BUTLLETÍ GENT DEL MASNOU 3a. època núm. 245, setembre 2007

Pintor Domènech Farré, 13-15 · 93 462 80 00 · 08320 el Masnou

PATENTS, MARQUES, DISSENYSMarcel·lí Curell i SuñolAgent de la Propietat industrial

Al Masnou: Sant Felip, 31

A Barcelona:Passeig de Gràcia, 65 bis

T. 93 487 51 66 · Fax 93 488 03 21mail@curellsunol.es

SERENASERENAQASHQAICondueix la música

TALLERS MASNOUGenís Oliveras, S.l.Exposició i venda: Àngel Guimerà, 14.Taller: Puerto Rico, 28Tel. Fax: 93 540 31 57 EL MASNOU

descomptes molt interessants

Aprofiteu els últimsmesos

Durant tot el temps de liquidació el nostre taller de reparació continuarà

oferint el seu servei.

C/ Barcelona, 9 Tel. 93 555 07 76

R E L L O T G E R I A - J O I E R I A

3

QUIN ESTIU, SENYOR!L’estiu del 2007 passarà a la història per un seguit d’esdeveniments que, d’una ma-nera o altra, han afectat el nostre país. Per una banda, l’atzagaiada climàtica que hadestarotat les previsions i desitjos dels usuaris de vacances i la gent que viu del’hosteleria. Les pluges i la fresca han sovintejat molt més que la calor i sequerapròpies de la canícula que, segons el calendari i els homes del temps, calia esperar.Però bé, no cal perdre gaire temps en aquests afers naturals davant els quals benpoca cosa o res podem fer, a part de posar-hi bona cara.Una altra qüestió, i en aquesta sí que hi podem dir la nostra, han estat el caos i lesmalvestats dels serveis públics que tants maldecaps i emprenyades han donat alssoferts usuaris catalans, i això ja són figues d’un altre paner. Ens referim a la disbauxad’avaries del transport de rodalies de RENFE que aquest estiu ha posat la cireretadamunt del pastís dels despropòsits; al col·lapse més que previsible i anunciat del’aeroport del Prat; als embussos monumentals de les autopistes (de peatge!) i alretorn a la caduca època de les restriccions amb la trencadissa de la xarxa elèctricaa Barcelona ciutat, tot plegat ben amanit amb explicacions de la “señorita Pepis” oamb promeses i excuses de mal pagador per part dels responsables de les respec-tives companyies i dels representants dels governs espanyol i català. Aquí ningú nodimiteix.Per si no n’hi havia prou, encara ens hem hagut de sentir que, si els catalans noperdéssim el temps i els diners en debats “identitaris”, tindríem degudament actua-litzades les infraestructures que han fet figa o que han esdevingut obsoletes i estretesde pit. Quina barra! Què esperen a publicar d’una vegada per totes les balances fis-cals i expliquen a tots els espanyols quina és l’aportació catalana al benestar globald’Espanya en detriment de les necessitats de Catalunya?Al bell mig de tot aquest enrenou ens sotraguejà la mort colpidora del patriota JosepMaria Xirinachs, exemple de tota una vida esmerçada en favor de la sobirania deCatalunya i dels Països Catalans, de les llibertats democràtiques i de la pau.A les rodalies d’Ogassa, al Ripollès, va escollir l’indret on lliurar el seu darrer alè devida, bo i assaonant la terra del país que tant estimà. Esperem que el seu testimonide vida i de mort no deixin a ningú indiferent i siguin un revulsiu per a tanta tebiesa iconformisme que campa, sense suc ni bruc, pel nostre país.Recordem que en el Butlletí núm. 154 (febrer 2000) vam publicar una entrevista rea-litzada per Núria Casals a Josep Maria Xirinachs, durant una de les seves plantadesa la plaça de Sant Jaume reivindicant la independència dels Països Catalans. Als quiconserveu aquell butlletí us recomanem que torneu a llegir l’entrevista. No té pèrdua.A tall de reflexió prou actual, recuperem la resposta que donà a l’entrevistadora quanaquesta li preguntà:-Té por de fracasar en l’intent?-No tinc por al fracàs. No puc demanar la independència tot sol. Necessito l’a-jut de tots els catalans. No és qüestió que jo fracassi. Si no hi ha independèn-cia el fracàs no serà meu sinó vostre. Jo ja he fet el que he pogut. He vençut ihe guanyat. Com a mínim, el mig metre quadrat que ocupen els meus peus a laplaça de Sant Jaume és territori alliberat.

El President

GENTDEL MASNOU

Butlletí mensual de Gent del Masnou,associació cívico-cultural, recreativa i esportivainscrita amb el número 7.669 al registre d'as-sociacions de la Generalitat de Catalunya

Equip de Redacció:Palemó Anglès - Joan Bosch - Joan Casals -Joan Muray - Esteve Pujol

Portada: Els màrtirs de Cataluyna

Correcció: Esteve Pujol

Disseny i muntatge: Taller de publicitat

Publicitat: 93 555 80 06

Impressió: Jobagraf

Tiratge: 3.500 exemplars

Paper ecològic de 90 g

Edició: Gent del Masnou Dipòsit legal B. 29.758-87

GENT DEL MASNOUDr. Agell, 9Tel. 93 540 39 29gentmas@suport.orgwww.gentdelmasnou.org08320 El Masnou

L'entitat Gent del Masnou no es fa responsable,necessàriament, del contingut dels articles signatspels seus col·laboradors.

Sumari

Editorial

11 de Setembre,Diada Nacional de Catalunya

La Junta Directiva deGENT DEL MASNOU

us convida a participaren l’ofrena floral que

tindrà lloc a 2/4 de 12 del migdia a la Plaça del’Onze de Setembre

de la nostra vila.

Primeríssim

359

11121415162020222324282930

EDITORIAL.........................................................................................................BÚSTIA OBERTA...............................................................................................BENVINGUT XIRINACS per Joan Camps i Ortiz .............................................RASCA I PICA per Ramon Serra i Roca ..........................................................IN MEMÒRIAM per Joan Muray .......................................................................PERÚ per Joan Maresma Duran........................................................................EL CANIGÓ per Calet........................................................................................ELS MÀRTIRS DE CATALUNYA per Joan Muray..........................................CRÒNIQUES VII Marató de veus líriques per Joan Muray ............................GAIREBÉ TOT AIXÒ ÉS VERITAT Per Carles Maristany ...............................L’ÈPOCA DAURADA DELS GRANS TRANSATLÀNTICS Per J. CondeminasTEATRE CAPITAL per R. Ma. Isart i Ma. J.R. Lucas .......................................PARLEM DE LLIBRES Per Pere Martí Bertran ................................................ARRAN DE SÒL per Pledebuit..........................................................................GENT DEL MASNOU INFORMA.......................................................................RACÓ POÈTIC...................................................................................................

Organitza:

Patrocina:

Col·laboren:

Actuaran:Coral Malet, Borinquen, Mar Brava, Olla Barrejada, Jaume Arnella

En cas de pluja o mal temps es farà a ca n’Humet

CarmenAmo Torra

Classes d’iniciació a la música

5

durant la passada legis-latura. Votant d’ERC

Joan Bertran----------------------------------------

CARTA OBERTA A L’EQUIP MUNICIPAL

En una “Carta oberta a l’al-calde del Masnou” publica-da a Gent del Masnou delmes d’agost, la senyoraJoaquima Oliver expressaun seguit de queixes sobreel nou bus: l’horari, lacapacitat, les dificultatd’accés per problemes demobilitat, la música, elrecorregut...). Som moltesles persones que hi estemtotalment d’acord i que defa dies reclamem solu-cions.La sorpresa ve, però, quana el Masnou VIU de maig-juliol de 2007 hi apareix unpetit però sucós article titu-lat “Millora el transportpúblic a la vila” en què esfa una lloança de laMODERNITAT I COMODI-TAT del nou bus. Hi diutambé que és “LLEU-GERAMENT” més pe-tit. Només puc pensar queamb l’estrès de la campa-nya electoral no se’l vanmirar prou bé i que possi-blement no hi han tornat apujar més. Diuen també que “HI HAHAGUT ALGUNES RE-CLAMACIONS DE PER-SONES QUE ES QUEI-XEN QUE ELS COSTAPUJAR-HI”. Em pregunto,com molta altra gent, compot ser que vostès no sen’adonessin.Diuen a l’article que “estu-dien noves millores”. Emtemo, ens temem, que sino hi ha a la vista cap cam-panya electoral això aniràper llarg.Proposo a tot l’equipmunicipal que dediquin un

CONCERT DE LA FESTA MAJOR

Fa un any em dirigia aaquesta publicació permostrar el meu desacordamb la manera coms’havia desenvolupat elconcert de la Festa Majorde l’any 2006, concreta-ment el dia dels focs a laplatja d’Ocata, amb l’ac-tuació poc encertada deGerard Quintana.Ara vull dir que en l’ediciód’enguany va estar moltencertada la programaciódel concert de La Salsetadel Poble Sec en lamateixa data, sens dubtela més important de lesfestes. Van fer les delíciesd’un públic entregat i vansaber sintonitzar en totmoment amb els assis-tents.Rectificar és de savis.

Lluís Vidal----------------------------------------

LA COSA VE DE FA ANYS

Senyor President de Gentdel Masnou,L’estiu és una estaciópropícia per llegir amb méscalma que no pas durant laresta de l’any. He enfilat lalectura de l’Ètica Nicoma-quea, d’Aristòtil. Quinapenetració tan aguda de lasocietat, de la psicologia,del sentit comú. Quinasuma tan genial d’in-tel·ligència teòrica, d’in-tel·ligència pràctica i d’ex-periència. Fa dos mil qua-

tre-cents anys, aquell pen-sador, potser el més grande tots els temps, deia,parlant de la justícia i de lainjustícia política:No consentim que unhome ens governi, sinóque volem que ens governila llei, car l’home mira perell i esdevé un tirà.De fet, el governant és elguardià d’allò que és just i,si ho és del que és just,també ho és de la igualtat.Tothom pensa que un go-vernant, si és just, no pos-seirà res en excés. Car ungovernant no s’atribueix asi mateix res que excedeixiel bé en general, llevat d’a-llò que li pertoqui propor-cionalment als seus mèrits.S’escarrassa, doncs, perajudar els altres, ja quediem que la justícia és elbé aliè. Per consegüent, lihem de donar una paga enforma d’honors i de privi-legis. Ara, els qui trobeninsuficient aquesta pagaesdevenen tirans.Davant de fets de corrup-ció política tan espectacu-lars de què tan sovint ensinformen els mitjans decomunicació i on sortosa-ment intervé la magistratu-ra, m’ha semblat adient detreure la pols a un text tanaclaridor i premonitori comaquest.De vegades pensem quecerts mals són d’avui dia;no, no, són de fa moltsanys. La llàstima és quecontinuïn sent actuals; deu

ser que són propis de labèstia.Atentament,

Esteve Pujol i Pons----------------------------------------

-GOVERN O OPOSICIÓ

Sóc un dels 1.319 votantsde les últimes eleccionsque va donar suport a lacandidatura d’ERC.Em sento molt frustrat idecebut, no tant pels resul-tats que va obtenir aquestpartit en les darreres elec-cions municipals malgrat eldescens respecte a leseleccions del 2003 –enaquell moment les expec-tatives polítiques van ferque molt de l’anomenat votútil d’esquerres o naciona-lista anés a parar a ERC–,sinó perquè crec ques’han posat per davant elsinteressos de partit als delpoble. M’explicaré.Havent fet –com consideroque havien fet– una tascapositiva per al nostre poblei tenint la possibilitat decontinuar fent-la si seguienen el go-vern municipal,han preferit passar al’oposició i perdre així l’o-portunitat d’acabar pro-jectes endegats i de rea-litzar-ne de nous. Crec queno és això el queesperàvem els qui els vamdonar el vot i és per aixòque em sento frustrat i traïtperquè crec que els regi-dors escollits no podendesenganyar més d’unmiler de votants per tal d’a-contentar un centenard’afiliats al partit. En capmoment de la campanyaelectoral no ens van dirque renunciarien a fer unafeina positiva per al poblesi n’hi havia possibilitats.Aprofito l’ocasió per felici-tar-los i donar-los les grà-cies per la tasca feta

Totes les cartes adreçades a la Bústia Oberta encara que es publi-quin amb pseudònim o inicials- cal que portin les dades personalsdels seus autors: nom, cognoms, adreça, núm. del D.N.I. i signatura.L'extensió no excedirà de vint ratlles mecanografiades a doble espai;en cas contrari, la Redacció podrà abreujar-les.Gent del Masnou no es fa responsable del contingut de les cartes;seleccionarà les que siguin d'interès general i no mantindrà corres-pondència amb els seus autors.

Setembre 2007

Octubre 07

RieraRiera

ViaynaDominguezAymarOcataRieraFàbregasFàbregasDominguezAymarOcataFàbregasFàbregasViaynaViaynaAymarOcataRieraFàbregasViayna

dissabtediumenge

dillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendres

2930

123456789

10111213141516171819

Dies en què les farmàcies del Masnou estan de guàrdia FA

RMAC

ÈUTIC

S DE

L MAS

NOU 24 hores al seu servei

Els serveis de guàrdia són de 9 del matí a 9 del matí El dissabte a la tarda està oberta només la farmàcia de guàrdia

AYMAR (Maricel)

DOMINGUEZFÀBREGASOCATARIERAVIAYNA (M.J.Cardona)

Almeria, 14

Enamorats 2, (Enfront Estació del Masnou)

Navarra, 68

St. Domènec, 1

J.Llimona, 22 (Enfront C.Nàutic)

Prat de la Riba, 23

93 555 03 81

93 555 59 36

93 555 19 79

93 555 33 08

93 555 08 55

93 555 04 03

Mare deDéu del

Pilar

123456789

10111213141516171819202122232425262728

dissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendresdissabtediumengedillunsdimartsdimecresdijousdivendres

ViaynaViaynaAymarOcataRieraDominguezViaynaDominguezDominguezRieraRieraFàbregasViaynaDominguezAymarAymarRieraFàbregasViaynaDominguezAymarOcataOcataFàbregasViaynaDominguezAymarOcata

7

dia de feina a anar ambl’autobús a diverseshores. Vagin amb paper illapis, fixin-s’hi, parlin ambla gent i apuntin. Per siencara no ho saben, a latarda, gaudiran d’un esportde risc: conducció amb unasola mà. L’altra és perfumar.Pel que fa al recorregut,crec també, com la senyo-ra Oliver, que no s’hantingut en compte les per-sones que viuen mésamunt del mercat i hi afe-giria que no es facilita l’ac-cés al poliesportiu.Tampoc no s’ha revisat latargeta de tarifa reduïdaper a jubilats i majors de 65anys; actualment la difer-ència amb l’abonament dedeu vitages és d’un cèntimper viatge. Val la pena? Finalment, una nota positi-va: l’ampliació de l’horari ila integració tarifària.Esperem solucions aviat!Atentament,

Rosa Naval ----------------------------------------

UNA VIATGE AMBAUTOBÚS FINS A L’AM-

BULATORIA la parada de l‘autobúsvaig trobar un senyor velletque em va comentar queno havia pujat mai a l’auto-bús nou. Com que jo sí, livaig aconsellar que en elmoment de pujar aixequésla cama tant com poguésperquè l’alçada delsgraons és ben conside-rable.A mig camí, el bus es vaaturar en una parada ons’esperava una senyoraamb una nena petita. Comque totes dues estavendistretes i la porta de l’au-tobús nou s’obre molt capenfora, li va donar un coptan fort a la nena que es vaposar a plorar. I la mareencara la va renyar per no

haver estat a l’aguait!Quan vam arribar al carrerde Navarra jo havia dedemanar parada. Va coin-cidir que l’orografia d’a-quell tros és complicada,que la música del conduc-tor sonava a tot volum; vaigposar-me dreta, rebia copsi anava sacsejada d’unabanda a l’altra. Com quesóc de pell molt blanca,l’endemà estava blava.Però, us ho asseguro, novaig tornar a agafar l’auto-bús!Convido el senyor regidora fer aquest viatge!

Valldeperas----------------------------------------MÉS OPINIONS SOBRE

L’AUTOBÚSBenvolgut Sr. President,Vull aprofitar aquesta sec-ció per també donar lameva opinió sobre el serveid’autobús. El servei no ésdolent si es té en compteque aquest ha de passarper carrers on la velocitatestà limitada a 30 o 40km/h (50 per la NII),estrets, amb cotxes apar-cats en ambdós costats(c/Jaume I, a partir del car-rer Capitans Comellas),parades ocupades percotxes mal aparcats(c/Joan XXIII – Flos iCalcat, c/Almeria – JoanXXIII, etc.) o senseplataformes. Vint-i-duesparades en trenta minuts.Podria donar més circums-tàncies per endarrerir elpas de l’autobús a leshores establertes, peròs’ha de tenir en compteque el vehicle no està sol alcarrer.He llegit diverses queixesd’altres usuaris (autobúspetit, amb esglaons, sac-sejades, música, etc.),però cap no referència alsinconvenients a daltesmentats. El “Bus del

Barri”, de Barcelona, o elque fa el servei de Teià alMasnou són molt méspetits que el nostre.L’autobús objecte de críti-ca és un model homologatper a persones amb mobil-itat reduïda. Passa per onl’altre a vegades té prob-lemes per transitar. Lessacsejades i frenades sónproducte de les maniobrespròpies de la circulació; enser més petit i estret, esnoten més que en un demés gran. Pel que fa a lamúsica, si preguntés acadascun dels passatgers,segur que tindria tantesopinions que no hi hauriaprou emissores de ràdioper tenir content a tothom.Per a això, els seients del’autobús haurien de sercom els dels avions, ambdiversos canals i de paga-ment. A veure què diria lla-vors la gent.Opino que, per millorar elservei, l’Ajuntament, laPolicia Local i els conduc-tors s’hi haurien d’implicarmés, cadascú en la midade les seves competèn-cies, i col·laborar en latasca de conducció.

Un usuari----------------------------------------

MÚSICA CELESTIALBenvolgut President,Després de llegir cada mesel reguitzell de crítiques,demandes i indignacionsque amaneixen aquestasecció; m’ha semblat adi-ent sumar-me als escas-sos, per bé que salu-dables, agraïments que detant en tant l’esquitxen. Anem al gra: ja tocava queal poble hi hagués ani-mació, que passessincoses tothora, sensevacil·lacions, sense inter-rupcions ni retards, per agrans i petits, per alsenfeinats i per als ociosos,

per als residents en pisosde protecció oficial i per alsufanosos habitants de CanTeixidó. Deixant de bandal’esclat de joia quesuposen els focs de SantPere, poques vegades totun poble ha pogut gaudird’un espectacle audiovisu-al d’aquest calibre, dedurada indefinida id’aplaudiment tan unàn-ime. Ja sigui suavitzant eldespertador, acompanyantel primer cafè, estroncantl’encontre amb l’excusat,endolcint el petó a la quit-xalla, ocultant el macabrenoticiari, amenitzant la lec-tura suggerent, destorbantla feina rutinària o estovantla carícia conjugal, semprepassarà un avió a prop teuper fer-te definitivamentfeliç.Encara recordo aterritaquells temps on els mar-recs t’etzibaven Papa, unavió!, i havies d’alçar elcap, mirar a l’infinit i desco-brir una taca metàl·licaentre els núvols... abansde rendir-te Noi, quinavista que tens! Ara ja not’agafen mai per sorpresa,perquè abans que profer-eixi els mots tu ja hashagut d’aturar la conversaeixordat per les notes del’aeroplà (i potser ajupir-te itot per si de cas!).Conscients que ja no t’enx-ampen mai, els nanoscallen i tu pots gaudir d’unconcert cada trentasegons, com a gran melò-man que ets.I dono les gràcies sensesaber ben bé a qui, atèsque no he rebut ni avís, niprograma de mà, ni fulletóexplicatiu (fet extraordinarien aquesta pobla-ció). Hoagrairia a les autoritats quedirigeixen la vila marinera,que massa que reben enaquestes pàgines, però

Continua a la pàgina 10

PORTES AUTOMÀTIQUES iMANUALSAutomatismes Enric S L

Polígon Buvisa. C/.Indústria 14 · Tel. 93 555 93 88 / 609 83 55 22 · 08329 TEIÀ

DEMANEU INFORMACIÓ SENSE CAP COMPROMÍS

• Portes de garatge i barris, manuals i automàtiques• Automatització de tot tipus de portes i persianes• Receptors i emissores • Cèl·lules fotoelèctriques • Detectors magnètics • Instal·lació, manteniment i reparacions

Av. R e p ú b l i c a A r g e n t i n a , 1 5 E l M a s n o u Te l . 9 3 5 4 0 4 0 1 2

9

No he estat gaire atent a la trajectòriapolítica de Lluís Maria Xirinacs, pertant la meva percepció va just unamica més enllà d’haver llegit els titu-lars dels diaris, escoltat les falquesradiofòniques o els reduïts i gairebéinexistents apunts televisius que lihan dedicat al llarg del seu activismei tenaç patriotisme. Però la mort deXirinacs excita tres punts neuràlgicsde la filosofia que sóc capaç d’abas-tar:

1. El suïcidi, com a anticipi volun-tari a la mort atzarosa o com a actede rebel·lia per no haver pogut triarl’on, el quan i el com néixer.

2. La religió catòlica, com a estig-ma d’alienació imposada pel règimfranquista a tota la meva quinta iquaranta anys més.

3. La submissió dels catalans a l’es-tat espanyol, que contaminat perl’ideari franquista continua trac-tant-nos com a vassalls con-tribuents sotmesos a una Cons-titució que només ens imposaobligacions, privant-nos del dretd’autodeterminació, condicionant-nos l’idioma en el qual pensem icoartant-nos els signes d’identitatque ens defineixen.

Del suïcidi, en conec casos propers.A un oncle meu, van trobar-lo en unacova prop de Tiana al cap de quaran-ta dies d’haver desaparegut; estavaajagut amb un fusell de dos canonsamorrat a la boca i els cartutxos lihavien rebentat el crani. La família,aferrant-nos als indicis que hi haviade conspiració i assassinat, mai novam reconèixer el suïcidi de l’oncle.Durant la seva desaparició sen’havien dit de tots colors, que sis’havia escapat amb una amant, quesi s’havia allistat a la Legió. Ja d’adult,fins cinc suïcides he conegut ambproximitat i amistat; un en l’àmbit

polític, que, després d’assassinardona i fills, es va tirar al metro, i tresen l’àmbit professional, tots emmetzi-nats per cianur: dos eren empresarisarruïnats, un d’andalús i l’altred’aragonès. El tercer fou un alt exe-cutiu germànic que havia perdut elprestigi professional i la seva segona

i última feina de salari milionari.Finalment, un jove de vint-i-tants anysque s’havia quedat sense la tutelaeconòmica del seu oncle, que, enmorir, havia deixat l’empresa familiaren bancarrota. No us estranyi l’ús delcianur, ja que a la indústria gràfica dela reproducció a la qual pertanyíem,les boles de cianur es feien servir aquilos i eren a l’abast de tothom. Novull jutjar si el suïcidi és un actecovard o de valentia, però sí que crecque, fins i tot en el cas més heroicimaginable, és un acte d’escapament,d’evasió d’una realitat insostenibleque pot interpretar-se com un aquí usquedeu o les regles d’aquest joc nom’agraden, així doncs trenco labaralla. Però, per molta apologiaescrita que se’n vulgui fer, el suïcidiem sembla la confirmació d’una der-rota estèticament patètica i sense capmetàfora alliçonadora.Per la religió imposada, Xirinacs era

Benvingut XirinacsPer Joan Camps i OrtizPer Joan Maresma i Duran

10

un capellà de la postguerra, ordenatquan els seminaris s’omplien d’ado-lescents immadurs que quedavenatrapats per la confabulació d’interes-sos familiars i parroquials en untemps que dictadura i catolicismevolien dir la mateixa cosa. Una eratenebrosa d’alienació sectària i fanàti-ca on les sotanes, igual que els uni-formes, eren part del col·labora-cionisme necessari per engreixar elfeixisme franquista. De capellans se-cularitzats, n’he coneguts molts mésque suïcides, alguns de l’entorn fami-liar proper, altres, amics que m’he tro-bat al llarg de la vida. Tots, excepteun, havien renunciat a l’orde en nopoder resistir el celibat, el seu isola-ment del món real els havia convertiten ineptes per a la vida laboral i, aalguns d’ells, no els quedava mésremei que viure de les engrunes enocupacions dominades per la mateixajerarquia catòlica, que d’aquestamanera silenciava les veus desorien-tades i tímides de tantes vocacions,que, en haver estat induïdes mit-jançant l’engany en adolescentsincauts, finalment esdevenienfrustrades. A un d’ells, l’excepció, elrecordo amb molta estimació. Elconeixia perquè sovint ens escriviatexts per a l’editorial que jo haviadirigit i, quan el meu pare va voler edi-tar els seus records biogràfics, Notesíntimes d’un navegant, vaig buscar-loper encarregar-li la correcció delsmanuscrits del llibre. Quan vaig tro-bar-lo, vivia en una casa en perill deruïna que un amic li havia cedit en nopoder pagar l’habitació de rellogat onjo l’havia conegut anteriorment.Llicenciat en filologia alemanya, enJoan, que així es deia, havia estatexpulsat de l’orde per haver publicatels evangelis apòcrifs i, quan vaigconèixer la seva companya, tambéexmonja, vaig suposar que tampoc ell

no havia resistit el celibat. Aquelladona mística i senzilla, com si haguésendevinat els meus pensaments vamostrar-me un matalàs que hi havia aterra d’una habitació i, en un to d’hu-militat que encara ressona a lesmeves orelles, digué: Ens fem com-panyia, però ambdós mantenim elvot de castedat. Veient-los en aque-ll antre de misèria, vaig estar temptatd’aconsellar-los de provar de dormirjunts i dir-los: Va home!, feu l’amorja d’una vegada i senseescarafalls. Sentiu la calor humanadels cossos i tot això tindreu si elcel incert que us han inculcatacaba sent una mentida.Del patriotisme de Xirinacs, em temoque ni les crítiques més severes ques’han escrit envers el seu suïcidiarribin als torrons del Nadal, ja queperles de mediateca no n’han faltat,vet aquí una mostra: Se ofuscó con el separatismocatalán..., Siendo sacerdote… acabórenegando de su fe y de su orde-nación sacerdotal..., fiel a suobsesión por el protagonismosocial..., dejó una grandilocuente car-tita de despedida que destila elveneno y el odio. Pobre Xirinacs…,imitación de su maestro, ese otro

gran hipócrita que fue Gandhi.Tot i aquest acarnissament de lameseta cavernícola, temo molt més igoso predir que, entre els milers depersones que van estar al funeral deSanta Maria del Mar, més d’un cente-nar d’ells eren dels al·ludits a la sevacarta, quan manifestava: ...Amics, accepteu aquest finalabsolut victoriós de la meva conte-sa, per contrapuntar la covardiadels nostres líders, massificadorsdel poble. Botiflers del poder que eren allà pen-sant que ja era hora. En Lluís MariaXirinacs amb el seu sarró de bando-lera se’n havia anat d’excursió; aque-lla de què diuen que un dia havia fetburla irònica en Tarradellas. Així s’a-lliberaren del mort per sempre, que jano els emprenyaria més, i aixíguanyaven un màrtir més per farcir eldiscurs demagògic i tronat que ja noenganya gairebé ningú.Aquesta reflexió em deixa endeutatamb Xirinacs, ja que amb el seu gestha impregnat el meu pensament de laseva trajectòria i, quan dintre de qua-tre dies ja ningú no es recordi d’ell, joseguiré tenint-lo a la meva memòria.Benvingut, Lluís Maria, al pensamentdels qui ja mai no t’oblidarem.

tampoc sé del cert si sóncompetents (en la matèria,

s’entén).Així doncs, simplement un

suggeriment i un desig.Crec que seria bocomençar a posar anuncisa la panxa dels avions, fetque rendibilitzaria ladespesa acústica. I unprec, si us plau, més

avions i més avall, que si almón hem vingut a patir, elsmasnovins som cada copmés a tocar del cel!Atentament,

Joan Marc Ramos

ve de la pàgina 7

Hi va haver un temps no gaire llunyà, en què el meu Paístenia un president que era respectat per la majoria. Hompodia ser de la seva corda o no, però senties que aquellhome estimava el mateix que tu: la terra, la gent, la llen-gua. La nostra maleïda història també i, a més a més, lafeia planera quan convenia; podia ser didàctic, dictador imalcarat quan no es feia el que ell deia; però, tot i nohaver-lo votat mai, emocionalment el sentia com a capd’això que en diem Catalunya, trepitjava la terra i els cims,els aeroports i els palaus, però deies: aquest ens defen-sarà.Hi ha gent tan desarrelada que em diu que el nacionalismees cura viatjant i que el fet d’estimar un petit tros de terraés d’allò més provincià i folklòric. Bé, un servidor ha viatjatforça i sento dir a aquests senyors tan globalitzadors i tanciutadans del món que encara m’emociona trepitjarCatalunya quan torno dalt de la moto de qualsevol viatgeper Europa o Àfrica. No deu ser que a tots aquests xer-raires autoanomenats intel·lectuals, els fan figa les camespensant en Espanya, en la seva Espanya, o em diran queells no són nacionalistes espanyols? Viuen i treballen aCatalunya, però pensen en clau espanyola. La globa-lització de moment ja els va bé, la cultura gran sempre esmenja la petita i els catalans tenim les de perdre ambaquesta allau migratòria, en gran part per culpa nostra.Som tan i tan assenyats que ens hem tornat covards, norespectem ni el nostre símbol identitari més important, queés la llengua.No m’agrada que s’obligui a ningú a parlar en català, peròtampoc no m’agrada que els catalans massa sovint parlinen castellà sense cap necessitat, ja que la persona quel’escolta, normalment, el coneix més que bé. Que un nen aprengui català a l’escola, en un País anome-nat Catalunya, és lògic i més si tenim en compte quetambé aprèn castellà. Després ell, fora de l’escola, ja faràservir el que vulgui amb els amics amb els pares o a lafeina, però tindrà una bona eina de relació social si la volfer servir.No m’agrada tampoc que s’obligui a posar rètols en catalàa les botigues. D’aquesta manera només aconseguiremrebuig. Hem d’aconseguir que la llengua es parli pernecessitat i no per imposició, o caurem en allò de fa anysde “Hábleme en castellano”, que de tant en tant ens deixa-ven anar els funcionaris de l’estat. Be, després d’aquest parèntesi lingüístic, tornem al fil ini-cial. El segon president del meu temps era un home benestrany. Visionari vingut del funcionariat municipal, para-digma del català, barreja de seny i rauxa, home que, si s’ha-gués pogut desempallegar del PSOE, hauria pogut ser elgran president que necessitem. Imprevisible i temerari enconceptes, li mancava un verb més fluid i sobretot cons-tància. Dels jocs del 92 (el seu gran actiu), n’hauria de

donar una bona part a Narcís Serra i l’agraïment etern perfer-lo alcalde de Barcelona. He dit en primera instància.Era la gran esperança blanca dels socialistes, però eraincontrolable, i això per a qualsevol partit és inadmissible.Així ha acabat.El darrer que tenim (em nego a dir-li president després deles seves darreres declaracions dient que totes les falladesdel sistema són culpa del debat identitari) és un homenascut fora de Catalunya i vingut en les migracions delsanys 50. Això diu molt a favor del país, però les sevesdeclaracions diuen molt poc a favor d’ell. De fet el veig comun funcionari asèptic, que ha arribat a dalt de tot de lacúpula del ram i que francament no sent gaire la terra. Compot un president d’aquest país dir les coses que ell diu ique no passi res? I que un partit dit independentista lisegueixi donant suport per governar? Després es queixaERC que perd vots.I no és l’origen el que compta de les persones, sinó elsfets. Davant de la fragilitat de la nostra cultura, no enspodem permetre que el nostre far ens doni una llum tanminsa davant les tenebres que ens esperen amagadesmés enllà de l’Ebre.Volem gestió, és evident que sí, perquè si no no funcionares i anem perdent pes. Volem que es reclami, amb malallet si convé, que els diners catalans es quedin aquí, i lapart de solidaritat ja la pagarem nosaltres amb la quantitatque creiem convenient. I tot això no treu que puguem tenirun debat identitari i que, si ho volem, demanarem la inde-pendència i pressionarem el govern central sempre que espugui, i per fer-ho no tenim el President adient ni elspolítics necessaris. Només tenim una colla que ens venencom a la subhasta del peix: sempre a la baixa

11

RASCA I PICAPer Ramon Serra

12

Era un català de pedra picada; també seli ha dit el GANDHI català per la sevalluita pacífica per la independència de laPÀTRIA.La seva mort, al BRESSOL DECATALUNYA, ha estat la darrera lliçódel mestre. Ha estat potser un revulsiuque faci remoure consciències (de quien tingui).Ha estat sempre coherent amb si mateixi amb la Pàtria, tot i rebre el menyspreude tants i tants polítics (i no polítics) peraquesta coherència no acomodatícia,

que tant ens ha perjudicat.El seu penúltim acte, el seu testamentmanuscrit, adreçat a tothom, és, a més

de breu, colpidor, incisiu, revulsiu, crític isobretot coherent i cons-cient amb elseu tarannà.Diu així:

In memoriam

XIRINACSEns ha deixat un home CATALÀ COHERENT CONSCIENTLluís M. Xirinacs i DamiansBarcelona 1932 - Bressol de Catalunya 2007

En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci. Si em voleu fer feliç no em busqueu.Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigu, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenciGràcies!

ACTE DE SOBIRANIAHe viscut esclau 75 anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles.He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers.Però una nació mai serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble.Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi.Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!

13

El seu acomiadament del poblecatalà ha estat en dos indrets car-regats de simbolismes i acompanyatdel poble.La primera part, el funeral a la basíli-ca de Santa Maria del Mar, símbol dela Catalunya més esplendorosa,d’aquella Catalunya sobirana quesenyorejava el Mare Nostrun,mestressa del seu destí i en el seupunt més àlgid.La segona part, l’acomiadament delpoble al Fossar de les Moreres, sím-bol de la Catalunya més resistent iheroica, tal com resa la placa amb elvers d’en Pitarra que diu: Al Fossarde les moreres no s’hi enterra captraïdor, fins perdent nostres ban-deres, serà l’urna de l’honor.Per cloure aquest petit record d’unagran figura del nostre poble, hem triatuns quants trossos dels que hempogut sentir i llegir aquests dies, capd’ells de polítics. Els que semblenmés sincers i definidors de la sevapersonalitat.

Va renunciar al sou i als privilegis. Es va aixecar de la cadira i es vaplantar.No com tothom, que s’hi acomoda.Es va trobar sol defensant uns drets,fins aleshores unitaris.Mai no va demanar res.El van considerar excèntric, boig.Ha mort per una Catalunya lliure.No podia viure més temps en un pa-ís ocupat.Al seu comiat hi havia la Catalunyamés conscienciada, la més desen-ganyada, orfe de dirigents.El millor monument que se li pot ferés seguir el seu mestratge.

Quan les seves despulles sortien deSanta Maria del Mar passant pelFossar de les Moreres, el cel tambéplorava.I finalment, una de les seves fraseslapidàries, aquella que diu:

“CATALUNYA forada lapedra, no pas per la força, sinó perla constància”.Així sia.

Al Fossar de les moreres no s’hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes, serà l’urnade l’honor.

14

Durant els primers dotze dies d’agostvaig tenir la sort d’estar a Perú perminivacances i per feina.Dies que van anar molt i molt bé perdescansar, per desconnectar, perrelaxar-me, per reflexionar. Per pen-sar que tothom pot tenir les sevesraons, segurament. Els seus atenu-ants, els seus motius, i que no serveixde res intentar comprendre. Em refe-reixo a la història amb la Talita, ja queho vam deixar estar. A dia d’avui emsento molt afortunat, però.Els primers dies van ser de turisme,amb el Goyo i la seva esposa, laLaise. El Goyo, un company de feinaque treballa al Cervantes de SãoPaulo. La Laise, una carioca molttrempada amb la qual vaig riure molt. És ben cansada la vida del turista: lle-var-se ben d’hora, agafar avions,trens, excursions programades ambgent desconeguda, escoltant unsguies totalment proindígenes i anties-panyols, ja que parlaven d’una mas-sacre –que sí que va existir– ocor-reguda fa un grapat d’anys i de la qualencara culpen els avantpassats. Elsmeus no, perquè es van quedar a lapenínsula i, que jo sàpiga, ningú nova anar a Amèrica. No sé d’on ha sor-tit aquest costum de culpar d’algunesdesgràcies els besavis, com si un ale-many actual tingués la culpa del queva fer el seu avi, que era de les SS. Oel Sant Pare anterior, que va dema-nar perdó per la matança aAmèrica… En nom de qui? Cadasocietat, cada moment de la històriaté els seus va-lors, el que es consid-era correcte. No vull pas atenuar lesbestieses que van fer Pizarro i com-panyia. En tot cas que aquests guiespreguntin a la gent que viu a Perú ique té cognom espanyol i que noacusin els turistes de l’estat subtil-ment.Els primers dies vam tenir la sort depoder anar a Cusco i al Machu Pichu.L’arquitectura de Cusco em va sem-blar del millor que he vist en aquest

continent: esglésies barroques, edifi-cis imponents, claustres magnífics,balconades amb gelosies de fustanoble. Cusco es troba a més de 3.400metres sobre el nivell del mar. Esnota la manca d’oxigen, el mal d’alça-da, l’anomenat soroche, les dificultatsal respirar, el mal de cap que minvaamb descans, no menjant gaire, pre-nent te de coca, disfrutant de l’hospi-talitat de la gent peruana.Machu Pichu em va semblar una me-ravella, malgrat els turistes que hihavia, malgrat les multituds queseguien un senyor amb gorra o ban-dereta. Arquitectura precolombina,construccions fetes en harmonia ambla natura, de persones que obser-vaven i no només miraven, queescoltaven i no només sentien,enginyeria pura. Llàstima del poctemps que hi vaig estar, unes treshores, però va ser ben bonic.Llàstima que a Perú hi anava princi-palment per feina i tenia poc temps.Em va semblar un país ben interes-sant.Per la feina, vam estar a Lima. A dife-rència de dos anys enrere –que ràpidva el temps, com és fàcil ordenar elsrecords encara que sigui difícil fer-hocronològicament, com ningú no sap elque ha de venir i de vegades desit-gem que el temps vagi més de pres-sa, que el que ens passa s’acabi o nos’acabi mai– no vaig tenir temps perveure gairebé res de Lima: el centrehistòric –força interessant–, l’esglèsiade Sant Francesc –espectacular–, unmuseu i poca cosa més. De la feina, dels meus alumnes, vaigconèixer persones interessants, per-

sones que es guanyen la vidaensenyant espanyol arreu del món,principalment als Estats Units. Curiósel fet que aquesta llengua –i lesllengües serveixen per comunicar-se,perquè la gent s’entengui– creixi a unritme vertiginós, que doni l’oportunitatde treballar a molta gent, que hi hagiprofessors que passin les vacances ala seva terra natal i aprofitin per fer uncurs de formació, que aquesta llen-gua –espanyol o castellà, no importael nom– em doni l’oportunitat de viat-jar, de treballar a gust, de fer quelcomque no considero uma tasca pesada,tot i que la docència és com un sa-cerdoci i reconec que li dedico massahores del meu temps, temps que tédata de caducitat.Professors que, com jo, s´han apartatdel seu país de manera irreversible,que somnien amb un progrés social,econòmic, cultural, polític i que espregunten per què tenen –o tenim– laimpressió d´anar endarrere com elscrancs i ara estem pitjor: més con-trastos, desigualtats, violència, inse-guretat– que quan vam començar aviure. Persones que tenen la impres-sió d’haver-se convertit en fantasmes,en éssers sense arrels, persones quemai no seran nord-americanesencara que tinguin un passaport quedigui que ho són, i que han deixat deser peruanes, ja que són mésestrangers a Lima que no pas aBoston. Persones que m’han escritcorreus electrònics parlant de la soli-daritat en el seu país després del ter-ratrèmol, que m´han escrit comentantque no els ha passat res, que m’hancomentat que –com sempre– els

PERÚPer Joan Maresma Duran

15

Per CaletFotografies Jaume Boadella

Pujar al cim del Canigó té un atractiuespecial per als catalans enamoratsde la muntanya, no tant per la dificul-tat de l’ascensió en si com per la càr-rega simbòlica que l’envolta. No obli-dem que ja fa un grapat d’anys que,d’aquest cim mític, en surt la populari simbòlica “flama” que s’escampa pertots els racons dels pobles i comar-ques de parla i cultura catalanes perencendre les fogueres de la nit deSant Joan, com a signe d’agermana-ment i resistència dels PaïsosCatalans.Doncs bé, aquest estiu, un petit grupd’amics, socis de Gent del Masnou,atrets pel magnetisme del Canigó,vam decidir que era un bon momentper fer-hi cap. Així, el 22 de juliol ensvam plantar al refugi dels Cortalets(2.150 m) on vam fer nit, per empren-dre la caminada l’endemà de bonmatí.A trenc d’alba del 23, mandra fora, elscompanys Ernest Aguilar, JaumeBoadella, Antoni Busquets, JoanCasals, Víctor Domingo, JaumeGrané i Josep Ramon, empreníem elcamí que ens havia de conduir fins ala Pica del Canigó.Després de vorejar l’Estanyol, quecom un plàcid mirall reflectia lesprimeres llums del dia, iniciàrem laruta pel suau pendent que porta fins ala Font de la Perdiu (seca!). Un bontram més amunt, l’alçada guanyadaja ens permetia contemplar, enllà,Prades, Vernet, Vilafranca i d’altrespobles i veïnats del Conflent.El cami s’anà empinant fent llaçadesfins a trobar la carena, a tocar del PicJofre i la Portella. A partir d’aquestaalçada es girà una tramuntanadafreda i potent que ja no ens deixariaen cap moment i que, enfollida, s’en-dugué un parell de gorres i un barretde l’expedició, rostos avall, per a tes-timoni del nostre pas pel massís.Després de prendre alè i abrigar-nosper capejar el fred, enfilàrem el darrer

tram del camí, pedregós i dret, que,fent ziga-zagues, ens duria fins aguanyar l’esperat cim (2.784 m). Alspeus de la creu de ferro que el coro-na encara hi havia restes de cendresi sarments de la darrera flama encesala vigília de Sant Joan.El vent havia escombrat el cel denúvols i la panoràmica circular eraespaterrant. Una taula d’orientacióassenyalava el Mediterrani, brillant,allà on les darreres estribacions delsPirineus s’hi submergeixen, laGarrotxa –amb la Mare de Déu delMont, des d’on Jacint Verdaguers’inspirà per escriure l’oda poètica delCanigó–, els cims del Puigmal,Torreneules, Bastiments i tants d’al-tres del Ripollès, viles i llogarrets enminiatura del Vallespir i Conflent…,un pessebre on no faltava de res. A la natural satisfacció d’haver fet elcim (en dóna testimoni gràfic lafotografia amb la pancarta de Gentdel Masnou), s’hi sumà la celebraciódel 64è aniversari del companyErnest Aguilar, que s’esqueia justaquell mateix dia, festejada amb una

EL CANIGÓ

ampolla de cava català que el mateixinteressat s’havia ocupat de portarben camuflada dins la motxilla.Després del brindis, les fotos de rigori de gravar aquella imatge imponenten la memòria, la fredor i el vent ensempenyeren muntanya avall, bo idesfent el mateix camí cap al refugi,on ens esperava un bon dinar.De tornada cap a casa, mentre elscotxes feien via, no ens poguéremestar de recuperar les imatges ivivències d’aquelles darreres hores almassís del Canigó, amb la satisfacciód’haver acomplert la fita i d’haverescrit una petita “batalleta” per poderexplicar als nostres néts, si algun diaens la volen escoltar.

Dalt la Pica la fotografia de rigor obligada.

16

El primer que vull esmentar, corres-ponent a una proclama de l’any 1919,feta per una associació espanyola,convertida després en partit polític,podria ser talment feta ara mateix perun periodista o algun eclesiàstic delsqui tenen carta blanca en una deter-minada emissora de ràdio finançadaper l’Església. La posarem en l’idiomaen què fou feta perquè no perdi genstota la càrrega d’odi que tenia. Alfinal, ja aclarirem qui n’eren els màx-ims representants polítics al nostrepaís.Al final de la proclama, explicaremuns quants conceptes, els quals, pelpas del temps i estar força oblidats enla ment popular, poden deixar despis-tat el lector. El que no farem és fer-necap anàlisi, que deixem també per allector ja que creiem que no cal entraren judicis. Són prou clars i coneguts.El que sí mirarem que se sàpiga,també sense entrar en judicis, és quieren els qui feien la proclama, la LigaPatriótica Española, què va esdevenirposteriorment i qui hi havia al seu dar-rere, especialment a Catalunya. Diu així:

¡¡VIVA ESPAÑA!! A todos los buenos españoles nosdirigimos hoy; a los que no quierenenvilecerse con el contacto de estoscatalanes, hijos espúreos de laMadre Patria, la sacrosanta España,cuya sangre chupan con su industria,con su comercio, con las ventajasque, poco a poco han venido obte-niendo de los gobiernos bajo fin-gimiento de un amor que no han sen-tido, que no sienten, que no podránjamás sentir porque son incapacesde incubar en sus malos corazonesamor de pureza y sí sólo odio de bas-tardos.Haced, españoles, examen de con-ciencia y decid si no consideráis ya

Som al setembre, mes en què s’escau la DIADA NACIONAL DECATALUNYA, i, per tant, dedicarem aquestes pàgines a fets rela-cionats amb l’esdeveniment que és motiu d’aquesta diada, laGuerra de Successió (1705-1714).Hem triat uns fets, no d’aquell temps, sinó d’altres de més pro-pers, concretament del 1919, però vinculats a la pèrdua de lesnostres llibertats nacionals i a la repressió de tota mena que hiha hagut, d’una forma o altra, al llarg dels tres-cents anystranscorreguts.Remenant arxius pel motiu que ens ocupa, arxius documentalsde diversos anys i segles, a voltes hom hi troba escrits bencuriosos, que, tot i ser força antics, per desgràcia continuen sentben actuals, tant que els podria signar algú del nostre temps.

Proclama “Als màrtirs de Catalunya”, de 1919.

ALS MÀRTIRS DECATALUNYAPer Joan Muray

17

Davant el monument a Rafael Casanova en aquells anys. Hi podem veure, entrealtres, el gran dramaturg i poeta Àngel Guimerà acompanyat del masnoví d’adop-ció Vicenç A. Ballester.

llegado el momento de realizar elsupremo esfuerzo que salve a laPatria Española y, con ella, a lamisma Cataluña, que sus hijos mal-vados se empeñan en conducir a laruina.Vosotros, españoles, los que tenéisel honor de no haber nacido enninguno de los pueblos de las cuatroprovincias catalanas, sois los quepodéis salvar a España. No os fiéisde catalán alguno, pues visto yprobado está ya que, en cadacatalán, clerical o avanzado, jaimista(1) o radical, hay un cobarde sepa-ratista.Ha terminado la guerra (2) con la vic-toria (?) de diez contra tres, y loscatalanes por odio a España hanhecho manifestaciones en favor delos victoriosos (?) y especialmente,en el de Inglaterra, la que se tituladefensora de las naciones débilespero sigue en la indebida posesión deGibraltar, en favor de los EstadosUnidos, el pueblo de mercachiflesque nos arrebató ignominiosamenteCuba y Puerto Rico, Filipinas yMarianas y Carolinas (3), valiéndosedel pretexto de la voladura del“Maine”, que ellos mismos habíanhecho estallar.Los catalanes se han puesto al ladode los victoriosos (?) como antes sehabían colocado al de los EstadosUnidos; todo solamente paramolestar, perjudicar y contrariar aEspaña, que, más generosa queellos, más noble que ellos, más alta-mente digna que todos y cada uno delos catalanes, por más que guardabauna prudente neutralidad, no por estodejaba de tener sus simpatias por losImperios Centrales (4) por cuantoellos representan el orden, la religión,la disciplina, la seguridad, en fin, delos pueblos del universo mundo.I ahora, embriagados de odio aEspaña, manifiestan sus impúdicosamores por los que en desigual com-bate han impuesto sus exigencias alos vencidos. Así son estos catalanes,estos perros de España que lamenlas manos generosas de la madrepara hincar sus colmillos en lascarnes de todo su cuerpo que vandesangrando.

Hoy, compatriotas españoles,vosotros, los que en crecido númeroresidís en este trozo de España quese llama Cataluña, habéis de saberque los catalanes pretenden inter-venir en la Conferencia de Paz paraque le sea concedida a Cataluña laindependencia que los villanossueñan les llegue impuesta por elmandato de Europa (5) ya que notienen el suficiente valor para recla-marla cara a cara, dando la vida; queellos siguen el ejemplo de Cuba, quenunca la hubiere obtenido si no sehubiere hecho ayudar solapada-mente por los mecachifles de NorteAmérica.Quieren se considere a Cataluñabeligerante (6) porque dicen hanestado representados por unos cuan-tos voluntarios (bonita repre-sentación!) de estos malos catalanesque han debido huir de España porno estar en presidio.Pero no bastaba con ello;no se contentan con ir a Europa apedir lo que no les será concedido deninguna manera, sino que salen porestas calles a dar gritos subversivos,a perturbar el orden, a insultar consoeces imprecaciones a los buenosespañoles que nos hallamos dis-puestos a defendernos contra la vil-lanía de los cobardes y que no con-sentiremos ni un instante más quesea mancillado el honor de nuestraMadre Patria. No creáis ya más en

las palabras “autonomía” y “regional-ismo” que ellos pronuncian para queles dé oídos nuestra buena fe deespañoles. Ellas no son más queviles encubrimientos del “sepa-ratismo” y de la “independencia” queanhelan. A esos gritos opondremos elnuestro que todo lo abarca y significa,el de “Viva España”, que nos ayu-daréis un día y otro día a clamar paraahogar con él las vociferaciones deestos perros separatistas que ladrany huyen.Contamos con todos los buenosespañoles residentes en esta ciudad.Contamos con el apoyo moral detodos los compatriotas que no se venobligados a convivir con los que adiario nos insultan. Y sobre todo, con-tamos con los pundorosos oficialesdel invicto Ejército Español, los que apesar del clima no titubearon en mar-char a Cuba y Filipinas y hoy menosse harán de rogar para salir en defen-sa de la Madre Patria en su mismosuelo, como saldrán si así convieneen defensa de los sagrados interesesde España en Marruecos (7), grave-mente amenazados hoy, por unanación harta de victorias mal adquiri-das y orgullosa de sus fáciles triun-fos.Liga Patriótica Española

NOTESJaimista era el nom que rebienaleshores els partidaris del pre-tendent al tron espanyol per la branca

1818

dit l’any anterior, el 1918, el presidentWilson, dels Estats Units, els anome-nats XIV punts, que entre altres fetsremarcava tot poble o nació, petit ogran que desitgi viure en llibertat savida pròpia, escollir-se ses pròpiesinstitucions i estar segura de lajustícia i lleialtat dels altres poblesde la terra enfront de la força i deles agressions egoistes, fet que vadonar certes esperances a Cata-lunya.Catalunya havia enviat participat a laPrimera Guerra Mundial, enviantquinze mil voluntaris a lluitar alcostat dels aliats (França, GranBretanya i Rússia des del principi,després s’hi afegiren altres païsoseuropeus i Estats Units), més de deumil moriren als Dardanels, Macedò-

nia, Serbia i els camps de batallafrancesos. El 14 de juliol de 1936, elgovern de Catalunya va dedicar unmonument als catalans morts enaquesta guerra, una escultura deJosep Clarà, que es va instal·lardavant el Parlament de Catalunya. Aquell 1919 ja s’endevinava el properconflicte entre España i el Marroc,que seria el 1921, el conegut com a“Desastre de Anual”, on l’exèrcitespanyol va ser derrotat i on morirentretze mil dels seus soldats.Aquesta “Liga Patriótica Española”fou l’embrió del partit polític que

carlista, el titulat, per ells, Jaume III.Es refereix a la Primera GuerraMundial (1914-18).Els Estats Units d’Amèrica del Nordhavien sostingut, a finals del s. XIX,una guerra amb l’Imperi Espanyol, ala qual aquests darrers perderen elsdarrers territoris del vast imperi quehavien aconseguit per mitjà de la con-questa i de guerres.Els Imperis Centrals eren aleshoresl’Imperi Austro-Hongarès i l’ImperiAlemany.Una independència imposada perEuropa es referia al que aleshoresera l’embrió de l’Organització de lesNacions Unides (ONU), la Societat deNacions, sorgida de la Conferènciade Pau de París d’aquell 1919.Conferència que recollia el que havia

Bandera dels Voluntaris Catalans a la Primera Guerra Mundial.

Postals fetes pel “Comitè de Ger-manor amb els Voluntaris Catalans”

Postal feta pel “Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans”

19

insults de totes menes, els castilesels han anat augmentant cada dia.En començar l’any CCV (2) del’esclavatge de Catalunya, que hasigut el de l’enfrontament del mili-tarisme i el de la llibertat de tants dePobles, una “Liga patriótica españo-la”, que més tard infantà la “Uniónmonárquica nacional”, amb fullsinfamants cridà els eterns enemics deCatalunya i els atià al crim.Els jovencells de setze anys, enManuel Miralpeix i en Joan Benet,sols perquè lluïen un llaç català, forencovardament assassinats...Nous màrtirs de la Causa, rendim-los,Catalans, en el dia d’avui tribut derecordança. No hi hagi entre nos-altres diferències: qui cregui, resi’lsuna oració; qui no cregui, dediqui’ls

un moment del seu pensar. Tots junts,Catalans, en l’Onze de Setembre de1919, diguem:VENJANÇA!!VISCA CATALUNYA LLIURE!!! NOTESCastiles es refereix als espanyols, jaque prové de Castilla. A la guerra deles Filipines, de finals del s. XIX, entagal, l’idi-oma d’aquella nació, elsdeien així.CCV, dos-cents cinc anys, eren elsque feia des del final de la Guerra deSuccessió, el 1714, fins al 1919, anyde la proclama. Ara en fa CCXCVII,tot i que enguany, en fa CCC (300) dela batalla d’Almansa, al PaísValencià, on es van començar a per-dre les nostres llibertats.

naixeria a Barcelona aquell mateix1919, la “Unión MonárquicaNacional”, un dels dos partits espa-nyols més espanyolistes, que es vafondre amb “Unión Patriótica”, funda-da pel general Primo de Rivera.Aquesta U.M.N. estava presidida perAlfons Sala i Argemí, comte d’Ègara,i entre els seus dirigents hi havia: elmarquès d’Olèrdola, el comte deFígols, el comte del Montseny, el baróde Viver, el comte de Santa Maria dePomés, etc., etc.

Aquesta proclama de la “LigaPatriótica Española” havia de tenir laseva resposta, la qual fou feta perl’ONZE DE SETEMBRE d’aquellmateix any, i en resposta, a més, perl’assassinat de dos joves catalans pelsol fet de dur un llaç català. Laresposta deia així:CATALANS: Els castiles (1) de FelipV feren la guerra i subjugarenCatalunya. Fins al darrer instant, esdefensaren els Catalans amb ànimade braus i amb convenciment depatriotes.És per això que, en arribar l’aniver-sari de la pèrdua de les llibertatscatalanes, enlairem la bandera de laPàtria i fem ofrena d’amor, d’agraï-ment i d’entusiasme als qui donarenla vida per Catalunya.Pitjor, mil voltes pitjor que la guerra,fou –i és- la dominació. Vexacions i

Monument als Voluntaris Catalans a la Primera Guerra Mundial, que es troba alParc de la Ciutadella. Fou inaugurat l’any 1936 i és obra d’en Josep Clarà.

Joan Benet i Manel Miralpeix, els joves assassinats.

20

Amics lectors de “Gairebé tot aixó és veritat”. Quan unescrit surt de la impremta, és impossible predir el resultat,l’efecte, la interpretació, el destí que finalment tindrà l’es-crit o el paràgraf exposat a la consideració dels lectors i, amés, si aquest s’acaba amb una pregunta; tot i que aques-ta es faci de forma festiva, cercant més que una respostaaclaridora, la motivació d’un somrís per part de qui l’ha lle-gida i considerada.Si ens remuntem dos mesos enrere solament, en el butlle-tí “Gent del Masnou” Nº 241, pàgina 30 en l’apartat “THA-LIBANHJA” finia l’escrit inquirint: Pensem-ho, pot algúemprar aquesta peça per fer de les seves?La resposta, ja m’ha estat donada. Podem llegir-la en eldiari “20 Minutos”. Vegeu-ho en el retall adjunt.El que semblava una nimietat plasent i jocosa, en eldecurs de dos mesos ha esdevingut una realitat tan certacom impensada de poder-la corroborar tan aviat.Qui fuig, d’alguna se n’escapa! Emprar però una peça tandigne i ben considerada com és el burka en el llunyà orient,pot ser, donat el cas, molt efectiu però poc seriós i cava-lleresc quan d’escapar es tracta.

GAIREBÉ TOT AIXÒ ÉS VERITATPer Carles Maristany

EL B U R K AVII MARATÓ DE VEUSLÍRIQUESPer Joan MurayVocal de Cultura

Enguany, aquesta VII Marató es va celebrar el dissabte, 14de juliol, i, com des d’un principi, han estat els cantants,alumnes de l’exímia cantant d’òpera Montserrat Aparici, elsqui ens han portat la lírica a la nostra Sala d’Actes.En aquesta VII Marató ens acompanyaren els següents:Magda NAVARRO

Blanca SANTIGOSAMònica SOLAConxita GARCÍAAnna ROMAPaco FARRÉEva ANAYAJesús CASTILLON

Al piano hi hagué Carles PUIG, l’excel·lent pianista queens ve delectant des de la primera Marató de l’any 2000.La primera part del concert va estar composta per diver-ses àries d’òperes i sarsueles de prestigiosos compositors,així com de cançons líriques, com Turull, Toldrà o Gershin.A la segona, a més de peces de sarsuela, hi hagué diver-ses cançons en català, totes elles obres prou conegudesd’autors com Pedrell, Martínez Valls, Granados, Lamote deGriñon o Roma.Un escollit públic, tot i que minoritari, com passa sovint enactes de veritable qualitat on l’únic, però gran regal, són lesformoses veus dels cantants, va acompanyar-nos i vaaplaudir fervorosament l’estol d’intèrprets que tinguéremen aquesta VII Marató de Veus Líriques, i, com en les ante-riors ocasions que ho ha fet, va demostrar els seus dotslírics, així com un ampli i potent ventall de veus, cadascu-na en el seu àmbit, però que feren que la vetllada fos peral públic assistent un bonic record d’estiu, tot esperantl’any vinent, tal com també desitjaren els cantants, pianistai professora.

Mercès a tots vosaltres, intèrprets i públic.

Cròniques

Intenta huir bajo

un burka

El líder de la

Mezquita Roja de

Islamabad (Pakistán)

fue detenido ayer

cuando trataba de

escapar bajo un burka

hacia el norte.

XXXIV Curs de Balls de Salósetembre - desembre 2007

del 28 de setembre al 21 de desembre

Cada divendres de 20.30 a 22.30 Rock, tango, txa-txa-txa, vals, fox, pas

doble, mambo, etc…Places limitades. Preu parella: 75 €

Inscripcions i informació: a Gent del Masnou Dr. Agell, 9

de 6 a 9 del vespre. Tel 93 540 39 29 Organitza:

Vocalia Recreativa

El proper mes de setembre se celebraran a totEuropa les Jornades sobre el Patrimoni.El Patronat Municipal del Masnou té previst, entrealtres actes, realitzar dues activitats que, amb el nomde “Passejades pel Masnou”, es faran:

Dia 29 - El Masnou, terra d’indians. Molts catalans i masnovins es veien atrets pel com-erç amb Amèrica i hi emprengueren el viatge.Alguns fracassaren, però altres tornaren amb rique-sa i gustos exòtics: els indians. Al Masnou emtrobem exemplesmés austers que a la resta de Catalunya. Aquest itin-erari mostra part del llegat que ha arribat als nostresdies.

Dia 30 - El cementiri, un museu a l’aire lliure.Amb aquesta visita es vol donar a conèixer el nostrecementiri, mirat com un museu, herència de la nos-tra història. Dissenyat el 1860 per l’arquitecte mas-noví Miquel Garriga i Roca.Hi veurem grans obres d’art, perso-natges i fets

destacats dels darrers cent anys.

La nostra entitat col·laborarà en aquestes diadesfent-ne les inscripcions de tots els interessats; a par-tir de l’1 de setembre, cada tarda de 6 a 9 (de dillunsa dissabte) al local social.

Gent del MasnouDr. Agell, 9

93 540 39 29El Masnou

JORNADES EUROPEES DEL PATRIMONI

22

Crec que la representació parcial d’un cartell de lacompanyia francesa Transat de 1939, transmetperfectament la sensació de grandiositat, potència iluxe que caracteritzava els transatlàntics dels anysvint i trenta, encara que, d’alguna manera, tot vacomençar amb el discret Royal William, petit iinsignificant vaporet, però que l’any 1833 va ser elprimer a creuar l’Atlàntic en aquest, aleshores,innovador sistema de propulsió que representavael vapor. Aquest viatge no es va repetir perquè, pocdesprés, el vaixell va ser venut i, curiosament, vaacabar sent un creuer de l’Armada Espanyola. Noobstant, dos homes van veure les enormes possi-bilitats dels vaixells de vapor per transportar pas-satgers i mercaderies a través de l’Atlàntic ambrapidesa. Un va ser el britànic Samuel Cunard i l’al-tre el nord-americà Edward Knight Collins, tots dos,vertaders pioners a crear i desenvolupar una líniade vapors transatlàntics. Si en un principi Cunardes caracteritzava per la seva eficàcia, però d’unaabsoluta austeritat i manca de comoditat per alspassatgers, Collins va afegir-hi el benestar i el luxeamb interiors de fusta treballada, mobles entapis-sats, amplis salons dotats de calefacció i grui-xudes catifes. Malauradament Collins va patir unasèrie de revessos que el van arruïnar i morí pobra-ment. Per contra, Cunard va continuar progressant.La veritat és que totes les nacions amb alguna pre-tensió de grandesa volien veure onejar la seva ban-dera en un gran transatlàntic. Amb alguna excep-ció, França i Anglaterra van ser capdavanters, si bétots tenien tres premisses a complir: gran, ràpid iluxós. El primer va ser el victorià Great Eastern, unveritable monstre per a l’època, encara que la seva carrerava ser erràtica, per no dir desgraciada, i va acabar com aferralla. L’any 1913 Alemanya va botar el Vaterland de54.282 tones, en aquell moment el vaixell més gran delmón. Per desgracia, pocs mesos després va esclatar laguerra europea i el Vaterland, en el seu viatge inaugural aNova York, va quedar retingut en aquesta ciutat. Desprésdel conflicte bèl·lic, els Estats Units el van confiscar com areparació de guerra i, sota bandera americana i amb elnom de Leviathan, va tenir una carrera desigual, peracabar finalment desballestat a Escòcia. També podriareferir-me al Titànic, però aquesta és una història que jaconeixem tots.Al 1932 França va botar el Normandie, de 1.029 peus d’es-lora i 119,5 de mànega. Un vertader palau flotant, orgull dela Tercera República Francesa. Luxós fins al paroxisme.Els 864 passatges de primera classe menjaven en un ele-gant saló 18 metres més llarg que el Saló dels Miralls delPalau de Versalles. Cinema/Teatre, piscina (25 metres la

de primera classe), un jardí d’hivern amb aus exòtiques iplantes tropicals, biblioteques, botigues, hospital... Si elspassatgers de primera classe vivien en un èxtasi luxós, elsde classe turista podien menjar a la carta en un saló bella-ment decorat i coronat per una cúpula il·luminada. En elseu viatge inaugural va creuar l’Atlàntic a una velocitat de30 nusos i va guanyar la cobdiciada “Cinta Blava”, que l’a-creditava com el transatlàntic més ràpid. També he de fermenció de dos mítics transatlàntics anglesos, el QueenElizabeth i el Queen Mary. Ambdós van tenir una meritosacarrera comercial, abans i després de la II Guerra Mundial,en la qual van transportar milers de tropes d’un continent al’altre.Els anys 60 van marcar la fi d’una època daurada i, a l’igualque el vapor va desplaçar la vela, els avions a reacció, queresultaven infinitament més barats i creuaven l’Atlàntic enpoques hores, van acabar amb els grans transatlàntics.Com algú va dir, va ser una època esplèndida, quasi irre-al, llàstima que va acabar massa aviat.

L’ÈPOCA DAURADA DELS GRANS TRANSATLÀNTICSPer Josep Condeminas

23

El 4 de setembre Miltristos tigres delcreador Àlex Serra-no, un dels motors dela plataforma tea-tral AREAtangent(www.areatangent.com,www.srserrano.com)i que rebé molt bonescrítiques el darrerGrec’07 amb Euro-pe’s living a Ce-lebration, arriba al’escenari apassio-nant del VersusTeatre (www.versusteatre.com), en horari detarda (19:30 h). Amb les prèvies que s’enceten el dia 7 el móndivuitesc de la Il·lustració francesa puja a escena.Aquest vodevil filosòfic El Llibertí, d’Eric–Emmanuel Schmitt (França, 1960), ambRamon Madaula (filòsof Diderot) i Laura Cone-jero (Madame Therbouche, una pintora) farà tem-porada al Teatre Poliorama (3xTr3sProduccions). Estrena oficial: el 14.També el dia 7 de setembre i fins al 14 d’octubreuna autora contemporània arrelada a la nostraterra, l’asturiano-canadenca Gloria Montero,estrena el seutext teatral Cosade dos a laBiblioteca deCatalunya, ambdirecció de RafelDuran i interpre-tació de LurdesBarba i Alfred

Tret de sortidaLucchetti. Aquest muntatge, una interessant,franca, àgil aproximació al món de les relacionshumanes, escrit originalment en castellà amb elnom de Se necesitan dos, ve produït perl’Associació d’Investigació i ExperimentacióTeatral (AIET) i tindrà també una sèrie de lecturesdramatitzades com a activitats paral·leles a pri-meries d’octubre. Del tot recomanable, doncs,anar consultant la web de l’entitat(www.aiet.cat)per comprovar els continguts definitius i horaris. Del 13 al 23 de setembre un autor imprescindible,un gran mestre mort prematurament, Bernard-Marie Koltès, arribarà a través de la veu de sisgrans actors (Francesc Orella, Josep Maria Pou,etc.) al Teatre Lliure. Un monòleg que demostraque tots necessitem parlar i ésser escoltats. Dia 18. El Mestre exiliat torna altra vegada a casa.Dirigint, actuant, adaptant la peça. Josep MariaFlotats (Barcelona,1939), en el seu 50è anyde trajectòria professional,presenta l’estrena mundialde Stalin –basada en lanovel·la Une exécutionordinaire de Marc Dugain,autor nascut el 1957– alTeatre Tívoli, amb inter-venció actoral, per exem-ple, de Carme Conesa iPep Sais.El dia 21 s’incien les representacions al TeatreApolo de la producció de Stage EntertainmentCabaret, encapçalat aquesta vegada per MartaRibera i Víctor Masan i amb direcció de SamMendes (www.teatreapolo.com).

Teatre capital(La cartellera barcelonina)

Text: Rosa M. Isart Fotografies de:

M. Josep R. Lucas

Finalment una altra data assenyalada: el 26 desetembre el Teatre Nacional de Catalunya –noposarem les sigles, tenim ganes de remarcar elsadjectius i els daltabaixos ferroviaris i elèctrics–obre la Temporada 07/08 amb un espectacle pled’exquisides fantasies: circ, acrobàcia, música,dansa... James Thiérrée (Lausanne, Suïssa,1974) i la seva poesia visual arriben per primercop a Barcelona amb La Veillée des Abysses perromandre quatre dies a la Sala Gran (del 26 al 30de setembre de 2007).

Àlex Serrano

Rafel Duran

Josep Ma. Flotats

24

Noemi Bagés és una professora decatalà nascuda a Frankfurt l’any1974, però resident a Tarragona desde ben petita. Ara com ara ha publicatdues novel·les juvenils, totes dues al’editorial Barcanova: Perdoni, a quinsegle diu que som? i I la mort emparlava (1). En aquesta darrera enspresenta una doble història molt bentramada i molt ben resolta, que gira al’entorn de la família Dalmau Puig,formada pel pare, l’Òscar, un pe-

riodista d’investigació amb ambicionsi ganes de fer-se un nom en la pro-fessió; la mare, l’Olga, una oftalmòlo-ga de prestigi que ha hagut de treba-llar molt per arribar on ha arribat; i lafilla, la Txell, una estudiant de 17 anysque se sent una mica sola i abando-nada, en part perquè el seu pare vadesaparèixer quan tot just tenia vuitanys i en part perquè la mare dedicahores i més hores a la feina. La doble trama té per protagonistes lamare i la filla, enfrontades sobretotperquè la Txell li recrimina que lidediqui tan poc temps i que la facianar sempre al seu darrere: la gotaque ha fet vessar el got ha estat eltrasllat de Barcelona a Tarragona, perqüestions laborals de l’Olga, malgratl’oposició de la filla, que no voliadeixar escola, amics... Sort n’hi hauràque la Txell aviat farà un amic benespecial, l’Arnau, un company del’escola que també se sent una micasol i incomprès com ella. Amb ellcompartiran la passió per la lectura,les llargues xerrades sobre temesd’allò més diversos, el compromíssocial, que els portarà algun mal decap... És el que en podríem dir latrama pròpiament juvenil. El que no sap la Txell és que la sevamare, que a la vida ha hagut de re-presentar diversos papers, fins alpunt de convertir-se en una veritableprofessional de la dissimulació, desde la desaparició de l’Òscar ha viscutsempre amb el dolor i la por al cos,amb l’angoixa d’haver de tirar enda-vant sola, sense poder comptar pràc-ticament amb ningú, amb el convenci-ment que no és viuda, malgrat quetothom, els papers oficials inclosos, lahi consideri... Aquest no viure fa quehagi de conviure amb moments dedepressió, de bulímia..., malalties queha après a dissimular com tantescoses a la vida, i a superar amb laseva dedicació a l’oftalmologia. I

Parlem de llibresPer Pere Martí i Bertran

aquesta seria la segona trama, la quepodríem qualificar gairebé de novel·lanegra, encara que ens sembli menti-da pel que hem dit fins ara; perquèl’Òscar, en les seves investigacionsva una mica massa enllà i entre encontacte amb una màfia que té elnegoci en el món de la droga, i delstentacles de la qual, quan se n’adona,ja no poc fugir. Quan n’és conscientdel tot, només pensa en una cosa:salvar la l’Olga i la Txell. I ho acon-seguirà, però a un preu altíssim L’autora, com insinua ì tot en unmoment de l’obra (p. 164), pel seugust per les metàfores, ens fa viureuna partida d’escacs intensa, versem-blant, dura; una partida d’escacs lesjugades de la qual l’Òscar semblahaver pensat minuciosament. Peròl’Òscar és humà i jove (mor amb 38 o39 anys, p. 183) i per això les sorpre-ses arriben fins al final.Una novel·la que enganxa, molt ricaen llengua i recursos, que llegiran degust lectors a partir de tretze ocatorze anys. Una novel·la a la qualnomés faríem un retret: el tractamentdel punt de vista narratiu.

(1) Noemi Bagés: I la mort em parla-va. Editorial Barcanova. Col·lecció:“Antaviana nova”, 71. Barcelona,2006. 186 pàgines.

Noemi Bagés

INTRIGUES JUVENILS

Parc

LLAR D’INFANTS A PARTIR DELS 4 MESOS

PASSI PER L’ESCOLA I DEMANI EL LLIBRET INFORMATIU

• Programa específic per a cada edat, des dels 4 mesos als 3 anys • Horari extens: de les 7’30 del matí a 18,30 de la tarda • Transport a la porta de casa • Cuina pròpia (papilles, triturats, règim, etc.)• Servei psicopedagògic / escola de pares • Personal titulat amb experiència • Piscina pròpia • Català i anglès • Nou sistema d’estimulació precoç (G.Doman.)• Gran jardí• Audiovisual• Ritme - iniciació a la música

I el que és més important... el seu fill o filla hi serà feliç! Vingui’ns a conèixer

Av. Gaietana, 50 Alella · Tel. 93 555 09 00(darrere del camp de futbol del Masnou)

c/. Ventura Gassol, 29 · El MasnouTel 93 555 57 11

2 0 0 7 - 2 0 0 8

Festes de la veremaAlella 20077, 8 i 9 de setembre

B R U T N A T U R E · B R U T R E S E R VA · B R U T

E s c u l t o r L l i m o n a s / n A l e l l a T e l 9 3 5 4 0 3 4 0 0

CavesBrut Nature Reserva

Brut NatureBrut

VinsRosat “Merlot”

Blanc “Xarel·lo” ·“Sauvinyong”

“Chardonnay nevers”Negre

Cabernet sauvignon

Vall de Rials s/n · 93 352 74 56 · Alella

SUBMINISTRAMENTS PER A LA CONSTRUCCIÓ

Distribuïdora en gres i ceràmica:Saloni, Aparici, Gres catalan, Gres Breda,Porcelanatto, etc.SANITARIS - AIXETES

Magatzem al MasnouJoan XXIII, Camí d’Alella(sobre l’autopista)Tel. 93 555 81 56

Magatzem i oficines AlellaRiera Principal, 48-50Tel. 93 555 97 53Fax. 93 555 95 96 · Alella

ExposicióEscultor Llimona, 9Tel. 93 540 37 69Alella

Restaurant

DURAN(tanquem el dimecres)

Àngel Guimerà, 18 · 08329 Alella · 93 555 10 45

laBotigadel

DURANMenjar per emportar · Restaurant

Àngel Guimerà, 20 · 08329 Alella · 93 540 70 93

DIGUES ADÉU A L’ESTIUI REP LA TARDOR AMB UN BON

ÀPAT. I que t e ’ l s erv eixin!

Barcelona, 2 · T 93 555 02 01 · El Masnou

Prat de la Riba, 9 · T 93 555 20 03/75 11 · El Masnou

R E S T A U R A N T P I Z Z E R I AMas Vell

MENÚS DIARIS • SERVEI A LA CARTAMENJARS PER EMPORTAR • DILLUNS TANCAT

FEM VACANCES FINS AL26 DE SETEMBRE

Santiago Rusiñol,43 · T 93 555 23 96 ·El Masnou

R E S T A U R A N T

28

Arran de sòlPer Pledebuit

N

R

V

E

E

R

R

PAULAb o u t i q u e

Sant Miquel, 5. Tel. 93 555 04 00

El Masnou

D

T

N

MODTA DOR

HIV R

AA

R

R

M

Pere Grau, 19 · Tel 93 555 02 44El Masnou

J. RamónSastreriaCamiseriaa mida

NA

TD

IVIS

ION

BOUTIQUE

Sant Felip, 34

08320 el Masnou (Bcn)

Tel 93 555 2506

Fax 93 540 2005

www.yuppi1974.com

Quan sortiran aquestes ratlles d’aquest ca emprenyador iringolaire, serem a començaments de setembre, per tant,encara a l’estiu; però, com aquell qui diu, ja li tindrem elpeu al coll. Però quan les escric som en plena canícula,suant la cansalada (el qui en té) i, és clar, la xafogor ens téun xic ofuscats, com aquell qui diu, espessos. Per això,com que el meu pobre magí de quisso no rutlla prou bé,em faig un munt de preguntes de coses que no entenc,que m’agradaria que algú em respongués i, si aquest algúés qualificat, o sigui que mana a la casa gran, millor quemillor.Són aquestes:

No sé per què falten tants arbres al Camí Ral?Ni per què els que hi ha estan malalts?No entenc per què el servei (?) de neteja només

recull burilles, fulletes, paperets, etc.?I per què no recull la immensa quantitat de merdes,

tantes com per parar un tren?I menys, com es permet que hi hagi les grans tifes,

especialment les que deixen els gossos de gentque està al marge de la llei?

No comprenc com, havent-hi plaques prohibint circu-lar (pel Camí Ral) amb bicicleta i altresandròmines, es permet?

I, si hi ha les plaques, vol dir que hi ha llei; doncs perquè no es fa complir?

Tampoc no entenc per què la majoria de ciclistes quecirculen impunement per la vorera ha de posaraquella cara de superioritat?

No entenc per què es permet ocupar, per certsestabliments, més de dues terceres parts de lavorera (Camí Ral)?

Ni per què, a certs cotxes, se’ls permet d’aparcar-hi?Ni per què, a algunes cases, se’ls permet que les

plantes els surtin al carrer i destorbin elsvianants?

(Aquí deixo uns quants espais perquè cadascú hiposi les preguntes que vulgui, que deuen sermoltes; però feu-ho escrivint cartes a la bústia,a veure si així reaccionen els qui sembla que,per a segons què, tinguin sang d’orxata)

Totes aquestes preguntes, i moltes més que faria si sabésque en tindria resposta, però que no faig per no escalfar-me més la closca, amb la calor que fa, que ja en fa prou,pensant que, a més, no serveixen per a res.Tan bonic que seria que el nostre Camí Ral (pel que sem-bla, l’únic passeig que tenim), fos net, sense que hi circuléscap andròmina, sense cap entrebanc, amb arbres de puntaa punta, etc., etc. Però es veu que això no interessa, noreporta beneficis legals (ja que, d’obres publiques, algunesde faraòniques sí que se’n fan). Potser ni tan sols dónavots.Apa, bup, bup.

29

Exposicionsinforma

Del 8 al 28/9 RICARD RIU. Olis i aquarel·les.

Del 29/9 al 19/10 “LA TARDOR” Fotografia, poesia i escultura.

Col·leccionismeTROBADA MENSUAL D’INTERCANVIDE PLAQUES DE CAVACada segon dimecres de mes, de 19 a 21 horesal local social.Properes trobades:

12 de setembre del 200710 d’octubre del 2007

PL

AQUES

CAVA

Vols fer teatre?T’agradaria descobrir el que ets capaç

d’expressar amb el teu cosi la teva veu?

Ets dels qui agradajugar a ser un altre?

No ho dubtis.Vine i… actua!Cursos de teatre per a

nens, joves i adults

Telèfons de contacte: 627630082 (OriolColomer) 676334144 (Aina Ripol

IX

L’ENDEVINALLA setembre 2007

El camp és blancla llavor és negra;dos que s’ho mireni una que sembra.

Resposta:

RESULTAT DEL JOCde l’exposició “FRUITS”de Joan Condal

Exposició que es va fer entre el 14 de juliol i el 3de setembre.El premi, un quadre del tema de l’exposició, a quiencertés les 23 preguntes que s’hi feien va co-rrespondre a Andreu MARÍN i RAMONET, queles va encertar totes.

Enhorabona, Andreu!

Un escrit

TROBADA DE

PLAQUES del Masnou

Diumenge 25 de novembre

del 2007

CLASSIFICACIÓ TEMPORADA 2006-2007:

PRIMER 40 SORTIDES FREDERIC TENASEGON 39 SORTIDES ANTONI MIRTERCER 34 SORTIDES ENRIC MOREUQUART 30 SORTIDES FRANCESC MOLINACINQUÈ 24 SORTIDES JORDI SALVATELLASISÈ 20 SORTIDES MARC BAULIESSISÈ 20 SORTIDES JOSEP TAMBOLEOSETÈ 17 SORTIDES JOAQUIM ROQUETAVUITÈ 12 SORTIDES MANUEL DE DIEGO

Joan Sagré

30

Diumenge, 30 de setembre de 2007 2/4 d’11 matí

Aplec Parroquial de FamíliesJunts som més família, comunitat parroquial, poble...

Trobada oberta a totes les famílies i persones amb l’objectiu de compartir una reflexió sobre la família com a àmbit de la transmissió dels valors i de la fe.

10.30 h. Acollida i presentació de la trobada.

11 h. Reflexionem i compartim:Adults: Conferència a càrrec del Sr. Francesc Torralba (catedràtic filosofia Univ. Ramon Llull).

Joves: Testimonis.Adolescents: Documental fòrum.

Infants: Contes a càrrec de Jordi Fàbregas.Guarderia per a infants.

13 h. Celebració de la missa.

14 h. Dinar de germanor.

16 h. Coneguem la vida de la nostra Comunitat Parroquial del Masnou: Mostra de les diferents activitats que es desenvolupen dins de la Comunitat.

17 h. Fem gresca, a càrrec d’un grup de seminaristes anomenat 7 de 10

Lloc: Ca n’HumetOrganitza: Comunitat Parroquial del Masnou · Preu: Entrada lliure

DESIJAR

Desitjar tot el que pot ser important,buscar tot el que ens pot fer feliç,trobar en el rostre estimat un somrís,mostrar alegria a cada instant,

admirar la meravella del dia minvant,tractar la vida com un dolç pastís,esborrar de la ment el que és malaltísi estimar, malgrat tenir el cor sagnant.

Trèmuls de passió, alegria de viure,recerca de l’amor, ferides sense tancar,dolor punyent, amarg somriure.

Aquesta és la felicitat que podem albiraren aquest món, sense ganes de viure,i, malgrat la tristor, no deixem de DESITJAR.

J.S.C. J / M

Racó poètic

Treballem per a la integració; fes-te’n

soci. 15€ a l’any

93 555 73 68 607 220 201

ASSOCIACIÓ DE DISCAPACITATS FÍSICS DEL MASNOU

Joan XXIII, 39 · 93 555 55 60

Horari:De dilluns a divendres de 9 a 13 i de 3 a 19’30

Dissabte de 9 a 18 ( no tanquem al migdia)

perruqueria

d o n a - h o m e

Pregunteuper les

nostresofertes

temporals

S e r v e i s i m m o b i l i a r i s e n g e n e r a l

Administració i venda de pisos, cases i rústiques.

Propietat horitzontal Assessoria jurídica

Mossèn Jacint Verdaguer, 14 · El Masnou Tel. 93 555 10 60 / 17 61 • info@finquespuig.net

Portal social

Jordi Viñas Tremols 686 07 87 34W

WW

.ELMASNOU.COM

T/ 93.555.69.03

iCeigrupImmobiliarias

FINQUES MESLLOCLLIGOÑA CAYETANO

Sant Miquel, 23 - 08320 el Masnou - www.meslloc.com

Àngel TenaJOIERVenda directa al públic.

Barcelona, 28 · El Masnou · 93 555 64 51E S P E C I A L I S T E S E N D I A M A N T S

Símbols de Catalunya

Els CastellersEls castellers són el símbold'una manera de fer catalana.“Entre tots ho farem tot”: aixòés precisament el que passaquan s'enlaira un castell enqualsevol plaça del país. A lapinya castellera tothom hicap. És més, els castells notindrien raó d'existir si no fospel suport popular i l'afected'un poble que sempre ésconvidat a participar-hi. l’ori-gen dels castellers, com dela majoria de manifestacionsde la cultura tradicional cata-lana, ve de lluny. JosepAnselm Clavé va intentarexplicar què és necessariper fer i desfer castells:força, equilibri, valor i seny.Aquests postulats clàssicsformen part de la seva ins-pirada composició musicalLos Xiquets de Valls,datada el mes de juliolde 1867. Els castells,

les torres i els pilars dels nos-tres castellers tenen l'arrela-ment més antic a les comar-ques que formen el nucli mésoriental de la CatalunyaNova: l'Alt Camp, elTarragonès, el Baix Camp,l'Alt Penedès, el Garraf, elBaix Penedès, l'Anoia i laConca de Barberà. Peròtambé hi ha colles de caste-llers a Terrassa, Cornellà deLlobregat, Barcelona i altresindrets. En els últims anys,la història castellera ha arri-bat a un dels seus puntsmés alts: s'han mantingutcastells de nou per part devallencs, vilafranquins,tarragonins i terrassencs.Més que mai, el fet caste-ller és ben viu, tal com hodemostra el total de tren-

ta-dues colles castelle-res existents.