Comunicacio21 numero1

comunicació21Número 1 · Segona Època · Estiu 2014 · comunicacio21.cat 3,95€

Joan M. Corbella

Núria Amat

Marc Puig

Gonçal Mazcuñán

Josep Ritort

Estanis Alcover

Marcel Mauri

Pere Giménez

Santi Capellera

Lina Barber

Manuel Plasencia

Ramon Espuny

Ricard Biel

Revista Comunicació 21, Número 1 Segona ÈpocaEdita: Grup Comunicació 21Dipòsit Legal DL B 16110-2014

Coordinadora: Pamela MartínezDisseny i maquetació: Marga MorenoCorrecció: ACCENTPublicitat: Marcelo Villanueva

[email protected]@comunicacio21.comwww.comunicacio21.catPròxima edició: Novembre ‘14

Es diu que els periodistes tenim la pitjor professió del món, perquè ens toca parlar de la veritat. I la veritat, com se sap, és interpretable o incòmoda. Recupero una frased’André Gide: “Creu en els que busquen la veritat i desconfia dels que l’han trobat”. Així doncs, per trobar la nostra veritat (la delgremi) i amb el canvi de segle i mil·lenni, vaigpensar en un projecte (aleshores) singular quepermetés contribuir precisament a parlar denosaltres, o sigui del sector que ens agrupa icohesiona, i que és tan meravellosament heterogeni i eclèctic.Comunicació 21 naixia en paper. Un paper moltsimilar al que teniu a les vostres mans; de fetidèntic paper que el que teniu a les mans, fabricat amb cel·lulosa (això no ha canviat). I com ara, ja se sentien els il·lustrats de totamena vaticinant l’extinció del paper (amb aixòtampoc hi ha res de nou). Les coses a la xarxaencara eren primàries: la velocitat era paqui-dèrmica, no existia l’ADSL, ni la fibra òptica, nicap tipus de gadgets que ens han transformatla vida. Fa quinze anys tot eren conjectures(com ara) i recordo que, en aquell moment, jas’entreveia un canvi de paradigma que el nostresector no està tolerant gaire bé. La qüestió és que naixia la revista Comuni cació21 i, poquet després, el portal web d’efímeravida, que va donar pas a una reformulació delprojecte editorial, nova publicació, nou webmés professional i finalment el portal que avuiconeixeu i que reestrenem aquest setembre.Quinze anys després el panorama és brutal. Elsector ha patit la pitjor crisi possible, una tempesta perfecta que ha esquilat editores,ràdios i teles sense pietat, amb nocturnitati traïdoria. Una crisi que s’ha aprofitat (o des-aprofitat) per tot i que amb l’inqüestionablemòbil econòmic de fons ha posat de genolls totun gremi (empresaris i professionals) remant acontracorrent. Estem al final del túnel? O eltúnel és ja el destí final? Teniu a les mans 44 pàgines que pretenen contribuir modestament a clarificar, posicionar i ordenar idees i fets (no només dades) per contextualitzar-les i buscar la reflexió pausada,tranquil·la, fugint de la immediatesa que hoabsorbeix tot i no ens deixa marge. Amb unaperiodicitat semestral i en paper (algú ja ha ditque això és vintage) no es pot pretendre resmés que ser útils des de la distància i amb laperspectiva que dóna el temps. I ser útil avui en dia no és pas poca cosa.

David Centol, [email protected]

Quinze anys després

Com

unic

ació

21OPINIÓ

REPORTATGESEls reptes del mercat audiovisual en el context internacional

Dèbilment enfortits

En perill d’extinció

No abaixar la guàrdia

La consulta viatja als Estats Units

0615222836

05091314172027303334404142

www.comunicacio21.cat · C21_5

(comunicació)

Temas de Comunicación Publicitaria S.A.Ramon Turró 100-104, 1-1, 08005 BCN | Tel. 93 454 44 07 www.temascom.com

El paisatge comunicatiu de Catalunya traves-sa per un període ja molt llarg de turbulèn-cies, i són coneguts els mapes que resulten apartir de qualsevol dels indicadors que s’uti-litzi per descriure’l. Per això, cal reaccionarper afrontar el futur digital.

Pel costat de l’oferta, hem vist tancartelevisions locals –i algunes que ni hanengegat–, la reconversió d’altres canals perinviables, hem vist grups catalans editorsde revistes d’abast estatal reduir el catàleg,i el tancament o les greus dificultats depublicacions veteranes en l’espai local, perposar alguns exemples. També són de do -mini públic les dificultats d’editors deprem sa d’abast català, però també les dela Corporació Catalana de Mitjans Audio -visuals, i altres empreses.

La reducció brutal de la inversió delsanunciants en els mitjans de Catalunya desde l’any 2008 ha escanyat l’economia deles empreses després d’un període anòma-lament ric, que va culminar amb els rè -cords de recaptació publicitària de l’any2007. Per a l’economia del paisatge comu-nicatiu de Catalunya el resultat de l’empo-briment del mercat publicitari en mitjans fasaltar totes les alarmes (i no va gaire millorper als nous mitjans digitals, amb unes tari-fes, aquí i a tot el món, molt, molt baixes,per la gran competència existent de suports,motors de recerca i xarxes socials inclosos).

Pel costat dels usuaris, les xifres dedifusió pagada de diaris i revistes no deixende baixar any rere any per a la immensamajoria, una pèrdua de lectors que tambéreflecteixen els indicadors d’audiència, iaixò no ajuda els ingressos de les empre-ses, ni per venda d’exemplars ni pel preude la publicitat. La ràdio, per contra, mantéuna bona salut d’audiència, però no estrasllada a la factura publicitària, sotmesa auna pressió a la baixa com la resta de mit-jans. I pel que fa a la televisió, és palesa l’e-rosió d’una part creixent del consum delsespectadors dels canals catalans a favor deles propostes ben armades empresarial-ment i en continguts per l’oligopoli en què

s’ha convertit el mapa espanyol, encaraque els resultats de Mediaset i Atresmediano siguin tampoc els de cinc anys enrere.

Al costat d’aquest paisatge deprimitdels mitjans tradicionals, a Catalunya comen tots els països, l’esperança idealista posaels ulls en l’escenari digital, en el qual con-fluiran tots els qui vulguin seguir presents almapa. Però no ens hem d’enganyar: ara perara, és un escenari d’empreses petites, alcostat dels vells mitjans tradicionals, tant enxifres d’empleats com de facturació, per béque hi ha propostes de molt interès. I elsindicadors que se solen usar per valorar elseu èxit (usuaris únics mensuals, pàginesvistes, etc.) mostren una atenció creixentper part dels ciutadans, però amb unaintensitat baixa en l’ús: poques pàgines pertítol i dia, lluny de les xifres dels mitjans tra-dicionals.

A més, en el mapa digital es reprodueixla dualitat espai català-espai espanyol delsmitjans tradicionals (i l’internacional, ambles propostes dels grans d’internet). Encaraque els costos d’entrada són baixos, i aixòha facilitat l’aparició de mitjans catalans,l’observació de les propostes informativo-comunicatives a la xarxa mostra un des-equilibri enorme en favor de l’espai espa-nyol, amb unes propostes amb molta méscapacitat de producció periodística.

No tinc més espai per estendre’m, peròdavant d’aquesta situació crec que hem depensar seriosament en les dimensions i lescaracterístiques internes que pot mantenirel paisatge de la comunicació a Catalunya,en termes de pluralitat, de concentració, dedualitat pública-privada, d’equilibri local-nacional, d’innovació. Ens hi juguem elfutur, i això no s’arregla amb projectes em -pre sarials benintencionats però sense capi-tal ni recorrent a les subvencions, dues fór-mules molt habituals les darreres dècades.

Joan Maria Corbella és professor i mem-bre del grup de recerca UNICA, de laUniverstat Pompeu Fabra

Joan M.

““

CorbellaUn paisatge comunicatiucomplicat a Catalunya

Hem de pensar

seriosament en

les dimensions i les

característiques

internes que pot

mantenir el paisatge

de la comunicació

a Catalunya, en

termes de pluralitat,

de concentració,

de dualitat

pública-privada,

d’equilibri

local-nacional,

d’innovació. Ens hi

juguem el futur,

i això no s’arregla

amb projectes

empresarials

benintencionats

però sense capital

ni recorrent a les

subvencions

www.comunicacio21.cat · C21_7C21_6 · www.comunicacio21.cat

La televisió, des del punt de vista dels con-tinguts audiovisuals que es poden gaudirdins i fora del que fins fa poc era la sevaúnica finestra –la pantalla de TV– viu unaèpoca de grans transformacions, ambuna multiplicació de finestres, formats ivinculacions amb tota la resta del sectoraudiovisual –no només de la històricarelació amb el cinema, amb les altresindústries culturals, i amb les tecnologiesinformàtiques i de les telecomunicacions.–En un sector com el televisiu que l’anypassat va moure més de 386.000 milionsd’euros –una quarta part dels quals cor-respondria a diners estrictament vincu-lats a la programació– i que superarà els546.000 milions d’euros a l’inici de la pro-pera dècada, pensar en mercats interna-cionals és pensar en gran.

Es podria deduir que l’enorme i crei-xent oferta de continguts audiovisuals, ila capacitat d’accés virtual a contactes iinformació des de qualsevol lloc que ofe-reixen les noves tecnologies, faria pocútils els grans mercats, tenint en comptetota la despesa d’organització, viatges ilogística que els acompanyen. Però larealitat indica tot el contrari. Davant d’unoceà d’opcions, la possibilitat de poderpresentar i oferir comercialment els con-tinguts de major qualitat, els que final-ment seran més buscats pels consumi-dors, té més sentit que mai. Si afegim queels continguts més localitzats, més pro-

pers, estan assolint share cada cop mésalts, i hi sumem la necessitat europea –icatalana!– de maximitzar encara més lesproduccions amb vendes exteriors i deprocurar finançar-ne de noves, tenim quela compra i venda de formats televisiusper adaptar en cada país el programa osèrie original i la dinamització de lescoproduccions internacionals són, cadacop més, opcions desitjades. En els doscasos, aquests grans esdeveniments sónmarcs idonis per poder materialitzaracords amb resultats òptims. De fet, elmercat internacional dels formats televi-sius –no dels drets d’antena de contin-guts ja produïts– ha crescut un 300% enels darrers deu anys.

Recentment va visitar Barcelona con-vidat pel Clúster de l’Audiovisual deCatalunya Rod Perth, màxim responsabled’un dels grans mercats de la televisió anivell mundial, el NATPE de Miami. Unavisita que va tenir la mirada posada enprospectar la capital catalana com a pos-sible seu d’una fira d’aquestes caracterís-tiques. Una prospecció a la qual no erengens alienes les potencials sinèrgies ambun consolidat Mobile World Congress(MWC), que té garantida la seva conti-nuïtat a Barcelona fins el 2018, i amb cla-res opcions a continuar com a seu en elssegüents anys.

A l’hora de buscar descripcions curtesi ben definitòries de l’escenari de les no-

ves tecnologies digitals respecte les activi-tats empresarials, sovint s’utilitza la de les“5 I”: la “I” de la immersió, interna, en l’a-prenentatge i ús de les TIC; la “I” de lainnovació, també interna; la “I” delsingressos, la maximització dels guanys; la“I” de la interacció, a dins i fora, com aeina imprescindible de l’activitat fabril; i la“I” de la industrialització, en el sentit desistematització de totes les activitats capenfora que realitza l’empresa. Si tot aixòés perfectament aplicable a les indústriesde producció, distribució i emissió o difu-sió televisives, també ho és als seus mer-cats internacionals de continguts que,segons diversos especialistes, han entraten una “època daurada”. Com dèiemabans, els continguts de qualitat són elgran vector econòmic de consum, comquedaria recollit al base line del NATPEamb el seu “Content First”, o al compro-mís de la BBC amb el “Quality First”.

L’AUDIOVISUAL I L’HIPERSECTOR DE LES TIC: UN MERCAT TRIANGULAT La convergència digital entre el sectoraudiovisual i el de les telecomunicacionsté en internet un ecosistema compartit ien permanent creixement. Els perma-nents canvis tecnològics i les transforma-cions empresarials que en deriven per l’e-volució dels mercats, cada cop més globa-litzats, fan que s’hagin anat consolidantmercats ja existents abans de la digitalit-zació. A grans trets, ens trobaríem ambtres tipologies de grans mercats: els decontinguts, els de tecnologies audiovi-suals, i els més directament vinculats a lestelecomunicacions i especialment les vin-culades a la mobilitat. Sense menystenir-ne d’altres que funcionen a Àsia, Amèricao Europa (New Europe Market, WorldContent Market, Content Rio, The CableShow, Connected TV World Summit...) enpodríem destacar 5 de principals que escorrespondrien amb aquestes tres casuís-tiques. En el primer cas, a més del ja men-cionat NATPE, tenim a Europa l’altre granmercat internacional a Canes, amb duesedicions anuals, el MIPTV a la primavera iel MIPCOM a la tardor, amb una assistèn-cia de professionals que dobla la del cer-tamen nord-americà; tot i que aquestcreix i l’europeu ha retrocedit respecteanys anteriors. Un cas similar passa ambels mercats de les tecnologies audiovisu-als, amb dos grans protagonistes a bandai banda de l’Atlàntic: el NABSHOW de lasVegas i l’IBC d’Amsterdam. Finalment, enel cas d’un mercat TIC, juguem a casaamb el MWC.

Uns mercats molt dinàmics que hanvist néixer en pocs anys altres certàmensd’àmbit regional vinculats a les TIC i l’au-diovisual. De fet, el mateix NATPE nord-americà ha canviat de seu després deviure una època d’estancament a la sevaantiga seu a Las Vegas, i de fa pocs anys

ha obert una delegació a l’est europeu,que després analitzarem. Les darreresedicions organitzades a Miami han signi-ficat una revitalització clara del mercat,ara molt més proper geogràficament auna Llatinoamèrica cada cop més impor-tant, tant des del punt de vista de la pro-ducció com de les vendes. Una AmèricaLlatina també estratègica per al MIP-COM, que enguany tindrà Mèxic com apaís d’honor, després que l’any passat hofos Argentina i anteriorment països comColòmbia o Xile.

Això no significa pas que siguin mer-cats estancs i perfectament diferenciatsels uns dels altres. La indústria audiovisu-al fa temps que ha assumit que, més queen tota la seva història anterior, és lasuma de continguts i tecnologia. Elsmateixos MIPTV i MIPCOM han anatgenerant nous plantejaments, com elMIPCUBE, pel que fa a les innovacions decontinguts multipantalla, o el Front MIPDigital, més centrat en les aplicacions deles noves tecnologies audiovisuals, comel 4K que després tractarem.

De fet, el mateix MWC va tenir fa unsanys un petit experiment del que podriahaver estat un spin-off de mercat de con-tinguts audiovisuals. El 2007 es va cele-brar l’iHollywood Mobile Europe, coinci-dint amb l’edició anual del llavors 3GSM.Les majors nordamericanes, juntamentamb alguns dels gegants del món TICcom Yahoo o Microsoft, varen presentarles darreres novetats del naixent mercatde continguts als mòbils, des del vídeo a

la música, passant pels videojocs.L’experiència, però, no va tenir continu-ïtat i la mateixa plataforma organitzadorava deixar de funcionar fa uns anys.

ELS “RENDEZ VOUS” DE TV FRANCEINTERNATIONAL COM A MODEL Com comentàvem abans, semblaria con-tradictori que en una època on les TICfaciliten les relacions comercials entemps real amb qualsevol punt del món,els grans mercats internacionals tingues-sin més força. Ben al contrari, l’ús de lesnoves tecnologies en activitats presen-cials massives, juntament amb una acu-radíssima gestió de l’esdeveniment,abans, durant i després de la seva cele-bració, són els trets definitoris de lesgrans fires comercials actuals. Buscant unexemple gens casual, el MWC, mercat TICper excel·lència, no para de créixer ennombre d’assistents i d’empreses queinverteixen amb estants propis. Els mer-cats internacionals esdevenen un espaifísic, però també temporal, que relacionacompradors i venedors en un marc rela-cional de gran intensitat, que serveix perprioritzar amb gran eficàcia temps idiners destinats a participar-hi.

El disseny de la programació (calen-dari, temàtiques i formats de les presen-tacions o conferències...) dels horaris d’o-bertura, la coordinació dels actes oficialsamb els paral·lels... són tan importantscom preveure que cada activitat, cadanecessitat concreta disposi de l’espai físicadequat i còmode i dels equipaments

La televisió recupera protagonisme:

D’aquí a 6 anys, el mercatmundial de la TV comptaràamb nou mil milions de persones consumidores, la majoria de les quals larebran per senyals digitals;hi haurà més de vuit milmilions de connexionsmòbils de banda amplai més de quinze mil milions de dispositius estaran connectats via IP, per tant, tindran la capacitat d’oferir continguts audiovisuals. Aquestesmagnituds extraordinàriessón part de les previsionsdel grup Ericsson en l’escenari que projecta per al 2020.

Els reptes del mercat audiovisual en el context internacional

Per Daniel Condeminas

Sopar presentació d’una sèrie de TV al Casino de Biarritz / Foto de TV France International


Fa unes setmanes la direcció de la CCMA enssorprenia i alleujava retirant la privatitzaciódel departament Comercial de TVC. Mai hohauria hagut d’intentar, ja que mai hi ha hagutarguments a favor, excepte el benefici quen’hagués tret el grup privat que hi optava.

I just quan respiràvem va assaltar-nos unnou problema: el govern espanyol pot treurea TVC el segon múltiplex per fer el desplega-ment del 4G en telefonia mòbil.

TVC necessita aquest múltiplex per noperdre presència en l’oferta televisiva massi-vament dominada per canals en castellà,emetre en HD la seva oferta i incloure-hi elsTelenotícies Comarques de Tarragona, Lleidai Girona.

L’emissió d’aquests telenotícies no es faen alta definició i les llars amb aparells HDl’han de sintonitzar expressament si volenveure els desconnectats de cada territori.Això contribueix a la pèrdua d’audiència igenera insatisfacció entre una part importan-tíssima de la ciutadania.

Mantenir el segon MUX i invertir peremetre el TN Comarques en HD a Lleida,Tarragona i Girona és prioritari per compliramb el mandat de donar un servei de qualitati de proximitat.

La direcció, però, ha preferit invertir en unplató virtual, i ha generat rebuig i incompren-sió entre els treballadors, no per la renovacióen si del plató, sinó pel moment escollit. Desdel 2010 TV3 suporta retallades i envestidesde tota mena i estils que fins i tot han con-vençut els més escèptics que hi ha un pla delgovern català d’empetitir-la i privatitzar-la. Apart de les ofensives calculades del governespanyol.

Totes i cadascuna de les retallades quehan afectat el sector públic a Catalunyatambé s’han fet a TVC, on s’ha rebaixat mésd’un 30% l’aportació pública mentre els in -gressos per publicitat queien en picat per lacrisi econòmica.

S’ha tancat el canal juvenil 3XL, s’ha reduïta la meitat el Canal 33 i el Súper 3, s’han tan-cat les corresponsalies territorials de TVC i deCatalunya Ràdio i s’ha retallat en la programa-ció i la competitivitat de la graella.

Algú pot dir que l’objectiu d’una televisiópública no és tenir audiència. Error! Sí que l’és,en tant que compleix amb el servei públic quenecessita la ciutadania, i en el cas de TV3 enca-ra més! La televisió pública i nacional deCatalunya no pot ser residual, les conseqüèn-cies de la televisió autonòmica amb pocaaudiència les tenim clares en dos exemplesrecents i similars: Canal 9 i Telemadrid.

Les retallades han estat implacables. Mésde 400 professionals han perdut el contractetemporal amb TVC. 270 companys, la majoriadels quals van començar fa 30 anys l’aventurade TV3 i Catalunya Ràdio, han estat acomia-dats en un PAC. Els que queden estan senseconveni des del gener, treballen més i fan méshores amb un sou un 30% més baix i conti-nuen pressionats per assumir encara mésretallades salarials i laborals. I malintenciona-dament es repeteix la falsedat que estansobredimensionats. Les televisions que tenenmenys treballadors directes és perquè tenenmolts serveis externalitzats.

A les empreses públiques hi ha, a més, l’e-fecte pervers de la confluència de dues situa-cions jurídiques, la reforma laboral i les retalla-des per decret. I és que els decrets suspenen lalliure negociació col·lectiva prevista a l’Estatutdels Treballadors a la vegada que la reformalaboral permet acabar amb la ultraactivitat delconveni.

Per tot plegat, una de les empreses mésimportants de Catalunya està immersa en unapressió contínua que pràcticament exigeixl’ac tivisme permanent de la plantilla. L’en -quistament d’aquest clima pot destruir unaempresa.

Existeixen suficients atacs externs per nogenerar-ne més internament. Cal que elgovern de Catalunya reconegui l’esforç de TVC,assumeixi la necessitat d’un pressupost sufi-cient i d’un conveni que aportin l’estabilitatnecessària per als pròxims anys i encomani a ladirecció aquest objectiu.

Núria Amat és presidenta del comitè d’em-presa de TV3

“

“

Una de les empreses

més importants de

Catalunya està

immersa en una

pressió contínua que

pràcticament exigeix

l’activisme permanent

de la plantilla.

L’enquistament

d’aquest clima pot

destruir una empresa

NúriaAmatTV3 sota la pressió permanent

específics per a la major eficiència possi-ble de les diverses activitats, de les con-sultes o visionats de continguts (sèries,pilots...) a la formalització d’acords decompra de drets o formats, o per projec-tes de futures coproduccions.

Aprofitar al màxim el temps disponi-ble –que sempre són uns pocs dies– ialhora fer de l’estada no només una pro-fitosa activitat, sinó també una experièn-cia professional i personal gratificant, ésbàsic en el plantejament estratègic d’a-questes grans fires comercials. Convé quevinguin, però convé més que hi torninl’any vinent.

És més que difícil oferir unes condi-cions òptimes en festivals i mercats ambmilers de participants. Hi ha, però, altresmercats que opten per no lluitar per laquantitat d’assistents sinó per estar moltben focalitzats i obtenir excel·lents resul-tats. Un exemple d’aquests mercats espe-cialitzats el trobem a França, en els“Rendez Vous” de Biarritz, que organitzades de fa dinou anys l’associació per a lapromoció exterior dels programes audio-visuals “TV France International”, estratè-gicament situat al calendari poques set-manes abans de l’inici del MIPCOM.

Durant quatre dies, el món de la pro-ducció audiovisual francesa, des de lesempreses independents als grans canalscom TF1 o el franco-alemany Arte, oferei-xen la seva oferta en un espai de treballcomercial, a més de 200 compradors pro-vinents d’una cinquantena llarga depaïsos. La “joia de la corona” és la sala devisionats, que disposa de multitud depantalles i auriculars que permeten acce-dir i analitzar, en qualsevol moment, unaenorme videoteca digital amb totes lesnovetats presentades i la resta del catàlegde les 60 cases presents; consultable

còmodament gràcies a un menú ràpid ieficaç de catalogació i consultes realitza-des que resta guardat per codi d’accés,esdevenint, per tant, un punt de treballpersonalitzable.

L’esforç per garantir la maximitzaciódel temps emprat per als compradors icoproductors internacionals fa que res noes deixi a l’atzar. Així, l’organització ofe-reix uns cuidats àpats als assistents a laterrassa del Casino de Biarritz, que estal-vien temps de desplaçaments i cerca derestaurants i, sobretot, esdevenen net-workings tan nombrosos com amables,que es van repetint cada dia amb totanaturalitat. És més, mentre que els dinarstenen un horari molt flexible, per adap-tar-se a les agendes de tothom, els soparsesdevenen presentacions lúdiques d’al-gunes de les noves apostes; oferint unesdeveniment distès on l’oferta gastronò-mica i la decoració de l’espai es vincula alscontinguts del programa. Del matí fins ala nit, els “Rendez-Vous” de TV FranceInternational esdevenen un aparadoraudiovisual de ritme intens, molt intens,però adaptat a les necessitats de cadascú.

Prova d’aquesta política activa de pro-moció comercial de l’audiovisual francèsal món (al marge dels continguts estricta-ment cinematogràfics) són els seus resul-tats econòmics: prop de 166 milions d’eu-ros en vendes a l’exterior i més de 61milions d’euros en captació de diners pera coproduccions internacionals (dades2012). Expressió d'aquesta fortalesacomercial és que s’ha dotat d’una cerimò-nia específica –el Prix Export– per guardo-nar els continguts d’animació, documen-tals o ficció amb major èxit de vendesinternacionals. Uns premis que enguanyafegiran una nova modalitat, la dels for-mats, amb independència del seu gènere.

OTT, HBBTV, TV SOCIAL... LA TV RECUPERA PROTAGONISMELa televisió viu un procés accelerat demediamorfosi, neologisme creat a finalsdel segle passat per Roger Fidler per defi-nir les evolucions adaptatives dels mit-jans de comunicació als canvis culturals itecnològics.

L’ecosistema audiovisual multiplata-forma i el concepte TV Everywhere (veurela TV on, quan i en la pantalla que jo vul-gui) ha generat un corrent d’opinió sobrela decadència de la TV lineal en beneficide la TV no lineal (VOD...). El fet és que elconsum televisiu convencional està a unsnivells altíssims i que, en tot cas, anemcap a una complementarietat entre lesdues modalitats que podria arribar a unaparitat d’aquí sis anys. I pel tema que ensocupa, amb un consum total més elevatde continguts que l’actual.

Uns consums complementaris que espodran gaudir des de la mateixa pantalladel menjador: si s’acompleixen les previ-sions, la majoria de llars dels països mésdesenvolupats tindran TV connectadesd’aquí al 2018.

Podria semblar que les noves ofertesfora de la pantalla del menjador la relega-rien a uns consums testimonials. Lesdades més actuals indiquen tot el contra-ri, que hi ha una complementarietat deconsums i que el total creix. Així ho indicael responsable del darrer informe del’Ofcom britànic –l’autoritat convergentdels mercats TIC i audiovisual– que afir-ma que hi ha cada cop més famílies quees reuneixen davant la pantalla del men-jador, de forma similar a fa unes dècades,amb la diferència que alguns dels seusmembres tenen entre les mans una sego-na pantalla amb la que interactuendurant els programes.

Sala de visionats a “Le Redez Vous” / Foto de TV France International

4


La interactivitat a la televisió ha arri-bat a la maduresa després de molts anysde desenvolupaments i alguns fracassosen la implementació de tecnologies prè-vies a l’arribada de les TV connectades iles pantalles mòbils. Aquesta interactivi-tat vinculada a la programació televisivaobre noves expectatives d’inversió per almón publicitari, a l’hora de poder oferiruns missatges més personalitzats i unaccés directe de la pantalla a l’acció decompra. Seguint amb aquesta reflexió, elsmercats audiovisuals són cada cop mésatractius per a les agències de comunica-ció i de publicitat. Si fa uns anys es vaposar de moda el terme “product place-ment”, en relació a la presència de pro-ductes o marques dins un programa, mésrecentment s’ha incorporat el “brandedcontent”, on la relació entre producte iespectador és molt més subtil, ja que noparlem de publicitat sinó de comunicacióde valors vinculats amb la marca per la viade programes televisius. La suma de lapublicitat clàssica –els spots– i aquestesnoves modalitats garantirà que la TV con-tinuarà sent la principal finestra d’inversiópublicitària durant els propers anys, tot il’espectacular creixement dels nous mit-jans digitals.

La “pantalla global”, definida a inicisd’aquest segle per Gilles Lipovetsky i JeanSerroy, és també un enorme mercat queexperimentarà una continuada escaladade valor econòmic i financer arreu delmón.

JUGADORS EN UN MERCAT A L’ALÇASi durant quasi 80 anys el negoci de laindústria de la televisió ha estat moltestable i amb una estructura molt verti-cal, amb les empreses productores, elscanals de televisió o broadcasters, i lesdistribuïdores enmig de les dues, aquestmodel ha quedat trastocat amb la irrup-ció d’internet i les noves tecnologies, fentaparèixer nous actors que han transfor-mat l’ecosistema audiovisual, tant per laproliferació de nous dispositius amb pan-talla, com pel seu ús simultani amb elconsum típicament televisiu. A més, l’en-trada d’operadors de continguts audiovi-suals broadband, via internet, com és elcas de les plataformes OTT han redisseny-at el mapa amb dissenys d’explotaciómés horitzontals.

D’aquests moviments, però, n’estansorgint noves verticalitats. Els operadorsde telecomunicacions s’estan volcant aoferir continguts audiovisuals –els pa -quets triple i quàdruple play amb IPTVinclosa– i fins i tot passen a jugar també elrol de productores, com seria el cas benproper de Telefónica Studios. Aquestaevolució de les companyies de serveis detelecomunicacions cap al mercat audiovi-sual fa que ja hagi sorgit el terme “video-

companyies” per definir aquest nou esta-tus.

Moviments que van en totes direc-cions. I esmentem tres exemples recentsi propers: operadores de telefonia mòbilque entren en el negoci de la IPTV per lavia del negoci de la fibra òptica (comprad’ONO i el seu servei d’IPTV TiVo per partde Vodafone), la mateixa compra de lamajoria d’accions de Digital + (i amb ellaYomvi, la seva plataforma OTT) per partde Telefónica; o que el món de la produc-ció i la gestió de drets audiovisuals incor-pori empreses OTT, com el cas deMediapro amb Total Channel. I n’hi hauràmés.

De la mateixa manera que en el seu diavan fer els grans canals de TV per cablecom HBO, ara plataformes OTT comNetflix s’estan consolidant com a produc-

tors de continguts, amb èxits mundialscom “House of cards” que tindrà novatemporada en 4k. Un Netflix, amb més de40 milions d’abonats, i que arribarà en -guany amb força a bona part d’Europa. Unaproducció de continguts que també comp-tarà amb nous protagonistes provinentsdirectament de grans grups TIC com Ama -zon, Yahoo o Microsoft, que ja compta ambl’experiència del món dels videojocs.

Noves empreses que s’incorporen a lesja existents i que competeixen amb elsbroadcasts a l’hora d’oferir als seus cli entsels continguts més atractius. Unes i altresque es troben en aquests grans mercatsaudiovisuals augmenten el nombre d’as-sistents totals i incrementen els volums defacturació. I hem esmentat algunes de lesempreses amb gran protagonisme alsMWC, no ho oblidem.

Glamur a la festa d’obertura del MIPTV/ Foto de Reed Midem

Les pantalles de TV de les llars han crescut espectacularment en els últimsanys, element que ha vingut dinamitzatper la major resolució de les imatgesperò que també ha promogut la genera-lització de nous formats que s’acostenals del cinema digital. En dues dècades, lamitjana de les pantalles domèstiqueshaurà crescut un 400%. De les típiquespantalles de poc més de 20” de mitjanadels 90 passarem a una mitjana de pan-talles de 40” en els propers anys. Tot ique l’Ultra alta definició televisiva oUHDTV i els formats 4K provinents de lacinematografia digital no són exactamentla mateixa cosa, s’utilitzen indistintamentles dues sigles per definir aquesta evolució de l’HD televisiu aparegut ambel canvi de segle, i que ha vingut peresdevenir el futur de l’experiència televisiva, acompanyada de les novesespecificacions d’audio immersiu. Sidonem per bones les previsions internacionals que apunten a un creixement espectacular de la venda de pantalles televisives 4K, d’aquí 6 anysel 20% de les llars franceses en tindrien iuna tercera part de les nordamericanes,per posar dos exemples.Propers esdeveniments esportius, passatel Mundial del Brasil, com els JJOO de Rio2016 i de Toquio 2020 i el mundial deFutbol de Rússia d’aquí quatre anys, totsretransmesos en UHD, seran catalitza-dors molt eficaços de la renovaciódomèstica de les pantalles a models 4K,gràcies a uns preus que seran molt inferiors a les prohibitives xifres de lesprimeres pantalles. No ha d’estranyar l’interès creixent enoferir continguts en aquests formats d’ultra alta definició en què mercats comel MIPTV o el NATPE en donin protagonisme, i que aquest format siguiun nou punt de trobada entre fabricantsde pantalles, empreses de telecomunica-cions i fabricants de tecnologies audiovisuals i els mateixos broadcast iproductores, com va passar fa uns anysamb l’arribada de l’HD de la mà de laTDT i de les emissions digitals persatèl·lit.Tornant a Barcelona, a més de les emissions 4K per satèl·lit o fibra òptica,la prova pilot feta durant el MWC del’any passat d’una emissió terrestre piloten UHDTV, protagonitzada per empresescatalanes com Abertis Telecom. Unexitós pilot que serveix com exemple dela intensa vinculació ja esmentada de lesfires TIC amb l’audiovisual.

4KUnes sigles màgiques:

4

4

www.comunicacio21.cat · C21_13

La creixent globalització ha fet intensificarla competència entre ciutats i països peraconseguir respecte i influència en l’àmbitinternacional per atraure visitants i turistes,esdeveniments, organitzacions o finança-ment internacional, i per atraure o expor-tar negocis, inversions o talent personal(es tudiants, investigadors, treballadorsqua lificats, emprenedors, etc...).

La marca d’un lloc és, doncs, avui peravui, un actiu estratègic i, com que la imat-ge que es té d’un lloc afecta directamentl’actitud i predisposició envers ell, cal ges-tionar-la estratègicament. La percepciódoncs, influirà en la competitivitat i devenireconòmic, cultural i social de la marca. Lesrepresentacions mentals es construeixen através de factors diversos sobre els qualspodem tenir diferent capacitat de gestió:experiències personals, marques de pro-ductes i serveis, comportaments individu-als i col·lectius, campanyes de marketing,èxits i manifestacions comercials, esporti-ves i culturals, polítiques públiques... L’es -forç per incidir correctament en aquellsque ens ho permeten ha de ser doncs res-ponsablement exercit.

Per tenir una marca atractiva i ben posi-cionada cal una estratègia específica i elcompromís i participació de tots els actorspúblics i privats per desenvolupar accionsde forma coordinada i sostinguda en eltemps.

El principal repte en la construcció de lamarca d’un lloc gira al voltant de com des-envolupar una marca “paraigua” que siguicoherent amb tota una gamma de dife-rents àrees sectorials i alhora permeti acti-vitats específiques de ‘declinació’, demanera que abasti els diferents objectius iàmbits existents i permeti que les relacionsentre les diferents marques i submarquescontribueixin, de forma coordinada, aconstruir la marca del lloc.

Barcelona és en l’actualitat una de lesciutats més reconegudes i admirades, i téuna de les millors imatges i reputació a

nivell global, tal com indiquen els principalsrànquings de marques de ciutats a nivellinternacional, com a fruit de la feina benfeta per ciutadans i institucions.

Però, malgrat això, són diversos els fac-tors qué obligaven Barcelona a donar unnou impuls a la seva marca. D’entrada, lanecessitat de reforçar-ne el posicionament,especialment en l’àmbit econòmic per sermés competitiva, dotant-la de major con-tingut i força, ja que havia derivat a ser per-cebuda principalment com una ciutat turís-tica, vibrant i atractiva per visitar i per viu -re, però poc com una ciutat per invertir-hio fer-hi arrelar negocis. En segon lloc, perl’increment de la competència d’altres ciu-tats que desenvolupen noves estratègies imodels per gestionar la seva imatge i pro-mocionar-se, davant les quals Barcelona nopodia quedar enrere.

Fa poc més d’un any Barcelona va llen-çar, a casa i internacionalment, l’expressiódel posicionament cridat a reposicionar laseva imatge: Barcelona inspira, un concep-te paraigües que ens parla dels valors i atri-buts de la ciutat, que descriu la creativitat ila frescor d’una ciutat on històricamenthan nascut o arrelat amb força noves ten-dències en cultura, art i moviments socialsde tota mena. On l’arquitectura i la ciènciao les noves tecnologies flueixen al ritmedels nous emprenedors i la voluntat delideratge que la caracteritza. Una ciutatque combina a la perfecció la cultura de lainnovació i la cultura de la felicitat entesacom a qualitat de vida.

Construint amb exemples diversosaquest nou relat global de ciutat, en poctemps estem recollint grans resultats envaloracions per part de persones, empre-ses locals i multinacionals i institucions su -pra-governamentals... La persistència, lacoherència i el pas del temps ens hauran depermetre encara molt més.

Marc Puig és director de Comunicació del’Ajuntament de Barcelona

MarcPuigBarcelona, marca inspiradora

“

“

Hi ha tres actius que

Barcelona hauria

de saber jugar:

ser una de les

capitals de l’espai

euromediterrani,

esdevenir hub

industrial del

plurilingüisme

–precisament per no

formar part de l’espai

anglosaxó– i ser pont

amb Llatinoamèrica

xxxxxxxxxxxxxx / Foto de xxxxxxxxxxxxxxxx

No hi ha dubte que la marca “Barce - lona” és d’un gran atractiu que a nivellinternacional es vincula a valors com lainnovació i el disseny de qualitat. Cata -lunya, com a marca, és encara molt des-coneguda –per motius tan obvis com elde no ser en aquests moments un Estat–i la seva oportunitat passa per vincular-seestretament a Barcelona en la seva pro-jecció al món. El lema “Catalonia, the landof Barcelona” gestat fa uns pocs anys,resumeix magníficament aquesta impres-cindible sinèrgia. I són uns atrac-tius delsquals no disposa Canes que, això sí, grà-cies també al seu festival de cinema ofe-reix un valor afegit, el glamour. Un valorafegit que Barcelona no està acostumadaa expressar, però que pot aconseguirexitosament si s’ho proposa, seguint lesexperiències del món de la moda o l’es-forç d’una Acadèmia de Cinema Catalàper vincular el nostre cinema amb el fas-hion amb grans esdeveniments com elspremis Gaudí.

Hi ha tres actius que Barcelona hauriade saber jugar o, millor dit, jugar encaramés en aquest àmbit, i que són plena-ment traslladables a altres indústries cul-turals: ser una de les capitals de l’espaieuromediterrani, esdevenir hub indus-trial del plurilingüisme –precisament perno formar part de l’espai anglosaxó– i serpont amb Llatinoamèrica. En el primercas, Barcelona té molts factors –tambégeogràfics– per esdevenir una de les capi-tals de la mediterrània, anant molt mésenllà de ser la seu de la letàrgicaSecretaria de la Unió per la Mediterrània(UpM).

Tot i que les dues grans organitzacionsde l’audiovisual de l’euromediterrània, elCentre Mediterrani de la ComunicacióAudiovisual (CMCA) i la ConferènciaPermanent de l’Audiovisual Mediterrani(COPEAM) tenen França com a centre degravetat, a resultes de la seva políticaexterior d’influència amb la riba africana,queda molt camp per poder recórrer, sise sap jugar la carta de la col·laboracióamb altres països. De fet, no comença-ríem pas de zero. Cal recordar la meritò-ria tasca del mercat de documentalseuromediterranis MEDIMED de Sitges,organitzat des de fa quinze anys per l’as-sociació internacional de productorsaudiovisuals Apimed, amb seu a Barce-lona i presidida per Isona Passola.

Continuant amb l’àmbit dels mercatsprofessionals, cal sumar-hi les experièn-cies d’un consolidat DocsBarcelona, que amés de ser una mostra de reconegutprestigi internacional, esdevé un dinamit-zador de noves produccions amb els seuconcorreguts Pitchings. A nivell de la pro-ducció d’animació, un sector de llarga tra-jectòria al nostre país i amb una creixentprojecció internacional –amb novesempreses com Imira que han pres el

relleu a altres com la desapareguda Cro -mosoma– l’any passat va viure l’experièn-cia d’una primera mostra comercial cap al’exterior amb l’Animat’s Sitges-Barcelona,que va aplegar una vintena de productoresi televisions d’arreu del món interessadesen les noves produccions catalanes.

Lligat amb aquest darrer àmbit, calesmentar els videojocs. Un sector en el queCatalunya compta amb empreses d’èxit ique comença a tenir un destacat gruixindustrial –a més d’acadèmic– i en la qualtambé podem aportar experiències firals alrespecte. L’arribada del Gamelab a Barce-lona l’any 2011 ha estat una bona notícia, toti que la seva dimensió més comercial s’hagiacabat traslladant a Madrid amb una firaespecífica, i hagi quedat a Barcelona la sevavessant de congrés professional. Produc-cions exitoses a nivell internacional com lasèrie Invizimals, que té el seu origen en elvideojoc de realitat augmentada de l’equipcatalà de Novorama, i que ha estat produïtper Sony, Screen 21 (del grup BRB) ambTV3 i TVE, demostren com les sinèrgiesentre els videojocs i la producció audiovisu-al tenen molt camp per recórrer, com javan veure fa anys al Japó, o França, amblínies de suport públic específiques peraquest camp. Una sèrie que ha estat prota-gonista als mercats internacionals on hi haparticipat.

I com dèiem abans, cal saber aprofitar lessinèrgies amb un poderós MWC. Grans com-panyies TIC, com Apple, Google, YouTube oFacebook, estan sent protagonistes del mónaudiovisual, i aquesta oportunitat s’ha desaber jugar a temps. Si ens atenem a l’apos-ta del NATPE a Europa, la partida continen-tal s’està jugant encara. Després de fer-seamb un mercat menor, NATPE tingué unadelegació a Budapest que, després d’algu-na edició que no va assolir l’èxit esperat,s’ha traslladat enguany a la capital d’un paísamb millor situació geogràfica i econòmica:Praga. Un NATPE Europa que tot i la sevadenominació continental, prioritzarà elcentre i est del continent. I amb un Canesdels MIPTV i MIPCOM que comença adonar algun símptoma d’esgotament, elfutur està per escriure.

Un nou jugador internacional?

4

C21_12 · www.comunicacio21.cat

““

Per tenir una marca

atractiva i ben

posicionada cal una

estratègia específica

i el compromís i

participació de tots

els actors públics

i privats per

desenvolupar accions

de forma coordinada

i sostinguda en el

temps


resistència a qualsevol embat: esdevenir útils ial servei de la societat. Ser conscients que sóneines eficaces en la conformació d’uns valorsque distingeixen la comunitat que els defensai practica. Eines que cal vetllar que no perdin laseva capacitat transformadora, conciliadorade tants objectius interessats en el bé comúdel col·lectiu social. Instruments en mans detots, identificables i amb credibilitat contrasta-da. Virtuts inqüestionables, també, en totmitjà de comunicació de proximitat.

Aquest serà el gran repte a superar ara quel’empatx d’informació que cau damunt delsciutadans des que ens hem instal·lat en lavoràgine de les xarxes socials sigui impossiblede digerir i assimilar. Paradoxalment, hememmalaltit d’informacionitis i correm risc depatir una atròfia en la capacitat de coneixe-ment, en la qualitat del que acumulem, si nosom capaços de destriar el que és bo i el queés dolent. El que és creïble i el que és mali-ciosament intencionat. Possiblement siguin elsmitjans de proximitat els qui més garanties deveracitat puguin donar dels seus continguts, simés no per allò de l’exclusivitat, el coneixe-ment, la identificació de les històries expli-cades i els seus protagonistes. La gran càrregade responsabilitat cau sobre les espatlles delsprofessionals dels mitjans, sigui quin sigui elsuport que utilitzin. El paper imprès no desa-pareixerà, ni els audiovisuals hauran de clau-dicar davant els digitals. Tots tenen cabuda enel mosaic de mitjans de proximitat en què espot edificar la comunicació útil i al servei d’unterritori concret. Només cal saber aportar elvalor diferencial respecte dels altres mitjans, iactuar amb intel·ligent generositat a l’horad’establir col·laboracions mútues que elsenfortiran respectivament. No hi ha gairesreptes més a superar, i els potencials són mésque evidents. Pocs dubtes, doncs, a l’hora devaticinar llarga i eficient vida als mitjans deproximitat.

Gonçal Mazcuñán i Boix és president delConsell Editorial de Regió7 i de la DemarcacióCatalunya Central del Col·legi de Periodistesde Catalunya

Per si n’hi faltava alguna, avui podem afegiruna nova virtut als mitjans de proximitat: lacapacitat d’adaptació. Per molt que canviï l’en-torn, encara que trontolli l’economia, malgratles dificultats per mantenir un equip redac-cional suficient, podem afirmar que els mitjansde proximitat són incombustibles, perquèsaben adaptar-se a la situació que els tocaviure. Sempre han tocat de peus a terra, i elsque algun dia van teoritzar escenaris utòpicshan sabut rectificar a temps. Molt pocs desa-pareixeran i, com a màxim, podem assistir aalgun procés de substitució. Els que la cruarealitat aboqui al tancament seran ràpidamentreemplaçats per d’altres que naixeran sensecotilles estructurals, amb una cultura d’em-presa allunyada de l’esperit aventurer d’altresèpoques, impulsats per gent compromesaamb el seu territori de referència, convençutsque serà amb la intel·ligent utilització de lestecnologies de la comunicació que podrandonar vida a un nou concepte de mitjans obertsi participatius. Com correspon en aquests inicisdel segle XXI.

Els mitjans de proximitat continuarancomptant amb l’avantatge que els dóna el fetde ser únics, exclusius en els continguts, per-fectament diferenciats dels mitjans genera-listes que comparteixen amb ells el mercat.Comparteixen mercat, però no hi competei -xen. El seu nínxol és únic, identificable, indes-triable respecte del que ocupen els “grans mit-jans”. Els seus continguts es diferencien dràs-ticament de la resta, perquè parlen de temesals quals només ells han donat importància icobertura informativa suficient. Els seus con-tinguts sorprenen o confirmen l’interès delsreceptors, perquè els parlen de temes, de per-sonatges que els són propers, coneguts, intuïtso, fins i tot, testimoniats. És molt difícil donargat per llebre en un mitjà de proximitat...

Però el més important dels mitjans deproximitat és que són útils per a la gent que elsdóna vida, suport incondicional. Són impres-cindibles per al territori que els aixopluga.Punt de referència obligada per a les institu-cions, corporacions, col·lectius, entitats i par-ticulars. D’aquí la seva fortalesa i capacitat de

Gonçal

““

MazcuñánVirtuts i reptes

El paper imprès no

desapareixerà, ni els

audiovisuals hauran

de claudicar davant

els digitals. Tots

tenen cabuda en el

mosaic de mitjans de

proximitat en què

es pot edificar la

comunicació útil

i al servei d’un

territori concret ““

Fèlix Noguera

(Prensa Ibérica):

“No totes les

notícies seran

bones, però crec

que hem tocat

fons i que ara

cal recuperar

posicions”

“Si vols mirar endavant, mira enrere”,em diu Jaume Guillamet, doctor enHistòria Contemporània per la UB i cate-dràtic del Departament de Comunicacióde la UPF, quan li pregunto pel futur dela premsa de proximitat. Seguint el con-sell, li llegeixo un escrit seu del 1983: “Lapremsa local i comarcal és un modelcatalà de periodisme que representauna clara opció de futur”. Somriu i es faun silenci. Han passat 31 anys i li pregun-to si avui continua pensant el mateix.“En aquell moment intuíem un horitzóprometedor, finalment l’èxit va sersuperior i ara no sabem ben bé què liespera, però la premsa de proximitatsegueix sent una clara opció de futur”,sentencia el catedràtic.

La incertesa de la qual parla Guilla-met, combinada amb un incipient espe-ronament, sembla que és l’ambient queactualment es respira de forma més ge-

neralitzada als despatxos dels editors idirectors de premsa de proximitat. Un“optimisme amb la boca petita”, tal comel defineix Estanis Alcover, expresidentde l’Associació Catalana de la PremsaComarcal (ACPC). Altres parlen de“brots verds”, com Josep Ritort, secreta-ri general de l’Associació Catalana dePremsa Gratuïta i Mitjans Digitals(ACPG, ara AMIC), o de “punt d’inflexió”,com Ramon Grau, president del grupPremsa Local, però la situació que des-criuen tots ells és molt similar: semblaque s’ha tocat fons i que el sector tornaa sortir de la closca per veure què haquedat després de la tempesta, malgratque encara ressonen els trons.

“La premsa local resisteix millor lacrisi que la generalista”, deia l’any pas-sat el Llibre Blanc de la Premsa Comarcaldesprés d’analitzar totes les estadísti-ques que tenim al nostre abast.

DèbilmentenfortitsLa premsa de proximitat afronta amb esperança

continguda un any que es preveu d’inflexió

Redacció Tot Sant Cugat / Foto de Premsa Local

Per Arnau Nadeu

4


000I això és així, principalment, “perquèexplica coses que afecten directamentles persones d’un territori” i perquè ho fa“gairebé en exclusiva”, cosa que la dife-rencia de la resta, tal com apunta GonçalMazcuñan, fundador i director duranttres dècades del diari Regió 7. El diagnòs-tic també el comparteix un company seu,Fèlix Noguera, director general a Catalunyad’Editorial Prensa Ibérica, el qual s’atre-veix a pronosticar què ens espera a curttermini: “Aquest any serà d’alts i baixos,de mesos bons i no tan bons, i la tendèn-cia de recuperació variarà fins i tot persetmanes”. En aquest sentit, Noguera nopreveu un escenari favorable però símillor que l’any passat. “No totes lesnotícies seran bones, però crec que hemtocat fons i que ara cal recuperar posi-cions”, assegura.

I és que, malgrat tenir les estructuresreduïdes a nivells límit, l’opinió comparti-da és que aquells que no han afeblit elproducte i que han après les lliçons de lacrisi en sortiran enfortits. “La crisi ens hacolpejat fort, i si no que ho preguntin alsperiodistes que dia rere dia tiren enda-vant els mitjans de proximitat malgrat lesretallades de sous i d’expectatives labo-rals”, puntualitza Mazcuñan. Però lasituació econòmica desfavorable ha ser-vit també, com destaca Grau, per “nete-jar d’intrusisme el mercat i clarificarquins mitjans són forts i quins no”. I totaixò sense perdre de vista que “no sem-pre els tancaments de mitjans són culpade la crisi, sinó també d’una mala gestió”,tal com replica Guillamet. “Hi ha projec-tes que havien crescut desmesurada-ment i que ara han tocat de peus aterra”, afegeix el catedràtic amb unabona dosi d’autocrítica.

REFORÇAR L’ESSÈNCIACom diu el saber popular, i com afirma elmateix Guillamet, “les crisis sempre ser-veixen per aprendre coses, i sembla quela premsa de proximitat ja ha passattotes les que podia passar”. I com ja vasucceir a la primera crisi de la premsadavant les ràdios i les televisions delsanys 80 i 90, sembla també que la localha tornat a resistir millor que la nacionalpel fet que apuntava Mazcuñan alcomençament: el “tresor” de la informa-ció territorial que la diferencia. Un factorque podria explicar també per què lapremsa de proximitat gratuïta ha aguan-tat millor que la seva germana generalis-ta i per què el futur de la primera és “mésprometedor”, en paraules de Noguera.

Sembla que la premsa de proximitat, tal com resumeix Alcover,“sortirà enfortida de la crisi, però redimensionada”, de la matei-xa manera que passarà amb tants altres sectors de l’economia.I tot plegat serà més viable “si s’han fet els deures en el móndigital”. Almenys així ho creu Noguera, director general aCatalunya d’un grup que està ultimant un quiosc digital propii que ja ha començat a cobrar pels continguts online d’una deles seves publicacions –La Nueva España, a Astúries–. I és queel model Freemium, que s’està aplicant de forma estesa a lapremsa generalista, sembla que també és el camí que seguiràla premsa de proximitat. És a dir, oferir en obert les notíciesmés destacades de l’actualitat i l’última hora i fer pagar peraltres continguts exclusius com reportatges, entrevistes i arti-cles d’opinió.

Un camí, però, que no podrà seguir tothom de la mateixamanera i que variarà en funció de les possibilitats de cadaempresa. “Generar continguts exclusius que els lectors estiguindisposats a pagar per llegir-los és car, i no tothom s’ho podràpermetre”, apunta Noguera. Una opinió que comparteix Grau,el qual admet que “per força haurem d’anar cap aquí”, però afe-gint que “aquesta opció necessita grans audiències i la majoriade nosaltres les tenim limitades”. No obstant això, és clar que elmón digital implica, en major o menor mesura, unes perspecti-ves de futur interessants que caldrà treballar des d’una “sàviacombinació entre xarxa i paper per garantir-ne la complemen-tarietat”, tal com adverteix Mazcuñan. I això implicarà tambéavançar cap a les redaccions integrades, però sense perdre devista que el paper continua sent, almenys fins ara, la plataformaper excel·lència de l’anunciant, també en l’àmbit local.

El repte digital:El model ‘Freemium’

El passat dimarts 17 de juny al Palau dela Generalitat es va constituir la Fede -ració d’Associacions d’Editors de Premsa,Revistes i Mitjans Digitals en Català for-mada per l’Associació Catalana de Prem -sa Comarcal (ACPC), l’Associació de Pu bli -cacions Periòdiques en Català (APPEC) il’Associació de Mitjans d’In formació iComunicació (AMIC).

Aquesta nova federació vol agrupartota la premsa, revistes i mitjans digitalsen llengua catalana. Les tres entitats, toti que per a determinats temes tenen in -teressos semblants i en altres defensenposicions i interessos diferents, han estatcapaces, amb la signatura de la fundacióde la federació, de mostrar un alt grau deresponsabilitat i visió de futur.

L’objectiu bàsic d’aquesta nova enti-tat que representa més de 500 capçaleresen català és donar resposta als reptes defutur immediat dels editors, actuar com apatronal del sector i defensar i donar visi-bilitat a la realitat d’aquest col·lectiu i elseu paper com a estructura fonamentalde dinamització, difusió i normalització dela llengua i cultura del país.

I és que aquesta Federació neix ambla voluntat de sumar, de buscar avantat-ges en tot allò que ens és comú, totmantenint la independència i llibertatd’acció de cada associació. Ens cal launió per organitzar coses i organitzar-lesbé i plegats, en la mesura que sigui possi-ble. Estudiar i elaborar projectes conjuntsi dur-los a la pràctica. Seguir fent el quefem, però sobretot ser capaços d’antici-par-nos i fer i plantejar coses noves. Anarper davant, en definitiva. Ja hem posat fila l’agulla i els resultats són prou prome-tedors. Tant el Quiosc com l’iQuiosc.catja són projectes compartits. Com ho haestat també la Nit de les Revistes i la

Premsa en Català, celebrada fa poc. UnBanc de Continguts Multi mèdia és undels projectes amb els quals estem tre-ballant de ferm i que ben segur ha de seruna font de recursos i d’idees per a totsels associats de les tres entitats. Unaaltra possibilitat que se’ns obre és lacaptació de nous recursos econòmics,basats tant en la publicitat com en elpatrocini.

Cada vegada més, els mitjans aban-donen la definició única per convertir-seen plataformes multimèdia on l’avantat-ge competitiu està en els continguts i elsserveis i no en l’etiqueta d’allò que era ipotser ja no és. I així ja es veu i convéque es vegi més encara des del món dela gran empresa amb responsabilitatsocial. Un autèntic i definitiu Llibre Blancdels Mitjans de Comunicació Catalans ésun altre dels reptes que la Federacióhaurà d’afrontar. Que sigui capaç de feruna diagnosi global i, alhora, específicade cada branca. Una eina útil per a totsels professionals als quals els calen einestotals i definitives.

Des de l’AMIC pensem també enaltres projectes que potencialmentpodrien ser compartits entre les associa-cions, com són Jornades Internacionalsde Premsa, que s’han anant celebrantamb èxit els darrers anys i que obertes ales tres entitats podrien ser una fontimmillorable d’aprenentatge per al con-junt d’editors. Potenciar la lectura depremsa i de revistes a les escoles perestar a prop dels futurs lectors, fent-lospartícips i actors ja avui. I algunes ideesmés que en aquest camp ens hem posatja a treballar i elaborar projectes.

La formació continuada i específicadels nostres professionals, és un temaque ben segur podem fer més i millor

junts que per separat. En aquest camp,les necessitats són cada vegada méscreixents i les redaccions dels nostresmitjans demanden persones amb for-mació sòlida, multimèdia i multisecto-rial. No cal ser cap gran analista perendevinar que una Federació que aplegaprop de 500 capçaleres tan diverses iheterogènies com arrelades al paísrepresenta un pou d’exploració per almón universitari, al qual tenim el desigd’obrir-nos com mai i explorar caminsde col·laboració conjunts que ens bene-ficiïn mútuament. Ajuntar esforços en l’e-laboració de comunicació conjunta, decaràcter immediat com reclamen elstemps i les audiències actuals. I ara queel nostre país comença a viure un procésengrescador que ens ha de dur a unamés gran quota de llibertat en tots elsàmbits, deixeu-me dir encara, no pas pertancar aquest ventall de possibilitats,sinó més aviat per obrir-ne de noves,una major presència i sobretot continua-da i no com a convidats de pedra, sinócom a actors i impulsors, a les entitatsd’àmbit europeu de la comunicació engeneral i en l’àmbit de les llengües mino-ritzades. I per les mateixes raons, obrir-nos més que mai als territoris de parlacatalana, signant convenis de col·labora-ció i oferint prestacions on calgui percoadjuvar el desenvolupament i mante-niment del català allà on es trobi enperill. Com va dir el nostre president Sr.Alfons Udina: “El camí és llarg i tot justavui signem el compromís de fer-lo ple-gats. Benvinguda, doncs, la federaciód’asso ciacions d’editors de premsa,revistes i mitjans digitals en català”.

Josep Ritort és Secretari General de l’AMIC

JosepRitortUna nova federació amb més de 500 capçaleres en català

4

4


0 . “La crisi ens ha fet valorar el quetenim a prop”, afirma Grau. Una tendèn-cia que ha fidelitzat els lectors i també elsanunciants de proximitat, que moltesvegades no es mouen només per criterisde rendibilitat, sinó també de presèncialocal i d’identitat territorial. Malgrat queels grans clients d’abans ja no hi són –elsector immobiliari i les caixes d’estalviterritorials, per exemple–, “els editorshan vist que els anunciants de proximi-tat de sempre s’han mantingut i això,després d’anys, els ha esperonat”, expli-ca Al cover. I parlant de números, lesaudiències fins i tot han crescut i deixenentreveure el que ja està passant, perexemple, als EUA: el creixement de lapremsa local i hiperlocal i el retorn delslectors –també dels més joves– cap a lespublicacions “de casa”.

Davant d’això, el sector treballa peracabar de sortir de la closca i ho fa, perprimera vegada, sumant esforços. Unavoluntat que ja s’ha plasmat en el recent-ment inaugurat Iquiosc.cat, impulsat perl’Associació de Publicacions Periòdiques

en Català (APPEC) de la mà de l’ACPC il’AMIC, i que s’ha d’acabar consolidantamb la federació que aglutina les tresassociacions.

Mentrestant, el Govern disminueixels ajuts als diaris i els incrementa a lespublicacions no diàries. I Josep Martí,Secretari de Comunicació, proclama elsuport de l’administració a la premsa deproximitat amb un canvi de discurs queés vist com “un gest de bona voluntat”entre uns editors que sempre han de -nunciat, sobretot pel que fa a la publicitatinstitucional –el tros gran del pastís–, elsdesequilibris entre la premsa nacional ila premsa local i comarcal.

Com deia Guillamet només comen-çar, el futur és incert, però el sector ho tétot a les seves mans i està més ben pre-parat que mai per mirar endavant ambcert optimisme en un any que es preveud’inflexió. En paraules d’Alcover, “la bai-xada comença a frenar, i això ja és unapujada”. La premsa de proximitat neces-sitava esperança i sembla que el 2014,amb la boca petita, li n’ha donat.

La petjadade la crisi

““

Jaume Guillamet

(catedràtic UPF):

“Hi ha projectes

que havien crescut

desmesuradament

i que ara han

tocat de peus

a terra”

Redacció Regió 7 / Foto de Salvador Redó

4

A.N. Mirant enrere, és interessant aturar-se, ni que sigui breument,per analitzar un dels efectes més colpidors de la crisi: el tancament decapçaleres, algunes d’elles històriques. Noms propis que s’han que-dat pel camí o que han abandonat el paper per continuar editant-seúnicament en digital, o fins i tot que han passat de pagament a gra-tuït o que han hagut de reduir la seva periodicitat o el seu volum decontinguts. La llista és llarga i qualsevol selecció injusta, però recordaralgunes d’aquestes capçaleres és també una manera de reconèixer laseva tasca i donar valor a la premsa de proximitat.

Després de 79 anys, 9 mesos i 3 setmanes tancava, fa poc mésd’un any, Revista del Vallès, un històric setmanari que deia adéuamb un editorial rendit a “la forta crisi general”. Era un dels tanca-ments més impactants, per història, però no l’únic. La xarxa deperiòdics llobregatins Exprés, Ressò de Ponent, El Setmanari de Súria,Nova Badia, Zona Alta, l’Aquí del Baix Llobregat, el Diari del BaixPenedès, l’Extra Comarcal, Set30maresme o Som Anoia –aquests dosúltims fills i alhora víctimes de la crisi– són alguns dels exemples queil·lustren la petjada que deixa la tempesta, ja sigui perquè han tan-cat o perquè han renunciat al paper per seguir editant-se només endigital: un adéu a mitges.

També ho és Revista de Badalona, de tancament menys recentperò igualment històric, i que va ser l’embrió de l’expansió territoriald’El Punt, el qual va arribar a tenir un total de deu edicions arreu delpaís. La crisi també va obligar aquesta capçalera a anar-se retirant deles seves aventures comarcals, malgrat que el model de diari nacionalper edicions no s’ha oblidat. Així ho demostra la seva doble portadaactual –‘Nacional’ per davant, ‘Ciutats’ per darrere– i, més enllà de lesseves parets, l’aposta d’altres mitjans generalistes, com La Vanguardiao El Periódico, per la informació local, primer a les seves edicions digi-tals i cada vegada més accentuadament a les edicions impreses.

Sigui com sigui, el cert és que la gran majoria de capçaleres queeren referents als seus territoris han resistit aquesta crisi que encarabatega. La pitjor part se l’han emportat aquelles publicacions gratuïtesque, plenes de publicitat, havien deixat de banda la qualitat informa-tiva. Segons Ritort, “gairebé el 95% d’aquestes capçaleres ha tancat”.És clar que, oblidant l’essència i la raó de ser, no hi ha futur possible.


Una primavera ben florida, pel que fa a lapremsa en català. Els incipients brots verdsque hom veu en el jardí dels editors hanestat suficients per rematar una feina ini-ciada el 2005, amb un croquis en blanc inegre i guixat amb llapis, en un quiosc debegudes prop de la plaça de Colom, de Ma -drid. Només érem dos, a taula, en FrancescDalmases (aleshores president de l’APPEC)i el que firma aquestes línies (en aquell mo -ment vicepresident de Premsa Comar -cal/ACPC). Sortíem decebuts i empipatsd’una reu nió a la seu d’una associació espa-nyola d’editors de premsa periòdica. Allò deno ens entenen...

Ha plogut molt, des d’aleshores. Lapetita i mitjana premsa catalana ha passatmoments terribles des de la presentació o -fi cial del projecte d’una federació de lestres associacions d’editors: l’ACPC, l’APPECi l’ACPG. Hem viscut una sagnia de pèrduade llocs de treball difícils de recuperar, decaiguda estrepitosa de la publicitat, de lalimitació –primer tímida i després contun-dent- de la paginació de totes les capçale-res, i tantes altres desgràcies que cansend’enumerar. Només un parell de fets posi-tius: l’audiència es mantenia només lleuge-rament a la baixa i Internet obligava els edi-tors a mirar la llum d’un possible amb quicompartir un projecte que actués de revul-siu.

A l’espera d’una millor definició delmodel de negoci, de l’arquetip comunica-tiu i de superar aquesta crisi tan dura, lapremsa local ha decidit apostar per la Xarxadecidida a no perdre el tren del futur. I hoha fet de manera exuberant: unint les for-ces de tots els editors aixoplugats en tresassociacions que aquest maig florit haesclatat en una federació suada durant totsaquests anys i que ha vençut recels i inco-moditats mirant fit a fit com encarar elfutur del negoci.

Un resultat històric d’aquesta recent-ment beneïda federació ha estat obrir

l’iQuiosc.cat. Una nova línia de visualització ivenda que té com a comercial Internet, a -questa xarxa que li ha costat guanyar-se laconfiança dels petits i mitjans editors. Ara,però, serà Internet qui animarà els editorsa exigir la màxima qualitat i rigor a l’horad’elaborar les informacions de les sevescapçaleres i a ressaltar com els periodistesque cobreixen informació local són gransprofessionals i els més exposats a les pres-sions de tots els poders de la societat.

L’anomenada feblesa del paper s’havist reforçada, en canvi, amb l’empenta dela Xarxa. Aquí precisament rau l’embrió dela revolució dels editors de proximitat, quevolen canviar innovant i pujant al tren d’unnou model de comunicació transversal queporta per nom multiplataforma.

Quan la premsa local (els diaris, les pu -blicacions periòdiques, els mitjans comar-cals...) s’havia instal·lat en la comoditat,amb bons resultats per a moltes capçaleresdurant una fase de canvis com la que vacaracteritzar la segona meitat del segle XX,quan va aparèixer Internet, que aviat vaentrar en els mitjans, on va provocarimportants mu ta cions no només en l’ela-boració de la informació, sinó també en larelació amb les fonts, en la difusió i, engeneral, en tots els actors, nivells i ele-ments de la professió periodística. Aquestsdesafiaments plantejats per la Xarxa dexarxes, que avui ja coneixem com un mitjàessencial de l’era de la informació, hanobligat la premsa local –o de proximitat- auna redefinició d’objectius per compliramb el seu paper tradicional en un escena-ri en constant transformació, mantenint elsmercats que li garantien la viabilitat del seunegoci i atenent les demandes dels noususuaris. Va ser així com, després de moltsdubtes, amb projectes més o menys elabo-rats, la majoria de les capçaleres va optarper les edicions digitals, amb projectes in -formatius i models de negoci relativamentdiversos i comunament modestos.

El que els editors posen a l’abast dellector en el quiosc –al del carrer i al virtual-és una oferta propera a la que aquestsmateixos usuaris exigeixen amb una granprecisió, ja que molts han viscut directa-ment les històries que després reben a tra-vés dels mitjans locals amb la signaturad’un periodista. I és una oferta en la qualels ciutadans volen trobar un distancia-ment de les fonts i dels poders locals, entot moment disposats a estrènyer el setgeper assegurar el control de la informació. Iaquesta premsa nostra això ja els ho dóna.

Resulta curiós comprovar com, en l’erade la mundialització, el discurs de proximi-tat cobra força. En un escenari comunicatiudominat per una doble i simultània tendèn-cia al mundial i al local, els internautestambé es deixen atrapar per l’oferta decontinguts. Les tendències fixades pelsusuaris i per l’actual escenari comunicatiuhan situat de nou la proximitat amb unpaper estratègic en el món de la comunica-ció mediada tecnològicament. Com escri-via no fa molt el catedràtic Xosé López,“l’àmbit local ja no és un àmbit minoritari omarginal, sinó un sector fonamental en lesestratègies de la comunicació moderna,que en l’era digital té nous camins de la màd’Internet.”

És un goig veure com les associacionsde Premsa Comarcal, de PublicacionsPeriòdiques i de Premsa Gratuïta i MitjansDigitals han entès el missatge dels lectors ia plena consciència ajunten les seves publi-cacions, en paper -de pagament o gratuïta-o digital, en un iQuiosc que fa enveja i queté totes les traces d’actuar de revulsiu.

Aquests nostres editors, a més, norenuncien pas al paper, que saben quecontinua essent el tall més gros del pastísdels ingressos, amb la qual cosa emetentambé un senyal de sensatesa evitant lesprediccions de gurús i superprofessionalsque l’han vessat augurant i fent previsionsintolerables, pròpies dels que volen pelsnúvols, de si el paper moria al cap de cinc,quinze o vint anys. Aquesta setmanamateix, Arthur O. Sulzberger jr., editor deldiari nordamericà The New York Times, noha fet escarafalls a l’hora de fer la seva rec-tificació. El professor Bill Baker li comenta,amb un cert to de sarcasme afectuós, que“el diari imprès encara no és mort...”.Sulzberger respon amb un somriure: “Vaigcometre un error fa un temps en dir quemoriria al cap de cinc anys”.

Tenim paper i tenim Internet. Si elsbrots verds continuen florint i el moderatoptimisme es va consolidant, serà elmoment d’afrontar els grans reptes quehan de dur a consolidar novament l’econo-

mia dels petits i mitjans editors. La majoriade les empreses tot just han iniciat lareflexió sobre l’arquetip de productes queresponguin millor a les característiquesdels cibermitjans i a un major compromísamb la societat, així com al necessari allun-yament dels poders de torn fins a acon-seguir una posició equidistant, que no seràfàcil, però que és necessària. La revisiód’estratègies en cara és incipient per partde la premsa local i les publicacions periò -diques amb presència a Internet, tant perals mitjans amb edició impresa com per aaquells nascuts només per a la Xarxa.Encara constitueixen dos models clara-ment diferenciats, en ambdós casos hi hacoincidència si considerem el local com unàmbit estratègic en l’actual Societat de laInformació i el Coneixement, on hi ha unadoble i simultània tendència al global i allòlocal. Així, per no perdre l’estela del trendel futur, de moment la premsa de proxim-itat ha de créixer a Internet, reflexionantmolt sobre com fer-ho i sobre quins passosha de ser en el futur immediat. Sensedeixar el paper.

Sí, aquest periodisme pròxim és la joiade la corona del país!

Estanis Alcover és periodista i consultor

Estanis

“

“Alcover

En l’era de la mundialització, eldiscurs de proximitat cobra força

Si els brots verds

continuen florint

i el moderat

optimisme es

va consolidant, serà

el moment

d’afrontar els grans

reptes que han

de dur a consolidar

novament

l’economia

dels petits

i mitjans editors


Era una promesa electoral i per estranyque sembli ho van complir. El 9 de de -sembre del 2012, el Partit Popular posa-va fi a la Ràdio Televisió de Mallorca(RTVM), únic mitjà íntegrament en cata-là a les Illes Balears i la primera ràdio-

televisió pública que es clausurava al’estat espanyol. Així començava l’enfer-vorit atac del PP al català als mitjans decomunicació illencs.

De res van servir les manifestacionsdels treballadors i el suport que els vandonar els diferents col·lectius i partitspolítics. “RTVM duplica la funció que jafan altres televisions i ràdios de les illes”justificava la presidenta del Consell deMallorca, Maria Salom, i afegia que el

En perilld’extincióEl govern del PP incrementa el seu atacal català dels mitjans de comunicació de les Illes

tancament era conseqüència de “lainsostenibilitat de l’ens en l’àmbit econò-mic i financer, perquè suposaria duplicarel deute durant els quatre anys de legis-latura”. Però segons els sindicats i elcomitè d’empresa de RTVM, el vertadermotiu era que “el mitjà havia informatamb independència sobre els casos decorrupció succeïts a les illes i que el PPvolia minimitzar el català a la regió i lamillor forma de fer-ho era deixant els

ciutadans sense els mitjans que ajuden anormalitzar la llengua”.

Dos mesos abans, el PP començavala seva espanyolització de la RàdioTelevisió de les Illes Balears (IB3). La pri-mera mesura: emetre les pel·lícules encastellà. Fins al moment, la televisió auto-nòmica comprava els films a la Federaciód’Organismes o entitats de Ràdio i Te -levisió Autonòmics (FORTA) o a les gransdistribuïdores, i després esperava que

Televisió de Catalunya els doblés al cata-là. Només prendre la mesura, l’exdirec-tor general d’IB3 Televisió, JacoboPalazón, explicava al desaparegut diarien paper de Balears que el principal mo -tiu pel qual s’havia pres aquesta opcióera perquè “caducaven els drets delsfilms en català” i afegia que, tot i que li“feia pànic prendre la decisió”, li sembla-va “més irresponsable llançar els diners ala mar”. Novament tota l’oposició va

posar el crit al cel, però la majoria abso-luta dels populars és indiscutible i ningúva poder evitar l’aplicació del bilingüis-me a la televisió pública. Es tornava, així,a la situació lingüística que va viure l’ensals seus inicis.

A diferència de TV3, IB3 no va néixeramb una clara intenció de fer la funciód’eina normalitzadora de la llenguacatalana. Des d’un principi va aparèixercom un mitjà bilingüe, on de vegades

Per Pamela Martínez

Plató de la desapareguda TVM


fins i tot tenia més pes el castellà que elcatalà. Amb l’arribada del PSIB-PSOE algovern, IB3 va passar a emetre íntegra-ment en català, però això només va estarvigent durant quatre anys.

Un dels estàndards de qualitat de lallengua en les ràdios i televisions públi-ques són, sens dubte, els lingüistes, peròIB3 fa anys que funciona sense ells. Elsredactors, presentadors i locutors delsinformatius no tenen cap corrector quesupervisi el que escriuen i llegeixen. Elcomitè d’empresa de CBM, la concessio-nària dels informatius, fa temps quedemana al govern que es torni a posaren marxa el servei lingüístic, cosa queasseguren és “especialment necessariper a la ràdio, perquè s’emeten méshores d’informació que a la televisió”.

Segons el sindicat de periodistes deles Illes Balears, els informatius d’IB3Ràdio porten des de l’1 de juliol del 2011sense passar cap correcció lingüística. Eljuny d’aquell any, els lingüistes van aca-bar el contracte amb IB3 i la Universitatde les Illes Balears (UIB) no el va volerrenovar a causa del deute que acumula-va l’ens públic. A la Televisió, el servei esva reduir a tres antics lingüistes ambcontractes de becaris. El passat 31 d’oc-tubre aquests professionals van acabarles seves beques i no s’han tornat a con-vocar. Els exlingüistes d’IB3 demanenque es restableixi el servei de manera“neta, justa, transparent, legal i objectivai que es convoquin les places públicament”,ja que asseguren que “no es pot permetre

que es difongui un model de llengua tanmigrat i marcadament polititzat”.

La presidenta del comitè d’empresade CBM, Mar Cerezalez, recorda que elslingüistes “són una eina important per ala feina dels periodistes, perquè corre-geixen els textos que, sovint, es veuenobligats a escriure massa ràpid” i remar-ca que són els encarregats de fer unmodel lingüístic que sigui referent a laradiotelevisió pública i per als ciutadansde les Illes Balears.

De moment, els informatius tant dela ràdio com de la televisió segueixensense uns correctors que certifiquin l’es-tàndard de qualitat de la llengua que esproporciona als ciutadans de les illes enel mitjà públic autonòmic i sembla queper ara no els tindran. Una contradicciómés, ja que el govern balear ha posat enmarxa un canvi en el model lingüístic del’ens, que en teoria hauria d’haver estatconsultat als professionals de la llengua.

El passat 22 d’abril, l’atac al català perpart del govern de José Ramón Ba uzá vatornar a sorprendre tothom.

El PP aprovava el mandat-marc del’ens públic de la radiotelevisió de lesIlles Balears. Les crítiques de l’oposició ala nova mesura se succeïen amb duresa.

En principi, aquesta modificació per-met l’ús de l’article salat en els informa-tius d’IB3 Ràdio i Televisió, en contradic-ció amb el llibre d’estil de l’ens, aprovatl’any 2006, que especifica que en elsinformatius i documentals s’ha d’utilit-zar l’article literari quan s’usi el català. El

“

“

Els informatius d’IB3

Ràdio porten des de

l’1 de juliol del 2011

sense passar cap

correcció lingüística.

El juny d’aquell any,

els lingüistes van

acabar el contracte

amb IB3 i la

Universitat de les

Illes Balears (UIB) no

el va voler renovar

a causa del deute

que acumulava

l’ens públic

Protesta davant la seu d’IBB TV / Foto de Joves de Mallorca per la llengua

mandat-marc aprovat consta de sis tí -tols, 39 articles i tres disposicions finals.Segons l’article nou, el model de llenguade l’ens públic ha de “reflectir les moda-litats lingüístiques pròpies del català deles Illes Balears” i “ha de seguir un mo -del amb el qual se sentin identificats totsels parlants de les Illes i que alhora ser-veix d’element cohesionador de tot elterritori balear”. És el que el presidentdel govern ha qualificat en diferentsocasions com “lo nostro” i que ha susci-tat el rebuig tant dels partits de l’oposi-ció com de diferents sectors de la socie-tat balear.

Segons el Consell de Direcció de laUIB, “la introducció de l’article salat ialtres elements propis de la parlacol·loquial en els registres formals de lallengua pública significa una rupturaamb la tradició insular, general des delsegle XIII, un desbaratament del sistemade registres i una ruptura amb la restade la comunitat lingüística que l’únicacosa que fa és dificultar el procés de nor-malització de la llengua catalana, moltsubjecta a tot tipus de precarietats” iafegeix que “danya la llengua catalanaestàndard que a les Illes s’utilitza amb elconsens de la societat i sense cap tipusde conflicte”.

Després de l’enrenou que va ocasio-nar aquesta decisió i l’oposició tant delstreballadors d’IB3 com de la UIB, màxi-ma institució acadèmica de referènciaen matèria lingüística, el govern ha deci-dit que només se salarà en la informacióesportiva, en la meteorològica i en lesconnexions en directe en les quals hi hagiun grau important d’espontaneïtat. Pertant, els conductors dels informatius con-tinuaran utilitzat el registre oral formal dela llengua catalana i l’article literari.

A banda de la introducció de regis-tres informals en els informatius, IB3revisarà el lèxic que s’emprarà enaquests espais per fer que sigui més pro-per i comprensiu, sense sortir tampocdel llibre d’estil de la cadena, i aprofitantel manual que va elaborar recentmentl’Institut d’Estudis Baleàrics. La resta deprogramació fora dels informatius nopatirà cap canvi en aquest sentit.

Aquesta nova modificació tampocha agradat a l’oposició, que acusa elsresponsables de l’ens públic “d’usar lesmodalitats lingüístiques per tapar allòque realment han fet a la cadena: reta-llar la presència de la llengua catalana”.Els treballadors també mostren el seu“absolut desacord” amb la declaració

d’intencions efectuada pel directord’IB3, José Manuel Ruíz. “Som total-ment contraris a la utilització de l’articlesalat als informatius de la ràdio i la televi-sió públiques”, remarca el comitè d’em-presa, i assegura que “salar als esports, eltemps i les connexions en directe genera-rà un desgavell i una falta de rigor intole-rables en uns espais que precisament hande ser exemple de rigor absolut”.

Amb els treballadors de la ràdio tele-visió de les Illes Balears, els professionalsde la llengua catalana, diferents sectorsde la societat balear i els partits políticsde l’oposició en contra, el PP ha aconse-guit desprestigiar la llengua catalana iespanyolitzar un poc més els mitjans decomunicació de les Illes Balears.

1 de juliol de 2011Eliminació dels lingüistes de la plantilla d’IB3

14 d’octubre de 2011Emissió de les pel·lícules d’IB3 Televisió en castellà

9 de desembre de 2011Tancament de la radio televisió de Mallorca, únic mitjà integrament en català de les Illes Balears

1 de novembre de 2012IB3 Televisió reprèn el servei de lingüistes amb tres becaris

31 d’octubre de 2013IB3 Televisió deixa de tenir els tres becaris lingüistes

22 d’abril de 2014Aprovació únicament amb els vots a favor del PP del mandat-marc que obliga a IB3 a ‘salar’ als informatius

15 de maig de 2014 El PP decideix que IB3 només salarà a espais informatius d’esports, la meteorologia i els directes que permetin un ús més espontani

Cronologia de l’atac del PP Balear al català dels mitjans de comunicació


Superada la campanya electoral i, analit-zats els resultats i les seves conseqüèn-cies, de nou resta en l’oblit una de lessituacions que més posa en dubte la qua-litat democràtica de l’Estat espanyol: elsblocs electorals. Les protestes dels perio-distes dels mitjans públics duren els quin-ze dies de campanya. De fet, menys i tot:la mateixa nit electoral la polèmica esguarda al calaix fins que s’acosten les prò-ximes eleccions.

Ras i curt, els blocs electorals suposenun estat d’excepció periodística en undels períodes, com són les eleccions, enquè precisament més necessitat tenenels ciutadans de rebre una informació lliu-re i veraç, tal i com estableix la Cons -titució espanyola i l’Estatut d’autonomiaperò com també reconeixen normativessupraestatals com la Resolució 1003sobre periodisme del Consell d’Eu ropa ola Declaració dels Drets Humans de lesNacions Unides. Els periodistes tenen eldeure de garantir que la població veureconegut el seu dret a la informació, undret que –recordem-ho– ha de permetrea aquests ciutadans prendre amb elmàxim coneixement de causa decisionsimportants per a la seva vida. I certament,escollir els nostres re presentants públicsen uns comicis és una d’aquelles deci-sions que haurien de tenir certa transcen-dència.

És desolador comprovar com bonapart de la classe política del nostre paísdesconeix que aquest estat d’excepcióinformatiu no té parangó en cap altreestat democràtic. Espanya és l’únic paíson existeixen els blocs electorals. Nomésa França, Itàlia i el Regne Unit existeixensistemes de proporcionalitat en els quals

es tenen en compte la representació par-lamentària que cada formació ha obtin-gut en els comicis anteriors però en capcas s’estableixen forquilles matemàtiquesde distribució, ni cronometratge ni s’indi-ca l’ordre d’aparició dels diversos actorspolítics. Només es controla el temps dedi-cat a cada partit un cop han passat leseleccions a mode de necessària revisió del’eficàcia del sistema.

A la resta d’Europa, sobretot al norddel continent, el sistema que impera és eld’igualtat i no discriminació en el tractecap als partits polítics, fet que inclou lapresència d’aquelles formacions que notenen representació parlamentària peròque es considera que són subjectes denotícia. Al cap i a la fi, la funció dels mèdiano és en cap cas perpetuar la correlacióde formacions polítiques ja existents sinóinformar de totes les opcions a uns ciuta-dans que, amb les dades a la mà, ja deci-diran per si mateixos. També als EstatsUnits funciona un sistema d’equitat infor-mativa.

Vol dir això que en tots aquests paï sosno hi ha cap criteri que estableixi a quinesinformacions polítiques en campanyase’ls ha de dedicar més temps que a unesaltres? Clar que sí: es tracta dels criterisperiodístics.

Els ciutadans reben informació,durant tot l’any basada en principis pro-fessionals com la independència, la veri-tat, la justícia o la responsabilitat. Es cons-trueixen les notícies buscant al màximuna objectivitat que, si bé no es potgarantir al 100%, sí que els periodistess’esforcen per acostar-s’hi aplicant elrigor i l’honestedat que una professiócom aquesta requereix. És evident que

molts cops es falla i que es publiquenmoltes informacions que no compleixenaquests requisits. Però per aquest motiuexisteixen sistemes de regulació i d’auto-regulació que miren de fixar unes normesi compromisos que, la immensa ma joriade mitjans, s’esforcen a seguir. I que, encas de no fer-ho, ja hi ha diverses institu-cions (consells de premsa o de l’audiovi-sual, defensors del lector...) i, so bretot, unpúblic cada cop més exi gent i amb méscapacitat d’influència a través de les xar-xes socials que s’encarreguen de denun-ciar aquestes males praxis.

Malauradament, aquest sistema quefunciona al llarg de l’any entra en unasituació d’excepcionalitat durant les cam-panyes electorals. Tanmateix, el proble-ma no és només d’uns partits polítics que,en la seva majoria, només es preocupenper la suposada ‘qualitat’ in formativaquan es tracta de veure quants minutshan dedicat a aquell acte o declaracióque han fet i que consideren que ha deser notícia. També tenen part de respon-sabilitat els propis professionals que, acòpia de repetir-la, han institucionalitzatla legítima protesta que fan durant elsquinze dies de campanya. Caldria que esrepensessin aquestes mostres de rebuig,emfatitzant la ne ces sitat i importànciad’uns criteris perio dístics que queden vul-nerats, per seguir demostrant que no estracta de defensar cap privilegi gremialsinó de preservar un dret bàsic de la ciu-tadania.

Marcel Mauri és professor de Periodismea la Universitat Pompeu Fabra

MarcelMauriA voltes amb els blocs

comunicació21


Bo, en creixement, però amb un amplicamp per recórrer i amb alguns puntsfebles. Aquest podria ser un breu diag-nòstic de l’estat de la llengua catalana ala xarxa. A Internet no existeixen lesamenaces que té al damunt la llenguacatalana en el dia a dia. No cal patirperquè cap tribunal decideixi que unespoques famílies poden fer perillar el sis-tema d’immersió lingüística que duranttants anys ha servit per cohesionar elpaís i garantir que el català no es trans-formés en una llengua tocada de mort.

A la xarxa, la llibertat, amb el queaixò té de bo i dolent, és més gran i aixòper una llengua com el català, sense unaestructura estatal al darrere, és bo. I ésbo perquè al català, actualment, li toca

conviure dins un marc polític que, sivolem ser diplomàtics, podem dir queno li és favorable i, si parlem clar, podemdir que li és hostil. El marc espanyol noés l’únic, tot i ser el més important, quemenysprea el català. També ho faEuropa quan decideix que el català nopot ser oficial a la Unió Europea. Inter -net, doncs, és un espai idoni per a lallengua catalana perquè li permet fugirde les traves espanyoles i, en menormesura, també europees, i mostrar totel seu potencial.

Un bon exemple d’aquest dualismeque viu el català a l’hora de mostrar elseu potencial entre les estructuresrígides i limitadores d’un Estat o la flexi-bilitat i llibertat que aporta Internet és el

cas del País Valencià. Tal com explica eldirector de Vilaweb, Vicent Partal, “l’èx-it del català a la xarxa demostra quehauria de tenir més èxit al carrer del queté si no fos perquè hi ha un sistema legalque dificulta la seva plena normalitat.Internet no té barreres i apareix la reali-tat, que és molt més positiva. Al PaísValencià, on hi ha una persecució clarade la llengua, Internet és la màquina quedemostra que la normalitat és més gran.Internet aplica una base de normalitat ala realitat del país”.

EL DOMINI ‘.CAT’Aquest èxit del qual parla Partal té unbon indicador en els registres del domini‘.cat’ que gestiona la Fundació puntCAT.El seu president, Santi Ribera, explica elcreixement sostingut que ha experimen-tat aquest domini des del seu naixementara fa vuit anys. “En el món dels domin-is en l’àmbit estatal, on hi ha a l’ordre detres milions i mig de dominis actius, elcreixement de la majoria d’ells durant el2013 es va reduir en un percentatgeimportant. Només van créixer el domini‘.es’, un cinc per cent, i el ‘.cat’, un 16per cent”. Ribera recorda que el ‘.cat’,des del seu naixement, “no ha deixat decréixer entorn d’un 20% anual” i actual-ment ja ha superat la xifra dels 75.000registres. Tot i això, el president de lafundació remarca que el marge de creix-ement encara és molt gran, ja queactualment “a l’àmbit del territori catalàtenim un 11% de la quota de mercat”.Per enfocar bé la direcció d’aquest creix-ement, Ribera apunta que la “tasca had’estar enfocada en dos vessants: l’ofer-ta i la demanda. Cal incentivar l’ofertade continguts en català, de softwares,de xarxes socials... però també és moltimportant que es demani el català.Nosaltres intentem fer tasques en elsdos sentits”.

Aquesta estratègia també és la quecontempla la directora general dePolítica Lingüística de la Generalitat,Ester Franquesa. “La Direcció Generalde Política Lingüística intenta promoureque augmenti l’oferta i que augmenti elconsum. Aquesta dualitat ha d’anarcreixent alhora”, afirma. Franquesa, quedibuixa un panorama satisfactori pelcatalà a la xarxa, remarca el fet “que enl’espai digital no hi ha cap frontera i aixòfa que la llengua catalana s’hi trobicòmoda. No hi ha cap legislació que la

contravingui”. Això sí, apunta que calmillorar en dos camps. En la percepcióque les empreses tenen del català, per -què “no estan prou informades que lallengua té potencial democràtic”, i espe-cialment “en els sectors dels contingutsculturals i el científic, on no té l’espaique li correspondria”.

LLENGUA MOLT ACTIVA A LA XARXAL’InformeCAT 2013 de Plataforma per laLlengua mostra la gran activitat que té elcatalà a la xarxa. El català és una de lesllengües més actives a Viquipèdia, ambgairebé 400.000 articles a gener de 2013que col·loca la versió catalana en laquinzena posició en nombre d’articlespublicats; és la dinovena llengua a Twitter,on la versió en català té 100.000 usuaris;la meitat dels 10 principals fabricants detelèfons intel·ligents ja incorporen elcatalà; sis dels deu webs més visitats delmón incorporen el català i és, segonsl’informe de la situació de la llenguacatalana elaborat per l’Observatori de laLlengua, la vuitena llengua del món enpenetració a Internet.

Per tenir un diagnòstic encara mésprecís sobre com ha evolucionat elcatalà a Internet en els darrers anys ésfonamental fer un cop d’ull al portal del’agrupació Wiccac (Webmàsters Inde -pendents en Català, de Cultura i d’Àm-bits Cívics) i a les dades que han anatrecollint des de l’any 2002 per poderelaborar el Baròmetre de l’ús del catalàa Internet. Un dels seus principals objec-tius és “impulsar la normalització d’ús de lallengua catalana a Internet i promoureInternet com a àmbit de cultura i d’ac-tivitats cíviques”. Un primer cop d’ull alsregistres històrics d’aquest baròmetredes dels seus inicis a l’agost del 2002 finsa l’abril d’enguany permet observar coml’ús del català a Internet ha experimen-tat una millora important de forma pro-gressiva.

Aquest estudi, que analitza la pre -sèn cia del català als webs de 35 sectorsdiferents (Universitats, Editorials iLlibres, Música, Cinema, Esports etc.)constata que a l’abril d’aquest any lapresència del català a la xarxa era del63,09%, quan a l’agost del 2002 era del40,71%. Aquest percentatge s’obté de lamitjana resultant després d’haver fet unestudi exhaustiu d’un gran nombre deportals d’aquests 35 sectors. Del 100%d’utilització dels webs del sector00 0

L’actual bona salut del català a la xarxa es jugael seu futur en les tecnologies emergents

Per Albert Ribas

No abaixarla guàrdia

“

“

Vicent Partal:

“ L’èxit del català

a la xarxa demostra

que hauria de tenir

més èxit al carrer del

que té si no fos

perquè hi ha un

sistema legal que

dificulta la seva

plena normalitat”

4


La crisi econòmica, política i de sistemaestà provocant un creixent malestarsocial que també té el seu reflex en elsector de la premsa escrita. Els gransmitjans encara mantenen l’hegemoniaen les audiències, però per darrere sor-geixen amb empenta una sèrie de cap-çaleres que lluiten per donar resposta ales inquietuds informatives d’unapoblació cada cop més descontenta idistanciada de la premsa tradicional.

Algunes han nascut de les cendresdels nombrosos expedients de regula-ció d’ocupació i tancaments que s’hanproduït en els darrers anys en diferentsempreses del sector, i han estat impul-sades per treballadors que hi han inver-tit les indemnitzacions (eldiario.es; LaMarea, Alternativas Económicas, Mon -golia). D’altres han sorgit per la voluntatd’omplir buits en el mercat (el nouCrític, hereu de l’Anuari Mèdia.cat, ialguns digitals d’àmbit local), i encara hiha uns tercers que no són del tot nous,però que amb el canvi de paradigmahan aconseguit incrementar la sevarepercussió en el mapa comunicatiu(Cafè amb Llet, la Directa).

Tots aquests mitjans, malgrat lesevidents diferències, mantenen algunspunts en comú. Un d’ells és l’aposta perun vell periodisme adaptat a l’entorndigital, recuperant unes essències quela majoria de grans diaris van començara perdre quan van assumir que allò delquart poder equivalia a refregar-se ambd’altres com el polític i social.

I de l’excés de lascívia, els interessospolítico-empresarials aliens han acabatpassant per davant dels periodístics,que s’han difuminat amb major omenor grau (en alguns casos, fins a laseva pràctica extinció), la qual cosa hacontribuït a una pèrdua de credibilitat

que, de retruc, no ajuda els seus delicatsbalanços.

Aquesta nova fornada de capçaleresanomenades alternatives també con-vergeix en el seu esperit crític i en lavoluntat de fiscalitzar les actuacionsdels poders polític i econòmic. I és simp-tomàtic que la seva presència provoquique alguns grans mitjans (pocs) intentinespavilar adaptant la seva agendamediàtica a la nova realitat.

Un altre punt en comú d’aquestanova premsa escrita, amb recursosdimensionats al moment econòmic ac -tual, és el seu finançament. Sigui mit-jançant el cooperativisme, la petitaempresa o l’autonomisme, els projectesrecorren principalment a la complicitatdels lectors, captant-los com a socis delmitjà o per la via de la subscripció. Unaaposta que té un doble objectiu: acon-seguir la viabilitat defugint les habitualsdependències de subvencions, bancs igrans anunciants, i en paral·lel mantenirla seva independència.

Per la seva part, els grans mitjanscontinuen fent la seva, perdent influèn-cia mentre lluiten perquè les sevesanquilosades i delicades estructures nos’esfondrin per no haver sabut escollirni les amistats, ni la tàctica i/o la gestiódels tempos a l’hora d’encarar els can-vis tecnològics i d’hàbits de consum.

Mentrestant, a baix, al seu voltant,entre altres mitjans hi ha una sèrie decapçaleres que van creixent poc a pocamb discursos i conceptes totalmentdiferents, les quals van teixint una alter-nativa als posicionaments hegemònicsutilitzant els principis bàsics del perio-disme. Una tendència que, per sort,lluny de ser anecdòtica, es consolida.

Pere Giménez és periodista

PereGiménezEls nous mitjans rescatenel “vell” periodisme

000‘Universitats’ o del ‘Teatre i dansa’,passant pel 82% dels portals del sector‘Música’, del 65,35% dels d’’Esports’ o l’ín-fim 3,90% (últim classificat) del sector‘Automòbil i Motocicletes’, s’obté unamitjana del 63,09%. Una xifra quecol·locada en una escala que va de ‘Moltbaix’ a ‘Molt alt’, se situa en el terme‘Mitjà’. Sembla, doncs, que amb la visióde llarg recorregut que ens aporten a -ques tes dades, es pot reafirmar que lallengua catalana es troba en un bon estatde forma digital però, com en tota cursade fons, i aquesta ho és, per arribar a bonport caldrà constància, treball i segura-ment millorar el ritme d’entrenament perassolir quotes més ambicioses.

“CAL INSISTIR I PRESSIONAR”El periodista, analista i traductor AlbertCuesta és una de les veus més auto -ritzades en aquesta qüestió. Cuesta, sen -se negar en cap moment els grans passosque ha fet el català en els darrers anys,remarca que queda molta feina per fer iapunta que en determinades qüestions lasituació no és tan bona com pot semblar.“El català ha anat creixent a la xarxa grà-cies a l’esforç de molta gent però man-tenir aquesta presència no es farà deforma natural, sinó que cal continuarinsistint i pressionant”, assegura.

Al mateix temps, però, alerta que “elscreadors de serveis a Internet contem-plen altres idiomes de forma auto màtica.Fa falta un esforç per part de la gent”. Ésaquí on es mostra un pèl crític amb elsusuaris catalans que, a parer seu, no hanacabat de demostrar que volen méspresència del català a la xa rxa: “Si els cata-lanoparlants no demos trem que volem

Internet en català, les empreses i les insti-tucions veuran que el seu es forç no térepercussió”. Cuesta parla de casos comTwitter, “on la catalanització ha estatmenys de l’esperada”, de la “po ca quanti-tat de gent que té catalanitzat el PC” i“dels molts internautes catalans que si estroben les pàgines en castellà, no esmolesten a canviar”. Precisament en a -quest darrer apunt, la realitat li dóna laraó: dues enquestes del CEO, difoses perla Fundació puntCAT, demostren quenomés el 36,8% dels internautes catalansutilitzen el català quan empren els cer-cadors de la xarxa (Google, Yahoo, Bing,etc.), mentre que un 57,5% ho fa encastellà.

On realment el català es juga moltesde les opcions de mantenir el seu bonestat de salut o començar a perdre’l és enla seva presència en les tecnologies emer-gents. Segons Cuesta, aquí la situació noés bona. “En les tecnologies emergents elcatalà no està gens contemplat. Enl’Internet dels objectes (terme per referir-se a una xarxa d’objectes quotidians inter-connectats), en els dispositius wearables(portables) i en les interfícies de veu, elcatalà no és visible. Em consta que elspro veïdors d’aquestes tecnologies, en elcas del reconeixement de veu, treballenamb el català, però els fabricants i elsclients no els hi compren. No s’han trobatmai un client que deixi de comprarperquè el sistema de reconeixement deveu d’un cotxe, per posar un exemple, noincorpori el català”. Les paraules deCuesta ens poden servir d’orientació: insi-stir, pressionar i sobretot, en el món digi-tal on tot es mou a una velocitat endimo-niada, no abaixar la guàrdia.

4

““Albert Cuesta:

“En les tecnologies emergents el català no està gens contemplat.

En l’Internet dels objectes, en els dispositius wearables i en les

interfícies de veu, el català no és visible”

Mitjansen forma

A.R. Els mitjans digitals de Catalunya escrits en català passen per un bonmoment. Només cal mirar les xifres de l’OJD (Oficina de la Justificació de laDifusió) per comprovar-ho. El primer que cal destacar és que des del novem-bre del 2010 hi ha un líder clar: l’Ara.cat. Tot i que el passat mes de marçNació Digital va aconseguir un sorpasso històric i es va col·locar líder delsdigi tals catalans per primer cop a la història, a l’abril l’Ara.cat va recuperaruna primera posició que havia mantingut des del seu naixement el novem-bre del 2010. Concretament va registrar 1.911.742 usuaris únics (representenel nombre no duplicat de visitants a un web en un període de temps especi -ficat), un 12,13% més que els 1.704.882 de l’onada anterior. Unes xifres quedemostren el seu creixement sostingut, ja que en comparació a l’abril del’any passat (1.377.987 usuaris) ha crescut un 38,37%.

Silvia Barroso, cap de l’edició digital de l’Ara, explica que el punt fort del’Ara.cat “és la voluntat del mitjà de ser multiplataforma” i destaca que “elweb és la gran aposta del diari”. Preguntada sobre quins són els elementsque el lector valora i que han fet de l’Ara.cat un líder sòlid, entre els mitjansdigitals en català, Barroso contesta el següent: “Intentem aportar immedi-atesa, professionalitat, un punt de vista propi a través d’una línia editorialdefinida i no fem el gamberro”.

Per la seva banda, Salvador Cot, director de Nació Digital, destaca del seudiari el fet de fer “un periodisme a l’antiga”, en el sentit que “enviem els peri-odistes i els fotògrafs als llocs, busquem continguts propis...Tot això adaptata les noves tecnologies”. “Fem el periodisme de tota la vida, quan el méscomú en els digitals és aprofitar l’agregació i el que corre per la xarxa”,afegeix. Aquestes bones xifres, apunten tant Cot com Barroso, són un reflexdel canvi generacional viscut, ja que actualment la gran bossa de lectorsd’aquests mitjans ja és una generació educada enterament en català.

El bon estat de forma dels mitjans digitals en català no s’atura ambl’Ara.cat i Nació Digital. Tal com indica l’OJD del rànquing de mitjans encatalà, els 10 primers classificats de la llista de mitjans digitals catalans mésllegits són en llengua catalana. Després de Nació Digital i l’Ara, la llista la con-tinuen Vilaweb, El Punt Avui, el Periódico.cat, Racó Català, Diari de Girona,Directe!cat, El Singular, delCamp.cat i E-notícies.

Aprofito la reaparició de Comunicació 21en paper per analitzar el fet d’aquestsuport mediàtic i el seu im pacte, cada diamés escàs i car, en contrapartida als mit-jans digitals que no tenen pràcticamentcost d’aparició a la xarxa perquè lesdespeses d’impressió no existeixen.També aprofito per rellevar la valentia del’editor de Comunicació 21 al respecte.

Mentre no canviïn les coses i l’ano-menada ‘crisi’ no aconselli no aturar-seen el suport digital i deixar-lo com a únicaopció de les publicacions -pel fet que elpressupost és el gran fre per al creixe-ment i manteniment del diari o de larevista en paper- els digitals seguirancreixent en nombre, i les publicacions ensuport paper aniran veient reduida laseva presència al mercat comunicatiu.Per començar, els serveis editorials, siguind’un diari o setmanari, centrals d’una uni-versitat, d’una facultat o departament od’una societat científica, estan constrets alpressupost de cada cas en particular. Icada any és molt probable que laimpremta encareixi el seu treball, perquècada període puja el preu del paper demanera imparable i les despeses generalsde l’empresa, de manera que els pressu-postos editorials no poden quedarestancats a perill de provocar un seriósdebilitament en nombre de pàgines o dela tirada i quantitat d’exemplars de lapublicació concreta.

Aquesta situació estableix el nombremàxim de pàgines de cada edició. Podràdonar-se el cas que un determinat articlenecessitaria la despesa d’una pàginasenar més, encara que seria cosa difícilperquè aquest full afegit (dues pàginessempre, ja que la senar agregada suposauna pàgina bat a bat en tots els casos)implicaria una alça en la factura i en eltotal. I això no és possible, si més no, pelque fa a la balança de beneficis i despe-ses. En conseqüència, aquest nou article

o informació que ens interessaria pub-licar, no podrà entrar o s’haurà de canviarper un altre de menys pàgines.

Tenim, doncs, un problema d’encaixarribat el moment del tancament delnúmero, que podrà originar una decisióno desitjada en els editors de la revista,però obligada per la dictadura fèrria delpressupost, de la factura que arribarà,amb incidència en la qualitat de l’imprès,per exemple. Factura que arribarà i ques’ha de pagar, o, en cas contrari, potser laimpremta que la presenta, cas d’impaga-ment, no faci el número següent.

En canvi, això no es donarà mai a larevista digital, on tot el lloc és el nostreperquè “estem alliberats de l’espai, deltemps i del cost” i on la capacitat en nom-bre de pàgines dependrà només de laquantitat d’articles, no de les pàgines decada un d’ells. Perquè en html cada arti-cle sempre és una pàgina i en pdf no ensafectarà el nombre de pàgines en què estransformi.

Aquí apareix un dels absurds del sis-tema de control de qualitat: encara queuna revista digital pot publicar una granquantitat de bons articles, no ho haurà defer perquè el factor d’impacte es trobadividint el nombre de cites pel nombred’articles publicats en determinat període.Aquesta és una de les falles del factor d’im-pacte, que penalitza revistes amb granservei a la comunitat (les que publiquenmés articles), enfront de les conservadoreso de minories, que publiquen poc perquèles seves cites valguin més. Llei d’oferta idemanda, en definitiva.

El factor d’impacte d’un diari o revistaen un determinat any dependrà del nom-bre de cites que reben els articles i delnombre total d’articles que publiqui. Elfactor d’impacte té seriosos desequilibrisque qüestionen la seva validesa quan s’u-tilitza en l’avaluació de l’activitat científi-ca, però, ja que, per exemple, no tots els

articles reben el mateix nombre de cites,de manera que no s’hauria d’atorgar atots el mateix impacte. A més, l’índex nos’hauria d’utilitzar per comparar disci-plines diferents, ja que aquelles amb unmajor nombre d’investigadors es veuenafavorides enfront de les petites o menysdesenvolupades.

Segons allò constatat fins avui (i nique avui ens felicitem per recuperar unapubli cació en aquest suport) l’adéu alpaper està molt present en la societatactual, donant la benvinguda a les publi-cacions digitals en un món cada vegadamés digital i en un procés sense discussióni marxa enrere. En altres paraules: tenimdos models de publicació, una cara i unaaltra barata. Una amb el compromís del’espai i una altra amb tot l’espai seu. Unaapurada de vegades per sortir a temps il’altra sortint des del primer dia del nouany i tancant quan s’estimi, mai amb elproblema de no estar en el terminiconvingut, perquè apareix abans quequalsevol altra. Una oberta a totes leshores; l’altra consultable només als bars,a casa prèvia compra al quiosc o a lesbibli oteques, si no s’hi està subscrit. Una,amb un preu facial; l’altra, sovint gratuïta.Unes, de vegades amb accés restringit untemps o que només deixen veure elstítols i el resum, desaprofitant les facili-tats de la tecnologia web i els fonamentsde la telemàtica; altres, en accés obert.

Unes són publicacions d’ahir, altresho són del demà. Algunes encara pensant-i pensades- de forma analògica per ac-tuar en digital. El canvi decisiu és el cultu -ral. I encara no ho hem completat, la qualcosa potser podem fer-la renovant elparc d’idees que tenen les persones opotser esperant que es renovi el parc depersones, qui ho sap. Tot serà qüestió detemps.

Santi Capellera és periodista

SantiCapelleraFins quan durarà el paperals mitjans escrits?


Als matins, escoltar la ràdio és un cos-tum de molts anys i em permet comen -çar la jornada amb una certa tran -quil·litat que estic informada. RAC 1 acasa i Catalunya Ràdio al cotxe són lescadenes que faig servir. Els contertu-lians, majoritàriament masculins, fandoblet, els mateixos que la nit anteriorhe deixat a la pantalla petita els escoltea primera hora del matí conversant ambels presentadors. I Sempre em preguntecom poden analitzar si estan sempre enun mitjà o altre o quin pensament inno-vador poden aportar si parlen delmateix una vegada i una altra.

Des de la perspectiva d’oient, empregunte si és que no hi ha dones dis-posades a opinar i a participar en lestertúlies, si és que no les conviden o siaquesta marató diària “d’opinador”suposa un esforç impossible de mantenirper a les dones durant molt de temps, osimplement per no tenir suficient “gosa-dia”. No és cap desqualificació, simple-ment és un grau d’autoestima que les donesencara no hem adquirit, no tenim l’expe-riència suficient en l’àmbit social, encanvi mos en sobra en l’àmbit privat.

Justament per saber si les dones in -fluïm o no en la creació d’opinió, l’Asso -ciació de Dones Periodistes –ADPC- encol·laboració amb l’Obser vatori deGènere, hem quantificat els homes i lesdones en els espais d’opinió dels mitjansde comunicació… Una mostra xicotetaque ens ha permès saber que el mitjàràdio és aquell en què les dones més

participen, però, tot i així, el percentatgefemení no arriba, ni de bon tros, al 30%.Les tertúlies continuen sent masculines.I les dones incorporades en els darrersmesos són representants dels partits mésconservadors del ventall parlamentari.

El pensament femení encara no haassolit les cotes de la quotidianitat pro-fessional. É igual que els periodistes quedirigeixen les tertúlies siguen dones ohomes. Aquesta és una de les raons perla qual encara es justifica l’existènciad’una associació professional com lanostra (ADPC). Tot i que la visibilitzacióde les professionals i posar l’atenció enla falta de models igualitaris transmesospels mitjans de comunicació serien elsdos objectius principals. Conscients queels temps canvien, també editem cadaany els Premis de Comunicació NoSexista per assenyalar les bones pràc-tiques professionals. Sense oblidar, comja va publicar el Col·legi de Periodistesde Catalunya en un informe sobre laprofessió, “que a Catalunya, el perfil dela persona periodista a l’atur és el d’unadona entre 28 i 34 anys, amb experièn-cia professional i de les rodalies deBarcelona. Sobrepassant el percentatged’atur el 28%”.

El prejuí de ser dona continua essentla raó de fons per la qual les donessegueixen sent relegades a certs espaisde producció i a un ventall limitat de fontsen la cobertura informativa. Aques taopinió l’expressava Elisa Less Muñoz,presidenta de la Fundación Interna cional

de Mujeres en los Medios (IWMF), des -prés d’haver analitzat 500 empreses de59 països, i ho afirmava en el FòrumMundial sobre Mitjans de Comu nicació iGènere celebrat el passat mes d’oc-tubre. El més preocupant de la crisi ésque està afavorint NO TENIR cura delscontinguts.

Però, a més a més, s’està ometent,quan no vulnerant, un dret de la ciutada-nia, el de disposar de serveis d’informa-ció veraços, plurals i transparents. I pre-cisament, tancar mitjans públics d’infor-mació, quan no reduir les infraestruc-tures tècniques sense possibilitat de cer-car altres solucions, no és la millor ma-nera per facilitar la transparència, i mésquan s’intoxica l’opinió pública no dient-ho tot i imposant decrets lleis que modi -fiquen el que ja està legislat. Un moltbon exemple és la llei de l’avortament,el de la consulta catalana, que ha passatde no existir a ser el nucli del món ambbanyes... parlem de la pèrdua de dretsper a tots i de nou la retallada d’accéslaboral per a les dones que continuenhavent de defensar no només el dret a lamaternitat sinó el del treball.

Crec que cal que els homes legislenmenys sobre el cos de les dones i s’im-pliquen més en les unitats familiars i laconciliació entre la vida laboral i familiar.Cal aportar al conjunt social la part mésfemenina que tots i totes tenim.

Lina Barber és periodista i presidentade l'Associació Dones Periodistes

LinaBarberCal canviar els models



Asseguda a l’interior d’un Chevy Malibullogat recorro a unes setanta milles perhora una carretera sense fi que divideixen dos l’enorme esplanada desèrtica quetravessa els Estats Units. Intercanvio cor-reus per concertar entrevistes per aldocumental Preparats per decidir: EUA(58’) gràcies al portàtil i a un petit aparell,anomenat Hot Spot, que permet tenirconnexió a Internet sense fils allà on si -guis...

Fa un any, acompanyada d’un reduïtequip de rodatge (el càmera i el produc-tor) vam recórrer en cotxe més de vint-i-cinc estats dels Estats Units -14.000 quilò-metres en total- per trobar-nos amb cata-lans i nord-americans que donessin la sevaopinió i reflexionessin sobre la situació aCatalunya des de l’altra banda de l’oceà.

M’interessava saber, sobretot, si elsciutadans d’una gran potència mundialcom els Estats Units, acostumada amirar-se el melic, coneixien una regió tandiminuta –potser insignificant per a ells–com és, en comparació, Catalunya. I teniamolta curiositat per conèixer de quinamanera els grans mitjans de comunicaciónord-americans es feien ressò d’allò queestava passant –feia uns mesos, Bar -celona es va inundar de senyeres i estela-des en una mobilització històrica i multi-tudinària, amb uns dos milions de perso-nes que van sortir al carrer amb clamsmarcadament independentistes–.

“Va ser a propòsit de la manifestacióde l’Onze de Setembre del 2012 quanl’esclat informatiu als Estats Units sobreel fet català va pujar de categoria”, ensexplicava Xavier Vilà, corresponsal deCatalunya Ràdio a Washington DC,durant l’entrevista que li vam fer davantde la Casa Blanca. “Va ser realment incre-ïble veure com els diaris més prestigiososdels Estats Units –el New York Times, elWall Street Journal i revistes com TimeMagazine i Newsweek– tenien en porta-da fotografies on es veia una mar desenyeres i estelades”, afegia el periodista.

“La manifestació de l’Onze de Se -tembre del 2012 va ser un punt d’inflexióper a la premsa internacional i la premsanord-americana. Als Estats Units, Barce -lona és una ciutat molt apreciada i moltestimada, però probablement arran de

l’Onze de Setembre es va conèixer mésque Barcelona era la capital d’algunacosa que no era prou coneguda, que ésCatalunya”, afirmava Gustau Alegret, cor-responsal de RAC1 a Washington DC,amb el qual ens vam trobar a prop delmonument a Abraham Lincoln, situat alNational Mall.

“S’ha explicat el moviment de mane-ra positiva i intel·ligent, com una propos-ta no irracional, no nascuda d’uns bojosde les muntanyes, sinó de gent normal,europea i civilitzada, amb les mateixesnecessitats i les mateixes pors que qual-sevol classe mitjana de qualsevol país occi-dental”, destacava Jordi Graupera, profes-sor de Filosofia resident a New York i ter-tulià a RAC1, durant l’entrevista que li vamfer a Brooklyn.

Arran d’això, molts nord-americanses van començar a preguntar què estàpassant a Catalunya. “Abans de la mani-festació de l’Onze de Setembre del 2012,Catalunya no sortia mai als diaris nord-americans; si hi sortia era pel futbol, perGaudí, pel turisme i la gastronomia, peròés a partir d’aleshores que es parla moltde Catalunya i de la política”, deia l’edito-ra nord-americana, Liz Castro, al nostrepas per Massachusetts. “Però ha costatmolt explicar que tot això no té res a veureamb la crisi econòmica i que les reivindica-cions a Catalunya són molt anteriors alproblema econòmic que s’està patint”,afegia Vilà.

El corresponsal de Catalunya Ràdioens comentava també l’inevitable pa ral·le -lisme entre l’Onze de Setembre català i elquè significa aquesta data per a la socie-tat nord-americana: “Des de fa dotzeanys, als Estats Units l’11S té una signifi-cació negativa molt gran arran delsatemptats terroristes a Nova York iWashington DC. Això no ajuda a l’horad’explicar el fet català, tot i que també éscert que potser és més un problema demàrqueting que una altra cosa”.

A més de la dificultat d’explicar el fetcatalà sense vincular-lo a la situació decrisi econòmica que pateix l’estat espa -nyol -i Europa en general-, s’hi afegeix elfet que “la majoria de corresponsals nord-americans estan establerts a Madrid i noco nei xen Catalunya”, explicava Castro.“Cobrir Barcelona o Catalunya des deMadrid és com cobrir Nova York des deLos Ángeles. Són dos llocs completamentdiferents; no tenen res a veure l’un ambl’altre”, afegia l’editora.

La consulta viatja als Estats UnitsL’esclat informatiu al país nord-americà sobre el fet català

Per Neus Màrmol

4

Fotografia de Julio Gómez, carretera de Flaggstaff de las Vegas a Los Ángeles.


N.M. Per fer front a aquesta manca de cobertura informativa i a les possibles “suposicionsinfundades” o arguments fets a partir de “judicis esbiaixats” sobre el fet català, va néixer elCol·lectiu Emma, una xarxa de catalans (i no catalans) que, des de fa cinc anys, fa una tasca deseguiment i revisió de les notícies sobre Catalunya als mitjans de comunicació internacionals.“El nostre objectiu és assegurar que l’opinió pública mundial tingui una imatge justa de la reali-tat del país”, expliquen els membres del Col·lectiu Emma en la seva presentació.

“Des del 2009 hem anat seleccionant i publicant informació de diverses fonts que propor-cionen una descripció exacta de la situació a Catalunya. Alhora, hem assenyalat errors de con-tingut en articles i notícies de la premsa internacional”, afegeixen.

En aquest sentit, l’editora Liz Castro valora positivament la tasca del Col·lectiu Emma, jaque “quan surt un article que no està del tot bé segons el Col·lectiu Emma, fan una carta alperiòdic en qüestió explicant quines parts de la notícia són correctes i quines no ho són tant”.

Mary Ann Newman, impulsora de la Fundació Farragut, ex directora del Catalan Center deNew York i Creu de Sant Jordi (1998), ens explicava a la terrassa del seu pis al bell mig deManhattan, que “curiosament, la crisi econòmica ha fet que la premsa estrangera conegui elfet català perquè els periodistes d’economia van haver de començar a explicar que la crisi aEspanya havia afectat les autonomies i que Catalunya tenia greuges al respecte. I gràcies, enpart, al Col·lectiu Emma, ara hi ha una actitud en la premsa nord-americana molt positiva, oalmenys neutra”.

Tot i això, “no es pot esperar un resultat immediat de la tasca del Col·lectiu Emma, però ésuna gota d’aigua que es contraposa als xàfecs que arriben des d’algun d’aquests mitjansestran gers que solen tenir corresponsals a Madrid, amb vincles amb la premsa madrilenya, ique publiquen articles altament negatius sobre la realitat de Catalunya”, ens explicava JoanRamon Resina, professor a la Universitat de Stanford, durant l’entrevista que li vam fer al cam-pus universitari, situat a San José, Califòrnia.

Una de les coses que més em va sor-prendre durant el rodatge de Preparats perdecidir: EUA va ser la resposta de la gent ales xarxes socials. Abans de marxar, vamobrir un compte de Twitter i en pocs dies jateníem més de cinc-cents seguidors.

Gràcies en gran part a això, moltscatalans residents als Estats Units es vanposar en contacte amb nosaltres mentreestàvem en ruta –potser immersos en unembús de trànsit al cor de Nova York, omenjant pancakes i bevent batuts de vai-nilla hipercalòrics en un Dinner de la ruta66- perquè ens volien conèixer i participaren el projecte.

La majoria s’informava del que passa-va a Catalunya des dels mitjans catalans, através d’Internet. “Aquí tenim set hores

de diferència. El dia de la manifestació del’Onze de Setembre del 2012 jo estava al’escola i vaig posar RAC1. Els nens empreguntaven què estava passant. I jo elsvaig dir: ‘Això és una manifestació de gentque està demanant la llibertat de Cata -lunya’. Va ser molt emocionant”, ex pli cavaFrancesc Borrull, professor en una escolade Chicago, a qui vam conèixer perquè esva posar en contacte amb nosaltres a tra-vés de les xarxes socials.

“Als Estats Units, les emocions (del’Onze de Setembre del 2012) també ensvan arribar i ho vam viure amb molta nos-tàlgia perquè ens hagués agradat ser-hi”,ens explicava Jordi Graupera durant l’en-trevista que li vam fer al jardí de casa seva,a Brooklyn, Nova York.

La tasca delcol·lectiu Emma

La resposta de la gent a les xarxes socials

4

La doble crisi de la publicitat (activitat ala qual em dedico) i els mitjans (activitata la qual em vaig dedicar), és la mateixaen la mesura que en ambdues coincidei-xen els efectes de la crisi econòmica i elsefectes dels canvis en la comunicacióprovocats per Internet.

Crisi econòmica i canvis en la comu-nicació provocats per Internet s’hanretroalimentat mútuament, sense atre-vir-me a dir que el segon ha ajudat a acti-var el primer, quan hauria d’haver ajudata suavitzar-lo, cosa que ha provocat elnostre desconcert.

Però una cosa sembla evident: enca-ra que no hi hagués hagut crisi econòmi-ca, els canvis en la comunicació provo-cats per Internet haguessin activat unacrisi en les agències de publicitat i elsmitjans de comunicació (premsa, ràdio itelevisió). Podria dir-se que la crisi exter-na ha accelerat la crisi interna (en lesagències i mitjans) que estava latent. Odit d’una altra manera, ni les agències depublicitat ni els mitjans de comunicacióvan saber anticipar-se als canvis socialsque s’estaven produint.

Els mitjans de comunicació, cadas-cun amb les seves especials característi-ques, pensaven que gaudien del seupoder polític i influència social com avalors inqüestionables. El famós quartpoder. La publicitat, en la mesura quepensava tenir un poder econòmic i unainfluència en els consumidors igualmentinqüestionables, es podia considerar elcinquè poder.

El més fàcil és dir que la crisi econò-mica ha suposat una crisi publicitària enla mesura que han disminuït les inver-sions publicitàries, cosa que ha estat

manifest en els mitjans de comunicació. Ien conseqüència, aquests han entrat encrisi davant la brutal caiguda publicitària.

En el cas de la premsa que comptavaamb una doble font d’ingressos, la vendad’exemplars difícilment podia compen-sar la pèrdua publicitària, més quan enparal·lel s’ha produït una pèrdua de lec-tors.

El fenomen migratori de l’audiènciadels mitjans tradicionals cap a Internet iles seves aplicacions, mòbils, tauleteselectròniques, s’hauria produït al margede la crisi econòmica. El canvi de paradig-ma en la comunicació era evident,McLuhan ho va anticipar quan va parlarde l’aldea global i dels mitjans com aextensions de l’home. Només faltava quela tecnologia ho fes possible. No deixa deser sorprenent veure com la premsa esva fer el seu propi harakiri, desenvolu-pant les versions en línia... sense costeconòmic per al lector, seguint la ten-dència del “tot gratis” que havia afavoritInternet. No menys sorprenent és queara vulguin tirar marxa enrere fent pagarels continguts o com a mínim alguns con-tinguts de les seves edicions en línia.

Els periòdics estan explorant/explo-tant ara la versió de les tauletes electrò-niques prèvia subscripció que, sensdubte, és una aposta de futur com ho ésl’edició digital dels llibres. Però, mentres-tant, sembla que s’obliden dels lectorsactuals que compren el periòdic en elquiosc.

Finalment, el futur del periòdic –siguiquina sigui l’aplicació en la qual es llegei-xi, paper o tauleta electrònica– passaràper la seva qualitat. Un periòdic serà unproducte de luxe.

La televisió ha apostat pel “lowcost”.I la fragmentació d’audiències es concen-tra en dos grans macrogrups privats i dosmés de públics.

A la ràdio, les coses segueixen igual. Enmig d’aquest panorama, les revistes im -preses segueixen sent per als lectors unmitjà que inspira confiança. Un suport in -tens, precís i durador, el consum del qual,segons l’EGM, està creixent. Les revistesseguiran sent, sens dubte, el gran suportper arribar a audiències específiques.

Per una altra banda, i això ve de llargsempre em pregunto si les empreses mul-timèdia han sabut crear sinèrgies perio-dístiques i publicitàries.

La mateixa pregunta pot fer-se a lesagències de comunicació –i això igual-ment ve de lluny–, cosa que ens porta apreguntar-nos si les agències de publici-tat van saber adaptar-se al nou entornpublicitari que va provocar l’aparició deles centrals de mitjans.

Veus autoritzades en l’Anuari CTRL2013 volien dir que aquestes –les cen-trals de mitjans– van crear una fissura enel sector de la publicitat que si no segueixoberta, va cicatritzar malament.

La fissura de la qual hauríem de parlarara és la que existeix i que s’accentua ambel pas del temps, fins que desaparegui, al -menys, tota una generació, entre la comu-nicació analògica i la comunicació digital.Allò que resulta evident és que ara la infor-mació es considera un bé gratuït i l’accés ala informació un bé universal, sense queningú es pregunti quant hi ha d’informaciói quant de soroll, tot i que per a això n’hi haprou amb entrar dins les xarxes socials...

Manuel Plasencia és publicista

ManuelPlasenciaLa doble crisi de la publicitati els mitjans


diverses crisis patronals, sense oblidarque una gran part dels informadors noestan en plantilles. I pel que fa alCol.legi, no es pot organitzar dins de lesempreses, on la defensa de l’ètica pro-fessional és una batalla diària, derivadatant de condicionants econòmics compolítics.

No és per casualitat que la majoriade països del món, i especialment en elnostre entorn, els informadors s’orga-nitzin en sindicats unitaris de periodis-tes, de caràcter també professional, per-què el nostre no és un sector que, per laseva entitat, es pugui permetre el luxed’haver de triar entre diferents siglessindicals, o també desllindar els proble-mes laborals dels professionals.

Aquesta necessitat d’anar més enllàde l’empresa, i d’abordar també els pro-blemes professionals l’ha plantejadatambé la Plataforma Mitjans en Lluita,que de tota manera es proposa com acoordinadora de Comitès d’empresa otreballadors individuals, i pensant en totl’àmbit de col.lectius del sector de lacomunicació.

Recordem que Premsa en Lluita vaser el nom d’una publicació efímera,òrgan d’expressió que va coordinar lavaga d’una setmana l’abril de 1977 de lamajoria de diaris de Barcelona. I en lamateixa època va néixer i morir el STPB,Sindicat de Treballadors de Premsa deBarcelona, que va bregar per vincular elsdiferents col.lectius presents als mitjansde comunicació.

Potser no per casualitat el 1978 es vaorganitzar el I Congrés de PeriodistesCatalans, on es van larvar les desprésrealitats de la nova premsa comarcal.Però van haver de passar 14 anys, fins el1992, perquè la professió anés abando-nant aquell principi liberal que deia “lamillor premsa és la que no existeix” (ique ens va dur a la deplorable desregu-lació laboral i professional que encarapatim) i es plantegés, potser tampoc per

casualitat, i en el marc del II Congrés, l’a-provació per aclamació del Codi Deon -tològic de la professió periodística i, al -hora, l’impuls d’un sindicat unitari i pro -fessional per afrontar un dels temes queja destacava com a prioritari: la precarie-tat al sector.

Ara, 22 anys després, aquesta orga-nització unitària forta segueix sent mésnecessària que mai.

Perquè els ERO, els tancaments d’em-preses, els acomiadaments indiscriminats,l’abandonament dels col·laboradors i lesretallades salarials i en les condicionslaborals s’han incrementat amb l’argu-ment de la crisi econòmica, de model iper la caiguda de la publicitat, a la quecaldria afegir la mala gestió empresarial.

I perquè davant la involució legislati-va arran de les diverses reformes labo-rals estan desapareixent els factorsgarantistes dels drets dels treballadors,de manera que la resposta als atacscada cop més sovintejats des de la direc-ció de les empreses ha de confiar menysen la justícia laboral que en la forçaorganitzada dels treballadors, que enl’àmbit dels mitjans de comunicació had’incloure els aspectes professionals,per una defensa més eficaç dels dretsdels informadors.

Per tot això, i recordant que l’SPCforma part, a través de la Federació es -tatal (la FeSP), de la Federació Inter -nacional de Periodistes (FIP), que repre-senta més de 600.000 periodistes en134 països, i de la seva filial europea, laFederació Europea de Periodistes (FEP),que ho fa de 320.000 professionals a 39països, ens atrevim a oferir la nostra fòr-mula organitzativa, la del sindicat unita-ri i professional, per enfrontar millor elsgreus reptes que té plantejats la profes-sió i el conjunt del sector. Junts i estable-ment. Ens defensarem millor.

Ramon Espuny és president del SPC

Se’ns demana una col·laboració amb lanova etapa de la revista Comunicacio21,que des de fa 15 anys segueix l’actualitati la problemàtica del sector. Aquest cop,creiem que hem de centrar-la en untema que s’aborda poc, i que s’entendràque plantegi una organització com l’SPCque busca intervenir en la realitat (a mésd’analitzar-la i esmicolar-la, és clar) permillorar-la.

Es tracta de plantejar el valor del fac-tor subjectiu en la situació de crisi sistè-mica del sector de la premsa i la comuni-cació. Si allà on hi ha la força de treball iel talent, el factor que assegura la pro-ducció informativa, és a dir, els treballa-dors, no hi ha una organització estableque acumuli experiències i sistematitzialternatives, difícilment les sortides a lamulticrisi del món de la comunicació i lainformació es faran d’acord amb els seusinteressos.

No és baladí recordar que en els paï-sos del nostre entorn les organitzacionsdels professionals, majoritàriament decaràcter unitari, asseguren una fortaincidència del col·lectiu de treballadorsen la vigilància de les seves condicionsde treball i de les regles professionals.Juntament amb legislacions molt mésavançades que les nostres pel que fa a laregulació de la professió i a l’existènciade convenis del sector, negociats persindicats forts que no obliden realitatscom la dels col·laboradors a tant la peça(que és un encobriment de plantilla), elscorresponsals o els drets d’autor.

Es dirà que ja hi ha instruments perdefensar els drets laborals dels treballa-dors de la comunicació (els Comitèsd’empresa) o bé els drets professionals(el Col.legi de Periodistes), i això és cert.Però de l’experiència de dècades d’inter-venció dels professionals en els Comitèses pot extreure que serveix per a l’àmbitd’empresa i per conjuntures concretes,però no pel conjunt del sector ni per ferun pòsit del que tenen en comú les

RamonEspunyEns cal una organitzaciósindical forta, estable i unitària

ha esdevingut mediàtic i després s’haconvertit en (pseudo)escriptor. Per aixòresulta irrisori i d’una vanitat insofriblequan l’autor mediàtic nega ofès ser-ho,perquè ens està dient: 1) que el seu èxitde vendes té a veure amb la qualitat delque escriu i que, per tant (2) obtindria elmateix èxit si no rebés la difusió públicadels mitjans. Només cal preguntar-li quèha esdevingut primer, mediàtic o escrip-tor. La qüestió, doncs, no té res a veureamb la legitimitat que el personatgeamb difusió pública pugui escriure o ferel saltimbanqui si li abelleix –i li acostu-ma a abellir–, sinó amb no entabanar elciutadà amb sopars de duro que nomésfan que desprestigiar l’art d’escriure,aquell que justament l’escriptor medià-tic diu defensar, quan de fet està defen-sant dues coses: la vanitat i la butxaca. Iés que, posats a parlar de legitimitats,l’escriptor de debò té tot el dret a dema-nar a la televisió pública espais de difu-sió de la literatura per esdevenir aixítambé mediàtic... després. Sempre des-prés, mai abans. Un arquitecte no ho ésperquè treballi en el seu temps lliurementre es guanya el pa presentant eltrànsit a la tele, oi? Doncs l’escriptortampoc.

La societat prestigia un escriptor oun catedràtic de física nuclear pel merfet de practicar aquestes professions.Però, té la reputació a veure amb lavàlua de cada professional? En el casmediàtic, la popularitat enlluerna... ireverteix en diners. Pluja sobre mullat.Recordeu qui era prestigiat als pobles:metge, notari, capellà. Poder i diners.Mai veritat. Com més ignorant és —fanser— una societat, més es compleix:reputar no ha estat mai valorar per ator-gar o treure prestigi, sinó sotmetre’s.Avui dia els mitjans de comunicació sónexcel·lents botxins de la qüestió. Botxinsi víctimes. Sempre ho seran. Entre elshomes, res d’essencial no canvia.

Ricard Biel és escriptorC21_42 · www.comunicacio21.cat

Quan s’esvaeix una reputació el reputatacostuma a conservar-la en el sentit con-trari, de manera que la reputació no s’e-limina pròpiament sinó que es capgira.La importància de la reputació en unasocietat malalta de cretinisme puerilcom la catalana és elevada, al mateixnivell que la nepotista manca absolutade la seva meritocràcia. Això significaque el ben reputat té molts números deser un impostor consentit que hauria depertànyer al costat negatiu de la reputa-ció. Però la raó per la qual s’encasellaalegrement el mediocre en el costat llu-minós de la reputació no és només laceguesa idiota de la societat sobre l’opi-nió que mereix l’individu que ocupadeterminat càrrec malgrat la seva inca-pacitat i inèpcia per exercir-lo, ni tampocnomés l’interès espuri de les elits del sis-tema en proporcionar-li el càrrec. No. Lasocietat adotzenada o l’interès espuritenen en comú la raó del prestigi per seen atorgar la reputació. En virtut dequins mèrits o raons un càrrec ha de serprestigiat intrínsecament? No parlo dejerarquies, és a dir, de diferents nivellsals quals s’hagi d’arribar a través de l’ex-periència o de la meritocràcia, sinó d’unprestigi totalment arbitrari. Parlo de l’u-nivers artificiós que crea el poder i que,a còpia de generar-lo, a més d’estar-hiinteressat, veritablement l’acaba assu-mint com a raonable. No li cal ni impos-tar la farsa. Vet aquí per què el contagisobre la societat és exponencial i abso-lut.

A tall d’exemple, i centrant-me en elmeu àmbit, en aquest país tenim unreguitzell de pseudoescriptors, de parà-sits que gaudeixen d’una doble reputa-ció positiva consistent en: per un costatl’ofici mateix d’escriptor –al qual s’ator-ga un prestigi, doncs, intrínsec– i per l’al-tre el fet que en la majoria de casos ésun personatge mediàtic, sense que habi-tualment no ho hagi esdevingut a travésde la seva escriptura, i encara menys perla seva qualitat, sinó a l’inrevés: primer

Ricard

““

BielReputació

Com més ignorant és

una societat, més es

compleix: reputar no

ha estat mai valorar

per atorgar o treure

prestigi, sinó

sotmetre’s. Avui dia

els mitjans

de comunicació són

excel·lents botxins

de la qüestió

Documents

Comunicacio21 numero1