Reportatge L’Empordà íntim Un llibre recull imatges dels municipis de Salines Bassegoda PÀGINES 6 i 7. Entrevista DídacGarcía «En la música catalana s’hauria de deixar de banda la política» PÀGINA 9. Entrevista Arturo Fernández PÀGINA 8.

Dom

inic

alDiumenge 5de juny de 2005

Diari de Girona

ReportatgeSecrets del Celler

Els germans Joan, Josep i JordiRoca han convertit el seu restaurantde Girona en un punt de referència.

PÀGINES 2, 3, 4 i 5

MisterSofà

GRAN CENTRE GIRONÍ DEL TRESILLO

Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel./fax 972 20 82 14 - GIRONA

L a feina a la cuina d’El Celler de Can Rocacomença a dos quarts de deu del matí.Es preparen els ingredients i es comen-

cen a treballar els plats que s’acabaran d’en-llestir just abans de servir-los. A la mateixa ho-ra, una persona ha començat a preparar lasala del restaurant, planxant tovalles i tova-llons, col·locant coberts... Cap a les dotze arri-ba la resta del personal de sala. I a dos quartsd’una els empleats dinen a Can Roca, el res-taurant familiar de menús que es comunicadirectament, a través d’una porta, amb El Ce-ller de Can Roca. Tot és a punt perquè, unaestona després, els germans Roca rebin elsentre 35 i 40 comensals que atenen en cadaservei (dinar i sopar, de dimarts a dissabte).

Al Celler de Can Roca hi arriben cada diacurrículums de persones que hi volen treba-llar: «És exagerat», comenta Joan Roca, el mésgran dels tres germans, responsable de la cui-na. «Rebem peticions de gent de tot el món,que volen conèixer la feina que fem». I tot ique a la cuina d’El Celler hi ha habitualmentpersones de procedències molt diferents quehi fan estades més o menys llargues per tre-ball i aprendre, un equip fix porta molts anystreballant a la casa: «Tenim una gran estabili-tat perquè hi ha persones que porten fins adeu anys amb nosaltres i això ha configurat ungran equip». En total, entre quinze i vint per-sones treballen permanentment a la cuina delrestaurant de Taialà, que té relacions amb es-coles d’hostaleria properes, com les de Giro-na, Manresa i Barcelona, però també amb d’al-tres més allunyades geogràficament: Sevilla,Mèxic, Argentina, Dinamarca, Itàlia... Alumnesd’aquests centres i cuiners d’altres restaurantssón els que passen temporades al Celler.

A la sala és diferent, perquè segons JoanRoca «no hi ha tanta gent que s’hi vulgui de-dicar». En el cas d’El Celler, però, «tenim la sortque sempre que tenim una vacant la podemcobrir». En l’actualitat «tenim un equip extraor-dinari, amb un nivell altíssim, format per vuit

persones joves amb un gran nivell professio-nal». Josep Roca, el segon dels germans, és elresponsable de la sala i dels vins del restau-rant: «Treballar de cambrer en un restaurantpreparat per fer disfrutar la gent et proporcio-na experiències molt maques». Potser per aixòno tenen problemes per trobar personal desala, i també, segons Joan Roca, perquè «aquíoferim formació, a més d’una feina. La gentque treballa a la sala participa en congressosi cursos, per estar en permanent contacte ambel sector de serveis, amb el món del vi...».

L’APOSTA PEL RESTAURANTJosep Roca entén que en l’actualitat hi hagimés estudiants d’hostaleria que vulguin sercuiners que no pas cambrers: «És normal; elsjoves necessiten icones i en un restaurant laicona més fàcil és el cuiner, però som un equip.Tinc claríssim que les estrelles d’El Celler deCan Roca són en Joan i en Jordi –el més jovedels germans, responsable de la pastisseria–,i nosaltres el que hem de fer és portar a lasala la seva il·lusió. Intentem estar a l’alçadaque ens correspon i disfrutar de l’èxit de lacuina». Joan Roca afegeix en aquest sentit que«fa uns 25 anys, si deies que eres cuiner noeres valorat socialment. Això ha canviat mol-tíssim». Pel que fa als pioners, apunta que «sila cuina té el boom que té ara és perquè unsquants cuiners vam optar fa uns anys, demanera lliure, per ser cuiners; la generació an-terior s’hi havia trobat, a la cuina, però no-saltres vam optar-hi lliurement, i vam apos-tar per tenir el nostre propi restaurant».

Aquesta aposta és la que van fer precisa-ment Joan i Josep Roca quan tenien una vin-tena d’anys. Van obrir El Celler de Can Roca,un restaurant que amb el temps s’ha convertiten un punt de referència: té dues estrelles a laprestigiosa Guia Michelin, és reconegut en lesmés destacades publicacions gastronòmiques,rep amants de la cuina procedents de tot elmón, i la seva feina és seguida amb atenció

2 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (ELS GERMANSJOAN, JOSEP I JORDI ROCA BRINDEN AMBCAVA EN UNA TAULA DEL SEU RESTAURANT,EL CELLER DE CAN ROCA, DE GIRONA).

5 de juny de 2005

6 i 7 ReportatgeL’Empordà íntimUn llibre recull una vuitantenad’imatges captades pelfotoperiodista Quim Giró alspobles de Salines Bassegoda.

8 EntrevistaArturo Fernández

9 EntrevistaDídac GarcíaAquest jove cantautor deVilanant fa compatible la sevapassió per la música amb elsestudis de la carrera de Dret.

11 RutesSanta Coloma de FarnersLa Fira del Pa amb Tomàquetque se celebra avui a la capitalde la Selva és una excel·lentexcusa per fer-hi una visita.

12 GastronomiaLes bromes d’Adrià

15 SalutPor a conduir

SUMARI 1

pels professionals que volen mantenir-se al diade les tècniques més avantguardistes.

L’afició dels germans Roca i Fontané per lacuina neix a casa, al restaurant Can Roca, queels seus pares, Josep i Montserrat, van muntarel 1967 al barri de Taialà de Girona. Ja abans,a la dècada dels 20, els avis de la família ha-vien tingut una fonda, Can Reixach, a Sant Mar-tí de Llémena. «Des dels 9 o 10 anys voltavaper la cuina del restaurant de casa, i hi ajuda-va, i m’hi vaig enganxar», explica Joan Roca.

Com que ja des de petit volia ser cuiner, quanva tenir l’edat va entrar a estudiar a l’Escolad’Hostaleria de Girona.

Un temps després també hi entraria el seugermà Josep, però decantant-se pel món delvi i pel servei a la sala. I també pel que haviaviscut des de petit: «Els records que tinc de lameva relació amb el vi van molt lligats a la fa-mília. Recordo l’aire festiu dels àpats familiars,amb la presència dels meus oncles; quan ana-va a pescar amb el meu oncle Pere i una de

les coses que més il·lusió em feia era que emdeixés tastar el vi que duia a la bóta; els àpatsde festa major; les visites al Museu del Vi enl’adolescència, quan feia campana de l’insti-tut... Sempre he sentit curiositat pel vi». A més,«mentre estudiava a l’institut ja servia al restau-rant de casa, i tenia facilitat per relacionar-meamb els clients, fer-los bromes... Servint me-nús a casa m’ho vaig passar molt bé». Tot ple-gat li va facilitar els estudis a l’Escola.

L’atzar va fer que quan Joan i Josep Rocaacabaven els estudis, els seus pares haguessinadquirit una sala just al costat del restaurantfamiliar per muntar-hi un espai per poder ferbanquets. I els dos germans els el van dema-nar per instal·lar-hi el seu propi restaurant: «Noteníem clar quin tipus de restaurant volíem fer,però sí que sabíem que havia de ser diferentde Can Roca, que ens semblava monòton per-què era un restaurant de menús, amb uns platsdeterminats cada dia...», diu Joan Roca. En elmateix sentit, Josep Roca assenyala que «no te-nia cap pretensió de ser el millor restaurantdel món, sinó simplement de disfrutar fent-lonostre i adaptant a la nostra manera de ser ide fer els coneixements que teníem».

PICAR PEDRATot i que no tenien clar quin tipus de res-taurant volien crear, sí que sabien en quinstipus de restaurants els agradava menjar. JoanRoca recorda que «ens agradaven molt elsgrans restaurants de França. La primera visi-ta que vam fer a un restaurant realment im-portant va ser al Pic de Valence, un 3 estre-lles Michelin des de feia molts anys. Aquestsestabliments ens van ensenyar que hi haviauna alta gastronomia que no tenia res a veu-re amb la cuina que es feia a Can Roca, niamb el que havíem après a l’Escola». A més,el restaurant Pic de Valence tenia un altre ele-ment que feia que s’hi fixessin especialment:«El lloc on està situat no és precisament idíl·lic,sinó que és als afores

Reportatge

3 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

(Continua a la pàgina 4)

Secrets del

CellerEls germans Joan, Josep i Jordi Roca han convertit El Celler deCan Roca, el seu restaurant del barri de Taialà, a Girona, en unpunt de referència per als amants de la bona cuina, la críticaespecialitzada i els professionals que volen mantenir-se al dia

de l’avantguarda; les seves dues estrelles a la Guia Michelin, i elreconeixement de moltes altres publicacions gastronòmiques, sónel fruit d’un treball pacient i constant que va començar l’any 1986.

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

Plaer per als sentitsAlguns dels plats que es poden degustar a El Celler deCan Roca. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: diferentsclasses de pa; «snacks» de cireres farcides d’anxoves ide pa de llangueta; «tapes» de consomé de moixernonsamb alvocat i gelat de pinyons, de crema d’ametlles isorbet de litxis amb oli d’alls i de sardina marinada ambavellanes, raïm i vainilla; cloïsses amb sorbet de llor,genciana i farigola llimonera; sopa de comté amb cebe-tes, llor, romaní, farigola i vi; velouté calenta de crustacisamb cebetes al cacau i menta; fideuà de gambes sensefideus amb muselina d’alls tendres; rogers amb cus-cusdel seu fetge; garrí ibèric confitat amb ametlles i gencia-na; adaptació del perfum «Eternity» de Calvin Klein; Ro-yal de xocolata; i «petit fours» per acompanyar el cafè.

de la ciutat, una mica lescondicions que teníem nosaltres, i això ensdemostrava que el restaurant l’acaba fent lagent que hi treballa, més enllà de l’entorn ge-ogràfic...».

I s’hi van posar: «Ens ho vam creure i hovam anar desenvolupant. Sense pressa, sensepressió... Vam estar molt temps sense visitesde crítics especialitzats, ni d’inspectors deguies gastronòmiques. Ens dedicàvem a picarpedra, a formar-nos, a anar definint i consoli-dant conceptes...». El restaurant havia comen-çat a funcionar el 1986, i no va ser fins al 1994que va començar a atreure l’atenció d’algunscrítics especialitzats, que en van portar d’al-tres... Fins que el 1995 els germans Roca re-bien la seva primera estrella Michelin (la se-gona els arribaria el 2002, quan Jordi Roca, eltercer dels germans, ja portava uns anys en-carregant-se de la pastisseria). «Et serveix bà-sicament perquè et situa en el mapa gas-tronòmic europeu», diu Joan Roca sobre el re-coneixement de la guia francesa. «Però una deles coses que més il·lusió ens va fer –afegeix–és que gràcies a aquesta estrella la ciutat deGirona apareixia en aquest mapa».

En aquest punt, Joan Roca detalla l’especialrelació que El Celler de Can Roca ha man-tingut des dels seus inicis amb la ciutat de Gi-rona: «Una de les coses més maques d’aquestsanys ha estat la complicitat amb la gent deGirona, i notar que se senten el restaurantcom seu». Josep Roca també es refereix aaquesta especial relació entre el restaurant ila ciutat: «El nostre repte quan vam obrir eraque la gent de Girona vingués a menjar a Ger-mans Sàbat. Volíem ajudar a apujar el nivellgastronòmic de la ciutat. No teníem la neces-sitat personal de ser reconeguts a nivell me-diàtic, i de fet el millor premi que tenim éscomprovar com hi ha gent que venia al res-taurant fa 14 anys i encara ho fa». Aquestaestreta relació ha provocat també que «hà-gim anat apujant els preus de manera gradual.Perquè venim d’una altra història, d’un res-taurant de menús, del teixit de la ciutat... Ide fet es diu que som el restaurant de 2 i 3estrelles Michelin amb millor relació quali-tat-preu de tot Europa. I això és en part per-què estem molt vinculats a casa nostra, al res-taurant del costat, i ens adonem que allò ésel món real; i això d’aquí és la fantasia».

En homenatge a aquells primers temps, itambé perquè les persones que arriben al res-taurant el primer cop siguin conscients del’evolució que ha experimentat, els germansRoca mantenen a la carta creacions dels seusinicis, precisant a més l’any en el qual les vancomençar a preparar. És el cas del carpacciode peus de porc –un plat després molt difós,en el qual la novetat era la manera de tractarel producte–, o el parmentier de llobregantamb trompetes de la mort. «En aquella prime-ra època fèiem una cuina que venia molt dela tradició, però a la qual aplicàvem una re-lectura i la nostra visió personal. I en part man-tenim aquesta línia de treball», diu Joan Roca.

LA CUINAAmb els anys, Joan Roca comença a trobarla seva pròpia cuina, amb «conceptes méscomplexos». Treballant, per exemple, en es-treta col·laboració amb el seu germà Josep,la idea del vi com a element que proporcio-na pistes per fer plats a partir dels seus ele-ments aromàtics –tòfona, anxoves i merlot–;o aprofundint en la cuina del contrast, apro-fitant les possibilitats dels sabors bàsics –viei-res amb carbassa, fruita de la passió, te verdi ceba tendra–; o apostant per la cuina de lamemòria, basada en records i vivències –cloï-ses amb sorbet d’aranja i campari, que re-met Joan Roca als vermuts familiars amb Bit-ter Kas dels dissabtes–; o deixant-se inspirarper un paisatge i pels productes de cada esta-ció –sopa d’herbes, cargols i cama-secs–; ointentant sublimar un producte d’una espe-cial qualitat, traient-ne el màxim profit –ro-gers amb cus-cus del seu fetge i emulsió d’es-pines–; o revisant plats de la cuina acadèmica–steak tartar– que encara ensenya a l’Esco-la d’Hostaleria de Girona, amb la qual va man-tenir la relació com a professor després d’aban-donar-la com a estudiant.

L’última etapa de la cuina d’El Celler de CanRoca és una «cuina plural», en paraules de JoanRoca, en la qual «tots tres intervenim, i aixòens permet tenir més percepcions des de di-ferents disciplines. Se m’atorga a mi el mèritde les creacions perquè sóc el cuiner, però ésun privilegi l’equip que tinc i que ens permet

fer coses que una sola persona no podria».El Celler de Can Roca està també a l’avant-

guarda en l’aplicació de la tècnica i la tecno-logia a la cuina. Un camí en el qual van serpioners amb la tècnica de la cuina al buit: «En-tre els anys 1996 i 1997 vam començar a usarel buit com a sistema de cocció directa delsaliments, i l’any 2000 editàvem el llibre La co-cina al vacío, una publicació per a professio-nals que ha tingut un gran èxit i que aviat estraduirà al francès i a l’anglès». La cuina al buitja s’usava a nivell industrial, però no s’haviaaplicat mai a l’alta cuina. Fins que Joan Rocava començar a aplicar-la en coccions a moltbaixa temperatura, afavorides pel buit, quepermeten mantenir textures i fixar el sabor delsproductes. Això que per a ell no deixa de seruna tècnica més, que complementa amb d’al-tres en l’elaboració d’alguns plats, li ha valgutun notable reconeixement per part de la pro-fessió. I més a partir del moment que JoanRoca, per poder continuar avançant en les se-ves investigacions en aquest camp, va disse-nyar –en col·laboració amb un fabricant– unamàquina expressament pensada per a la cui-na al buit, anomenada Roner, i que ja és pre-sent a les cuines dels principals restaurants.

DESTIL·LATS I FUMDe la complicitat amb els seus germans tam-bé neixen els destil·lats, la seva última inno-vació: «En Josep tenia un alambí de coure an-tic i un dia vam fer la prova d’intentar recu-perar l’aroma d’un caldo de tòfona, amb laidea que si el recuperàvem condensat, des-prés d’haver passat per l’alambí, tindríemper un costat el caldo de tòfona i per l’altreun líquid transparent però amb l’aroma i elsabor de la tòfona». Després d’algunes pro-ves poc satisfactòries han trobat l’equipamentnecessari i «hem descobert un altre món». L’os-tra amb destil·lat de terra –que transporta ales caigudes infantils o a les passejades pelcamp després de la pluja– és una de les se-ves creacions en aquest camp, en el qual hiha molt per experimentar, encara; ara treba-llen amb destil·lats de vins. «Totes aquestescoses donen sentit a la nostra feina, perquèens ho passem molt bé treballant», diu.

Una altra via d’investigació que tenen ober-ta al Celler de Can Roca, i que també apliquenja en alguns plats, és l’ús del fum a la cuina.Segons Joan Roca, «el fum s’ha usat de sem-pre com a element de conservació dels ali-ments, però no havia estat tan usat sobre elque es menja en forma de complement d’unplat. I nosaltres vam pensar precisament a usarel fum com a complement de l’olfacte i el gust,per a la qual cosa ens calia el control del fum,poder-lo concentrar o dirigir-lo allà on vul-guéssim, i amb un aparell força simple ho hemaconseguit». Així, per exemple, treballen ambfum d’espècies per fixar el gust d’aquestes so-bre el producte, sense la seva presència dire-cta. «Ho vam presentar a Tòquio i la gent al·lu-cinava», diu Joan Roca divertit.

LA PASTISSERIAUn paper important en l’evolució de la cui-na d’El Celler de Can Roca s’ha d’atribuir ala creixent implicació de Jordi Roca, el me-nor dels tres germans, que s’encarrega de lapastisseria des del 1998. Tot i que hi va arri-bar de manera una mica casual. Abans, «ha-via fet una mica de tot» a la cuina i a la sala,però va venir al restaurant un pastisser gal·lèsque havia obert un restaurant a Girona i noli havia anat bé. «Va demanar feina al restau-rant, i com que no havíem tingut cap pastis-ser, i ell era tècnicament impecable, el vamagafar. I com que necessitava un ajudant, ijo no tenia cap feina concreta assignada, vaigcomençar a treballar amb ell». Jordi Roca vadescobrir llavors que «a la pastisseria hi hacoses molt interessants, i vaig començar aaprendre perquè passen les coses, i vaig veu-re que podia crear coses. Totes aquestes des-cobertes em van agradar». Un accident delpastisser que el va tenir uns mesos de baixali va donar a Jordi Roca l’oportunitat de de-mostrar tot allò que havia après. Va passarla prova amb nota i ha anat evolucionantfins al punt que els seus germans es desfanen elogis cap a la seva feina i asseguren queés un dels millors pastissers d’Europa: «Apor-ta frescor a l’equip, domina la pastisseria i tèc-nicament és extraordinari», apunta Joan Roca.«I no es pot ser transgressor si no dominesla tècnica», afegeix.

El treball en equip amb els seus germansha portat Jordi Roca a desenvolupar en els úl-

Reportatge

4 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

Fotos:1, 2 i 3A partir de dosquarts de deu delmatí ja es treballa ala cuina d’El Cellerde Can Roca prepa-rant ingredients perals diferents plats. 4Un empleat d’El Ce-ller de Can Rocaprepara un vi perser destil·lat a la mà-quina amb la qualestan experimentant.5La cuina del restau-rant, al voltant dedos quarts de tresde la tarda, en undels moments demàxima activitat.6Joan Roca observacom una cambreraporta dos plats capa la sala d’El Celler.7Una imatge de lasala del restaurantdel barri de Taialà.

(Ve de la pàgina 3)1

5

4

6

7

3

2

tims anys una línia de treball molt caracterís-tica d’El Celler de Can Roca: els perfums. «Alrestaurant ja feia un temps que elaboràvemplats a partir dels matisos aromàtics d’un vi de-terminat. I llavors vam pensar que quan olo-res un perfum trobes matisos aromàtics de frui-tes, de flors, de coses amb les quals treballema la cuina del restaurant. I vam començar aaplicar aquest concepte a les postres». Postrescom les adaptacions d’«Eternity», de CalvinKein, de «Jardí primaveral», d’Hermès, o de «Ca-rolina», de Carolina Herrera, en els quals l’olordel perfum és un element més del plat.

EL VITemps i passió són les eines que ha usat Jo-sep Roca per ser considerat un dels millorssummillers del moment, i perquè El Celler deCan Roca disposi d’una carta de vins molt en-vejada entre l’elit del sector, amb més de milreferències, que ocupen tres volums de nota-bles dimensions. De fet hi ha persones quevan al Celler més per beure un determinat vique per degustar els plats que s’hi fan. «A ve-gades faig broma, i quan vénen clients quebusquen grans vins que saben que aquí tro-baran en bones condicions de qualitat, preu iconservació, demano als meus germans queels preparin unes “tapetes” per acompanyar»,explica Josep Roca. Tot i això, es mostra agraïtal seu germà Joan per «la confiança que m’hadonat per confeccionar la nostra carta de vins,que només pots tenir a força de molt temps,com hem fet nosaltres, o de molts diners». Jo-sep Roca es mostra orgullós d’aquesta carta ien destaca que només la meitat de referènciesprocedeixen de l’Estat espanyol: «El vi és uni-versal, jo almenys l’entenc així, i en aquest sen-tit som un restaurant atípic, perquè tenim moltsvins de fora. Però és la carta de vins que a mim’agrada i que he tingut la sort de poder fer».

Josep Roca es dedica cada dia a l’estudi denous vins, al coneixement de zones vinícolesde diferents països. Un treball intens, però queen el fons és tota una satisfacció per a una per-sona que entén que el vi és molt més que elseu sabor, el seu tacte i el seu aroma: «Per ami és molt interessant el que hi ha al darreredel vi, saber com s’ha elaborat, la manera comet porta a l’alegria, o a la melancolia, les sen-sacions o emocions que et pot provocar». Al-gunes d’aquestes sensacions o emocions es-tan només a l’abast d’uns pocs privilegiats: perbeure una ampolla de Romané Conti a El Ce-ller de Can Roca s’han de pagar 2.000 euros–«i l’ofereixo barat, perquè hi ha comerços onen cobren 2.400, i restaurants que en fan pa-gar 5.000 o 6.000», puntualitza Josep Roca–. Ésla servitud que assumeixen alguns pocs clientsmolt entesos, que visiten expressament el res-taurant perquè saben que hi trobaran vins ca-lifornians excepcionals, com l’Screaming ea-gle, o TBA alemanys, o d’altres exquisidesesque comparteixen carta, tot s’ha de dir, ambvins assequibles per a la resta de mortals.

DE PEUS A TERRAEls germans Roca es mostren satisfets pel mo-ment dolç que travessa el seu restaurant. I elsseus pares estan encantats. «La meva mare estàmolt contenta perquè veu que estimem el quefem, que estem contents, i que a més tots tresgermans ens entenem molt bé», explica JoanRoca. Les estrelles de la Guia Michelin són im-portants, segons ell, bàsicament perquè «sónla forma d’ampliar el teu àmbit geogràfic d’in-fluència». A més, aquest reconeixement «t’exi-geix un nivell de qualitat, perquè t’aportarà unclient exigent, i de fet és el que nosaltres vo-lem, clients exigents que et facin esforçar-tecada dia i anar millorant». Al cap i a la fi «si hofem bé és perquè ens agrada aquesta feina, iben feta, i a més volem fer-ho bé pel client».

La seva feina, en els últims anys, s’ha diversi-ficat, perquè un restaurant d’alta cuina no ésmassa rendible. Per això, restauradors com elsgermans Roca serveixen banquets –a la Torrede Can Roca i amb un servei de càtering quees pot desplaçar on el client vulgui–, assesso-ren establiments –ells ho fan amb el restaurantMoo de l’Hotel Omm de Barcelona–, i fan al-tres activitats més lucratives. «Els que tenimaquesta feina, i aquesta manera d’entendre-la,en el fons som uns romàntics», comenta JoanRoca sobre El Celler de Can Roca. En el seucas, a més, tocant de peus a terra: «Mantenimel cordó umbilical amb Can Roca, on la mevamare, amb dues noies, continua cuinant 180menús. Quan surto d’El Celler i entro al bar deCan Roca torno a la realitat; El Celler és més aprop del món de la imaginació».

Reportatge

5 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

8

9

10

Fotos:8Joan Roca en plenaactivitat a la cuinadel restaurant; elcuiner gironí, ambpoc més de quaran-ta anys, ha rebutnombrosos guar-dons i està conside-rat un dels més des-tacats del moment.9Josep Roca –tambéacaba de superarels 40 anys il’Acadèmia Interna-cional del Vi l’acabade nomenar summi-ller de l’any– mostraalgunes ampolles devi al gran celler ones conserven la ma-joria de les més demil referències quehi ha a la carta devins d’El Celler deCan Roca; a la saladel restaurant tambéhi ha un petit celler. 10Jordi Roca, el mésjove dels tres ger-mans –té 27 anys–,amb dues platesque contenen unapreparació que faràservir en una de lespostres que elabora.

És un món a la mida del visitant amb àn-sies culturals i que cerca tranquil·litat, quevol un altre model de vida, desenvolupa-

da a una altra velocitat. Un espai humà on l’es-til arquitectònic predominant a l’Edat Mitjana, elromànic, és tan present a cada poble, a cadaermita, com les barraques de pedra seca, recons-truïdes per les generacions successives. Uns tes-timonis d’excepció en un espai on la natura prenla forma de grans salts d’aigua, uns paisatges fo-restals més propis de l’Europa central que del

nostre clima mediterrani, poblats de castanyers,faigs i alzines sureres, però també de camps id’olivars. Tot això ho poden trobar més enllàde l’autopista A-7. Sempre a ponent. Noméscal arriscar-se a descobrir-ho». D’aquesta ma-nera descriu Moisès de Pablo, col·laborador deDiari de Girona, el territori que ocupen els di-vuit municipis que formen l’Associació SalinesBassegoda, i que ell mateix defineix com «elPonent empordanès, l’Empordà més íntim». DePablo escriu aquestes paraules en el text que

fa d’introducció al llibre de fotografies L’Em-pordà íntim (BRAU edicions), obra del fotope-riodista Quim Giró (Borrassà, 1968), que du-rant molts mesos va recórrer aquests poblesper intentar-ne captar l’essència a través de l’ob-jectiu de la seva càmera. La primera fotografiad’aquest treball –un encàrrec de l’Associacióde Municipis Salines Bassegoda– va ser feta elmes de maig de 2002, i l’última, el gener de 2004.Ara, una selecció d’una vuitantena de les imat-ges que va captar Quim Giró s’han reproduït

L’Empordà íntimUn llibre reprodueix una vuitantena d’imatges captades pel fotoperiodista Quim Giró per retratar lespersones, monuments i paisatges dels divuit municipis que integren l’Associació Salines Bassegoda.

TEXT: ALFONS PETIT

6 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

1

4 5

en un llibre, l’edició del qual ha comptat ambel suport de la Diputació de Girona.

En una entrevista que Quim Giró concediaa Diari de Girona el mes de febrer de l’any pas-sat detallava quins eren els objectius que s’ha-via plantejat a l’hora d’afrontar aquest treball:«Fer un reportatge diferent d’allò que estemacostumats a veure en un catàleg turístic. Al-hora, volia desmitificar la imatge clàssica de l’AltEmpordà. Existeix un Alt Empordà més rural,més de muntanya. I el volia retratar des d’unpunt de vista humà i artístic». Giró ja es mos-trava llavors –acabava d’enllestir la feina decamp– molt satisfet del resultat del projecte:«Crec que s’ha aconseguit una imatge alternati-va del territori, encara que voldria destacar queel projecte és, per la seva naturalesa, inacaba-ble. Volia reflectir la vida. I ho he fet gràcies ahaver tingut una llibertat completa. De vega-des, en un projecte encarregat, vas venut. Enaquest cas no he tingut cap imposició».

La mateixa satisfacció que expressava el fotò-graf l’evidència en el llibre l’Associació de Mu-nicipis Salines Bassegoda, que va encarregar eltreball: «El viatge visual que esteu a punt de co-mençar us portarà a redescobrir aspectes d’unterritori ple d’història i uns paisatges vivencials

i vitals que ens transporten a uns temps anacrò-nics, ben latents encara», escriu Miquel Coll, pre-sident de l’entitat altempordanesa, que té coma objectius fundacionals «el desenvolupament ila promoció econòmica, la protecció del mediambient, la coordinació de les activitats econò-miques i de lleure en el seu territori i la coo-peració transfronterera». Coll afegeix sobre eltreball de Giró que «el fotògraf ha copsat els as-pectes més personals, més humans i, per tant,més íntims, d’aquest territori i la seva gent».

TREPITJANT EL PAÍS«Per fer el llibre que tenen a les mans, l’autorha trepitjat el país d’una punta a l’altra, ha par-lat amb pagesos i turistes, amb gent gran i vai-lets. Amb passavolants i nadius. Ha extret da-des personals i, sobretot, vivències», escriu Moi-sès de Pablo sobre el treball de Giró. Les sevesfotografies mostren pagesos i pastors al camp,nenes i nens jugant, dones i homes caminant,treballant o fent les més diverses activitats quo-tidianes, detalls paisatgístics de la zona, imat-ges dels monuments que s’hi troben... Tot enblanc i negre perquè, tal com explicava el ma-teix Quim Giró, «agafa detalls que el color noaconsegueix, potser perquè et distreu».

Els grans protagonistes de l’obra de QuimGiró són les persones que poblen aquest terri-tori: «M’interessa la gent, però m’interessa en elseu entorn, a través de les emocions que en-comana i allò que et pot aportar. També m’agra-den els paisatges, però sempre amb gent fentalguna cosa. Penso que la gent corrent té molta dir. Tothom, a la seva manera, té alguna cosaper comunicar i ensenyar».

L’Associació de Municipis Salines Bassego-da la integren les localitats d’Agullana, Albanyà,Avinyonet de Puigventós, Biure, Boadella i lesEscaules, Cabanelles, Cistella, Darnius, la Vajol,Lladó, Llers, Maçanet de Cabrenys, Navata, Pontde Molins, Sant Llorenç de la Muga, Terrades,Vilafant i Vilanant. És una zona allunyada de lesgrans rutes turístiques, però que Quim Giró harecorregut de manera sistemàtica i insistent.«Giró espigola el territori amb la seva càmera,Cerca. Explora. Captura l’instant efímer», apun-ta De Pablo. Instants efímers captats en cadas-cun d’aquests municipis –perquè tots hi tenenpresència– és el que es troba al llibre L’Empordàíntim, amb el qual, tal com diu Miquel Coll, «lanostra gent i el nostre territori ens volem donara conèixer a tothom qui vulgui iniciar un viat-ge a l’Empordà per descobrir».

Reportatge

7 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

Fotos:1«Ben informats»(Cistella, novembrede 2003).2«Mai se sap» (Lla-dó, desembre de2003).3«Collint herbes»(Llers, desembre de2003).4«Pintant il·lusió»(Cistella, juliol de2002).5«De tots colors»(Llers, desembre de2003).6«Passat medieval»(Sant Llorenç de laMuga, octubre de2003).7«Amb qualsevolvehicle» (Pont deMolins, desembrede 2003).8«Barca a terra» (Vi-lanant, juny de2003).9«Mon, el vaquer»(Darnius, octubre de2003).

7

8

9

2 3

6

Televisió Espanyola dedicava fa pocs diesun homenatge a l’actor i empresari te-atral Arturo Fernández (Gijón, 1930),

que porta anys de gira per tot l’Estat ambles obres teatrals Esmoquing i Esmoquing2. Un año después, en les quals interpreta unpersonatge que sembla fet a mida per a ell,la qual cosa fa que el públic busqui sem-blances entre la persona i el personatge. Peròno li importa: «Quan el públic sent simpatiaper tu sempre tendeix a creure que ets comel personatge al qual dónes vida. A més, lamajoria dels actors tenim uns tics o unes ma-neres d'interpretar que ens identifiquen. Noobstant això, crec que en l'alta comèdia esnecessita un saber estar, un glamour, unaelegància i una forma educada de dir les co-ses. I per això potser m'identifiquen amb elpersonatge. A més, sempre poso part de lameva manera de ser sobre l'escenari, fet quepermet establir un paral·lelisme entre la mevaimatge pública i els meus papers». Fernándezporta 43 com a empresari teatral al capda-vant de la seva pròpia companyia i es van-ta de no haver rebut mai cap subvenció. L'ac-tor asturià està a punt de tornar al cinema enuna pel·lícula amb Gabino Diego, però notroba a faltar la gran pantalla. «De la televi-sió i del cinema en vaig aprofitar el nomque em va donar. Però sóc fonamentalmentun home de teatre, un mitjà que em permetgaudir més que el públic que assisteix a lafunció, i crec que això l'espectador ho nota».

Perquè es faci càrrec del tipus d'entre-vista: Qualsevol home pot conquistarqualsevol dona? Només si ella vol, i si ellestà disposat a dedicar-li temps. Des delsgrecs, decideix la dona, però jo no admetofracassos. Els d’1,82 no fallem mai.

Perquè vostè està més acostumat a serconquistat. Els homes som sempre con-quistats, però la meva generació es vantavade la seva magnífica conversa. Parlàvem tant,que ens crèiem que estàvem conquistant.

Els amics li demanen consell per seduir,com a, protagonista de Hitch? Els amicssempre demanen diners, no consells. Si pa-guessin, muntaria una acadèmia de seduc-ció.

Amb Esmòquing a aquestes altures? Sócpartidari de sopar cada nit d'esmòquing, unapeça per desgràcia en desús. Avui no esvesteix, mai hi va haver tanta deixadesa, laqual cosa comporta la falta d'educació, la bai-xa estima d'un mateix i el tancament de lesfàbriques de sabó. Tot va en consonància.

Javier Marías ens recorda que l'esmò-quing es porta amb sabates de cordons.Coincideixo amb aquest senyor. El cordó ésel clàssic, encara que no m'importa portarmocassins.

Quan va saber que l'11-M era obra d'ETA?Em té totalment sense cura qui ho va fer, pre-fereixo no assabentar-me’n. Només m'assa-bento de les víctimes.

Ha utilitzat tants preservatius com Fra-ga? Perquè, en mi, les dones ho volen total natural.

Quantes vegades s'ha despertat sense sa-ber qui dorm a l'altra banda del llit? Al

llit sempre somnio, i els somnis, somnis són.És clar que sovint es converteixen en mal-sons. L'important és enamorar-se, una set-mana o una nit.

Demano una foto recent de vostè, i emdiuen que serveix una de la «mili». Les me-ves mides continuen exactes. No m’admetodeteriorament, ja s'encarregaran els meusenemics de deteriorar-me.

Quant pesa? Amb els meus 75 quilos, pucjugar de davanter centre a Primera Divisió,i marcar dos o tres gols per partit.

Li devem més a la viagra o a la cirurgiaestètica? La viagra no sé què és. Quant alsegon, és indiscutible que, en qualsevol ope-ració d'estètica a un home, el cirurgià portala meva foto.

No parlem molt de l’obra que interpre-ta perquè la gent el desitja a vostè, enqualsevol encarnació. He sabut elegir elque el públic vol de mi, però sense guió no

es pot fer res. AmbEsmòquing l’he en-certat plenament,és la meva millorcomèdia. Té gla-mour, estil i elegàn-cia, a la vella usan-ça.

En quin momentla insistència estransforma enpersecució? Elconquistador és quiestà més sol. A mim'agradaria quem’assetgessin elles.És l'aspiració de tothome, ja n'hi haprou d'hipocresies.És clar que, potser,em poso a córrerquan veig qui m'a-corrala.

El Papa Joan PauII tenia més egoque un actor? Haestat l'home mésimportant que haexistit en aquestmón. Va ser honest,lluitador i bo.

Vaig sempre aveure'l, però hoamago als meusamics progres.Que els progres va-gin a veure teatred'avantguarda, joem quedo amb elpúblic intel·ligent.

Quina és la fron-tera amb el bar-rut? Ni barrut nimurri, el meu per-sonatge és un ho-me adorable que esnega a envellir i es-prem les seves úl-times primaveres.

Ha arribat a aquesta edat en la qual t’em-miralles i et vénen ganes de plorar.

Vostè ha arribat a aquesta edat? Si em pas-sa això, jo puc tenir una bronca amb el mi-rall. O creuré que el servei l’ha netejat ma-lament.

En què ha canviat el petó? Jo, quan peto-nejo, mato.

Com s’ho fa perquè les modes el seguei-xin? Aferrant-me a les coses belles.

Quant mal li fa que hagin retirat estàtuesde Franco? Les coses s'han de fer en silen-ci, o no fer-les. Remoure sentiments a aques-tes altures em sembla poc intel·ligent, un tretdels socialistes. Rodríguez Zapatero és unapersona agradable, però està envoltat de gentnefasta.

D'aquí a trenta anys ja entendrà les do-nes? A l'altre món me n'estan esperant unesquantes, a veure si així ho aconsegueixo.

Entrevista

8 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

ARTURO Fernández Galant intemporal, incombustible

«En absolut em sento encasellat. És un honor complir 43 anys i continuar fent de galant», fa bromaArturo Fernández. «A més, el galant no és res més que la primera figura d'una funció. I els que ami m'han tocat sempre han estat perdedors», assenyala l’actor asturià.

“Decideix la dona, peròjo no admeto fracassos”

TEXT: MATÍAS VALLÉS FOTOGRAFIA: SEBASTIÀ LLOMPART

“Remoure

sentimentsa aquestesaltures em

sembla pocintel·ligent,un tret delssocialistes.Rodríguez

Zapatero ésuna personaagradable,però està

envoltat degent nefasta.“

Dídac García (Vilanant, 1979), represen-ta una nova fornada musical que llui-ta per obrir-se camí. Ell ho fa des d’uns

temes que parlen de sentiments, rebel·lia,amors trencats i ànsies de llibertat. Té un discen el mercat: Les regles del joc.

No és una mica boig intentar triomfarcom a cantautor, i a més, en català? Ésun acte de sonat, això! (riu) Aquest primerdisc, Les regles del joc, el vaig fer amb lescançons que ja tenia. He fet música des deben petit, però allò d’agafar la guitarra i co-mençar a sortir una mica de lletra, ho faigdes dels 14 anys. I és una cançó que estàen el disc i es diu Llibertat. Evidentment estàretocada. Per fer el disc vaig seleccionar lescançons que em semblaven més correctes.En tinc més.

Ha tractat de variar d’estils o té una lí-nia marcada? Bé, no he anat sobrat de ca-lers, i el disc s’ha fet gràcies a col·legues. Tincun company que es diu Joan Berenguer, queté un estudi, i gràcies a ell vaig gravar gui-tarres, veus, corus i efectes. Tot això és ori-ginal. I la base rítmica és sintètica. Pensa queel noi viu en un pis i no podíem posar unabateria en un pis! I no tenia una banda con-solidada. Ara som tres, sense bateria.

Déu n’hi do! Sí, intentem fer un format mésacústic. Vull fer noves cançons.

Per què l’acústic? És més fàcil. Pensa queen un local petit, una bateria ho destrossatot, si no és que toquis amb escombretes.Voldríem agafar bongos o així...

El mercat accepta els grups de rock, però,en canvi, als solistes els és més difícil.Per què deu passar, això? És més fàcil te-nir èxit amb un grup, però amb un gruphas de compaginar horaris, un treballa aquí,l’altre treballa allà. I vaig pensar: saps què?M’ho faig jo sol. El disc me l’he finançat josol, em faig el meu projecte.

Ha gravat un videoclip nadalenc per a Lo-calia. Com va anar la idea? Sí, jo coneixiaun company en aquesta cadena de televisiói em va animar a fer-la a arribar al director.I vaig dir: «Mira, tinc una nadala que s’adiumolt per l’època». I em va dir: «Doncs, esta-ria molt bé». Un dels meus companys de pisa Girona és aficionat a l’audiovisual, i vampensar un videoclip senzill, pensat per a unparell de caps de setmana. Tot va anar moltràpid. És Nadal, es diu. Quan el van tenir,ens van dir que s’havia de retocar. La cançódura tres minuts i mig i ells volien omplirespais buits, sense anuncis, que poden serd’un minut i mig. Va ser una manera de fe-licitar el Nadal als espectadors.

Sembla que pot vendre les seves cançonsa Vale Music. No li agradaria dedicar-sea compondre per a d’altres, per donarel salt més endavant, com un De María,per exemple? Sé que és molt difícil viurede la música, i si ve, benvingut, però sóc moltrealista i per això estudio.

Què estudia? Em falten tres assignatures peracabar Dret i he acabat un graduat superioren riscos laborals que dura dos anys. L’anyvinent intentaré treballar en alguna mútuao despatx. Això de Vale Music va venir per-què em volien conèixer. Vaig parlar amb Ben-jamín González, i em va dir que ells no pro-mocionen artistes novells. Però em voliencom a lletrista. Volia caràcters llatins, tipusJuanes. És allò que la gent compra i es pro-mociona més fàcilment.

És un terreny per entrar en el món mu-sical? És fàcil d’entrar, però també de sor-tir. Hi ha tanta gent que es dedica a això! Ihi ha molt de desconeixement.

Li faré una pregunta que segur que no lihan fet mai: com definiria la seva músi-

ca? Ui, no! (riu). Melòdica, tranquil·la, pop.Et dic tot el que he llegit. A nivell personal,et diré que parla d’experiència viscudes, icrec que qualsevol persona entre 15 i 25 anyses pot sentir reflectida.

Però allò que vol transmetre no ha d’anardestinat a un públic d’entre 15 i 25 anys,sinó a tothom, no? És clar, però és el quehe viscut fins ara. Quan hagi viscut una micamés, ja trauré un altre disc! (riu). Això ho fanmolt els cantautors, parlar d’experiències vis-cudes.

Quin grup li agrada? Los Secretos, els ger-mans Urquijo es feien les lletres ells matei-xos. Sergio Dalma o David Broza. BryanAdams o Eros Ramazzoti.

Què li demana a la música? Crec que enla música catalana s’hauria de deixar de ban-da la política i promocionar la música deveritat. Si hi hagués un grup que volgués ava-lar la música catalana, tot aniria molt millor.He trucat a moltes portes i en algunes m’handit que el català està mort. I que això t’hohagis d’escoltar aquí! He fet el disc en ca-talà perquè és la llengua en la qual m’ex-presso millor. Jo, per exemple, no representoCatalunya ni ningú. Només vull cantar. Empregunten: «I com t’etiquetes?». Jo no m’eti-queto de cap manera. Al disc hi ha una cançó

més moguda, Sol, i una altra, En tu pots con-fiar, que és una balada.

Si no hi hagués aquesta politització dela música seria més fàcil? Crec que sí, per-què hi ha gent que et sent cantant en un idio-ma i diu: tu ets d’aquest partit. Doncs, no. Isi te’n vas a Madrid i parles català, et diuen:Carod-Rovira. La ignorància és el que prio-ritza.

Hi ha canvis en el món de la música?Totalment, abans hi havia pocs artistes, iels que tocaven rebien la seva promoció. Iels promocionaven perquè la gent respo-nia. En canvi ara, la gent diu: mira, un altreque no té res més a fer que fer un disc.

De fet, ja té una trajectòria, no? Arribarés fàcil, mantenir-se és molt complicat. Jotinc una pàgina web, un disc. I què passa?Si ho deixo morir, en mig any morirà. Si nocomenço a fer concerts en locals, és el ter-reny on et pots moure i és promoció. Crecque la música i el futbol tenen molta rela-ció.

Ah, sí? Sempre faig aquesta comparativa.Hi ha molts jugadors bons que no tenen pa-drins i no arriben on arriben altres, que síen tenen. I d’altres que si tinguessin pro-moció, arribarien molt lluny.

Entrevista

9 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

DÍDAC García Cantautor

Aquest jove cantant empordanès fa compatible la seva passió musical amb la carrera de Dret. Creuque les seves lletres neixen de l’experiència i vol assolir un to més acústic. Ha gravat un vídeo pera Localia i està en contactes amb una discogràfica per vendre cançons.

“Arribar és fàcil,mantenir-se ésmolt complicat”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: VALERIA SMUD

“He trucat a

moltes portesi en algunes

m’han dit queel català estàmort. I que

això t’ho hagisd’escoltar

aquí! He fet eldisc en català

perquè ésla llenguaen la qual

m’expressomillor. Jo norepresento

Catalunya niningú. Només

vull cantar.Em pregunten:

«I comt’etiquetes?».

Jo nom’etiqueto decap manera.“

Establimentsantics

10 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

Josep Comas i Basuldo va néixer l’any1820 a Can Matamala d'Estanyol. Vaaprendre a llegir i a escriure, i també a

arreglar rellotges. El seu mestre d'ofici va serel rector d'Estanyol. Després de l'aprenen-tatge amb aquell mossèn aficionat als re-llotges es va establir a Salitja, l’any 1860; hiva construir una casa i va comprar unes ves-sanes de terra, possiblement amb els di-ners obtinguts de la «legítima», ja que ell noera l’hereu.

La vida professional de Josep Comas iBasuldo es caracteritzava per la gran varie-tat de feines que desenvolupava. A més del'ofici de rellotger feia de petit pagès, aixícom de venedor ambulant de rosaris i me-dalles, que fabricava ell mateix les nits d’hi-vern, a la vora de la llar de foc i il·lumi-nant-se amb un quinquè. Després els ana-va a vendre cada dilluns al mercat de SantaColoma de Farners i als pobles veïns quanfeien novenaris i septenaris. També aprofi-tava els dies festius per treballar: sintonit-zant, però, amb el caràcter festiu, ja que feiad'animador de balls utilitzant un orgue. Ana-va a diferents pobles de la comarca amb l'or-gue a l'esquena. Així, les feines de pagès,de venedor ambulant i d'animador de ba-llades complementaven els beneficis que ob-tenia amb els encàrrecs com a rellotger.

TOT TIPUS DE RELLOTGESJosep Comas i Basuldo va tenir un fill, Ga-briel Comas i Capella, que va seguir l’oficide rellotger, malgrat que no sabia ni llegirni escriure. Encara avui és possible veure enalgunes cases de pagès rellotges de paretamb la inscripció «Salitja». També adquiria«rateres», rellotge característic alemany, quefuncionaven molt bé en aquella època, enla qual predominaven els rellotges de but-xaca. Gabriel Comas va residir un temps aEstanyol i va tornar a Salitja, des d’on ana-va cada dia a peu a Salt, a fer de barber. Aixòpassava a començaments del segle passat.Gabriel Comas i Capella va tenir cinc fills,Manel, Joan, Àngel, Gumersindo i Josep. Ma-nel i Josep acabarien fent de rellotgers.

La Guerra Civil els va sorprendre a Salit-

ja, i els dos germans grans van haver d’anaral front. La família va tancar la botiga deSalitja i es va traslladar a viure a Girona, ontenien una altra botiga petita a la plaça delGra. Gabriel Comas, que estava casat ambRosa Casals, va quedar cec i va morir l’any1959. En aquella època ja s’havien popula-ritzat els rellotges de polsera, que encara tin-drien més acceptació en les dècades se-güents. Va ser llavors quan el fill gran de Ga-briel Comas, Manel Comas i Casals, es facàrrec de la rellotgeria. El seu germà Joseptreballava amb ell per aprendre’n, mentreque un tercer germà, Àngel, feia de pagèsconreant les terres que tenia a Salitja.

El fill d’Àngel Comas i Casals, Àngel Co-mas i Freixas, va aprendre l’ofici de rellot-ger i, quan ja tenia prou coneixements, l’any

1989, va muntar una rellotgeria al númerotretze del carrer de les Barraquetes de Cassàde la Selva. Al principi només era rellotge-ria, però, amb el temps, va començar a pre-dominar-hi la joieria i, actualment, es dedi-quen tant a la venda i reparació de joies comde rellotges. Àngel Comas i Freixas treballaal taller i la seva dona, Dolors Feixas, de-patxa darrere dels mostradors de l’establi-ment, conjuntament amb una dependenta.Àngel Comas es dedica sobretot a la joie-ria, i repara peces que s’han fet malbé, peròtambé arregla rellotges. Tenen una cliente-la fixa ja des que es van establir a Cassà.Amb els anys han fet reformes a la botiga,i l’han ampliat. El matrimoni té tres fills, queencara no saben si voldran continuar ambel negoci familiar.

Joieria Comas Cassà dela Selva

L’empresa va tenir els seus orígens a Salitja, on encara hi ha lacasa pairal de la família, i els descendents del fundador es van

anar repartint per diverses localitats, fent de rellotgers i de joiers.Història

Si bé el funda-dor de la nissa-ga dels Comastenia els seusorígens a Esta-nyol i posterior-ment es va ins-tal·lar a Salitja,l’activitat de lafamília s’ha anatrepartint, alllarg dels anys,entre aquestadarrera pobla-ció, Girona iCassà de laSelva. El negociva començararreglant rellot-ges de campa-nar i de pagès idesprés es vapassar als debutxaca. Ac-tualment són elsrellotges de ca-nell els que esvenen, encaraque a la botigade Cassà lescoses han can-viat i es dedi-quen més a lajoieria que a larellotgeria.

Origen1860.FundadorJosep Comas iBasuldo.PropietariactualÀngel Comas iFreixas.TreballadorsRègim familiar iuna dependen-ta.ActivitatVenda de joieriai rellotges de tottipus.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

El pa amb tomàquet és el gran protago-nista del dia d’avui a Santa Coloma deFarners, que celebra la cinquena fira de-

dicada a aquesta preparació característica dela cuina catalana. El parc de Sant Salvadorde la capital de la Selva serà l’escenari prin-cipal de la fira, amb la presència de paradeson es podran adquirir productes artesanals itambé, evidentment, pa amb tomàquet. A més,els organitzadors de la fira programen diver-ses activitats populars que aconsegueixen unanotable participació de públic. Prova de l’èxitde la mostra és que en edicions anteriors haarribat a tenir uns 9.000 visitants i s’hi hanrepartit aproximadament 3.000 quilos de carni 600 quilos de pa.

L’Ajuntament de Santa Coloma de Farners,que organitza la fira, detalla objectius i acti-vitats: «Any rere any, l’objectiu principal dela fira és valorar el pa amb tomàquet comun dels principals plats del país i promocio-nar i divulgar els seus principals ingredients.La promoció dels embotits elaborats pels di-ferents carnissers de la ciutat és un altre delspropòsits que es vol aconseguir. Tot i així, lafira no deixa de banda els aspectes culturalsi diferenciadors relacionats amb aquest plattípicament català. Així doncs, durant la mos-tra es podran veure diferents elaboracionspensades expressament per a l’ocasió. A més,la Fira del Pa amb Tomàquet dedica a l'oli, in-gredient bàsic, un espai important: els visi-tants hi trobaran una bona representació d'o-lis elaborats arreu de Catalunya i que donenaquell gust tan característic al pa. Per tant, alparatge del parc de Sant Salvador (indret d’unagran bellesa natural), es podran adquirir totsels productes relacionats amb el pa amb tomà-quet: oli de les diferents denominacions d’ori-gen de Catalunya, reconeguts embotits arte-sans (a l’estand del Gremi de Carnissers deSanta Coloma), i pans i coques dels flequersde Santa Coloma. En total prop de 40 para-des on es vendran diferents productes arte-sanals. Durant tot el dia, a més, els visitantspodran adquirir esmorzar, dinar i berenar abase de pa amb tomàquet, carn a la brasa,embotit, amanida, mongetes i arengades».

ACTES PER A TOTHOMSanta Coloma aprofita la presència massivade visitants coincidint amb aquesta jornadaper organitzar altres activitats populars: «A les12 del migdia hi ha programada una festa d’es-cuma per a tots els nenes i nenes, organitza-da per l’entitat Sol Solet-Rialles. Un altre delsactes que es portaran a terme, i que al llargdels anys s’ha convertit en un dels més em-blemàtics, és el lliurament del premi Setrill dePlata, que cada any s’entrega a una figuraimportant dins del món gastronòmic de la Sel-va o bé a un personatge que ha destacat pera la seva implicació en la mostra i per a lapromoció de Santa Coloma. L’entrega d’aquestpremi es portarà a terme a la 1 del migdia. Acontinuació hi haurà un concert vermut demúsica tradicional, amb el grup Amanida Folki, ja a les 6 de la tarda, un espectacle de car-rer de la companyia La Troca anomenat ITV».Al matí també hi haurà, per a la mainada, di-verses activitats com ludoteca infantil, jocs detaula gegants, rocòdrom d’escalada amb ti-rolina... I a la tarda es farà una cantada d’ha-vaneres amb la colla Jacomets i es prepararàrom cremat.

Assistir a la Fira del Pa amb Tomàquet dónala possibilitat d’establir un primer contacteamb Santa Coloma de Farners, i concretamentamb un dels seus indrets més emblemàtics, elparc de Sant Salvador. Però la capital de la co-

marca de la Selva té molts altres atractius peral visitant, que es comentaran en aquesta ma-teixa secció en properes setmanes. Per comen-çar, alguns detalls del municipi extrets de lapàgina que l’Ajuntament té a Internet: «El ter-me municipal de Santa Coloma de Farnersté 71,31 km2. Es troba situat a la part centralde la comarca de la Selva, al sector de con-tacte entre la Serralada Prelitoral (extrem orien-tal del Montseny i sud de les Guilleries) i ladepressió gironina. El terme actual limita atramuntana amb els termes d'Osor i Brunyo-la; al sud, amb Riudarenes i Sant Feliu de Bui-

xalleu; a llevant, amb Vilobí d'Onyar i Riu-darenes, i a occident, amb Sant Hilari Sacalmi Arbúcies. Inclou els veïnats i les parròquiesde Sant Miquel de Cladells, Sant Pere Cerca-da, Castanyet, Vallors i Vall. La ciutat s'aixe-ca a la plana, sobre una terrassa fluvial, peròel sector nord-occidental del terme comprènuna ampla zona de muntanyes que no arri-ben als 1.000 metres: els contraforts de San-ta Bàrbara, de l'Espinau, del Pedró i el serratdel Corb, separats de la vall de Santa Colo-ma pel turó del Vent i la Roca Baiera, ambalçades de 600 a 700 metres».

I encara algun detall més: «Al vessant sud-est corre la riera de Santa Coloma, que neixa Sant Hilari Sacalm, travessa Sant Miquel deCladells, rep les rieres de Castanyet, l'Esparra,Caldes i Vidreres i, en el seu tram final, des-guassa a la Tordera, prop de Fogars. La mit-jana pluvial de Santa Coloma és de 800 l/m2.La temperatura és temperada, amb una mit-jana de 15,35º».

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

La capital del paamb tomàquet

El parc de Sant Salvador és avui l’escenari d’una massiva firadedicada a aquest plat tan característic de la cuina catalana.

Santa Coloma de Farners (I)

Telèfonsi adrecesd’interès

– Ajuntament deSanta Coloma deFarners, plaçaAjuntament, 1.972 84 08 08 www.webgi-pal.net/stacolo-maf/

Festa multitudinària. Sobre aquestes línies, una paradaen la qual s’elaborava pa amb tomàquet, en l’edició del’any passat de la fira. A l’esquerra, el dinar popular alparc de Sant Salvador. Fotos: Marc Martí.

La mosca de GironaPosa una mosca a la teva vida

i et prendràs la vida

amb una altre filosofia

Molts de vostès recordaran potser Guillem Brown,personatge entranyable i transgressor sorgit de

la ploma de l'anglesa Richmal Crompton; les aven-tures, entremaliadures i invents de Guillem en aque-lla Anglaterra d'entreguerres van ser lectura de moltsadolescents que avui són grans... Guillem Brown,amb els seus amics, no tenia entre les seves habi-litats les culinàries, encara que les seves aventu-res siguin per al gastroarqueòleg una plata de ga-letes de gingebre i sandvitxos de cogombre. De to-tes maneres, de tant en tant, al cobert, «cuinaven»plats impossibles... que els semblaven boníssims.Un d'aquests plats impossibles podria haver estataquest: Guillem i els seus amics agafen uns ous delrebost familiar, tantes vegades saquejat, i els baten,però no massa; obren una bossa de patates «xip» iles incorporen al batut d'ous; esperen que les duescoses es barregin i dipositen el batut en una pae-lla, girant-lo quan està quallat d'una banda. Hau-ria estat la «truita de patates Guillem Brown».

I vés per on... L'altre dia mirava jo el programad'un cuiner al qual no tenia el gust de conèixer nide nom i que ara actua tots els dies en una cade-na estatal, quan l'home confecciona aquesta «trui-ta Guillem Brown». Tot seriós, a més, i dient queés fantàstica. La veritat: a banda de pensar que sija no respectem ni la truita de patates no sé quèrespectarem, la cosa no va deixar de fer-me grà-cia. I veuran per què. Si hi ha algun cuiner que pu-gui assemblar-se a Guillem Brown és, sense capdubte, aquest geni de l'Hospitalet anomenat FerranAdrià. Per inquiet, per transgressor... Doncs bé, aAdrià li agrada, de tant en tant i per a consumpropi, jugar a les cuinetes. Un dia li venia de gustuna truita de patates, però no volia pelar patates,fregir patates... De manera que va agafar les «xips»i va elaborar la «truita Guillem Brown».

La cosa no tindria la menor importància si nofos per dues coses: Adrià ho va explicar, com ex-plica ell totes les seves coses, amb una barreja d'en-tusiasme i de no donar-li importància. Va ser un

piscolabis d'urgència, i punt. Ah, però... va ser unpiscolabis «made in Adrià». De manera que la cosava transcendir. I va passar amb ella el que passaamb tot el que se li ocorre a Adrià: automàticamentel plat va ser titllat de «meravellós», especialmentper la premsa no especialitzada, per a la qual qual-sevol acudit d’Adrià és, sistemàticament, «genial».

Aquest és un dels drames dels grans «xefs»: te-nen més credibilitat de la que va tenir en el seumoment la Sibil·la de Delfos. La gent no analitza:imita. El problema no és Adrià, que és inimitable.Però és que hi ha més casos. Fa alguns anys joera a Sevilla amb el meu amic Javier Oyarbide, pre-nent un aperitiu a la magnífica Casa Robles. En unataula, sol, Arguiñano devorava un plat de llenties,que eren el guisat del dia per al personal. Doncsbé, quan entrava algú i passava cap al menjador,veia Arguiñano i deia al seu acompanyant: «Ja sa-bem què menjarem». Es van esgotar les llenties.És curiós, perquè els grans cuiners, quan mengenel que de veritat els agrada... I és que l'alta cuinano és per a tots els dies.

Total: que la truita de patates «xip» d’Adrià vatranscendir. És d’Adrià –es va dir la premsa–, doncsés la repera. Doncs no: no és la repera; és més aviatuna menjussa, que no té res a veure amb la truitade patates més que circumstàncies merament ca-suals o formals. Però ja veuen: la posen com aexemple en un programa de cuina en una televi-sió d’abast estatal. Sobra papanatisme, i falta anà-lisi. El millor mestre s'equivoca alguna vegada.Diverses. Moltes. I procura que no se sàpiga, queno es noti i que no traspassi l'àmbit en el qual hade quedar la cosa. Perquè quan se sàpiga... sem-pre hi haurà algú, periodista o cuiner, que jutgi queallò, pel simple fet de venir de les mans del mes-tre, és forçosament meravellós. I no ha de ser-ho.Així que... ull a l'hora de copiar genialitats. Adriàés únic, encara que tothom intenti, inútilment,copiar la seva cuina. El que no té sentit és que hihagi qui vulgui copiar fins i tot les seves bromes.

Les bromes d’AdriàCAIUS APICIUS GASTRòNOM

12 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Original, especial, fresca i ex-celsa ginebra. Incolora, d’aro-

ma complexa amb notes d’espè-cies i el toc original que li apor-ta el cogombre. En boca ésintensa però elegant, sense no-tar-se el seu elevat grau alcohòlicde 43º. Elaborada amb una in-fusió de pètals de rosa de Bulgà-ria i cogombre holandès. Tam-bé porta arrel d’angèlica, camo-milla, alcaravea, fruits de ginebró,coriandre, pell de llimona i altreselements, fins a un total d’onzeespècies diferents. Recomanadaper beure sola, amb glaçons, oper elaborar un molt especialcocktail Dry Martini.

El celler elaborador: Les des-til·leries Hendrick’s, situades aEscòcia, elaboren aquesta gine-bra amb uns alambins de 200 li-tres del segle XIX, i l’envasenen una ampolla d’estil victorià entons ambarins i amb tap de suro.

GinHendrick’s

La ginebra

Restaurant

Cuina catalana d’autorLocal climatitzat - Pàrquing privat

Tancat diumenges nit i dillunsMENÚ MIGDIA, de dimarts a divendres: 15 €

CARTA CREATIVA

C/ Major, 2217257 GUALTA, GIRONA

Tel. 972 75 83 03www.restaurantcalapaquita.cominfo@restaurantcalapaquita.com

Suïssa és l’exemple clàssic de respectea les minories i drets nacionals. Així,hom manté curosament l’oficialitat ple-

na i l’ús de la llengua de cada cantó, que, amés, s’entrecreun: el francès, l’italià, l’ale-many (llengües oficials) i fins el romanx delsGrisons, que té tracte de «llengua nacional».La cuina, naturalment, reflecteix aquestes di-verses tradicions culturals: així hi ha una cui-na «romànica» (francesa i francoprovençal,romande), una cuina germànica, una d’ita-liana, més mediterrània, i una de romanx, fo-ses, això sí, en la gran passió suïssa, el for-matge, base de plats de fama universal comsón la fondue o la raclette. No oblidem tam-poc la xocolata, un altre producte suís defama internacional –va ser en aquest paíson es va inventar la xocolata amb llet, el1875–. Un altre invent helvètic –més alimentarique gastronòmic, val a dir-ho– són les so-pes de sobre (Maggi, Knorr), que es varenoriginar amb la idea d’un botiguer d’enva-sar la farina de pèsols, encara avui base d’unaexcel·lent sopa suïssa, normalment acom-panyada amb porc fumat. Un altre produc-te associat a Suïssa –si més no a una granmarca– és la llet condensada.

Les hortalisses més corrents en aquest paíssón les patates –base de plats tan famososcom el rösti, una mena de trinxat, o la ra-clette de formatge–, les pastanagues, les cols,les llombardes, els pèsols, les cebes, els por-ros, les mongetes tendres, els espinacs, lesremolatxes... Amb el blat de moro es fa po-lenta, a l’estil italià. Es mengen llenties i,sobretot a la part italiana, pasta i risotti. Enalguns casos guarnits amb bolets, com elsrossiyols o els ceps. Com a herbes hi tro-bem farigola, romaní, ginebrons, llorer, sàl-via, all, cebollí, nou moscada, clavell; escuina amb mantega, margarina, llard o bé olivegetal. Per cuinar també es fa servir vi i cre-ma de llet, així com formatge, ratllat o no.

CARNS, PEIXOS I DOLÇOSDe les carns, hi trobem el porc, el bou, elxai, la caça –cèrvids– i l’aviram. Els peixosde rius i estanys són molt consumits: angui-la, carpa, lluç de riu, perca, tenca, silur i di-verses varietas pròpies. També es troben pei-xos de piscifactoria, com la truita –sota di-verses varietats, de la lacustre a l’asalmonadafins a l’Arc Iris– i el lluç de riu. També estroba peix de mar –del Nord i de la Mediter-rània–, fresc o congelat: sardines, bacallà,rap, orada, halibut, moll, turbot, llenguado,etc.

La pastisseria i confiteria, a part de les xo-colates, bombons i altres exquisides llami-nadures, ens ofereix pastissos com la tortadi pane del Ticino, la glarner pastete (ambfarcit de prunes seques o confitura), la su-deltorte, la zuger kirschtorte –pastís de cire-res– o la curiosa aargauer rüeblitorte, a basede pastanaga, així com excel·lents pastes comels magenbrot (amb mel) o els famosos lec-kerlis amb mel, avellanes, etc. sene oblidarpeces de pasta fregida com els deliciososchriesitütschli o bunyols de cireres i els zi-gerkrapfen farcits de formatge. Si us perdeuen qualsevol pastisseria de Basilea (Bâle),potser la ciutat més dolça, no deixeu de fruir

de les seves especialitats i creacions, tanten el camp dels pastissos com dels bombons–de taronja confitada, de pinya, de mas-sapà, de trufa, de cireres a l’aiguardent, derom o altres licors.

EMBOTITS I VINSNo solament de formatge viu l’home: a Suïs-sa s’hi produeixen excel·lents embotits, queval la pena conèixer. Els productes de xar-cuteria d’aquest país, que és el més mun-tanyós d’Europa, són excel·lents: salsitxes,embotits secs, cansalades, pernils... Solen serde carn molt picada, fumats i a vegades com-binant carn de porc i de bou. Amb bou, jus-tament, s’elabora un producte de molta fama,la «carn dels grisons» o bündner fleisch (pe-ces d’espatlla de vedella marinada amb sal-morra i herbes, premsada i assecada; es men-ja a llesques finíssimes, tradicionalment ser-vides damunt d’un plat de fusta, normalment

amanides amb pebre negre acabat de mol-dre i acompanyades amb pa integral). Ésun producte que s’assembla a la bresaola ita-lina i fins i tot a la pastirma turca (i delspaïsos veïns), en aquest cas amanida ambpebre vermell. També s’elaboren pernils crus,salamis i llonganisses gruixudes.

Viatjant per Suïssa amb tren o cotxe, po-dem veure vinyes sota la neu. En efecte,aquest país alpí és productor de vins, quese solen reservar al consum interior. El cepdominant és el Gutedel, que dóna un vi blanc–que té els noms de Perlan a Ginebra (Genè-ve), Dorin al Vaud i, en general, Fendant–.Un altre cep és el Johannisberg, equivalental Silvaner alemany. Però també hi trobemvins negres, com el sorprenent Dôle (Gamayi Pinot Noir). A la part italiana (Ticino) hi tro-bem més vins negres, entre ells el Merlot. Al-tres vins blancs –per exemple, a Nêucha-tel– són deliciosament afruitats.

Gastronomia

13 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

El país on es van inventar les sopes de sobre destaca per laxocolata i els formatges, però la seva cuina és molt més variada.

A questa és una recepta molt fàcil perfer les famoses pastes de mel (lec-kerlis) de la ciutat de Basilea, a Suïs-

sa. N’hi ha per a unes vuit persones.

ElaboracióTireu la farina en un bol i afegiu-hi la canyella,el clavell i la nou moscada. En un cassóposat a foc suau foneu la mel i el sucre dei-xant-ho fent uns bulls, escumeu-ho si cal,o sigui, traieu-ne l'escuma tallant-la amb unaescumadora.– Aparteu-ho del foc i incorporeu-hi a poca poc la farina, tirant-ho al mig del forat queli haurem fet un cop dipositada en cercle.Feu servir una cullera de fusta per barrejar-ho. A continuació afegiu-hi, sempre a poca poc, la llet amb el bicarbonat dissolt; calobtenir una pasta força consistent.

– Trinxeu finament les nous o les ametlles,la pela de taronja o llimona i afegiu-les a lapasta, amassant-la uns segons sobre la tau-la enfarinada, afegint-hi més farina si que-da enganxosa. Tot seguit esteneu-la, des-prés d'empolsar de nou la taula amb fari-na, formant una capa prima que col·locareusobre la placa de forn ben untada amb man-tega. Per tal que agafi un color daurat fosc,cal pintar la superfície de la pasta amb ro-

vell d’ou amb l’ajuda d’un pinzell.– Coeu-ho a forn una mica fort durant 15 mi-nuts. Quan ja estigui al seu punt traieu-lo italleu la pasta en calent a rectangles de 10x4centímetres cadascun.

NotesAquestes pastes es poden guardar, peròs’han de posar en capses de llauna per-què se servin cruixents.

Ingredients

● 300 grams de farinapassada pel sedàs.● 5 grams de canyella enpols.● 1 clavell d’espècia.

● Una mica de nou mos-cada en pols.● 100 grams de mel.● 100 grams de sucre fi.● Mig got de llet.● 5 grams de bicarbonat.● 100 grams de nous o

ametlles crues sense pela.● 50 grams de pela de ta-ronja confitada.● 1 rovell d’ou.● Mantega per a la placadel forn.

Pastes de melLa recepta

JaumeFàbrega

Suïssa

Gastronomia suïssa. Sobre aquestes línies, a l’esquerra, el raïm Gutedel, amb el qual s’elabora vi blanc; a la dreta, dedalt a baix, «bündner fleisch» i altres embotits suïssos, un assortiment de bombons, «rösti» i «aargauer rüeblitorte».

Hores d’ara es compleixen cent anys jus-tos de la divisió en dues parts iguals delrevers de les targetes postals, per res-

pectar les il·lustracions i fotografies de l’anvers,que fins aleshores restaven sovint malmesesper l’obligatorietat de reservar el darrere exclu-sivament per a l’adreça del destinatari, mentreque el davant s’havia d’utilitzar per escriure elmissatge corresponent. Aquesta circumstància,quan només havien passat 36 anys del naixe-ment de la targeta postal –des del primer diaconcebuda com a efecte postal oficial, amb elsegell imprés, l’adreça del destinatari a l’an-vers, i coneguda filatèlicament com a enter-postal–, va revolucionat el món del col·leccio-nisme d’aquests petits documents de comuni-cació, anomenat cartofilia, i afavorí que es con-servessin les fotografies i altres il·lustracions.

Fins a aquell moment, els exemplars que esconserven estan considerats com a precursors–els anteriors a 1898, com a incunables–; men-tre que els editats fins a les acaballes de la se-gona dècada del segle XX, aproximadamentcap a la fi de la primera guerra mundial, per-tanyen a l’edat d’or de la postal, i són dels mésbuscats, llevat és clar dels considerats ordina-ris i gens informatius, del tipus «pedra» dels mo-numents, esglésies, cases, o fins i tot paisatgesi reproducció d’obres d’art. Aquelles postalscatalogades com a antigues tenien un formatregular de 14x9 centímetres, i la tècnica d’im-pressió predominant era la de la fototípia. Apartir del 1919, i amb l’excepció d’extraordi-nàries postals costumistes, o d’altres posteriorssituades en el període de la Guerra Civil espa-nyola, i fins a primers dels 60, les targetes sóntractades com a semimodernes, amb una tèc-nica que va deixant la fototípia progressiva-ment per adoptar d’altres tècniques com el fo-togravat i l’offset en blanc i negre; en aquestsinicis dels 60 ja s’adopta un format semblant a

l’actual de 15x10,5 centímetres, aproximada-ment, i se les coneix com a modernes o con-temporànies, amb una impressió en offset a totcolor i diverses variants.

CLASSES DE TARGETESAixí, a grans trets podríem diferenciar les pos-tals entre fotogràfiques –les que usen com amotiu d’il·lustració una fotografia reproduï-da mitjançant diferents procediments fotome-cànics, que tindrien la seva principal popula-

ritat durant les dues primeres dècades delsegle, mostrant tota mena de temes–; les tar-getes il·lustrades –reprodueixen el dibuix o lapintura d’un artista–; i les fotopostals, que sónles instantànies emprades com a targeta pos-tal, essent la seva principal característica queno eren reproduïdes per impressió fotome-cànica i tractant-se en la majoria dels casosd’exemplars únics, tota vegada que solienrealitzar-se pels fotògrafs locals i per encàrrecde particulars, d’alguna institució o d’algunestabliment comercial. Al revers d’aquesta mo-dalitat poden figurar els requadres i línies d’unatargeta fotogràfica normal, i no solen tenir elperceptiu Dipòsit Legal.

Tornant a la divisió del revers de les targe-tes, val a dir que a Espanya s’executà en com-pliment de les circulars de la Direcció Gene-ral de Correus i Telègrafs de desembre de 1905i de gener de 1906, per seguir les normes pro-mulgades per la Unió Postal Universal l’any1905. Però no totes les empreses i impremteseditores se sumarien al canvi des del primerdia. Per altra banda, i anant al pol oposat, te-nim les proves que va passar just el contrari,és a dir, que ja a l’any 1904, avançant-se a lesdisposicions oficials, algunes targetes circula-ven amb el darrere dividit, com es pot obser-var en un dels exemplars que il·lustren aquestreportatge, una postal francesa expedida el 4de maig d’aquell any. Les altres postals que esreprodueixen corresponen a una espanyolacirculada el 29 de desembre del 1903, dirigidaa Bègles (França), amb el revers sencer, i unreduït espai reservat per escriure les dades delremitent, i una targeta il·lustrada, amb color li-togràfic de l’època, transitada el 26 de febrerdel 1903. El missatge, com era preceptiu, ana-va a l’anvers, per la qual cosa tacava una micala imatge, principal motiu que portà a la «re-volució» de dividir el revers de les targetes.

Col.leccionisme

14 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

Un lloc per escriure

XavierRomero

Fa cent anys es va dividir oficialment el revers de les targets postals, per protegir les il·lustracions.

www.lagenda.info L’agenda de referència de les comarques de Girona

Molt més freqüent del que sembla, lapor a conduir s'ha instal·lat en unabona part de la població. I encara que

la majoria no ho confessa, es pot calcular quemés d'un 7% dels que tenen permís de con-duir la pateixen. Aquesta fòbia al volant s’ano-mena amaxofòbia (amaxo vol dir carruat-ge) i un dels grans experts n’és el psicòlegi professor d'autoescola Javier Díaz, que por-ta més de 25 anys estudiant el problema itractant afectats. L'estadística informa queel retrat robot de qui té fòbia a la conduc-ció és el d’una dona d'entre 30 i 40 anys (hiha un 25% d'homes, d'uns 35 anys). En ge-neral, es tracta de conductors habituals i quehan portat el seu vehicle sense problemesfins que de sobte sorgeix el pànic. També enocasions usen el cotxe per conduir per viesurbanes i el pànic el projecten cap a carre-teres generals i especialment, autovies i au-topistes.

Javier Díaz, que té a Internet una pàginaespecialitzada en aquest trastorn (www.ama-xofobia.com), defineix les situacions més es-tressants: ponts, túnels, grans baixades, cir-cular en vies de diversos carrils, incorpora-ció a vies ràpides, revolts i murs de separació.En aquestes circumstàncies l’amaxofòbic nose sent segur, sobretot perquè a més tem lavelocitat a què circulen els altres, la densi-tat del trànsit, aprecia un risc superior queel que realment existeix i afegeix fins i totuna tensió de claustrofòbia quan no veu unasortida a la situació.

L’ORIGENEncara que sens dubte és molt complex, l'ex-periència de Javier Díaz en els qüestionarisvia Internet informa que hi ha tres situacionsdesencadenants: aparició d'atacs de pànicconduint, haver vist o presenciat un accidenti una preparació deficient com a conductors.

– Atacs de pànic: Són més freqüents delque es creu. S'estima que el 3% de dones iuna mica menys del 2% d’homes els patei-xen, encara que pot haver-hi molts més ca-sos no diagnosticats. En estudis americans esva trobar que el 13% de la població generalpateix trastorn per angoixa; si aquest per-centatge pateix un atac mentre va conduint,tendirà a relacionar-lo amb el trànsit. Qui pa-teix un atac d'aquest tipus tem, sobretot, quetorni a repetir-se. Per això es manté la por.

– Accidents: És veritat que l'estrès post-traumàtic després de la presència o patimentd'un accident no té en tothom ni la mateixaforma ni la mateixa intensitat. Els símptomessón més grans quan s'atribueix la causa del'accident a raons personals. És a dir, s'accen-tua el sentiment de culpabilitat. I el temorque torni a repetir-se batega en la seva fò-bia. En els homes haver patit o presenciat un

accident representa fins al 40% de les cau-ses de por. En les dones, el percentatge noarriba al 25% (elles tenen molts menys acci-dents).

– Formació deficient: Si l'ensenyamentva ser escàs o no es té la confiança necessàriaen la conducció, pot passar que després deconduir un cert temps, ho abandonin perno sentir-se segurs del que fan. «Malgrat això–afegeix Javier Díaz–, hem detectat que a ve-gades l'aparició d'aquests temors primerencscomporten associada una baixa tolerància ala frustració; és com si s'hagués esperat queuna vegada obtingut el permís tot aniria ambenorme facilitat, quan la realitat és una al-tra. I aquest desajust entre expectatives i re-alitats sol conduir al sentiment de frustra-ció, por, inseguretat i pèrdua d'autoestimaen la qual sospitem que la falta de capacitatestà lligada a altres problemes de tipus psi-cològic».

L’amaxofòbia no es produeix en tots elscasos de la mateixa manera. Però quan l'o-rigen és en un atac de pànic, l'angoixa és elprimer símptoma. És un moment, uns segons,uns minuts; però la sensació de terror éstan tremenda que segurament qui l'hagi pa-tit no només no l'oblida mai, sinó que co-mença a témer de manera permanent quetorni a passar. Té símptomes d'ofec, suor fre-da, agitació, taquicàrdia... La primera crisi,diuen els experts, és molt difícil d'oblidarperquè apareix sense alarma prèvia. Gaire-bé tots els pacients la recorden anys des-prés i la descriuen com l'episodi més desa-gradable que han viscut. La por que torni arepetir-se és el que fa que es defugin lescircumstàncies en què es va produir la crisi.Per això el cotxe o el trànsit apareixen coma causa.

Un estudi de Mapfre sobre aquest proble-ma signat per la psicòloga Estela Pérez as-senyala que els homes pateixen aquest tras-torn més en silenci que les dones, perquècreuen que conduir és un acte de virilitat iels avergonyeix confessar que senten por d'a-gafar un cotxe. I defineix com afecta l’ama-xofòbia segons el sexe. En les dones, el pro-blema es produeix cap als 38 anys; l'educa-ció viària i la conducció temerària d'algunsconductors és el que més les estressa; pre-

fereixen conduir el seu cotxe abans que por-tar-ne un de prestat; la decisió de no conduird'una dona té relació en part amb l'actitudd'un familiar (pare o marit) que li va debili-tar l'autoestima durant l'etapa d'aprenentat-ge i per tant el reforç positiu és molt im-portant.

Pel que fa als homes, els que pateixen ama-xofòbia són una mica més grans que les do-nes: 42 anys; per a ells, conduir un vehicleamb potència és important perquè se sentenmés segurs, sobretot en els avançaments; larelació entre accidents de trànsit i conduccióinflueix de manera negativa a tothom, peròés molt més evident en els homes.

ÉS VOSTÈ AMAXOFÒBIC? FACI EL TESTAquest test resulta útil per conèixer si espateix amaxofòbia. Puntuï entre 5 (molt) i0 (cap) el grau de temor que li produeixenles següents situacions de trànsit:

1.- Arrencar en pujada.2.- Incorporar-se a les autopistes.3.- En el moment d’aparcar, provocar l’atu-

rada d'altres vehicles.4.- Circular en paral·lel a un autobús.5.- En un encreuament, que aparegui la-

teralment un altre vehicle.6.- Circular amb motos o bicicletes a prop.7.- Circular amb pluja o amb boira.8.- Baixar ports de muntanya.9.- Superar obstacles en carrers estrets.10.- Circular de nit.11.- Circular amb trànsit dens.12.- Veure vianants travessant la calçada.13.- Un vehicle apareixent en un en-

creuament.14.- Ser avançat en una carretera estreta.15.- Avançar en una via de doble sentit.16.- Que es cali el vehicle i s’entorpeixi la

circulació.17.- Les baixades prolongades.18.- Els túnels.19.- Les carreteres amb més de dos car-

rils.20.- Els ponts i passos elevats.21.- Altres situacions no especificades.Si obté entre 0 i 44 punts no pateix ama-

xofòbia; de 45 a 63, està començant a tenirpor; de 64 a 84, pateix amaxofòbia; i de 84a 105, la seva amaxofòbia és incapacitant.

Salut

15 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

RamónSánchezOcaña

MA

RTI

FE

RR

ER

La fòbia al volant (amaxofòbia) afecta més del 7% de les personesque tenen carnet de conduir i és més habitual entre les dones.

Por a conduir

assistència sanitària

AsisaLa solució que vostè busca

Delegació Girona: Passeig General Mendoza, 1 entl. (Pl. Catalunya) - 17002 GIRONATelèfon 972 20 77 58 - Fax 972 22 44 30 e-mail:admon.gerona@asisa.esOficina a Figueres: C/ Col·legi, núm. 5 baixos - FIGUERES

Pot estar segur.

EL NÚM. 1 ETS TU.

16 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

Màgia visibleSpecial Eye Care, deSwiss Perfection:quasi un miracle.

Amb obsequiEls tractaments per alrostre Unica regalenuna bossa de viatge.

RelaxatsEl col·liriVispringalleuja lapicor i elcansamentdels ulls.

EmmarcatsAmb lamàscara i elperfiladorMinicoquet-te dePinaud.

Aturar el tempsFluid d’Anne Möllerper refermar la pelldel contorn d’ulls.

Les ulleres de sol deixen de ser un simple complement per convertir-seen protagonistes de la moda: són exagerades i molt «glamouroses».

Per fer-temirar

ANNA ESTARTÚS

8

2

3

4

5

6

1

Vitamina per als ullsUna crema de TheBody Shop quesuavitza i protegeix.

Destacar la miradaPerles de The BodyShop per donar colora les parpelles.

7

HOMAYUNCATIFES PERSES I ORIENTALS

C/ Sant Joan Bta. de la Salle, 15GIRONA972 22 09 36

LIQUIDACIÓ TOTAL PER TANCAMENTTOT A MEITAT DE PREU

Tendències

17 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

1, 2 i 3 Adidascrea monturesesportives quesegueixen les úl-times tendènciesde moda.4 Sumptuosa-ment modernes,a les ulleres Fen-di destaca la Fdel seu logotip.5 La monturad’aquestes ulle-res Swarovskies realça perl’original barnilla.6 Contrast decolors en unesulleres exagera-dament grans,de Silhouette . 7 i 8 Montures al’aire en una líniaclàssica, de Sil-houette .9 Sofisticades imolt «chic»: Loe-we by De Rigo .10 Línies d’inspi-ració retro com-binades ambmetall i acetatper a Vogart byDe Rigo .11 Calvin Kleinproposa un ver-mell brillant enun disseny plede «glamour».12, 13 i 14Atrevides pelscolors i les for-mes, les ulleresde Daniel Swa-rovski desta-quen pels en-lluernadors cris-talls tallats.

9

11

12

13

14

10

L a cantant portuguesa Mísia assegura queel fado «et neteja el cor», una cosa queha pogut confirmar en el seu últim disc,

Drama box, en el qual la cançó portuguesas'alia amb el bolero i el tango, tres gèneres«de la mateixa família» i que a ella, diu, liserveixen per «exorcitzar les meves zonesd'ombra». Drama box és el novè disc d'aquestacantant portuguesa que en els inicis de la dè-cada dels 90 va voler capbussar-se en «les pe-rifèries» de l'univers del fado, quan aquest gè-nere encara no vivia la revitalització que elsúltims anys ha experimentat. «Vaig fer solauna travessia del desert, les companyies novolien gravar fado», explica aquesta cantantque, malgrat això, va aconseguir fer-se un fo-rat i obrir un nou espai per al fado i per a totauna jove generació d’intèrprets de fado.

Setze cançons componen el seu nou treballdiscogràfic, Drama box, un disc amb temesde compositors i escriptors com ArmandoManzanero, Vasco Graca Moura o, fins i tot,del Nobel Jose Saramago, un dels poemes delqual s'ha transformat aquí en el fado AdivinhaII. «El vaig cantar per primera vegada el 1993,és un poema del seu llibre Els poemes possi-

bles, però ara li he donat unaaltra música, és una cosa quepassa molt en el fado«, diu lacantant, que ha volgut que to-tes les cançons parlessin d'«a-mors radicals, de situacionsextremes», una cosa que apun-tala el «sentit teatral» del disc.

Una altra de les sorpresesdel seu nou treball és FogoPreso, un poema de GracaMoura, que aquí, a més decantat i interpretat per ella, ésrecitat per les actrius FannyArdant, María de Medeiros,Ute Lemper, Carmen Maura iMiranda Richardson: «Són cincactrius, cinc cultures diferents,la major sorpresa, el major pla-er, ha estat veure com cadas-cuna li donava una energia di-ferent al poema, semblen finsi tot diferents». Mísia diu queés capaç de «seduir» poetesperquè escriguin lletres pera ella o actrius perquè parti-cipin en el seu disc perquè«saben que jo crec fermamentque el cor té intel·ligència ila intel·ligència, cor».

Per primera vegada la can-tant ha volgut ser ella matei-xa la productora del seu disc:«En aquests moments de can-vis en les indústries dis-cogràfiques és l'única mane-ra de tenir control sobre l'o-bra», sostè.

Mísia ha dedicat aquest disca la seva mare, una ballarina

clàssica espanyola que es va casar amb unburgès portuguès i que «em va ensenyar a es-coltar les músiques que portava en les sevesgires». Nascuda a Porto, Mísia se’n va anar aviure a Barcelona quan tenia 20 anys per es-tar a prop de la seva àvia, actriu, i va serallà on «vaig sentir la saudade, la nostàlgia»que li va fer anys després tornar a Portugalper cantar fados.

Susana Alfonso, que és el seu nom verita-ble, va adoptar el de Mísia, en homenatge ala dona polonesa i musa del pintor catalàJosep Maria Sert, i va emprendre així unacarrera amb discos com Mísia (1991), Tantomenos tanto mais (1995), Garras dos senti-dos (1998) o Paixoes diagonais (1999), ambels quals ha actuat en escenaris com l’Olym-pia de París, el Town Hall de Nova York, laFilharmonia de Berlín, el Palau de la Músicade Barcelona i el Piccolo Teatro de Milà.

Aquesta artista, que explica que des de nenaquan sortia de l'escola anava a casa seva ies capbussaba en els baguls de la seva mareo de la seva àvia i feia els deures disfressa-da, assegura que sempre «he treballat enl'essència, mai en l'evidència».

Música

18 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

Per netejar

el corLa cantant portuguesa Mísia barreja el fado amb el bolero i el

tango a «Drama box», el novè disc de la seva carrera, amb setzecançons que parlen d’«amors radicals, de situacions extremes».

Bandes sonores

Novetats

Marlene Dietrich 1928-1949

EPM-Harmonia Mundi

Morta l’any 1992,Marlene Dietrichserà recordadasempre com undels grans miteseròtics del primerHollywood. L’ac-triu i cantant ale-manya va saltar ala fama de la màdel seu compa-triota Joseph Von

Sternberg, que la va escollir per interpretar L’àn-gel blau. En aquest film la diva cantava el tema Ichbin die fesche Lola, una múrria cançó de caba-ret, que des de llavors ha estat un dels temesmés emblemàtics del seu repertori. Evidentmentla cançó no podia faltar en aquest compilatori, comtampoc l’altre gran èxit de l’alemanya, Lili Marle-ne, tot un himne. En aquest CD hi ha catorze te-mes més: vuit cantats en alemany, quatre enfrancès i quatre més en anglès. D’aquests últimsen destaca l’esplèndida versió que fa del You dosomething to me, un estàndard de Cole Porter queamb la sensual veu de Marlene Dietrich adqui-reix una nova dimensió. Lluís Poch

Lolita: «... Y ahora Lola»

Lolita ha publicatun disc d’home-natge a la sevamare, Lola Flores,en el desè aniver-sari de la sevamort. Després deLola, Lolita, Lola(2001), Lola, Loli-ta, Dolores (2002)i un recopilatori,ara arriba ...Y aho-ra Lola. Un regaloa mi madre, en elqual es reuneixenper primera vega-da les veus de Lo-lita, Rosario i Lola cantant juntes A tu vera, un temaper al qual s'ha recuperat la veu de Lola Flores ialguns arranjaments d'orquestra d'una cinta analò-gica gravada el 1963. «Cantant a la meva marehe après a plorar moltíssim, he remogut molts sen-timents, però no he demanat consell a ningú so-bre com cantar les seves cançons, sinó que hemirat cap amunt i li he dit a ella que em donés uncop de mà», deia la cantant en la presentació deldisc, amb 12 cançons del repertori de Lola Flores.

Chambao: «Pokito a Poko»Després d'arribar a vint països, del Japó als Es-tats Units, amb la seva barreja de flamenc i músi-ca electrònica, els malaguenys Chambao fan unpas més amb Pokito a Poko, nou disc amb el qualvolen mostrar que «la música no es pot encase-llar, creix i neix per si sola». Ho diu María del MarRodríguez, La Mari, la veu del grup, que es va do-nar a conèixer fa tres anys, quan vuit cançons se-ves van aparèixer a Flamenco Chill, i que es va afer-mar amb les 80.000 còpies venudes del seu primerdisc en solitari, Endorfinas en la mente (2003).

Homenatge a The CureUn total de 25 grups espanyols d’estils molt variats,de Sr. Chinarro a Migala, Dwomo o Moksha, ver-sionen cançons dels mítics The Cure en el dischomenatge Las canciones de los chicos imagina-rios. L’àlbum conté tots els singles clàssics del grupbritànic liderat per Robert Smith, però vistos desd'una àmplia i actual visió musical. També hi apa-reixen grups com Jet Lag, Los Niños Mutantes, Sol-yent Green, El Diablo i Buzoo, entre d’altres.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Caricias alalma David Bus-tamante2 = Que el cieloespere sentaoMelendi3 = Mónica Na-ranjo - Colec-ción PrivadaMónica Naranjo4 = Il DivoIl Divo5 ▲ Magic timeVan Morrison

REGNE UNIT

1 ▲ Demondays Gorillaz2 ▼ ForeverFaithless - Thegreatest hitsFaithless3 ▲ The invisi-ble invasion Co-ral4 ▲ Back toBedlam JamesBlunt5 ▲ Out of exileAudioslave

ESTATS UNITS

1 ▲ MesmerizeSystem of adown 2 ▲ HonkytonkUniversity TobyKeith3 = The emanci-pation of MimiMariah Carey4 ▼ Stand UpDave MatthewsBand5 ▲ Album IIKem

TEXT: ISABEL LAGUNA

34 AÑOS DE EXPERIENCIALOS ENCUENTROS SERIOS CON UNI-CENTRE PODREMOS DECIR «SÍ, TE AMO!»

8 quai BOURDAN 66000 PERPIGNAN 0033-468 34 22 44

www.unicentre1.com Reciba gratuitamente nuestra documentaciónNº 1�

La memoria de los muertos

Director: Omar Naïm.Intèrprets: Robin Williams,Mira Sorvino, Jim Caviezel.Distribuïdora: Filmax.Durada: 115 minuts.Ambientada en un futur pro-per, descriu les desventu-res d’un home que edita elsrecords dels morts. Fa laseva feina amb diligènciafins que topa amb un cadà-ver que li descobreix as-

pectes del seu passat. Millor plantejada que re-solta, es beneficia de la interpretació de Wi-lliams. P. P.

Llamada perdida

Director: Takashi Miike.Intèrprets: Kou Shibasaki,Shinichi Tsutsumi. Distribuïdora: Filmax.Durada: 110 minuts.Miike, el millor i més versàtildels cineastes japonesosactuals, firma una pel·lículamenor que, tot i presentaridees prou perverses, aca-ba sucumbint a les conven-

cions del subgènere iniciat amb The Ring. Aixòsí, la cosa va anar tan bé a les taquilles de tot elmón que ja se n’ha rodat una seqüela. P. P.

Temporada de patos

Director: Fernando Eimbcke.Intèrprets: Enrique Arreola,Diego Cataño, Danny Perea.Distribuïdora: Filmax.Durada: 100 minuts.Un dels darrers èxits del ci-ne mexicà. Els protagonis-tes són dos nois que es dis-posen a passar un diumen-ge a casa quan, sobtada-ment, comencen a irromprepersonatges ben pintores-

cos. Té un aire als primers films de Kevin Smith,divertida i amb gotes de mala bava. P. P.

Potser per la influència mediàtica de lasaga Star Wars i de les adaptacions decòmics, hi ha la percepció general que

Hollywood s’ha oblidat momentàniament deles versions cinematogràfiques de sèries detelevisió. Però no. Al llarg del mes de setem-bre, sense anar més lluny, n’arribaran dues:una és la d’Els ducs de Hazzard –poc en-grescadora, val a dir-ho– i l’altra és ni mésni menys la d’Embruixada, un projecte queportava molts anys passant de mans i quefinalment s’ha fet possible gràcies a NicoleKidman (sens dubte, el millor recanvi pos-sible per a la desapareguda Elizabeth Mont-gomery) i el còmic Will Ferrell. De fet, lapresència de la protagonista de La intérpretees donava per segura des dels inicis de lapel·lícula; la deFerrell, en canvi,no va ser una re-alitat fins que JimCarrey es va de-sentendre del ro-datge. I darrerede tot plegat hi hala guionista, pro-ductora i directo-ra Nora Ephron, que necessita un èxit perrecuperar la privilegiada posició dins de laindústria que li van donar Algo para recor-dar i Tienes un e-mail.

La veritat és que Embruixada, que s’es-trenarà al nostre país el 2 de setembre, té undels punts de partida més originals pel quefa a adaptacions de sèries d’èxit. El prota-gonista és Jack Wyatt, un productor televi-siu que es disposa a fer un remake, preci-sament, de la famosa sitcom interpretada perMontgomery. El problema és que no trobaactriu, ni tan sols una que sàpiga moure el

nas –símptoma inequívoc de la seva mà-gia– com ho feia l’entranyable bruixa tele-visiva dels anys 60. Les coses canvien quanconeix Isabel Bigelow, una jove que apun-ta un talent desbordant i sap moure el nascom toca. La seva no serà una relació pu-rament professional i fins i tot fan plans deboda. El que Jack no sap és que Isabel ésuna bruixa de veritat i es trobarà vivint, acasa seva, els dilemes que volia plasmar ala ficció.

Ephron és una especialista consumadaen la comèdia romàntica i, malgrat que a ve-gades té el punt de mira un pèl desviat (no-més cal recordar aquells despropòsits queeren Michael o Combinación ganadora)sembla la cineasta ideal per a un producte

d’aquestes característiques. Per assegurar-sela jugada, Ephron ha envoltat Kidman i Fer-rell de veterans tan il·lustres com MichaelCaine (que aquest mateix mes estrenarà Bat-man Begins, on és el majordom Alfred),Carole Shelley, David Alan Grier i la recu-perada Shirley MacLaine, que interpreta lairascible Endora. Per cert que entre els pro-ductors de l’invent hi ha una realitzadora,Penny Marshall, que juntament amb Ephronva contribuir durant la dècada passada a laconsolidació comercial de la comèdia romàn-tica nord-americana.

Una bruixa molt

especialLa febre d’adaptar sèries televisives està lluny d’acabar-se i el mesde setembre s’estrenarà «Embruixada», una original posada al diade la popular «sitcom» protagonitzada per Elizabeth Montgomery.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema

19 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

Bandes sonores

George GershwinFrank BraleyHarmonia Mundi

Icona de la cultu-ra nord-america-na, GeorgeGershwin (1898-1937) és autord’alguna de lesmelodies més cè-lebres de tots elstemps. El compo-sitor i pianista deNova York va es-criure nombroses

partitures per al cinema i el teatre, però també vacrear moltes obres per a concert. Ara, el tambépianista Frank Baley ens proposa una trobada enla intimitat amb la música de Gershwin, des deles seves més celebrades simfonies fins a lescançons més senzilles. Amb l’elegància que el ca-racteritza, Braley imprimeix un nou aire a obresmestres com Rhapsody in blue, en una versió trans-crita al piano pel seu propi creador, o Un ame-ricà a París. Frank Braley també aborda amb en-cert altres temes representatius del repertori gersh-winià, com I got rythm, The man I love, Swanee oSweet and low down, a banda d’alguns dels seusimpecables preludis. Lluís Poch

Una parella amb màgiaNicole Kidman i Will Ferrell són el reclam de la

versió cinematogràfica, que ha escrit i dirigitl’autora d’«Algo para recordar», Nora Ephron

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

El passat mes de febrer es publicaven en aquestDiari de Girona sengles articles meus, en els

quals parlava dels dinosaures, aquells gegantinsanimals que van poblar la Terra fa uns 170 milionsd’anys, les petjades dels quals encara perdurenen diferents parts dels nostre Planeta Blau: entreelles a la zona de La Rioja, a Espanya, que vaigrecórrer fa anys, mogut pel meu afany viatger, queencara conservo.

Els dinosaures van poblar la Terra durant uns170 milions d’anys i van desaparèixer fa uns 65milions d’anys, sense que se sàpiga amb exacti-tud les causes d’aquest fet: un gegantí meteorit queva xocar contra la Terra, i va provocar un efectedevastador? Fou una sobtada i generalitzada acti-vitat volcànica? O fou un ràpid canvi climàtic? Ungrup de científics espanyols –predominantment dela Universitat de Saragossa, especialistes en elperíode cretaci–, han començat, des de mitjan any2003, a estudiar el tema, analitzant, a Cuba, elrastre del meteorit que –es diu–, en caure a laTerra va produir l’extinció dels dinosaures, al cos-tat de la península del Yucatán, a Mèxic, fa uns65 milions d’anys... El descomunal objecte còsmic,de 10 quilòmetres de diàmetre, va impactar so-bre la Terra a 160.000 quilòmetres per hora, i vaoriginar un cataclisme climàtic planetari i –se-gons sembla– va desencadenar la desaparició delsdinosaures i altres formes de vida de la Terra, se-gons la tesi del geòleg Walter Álvarez, que opinaque va ser un cometa o un asteroide.

El cràter Chicxulub, situat a l’Atlàntic, pròxim a

la península del Yucatán, està considerat per lamajoria dels investigadors com el lloc on va im-pactar aquest objecte còsmic. En col·lidir el me-teorit es va generar una explosió similar a diver-sos centenars de tones de trinitotoluè (TNT), queva pulveritzar aquest objecte i també una partimportant de les roques del subsòl del Yucatán.L’impacte va originar un cràter d’uns 300 quilò-metres de diàmetre, que està considerat com elmajor format pel sistema solar durant els últims4.000 milions d’anys.

Aquests materials van ser expulsats a l’atmosfe-ra i en caure de nou sobre la terra, formaren ca-pes d’argila, que s’han trobat a la part superior delstalls de roques a zones de Matanzas, l’Havana iPinar del Rio, a Cuba. Els científics creuen queaproximadament el deu per cent del meteorit s’hau-ria desprès abans d’impactar al nostre planeta, pro-bablement a conseqüència de les fortes pressionsinternes de l’objecte còsmic i a la velocitat decaiguda. Aquesta teoria explicaria correctamentla troballa de restes de l’objecte còsmic a milersde quilòmetres de la zona d’impacte.

El professor Manuel Iturralde Vinent, del Mu-seu d’Història Natural de l’Havana, treballa enaquest projecte des de fa set anys, juntament ambun equip d’astrònoms japonesos, dirigits per Ta-kafumi Matsui, de la Universitat de Tòquio. Entreles troballes que s’han fet fins al moment desta-quen roques, de diversos metres d’espessor, quesegons l’investigador cubà tenen totes les qualitatsper haver estat generades en el gran impacte.

Quan va saber la notícia nose la va creure. Per a ell era

inimaginable que Stalin, unhome que havia ajudat el Go-vern de la República, haguéspactat amb Hitler, que haviaprestat tota l’ajuda possible aFranco per acabar amb les lli-bertats del seu país. Recorda-va tots els companys de partitque havien mort durant la guer-ra, i es preguntava què pensa-rien ara, si aixéquessin el capi algú els digués que Stalin i Hi-tler s’havien posat d’acord. Permés disciplina de partit que hihagués, ell per aquí no hi pas-sava.

Abelard Fàbrega Esteba vanéixer a Cabanes d’Empordà el1894. Després de fer els estu-dis inicials i superar el batxi-llerat, va matricular-se a l’EscolaNormal de Magisteri de Girona.Durant els anys de la SegonaRepública, i quan ja era profes-sor, va ser secretari del semi-nari de pedagogia de la Uni-versitat de Barcelona (1931-1933). Com molts altres mestresd’aquells temps, estava impli-cat en la política de l’època. Ell,concretament, era militant de laUnió Socialista de Catalunya, iel setembre de 1935 va ser ele-git membre del consell directiud’aquesta organització. Quanva esclatar la Guerra Civil, el ju-liol de 1936, es va constituir elPartit Socialista Unificat de Ca-talunya (PSUC) i Abelard Fà-brega va ser el president de lacomissió de cultura adjunta alcomitè executiu.

Durant tot el conflicte es vamantenir molt actiu i el 1939 vaser un dels centenars de mi-lers de persones que va haverd’emprendre el camí de l’exili.Aquell mateix any, el comitècentral del PSUC, establert a Pa-rís, li va encomanar la missió,juntament amb Ramon Fabre-gat Ferrandiz, d’instal·lar-se aMèxic per fer-se càrrec dels mi-litants socialistes que hi havia.Poc després, però, va abando-nar el partit perquè estava endesacord amb el pacte germa-nosoviètic entre Hitler i Stalin.El PSUC, en l’òrbita comunista,defensava l’acord, però Fàbre-ga no ho va voler acceptar.

Malgrat tot, va continuar aMèxic, on durant molts anys vatreballar d’agent comercial. Amés, es va dedicar al negoci edi-torial i el 1964, quan ja tenia se-tanta anys, es va decidir a fun-dar i dirigir Publicaciones Cul-turales, una empresa dedicadaa la creació de llibres de textper a l’ensenyament prepara-tori i universitari. La seva tascali va valdre el reconeixementen el seu país d’acollida, queli va concedir el premi Juan Pa-blos al mèrit editorial.

Abelard Fàbrega Esteba vamorir el 1991 a Mèxic als 97anys. Complint la seva volun-tat, els seus documents van serdipositats a l’Arxiu Nacional deCatalunya.

Lectures

20 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

L’extinció dels dinosaures (I)

AbelardFàbregaEstebaXAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

És evident que qui dedica uns instants a llegiraquestes ratlles ens fa palès el seu interès pels

temes del món interior. D’entrada s’agraeix; ara,personalment, rumiant-hi, penso que no acostu-mo a escriure d’una forma tan directa, tan de tua tu cares al lector. Avui, per uns moments, m’hedeixat anar i aprofito per donar les gràcies a quiem comenta, amb més o menys crítica, la lecturad’aquests articles i també cal agrair a qui no m’hoexplicita però que s’hi entreté invertint part delseu valuós temps. Mil gràcies.

Aleshores potser avui no estaria de més refle-xionar en primera instància just abans de desvet-llar el consell o missatge que l’autora tracta detransmetre. I de quina forma encaminaríem la nos-tra reflexió prèvia, la nostra valoració personal?Potser senzillament es tractaria d’aturar-se, no pas-sant d’aquest punt i apart per uns instants i ana-litzar la sana satisfacció personal que tenim des-prés d’haver assolit un objectiu... Vegem, rumiem...En quina situació vas saber deturar-te i en pararel temps vas gaudir paladejant el sabor d’una fitatan distant, tan anhelada però finalment assolida?Quan fou la darrera vegada que sentires tal pla-er, tan delectada injecció d’autoestima? Si la tevament no aconsegueix localitzar cap vivènciad’aquest estil, de ben segur que no hi perdràs rescomençant a llegir aquestes línies i continuant ambuna profunda consideració personal. Aleshores,abans d’entrar en matèria podríem arribar a es-pecular en relació amb la teva situació personal...i si en el teu particular registre de vivències noaconsegueixes localitzar-ne cap de l’estil que etproposo, probablement et pots trobar inclòs enel grup de persones que acostuma a guaitar cons-tantment endavant... i si és així, això és realmenttan nociu?

La societat de les presses no para; gira de for-ma frenètica gairebé com un carrousel sense fre,imparable. I nosaltres, sovint marejats com ànecs,anem deixant-nos portar per un estrès que s'en-testa a no permetre’ns reposar i gairebé de formapremeditada ens pressiona fent-nos creure quelluny d'ell, apartats de l’overbooking d'activitats,no som res. Engolim fites sense assaborir el pla-er que ens podria oferir la satisfacció de la feinaben feta; efectivament, devorem objectius comaquell qui endrapa de forma desmesurada, sensesentit.

De fet, moltes persones potser van aprendre aactuar així ja de ben petits, quan una sobrecàrre-ga prou exagerada d'activitats extraescolars els ata-

peïa les agendes escolars i no els permetia gau-dir del reparador i terapèutic temps de lleure. Tam-bé acaba creixent condicionat l'infant consentit jaque als cinc minuts d'haver obtingut un objecte–ninot, llaminadura, joguina...– ja en vol un altreque li prolongui la sensació de tenir encara més.D'altres individus presenten una peculiar manerade pensar, un especial sistema de creences, i tro-ben que l'herba sempre és més verda en el terrenydel cantó; no parlo d’envejar sinó únicament del’anhel de prosperar incansablement. Em referei-xo a que mai es donen per satisfets i per bé quel'altra gent els pugui veure com a triomfadors, enel fons no són res més que esclaus del seu propidesencís, de la seva constant insatisfacció. Guai-ten la seva fita assolida i la menystenen malgratque fins fa poc havien frisat per aconseguir-la; peròara un cop vençudes les condicions adverses i quancaldria reposar i felicitar-se d'allò tan anhelat, jaensumen l'entorn per buscar quelcom que li pu-gui propinar satisfacció, quelcom que ell/a nosap però que un cop assolit no aconseguirà quesigui tan especial com creu que serà. Un sumato-ri indefinit de fins que a mesura que es tenen enla mà es fonen talment com una gèlida estàtuadesada a ple sol.

ABANS I DESPRÉSRealment en el fet d’aconseguir un objectiu pro-bablement ens ajudaria pensar que hi ha un abansperò també un després. M’explico. Per perfilarun objectiu ens cal una il·lusió, unes ganes –hiha qui en diu energia– i és aquest desig el queens fa vibrar per assolir allò tan anhelat; aquesta,doncs, seria la fase prèvia de la fita que un copaconseguida seria seguida per una etapa a poste-riori caracteritzada pel gaudiment de l’objectiu tanesperat; un gaudir que, en darrera instància, ensretornaria augmentada l’energia que en un mo-ment vàrem emprar i que lògicament reinverti-rem en el moment en què la il·lusió ens faci ba-tegar el cor en relació amb un nou objectiu.

Repetirem doncs les preguntes que ens hemfet al començament d’aquest escrit... «En quinasituació vas saber deturar-te i en parar el tempsvas gaudir paladejant el sabor d’una fita tan dis-tant, tan anhelada però finalment assolida? Quanfou la darrera vegada que sentires tal plaer, tan de-lectada injecció d’autoestima?». I un cop feta lacorresponent reflexió potser les valorarem d’unaforma diferent a com ho hem fet fa ben poca es-tona. Fita assolida?

Després d’assolir la fitaISABEL COCH

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

En el seu segon llibre, Mariola Cubellsfa una radiografia dels informatius deles televisions espanyoles. Afirma que

els de TVE han millorat molt i que TV3 ésun cas a part –en positiu–, diferent de totesles altres cadenes.

A Mírame tonto criticava la teledeixalla ia Mentiras en directo denuncia la mani-pulació dels telediaris. Li agrada aprofi-tar la conjuntura? És veritat que vaig co-mençar a escriure'l en plena època d’Urdaciperò ara ja no. Em sembla un tema molt im-portant. El llibre és un retrat del que fem nos-altres. És una crònica, amb testimonis de pri-mera mà, de la gent que fa coses a la televi-sió, que obeeix ordres dels companys, de coms'organitza la informació a la televisió i perquè passen les coses que passen en els in-formatius.

Mentiras en directo és una asseveració?Bàsicament. Són mentides amb diferents ma-tisos, són enganys, amenaces de la realitat,parts de la realitat, maneres d’explicar en fun-ció de quin és el teu interès, i són en direc-te.

Treballarà a la nova televisió autonòmi-ca balear? Encara no ho sé. És cert que heparlat amb la directora, María Umbert, i quem'afalaga l'interès, però encara no hi ha resconcret.

Hi ha hagut grans mentides? En l'època re-cent, hi ha hagut tres moments clau: el Pres-tige i tot el que va generar, la guerra de l'I-raq i la vaga general. I al voltant d'aquests trespilars hi ha petites mentides. En aquests trestemes és on els periodistes ens hem mostrattal com som i hem fet el ridícul més absolut.

Vostè parla d'una informació al servei d'in-teressos polítics, econòmics, socials... Joexplico com es gestiona la pressió a la tele-visió, pública o privada, i com els periodis-tes acaten aquestes ordres o les combaten.Davant la dificultat d'aconseguir l'objectivitat,hi ha una cosa més senzilla que és l'hones-tedat.

Ha conegut molts periodistes que com-batin la desinformació? En el llibre hi hade tot. En general, el percentatge de gent queés batalladora és molt minoritari i cada ve-gada n’hi ha menys. El que funciona a la te-levisió és ser «peus de micro». Per por, a fal-ta de criteri, per ser un trepa, per voler assolirl’èxit.

Molta «voz de su amo»... Per a mi són es-birros, mercenaris. Per exemple, Juan Menor(exdirector del TVE) em va confessar que enl'altra època havia estat una mica mercenari.Si ets dòcil i acates les ordres, arribaràs lluny.

Vostè retrata els telediaris com a canalsde desinformació al servei del PP. Per exem-ple, a TVG (autonòmica gallega) no hi hahagut «vaques boges» igual que a TVE no hiha hagut fuel. Aquest tipus de coses és el que

jo explico. A TVG també hi ha hagut més epi-sodis com quan el programa Parlamentosva prohibir a les càmeres que gravessin Fra-ga caminant, assegut al Parlament o en pri-mers plans.

Si Letícia Ortiz no s’hagués convertit enprincesa, seria avui la imatge de la mani-pulació com ho és Alfredo Urdaci? En elllibre hi ha un parell d'anècdotes d'ella. Laseva activitat com a Princesa em sembla im-pecable, però s'oblida molt aviat que Urda-ci, el representant de la manipulació infor-mativa, tenia una companya d'informatius,una companya de taula. O es dóna per fet

que deia el que lideien, el que implicatambé l'incompli-ment d'alguna cosa oes dóna per fet queli semblava bé. Jotinc els meus dubtesperquè no tinc mo-tius per pensar que,amb el temps, s'hau-ria convertit en això.

Per les dades queha pogut recollir,hi ha alguna cade-na lliure de pecat?Hi ha graus de ma-nipulació. TVE hacanviat molt, i per bé,perquè veníemd'anys de plom. Hiha una que és TV3,que no té res a veu-re amb la resta. Pottenir una grip però laresta té càncer ter-minal. Telecinco fun-ciona d'una altra ma-nera.

I capítol a part limereix Antena 3.Sí, perquè em sem-blava important comva portar les rela-

cions amb el poder. Explico quan La Moncloadecideix que Telefónica, que és dels seus,vengui a Planeta a canvi que aquesta el trac-ti bé. Llavors, Planeta demana que li deixinfer un expedient de regulació d'ocupació i totaixò juntament fa que la tele esclati, que ésquan se'n va Buruaga.

I al final, el dret de rèplica. Sí, hi ha uncapítol dedicat a la «versió oficial». Em vaigposar en contacte amb tots i va haver quiem va contestar i qui no. Buruaga va accedira parlar amb mi i també vaig parlar amb Ur-daci i amb Juan Menor. Mauricio Carlotti noem va contestar ni tampoc Genoveva Reig.

Televisió

21 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

TEXT: A. BLANCAS FOTOGRAFIA: ALBERTO SÁIZ

MARIOLA Cubells Periodista

“A la televisióhi ha molts

mercenaris”

Mariola Cubells despulla els informatius al llibre «Mentiras en directo» (Editorial Península). La perio-dista valenciana narra el «modus operandi» de la manipulació informativa i tot un univers d'interes-sos polítics i econòmics. «Si els periodistes estem per donar la versió oficial, suïcidem-nos», afirma.

INSTITUT DE PATOLOGIA VASCULAR GIRONA– Patologia vascular arterial i venosa Cura C.H.I.V.A.– Laboratori de diagnòstic vascular no invasiu Dr. J.A. López

Estudi hemodinàmic de la insuficiència arterial i venosa Dr. M.V. Arcediano

Estudi de T.S.A. Dr. O. Salomó

Claudicometries Dr. R. Masvidal

C/ Pare Claret, 20 - 17002 Girona - Tel. 972 41 04 04 CLÍNICA BOFILL

Dilluns 6 de juny22 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

Els més vistos(del 25 al 31de maig)

Catalunya

Aquí no hay quienvivaDimecres 25 demaig, Antena 3.902.000 especta-dors (31,7%).

Milan - Liverpool(pròrroga)Dimecres 25 demaig, TVE-1.887.000 especta-dors (28,8%).

Hospital CentralDimarts 31 de maig,Tele 5. 870.000 es-pectadors (30,1%).

Post Milan - Liver-poolDimecres 25 demaig, TVE-1.857.000 especta-dors (30,5%).

7 VidasDimecres 29 demaig, Tele 5.812.000 especta-dors (29,6%).

Sin rastroDijous 26 de maig,Antena 3. 805.000espectadors(29,9%).

Espanya

Post Fórmula 1Diumenge 29 demaig, Tele 5.5.944.000 especta-dors (46,2%).

Hospital CentralDimarts 31 de maig,Tele 5. 5.766.000espectadors (32%).

Milan - Liverpool(penaltis)Dimecres 25 demaig, TVE-1.5.632.000 especta-dors (29,7%).

Milan - Liverpool(pròrroga)Dimecres 25 demaig, TVE-1.5.549.000 especta-dors (28,3%).

Aquí no hay quienvivaDimecres 25 demaig, Antena 3.5.385.000 especta-dors (29%).

Fórmula 1Diumenge 29 demaig, Tele 5.5.160.000 especta-dors (45,2%).

11.15

12.00

La 2España esUn programa que, diàriament, intenta oferirdiferents visions del mosaic que integra ladiversa realitat social i cultural d’Espanya, através de petits reportatges i entrevistes. MonSantiso i Belén Esteve s’encarreguen de lapresentació.

K3Paisatges de la TerraEls cultius d’arròs en terrasses a Bali, lesgrans extensions de camps de blat i de blatde moro als Estats Units, les zones de cul-tiu industrialitzat o els petits horts casolanshan donat lloc a diferents perspectives i de-senvolupaments econòmics, a canvis irre-parables en el territori i a plans d’alternativaecològica. El programa en mostra uns quants.

Antena 3La cosa más dulceUna de les tantes comèdies grolleres en lalínia dels germans Farrelly (el director haviacol·laborat abans amb ells). Encapçalant elrepartiment hi ha Cameron Díaz: el seu pro-tagonisme, compartit amb dues actrius més,remet igualment i amb ironia a Los ángelesde Charlie. Un engendre sense rigor argu-mental ni inventiva còmica. La trama se cen-tra en tres amigues i el jove del qual una s’haenamorat.

Tele 5C.S.I Las VegasEls eficients agents de l’equip de Grissoms’enfronten a un nou i complicat cas. Capproblema. Ja sigui amb perseverància, ambperspicàcia, per intuïció o potser fins i tot persimple atzar, els CSI trobaran les pistes iles proves necessàries que els conduiranfins a la solució. Per díficil que sembli.

33FarscapeCrichton i la tripulació es retroben a bordde Moya, però Aeryn delira i sembla quequi li fa d’infermer és Scorpius. No triga aaparèixer una gegantina nau lukythiana.Ullom, el seu capità, assegura que Aeryn for-ma part d’un grup terrorista que ha intentatassassinar un important dirigent lukythià is’ofereix a curar-la a canvi d’informació so-bre el complot. Crichton acabarà descobrintque ni Aeryn ni Ullom diuen tota la veritat.

TV3TinseltownDos guionistes de Hollywood que no tro-ben feina i viuen en un guardamobles sos-piten que el llogater d’un dels espais és unassassí en sèrie que busca la policia. Ells vo-len escriure un guió amb aquesta història.

Dimarts 7 de juny

16.35

22.00

23.00

20.25

21.45

00.20

01.20

22.00

K3Els orangutans de BorneoDavant un dels devastadors incendis deles selves de Borneo, a Indonèsia, hi ha moltpoques esperances que res hi sobrevisqui.La desolació i la terra coberta de cendra éstot el que en queda. Per a la fauna autòcto-na, els efectes també són catastròfics. Alsorangutans, els parents més propers alséssers humans, la pèrdua de l’hàbitat natu-ral i els efectes que això comporta en l’edu-cació de les cries els ha portat al límit de l’ex-tinció.

K3Made in CatalunyaLa Liliana, la Marcela i l’Eleonora són tresamigues colombianes que van trobar a Bar-celona una manera ben sorprenent de gua-nyar-se la vida. Impressionades per la quan-titat i la qualitat gràfica de les banderoles queanuncien els actes culturals de les ciutats,van interessar-se pel destí final d’aquestscartells una vegada retirats del carrer. Des-prés d’un parell d’anys investigant, van de-cidir convertir les banderoles en bosses demà. La qualitat del producte i l’avantatgeecològic que representa (les lones són dePVC, un material no reciclable) les han por-tat a l’èxit: les seves bosses es venen a lesmillors botigues de tot el món.

TV3Efecte mirallÉs o no és una bicoca estudiar? Ara resultaque molts dels que estudien voldrien treba-llar i els que treballen, volen estudiar. Espot considerar una feina anar a la universi-tat? La Núria està convençuda que les va-cances dels estudiants són molt merescu-des. La Montse estudia comptabilitat perquèvol una feina intel·lectual i no física. En Daniva a un institut agrari on només són dos alum-nes a classe.

La 2Buenos Aires viceversaUna pel·lícula que permet apreciar els trets,quasi sempre atípics, de la filmografia d’Ale-jandro Agresti. La història és mínima, pocmés que una excusa per disparar situacionsi personatges múltiples, entre els quals des-taca Daniel (Vera Fogwill), una filla de de-tinguts desapareguts que no és necessà-riament la protagonista, encara que ocupamés temps en pantalla que els altres. Latrama, o més aviat les subtrames, es no-dreixen de petits drames quotidians gene-ralment animats per parelles, personatgesque tenen dues coses en comú: intenten ti-rar endavant les seves vides i són típicamentporteños.

Dimecres 8 de juny

11.05K3Històries d’aiguaLes grans civilitzacions s’han originat i hanprosperat a la vora de l’aigua i s’han lliuratmoltes batalles en nom seu. La distribuciódesigual d’aquest element bàsic per a lavida al planeta ha marcat la història i la cul-tura dels pobles. Un recorregut per indretsmolts diferents del planeta –l’Índia, l’Àfrica,Ushuaïa, el mar d’Aral, Venècia (a la foto)...–ens mostra la relació diferent que cadascúté amb l’aigua.

TVE-1Espanya - Bòsnia HercegovinaLa selecció estatal necessita la victòria perno quedar despenjada en la seva lluita perclassificar-se per al Mundial d’Alemanya.

Tele 5Los SerranoSantiago accepta encantat ser el padrí delcasament dels seus nebots, i assumeix to-tes les responsabilitats de l’organització, en-tre les que hi ha organitzar el convit a la ta-verna. Carmen no està massa d’acord ambles seves decisions i aconsegueix ser no-menada madrina per poder intervenir en elspreparatius. Entre les baralles del seu on-cle i la seva àvia, Marcos intentarà que esrespecti el desig d’Eva d’un casament sen-zill. Per la seva banda, Lucía dubta si do-nar la seva autorització perquè la parellaes casi.

TV3És la vida, camarada!Vázquez és el propietari d’una petita edito-rial francesa que pretén honorar la memò-ria del seu pare, un heroi de la Guerra Civilespanyola. Vol construir un museu dedicata l’exili dels republicans espanyols. Remo-vent papers, troba unes cartes del seu parei comença a investigar fins que descobreixque el seu pare no era el que ell es pensa-va.

TV3Males companyiesUn thriller d’espionatge més aviat dolent,protagonitzat per un agent de la CIA ex-pulsat de ll’organització que comença acol·laborar amb una empresa de fosquesintencions. Un guió de pena, que fins i totcoqueteja amb la fórmula del thriller eròticaleshores de moda, uns diàlegs de riure iuns intèrprets comprensiblement auto-paròdics.

00.25

22.00

22.00

22.30

L A F U S T A S E N S E M A N T E N I M E N TCENTRAL: WERZALIT IBÈRICA: Plaça Major, 3 - 17184 SALITJA (Girona) - Tel. 972 47 31 19 - Fax 972 47 42 00

EXPOSICIÓ I VENDA: Marquès Caldes de Montbui, 110 - 17003 GIRONA - Tel i Fax 972 21 20 89

Guia TV

23 DominicalDiumenge 5de juny de 2005

Recomanem

Més duraserà lacaiguda

Dijous 93300.20 h.

L’última pel·lículade HumphreyBogart, on el mí-tic actor nord-americà encar-nava un cíniccronista esportiuen un drama po-licíac sòlid, tot ique es va cons-truir a partird’una novel·la nomassa interes-sant. Guió del re-putat BuddSchulberg.

Any1956.PaísEstats Units.DirectorMark Robson.IntèrpretsHumphrey Bo-gart, Rod Steiger,Jan Sterling,Mike Lane, MaxBaer, EdwardAndrews.

Divendres 10 de juny

11.00

22.00

22.30

22.50

23.00

00.30

K3L’escola a casaEl Palau de la Música Catalana és l’edificimodernista més destacat de Catalunya. Dis-senyat per Lluís Domènech i Montaner, pre-senta una gran varietat d’elements decora-tius interiors i exteriors compatibles amb unagran funcionalitat. En destaquen la utilitza-ció de motius florals i exòtics, i la profusió deceràmica i els vitralls.

TVE-1AnkawaBertín Osborne presenta una de les novetatsde la cadena pública per a aquesta tempo-rada: un programa sobre vídeos domèsticsd’animals, que produeix Extra TV. El nom delprograma es manlleva d’una de les poquesparaules que pronunciava el mític Tarzan.

Tele 5El mosqueteroEnèsima recreació del D’Artagnan i com-panyia creats per Alexandre Dumas, en unregistre de sèrie B que ni té l’encant del clas-sicisme ni diverteix amb les seves conces-sions a una dubtosa modernitat (començantper combats i lluites amb estil d’arts mar-cials). Un engendre absurd.

TV3Shaft: el retornRessurrecció del personatge de Shaft, undetectiu negre paradigma del Blaxploitationdels anys 70, a qui donava vida RichardRoundtree (aquí en un paper de col·labora-ció: és l’oncle del nou heroi). La pel·lículasubstitueix la provocadora promiscuïtat delpersonatge d’abans per una allau d’acció iviolència, signe dels temps. Ineficaç en totsels sentits, només se suporta gràcies al ca-risma del protagonista, Samuel L. Jackson.

La 2El pisitoUn jove d’escassos recursos econòmics, perpoder-se casar i disposar de pis propi, hade casar-se primer amb una anciana ami-ga, per tal que ella li deixi en herència elseu pis. Però l’anciana té una salut esplèn-dida. Àcida visió de l’Espanya dels anys 50i una obra mestra de l’humor negre. Un delsclàssics indiscutibles del cine espanyol, igens passat de moda.

33Tres colors: blauUna dona perd el marit i la filla en un acci-dent, i, per extensió, també perd les ganesde viure. Primera entrega de la trilogia deKieslowski sobre els colors de la banderafrancesa, i una excel·lent pel·lícula.

Dijous 9 de juny

22.00

22.00

15.45TV3El cor de la ciutatÉs el dia del robatori del quadre: alguna cosasurt malament... o potser no exactament ma-lament. La Clara comença a tenir por delsseus sentiments respecte en Sergi. En Tomàscomença a lligar caps i es pensa que jasap qui li ha robat el tampó. I l’Ivan acaba re-accionant, encara que li costi.

TVE-1Murcia, qué hermosa eresLa gala de cada any, presentada pel sem-pre correcte Ramón García. Actuacions mu-sicals a dojo en un programa especial quevol ser un homenatge a aquesta comunitatautònoma.

TV3La classe del BarçaS’estrena una sèrie de deu capítols, de vintminuts cadascun, que vol descobrir les clausdel joc del Barça a través de les classes par-ticulars que els jugadors del primer equipfan, a la gespa del Camp Nou, a una selec-ció de nens i nenes del futbol base del FCB.

TV3El favoritÚltima entrega del programa, en la qual esfarà públic el nom del personatge històric fa-vorit dels catalans. Toni Soler donarà a conèi-xer si es tracta d’un dels personatges del’època medieval (Ermessenda de Carcas-sona, Jaume I el Conqueridor, Roger de Llú-ria o Joanot Martorell), de l’època moderna(Roderic de Borja, Pau Claris, Joan SalaSerrallonga o Rafael Casanova) o de l’èpo-ca contemporània (mossèn Cinto Verdaguer,Francesc Macià, Francesc Cambó, Pau Ca-sals o Lluís Companys).

La 2Punto de miraRecreació de totes les circumstàncies quevan envoltar la gestació i rodatge del singularfilm La sal de la tierra, amb caràcter d’ho-menatge al director, Herbert J. Biberman, ila seva dona, l’actriu Gale Sondergaard. Elplantejament és encertat i la voluntat enco-miable, però al conjunt li manca versemblan-ça fílmica i força esteticonarrativa. Amb tot,representa un intent respectable de retre ho-nor cinematogràfic a unes personalitats i fetsque el gran públic desconeix.

Antena 3BuenafuenteEl showman es manté ferm a les nits d’An-tena 3 amb el seu humor àcid i de vegadesuna mica destraler. El personatge del Neng(a la foto) ha fet fortuna i això ha ajudat tam-bé a plantar cara a Crónicas Marcianas.

Dissabte 11 de juny

13.35

15.35

22.05

23.00

22.15

16.00

33Bèsties intel·ligentsEls esquirols grisos i els vermells es mouenpels arbres saltant de branca en branca. Elsteixons s’enfilen pels enreixats de fusta. Lesllúdries marines pugen a les barques de pes-ca per robar-hi peixos. Els porcs han aprèsa enganyar tot un sistema informatitzat dedispensador de menjar. Quin és l’animal mésespavilat de tots?

TV3Els canons de NavaroneDurant la II Guerra Mundial, un grup aliates disposa a fer volar una xarxa de canonsrere les línies alemanyes. Interpretada perun luxós repartiment (Gregory Peck, DavidNiven, Anthony Quinn...), és un dels filmsbèl·lics més famosos de la història.

TVE-1GreaseUn dels grans èxits de finals de la dècadadels setanta, que evoca les dècades delscinquanta i seixanta a través d’una visió méso menys estudiantil. Hortera, sens dubte,però entranyable i imprescindible.

33Mitges brillants: Núria Feliu 40 anysUn documental que explica els moments clauen la història musical i artística de la can-tant a través de les seves intervencions aTV3. La mateixa Núria Feliu és la narradorad’aquesta història, en la qual desgrana re-cords i anècdotes amb l’ajuda de perso-natges com Jordi Pujol, Lucky Guri, AndreuBuenafuente, Júlia Otero, Àngel Casas...

Antena 3Jackie Chan, operación truenoUn dels films d’humor i acció protagonit-zats per Jackie Chan. Sense guió ni perso-natges que mereixin aquest nom, se centraen l’ambient de les curses automobilístiques.

La 2La noche temáticaLa II Guerra Mundial és el conflicte armatmés important que ha conegut la humani-tat. El 2% de la població mundial hi va per-dre la vida (56 milions de persones, la ma-joria civils). Va començar oficialment l’1 desetembre de 1939 i va acabar el 1945. LaUnió Soviètica, Alemanya i el Japó van pa-tir les pèrdues més grans en un conflicte queva enfrontar els aliats i l’Eix. Seixanta anysdesprés del seu final, el programa analitzaels fets a través de dos documentals: El co-lor de la guerra i La batalla de Berlín.

22.3

22.50

00.40

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

C/ Sant Antoni, 13, 2n B (cantonada c/ Major) - Tel. 972 32 86 86 - 17220 ST. FELIU DE GUÍXOLS

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural utilitzat aFrança des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals, Holovital aconsegueixreduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu benestar general i el seu controld’ansietat. Des de l’abril de 2005 també els ofereixen les seves instal·lacions a Sant Feliu de Guíxols.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli.A través d’un mètode completa-ment natural utilitzat a França des defa quinze anys en més de 55 centres ibasat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el so-brepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Giro-na,al carrer Pare Maria Claret,142n 2a, des de l’abril de 2005 també elsofereixen les seves instal·lacions aSant Feliu de Guíxols,carrer SantAntoni 13,2n B,cantonada carrerMajor, on Patricia Ribera i el seu equipja han solucionat el problema de so-brepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òrgani regulem el funcionalment de tot l’or-ganisme mitjançant aquests punts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell,el cabell, lesungles,la persona dorm millor,es nor-malitzen els paràmetres de colesteroli de glucosa, si estan alterats, i en elscasos de menopausa es redueixen no-tablement les sufocacions,així com elsdolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix;tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sem-pre seguit d’una fase de mantenimentde 3 setmanes, que tenen com a fina-litat estabilitzar el pes adquirit. Fina-litzat el procés, vostè podrà tornar amenjar normalment sense guanyarpes.

És un tractament que poden seguir

dones (fins i tot aquelles que es tro-ben en període postpart –sempre iquan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la seva au-toestima,el benestar general i el con-trol d’ansietat.Per a Holovital, el mésimportant és la salut de la persona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors.Les nos-tres tècniques són saludables.Ajudema portar un control sobre el cos, i, elque és més important,a trobar-se més

dinàmic i amb més ganes de viu-re.

Holovital té les seves instal·la-cions situades al c/ Pare MariaClaret, 14 2n 2a.Aquesta és unabona opció per a aquelles perso-nes que es vulguin aprimar sensepassar-ho malament ni patir gana,i a la vegada gaudir d’un bon estatde salut i optimisme.

APRIMAMENT