenç i de Sant Cristòfol de Castell-bell, i la comunitat del Burés, heu tingut la gran sort que us ha servit un home que fins al darrer alè de la seva vida va voler ser sacerdot de Crist, servint-vos amb gran delicadesa i respecte, lluitant perquè els lligams d’unitat i de pau entre vosaltres fossin cada vegada més forts; però sobretot portant-vos, amb la delicadesa del qui vol el bé de les persones, al trobament amb Crist i amb la seva Església. Aquest és el cor del sacerdoci ministerial, d’aquells que han estat constituïts servidors de les parròquies i comunitats, essent transparència de Crist, Bon Pastor.

La finalitat d’aquesta eucaristia que estem celebrant —no ho oblidem mai— és la de demanar l’amor misericordiós per al nostre germà. Aquesta és la caritat que avui fem pel nostre germà. Ell ho ha fet per tantes i tantes persones, pels vius i pels difunts. Nosaltres ara, en caritat amarada d’es-perança, preguem pel seu etern descans. L’esperança que mou la pregària cristiana és la certesa de l’amor misericordiós de Déu. Els qui hem rebut el gran do de la fe cristiana no podem deixar de mirar Jesús, el Fill de Déu, mort en la creu i ressuscitat

el tercer dia d’entre els morts. Aquesta és la nostra gran i única esperança. No són les nostres obres les que ens fan plaents al Senyor. El que ens fa agradables a Déu és l’obra de la misericòrdia de Déu a favor nostre, a favor de tots els homes. Aquesta és la misericòrdia que demanem al Senyor per tal que purifiqui més i més el cor de Mn. Joan Farràs i el faci entrar, ja ara, a les estances de la vida per sempre, del goig que no s’acaba, de la pau que perdura, de l’amor que mai no mor.

La nostra pregària avui el que vol és oferir al Pare el sacrifici del seu Fill a favor de la humanitat. En cada missa Jesús s’ofereix per nosaltres. Aquesta donació de Jesús és font de misericòrdia divina. Però també la nostra pregària té la certesa de la misericòrdia que ha actuat en el cor de Mn. Joan Farràs, de moltes maneres. Les obres de caritat i de servei, de donació i de lliurament manifes-ten que en el seu cor la misericòrdia divina que rebia del Senyor es feia misericòrdia envers els germans. El qui en la vida ha mostrat misericòrdia, en l’hora de la mort també tenim la certesa que aquesta miseri-còrdia l’ha acompanyat i l’ha fet hereu de la promesa eterna de vida amb Déu.

La primera predicació de l’Església, per boca de l’apòstol sant Pere, proclama la resur-recció de Jesús. Les seves paraules que hem escoltat en la primera lectura parlen de la certesa de l’obra del Pare a favor del seu Fill: Déu no l’havia abandonat enmig dels morts



ni havia deixat que es corrompés el seu cos. Però també aquesta certesa ens porta a la certesa de l’obra de Déu a favor nostre. El sepulcre no és la nostra darrera estança. Crist, el primer, ha ressuscitat d’entre els morts. També nosaltres tenim l’esperança que el nostre pobre cos, que enterrem en la debilitat, ressuscitarà el darrer dia, quan Crist, nostre Senyor, es manifesti ple de glò-ria i de majestat. La resurrecció dels morts està ben unida a la resurrecció de Crist. Ens diu l’apòstol Pau: Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I, si Crist no ha ressuscitat, la nostra predi-cació és buida, i buida és també la vostra fe… Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes (1Co 15,13-14.19).

El nostre comiat a Mn. Joan Farràs no és un comiat per sempre. Tenim la certesa, que neix de la fe que porta a l’esperança, que ens retrobarem en la vida eterna. El seu cos, com també el nostre, serà fet semblant al cos gloriós de Crist ressuscitat. I tot el nostre ésser, cos i ànima, participarà de la vida per sempre amb Déu. Aquesta és la fe cristiana que confessa que Jesús ressuscità el tercer dia i que esperem la vida eterna i la resurrecció de la carn. El nostre amor envers el nostre germà s’omple de l’esperança de la vida eterna, i les nostres llàgrimes per la seva separació troben el consol de la certe-sa del retrobament per la misericòrdia del nostre Déu.

Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres en som testimonis, hem escoltat de llavis de Pere en la primera lectura. Amb aquestes paraules ens mani-festa la certesa de l’Església que ha de viure sempre donant testimoniatge de Jesús mort i ressuscitat. L’aspecte de testimoniatge missioner forma part de l’Església sempre i en tot lloc. Mn. Joan Farràs va ser enviat a aquestes comunitats per l’Església per a fer-hi present la Bona Notícia de la salvació de Jesús. D’una manera o d’una altra el missat-ge de l’Església ressona contínuament per mitjà dels seus apòstols, dels seus enviats. El papa Francesc expressa amb aquestes paraules quin és el missatge primordial de l’Església, el que és en l’inici de l’anunci de l’Evangeli, però que ha d’acompanyar sempre tota activitat de l’Església: «Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il-luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te» (EG, 164). Qui acull aquest missatge viu la conversió que porta a la vida. I tota la seva vida es va transformant i, al seu entorn, va apareixent, amb la seva vida i les seves obres, una cultura cristiana. Aquesta és la cultura cristiana que amara aquesta terra i que, amb persones com Mn. Joan Farràs, pren la bellesa de la paraula i la bellesa de l’obres de veritat i d’amor.

La fe es transmet dels uns als altres. La fe s’encomana, per la paraula i la vida. El nostre germà que ens ha deixat ha portat amb fidelitat la torxa encesa de la fe per



vint-i-cinquè aniversari del prodigi de la suor de sang de la imatge del Sant Crist. Fou a la capella del Roser, el 20 d’abril de 1590, un Divendres Sant. Han passat qua-tre-cents vint-i-cinc anys d’aquell prodigi i els igualadins sou ben fidels al Sant Crist, adorant la seva imatge i donant gràcies a Déu per la predilecció que ha tingut envers la ciutat. Com cada any en aquest dia, però en aquest aniversari, si pot ser, encara més, ens pertoca de mirar més de prop el gran tresor del Sant Crist i, en especial, els fets que van succeir fa quatre-cents vint-i-cinc anys, preguntant-nos què signifiquen per a nosaltres, homes i dones del segle XXI.

El segle XVI no era pas un temps fàcil. La situació econòmica no era pas falaguera per a la gent senzilla. En aquells moments Igualada, comparada amb altres viles cata-lanes, no era pas de les més importants. Hi havia 197 focs; per tant, tenia uns vuit-cents habitants. Les guerres i les epidèmies apareixien de manera periòdica pertorbant la pau de les famílies. Hi havia, però, això sí, una forta fe cristiana i una vida de pietat i devoció intensa. La fe en Déu donava alè per a tirar endavant, malgrat les dificultats, amb l’esperança que Déu sempre és ajut en els perills de la vida i al davant sempre hi ha un futur en mans de l’amor de Déu.

L’any 1589, un any abans del prodigi de la suor de sang del Sant Crist, hi hagué una pesta. En sis mesos van morir 112 persones a causa d’aquella epidèmia, de les 800 que

encendre-la en el cor dels seus germans. I nosaltres, ¿serem capaços de no transmetre aquesta fe als altres, a tants que no conei-xen Jesús i el seu amor? Que Déu no ho vulgui; sinó que ell vulgui que siguem els testimonis de Crist avui, en el nostre món. Qui lluita per portar un germà al trobament al Crist serà d’aquells benaurats que viuen l’alegria d’evangelitzar i tenen la promesa de l’herència eterna.

Que santa Maria, Mare de Déu de Montser-rat, que tantes vegades va mirar i invocar, i a qui va expressar el seu amor filial amb els poemes i els cants, el nostre estimat germà, Mn. Joan Farràs, li sigui en aquests moments mare de misericòrdia. Que l’acompanyi per-què rebi la corona dels qui han estat fidel servidors. Amén.

> FESTA DEL SANT CRIST D’IGUALADABasílica de Santa Maria // 7-4-2015

Sr. Rector d’aquesta parròquia de Santa Maria i Arxiprest d’Igualada,Srs. Vicaris i Adscrit,Srs. Rectors de les parròquies d’Igualada,Germans preveres i diaques,Sr. Alcalde i Srs. Regidors,Priors del Sant Crist, Fundació del Sant Crist.

Germans, tots, fills estimats de Déu.

Aquest any la festa del Sant Crist d’Igualada la celebrem en l’escaiença del quatre-cents



vivien a Igualada. Però una gràcia extra-ordinària es va fer present en aquella vila d’Igualada que manifestava la misericòrdia de Déu. Fou aquell benaurat 20 d’abril de 1590, en aquell any, Divendres Sant. A la petita església del Roser, una imatge, també petita, del Crist crucificat, que estava exposada a l’adoració del poble, aparegué amb suor de sang i aigua en diverses parts del cos.

La imatge representa Jesús en el moment d’expirar a la creu, amb l’expressió del ros-tre del Senyor mostrant serenitat, bellesa i majestat; el cap està inclinat al costat dret; els ulls, closos; la boca, entreoberta. El cos és tot llatzerat. La nafra oberta del costat, sagnant, com la de les mans i la del peu dret que reposava damunt l’esquerre. Però, oh prodigi!, a més de la pròpia bellesa, aquesta imatge, aquell Divendres Sant, es va transformar. Deixem que el testimoni de la noia Coloma ens ho narri: «Vaig anar sola a l’església del Roser. A la capella no hi havia ningú. Però, just en el moment d’entrar i agenollar-me, va comparèixer la viuda Massarda, i vam fer oració totes dues plegades, Jo vaig adorar, la primera, el Crucifix… Després ho féu ella. Al cap de poca estona d’haver-lo besat, continuant allí dient oracions, jo vaig dir a na Massarda, tot mirant la imatge: “Na Massarda, sembla que el Crist està tot suat.” I ella em féu: “També m’ho sembla.” Llavors totes dues ho miràrem una bona estona. Em semblà que tenia el front, el pit i el costat dret tots

suats; i dels llavis, talment com si li sortís saliva, com aigua clara. En canvi, la suor del front i de la cara m’aparegué totalment com si fos sang. A més, sobre l’ull dret, segons em sembla, tenia una gota molt petita, com un cap d’agulla; també una altra a la barba, i aquesta era més grossa, com un cap d’agulla grossa. La gota era molt clara i lluïa. També en el braç dret hi tenia altres dues gotes, una més grossa que l’altra. No puc dir si en tenia en l’altre braç, perquè no ho vaig mirar. On en tenia una era al cap del nas, i era petita. Totes aques-tes gotes em van semblar sang veritable, ja que vermellejaven molt i eren molt clares. Vam pensar si algú hauria pogut prendre aigua beneïda de la pica de l’entrada per tal de mullar la imatge. Per això jo vaig anar a mirar si de fet a la pica hi trobaria aigua, i no n’hi havia ni gota.»

Aquest és el fet del prodigi de la suor de sang del Sant Crist d’Igualada narrat en primera persona per la Coloma. Les compro-vacions i investigacions amb més testimonis arribaren a la conclusió de la veritat del fet de la suor de sang del Sant Crist. I ens hem de preguntar la raó d’aquest fet.

El venerable Josep Torras i Bages, en la seva carta pastoral dedicada al Sant Crist i a la ciutat d’Igualada, anomena Jesucrist, el Redemptor, l’Espòs de Sang. Ho és, certa-ment, perquè el preu de la redempció de la humanitat és la seva sang preciosa. Torras i Bages diu en aquesta carta: «Jesucrist



tragué la misèria de la humanitat fent-li un dot, aplicant-li els mèrits de la seva Sang preciosíssima, per motiu de lo qual li diem Espòs de Sang.» Aquí podem trobar una primera explicació del fet prodigiós. Amb aquest fet manifesta, una vegada més, com n’és, de real, el preu de la redempció de la humanitat. No solament com un fet del passat, sinó com a realitat sempre present. Ho hem dit moltes vegades, però ho hem de repetir per tal que ens sigui ben present. El sacrifici de Crist en la creu es renova cada dia, cada vegada que se celebra la missa. El sacerdoci de Crist a favor de la humanitat és realitat sempre present. Ell intercedeix sempre pel poble redimit amb la seva sang. La seva redempció és presentada davant el Pare com a única ofrena plaent.

La sang de Crist és sempre actual. La donació de Crist, única i irrepetible, es fa present i actual, per mitjà de l’Esperit Sant, en l’avui de la salvació, per la predicació, la celebració i la misericòrdia de l’Església. La sang de Crist unida a la dels màrtirs cristi-ans que, en aquests moments de la història, als inicis del segle XXI, és vessada en molts països del món, on els cristians per la seva fe són perseguits, calumniats, rebutjats i molts, moltíssims, moren confessant Crist. La sang de Crist és sempre actual, present en els misteris de l’Església, en el mateix misteri del seu Cos, amb els màrtirs de totes les confessions cristianes. La sang de Crist és també la causa de tantes vides lliurades al servei de Déu i dels homes en l’anonimat

del dia a dia, en la caritat, en la fidelitat, en el perdó donat, una i mil vegades.

Una altra realitat a l’entorn del prodigi de la suor de sang del Sant Crist és la lliçó de la humilitat. La imatge no era pas de les més grosses ni de les més admirades. La Coloma i la vídua Massarda no eren tam-poc de les importants i poderoses a la vila: l’una, serventa en una casa; l’altra, vídua en aquells moments de gran pobresa. Els camins de Déu passen sempre per la humi-litat. L’orgull és un camí impossible per a poder arribar a Déu. El camí del trobament amb Déu és el de la pobresa i el cor net. Feliços els humils, ells posseiran la terra. Feliços els nets de cor, ells veuran Déu (Mt 5,5.8), ens ensenya Jesús.

Els temps de la suor de sang del Sant Crist eren molt pròxims als de santa Teresa de Jesús. Aquest any celebrem el cinquè ani-versari del seu naixement, i aquesta basílica de Santa Maria és un temple jubilar, on es pot rebre el do de la indulgència plenària. Santa Teresa, que va morir en 1582, vuit any abans del prodigi de la suor de sang, parlava dels seus temps com a «recios». I ho eren per moltes realitats, també dins l’Església. Eren temps de necessitat de reforma en l’Església, temps de divisions en l’Església, que encara perduren avui, temps de dificultats, com tostemps, per les falses espiritualitats, en les quals el diable i el pecat feien caure molta gent en els paranys. Però és bo que ens fixem en una realitat ben concreta. Corrents



de pensament protestants feien treure les imatges de Crist i dels sants dels temples i de les cases. Deia santa Teresa: «Estase ardi-endo el mundo, quieren tornar a sentenciar a Cristo, como dicen, pues le levantan mil testimonios, quieren poner su Iglesia por los suelos» (Camino, 1, 3). Ella no va voler fer res més, davant aquests greus problemes, que la recerca de la voluntat de Déu en la fidelitat a l’evangeli i en l’obediència a l’Església. En la seva vida trobem el moment de la conversió, quan tenia trenta-nou anys, i fou davant una imatge de Crist, després de la flagel-lació, molt nafrat i ple de sang. I ella tenia ben clar que el camí de la vida cristiana té sempre una única font: la humanitat sacra-tíssima de nostre Senyor Jesucrist.

Amb el prodigi de la suor de sang, la provi-dència de Déu, no solament va fer posar la mirada en la imatge de Jesucrist crucificat a aquella generació de finals del segle XVI, mostrant la seva vida i la font de vida per al poble cristià senzill, sinó que han estat moltes les generacions que al llarg d’aquest quatre-cents vint-i-cinc anys han posat la mirada en Jesucrist, en la seva humani-tat, plasmada en la imatge del Crucificat. La imatge del Crist crucificat és font de vida, perquè ens porta a la contemplació del misteri que ens ha donat vida. No ens avergonyim mai de la creu de Jesucrist! Portem-la en el cor i en el cos. Que sigui present en les nostres cases, en els nostres llocs de reunió, de treball. Hi ha cap altra realitat que travessant els segles hagi unit

més els homes que la creu del Crist? ¿Pot haver-hi més gran bellesa que la de Crist crucificat, donant la vida per amor? Quina font podríem trobar millor que la de Crist, per a portar-nos a la veritat i a l’amor, al perdó, a la pau, a la reconciliació?

I una darrera consideració. El prodigi de la imatge del Sant Crist manifestava clara-ment la misericòrdia de Déu a favor dels fills d’Igualada. La misericòrdia de Déu és un missatge de gran actualitat i de gran neces-sitat que l’Església ha de fer ressonar en el nostre món. Proclamar als homes i dones d’avui que hi ha un amor gratuït, que sem-pre espera, que sempre perdona; un amor que ens ha precedit en l’existència, que ens acompanya tota la vida i que guareix les nostres ferides, és —ho repeteixo— de gran actualitat i de gran necessitat. El sant pare Francesc en el missatge de Quaresma d’aquest any ens deia: «Benvolguts germans i germanes, com desitjo que els llocs on es manifesti l’Església, en particular les nos-tres parròquies i comunitats, arribin a ser illes de misericòrdia, enmig del mar de la indiferència!» Moltes obres de misericòrdia han sorgit al redós del Sant Crist; ara ens cal demanar al Senyor que pel seu Esperit ens doni a conèixer com donar resposta a les necessitats del nostre món, tant materi-als, com morals, com espirituals. Hi ha una necessitat imperiosa de fer ressonar l’evan-geli de Jesús en aquesta terra. Necessitem una Església en sortida missionera per a experimentar l’alegria d’evangelitzar. L’amor



misericordiós no viu solament d’obres del passat, sinó que en el present ha de saber donar la resposta que el Senyor vol.

Acabo amb paraules del Dr. Torras i Bages, fent-les meves i, en elles, fent-vos arribar el meu missatge en el quatre-cents vint-i-cinquè aniversari de la suor de sang del Sant Crist d’Igualada. Dues paraules: fideli-tat al Sant Crist i caritat dels uns pels altres: «Guardeu fidelitat al celestial Espòs de les vostres ànimes, conserveu la seva llei, la llei del seu amor en vostre cor, no cregueu cap altre evangeli que el seu. Que en vostra ciutat, estimats igualadins, regni sempre l’amor, que us ameu sempre els uns als altres; recordeu-vos que Jesucrist crucificat, la veneranda imatge del qual vosaltres jus-tament teniu per vostre més preciós tresor, és el Rei de l’amor.»

> CINC-CENTS ANYS DEL CIRI VOTIU D’IGUALADAMonestir de Montserrat // 11-4-2015

Reverendíssim Pare Abat,Membres de la comunitat monàstica,Germans preveres i diaques,Sr. Alcalde de la ciutat d’Igualada,Pelegrins igualadins que acompanyeu el ciri votiu en la celebració dels cinc-cents anys del primer ciri votiu de la ciutat d’Igualada a la Mare de Déu de Montserrat,Pelegrins que heu pujat a Montserrat,

Germans tots, fills estimats de Déu.

En l’alegria de la Pasqua celebrem l’eucaris-tia en aquest monestir de Montserrat. Als peus de la Mare de Déu posem les nostres ofrenes i, amb elles, la nostra vida, la vida dels qui estimem, la vida de les persones dels nostres pobles i ciutats, la vida de tots els homes. Pujar a Montserrat vol dir tro-bar-se amb la Mare de Déu, a qui venerem sota el títol de Montserrat i és la patrona del nostre país, de les nostres diòcesis. A ella mirem i remirem com a Mare de Déu i mare nostra. Amb ella l’alegria de Pasqua omple encara més, si pot ser, el nostre cor.

La devoció cristiana ha entès i expressat de moltes maneres com Jesús ressuscitat es va aparèixer a Maria, la seva mare. La llum del ressuscitat és una esplendor que passa primer pel «sí» de Maria; de la mateixa manera que l’Encarnació no hauria pogut fer-se realitat sense el «sí» de Maria, sense l’assentiment d’una criatura. Això ens porta a la realitat mariana de l’Església i de la fe cristiana. La salvació és universal, però no és una abstracció, ni un projecte social o polític, per molt preciós que pogués ser. La salvació de Déu passa sempre, sempre, pel cor d’una persona i d’una relació. El que deia sant Agustí: «Déu que t’ha creat sense tu, no pot salvar-te sense tu.» La fe que porta a la salvació és sempre resposta personal a la paraula d’amor de Déu a la humanitat. La fe és el «sí», l’amén, a tota l’acció de Déu en la història de la salvació, un «sí» sense el qual la salvació no pot arribar al



cor d’una persona. Això honora Déu, ja que expressa com ell respecta la condició de la llibertat de l’home, que Déu mateix ens ha donat i que, en la mort i resurrecció del seu Fill, Jesucrist, ha rescatat del poder del pecat i de la mort, després del pecat original.

També a tots nosaltres, en aquest dissabte de l’octava de Pasqua, se’ns torna a oferir la possibilitat de renovar el nostre «sí», com el de Maria en l’anunciació, al peu de la creu i en la resurrecció, a l’amor de Déu que ens arriba a mans plenes en Jesucrist, el Fill uni-gènit de Déu, Fill també de Maria. I nosaltres, tot mirant Maria, tenim en ella el model clar de confiança en Déu i de disponibilitat per a complir la seva voluntat, model de resposta generosa als dons rebuts de Déu. Els igualadins hem pujat avui en gran nombre per acompanyar l’ofrena del ciri votiu de la ciutat, perquè aquest any fa cinc-cents anys del primer ciri votiu que els consellers de la ciutat van oferir a la Mare de Déu de Montserrat, a fi que els ajudés en els moments de pesta i de calamitat en aquell any 1515. Amb agraïment, durant cinc-cents anys, s’ha fet aquesta ofrena any rere any. Fent-ho un any més, reconeixem la intercessió de la Mare de Déu que ens guarda amb la seva maternal intercessió i, junt amb l’agraïment, presentem també la nostra pregària demanant a la Mare de Déu que continuï intercedint per nosaltres. Fa cinc-cents anys una pesta podia fer molt

mal a les persones i a les famílies. En aquest moment continuem necessitant la interces-sió de la Mare de Déu en totes les nostres contingències materials, morals i espirituals. Sabem que ella és Mare de Déu i mare nostra i per això li fem ofrena de pregària d’agraïment i d’intercessió.

En les lectures d’aquest dia hem escoltat com el Senyor ressuscitat va dir als seus apòstols: Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’evangeli. Aquest encàrrec missioner ho és per a tota l’Església, per a tots i cada un dels cristians, per a tots i cada un dels qui creiem en Jesús i som presents aquest matí celebrant aquesta eucaristia. El sant pare Francesc ens parla d’una urgència missionera més imperiosa que mai per a tota l’Església. I aquesta necessitat d’evangelitzar és més que evident entre nosaltres, en el nostres país, en els nostres pobles i ciutats, en les nostres famílies. El buit interior, l’aïllament, la tristesa, el pecat que porta a la mort fan estralls en el cor de les persones i de la mateixa societat. El tancament a Déu, de manera subtil, va tancant el cor de les persones en una negació, àdhuc del mateix jo, i porta a la cursa inacabable de tenir més, aparentar més, dominar més. Jesucrist no és un pensador més, un profeta més, una opció més. Sant Pere davant el sanedrí va confessar de Jesús amb valentia i clare-dat: La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos



(Ac 4,12). És el mateix que canta Mn. Cinto Verdaguer en el sonet al Sant Crist d’Igua-lada, convidant a mirar la imatge de Crist crucificat: «Fes de son cor que enamorat te crida / cor de ton cor i vida de ta vida, / que Jesucrist és l’ànima del món.»

Francesc, el nostre Sant Pare, ens diu: «La joia de l’evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia» (EG, 1). La trobada amb Jesús és la font de l’alegria en el més pregon del cor de tota persona. Ningú no pot trobar-se amb Jesús si algú no li dóna testimoniatge de qui és Jesús i del seu amor, amb la vida i amb la paraula explícita i clara. Per això mateix és clar i evident que depèn de tots i cada un de nosaltres que molts germans puguin trobar-se amb Jesucrist, depèn de tots i cada un de nosaltres que la fe cristi-ana continuï essent significativa i servidora en el nostre país. L’enviament missioner que hem escoltat en l’evangeli d’avui l’hem de fer tots ben nostre i preguntar-nos què hem de fer per a esdevenir més i més una Església en sortida missionera.

No n’hi ha prou amb fer el que sempre hem fet, amb el que anem fent. No n’hi ha prou amb afirmar que l’Església és santa i immaculada i, al mateix temps, forma-da per nosaltres pobres pecadors. Ens cal anar més enllà i demanar a l’Esperit

Sant que la Pasqua de Jesucrist, la seva mort i resurrecció, donin en nosaltres els fruits de santedat i de testimoniatge que la nostra societat, els nostres germans i germanes necessiten. Demanem la inter-cessió de la Mare de Déu de Montserrat perquè l’Esperit Sant ens faci del do de la valentia, de la llibertat, de l’audàcia, del qual eren omplerts els apòstols, per a proclamar davant de tothom el nom de Jesús, el Salvador de la humanitat. Ells es van trobar amb Jesús i no podien deixar de dir el que havien viscut: Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit. Aquesta és la veritable missió, la veritable evangelització: «La missió és allò que l’amor no pot callar» (Francesc, Quaresma 2015).

Hem pujat a Montserrat portant a les nostres mans l’ofrena a la Mare de Déu, i hem de baixar de Montserrat i anar a les nostres cases amb el cor ple de la certesa de l’amor de Déu. La Pasqua ens diu ben clar: l’Amor ha vençut la mort. Que aquesta sigui la Bona Notícia que portem als nostres germans, perquè el regne de la mort no faci estralls entre nosaltres, sinó que la vida es manifesti en la bellesa de l’amor misericor-diós rebut i ofert als nostres germans. Santa Maria, Mare de Déu de Montserrat, pregueu per nosaltres, perquè siguem sem-pre el poble que camina amb esperança, amb la certesa que l’amor de Déu no ens abandona mai. Amén.



GLOSSA SETMANAL

> QUARESMA AMB SANTA TERESA DE JESÚS - LA PREGÀRIALa Quaresma és temps de pregària intensa. Cal pregar, i pregar bé. La pregària autèntica és camí segur que porta a la vida veritable. Santa Teresa de Jesús és mestra de pregària per a l’Església i ella deia dels seus temps, no pas fàcils, que eren «¡tiempos recios!» i per això exclamava: «En estos tiempos son menester amigos fuertes de Dios» (Libro de la vida, 14,5). I el que ella deia dels seus temps ens ho podem aplicar també nosal-tres, aquí i ara.

Què és la pregària per a ella? «Que no es otra cosa oración mental, a mi parecer, sino tratar de amistad, estando muchas veces tratando a solas, con quien sabemos nos ama» (ibídem, 8,5). Per a santa Teresa no és possible d’entendre la vida cristiana sense la relació viva i personal amb el Déu vivent i veritable, que és la pregària. La manca de pregària en el cor d’un cristià és un contrasentit. Oració que, en santa Teresa, era sempre ben senzilla i, al mateix temps, molt profunda, amb aquella mirada d’amor: «Procuraba lo más que podía traer a Jesucristo, nuestro bien y señor, dentro de mí presente; y ésta era mi manera de oración» (ibídem, 4,7). I també ensenyava: «Aunque en una hora no le digamos más de una vez el Paternóster, como entendamos que estamos con él y lo que le pedimos y la gana que tiene de darnos y cuán de buena

gana está con nosotros, no es amigo de que nos quebremos la cabeza hablándole mucho» (Camino de perfección, 29,6).

La pregària és fonamental per a un cristià. Santa Teresa deia que els cristians vivim moltes vegades com a miserables quan, de fet, som rics. Pregar bé significa adonar-se de l’amor misericordiós de Déu. Aquesta és la nostra única i gran riquesa que fa possible viure en la veritat de la confiança en Déu. Per això ella ensenyava a pregar amb una «grande y muy determinada determinación, de no parar hasta llegar a ella, suceda lo que sucediere, trabájese lo que se trabajare, murmure quien murmurare!» (ibídem, 21,2). Oració ben unida a la vida. La pregària autèntica no és pas aliena a la realitat. Al contrari, el diàleg amb Déu és garantia de veritat, de veritat en un mateix i amb els altres i, per tant, de llibertat. L’autèntica pregària es manifesta en la humilitat i la caritat. Santa Teresa, en el llibre de Las moradas, ens diu clarament què vol el Senyor de la pregària més profunda: «Para esto es la oración, hijas mías, de esto sirve el matrimonio espiritual: de que nazcan obras, obras» (7,4). Són les obres concretes de caritat i humilitat, d’obediència i servei que manifesten l’autèntica relació amb Déu.[Full Diocesà 01-03-15]

> QUARESMA AMB SANTA TERESA - CENTRAR-SE EN DÉUQuan santa Teresa expressa quines són les virtuts que acompanyen l’autèntica



pregària, diu: «La una és amor...; otra, desasimiento de todo lo criado; la otra, verdadera humildad» (C 4,4), que són com tres germanes inseparables. En la glossa d’aquest diumenge vull parar-me a centrar-se en Déu, en el deseiximent de tot el que és creat. Dit també d’una altra manera i amb paraules seves: «Quien a Dios tiene nada le falta; solo Dios basta.»

El cristià és aquell que en la seva vida ha trobat l’amor que dóna ple sentit al seu caminar, que li dóna un nou horitzó, una direcció decisiva. Hem conegut l’amor de Déu, ens diu sant Joan en la seva primera carta (3,6; 4,16). I el qui s’ha trobat amb aquest amor de veritat no pot fer res més que viure-ho tot des d’aquest cen-tre. I no és pas que tota altra realitat no tingui la seva importància i la seva vàlua, però sempre des d’aquest centre. El cor pertany del tot al Senyor, el nostre Déu, el nostre creador i redemptor. I aquesta centralitat de Déu porta al deseiximent de tot, però sempre des de l’amor de Déu, que ens dóna la veritable llibertat. Ens diu santa Teresa: «Porque nosotros somos tan miserables y tan inclinados a cosas de la tierra, que mal podrà aborrecer todo lo de acá de hecho con gran desasimiento, quien no entiende tiene alguna prenda... del amor que Dios nos tiene» (V, 10, 6). Això sembla impossible als nostres pobres ulls, però la gràcia de Déu és capaç de portar-nos més enllà del que ens sembla impossible. La meta de la vida del qui

està centrat en Déu és, en paraules de Teresa: «se contenta solo de contentar a Dios y no hace caso de contento suyo» (C, 13, 7).

El deseiximent interior, el fet de sortir del nostre jo i donar-se del tot al Senyor i, per ell, a tots els homes, és el camí de l’autèntica llibertat. I no és pas fàcil. Ens cal la gràcia de Déu i els dons de l’Espe-rit Sant, especialment el do del temor de Déu, per a poder avançar més i més en la certesa que l’única amistat que no podrem perdre mai és l’amistat amb Déu. Ell i solament ell pot donar-nos la llibertat plena. El principal enemic de la nostra llibertat és el nostre mateix jo. Santa Teresa d’Àvila, en el capítol desè de Camino, tracta com no n’hi ha prou amb deseixir-se si no ens deseixim de nosaltres mateixos. I fa un avís clar a les seves germanes que ho han deixat tot, però no encara el seu jo: «No os asegu-réis ni os echéis a dormir habiendo muy bien cerrado sus puertas por miedo a los ladrones, y se los deja en casa» (10, 1).

La Quaresma és temps de conversió. Mirem bé el nostre cor. No caiguem en el perill de l’aparent seguretat en activitats, obres, caritats, pietat, sagraments, quan el nos-tre jo està potser massa ple de nosaltres mateixos. La meta és, en paraules de sant Pau: Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Ga 2,20).[Full Diocesà 08-03-15]



> QUARESMA AMB SANTA TERESA —LA CARITATPer a santa Teresa de Jesús l’amor té una única font, Jesucrist: «Siempre que se piense en Cristo, nos acordemos del amor con que nos hizo tantas mercedes y cuán grande nos le mostró Dios en darnos tal prenda del que nos tiene; que amor saca amor» (Libro de la vida, 22, 14). L’amor en ella no és una realitat merament humana, sinó que hi adquireix la seva veritat si brolla de la deu pura, que és Déu mateix.

Tot el camí de vida espiritual que ella mos-tra des de la seva experiència personal té com a finalitat la caritat. En Las Moradas va portant pas a pas a l’interior del castell on habita el Senyor. La porta per a entrar-hi és la pregària, i aquesta té per a ella una clara relació amb l’amor misericordiós de Déu: «La puerta para entrar en este castillo es la oración; pues pensar que hemos de entrar en el cielo y no entrar en nosotros cono-ciéndonos y considerando nuestra miseria y lo que le debemos a Dios y pidiéndole muchas veces misericordia es desatino» (Moradas segundas, 11).

L’amor és la plenitud de la llei, ens diu sant Pau, i Teresa ens ensenya: «Acá solas estas dos cosas nos pide el Señor: amor de su Majestad y del prójimo es en lo que hemos de trabajar; guardándolos con perfección hacemos su voluntad, y así estaremos uni-dos con él... La más cierta señal que, a mi parecer, hay de si guardamos estas dos

cosas, es guardando bien la del amor al prójimo» (Moradas quintas, 3, 7.8).

La caritat envers el proïsme té en ella unes característiques ben clares. No és pas una romàntica sensació de benes-tar, sinó que implica obres concretes i actituds que arribin al més íntim del cor. «Obras quiere el Señor... y si vieres loar mucho a una persona, te alegres más mucho que si te loasen a ti» (ibídem, 3, 11). Ací toca una característica de l’au-tèntica caritat: alegrar-se del bé dels altres. També ens recorda com l’amor que té la seva font en l’experiència de Déu-amor porta al servei humil: «Así pues, hermanas, para que lleve buenos cimi-entos, procurad ser la menor de todas y esclava suya, mirando cómo o por dónde las podéis hacer placer y servir» (Moradas séptimas, 4, 8).

I una darrera definició del veritable amor en santa Teresa.: «El amor jamás está ocioso... no se ha de echar a dormir» (Moradas quintas, 4, 10). I per concretar aquesta característica de l’amor en el cor del creient, unes paraules del missatge del Sant Pare per a aquesta Quaresma: «La missió és allò que l’amor no pot callar... Com desitjo que els llocs on es manifesta l’Església, en particular les nostres parròquies i les nostres comu-nitats, arribin a ser illes de misericòrdia enmig del mar de la indiferència!»[Full Diocesà 15-03-15]



> QUARESMA AMB SANTA TERESA — LES VOCACIONS SACERDOTALSEn la vida de santa Teresa tenen un paper molt important els sacerdots, tant en la infància i joventut, com després en la vida religiosa i de fundadora, quan va tenir un tracte constant amb els confessors i conse-llers per tal de discernir la voluntat de Déu. Ella sabia com és de gran el ministeri del sacerdots en l’Església de Crist i el que això demana: «Entendí bien cuán más obligados están los sacerdotes a ser más buenos que otros» (Libro de la vida, 38, 23).

Santa Teresa, inspirada pel Senyor, veia clar, en aquells «tiempos recios» —tan semblants en molts aspectes als nostres—, que calia vida intensa i humil de pregària i sacrifici per a ser en el cor de l’Església ferment d’unitat i de caritat. Per això deia a les seves filles: «Lo que hemos de pedir al Señor (es que) a los capitanes de este castillo o ciudad los haga muy aventajados en el camino del Señor» (Camino de perfección, 3, 2). Perquè el sacerdoci demana donació total: «Y si en lo interior no están fortalecidos en enten-der lo mucho que va en tenerlo todo debajo de los pies y estar desasidos de las cosas que se acaban y asidos a las eternas, por mucho que lo quieran encubrir han de dar señal» (ibídem, 3, 4).

La fundació de les Carmelites Descalces que fa santa Teresa té, doncs, aquesta finalitat ben clara de pregar pels sacerdots, perquè ella estava ben convençuda, pensant com

pensa l’Església de tots els temps, que la clau de la collita de l’evangelització són els sants sacerdots. «Para estas dos cosas os pido yo procuréis ser tales que merezca-mos alcanzarlas de Dios: la una, que haya muchos (sacerdotes), y a los que no estén muy dispuestos, los disponga el Señor, que más hará uno perfecto que muchos que no lo estén. La otra, que después de puestos en esta pelea, que —como digo— no es pequeña, los tenga el Señor de su mano para que puedan librarse de tantos peligros como hay en el mundo y tapar los oídos en este peligroso mar del canto de las sirenas» (ibídem, 3, 5).

Santa Teresa de Lisieux, filla i deixebla de santa Teresa d’Àvila, expressava amb molta clarividència el perquè de la seva vida al monestir: «Jo he vingut per salvar les àni-mes i sobretot a fi de pregar pels sacerdots... Oh mare meva! Que n’és, de bonica, la vocació que té per finalitat conservar la sal destinada a les ànimes! Aquesta vocació és la del Carmel, ja que l’única finalitat de les nostres pregàries i dels nostres sacrificis és la de ser apòstol dels apòstols, pregant per ells, mentre que ells evangelitzen les ànimes amb les seves paraules i sobretot amb els seus exemples» (Manuscrit A, 5).[Full Diocesà 22-03-15]

> ¡OH CRUZ, MADERO PRECIOSO, LLENO DE GRAN MAJESTAD! (STA. TERESA) Santa Teresa de Jesús, mestra de vida cristi-ana, ens pot aju-dar a viure amb més inten-



sitat els dies de la Setmana Santa. Ella ens diu com hem de mirar, com hem de pensar en Je-sús. L’amor és l’única mirada possible sempre i, encara més, si pot ser en aquests dies sants. «Siempre que se piense de Cristo, nos acordemos del amor con que nos hizo tantas mercedes, y cuán grande nos lo mostró Dios, en darnos tal prenda del que nos tiene: que amor saca amor… Procure-mos ir mirando en esto y despertándonos en amar, porque si una vez nos hace el Señor merced que se nos imprima en el corazón este amor, sernos ha todo más fácil y obraremos muy en breve y sin trabajo» (Libro de la vida, 22, 14). Mirar Jesús en la seva passió i acompanyar-lo amb la nostra mirada amorosa ens donarà la certesa que ell és amb nosaltres, que ell camina amb nosaltres i ens va al davant en el sofriment. Tots portem en el cos i en el cor realitats que ens fan sofrir. El sofriment forma part de la nostra condició. Jesús també ha portat en el seu cor i en el seu cos el sofriment. Per això amb ell el nostre camí se’ns fa més lleuger. Escriu santa Teresa: «Con tan buen amigo presente, con tan buen capitán, que se puso el primero en el padecer, todo se puede sufrir, es ayuda y da esfuerzo; nunca falta; es amigo verdadero» (Libro de la vida, 22, 6). La creu de Crist, perquè és la seva creu i en ella ens ha res-catat del poder del pecat, de l’infern i de la mort, es conver-teix en creu gloriosa. L’amor de Déu s’hi mani-festa amb tota la seva veritat. La veritat brilla en el signe pobre de Crist crucificat. Santa Teresa en un dels seus poemes diu:

«¡Oh cruz, madero precioso, lleno de gran majestad!» Els cristians ens gloriem de la creu de Crist i ella ens acompa-nya en el nostre dia a dia, i la portem en el nostre cos, i la tenim en les nostres cases i en els nos-tres llocs de reunió. Mai no ens avergonyim de la creu de Crist! «Ella sola es el camino para el cielo» La carmelita descalça santa Edith Stein, una jueva convertida a la fe catòlica per la lectura del llibre de la vida de santa Teresa i que va morir a Auschwitz, expressava: «Creu i nit són camins per a la llum celestial: aquest és el joiós missatge de la creu» (La ciència de la Creu). Aquest és el missatge que hem d’acollir en aquests dies sants tot mirant la creu de Crist. «En la cruz está la vida y el consu- elo / y ella sola es el camino para el cielo», cantava santa Teresa en un dels seus poemes. [Full Diocesà 29-03-15]

> TESTIMONIS DE LA RESURRECCIÓ DE JESÚSEn la resurrecció de Jesús el fet mateix és inseparable dels testimonis. No ho és pas, però, en el sentit que la resurrecció de Jesús fos un mer idealisme que hagués aconse-guit descobrir la llum en la foscor, la vida en la mort, la glòria de Déu en l’abaixament de l’home. No han estat els sentiment dels dei-xebles i de les dones el que ha fet possible la resurrecció de Jesús, sinó que ha estat el fet de Jesús ressuscitat el que ha canviat del tot el cor dels deixebles, convertint-los en testi-monis de Jesús ressuscitat. El testimoniatge dels apòstols forma part indestriable del fet



de la resurrecció de Jesús. Jesús ressuscitat és l’esdeveniment que pertany a tots els homes. No sols als pocs testimonis que el van veure ressuscitat, sinó a tots els homes pertany l’esdeveniment de la resurrecció de Jesús.

Les aparicions del ressuscitat a les dones i als apòstols formen part, no sols dels relats de la resurrecció, sinó també del mateix fet de la resurrecció de Jesús. El sepulcre buit i les aparicions de Jesús constitueixen els dos fets no explicables i complementaris que fan palesa la realitat històrica de la resur-recció de Jesús. Homes i dones concrets, d’un lloc i d’un temps, van ser testimonis del sepulcre buit i de Jesús ressuscitat que va parlar i menjar amb ells, els va explicar les Escriptures i els va partir el pa, els va mostrar els forats del seu costat i de les seves mans. I ells es van convertir, amb el seu testimoniatge, en part de l’esdeveni-ment de la resurrecció de Jesús. El que fou en l’inici d’aquest esdeveniment continua essent la manera de fer-se visible enmig del món. També avui i aquí, en aquest moment concret de la història de la humanitat, els testimonis de Jesús ressuscitat continuen essent necessaris i indispensables perquè el món pugui creure-hi. No hi ha pas cap altra forma! Solament amb el testimoniatge d’una vida renovada que neix del trobament amb Crist i de la paraula clara i explícita donat pels qui creuen en Crist, podran les persones que no hi creuen trobar-se amb la veritat de Jesús viu.

La Pasqua nova ens demana a tots nosaltres deixar-nos endinsar en l’esdeveniment de la resurrecció del Senyor com una realitat present. En els nostres cors i en els nostres llavis ha de ressonar de moltes maneres l’anunci primordial de l’Església: «Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il-luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te» (papa Francesc, EG, 164). Serà Pasqua en el nostre cor si, en els nostres llavis i en la nos-tra vida, hi ha el testimoniatge clar i valent de Crist ressuscitat d’entre els morts.[Full Diocesà 05-04-15]

> DIUMENGE DE LA DIVINA MISERICÒRDIAFou sant Joan Pau II, papa, qui va institu-ir que el diumenge segon de Pasqua fos també anomenat Diumenge de la Divina Misericòrdia. En la lectura de l’evangeli d’aquest dia apareixen aquestes paraules de Jesús: Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó (Jn 19,22-23), i, per tant, s’expressa amb claredat la relació que hi ha entre el misteri pasqual i el perdó dels pecats. De fet, no hi ha Pasqua autèntica sense el perdó dels pecats. En temps de Pasqua els batejats reben el perdó de Déu i, els ja batejats, vivim l’alegria de la vida nova, amb la certesa que la misericòrdia de Déu sempre ens acompanya.

La font del perdó dels pecats és la mise-



ricòrdia divina. El missatge sempre actual de l’amor misericordiós de Déu té, en els nostres temps, una força molt més clara. En aquests moments en què sembla que Déu sigui molt lluny de la societat i dels homes, la proclamació de la divina Misericòrdia té la novetat d’un amor que, encara que rebutjat, no es cansa mai d’estimar i de trucar contínuament a la porta del cor dels homes per oferir-los aquell amor que mai no s’esgota per a curar les seves ferides.

El papa Francesc va anunciar, dins la Quaresma passada, un Any de la Misericòrdia per a tota l’Església, que s’iniciarà en la festa de la Immaculada d’aquest any i con-clourà en la solemnitat de Crist Rei de l’any següent. Ja des d’ara, la nostra diòcesi acull amb alegria aquesta iniciativa papal i esta-rem ben atents per a veure què ens demana el Senyor en aquest temps de gràcia.

Darrere d’aquest iniciativa papal intueixo una certesa profunda de la necessitat de tota l’Església de retornar a la font de l’amor misericordiós de Déu. En el missatge de la Quaresma d’enguany el sant Pare ens demanava amb força: «Com desitjo que els llocs on es manifesta l’Església, en particular les nostres parròquies i les nostres comuni-tats, arribin a ser illes de misericòrdia, enmig del mar de la indiferència.» I, perquè així sigui, ens cal posar la mirada en la font d’aquesta misericòrdia: el cor traspassat de Crist, que ell mostra als seus deixebles en aquest diumenge segon de Pasqua. I, al

mateix temps, també ens cal mirar amb tota veritat el nostre cor a la llum d’aquest amor i descobrir quines són les ferides que hi ha, per posar-les en mans del qui pot guarir-les amb la seva misericòrdia infinita. Sols el qui viu cada dia la misericòrdia divina serà instrument d’aquest amor misericordiós per als seus germans.[Full Diocesà 12-04-15]

> EL DIUMENGE, LA PASQUA SETMANALEl ritme setmanal del dia de descans en diumenge és una realitat cristiana que ens ve per la tradició apostòlica. Des del diumenge de Pasqua en què Jesús va partir el pa als deixebles, l’Església no ha deixat mai de celebrar, diumenge rere diumenge, l’Eucaristia.

Guardar el diumenge, amb les seves rea-litats de descans i de celebració de l’Eu-caristia, així com altres elements com el dia de l’Església, el dia de la família, el dia de la caritat, és tenir cura de la nostra fe, esperança i caritat. Als cristians se’ns ha de notar que celebrem el diumenge. En la nos-tra cultura s’ha perdut molt el diumenge. Amb l’expressió «cap de setmana» perdem, àdhuc, nomenar el diumenge, el dia del Senyor. Abans el diumenge era el dia per a posar-nos la roba millor, mudar-nos. Entre nosaltres tenim cristians provinents d’altres cultures, i és d’admirar com, malgrat les dificultats econòmiques que puguin tenir, el diumenge es vesteixen amb elegància i bellesa per participar en el culte cristià



propi del dia del Senyor. A més es veu com hi participa tota la família: pares, fills, joves i grans. Que ells no ho perdin i que nosaltres ho recuperem!

La celebració del diumenge cristià té la seva arrel en la resurrecció del Senyor. Per això diem que el diumenge és la Pasqua setmanal. Cada diumenge Jesús, mort i ressuscitat, és la nostra festa. Ell viu, enmig del seu Poble, en la celebració de la missa, és la nostra esperança, la nostra força, la nostra pau i alegria. Els cristians no ens reu-nim solament perquè volem pregar junts, sinó que a més sabem que Jesús és enmig nostre ressuscitat. Aquesta és l’experiència fonamental de la celebració de la missa dominical.

La santificació del diumenge és un testi-moniatge significatiu que els cristians són cridats a oferir

El nostre món necessita el testimoniatge de l’esperança que els cristians tenim en Jesús, mort i ressuscitat. Hi ha tantes coses en la vida dels homes que necessiten la llum de l’esperança cristina! I nosaltres, com ens diu sant Pere, hem d’estar sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui ens dema-ni raó de la nostra esperança (1Pe 3,15).

Sant Joan Pau II, papa, ens ensenya: «Tot el que ha de succeir fins a la fi del món no serà sinó una expansió i explicitació del que va succeir el dia en què el cos martiritzat del

Crucificat ressuscità per la força de l’Esperit i es va convertir en la font del mateix Esperit per a la humanitat... La santificació del diu-menge és un testimoniatge significatiu que els cristians són cridats a oferir, per tal que els temps de l’home siguin sempre sostinguts per l’esperança» (Dies Domini, 75).[Full Diocesà 19-04-15]

> VOCACIONS NADIUESEn aquest diumenge quart de Pasqua, Diumenge del Bon Pastor, coincideixen dos motius de pregària: la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions i la Jornada de les Vocacions Nadiues. La pregària per les vocacions a la vida sacerdotal i diaco-nal, a la vida religiosa contemplativa i a l’apostòlica, a la vida missionera, així com també altres formes de consagració com les verges consagrades o els instituts seculars, és una exigència que neix del nostre amor a l’Església. Totes aquestes vocacions són una necessitat per a la vida i la santedat de la mateixa Església. En aquest Any de la Vida Consagrada ens cal tenir ben present el do de les vocacions religioses presents en tants àmbits de la vida eclesial i social. La vida de consagrats aporta a l’Església i a la societat la presència profètica dels qui han optat del tot pel Senyor i, per ell, s’han fet servidors de tots els homes.

No hem de fer una fugida de la realitat davant la manca de vocacions a la nostra diòcesi i pensar que no és possible que sorgeixin vocacions entre els nostres joves.



Pensem que el cor dels nostres joves és dife-rent del dels joves d’altres temps? Pensem que entre nosaltres la vida sacerdotal o religiosa és una realitat del passat?

No ens podem tancar a la possibilitat que l’amor de Déu pugui omplir el cor dels nostres joves. L’amor de Déu pot arribar al cor d’un jove i el pot omplir de la joia que perdura. De fet, aquests darrers anys hi ha un nombre creixent de joves que desco-breixen, enmig de la buidor que dóna una societat tancada en ella mateixa, la llibertat de l’amor autèntic a Déu i als germans.

Tots els membres de les nostres parròquies i comunitats hem de viure en primera perso-na la pregària per les vocacions. Les neces-sitem perquè l’esperança no mori entre nos-altres! Hem d’estar ben convençuts que en el «sí» d’un jove a la crida de Déu hi ha tota una presència de pregària de molts que en l’anonimat feu possible la crida i la resposta generoses. No es perd mai cap pregària que amb fe s’adreça al cor de Déu. En el moment i en el lloc oportuns dóna fruit, també aquí i avui entre nosaltres.

En el «sí» d’un jove a la crida de Déu hi ha tota una presència de pregària de molts

A cada parròquia i comunitat seria molt convenient que hi hagués un grup que tin-gués com a missió la pregària per les voca-cions. Els qui us sentiu cridats a fer aquest servei seria bo que us comuniquéssiu amb

el delegat diocesà de Vocacions. La pregària sempre és fecunda. Necessitem les vocaci-ons al sacerdoci i a la vida consagrada. El Senyor ens les donarà generosament.[Full Diocesà 26-04-15]

> ACTIVITATS PASTORALS DEL SENYOR BISBE

MARÇ DE 20151 Visita pastoral a la parròquia de Sant

Martí de Granera: missa estacio-nal, dinar amb el senyor rector i col-laboradors; després visites a malalts als seus domicilis.

2 Reunió de la Comissió Episcopus a l’ajuntament.

Audiències.3 Dirigeix el recés de Quaresma de les

Germanes Carmelites d’Igualada. Reunió amb el Consell de Govern del

bisbat.4 Reunió conjunta SIRBIR – DEVC – URC

al Seminari Conciliar de Barcelona: pre-sideix la celebració eucarística, assisteix a la reunió i al dinar de germanor.

5 Dirigeix el recés sacerdotal al Seminari de Vic.

Presideix l’adoració eucarística i pregà-ria per les vocacions a la catedral de Vic.

6 Audiències. Presideix la celebració eucarística de

la festa de Sant Joan de Déu a la resi-dència de Sant Joan de Déu, Serveis Socials - Manresa (antiga residència de les Germanetes dels Pobres de Manresa).



Presideix la reunió de la Comissió Epis-copus a les oficines del bisbat.

7 Reunió amb grup de joves Christifideles Laici al palau episcopal.

Missa i confirmacions al barri de Nostra Senyora de Fàtima d’Igualada.

Dinar amb el senyor rector i col-laboradors de la parròquia.

Missa i confirmacions a l’església de Santa Maria de la Pobla de Claramunt.

8 Visita pastoral: missa estacional a Sant Andreu Castellcir, visita a la residència d’avis de Castellcir. Presideix la reu-nió amb el Consell Pastoral Parroquial, dinar amb el senyor rector, visita a la parròquia de Santa Coloma de Sasserra, visita a l’església de Sant Andreu i visites a malalts als seus domicilis.

9 Presideix l’acte inaugural de la Trobada de Santuaris al Seminari del bisbat de Vic.

10 Dirigeix el recés de Quaresma de les Germanes Carmelites de Vic.

Presideix la celebració eucarística a l’es-glésia dels Dolors amb motiu de la Tro-bada de Santuaris.

Audiències.11 Assemblea General - URC 72 al Seminari

Conciliar de Barcelona: presideix la cele-bració eucarística a la capella central, assisteix a l’assemblea general a la sala Sant Jordi i al dinar de germanor.

Audiències.12 Dirigeix els recés de Quaresma del cler-

gat diocesà, a Manresa. Audiències.


13 Audiències. Presideix la missa exequial de Mn. Anto-

ni Mauri i Parareda a l’església parro-quial de Santa Maria d’Olost.

Participa en la jornada de «24 hores per al Senyor» a la catedral de Vic.

14 Visita pastoral a la parròquia de Sant Vicenç de Calders: visita als nens i nenes de la catequesi, visita al Casal dels Avis i xerrada del senyor bisbe, visites a malalts als seus domicilis, missa estacional i confirmació de vuit nens i nenes, i sopar amb el senyor rector.

15 Visita pastoral a la parròquia de Sant Feliu de Codines: missa estacional, visita a la Residència de les Germanes Domi-niques de l’Anunciata i dinar amb el senyor rector i la comunitat.

16-20 Pelegrinatge a Àvila amb feligresos del bisbat.

21 Participa en la III Trobada Diocesana de Catequesi d’Infants al Col·legi del Roser de Sant Julià de Vilatorta.

22 Presideix la celebració eucarística per la culminació de les obres de restauració de l’església de Santa Maria de Talamanca.

Visita pastoral a la parròquia de Monis-trol de Calders: missa estacional, dinar amb el senyor rector i col·laboradors i visites a malalts de la parròquia als seus domicilis.

23 Audiències.24 Rep la visita del president de la Diputa-

ció per a la signatura de conveni al pati



gòtic del Museu Episcopal de Vic. Audiències. Visita pastoral a l’església de Sant Feliu

de Terrassola amb el senyor rector i el senyor arxiprest.

25 Presideix la celebració eucarística de la festa patronal dels Prats de Rei, inaugu-ració de l’exposició fotogràfica i dinar amb el senyor rector i col·laboradors de la parròquia.

Reunió amb el Consell d’Assumptes Econòmics del bisbat de Vic.

Presideix la celebració eucarística de la Jornada per la Vida a la catedral.

26 Presideix la reunió amb els arxiprestos del bisbat al Seminari Vic.

Presideix la reunió de la Comissió Epis-copus a les oficines del bisbat.


27 Visita pastoral a la parròquia de Sant Feliu de Codines: missa a la Residència de les Germanes Dominiques de l’Anun-ciata i visita al col·legi Immaculat Cor de Maria de Sant Feliu de Codines.

Reunió amb el Consell de Govern del bisbat.

28 Presideix la celebració eucarística al convent de Carmelites Descalces (Santa Teresa) d’Igualada.

Participa en la missa celebrada al mones-tir de Montserrat amb motiu del Any Teresià.

29 Benedicció dels Rams i missa de la Pas-sió, a la catedral de Vic.

31 Presideix la Missa Crismal a la catedral

de Vic. Presideix el dinar de la Jornada Sacerdo-

tal, al Seminari de Vic.

Abril 20152 Missa de la Cena del Senyor, a la cate-

dral de Vic. Vetlla de pregària al monument al San-

tíssim Sagrament.3 Presideix el viacrucis, l’ofici de lectura i

laudes amb els canonges, i l’acció litúr-gica de la Mort del Senyor, a la catedral de Vic.

Participa en la processó del Divendres Sant a Manresa.

4 Presideix les exèquies Mn. Joan Farràs Tort al Burés.

Presideix la Vetlla Pasqual a la catedral de Vic.

5 Presideix la missa solemne de Pasqua, a la catedral de Vic.

6 Missa funeral Mn. Joan Farràs Tort al Burés.

7 Presideix la missa solemne a la basílica de Santa Maria d’Igualada i la processó del Sant Crist d’Igualada. Dinar amb els mossens i amb els patrons del Sant Crist.

10 Reunió amb el Consell d’Assumptes Econòmics del bisbat de Vic.

11 Presideix la missa conventual al mones-tir de Montserrat per a la commemo-ració dels 500 anys del Ciri Votiu que Igualada va oferir a la Mare de Déu per demanar protecció. Dinar a Montserrat amb els feligresos que han participat en



la diada del Ciri Votiu. Missa i confirmacions a l’església parro-

quial de Santa Maria de Manlleu.12 Presideix la celebració eucarística a la

catedral de Vic.13 Audiències.14 Audiències.15 Visita pastoral a la parròquia de Castell-

terçol: visites a malalts de la parròquia als seus domicilis, visita a la residència Nature, visita a la residència Sigma i dinar amb el senyor rector.

16 Audiències. Reunió amb el patronat de la Casa

Sacerdotal.16-17. Participa en el IV Congrés Litúrgic de

Montserrat realitzat al Seminari Conci-liar de Barcelona.

17 Presideix la reunió de la Comissió Epis-copus a les oficines del bisbat.

Presideix la celebració eucarística en finalitzar el capítol general de les Ger-manes Hospitalàries de la Santa Creu a Vic.

18 Dirigeix el recés de professors religió a Oristà.

Visita pastoral a Castellterçol: Consell Parroquial i missa estacional a l’església de Sant Fructuós de Castellterçol.

19 Presideix la Jornada Diocesana de Cate-quesi al Seminari de Vic.

20-24. Participa en l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola a Madrid.

25 Visita pastoral a Gallifa: missa estacio-nal a l’església de Sant Pere i Sant Feliu

de Gallifa, reunió amb col·laboradors de la parròquia i dinar amb el senyor rector i col·laboradors.

Visita pastoral a Sant Llorenç Savall: missa estacional.

26. Visita pastoral a Riells del Fai: missa estacional, dinar amb el senyor rector.

Participa en la Vetlla de Santa Maria al monestir de Montserrat.

27 Presideix la celebració eucarística de la Mare de Déu de Montserrat a la catedral de Vic.

28 Audiències.29 Audiències.30 Presideix la reunió del Patronat del

Monestir de Ripoll al Palau Episcopal. Presideix la reunió de la Comissió Epis-

copus a les oficines del bisbat. Presideix l’adoració eucarística i pregà-

ria per les vocacions a la catedral de Vic.

Cancelleria i Secretaria General

> NOMENAMENTSP. Antoni Costa i Vall-llobera, CMF. Rector ad casum de les parròquies de Sant Fruitós de Bages i Sant Jaume d’Olzinelles (31 març 2015).

> NECROLOGI

> PREVERES DIOCESANSMn. Antoni Mauri i Parareda. Va néixer a Collsuspina el dia 5 d’agost de 1932 i



va rebre l’orde del presbiterat el dia 20 de desembre de 1958. Exercí el seu ministeri de prevere com a vicari a la parròquia de Sant Jaume de Calaf i com a director espiritual del Col·legi La Salle de Calaf. L’octubre de 1961 es traslladà com a missioner a l’Argentina, d’on retornà l’octubre de 1973. En aquest moment, fou nomenat regent de la parròquia de Sant Pere de Roda de Ter. Va ser director espiritual de l’Institut de Vic i membre de la Comissió Diocesana de Cases Rectorals. L’any 1985 va ser nomenat rector de Santa Coloma de Centelles, Sant Martí de Centelles i Sant Pere de Bertí i va exercir com a arxiprest de l’arxiprestat de Gui-lleries-Congost. L’any 2007 fou nomenat rector de Santa Maria d’Olost i Sant Pere de Perafita. També va ser membre del Consell Presbiteral, en representació de l’arxiprestat del Lluçanès, i membre del Col·legi de Consultors. Des de la seva jubilació, l’any 2012, residia a Olost. Va morir a Vic el dia 12 de març a l’edat de vuitanta-dos anys. La missa exequial, presidida pel senyor bisbe de Vic i conce-lebrada per un bon nombre de preveres, se celebrà el dia 13 de març a l’església parroquial de Santa Maria d’Olost, plena de familiars, amics i feligresos de les diferents parròquies que mossèn Antoni va servir.

Mn. Joan Farràs i Tort. Va néixer a Muntanyola el dia 5 de gener de 1926 i va rebre l’orde del presbiterat el dia 25

de juny de 1950. Havia exercit el seu ministeri de prevere com a vicari de les parròquies de Sant Genís de Taradell i Sant Joan de les Abadesses; com a regent de la parròquia de Sant Martí de Granera i com a ecònom de la parròquia de Sant Miquel de Terradelles. Fou també capellà-mestre de l’escola parroquial de Sant Feliu Sasserra. Des del desembre de 1958 era rector de Sant Vicenç i Sant Cristòfol de Castellbell. Va morir a Man-resa el Dijous Sant, dia 2 d’abril, a l’edat de vuitanta-nou anys. Tenint en compte la litúrgia d’aquests dies sants, el Dis-sabte Sant se celebraren les exèquies i el Dilluns de Pasqua es va celebrar la missa funeral; ambdues al Burés. Presidides pel senyor bisbe, en les dues celebracions s’hi aplegaren preveres, familiars, amics i feligresos de mossèn Joan.

> RELIGIOSESGna. Maria Rosario Hidalgo Peña, religio-sa Serventa del Sagrat Cor de Jesús. Va néi-xer a Hoyos del Toro (Burgos) l’any 1926. Va morir a Vic, a la Residència Mare Pia, el dia 20 de març del 2015, a l’edat de vuitanta-nou anys i seixanta-sis de vida religiosa.

Gna. Maria Àngels Gamisans Anglada, religiosa Dominica de l’Ensenyament. Va néixer a Vic el dia 12 de juliol de 1923. Va morir a Vic, al Convent de les Dominiques de l’Ensenyament, el dia 1 d’abril del 2015, a l’edat de noranta-un anys i seixanta-vuit de vida religiosa.



Gna. Dolores Alcalde Collantes, religiosa Serventa del Sagrat Cor de Jesús. Va néixer a Cabia (Burgos) el dia 22 de setembre de 1914. Va morir a Vic, a la Residència Mare Pia, el dia 8 d’abril del 2015, a l’edat de cent un anys i vuitanta de vida religiosa.

Crònica diocesana

> Crònica del pelegrinatge diocesà amb ocasió de l’any jubilar dels 500 anys del naixement de santa Teresa de Jesús, presidit pel bisbe Romà (16-20 març 2015)

El dilluns dia 16 de març, un centenar de pelegrins del bisbat de Vic —vinguts d’Aguilar de Segarra, Artés, Calaf, Cen-telles, el Pont de Vilomara, Folgueroles, Igualada, Jorba, la Gleva, Manlleu, Manre-sa, Moià, Montmaneu, Navarcles, Òdena, Ripoll, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Boi de Lluçanès, Sant Joan de les Abades-ses, Sant Pau de Segúries, Sant Pere de Torelló, Santa Eulàlia de Riuprimer, Santa Maria de Corcó, Tavertet, Tona, Torelló, Vic i Vilanova del Camí; i també de la Torre de Claramunt i Solivella— comen-çava el pelegrinatge diocesà a Àvila, amb motiu dels 500 anys del naixement de santa Teresa, acompanyats i atesos en tot moment pel personal de l’agència de viatges, Ruth Travel.

La primera parada teresiana, de camí cap a Àvila, fou el monestir carmelita de Sòria,

fundat per santa Teresa l’any 1581. Allà celebràrem l’eucaristia, prèvia la benvingu-da i explicació d’un pare carmelita que ens permeté d’immergir-nos en un dels més de 700 carmels que hi ha, avui, en el món catòlic. Fou la introducció adequada per a començar el pelegrinatge.

Dimarts, dia 17. Àvila A Àvila, gairebé tot parla de la que ano-menen la Santa. «Fins i tot presideix el saló de plens de l’ajuntament», ens deia una guia experta. És santa Teresa qui ha donat fama mundial a la vila. Envoltada de les famoses muralles medievals, tota la ciutat vella sembla un carmel: cam-panars, estàtues, museus, carrers, casa natalícia, catedral, pancartes i cartells, fan respirar els aires de la dona «inquieta y andariega» que volia transformar el món amb la palanca de l’oració.



Començàrem el matí amb la missa al con-vent carmelita de Sant Josep. Ens vingué a saludar el bisbe d’Àvila, D. Jesús, que ens donà una càlida benvinguda i ens desitjà uns bons dies de pelegrinatge. Celebrada l’eucaristia, animada per les germanes amb les guitarres i ben conduïts els cants per Mn. Felip Soldevila (com farien en totes les celebracions), se’ns parlà de la força expansiva d’aquest petit convent que fou el primer d’una sèrie de 17 fundacions. Fundat l’agost de 1562, no sense dificultats, santa Teresa hi visqué els cinc anys més feliços de la seva vida, dirà al final del seu recorregut.Després, visita a la basílica de Sant Vicenç, notable exponent del romànic i gòtic caste-llans, on santa Teresa es descalçà per arribar més tard al convent de Sant Josep, on va començar la reforma, quan tenia quaranta-set anys. Baixàrem a la seva casa natal, convertida en un convent de frares carme-lites i magnífica mostra del barroc carmelità. L’habitació on va néixer la santa és ara una capella. Els baixos són un museu de la seva vida, assentats els fonaments sobre el granit de la muntanya.

A la tarda, vàrem poder conèixer el monestir de l’Encarnació, a 500 metres sota muralla. El monestir es conserva tal qual, des de temps de santa Teresa, que hi visqué durant vint-i-set anys, juntament amb 180 monges més. Actualment, en tots els convents que vam poder veure, hi viuen entre dotze i quinze germanes. Passàrem per la cuina, atuells, vitrines amb teixits i cartes, bancs

i… l’estatueta del «Cristo muy llagado» que causà l’últim pas de la seva conversió, que va provocar la reforma.

Dimecres, dia 18. Alba de TormesAquí va fundar la seva vuitena casa, aixeca-da en 1570. L’acompanyava sant Joan de la Creu. I aquí va morir santa Teresa, el 4 d’oc-tubre de 1582; encara es pot visitar la cel·la que l’acollia en els seus últims moments.Alba de Tormes és impressionant. A l’esglé-sia del monestir de l’Anunciació de Nostra Senyora de les Carmelites Descalces, s’hi guarda el seu cos incorrupte. És on vàrem celebrar la missa, després de visitar el museu carmelità, de nova planta.

SalamancaHavent fet una ruta ràpida pels llocs més emblemàtics de Salamanca (catedral, «Casa de las Conchas», Plaça Major, Universitats, etc.), visitàrem la casa fundacional. A la seva capella del primer pis es fa al·lusió a les circumstàncies d’aquesta fundació. Fou per Tots Sants de 1570. Com que la casa era abandonada, hagueren d’enfrontar-se a un escamot d’estudiants «okupes». Hi tingué



grans moments de gràcia: hi compongué el «Vivo sin vivir en mí». La casa encara con-serva mobiliari original i nombrosos escrits i pintures.

Dijous, dia 19 i festa de Sant Josep. Medina del CampoEl convent de Sant Josep de Medina del Campo fou la segona fundació de santa Teresa. Ens explicà un guia local que li costà molt: hi entrà de nit per passar desapercebuda, aprofitant un «encierro» de toros pels carrers. Van fer neteja fins al matí. Va fer venir un notari que prengués acta de la possessió. I de bon matí, de la festa de l’Ascensió el 15 de juny de 1567, pogué tocar la campaneta. En aquest convent, després de celebrada l’eucaristia —l’homilia del senyor bisbe, escaient i edi-ficant, com cada dia—, vam poder veure les cel·les originals on vivien les germanes, que es conserven sense cap modificació: pobres i austeres, petites.

A Medina, santa Teresa es va trobar amb el jove Joan de la Creu, que acabava de cantar missa a la capella ara anomenada de Sant Joan de la Creu (el que queda de l’antic monestir de Carmelites Calçades de Santa Anna) i que vàrem poder visitar excepcio-nalment, ja que s’obre al públic en compta-des ocasions. Ella tenia cinquanta-dos anys; ell, vint-i-cinc. El convencé per a la reforma masculina del Carmel. Es van conèixer en el locutori del convent de Sant Josep, que visitàrem i que, encara avui, impressiona.

I, ja acabant, seguírem la ruta cap a Burgos. El convent carmelita de Sant Josep i Santa Anna de Burgos fou la seva l’última funda-ció, el 18 d’abril de 1582, després de força dificultats. Vam visitar l’església, a tocar el riu Arlanzón, que conté un petit museu amb relíquies, escrits i objectes de la santa. Un recorregut fins al monestir de Las Huelgas va finalitzar la jornada.

L’endemà, divendres dia 20, l’últim del pelegrinatge, ullada ràpida a la catedral d’aquesta ciutat i missa a la capella de Santa Tecla, de la mateixa catedral, per acabar aquests dies en què Teresa ens ensenyava, el bisbe Romà ens ho predicava i els pelegrins ho admiràvem.

Tornada cap als nostres llocs d’origen, con-tents i agraïts per aquests dies no solament perquè han estat una gran experiència, sinó per ser dies plens d’espiritualitat i història teresianes, que tots els pelegrins ens hem emportat cap a casa.



> Acte d’homenatge a Mn. Josep Riera i Justo

Amb motiu del primer aniversari de la mort de Mn. Josep Riera i Justo, que havia estat durant anys rector de Molló, una colla d’amics i feligresos es van aplegar en una jornada de record, pregària i homenatge.

En aquesta ocasió es va presentar un llibret que aplega una colla d’escrits de diverses persones que l’havien tractat. Crida l’aten-ció que gent molt diversa coincideixin tant en la valoració del mossèn.

Assenyalen que vivia el cristianisme amb devoció i naturalitat, que era bon amic i respectuós amb tothom, profundament arrelat al país, a la seva geografia i a la seva gent. Va posar les seves qualitats al servei de la promoció. Els escoltes el recorden com a amant dels cants de muntanya, com a excursionista expert, coneixedor de la natura, bon esquiador i fidel a les amistats.

Els feligresos de Tregurà, de Setcases, de Vilallonga de Ter, de Molló i d’Espinavell el veien com el rector atent a les persones i bon cuidador del patrimoni d’aquestes parròquies.

Pel seu temperament d’artista i el seu bon gust, va ser nomenat membre de la Comissió Diocesana per al Patrimoni Cultural, a la qual féu una valuosa i constant aportació. També era una mica artista i elaborava uns cuinats

senzills i gustosos amb els quals gaudia obsequiant a taula els seus convidats.

Un dels comentaris del llibret el descriu com a «transmissor d’un plàcid vitalisme, defini-ble com una equilibrada barreja de la caritat del bon cristià, la serenitat del bon estoic i el goig de l’amistat del bon epicuri». Era, certament, home tranquil i portador de pau.

Si llegiu el llibret, que porta el títol que encapçala aquest escrit, hi veureu la des-cripció d’un tipus de clergat, no gens infre-qüent entre nosaltres, que, amb la seva pre-sència i amb la seva acció, ha estat, sense fer soroll, portador d’un cristianisme serè i humanitzador. Aquests rectors els enyorem quan ja no hi són i no tenen relleu.

Mn. Fèlix Guàrdia

Santa Seu

Santa SeuButlletí Oficial del Bisbat de Vic


Sant Pare

> MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA 52 JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA PER LES VOCACIONS26 D’ABRIL DE 2015 – IV DIUMENGE DE PASQUA

Tema: L’èxode, experiència fonamental de la vocacióBenvolguts germans i germanes:

El quart diumenge de Pasqua ens presenta la icona del Bon Pastor que coneix les seves ovelles, les crida pel seu nom, les alimenta i les guia. Fa més de cinquanta anys que en aquest diumenge celebrem la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. Aquesta jornada ens recorda la importància de pregar perquè, com va dir Jesús als seus deixebles, «l’amo dels sembrats… hi enviï més segadors» (Lc 10,2). Jesús ens va donar aquest manament en el context d’un envi-ament missioner: a més dels dotze apòstols, va cridar uns altres setanta-dos deixebles i els va enviar de dos en dos per a la missió (cf. Lc 10,1-16). Efectivament, si l’Esglé-sia «és missionera per la seva naturalesa» (Conc. Ecum. Vat. II, decr. Ad gentes, 2), la vocació cristiana neix necessàriament dins una experiència de missió. Així, escoltar i seguir la veu de Crist Bon Pastor, deixant-se atraure i conduir per ell i consagrant a ell la pròpia vida, significa acceptar que l’Esperit Sant ens introdueixi en aquest dinamisme missioner, suscitant en nosaltres el desig i la

determinació joiosa de lliurar la nostra vida i gastar-la per la causa del Regne de Déu.

Lliurar la pròpia vida en aquesta actitud missionera només serà possible si som capaços de sortir de nosaltres mateixos. Per això, en aquesta 52 Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, voldria reflexi-onar precisament sobre aquest particular «èxode» que és la vocació o, millor encara, la nostra resposta a la vocació que Déu ens dóna. Quan sentim la paraula «èxode», ens ve a la ment immediatament el comença-ment de la meravellosa història d’amor de Déu amb el poble dels seus fills, una història que passa pels dies dramàtics de l’esclavitud a Egipte, la crida de Moisès, l’alliberament i el camí cap a la terra promesa. El llibre de l’Èxode ―el segon llibre de la Bíblia―, que narra aquesta història, representa una paràbola de tota la història de la salvació, i també de la dinàmica fonamental de la fe cristiana. De fet, passar de l’esclavitud de l’home vell a la vida nova en Crist és l’obra redemptora que es realitza en nosaltres mitjançant la fe (cf. Ef 4,22-24). Aquest pas és un veritable i real «èxode», és el camí de l’ànima cristiana i de tota l’Església, l’ori-entació decisiva de l’existència cap al Pare.

En l’arrel de tota vocació cristiana es troba aquest moviment fonamental de l’experi-ència de fe: creure vol dir renunciar a un mateix, sortir de la comoditat i rigidesa del propi jo per centrar la nostra vida en Jesucrist; abandonar, com Abraham, la



pròpia terra posant-se en camí amb confi-ança, sabent que Déu indicarà el camí cap a la terra nova. Aquesta «sortida» no cal entendre-la com un menyspreu de la pròpia vida, de la pròpia manera de sentir les coses, de la pròpia humanitat; tot al contrari, qui emprèn el camí seguint Crist troba vida en abundància, posant-se del tot a la disposició de Déu i del seu regne. Diu Jesús: «I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna» (Mt 19,29). L’arrel profunda de tot això és l’amor. En efecte, la vocació cristiana és sobretot una crida d’amor que atrau i que es refereix a quelcom més enllà d’un mateix, descentra la persona, inicia un «camí perma-nent, com un sortir del jo tancat en si mateix cap al seu alliberament, la donació de si mateix i, precisament d’aquesta manera, cap al retrobament amb si mateix, més encara, cap al descobriment de Déu» (Benet XVI, carta enc. Deus caritas est, 6).

L’experiència de l’èxode és paradigma de la vida cristiana, en particular de qui segueix una vocació d’especial dedicació al servei de l’Evangeli. Consisteix en una actitud sempre renovada de conversió i transformació, en un estar sempre en camí, en un passar de la mort a la vida, tal com celebrem en la litúrgia: és el dinamisme pasqual. En efecte, des de la crida d’Abraham a la de Moisès, des del peregrinar d’Israel pel desert a la conversió predicada pels profetes, fins al viatge missioner de Jesús que culmina en la

seva mort i resurrecció, la vocació és sempre una acció de Déu que ens fa sortir de la nostra situació inicial, ens allibera de tota forma d’esclavitud, ens treu de la rutina i la indiferència i ens projecta cap a l’alegria de la comunió amb Déu i amb els germans. Respondre a la crida de Déu, per tant, és deixar que ell ens faci sortir de la nostra falsa estabilitat per posar-nos en camí cap a Jesucrist, principi i fi de la nostra vida i de la nostra felicitat.

Aquesta dinàmica de l’èxode no es refereix solament a la crida personal, sinó a l’ac-ció missionera i evangelitzadora de tota l’Església. L’Església és veritablement fidel al seu Mestre en la mesura en què és una Església «en sortida», no preocupada per ella mateixa, per les seves estructures i les seves conquestes, sinó més aviat capaç d’anar, de posar-se en moviment, de trobar els fills de Déu en la seva situació real i de compadir les seves ferides. Déu surt de si mateix en una dinàmica trinitària d’amor, escolta la misèria del seu poble i intervé per alliberar-lo (cf. Ex 3,7). A aquesta forma de ser i d’actuar és cridada també l’Església: l’Església que evangelitza surt a l’encontre de l’home, anuncia la paraula alliberadora de l’Evangeli, guareix amb la gràcia de Déu les ferides de l’ànima i del cos, socorre els pobres i necessitats.

Benvolguts germans i germanes, aquest èxode alliberador cap a Crist i cap als ger-mans constitueix també el camí per a la



plena comprensió de l’home i per al creixe-ment humà i social en la història. Escoltar i acollir la crida del Senyor no és una qüestió privada o intimista que pugui confondre’s amb l’emoció del moment; és un compro-mís concret, real i total, que afecta tota la nostra existència i la posa al servei de la construcció del Regne de Déu a la terra. Per això, la vocació cristiana, radicada en la contemplació del cor del Pare, porta al mateix temps al compromís solidari en favor de l’alliberament dels germans, sobre-tot dels més pobres. El deixeble de Jesús té el cor obert al seu horitzó sense límits, i la seva intimitat amb el Senyor mai no és una fugida de la vida i del món, sinó que, al contrari, «essencialment es configura com a comunió missionera» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 23).

Aquesta dinàmica de l’èxode, cap a Déu i cap a l’home, omple la vida d’alegria i de sentit. Voldria dir-ho especialment als més joves, que, també per la seva edat i per la visió de futur que s’obre davant els seus ulls, saben ser disponibles i generosos. A vegades les incògnites i les preocupacions pel futur i les incerteses que afecten la vida de cada dia amenacen amb paralitzar el seu entusiasme, frenar els seus somnis, fins al punt de pensar que no val la pena comprometre’s i que el Déu de la fe cristiana limita la seva llibertat. En canvi, benvolguts joves, no tingueu por de sortir de vosaltres mateixos i de posar-vos en camí. L’Evangeli és la Paraula que alli-bera, transforma i fa més bella la nostra vida.

Que bell és deixar-se sorprendre per la crida de Déu, acollir la seva Paraula, canalitzar els passos de la vostra vida rere les petjades de Jesús, en l’adoració al misteri diví i en el lliurament generós als altres. La vostra vida serà més rica i més alegre cada dia.

La Mare de Déu, model de tota vocació, no va tenir por de dir el seu «fiat» a la crida del Senyor. Ella ens acompanya i ens guia. Amb l’audàcia generosa de la fe, Maria va cantar l’alegria de sortir de si mateixa i confiar a Déu els seus projectes de vida. A ella ens dirigim per estar plenament dis-ponibles al designi que Déu té per a cada un de nosaltres, perquè creixi en nosaltres el desig de sortir i anar, amb sol·licitud, a la trobada amb els altres (cf. Lc 1,39). Que la Verge Mare ens protegeixi i intercedeixi per tots nosaltres.

Vaticà, 29 de març del 2015Diumenge de RamsFrancesc

> «EL ROSTRE DE LA MISERICÒRDIA»MISERICORDIAE VULTUSBUTLLA DE CONVOCACIÓDEL JUBILEU EXTRAORDINARIDE LA MISERICÒRDIA

FrancescBisbe de RomaServent dels Servents de Déua tots els que llegeixin aquesta cartagràcia, misericòrdia i pau



1. Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula. Ella s’ha tornat viva, visible i ha assolit el seu cimal en Jesús de Natzaret. El Pare, «ric en misericòrdia» (Ef 2,4), després d’haver revelat el seu nom a Moisès com a «Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor» (Ex 34,6), no ha cessat de donar a conèixer de diverses maneres i en molts moments de la història la seva naturalesa divina. En la «plenitud del temps» (Ga 4,4), quan tot estava disposat segons el seu pla de salvació, ell envià el seu Fill nascut de la Verge Maria per a revelar-nos de manera definitiva el seu amor. Qui l’ha vist a ell, ha vist el Pare (cf. Jn 14,9). Jesús de Natzaret, amb la seva paraula, amb els seus gestos i amb tota la seva perso-na1, revela la misericòrdia de Déu.

2. Sempre tenim necessitat de contem-plar el misteri de la misericòrdia. És font d’alegria, de serenitat i de pau. És condició per a la nostra salvació. Misericòrdia: és la paraula que revela el misteri de la Santís-sima Trinitat. Misericòrdia: és l’acte últim i suprem amb el qual Déu ve al nostre encontre. Misericòrdia: és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida. Misericòrdia: és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor a l’esperança de ser estimats malgrat el límit del nostre pecat.

1 Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. Dogm. Dei Verbum, 4.

3. Hi ha moments en els quals d’una mane-ra molt més intensa som cridats a tenir la mirada fixa en la misericòrdia per a poder ser també nosaltres mateixos signe eficaç de l’obrar del Pare. És per això que he anun-ciat un Jubileu Extraordinari de la Miseri-còrdia com a temps propici per a l’Església, perquè faci més fort i eficaç el testimoni dels creients.

L’Any Sant s’obrirà el 8 de desembre de 2015, solemnitat de la Immaculada Con-cepció. Aquesta festa litúrgica indica la manera d’obrar de Déu des de les albors de la nostra història. Després del pecat d’Adam i Eva, Déu no va voler deixar la humanitat en solitud i a mercè del mal. Per això va pensar i va voler Maria santa i immaculada en l’amor (cf. Ef 1,4), perquè fos la Mare del Redemptor de l’home. Davant la gravetat del pecat, Déu respon amb la plenitud del perdó. La misericòrdia sempre serà més gran que qualsevol pecat i ningú no podrà posar un límit a l’amor de Déu que perdona. En la festa de la Immaculada Concepció tindré l’alegria d’obrir la Porta Santa. En aquesta ocasió serà una Porta de la Misericòrdia, a través de la qual qualsevol que hi entri podrà experimentar l’amor de Déu que consola, que perdona i ofereix esperança.

El diumenge següent, III d’Advent, s’obrirà la Porta Santa a la catedral de Roma, la basílica de Sant Joan del Laterà. Successi-vament s’obrirà la Porta Santa en les altres basíliques papals. Per al mateix diumenge



estableixo que en cada Església particular, a la catedral, que és l’Església Mare per a tots els fidels, o a la cocatedral o en una església de significat especial, s’obri per a tot l’Any Sant una idèntica Porta de la Misericòrdia. A judici de l’Ordinari, aquesta podrà ser oberta també en els santuaris, meta de molts pelegrins que en aquests llocs sants amb freqüència són tocats en el cor per la gràcia i troben el camí de la conversió. Cada Església particular, doncs, estarà directa-ment compromesa a viure aquest Any Sant com un moment extraordinari de gràcia i de renovació espiritual. El Jubileu, per tant, serà celebrat a Roma així com en les Esglésies particulars com a signe visible de la comunió de tota l’Església.

4. He escollit la data del 8 de desembre pel seu gran significat en la història recent de l’Església. En efecte, obriré la Porta Santa en el cinquantè aniversari de la conclusió del Concili Ecumènic Vaticà II. L’Església sent la necessitat de mantenir viu aquest esdeveniment. Per a ella s’iniciava un nou període de la seva història. Els Pares reunits en el Concili havien percebut intensament, com un veritable buf de l’Esperit, l’exigència de parlar de Déu als homes del seu temps d’una manera més comprensible. Esfondra-des les muralles que per molt temps havien reclòs l’Església en una ciutadella privilegia-da, havia arribat el temps d’anunciar l’Evan-geli d’una manera nova. Una nova etapa en l’evangelització de sempre. Un nou compro-mís per a tots els cristians de testimoniar

amb major entusiasme i convicció la pròpia fe. L’Església sentia la responsabilitat de ser en el món signe viu de l’amor del Pare.

Tornen a la ment les paraules carregades de significat que sant Joan XXIII pronuncià en l’obertura del Concili per indicar el camí a seguir: «En el nostre temps, l’Esposa de Crist prefereix usar el remei de la miseri-còrdia que no pas empunyar les armes de la severitat… L’Església Catòlica, en elevar per mitjà d’aquest Concili Ecumènic la torxa de la veritat catòlica, vol mostrar-se mare amorosíssima de tots, benigna, pacient, plena de misericòrdia i de bondat pels fills que n’estan separats»2. En el mateix horitzó es col·locava també el beat Pau VI, el qual, en la Conclusió del Concili, s’expressava d’aquesta manera: «Volem més aviat notar com la religió del nostre Concili ha estat principalment la caritat… L’antiga història del samarità ha estat la pauta de l’espiri-tualitat del Concili… Un corrent d’afecte i admiració s’ha desbordat del Concili sobre el món humà modern. Han estat reprovats errors, sí, perquè aquesta és l’exigència, tant de la caritat com de la veritat, però envers les persones no hi ha hagut res més que invitació, respecte i amor. En lloc de diag-nòstics depriments, remeis encoratjadors; en lloc de presagis funestos, missatges de confiança han partit del Concili cap al món contemporani: els seus valors no sols han estat respectats sinó que també han estat

2 Discurs d’obertura del Conc. Ecum. Vat. II, Gaudet Mater Ecclesia, 11 d’octubre de 1962, 2-3.



honrats, sostinguts els seus esforços, les seves aspiracions, purificades i beneïdes… Una altra cosa hem de destacar encara: tota aquesta riquesa doctrinal no mira més que a una cosa: servir l’home. Es tracta de tot l’home, qualsevol que sigui la seva condició, la seva misèria, les seves necessitats»3.

Amb aquests sentiments d’agraïment per tot el que l’Església ha rebut i de responsa-bilitat per la tasca que ens espera, traves-sarem la Porta Santa, en la plena confiança de saber-nos acompanyats per la força del Senyor Ressuscitat que continua sostenint la nostra peregrinació. Que l’Esperit Sant que condueix els passos dels creients per-què cooperin en l’obra de salvació realitza-da per Crist, sigui guia i suport del Poble de Déu per ajudar-lo a contemplar el rostre de la misericòrdia4.

5. L’Any Jubilar es conclourà en la solem-nitat litúrgica de Jesucrist Rei de l’Univers, el 20 de novembre del 2016. En aquest dia, tancant la Porta Santa, tindrem abans que res sentiments de gratitud i de reconei-xement envers la Santíssima Trinitat per haver-nos concedit un temps extraordinari de gràcia. Encomanarem la vida de l’Esglé-sia, la humanitat sencera i l’immens cosmos a la Senyoria de Crist, esperant que difongui la seva misericòrdia com la rosada del matí

3 Al·locució en l’última sessió pública, 7 de desembre de 1965.4 Cf. Conc. Ecum. Vat. II. Const. Dogm. Lumen gentium, 16; Const. Past. Gaudium et spes, 15.

per a una fecunda història, encara per cons-truir amb el compromís de tots en el pròxim futur. Com desitjo que els anys venidors estiguin impregnats de misericòrdia per a poder anar a l’encontre de cada persona portant la bondat i la tendresa de Déu! Que a tots, creients i llunyans, pugui arribar el bàlsam de la misericòrdia com a signe del Regne de Déu que és ja present enmig de nosaltres.

6. «És propi de Déu usar misericòrdia i especialment en això es manifesta la seva omnipotència»5. Les paraules de sant Tomàs d’Aquino mostren que la misericòrdia divina no és de cap manera un signe de debilitat, sinó més aviat la qualitat de l’omnipotència de Déu. És per això que la litúrgia, en una de les col·lectes més antigues, convida a pregar dient: «Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu»6. Déu serà sempre per a la humanitat com Aquell que és pre-sent, proper, provident, sant i misericordiós. «Pacient i misericordiós» és el binomi que sovint apareix en l’Antic Testament per a descriure la naturalesa de Déu. El seu ser misericordiós es constata concretament en moltes accions de la història de la salvació on la seva bondat preval per sobre del càstig i la destrucció. Els Salms, de manera

5 Sant Tomàs d’Aquino, Summa Theologiae, II-II, q. 30, a. 4.6 XXVI diumenge del temps ordinari. Aquesta col·lecta es troba ja en el segle VIII, entre els textos eucològics del Sacramentari Gelasià (1198).



particular, destaquen aquesta grandesa del procedir diví: «Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia; rescata de la mort la teva vida i et corona d’amor entranya-ble» (103,3-4). D’una manera encara més explícita, un altre salm testimonia els signes concrets de la seva misericòrdia: «El Senyor allibera els presos, el Senyor dóna la vista als cecs, el Senyor redreça els qui ensope-guen, el Senyor estima els justos; el Senyor guarda els forasters, manté les viudes i els orfes, però capgira els camins dels injus-tos» (146,7-9). Finalment, heus aquí altres expressions del salmista: «El Senyor guareix els cors desfets, els embena les ferides […]. El Senyor sosté els desvalguts, però abat els injustos fins a terra» (147,3.6). Així, doncs, la misericòrdia de Déu no és una idea abstrac-ta, sinó una realitat concreta amb la qual ell revela el seu amor, que és com el d’un pare o una mare que es commouen en el més profund de les seves entranyes pel propi fill. Val a dir que es tracta realment d’un amor «visceral». Prové d’allò més íntim com un sentiment profund, natural, fet de tendresa i compassió, d’indulgència i de perdó.

7. «Perdura eternament el seu amor»: és la tornada que acompanya cada vers del Salm 136 mentre es narra la història de la revela-ció de Déu. En raó de la misericòrdia, totes les vicissituds de l’Antic Testament estan carregades d’un profund valor salvífic. La misericòrdia fa de la història de Déu amb el seu poble una història de salvació. Repetir contínuament «Perdura eternament el seu

amor», com fa el salm, sembla un intent per trencar el cercle de l’espai i del temps a fi d’introduir-ho tot en el misteri etern de l’amor. És com si es volgués dir que no sols en la història, sinó per tota l’eternitat, l’home estarà sempre sota la mirada miseri-cordiosa del Pare. No és casual que el poble d’Israel hagi volgut integrar aquest salm, el «Gran hal·lel» com és conegut, en les festes litúrgiques més importants.

Abans de la Passió, Jesús pregà amb aquest salm de la misericòrdia. Ho testimonia l‘evangelista Mateu quan diu que «després d’haver cantat l’himne» (26,30), Jesús amb els seus deixebles sortí cap a la Muntanya de les Oliveres. Mentre instituïa l’Eucaristia, com a memorial perenne d’ell mateix i de la seva Pasqua, va posar simbòlicament aquest acte suprem de la Revelació a la llum de la misericòrdia. En aquest mateix horitzó de la misericòrdia, Jesús va viure la seva passió i mort, conscient del gran misteri de l’amor de Déu que s’hauria de complir a la creu. Saber que Jesús mateix va pregar amb aquest salm, el fa per nosaltres els cristians encara més important i ens compromet a incorporar aquesta tornada en la nostra pregària de lloança quotidiana: «Perdura eternament el seu amor.»

8. Amb la mirada fixa en Jesús i en el seu rostre misericordiós podem percebre l’amor de la Santíssima Trinitat. La missió que Jesús ha rebut del Pare ha estat la de revelar el misteri de l’amor diví en plenitud. «Déu és



amor» (1Jn 4,8.16), afirma per primera i única vegada en tota la Sagrada Escriptura l’evangelista Joan. Aquest amor s’ha fet ara visible i tangible en tota la vida de Jesús. La seva persona no és cap altra cosa sinó amor. Un amor que es dóna i ofereix gratuïta-ment. Les seves relacions amb les persones que se li apropen deixen veure quelcom únic i irrepetible. Els signes que realitza, sobretot envers els pecadors, envers les per-sones pobres, excloses, malaltes i sofrents, porten en ells el distintiu de la misericòrdia. En ell tot parla de misericòrdia. Res en ell no està privat de compassió.

Jesús, davant la multitud de persones que el seguien, veient que estaven malmenades i abatudes, perdudes i sense guia, va sentir des del més profund del cor una intensa compassió per elles (cf. Mt 9,36). A causa d’aquest amor compassiu va guarir els malalts que li presentaven (cf. Mt 14,14) i amb pocs pans i peixos va calmar la fam de grans multituds (cf. Mt 15,37). El que movia Jesús en totes les circumstàncies no era sinó la misericòrdia, amb la qual llegia el cor dels interlocutors i responia a les seves necessitats més reals. Quan va trobar la vídua de Naín, que portava el seu únic fill al sepulcre, va sentir una gran compassió per l’immens dolor de la mare en llàgrimes, i li retornà el seu fill ressuscitant-lo de la mort (cf. Lc 7,15). Després d’haver alliberat l’endi-moniat de Gerasa, li confia aquesta missió: «Anuncia’ls tot el que el Senyor t’ha fet i com s’ha compadit de tu» (Mc 5,19). També

la vocació de Mateu es col·loca en l’horitzó de la misericòrdia. Passant davant del banc dels impostos, els ulls de Jesús es posen sobre els de Mateu. Era una mirada carrega-da de misericòrdia que perdonava els pecats d’aquell home i, vencent la resistència dels altres deixebles, l’escull a ell, el pecador i publicà, perquè sigui un dels Dotze. Sant Beda el Venerable, comentant aquesta esce-na de l’Evangeli, va escriure que Jesús mirà Mateu amb amor misericordiós i l’escollí: miserando atque eligendo7. Sempre m’ha captivat aquesta expressió, tant que vaig voler fer-ne el meu propi lema.

9. En les paràboles dedicades a la miseri-còrdia, Jesús revela la naturalesa de Déu com la d’un Pare que no es dóna mai per vençut fins que no hagi dissolt el pecat i superat el rebuig amb la compassió i la misericòrdia. Coneixem aquestes paràboles; tres en particular: la de l’ovella perduda i de la moneda extraviada, i la del pare i els dos fills (cf. Lc 15,1-32). En aquestes paràbo-les, Déu és presentat sempre ple d’alegria, sobretot quan perdona. En elles trobem el nucli de l’Evangeli i de la nostra fe, perquè la misericòrdia es mostra com la força que tot ho venç, que omple d’amor el cor i que consola amb el perdó.

D’una altra paràbola, a més, podem extreure un ensenyament per al nostre estil de vida cristià. Provocat per la pregunta de Pere

7 Cf. Hom. 21: CCL 122, 149-151.



sobre quantes vegades seria necessari per-donar, Jesús respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set» (Mt 18,22), i va pronunciar la paràbola del «servent sense compassió». Aquest, cridat pel patró a res-tituir una gran suma, li suplica de genolls i el patró li condona el deute. Però immedi-atament troba un altre servent com ell que li devia uns pocs denaris, el qual li suplica de genolls que tingui pietat, però ell s’hi nega i el fa empresonar. Aleshores el patró, advertit del fet, s’irrita molt i tornant a cridar aquell servent li diu: «¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu?» (Mt 18,33). I Jesús con-clou: «Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà» (Mt 18,35).

La paràbola ofereix un profund ensenya-ment a cada un de nosaltres. Jesús afirma que la misericòrdia no és solament l’obrar del Pare, sinó que es converteix en el criteri per a saber quins són realment els seus fills. Així, som cridats a viure de misericòrdia, perquè a nosaltres en primer lloc se’ns ha aplicat misericòrdia. El perdó de les ofenses esdevé l’expressió més evident de l’amor misericordiós i per a nosaltres cristians és un imperatiu del qual no podem prescin-dir. Com n’és, de difícil, moltes vegades perdonar! I, això no obstant, el perdó és l’instrument posat en les nostres fràgils mans per a assolir la serenitat del cor. Fer desaparèixer el rancor, la ràbia, la violència i la venjança són condicions necessàries per

a viure feliços. Acollim, doncs, l’exhortació de l’Apòstol: «Que la posta de sol no us trobi encara ressentits» (Ef 4,26). I sobretot escol-tem la paraula de Jesús que ha assenyalat la misericòrdia com a ideal de vida i com a criteri de credibilitat de la nostra fe. «Feliços els compassius: Déu se’n compadirà!» (Mt 5,7), és la benaurança en la qual hem d’ins-pirar-nos durant aquest Any Sant.

Com es pot notar, la misericòrdia en la Sagrada Escriptura és la paraula clau per a indicar l’acció de Déu envers nosaltres. Ell no es limita a afirmar el seu amor, sinó que el fa visible i tangible. L’amor, després de tot, mai no podrà ser una paraula abstracta. Per la seva mateixa naturalesa és vida con-creta: intencions, actituds, comportaments que es verifiquen en el viure quotidià. La misericòrdia de Déu és la seva responsabi-litat per nosaltres. Ell se sent responsable, és a dir, desitja el nostre bé i vol veure’ns feliços, plens d’alegria i serens. És sobre aquesta mateixa amplitud d’ona que s’ha d’orientar l’amor misericordiós dels cristi-ans. Tal com estima el Pare, així estimen els fills. Tal com ell és misericordiós, així som cridats nosaltres a ser misericordiosos els uns amb els altres.

10. La misericòrdia és la biga mestra que sosté la vida de l’Església. Tot en la seva acció pastoral hauria d’estar revestit per la tendresa amb què s’adreça als creients; res en el seu anunci i en el seu testimoni envers el món no pot estar mancat de misericòrdia.



La credibilitat de l’Església passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu. L’Església «viu un desig inesgotable de brin-dar misericòrdia»8. Tal vegada massa temps ens hem oblidat d’indicar i de caminar per la via de la misericòrdia. D’una banda, la temptació de pretendre sempre i només la justícia ha fet oblidar que aquesta és el primer pas, necessari i indispensable, però l’Església necessita anar més enllà per a assolir una meta més alta i més significa-tiva. D’altra banda, és trist constatar com l’experiència del perdó en la nostra cultura s’esvaeix cada vegada més. Fins i tot la paraula mateixa en alguns moments sembla evaporar-se. Sense el testimoni del perdó queda només una vida infecunda i estèril, com si es visqués en un desert desolat. Ha arribat de nou per a l’Església el temps de fer-se càrrec de l’anunci alegre del perdó. És el temps de retornar a l’essencial per a fer-nos càrrec de les febleses i dificultats dels nostres germans. El perdó és una força que ressuscita a una vida nova i infon el valor per a mirar el futur amb esperança.

11. No podem oblidar el gran ensenyament que sant Joan Pau II va oferir en la seva segona encíclica Dives in misericordia, que en el seu moment arribà sense ser esperada i va agafar a molts per sorpresa amb motiu del tema que afrontava. Vull recordar dos passatges en particular. Abans que res, el Sant Pare feia notar l’oblit del tema de

8 Exhort. Ap. Evangelii gaudium, 24

la misericòrdia en la cultura present: «La mentalitat contemporània, potser en major mesura que la de l’home del passat, sembla oposar-se al Déu de la misericòrdia i ten-deix, a més, a vorejar la vida i arrencar del cor humà la idea mateixa de la misericòrdia. La paraula i el concepte de misericòrdia semblen produir un cert neguit en l’home, que, gràcies als avenços tan enormes de la ciència i de la tècnica, com mai no van ser coneguts abans en la història, s’ha fet amo i ha dominat la terra molt més que en el passat (cf. Gn 1,28). Tal domini sobre la terra, entès potser unilateralment i superfi-cialment, sembla no deixar espai a la miseri-còrdia… A causa d’això, en la situació actual de l’Església i del món, molts homes i molts ambients guiats per un viu sentit de fe es dirigeixen, jo diria gairebé espontàniament, a la misericòrdia de Déu»9.

A més, sant Joan Pau II motivava amb aquestes paraules la urgència d’anunciar i testimoniar la misericòrdia en el món con-temporani: «Ella està dictada per l’amor a l’home, a tot el que és humà i que, segons la intuïció de gran part dels contemporanis, està amenaçat per un perill immens. El mis-teri de Crist… m’obliga al mateix temps a proclamar la misericòrdia com a amor com-passiu de Déu, revelat en el mateix misteri de Crist. Això m’obliga també a recórrer a tal misericòrdia i a implorar-la en aquesta difícil crítica fase de la història de l’Església

9 N., 2.



i del món»10. Aquest ensenyament és avui més que mai actual i mereix ser reprès en aquest Any Sant. Acollim novament les seves paraules: «L’Església viu una vida autèntica quan professa i proclama la mise-ricòrdia – l’atribut més fantàstic del Creador i del Redemptor – i quan acosta els homes a les fonts de la misericòrdia del Salvador, de les quals és dipositària i dispensadora»11.

12. L’Església té la missió d’anunciar la misericòrdia de Déu, cor de l’Evangeli que batega, que a través seu ha d’abastar la ment i el cor de tota persona. L’Esposa de Crist fa seu el comportament del Fill de Déu que surt a l’encontre de tots, sense excloure ningú. En el nostre temps, en què l’Església està compromesa en la nova evangelitza-ció, el tema de la misericòrdia exigeix ser proposat un cop més amb nou entusiasme i amb una renovada acció pastoral. És deter-minant per a l’Església i per a la credibilitat del seu anunci que ella visqui i testimoniï en primera persona la misericòrdia. El seu llen-guatge i els seus gestos han de transmetre misericòrdia per a penetrar en el cor de les persones i motivar-les a retrobar el camí de retorn al Pare.

La primera veritat de l’Església és l’amor de Crist. D’aquest amor, que arriba fins al perdó i al do de si mateix, l’Església es fa serventa i mediadora davant els homes. Per tant, on l’Església sigui present, allí ha de

10 Joan Pau II, Carta Enc. Dives in misericordia, 1511 Ibíd., 13.

ser evident la misericòrdia del Pare. En les nostres parròquies, en les comunitats, en les associacions i moviments, en fi, on sigui que hi hagi cristians, qualsevol hauria de poder trobar-hi un oasi de misericòrdia.

13. Volem viure aquest Any Jubilar a la llum de la paraula del Senyor: Misericordiosos com el Pare. L’evangelista refereix l’ense-nyament de Jesús: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare del cel» (Lc 6,36). És un programa de vida tan comprometedor com ric d’alegria i de pau. L’imperatiu de Jesús s’adreça als qui escolten la seva veu (cf. Lc 6,27). Per a ser capaços de misericòr-dia, en primer lloc hem de col·locar-nos a l’escolta de la Paraula de Déu. Això significa recuperar el valor del silenci per a meditar la Paraula que se’ns adreça. D’aquesta manera és possible contemplar la misericòrdia de Déu i assumir-la com a propi estil de vida.

14. La peregrinació és un signe peculiar en l’Any Sant, perquè és icona del camí que cada persona realitza en la seva existència. La vida és una peregrinació i l’ésser humà és viator, un pelegrí que recorre el seu camí fins a assolir la meta anhelada. També per a arribar a la Porta Santa a Roma i a qual-sevol altre lloc, cadascú haurà de realitzar, d’acord amb les pròpies forces, un pelegri-natge. Això serà un signe del fet que també la misericòrdia és una meta per assolir i que requereix compromís i sacrifici. Que el pelegrinatge sigui estímul per a la conver-sió: travessant la Porta Santa ens deixarem



abraçar per la misericòrdia de Déu i ens comprometrem a ser misericordiosos amb els altres com el Pare ho és amb nosaltres.

El Senyor Jesús indica les etapes de la peregrinació mitjançant la qual és possible assolir aquesta meta: «No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats» (Lc 6,37-38). Diu, abans que res, no jutjar i no condemnar. Si no es vol incórrer en el judici de Déu, ningú no es pot convertir en el jutge del propi germà. Els homes amb els seus judicis s’aturen en la superfície, mentre el Pare mira l’inte-rior. Quant de mal fan les paraules quan estan motivades per sentiments de gelosia i enveja! Parlar malament del propi germà en la seva absència equival a exposar-lo al descrèdit, a comprometre la seva reputació i a deixar-lo a mercè de la xafarderia. No jutjar i no condemnar significa, en positiu, saber percebre allò que hi ha de bo en cada persona i no permetre que hagi de sofrir pel nostre judici parcial i per la nostra pre-sumpció de saber-ho tot. Tanmateix, això no és encara suficient per a manifestar la misericòrdia. Jesús demana també perdonar i donar. Ser instruments del perdó, perquè hem estat els primers a haver-lo rebut de Déu. Ser generosos amb tots sabent que també Déu vessa sobre nosaltres la seva benevolència amb gran magnanimitat.

Misericordiosos com el Pare és el «lema» de l’Any Sant. En la misericòrdia tenim la prova de com Déu estima. Ell ho dóna tot de si mateix, per sempre, gratuïtament i sense demanar res a canvi. Ve a ajudar-nos quan l’invoquem. És bonic que la pregària quoti-diana de l’Església comenci amb aquestes paraules: «Sigueu amb nosaltres, Déu nos-tre. Senyor, veniu a ajudar-nos» (cf. Sl 70,2). L’auxili que invoquem és ja el primer pas de la misericòrdia de Déu envers nosaltres. Ell ve a salvar-nos de la condició de debilitat en la qual vivim. I el seu auxili consisteix a permetre’ns captar la seva presència i proximitat. Dia rere dia, tocats per la seva compassió, també nosaltres arribarem a ser compassius amb tothom.

15. En aquest Any Sant, podrem realitzar l’experiència d’obrir el cor a tots els qui viuen en les més contradictòries perifèries existencials, que sovint el món modern dramàticament crea. Quantes situacions de precarietat i patiment no hi ha en el món avui! Quantes ferides no segellen la carn de molts que no tenen veu perquè el seu crit s’ha afeblit i silenciat a causa de la indiferència dels pobles rics. En aquest Jubileu l’Església serà cridada a guarir encara més aquestes ferides, a alleujar-les amb l’oli de la consolació, a embenar-les amb la misericòrdia i a guarir-les amb la solidaritat i la deguda atenció. No caiguem en la indiferència que humilia, en la rutina que anestesia l’ànim i impedeix descobrir la novetat, en el cinisme que destrueix.



Obrim els nostres ulls per mirar les misè-ries del món, les ferides de tants germans i germanes privats de la dignitat, i sen-tim-nos provocats a escoltar el seu crit d’auxili. Que les nostres mans estrenyin les seves, i que els acostem a nosaltres perquè sentin el caliu de la nostra presència, de la nostra amistat i fraternitat. Que el seu crit es torni el nostre i junts puguem trencar la barrera de la indiferència que acostuma a regnar sobiranament per amagar la hipo-cresia i l’egoisme.

El meu viu desig és que el poble cristià reflexioni durant el Jubileu sobre les obres de misericòrdia corporals i espirituals. Serà una manera de despertar la nostra consci-ència, moltes vegades ensopida davant el drama de la pobresa, i per a entrar encara més en el cor de l’Evangeli, on els pobres són els privilegiats de la misericòrdia divi-na. La predicació de Jesús ens presenta aquestes obres de misericòrdia perquè puguem adonar-nos de si vivim o no com a deixebles seus. Redescobrim les obres de misericòrdia corporals: donar menjar al famolenc, donar beure a l’assedegat, ves-tir el despullat, acollir el foraster, assistir els malalts, visitar els presos, enterrar els morts. I no oblidem les obres de miseri-còrdia espirituals: donar consell a qui ho necessita, ensenyar a qui no sap, corregir a qui va errat, consolar el trist, perdonar les ofenses, suportar amb paciència les persones que ens molesten, pregar a Déu pels vius i pels difunts.

No ens podem escapar de les paraules del Senyor i en base a elles serem jutjats: si hem donat menjar al famolenc i beure a l’assedegat. Si hem acollit l’estranger i vestit el despullat. Si hem dedicat temps per a acompanyar a qui estava malalt o a la presó (cf. Mt 25,31-45). Igualment se’ns preguntarà si hem ajudat a sortir del dubte, que fa caure en la por i a vegades és font de solitud; si hem estat capaços de vèncer la ignorància en què viuen milions de per-sones, sobretot els infants privats de l’ajuda necessària per a ser rescatats de la pobresa; si hem estat capaços de ser a prop de qui estava sol i afligit; si hem perdonat a qui ens va ofendre i rebutjat qualsevol forma de rancor o de violència que condueix a la violència; si hem tingut paciència seguint l’exemple de Déu que és tan pacient amb nosaltres; finalment, si hem encomanat al Senyor en la pregària els nostres ger-mans i germanes. En cada un d’aquests «més petits» és present Crist mateix. La seva carn es fa de nou visible com a cos martiritzat, nafrat, flagel·lat, desnodrit, en fugida…, perquè nosaltres el reconeguem, el toquem i l’assistim amb cura. No oblidem les paraules de sant Joan de la Creu: «En el capvespre de les nostres vides, serem jutjats en l’amor»12.

16. En l’Evangeli de Lluc trobem un altre aspecte important per a viure amb fe el Jubileu. L’evangelista narra que Jesús,

12 Paraules de llum i d’amor, 57.



un dissabte, tornà a Natzaret i, com era costum, entrà a la sinagoga. El van cridar perquè llegís l’Escriptura i la comentés. El passatge era el del profeta Isaïes, on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als pre-sos el retorn de la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor» (61,12). Un «any de gràcia»: és això el que el Senyor anuncia i el que desitgem viure. Aquest Any Sant comporta la riquesa de la missió de Jesús que ressona en les paraules del profeta: portar una paraula i un gest de consolació als pobres, anunciar l’alliberament als qui estan presoners de les noves esclavituds de la societat moderna, restituir la vista a qui no pot veure-hi més perquè s’ha replegat sobre si mateix, i tornar a donar dignitat als qui n’han estat privats. La predicació de Jesús es fa de nou visible en les respostes de fe que el testimoni dels cristians és cridat oferir. Que ens acompanyin les paraules de l’Apòstol: «El qui fa obres de misericòrdia, que les faci amb alegria» (Rm 12,8).

17. Que la Quaresma d’aquest Any Jubilar sigui viscuda amb major intensitat, com a moment fort per a celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu. Quantes pàgines de la Sagrada Escriptura poden ser meditades en les setmanes de Quaresma per a redes-cobrir el rostre misericordiós del Pare! Amb les paraules del profeta Miquees també nosaltres podem repetir: Vós, oh Senyor,

sou un Déu que perdoneu les culpes, que no manteniu per sempre l’enuig, vós us complaeu a estimar. Vós, Senyor, tornareu a compadir-vos de nosaltres i a tenir pie-tat del vostre poble. Destruireu les nostres culpes i llançareu al fons del mar tots els nostres pecats (cf. 7,18-19).

Les pàgines del profeta Isaïes podran ser meditades amb major atenció en aquest temps de pregària, dejuni i caritat: «El deju-ni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els opri-mits i trosseja jous de tota mena. Compar-teix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. Llavors brillarà com l’alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor. Quan invoquis el Senyor, ell mateix et respondrà; quan cridis auxili, ell et dirà: Aquí em tens! Si treus de casa teva tots els jous i no assenyales amb el dit per acusar, si dónes el teu pa als famolencs i satisfàs la fam dels indigents, llavors la teva llum s’al-çarà en la foscor, el teu capvespre serà clar com el migdia. En tot moment el Senyor et conduirà, en ple desert saciarà la teva fam, et farà fort i vigorós i seràs com un hort amarat d’aigua, com una font que mai no s’estronca» (58,6-11).

Que la iniciativa «24 hores per al Senyor», que se celebra durant el divendres i dis-



sabte que antecedeixen el IV diumenge de Quaresma, s’incrementi en les diòcesis. Moltes persones estan tornant a acostar-se al sagrament de la Reconciliació i entre elles molts joves, que en una experiència semblant solen retrobar el camí per a tornar al Senyor, per a viure un moment d’intensa pregària i redescobrir el sentit de la pròpia vida. Novament posem al centre amb con-venciment el sagrament de la Reconciliació, perquè ens permet tocar en la pròpia carn la grandesa de la misericòrdia. Serà per a cada penitent font de veritable pau interior.

No em cansaré mai d’insistir que els confes-sors siguin un veritable signe de la miseri-còrdia del Pare. Ser confessors no s’impro-visa. Arribem a ser-ho quan, abans que res, ens fem nosaltres penitents a la recerca de perdó. No oblidem mai que ser confessors significa participar de la mateixa missió de Jesús i ser signe concret de la continuïtat d’un amor diví que perdona i que salva. Cada un de nosaltres ha rebut el do de l’Esperit Sant per al perdó dels pecats, d’això en som responsables. Cap de nosaltres no és amo del sagrament, sinó fidel servidor del perdó de Déu. Cada confessor haurà d’acollir els fidels com el pare en la parà-bola del fill pròdig: un pare que corre a la trobada del fill encara que hagués dilapidat els seus béns. Els confessors són cridats a abraçar aquest fill penedit que torna a casa i a manifestar l’alegria per haver-lo trobat. No es cansaran de sortir a l’encontre també de l’altre fill que es va quedar fora, incapaç

d’alegrar-se, per explicar-li que el seu judici sever és injust i no té cap sentit davant la misericòrdia del Pare que no coneix límits. No faran preguntes impertinents, sinó que, com el pare de la paràbola, interrompran el discurs preparat pel fill pròdig, perquè seran capaços de percebre en el cor de cada penitent la invocació d’ajuda i la súplica de perdó. En fi, els confessors són cridats a ser sempre, a tot arreu, en cada situació i malgrat tot, el signe del primat de la mise-ricòrdia.

18. Durant la Quaresma d’aquest Any Sant tinc la intenció d’enviar els Missioners de la Misericòrdia. Seran un signe de la sol·licitud materna de l’Església pel Poble de Déu, perquè entri en profunditat en la riquesa d’aquest misteri tan fonamental per a la fe. Seran preveres als quals donaré l’autoritat de perdonar també els pecats que estan reservats a la Seu Apostòlica, perquè es faci evident l’amplitud del seu mandat. Seran, sobretot, signe viu de com el Pare acull tots els qui estan a la recerca del seu perdó. Seran missioners de la misericòrdia perquè seran els artífexs davant de tots d’una trobada carregada d’humanitat, font d’alliberament, rica de responsabilitat, per a superar els obstacles i reprendre la vida nova del Baptisme. Es deixaran conduir en la seva missió per les paraules de l’Apòstol: «Déu havia deixat tots els homes captius de la desobediència, per compadir-se final-ment de tots» (Rm 11,32). Tots aleshores, sense excloure ningú, són cridats a percebre



la crida a la misericòrdia. Que els missioners visquin aquesta crida conscients de poder fixar la mirada sobre Jesús, «gran sacerdot compassiu i digne de confiança» (He 2,17).

Demano als germans bisbes que convidin i acullin aquests missioners, perquè siguin abans que res predicadors convincents de la misericòrdia. Que s’organitzin en les diò-cesis «missions per al poble» de manera que aquests missioners siguin anunciadors de l’alegria del perdó. Que se’ls demani de cele-brar el sagrament de la Reconciliació per als fidels, perquè el temps de gràcia donat en l’Any Jubilar permeti a molts fills allunyats trobar el camí de retorn cap a la casa pater-na. Que els Pastors, especialment durant el temps fort de Quaresma, siguin sol·lícits a convidar els fidels a acostar-se «al tron de la gràcia de Déu, perquè es compadeixi de nosaltres» (He 4,16).

19. Que la paraula del perdó pugui arribar a tothom i que la crida a experimentar la misericòrdia no deixi ningú indiferent. La meva invitació a la conversió s’adreça amb major insistència a aquelles persones que es troben allunyades de la gràcia de Déu a causa de la seva conducta de vida. Penso de manera particular en els homes i dones que pertanyen a algun grup criminal, qualsevol que aquest sigui. Pel vostre bé, us demano que canvieu de vida. Us ho demano en el nom del Fill de Déu que, si bé combat el pecat, mai no rebutja cap pecador. No caigueu en el terrible parany de pensar

que la vida depèn dels diners i que davant d’aquests tota la resta es torna mancada de valor i dignitat. És solament una il·lusió. No portem els diners amb nosaltres al més enllà. Els diners no ens donen la veritable felicitat. La violència usada per a acumular fortunes que degoten sang no converteix ningú en poderós ni immortal. Per a tot-hom, tard o d’hora, arriba el judici de Déu, del qual ningú no pot escapar.

Que la mateixa crida arribi també a totes les persones promotores o còmplices de corrupció. Aquesta nafra putrefacta de la societat és un greu pecat que clama al cel, ja que mina des dels seus fonaments la vida personal i social. La corrupció impedeix de mirar el futur amb esperança, perquè amb la seva prepotència i avidesa destru-eix els projectes dels febles i oprimeix els més pobres. És un mal que neix en gestos quotidians per a expandir-se després en escàndols públics. La corrupció és una obs-tinació en el pecat, que pretén substituir Déu amb la il·lusió dels diners com a forma de poder. És una obra de les tenebres, sos-tinguda per la sospita i la intriga. Corruptio optimi pessima, deia amb raó sant Gregori el Gran, per indicar que ningú no pot sen-tir-se immune d’aquesta temptació. Per a erradicar-la de la vida personal i social són necessàries la prudència, la vigilàn-cia, la lleialtat, la transparència, unides al coratge de la denúncia. Si no s’hi combat obertament, tard o d’hora busca còmplices i destrueix l’existència.



Aquest és el temps oportú per a canviar de vida! Aquest és el temps per a deixar-se tocar el cor. Davant tants crims comesos, fins i tot crims molt greus, és el moment d’escoltar el plor de totes les persones devastades per vosaltres en els seus béns, en la seva dignitat, en els afectes, en la seva pròpia vida. Romandre en el camí del mal és només font d’il·lusió i de tristesa. La veritable vida és una cosa ben diferent del que ara penseu. El Papa us estén la mà. Està disposat a escoltar-vos. N’hi ha prou només que acolliu la crida a la conversió i us sotmeteu a la justícia mentre l’Església us ofereix misericòrdia.

20. No serà inútil en aquest context recordar la relació existent entre justícia i misericòr-dia. No són dos aspectes que estiguin en contradicció, sinó un sol moment que es desenvolupa progressivament fins a aconse-guir el seu punt culminant en la plenitud de l’amor. La justícia és un concepte fonamen-tal per a la societat civil quan, normalment, es fa referència a un ordre jurídic a través del qual s’aplica la llei. Amb la justícia s’entén també que a cadascú li ha de ser donat el que li és degut. En la Bíblia, moltes vegades es fa referència a la justícia divina i a Déu com a jutge. Generalment és entesa com l’observació integral de la llei i com el com-portament de tot bon israelita conforme als manaments donats per Déu. Aquesta visió, tanmateix, ha conduït no poques vegades a caure en el legalisme, falsificant-ne el sentit originari i enfosquint el profund valor que

la justícia té. Per a superar la perspectiva legalista, seria necessari recordar que en la Sagrada Escriptura la justícia és concebuda essencialment com un abandonar-se confiat en la voluntat de Déu.

Per la seva banda, Jesús parla moltes vega-des de la importància de la fe, més que de l’observança de la llei. És en aquest sentit que hem de comprendre les seves paraules quan estant a taula amb Mateu i els seus amics diu als fariseus que li contestaven perquè menjava amb els publicans i peca-dors: «Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9,13). Davant la visió d’una justícia com a mera observança de la llei que jutja, dividint les persones en justes i pecadores, Jesús s’inclina a mostrar el gran de do de la misericòrdia que busca els pecadors per oferir-los el perdó i la salvació. Es comprèn perquè, a causa d’aquesta perspectiva tan alliberadora i font de renovació, Jesús va ser rebutjat pels fariseus i pels doctors de la llei. Aquests, per ser fidels a la llei, car-regaven només pesos sobre les espatlles de les persones, i així frustraven la misericòrdia del Pare. El reclam a observar la llei no pot obstaculitzar l’atenció per les necessitats que toquen la dignitat de les persones. Sobre aquest tema és molt significativa la referència que Jesús fa al profeta Osees —«jo vull amor, i no sacrificis». Jesús afirma que d’ara endavant la regla de vida dels seus



deixebles haurà de ser la que dóna el primat a la misericòrdia, com ell mateix testimonia compartint la taula amb els pecadors. La misericòrdia, un cop més, es revela com a dimensió fonamental de la missió de Jesús. Aquesta és un veritable repte per als seus interlocutors que es detenen en el respecte formal de la llei. Jesús, en canvi, va més enllà de la llei; el seu compartir amb aquells que la llei considerava pecadors permet com-prendre fins on arriba la seva misericòrdia.

També l’apòstol Pau va fer un recorregut semblant. Abans de trobar Jesús en el camí de Damasc, la seva vida estava dedicada a perseguir de manera irreprensible la justícia de la llei (cf. Fl 3,6). La conversió a Crist el va conduir a ampliar la seva visió precedent, fins al punt que en la carta als Gàlates afir-ma: «Hem cregut en Jesucrist i som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist» (2,16). Sembla que la seva comprensió de la justícia ha canviat ara radicalment. Pau posa en primer lloc la fe i ja no la llei. El judici de Déu no el constitueix l’obser-vança o no de la llei, sinó la fe en Jesucrist, que amb la seva mort i resurrecció porta la salvació juntament amb la misericòrdia que justifica. La justícia de Déu es converteix ara en alliberament per a tots els qui estan oprimits per l’esclavitud del pecat i les seves conseqüències. La justícia de Déu és el seu perdó (cf. Sl 51,11-16).

21. La misericòrdia no és contrària a la jus-tícia, sinó que expressa el comportament de

Déu envers el pecador, oferint-li una ulterior possibilitat per a examinar-se, convertir-se i creure. L’experiència del profeta Osees ve a ajudar-nos per mostrar-nos la superació de la justícia en direcció cap a la misericòrdia. L’època d’aquest profeta es compta entre les més dramàtiques de la història del poble hebreu. El regne està proper a la destrucció; el poble no s’ha mantingut fidel a l’aliança, s’ha allunyat de Déu i ha perdut la fe dels pares. Segons una lògica humana, és just que Déu pensi a rebutjar el poble infidel: no ha observat el pacte establert i, per tant, mereix la pena corresponent, l’exili. Les paraules del profeta ho testifiquen: «No tornarà al país d’Egipte, però el rei d’Assíria el dominarà, perquè no han volgut tornar a mi» (Os 11,5). I, no obstant això, després d’aquesta reacció que apel·la a la justícia, el profeta modifica radicalment el seu llen-guatge i revela el veritable rostre de Déu: «Això em trasbalsaria el cor, s’encendria la meva pietat. No cediré a la meva indigna-ció, no tornaré a destruir Efraïm, perquè jo sóc Déu i no un home, sóc el Sant, present enmig teu: no sóc dels qui es passegen d’ací d’allà!» (11,8-9). Sant Agustí, comentant les paraules del profeta, diu: «És més fàcil que Déu contingui la ira que la misericòrdia»13. És així. La ira de Déu dura un instant, men-tre que la seva misericòrdia és eterna.

Si Déu s’aturés en la justícia deixaria de ser Déu, seria com tots els homes que invoquen

13 Enarr. in Ps. 76, 11.



respecte per la llei. La justícia per si matei-xa no és suficient, i l’experiència ensenya que apel·lant solament a aquesta es corre el risc de destruir-la. Per això Déu va més enllà de la justícia amb la misericòrdia i el perdó. Això no significa restar valor a la justícia o fer-la supèrflua, al contrari. Qui s’equivoca haurà d’expiar la pena. Solament que aquesta no és la fi, sinó l’inici de la conversió, perquè s’experimenta la tendresa del perdó. Déu no rebutja la justícia. Ell l’engloba i la supera en un esdeveniment superior on s’experimenta l’amor que està a la base d’una veritable justícia. Hem de prestar molta atenció al que escriu Pau per a no caure en el mateix error que l’Apòstol retreia als seus contemporanis jueus: «Des-coneixen la justícia que ve de Déu i busquen de fer-se justos pel seu propi compte, sense sotmetre’s a la justícia salvadora de Déu. Perquè Crist és el terme de la Llei, i així tothom qui creu en ell rep la justícia de Déu» (Rm 10,3-4). Aquesta justícia de Déu és la misericòrdia concedida a tots com a gràcia en raó de la mort i resurrecció de Jesucrist. La creu de Crist, doncs, és el judici de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món, perquè ens ofereix la certesa de l’amor i de la vida nova.

22. El Jubileu comporta també la referència a la indulgència. En l’Any Sant de la Mise-ricòrdia, aquesta adquireix una rellevància particular. El perdó de Déu pels nostres pecats no coneix límits. En la mort i resur-recció de Jesucrist, Déu fa evident aquest

amor que és capaç fins i tot de destruir el pecat dels homes. Deixar-se reconciliar amb Déu és possible per mitjà del misteri pasqual i de la mediació de l’Església. Així, doncs, Déu està sempre disponible al perdó i mai no es cansa d’oferir-lo de manera sempre nova i inesperada. No obstant això, tots nosaltres vivim l’experiència del pecat. Sabem que som cridats a la perfecció (cf. Mt 5,48), però sentim fort el pes del pecat. Mentre percebem la potència de la gràcia que ens transforma, experimentem també la força del pecat que ens condiciona. Malgrat el perdó, portem en la nostra vida les contradiccions que són conseqüència dels nostres pecats. En el sagrament de la Reconciliació, Déu perdona els pecats, que realment queden cancel·lats; i, no obstant això, la petjada negativa que els pecats tenen en els nostres comportaments i en els nostres pensaments roman. La misericòrdia de Déu és fins i tot més forta que això. Ella es transforma en indulgència del Pare que a través de l’Esposa de Crist arriba al pecador perdonat i l’allibera de tot residu, conse-qüència del pecat, habilitant-lo a obrar amb caritat, a créixer en l’amor més que no pas a recaure en el pecat.

L’Església viu la comunió dels sants. En l’Eucaristia aquesta comunió, que és do de Déu, actua com a unió espiritual que ens uneix als creients amb els sants i els beats, el nombre dels quals és incalculable (cf. Ap 7,4). La seva santedat ve a ajudar la nostra fragilitat, i així la Mare Església és capaç



amb la seva pregària i la seva vida de trobar la debilitat dels uns amb la santedat dels altres. Viure, doncs, la indulgència en l’Any Sant significa acostar-se a la misericòrdia del Pare amb la certesa que el seu perdó s’estén sobre tota la vida del creient. Indul-gència és experimentar la santedat de l’Es-glésia que fa participar a tots dels beneficis de la redempció de Crist, perquè el perdó s’estengui fins a les últimes conseqüèn-cies a què arriba l’amor de Déu. Visquem intensament el Jubileu demanant al Pare el perdó dels pecats i la dispensació de la seva indulgència misericordiosa!

23. La misericòrdia posseeix un valor que sobrepassa els confins de l’Església. Ella ens relaciona amb el judaisme i l’islam, que la consideren un dels atributs més qualificatius de Déu. Israel primerament va rebre aquesta revelació, que roman en la història com el començament d’una riquesa incommensurable per oferir a la humani-tat sencera. Com hem vist, les pàgines de l’Antic Testament estan entreteixides de misericòrdia, perquè narren les obres que el Senyor ha realitzat en favor del seu poble en els moments més difícils de la seva his-tòria. L’islam, per la seva banda, atribueix al Creador el nom, entre altres, de Misericor-diós i Clement. Aquesta invocació apareix sovint en els llavis dels fidels musulmans, que se senten acompanyats i sostinguts per la misericòrdia en la seva quotidiana feblesa. També ells creuen que ningú no pot limitar la misericòrdia divina, perquè les

seves portes estan sempre obertes.

Que aquest Any Jubilar viscut en la miseri-còrdia pugui afavorir la trobada amb aques-tes religions i amb les altres nobles tradici-ons religioses; que ens faci més oberts al diàleg per a conèixer-les i comprendre’ns millor; que elimini tota forma de tancament i menyspreu, i allunyi qualsevol forma de violència i de discriminació.

24. El pensament s’adreça ara a la Mare de la Misericòrdia. Que la dolçor de la seva mirada ens acompanyi en aquest Any Sant, perquè tots puguem redescobrir l’alegria de la tendresa de Déu. Ningú com Maria no ha conegut la profunditat del misteri de Déu fet home. Tot en la seva vida va ser plasmat per la presència de la misericòrdia feta carn. La Mare del Crucificat Ressuscitat va entrar en el santuari de la misericòrdia divina per-què va participar íntimament en el misteri del seu amor.

Escollida per a ser la Mare del Fill de Déu, Maria va estar preparada des de sempre per a ser Arca de l’Aliança entre Déu i els homes. Va custodiar en el seu cor la divina misericòrdia en perfecta sintonia amb el seu Fill Jesús. El seu cant de lloança, en el llindar de la casa d’Elisabet, va estar dedicat a la misericòrdia que s’estén «de generació en generació» (Lc 1,50). També nosaltres érem presents en aquelles paraules profètiques de la Mare de Déu. Això ens servirà de con-solació i de suport mentre travessarem la



Porta Santa per experimentar els fruits de la misericòrdia divina.

Al peu de la creu, Maria juntament amb Joan, el deixeble de l’amor, és testimoni de les paraules de perdó que surten de la boca de Jesús. El perdó suprem ofert a qui l’ha crucificat ens mostra fins on pot arribar la misericòrdia de Déu. Maria testimonia que la misericòrdia del Fill de Déu no coneix límits i abasta tothom sense excloure ningú. Adrecem a ella l’antiga i sempre nova pregària del Salve Regina, perquè mai no es cansi de girar envers nosaltres els seus ulls misericordiosos i ens faci dignes de contemplar el rostre de la misericòrdia, el seu Fill Jesús.

Que la nostra pregària s’estengui també a tants sants i beats que van fer de la miseri-còrdia la seva missió de vida. En particular el pensament es dirigeix a la gran apòstol de la misericòrdia, santa Faustina Kowalska. Que ella, que va ser cridada a entrar en les profunditats de la divina misericòrdia, inter-cedeixi per nosaltres i ens obtingui de viure i caminar sempre en el perdó de Déu i en la indestructible confiança en el seu amor.

25. Aquest és un Any Sant extraordinari, doncs, per a viure en la vida de cada dia la misericòrdia que des de sempre el Pare ens dispensa. En aquest Jubileu deixem-nos sorprendre per Déu. Ell mai no es cansa d’obrir de bat a bat la porta del seu cor per repetir que ens estima i que vol compartir

amb nosaltres la seva vida. L’Església sent la urgència d’anunciar la misericòrdia de Déu. La seva vida és autèntica i creïble quan amb convicció fa de la misericòrdia el seu anunci. Ella sap que la primera tasca, sobretot en un moment com el nostre, ple de grans esperances i fortes contradiccions, és la d’introduir tothom en el misteri de la misericòrdia de Déu, contemplant el rostre de Crist. L’Església és cridada en primer lloc a ser el testimoni veraç de la misericòrdia, professant-la i vivint-la com el centre de la Revelació de Jesucrist. Des del cor de la Trinitat, des de la intimitat més profunda del misteri de Déu, brolla i corre sense parar el gran riu de la misericòrdia. Aquesta font mai no podrà esgotar-se, per molts que siguin els qui s’hi acostin. Cada vegada que algú en tindrà necessitat podrà venir-hi, perquè la misericòrdia de Déu no té fi. És insondable la profunditat del misteri que amaga, és inesgotable la riquesa que en prové.

Que en aquest Any Jubilar l’Església es con-verteixi en ressò de la Paraula de Déu que repeteix forta i decidida una paraula i un gest de perdó, de suport, d’ajuda, d’amor. Que mai no es cansi d’oferir misericòrdia i sigui sempre pacient a l’hora de confortar i perdonar. Que l’Església es faci veu de cada home i dona i repeteixi amb confiança i sense repòs: «Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre» (Sl 25,6).



Donat a Roma, prop de Sant Pere, l’11 d’abril, Vigília del Segon Diumenge de Pas-qua o de la Divina Misericòrdia, de l’Any del Senyor 2015, tercer del meu pontificat.

Francesc



Conferència EpiscopalEspanyola

Conferència Episcopal EspanyolaButlletí Oficial del Bisbat de Vic


> NOTA FINAL DE LA CV ASAMBLEA PLENARIA La Asamblea Plenaria de la Conferencia Episcopal Española (CEE) ha celebrado su 105º reunión del 20 al 24 de abril. Como es habitual, la Plenaria se inauguraba el lunes 20 con el discurso del presidente de la CEE, cardenal Ricardo Blázquez, y el saludo del nuncio apostólico en Espa-ña, Mons. Renzo Fratini. Sin embargo, la clausura tenía lugar el viernes 24 de abril en el seminario de Ávila, donde la CEE ha peregrinado con motivo del V Centenario del nacimiento de Santa Teresa de Jesús.

Participación en la AsambleaHan participado en la Asamblea los 79 obispos con derecho a voto, además del administrador diocesano de Santander, P. Manuel Herrero Fernández, OSA. Ha asistido por primera vez, tras su consagra-ción episcopal el 22 de febrero, el obispo de Barbastro-Monzón, Mons. Ángel Pérez Pueyo. El nuevo prelado ha quedado ads-crito a las Comisiones Episcopales de Pas-toral Social y de Seminarios y Universida-des. De esta última, fue director del secre-tariado de 2008 a 20013. También se ha contado con la presencia de varios obispos eméritos, que participan en la Asamblea con voz pero sin derecho a voto.

Los obispos han tenido un recuerdo espe-cial para el obispo emérito de Málaga, Mons. Antonio Dorado Soto, fallecido el 17 de marzo.

La CEE destina 250.000 euros a los cristianos perseguidos de Siria e IrakEl presidente de la CEE, en el discurso de apertura, repasó algunos de los temas de actualidad social y eclesial: el Año de la Vida Consagrada y el V Centenario del nacimiento de Santa Teresa de Jesús; la dimensión misionera de la Iglesia; la situación social de España; la persecución de los cristianos; y el drama de la inmi-gración. En este punto pidió a la Asamblea un minuto de silencio «por esos hermanos nuestros perseguidos e inmigrantes en peligro» con un recuerdo especial por los 700 desaparecidos el domingo anterior frente a la costa de Libia y por los más de 400 inmigrantes desaparecidos unos días antes cuando trataban de llegar a las cos-tas italianas.

Además, el cardenal Blázquez informó que la Conferencia Episcopal va a destinar 250.000 euros para ayudar a los cristianos perseguidos de Siria e Irak.

Al mismo tiempo, la CEE pide a todas las parroquias y comunidades cristianas que, a juicio del ordinario, hagan, desde la solemnidad de la Ascensión hasta Pente-costés, súplicas especiales a Dios por los cristianos perseguidos en diversas partes del mundo.

El nuncio apostólico en España, Mons. Renzo Fratini, subrayó en su saludo la importancia de los temas que se han tra-



tado en la Plenaria: la Iglesia al servicio de los pobres, familia y vida, el nuevo Plan Pastoral y el Año Teresiano.

«Iglesia, servidora de los pobres»La Asamblea Plenaria ha aprobado el documento «Iglesia, servidora de los pobres», redactado por la Comisión Epis-copal de Pastoral Social que preside Mons. Juan José Omella Omella, obispo de Calahorra y La Calzada-Logroño. Con este texto, los obispos españoles preten-den ofrecer, desde la Doctrina Social de la Iglesia, una iluminación realista, pero a la vez esperanzada, sobre la situación social y política de España (se adjunta el docu-mento íntegro y un resumen).

La Plenaria también ha aprobado el Lec-cionario en euskera que ha elaborado la Comisión Episcopal de Liturgia que presi-de Mons. Julián López.

Otros documentos estudiados por la Asamblea PlenariaLos obispos han repasado y avanzado en la elaboración del Plan Pastoral de la CEE para el período 2016-2020, que ha pre-sentado Mons. Adolfo González Montes.

También se ha trabajado el informe sobre Distribución del Clero en España, realiza-do por la Comisión Episcopal del Clero, que preside Mons. Jesús Catalá. Los obispos han pedido que se estudien en profundidad los rasgos más sobresalientes del mismo.

Los dos documentos se volverán a presen-tar en la próxima reunión de la Comisión Permanente, una vez incorporadas las aportaciones de la Plenaria.

Familia y Vida y Encuentro Europeo de JóvenesEl Presidente de la Subcomisión Episco-pal para la Familia y la Defensa de la Vida, Mons. Mario Iceta, ha informado a la Ple-naria sobre las respuestas de las diócesis a los «Lineamenta» del Sínodo de los Obis-pos para la XIV Asamblea General Ordina-ria que tendrá lugar en octubre en Roma con el título «La Vocación y la misión de la familia en la Iglesia y en el mundo con-temporáneo».

La síntesis elaborada por la citada Subco-misión con las respuestas que se han reci-bido se ha remitido a la Secretaría General del Sínodo.

Por su parte, Mons. Xavier Novell, obispo responsable del departamento de Pasto-ral de Juventud, ha sido el encargado de explicar cómo van los preparativos del Encuentro Europeo de Jóvenes que se celebrará en Ávila del 5 al 9 de agosto.

Otros temas del orden del díaEl lunes 20, al terminar la sesión de la tarde, se reunió la comisión asesora del Fondo de Nueva Evangelización. En el capítulo de informaciones, ha intervenido en la Plenaria el Rector de la Universidad



Pontificia de Salamanca, Ángel Galindo. Además, en el capítulo dedicado a la infor-mación económica, entre otros temas, se ha presentado el Plan de transparencia y Modernización de los sistemas de gestión de la Iglesia en España, que tuvo el visto bueno de la Comisión Permanente en su última reunión. En este Plan, que contem-pla un conjunto de actuaciones a distintos niveles, han trabajado el vicesecretario para asuntos económicos de la CEE, Fer-nando Giménez Barriocanal, y el Conse-jo de Economía.

Como es habitual en la Plenaria del mes de abril, se han aprobado las intenciones de la CEE para el año 2016 por las que reza el Apostolado de la Oración. Se ha aprobado la erección canónica de la Fun-dación Mater Clementissima. También se han aprobado los cambios propuestos en la Asociación Católica de Propagandistas, la Acción Católica General y la Federación de Scouts Católicos de Andalucía. Además los obispos han tratado diversos asuntos de seguimiento y han repasado las acti-vidades de las distintas Comisiones Epis-copales.

Peregrinación y clausura de la Asam-blea Plenaria en ÁvilaLa Asamblea Plenaria se clausuró el vier-nes 24 de abril en el seminario de Ávila. 78 obispos españoles, entre ellos cinco car-denales: Rouco Varela, Amigo Vallejo, Cañizares Llovera, Martínez Sistach y

Blázquez Pérez; además del nuncio apos-tólico en España, Mons. Renzo Fratini, y el Secretario General de la CEE, José Mª Gil Tamayo, peregrinaron hasta la capi-tal abulense para rendir homenaje a Santa Teresa de Jesús, en el V centenario de su nacimiento.

La primera parada fue en el monasterio de la Encarnación, en el que santa Teresa profesó como carmelita y pasó la mayor parte de su vida. El obispo de Salamanca, Mons. Carlos López, natural de Papatrigo (Ávila), presidió la Hora Tercia. Junto a los peregrinos de la CEE, estuvieron represen-tantes de numerosas comunidades de vida consagrada de la diócesis.

Después se trasladaron al convento de la Santa y en la iglesia que se levantó en el emplazamiento de su casa natal, el cardenal Ricardo Blázquez presidió la Misa Jubilar, centrada en la figura de Teresa de Cepeda y Ahumada. Antes de la celebración eucarística, el alcalde de Ávila, Miguel Ángel Garcia Nieto, daba la bienvenida a los peregrinos de la CEE. En nombre de los anfitriones, el Vicario General del Carmelo, P. Emilio Martínez, entregó al presidente de la CEE una réplica del Bastón de Santa Teresa.

Al terminar la Eucaristía y tras la Bendi-ción Apostólica para lucrar la Indulgen-cia Plenaria por el Año Jubilar, el presi-dente de la CEE, el obispo de Ávila y los



cinco cardenales que han participado en la peregrinación, se dirigieron a la capi-lla natal para realizar una breve oración final en el mismo lugar que en el que nació hace 500 años Santa Teresa.

En el semario de Ávila se celebró la últi-ma sesión de la Plenaria y una comida de fraternidad. La última parada fue el monasterio de San José, primera funda-ción de Santa Teresa, con la adoración al Santísimo. Las madres carmelitas del convento acompañaron con sus cantos y la lectura de diversos escritos de la Santa. Con unas emotivas palabras del obispo de Ávila terminó la peregrinación a la cuna de Santa Teresa. En el libro del convento han quedado las firmas de los peregrinos para recordar su paso por el mismo.



Informacióvària

Informació vàriaButlletí Oficial del Bisbat de Vic


> LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA SIGNA UN CONVENI DE COL·LABORACIÓ AMB EL MUSEU EPISCOPAL DE VIC

El president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, i el president de la Junta de Govern del Museu Episcopal i bisbe de Vic, Romà Casanova, van signar el dimarts 24 de març un conveni per a desplegar projectes con-junts i potenciar l’activitat del Museu Episcopal de Vic. El primer fruit d’aquesta col·laboració serà l’exposició «El viatge en l’Edat Mitjana».

Es tracta d’una coproducció del Museu Episcopal de Vic amb el Musée National du Moyen Âge de París (França), el Museo del Bargello de Florència (Itàlia) i el Museum Schnütgen de Colònia (Alemanya), que rebrà una subvenció directa de 50.000 euros de la Diputació de Barcelona i que ocuparà la sala d’exposicions temporals del Museu Episcopal entre la tardor-hivern de 2015-2016.

L’exposició es presentarà en tres àmbits: «El viatge en l’imaginari del cristianisme medi-eval», «Desplaçaments, mitjans i perills» i «Viatges i viatgers en l’Edat Mitjana». La mos-tra es completarà amb l’edició d’un catàleg que reunirà una sèrie d’articles introductoris encomanats a especialistes de renom inter-nacional i que aplegarà en apartats temàtics la llista de les obres exposades.

Durant l’acte de signatura del conveni, el president de la Diputació de Barcelona, Sal-vador Esteve, va afirmar que «aquest és un primer acord amb el museu. Però assumim el compromís perquè la Diputació continuï col·laborant en futures activitats».

Per la seva part, Mons. Romà Casanova va manifestar l’agraïment i el suport de la Dipu-tació per a poder exposar al museu aquesta mostra temporal «d’una etapa especialment significativa en la religió, com va ser l’Edat



Mitjana», i es va mostrar satisfet de poder continuar la col·laboració iniciada amb aquest conveni.

> MN. MIQUEL TRESSERRAS I MAJÓ, GUARDONAT AMB EL PREMI EXTRAOR-DINARI BLANQUERNA DE COMUNICA-CIÓ 2015 Mn. Miquel Tresserras i Majó (Aiguafreda, 1943) va rebre el dimarts 10 de març el Premi Extraordinari Blanquerna de Comunicació 2015 en reconeixement a la seva tasca com a degà fundador de la universitat, l’any en què es commemora el vintè aniversari de la Facultat de Comunicació i Relacions Inter-nacionals (FCRI) Blanquerna —Universitat Ramon Llull. El doctor Miquel Tresserras és catedràtic d’Història del Pensament Con-temporani, professor als Instituts Superi-ors de Ciències Religioses de Barcelona i de Vic i premi Jaume Vicens Vives a la qualitat docent. Vinculat des de sempre al món de l’ensenyament, ha estat també, entre altres càrrecs, director del Museu Episcopal de Vic. Ha publicat, entre altres obres: La Ciutat de Risc. El prodigi de la televisió i altres tecnologi-es (2006) i Wittgenstein: integritat i transcen-dència (2003). Com s’ha consignat, va ser degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna des de 1994 al 2011 i director de la revista Trípo-dos: Llenguatge, Pensament i Comunicació, de 1996 al 2011. Actualment treballa en el camp de la filosofia i els canvis culturals. Sempre ha defensat la universitat com a espai de llibertat







Documents

LONES BISBAT DE VIC - bisbatvic.org