Butlletí Oficial del Bisbat de Tortosa · “La Purísima Concepción” de Monjas Concepcionistas, de Beni-108 carló, diócesis de Tortosa. ... pués de aquella pesca milagrosa,

Butlletí Oficialdel

Bisbat de Tortosa

FEBRER 2016

D i s p o n i b l e

Venda d’Equips, TPV’s, Consumibles i Accessoris. Servei Tècnic. Aplicacions a mida. Internet i Xarxes. LOPD. Formació.

www.gis.cat

C/ Vergés Paulí, 2 43500 — Tortosa

Telèfon: 977 588 082 Correu-e: [email protected]

ANY CLVII - TOM CXXIX

Febrer 2016 Núm. 2

Butlletí OficialD E L

BISBAT DE TORTOSA

107

Bisbat

Sr. Bisbe

Decreto de supresióndel Monasterio “La Purísima Concepción”de Monjas Concepcionistas, de Benicarló.

ENRIQUE BENAVENT VIDAL,por la gracia de Dios y de la Santa Sede Apostólica,

Obispo de Tortosa

Habiendo recibido de la Congregación para los Institutos de Vida Consagrada y Sociedades de Vida Apostólica el mandato de ejecutar su Decreto de 7 de octubre de 2015, por el que se establece la fusión del Monasterio “La Purísima Concepción” de Monjas Concepcionis-tas, de Benicarló, diócesis de Tortosa (Prot. n. 30945/2015); del Mo-nasterio “La Purísima Concepción” de Alfaro (Prot. n. 31458/2015) y del Monasterio “Madre de Dios” de Logroño (Prot. n. 1258/2002), diócesis de Calahorra y La Calzada-Logroño, España, de la misma Orden, y el consentimiento de los Ordinarios,

Habiendo dispuesto, también, la citada Congregación, que las Monjas de dichos monasterios pasen al Monasterio de Logroño, como nueva sede de la Comunidad y con los mismos derechos de que gozaban en los Monasterios de origen, por la presente,

DECLARO

Que, a partir de la fecha de hoy, queda suprimido el Monasterio “La Purísima Concepción” de Monjas Concepcionistas, de Beni-

108

carló, diócesis de Tortosa. A tenor de lo establecido en el Decreto de la Congregación, determino que las Monjas pasen al Monasterio de “La Madre de Dios”, de Logroño, con los mismos derechos que gozaban en el Monasterio de Benicarló (provincia de Castellón y diócesis de Tortosa)

Así mismo, los bienes del Monasterio suprimido, según la re-solución del Capítulo, vendrán asignados al Monasterio “Madre de Dios” de Logroño, salvo la voluntad de los fundadores y bienhecho-res, según los nn. 203 y 204 de la Regla y Constituciones Generales de la Orden de la Inmaculada Concepción. Si existiesen, además, otras obligaciones para con terceros, observarán las prescripciones del derecho común y particular, de común acuerdo.

Dado en Tortosa, a 23 de febrero de 2016

† Enrique Benavent i Vidal Obispo de Tortosa

Ante mí,Francisco García MonforteCanciller - Secretario General

Homilia del Sr. Bisbeen la celebració del Jubileu dels religiososla jornada mundial de la Vida Consagrada

i la cloenda de l’any dedicat a la Vida Consagrada

Santa Església Catedral de Tortosa, 7 de febrer de 2016- Diumenge V del Temps durant l’any. Cicle C- Lectures:1ª Is 6,1-8Salm 1371C 15,1-11Lc 5,1-11

109

Ilmo. Sr. Vicario generalDelegado diocesano para la Vida ConsagradaEstimados hermanos sacerdotes, diáconos, seminaristasHermanas y hermanos todos en el Señor

1.- La vida consagrada, un don de Dios a la Iglesia

Hace unos días el Santo Padre clausuraba en Roma el Año de la Vida Consagrada. Nosotros nos unimos en esta celebración al Santo Padre y, al hacerlo, damos gracias a Dios. Los cristianos debemos agradecer constantemente al Señor el don que es la vida consagrada para la Iglesia en sus múltiples formas y carismas. Como he intenta-do resaltar en Vida Diocesana a lo largo de todo este año, la Iglesia sería mucho más pobre sin los consagrados y las consagradas. Si el mayor tesoro de la Iglesia son los santos, no olvidemos que la vida consagrada ha suscitado en ella frutos abundantes de santidad. Y es que cuando la persona más se entrega al Señor más enriquece el Cuerpo Místico de Cristo, que es la Iglesia.

La Iglesia sería más pobre también porque el amor de Cristo no se haría tan visible para nuestro mundo sin vosotras y sin vosotros. La vida consagrada no es sólo un camino de perfección para los que, dejándolo todo, habéis seguido al Señor. Vuestro testimonio enri-quece la Iglesia también porque hace más visible el amor y la mise-ricordia de Dios para todos los hombres. No hay ninguna pobreza ni ningún sufrimiento humano en el que no estén presentes, al lado de quienes los padecen, un consagrado o una consagrada. Y es que cuando una persona más se entrega a Dios también se entrega más a los demás.

La vida consagrada hace posible que para la Iglesia brille la san-tidad que nace de la donación total a Dios y el amor que nace de la entrega generosa a los hermanos. Hemos de agradecer, por tanto, este tesoro. Pensando en nuestra misma diócesis, nos podemos pre-guntar: ¿qué sería de nuestra iglesia diocesana sin todo vuestro tes-timonio, sin vuestra vida, sin vuestras obras caritativas, educativas, de atención a los más pobres, a los ancianos, a los niños y jóvenes en procesos educativos? ¿qué sería de nuestra diócesis sin la riqueza

110

y el testimonio de las religiosas y los religiosos de vida contempla-tiva? Hoy agradecemos al Señor este don que Él hace a su Iglesia. Y os agradecemos también a todas vosotras y a todos vosotros el testimonio de entrega al Señor. Este año de la Vida Consagrada nos ha llevado a todos a valorar lo que significáis en la Iglesia.

2.- Renovar la fidelidad

Este año sin duda ha sido para los consagrados una llamada a vi-vir con fidelidad vuestra entrega al Señor. Aunque con unos días de retraso, celebramos también la jornada de la Vida Consagrada. Cada año tenéis una ocasión para renovar vuestra entrega al Señor, para hacer, no un acto jurídico pero sí un acto espiritual de renovación de vuestra consagración. La palabra de Dios que se ha proclamado os ayuda a hacer mejor este acto de renovación, a vivir este momento en el que le expresáis vuestro deseo de continuar viviendo con fideli-dad, una fidelidad que no significa ir de más a menos sino de menos a más en vuestra entrega al Señor.

Las lecturas de hoy nos pueden ayudar a revivir los inicios de nuestra vocación. Cuando decidimos entregarle nuestra vida al Se-ñor hicimos un acto de confianza en Él. Hemos escuchado en el Evangelio cómo Jesús, cuando terminó de enseñar desde la barca, después de que Pedro hubiera pasado la noche sin pescar nada, le dice que vaya hacia dentro y que eche las redes. Pedro, que ha estado toda la noche trabajando sin conseguir nada, le dice al Señor: “por tu palabra echaré las redes” (Lc 5, 5). “Por tu palabra”, porque me fío de ti, no porque yo lo crea. Seguramente si Pedro hubiera hecho lo que su instinto le pedía, después de estar una noche pescando en vano no hubiera echado las redes. Pero lo hizo diciendo al Señor que lo hacía por su palabra. Se fio más de Cristo que de sí mismo. Esto es entregarse al Señor. El que comienza un camino de vocación y el que ya lo está viviendo sabe más o menos cómo comienza, pero no sabe hacia dónde le llevará ese camino. Creo que si cuando comen-zamos nuestro camino vocacional el Señor nos hubiera dicho hacia dónde nos llevaría, no sé cómo hubiéramos reaccionado. Pero por su palabra hemos echado las redes, nos hemos puesto en sus manos, no

111

para realizar nuestros proyectos sino para que sea Él quien nos lleve hacia donde quiera. Seguir al Señor dejándolo todo es un acto de confianza en Él y sólo lo puede hacer aquel que se fía más de Cristo que de sí mismo.

3.- Llamados por gracia

También en la segunda lectura hay una frase de Pablo que nos tiene que hacer pensar: “por gracia soy lo que soy” (1Co 15,10). Por gracia. Estamos ante un elemento común a los tres relatos de vocación que encontramos hoy en la Palabra de Dios. Isaías, ante la visión de la gloria de Dios únicamente es capaz de ver su propia impureza. No se siente digno de esa llamada del Señor ni prepara-do para la misión. También Pablo, cuando recuerda el momento en que fue llamado al apostolado, dice: “Se me apareció también a mí … yo soy el menor de los apóstoles y no soy digno de ser llamado apóstol, porque he perseguido a la Iglesia de Dios” (1Co 15, 8-9). Él era consciente de que había perseguido a la Iglesia. Pedro, des-pués de aquella pesca milagrosa, en vez de abrazarse al Señor para manifestarle lo contento que estaba porque había llenado la barca de peces, que seguramente habría sido nuestra reacción normal, le dice: “apártate de mí que soy un hombre pecador” (Lc 5, 8). Pero Pablo añade: “su gracia para conmigo no se ha frustrado en mí” (1Co 15, 10). Podemos afirmar que esa gracia tampoco ha sido ineficaz en Pedro ni en Isaías.

Por gracia de Dios somos lo que somos. No porque seamos mejo-res que los demás, no porque tengamos más cualidades, sino simple-mente porque el Señor nos ha invitado a que le sigamos dejándolo todo. Le agradecemos hoy ese acto de confianza que ha tenido en nosotros y todo lo que Él a través de nosotros haya podido hacer de bueno en su Iglesia y en el mundo. Pablo presume un poco y después se corrige: “he trabajado más que todos ellos, aunque no he sido yo, sino la gracia de Dios conmigo” (1Co 15, 10). La gracia de Dios es la que trabaja a través de nosotros y nosotros sólo queremos ser ins-trumentos de esa gracia. Renovar la consagración es renovar nuestra confianza en el Señor, es ponerse en sus manos para que nos lleve

112

donde quiera. A Pedro le dice Jesús: “desde ahora serás pescador de hombres” (Lc 5, 10). Él, que había llenado la barca de peces, tiene que dejarla para otra misión a la que el Señor le llama.

Que realmente viváis esta jornada de la Vida Consagrada como un acto de entrega generosa, pidiéndole al Señor que la generosidad que tuvisteis el día que os decidisteis a entregaros plenamente a Él, no vaya a menos sino a más, en entrega, en alegría y en amistad con el Señor. Y así viviréis vuestra consagración como un camino de santidad y de felicidad.

4.- Profetas de la Misericordia

Celebramos también el Jubileo de la Misericordia. Precisamente el lema de este año para la jornada es que la vida consagrada es una profecía de la misericordia de Dios. Un lema bonito. Una profecía significa una voz, una llamada, un grito que se da a este mundo que muchas veces ha perdido el sentido de la misericordia; a este mundo en el que las personas actúan por sus intereses y por sus egoísmos; a esta cultura que ha perdido la capacidad de escuchar, de perdonar, de perder el tiempo con el otro y por el otro. En este tiempo en el que cuando uno está plenamente satisfecho a veces se olvida de los más necesitados, que vuestra vida personal, vuestras obras y vuestra vida comunitaria, sean una profecía para el mundo. El Papa ha insistido en que la vida de vuestras comunidades esté marcada por este per-dón y por la misericordia, para que sean auténticas fraternidades. De este modo seréis para la Iglesia un signo de lo que ella y el mundo están llamados a ser: una verdadera familia.

Que el Señor nos conceda la gracia de vivir en fidelidad, cada uno de nosotros en nuestra vocación, y que nuestra vida sea un testi-monio luminoso de alegría y esperanza para todos.

Que así sea.† Enrique Benavent VidalObispo de Tortosa

113

Homilia del Sr. Bisbeen la celebració del Jubileu dels malalts

- Santa Església Catedral de Tortosa, 14 de febrer de 2016- Diumenge I de Quaresma (Cicle C)- Lectures:1ª. Dt 26, 4-10Salm 90, 1-2. 10-152ª. Rm 10, 8-13Ev. Lc 4, 1-13

Il.lm. Sr. Vicari GeneralDelegat diocesà de Pastoral de la SalutConsiliaris de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes i de la FRATERGermans en el sacerdoci i diaquesSr. Alcalde i autoritats de la nostra ciutat

Germanes i germans tots en el Senyor, especialment vosaltres, els qui esteu passant pel moment de la prova, de la malaltia, que avui ens hem reunit en aquesta església catedral per celebrar la festivitat de la Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes, a la que aquest any unim la celebració del Jubileu de la Misericòrdia dels malalts.

1.- Donar gràcies a Déu

En primer lloc us invito a què escoltem junts la paraula de Déu que l’Església ens proposa en aquest primer diumenge de Quaresma i que ens guia en el camí que ens porta cap a la Pasqua. Estem davant una Paraula que, en primer lloc, ens convida a què tots junts fem d’aquesta celebració de l’Eucaristia, i també de la nostra vida, una confessió de lloança i d’acció de gràcies al Senyor.

En la primera lectura hem escoltat la professió de fe que un isra-elita piadós ha de fer cada vegada que acudeix al temple a presentar la seua ofrena dels fruits del camp, quan es trobe en la presència del Senyor. Aquesta confessió de fe és, en primer lloc, un reconeixe-

114

ment: aquests fruits de la terra són quelcom que no li pertany total-ment, perquè són un regal de Déu. Per això, eixa professió de fe és una acció de gràcies en la qual l’israelita piadós reconeix tot el que Déu li ha donat al llarg de la seua història, al llarg de la seua vida. Confessa que els fruits de la terra no són únicament el resultat del seu esforç sinó que són do de Déu. I per això, ell li torna a Déu allò que en el fons ja li pertany.

Aquest és el primer ensenyament de la Paraula en aquest Diu-menge de Quaresma: Hem de donar-li gràcies a Déu en qualsevol moment i en qualsevol circumstancia de la nostra vida. La pregària, va dir Santa Teresa de l’infant Jesús, és un crit d’amor a Déu, tant en el moment de l’alegria com també en el moment del sofriment. En el moment de l’alegria no devem oblidar que tot allò que vivim és regal del Senyor i hem de donar-li gràcies. En el moment del sofriment no hem d’oblidar tot allò que Déu ens ha regalat al llarg de la nostra vida. Tots els moments i circumstàncies de la vida són adequats per donar-li gràcies al Senyor, per lloar el seu nom, per tin-dre sentiments de gratitud per tot allò que Ell ens ha anat regalant al llarg de la història: ¿Tenim quelcom que no hem rebut de Déu? Tot ho hem rebut d’Ell, i si tot ho hem rebut, hem de saber agrair-li-ho a eixe Déu. Demanem-li al Senyor que no desaparegui del nostre cor eixe esperit de gratitud.

2.- Creure de cor i proclamar la fe

La Quaresma és un temps de gràcia que ha de tenir com a fruit revifar la nostra fe. Sabem que moltes vegades podem arribar a viure la fe d’una manera superficial; que moltes vegades pot anar des-gastant-se en el nostre cor; que molt sovint podem acabar vivint-la sense alegria; que tenim el perill de viure-la d’una manera purament externa. Són els perills en els que fàcilment podem caure.

Sant Pau, en la segona lectura ens ha recordat quina és la fe que ens porta a la salvació: no és únicament la que es confessa en els llavis sinó la que es creu de cor. Creure és reconèixer de cor que Déu ha ressuscitat Jesús d’entre els morts i proclamar amb els nostres llavis que Ell és Senyor. Eixa és la fe que ens fa justos, eixa és la fe

115

que ens porta a la salvació. Demanem tots al Senyor que ens done eixa fe viva: la fe viscuda de cor, la fe confessada amb els llavis i la fe que –jo afegiria quelcom més que també és de Sant Pau, encara que no en este fragment de la carta als Romans, sinó de la carta als cristians de Galàcia– obra per la caritat. Demanem al Senyor que el fruit d’aquesta Quaresma siga eixa fe viva: sentida de cor, proclama-da amb els llavis i operant per la caritat.

La celebració del Jubileu de la Misericòrdia a la que ens ha con-vocat el Papa Francesc ens recorda a tots els cristians que no és prou tindre una fe sentida en el cor i confessada en la llengua. La fe és au-tèntica quan és una fe viscuda en la caritat. Això ho hem de demanar d’una forma especial con una gràcia en aquesta quaresma de l’any del Jubileu extraordinari de la Misericòrdia. Si la fe no ens porta a la caritat està morta. Seria un sentimentalisme buit o una paraula falsa.

3.- Confiança en la prova

L’Evangeli d’aquest primer Diumenge de Quaresma ens presenta Jesús en el moment de les temptacions que Ell també va patir en el temps de la seua estada entre nosaltres. Hem vist com va superar la prova i va vèncer el temptador. Jesús, a l’igual que tots nosaltres, va patir i va passar pel moment de la prova i del sofriment, i va saber combatre i va vèncer. Ell va patir el que patim totes les persones, es va fer en tot semblant a nosaltres.

En l’Evangeli hem escoltat també que després de temptar el Se-nyor el diable se’n va anar. Però no se’n va anar per sempre, sinó que “s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat” (Lc 4, 13). Se’n va anar fins a una altra ocasió. ¿Quina és eixa altra oportunitat que el diable esperava i en la que Jesús va tindre que tornar a passar per la prova de la temptació, a combatre i també va vèncer? L’altra ocasió és el moment de la Creu, és el moment del sofriment més gran de Jesús, i també el moment de la prova més dura que el Senyor va tindre que passar en la seua vida. En la Creu, en el moment del dolor més gran va tornar el temptador, i també Jesús en eixe moment ens va donar exemple per a lluitar, superar i vèncer les temptacions. Quan aquells que assisteixen a la seua execució es burlen d’Ell i li

116

diuen que si és fill de Déu que ho demostre baixant de la creu; quan volen sembrar el dubte respecte al Pare dient-li que ja que ha confiat en Déu que vinga a salvar-lo…, Jesús està passant pel moment de la prova més dura. Perquè la prova més dura, la temptació més forta és desconfiar de Déu, dubtar de l’amor del Pare, pensar que Déu no vol lo millor per a nosaltres. I Jesús va tindre que superar eixa temp-tació quan començava el seu ministeri públic, com hem escoltat en la paraula de Déu d’avui, i en el moment de la Creu, en el moment del sofriment. Jesús va ser temptat com nosaltres, va combatre com nosaltres i, en la seua victòria, ens diu que també nosaltres estem cridats a vèncer.

Ens acompanyeu en aquesta celebració un grup de malalts. Segu-rament sou vosaltres els qui en la vostra vida i en la vostra situació més necessiteu mirar a eixe Jesús que no va desconfiar de Déu. El moment del sofriment i de la malaltia és el moment en què la perso-na es fa les preguntes més importants de la seua vida: ¿Déu m’esti-ma de veres? ¿Déu és realment un pare per a mi? La malaltia és la situació en la que més fàcilment podem ser temptats de desconfiança en Déu. En eixos moments mireu a Jesús. Ell va ser temptat com nosaltres, va combatre com nosaltres i ens va ajudar a vèncer eixa temptació mirant-lo a Ell clavat en la Creu.

4.- Jubileu de la Misericòrdia

Celebrem també avui en la nostra diòcesi la festa de la Hospita-litat de la Mare de Déu de Lourdes i el Jubileu dels malalts d’aquest any de la Misericòrdia. El Papa vol que no ens oblidem de posar en el centre de la nostra vida cristiana les obres de misericòrdia. Tots sabem que entre les obres de misericòrdia una de les més importants és precisament visitar els malalts. M’agradaria que un fruit d’aques-ta celebració fos que l’atenció pastoral a aquells que passen per la prova del dolor siga una prioritat en les nostres parròquies i comu-nitats. Si la missió de l’església és tenir cura de la fe de tots, no hem d’oblidar que en primer lloc hem de cuidar la fe dels malalts, perquè són els qui més necessiten en eixe moment sentir el nostre ajut; són

117

els qui més necessiten sentir que els cristians estem a prop d’ells en el seu sofriment. Això els ajuda a mantindre la fe i a superar la prova.

Que la nostra celebració jubilar siga per a tots una celebració d’alegria, de fe i d’esperança. Vosaltres malats, tampoc us oblideu de tantes persones que sofreixen per altres causes en el nostre món, i en la vostra malaltia no oblideu que també és una obra de miseri-còrdia transformar el dolor i el sofriment en pregària, oferir-lo a Déu per les necessitats de tot el món i de l’Església.

Ens acompanyen els membres de l’hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes i el grup de voluntaris que col·laboren en les seues activi-tats i en les de la FRATER. Ens posem tots sota els ulls de la Mare de Déu. Cada vegada que preguem amb la Salve diem que són ulls mi-sericordiosos. Que ens sentim emparats per la seua mirada i que no ens cansem mai de confiar en eixa Mare que no deixa de mirar-nos amb ulls d’amor i de misericòrdia.

Que així siga.† Enrique Benavent i Vidal Bisbe de Tortosa

Homilia del Sr. Bisbeen la celebració del Jubileu de l’arxiprestat Baix Maestrat

- Santa Església Catedral de Tortosa, 21 de febrer de 2016- Diumenge II de Quaresma (Cicle C)- Lectures:1ª: 1Co 15,5-12.17-18Salm 26,1.7-9.13-142ª: Fl 3,17-4,1Ev: Lc 9,28-36

Il.lm. Sr. Vicari GeneralGermans en el sacerdoci

118

Arxiprest, Rectors de les parròquies de l’arxiprestat del Baix Ma-estratDiaques, seminaristesGermanes i germans tots en el Senyor

1. Jesús prega caminant cap a Jerusalem

Tota l’Església en aquest temps de Quaresma recorrem amb Je-sús el camí que ens porta a la Pasqua. Acabem d’escoltar en l’Evan-geli l’episodi de la Transfiguració, un moment decisiu en el camí del Senyor cap a Jerusalem, cap a la seua mort, cap a la seua Pasqua. Anant a la Ciutat Santa, Jesús fa una parada i, amb tres del seus deixebles, puja a la muntanya per pregar. En el seu viatge té ne-cessitat de trobar-se amb el Pare per seguir caminant cap a la Creu. En eixe moment de pregària parla amb Moisés i Elies. ¿Quin és el tema d’aquesta conversa? L’evangelista Sant Lluc ens diu que Jesús parlava amb Moisès i amb Elies de la seua mort, que anava a consu-mar-se en Jerusalem (Lc 9,31). Després d’aquesta pregària Jesús es decideix a seguir endavant i complir la voluntat del Pare. Pregant a la llum de la Llei (Moisés) i dels Profetes (Elies) descobreix que la voluntat del Pare és que té que seguir el viatge cap a Jerusalem, un camí que el portarà a la Creu i a la Pasqua.

També la nit abans de la seua passió, pregant en Getsemaní, Jesús va acceptar la voluntat del Pare i va decidir caminar cap a la Creu (Lc 22,42).

Nosaltres caminem amb Jesús. El nostre camí Quaresmal també ens du cap a la Pasqua i el recorrem, a l’igual que Ell, alimentats per la pregària i per la Paraula i guiats pel mateix Senyor. Després de la Transfiguració els apòstols que havien contemplat la glòria de Jesús el van veure tot sol (Lc 9,36). Va passar el moment de glòria i d’esplendor de la Transfiguració i va començar definitivament el camí cap a la Creu. Els apòstols tenen que seguir a Jesús, que està davant d’ells tot sol. També nosaltres, en el camí de la Quaresma seguim a Jesús tot sol, únicament guiats i il·luminats per la llum de la seua Paraula i de la seua vida. I eixe camí amb Ell és el que ens va canviant interiorment.

119

2. Transformats a imatge del Crist

En eixe episodi del viatge cap a Jerusalem, el Senyor va mos-trar la seua glòria. Els apòstols que l’acompanyaven van veure l’es-plendor de la seua divinitat. Segurament aquesta visió els va dei-xar estranyats. En eixe moment no entenien res. Únicament ho van comprendre després de la Resurrecció. Els deixebles van veure la glòria de Jesús com a Fill de Déu, la mateixa glòria que també es va manifestar en la Creu com a revelació de l’amor i la misericòrdia del Pare. Eixa és també la glòria que van gaudir plenament després de la Resurrecció. Els apòstols que veieren Jesús en la Transfiguració i contemplaren la glòria de Déu manifestada en Ell, després de la resurrecció descobriren que és també la glòria a la que tots nosaltres estem cridats.

Hem escoltat en la segona lectura que Jesucrist transformarà la nostra condició humana segons el model de la seua condició glori-osa (Fl 3,21). El camí de Jesús ens revela la seua glòria com a Fill de Déu, però ens mostra també quina és la condició a la que, si ens deixem transformar pel Senyor, estem cridats. En el fons, el camí de Jesús és el camí que els cristians estem cridats a recórrer en aquest temps de Quaresma. La Quaresma és temps de conversió, de purifi-cació, de renovació; temps per deixar-nos transformar per la gràcia de Déu i arribar a ser com Jesús; per a ser transfigurats segons el model de la seua condició gloriosa.

3. Cuaresma en el Año de la Misericordia

Este es también el camino del año jubilar de la Misericordia. Hemos hecho hoy una breve peregrinación desde la Iglesia de la Purísima, donde se conserva la imagen de Jesús clavado en la Cruz. Pasando por la Puerta de la Misericordia hemos entrado en nuestra Iglesia Catedral para orar, para escuchar la palabra de Dios y con-templar la gloria del Señor. Este camino ha de ser expresión de nu-estro deseo de conversión, de purificación y de renovación personal y eclesial. El Año de la Misericordia es un tiempo para que cada uno de nosotros nos dejemos renovar por el Señor y para que por la ac-

120

ción de su gracia, a la que abrimos nuestro corazón y nuestra vida, Él nos vaya transfigurando según la imagen de su Hijo Jesucristo. Que este Año de la Misericordia sea realmente un tiempo de renovación y de conversión para todos nosotros, viviendo lo que el Señor nos propone hoy en el Evangelio: la oración, la escucha de la Palabra y la contemplación de Cristo, en el que se manifiesta y se revela la gloria de Dios.

Però no oblidem que eixa renovació no és únicament personal. El Papa vol quelcom més: que tota l’Església, que totes les parròquies, que totes les comunitats siguen per al món signe de la misericòrdia del Pare i de l’amor de Jesús a tota la humanitat per la qual Ell ha donat la vida.

El Concili Vaticà II ens recorda quin ha de ser el camí de l’Es-glésia, de cadascuna de les nostres parròquies i comunitats i de la nostra diòcesi: una Església que no busca en aquest món ni el poder, ni el prestigi ni les riqueses, sinó que vol seguir al Senyor en la humilitat i la pobresa; una Església que en eixe seguiment de Crist s’apiada, en primer lloc, dels més pobres i necessitats, perquè són aquells pels quals Jesús va donar la vida; una Església en procés constant de conversió i de purificació; una Església que sap que està cridada a la santedat, però sap també que està formada per cristians pecadors; una Església que no expulsa els pecadors sinó que els vol abraçar amb el mateix amor amb el qual el Pare acull el fill que torna a casa; una Església, en definitiva, que visca i testimonie al món l’amor i la misericòrdia del Pare (Constitució sobre l’Església, nº 8).

4. Record de la Visita Pastoral

Fa uns mesos vaig fer la visita pastoral a les parròquies del vostre arxiprestat. Quan veiem la realitat de les nostres comunitats ens hem d’alegrar pel testimoni que doneu de caritat i de misericòrdia amb els més necessitats i per l’esforç que feu per continuar anunciant l’Evangeli, en la catequesi, en els grups de formació, en els diversos instruments d’evangelització que estan presents en les distintes par-

121

ròquies. Ens hem d’alegrar perquè si no fóra pel vostre testimoni i compromís la vida de la nostra església seria més pobra.

Avui, en la segona lectura, Sant Pau s’alegra quan veu la fe d’aquells cristians de Filips: diu que són el seu goig i la seua corona (Fl 4,1). Crec que també per als pastors de les vostres comunitats, que dia a dia donen la vida cuidant de la vostra fe, i per a mi, com a Bisbe de la nostra diòcesi, és també un motiu d’alegria veure com treballeu perquè es conservi la fe i continuï anunciant-se l’Evangeli de la misericòrdia.

Que, consolats i enfortits per la misericòrdia de Déu, que en aquesta celebració proclamem, continuem treballant sense defallir per anunciar Jesucrist a tots els homes i dones dels nostres pobles i ciutats. Que així siga.

† Enrique Benavent i Vidal Bisbe de Tortosa

Homilia del Sr. Bisbeen la celebració del Jubileu de l’arxiprestat Baix Ebre

- Santa Església Catedral de Tortosa, 28 de febrer de 2016- Diumenge III de Quaresma (Cicle C)- Lectures:1ª: Ex 3,1-8a.10.13-15Salm 102, 1-8.112ª: 1Co 10,1-6.10-12Ev: Lc 13,1-9

Il.lm. Sr. Vicari GeneralGermans en el sacerdociArxiprest, Rectors de les parròquies de l’arxiprestat del Baix EbreDiaques, seminaristaGermans i germanes tots en el Senyor

122

1. Déu d’amor i de misericòrdia

En el camí de la Quaresma que estem recorrent aquest Any de la Misericòrdia, la Paraula de Déu que s’acaba de proclamar ens pre-senta el rostre d’un Déu misericordiós.

Un Déu misericordiós que, com hem sentit en la primera lec-tura, ha escoltat el clamor del seu poble que viu sota l’esclavatge d’Egipte; un Déu misericordiós perquè el crit del seu poble li toca el cor i decideix actuar alliberant-lo del domini i de l’opressió que està sofrint sota el faraó i els egipcis. I per això ha escollit Moisès, a qui li revela el seu Nom i li confia la missió de treure el seu poble d’Egipte.

És un Déu misericordiós també perquè, com hem escoltat en la segona lectura, no únicament el treu de l’esclavitud d’Egipte sinó que el condueix, el guia pel desert, cuida d’ell, el protegeix amb el núvol, el fa passar el Mar Roig i, al llarg del seu caminar pel desert, l’alimenta amb el manà i li dóna aquella aigua que brollava de la roca. Tot això és signe de què estima el seu poble, eixe poble que camina pel desert fins arribar a la Terra Promesa.

I finalment es mostra també com un Déu misericordiós perquè malgrat les infidelitats del poble, malgrat que moltes vegades no pro-duïm els fruits que deuríem, té paciència amb nosaltres. En l’Evan-geli hem escoltat que, si bé en un primer moment, al veure que la figuera no produeix fruit, decideix tallar-la, davant la súplica del vi-nyater li dóna un temps per veure si cuidant-la més aconsegueix que produïsca fruits. És un Déu de misericòrdia perquè, fins i tot quan no produïm fruits de vida cristiana, no ens condemna ràpidament, no ens aniquila, ans al contrari, encara ens cuida més: cava la terra, la fema i fa tot el possible perquè produïsca fruits abundosos.

El nostre Déu es mostra com un Déu de misericòrdia en l’inici de l’obra de la salvació, alliberant el seu poble; en el caminar d’Israel pel desert, emparant-lo i alimentant-lo; i en la seua paciència, que és la nostra salvació.

123

2. L’Església, poble del que Déu ha tingut misericòrdia

En la segona lectura Sant Pau ens diu que tots els esdeveniments de l’Èxode eren com una figura: el núvol i el mar eren signe del baptisme. L’aliment i la beguda espiritual que el poble va rebre en el seu caminar pel desert, eren signes de l’aliment que és Crist en el nostre caminar. Sant Pau està dient que nosaltres som el poble del que Déu ha tingut i té misericòrdia, perquè de la mateixa manera que Israel va ser batejat per Moisès en el núvol i en el mar, nosaltres hem estat batejats en les aigües baptismals. A l’igual que aquell poble va ser alimentat en el desert amb l’aliment i la roca que li calmava la set (Sant Pau ens ha dit que aquella roca era Crist), nosaltres som alimentats també en el nostre caminar com a poble de Déu per l’ali-ment de l’Eucaristia, que és el mateix Crist.

Nosaltres som el poble del que Déu ha tingut i té misericòrdia, però això no significa que ja estem totalment lliures del pecat. La se-gona lectura acaba amb una admonició: “els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure” (1Co 10,12). No tenim la seguretat que se-rem fidels a tants regals que el Senyor ens ha fet. Per això, a més de mostrar-nos el rostre d’un Déu misericordiós, la Paraula d’avui ens exhorta també a la conversió, a què estem atents. Que Déu hagi tingut misericòrdia de nosaltres no significa que no podem tornar a recaure en el pecat, no significa que no podem tornar a la vida passada. Per això en la Paraula de Déu que avui hem escoltat se’ns ofereixen algunes reflexions. Som el poble del que Déu ha tingut i té misericòrdia i som també un poble que constantment ha de viure camins de conversió per tornar a Ell, perquè ¡és tan fàcil abandonar el seu camí! ¡és tan fàcil abandonar les seues rutes!

3. Viure en actitud d’agraïment

Eixe camí de conversió és, en primer lloc, un camí d’agraïment a Déu. La segona lectura ens diu que molts del poble d’Israel no van ser fidels a tanta gràcia que havien rebut de Déu, i per això van morir en el desert i no van entrar en la Terra Promesa. El gran pecat

124

d’aquell poble al que Déu havia alliberat i havia cuitat en el seu caminar pel desert és que van ser desagraïts a Déu. Era un poble desagraït. En el fons la vida cristiana no és altra cosa que ser agraïts a tanta gràcia que hem rebut, és viure en agraïment al do rebut de Déu. I això és el que hem de recordar en aquest Any de la Miseri-còrdia. ¡Quantes vegades som desagraïts! ¡Quantes vegades perdem la memòria de tot el que Déu ha fet per nosaltres i preferim seguir els nostres camins! Convertir-nos a la misericòrdia de Déu vol dir viure en agraïment a eixe Déu, vol dir respondre a la seua gràcia amb gratitud. I quant més agraïts siguem a Déu més viurem segons els seus camins.

4. No oblidar la veritat de la vida

En l’Evangeli Jesús ens ofereix una reflexió per despertar en nos-altres el desig de conversió. Recorda dos fets. El primer és una des-gràcia: una torre es va enfonsar i va matar divuit homes que passaven per allí. Tots nosaltres, en els nostre pobles i fins i tot en les nostres famílies, hem pogut tindre l’experiència de viure situacions de des-gràcies per accidents laborals o de tràfic. També en el nostre món es donen situacions d’injustícia com en el temps de Jesús. El Senyor recorda un fet del seu temps: un grup de galileus que oferien un sacrifici en el temple es va rebel·lar contra el poder de Pilat, i aquest va sufocar aquella rebel·lió matant-los a tots i barrejant la seua sang amb la sang dels sacrificis. També la injustícia és una realitat avui en el nostre món: ¡Quantes persones moren víctimes d’injustícies o de guerres! Encara avui hi ha violències i víctimes innocents.

Jesús pregunta: ¿eren pitjors eixes persones que nosaltres? No. No hem d’interpretar que eixes persones són víctimes d’una desgrà-cia o d’una injustícia perquè són pitjors que nosaltres. Però les des-gràcies i injustícies ens tenen que fer pensar en la vida. Quan vivim una situació d’aquestes podem reflexionar: si pensàrem el que és la vida segurament ens convertiríem de seguida. Quan una persona propera mor d’un accident ens podem adonar de la veritat de la vida, llavors no estaríem tan apegats als diners, no seriem tan egoistes,

125

seriem generosos amb els necessitats, perdonaríem més, viuríem en pau amb els nostres germans i amb Déu. Si vivim amb actituds vi-olentes; si estem apegats als diners; si per aconseguir alguna cosa som capaços de passar per damunt d’una altra persona; és perquè no sabem el que és en veritat la vida. Això és el que Jesús ens vol dir. Si reflexionàrem, segurament els nostres valors i les nostres actituds serien altres.

5. No perdre l’esperança

La Paraula d’avui ens mostra un Déu misericordiós i ens convida a acollir la seua misericòrdia vivint camins de conversió. També ens exhorta a viure amb esperança encara que la conversió ens coste. Perquè al final sempre queda una paraula de Jesús. En la paràbola de l’Evangeli d’avui el vinyater (que pot ser Jesús) intercedeix davant de l’amo (que pot ser el Pare) per la figuera: “Senyor, deixeu-la en-cara aquest any … a veure si fa fruit d’ara endavant…” (Lc 13,8-9). No sabem si un dia el Senyor va a tallar definitivament la figuera. Aquest final obert de la paràbola busca provocar en nosaltres una major confiança en Déu i un major desig de conversió.

Que així siga.† Enrique Benavent i Vidal Bisbe de Tortosa

Aquest és el temps de la misericòrdia(PARAULES DE VIDA - 7 de febrer 2016)

Dimecres que ve, amb el ritu alhora auster i solemne de la impo-sició de la cendra, començarem el temps de quaresma. Escoltant la Paraula de Déu, pregant amb més intensitat, vivint l’experiència del dejuni, per a arribar a sentir que la verdadera felicitat no està en la satisfacció dels nostres desitjos, i obrint el nostre cor als més pobres,

126

ens encaminarem alegres cap a la gran festa de Pasqua renovats per la gràcia de Déu.

Si l’Església sempre ens invita a viure aquest temps intensament, perquè és una ocasió per a situar-nos davant de Déu des de la veritat de la nostra vida, aquesta invitació és més forta aquest any: és la quaresma del Jubileu de la Misericòrdia. En la butlla Misericordiae vultus, amb la que el Papa Francesc va convocar aquest temps de gràcia, el Sant Pare ens exhortava a què la quaresma de l’any jubilar siga viscuda amb major intensitat, com un moment fort per celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu (núm. 17). També en el mis-satge que ha dirigit a l’Església per a la quaresma, el Papa ha reiterat esta invitació (Missatge del Sant Pare Francesc per a la Quaresma 2016, núm. 1).

Per a ajudar-nos a aquesta vivència, el Papa ens suggereix alguns signes senzills i concrets. Aquests gestos seran moments de gràcia i produiran en nosaltres fruits de conversió, si no ens conformem de practicar-los d’una manera merament externa i rutinària, sinó que intentem viure’ls des de la profunditat del cor.

Per a una vivència autèntica de la quaresma, en primer lloc hem de recordar que els primers necessitats de la misericòrdia de Déu i d’obrir-nos a la seua gràcia renovadora som cadascun de nosaltres. Els cristians no podem ser com el fariseu que va pujar al temple a pregar i, creient-se millor que els altres, menyspreava el publicà que se sentia pecador (Lc 18, 9-14). Si volem que el nostre món òbriga el cor a l’amor misericordiós del Pare, no podem oblidar que els primers cridats a escoltar l’anunci de la misericòrdia de Déu som nosaltres. Si el nostre cor es tanca a l’amor del Pare, ¿com podem pretendre que ho facen aquells que no han conegut el rostre de Déu? Busquem temps per escoltar i meditar la Paraula de Déu, per a rebre joiosos el seu perdó i per créixer en l’amistat amb el Senyor. El Papa ens ha invitat a escoltar la predicació de la Paraula i a participar en la celebració de les 24 hores per al Senyor. En la meua carta pas-toral Misericordiosos com el Pare (núms. 19/7 i 19/8), he indicat algunes orientacions per organitzar aquesta celebració en la diòcesi i per oferir la possibilitat d’escoltar la predicació d’un missioner de la Misericòrdia enviat pel Sant Pare.

127

En el seu missatge, el Papa insisteix també en la importància que han de tindre les obres de misericòrdia en el camí jubilar. El Sant Pare ens recorda que les obres de misericòrdia corporals i les espirituals són inseparables (Missatge del Sant Pare Francesc per a la Quaresma 2016, núm. 3). Si practiquem les corporals sense les espirituals fem assistència social, però no caritat cristiana. Si fem el contrari, som com aquells que, veient un germà necessitat, l’animen de paraula, però no el socorren: la nostra fe és morta per dins (Jm 2, 17).

Que aquesta quaresma siga per a tots un temps de gràcia.

† Enrique Benavent Vidal Bisbe de Tortosa

Planta-li cara a la fam. Sembra(PARAULES DE VIDA - 14 de febrer 2016)

Encara que l’associació catòlica Mans unides realitza al llarg de tot l’any activitats per sensibilitzar a la nostra societat sobre el problema de la fam en el nostre planeta, durant aquests dies, quan s’acosta la jornada de lluita contra la fam en el món, s’intensifiquen i es generalitzen en les nostres parròquies aquestes iniciatives. És un motiu de satisfacció per a tota l’Església que una associació de fidels cristians haja crescut i arrelat en la vida de les parròquies i de la societat, fins al punt de convertir-se en punt de referència per a tantes iniciatives en favor del desenvolupament dels països més pobres i en una veu en favor dels més necessitats, que ens recorda permanentment que aquest problema, que desgraciadament afecta encara milions de persones en el nostre món, no està resolt. Vull agrair als qui feu possible que tantes persones necessitades d’allò més necessari per viure puguen tindre una esperança de futur, el treball generós que realitzeu. En les visites pastorals a les parròquies constate constantment la il·lusió amb què treballeu.

128

El lema d’enguany ens invita, en primer lloc, a plantar-li cara a la fam. És una crida a no deixar-nos vèncer pel desànim quan cons-tatem que aquest problema, que és segurament una de les injustícies majors del nostre món, no acaba mai de solucionar-se. La temptació del desànim o de pensar, davant d’un problema que no acaba de re-soldre’s, que no es pot fer res, ens pot assaltar a tots. No ens deixem vèncer per ella. Sabem que mai se solucionaran tots els problemes del nostre món, però tenim la certesa que les nostres xicotetes apor-tacions ajuden a fer que siga millor. D’altra banda, els cristians no hem d’oblidar que mai es resoldran tots els problemes. Aquest fet no pot convertir-se en una excusa per deixar de lluitar, sinó que ha de ser un bon motiu per continuar treballant per un món millor. Hem de plantar-li cara a la fam.

En el lema d’aquest any escoltem una segona invitació: “Sem-bra”. Jesús no va solucionar tots els problemes del món, però va sembrar la llavor del Regne de Déu. Tampoc va convertir a tots, però va escampar la llavor de la paraula de Déu al món. La missió de l’Es-glésia, i en ella de cadascun dels cristians, és sembrar el Regne de Déu i el missatge de la salvació amb obres i paraules. La campanya anual de Mans Unides consisteix a sembrar llavors de quelcom nou per al nostre món.

Hem de sembrar un missatge de justícia per recordar a la huma-nitat que és possible solucionar el problema de la fam. En el nostre planeta hi ha suficients aliments per a tots i, paradoxalment, hi ha persones que passen fam. Els més pobres es convertixen en les vícti-mes d’interessos econòmics i polítics. Hem de sembrar en els pobles més necessitats projectes perquè les persones puguen arribar a tindre els mitjans necessaris per a un treball i una vida dignes. D’aquesta manera no sols se solucionen problemes actuals, sinó que s’eviten drames en el futur. Estem cridats finalment a sembrar solidaritat en el nostre món, a recordar als qui no els falta res per viure dignament, que fa més feliç donar que rebre (Ac 20, 35). Que en aquest any de la misericòrdia no oblidem que donar menjar al qui té fam i donar beure al qui té set són les primeres obres de misericòrdia corporals.


129

Paràboles de la misericòrdia (I):Els dos deutors (Lc 7, 36-50)

(PARAULES DE VIDA - 21 de febrer 2016)

L’Església ens exhorta que en el temps de Quaresma escoltem amb més assiduïtat la Paraula de Déu. En la butlla Misericordiae vultus, amb la que el Papa anunciava la celebració del Jubileu extra-ordinari de la Misericòrdia, se’ns anima a viure aquest temps d’una manera especial: “Quantes pàgines de la Sagrada Escriptura poden ser meditades en les setmanes de Quaresma per redescobrir el rostre misericordiós del Pare” (nº 17). A fi d’ajudar-vos a viure aquesta su-gerència del Papa, dedicaré les reflexions dels diumenges que que-den d’aquest temps litúrgic a comentar algunes de les paràboles de la misericòrdia que trobem en l’evangeli de Sant Lluc. Comencem avui per la paràbola dels dos deutors.

És important situar cadascuna de les paràboles en el context on Jesús les pronuncia. El Senyor recorre a aquesta forma de predicació per respondre a preguntes que se li fan, per transmetre algun ense-nyament o per justificar la seua manera d’actuar. Aquest és el cas de la paràbola dels dos deutors. Jesús ha sigut invitat a dinar a casa d’un fariseu. En el transcurs del dinar succeeix quelcom inesperat. Una dona, “que era una pecadora” (Lc 7, 37) irromp en la casa i, plorant, ungeix els peus de Jesús amb perfum, els besa i els eixuga amb els seus cabells. El fariseu, al comprovar que no rebutja el gest d’aque-lla dona, en el seu interior jutja a Jesús (no a la dona, perquè aquesta ja està condemnada: tot el món sap que és una pecadora): “Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora” (Lc 7, 39).

Com a resposta a aquest pensament del fariseu, Jesús proposa aquesta paràbola. Un prestador perdona el deute a dos deutors: a un li perdona cinc-cents denaris i a l’altre cinquanta. A continuació li planteja una qüestió al fariseu que l’havia jutjat: “Quin d’ells et sembla que l’estimarà més?” (Lc 7, 42). La seua resposta és lògica: estimarà més “aquell a qui ha perdonat el deute més gran” (Lc 7, 43). Davant d’aquesta resposta, Jesús treu una conclusió que explica el seu comportament amb aquella dona pecadora: “els seus molts

130

pecats li han estat perdonats: perquè ha estimat molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc” (Lc 7, 47).

Aquesta conclusió de Jesús és d’una ambigüitat calculada: ¿La dona ha sigut perdonada perquè havia estimat molt o, al ser-li per-donats els pecats va estimar molt, com el deutor a qui se li havia perdonat un gran deute? En realitat el versicle 47 dóna a entendre les dues coses. A aquella dona, que no podia confiar en els fariseus perquè eren representants d’una religió entesa de forma legalista i ja l’havien condemnada, únicament li quedava una sortida: posar la seua esperança i la seua confiança en Crist. Eixa confiança la duu a confiar en Jesús, a acostar-se a Ell sense importar-li les aparences. Estem ja davant d’un acte d’amor inicial a Crist. Eixe gest d’amor no deixa indiferent al Senyor, que respon amb el perdó. Ens podem preguntar quin seria el sentiment que produirien en aquella pecadora les paraules de Jesús: se’ns dubte, el seu amor al Senyor es faria més fort. Estimaria més, perquè se li havien perdonat tots els seus pecats.

Acostar-nos confiadament a Déu reconeixent els nostres pecats és un acte de confiança i d’amor a Ell, ja que tenim la certesa que no ens condemna com els fariseus. A l’experimentar el perdó, el nostre amor a Déu es fa més fort. En aquest any de la Misericòrdia no dubtem de l’amor de Déu i aprenguem que el sagrament de la Reconciliació és també camí per créixer en l’amor a Ell.


Paràboles de la misericòrdia (II):El jutge, la viuda, el fariseu i el publicà (Lc 18, 1-14)

(PARAULES DE VIDA - 28 de febrer 2016)

En el capítol 18 de l’Evangeli de Lluc trobem dos paràboles que, encara que aparentment són molt distintes, estan unides per dos te-mes comuns: l’oració insistent i feta amb humilitat té com a efecte la revelació de la Justícia de Déu amb els pobres i els pecadors.

131

En la primera, dita per Jesús per ensenyar “que cal pregar sempre, sense defallir” (Lc 18, 1), ens trobem amb tres personatges: una viu-da, un jutge “que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes” (Lc 18, 2) i Déu. En el temps de Jesús les viudes eren les persones més desprotegides de la societat. La viuda de la paràbola personifi-ca a eixes persones que no compten per a res i que, per tant, ningú les escolta. El jutge, en canvi, representa a aquells que, orgullosos i plens de superba pel poder que ostenten, tenen un cor insensible cap als més necessitats. Es nega a atendre la viuda que li demana justícia enfront del seu adversari. La virtut que Jesús lloa en aquella dona és la seua perseverança en l’oració. Eixa constància, encara que no arriba a canviar el cor del jutge, perquè si al final aquest accedeix a les seues peticions, ho fa per a evitar la molèstia que li suposa tanta insistència, aconsegueix l’objectiu desitjat. La conclusió és clara: si la perseverança en la súplica aconsegueix l’objectiu inclús quan es tracta d’un jutge sense escrúpols, ¿com dubtar de l’eficàcia de l’ora-ció quan aquell a qui ens adrecem és el mateix Déu?

Ara bé, Jesús ens insinua dues condicions perquè la nostra oració arribe a tocar el cor del Pare. La primera es refereix al contingut de la nostra súplica: hem de demanar a Déu que ens “faça justícia” (Lc 18, 7), que ens done aquell do que necessitem per viure en la plena alegria: l’Esperit Sant que Déu dóna als que li demanen (Lc 11, 13). Tot lo demés és secundari. La segona condició és la perseverança. Ser constants en la pregària és signe de confiança en Déu. Al final de la paràbola, Jesús ens llança una pregunta: “El Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe en la terra?” (Lc 18, 8). Aquesta pregunta ens la podem respondre revisant la nostra oració.

La segona paràbola té tres personatges també: el publicà (consi-derat per tots un pecador), el fariseu (prototip d’aquells que confien en si mateixos per considerar-se justos i menyspreuen els altres) i Déu, a qui es dirigeixen tant el fariseu com el publicà. El fariseu exhibeix les seues bones obres davant Déu, li mostra la seua pròpia justícia. Està tan ple de si mateix, del que és i del que fa, que en el seu cor no hi ha espai per a Déu. Viu en l’orgull i en l’autosatisfacció que li donen les seues obres. El publicà, en canvi, no té res a mos-trar-li a Déu. A més de ser considerat pecador per la societat del seu

132

temps, ell també se sap pecador. No pot presumir de res davant Déu: “no gosava ni aixecar els ulls al cel” (Lc 18, 13). Per això busca el camí de la misericòrdia: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador” (Lc 18, 13). Aquesta oració canvia la mirada de Déu sobre els homes i, per tant, la situació d’aquests davant Déu: el publicà “va baixar perdonat a sa casa, i no l’altre” (Lc 18, 14). I és que a Déu l’entendreix més la humilitat d’un pecador que les bones obres d’un just superb.

Si volem experimentar la misericòrdia de Déu, no ens cansem de pregar amb humilitat i confiança.


Este es el tiempo de la misericordia(PALABRAS DE VIDA - 7 de febrero 2016)

El próximo miércoles, con el rito a la vez austero y solemne de la imposición de la ceniza, comenzaremos el tiempo de cuaresma. Es-cuchando la Palabra de Dios, orando con más intensidad, viviendo la experiencia del ayuno para llegar a sentir que la verdadera felicidad no está en la satisfacción de nuestros deseos, y abriendo nuestro corazón a los más pobres, nos encaminaremos alegres hacia la gran fiesta de Pascua renovados por la gracia de Dios.

Si la Iglesia siempre nos invita a vivir este tiempo intensamente, porque es una ocasión para situarnos ante Dios desde la verdad de nuestra vida, esta invitación es más fuerte este año: es la cuaresma del Jubileo de la Misericordia. En la bula Misericordiae vultus, con la que el Papa Francisco convocó este tiempo de gracia, el Santo Padre nos exhortaba a que la cuaresma de este año jubilar sea vivida con mayor intensidad, como un momento fuerte para celebrar y ex-perimentar la misericordia de Dios (Nº 17). También en el mensaje que ha dirigido a la Iglesia para la cuaresma, el Papa ha reiterado esta invitación (Mensaje del Santo Padre Francisco para la Cuares-ma 2016, nº 1).

133

Para ayudarnos a esta vivencia, el Papa nos sugiere algunos sig-nos sencillos y concretos. Estos gestos serán momentos de gracia y producirán en nosotros frutos de conversión, si no nos conformamos con practicarlos de una manera meramente externa y rutinaria, sino que intentamos vivirlos desde la profundidad del corazón.

Para una vivencia auténtica de la cuaresma, en primer lugar he-mos de recordar que los primeros necesitados de la misericordia de Dios y de abrirnos a su gracia renovadora somos cada uno de nosotros. Los cristianos no podemos ser como el fariseo que subió al templo a orar y, creyéndose mejor que los demás, despreciaba al publicano que se sentía pecador (Lc 18, 9-14). Si queremos que nuestro mundo abra el corazón al amor misericordioso del Padre, no podemos olvidar que los primeros llamados a escuchar el anuncio de la misericordia de Dios somos nosotros. Si nuestro corazón se cierra al amor del Padre, ¿cómo podemos pretender que lo hagan aquellos que no han conocido el rostro de Dios? Busquemos tiempo para escuchar y meditar la Palabra de Dios, para recibir gozosos su perdón y para crecer en la amistad con el Señor. El Papa nos ha invitado a escuchar la predicación de la Palabra y a participar en la celebración de las 24 horas para el Señor. En mi carta pastoral Mi-sericordiosos como el Padre (nn. 19/7 y 19/8), he indicado algunas orientaciones para organizar esta celebración en la diócesis y para ofrecer la posibilidad de escuchar la predicación de un misionero de la Misericordia enviado por el Santo Padre.

En su mensaje, el Papa insiste también en la importancia que de-ben tener las obras de misericordia en el camino cuaresmal. El Santo Padre nos recuerda que las obras de misericordia corporales y las espirituales son inseparables (Mensaje del Santo Padre Francisco para la Cuaresma 2016, nº 3). Si practicamos las corporales sin las espirituales hacemos asistencia social, pero no caridad cristiana. Si hacemos lo contrario, somos como aquellos que, viendo a un herma-no necesitado, le animan de palabra, pero no lo socorren: nuestra fe está muerta por dentro (St 2, 17).

Que esta cuaresma sea para todos un tiempo de gracia.

† Enrique Benavent Vidal Obispo de Tortosa

134

Plántale cara al hambre. Siembra(PALABRAS DE VIDA - 14 de febrero 2016)

Aunque la asociación católica Manos unidas realiza a lo largo de todo el año actividades para sensibilizar a nuestra sociedad sobre el problema del hambre en nuestro planeta, durante estos días, cuando se acerca la jornada de lucha contra el hambre en el mundo, se in-tensifican y se generalizan en nuestras parroquias estas iniciativas. Es un motivo de satisfacción para toda la Iglesia que una asociación de fieles cristianos haya crecido y arraigado en la vida de las pa-rroquias y de la sociedad, hasta el punto de convertirse en punto de referencia para tantas iniciativas en favor del desarrollo de los países más pobres y en una voz en favor de los más necesitados, que nos recuerda permanentemente que este problema, que desgraciadamen-te afecta todavía a millones de personas en nuestro mundo, no está resuelto. Quiero agradecer a todos los que hacéis posible que tantas personas necesitadas de lo más necesario para vivir puedan tener una esperanza de futuro, el trabajo generoso que realizáis. En las visitas pastorales a las parroquias constato constantemente la ilusión con la que trabajáis.

El lema de este año nos invita, en primer lugar, a plantarle cara al hambre. Es una llamada a no dejarnos vencer por el desánimo cuan-do constatamos que este problema, que es seguramente una de las injusticias mayores de nuestro mundo, no acaba nunca de solucio-narse. La tentación del desánimo o de pensar, ante un problema que no acaba de resolverse, que no se puede hacer nada, nos puede asal-tar a todos. No nos dejemos vencer por ella. Sabemos que nunca se solucionarán todos los problemas de nuestro mundo, pero tenemos la certeza de que nuestras pequeñas aportaciones ayudan a que sea mejor. Por otra parte, los cristianos no debemos olvidar que nunca se resolverán todos los problemas. Este hecho no puede convertirse en una excusa para dejar de luchar, sino que debe ser un buen motivo para seguir trabajando por un mundo mejor. Tenemos que plantarle cara al hambre.

En el lema de este año escuchamos una segunda invitación: “Siembra”. Jesús no solucionó todos los problemas del mundo, pero

135

sembró la semilla del Reino de Dios. Tampoco convirtió a todos, pero esparció la semilla de la palabra de Dios al mundo. La misión de la Iglesia, y en ella de cada uno de los cristianos, es sembrar el Reino de Dios y el mensaje de la salvación con obras y palabras. La campaña anual de manos unidas consiste en sembrar semillas de algo nuevo para nuestro mundo.

Hemos de sembrar un mensaje de justicia para recordar a la hu-manidad que es posible solucionar el problema del hambre. En nues-tro planeta hay suficientes alimentos para todos y, paradójicamente, hay personas que pasan hambre. Los más pobres se convierten en las víctimas de intereses económicos y políticos. Hemos de sembrar en los pueblos más necesitados proyectos para que las personas puedan llegar a tener los medios necesarios para un trabajo y una vida dig-nos. De este modo no sólo se solucionan problemas actuales, sino que se evitan dramas en el futuro. Estamos llamados finalmente a sembrar solidaridad en nuestro mundo, a recordar a quienes no les falta nada para vivir dignamente, que hay más alegría en dar que en recibir (Hch 20, 35). Que en este año de la misericordia no olvide-mos que dar de comer al hambriento y de beber al sediento son las primeras obras de misericordia corporales.


Parábolas de la misericordia (I):Los dos deudores (Lc 7, 36-50)

(PALABRAS DE VIDA - 21 de febrero 2016)

La Iglesia nos exhorta a que en el tiempo de Cuaresma escuche-mos con más asiduidad la Palabra de Dios. En la bula Misericor-diae vultus, con la que el Papa anunciaba la celebración del Jubileo extraordinario de la Misericordia, se nos anima a vivir este tiempo de una manera especial: “Cuántas páginas de la Sagrada Escritura pueden ser meditadas en las semanas de Cuaresma para redescubrir

136

el rostro misericordioso del Padre” (nº 17). Con el fin de ayudaros a vivir esta sugerencia del Papa, dedicaré las reflexiones de los do-mingos que quedan de este tiempo litúrgico a comentar algunas de las parábolas de la misericordia que encontramos en el evangelio de San Lucas. Comenzamos hoy por la parábola de los dos deudores.

Es importante situar cada una de las parábolas en el contexto en que Jesús las pronuncia. El Señor recurre a esta forma de predi-cación para responder a preguntas que se le hacen, para transmitir alguna enseñanza o para justificar su manera de actuar. Este es el caso de la parábola de los dos deudores. Jesús ha sido invitado a co-mer en casa de un fariseo. En el transcurso de la comida sucede algo inesperado. Una mujer, “que era una pecadora” (Lc 7, 37) irrumpe en la casa y, llorando, unge los pies de Jesús con perfume, los besa y los seca con sus cabellos. El fariseo, al comprobar que no rechaza el gesto de aquella mujer, en su interior juzga a Jesús (no a la mujer, porque esta ya está condenada: todo el mundo sabe que es una peca-dora): “Si este fuera profeta, sabría quién y qué clase de mujer es la que lo está tocando, pues es una pecadora” (Lc 7, 39).

Como respuesta a este pensamiento del fariseo, Jesús propone esta parábola. Un acreedor perdona la deuda a dos deudores: a uno le perdona quinientos denarios y al otro cincuenta. A continuación le plantea una cuestión al fariseo que lo había juzgado: “¿Cuál de ellos le mostrará más amor?” (Lc 7, 42). Su respuesta es lógica: amará más “aquel a quien le perdonó más” (Lc 7, 43). Ante esta respuesta, Jesús saca una conclusión que explica su comportamiento con aque-lla mujer pecadora: “sus muchos pecados han quedado perdonados, porque ha amado mucho, pero al que poco se le perdona, ama poco” (Lc 7, 47).

Esta conclusión es de una ambigüedad calculada: ¿La mujer ha sido perdonada porque había amado mucho, o al serle perdonados los pecados amó mucho, como el deudor al que se le había perdona-do una gran deuda? En realidad el versículo 47 da a entender las dos cosas. A aquella mujer, que no podía confiar en los fariseos porque eran representantes de una religión entendida de forma legalista y ya la habían condenado, únicamente le quedaba una salida: poner su esperanza y su confianza en Cristo. Esta confianza la lleva a confiar

137

en Jesús, a cercarse a Él sin importarle las apariencias. Estamos ya ante un acto de amor inicial a Cristo. Ese gesto de amor no deja indiferente al Señor, que responde con el perdón. Nos podemos pre-guntar cuál sería el sentimiento que producirían en aquella pecadora las palabras de Jesús: sin duda, su amor al Señor se haría más fuerte. Amaría más, porque se le habían perdonado todos sus pecados.

Acercarnos confiadamente a Dios reconociendo nuestros peca-dos es un acto de confianza y de amor a Él, ya que tenemos la cer-teza de que no nos condena como los fariseos. Al experimentar el perdón, nuestro amor a Dios se hace más fuerte. En este Año de la Misericordia no dudemos del amor de Dios y aprendamos que el sacramento de la Reconciliación es también el camino para crecer en el amor a Él.


Parábolas de la misericordia (II):El juez, la viuda, el fariseo y el publicano (Lc 18, 1-14)

(PALABRAS DE VIDA - 28 de febrero 2016)

En el capítulo 18 del Evangelio de Lucas encontramos dos pa-rábolas que, aunque aparentemente son muy distintas, están unidas por dos temas comunes: la oración insistente y hecha con humildad tiene como efecto la revelación de la Justicia de Dios para con los pobres y los pecadores.

En la primera, dicha por Jesús para enseñar “que es necesario orar siempre, sin desfallecer” (Lc 18, 1), nos encontramos con tres personajes: una viuda, un juez “que ni temía a Dios ni le importa-ban los hombres” (Lc 18, 2) y Dios. En tiempos de Jesús las viudas eran las personas más desprotegidas de la sociedad. La viuda de la parábola personifica a esas personas que no cuentan para nada y que, por tanto, nadie las escucha. El juez, en cambio, representa a aquellos que, orgullosos y llenos de soberbia por el poder que os-

138

tentan, tienen un corazón insensible hacia los más necesitados. Se niega a atender a la viuda que le pide justicia frente a su adversario. La virtud que Jesús alaba en aquella viuda es su perseverancia en la oración. Esa constancia, aunque no llega a cambiar el corazón del juez, porque si al final éste accede a las peticiones de la viuda, lo hace para evitar la molestia que le supone tanta insistencia, consigue el objetivo deseado. La conclusión es clara: si la perseverancia en la súplica alcanza el objetivo incluso cuando se trata de un juez sin escrúpulos, ¿cómo dudar de la eficacia de la oración cuando aquél a quien nos dirigimos es el mismo Dios?

Ahora bien, Jesús nos insinúa dos condiciones para que nuestra oración llegue a tocar el corazón del Padre. La primera se refiere al contenido de nuestra súplica: hemos de pedir a Dios que nos “haga justicia” (Lc 18, 7), que nos dé aquel don que necesitamos para vivir en la plena alegría: el Espíritu Santo que Dios da a los que le piden (Lc 11, 13). Todo lo demás es secundario. La segunda condición es la perseverancia. Ser constantes en la plegaria es signo de confianza en Dios. Al final de la parábola, Jesús nos lanza una pregunta: “cuan-do venga el Hijo del hombre, ¿encontrará esta fe en la tierra?” (Lc 18, 8). Esta pregunta nos la podemos responder revisando nuestra oración.

La segunda parábola tiene tres personajes también: el publicano (considerado por todos un pecador), el fariseo (prototipo de aquellos que confían en sí mismos por considerarse justos y desprecian a los demás) y Dios, a quien se dirigen tanto el fariseo como el publicano. El fariseo exhibe sus buenas obras ante Dios, le muestra su propia justicia. Está tan lleno de sí mismo, de lo que es y de lo que hace, que en su corazón no hay espacio para Dios. Vive en el orgullo y en la autosatisfacción que le dan sus obras. El publicano, en cambio, no tiene nada que mostrarle a Dios. Además de ser considerado pecador por la sociedad de su tiempo, él también se sabe pecador. No puede presumir de nada ante Dios: “no se atrevía ni a levantar los ojos al cielo” (Lc 18, 13). Por ello busca el camino de la misericordia: “¡Oh Dios!, ten compasión de este pecador” (Lc 18, 13). Esta oración cambia la mirada de Dios sobre los hombres y, por tanto, la situación de estos ante Dios: el publicano “bajó a su casa justificado, y aquel

139

no” (Lc 18, 14). Y es que a Dios le enternece más la humildad de un pecador que las buenas obras de un justo soberbio.

Si queremos experimentar la misericordia de Dios, no nos canse-mos de orar con humildad y confianza.


Activitatsde l’Excm. i Rvdm. Mons. Enrique Benavent i Vidal,

Bisbe de Tortosa.Febrer 2016

1.- Despatxa assumptes en la cúria.

Visita a un prevere hospitalitzat.

2.- Rep visites i despatxa assumptes en la cúria.

Visita pastoral a la parròquia Sant Antoni de Pàdua, de Ro-quetes.

3.- Despatxa assumptes en la cúria diocesana.

Jesús-Tortoa, centre d’espiritualitat Sant Enric d’Ossó: reu-nió amb arxiprestes i delegats.


Parròquia Sant Blai, de Tortosa: presideix l’Eucaristia en la festivitat de Sant Blai.


Ermita de la Mare de Déu del Remei, d’Alcanar: participa en la reunió de l’arxiprestat del Baix Maestrat.

Tortosa, palau episcopal: reunió amb el consell diocesà d’assumptes econòmics.


140

Visita pastoral a la parròquia Sant Antoni de Pàdua, de Ro-quetes.

6.- Tortosa, Seminari Diocesà: presideix l’acte de presentació de la Fundació Cardenal Ricardo Mª Carles, en procés de constitució.

Parròquia Mare de Déu del Remei, de Móra la Nova: presi-deix la celebració de l’Eucaristia i administra el sagrament de la Confirmació a un grup de joves.

7.- Tortosa, espai Patronat: presideix la pregària que dóna inici a l’assemblea anual de Mans Unides.

Parròquia Sant Antoni de Pàdua, de Roquetes: presideix la Missa Estacional, entre altres activitats de la visita pastoral.

Tortosa, Catedral: presideix la celebració del Jubileu dels religiosos/es que clou l’any dedicat a la Vida Consagrada, coincidint amb la jornada mundial de la Vida Consagrada.

8-9.- Jesús-Tortosa, centre d’espiritualitat Sant Enric d’Ossó: participa en les jornades de formació adreçades al clergat diocesà.


Tortosa, Catedral: presideix l’Eucaristia de Dimecres de Cendra.


Visita a dos preveres hospitalitzats.


Parròquia Sant Bartomeu, de Benicarló: presideix l’Eucaris-tia parroquial.

13.- Benicarló, monestir de la Puríssima Concepció: presideix l’Eucaristia de comiat de la comunitat de concepcionistes franciscanes.

14.- Tortosa, antic convent de la Puríssima: visita els participants en la jornada de formació adreçada als matrimonis dels Equips de la Mare de Déu i participa en una de les activitats formatives.

141

Tortosa, Catedral: presideix la celebració del Jubileu dels malalts en la jornada diocesana de la Hospitalitat de Lour-des.



16-17.- Tiana: reunió dels Bisbes de les diòcesis amb seu a Catalu-nya.


Quatretonda: predica en el novenari del Crist de la Fe.

19.- Quatretonda: predica en el novenari del Crist de la Fe.

20.- Jesús, centre d’espiritualitat Sant Enric d’Ossó: dirigeix el recés de Quaresma organitzat pel moviment diocesà d’Ac-ció Catòlica General.

Parròquia l’Assumpció de Maria, de Xerta: presideix la Mis-sa Estacional, entre altres activitats de la Visita Pastoral.

Parròquia la Nativitat de Maria, d’Aldover: presideix la Missa Estacional, entre altres activitats de la Visita Pastoral.

21.- Parròquia la Nativitat de Maria, de Paüls: presideix la Missa Estacional, entre altres activitats de la Visita Pastoral.

Tortosa, Catedral: presideix la celebració del jubileu de l’ar-xiprestat Baix Maestrat.


Visita pastoral a la parròquia l’Assumpció de Maria, de Xer-ta.


Visita pastoral a la parròquia la Nativitat de Maria, d’Aldo-ver.

Visita pastoral a la parròquia la Nativitat de Maria, de Paüls.

24.- Cúria diocesana: rep visites, despatxa assumptes diversos i es reuneix amb el departament d’economia.

Visita pastoral a la parròquia la Nativitat de Maria, d’Aldo-ver.

142

25.- Rep visites i despatxa assumptes en la cúria diocesana.

Visita pastoral a la parròquia la Nativitat de Maria, de Paüls.



27.- Reial Monestir de Santa Maria de Poblet: concelebra l’Eu-caristia en la benedicció abacial de fra Octavi Vilà, nou Abat d’aquesta comunitat cistercenc.


28.- En la visita pastoral a la parròquia Sant Antoni de Pàdua, de Roquetes, presideix l’Eucaristia en l’església de Sant Mi-quel, de la Raval Nova.

Tortosa, Catedral: presideix la celebració del jubileu de l’ar-xiprestat Baix Ebre.


Crònica diocesana

Celebració del dimecres de cendraa la catedral de Tortosa

El dia 10 de febrer, Dimecres de Cendra, es celebrà a l’altar ma-jor de la Catedral, una Eucaristia presidida pel Sr. Bisbe i concele-brada per Mn. José Luís Arín Roig, Mn. Antonio Ripollés i Mn. Ra-fel Prades. Amb aquesta celebració s’inicià la Quaresma, temps de reflexió, penediment, conversió i penitència, que ens porta a viure el misteri de la Pasqua de Crist, el misteri de la seua mort i resurrecció.

143

El Papa Francesc, en aquest Any Jubilar de la Misericòrdia, ha posat com a lema: “El que jo vull és amor i no sacrificis!” (Mt 9, 13) i ha assenyalat les obres de misericòrdia en el camí jubilar. Ens diu el Papa: “A la Butlla de convocació del Jubileu vaig convidar a fer que la Quaresma d’aquest any Jubilar sigui viscuda amb més intensitat, com un moment fort per a celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu» (Misericordiæ vultus, 17)… La misericòrdia de Déu, en efec-te, és un anunci al món, però cada cristià està cridat a experimentar en primera persona aquest anunci. Per això, en el temps de la Qua-resma enviaré els Missioners de la Misericòrdia, a fi que siguin per a tots un signe concret de la proximitat i del perdó de Déu”. De la nostra diòcesi han estat enviats Missioners de la Misericòrdia: Mn. Javier Vilanova Pellisa i Mn. Ivan Cid Pegueroles.

S’inicià la celebració amb el cant: “Sempre que m’invoqui, l’es-coltaré”. Les lectures les pròpies del dia. La 1ª de la profecia de Joel (2, 12-18): “…Convertiu-vos al Senyor, el vostre Déu; ell és benigne i entranyable…”. La 2ª de sant Pau (2 Co 5, 20-6,2): “… T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació…” L’Evangeli (Mt 6, 1-6 16-18): “Mireu de no fer el bé davant de la gent perquè ho vegin, ja que així no podríeu esperar la recompensa del vostre Para del cel…”

El Sr. Bisbe en l’homilia ens digué que amb la celebració del Dimecres de Cendra, iniciem el temps de Quaresma, el qual l’hem de viure amb intensitat espiritual, perquè ens prepara per a la cele-bració de la Pasqua. La Paraula de Déu ens convida a la conversió, que ha de ser autèntica i no pot quedar-se únicament en lo superficial i en obres externes, sense entrar en la profunditat del nostre cor. És un temps de purificació de les nostres obres i dels nostres desitjos. Jesús va dir que el que fa impur a l’home no és el que entra de fora, sinó el que surt de dins del cor. Per això hem de purificar les nostres intencions.

En l’Evangeli tenim tres exemples que són expressió de la reli-giositat més autèntica: la pregària, el dejuni i l’almoina. La relació amb Déu és autèntica si ens unim a Ell amb la pregària. Amb els germans ho serà, si sabem compartir i, respecte a nosaltres matei-xos és necessari el dejuni. Jesús ens recorda que no hem d’actuar per cercar la pròpia glòria. La conversió ha de ser autèntica en les

144

obres, els desitjos i les intencions i exigeix combatre contra l’ego-isme i l’autosatisfacció en què busquen la pròpia glòria i honor. La Quaresma és un temps per escoltar la Paraula de Déu que ens crida a reconciliar-nos amb ell. És un temps de preparació per a la Pasqua. Sempre podem créixer i viure cada vegada més, el desig d’estar en gràcia de Déu, qui és “lent per al càstig i ric en l’amor”.

Vivim amb gran senzillesa el camí que l’Església ens proposa en aquest temps de reconciliació: la pregària, el dejuni i l’almoina. Lla-vors les nostres obres seran autèntiques i verdaderes. En aquest inici de la Quaresma, demanem al Senyor que ens concedeixi una conver-sió plena de joia del qui viu amb amistat amb Déu. Que així sigue.

A continuació la benedicció i la imposició de la Cendra, men-tre cantàvem: “Pietat oh Déu”. La cendra és símbol de la fragilitat humana i signe de conversió. La imposició de la cendra és un signe visible que ens ajuda a reconèixer la nostra condició de pecadors davant el Senyor i li demanem que ens ajude a aixecar-nos: “Con-vertiu-vos i creieu en l’Evangeli”.

Tot seguit les pregàries. Durant la comunió vam cantar: “Beneeix el Senyor ànima meva” i amb la benedicció del Sr. Bisbe, acabà la celebració.

Que la Quaresma sigui temps de gràcia i purificació, per celebrar la Pasqua amb el goig dels qui hem estat renovats per la gràcia de Déu. Maria Joana Querol Beltrán

Jubileu dels malalts

El dia 14 de febrer es celebrà el Jubileu dels Malalts. A les 11 h. ens aplegàrem davant el convent de la Puríssima: l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes, la Delegació de la Pastoral de la Salut i la Fraternitat Cristiana de Malalts i altres fidels. S’inicià la celebració amb el cant de l’himne oficial de l’Any Jubilar i, tots després de cada estrofa repetíem: “Misericordes sicut Pater”. El Sr. Ferran Carles, President de l’Hospitalitat, saludà tots els assistents convocats per celebrar l’Any Jubilar, coincidint amb la festa diocesana de Lourdes.

145

Tot seguit el Sr. Bisbe resà la pregària : “Glòria a Vós, Senyor, que perdoneu les culpes…” i els fidels responíem: “És eterna la vos-tra misericòrdia”. Estimats germans i germanes, –ens digué–, amb els ulls fixos en Jesús, el Papa Francesc inaugurà el Jubileu extraor-dinari de la Misericòrdia, en comunió amb tota l’Església universal.

A continuació, un diaca permanent llegí l’Evangeli de la “Parà-bola de l’ovella perduda” (Lc 15, 1-7). “…Quin home d’entre vos-altres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba?… Veniu a cele-brar-ho amb mi, he trobat l’ovella que havia perdut… hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteixi, que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se…”

Mn. Joan Bajo, Delegat de la Pastoral de la Salut, donà lectu-ra a uns fragments de la Butlla Misericordiae Vultus: “Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula… El Pare, ric en misericòrdia… Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor, no ha cessat de donar a conèixer de diverses maneres i en tants moments de la història la seva naturalesa divina… Miseri-còrdia és la paraula que revela el misteri de la Santíssima Trinitat. Misericòrdia és l’acte últim i suprem amb el qual Déu ve al nostre encontre… És per això que he anunciat un Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia com a temps propici per a l’Església, perquè faci més fort i eficaç el testimoni dels creients”.

El diaca permanent ens digué: “Germans i germanes, caminem en nom de Crist que ens porta l’any de gràcia i de misericòrdia”. Cantant les Lletanies dels Sants arribàrem fins la Porta Santa, on el Sr. Bisbe digué: “Aquesta és la porta del Senyor; per ella entrem per obtenir misericòrdia i perdó”. Amb el cant: “Virgen Santa, Dios te escogió” vam entrar a la Catedral per celebrar l’Eucaristia, presidida pel Sr. Bisbe i concelebrada per nou preveres. S’inicià la celebració amb la benedicció i aspersió de l’aigua. Un membre de la Delegació de la Pastoral de la Salut i un altre de l’Hospitalitat de Lourdes, llegi-ren la 1ª lectura (Dt. 26, 4-10) i el Salm responsorial i la 2ª lectura de sant Pau (Rm. 10, 8-13). Un diaca permanent proclamà l’Evangeli (Lc. 4, 1-13).

146

El Sr. Bisbe començà l’homilia saludant la Delegació de la Pas-toral de la Salut, l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes, la Fraternitat Cristiana de Malalts, autoritats de la ciutat, germans i germanes, especialment els qui esteu passant per la malaltia.

Ens hem reunit com tots els anys per celebrar la festa de la Mare de Déu de Lourdes, en aquest primer diumenge de Quaresma, la qual ens porta cap a la Pasqua. La Paraula de Déu ens convida a que sigue un temps de conversió, de lloança i d’acció de gràcies al Senyor.

La 1ª Lectura ens parla de la fe de l’israelita, qui es presenta al Senyor per oferir-li els fruits que Déu li ha regalat, ja que reconeix que els fruits de la terra no són només fruit del seu esforç, sinó un regal del Senyor i li torna el que Ell li ha donat. Hem de saber donar gràcies a Déu i com diu Santa Teresa de l’Infant Jesús, la pregària ha de ser un crit d’amor en els moments de l’alegria i en els de so-friment. Hem de donar-li gràcies, per tot el que ens ha regalat. Tot ho hem rebut de Déu i hem de demanar-li que no desapareguen del nostre cor els sentiments d’agraïment.

Sant Pau en la carta als cristians de Roma ens diu: “Tens la pa-raula molt a prop teu; la tens als llavis i al cor. Aquesta paraula és la fe que proclamem…” Demanem al Senyor que en aquest temps de Quaresma ens done una fe autèntica. La fe pot anar desgastant-se en el nostre cor i podem caure en el perill de viure sense alegria. De-manem que en aquest Any Jubilar de la Misericòrdia, el Senyor ens concedeixi una fe autèntica, una fe viva i una fe plena, la que creiem en el cor, confessada en el nostres llavis i viscuda en la caritat.

L’Evangeli ens presenta Jesús en el moment de les temptacions que va patir al desert. Jesús, igual que nosaltres, passà pels moments de la prova i del sofriment i va saber combatre i vèncer. Però en el moment de sofriment i de la Creu, tornà a aparèixer el temptador. Jesús ens donà exemple per superar-ho. Si ets Fill de Déu baixa de la Creu. És la prova més forta, perquè és de desconfiança en Déu, el nostre Pare que vol el millor per a nosaltres. Jesús va vèncer la temptació i en la seua victòria ens diu que també l’hem de vèncer. Els malalts heu de confiar molt en el Senyor. És el moment de la vida en què podeu ser temptats de desconfiança en ell i, pot sorgir la

147

pregunta: Déu m’estima? En aquests moments mireu Jesús clavat a la Creu i us donarà força.

Celebrem el Jubileu de la Misericòrdia. Déu vol que en la nostra vida cristiana practiquem les obres de misericòrdia i una de les més importants és visitar els malalts, els quals no poden quedar lluny de la nostra vida. Hem de tenir-ho present en les nostres comunitats parroquials. Que la celebració Jubilar sigue de fe, esperança i caritat. Pensem en les persones que tant sofreixen i no oblidem que aju-dar-los és una gran obra de misericòrdia. Que ens sentim emparats per la Mare de Déu, que és Mare de Misericòrdia i sempre ens mira amb ulls d’amor. Que així sigue.

Al final de la Missa s’exposà el Santíssim i amb el cant: “Cante-mos al amor de los amores” s’inicià la processó i en el moment de la benedicció amb el Santíssim, beneí cada malalt. Acabà la celebració amb el cant que tant ens recorda Lourdes: “Lauda, Jerusalem, Do-minum”. El Sr. Bisbe agraí la nostra participació i acabà saludant els malalts presents i els qui estan a casa, que tant signifiquen per a la vida de les nostres parròquies i per a l’Església.

Tot seguit vam compartir un dinar de germanor, al final del qual ens alegrà la “Tuna Folk” amb els seus alegres cants. Que visquem el Jubileu com ens crida a viure’l el Papa Francesc, com “un mo-ment extraordinari de gràcia i de renovació espiritual”. Maria Joana Querol Beltrán

Vida creixent de Tortosa:Celebració de la festa dels seus patrons, Simeó i Anna

El dia 2 de febrer, festa de la Presentació del Senyor, el moviment de Vida Creixent de Tortosa celebrà la festa dels seus sants patrons: Simeó i Anna. “Persones dòcils a l’Esperit, guiades i animades per Ell… Veuen en el Nen l’acompliment de la Llei i les promeses de Déu. I en fan festa” (Papa Francesc).

Aquest moviment cristià de gent gran desitja viure plenament la seua consigna: amistat, espiritualitat i apostolat. Malgrat ser perso-nes grans, no volem quedar-nos ancorats en el passat, sinó acceptar amb pau i serenor les limitacions pròpies de l’edat i portar una vida

148

el més activa possible. També amb el desig de rebre una formació continuada mitjançant les reunions mensuals dels grups, conferèn-cies i trobades, tant a nivell diocesà a final de curs, com a nivell de totes les diòcesis amb seu a Catalunya i les Illes, al mes de maig. Aquest any el lloc de trobada serà Montserrat.

Mn. Joan Bajo, consiliari diocesà del moviment “Vida Creixent”, programà per aquest curs un cicle de conferències amb el lema: “L’ART D’ENVELLIR”. El lloc és l’Espai Patronat i estan obertes a tothom. Hi col·labora el Consell Municipal de la Gent Gran de l’Ajuntament de Tortosa.

Les dates i els temes són els següents:

– 18 de novembre de 2015: “Comprendre la vida”– 17 de febrer de 2016: “Coneixement per adquirir alegria

i serenor”– 18 de maig de 2016:”Pensament de la vida des de la

llunyania”

Mn. José Luís Arín Roig, Vicari General i rector de la parròquia del Sant Crist de la Catedral, celebrà a les 18’30 h. la Missa a la capella de la Mare de Déu de la Cinta. S’inicià la celebració amb la benedicció de candeles i després en processó ens disposàvem a ce-lebrar l’Eucaristia, mentre cantàvem: “Cantem germans, hem arribat al Temple del Senyor”.

Mn. Arín, inicià l’homilia remarcant que la festa que estàvem celebrant tenia dos títols: “Presentació del Senyor” i “Purificació de la Mare de Déu”. Comentà les lectures i l’Evangeli (Llc 2. 22-40) “Passats els dies que manava la Llei de Moisès referent a la puri-ficació, els pares de Jesús el portaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor… Hi havia a Jerusalem un home que es deia Simeó, home just i pietós… Quan els pares entraven amb l’infant Jesús per com-plir amb el que era de costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient: Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès… Hi havia també una pro-fetessa Anna, de edat molt avançada… Mai no es movia del temple

149

dedicada nit i dia al culte a Déu… L’infant creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor”.

Josep i Maria eren complidors de la Llei i de la voluntat de Déu. Veiem la figura de Simeó, home just, qui descobreix la criatura com a fill de Déu. Anna, profetessa, qui parla en nom de Déu. Teniu aquests sants com a patrons de Vida Creixent, ens digué Mn. Arín. Què fan Simeó i Anna? Descobrir i reconèixer Déu i parlar de Déu. En aquest Any Jubilar de la Misericòrdia, hem de saber descobrir el Senyor i practicar les obres de misericòrdia. Hem d’aprendre de Simeó i Anna.

Com a final de la celebració vam cantar l’himne de Vida Crei-xent: “… caminarem amb tota la fermesa per dur l’alegria al cor de tot germà. I aquesta alegria ningú no ens la prendrà”

En acabar l’Eucaristia, vam passar al saló parroquial per compar-tir un piscolabis de germanor. De la mateixa manera que posem anys a la vida, hem de saber posar “vida als anys”. Que sant Simeó i santa Anna ens ajudin a seguir treballant al servei de l’Església i de les persones que tenim al nostre entorn. Maria Joana Querol Beltrán, Vice-coordinadora de Vida Creixent

L’art d’envellir.Coneixement per adquirir alegria i serenor

El dia 17 de febrer, Mn. Joan Bajo, consiliari diocesà del mo-viment Vida Creixent, impartí a l’Espai Patronat, la 2ª xerrada del curs, dintre la programació trimestral del cicle de conferències per a Vida Creixent i obert a tothom. Com en totes les seus intervencions, hi col·labora el Consell Municipal de la Gent Gran de l’ajuntament de Tortosa.

Aquesta xerrada “Coneixement per adquirir alegria i serenor”, forma part de la programació general del curs: “L’ART D’ENVE-LLIR”. El coneixement ens ajuda a seguir endavant en la recerca del sentit de la vida, en aquesta etapa del capvespre de l’ésser humà. Analitzant aquest sentit de la vida es constata que s’ha de buscar tant en l’aspecte físic com espiritual. És cert que no es pot oblidar

150

el passat, perquè forma part de la pròpia memòria històrica, però cal mirar el futur, amb una visió “d’alegria i serenor”, malgrat que les li-mitacions i deficiències de l’edat, puguin portar en alguns moments pensaments de tristesa.

Mn. Bajo aquest curs fa les xerrades a partir d’un conte, com a fil conductor. En aquesta ocasió el conte fou, “El llapis”, del qual en podem remarcar cinc aspectes:

1) Escrivint amb ell es poden fer grans coses, però amb la neces-sitat d’una mà que et guia: Déu

2) Quan utilitzem el llapis de tant en tant cal fer-li punta. Hem de saber suportar el dolor

3) De vegades necessitem esborrar quelcom. Hem d’esborrar de la nostra vida el que no està bé

4) La part important del llapis és l’interior: el grafit. Les nostres obres han de sortir del cor

5) Quan escriu, deixa un senyal. També nosaltres hem de deixar empremta del bé que hem fet.

Fent una autopercepció psicològica de la persona gran, es poden treure alguns aspectes negatius que s’han de superar: pèrdua del sen-tit de la vida, pèrdua de la capacitat d’adaptació i pèrdua de l’autoes-tima. “Sols hi ha una cosa que fa a l’home capaç de suportar el pitjor i realitzar el que és impossible. És precisament el tenir el desig i el coneixement de què l’home és responsable de trobar aquest sentit a la vida” (Viktor Franki)

La vida té sentit en qualsevol circumstància i aquest sentit s’aconsegueix en la realització dels valors que poden ser: creatius, com els que es donen a través del treball; d’experiència, com l’amor, les relacions humanes, l’art, etc. i valors actitudinals com la postura davant el sofriment, la culpa i la mort.

Segons l’OMS, l’envelliment no és simplement un procés físic, sinó més bé un estat mental que ens fa estar segurs de les actituds, que poden ser negatives com el rebuig, el tancament, els traumes, la dependència, la por, la solitud… Però també es donen les actituds

151

positives, les quals s’han de fomentar: la saviesa, la serenor, la dig-nitat, les noves oportunitats, etc i totes les derivades de les virtuts.

Com la gent gran pot trobar el sentit de la vida? Sobretot sen-tint-se estimant i conscient de què val la pena viure. En canvi la vida perd sentit, quan no es té contacte amb els altres, quan creixen els problemes, quan la malaltia pren noves dimensions… Respecte a l’amistat, la persona gran no té relació amb els companys de treball, porta una vida social poc activa, té por al rebuig, dificultat per fer nous amics, etc. Cal intentar superar-ho i estar obert als altres.

L’amistat és signe d’alegria, que és “l’estat d’ànim més excels, independentment dels bens externs” (Demòcrit). Una altra de les condicions necessàries en aquesta etapa de la vida és la confiança amb els altres. També la saviesa és molt important, per saber apro-fitar el que es rep en cada moment de la vida i treure aspectes posi-tius fins i tot de les situacions més adverses. És una etapa en què la serenor no descarta la tristesa, per la que tothom passa en algunes èpoques, però l’acceptació de la vellesa porta a saber esborrar tot el negatiu de la pròpia vida. Com a conclusió ens digué Mn. Bajo que si no es pot ser el llapis perfecte per escriure la felicitat d’algú, cal ser un bon esborrador per eliminar almenys la seua tristesa.

Va cloure l’acte, la Sra. Anna Algueró, regidora d’Acció Social, qui en nom de l’Ajuntament de Tortosa, la disponibilitat de mossèn Joan Bajo per aquestes xerrades que ens ajuden a comprendre millor la nostra vida i ajudar els altres. Aprofitant l’avinentesa, ens comentà un programa conjunt entre Ajuntament i Creu Roja, d’ajuda a les persones que viuen en solitud: “Sempre acompanyats”

Maria Joana Querol Beltrán

Jubileu de l’arxiprestat del Baix Ebre

El diumenge, 28 de febrer, es celebrà el Jubileu de l’Arxiprestat del Baix Ebre. A les 17 h. ens vam reunir al temple de la Puríssima, feligresos de les parròquies de Benifallet, Paüls, Alfara de Carles, Els Reguers, Tivenys, Xerta, Aldover, Bítem, Jesús, Roquetes, El

152

Raval de Crist, Vinallop, Campredó i Tortosa, acompanyats pels rec-tors i tots presidits pel Sr. Bisbe.

S’inicià la celebració amb el cant de l’himne de l’Any Jubilar: “Misericordes sicut Pater”. Tots els concelebrants van anar en pro-cessó des de la sagristia a la capella del Santíssim. Després de la pregària del Sr. Bisbe, Mn. Ramon Labernié Castell, arxiprest del Baix Ebre, ens digué que convocats pel Papa Francesc, ens disposà-vem celebrar el Jubileu de l’Any de la Misericòrdia les dinou parrò-quies de l’arxiprestat. Després en processó anirem a la Catedral, on entrarem per la Porta Santa, per celebrar l’Eucaristia i compartir els nostres bens amb els més pobres.

Tot seguit el Sr. Bisbe va fer la pregària: “Glòria a Vós, Senyor… misericordiós i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor…” i els fidels responíem: “És eterna la vostra misericòrdia”. Germans i germanes, el Papa Francesc inaugurà el Jubileu extraordinari de la Misericòrdia, al qual ens unim en comunió amb tota l’Església uni-versal.

A continuació, el diaca permanent llegí l’Evangeli de la “Parà-bola de l’ovella perduda” (Lc 15, 1-7). “…Quin home d’entre vos-altres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba?… Veniu a cele-brar-ho amb mi, he trobat l’ovella que havia perdut… hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteixi, que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se”.

Un feligrès donà lectura a uns fragments de la Butlla Misericor-diae Vultus: “Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula… El Pare, ric en misericòrdia… Misericòrdia és la paraula que revela el misteri de la Santíssima Trinitat. Misericòrdia és l’acte últim i suprem amb el qual Déu ve al nostre encontre… És per això que he anunciat un Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia com a temps propici per a l’Església, perquè faci més fort i eficaç el testi-moni dels creients”.

El diaca permanent ens va dir: “Germans i germanes, caminem en nom de Crist que ens porta l’any de gràcia i de misericòrdia”. Cantant les Lletanies dels Sants arribàrem fins la Porta Santa, on el

153

Sr. Bisbe digué: “Aquesta és la porta del Senyor; per ella entrem per obtenir misericòrdia i perdó”. Després de beneir-nos amb el llibre dels Evangelis, vam entrar a la Catedral cantant: “Sempre que m’in-voqui l’escoltaré”. L’Eucaristia, presidida pel Sr. Bisbe, fou conce-lebrada per quinze preveres.

El Sr. Vicari General donà la benvinguda als fidels de les dinou parròquies de l’arxiprestat del Baix Ebre, que omplien la nau central de la Catedral. S’inicià la celebració amb la benedicció i aspersió de l’aigua, per la qual implorem el perdó dels nostres pecats. Durant l’aspersió vam cantar: “Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare”. La 1ª lectura del llibre de l’Èxode (3,1-8a.10. 13-15) i la 2ª (1 Co 10, 1-6. 10-12) foren proclamades per dos feligresos de les parròquies de l’arxiprestat. El Salm responsorial (102) fou cantat i responíem: “El Senyor és compassiu i benigne”. El diaca permanent proclamà l’Evangeli (Lc 13, 1-9)

El Sr. Bisbe, després de saludar els concelebrants i els fidels, ens digué en l’homilia que en aquest camí de la misericòrdia, la Paraula de Déu en la 1ª lectura ens presenta un Déu misericordiós qui escolta el clam del seu poble, sota l’esclavatge d’Egipte i escollí Moisès per alliberar-lo.

En la 2ª lectura veiem un Déu misericordiós que guia i cuida el seu poble. El protegí amb el núvol, passaren el mar Roig i els ali-mentà del manà i van beure d’una roca. Un Déu misericordiós qui estima el seu poble el qual vol arribar a la terra promesa.

L’Evangeli ens manifesta també un Déu misericordiós amb molta paciència. Comentà la paràbola d’un home que tenia una figuera a la vinya i quan va anar a buscar el fruit, no n’hi trobà. Passats tres anys li digué al vinyater que l’arranqués, però va decidir donar-li un temps per veure si encara donava fruits. Imatge d’un Déu misericor-diós que quan no produïm fruits de vida cristiana, encara ens cuida més. Un Déu de misericòrdia en l’inici de la salvació, al llarg del nostre camí pel desert i un Déu misericordiós per la seua paciència.

La 2ª lectura ens parla de l’aliment que és Crist en el nostre ca-minar. De la mateixa manera que el poble d’Israel va ser alimentat, nosaltres hem estat batejats i som alimentats per l’Eucaristia, que és Crist. Però, això no significa que ja estem impunes del pecat. Al

154

final sant Pau ens adverteix: “Els qui creuen estar ferms, que miren de no caure”

La Paraula d’avui ens exhorta a la conversió. Que Déu hagi tingut misericòrdia no significa que no podem tornar a recaure en el pecat. Som un poble que constantment ha de buscar camins de conversió, els quals són un camí de gratitud a Déu. La 2ª lectura ens diu que no van entrar a la terra promesa; en el fons van ser desagraïts amb Déu. La vida cristiana ens demana ser agraïts amb qui ens ha donat tanta gràcia. El Sant Pare, en aquest Any de la Misericòrdia ens vol recordar el nostre agraïment a Déu, responent a la seua gràcia.

L’Evangeli ens porta a una reflexió que ha de motivar el desig de la nostra conversió. Quan la torre de Siloè es va enfonsar i matà algunes persones que estaven allí, no eren més culpables que tots els altres. Quantes vegades vivim desgràcies a les nostres famílies i quantes persones moren a causa de les injustícies! Jesús diu, eren pitjor aquestes persones que nosaltres? “Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual”.

Però, davant una desgràcia o una injustícia, hem de reflexionar. Si penséssim en la realitat de la vida, no seríem tan egoistes, ni llui-taríem tant pels diners. Segur que compartiríem més i viuríem amb més pau amb Déu i amb els germans. De vegades estem tan apegats als diners, que fins i tot som capaços de passar per damunt d’una altra persona i no pensem de veritat en què és la vida.

La Paraula de Déu ens convida a acollir la seua misericòrdia vi-vint camins de conversió. Deixem un any més a veure si la figuera d’ara endavant produeix fruits. Això ha de provocar en nosaltres una esperança més ferma i un major desig de conversió. Que així sigue.

Un grup de feligresos de les diferents parròquies van fer les pre-gàries demanant per l’Església, pels preveres, pels germans que so-freixen, pels allunyats i pels qui celebràvem aquesta Eucaristia. Uns altres van portar les ofrenes, mentre tota l’assemblea cantava: “Pie-tat, oh Déu”. La col·lecta fou destinada per a les Càritas parroquials del nostre arxiprestat.

En acabar l’Eucaristia, el Sr. Bisbe donà les gràcies per la nom-brosa assistència a la celebració de l’Any Jubilar de la Misericòrdia. Estic fent la Visita Pastoral, ens digué, a les parròquies d’aquest ar-

155

xiprestat. L’he feta ja a Roquetes, Aldover, Xerta i Paüls. Com a co-munitats cristianes estem cridats a ser misericordiosos i a ajudar-nos uns als altres. Sigueu misericordiosos com el vostre Pare del cel és misericordiós.

Amb l’himne de la Mare de Déu de la Cinta, finalitzà la celebra-ció. Hem de ser instruments de perdó, perquè hem estat els primers en haver-lo rebut de Déu. Com diu el Papa Francesc: “Déu no mai es cansa de perdonar”. “Donem sempre gràcies a Déu per la seua paciència i misericòrdia”. Maria Joana Querol Beltrán

Recull de notíciespublicades al setmanari “Via diocesana”

Febrer 2016

Concert solidari contra la pobresa infantil.

Diumenge dia 3 de gener va tenir lloc, en la Catedral de Tortosa, el primer concert solidari que Càritas Catalunya organitza durant l’any 2016, juntament amb les diferents Càritas Diocesanes. Aquest projecte musical i solidari està liderat per la Fundació Música Soli-dària i l’Orquestra Unesco de Barcelona dirigida pel mestre Gonçal Comellas.

Moltíssima gent de Tortosa, però també de la resta de la diòcesi, d’altres punts de Catalunya i de la Comunitat valenciana han recol-zat aquesta iniciativa omplint la Catedral amb gairebé 500 persones. La recaptació total ha estat de 6.800€ i els beneficis es destinaran al programa de recolzament escolar per poder afrontar despeses de menjador escolar, llibres de text, activitats extraescolars i altres ne-cessitats pròpies del món de la infància. Tot i això, des de Càritas vo-lem recordar que la pobresa infantil va lligada inevitable a la pobresa de la família i que cap nen no sortirà de la pobresa si, com a societat, no som capaços d’oferir llocs de treball amb remuneracions dignes per a totes les persones.

156

Un agraïment sincer per la resposta obtinguda y volem agrair a tots els que ens vau donar suport d’una manera o altra. Càritas Di-ocesana Tortosa

El 30D per València en l’ambient Taizé.

El nostre autocar sortí de Móra d’Ebre, passà per Tortosa, Be-nicarló i arribà a València i el trajecte se’ns va fer molt curt amb la pregària i els càntics.

L’acollida va ser a l’església de Sant Esteve. Allí el germà Cristi de Taizé, missioner al Senegal, ens va parlar dels joves musulmans que se’ls acosten; també ens parlà el rector de la parròquia i el nostre sr. Bisbe tan proper i senzill.

A dinar vàrem compartir taula amb els “Hermanitos del Cordero” de Navalón: Antonio, Rafael i Daniel tant joves, tan plens de d’ale-gria, ferms amb la fe i la seva tria per la pobresa; amb ells vàrem anar a un del vint-i-tants tallers tan interessants que programaren. El nostre tractava de la Misericòrdia de Déu en les religions musulma-na, jueva i cristiana, els ponents tots amb harmonia i els treballs per grups tan enriquidors.

Sé que per a molts joves aquesta ha sigut la primera trobada amb Taizé, ha sigut meravellós veure’ls cantant, compartint, pregant junts. Impacta dintre el cor veure tants joves fent oració, la seva ale-gria, la seva companyonia fins i tot en aquells que ara ja ens hem fet més grans i ja ens fan figa les cames…amb l’afecte que aquells joves de Polònia em van fer lloc, o aquell altre noi japonès que compartí el fulletó dels cants. Els coneixeran al veure com s’estimen. La bondat i l’amor del Senyor duren per sempre, em vaig sentir més germana que mai enmig de tants fillets en l’esperit d’un mateix Déu i Pare.

Matí de formació del clergat diocesà.

Convocats per la delegació diocesana del clergat, el passat 18 de gener, una quarantena de sacerdots diocesans es van aplegar a la

157

casa d’espiritualitat “Enric d’Ossó” que tenen les germanes teresia-nes a Jesús-Tortosa, per tenir un matí de formació.

Aquesta vegada va ser el professor de la Facultat de Burgos, Eloy Bueno de la Fuente, sacerdot d’aquella arxidiòcesi, expert eclesiò-leg i professor de cristologia, qui començant per una relectura del decret “Ad Gentes”, del Concili Vaticà II, sobre la missió d’anunciar l’Evangeli a tot el món, va continuar amb una presentació dels de-senvolupaments que en l’època postconciliar ha tingut aquest text en Pau VI, Joan Pau II i Francesc amb la “Evangelii Nuntiandi”, “Re-demptoris Missio” i “Evangelii Gaudium”; sense oblidar la riquesa de les aportacions de Benet XVI.

En acabar, entre les comunicacions va destacar la que va fer el sr. Bisbe invitant a tot el clergat diocesà a participar el proper 6 de febrer, a les 11,30h, al Seminari a la presentació de l’inici d’una fun-dació “Cardenal Carles” per a la formació de seminaristes, religioses i joves.

158

Santa Seu

Congregació per als Instituts de Vida Consagrada,i les Societats de Vida Apostòlica

Decreto de fusióndel Monasterio “La Purísima Concepción”de Monjas Concepcionistas, de Benicarló,

con otros dos de la misma Orden.

DECRETO

La Congregación para los Institutos de Vida Consagrada y las Sociedades de Vida Apostólica, vista la súplica del Capítulo del Mo-nasterio “La Purísima Concepción” de Monjas Concepcionistas de Benicarló, diócesis de Tortosa (Prot. n. 30945/2015); del Monas-terio “La Purísima Concepción” de Alfaro (Prot. n. 31458/2015) y del Monasterio “Madre de Dios” de Logroño (Prot. n. 1258/2002) diócesis de Calahorra y La Calzada-Logroño, España, de la misma Orden, y el consentimiento de los Ordinarios, con el presente decre-to establece la fusión de dichos monasterios.

Las Monjas de dichos Monasterios pasan al Monasterio de Lo-groño, la nueva sede de la Comunidad, con los mismos derechos de que gozaban en los Monasterios de origen.

Los bienes de dichos Monasterios, se destinan, según la resolu-ción del Capítulo, salva la voluntad de fundadores y bienhechores

159

Si existieren, además, otras obligaciones para con terceros, ob-sérvense las prescripciones del derecho común y particular, de co-mún acuerdo

Sin que obste alguna cosa en contrario.

Ciudad del Vaticano, 7 de octubre de 2015

Fdo. † José Rodríguez Carballo, OFMArzobispo Secretario

Sr. Nicoletta V. Spezzati, ASCSubsecretario

160

Conferència Episcopal Espanyola

Nota final de la 237º reuniónde la Comisión Permanente de la CEE

La Comisión Permanente de la Conferencia Episcopal Española (CEE) ha celebrado su 237º reunión en la Casa de la Iglesia, en Ma-drid, los días 23 y 24 de febrero de 2016.

El arzobispo de Pamplona y obispo de Tudela, Mons. Francisco Pérez González, y el arzobispo de Burgos, Mons. Fidel Herráez Ve-gas, han participado por primera vez en la reunión de la Comisión Permanente para el trienio 2014-2017. Mons. Pérez González se incorpora en representación de la provincia eclesiástica de Pamplo-na, al quedar ésta sin representación por el nombramiento de Mons. Juan José Omella Omella como arzobispo de Barcelona. Por su par-te, Mons. Herráez Vegas representa a la provincia eclesiástica de Burgos, tras su toma de posesión el 28 de noviembre de 2015.

Los obispos han dialogado sobre distintos temas:

1. El Presidente de la Comisión Episcopal para la Doctrina de la Fe, Mons. Adolfo González Montes, ha presentado el bo-rrador del documento “Jesucristo, Salvador del hombre y Esperanza del mundo”. El texto, con las aportaciones de la Comisión Permanente, se presentará en la Asamblea Plena-ria que tendrá lugar del 18 al 22 de abril.

2. El director del departamento de Pastoral de Juventud, dentro de la Comisión Episcopal de Apostolado Seglar, Raúl Ti-najero, ha informado de los preparativos de la Jornada Mun-dial de la Juventud, que se celebrará el próximo mes de ju-lio en Cracovia (Polonia). Desde este departamento se está

161

prestando un servicio de apoyo a las diócesis. Además están trabajando con distintos itinerarios para facilitar la partici-pación de los jóvenes según sus respectivas posibilidades. De momento, hay 21.000 preinscripciones. Con la CEE, ya están inscritos 7.000. Habrá también otras peregrinaciones en grupos diversos. Acudirán también 48 obispos españoles.

3. La Comisión Permanente ha aprobado los temas que la Con-ferencia Episcopal Española va a presentar a la secretaría general del Sínodo de los obispos como propuesta para po-der ser debatidos en la próxima Asamblea General Ordina-ria. Los obispos españoles han remitido sus aportaciones, así la Permanente ha elegido entre los temas más sugeridos. De momento no está fijada la fecha del próximo Sinodo, pero la Santa Sede, siguiendo un procedimiento habitual, ya ha pedido a distintas conferencias episcopales, entre ellas a la CEE, sus oportaciones. Estas propuestas, unidas a la opinión del Consejo Ordinario de la secretaría general, se entregarán al Papa Francisco para que elija el tema que defi-nitivamente se abordará en la próximo Asamblea.

4. La CVI Asamblea Plenaria (16-20 de noviembre de 2015) aprobó el nuevo Plan Pastoral 2016-2020. El pasado 22 de enero la CEE convocó una Jornada de ayuno y oración en el comienzo de este Plan Pastoral. En estos días, la Comisión Permanente ha dialogado sobre su puesta en marcha, tenien-do en cuenta el objetivo concreto que el documento estable-ce para este año 2016: “La Iglesia, anunciadora y fermento del reino de Dios”. Así, en este primer año del Plan Pastoral, y en el marco del 50º aniversario de la CEE, se proponen una serie de acciones para reconocer lo que se está haciendo y poner a los órganos de la conferencia episcopal en estado de revisión, conversión y misión.

5. El obispo de León, Mons. Julián López Martín, ha informa-do sobre el 51º Congreso Eucarístico Internacional que ha tenido lugar, del 24 al 31 de enero, en Cebú, Filipinas, sobre el tema: “Cristo en ustedes, esperanza de gloria”. El prela-

162

do, como obispo delegado para los Congresos Eucarísticos, ha representado a la CEE.

Convenio Fundación ENDESA

La Comisión Permanente ha aprobado las ayudas concedidas con cargo al convenio con la Fundación ENDESA para la ilumi-nación de las siguientes catedrales y otros templos, por un total de 218.170,00 €.

– Iglesia Conv. del Monasterio de Monte Sión, Barcelona

– Catedral de Ntra. Sra. de la Merced, Huelva

– Iglesia Parroquial de Santa María, Orihuela (Alicante)

– Colegiata de Pastrana (Guadalajara)

– Iglesia de San Jaime Apóstol, Riudoms (Tarragona)

– Iglesia de San Miguel Arcángel, Montblanc (Tarragona)

– Catedral de Santa María, Vitoria-Gasteiz

Temas de seguimiento y nombramientos

También se ha aprobado el temario de la CVII Asamblea Ple-naria, que tendrá lugar del 18 al 22 de abril. El orden del día se ha completado con las informaciones de los presidentes de las distintas comisiones; informaciones económicas y sobre diversos temas de seguimiento.

Además han aprobado los siguientes nombramientos:

– Mons. Ginés García Beltrán, obispo de Guadix, ha sido nombrado Consiliario de la Asociación Católica de Propa-gandistas.

– Sra. Dª. Rosa María Cenalmor Expósito, laica de la Dióce-sis de Ávila, reelegida Presidente Nacional de la “Asocia-ción de Caridad de San Vicente de Paul”.

163

– Sr. D. Manuel de los Reyes López, laico de la Archidióce-sis de Madrid, como Presidente de la Asociación de Profe-sionales Sanitarios Cristianos (PROSAC).

– Rvdo. D. Juan Robles Diosdado, sacerdote diocesano de Salamanca, como Presidente de la Asociación de Sacerdo-tes de la O.C.S.H.A.

164

Tarraconense

Comunicat de la reunió 217de la Conferencia Episcopal Tarraconense

1. Els dies 16 i 17 de febrer de 2016 ha tingut lloc la reunió núm. 217 de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET) a la Casa d’Espiritualitat «Maria Immaculada» de Tiana. La reunió ha estat presidida per Mons. Jaume Pujol Balcells, ar-quebisbe de Tarragona. Ha excusat la seva assistència el bisbe Sebastià Taltavull. Per primera vegada ha participat a la reu-nió de la CET Mons. Joan Josep Omella que, com a arquebis-be de Barcelona, n’és el vicepresident.

2. Els bisbes expressen la seva joia pel nomenament del P. Ma-nuel Nin, monjo de Montserrat, fill de El Vendrell, com a Exarca (bisbe) dels catòlics grecs de ritus bizantí amb residèn-cia a Atenes, i preguen pel bon desenvolupament del servei eclesial que li ha estat encomanat. El P. Nin rebrà l’ordenació episcopal el proper 15 d’abril a la Basílica papal de Sant Pau Extramurs de Roma.

3. La Dra. Carme Borbonès, presidenta de Càritas Catalunya i la Gna. Adoració Pujadas, directora de Càritas Diocesana de Vic i responsable de la Comissió d’Immigració de Càri-tas Catalunya, han exposat als bisbes la situació actual de la crisi migratòria a Europa, a Espanya i a Catalunya i quin és el treball que Càritas porta a terme en relació a aquesta emer-gència humanitària. S’han fet propostes encaminades a l’ajut als desplaçats i refugiats, especialment en els països d’origen d’aquestes persones, així com també en aquells països que reben una major afluència migratòria.

165

4. El coordinador del Secretariat Interdiocesà de Joventut (SIJ), Mn. Bruno Bérchez i la secretària del SIJ, Sra. Sílvia Ruzo, juntament amb Mons. Francesc Pardo, han presentat el pro-jecte de la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), que se ce-lebrarà a Cracòvia del 24 al 31 de juliol, i de quina manera les delegacions diocesanes participaran en aquest important esdeveniment eclesial. Els bisbes animen els joves catalans a participar-hi, per conèixer alguns dels llocs més emblemàtics de la història cristiana de Polònia i prendre part en la JMJ amb el papa Francesc i amb milers de joves que s’hi trobaran d’arreu del món.

5. Mons. Romà Casanova, bisbe de Vic, ha presentat el progra-ma de la Jornada Presbiteral que se celebrarà a Vic el pro-per 11 d’abril de 2016, en ocasió del centenari de la mort del Venerable Dr. Josep Torras i Bages. El Cardenal Beniamino Stella, prefecte de la Congregació per al Clergat, pronunciarà la conferència i presidirà l’Eucaristia a la catedral. Els bisbes conviden els preveres i diaques a participar en aquesta Jorna-da, emmarcada també en l’Any Sant de la Misericòrdia.

6. Mons. Joan Enric Vives, responsable de la Comissió Inter-diocesana de Litúrgia (CIL), ha informat que la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments ha donat el vistiplau a la nova edició de la Litúrgia de les Hores en català, que s’ha revisat d’acord amb les instruccions de la Santa Seu per a la deguda aplicació del Concili Vaticà II.

7. Els bisbes han designat Mons. Joan Josep Omella, arquebis-be de Barcelona, com a bisbe delegat a Càritas Catalunya i responsable de l’àrea de Pastoral Social de la CET. També han designat Mons. Jaume Pujol com a president del Centre d’Estudis Pastorals (CEP).

8. Mons. Joan Enric Vives, secretari de la CET, ha presentat als bisbes el Balanç econòmic de l’any 2015 i el Pressupost de

166

l’any 2016 del Fons Comú Interdiocesà, els quals han estat estudiats i aprovats.

9. Els bisbes han tractat també diverses qüestions relatives a l’Any Sant de la Misericòrdia, com ara l’obertura de les por-tes santes de les catedrals, el nomenament de 23 preveres dio-cesans i religiosos de les diòcesis catalanes com a missioners de la misericòrdia, o les publicacions aparegudes fins ara.

167

Gràfica Dertosense, s.l.Cervantes, 21 - 43500 Tortosa Dipòsit Legal: T. - 22-1958

SumariBISBATSr. BisbeDecreto de supresión del Monasterio “La Purísima Concepción” de Monjas

Concepcionistas, de Benicarló ........................................................................................ 107Homilia del Sr. Bisbe en la celebració del Jubileu dels religiosos, la jornada mundial de la

Vida Consagrada i la cloenda de l’any dedicat a la Vida Consagrada ............................ 108Homilia del Sr. Bisbe en la celebració del Jubileu dels malalts ............................................. 113Homilia del Sr. Bisbe en la celebració del Jubileu de l’arxiprestat Baix Maestrat ................ 117Homilia del Sr. Bisbe en la celebració del Jubileu de l’arxiprestat Baix Ebre ...................... 121

Paraules de vida: Aquest és el temps de la misericòrdia................................................... 125 Planta-li cara a la fam. Sembra ............................................................. 127 Paràboles de la misericòrdia (I): Els dos deutors (Lc 7, 36-50) ........... 129 Paràboles de la misericòrdia (II): El jutge, la viuda, el fariseu i el

publicà (Lc 18, 1-14) ............................................................................ 130 Este es el tiempo de la misericordia ..................................................... 132 Plántale cara al hambre. Siembra.......................................................... 134 Parábolas de la misericordia (I): Los dos deudores (Lc 7, 36-50) ........ 135 Parábolas de la misericordia (II): El juez, la viuda, el fariseo y el

publicano (Lc 18, 1-14) ........................................................................ 137

Activitats de D. Enrique Benavent Vidal, bisbe de Tortosa. Gener 2016 .............................. 139

Crònica diocesanaCelebració del dimecres de cendra a la catedral de Tortosa................................................... 142Jubileu dels malalts ................................................................................................................ 144Vida creixent de Tortosa: Celebració de la festa dels seus patrons, Simeó i Anna ................ 147L’art d’envellir. Coneixement per adquirir alegria i serenor .................................................. 149Jubileu de l’arxiprestat del Baix Ebre .................................................................................... 151Recull de notícies publicades al setmanari “Vida diocesana”. Febrer 2016 .......................... 155

SANTA SEUCongregació per als Instituts de Vida Consagrada, i les Societats de Vida ApostòlicaDecreto de fusión del Monasterio “La Purísima Concepción” de Monjas Concepcionistas,

de Benicarló, con otros dos de la misma Orden ............................................................. 158

CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLANota final de la 237º reunión de la Comisión Permanente de la CEE ................................... 160

TARRACONENSEComunicat de la reunió 217 de la Conferencia Episcopal Tarraconense ............................... 164

D i s p o n i b l e

D i s p o n i b l e

D i s p o n i b l e

Documents

Butlletí Oficial del Bisbat de Tortosa · “La Purísima Concepción” de Monjas Concepcionistas, de Beni-108 carló, diócesis de Tortosa. ... pués de aquella pesca milagrosa,