48
CONCURS LITERARI SANT JORDI 20132014 INSTITUT MANOLO HUGUÉ CALDES DE MONTBU 1

Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Treballs premista en el concurs literari St Jordi 2014

Citation preview

Page 1: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

CONCURS LITERARI

SANT JORDI 2013­2014

INSTITUT MANOLO HUGUÉ CALDES DE MONTBU

1

Page 2: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

2

Page 3: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

PREMIS LITERARIS SANT JORDI 2014 CATEGORIA A (PRIMER CICLE D'ESO)

Prosa en llengua catalana: 1r premi: Petits detalls de felicitat, de Lara Carrasco (2n C)­ 30 euros 2n premi: Memòries d'uns records passats, de Laura Ling (2n C)­ 20 euros Poesia en llengua anglesa: 1r premi: I miss you, de Mariona Linares i Ona Vidal (2n B)­ 30 euros 2n premi: Magic, de Joan Bogarra (1r C)­ 20 euros Prosa en llengua castellana: 1r premi: Soñé que soñaba, de Laura Ling (2n C)­ 30 euros 2n premi: La paloma de la paz, de Ihona Correa (1r B)­ 20 euros

CATEGORIA B (SEGON CICLE D'ESO)

Poesia en llengua catalana: 1r premi: Poema sense versos d'amor, d'Andrea Martínez (4t B)­ 30 euros 2n premi: Rere la cortina, de Momo Salcedo (4t B)­ 20 euros Prosa en llengua catalana: 2n premi: Viatge a l'esperança, d'Eva Chorrero (4t C)­ 20 euros Poesia en llengua anglesa: 1r premi: On the Brink of Death, d'Ainara Leonard (3r C)­ 30 euros 2n premi: Who I am, d'Ariadna Calvache (4t B)­ 20 euros Prosa en llengua anglesa: 1r premi: Unbreakable, d'Ariadna Calvache (4t B)­ 30 euros Poesia en llengua francesa: 1r premi: Réflexion, d'Eva Chorrero (4t C)­ 30 euros Prosa en llengua castellana: 1r premi: Lola, de Momo Salcedo 4t A – 30 euros 2n premi: Sueño, de Mar Figuerola 4t B – 20 euros

CATEGORIA C (BATXILLERAT) Poesia en llengua catalana: 1r premi: La cara oculta, d'Elsa Pérez (1r Batx A) ­ 30 euros 2n premi: Sonet del cavaller, de Belén Mahia (1r Batx. A) – 20 euros Prosa en llengua catalana: 1r premi: El segrest, de Carles Giménez (1r Batx. A) ­30 euros 2n premi: Pròxima parada: Born, de Carla Campillo (2n Batx. B) – 20 euros Prosa en llengua anglesa: 1r premi: Shadow, de Elena Herreros (2n Batx. A) – 30 euros 2n premi: The egg of our male pheasant (1er Batx B)­ 20 euros Poesia en llengua alemanya: 1r premi:Einfach, de Lydia Lemore (2n Batx.A) – 30 euros Prosa en llengua castellana: 1r premi: Bailando entre raíces, de Lydia Lemore (2n Batx A) ­30 euros 2n premi: Río arriba, de Carla Campillo (2n BatX B) – 20 euros

3

Page 4: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

4

Page 5: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

CATEGORIA A

Primer cicle d’ESO

5

Page 6: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

6

Page 7: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua catalana: 1r premi PETITS DETALLS DE FELICITAT Avui no fa un bon dia, és un matí d’aquells que sembla que sigui tardor quan, en realitat, et

trobes a la l’estiu. Pàl∙lid, sembla que vagi a ploure. Agafo ràpidament el paraigües de la bossa,

l’obro i miro el cel, les primeres gotes cauen, una arriba fins al meu nas i rellisca suaument per

la meva galta esquerra, és tan brillant i pura, gairebé sembla una perla. Baixo el cap, veig que

les meves sabates comencen a mullar­se. Miro al meu voltant, el local més proper no és gaire

lluny, corro cap allà. Quan hi arribo freno bruscament, obro la porta i sento el dringar d’unes

campanetes, noto una olor amarga que flota a l’aire: cafè, suposo que estic en una cafeteria.

Llavors, veig que hi ha un seient lliure prop de la barra i m’hi assec, noto una mirada, la sento al

clatell, prové d’algú que no es troba gaire lluny, segurament assegut en alguna taula. Miro la

persona de reüll i decideixo ignorar­la.

­Un cafè sol, si us plau. – dic a l’home de la barra.

­Ara mateix.

­Gràcies.

Espero, la noto, un altre cop la mirada. Per què no em deixa en pau? Crec que dec girar­me,

mirar a qui m’està mirant, no vull ser desagraïda, però em molesta; haig de saber qui és. Trigo

més del que em pensava en girar­me, em costa, m’inquieta, però necessito saber qui és. Em

giro. Veig els seus ulls, grisos i tristos com aquest dia; la cara, amb arrugues que senyalen

cada trista cicatriu de la seva vida; no té gaires cabells, però tots semblen com la plata, com la

llum d'aquest matí; les mans, també velles, amb cada os marcat, les duu buides, sense agafar

res, sense utilitzar­les; quasi sembla que no tingui vida. S’adona que el veig.

­Bon dia, – em diu el vell – espero no haver­te molestat.

No contesto, tot em sembla massa incòmode.

­És que em recordes a la meva néta.

­La seva néta? – pregunto.

­Sí. – diu ell – És que... va morir fa tres anys d’una malaltia.

­Ho sento...

­No fa falta que et disculpis, no és culpa de ningú. –fa una pausa – La seva flor preferida era el

clavell, saps? M’adono que a sobre de la taula on està hi ha un clavell blanc, es veu fresc, nou,

amb cada pètal tallat a la perfecció, com acabat de néixer.

7

Page 8: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

– Abans sempre veníem junts en aquesta cafeteria, ella demanava una xocolata calenta i jo, un

tallat.

Noto cada cop més tristesa en les seves paraules, però, a la vegada, sento la seva alegria, com

si es trobés amb la persona de la qui està parlant.

– Cada dia li portava un clavell blanc, ella en veure’l somreia i els seus ulls blaus el miraven

fixament, com si fos un tresor efímer, i això és el que és, no? –somriu sota el nas– Encara l'hi

continuo portant. Vinc cada dia a la cafeteria amb el seu clavell i el deixo sobre la taula abans de

marxar, com si esperés a que l’agafés.

­És molt maco. – murmuro.

­Què? – no m’ha sentit.

­Deia que és molt maco – dic amb claredat– No crec que hi hagi tanta gent al món que s’estimi

tant una persona com ho fa vostè.

­Gràcies noieta. – diu ell amablement. Les hores següents seguim parlant de la seva néta, de la

seva vida, de qualsevol cosa.

Miro el rellotge, em sembla com si les hores haguessin passat volant, una darrere l’altra, s’han

esfumat totes amb rapidesa. Miro per la finestra de la cafeteria, els núvols s’han anat, una llum

taronja travessa el local, ha arribat l’hora de marxar.

­Ho sento, però me n’haig d’anar, se m’ha fet tard. – li dic. Ell ho accepta.

Quan surto de la cafeteria m’acomiado per últim cop de l’home, el contemplo: miro els seus ulls,

blaus i clars com un dia després de la tempesta; la seva cara plena d’arrugues que marquen

cada moment feliç de la seva vida. Continua sense tenir gaires cabells, però tots semblen

daurats, com la tarda; les mans velles, subjectant amb delicadesa el clavell blanc; sembla ple

de sentiments de la seva vida viscuda. No sé si abans era diferent o és que jo el veia diferent.

Surto al carrer, miro el cel, el terra i el meu voltant. Avui fa un bon dia, és una tarda d’aquelles

que sembla que sigui estiu quan, en realitat, et trobes a la tardor.

Fi ♥

8

Page 9: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua catalana: 2n premi MEMÒRIES D’UNS RECORDS PASSATS

9

Page 10: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Poesia en llengua anglesa: 1r premi

I MISS YOU

I miss you

I miss your kisses

I miss your smile

I miss your wishes

I miss your while

I was watching your photo

and I think: I love you so mutch.

I miss you

I miss your sight

I miss your voice

I miss your breath

I miss you when

you are in my other side.

I dream you are with me

and I lost this times when

you were in my heart.

I miss your eyes when

you were looking at

my simply life.

But finally I miss you.

I miss your love

I miss your live together

I miss you.

10

Page 11: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Poesia en llengua anglesa: 2n premi

MAGIC

If you want

You can have a wand

See you soon

If you want a spoon

I can repeat this spell

If you tell, this spell

It sounds strange

I have to change

It's more fun

If you run

You can pray

All the day

But it doesn't work

Because it's Ok

This is cool

And it's in the school

This page is full

Because it's beautiful

This is end

Because it's weekend

11

Page 12: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua castellana: 1r premi

Soñé que soñaba

Me encontré dentro de una sala grande, que me pareció ser mi habitación. Sin embargo, no lo

era. Las habitaciones de casa no son tan grades y sus paredes no se deforman solas como el

sitio en que estaba. Todo era oscuro, sin luz, pero se podían distinguir algunas cosas. Pude

contemplar que, dentro de la sala, no había nada. Estaba vacía. Solamente estaba yo dentro de

ella. Como he dicho antes, las paredes se deformaban y se estiraban solas, se alargaban cada

vez más y el sitio cada vez se hacía más grande. ¿Dónde estaba? Ni yo misma lo sabía. Eché

a correr hacia una de las paredes, porque el suelo se estaba rompiendo y me pregunté “¿Y

ahora dónde voy yo?”. No había puertas ni ventanas para escapar y escuchaba el eco de mi

respiración discontinua, cada vez más cansada. Finalmente el suelo roto hizo un agujero que

me alcanzó y me hizo aterrizar en una tela extraña que, por el tacto, parecía ser una sábana.

Seguía sin ver mucho, pero pude contemplar que era de un color púrpura. Ésta, al caer, se

desplegó en una superficie llana y extensa, en la que no se veía un horizonte. Solamente se veía

un negro intenso. Empecé a caminar despacio. Poco a poco, mis ojos pudieron distinguir una

luz, que se fue haciendo más intensa a cada paso que daba. De golpe, al tenerla delante, cerré

los ojos, como si bajara la persiana de una ventana al anochecer.

Al cabo de un rato, abrí los ojos. ¿Qué había pasado? ¿Me había quedado dormida y ahora

había despertado de un sueño? Miré a mi alrededor. Estaba sentada en un banco blanco,

delante de una puesta de sol muy bonita que, a medida de que pasaba el tiempo, se iba

difuminando y creaba un mantel azul con unos puntitos blancos y pequeños que brillaban por sí

mismos. Estaba lleno de flores de todos los colores a mi alrededor. había mucho silencio.

Después de unos cuantos minutos mal contados, vi una silueta caminando hacia mí parecida a

la de un chico y, entonces, me levanté y pregunté: “¿Hola?”. Pero nadie me contestó. No puedo

recordar su cara. Me cogió por la cintura y suavemente acercó mi cara a la suya. Sus labios se

rozaron con los míos en medio de la luz de la luna en un jardín precioso. No me llegó a decir

nada. Mientras me besaba, cerré los ojos.

Empecé a sentir frío y miré. Estaba sentada en un pasillo que me rodeaba, hecho de piedras

frías y duras. Me levanté y volví a caminar, como en las otras veces que he contado, pero antes

de que pudiera dar el primer paso, sin saber cómo, llegué a una pequeña sala, con tres puertas.

Una de ellas era de madera; otra de hierro y, finalmente, la última era de cristal. No me interesé

12

Page 13: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

por ninguna de ellas y me giré con la intención de volver hacia el pasillo. No obstante, al dar

media vuelta, no encontré la entrada. Se había desvanecido totalmente. Volví a girarme y así

poder pensar cuál de esas puertas elegir, ya que no tenía otra opción. Entonces vi que, al lado,

había una escalera que antes no estaba, que dirigía a otra entrada desconocida para mí.

Empecé a subirla observando todo mi alrededor. todo estaba polvoriento y sucio, lleno de

telarañas y esqueletos de seres raros, que ni siquiera eran humanos. Eran irreconocibles. No

tenía miedo de ese sitio frío, oscuro y aterrador, sino que tenía la sensación de que estaba a

salvo. Sé que es una cosa muy extraña, pero fue así. Acabé de pisar el último peldaño de la

escalera y, seguidamente, pude ver una otra puerta al acabar de subir. Era grande, hecha de un

material duro y grueso, pintada de color azul. La abrí y mucha agua cayó encima de mí. Tuve

esa sensación de que si respiraba, me ahogaría, sin embargo lo hice porque mis pulmones ya

no podían más y no me pasó nada. De repente, me encontré en una playa, con mi familia. Hacía

un tiempo triste, nublado, cómo si el sol se hubiera escondido detrás de un mantel gris.

Entonces pensé: “¿Desde cuándo vamos a la playa en invierno?”. Miraba a mis familiares, que

jugaban con los pequeños en la arena. Me puse delante de ellos y les dije cosas, pero no me

contestaron. Era como si me ignorasen o que yo no existiera. Como si no estuviera con ellos.

Miré hacia el mar. el agua que me arrastró hacia ese sitio, chocaba con fuerza en la orilla y, no

sé el por qué, pero me vi impulsada a caminar hacia allí. Una vez dentro del mar, una ola me

arrastró hacia las profundidades del océano. Esta vez, sí que estaba asustada, más que nunca.

El agua me cubría y no sabía qué hacer en ese momento.

No podía respirar. abrí los ojos a la vez que aspiraba aire profundamente, levantándome de

golpe de la cama. Respiré hondo. Cuando me calmé, miré a todos lados. Reconocía todos los

objetos de la habitación. En ese momento pensé la típica frase: “¡Uf!, solamente era un sueño”.

Estaba sudada, como si hubiera hecho ejercicio durante un largo rato. Tan solo eran las siete

de la mañana. A partir de entonces, aquel día, ya no dormí más hasta la noche.

Pseudónimo: ZAIRA

13

Page 14: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

14

Page 15: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua castellana: 2n premi LA PALOMA DE LA PAZ Bajo un cielo azul, y entre cerros y montes coloridos, se alza un pequeño bosque. Allí habitaban pues, pequeños animalitos, muy felices y pacíficos, hasta se acabó la tranquilidad. En la casa del gran árbol se juntaron todos ellos dispuestos a pedir explicaciones. ­¡Atención, atención! Como ya sabéis, la paz ha sido disturbada en nuestro bosque. ¡Ha estallado la guerra! Diferentes pueblos de los alrededores se van a pelear por las piedras preciosas que se ocultan bajo los cerros ­dijo muy bien la ardilla, dueña del árbol. ­¿Y qué más da? Los humanos no razonan, no piensan. ¿Quién les va a hacer entrar en razón? Se creen superiores a nosotros y no nos harían caso. ¡Allá ellos! ­se quejó el oso hormiguero gruñón, que no solía salir de su madriguera. ­Déjeme proseguir, amigo mío. Esto nos afecta a nosotros también. Destruirán el bosque a cañonazos, lo incendiaran, nos cazarán, y capturarán a nuestras queridas palomas, con el fin de enviar mensajes, como bien sabéis que le pasó al bosque donde antes habitábamos. ­¿Y, cómo los detenemos? No nos escucharán, ¡nunca lo hacen! ¿Con qué fin, hacen esto? ¿Les hará ser mejor personas? No lo entiendo, ¡yo sólo veo simples rocas! ­intentaba comprender el pequeño conejo formulándose extrañas preguntas. ­No, mi hijito, les hará ser más ricos, y a su vez más egoístas, y más avariciosos ­res­pondió mamá coneja. Llevaban horas buscando soluciones y finalmente se dieron por vencidos. Pero una paloma no lo pudo permitir, no podía dejar morir a su pueblo sin antes intentarlo. ­Yo les haré entrar en razón. Les explicaré que no todo es el dinero. ­Ellos no entran en razón, ellos la destruyen. ¡Una paloma blanca y bonita como tú no puede arriesgarse a una muerte segura! Tú siempre soñando... Finalmente convenció a los habitantes de que partiría al día siguiente al campo de batalla. Pero los habitantes seguían preocupados. “Una simple paloma blanca, ¡estamos perdidos!” Al día siguiente se levantó muy pronto, cuando todos los animales aún estaban durmiendo. Tenía la esperanza de regresar antes de que se despertaran. El campo de batalla estaba cerca, en una pradera. Desde allí se podían ver las fábricas de armas sacando humo preparadas para la batalla. Primero visitó el campamento de los argoneses:

15

Page 16: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

­Buenos días. ¿Me permiten unos segundos? ­¿Y tú quién eres? ¿Te envían los jaronses para distraernos, no? ¡Pues no lo conseguirán! ­No, soy un habitante del bosque que está detrás de la pradera. ¿No os dais cuenta del error que vais a cometer? Destruiréis la pradera, el bosque, los animales... ¡A fin de qué! ­A fin de que se haga justicia. Las piedras preciosas que se esconden debajo de los cerros nos pertenecen. ¡Los jaroneses saben bien que nos pertenecen! ­No os pertenece a nadie. ¡Estáis a punto de destruir todo por simples rocas! ­¿Y qué sabrás tú? Hay millones de bosques de praderas... ¡Y de animales! ­En eso te equivocas. No hay ninguna pradera igual, con las mismas flores, no hay unos bosques con los mismos árboles, ni con los mismos frutos. ¡No todos los animales somos iguales! Al igual que los humanos no sois iguales. Hay buenos, y hay malos. ­Basta de cháchara. Los argoneses lucharemos por lo que es nuestro y, si te piensas que una paloma como tú nos lo impedirá, estás equivocada. De un salto, el hombre cogió a la paloma y la metió en una jaula. ­¡Sacadme de aquí! ­gritaba la pobre paloma entre rejas. ­¡No saldrás de ahí hasta que la guerra haya terminado! La paloma estaba asustada. Sabía bien que las guerras podían durar años, así que, esperó a que los hombres se fueran a dormir para pensar con más tranquilidad. “Tenían razón, son unos egoístas, no se puede dialogar con ellos... ¿Qué hago?” Se asomó a través de los barrotes y vio el candado. Entonces, se le ocurrió que podía abrirlo con el pico, y así lo hizo. Una vez libre, salió rápidamente por la ventana. “Si les intento explicar no me harán caso y me volverán a enjaular. ¡Tengo una idea! En vez de explicárselo, voy a demostrárselo”. La paloma salió volando hacia el bosque, en concreto hacia el gran árbol. Sus amigos dormían con angustia, sin saber si había muerto, pero no tenía tiempo, así que cogió unas semillas del gran árbol y se las guardó en el pico. A continuación salió volando de nuevo hacia el campo de batalla. Tuvo suerte, y llegó antes de que los hombres se despertaran, y antes de que empezara la guerra. Entró en el cuartel de los argoneses, y fue depositando una semilla en cada cañón, en cada escopeta, en cada pistola. Lo mismo hizo con el cuartel de los jaroneses. Esperó inquieto sentado en un árbol.

16

Page 17: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Cuando se hizo de día los argoneses y los jaroneses sacaron sus armas y se pusieron en sus puestos de combate. Se podía ver, desde allí todos los animales del bosque alineados en el cerro más alto observando los hechos. Los argoneses, que eran los más violentos, dieron comienzo a la guerra a cañonazos. Acto seguido los jaroneses contraatacaron con balas y escopetas, pero se llevaron una sorpresa. No habían disparado balas de fuego, ¡Sino flores, y bien bonitas! Las escopetas y los cañones disparaban margaritas, jazmines, claveles... Los humanos de ambas partes dejaron caer sus armas al suelo y empezaron a correr por los campos llenos de color y de vida. Ya no había más rencor, ya no les importaban las piedras ni las riquezas. Ahora se lo pasaban bien paseando por los campos y observando la maravillosa naturaleza y las preciosas flores que, por arte de magia, aparecieron en sus armas de fuego. Se consideraban ricos de felicidad y, por fin, se dieron cuenta de que la riqueza no está en los bienes materiales, sino en la armonía con la naturaleza y con sus habitantes. FIN

17

Page 18: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

CATEGORIA B

Segon cicle d’ESO

18

Page 19: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

19

Page 20: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Poesia en llengua catalana: 1r premi

POEMA SENSE VERSOS D’AMOR

Caminar és córrer

en un desert,

buscant amagar­se.

Somriure és plorar,

amb llàgrimes

programades per estimar.

Alegria és dolor,

tacat de roig,

tint de l’horror.

Llum és foscor,

sempre amenaçant

davant el somiador.

Felicitat és tristesa,

rodejada, inconscientment,

de tanta seda.

Viure és morir,

en conjunt finit,

de la paraula sentir.

20

Page 21: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Poesia en llengua catalana: 2n premi

21

Page 22: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua catalana: 2n premi VIATGE CAP A L’ESPERANÇA

Los Angeles, Califòrnia, 12 d’agost del 1947

Un indret tranquil, on regnen la pau i l’harmonia, lluny de la fam i les penúries que fins ara hem hagut de passar, lluny de l’infern sense sortida en què hem estat vivint, aquell pou sense llum en què havíem caigut. I ets aquí, al meu costat, fent camí cap a una nova vida. Qui ens ho havia de dir, estimada Rosa, qui ens ho havia de dir… Recordo com si fos ahir els crits de lamare, que dia rere dia plorava l’absència de l’Enric, “mort amb honors en combat” ­van dir­, en una guerra que quatre brètols avariciosos van orquestrar i ens va enfonsar dins la misèria. Pobre germà meu...! Ell que només volia formar una família i gaudir de la vida que tan meravellosa es presentava fins aleshores. Poc van trigar en arribar els militars. La por i la tristesa van envair els carrers de Barcelona com si fossin núvols negres que s’apoderen d’un cel de claredat i resplendor. I de cop, ordres per aquí, robatoris per allà, tot es va convertir en un caos, una situació desastrosa que semblava agreuxar­se ràpidament i de la qual no en vèiem cap eiximent. I els dies passaven, i tu i jo restàvem cadascú a casa seva, sense poder fer res de gran utilitat. Només ens quedava esperar que tot cessés, però ningú sabia del cert quan podria ser, això. I et puc ben jurar, estimada meva, que no va passar cap dia que no pensés com sortir d’allà, d’aquell cercle de fam i misèria insofribles. Ens podem considerar molt afortunats de l’ajut del nostre bon amic Antoni! No sé pas què haguéssim fet sense ell en aquell moment tan decisiu! Era escollir entre tot i res, entre l’espasa i la paret, entre família i amics o marxar lluny per començar de zero, entre la realitat que ens envoltava i l’esperança d’un futur ple d’incerteses. Però la resposta era ben clara: només teníem disset anys, érem dos fadrins ignorants de la vida, amb un llarg camí per endavant i moltes lliçons per aprendre encara. Podríem dir que va ser casualitat que l’Antoni treballés per a la marina, o que ens infiltrés en aquell vaixell cap a Amèrica, o que el guàrdia no ens trobés entre la mercaderia. Sort, el destí, casualitat, causalitat,...digues­li com vulguis, però el cas és que ara som aquí, ben lluny dels nostres familiars, però a punt de fer realitat un somni. Ara que ja han transcorregut deu anys, hem prosperat moltíssim: tenim la nostra casa, una feina, temps per a nosaltres, notícies de la família de tant en tant...Però el millor de tot encara estar per arribar, el nostre futur fill, en Jacob. Te n’adones del què significa haver arribat fins aquí? Ell és la llavor del fruit que iniciarà la història cap a una vida millor, la recompensa de tot el nostre esforç i el nostre treball, la prova que demostrarà que la fe existeix, que l’esperança encara és viva, que mai és massa tard per tornar a començar de zero. I és que la vida passa i no te n’adones. I tothom entra dins d’una rutina diària i monòtona sense cap mena de significat, sense cap mena de valor o ensenyament. I així és com estava tot a Barcelona quan la vàrem deixar enrere. Tothom patia per un bon sou, per viure entre luxes, per tenir més i més diners, la

22

Page 23: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

societat va anar perdent els valors i, amb ells, van perdre el control de la situació, van perdre el nord...Per sort, nosaltres sabem d’ on venim, on som i cap a on anem.

23

Page 24: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Poesia en llengua anglesa: 1r premi

I MISS YOU

I miss you

I miss your kisses I miss your smile I miss your wishes I miss your while

I was watching your photo and I think: I love you so much.

I miss you

I miss your sight I miss your voice I miss your breath I miss you when

you are in my other side.

I dream you are with me and I lost this times when you were in my heart.

I miss your eyes when you were looking at my simply life.

But finally I miss you. I miss your love

I miss your live together I miss you.

24

Page 25: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Poesia en llengua anglesa: 2n premi

WHO I AM

Tired of hiding,

tired of being who I’m not.

All my life running,

running alone.

Prove who I really am

It’s never been so hard.

Everyone will see

who I am.

I’m like a wolf,

like a predator.

Always protecting my territory

without anyone getting into it.

It’s been like that all my life

no one ever knows me.

And I will thank God all my life

for keeping me alive.

My life’s never been easy.

Always alert

watching for the next move

never being who I really am.

25

Page 26: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua anglesa: 1r premi UNBREAKABLE And there he was.

Sitting in his chair like an ordinary day. I greeted him and, only after a while, I didn't realize that he

didn't respond. I repeated and then I saw it. His cheeks and red eyes told me that he had been

crying. He is not one of those guys who cry. It's actually one of the most joyous of the class and

always knows how to get a smile from us. I was worried and I tried to ask, but he seemed to

ignore everything that was happening around him.

Two hours later, he was happier than in the morning so I thought that it was time to have a talk

with him. He smiled at me and told me to talk with me in P.E. I agreed, so when the time came, I

took him apart of the group without anyone noticing. We started talking and he explained to me

that his grandfather had died the day before (he was the only grandfather that he had and the two

of them were very close). I understood it because I had been in a similar situation in the past. I

got that smile again as he always did and we went back to class. Since that day our relationship

changed a lot. We started working together, meeting to do homework and studying for exams.

Sometimes we just hung out for a walk and we ate ice cream. My feelings for him were growing

more and more. More than once I thought of being brave and confess my feelings, but I was not

prepared for a negative answer and lose everything we had built in those months. Nobody knew

about my feelings and I wanted to continue as it was. It was then that he started dating other

girls. In those moments I believed my heart would never recover, until Christian arrived.

The truth is that the guy had some appeal and I liked it, but not the same as Aaron. From the

moment I started dating Christian, he knew that my feelings were stronger toward Aaron, but he

didn't care about that. We tried for a few weeks, but it just did not work out as I continued

considering him a friend. Although no longer together, we remained friends and he always had a

shoulder for me.

Since Aaron started dating girls, our relationship became cooler and we hardly talked.

But after a few weeks since the last girl, he started talking to me as if nothing had happened. At

first I was reluctant to talk to him, but after much persistence on his part, we went back to the

relationship we had had before.

26

Page 27: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

One day he invited me to have a ride by boat on Lake Sherwood Forest. There came a time

when we paddled so hard that I almost fell off the boat but he grabbed my jacket so I didn't fall.

His face remained very close to mine, and, in a moment of forgetfulness, he kissed me. It was a

sweet kiss both of us were longing for.

The guy I was in love with kissed me! It was so unreal that I pulled him away from me. When I

realized that what was happening was real, I grabbed him and kissed him with all the love that I

had inside.

The kiss was so intense that we fell out of the boat, but we didn't care because we finally were

together. Since that day we haven't been separated from each other.

Now, after 36 years of marriage, 2 sons and 2 grandchildren, I still have those wonderful

butterflies in the stomach.

So here I am, writing my memories. I don't have long to live but, if something is clear, is that this

love is unbreakable.

27

Page 28: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Poesia en llengua francesa: 1r premi

RÉFLEXION

Je fais une petite pause et je me demande: Pourquoi nous sommes ici ?

Qu’est­ce qu’il faut faire dans cette vie ? Je dois prendre quel chemin ?

Alors, je n’ai pas de réponse.

Est­ce que tu sens la même chose ? Écoute ton cœur avec attention, car il va répondre à tes questions.

Quand je me sens perdue, je pleure pour un rien,

et je marche dans la rue, pour me sentir bien.

Le ciel est bleu et clair,

l’herbe est verte et fraîche, je me couche lentement, Tu sens ce que je sens ?

Respire profondément, regarde le beau paysage, ce sont de petits moments, que j’aime terriblement.

Ne cherche pas le pourquoi,

et vis le sentiment, parce que comme tu peux voir, la vie passe très rapidement.

28

Page 29: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua castellana: 1r premi Lola Lola estaba ya cansada de vivir, a sus quince años veía clarísimo que las alegrías en su vida serían escasas. Se levantaba cada mañana ya vestida de la noche anterior, se recogía el pelo, se enfundaba en su abrigo gris que paraba el viento y practicaba sonrisas falsas frente al espejo para evitar preguntas igual de falsas de gente falsa. Pero eso qué más daba, a Lola no le importaba ya ni nada ni nadie, ella solo trataba de reunir el valor suficiente para acabar con su vida, pero por algún motivo Lolita seguía en pie, ¿cobardía? No lo creo. Una fría y triste mañana, de esas que son como escarcha para el corazón nuestra protagonista andaba arrastrando las suelas de sus botas por la calle ancha, se dispuso a cruzar al otro lado cuando un coche de poco no se la lleva por delante. Ella pegó un brinco y se quedó paralizada mientras observaba el bólido rojo alejarse a la velocidad de la luz. Aún aturdida sacudió la cabeza para salir del trance y con el alma encogida cruzó el umbral de su particular tortura, la escuela de estudios secundarios. Discreta y sin entablar conversación alguna retiró su silla, miró al chico del que por sus verdes ojos moriría, cruzó los brazos y hundió su cabecita en ese raído y sucio abrigo gris. Clic, clic dos lágrimas rodaron cruzando sus pálidas mejillas encajando así con el compás del reloj. El tiempo corría, más bien dicho se arrastraba pesado, cansado…pero al fin sonó el timbre. Abre la puerta, camina, no mires a nadie, evita cualquier tipo de contacto, no vaciles, siéntate aquí, intenta relajarte ya que huir de ti es imposible. Esa era la rutina de la pequeña Dolores, siempre sola, siempre triste. Seguramente tú, atento lector, pienses que estaba desperdiciando su vida pero nada dura para siempre y las cosas estaban a punto de cambiar. De repente recordó que su bocadillo aún medio congelado seguía en su mochila así que lo miró, lo cató y al ver que efectivamente estaba en estado de roca se lo ofreció a un chaval que se estaba fumando un cigarrillo que rebosaba veneno. Este no respondió, parecía que no notaba la existencia de nuestra chica. Un poco desconcertada por la indiferencia de aquel pequeño “yonki” se fue al baño a ver si encontraba a alguien suficientemente hambriento, y cuál fue su sorpresa al abrir las puertas del aseo, su reflejo no estaba en el espejo.

Que clase de broma es esta, no tiene ninguna gracia, ¡hola! ¿Alguien puede oírme? ¡Qué os pasa a todos bichejos ignorantes, venga esto ya no es divertido!

Gritaba mientras las chicas del baño entraban y salían, se intercambiaban cotilleos y alguna que otra compresa, pero nadie veía a la ahora desesperada y histérica chica del pelo azul, Lolita se había vuelto invisible. Sí querido y perplejo lector ya no la veía nadie, ahora si estaba sola de verdad Lola. ­¿Por qué todo lo malo me pasa a mí? Hay alguien allí arriba al que no le causo simpatía, no puedo más, me explotará la sesera.

29

Page 30: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Y lloró, y lloró hasta quedarse seca, lloró hasta que no le quedaron fuerzas, lloró impotente, se retorció por los suelos y al fin entendió que su único problema era que le sobraba el orgullo y le faltaba la honradez para pedir ayuda. Se levantó del mugriento y húmedo suelo del baño, corrió decidida patio a través a cuál ciervo salvaje y se lanzó decidida a los brazos de Víctor, el de los ojos verde marihuana y tartamudeó: ­Ayúdame Víctor, te necesito. El tiempo siempre relativo se paró y el muchacho mostrando su asombro la abrazó con fuerza y le respondió: ­Siempre me has gustado pero nunca te has dejado querer. Y entre lágrimas y sonrisas se besaron al fin. Cuántos detalles se me escapan de este mundo, me queda tanto por aprender… pensaba ella cuando volvía a casa. Por los auriculares sonaba ese disco que tanto le recordaba a él, “Deltoya” si no recuerdo mal, el caso es que ahora el mundo lucía de un modo distinto, su realidad, en la que ella vivía parecía ahora más real, nuestra pequeña chiquilla había derrumbado su particular muro de miedos y se disponía a empezar de cero, se disponía a querer y a dejarse amar también. Bien por Lola que nunca más estaría sola.

30

Page 31: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua castellana: 2n premi Sueño Sueñas, y no sabes porqué pero sueñas, encuentras amaneceres olvidados, y demasiados pétalos caídos que una vez tiraste por jugar al me quiere o no me quiere. Abres los ojos, y ves el mundo a tus pies, que la realidad es mejor que tus sueños, y que lo mejor viene después. Sueñas, ahora despierto. Puedes observar esas calles adornadas con flores o ese pájaro que vuela en busca de su lugar. Y después alzas la vista, mirando al cielo, y sientes el aroma de primavera al caminar, abres los brazos y vuelas como aquel pájaro que viste pasar. Vuelas cada día sin quitar los pies del suelo, y sonríes porque la vida vuela contigo y siempre lo hará. Entonces descubres la felicidad, y es que realmente puedes apostar y decir bien alto a todo el mundo que los sueños sí se hacen realidad.

31

Page 32: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

CATEGORIA C

Batxillerat

32

Page 33: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

33

Page 34: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Poesia en llengua catalana: 1r premi

LA CARA OCULTA

Diuen que el temps tot ho millora;

això no és el que tu dius.

El rellotge no perdona

i castiga amb molts motius.

Diuen que els plors cessen

al cap d'una estona;

això no és el que tu dius.

Una tristesa sonora

dicta el temps que vius.

Diuen que l’odi es deteriora;

això no és el que tu dius.

El món sempre plora,

i així s’omplen els rius.

Diuen que l’amor guareix la persona;

això no és el que tu dius.

T’odien a cada hora,

perquè de tothom sempre maldius.

Així que tu, jo passatger,

entén que no et perdoni

per fer sempre patir.

Així que tu, jo passatger,

entén que t’abandoni

I et deixi aquí morir.

34

Page 35: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Poesia en llengua catalana: 2n premi

SONET DEL CAVALLER

En un temps jo fui molt ben armat cavaller, que mai no es deia res més que "jo venceré!"

Però un bon dia cavalcant em vaig topar de ple amb aquella que dia i nit em pren l'alè.

Des d'aleshores visc la claror i la negror cercant les seves paraules i un petó, que jo he provat de fer a cada racó,

i tot i així el meu cor no n’ha après la lliçó.

Desconec qui ets tu, desconec d'on véns. Aquell bon dia dansaves amb llibertat

i tu eres la més bella d'entre les donzelles.

Però per tot el que he imaginat que tu tens, puc saber que de l'amor és la teva ciutat.

Je peux vous dire en français, “amour, tu me manques”.

35

Page 36: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua catalana: 1r premi EL SEGREST

No pot ser que això m'estigui passant a mi. No puc de deixar la porta oberta mai més, això és el

què em passa per ser massa confiada. Quan de temps porto aquí? No ho sé. Potser cinc

minuts o bé trenta. En aquestes circumstàncies és impossible saber­ho, i estic massa nerviosa

com per comptar. Sincerament no sé què fer, estic aquí tancada, engabiada i a les fosques,

com qualsevol animal capturat. Ara entenc com es deuen sentir. Encara tinc una mica de son.

M'acabava de llevar, així que encara no portava el rellotge i, probablement, si l'hagués portat, ell

me l'hauria tret. Ell? El puc tractar com a home? No n'estic segura; tot és molt confús. Els

genolls em comencen a fer mal.

Ja dec portar mitja hora aquí i no hi ha cap lloc on pugui seure, tot això és massa estret. Gairebé

toco el sostre amb el cap, tot i que no sóc gaire alta. Només hi ha ell, a la casa, així que cridar

no serviria de res, només per a fer­lo enfadar. Toco les parets, són de fusta. No són gaire

gruixudes i ressonen bastant, però no tinc prou força com per trencar­les. Esperaré a què algú

altre entri a casa. Però qui? Mai ningú nove a veure'm. M'hauria d'haver sorprès la visita d'algú

quan ell ha trucat, però he estat ingènuat, i quan me n'he adonat, ja m'havia agafat i, amb la

força i agilitat que té, m'ha tancat aquí amb clau, d'on ara no puc sortir.

Aquest espai és cada vegada més claustrofòbic i aclaparador, sembla que l'interior sigui cada

vegada més i més petit. Però sé que no és possible. Què faig? Em limito a esperar amb

llàgrimes als ulls. Cada cop em fan més mal les cames, no aguantaré gaire més; no puc seguir

així. He comprovat si es podia obrir la porta des de dins, però no hi ha hagut sort. Està tancada

amb clau i a més em sembla que ha posat un cadenat per fora. Realment sí que es podria, però

tinc els dits massa gruixuts i no entren pel forat del pany. A més a més, ja no tinc habilitat amb

les mans.

Segurament ja porto al voltant d'una hora aquí dins. Sento el meu cor bategar més fort i amb

més freqüència que abans, és el malestar que porto dins. No estic bé en aquesta postura; em fa

mal tot. Vull saber quan acabarà tot. Em recolzo en una paret, però no ajuda gaire. Tinc els

36

Page 37: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

genolls i els peus cada vegada més ressentits i em sortiran butllofes si això no acaba aviat. De

cop sento algú que truca a la porta, em vénen a salvar! He de picar ben fort i fer­me sentir o si

no no sé què passarà amb mi. Em vol segrestar o estic aquí tancada amb una altre finalitat? No

sé què és pitjor. Però no n'estic segura... i si em sent i no és algú de confiança? I si em volen fer

mal els dos? Sento com ell crida unes paraules, suposo que són perquè entri. Aquesta persona

entra i tanca la porta amb un cop ben fort. Té una veu dolça que contrasta amb la d'ell, sembla

d'una noia jove, o potser una nena; encara que ho dubto. Tot i això em sona familiar, però no

l'aconsegueixo relacionar amb ningú que conegui. Els sento conversar, ella ha deixat alguna

cosa sobre una taula o moble, i ell continua a l'habitació. Estan massa lluny i no puc entendre

què diuen, però el to és natural, sembla una conversa com la que tindrien dos familiars. Tot i

això la veu femenina sona una mica confusa, com demanant explicacions. Potser tinc sort i és

algú que de veritat conec i em pot salvar. De sobte torna el silenci. Els budells em fan soroll.

Ahir a la nit no vaig sopar, així que porto gairebé un dia sencer sense menjar. Aquest silenci

inesperat m'està deixant inquieta, què deu passar?

Llavors sento un crit, és de la noia. Reacciono jo també i en comprendre que també l'ha

segrestat i intenta i fer­li mal, començo a donar cops ben forts contra la porta. Crido amb totes

les meves forces, tot i que la meva veu no és tan potent com la de quan era jove. Sento com els

dos corren per tota la casa: ell la persegueix. La noia intenta escapolir­se per qualsevol lloc,

però no sembla que aconsegueixi fugir. M'agradaria sortir a ajudar­la i fugir d'aquest monstre,

però no puc, em sento molt impotent. Segueixo picant ben fort i cridant i m'adono que són a

l'habitació de l'armari on jo estic tancada. Per fi, aquesta és la meva oportunitat: “AJUDA!”, crido

repetidament. La veu se'm comença a trencar i començo a picar i moure'm molt dins l'armari.

Ell fa silenci durant un moment, però després continua cridant mentre agafa la noia, que xiscla

molt fort: “Que algú m'ajudi si us plau! Deixa'm anar!”, crida desconsolada.

Tot de sobte se sent un tret. “PAM!”, sona mentre travessa algun vidre de la casa i l'esmicola a

trossos molt petits. “PAM!”, es torna a sentir. És el so d'una escopeta. Ell tanca les portes de

l'estança i corre a un racó amb la noia, tapant­li la boca amb una mà o un mocador. Ella

continua cridant però se la sent molt fluix. Llavors dono un cop ben fort a l'armari i cau endavant,

i es trenquen totes les parets. Els dos continuen al racó. Veig la nena amb cara d'espantada, té

molta por. Estic estirada sobre les portes, ja sóc fora, he aconseguit sortir. M'he fet mal en

caure, crec que m'he fet una ferida, però no és res greu, sobretot perquè ja arriba l'ajuda. Intento

aixecar­me, però no tinc forces, així que romanc estirada al terra. Sento passes d'un home que

puja corrent per les escales, sembla que és el mateix que ha disparat abans. “Deixa­la anar!”,

37

Page 38: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

crida mentre va pujant i s'acosta a l'estança on ens trobem els tres. Sento un altre tret i un crit

ofegat d'ell. Més aviat sembla un udol. La noia ofega un crit que barreja sofriment i alleujament.

S'omple la sala d'un silenci sepulcral. Sembla que ja ha passat tot.

L'home de l'escopeta sembla que és caçador. M'ajuda a aixecar­me i llavors el veig a ell estirat

al terra, però no sembla mort, sinó més aviat inconscient, ja que veig com continua respirant. La

bala li ha donat a la panxa, però suposo que no és mortal. Observo les seves faccions: són molt

estranyes i té la pell esquinçada, amb esgarrapades per tota la cara. Em fixo en les seves

orelles, són ben grans, també té un nas i una boca molt grans i és molt pelut. Ara que m'hi fixo,

enlloc d'una persona sembla ben bé un llop. Darrere el caçador veig la nena. Però si és la meva

néta! Ara entenc la familiaritat de la veu. Feia temps que no la veia i ha crescut molt, així que la

veu també li ha canviat.

El caçador s'encarregarà de l'home malvat amb cara de llop, el portarà a la policia i el posaran a

la presó. “Gràcies, moltes gràcies caçador, li agraeixo molt tot el que ha fet, ens ha salvat”, dic

amb un to d'agraïment. “Tranquil∙la, ara ja ha passat tot”, em respon ell amb una gran amabilitat.

Per fi puc estar tranquil∙la. La meva néta m'havia vingut a portar un pastís perquè sabia que no

em trobava gaire bé. Gràcies a ella m'he pogut salvar, sinó ningú m'hagués vingut a ajudar.

Com és costum porta la seva jaqueta vermella d'on li ve el seu sobrenom. “Àvia, t'agrada el

pastís que t'he fet? És de maduixes!”, pregunta amb preocupació mentre m'allarga el pastís

amb les dues mans. De seguida li responc:

“I tant, Caputxeta”.

38

Page 39: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua catalana: 2n premi Pròxima parada: Born Hola, us presento l'Elisenda, jo li dic Eli, perquè ja fa anys i anys que ens coneixem. És molt bona noia, però ja fa un temps que es troba una mica trista perquè no està contenta amb la seva vida i, la veritat, no li trec pas la raó. La seva vida és tot rutina, sembla una pel∙lícula d'aquelles que repeteixen el mateix dia una vegada i una altra fins que el protagonista aprèn la lliçó, com El dia de la marmota, sabeu? La seva vida és tot llevar­se a quarts de set, dutxar­se, intentar dominar els rínxols, esmorzar el mateix te de canyella amb torrades de cada matí i suportar dia rere dia el mateix cap dèspota que mai us hàgiu tirat a la cara. I tot en un petit pis de soltera de Nou Barris més fosc que la boca del llop. Jo també em deprimiria, la veritat. Aquesta serà la història d'una nit “casual” que comença amb el meu mòbil sonant; no es pensa pas que està més que preparada aquesta nit, pobra... Eli ­Comunica. Per què serà? Si mai ho fa... doncs quin moment, torno a quedar­me fora.

Lou, quan puguis, vine a buscar­me, torno a estar al carrer. (21:30h) ­Sóc un desastre, sempre em deixo les claus sobre el taulell, i justament avui me les havia de tornar a deixar, justament avui que he tingut un dia fastigós. ­No sé si és que està tardant massa o és que avui les hores passen més lentes que de costum. L'Eli du hores esperant­me, m'està començant a fer pena deixar­la tirada, l'únic que espero és que m'enviï un missatge emprenyada, dient­me que marxa en metro, per poder dir­li a la Cris que es prepari. I no tarda gaire en fer el que esperava: si es que la coneixo...!

Lou, m'estic emprenyant, sé que veus els missatges, perquè no vens a buscar­me? (22:15)

He tingut un dia horrible i no estic d'humor, marxo en metro no sé on, tu sabràs. (22:45)

­Agafaré la línia verda cap a algun lloc, serà que Barcelona no és gran..., i alguna cosa trobaré en aquestes hores.

39

Page 40: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Fet. Ja he trucat a la Cristina i està esperant­la al vagó. És tant previsible que ja sabia quina parada agafaria. Està tot controlat, la Cris se li acostarà demanant foc i ella, com QUE vol viure una aventura deixarà de ser ella per una nit i s'hi posarà a parlar tot i la fila que fa la Cristina. ­Tens foc? ­No fumo, em sap greu. ­No passa res, ben al contrari, fas bé. Com et dius? Jo em dic Cristina, però pots dir­me Cris, tothom ho fa, estic pensant de posar­m'ho al DNI, així que... ­Sí, suposo que faig bé, prefereixo morir de vella – us ben asseguro que això li deu estar costant un munt a l'Eli, pobra­ ­Sí, estaria bé no fer­ho, però algun dia tots anem a l'altre barri, no? Cap on vas? Jo vaig cap a una festa al local d'uns amics, al Born. ­Avui no tinc rumb, m'han deixat tirada... ­Apa, dona! No facis aquesta cara, que no hi ha per tant! Vine amb mi a la festa, no som gaire estranys, nosaltres! ­Va, doncs si que hi aniré, fa bona pinta, i necessito respirar una mica avui. A partir d'ara ja m'ho ha explicat l'Eli després de perdonar­me que la plantés, perquè la festa es sortia una mica dels meus plans, només sé que la Cris li va presentar a tothom, van prendre unes cerveses i que per primera vegada va embogir en escoltar aquella música d'estil Oi! que temps enrere tant li desagradava. Al cap i a la fi, ja fa bé, era una nit per no ser l'Elisenda de sempre, i això se li va notar quan va arribar a casa meva el matí següent. Encara no tenia les claus de casa, es clar, amb un somriure d'orella a orella. M'ho va explicar completament tot amb cara de felicitat, havia canviat, i aquest era l'objectiu. Continua vivint al mateix pis de Nou Barris, té el mateix cap a la feina, fa la mateixa dieta de sempre, però s'ho pren tot de manera molt diferent i això m'encanta. Quan tens una amiga amb lletres majúscules al costat que està trista i veus que s'ho mira tot amb ulls d'amargura, què pots fer? Jo estic encantada d'haver­la enganyat, ara sí, no li diré pas que va ser preparat, és molt amiga meva, però em mataria, és el que fa tenir tanta confiança. Segur que aquesta història és més llarga, segur que m'ha amagat informació, però m'és ben igual: ella ha canviat i, tot i que mai sabrà que ha estat per mi, prefereixo estar a l'ombra com els súper herois, serè Súper Lou, però vosaltres xxxt...

40

Page 41: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua anglesa: 1r premi

41

Page 42: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua anglesa: 2n premi THE EGG OF OUR MALE PHEASANT Sitting in a comfortable position, I started to remember… it was the first day of holidays and we

were all excited to spend the summer in this little and rustic house situated in front of the dry

stream. It was a place really relaxed with stressful people that always were prowling on the

streets; the narrow streets where my father had to make a hundred maneuvers trying to drive

that old red car, which was full of all the suitcases, valises, beach balls and other essential tools

to spend an amazing summer.

I loved when my grandmother called me to bring her favorite whisky’s glass with the coldest

yellow lemon that I could find and once put on the table, my hand began to thaw out. Then, I sat

next to her and she started to tell me her stories. I remember one time, with a charming sun that

was heating me up and the harmonious voice of this old woman, when I felt sleep with my head

supported on her hand. I woke up in the sofa two hours later.

When I could escape of my little brothers that were always planning one of their pranks, I liked to

come down to the stream, where there were always some little animals like frogs and lizards.

The first times I tried to catch them with a primitive net created for myself but later I preferred to

take my notebook and draw some failed attempts that, with the experience, were going better.

That day, while my father was fighting the narrowest street, my grandmother saw a little bulge

which was about to end under the old red car tyres. My father stopped the car and took it very

carefully. When he and his little bulge entered the car, my little brothers started to scream very

excited and trying to see something between the suitcases which were on my laps, I could see it

better. It was a little pheasant! My father gave it to me and, once in the holidays house and once I

had cleaned my hands without the disgusting present that my new friend had given to me, we

put him in a wide cage with a bulb so that it wasn’t cold. Then we started to think a name for the

new member of the family. Due to the oldest son of the family was me, I had the privilege to

choose his final name. Then, I exclaimed “Pitxhí!”, and it seemed to me that all the faces in the

room were changing their expressions; while the adult appearances were becoming

discontented, my excited brother faces were changing to nauseated expressions. But the

unfortunate animal will have this name for the rest of his life.

Returning to the present, I put the old familiar album into the box and next to him and very

carefully, the transparent capsule which contains the only evidence and shows our idea that

Pitxhí was a male bird, was false.

42

Page 43: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

43

Page 44: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Poesia en llengua alemanya: 1r premi

EINFACH

Wagen etw geniessen Tränen vergieBen die Tränen zurückhalten Bitte bring eine Lampe!

Ein Schmunzeln Einfach, das ist meinen Wunsch Ich will mich in dem Luft auflösen

Fahren mit dem Schifft von Kenntnis

Leuchten Sie mein Leben.

44

Page 45: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua castellana: 1r premi Bailando entre raíces

El murmullo del ruido de tus músculos en movimiento, lo incierto; ¿qué permanece y qué perdura dentro del la inmediatez del tiempo? Tu espera, rayar un CD, la luz de la medianoche, el reflejo en el cristal, los pétalos de las rosas secas, el cobre y las repeticiones sin cesar. Antifaces, colchas y electrodomésticos rojizos. La niñez enmarcada por el denso humo de la melancolía. Relojes de sangre y arterias repletas de sal y arena. Saturación. Los nudillos huecos. La tinta persiste en mi envejecido acordeón. Esos botes de risas y las falsedades enlatadas en el estante superior. Suspiros y una imagen desteñida del cielo de París, cuadros de camisas a rayas y el arte del miedo expuesto en galerías minimalistas. ¡Vivan los generales del ejército del desorden! Carguen sus claveles, empieza la batalla. Presiento que cada vez me duele más aprender a conocerte. Fortalezas y escudos, sombras y destellos. ¿Cómo pudiste ser tan necia al tallarte esa armadura que parece que siempre lleves puesta? Tu grandeza diezma, tus señuelos se difuminan y tu hermoso color dorado se vuelve opaco. Cubre tu rostro con semillas de acero, ¿se ensombrece tu alma? Vidas como la neblina: aparecen y se desvanecen. Cenizas de seda, árboles de papel. ¿Cómo conseguiste esa dosis de pensamientos y lágrimas endulzadas? ¡Basta! ¡Despierta! Es la hora de tu inyección de niebla, recuerda siempre en ayunas y justo después de las diez. Me agarraste y nos apresuramos al cementerio de los sueños. Te tendí la mano y dije: ­¿Estás dispuesta a bailar entre raíces?

45

Page 46: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Prosa en llengua castellana: 2n premi Río arriba

Manuela era una muchacha con un carácter levantisco, no pensaba jamás en las

consecuencias de sus actos, así que no extrañó a nadie que ese día le acuciara salir de casa

por la mañana y llegara más tarde de la cuenta al anochecer. Estaría revoloteando por ahí sin

rumbo alguno.

Esa mañana Manuela marchó con unos amigos al pueblo de al lado, allí donde vivían no había

ninguna diversión, así que no les quedaba otra que subirse al autobús y sentir el traqueteo en el

trasero al pasar por multitud de baches provocados por los tractores de los vecinos durante los

veinte minutos que duraba el trayecto. Tras bajar de aquella vieja tartana y desperezarse,

sintieron el hedor de los campos recién abonados, por no dejar la costumbre. Después de los

veinte minutos de rigor, quedaban otros quince minutos para llegar al riachuelo en el que

pasaban las horas.

Ese día los demás muchachos tenían prisa por regresar a casa, excepto Tomás, un muchacho

que en presencia de Manuela se azoraba, siempre tartamudeaba y huía de la muchacha cada

vez que ella intentaba acercarse.

Años atrás, Tomás era un muchacho enteco de carácter vergonzoso y adusto, pero que desde

hacía un tiempo y, sin darse cuenta nadie, había… digamos “evolucionado”. Tras una larga

temporada trabajando con su padrino en el campo, su palidez había desaparecido, sus

músculos se habían desarrollado por el esfuerzo de arar la tierra, además de un repentino

estirón y una extraña desinhibición delante de todos sus amigos, excepto de Manuela. Ella le

producía un sonrojo como de tomate ya maduro.

Ese rato que él esperaba con ella era una alegría encubierta, pero él al enterarse miró a todos

los demás con encono, grabando en su mente, donde se guardan los rencores, ese momento

planeado por sus amigos para que por fin, hablaran. Fueron los diez minutos más largos de su

vida, como cuando esperas la respuesta de de algo que determinará tu futuro.

46

Page 47: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

Esos diez minutos, que en su momento también le parecieron eternos a Manuela, se los

agradeció a su grupo de amigos, ya que fue el inicio del largo discurso que sería su relación.

Durante veinte años vivieron tranquilos y muy enamorados cerca del riachuelo que los unió. Han

pasado los años y Tomás sigue enamorado; Manuela, mamá, estoy segura que desde donde

esté, también. Hace unos años mamá murió de un cáncer de colon tras una dura estancia en el

hospital de la capital. Toma y yo crecimos prácticamente entre plantas de oncología y sala de

espera de quirófanos. A pesar de todo este sufrimiento, hemos sido niños felices, con una

infancia un tanto inusual, pero con mucho amor de nuestros padres que, en mi opinión, es lo

que nos ha ayudado a superar todo esto, pesa a ver a papá llorar alguna vez por ver marchar,

poco a poco, a su estimada mujer.

El día que murió, tras su entierro, hicimos el trayecto que ellos hacían hasta el lago río arriba; el

traqueteo ya no es el mismo, y el trayecto se nos hizo mucho más corto. Ahora mi hermano y

yo seguimos contando su historia a nuestros hijos y, aun añadiendo su final, les sigue

pareciendo una bonita historia de amor, y tienen muy claro que las cosas acaecen por algún

motivo y que la vida de mamá no fue una dádiva, no fue para nada en vano, dio su vida para que

nosotros aprendiéramos algo que uno no aprende solo: valorar la vida y los pequeños detalles

que la conforman. Pero esta historia acabará cuando papá se entere de que esos diez minutos

eternos los planeó mamá con sus amigos.

47

Page 48: Concursliterarisantjordi2013 2014 30052014

FI

48