Com funciona el cervell de la canalla?canal.fundesplai.org/repositori/file/00-2016/03... · cop de martell, i la desactivo amb res-postes que són cops de mall: tinc tres menors d’edat

ara.cat DISSABTE, 12 DE MARÇ DEL 2016

http://mestres.ara.cat http://criatures.ara.cat

Com funciona el cervell de la canalla?

Cal acompanyar els infants en el seu desenvolupament cerebral perquè un dia aquest òrgan pugui ser autònom P. 6-7

GETTY

c2 aracriatures DISSABTE, 12 DE MARÇ DEL 2016 ara

La pitjor mare del món

Anna Manso

Amb la tribu

Objectes caducats

Què ha passat? Com he pogut obviar tanta matèria sòlida sense cap destí pràctic?

ORDRE. La recerca d’una flauta perduda ha fet prendre consciència a la pitjor mare de quants objectes inútils tenen a casa. GETTY

Sovint he sotmès casa me-va a ràtzies dignes d’Àtila, el monarca dels huns. He reciclat, regalat, ofertat, endinyat, vehiculat i llen-çat tota mena d’objectes

que ja no ens eren necessaris. I la ma-joria de les vegades ho he fet de for-ma totalment unilateral, sense esta-blir el consens democràtic esperable en una llar de pijiprogres del barri de Gràcia de Barcelona. I sense manies, tu, sense manies. Per això, quan avui m’he dedicat a col·laborar en la recer-ca d’una flauta que sembla haver es-tat abduïda per un forat negre, m’ha sorprès topar, encara, amb tants ob-jectes innecessaris.

Expulsió “Què ha passat? Com he pogut obvi-ar tanta matèria sòlida sense cap des-tí pràctic?”, m’he preguntat alarma-da, amb aquell tic de perfecció que es dispara com una molla cada cop que em despisto. Per sort, així que la per-fecció treu el nas, actuo com aquell joc dels talps que has d’aporrinar a cop de martell, i la desactivo amb res-postes que són cops de mall: tinc tres menors d’edat a càrrec (MEC) de cer-ta edat que, tot i que ja no necessiten que servidora funcioni com una web-cam permanent, em demanen una de-dicació total com a proveïdora de ser-veis i com a radar (sí, Juanjo Fernández, sóc una progenitora ra-dar qualsevol...). Però, de fet, m’im-porta un rave, perquè hi ha tants ob-jectes caducats que el que cal és actuar, m’he dit. Però de nou m’he re-galat una aporrinada d’imperfecció. Potser, només potser, aquesta vega-da no cal que ho faci jo mateixa.

tres d’interès que m’han permès practicar la paciència i la bonhomia, o intentar-ho, ehem. Així que també els he enganxat l’etiqueta d’expulsió. I després he detectat els jocs de tau-la. A casa som cinc éssers vius, més el conillet d’Índies mutant que por-ta camí de ser el més longeu de Bar-celona, i només som tres els entusi-astes dels jocs de taula. I, d’aquests tres, dos ja s’han fet massa grans per jugar al parxís dels barrufets. Així que, au!, més etiquetes d’expulsió per als jocs infantils. I el mateix he fet amb els instruments musicals que, evidentment, ningú fa servir, però que em toquen el que no sona quan apareixen als llocs més insospitats.

Pla malèfic He seguit, implacable, enganxant eti-quetes a tort i a dret (la baldufa sen-se fils mig trencada, fora, les disfres-ses que s’han quedat petites, lluny, unes caixes de ceres que, tal com vaig preveure, ningú ha fet servir per des-fogar-se creativament, adéu, etc.) i, quan he acabat, en lloc d’executar jo mateixa les expulsions via donació o trinxament o reciclat, he decidit es-perar. A casa no ho saben, però el pri-mer cap de setmana que faci mal temps o un fred d’aquell que t’encon-geix els deltoides, nyac, obriré els ar-maris i els obligaré que siguin ells ma-teixos els que decideixin el destí dels objectes i, a més, els transportin a la seva nova llar. Així que, Tomàs Mo-lina, fes el favor d’anunciar borrasca, que tinc ganes de riure una estona. Gràcies. e Anna Manso és mare, escriptora i guionista

En primer lloc m’he dedicat a fer un diagnòstic. He detectat una caixa mitjana curulla de ninotets de plàs-tic inactius des de fa vint-i-quatre mesos. Així que els he enganxat una etiqueta prou eloqüent: “Expulsió”. El mateix ha passat amb els trenca-closques, a qui ningú ha fet cas... mai. Jo mateixa m’he dit de vegades que podria fer el del Barça o aquell altre dels cavalls salvatges que li van rega-lar al mitjà, i que va heretar el petit, per entrenar la paciència i la bonho-mia. Però he tingut molts altres cen-

PUBLICITAT 3ara DISSABTE, 12 DE MARÇ DEL 2016


El pare que et va matricular

Els calçotets anònims

No sé quin dia vaig encetar el cos-tum. Probablement va ser un dia de Reis i la meva sogra em

va regalar uns calçotets dels Simpson amb tota la bona voluntat del món. O potser no, potser em toca ser sincer i assumir que sempre m’han agradat els calçotets simpàtics, els que tenen una carpa de circ amb la cara d’un pa-llasso en el lloc més estratègic de tots. Tant és, la qüestió és que mai he tin-gut tirada per la roba interior de mar-ca, aquesta que es promociona a la cinta elàstica i a sobre et cobra el do-ble per fer-ho. Ves que no sigui per-què mai he estat un seguidor dels que els ensenyen per damunt dels panta-lons com si fossin cantants de hip-hop o skaters del Macba. I no és que em senti superior a la secta dels pan-talons cagats, sinó que, per qüestions purament anatòmiques, arrossego una tendència natural a apujar-me els pantalons contínuament, per por de quedar-me amb els camals caiguts. És el que tenim els prims, que anem tan justos de cintura que, fins i tot si estem a l’aeroport a punt de perdre un avió, estem més pendents d’aguan-tar-nos els pantalons que no pas de trobar la porta cinquanta-quatre.

Bé, el cert és que mai m’ha fet ver-gonya la meva moda prêt-à-porter en qüestió de roba interior. Suposo que hi ha ajudat molt el fet de saber que molt poca gent del meu entorn hau-rà de patir-la: alguns contrincants de partits de tenis que amb una mica de sort quedaran tan descol·locats que perdran els primers i decisius punts; els companys de grup musical que sempre agraeixen un nou motiu per enfotre’s de mi; o la meva companya, que a aquestes altures ja està curada d’espants. El que mai m’hauria espe-rat, però, és que els divuit veïns del meu bloc en fossin espectadors.

Resulta que dimarts una ràfega de mestral ben cabró va decidir empor-tar-se els meus calçotets amb la cara de Torrebruno del balcó per diposi-tar-los a la terrassa del veí del primer primera. El resultat va ser el pitjor dels malsons fet realitat: els meus cal-çotets exposats públicament a la ba-rana davant la porta de l’ascensor. No crec que existeixi pitjor humiliació possible. Imagineu-vos les cares dels veïns, incrèduls davant una mostra tan grollera de mal gust. No patiu, no els penso donar el gust de recollir-los. Sé perfectament que estan conxor-xats per escampar la notícia tan bon punt algú els agafi. Llàstima, eren els meus preferits.

Lluís Gavaldà

Lluís Gavaldà és cantant

Així fa depare

Albert Vilà “Tot és massa racional”

Albert Vilà és músic i pare de l’Uriel, de 5 anys. Codirigeix La Petita Malumaluga, una companyia d’espectacles no infantilitzats. Al TNC hi han portat ‘Bítels per a nadons (Concert Tribut a The Beatles)’, un espectacle que també es podrà veure a Sabadell, Tàrrega i Girona

FRANCESC ORTEU FOTO: MARC ROVIRA

El públic seu al nos-tre voltant, en cadi-res o a terra. Hi ha un espai central on

toquem i ballem i on només hi poden entrar nens de fins a tres anys. Dins d’aquest espai els quatre músics i la balla-rina, a més de ballar i tocar, ens ocupem d’aten-dre els nens. Sempre estan passant coses. De l’espec-tacle ens agrada molt que sigui com d’estar per casa, com de cabana africana. Què fan els petits? L’espectacle va pujant d’intensitat i els nens fan el mateix. Es van deixant anar. Cada funció és el mateix repertori, però el que hi passa és totalment diferent. Com s’ha d’ensenyar, la música? Per a nosaltres la música és diversió. A casa no ente-nem cap mena d’aprenen-tatge que no passi pel joc. Tot és un joc. Jo he acom-panyat molta gent que aprèn música, des de nens fins a professionals, i mai he aconseguit que ningú evolucionés si no sentia el

desig de jugar. Al final, l’aprenentatge depèn de qui aprèn i aquest desig d’aprendre està relacionat amb el joc. No entenc que puguis aprendre res si no sents una necessitat de jugar, de descobrir. Tot va lligat. En anglès i francès els verbs play o jouer volen dir tocar i jugar. Hem nas-cut per desenvolupar-nos a través del joc. I com es juga? En la nostra tradició estem acostumats a donar molta importància a la melodia, però en tota mena de música l’element essencial és el ritme. Sense aquesta pulsió difí-cilment pots treballar un instrument o la veu. Tot instrument depèn d’aquesta pulsació interna. També cal disciplina, o no? La disciplina ha de ser autodisciplina. La disci-plina imposada acaba no tenint cap sentit. Qualse-vol músic sap que, de tant en tant, et pica un mos-quit i et passes hores i hores practicant. És com un enamorament. Racio-nalitzem massa l’ense-

nyament de la música i això crea grans lectors de partitures que després tenen dificultat per comunicar coses. Per què passa? Tenim una manera massa conservadora d’ensenyar música. Donem una importància excessiva al solfeig, a l’harmonia. Passa el mateix amb la mania de voler que els nens comencin a llegir i a escriure tan aviat com sigui possible. Però, quina pressa hi ha? No cal cór-rer. Ningú no es quedarà sense llegir i escriure. Per educar cal enfa - dar-se? A nosaltres no ens ha cal-gut. És com si em digues-sis que per viure en pare-lla de tant en tant cal enfadar-se. Sí? Per què? Quines ganes de viure enfadat amb algú! A veure, tots tenim un punyeter mal dia, però només és això. Jo visc molt tranquil sense necessitat d’enfadar-me. No en tinc cap ganes. Ni de cridar. Esclar que hi ha uns límits. Si el nen deci-deix ficar els dits dins d’un endoll, cal evitar-ho,

però això s’explica. Trobo necessari crear una sen-sació de confiança mútua. Si mentre em fas l’entre-vista ell fos en aquesta plaça, correria sense que jo l’hagués de vigilar con-tínuament. Què vol dir “espectacles no infantilitzats”? No sé per què la música per a nens es fa sovint de qualsevol manera, amb un sintetitzador. Oi que quan mengem procurem donar als fills el millor? Per què no ho fem amb la música? Quan es munta una òpera per a adults té una escenografia especta-cular. La mateixa òpera per a nens està feta amb quatre fustes. Com volem que els agradi l’òpera? Els nens han d’escoltar música, no música infantil. Jo no puc anar amb el meu fill de cinc anys al Jamboree a escoltar jazz. Voldria endur-me’l al Festival de Jazz de Ter-rassa. No hi ha cap pro-blema a escoltar John Coltrane amb un nen. Si la música no ens remou, difícilment remourà els nostres fills.e

DIRECTORA

ESTHER VERA DIRECTOR FUNDADOR

CARLES CAPDEVILA

SUBDIRECTOR

JORDI CORTADA

COORDINACIÓ: AURE FARRAN

COL·LABORADORS:

TRINITAT GILBERT, XAVI TEDÓ,

LLUÍS GAVALDÀ, FRANCESC ORTEU,

CARLOS GONZÁLEZ, DAVID CIRICI,

MARIA JESÚS COMELLAS, EVA BACH,

GREGORIO LURI, XAVIER GUAL,

JAUME FUNES, JAUME CELA,

JULI PALOU, PALOMA A. USÓ,

AINHOA BOIX, CRISTINA SERRET I

MARTA CAYUELA

ARA

C/ DIPUTACIÓ, 119

08015 BARCELONA

TELÈFON: 93 202 95 95

CORREU ELECTRÒNIC:

[email protected]



a la portada

LAURA PINYOL FOTO: GETTY

Si sou pares, és pro-bable que a la pre-gunta “Com et sembla que és el

cervell del teu fill?” una resposta comuna podria ser: com una esponja. No és que sigui una idea des-encaminada però posa de manifest el desconeixe-ment general sobre com funciona el cervell d’un infant. Dos títols recents proposen fórmules per recórrer un viatge fasci-nant cap a un munt de coneixements i estratè-gies interessants: El cere-bro del niño explicado a los padres, d’Álvaro Bilbao (Plataforma Editorial), i El cervell del nen, de Daniel J. Siegel i Tina Payne (Viena Edicions).

Álvaro Bilbao, doctor en psicologia i neuropsi-còleg, afirma en la introducció del seu lli-bre que educar és “una responsabilitat” i un dels actes “més trans-cendentals de la vida”. La paternitat i materni-tat comporta responsa-bilitats a tres escales: la de la guarda –nutrició, higiene i protecció–, l’econòmica i l’educa-tiva. Defineix educar com “acompanyar el nen en el seu desenvolupa-ment cerebral perquè un dia el cervell li permeti ser autònom, aconseguir fites i sentir-se bé”. I admet que, tot i semblar

senzill, la majoria de pares desconeixen “el funcionament bàsic cere-bral, com es desenvolupa i com poden acompanyar la maduració”. Per això, Bilbao defensa que és en la “seguretat, la protecció i l’estimulació que ofereix la família on descansa tot el desenvolupament cerebral”.

Una de les tesis en què es fonamenta el llibre és que cada infant té tendèn-cia a assolir el seu poten-cial natural. Per explicar-ho, recupera la piràmide de Marslow, artífex de la psicologia humanista que, a mitjans del segle XX, va discrepar de les dues escoles preponderants: la de la psicoanàlisi –defen-sava que l’ésser humà estava condicionat per desitjos i necessitats

Ara bé, la principal dife-rència entre el cervell d’un nen i el d’un adult són els trilions de conne-xions que hauran fet entre si, que, al final, són l’aprenentatge i l’experi-ència que anirà adquirint.

El cervell es divideix en tres estructures, que res-ponen a l’evolució: el cer-vell reptilià, el més primi-tiu, el que s’ocupa de la supervivència i fa funcions bàsiques com respirar, estar desperts o dormir, notar la temperatura o tenir gana; el cervell emo-cional, que van desenvolu-par els primers mamífers i distingeix entre emocions agradables i desagrada-bles; i, el cervell racional o superior, que distingeix els humans dels animals per-què dóna consciència d’un mateix i ens permet comu-nicar-nos, raonar, posar-

nos en el lloc de l’altre i prendre deci-sions.

L’altre element que cal tenir en compte són els hemis-feris en què es divideix l’escorça cerebral, la part més externa del cervell. La part esquerra és la de l’ordre: és lògica, literal, lingüística i lineal (per-met ordenar i fer seqüències); la més raci-onal. La part dreta és holística i no verbal; la responsable d’enviar i rebre missatges per comunicar-nos, com les

El cap d’una criatura explicat a mares i pares

expressions facials, el con-tacte visual, el to de veu, la postura, la gesticulació. En lloc de detalls busca la imatge global, el significat i la sensació d’una experi-ència i registra imatges, emocions i records. És la més intuïtiva i emocional.

Quan intervenen? El cervell té dues parts per una raó: “Perquè cada costat s’especialitza en unes funcions i així pot aconseguir objectius més complexos i executar tas-ques més complicades i sofisticades”. Fer servir només el costat dret o l’esquerre “seria com pro-var de nedar amb un sol braç”. Així ho expliquen els autors d’El cervell del nen, Daniel J. Siegel i Tina Payne Bryson.

Bilbao afirma que en un nen qui mana és el cer-vell reptilià i l’emocional. Fins a l’any, els pares només poden interaccio-nar amb el cervell primi-tiu del seu nadó. Poca cosa més es pot fer que consolar-lo i satisfer les seves necessitats. A partir de l’any, l’emocional comença a prendre prota-gonisme i no és fins al ter-cer any quan comencen a aparèixer la raó, la intuï-ció i la voluntat. Els autors Siegel i Bryson ho sintetitzen amb l’aparició del “Per què?”. Quan apa-reix constantment “ja saps que el costat esquerre agafa força”.

Els secrets del cervell infantil

Dos llibres sobre el tema són l’excusa perfecta per preguntar-nos com funciona el cervell dels infants. La resposta fàcil és que és com una esponja, però el cert és que el seu desenvolupament és una cosa molt més complexa

Tant al llibre d’Álvaro Bilbao –que busca fugir dels fonamentalismes i, en canvi, donar eines per a una educació equili-brada que presti la mateixa atenció al cer-vell emocional que al racional– com al dels nord-americans Siegel i Bryson –que passa per “evitar viure una riuada o un desert emocional”–, l’objectiu és insistir en la necessitat d’equilibrar i entendre que totes les reaccions dels fills tenen una explicació científica.

5 eines infal·libles Bilbao determina cinc eines bàsiques per contri-buir al “desenvolupament cerebral equilibrat”. La primera passa per motivar la conducta per establir regles del joc sabent que els nens imiten per a bé i per a mal. Les “neurones mirall assagen molts com-portaments i programen respostes”: per exemple, si és important que el teu fill sigui sincer, sigues sempre sincer amb ell. També recomana “compensar” aquestes conductes mos-trant reconeixement o dedicant-hi temps. També indueix alternatives als càstigs per no posar l’atenció en la conducta

inconscients– i la del con-ductisme –que posava l’accent en el paper de les recompenses i els càstigs per influir sobre la con-ducta i la felicitat–. Així doncs, aquesta piràmide situa a la part baixa les necessitats vitals, la segu-retat, l’amor i el senti-ment de pertinença, més amunt l’autoestima i la confiança, i culmina el vèrtex superior amb l’autorealització. Bilbao ho tradueix en la idea que “un nen és com un arbre”; el que no podem saber és quina mena d’arbre serà.

L’‘abc’ del cervell Bilbao sintetitza en tres idees com funciona el cer-vell. Un nadó, quan neix, té gairebé tots els cent mil milions de neurones que tindrà quan sigui adult.

n

n

r

flpcel’linmseonhoresrebcom

7caracriaturesara DISSABTE, 12 DE MARÇ DEL 2016

Hormones, guix, etcètera

Classe de catanyol

Aclasse em pregunten què és ai-xò del catanyol. Els podria con-testar que és una paraula de

broma, inventada per fer referència al català degradat pel contacte amb una altra llengua. També els podria dir que la trobo una bestiesa, però busco una resposta una mica més aca-dèmica. I mentre responc, veig que la paraula posa al mateix sac objectes de crítica massa diferents: una cosa són els errors de tota mena que fan els locutors, periodistes i tots els qui, d’una manera o una altra, haurien de contribuir a formar un model de llen-gua estàndard, i una altra cosa ben di-ferent és la pronúncia –amb totes les variants que vulgueu– pròpia dels qui han après el català quan ja eren grans, quan ja és difícil d’assumir un siste-ma fonètic diferent del teu.

Ara proliferen, a la xarxa, els cor-rectors, aficionats o professionals, que es dediquen a la caça del barba-risme, el manlleu, el calc, la interfe-rència i altres desgràcies que afecten el nostre idioma. En cacen a TV3, en cacen en textos d’escriptors i perio-distes més o menys reconeguts, als diaris traduïts per robots, i també a l’ARA. Entenc que parlar del catanyol per fer referència a l’absència dels pronoms en o hi, o a l’ús calcat de ser i estar, pot ser una manera –que no comparteixo– de burlar-se o de cri-dar l’atenció del professional que es-tà fent malament la feina. Però ales-hores resulta trist que designi també la parla del qui té dificultats a pronun-ciar, per exemple, una essa sonora.

Els professors podem donar fe que ara, a diferència de fa vint anys, és im-possible determinar per l’origen fa-miliar si un alumne tindrà, o no, un bon nivell de català. Si féssiu una au-dició a cegues, com es fa amb els mú-sics, descobriríeu que un accent de banyolí de tota la vida pot correspon-dre a un nen de família guineana, o que una nena que fa la geminació de la b en paraules com poble o moble va néixer a Lima i va arribar quan tenia tres anys. Això demostra que, amb la immersió, el sistema fonètic del ca-talà té possibilitats de sobreviure. Canviarà, sens dubte, en 700 anys, però el resultat no serà el catanyol.

El problema és d’un altre ordre, i no afecta només les llengües minori-tàries. El problema és que els mitjans han afluixat el seu nivell d’exigència. I no crec que la solució consisteixi a assenyalar, amb to burleta, els perio-distes i locutors que fan malament la seva feina. Més amunt, hi ha algú que n’és responsable. O no?

David Cirici

David Cirici és escriptor

negativa, que produeix efectes adversos com ensenyar que castigar és una manera vàlida de rela-cionar-se amb els altres i fa aparèixer la percepció de culpa.

També és fonamental posar límits per “coartar les conductes no desitja-des: ajudar el nen a l’autocontrol i a buscar alternatives perquè aprengui a ser més flexi-ble i adaptable”. Ara bé, Bilbao distingeix entre els límits “inamovibles, els que són importants per al benestar i els que ho són per a la convivèn-cia”. I recomana no sen-tir-se culpable per esta-blir-los i fer-ho amb la mateixa “fermesa, calma i afecte amb què fas un petó”. L’empatia, o capa-citat de posar-se en el lloc de l’altre, produeix una sintonia entre el cer-vell racional i l’emocio-nal, mentre que basar les relacions en una bona comunicació permet a un infant connectar “idees, pensaments i emocions”. Memòria, concentració, abstracció, coneixement de l’entorn, autoregulació i llen-guatge neixen dels dià-legs entre pares i fills.e

Educar la intel·ligència emocional Pautes d’Álvaro Bilbao e1 Vincle. Generar autoestima, confiança i seguretat. Té relació amb l’oxito-cina, l’hormona del vincle. e2 Confiança. Donar missatges positius que permetin assumir responsabili-tats i prendre decisions (en què intervenen els dos cervells). Hi té a veure l’amígdala cerebral –una petita part del cervell de la zona límbica que dóna la sensació de perill– i el lòbul frontal del cervell racional, que ha de perme-tre controlar o posar límits a la por. e3 Aprendre a créixer sense por. e4 Assertivitat. Ensenyar a dir el que es pensa (desitjos, pors, inquietuds) lliu-rement, amb respecte i sense por. e5 Cultivar la felicitat. Buscar una mirada positiva, aprendre a tenir paciència i tolerar la frustració.

Potenciar el cervell intel·lectual El complement imprescindible e1 Atenció. Dedicar temps de qualitat, tranquil·litat i sense interrupcions. e2 Memòria. Ajudar amb estratègies a estructurar-la: explicar, recuperar, integrar bons i mals records. e3 Llenguatge. És la base. Un adolescent de 16 anys haurà après 60.000 parau-les i entre els 2 i els 5 anys se’n poden adquirir unes 50 per dia. e4 Intel·ligència visual. Llegir expressions facials, aprendre llenguatge espe-cial. e5 Autocontrol. Intel·ligència executiva, superar la frustració, decidir fites. e6 Creativitat. Premiar el procés més que no el resultat.


La tecnologia educativa es fa gran al Mobile World Congress

JUDIT MONCLÚS FOTO: MSCHOOLS

En el context de l’últim Mobile World Congress, el programa mScho-

ols, impulsat per Mobile World Capital Barcelona, va recollir l’èxit de les ini-ciatives que hi celebrava: els Mobile Learning Awards (MLA), el Chan-ging Education Together (CET) i l’Edu_Hack. Totes, encaminades a potenciar les noves tecno-logies en el camp de l’edu-cació i a debatre el rol de les escoles en l’evolució digital. “El CET i els MLA van omplir a vessar l’audi-tori més gran del Hall 8 del Mobile World Con-gress amb més de 500 directors de centre, coor-dinadors i caps d’estudis, en una jornada de col·loquis i xerrades sobre el futur de l’escola que va permetre veure exemples d’escoles catalanes que incorporen les tecnolo-gies mòbils de manera efectiva, i de docents que innoven amb els seus alumnes”, assenyala Albert Forn, director de mSchools.

La quarta edició dels MLA ha registrat una alta participació, amb més de 100 experiències d’apre-nentatge amb tecnologia mòbil a l’aula i 32 experi-ències innovadores de

català, castellà i anglès”. “Amb l’app Book Creator els estudiants es conver-teixen en creadors de contes, narracions multi-mèdia i continguts curri-culars de tota mena. Els vam penjar a internet perquè es poguessin con-sultar i, ara, aquesta col·lecció és la biblioteca digital de l’escola, que va creixent a mesura que els alumnes produeixen les seves obres”, explica Soro. La segona part del pro-jecte d’aquesta escola va consistir a crear una ràdio escolar online a partir de Soundcloud.

Els temps canvien “Aquests projectes sor-geixen de la voluntat d’un grup de mestres que pen-sem que no només podem fer les coses que hem fet sempre, que els nostres alumnes no són ni tan sols com els de fa tres anys, i evidentment hem de can-viar la nostra manera d’ensenyar i aprendre. Ara tenim l’accés a inter-net a la mà, tenim la porta oberta al coneixement, no necessitem tants llibres, i tenim una responsabilitat

Els Mobile Learning Awards, que reconeixen iniciatives que incorporen les noves tecnologies en l’educació, premien una biblioteca digital i una experiència virtual basada en la fotografia

molt gran: aprendre junts a gestionar el canvi”, diu Soro. “mSchools ens dóna impuls per assumir el nou repte: fer-ho extensible a tota l’escola i fer-ne difu-sió a l’àmbit educatiu amb la mateixa filosofia: crear, publicar i compartir”.

En la mateixa categoria es van repartir el segon i tercer lloc les escoles Sant Gervasi Cooperativa de

tatge immersiu, encapça-lat per Francesc Solans, de l’institut Vallverdú de les Borges Blanques: un conglomerat metodolò-gic que desenvolupa una proposta didàctica fent servir imatges de 360 graus a través dels mòbils i les ulleres Goo-gle Cardboard.

La segona posició va ser per al projecte Our Story, de l’institut Pons d’Icart de Tarragona: una proposta didàctica per a alumnes de primer i segon d’ESO mitjançant Toontastic, una apli per crear dibuixos animats, implementada en una assignatura d’impuls a la lectura en anglès, sota la supervisió de la profes-sora Mònica Escarcellé.

El projecte El camí de tornada a casa va obtenir la tercera posició. Encap-çalat pel professor Òscar Ortego, de l’escola Anselm Clavé de Ripollet, partia de la idea de veure com els escolars inventa-ven i creaven una història a partir de l’explicació del començament del conte d’Oliver Jeffers The way back home.e

Experiències Edu_Hack Aposta per la innovació e El Mobile World Congress també va acollir l’Edu_Hack de mSchools, una jornada per impulsar experiències didàctiques innovado-res, enfocades al camp tecnològic i dirigides a tots els nivells educatius. “Vam reunir 500 per-sones entre docents, estudiants i professionals per seguir la metodologia de mSchools de cocre-ació. La feina feta es va traduir en unes 60 pro-postes que es van capturar en l’mSchools Tool-Box i que es publicaran aviat”, apunta el director de mSchools, Albert Forn, que remarca que, tot i que els participants van mostrar un alt grau de satisfacció, queda molta feina per fer per seguir treballant en la innovació a l’aula. “Però ara la podem construir sobre una base sòlida, metodològica i de comunitat”, afegeix.

“Hem de canviar la nostra manera d’ensenyar i aprendre”, diu la professora Pilar Soro

Mollet del Vallès pel pro-jecte Integració de la tec-nologia mòbil a l’escola, i l’institut Vall de Llémena de Sant Gregori per La tauleta digital a l’aula: una eina eficaç.

La categoria Millors Experiències d’Aprenen-tatge amb Tecnologia Mòbil a l’Aula, dels MLA, es va fixar en el projecte 360 graus d’aprenen-

Es reconeixen escoles que incorporen les tecnologies mòbils a l’aula de manera efectiva

centres. En la categoria d’Escola Més Innovadora en mEducation, el primer premi va recaure en l’escola Els Cossetans de Cunit, pel projecte La biblioteca digital i la ràdio escolar, que segons la pro-fessora Pilar Soro consis-teix a “millorar l’escrip-tura i l’expressió oral dels alumnes mitjançant l’ús creatiu de les tauletes en



El gran aplec de l’esport escolar català L.P. FOTO: CONSELL ESPORTIU SABADELL

Els Jocs Esportius Escolars de Catalu-nya (JEEC) són un programa de pro-

moció esportiva previst pel Consell Català de l’Esport de la Generalitat de Cata-lunya que organitzen els 45 consells esportius de Cata-lunya, corresponents, com a mínim, a un per comarca. Cada any hi participen més de 200.000 infants i joves, d’edats compreses entre els sis i els divuit anys, i en totes les disciplines espor-tives, tant d’esports d’equip com individuals.

Els esports que acumu-len més esportistes són el cros, el futbol 7 i el futbol sala, el bàsquet, l’atle-tisme, la pràctica polies-portiva –pensada per a categories inferiors,

d’entre 6 i 9 anys–, la nata-ció, el patinatge artístic i els escacs. N’hi ha de més minoritaris, com l’esquí nòrdic, el futbol platja, l’esgrima, el golf, el rugbi, el tir amb arc o la vela. Però s’hi inclouen gairebé totes les pràctiques espor-tives que us pugueu imagi-nar, fins a una norantena.

Les competicions dels consells esportius tenen per missió posar “l’esport a l’abast de tots els nens i nenes i joves del territori, adaptant-se a la realitat de cada comarca”, explica Sònia Rallo, llicenciada en ciències de l’activitat física i de l’esport per l’INEFC de Barcelona i secretària tèc-nica del Consell Esportiu Occidental Sabadell. Rallo defensa un model d’esport escolar en què “tots els esportistes tenen les

mateixes oportunitats, independentment de les seves característiques físi-ques o condicions”. És el que reivindiquen com un “esport amb valors”, que els distingeix de l’esport federat, perquè el mateix reglament “el reflecteix i s’adapta per primar aquest caràcter educatiu”. Per posar un exemple, els par-tits d’esports d’equip es reparteixen en quatre parts, en què és obligatori que tots els jugadors ins-crits a l’acta juguin, com a mínim, una part “i ningú es quedi a la banqueta”.

Doble puntuació Però el reglament no és l’única cosa diferent. El sistema de puntuació en valors incorpora una valo-ració del comportament de jugadors, entrenadors i

públic (molt sovint, fami-liars envalentits) que pot acabar alterant el resultat. Aquest sistema encara no està “unificat” al conjunt del país i és cada Consell qui desenvolupa “el seu propi sistema”, tot i que es du a terme sota directrius comunes proposades per la UCEC. En el cas de Sabadell, fan servir el pro-grama Jugar net és gua-nyar, en què “l’àrbitre és el tutor de joc que avalua”. Així, independentment del resultat, el tutor de joc afegeix dos punts quan hi ha bona actitud dels esportistes, del personal tècnic i del públic, sense faltes i fomentant la parti-cipació del conjunt de l’equip; i en resta un quan

Si parlem de promoció de l’esport i de canalla, són el gran referent. Els Jocs Esportius Escolars reuneixen cada any més de 200.000 participants

Es vol posar l’esport a l’abast de la canalla del territori, adaptat a la realitat de cada comarca

Lleure

Per a més informació www.ucec.cat

Esport inclusiu e Per incorporar també l’oportunitat que nens amb alguna discapacitat participin activament en l’esport hi ha iniciatives d’esport inclusiu. És el cas de l’Associació Andi Down Sabadell, que participa, per segon any, en els Jocs Esportius Escolars amb un equip de bàsquet cadet mas-culí, format per nens amb discapacitat intel·lec-tual i necessitats educatives especials. La com-petició preveu que tots els equips s’enfrontaran però, en canvi, en aquests partits els jugadors dels dos equips es barregen i competeixen en “igualtat de condicions”, mantenint la ràtio de 3 x 2 i 2 x 3, en cada quart. Al final del partit, se sumen els punts que han aconseguit els dos equips i es divideixen per 2. Per tant, cada par-tit acaba en empat i els dos equips sumen 2 punts a la classificació.

“És un ensenyament en valors absolut i resulta una experiència d’aprenentatge molt bona, especialment per als nanos que no tenen necessitats especials”, assegura Sònia Rallo.

s’hi produeixen protestes o reiteració de faltes. Si el comportament és inad-missible i ha generat expulsions, increpacions a l’àrbitre o s’ha faltat al res-pecte a l’altre equip, es pot traslladar al Comitè de Competició, que és qui decidirà la sanció. El final del partit es resol amb “una mitjana; per tant, el bon comportament és determinant”, explica Rallo. Altres consells esportius, com el del Baix Llobregat, estructuren les seves competicions amb doble classificació: la dels resultats i la de l’actitud.

Calendari escolar Els tornejos dels Jocs Esportius es desenvolupen al llarg del curs escolar i tenen diverses fases, local, territorial i nacional. És una de les principals activi-tats organitzades per la Unió de Consells Esportius de Catalunya, una associa-ció esportiva sense ànim de lucre que es va fundar l’any 1994 i que és l’orga-nisme que aglutina, coor-dina i representa de manera unitària tots els consells esportius de Catalunya.e



PALOMA A. USÓ FOTO: GETTY

Les pors infantils són un fenomen universal i ances-tral en totes les

cultures i èpoques. I al llarg de les diferents eta-pes de la infància i, fins i tot, quan ens fem adults, els temors van evolucio-nant i es van adaptant a cada situació nova. L’única explicació a aquesta regularitat al llarg dels segles és que la por té un important com-ponent de valor adapta-tiu per a l’espècie i ha ajudat a sobreviure els humans. Els experts con-sultats conclouen que la sobreprotecció dels fills, la ridiculització o la cul-pabilització per les seves pors són actituds negati-ves que poden fer que el problema s’enquisti.

La pedagoga i psicòloga infantil Montse Domè-nech –amb 40 anys d’ofici– acaba de publicar La vacuna contra la por. Mètode per vèncer les pors infantils (Rosa dels Vents), un llibre pràctic que vol desdramatitzar les pors de les criatures i facilitar eines útils per gestionar-les, com els vuit exercicis de relaxació i set contes que hi incorpora. Domè-nech detalla que “la por és un sentiment natural ine-vitable que contribueix a formar la ment humana”. I afegeix: “Tant els animals com les persones, de manera instintiva, es pro-tegeixen del que els és des-conegut. Al llarg del seu creixement, els nens es troben en situacions que no coneixen i s’espanten. Això provoca una reacció dels pares: tenen por de la por dels seus fills i, sovint, això els porta a sobre-protegir-los en lloc de donar-los eines per gesti-onar-la. Aca-

Infància

Mama! Papa! Tinc pooor!!!

ben fent infants temoro-sos, porucs, una mica introvertits”. La psicòloga matisa que “genèticament, les pors no s’hereten, sinó que s’aprenen de la influ-ència de l’entorn imme-diat: de si la mare té por de les aranyes, l’àvia, dels trons, etcètera”.

Les més clàssiques La psicòloga recorda que “les pors més habituals en nens de fins a 4-5 anys són la foscor i el fet d’anar-se’n a dormir sols, la desconnexió amb els pares”. Per gestionar aquesta por recomana “l’exposició progressiva, que vol dir que poses l’infant en situació i l’ani-mes i li dius que ho supe-rarà perfectament”. “Nos-altres, com a pares –continua Domènech–, estarem fent-li costat. No el deixarem a l’habitació a

Les pors infantils són un fenomen universal. Sobreprotegir-los, ridiculitzar-los o fer-los sentir culpables pot fer que el problema s’enquisti

Els temors van evolucionant amb la criatura i es van adaptant a les noves situacions

Sobreprotegir els fills davant les seves pors acaba fent-los més temorosos i introvertits produeixen “durant la nit

amb nens de 3 a 5 anys i no hi ha cap component emocional, és una reacció fisiològica”. “Dura pocs minuts, però ploren i cri-den fort. Els pares han de mirar que el nen no es faci mal, però no se l’ha de despertar perquè està profunda-

ment adormit i l’endemà no recordarà res”.

Com a pares o educa-dors, ¿què no s’ha de fer davant la por d’una cria-tura? “No s’han de fer mai bromes pesades, ni donar ensurts sabent que aquell nen és poruc, enriure’ns d’ell ni fer-lo sentir un inútil. Seria contraproduent”, subrat-lla Domènech. En la franja dels 2 als 6 anys, “les criatures mostren una prevenció, que és natural i espontània, davant de les experièn-cies que encara no han viscut: pujar a un tobo-gan, anar per primer cop a la llar d’infants, etc. En aquesta etapa juga un paper molt important la imaginació i la represen-tació dels personatges, els contes que llegeixen, el que senten dels adults... Encara no tenen la capacitat de discernir entre el que és real i el que és fictici”.

Laura Coll, mestra d’educació infantil, logo-peda i experta en educa-ció emocional, aconse-lla “deixar l’espai

les fosques i ens n’anirem, sinó que li explicarem que dormirà allà, amb el seu ninot de peluix o amb algun objecte nostre (un mocador, etc.) perquè farà de lligam amb l’endemà quan ens el torni (com ha dormit el mocador?)”. “També –alerta– hem de donar sempre garanties que nosaltres estem en el seu espai vital. Per això és molt important que el nen controli tot l’espai de la casa, perquè li dóna seguretat”.

Els malsons tenen a veure amb l’estat anímic de la criatura. “Si ha vis-cut una situació compli-cada o està nerviós per-què ha de fer una cosa que li fa por, incorporarà aquests estímuls al son i tindrà malsons”, diu Domènech. En canvi, els terrors nocturns no. Es


A cada edat, unes pors De 0 a 1 any Els nadons no manifesten el sentiment de la por abans dels 6 mesos, quan comencen a experimentar la por a les altures, als estranys, als altres i a la separació de la figura de més vinculació (la mare). El nadó plora davant d’estímuls desconeguts, estranys, sorolls forts, davant la separació, etc. De 2 a 4 anys Aquí és on s’inicia l’evolu-ció de les pors. Entren en escena altres estímuls, com la por als animals, a fer-se mal, a la foscor, a les persones disfressades, a sorolls forts, etc. De 4 a 6 anys Hi ha por a la foscor, a éssers imaginaris (mons-tres i fantasmes), a algun personatge del cinema o la televisió, a estar sol, a ani-mals, a elements de la natura com els trons... De 6 a 9 anys Els nens i nenes comencen a tenir la capacitat de dife-renciar les representaci-ons internes de la realitat objectiva. Les pors seran més realistes i específi-ques, desapareixeran les pors a éssers imaginaris o del món fantàstic. Tenen pors més significatives, com la por al mal físic, a la mort i al ridícul per l’absència d’habilitats escolars i esportives. De 9 a 12 anys Apareixen la por als incen-dis, a contreure malalties, al divorci dels pares, al fra-càs escolar...

necessari perquè l’infant expressi les preocupaci-ons i les pors”. Quan la por es manifesti, és important que se’n parli: escoltar amb atenció i transmet-li confiança, tranquil·litat, afecte i seguretat. No recriminar-li que tingui por ni aver-gonyir-lo o riure-se’n perquè l’expressi. Hem d’entendre que, per a ell, la por és real. No se li ha de dir “Has de ser valent!”, perquè se sen-

tirà abandonat. “Va bé explicar-li que, de vega-des, nosaltres també tenim por. Empatitzar i compartir aquesta expe-riència amb l’infant l’aju-darà a entendre que és una emoció que tothom sent en certes situacions de la vida”, reflexiona l’educadora.

Un termòmetre Coll proposa un seguit de consells pràctics per ges-tionar la por: “Dibuixar

un termòmetre, graduat de l’1 al 10, que mesuri graus de por. Hem de posar exemples de situa-cions que provoquin por en el nen i marcar en el termòmetre els graus de por corresponents a cada cas”. També suggereix “fer una llista de coses que facin por al nen i des-prés separar les situaci-ons reals (foscor, trons, gossos, separació dels pares, mort, etc.) de les irreals (monstres, brui-

xes, vampirs, etc.) o bus-car fotografies o fer dibuixos de les coses que facin por i posar-les en una capsa”. De tant en tant, es poden revisar junts les pors i, si és el cas, estripar o treure les que es vagin superant. Així mateix, l’experta aconse-lla una tècnica d’escenifi-cació emotiva: “El nen s’imagina que està aju-dant el seu heroi en alguna missió especial” per superar el repte de la

por. Com a autora de con-tes per a la canalla no es pot estar d’aconsellar-ne la lectura. “En els contes s’identifiquen amb els personatges –prínceps, princeses, fades, mons-tres, animalons, etc.– que senten les mateixes pors que ells, i adonar-se que també a ells els passa i veure com ho solucionen és una bona manera per gestionar la por de manera sana i natural”, conclou Laura Coll.e


Aprendre ballant Educació en tàndem

AINHOA BOIX FOTO: ESCOLA BÀRKENO

Que els planetes giren al voltant del Sol i que la Terra, en aquest procés,

hi inverteix 365 dies, o que el cor és el principal òrgan de l’aparell circula-tori són coses que un nen pot aprendre assegut al seu pupitre, amb ajuda d’un llibre de text i de les explicacions del profes-sor. Però també ballant. Amb el seu cos pot imitar el moviment de la Terra, Mart o Mercuri al voltant de l’astre rei o comprovar que el seu cor batega més de pressa després de fer exercici i disminueix el ritme en repòs. I no només això. Pot aprendre matemàtiques, llengua, socials... Fins i tot concep-tes que no tenen res a veure amb el currículum acadèmic però que són igual d’importants per al seu desenvolupament personal i intel·lectual. Ballant pot interioritzar

valors com el respecte, la companyonia o la solida-ritat, aprendre a cuidar el seu cos i el dels altres o a expressar els seus senti-ments i, mentre ho fa, tre-ballar aspectes com la coordinació, l’equilibri, la postura, el ritme o la con-centració.

Això ho saben molt bé a l’Escola Bàrkeno de Bar-celona. Des de fa dos cur-

sos, en aquest centre d’educació infantil i pri-mària del barri de la Marina (Zona Franca), la dansa i les arts del movi-ment són el fil conductor de cadascuna de les seves activitats. Ho són gràcies al programa Escoles Tàn-dem, una iniciativa impulsada per la Funda-ció Catalunya-La Pedrera amb la col·laboració del departament d’Ensenya-ment i que busca aconse-guir l’excel·lència acadè-mica dels estudiants a partir d’una proposta poc convencional: l’especia-lització del centre educa-tiu i, per tant, dels infants que l’integren, en una àrea de coneixement concreta.

La idea, com explica el director de l’àrea de Coneixement, d’Educa-ció i de Recerca, Lluís Farrés, és que a través de processos d’ensenyament innovadors i de discipli-nes com poden ser la música, l’art o, en el cas de l’Escola Bàrkeno, la dansa, els nens no només millorin els seus resultats acadèmics sinó que, també, acabin tenint un coneixement profund de la matèria que vertebra el currículum escolar.

Un equip I, en aquest camí cap a l’èxit acadèmic, els profes-sors no estan sols. A més del finançament i l’asses-sorament de la Fundació

La dansa és la protagonista d’un programa educatiu ben innovador, impulsat per l’Escola Bàrkeno i el Mercat de les Flors

Ballant es poden aprendre matemàtiques i ciència, però també valors com la solidaritat

OPCIÓ. A l’Escola Bàrkeno, com en altres centres de Catalunya, han optat per treure l’educació de les aules i dels continguts més reglats. Amb la dansa, per exemple, es poden aprendre moltes coses.

L’Escola Bàrkeno compta amb el suport i l’assessorament del Mercat de les Flors

Les Magnet Schools com a referent Projecte importat dels Estats Units e Les Escoles Tàndem de la Fundació Catalunya-La Pedrera es van inspirar en les Magnet Schools dels Estats Units, col·legis que van néixer per posar fi a la segregació social i racial que es vivia a l’escola pública nord-americana als anys 70. Per fer-ho no només van optar per obrir els centres a alumnes d’altres districtes, sinó també per crear un programa educatiu innovador i de qualitat capaç d’atreure estudiants de diferents races i classes socials. Sens dubte van aconseguir el seu objectiu. Avui dia hi ha llargues llistes d’espera per accedir a aquestes esco-les i instituts que tenen l’art, la música, la dansa, les llengües, les matemàtiques, les noves tecnologies i fins i tot la cuina com a eix educatiu.

Escola

Catalunya-La Pedrera, els col·legis i instituts que hi participen compten amb l’ajuda, els coneixements i els recursos d’una institu-ció referent en la disci-plina que es tracta. Per aquest motiu aquest pro-grama educatiu rep el nom de Tàndem, perquè és justament això, un tàn-dem, el que formen esco-les i organismes durant els tres cursos que dura aquest projecte.

Qui guia els passos de l’Escola Bàrkeno és, ni més ni menys, que el Mer-cat de les Flors, una insti-tució de referència al país i que, amb iniciatives com aquesta, segueix apostant per la difusió de la dansa i les arts escèniques a Bar-celona, i per la creació de futurs amants d’aquestes disciplines. Ho fa formant els professors del centre, ajudant-los a integrar la dansa en el currículum escolar, dissenyant amb ells les activitats i materi-als que formaran part del seu programa educatiu, acompanyant-los en aquest procés de transfor-mació educativa, resolent els seus dubtes i dotant-los de les eines necessà-ries perquè, una vegada finalitzat el programa Escoles Tàndem, puguin continuar aquesta tasca pedagògica de manera autònoma.

Perquè, com bé explica la directora de l’Escola Bàrkeno, Isabel Castelló, i ratifica la coordinadora del Programa Educatiu del Mercat de les Flors i del Graner, Montse Ismael, es tracta que la feina iniciada per aquesta institució i la Fundació Catalunya-La Pedrera no quedi en una anècdota, sinó que s’estengui en el temps i que marqui la manera d’ensenyar d’aquest col·legi. També que els seus alumnes s’ho passin bé aprenent. “L’escola ha de ser un lloc on els nens tinguin ganes d’anar. I fent dansa són feliços”, indica Ismael.e


L’explorador reprimit

Jaume Funes

Adolescents sense fronteres

Sortosament encara ens preocupen els milers de persones que intenten en-trar a Europa i troben fron-teres, policies, indignitat i, massa sovint, la mort. Tan-

mateix, drama rere drama, queda amagat el més greu: els infants i ado-lescents sols que han entrat i vaguen no se sap per on. En algun moment es va reconèixer que uns 20.000 eren en parador desconegut. I, recuperant titulars, em ve al cap allò que en la pri-mera dècada del segle ens passava aquí, quan uns pocs centenars de me-nors d’edat estrangers van aparèixer entre nosaltres sense cap companyia adulta.

Eren adolescents sols que feien el seu recorregut migratori sota cami-ons, com a polissons o en pasteres. Em grinyola la solidaritat que mani-festen ara algunes ciutats que no van suportar unes desenes d’adolescents de carrer, als quals les seves autori-tats negaven la condició legal de me-

què al centre no li donaven diners per al bitllet.

Està molt bé que brollin solidari-tats emocionals, però si parlem d’in-fants (de ciutadans que encara no han fet els 18 anys) potser val la pena po-sar seny, pensar i decidir què s’ha de fer de manera estable quan un adoles-cent, un jove, legalment sol, surt fugint de les diverses negacions de futur que

nors i evitaven la seva protecció. Ja no són tants, però encara avui tenim bastants adolescents sols entre nos-altres, vinguts d’altres indrets. Viuen suposadament protegits, a vegades en centres perduts a la muntanya, sense cap futur quan facin 18 anys. Fa poc més d’un curs que veia a l’es-cola El Llindar el noi subsaharià que venia a classe colant-se al metro per-

té la seva terra i apareix entre nosal-tres. La pena per la imatge llunyana ha de transformar-se en crisi sobre què fem i no fem ara i aquí. Decidir com acomplim les lleis que ens obliguen a considerar-los subjectes actius de drets.

Quan va fer deu anys el centre d’emergència Alcor, creat (ara tancat) quan ni volíem ni sabíem com acollir-los, vaig escriure: “Ja fa temps que les migracions d’adolescents i joves són dinàmiques humanes canviants que salten fronteres buscant reinventar les seves vides, buscant primer una vida jove que altres tenen, després una pos-terior vida adulta que no sigui com la impossible dels seus progenitors”. Sem-pre vindran adolescents que somien joventuts, que imaginen futurs perquè no tenen present. Potser ara podem fer legal i real la solidaritat renascuda abans que, uns o altres, tornin a venir. e Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista

DAN KITWOOD / GETTY


Escola

La cua de Quiró

De la crisi a l’escola (i IV)

Sembla haver-hi un ampli consens europeu sobre la necessitat d’ampliar l’edat de l’ensenya-

ment obligatori fins als 18 anys. El problema és que no està gens clar què es vol dir amb això.

Des d’un punt de vista merament quantitatiu, l’escolarització de l’apro-ximadament 22% de joves d’entre 16 i 18 anys que actualment són als llimbs dels ni-ni implicaria una reducció sig-nificativa del nombre d’aturats i un increment important, però encara no quantificat, dels docents. Però ¿es pot allargar obligatòriament l’escolarit-zació de tots els alumnes d’ESO, fins i tots d’aquells que estan farts de la institució escolar? Legalment es pot fer, però ¿seria útil? Abans de pren-dre una decisió caldria escoltar sere-nament els docents.

¿S’hauria de posposar també l’ini-ci de l’edat laboral? Alguns, amb molt bon criteri, parlen d’“un concepte fle-xible” de l’escolarització de 16 a 18 anys, de manera que es mantingui l’ac-tual edat d’inserció laboral per poder obrir la formació al món de l’ocupa-ció i utilitzar totes les possibilitats for-matives que ofereix la formació pro-fessional dual. Es tractaria d’assajar, per exemple, formes d’escolarització a temps parcial que fossin paral·leles a les d’escolarització a temps complet que ja hi ha. Algunes veus defensen també la conveniència d’oferir als jo-ves que ja treballen la possibilitat de cursar el batxillerat en 4 anys. Però encara que se’n parli molt, el que és obvi és que quan es furga en la propos-ta s’hi troben moltes ambigüitats.

Algunes propostes El PSOE incloïa en el seu programa electoral l’ampliació de l’“índex d’es-colarització dels 0 als 18 anys”, que es portaria a terme estenent de “forma progressiva i per consens” l’obligació de les administracions educatives “d’oferir places fins als 18 anys”. El Partit Popular té elaborat des de fa mesos un document en el qual es pos-tula la universalitat de l’educació fins als 18, però alhora diferencia entre “universalitat” i “obligatorietat”. Uni-versal no significaria obligatori, sinó la garantia de places suficients per a tots els que les sol·licitin, com passa actualment amb els escolars de tres a sis anys.

Sigui quina sigui la mesura que s’adopti, l’ampliació de l’edat d’esco-larització hauria d’anar aparellada, al meu parer, amb un increment de la llibertat individual en l’elecció de les diferents vies forma-tives i de més flexibilitat en l’organització dels en-senyaments.

Gregorio Luri

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

Com més informació tenen, més bé mengen

TRINITAT GILBERT FOTO: TJERK VAN DER MEULEN

L’infermer Jordi Fernández ha comprovat que les criatures que

tenen informació sobre ali-mentació saludable –i l’entenen– mengen millor. “En tenim dades concretes tres cursos després d’haver entrat a les aules de quatre escoles de Vilafranca del Penedès [com la Doctor Estalella i Graells, a la foto-grafia]”, explica l’infermer del centre d’atenció primà-ria (CAP) Alt Penedès.

Inquiet, l’infermer va preparar el curs escolar 2011-2012 uns vídeos ani-mats que narren aventures i parlen sobre alimentació. El protagonista és el Capità Vitamines i el dolent és l’Escorbut, que és qui sem-pre vol menjar llaminadu-res, sucres i sucs endolcits. “Ha sigut una feina d’equip. Els hem creat mit-jançant un programa d’internet i entre tots hi hem posat les veus”, conti-nua explicant.

El cas és que els infer-mers del CAP (el Jordi, i també Noemí Pujol, Maria Fernández, Núria Martín, Mariona Roca, Juan Cha-morro, Laura Ojer, Sílvia Mercadé i Sònia Surià) van pensar que la lliçó magistral seria molt avorrida. “Sabíem que no ens els gua-nyaríem si ens plantàvem davant seu i els explicàvem la piràmide alimentària, que és ben abstracta i que estic segur que les criatures no entenen què vol dir”, diu Fernández. I d’aquí van sorgir els dibuixos animats. “És una manera d’arribar a

les criatures, i els protago-nistes els transmeten els missatges”. Així doncs, la piràmide alimentària queda reservada només per als alumnes més grans, els de 5è i 6è, mentre que els dibuixos animats narren un estira-i-arronsa entre qui vol omplir els àpats de sucs i sucres i els que opten per menjar de la manera més natural possible.

“Després dels vídeos, els reparteixo una fitxa en què hi ha dibuixat un plat buit i els demano que hi dibuixin com l’han d’omplir a cada àpat”. Només amb la visió dels dibuixos animats, els alumnes entenen que en una meitat hi ha d’haver verdures i en l’altra hi fan quarts amb proteïnes, hidrats de carboni i greixos saludables. La distribució que hauria d’aparèixer sempre als àpats.

I després de la fitxa emplenada, ve la pràctica diària, la que demostra si la pantalla i la fitxa es tras-passen a la realitat. “La sorpresa ve quan com-provem que als esmor-zars escolars ja no hi entren els sucs enva-sats”, assegura l’infermer. Primer pas aconseguit, i amb èxit.

Missatge directe “Volíem incidir en les criatures perquè fins ara, donant la informa-ció als pares, l’índex d’obesitat i de sobrepès no baixava, però ara ens hem quedat astorats quan hem vist com és d’efectiu”. I d’aquí que el projecte continuï i s’hagi

començat a traslladar a altres escoles d’altres comarques, com a Sant Pere de Ribes (Garraf).

La hipòtesi que si les cri-atures i els joves reben informació sobre l’alimen-tació saludable mengen millor la corrobora també la Universitat Internacio-nal de Catalunya (UIC), que acaba de presentar l’estudi L’impacte de la for-mació nutricional sobre decisions alimentàries. La

El CAP de Vilafranca del Penedès ha comprovat com és d’efectiu que les criatures rebin informació sobre l’alimentació saludable. Més que si la reben els pares


UIC, que té una càtedra que avalua les polítiques sanitàries i educatives, cre-ada juntament amb l’empresa de restauració Eurest Catalunya, ha fet un estudi amb 3.200 estudi-ants de secundària de 104 centres escolars. “Hi ha un impacte directe entre la formació nutricional rebuda a l’escola i els hàbits saludables dels alumnes –assegura el doctor Toni Mora, director de la càte-dra de la UIC–; un 15% dels alumnes que havien rebut la formació van reduir la ingesta d’aliments no salu-dables”. I aquests mateixos van deixar de beure begu-des no saludables en un 6%. Ara bé, “abans de fer l’estudi, el 75% de les cria-tures s’inclinaven per les begudes no saludables i per les que tenien una càrrega calòrica elevada”.

A l’aula i a taula D’altra banda, cuiners com Carme Ruscalleda, del restaurant Sant Pau, a Sant Pol de Mar, i del Moments, dins de l’Hotel

Mandarin Barcelona, sostenen que a taula, amb les criatures, s’ha de parlar de menjar. “Sigui el plat que sigui, cal parlar del que estem menjant tots junts. Si han quedat bons els macarrons o no; si trobem que hi ha massa tomàquet o no, o el que sigui”. El cas és que la xef amb més estrelles Michelin del món afirma que l’opinió gastronòmica i, per tant, la formació, es fa parlant-ne i fent reflexionar els fills sobre el que mengen. A partir d’aquí, parlant del que es menja, és quan es pot continuar explicant què és saludable menjar.

A la seva consulta, la die-tista i nutricionista Núria Llata educa en bons hàbits alimentaris criatures amb obesitat. “El que em trobo a la consulta és que no es dóna importància a l’ali-mentació, perquè sempre es va amb presses, i s’opta per menjars precuinats o per altres aliments que són buits nutricionalment i que, per tant, només apor-ten calories”. Les presses són una excusa. Quan l’ali-mentació va tan lligada amb la salut, “cal organit-zar-se per no recórrer al tòpic que no es té temps per cuinar”.

D’entre tots els àpats, Llata sosté que l’esmorzar és el que les criatures fan més malament, perquè és quan apareix més l’argu-ment: poc temps. “És una llàstima perquè el desde-juni és molt necessari, per-què el cos i la ment necessi-ten energia per encarar el matí”. En aquest sentit, el sociòleg Salvador Cardús, en el llibre El desconcert de l’educació, donava a les famílies que deien que els matins eren el pitjor

moment del dia, perquè sempre havien d’anar amb presses, un consell senzill: lleveu-vos abans per tenir més temps i organitzar-ho tot millor. De vegades 10 minuts poden ser màgics!

Finalment, a Barberà del Vallès, a l’escola Marta Mata, la cuinera Xus López Vega, de la cooperativa El Tamboret, acaba de fer un taller amb els pares i les cri-atures que es queden al menjador escolar. Ahir era el taller d’hamburgueses vegetals. “Sempre que estem a punt d’introduir un aliment nou al menú, fem un taller abans perquè el coneguin”. Al taller les criatures van ser les prota-gonistes de tot el que la Xus els va explicar. Ells matei-xos van acabar creant les seves pròpies hamburgue-ses vegetals, a les quals també van posar noms. “Me les repassaré totes, i les acabaré introduint als menús escolars amb el nom de la criatura que se l’ha inventat”, diu la Xus.

La cuinera assegura que d’aquesta manera és com han aconseguit que les cri-atures acceptessin els ali-ments. “Amb els espinacs no hi ha havia manera, per exemple, i fins que no vam fer una recepta que els agradés, no ens en sor-tíem”. Ara els espinacs els mengen amb macarrons i el nom de la recepta és “macarrons marcians”.

Finalment, l’empresa Ecotaula, que també es dedica, com El Tamboret, a gestionar menjadors esco-lars, està impulsant un pas més: crear una central de compres perquè “els pares dels 4.000 alumnes dels centres amb què treballen aconsegueixin el mateix producte que el que men-gen els fills a l’escola”.e

Macarrons marcians de l’escola Marta Mata Recepta de Xus López Vega Ingredients · Macarrons integrals · Espinacs frescos · Ceba · Beguda d’arròs e Bulliu els macarrons. Mentrestant, ofegueu la ceba amb una mica de sal fins que quedi transparent. Afe-giu-hi la beguda d’arròs, i quan arrenqui el bull, reti-reu-ho de la paella.

Afegiu-hi les fulles d’espinacs i deixeu-les infusio-nar durant 5 o 10 minuts. Tritureu-ho i, si queda molt espès, poseu-hi aigua. Rectifiqueu-ho de sal. La salsa ja estarà preparada per afegir-la als macarrons.

La relació entre formació a l’escola i hàbits saludables dels alumnes és directa

Carme Ruscalleda recorda que a taula cal parlar de menjar amb la canalla


En família

Carlos González

Revisions

Quan anava a escola ens feien ca-da any una revisió mèdica. Re-cordo la filera de nens en samar-

reta esperant que ens miressin per la pantalla (un minut de mirar per la pantalla equival a la radiació de cin-quanta radiografies). A més d’una pe-rillosa dosi de radiació, vaig treure d’aquelles revisions altres impor-tants beneficis en forma de diagnòs-tics mèdics que, d’altra manera, mai no s’haurien realitzat: un buf sistò-lic i uns peus plans.

El buf sistòlic (molt freqüent en nens i sense cap importància) es va convertir en un imaginari diagnòstic de febre reumàtica. Després de dot-zenes d’anàlisis de sang, després d’anys de tractament amb corticoi-des i antibiòtics (doloroses injecci-ons de penicil·lina benzatina, al prin-cipi setmanals i més tard mensuals), el meu cardiòleg es va jubilar i el nou em va donar l’alta en la primera visi-ta. No em queixo gaire; la prohibició de fer exercici (tenia el cor “dilatat” i

quals invariablement el peu “anava millorant” i es recomanaven els ma-teixos exercicis. Molts anys després he entès que aquell especialista era probablement un excel·lent metge, avançat a la seva època, que no reco-manava plantilles. Alguns pares, quan els diuen “No es preocupi, els peus plans són normals, no cal fer res, no cal que torni”, pensen que “els de la pública no et fan ni cas” i van direc-

tot) em va donar l’excusa perfecta per evitar l’esport i dedicar-me a llegir.

Pel que fa als peus plans, el trau-matòleg va recomanar una sèrie d’exercicis (caminar de puntetes, re-collir una catifa amb els peus...) que haurien sigut més suportables si el meu pare no hagués sigut tan bon pa-re i tan conscient: deu minuts al dia de puntetes, no se n’oblidava mai! Du-es visites a l’any al traumatòleg, en les

tament a l’ortopèdia, i en surten amb cares i inútils plantilles que s’han de fer a mida cada any, i que només es poden posar en cares sabates especi-als. Així que el meu traumatòleg, en lloc de dir la nua veritat, va donar als meus pares un placebo, uns exercicis inútils i unes visites innecesàries, pe-rò que ens van estalviar molts diners.

Al final, la meva imaginària car-diopatia i els meus peus plans reals però banals no em van servir ni tan sols per lliurar-me de la mili, i em vaig haver de declarar objector de consciència.

No, les revisions mèdiques, esco-lars o de qualsevol altre tipus, i els seus cosins, els screenings i diagnòs-tics precoços, no són sempre bons. Per cada intervenció s’han de fer es-tudis que mostrin clarament els seus efectes, bons i dolents, a curt i llarg termini. I si no es demostra la seva utilitat, no s’ha de fer la revisió. e Carlos González és pediatre

GETTY



Agenda solidària per a mestres aclaparats

ELISABET ESCRICHE FOTO: CRISTINA CALDERER

Després de com-provar que les agendes per a professors eren

totes iguals i que la majo-ria no responien a les necessitats dels docents, dues joves mestres, Car-lota Hernández i Anna Palencia, van decidir l’agost passat elaborar-ne una de pròpia. La van fer en format digital, en tres idiomes (català, cas-tellà i anglès) i la van pujar al seu blog –2 pro-fes en apuros, creat fa just un any– perquè altres docents se la poguessin descarregar, imprimir i enquadernar. La sor-presa va ser que només el primer dia més de 7.000 persones se la van baixar.

“La gent ens demanava on la podien comprar i si hi havia versions en basc, asturià o gallec”, explica la Carlota.

Totes dues van decidir convertir aquestes peti-cions en un repte. Van convèncer una dissenya-dora, Patricia Such, per-què les ajudés a elaborar una nova versió de l’agenda, amb una estè-tica encara més adaptada al professorat. Alhora, es van posar en contacte amb Save the Children per dotar la iniciativa d’un vessant solidari. Sabien que l’ONG té un programa que lluita con-tra la pobresa infantil a Espanya, en el qual l’edu-cació és el fil conductor. “Els va agradar la pro-posta i vam decidir treba-

llar conjuntament per transformar el projecte en la primera agenda solidària per a mestres: un 10% del total de ven-des es destinaran a Save the Children”, puntua-litza la Carlota.

La iniciativa, que també té el suport de l’Institut de la Infància o les direccions generals de política lingüística de Catalunya i Astúries, té un cost de 6.500 euros (se’n farà una tirada de 1.000 agendes), una quantitat inassolible per a aquestes dues docents. És per això que van bus-car finançament a Ver-kami, la plataforma de micromecenatge que dóna suport a projectes innovadors i creatius. Gràcies a la campanya,

que ha acabat aquesta mateixa setmana, les dues joves han aconse-guit recollir els diners necessaris per publicar en paper la nova edició de l’agenda el curs que ve. Anirà acompanyada també per la creació d’una apli dirigida a mes-tres 2.0 que desenvolu-parà l’empresa Gomeru Apps SL.

Divertida i funcional L’agenda tindrà aproxi-madament un centenar de pàgines DIN A4 que inclouran fulls de contac-tes, espais per anotar els aniversaris dels alumnes, les tutories, plantilles d’horaris, d’avaluacions i d’observacions, un calen-dari anual i fins i tot gomets. “És divertida

però, sobretot, funcio-nal”, destaca la Carlota.

Però l’agenda no és l’únic experiment que aquestes dues mestres han impulsat aquest últim any. Mogudes per la pas-sió per l’educació, a través del blog han volgut com-partir experiències, mate-rials, recursos i reflexions educatives que han tingut èxit a les seves aules per-què altres docents els puguin descarregar i apli-car a les seves classes. L’espai ha calat entre la comunitat educativa, ja supera les 10.000 visites mensuals i té més de 15.100 seguidors al seu perfil de Facebook. Una de les propostes que ha tingut més bona acollida és “la fabricació de neu” amb una “simple” barreja d’espuma d’afaitar i bicar-bonat. El resultat: un material fred i blanc que permet als nens fer ninots de neu dins l’aula.

A més a més, en les últimes setmanes entitats com el RACC ja s’han posat en contacte amb elles perquè duguin a terme unes jornades de formació dirigides a pares. La clau de l’èxit? Ni elles mateixes s’ho expliquen. “L’únic que podem dir és que tenim temps, il·lusió i moltes ganes”.e

INICIATIVA. Les impulsores del blog 2 profes en apuros han ideat una agenda solidària pensada per a docents.

L’èxit inesperat d’una agenda digital creada per dues mestres ha derivat en una agenda solidària, dissenyada específicament per respondre a les necessitats dels docents

Part dels ingressos de les vendes es destinaran a l’ONG Save the Children

L’agenda incorpora fulls de contactes, plantilles d’horaris i gomets

Escola

L’Anna i la Carlota, ‘2 profes en apuros’ e Anna Palencia i Carlota Hernández són mes-tres de P-4 i d’anglès, respectivament. Encara no arriben als 30, però l’Anna ja fa sis anys que treballa en una escola concertada de Barcelona, on durant aquest temps ha exercit de docent en tots els cursos de par-vulari. La Carlota, un cop va acabar la car-rera, va anar a Nova York a treballar un any d’au pair per acabar de millorar el seu nivell d’anglès. També té experiència com a mes-tra d’escoles concerta-des, però fa un any va decidir fer el salt a la pública, on és profes-sora substituta. “Em permet veure diferents escoles i realitats”, detalla. Tot i la feina, totes dues se segueixen formant. L’Anna fa un màster de psicopeda-gogia i la Carlota fa un curs d’aprofundiment de les matemàtiques.



Els ous de PasquaTEXTOS: CRISTINA SERRET IL·LUSTRACIONS: MARTA CAYUELA

Tots esperem la mona per llepar-nos els dits amb la xocolata. Però sabies que temps enrere les mones duien ous de veritat? Aquest aliment es regalava amb el pastís per celebrar que havia arribat la primavera

kidsara

Vocabulary

easter eggs: ous

de Pasqua countries: països hidden: amagats

decorated: decorats garden: jardí

Què simbolitzen els ous? Aquest aliment representa la vida que reneix. Quan ens els mengem per Pasqua, ce-lebrem la regeneració de la natura, perquè sol coincidir amb l’inici de la primavera.

Easter eggs The tradition of eating

Easter Eggs is not unique to Catalonia. In

many European countries children hunt

for hidden, decorated eggs in their garden or

house.

Quan es mengen, els ous de Pasqua? La tradició diu que la mona es regali per la Pasqua Florida, el primer dilluns després de la primera lluna plena de prima-vera. Enguany, el 28 de març.

Quants ous ha de tenir la mona? Antigament en portava tants com anys tenia la per-sona que la rebia. Així es va fer fins ben entrat el segle XX. Fins llavors els ous no eren de xocolata sinó que eren ous durs amb la closca decorada.

Una dotzena, i prou Anys enrere els padrins re-galaven la mona al fillol fins que el nen feia la comunió, que solia ser als dotze anys.

L’arribada de la xocolata Va ser al segle XX, però no se sap ben bé quan ni per què els ous durs van donar pas als ous de xocolata. S’ha de tenir en compte que el cacau el coneixíem des de principis del segle XVI, quan va arri-bar d’Amèrica.


Documents

Com funciona el cervell de la canalla?canal.fundesplai.org/repositori/file/00-2016/03... · cop de martell, i la desactivo amb res-postes que són cops de mall: tinc tres menors d’edat