Diumenge 12 de desembre de 2010 PÀGINES 2, 3, 4 i 5 Dominical · Precisem, d’entrada que la paraula xarcuteria, ja acceptada en català –«conjunt d’especialitats a base de

Reportatge L’Opus contra Dalí Vint-i-cinc anys de l’acord perquè Dalí fes una obra a Madrid. PÀGI NA 8 Entrevista Mà rius Serra«La curiositat és la mare de la cultura». PÀ GINA 9 Reportatge Les tripes del Coliseu L’amfiteatre romà obre els soterranis. PÀGINA 10

TECNOLOGIA D’IL·LUMINACIÓ LUMINOXVISIBILITAT NOCTURNA DE FORMA CONTINUADADURANT MÉS DE 25 ANYS

SWISS MADE

C O M AJOIERIA RELLOTGERIA

C/ Nou, 27GIRONA

Tel. 972 21 68 21

Dom

inic

alDiumenge 12de desembre de 2010

Diari de Girona ReportatgeLa terra dels embotits

Aquests derivats del porcconstitueixen el producte

gastronòmic més importantde Catalunya. PÀGINES 2, 3, 4 i 5

ReportatgeMitja ànima bretona

La lingüista gironina MontserratCasacuberta fa classes de català

a la Universitat de Rennes, a laBretanya (França). PÀGINES 6 i 7

Viatjar en primera: El Renault Latitude estrena la firma Take care, que garanteix el confort. PÀGINES 18 i 19�SUPLEMENT

He escrit en diverses ocasions que els embo-tits constituixen el producte gastronòmic se-gurament més important de Catalunya i, de

retruc, de les Balears i el País Valencià. Pocs paï-sos d’Europa, llevat d’Alemanya, en tenen un re-pertori tan ampli i de qualitat. També he escrit queés el nostre equivalent, per la seva riquesa, als for-matges de França. Acaba d’aparèixer un llibre quepodem considerar el vademècum dels embotitscatalans: Els embotits de Catalunya, a cura de di-versos autors –entre els que m’hi compto–, editatpel Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pes-ca de la Generalitat de Catalunya amb la col.la-boració del sector professional, com la Federaciócatalana de Carnissers i Cansaladers-Xarcuters.

Només un retret: en l’apartat del receptari no-més hi ha receptes de xefs –Carme Ruscalleda,Nandu Jubany, Pere Monje-Carles Tejedor, JoanMartí Casanovas, Santi Santamaria i Jordi Vilà–. Apart de la selecció –hi trobem a faltar cuiners ocuineres de Girona, començant per en Joan Roca–,es tracta de les típiques receptes d’exhibició. És adir, que no es poden fer a casa, són per llamencsi en algun cas l’embotit ni s’hi olora. A més, sónreceptes intercanviables amb les receptes d’autord’arreu. En un llibre que tracta dels embotis tra-dicionals, trobo que és lamentable que no hi hagiles grans receptes tradicionals i de repertori quehan constituït –i constitueixen– la glòria de la cui-na catalana, i que només es poden fer en aquestpaís: de la botifarra vermella amb mongetes a lade perol amb fesolets, de les faves ofegades als fi-deus amb costelló i botifarra, de la cassola de trosals cargols amb pernil i botifarra, passant per l’es-cudella i gran d’olla –glòria del porc, embotit o sa-lat– o la capritxosa botifarra dolça amb torradeteso poma, algun mar i muntanya... i no acabaríem.

A més, s’hi diu la bajanada –pròpia dels que es-criuen des d’un despatx de Barcelona– que la bo-tifarra dolça és una exclusiva de l’Alt Empordà...Què diríem els del Pla de l’Estany, part de la Ga-rrotxa, el Gironès, el Baix Empordà, la Selva...?

A la regió de Girona, reserva dels grans embo-tits de Catalunya, ara es mouen productes espe-cífics i d’un gran interès com la botifarra dolça deCampllong –on en celebren una mostra!– o la bo-tifarra de perol, objecte d’un concurs –en el quehi vaig participar de jurat– organitzat pel gremi ila Cambra de Comerç.

D’ALEMANYA A CATALUNYASi bé Alemanya té la fama, altrament justificada,de la varietat i qualitat dels seus embotits, Françaes beneficia, potser, d’una major varietat tipològi-ca, en incorporar els embotits d’altres nacions ocultures com són Occitània, Bretanya, Catalunya,Flandes, Còrsega i fins i tot incloent embotits ale-manys, d’Alsàcia, i també del fet que, gastronò-micament, continua essent una gran referència eu-ropea.

Els embotits i productes del porc, coneguts alpaís francès popularment com a cochonnailles (or-quim, a Mallorca), Wurst a Alemanya, simplementsausages a Anglaterra i els Estats Units, a Itàlia esbeneficien d’una doble classificació: insaccati, quesón els embotits pròpiament dits, i salumi, quesón els productes salats (siguin o no embotits) i,ocasionalment, fumats.

Els embotits i derivats del porc tenen una granutilització com a auxiliars o formant part mono-gràfica de certs plats, i apareixen a totes les cui-nes europees, d’Amèrica i fins asiàtiques. En cui-nes com la jueva o la islàmica també n’hi ha, peròelaborats amb xai, bou, oca o ànec, etc...

Vegem, a continuació, algunes de les grans fa-mílies dels embotits i altres productes xarcuters.Precisem, d’entrada que la paraula xarcuteria, jaacceptada en català –«conjunt d’especialitats a basede carn de porc»– ve del francès charcuterie, de«chair cuite» (carn cuita). La charcuterie, segonsel diccionari Robert, és el conjunt d’«especialitatsa base de carn de porc; sinònim, cochonnaille». AAndalusia es fa servir la paraula chacina. A Bar-celona, en canvi, preval la paraula cansaladeria.

Entre les grans famílies o tipologies d’embotitses poden distingir, d’entrada, dues grans variants:

– Xarcuteries salades, sobretot pròpies de la Me-diterrània

– Xarcuteries fumades, més aviat característi-ques dels països del centre, nord, est i oest d’Eu-ropa. A la Península Ibèrica els productes fumatses troben al nord: nord de Portugal i Galícia, Lleó,Astúries, etc... Excepcionalment n’hi ha en algu-na contrada mediterrània, com Còrsega.

Un altra classificació és entre embotits crus iconsumits en fresc i embotits crus madurats, as-secats o curats.

– Embotits crus per consumir en fresc: botifarra

crua i la de Tolosa (França, pràcticament idènticaa la nostra, si bé, en general, d’inferior qualitat,sobretot la que es posa al cassoulet o cassolet), lessalsitxes del país i les salsitxes italianes (per con-sumir en fresc, fregides, a la brasa, etc...)

– Embotits crus assecats: llonganissa, fuet, so-brassada, salame, saucisson, chorizo, salchichón...

L’altra gran divisió és entre el cru i el cuit:– Embotits crus, per consumir immediatament

o lleugerament reposats, com alguns dels ja es-mentats

– Embotits cuits, per consumir immediatamento curats: botifarres, bulls, botifarrons, longaniza,morcilla, boudin, botifarra de ceba, baldana deTortosa, «botifarra catalana»...

Finalment, podem dividir els embotits:– Pel tipus de carn emprada: porc, barreja de

porc i altres carns, com bou, o bé bou, porc sen-glar, gall dindi, pollastre, mula, ase, toro, xai, etc...

– Pel tipus de condiment: de sal i pebre, propissobretot del Llevant ibèric i d’Itàlia; especiats ambaltres condiments, com el xoriço, embotits ale-manys, del sud d’Itàlia (g’nduia, pressatina, el pe-perone –que als Estats Units dóna nom a una piz-za–...). Un condiment particular és el pebre ver-mell, característic dels embotits italians del sud, jaesmentats, dels xoriços i embotits espanyols i por-

tuguesos i de la sobrassada de Mallorca, o la va-lenciana de Tàrbena, així com d’algun embotitd’Hongria i l’àrea del centre i est d’Europa (pa-prika). Altres condiments són la nou moscada, elsmurtons –fruit de la murtra– (d’on vindria la pa-raula mortadel.la), l’anís estrellat, el fonoll (fino-chiona italiana), el comí, el vi, la farigola (salsit-xes dels Estats Units), l’all, el romaní...

– Pel tipus de budell, la gruixudària, etc.: boti-farra prima, botifarra gruixuda, culana, bufa, sal-sitxa, bull o bisbe, bisbot, bisbessa, peltruc, mor-cón, obispo, obispillo...

– Per altres formes d’embotit, sense tripa: camoto «camaiot» (camallot) balear, zampone italià, al-guns lloms catalans... A La Cerdanya i a Andorraencara alguna vegada podem trobar el delciós bes-

2 DominicalDiumenge 12de desembre de 2010

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: DdG (A DALT, DIVERSES VARIE-TATS DE BOTIFARRES EN UNA CARNISSERIA; ABAIX, MONTSERRAT CASACUBERTA FENTBROMA AMB UN MENHIR A LOC MARIA KER)

12 de desembre de 2010

6 i 7 Gironins al mónMitja ànima bretonaLa lingüista gironina MontserratCasacuberta és professora decatalà a la Universitat deRennes, a la Bretanya (França).

8 ReportatgeL’Opus contra DalíEs compleixen 25 anys de lasignatura de l’acord entre Dalí iTierno Galván perquè l’artistacreés una escultura a Madrid.

9 EntrevistaMàrius SerraEnigmista i escriptor, acabade publicar «Verbàlia 2.0»i assegura que «la curiositatés la mare de la cultura».

10 ReportatgeLes tripes del ColiseuEls turistes que visiten aquestatardor l’amfiteatre de Romatenen l’ocasió de visitar-ne elssoterranis, ara oberts al públic.

11 ArquitecturaLlar d’infants d’Ullastret

SUMARI 1

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí -nies, la portada dellibre «Els embotitsde Catalunya», derecent aparició i enel qual hi ha col·la - borat l’autor d’aquestreportatge.1Una fusta d’embotitsi pa amb tomata, apunt de ser servits.

cor o brescor, que és el cor farcit amb pasta debotifarra blanca.

Els països que són una referència mundial enel camp dels embotits són:

– Alemanya, pel que fa a la varietats de salsit-xes, dins dels fumats

– Itàlia, per la qualitat i la varietats dels em-botits crus i madurats (salame, coppa, cappoco-llo, lonzino)

– El Llevant ibèric, per la qualitat i varietat delsembotits cuits (botifarres, bulls, bull de fetge, bullde ronyó, bull de carnetes, botifarra d’ou, bullde pa, bisbes, donegals, botifarra de perol, bo-tifarró, blanquet, sobrassada blanca, de Vic (Ma-llorca), baldana (Tortosa), donja (Andorra), etc.;de sang o negra, d’arròs, de ceba, blanca, de fet-

ge, de llengua, d’all i julivert, bringuera, peltruc,poltrota, poltrú, ventre farcit d’Eivissa), però tam-bé per alguns crus i madurats (fuet, secallona,espetec, somalla, llonganissa de Pasqua, carn-i-xua, sobrassada –un dels més originals d’Euro-pa–, etc...), sense oblidar el llom embotit, el pade fetge i moltes altres elaboracions, d’una granriquesa i varietat.

Trobem també alguns embotits destacables aSuïssa, Bèlgica, Hongria, Polònia, Bulgària, finsa Grècia. A Turquia i al Magrib es fa servir bouo xai.

ELABORACIONS DE CARN PICADASón molt habituals, a França, les crépinettes osaucisses plates. Es tracta normalment d’una cro-

queta de carn, de forma arrodonida o quadran-gular, més o menys plana –segons les regions–,normalment coberta amb l’oment del porc o telde sagí (crépine, popularment toilette). El tel desagí, «davantal de les pageses», «mantellina» i d’al-tres noms populars, és una membrana amb ve-nes greixoses que recobreix el ventre del porc i,tant a França com a Catalunya és molt emprat enxarcuteria i cuina: pans de fetge, figatells valen-cians, etc. i a França, els patés i terrines, el fri-candeau (que no té res a veure amb el nostrefricandó), els peus de porc embolicats, etc... ACatalunya encara és vigent en les «pilotilles» d’O-sona. Aquest ingredient dóna una melositat in-igualable als plats que complementa. A Cata-lunya aquestes croquetes de

L’àmplia i variada família d’aquests derivats del porc constitueix segurament el producte gastronòmicmés important de Catalunya i hi suposa l’equivalent, per la seva riquesa, dels formatges a França

TEXT: JAUME FÀBREGA FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA/MARC MARTÍ

(Continua a la pàgina 4)

La terra delsembotits

carn o tastets reben també el nomde boles o mandonguilles amb mantellina (teldel porc), nom que recorda el quebequès de«saucisses en coiffe». Actualment s’elaboren a lescansaladeries, i solen presentar-se decoradesamb julivert.

Altres productes derivats de la matança són elllard (greix, saïm, sèu, sagí), en espanyol man-teca, en francès saindoux, en italià strutto o lar-do, en portuguès banha, en alemany Schwuei-ne Schmalz. No s’ha de confondre amb el peri-toneu salat i a vegades ranci, sagí a Catalunya iunto a Galícia i Portugal, un ingredient bàsic deles escudelles catalanes i dels caldos gallecs, alsquals els dóna el seu gust característic, aixi coma alguns plats de la Catalunya Nord, com l’olla-da, i incloent la bullinada de peix.

De la fusió de la cansalada i el sagí per a fer-ne el llard en surten els llardons o greixons, roes-mots balears, els xitxarrons –València–, o greixi-llons –Catalunya nord–, etc... (chicharrones enespanyol). Greixot o greixó és la típica paraulagironina, on també trobem el terme «coca de llar-dons». A muntanya en fan uns d’especials, de lesparts greixoses que recobreixen els budells.

També tenim el greix vermell d’Eivissa o el llardroig andalús, així com el brou bufat (mot viu ala Catalunya Nord), greix de caldera, greix de pe-rol (Gironès, Pla de l’Estany...) etc..., que és elsuc greixós de bullir les botifarres, productes moltsaborosos i calorífics que antigament tenien unagran aplicació a la cuina, com per exemple perelaborar el farro –a base de farina de blat moro,dit farinetes en algunes comarques–.

Una elaboració tradicional molt apreciada ésla costella (costelló, a Girona i la Catalunya Nord),llom, botifarres conservades en llard o bé oli:confitat, tupina, frito, orza, etc. El costelló con-fitat era un ingredient preciós per a l’arròs a lacassola, els fideus, les faves, les patates guisa-des... El seu equivalent de Ponent , la tupina, for-ma part de les cassoles de tros i altres plats.

CANSALADES, COSTELLES, OSSOS, LLOMSEl salat d’ossos, carns i cansalades ha estat tanpopular a bona part de França –com més al sudmés– com a la Península Ibèrica. Cal recordar,en aquest sentit, que fins i tot els fumats s’han de

salar abans. A França es distingeix entre: salage(salat), o sigui, conservació amb capes de salgrossa (procediment ja descrit per l’autor romàVarró); salaison, amb sal seca o salmorra i l’afe-git de nitrat o salnitre (un ingredient també co-negut des de l’Antiguitat, entre els egipcis, perexemple); o demi-sel, un salat curt, d’uns quin-ze o menys dies, amb una capa de sal i, normal-ment, un pes a sobre de les peces a fi de fer-lapenetrar, a fi que extregui la humitat de la carn.

Els productes demi-sel són els més utilitzats enla cuina francesa, fins i tot en la professional. Lacarn servada d’aquesta manera no veu afectat ex-cessivament el seu gust i, un cop cuita, manté unbonic color rosat, cosa que no passa amb el porcfresc. Abans d’utilitzar-la s’escalda o «blanque-ja»en aigua, sense que arribi a bullir.

A Catalunya, Mallorca, etc., tradicionalments’han salats els ossos de l’espinada, els peus, elmorro, la cua, etc... Per fer servir en escudelles,caldos, bullits d’ossos, olles, etc. són millors i mésgustosos que els frescos. Una escudella i carnd’olla assoleix el seu autèntic buquet si du ossossalats.

Les principals elaboracions demi-sel de Fran-ça són les següents:

– Poitrine maigre (ventresca o cansalada vira-da): Molt emprada en la cuina francesa. Es ven,actualment, envasat al buit.

– Peces diverses: jambonneau (garró), és a dir,la peça del porc que es troba sota el pernil o l’es-patlla, especialment el del davant, més apreciat;es pot salar o fumar, o bé coure, emmmotllat.També la palette (cuixa; equival al lacón galleco al nostre espatllot), longe (llom, no pas llon-za), côtes (llonzes, costelló), filet.

– Petit-salé: llonzes (côtes), costelló (travers),garreta (jarret) i, fins i tot, cansalada virada, ore-lla, cua,g arró, espinada... sotmès a salat segonsel procediment demi-sel. A França, per emprar-lo en cuina, sempre es dessala abans (d’una adotze hores), o es fa perbullir. És un ingredientbàsic de la potée o escudella i d’hortalisses comles cols, les mongetes, llenties, etc.

– Côti, petit-salé de la Borgonya i regions veï-nes

– Costellons (coustellous), costelló salat delLlenguadoc; el nom occità, escrit correctament,

és «costelló», que és exactament el mateix que esfa servir a Catalunya Nord i a les comarques deGirona (en d’altres comarques se’n diu costellade porc, costelleta etc.).

– Combayous o garretes del Llenguadoc (cam-bajons), una especialitat tradicional occitana, co-neguda a la Catalunya Nord, on es fa servir l’oc-citanisme cambajó (o gambajó), pernil.

– Jambonette, garró desossat i farcit amb carn,semblant als cuixots menorquins, per l’aspecte.

– Poitrine (cansalada virada o ventresca). Espresenta en peces, desossades o sense desossar.Tallada a daus, és el lard maigre, que es venarreu dels supermercats francesos (incloent elsde Catalunya Nord) en forma de tires o lardons,ja preparats i envasats.

– Poitrine roulée (cansalada enrotllada). Tam-bé s’elabora a Catalunya (especialment a Giro-na). Aquí, però, aromatitzada amb pebre negre,així com a Itàlia (pancetta rotolata), on té un per-fum especial. Es menja a tallades molt primes,com un embotit o pernil. Ara, per desgràcia, esveu poc, tot i ser, a parer, meu, un producte degran qualitat.

– Ventrèche (ventresca) enrotllada, de Gas-cunya i resta d’Occitània. Se sol presentar em-botida en una pel.lícula de cel.lofana. En d’altresllocs es presenta en pla.

– Cansalado o cansalade. Noms francesitzatsde la clàssica cansalada catalana a la CatalunyaNord. Cansalado correspon a una grafia que vede l’occità, i cansalade del català; en ambduesllengües la grafia correcta és «cansalada» (de l’an-tic «carn salada»).Dins les cuines «regionals» fran-ceses, són coneguts, com a recepta catalana, els«Oeufs à la cansalade».

– Pancetta, nom d’origen italià, també utilitzat.Correspon a l’espanyol panceta, dit panxeta aBarcelona (ventresca).

– Coppa, producte d’origen italià o cors. És, ge-neralment, l’espinada desossada, de la part delcoll o bescoll (que és el que vol dir aquesta pa-raula italiana; a la Toscana, però, és amb el cap,i a Llombardia amb el llom) amanida amb sal,pebre, etc. i, normalment, embotida en un bu-dell de porc i lligada, sovint fent un característicenreixat amb el fil. Un cop la carn preparada, sesol marinar amb vi negre, all, herbes, etc. Ja as-


Ve de la pàgina 3)

2

Fotos:2Diverses varietats debotifarres, en unmer cat de productesartesanals.3L’article sobre labotifarra a l’ediciódigital de «The NewYork Times».

La botifarra, protagonista a«The Wall Street Journal»El rei humil de

la cuina cata-lana». Així

anomena The WallStreet Journal undels referents de lacultura culinàriade Catalunya: labotifarra. El diarinord-americà pu-blicava el primerdivendres de des-embre un articleque ret un tribut aaquest embotit ca-talà i el consideraun símbol de lacultura del país.«Per a la majoria desibarites, res evoca millor l’emergència culinàriacatalana que les escumes etèries de FerranAdrià», descriu el rotatiu, però «per als sibaritesdel menjar autòcton, la clau de la cuina catala-na la trobem uns esglaons més a baix en l’esca-la social, en la forma de la simple, local, una sal-sitxa de la terra anomenada botifarra», afegeix elperiodista J.S Marcus, autor de l’article.

El diari nord-americà dedica un reportatge demés de 9.000 caràcters a la botifarra catalana, tit-llant-la d’ingredient «clau» en les cuines dels prin-cipals restaurants de Catalunya, tals com El Ce-ller de Can Roca (a Girona), i la Fonda Gaig oel Cinc Sentits (a Barcelona). «L’art de fer boti-farra s’ha reinventat per una nova onada de pro-ductors locals», destaca el periodista de The WallStreet Jornal, que per al seu article ha entrevis-tat Oriol Rovira, propietari de la masia Els Ca-sals, a Sagàs (Berguedà), que és a la vegada unagranja orgànica, casa rural i restaurant. Rovira,que porta Els Casals amb els seus quatre ger-

mans, assegura al rotatiu nord-americà que labotifarra «és una sistema complert de fer salsit-xes, una cultura». Rovira explica concretamentquatre variacions de botifarra: la fresca, la ne-gra, la de perol i la blanca. «L’element unifica-dor –de les quatre varietats– és la senzillesa», co-menta Rovira al The Wall Street Jornal, que di-ferencia la botifarra negra catalana de la morci-lla espanyola. «Nosaltres no utilitzem ni espè-cies ni all», destaca Rovira. «És una qüestió detradició», afegeix.

El periodista J.S Marcus explica que l’embotits’indentifica amb un dels principals plats cata-lans, la botifarra amb mongetes, i repassa a tra-vés de dos cuiners de renom, Joan Roca (El Ce-ller de Can Roca) i Jordi Artal (Cinc Sentits) lespossibilitats creatives que ofereix un productetan senzill com la botifarra. El rotatiu recomanados botigues on comprar les –diu– millor boti-farres de Catalunya: la Vila Viniteca i La Botifa-rreria de Santa Maria, ambdues a Barcelona./ACN

Reportatge


secada i madurada, es talla a rodanxes, com unllom. La Coppa de Parma, feta a partir del pernilde Parma, és una de les grans preparacions xar-cuteres italianes. Si es fa a partir de l’espatlla, por-ta el nom de Spalla. El capocollo correspon alllom de dos colors o del coll. A Catalunya s’ela-boren lloms, espatllots, baiones etc... i similars.A Espanya hi ha la caña de lomo, i a Portugal elpaio, ambdós amb pebre vermell.

– Lonzu o lonzo, o sigui, llom (tot i que la pa-raula recorda la nostra llonza) embotit a l’estil ita-lià o cors. És com la coppa, però és feta amb elfilet de llom, mentre que aquella se sol elaboraramb el faux filet. A Grècia hi ha la lounza, llomfumat. Se sol amanir amb sal i pebre i a vegadesall o herbes aromàtiques –murtó (com l’antigamortadel.la), farigola, romaní, ginebrons, etc...–Se sol embotir en la bufa del porc, o bé en unbudell gruixut. Es lliga i, amb el fil, s’hi fa un ca-racterístic quadriculat. Es fa assecar i se serveixa llenques fines.

ELS FUMATSA les regions del Nord –Franc Comtat, etc., aixícom a les Ardenes (país situat entre França i Flan-des), Alsàcia–, així com en algunes regions demuntanya en general, prevalen els fumats. El fu-mat no exclou el previ salat del producte a trac-tar, o la seva preparació o amaniment.

El fumatge és, alhora, un procediment de con-servació –propi dels climes humits, on el salat iposterior assecat no és adequat– i de saboritza-ció del producte, el característic gust de fumat.Tal com explica Eudald Carbonell, és un proce-diment de conservació ja conegut pels nostresavantpassats més llunyans.

A les cases es feia a la llar de foc, que en cer-tes regions tenia unes dimensions i una cons-trucció ja expressa per a aquest comès. En el fu-mat és tant important el temps que es fa servircom el tipus de fusta o productes emprats.

– Poitrine fumée o cansalada fumada, o sigui,bacó.

– Schinkenspeck, o cansalada de pernil, d’Al-sàcia. A Valònia, Bèlgica, un producte semblantté el nom de lard du procureur. A França, el lardes el nom específic per cansalada: el maigre ésla cansalada virada o ventresca (ventrèche) que

s’oposa la «grassa». També, com a casa nostra, lacansalada fou la base de l’alimentació rural.

– Filet de Saxònia o filet de Saxe. És el filet mig-non de porc (i fins de truja), normalment embo-licat amb el budell cec de bou, o en cel.lofana.Tallat a llesques, es posa a diversos plats de lle-gums i hortalisses.

– Costelles, llonzes, etc., fumades. Aquestesdarreres són molt comunes, també al nostre país,procedents d’Alemanya.

EL BACÓCuriosament, per bacon els cansaladers france-sos entenen el llom o longe de porc fumat, dittambé filet de bacon. El nom francès, català i an-glès de bacó (que a França i a Catalunya ens haretornat a través de l’anglès) procedeix del fràn-cic-germànic antic bakko, pernil, com veurem acontinuació. A les comarques de Girona, «bacó»,en sentit figurat, és una paraula viva («bacó» o«verro», persona bruta).

No obstant, la definició correcta del bacó con-tinua essent la de «lard de poitrine en tranches»,és a dir, ventresca o cansalada fumada (bacó, se-gons accepció recollida als diccionaris, que, comveiem, recull un mot ja existent en català) a talls.De totes maneres, la gent corrent, arreu d’Euro-pa i d’Amèrica, entén per bacó la clàssica can-salada fumada a l’estil anglès i nòrdic («side ofbacon»). La cultura «imperial» ha difós arreu delplaneta, i a tots els hotels que presenten l’ame-rican breakfeast (o anglès, enfront del «conti-nental»), l’esmorzar del «bacon and eggs».

El bacó legítim –el britànic– és la carcassa delporc, naturalment sense el cap, els peus, algunsossos i costelles, etc... donant lloc a una peça llar-guera que és salada i fumada. Al mercat, però,es troba a talls o llesques molt fines, que és elque entenem per bacó. Però d’aquesta peça ensurten el gammon, mena de pernil, el back o es-quena, fore-end o espinada i l’steak o llenques.

A Itàlia tenim l’esmentada pancetta (DOP Pia-centina, Calàbria, etc.), el culatello i altres ela-boracions, similars a les que es fan a Catalunya.

LLONGANISSES, SALAMIS, SALSITXESAquest epígraf en francès fóra «saucisses et sau-cissons»; de fet, l’augmentatiu és una pura qües-

tió de calibre. Així, hi ha salsitxes alemanyes «ge-gants», que són com una botifarra crua catalanaque, des de la perspectiva internacional, és unasalsitxa. Però, igualment, en no tenir el francèsun nom per designar la «salsitxa» (o «salsitxot»;salsissot a la Catalunya Nord) seca, equivalent al’italià salame o al català llonganissa, saucissontambé indica aquests productes. Tots aquestsnoms (incloent l’italià salciccia) vénen del llatísalcicius (amb sal).

A França, hom distingeix entre saucisses (osaucissons) à cuire, (o sigui, botifarra crua), di-tes també crus, étuvées (estubades), fumades ono, segons les regions, dels «secs», és a dir, la llon-ganissa i de les «cuites» («francfurts»).

Les salsitxes cuites, de pasta emulsionada, queaquí en diem, genèricament, «francfurts», són lesdominants arreu del món, de la França del Nordi Alsàcia a Alemanya, el Regne Unit, els EstatsUnits, Austràlia, etc. Se’n distingeixen desenes detipus, bratwurst, rostbratwurst de Turíngia, decervesa, amb paprika, especialment a Aleman-ya... En tots els casos són salsitxes prèviamentcuites i, en general, fumades.

El nom internacional per designar el que encatalà en diem fuet, secallona, espetec, llonga-nissa, tastet sec, xolí del Pallars, carn i xua deMenorca, etc., és salami (tot i que en italià és elplural de salame). Així, la llonganissa de Vic (ambIndicació Geogràfica Protegida, IGP), tècnica-ment és un salame: millor aquest nom que el desalchichón que fan servir alguns fabricants, quedegrada el producte. Cal anar amb compte. A laCatalunya Nord, a les comarques de Ponent, ales de Tarragona, al País Valencià... la paraulallonganissa es refereix a la botifarra crua (nomoficial), dita també vermella, picant, de sal i pe-bre (Empordà), llonganisseta (Garrotxa), tastet(Berguedà), etc.

I, per acabar, una nota final: els fabricants d’em-botits catalans (en general) solen cometre unerror garrafal en l’etiquetatge (en espanyol) dela llonganissa –en espanyol, salchichón–, ja quehi solen posar «longaniza» («Longaniza de Vic»,etc.). No tenen en compte que, en espanyol,aquest nom es refereix a una salsitxa general-ment fresca i feta amb subproductes. Tanta porels fa utilitzar el nom català?

3

MONTSERRAT Casacuberta Professora de català a la Universitat de Rennes

Doctora en Lingüística, la gironina Montserrat Casacuberta ha desenvolupat bona part de la sevatrajectòria professional al Centre de Normalització Lingüística de Girona. Però el 1997 li van ofe-rir fer classes de català a la Universitat de Rennes: s’hi va estar quatre anys i ara hi torna a ser.

He après moltes coses sobre mi i sobre no-saltres els catalans vivint en llocs llunyans. Allunyar-nos de la nostra reali-

tat ens la fa veure des d’una altra perspectiva.Aprenem coses de la gent d’altres cultures. Crecque és un exercici que hauríem de fer tots al-gun dia en les nostres vides: marxar. El viatgeés aprenentatge, entenc jo. Ser gironí, català,però tenir mitja ànima bretona, també. Aques-ta és la gran riquesa». Ho assegura, amb con-vicció, Montserrat Casacuberta Palmada, nas-cuda a Girona fa 42 anys, mare d’un fill i quetorna a viure a Rennes, a la Bretanya (França),des del setembre de 2009, després d’una ante-rior estada de quatre anys entre 1997 i 2001.

Montserrat Casacuberta va estudiar filologiacatalana a Girona («els tres primers anys als Es-tudis Universitaris de Girona», precisa) i va aca-bar la carrera a la Universitat Autònoma de Bar-celona («com tothom en aquella època!», apun-ta). És doctora en lingüística per la Universitatde Montpeller III-Paul Valéry, amb una tesi so-bre l’ensenyament del bretó i del català alsadults i forma part del grup de recerca Equipede Recherche Interdisciplinaire Mémoires,Identités, Territoires, de la Universitat HauteBretagne-Rennes 2. Va ser precisament unaoferta de la Universitat de Rennes per fer clas-ses de català a estudiants universitaris la queva portar Montserrat Casacuberta a la Bretanya,després d’una trajectòria professional estreta-ment vinculada al centre que el Consorci per ala Normalització Lingüística té a Girona: «Sóctècnica en Normalització Lingüística del Con-sorci i hi he tingut responsabilitats diverses, ac-tualment en excedència. L’última va ser la co-ordinació del Voluntariat per la Llengua de lescomarques gironines». Afegeix, en aquest punt,que «el gruix del meu recorregut professionall’he fet com a tècnica en Normalització Lin-güística i n’estic molt cofoia!».

«Difícil de contestar», respon Montserrat Ca-sacuberta quan se li demana si aquest retorn ala Bretanya és definitiu o provisional. De fet,afegeix, «no me l’esperava, és una casualitat im’adono que ha esdevingut una mica el meupaís d’adopció. La vida dóna moltes voltes. Estracta de viure el present en cada moment. Iara sóc a la Bretanya, un altre cop, per untemps. Rennes és una ciutat que em té el corrobat. M’hi sento bé, però la vida és molt llar-ga i passen moltes coses. Ningú pot endevinarel futur». Precisament per això tampoc no esplanteja la possibilitat de tornar a Girona demanera definitiva, encara que apunta que «ésla meva ciutat d’origen i el retorn per vacancessempre m’és agradable, perquè hi tinc moltslligams afectius. És la ciutat dels records d’in-fància, dels moments intensos d’adolescència,de molts amics estimats, de la família... Gironaés el lloc on ancorar un cop i un altre per po-der salpar de tant en tant». Perquè el que sí queté clar és que, si pogués, continuaria coneixentmón: «Si jo tingués tres vides, me les passariavivint en diferents llocs del món. Això sí, pertemporades prou llargues com per deixar deser un turista i sentir el país real. Si faig una car-ta als Reis em veig vivint un parell d’anys aNova York, un anyet a l’Índia, cinc anys a Ma-dagascar... Somiar és gratuït, diuen, no?».

TOT VA MÉS AVIATMentre els somnis no es fan realitat, la vida deMontserrat Casacuberta a Rennes és «la normald’una professora i mare de família». Amb la di-ferència, en relació amb Girona, que «tot s’a-caba més aviat, aquí. Les sis de la tarda correspondrien a les vuit del vespre. Solen so-par abans de sortir a veure un espectacle. Dor-men més i està molt bé! Els dimecres la mai-nada té festa a l’escola, així és que la setmanaqueda partida en dues meitats. Dimarts al ves-pre sembla divendres per als nanos...».

Tot i que després de més de cinc anys vivint-hi ja no s’hi sent una turista, Montserrat Casa-cuberta continua aprofitant el temps lliure perconèixer més coses de la Bretanya en concreti de França en general: «No perdo cap ocasióper visitar el país, encara que ara ja estic en una

etapa en què més aviat repeteixo excursions allocs on ja he estat per ensenyar-los al meu fill».

Entre les coses que ha anat coneixent quecreu que podrien sorprendre els gironins quevisitessin la Bretanya «trobo especialment di-vertides, per exemple, les festes de vespre: festNoz, en diuen en bretó. Són festes on la gentva a ballar danses tradicionals bretones al sode grups que toquen o simplement canten acapella. El que em sembla remarcable és quesón festes per a tot tipus de públic i en un ma-teix envelat pots trobar nens, joves, adults i gentgran ballant els uns al costat dels altres. A més,sempre m’ha semblat molt interessant que man-tinguin tan viu el kant ha diskant, que és aques-ta manera de cantar cançons tradicionals a ca-pella i per rèpliques alternades, i també emsembla sorprenent que aquestes festes estiguintan vives i tinguin tanta afluència de públic atot el territori bretó. La música és una de les ex-pressions culturals més potents a la Bretanya».

Montserrat Casacuberta proposa també «unexemple ximple» de diferències amb la vidaquotidiana a Girona: «Una cosa que trobo a fal-tar molt és poder esmorzar en un bar on hi hagientrepans mini i un bon cafè amb llet. Recor-do que la primera vegada que vaig tornar deBretanya m’havia acostumat tant al mal cafèque el d’aquí em semblava superfort! A la Bre-

tanya esmorzen dolç i és habitual que tu ma-teix t’hagis d’anar a comprar el croissant a lafleca del costat. No és de mala educació, al con-trari, t’hi conviden: “Vés a comprar-lo, vés, itorna a beure’t el cafè amb llet”. El primer copque ho vaig veure fer no vaig resistir la temp-tació d’explicar a l’amic que m’acompanyavaque a Catalunya això està molt mal vist. Abansem feia angúnia i ara ja em compro el croissantabans d’asseure’m al bar».

En la coneixença d’aquests hàbits i diferèn-cies hi ha influït la facilitat amb la qual Mont-serra Casacuberta ha establert relacions socialsa Rennes –«les relacions socials es fan, com acasa nostra, al voltant d’una taula per sopar oa la barra d’un bar», diu–, on hi té «bons amics»:»Els bretons són gent discreta, però molt aco-llidora. La vida personal és molt agradable i laciutat de Rennes té una vida social intensa.Sempre hi ha alguna activitat cultural, sempreestan a punt per anar al bar a fer un toc. La ciu-tat de Rennes és molt viva. Pel que fa a la vidalaboral, jo sóc una privilegiada que ensenya ca-talà a estudiants universitaris estrangers. És,doncs, una feina molt agradable de fer».

Parlant de bars, Montserrat Casacuberta as-senyala que «tenen una importància diametral-ment diferent de la que, pen so, tenen a casanostra». I encara afegeix un altre aspecte de la

bretonaMitja ànima


Fotos:1Montserrat Casacu -berta.2L’església de Ker -nas cléden, a laBretanya, on hi haimatges d’àngelsque canten el «Lli -bre Vermell» deMontserrat.3El mercat «Des Li -ces», que es fa aRennes els dissab-tes al matí i que ésun punt de trobadasetmanal per a lagent, que queda perfer un cafè o una«galette saucice» ifer les compres dela setmana.4Montserrat Casa -cuberta i el seu fill,amb una amiga i elseu fill, amb el portbretó de Hennebontal fons.5Un capitell d’una deles cases antiguesdel centre deRennes.6El port de la localitatmarinera de Henne -bont.

1

32

TEXT: ALFONS PETIT

Amb la col·laboració de

RennesFRANÇA

DISTÀNCIA DE GIRONA:970 kilòmetres

(aproximadament).POBLACIÓ:

207.922 habitants(2007).

SUPERFÍCIE:50,39 km².

DENSITAT:4.126,26 hab./km².

MONEDA:Euro.

IDIOMA OFICIAL:Francès.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HAAGRADAT DE RENNES

A MONTSERRAT CASACUBERTA:El paisatge. La força del

paisatge bretó.

I EL QUE MENYS:Veure el bretó apagar-selentament et fa pensar

molt en els mecanismesdels processos de subs-titució lingüística ferotge.Un segle ha acabat ambla bona salut del bretó ija el podem posar a lallista de les llengües en

perill d’extinció. Farumiar, no? A mi em posa

trista.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBAA FALTAR DE GIRONA:

No sé si he de dir quètrobo a faltar de Girona o

quan trobo a faltarGirona... La trobo a faltaren moments de celebra-cions: em sap greu per-

dre’m les Fires, perexemple, perquè sé que

al pregó hauria trobatbona gent a qui desitjar

unes bones Fires i hauriaanat a comprar casta -

nyes a sota les voltes dela plaça Sant Agustí i

m’hauria maleït els ossosper haver tornat a caureun any més en el paranyde ficar-me enmig de lafressa eixordidora que

fan els firaires, com si elritual pogués més que

les ganes...

I EL QUE MENYS:La sensació de viure en

un poble gran.

Gironinsal món


vida quotidiana bretona que li crida l’atenció:«Et poden convidar a prendre l’aperitiu d’abansde sopar, sense que allò comporti que t’hagisde quedar a sopar. Hi ha graus de “convit”, perentendre’ns. El millor de tot és quan et convi-den a prendre un aperitiu però t’adverteixenque serà dinnatoire, és a dir que amb l’aperi-tiu ja no et caldrà sopar. Divertit, no?».

UNA LLENGUA AMB PROBLEMESEntre les coses que Montserrat Casacubertacreu que més han sorprès els seus amics giro-nins i catalans en general que l’han anat a vi-sitar a la Bretanya hi ha «com els costa trobaralgú que parli bretó en espais públics. Com queels catalans ens passegem pel món amb un nasespecial per detectar parlants de les llengüeslocals, ens inquieta de seguida que costi es-coltar-les normalment». Precisament la qüestiólingüística, associada a la de la identitat, és undels elements que fa que els catalans siguin es-pecialment coneguts a la Bretanya: «Els cata-lans som coneguts entre els bretons més cons-cienciats de la identitat col·lectiva per allò del“Oh, vosaltres rai! Teniu un grau d’autogovernimpressionant” –assenyala–. Ens veuen a anysllum. Jo diria que és una mena de miratge; vistdes de lluny tot és molt bonic, no?».

Però és que la realitat de la llengua bretona–que no és oficial a la Bretanya, només ho ésel francès– no és precisament per tirar coets,com detalla Montserrat Casacuberta: «El bretóno gaudeix de cap suport de l’Estat (les llen-gües dites regionals a França van ser inclosestot just fa dos anys a la Constitució francesacom a patrimoni cultural) i ha estat tan sotmèsa la pressió del francès que no sé què dir... Johi veig una llengua que s’està morint a poc apoc per culpa de no tenir suport institucionali de la imatge negativa que l’escola francesas’ha encarregat de difondre. D’un milió i mig

de parlants a començaments de s. XX passen afinal de segle a tenir-ne al voltant de 250.000.El principal problema és que la transmissió’ in-tergeneracional és molt baixa o quasi nul.la ies calcula que només un 12% de la poblaciótotal de la Bretanya el parla (segons les dadesoficials de l’Institut Nacional d’Estadística deFrança). Els parlants que guanya el bretó elsguanya a través de l’ensenyament (escoles Di-wan, per als infants, federació d’associacionsper la llengua –DAO– en el cas dels adults). Lallengua és molt poc visible, costa escoltar bre-tó pels carrers. A més, el bretó és una llenguacèltica, molt diferent del francès, que és unallatina. S’han de tenir, doncs, ganes d’aprendre-la! Si hagués de buscar paral·lelismes sociolin-güístics a la situació actual del bretó els troba-ria en altres llengües de l’Estat francès (perquèhan estat sotmeses a la mateixa pressió) o a si-tuacions com la del basc a final del franquis-me, que tenia relativament pocs parlants».

Quan repassa la descripció que acaba de ferde la situació del bretó, Montserrat Casacuber-ta matisa que «he posat l’accent en els aspec-tes més fotuts». I n’assenyala alguns que con-viden a un cert optimisme pel que fa al futurd’aquesta llengua: «Els bretons han aconseguiten els darrers anys invertir la imatge del bretócom a quelcom negatiu i ara fan tots els esfor-ços per recuperar-lo. En tot cas, simbò licament,funciona com a signe d’identitat col·lectiva iaixò ja està molt i molt bé. És com si s’adones-sin que hi perden molt si desapareix... Enaquest sentit, el govern regional subvencional’Ofis ar Brezhoneg, que funciona una micacom una Secretaria de Política Lingüística».

Montserrat Casacuberta torna a Girona «sem-pre que puc, sobretot a l’estiu i per Nadal. Pro-curo que el meu fill pugui venir a veure els avis,els tiets i la resta de la família. Pertànyer unamica a dos llocs és enriquidor, però alhora

s’han de fer equilibris per cuidar la gent de quiets lluny». Mentrestant, es manté perfectamentcomunicada amb familiatrs i amics: «Les comu-nicacions per telèfon fix són les que fem ser-vir més perquè a França totes les companyiesofereixen una tarifa plana amb trucades gra-tuïtes a l’estranger i internet per un preu molti molt petit. Després, evidentment, hi ha el correu electrònic, els videoconferències, etc.

A més, la lingüista procura estar informadadel que passa a les comarques giornines i a Ca-talunya en general: »Solc llegir la premsa localper Internet, però no pas cada dia. Escolto Elmatí de Catalunya Ràdio i El Cafè de la Repú-blica als vespres, o miro el Telenotícies vespre.Això sí que ha canviat des de la meva primeraestada a Rennes! Internet fa que no et deslli-guis de la realitat local. Increïble».

Al mateix temps, però, Casacuberta continuaaprofundint en la realitat bretona, i descobrint-ne detalls i històries que considera apassio-nants. Com la que va trobar quan va visitar l’es-glésia de Kernascléden, una altra localitat bre-tona: «Als murs de l’església hi ha imatges d’àn-gels que canten un fragment del Llibre Vermellde Montserrat, que hi havia anat a parar en undels viatges de Vicent Ferrer, a l’edat mitjana.Vicent Ferrer va morir a Gwened (Vannes, enfrancès), una ciutat al sud de la Bretanya, i siet passeges pel centre hi té una plaça dedica-da». Arran d’una investigació científica del cò-dex amb fragments del Llibre Vermell, «un corde veus femenines, Colortalea, va gravar ja fauns anys un CD amb la Missa de Kernascléden-Llibre Vermell de Montserrat. És una versió me-ravellosa. M’encanta posar-me’l i sentir-me migcatalana mig bretona». Montserrat Casacubertaconclou que «per a una no entesa en la matè-ria, el millor és aquesta sensació que les histò-ries humanes són comunes i que cultures quesemblarien allunyades no ho som tant».

4

5 6

Ara ha fet 25 anys, el 12 de novembre de1985, Enrique Tierno Galván, alcalde deMadrid, va viatjar a Figueres per signar

amb Salvador Dalí l’acord de construcció delconjunt monumental El Dolmen de Dalí, queconfigurava la plaça de Salvador Dalí i el seuentorn a la capital de l’Estat. Tierno es va plan-tejar si havia de realitzar aquest viatge o haviade ser el pintor qui es desplacés. Els encantsde Rosa Maria Laa, propietària de la promoto-ra artística Ararte, el van acabar de convèncer:«Professor, vostè està molt millor de salut queDalí». Els afalacs no van evitar que poc més dedos mesos després, el 19 de gener de 1986, mo-rís «El Vell Professor», mentre que Dalí va con-tinuar la seva encarnació fins el gener de 1989.Van acompanyar Tierno Galván el seu primertinent d’alcalde, Juan Antonio Barranco, i el seugerent d’urbanisme, Jesús Espelosín. Es posa-va així la cirera cultural al Madrid de «la mo-guda», a la capital d’esquerres.

L’espai definit pel Dolmen, molt més amplique la concepció administrativa de la plaça deDalí, era un cant a l’Evolució i plasmava en tresdimensions «interactives» les tesis artístiques,cosmogòniques i màgiques de Salvador Dalí.Aquestes planures immenses amb elements ar-quitectònics i humanoides gegantins, habita-des per persones diminutes. Les perpectivescòniques traçades cap a l’horitzó. Els éssers bui-dats per la seva pròpia vida i desenvolupament.Ontogènesi (el pas del mineral a l’humà), filo-gènesi (la cultura des dels seus inicis fins aaconseguir la pedra filosofal en forma d’esfe-ra) i cosmogènesi (el big bang i l’expansió ener-gètica, la Gran Mare). Tot això exposat com asímbol gnòstic i holístic, coherent i verdadertant en les seves parts com en la seva totalitat.Un autèntic arcà. Tant era així que els defen-sors de tesis contrà ries, d’una diferent concep-ció del món, no podien quedar impassibles. Elscreacionistes, els que no admeten que la per-sona sigui capaç de desenvolupar tot el seu po-tencial per ella mateixa, i necessiten un déu ex-tern, salvador, que doni sentit a les seves vides,no podien deixar en peu aquesta reivindicacióde la responsabilitat humana. I com és lògic,han fet l’impossible per destruir-la i, com a mí-nim, desvirtuar-la.

El PP governa Madrid des del 1991, primerde manera suau, després amb José María Álva -rez del Manzano, beat alineat amb la hipocre-sia de la dreta confessional. El 1997 s’aprova elPla General d’Ordenació Urbana de Madrid i«la batalla de Dalí» comença amb una múrriapresa de posicions, esperant el moment de l’a-tac definitiu. En aquell moment deixa d’existiradministrativament el conjunt monumental ElDolmen de Dalí i només queda l’estàtua Ho-menatge a Isaac Newton. Ja no és a la plaça deDalí sinó que el mapa corresponent l’ubica alparc de la Fuente del Berro. Només cal espe-rar.

INCENDI I DESTRUCCIÓ EFECTIVAEl 2001 es crema, per les raons que siguin, elPalau dels Esports, situat a tocar de l’obradeDalí. El PP governa l’Ajuntament de Madrid, laComunitat auònoma i l’Estat. És a dir, controlaUrbanisme, la Direcció General de Patrimoni ila Fundació Gala-Salvador Dalí. Falta temps perengegar un projecte de reforma de l’Avingudade Felip II, enfront del Palau dels Esports, és adir, per ordenar la destrucció efectiva del Dol-men de Dalí i la seva plaça.

Álvarez del Manzano, seguint el camí mar-cat per la cúria, encarrega aquest projecte dereforma-espoliació al més famós dels arqui-tectes que han sortit de la Universitat opusia-na de Navarra, Patxi Mangado. Com ha deixatclar en multitud de documents i entrevistes,Mangado és un convençut i abanderat de l’a-normalitat que suposa el Dolmen de Dalí. Se-gons ell, és un element troglodític, és a dir ar-caic i d’una altra època no d’acord amb elstemps. Com que lluitar contra Dalí seria mas-sa fins i tot per a ell, la falsedat pública en laqual es basa i que domina els despatxos de lesautoritats culturals és que en realitat, aquestaobra no és de l’artista figuerenc.

Aquesta va ser l’estratègia, el buidatge finsal límit del tolerable de l’obra de Salvador Dalí.Segons aquest poder fàctic, ni l’enllosat, ni elpedestal, ni el dolmen, eren creació artística delmestre de Figueres. És més, l’únic que «res-pectaven» (que no podien aniquilar) era el New-ton, però tot i així van disposar els documentsdel Pla General perquè semblés que l’estàtua

no es trobava el 2002 en la seva ubicació ori-ginal (segons ells s’havia erigit a la Fuente delBerro) i per tant podien traslladar-la de nou onno els destorbés.

L’Opus Dei no és precisament admirador deDalí. Només cal fer un cop d’ull a la biografiadigital d’Escrivá de Balaguer i observar que unade les fites culturals que es referencien de 1928,any de la fundació de l’Opus, és que Buñuel iDalí estaven filmant Un chien andalou. Segonsells, el blanc contra el negre.

De fet, quan el juny de 2003 Alberto Ruiz Ga-llardón, sent alcalde i President de la Comuni-tat de Madrid simultàniament, es va adonar delterrible atemptat cultural que s’estava produint,va assegurar que respectaria El Dolmen ínte-grament. D’això en donen testimoni les decla-racions pròpies, dels seus regidors i del Con-seller de les Arts a les seves ordres. Però no vacomplir la seva paraula.

Va topar primer amb el mateix Patxi Manga-do, que es va negar en rodó a reformar el seuprojecte per respectar l’obra de Dalí. I és clar,Mangado, com sempre, no ve sol. La conjun-

tu ra política (són elsdies del tamayazo) ila pressió dels ideò-legs clericals durs novan deixar marge demaniobra a qui, si al-guna cosa s’ha de re-conèixer, és que sapqui mana. Al final,Gallardón es va em-passar que provisio-nalment no s’eliminésel nucli del monu-ment (dolmen, està-tua i pedestal). Va ad-metre esborrar l’en-llosat i deixar obertala via a posteriorstrasllats del conjunt, aldefinir-lo com a «bémoble», quan les co-ses estiguessin méstranquil·les.

Des del 2003, jaamb la senyora Espe-ranza Aguirre al cap-davant de la Comuni-tat, la batalla de Dalís’ha convertit en unaguerra de trinxeres.Mentre altres as-sumptes de PatrimoniHistòric menys sensi-bles ideològicamenthan anat desbloque-jant-se, El Dolmen deDalí s’ha convertit encasus belli, en la llui-ta exemplar contra elmaligne. Esperemque la dreta catòlica

tradicionalista, amb l’Opus al capdavant i elsseus múltiples tentacles actius en política, opi-nió, urbanisme, cultura i justícia, que pretén nodeixar escletxa a cap acord que no impliqui «laseva» victòria, no se surti aquesta vegada ambla seva, i l’Administració Pública actuï com atal, valorant el que ha de valorar enfront d’a-questes pressions inacceptables, que és la de-fensa del que constituïa i constitueix el patri-moni de tots els ciutadans, dels valors que Dalíva voler reflectir en la seva obra.

Malgrat els avenços de la lluita ciutadana endefensa del Dolmen de Dalí, el que avui es veués el que els agressors no han pogut erosionar.Queda una mostra mutilada, subvertida, dege-nerada fins a nivells esperpèntics (volien des-plaçar fins i tot la llosa circular que ubica el dol-men, la iluminacion és un fàstic) del que era,sense cap mena de dubte, el testament artístici vital de Salvador Dalí, el resum del que haviaaprès en les seves múltiples vides.

Plataforma Ciudadana en Defensad’El Dolmen de Dalí

Reportatge


1

contra DalíL’Opus

Fa 25 anys, el llavors alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván,viatjava a Figueres i signava amb Salvador Dalí l’acord per a la

construcció d’un conjunt monumental de l’artista gironí a lacapital de l’Estat; l’autor d’aquest article, membre d’una

plataforma de suport al monument, repassa la història d’aquestaobra i dels fets que han portat a la seva destrucció parcial,

sense estalviar crítiques als que en considera els responsables

TEXT: JUAN ANTONIO AGUILERA DÍAZ (*)

Fotos:1El conjunt monu-mental dissenyat perSalvador Dalí per aMadrid.

Màrius Serra (Barcelona, 1964) és un cre-ador de mots encreuats, però sobretotun enamorat de les paraules, els signifi-

cats i la selva infinita que diu que és el llen-guatge. Després de l’èxit de Quiet (2008), unsentit homenatge al seu fill desaparegut fa unsmesos, torna amb Verbàlia 2.0 a aquest país fèr-til de dobles sentits i metàfores. Aquest és unllibre enciclopèdic, un compendi d’allò que ensfa més rics com a éssers humans: la capacitatper crear mons amb les lletres i els significats.A més, qui resolgui un enigma amagat a l’obratindrà deu anys de lectura: tot un reclam per alslletraferits.

Girona és una ciutat enigmàtica? Sí que té elsseus enigmes. Per exemple, si gires la g i la i ila n i la r del nom veuràs que et dona «ignora».És un anagrama inquietant. Hi ha la dimensiócabalística, per la seva tradició jueva, amb elCall.

Coneix gironins seguidors dels mots en-creuats? Vinc sovint a fer xerrades i conferèn-cies. De clubs de Scrabble no en conec cap, ara,però s’havia jugat a Figueres i Torroella de Mont-grí. Hi ha molta afició lingüística.

Si no s’és tafaner, no es poden resoldre elsmots encreuats? La curiositat és la mare de lacultura (riu), i sense curiositat se’t redueix elmón.

Li canvia la vida escriure enigmes a la xar-xa? El joc verbal és interactivitat. Quan vaig co-mençar, demanava participació a la gent, Inter-net ho facilita: és el lloc ideal per a les minoriesmajoritàries, o les majories minoritàries.

Recorda la primera definició de mot en-creuat que va escriure? En recordo una: «elpeix més amorós», cinc lletres i era el besuc. Re-cordo haver rigut quan se’m va acudir.

Per què és tan important Avel·lí Artís-Gener,Tísner (1912-2000), en aquest àmbit? Tísneren l’àmbit català és el gran referent. Més enllàd’això, el meu company Fortuny, que fa en-creuats en castellà, n’és un altre. Tísner era unanovetat com a autor català de l’exili, que es de-diqués a jugar amb la llengua. Vivíem una èpo-ca de caos, i salvar els mots podia ser sinònimde posar-los en una vitrina, com a objectes demuseu. I si una cosa té d’interès una llengua ésla seva vivacitat: els mots són éssers vius, i el jocverbal és el seu estat natural. Molta gent jugasense saber-ho, fa lapsus, evoluciona. En Tísnerera aquest esperit.

Té relació amb els vervíbors que resolen elsenigmes? Verbàlia com a idea de país neix el2000 i des del 2002 és un portal d’Internet ambpropostes en català, castellà i italià. El que m’in-teressa del joc verbal és la capacitat per desac-tivar el fanatisme. M’allunyo del model d’unguru o pope que vol tenir els seus acòlits. In-tento respondre tots els correus, tot i que a ve-gades em col·lapso. La cultura que m’interes saés la conversa, compartir coses: crec que tinccoses a dir, però sobretot, coses a escoltar.

És un addicte a la feina; no té por d’indi-gestar-se de paraules? Tinc els meus límits. I

arriba la fatiga, però el llenguatge tendeix a l’in-finit. Em sento un explorador, no un Déu quecrea mons, sinó que n’explora de ja preexistents.

Quan es cansa, què fa? Em relaxa llegir i es-coltar música. A la introducció del Verbàlia 2.0explico que uns dies després d’entregar el pri-mer Verbàlia va néixer el meu fill. Aquests deuanys m’han omplert de paraules i conferències,i he conviscut amb el silenci del meu fill: erauna relació no verbal, tot i que jo no callava.

Com és un campionat de Scrabble? Hi hamolta competitivitat? El model de competicióés el suís, manllevat dels escacs. Es juga per pa-relles, hi ha rondes i al final queda el guanya-dor. Hi ha molta sornegueria. Mentre jugues, lagent comenta. Als Estats Units no m’estra nyariaque hi hagués gent que guanyi diners amb l’S-crabble, es donen premis molt substanciosos.Hi ha un circuit similar al del pòquer.

Digui’m un mot que no suporti, i un altreque l’enamori. Odio el mot «sinergia», perquèel fan servir els empresaris per embolicar els tre-balladors. Estèticament és horrorós. I un quem’enamori, depèn del dia, avui m’agrada «napicol» o «colinap», que és una hortalissa quecompren les àvies a plaça.

Qui resolgui l’enigma del llibre, tindrà 120

llibres de lecturagratuïts, oi? Sí. Fadeu anys, Verbàliaduia un enigma a lacoberta que amaga-va un vers d’AusiàsMarch. Hi havia tresmesos de temps perresoldre’l, i l’ende-mà mateix de sortirel llibre ja va arribaruna carta amb laresposta! Aquellsenyor es va endurun milió de pessetesen llibres; deu anysdesprés hi ha un al-tre enigma: a la so-lapa hi ha 20 bitlletsde curs legal almón, i tres versosamagats. És un jero-glífic. És l’enigmamés difícil que hefet. La primera set-mana de març fa-rem un acte amb enJosep Maria Puyalper fer públic elguanyador. Si n’hiha més d’un, faremun sorteig.

I si no ho desco-breix ningú? Que-da desert. El premisón deu anys de lec-tura. I com que dub-to que ho endevi-nin, fem un concursparal·lel que troba-ràs a Facebook per

dibuixar la moneda de Verbàlia, i el 2011 elguanyador rebrà els llibres d’Edicions 62 i deDevir, una casa de jocs de taula, que treu unacapsa de jocs reunits Verbàlia.

Palíndroms, lipogrames, anagrames: quinssón els més difícils? Els palíndroms es desco-breixen. Els anagrames no són difícils, perquètenen una tècnica combinatòria molt clara. Elmés difícil és fabricar un bon enigma. Perquèhas de trobar la paraula que et dóna el doblepas. L’ús de l’enginy pot portar a acudits do-lents. Molts titulars de premsa esportiva, amb la«Mou» de Mourinho: «Mourir al Camp Nou». Nosempre són encertats. És més difícil triar que nofabricar. És com un poema.

Tenim crisi en el llenguatge, empobriment?Sí. Hi ha molts llocs comuns i una reduc ció moltdràstica del repertori de paraules. És un temaque preocupa bastant, i en totes les llengües.He vist articles que parlen de l’empo briment delxinès, que és la llengua més parlada del món.Hi ha hagut un canvi de paradigma, i al segleXX la imatge ha pres un espai que abans era dela paraula. Quan mires la tele, tens la ment enblanc. Cosa que a la xarxa no es dóna. Pensoque molts joves miren la tele a través de la xar-xa, i això està canviant. És cert que a Internet elllenguatge fa posar els pèls de punta, però nosóc gens apocalíptic amb això.

Entrevista


MÀRIUS Serra Enigmista i escriptor, publica «Verbàlia 2.0»

Palíndroms, anagrames, lipogrames: aquest hervíbor dels mots ens brinda el seu país particular,«Verbàlia 2.0», un món fet d’enigmes, dobles sentits i paraules amagades. Alerta que el llenguatges’empobreix, però al mateix temps està convençut que a la xarxa la creativitat guanya terreny.

“La curiositat és lamare de la cultura”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

“Hi ha molts

llocs comunsi una reducciómolt dràsticadel repertoride paraules.És un tema

que preocupabastant,i en totes

les llengües.He vist

articles queparlen del’empobri -ment del

xinès, que ésla llengua

més parladadel món.

Hi ha hagutun canvi deparadigma,i al segle XXla imatge ha

pres un espaique abansera de laparaula.

Quan miresla tele, tens

la menten blanc.“

Els turistes que visiten Roma aquesta tar-dor estan de sort. Les cues que facin peradmirar el Colosseu no sols els donaran

dret a passejar-se per tots dos pisos de la gra-da sinó per entrar al laberint del seu hipogeu–els soterranis–, espai que s’emprava per a latramoia, les monumentals bambolines, on lesferes rugien, els esclaus tremolaven i els gla-diadors suaven amb les armes a la mà sabentque eren el centre de les cruels diversions queels poderosos oferien al poble fa tot just dosmil anys i que la seva vida penjava d’un fil.

Feu fer impressió moure’s per les galeries,posar-se en les darreres masmorres dels reuscondemnats ad feras, les cavitats que feien degàbies de lleons, tigres i óssos. Fins ara solsse’n podia visitar la maqueta al pis superior; aradiu que són ben visibles les estretes guies ver-ticals, foradades a la pedra, per on passavenels cordams de dotzenes de muntacàrreguesque tant podien pujar persones i animals commaterial d’escenografia –cosa desconeguda–,per guanyar impacte visual. La sofisticació es-cènica era més que notable. Avui es mostrenalgunes voltes, arcs i pilars conservats en unestat excepcional; tota una infrastructura sote-rrada durant quinze segles.

El Colosseu o Coliseu (en llatí Colosseum) vaser el gran amfiteatre de Roma, conegut origi-nalment com l’Amfiteatre Flavi (Amphithea-trum Flavium). Se’l denominava així per l’e-xistència d’una gran estàtua dedicada a Neró(37-68 dC), l’anomenat el Colós de Neró –obrade bronze de l’escultor Zenòdor que feia 100peus d’alt, ubicada a la vora, a dalt de la ViaSacra–, que feia com de vestíbul del palau ne-ronià de la Domus Aurea. L’incendi del palauva afectar el monument, que fou fet restaurarper Vespasià per convertir-lo en una represen-tació del déu Sol. No ha arribat als nostres dies.

A l’antiguitat posseïa un aforament per a50.000 espectadors, amb vuitanta files de gra-des. Els que estaven prop de la sorra –a la llot-ja de presidència– eren l’Emperador i els sena -dors, i a mesura que es pujava se situaven elsestrats inferiors de la societat. Al Colosseu te-nien lloc combats entre gladiadors, baralles d’a-nimals i d’altres espectacles (es diu que en lase va inauguració es va poder omplir d’aigua ihi va haver fins i tot naumàquies, batalles na-vals.) Es va construir just a l’est del FòrumRomà. La construcció començà entre l’any 70dCi el 72 dC –Vespasià hi dedicà part del botí sa-quejat l’any 70 a Jerusalem– i finalitzà el 80dC,durant el regnat de l’emperador Titus.

El lloc escollit era una àrea plana enmig d’u-na vall baixa entre els turons del Celi, Esquilí iPalatí. Durant el segle I aquesta zona estavadensament poblada però fou devastada pelgran foc de l’any 64, després del qual Neró vaembargar molta superfície per sumar-la al seudomini personal i construir el seu gran palaude la Domus Aurea, amb llac artificial, pòrticsi jardí. Per construir el Colosseu es va demolirgran part del palau i el llac es va omplir de te-rra. Al voltant s’hi van fer les escoles de gladia -dors i altres edificis de suport. El Colosseu espot interpretar, així, com un gran monumenttriomfal construït en la tradició romana de ce-lebrar grans victòries. El fet que Vespasià deci-dís usar aquests terrenys també es pot interpre -tar com un gest populista de tornar al pobleallò que Neró s’havia apropiat. A diferènciad’altres amfiteatres, situats als afores de la ciu-tat, aquest és erigit al cor de Roma.

TOT UN DIA (O MÉS) D’ESPECTACLEL’espectacle durava tot el dia (o més d’un i tot)i era gratuït, sufragat per l’emperador o sena-dors i altres personalitats que els agradava van-tar-se de les seves possibilitats. Començava almatí amb simulacions de cacera. Després hi ha-via les execucions i, per acabar, les lluites degladiadors a la tarda, que era el més apreciatpels espectadors i permetia apostes. En acabarla jornada es repartia entre la gent la carn delsanimals sacrificats, per bé que l’emperador esquedava amb els ullals dels elefants.

Quan Vespasià va morir el 79 dC, el Colos-seu s’havia completat fins al tercer pis. El ni-vell superior es va acabar –amb un gran tendalfet amb veles que el cobrien– i l’edifici fou in-augurat pel seu fill, Titus, l’any 79 dC. Dio Càs-sius explica que més de 9.000 animals salvat-ges es van matar durant els jocs inaugurals del’amfiteatre. L’edifici fou remodelat pel fill mésjove del Vespasià, l’emperador Domicià, quesucceí al seu germà gran: l’engrandí fins a una

cabuda de 87.000 espectadors i va construirl’hipogeu, una sèrie de túnels subterranis uti-litzats per allotjar animals i esclaus. També afe-gia una galeria a la part superior del Colosseumper augmentar el seu aforament.

L’any 217, el Colosseum quedà molt malmèsper un foc (provocat per un llamp, segons DioCàssius) que destruïa els nivells superiors defusta de l’interior de l’amfiteatre. Aquesta partfou reconstruïda amb pedra cap a l’any 223 ila totalitat de l’amfiteatre quedà reparat apro-ximadament el 240. Posteriorment va sofrir al-tres reparacions, una de les quals fou possible -ment per arreglar els danys provocats per unterratrèmol el 443.L’últim combat de gladiadorscelebrat al Colosseu va ser l’any 438. L’últimabaralla d’animals, l’any 523, força més tard dela data de la caiguda de l’Imperi, fixada el 476.

L’edifici va deixar de ser usat com a tal a l’al-ta edat mitjana. Més tard, va ser reutilitzat coma refugi, fàbrica, seu d’un orde religiós, forta-lesa i pedrera. De les seves ruïnes es va extreu -re abundant material per a la construcció d’al-tres edificis, fins que va ser convertit en san-tuari cristià, en honor als presoners martiritzats

durant els primers anys del cristianisme. Aques-ta mesura va contribuir a aturar l’espoli i ha fetpossible la seva conservació.

Encara que l’estructura està seriosament mal-mesa a causa dels terratrèmols, dels espolis ide la contaminació, sempre ha estat vist comuna icona de la Roma Imperial i és un delsexemples més ben conservats de l’arquitectu-ra romana. Per això el 7 de juliol del 2007 vaser reconegut com una de les Noves Set Mera-velles del Món Modern. És una de les atrac-cions turístiques més populars de la modernaRoma i encara resulta força lligat a l’EsglésiaCatòlica, fins al punt que el Papa hi encapçalael viacrucis cada Divendres Sant.

Més de sis milions de persones el visiten cadaany Els encarregats de la conservació insistei-xen que no hi ha risc d’esfondrament, però tam-bé defensen que li cal més vigilància i més in-versió en manteniment. L’Ajuntament de Romabusca patrocinadors per assolir els necessaris23 milions d’euros. Es vol netejar la façana iconstruir un museu de veritat. Si demanesquant poden durar les obres et responen es-toicament: centenars d’anys…

Reportatge


1

4 5

2 3

ColiseuLes tripes del

S’obren al públic els soterranis del gran amfiteatre de Roma, onhi havia les masmorres dels presoners i les gàbies de les feres

TEXT I FOTOGRAFIA: LLUÍS BUSQUETS I GRABULOSA

Fotos:1L’espectacular as -pecte que encaraconserva el Coliseude Roma2La zona on estavasituada la presidèn-cia a l’amfiteatre.3Cues de visitantsper entrar alColosseum.4Maqueta dels soterranis, que imitaels mecanismes quees feien servir perexemple per ferpujar les feres a l’a-rena del Coliseu.5Visitants al primerpis del recinte.

En un solar sobrant dels terrenys on s’ha-via construït el CEIP, l’Ajuntament d’U-llastret va decidir d’emplaçar-hi una llar

d’infants municipal, de dimensions no excessi-vament grans, però susceptible de ser amplia-da en el futur. El projecte va recaure en mansde l’arquitecte Joan Falgueras Font, que a mésde proporcionar un nou equipament per a lalocalitat baixempordanesa, va veure com laseva creació era distingida pel jurat dels premisd’arquitectura de les comarques gironines co-rresponents a 2009, que va situar aquest pro-jecte entre les obres finalistes.

En la memòria del projecte inclosa en el ca-tàleg dels premis, el mateix Falgueras comen-ça descrivint, de manera molt sintetitzada, l’a-bast de la seva actuació: «Petita llar d’infants mu-nicipal per a un poble de 225 habitants ubica-da en un solar sobrant de la nova construcciódel CEIP, amb vistes obertes cap a llevant, i pen-sada per poder ser ampliada en direcció a mig-dia. En una construcció de 285 metres quadratss’ubica un programa d’una superfície útil de257 metres quadrats distribuït en: una sala d’u-sos múltiples que és a la vegada hall; una aulaper a infants de 1-2 anys amb dormitori annex;una aula per a infants de 2-3 anys; una bibero-neria-office i uns serveis amb canviadors co-muns a les aules; una sala per al personal d’ad-ministració i coordinació docent; sala de nete-ja; magatzem de material i cotxets; i magatzemde les instal·lacions».

El nou equipament, continua indicant l’ar-quitecte, «es resol en un sol nivell, a peu pla,sobre una banqueta registrable per al mante-niment, en l’interior d’un rectangle de 14,5 x15,00 metres, modulat per dobles pòrtics queen la façana de llevant és on s’obren les duesaules. Configuren un porxo tríptic de 180 cen-tímetres de fondària que cobreix part d’una te-rrassa de jocs, que penja volada 450 centíme-tres sobre el terreny natural del vessant del turó.La cantonada nord-oest abraça l’orientació ne-cessària de les plaques solars, a la vegada queobre una escletxa a les visuals llunyanes a nord-est per a la sala de professors. Protegeixen elcostat de ponent encarat al CEiP les peces deserveis i instal·lacions. El nucli central és l’es-

pai buit del hall, accessible per migdia, que fun-ciona com a petit pati cobert de distribuïdor i/osala d’usos múltiples».

Tot seguit, Joan Falgueras detalla algunes deles característiques constructives del projecte:«Els tancaments de façana són convencionalsamb parets de dues fulles i aïllament que en-globen els pilars, per l’exterior arrebossats i pin-tats de color clar i per l’interior enguixats ex-cepte els enrajolats de les peces de servei».Igualment, asssenyala que «la coberta és plana

invertida, amb protecció de terra vegetal i plan-tació de sèrums. El sòl de l’interior és revestitamb cautxú continu de 3 milímetres, aplicat so-bre una solera que cobreix el serpentí del terraradiant disposat sobre un gruix d’aïllament res-pecte del forjat de banqueta ventilat. El sòl dela terrassa exterior és format estès ‘in situ’ ambgranulat drenant de cautxú acolorit com a l’in-terior». I encara apunta que «les fusteries, ambmarcs i tapajunts de fusta de pi i taulers per pin-tar, es configuren amb vidres fixos muntats en

unes graelles de cantell amb taulons, i porti-cons de ventilació natural controlada amb per-sianes de llibret i mosquitera».

L’arquitecte conclou assenyalant un parell dedecisions que evidencien que s’ha tingut la mà-xima cura de tots els detalls en atenció a la fun-cionalitat –llar d’infants– que ha de desenvolu-par l’edifici: «Les portes abatibles per eix verti-cal disposen de juntes normalitzades de gomaantipinçadits i les manetes d’accionament ipanys es disposen a l’alçada de 140 cm».

Arquitecturagironina

11 DominicalDiumenge 12de desembre de 2010Per als més petits

Aprofita al màxim la llum i l’espai i té en compte tots els detalls d’un equipament tan específic

Llar d’infants municipal (Ullastret)

Mésinformació

– Demarcacióde Gironadel Col· legid’Arquitec tesde Catalu nya,plaça Cate dral,8, Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Gi rona.

TEXT: ALFONS PETIT

Fitxatècnica

ProjecteLlar d’infantsmu nicipal.MunicipiUllastret.Autor Joan FalguerasFont, arquitecte.Promotor Ajuntament d’U-llastret.Construcció ConstruccionsPuig de Sant Ra-mon.Col·laboradorsXavier Pujol Se-rra, arquitectetècnic.

Establimentsantics


Josep Mayolas i Poch, que havia nascut aBanyoles, va muntar l’any 1935 una bar-beria-perruqueria al carrer Ganganell de

Besalú. En aquells temps, bona part dels ho-mes es tallaven els cabells una vegada al mes,i molts no s’afaitaven a casa seva, sinó que ana-ven a la barberia un o dos cops a la setmana,menys els que tenien diners, que hi anavencada dia. Alguns estaven «conductats»: mitjan-çant una quota mensual podien anar-hi quanvolien. La gent de pagès acostumava a anar ala barberia un cop a la setmana, el dia del mer-cat, o quan havia de baixar a Besalú per a qual-sevol altra cosa.

Quan va esclatar la Guerra Civil no es va tan-car l’establiment perquè un company de JosepMayolas es va oferir a portar-li el negoci men-tre ell anava a lluitar al front. Una vegada aca-bat el conflicte, Mayolas es va instal·lar a Ban-yoles, al número 32 del carrer de Santa Maria,exercint la mateixa activitat de perruqueria ibarberia només per a homes. Tenia quatre tre-balladors, tres dels quals afaitaven i un tallavacabells. Durant els primers temps, al marge d’a-faitar-se i tallar-se els cabells, els homes hi ana-ven també a fer petar la xerrada mentre es ju-gava a les cartes i es bevia vi en porró. Aquellera un lloc amb molta fama per les tertúlies ques’hi feien.

CANVI GENERACIONAL I D’ESTILL’any 1956 va entrar-hi a treballar com a apre-nent el seu fill, Francesc Mayolas i Gallostra, ila casa va começar a canviar: ja no s’hi van fermés tertúlies i es va convertir més en perruqueria que en barberia: s’hi feien molde-jats, tractaments capilars especials i manicures.Va ser el primer establiment perruquer mascu-lí de Banyoles on s’havia de demanar hora pertallar-se els cabells. Temps abans, Francesc Ma-yolas havia anat a aprendre perruqueria i psi-coestètica a Barcelona, amb Carles Muñoz i Es-pigol, on va coincidir amb Pascual Iranzo, queva ser el precursor a Catalu nya i Espanya deltall de cabells a la navalla.

Francesc Mayolas va pasar de la perruqueriaclàssica a l’estudi de la imatge, especialitzant-se en la psicoestètica, que era un moviment aCatalunya per a l’estètica integral, segons la fe-

somia de cada persona. Això li va comportarun gran augment de la clientela entre els anys1960/1970, atès que, en aquella època, ja elpaís seguia les tòniques que arribaven de l’es-tranger, sobretot a través del cinema i de les re-vistes especialitzades en moda. Els homes noes volien quedar enrere i també volien anarpentinats amb estil propi.

Jordi Mayolas i Pujolas, fill de Francesc i nétde Josep Mayolas, va entrar a treballar a la casaamb 13 anys, al costat del seu pare i del seuavi. L’any 2007 va agafar definitivament el re-

lleu al negoci, introduint-hi millores d’acordamb els temps actuals. Ara s’usen en els trac-ta ments tints ecològics i productes naturals.

Durant tots aquests anys, l’establiment ha ex-perimentat diverses reformes per modernitzarel local del carrer Santa Maria. La primera, el1956; la segona, el 1970; la tercera, l’any 2000,i la quarta serà d’aquí a uns mesos, quan espensa augmentar els serveis incorporant noustractaments –com ara la depil·lació masculina–i també noves tecnologies, com la il·luminacióa base de led, televisió...

Mayolas BanyolesA Besalú, on el negoci va néixer fa 75 anys, era una barberia a

la qual els homes anaven a tallar-se els cabells, afaitar-se i fertertúlia; ja a Banyoles, l’establiment s’ha anat adaptant als temps

Història

El negoci va te-nir el seu origena Besalú, i des-prés de la Guerra Civil–durant la qualno es vatancar–, el fun-dador, JosepMayolas, el vatraslladar al carrer SantaMaria de Banyo-les. El seu fill,Francesc Mayo-las, va canviar-ne l’estil, con-vertint l’establi-ment en perru-queria i psicoes-tètica. Durantaquests anyss’hi han fet di-verses refor-mes. Ara portala casa el nétdel fundador,Jordi MayolasPujolas, que tor-narà a reformarel local, fent-lomés modern.

Origen1935.FundadorJosep Mayolas iPoch .Propietariactual Jordi Mayolas iPujolas.TreballadorsAbans, quatre;ara, règim fami-liar.ActivitatPerruqueriad’homes.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

El formatge és una matèria alimentària ques’obté coagulant la llet esprement-ne elserigot o sèrum i consolidant la massa

presa (quallada). De formatges se’n fan pràc-ticament a tot el món, excepte en alguns paï-sos orientals i, particularment, a la Xina. Perals xinesos, és un dels aliments més insupor-tables, tant per la seva olor (o pudor, en al-guns casos), com pel seu gust. Els occidentals,en canvi, ho considerem una delícia gastro-nòmica, i, en alguns casos, un aliment gaire-bé de primera necessitat.

Es pot fer servir llet de vaca, d’ovella, de ca-bra, de búfala (com la mozzarella) o una barreja de llets, normalment vaca, cabra i ove-lla, però aquesta és una pràctica que gairebénomés es fa a Espanya, per als formatges or-dinaris que imiten el manxego autèntic (queés de llet d’ovella). La llet pot ser crua (for-matges artesanals i tradicionals, més gustosos)o esterilitzada, una llei absurdaque s’aplica a Espanya i Cata-lunya. També pot ser sencera odesnatada.

La gent sol classificar els for-matges amb criteris pintorescos,com ara si són en forma cilín-drica (com el manxec; a Françatomme, toma a Occitània) o «debola» (a imitació dels formatgesholandesos). O també si sóndurs o fosos (en espanyol, po-pularment, «quesitos»).

La classificació més adequa-da, però, és feta segons el pro-cés d’elaboració.

– Formatge blanc, amb un altcontingut d’aigua (56 a 80%). Esmanté refrigerat i no es guarda,tot i que n’hi ha que poden ma-durar. En sentit estricte, les lletsquallades –mató, recuit, brossat,brull, «servilleta» o cassoleta, co-lada o collada, ricotta, cuajada,mamiya...– no són formatges,sinó això, llets quallades.

– De pasta tova: Brie, Tortadel casar, Camembert, Stracchi-no, Lancashire, Caerphily... Elsformatges blaus podrien entrardins d’aquesta categoria (Gor-gonzola, Camembert...)

– De pasta semidura: Molts depoc madurats: Gouda, Edam,Tronxon, Tetilla, Reblochon, Saint-Paulin, Têtede moine, i blaus com l’Stilton, Danablau...

– De pasta dura: Gruyère, Maó, Parmiggia-no-reggiano, Grana, Serrat català, Kaskavall,Caciacavallo, Cheddar, Emmenthal, Sbrunz,Cantal, Fontina, Provolone...

– Formatge fos, a vegades amb afegit d’al-tres ingredients, com all, herbes aromàtiques,nous, pernil, pinya... Són presentats normal-ment en triangles, quadrets o en terrina, peruntar. N’hi ha de lleugers i de «doble crema»(com el Philadelphia).

ALTRES CLASSIFICACIONSA partir d’aquí, també distingirem formatgetendre, semimadurat i madurat, curat o vell.Com més madurat és un formatge té un sabor

més intens. A Itàlia és staggionato, cured enanglès, curado en espanyol.

A França no es parla tant d’això, com d’in-dividualitats, en haver-hi un nombre tan granque cadascun té les seves característiques; entot cas, la diferència fonamental és entre frais(fresc) i no fresc madurat. Els formatges depasta tova es poden afinar deixant-los fora dela nevera un dia.

Igualment diferenciem entre formatges lleu-gers o dietètics (Hushall, Cadí dietètic, DamaBlanca dietètic) –per sota del 25%, aproxi-madament, de matèria grassa–, semigrassos igrassos (40%, 45%, 50%).

El formatge de pasta filatta, d’origen italià,fa fils quan s’escalfa. La mozzarella és el mésconegut.

Formatges d’ovella famosos són el Serrat ca-talà, el Pecorino italià, el Rocafort, el Manxe-go, el de Zamora, Queijinhos portuguesos,Saint-Marcellins (amb fulles de castanyer; a ve-gades són barrejats), Rocafort...

De cabra: Montsec català, Dama Blanca,Chabichou, Ontrachet, Picodin...

Vaca: La major part dels holandesos i suïs-sos, danesos, belgues, el Maó, Petit Suisse....

Hi ha formatges que es conserven en sal-morra, com el feta grec, o en oli com el man-xego i altres. N’hi ha d’altres que es presentenoliats, en fulles de castanyer, recoberts en cerade color vermell o groc (com els d’Holanda,per a l’exportació, i les imitacions), o com eld’imitació del manxec, amb una crosta durano comestible.

El món delformatge

Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

Els flaons i flaones (mot català i occitàde la mateixa arrel que «flam», parau-la d’origen germànic) constitueixen uns

dolços molt antics, que es fan arreu dels Paï-sos Catalans (de l’Empordà –on se’n diu flao-na– als Ports de Morella, passant per Me-norca). Ho retrobem en altres indrets, comCòrsega i Itàlia (fiadone), Xipre (flaouna)...Normalment es presenta en forma de pas-tisset, però també de coca, com el fiadonecors o el flaó italià.

ElaboracióFeu una pasta espessa, que no s’escampi,deixeu-la reposar.– Agafeu unes boletes de pasta i aplaneu-les damunt farina; hi col.loqueu una cullera-

da de farciment; hi col.loqueu l’altra làmina,marcada amb un motlle especial, o amb unganivet o tallapastes en forma d’una flor oestrelleta; aquests talls coincidiran damuntde la bola del farcit.– Aplaneu-ho, sobretot de les vores, retallant-ho amb el tallapastes o emprant un motlle (o,com diu Mestre Robert –cuiner català del s.

XV–, unes «forques» –forquilla– o pinces).– Feu-ho coure al forn, ja calent, a tempera-tura mitjana o baixa, durant uns 25 minuts ouna mitja hora. El farcit s’estufa, s’obre i lapasta surt una mica a fora.

NotesHi ha qui lliga el farciment amb una cullera-da de farina, o hi afegeix ous, mantega, unraig d’oli, etc... Una bona proporció són 400grams de formatge, 2 ous, una cullerada defarina, una d’oli i la farina que admeti. Op-cionalment, podeu batre les clares a punt deneu.– Podeu susbtituir el formatge per mató obrossat, afegir-hi canyella o unes fulles dementa.

FlaóLa recepta

És un aliment apreciat pràcticament a tot el món excepte enalguns països orientals; a la Xina, en particular, no el suporten

Ingredients

� Un quilo de fari-na.� 400 grams dellard. � 50 grams de lle-vat de forner

(aproximada-ment).– Farciment:� Mig formatgetendre de Maóamb mitja sal ofat, ratllat� 2 o 3 ous.

És tot un repte, que va decidir emprendre lafamília Canals, de les Caves Castell Sant An-

toni, el d’elaborar un cava pensat per envelliralmenys deu anys. Amb un cupatge d’un 50%de Xarel·lo, 25% de Macabeu i 25% de Pare-llada, era imprescindible que fossin vins moltben elaborats i seleccionats, amb estructura iacidesa per aguantar la llarga criança que ha-vien d’afrontar. El resultat és totalment satis-

factori. És un cava Gran Reserva Brut Natureautèntic i espectacular. Color daurat i molt bri-llant. Aromes terciàries del seu envelliment du-rant tants anys, que li aporta notes de torrats,de solatge i de fruits secs. En boca és comple-xe, potent, amb bombolla fina, suau amargori llarga persistència. L’elaborador recomanaque en destapar l’ampolla se li concedeixin unsbreus moments per oxigenar-se abans d’om-

plir les copes. És una elecció di-fícil de maridar: un plat massapotent podria amagar les virtutsd’aquest Gran Reseva. Pensoque el millor és gaudir-ne sol,fresquet, amb unes ametlles tor rades. Ideal per a l’aperitiu,la sobretaula o abans de posar-se al llit amb bona companyia.Preu aproximat: 39 euros.

El celler elaborador: CavesCastell de Sant Antoni està ubi-cat al Passeig del Parc de SantSadurní d’Anoia i elabora cavesde diferents preus, tots de mol-ta qualitat. Més informació:www.castellsantantoni.com iwww.girovi.cat.


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès Col·leccionisme

El col·leccionisme popular s’ha basat sem-pre i de manera majoritària a anar reco-llint i guardant el que altres llancen, d’a-

quí aquesta condició pròpia, la de ser totalmentassequible i arribar a totes les capes de la so-cietat. Una de les branques d’aquest esbarjo cul-tural és l’anomenada Loterofilia, la que tractadels dècims, bitllets, i altres objectes relacionatsdirectament amb la loteria o altres rifes, qual-sevol que sigui la seva modalitat. La més cone-guda és la Loteria Nacional, la de l’Estat, que tésegles d’existència i es converteix en la més tra-dicional quan s’acosten les dates nadalenques.

El proper dia 22 de desembre, el sorteig deNadal, amb la seva popular Grossa, tornarà acaptar l’atenció de la ciutadania; moltes personsque no juguen de manera habitual a la loteria,sí que es deixen endur ara per aquella aurèolafestiva i costumista, que fa que gairebé a cadacasa es remenin els dècims, i que el comerç, lesempreses i les institucions, tinguin en compteel repartiment i regal –o venda– de participa-cions a clients, treballadors, familiars i amics.

En els últims temps, l’eclosió dels jocs oficialsd’atzar ha estat important, conscients com sónels seus promotors de la important font d’in-gressos que genera aquesta activitat lúdica re-lacionada amb l’atzar. Això es pot comprovaren el nombre de sortejos de la Loteria Nacional,que de no arribar a la cinquantena fa pocs anys,

a hores d’ara se n’organitzen fins a 102 edicions.Un dels majors atractius per col.leccionar dè-

cims o bitllets de loteria ha estat de sempre lail.lustració que hi figura; la reproducció d’unsdibuixos i més tard d’unes fotografies, que apartir de 1960 –ja en fa mig segle– es tornarienen un tema monogràfic per a tota la tempora-da. El primers d’ells va ser «La mujer en la pin-tura española», i posteriorment s’hi han anat re-flectint motius culturals, artístics, històrics...

El format també ha anat variant amb el temps;fins al 1963, l’anomenat «gran»; fins al 1966, el«mitjà», en tots dos casos havent-se de tallar elsdècims amb tisores; i ja a partir del 1967, el con-siderat «petit», que es manté en l’actualitat.

Les modalitats elegides per col.leccionar lo-teria resulten abundants i sempre primen el gustparticular: un dècim o un bitllet de cada sorteig,números capicues, números de l’1 al 80.000, elsprimers 1.000 números, segells de l’administra-ció expenedora, dècims del mateix color, pare-lles, tires de 3, 4 o 5 dècims, millars exactes, ...

Durant algunes èpoques, el servei de loteriesfacilitava a qui ho demanés un directori decol.leccionistes i d’administracions per facilitartant l’intercanvi com l’adquisició d’aquelles pe-ces necessàries per a la col.lecció de cadascú.També es promovia el contacte amb serveis es-ta tals d’altres indrets. Però darrerament aques-ta temàtica va a la baixa en el col·leccionisme.

La rifa mésesperadaEl dia 22 d’aquest mes de desembre arriba la loteria més popular

XavierRomero

Atothom li costava de creure el que s’ex-plicava del jove Antoni Guiu fins que

no es comprovava amb els propis ulls. Arabé, fins i tot quan els més incrèduls el veientocar l’orgue de seguida afirmaven que Déuli havia concedit el do de la música.

Antoni Guiu Roquer va néixer el 23 demarç de 1772 a la localitat ripollesa de SantJoan de les Abadesses, i allà va ser on vacomençar a demostrar la seva vocació perla música des que era un infant. Bona pro-va de la seva precocitat és que quan noméstenia tretze anys ja va aconseguir la plaçad’organista al monestir de Ripoll. Després,sembla que es va traslladar durant una tem-porada a Sanaüja, una població de la co-marca de la Segarra.

Ara bé, la consagració musical d’AntoniGuiu Roquer va arribar el 1804, quan vaguanyar les competidíssimes oposicions peraconseguir la plaça d’organista de la Cate-dral de Girona, una de les Seus més presti-gioses de Catalunya. Per tant, Guiu va viu-re els famosos setges de les tropes napole-òniques del 1808 des d’una situació privi-legiada. Això fa que les impressions queanava anotant al seu dietari personal re-flectissin amb un punt de vista únic el pa-timent d’aquells moments tan complicats.

Durant el període que va fer d’organistade la Catedral no es va limitar a la inter-pretació sinó que també va aprofitar percrear les seves pròpies composicions. Elmusicòleg Francesc Civil va tenir ocasió d’a-nalitzar aquelles partitures i, segons el seuparer, la producció d’Antoni Guiu Roquersitua el de Sant Joan de les Abadesses comun dels compositors més destacats del pa-norama musical espanyol de la primerameitat del segle XX.

Segons les investigacions de l’esmentatCivil, publicades a la Revista de Girona el1970, Guiu va passar diverses temporadesa Nimes, d’on va rebre múltiples ofertes la-borals per quedar-s’hi. El músic ripollèssempre les va rebutjar per continuar a laciutat de l’Onyar, on va morir el 1836 quantenia 64 anys.

Un dels seus ger-mans petits, Rafael–nascut el gener de1776–, també va se-guir la carrera musicali va ingressar a la Ca-pella Reial de Madrid.Així mateix, un cosígermà d’ambdós, elprevere Esteve GuiuPasqual, sacerdot deSant Joan de les Aba-desses, nascut el 1762,també va deixar escri-tes algunes composi-cions malgrat que laseva qualitat no és tanbona com la del seuparent organista.

Antoni GuiuRoquer

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El vi

Torre de l’HomenatgeCava Reserva 1999

Tendències


1Masculí, Mango.2Abotonat,Armand Basi.3Jaspejat,Kookaï.4Amb caputxa,Freesoul.5De quadres,Mango.6Nòrdic, Guitare.7Seventies,Odd Molly.8Naïf,Pepa Loves.9Animal,Naulover.

2

4

8

6

7 9

«Jersey Girl»TEXT: ANA RODRÍGUEZ

L’hivern s’acosta i, amb el fred, el punt és un dels teixits més agradables que hi ha.Aprofita que tornen les tècniques artesanals de confecció i proveeix-te de gruixuts

jerseis de trenes i jacquard, així com d’altres de més fins d’aire ingenu i amb algunajaqueta estil «boyfriend» per combinar amb uns texans i unes bones botes

5

1 3

L’any 1972 s’estrenava Fríamente, sin mo-tivos personales, un thriller de MichaelWinner per al lluïment del seu actor de

capçalera, Charles Bronson. Contràriament algruix de films posteriors perpetrats pel duetWinner-Bronson, aquest era un exercici d’in-triga i acció realment competent sobre un as-sassí professional que ensenya l’ofici a un ho -me més jove per acabar trobant-se que l’alum -ne sap més coses de l’encàrrec que ell mateix.En el moment de la seva estrena, la pel·lículano va ser ni un gran èxit ni un producte es-pecialment venerat per la crítica, però amb eltemps s’ha convertit en objecte de culte i, elmés important, ha influït molt en nombrososthrillers contem-poranis com Ase-sinos, The score,El último golpe o,fins i tot, NueveReinas.

En tractar-sed’una cinta tanfun dacional d’unestil, semblava que ningú no s’atrevia a fer-neun «remake» oficial. Però aquest, finalment,arribarà a principis de l’any que ve amb el tí-tol The mechanic (que ja era l’original de Frí-amente, sin motivos personales) i sota la direc -ció de l’autor de Con Air, La hija del generali Cuando llama un extraño, Simon West. Elmés curiós del cas és que Lewis John Carlino,responsable de la història del film de Winner,és un dels guionistes de la nova versió.

The mechanic manté el patró argumental

del seu referent. Artur Bishop és un dels mi-llors en la seva professió: assassí a sou. El seuprestigi ve de la seva eficàcia, però també dela seva discreció, que el fa absolutament im-possible de rastrejar. La seva darrera missióaporta una novetat. L’home que li encarrega,Harry McKenna, li demana que accepti tute-lar Steve, que també aspira a ser un assassíprofessional. Les coses van bé fins que l’en-càrrec es torça fins a extrems insospitats. Ar-thur haurà de confiar en Steve, però no ésmenys cert que, davant dels enemics que aca-ba de fer, necessitarà tota l’ajuda possible.

The mechanic té l’encert d’estar protagonit-zada per Jason Statham, que és com una ver-

sió moderna de Bronson però molt millor ac-tor, mentre que el paper de Steve recau en elsempre solvent Ben Foster, intèrpret capaç deser creïble en comèdies adolescents (Así es elamor) i com a psicòpata sense fre (Hostage,El tren de las 3:10). El repartiment del film elcompleten Tony Goldwin, Mini Anden, Chris-ta Campbell, Katarzyna Wolejnio, Jeff Chase iel veterà Donald Sutherland, que ja va coin-cidir amb Statham en un altre «remake», Theitalian job.

L’assassí té unaprenentJason Statham és un criminal eficaç i discret que es veu obligat

a confiar en un nouvingut a la pel·lícula «The mechanic»,un «remake» de la influent «Fríamente, sin motivos personales»

TEXT: PEP PRIETO

Cinema

16 DominicalDiumenge12 de desembre de 2010

AQUESTA TARDOR LA MOSCA DE GIRONA CONTRAATACA DE NOU!!!DDeixa’t seduir aquesta tardor per l’elegància i el «savoir faire» de la MOSCA DE GIRONALa seva màgia impregna tot allò que toca... Vola amb ella en llibertat i fes-la volar tu també!PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

El mateix patró argumentalSimon West («Con Air», «La hija del

general») dirigeix el film, que coprotagonitzenBen Foster i Donald Sutherland, entre d’altres

Saw VI

Director: Kevin Greutert.Intèrprets: Tobin Bell, Cos-tas Mandylor.Distribuïdora: Emon.Durada: 90 minuts.Una seqüela més tristamentfamosa per haver estat pro-hibida al nostre país, perdesprés estrenar-la a no-més dos mesos de l’arriba-da de la setena part. Sense

entrar a valorar el seu grau de violència (desbo-cat, és cert, però al cap i a la fi el mateix de les an-teriors entregues), es tracta d’una cinta de terrormediocre d’uns senyors que ja no saben què feramb la seva pròpia joguina. Només desperta sim-patia per Bell (l’únic que sembla agafar-s’ho comtoca: a broma) i la presència d’una crescudetaBetsy Russell, musa de la sèrie Z gràcies a la infa-me Angel 2. P. P.

Into the storm

Director: Thaddeus O'Sulli-van.Intèrprets: Brendan Glee-son, Janet McTeer.Distribuïdora: Warner.Durada: 100 minuts.Una mirada a la figura deWinston Churchill, i mésconcretament a la seva te-naç lluita contra els nazis

durant la Segona Guerra Mundial. És un telefilmperò ningú no ho diria: dirigida amb bon pols, sà-viament estructurada i sense renunciar als clarobs-curs del personatge (especialment en el que es re-fereix a la seva vida personal), la pel·lícula brillaper la seva capacitat didàctica (que no adoctrina-dora) i per les magnífiques interpretacions de laparella protagonista. P. P.

La bella y la bestia

Director: G. Trousdale, K.Jones.Intèrprets: Paige O’Hara,Robby Benson.Distribuïdora: Disney.Durada: 84 minuts.L’alta definició i la seva crei-xent implantació domèsticaha afavorit la reedició d’a-questa autèntica meravella

animada que, malgrat que ja ens hem acostumatal format digital del gènere, conserva tot el seupoder de suggestió gràcies a una narrativa impe-cable i la lluminositat de la banda sonora d’AlanMenken. Sense que serveixi de precedent, es re-comana veure-la a casa i abstenir-se d’anar a veu-re la versió en tres dimensions estrenada en cine-mes: no aporta res de res a l’experiència. P.P.

Gainsbourg. Vida de un héroe

Director: Joann Sfar.Intèrprets: Eric Elmosnino,Lucy Gordon.Distribuïdora: Avalon.Durada: 130 minuts.Magnífic biopic del compo-sitor i cantant que, si bé se-gueix el patró narratiu habi-tual en aquests casos,aconsegueix subvertir els

convencionalismes fent una agosarada radiogra-fia del personatge principal i, sobretot, retratantamb virtuosisme el seu context històric i emocio-nal. No és, doncs, una biografia qualsevol, sinó laque es desprèn de la sensibilitat d’una obra irre-petible. Entre els secundaris destaquen LaetitiaCasta i la sempre esplèndida Anna Mouglalis. P.P.

DVD

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 � Vía DalmaSergio Dalma 2 = PequeñoDani Martín3 � AmartebienCarlos Baute 4 � Al sur de laAtlántidaEl Barrio 5 � 29 años, 9meses y 1 díaLos Suaves

REGNE UNIT

1 = ProgressTake That 2 � Olly MursOlly Murs 3 � Outta thisworld JLS4 � LoudRihanna5 � The giftSusan Boyle

ESTATSUNITS

1 � My beautifuldark twisted fan-tasy Kanye West 2 � Pink fridayNicki Minaj 3 � The giftSusan Boyle 4 � Speak nowTaylor Swift 5 � O holy nightJackie Evancho

L’ART DEL DESCANS

Per la compra d’un producte d’aquesta promoció, li regalemun dècim* 20€ o una participació de 6€ en el

núm. 83.516 del Sorteig de Nadal,de la Loteria Nacional, del dia 22 de

desembre de 2010, adquirit a l’administració«La Bruixa d’Or», de Sort, Lleida.

315€

M-Visco Tardor 2010M-Visco Tardor 2010**

Matalàs de molles + viscoelàsticaMatalàs de molles + viscoelàsticaDouble Offset - 25% més de molles. Double Offset - 25% més de molles. Teixit Stretch amb fil de bamboo.Teixit Stretch amb fil de bamboo.Mida: 80 x 190Mida: 80 x 190

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA | C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA | Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

Quan The Byrds vanassolir el número 1de vendes cantant

a Bob Dylan, la discogrà-fica del creador de Mr.Tambourine Man va saltara la jugular afirmant que«ningú canta Dylan com elmateix Dylan». La màximaés aplicable també en elcas d’Antonio Vega (ningúel canta com ho feia ellmateix), però les sevescançons sempre propor-cionen un gran plaer, ambla seva veu o amb la delsque l’admiren. I ambaquesta premissa parteixEl alpinista de los sueños(Universal), un homenat-ge a un dels artistes quemés ha marcat la històriarecent del pop espanyol ique va deixar-nos (i defi-nitivament, no com en elsseus habituals retirs a Ei-vissa) fa poc més d’un any.

Si la petja de l’autor d’El sitio de mi recreo ésevident en la música pop d’avui dia, també hoés en la nòmina d’artistes que s’han afegit a laproposta revisionista de les seves cançons. Dela A a la Z, d’Amaral a Zoe, 20 artistes estatalss’han llençat al repte de versionar el líder deNacha Pop. Alguns d’ells ho han fet en formatde duet, i d’aquí n’han sorgit algunes de les ver-sions més inspirades d’El alpinista de los sue-ños. Love of Lesbian i Zahara s’ajuden a Luchade gigantes per lluitar contra una fragilitat méscolpidora que mai «en un món descomunal»; lapoderosa veu de Santi Balmes ressona cantantcontra «fantasmes terribles». D’una altra col·la-boració entre una banda de rock i una solistafemenina, en aquesta ocasió Sidone i Annie B.Sweet, n’han sorgit noves emocions a Se deja-ba llevar por tí. En el capítol dels duets, tambés’hi compta amb Bebe i Shinoflow (Estaciones),De Pedro i Calexico (que donen el seu pecu-liar so de frontera mexicana a Mi hogar en cual-quier sitio), i L.A. i Nena Daconte (que desco-breixen de nou els Tesoros publicats en el pri-mer àlbum en solitari de Vega).

També hi ha qui s’ha atrevit a emular el com-positor en solitari. Aquest és el cas de Los Pla-netas, que tal com diu el periodista Jesús Or-

dovás, «no haurien pogut escollir una cançó mésd’acord amb el seu actual estat d’ànim: Quieroestar mejor». I encara apunta més aquest vete-rà coneixedor del panorama musical hispànic:«No fan seva la cançó, és com si fos seva. I latoquen Los Planetas i la canta Jota amb totalconvicció i força, és com si l’Antonio l’haguésescrit per a ells».

Elixir de juventud sona delicada i lluminosasota els arranjaments de Shuarma; Amaral haescollit Atrás; i Bunbury posa calidesa acústicaa Una décima de segundo. La nò mina es com-pleta amb Iván Ferreiro (Desordenada habita-ción), Lori Meyers (Esperando nada), Marlan-go (que amb la delicadesa de Leonor Watlingtornen a El sitio de mi recreo), Napoleón Solo(Sonrisa de ganador) i Zoé (El momento). Peròsi hi ha una cançó que vingui al cap abans quecap altra quan es parla de Vega, probablementsigui La chica de ayer, tal himne generacionalque ningú s’ha atrevit a apropiar-se’n les parau -les. Potser per aquest motiu, Irma La Dulce hagidecidit agafar-se a The girl from yesterday, talcom ja la van revisar els Gigolo Aunts l’any 2000.

En total, 15 temes per recordar Antonio Vegade la millor manera: bevent amb ell l’elixir dejoventut que, al capdavall, suposa la música.

de joventutElixir

Una vintena d’artistes espanyols han participat en la gravació deldisc «El alpinista de los sueños», que homenatja Antonio Vega

Novetats

Diego Vasallo: «Canciones...»

Diego Vasallo, excomponent de Duncan Dhu, s’hadesposseït de l’accessori per gravar Cancionesen ruinas, un disc acústic, melancòlic i nu en quèmarca distàncies amb el pop dels seus inicis, unaetapa de la qual no renega, però que d’ella no liagrada «pràcticament res». «És difícil escoltar-te en gravacions antigues. Ho canvia ria tot. Peròaixò té lògica, perquè si t’agradés el que feies favint anys, imagino que segui ries al mateix lloc, not’hauries mogut», sostè.

Duffy: «Endlessly»L’artista britànica Duffy promociona aquests diesel seu nou disc, Endlessly, que l’artista que va sal-tar a la fama amb el tema Mercy ja sent com «unpas endavant» en la seva carrera. Duffy tenia no-més 23 anys quan va aconseguir que el seu pri-mer treball, Rockeferry (2008), fos un dels gransèxits de l’any, amb més de 6,5 milions de còpiesvenudes a tot el món, una fita que, segons ella ma-teixa admet, la va fer sentir que «deixava de tenirels peus sobre la terra».

Andy & Lucas: «Pido la...»

El duo gadità Andy & Lucas homenatja la jove Mar-ta del Castillo, desapareguda el gener del 2009,en el seu cinquè disc, Pido la palabra, un treball«molt més madur» que els anteriors i en el qualels artistes deixen al descobert el seu costat «méscompromès i social». «És un punt més de madu-resa en la nostra música. És un disc més social icompromès, però seguim amb el mateix estil, fentel mateix pop de sempre amb aquest toc fla-menc», ha explicat Andy.

Lapido: «De sueños y...» L’intèrpret i compositor José Ignacio Lapido, exlí-der de 091, rebutja repetir-se i en el seu sisè disc,De sueños y sombras, s’obre per primer cop a lacol·laboració de companys com Miguel Ríos,Amaral o Quique González, amb els quals ento-na un lament cínic i assossegat. «Em trobo méscòmode en la banda del lament que en la de l’al·le-luia. No trobo moments d’inspiració en la felicitatplena, a banda que no hi crec; és més una aspi-ració que un fet constatable», diu.

TEXT: MARTA PALLARÈS

12 de desembre de 2010

Dues rodesLa supervendes se superaL’edició «Tech Max» reforça el popular escúter Yamaha TMaxamb una decoració exclusiva

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Disseny: Pol Valero.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

Diari de Girona

El quadPolivalència i tecnologiaEl Suzuki KingQuad 500AXi muntaun nou motor de 493 c.c. i ofereixcomoditat i capacitat de càrrega

El Latitude, una nova berlina de trevo-lums de Renault, es presenta com lamàxima expressió del confort, l'elegàn-cia i la potència dins del catàleg delconstructor francès. Un automòbil, pre-

sentat l'octubre en el Saló Mundial de l'Automòbilde París, és l'aposta de la firma per completar laseva gamma més luxosa, i les seves prestacionsestan a l'altura d'aquesta denominació.

Destinat als clients més atents a la qualitat i alconfort, el Latitude se centra a proporcionar el be-nestar de tots els seus ocupants. Amb unes me-sures de 4,89 m de longitud i 1,83 d'amplada, laberlina de representació garanteix l'habitabilitat in-terior. En aquest sentit, cal destacar que disposad’un espai de 251 mm per als genolls, el millor delseu segment.

El seu aspecte exterior està molt ben estudiat,amb un frontal que expressa potència i un disenyposterior robust i dinàmic que li aporta encara méselegància. La part davantera, amb els seus fars bi-

xenó direccionals, es fusiona amb la cintura de lacarrosseria per dibuixar una silueta allargada, finaperò imponent. A més, el seu sostre panoràmicelèctric, aporta molta lluminositat i distinció amb elseu color negre i brillant.

Motor d'alt nivellEl nou Latitude s'ofereix en una gamma de moto-ritzacions coherents i força eficients, acoblats auna caixa de velocitats manual de sis marxes, ambsuavitat des dels baixos règims. L'oferta de moto-ritzacions dièsel es basa en les referències delmercat i s’escala en potències de 150, 175 i 240CV.

Seguretat exigentL'alta gamma de Renault té una concepció de laseguretat molt rigorosa. El nou Latitude es comer-cialitzarà en més de 50 països i per això ha estat

objecte de múltiples proves de resistència extre-ma, per poder adaptar-se a tota mena de condi-cions climatològiques.

En termes de seguretat passiva i activa es tro-ba entre els millors del mercat. Inclou ABS i SAFEde sèrie, control de trajectòria ESC, sis coixins deseguretat, limitador d'esforç dels pneumàtics...

El luxe en el Latitude no només es troba a l'ex-terior i en les diferents motoritzacions, sinó que unagran quantitat de detalls fan que el viatge sigui totun plaer. Presenta un sistema d'ajuda a l'aparca-ment davanter i del darrere amb una càmera demarxa enrere, i a més inclou un seient del con-ductor totalment nou amb sistema de massatge in-tegrat. Per si no fos poc, la qualitat de l'aire a l’ha-bitacle està assegurat mitjançant un sistema de fil-tres. Amb tot això, s'entén que sigui el vehicle ofi-cial del pròxim Festival de Canes. DdG

Viatjar en

primeraclasse

Diari de Girona

.

www.mejorcoche.epi.esVOTA I GUANYATria el Cotxe de l’Any 2011

* Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica, La Vanguardia i Autofácil.La data límit de recepció dels vots per correu és el 10 de desembre de 2010.

«L’informem que la seva adreça de correu electrònic, així com la resta de les dades de caràcter personalaportades, seran objecte de tractament automatitzat en els nostres fitxers, titularitat de Prensa IbéricaManagement, S.L.U. Vostè podrà en qualsevol moment exercir el dret d’accés, rectificació, acreditació,cancel·lació i oposició en els termes establerts en la Llei Orgànica 15/1999 mitjançant notificacióescrita a Prensa Ibérica Management, S.L.U., Av. Diagonal 463 bis, 8è. 08036-Barcelona.»

ENTRA A LA PÀGINA WEBI PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA

O ENVIA EL TEU VOT A:PRENSA IBÉRICA MANAGEMENT, S.L.U.

APARTAT DE CORREUS NÚM. 20228080 MADRID

NOM: COGNOMS:E-MAIL:MÒBIL: FIX:www.bpultimate.es

www.boschcarservice.es

Participa i podràsguanyar una targeta

BP ULTIMATE*carregada amb 200 euros

de carburant cada mes.– 13 tagetes per sortejar cada mes –

Un valBOSCH CAR SERVICE

per valor de 200 € per usar enqualsevol dels més de 600 tallers

Bosch Car Service d’Espanya.– 3 vals per sortejar cada mes –

Els cotxes seleccionats com a candidats són:Marqui amb una X el cotxe seleccionat

Motor


MÀXIM PROFIT. Quan conduir és un plaer. El Renault Latitude estrena la nova firma «Take Care», que garanteix el comfort a bord del vehicle. Una gamma àmpliad'àudio, amb la tecnologia «3D Sound by Arkamys», la doble oferta de navegació integrada, Carminat TomTom Live i Carminat Bluetooth DVD, targeta d'accés iarrencada amb mans lliures que activa el tancament en allunyar-se del vehicle i el fre de pàrquing assistit asseguren que l'estada dins del vehicle sigui un luxe.

RENAULT

Motor

.

Audi 90 2.2 - AA. DA. CC. ABS Any 92 1.500 €Citröen Xantia 1.8i AA. DA. CC Any 93 950 €Citröen Xsara 1.6 VTS. AA. DA. CC Any 01 2.800 €Mini 1000 Any 89 6.000 €Nissan Micra 1.3 AA. DA. CC. Any 99 2.500 € Renault Clio 1.6 16v. AA. DA. CC. ABS Any 99 2.000 € Seat Ibiza 1.2. 75cv. AA. DA. CC. Any 03 5.300 € Renault Clio 1.2 Aa. DA. 40.000km. Any 03 4.200 €Hyundai Lantra 1.9 D. AA. DA. CC Any 99 1.800 €Opel AStra 1.7 CDT DI 100cv. AA. DA. CC. ABS Any 03 5.500 €

Peugeot 306 1.9 D 5p. DA. CC. Any 99 2.300 €Peugeot 306 1.9 D Break AA. DA. CC. ABS. Any 00 2.700 €Seat Cordoba 1.9 Diesel DA.CC Any 99 1.800 €SEat Ibiza TDI. AA. DA. CC. ABS Any 01 4.500 €Skoda Octabia TDI 110 Any 99 2.600 €Nissan Terrano II 2.7 TD. AA. DA. CC Any 95 5.500 €Renault Scenic RX4. Clima. DA. CC. ABS Any 00 6.000 €Toyota RAV 4.2. AA. DA. ABS Any 96 5.600 €Peugeot Patner 1.9 D. AA. DA Any 06 5.900 € consultar

Quad Kawasaki KFX 450 R. Any 08 4.900 €

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km. 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail: [email protected]

www.autostoni.comCOMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

Nova sèrieespecial Yamaha

El mercat de les escúters d'alta cilin-drada i d’estil esportiu troba en elTMax el seu màxim exponent. El li-deratge de Yamaha en aquest seg-ment ara es reforça una mica més

amb l’exclusivitat que desprèn aquestanova sèrie especial «Tech Max». Una ver-sió que inclou una sèrie de cridaners detallsentre els quals s'inclouen les llantes poli-des, una nova combinació de colors i grà-fics de color bronze platejat, un panell d'ins-truments amb elements especials i unseient de dues tonalitats de negre i el gra-vat «Tech Max».

Màxim dinamismeEntre les característiques tècniques here-tades de la versió normal del catàleg TMaxdestaca el xassís d'alumini injectat, rodesde 15 polzades, forquilla davantera teles-còpica invertida i inspirada en les motoci-cletes esportives i el seu seient de dobleempelfat, amb anses a la part posterior peroferir una major comoditat al passatger.

Els frens davanters de doble disc i 267mm, heretats del catàleg «supersport» deYamaha, munten un sistema de pinces de4 pistons. Amb el fre de disc del darrere d'idèntiques dimensions, el conductor podrà aturar la TMax amb la màxima rapi-desa i eficàcia. Una tecnologia que tambées pot millorar si es munta el sistema ABS opcional, perquè el conductor tingui sempreel màxim control en totes les condicions.

Tot això abonat pel reconegut motor bi-cilíndric EFI de 4 vàlvules i 4 temps, amb499 cc de cilindrada i d'excel·lents presta-cions i nivell de resposta en la zona baixa imitjana de revolucions. DdG

Diari de Girona


Motor


Suzuki amplia la sevagamma de quads

Diari de Girona

KingQuad500AXi

Suzuki va presentar fa ben poc el KingQuad 500 AXi, un model equipat ambun nou motor d'injecció de 493 cc quedestaca per oferir una major potència,parell motor i suavitat respecte a l’ante-

rior bloc de 450 cc. A més aquesta unitat incor-pora un sistema d'injecció que millora la respos-ta del canvi, l'eficiència en el consum de gasoli-na i l'arrencada, la qual cosa subministra així unaempenta constant a les rodes.

Els seus frens de disc davanters i el sistemamultidisc del darrere, formen un singular sistemabasat en una sèrie de discos segellats hermèti-cament amb oli per proporcionar una frenada moltconsistent.

Per assolir una adherència amb caràcter,aquest Suzuki està equipat amb rodes de 25 pol-zades, muntades sobre unes llandes d'aluminilleugeres i robustes. La palanca de selecció«gate-style» facilita al conductor l'elecció del ti-pus de conducció entre marxa lenta, ràpida, neu-tra i marxa endarrere, d'una manera fàcil i ràpi-da. El seu exclusiu seient en forma de T està dis-senyat específicament per a la comoditat diària iper oferir una fàcil transmissió del pes corporal al’hora de traçar els revolts. La posició del dipòsit,situat sota el seient, facilita un centre de gravetatmolt baix.

Equipament completL'equipament de sèrie inclou un enganxall de re-molc i una sortida de 12V. A més compta amb doscompartiments de fàcil accés situats a la part pos-terior i en el parafang davanter dret. Amb tot això,el King Quad 500AXi opta per presentar-se comun vehicle verstàtil que pot transportar grans càrregues. DdG

Opel Meriva Cosmo1.6 gasolina

Any 067.600 €

Opel Zafira Enjoy1.9 CDTI + DVD Any 07

14.500 €

Renault Meganic Scenic1.5 DCIAny 07

11.500 €

Opel Astra Enjoy5 portes 1.6 GasolinaAny 10

15.300 €

Opel Corsa C’Mon1.3 CDTI EcoflexAny 10

10.200 €

Opel Insignia 2.0CDTI EdittionAny 10

20.600 €

Peugeot 2071.4 I ConfortAny 08

8.500 €

Kia Cerato 2.0 CRDIAny 06

8.200 €

Seat León1.6I Any 02

3.900 €

Opel Agila Cormo 5 portes 1.3 CDTIAny 06

6.000 €

Opel Zafira 1.0 CDTIAny 06

11.500 €

Citroën Xsara Picasso 2.0 HDIAny 04

5.700 €

Opel Astra Energy 1.7 CDTIAny 09

13.900 €

Renaut Clio 1.5 DCI5 portesAny 05

6.400 €

Opel Vectra 5 portesElegance 1.9 CDTIAny 07

10.500 €

Citroën C-4 3 portes1.6 HDI CollectionAny 07

10.200 €

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES

22 PublicitatDiumenge 12de desembre de 2010

Publicitat 23 Diumenge 12

de desembre de 2010

Documents

Diumenge 12 de desembre de 2010 PÀGINES 2, 3, 4 i 5 Dominical · Precisem, d’entrada que la paraula xarcuteria, ja acceptada en català –«conjunt d’especialitats a base de