de juliol de 2009 Dominical · PÀG. 9. Reportatge Trayter, el so de Music Lan PÀG. 10 Dominical Diumenge 19 de juliol de 2009 Diari de Girona Reportatge Allà on el vent et porti

Reportatge Rebutjats a exposició Vint-i-cinc projectes aspiraven a ser la Facultat de Turisme. PÀGINES 2 i 3. EntrevistaRosa Canal «Un fàrmac venut a països rics és més rendible». PÀG. 9. Reportatge Trayter, el so de Music Lan PÀG. 10

Dom

inic

alDiumenge 19de juliol de 2009

Diari de Girona

ReportatgeAllà on el vent et portiLa perícia per seguir elscorrents d’aire i gaudir delviatge són les claus dels volsde competició en globus PÀGINES 4 i 5

DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORESPÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA

PRATS DE MOLLÓ

MONTFERRER

CORSAVI(CORSAVY)

COLL D’ARES

CERET

PERPINYÀ(PERPIGNAN)

EL PERTÚS (LE PERTHUS)

ARLES DE TEC(ARLES SUR TECH)

ST. LAURENTDE CERDAN

COUSTOUGES MAÇANET DE CABRENYS

LA FOU

EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN

Es construirà un edifici per acollir la Fa-cultat de Turisme de la Universitat de Gi-rona, el dissenyat pel despatx d’arqui-

tectes Fuses-Viader; però per a aquest mateixprojecte es van presentar un total de vint-i-cincpropostes. Una d’escollida i vint-i-quatre dedescartades, encara que no oblidades. O aixòés el que es desprèn de la mostra instal·lada ala Sala d’Exposicions de la seu del Col·legi d’Ar-quitectes de Catalunya a la demarcació de Gi-rona –situada a la plaça de la Catedral. Encol·laboració amb la institució que va convo-car el concurs, la UdG, el Col·legi ha ofert unespai per publicitar els treballs arquitectònicsdescartats, mostrant les altres cares que hau-ria pogut tenir la nova Facultat.

A més dels plànols habituals, els plafons queintegren l’exposició també contenen esbossosi dibuixos complementats amb anotacions manuscrites que informen de la disposició delsespais, detalls d’àrees concretes de l’edifici, fo-tografies de maquetes i algunes recreacions

virtuals que permeten fer-se una idea de lesdiferents propostes arquitectòniques pensadesper donar forma a la futura Facultat de Turis-me gironina –que acollirà els estudis de Tu-risme i de Comunicació, Publicitat i Relacionspúbliques, ara distribuïts en diversos espais delcampus del Barri Vell de la UdG. Una formad’aproximar-se a tots els dissenys que van con-córrer al concurs públic és a través d’aquestamostra, que s’ha muntat com una instal·laciósuspesa del sostre de la sala d’exposicions delCol·legi d’Arquitectes que recorda a una menad’estenedors.

SOLUCIONS PARTICULARSEls autors de cadascun dels vint-i-cinc projec-tes arquitectònics –que estaran exposats finsal proper 7 d’agost– han buscat la seva pròpiasolució per a l’edifici que s’aixecarà al campusuniversitari de Montilivi, completant-lo i con-vertint-se en la propera façana oest d’aquestsector. Si es compleix el calendari previst, que

2 DominicalDiumenge 19de juliol de 2009

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

CoordinacióPili Turon

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTOGRAFIA DE PORTADA: MARTA PALLARÈS(GLOBUS PARTICIPANTS EN L’«EUROPEANBALLOON FESTIVAL» CELEBRAT A IGUALADA)

19 de juliol de 2009

4 i 5 ReportatgeAllà on el vent et portiViatge en globus a Igualada,dintre del «European BalloonFestival», acompanyat d’unaquarantena de cistelles més

6 EntrevistaJosep Frigola«Els compromisosja no són per sempre»

8 ReportatgeMites urbansEntre les llegendes del nostretemps, recollides en un llibre,hi ha la falsa mort d’Elvis Presleyo la congelació de Walt Disney

9 EntrevistaRosa Canal«Un fàrmac venut a païsosrics és més rendible»

10 ReportatgeJoan TrayterUn llibre detalla la trajectòria del’enginyer de so, mort als 30 anys

16 i 17 TendènciesDies de platja

SUMARI

Rebutjatsa exposició

El Col·legi d’Arquitectes exposa els 25 projectes que van optaral concurs per construir la seu de la Facultat de Turisme. Perònomés va guanyar un, el dissenyat pel despatx Fuses-Viader

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

1

Reportatge


Fotos:1Totes les propostess’exhibeixen a laSala d’Exposicionsdel Col·legid’Arquitectes deCatalunya a Girona.2El projecte guanya-dor, obra del des-patx gironí d’arqui-tectes Viader-Fuses.3 a 7Algunes deles altres ideesarquitectòniquesque es van presen-tar al concurs con-vocat per laUniversitat deGirona. preveu treure les obres a concurs a principis

de l’any vinent, la nova facultat podria entraren funcionament el curs 2011-2012. D’aquestamanera, es consolidarà la seu dels estudis deTurisme a la ciutat de Girona, on va tornar des-prés d’haver estat quatre anys a Sant Feliu deGuíxols.

Una vegada construïda, la nova seu de la Uni-versitat de Girona tindrà capacitat per a un mi-ler d’estudiants, aproximadament uns dos-centsmés dels que aquest curs s’han matriculat enalgun dels seus estudis –uns 475 a Turisme, uns350 més a Publicitat, Comunicació i Relacionspúbliques i una seixantena entre els seus dosmàsters.

Tal com s’explica a l’exposició del Col·legid’Arquitectes, el projecte guanyador es con-cretarà en un edifici «compacte, racional i or-denat» de 4.000 metres quadrats distribuïts enquatre plantes, una de soterrània, la planta bai-xa i dues en alçada. La construcció ocuparàl’últim solar del campus de Montilivi que que-

da per edificar i conviurà amb la ja existent Fa-cultat de Ciències, la biblioteca, l’aulari comú il’edifici d’atenció als estudiants, tot integrant-se en el conjunt que l’envolta; uns blocs que,segons expliquen els autors de la propostaguanyadora, «guarden entre ells una certa uni-tat compositiva que el nou edifici projectat hau-ria de mantenir». El futur edifici es comple-mentarà amb una nova zona ajardinada, quefarà de transició entre el campus i l’avingudaMontilivi, i un aparcament amb capacitat per acent places.

Els equipaments més tècnics –és a dir, un es-tudi de gravació, un plató fotogràfic i una salad’editatge– i els arxius de documentació, ma-terial audiovisual, serveis, dutxes i vestidorsocuparan el soterrani, al qual es podrà accedirdes de l’exterior per la façana que dóna al jar-dí. La planta baixa, ordenada al voltant d’ungran hall i il·luminada zenitalment en tota laseva llargada, actuarà de «podi» –tal com es des-criu al projecte– i acollirà els despatxos d’ad-

ministració, el deganat, el bar, la zona d’infor-màtica, la sala de conferències i graus. En laprimera i la segona planta hi haurà les aules iels departaments, organitzats al voltant d’unasala-corredor oberta a l’exterior pels seus dosextrems. D’acord amb el projecte, l’entradaprincipal de la Facultat de Turisme de la UdG–que donarà a l’avinguda peatonal actual– seràun element característic de l’edifici.

Segons es va informar durant la seva pre-sentació pública, l’obra està pressupostada enuns 4,8 milions d’euros, previstos en el Pla Plu-rianual d’Inversions 2007-2013 aprovat pel Go-vern de la Generalitat. També es va avançar elcalendari, preveient que el projecte executius’enllesteixi a finals d’any per poder-lo licitar aprincipis de 2010 i realitzar els treballs cons-tructius durant un any i mig o dos. Després, to-thom podrà veure el resultat però, mentrestant,l’exposició permet avançar esdeveniments i co-nèixer com hauria pogut ser si hagués guanyatun altre dels vint-i-cinc projectes presentats.

6 7

3 4 5

2

El 8 d’agost de 1709, el sacerdot brasilerBartolomeu de Gusmão va fer la prime-ra demostració d’una ascensió aèria en

globus d’aire calent no tripulat a la Casa d’Ín-dies de Lisboa. Va ser a la cort del rei Joan Vde Portugal, i aquell prodigi d’enginyeria mo-derna li va causar ser perseguit per la Inquisi-ció. Gairebé complint-se 300 anys exactes d’a-quella primera exhibició, els inquisidors nohaurien donat l’abast per acusar de bruixeriaels assistents de l’European Balloon Festival,celebrat a Igualada la setmana passada, i queva aplegar més de 40 globus aerostàtics provi-nents de tot Europa.

Aquest és el tretzè any que la capital de l’A-noia acull aquest espectacle fascinant, i és queaquesta població està considerada el centre es-tatal dels vols en globus: és la ciutat amb mésllicències de pilots, hi ha l’única fàbrica de glo-bus de tot l’Estat, i hi ha multitud d’empresesque organitzen vols per a passatgers. Així éscom el que va començar com una modesta con-centració de globus ha esdevingut una de lesconcentracions més importants del continent,i amb diferència, la més destacada al nostrepaís.

Una competició de globus aerostàtics ama-ga molts secrets per als neòfits: en què consis-teix? Cal volar més alt que els altres? S’ha de sermés ràpid que els competidors? El nostre pilot,Àngel Aguirre, i representants de l’empresa Pe-tromiralles, a qui pertany el globus guia desd’on s’ha realitzat aquest reportatge, expliquenque aquí la competició està basada sobretot enl’habilitat del pilot.

«Cal tenir en compte que un globus no técap comandament que pugui fer-ne variar latrajectòria», explica Aguirre, «l’únic que podemcontrolar és l’alçada a la qual volem, el que enspermet trobar corrents d’aire propicis, i fer-logirar sobre el seu propi eix». Tenim la sort deformar part de la tripulació del «globus llebre»de Petromiralles –n’hi un altre que sí que com-peteix–; aquesta sort radica en el fet que en-capçalem una de les proves habituals d’unacompetició de globus aerostàtics i tindrem unavista privilegiada.

PUNTERIA I SORT «La llebre i els caçadors» implica que el primerglobus s’enlaira, i els perseguidors no podensortir a caçar-lo fins després d’un temps deter-minat. El globus llebre intenta realitzar un volamb diferents canvis de direcció i altitud perdificultar la persecució; passat un temps aterrai exposa una diana en el punt d’aterratge. Arri-bats aquí –o no–, els perseguidors hauran dede llançar un testimoni el més a prop possiblede la diana. Però això que sembla tan senzillsobre el paper és força complicat quan noméses compta amb els corrents d’aire i la períciadel pilot i el seu equip.

Aquesta és la prova que vam poder viuredes de la posició privilegiada del globus llebre–que permet veure una quarantena de «petits»bolets perseguidors, amb corol·les de lona demés de 200 quilos de pes.

Les seves procedències són tan diverses comels seus colors i patrocinadors: «No cal tenir cappatrocini per participar al festival, però és evi-dent que aquesta és una afició cara i no gairecomuna; per tant, molts participants intententrobar alguna empresa que subvencioni elsvols», expliquen els representants de Petromi-ralles. Hi ha molts globus catalans i de la restade l’Estat; n’hi ha que provenen d’Hongria, Po-lònia, Suïssa, Mònaco, el Regne Unit, Portugali Israel.

El globus de Petromiralles és el primer quees prepara, atès que haurà de sortir abans. Elprocés és ràpid –en una mitja hora es pot pas-sar de tenir tots els elements carregats a la fur-goneta a tenir un globus majestuós a punt perpartir–, però s’allarga una mica més de l’habi-tual. «Sempre depèn de les ganes de lluïmentque tingui l’equip», ens expliquen. I tenint encompte que aquesta és una part molt especta-cular del procés, i que l’European Balloon Fes-tival inclou també un concurs fotogràfic, es dei-xa que els amants de les càmeres gaudeixinuna estona disparant a tort i a dret, i fins i tot,entrant dins l’enorme tenda de campanya quees crea, estirada a terra, dins la campana delglobus.

Un cop deixem anar les amarres, els perse-guidors no triguen gaire a encalçar-nos, i dei-xen el punt d’enlairament totalment cobert, desde la nostra perspectiva, de colors. Aviat que-

da clar, però, per què Àngel Aguirre està con-siderat un dels millors pilots de globus del món–ha realitzat reportatges sobrevolant àrees tandiferents com els Pirineus i l’Amazones, per po-sar-ne només un exemple.

La cistella puja i baixa, intentant posar lescoses difícils als participants. Un cop sortits dela ciutat, les ombres dels globus es projectensobre els camps segats, creant imatges gairebéoníriques entre foscor, llum i colors, suspesesen l’aire.

El dia és tranquil, sense ratxes de vent for-tes, i això és essencial per a la competició per-què la seguretat dels participants es posa perdavant de tot. Ben aviat estem envoltats d’unautèntic eixam d’insectes sorgits de la imagi-nació dels Montgolfier, els creadors d’aquestinvent. El vol és relaxat i relaxant, i amb proufeines sembla que ens movem. Només cal dei-

xar-se anar i gaudir de les vistes, tant del pai-satge com dels globus.

Al cap d’uns quaranta minuts, el pilot deci-deix enllestir la prova: tenim davant nostre ungran descampat que facilitarà la instal·lació dela diana on els pilots hauran de provar punte-ria.

UNA EXPERIÈNCIA ÚNICA Despleguem una gran X a terra, i els partici-pants al festival van llançant els testimonis ambmajor o menor sort. Un llançament perfecte alcentre de la diana, gairebé inversemblant perla seva precisió, ha deixat clar qui és el guan-yador del dia.

Així acaba per a nosaltres una experiènciaúnica que ens remet a la fascinació infantil deles fires i al somni dels primers idealistes quevan desitjar volar.

Allà on elvent et porti

No cal ser el més ràpid, ni volar més alt que la resta. Els volsde competició en globus es basen en la perícia per seguir els

corrents d’aire, i sobretot, a gaudir del viatge

TEXT I FOTOGRAFIA: MARTA PALLARÈS


1

Reportatge


3

2

Fotos:1Els globus ja enlai-rats sobre la capitalde l’Anoia, amb elscamps segats i elperfil de la ciutatal fons. 2A punt de deixarterra.3Els preparatiusprevis a l’aixecamentde les cistelles. 4Observant el paisat-ge, des del globusllebre. 5Els colors deles lones barrejatsamb els totxos i lesuralites de la zonad’Igualada desd’on es va sortir.

4 5

El missioner dels Pares Blancs Josep Frigola(Ventalló, 1941) passa un període de va-cances a l’Alt Empordà abans de tornar al

Níger, on va arribar el 1985 (procedent de Bur-kina Faso) i, entre d’altres, està realitzant una tas-ca educativa amb adults. Amb Tota una vida perÀfrica (Cossetània, 2008), traça, mitjançant l’e-pístola, un compromís vital. L’edició catalana estàexhaurida. L’edició castellana s’està preparant ies busca finançament. Una nova edició en cata-là és previsible, en la qual s’hi podrien afegir al-tres textos recents (2006-2009).

I vostè d’on se sent? Català i africà. No renun-cio, és conjugable. És important conservar lesarrels. Si no tens una primera identificació cultu-ral, o territorial, és molt difícil integrar-se.

Fins on arriba el compromís d’un missio-ner? És un compromís de vida. No vol dir quetota la vida has de ser allà. En cas, per exemple,de malaltia, es pot treballar des d’aquí per l’Àfri-ca. La meva il·lusió és estar-hi fins que pugui.

El mateix compromís implica un alt nivellemocional. Hi ha una vocació. A vegades, par-lem del virus africà que ens agafa. És normal per-què no significa que vaig a fer una feina i des-prés torno. És un compromís que et fa viure allà.Més que fer una feina precisa, és una presència,un testimoni. I, sobretot, al Níger, on els cristianssom minoria. Si la meva feina fos només atendreles necessitats d’una comunitat cristiana, no ser-viria gairebé per a res. En aquest cas, la meva vo-cació està oberta a totes les persones amb un ser-vei, moltes vegades, social, però que, alhora, téun propòsit evangelitzador. En el sentit d’acom-panyar persones que creixen, un fet evangèlicper excel·lència.

A l’Àfrica, pesa més la vessant social que l’e-vangelitzadora? Crec que, malauradament, lapastoral cristiana i la social estan molt separades.Penso que aquesta divisió ha estat molt nefastai, per això, he intentat integrar-les. Com més t’a-propes a l’Evangeli, copses que són dos aspec-tes que van ben units.

Quins són els instruments que té el missio-ner a fi d’integrar-se en una comunitat? Lallengua és la més rellevant? Sí. Estic aprenentel tercer idioma africà. Quan estava a BurkinaFaso vaig aprendre el mossi. En arribar al Níger,vaig fer estudis, a partir de 1985 a París, del hau-sa, molt més estès. I ara estic aprenent el djerma.Pels Pares Blancs, són molt importants els cen-tres d’aprenentatge d’idiomes. El 80% de la gentes considera analfabeta i, inclús, amb els que hananat a l’escola, la relació amb la seva llengua etcol·loca en un nivell més interpersonal.

Els missioners han estat acusats d’una certasuperioritat amb els natius. Ha estat una rea-litat i, encara, és una temptació que tenim. Peròno és una actitud només pròpia dels missioners,sinó també dels occidentals en arribar a l’Àfrica.A propòsit de fer un servei o vocació, hi va perajudar. I li sembla que l’ajuda que pot donar ésel que sap. Però aquesta concepció, en els da-rrers anys, ha canviat molt. Les comunitats sónmolt més, elles mateixes. Els fem sortir del com-plex d’esperar la nostra ajuda. En educació i for-mació, és un punt clau per prendre consciènciai desenvolupar l’autonomia, personal i comuni-

tària. La realització personal, i que puc aportarper la comunitat. Cal remarcar que molts com-panys Pares Blancs són africans.

La clau, per al desenvolupament d’aquestescomunitats, és l’educació? És fonamental...

...des d’un punt de vista no caritatiu... L’edu-cació no ha estat mai caritativa. La dels missio-ners ha seguit l’evolució d’Occident. És un dretfonamental. La integració humana dels missio-ners a l’Àfrica ha estat amb l’educació i la sanitat.Això ens ha donat un prestigi, del qual, potser,n’hem abusat i que va més enllà del que signifi-quem. La Mission Catholique ha format molts di-rectius i càrrecs amb responsabilitat. Ens hem depreguntar si serveixen perquè la societat nige-riana evolucioni, o per explotar-la una mica més.Un inconvenient, de sempre, és que l’educaciócatòlica és de pagament.

Per què aquí no surten vocacions, i sí a l’À-frica? Hi ha una crisi de vocacions específiques,que són les perpètues. Crec que no té res a veu-re amb la vocació d’oferir uns serveis per untemps i condicions determinades a redós de lesONG. Les diferències entre ambdós tipus noqüestionen ni l’una ni l’altre. El món contempo-rani, per diferents raons, ha canviat i els com-promisos no són per sempre. Però no per aixòs’hauria de perdre ser amatents a un món, prò-xim o llunyà, que necessita la nostra col·labora-ció sigui quina sigui. És vital per a l’existència hu-mana.

Les vocacions al Tercer Món poden ser es-biaixades en cercar un futur? Certament queés un lloc de promoció, però sempre serà exi-gent. Està descartada la idea de vida plàcida per-què implica una certa pobresa, les obligacionscomunitàries i el celibat. És evident que la baseés la vocació. Les comunitats religioses africanessón més joves, i convida més, a persones con-cretes, al compromís de servei a disposició delsaltres. I no només per ser capellà o religiós/a. Elscatequistes, laics, han estat l’instrument d’evan-

gelització més fecund que ha tingut l’Àfrica. Ca-sats, i amb família, deixen el poble per anar a unaltre per fer-hi serveis de culte i promoció social.

Com viuen els catòlics en un Níger musul-mà? En les estadístiques, els cristians, tots, catò-lics, protestants... som el 0,5%. Els catòlics somel 0,3%. És la gran sort que tenim. Perquè l’E-vangeli és això. Bona notícia per a tothom. I enssitua molt millor el que som, i el que ha de serl’Evangeli: ferment. Això es pot exercir al Níger,per la presència i testimoni, i també per les acti-vitats. Algunes es fan entorn de la petita comu-nitat que existeix i són punts de referència inclúsper als altres, i d’altres adreçades a tothom. En elmeu cas, em dedico a l’educació de base a Càri-tas Desenvolupament. Hi ha molts musulmansen els grups. Igual que en les actuacions per raód’urgència, sanitari o promoció agrícola. El nos-tre director de l’ensenyament catòlic al Níger ésun musulmà. I bona part dels docents, també. Hiha molta gent que se sorprèn. Això es pot fer per-què és un país laic. És una obertura que ensagraeixen.

El Níger és una democràcia presidencialista.La relació de l’Església amb el poder?Ara hi ha dificultats. Tornem a caure en políti-ques democràtiques amb decisions segons els in-teressos de qui governa. A tall d’exemple, el pre-sident, Tandja Mamadou, ha canviat la llei a fi depoder-se presentar, al desembre, a la reelecció,cosa que ja no podia fer en haver sortir escollitdues vegades. L’Església té una postura delica-da. Si l’Església opta per una tasca de servei, fetadiscretament, pot anar molt lluny. En època d’en-frontament, l’Església, amb els líders religiosos is-làmics, han estat buscats per cercar la pau. Fapoc, el primer ministre, Seyni Oumarou, ha do-nat gràcies a l’Església catòlica pel treball de re-conciliació. En l’àmbit polític i religiós. Perquè,en aquest darrer cas, les forces fonamentalistesislàmiques, algunes arribades de països veïns, te-nen cada vegada més influència en les comuni-tats nigerines. L'Estat s’ha volgut mantenir en unaposició laica.

JOSEP Frigola i Ribas Missioner dels Pares Blancs

El Níger és un exemple de país africà amb índex molt baix de desenvolupament humà, senserecursos (el 80% és desert), amb fort creixement demogràfic i que sobreviu amb l’ajuda internacio-nal. «Ens quedem, tot i els esforços, amb el 80% d’analfabets», diu l’altempordanès Josep Frigola

«Els compromisos jano són per sempre»

TEXT: JOAQUIM BOHIGAS FOTO: CONXI MOLONS

Entrevista


“El Níger

és un paísculturalment

islàmic.Una religió

que, avegades,des de lavessant

tradicional,és més

exigent quel'Esglésiacatòlica.

Per exemple,ens distingim

per lapromoció

de la dona:la mateixadignitat,

oportunitats...A vegades,ho entenencom unaactitud

d'instar elllibertinatge“

Fusta de jocUna companyia lleidatana dedicada a la creació de joguines artesanals i interactives

va portar les seves propostes als carrers de la ciutat de Girona

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

El joc i l’enginy s’ajunten en les proposteslúdiques de Tombs creatius, una com-panyia lleidatana dedicada a la creació ar-

tesanal de jocs de fusta que fa pocs dies va ins-tal·lar part del seu material als carrers de Giro-na. Perquè, d’acord amb la seva manera d’en-tendre el joc, els carrers i les places s’han deveure com un dels seus escenaris habituals, un«espai de socialització i diversió de les perso-nes», tot i que «actualment està perdent aques-ta funció» –segons adverteixen en la presenta-ció del projecte a la seva pàgina web.

Ells mateixos expliquen les raons d’utilitzarfusta i no un altre material: perquè és natural,reutilitzable i proper, unes característiques queels permeten crear de forma artesana i «en equi-libri amb el nostre medi ambient». Darrere deTombs creatius hi ha els artesans Toni Tomàs–creador del projecte– i Alfred Borràs, que tam-bé és tallista.

A Girona van portar la sèrie anomenada «Co-lors de monstre», una idea que va sorgir a prin-cipis de l’any passat arran d’un encàrrec per alFestival Internacional de las Artes de CostaRica; aquí, els millors il·lustradors del país vandonar vida als seus treballs, cosa que els va fer

decidir que volien donar més importància al’ambientació dels jocs. D’altra banda, aquestaproposta formava part d’El traginer de jocs, unpaquet que inclou una vuitantena d’activitatsde carrer artesanals que viatgen de poble enpoble.

EL PROCÉS CREATIUA l’hora de crear els seus jocs, el grup té dife-rents punts de partida: a vegades sorgeixen apartir d’un mecanisme concret, en altres casosderiven d’un joc ja existent, així com tambéd’una idea nova o sorgeixen d’aportacions fe-tes pels participants mentre juguen amb el seumaterial.

El procés per materialitzar els enginys co-mença amb un dibuix, en el qual plasmen eldisseny d’aquella idea nova i fan les proves ne-cessàries; així eviten fer malbé fusta, perquè és«un recurs natural que s’ha d’usar críticament iracionalment». El següent pas, llavors sí, ja ésfer les construccions amb fusta.

Quan li donen forma, des de Tombs creatiusprioritzen quatre objectius: que el mecanismesigui fàcil d’entendre; a més d’atractiu i ade-quat al conjunt al qual pertany; que sigui se-

gur i resistent, alhora de fàcil de muntar i des-muntar. Però la feina no s’acaba aquí perquèels seus creadors sempre estan disposats a do-nar una altra volta a la seva idea si, quan la por-ten a la pràctica, s’adonen que no acaba de fun-cionar.

A part de crear els seus propis universos dejoguina, aquests creatius també treballen per aorganitzacions, empreses, entitats i particularsque estiguin interessats en les seves propostes;als quals ofereixen el joc com una eina expli-cativa, de sensibilització, reforç i entretenimentque consideren molt útil a l’hora de transme-tre coneixements i aconseguir copsar l’atenció.

Per exemple, van participar en dues edicionsdiferents de la Festa del Comerç Just a peticióde la Coordinadora de Catalunya d’aquest es-deveniment: en una d’aquestes van contribuira mostrar de manera lúdica les desigualtats en-tre els països del nord i del sud; mentre que enuna altra van representar set estratègies del co-merç mundial. Entre les feines d’encàrrec tam-bé destaca, per exemple, una sol·licitada perLa Caixa i que consistia a participar en un es-pectacle dedicat als jocs d’educació ambientalsobre la fauna urbana.

1

32

Reportatge


Fotos:1Uns nens jugantamb una de lespeces de «Colors demonstre», sota lesvoltes de la plaçaIndependència. 2 i 3Dos jocs més delsque la companyiaTombs creatius vadur a Girona.

Que Elvis Presley és viu –en una illa de-serta on les últimes setmanes també s’hiha començat a situar Michael Jackson–,

que l’home mai no va trepitjar la lluna, que lesclavegueres de Nova York estan poblades decocodrils o que els extraterrestres van ser elsveritables constructors de les piràmides d’E-gipte exemplifiquen les llegendes urbanes quecirculen i que algú –sempre hi ha algú– plan-teja com a veritats, indemostrables però certes–assegura–; i que algú –aquest també hi és sem-pre– acaba creient-se.

L’escriptor, il·lustrador i professor de la Uni-versidad Pontificia de Salamanca Tomás Hijo(Salamanca, 1974) ha reunit més de mig milerd’aquestes històries –sense autor, sense origeni sense fi perquè estan permanentment ober-tes a aportacions– a El libro negro de las leyendas urbanas, los bulos y los rumores ma-liciosos (Editorial Styria). L’autor es cura en sa-lut i, d’entrada, deixa clara la falsedat de tot elque explica; però també apunta que, en la ma-joria dels casos, és impossible saber si és veri-tat o no.

Si el rei del rock continua viu en l’univers fi-gurat de les estrelles de l’espectacle, l’exbeatlePaul McCartney és mort i als escenaris del nos-tre món hi puja un doble. I seguint amb les de-funcions, també és cèlebre la congelació postmortem de Walt Disney.

El sector alimentari té els seus propis mites igairebé sempre malintencionats: uns augmen-ten les facultats de la Coca-cola assegurant queel refresc ianqui per excel·lència serveix perdesembussar canonades; d’altres llencen dub-tes sobre l’origen de la matèria primera delsrestaurants xinesos o de les hamburgue-ses que serveixen les cadenes nord-americanes de menjar ràpid.

Les carreteres són un bon es-cenari per a les llegendes ur-banes, com la que situa el reiJoan Carles I en una via se-cundària i, ocult darrere elcasc, que baixa de lamoto per ajudar una per-sona amb problemes. Ola història de «la noia delrevolt», que ha apareguten pràcticament tots elsracons de la geografiamundial per advertir delperill els conductors; avi-sa i desapareix immediata-ment, això també forma partde la llegenda.

No a terra sinó a l’aire és on,suposadament, va passar undels capítols més repetits de l’i-maginari popular espanyol: l’es-clat d’un implant mamari d’AnaObregón en ple vol. Aquesta és unaaltra de les històries recollides perTomás Hijo, que ha donat forma dellibre al resultat d’anys d’una recercagairebé de col·leccionista.

L’autor ha estructurat El libro negro delas leyendas urbanas, los bulos y los ru-mores maliciosos en tretze capítols, amb tí-tols com «L’enemic estranger», «Allò sobre-natural», «Els nostres amics els animals», «Elpreu de la fama» o «Conspiracions i ver-sions no oficials». En aquest últim és ha-bitual que hi apare-guin serveis se-crets, massons, elGrup Bilderberg o,portant-ho a l’ex-trem, extraterres-tres; tot plegat perdonar arguments ales visions conspi-ratives del món.

La capacitat hu-mana d’inventarhistòries i ali-mentar mites–molts delsquals consoli-dats gràcies ala seva inclusióen trames de lli-bres o pel·lícules–és immensa, però al’era d’Internet és in-finita. Vaja, que aquestllibre negre pot ser nomésel primer d’una llarga saga.

Mitesurbans

La falsa mort d’Elvis, la congelació de Walt Disney, la noia queapareix als revolts per salvar conductors o la veritable autoria

de les piràmides són algunes de les llegendes del nostre temps

ADRIÀ

TEXT: PILI TURON

Reportatge


Rosa Canal i Parals (Figue-res, 1982), establerta a Gi-rona, cursa el doctorat

amb un director de tesi de laUdG i un altre de la UniversitatPompeu Fabra de Barcelona. Haseguit a Austràlia les investiga-cions de Thomas Pogge, un re-novador dels drets de les patentsfarmacèutiques, que posa l’ac-cent en la millora real del pro-ducte i en l’abaratiment del preudel fàrmac. Ja té governs i líderspolítics al seu favor.

Podem dir que, excepte per lagent que la pateix, la grip A ésun bon negoci? (S’ho pensa)No per a qui és mor, evident-ment, però totes les malaltiessón bons negocis, amb el siste-ma de patents que hi ha ara.

Quant dura una patent far-macèutica? Vint anys, és perpremiar la innovació. Per això situ fas una petita modificació,pots renovar, i tenir vint anysmés de patent.

Això hi ha gent que ho consi-dera injust, per què? Hi hadues visions. Centrar-te en la gent que neces-sita el medicament, que és el pacient, o cen-trar-te en l’investigador que descobreix el me-dicament. Qui ho troba injust és perquè es fixaen el pacient i considera que la salut és un dretuniversal, recollit a l’article 25 de la Declaraciódels Drets Humans i que, de fet, tothom hau-ria de poder accedir-hi.

En aquest cas, es considera més la vida dela persona malalta, que no pas els drets dequi ha aconseguit un descobriment? Sí.Però després tindries la persona que ha fet unarecerca, que ha tingut unes despeses moltgrans. Perquè quan comences a investigar unfàrmac, no el trobes a la primera. Hi ha moltsintents fallits. I és just que la gent em pagui,perquè he d’amortitzar la investigació. I si jo hodescobreixo, però no ho patento, pot venir unaaltra empresa i fabricar-ho a un preu més ba-rat, perquè no amortitza tota la recerca.

Fins a quin punt es queda els diners el des-cobridor, o el gran laboratori? La indústriadiu: he pagat màquines i salaris i ho vull amor-titzar. Fins a cert punt, és legítim.

Tinc entès que hi ha empreses nord-ame-ricanes que fan patents de receptes tradi-cionals de l’Índia que tenen milers d’anys,i les patenten? Això és cert, i és un proble-ma. T’explicava les dues postures. Però aquestabús de les patents és molt comú, sobretot aSud-amèrica. Receptes tradicionals, com unainfusió, ve un senyor dels Estats Units i les pa-tenta.

Quines armes tenen els governs per impe-dir-ho, l’Índia comprava receptes antigues.Però comprar una patent per evitar que algú sela quedi, és jugar a aquest joc. El que jo he es-tudiat és un sistema diferent, que no es basi no-més en la innovació, que puguis donar la pa-

tent perquè hi ha una millora, una eficàcia real.Que funcioni. I que sigui de 10 anys, enlloc de20, i que la condició per entrar en aquest sis-tema és que una empresa accepti vendre el pro-ducte a un preu bastant proper al cost de pro-ducció.

Seria una alternativa mixta: que respectael dret del laboratori, i alhora, fer-ho rea-lista. A Mèxic diuen que hi ha casos que pa-teixen Grip A per no poder pagar un me-dicament. Als Estats Units, un tractament perles angines pot costar 120 euros.

I qui no té assegurança mèdica no s’ho potpagar. Per no parlar d’un diabètic que neces-sita insulina cada dia, o malalts de càncer.Aquest sistema alternatiu vol centrar-se en lamillora. Se solucionarien moltes malalties tro-picals, perquè com que no hi ha res, la millo-ra seria brutal. A més millora, més beneficis perl’empresa. És un sistema un xic complex perexplicar-ho en poc temps.

A França, Metges sense fronteres són par-tidaris d’aquesta solució? Diria que sí. L’in-vestigador que porta això ha parlat amb go-verns i la indústria farmacèutica. Hi ha labora-toris interessants.

Com sorgeix el seu interès per les patents?Sóc llicenciada en Filosofia. Em poso en temesde justícia política, a nivell nacional, amb l’o-bra Teoria de la justícia, de John Rawls. I d’a-quí salto a la visió internacional. Aquest intentde Rawls falla per alguns costats, i a través dela crítica, arribo a autors actuals com ThomasPogge.

Va estudiar a Austràlia. Sí, vaig estar amb ellestudiant el tema de les patents. Em centro enla crítica de Rawls, vaig a Austràlia, conec per-sonalment a Pogge i em serveix per veure un

clar exemple de quina manera les regles mun-dials ens afecten a tots. Hi vaig anar becada perl’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i deRecerca.

Hi ha gent que té una malaltia poc habituali els familiars es queixen que no surten me-dicaments. Generalitzant, els laboratoris,sense interès econòmic, no estudien unamalaltia? Un laboratori farmacèutic és una em-presa. Hi han de guanyar. Un fàrmac venut apaïsos rics és més rendible, que no pas un perals pobres de l’Àfrica.

Però els governs sí que haurien d’estar in-teressats que no morís la seva gent. Hau-rien, però el sistema està així. Passa com ambles maquiles a Mèxic, que es tanquen perquèels Estats Units ja no necessita tants productes,i queden sense drets laborals. Pogge ha parlatamb governs com el d’Obama, amb el líder so-cialdemòcrata alemany. Xina, l’Índia o Norue-ga estarien interessats. Va haver-hi una troba-da a la Pompeu Fabra el 4 de maig, on era pre-sent Farmaindustria, l’associació de les farma-cèutiques espanyoles.

El doctor Patarroyo va cedir la patent de lamalària. Són exemples esporàdics. Tothom tédret a la salut i, evidentment, la gent té dret aguanyar-se la vida. La proposta de Poogue ésviable perquè no toca els extrems, i compagi-na les dues vessants.

Vol afegir alguna cosa més? Si la gent volbuscar més informació, la trobaran a www.in-centivesforglobalhealt.org. I voldria dir que ac-tualment hi ha 3 tipus de medicaments: el me-dicament que cura, el preventiu i el que alleu-ja els símptomes. I com que interessa fer be-nefici, es tendeix a fer medicaments que alleu-gin. El pacient està content, però no s’acaba decurar, i continua necessitant el medicament.

Entrevista


ROSA Canal i Parals Investigadora sobre temes de justícia global

A qui acusa matèries clàssiques, com la Filosofia, de ser poc actuals hauria de seguir la trajectòriad’aquesta investigadora figuerenca de les patents. Un debat important de fons, vegin la polèmicaanterior amb els medicaments genèrics: el preu més ajustat de les medecines que consumim

“Un fàrmac venut a païsosrics és més rendible”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTO: ANIOL RESCLOSA

“Comprar una

patent perevitar que algúse la quedi, ésjugar a aquestjoc. He estatestudiant un

sistemadiferent, queno es basi

només en lainnovació, quepuguis donar

la patentperquè hi hauna millora,una eficàcia

real. Quefuncioni. I que

sigui de 10anys en lloc

de 20, i que lacondició per

entrar enaquest

sistema ésque unaempresa

accepti vendreaquest

productea un preu

proper al costde producció“

El primer piano de Joan Trayter (Figueres,1971-Avinyonet de Puigventós, 2002) erade joguina i de fusta; li van portar els Reis

quan encara no tenia tres anys i la seva famí-lia el conserva, restaurat pel músic emporda-nès Juanjo Bosk. Entre aquest primer contacteamb un instrument i la seva darrera producciómusical –una mescla per a la cançó d’El Últi-mo de la Fila Llanto de pasión en què treballa-va la nit de la seva mort, el 26 de març de 2002,i que Manolo García va incloure a la caixa Nun-ca el tiempo es perdido + Canciones en directoGira 2001-2002– hi ha una trajectòria vital cur-ta però densa i recordada, tal com demostral’escriptor i periodista Sebastià Roig en el llibreJoan Trayter Malirach un geni del so (Brau,2009).

Un fulminant atac de cor va acabar amb lavida d’un dels fundadors dels estudis de gra-vació Music Lan, a Avinyonet de Puigventós,que va crear el 1995 juntament amb dos com-panys més del grup Digit Arts, on tocava els te-clats: Jordi Solé i Jordi Rubau –encara queaquest últim va acabar deixant la societat. Dosanys més tard es van començar a construir lesinstal·lacions actuals –un autèntic centre de tre-ball enmig de la natura pensat per satisfer to-tes les necessitats dels músics– i van deixar en-rere el garatge propietat de la família de Tray-ter on van muntar D’Arts Estudi, que es pot en-tendre com el precedent de Music Lan. Al seuinterior s’han produït treballs de gent tan di-versa com Loquillo y los Trogloditas, QuimiPortet, Astrud, Jarabe de Palo, Lluís Llach, Ma-caco, Mónica Naranjo, Mariah Carey, EnriqueBunbury, Los Elefantes, Adrià Puntí, Los Re-beldes, Ojos de Brujo, Peret, Antònia Font oAlbert Pla –i només per esmentar-ne alguns.

El llibre recull un testimoni d’aquest últim,que exemplifica l’impacte que va causar la mortde Joan Trayter en l’escena musical del mo-ment, ja que Pla fins i tot es va arribar a qües-tionar si podria tornar a gravar en aquell espai,«només per la tristesa que em produïa»; però hiva tornar i des de llavors el considera «com unaextensió de casa meva».

Music Lan va reobrir les seves portes al capd’una setmana, una vegada superats els dub-tes inicials del seu soci i actual director de lesinstal·lacions, Jordi Solé. I ho va fer reprenentel treball interromput amb Manolo García; Bun-bury hi va tornar per maquetar unes cançonsde Raphael –i hi continua acudint, tal com vafer l’any passat per gravar el seu últim treball,Helville de Luxe–; Quimi Portet i Adrià Puntítambé hi van anar a fer les últimes mescles deMaria, un disc que s’obre i es tanca amb unhomenatge a Joan Trayter –el seu nom dóna tí-tol a l’última cançó.

Atenent a la petició de Sebastià Roig, duesde les persones que van treballar al seu costat,Jordi Mora i Jordi Solé, expliquen que la per-sonalitat de Trayter com a productor quedamolt clara a Flamingos i Azul d’Enrique Bun-bury, Plou i fa sol de Sopa de Cabra –segonsMora–, Llença’t de Lax’n’ Busto o Alegria d’An-tònia Font –en opinió de Solé. El disc dels ma-llorquins va ser el seu últim projecte acabat, jaque va fer les mescles entre el 21 i el 25 de marçde 2002.

Aquestes i moltes altres produccions vénena refermar una afirmació del mateix Joan Tray-ter que, set anys després de la seva desapari-ció, continua presidint la portada del web delsseus estudis musicals: «Hem aconseguit crear

la diferència: el so Music Lan». Ara, el llibre querecorda la figura d’aquest enginyer de Teleco-municacions totalment abduït per la música estanca amb el següent matís del seu companyde projecte, Jordi Solé: «Més que un so, potserera una manera de treballar, de viure i d’apas-sionar-se per aquesta feina».

Al llarg de més de 300 pàgines, l’obra de Se-

bastià Roig fa un minuciós i extens recorreguta través de la vida personal i professional d’unhome que ha merescut elogis com aquest deBunbury: «A tot Espanya no hi ha hagut cap al-tre tècnic amb el seu potencial. No hi ha hagutcap tipus tan jove amb uns coneixements tanmajúsculs sobre el que és un estudi de grava-ció».

Joan Trayterel so de Music LanSebastià Roig recull la vida del cofundador dels reconeguts estudis empordanesos, mort als 30 anys

TEXT: PILI TURON

Reportatge


1

43

2Fotos:1Enrique Bunbury–assegut al centrede la imatge–va enregistrar«Flamingos» aMusic Lan, l’hivernde 2001. JoanTrayter, el primerper la dreta, adarrera dels bafles. 2A la filera de dalt id’esquerra a dreta,Trayter, Pau Donési Peret, l’octubrede l’any 2000. 3Les instal·lacionsaltempordanesesvan acollir la grava-ció d’un programade Sant Jordi pera TV3, amb QuimiPortet i AndreuBuenafuente, elfebrer de 2000. 4Miquel Calçada,Mikimoto, presentantuna actuacióde Digit Artsal Tibidabo,el juliol de 1991. Fotografies:«Joan TrayterMalirach un genidel so»

L’arquitectura a vegades és efímera i esconstrueix amb un destí clar: desaparèi-xer. Per reconèixer el valor d’aquests tre-

balls, el Col·legi d’Arquitectura de Catalunya ales comarques de Girona ha inclòs una cate-goria d’espais efímers en els seus premis anuals,que en la darrera edició van guardonar una ba-rraca d’horta que tres infants van aixecar al mu-nicipi altempordanès de Vilabertran tot utilit-zant canyes i cordills.

En la mateixa modalitat, va quedar finalistaun «Poema simfònic per a gotes de sang de flor»,de Juan Luis Campoy i Xavier Pinsach –pro-moguda per l’Ajuntament de Girona. I es vanseleccionar tres projectes més dintre dels es-pais efímers: un d’executat al pont de Besalútitulat «Jugant amb l’arquitectura» –obra deMontse Gou, Xavier Costa, Dani Castanyer, AlbaCoromina, Jaume Berga i Toni Briones–; «100anys de ciutat d’Olot», realitzat per l’Espai An-drona SL, Sílvia Armengol i Xavier Moliner; i

«Una rosa a la bastida», també promoguda perl’Ajuntament de Girona i a càrrec d’Anna No-guera i Mònica Sans.

EL PROCÉS CONSTRUCTIUEl procés de construcció de la barraca d’hortava començar amb el transport de la matèria pri-mera, les canyes. Després, es va procedir aconstruir els fonaments, muntar l’estructura i ai-xecar les parets amb canyes verticals. El mateixmaterial va servir per realitzar la coberta de labarraca, en pendent, que es va unir amb les pa-rets mitjançant un cosit de cordills. Finalment,es van col·locar unes canyes inclinades queanaven des de terra fins a la coberta, i en for-ma de contrafort, amb la finalitat d’assegurarl’estabilitat de la barraca.

L’obra es va dur a terme utilitzant els mate-rials propis de la zona. Els canyers neixen alsmarges de les hortes, un espai en el qual no hiha xiprers, i els hortolans locals utilitzen les se-

ves canyes per fer estructures triangulars cla-vades a terra; en aquests entramats, s’hi enre-den les tomateres i les mongeteres. Les canyesque s’utilitzen per fer aquestes petites obres estallen dels marges i es deixen guardades, re-colzades a les fileres de xiprers, per fer-les ser-vir al llarg de la temporada.

El projecte es va dur a terme a Vilabertan, unmunicipi situat a la plana de l’Alt Empordà de-dicat tradicionalment al cultiu de l’horta. Se-gons s’explica en la descripció del projecte,aquest poble ha estat des de sempre el rebostde les poblacions veïnes i dels municipis cos-taners. De la mateixa manera, també es remar-ca que la tramuntana ha contribuït a conformarun paisatge molt característic, format per file-res de xiprers col·locades a la banda nord deles hortes, amb la finalitat de protegir-les.

Els nens van descobrir els pilots de canyes i,canviant-ne l’ús, les van fer servir com a joc deconstrucció.

Arquitecturagironina

11 DominicalDiumenge 19de juliol de 2009Canyes i cordills

Una barraca d’horta és l’espai efímer, creat per desaparèixer, premiat pel Col·legi d’Arquitectes

Barraca d’Horta (Vilabertran)

Mésinformació

– Demarcacióde Gironadel Col· legid’Arquitec tesde Catalu nya,Plaça Cate dral,8, Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Gi rona.

TEXT: DdG FOTOGRAFIA: CARME RIU

Fitxatècnica

ProjecteBarraca d’HortaMunicipiVilabertranAutor Joana deQuerol, LlucFalgueras iJan FalguerasPromotorsSalvador Riu iCarolona CanalCol·laboradorsJoan Falguerasi Carme Riu

– Premisd’Arquitecturade les comar-ques deGirona 2008.Obra premiadaen Espaisefímers.

Una de les expressions que a vegades s'utilitzenper subratllar que alguna cosa és boníssima és dir

que «això s'hauria de menjar –o beure– de genolls»;independentment de l’incòmoda que ens resultariaaquesta posició per menjar, la frase no deixa de ser,com gairebé totes les que s'utilitzen en aquest sentito en el radicalment oposat, una exageració. Ara bé:si traduïm «posar-se de genolls» per «postrar-se de ge-nolls», la cosa, i només des de fa uns dies, començaa semblar-me més justificable. Perquè un dels últimsplats memorables dels quals vaig gaudir, al restaurantd'aquest extraordinari cuiner que és Martín Berasa-tegui que tenia com a ingredient principal... fonoll.

Mai no m'havia fet gaire gràcia el fonoll. En gene-ral, els productes que tenen un gust o una aroma tanmarcada com el fonoll, o l'api, tenen el defecte –enla meva opinió– d'arrasar tots els altres ingredientsde la recepta en la qual intervinguin. He tardat moltsanys a apreciar la presència de l'api en diferents com-binacions vegetals, i poques vegades havia pogutapreciar el fonoll. Ara, sí; les dues coses.

Però parlàvem de fonoll. Avui solem referir-nosamb aquesta paraula al fonoll anomenat «dolç», va-rietat cultivada, procedent de la silvestre. El tret prin-cipal de la varietat cultivada és l'ampli bulb blanc delqual sorgeixen les tiges, un bulb de fort gust anisat,com les llavors de fonoll, cada vegada més usadestambé en cuina. En fi, aquí està, per a glòria de la cui-na provençal, el loup de mer au fenouil o llobarro alfonoll, en la preparació del qual s'utilitza això, bran-quetes de fonoll col·locades en els talls que es fan alslloms del peix; i algunes branques afegides al foc debrases on es cuina. No s'usen els bulbs.

Avui sí, i en moltes preparacions. Són, ja diem, moltpotents de gust. Tot el que porta fonoll acaba tenintgust, indefectiblement, a fonoll; passa que, a vega-des, aquest fonoll té molt bon gust. Jo recordo, de faanys, una crema que em va donar el gran Joël Ro-buchon els ingredients de la qual eren dues potèn-cies enfrontades: fonoll i eriçó de mar. Bé, el talentdel xef va fer que poguessin conviure a la tassa sen-se que cap de les dues prevalgués sobre l'altra. Eren

allà, i es feien notar, però sense tractar de treure's pro-tagonisme l'un a l'altre.

El plat de Martín, que és creació d'aquest mateixany, va venir cap a la meitat d'un menú gloriós, plede sabors nítids i molt reconeixibles, un menú fet pergaudir-lo plenament. Em va cridar l'atenció, peraquest prejudici davant el fonoll que he tingut sem-pre. A la carta apareix com «perletes de fonoll en ri-sotto, en cru i emulsionat». En el plat, el cercle exte-rior està format per aquesta emulsió convertida enescuma, que envolta un deliciós i cremós risotto defonoll, coronant-ho tot unes fines làmines del bulbcru. Un meravellós joc de textures... i de sabors; unademostració que sí, que el fonoll pot ser un vegetalcivilitzadíssim i fer un gran plat gairebé per si mateix.Jo diria que aquest fonoll en textures, o aquesta de-clinació de fonoll, justifica una escapada a Lasarte.

Quant a l'assumpte de postrar-se de genolls... Ésmolt curiós. Moltes vegades succeeix que una paraulapassa del llatí al castellà en dos moments històrics di-ferents, i dóna lloc a dues veus diferents, general-ment una culta i una altra vulgar. En aquest cas, estracta d'una paraula castellana –fonoll– amb dos sig-nificats diferents, que prové, en dos moments dife-rents, de dues veus llatines més: fonoll (planta) vedel llatí tardà foeniculum, que passa per diminutiude foenum (fenc), mentre que fonoll (genoll) proce-deix de llatí més antic geniculum. Coses de les llen-gües...

Que a vegades es compliquen més encara, perquè,en italià, la paraula finocchio també té dos significats:un, el vegetal, fonoll planta; un altre, un dels nomsque a Itàlia s'apliquen, o aplicaven, que ara sap qual-sevol, als homosexuals. Finalment, caldrà dir que tam-bé existeix un fonoll marí, per acabar de complicarles coses en aquests temps en els quals les algues ialtres vegetals marins demanen el seu lloc a les tau-les terrenes. El que compta és que, gràcies a l'art deMartín Berasategui, he superat, crec que definitiva-ment, les meves prevencions davant el fonoll.

Ara, d'això a agenollar-me per menjar fonoll...doncs serà que no, em temo.

De genolls?CAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

De color cirera molt fosc. Aromaamb notes de fruita madura i es-

pècies. A la boca és saborós, potent,càlid i equilibrat. Elaborat amb un60% de la varietat Monastrell i la res-ta, amb Ull de Llebre, Cabernet Sau-vignon, Syrah i Merlot. Selecció ri-gorosa dels raïms. Fermentació con-trolada i 14 mesos de criança en bó-tes de roure francès. La varietat Mo-nastrell, típica d'Alacant i Múrcia, éscada dia més apreciada per les se-ves virtuts organolèptiques de frui-ta i tanins dolços. Recomanem ser-vir-lo una mica fresc amb plats decarns no gaire condimentades. Preuaproximat: 7 euros.

El celler elaborador: BodegasBernabé Navarro SL, a Villena (Ala-cant), fundats el 2000 amb instal·la-cions modernes i ceps vells, apos-ta per la qualitat. Informació:www.bodegasbernabenavarro.com

Seq ChapterEl vi

Beryna 2007

A causa de la confusió, als restaurants deCatalunya, de la fideuà valenciana perun altre plat (en realitat el rossejat de fi-

deus), convé tornar a insistir en el tema. La fi-deuà(da) de Gandia o valenciana es fa amb fi-deus gruixuts i porta marisc; com si fos una pae-lla de marisc, però amb fideus (poden ser «delforadet»). No se serveix amb allioli. Allò que aCatalunya es coneix com a fideuà és, doncs, unaltre plat: són els fideus rossos, el rossejat o elsfideus a banda dels pescadors.

Finalment, arreu de les terres de parla cata-lana, hi ha diversos fideus a la cassola, greixo-nera, etc., fets amb carn o amb peix, o amb unabarreja de carn i marisc. Solen ser caldosos ipoden tenir altres ingredients vegetals, combròquil, o bé botifarra, bolets, etc.

De l'horta al mar: si un plat de llauradors, lapaella, ha esdevingut el més popular al LlevantIbèric a Espanya, i a bona part del món, un demar va en camí, també, de convertir-s’hi. Enefecte: un dels plats actualment de més èxit ésla fideuada. A Catalunya, per exemple, no hiha cap restaurant petit o gran, que no s'hi apun-ti: però, com dèiem, és diferent de l’autèntica.

Originari de Gandia, a la Safor, és un plat defideus gruixuts (del nº 3, amb forat o sense) feten un calder o paella i cuinat amb un brou demorralla (peix variat), un sofregit de ceba i to-maca, pebre roig i marisc al gust. És, per la tèc-nica, el recipient i els ingredients, com una pae-lla marinera, però en la que s'ha substituït l'a-rròs per fideus. De fet, la llegenda de la fideuadaexplica que va ser inventada per un pescadorsaforenc un dia que anava a fer un arròs i noen tenia, i el va substituir per fideus. La reali-tat, però, sembla que és una altra. L'invent s'a-tribueix a un restaurador de Gandia, ciutat quereclama la paternitat del plat i on, anualment,s'hi fa un Concurs Nacional de Fideuada.

SIMILITUDS MEDITERRÀNIESLa realitat és que en la cuina de l'arc medite-rrani –en aquest cas fent-lo arribar fins a Al-meria– hi ha tot de plats de fideus similars, deterra endins o mariners. Per exemple, els fideusa la cassola, un plat popularíssim a Catalunyai a les Balears fet amb un sofregit i costella deporc (costelló), salsitxes o bé amb conill, po-llastre i fins amb botifarra negra, tal com li agra-den al detectiu Pepe Carvalho, de Manuel Váz-quez Montalbán. Si el costelló era confitat (con-servat en greix), el resultat era palatalment su-blim. A Mallorca s'hi fan deliciosos plats de fi-deus, amb porc, conill, colomí. N'hi ha, natu-ralment, versions de mar i muntanya; és a dir,que als consuetudinaris trossos de costella, sal-sitxes, etc, hi afegeixen elements marins: cloïs-ses, gambes, etc. I, per descomptat, hi ha lesversions marineres, particularment vives entreels pescadors de Mallorca, on se solen conèi-xer amb el nom de «Fideus de vaca»... no per-què tinguin carn de vaca, sinó pel procedimentde pesca. Un bon brou de morralla o «peix perprémer» –aranyes, rates, cintes o vetes rufins oescorpinyots, crancs, franquets o carrancs (nos’espantin pels noms, són peixos i mariscs moltgustosos)–, un sofregit i calamars, o el peix omarisc que us vingui de gust, n'és la base: n'hiha d'anguiles, de bastina, de rap. Tots aquests

plats de fideus són caldosos; tot i que també hiha les mateixes versions eixutes; per tant, pràc-ticament idèntiques a la fideuada valenciana:no sabem si per la seva influència.

Als pescadors d'arreu de les nostres costessempre els han agradat els fideus. És lògic: ésun ingredient fàcil de transportar i conservar,agraït, que atipa i absorbeix el bon gust delpeix. I donat que, de Torrevella a l'Escala –ciu-tats, per cert, relacionades pel transport de lasal– es comunicaven i s'explicaven les recep-tes, arreu hi trobem una meravellosa creacióparal·lela a l'alacantí arròs a banda, però ambfideus: es tracta del rossejat de fideus, dels fi-deus rossos de Cambrils; i, fins i tot, amb ver-sions amb altres pastes, com el pistonat delspescadors de Vilanova i la Geltrú –amb un nomque no necessita explicació. En canvi, sí queen necessita el de rossejat, ja que si bé tambés'aplica a l'arròs a banda, el seu nom, amb totaevidència, deriva de «rossejar»; és a dir, fer dau-rar en una matèria grassa un producte, siguiarròs o fideus. Un procediment que té una fun-ció important: segellar el midó i fer que el pro-ducte quedi agradablement sec, no pastós, i al-hora saborós. En aquest cas se solen fer servirfideus fins, de cabell d'àngel que, mercès al ros-sejat, queden d'un color fosc i alçats o «trem-pats», en al·lusió al que li passa a l'òrgan mas-culí quan és estimulat.

Aquesta tècnica sorprenent, per cert, i des-coneguda per la cuina italiana de la pasta, latrobem, en canvi, en la xinesa (fideus fregits).La Xina i els fideus, és clar, tenen força a veu-re. I, amb tot, les cuines orientals donen tantaimportància a la pasta com, gairebé, a l'arròs.Ells, a més han inventat la magnífica pasta ins-tantània o de tres minuts, venuda amb sobreso en bols a punt d’utilitzar. De fet, fan fideusde qualsevol primera matèria: de blat –natu-ralment–, però també d'arròs, de fesolet de soja,de fajol, de fesol fensi, udon, del Japó, d'algues,de patata o de moniato. Al Japó, els «restaurantsde fideus» tenen una categoria i una conside-ració molt especials, tot i que ara hi estan demoda els epaguetis italians. Xinesos i japone-sos en frueixen tant, menjant-los, que no es po-den estar de xarrupar-los sorollosament. Men-jar en la seva companyia és, certament, desco-brir l'absoluta relativitat de les normes de bonacriança. Si de petit jo ho hagués fet així, la mevaàvia m'hauria enviat, directament, a la cort delsporcs. Estem parlant –pel cas és igual– de fi-deus, d’espaguetis, de tallarines (a Mallorca bur-balles o burballó, segons la mida), de vermi-celli (fideus fins), etc., tant si ho situem a Itàliao a Catalunya com a Orient. Els fideus fins i decabell d’àngel també es troben a Itàlia (cape-llini, fidelini), Portugal (alatria), Xipre, Egipte ialtres països de cultura àrab.

Fideus, fideuada rossejat

Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabrega

Les burballes, a les Balears, són les cin-tes o tallarines. Les de format més gross'anomenen burballó. A Eivissa, per

exemple, antigament es feien a casa, com lapasta fresca a Itàlia. A Mallorca encara se n'e-laboren artesanalment a Porreres. A Alacant,la vinguda d’italians va potenciar l’elaboraciótradicional de tallarines.

ElaboracióUn cop hàgiu fet el sofregit, pel que fa a lacocció de la pasta, podeu seguir dos proce-diments:– Feu bullir la pasta a part amb abundant ai-gua i sal.– Poseu les burballes, en cru, a la greixoneraun cop s'hagi elaborat el sofregit, i cobriu-lesamb aigua.

Per fer la salsa,poseu una cassola al foc amboli i llard i feu-hi un sofregit, començant per laceba, el tomàquet, la carn picada, la sobras-sada desfeta (si n'hi poseu) i, al final, hi afe-giu el fetge, sal i pebre (hi ha qui hi posa la

carn, sobretot si és a daus, al principi). Con-fiteu-ho bé. Afegiu-hi les burballes, sense treure la cas-sola del foc i feu-hi donar unes voltes, fins quetot hagi agafat el gust, i les hi poseu ja bulli-des; o bé poseu-les a bullir, cobrint-les ambaigua. Tasteu-les de sal i pebre.

Notes– Per obtenir un bon resultat, feu servir carnsde bona qualitat (llom o carn magra de porc,vedella), que podeu rostir a trossos sencers idesprés picar, amb una mica de cansaladaviada.– Hi podeu fer servir pasta fresca (en aquestcas ha de bullir, només uns tres minuts). – Aquest plat també es fa amb fideus grui-xuts.

Ingredients

� 400 grams deburballes� oli i llard (opcio-nal)� 1 ceba grossa� 2 tomàquets� carn picada(uns 50 grams perpersona, o uns300 grams en

total)� 1 tros desobrassada(opcional, uns 50grams)� 1 fetge depollastre o deconill (opcional)� sal� pebre� aigua

Burballes sequesLa recepta

Establiments

antics


No és una empresa de les més antigues deles comarques de Girona, però sí de lesmés populars perquè el seu fundador Se-

bastián Masiá i Arques es va convertir en el pri-mer fabricant artesanal i venedor de gelats a SantFeliu de Guíxols. Sebastián era de Xixona (Ala-cant) i als anys quaranta, un mes a l’any, abansde Nadal, muntava una botigueta al portal d’uncarrer de Barcelona on hi venia torrons artesa-nals. Un dia va viatjar a Sant Feliu, li va agradar laciutat i s’hi va instal·lar amb la família el 1949, perònomés des de Setmana Santa fins al setembre. Vaobrir una botiga al carrer Maragall on, ell i uns tre-balladors valencians, feien gelats i orxata durantl’estiu. Després marxaven altre cop a Xixona perpreparar la temporada nadalenca dels torrons ino tornaven fins a l’any següent.

Però el personatge que va fer més popular laXixonenca va ser el gendre de Sebastián Masiá,Josep Lluís Camarasa Campos, que el 1950, amb28 anys, va començar a vendre gelats amb un pe-tit carretó pels carrers de la ciutat guixolenca. Deseguida es va fer molt famós. Era conegut comPepe per tots els santfeliuencs i pels turistes quecomençaven a aflorar molt tímidament per la Cos-ta Brava i en una època en la qual molts gironinsanaven a banyar-se a les platges de Sant Feliu viat-jant amb el Carrilet. Marxaven de Girona al matíi tornaven al vespre. S’emportaven la carmanyo-la amb el menjar i, naturalment, també gairebésempre compraven algun gelat a Pepe de la Xi-xonenca, que estava quasi permanentment al peudel canó arran de platja i al passeig, amb el seusgelats i la seva orxata.

DIVERSES BOTIGUES Amb els anys, la ciutat de Sant Feliu va anar can-viant, es van obrir hotels i el turisme s’hi va ins-tal·lar de ple. Josep Lluís Camarasa i Campos vatenir dos fills, Josep Lluís i Maria Teresa Camara-sa Masiá. Entre 1965 i 1967 es va obrir la prime-ra botiga de gelats, a l’estiu; i de torrons, a l’hi-vern, al carrer Verdaguer, que va ser un èxit perla novetat d’un establiment d’aquest tipus. Ales-hores Pepe, ja va deixar de repartir gelats amb elcarret pels carrers de Sant Feliu de Guíxols i, se-gons encara recorda molta gent gran, es va per-dre el tipisme d’una època romàntica que tots elsde la ciutat recorden amb nostàlgia. L’any 1988,

ja es va quedar definitivament oberta la botiga delnúmero 7 del carrer Verdaguer. Només es tanca-va tres mesos a l’any. Es començava com a gela-teria per Setmana Santa i es tancava el 10 d’octu-bre. Es tornava a obrir per a la venda de torronsel 31 del mateix octubre i es tancava altra vega-da el 24 de desembre.

Josep Lluís Camarasa i Masiá va deixar el ne-goci l’any 2001 i va ser aleshores quan la seva ger-mana, Maria Teresa, conjuntament amb el seu ma-rit, Josep Maria Vilatge i Gómez, van traslladarl’establiment gelater a la Rambla Vidal número 35;que actualment funciona com a gelateria i venda

de begudes refrescants, amb terrassa muntada du-rant l’època estiuenca.

Pels locals que ha tingut la Xixonenca hi hanpassat personatges molt famosos, que han formatpart de la vida de Sant Feliu de Guíxols com perexemple el director de cinema Carlos Saura, l’ac-tor Juan Luis Galiardo, la baronessa Thyssen, Car-men Cervera, que estiueja a la ciutat, i d’altres comla desapareguda Carmina Ordoñez.

Maria Teresa Camarasa i Masiá i el seu marit Jo-sep Maria Vilatge i Gómez tenen dues filles, Pau-la, d’onze anys i Maria, de vuit, que encara sónmolt joves per decidir el seu futur.

La XixonencaSant Feliude Guíxols

És un dels negocis dedicats a la venda de gelats més popularsdel Baix Empordà. Va començar la seva activitat venent amb un

carretó ambulant pels carrers de Sant Feliu de Guíxols

Història

Els inicis del’empresa vanser en una peti-ta escala d’uncarrer de Barce-lona, on per Na-dal es venien to-rrons. El seupropietari es vatraslladar a SantFeliu de Guíxolsi va muntar unagelateria. Feiael repartiment ivenda amb uncarret manual.Més tard es vamuntar una boti-ga estable queera de tempor-da, gelats a l’es-tiu i torrons al’hivern. Ara l’es-tabliment estàobert tot l’any ies venen gelatsi torrons

Origen1949FundadorsSebastián MasiáArques i TeresaMasiá PlaPropietarisactuals Maria TeresaCamarasa Ma-siá i Josep Ma-ria Vilatge i Gó-mezTreballadors7ActivitatVenda degelats, torronsi altres

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Que no em molesti ningú, sisplau... –va or-denar a la secretària.

- Molt bé, senyor Domènech.Aquelles paraules eren com un conjur màgicque convertien el seu despatx en un oasi desilenci. Tot seguit s’asseia davant la seva tau-la i començava un dels millors moments deldia: escriure l’article per al diari.

Joan Baptista Domènech Artau va néixer aLloret de Mar el 1897 però quan només teniadotze anys va emigrar a l’Argentina. Allà vaviure a les localitats de Mendoza i San Juan; iper guanyar-se la vida es va dedicar als ne-gocis d’importació amb Catalunya.

Tot i això, la seva veritable passió era la cul-tura, sobretot la pintura i la literatura, tal comva quedar palès durant la dècada de 1930. Pre-cisament, l’any que feia 33 anys es va casaramb una uruguaiana anomenada MargaritaLamique i quan feia tres anys que estaven ca-sats es van traslladar a Xile, on va fundar laSociedad Vinícola Domènech y Cia amb el seugermà Salvador i amb el també català ManuelGarriga. Paral·lelament, Joan Baptista va co-mençar a col·laborar amb la premsa xilena,on feia crítica d’art. Això li va permetre entraren contacte amb els grups d’intel·lectuals d’a-quell país i també creadors originaris del Prin-cipat, com ara el pianista Eduard Estradé. Defet, a l’Argentina ja havia conegut diversos ar-tistes destacats, com ara Ramon Subirats, unpintor català resident a Mendoza.

Quan a Espanya esclatava la Guerra Civil,Domènech Artau formava part del Centre Ca-talà de Valparaíso, del qual va ser presidentjust entre 1937 i 1938. Durant aquest períodeva intensificar el contacte amb el Principatpromovent campanyes de solidaritat per aju-dar les víctimes del conflicte. Coincidint ambaixò, també el 1937, Domènech va publicarel recull Poemas humanos i el 1944 va pre-sentar Poemes de joventut. Posteriorment vaeditar un nou volum titulat Sonetos de sole-dad. El 1950 es va traslladar a Viña del Mar,una importantíssima localitat del litoral xilè.

Allà va escriure Relatosde mi pueblo, el seu da-rrer llibre, publicat el1967 i de to memorialís-tic. Vint anys després,fou reeditat pel ClubMarina-Casinet de laseva Lloret natal.

Joan Baptista Domè-nech Artau va morir aXile el 1973 quan tenia76 anys. La seva filla,Margarida Domènech,va fer la carrera de mú-sica i va esdevenir pro-fessora del Conservato-ri de Viña del Mar i con-certista de piano.

Col.leccionismeHistòria


Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili-

brada basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Joan BaptistaDomènech

XAVIER CARMANIU

Gironins del segleXIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

La que en altre temps fou una importantxarxa ferroviària gironina veié tot just arafa quaranta anys com desapareixia el seu

últim tren de via estreta, el que unia les ciutatsd’Olot i Girona i que gaudia d’una envergadu-ra superior –ample de via inclós– a la de les al-tres línies que travessaren, en el seu moment,diverses comarques: el Tramvia del Baix Em-pordà (Palamós-Flaçà-Girona, i des de Pedretun ramal que es remuntava fins a Banyoles co-negut popularment com el tren «pinxo»); a mésa més del de Sant Feliu de Guíxols a Girona. Abanda, les dues línies estatals de via ampla,creuant a França per Portbou i Puigcerdà; el ra-mal ja desaparegut d’aquest darrer tren fins aSant Joan de les Abadesses i, finalment, l’enca-ra vigent cremallera de Núria.

Era, doncs, el dia 15 de juliol de l’any 1969,quan «l’olotí» rendia el seu darrer viatge; tresmesos abans, succeí el mateix amb el «guixo-lenc». Tot i els intents d’aconseguir una mínimarendibilitat d’aquest mitjà de transport, inclosala modalidad més moderna de l’automotor, elcas és que FEVE decidí suprimir-los davant laimportant competència de la carretera, i atenentper sobre de tot la voluntat de la gent, expres-sada de manera clara en una infrautilització delmitjà. Una altra cosa ben diferent seria poste-riorment la nostàlgia, el record, el desig de moltsd’haver conservat aquests carrilets, si més nocom a reclam turístic o simplement per regalarla vista de la gent que els enyorava.

Curiosament i tornant amb el tren d’Olot,aquest no seria inaugurat totalment fins al 14de novembre de 1911, després d’haver de pa-tir anys d’obres, moltes vicissituds i, fins i tot,

boicots per part d’interessos que defensavensortides alternatives com el transport per ca-rretera. El primer projecte de crear una línia queconnectés l’interior de la Garrotxa amb la cos-ta es remunta a l’any 1844, amb aquest llarg icridaner títol: «Camino de Hierro titulado de laSerenísima Señora Infanta Doña María LuisaFernanda, desde las minas de carbón de pie-dra inmediatas a San Juan de las Abadesas alpuerto de Rosas». N’hi hagué uns altres, l’es-cripturat com a «Ferro-carril de Santa Colomade Farners a Olot», el 1865; l’«Olot & GeronaRailway Company, Limited», de 1891 i amb ca-pital estranger; i finalment la «Compañía del Fe-rrocarril de Olot a Gerona», enregistrada el 17de juliol de 1909 i que justament aquests diesfa cent anys.

En el món del col·leccionisme, aquest temadels trens, i ja en un segon ordre els seus «pa-rents» com ara els tramvies i els cremalleres, hanestat immemorialment un dels més atractius iconreats, en bona part per la relativa facilitat atrobar material, especialment tot aquell que téa veure amb el paper imprès. Cal recordar, peraltra banda, que a les comarques gironines fun-ciona des de fa anys una associació d’amics delferrocarril, amb seu a Fornells de la Selva, ambmolta empenta i prestigi.

Es poden compilar fotografies i postals, gra-vats, llibres, dibuixos, bitllets, accions, mapes,guies, fulletons...; i ja en un altre àmbit, estris imaterial de vies i antigues estacions. Una altravessant d’aquests aficionats és la del maquetis-me i el modelisme, amb la qual arriben a gau-dir d’allò més amb els seus muntatges ben per-sonalitzats.

Quaranta anys del

tren d’Olot

XavierRomero

El darrer carrilet gironí va desaparèixer el 15 de juliol de 1969


Ètnics:1Banyador, Marks& Spencer.2Blanc i negre,Reef.

Hippies:3Dues peces tyedye, Sainsbury'sTu Clothing.4Mínim, Reef.

Pin’up:5Bandeau, Venca.6Anys 50,Sainsbury's TuClothing.

Trikinis:7Negre i plata,DosMares.8Estampat animal,Punto Blanco.

Dies de platjaPer a tots els gustos, edats, situacions, complexions físiques i llocs d’estiueig: escollirla roba de bany és tota una ciència; no val agafar el primer que se’ns posa al davant

ANA RODRÍGUEZ

1

2

3

10 12

9

11

4

Tendències


Geomètrics:9Tons àcids, Reef.10De cortineta,Oxbow.

Navy:11Llaços, Marks &Spencer.12Volta als malucs,Marks &Spencer.

Natura:13Contrast, Marks& Spencer.14Fulles,DosMares.

Surfer:15Reversible, Vans.16Amb cinturó,Oxbow.

L’ART DEL DESCANS

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

14

13

5

01

6 8

15

7

16

Música


Bandes sonores

Novetats

Ice Age 3El origen de los...John PowellVarese Sarabande

És evident quedesprés delsbons resultatsdels treballsanteriors, pocscanvis haviad’introduirJohn Powell enaquesta parti-tura. Sovint vol-dríem que elscompositors

fessin partitures innovadores, però tenint en comptela quantitat de bandes sonores que firmen en un ma-teix any alguns músics, això és molt difícil i més si te-nim en compte que l’score a superar era molt bo. Peraquesta nova aventura protagonitzada per Sid, Buck,Diego, Crash i companyia, John Powell ha creat unapartitura espectacular, continuista, i que segueix laseva línia temàtica de l’anterior tot i que, també, in-corpora una nova melodia. Segurament sempre po-dem esperar més del músic de Londres, però tambéés just valorar les coses que fa i aquest score no des-mereix ni és dels seus treballs menors. Ll. Poch

Fito & Fitipaldis:«Antes que cuente diez»

Després de tres anys de silenci, Fito Cabrales i laseva banda, Fito & Fitipaldis, tornen amb Antes deque cuente diez, el cinquè àlbum d’estudi que pu-blicaran el 15 de setembre i del qual a finals de ju-liol es podrà escoltar algun avançament. Aquestnou treball es compon de deu cançons, que n’in-clouen una d’instrumental i un homenatge a La Ca-bra Mecànica versionant Todo a cien. A Fito l'a-companyen Javi Alzola al saxo, Joserra Senperenaal piano i al Hammond, i Carlos Raya amb les se-ves guitarres, als quals s'han sumat el baterista Pete«The Attractions» Thomas i el baixista Andy Hess.

Pearl Jam: «Backspacer»Pearl Jam, una de les bandes líders del movimentgrunge a principis dels 90, posarà a la venda el 22de setembre Backspacer, el seu novè disc d'estu-di. Produït per Brendan O'Brien, productor dels qua-tre primers àlbums de Pearl Jam, aquest és el pri-mer treball del grup amb Universal/Island Recordsdesprés d'acabar el seu acord amb Sony. El seuprimer single, The fixer, es posarà a la venda el 24d'agost en format digital i el 7 de setembre en CD.

El retorn d’Alice in ChainsAquest estiu és l’impàs que falta per conèixer el discde retorn d’Alice in Chains, que a finals de setem-bre tornarà al mercat amb Black gives way to blue,el quart àlbum del grup. La banda de Seattle tor-narà a escena set anys després de la mort del seucantant, Layne Staley, lloc que ara ocupa WilliamDuVall. Per fer-se una idea de com serà aquest re-torn a la xarxa ja es pot escoltar una cançó, A loo-king in view –un tema que supera els 7 minuts.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 � Y. Bebe 2 = King of PopMichael Jackson 3 � OperaciónTriunfo 2009Operación Triunfo2009 4 � Lines, vinesand trying timeJonas Brothers 5 � TheCollectionMichael Jackson

REGNE UNIT

1 = TheEssentialMichael Jackson2 � Florence &The MachineLungs 3 � Off the wallMichael Jackson 4 � ThrillerMichael Jackson 5 � The MotownYears MichaelJackson

ESTATSUNITS

1 � Now 31Various artists 2 � AmericanSaturday NightBrad Paisley 3 � CradlesongRob Thomas 4 � Wilco (TheAlbum) Wilco 5 � The E.N.D.The Black EyedPeas

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Lluny de tota autocomplaença, el grupnord-americà Wilco fa un pas més enllàexperimental en el seu característic

country-rock a Wilco (the àlbum), nou disc dela banda de Chicago que ofereix «una mostrarepresentativa dels diferents aspectes i obses-sions del grup», segons va explicar el cantantJeff Tweedy. «En aquest disc fem coses que jahavíem intentat abans, però millor», va assenyalar Tweedy sobre les onze cançons in-closes en un àlbum, el vuitè d'estudi, que in-corpora «la majoria dels altres períodes de Wil-co en un paquet general».

Després de rebutjar una etiqueta pessimis-ta, «fins i tot els nostres sons més desesperan-çats tanquen certa fe i consol», el músic de Be-lleville va defensar que la música de Wilco os-tenta «el poder d'aconseguir que no et sentissol, una cosa que últimament tothom busca».

Aquesta tendència optimista queda reflec-tida en cançons com Wilco (the song), una psi-codèlica declaració de fidelitat als aficionatsdel grup, i You never know, en la qual es rethomenatge a George Harrison i a la seva com-posició My sweet lord.

Si alguna cosa va determinar els primerscompassos de Wilco va ser l'alta rotació en elsseus components, una deriva que sembla ha-ver-se aturat els últims anys: «Hem sabut cre-ar una química de treball. Potser és l'edat, pot-ser l'experiència, però ens permet mantenir atots una perspectiva real de les coses», vaapuntar Tweedy; el cantant i guitarrista, queassenyala el seu saludable estil de vida actualcom una de les claus que contribueixen a «l'es-tabilitat general del grup».

La destresa tècnica es mostra en tot el seuesplendor en temes com Deeper down, un ín-tim i serè somni barroc, o One wing, exempled'emotivitat que dóna pas a Bull black nova.

El compromís polític i social, una altra deles notes definitòries en l'estil de Wilco, es ma-nifesta en la balada Country disappeared: «Hihavia certes imatges en aquesta cançó que vo-lia comunicar d'una manera bonica i impres-sionista», va explicar el cantant. «Sé que el tí-tol sembla provocatiu per a molta gent que espregunta de quin país estic parlant: el vermello el blau?», es va qüestionar Jeff Tweedy enparlar d'una composició que desenvolupa lestendències més polítiques de Wilco.

PLENITUD ARTÍSTICALa maduresa ha assolit al propi Tweedy, quidesprés de superar una addicció als analgè-sics causada per les seves múltiples migra nyes,va assegurar sentir-se capaç d’afrontar a «si-tuacions del dia a dia» que el superaven «quanno estava sa».

D'aquesta plenitud mai en tindrà notícia JayBennet, membre de Wilco entre 1994 i 2001que va morir el 24 de maig passat. «Jay era unamúsic prodigiós que va contribuir a ampliarels nostres horitzons com a grup. Em resultamolt difícil parlar de la mort tràgica d'una granpersona i músic», va confessar el músic de 41anys.

Procedents de Chicago, igual que el presi-dent Barack Obama, Tweedy va assegurar queel mandatari coneix l'últim treball de Wilco:«Em consta que qui està al càrrec d'omplir elseu iPod va sol·licitar el disc».

WilcoL’evolució de

El grup de Tweedy avança cap al country-rock experimental

TEXT: EFE

Los abrazos rotos

Director: Pedro Almodóvar.Intèrprets: Penélope Cruz,Lluís Homar.Distribuïdora: Cameo.Durada: 129 minuts.Un esplèndid exercici de ci-nema dins el cinema que, toti comptar amb els tics propisd’Almodóvar (com la insis-

tència a ensucrar alguns passatges), també in-clou algunes de les millors seqüències mai filma-des pel director manxec, com les de la lectura dellavis dels vídeos furtius. Cruz, Homar i BlancaPortillo estan realment magnífics. P. P.

Watchmen

Director: Zack Snyder.Intèrprets: Patrick Wilson,Malin Akerman.Distribuïdora: Paramount.Durada: 163 minuts.Era molt i molt difícil, per nodir temerari, adaptar el còmicde Moore i Gibbons amb lite-ralitat, però el cert és quel’autor de 300 en surt airós

gràcies a una factura visual impecable i un ex-cel·lent planter d’intèrprets en què brilla JackieEarle Haley en la pell de Rorschach. Els títols decrèdit inicials, absolutament magistrals, són tot unmanual de com adaptar un còmic. P. P.

Lobezno

Director: Gavin Hood.Intèrprets: Hugh Jackman,Danny Huston.Distribuïdora: Fox.Durada: 107 minuts.No està a l’altura de les mira-des de Bryan Singer sobreels X-Men, però igualment ésuna solvent visió (amb mol-tes llicències, val a dir-ho)

sobre els orígens del més carismàtic dels seusmembres. Li falta una mica de cohesió estilística,però no avorreix ni insulta la intel·ligència, i contéimplícita una interessant reflexió sobre la dificultatde controlar els instints. Contra tot pronòstic, lesescenes d’acció estan ben dosificades. P. P. Hi havia dues maneres de portar al ci-

nema les vinyetes d’Iron Man. Una, lamés temible, era la de centrar-se en la

parafernàlia tecnològica i obviar les contra-diccions del seu protagonista, un ésser cob-diciós, aficionat a les dones i la beguda, quees converteix en un superheroi pel càrrec deconsciència que li provoca descobrir que l’ar-mament que fabrica ha caigut en males mans.L’altra era la d’agafar-ho tot i filtrar-ho al granpúblic per la via de la distensió, una jugadaigualment arriscada perquè el personatge deTony Stark no esprestava a gairesbrometes. Miraculo-sament, el directorJon Favreau va apos-tar fort per la segonaopció i va guanyar:Iron Man no nomésera una digníssimalectura del còmic, sinó que captava a la per-fecció l’essència de Stark, en gran mesura perla magnífica interpretació de Robert DowneyJr. Assumint les astronòmiques recaptacions,era previsible que Favreau dirigiria una se-qüela. I aquest serà, sense cap mena de dub-te, un dels plats forts de l’estiu del 2010.

Poc se sap de l’argument d’Iron Man 2 perexprés desig del seu director, però sí que hihaurà unes quantes novetats que val la penaremarcar. Downey Jr., Gwyneth Paltrow, Sa-muel L. Jackson i Paul Bettany (aquest posa

la veu al majordom robòtic Jarvis) repeteixenen els seus respectius personatges, però JimRhodes, interpretat per Terrence Howard a laprimera entrega, tindrà ara els trets de DonCheadle per diferències econòmiques entreactor i productors. Pel que fa als fitxatges,destaquen especialment els de Mickey Rour-ke –en la pell d’un dels enemics més acèrrimsdel protagonista, Ivan Vanko–, Sam Rockwell,Garry Shandling, Kate Mara i ni més ni menysque Scarlett Johansson, que interpreta BlackWidow. Al film hi ha d’haver lloc per a apa-

rició fugaç vinculada a la imminent adapta-ció de Capità Amèrica de cara a ajuntar elsdos personatges, al costat de Hulk i Thor, al’esperadíssima versió cinematogràfica de LosVengadores, tal com s’anunciava al final delstítols de crèdit d’Iron Man. Per cert, que tam-bé hi haurà canvis a la banda sonora: segonsla IMDB, aquesta vegada serà a càrrec de JohnDebney, que previsiblement substituirà lessonoritats electròniques de Ramin Djawadiper composicions de caire molt més simfò-nic.

Iron Mansegona part

John Favreau dirigeix la seqüela de l’adaptació del còmic,que es preveu estrenar a les pantalles cinematogràfiques l’estiude 2010 amb canvi de protagonista i incorporacions destacades

TEXT: PEP PRIETO

DVD

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Cinema

Bandes sonoresNoche en el museo 2Alan SilvestriVarese Sarabande

El veterà AlanSilvestri, no esprodiga gaireen el Hollywo-od actual. Elcompositor deNova York queva passar el2008 en blanc ique l’únic tre-ball que va fir-mar el 2007 va

ser la banda sonora de Beowulf, repeteix en aques-ta seqüela de l’exitós film protagonitzat per Ben Sti-ller. En aquesta ocasió, les aventures i desventuresdel vigilant transcorren al cèlebre Smithsonian, el mu-seu d’història natural que hi ha a Washington. L’autorde les partitures de Regreso al futuro ha escrit un tre-ball simfònic en la mateixa línia dinàmica i ampul·losaque el seu anterior score. Alan Silvestri no escatimaen recursos i fins i tot utilitza una massa coral en de-terminants moments. El resultat és una partitura ela-borada que possiblement sona massa convencionalen alguns dels seus passatges. Ll. Poch.


Les novetatsDon Cheadle interpretarà Tony Stark i

Mickey Rourke encarna un dels enemicsmés acèrrims del protagonista

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona, al carrer Pare Maria Cla-ret, 14 2n 2a, des de l’abril de 2005també els ofereixen les seves ins-tal·lacions, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa, si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufocacions,així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostè po-drà tornar a menjar normalment sen-se guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors. Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves ins-tal·lacions situades al c/ Pare Ma-ria Claret, 14 2n 2a. Aquesta ésuna bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament ni pa-tir gana, i a la vegada gaudir d’unbon estat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

Documents

de juliol de 2009 Dominical · PÀG. 9. Reportatge Trayter, el so de Music Lan PÀG. 10 Dominical Diumenge 19 de juliol de 2009 Diari de Girona Reportatge Allà on el vent et porti