DOSSIER DEL PROFESSOR PRIMER CICLE D’ESO...Fes un llistat de les restes que trobis i classifica-les segons si són restes d’animals, de vegetals o artificials. Recull restes d’animals

LA DIVERSITAT AL MAR

DOSSIER DEL PROFESSOR

PRIMER CICLE D’ESO

CENTRE D’ESTUDIS DEL MAR DE SITGES

DIPUTACIÓ DE BARCELONA

Centre d’Estudis del Mar de Sitges Diputació de Barcelona

2

DIPUTACIÓ DE BARCELONA, 2009

Gerència de Serveis de Medi Ambient

Autors: Anna Villaescusa

Rubén Hernández

Xènia Maiques

(Associació EDULIS per a la divulgació i l’estudi de la ciència i el medi ambient)

Coordinació: Flora Portas


3

ÍNDEX

1.-INTRODUCCIÓ

Introducció

Objectius generals

Estructura i Funcionament

Metodologia

2.-DOSSIER DEL PROFESSOR.

1. Biodiversitat a la platja

Nécton, Bentos i Plàncton

La zonació litoral: supralitoral, mediolitoral i infralitoral

Regeneració artificial de les platges, espigons i illots

2. Identificació dels éssers vius

Els invertebrats marins

Els vertebrats marins

Les algues

3. Els boscos del mar

La Posidònia

ANNEXES:

Annex I: Articles

Annex II: Guia de camp


4

INTRODUCCIÓ

Els mars i els oceans són una part essencial en el desenvolupament i manteniment de

la vida del nostre planeta. Ocupen gran part de la superfície de la Terra, influint en el

clima, el temps i l’estat de l’atmosfera, també proporcionen menjar i altres recursos

per a la població.

La Mediterrània, és una mar situada entre Europa, Àfrica i Àsia. Cobreix una extensió

aproximada de 2.500.000 km2 i una profunditat mitjana de 1.370m, arribant als

5.121m davant les costes de Grècia. A través de l’estret de Gibraltar es posa en

contacte amb l’Oceà Atlàntic i mitjançant el Canal de Suez amb el mar Roig.

Actualment, la contaminació, la sobrepesca, l’ocupació del litoral, la introducció

d’espècies invasores, entre d’altres, estan afectant el bon desenvolupament i

conservació de la mar Mediterrània.

Davant les costes de Sitges trobem uns fons marins que formen un talús suau,

fonamentalment de sorra, encara que en algunes zones apareixen alguns dipòsits

d’estructura més fina. Molt esporàdicament es troben fons pre-coralins, on hi trobem

concentrada la major part de la fauna i la flora. També s’hi poden observar amplis

herbeis de Posidònia.

Amb la visita al Centre d’Estudis del Mar esperem donar-vos els ingredients necessaris

per a que l’alumne conegui els diferents organismes que viuen a la mar Mediterrània,

com es distribueixen en aquest immens espai i la importància que tenen dins el cicle

de la vida. A partir d’aquest treball esperem que l’alumne aprengui a valorar les

repercussions de l’activitat humana sobre el mar i els seus organismes i sigui capaç

d’actuar en conseqüència dins les seves possibilitats.

OBJECTIUS GENERALS Les activitats proposades tracten diverses àrees, la Biologia, l’Ecologia, les Ciències

experimentals i les Ciències socials. Els principals objectius que es pretenen treballar

són els següents:


5

- Conèixer la biologia dels organismes de la fauna i la flora marines

(característiques, funcions vitals, adaptacions i hàbitat).

- Identificar i classificar els organismes marins a partir de l’observació.

- Observar amb criteris científics, fenòmens naturals propis del litoral.

- Comprendre el terme zonació i distingir entre supralitoral, mediolitoral i

infralitoral.

- Distingir diferents organismes que formen part del plàncton, del bentos i del

nécton.

- Emprar un llenguatge científic per a comunicar-se de forma oral i escrita.

- Argumentació de la importància de mantenir la biodiversitat.

- Manipular correctament els materials, aparells i instruments de laboratori i de

camp previstos per a l’activitat.

- Conèixer activitats humanes que poden incidir o incideixen sobre el medi

litoral.

- Valorar la incidència de les modificacions que han sofert les

comunitats d’organismes del litoral a causa de l’activitat humana.

- Estimular actituds crítiques i actives en defensa del litoral en concret i del

medi ambient en general.

- Fomentar el treball en grup i el respecte entre els uns i els altres.

ESTRUCTURA I FUNCIONAMENT La guia Diversitat al mar està estructurada en dos blocs diferenciats, el dossier del

professor i el dossier de l’alumne. Al dossier del professor trobareu una explicació

de les temàtiques treballades durant la sortida, complementada amb els exercicis

resolts que hauran de realitzar els alumnes. Al dossier de l’alumne es proposen

diversos exercicis a realitzar emmarcats dins de cada una de les tres activitats o

temàtiques.

El treball al Centre d’Estudis del Mar engloba tres activitats:

- Biodiversitat a la platja

- Identificació dels éssers vius

- Els boscos del mar

Aquestes activitats estan pensades per fer-les amb els monitors al llarg de la sortida,

per això es important que el dia de la sortida els alumnes portin el dossier.


6

METODOLOGIA La sortida té una durada d’un matí. S’inicia amb l’activitat Biodiversitat a la platja

realitzant un itinerari per la platja de Terramar, situada al costat del Centre d’Estudis

del Mar de Sitges (CEM), on es recolliran mostres: organismes vius, restes

d’organismes, elements artificials, etc. S’estimularà la capacitat d’observació dels

organismes marins dins el seu hàbitat. A continuació la Identificació del éssers

vius, on s’anirà al laboratori per a identificar i classificar el que s’ha recollit a la platja.

Per a finalitzar amb l’activitat Els boscos del mar, es realitzarà la visualització d’un

documental sobre la vida marina i es parlarà sobre el bosc marí centrant-se en la

Posidònia.

Els recursos que s’utilitzen durant l’activitat consisteixen en suport gràfic, material de

camp i material de laboratori. El material gràfic consta de dos dossiers: el dossier del

professor i el dossier de l’alumne. Aquest darrer és el que s’ha d’imprimir i portar el dia

de l’activitat.

Tot aquest material està disponible a la pàgina web del CEM ([email protected]).

És interessant que els alumnes portin un calçat de recanvi adient per a poder realitzar

l’itinerari per la platja d’una forma segura, per això es recomana un calçat que agafi bé

el peu i que pugui mullar-se. També es recomana portar una gorra per protegir-se del

sol.


7

DOSSIER DEL PROFESSOR

1. BIODIVERSITAT A LA PLATJA. Els organismes marins, tant la fauna com la flora, els podem classificar en tres grans

grups: Nécton - organismes que tenen capacitat de nedar - Bentos – organismes que

viuen fixes o lligats a un substrat - Plàncton - organismes que viuen en suspensió a

l’aigua -, que no tenen moviment propi i es deixen portar pels corrents marins. Dins

del plàncton podem distingir el fitoplàncton (vegetals) i el zooplàncton (animals). El

plàncton és la base alimentària de molts organismes marins.

Per a poder observar els organismes del nécton, com la majoria de peixos, ens haurem

de submergir dins l’aigua amb un tub i unes ulleres o haurem d’anar a un aquari, o bé,

els podrem veure, ja morts, en una subhasta de peix o arrossegats per les onades fins

la costa. Els que són planctònics els haurem d’observar, la majoria, amb l’ajuda de

lupes binoculars i microscopis, degut al seu petit tamany. Els organismes bentònics són

els que podrem observar tot passejant per les roques i espigons de diferents platges.

Els organismes no es distribueixen a l’atzar, segueixen una distribució en funció de

factors com la temperatura, la llum, els nutrients, l’hidrodinamisme, el tipus de

substrat, etc. La zonació litoral distingeix tres dominis:

El supralitoral és la zona d’esquitxos d’aigua. Els organismes que hi habiten estan la

majoria de temps emergits.

El mediolitoral és la zona on s’alternen períodes emergits i submergits, és a dir, la

franja ocupada entre el nivell superior i inferior de les marees. A la Mediterrània les

marees són poc apreciables i llavors aquesta zona està delimitada pel moviment de les

onades.

L’infralitoral és la regió permanentment submergida i arriba fins on encara trobem

algues fotòfiles.


8

La forta demanda turística que patí Sitges, cap als anys 60, va promoure l’ampliació de

les platges de sorra fina. La regeneració artificial de les platges consisteix en la

deposició de grans quantitats de sorra damunt la morfologia originària de còdols.

Construïren també espigons, constituïts per roques grans, disposats

perpendicularment i paral·lelament a la corrent, amb el propòsit de retenir el màxim de

sorra possible aportada pels corrents oceànics, i illots, disposats paral·lelament a la

costa, per frenar l’impacte de les onades i evitar l’erosió de les platges.

Actualment, les platges de Sitges presenten un aspecte molt alterat, l’home ha

modificat la dinàmica litoral i, per tant, la morfologia de la costa. La regeneració

artificial de les platges ha contribuït també a aquest procés, així com a la disminució

de la diversitat i el nombre d’organismes de la zona.

Amb aquesta primera part proposem tot un seguit d’activitats per tal de descobrir,

mitjançant l’observació directa i la presa de dades, els principals organismes marins

que podem trobar a la platja (organismes vius i restes d’organismes), on viuen,

algunes adaptacions, observació dels canvis en la morfologia de la costa, etc.

SOL.LUCIONARI

1. Fes una llista dels animals i vegetals marins que coneguis i agrupa’ls segons el

seu desplaçament.

BBBeeennntttooosss

NNoomm ddeell ggrruupp

NNNéééccctttooonnn VVVàààgggiiilll SSSéééssssssiiilll

PPPlllààànnnccctttooonnn

CCoomm eess mmoouueenn?? NNNeeedddeeennn CCCaaammmiiinnneeennn FFFiiixxxooosss EEEnnn

sssuuussspppeeennnsssiiióóó

OOrrggaanniissmmee 11 Sard

OOrrggaanniissmmee 22 Cranc

OOrrggaanniissmmee 33

Algues


Medusa


Krill


Estrella de mar


9


10

i

1. Ara treballarem la zonació litoral dels organismes marins. Omple la taula amb

organismes que coneguis de cada zona.

SSSuuuppprrraaallliitttooorrraaalll MMMeeedddiiiooollliiitttooorrraaalll IIInnnfffrrraaallliiitttooorrraaalll

Cargolins Pegellida Sard

Puu de roca Gla de mar Dofí

Tomàquet de mar Corall

Cranc de roca Llagosta

2. D’aquesta llista subratlla els diferents factors que creguis que són importants per

determinar la distribució dels organismes en l’espai.

• Temperatura de l’aigua • Vent

• Quantitat d’aigua • Contaminació

• Llum • Substrat

• Moviment de l’aigua • Temperatura ambient


11

i

Tot passejant per la platja ens fixarem en les restes d’organismes que

trobem.

3. Fes un llistat de les restes que trobis i classifica-les segons si són restes d’animals,

de vegetals o artificials. Recull restes d’animals i vegetals diferents, per després poder

classificar-les i endur-te’n una col·lecció a l’escola.

AAAnnniimmmaaalllsss VVVeeegggeeetttaaalllsss RRReeesssttteeesss aaarrrtttiiifffiiiccciiiaaalllsss

Crancs Posidònia Ampolles plàstic

Cargols Algues Llaunes

2. IDENTIFICACIÓ DELS ÉSSERS VIUS. ELS INVERTEBRATS MARINS

Els invertebrats es caracteritzen per l’absència d’esquelet intern format per la columna vertebral, crani i esquelet apendicular. Distingirem 6 grups d’invertebrats:

Els Porífers o Esponges:

Són animals que viuen fixes al substrat. Tenen el cos ple de porus o forats per on entra l’oxigen i l’aliment que va a parar a una cambra interna i l’aigua ja filtrada l’expulsen per un forat més gran anomenat òscul. No tenen òrgans interns. La seva reproducció pot ser asexual, per gemmació o sexual per òvuls i espermatozous. La majoria de les esponges són marines tot i que també trobem en aigües dolces. Tenen gran diversitat de formes i colors.

Els Cnidaris o Celenterats:

Tenen el cos format per un sac amb tentacles. Es caracteritzen per la presència d’unes cèl·lules anomenades cnidòcits que contenen un líquid tòxic que injecten quan hi ha un canvi de pressió.

Se’n poden trobar de dues formes:

1. Pòlip: És una forma fixa. La seva reproducció és asexual per gemmació. Exemples: anemones (són pòlips solitaris) i el corall (són pòlips colonials)


12

2. Medusa: És un animal mòbil, viu en suspensió. Es reprodueix sexualment per gàmetes.

Els Cucs:

Tenen el cos segmentat, dividit en anells. Molts cucs marins fabriquen un tub calcari que els protegeix i deixen una corona de brànquies retràctil. Exemple: Plomall de mar.


13

Els Mol·luscs:

Són animals de cos tou i musculós dividit en cap, peu i massa visceral, generalment protegits per una closca externa i dura. Hi ha diferents classes de Mol·luscs.

• Els Gasteròpodes es caracteritzen per tenir la closca d’una única peça i sovint presenten opercle, una estructura que fa la funció de tapadora que els aïlla de l’exterior. El peu és reptador i musculós. Tenen ràdula, una espècie de llengua plena de denticles que serveix per raspar i mastegar. Trobem individus de sexes separats i també hermafrodites. Exemples: cargol de mar, cornet, cargol punxenc, pagellida, etc.

• Els Bivalves tenen la closca dividida en dues valves. El cos és aplanat i no tenen cap. Són filtradors i poden ser fixes com el musclo que s’adhereix gràcies al bissus, una substància filamentosa, o bé de vida lliure com les cloïsses, l’escopinya, etc.


14

• Els Escafòpodes són Mol·luscs amb una conquilla cònica i corbada, està oberta pels dos extrems. Són excavadors que viuen a fons sorrencs alimentant-se d’organismes que habiten a la sorra. També coneguts com ullals d’elefant.

• Els Cefalòpodes són Mol·luscs que tenen les “potes al cap” com el seu nom indica. Els tentacles estan proveïts de ventoses i es defensen amb la tinta. Tenen la closca atrofiada o absent i els òrgans sensitius molt desenvolupats. Tots són marins i caçadors, s’alimenten de crustacis, peixos, cargols i cloïsses. Poden canviar la coloració de la seva pell per camuflar-se i per comunicar-se. De sexes separats i reproducció sexual. La sípia i el calamar tenen la closca interna reduïda i el pop ja no en té.

Els Equinoderms:

Són organismes que, com el seu nom indica, tenen punxes a la pell. De simetria radial i plaques calcàries que protegeixen el seu cos. Es caracteritzen per un sistema que els permet caminar i fixar-se al substrat anomenat sistema ambulacral, que també té les funcions alimentària i sensorial. Els peus ambulacrals funcionen per pressió hidrostàtica, quan aquesta disminueix els peus ambulacrals s’adhereixen al substrat i al augmentar es desenganxen. Tenen reproducció sexual amb fecundació externa i alguns també poden reproduir-se de forma asexual. Hi ha una gran varietat quant a l’alimentació. Hi ha que són herbívors, carnívors, filtradors, sedimentívors i detritívors. Són exclusivament marins.


15

• Els Asteroïdeus estan formats per un disc central del que surten normalment 5 braços. Tenen la boca a la part ventral i l’anus, si en tenen, a la part dorsal. Poden extreure l’estómac per la boca i així digereixen l’aliment fora dels seu cos, i un cop està més tou, se l’empassen. Hi ha mascles i femelles que realitzen la reproducció sexual amb fecundació externa, tot i que aquest grup també presenta reproducció asexual quan es trenca una part de braç que contingui part del disc central, a partir d’aquest fragment s’originarà un altre individu. És important la capacitat de regeneració d’aquest animal. Si es trenca una part de braç, l’estrella té la capacitat de regenerar-lo. Són grans depredadors, consumidors de mol·luscs, esponges, crustacis, etc.

• Els Equinoïdeus tenen el cos globós amb la boca a la part que està en contacte amb la superfície on es troben i l’anus a l’altre extrem. Els cos està envoltat d’espines que serveixen per a la defensa. Cal destacar un potent òrgan mastegador format per peces calcàries anomenat llanterna d’Aristòtil. S’alimenten d’altres petits animals marins, d’algues, d’epífits de la Posidònia, etc. Trobem mascles i femelles amb reproducció sexual i fecundació externa, tot i que hi ha alguns individus hermafrodites. Són les conegudes garotes de mar o eriçons.


16

• Els Holoturoïdeus tenen el cos allargat, en un extrem està la boca i a l’altre extrem l’anus. Al voltant de la boca es troben uns tentacles amb funció alimentària. S’alimenten de la matèria orgànica que hi ha a la sorra empassant-se la sorra directament. Les femtes tenen aspecte de petits cilindres de sorra. Quan és molestada la botifarra de mar o cogombre de mar, expulsa part dels intestins. Aquesta expulsió és un mecanisme de defensa que utilitzen per desorientar i espantar els depredadors. Al cap d’un temps torna a regenerar-los.

Els Artròpodes:

Presenten un exoesquelet de quitina que els recobreix el cos. Tenen apèndixs articulats, característica que dóna nom al grup. Un tret important dels artròpodes es que realitzen la muda, periòdicament renoven aquesta cobertura per poder créixer.

Ens centrarem en els Crustacis.

Els Crustacis, es tracta d’un grup exclusivament aquàtic, adaptat, tant a les aigües marines com a les continentals. Tenen el cos dividit en dues regions: cefalotòrax i abdomen, amb dos parells d’antenes a la part anterior. La majoria de crustacis tenen sexes separats i solen incubar els ous. De l’ou surt una forma larvària completament diferent a l’adult. Molts són depredadors i s’alimenten de larves, cucs, crustacis, cargols i peixos. També trobem filtradors de plàncton, detritus, i bacteris i carronyers de restes d’organismes.

Distingirem els Decàpodes caracteritzats per la presència de cinc parells de potes, el primer parell transformat en pinces. Exemples: llagosta, crancs, gambes, etc.


17


18

ELS VERTEBRATS MARINS

Els vertebrats es caracteritzen per la presència d’esquelet intern format per la columna vertebral, crani i esquelet apendicular. Distingirem alguns dels vertebrats de les costes del Garraf:

Els peixos són vertebrats que els podem classificar en dos grans grups, els peixos d’esquelet cartilaginós i els peixos d’esquelet ossi. A nivell estructural, ambdós grups tenen característiques comunes i altres que són més específiques. Una característica general en els peixos és la presència de diferents tipus d’aletes: les aletes dorsals, l’aleta caudal, les aletes pèlviques, les pectorals, les ventrals i les anals. Aquestes poden estar modificades en segons quines espècies.

Entre els peixos cartilaginosos que podem trobar a la costa del Garraf destaquem el tauró gat, el tauró blau i la rajada. Els peixos ossis que es poden veure són gòbits, blènids, serrans, llísseres, sards, escórpores, cavallets de mar, llenguados, etc.

Els Rèptils són vertebrats que van desenvolupar l’ou amniota i es caracteritzen per tenir escates a la pell. Entre els rèptils marins destaquem a les nostres aigües la Tortuga marina Caretta caretta.

Els Mamífers tenen com a tret principal la presència de glàndules mamaries que proporcionen llet a les cries. Els mamífers marins que s’observen a la Mediterrània són els rorquals, els dofins, les foques, etc.

LES ALGUES

Les algues són organismes que a diferència de les plantes no presenten teixits diferenciats. Tenen estructura de tal·lus i realitzen la fotosíntesi per a créixer. Es classifiquen segons els pigments que contenen. Distingim:

Les algues verdes es caracteritzen per la presència de clorofil·la en la mateixa proporció que les plantes, és per això que adquireixen aquest color verdós. Destaquem a les nostres costes Ulva lactuca, Codium vermilara, Enteromorpha sp., Acetabularia acetabulum, Bryopsis, etc.

Les algues brunes presenten una coloració bruna degut al pigment xantofil·la. Destaquem la Padina pavonica i Dictyota dichotoma.

Les algues vermelles tenen color rogenc degut als pigments anomenats ficoeritrina i ficocianina. A les platges de Sitges destaquem Corallina elongata i Jania rubens.


19

3. ELS BOSCOS MARINS. LA POSIDÒNIA

La Posidonia oceanica és una planta endèmica de la Mediterrània amb arrels, tija,

fulles, flors i fruits. Forma feixos de 4 a 8 fulles que surten dels rizomes. Les fulles són

verdes, acintades i mesuren aproximadament un metre. La trobem sota l'aigua entre la

superfície i una fondària d'uns quaranta metres sobre fons sorrencs. Forma les

praderies, herbeis o boscos de Posidònia, i són l'ecosistema més important de la

Mediterrània, equivalent al dels boscos dins els ecosistemes terrestres.

Aquestes praderies, com a productors primaris, aporten gran quantitat d'oxigen i

matèria orgànica. Fixen el fons de sorra i contribueixen a l'equilibri dels sediments al

actuar com a barrera, mantenint l'estabilitat del litoral i protegint les platges de

l'erosió. Les praderies de Posidònia són un important focus de biodiversitat al ser

l'hàbitat de nombroses espècies vegetals i animals, algunes d'elles en perill, ja que

ofereix una zona de reproducció i refugi a molts organismes.

Aquesta planta marina es troba sota una gran pressió. Els factors que afecten a la

Posidonia són la contaminació de l’aigua, les àncores dels vaixells, la pesca

d’arrossegament, els sediments de les rieres, la construcció de ports i espigons, la

regeneració de les platges i la introducció d’espècies invasores entre d’altres factors.

Tenint en compte el temps de regeneració que necessita la Posidònia, uns 100 anys, i

tots els perills que l’amenacen, han fet que l’extensió de les praderies disminueixin.

La Posidonia oceanica té un cicle de creixement anual i les fulles mortes al caure, al

barrejar-se amb la sorra i degut al moviment de les onades, es dipositen a les platges

en forma de bola i s’anomenen pilotes de mar.

Existeix una alga invasora tropical que ha afectat greument la Posidònia, la Caulerpa

taxifolia. Aquesta alga va introduir-se a la Mediterrània per accident i ha trobat les

condicions adequades per a reproduir-se i créixer, fins el punt de desplaçar les

espècies autòctones com és la Posidonia oceanica Està constituïda per estolons dels

que parteixen unes frondes pinnades.


20

Durant aquesta dècada ha proliferat una altra alga invasora tropical que està

expandint-se per la costa mediterrània, és la Caulerpa racemosa. Sembla que els seus

efectes són més marcats que els de C. Taxifolia. Actualment s’estan desenvolupant

estudis per a estudiar el seu efecte i la seva expansió. Constituïda per estolons, al igual

que C. Taxifolia, dels que surten unes frondes pinnades vesiculars. Està colonitzant el

nostre litoral i eliminant les comunitats autòctones. És de color verd clar, pot mesurar

entre 3 i 7 centímetres i creix entre 0 i 70 metres de fondària, sobre tota mena de

substrat: roca, sorra i fang. També ho fa a sobre de Posidonia oceanica i la pot arribar

a matar. En poc temps forma un dens tapís sobre el fons colonitzat. És d’un color més

clar que Caulerpa taxifolia, amb frondes més petites i creix a l’estiu i a la tardor. El seu

caràcter invasor és més marcat que la Caulerpa taxifolia. Procedeix del Mar Roig i va

entrar al Mediterrani Oriental a través del Canal de Suez. Va ser observada per primer

cop el 1926, i va quedar confinada la seva expansió per la conca oriental durant més

de 60 anys. La podem torbar a mars càlids, l’Atlàntic central est (Canàries, Àfrica) i

oest i l’indo-Pacífic.

SOLUCIONARI

1. Fa uns quants anys, davant la costa catalana hi havia forces herbeis, però en els

darrers anys aquests estan desapareixent. Observa els mapes de situació dels herbeis

de Posidònia. Quines diferències hi veus?

Actualment davant les costes de Sitges no queda cap herbei de Posidònia.

2. Herbei és el nom que reben les extensions de Posidonia que cobreixen els fons

marins sorrencs. Els pescadors sempre els han conegut amb el nom d’alguers, ja que

es pensaven que la Posidònia era una alga. Els pescadors de Vilanova i la Geltrú els

coneixen amb el nom de “bruts”. Saps si davant les costes de Sitges, hi ha o hi ha

hagut algun herbei?

Sí, hi ha hagut.

3. La Posidonia oceanica pateix una sèrie d’ actuacions que la posen en perill

d’extinció. Relaciona les diferents accions amb l’efecte que produeixen:

Acció Efecte

pol·lució de l’aigua intoxicació

àncores dels vaixells arrencament de fulles

pesca d’arrossegament Desenterrament rizomes

extracció de sorres per regenerar platges terbolesa de l’aigua

construcció de ports i espigons terbolesa de l’aigua

introducció d’espècies exòtiques disminució de la diversitat

alimentació artificial d’una platja sedimentació

aqüicultura poca llum

4. En aquests dibuixos tens explicats els diferents sistemes i les diferents fases de

propagació de l’alga Caulerpa taxifolia. Ordena’ls cronològicament de més antic a més

actual.

4 1

3 2


21


22

4. BIBLIOGRAFIA

o Fauna y flora del mar Mediterráneo. Rupert Riedl. Ediciones Omega.

Barcelona 2000.

o El ecosistema marino mediterráneo. Guia de su flora i fauna. Juan

Carlos Calvín Calvo. Edición Juan Carlos Calvín. Murcia 1995.

o Espècies regulades del calador mediterrani. Escola de Capacitació

Nauticopesquera de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament

d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Direcció General de Pesca i Afers Marítims.

Barcelona 2004.

o Història Natural dels Països Catalans. J. Terrades, N. Prat, A. Escarré i

R. Margalef. Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1989.

o Diccionario de Biología. SPES EDITORIAL. RBA Larousse. Barcelona 2003.

o Diccionario de Ecología. SPES EDITORIAL. RBA Larousse. Barcelona 2003.

o La diversitat al Mar. N. Castells, N. Parpal, L. Ferrer, F. Portas i I. Pruna.

Servei del Medi Ambient. Diputació de Barcelona. 1997.


23

ANNEX I. ARTICLES PER A TREBALLAR A CLASSE SÁBADO, 9 MARZO 1996 LA VANGUARDIA

La agonía de la Posidonia en Cataluña

La regeneración artificial que se realiza en las playas modifica la

biodiversidad de los litorales. Uno de los riesgos de este sistema es la

desaparición de la posidonia, una valiosa especie que se conoce desde hace

doscientos millones de años.

WILLIAM CAMERON

La política de regeneración artificial de playas que ha emprendido el Ministerio de Obras Públicas en Cataluña contribuye a aumentar el riesgo de desaparición de uno de los principales focos de biodiversidad con que cuenta el litoral: las praderas de posidonia, una especie terrestre que hace unos doscientos millones de años se readaptó al entorno marino. Un estudio del Departamento de Ecología de la Uni-versidad de Barcelona (UB), en colaboración con el laboratorio de Ingeniería Marina de la Universidad Politécnica de Cataluña (UPC), especifica que, debido a los lentos tiempos de recuperación que requiere esta clase de plantas (necesita casi un siglo para regenerarse), una sucesión de alteraciones de su entorno como las que han estado sucediendo, con una frecuencia inferior a diez años, garantiza prácticamente que las comunidades dejarán de existir. El trabajo, dirigido por Javier Romero, de la Facultad de Biología de la UB, se inició en 1994 en el tramo de costa que está situada entre los municipios de Calafell y Torredembarra, poco tiempo después que el ministerio finalizase un conflictivo proyecto para rellenar artificialmente las playas con arena procedente de la zona de Sitges, algo que motivó fuertes protestas de los ciudadanos de esta población y de los ecologistas de Greenpeace. El estudio, que no se terminará hasta el próximo mes de noviembre, está financiado por la Unión Europea (UE), en el marco de un amplio análisis de los riesgos de la actividad de regeneración de playas que afecta a las costas de Holanda, Dinamarca, Bélgica, Alemania y España. La primera conclusión a la que se ha llegado es que las plantas que pueden vivir, según la especie, entre la superfície y los 25 metros de profundidad, son muy sensibles a la sedimentación. Si la arena las cubre por encima de los 4 cm. empiezan a morirse, y si alcanza los 12 cm., la mortalidad es total, tanto si se encuentran permanentemente cubiertas como si son enterradas y desenterradas con una cierta frecuencia. La peligrosidad para esta especie está en función de la profundidad en que se halle. Entre 0 y 5 metros, los elementos letales tienen una frecuencia alta, que está todavía por precisar (se dan con una periodicidad de entre uno y tres años); entre 10 y 15 metros de profundidad, dicha frecuencia es baja, pero significativa (en torno a los 10 y 20 años), mientras que a profundidades mayores, las alteraciones son más raras, pero no se dispone aún de base esta dística que permita predecirlas.

La posidonia necesita cien años para regenerarse, y cualquier modificación en su entorno representa la desaparición de las praderas de esta especie.


24

Para desarrollar el citado estudio se han proyectado las estadísticas de los últimos diez años de oleaje, y la conclusión es clara: pese a que en un año de seguimiento la pradera de posidonia no ha resultado muy afectada, la regeneración de las playas la destruirá con el tiempo, siempre en función de su profundidad. «Se trata - según Javier Romero-, de una cuestión de escalas de tiempo diferentes. La de los políticos, la de los ciudadanos y la de la naturaleza, que es mucho más largo que la de los dos primeros». La regeneración de playas no es el único enemigo de estos oasis en medio del desierto marino. Cualquier actividad que implique movimiento de arenas resulta letal. La necesidad de luz también convierte en verdugo a todo lo que oscurece el agua. Su propia riqueza es también un peligro ya que, pese al as prohibiciones oficiales, algunos pescadores, en dias de escasez, recurren a la pradera de posidonia para obtener frutos. Saben que algo caerá. No en vano, en la pradera, la densidad de estas especies dobla a la del resto del fondo del mar. Cataluña no es una zona rica en bosques marinos. Su litoral cuenta con poco más de 4.000 hectáreas de praderas divididas en cinco zonas y dos tipos distintos: la pradera de cala (desde Cap de Creus a la desembocadura del Tordera) y la de costa. Esta última forma una franja entre el Maresme y el Delta del Ebro solo interrumpida por algunos elementos na turales (macizo del Garraf) y el efecto de actividades antrópicas (muy visible en los litorales de Barcelona y Tarragona). A partir de la costa del Barcelonés, cuanto más al sur, en mejor estado se hallan los bosques de posidonia. La zona que sufre mayor agresión se encuentra al norte de una de las praderas más importantes, la dque se extiende entre Sitges y Vilanova i la Geltrú, y ello se debe a la contaminación procedente de las desembocaduras de los ríos Besòs i Llobregat. Por el contrario, según Javier Romero, la extracción de arena realizada en 1994 no tuvo impacto sobre esta pradera, cuyas características no han variado sustancialmente entre 1987 y 1995.Ha-cia el sur del río Tordera, por término medio, las praderas se desarrollan a partir de los 10 o 15 metros de profundidad y llegan hasta los 25, aunque actualmente, debido a un empeoramiento de la calidad de las aguas, este límite medio se halla más próximo a los 20 que a los 25 metros. La posidonia es comparable a un barómetro que permite conocer el estado de las aguas y, al mismo tiempo, mejorar su calidad. En los últimos cincuenta años, y aunque se trata de un proceso lento, Cataluña ha perdido, por ejemplo, la que existía frente a la costa de Badalona. Señalemos que la importancia de los bosques marinos reside en que son productores de oxígeno y materia orgánica, que alimentan a las especies que habitan el medio marino.. Y tienen la ventaja suple-mentaria de que son autotransportables (se hallan detritus de la planta a más de cien metros de profundidad). También son un lugar idóneo para que las especies depositen sus huevos y se reproduzcan y para que los nuevos individuos empiecen a crecer, a buen recaudo de los depredadores. Algunos organismos incluso desarrollan en ellas las primeras fases de su vida, para emigrar después. Ello ha llevado a los expertos a etiquetar las praderas con el nombre de guarderías marinas. Este foco de biodiversidad todavía cumple funciones restrictivas de gran interés para todas las especies, incluyendo la humana: sirve de filtro de los elementos contaminantes (como las sales de fósforo) y de estabilizador de la dinámica de la arena.


25

Qüestions:

1. Quant temps necessita la Posidònia per regenerar-se?

100 anys.

2. Segons l’article, quins perills afecten als herbeis de Posidònia?

La regeneració de platges, el moviment de sorres, les activitats que disminueixen la penetració de la llum, la pesca, etc.

3. Quina importància tenen, segons l’article, els herbeis de Posidònia?

És productora d’oxigen i matèria orgànica; lloc perquè algunes espècies posin ous i es reprodueixin; perquè alguns organismes desenvolupen les primeres etapes de la seva vida i després emigrin; és un focus de biodiversitat; és un estabilitzador de la dinàmica de la sorra.

Reportaje: Medio ambiente

Incendio en el bosque sumergido La acción humana está destruyendo de forma irreversible las praderas de Posidonia ANDREU MANRESA 23/07/2006

Matusalén, así llaman a un vegetal que habita en el mar. El organismo más longevo del mundo -hay praderas de más de 100.000 años- vive en el fondo del Mediterráneo, en Formentera, cerca de la costa y las playas, cuya integridad ayuda a mantener, frenando las olas y aportando arena. Es la Posidonia oceánica, planta que no es una reliquia ni una mera curiosidad científica: sus grandes praderas forman unos ecosistemas capitales por la biodiversidad que albergan y generan.

Un puerto de Matutes amenaza las praderas de Ibiza.

Buceadores estudian la Posidonia en el Mediterráneo – Ricardo Gutiérrez

Las poblaciones de Posidonia mediterránea desaparecen a un ritmo del 5% anual, cuatro veces más que los bosques tropicales

Estas praderas, símbolo de la vida submarina y litoral, que ocupan medio millón de kilómetros cuadrados en el Mediterráneo, están en continua regresión. Sin embargo, su pérdida -irreversible- transcurre con pocos testigos mientras se multiplica la invasión humana de la costa y las agresiones directas. Las posidonias retroceden cada año a mayor velocidad que la selva del Amazonas.

No es gratuita la identificación del universo submarino de las posidonias con la famosa Amazonia porque los bosques sumergidos atesoran un gran capital, "por las numerosas funciones que desempeñan de sumidero de CO2, reciclado de nutrientes,


26


27

prevención de la erosión y protección de la línea de costa, creación y sostén de las playas", explica Carlos Duarte, científico del Instituto Mediterráneo de Estudios Avanzados, del CSIC y de la Universidad de las Islas Baleares.

Debajo del espejo marino, estas reinas verdes llamadas posidonias por Poseidón, el rey de los mares en la mitología griega, han crecido de manera muy lenta (dos centímetros al año) durante milenios, hasta constituir extensos mantos entre 15 y 40 metros de profundidad. Este paisaje tan vistoso para bañistas y buceadores por su poderoso colorido, está amenazado por la explotación urbanística residencial, las instalaciones náuticas y los vertidos urbanos, agrícolas e industriales.

Las poblaciones de posidonia en el Mediterráneo desaparecen a un ritmo del 5% anual, cuatro veces superior al de los bosques tropicales. En la costa de Castellón (Valencia) ya han desaparecido debido a los sedimentos de las aguas con arcillas que evacuan las factorías de cerámica.

En la ribera de Cataluña quedan apenas 40 kilómetros cuadrados de posidonia y se teme por las grandes masas existentes en el cabo de Gata (Almería).

"Su muy lento crecimiento y escasa producción de semillas hacen que las pérdidas sean irreversibles, ya que la recuperación de una pradera de posidonia requiere entre 200 y 400 años. Queda fuera de la escala humana", explica Duarte.

Alrededor de las Baleares subsisten los bosques sumergidos más importantes de España, con una extensión de hasta 2.000 kilómetros cuadrados. Duarte y su equipo multinacional observan la evolución de la posidonia en el contexto de una investigación que pondera además el impacto del cambio climático.

La supervivencia de estas activas manchas verdes submarinas está condicionada por el calentamiento de las aguas del planeta -hay indicios puntuales de tropicalización del Mediterráneo-, la erosión del litoral, el aumento del nivel del mar, y, en especial, la alteración de las características naturales de la costa. Las plantas quedan arrasadas, o desprotegidas, lo que les hace padecer estrés fisiológico, y mueren.

El grupo de Duarte opera desde un enclave de una Mallorca virgen e idílica, la estación del faro de Es Cap de ses Salines. Ante el parque nacional de la isla de Cabrera, el observatorio es único en el litoral español porque la costa y los fondos marinos están intactos, alejados más de 10 kilómetros de zonas habitadas y de sus impactos.

Los expertos estudian las causas de la regresión, las funciones que realizan las praderas submarinas y las consecuencias de su pérdida, con el objetivo de elaborar unas directrices para su gestión y conservación. La Fundación BBVA coopera en la investigación, que durará cuatro años.

Los ejemplares más longevos de posidonia oceánica han sido localizados en aguas de Formentera. Tienen una extensión de ocho kilómetros y 100.000 años de edad, en un cálculo en función del crecimiento. Las plantas han sido contrastadas genéticamente y son idénticas, surcan la costa entre las playas de Ses Illetes y Es Pujols, donde miles de yates cada verano lanzan sus anclas -abren sentinas y vierten basura- sobre estos tesoros vitales de la naturaleza.


28

Patrimonio de la humanidad

Entre Ibiza y Formentera hay 100 millones de plantas, en un área de 700 kilómetros cuadrados, la mayor del Mediterráneo. Así, la Unesco, al declarar la ciudad de Ibiza patrimonio de la humanidad, extendió la protección al fondo de posidonias.

Las posidonias generan cada año 200.000 toneladas de arena y sostienen las playas baleares. En zonas donde se ha construido en las dunas, la dinámica de flujos y aportes se frustra y retroceden las praderas submarinas, según señala la investigadora Núria Marvà.

Qüestions:

1. De fins a quina edat poden tenir algunes praderies de Posidonia?

De fins a més de 100.000 anys.

2. Quin percentatge de Posidonia oceanica es perd de forma anual?

5 %

3. Quina és la superfície de Posidonia a la mar Mediterrània?

Mig milió de quilómetres quadrats.

4. A quina velocitat creixen les fulles de Posidonia?

2 centímetres cada any.

5. Quina quantitat de sorra generen les prediries?

200.000 tones cada any.


29

Panorama / 4

Al Museu de la Ciència es va celebrar el II Seminari Internacional sobre la Caulerpa taxifolia

Una alga tòxica amenaça el Mediterrani

La biodiversitat, l’equilibri ecològic i els recursos del mar, en perill

Caulerpa taxifolia, una espècie invasora

La primera senyalització de la Caulerpa taxifolia al Mediterrani correspon a les costes de Mónaco, l’any 1991, encara que hi ha testimonis d’observacions anteriors (1984). Si bé, el 1991, la població de la Caulerpa taxifolia ocupava 30 hectàrees, actualment la zona afectada comprèn 1.500 ha., fet que indica un índex de progressió anual de 5-6 ha. A Mónaco i a la zona est dels Alps Marítims (sud de França), les poblacions de l’alga han arribat a prop de 1.350 ha (cobertura discontínua del substrat). Actualment, a Itàlia, hi ha 150 ha. afectades prop de la ciutat d’Impèria. A més d’aquestes zones, s’ha descobert la presència de la Caulerpa taxifolia en 15 localitats noves. L’alga cobreix superfícies més petites (des d’algunes desenes de metres quadrats a 1 hectàrea), però amb el mateix ritme de progressió que el que s’observava a les primeres zones envaïdes. Aquestes colònies es distribueixen per la costa septentrional del Mediterrani, des de les Balears fins a Sicília. Totes aquestes dispersions llunyanes es deuen, probablement, al transport de fragments amb el sis tema d’ancoratge de les embarcacions d’esbarjo o als ormeigs de pesca; cal no oblidar la possibilitat de noves introduccions múltiples causades per l’abocament del contingut d’aquaris que continguin aquesta planta. La població de la Caulerpa taxifolia, detectada l’any 1992 a la Cala d’Or (Mallorca), és l’única senyalada, fins ara, al nostre país. Aquesta població,

amb una cobertura de 200 m2

que afecta una zona de 19.950 m2 d’extensió, va ser

erradicada per mitjà d’arrencada manual amb l’ajuda d’una bomba aspiradora, per tal d’evitar la dispersió de petits fragments de l’alga. A la zona erradicada es realitzen controls periòdics amb la finalitat d’eliminar-ne els brots nous i impedir-ne una proliferació nova. La Caulerpa taxifolia és una planta de color verd intens, formada per uns estolons rastrejadors dels quals neixen mates de rizoides que fixen la planta al substrat i també expansions foliàcies (frondes), molt dividides de forma pinnada. Els individus de la Caulerpa taxifolia que han colonitzat el Mediterrani presenten unes característiques biològiques i ecològiques diferents de les dels exemplars dels mars tropicals: individus de mida grossa (40-60 cm., fins a 90 cm.); poblacions molt denses

(fins a 5.000-15.000 fulles per m2); desenvolupament sobre tot

tipus de substrat (sorra, fang, roca, prades de fanerògames marines...); ocupació d’una àmplia franja batimètrica (3-50 m. de profunditat); molta resistència a la foscor i a les temperatures baixes (10 graus). Totes aquestes característiques dónen una


30

elevada competitivitat a aquesta alga respecte a la resta d’espècies de la flora marina i es produeix una colonització progressiva del substrat, paral·lelament a una regressió constant de les comunitats marines que ja existien. L’impacte de la Caulerpa taxifolia sobre les espècies i les comunitats autòctones del Mediterrani és considerable, encara que varia segons els grups que es considerin. El grup més afectat és el de les algues i la comunitat de la Posidònia oceanica.

Introducció d’espècies al medi marí: un perill latent

L’expansió de la Caulerpa taxifolia ha servit, malgrat tot, per cridar l’atenció sobre el fenòmen de la introducció d’espècies al medi marí, procés poc conegut que està patint una acceleració considerable en els dos últims decennis. Una espècie introduïda és qualsevol espècie que apareix, a causa de l’acció directa o indirecta de l’home, en un lloc diferent al de la seva distribució coneguda. Els vectors principals d’introducció al medi marí són el transport marítim (abocament de les aigües de llast, transport d’organismes adherits a les quilles dels vaixells, àncores o xarxes), l’aqüicultura i l’aquariofilia. A més, cal tenir en compte que alguns cultius introduïts voluntàriament poden portar amb ells un nombre d’organismes que, involuntàriament, també es poden naturalitzar en la localització nova. Al Mediterrani, s’han censat més de 350 espècies introduïdes: aquesta xifra tan elevada inclou també les espècies que s’han introduït a través del Canal de Suez, el qual ha posat en contacte dues massesd’aigua (Mediterrani i Oceà Índic) històricament independents. La majoria de les espècies introduïdes alteren, momentàniament o a llarg termini, l’ecosistema que colonitzen. Ara bé, l’impacte no s’ha de considerar només des del punt de vista ecològic sinó que les seves repercussions poden ser de caràcter social, sanitari (proliferacions d’organismes patògens poden provocar alteracions en la resta d’organismes i, fins i tot, en l’home) i, en conseqüència, econòmic. A llarg termini, i tenint en compte la inevitable acceleració de les activitats humanes, la introducció d’espècies ens porta irremissiblement a una homogeneització de les comunitats vegetals i animals a escala mundial. Només un compromís formal de les autoritats amb competècnia en aquest tema a nivell supraestatal, una legislació adequada i al seu acompliment, una presa de consciència ferma, i una col·laboració de la població podrien, si no evitar el problema totalment, com a mínim frenar-lo i controlar-lo.

M. Antònia Ribera Siguda Laboratori de Botànica Facultat de Farmàcia Universitat de Barcelona

Qüestions:

1. A quin any i a on va aparèixer per primera vegada la Caulerpa taxifolia a la

Mediterrània?

Va aparèixer l’any 1991 a les costes de Mónaco.

2. Quina superfície ocupava la Caulerpa a l’any 1991?

30 hectàrees.

3. I al 1995?

1.500 hectàrees.

4. Com es dispersa?

Pel transport de fragments amb el sistema d’ancoratge de les embarcacions

d’esbarjo o als ormeigs de pesca i per l’abocament del contingut d’aquaris.

5. Com és que una alga tropical pot viure a la Mediterrània?

Perquè s’ha adaptat. Té unes característiques biològiques i ecològiques diferents

dels exemplars dels mars tropicals: individus més grans, poblacions molt denses,

creixement sobre tot tipus de substrat, ocupació d’una àmplia franja batimètrica,

resistència a la foscor i a les baixes tamperatures.

Article divulgatiu

Detecten que una alga invasora molt nociva s’acosta cada cop més al litoral gironí És la «Caulerpa racemosa», d’origen tropical, ràpida reproducció i perillosa per als ecosistemes Diari de Girona. Abril 2009

GIRONA | LAURA FANALS La Caulerpa racemosa, una alga invasora que pot danyar seriosament el litoral, arribant a amenaçar fins i tot espècies com les garoines o el peix de roca, és cada cop més a prop de la Costa Brava i s'ha convertit en un autèntic perill per a les praderies de Posidònia que hi habiten. Si fins fa poc s'havia detectat només a les costes de les Illes Balears i el País Valencià, el passat mes de desembre se'n va trobar davant la Vilanova i la Geltrú, al Garraf, i científics del CSIC alerten que, després que s'hagi ancorat a altres costes que tenen característiques similars a la gironina, és probable que acabi arribant aviat al litoral gironí.

Per la seva banda, el departament de Medi Ambient i Habitatge reconeix que la proliferació d'espècies invasores s'ha incrementat durant les últimes dècades a la Costa Brava, especialment durant els darrers 30 anys. Pel que fa a la Caulerpa racemosa, la Generalitat afirma que es tracta d'un «seriós perill» per a les praderies de Posidònia, les quals «són molt importants per a la biodiversitat dels ecosistemes marins costaners», és a dir, els boscos submarins. El principal problema és l’elevat ritme de creixement de la racemosa, ja que creix molt més ràpidament que la Posidònia i ocupa el seu espai.

Segons expliquen des del Centre Oceanogràfic de Múrcia, on l’alga ja ha arribat (igual que a les Balears i la costa de Múrcia i el País Valencià), es tracta d’una alga d’origen tropical que al llarg de l’última dècada s’ha estès per tot el Mediterrani occidental, colonitzant els hàbitats autòctons. De fet, aquests científics alerten que la racemosa és encara més preocupant que la seva predecessora, la Caulerpa taxifolia - que s’ha adaptat molt bé a la costa mediterrània i s’està expandint a un ritme vertiginós -, en el sentit que suposa una amenaça més gran per als hàbitats i espècies autòctones. De fet, l’entitat Nereo, que treballa a la Costa Brava, ja havia alertat l’any 2007 de la possibilitat que aquesta alga arribés a la costa gironina abans de 2010, com finalment sembla que podrà succeir. Segons van assenyalar els seus responsables, aquesta alga ha arribat al Mediterrani a través de vaixells d’arrossegament i l’escalfament progressiu de la temperatura del mar podria afavorir que s’adaptés a les aigües de les comarques gironines. De fet, el seu ritme de creixement és superior al de mig centímetre al dia en aigües superiors als 18 graus, com és el cas del Mediterrani durant bona part de l’any.

De moment, la racemosa es troba cada cop més a prop de la Costa Brava. L’últim lloc on es va detectar va ser a la costa de Vilanova i la Geltrú (al Garraf), el passat mes de desembre. En aquell cas es tractava de la variant australiana de l’aigua, detectada a una

32

fondària d’entre 20 i 50 metres i que presentava creixements estacionals molt importants: al voltant d’un centímetre diari tant a l’estiu com a la tardor.

Davant d’això, des de CSIC de Blanes expliquen que l’alga encara no s’ha detectat a la Costa Brava, «però això no vol dir que no hi sigui». Segons assenyalen, les baixes temperatures de les aigües del mar en aquesta època de l’any fan que l’espècie en qüestió sigui més difícil de trobar, ja que demana temperatures més càlides. Tot i això, consideren que, si fins ara l’alga s’ha adaptat a hàbitats molt similars als de la Costa Brava, és «probable» que acabi arribant fins al litoral gironí. Segons ha informat el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar (ICV), en resposta a una pregunta del diputat gironí Santi Vila (CiU), a la desembocadura dels rius i llacunes costaneres s’hi han trobat altres espècies invasores com el cranc americà, el visó americà i la tortuga de Florida, espècies comunes en aquests sistemes naturals, així com espècies de peixos exòtics com el peix sol Lepomis gibosus, la gambúsia Gambusia holnrooki, el gardí Scardinius erythrophthalmus i la carpa Ryprinus carpio.

Davant d’aquesta situació, la Generalitat està elaborant un Pla Estratègic d’Espècies Invasores a Catalunya, amb la voluntat d’afrontar la lluita contra aquestes espècies de forma més efectiva. Aquesta estratègia, amb la qual col·labora l’Agència Catalana de l’Aigua, inclou una actualització de les espècies invasores detectades.

33

Qüestions:

1. Quant s’ha detectat Caulerpa racemosa a les costes del Garraf?

Al Desembre de 2008. 2. Per a qui és un gran perill la Caulerpa racemosa?

Per a la Posidonia oceanica.

3. D’on prové aquesta alga?

És d’origen tropical.

4. Com a arribat a Catalunya?

A través de vaixells d’arrossegament.

5. Quines espècies invasores s’han introduït a Catalunya?

El cranc americà, el visó americà, la tortuga de Florida, peixos exòtics com el peix sol, la gambúsia, el gardí i la carpa.

34

GUIA DE LA FLORA I FAUNA DE LES NOSTRES

COSTES


Flora de les nostres costes

Nom científic: Posidonia oceanica (Linné) Nom: Posidonia Nombre: Posidonia, alga de vidrieros Phylum: Espermatòfits (Subfilum: angiosperma) Classe: Monocotiledonies Ordre: helobials Familia: Cymodoceae

(planta superior amb flors) Descripció: Aquesta planta és mal coneguda en el llenguatge popular com “alga”. És una planta superior que té arrels, fulles i tiges. Presenta uns rizomes que tenen un creixement tant vertical com horitzontal que formen un entramat complex que està en gran part soterrada per la sorra. La fulla es cintada i té aproximadament una amplada de 13 mm. Pot arribar a una llargària màxima de un metre. Les fulles estan agrupades a les baines i els grups acostumen a tenir entre 4 i 10 fulles. Les fulles centrals acostumen a ser les més joves i les més externes, són les mes velles. Acostuma a estar recobert de petites algues o animals. El creixement horitzontal es aprofitat per la planta per colonitzar nous substrats o recolonitzar-los. En canvi el creixement vertical es veu afavorit per condicions de gran sedimentació. Aquest creixement vertical arriba a formar estructures similars a escull coral·lins i redueixen la força amb la que impacta l’onatge damunt la costa, ajudant així a que la costa no sigui erosionada. Les flors són hermafrodites i els seus fruïts són carnosos i tenen un aspecte d’oliva. Després d’un període de floració (poc freqüent) acostumen a aparèixer gran quantitat de fruïts en les platges. Hàbitat: És pròpia de la zona infralitoral i apareix des de pocs metres de fondària fins a fondàries de 40 metres. Viu a la mar

Mediterrània. Nom científic: Ulva lactuca (Linné) Nom: Enciam de mar Nombre: Lechuga de marPhylum: Cloròfits (algues verdes) Classe: Clorofícies Ordre: Ulvals Familia: Ulvaceae Descripció: Té un talo amb un peduncle molt curt casi sèssil molt variable en la forma, amb forma de fulla, membranós, allargat, de bord sencer o lobulat. Té la superfície amb perforacions de mida variable. Pot arribar fins al 40 centímetres. Hàbitat: Viu especialment en llocs bruts prop de superfície, arribant fins als 4-5 metres. Pot arribar a ser molt abundant i moltes vegades apareix acompanyada de Enteromorpha. Es pot dir que és una espècie oportunista amb un ràpid creixement i reproducció senzilla adaptada a viure en zones amb tensions produïdes per agents tan diferents com la pol·lució orgànica o inorgànica, variacions brusques de la salinitat (moltes vegades per aportes d’aigües dolces), de la temperatura o de la concentració de nutrients. La trobem a la Mediterrània i a l’atlàntic. Nom científic: Codium vermilara (Olive) Nom: Peluqueta Nombre: Peluca Phylum: Cloròfits (algues verdes) Classe: Clorofícies Ordre: Caulerpals Familia: Udoteaceae Descripció: Alga de color verd fosc de fins a 40 cm. d’alçada. El tal està constituït per un eix

cilíndric molt ramificat i fixat al substrat per un disc bassal. Està recobert amb petits pels.

Està present durant tot l’any.

Hàbitat: Espècie molt abundant en l’infralitoral a partir de 3-4 m. De profunditat, sempre sobre substrat dur. La trobem a la Mediterrània i a l’atlàntic.


1

Nom científic: Padina pavonica (Linné) Nom: Cua de paó Nombre: Embudo Phylum: Feòfits (algues brunes) Classe: Feofícees Ordre: Dictyotals Familia: Dictyotaceae Descripció: Alga molt freqüent a les nostres zones litorals. És una alga laminar que pot presentar una forma que varia des de un ventall fins un embut. La seva mida pot arribar fins 10 cm de alçada. El seu color és blanquinós. El talo, que la fixa al substrat mitjançant nombrosos rizoides, està format per estolons rampants dels que sorgeixen frondes erectes que fan que pugui recobrir el fons marí molt densament. Els frondes se eixamplen molt prest en una lamina amb forma de ventall que estarà més o menys enroscada. La porció laminar presenta el bord superior enrotllat i amb nombrosos pels. les zones més obscures estan proveïdes de nombrosos pels. En les parts més clares es troben els òrgans reproductius agrupats en "soros". Aquesta zonació es veu reforçada per la calcificació que mostra l’alga. Aquesta espècie es pot trobar tot l'any i fructifica a la primavera Hàbitat: És molt comú al infralitoral superior. Pot aparèixer al mediolitoral e infralitoral inferior arribant fins al 20 metres de fondària. Viu damunt roques no molt fondes, ben il·luminades i de baix hidrodinamisme. També apareix damunt rizomes de Posidonia com podem veure a les imatges. Viu en ambients molt il·luminats (fotòfila), agafada a les roques i pedres, tant en superfícies verticals com

horitzontals. La trobem a la Mediterrània i a l’atlàntic.

Nom científic: Corallina elongata (Ellis & Solander) Nom: Nombre:

Phylum: Rodòfits (algues vermelles) Classe: Florideoficees Ordre: Corallinals Familia: Corallinaceae Descripció: Alga calcificada de fins a 8 cm. d’alçada i color rosat amb puntes blanques. El talo consta de un gran disc bassal del que surten varis eixos articulats, molt ramificats des de la base. Està present durant tot l’any. Hàbitat: És pròpia del infralitoral, encara que pot aparèixer en el mediolitoral inferior. Apareix en fons rocosos, foscos, de moderat a fort hidrodinamisme i tant d’aigües netes com pol·lucionades. La trobem a la Mediterrània i a l’atlàntic.

Nom científic: Jania rubens (Linné) Nom: Nombre:

Phylum: Rodòfits (algues vermelles) Classe: Florideoficees Ordre: Corallinals Familia: Corallinaceae Descripció: Alga calcificada de fins a 4 cm. d’alçada i color rosat amb puntes clares. El talo arborescent, articulat i molt ramificat. Els articles són cilíndrics i de 2 a 5 vegades més llargs que amples. Està present durant tot l’any. Hàbitat: És pròpia del infralitoral, encara que pot aparèixer en el mediolitoral inferior. Apareix en fons rocosos, molt il·luminats amb indiferència del hidrodinamisme. La trobem a la Mediterrània i a l’atlàntic.


2

Fauna de les nostres costes

Porífers Nom científic: Ircinia oros (Schmidt) Nom: Nombre: Phylum: Porífers (Esponges) Classe: Demospongies Ordre: Dictyoceratida Familia: Espongiidae Descripció: Espècie rodona que pot presentar lòbuls erectes. La seva consistència es ferma i molt resistent, i el seu color gris fosc a la part superior i marró clar en la part inferior. Pot arribar a més de 25 cm. Hàbitat: És pròpia del infralitoral en fons rocosos i zones fosques amb moderat hidrodinamisme.

Cnidaris Nom científic: Eunicella verrucosa (Pallas) Nom: Gorgònia blanca Nombre: Gorgonia blanca Phylum: Cnidaris Classe: Antozous Ordre: Gorgonacea Familia: Plexauridae Descripció: Pot formar colònies de grans dimensions (1m. de grandària o més). La coloració és netament rosàcia que esdevé d’un blanc brut quan l’exemplar és tret de l’aigua i sec. L’estructura i disposició de l’esquelet extern li confereix un aspecte aspre. Pot arribar fins als 50cm. amb un aspecte arbustiu. Hàbitat: S’adhereix a substrats errants o a materials sòlids solts, en els fons de fang, sorra o roques. Viu a partir de 30-40 m de profunditat a zones fosques amb moderat però constant hidrodinamisme. Nom científic: Calliactis parasitica (Couch) Nom: Anèmona d’ermità Nombre: Anémona de ermitaño Phylum: Cnidaris Classe: Antozoes (subclasse: zoantharia) Ordre: Ceriantharia Familia: Hormathiidae Descripció: Té el cos cilíndric de consistència carnosa, de fins a 10 cm. d’alçada i 5 cm. de diàmetre i de color castany fosc amb bandes longitudinals més clares. Els casi 700 tentacles, són cònics, de color gris clar a blanc brut i translúcids. Hàbitat: La trobem al infralitoral, apareixent a sobre de conquilles de gasteròpodes que transporten algunes espècies de crancs ermitans. Viu a fons tous i detrítics.


3

Nom científic: Actinia equina (Linné) Nom: Tomàquet de mar Nombre: Tomate de mar Phylum: Cnidaris Classe: Antozoes (subclasse: zoantharia) Ordre: Ceriantharia Familia: Actiniidae Descripció: Pot arribar als 8 cm. d’alçada i 4 cm de diàmetre amb una coloració vermella viva. El pòlip es fixa al substrat per una àmplia base adherent. El tronc és cilíndric, de consistència carnosa i de superfície llisa. Els tentacles no es poden retreure del tot, però queden tapats quan l’animal és retreu. Hàbitat: És pròpia del mediolitoral inferior i del infralitoral superior, on apareix en fons rocosos molt superficials, il·luminats o mitjanament foscos, amb moderat o fort hidrodinamisme. Viu a aigües netes i oxigenades i presenta una gran resistència a la dessecació gràcies a l’aigua que pot retindre en el seu interior.

Nom científic: Anemonia sulcata (Pennant) Nom: Anèmona de mar comú Nombre: Anémona de mar común

Phylum: Cnidaris Classe: Antozoes (subclasse: zoantharia) Ordre: Ceriantharia Familia: Hormathiidae Descripció: Pot arribar als 30 cm. d’alçada i 25 cm. de diàmetre del tronc, amb una coloració que pot ser castany, groguenca, rosada o verda. El pòlip es fixa al substrat per una àmplia base adherent. El tronc és cilíndric, de consistència carnosa, de superfície llisa i mucós. Els tentacles són llargs i fins amb la punta eixamplada i de color violeta. Quan estan totalment extesos cobreixen per complert l’animal. Hàbitat: Viu a l’infralitoral a fons de sorra, grava o roca, il·luminats o mitjanament foscos i amb moderat hidrodinamisme. El gòbid Gobidus bucchichii és protegeix als seus urticants tentacles.

Nom científic: Rhizostoma pulmo (Macri) Nom: Nombre: Aguamala Phylum: Cnidaris Classe: Escifozoes Ordre: Rhizosroma Familia: Rhizostomae Descripció: Medusa amb umbrella acampanada i cridaners braços. De color blanquinós amb els cantons de la umbrella blaus, pot arribar als 70 cm. de diàmetre i 1 metre de longitud. Hàbitat: Viu a aigües superficials litorals i oceàniques.


4

Mol·luscs

Gasteròpodes

Nom científic: Patella caerulea (Linné) Nom: Pagellida, barretet Nombre: Lapa Phylum: Mol·luscs Classe: Gasteròpodes (Subclasse: Prosobranchia) Ordre: Archaeogastropoda (Superfamilia: Patelloidea) Familia: Patellidae Descripció: Pot arribar fins als 5 cm de mida. Té una closca generalment amb un contorn arrodonit i una mica ovalat amb la part anterior una mica més estreta,. Hi ha variabilitat morfològica . Àpex generalment desplaçat capa la part anterior. Ornamentació externa a base de nombroses costelles radials de diferent grossor i que poden ser una mica ondulades. A la seva part exterior es poden apreciar bandes tènues i concèntriques de color groc al gris podent presentar bandes obscures radials. Al seu interior presenta un color blanc o blavenc. Les pagellides són organismes herbívors que mengen les algues que creixen al seu voltant. Per evitar la dessecació, quan no es troben banyades per l’aigua de la mar, s’aferren fortament a la roca evitant la deshidratació. El fet d’aferrar-se de aquesta manera també li permet sobreviure a zones amb un fort hidrodinamisme, ja que amb aquesta estratègia evita ser arrossegada per l’onatge. La seva closca a la part externa té un gran mimetisme amb l’entorn que li envolta. A més, moltes vegades està recoberta de algues, camuflant-se amb l’entorn i passant desapercebuda per a molts depredadors. És una espècie apreciada gastronòmicament, però actualment es troba

protegida i la seva recol·lecció prohibida Hàbitat: Espècie pròpia del supralitoral inferiors. Viu a zones amb un fort hidrodinamisme.

Nom científic: Patella rustica (Linné) Nom: Pagellida Nombre: Lapa Phylum: Mol·luscs Classe: Gasteròpodes (Subclasse: Prosobranchia) Ordre: Archaeogastropoda (Superfamilia: Patelloidea) Familia: Patellidae Descripció: Una mica més petita que l'anterior arriba fins al 4 cm de mida. Té la closca ovalada i generalment bastant elevada amb el àpex més o menys agut. Té una ornamentació externa a base de nombroses costelles radials del mateix grossor i una mica granuloses i de estries amb creixement concèntric i no gaire patents. La seva coloració externa es grisenca amb un característic puntejat negre damunt les costelles. La part interna te unes bandes radials marrons que en alguns individus poden visualitzar-se a la superfície externa. Per evitar la dessecació, quan no es troben banyades per l’aigua de la mar, s’aferren fortament a la roca evitant la deshidratació. El fet d’aferrar-se de aquesta manera també li permet sobreviure a zones amb un fort hidrodinamisme, ja que amb aquesta estratègia evita ser arrossegada per l’onatge. La seva closca a la part externa té un gran mimetisme amb l’entorn que li envolta. A més, moltes vegades està recoberta de algues, camuflant-se amb l’entorn i passant desapercebuda per a molts depredadors. És una espècie apreciada gastronòmicament, però actualment es troba protegida i la seva recol·lecció prohibida.

Hàbitat: Espècie pròpia del supralitoral inferiors. Viu a zones amb un fort hidrodinamisme. Nom científic: Littorina neritoides (Linné) Nom: Cargolí negre Nombre: Bígaro enano Phylum: Mol·luscs Classe: Gasteròpodes (Subclasse: Prosobranchia) Ordre: Mesogastropodo (Superfamilia: Littorinoidea) Familia: Littorinidae Descripció: Closca petita i resistent, forma aproximadament globosa, amb àpex més o menys agut i poques espires lleugerament bombades, la darrera especialment ample. La superfície és llisa, recorreguda per les línies de creixement. L’obertura és ovalada, de vorera esmolada i de color marró fosc a la part interna. Coloració grisàcia -violàcia amb les voreres espirals de blanc a blaves, en tot cas són obscures. La seva mida màxima és de 0.9 cm d’alçada per 0.6 cm de diàmetre. Hàbitat: Espècie molt comú, pròpia del supralitoral, de roquissars il·luminats amb hidrodinamisme moderat o fort, banyats per aigües netes. Viu a les escletxes i rugositats de les roques, a la zona on arriben esquitxos de les ones, on és extraordinàriament abundant. Acostumen a aparèixer conjuntament amb cianofícies, fins a inclús 10 m per damunt del nivell de la mar.


5

Nom científic: Cerithium vulgatum (Brugueire) Nom: Pada Nombre: Pada Phylum: Mol·luscs Classe: Gasteròpodes (Subclasse: Prosobranchia) Ordre: Mesogastropodo (Superfamilia: Cerithioidea) Familia: Cerithiidae Descripció: Closca consistent, amb forma de torre allargada i eixamplada a la base, amb un àpex agut, voltes poc convexes i sutura força superficial però ben definida. Les espires (donen 11 voltes) estan ornamentades amb 2-3 fileres espirals de grànuls. La darrera espira, a més, presenta 2-3 fileres de petites protuberàncies. La obertura és oval, amb un entrant a la part superior i un canal sifonal a l’inferior. Coloració externa grisàcia a marró amb bandes radials més o menys fines i irregulars una mica més fosques. Pot mesurar fins a 7 cm d’alçada i 2.5 d’amplada. Hàbitat: Espècie molt comú, pròpia de l’infralitoral, on apareix a fons rocosos o de sorra, il·luminats i de moderat hidrodinamisme. És constant i freqüent a substrats durs secundaris per davall dels 10 m. També pot viure sobre fang o entre pedres d’aigües de poca profunditat. És una espècie que s’alimenta d’algues i restes de vegetals que troba al fons marí. És reprodueix al estiu mitjançant ous reunits amb cintes gelatinoses blanques plegades irregularment sobre si mateixes.

Nom científic: Aporrhais pes-pelecani (Linné) Nom: Peu de pelicà Nombre: Pie de pelícano Phylum: Mol·luscs Classe: Gasteròpodes (Subclasse: Prosobranchia) Ordre: Mesogastropodo Familia: Stromboidea Descripció: Té una conquilla d’uns 3,5 cm. amb moltes espires. L’últim espiral porta un llavi extern eixamplat, amb 4 puntes. Pot ser de color blanc, groc, rosa pàl·lid o gris. Hàbitat: Viu al fang, sorra i grava, on excava fins a 80 cm. de profunditat. El podem trobar a partir de 10 m. de profunditat a la mar Mediterrània.

Nom científic: Luria lurida (Linné) Nom: Porcellana Nombre: Porcelana Phylum: Mol·luscs Classe: Gasteròpodes (Subclasse: Prosobranchia) Ordre: Mesogastropodo (Superfamilia: Cypraeoidea) Familia: Cypraeidae Descripció: Conquilla de gran bellesa, de fins a 6 cm. d’alçada i 3 cm de diàmetre. Té 2 franges transversals més clares que destaquen la coloració marró fosca i per les dues taques negres que destaquen en els seus extrems taronges. La base és de color blanc crema, que es torna ataronjat cap als extrems de la obertura. Hàbitat: Viu a l’infralitoral sobre fons rocosos foscos i amb moderat hidrodinamisme.


6

Nom científic: Neverita josephina (Martyn) Nom: Nombre: Phylum: Mol·luscs Classe: Gasteròpodes (Subclasse: Prosobranchia) Ordre: Mesogastropodo Familia: Naticoidea Descripció: La conquilla és de color castany clar amb clapes més clares. Arriba fins als 50 mm. Hàbitat: Viu a fons sorrencs. Nom científic: Natica hebraea (Martyn) Nom: Nerita Nombre: Caracol de luna Phylum: Mol·luscs Classe: Gasteròpodes (Subclasse: Prosobranchia) Ordre: Mesogastropodo Familia: Naticoidea Descripció: Té una última espiral molt gran en la seva conquilla, que forneix una gran obertura. La conquilla és de color castany clar amb clapes més fosques i mal definides que semblen que s’agrupen en tres bandes espirals en determinats exemplars. També pot tenir coloracions blanques, grises, grogues i taronges. Arriba fins als 50 mm. Hàbitat: Viu a fons sorrencs a grans profunditats.

Nom científic: Trunculariopsis trunculus (Linné) Nom: Corneta Nombre: Corneta Phylum: Mol·luscs Classe: Ga O dre: Neograstopoda (Superfamilia: steròpodes (Subclasse: Prosobranchia) r Muricoidea) Familia: Muricidae Descripció: Té una conquilla amb 7-8 voltes espirals de les quals, la darrera ateny a la meitat de l’alçada total de l’animal i acaba en un sifó curt i estret. A l’angle de les espires hi ha pues robustes i acanalades. El color de fons de la conquilla és blanquinós i hi destaquen clarament 2 o 3 bandes espirals de color marró a cada espira, que claregen lleugerament a l’interior de la conquilla. Té una alçada de 8 cm. i 6 cm. de diàmetre. L’obertura és llisa a la vora interna i una mica dentada a la vora externa. És comestible. ÉS una gran predador, que es nodreix sobretot de bivalves. Hàbitat: Viu a l’infralitoral a fons de sorra o fang.


7

Nom científic: Bolinus brandaris (Linné) Nom: Cargol punxent Nombre: Cañadilla Phylum: Mol·luscs Classe: Gasteròpodes (Subclasse: Prosobranchia) Ordre: Neograstopoda (Superfamilia: Muricoidea) Familia: Muricidae Descripció: La conquilla pot arribar a 9 cm. d’alçada i a 6,5 cm. de diàmetre. Es caracteritza per les seves llargues pues acanalades i per la considerable llargada de l’estret sifó, aproximadament la meitat de l’alçada de la conquilla. Les 3-4 primeres espires de la conquilla són poc elevades en relació a la darrera, que és molt amplia i amb dues fileres de pues. L’obertura de la conquilla presenta en la seva cara interna un color ataronjat. Hàbitat: Viu a l’infralitoral a fons de sorra o fang amb abundància de matèria orgànica.

Nom científic: Thais haemastoma (Linné) Nom: Cornet de tap Nombre: Boca roja Phylum: Mol·luscs Classe: Gasteròpodes (Subclasse: Prosobranchia) Ordre: Neograstopoda (Superfamilia: Muricoidea) Familia: Muricidae Descripció: Closca reforçada, de forma oval, amb unes 5 espires, la darrera molt gran. Amb moltes costelles primes paral·leles a les sutures. Ornamentació a base de grànuls força prominents i distribuïts en espiral, donant 2 voltes. Obertura oval amb l’extrem solcat per nombroses i no molt pronunciades estries, amb la columel·la llisa, amb incisió superior i un canal sifonal poc pronunciat. Coloració grisosa, amb més o menys bandes blanquinoses i una característica coloració vermella ataronjada a l’obertura, al llavi exterior. Es poden trobar individus d’aquesta espècie de fins a 9 cm d’alçada i 6 cm de diàmetre. Antigament, s’obtenia d’aquesta espècie un colorant per a tenyir teixits de color porpra. Hàbitat: Espècie molt comú, pròpia del mesolitoral inferior i infralitoral superior, on apareix sobre substrats rocosos, il·luminats o mitjanament ombrívols i de fort a moderat hidrodinamisme. Es pot trobar tant al Mediterrani com a l’Atlàntic.

Nom científic: Ocenebra erinacea (Linné) Nom: Cornet eriçonat Nombre: Cornetilla Phylum: Mol·luscs Classe: Gasteròpodes (Subclasse: Prosobranchia) Ordre: Neograstopoda (Superfamilia: Muricoidea) Familia: Muricidae Descripció: Arriba fins als 60 mm. d’alçada, amb una ornamentació en plecs alineats en espiral. Presenta 4 o 5 voltes espirals a la conquilla, l’última de les quals equival a la meitat de l’alçada de la conquilla. El llavi extern és ample i robust. El canal sifonal, curt, sol estar tancat en els exemplars adults, tot i que no és rar observar-lo obert en alguns exemplars. El seu color és des de blanc fins a castany fosc. És un voraç predador de bivalves. Hàbitat: És freqüent a la franja infralitoral en substrat rocós i sota les pedres.


8

Escafòpodes Nom científic: Dentallum vulgare (Lamark) Nom: Ullal Nombre: Diente de elefante Phylum: Mol·luscs Classe: Escafòpodes Ordre: Dentallida Familia: Dentallidae Descripció: És de color blanc o blanc brut. La closca amb forma d’ullal d’elefant, buida, té un forat a cada banda. Hàbitat: Viu a fons sedimentaris per sota de la zona de marees mig enterrat.

Bivalves

Té forma triangular i punxeguda amb coloracions blaves Nom científic: Mytilus galloprovincialis (Lamark) Nom: Musclo de roca Nombre: Mejillón rubio

Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Filibranchia (Subordre: Anisomyaria) (Superfamilia: Mytiloidea) Familia: Mytilidae Descripció: Té forma triangular i punxeguda amb coloracions blaves i fines estries de creixement. Pot arribar als 9,5 cm. d’alçada, als 6 cm. de longitud i 4 cm. d’amplada. Las seva carn és comestible i molt apreciada. Hàbitat: Viu al mediolitoral inferior de costes rocoses o escolleres artificials, amb fort hidrodinamisme d’aigües netes o poc contaminades per zones urbanes o industrials. Es troba formant comunitats de gran nombre d’individus, fixats sobre roques o objectes submergits als quals s’adhereix mitjançant els filaments del bissus. Es pot quedar en sec, ja que aguanta bé la dessecació en cloure hermèticament les valves. Nom científic: Arca noae (Linné) Nom: Peu de cabrit Nombre: Arca

Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Filibranchia (Subordre: Arcina) Familia: Arcidae Descripció: La petxina és allargada, aproximadament rectangular, i és aplanada a la part superior, on presenta un petit entrant. A la superfície externa hi ha plecs radials amb estries. La xarnera està composta de nombroses dents petites i iguals, que encaixen perfectament. Els color és castany, sobretot als extrems. És comestible, normalment crua. Hàbitat: El trobem fons rocosos, adherida a parets i a vegades a sobre de conquilles de mol·luscs. Amb freqüència està recoberta d’esponges vermelles.


9

Nom científic: Glycimeris glycimeris (Linné) Nom: Ametlla de mar Nombre: Almedra de mar Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Filibranchia (Subordre: Arcina) Familia:

Glycimeridae Descripció: Closca de fins a 6,5 cm. de llargada i quasi circular, de valves semblants. Xarnera amb dues files de dents nombroses. Color marró a l’exterior i blanc o castany a l’interior. Hàbitat: Viu a fons sorrencs i fangosos.

Nom científic: Anomia ephiopium (Linné) Nom: Fulla de rosa Nombre: Ostra de perro Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Filibranchia (Subordre: Pteriina) (Superfamilia: Anomioidea) Familia: Anomioidae Descripció: Petxina irregular, més o menys arrodonida, i que adquireix la forma dels objectes als quals es fixa. És sésil tota la seva vida. La unió entre les dues valves s’efectua gràcies al lligament i als músculs adductors, i no existeix cap tipus de xarnera. La valva esquerra és còncava, amb les vores tallants i la superfície externa rugosa. La valva dreta és gairebé plana, més fràgil que l’esquerra i presenta una perforació arrodonida a través de la qual es fixa al substrat. La coloració externa és variable i l’interior és nacrat. Hàbitat: Viu a fons durs a poca profunditat, especialment a sobre de conquilles buides.

Nom científic: Ostrea edulis (Linné) Nom: Ostra comú Nombre: Ostra común Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Filibranchia (Subordre: Pteriina) (Superfamilia: Ostreoideaa) Familia: Ostreidae Descripció: Cloïssa de 8 cm. d’alçada i 3 cm. de gruix. Les dues valves són molt asimètriques, ja que la superior és plana i la inferior és molt bufada i es troba sòlidament adherida a substrat. La superfície externa de la valva superior presenta línies de creixement laminars. Els cossos estranys que s’introdueixen accidentalment, entre el mantell i la petxina són envoltats per una capa de nàcar que segrega el mateix mantell, la qual cosa origina una perla de peco cotització comercial. La seva carn és molt apreciada com a marisc. Hàbitat: Viu a l’infralitoral superior de fons rocosos il·luminats i de moderat hidrodinamisme.


10

Nom científic: Acanthocardia tuberculata (Linné) Nom: Escopinya verrugosa Nombre: Berberecho verrugoso Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Eulamellibranchia (Subordre:Heterodonta) (Superfamilia: Cardioidea) Familia: Cardiidae Descripció: Petxina globosa , equilàtera i de consistència molt forta. L’extrem anterior és arrodonit i el posterior és un xic escapçat. La superfície de la petxina presenta de 20 a 25 plecs radials amb arrugues o tubercles. La xarnera té 3 dents a la valva dreta, però a la valva esquerra manca la dent central. La coloració és blanca o castanya, amb parts més fosques. Pot arribar als 6 cm. d’alçada i de longitud i 4,5 cm. de gruix. És comestible. Hàbitat: Viu a fons sorrencs del infralitoral, on es mou gràcies a l’ajut del seu musculós peu de color vermell intens.

Nom científic: Acanthocardia aculeata (Linné) Nom: Escopinya punxenca Nombre: Berberecho espinoso Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Eulamellibranchia (Subordre:Heterodonta) (Superfamilia: Cardioidea) Familia: Cardiidae Descripció: La petxina és golobosa i presenta 20-22 plecs radials proveïts de punxes acanalades, més grans a l’extrem posterior de la conquilla. Pot arribar als 80 mm. de diàmetre. Les valves són simètriques i de color castany clar, amb les arestes més blanquinoses. És comú veure-la als mercats. Hàbitat: Fons fangosos i sorrencs.

Nom científic: Acanthocardia equinata (Linné) Nom: Escopinya gran Nombre: Berberecho de ganchos Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Eulamellibranchia (Subordre:Heterodonta) (Superfamilia: Cardioidea) Familia: Cardiidae Descripció: Presenta 16-20 plecs dividits longitudinalment per un cordó ventral. Els plecs tenen tubercles cònics curts, més o menys afuats en forma d’espines a la part posterior. De 40-50 mm. de llargada. La coloració de la petxina és blanquinosa amb algunes tonalitats brunes. L’interior és blanc pur i s’hi observen els solcs corresponents als plecs externs. És comestible. Hàbitat: Fons fangosos i sorrencs a poca fondària.


11

Nom científic: Chlamys varia (Linné) Nom: Petxina variada Nombre: Zamburiña Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Filibranchia (Subordre: Anisomyaria) (Superfamilia: Pectinoidea) Familia: Pectinidae Descripció: Petxina gairabé equilàtera, ja que la valva dreta és una miqueta menys convexa que l’esquerra. Orelles de la xarnera molt desiguals. La posterior és petita i inclinada mentre que l’anterior és gran i triangular. La superfície externa de les valves presenta de 27 a 35 plecs radials molt junts, proveïts d’escames molt variables en nombre i en posició. Les orelles també presenten alguns plecs. La coloració és molt variable, des de blanc i ataronjat fins el gris i el groc. Pot arribar als 6 cm. d’alçada i 5 de longitud. Hàbitat: Viu al infralitoral de fons rocosos amb moderat hidrodinamisme. Nom científic: Callista chione (Linné) Nom: Petxinot se sang Nombre: Almejón brillante Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Eulamellibranchia (Subordre:Heterodonta) (Superfamilia: Veneroidea) Familia: Veneridae Descripció: La petxina és gran, ovoide, llisa i gruixuda, amb els extrems anterior i posterior arrodonits. La superfície presenta una escultura concèntrica amb bandes de creixement ben marcades. La xarnera és mancada de cavitat sota la dent cardinal dreta. Mentre que a la valva esquerra, les dents cardinals són unides. El color és castany o rosat amb lluentor. Pot arribar als 6 cm. d’alçada, 7 cm. de longitud i 3,5 d’amplada. Hàbitat: Es troba a l’infralitoral de fons sorrencs o fangosos a poca fondària.

Nom científic: Chamelea gallina (Linné) Nom: Rosellona Nombre: Chirla Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Eulamellibranchia (Subordre:Heterodonta) (Superfamilia: Veneroidea) Familia: Veneridae Descripció: És ovalada amb els extrems arrodonits. La superfície té gran quantitat de plecs concèntrics aspres. La coloració externa és variada amb radis foscos. La cara interna és blanca amb les vores brillants i el centre opac. És una espècie molt comercial. Arriba als 3,5 cm. d’alçada, 4 cm. de longitud i 2 cm. de amplada. Hàbitat: Viu a l’infralitoral en fons de sorra a poca profunditat.


12

Nom científic: Donax trunculus (Linné) Nom: Tellerina Nombre: Tellina Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Eulamellibranchia (Subordre:Heterodonta) (Superfamilia: Tellinoidea) Familia: Donacidae Descripció: Té les dues valves iguals amb el marge de la closca dentat. La capa externa és pulida i lluenta amb línies fines. És de color blanc, groc, castany o lila. Arriba als 2 cm. d’alçada, 3,6 cm. de longitud i 1,2 cm. d’ample. Hàbitat: Viu enterrada al mediolitoral o infralitoral superior a la sorra fins a 20 cm. de profunditat.

Nom científic: Ensis minor (Chenu) Nom: Ganivet Nombre: Navaja recta Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Eulamellibranchia (Subordre:Adapedonta) (Superfamilia: Solenoidea) Familia: Solenidae Descripció: Conquilla allargada amb les valves iguals i rectangulars. Quan es tanca les vores no encaixen i per l’obertura treu a l’exterior els sifons i el peu. A la superfície de les valves s’observa una línia. La coloració és verdosa o castany groguenca amb bandes rosades. És comestible. Arriba als 2 cm. d’alçada, 10 cm. de llargada i 1,4 cm de gruix. Hàbitat: Viu a l’infralitoral enterrada a fons sorrencs.

Nom científic: Mactra corallina (Linné) Nom: Ou Nombre: Almeja lisa Phylum: Mol·luscs Classe: Bivalves Ordre: Eulamellibranchia (Subordre:Adapedonta) (Superfamilia: Mactroidea) Familia: Mactridae Descripció: És oval triangular amb l’extrem anterior arrodonit. La coloració pot ser blanquinosa o bé amb unes bandes radials de color terrós. La superfície de la petxina és llisa i lluenta amb línies concèntriques de creixement. L’interior és de color blanc o violaci. Els músculs adductors són quasi iguals i els sifons són curts. La llargada arriba als 6 cm. És comestible. Hàbitat: Viu a l’infralitoral a poca fondària a les platges sorrenques.


13

Cefalópodes

Nom científic: Sepia officinalis (Linné) Nom: Sípia Nombre: Sepia Phylum: Mol·luscs Classe: Cefalòpodes (Subclasse: Coleoidea) Ordre: Sepioidea Familia: Sepiidae Descripció: Té el cos ovalat o arrodonit per la part posterior i arriba als 40 cm. La coloració es molt variable ja que té la capacitat de canviar de color. El cap està molt desenvolupat amb grans ulls i la boca amb 2 mandíbules rodejada per 8 braços amb 4 files de ventoses i 2 tentacles més llargs, molt retràctils. La conquilla interna és gran, forta i lleugera. És comestible. S’alimenta de crustacis, peixos i mol·luscs. Hàbitat: Viu a l’infralitoral on neda sobre tot tipus de fons, a les praderies de posidonia i entre els forats de les roques.

Anèlids poliquets Nom científic: Serpula vermicularis (Linné) Nom: Cuc de closca Nombre: Sérpula Phylum: Anèlids Classe: poliquets Ordre: Sabellina Familia: Serpulidae Descripció: Té un tub calcari estriat transversalment i fabricat per ell mateix. Aquest tub és fixat per la base i és lliure en la major part de la seva extremitat anterior. El cos és cilíndric i pot arribar als 7 cm. de longitud. Entre el filaments branquials n’hi ha un de modificat acabat en opercle circular cartilaginós, per poder tancar el tub quan l’animal s’amaga dins. Hàbitat: Viu a l’infralitoral a zones rocoses fosques amb moderat hidrodinamisme, en aigües netes. Es pot trobar sobre les pedres, conquilles o d’altres substrats.

Crustacis Nom científic: Balanus perforatus (Bruguiere) Nom: Gran aglà de mar Nombre: Gran bellota de mar Phylum: Artròpodes Classe: Crustacis (Subclasse: Cirrípeda) Ordre: Thoracica (Subordre: Balanomorpha) Familia: Balanidae Descripció: Presenta un aspecte aspre i irregular, arribant als 3 cm. de diàmetre en la base i amb una alçada de 1 cm. Té una obertura no central i un extrem de la muralla alta. Les plaques són de color gris porpra i a vegades estan separades per l’àpex. Hàbitat: Viu al supralitoral inferior i al mediolitoral superior sobre roques i escolleres amb fort hidrodinamisme, però a més profunditat que Chtamalus stellatus.


14

Nom científic: Dardanus arrosor (Herbst) Nom: Xufanc Nombre: Gran cangrejo ermitaño Phylum: Artròpodes Classe: Crustacis (Subclasse: Malacostracis) (Superordre: Eucarida) Ordre: Decàpode (Subordre: Pleocyemata) (Infraordre: Anomura) (Superfamilia: paguroidea) Familia: Diogenidae Descripció: Pot arribar als 11 cm. dels quals la meitat correspon al cefalotòrax, de color groguenc. Les pinces són asimètriques, la de l’esquerra és més desenvolupada i les dues són robustes, amb línies i escames ciliades. El color de les pinces és rogenc amb les puntes de color negre. Hàbitat: Viu a l’infralitoral roquenc i a les praderies de posidonia.

Nom científic: Eriphia verrucosa (Forskal) Nom: Cranc pelut Nombre: Cangrejo moruno Phylum: Artròpodes Classe: Crustacis (Subclasse: Malacostracis) (Superordre: Eucarida) Ordre: Decàpode (Subordre: Pleocyemata) (Infraordre: Brachyura) (Secció: Brachyrhuncha) Familia: Xanthidae Descripció: Cos robust i aplanat de fins a 7 cm. d’amplada, de color castany vermellós amb taques grogues i negres. Menja petits crustacis i mol·luscs. Hàbitat: Viu al mediolitoral inferior i primers metres de l’infralitoral superior a fons rocosos, il·luminats i amb fort o moderat hidrodinamisme.

Nom científic: Pachygrapsus marmoratus (Fabricius) Nom: Cranc de roca Nombre: Mulata Phylum: Artròpodes Classe: Crustacis (Subclasse: Malacostracis) (Superordre: Eucarida) Ordre: Decàpode (Subordre: Pleocyemata) (Infraordre: Brachyura) (Secció: Brachyrhuncha) Familia: Grapsidae Descripció: Té el cos quadrangular i aplanat de fins a 5 cm. d’amplada i de coloració de marró clar a verd grisós. Menja algues i restes orgàniques. Hàbitat: Viu al supralitoral i mediolitoral a fons rocosos il·luminats.


15

Equinoderms

Nom científic: Astropecten bispinosus (Otto) Nom: Estrella de sorra Nombre: Estrella de arena Phylum: Equinoderms (Subfilum: Eleuterozoa) Classe: Asteroïdea Ordre: Paxillosida Familia: Astropectinidae Descripció: Arriba fins als 18 cm. de diàmetre i la coloració és diferent en la seva cara aboral i oral. En la cara aboral pot ser de color verd oliva o marró i groga o blanca en la cara oral. El disc és petit i té els braços petits i estrets. Menja anèlids, mol·luscs, crustacis i equinoderms. Hàbitat: Viu a l’infralitoral a fons de sorra o fang.

Nom científic: Paracentrotus lividus (Lamarck) Nom: Boga marí de roca Nombre: Erizo de mar común Phylum: Equinoderms (Subfilum: Eleuterozoa) Classe: Equinoïdea (Superordre: Echinacea) Ordre: Echinoidea Familia: Echinidae Descripció: La coloració és violeta, verdós o marró. Cada placa de la closca de la zona radial té 5 parells de porus ambulacrals disposats en 2 arcs. La closca deixa una obertura peribucal d’un diàmetre que s’aproxima a un terç del diàmetre total de la closca. Els individus d’aquesta espècie són capaços d’excavar petites balmes a les roques calcàries on s’hostatgen, i on tornen cada vegada que n’han sortit per tal de cercar aliment. Pot arribar als 7 cm. Hàbitat: Viu a l’infralitoral a fons rocosos il·luminats amb moderat hidrodinamisme. També a praderies de posidonia. Nom científic: Holothuria tubulosa (Gmelin) Nom: Cogombre de mar Nombre: Pepino de mar

Phylum: Equinoderms (Subfilum: Eleuterozoa) Classe: Holothuroïdea Ordre: Aspidochirotida Familia: Holothuriidae Descripció: Descripció és una espècie que presenta un cos allargat que pot tenir una llargària màxima de 35 cm i 6 cm d’amplada. La seva coloració es marró amb taques vermelles o violetes. La part ventral és més clara. Té un tegument gruixut i coriaci. La part dorsal està recoberta de prominències més o menys grosses amb una papil·la terminal. La part ventral té peus ambulacrals. La seva època de reproducció és de juliol a novembre. Fan migracions durant el període de posta a aigües poc profundes. En aquestos llocs es presenten erigits fins 2/3 de la seva longitud alliberant núvols de cèl·lules germinatives.. Aquesta espècie acostuma a estar recoberta de grans de sediment i altres partícules. Quan és molestada pot evaginar el seu tub digestiu que després trigarà fins quatre mesos en regenerar-lo. Hàbitat: Pot viure de 0 a 100 metres de fondària sobre fons de sorra i fons sedimentívors.


16

Documents

DOSSIER DEL PROFESSOR PRIMER CICLE D’ESO...Fes un llistat de les restes que trobis i classifica-les segons si són restes d’animals, de vegetals o artificials. Recull restes d’animals