Del núvol i cadira

als nostres somnis

Nens i nenes de la Classe del Bruixot. 10 anys

“…La veritat que busquem no la trobarem pas mai en un quadre, sinó que només apareixerà després de l’última porta que sàpiga franquejar el contemplador amb el seu propi esforç. I com més important sigui el quadre, i més importants els personatges allí pintats, i més colors i més capes de pintura hi hagi, més espès el vel que ens enfosquirà la veritat i menys trobarem el camí.

I aleshores un pensa que val més girar-se d’esquena a tot i asseure’s en una cadira, com un dia li va explicar que ho havia fet en somnis la seva companya; una cadira flotant enmig de la blancor de l’espai infinit; i de sobte mirar a terra i sentir aquella emoció tan intensa i sublim, que la va fer plorar vivament, en veure-hi escampades unes miques de coses, res, unes lleugeres deixalles, uns brins de palla...

I només a la llum d’aquesta blancor interior que sembla que puja per dir-nos el que som realment, ens sembla trobar de nou la força necessària per a redescobrir la bellesa que crèiem definitivament perduda en el món…”

Antoni Tàpies: Res no és mesquí (1970), fragment citat al catàleg Tàpies. En perspectiva, MACBA,

Barcelona, del 18 de febrer al 9 de maig de 2004, pàgs.: 191-192.

El treball “Del núvol i cadira als nostres somnis” respon a l’interès dels nois i

noies de la Classe del Bruixot per l’obra d’Antoni Tàpies i pel món dels somnis.

Tal com explica el títol el treball parteix de l’observació de l’escultura “Núvol i

cadira” que vam poder observat a la Fundació Antoni Tàpies durant la visita

que hi vam fer.

La idea de poder realitzar un treball que representés un somni va captivar a tots

els components de la classe. Per això calia trobar un somni que reunís els de

tots i cadascun dels components del grup. A partir d’aquí vam materialitzar els

somnis en un plat ple de petits objectes que simbolitzen els somnis individuals

que un cop refosos es refonen en un conte col·lectiu.

El conte col·lectiu titulat l’Oceà no té límits vol explicar l’evolució del grup de

nois i noies des de que es van conèixer a la classe dels Cargols fins a

l’actualitat i el futur. Els somnis representen sovint neguits i preocupacions però

també expressen anhels i desigs. El somni creat té un bon final construït entre

tots i totes per pròpia voluntat i convicció. Esperem que us agradi.

Hem aprofitat també el nostre treball per a fer un petit homenatge a la poetessa

Joana Raspall que enguany ha fet 100 anys. Ella va escriure un poema que serveix de pròleg al conte que hem elaborat. Des d’aquí li desitgem llarga vida

i per molts anys.

Després d’haver anat a la Fundació Tàpies hem fet una pluja d’idees sobre els temes que ens van arribar:

•Ens ha cridat l’atenció la senzillesa dels materials que utilitzava.

•Ell tenia predilecció per a observar les parts del cos humà.

•Vam comprendre que cada material que utilitzava li suposava una manera de fer les coses.

•La seva obra està feta per tal que les persones que la contemplem ens posem a pensar.

•De fet, fer pensar i sentir era la seva gran passió.

•Les seves obres ens parlen de molts sentiments. Hem estat d’acord que predominen : la tristesa, l’enfadament,

l’amor i de forma especial la por.

•La vida d’Antoni Tàpies no va ser fàcil i mentre va viure va rebre molts impactes que després ens vol fer arribar

a través de les seves obres.

•Moltes obres mostren escrits amb lletres, nombres grafismes…Ell era un enamorat de la literatura i de la ciència.

•A la Fundació Tàpies sovint vam tenir la sensació de contemplar un mur ple de grafits realitzats per a ser vistos i

provocar-nos sorpresa.

•Ens va cridar l’atenció la forma com s’explica. Ell utilitza símbols universals que sap que seran llegits arreu del

món.

•Vam veure també que li fascina allò vell i allò nou. Les coses velles ens parlen del passat i també del present.

•Vam veure la immensa biblioteca que contenia els milers de llibres que el van captivar.

•Les seves obres sovint semblen representacions de somnis com el que va explicar que havia tingut la seva

companya Teresa.

•Les obres de Tàpies ens parlen dels sentits.

•

Després de la sortida vam reconèixer que hi havia un seguit de temes que ens havien interessat:

•Materials que utilitzava Antoni Tàpies

•Manera de fer per a realitzar les seves obres

•Fer pensar i sentir mentre contemplem els seus treballs

•Lletres nombres i grafismes que apareixen en els seus quadres

•Símbols que utilitza

•Allò vell allò nou. Els materials vells que ens parlen d’allò nou i allò nou que ens parla d’allò vell.

•Els somnis a partir de l’observació de l’obra “Núvol i cadira”

Tal com hem dit calia fer possible la idea de fer un somni col·lectiu a partir de l’observació de l’obra núvol i cadira. Aquesta és la pluja d’idees sobre somnis que volem assolir per la classe.

Un somni col·lectiu

•Que hi hagués més respecte i companyonia i que seguim millorant (Laura)

•Que tots ens ajudem i ens donem suport entre tots i totes(Maria)

•És molt important l’alegria i el respecte entre els companys(Gerard)

•És molt important el que tenim entre els companys(Marc E.)

•Un somni de confiança perquè la classe ho necessita.(Marc D)

•Tants anys de vida. Tants anys de por.(Mireia)

•L’amistat no es compra amb diners(Mariona)

•He somiat que tota la classe estava amb respecte i companyonia i fèiem molt de cas(Denyl)

•La classe necessita tranquil·litat i confiança.( Biel)

•Aquesta classe té moltes diferències a una normal. Grups exclosos. Gent molt solitària. Però també hi ha gent molt bona, bons amics i una unió impressionant…! (Oriol C)

•La nostra classe és una classe que necessita unió( Víctor)

•La classe es pot representar amb dos sentiments. La por de fer les coses malament i l’alegria de les estones que ens divertim.( Aleix)

•La classe necessita que ens ajudem(Miguel)

•La classe necessita ajuda(Zoé)

•La felicitat dels somnis és especial perquè sempre la veus quan dorms(Clàudia)

•La por de molta gent a aixecar la mà a dir coses a que se te n’enriguin( Oriol S.)

•Amb companyonia aconsegueixes més coses a la vida(Clara)

•Jo voldria La por era molt dolenta per la classe(Ferran)

•En aquesta classe falta felicitat i no enfadar-nos tant perquè així seria molt millor i no hi haurien tants problemes. (Joel)

•La companyonia ens ha costat molts anys però al final s’està acomplint(Enric)

•La por que ens ha acompanyat tants anys. Sembla un mal son. Podem millorar(Xavier)

•Són importants els pensaments de tothom(Daniel)

•La confiança amb nosaltres per poder-nos ajudar(Marta)

•A la classe falta treballar més a fons i aprofundir els treballs(Manel)

•Junts fins al final ho aconseguirem(Alba)

L’oceà no té límits

Conte col·lectiu realitzat pels

nois i noies de la Classe del

Bruixot

Dediquem aquest conte a totes les persones que creuen que la realitat es

pot canviar a partir dels somnis i dels desitjos. Dediquem també el nostre

treball a la poetessa Joana Raspall amb motiu del seu 100è aniversari.

El vaixell desconegut.

El vaixell que ha arribat d’alta mar

deu ser ple de valuoses troballes,

de tresors molt antics

potser fruit de terribles batalles

entre fortes tempestes

amb temuts enemics…

Deu haver descobert on va el sol

més enllà de l’enllà

d’on no tornarà ningú…

Si només em pogués acostar

on es gronxa segur,

ben ancorat, fora port,

li faria sentir el meu cor

com batega a compàs, sostingut

pel mateix gronxament…

i potser em contaria

l’odissea brillant que ha viscut,

perquè jo l’entendria!

…O és miratge del meu pensament?

Joana Raspall

Homenatge a Joana Raspall dels nois i noies de la Classe del Bruixot

Un somni col·lectiu

Aquest conte l’hem fet entre tots els Bruixots. Tracta

d’una aventura pel mar que té a veure amb la nostra

història com a grup. Per fer-lo vam pensar en un

vaixell i el mar perquè ens deixava imaginar moltes

situacions que poden passar a la vida real. El text vol

explicar que aquest curs ens hem proposat treballar

el respecte, la companyonia, l’ajut, la confiança , la

convivència i la cooperació.

Aquell dia el mar semblava una bassa d’oli. Les onades en prou feines s’aixecaven per damunt de l’oceà. A simple vista es distingien els peixos que nedaven a ran de la platja. El vent era suau i refrescant i convidava a mirar l’horitzó.

Al port, un vaixell estava fent els preparatius per salpar rumb a la gran mar. El vaixell portava uns tripulants ben joves disposats a tirar endavant amb les dificultats i descobrir nous ambients i emocions inexplorades.

El port de partida era un lloc segur. Ni les tempestes ni els vents embravits podien alterar la calma dels molls ni les barques

dels pescadors plenes de xarxes i atuells de pesca. Tot es podia apreciar a poc a poc. Tots els detalls eren senzills i intensos. El far, que quan arribava el capvespre s’encenia fulgurant, guiava les darreres barques que tornaven cap a casa. Tothom se sentia segur i protegit. Molts nens i nenes jugaven a la platja

pendents de les petxines i dels castells de sorra . Res feia pensar que alguna cosa podia destorbar aquella calma i felicitat infinites.

Els viatgers intrèpids que

havien de salpar amb el gran vaixell que esperava pacientment al port , estaven preparats per a la gran aventura. Era difícil acomiadar-se dels familiars que durant tants anys

havien confiat en la bondat i el bon criteri d’aquell grup de nois i noies. Però avui ,quedaven lluny les abraçades de comiat i les mirades fetes amb complicitat i els gestos

compartits que ens feien pensar en una enyorança propera.

Tots aquells mariners sabien navegar i manejar les cartes marines. Des de feia molt temps

sabien orientar-se servint-se de brúixoles i altres estris que els podien fer trobar fàcilment els ports i els indrets més allunyats amb seguretat. Fins i tot quan la nit era més fosca i la lluna nova ajudava a transformar-ho tot en un

mantell negre, els estels i constel·lacions els guiaven amb seguretat vers el Nord que assenyalava l’Estel Polar.

Abans de partir cap al mar els mariners d’aquell vaixell mostraven ja el nerviosisme

propi del començament d’una gran aventura. Els ulls de tots ells brillaven amb intensitat i miraven cap a l’horitzó com volent preguntar on els portaria l’atzar d’aquell repte. Les mans tremoloses de tots ells ens parlaven de tants anys de

preparació i fatiga.

Havia arribat el gran dia. Mentre el Sol s’aixecava i ho despertava tot de forma pacífica i amable tots els viatgers es proposaven passar un gran dia navegant pel mar. Aquell començament suau i cordial feia preveure que tots els tripulants aprendrien coses noves i que la

singladura seria llarga i fèrtil. Els comandaments del vaixell donaven les darreres ordres per poder salpar. Les bodegues eren plenes de queviures, recanvis i aigua. Les veles que impulsarien el vaixell eren ben repassades des del pal major pels grumets i aprenents més valents. Tot estava a punt per a començar el llarg viatge.

Les cordes gruixudes que lligaven el vaixell al port de mica en mica es van anar desenganxant i com si el vaixell no ho volgués es va anar separant del moll. Des de coberta tots deien adéu a familiars i amics que s’havien aplegat al port per desitjar-los bon viatge. Els motors del vaixell

anaven a ple rendiment i una fumera negra era impulsada al cel a través de les grans xemeneies. De cop un gran so de sirena , greu i solemne va trencar la pau i els crits de comiat. El vaixell encarava el camí del gran mar.

El cel que era ben clar va començar a cobrir-se de núvols. El vent que fins aleshores havia bufat suau i afectuós va convertir-se poc a poc en un vent violent i desfermat. El mar de mica en mica

s’anava encrespant. Les onades s’encavalcaven les unes sobre les altres i feien que el vaixell perdés l’equilibri i es balancegés com una nou enmig de l’oceà. Alguns dels tripulants que eren a coberta corrien a amagar-se a l’interior del vaixell i d’altres, els més valents i agosarats, decidien plantar cara al mal temps.

Els tripulants que s’havien amagat als cambrons, tot i que veien el perill, s’amagaven pensant que no podien fer-hi res i que ja arribaria la calma. Els que havien plantat cara a coberta ajudaven els oficials a manejar el vaixell , lligant bé els caps de corda, traient

l’aigua que havia entrat a les bodegues o aguantant el timó amb força per a mantenir el rumb del vaixell. La por paralitzava a molts dels components d’aquell viatge que algú havia previst plàcid i tranquil. Els valents que plantaven cara al mal temps se n’adonaven que no podien fer front a aquella tempesta tots sols i van anar a demanar ajut als que estaven a recer de l’onatge i el vent. Des de la comoditat de l’interior del vaixell els tripulants es negaven a ajudar els qui veien que era cosa de tots sortir d’aquell mal pas.

La por feia que els retrets, insults, males cares i crits fossin esgarrifosos. El vaixell s’havia convertit en un lloc inhòspit on el desconcert i la manca d’ajut entre els seus ocupants creava inseguretat en plena alta mar i enmig de la tempesta més gran que els més experimentats mariners de bord recordaven. La nit , que ja suposava incertesa i desconcert per ella mateixa, va ser llarga de passar. Cada vegada les onades eren més grans i entraven dins del vaixell sense donar a l’abast per a treure tanta aigua de les bodegues del buc. Les primeres llums del dia van portar una mica de calma. Les onades s’anaven apaivagant i el vent violent no bufava amb tanta força. Tot i que

els viatgers estaven contents d’haver sobreviscut, els quedava en el record l’actitud que cadascú havia mostrat durant tantes hores dolentes i plenes de dificultat.

De mica en mica arribava de nou la calma. Semblava impossible que hores abans el vaixell i els seus tripulants haguessin passat per tants moments de dificultat. Als ulls dels intrèpids viatgers s’hi veia la desconfiança. La tempesta havia posat a prova la seva capacitat d’ajudar-se els uns als altres. Des d’aquell fet, res tornaria a ser igual. Ningú

confiava en que en moments de dificultat, tothom sabés què hauria de fer.

La desconfiança havia fet acte de presència. Això va ser més palès en el moment en que els responsables del menjar van

anunciar que l’aigua de la tempesta havia entrat a les bodegues del vaixell i havia malmès molts queviures. A partir d’aquell moment calia racionar el poc menjar que quedava. Tots volien menjar però era evident que no n’hi havia per tothom. Les discussions a les files per fer els àpats sovintejaven. De les paraules aviat es va passar als fets. Diverses baralles van haver de ser controlades pels oficials del vaixell. Res feia

pensar que les coses milloressin.

Per més que els oficials cridessin a mantenir la calma, ningú feia cas de l’ordre ni de les consignes que els deien. De sobte els altaveus de so interior del vaixell van convocar una reunió a coberta per poder explicar la situació. De seguida, de bon grat o per força, es van trobar tots els tripulants davant el capità del vaixell que els comentava que tenien els queviures justos per arribar

d’urgència al proper port . Tot i l’advertència, els passatgers no van fer cas de les recomanacions i ben aviat les cuines del vaixell van tancar i només es repartia un sol àpat per dia. Els més assenyats del viatge se sentien molt malament per culpa de les persones que no havien volgut fer cas dels consells que els havien donat.

Tothom estava molt preocupat. Les baralles contínues feien molt difícil la

vida al vaixell. Tot i així, la nau que no havia deixat de navegar, va arribar molt a prop d’una illa. La terra ferma es veia a l’horitzó entre els núvols i les boirines d’aquell matí esperançador. Tothom volia arribar a terra com més aviat millor. El vaixell feia via cap a una illa on semblava que es podrien

resoldre els problemes que fins aquell moment condicionaven el viatge.

Poc a poc , tot arribant a la platja de l’illa , els ànims dels viatgers es van anar asserenant. Van poder baixar del vaixell per a poder menjar però no els va resultar gens fàcil. L’única cosa comestible que hi havia a la vista

eren uns cocos penjant ben alts d’unes palmeres. En comptes de posar-se d’acord per a buscar la manera d’accedir al menjar van tornar a barallar-se. De tal manera que el més hàbil va pujar el primer a la palmera i es va emportar els cocos per al seu grupet d’amics sense compartir-los amb els altres.

Ningú intentava fer veure als acaparadors de cocos que aquella no era una bona solució als problemes que portaven durant el seu viatge. Ni tant sols els tripulants que sabien que aquella no era la millor manera de solucionar els problemes s’atrevien a intervenir ni a enfrontar-se a aquelles persones que feien difícil la bona convivència. Els oficials del vaixell van convocar de nou a tots els

passatgers i van fer-los fer una fila per tal de compartir el menjar. La confiança semblava retornar però amb l’ajut de l’autoritat dels comandaments. Calia que el vaixell reprengués la marxa cap a un port més segur. Després d’agafar més cocos per a repartir-los i aigua dolça, la nau tornava a posar en marxa els motors.

El mar semblava tranquil i les onades feien balancejar el vaixell amb suavitat. De tant en tant algun cop brusc de mar feia recordar als viatgers que els seus maldecaps no s’havien acabat. Per fi veien a l’horitzó un port segur al qual arribar i refer-se de tants i tants problemes. El vaixell fent via ben de pressa va rebre a bord els operaris del port que el van portar a un moll segur. Un cop situat el vaixell al port i havent posat el pont de desembarcament alguns passatgers van

abandonar definitivament la nau. Justament eren uns dels passatgers que havien posat difícil la convivència durant la travessia. A la vegada pujaven al vaixell altres persones que no sabien res de les aventures que havia passat la nau recentment.

Dos dies desprès d’atracar a port, tots es preparaven per tornar a sortir a la gran mar. Tot seguit sortir de port, a ran de costa, els viatgers van veure un vaixell més gran que el seu que es preparava per a atracar a port, però nomes donaven voltes perquè no els donaven permís per amarrar el gran vaixell. El capità va veure que el vaixell estava donant mitja volta i es dirigia cap a ells. El mateix capità va fer sonar la campana d’emergència per a avisar a la tripulació que anaven a estavellar-se contra l’altre vaixell. Tots estaven preparant-se per a la col·lisió però a última hora el vaixell va virar i va evitar el xoc.

Després d’aquest darrer ensurt, on

va perillar la vida dels passatgers i la tripulació bé calia fer-hi alguna cosa. Un dels tripulants amb molta experiència va veure que no es podia seguir igual. Calia emprendre un altre rumb per una millor convivència a bord. En aquest

moment tenien de tot, no els faltava de res com al començament del viatge. Tenien menjar, tenien aigua i encara els quedaven ganes i il·lusió per seguir navegant. L’experimentat tripulant va demanar al capità que aturés la nau i que deixés anar l’àncora. Fos on fos el vaixell calia

aturar el seu trajecte per tal que el mariner s’avingués a exposar les idees que se li havien acudit.

El mariner va parlar així a totes les persones que eren a la coberta:- Hem passat molts problemes i

calamitats , és hora de que entre tots col·laborem per vèncer els perills que ens podem trobar. Cadascú de vosaltres pot fer bé la feina que li toca dins del vaixell.

Cadascú té el seu lloc i la seva missió. Parleu, dialogueu. No tingueu por de dir la vostra opinió sobre les coses que no

veieu clar. Només així farem possible que tot vagi millor.

Aquestes paraules dites des del cor van provocar que tots els viatgers quedessin uns moments pensant en ells i en tot el grup que un dia havia pujat en aquell buc amb l’esperança de viure grans aventures. El vaixell seguia avançant però ho feia de forma diferent. Les mirades pels passadissos i les trobades a la coberta o al menjador eren ben diferents de les que havien conegut fins aleshores. Tothom somreia i ajudava a que el vaixell trobés un nou port per poder desembarcar amb els tripulants plens de nous

coneixements i amb més alegria.

El vaixell seguia la seva singladura. Els dies de

tempesta ja no suposaven cap entrebanc. Tothom sabia què havia de fer, quin lloc ocupar i amb qui confiar. El capità i la resta de comandaments estaven molt contents del canvi de rumb que havien pres els

viatgers del buc. Semblava que tot era nou i acabat d’estrenar. El mar portava als viatgers a descobrir nous ports, cales desconegudes i arrecerades, civilitzacions

amb costums curiosos i llocs mai vistos pels viatgers. Estaven tots molt contents de viure realment una aventura com la que havien somiat al principi.

Un bon dia, en una de les illes que visitaven,

els nois i noies van fer una rotllana a la platja per parlar de les experiències que cada viatger ja portava dintre seu. Després d’un bon àpat i de compartir rialles, jocs i cançons les emocions es van fer presents. Mentre el sol es ponia a l’horitzó i un ventijol suau acaronava les galtes i els ulls dels

viatgers van fer una foguera que els va ajudar a estar reunits. Entre ells i elles parlaven de tot allò que havien après durant el viatge. Semblaven coses petites però no dubtaven que els canviaria la seva vida a partir d’aleshores. Havien après que tot depèn de tots i de cadascú. Compartir , dialogar, deixar que cadascú digui la seva

els havia ajudat a tenir confiança entre ells.

De retorn a casa , el mar estava tranquil. Les tempestes havien passat i tothom estava content i amb el cor ple d’experiències. Va ser un llarg viatge però els nois i noies se’n van sortir. Tornaven amb el cor ple d’experiències i aventures. La calma que es vivia era emocionant. Així ho van veure els familiars que des del port esperaven l’arribada del vaixell. Amb molta emoció rebien pares, mares, germans entremig de petons i abraçades. En el seus ulls s’hi veia l’alegria d’haver crescut i d’haver après el valor de l’amistat i la confiança.Així acabava un llarg viatge que va ser l’inici de molts altres viatges plens d’èxit cap a horitzons

diversos i inexplorats.

FI