Upload
others
View
4
Download
0
Embed Size (px)
Citation preview
Desembre 2008Núm. 1133a. època
MARIA GUARDAVA TOT AIXÒ EN EL SEU COR
I HO MEDITAVA
(Lc 2,19)
S U M A R I
3 L'OBLAT, TESTIMONI DE GOIG I D'ESPERANÇAPare Abat Josep Maria Soler
6 L'OBLACIÓ: TORNAR A DIR SÍ AL COM-PROMÍS BAPTISMALPare Joan Carles Elvira, prior
9 LES ANTÍFONES DE LA «O»Pare Jordi Castanyer
14 TOTHOM HA VIST LA SALVACIÓ DEL NOSTRES DÉUPare Lluís Planas
16 LA SAGRADA ESCRIPTURA, FONT DECONEIXEMENT I DE VIDA CRISTIANAPare Josep de C. Laplana
CRÒNICA
18 VIATGE A CANTÀBRIAMontserrat Sala
N O T I F I C A C I O N S
26 INFORMACIONS DIVERSES
26 ELS NOSTRES DIFUNTS
27 CALENDARI D’ACTIVITATS 2009dels oblats (abril–
desembre 2008
Núm. 113
3a. època
Imprimeix: Bengar Gràfiques
Lluís Companys, 62
GRANOLLERS
Dipòsit legal: B–2907–1996
3
Al·locució del pare abat en la domínica Gaudete del 2005 *
L’OBLAT, TESTIMONI DE GOIG I D’ESPERANÇA
Pensant de què us
podria parlar, m'he
fixat en el mateix diu-
menge d'avui, que és el diumen-
ge “Gaudete”. Els oblats hauríeu
de ser testimonis especials de
joia, perquè les dues trobades sig-
nificatives a Montserrat són la
“Gaudete” i la “Laetare”; per tant,
dues crides a viure la joia, i a viure
una joia profunda, no una joia
purament superficial. Per això
voldria comentar-vos molt breu-
ment, dues o tres expressions de
l'oració col·lecta de l'Eucaristia
d'avui.
Hi demanem que Déu miri el
seu poble que espera ple de fe la festa
del naixement del seu Fill, i dema-
na que concedeixi a aquest poble
d'arribar amb alegria a les festes de
Nadal i de celebrar-les solemne-
ment amb el goig de l'Esperit.
Espera, fe, goig de l'Esperit. Són
uns temes que ens recorden, si
més no, el capítol quaranta-nou
de la nostra Regla de sant Benet,
el de la Quaresma. Al comença-
ment de l'Advent jo mateix deia
als monjos que també es podria
escriure un capítol de la Regla
sobre l'Advent que digués “la
vida del monjo –la vida de l'o-
blat– hauria de respondre en tot
temps a una espera d'Advent o a
una vivència d'Advent”. Algú,
per cert, es pot preguntar: per
què sant Benet parla de la
Quaresma i no parla de
l'Advent? Doncs perquè al segle
Nadal sinó, sobretot, de la segona
vinguda del Senyor, una segona
vinguda que, d'alguna manera,
comença en el moment de la
nostra mort; la segona part de
l'Advent sí que és ja preparar-se
per a rebre la gràcia que l'actua-
lització litúrgica del Nadal ens
concedeix. Per això deia que la
vida d'un cristià, la vida d'un
oblat, la vida d'un monjo, hauria
de ser sempre segons aquest estil
de l'Advent, fins i tot hauríem
d'aprendre, en aquest mirar les
coses des de Déu, des de la fe, a
viure la vida i la mort en clau
d'Advent. Jo diria que la millor
catequesi que ens dóna l'Església
per a afrontar el final de la vida és
el temps d'Advent: aquesta vin-
guda del Senyor que porta el
consol, que porta la pau, que
porta la justícia. Aquesta vinguda
comença en el moment de la nos-
tra mort. Evidentment, aquesta
esperança viscuda en aquest sen-
tit que he dit: activa, confiada que
la paraula de Déu no falla, que és,
d'alguna manera, una presència
anticipada, és fruit de la fe, de la
sisè l'Advent encara no havia
entrat en la litúrgia; per tant, no
existia com a temps litúrgic; per
això parla només de la
Quaresma. Però la crida que ens
fa el temps d'Advent a viure amb
esperança és fonamental en tot
cristià i concretament en qui vul-
gui viure l'espiritualitat de sant
Benet, i és un tema que trobem
també a la Regla, igual que el
tema de la fe, igual que el tema
del goig de l'Esperit.
Una cosa és, com ja sabeu,
l'espera, i una altra és l'esperança.
Un pot esperar l'autobús o el
metro pensant en una altra cosa,
o posant-se impacient perquè no
arriba, i posant-se nerviós perquè
farà tard; es tracta d'una espera
molt accidental, molt del moment.
En canvi l'esperança suposa una
actitud activa: tota la persona està
en tensió, esperant. Jo diria que la
diferència potser està entre espe-
rar el metro i esperar l'arribada
d'una persona estimada. L'actitud
interior és molt diferent.
L'esperança suposa una actitud
activa, una actitud confiada.
Viure l'esperança ja és, en certa
manera, començar a viure la pre-
sència d'aquell que s'espera. Això
és el que ens proposa de viure la
litúrgia de l'Advent, i jo crec que
el temps d'Advent ha de ser una
mica el paradigma de tota vida
cristiana. Ja sabeu que el temps
d'Advent té dues parts: la prime-
ra part no ens parla tant del
* No havent publicat al seu moment les parau-les que el pare abat ens adreçà en la Gaudetedel 2005, ens ha semblat convenient derecuperar-les. N'hem tret tanmateix, per lallunyania dels fets que hi comentà, lesparaules introductòries, de felicitació als quiaquell dia havien de fer l'oblació i als qui encelebraven un especial aniversari, i també lesdarreres, en què notificà i comentà algunscanvis en la vida del monestir i ens felicità elNadal.
4
fe en Jesucrist mort i ressuscitat,
de la fe en la seva paraula i en tot
allò que la seva paraula ens reve-
la sobre la seva presència actual i
sobre els canals que té per comu-
nicar-se amb nosaltres, que són
els sagraments, la paraula de
Déu, la pregària personal, l'en-
contre amb l'altre.
El final de l'oració col·lecta
d'avui, celebrar el Nadal solemne-
ment amb el goig de l'Esperit, ens
recorda, també, el tema del capí-
tol de la Quaresma: “que es pre-
pari per celebrar la santa Pasqua
amb el goig de l'Esperit”. Per
tant hi podem veure una referèn-
cia a la Regla, perquè l'esperança,
aquesta esperança activa, confia-
da, només la podem viure i apro-
fundir des del goig, des de la joia
que infon en el nostre cor
l'Esperit Sant. Però la font d'a-
questa frase, d'esperar, viure,
celebrar amb el goig de l'Esperit,
l'hem d'anar a buscar en un altre
text d'on probablement sant
Benet el treu, que és la primera
carta als tessalonicencs. Sant Pau
hi diu: també vosaltres us heu fet
imitadors meus i del Senyor acollint
la paraula enmig de moltes tribula-
cions amb el goig de l'Esperit (1,6).
El goig de l'Esperit va lligat,
doncs, en la primera carta als tes-
salonicencs, d'una banda a fer-se
imitadors del Senyor, i d'altra
banda a escoltar la paraula i a
acollir-la com a paraula de salva-
ció, sobretot en els moments de
dificultat, en els moments de tri-
bulació. Aquest goig de l'Esperit,
doncs, només el rebrem –és do
de l'Esperit– si ens hi disposem
des de l'acolliment de la paraula i
des del desig d'imitar Jesucrist.
I aquí trobem un altre tema:
la imitació del Senyor, que és
molt present en la Regla. De fet
sant Benet, quan escriu la Regla,
no desitja altra cosa, en els
camins espirituals que ens hi
marca, en l'itinerari espiritual
que hi proposa, que cadascú
pugui anar reproduint la imatge
de Jesucrist; per obra de l'Esperit
Sant, evidentment, però posant-
hi tot el treball que cal de la seva
part. Imitar el Senyor no vol dir,
ara, posar-nos a viure com Jesús
en el seu temps i fent el que ell
feia; aleshores potser més que
imitar el Senyor faríem la Passió
o els Pastorets, segons l'època.
No es tracta d'això, sinó que es
tracta de viure com viuria ell si
estigués en el lloc on jo estic.
Imitar el Senyor vol dir això:
reproduir la seva actitud, la seva
manera de ser, en el lloc on jo
estic. Aquí hem de recordar, com
deien els Pares de l'Església, que
“tot cristià és un altre Crist”;
però no sols ho és perquè sagra-
mentalment ho ha rebut en el
5
baptisme i la confirmació sinó
perquè en la seva vida intenta
reproduir en ell la vida de
Jesucrist.
Interioritzar, doncs, la parau-
la, mirar de reproduir en nosal-
tres la figura del Senyor, d'imitar
el Senyor. I aquí hi entra tot el
camí espiritual que proposa sant
Benet: la lluita contra el propi
egoisme per anar purificant i
pacificant el cor, l'esforç per anar
creixent en la humilitat, en l'obe-
diència, en la caritat…; tot això
és procés d'imitació del Senyor.
És en aquesta doble dimensió,
doncs, que anirem trobant el
goig de l'Esperit. Per alimentar
aquest goig de l'Esperit que, com
he dit, és un do, el que hem de
fer és demanar-lo, però dema-
nar-lo d'una manera coherent, és
a dir, intentant, en la nostra vida,
interioritzar la paraula de Déu.
Hauríem de ser com la Mare de
Déu; potser m'heu sentit dir
alguna altra vegada aquesta idea,
que em sembla molt gràfica i que
és tot un programa de vida cris-
tiana, de vida monàstica i de vida
per als oblats: que santa Maria
tant va acollir en el seu cor la
paraula de Déu que va arribar un
moment en què se li va fer carn
en les seves entranyes. Nosaltres
també hauríem d'acollir tant la
paraula de Déu que, com diu
Orígenes, el Crist neixi en el
nostre cor i vagi creixent en el
nostre cor i en el nostre interior.
I aleshores és quan anem repro-
duint la vida del Crist en nosal-
tres i quan anem experimentant
aquesta joia de l'Esperit que ens
ve de Jesucrist i que comença en
la joia de saber que s'anuncia el
naixement del Messies, que con-
tinua en la celebració del Nadal i
que sobretot esdevé ben plena i
ben intensa en la Pasqua i en el
fruit granat de la Pasqua que és
la Pentecosta.
He dit que els oblats esteu
“marcats” per aquests dos diu-
menges que inviten a l'alegria i
que, per tant, d'alguna manera
hauria de ser una característica
vostra viure aquesta alegria. El
nostre món, encara que no ho
sembli, té molta necessitat d'es-
perança i de joia profunda. Una
joia que no vol dir que tot siguin
flors i violes a la vida, no vol dir
viure inconscientment i prendre's
les coses a la fresca i no ser cons-
cient dels problemes, del sofri-
ment; cada persona passa el seu
itinerari de sofriment, que en
cristià se'n diu “creu”, i cada
família passa els seus moments
de dificultat que en cristià també
se'n diu “creu col·lectiva”; però,
més profundament que això, hi
ha la possibilitat de viure-ho des
de la confiança en Déu, des de
posar la confiança en la seva
paraula que ens diu que tot el
que passa en aquesta vida no és
més que dolors de part i de pro-
cés, de vegades dolorós, de crei-
xement per a arribar a la plenitud
que ens ve de la Pasqua.
Jo desitjo exhortar-vos, doncs,
a ser testimonis, individualment,
d'esperança i d'aquesta joia sere-
na que ve de la pau que infon
l'Esperit en el nostre cor. A testi-
moniar-la individualment i a tes-
timoniar-la, també, com a frater-
nitat, com a grup, quan us trobeu
tots o quan us trobeu dos o tres
de vosaltres, sigui en els grups de
pregària, sigui en altres
moments; a ser sempre testimo-
nis d'aquesta esperança i d'a-
questa joia profunda. Només se'n
pot ser testimoni si d'alguna
manera n'hem fet una certa
experiència. El testimoni és
aquell que ha viscut una cosa, que
l'ha vista, que l'ha sentida, i que
per això pot testificar-la. El Nou
Testament, sobretot en els Fets
dels apòstols, passa de donar el
títol de “testimonis” a aquells que
van veure Jesús, perquè hi van
conviure, a donar-lo, també, a
aquells que només l'han conegut
des de la fe, que ja no van con-
viure amb Jesús però que conti-
nuen essent-ne testimonis per-
què, en la seva vida de fe, en la
seva vida de pregària, en la seva
vida de caritat, han fet una expe-
riència d'aquesta presència del
Senyor i de la bellesa que és viure
la fidelitat, o l'intent de ser fidels,
malgrat les dificultats de cada
dia, a la paraula de Déu. Per això,
al costat del desig que sigueu tes-
timonis d'esperança i de joia pro-
fundes us puc dir també que, en
tant que la comunitat està vincu-
lada a vosaltres, també us porta-
rem a la pregària, us hi portem i
us hi continuarem portant per-
què pugueu fer aquesta experièn-
cia espiritual i fer-vos testimonis
d'aquesta realitat que, com us he
dit, el nostre món necessita tant.
D'aquesta manera, com deia la
Maria Dolors en les paraules de
salutació, sereu “petites espurnes”
de Montserrat en els vostres
ambients. M'ha agradat la idea i
va en la línia del que alguna altra
vegada us he dit: que, d'alguna
manera, sou un perllongament
del que és Montserrat en els vos-
tres ambients. En la domínica
“Gaudete”, doncs, hi trobeu un
programa per a la vostra vida a
partir de l'oració col·lecta pròpia
del dia. C
6
i això, la vida cristiana, no és tant
un model de vida una mica pre-
sentat com un ideal que ens hem
d'esforçar per complir, sinó, com
passa amb el baptisme: acollir un
do que ens és donat, com una lla-
vor que és sembrada en nosaltres,
i, aleshores, mirar que la nostra
vida sigui de tal manera que
aquesta llavor pugui anar crei-
xent. El programa cristià no és
tant una obligació de complir una
sèrie de coses, sinó disposar-ho
tot en la nostra vida perquè
aquesta llavor, aquest do de Déu
rebut, vagi creixent.
I, com podem alimentar cada
dia aquesta llavor sembrada en
nosaltres? Quan veiem l'Evangeli,
l'ideal de vida que ens proposa,
quan comprenem una mica les
exigències del seguiment del
Crist o del carisma benedictí, és
com tenir davant dels ulls la
imatge cap a la qual Déu ens va
treballant internament, a poc a
poc, molt lentament a vegades,
però realment, eficaçment,perquè
un dia arribem a viure aquest
ideal que ens és proposat. Dic
això perquè dies com avui són
dies per adonar-nos profunda-
ment de la immensa joia de ser
cristians, d'haver rebut la crida de
Déu, a seguir Jesucrist, el do del
baptisme, formar part de
l'Església, d'una comunitat cris-
tiana. No tant estar preocupats
per si complim unes determina-
des exigències que, d'entrada,
sembla que defineixen la vida
cristiana.
Tot això que dic, certament
que és molt exigent, però aquesta
exigència, l'hem de veure sempre
des d'alguna cosa prèvia. I aques-
ta cosa prèvia que ens ve donada
L’OBLACIÓ: TORNAR A DIR “SÍ”AL COMPROMÍS BAPTISMAL
Al·locució del pare prior en la domínica Gaudete del 2007 *
avui: quatre oblacions. De vega-
des entenem les coses perquè pri-
mer les veiem i després les anem
meditant. Doncs, bé. Hi ha hagut
una celebració molt viva en el
sentit que unes persones davant
Déu i davant de l'Església han
expressat el seu desig de viure a
fons el seu compromís baptismal;
aquesta és l'essència de l'oblació i
això es concreta formant part de
la família dels oblats i vivint
segons el carisma de sant Benet.
Quan hi ha una oblació, de la
mateixa manera que quan hi ha
una professió monàstica, els qui ja
l'hem feta –l'oblació o la profes-
sió– som espectadors privilegiats
d'allò que nosaltres ja vam fer i
tenim l'oportunitat de reviure-ho,
de prendre'n consciència més
profundament i d'adonar-nos que
cada oportunitat d'aquest tipus és
una gràcia. Jo voldria ressaltar,
com surt en el ritual d'oblació,
que l'oblació és, fonamentalment,
tornar a dir “sí” a allò que d'algu-
na manera vam viure en el baptis-
me. La majoria de nosaltres supo-
so que érem molt petits i, per
tant, no ens en recordem. Jo crec
que és una gran sort poder tenir
moments significatius en la vida,
en els quals podem tornar a
reviure d'una manera conscient,
adulta, lliure, meditada, profun-
dament volguda, sentida, aquest
dir “sí” a Jesucrist, a la gràcia
rebuda en el baptisme. Aleshores,
per mi, d'aquí deriva una mica la
imatge del que és la vida cristia-
na. En el fons, els qui som aquí,
tant els oblats com els monjos,
som oblats o monjos perquè
volem viure a fons la nostra vida
cristiana, és a dir, volem viure
l'Evangeli, el seguiment del Crist;
6
Per començar, voldria
expressar-vos la meva
alegria per poder com-
partir aquesta estona amb vosal-
tres. A molts us conec de vista,
però no havia tingut mai l'opor-
tunitat de tenir un contacte tan
directe amb la comunitat dels
oblats, la petita família dels
oblats. I m'és un gran motiu de
goig poder-ho fer.
Pensant què puc compartir
amb vosaltres, en aquest dia tan
especial, m'ha sortit una cosa que
potser és una mica llarga, però ja
miraré de no passar-me del temps
que m'han assignat. Però és que
m'agraden les coses una mica
globals, i de vegades em surten
una mica llargues. En tot cas vol-
dria partir del que hem viscut
* En absència del pare abat fou el pare prior,el pare Joan Carles Elvira, qui l'any passatens rebé aquest diumenge a la tarda. Comsempre en les domíniques Laetare iGaudete també en aquesta ocasió ha estatl'oblata Maria Carme Massip la qui, apartir d'un enregistrament, ha transcritaquesta al·locució.
7
podríem expressar-la així: nosal-
tres ens comprometem, quan
diem “sí” a Jesucrist, en el baptis-
me o en l'oblació, però sempre és
sobre el rerefons d'un altre com-
promís que és previ, que és el de
Déu amb nosaltres. És tot el tema
de l'aliança que recorre la Bíblia.
Hi ha un fil conductor a la Bíblia
que és el tema de l'aliança; la pri-
mera aliança de Déu amb el poble
d'Israel que apunta cap a una
nova aliança en el temps dels pro-
fetes i aquesta aliança nova es rea-
litza i és portada a la plenitud en
Jesucrist.
I, què vol dir això? Doncs que
la nostra vida cristiana, aquest
intent de seguir el Crist amb totes
les nostres forces recolza sobre
aquesta fidelitat de Déu, que s'ha
compromès el primer de tots amb
nosaltres, les promeses, l'aliança i
el compromís del qual són eterns.
Déu no fallarà mai. Després
nosaltres hem fallat o, si voleu, dit
en positiu: comencem de nou
cada dia, però el que és important
d'aquesta resposta nostra a l'alian-
ça de Déu és que visquem una
fidelitat de fons. A mi, això m'a-
grada molt: una fidelitat de fons.
En el dia a dia potser hi haurà
moltes coses que no estan en la
línia de l'Evangeli, en allò que
potser voldríem viure però no
sabem com fer-ho, a vegades no
podem, però sempre hi ha aques-
ta capacitat de dir “sí” a aquest
compromís baptismal, aquest
desig nostre de seguir Jesucrist, de
respondre a la seva crida. Això ho
veiem molt en els evangelis. Quan
mirem els deixebles ja veiem –la
figura de Pere és emblemàtica–
que contínuament cauen i s'aixe-
quen i tornen a caure, i tot el que
vulgueu. Però tots els deixebles
segueixen Jesús fins al final. És
veritat que fugen, però després
estan junts per poder acollir el
Ressuscitat. Hi ha sempre una
fidelitat de fons, una fidelitat sos-
tinguda per aquesta fidelitat pri-
mera de Déu i de Jesucrist a
cadascú de nosaltres. Això ens
hauria de donar molta confiança,
i aleshores entenem que en la vida
espiritual, en la vida cristiana i
probablement en tota vida huma-
na, el més important és confiar i
no voler controlar l'existència,
dominar-la, tenir-ne el control. El
pitjor que hi ha en la vida cristia-
na és pensar que jo controlo,
domino les coses, que jo sé el que
faig. Això seria fariseisme.
L'important és aquesta confiança
de fons en l'amor, en la misericòr-
dia de Déu, en la seva aliança.
Quan fem un compromís com el
que representa l'oblació sempre es
tracta d'un moment d'aquesta
fidelitat de fons personal en res-
posta al compromís primer de
Déu amb la seva aliança.
Això, com es tradueix en la
vida de cada dia? Aquí, en tant
que oblats benedictins, em sembla
que podem anar a la Regla, a l'i-
deal de vida benedictí, al carisma
de sant Benet. A mi m'agrada
molt de presentar aquest carisma
amb una imatge: la imatge del trí-
pode. Un trípode té tres peus; si
en falta un, cau, i si un és més llarg
que els altres la cosa es desequili-
bra. És una imatge molt harmò-
nica del que hauria de ser una
vida segons tres paràmetres.
Doncs, bé, quins són aquests tres
paràmetres, aquests tres peus de la
vida monàstica? Els glosso molt
ràpidament, i amb això em sem-
bla que donem concreció al fona-
ment del que representa l'oblació:
tornar a dir “sí” al compromís
baptismal.
El primer peu del trípode que
us proposo seria la pregària. A mi
m'agrada presentar així el tema de
la pregària: per què hem de pregar
en tant que deixebles de Jesucrist
i oblats, o monjos? Per què hem
de pregar? La resposta és molt
senzilla: perquè Jesús pregava.
Jesús pregava. I com que Jesús
pregava i Jesús és el nostre refe-
rent, i tots voldríem ser com ell,
en la nostra vida la pregària ha detenir un paper important. Quanparlo d'això, m'agrada citar dosversets de l'evangeli de sant Llucperquè em sembla que expressenmolt bé el que vull dir. És al capí-tol cinquè, versets 15-16, en plenaetapa del ministeri de Jesús aGalilea, per tant dies de moltaactivitat, de predicació, d'estaramb la gent, etc. Fixeu-vos quinresum més dens i més profundque fa l'evangelista. Diu:“L'anomenada de Jesús s'esteniacada vegada més i molta gent acu-dia per escoltar-lo i fer-se curar deles seves malalties, però ell, Jesús,es retirava a llocs solitaris i prega-va”. És un resum perfecte de comJesús entenia la seva missió.Totalment donat als altres, enmigde la gent, predicant el Regne deDéu, més encara, realitzant-lo,posant-lo en marxa, però després,ell es retirava, és a dir tenia el coren aquesta intimitat amb el Pareque Jesús vivia en tant que Fillseu. Per tant, Jesús en tot, presenten tot, però sempre més enllà detot, amb el cor posat en la relaciód'intimitat amb el Pare.
Per a vosaltres, que sentiu la
crida a encarnar l'espiritualitat
benedictina en el món, és molt
decisiu trobar la mesura justa
entre el vostre ser per al món i la
vostra relació amb el Pare.
Evidentment, això demana
moments puntuals de pregària, la
pràctica de la “lectio divina”, la
pregària de l'Església, pregar amb
els salms, i no cal dir l'Eucaristia i
els altres sagraments. Però, ho
repeteixo: això no és res més que
configurar-nos cada dia més a
Jesucrist. Per què preguem?
Perquè Jesús pregava. En els
evangelis es veu això molt clar
quan pensem en les nits de pregà-
ria de Jesús, en els seus moments
de pregària. És impressionant,
fins a la creu ho fa! Jesús vivia
constantment en presència del
Pare.
L'altre peu seria el treball, allò
8
que els monjos en diem “el tre-
ball”, però podríem traduir-ho,
per a vosaltres, i una mica segons
com també per als monjos, en el
que feu a la vida ordinària, amb la
seva discreció, amb la seva grisor
alguns dies, però que d'alguna
manera representa el lloc on hem
d'encarnar la nostra crida a seguir
el carisma benedictí. Crec que
està molt bé això de considerar la
vida ordinària com el lloc espe-
cial, el lloc més apropiat, més
habitual, de viure la nostra condi-
ció cristiana. Potser no hem de fer
grans coses, grans accions; n'hi ha
prou amb les petites coses de cada
dia, que són el mitjà habitual per
viure l'evangeli. La fidelitat a les
coses petites de cada dia, amb la
discreció que la caracteritza.
Ara bé, en aquest context de
vida quotidiana, a vegades se'ns
donen moments o situacions,
camins extraordinaris per viure
l'evangeli. Voldria destacar-ne
dos tipus: a vegades són camins o
situacions que triem nosaltres; per
exemple, una persona pot dir:
mira jo ara faré un compromís de
solidaritat o de voluntariat. No
deixa de ser quelcom extraordina-
ri, que surt de la quotidianitat. Per
tant, hi ha maneres de viure l'e-
vangeli que triem nosaltres. Però
n'hi ha també moltes, de situa-
cions extraordinàries que són oca-
sió de viure l'evangeli, que no
triem nosaltres sinó que ens
vénen donades i, a vegades, impo-
sades. Són mediacions passives
per viure l'evangeli, perquè no les
triem. Per exemple, una malaltia,
la mort d'alguna persona estima-
da, un fracàs personal, uns
moments d'aridesa espiritual, pro-
blemes laborals, familiars... Es
tracta d'una realitat molt en la
línia de l'espiritualitat monàstica i,
per tant, del carisma benedictí: fer
d'aquestes situacions que no triem
ocasions privilegiades per viure
l'Evangeli, per expressar la nostra
donació total a Jesucrist que vam
fer el dia del baptisme i que vam
renovar el dia de la professió o de
l'oblació. Aleshores descobrim
que el Regne de Déu és fecund
d'una manera molt imperceptible.
A través de nosaltres, de la nostra
vida ordinària, i també a través
d'aquestes situacions que no triem
Déu se serveix per fer la seva obra
de transformació de la realitat en
la línia del Regne.
Per últim, el tercer peu del trí-pode seria la vida comunitària.Per vosaltres seria tot el querepresenta la família dels oblats i,en tot cas, tot allò que significa“vincular-se” amb persones, esta-blir vincles amb persones. En elfons això és el que Jesús volia perals seus deixebles quan ens vadonar el manament nou: “esti-meu-vos els uns als altres com jous he estimat”. Perquè és moltimportant que fem el camí junts.Al final del capítol setanta-dos dela RB, el del “bon zel”, hi ha aque-lla frase tan bonica que descriutotalment aquest ideal de vidacomunitària: “... el qual (Crist) ensdugui tots junts a la vida eterna”.No ens salvem sols sinó solidària-ment amb altres persones. I jo crecque aquesta és una de les gràciesde l'Evangeli: fer l'experiència dela comunitat, saber-se com a l'in-terior d'una xarxa de vincles inter-personals. I això no ho dic perquènomés hem de viure l'estimació
als altres, el manament nou, que
certament és un manament evan-
gèlic, essencial, sinó també perquè
necessitem els altres. Necessitem
saber que també hi ha altres per-
sones vinculades a nosaltres.No es
pot entendre el missatge cristià
d'una manera genuïna sense
entendre aquesta crida a viure la
comunió entre els deixebles de
Jesús; l'Església és això, la partici-
pació en una comunió més prèvia,
més essencial, que és la mateixa
comunió de Déu en ell mateix en
tant que Trinitat. Això que dic de
la vinculació personal entre nosal-
tres és molt important perquè
Déu mateix és vinculació inter-
personal.
De totes maneres, i amb això
acabo, hi ha una vinculació perso-
nal molt especial; i voldria tras-
passar-vos tot el que per a mi és
més íntim: la vinculació amb
Jesucrist. És a dir, vincular-se
“afectivament” amb Jesús. No
s'entén la vida monàstica, no s'en-
tén la vida d'oblat sense trobar en
aquesta intimitat personal amb
Jesucrist la nostre font, el cor del
nostre compromís monàstic o
com a oblats. Que realment, com
els deixebles, nosaltres puguem
trobar-nos amb Jesucrist, sentir
realment que la nostra vida ha
quedat capgirada, perquè Ell un
dia va passar pel nostre costat i
ens va cridar a seguir-lo. Per tant,
em sembla que el secret de tot el
que us he dit és aquest “no ante-
posar res a l'amor del Crist”, que
diria sant Benet, i que vol dir això:
posar-lo al centre del nostre cor i
viure una relació d'amistat pro-
funda amb ell.
Que en aquest diumenge
“Gaudete”, amb l'alegria d'aques-
tes quatre oblacions, tant vosaltres
com a oblats i nosaltres com a
monjos, visquem aquest ideal que
ens ve de sant Benet i, sobretot,
de Déu com una expressió del seu
amor infinit per a cadascun de
nosaltres. Gràcies. C
9
LES ANTÍFONES DE LA “O”*
Jordi Castanyer
Fa just un any redac-
tava per a l'Acull
(vegeu-ne el n. 110)
un articlet nadalenc en què
glossava l'expressió verbal que
segurament expressa millor el
clima litúrgic d'Advent: Veniu!
Crida, desig, que, com hi
vèiem, tant sortia de Déu cap a
la criatura: Veniu a mi d'un cap a
l'altre de la terra i jo us salvaré,
que jo sóc Déu, i ningú més (Is
45,22), com igualment de la
criatura cap a Déu: per l'amor
que teniu al vostre poble, recor-
deu-vos de nosaltres, Senyor;
visiteu-nos, veniu a salvar-nos!
(Sl 105,4). I les acabava, aque-
lles ratlles, convidant-vos “a
rellegir i aprofundir les antífo-
nes al Càntic de Maria dels
darrers dies abans de Nadal
(del 17 al 23), les famoses antí-
fones de la O, que bé es mereixen
per elles soles un bon article a
part o dedicar-hi tot un recés”.
M'ha semblat, doncs, oportú,
enguany, d'oferir-vos l'oportuni-
tat de conèixer-les millor, aques-
tes famoses antífones, i de pas-
sar-hi una estona fruint-ne per-
què ens serveixin de reflexió i de
pregària entorn del misteri de
Nadal.
Sempre les antífones als
salms o als càntics, dites abans i
després de cadascun, ens ajuden a
subratllar alguna idea del salm o
del càntic i, quan escau, a donar el
to de la festa del dia o del temps
litúrgic en què estem. Aquestes,
més, es cantaven a Laudes,
abans i després del Càntic de
Zacaries, i concretament entre
la festa de sant Nicolau (dia 6)
i la festa de santa Llúcia (dia
13). Potser els qui n'hi van afe-
gir alguna altra –en coneixem
almenys cinc més, totes
començades per la interjecció
“O” però a vegades amb un
esquema diferent i sense la
mateixa profunditat bíblica i
teològica– no s'havien adonat
que les 7 tradicionals amaguen
un acròstic molt adient als dies
previs a Nadal; era així en llatí
i s'ha mantingut així, quasi
sempre, en les versions en cata-
là. En efecte, si agafem la pri-
mera lletra de cada antífona
(sense comptar, és clar, la “O”
inicial admirativa) i les ordenem
de la darrera (“E” d'Emmanuel)
a la primera (“S” de Saviesa) for-
marem l'expressió llatina ERO
CRAS que vol dir, literalment,
“seré demà” o, per dir-ho amb
més claredat, “demà seré aquí”,
expressió que recorda clarament,
aplicada ara a Jesucrist, la frase
que Moisès i Aaron adreçaren, al
desert, a tots els israelites:
“Aquest vespre sabreu que el
* Per a confegir aquestes ratlles m'he ser-vit molt d'aquest llibret, amb textosd'autors diversos: Las Antífonas de la“O”. Del siglo VI al XXI. Documentos ycomentarios. Cuadernos Phase 174.Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona2007. I ben concretament hi he inclòs,íntegres i traduïts al català, els breuscomentaris que el bisbe Pere Tena hi fade cascuna de les set antífones.
ben singulars, conegudes també
com “antífones majors”, són ano-
menades “de la O” perquè totes
comencen amb aquesta interjec-
ció llatina que expressa, en
aquest cas, admiració, alegria.
Actualment són set, són cantades
a Vespres, abans i després del
Càntic de Maria, i concretament
dels dies 17 al 23 inclusivament
(la solemnitat de Nadal ja
comença l'endemà, el 24, amb les
primeres Vespres).
Aquest és el nombre i aques-
ta és la pràctica més habitual
arreu i en tot temps. Però no ha
estat sempre així: en algunes
èpoques, i en algunes Esglésies
particulars en trobem alguna
10
Senyor us ha fet sortir del país
d'Egipte, i al matí veureu la glò-
ria del Senyor” (Ex 16,6-7), cosa
que la litúrgia recull encertada-
ment en el responsori breu de les
I Vespres de Nadal: “Avui sabreu
que ve el Senyor, i demà veureu
la seva glòria”, com també en el
cant d'entrada de la missa vesper-
tina de la vigília de Nadal: “Avui
sabreu que el Senyor vindrà a sal-
var-vos i demà veureu la seva glò-
ria”. És més discutible, en canvi,
l'ús que en fa, de les 7 antífones
de la “O”, l'actual Missal ferial,
perquè sense cap tradició, supri-
mint l'exclamació inicial que els
dóna nom i, a més, en un ordre
diferent del tradicional, les
col·loca com a verset abans de
l'evangeli dels dies abans de
Nadal.
No en sabem amb certesa ni
la data ni l'autoria, però historia-
dors de la litúrgia ben documen-
tats no exclouen que puguin atri-
buir-se a sant Gregori, papa,
mort l'any 604; de fet les trobem
ja en antifonaris d'aquesta època.
Ben aviat van ser molt estima-
des, sobretot per les comunitats
monàstiques o canonicals, i fins
gaudiren d'una gran popularitat
entre els fidels. Són diversos els
pares de l'Església i els autors
espirituals més moderns que han
dedicat algun tractat o escrits
més breus a comentar-les. En
alguns llocs i en algunes èpoques
eren entonades, almenys la del
primer dia, pel qui presidia la
litúrgia o per la màxima autoritat
del lloc, per exemple l'abat del
monestir. A Montserrat, després
d'uns anys de cantar-les en cata-
là –manteníem tanmateix la
melodia original gregoriana– ara
les tornem a cantar en llatí per
sentir més comunió amb la tra-
dició secular en unes peces tan i
tan singulars; i mantenim també
un detall que ens recorda la
solemnitat del moment: en
començar cada antífona de la
“O” repica la campana més gran
(que porta per nom, justament,
Santa Maria), continua durant
tot el Càntic de Maria i cessa al
final de la repetició de l'antífona.
Heu-les ací, doncs. A conti-
nuació de cada antífona, en la
seva versió en català, poso algu-
nes de les referències bíbliques
que hi ha a l'origen de cadascu-
na, tot i que això ho veuríem
encara més clar, sobretot en
alguns casos, si comparàvem l'o-
riginal llatí de les antífones amb
la versió en llatí de la Bíblia (la
Vulgata); finalment transcric el
comentari que el bisbe Pere
Tena, en el llibre esmentat en la
nota al títol, hi fa de cadascuna.
DIA 17 DE DESEMBRE
Oh Saviesa de l'Altíssim,
que abasteu totes les coses i les
disposeu vigorosament i amb
bondat, veniu a ensenyar-nos
el camí de la prudència.
- La Saviesa diu: Jo he sortit de la
boca de l'Altíssim (Siràcida, o
Eclesiàstic, 24,3)
- La Saviesa estén el seu poder d'un
cap de món a l'altre, governa amb
bondat tot l'univers (Saviesa 8,1)
- Qui li pot ensenyar el coneixe-
ment? (Isaïes 40,14)
Tot el que l'Antic Testament
–sobretot el llibre de la Saviesa i
els altres llibres anomenats
“sapiencials”– ens diu sobre la
Saviesa de Déu, el Nou
Testament ho aplica normal-
ment a Jesucrist. És clàssic, en
aquest sentit, el Pròleg de sant
Joan. La Paraula per la qual totes
les coses foren cridades a l'exis-
tència és, en sant Joan, la Saviesa
sortida de la boca de l'Altíssim,
que tot ho consolida i ho dispo-
sa ordenadament. Sant Pau és
molt explícit en els primers capí-
tols de la primera carta als cristians
de Corint: la seva predicació
consisteix a manifestar-los la
saviesa amagada en el designi de
Déu, el Messies crucificat, poder
i saviesa de Déu per a tots els qui
són cridats, tant jueus com grecs
(1,24).
L'Església invoca la presència
de Crist, Saviesa provident de
Déu, sobre la creació i sobre la
història, i li demana que li faci
conèixer el camí de la prudència.
El tema dels camins de Déu és
freqüent durant tot el temps
d'Advent. La prudència és la vir-
tut de l'avui entre l'ahir i el
demà. És prudent seguir avui el
camí de l'Evangeli bo i pensant
en el judici sobre la vida evangè-
lica. Demanar el camí de la pru-
dència és demanar que sapiguem
viure tot donant sentit cristià a la
nostra vida.
DIA 18 DE DESEMBRE
Oh Adonai, cap de la casa
d'Israel, que us apareguéreu a
Moisès en la bardisssa flame-
jant i li donàreu la Llei al Sinaí,
veniu a redimir-nos amb el
poder del vostre braç.
11
- Jo sóc el Senyor. Em vaig aparèi-
xer a Abraham, a Isaac i a Jacob…
però no m'hi vaig revelar amb el
meu nom, que és “el Senyor”
(Èxode 6,2-3)
- Se li va aparèixer [a Moisès] en
una flama enmig d'una bardissa
(Èxode 3,2)
- I us rescataré amb el poder del
meu braç (Èxode 6,6)
Les al·lusions d'aquesta súplica
fan referència clarament a l'Èxode.
El terme “Adonai” (Senyor meu)
és la forma de dirigir-se a Déu
bo i evitant el terme Jahvè, nom
sagrat de Déu que, a la litúrgia
d'Israel, únicament el gran sacer-
dot pronunciava una vegada a
l'any. És una referència a la reve-
lació del nom a Moisès (Ex 3), a
la qual s'uneix la condició de
Cap d'Israel en l'alliberament del
poble, que treu de l'esclavatge i
condueix fins a la muntanya
sagrada per a fer amb ell l'alian-
ça.
Tot allò s'esdevenia en figura.
Jesús glorificat és el Senyor, ell
ha rebut aquell Nom que està per
damunt de tot altre nom (vegeu
Fl 2,9), sense vels ni exclusivitat
ritual. Ell ha fet una Aliança
nova i eterna amb la seva sang i
ens ha donat l'Eucaristia com a
memorial perpetu de la seva
Pasqua.
L'Església s'uneix a la pregà-
ria de Maria en el seu Càntic:
“Les obres del seu braç són
potents”, i suplica la vinguda del
Senyor per a viure en la llibertat
dels fills de Déu, com a poble
que Déu s'ha reservat perquè
proclami les seves meravelles
(vegeu 1Pe 2,9).
DIA 19 DE DESEMBRE
Oh Rebrot de Jessè,
que us alceu com a bandera
dels pobles, davant vostre els
reis emmudiran i les nacions
pregaran, veniu a alliberar-nos,
no trigueu més.
- Aquell dia, el rebrot de Jessè s'al-
çarà com a bandera entre els pobles;
les nacions li demanaran consell…
(Isaïes 11,10; vegeu també
Romans 15,12)
- Ell purif icarà tots els pobles; els
reis no sabran què dir (Isaïes
52,15)
- Vindrà el qui ha de venir, no tar-
darà (Habacuc 2,3; vegeu també
Hebreus 10,37)
La tercera antífona “Oh” fa
un pas més en la història de la
salvació bo i relacionant-la amb
Jesús i la seva vinguda. La creació
(Saviesa provident) i l'Èxode (el
“Senyor” cap de la casa d'Israel)
ens parlen de Jesús, Paraula per
la qual tot ha vingut a l'existèn-
cia i guia únic cap al Pare.
Ara és la profecia d'Isaïes la
que trobem a l'origen d'aquesta
invocació: Jesús és el Rebrot de
la casa de Jessè, ple de l'Esperit
Sant, que ha de ser portador del
coneixement de Déu i de la pau
messiànica (Is 11,1-11). És el
nou David, que seurà al tron del
seu pare, tal com l'àngel digué a
Maria; és el fill de Déu anunciat
a Josep, el qual, ell també, era de
la casa de David.
La invocació pròpia d'aques-
ta antífona destaca la condició
reial del Fill de David; davant
d'ell els reis emmudiran i les
nacions hi confiaran (vegeu el
salm 71 [72]). Les paraules
reflecteixen un domini tempo-
ral; són paraules profètiques que
porten un missatge que alesho-
res encara no era definit.
Nosaltres, els cristians, sabem
que el Rebrot de Jessè és un rei
pacífic, que el seu regne no és
d'aquest món, i l'alliberament
que li supliquem no depèn de
cap arma temporal sinó de la
seva misericòrdia.
DIA 20 DE DESEMBRE
Oh Clau de David i ceptre
de la casa d'Israel:
si obriu, ningú no pot tancar; si
tanqueu, ningú no pot obrir;
veniu, traieu de la presó els
encadenats que viuen a la fosca
i a les ombres de la mort.
- Li posaré damunt l'espatlla la
clau del palau de David. Quan ell
obri, ningú no tancarà; quan ell
tanqui, ningú no obrirà (Isaïes
22,22)
- Això diu el Sant, el Veraç, el qui té
la clau de David, el qui obre, i ningú
no pot tancar, el qui tanca, i ningú
no pot obrir (Apocalipsi 3,7)
- Els cecs recobraran la vista, els
captius sortiran de la presó, deixa-
ran el calabós els qui vivien a la
fosca (Isaïes 42,7)
- Trencà les seves cadenes i els tra-
gué d'aquell lloc tenebrós (Salm
106,14)
12
Amb aquest títol de “Clau de
David” invoquem Jesús com a
Senyor de la vida i de la mort. El
tema de la “clau de David” el tro-
bem a Isaïes 22,22, quan tracta
de la substitució d'un majordom
infidel. Des d'aquest text queden
també il·luminades les paraules de
Jesús a Pere: “Et donaré les claus
del Regne del cel…” (Mt 16,19).
Però sobretot és en l'Apocalipsi
on apareix el Ressuscitat que té
les claus de la mort i del seu
regne, el qui té la clau de David
(3,7).
Des d'aquesta pespectiva com-
prenem molt bé la invocació. Es
tracta d'obrir les portes del lloc
on es troben encadenats, i en les
tenebres, els condemnats a mort.
La presència mateixa de la
Paraula feta carn és ja resplendor
que irromp en la tenebra i que la
tenebra no ha pogut ofegar. És
una presència misteriosa sobre el
darrer enemic, que és la mort. La
festa de Nadal és també una
crida a la fe en el Ressuscitat.
DIA 21 DE DESEMBRE
Oh Orient, esplendor de la llum
eterna i sol de justícia, veniu,
il·lumineu els qui viuen a la
fosca i a les ombres de la mort.
- Vet aquí un home que es diu
Germen (Zacaries 6,12)
- Per a vosaltres que reverencieu el
meu nom brillarà el sol de la justí-
cia (Ml 3,20)
- Ell és esplendor de la glòria de
Déu i empremta del seu mateix
ésser (Hebreus 1,3)
- La Saviesa és un reflex de la llum
eterna (Sv 7,26)
- Ens visitarà un sol que ve del cel,
per il·luminar els qui viuen a la
fosca, a les ombres de la mort (Lluc
1,78-79)
Les paraules del Càntic de
Zacaries són les més properes a
la invocació feta a Crist com a
Orient, és a dir, com a “Sol que
ve del cel”: “Perquè ens estima,
ens visitarà un sol, que ve del
cel”. Però la imatge de la llum és
la que habitualment acompanya
la presència de Déu. El profeta
Malaquies parla del sol de justí-
cia, el sol de la salvació, que res-
plendirà damunt els justos (3,20).
Els Mags d'Orient anaven fent
camí guiats per una estrella que
veieren al cel.
El text litúrgic insisteix en el
caràcter cristològic de la imatge:
“Esplendor de la llum eterna”.
Ens fa pensar en la missa del dia
de Nadal, en la qual escoltem
successivament l'inici de la carta
als Hebreus i el Pròleg de sant
Joan: Jesús és “l'esplendor de la
glòria de Déu i empremta del seu
mateix ésser” (He 1,3), i “la vida
era la llum dels homes” ( Jn 1,4).
La imatge de Jesús com a
Orient, sol que ve del cel –de
Déu– va condicionar a l'inici de
la vida de l'Església l'orientació
física (fixem-nos-hi: orient-ació)
de la pregària cristiana; i antiga-
ment les esglésies es construïen,
si era possible, amb l'absis cap a
orient. Quan invoquem Jesús
estem realment ben orientats,
perquè som il·luminats per ell,
que ha fet penetrar en nosaltres
la llum divina de la fe. “El poble
que avançava a les fosques ha vist
una gran llum” (Is 9,1): és
l'Evangeli, “la justícia salvadora
de Déu” (Rm 1,17).
DIA 22 DE DESEMBRE
Oh Rei i Desitjat de les
nacions, pedra angular que de
dos pobles n'heu fet un,
veniu a salvar l'home que vàreu
formar del fang.
- Hi afluirà el bo i millor [allò més
desitjat] de cada nació (Ag 2,7)
- Poso a Sió una pedra, una pedra
de toc, una pedra angular… (Isaïes
28,16; vegeu també 1Pe 2,6)
- Ell és la nostra pau. De dos pobles
n'ha fet un de sol (Efesis 2,14)
- Llavors el Senyor Déu va mode-
lar l'home amb pols de la terra
(Gènesi 2,7)
La penúltima de les antífones
del Càntic de Maria, els dies
abans de Nadal, és la que corres-
pon al dia 22. El títol donat al
Senyor és doble: el de Rei i el de
13
Desitjat de les nacions. Tots dos
tenen una dimensió universalis-
ta, que queda accentuada amb la
referència a la creació de l'home.
Dels dos títols, el més original és
el segon: evoca les aspiracions
profètiques de la universalitat de
la salvació. Certament, els
darrers capítols del profeta Isaïes
són clarament el testimoni d'una
esperança: tots els pobles forma-
ran un sol poble, perquè tots tro-
baran en la nova Jerusalem una
mare que consola.
En el text de l'antífona, d'una
manera menys explícita, es fa
referència a aquesta profecia, a
partir del text de la Carta als
Efesis (2,13-22). Sant Pau hi
parla clarament del mur de sepa-
ració que, en el Temple de
Jerusalem, indicava la distància
entre Israel i els pagans. El resul-
tat és un nou poble, en què totes
les nacions troben aquell que,
conscientment o inconscient-
ment, esperaven: l'Home nou, el
nou Adam. Ell ve a salvar l'home
fent-se home, l'antic Adam
terrenal, amb la seva força
d'Adam celestial. La nit de
Nadal sant Lleó el Gran exposa
cada any aquesta meravellosa
novetat, i la conclou amb l'ex-
hortació que fa als cristians per-
què reconeguin que llur dignitat
és la que ha estat donada a la
humanitat “salvada” per Jesucrist.
La litúrgia de Nadal repeteix
sovint aquesta referència a la
donació, per part de Jesucrist, de
la participació en la naturalesa
divina.
DIA 23 DE DESEMBRE
Oh Emmanuel,
rei i legislador nostre, esperan-
ça i salvació de les nacions,
veniu a salvar-nos, Senyor,
Déu nostre.
- … i li posarà Emmanuel (Isaïes
7,14)
- Les seves ales esteses, Emmanuel,
abastaran tot el teu país (Isaïes
8,8)
- El Senyor ens governa, el Senyor
ens dóna les lleis. El Senyor és el
nostre rei: és ell qui ens salva
(Isaïes 33,22)
- Fins que vingui aquell al qual és
deguda l'obediència dels pobles (Gn
49,10)
Aquesta darrera antífona
“Oh”, per a les Vespres del dia
23, la podem entendre com una
síntesi dels títols que s'han anat
donant a Jesucrist al llarg d'a-
questa sèrie de set antífones pri-
vilegiades. El títol fonamental
que li és donat en aquesta ocasió
és el d'“Emmanuel”, Déu-és-
amb-nosaltres. Els altres títols ja
han estat comentats en les altres
antífones.
El títol “Emmanuel” ressona
de manera immediata en l'anun-
ci de l'àngel a Josep (Mt 1,22-
23). La nostra fe fa que cone-
guem fins a quin punt aquest
títol és real: la Paraula s'ha fet
carn i ha habitat entre nosaltres.
No es tracta d'una idea brillant,
sinó de la realitat de la presència
entre nosaltres del Déu viu, con-
versant amb nosaltres gràcies a la
seva condescendència.
Sant Mateu, en el seu
Evangeli, ens presenta dues afir-
macions de Jesús sobre aquest ser
Déu-amb-nosaltres. La primera
es refereix a l'Església en oració:
“On n'hi ha dos o tres de reunits
(pregant) en el meu nom, jo sóc
allí enmig d'ells” (Mt 18,20). La
segona, al final de l'Evangeli,
com una resposta a l'anunci de
l'àngel que va tenir lloc al
començament: “Jo sóc amb
vosaltres dia rere dia fins a la fi
del món” (Mt 28,20).
Una presència en la pregària
de la comunitat, una presència en
la missió.
Nadal és la gran festa de la
presència de Déu entre nosaltres,
manifestada en Jesucrist.
Històricament, en el temps,
aquesta presència començà en el
si de Maria, en l'encarnació, i
d'ella nasqué l'Emmanuel.
Ara, en la vida de l'Església,
Jesús continua essent present, i és
el mateix ahir, avui i pels segles.
Ell és el Vivent, el qui fou cruci-
ficat i que ha ressuscitat. La seva
presència és, sobretot, la presèn-
cia eucarística, la més real i per-
sonal de les presències reals de
Jesucrist prop nostre.
Per això l'Església celebra
amb goig el Nadal, com un gran
acte d'adoració envers Crist pre-
sent: Veniu, adorem-lo; veniu,
adorem-lo. C
14
Lluís Planas
TOTHOM HA VISTLA SALVACIÓ DEL NOSTRE DÉU*
L'Església, amb les lec-
tures que ens proposa
al llarg dels temps
litúrgics, ens dóna l'oportunitat
de poder reflexionar sobre el
misteri de Déu que es revela en
Jesucrist, sobre el testimoniatge
que com a comunitat cristiana
hem de donar de la manifestació
del seu amor i que, alhora, ens ha
de servir a cadascun de nosaltres
per avançar en l'itinerari de la
nostra vida espiritual. Perquè en
la mesura que anem descobrint i
admirem la revelació i al mateix
temps ens comprometem comu-
nitàriament a donar-ne testimo-
ni, tot plegat ens ajudarà a anar
més a fons i a viure amb més
intensitat la comunió de l'amor
de Déu. Cal, doncs, que cadascú
de nosaltres, davant les lectures,
estiguem disposats a obrir-nos a
l'experiència de Déu. Tots sabem
molt bé que l'experiència l'ani-
rem adquirint en la mesura que
cadascú estigui disposat a con-
templar el misteri de Déu en la
nostra vida i en la dels altres i a la
vegada ho celebrem i en fem
festa, i sigui praxi en el nostre
actuar. Nosaltres hem d'expressar
amb la vida el que el salmista ha
pobre, feble, limitat. Així Ell té la
clau per passar per la porta de la
nostra interioritat.
L'evangeli d'avui ens ha reve-
lat, segons l'evangelista Joan, la
missió de Jesús. Ahir vèiem que
un sacerdots i levites comissio-
nats venien de Jerusalem per
interrogar Joan Baptista per
saber si ell era el Messies, si era
Elies (el profeta que segons la
tradició no havia conegut la
mort), si era un profeta més per
posar a la llista. La resposta de
Joan va ser simple i alhora anun-
ciava el que tothom havia d'espe-
rar: Sóc una veu que crida al desert:
aplaneu el camí del Senyor; era
com dir, amb veu potent: feu fàcil
que el Senyor es pugui fer pre-
sent entre els homes. Avui el cen-
tre no és Joan; l'evangelista tras-
llada el centre d'atenció, per dir-
ho així, cap a la figura de Jesús.
Joan Baptista és el qui l'anuncia.
L'anuncia als de la comissió ofi-
cial vinguda de Jerusalem, l'a-
nuncia als seus deixebles, i ens
l'anuncia a nosaltres: Mireu l'anyell
de Déu, que pren damunt seu el
pecat del món. I per donar més
força a les seves paraules en dóna
testimoni, és a dir, manifesta la
seva experiència, es compromet
davant tothom dient: He vist que
l'Esperit baixava del cel... i es posa-
va damunt d'ell. I per acabar diu:
* Homilia pronunciada a Montserrat el 3 degener d'enguany (text evangèlic: Jn 1,29-34).
dit i hem cantat: tothom ha vist,
d'un cap a l'altre de la terra, la sal-
vació del nostre Déu. Aquestes
paraules poden ser ben bé l'him-
ne que faci vibrar el nostre cor
durant aquest temps nadalenc.
Cada dia pot ser per a nosaltres
un pas decisiu que millori la
nostra percepció de l'Emanuel;
cada dia pot ser un pas més pro-
fund per viure millor el do de
saber que Déu és amb nosaltres.
La celebració de l'advent era
un crit d'esperança per a tots
aquells que eren conscients que
caminaven afeixugats, potser
desanimats o desencisats. Però
per percebre aquell crit calia que
en la nostra vida hi hagués el
desig de Déu, gana de Déu, fam
de Déu. En el temps d'advent,
les lectures ens parlaven de quin
era el Déu que podíem esperar.
En les festes nadalenques el
desig comença a poder ser
saciat. El misteri de Déu es va
revelant, concretant. Molt senzi-
llament, i per això mateix molt
admirablement. Cal aprendre a
mirar bé: Déu es fa present en la
pobresa de la limitació humana.
No cal adreçar la mirada bus-
cant grans espectacles; des de la
nostra pobra humanitat, des de
la nostra feblesa, des de la nostra
limitació podem descobrir Déu.
Déu en la carn, com nosaltres,
15
dono testimoni que aquest és el Fill
de Déu. Jesús és l'Anyell, és el Fill.
Cada paraula que ha dit té la
seva força. Primer ens ha convi-
dat a mirar; però tots sabem que,
quan mirem, interpretem el que
veiem a través del que hem vis-
cut; i amb la claror del nostre
desig (per això era important
purificar el desig). Ens ha dit que
era l'Anyell, és a dir, que tenia la
funció semblant al de l'anyell que
els israelites van sacrificar a
Egipte i que els va permetre
començar a caminar pel camí de
la llibertat; l'anyell, d'altra banda,
porta, en el seu interior, la marca
de servidor: Jesús al darrer sopar,
efectivament, es va vestir així,
perquè aprenent a servir amb
amor, els qui formem part de la
comunitat ecclesial encaminem
tothom a la llibertat. I encara ens
hem d'adonar que és l'Anyell el
qui dóna la vida; des de la creu el
veurem manifestant la glòria de
Déu, la força de Déu, perquè la
seva vida i la seva creu esdevin-
dran alliberadores. Hem estat
alliberats de l'expiació del crim
com així qualificava el pecat la
primera lectura (1Jn 2,29-3,6).
El pecat, al capdavall, consisteix a
negar amb fets que Déu és amb
nosaltres. Veient i vivint el foc
d'aquest alliberament, podem
cantar, ben comprometedora-
ment, aquests versets del salm:
tothom ha vist la salvació del nostre
Déu. C
16
Josep de C. Laplana
LA SAGRADA ESCRIPTURA,FONT DE CONEIXEMENT I DE VIDA CRISTIANA
Els evangelis i els evan-
gelistes són quatre, i
només quatre. Els
altres evangelis, que anomenem
apòcrifs, poden ser útils, poden
aportar detalls interessants i bons
sobre Jesús i les seves dites, però
no són la font de vida i de conei-
xement que brolla in medio
Ecclesiae, en el mateix cor de
l'Església, per obra de l'Esperit
Sant, inspirador de la Santa
Escriptura i santificador de tots
els qui s'acosten a beure d'aques-
ta font de salut i de gràcia.
L'Escriptura no és simple-
ment un llibre per a ser llegit
amb curiositat, ni un document
antic per a ser estudiat, analitzat i
viviseccionat en el quiròfan de la
ciència filològica i històrica.
L'Escriptura és memòria, anàm-
nesi, (“L'Esperit Sant us farà
recordar tot el que us he dit”, Jn
14,26), memòria escrita, evident-
ment, d'aquí li ve el nom
d'Escriptura, però també trans-
mesa, viscuda, meditada, comen-
tada i aplicada en cada època, en
cada ànima, en cada situació, dins
d'un univers d'imatges i de refe-
rències, talment que tota
l'Escriptura s'entén i es comprèn
a base de ressonàncies d'ella
mateixa, a la manera d'una sim-
fonia. Un evangeli il·lumina un
altre evangeli, un passatge de
l'Escriptura complementa i
remarca un aspecte d'una altra
escena, una paraula de Jesús pot
trobar el seu contrapès en un
altra paraula de Jesús, ben dife-
rent, sense que es neutralitzin les
dues sentències; en realitat es
potencien remarcant aspectes
oposats que poden il·luminar
situacions oposades en què els
fidels lectors ens podem trobar.
La varietat d'estils i de gène-
res, la complexitat de les imatges
i metàfores, la dificultat de com-
prensió i d'interpretació unívoca
que ens pot sorprendre quan lle-
gim la Bíblia, no les hem de con-
siderar com un trencaclosques
que desanima el lector, sinó que
més aviat són un esperó, un repte,
per a aquell que busca Déu; per-
què Déu és un Déu que s'amaga,
és l'Estimat del Càntic que espia
darrere les gelosies, que juga al
joc amorós de mostrar i de mos-
trar-se però mai del tot, precisa-
ment per excitar l'anhel de la
recerca. L'Apocalipsi llança un
desafiament obert al lector que
no acaba d'entendre ni entendrà
mai el missatge profètic que li
estan anunciant: “Aquí cal
intel·ligència, algú que tingui
17
enginy”(17,9). “Qui potest
capere capiat” (qui pugui
entendre que entengui), i
l'evangeli de Marc: “Qui
tingui orelles per escoltar,
que escolti!” (4,9).
La lectura assídua de la
Bíblia no és fàcil, però quan
un creient s'hi endinsa amb
un cor ardent, esdevé un
exercici que posa en joc tots
els mecanismes mentals,
sensibles, emotius, psicolò-
gics de la persona. Esdevé
“estudi” en el sentit de dedi-
cació absorbent, una explo-
ració, una contemplació, una
comprensió apassionant del
misteri amagat en els segles,
que supera i deixa com a
buits de contingut i de subs-
tància totes les altres expe-
riències alternatives que es
puguin presentar com a suc-
cedanis de la Lectio Divina,
de la Sagrada Pàgina.
La lectura de la Sacra
Scriptura no és ni pot ser
simplement literal. “La lle-
tra mata, l'Esperit vivifica”,
va sentenciar sant Pau (2Co
6,3). Els qui s'encallen a la lletra
i no la saben transcendir per l'es-
perit que amara tota l'Escriptura,
fàcilment poden caure en un
fonamentalisme que ofega l'es-
perit a base d'amuntegar brossa, i
que precipita en un abisme sense
fons de casuístiques estèrils. La
Sola Scriptura portada a les darre-
res conseqüències es pot conver-
tir en un ídol que suplanta el
mateix Déu que anima i inspira
l'Escriptura. La “Dei Verbum”
del Concili Vaticà II, amb els
seus 40 anys d'existència, conti-
nua essent el vademècum o el
millor manual d'entrenament per
a llegir l'Escriptura profitosa-
ment, salvíficament, santificado-
rament.
Per exemple l'evangeli de sant
Marc, que és el més curt i el més
dur i aspre de tots quatre evange-
lis, ens podria servir molt bé de
palestra, si ens decidíem a mesu-
rar les nostres forces i a posar a
prova la nostra capacitat de com-
prensió interna del que Déu ens
diu d'Ell mateix, de l'home que
som nosaltres i de la interrelació
que Ell hi ha establert per mitjà
del seu Fill Jesucrist, Déu i
Home com nosaltres.
El lleó de sant Marc rugeix a
la primera pàgina del seu evange-
li que comença amb la predicació
del Baptista al desert de Judà i
s'acaba amb el mandat de Jesús:
“Aneu per tot el món”: aquell
món que tenia el centre, on con-
fluïen tots els pobles, en la
ciutat de Roma, on Pere pre-
dicava i transmetia la seva
tradició oral, de la qual va
sortir l'evangeli de Marc
iterps Petri. Entre els dos
pols: el desert amb la predi-
cació de Joan el Baptista i les
primeres comunitats de cris-
tians escampades ja pel món
universal d'aquell moment,
s'esdevingué el fet cabdal de la
Història Sagrada, que il·lumi-
na tota la història humana: la
mort i la resurrecció de
Nostre Senyor Jesucrist.
El cristià llegeix la Bíblia
des del cor de Crist, arca de
l'Aliança antiga i nova, i fa
experiència d'“aquell Jesús”
que continua viu i operant
en la comunitat cristiana, en
cadascú de nosaltres, en les
nostres petites comunitats i
en la comunitat global de
l'Església. La Paràdosis, (la
transmissió cordial dels fets
de la salvació), continua i
brolla en el si de l'Església,
en aquella font de quatre
dolls que la predicació
patrística associa amb els quatre
evangelis, o els quatre rius del
Paradís, o els quatre punts cardi-
nals, els quatre vents que evo-
quen la universalitat del missatge
cristià. La Communio ens permet
l'accés a aquesta font de vida.
Anem-hi, i tan bon punt en beu-
rem sentirem la mateixa veu que
ens ha cridat a la font –“Venite”–
que ens diu: “Ite” - “Aneu per tot
el món” (Mc 16,15). Aquests
“venite” i ”ite” (veniu i aneu)
constitueixen la sístole i la diàs-
tole de la vida cristiana:
Evangeli-Eucaristia i Vida
intensa en el món on vivim. C
18
Montserrat Sala
VIATGE A CANTÀBRIA
CRÒNICA
Enguany els oblats dedi-
quem els vuit dies del
viatge-convivència d'es-
tiu a visitar sobretot Cantàbria,
però també una mica Astúries i el
País Basc.
El divendres 18 de juliol sor-
tim de Barcelona, com sempre
amb l'autocar de l'empresa Gibert
de Granollers. Dins ja hi trobem
alguns dels que no viuen a la ciu-
tat i que l'autocar ha recollit prè-
viament a Granollers. Prop de
Vilafranca s'afegeix al grup el
matrimoni Mansilla-Navarro, de
Vilanova i la Geltrú. Entre oblats i
simpatitzants formem un grup de
26 persones, i ens hi acompanya el
nostre consiliari pare Jordi
Castanyer.
Després d'haver fet una breu
parada a l'àrea de Lleida i de con-
tinuar el viatge per terres aragone-
ses i de Navarra arribem a la
població de Laguardia, ja dins de
la Rioja alabesa, bo i passant per
moltes vinyes. La vila està envol-
tada per una muralla, construïda
el segle XIII, i encara s'hi conser-
ven les cinc portes
d'accés. Els carrers
i els diversos racons
conserven un gran
sabor medieval.
L'economia recolza
sobretot en el cultiu
dels ceps i la pro-
ducció de vi amb
elaboració pròpia
dins la denomina-
ció d'origen quali-
ficada Rioja. Al
subsòl hi ha nom-
brosos cellers. D'entre els molts
llocs d'interès nosaltres visitem
l'església parroquial de Santa
María de los Reyes, construïda
entre els segles XII i XV, la prin-
cipal joia de la qual és l'admirable
façana gòtica i un preciós pòrtic
policromat de pedra de finals del
segle XIV, un dels pocs que es
conserven a la Península, amb les
figures dels dotze apòstols i de la
Mare de Déu; a l'interior hi ha un
retaule del segle XVII i un pesse-
bre articulat que és posat en
moviment per les festes de Nadal
i el primer diumenge de febrer.
Dinem en un hostal de Laguardia
mateix, on podem tastar la cuina
riojana i els seus vins.
Seguidament reemprenem el
viatge cap a Santander; durant el
trajecte podem anar admirant la
bellesa dels paisatges, voregem la
ciutat de Bilbao i, ja a Cantàbria,
anem resseguint el mar que va
apareixent darrere les muntanyes.
Feia un dia molt clar i lluminós, i
era una meravella contemplar-ho.
Arribats a Santander ens diri-
gim de seguida al Monte Corbán,
una mica als afores, on es troba el
Seminari, lloc on tindrem l'estada.
És un edifici molt gran, rodejat de
jardí; es tracta d'un antic monestir
de jeronis, fundat el segle XIV,
que, abandonat a partir de la des-
amortització de Mendizábal l'any
1835, el 1852 esdevingué el
Seminari diocesà conciliar.
Després de la guerra civil i a causa
de l'augment de vocacions sacer-
dotals, l'edifici es va haver d'am-
pliar. Actualment acull 12 semi-
naristes, però l'edifici assumeix
altres activitats diocesanes i de
residència de grups. Les nostres
habitacions, molt còmodes, reben
sobretot la llum del claustre.
Sopem en un dels menjadors
acompanyats cada dia per un grup
de sacerdots i algun seglar que hi
resideixen.
DISSABTE 19 DE JULIOL
Celebrem l'Eucaristia, prece-
dida per les Laudes, a l'espaiosa
capella del Seminari, i després
d'esmorzar emprenem la primera
jornada de visites que ha estat
programada.
Anem primer fins a Comillas.Aquesta vila durant l'edat mitjanarebia la influència dels marquesosde Santillana però a partir delsegle XIX es transforma en centred'estiueig de prestigi gràcies alsemigrants retornats d'Amèrica, undels quals, Antonio López López,primer marquès de Comillas, des-prés de fundar diverses empreses a• Laguardia
• Seminari de Santander
Barcelona, inverteix forta-ment a Comillas. Elmodernisme català hideixa clarament la sevaempremta. Visitem sobre-tot el palau del marquès deComillas, anomenat deSobrellano, un edificid'estil neogòtic amb ungran parc, en el qualGaudí el 1883 construeixun fantàstic pavelló ano-menat “El Capricho”, unade les tres obres del genicatalà que es conservenfora de Catalunya (les altres duessón la Casa Botines de Lleó i elPalau Episcopal d'Astorga).Conté,en les seves enormes i bellesestances, escultures de Vallmitjanai de Llimona, entre d'altres. Delluny estant destaca l'enorme cons-trucció de la UniversitatPontifícia, construïda i decoradapels arquitectes catalans JoanMartorell i Lluís Domènech iMuntaner. Fou destinat a semina-ri catòlic, a càrrec dels jesuïtes,però actualment és de propietatpública i es destina a actes cultu-rals i a cursos d'estiu.
Seguidament ens dirigim a
San Vicente de la Barquera, vila
eminentment marina i pesquera.
Creua la ria un pont construït el
segle XVIII. A la part alta de la
població hi ha el castell del segle
XIV i l'església de Nostra Senyora
dels Àngels d'estil gòtic de transi-
ció amb uns retaules d'estil barroc
i un sepulcre gòtic en alabastre
d'estil italià. El terra de l'església
està format per tombes de fusta,
un dels pocs casos conservats a
Cantàbria.Tenim el dinar reservat
en un restaurant just al costat del
mar; des del menjador mateix
podem observar el fenomen de la
marea, aquest moviment cíclic
d'ascens i descens del nivell de
l'aigua marina degut a l'atracció
gravitatòria del Sol i, principal-
ment, de la Lluna: en poques
hores passem de veure les barques
tombades en una gran platja a
quedar tot inundat i les barques
movent-se amb normalitat.
A la tarda anem a Santillana
del Mar, una població medieval
d'empedrats carrers, qualificada
com Conjunt Històric Artístic; és
un dels centres culturals i turístics
més coneguts de Cantàbria. En
visitem sobretot la col·legiata,
construïda entre els segles XII i
XIII sobre l'emplaçament de l'es-
glésia d'un antic monestir fundat
el segle VI que guardava les relí-
quies de santa Juliana, màrtir en
les persecucions de Dioclecià. Té
una planta basilical amb tres naus;
al centre de la nau central hi ha el
sepulcre de la santa (segle XV). El
claustre, del segle XII, és bellís-
sim, amb diversos capitells escul-
pits magistralment. En sortir fem
una passejada pel poble, la majoria
de les cases del qual són senyo-
rials, construïdes a partir del segle
XV quan la vila obtingué el rang
de marquesat.
A continuació els qui ho desitgen van a visitar el Museurèplica de les coves d'Altamira,inaugurat l'any 2001 a uns dosquilòmetres deSantillana del Mar.Les originals actual-ment no poden servisitades, per raó deseguretat, de conser-vació i d'investiga-ció. Foren descober-tes casualment l'any1879 i daten delsinicis del Paleolíticsuperior fa uns15.000 anys. Tenenuna longitud de 270
metres; hi ha representatscentenars d'animals i d'al-tres signes, entre els qualsels 21 bisons en diversesactituds famosos mundial-ment.
Acabada la visita, i
novament a l'autocar, retor-
nem a Santander tot resant
les Vespres.
DIUMENGE 20 DEJULIOL
Avui, diumenge, dedica-
rem el dia a conèixer la ciu-
tat mateixa de Santander i algun
lloc dels voltants. Sortim havent
esmorzat. Plou una mica, però
això no ens priva de passejar-nos
per la Plaça Porticada, d'estil neo-
herrerià, on se celebraven els
famosos concerts musicals durant
l'estiu; actualment el Festival
Internacional de Música se cele-
bra al Palau de Festivals.
Som molt a prop de la cate-
dral, on tenim previst d'assistir a
l'Eucaristia; hi anem, doncs.
Visitem en primer lloc la capella
cripta, romànica, anomenada del
Crist i, més popularment, església
baixa, que hi ha sota la catedral.
És d'una gran austeritat, amb tres
naus separades per uns pilars de
poca alçada i d'una gran robuste-
sa. L'església alta és pròpiament la
catedral, també de tres naus gòti-
ques, que ha sofert diverses modi-
ficacions al llarg dels segles,
sobretot després del paorós incen-
di de 1941. L'enorme edifici,
doncs, està format per dues esglé-
• El Capricho de Gaudí
• Santillana del Mar
CRÒNICA
19
20
sies sobreposades que juntament
amb el claustre del segle XIV for-
men un conjunt d'excepcional
interès. Els patrons de la ciutat
són sant Emeteri i sant Celdoni,
soldats romans martiritzats l'any
300 a Calahorra, les relíquies dels
quals (testes) foren traslladades a
la catedral de Santander i actual-
ment estan dins unes urnes de
plata. Veiem també, a l'interior de
la catedral, el mausoleu on hi ha
enterrat Menéndez y Pelayo, un
dels fills més il·lustres de la ciutat.
Finalment assistim a l'Eucaristia,
en què concelebra el pare Jordi
juntament amb alguns canonges;
el qui la presideix saluda el nostre
grup d'oblats, tant a l'inici com al
final de la celebració.
Els orígens de Santander sem-
bla que són l'establiment romà
d'un port estratègic de cara a les
comunicacions marítimes amb la
Gàl·lia i la Bretanya. Aviat esde-
vingué lloc important de cons-
truccions navals i de gran comerç.
El segle XIX és l'època de l'ex-
pansió urbana de la ciutat. El seu
port va augmentar tant el tràfic
que va arribar a ser anomenat el
“Liverpool d'Espanya”. L'incendi
que s'hi va declarar l'any 1941,
acabada la guerra civil, coincidint
amb un huracà de vent sud, va
destruir la major part de la zona
antiga de la capital: van desaparèi-
xer unes 2.000 vivendes, 37 carrers
i més de 500 comerços, hotels,
pensions i bars. Actualment és una
ciutat molt bonica i senyorial, cos-
mopolita i moderna, amb uns
gran edificis molt elegants.
Ubicada sobre una de les badies
més belles del món, té unes plat-
ges molt conegudes, entre les
quals destaca la cala del
Sardinero, envoltades pels jardins
de Piquío i des d'on es veu el
Palau de la Magdalena, damunt
d'una petita península, que vàrem
recórrer amb un trenet turístic
amb megafonia que ens anava
explicant tot l'entorn del Palau
Reial i la seva història; actualment
aquest palau és la seu de la
Universitat d'estiu Menéndez
Pelayo. Cal també destacar el
Passeig de Pereda i el carrer
Castelar dins l'eixample que es va
construir en estil neoclàssic a
finals del segle XVIII.
Aquest diumenge dinem al
Seminari on fem estada. A la
tarda anem en primer lloc a
Castañeda, municipi per on pas-
sen els rius Pas i Pisuerga, una
mica al sud de Santander.
Pensàvem visitar-hi la Reial
col·legiata de la Santa Creu, però
la trobem tancada i ens hem d'a-
contentar amb visitar-ne i foto-
grafiar-ne l'exterior: és un edifici
romànic, del segle XII, amb
alguns afegits gòtics i barrocs; en
destaca la decoració externa i
interna dels seus absis, la torre, el
cimbori i l'austera portada d'en-
trada. Després ens arribem a
Santa María de Cayón, on ens
trobem amb una capella preciosa;
l'altar de la Verge és en un lateral
perquè degut a unes obres a l'altar
major s'hi han deixat al descobert
unes arcades i columnes molt
boniques i ben il·luminades, se
suposa darrere de l'absis.
Acabada la visita anem encara
fins a Liérganes, poble situat al
costat del riu Miera i que, com
Santillana del Mar, és una de les
poblacions interiors més visitades
de Cantàbria, amb un balneari
molt freqüentat. Hi fem una bona
passejada per anar-ne admirant
les diverses cases senyorials amb
escuts, com ara el palau d'Elsedo i
el de la Rañada (segle XVIII), la
casa de los Cañones, la creu de
Rubalcaba, el santuari de san
Pantaleón i el barri del Mercadillo.
Finalment, després d'una tarda
molt aprofitada, retornem al nos-
tre Seminari de Santander.
DILLUNS 21 DE JULIOL
Avui tenim previst d'anar cap
a terres asturianes; com sempre, i
sense perdre gens de temps, sor-
tim de seguida d'haver esmorzat.
La ruta ens mostra un paisatge
més muntanyós que altres dies,
molt bonic i agradable.
En arribar a Oviedo, i sense
entrar encara pròpiament a la ciu-
tat, ens dirigim a Santa María del
Naranco, un dels monuments que
el rei Ramir I va fer construir per
a Palau de Camp, al segle IX, i
que més tard va servir també de
capella. És un edifici rectangular
d'una sola nau, consta de dos
pisos, l'inferior de poca alçada,
ambdós amb un cos central, amb
volta de canó. El superior, que
acaba amb dos miradors, té arcs
cecs amb decoració de soga a les
columnes. És una obra clau de
l'art asturià, considerat com a pre-
cursor del romànic, esvelta, ben
proporcionada i d'una gran origi-
nalitat. Per pujar a la planta alta
de la façana nord hi ha una escala
• Santander.
CRÒNICA
21
exterior de dos tirs, sense barana.
Molt a la vora, a uns 200 metres
més amunt, a la falda de la mun-
tanya, hi ha l'església dedicada a
l'arcàngel sant Miquel, San
Miguel de Lillo. Actualment
només se'n conserva una tercera
part perquè entorn del segle XV
se'n va esfondrar la resta degut a
les males condicions del sòl; la res-
tauració va ser poc afortunada. És
un edifici de planta basilical, molt
esvelta, de tres naus separades no
per pilars sinó per columnes. S'hi
conserven fragments de pintures
murals i uns esplèndids finestrals
amb gelosies calades de pedra.
Seguidament anem ja cap a
Oviedo, la capital d'Astúries. És
una bella ciutat senyorial, enclava-
da en una carena del mont
Naranco i rodejada de terres molt
fèrtils. Està situada a 28 Km. de la
costa i a 228 m. sobre el nivell del
mar. És una població dinàmica, de
gran tradició cultural i de pròspe-
ra economia. Al centre de la ciutat
hi ha molts jardins. La Catedral
de San Salvador està situada al
casc antic i és el seu principal
monument, un temple molt gran
de construcció gòtica dels segles
XV i XVI, amb un sumptuós pòr-
tic i una esvelta torre de 50 m.
d'alçada. Tal com teníem pre-
vist assistim a la missa que hi
presideix el senyor bisbe i con-
celebrada per diversos sacerdots
entre els quals el pare Jordi.
Aquest arquebisbat està cele-
brant l'any jubilar de la Creu, en
ocasió dels mil dos-cents i els
mil cent anys del lliurament a la
catedral d'Oviedo, perquè hi
fossin custodiades, de dues
creus que donen identitat a
Astúries, anomenades la Creu
dels Àngels i la Creu de la
Victòria. Precisament després
de la missa, i acompanyats pel
mateix senyor bisbe, tots els
assistents a l'Eucaristia anem a
la Cambra santa, construïda el
segle XII i modificada el XIII,
que alberga el tresor cardenalici
que és tingut com una mostra
ta a veure almenys l'exterior d'una
altra bellesa del preromànic astu-
rià: San Julián de los Prados,
església construïda el segle IX.
Novament a l'autocar ens dirigim
cap a Villaviciosa, poble prop del
qual hi ha el conjunt monàstic de
Valdediós, únic dels tres mones-
tirs cistercencs que hi ha a
Astúries que conserva intacta la
seva estructura. Ens hi rep, i ens fa
de guia, el prior, el català pare
Jordi Gibert, antic monjo de
Poblet i de Solius, amb qui el nos-
tre pare Jordi ja s'havia posat
en contacte prèviament. L'església
de San Salvador, “el Conventín”,
construïda el segle X, és una
joia inestimable de l'art preromà-
nic asturià, patrimoni de la
Humanitat sota la protecció de la
Unesco. Les obres de l'església de
Santa María de Valdediós comen-
cen a primers del segle XIII; és un
valuós exemplar de l'arquitectura
cistercenca, amb un claustre de
tres plantes. Durant molts anys,
entre pestes, inundacions i l'aban-
donament de la vida monàstica
l'any 1835, el de la desamortitza-
ció, s'inicia la decadència de l'edi-
fici. El 1986 se n'emprengué la
restauració, realitzada pel Govern
regional d'Astúries a través d'una
escola taller. El 1992 s'hi repre-
nia la vida monàstica i tornà a
Valdediós l'orde del Císter, per
bé que actualment hi resideixen
únicament quatre monjos.
Acabada la visita retornem a
Santander.
DIMARTS 22 DE JULIOL
Avui és santa MariaMagdalena. Comencem el diaamb el rés de Laudes il'Eucaristia a la capella delSeminari. El pare Jordi ens fauna breu homilia glossant lafigura de la santa. Sortim comsempre després d'esmorzar.Avui visitarem Santo Toribiode Liébana i els Pics d'Europa.No hi serem, però, tota la colla,perquè lamentablement l'EmíliaMas ha caigut en acabar• Naranco
d'art sacre sense comparació en
tot l'occident. Consta d'una sola
nau amb dos pisos sobreposats.
Les dues peces més prodigioses
són les creus esmentades, regals
dels reis Alfons II i III, però
també són de molt valor la caixa
de les Àgates, donada per Fruela
II, l'Arca santa, que provenia de
Jerusalem i que se suposa que
contenia relíquies de Jesús, de
Maria i d'alguns apòstols; la relí-
quia que promou més devoció,
però, és el sant Sudari, enquadrat
en un marc del segle XVIII de
fusta amb xapa de plata. Visitem
també el claustre, que té dos pisos:
l'inferior, gòtic, i el superior,
barroc.
Sortim de la catedral i ja ens
dirigim a l'hotel on dinarem. És
aquí, per cert, on podrem tastar la
sidra, el conegut i refrescant vi de
poma; uns cambrers, amb gran
professionalitat, ens van demos-
trant l'art i l'habilitat d'abocar-la
als vasos des de gran alçada –l'ex-
pressió típica és escanciar– per
poder servir-la i beure-la de
seguida.
Havent dinat ens proposem
d'anar al monestir cistercenc de
Valdediós. Però abans, a la sortida
d'Oviedo, ens aturem una estone-
CRÒNICA
22
Aquest monestir fou fundat el
segle VI per sant Toribio de
Palència; les primeres construc-
cions serien de l'estil preromànic,
tipus asturià o mossàrab; durant
els segles X i XI es va produir una
gran expansió del monestir per
tota la vall. L'any 1256 es cons-
trueix l'actual església seguint les
directrius del gòtic monàstic d'in-
fluència cistercenca. Després
d'uns anys de gran esplendor
entorn del monestir i de les ermi-
tes distribuïdes per tota aquesta
zona, durant l'edat moderna s'ini-
cia la decadència i acaba amb la
desamortització de Mendizábal el
1837. L'any 1961, després de la
restauració del ruïnós edifici, se'n
fa càrrec una comunitat de fran-
ciscans que actualment encara el
regenta. Aquí es guarda i venera el
Lignum Crucis, el tros més gran
de la creu de Jesús que Sant
Toribio, bisbe d'Astorga, hauria
portat de Terra Santa el segle
VIII. És any jubilar quan la festi-
vitat de Sant Toribio, el 16 d'abril,
cau en diumenge; aleshores s'obre
la porta del perdó i s'honora la
relíquia. També en aquest mones-
tir va viure i hi va escriure les seves
obres el famosíssim beat de
Liébana, monjo, que va morir a
principis del segle IX essent abat.
L'any 776 va escriure, en dotze
volums, els famosos comentaris a
l'Apocalipsi, obra coneguda amb
el nom de Beatus, per explicar el
darrer llibre de l'Escriptura, escrit
per l'apòstol sant Joan, de molt
d'interès tant pel text que conser-
va fragments patrístics, altrament
perduts, com per la il·lustració
abundant i característica. Va ser el
creador de la primera escola de
dibuix i miniatures medievals,
amb les primeres il·lustracions
que donen vida als textos. N'hi ha
diverses còpies (Beatus), una de
les quals a Girona. Podem assistir
a la benedicció i a la veneració del
Lignum Crucis a la seva capella,
una obra barroca en què sobresurt
la bella cúpula octagonal i el tem-
plet on es guarda la creu de plata
que conté els dos trossos de fusta
de 63 i 39 cm que configuren la
relíquia de la vera creu. I després
visitem una exposició sobre el
Beatus.
A continuació anem a FuenteDé, on dinem al restaurant delParador. Havent dinat ens dirigima l'estació del telefèric que hi haallí mateix. Salva un desnivell dequasi 1000 metres fins al miradordel Cable que deixa en un paratgeinigualable on es pot admirar deprop la grandiositat dels Picsd'Europa. Un cop dalt aviat des-apareixen el pare Jordi, en Jaume,el nostre xofer, i la més jovenetaque portem al grup, néta d'unaoblata, l'Aida, i als pocs instants jaels veiem enfilats en una d'aquellesmuntanyes i els podem fotografiar.
De retorn parem a Potes, elmunicipi més important de laregió, on conflueixen totes les• Picos de Europa
l'Eucaristia i el matrimoni GrauFont s'ha quedat per dur-la al'hospital i ocupar-se'n; els tenimben presents al llarg de la jorna-da i ens van informant de les ges-tions fetes.
Tenim un dia preciós, molt
lluminós, i tot el trajecte és una
meravella. Sortint d'Unquera,
prop de la costa (població on fan
les corbates, pastís de pasta de full
típic d'aquestes terres) passant per
Panes i el Congost de l'Hermida
de més de vint quilòmetres, sem-
pre al costat del riu Deva que neix
a Fuente Dé i desemboca al
Cantàbric, arribàrem a Potes,
capital de la Liébana. El paisatge
és bellíssim; tot contemplant-lo
em ve a la memòria el Cant
Espiritual de Maragall. Molt a
prop de Potes, mig amagat entre
les muntanyes, es troba el mones-
tir de Santo Toribio de Liébana.
CRÒNICA
• Santo Toribio
23
carreteres que pugen als ports.Conserva bells exemplars de l'ar-quitectura tradicional i carrersporxats que fan que sigui un con-junt molt pintoresc. Destaquem-ne la Torre del Duque delInfantado. Després, bo i seguint elcurs del riu Deva, entrem nova-ment al congost de l'Hermida,passem per Panes i Unquera i jasom camí de Santander. Comquasi cada dia resem Vespres al'autocar i arribem al Seminari persopar i dormir, contents d'haverfruït de tantes meravelles; i endonem gràcies a Déu. Ens ha pla-gut molt, és clar, retrobar l'Emília–amb una espatlla immobilitzada ialguns punts en una cella peròeixerida i animada a continuaramb nosaltres la resta del viatge– ien Sebastià i la Faustina.
DIMECRES 23 DE JULIOL
Avui anirem a Covadonga.
Després d'esmorzar sortim cap
a terres asturianes dins l'escarpat
bloc dels Pics d'Europa.
Resem Laudes a l'autocar. És a
Covadonga on es va iniciar la
reconquesta dirigida per Don
Pelayo, un noble del rei Don
Rodrigo; segons la tradició prop
de la Cova va tenir lloc la batalla
de Covadonga, en la qual Don
Pelayo va vèncer els musulmans
l'any 722.Va ser el rei Alfons I qui
va ordenar construir-hi una cape-
lla dedicada a la Mare de Déu per
celebrar la victòria. Covadonga
està situada a 8 quilòmetres de
Cangas de Onís, sobre un pro-
montori rocós al centre d'una vall.
A l'extrem d'una galeria oberta a la
roca i a 30 metres d'alçada hi ha la
Santa Cova on es venera la Verge
patrona dels asturians. Junt a la
Gruta hi ha una petita ermita i res-
tes d'un claustre, únic vestigi d'un
monestir del segle X. A l'interior
d'aquesta Cova hi ha els sepulcres
de Don Pelayo i la seva esposa.
El topònim Covadonga provédel llatí “Cova Dominica”, “Covade la Senyora” o Cova de laSantina com en diuen allí.
Aquesta Cova era recoberta defusta i l'any 1777 un incendi vaafectar el recobriment de fustaoriginal de la Santina. L'actualimatge és del segle XVI i foudonada al santuari per la catedrald'Oviedo l'any 1778; és feta defusta policromada de dolces fac-cions, i sosté el nen Jesús; a l'altramà té una rosa daurada; la capellaés d'estil romànic. La pobresa d'a-quest lloc i el difícil accés va ferque Covadonga durant uns anysquedés abandonat. Va ser el bisbeBenito Sanz i Forés el qui va ini-ciar-ne la restauració i la cons-trucció d'un temple monumentall'any 1877. És d'estil neoromànici va ser edificat amb pedra rosàciai marmòria extreta del turó deno-minat Auseva en el qual s'assenta.Fou consagrat el 7 de setembre de1901 i el papa Lleó XIII el va ele-var a la dignitat de Basílica menor.Situat enfront de la Santa Covaofereix una bellap e r s p e c t i v aquan ens hiacostem. Tédues torres queemmarquen laportada de tri-ple arc. Constad'una nau cen-tral i tres absise s c a l o n a t s .Després d'assis-tir a missa visi-tem una mical'església i elsqui ho desit-gem anem a la
Cova; hi havia molta gent i feiacalor. Després de passejar unaestona i de comprar algunsrecords anem a dinar al restaurantDon Pelayo, on tenim ocasió demenjar la típica favada asturiana.
Novament a l'autocar fem unaparada a Cangas de Onís, en laconfluència dels rius Sella iGüeña, poble que després de labatalla de Covadonga esdevinguéla capital dels reis asturians finsque Alfons II va traslladar-la aOviedo. A l'entrada hi ha el famós“pont romà”, construït en la baixaedat mitjana i format per un enor-me arc central i dos de més petitsen cada lateral, declarat monu-ment nacional des de 1931; del'arc central penja una rèplica de laCreu de la Victòria, conjunt queconstitueix l'element central del'escut del Principat. Passem unaestona prop del pont i comprantalguns dels productes típics de la
• Covadonga
CRÒNICA
• Cangas de Onís
24
contrada per portar-los de record.I novament cap a Santader.
DIJOUS 24 DE JULIOL
Iniciem el dia amb les Laudes
i l'Eucaristia a la capella del
Seminari; i després d'esmorzar
sortim cap a Bilbao.
La ciutat fou fundada el 1300
per Don Diego López de Haro, a
131 Km de l frontera francesa. La
ria del Nervión separa la ciutat
moderna de l'antiga. És una de les
capitals més industrials de la
Península i el seu port el de major
importància en transports de
mercaderies i capacitat dels seus
molls. En nombre d'habitants
ocupa el sisè lloc entre les ciutats
espanyoles, molt aviat distingida
pel seu caràcter comercial. Bilbao
no forma un nucli urbà compacte.
Tota la ria està vorejada d'antics
municipis, alguns incorporats avui
a la capital. El Bilbao pròpiament
dit és una ciutat antiga de boni-
ques places, com ara la plaça por-
ticada dels Màrtirs. Entre els
temples bilbaïns destaca la cate-
dral del Señor Santiago, del segle
XIV, d'estil gòtic pur amb un
bonic claustre i un pòrtic renai-
xentista del segle XVI.
De fet la nostra anada al PaísBasc era sobretot per visitar elMuseu Guggenheim d'art con-temporani, inaugurat el 1997,obra de l'arquitecte nordamericàFrank O. Gehry que ha esdevin-gut una important atracció turís-
tica i un dels símbols actuals mésimportants de Bilbao. El Museués molt notable per les sevesdimensions i per la seva singulari-tat arquitectònica. A l'entrada hiha la mascota del Museu, unenorme gos, el “Puppy”, formatper una grandiosa estructura d'a-cer inoxidable recoberta de plan-tes en floració. Férem la visita, japrogramada amb força anteriori-tat, en dos grups, acompanyats perunes excel·lents guies que ensexplicaren tots els detalls de laconstrucció i dels materialsemprats, sobretot el titani.Sobresurten les constants asime-tries de la construcció i les línies isuperfícies corbes que li donenuna gran elegància. Dedicat a lesarts plàstiques del segle XX i delXXI, les exposicions provenenbàsicament dels fons propis delmateix Museu, però també d'ex-posicions itinerants. Comencemla visita per l'obra de RichardSerra, un dels escultors més cèle-bres del segle XX “la matèria delstemps”, una reflexió sobre la fisici-tat de l'espai i la naturalesa de l'es-cultura. A la segona planta hihavia aquells dies l'exposició deles obres de Juan Muñoz, escultorde Madrid, mort força jove; totsón figures humanes que creenuna forta sensació d'aïllament id'introspecció individual. A la ter-cera hi ha una exposició sobre“coses del surrealisme”, sobretoten el món del disseny: teatre, inte-riors, moda, cinema, publicitat,joieria, tèxtils, amb diverses mos-
tres de Dalí i d'altres autors.Acabada la visita ens que-dem a dinar al Museumateix, per bé que desprésalguns encara visiten algunaaltra cosa del Museu.
A continuació anem alsantuari de Nostra Senyorade Begoña, patrona deBiscaia. Com que no obrenfins a les cinc de la tarda,alguns amb el pare Jordiaprofiten l'estona per arri-bar-se al casc antic de la ciu-tat, per mitja d'un ascensorque baixa fins al barri de
siete puertas, molt a prop de lacatedral, que també està tancada.Novament tots junts visitem elsantuari, l'interior de la Basílica,un temple de tres naus, sensecreuer, cobertes amb una volta delsegle XVII. En el centre d'ungran retaule que hi ha a l'altarmajor hi ha el cambril amb laimatge de la Mare de Déu deBegoña, de fusta policromada,amb el nen Jesús a la falda, d'estilgòtic, de principis del segle XIV.
De retorn cap a Santanderens aturem a Castro Urdiales,població molt bonica, la ciutatmés antiga del litoral cantàbric,l'antiga Flaviobriga romana;durant l'edat mitjana fou unactiu centre comercial de blat i dellana. El caseriu rodeja el port,protegit per un promontori rocósrematat per les restes del castellde San Antón, avui en funcionsde far, probablement del segleXIII. L'església de Santa Maria,segles XIII-XV, conté unsimportants retaules; malgrat tro-bar-la tancada ha valgut la penad'arribar-nos-hi tant per l'edificien ell mateix com per la vista quehi ha des d'allí.
Arribem a Santander per
sopar. Era vigília de sant Jaume i
havíem preparat una petita sor-
presa per a en Jaume, el nostre
xofer. Havent sopat, doncs, ens
apleguem en un extrem del men-
jador, el felicitem, li fem un petit
obsequi i brindem amb la sidra
que havíem adquirit prèviament
així com els vasos pertinents per
“escanciarla”, cosa que fan amb
molta habilitat tant el pare Jordi
com en Jaume mateix. Fou un
moment molt agradable, i tothom
molt content. I aviat cap a dor-
mir: l'endemà havíem de sortir
molt d'hora per al llarg retorn a
Barcelona.
DIVENDRES 25 DE JULIOL
Esmorzem al Seminari i ens
acomiadem del personal: dels cui-
ners, d'alguns seminaristes i,
sobretot, de la senyora Puerto (el
CRÒNICA
• Bilbao. Museu Guggenheim d’art
25
seu nom és una advocació maria-
na pròpia de Santander) i els
agraïm l'agradable estada d'a-
quests dies.
No retornem per la mateixa
ruta del dia d'arribada sinó que ens
dirigim cap al sud perquè volem
visitar Fontibre, prop de Reinosa, i
concretament el naixement del riu
Ebre, el més cabalós de la
Península. És un lloc molt bonic,
un parc ple d'arbres: pollancres,
roures i faigs. L'aigua ja hi surt en
abundància, i és que en aquesta
zona procedent del cim de Tres
Aigües o dels Tres Mars neixen
també el riu Pisuerga, afluent del
Duero, que desemboca a
l'Atlàntic, el riu Híjar, que s'ajun-
ta a l'Ebre, que va al Mediterrani,
i els rius Saja i Nansa que desem-
boquen al Cantàbric, d'aquí el
nom del cim. Fem una bona volta
enmig del bosc i vorejant una
mena d'estany al centre del qual
hi ha un petit monument a la
Mare de Déu del Pilar.
Retornats a l'autocar prenem ladirecció de Logronyo. El camí ésllarg però preciós; passem per uncongost impressionant denominat“de las Hoces” amb uns turonscalcaris erosionats que realcen elpaisatge. Voregem durant forçaestona l'enorme embassament del'Ebre, iniciat el 1928 i acabat el1947. I fem una parada a Oña, jaa la província de Burgos, poblacióubicada en un terreny accidentat,al fons d'una vall; hi fem una bre-víssima parada, que tanmateix enspermet d'arribar-nos a la plaça,molt bonica, i de veure'n algunsedificis i les façanes de duesesglésies, ben notables.
Després d'alguns quilòmetresentrem ja a la Rioja, que és una deles Comunitats Autònomes méspetites d'Espanya, situada a la vallde l'Ebre. Passem per Haro i altrespoblacions i arribem a Logronyojust per a assistir a la missa de lacatedral, coneguda amb el nom deSanta María la Redonda; hi con-celebra, com sempre, el pare Jordi.És sant Jaume, allí dia festiu; hi
assisteix força gent queparticipa també en leslectures i els cants; unamissa molt solemne, alfinal de la qual l'orga-nista ens sorprèn ambl'himne nacional espa-nyol! Després, en saberque hi ha un grup decatalans, ens obsequiaamb el Virolai. Acabadala missa el prevereencarregat de la cate-dral ens acompanya enuna breu visita; la cate-dral està assentadasobre un antic templeromànic; des del 1453és col·legiata i l'any1959 fou elevada a lacategoria de cocatedral.L'edifici actual és fona-mentalment del segleXVI però amb nom-broses reformes delXVIII. El seu aspecteexterior és plenament barroc. Elmés espectacular és la seva enor-me façana occidental treballadacom si fos un retaule de pedraamb escultures d'evangelistes,àngels, etc. Les dues torres late-rals, denominades “las gemelas”,són un bon exemple de la monu-mentalitat dels campanars barrocsde la Rioja. De seguida anem adinar en un restaurant a tocar dela catedral que s'anomena també,és clar, La Redonda. Havent dinatens queden encara alguns minutsper arribar-nos, a peu, a l'esglésiade San Bartolomé i admirar-ne labellesa de la façana, per bé queforça deteriorada.
I ara sí que emprenem la
darrera etapa del viatge. Després
de força quilòmetres per l'auto-
pista, però, fem encara una para-
da a l'àrea de servei d'Alfajarín,
prop de Saragossa. El pare Jordi
ens hi obsequia amb unes corba-
tes d'Unquera per berenar. Prop
de Vilafranca deixem el matrimoni
Mansilla-Navarro, de Vilanova, i
ja de nit arribem feliçment a
Barcelona; cansats, però portant
en el record aquest meravellós
viatge per terres del nord
d'Espanya, que tan bé ha estat
organitzat per la nostra Junta
d'oblats de Montserrat. Moltes
gràcies. C
• Fontibre
CRÒNICA
INFORMACIONS DIVERSES
• A finals de setembre entrà com a postulant al nostre monestir en Josep Forés, de Barcelona.
• El dia 1 de novembre el pare Andreu Marquès celebrà els 50 anys de professió monàstica.
• Llibres recomanats:
JAUME CAMPALANS: Bo i fent camí… Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Col·lecció El Gra de
Blat. Barcelona 2008.
MARTÍ ÀVILA I SERRA: Una ullada a les religions d'avui. El Judaisme i l'Islam. Publicacions de l'Abadia
de Montserrat, Biblioteca Serra d'Or. Barcelona 2008.
Recordem que a la nostra pàgina web (www.oblatsmontserrat.cat) hi trobareu tota mena d'informació
d'interès, a més dels darrers números de l'Acull!, de fotografies de les nostres activitats i d'enllaços amb
altres pàgines web eclesials i benedictines.
OBLATS
Domènec Sanchís Rallo
FAMILIARS
Carme Relats Arimon, germana d'en Vicenç i de la Maria Relats
Maria Soley Carbonell, mare d'en Pere Pau Serracant Soley
Maria Mercè Rius Ortigosa, filla de la Núria Ortigosa Girbes i
neboda de la Mercè i de la Francesca Ortigosa Girbes
N O T I F I C A C I O N S
ELS NOSTRES DIFUNTS
26
2727
CALENDARI D’ACTIVITATS 2009
GENER 21 Inscripcions: Regla B. / Trobada
31/1 Febrer REGLA B. (12h matí) / TROBADA (4h tarda)
FEBRER 11 Inscripcions: Regla B. / Recés
21/22 REGLA B. (12h matí) / RECÉS (4h tarda)
25 Inscripcions: Domínica Laetare
MARÇ 4-6 EUCARISTIA - Conferències quaresmals a Lestonnac (2/4 de 8 del vespre)
22 DOMÍNICA LAETARE
ABRIL 1 Inscripcions: Excursió de primavera
18 EUCARISTIA a l'altar de Sant Benet de la catedral de Barcelona (11h matí)
MAIG 9/10 EXCURSIÓ de primavera
20 Inscripcions: Regla B. / Trobada
30/31 REGLA B. (12h matí) / TROBADA (4h tarda)
JUNY 11 EUCARISTIA - Conferència a Lestonnac (2/4 de 8 del vespre)
17 Inscripcions: Regla B. / Recés
27/28 REGLA B. (12h matí) / RECÉS (4h tarda)
JULIOL 21-28 (previsió) VIATGE d'estiu
SETEMBRE 2 Inscripcions: Exercicis espirituals
9-13 EXERCICIS ESPIRITUALS a Montserrat
OCTUBRE 7 Inscripcions: Regla B. / Trobada
17/18 REGLA B. (12h matí) / TROBADA (4h tarda)
NOVEMBRE 5 EUCARISTIA - Conferència a Lestonnac (2/4 de 8 del vespre)
11 Inscripcions: Regla B. / Recés / Domínica Gaudete
21/22 REGLA B. (12h matí) / RECÉS (4h tarda)
DESEMBRE 13 DOMÍNICA GAUDETE
Inscripcions: Faustina FONT – Tel. mòbil 653 34 35 62 / dia indicat a partir de les 9 del vespre
27
Informació General: Ma. Dolors TRESSERRAS – Tel. mòbil 656 40 80 57
Informació Tresoreria: Ramon BORRELL – Tel. mòbil 617 40 80 83
N O T I F I C A C I O N S
28
ABANS QUE M’INVOQUEU US DIRÉ: “AQUÍ EM TENIU”.QUINA COSA MÉS DOLÇA PER A NOSALTRES, GERMANS CARÍSSIMS,
QUE AQUESTA VEU DEL SENYOR QUE ENS INVITA?MIREU COM EL SENYOR, EN LA SEVA BONDAT,
ENS MOSTRA EL CAMÍ DE LA VIDA.
(RB PRÒLEG 18b–10)
C