11

´

No podem defugir el tema que està en boca de tots i queocupa bona part de les notícies a tots els mitjans: fa mesosque hem entrat en una crisi econòmica severa amb tot elpatiment que comporta.

Tota persona que tingui un mínim coneixement bíblic hasentit a parlar del somni del faraó que Josep, el fill de Jacobvenut pels seus germans a l’Egipte, va saber interpretar ambencert respecte de les vaques magres i de les vaques grasses.Gairebé podríem afirmar que d’aleshores ençà els períodesd’expansió i recessió econòmiques s’han succeït en el temps.I potser els gestors de les finances o d’aquells que poden in-fluir en les decisions econòmiques de gran abast haurien fetbé de seguir la lliçó que es desprèn d’aquest conegut episodibíblic: preparar i preveure durant la bonança econòmica elstemps més durs. Pel que sembla això no s’ha fet i ara els efectes

de la crisi són pitjors. A més sembla també que l’actual crisi econòmicas’ha vist empitjorada per la cobdícia d’alguns, amb complexesenginyeries financeres que en alguns casos podrien ser delictives, iper la desídia dels altres que haurien d’haver controlat aquests disbarats.

Sigui com vulgui, la crisi és aquí i sembla que va per llarg. Tothompateix en moments de crisi, certament, però se’n ressenten més els mésfebles, sobretot aquells i aquelles que es queden sense feina amb tot elsofriment, les dificultats i les tensions que aquesta situació comporta.Per als cristians és l’hora de la solidaritat que arrenca del mandatevangèlic de l’amor al proïsme, tant pel que fa a compartir com en elsuport a aquelles polítiques que, segons la recta consciència de cadascú,optin clarament per l’ajut als més necessitats.

Hem d’obrir també una porta a l’esperança. Per dura i llarga quesigui la crisi, tard o d’hora s’acabarà i tornarem a entrar en una altraetapa de bonança, sempre que tots plegats mirem d’actuar ambresponsabilitat. D’altra banda la crisi pot resultar una ocasió perreplantejar-nos els excessos consumistes, triar un tipus de vida mésaustera o bé formar-nos per ajudar o treballar amb aquelles personesque tenen iniciatives d’innovació.

Aquest número us arriba al voltant de les festes de Nadal. Mirant elNadó del pessebre és fàcil que hi descobrim, per poc que li obrim elcor, el camí que hem de triar: Comparteix el teu pa amb el que passa fam iel teu vestit amb el despullat. (Tb 4, 17)

2

EL P

ÒR

TIC

DE L

'AB

AT ¡DIME UNA

PALABRA!DIGUEU-MEUNA PARAULA!

Abba, digueu-me una paraula...!Al voltant del segle IV, quan el cristianisme

comença a ser la religió oficial de l’imperi iels costums pagans van penetrant en la so-cietat, aquesta frase, desconcertant per la sevasimplicitat, va començar a ressonar ambfreqüència en els deserts d’Egipte, Palestina iSíria. Visitants ocasionals tenien el costumde dirigir-se així a un “ancià”, un mestre devida espiritual, per a demanar-li un en-senyament que, nascut d’una experiència dela vida de l’Esperit, pogués ser una ajuda peral camí de la vida.

Demanaven una paraula, treta del’experiència quotidiana, que pogués donarun sentit a la vida; una paraula capaç debaixar a les profunditats de l’ésser;un esdeveniment exterior capaçd’orientar la interioritat del’oient.

Quant es necessita avuiaquesta paraula! Una pa-raula per a la vida...

No és gaire fàcil avuiaquest camí. No és fàcilperquè la societat, lacomplexitat dels qui la in-tegren, està embriaga deparaules. Paraules i con-tra-paraules que arruïnenel sentit de les veus mésentranyables, més huma-nes. I l’home d’avui, com queno està referit de manera co-rrecta a la paraula, que és el dopeculiar que el distingeix dels altreséssers, està dominat pel vertigen d’unasocietat crispada, trasbalsada i senseorientació.

En aquest sentit es pot comprendrefàcilment que necessitem en aquesta societathomes i dones plens d’aquesta saviesa quepuguin il·luminar els seus camins confusos.

Abba, dime una palabra…Sobre el siglo IV, cuando el cristianismo

pasa a ser la religión oficial del imperio y lascostumbres paganas van penetrando en lasociedad, esta frase, desconcertante por susimplicidad, empezó a resonar con frecuen-cia en los desiertos de Egipto, Palestina y Siria.Visitantes ocasionales tenían la costumbre dedirigirse así a un “anciano”, un maestro de vidaespiritual, para pedirle una enseñanza que,nacida de una experiencia de la vida del Es-píritu, pudiera ser una ayuda para el caminode la vida.

Una palabra, sacada de la experiencia co-tidiana, que pudiera dar un sentido a la vida;

una palabra capaz de descender a lasprofundidades del ser; un aconte-

cimiento exterior capaz de orien-tar la interioridad del oyente.

¡Cuanto se necesita hoy estapalabra! Una palabra parala vida… Esta empresa hoy noes fácil. No es fácil por-que la sociedad, la com-plejidad de quienes la in-tegran, está ebria de pa-labras. Palabras y contra-palabras que arruinan elsentido de las voces másentrañables, más humanas.

Y el hombre de hoy, no es-tando sujeto en una referen-

cia correcta a la palabra, quees el don peculiar que le distin-

gue de los demás seres, está domi-nado por el vértigo de una sociedad

crispada, desquiciada y sin rumbo. Porlo menos en su rumbo consciente.

En este sentido se puede comprender fá-cilmente que nos falten en esta sociedad per-sonas llenas de esa sabiduría que puedan ilu-minar los caminos confusos de la sociedad.

3

N’hi ha. Es difuminen, però, en la voràginede l’huracà social. Cal que hi hagi col·lectius,comunitats, famílies... que visquin la saviesade la paraula. La paraula que neix en el cor ineix amb la força d’arribar al cor dels altres.Cal que la força de la paraula arreli en aquestscol·lectius, els quals, d’altra banda, són la baseessencial de la seva existència.

I per aquí es poden fer els camins que duenels homes a trobar-se, a despertar la confiançamútua. Avui s’escolta, o es llegeix, quesolament amb el desvetllament de laconfiança pot la societat resoldre els greusproblemes on està immersa. Perquè esdesvetlli, però, aquesta confiança cal crear unclima favorable. I un instrument necessari, im-prescindible, per crear aquest clima és lasaviesa de la paraula; d’una paraula viscudaresponsablement, com a base d’una sanarelació humana.

Hem de lamentar, tanmateix, que sovintles relacions humanes es construeixen des dela força del poder. En la societat, en els àmbitspolític, econòmic i social. Tampoc l’Esglésiano és aliena, amb freqüència, a aquestplantejament des de la força del poder. Illavors es busquen la concòrdia, o l’entesa oels pactes des d’un plantejament exterior, depoder. Si es tracta de temes religiosos, lacomunió, la trobada es viu des del domini oimposició d’unes idees externes. Difícilmentdes d’un diàleg pacient. El ritme de la societatno ens permet ser pacients. No hi ha temps,quan, de fet, el temps és la nostra riquesa mésgran. El temps juga sempre a favor de la fecristiana.

Hem de lamentar la imposició des de laforça de l’autoritat tot oblidant la preciosaetimologia d’aquesta paraula, ‘autoritat’, quevol dir “engendradora de vida”. I s’engendrala vida des de la tendresa de l’amor, des delservei amorós que s’endinsa fins al mésprofund de l’altre, i va desplegant tota la sevaforça des d’aquell espai interior de l’altre,obrint-lo a horitzons d’esperança i de llibertat.Un camí difícil, però d’allò més apassionant.

Es necessita amb urgència aquesta forçadel servei. Hauríem de recordar sovint, cadadia, aquella paraula del Senyor, almenys els

Las hay. Pero se difuminan en la vorágine delhuracán social. Hacen falta colectivos, comu-nidades, familias… que vivan la sabiduría dela palabra. La palabra que nace en el corazóny nace con la fuerza de llegar al corazón delotro. Es necesario que la fuerza de la palabraarraigue en esos colectivos, fuerza que porotra parte es la base esencial de su existencia.

Y por aquí se pueden trazar los caminosque llevan a los hombres a encontrarse, a des-pertar la confianza mutua. Hoy se escucha, ose lee, que solamente con el despertar de laconfianza puede la sociedad resolver los gra-ves problemas en los que está inmersa. Peropara que despierte esta confianza es necesa-rio crear un clima favorable. Y un instrumen-to necesario, imprescindible para crear dichoclima es la sabiduría de la palabra; de una pa-labra vivida responsablemente, como base deuna sana relación humana.

No obstante hemos de lamentar que conharta frecuencia las relaciones humanas seconstruyen desde la fuerza del poder. En lasociedad, en los ámbitos político, económi-co, social… Tampoco la Iglesia es ajena confrecuencia a este planteamiento desde la fuer-za del poder. Y entonces se busca la concor-dia, o el entendimiento, o los pactos, desdeun planteamiento exterior, de poder. Si se tra-ta de temas religiosos la comunión, el encuen-tro, se vive desde el dominio o la imposiciónde unas ideas externas. Difícilmente desde undiálogo paciente. El ritmo de la sociedad nonos permite ser pacientes. No hay tiempo.Cuando, de hecho, el tiempo es nuestra ma-yor riqueza. El tiempo juega siempre a favorde la fe cristiana.

Imposición desde la fuerza de la autori-dad. Olvidando la preciosa etimología de estapalabra: ‘autoridad’, que significa “engen-dradora de vida”. Y se engendra la vida desdela ternura del amor, desde el servicio amoro-so que se adentra hasta lo profundo del otroy va desplegando toda su fuerza desde aquelespacio interior del otro, abriéndolo a hori-zontes de esperanza y de libertad. Un cami-no difícil, pero de lo más apasionante.

Se necesita con urgencia esta fuerza delservicio. Tendríamos que recordar frecuen-

4

Josep AlegreAbat de Poblet.

José AlegreAbad de Poblet.

4

homes d’Església: El Fill de l’home no ha vinguta ser servit, sinó a servir i a donar la seva vidacom a rescat de tothom (Mt 20,28).

És una paraula, aquesta, que podrienassumir sense escrúpols polítics o altres agentssocials. Perquè solament des d’aquesta acti-tud vital pot néixer aquesta paraula quenecessitem escoltar: Digueu-me una paraula.Una paraula de saviesa...

Una paraula per a la vida. I per a una vidahumana. Profundament humana. Per a viure.Però viure com un animal racional no signi-fica pensar com una persona i viure com unanimal. Hem de pensar i viure com a perso-nes. La vida no és pensament. El pensamentés format i guiat per la realitat objectiva queestà fora de nosaltres. Viure és el constantajustament del pensament a la vida i de lavida al pensament, de manera que sempreestem creixent, sempre estem experimentantcoses noves en les velles i coses velles enles noves. Així la vida és semprenova.

El que ens anirà ajudant adestriar la veritable llum i el boncamí en aquesta confrontació en-tre el pensament i la vida serà laparaula. La paraula profunda escol-tada en el cor. La paraula amb la quales vol arribar al cor de l’altre, per acrear els llaços d’una correcta relacióhumana. Primer a dins d’un mateix,en un sa equilibri personal, i acontinuació, en el teixit de la relaciósocial.

I aquí ens cal posar en quarantenauna paraula, deixar-la descansar detant en tant: la pressa. I necessitempotenciar-ne una altra: el silenci.

El poeta Valente va escriure: Per ami el silenci és la clau o l’arrel de laparaula. La paraula es forma quan es fasilenci. El silenci és el territori de laparaula. La paraula ve d’una llarga es-pera, d’un perllongat silenci.

temente, cada día, por lo menos los hombresde Iglesia, aquella palabra del Señor,: No hevenido a que me sirvan sino a servir y a dar lavida por muchos. (Mt 20,28).

Es una palabra, ésta, que podrían asumirsin escrúpulos políticos u otros agentes so-ciales. Porque solamente desde esta actitudvital puede nacer esa palabra que necesita-mos oír: Dime una palabra. Una palabra desabiduría…

Una palabra para la vida. Y para una vidahumana. Profundamente humana. Para vivir.Pero vivir como un animal racional no signi-fica pensar como una persona y vivir comoun animal. Tenemos que pensar y vivir comohombres. La vida no es pensamiento. El pen-samiento es formado y guiado por la reali-dad objetiva que está fuera de nosotros. Vi-vir es el constante ajuste del pensamiento ala vida y la vida al pensamiento, de modoque siempre estamos creciendo, siempre ex-

perimentando cosas nuevas en las viejasy cosas viejas en las nuevas. Así la vidaes siempre nueva.

Lo que nos irá ayudando a discernirla verdadera luz y el buen camino en

esta confrontación entre el pensamien-to y la vida será la palabra. La palabraprofunda escuchada en el corazón. La pa-labra con la que se quiere llegar al cora-zón del otro para crear los lazos de unacorrecta relación humana. Primero en unomismo, en un sano equilibrio personal, ya continuación en el tejido de la relaciónsocial.

Y aquí necesitamos poner en cuaren-tena una palabra, dejarla descansar de vezen cuando: la prisa. Y necesitamos po-tenciar otra: el silencio

Escribió el poeta Valente: Para mí elsilencio es la clave o raíz de la palabra. Lapalabra se forma cuando se hace silencio. Elsilencio es el territorio de la palabra. La pala-bra viene de una larga espera, de un prolon-gado silencio.

5

GER

MA

ND

AT

Reverendíssim pare abat, monjos dePoblet, germans i germanes. Avui és undia realment especial perquè celebrem,a més de la nostra assemblea anual, elsprimers 10 anys de guiatge de l’abat Ale-gre, un motiu d’alegria que incrementala que sentim en reunir-nos plegats almonestir, una alegria que ens porta aagrair-vos, pare abat, el vostre exemplede servei i estimació. Un exemple, elvostre, que hauria de guiar els nostrespassos en tots els aspectes de la nostravida en aquest món ple de contra-diccions i farcit de pors que ens ancorenal passat

Aquest exemple de servei nosaltresl’hauríem de fer present comprometent-nos a apropar els joves a la Germandato bé assumint un paper actiu en lacibersocietat, un àmbit en el qual esdesenvolupa una part important delmarc relacional de moltes persones.Aquestes inquietuds ja les he compartitamb vosaltres en anteriors assemblees,ja que com a seguidors de les en-senyances del Cister, —un orde que vaser cabdal per a la vertebració i el pro-

A la Sala Capitular, com ja éstradició, presidits per l’abat, elpresident de la Germandat, senyorAntoni Garrell i Guiu, va adreçar al’Assemblea el seu discurs anual queenguany va versar sobre l’huma-nisme com a fonament comú delsprincipis morals i de l’ètica.

ASSEMBLEA DE LA GERMANDAT

Dircurs del President

Foto

: BED

MA

R.

El president de la Germandat, Antoni Garrell, en elmoment del seu discurs.

6

grés d’Europa amb criteris de justícia,sostenibilidad i equitat—, no podem teniruna actitud absent del que ens envolta. Benal contrari el nostre compromís hauria deser un deure indefugible per col·laboraractivament en el progrés de l’ésser humà ien la superació de les traves que lanaturalesa humana imposa. En aquestcontext vull aprofitar aquesta assembleaper posar damunt la taula alguns elementsde reflexió sobre el rerefons d’uns fets moltperceptibles arreu. Em refereixo al’increment de la interculturalitat deriva-da del creixement sistemàtic de laimmigració, l’augment de la secularitzaciói els nous canals de comunicació quevarien els espais relacionals. Tres aspectesque per la seva importància i peculiaritattrastoquen les pautes d’interrelació per-sonal i els seus principis ètics.

L’increment de la interculturalitat

Tots nosaltres percebem, amb més omenys força, com el teixit social estàvariant ràpidament i com els nostrescarrers s’omplen de persones d’altres ètniesi cultures1 , un fet nou per a nosaltres peròconegut des de fa anys en altres indretsde la Unió Europea. Aquesta Unió estàformada per un conjunt de països que,malgrat les contradiccions en què estroben i els desafiaments que afronten, hanassolit un alt grau d’integració gràcies acompartir conviccions morals i principis

ètics arrelats en la cultura judeo-cristianai a la Il·lustració del segle XVIII. Unaconvivència fonamentada en unes reglesno escrites que, d’altra banda, avuisemblem amenaçades per l’acceleratprocés de mundialització i la immigraciócreixent, especialment a Espanya.

Certament els nostres pobles i ciutatss’han poblat de gent d’arreu del món.Només a Catalunya un 13,4% del total dela població és estrangera2 . És a dir, viuenentre nosaltres gairebé un milió de perso-nes que parlen al voltant de 150 llengüesdiferents, i de les quals unes 280.000 sónil·legals. Es tracta d’una població que con-juga un mosaic de fesomies físiques icultures diverses procedents d’Europa,Àfrica, Amèrica i Àsia, i que reprodueixla globalitat ètnica del món en petita es-cala. Aquest mosaic cultural, a més, s’haconfigurat amb molta rapidesa sense do-nar-li temps a integrar-se en la nostra cul-tura. Això vol dir que se’ns plantegen nousreptes i noves situacions, derivades de lainterculturalitat. Aquest mosaic culturaldivers que tenyeix la nostra societat fa quemoltes persones es moguin entre duespors. La primera és la por al mestissatge ia la consegüent pèrdua de valorsfonamentals; i la segona és la por a laconfrontació derivada de la intransigènciai el fonamentalisme sovint de cairereligiós. Certament afrontem novessituacions que ens commouen íntimament

1 Una evidència del ràpid creixement de la immigració ens la donà al 2006 la Fundació Bofill indicant que la poblaciód’estrangers a Catalunya entre el 2000 i 2006 es va multiplicar per 5,2, de tal manera que es passa de 181.590, querepresentava el 4% dels total dels residents a Catalunya l’any 2000, a 939.321 al 2006. Es tracta d’una població immigrantjove segons BOLETÍN ESTADÍSTICO DE EXTRANJERÍA E INMIGRACIÓN, de gener de 2008: l’edat mitjana és de31,2 anys (33,2 a Espanya) anys, la qual cosa comporta a la vegada un increment de la taxa de natalitat, impulsadabàsicament pels 3,8 fills per dona africana o els 2,3 per dona asiàtica.

2 A final del 2007 el nombre d’estrangers amb permís de residència a l’estat espanyol era de 3.979.014, (un increment de957.206 persones respecte a l’any anterior), dels quals el 38,87% són ciutadans de la Unió Europea, el 30,55% sóniberoamericans, el 21,15% són africans, el 6,00% asiàtics, el 2,89% són europeus de països no comunitaris, el 0,48% nord-americans i aquells amb origen a Oceania representen el 0,05%. Aproximadament viuen entre nosaltres immigrants d’uncentenar de països, si bé els marroquins són el col·lectiu majoritari ja que passen de les 650 mil persones, seguit delsromanesos amb uns 600 mil; ja lluny d’aquests dos col·lectius, els equatorians en configuren un d’uns 400 mil immigrantsi el colombians un altre per sobre dels 250 mil. Quant a Catalunya, a 31 de desembre de 2007 el nombre d’estrangers ambpermís de residència era de 860.575 persones, amb una edat mitjana de 31,2 anys, dels quals 238.905 eren comunitaris i621.670 d’altres països no comunitaris. Del total, la majoria dels estrangers 575.315, viuen a la província de Barcelona,(424.810 no comunitaris), la resta es distribueixen entre Girona 21.207, Lleida 57.316, i Tarragona 106.737. Addicionalmentcal considerar els il·legals o indocumentats que s’estima que són entre 280 i 300 mil persones.

7

i que ens fan observar amb preocupaciól’horitzó llunyà, aquell horitzó on el mar iel cel es confonen.

Ens trobem, doncs, davant d’una novarealitat que exigeix que ens centrem aidentificar el que ens apropa, més que nopas el que ens separa, per tal de guanyarla convivència en justícia i desterrar laconfrontació i la marginació. Hemd’avançar en la recerca dels codis èticstroncals i de les arrels comunes sobre lesquals s’articulen les nostres actuacions apartir d’uns principis morals emanats deles filosofies teòricament integradores, o

en les religions — per a molts excloents iconfrontades— ja que només des delspunts de coincidència, la vertebració dela convivència és possible, una convi-vència centrada en l’ésser humà, ja quecom ens recordava el pare abat en la sevahomilia, no hi ha res més important que l’ésserhumà i seva dignitat.

Filosofia i religió

Mantenir sempre un procés de reflexiói anàlisi centrat en els problemes queenvolten l’existència humana i la sevafinitud encaminada a la recerca de lasalvació és indefugible per a tothom.Aquesta problemàtica s’aborda des de lafilosofia i des de la religió, o de forma sim-biòtica, com feren grans filòsofs cristianscom sant Agustí3 o Pascal4 . Una finitudultrapassada, segons alguns, per la fe queens apropa a Déu fent-nos immortals ambell, i segons d’altres per la raó filosòficaque elimina la por a la mort permetentgaudir de la vida.

Si bé la recerca de la salvació a travésde la filosofia és una cosa minoritària, lavia de la religió és abraçada gairebé perun 85% de la població mundial queprofessa unes 10.000 religions diferents5 ,dues d’elles majoritàries: el cristianismeprofessat per una tercera part de la pobla-ció mundial i l’islam professat per una cin-quena part.

La importància de la vida religiosa enel món és notòria, i en especial la delcristianisme, ja que els cristians som potserels únics que hem convertit la nostrareligió en l’única que és realment multi-cultural i multiètnica6 ; una religió queconjuga a la vegada la salvació arrelada

3 Sant Agustí (354-430) bisbe d’Hipona i un dels doctors i filòsofs més reconeguts de l’Església Catòlica.4 Pascal (1623 – 1662), matemàtic, físic i filòsof francès.5 Segons diversos estudis, una mica mes de 2.000 milions de persones, una tercera part de la població mundial, professa elcristianisme que creix anualment un 1,4%; uns 1.200 milions, una quinta part són musulmans, que creix un 2% anual; i, entercer lloc, unes 880 milions professen l’hinduisme, que representa quasi el 14% de la població mundial. Molt lluny quedael budisme, professat per 360 milions de persones, gairebé el 6% de la població, seguida per les religions indígenespracticades per un 4%.6 El cristianisme és la religió més universal. Si al 1900 dues terceres parts dels cristians vivien a Amèrica del Nord i aEuropa, ara el percentatge s’ha invertit; les dues terceres parts dels cristians viuen a l’Àsia, l’Àfrica i a Amèrica del Sud.

Sant Agustí, bisbe d'Hipona.

8

amb criteris filosòfics i amb valorsespirituals, conjugant de forma har-mònica la llum de la fe i la força de laraó sustentada amb el seus immensosoceans de coneixement; fe i raó, religiói filosofia, és el binomi que ens permetdescobrir la grandesa de Déu i la lliber-tat de l’ésser humà amb les seves deci-sions de conseqüències irreversibles.

La importància dels valors religio-sos

Cal mirar les religions i comprendrela seva força i importància ja que lesreligions no cobreixen exclusivamentaspectes associats als principis indi-viduals sinó que esdevenen claus tant enaspectes socials i col·lectius com en lapolítica i en la gestió pública. Aixídoncs, tot i que molts missatges volenfer-nos creure que els valors religiososestan en decadència o són residuals,hauríem d’entendre i acceptar que és

precisament en els seus valors essencialson s’haurien de vertebrar els requeritsvalors ètics interculturals als quals feiareferència més amunt.

Es tracta d’uns valors religiosos,certament, que són lluny de les ten-dències fonamentalistes. Cal tenir benpresent que del fonamentalisme no se’nlliuren ni la filosofia, ni l’economia ni lapolítica, les quals sovint basant-se enactituds i creences rígides sorgidesd’interpretacions centrades en la lite-ralitat de les paraules, atorguen valordogmàtic a aspectes no fonamentals lli-gats a conjuntures o moments històrics.Avui els autèntics valors religiosos ensajuden a apropar-nos a Déu posantl’accent en l’ètica i en el foment de lapau i del diàleg, tot eliminant els preju-dicis envers els altres. Cal buscar lesrespostes en la identificació de la raó dela pròpia existència, en el camí de lasalvació fonamentada en la racionalitatargumental filosòfica i en la fe que guiaels nostres passos cap a Déu, efectuant-ho, en el nostre cas, en el context del’humanisme cristià nascut a l’ombra delsensenyaments del Crist quan deia estimai tracta els altres com vulguis que els altres ettractin a tu.

L’humanisme

L’humanisme no és únicament patri-moni nostre, dels cristians, ja que eltrobem en la majoria de les filosofies ide les religions les quals compartint elno matis, no robis i el no menteixis, cen-tra-ven, i centren, les relacions entre elséssers humans amb principis d’equitat.

Són una mostra de la convergènciaen un mateix humanisme el filòsof xinèsConfuci7 i la seva regla d’or de la re-ciprocitat —no imposis als altres el que not’exigeixis a tu mateix—; la de l’hinduismeamb la seva màxima: l ’essència de lamoralitat és no comportar-se amb els altres de

Blaise Pascal.

7 Filòsof xinès, nascut el 551 abans de Crist, fundador del confucianisme, morí al 479.

9

forma desagradable; la del budisme: un estato situació que no em resulti agradable tampoc hoha de ser per a un altre; sense oblidar l’èmfasidel rabí jueu Hillel8 en el compliment deles normes ètiques, en la pietat personal,en la humilitat i en la preocupació pelsaltres que podríem sintetitzar en el seuaforisme: no has de fer a les persones el que novols per a tu; ni tampoc podem oblidarl’islam quan afirma que un no pot ser creientfins que desitgi per al seu germà el que desitja per asi mateix.

Es constata, doncs, com l’humanismeés l’element comú a totes les gransreligions i present en tots els correntsfilosòfics encaminats a posar la centralitaten la persona i les relacions interpersonals,i que evidencien que existeix el substratper construir els principis morals i èticstransculturals de referència. Aquest és unfet irrefutable encara que la certesa abso-luta no existeix ni en la infal·libilitat deles equacions matemàtiques.

Conseqüentment podem afirmar queel problema de la humanitat no rau enl’essència de les coses, sinó que, en aquestmón actual que tendeix a la simplificaciói a la banalització, són les actituds les queacaben desdibuixant l’essència amagant-la i empresonant-la. Així dons, la recercade les identitats diferencials basades en lasimbologia o els interessos pot amagar lesrealitats emparades en un teixit socialmancat de persones obertes, democrà-tiques i tolerants des de la fermesa delsprincipis i de les idees. Les idees fona-mentades en l’humanisme aporten méscoincidència que discrepància, moltespecialment quan l’humanisme s’enqua-dra en el missatge del Crist salvador.

Conclusió

Cal dons acceptar-ho i actuar ambcoherència; i és aquí on nosaltres, com a

membres de la Germandat, hauríemd’actuar i fer sentir la nostra veu. Nopodem ni hem de defugir la reflexió i eldebat; no hem d’oblidar el nostrecompromís, sabedors dels nostres deurescom a dipositaris de valors cistercencs;fent-ho sense por a les tribulacions i reptesi tenint present el missatge de sant Agustí:qui mai no ha hagut de suportar tribulacions, ésque no ha començat a ser cristià de veritat.

Abans de finalitzar la meva intervenció,que ha volgut ser una crida al compromísen l’exercici coherent i aglutinador delsprincipis morals i ètics de l’humanismecristià, vull demanar-vos que ens esforcemper viure més el nostre compromís amb laGermandat, assistint als recessos anuals,llegint i participant en la nostra revistaPoblet tot agraint l’esforç del comitè deredacció i l’excel·lent tasca del seu direc-tor, en Tòfol Trepat; i visitant i recoma-nant el web de monestir que ens permetsentir-nos dia a dia a prop els uns delsaltres des de la llunyania.

I també, finalment, voldria dir unesparaules d’agraïment al pare Tulla que,com ha dit el nostre secretari, ha estat, alllarg d’aquest anys de prior, l’alè que haesperonat la Germandat; alhora vull tambéfelicitar al pare Lluc per la responsabilitatque ha assumit tot dient-li que com bé sapens té a tots per al que requereixi; i avosaltres, els nous germans que avui usincorporeu a la nostra germandat, rebeul’agraïment pel compromís que avuiaccepteu en rebre la regla de sant Benet ila medalla que ens acredita com amembres de la Germandat; vosaltres souuna nova prova de la vitalitat de lesensenyances del Cister i de la presènciade l’esperit de Déu que ens fa lliures.

Antoni Garrell

8 Hillel fou un rabí jueu reconegut per la seva autoritat en la llei jueva. Va néixer a Babilònia l’any 70 abans de Crist i vamorir l’any 10.

10

D’antuvi cal afirmar que el títold’aquesta crònica no suggereix cap tipusd’habitud o rutina. Si ens hem aplegat 180dels 384 germans actualment inscrits perparticipar en l’Assemblea d’enguany, unany més significa goig en el present iesperança en el demà, valors que calmantenir amb fermesa. Cal mantenir-losamb fermesa perquè molts cristians d’avui—al cap i a la fi, inserits en una societatque de cristiana no en té gaire— fem laimpressió de trobar-nos instal·lats en unaespècie de barreja d’indiferència iconformisme, atès que en tot hi veiemproblemes i trobem defectes arreu, siguiper excés o per mancança. Gairebé es potdir que el panorama és desolador o, talvegada, que la fe és molt migrada.

Darrerament es parla de la fràgilconsistència psicològica com a fenomenforça estès en el nostre món: creixen lesmalalties mentals, la disciplina ha passatde moda, arreu es proclama l’amor peròno la fidelitat... És que els “valors” nomésmereixen menyspreu? El pensament estàdominat per corrents nihilistes? O potsers’està produint una forta crisi en lescerteses?... Si és així, estem construintsocietats sense esperança.

Convocada pel P. Abat, l’assemblea de la Germandat de Poblet corresponent al’any 2008 es va reunir el dia 28 de juny. Va ser una jornada religiosa i festiva enquè es va celebrar un cop més la comunió entre la comunitat pobletana i els germansi germanes que volen viure en el món el carisma benedictí. Ens en fa la crònica enJosep Maria Puig Sotés.

I és precisament contra tot això que ala Germandat diem un any més. Perquèmalgrat el temps transcorregut encararessona dins nostre aquella crida d’Adventque, de fet, és permanent: estigueu atents,vetlleu, prescripció que ens indueix a evi-tar que la rutina se’ns mengi el dia a dia,que la vida se’ns faci ensopida, a procurarque valorem l’esperit de comunitat i queels missatges que rebrem ens facin sentirque Déu és sempre enmig nostre.

El programaAmb força puntualitat la jornada es

desenvolupà d’acord amb l’horari previst:

09:30 - Acolliment09:50 - Anada cap a la Basílica10:00 - Eucaristia11:00 - Assemblea Plenària12:00 - Conferència13:45 - Pregària del migdia14:00 - Dinar de germanor16:00 - Concert18:00 - Vespres

La crònica –potser només per variar–la presentem a tall d’agrupació de lesvivències per temes: Germanor,Informació i formació i Gaudi.

L'ASSEMBLEA PLENÀRIA,UN ANY MÉS

L'ASSEMBLEA PLENÀRIA,UN ANY MÉS

Foto

: BED

MA

R.

11

Germanor

És cert que la fe és com l’amor: no espot provar, és una vivència personal. Peròno és menys cert que hi ha moments iambients que ajuden poderosament a ex-perimentar-la. És un dels efectes derivatsde la celebració dels sagraments i, de ma-nera ben notable, de l’eucaristia. Jesús hamort per mi... i per tots. Déu és el meupare... i el de tots. Per això som totsgermans. I el clima que crea la celebracióeucarística, potenciat per la comunitatcistercenca, és d’alguna manera l’apoteoside la germanor.

Com de costum, hi hagué la processóprèvia dels germans acollits al locutorigran, amb el recorregut clàssic pel claustrecap a la basílica. Però enguany hi haguéal locutori, abans de la processó, una sor-presa: la Germandat oferí al P. Josep Ale-gre, abat de Poblet, un preciós bàcul, signetradicional d’autoritat, amb motiu del 10èaniversari de la seva elecció per lacomunitat. La part superior, és obra dels

joiers Capdevila i s’encasta en un pal defusta de bengué, i presenta una base dequatre cares. En una hi ha l’escut de Poblet,en una altra s’hi troba una pedra de Jeru-salem, en la tercera una pedra de Claravall,i en la quarta una creu, i a sota una ins-cripció gravada en plata per fra Lluís Solà.

Ja a la basílica, la celebració eucarís-tica, concelebrada pels preveres de lacomunitat i presidida pel P. Abat, JosepAlegre i Vilas, es desenvolupà amb el ritmepausat i solemne que els monjos de Pobletimprimeixen al ritus. L’espai no ens permetentrar en més detalls, però en favor de totsels germans que no van poder assistir-hienguany, sí que volem recordar les ideesbàsiques de la l’homilia de l’abat. Endestaquem el següent:

Avui celebrem l’Assemblea de la Germandat.Avui celebra també l’Església la festa de sant Ireneu.Dues celebracions que podem posar en relació demanera molt adient. Sant Ireneu va viure en el segleII, en els primers anys del cristianisme, en unasocietat pagana, on començaven a néixer les

Foto

: BED

MA

R.

El germà Ramon Martí fa entrega del nou bàcul al P. Abat.

12

heretgies, i va lluitar amb la predicació i els seusescrits contra els qui s’allunyaven de la fe.

Us diré algunes coses importants que vaescriure, i que són de perfecta actualitat avui. ElFill, Jesucrist, ha revelat Déu als homes i hapresentat l’home a Déu, a fi que l’home tinguéssempre un concepte molt elevat de Déu. La glòriade Déu és que l’home visqui. Tot això és avui moltimportant perquè la dignitat humana és trepitjadai es tendeix a creure que l’home val més pel que téque no pas pel que és.

Avui, potser més que mai, cal no oblidaraquesta dignitat de l’home. Necessitem que apareguien l’home la imatge de Déu perquè Déu no és unarealitat aliena a l’home. Avui hi ha molts falsosprofetes, com ens deia la primera lectura, que llancenmissatges falsos a la societat, que només cerquen elseu interès particular o de grup. I els falsos profetesporten el dolor i el desastre a les nacions.

Avui també cal renovar-nos en la fe i en lacaritat i fomentar la pau i la bona convivència. Elmateix nom d’Ireneu vol dir “forjador de pau”. Elnom de germandat ja va per aquest camí: fraternitat,pau, concòrdia...

Però necessitem la força i la llum per al camí. Iencara diria més: una molt gran confiança i ober-tura al Crist i a la seva paraula. Confiar-li lesnostres preocupacions, com el centurió de l’evangeli,que no es considera digne que Jesús entri a casaseva, però confia plenament en la seva Paraula.

Jesús complia la profecia d’Isaïes: porta lesnostres malalties, ens descarrega dels nostresdolors. Jesús continua avui amb aquesta tasca.Per això nosaltres hem d’apropar-nos cada dia aJesús, acollir la seva paraula i viure tenint Jesucrist,que és la vida, com a referència del nostre viure.

Una segona vivència de germanor va

Foto

s: BE

DM

AR

.

Processó d'entrada a la basílica en l'eucaristia del dia de l'assemblea.

13

ser la pregària del migdia, a la sala capi-tular. Els salms recitats a dos cors, ambveus pausades, permetien interioritzar elsseus missatges amb l’escalf de la nombrosacompanyia dels germans presents, inclosala de molts monjos.

I, com a darrer acte de la jornada, lesvespres a la Basílica, amb tots els cantscorresponents a la festivitat del diasegüent, dedicada als apòstols Pere i Pau.Malauradament, les exigències delsdesplaçaments fan que ja siguin pocs elsgermans que hi assisteixen, fora delsestadants temporals o altres visitants.

Informació i formació

L’Assemblea pròpiament dita va con-sistir, com és habitual, en unes paraulesde benvinguda del P. Abat; en l’esment delsnoms dels germans que s’excusen per nopoder assistir, però que demostren quepensen en nosaltres; en la lectura de lamemòria anual redactada pel secretari dela Germandat, senyor Xavier Guinovart;en la lectura de l’estat de comptes a càrrec

del tresorer, senyor Lluís Poca; en labenedicció i imposició de medalles illiurament de la Regla de Sant Benet alsnou germans ingressats enguany ifinalment en el discurs del president,senyor Antoni Garrell, com a cloenda dela formalitat de l’Assemblea.

Atès que tots el germans que nopogueren assistir tindran interès a conèixertant les dades exposades pel secretari comles idees del discurs del president, lesreferides intervencions es publiqueníntegrament en les pàgines següents.

Pel que fa a la conferència, enguanys’ha pretès donar difusió des d’un punt devista cristià a la dimensió ecològica. Aixího va fer el senyor Josep Maria Mallarach,amb el títol A l’entorn de la conversió ecològica?que, segons ell mateix ens va dir, és el fruitgairebé casual d’una estada al monestir.Ens va exposar idees sobre els límits de laTerra, ens va parlar a propòsit del fet quesi bé d’una banda la medicina moderna hacontribuït a la multiplicació de lahumanitat, de l’altra no hem aconseguit

Foto

: BED

MA

R.

Participants a l'eucaristia el dia de l'assemblea.

14

educar-nos per reduir el consum.Va acabar plantejant el gran dile-ma entre consumir menys o re-produir-nos menys. La conferèn-cia es va escoltar amb interès i vasuscitar diverses intervencionsdels assistents, motiu pel qualtambé ocupa algunes pàginesd’aquesta edició. Per a tots nosal-tres va ser una bona contribució ala nostra formació.

Gaudi

L’Assemblea General tambéofereix cada any moments deplaer.

Un d’aquests moments és eldinar, al refetor de conversos oceller del monestir, servit ambcura per l’empresa contractada,encara que el menú es revelà una micaauster, potser amb un cert reflex dels nouscostos dels productes. A cada taula, però,la companyia i la fraternitat feren de l’àpatuna estona molt agradable.

Després, a la Basílica, vàrem poder

Foto

: BED

MA

R.

gaudir d’un concert esplèndid ofert pelCor de Noies de l’Orfeó Català, amb elmecenatge de la Fundació Banc deSantander. Poques vegades es tél’oportunitat d’escoltar un concert corald’aquest nivell, amb un repertori de dotze

Foto

: BED

MA

R.

Moment de la ponència del Sr. Josep M. Mallarach.

Dinar de germanor al celler del monestir.

15

composicions de W.A. Mo-zart, Maurice Duruflé,Gabriel Fauré, Pau Casals,Xabier Sarasola, MiklosKócsar i tradicionals catala-nes. Un excel·lent fraseig,gran disciplina de ritmes iafinació en les veus, van acre-ditar la categoria de ladirecció de Buia Reixach, tansòbria en gestos com brillanten resultats. També cal des-tacar per la seva pulcra isòbria eficiència l’acom-panyament al piano de JosepSurinyac.

Epíleg

La història de la German-dat ja és llarga. Es va fundar per ajudar asobreviure els heroics monjos que vanreiniciar la comunitat cistercenca a Pobletpoc després de la fi de la guerra civil. Avuiés la Germandat la que es revitalitzagràcies a la col·laboració i l’acolliment més

que fraternal dels monjos pobletans. Al seuP. Abat i a tots i cadascun d’ells, el nostreagraïment més sincer i una sentidapregària: que Déu els beneeixi!

Josep M. Puig

Foto

s: BE

DM

AR

.

Instantànies del concert del Cor de Noies de l'Orfeó Català a labasílica del monestir.

16

P. Abat, membres de la comunitatcistercenca de Santa Maria de Poblet,estimats germans.

Un any més, seguint la nostra tradició,celebrem l’Assemblea de la nostra estima-da Germandat del monestir de Poblet enaquesta sala capitular. Passem a resumir-vos breument el que han estat aquestsdarrers dotze mesos per a la Comunitat,per a Poblet i per a nosaltres com afamiliars de l’orde cistercenc.

La Comunitat

Els monjos i monges que formen laCongregació s’han reunit fraternalmentun parell de vegades: per a la celebració,a Vallbona, dels 850 anys de l’inici de lavida monàstica en aquell cenobi; i eldarrer 22 de maig, a Tarragona, perguanyar el jubileu de l’any sant de santFructuós.

El proppassat novembre hi hagué canvide prior a Poblet. Després de 36 anysd’incansable tasca del P. Francesc Tulla,ha estat nomenat nou prior el pare LlucTorcal i Sirera. Voldria recordar ara lesparaules que l’aleshores secretari li adreçàen la memòria de l’any 2005 tot dient:

Com és habitual, el secretari de la Germandat, senyor Xavier Guinovart, es vaadreçar als assistents a l’Assemblea per llegir-los la Memòria de la qual reproduïmaquí el contingut.

“Però hi ha algú en aquesta casa sense elqual dir que la Germandat no seria el que és,seria dir poc, ja que sense ell aquests cinc anysi molts i molts anys enrere la Germandatsenzillament no hauria existit. La tasca del P.Prior, del P. Francesc Tulla, constant, calla-da i eficaç ha estat i és fonamental perquè laGermandat pugui ser; a ell, doncs, el nostreagraïment més especial”.

Aquestes paraules les faig avui de totsen la perspectiva que em donen 30 anysd’amistat amb Poblet; tot i que sabem quela seva jubilació no li impedirà continuarcol·laborant amb tots, això sí, sense lafeixuga responsabilitat del càrrec.

Al Centre d’Estudis de la Conca, aMontblanc, es va fer un homenatge al P.Alexandre Masoliver, per la seva tascad’investigació i publicació de tota unavida, i al senyor Francesc Badia i Batalla,ex-veguer episcopal d’Andorra i membrede la nostra Germandat de Poblet. Als dosse’ls va dedicar un volum d’estudis.

En l’aspecte monàstic, dos novicis vanvestir l’hàbit el juliol passat i ara segueixenel seu camí de formació. El proper 20d’agost, solemnitat de sant Bernat, farà, siDéu vol, la seva professió solemne fra Sal-

MEMÒRIA ANUAL

16

Foto

: BED

MA

R.

17

vador Batet i Candela. Tots els germanssom especialment convidats a assistir-hicompartint la joia de la comunitat.

El mes d’octubre s’inicià el cursacadèmic 2007-2008 de l’Escolasticat dePoblet amb la participació de professorsde la casa i d’altres centres universitaris.

Aquest any s’escau el desè aniversaride l’elecció i benedicció del P. Abat JosepAlegre. Són deu anys de servei a lacomunitat que avui volem recordar i agrairespecialment pel que fa al seu impuls iconfiança en els laics que ens acollim arecer de Poblet per mitjà de la Germandat.Amb aquest motiu a la sala dels cups, elnostre venerable germà, el senyor RamonMartí, ha fet ofrena del bàcul que tots elsmembres de la Germandat fem present alP. Abat per afegir-nos a la joia d’aquestacelebració.

El llarg bagatge, primer com a mestrei després com a rector, han fet que elnostre abat, a més de potenciar claramentels aspectes espirituals i el monestir comun lloc d’encontre, ha sabut aglutinar tanta monjos com a seglars per endegarnovament la Germandat, impulsar lacreació de la Fundació i ha creat undinamisme intern al monestir queconstitueixen les bases per a una nova eta-pa de l’escola de servei que és el monestirdintre de l’Església.

De la Germandat cal tenir en compteque l’any 2000, desprès de diversos anysd’inactivitat, un cop escoltats moltsfamiliars de l’Orde, el nou abat va volertornar a endegar-la però en un vessant mésespiritual. Només cal recordar, que enaquell moment, en el qual encara nohavíem pogut endegar les aportacionsvoluntàries, ens va cedir un donatiuanònim força important per iniciar el noucicle.

Pensem que els fruits són aquí, enaquesta sala capitular que avui compartim.En la nova etapa de la Germandat s’hainstaurat la jornada de preparació de

l’Advent, on en un ambient de recollimentinterior preparem el Nadal en contra-posició a les assemblees a les quals se’lsha donat un caràcter més festiu ja quedesprés de compartir l’eucaristia i fer elplenari, ens apleguem junts a taula ambl’alegria de poder fer una festa familiaranual.

Els grups de Lectio Divina, les jornadesper a joves i la petjada de la revistaPOBLET són aspectes que mostren lavitalitat de la Germandat i de la total unióen què treballem monjos i membres de laGermandat, en un únic objectiu.

De la Fundació, de la qual més enda-vant exposarem les activitats del darrerany, voldríem destacar que constitueix unpont d’unió entre els valors de la vidacistercenca i del llegat històric amb larealitat actual.

No cal resumir totes les coses que hafet el nostre abat durant deu anys, peròtenim el convenciment que han estat moltprofitoses i ho seran encara molt més enel futur.

Per això el bàcul, auster però carregatde simbolisme, realitzat pels joiersCapdevila de Barcelona. Té el pal de fus-ta de bengué. La part superior de plataenvellida és un cub: al davant hi ha lacreu, al darrera l’escut de Poblet, a uncostat una pedra de Jerusalem i a l’altreuna pedra de Claravall (el monestir fundatper sant Bernat i del qual procedeix lafiliació de Poblet). Inclou la inscripció enllatí del text següent: La Germandat dePoblet ha fet ofrena a l’abat Josep d’aquestbàcul en el desè aniversari de l’elecció abacial20-04-2008.

Que sigui per molts anys abat Josep!

Poblet (fàbrica)

Pel que fa a les «obres» hem de dir queal dormitori gran es va acabar el canvi deteulada. Ara ha estat pavimentat de nou inomés hi falten els mobles per a conver-

18

tir-lo en ampliació de la Biblioteca; tambés’han iniciat les obres en el claustre gran,per al sanejament de les humitats, posant-hi una tela asfàltica i evitar així lesfiltracions i salnitre que molt l’hanperjudicat.

La comunitat, conscient dels proble-mes ecològics actuals, ha volgut promou-re l’ús d’energies renovables i dintred’aquest context i en la mesura de les sevespossibilitats, per tal que el Monestir siguimediambientalment sostenible ha ende-gat dues accions: d’una banda ha promo-gut la utilització de l’energia solar perproduir aigua calenta sanitària a les Ca-ses Noves, on resideix una bona part dela Comunitat; de l’altra ha signat unconveni amb l’Ajuntament de Vimbodíper tal de posar panells solars al polies-portiu. D’aquesta manera es produeixelectricitat amb energies renovables peraconseguir un desenvolupament sosteni-ble, tant des del punt de vista econòmic isocial com ambiental.

En aquest context, el monestir aniràimplementant mesures per tal d’aconse-guir en un futur la seva sostenibilitatenergètica amb el màxim respecte al mediambient i intentarà fer pedagogia amb lafutura Aula Mediambiental que es crearàa les dependències que s’estan restaurantal costat de l’hostatgeria exterior.

Projecció pública del monestir

Al mes de desembre tingué lloc aPoblet la Marató de TV3 dedicada a lesmalalties cardiovasculars, amb l’actuaciód’un cor bategant a la plaça majorcompost d’unes mil persones de la comar-ca.

Amb motiu dels 800 anys delnaixement del rei Jaume I a Montpeller,que està sebollit a Poblet, s’han fet diver-sos actes. Destaquem els que han tingutlloc a Poblet: l’ofrena floral que féu UnióDemocràtica, la realitzada pel presidentde la Diputació de Tarragona; la institu-

cional que va fer l’ajuntament de Cardo-na, amb una corona a la tomba dels Ducsde Cardona i una altra al propi rei Jaume;i, sobretot, la institucional que va tenirlloc a Poblet el 30 de març últim, ambl’assistència dels presidents autonòmicsd’Aragó, Balears, Catalunya i la delegadade València. Va ser transmesa en directeper TV3.

Germandat

La Germandat va pregar pels seusdifunts amb la celebració d’eucaristies aBarcelona i a Poblet.

Tal com fem des fa anys, novamenthem contribuït a l’orde cistercenc ambuna beca d’estudis per tal que un monjod’un monestir amb pocs recursos puguiparticipar al curs de formació monàsticaque es realitza al Col·legi Internacionalde sant Bernat a Roma. Esperem que perl’enorme importància que té per mantenirla cohesió i la unitat dels valors de l’orde,puguem continuar col·laborant-hi.

Com ja és tradició, el passat 1 dedesembre es va realitzar el recés d’Advent.Després de la missa conventual hi va haveruna conferència del P. Francesc Martínez-Soria titulada Pessebre o Calvari? Amor delPare. Després del rés de Sexta a la salacapitular les 90 persones que assistiren alrecés dinaren al refetor junt amb lacomunitat i en silenci. A la tarda hi haguéuna sessió de Lectio Divina i la presentaciódels Comentaris a les Antífones de la O acàrrec del P. Abat. S’acabà el recés amb laparticipació dels assistents al cant de lesprimeres vespres del primer diumenged’Advent.

S’ha organitzat també aquest any uncurs de cant gregorià del 23 al 27 de junyi el proper mes de juliol del 22 al 29 esfarà una nova edició del curs d’icono-grafia.

Fundació Poblet

La Fundació continua amb el ritme de

19

tres actes anuals. El passat 15 de desembrehi hagué una conferencia a càrrec del Sr.Rafel Jorba titulada Mitjans de comunicació,les noves catedrals emocionals, i el darrer 24de maig una ponència a càrrec del senyorMiquel Caminal sobre les Formes departicipació a la vida política: el cas de lesprimàries als estats Units.

Com és habitual hi hagué després unataula rodona, en ambdós casos moderadapel prestigiós periodista Lluís Foix idesprés uns moments musicals.

Així, doncs, la Fundació va consolidantla presència del Monestir en l’àmbit de lacultura i l’ètica, posant a disposició de lasocietat civil el monestir i la comunitat quel’habita com a referent i lloc de reflexió ipregària. Aquí volem agrair al doctorJosep Mª Bricall i al seu equip la sevadedicació i tenacitat pel que avui ja és unarealitat.

Aprofito per convidar tothom a lapropera jornada, el proper dissabte, enla qual el professor Massimo Stanzionedictarà una conferència sobre el“Pensament i la Fe davant de l’Evolu-cionisme”. Desprès, com sempre, hihaurà una taula rodona i els momentsmusicals.

Voldria destacar que aquesta jornadaserà la cloenda de l’escola d’estiu sobrel’evolució que versa sobre L’espècie: definirallò que és indefinible, organitzada perl’especialització en “Ciència i Filosofia” dela Pontifícia Universitat Gregoriana i elmàster en “Ciència i Fe” del pontificiAteneu Regina Apostolorum sota el patrocinidel projecte STOQ i de la FundacióPoblet.

És evident que aquesta escola d’estiual nostre monestir és una gran satisfaccióper a tots i fa que Poblet estigui assolintel seu paper tant com casa de vidamonàstica i alhora, amb renovat esperit,el seu servei a la cultura i a la ciència.

Volem agrair tot l’esforç que el P. LlucTorcal, prior, ha fet perquè sigui realitatel que hem explicat.

Cloenda

Fins aquí un ràpid repàs de les activitatsque han tingut Poblet com escenari.

No podem acabar sense destacarl’enorme paper que juga la nostra revistaPoblet. Nascuda com un instrument d’unióentre la comunitat i els familiars de l’orde,ja és a hores d’ara un referent. Gràcies,doncs, al doctor Cristòfol-A. Trepat i alConsell de Redacció pel seu treball in-cansable!

També hem d’esmentar d’una maneraespecial la pàgina web del Monestir queés actualitzada per la comunitat i on espoden trobar penjats tots els números deles revistes, així com tots els aspectesrelacionats amb el monestir. És una for-ma important de difondre l’espiritualitatcristiana en general i la nostra en particu-lar. Val la pena entrar-hi sovint.

Aprofitem també per anunciar que, entornar de vacances, per carta, elsdemanarem a tots els que tinguin correuelectrònic que ens el facilitin. Ha estatiniciativa del pare Abat la creació d’ungrup de treball format per seglars i monjosque cada setmana facilitarà una petitareflexió i l’enllaç amb el web del monestir.A més, amb qui ho autoritzi, establiremla comunicació per correu electrònic ambel conseqüent estalvi de segells i rapidesaen les comunicacions.

Finalitzem tot demanat a Déu que ensescolti per tal que hi hagi noves vocacionsmonàstiques a Poblet i a l’Orde i quemoltes persones que se sentin atretessincerament per la nostra espiritualitat s’hivulguin incorporar com a familiarsnostres.

Xavier Guinovart

20

ELS NOUS GERMANSEn el decurs de l'Assemblea anual, a la Sala Capitular, elP. Abat va procedir al ritual d'imposar la medalla de laGermandat als nous germans. En el mateix acte se'ls va donara cadascun un exemplar de la Regla de Sant Benet, el textfundacional del carisma de l'espiritualitat cistercenca.

Antonio Bruque i Andújar, de Tarragona

Josep-Maria Potau i Constantí, de Vimbodí

Miquel Mestre i Llop, de Cambrils

Salvador de Brocà i Tella, de Tarragona

Jordi Portal i Liaño, de Barcelona

Josep Maria Mallarach i Carrera, d'Olot

Àngel Jubete i Comenge, de Tàrrega

Lluís Badia i Chancho, de Tarragona

Santiago París i Vidal-Ribas, de Barcelona

Germans que van rebre la imposició de la medalla,el 28 d juny de 2008.

20

Foto

: BED

MA

R.

2121

LES COMPLETES EN LAREGLA DE SANT BENET

Precamur, sancte Domine,hac nocte nos custodias;

sit nobis in te requies,quietas horas tribue.

(Himne de Completes)

Introducció

El nom de la darrera de les hores del’Ofici Diví, Completes —del llatí com-pletorium, completoria—, fa referència aquelcom acabat, perfeccionat, per tant,completat.

Sant Benet inclou aquesta hora depregària dins del nombre sagrat de set:Acomplirem aquest sagrat nombre de set, sicomplim les obligacions de la nostra servitud ahora de Laudes, Prima, Tèrcia, Sexta, Nona,Vespres i Completes (Regla de sant Benet 16,2 i 5). L’Ofici de Vigílies, pel seu caràcterd’ofici nocturn, no és contemplat dinsd’aquest nombre, que enclou tan sols les

hores diürnes. L’Hora de Completes és elcolofó de la jornada distribuïda entre lalectura i el treball, jalonada tota ella peraquests moments forts de trobada perso-nal i comunitària amb Déu. Completes ésun d’aquests moments forts, i en tant queés el darrer, després de l’estona de lecturacomunitària —lectura de la Col·lació—,Completes marca l’inici del "gran silenci"de la nit, el temps del monjo, temps devigília, d’espera i d’escolta, un silenci queno es pot trencar si no és per una raó greu,en atenció als hostes o per complir unencàrrec de l’abat (cf. RB 42, 8-11).

Amb la distribució i organització del’Ofici Diví, sant Benet pretén que lesanomenades Hores menors (Prima, Tèrcia,Sexta i Nona) facin com de mirall de lagran pregària nocturna de les Vigílies. Enefecte, els 3 salms de cadascuna de les 4hores menors sumen 12, que és el nombrede salms de les Vigílies. L’himne de leshores menors es troba situat just al principi,després del verset introductori, com a lesVigílies —a diferència de Laudes, Vespresi Completes, on l’himne ocupa la part cen-tral de l’hora, després dels salms. Aquestamena d’assimilació simbòlica, com fa no-tar Adalbert de Vogüé en el seu estudi dela Regla benedictina, revesteix un interèsespecial, ja que ens ajuda a penetrar unamica en la teologia de l’Ofici Diví de santBenet, en el sentit que ell confereix a lapregària de les Hores, que no és tant lasantificació del temps com un fer conscientallò que ha de ser sempre l’ocupació pri-

Amb aquest article posem el punt i final a la sèrie que vàrem iniciar amb l’horade Matines i que ha resseguit fins avui l’horari habitual del monestir de Poblet. Eltext que ve a continuació ens parla de l’hora de Completes, pregària que clou lajornada monàstica. Ens en parla fra Lluís Solà, monjo de Poblet.

ESC

OLA

DE P

REG

ÀR

IA

22

mordial i l’actitud fonamental del monjo:la pregària incessant, la recerca de Déu,viure a la seva presència. Les Vigílies, unllarg ofici de vetlla i d’espera del Crist, sónen realitat el retrat del monjo, el qui espe-ra, el qui camina cap a la trobada amb elCrist que ve. Així, les 4 Hores diürnes, comun ressò d’aquesta gran vigília nocturna, lirecorden al monjo quina ha de ser la sevaactitud espiritual bàsica.

Laudes, Vespres i Completes, ja ensn’adonem, queden al marge d’aquestquadre simbòlic. Són hores, per tant, quetenen importància per elles mateixes.Laudes, a trenc d’alba, amb tot el sim-bolisme de resurrecció que té el naixementdel dia i de la llum, molt més en unasocietat que viu al ritme natural de lasuccessió del temps, i Vespres, quan apun-ta la nit, en morir el dia, amb el simbolismede la Creu, de la mort del Senyor. I Com-pletes és també una hora especial, que pre-para d’alguna manera el monjo per alcombat ascètic de la nit. A nosaltres se’nsfa difícil de copsar, però en temps de santBenet la nit suposa un moment paorós, unmoment de perill, d’angoixa... en el qualcal estar atent, cal vetllar. Completes,doncs, cobra un sentit molt especial: en elmoment de lliurar-se a la nit, el monjoprega amb confiança el Senyor que potguardar i protegir el seu son.

Estructura de l’hora

Les completes comprendran la recitació detres salms, que s’han de dir seguits, sense antí-fona; després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó,el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat ambla benedicció (RB 17, 9-10).

Sant Benet, quan organitza l’hora deCompletes, opta per una posicióintermèdia, equilibrada, entre l’ofici romàantic i el recent —contemporani a la Re-gla. L’ofici romà es troba en un estadid’evolució, de canvi, mentre dura el procésredaccional de la Regla benedictina.

Així, sant Benet segueix l’ofici romàquan opta per tres salms, cada dia els

mateixos, a les Completes, i no per salmsdiferents per a cada dia o en major nom-bre. Són els salms 4, 90 (91) i 133 (134).Sant Benet, que prefereix en general lasalmòdia contínua, pròpia de l’oficimonàstic, en algunes ocasions opta per unssalms específics, que considera apropiatsper a aquella hora, d’acord amb l’oficibasilical romà. És el cas, precisament, deLaudes, Vespres i Completes, aquesteshores que hem apuntat que calia conside-rar com un bloc a part en relació a lesVigílies i les Hores menors.

N’exclou, en canvi, el càntic de Simeóo "Nunc dimittis" (Lc 2, 29-32), propi del’ofici romà tardà, que, tanmateix, desprésde la reforma litúrgica del Vaticà II s’haincorporat en alguns monestirs, com és elcas de Poblet.

L’estructura de les Completes quedaaixí, segons la Regla:

a) Verset introductori: "Deus inadiutorium meum intende".

b) Els salms: 4, 90 i 133, que es diranseguits, sense antífona, probablement sotaun sol glòria, dit al final dels tres salms.

c) L’himned) La lectura breu, dita de memòriae) El versetf) El Kyrie eleisong) La benedicció final

Comentari

a) Els tres salms de Completes

Direm quelcom dels tres salms de lesCompletes segons la Regla benedictina. Elsalm 4 és un salm de David, una súplica, ipertany a la primera col·lecció de salms deDavid del Salteri: la major part de salmsde David són pregàries de súplica.L’Església, quan prega aquests salms, ho fa"in persona David", això és, "in personaChristi", tot assumint els sentiments delCrist en la seva pregària, especialment laintensitat i la confiança en l’actitud orant.El salm 4, pel seu caràcter de pregària noc-turna, ha estat triat expressament, com hem

23

dit, per a l’Hora de Completes, deixant debanda la salmòdia contínua habitual a lesVigílies i a les Hores menors. Es clou ambaquest verset: M’adormo en pau així que emfico al llit, perquè només tu, Senyor, em fas re-posar segur (Sl 4, 9). Segons la lectura lite-ral original d’aquest verset, la pau delSenyor és el fonament de la seguretat delmonjo en l’espai tenebrós de la nit. Pocabans, encara, el salm havia pregat així:Reflexioneu en el vostre cor, tot estant al llit, iestigueu en silenci (v. 5). La nit, el temps delmonjo, és un temps propici per a la reflexiódel cor i el silenci, tot això en la pau i en laseguretat que dóna saber-se adormit alsbraços del Senyor.

El salm 90 (91), juntament amb el 91(92), és un salm dels anomenats orfes, és adir, sense títol —la majoria de salms por-ten un títol. Això potser ens indica que estracta del pròleg d’una col·lecció de salms[salms 92 (93)-99 (100)] centradaespecialment en la figura del Senyor coma Rei de l’Univers i Rei d’Israel. Es tractad’un salm de confiança, amb un to no tantensat per la súplica ardent que trobàvemen l’anterior. David, el suplicant, enmig deles seves dificultats, enmig de les sevesfragilitats i pecats, ha fet l’aprenentatge dela confiança. El sofriment, a la Bíblia, éssempre l’escola de la confiança, i ésprecisament aquest itinerari espiritual delllibre dels Salms que sant Benet ens convi-da a fer nostre: Tu que vius a recer de l’Altíssimi fas nit a l’ombra del Totpoderós —començael salm 90—, digues al Senyor: "Ets la mu-ralla on m’emparo, el meu Déu, en qui confio".(v. 1-2). La referència a la nit, un cop més,ha estat decisiva per a la tria d’aquest salmper a les Completes.

I, finalment, el salm 133, un salm moltbreu però amb una teologia molt fonda,sobretot si és vist com el coronamentd’aquest brevíssim itinerari que ens proposasant Benet a través dels tres salms de Com-pletes. Es tracta del darrer dels anomenatssalms de les Pujades o Graduals, 15 salms(119 [120] - 133 [134]) simbòlics per als15 graons de l’escalinata d’accés al santuari

en el Temple de Jerusalem. El salm 133 ésel salm de la benedicció del qui ha arribatja a terme i prega, de nit, a la casa delSenyor, al Temple, tot cantant les lloancesdel Déu que és font de pau, de benedicció,de seguretat i de confiança.

Considerant solament el primer versetde cadascun dels tres salms, resulta evidentaquest itinerari que acabo d’exposar: Quanet crido, respon-me, oh Déu de la meva justícia(salm 4, súplica); Tu, que vius a recer del’Altíssim, sojornaràs a l’ombra del Totpoderós(salm 90, confiança); Beneïu el Senyor,vosaltres, servents del Senyor (salm 133,benedicció i lloança).

És, un cop més, l’itinerari de David, elMessies, l’itinerari de Crist, amb qui elmonjo prega, un itinerari que el monjo faben seu, un itinerari, és clar, espiritual: enla pobresa, en la limitació, en l’angoixa, elmonjo aprèn a pregar i creix en la confiançai en la pau, fins a assolir el terme del desig,tot albirant ja a tocar l’horitzó de la lloançafinal del salm 150, el darrer del Salteri,anticipat en aquest salm 133, també eldarrer dels salms de les Pujades al Temple.Un itinerari geogràfic simbòlic, en tant queés l’indicador d’un altre itinerari mésimportant, espiritual. Com el salmista quearriba al Temple, lloc de benedicció, tambéla vocació del monjo és la de ser benediccióal cor del món.

b) L’himne

L’himne, situat al cor mateix de l’Ofici,després dels tres salms, és una peçaliterària, poètica, que sintetitza el sentitteològic de la nit, com un temps de lluita,però també d’esperança en la llum quevindrà amb l’alba a esvair les tenebres dela nit. El monjo s’ha de caracteritzar perun gran realisme espiritual. I quan començaseriosament a emprendre aquest itinerarivers el Temple, vers la lloança, vers el sentitple, vers la felicitat, es troba acarat de se-guida amb la nit. La nit, temps de vetlla,és també temps de combat, de temptació,d’una extrema feblesa per a l’home -pensemen l’obscuritat quasi total en què quedaven

24

submergits els nostres avantpassatsmedievals, o els contemporanis de santBenet. La pregària de Completes, amb elseu itinerari de confiança i de seguritat, volforadar aquesta tenebra i travessar-la ambel raig de l’esperança en el Ressuscitat,Aquell que vindrà a l’encontre del monjoa l’alba, després de la pregària de Vigílies,com en altre temps va venir a l’encontredels deixebles que pescaven, de nit, al llacde Galilea (cf. Jn 21, 1-14). Els himnesactuals de l’Ofici de Completes, que da-ten dels segles V i VI, i que potser santBenet havia cantat: "Te lucis anteterminum" i "Christe, qui splendor et dies",subratllen fortament totes aquestesdimensions, aquest dinamisme espiritualque, del cor de la nit, en l’esperança d’unanova albada, porta a la contemplació de laLlum esplendorosa del Ressuscitat.

L’himne, d’una gran bellesa, resumeix elstrets principals del sentit de la nit per almonjo: un temps de vetlla, en el qual caldesvetllar la fe en Crist, Llum de la Llum,

Dia i Esplendor; un temps de combat, deperill, de temptació, en el qual cal demanarla protecció de Déu i revifar la confiançaen Ell; un temps de descans per al cos i pera l’esperit.

Segueix després, com hem indicat, unabreu lectura de l’Escriptura, que sant Benetvol que es digui de memòria, amb un versetconclusiu. El kyrie eleison, i la pregària fi-nal de benedicció.

Les Completes després de la reformalitúrgica del Vaticà II

L’estructura és essencialment la mateixa.El verset introductori, l’himne —desplaçatara al començament de l’Ofici—, lasalmòdia, la lectura breu seguida d’unresponsori breu, el càntic de Simeó i lacol·lecta conclusiva. Aquests elements hanestat notablement enriquits: hi ha un salmdiferent per a cada dia de la setmana, itambé lectures i col·lectes distintes per acada dia. Els salms i el càntic de Simeó sóncantats o recitats amb antífona.

El càntic de Simeó, que ja es trobavaen la litúrgia romana, és una contemplaciódel misteri de Crist com a llum de lesnacions, glòria i esplendor de Déu per aIsrael el seu poble. És l’exclamació profèticaque sant Lluc posa en llavis de l’ancià Simeóel dia en què l’Infant Jesús és introduïtsolemnement pels seus pares al Temple deJerusalem: Israel, representat en Simeó,reconeix aquest Infant com a Llum, com areflex de la glòria de Déu, esperança isalvació del poble. Per aquesta tonalitatadient, i en part per assimilació a les Laudesi les Vespres, on trobem respectivamentels càntics evangèlics de Zacaries(Benedictus) i de Maria (Magnificat), elcàntic de Simeó ha trobat la seva carta deciutadania en el breu Ofici de Completes.

El nou esquema, encara, preveu, justabans de començar l’Ofici, l’acte peniten-cial, amb la recitació del "Jo pecador".L’hora convida a revisar les actituds i elsactes del dia que ja ha passat i a demanarperdó per les negligències comeses.

Christe, qui, splendor et dies,noctis tenebras detegis,lucisque lumen crederis,lumen beatis prædicans,

Precamur, sancte Domine,hac nocte nos custodias;sit nobis in te requies,quietas horas tribue.

Somno si dantur oculi,cor semper ad te vigilet;tuaque dextra protegasfideles, qui te diligunt.

Defensor noster, aspice,insidiantes reprime,guberna tuos famulos,quos sanguine mercatus es.

Sit, Christe, rex piissime,tibi Patrique gloria,cum Spiritu Paraclito,in sempiterna sæcula. Amen.

Christe, qui, splendor et dies,noctis tenebras detegis,lucisque lumen crederis,lumen beatis prædicans,

Precamur, sancte Domine,hac nocte nos custodias;sit nobis in te requies,quietas horas tribue.

Somno si dantur oculi,cor semper ad te vigilet;tuaque dextra protegasfideles, qui te diligunt.

Defensor noster, aspice,insidiantes reprime,guberna tuos famulos,quos sanguine mercatus es.

Sit, Christe, rex piissime,tibi Patrique gloria,cum Spiritu Paraclito,in sempiterna sæcula. Amen.

25

Les Completes en la pràctica actual aPoblet

A Poblet s’ha adoptat una solucióintermèdia entre l’esquema de la Reglabenedictina i el de la Litúrgia de les Horeso Breviari romà. Després del versetintroductori es canta una versió catalanade l’himne «Te lucis ante terminum», se-guida dels salms 4 i 133 (dilluns, dimecresi divendres), i del salm 90 (dimarts, dijous,dissabte i diumenge), salmejats sense antí-fona. Aquesta distribució de salms és, defet, l’assignada per la Litúrgia de les Horesa les Completes del dissabte i deldiumenge, respectivament. En la pràcticaactual de Poblet es perd, doncs, tot el sentitque abans hem descrit de l’itinerari que vades de la súplica, passant per la confiança,fins a assolir el goig de la benedicció.

Després dels salms es recita una breulectura de Jeremies (14, 9), que la Litúrgiade les Hores assigna a les Completes deldivendres, un verset, el càntic de Simeó,amb antífona, el Kyrie eleison i l’oració fi-

nal, sempre la mateixa, seguida de labenedicció.

Com ja és prou sabut, al final de lesCompletes, és costum del Cister cantarcada dia l’antífona mariana "Salve Regina",amb el to solemne, com a darrera pregàriaa la Mare de Déu. La versió cistercencad’aquesta antífona —fruit de la correccióa què els primers cistercencs varensotmetre el repertori gregorià— s’aparta dela sobrietat solemne de la Salve romana,cantada encara actualment en l’Oficimonàstic benedictí, tot fent una notableconcessió al sentimentalisme, que fa au-gurar un nou estil de devoció a la Mare deDéu.

A Poblet el cant de la Salve pren enca-ra un to afegit de romanticisme ambl’encesa ritual dels tres ciris damunt l’altarque evoquen una antiga tradició referent ales tres principals capelles pobletanes: San-ta Maria, Sant Esteve i Santa Caterina.

La Litúrgia de les Hores, i també l’Oficibenedictí, preveu unes antífones marianes,entre les quals es troba la Salve, que vanvariant segons els temps litúrgics, i que alCister se solen cantar després de Vespres,reservant sempre la Salve per a la fi deCompletes.

Conclusió

Arribats al final d’aquest recorregut, calfer notar un cop més la cura de sant Beneten la «planificació» fins de la darrera, lamés simple de les Hores de l’Ofici Diví.La nit, aquest espai de descans, però tambéde vetlla, transcorrerà per al monjo entreaquests dos punts d’inflexió: la confiança,expressada en els salms de Completes, i latensió joiosa i esperançada de la vingudadel Senyor Ressuscitat, projectada en elllarg Ofici nocturn de Vigílies seguit delde Laudes, a trenc de dia.

Lluís Solà

26

Les nostres societats modernespromouen i defensen el dret de l’indi-vidu a la participació i a la corespon-sabilitat. En els camps social, cultural ipolític brollen la creació de fòrums, dellocs de diàleg, de debat, de manifes-tació de postures; àmbits parlamentaris,d’opinió i de representació. Aquest desigtroba ressò en els mitjans de comuni-cació, en la xarxa internauta, servint-sede les noves tecnologies que possibilitenl’intercanvi, la contribució, la interven-ció i la cooperació de la persona, sigui aescala individual o corporativa, en elsdiversos marcs que l’envolten.

L’experiència és positiva i interessant.Presenta un camp obert que pot donarper a molt i que no convé restringir, pelbé de la mateixa societat i dels qui la

En el text que ve a continuacióel germà Josep-Joan Badia, monjodel monestir de Montserrat, ensparla de la participació i el diàlegen el monestir segons la Regla de

sant Benet. Els monestirs benedictins podrien ser, en aquest sentit, un bon model peravançar i aprofundir en el sistema de govern de l’Església d’una banda i, de l’altra,en el de la societat.

formem. També tenim prova del vessantmés negatiu: no sempre el diàleg ésfructífer, els debats poden transformar-se en discussions tenses i els interessospartidaris poden limitar o direccionarl’opinió vers uns objectius inadequats odisfressats d’arguments que amaguen llurfalsedat (el discurs demagògic en seriaun exemple).

La societat monàstica

El monestir és també una societat, decaire religiós i familiar. Una societat quees desenvolupa en el marc d’unesnormes, d’una tradició i d’una jerarquiade valors. Una família que afronta latensió de la construcció diària de l’àmbitde convivència entre persones diversesen edat, mentalitat, origen, cultura, sen-

LA COMUNITATMONÀSTICA, ESPAI DE

PARTICIPACIÓ ICORRESPONSABILITAT

LA COMUNITATMONÀSTICA, ESPAI DE

PARTICIPACIÓ ICORRESPONSABILITAT

LA COMUNITATMONÀSTICA, ESPAI DE

PARTICIPACIÓ ICORRESPONSABILITAT

Foto

: BED

MA

R.

27

sibilitat, temperament, etc. El tret vo-cacional —una lliure opció de vida, coma resposta a una crida prèvia— no di-lueix les diferències, altrament promouque apareguin i, bo i palesant-les, quecalgui respondre-hi.

Sant Benet, quan al s. VI decideix do-nar forma a un tipus concret de vidamonàstica, seguint una tradició ante-rior1, té present la participació i laresponsabilitat compartides dels monjosa fer comunitat. Allò que per a la nostrasocietat comporta un signe de moder-nitat ja ho trobem recollit en la Reglaque el Pare de monjos escriu.

El capítol III de la Regla

Posem l’atenció en el capítol III de laRegla benedictina: Sempre que hi hagi algunafer important al monestir, que l’abat convoquitota la comunitat i exposi ell mateix de què estracta (v.1). Convocar tots els germans.Una convocatòria informativa amb unafinalitat primordial: possibilitar laparticipació de tots en el govern delmonestir. I convé subratllar que aquestaconvocatòria afecta tots els germans,sense distinció de rang o condició; calque hi siguin tots de manera igualitària2.Una participació activa i coresponsable;ningú no n’és exclòs, tots els parersconvenen i, per tant, cal que s’expressini escoltar-los: diem de cridar-los tots a consell,perquè sovint el Senyor revela al més jove allòque és millor (v.3).

Pot deduir-se llavors que la comunitatmonàstica segons St. Benet és de-mocràtica? Dependrà de què enten-guem per democràcia. Els grans autors

clàssics, especialment els pensadorsgrecs, en definir la democràcia com unaforma de govern en què el mateix pobleexerceix la sobirania política, deixavenveure els seus temors davant l’influxindiscret de les masses o majories3. Elpensament modern entén que unademocràcia, perquè funcioni bé,pressuposa la maduresa política i lacapacitat de judici dels seus ciutadans i,a més, la disposició a sotmetre elsinteressos propis a les exigències del bécomú. Les decisions preses en aquestàmbit cal que siguin reconegudes pertots com a obligatòries, ja que lademocràcia concedeix l’exercici del’autoritat legítima a qui la governa, cosaque no significa una garantia absolutacontra la injustícia o l’error4. Reprenemel text de la Regla, que escriu seguida-ment: Escoltat el consell dels germans, que(l’Abat) s’ho pensi i faci el que cregui mésconvenient (v.2). Qui governa (l’Abat) es-colta i, discernint el que considera mésadient, decideix. Cal aclarir que nosempre serà així; hi ha alguns momentsen què la decisió passa per una votacióen la qual s’imposa la majoria simple,com pot ser en l’elecció de l’Abat (RB64,1) i en l’admissió de candidats almonestir (RB 58). Sorprèn la lucidesaamb què Benet és conscient d’aquestanecessària maduresa de judici i de lavaloració de les exigències del bé comú:que els germans donin el consell amb totahumilitat i submissió, i que no gosin defensaramb arrogància el seu propi parer (...) i totsobeiran en allò que ell (l’Abat) haurà judicatmés profitós. Però, així com correspon alsdeixebles d’obeir (...) també pertoca a ell de

1 El costum de convocar els germans per a tractar sobre la vida de la comunitat el trobem anteriorment a St. Benet a:Regla de la Comunitat de Qumram (1QS) 6,3; 6,8-13. Regla de Pacomi (RP) Prefaci,7-8; I,59. Sant Agustí Regla Consensoria(RCon) 1,3. Segona Regla dels Pares (2RP) 12. Regla del Mestre (RM) 2,41-50. Cànons monàstics rabulensis (CR) 23.Posteriorment a RB: Constitucions cartoixanes (CCe) 37,1-3. Regla del Carmel-Albertina (Ca) 2.2; 7.1. Regla de Grandmont(RG) 60,1.

2 També a RB 2,16-22. CR 31,32. Sant Agustí Regla ad Servos Dei (RS) III,3-5. Regla dels Quatre Pares (RIVP) II,8; V, 11-14. Regla de Cesari d’Arles (RC) 20,5-4.

3 Plató Diàlegs- Diàleg entre Sòcrates i Critó 45c-48d. Aristòtil Ètica Nicomaquea I, 1094b. Política III 7, 1279a.; V 9, 1310a.

4 Kerber, Walter. Diccionario de Filosofía. Herder 1983 (síntesi i bibliografia del concepte democràcia).

28

disposar-ho tot amb seny i amb justícia (vv.4-6)5

El diàleg no sempre és fàcil: calvèncer l’orgull, l’amor propi, la fixaciómental, cal superar les pors i elsconflictes interns que en tota persona,també en el monjo, lluiten, apareixen idesvetllen crisis interiors. La corespon-sabilitat podrà donar-se en la mesura quehom no es deixi arrossegar per aquestsesculls. Cal una gran dosi de generositat,de reconeixement dels altres; per aixòBenet exhorta els seus monjos tot dient-los: que ningú al monestir no segueixi el volerdel seu propi cor, ni s’atreveixi a disputar ambel seu abat descaradament ni fora del monestir(vv.8-9)6. Aquí s’hi juga l’esperit fratern,el do de la família; no n’hi ha prou deviure en comú, cal sentir en comú. Unsentir i saber-se tots amb tots compartintla realitat comunitària i l’exigència defer-ne un lloc realment social, en elsentit que tots s’hi trobin acollits,respectats, reconeguts i valorats, els unsi als altres. Aquest és el tarannà familiarque Benet vol que es visqui en elmonestir7.

El govern del monestir: una aporta-ció a la societat

La revisió, breu, d’aquest tercercapítol de la Regla benedictina potoferir una aportació a la societat que ensenvolta i de la qual som part. Unaaportació viscuda i testimoniada en elpas del segles, malgrat les adaptacions icontextualitzacions necessàries en cadaèpoca, que la fa creïble, veritable.

Les comunitats monàstiques que

viuen segons la Regla de St. Benetmostren que és viable i té sentit conti-nuar treballant i esforçant-nos enaquesta realitat, que a vegades semblauna utopia, de promoure la participaciói la coresponsabilitat de tothom en lasocietat. Que és complex, ho sabemprou bé els qui vivim en comunitat;també tenim la certesa viscuda queesforçar-s’hi no és temps perdut, fins alpunt que quan no ha estat així en lanostra realitat monàstica, la nostraidentitat de monjos se n’ha ressentit.

Sovint sentim a dir que a l’Església laparticipació és l imitada i que lacoresponsabilitat està molt minvada(caldria un estudi aprofundit d’aquesttema). Qui defensa aquesta tesi oblidaque els monestirs que viuen segons laRegla de St. Benet tenen com a part inte-grant de la seva identitat la participaciói la coresponsabilitat, i elles també con-formen l’Església, i dins l’Església sónpromotors d’aquests valors per l’apor-tació de llur mateix estil de vida.

Els monestirs podem aprendre’nmolt, de la nostra societat, en el sentitde no deixar d’aprofundir i avançar enaquests valors que ens ajuden a serfamília, i família fraterna. La societat pottrobar en les nostres comunitats unaescola on aprendre la importància desaber promoure el respecte, el diàlegserè, la recerca del bé comú, en l’exercicil l iure de la participació i de lacoresponsabilitat per part de tots en lasocietat8.

Josep-Joan Badia

5 La prudència de l’Abat també a RB 63,2; 64,17-19.

6 Sobre cercar l’interès comú per damunt del propi: RB 72,7. 1QS V,4. RIVP 2,23,33; 3,20. RG 2,1-3.

7 També a RB 34,2; 63,10; 71,1; 72, 4-6.8. Crear una comunitat de caritat i acollida fraterna forma part de la identitatmonàstica des dels orígens: 1QS II,24-25; V,26; VIII,2. Regla St. Basili (Rba) 39; 64; 177. RP IV, 3. RS I,2.8; V,1; VI, 1-2. RIVP I,8. 2RP 4-5. RC 21,6; 26,1; 33,6. RM III, 28-31.

8 Podeu trobar altres comentaris al capítol III de la RB a:

- JUST, Cassià Ma. Regla de Sant Benet amb glosses per a una relectura. Montserrat 2007.- VOGÜE, Adalbert de. Regla de San Benito, comentario doctrinal y espiritual. Zamora 1985.- CHITTISTER, Joan. La Regla de S. Benito: vocación de eternidad. Santander 2003.

29

LES C

IÈN

CIE

S I

LA

FE C

RIS

TIA

NA

Segon moviment: els principis

En l’edició anterior de POBLET vaminiciar aquest article, que pretén enca-ra continuar en una nova edició, i el vamdeixar parlant-nos del postulat quàntic.En la present edició, mirarem d’explicarels altres principis que regeixen aquestateoria científica tan intrigant, totcomençant aquesta exposició perl’anomenat Principi d’indeterminació.

El Principi d’indeterminació

El fet que en física microscòpica fosvàlid un criteri de quantificació de lamatèria (postulat quàntic), introduí unanova perspectiva en la filosofia de lanaturalesa associada a la ciència moder-na: el postulat quàntic feia caure la visiódeterminista de la naturalesa, dominantfins aleshores, basada en la mecànica illigada en darrer terme a la suposicióque la precisió en la mesura de lesmagnituds físiques podia ser incremen-tada a voluntat i, per tant, en el límit

Com ja vam anunciar en el POBLET anterior, al llarg de dos o tres articlesd’aquesta secció sobre les relacions entre la fe i el pensament científic, reflexionaremsobre la teoria anomenada mecànica quàntica. En l’edició d’avui, de la mà del P.Lluc M. Torcal, monjo i prior de Poblet, ens endinsarem en els principis que regulenaquesta teoria, tot esperant d’arribar al desenllaç interpretatiu final en la properaedició.

reduir l’error de medició a zero perprincipi.

La segona revolució conceptual,subsegüent a la introducció del postulatquàntic, fou la definició l’any 1927, perpart de W. Heisenberg (1901-1976)d’un nou axioma que distingia la novamecànica de la vella: el principi d’inde-terminació. Per a poder il·lustrar aquestprincipi, Heisenberg va dissenyar unexperiment ideal.

Imaginem que volem calcular laposició d’un cos, com ara la d’un electróal voltant del nucli. La llum mitjançantla qual hem d’il·luminar la posició delcos per a detectar-lo modificarà la sevaquantitat de moviment1 tenint encompte el Postulat de quantificació. Ésa dir, essent l’energia una quantitatquantificada (postulat quàntic), lamodificació que produirà en la quantitatde moviment del cos serà necessà-riament proporcional a aquesta energiai, per tant, hi haurà sempre una im-

1 La quantitat de moviment és aquella magnitud física que relaciona la velocitat d’un cos i la seva massa. Per entendre dequè es tracta, és la magnitud que ens indica que en un xoc encara que hi hagi poca massa però molta velocitat o bé pocavelocitat però molta massa, les conseqüències del xoc seran devastadores en ambdós casos; mentre que amb poca massa ipoca velocitat alhora, el xoc potser serà més suau.

QÜESTIONS DEMECÀNICA QUÀNTICA (II)Una visió del món en desenvolupament

QÜESTIONS DEMECÀNICA QUÀNTICA (II)Una visió del món en desenvolupament

30

precisió en aquesta quantitat demoviment. Si es vol evitar aquestaimprecisió en la quantitat de moviment,hauríem d’i l · luminar amb menorfreqüència del cos i per tant obtindremuna imprecisió en la posició. Aquestesimprecisions no podran ser mai inferiorsa la constant de Plank (h). Per això, laformulació més simple i més conegudad’aquest principi indica que no éspossible determinar amb total precisióla posició i la quantitat de movimentd’un cos físic al mateix temps.

D’una manera més general, elPrincipi d’indeterminació indica que pera cada parell de variables conjugades,el producte de les incerteses entreambdues no pot ser menor que un valordonat per les seves respectives relacionsd’incertesa. Les relacions d’incertesaestableixen el màxim de certesa possibleen la mesura de dues variables conju-gades. Les variables conjugades, com laposició i la quantitat de moviment ol’energia i el temps, són importants pera conèixer l’estat complet del sistema.El principi fou anunciat per Heisenbergen 1927 després d’un examen crític deles operacions de mesura de les varia-bles de la posició i la quantitat demoviment.

De l’exemple il·lustrat més amunt, escomprèn perquè el Principi d’inde-terminació està relacionat d’alguna ma-nera amb el Postulat quàntic, ja que elfet que l’energia estigui quantificada ensfa detectar imprecisions en el càlcul d’unparell de variables conjugades. Quans’incideix amb llum sobre un cos per-tanyent a l’univers quàntic, s’afectaclarament el sistema que volem obser-var o mesurar. El nucli del problemainterpretatiu de la nova ciència té aquíel seu node crucial. ¿És aquesta afectacióde l’observació quelcom que depèn delsnostres aparells de mesura —i que, pertant, amb el temps pot quedar superat—o bé som davant d’una incertesa que

enfonsa les seves arrels en el mésprofund de la realitat? ¿Som davantd’una problemàtica de caràcter nomésepistemològic o bé davant d’una d’on-tològica, és a dir, davant d’una que ensparla de com estan fetes les coses alnivell microscòpic?

Cal dir que Heisenberg va conside-rar la incertesa associada al principi queli deu el seu nom, només com unaconseqüència experimental del procésde medició. En aquest sentit, el Principid’incertesa expressaria un tipus depertorbació originada per la interaccióentre l’aparell de mesura i el sistema,interpretació que en la història de laMecànica Quàntica s’ha anomenatl ’Assumpció de Heisenberg . Segonsaquesta assumpció, les relacionsd’incertesa de Heisenberg, imposarien,a tot estirar, només una limitació recí-proca en la precisió amb la qual es potdeterminar el valor d’un parell de va-riables conjugades. Alguns, fins i tot,han considerat aquesta interpretaciómassa maximalista, és a dir, el que elPrincipi d’indeterminació indicaria no

Werner Heisenberg (1901-1976).

31

fóra, en cap moment, un límit inferior ala precisió de la mesura, sinó queexpressaria simplement la dispersió delsvalors obtinguts en les mesures. Segonsaquests darrers, el Principi d’incertesano impediria l’obtenció simultània delsvalors de dues variables conjugades,sinó que indicaria una limitació en lapossibilitat que aquests valors poguessinpredir-se conjuntament. Aquesta inter-pretació neix d’una comprensió estadís-tica de la mecànica quàntica, segons laqual aquesta disciplina tindria perobjecte no entitats individuals sinónomés conjunts estadístics. E. Schrö-dinger va demostrar més endavant queuna interpretació estadística comaquesta és del tot inadequada. Enparlarem més avall.

Si l ’Assumpció de Heisenberg fosencertada, no s’explicarien algunsfenòmens, especialment aquells queestan relacionats amb la possibilitatd’obtenir informació sense interaccio-nar amb el sistema, és a dir, sense inci-dir directament sobre el sistema amb unaparell de mesura. Alguns experimentsrecents relacionats amb aquesta mesu-ra sense interacció, començant perl’experiment de Renninger (1960),demostren aquesta possibilitat. Aquestfenomen no seria en si una prova con-tra la interpretació de Heisenberg si nofos pel fet que, malgrat ser un mesu-rament sense interacció, es mantenenvàlides les relacions d’incertesa. Enaltres paraules, les relacions d’incertesaregeixen fins i tot quan no hi ha unainteracció directa de l’aparell de mesu-ra. Per aquesta raó, la indeterminacióque trobem en la mesura, no pot deri-var d’una pertorbació en aquest, és a dir,ser una conseqüència experimental oreferir-se a un problema de pertorbacióen la medició, com pretén la interpre-tació de Heisenberg, sinó que expressael fet que un sistema quàntic no pottenir —l’accent va sobre el verb tenir—

valors definits precisos per a la sevaposició i la seva quantitat de movimentsimultàniament, indicant, alhora, que ésel mateix principi el que determina elvalor de la mínima pertorbació ad-missible. En altres paraules, el Principid’indeterminació no només afectal ’observació d’un sistema mecànicquàntic, sinó, a més, la seva definició,en el sentit que, al contrari que el casclàssic, no és possible una completadefinició del sistema físic.

La dualitat ona-corpuscle

En la primera part d’aquest articlevam veure la nova interpretació queEinstein donava de l’efecte fotoelèctricen suposar discontínua la llum. Això,evidentment, trencava amb la concep-ció clàssica anterior que havia concebutsempre la naturalesa de la llum de ma-nera ondulatòria i no corpuscular.L’efecte Compton reforçava ulterior-ment aquesta interpretació corpuscular.D’altra banda, els efectes d’interferènciai difracció no podien explicar-se sobrela base d’una concepció únicamentcorpuscular de la llum. La llum apareixiaals ulls dels físics de principis del segleXX com un fenomen sorprenentmentestrany: alhora comportament particu-lar, alhora comportament ondulatori.Les sorpreses no es van parar aquí.

L’any 1925 el físic francès L. DeBroglie (1892-1987), avançant una ideadel tot original, proposava en formad’hipòtesi matemàtica, tractar la matèriai, en particular, els electrons, com sifossin ones, és a dir, associant a lespartícules una longitud d’ona que esrelacionà amb ella a través de laquantitat de moviment de la partícula ila constant de Planck. El seu raonamentva ser el següent. Atès que totes les for-mes d’energia són reductibles almoviment i atès que la relativitat ensensenya que massa i energia sónintercanviables (fins i tot en repòs),

32

existirà un cert moviment associat a lamassa. Ja que un corpuscle és una es-tructura localitzable que pot estar enrepòs, el moviment associat a la massapot ser definit en una petita regió.Aquest moviment és una mica anàleg auna rotació o una vibració, és a dir, aun moviment periòdic amb una deter-minada freqüència. Per als fotons lafreqüència està relacionada ambl’energia: De Broglie va aplicar aquestamateixa hipòtesi als electrons. Quan lapartícula no està en repòs sinó enmoviment, es troben dues freqüènciesdiferents i no només una com en el casdel repòs: una seria la que obtindria unobservador en moviment per causa dela dilatació de la durada, freqüència queseria menor a la freqüència pròpia (enrepòs); l’altra, donada segons la relacióde Planck, seria major a la freqüènciapròpia. De Broglie va associar a la par-tícula una ona amb aquesta últimafreqüència. En el sistema en repòs, elmoviment periòdic propi del repòs il ’ona associada tenen la mateixafreqüència. Això demostrava als seusulls que el moviment intern generavaaquesta ona i que li comunicava la sevapròpia freqüència, de manera quequalsevol observador en qualsevol sis-tema de referència veuria sempre elmoviment intern i l’ona en fase. Enaltres paraules, l’ona associada a la par-tícula no seria una ona monocromàtica,amb una extensió il·limitada en l’espai,sinó que es tractaria d’un paquet d’ones,el màxim d’amplitud del qual esdesplaçaria a la velocitat d’aquella.

D’aquesta teoria se ’n derivenconseqüències importants, entre lesquals cal destacar el fet que expliqui laquantificació de la llum com un cas par-ticular, tenint en compte que la massadel fotó és nul·la, amb la qual cosa,s’unifiquen les partícules i la radiacióelectromagnètica. Una altra conse-qüència important s’obté en el cas del’electró lligat (no lliure): mitjançant la

formulació de De Broglie, es comprènperquè els únics estats estables d’aquestsistema són aquells per als quals l’onaassociada és estacionària, això és, unaona amb longitud d’ona múltiple a lalongitud d’ona associada a l’electró.

De Broglie, doncs, va atorgar uncomportament ondulatori a lesclàssiques partícules materials, en par-ticular, preveient la possibilitat que elscossos materials experimentessin elfenomen de la difracció. Si la dualitatona-corpuscle era real, un experimentcrucial per a comprovar-la era buscaraquest tipus de fenòmens, en electrons.La hipòtesi va rebre la seva confirmacióexperimental l’any 1927 en l’experimentde Davisson i Gerner, sobre la difraccióde l’electró, confirmació que va sercompletada el mateix any per lesexperiències de Thomson. La hipòteside De Broglie va ser revolucionària nonomés per associar a la partícula uncomportament ondulatori sinó perquè,en atribuir-li tal propietat, s’eliminava

Louis De Broglie (1892-1987).

33

la visió del comportament lineal ideterminista dels fenòmens físico-quàntics.

Recordant tot el que hem dit apropòsit del principi d’indeterminació,en mecànica clàssica, la possibilitat dedeterminar unívocament —amb unaprecisió incrementable fins a l’infinit—la posició i la quantitat de movimentd’una partícula, justifica la representaciómatemàtica del seu moviment en termesde variació, proporcional a la quantitatde moviment, d ’un punt material(adimensional) al llarg d’una únicatrajectòria (o d’una línia unidimen-sional). Una vegada que una tal pos-sibilitat de determinació cau per causadel Postulat quàntic i pel Principid’indeterminació, una forma tal derepresentació està profundament equi-vocada. La naturalesa quàntica delsfenòmens considerats fa que no es puguiparlar de determinació unívoca icontínua d’una posició al llarg d’unalínia a-dimensional sinó de determi-na-ció probabilística i a salts: la represen-tació de l’estat d’un sistema físic no potser feta en absolut en funció d’una líniaunidimensional, sinó d’una superfície n-dimensional amb diversos gruixos. Pertant, el moviment de la partícula ha decomprendre’s com la propagació enl’espai d’una ona n-dimensional, amb laseva longitud d’ona, i no segons unatrajectòria unidimensional. Cal insistiren el fet que l’ona associada a la partí-cula no és una ona d’energia ni repre-senta un estat de la matèria com uncamp de forces. L’ona associada éssimplement un canvi en la representaciómatemàtica que ajuda a comprendremillor alguns fenòmens físics. Peraquesta raó, es parla de comportamentcorpuscular o ondulatori: la teoria de DeBroglie permet interpretar matemà-ticament aquesta doble fenomenologia.Per poder donar cabuda a tots aquestsfenòmens sota un únic concepte, s’ha

introduït la noció de partícules esteses,partícules que abasten tot un ventall depossibilitats que van des del purcomportament ondulatori a l’estri-cament corpuscular.

L’equació de Schrödinger

Les idees de De Broglie van serràpidament rebudes, desenvolupades imodificades pel f ísic austríac E.Schrödinger (1887-1961) donant lloc ala mecànica quàntica ondulatòria i al’equació que duu el seu nom. Ja que lespartícules tenen un comportamentondulatori poden ser descrites mit-jançant una equació de tipus ondulatori:això va ser, en resum, el treball deSchrödinger . La seva equació regeix elcomportament de les partícules mate-rials i, aplicada a les ones de De Broglie,permet no només descriure el compor-tament de l’electró, sinó reconstruirrigorosament l’espectre dels àtoms.Amb aquesta nova òptica, se substituïadefinitivament el model planetari delsàtoms pel model ondulatori parlant-sedes d’aleshores de nivells d’energiad’ones electròniques i no ja d’òrbites.

M. Born (1882-1970) va introduir lainterpretació probabilista de les ones,mitjançant la qual tota la mecànicaquàntica seria de nou reinterpretada entermes probabilístics. Schrödinger voliainterpretar els electrons com ones puresi atribuir les propietats corpuscularsobservades a una petita pertorbacióondulatòria. Però això tenia moltesdificultats per causa de la dispersió delpaquet d’ones i la falta de localització.Born va suposar que l’ona de l’equacióde Schrödinger, la funció d’ona, no eraaltra cosa sinó una funció deprobabilitat, que indicava la densitat dela probabilitat de presència d’una partí-cula en un punt determinat en un instantdeterminat. El moviment de la partícu-la venia regit així per una llei deprobabilitat, que, al seu torn, obeïa a

34

l’equació de Schrödinger. La funciód’ona, segons la interpretació de Born,no traduïa les propietats del món físicni, molt menys, les possibles vibracionsd’un substrat últim de l’univers, comhavia arribat a pensar Schrödinger. Enresum, la funció d’ona determinarianomés la probabilitat que una partícula—que duu energia i quantitat demoviment— esculli un cert camí; peròni l’energia ni la quantitat de movimentpertanyen a l’ona. Tot i que, d’aquestamanera, es lleva realitat a la funció d’onaen favor de la partícula, com que no hiha altra forma de definir la trajectòriad’una partícula independentment de ladistribució probabilística de les posi-cions donada pel quadrat del mòdul dela funció d’ona, la mecànica quànticaadquireix un caràcter probabilísticfonamental. D’aquí se segueix que,segons aquesta interpretació, la me-cànica quàntica seria fonamentalmentindeterminista, en el sentit que lesprobabilitats mecànicoquàntiques nodepenen d’un coneixement parcial sinóque són una mica intrínseques a lesentitats quàntiques mateixes.

El Principi d’exclusió de Pauli

El Principi d’exclusió de Pauli (1900-1958), batejat així en 1926 per P. Dirac(1902-1984), té les seves arrels en el queseria posteriorment el descobriment delmoment magnètic intrínsec de lespartícules quàntiques i en la quan-tificació d’aquest darrer. En l’experimentde Gerlach i Stern de l’any 1922 es vadescobrir que, en fer passar àtoms deplata idèntics per un camp magnèticorientat, amb gradient constant, aquestsàtoms prenien només dues orientacions,anomenades més endavant spin, és a dir,spin up o spin down. Apareixia, d’aquestamanera, un altre aspecte de la quanti-ficació: el moment magnètic intrínsec2

de la partícula està quantificat.

La presència d’aquest momentmagnètic intrínsec fa que la descripciógeneral de l’estat d’una partícula nonomés hagi de donar la probabilitat deles diferents posicions en l ’espaid’aquesta, sinó, a més, la probabilitat deles diferents orientacions d’aquest spin.Per causa de la quantificació del spin,aquesta descripció ha d’incloure unavariable discreta que indiqui una o unaaltra orientació. Per comprendre elPrincipi d’exclusió de Pauli, a més delque acabem de dir sobre la teoria delmoment magnètic intrínsec, és necessariexplicar com funcionen les estadístiquesde partícules en la mecànica quàntica.La raó d’això rau que aquest principiintentava donar raó de l’anomenat efecteZeeman normal, és a dir, de la separacióde les línies espectrals de l’àtom deguda

2 El moment magnètic intrínsec és la quantitat de força magnètica relacionada amb una espècie de moviment de l'electrósobre si mateix (spin).

Erwin Schrödinger (1887-1961).

35

a camps magnètics molt forts, i de laseva variant anòmala, l’inexplicable(clàssicament) quadruplet de la ratllaD1 del sodi quan s’observa perpen-dicularment a les línies de força delcamp, i del fet, lligat a aquest efecte,que els electrons d’un àtom no ocu-pessin només el seu nivell d’energia mésbaix. L’efecte Zeeman suggeria que eranecessari descriure els nivells energèticsde l’àtom no només amb tres nombresquàntics sinó amb quatre, afegint alstres primers nombres que donarencompte de les propietats dels nivellsenergètics, un quart nombre que defi-nís una propietat del mateix electró.

Hi ha dos tipus d’estadístiques departícules: l’estadística de Bose-Einsteino estadística de bosons i l’estadística deFermi-Dirac o estadística de fermions.La primera estadística es refereix apartícules que tenen spin enter i quevénen descrites per funcions d’onessimètriques (funcions que romanen in-variables sota l’intercanvi de coor-denades). Els bosons corresponen, encanvi, a partícules d’intercanvi, que fande mediadors de les vàries forces de lanaturalesa: els fotons, els gluons i elsbosons mitjancers de la força feble. Lasegona estadística es refereix apartícules amb spin semi-enter i quevénen descrites per funcions d’onaasimètriques (asimètriques sota l’inter-canvi de coordenades). Aquestes, ano-menades fermions, corresponen a lespartícules que constitueixen els fona-ments de la matèria com ara elselectrons, els protons i els neutrons.Quan tenim una certa quantitat debosons, l’intercanvi entre dos d’ells noafecta al resultat de la distribució esta-dística: en aquest cas només és im-portant el nombre de partícules. Per alsfermions, en canvi, la individualitat decadascun d’ells és important, de mane-ra que només és possible tenir un fermióen un nivell quàntic del sistema. En el

cas particular dels electrons, aquests,per causa de la fraccionarietat del seuspin, es distribueixen en l’àtom en di-versos nivells energètics i no només enel de menor energia, com seria el cas sies trobessin dominats per l’estadísticaclàssica. Els electrons segueixen lafunció de distribució de l’estadística deFermi-Dirac.

El Principi de complementarietat

El Principi de complementarietat vaser presentat, en primer lloc, per N.Bohr (1885-1962) l’any 1927 per adap-tar el dualisme ona-corpuscle a la sevapròpia visió del món quàntic. Lacomplementarietat fou aplicada perBohr mateix a una sèrie de conceptesfísics tals com variables conjugades,maneres de descripció (corpuscular oondulatòria), i als parells definició-observació i dinàmica-cinemàtica. Defet, va creure que el tipus bàsic decomplementarietat era la dobledescripció corpuscular-ondulatòria.Això significa, segons el pensament deBohr, que la descripció corpuscular, detipus semi-clàssic segons la funció-trajectòria, exemplificada per l’àtom deBohr, i la descripció ondulatòria nova,amb la funció d’ona com element bàsic,no són sinó dos formalismes que repre-senten la mateixa realitat. Ona i partí-cula són dos aspectes complementarisde les entitats atòmiques: aquest és elsentit de la complementarietat en el físicdanès.

D’una manera més general podemenunciar el Principi de complemen-tarietat, dient que tots els fenòmensmicroscòpics estan caracteritzats per lapresència d’una doble representació, entermes de partícula i en termes d’ona.Ambdós aspectes estan units per unarelació on intervé la constant de Planck,la quantitat de moviment i l’energiaassociada a l'entitat quàntica pertinent,la seva longitud d’ona i la seva freqüèn-

3636

cia associada. En un sentit encara mésgeneral, aquest principi pren la formasegüent: en mecànica quàntica duesmaneres de descripció es diuen comple-mentàries si són incompatibles al mateixtemps però ambdues són clàssicamentnecessàries per descriure un sistemafísic. Segons aquesta formulació sónnecessàries dues condicions: primera,l ’exclusivitat de cadascuna de lesmaneres de la complementarietat i,segona, la necessitat d’ambdues per aobtenir una més completa descripciódel sistema. L’exclusivitat de les maneresde descripció complementària ha estatrelacionada amb el fet que dues varia-bles conjugades són exclusives, en elsentit que és impossible determinarcompletament ambdues variables almateix temps. Per a la necessitat s’indicaque, per a poder conèixer l’estat d’unsistema, és necessari conèixer els dosobservables d’una parella de variablesconjugades —almenys això seria unacondició suficient per al perfecteconeixement d’un sistema en mecànicaclàssica. Atès que no és possibleconèixer amb absoluta precisió duesvariables conjugades, la mecànicaquàntica podria ser titllada d’incompletaen relació a la mecànica clàssica. Elfracàs de l’experiment proposat perEinstein, Podolsky, Rosen, del que enshaurem de fer ressò més endavant, ideatper a mostrar la incompletitud de lamecànica quàntica, desmenteix aquestaúltima posició.

Fi del segon moviment

Arribem al final de l’article sense po-der explicar encara, per falta d’espai, eldarrer dels principals principis queregeixen aquesta teoria. Caldrà esperar,

Max Bohr (1885-1962).

doncs, la tercera part d’aquest article perpresentar el darrer dels principis, elprincipi de superposició —l’elementmés allunyat del món clàssic i, per tant,el més sorprenent— i poder així oferiruna interpretació de la mecànicaquàntica coherent i sòlida.

Sóc conscient que aquest segonmoviment no ha estat un pas de fàcilinterpretació, i ben segur que restenressons d’algunes notes desafinades.Seria molt difícil arribar a un finaltranquil en aquesta simfonia del mónquàntic, sense passar a través de lesinharmonies d’aquest moviment.

Lluc M. Torcal

3737

LA TEOLOGIA FEMINISTAEls cristians solem estar interessats per totes les notícies que fan referència al

catolicisme i a l’Església en general. Sovint apareixen notícies, no sempre ajustadesals fets i prou ben ponderades, sobre la teologia de l’alliberament o sobre aspectesencara més concrets com la teologia feminista. Per tal de fer un servei als nostreslectors i precisar l’abast correcte del terme hem demanat que ens en parli la germanaTeresa Forcades i Vila, benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat idoctora en Medecina, que actualment està ultimant la seva tesi doctoral en teologia.

Santa Teresa de Jesús.

Què és la teologia feminista?

La teologia feminista és una teologia crí-tica. La investigació crítica, del tipus que si-gui (filosòfica, històrica, social, literària,etc.), neix sempre arran d’una experiènciade contradicció. En el cas de la teologia, lacontradicció inicial es pot caracteritzar peralguna de les maneres següents.

Contradicció inicialment vivencial

Es tracta de la contradiccióentre la vivència que té una per-sona de si mateixa en relacióa Déu i la imatge de Déu o lainterpretació teològica queaquesta persona ha rebut.Així, per exemple, una per-sona homosexual pot con-siderar correcte i volgut perDéu l’exercici de la sevasexualitat en determinadescircumstàncies; la inter-pretació teològica que harebut, en canvi, pot consi-derar aquest exercici "intrín-secament pervers" i semprecontrari a la voluntat deDéu.

Pot donar-se també la contradicció en-tre la vivència que té una persona de simateixa en relació a Déu i un passatge delstextos que la seva tradició religiosa consi-dera sagrats. Per exemple una dona cristia-na casada pot considerar contrari a lavoluntat de Déu que el seu espòs es considerid’alguna manera superior a ella; al Nou

Testament, en canvi, aquesta dona hi trobaescrit: A l’hora de la instrucció, les dones casadess’han de mantenir en silenci i submises als marits.No els permeto que es dediquin a ensenyar i aixídominin els seus marits, sinó que han d’estar ensilenci. Perquè primer va ser format Adam i desprésEva. I no fou enganyat Adam, sinó la seva dona,la qual, seduïda, va cometre una falta (1Tim2,11-14; cf. també, en aquest mateix sentit

1Cor 11,3; Ef 5,22; Tt 2,5). Fins i totpot ser que, si aquesta dona és

catòlica i va a missa, li toquillegir algun d’aquests textos enuna eucaristia i hagi de pro-clamar públicament abans detornar a asseure’s al seu lloc,que el que acaba de llegir és‘Paraula de Déu’.

Contradicció inicialmentintel·lectual

És la contradicció per-cebuda entre dos aspectesde la tradició o interpre-tació rebuda. Així, per exe-mple, a una persona li potsemblar contradictori queels capellans o les religioses/os catòlics que es desdiuen

del seu compromís puguin combregar i elsdivorciats catòlics, en canvi, no puguin.

També es pot donar la contradicciópercebuda entre dos passatges dels textossagrats. Posem un cas concret. A una perso-na li pot semblar que Gal 3,28 contradiu1Cor 11,3 o Ef 5,22-24; a Gal 3,28 hi diu:

A F

ON

S

38

La teologia feminista encara que no en rebés aquestnom ha existit des dels inicis. Santa Teresa i sorJuana Inés de la Cruz (a la imatge) en són un

exemple.

Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home nidona: tots sou un de sol en Jesucrist. I, en canvi,a 1 Cor 11,3 llegim: Però vull que comprengueuque tot home té Crist per cap, l’home és cap de ladona, i Déu és cap de Crist. I a Ef 5, 22-24 hitrobem: Dones, sotmeteu-vos als vostres marits,tal com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marités cap de la seva muller, igual que el Crist és cap isalvador de l’Església, que és el seu cos. Per tant,així com l’Església se sotmet al Crist, també lesmullers s’han de sotmetre en tot als marits.

La contradicció també pot ser lapercebuda entre una tradició/interpretaciórebuda i un passatge dels textos sagrats. Unatradició eclesial, per exemple, pot prohibirque les comunitats cristianes estiguinpresidides per persones casades i, en canvi,a la primera carta de Timoteu hi ha escrit: Elpastor d’una comunitat ha de ser irreprensible,marit d’una sola muller, sobri, assenyat, educat,acollidor, dotat per a ensenyar, no donat al vi, niviolent, sinó de bon tracte, enemic de les baralles idel diner; ha de saber portar bé la pròpia casa ifer-se obeir i respectar pels fills. Perquè si algú nosap portar la pròpia casa, com podria tenir curad’una església de Déu? (1 Tim 3,2-5).

La resolució de les contradiccions

L’experiència de contradicció —tot i quepugui tenir conseqüències molt positives—no és còmoda ni agradable i genera al’interior de la persona un dinamisme quetendeix a la seva resolució. Aquesta se solresoldre, a grans trets, de dues maneres.

Així, en alguns casos la tensió es resolcanviant la percepció de la persona sigui ambun canvi positiu o negatiu. El canvi és negatiuquan les contradiccions es neguen o esreprimeix violentant la pròpia perspectiva,la pròpia experiència o els propis sentiments.És el cas de persones homosexuals que s’hansuïcidat o que han explicat després lesconseqüències negatives que per a elles hatingut esforçar-se a convèncer-se a simateixes que la pròpia sexualitat era d’algunamanera ‘malalta’, ‘desviada’, ‘deficitària’,‘intrínsecament desordenada’ o ‘no-volgudaper Déu’.

El canvi, però, pot ser positiu: les

contradiccions se superen gràcies a novesexperiències que fan canviar la perspectivade la persona sense violentar-la. Posem-neun exemple. Quan s’accepta que el text bíblics’ha redactat sota la inspiració de Déu— Bondat i Veritat absoluta—, però passantper ments i cors humans —limitats enbondat i comprensió—, es pot acceptar elfet que la Bíblia contingui passatges que dis-criminen les dones, les personeshomosexuals o els malalts de lepra, perquès’ha comprès que el fet que aquests passatgessiguin a la Bíblia no significa que reflecteixinel pensament o el voler de Déu. La Bíblias’ha d’interpretar en el seu conjunt i en elcontext de la comunitat de fe que també —com els autors bíblics— està inspirada perDéu però és limitada en bondat icomprensió, i —tal com va declarar el papaJoan Pau II en relació a l’Església catòlica—en qüestions no-dogmàtiques ha comèserrors greus al llarg de la seva història.

D’una segona manera, la tensió interior

39

es resol assumint en consciència laresponsabilitat de mantenir la pròpiapercepció i considerant que el que ha decanviar és la interpretació teològica rebuda.És el que va fer al s. XVII el teòleg alemanyFriedrich von Spee en la seva lluita contra laidea que existeixen dones que han tinguttractes (normalment relacions sexuals) ambel dimoni i són bruixes, i que la voluntat deDéu és que siguin torturades i/o cremades.Això és també el que van fer els esclausnegres nord-americans en la seva lluita con-tra l’esclavatge: els colons blancs els havienanunciat l’evangeli dient-los que el Déu deJesús estava a favor del seu esclavatge; ellsvan llegir l’evangeli pel seu compte (i tambéamb l’ajuda dels cristians quàkers) i vancomprendre que el Déu de Jesús no estava afavor del seu esclavatge sinó del seualliberament. En ambdós casos, aquestesidees que avui ens semblen bàsiques van sertitllades d’extremistes, contràries a la Bíblia,a la tradició, a l’evidència científica, al bécomú i/o a la llei natural; en ambdós casos,els qui van fer avançar aquestes idees vanhaver d’estar disposats a pagar amb la vidael seu atreviment.

La teologia feminista és una teologiacrítica

L’objectiu de la teologia crítica és doble:posar en evidència els aspectes de lainterpretació rebuda que generen contra-diccions i cercar l’oferta d’alternativesd’interpretació teològicament consistentsque permetin superar aquestes contra-diccions. Com que aquestes contradiccionssovint són generades per situacions dediscriminació o d’injustícia, a les teologiescrítiques també se’ls anomena teologies del’alliberament.

La teologia feminista és una modalitat deTeologia Crítica o de l’Alliberament. Nor-malment, calen tres condicions simultàniesperquè puguem parlar de teologia feministao de teòloga o teòleg feminista.

En primer lloc tenir experiència decontradicció. Una persona, no necessà-riament una dona, troba discriminatòria o

injusta la manera que té la seva comunitatde fe de conceptuar teològicament la iden-titat o la funció social o eclesial de les dones

En segon lloc, decidir una presa deposició personal. Això s’esdevé quan aquestapersona que experimenta una contradiccióarriba a la conclusió (provisional i sempreoberta a la possibilitat d’error) que el que hade canviar no és la seva percepció sinó algunaspecte de la interpretació teològica rebuda.

Finalment cal que existeixi una presa deposició institucional. La institució que vetllaper la integritat doctrinal de la comunitatde fe a la qual pertany aquesta persona noestà d’acord amb la seva interpretació (la qualcosa no vol dir —encara que pot passar—que li prohibeixi investigar en aquest sentit).

El camí de la teòloga o del teòleg femi-nista és, doncs, necessàriament, un camí delluita i de reivindicació, però això no vol dirque hagi de ser només un camí de lluita o dereivindicació. No ho és. És alhora, i des delcor mateix del seu compromís, camí degratuïtat, de do, de sorpreses i regalsinesperats, de descobertes que eixamplencada vegada més l’horitzó inicial, de vegadesmodificant-lo, sovint fent-lo més precís idonant-li un sentit més ple. És camí de lluita,és camí de gratuïtat i, sobretot, és camí desolidaritat, d’encarnació, d’implicació en elsdolors i les joies dels qui pateixen rebuig odiscriminació.

Amb això hauria de quedar clar que, toti que de vegades s’han utilitzat com si fossintermes sinònims, no és el mateix la teologiafemenina que la teologia feminista; ni és elmateix la perspectiva femenina que la pers-pectiva feminista. La perspectiva femenina, adiferència de la feminista, no té perquènéixer d’una contradicció, ni té perquèposicionar-se de forma crítica davant deningú. Una dona que defensi la submissióde les esposes als seus marits, per exemple,es pot dir que té una (de les moltes possibles)perspectiva femenina, però no es pot dir quetingui una perspectiva feminista. Una donaque defensi la submissió dels marits a lesseves esposes també té una (de les moltes

40

Maria Gaetana Agnesi (1718-1799) va sernomenada a proposta del papa Benet XIV catedràticade Matemàtiques i Filosofia natural de la Universitat

de Bolonya. Ella, però, va preferir dedicar-se a lapatrística i al servei de les persones abandonades.

possibles) perspectiva femenina, però tampocno es pot dir que tingui una perspectiva fe-minista. La perspectiva feminista pressuposaque les dones i els homes hem estat creatsper establir entre nosaltres relacions lliures irecíproques, sense submissió ni domini perpart de ningú.

Cal també un segon aclariment. Lacontradicció originària d’on neix la teologiafeminista que fa referència a la manera deconceptuar la identitat o la funció de lesdones, no vol dir que les teòlogues o elsteòlegs feministes s’interessin només per aixòo no percebin cap altra discriminació fetaen nom de Déu. No es tracta d’excloure capopressió ni de rivalitzar entre elles per deci-dir quina és la més important: la delshomosexuals, la de les dones, la dels pobresdel tercer món, la dels pobres del quart món,la dels africans, la dels immigrants, la delsanomenats ‘indígenes’, la dels disminuïtsfísics o psíquics ... Veniu a mi, tots els qui esteu

cansats i afeixugats. Jo us faré descansar, diuJesús (Mt 11,28). I la tradició d’Israel hoconcreta en les persones de ‘l’immigrant, lavídua i l’orfe’ (Deut 24, 17-22). Lluitar peruna d’aquestes causes equival a lluitar pertotes elles. La causa és la concreció(encarnació) de la fidelitat a Déu en la pròpiavida (en la de cadascuna i cadascú) i had’entomar els reptes que això li suposi talcom vagin venint.

Epíleg: els perills de la recerca teològica

Ja es veu, doncs, que el perill d’unainvestigació teològica d’aquestes caracte-rístiques (apassionada i compromesa en lalluita social) és el biaix, és a dir, la deformaciódel material investigat en funció dels propisinteressos i objectius o en funció de lespròpies passions. Aquest perill és real. Nos’ha de negar. S’ha de descobrir d’entrada is’han de prendre les precaucions metodo-lògiques necessàries per minimitzar-lo. Així,per exemple, en la utilització de les fontsno s’ha d’ocultar la informació desfavora-ble; en les cites, no s’ha d’aïllar cap expressiódel seu context de manera que es perdi elsentit de l’autora o l’autor original; s’ha deprocurar presentar sempre les opinionscontràries en la seva versió més sòlida iatraient. És important fer constar que no hiha cap investigació teològica exempta deperills. En contraposició al perill de biaix/deformació interessada atribuïble a lateologia crítica o de l’alliberament, lateologia que no té voluntat crítica té el perillde la manca de significació, de serirrellevant, desencarnada.

Teresa Forcades

Agraïm a l’editorial Fragmenta l’autoritzacióper reproduir aquest text en format d’article delseu llibre La teologia feminista en la història(2007).

41

Encara que agosarada, voldria inten-tar una comparació entre el nouordre econòmic que emergeix a

l’albada del segle XXI i la transformacióoperada pel Cister a Europa a l’EdatMitjana.

Les finalitats de les empreses

El corrent iniciat a la segona meitat delsegle passat, sens dubte, està implantantun nou ordre econòmic que ja ha pres cosen el segle XXI. Aquest nou ordreeconòmic està implicant una novaresponsabilitat social a l’empresa. En virtutd’aquesta responsabilitat, les empresesd’avui integren objectius socials imediambientals en les seves operacionsmercantils i en la seva interacció amb lespersones que hi participen i s’hi relacio-nen (stakeholders). Segons la Cambra deComerç Internacional, les empresesdecideixen voluntàriament respectar i protegirels interessos d’una gran diversitat de personesque participen i es relacionen amb l’empresa,així com contribuir a un medi ambient més neti a una societat millor a través de l’accióinteractiva de tots.

Encara que sempre hi ha hagutempreses i empresaris amb preocupaciósocial, la realitat és que fins fa pocs anysera un pensament predominant en el móndels negocis que l’objectiu de l’empresahavia de ser, legalment i honestament si

Milton Friedman.

A finals del segle XI i durant el segle XII la reforma que els cistercencs vanintroduir en la interpretació i pràctica de la Regla de sant Benet va tenir conseqüèncieseconòmiques, socials i tecnològiques importants. Avui, començat ja el segle XXI, laglobalització i les noves tecnologies de la informació i de la comunicació tambéestan tenint conseqüències importants entre nosaltres. L’advocat Ramon Mullerat,antic president de la Germandat, ens compara aquests dos moments en el següentarticle.

EL NOU ORDREECONÒMIC I EL CISTER

es vol, guanyar diners. La principal igairebé exclusiva finalitat de l’empresahavia de ser la de satisfer els consumidorsi la d’elaborar productes i serveis per in-crementar els dividends dels accionistes.Es tracta, sense anar més lluny, de l’animuslucri que caracteritza les societatsmercantils d’acord amb la Llei de SocietatsAnònimes. Probablement el més clar

42

A la nostra era hi hagut tres revolucions econòmiques. La primera, al segle XI, va ser l'agrària. Els cistercencsen van ser un dels principals impulsors.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

exponent d’aquesta postura va ser elprofessor d’economia de Chicago i premiNobel d’Economia, Milton Friedman, elqual, seguint les idees d’Adam Smith, enun famós article al The New York Times Ma-gazine de 1970, defensava que l’únicaresponsabilitat de l’empresa consisteix autilitzar els seus recursos i dedicar-se aactivitats encaminades a incrementar els seusbeneficis. Aquesta actitud no és pas tan des-cabellada i és encara sostinguda per moltseconomistes. Si un empresari gestiona laseva empresa dintre del marc de la llei ipaga els seus impostos, ¿no és, per ventu-ra, un bon empresari?

Avui dia, però, la societat exigeix al’empresa que, a més de fer beneficis, escondueixi amb un sentit de responsabilitatsocial i mediambiental pensant no nomésen els interessos dels accionistes, sinó enels de totes aquelles persones que direc-

tament o indirectament influeixen i sóninfluïdes per l’empresa, incloent-hi lacomunitat. Com els anglesos ho handescrit ben gràficament, tres són elsobjectius de l’empresa d’avui: la gent, elplaneta i els beneficis (the three bottomlines:people, planet and profit).

Un nou ordre econòmic

Aquest moviment representa un nouordre econòmic. Un ordre en el qual jano manen i disposen exclusivament elspolítics o els militars, sinó que són lesempreses i els empresaris els qui el lideren.

L’historiador Jacques Attali, en el seullibre Une brève histoire de l’avenir, sosté quees pot explicar la història de la humanitatcom la successió de tres grans ordrespolítics: l’ordre Ritual, on l’autoritat ésessencialment religiosa; l’ordre Imperial,

43

1 En una línia de pensament similar, St. Benet diu que: a qui més es confia, més se li exigeix. (Regla, II, 30).

La revolució cistercenca va consistir sobretot a confiar en el treball, el treballde les pròpies mans.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

on el poder és sobretotmilitar; i l’ordre Mer-cantil, on el grup do-minant és aquell quecontrola l’economia.Attali considera queactualment som de pleen aquesta darrera era.Naturalment, aquestesevolucions no es donena través de rupturesdràstiques i a cadainstant coexisteixen elstres ordres de poder,amb avançades prema-tures i retrocessos cons-tants.

A l’Edat Mitjana elmón estava dividit perl’economia i unit per lareligió. Avui està dividitper les creences i unitper l’economia globalit-zada. La realitat és queactualment el poder i la influència de lesempreses és immens. L’empresa s’hatransformat en l’institut preponderant.Avui les empreses regeixen el món.Decideixen el que mengem, el que llegim,el que veiem, on treballem i què fem. Laseva cultura, iconografia i ideologia pre-dominen. Fins i tot dicten normes alsgoverns que les supervisen i controlenàmbits que tradicionalment competien al’esfera pública. Avui hi ha unes 70.000empreses multinacionals amb unes700.000 filials a més d’una plèiade infini-ta de petites i mitjanes empreses. Delsvint-i-cinc pressupostos més grans delmón, els cinc primers corresponen aEstats, a partir del sisè, a grans empreses.Es calcula que molt aviat dues-centesempreses subministraran la quasi totalitatde béns i serveis de la Humanitat.

La responsabilitat social de l’empresa

Com a conseqüència d’aquests grans

poder i influència, l’empresa té avui unesresponsabilitats socials que desbordenl’estricte objectiu de fer beneficis i had’assumir com a propi el deure de partici-par en la solució de gran part delsproblemes que afligeixen la humanitat: lapobresa, les desigualtats, les pandèmies,la corrupció, el canvi climàtic, etc. Comdeia Winston Churchill, com més poder, mésresponsabilitat1.

Aquesta nova responsabilitat no estracta només d’una actitud filantròpica enla qual el president del conselld’administració firma un xec per a unacausa caritativa al final de l’exercici quanel balanç anual és bo. Es tracta més aviatd’una forma innovadora de gestionarl’empresa, buscant el benefici, és cert, peròpromovent a l’ensems els interessos delsqui viuen dintre i al voltant de l’empresa,del medi ambient sostenible i de laprotecció dels drets humans, en estretacol·laboració amb l’estat i la societat civil

44

2 Regla, 48, 8: "perquè així són veritables monjos quan viuen del treball de les seves pròpies mans".

i les seves organitzacions no governa-mentals.

De la mateixa manera que la Unió Eu-ropea no va poder ser construïda pelsmilitars ni pels polítics sinó que ho va serpels homes d’empresa que, després de lesdues guerres mundials, varen crear elMercat Comú mitjançant els tractats so-bre el carbó i l’acer, igualment un mónglobal més just, al segle XXI serà l’obradels empresaris. L’empresa del segle XXIs’ha d’implicar en la imperiosa necessitatde fer un món millor.

La revolució cistercenca

El moviment cistercenc de l’Alta EdatMitjana, amb la seva revolució espiritual iindustrial innovadora, té punts decomparació amb el nou ordre que acabode descriure, lògicament amb moltsmutatis mutandis.

A la història europea hi ha hagut tresrevolucions econòmiques: la primera,l’agrícola, al segle XI, després del col·lapsede l’imperi de Carlemany; la segona, laindustrial, al segles XVIII i XIX; i la terce-ra, la del coneixement, que tot just acabade començar.

L’Orde dels monjos blancs, fundat perRobert de Molesme al 1098 a l’abadia deCîteaux, i expandit per sant Bernat deClaravall en el segle XII, va constituir laprincipal força de la difusió espiritual, ar-tística i tecnològica a l’Europa medieval.

Una revolució agrària

Els cistercencs van ser els impulsors dela primera de les revolucions. La revoluciócistercenca va significar confiar en eltreball, el treball de les mans, retornant ala Regla de sant Benet2, fugir de les ciutatsconvertides en Babilònies, abandonar elsornaments i el luxe i donar suport a lapoblació rural. Però per damunt de tot,els cistercencs van ser els artífexs de

l’extraordinària explosió econòmica del’agricultura, l’única economia del seutemps. Van dedicar-se a la cria de cavallsi van desenvolupar la ramaderia, la qualcosa va procurar una millor alimentacióper a la gent. En definitiva, van serl’epicentre de les reformes agràries ipecuàries a través de les seves granges,pròsperes i ben organitzades.

Exemples d’aquesta dinamització vanser la utilització dels cavalls, més efectivaque la dels bous per a les tasques de llaurari d’arrossegar pesos, la selecció de llavors,la cria de bestiar i les famoses exportacionsde llana, especialment les realitzades pelscistercencs anglesos. Aquest sistemaordenat i organitzat per a la venda delsproductes de les seves granges, va contri-buir notablement al progrés comercial delspaïsos de l’Europa Occidental. A més, através de les croades feren una expansióinternacional d’aquest moviment.

Innovacions tecnològiques

Els «monjos enginyers» van revolucio-nar també el món de la indústria.Especialment de la indústria hidrològica,amb la creació de pantans, dics i canals, iamb l’aprofitament de la força hidràulicade les seves rodes. Al Monestir de NostraSenyora de Rueda, a la ribera de l’Ebre al’Aragó, hi ha un bon exemple d’enginyeriahidràulica utilitzant una gran roda com afont d’energia i un elaborat sistema decirculació hidrològica utilitzada comsintema domèstic i de calefacció central.L’expansió dels molins, no solament coma font d'energia per a moldre blat i olives,sinó també per a serrar la fusta, planxar laroba i activar el foc de la forja, datend’aquest període. Els cistercencs tambéforen els pioners en la utilització delsmolins d’aigua en la metal·lúrgia com hodemostra el molí del Monestir deKirkstall3. Els cistercencs també varendestacar en la mineria: la pedra, las seva

45

3 Tan important és la cultura de l’aigua i de la seva energia, que St. Bernat pren aquests motius per a les seves exhortacions,com quan diu: Si tu ets savi, et mostraràs més com un dipòsit que com un canal. Perquè un canal distribueix l’aigua que rep, mentreque un dipòsit espera estar ple abans de vessar i així participa ell mateix de l’abundància de l’aigua sense pèrdua.4 El P. de la Torre diu: ... el cisterciense medieval y su circunstancia es un paradigma importante de la sociedad de la Europafragmentada en naciones. Viene a ser lo mismo ser cisterciense en Escandinavia que en la península Ibérica. Los matices geográficoscambian muy poco. Los Capítulos Generales medían a todas comunidades cistercienses que integraban la Orden casi por el mismorasero, según el principio fundamental de la Carta Caritatis Prior: ‘Obligados a separarnos corporalmente en las diferentes regiones (deEuropa) nos mantenemos indisolublemente conglutinados en nuestras almas’.

extracció i talla, el ferro, així com l’estany,el coure, la plata i l’or.

Tot això sense parlar de l’arquitecturacistercenca que va donar lloc a lesimpressionants construccions de lesabadies i basíliques i de la magníficaorganització dintre i fora dels monestirs,que tan eloqüentment va glossar el P. JuanMaria de la Torre (Europa i el Cister) fa unsanys a Poblet.

Els cistercencs també van endegar unarevolució econòmica interna en renunciara les seves fonts d’ingressos derivats debeneficis, censos i rendes i van passar adependre de la terra i del producte delcomerç dels seus productes, tal com diula Summa Carta Caritatis.

Conseqüències socials

El nou ordre econòmic impulsat pelCister va tenir implicacions socials comno podia ser d’altra manera. Aquestesoperacions agrícoles i tecnològiques nopodien ser desenvolupades només pelsmonjos, perquè les seves obligacionslitúrgiques demanaven gran part del seutemps. Per aquesta raó, el sistema degermans llecs va ser introduït des delsinicis a gran escala. Reclutats entre elshomes senzills del país, les funcions delsgermans llecs van consistir a dur a termeels diversos treballs del camp i múltiplesocupacions de l’agricultura i del comerç.Els llecs formaven un cos d’homes quevivien amb els monjos, però separats,sense prendre part als oficis canònics, peròtenint les seves hores de pregària iexercicis religiosos.

Tan innovadora i influent va ser aquestaprimera revolució, comparable amb la in-

dustrial, que molts es pregunten com ésque alguns historiadors la poden denomi-nar «edat obscura». Possiblement enaquells temps, els historiadors erenrefractaris a incloure el progrés tècnic enles seves cròniques perquè estavenabsorbits en la descripció de les llegen-dàries conquestes i gestes militars.

Voldria ressaltar sobretot que, com elcas del nou ordre econòmic de laresponsabilitat social de l’empresa avui, elmoviment cistercenc ofereix les carac-terístiques d’innovació i de globalització(europeïtzació de la seva època)4, quecaracteritzen també el nou ordre modern.Va ser a través d’aquest sistema que elscistercencs pogueren tenir aquesta partdistintiva en el progrés de la civilitzacióeuropea. I tot això brandant els ideals deprogrés i de fe.

A tall de conclusió

Com he dit abans, la comparació en-tre el món cistercenc del segle XII i lasituació actual només és possible a granstrets. Tanmateix, salvant les grans dis-tàncies d’aquests deu segles que ens sepa-ren, ambdós moments representen elsinicis de nous ordres econòmics. Avui lesempreses, motors del món global actual,surten del seu petit clos per ocupar-se delsproblemes del món globalitzat, per tractarde fer-ne un de més just. És el mateix quevan fer els monjos cistercencs fa deu seglesquan, retirats en els seus monestirs, vanexpandir la seva acció innovadora i vanrevigoritzar el seu món.

Ramon Mullerat

4646

L'E

NT

REV

ISTA

¿Com es desenvolupa la seva vocació reli-giosa i com es concreta fins a desitjar fer-semonjo cistercenc al monestir de Poblet?

Feia temps que desitjava fer-mereligiós, i aconsellat pel meu director es-piritual, el caputxí pare Evangelista deMontagut, del santuari de Pompeia, a Bar-celona, primer vaig ingressar en els“terciaris” franciscans i després em va en-carrilar cap a Poblet. Ell també ho haviaaconsellat al pare Agustí Altisent, cosaque, en aquells moments, jo desconeixia.

¿Quin any entra a Poblet i com era lacomunitat en aquells moments?

Vaig fer a Poblet una excursió amb lameva parròquia de sant Josep Oriol de Bar-celona. El pare Morgades ens va fer de

“ciceró”, cosa que em va agradar. I així ala vigília de sant Bernat de l’any 1947 vaigposar els peus a Poblet per quedar-m’hi;d’això fa ara 61 anys, que és tota una vida.Des de 1940, any en què es restaura la vidamonàstica a Poblet fins a l’elecció del pri-mer abat, l’any 1954, en la persona delpare Edmon Garreta, se’n pot dir el tempsfundacional. Van ser moments de moltaestretor [jo encara vaig entrar amb la “car-tilla” de racionament].

Vaig conèixer els tres monjos iugoslausprocedents del monestir de Sticna (avuiés a Eslovènia) que van iniciar larefundació en els aspectes monàstics: elpare Eugeni Fiderer, que s’ocupava delsestudiants; el pare Rafel Asic, que va serel meu mestre de novicis, de molt grat

El P. Tomàs (el nom monàstic és Francesc Maria) va néixer el 28 de setembredel 1928 al santuari de sant Magí de la Brufaganya, prop de santa Coloma deQueralt, a la comarca de la Conca de Barberà. Després la seva família es vaestablir a Barcelona on va estudiar als Escolapis, treballà uns anys en una agènciade duanes, fins que vingué a Poblet. El P. Jesús M. Oliver, també monjo de Poblet,i el Sr. Xavier Guinovart, secretari de la Germandat, l’entrevisten al mateix monestirel 18 d’octubre, festa de sant Lluc evangelista.

El P. FRANCESC TULLA iPUJOL, MONJO DE POBLET

El P. FRANCESC TULLA iPUJOL, MONJO DE POBLET

Foto

: BED

MA

R.

47

record, i el pare Estanislau Mali (àlies“estanko”) que era l’administrador. Unexemple dels problemes econòmics delmoment era que a l’Espluga li reclamavenel pagament de les factures amb una certainsistència. Per això ell deia de l’Esplugaque eren “mala gent”.

Els monjos iugoslaus es van retirar l’any1950, com també el prior italià, el P.Giovanni Rosavini, ja que es consideravaque la comunitat havia madurat i ja podiatenir superiors espanyols. Sis monjos dePoblet havien estat un parell d’anys almonestir suís d’Hauterive per a la sevaformació monàstica i en retornar vanajudar a millorar la situació.

¿Quan vesteix l’hàbit de novici i fa laprofessió solemne?

Vaig vestir l’hàbit de novici a Poblet el25 de febrer del 1948; el juniorat, o votstemporals, els vaig fer el 27 de febrer del1949 i la professió solemne el 15 d’abrildel 1952, de mans del llavors prior-pre-sident, el pare Gregori Jordana.

¿Com recorda la Comunitat quan el pareGiovanni Rosavini n’era el prior i com veuara amb la perspectiva del temps el seu retorna Itàlia i les circumstàncies que ho van propi-ciar?

El sistema de vida parroquial delscistercencs italians no era el més adequatper a la refundació de Poblet. L’ajut delspares iugoslaus va ser molt important –com ja he dit—, com també la formaciódels monjos que van anar a Suïssa; ambtot, les coses anaven seguint el seu cursnormal. De fet, al P. Rosavini, en retornara Itàlia, l’experiència dels 10 anys viscutsa Poblet li va servir per fer poc després lafundació de Milà. Més tard va esdevenirl’abat-president de la Congregació italia-na, fins que, en jubilar-se, encara varefundar el monestir de Fiastra, dins d’unparc natural protegit prop de l’Adriàtic,on morí amb més de noranta anys. Al nú-mero 3 de la revista Poblet de gener de2002 vàrem publicar precisament una en-trevista que li vàrem fer a Fiastra.

Foto

: BED

MA

R.

47

48

¿On va fer els seus estudis eclesiàstics iquan fou ordenat prevere?

Els estudis de filosofia i teologia elsvaig fer aquí, com solien fer-se, i els vaigacabar a Roma, a l’Ateneu delsbenedictins de Sant Anselm, on haviaanat per esdevenir “assistent” i ocupar-medels germans conversos de la Casa Ge-neral, de 1953 a 1955. Els ordes menors–com llavors es coneixien— els vaigrebre, el juny del 1951, cas únic, a lacapella restaurada de la casa deCastellfollit, de mans de l’abat generalMateu Quatember. L’orde del subdia-conat, que va ser suprimit després delConcili Vaticà II, el vaig rebre a Pobletmateix el 21 de setembre de 1952, demans del Dr. Benjamín de Arriba i Cas-tro, l’arquebisbe de Tarragona; ell mateixem va conferir el diaconat, el 20 d’agostde 1953; i el presbiterat em va ser conferitpel bisbe de Girona, Josep Cartañà, aPoblet mateix, el 4 d’octubre de 1953. De1962 a 1964, vaig fer la llicenciatura endret canònic a la Universitat de Comi-llas, en la seva secció de Madrid.

¿Quines responsabilitats assumeix almonestir quan ja ha acabat la seva formaciófins al seu nomenament com a sotsprior?

En retornar de Roma l’any 1955 vaigser nomenat sotsprior i se’m va encomanar,per part de la Comunitat, la supervisió deles obres que es duien a terme al monestir,cosa que volia dir que havia de tractar ambels tècnics i els operaris que les feien.

¿Com recorda que es viu la desaparició delsgermans conversos i la unificació en una úni-ca comunitat de monjos per primera vegadades de la fundació de l’Orde?

El Concili Vaticà II va ser el que vaposar –diguem-ho així— el “dit a la lla-ga”, quan en el seu decret “Perfectaecaritatis” va dir que “a fi que entre elsmembres el vincle de la germanor siguimés fort, els qui s’anomenen, conversos...,han d’unir-se estretament a la vida i a lesobres de la comunitat” (núm. 15). I el papa

Pau VI, que actualitza el Concili, en el seumotu proprio “Ecclesiae Sanctae”, ho aca-ba de concretar dient que “els Capítolsgenerals... cerquin la manera que els reli-giosos anomenats conversos..., obtinguingradualment vot actiu en determinatsactes de la comunitat i en les eleccions, ifins i tot passiu en certs càrrecs; aixís’efectuarà realment la seva íntima insercióen la vida i activitats de la comunitat i elssacerdots podran dedicar-se méslliurement als ministeris que els són propis”(núm. 27). La Congregació italiana queva refundar Poblet tenia les dues classesde religiosos: els monjos, que generalmenteren sacerdots, i els conversos, ques’ocupaven de les feines més manuals.Aleshores ja hi havia una concessióimportant i era que portaven l’hàbit blanci negre com els altres (els antics conver-sos sempre vestien de color marró), peròres més. Els d’aquí Poblet tenien la sevacapella, on deien l’ofici parvo de la Mare

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

El P. Francesc M. Tulla, encara diaca, en les exèquiesdel P. Abat General M. Quatember (1953).

49

de Déu, i només baixaven a l’església elsdiumenges i festes.

Per l’aplicació de les normes conciliarsi papals, es va fer una espècie de nova“professió” a la qual s’hi van adherir tots,excepte un (encara segueix així, tot i queva adquirir tots els drets, com els altres), id’aquesta manera es va unificar lacomunitat. Crec que la intenció delConcili era la de treure barreres jurídiques,moltes d’elles enutjoses, encara que, a lapràctica, la vida imposava molteslimitacions i les coses eren tal com són.Un dia que amb l’abat Maur en fèiemrepàs, ens vam adonar que, per exemple,les lectures a l’ofici les seguien fent els desempre, la direcció de les seccionscontinuava com abans, i en altres casos,tot era igual; cadascú, doncs, estava al seulloc, segons les seves capacitats.

¿Quina valoració fa de les circumstànciesinternes que van propiciar la marxa de l’abatEdmon Garreta i una part de la comunitat perfundar el monestir de Solius? I ¿quin paperpensa que hi va jugar el Concili, en aquestasituació?

Crec que tot prové del postconcili. Elpare Garcias Colombàs, de Montserrat, vafer un article a la revista “La Vie Spirituelle”lloant els monestirs petits, com si fossinla panacea de la nova vida monàsticapostconciliar. En sorgiren diverses novesfundacions, i entre elles hi ha la delmonestir de Solius.

De sotsprior a prior. ¿Com és la Comunitatquan l’abat Maur el nomena prior i quinselements li agradaria assenyalar d’aquest llargabadiat?

L’any 1971, un any després d’accedir al’abadiat, l’abat Maur Esteva reorganitzales coses, i a mi em nomena prior. Del seullarg abadiat (van ser més de vint-i-cincanys!), voldria posar en relleu els seusesforços monàstics. Primerament el fet deredactar unes Constitucions ja que ensregíem per uns Estatuts. Després vareorganitzar la Congregació i hi va incor-

porar les monges, ja que a l’OrdeCistercenc monjos i monges formem unmateix Orde (els mendicants, que són elsque descriu el dret canònic, són tres ordes:els frares, les monges i els terciaris). Aixòel va obligar a anar bisbat per bisbat, jaque els bisbes es creien que les mongeseren seves perquè la Santa Seu, perrescriptes quinquennals els hi encoma-nava; i, és clar, per incorporar les mongesa l’Orde calia que els bisbes hi estiguessind’acord; finalment es va portar tot l’afer aRoma. No hi va haver contrarietats,excepte en el cas de Toledo, on el Vicarigeneral li va etzibar: “¿oiga, y si las demásreligiosas me lo piden, qué?” Les altresreligioses no li ho demanarien, ja que ellesno ho han tingut mai. Finalment Toledotambé va cedir (era per les monges deTalavera). En restaurar-se Poblet, de “dret”revivien els drets de la Congregació de laCorona d’Aragó, perquè en morir l’últimmonjo (a finals del segle XIX) no havienpassat els 100 anys que demana el dretcanònic per caducar una Congregació (defet, es mantenien per les monges, nosuprimides, però en aquell moment noestaven incorporades a l’Orde). Tanma-teix un Sínode de l’Orde va establir quehavien de ser “dos” els monestirs si esvolien reviure de “fet” els drets de laCongregació. Quan Solius va esdevenirautònom, l’abat Maur va aprofitar-ho perproposar a un Sínode —i ho aconseguí—que se’ns retornessin els drets de laCongregació de la qual l’abat de Pobletn’era el president nat. Poder reviure laCongregació, incorporar-hi les monges iles noves Constitucions va ser obra del’abat Maur.

Vostè ha col·laborat activament amb laGermandat. Com veu l’adaptació propiciadaper l’abat Josep Alegre i quin futur creu queté?

De bell antuvi, he de dir que la “carta”de Germandat (admissió, imposició demedalla, etc.), no és altra cosa que laincorporació d’una determinada personaa les gràcies espirituals de l’Orde per

50

decisió de l’abat. En agraï-ment, aquesta persona sempreha volgut ajudar el monestirque el rebia, tant abans comara. En el cas de Poblet, quanen els primers anys, tot i quese n’havia promès el mante-niment, de fet se’ns negavenles cols i els tronxos que esdonaven als conills, va ser elmoment en què la Comunitatva anar a trucar a les portes deles persones que els podienajudar, i de seguida arribarena Poblet sacs de patates i altresprovisions. Després es vaaconseguir que aquestes per-sones s’organitzessin i for-messin l’any 1945 la German-dat de Benefactors de Poblet.En aquells moments en quèPoblet era una desolació,perquè arreu era una ruïna, elprimer que van fer fou restau-rar quatre importants depen-dències: la biblioteca, la salacapitular, el refetor i la sala dels cups coma locutori. Va ser realment un cop d’efecteimportant que uns particulars afrontessinunes obres així quan el país no ho podiafer després d’una guerra fratricida quel’havia arruïnat. I van seguir altres obres,de manera que l’última restauració va serla de la sala de visites dita del Forn, entemps de l’abat Garreta. Va haver-himoments en què la Germandat havia dedonar una espècie de subvenció a fi quePoblet fes front a les més elementalsnecessitats econòmiques; i fins i tot espodria dir que “fins les escombres” ensproporcionava! En l’època de l’abat Maures van finançar obres bàsiques de la bi-blioteca. Actualment l’abat Josep Alegreho ha planejat d’una altra manera. Ell creuque un col·lectiu de 380 membres mereixser mimat i d’aquí n’han sortit les diversesactivitats que es duen a terme cada any,com la reunió plenària, el recés d’advent,la revista, les cartes-circulars, etc. Jo crec

que aquest plantejament és bo, té futur icontinuarà.

Ha viscut en primera persona i ambresponsabilitat directe el procés de restauraciódel monestir: ¿què destacaria d’aquest llargperíode? ¿Voldria assenyalar algunes perso-nes que hagin sobresortit en la seva dedicació ientrega? ¿Quina valoració fa del Poblet d’avuides del punt de vista de la restauració? ¿Quèqueda per fer?

L’abat Maur sempre deia que tot aixòera fruit de moltes mans i de molts noms ique el millor era silenciar-los a fi de notenir fatals oblits. I tenia raó. A talld’il·lustració esmentaria en primer lloc laComissió de Monuments de Tarragona

(s. XIX) que va aconseguir que l’Estat tirésenrere el seu decret de venda de Poblet i,sense subvencions en la majoria dels ca-sos, fes teulades, apuntalés edificis, posésun conserge, etc. El primer Patronat, eldels anys 30, també féu la seva funció i va

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

Processó per l'àbsis del monestir el dia dels fidels difunts (1961).

51

fer moltes coses. Després de la guerra ci-vil, el marquès de Lozoya va tenir interèsque tornessin els monjos, perquè amb elseu treball de formiguetes, cerquessin re-cursos per a restaurar Poblet. Va obtenirla concessió de 50.000 ptes d’aquell tempsper a pagar factures, que realment erenmolts diners i van durar molts anys. Ja s’haparlat de la Germandat. La Diputació deTarragona posava els tècnics i els dinersde les obres que feia; després deixà untemps d’acudir a Poblet i ara torna a con-tribuir-hi. En el temps del Ministred’Educació Ruiz Giménez es concediren400.000 ptes d’aquell temps, que durantmolts anys permeteren fer restauracionsseguides. L’any 1954 es concedí la cessióen usdefruit per noranta-nou anys, pror-rogable per altres noranta nou més, delmonument a la Comunitat cistercenca, illavors el Patronat va deixar de tenir larepresentació de l’Estat [que segueixessent-ne el titular] i va esdevenirprotecció per a la Comunitat. LaDiputació de Barcelona és de les entitatsque ha fet, i fa, més aportacions a Poblet.El govern del País Valencià fa unacontribució anual. I en els últims tempsdel seu mandat, l’abat Maur va ser dels quemés van fer en tots temps per Poblet, ambla col·laboració del president de laGeneralitat, el M.H. Sr. Josep Tarradellasi Joan, que des de la Diputació de Barce-lona i la mateixa Generalitat, impulsà larecuperació d’una gran part delmonument, cimbori, museu, claustre su-perior, torres, muralla i el dipòsit del seu“arxiu” personal en el Palau de l’Abat, demanera que ara fa goig, impressiona ipenso que tots el que el visiten en surtencontents i satisfets. La nova Hostatgeriaestà pendent d’unes tramitacions. Ipròximament s’iniciaran les obres que dela Torre d’entrada dita del Rellotge, fins ala Porta Daurada, i es refarà el pavimentamb llambordes, es construirà un dipòsit,i altres detalls, de cara a donar un bonaccés a la nova Hostatgeria. Petites obres

de manteniment sempre se n’hauran de feren una entitat com aquesta.

¿Com veu la possible construcció del’Auditori al costat del Palau nou de l’Abat?

L’Auditori ja té els seus espònsors.Després d’un temps per refer els plànols,ja que no tenia el projecte de “seguretat”,i amb problemes pels canvis de nom delDepartament de Cultura, que va obligar acorregir el projecte, ara, aquest ja hapassat el control de la Comissió territo-rial de Cultura de Tarragona i confio queno es trigui ja a iniciar les obres, es facil’Auditori i s’acabi la restauració del Palaude l’Abat.

¿Com veu la Fundació i quin paper pensaque pot jugar?

Per a mi és una entitat un xic marginala la meva tasca ja que ha nascut quan heanat deixant coses i per tant directamentno hi he intervingut. Amb tot, penso quefa el seu paper i pot seguir tocant temesd’actualitat.

Vostè en tots aquests anys ha vist entrar isortir molta gent, ¿què li diria a un jove que esvol fer monjo a Poblet i quins consells li donariaamb la perspectiva de tota una vida?

En els primers temps, les entrades isortides de monjos sovintejaven molt icrec que això es devia al fet que la cosa noestava del tot assentada o estructurada.Vam arribar a ser cinquanta monjos. Envan sortir 10 per anar a Solius, que va serun bon tall. Als d’avui els diria, primer, defer una llarga estada al Monestir, i adonar-se de què és, com funciona, i el perquè dela seva vida retirada, l’entrega a la pregària—pública o privada— i a l’adoració, i ambl’estudi i el treball. Si això el convenç, i laComunitat, per la seva part, s’adona delsvalors del candidat, llavors que entri.Després hi ha un llarg temps de formació,entre postulantat, noviciat i juniorat, finsarribar a la professió monàstica. Hi haprou temps perquè el candidat conegui bé

52

la institució i per ponderar el candidat iles seves virtuts per part de la comunitat.I aquí hi ha un dels problemes del mónd’avui: en general les persones d’ara novolen compromisos de llarga durada, bépel desgast que suposen o bé pels canvisde valors. Pel que fa a la perseverança,però, no s’ha de pensar massa en les forceshumanes, ja que això és gràcia de Déu ical implorar-la i demanar-la insistentment.Jo sempre he cregut que la meva vida haestat “gràcia” de Déu fins al punt que enun recordatori meu de professió hi vaigfer posar la frase de sant Pau: “per la gràciade Déu, sóc el que sóc”.

Sempre parlem més de les persones que hantingut llocs de responsabilitat. Dels monjos queestan enterrats al cementiri de Poblet, ¿n’hi haalgun que l’hagi marcat més des del punt devista espiritual?¿Ho vol comentar?

Fa de mal fer una valoració d’aquestamena, ja que tothom, com a persona, técontrastos, amb coses ben fetes, i d’altresque no ho són tant. I no sols això, sinóque per mires humanes tendim a posar enrelleu les brillantors intel·lectuals, els dots

de comandament o altres aspectes derellevància, mentre que, mirat espi-ritualment, la cosa és més senzilla: calmirar més la humilitat, l’obediència,l’entrega, el do de si mateix... No fa pasmassa temps, que l’Abat general va ser aPoblet, i em va dir que havia trobat la casaneta i endreçada i que el cant era moltunit... Tot això era fruit de l’entregaanònima dels monjos, que no miren re-compenses (les recompenses per a l’altremón, ja que les d’aquí són fullaraca!), sinóel fer bé les coses i que funcionin. Al capi a la fi és el que fa anar bé una casa. M’helimitat a respondre la pregunta, com unavaloració de conjunt, però en cap momentvull que es pensi que no s’han d’esmerçarels talents que té cadascú. Ben al contrari:jo crec que tothom ha d’actuar d’acordamb les seves facultats i fer els treballsintel·lectuals, musicals, ecològics i d’altresque calguin, dins, és clar, d’aquestavaloració de conjunt de la vida de laComunitat.

¿Quin pensa que ha d’ésser l’equilibri entreel paper institucional i històric del monestir de

Foto

: BED

MA

R.

El P. Francesc M. Tulla al seu despatx.

53

Poblet i la vida de la Comunitat de monjos?

Crec que el plantejament que es dónaactualment aquí, el que podria ser un di-lema, és correcte: en la majoria d’actes,tot i que sempre s’inviti públicament elsmonjos que vulguin assistir-hi [i alguns hiassisteixen; molts en el cas de les reunionsde la Germandat], de fet només esmobilitza una part de la Comunitat: el pareAbat, el pare Prior, i algú més, i els altresresten al marge, fan la seva vida decomunitat, i així una cosa no s’interfereixamb l’altra. El mateix turisme fa el seu curspel claustre gran, acompanyats pels guies-empleats, veu totes les dependènciesimportants, i la Comunitat va pel darrerei ni s’assabenta dels visitants que hi ha.

¿Quin paper tenen avui els nostres mo-nestirs?

A l’Església hi ha diversos dons ocarismes, que el dret canònic arrodoneixaixí: els que segueixen més de prop Crist“quan prega” (els contemplatius i mo-nestirs), quan “anuncia” el regne de Déu(els evangelitzadors i missioners), quan “fael bé” als homes (els de la caritat, sanitato ensenyament) o bé quan “viu amb ellsen el món” (instituts seculars), però semprefent la voluntat del Pare (cànon 577). És adir que el dret canònic ens classifica dinsdels que seguim la noble tasca del Crist“quan prega”. Santa Teresa de Lisieux ho

va entendre molt bé en el seu “caminet”de la infància espiritual, en la humilitat il’amor que és el de les benaurances. Vacomprendre molt bé que l’amor comprèntotes les vocacions i abraça tots els tempsi tots els llocs, i per això és missioner isalvador, i això sense moure’s del seuCarmel, o nosaltres, diguem, del nostremonestir. Aquesta és la nostra noble tas-ca, la qual l’Església avala i ha donatperspectives de futur.

¿Com pensa que serà la Comunitat dePoblet a l’any 2040, quan faci 100 anys dela restauració monàstica?

Jo crec que això només Déu ho sap, jaque els homes no tenim una perspectivade visió tan llarga i la vida pot donar moltstombs.

¿Què voldria dir com a comiat?

Jo voldria dir a tota persona que emllegeixi que si està ben fincat en el seulloc, que s’hi mantingui, ja que on és, ésel seu lloc ideal. Que procuri viurecristianament el cada dia i amb això faràla seva aportació com a granet de sorra al’obra general, a la qual tots estem cridats,cadascú en el seu lloc, dins de l’Església,en aquest nostre pelegrinar en aquest mónvers la casa del Pare, on Déu ens invita aanar a tots i on ens espera a tots. Amén.

Jesús M. Oliver i Xavier Guinovart

54

Oliba, monjo i bisbe

No hi ha cap mena de dubte que la gran figurad’Oliba, abat de Ripoll i Cuixà i bisbe de Vic, ésuna gran desconeguda entre el nostre poble i queno se li ha fet justícia donant-li el reconeixementque certament mereix per la seva importància enla formació de la nostra identitat nacional i enl’Europa cristiana de principis del segon mil·lenni.El qui segons els seus contemporanis era “Pare dela pàtria”, ens va deixar una petjada encara benvisible en molts monuments romànics i vadesenvolupar un sentit cristià de la justícia amb laprotecció dels més febles tot donant-los un espaide refugi i protecció, encara que només fos tem-poral.

Quan es va celebrar el mil·lenari del naixement,l’any 1971, les circumstàncies polítiques no erengens favorables per donar tot el relleu quel’esdeveniment es mereixia. Ara s’ha aprofitat elmil·lenari de la seva elecció com abat de Ripoll iCuixà per reparar la injustícia anterior. Malgrattot, ens podem demanar si això ha estat possible.Veiem que, ara també, els actes commemoratiuses redueixen gairebé a l’àmbit on Oliba vadesenvolupar la seva activitat i també a l’àmbiteclesiàstic i s’oblida el seu important paper en la

Aquest any celebrem el mil·lenari de l’elecció abaciald’Oliba com a abat de Ripoll i Cuixà, un esdeveniment delqual cal conservar la memòria perquè forma part de les nostresarrels històriques i culturals, també certament espirituals.L’article que us oferim és el text d’una conferència pronun-ciada a Ripoll el 16 de juny en el marc de la jornada sacer-dotal del bisbat de Vic, pel P. Jesús M. Oliver, monjo dePoblet. La portada també es fa ressò d’aquesta efemèride ambel logotip que durant aquest any ha senyalat tots elsesdeveniments religiosos, culturals i artístics que s’hancelebrat.

Estàtua de Josep Llimona que fins al 1936va estar a l'atri del monestir de

Montserrat. Oliba hi és representat com abisbe i abat amb l'aspecte d'un patriarca.

FA MIL ANYS DE L'ELECCIÓDEL MONJO OLIBACOM ABAT DE RIPOLL

HO

SA

BÍE

U?

HO

SA

BÍE

U?

HO

SA

BÍE

U?

55

formació del que després esdevindrà laCatalunya que tots coneixem i que llavors,de forma embrionària, eren els comtatsseptentrionals. No veiem que en la societatcivil la celebració de mil·lenari tingui elressò merescut i molt ens temem, i aquestavegada sense cap excusa política, que lacelebració no passarà d’unes poquesmanifestacions al bisbat de Vic, la vilacomtal de Ripoll i als monestirs de Ripoll,Cuixà i Montserrat on Oliba va exercir elseu magisteri espiritual i temporal. Seguintel Siràcida (c.44) podem fer l’elogi de l’homeil·lustre (...) que guiava el poble amb les sevesdecisions, l’instruïa amb la seva intel·ligència,l’ensenyava amb paraules sàvies.(...) Va rebrehonors dels seus contemporanis i el tinguerenper un motiu d’orgull; (...) va deixar un nom iencara avui en fem l’elogi. (...) Va ser un homede bé i les seves obres justes no han estatoblidades. (...) La seva descendència continuaper sempre, (...) el seu cos va ser sepultat enpau però el record perdura de generació engeneració, les nacions parlen de la seva saviesai l’assemblea del poble en fa l’elogi. Crec queaquesta semblança treta de l’Escriptura poratribuir-se amb tota justícia a la persona ia l’obra d’Oliba, comte, monjo, abat ibisbe.

El monjo i l’abat

Oliba va ser un monjo benedictí, és adir, que seguia la Regla i la vida de santBenet com a norma de la seva vidamonàstica. Això ja ens pot donar una certaaproximació a la seva actuació religiosa enel marc del monestir de Santa Maria deRipoll, llavors en tot el seu esplendor queencara perduraria un segle més fins a lareconquesta de la Catalunya Nova i lafundació de nous monestirs cistercencs,panteons reials de la casa de Barcelona iAragó. El seu caràcter tranquil i pacíficdevia trobar en l’espai del claustre un llocon poder desenvolupar les seves qualitatspersonals. Sant Gregori, en la seva vidade sant Benet, ens dóna un model del queha d’ésser el monjo i del seu desig de viuredins el marc d’una comunitat cenobítica

quan ens diu que ell (sant Benet) desitjantde plaure només a Déu va cercar l’hàbitde la vida monàstica. Aquest desig va ésser,suposem a la distància d’un mil·lenni, elque va moure el comte Oliba a deixar elsafers materials l’any 1002 per ingressar enel monestir. Poc es podia pensar que, perdesigni de la Providència, només deixavauns treballs per trobar-ne més endavantd’altres encara molt més importants!

Hem de mirar una mica enrere pertorbar algunes de les circumstàncies que,sens dubte, influïren en aquesta decisió ique hem de creure que eren els passos ambquè Déu cridava Oliba al seu servei.

Diversos personatges que ell vaconèixer, varen marcar certament la sevavida i li foren exemple i ajuda. L’any 978van arribar a Cuixà uns ben singularspersonatges que venien de Venècia: el duxPere Ursèol, Romuald i altres companysque s’establiren prop de Cuixà fent vida

Dibuix de l'abat Oliba de Pilarín Bayés.

56

eremítica. Romuald marxà vers l’any 1012a Camàldoli on fundà un orde benedictíde tendència eremítica, i Pere Ursèol moríel 992 a Cuixà sota la influència de l’abatGarí que els havia acollit. El noi Oliba vaconèixer totes aquestes circumstàncies quedegueren tenir una certa notorietat en elseu món, com ara l’arribada d’aquests granspersonatges a les terres del Pirineu. Enca-ra va ésser molt més important per a la sevavida el fet que el seu pare Oliba Cabreta,pels volts del 988, sota el consell deRomuald i per trobar remei a les faltes dela seva vida —en aquella època no era gensestrany això de retirar-se a un monestir obé fundar-ne un en remissió dels propispecats— es va retirar amb un grup de per-sones al monestir benedictí de Mon-tecassino en companyia de Joan Gran-donico que era del grup que havia arribatabans a Cuixà. Oliba, amb la seva mareErmengarda, es va trobar, doncs, com acomte del Berguedà i Ripoll. Això deviacausar un gran impacte emocional a la sevaànima jove. Oliba Cabreta va morir monjol’any 990, dos anys després de la seva arri-bada a la casa mare benedictina.

Sembla que Oliba devia conèixer PereUrsèol i, sens dubte, la seva persona i re-cord influïren més tard en la seva decisióde retirar-se a Ripoll. La seva estima versPere Ursèol es va manifestar més tard quanel 1022, ja abat de Cuixà, traslladà les sevesrelíquies a l’interior de l’església abacial,

cosa que representava el queavui en diríem la canonització,i en féu un epitafi per a la sevasepultura a més de celebrar ambgran solemnitat la seva festalitúrgica. Tampoc no podemmenysprear la influència quetingué en la seva vida i vocacióreligiosa el seu oncle, el bisbede Girona Miró II que, amb elsobrenom de Bonfill, deixaveure que era una persona bona,de grans qualitats i un bonexemple per al seu nebot el joveOliba.

Hem de suposar que la seva vida alclaustre ripollès degué de transcórrer ambel ritme assossegat que marca la Regla be-nedictina entre la pregària litúrgica,l’estudi, el treball i el conreu de l’esperit.En una societat molt marcada per ladiferència dels estaments socials —eren elstemps feudals— no deixa d’estranyar-nos,i en part també ens parla molt favo-rablement de la seva persona, el fet que ala seva arribada no fos elegit ben aviat coma abat i que passessin encara sis anys fins ala seva elecció abacial, temps que el vaajudar a completar la seva formació hu-mana i espiritual amb una edat que per al’època era ja de plena maduresa.

L’any 1008, el 4 de juliol, va morir l’abatSunifred que havia rebut Oliba i, pocdesprés, era elegit, amb molt bon encert,aquell monjo humil de llinatge comtal i aqui els monjos dedicaran l’any 1046, ambmotiu del seu traspàs, unes paraules queens mostren la gran estima que li teniendesprés de 38 anys d’abat i 46 de monjo:la seva afabilitat era dolça, la seva paternitatafectuosa, de tal faisó que les ànimes nostress’havien aglutinat amb la seva, que l’estimàvemmés que la nostra pròpia vida. Després de Déu,cap cosa al món no preferíem a la dolçor delseu afecte. També se’l coneixerà com a bisbemonjo i pare de monjos. Encara que veiemen tots el documents contemporanis uncert estil literari, no podem deixar de ban-da que la persona d’Oliba aixecava entre

Signatura d'Oliba a l'ara de l'altar del monestir de Sant Miquelde Cuixà.

57

els qui el van conèixer o en van sentir par-lar, una gran estima i admiració per la sevaafabilitat, intel·ligència i esperit paternalcom a pastor sol·lícit.

El fet que el monjos de Cuixà tinguessinl’experiència cluniacenca segons la qual unmateix abat podia governar diversosmonestirs, degué influir en la decisiód’elegir-lo el mateix any 1008 com abatdel cenobi de la vall del Codalet. L’anysegüent, el 1009, signa l’acta de laconsagració de Sant Martí del Canigó, elmonestir veí i també fundació comtal, enla qual ell s’anomena abat indigne, fórmu-la que malgrat tot és també un reflex de laseva humilitat. L’any 1011 va a Roma,esdeveniment que es repetirà l’any 1016.En torna amb tota un sèrie de butlles ambprivilegis per als seus monestirs. Ambaquella mirada que tenia posada en el mónclàssic s’inspirarà més tard vers el 1032 enreproduir la capçalera de la basílicaconstantiniana de Sant Pere a l’esglésiaabacial de Ripoll on construirà el grantranssepte amb set absis que encara avuipodem veure malgrat les grans reformesdel segle XIX.

Una prova de la seva gran estima pelculte i la vida litúrgica la podem veure enel privilegi que obtingué de Roma de po-der cantar l’al·leluia en la festa de laPurificació de la Mare de Déu, 2 de febrer,encara que sigui el temps de la Sep-tuagèsima, una mena de temps peniten-cial que precedia la Quaresma.

Encara s’esdevindrà un fet, en unprincipi sense gran importància, que seràuna de les grans obres d’Oliba i quesortosament encara perdura entrenosaltres. Vull dir la fundació vers l’any1025 del monestir de Santa Maria deMontserrat. A l’origen va ser una petitacasa depenent de Ripoll, formada alvoltant de l’ermita de Santa Maria. Aquestafundació va servir per mantenir lapresència benedictina de Ripoll en aque-lla part de la muntanya, que era de la sevapropietat i de la qual volia apropiar-sel’abat Cesari de Santa Cecília.

Com a abat intervingué en nombrosesactuacions en molts d’aquells monestirsque omplien tota la Catalunya Vella i quesón part necessària d’aquestes arrelscristianes de Catalunya que no podemoblidar ni menystenir. De vegades la sevapresència va ser per arreglar assumptesinterns o bé per assistir a consagracions oeleccions abacials tenint en compte quemoltes d’aquestes cases estaven vinculadesamb la seva pròpia família comtal. Un casparticular, que li devia resultar moltdolorós però que va saber resoldre ambcaritat i justícia, va ser el de les monges deSant Joan de les Abadesses, acusades,sembla que amb certa raó, de greusescàndols morals i que tenien per abadessaIngilberga, germanastra del mateix Oliba.Ell va executar la butlla de Benet VIII i miràd’actuar amb justícia situant en el monestircanonges regulars; però també va actuaramb caritat trobant una solució per a lesmonges i, en particular, per a l’abadessaque portà a viure amb un tal Bernat, nebotseu, a Balsareny.

No podem oblidar que ell era un abatbenedictí, segons l’esperit que la Reglademana per a qui ha de presidir unacomunitat de monjos, un pare i també unpastor que ha de tenir cura de les perso-nes que li són encomanades, que repre-senta Crist en el monestir i a qui li pertocad’anar al davant mostrant les coses bones isantes amb el seu exemple i ensenyament.Sens dubte Oliba va saber interpretar,segons el desig de sant Benet, el que laRegla demana al superior del monestir enel seus capítols segon i seixanta-quatre, amés de molts altres detalls que al llarg detot el text legislatiu van sortint. El seusmonjos ho saberen apreciar i ens endeixaren bona constància en l’escrit enquè, anunciant la seva mort, expressen laseva estima i el gran dolor que la sevapartença els causa, un text que més enllàdels recursos literaris, no deixa cap dubtesobre el sentiment d’haver perdut un parei pastor, per a ells molt estimat, que haviasabut mantenir l’esperit monacal, auster i

58

senzill, malgrat les dignitats i honorsepiscopals.

Bisbe i renovador

En aquells temps, encara molt més queen el nostre, l’elecció episcopal estavasubjecta a molts condicionaments quefeien que les persones que tenien el governo la responsabilitat política hi prenguessinpart. Negociacions entre les grans famílieso els interessos econòmics servien per si-tuar un membre en la dignitat episcopalque en aquella societat feudal representavauna promoció important i, generalment,amb bons guanys materials. No sembla queaquest fos el cas d’Oliba que al 1018 ésnomenat bisbe de Vic sense pertànyer alseu capítol catedralici ni tampoc estarrelacionat amb el seu clergat.

És molt possible que algú del móncomtal tingués interès en la seva personaque, com ja hem vist, reunia tota una sèriede condicions positives. Tot sembla indi-car que va ser la comtessa Ermessenda de

Barcelona, amb qui Oliba va mantenir alllarg de tota la vida una bona relació. Ellatenia interessos i manava en el bisbat i ésmolt possible que tingués el bon encertde cercar l’abat de Ripoll i Cuixà per a laseu de Vic. En tot cas el nomenamentrepresentà per a ell una ampliació del seumón pastoral i l’inici de tota una sèried’activitats que es reflecteixen molt bé enla seva carta als monjos de Ripoll en la qualdóna consells i explicacions sobre totamena d’afers que li pertanyien com abat itambé sobre la seva actuació en assumptesrelacionats amb l’arquebisbat de Narbona,llavors la seu metropolitana, i amb les ca-ses comtals. Per la seva activitat construc-tora o restauradora així com per la sevapresència en nombroses consagracions idedicacions d’esglésies, veiem que el pesdel nou càrrec no li va ésser cap impe-diment per portar, en un home que anavacap a la seixantena, una gran activitat pas-toral, política i intel·lectual. És en aquelltemps, l’any 1020, que rep la dolorosanotícia de la mort, ofegat al Roine, del seu

Foto

: Mon

estir

de R

ipol

l.

Vista de la capçalera del monestir de Ripoll amb un àbsis central i sis absidioles construïts per Oliba irestaurats al segle XIX.

59

estimat germà Bernat Tallaferro, que erael cap de la família. Va ser el mateix Olibaqui va ordenar la seva sepultura a Ripoll.Sembla que en memòria del seu germà vaescriure l’encíclica mortuòria la lectura dela qual deixa traspuar tot el seu afecte idolor.

Encara que va participar en la re-construcció i renovació d’un gran nombred’esglésies, en aquell moment en el qual elromànic creixia i es desenvolupava a casanostra en tota una sèrie de monuments,molts dels quals encara són presents, nohi ha dubte que l’empremta constructorad’Oliba va ésser un motor efectiu en laconsolidació d’aquest art per nosaltres tanestimat i tan ben integrat als inicis de laformació nacional de la nostra terra. Perraó de brevetat ens fixarem en els tres gransedificis que ell va tenir directament sotael seu govern.

Hem parlat de la transformació de lacapçalera de la basílica de Ripoll, inspirant-se en Sant Pere del Vaticà, que ell va mo-dificar construint un ampli transsepte enel qual s’obriren set absis i que va consa-grar el 15 de gener del 1032, a més d’un

campanar que seria model per a d’altrescom el de Cuixà i Vic. La reconstrucciódel segle XIX, malgrat la transformació queva fer de tota l’església, encara ens permetveure en el seu conjunt aquesta obrad’Oliba. Un detall digne de tenir encompte per a la història del culte del màrtirsant Jordi a Catalunya és que un dels absisli estava dedicat. Un bonic mosaic i unbaldaquí ressaltaven el ric altar major enl’absis central dedicat a Santa Maria. Pocmés tard, l’any 1035, una reunió de bisbesi nobles s’aplegaren a Cuixà per fer ladedicació de les noves reformes que Olibahavia fet a l’antiga i venerable església, queencara avui ens corprèn per la seva sòlidai arcaica estructura, construint una sèried’absis en la capçalera i dos esveltscampanars en els braços del creuer.

També davant del temple va aixecarl’església dedicada a la Santíssima Trinitati al seu dessota la corprenedora cripta cir-cular dedicada a Santa Maria i que avuiconeixem com ”el Pessebre”. Aquí podemrecordar la pàgina dramàtica del poema

Foto

: Aba

dia

de C

uixà

.

Vista de l'església de Cuixà amb elcampanar d'Oliba.

59

60

Canigó de Verdaguer en laqual l’actual campanar,l’altre ja havia caigut, dia-loga amb tristes paraulesamb el campanar germàde Sant Martí del Cani-gó. Afortunadament pera nosaltres els seus funes-tos presagis de totaldestrucció no es varenacomplir.

Consagra una novacatedral a Vic l’any 1038.Aquesta vegada estractava d’un temple nouque substituïa l’anterior,la catedral de Sant Pere,que Oliba degué consi-derar insuficient. Ender-rocà el temple i en cons-truí un de nou amb ungran absis i una bonicacripta amb un esveltíssim campanar queencara avui presideix la plana de Vic.L’enderroc del segle XVIII no ens permetsaber exactament com era l’esglésiad’Oliba que ja al segle XII tingué im-portants modificacions. Del seu temps ensen resta la cripta, recuperada després del1936 pel Dr. Eduard Junyent, i el cam-panar. Darrerament s’han trobat els vestigisde l’església dedicada a Santa Maria queOliba havia edificat al davant de la cate-dral.

No hi ha dubte que el bisbe reflectiaen els seus monuments la seva qualitat hu-mana i espiritual, de la mateixa manera quel’obra d’art reflecteix la qualitat de l’artistaque l’ha fet. També va rebre la sevainfluència, fruit de la seva relació ambl’abat Oliba, la canònica de Sant Vicençde Cardona, obra capital de l’arquitecturadel segle XI. Aquesta influència s’estenguéd’una manera especial entre les moltespersones que cercaven prop d’ell consell iajuda. Així, per exemple, l’any 1023 el reide Navarra, Sanç el Major, es relacionavaamb ell i ens mostra com la seva ano-menada havia traspassat els límits del seu

territori jurisdiccional fins i tot més enllàde la Catalunya que s’estava formant.

Coneixem tota la gran activitat pacifi-cadora del bisbe i abat, en el millor esperitbenedictí, resolent o fent de intermediarien nombrosos conflictes del seu temps. Nopodem deixar de banda una actuació queli ha donat, encara que no amb total’amplitud que es mereix, una anomenadacom a home de pau. Hem de tenir moltpresent els temps difícils, durs i insegursen què es trobava l’Europa de finals del’època carolíngia i la duresa, tampoc gairediferent de molts esdeveniments del nostremón, de la societat feudal. Davant de totaixò l’Església va intentar crear uns espaisd’acollida i pacificació per tal de poderajudar els més desvalguts a no ser víctimesde la violència del moment. Sembla que afinals del segle X, ja a prop de Poitiers, escreava un sentit d’ampliació del dret d’asileclesiàstic fent-lo extensiu no únicamenta les persones vinculades amb l’Esglésiasinó també a les altres persones que erenla majoria del poble i que no participavenen les freqüents lluites armades però queen patien les conseqüències. A poc a poc

Cripta del segle XI i capella de la Mare de Déu del Pessebre construïdesper Oliba al monestir de Cuixà.

Foto

: Aba

dia

de C

uixà

.

61

es va anar estenent el concepte de trevaen la lluita més enllà de tan sols uns espaisprotegits. L’any 1027 en el sínode deToluges es precisà la idea que havia sortitdel bisbat d’Elna (en aquell moment elbisbe Oliba substituïa el bisbe localBerenguer que era absent). En tot cas nopodem dubtar que Oliba hi tingué part,potser va influir en el seu desenvo-lupament, i la va prendre com a cosapròpia, estimada i personal. Així el 1033implantà en el seu bisbat aquesta treva, queexplica als monjos de Ripoll en una carta ien la qual els diu que des del vespre deldijous fins al començament del dilluns s’hade mantenir una pau inviolable sota penad’excomunió per als qui no la respectin.

La primera treva de Toluges noméss’estenia al cap de setmana i després, albisbat de Vic, s’allarga més, la qual cosa ja

representa un notable progrés. L’any 1041aquesta idea d’Oliba encara s’ampliarà mésen la reunió de Niça segons una iniciativade sant Odiló, abat de Cluny, i del bisbed’Arles Raimbau, que coneixia i estimavaOliba. El 1043 encara es ratificà tot aNarbona, la qual cosa ens indica com elnucli inicial de Toluges i Vic s’anavaestenent i acceptant, al mateix temps ques’ampliaven els dies i temps litúrgics de latreva.

El 30 d’octubre de l’any 1046, dijous,pels volts de les tres de la tarda, el Senyorvingué a buscar el seu servidor prudent ifidel al monestir de Sant Miquel de Cuixàon fou enterrat; va deixar els monjos,segons explica la carta o encíclicamortuòria, amb abundant plor i desconsol ine-narrable. L’epístola amb la qual els monjosde Ripoll i Cuixà comunicaven el traspàsdel seu abat va ser portada als monestirs icapítols canonicals de la Gàl·lia narbonesa;això servia perquè els receptors encoma-nessin el difunt i amb la seva respostaafegida al document expressessin el seucondol.

La hipòtesi que vol veure en les trespersonatges de la portalada de Ripoll, pos-terior als temps d’Oliba, a la dreta i de bonagrandària el comte Bernat Tallaferro, el seufill Guillem —tots dos enterrats almonestir— i en el centre l’abat Oliba se-ria una prova de l’estima i record que alsegle XII tenia Oliba en el seu monestir.

Podem acabar llegint un fragmentd’aquesta carta ja esmentada i en la quall’anònim redactor expressa el sentiment detota la comunitat. Teníem, i l’hem perdut, unbisbe i un abat de benaventurada memòria, parede tota la pàtria, Oliba, desitjable de faç i denom, la dolça afabilitat del qual i l’afectuosapaternitat de tal manera amb ell aglutinarenles nostres ànimes, que més car ens era que lanostra mateixa vida, i després de Déu, no hihavia cosa que a son afecte ens fos preferida.

Jesús M. Oliver

Detall del campanar de la catedral de Vic que encararesta del conjunt catedralici d'Oliba.

Foto

: Miq

uel B

adia

.

62

MaigDia 8, dijous: Dia 8, dijous: El P. Prior i el P. Josep M. Recasens han anat a la Seu d’Urgell pera la presentació de l’exposició itinerant sobre la Ruta del Cister que s’està duent a termeaquests mesos.Dia 9, divendres: Reunió al monestir del Patronat de la Fundació Poblet.Dia 10, dissabte: Ha tingut lloc a Poblet un recés per a joves, organitzat en col·laboració ambl’arquebisbat de Tarragona. Hi han participat una vintena de joves.Dia 15, dijous: Conferència de Josep Playà, periodista de La Vanguardia, sobre el tema: Comes fa un diari?Dia 17, dissabte: S’ha reunit al palau de l’abat l’Assemblea de la Federació d’Ecologistes deCatalunya.Dia 18, diumenge: Ha tingut lloc a Montblanc un homenatge dedicat al P. Alexandre Masoliveri a Francesc Badia i Batalla, ex-veguer episcopal d’Andorra i membre de la Germandat dePoblet. L’acte ha estat organitzat pel Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. Hi han assistitel P. Abat, F. Salvador Batet i F. Octavi Vilà.Dia 22, dijous: Trobada jubilar a Tarragona dels monjos i monges cistercencs de Catalunyadins de l’Any Jubilar de sant Fructuós. Hi han participat els monjos de Poblet i Solius, i lesmonges de Vallbona i Valldonzella. Hi ha hagut una missa a la capella de sant Fructuós de lacatedral de Tarragona, presidida per Mons. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona. Desprésels monjos i monges, acompanyats sempre pel Sr. Arquebisbe, han fet un pelegrinatge pelsdiversos llocs que guarden la memòria de sant Fructuós i dels seus diaques Auguri i Eulogi,acabant per la lectura de les actes del seu martiri a l’amfiteatre romà. Després de la Sexta,resada a la capella del Seminari, hi ha hagut el dinar al mateix Seminari, convidats pel Sr.Arquebisbe. A la tarda s’ha acabat la jornada amb una visita al Museu Bíblic de Tarragona.Dia 24, dissabte: Jornada de la Fundació Poblet. Hi han assistit una quarantena de persones.El tema ha estat: “Formes de participació en la vida política: el cas de les primàries als EstatsUnits”. Hi ha hagut una conferència a càrrec de Pere Vilanova, catedràtic de ciència políticai de l’administració de la Universitat de Barcelona. Després hi ha hagut una taula rodona a laqual han participat Miquel Caminal, catedràtic de la Universitat de Barcelona, Antoni Farrés,assessor d’administracions locals, i Xavier Mas de Xaxars. Ha actuat de moderador el periodis-ta Lluís Foix. A la tarda hi ha hagut un concert de la violinista Ala Voronkova, que ha interpretat“Els capricis” de Nicolò Paganini.Dia 31, dissabte: El P. Prior ha anat a Roma per participar en el Consell de l’Abat General enqualitat de secretari.

Juny

Dia 7, dissabte: Ha visitat el monestir Sir Harold Kroto, Nóbel de química del 1996.Dia 9, dilluns: El P. Jesús M. Oliver ha anat a Valls per a predicar un recés a les mongescarmelites d’aquella ciutat.Dia 13, divendres: El P. Abat, acompanyat de F. Salvador Batet, ha anat a Toledo per assistira una reunió de la Fundació Medinaceli.Dia 14, dissabte: Reunió del Patronat de l’Arxiu del President Tarradellas.Dia 15, diumenge: Al palau de l’Abat s’ha reunit l’assemblea fundacional de l’AssociacióGaleusca, d’escriptors en català, basc i gallec.El P. Abat i F. Salvador Batet han anat a Ripoll on s’ha celebrat una missa en el marc de la

CRÒNICA DE LA COMUNITATDe maig a octubre de 2008

CR

ÒN

ICA

DE L

A C

OM

UN

ITAT

63

celebració del mil·lenari de l’elecció de l’Abat Oliba com a abat de Ripoll i Cuixà.Dia 16, dilluns: El P. Jesús M. Oliver ha anat a Ripoll on ha pronunciat una conferència en lajornada sacerdotal dins de la celebració del mil·lenari de l’Abat Oliba.Dia 23, dilluns: Ha començat un curs de cant gregorià d’una setmana dirigit pel professorJuan Carlos Asensio.Dia 24, dimarts: A la sala capitular, després de Laudes, F. Josep Antoni Peramos ha renovatper un any la professió temporal.Dia 28, dissabte: Celebració de l’assemblea anual de la Germandat de Poblet. Hi ha hagutuna conferència de Josep M. Mallarach, que ha parlat de la conversió mediambiental. A latarda hi ha hagut un concert a l’església del Cor de Noies de l’Orfeó Català, dirigides per BuiaReixach, i acompanyades per Josep Surinyac al piano.Dia 30, dilluns: Ha començat l’escola d’estiu sobre l’evolució amb el tema “L’espècie: definirallò que és indefinible”, organitzada per l’Especialització en “Ciència i filosofia” de la PontifíciaUniversitat Gregoriana i el Màster en “Ciència i fe” del Pontifici Ateneu Regina Apostolorum,sota el patrocini del Projecte STOQ. Es clourà el proper dissabte dia 5.

JuliolDia 5, dissabte: Ha tingut lloc la jornada d’estudi organitzada per la Fundació Poblet amb eltema: “Pensament i fe davant l’evolucionisme”. Hi ha hagut una conferència de MassimoStanzione, professor de la Università degli Studi di Cassino amb el títol: “Cent cinquantaanys des de la publicació de l’Origen de les espècies: l’evolució del darwinisme”. Després hi hahagut una taula rodona presidida per Ludovico Galleni, professor de la Università de Pisa,essent ponents Manuel Garcia Doncel, catedràtic emèrit de física teòrica de partículeselementals i història de les ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, i MassimoStanzione.Dia 19, dissabte: Al vespre hi ha hagut un concert dins del cicle de concerts de la Ruta delCister, interpretat pel conjunt de guitarres Camera XXI.Dia 22, dimarts: Ha començat el curset d’iconografia impartit per Juan Francisco Echenique,que des de fa uns anys es fa al monestir. Hi assisteixen unes 20 persones.Dia 29, dimarts: S’ha clausurat el curs d’icones amb la conferència de l’Arxiprest de l’EsglésiaOrtodoxa (Patriarcat de Sèrbia) Joan Garcia Casanovas sobre el tema “La icona, sagrament dela intuïció”.

Agost

Dia 19, dimarts: Ha arribat a Poblet per passar-hi uns dies Mons. Joan Enric Vives, bisbed’Urgell.Dia 20, dimecres: Professió solemne de F. Salvador Batet. Ha tingut lloc durant la missaconventual, presidida pel P. Abat, i amb l’església plena de fidels.A la tarda el P. Prior junt amb F. Lluís Solà i F. Octavi Vilà han anat al monestir de Vallbona perparticipar a la missa de clausura de la celebració del 850 aniversari de la fundació del monestir,presidida per l’Arquebisbe de Tarragona Mons. Jaume Pujol.Dia 23, dissabte: F. Edwin Oblitas, F. Josep Antoni Peramos i F. Salvador Batet han anat aRoma per participar al curset de formació monàstica que anualment organitza la Casa Gene-ral de l’Orde.El P. Abat i F. Rafel Barruè han anat al monestir de Rueda a l’Aragó per participar en la jornadaque cada any organitza l’Associació d’Amics del monestir de Rueda.Dia 24, diumenge: El P. Prior i F. Josep M. Cabañes han anat al santuari del Tallat per partici-par en l’Aplec anual de la Mare de Déu del Tallat.

64

Dia 29, divendres: Ha arribat Mons. Xavier Salinas, bisbe de Tortosa, per passar uns dies derecés al monestir.Dia 30, dissabte: Mons. Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell, ha marxat del monestir.

SetembreDia 1, dilluns: Al matí ha marxat Mons. Xavier Salinas, bisbe de Tortosa.Dia 2, dimarts: Ha vingut el pelegrinatge anual d’Alzira per assistir a les Matines, Laudes imissa conventual de la festa de sant Bernat, màrtir.A la tarda el Trio Satz, amb Ricard Rovirosa al piano, ha donat un concert per a la comunitat.Han tocat un trio per a piano, violí i violoncel de Beethoven.Dia 5, divendres: El President de la Diputació de Tarragona, Josep M. Poblet, ha vingut persignar un conveni amb el monestir per a les obres de pavimentació de la plaça exterior.Dia 7, diumenge: El jove Fèlix Fidel Melo Machaca, de 26 anys, nascut a San Antonio dePalillos (Bolívia) ha començat el postulantat.El P. Prior ha presidit una missa a l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents.Dia 9, dimarts: Acte de presentació de l’“Estudi genètic del Príncep de Viana: projected’identificació a partir del DNA extret de les restes humanes atribuïdes al Príncep de Viana icustodiades al monestir de Poblet”. Hi han intervingut Miguel C. Botella, antropòleg de laUniversitat de Granada, Assumpció Malgosa, antropòloga de la Universitat Autònoma deBarcelona, i Mariona Ibars, historiadora i directora de la recerca.Visita a Poblet dels rectors dels seminaris de les diòcesis espanyoles, acompanyats del bisbeauxiliar de València. Han assistit a les Vespres. Venien de Tarragona de participar en l’anyJubilar de sant Fructuós.Dia 11, dijous: Ricard Rovirosa ha donat un concert de piano per a la comunitat, interpretantobres de Beethoven, Chopin i Schumann.Al vespre el P. Abat i el P. Jesús M. Oliver han anat a l’Espluga de Francolí, a la sala d’actes del’Hospital, on s’ha fet la presentació del llibre “El ferro forjat del monestir de Poblet : unacreació artística de cal Biel de l’Espluga de Francolí” d’Antoni Carreras Casanovas, que ha estateditat dins la col·lecció “Quaderns d’art, història i vida de Poblet”.Dia 12, divendres: Visita a Poblet dels delegats de pastoral vocacional de les diòcesisespanyoles, acompanyats del bisbe de Terol. Han assistit a les Vespres. Venien de Tarragonade participar en l’any Jubilar de sant Fructuós.Dia 17, dimecres: El P. Josep M. Recasens i el Sr. Lluis Poca, comptable del monestir, hananat a Àvila on se celebra una reunió de gestors del Patrimoni mundial de la Unesco a Espanya,organitzada pel Ministeri de Cultura.Dia 21, diumenge: El P. Abat ha anat a Lleida per assistir a la missa d’entrada com a bisbe dela diòcesi de Mons. Joan Piris, fins ara bisbe de Menorca.Dia 29, dilluns: Ha arribat el P. Abat General Maur Esteva, junt amb F. Edwin Oblitas, F.Josep Antoni Peramos i F. Salvador Batet, que han participat al curs de formació monàsticaorganitzat per la Casa General de l’Orde a Roma.

OctubreDia 1, dimecres: F. Rafel Barruè ha marxat cap a Roma per continuar els seus estudis a laUniversitat Gregoriana.Dia 2, dijous: Excursió comunitària a l’antic monestir benedictí de San Juan de la Peña, al’Aragó. Al matí la comunitat ha visitat el monestir vell i al migdia ha dinat al nou monestirdesprés de visitar el Centre d’Interpretació. A la tarda s’ha celebrat la missa a la catedral deJaca, presidida pel P. Abat, i s’han resat les Vespres al monestir de benedictines de la mateixaciutat.

65

Dia 3, divendres: El P. Abat ha anat a Saragossa on ha de predicar en la novena de la festa dela Mare de Déu del Pilar.Dia 4, dissabte: Visita a Poblet dels delegats de joventut de les diòcesis espanyoles. Hanassistit a les Vespres. Venien de Tarragona de participar en l’any Jubilar de sant Fructuós.Dia 5, diumenge: Visita del Col·legi de Veterinaris de Tarragona. Després han tingut unaconferència sobre Jaume I al palau de l’abat.Dia 6, dilluns: El P. Abat ha anat a Barcelona per assistir a l’enterrament del bisbe auxiliarMons. Joan Carrera.Al Vespre han arribat les monges cistercenques del monestir de Rieunette (Llenguadoc, França),acompanyades per l’abadessa de Boulaur, per passar uns dies de vacances a Castellfollit.Dia 9, dijous: Ha vingut Pasqual Maragall, expresident de la Generalitat de Catalunya, perenregistrar un programa de televisió sobre el rei Jaume I.Dia 12, diumenge: Les monges de Rieunette i l’abadessa de Boulaur, que s’estan a Castellfollit,han dinat al refetor amb la comunitat i han participat a la recreació.Dia 13, dilluns: Reunió del P. Abat amb la Fundació Ítaca-Grup UE per establir vincles decol·laboració culturals i econòmics amb el monestir.Dia 14, dimarts: El president de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué Moya, ha visitatPoblet i l’Arxiu Tarradellas. Ha dinat amb el P. Abat.Dia 16, dijous: Visita al monestir de representants del grup Prisa-Cadena Ser.Dia 17, divendres: Signatura d’un conveni entre el monestir i l’empresa Artyplan per a ladigitalització dels documents de l’Arxiu del President Tarradellas, en presència d’un delegatde l’Obra Social de Caixa Catalunya, que és qui subvenciona el projecte.Dia 18, dissabte: Promoguda pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de Valènciai la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya, s’ha celebrat al palau de l’abat laprimera Trobada de Voluntariat Lingüístic Universitari. Han tingut tres conferències sobreqüestions relacionades amb Jaume I i el monestir de Poblet. Hi han intervingut el P. Jesús M.Oliver i el P. Alexandre Masoliver.Primera visita al monestir de l’equip d’historiadors de l’Agència Catalana de l’Aigua, percomençar un estudi sobre les antigues obres d’enginyeria hidràulica de Poblet.Dia 19, diumenge: El P. Abat ha anat a Girona per a l’ordenació episcopal de Mons. FrancescPardo, nou bisbe de la diòcesi.Dia 21, dimarts: Reunió conjunta entre els representants de l’empresa Artyplan, tècnicsinformàtics de la Universitat Rovira i Virgili i la directora de l’Arxiu Tarradellas per dissenyarla base de dades per a la digitalització de l’Arxiu.Dia 22, dimecres: Han començat les obres de remodelació de la plaça d’entrada al monestiramb la construcció d’un nou dipòsit per emmagatzemar aigua.Dia 24, divendres: Visita del nou delegat d’hisenda a Tarragona i del president del Port deTarragona.Filmació per TV3 d’imatges del monestir per a un programa sobre meteorologia i medi ambient.Dia 25, dissabte: El P. Abat ha anat a València per a la festa de concessió dels Premis Octu-bre. Ha estat concedit al monestir de Poblet el premi institucional per la seva relació amb elrei Jaume I.Visita de l’Ajuntament de Llíria i homenatge a Jaume I.El grup Laics-Vedruna han fet un recés al palau de l’abat.A la tarda visita dels participants a les jornades organitzades per la Universitat Rovira i Virgilisobre Jaume I, amb assistència d’estudiants de les quatre comunitats autonòmiques de l’antigaCorona d’Aragó. En acabar han fet un recitat de poemes al palau de l’abat.

66

LA

RO

DA

DELS D

IES

"Enmig de l’assemblea va obrir la sevaboca, i el Senyor l’omplí de l’esperit desaviesa i d’intel·ligència; el revestí d’unmantell de glòria".(Introit de la missa del comú de Doctors del’Església; cf. Sir 15, 5).

Les paraules de l’antífona d’entrada dela missa de la solemnitat de sant Bernat,del comú de Doctors, donaven -aquestaés específicament la finalitat de l’introit dela missa- el to eclesial, comunitari, adiental ritu de la professió monàstica solemnede fra Salvador Batet Candela, des d’aramembre de ple dret de la comunitatcistercenca de Poblet. Un to comunitari,eclesial, especialment subratllat aquell diagràcies a l’assistència nombrosa dels seusfamiliars i amics que van omplir l’esglésiaabacial de Poblet de cants i pregàries.Indiquem la presència, a banda dels seuspares i germana, i familiars i amics méspropers, del bisbe d’Urgell, Joan Enric Vi-ves, que passava uns dies de repòs a lanostra hostatgeria, del rector de laparròquia de la Sagrada Família d’Igualada,Mn. Jaume Serra, acompanyat d’un bennodrit nombre de preveres concelebrants,i també de la Coral «La Tossa», que vacol·laborar en la interpretació dels cants,que van omplir, vibrants i devots com mai,les naus de la basílica de Poblet.

«Enmig de l’assemblea», és a dir, enl’Església. El text llatí de l’introit, tal comva ser cantat aquell dia, diu: «in medioecclesiæ». Vàrem viure, fra Salvador d’unamanera especial, però amb ell tots els quil’acompanyàvem, una experiència profun-dament eclesial, comunitària. I és que fraSalvador culminava un procés, un itinerarique, fora del marc de l’Església, de lacomunitat cristiana, no s’entendria. Enefecte, els principals elements del mona-quisme, que són la vida fraterna i lacompartició dels béns, tenen el seu ori-gen en la primera experiència eclesial deles comunitats apostòliques. Mitjançant laprofessió, fra Salvador assumia el com-promís de viure amb radicalitat i persempre aquesta experiència, aquestaproposta evangèlica, que trobem ideal-ment encarnada en les primeres comuni-tats dels Fets dels Apòstols (cf. Ac 2, 42-47; 4, 32-35). Fra Salvador va aprendre aviure l’Evangeli en comunitat, primer enla petita comunitat de l’església domèsticaque va ser la seva família, i després en lacomunitat cristiana aplegada entorn de laparròquia de la Sagrada Família d’Igualada,

Foto

: BED

MA

R.

PROFESSIÓ MONÀSTICASOLEMNE DE FRASALVADOR BATET CANDELAEL 20 D'AGOST DE 2008

PROFESSIÓ MONÀSTICASOLEMNE DE FRASALVADOR BATET CANDELAEL 20 D'AGOST DE 2008

67

la ciutat que el va veure néixer un20 d’agost —festivitat de santBernat!— de 1982.

«In medio ecclesiæ»; per aixòel ritu de la professió monàsticasolemne té lloc al bell mig, al corde la celebració eucarística, entrela litúrgia de la Paraula i l’ofertoride la missa, per expressar la ínti-ma relació existent entre el gestde donació del qui professa i elpropi oferiment de si mateix alPare que fa Jesús. Fins i tot el signematerial de la professió, eldocument escrit i signat de punyi lletra pel qui fa els vots, restadamunt l’altar de l’Ofrena fins alfinal de la celebració. Aquestadedicació o consagració delprofés, tan estreta-ment vinculada a l’altardel sacrifici de Crist, té el seu punt àlgiden la pregària consecratòria, epiclètica—en què s’invoca l’Esperit Sant—, quepronuncia l’abat sobre el profés estirat aterra. Una pregària, tanmateix, que noméspot ser pronunciada quan el monjo haformulat i signat públicament el seucompromís de caminar per l’obediència,l’estabilitat en la comunitat i la conversióde costums. Obediència, perquè la vidamonàstica és resposta a una crida, i obeirés escoltar; estabilitat, perquè el monjodesitja cercar Déu en el marc d’unacomunitat concreta —en l’espai físic ihumà del monestir de Poblet—, deixant-se guiar per una regla —la Regla de santBenet— i per un abat; conversió decostums, perquè el monjo sempre està encamí, com Abraham, disposat en totmoment a sortir i a caminar (cf. Gn 12, 1-5). Els vots religiosos clàssics de pobresa icastedat, que el monjo no formulaexplícitament, resten contin-guts en aquesttercer vot de conversió de costums o deviure com a monjo.

En el Ritual monàstic propi delsbenedictins, al monjo, quan fa la professiótemporal, se li lliura la Regla de sant Benet,i quan fa la solemne, la Litúrgia de les

Hores. El Ritual cistercenc, més sobri,prescindeix d’aquests signes. Però voldriareferir-m’hi igualment, perquè a partir d’arafra Salvador compta en el seu camí ambdos punts de referència fonamentals: elSalteri, i amb ell tota la Bíblia, que és elseu llibre de lectura i de pregària; i la Re-gla de sant Benet, que li forneix el plànol,el mapa del seu itinerari espiritual. La Re-gla tal com l’ha interpretada la tradiciócistercenca, amb un mestre tan eminentcom sant Bernat, entre altres, i tal com l’had’interpretar per als monjos de Poblet delsegle XXI l’actual abat del monestir enl’exercici del seu magisteri com a pare dela comunitat.

Donem gràcies, amb fra Salvador, peldo de la vida monàstica en l’Església. A ellli desitgem amplitud de cor i goig enl’Esperit Sant en el camí engrescador ques’enfila per l’observança dels manamentsfins a assolir aquella caritat que, en serperfecta, foragita el temor (cf. RB 7, 67).Per això, amb ell i amb tota l’Església,podem cantar, amb el salm 47, tan estimatde sant Bernat, i que forma part del ritu dela professió: «Hem acollit, oh Déu, la tevamisericòrdia enmig del teu Temple» (v.10).

Lluís Solà

Foto

: BED

MA

R.

Fra Salvador en el moment de fer el seu compromís monàsticdavant el P. Abat.

68

UN ACTEINSTITUCIONAL

El consistori de Cardona vavisitar Poblet el dia de la festapatronal de Santa Rita. En aquestadata l’Ajuntament de Cardona solorganitzar una sortida amb elsregidors, funcionaris i altre perso-nal de la Casa de la Vila.

Aquestes visites els serveixenper conèixer i refermar els lligamsamb d’altres poblacions o indretsvinculats històricament amb lapoblació de Cardona i la seva sal.Aquest vincle històric també eltenien amb Poblet.

El 23 de maig d’enguany vatenir lloc la visita delconsistori amb caràcterinstitucional. El P. Abatels va rebre quan vanarribar i, juntament ambell, van dipositar una co-rona de llorer a la tombade la casa comtal delsCardona —a la capelladel Santíssim i de lesRelíquies de Poblet— iuna segona corona alspeus de la tomba del reiJaume I, amb motiu dels800 anys del seu naixe-ment. El consistori deCardona va fer diversosobsequis al pare Abatentre els quals destacavauna escultura feta ambsal. En acabar el consis-tori va fer una visita pri-vada a la resta del mo-nestir.

Francesc M. Tulla

Foto

s: A

rxiu

Pob

let.

69

A petició del nostre arquebisbe, JaumePujol i Balcells, l’actual papa Benet XVIha concedit a l’Església de Tarragona lagràcia de la celebració d’un any jubilaramb motiu de la comme-moració dels 1750 anysdel martiri de sant Fruc-tuós i dels seus diaquessant Auguri i sant Eulogi.L’any jubilar va del 21 degener del 2008 fins elmateix dia de l’any 2009.Fructuós era bisbe deTarragona vers la meitatdel segle III, en temps delsemperadors Valerià iGal·liè. Com que es va ne-gar a fer sacrificis a lesdivinitats de l’imperi, vaser condemnat a morircremat juntament amb elsseus diaques Auguri iEulogi. Les Actes autèn-tiques i contemporàniesdel seu martiri ens el pre-senten serè i ple de pau: emcal pregar per l’Església catò-

lica, estesa d’Orient fins a Occident. Aquestesactes són també les més antiguesconservades a la península Ibèrica i unreferent hagiogràfic capital per a l’estudi

JUBILEU DE SANT FRUCTUÓSJUBILEU DE SANT FRUCTUÓS

Les comunitats de Vallbona, Solius i Poblet en l'eucaristia de l'anyjubilar dels sants màrtirs tarragonins.

El Sr. Arquebisbe, Jaume Pujol, presidint l'eucaristia jubilar.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

70

del cristianisme primitiuhispànic. Quan la foguera vacremar les cordes que elsostenien va quedar en acti-tud de pregària. El seu martiries va esdevenir el matí del 21de gener de l’any 259. L’Es-glésia de Tarragona ha man-tingut sempre viva la sevamemòria.

Les comunitats cistercen-ques que formen la Congre-gació de la Corona d’Aragó esvan desplaçar a Tarragona,seguint la invitació de l’any ju-bilar. Com ja és conegut, perguanyar el jubileu se seguei-xen diverses estacions. En elcas d’aquest any jubilar lesestacions eren la capella de sant Pau quehi ha en un claustre del seminari, la pròpiacapella del seminari, la catedral, el pretorii, finalment, l’amfiteatre on el sant i elsseus diaques moriren màrtirs. A cadaestació s’escoltava l’explicació del senyorAndreu Muñoz Melgar —arqueòleg i di-rector del Museu Bíblic Tarraconense—

sobre les dades històriques de l’indret, iposteriorment seguien cants i lecturesque havíem preparat els monjos i lesmonges. El senyor arquebisbe deia l’oraciófinal. Tot va estar molt ben preparat.Confiem que hagi estat amb bon fruit es-piritual.

A la catedral l’arquebisbe,el pare abat de Poblet i el vicarigeneral, mossèn Barberà, vanpresidir la celebració de la missa.A l’amfiteatre tres monjos vanllegir la “passió” i l’arquebisbe lacloenda. Es procurà que, a cadaestació, els textos fossin llegitsper diversos monjos i mongesperquè tots hi participéssim. Eldinar va tenir lloc al seminari,invitats per l’arquebisbe i a la tar-da es va fer una visita al MuseuBíblic Tarraconense. Va ser unajornada inoblidable, transcorre-guda en la germanor de tots elsmembres de la nostra Congre-gació.

Francesc M. Tulla

Les comunitats cistercenques a la plaça de la Catedral deTarragona.

Pregària del migdia a la capella del seminari.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

71

Com a conseqüència de la Desamor-tització de Mendizábal, els monjos dePoblet van haver d’abandonar forço-sament el monestir. En els dies següentsel cenobi va sofrir tota mena de saqueigs,incendis i espoliacions incontrolades. Ala recerca de suposats tresors van serprofanades les tombes reials. Les despullesdels difunts van ser escampades pel terrade l’església abacial. El rector de l’Espluga,mossèn Antoni Serret, i el senyor PedroGil de Riudabella van recollir les restesreials i les van emparedar sota el cor al’església de l’Espluga de Francolí.

En virtut del concordat de 1851, qued’alguna manera va normalitzar lesrelacions entre l’Església i l’Estat, el mateixPedro Gil de Riudabella va transportar ala catedral de Tarragona les despulles

LA MÒMIA DELPRÍNCEP DE VIANA

reials, però totes barrejades en una únicacaixa. Les despulles dels ducs de Cardo-na, que eren dipositades en les cambressepulcrals, sota dels panteons reials, vananar a parar al “corral de les cabres”, d’onles va treure la Comissió de Monuments,que les classificà en caixes de fusta i cotófluix i les tornà a dipositar en les Cambressepulcrals refetes. L’any 1935 qui llavorsera president del Patronat va seleccionaralgunes de les restes sense cap critericientífic per constituir la que desd’aleshores es va conèixer com la “mòmia”del Príncep de Viana. Així es va donarrelleu a la festa que es feia a Poblet.

Molts anys després, l’antropòlegmadrileny José Manuel Reverte Coma,que va analitzar la “mòmia”, va dir que lapart de baix era de “dona”, cosa que també

El P. Prior i fra Octavi amb els ponents de l'acte.

72

havia dit mossèn Serra i Vilaró, el canongeque excavà la necròpoli paleocristiana deTarragona. Ara deu fer uns deu anys quela historiadora Mariona Ibars i Puga vademanar al Patronat de poder estudiar la“mòmia” i els ossos dels Cardona, cosa quese li va concedir. El professor Miguel C.Botella, del Departament d’AntropologiaFísica de la Universitat de Granada, ambdues ajudantes seves feren l’estudiantropològic, mentre que el Dr. RamónHernández, cap de Radiologia de l’Hos-pital Joan XXIII de Tarragona, feia lesradiografies. Una vegada estudiats i netsels ossos es classificaren i es posaren orde-nadament en caixes de metacrilat.

Quant a la “mòmia”, tant el professorBotella com el seu col·lega que l’ajudà,Conrado Martín de les Illes Canàries,especialitzat en mòmies, van dir que erad’una persona d’una quarantena d’anys ique era d’un home, cosa que sembla s’adeiaal Príncep de Viana. Però, ¿ho era en rea-litat? Aquí entra en l’estudi la professoragenetista Assumpció Malgosa, de laUniversitat Autònoma de Barcelona, laqual, basant-se en les genealogies que lipresentà la professora Mariona Ibars, hapogut estudiar l’ascendència i descen-

dència femenina de la reina Blanca I deNavarra, i ha permès als investigadorsresseguir la transmissió d’un ADNmitocondrial (que només transmet lamare), al llarg de 800 anys, des de l’any1200 fins a l’actualitat.

Un estudi genètic de la mòmia,comparat amb el de les restes atribuïdes ala reina Blanca I de Navarra (conservadesa Segòvia), mare del Príncep, i amb lesdels familiars d’origen indubtable, com latsarina Alexandra de Rússia, el Ducd’Edimburg i Joana d’Habsburg (enterra-da a la capella dels Médicis a Florència),han fet concloure de manera inesperadaen un estudi exposat en la conferència del9 de setembre a Poblet, que ni les restesde Poblet corresponen al príncep ni lesde Segòvia a la reina. ¿A qui correspon lamòmia? Pel que s’ha anat exposant, perals monjos és clar que correspon a un rei.¿Quin? És el què caldrà esbrinar. I ¿on ésel Príncep de Viana? Creiem que està en-tre els ossos dels Cardona, que només esvan netejar, però dels quals no es va fer laprova de l’ADN.

Francesc M. Tulla

Una instantània de la ponència.

73

per FER

PERSOMRIURE

74

INVITACIÓ A LA LECTURATítol: DEMÀ, SI FA NO FUMAutor: Faïza GuèneEditorial: Funanbulista

Faïza Guène és una jove francesa d’origen algerià que amb nomésdinou anys va escriure una obra singular: Demà, si fa no fum. La novel·la vaser publicada el 2004 i en poc temps va ser traduïda a vint-i-dues llegües.L’any 2006, Faïza Guène va ser convidada a pronunciar el discursd’inauguració del Saló del Llibre de Barcelona. En aquest discurs va expli-car la penosa i difícil situació dels immigrants a França, situació que l’autoraconeix molt bé i que constitueix el tema de la seva novel·la. L’obra narra la vida d’una adolescent de quinze anys, filla de paresmarroquins. La Doria i la seva mare Yasmina, que després de vint anys aFrança encara no parla francès, subsisteixen en un barri de la perifèria deParís. El pare les ha abandonades i elles sobreviuen amb l‘ajut dels serveissocials. La innocent mirada de la jove recorre els escenaris del seu deterioratbarri Paradís i ens explica amb una commovedora serenitat la dicotomia social i cultural en què viuenles famílies veïnes i el drama de la seva situació. Demà, si fa no fum és una obra intel·ligent i sensible, que ofereix una esperança a la resolució delsconflictes d’adaptació i mostra com sobreposar-se a les adversitats quotidianes. Les relacions de lesprotagonistes són una mostra de tendresa que no només ens captiva sinó que ens ensenya comn’arriben a ser de profunds els vincles entre les persones quan hi ha amor (Lina Zulueta).

Miguel Sousa Tavares és actualment, a més d’un prestigiósescriptor, un compromès periodista vocacional. La sevaformació universitària va ser el dret però la seva vocacióinnata esdevingué l’escriptura; tanmateix el món de les lleisconstitueix sempre el marc de referència de totes les sevesobres. L’any 1983 obtingué el primer premi en FestRio, Fes-tival de Cinema i Televisió de Rio de Janeiro, amb un docu-

mental sobre la caça de la balena a les Açores. Al mateix any va fer unreportatge sobre el Sàhara Occidental. Al 1996 va guanyar el premiNacional de Reportatge de Televisió amb el film Història de la colonització al’Amazones.

El governador és la primera novel·la històrica que fins ara ha publicat M.Sousa Tavares. Curiosament en el nostre país el títol ha estat canviat quanha estat traduït; a l’original el llibre té per nom un substantiu ambconnotacions molt significatives, com ja ens indica l’autor en l’obra: Equador,és a dir, la línia que divideix la terra entre hemisferi nord i hemisferi sud.És la línia simbòlica que marca la frontera entre dos mons. El nom procedeixd’una possible contracció de l’expressió ‘é-cum-a-dor’ que en portuguèsvolia dir ‘amb dolor’. En efecte, la novel·la és la separació de dues formesde vida totalment oposades: els colonitzadors i els colonitzats, i el doloren què viuen els oprimits.

L’inici de la novel·la es desenvolupa a principis del segle XIX, en lacomoditat de la Cort del rei Carles I de Bragança. El monarca demanaràa Lluís Bernat de Valença que deixi la seva empresa i el confort de la sevavida i dediqui els propers tres anys a resoldre un conflicte d’interès nacio-

..............................................................Títol: EL GOBERNADORAutor: Miguel Sousa TavaresEditorial: SalamandraLlibre de l’any a Portugal 2004Premi Grinzane Cavour 2006

INV

ITA

CIÓ

A L

A L

EC

TU

RA

75

..............................................................Títol: SIMONE WEIL: EL SILENCI DE DÉUAutor: Josep Oton CatalanEditorial: Fragmenta (Barcelona, 2008)

Simone Weil (1903-1943) és una de les pensadores més lúcides i originalsde la primera meitat del segle XX. La seva vida va ser breu però intensa:catedràtica de filosofia, activista obrera, treballadora en una fàbrica, escriptorainfatigable, miliciana al Front d’Aragó durant la guerra civil espanyola,membre de la Resistència francesa durant l’ocupació nazi, col·laboradoradel general De Gaulle a l’exili a Londres... D’origen jueu va rebre una formaciótotalment agnòstica; tot i això va entrar en contacte amb el cristianisme i ésconsiderada una de les grans místiques del segle XX. En aquest llibre, JosepOtón prossegueix el seu estudi de la interioritat de místics, artistes i pensadorscentrant-se en l’anàlisi de l’experiència personal d’aquesta filòsofa. A partirde la interpretació dels textos weilians s’aproxima a la dimensió religiosa delseu pensament, que constitueix un dels trets més sorprenents, característicsi enriquidors de la seva obra. En concret Otón comenta un text enigmàtic,conegut amb el nom de Prologue, en el qual l’autora descriu la seva experiènciaa partir d’una trobada que va acompanyada d’una absència. Tota aquestareflexió es desenvolupa en el marc dels estralls de la II Guerra Mundial i de la pregunta pel silenci deDéu. La lectura d’aquest llibre és molt recomanable per conèixer la figura de Simone Weil i també perreflexionar sobre què entenem per experiència de Déu (Cristòfol-A. Trepat).

Títol: MÉS ENLLÀ DELAINTEL·LIGÈNCIA EMOCIONALAutor: Llorenç Guilera AgüeraEditorial: Thomson-Paraninfo

Llorenç Guilera és llicenciat en enginyeria industrial per la UniversitatPolitècnica de Catalunya i doctorat en psicologia per la Universitat Autònomade Barcelona. Actualment és el cap de recerca del departament d’Anàlisi iTendències de l’Escola Superior de Disseny Esdi de la Universitat RamonLlull.

Més enllà de la intel·ligència emocional és el fruit de la investigació enquè treballà per la seva tesi doctoral. La seva recerca doctoral versa sobre elfuncionament de la ment, la qual s’estructura en tres nivells paral·lels—instint,emoció i cognició—, provenint de les tres capes anatòmiques claramentdiferenciades que tenim en el cervell (sistema reptilià, sistema límbic i siste-ma analític ) com a resultat de l’evolució de les espècies. La raó que ha impulsat l’autor a publicaraquesta obra és fer conèixer el funcionament del cervell.

Llorenç Guilera ens explica, en la introducció de l’obra, l’interès que hem de tenir per conèixer lamanera de funcionar del nostre cervell. Si coneguéssim més les nostres capacitats mentals podríemextreure el màxim benefici de les nostres potencialitats i d’aquesta manera utilitzar-les en benefici detots. La lectura d’aquest assaig delecta perquè és instructiu, amè i aclaridor. Un plaer per a tots elslectors (Lina Zulueta).

..............................................................

nal a les colònies ultramarines de St. Tomé i Príncep a l’Àfrica insular. Amb ell, expectant i decidit,partirem des de la cosmopolita Lisboa a les llunyanes colònies. El nostre protagonista complirà com agovernador l’ordre reial de demostrar que a les colònies ja no existeix l’esclavitud. Aborda el problemaamb dignitat i l’obra ens captivarà de ben segur pel coratge amb què hoafronta. El desenllaç, sorprenent, ens commourà (Lina Zulueta).

76

El jesuïta José Ignacio GonzálezFaus és l’autor del quadern ¿Son cristia-nas las raíces de Europa?, editat el 1999per Sal Terrae, Santander (40 p.). En-tre els anys 2003 i 2004 es va redactarla Constitució Europea, la qual no vapoder ser aprovada perquè la ciuta-dania francesa i holandesa la van re-butjar a través de referèndums. Elprocés de redacció va encendre diver-sos debats, entre els quals si Europahavia de ser més social en comptes detan econòmica, o si Europa tenia o noarrels cristianes i si, en cas de tenir-ne,havien de figurar literalment esmen-tades al text de la Constitució.

El “debat cristià” tenia un sentit es-pecial, ja que l’ara anomenada Unió Eu-ropea havia tingut un notori infan-

tament inspirat en fonts i protago-nismes cristians. En dono dues dades.La bandera oficial, blava amb dotzeestrelles en la seva primera versió, vaser dissenyada pel pintor luxemburguèsArsène Heitz tot inspirant-se enl’Apocalipsi: Llavors aparegué en el cel ungran senyal prodigiós: una dona que tenia elsol per vestit, amb la lluna sota els peus, i duiaal cap una corona de dotze estrelles. Esperavaun fill i cridava afligida pels dolors del part(Ap 12, 1-2). Els anomenats “Paresd’Europa”, els principals responsablesde la creació de la Unió Europea a lapostguerra, com De Gasperi o RobertSchuman, eren manifestament cris-tians. Schuman, per cert, és actualmenten procés de beatificació.

Tanmateix, aquests debats han

¿SÓN CRISTIANAS LASRAICES DE EUROPA?

¿SÓN CRISTIANAS LASRAICES DE EUROPA?

RESSEN

YES

“Algunos propugnan la mención expresa a la herencia cristiana en laConstitución Europea”

77

1 “La cultura europea actual és per un acord tàcit agnòstica o atea, i això és mantingut curosament per totes les intervencionsoficials, i no perquè siguem més llestos o lúcids que les altres cultures o altres moments de la nostra, sinó perquè someuropeus del segle XXI i vivim immersos en les conseqüències de la il·lustració i la modernitat”, Ramon M. Nogués,Experiències de la fe. Creure després de molts viatges, Quaderns espai obert, p. 9, ed. Claret, 2006.

quedat en suspens: en lloc deConstitució, la Unió ha decidit unaautorreforma a través del Tractat deLisboa, aprovat el 2007, que introdueixcerts canvis que ja contenia la nonnataConstitució. De moment no tenimConstitució ni potser tornarem adebatre, directament, si Europa té o noarrels cristianes. Però sí indirectament.Tornarem a reviure aquesta qüestiósempre que la nostra auto-repre-sentació col·lectiva se senti qüestio-nada. Per exemple: ¿volem que exis-teixi un Islam europeu, allò que algunsteòlegs musulmans afirmen que ésprofessat per milions de ciutadanseuropeus ex-immigrants o ex-membresde colònies? O bé: ¿pot la musulmanaTurquia ser membre de la Unió Euro-pea? La majoria de la població euro-pea no negaria que Turquia pogués sermembre de la Unió pel fet que nosal-tres som cristians i ells no. De primer,perquè la cultura de cada lloc té uncontingut tàcit1, o més que tàcit, in-conscient. Podem arribar a intuir ocreure que, en el fons, som cristians peròaixò, paradoxalment, només és cert entant que no ho explicitem massa. Nodiríem no a la musulmana Turquia coma cristians europeus. De segon, perquèels europeus tenim una història, no jacristiana, sinó que ha aconseguit deixarde ser formalment creient. La secu-larització la vivim com una conquestahistòrica, la qual ha costat moltspatiments d’assolir. ¿Volem queTurquia sigui membre de la UE? Si laresposta és negativa: ¿quina és lajustificació?

Què diu González Faus de les arrelscristianes d’Europa?

1) Diu que Europa és cristiana “enparte sí y en parte no” (p.37).

2) Tot reproduint un discurs de JoanPau II a Viena al 1983 diu que, com acristians, hem de demanar perdó perles culpes amb què ens hem tacat depensament, paraula, obra o omissió al llarg dela nostra història comuna, on milions d’homeshan estat assassinats a causa de llur raça,nacionalitat o idees, o simplement perquèincomodaven a d’altres (p. 5).

3) Finalment diu que, malgrat tot,tenim l’oportunitat de ser cristianspequè siempre nos es dada la oportunidad devolver a comenzar (p.40). Aquesta és larealitat: com a persones lliures, nopodem confiar només en la nostra

78

La bandera d’Europa, dissenyada per Arsène Heitz té un origen cristià ja que està inspirada en símbols mariansque apareixen a l’Apocalipsi.

2 Editorial de la revista Mensajero del corazón de Jesús, maig de 2004.

herència, sinó en allò que, a partir d’aramateix, podem fer, desfer, crear, perquènosaltres i el món siguem millors. És adir: només podem dir que Europa éscristiana si mirem, cadascú i col·lec-tivament, de ser-ho. Cito una fraseprou aclaridora, i que trobo reproduïdaen uns gastats apunts universitaris: Al-gunos propugnan la mención expresa a la he-rencia cristiana en la Constitución Europea.Es una preocupación respetable. Pero debería-mos reclamar con más fuerza aún que recojasobre todo su espíritu más genuino: la igual-dad, la justicia y la solidaridad, que es el nom-bre laico del amor cristiano. Una Europa asímerece la pena. De lo contrario, no durará2.

Val la pena llegir el quadern deGonzález Faus per veure el mètode quesegueix per arribar a les seves con-

clusions i per gaudir i aprendre del seubrillant, per sintètic, clar i entretingut,repàs de mites i personatges pre-cristians, anticristians i cristians, creatsper Europa ja des del segle IX abansde Crist (un recull no exhaustiu sinóque simplement pretén “repasar algu-nos”, p. 6). Aquest és el viatge que hifarem, viatge per l’ètica i la no ètica,mites i personatges antitètics, contra-diccions flagrants, com la pròpia Eu-ropa: La Ilíada, L’Odissea, Prometeu, lademocràcia grega i el Sacre ImperiRomà, sant Benet, sant Francescd’Assís, la Divina Comèdia, Don Juan elBurlador de Sevilla, Faust, Hegel, la Revo-lució Francesa i, finalment, Cervantes.

Xavier Alonso

79

Dintre de la interessant sèrie Quaderns d’art, història i vida dePoblet, de les publicacions de l’Abadia, el doctor en Història i lletrat,Antoni Carreras Casanovas, ha redactat un text d’un volum de lacol·lecció dedicat a la creació artística de Can Biel de l’Espluga deFrancolí. Recull l’exemplar tasca artesana de tres generacions deforjadors de l’antiga escola, és a dir, aquells homes que cremats pelfoc de la fornal i amb un entusiasme i un gust artístic fora del comú,centraren la major part de la seva obra en l’embelliment del preciósrecinte del monestir de Poblet.

Enric Martí Miquel, l’avi, en Ramon Martí Martí, el pare, i ValentíMartí Canudes, el fill, formen les tres generacions que componen el planter de Can Biel de l’Esplugade Francolí, vila relacionada estretament amb el monestir de Poblet on, d’ençà del restabliment de lacomunitat cistercenca el 1940, els de can Biel han deixat el millor de la seva obra.

L’autor ha confegit un text ben ordenat en el qual s’exposen, del general al particular, lescircumstàncies de l’entorn del clos de Poblet, les característiques del noble ofici de la forja, els fetstràgics de 1835 i l’inici de la lenta recuperació, culminada el 1952 amb el retorn de les despulles delsreis d’Aragó.

Segueix una breu història dels tres components de la nissaga Martí i tot seguit l’exposició detalla-da de cada una de les baranes, portes, reixes, teieres, llànties, llums, brandoneres, candelers, crucifixos,campanes, sagraris, caixes i també un fastuós braser, eixits de la forja de can Biel.

És impossible recórrer els amplis espais del monestir de Poblet sense trobar-se amb les freqüentsescales d’elegants passamans o baranes de ferro, les majestuoses portes ferrades, les teieres distribuïdespels murs i cantonades, els bonics brandons capçats amb els ciris litúrgics, les caixes ferrades o lescreus i candelers dels altars. Tots ells amb el nerviós i dinàmic traçat dels ferros de can Biel, que estorcen en forma de cossos de serp o de mitològics dragons o de tota mena de símils vegetals o ani-mals.

És ben particular que tants objectes eixits de les mans de tres forjadors diferents, per bé que de lamateixa família, presentin clarament formes i conceptes d’un estil propi i singular.

Encara que la forja sigui solament un element decoratiu de l’arquitectura monumental, imposanti majestuosa, sempre present en les nobles pedres de Poblet, l’obra de ferro dels de can Biel brilla ambllum pròpia, especialment després de les encertades explicacions de l’autor del llibre, fetes amb rigori precisió. La descripció està dignament complementada per les fotografies de Ramon Guasch i lesaportacions de les investigadores Anna Marc i Cristina Farré. I, per descomptat, l’empenta semprepresent i efectiva del pare Jesús Maria Oliver.

Catalunya té una llarga tradició en ferro forjat; bon exemple és la col·lecció del Cau Ferrat deSitges, les reixes de les catedrals de Barcelona, Girona o Tortosa, els estudis Calzada sobre ferro forjatespanyol, o els més recents mestres del Modernisme, com Joan Oñós, els germans Lluís i Josep Badia,Esteve Andorrà o Gerard Alegre. Els Martí de can Biel des de 1940 fins al moment present omplen unllarg i fecund període del monestir de Poblet i també d’altres llocs del país i de l’estranger, que els havalgut honors i premis de tota índole.

Una essencial bibliografia completa aquest bonic volum d’elegant composició i pulcra impressió,que fa el número 9 de la col·lecció propiciada pel monestir de Poblet.

Joan Bassegoda

EL FERRO FORJAT DELMONESTIR DE POBLET.

Antoni Carreras Casanovas.

80

Fiare és una banca ètica que actua al territoriespanyol des de l’any 2005, a través d’unconveni amb la Banca Popolare Etica italiana,banca de referència a Europa en el món de lesfinances ètiques.

Diem que és un banc ètic per diversesraons.

En primer lloc, perquè només inverteix ensectors que volen transformar positivament lasocietat: cooperació internacional, mediambient, inserció social, art i cultura, evitantper tant l’especulació, o la inversió en mercatso empreses d’ètica dubtosa.

En segon lloc, perquè tots els préstecss’analitzen des d’una doble perspectiva, unaeconòmica, i una altra ético-social. Això voldir que tot préstec és analitzat per veure si estracta d’un projecte transformador socialmentper part d’una comissió de personesindependents del banc.

En tercer lloc, es tracta d’un banctransparent. Qualsevol persona pot veure enel nostre web tots els préstecs concedits, aquines entitats i per quins imports. Per tant,tothom pot saber en tot moment què s’estàfent amb els seus diners.

I per últim es tracta d’un banc participatiu,en què qualsevol persona se’n pot fer sòcia (apart de client), essent aquestes persones les queprenen les decisions sobre quines polítiquesha de dur a terme el banc. A part de diversespersones físiques, són socis de Fiare, entred’altres, entitats com el SETEM, Justícia i Pau,Col·lectiu Ronda, CCOO de Catalunya,Medicus Mundi o el Monestir de Montserrat.

El creixement de FIARE des del seu iniciha estat espectacular, comptant en l’actualitatamb oficines a Bilbao, Madrid i Barcelona, iproperament a València i Pamplona. El totald’estalvi dipositat des del seu inici és de12.713.158,66 € i en el següent gràfic es veul’evolució des del seu inici

D’altra banda s’han concedit préstecs perimports de 8.054.100,00 €, en projectesd'inserció laboral, cooperació internacional,

comerç just, cooperatives d’habitatge, etc.Concretament a Catalunya, s’han conceditpréstecs a entitats com Andròmines, FETS,Federació Catalana d’ONGS pel desen-volupament, Federació Catalana d’ONGS pels

drets humans, Minyons Escoltes Guies SantJordi i Cooperativa Cal Cases SCCL.

Us convidem a tots a participar-hi!

Fiare SLC/Providència, 20 baixos,08024 Barcelona93 368 99 82www.projectefiare.catinfo@projectefiare.catHoraris de 9 a 14:30 i de 16 a 18:30Divendres de 8 a 15 h.

Albert Gasch

FIARE BANCA ÈTICA:ESTALVIS SOLIDARIS PER CANVIAR EL MÓN

DÉU

A L

A X

AR

XA