Restes materials romanes a la Península

Llengua llatina

Restes material

romanes

2n de batxillerat

Ramon Boixader

Nom i cognom: Grup:

Llatí CIVILITZACIÓ ROMANA

2


3

A MANERA D’ÍNDEX

1. Civilització romana.

1.1. Urbanisme (disseny, fundació i traçat de les ciutats, muralles) i obres públiques (aqüeductes,

ponts i vies).

1.2. L’habitatge (domus, uillae i insulae).

1.3. El temps d’oci. Forma i funció dels edificis (teatre, amfiteatre, circ i termes) i activitats que s’hi

desenvolupaven.

1.4. Els temples.

2. Patrimoni arqueològic.

2.1. La presència romana a Catalunya: Barcino, Emporiae, Ilerda, Tarraco.

2.2. La presència romana a la resta d’Hispània. Emerita Augusta.

RELACIÓ DELS MONUMENTS ROMANS DE CATALUNYA I D'HISPÀNIA QUE CAL

CONÈIXER.

Els pertanyents a les ciutats i territoris de Barcino, Emporiae, Ilerda, Tarraco i Emerita Augusta.

A més, quan escaigui, els estudiants hauran de poder esmentar, com a mínim, dos exemples concrets (de

Catalunya o de la Península Ibèrica) de cadascun dels següents monuments: aqüeductes, vies, ponts,

muralles, teatres, amfiteatres, circs, termes i temples. Només a tall d’exemple adjuntem la llista següent:

Aqüeductes: Sant Jaume dels Domenys, Segòvia.

Vies: Augusta (ramal del Capsacosta), de la Plata.

Ponts: Martorell, Alcántara, Salamanca.

Muralles: Girona, Lugo, Astorga.

Teatres: Cartagena, Clúnia, Sagunt, Itàlica.

Amfiteatres: Itàlica, Segòbriga.

Circs: Toledo.

Termes: Badalona, Caldes de Montbui, Caldes de Malavella, Sant Boi de Llobregat.

Temples: Vic, Évora.

NOTA: Gairebé la totalitat de les fotografies I bona part de la informació són del professor Sebastià Giralt

Edició 2011-2012


4

1. CIVILIZACIÓ ROMANA

1.1. URBANISME I OBRES PÚBLIQUES

Com que a les províncies sotmeses d'Occident les ciutats eren gairebé sempre edificades de nova planta, podien ser perfectament planificades pels urbanistes. Aquests decidien on s'havia d'establir una nova ciutat i projectaven un plànol general que indicava els espais destinats a les seves diverses necessitats: habitatges, botigues, temples, places, carrers, clavagueres... L'urbanisme romà seguia un model determinat. Aquest model, igual que en molts altres aspectes de la cultura romana, deu les seves característiques més importants a la influència de les civilitzacions etrusca i grega:

• Té un origen etrusc l'existència dels dos carrers principals en creu orientats en direcció est-oest (Decumanus Maximus) i nord-sud (Cardo Maximus). També eren una herència etrusca els rituals religiosos que s'havien de celebrar abans de construir una ciutat. En primer lloc es prenien els augurisper saber si els déus eren favorables. Més tard un sacerdot traçava un solc amb una arada marcant els límits previstos per a la nova ciutat excepte les futures portes. Aquest solc assenyalava el pomerium, el perímetre protegit pels déus, sobre el qual es construirien les muralles.

• La quadrícula que resultava de la intersecció dels cardines, carrers paral·lels al Cardo Maximus i dels decumani, paral·lels al Decumanus Maximus, deriva del traçat ortogonal de les colònies gregues del sud d'Itàlia. Tot i que ja existia des d'antic, el teòric que sistematitzà aquesta projecció urbanística va ser Hipòdam de Milet, per la qual cosa es denomina "planta hipodàmica".

Relleu de la fundació d'Aquileia, Museo Archeologico, Aquileia, Itàlia.

La planta d'una ciutat es completava amb el fòrum, una gran plaça situada normalment al mig de la ciutat, a l'encreuament del Cardo Maximus i del


5

Decumanus Maximus. Com a defenses la ciutat s'envoltava amb muralles, normalment reforçades amb torres de vigilància i quatre portes, una a cada extrem dels dos carrers principals.

Aquest traçat és força coincident amb l'estructura dels campaments militars, dels quals provenien moltes ciutats romanes, com ara la d'Empúries o Lleó. Ara bé, en la realitat, sovint el recinte no forma un quadrat perfecte, sinó que s'adapta a les condicions del terreny, de la mateixa manera que la distribució interna i les edificacions s'adapten als accidents topogràfics (desnivells, rius) o a peculiaritats locals. Les variacions podien ser petites, com les que va patir el perímetre de Bàrcino, amb els angles retallats, o molt més importants: Tàrraco, construïda en el vessant d'un turó, s'esglaonava en una sèrie de grans terrasses i s'apartava en gran mesura de l'esquema ideal.

Els carrers tenien calçada empedrada i voreres bastant altes. De tant en tant la calçada era travessada per unes fileres de blocs de pedra a la mateixa alçada que les voreres per impedir que els vehicles agafessin massa velocitat i alhora per permetre que els vianants passessin sense problemes si l'aigua de la pluja inundava el carrer. De tota manera això no passava molt sovint perquè hi havia un sistema complet de clavagueres, distribuïdes per tota la ciutat seguint el traçat de la majoria de carrers. Aquestes canalitzacions, cobertes amb llosses planes o amb un arc de mig punt, recollien les aigües residuals dels carrers, a través de forats fets als costats de les calçades, o dels edificis i cases, per mitjà de canonades de ceràmica o de plom, i les desguassaven en els rius o camps propers. Algunes de les clavagueres construïdes pels romans encara resten en servei en ciutats com ara Tarragona o a Roma.


6

Dos carrers de Pompeia

Dos carrers d'Herculà, Itàlia


7

Carrer d'Òstia, Itàlia

Mercat de Trajà, Roma

ELS AQÜEDUCTES

Les cases no tenien aigua corrent, excepte les domus, però cada illa de cases solia disposar d'una font pública. A més, en qualsevol ciutat s'havien construït diverses termes i s'havien de regar els jardins públics i privats. Per tant una ciutat romana necessitava un subministrament d'aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals).

L'aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una canalització consistent en una galeria coberta amb el fons impermeabilitzat per un arrebossament de morter. L'aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d'arcs sobreposades. Aquesta última és la


8

imatge més difosa per l'espectacularitat de restes com l'aqüeducte de les Ferreres, a Tarragona, anomenat el Pont del Diable, el de Segovia o el Pont del Gard.

En arribar a la ciutat anava a parar a una torre d'aigua (castellum aquae), on l'aigua es filtrava d'impureses i des d'on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques, un altre per a les termes i un tercer per a les cases privades.

Aqüeducte de Segovia.

Specus de la part de l'aqüeducte de les Ferreres elevada per mitjà d'arcades, Tarragona


9

TOTES LES VIES DUEN A ROMA

A mesura que Roma anava conquerint nous territoris, els seus enginyers i soldats construïen una xarxa viària que va acabar unint totes les províncies de l'Imperi. L'objectiu primer va ser facilitar el trasllat de tropes en cas de guerres o sublevacions. Més endavant, un cop sotmès el territori, les vies van adquirir més un valor comercial i administratiu que no militar. Al nostre país la calçada principal va ser la uia Herculea, anomenada més tard uia Augusta, paral·lela a la costa. Aquesta va ser la primera que es va construir a la península Ibèrica, per comunicar Gades (Cadis), la ciutat aleshores més important, amb l'entrada a través dels Pirineus.

Maqueta de la construcció d'una via, Museo de Carranque, Toledo (SG), que mostra els diversos estrats de la seva construcció:

1. statumen: fonament de pedres de mida mitjana. 2. rudus: capa de sorra o grava. 3. nucleus: estrat de pedres triturades. 4. pauimentum: superfície formada per lloses de pedra, còdols

o grava.

5. fileres de pedres que en delimiten l'amplada. Via a Òstia, Itàlia

Les vies principals es feien amb una estructura molt sòlida. Es començava marcant-ne els marges amb dues fileres de pedres verticals, després buidaven la terra d'entremig i ho tornaven a omplir de diverses capes de pedres, grava, pedres triturades i finalment ho recobrien amb una superfície de lloses o còdols lleugerament convexa per evitar-hi els bassals. L'amplada podia ser molt variada: dels 2'40 m. als 12 m. El traçat de les vies era projectat perquè s'adeqüés al terreny i per aconseguir l'itinerari més curt. Per això seguien una línia recta


10

sempre que es podia, utilitzant ponts per travessar barrancs o rius i estructures de fusta per salvar aiguamolls. Els ponts es construïen procurant estalviar material i per això solien tenir forma de falca, el mínim possible d'arcs i obertures addicionals.

Puente de Alcántara, Extremadura

Pont del Diable de Martorell.

Al costat de les vies es situava cada mil passos (1.481'5 m.) un mil·liari, una pedra cilíndrica que indicava la distància d'aquell punt respecte al principi o/i al final de la via i el nom de l'autoritat que l'hagués construïda o restaurada. El punt de partida de les calçades imperials era un mil·liari cobert d'or aixecat al fòrum de Roma. Al llarg de les vies que sortien de les poblacions es posaven les tombes, ja que era prohibit enterrar els morts dins els nuclis habitats.

Les vies no eren gaire segures sinó que els viatgers eren sovint assaltats per bandits i, per tant, els caminants o els que anaven amb carro s'ajuntaven en grups, de vegades amb escorta armada. A causa dels perills i de la poca capacitat de càrrega i la lentitud dels vehicles terrestres (60 km/dia) els viatges i


11

el comerç a llarga distància es feia sempre que era possible per mar o per riu.

S'han conservat molts trams de vies fins a l'actualitat. L'encert en el trajecte de les calçades romanes és confirmat pel fet que moltes vies de comunicació modernes (carreteres, ferrocarrils, autopistes) coincideixen amb el seu traçat.

1.2. L’HABITATGE

LES CASES PRIVADES

En època clàssica hi ha quatre tipus bàsics d'habitatge segons el nivell econòmic i segons sigui a camp o a ciutat:

• la domus, la casa senyorial, • les insulae, els blocs de pisos, • la uilla rustica, • la uilla urbana,

Com és d'esperar les residències de les classes benestants -domus i uillae urbanae- eren les més riques pel que fa a la decoració i els mobles.

LA DOMUS, LA CASA SENYORIAL

És la casa típica romana, encara que només una minoria de les famílies podia viure en una casa així. De tota manera la seva grandària i luxe varia molt segons les possibilitats de cada família, com es pot observar a Pompeia, on gairebé totes les cases pertanyen a aquesta tipologia.


12

La domus dels Vetis, a Pompeia: a primer terme l'impluuium de l'atri principal i, al fons, el peristil

La domus constava d'un sol pis, o màxim dos. Tenia la planta rectangular i estava tancada de l'exterior per parets uniformes, amb poques finestres. La claror entrava pel centre, a través de l'atri, o pel peristil. La casa itàlica primitiva es dividia en aquestes parts:

• L'entrada principal solia constar d'un uestibulum en forma d'un petit espai arrecerat anterior a la porta o (fores), la qual donava a un corredor anomenat fauces.

• L'atri (atrium) era la primera cambra que es trobava. Era el centre de la casa primitiva i de la vida familiar. Era un gran espai cobert per un sostre llevat d'una gran obertura (compluuium) que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua de la pluja en el impluuium, una bassa rectangular que la recollia i des de la qual passava a una cisterna soterrània. Un petit pou al costat permetia treure'n l'aigua. Originàriament hi havia la llar (focus) i es cuinava i menjava en aquesta cambra, però en les cases de Pompeia ja no és possible trobar-hi la llar. En canvi sí que sol haver-hi una tauleta de marbre, una capelleta consagrada als lars (lararium) i l'arca de cabals. Dues ales (alae) a banda i banda de l'atri n'ampliaven l'espai.

• El tablinum estava situat al darrera de l'atri, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el el despatx del pater familias, on rebia les visites i guardava l'arxiu familiar.

• Els cubicula o dormitoris estaven situats als costats de l'atri. • Les habitacions que flanquejaven l'entrada podien estar obertes a l'interior -com

a cambra per al porter, dormitoris o menjadors- o donar a l'exterior. En aquest cas el propietari de la casa les llogava com a botigues (tabernae).

• Moltes cases tenien un jardí (hortus) al llarg de la paret posterior.

A partir del segle II a. C., la domus sofreix una revolució. Les riqueses aportades per


13

l'expansió mediterrània i la influència creixent que la civilització hel·lenística exerceix sobre els seus conqueridors converteixen les cases senyorials abans austeres en mansions sumptuoses: a la part davantera queda, sense canvis fonamentals, l'antiga casa itàlica, mentre el darrera s'allarga amb noves parts segons el model de la casa grega. El centre vital de la casa es trasllada de l'atri, que resta com a rebedor, al tablinum i al peristil, i apareixen nous espais més especialitzats com el triclinium i la cuina.

• El triclinium, el menjador, es va introduir amb el costum grec de menjar ajagut. N'hi podia haver més d'un. Per exemple un d'estiu que donés al peristil i un altre d'hivern més protegit del fred.

• No tenien un emplaçament fix la cuina (culina) ni la comuna (latrina). La latrina podia trobar-se a la mateixa cuina o annexa a ella. Les cases més luxoses tenien fins i tot termes particulars.

• El peristylum era un jardí envoltat d'un porxo sostingut per columnes. Al seu voltant es distribuïen uns quants cubicula i altres habitacions.

LES INSULAE, ELS BLOCS DE PISOS

A Pompeia la gent amb pocs recursos vivia generalment en habitacions llogades de la part davantera d'una domus, sovint damunt les tabernae. En canvi, a les grans ciutats com la mateixa Roma s'amuntegava en cases de pisos de lloguer agrupades en illes (insulae), semblants a les cases modernes, segons mostren les excavacions realitzades a Òstia, el port de Roma, i els textos d'alguns autors.

• Eren més altes que les domus, arriben fins als tres o quatre pisos. Per tant, com que les construïen sense cura, amb els materials més barats, estaven molt exposades al perill d'ensorrament i incendi.

• Es construïen al voltant d'un pati interior que permetia la ventilació i la il·luminació de les habitacions que no donaven a carrer.

• Tenien molts balcons i finestres cara enfora o cap al pati. Per això res no impedia que hi entrés el soroll del carrer, tot al contrari que les cases senyorials.

• Les cambres eren poques i no estaven destinades a un ús fix: s'utilitzaven en funció de les necessitats de la família. Els lloguers eren cars i molts llogaters sots-arrendaven alguna cambra, amb la qual cosa encara hi vivien més estrets.

• Normalment no disposaven de conduccions d'aigua: calia anar-ne a buscar a la font pública més pròxima. Moltes tampoc tenien comuna a tots els pisos, i per tant hi havia qui usava les comunes públiques.


14

Reconstrucció en maqueta de la insula anomenada Casa de Diana, Òstia

La mateixa insula Casa de Diana d'Òstia en el seu estat actual (superior


15

Casa dels aurigues, Òstia

LA VILLA RUSTICA

Era el mas, l'edifici central d'una explotació agrícola. Primitivament tan sols era una cabana d'una sola estança i un pati o corral amb una cisterna per recollir l'aigua de la pluja. Després es van anar agregant al voltant del pati noves dependències amb usos específics: menjador, els habitatges dels esclaus, els estables dels bous i cavalls, el galliner, graners, cellers i altres moltes dependències per a carros, eines, la premsa de vi, el molí d'oli, etc. L'amo tenia sovint una part de la uilla rustica agençada més o menys luxosament com a residència de camp.


16

La casa de l'amo d'una uilla rustica segons un mosaic del Museu del Bardo, Tunis,

Maqueta d'una uilla rustica, Museu d'Història de la Ciutat de Girona

LA VILLA VRBANA

Si el propietari no era prou ric quan anava al camp s'estava en les millors habitacions de la uilla rustica o en una casa modesta. Però molts latifundistes es feien construir magnífiques vil·les en indrets de bellesa paisatgística. Solien tenir totes les comoditats imaginables fins i tot calefacció a l'hivern (per mitjà d'un sistema d'hipocaust). L'estructura d'aquestes vil·les era molt variada, però, en general, s'hi accedia directament pel peristil. Les habitacions s'agrupaven en edificis diferents comunicats entre si per passadissos coberts (criptopòrtics). L'envoltaven horts, petits boscos i jardins.


17

Vil·la d'Oplontis, a Torre Anunziata (Campània), s. I d.C., probablement propietat de Popea, esposa de l'emperador Neró. A dalt un vista general. A baix a la dreta un criptopòrtic

Superior esquerra: atri, andron i, al fons, peristil de la vil·la de la Torre Llauder, Marató

EL FÒRUM, CENTRE DE LA CIUTAT

En la civilització romana el fòrum era el tret definitori de la ciutat. El fòrum era una plaça pública: un gran espai a l'aire lliure, de forma generalment rectangular i envoltat de porxos. Era el centre de tota la vida de la ciutat, tant si era política, comercial, religiosa o de lleure. En un primer període sota els porxos s'arrengleraven les botigues (tabernae), mirant cap a l'interior de la plaça, i s'hi feia el mercat, però més endavant es va tendir a reservar el fòrum per a les activitats considerades més nobles, les polítiques i religioses, tot orientant les tabernae cap a l'exterior o a situant-les en els carrers adjacents i a fer el mercat en una plaça veïna. Sovint es pretén allunyar cada volta més els comerços del fòrum i a aplegar-los en mercats tancats (macella).


18

El fòrum era el punt de trobada dels ciutadans i el lloc on se celebraven les eleccions dels magistrats i on s'aixecaven alguns dels principals edificis de la ciutat. Hi havia el temple més important, la cúria o senat local -centre administratiu de la ciutat- i la basílica. A tot el voltant s'alçaven estàtues dedicades als emperadors o a personatges notables de la ciutat.

• La basílica • El temple

El fòrum de Roma: els rostra i la cúria

El fòrum de Sàbrata, Líbia


19

Fòrum de Baelo Claudia, a Tarifa, Andalusia

LA BASÍLICA

L’origen arquitectònic més probable de la basílica són les sales d’audiència dels reis Ptolemeus d’Egipte, derivats al seu torn de les sales hipòstiles dels palaus i temples faraònics. A la ciutat romana la basílica és un edifici annex al fòrum, del qual és una ampliació arrecerada. Consisteix en una construcció de planta rectangular amb l'interior dividit en tres o més naus per fileres de columnes. La nau central sobresurt per damunt de les laterals de manera que els finestrals superiors deixin entrar la llum. Sovint s’aconseguia encara més espai amb un absis semicircular i un porxo exterior, situat en el costat que donava al fòrum -normalment, però no sempre, un dels dos costats més llargs -situat a l’absis.

• comercial: era un lloc de reunió per fer negocis, comprar i vendre a l'engròs.

• judicial: disposava d'un tribunal on els magistrats administraven justícia.

En època imperial les basíliques van adquirir nous usos com a edificis o cambres destinades a encabir-hi gran nombre de persones: les basíliques privades servien com a sala de recepcions en mansions privades -domus o uillae- mentre que les basíliques palatines es feien servir com a sala d’audiències en els palaus imperials, amb el tron per a l’emperador situat a l’absis. Finalment la basílica va ser passar a utilitzar-se com a lloc de culte cristians, tal com queda palès per la divisió de naus


20

mitjançant columnates i els absis.

Als fòrums de Tàrraco i d'Empúries es conserven restes de les seves basíliques.

Basílica de Sever, Lepcis Magna, Líbia

Basílica de Baelo Claudia, a Tarifa, Andalusia


21

1.3. EL TEMPS D’OCI

La major part dels edificis públics com temples, basíliques, però sobretot els destinats al lleure -teatres, amfiteatres, circs i termes- eren construïts pels notables més rics de les ciutats provincials, pertanyents a l'ordo decurionum. D'aquesta manera aconseguien prestigi i popularitat entre els seus conciutadans i alhora tenien el poble content. La ciutat li ho agraïa al seu torn amb honors- una estàtua, una inscripció o un càrrec important. També els espectacles o jocs públics que s'hi celebraven eren organitzats pagats sovint per algun ric. A Roma els principals benefactors públics eren els edils durant la República i l'emperador en temps de l'Imperi. La política de panem et circenses va ser un dels fonaments de l'absolutisme imperial, ja que la plebs el va acceptar a canvi de distribucions gratuïtes de blat i diners i de distraccions.

Els jocs públics se celebraven els dies de festivals religiosos (ludi o feriae). A Roma els més importants eren els Ludi Megalenses (4-10 d'abril), en honor de Cíbele; els Ludi Apollinares (6-13 de juliol), consagrats a Apol·lo, i els Ludi Romani (4-19 de setembre), dedicats a Júpiter. Els espectacles de més èxit eren


22

els del circ i de l'amfiteatre, molt per sobre de les representacions teatrals.

• teatres • amfiteatre (espectacles violents) • circ (curses de carro) • termes

EL TEATRE Al començament els teatres romans eren de fusta i desmuntables. Però a partir del s. I a. C. a Roma es van començar a construir teatres de pedra segons els models grecs. El teatre grec es dividia en tres parts ben diferenciades: la graderia, on seien els espectadors; l'orchestra, un espai circular on cantava i ballava el cor, i les construccions de l'escenari: una plataforma on actuaven els actors i un edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors (scaena). Els romans van seguir bàsicament aquesta estructura, però van introduir-hi innovacions per millorar-los:

• Els grecs construïen els teatres sobre la falda d'una muntanya, per poder posar els seients en forma esglaonada en forma de grades. Els romans també aprofitaven sovint el pendent per recolzar-hi la graderia. Tanmateix, quan no disposaven d'aquest avantatge, eren capaços fer teatres com a edificis independents, en els quals la graderia (cauea) descansava sobre un sistema d'arcs i galeries de formigó, de manera que podien edificar teatres a qualsevol lloc, fins a les zones més planes sense dependre del relleu. La façana exterior era formada de fileres d'arcs disposades en diversos pisos.

• L'orquestra (orchestra), que en el teatre grec d'època clàssica era completament circular, va esdevenir semicircular en el teatre romà. També va canviar-ne la funció: ara hi seien els espectadors més importants.

• Els romans feien l'escenari (proscaenium o pulpitum) més ample. • La scaena en el teatre romà es construïa tan alta com la cauea, de manera

que el teatre quedava tot tancat en un semicercle. La façana que donava a l'interior (frons scaenae), ornada amb dos o tres pisos de fileres de columnes, tenia tres portes cap a l'escenari i servia de decorat permanent per a totes les obres.

Tant el teatre grec com el romà eren a l'aire lliure. Tant sols es cobria de vegades amb una lona. La cauea solia estar dividida en tres sectors per a públics de diferents classes socials: les classes altes a les grades més pròximes a l'escenari i les classes baixes en la resta. A Roma el més important va ser el de Pompeu, amb una capacitat per a 27.000


23

espectadors. A la península Ibèrica els més ben conservats són el de Mérida (5.500 espectadors) i el de Sagunt. En canvi les restes del de Tàrraco es troben molt malmeses.

Teatre de Sàbrata (Líbia).

EL TEATRE

Teatre d'Òstia, Itàlia: vista general de l'interior (esquerra), màscares decoratives (inferior esquerra) i façana exterior


24

Òstia


25

Sagunt

El teatre de Sagunt en el seu estat anterior (foto superior esquerre) i l'estat posterior a la seva restauració, al qual correspon la resta de fotos: el frons scaenae (superior dreta) una de les voltes (dreta), cauea i orchestra (inferior esquerra) i façana exterior.


26

L'AMFITEATRE L'amfiteatre és un edifici oval on s'oferien espectacles violents. Consta de tres parts bàsiques:

• la pista o arena era on es feien els espectacles i estava cobert de sorra. • el soterrani o fossae: sota l'arena, cobert per un empostissat de fusta, hi havia els

magatzems per als decorats, els departaments pels lluitadors i les gàbies de les feres. Un sistema de rampes servia per pujar les feres a l'arena.

• la graderia o cauea, construïda per un sistema de galeries amb volta que la sostenien i permetien accedir-hi per unes escales i uns accessos (uomitoria). Estava separada de l'arena per un mur d'uns quatre metres anomenat podium. Una o més tribunes estaven reservades als grans personatges (l'emperador).

Cada espectador tenia una entrada de pedra on se li assignava el seu seient. Es podia estendre una gran lona (uelum) per protegir del sol els espectadors. El més famós és l'amfiteatre Flavi, anomenat Colosseu, inaugurat el 80 d. C., amb una capacitat per a uns 50.000 espectadors. A Catalunya es conserva bastant bé el de Tàrraco. També és visible, del d'Empúries, el suport de pedra on recolzava l'estructura de fusta.


27

AMFITEATRES DE L'IMPERI ROMÀ

L'amfiteatre Flavi o Colosseu, Roma.

Façana

Interior

Cauea


28

L'amfiteatre d'El Djem, Tunísia.

Amfiteatre de Lepcis Magna, Líbia.

Amfiteatre de Putèols (Puzzuoli, Campània).

Arena.


29

Fossae

Amfiteatre de Verona (Vènet)


30

Amfiteatre d'Itàlica, Andalusia.

ELS JOCS DE L'AMFITEATRE

A l'amfiteatre se celebraven diverses menes d'espectacles:

Les lluites de gladiadors: els gladiadors eren condemnats a mort o esclaus castigats pels seus amos o homes lliures que no havien trobat un altre recurs per viure. Eren entrenats en escoles especials. El dia del combat, els gladiadors desfilaven i saludaven l'emperador amb el crit tradicional: aue Caesar, morituri te salutant. Després es designaven a sorts les parelles de lluitadors i començaven a barallar-se. Uns instructors vigilaven que la lluita no fos fingida i, si calia fuetejaven els gladiadors. El


31

públic cridava, animant el gladiador per qui havia apostat. Quan un dels dos lluitadors queia ferit alçava la mà per demanar gràcia. L'emperador o el magistrat que presidia els jocs decidia segons l'opinió del públic. Si havia lluitat bé, la multitud aixecava el polze. Si abaixava el polze, el vencedor matava el vençut i rebia la palma de la victòria. Un bon gladiador tenia molts admiradors i, sobretot, admiradores, i podia rebre regals i grans quantitats de diners fins que se li concedís una espasa de fusta com a símbol de la seva retirada.

Lluites de gladiadors representades en el mosaic de Dar Buc Ammera, Zliten (Museu de la Jamahirjia, Trípoli). A l'esquerra músics acompanyen l'espectacle.

Les uenationes: eren espectacles amb animals. Incloïen exhibició d'animals exòtics, portats de les províncies més llunyanes de l'Imperi, lluites entre feres i caceres fetes per homes armats.

Fresc d'un uenator procedent de l'amfiteatre d'Emèrita Augusta, Museo Nacional de Arte Romano, Mérida.

Les naumachiae: ofertes en ocasions excepcionals, eren representacions de combats navals. S'inundaven l'arena d'alguns amfiteatres o en estanys artificials i els gladiadors i condemnats reproduïen batalles navals històriques.


32

Naumàquia en un fresc de la Casa dels Vetis, Pompeia.

Execucions: a l'amfiteatre els condemnats a mort eren lliurats sense armes a les feres o a gladiadors armats. Eren generalment criminals, o bé enemics de l'Estat com els cristians. Se solien fer en hores de poca assistència, al matí o al migdia.

Condemnat a mort lliurat a les feres, mosaic del Museu d'El Jem, Tunísia.


33

EL CIRC

L'edifici del circ romà prové de l'hipòdrom grec. En el circ s'oferien principalment curses de carros. Per això el circ tenia una forma allargada, rectangular, amb els costats menors corbats.

• La pista (arena) estava dividida per un terraplè allargat al mig (spina). • A cada extrem de la spina hi havia una meta en forma de columnes. • Sobre la spina hi solia haver obeliscos egipcis, estàtues de déus i els

comptadors (set ous grossos de fusta o set dofins que servien per comptar les set voltes de què constava la cursa).

• Tot el voltant de l'arena era ocupat per la cauea o graderia, sostinguda per un joc d'arcs i voltes, i separada de la pista per una barrera (podium). El puluuinar era on s'asseien els magistrats, la família imperial i els espectadors més privilegiats.

• A un dels extrems de la pista hi havia les cotxeres (carceres) des d'on sortien a córrer quan el magistrat que presidia els jocs llançava un mocador a l'arena.

El més gran va ser sens dubte el Circ Màxim de Roma: al s. I dC. tenia ja una capacitat per a uns 250.000 espectadors asseguts. A Tarragona podem contemplar les que possiblement són les restes més ben conservades d'un circ romà del món.


34

Circ Màxim, maqueta del Museo della Civiltà Romana, Roma.

Algunes vistes dels que són, probablement, els circs romans més ben conservats a part del de Tàrraco.

Circ Màxim, maqueta del Museu Arqueològic de Catalunya, Barcelona (S. G.): (1) arena, (2) spina, (3) comptador, (4) meta, (5) cauea, (6) puluuinar, (7) podium, (8) carceres.


35

Circ de Lepcis Magna, Líbia:

Carceres

Cauea i entrada


36

Hipòdrom de Gerasa (Jerash, Jordània):

Carceres

Capçalera

Circ de Maxenci, Roma:

LES CURSES DE CARRO

En el circ les curses se succeïen durant tot el dia fins a la posta de sol. Els carros eren normalment de dos cavalls (bigae) o de quatre (quadrigae). Cada carro pertanyia a un equip (factio), que aportava els carros, els cavalls i els aurigues. Quatre carros competien a cada cursa, i per factiones diferents, sota


37

els colors blanc, verd, blau i vermell. La més gran dificultat era fer la mitja volta: havien de passar el més a prop possible de les metae però sense tocar-les, perquè altrament l'accident podia ser mortal. I si tardava massa a girar el risc era xocar amb un altre carro (naufragium).

Els aurigues venien de les classes més baixes, però molts esdevenien ídols de les masses i s'enriquien extraordinàriament, ja que els premis eren grans sumes de diners. Tanmateix molts morien en plena joventut. Els romans eren molt afeccionats a apostar fortes quantitats en les curses de circ.

Mosaic de la vil·la de Can Pau Birol, que representa una cursa de circ, 300 d.C., Museu d'Història de la Ciutat de Girona.

1.4. EL TEMPLE

El temple principal de la ciutat solia estar dedicat a la Tríade Capitolina, composta pels déus Júpiter, Juno i Minerva, igual que el Capitoli de Roma, o bé al culte de l'emperador. Era l'edifici més destacat del fòrum, tant per la seva posició central com per la seva situació elevada. Al mateix fòrum, com també en


38

altres llocs de la ciutat, n'hi solia haver altres, consagrats a diverses divinitats. L'arquitectura del temple romà es forma sota la doble matriu itàlica i grega. En efecte, els primers temples romans van ser construïts seguint el model itàlic -segons alguns etrusc. Així s'aixequen sobre un podium, una base rectangular elevada, al qual s'accedeix per una escala frontal, que condueix a un porxo sostingut per columnes. El porxo arrecera l'entrada a l'interior (cella) on solia haver-hi una imatge del déu. Ara bé més tard aquesta estructura va ser lleugerament modificada per la influència grega. La diferència bàsica entre el temple romà i el grec era que el porxo sostingut per columnes envoltava el temple grec completament i no solament per la façana de davant. Així és que els constructors romans van intentar acostar-se al model grec, fos allargant la columnata pels dos costats del temple o completant-la tot al voltant del temple, però amb mitges columnes adossades a les parets, com a la Maison Carré (Hostal Carrat) de Nimes.

El temple era considerat tant en la religió grega com en la romana la residència del déu i els homes no entraven a pregar-li. Per això la seva monumentalitat del temple era exterior, expressada sobretot en la façana, que oferia així un fons digne del culte -oracions i sacrificis- que es realitzava a fora, principalment entorn de l'altar (ara), situat en general just davant l'edifici.

A Catalunya s'han conservat restes dels temples de Bàrcino i d'Ausa (Vic), aquest últim totalment reconstruït a principis del segle passat.

El temple d'August i Lívia a Vienna (Viena del Delfinat, França): vista general i vista particular de la façana


39

Temple de Vic, segle I o II d.C.


40

2. PATRIMONI ARQUEOLÒGIC

2.1. LA PRESÈNCIA ROMANA A CATALUNYA

TÀRRACO

Els romans van arribar al que ara és Tarragona a l'inici de la segona guerra púnica (218 a.C.), quan Gneu Corneli Escipió, per afermar la nova dominació romana des d'Empúries fins al riu Ebre, va atacar un campament cartaginès situat a la vora d'un poblat ibèric anomenat Kese, a la part baixa de l'actual Tarragona, prop de mar. Poc després Tàrraco va esdevenir la principal base d'hivernada dels exèrcits romans d'Hispània, comandats pels germans Escipió, i, morts aquests, per Publi Corneli Escipió el jove. Per això Plini va qualificar la ciutat de Scipionum opus, obra dels Escipions (Història natural, III, 4, 21). El campament militar es va situar dalt del turó que dominaria la futura àrea de la ciutat i s'envoltaria d'una sòlida muralla.

Arc de Berà, finals del segle I a. C, construït per Luci Licini Sura sobre la Via Augusta

Acabada la segona guerra púnica, Tàrraco va seguir sent una base militar fonamental en la consolidació i l'extensió del poder romà sobre la península Ibèrica, gràcies a la seva posició estratègica de port pròxim a l'Ebre i a les illes Balears, ben comunicat amb Itàlia i amb la Meseta castellana. La presència militar i les comunicacions també van convertir en un lloc atractiu per als


41

comerciants itàlics, ahora que esdevenia el centre d'un territori colonitzat per mitjà de uillae i conreat intensivament (vinya, olivera i horta).

Durant els primers dos segles d'existència la ciutat degué tenir l'estatus de federada, i no va ser fins a la segona meitat del sege I a.C. que va adquirir la categoria de colònia amb el nom oficial de Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco, tot i que resta dubtós si el nou estatus va ser en temps de Juli Cèsar o d'August, que va establir-s'hi durant els dos anys de guerres càntabres. Així mateix es va convertir en capital de l'extensa província de la Hispània Citerior Tarraconense, a més del seu propi conuentus o districte judicial.

El reconeixement de la seva capitalitat, que fins llavors degué ser exercida només de facto, va implicar l'interès de Roma per monumentalitzar Tàrraco a fi d'augmentar-ne el prestigi i fer-ne un centre difusor de la propaganda imperial. El primer projecte, executat en època d'August, va comprendre la reforma del fòrum de la ciutat i el teatre, tots dos a la part baixa, propera al port. El segon programa va ser força més ambiciós: la construcció durant el període de la dinastia flàvia d'un immens complex a la part alta de la Tàrraco format pel circ i per un nou fòrum destinat a les necessitats de la província. Poc després el procés es va culminar amb l'edificació de l'amfiteatre a principis del s. II d.C.

Tàrraco ser capdavantera en el culte imperial a Occident: va dedicar un altar a

August, sobre el qual va créixer miraculosament una palmera. Després de la seva

mort va aixecar un temple, probablement al fòrum provincial, dedicat al mateix

emperador, ja divinitzat. La foto representa un sesterci encunyat a Tàrraco en

honor d'August amb la representació del seu temple.

El difícil relleu del seu emplaçament i, potser, el seu creixement paulatí van impedir en gran mesura que la ciutat seguís l'estructura típica de les fundacions romanes. Tàrraco, construïda en el vessant d'un turó que descendia fins al mar, s'esglaonava en una sèrie de grans terrasses. El circ n'ocupava tot una i migpartia la ciutat: en les dues superiors es va edificar el fòrum provincial (en una el temple i en l'altra la plaça de representació-, mentre que els nivells inferiors, que baixaven fins al port, eren les àrees residencials, amb el fòrum de la colònia situat en l'extrem sud-oest de la ciutat, en comptes d'ocupar un espai més central com era costum. Les exigües restes d'un carrer (decumanus) pertanyent a l'àrea residencial immediata a la basílica fan pensar que el traçat viari era ortogonal. Si prenem com a model aquesta quasi única mostra hem de suposar que els carrers feien un fort pendent, estaven empedrats i disposaven de clavagueres Els edificis que s´hi observen són modestos: una casa amb un petit peristil i algunes tabernae (establiments comercials), una d'elles amb


42

habitatge a la rebotiga. El port, el teatre i l'amfiteatre quedaven fora muralla. Tres aqüeductes proveïen d'aigua la ciutat.

El carrer conservat al costat de la basílica, amb les tabernae a l'esquerra. S'hi pot

observar la vorera i la calçada. A la foto de la dreta, la clavaguera (cloaca) que hi

passava subterrània.

Des del segle I a.C. al II d.C. Tàrraco coneix una gran prosperitat econòmica paral·lela al favor imperial, però a finals del mateix segle II d.C. part de les elits de la ciutat van sofrir la repressió de l'emperador Septimi Server per haver donat suport al seu rival Albí. A partir d'aleshores s'inicia la decadència de la ciutat, malgrat que tindrà períodes de revifada. El 260 Tàrraco va ser devastada pels francs. Amb la reforma administrativa de Dioclecià la província Tarraconense va quedar molt reduïda i, ja sota els reis visigots, al segle V, perd la capitalitat a favor de Bàrcino i Toledo. Tanmateix la continuïtat de la seu del bisbe metropolità li va assegurar un paper encara important.

Des del segle III d.C. el nucli urbà va patir una forta transformació: l'àrea residencial, a la part baixa de la ciutat, va anar-se despoblant progressivament, mentre que els grans espais del fòrum i del circ de la zona alta van perdre les seves funcions públiques per omplir-se d'habitatges, que aprofitaven les estructures dels antics monuments esdevinguts obsolets. Alhora van sorgir nous edificis menys magnificents de representació política o religiosa (basíliques cristianes, l'església catedralícia...). D'aquesta manera la ciutat tardoromana, replegada entre les muralles de la part superior i el circ -igual que la medieval-, quedarà molt reduïda respecte als períodes anteriors. Tarragona no tornarà a tenir l'extensió que tenia en la primera etapa de l'Imperi fins al segle XX.


43

MURALLES DE TÀRRACO

La construcció més antiga de la Tarragona romana són les muralles, atès que es remunten a la fundació del campament militar inicial o al període immediatament posterior. En realitat la muralla romana va ser construïda en dues fases clarament visibles en la diferent tècnica constructiva:

1. La primera fase va ser aixecada entre el 217 i el 197 a.C., corresponent a la base militar que va bastir-se en la segona guerra púnica: es tractava d'una muralla baixa construïda amb un parament megalític (grans blocs irregulars de pedra) que arribava als sis metres d'alçada, reforçada amb torres elevades amb carreus, de les quals es conserven tres (Arquebisbe, Cabiscol i Minerva).

2. La segona fase va consistir en una reforma i ampliació del primer recinte murari efectuada entre el 150 i el 125 a.C. La nova muralla, sense torres i feta de carreus sobre un estret sòcol megalític, arribava als dotze metres d'alçada. En dos trams es va conservar l'antiga muralla com a base del parament de carreus.

El recinte conserva només una porta (porta de Socors) i restes de dues més. També s'hi poden veure set poternes (petites obertures per a sortides d'atac).

La torre de l'Arquebisbe, amb la part

superior afegida durant l'edat mitjana.

La Tarragona medieval va aprofitar i

refer les muralles romanes, que fins al

segle XIX van defensar la ciutat. Durant

la guerra de Successió (1702-1714) va

ser envoltada per un cinturó de grans

baluards per a l'artilleria, per sobre del

qual transcorre l'actual Passeig

Arqueològic.


44

La torre de Minerva rep el nom per la

presència d'un relleu d'aquesta deessa i

d'una inscripció llatina, de les més

antigues de la península, que diu: M.

Vibio Menrua (De Marc Vibi a

Minerva). S'hi pot observar també la

doble tècnica constructiva original per

a les torres: base megalítica i cub de

carreus.

Un tram que conserva el parament megalític o

ciclopi de la primera fase de la muralla al costat d'un

altre tram de carreus amb sòcol megalític

corresponent a la segona fase


45

Una poterna (dalt) i la porta dels Socors, readaptada als

diferents usos que se li han donat al llarg dels segles

EL FÒRUM DE LA CIUTAT

A l'extrem sud-oest de Tàrraco s'alçava el fòrum, el centre administratiu i religiós de la ciutat i del seu districte judicial (conuentus). Mentre que la gran plaça porticada pràcticament ha desaparegut, es conserva, en canvi, bona part de la basílica, construïda al nord-est del complex en època d'August, quan tot el fòrum va ser reformat. Es tractava d'un edifici cobert, de tres naus, amb una columnata entorn de tot el seu perímetre que permetia elevar la nau central i il·luminar l'espai interior (14 x 4 columnes corínties). Al llarg del costat nord hi havia dotze petits locals d'ús indeterminat -en queden els fonaments de nou- i al centre s'obria un absis rectangular, que s'ha identificat com l'aedes Augusti, separada de la nau lateral per dues columnes, el tribunal de justícia presidit per l'estàtua de l'emperador.

Pel que fa a la resta d'edificis que solien trobar-se en el fòrum només s'han pogut identificar, gràcies a una intervenció arqueològica del 2004, les restes d'un temple dedicat a la Tríade Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva) del s. II a.C.


46

Cantó nord de la basílica, amb els locals i la columnata. A sota, en detall, l' aedes Augusti

TEATRE DE TÀRRACO

La construcció del teatre va ser contemporània a la del fòrum de la ciutat, en temps d'August, i per al seu emplaçament es va triar un indret proper a aquest, tot i que foramuralla, i amb un fort pendent natural. Així es va poder aprofitar el desnivell perquè la cauea (graderia) recolzés en part a la roca, tot i que en part també se sostenia sobre criptopòrtics anulars d'argamassa. Actualment es conserva solament les cinc grades inferiors, amb dos breus trams d'escala, a més de l'orchestra i algunes restes de proscaenium (escenari) i del fonament del frons scaenae. Igualment és possible observar encara els forats per als pals que aguantaven el teló, que pujava per tapar l'escenari. També resten algunes estàtues i elements arquitectònics de la decoració del frons scaenae al Museu Nacional Arqueològic. Al costat del teatre s'alçava un nimfeu amb un gran estany que presidia un jardí annex a l'edifici.


47

Lamentable estat actual del teatre romà Tarragona

EL FÒRUM PROVINCIAL

A banda del fòrum per als afers de la ciutat a Tàrraco hi havia un altre fòrum, exclusivament dedicat a la província i edificat en temps de Vespasià, després del 70 d.C. El fòrum provincial constitueix un complex desmesurat en relació als conjunts arquitectònics romans paral·lels, fins i tot el comparem amb els fòrums imperials de la mateixa Roma. Si va ser possible utilitzar un espai tan immens d'una ciutat plenament desenvolupada probablement va ser perquè es va recórrer als terrenys que abans havien estat ocupats per la gran base militar instal·lada a la part alta del turó des dels inicis de la presència romana a Tàrraco. Malgrat que quedava dins les muralles de Tàrraco, el recinte no depenia de la colònia, sinó que estava sota l'autoritat del consell de representants de tota la província de la Hispània Citerior Tarraconense, que s'hi reunia anualment per


48

elegir el flamen del culte imperial. Religió i política es reunien en el fòrum com els dos vessants del poder imperial.

El conjunt s'articula en les dues terrasses superiors, tot i que el mateix programa constructiu ja devia contemplar la continuïtat amb una tercera, la del circ, bastit poc després però amb íntima connexió amb el fòrum provincial, ja que allotja diversos accessos per arribar al fòrum. En la terrassa més alta el temple, probablement consagrat a August, presidia el complex envoltat d'un ampli recinte porticat, del qual s'ha trobat trams del mur i elements decoratius. Ara bé, del temple en si, situat en el lloc que avui ocupa la catedral, no s'ha localitzat cap resta in situ sinó tan sols alguns fragments de la decoració.

A diferència del temple la immensa plaça de representació, que ocupava la terrassa mitjana, sí que s'ha conservat en bona part. En efecte, com passa amb el circ, se'n poden rastrejar molts trams de les galeries o murs en edificis dels casc antic. A més les seves estructues han condicionat el traçat medieval dels carrers que queden per sota de la catedral. Als angles del costat nord-est s'alçaven dues torres que facilitaven el pas entre els diferents nivells de la plaça i el circ per mitjà de galeries i escales internes i que han arribat fins avui integrades en l'Antiga Audiència i en el Castell del Rei o Pretori. Així mateix dues escalinates unien, l'una, el circ i la plaça i, l'altra, la plaça i el recinte del temple. A partir del segle V les estructures del fòrum provincial van començar a aprofitar-se per construir altres edificis.

Reconstrucció de la part superior de Tàrraco amb les tres grans terrasses: a la superior el temple amb el seu recinte, al centre la gran plaça de representació i a la inferior el circ, Maqueta, Museu d'Història de Tarragona


49

(Superior) Dos edificis notables de la Tarragona medieval i moderna, la Volta del Pallol (esquerra) i el Castell del Rei, aquí vist des d'una volta del circ (dreta), reposen en estructures pertanyents a la plaça de representació del fòrum provincial.

Entre altres usos la Volta del Pallol, primitivament part d'una galeria rere el porticat de la plaça, va ser dipòsit municipal del gra (s. XVI). El Castell del Rei, més conegut com a Pretori, ha servit al llarg dels segles com a residència reial de la corona d'Aragó, presó i quarter, però en origen tan sols era una de les torres (més baixa que ara) que tancaven la plaça de representació.

Mur exterior del Fòrum Provincial, a la Plaça del Fòrum.


50

EL CIRC DE TÀRRACO

El fòrum provincial es complementava amb el circ, construït durant el regnat de Domicià (finals del segle I d.C) i destinat a les curses de carros. L'edifici, encabit entre la muralla sud-est i la nord-oest, separava i alhora comunicava, a través d'escales i de les voltes laterals, l'àrea residencial de la ciutat amb el fòrum provincial. Aquest estret encaix va provocar que fos de menor longitud que altres circs romans.

La tècnica constructiva era diversa:

• Argamassa encofrada (opus caementicium) per a les cimentacions i les voltes, que sostenien les grades i permetien l'accés i la circulació,

• Grans carreus (opus quadratum) per al podium i la façana, • Les parets de suport es recobrien amb petits carreus o pedres irregulars.

L'estructura de circ va ser reaprofitada ja des del segle V per a noves construccions, de manera que ha quedat engolida per la ciutat, però sense desaparèixer, ja que molts carrers i cases de l'àrea que ocupava deuen la seva forma actual a les restes del circ sobre les quals es van edificar. Així els monuments antics van condicionar l'estructura (carrers, cases) de la ciutat medieval i posterior. Però justament això ha permès que es conservessin molts dels murs i de les voltes del circ, integrats en els edificis que han perdurat fins avui. I cal dir que l'estat de conservació és excepcional per un edifici d'aquestes característiques, tot i que en bona part continua recobert per les construccions posteriors. En els darrers anys s'han anat treient a la llum bastants espais del circ, en especial nombroses voltes, la capçalera i trossos de la graderia nord-est, a més dels arcs de la façana sud. La part menys coneguda segueix sent l'extrem nord-oest, on hi havia els carceres o cotxeres, però el març del 2006 se han localitzat restes d'aquestes estructures sota l'ajuntament.

Maqueta de la reconstrucció del circ, Museu d'Història de Tarragona


51

Vista general de la capçalera del circ

Grades de la cauea

Façada sud Vomitorium


52

Cauea del circ a la capçalera

L'AMFITEATRE DE TÀRRACO

L'últim gran edifici per a espectacles, després del teatre i del circ, construït a Tàrraco va ser l'amfiteatre, aixecat a principis del segle II d.C. i reformat el 218 sota l'emperador Elagàbal. Destinat als espectacles violents -lluites de gladiadors, caceres de feres i execucions-, va ser ubicat fora muralla, a la vora de la platja, tot aprofitant un pendent del terreny per recolzar-hi la graderia.

Així la graderia o cauea està en el costat oest retallada a la roca, mentre que la resta va ser aixecada per mitjà de caixes massisses i de morter de calç i voltes encofrades. D'aquestes estructures de morter solament s'han conservat la petita part central del cantó mar, a l'entorn de l'arc d'accés a la tribuna de les autoritats (puluinar). Llevat d'aquests dos sectors oposats, la resta de grades que es veuen en l'actualitat són producte d'una reconstrucció dels anys 70. La cauea, amb una capacitat per a uns 14.000 persones, estava dividida en tres sectors horitzontals en els quals es distribuïen els espectadors segons el seu estatus social, en ordre ascendent des de les tres fileres inferiors ocupades per l'estament privilegiat.

L'arena té la forma d'una el·lipsi de 61,50 x 38,50 m. Dues fossae la creuen en angle recte. Tot i que avui són visibles, en l'antiguitat quedaven cobertes per un


53

empostissat. Durants les excavacions s'hi van trobar restes de muntacàrregues, accionats per uns contrapesos de pedra, que pujaven homes i feres a la pista. Actualment l'arena està parcialment coberta per les ruïnes de dos edificis posteriors, de caràcter religiós. El primer va ser una basílica cristiana construïda al segle VI en commemoració del martiri del bisbe Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, que havien estat cremats vius a la mateix arena el 21 de gener del 259. Sobre les restes de la mateixa basílica es va aixecar l'església romànica de Santa Maria del Miracle, al segle XII.

Fresc de Nèmesi, deessa de la venjança (figura central), situat en un extrem de la fossa transversa, on hi hauria una capelleta dedicada a aquesta divinitat protectora dels

gladiadors i uenatores (caçadors), que s'hi encomanaven abans d'entrar a l'arena (segle III d.C).


54

Vista aèria.

Vista general

Arena i cauea (esquerra), on es

veu l'arc d'accés al puluinar.

Detall de fragment del podium

conservat (dalt)


55

L'AIGUA A TÀRRACO: AQÜEDUCTES I TERMES

El subministrament d'aigua durant el període republicà va deprendre del curs irregular del riu Francolí i, sobretot, de les aigües del subsòl, acumulades de manera natural en un impressionant conjunt càrstic de cavitats i llac subterranis, situats sota l'espai entre la basílica i el teatre. Per això en la zona on es va estendre la ciutat baixa de Tàrraco era possible obtenir aigua a través de la perforació de pous i de brolladors naturals, que ja van ser aprofitats pel poblat ibèric precedent i dels quals els romans se'n servien, com demostra la monumental font dels Lleons (c. Pere Martell). Així mateix s'ha trobat recentment una llarga galeria subterrània (cuniculus) d'època romana, excavada, segons la hipòtesi dels arqueòlegs, amb la finalitat de recollir aigua d'origen càrstic per dur-la fins al port militar. Sembla, doncs, que el primer aqüeducte de Tàrraco va ser sota terra i que constituiria un extens sistema subterrani de conducció d'aigua.

La cova i el cuniculus subterranis (exposició Tàrraco i l'aigua, MNAT).

Però en època imperial l'aigua provinent del riu i de pous, fonts i cisternes va esdevenir insuficient per a les necessitats creixents de la ciutat. Així és que al segle I d.C. es van construir tres aqüeductes per assegurar la provisió de l'aigua necessària des dels rius propers: dos captaven l'aigua del Francolí i un del Gaià. El més llarg era el que avui encara presenta un tram d'uns 200 m elevat fins a 26 m per mitjà de dues fileres d'arcs per salvar una barrancada. És el famós Pont de Diable o aqüeducte de les Ferreres. La resta de la conducció es mantenia a nivell de terra, primer paral·lela a la llera del riu i després resseguint les corbes de nivell.


56

Aqüeducte de les Ferreres, anomenat el Pont del Diable, Tarragona

Les intervencions arqueològiques dels darrers anys a la part baixa de Tarragona han tret a la llum diverses estructures de banys, tant privats com públics. Destaquen les termes públiques localitzades al carrer d'Apodaca (s. I d.C.) i, sobretot, les grans termes del carrer de Sant Miquel de model imperial (s. III d.C.).


57

EMPÚRIES

Els romans arriben a Catalunya a través d'Empòrion, una colònia grega fundada cap al 600 a.C., que els és aliada en la seva lluita contra els cartaginesos. Més endavant, durant el s. II a.C., els romans instal·len un campament militar permanent al costat de la ciutat grega, que conserva la seva independència, amb la finalitat de controlar el port i el territori. D'aquest campament militar en queden restes del pretori al nord del fòrum: murs, paviment, grans cisternes i sitges.

A principis del s. I a.C. el campament militar del costat d'Empòrion es va convertir en una ciutat, poblada per itàlics i independent de la grega. A mitjan segle I a.C. va rebre colons romans veterans de Juli Cèsar i després, en un moment desconegut durant el període que va des de Cèsar fins a August, va ascendir a la categoria de municipium. Paral·lelament les muralles que separaven els dos nuclis urbans, el grec i el romà, van ser enderrocades i un nou tram murari va unir les dues ciutats en una de sola. A partir d'aquell moment el nom de la ciutat unificada va esdevenir plural (Emporiae) i l'antiga polis grega va perdre tota la seva autonomia.

La ciutat d'Empúries va ser projectada ex nouo en gran part seguint els cànons urbanístics de les colònies romanes: a partir de les estructures militars preexistents es va traçar la xarxa de carrers en la usual quadrícula de cardines i decumani. Després es va envoltar de la muralla i tot seguit es va començar a aixecar el fòrum. El Cardo Maximus unia el fòrum i la porta principal del sud, l'única conservada. Tanmateix un element misteriós distorsiona el traçat habitual de les fundacions romanes: un mur separa el recinte emmurallat en dues parts. Segons alguns arqueòlegs, aquest seria en realitat el mur del qual parlen Estrabó i Livi, però no n'hi ha cap certesa.

La muralla, conservada sobretot a la banda sud, es va alçar segons una doble tècnica constructiva:

• La part inferior està feta amb gran blocs poligonals de pedra, • El cos superior està construïda amb formigó (opus caementicium), a la

qual es va donar forma per mitjà d'un encofrat.

El buit de l'interior s'omplia amb materials com terra i pedres.


58

La muralla meridional de la ciutat romana

d'Empúries. En la foto superior el tram

corresponent a la porta que dóna al Cardo

Maximus. A la dreta de la porta s'hi

observa el relleu d'un fal·lus (detall), símbol

de protecció. A la foto de la dreta l'extrem

del mateix tram murari

El fòrum ocupa quatre illes i s'articula en dues parts divides per un decumanus. La banda meridional estava limitada originàriament per una filera de tabernae. El cantó septrentrional estava presidit pel temple, del qual gairebé només es veu el podium i que devia estar dedicat a la Tríade Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva). Darrere seu el fòrum quedava tancat per un pòrtic de doble nau en forma de U amb criptopòrtic (corredor semisubterrani) i precedit per un nimfeu. Probablement les dues parts tenien funcions diferents: la meridional servia per a les activitats comercials i polítiques i la septentrional per a les religioses.

En època d'August el fòrum va ser objecte d'una reforma total, d'acord amb la recent categoria de municipium. L'entrada de les tabernae es va girar cap al carrer, en comptes de mirar cap a dins el fòrum. Es va edificar un nou pòrtic en forma de U a tres bandes de la plaça meridional i, a la del sud, una basílica adjacent d'una sola nau amb tribunal (aedes Augusti) a la capçalera. A l'àrea


59

sacra es van aixecar un templet a cada costat del principal, probablement dedicats al culte imperial. Finalment tot el recinte es va tancar amb tres portes.

Restes del criptopòrtic que envoltava el temple del fòrum

Al nord del fòrum es troben un mercat i les termes públiques, descobertes l'any 2000 i recentment excavades. Els altres edificis públics coneguts són l'amfiteatre i la palestra, tots dos bastits, el segle I d.C., extramurs però ben a prop de la muralla, a una banda i l'altra de la porta sud. L'amfiteatre emporità era un edifici molt modest en forma d'un òval de 93 x 44 m. En resta la base del podium i dels murs radials que sustentaven les grades, probablement de fusta. La palestra, edifici destinat a practicar activitats físiques, només està testimoniada pel rectangle arrasat del seu pòrtic, que envoltava l'arena.

El forn (praefurnium) de les termes.

De l'àmplia extensió que ocupava la zona residencial se n'ha excavat una petita part. Tot i això s'ha calculat que hauria pogut arribar a tenir uns 4000 habitants. A banda d'uns habitatges humils veïns del fòrum, només es coneixen una sèrie de grans domus situades sobre el cardo més oriental de la ciutat. L'estudi de l'evolució de les tres domus excavades il·lustra sobre el terreny l'enriquiment d'algunes famílies. Dues de les domus, les núm. 1 i 2B, es van ampliar en diverses fases a expenses de les cases veïnes. La domus 1 fins i tot va ocupar part del carrer i va saltar l'antiga muralla. Aquesta mansió tenia peristil, jardí


60

(hortus) i, aparentment, banys privats, a més d'una esplèndida decoració, tal com es dedueix dels mosaics conservats, i una vista magnífica.

Entrada i atri de la domus 1

A partir del segle I d.C. Empúries pateix una lenta decadència, com ja evidencia la humilitat dels nous edificis públics com l'amfiteatre i la palestra. Diversos factors poden explicar el aquest procés: la progressiva inutilització del port pels sediments aportats pel Fluvià, els canvis dels fluxos comercials en les rutes marítimes, la importància creixent de ciutats com Tàrraco o Bàrcino i les reformes administratives de Vespasià. Tant la ciutat romana com la Neàpolis es van anar despoblant i finalment la ciutat es va replegar altre cop en el petit promontori de l'actual Sant Martí d'Empúries, la primitiva Paleàpolis, que va ser seu episcopal en l'atiguitat tardana i època visigòtica. El nom es mantindria encara amb el comtat medieval d'Empúries i amb la comarca de l'Empordà.


61

Plànol de la ciutat romana d’Empúries


62

BÀRCINO

La fundació de Barcelona, malgrat les llegendes que l'atribueixen a Hèrcules o les hipòtesis a faor de la cèlebre nissaga cartaginesa dels Barca, es va produir com una colònia de dret romà, segons tots els indicis arqueològics i les fonts clàssiques. Bàrcino, amb el nom oficial complet de Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino, va ser fundada per l'emperador August cap a l'any 14 a.C., un cop acabades les guerres càntabres i en plena reforma administrativa i viària del nord-est de la península. És, per tant, una fundació tardana respecte de les altres ciutats romanes de l'actual Catalunya.

La ciutat es va alçar damunt un petit turó anomenat en l'edat mitjana mont Tàber (15 m. sobre el nivell del mar), enmig del fèrtil pla situat entre el Llobregat i el Besòs i entre la serra de Collserola i el mar. El territori (ager) va ser objecte d'una parcel·lació o centuriació entre els colons i d'una intensa explotació agrícola per mitjà de nombroses uillae. Una dels produccions més comercialitzades de la zona era el vi, però també s'hi van conrear cereals. Es van practicar també la pesca, en la qual destacaven per la seva fama les ostres. Altres recursos presents en el territori van ser el ferro de les mines de Gavà i el gres de Montjuïc, el material constructiu per excel·lència per a la major part de les edificacions de Bàrcino. El comerç va ser un altre motor econòmic de la ciutat. En aquest sentit cal destacar que el Llobregat era una important via de comunicació cap a l'interior.

L'extensió de la colònia, delimitada per unes muralles amb torres i quatre portes, no superava les deu hectàrees. S'hi va respectar l'estructura habitual de les fundacions romanes: el seu recinte era rectangular, tot i que amb els angles retallats per adaptar-se al relleu del turó. Els dos carrers principals partien de les quatre portes i formaven una creu: el Decumanus Maximus s'estenia sobre l'eix muntanya-mar ara ocupat pels actuals carrers del Bisbe, de la Ciutat i del Regomir, mentre que el Cardo Maximus seguia l'eix perpendicular al primer (Besòs-Llobregat), corresponent als actuals carrers de la Llibreteria i del Call. Tant els carrers principals com els secundaris (decumani i cardines minores) eren originàriament amples, amb clavegueres, i formaven una quadrícula.

Els primers colons van ser d'origen itàlic. La població era reduïda, d'uns 2000 habitants com a màxim. Tant per la seva població com per la seva extensió, la mida de la ciutat era petita respecte d'altres fundacions agústees i de la magnificència del seu espai públic (fòrum i temple). Això s'explica segurament perquè des de bon principi va ser concebuda com un centre administratiu i religiós d'una àrea més àmplia, que abraçaria altres nuclis urbans preexistents i vil·les de la Laietània.


63

S'han trobat restes de diversos habitatges del tipus domus, sobretot sota la

Plaça del Rei i els seus voltants (actualment visibles al Museu d'Història de la

Ciutat), el carrer del Bisbe Caçador i la plaça de Sant Miquel. D'altres cases

privades se'n van poder rescatar bells mosaics com els de les tres Gràcies i la

cursa de circ. En canvi no s'han localitzat, per ara, insulae. Les termes

públiques, ara sota la mateixa plaça de Sant Miquel, van ser donades a la ciutat

per la família Minici Natal el 125 d.C. Aquesta família, pròxima a l'emperador, va

ser una de les més notables de la Barcelona romana i va accedir a la categoria

social més elevada, la classe senatorial. Fins i tot consta que Luci Minici Natal

va participar amb una quadriga en els Jocs Olímpics del 129 d. C.

Quadriga, detall del mosaic del circ, s. IV d.C., Museu d'Arqueologia de Catalunya

El fòrum de Bàrcino es trobava en la confluència del Decumanus Maximus amb el Cardo Maximus i abraçava un ampli espai situat aproximadament entre els carrers de la Llibreteria, de la Pietat, de Sant Domènec del Call i de la Freneria, incloent l'actual palau de la Generalitat. S'hi alçava un gran temple, construït a l'últim quart del s. I a.C. i probablement dedicat al culte imperial. Era un temple de planta rectangular, hexàstil (6 x 11 columnes) i perípter, amb dues columnes in antis. Avui se'n conserven quatre columnes i un part del podium de l'angle est (carrer Paradís). No hi ha constància que hi hagués cap edifici d'espectacles.


64

Maqueta de la reconstrucció del temple romà de Bàrcino, construït a finals del segle I a.C. (Museu Arqueològic de Catalunya, Barcelona) i les úniques quatre columnes que en resten al Centre Excursionista de Catalunya, c. Paradís, 11

Dos aqüeductes subministraven aigua a la ciutat: confluïen a la muralla al costat de la porta de l'actual plaça Nova, on se n'han conservat restes que han permès una reconstrucció d'una arcada d'un d'ells. Al carrer Duran i Bas se n'ha descobert un tram de quatre arcades. Així mateix el record dels aqüeductes ha perdurat en els noms d'alguns carrers (Arcs, Voltes...). L'aigua que fornien els aqüeductes provindria l'un de Collserola i l'altre del Besòs.

Les quatre arcades que resten de l'aqüeducte de la Barcelona romana al carrer de Duran i Bas, conservades en la paret d'una casa però en l'actualitat en una situació ben lamentable.


65

Necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid

Com era habitual en les

ciutats romanes les vies

properes que hi

accedien estaven

flanquejades per àrees

d'enterrament com

encara és possible

veure a la necròpolis

de la plaça de la Vila de

Madrid, que conserva

85 elements funeraris,

sobretot del s. II d.C.al

III, que abracen els

tipus més freqüents de

sepultura romana de

categoria humil: cupae,

ares, esteles, cobertures

de tegulae o d'àmfora

o fosses.

Ara, de totes les restes romanes conservades a Barcelona sens dubte les més impressionants són les muralles. La muralla fundacional va ser àmpliament reforçada al segle IV d.C., un moment d'esplendor econòmic per a la ciutat però d'inestabilitat política i militar per a l'Imperi. Pràcticament es manté el mateix perímetre de la primera muralla, però se n'augmenta l'alçada -que arriba als 9 m-, se'n dobla l'amplada -fins als 4 m- i s'hi afegeix un gran nombre de torres fins a atènyer les 78. Les quatre portes també es reformen: resten en part les dues decumanes (plaça Nova i carrer Regomir), amb tres obertures (dues per als carros i una per als vianants). Per refer la muralla es van fer servir molts materials de tombes i altres construccions en desús, alguns dels quals s'han pogut recuperar. Actualment en nombrosos punts del casc antic es poden veure trams més o menys extensos de la muralla romana, sovint dissimulada per palaus medievals i altres construccions que van reaprofitar les seves estructures. Els llocs on es veuen les restes de la muralla romana -i els edificis que s'hi recolzen- són: plaça Nova -Palau del Bisbe, Casa de l'Ardiaca, Pia Almoina-, plaça de Ramon Berenguer -Capella de Santa Àgueda, Palau Reial-, carrer de la Tapineria, carrer del sots-tinent Navarro -Palau Requessens-, plaça dels


66

Traginers, carrer del Correu Vell, carrer del Regomir -Pati Llimona-, carrer d'Avinyó, carrer del Call, carrer dels Banys Nous i carrer de la Palla.

La nova fortificació i la seva situació estratègica va donar a Bàrcino un paper més important en el període final de l'antiguitat, passant per davant de la capital romana tradicional, Tàrraco. Així va esdevenir capital del regne visigot (415, 507-510 i 531-548). D'altra banda el cristianisme es va fer cada volta més present: del s. V és la primera basílica cristiana coneguda, de la qual es poden veure les restes -tres naus i el baptisteri- sota la catedral i el Palau Reial.

(Foto superior) Quatre de les torres de la

muralla romana, ara incorporades a la Casa de

l'Ardiaca i el Palau del Bisbe, a la plaça Nova. Les

dues semicirculars emmarcaven una de les

portes de la ciutat, que donava pas al

Decumanus Maximus (avui carrer del Bisbe).

S'hi pot veure també una arcada reconstruïda

d'un dels aqüeductes

La muralla romana al carrer del sots-tinent

Navarro, amb la volta medieval del Palau

Requessens, actualment seu de la Reial

Acadèmia de Bones Lletres


67

Plànol de Bàrcino


68

ILERDA

Situada en un encreuament de camins, amb el riu Segre com una important via de comunicació, des del Turó de la Seu Vella es domina tota la plana del Segrià. Malgrat això queda obscur el paper que tenia en el món ibèric, quan una extensa àrea de les valls del Segre i del Cinca estava habitada pel poble dels ilergets. Cal pensar que Ilerda va ser una fundació romana ex nouo. Les restes més antigues de construccions romanes són datades a finals del segle II a.C., però la fundació de la ciutat probablement s'ha de situar a l'inici del segle I a.C. A l'època d'August va obtenir el títol de municipium i, va ser monumentalitzada. Ilerda, que pertanyia al districte judicial (conuentum) de Cesaraugusta, l'actual Saragossa, era una ciutat de pas entre la costa i l'interior de la península.

Indíbil i Mandoni,

En començar la segona guerra púnica els cabdills ilergets Indíbil i Mandoni eren aliats d'Anníbal, que va reclutar guerrers ilergets per a la seva expedició contra Roma. Però després els dos caps van establir un pacte amb Publi Corneli Escipió, fins que van encapçalar una revolta dels ilergets i altres pobles contra els romans (206-207) per les elevades exigències econòmiques imposades pels romans. La revolta va ser esclafada, Indíbil mort en combat i Mandoni executat.

Diverses fonts clàssiques es referereixen a Ilerda, en especial a propòsit de la batalla que s'hi va produir entre Cèsar i els partidaris de Pompeu (49 a.C.), descrita pel mateix Cèsar en el De bello ciuile. No obstant això, fins a les excavacions arqueològiques de les últimes dècades, la ciutat romana, soterrada sota les construccions posteriors, no ha començat a sortir a la llum. De tota manera les estructures descobertes fins ara a diferents punts de la ciutat encara no permeten arribar a unes conclusions segures sobre el traçat urbà. La muralla abastaria tot el Turó de la Seu Vella i la part baixa fins a l'antic curs dels rius Segre i Noguerola, amb una extensió total de 23 hectàrees. La difícil topografia del nucli urbà, amb una part alta escarpada -molt poc coneguda- i una part baixa enclavada en el marge entre el promontori i els dos rius, va condicionar en gran mesura la seva estructura, allunyada per força dels cànons de les fundacions romanes. El sector més dinàmic de la ciutat correspondria a l'extrem est de la ciutat, on s'eixamplava el terreny pla. Allà era on hi devia haver la cruïlla del Cardo Maximus i del


69

al segle II d.C., l'edifici més notable descobert fins a aquest moment i que, tal vegada, va mantenir la seva funció, d'una manera o altra, fins a la Lleida musulmana. Tot i això el fòrum estaria situat, segons les hipòtesis formulades fins ara, cap a l'altre extrem de la ciutat, a prop del pont antic (potser a l'actual plaça de Sant Joan). Altres restes corresponen parcialment a algunes domus i a un possible tram del Cardo Maximus i d'algun altre carrrer, mentre que d'altres estructures excavades no se n'ha pogut determinar amb certesa la naturalesa.

Durant el segle III d.C. Ilerda degué patir una forta crisi, atès que, segons demostra l'arqueologia, s'abandonaren molts edificis. El 449 els sueus i bagaudes van atacar la ciutat, que, tanmateix, es va refer.

El Turó de la Seu Vella i el Segre van ser els factors principals en la configuració de la ciutat romana de Lleida

Fragments de les muralles romanes al Turó de

la Seu Vella

Restes d'uns banys privats excavats en una recent

intervenció arqueològica a l'Arc del Pont


70

EMÈRITA AUGUSTA

Història

Entorn de l'any 25 a.C. August va fundar la colònia d'Emèrita Augusta -l'actual Mérida, a Extremadura- a la província de Lusitània, amb l'objectiu principal d'assentar els legionaris més veterans de les guerres contra els càntabres i els àsturs. La seva ubicació en una vall favorable per travessar el riu Guadiana i punt de trobada entre dues vies principals -la Via de la Plata, de nord en sud, i la que unia Còmplutum amb Olisipó, d'est a oest-, la convertia en nus de comunicacions de tot l'occident de la península Ibèrica. El territori era ric en recursos naturals: matèries primeres, terra per al cultiu, boscos i aigua. Capital de la província Lusitània des del 15 a.C., Emèrita es va transformar durant els segles I i II d.C. en una esplèndida ciutat monumental, amb tots els edificis, espais i serveis propis d'una gran urbs romana.

Des de finals del s. III i el s. IV la ciutat experimenta un renovat desenvolupament gràcies a la reforma administrativa de Dioclecià, que la va convertir a la capital de la Diòcesi de les Hispànies i en una de les ciutats més importants del món romà. Es reconstrueixen diversos edificis públics, s'aixequen nombroses mansions urbanes i s'enriqueixen les vil·les rurals.

Al s. V els pobles germànics -sueus, alans i vàndals- van lluitar per apoderar-se de la ciutat. A mitjan segle VI Emèrita va ser capital del regne visigot, però la cort va acabar traslladant-se a Toledo. Des de llavors el buit provocat per la falta d'un poder polític fort va ser omplert pels bisbes de la metròpoli emeritense, la qual cosa va implicar un impuls constructiu de clara significació cristiana: es van edificar i van restaurar basíliques, monestirs, escoles i hospitals. La importància de la ciutat es mantindria després de la invasió àrab (713), fins a la fundació de Badajoz en l'últim terç del segle IX.

La ciutat


71

Emèrita disposava de dos fòrums, un per a la ciutat i l'altre per a la província. Del fòrum municipal es pot veure part del pòrtic i el Temple de Diana, d'època d'August. A desgrat del nom amb què es coneix, s'ha pogut determinar la dedicació del temple al culte imperial gràcies a les escultures allà trobades. Del fòrum provincial romanen la porta que el comunicava amb el fòrum municipal, mal anomenada Arc de Trajà, i restes del temple, també de culte imperial.

El fòrum municipal d'Emèrita: pòrtic (dalt) i (esquerra) temple erròniament anomenat de Diana, en realitat de culte imperial, Mérida

El teatre i l'amfiteatre formen un conjunt construït segons un únic projecte i sobre el mateix turó , sobre el qual recolzen les seves respectives graderies. El teatre és l'edifici més ben conservat i més grandiós de Mérida. Va ser inaugurat el 16-15 a. C. i reformat en diverses ocasions. La seva cauea graderia tenia capacitat per a 6.000 espectadors. El més destacable de l'edifici és el frons scaenae, compost de dos pisos decorats amb columnes de marbre i una sèrie d'escultures de déus i retrats imperials. Rere el frons scaenae hi havia un peristil o pòrtic enjardinat.


72

Teatre de Mérida (S.G.): el frons scaenae des d'un uomitorium i des de la cauea.

Inaugurat l'any 8 a.C., l'amfiteatre és de dimensions considerables, encara que està construït amb materials pobres (granit, maó i formigó). Medeix un poc més de 126 m x 102 m i la sorra 54'50 x 41'15 m. La seva estructura és l'habitual, amb una cauea o apta per a 15.000 espectadors i unes fossae en forma de creu.

Amfiteatre, Mérida

El circ va ser construït al s. I d.C. fora muralla, al fons d'una vall en el pendent de la qual es recolza un dels costats de la graderia, amb capacitat per a uns 30.000 espectadors. Les seves proporcions (440 x 115 m) són notables i la seva estructura és excepcionalment visible. L'arena ocupa l'extensió de 30.000 m2, dividida per la spina, decorada amb escultures i obeliscos, dels quals només resten les fonamentacions. En l'extrem oest estrobava la monumental porta pompae -d'on sortien les desfilades- i, a banda i banda, els carceres o cotxeres.


73

Circ, Mérida.

La trama urbana formava la retícula pròpia de la fundacions romanes, a partir del Decumanus Maximus i del Cardo Maximus. Encara és possible contemplar restes d'alguns carrers i de diverses domus. D'aquestes les més notables són les anomenades Casa de l'Amfiteatre i Casa del Mitreu, ambdues situades extramurs, per la seva extensió i luxe i pels seus bells mosaics, entre els quals destaca el Mosaic Cosmològic. El Decumanus Maximusdesembocava en la porta que donava al pont sobre el Guadiana, de 60 arcs i 792 m de llarg i construït amb un nucli de formigó romà revestit de carreus encoixinats. Al llarg dels segles ha estat restaurat en nombroses ocasions.

Un altre aspecte molt destacat d'Emèrita Augusta són les infraestructures hidràuliquesque es troben en l'interior de la ciutat i sobretot en el seu entorn. Així, es conserven restes dels aqüeductes que fornien aigua a la ciutat, alguns corresponents a galeries subterrànies i d'altres a canalitzacions elevades, com el tram més cèlebre, l'anomenat Acueducto de los Milagros. Dos dels aqüeductes prendrien l'aigua dels embassaments propers de Prosèrpina i de Cornalvo, encara que recentment s'ha posat en dubte l'origen romà d'ambdós pantans.


74

Acueducto de San Lázaro i la seva torre d'aigua, Mérida


75

Altres restes romanes a la Península

1. Alcàntara

A la província de Càceres, a

Extremadura, hi trobem un

dels ponts romans més

famosos de la Hispània

romana, el pont d’Alcàntara

(en àrab, al-cantara

significa el pont). Enmig del

pont s’hi dreça la torre de

Trajà

El pont romà d’Alcàntara (Càceres)

2. Astorga Asturica Augusta, a la província de León era

un important campament romà fundat al

segle I dC. Avui conservem moltes restes,

entre les quals destaca l’ergàstula, un

horreum publicum: un magatzem de gra

Ergàstula


76

3. Badalona Situades al subsòl del Museu de

Badalona, les termes romanes de

Baetulo (Badalona) constitueixen

un dels conjunts arqueològics

més interessants del país. Van ser

excavades durant els anys

cinquanta del segle XX. Aquests

banys públics es trobaven a la

part inferior de la ciutat i

constaven de tres àmbits:

frigidarium, tepidarium i

caldarium. Hi havia també una

palestra per dur a terme exercicis

gimnàstics, un vestuari i un petit

jardí o peristil.

Termes de Baetulo (Badalona)

4. Caldes de Malavella Trobem en aquesta ciutat unes termes romanes

Termes romanes de Caldes de Malavella


77

5. Caldes de Montbui Com el seu nom indica, també trobem a aquest municipi unes termes romanes

Termes romanes de Caldes de Montbui

6. Cartagena A part d’algunes restes romanes repartides per tota la ciutat i una muralla púnica, trobem a

Cartagena (antiga Cartago Nova) un teatre romà i un amfiteatre

Teatre romà de Cartagena Amfiteatre romà de Cartagena


78

7. Clúnia La Colonia Clunia Sulpicia és un important jaciment arqueològic de la Hispania Citerior o

Tarraconensis situada a prop de Burgos i que té multitud de restes romanes. A part

d’algunes cases, mosaics i un fòrum, destaquen unes termes i un teatre, ambdues del segle I

dC

Teatre romà de Clunia Mosaic d’una domus de Clunia

8. Girona Muralles

Les primeres construccions de muralla defensiva de Girona se situen entre els anys 80 I 70 aC, coincidint amb la fundació

de la ciutat (Gerunda). El seu objectiu era desposar d’una plaça forta per controlar el camí entre Hispana i la Gàl·lia. El seu

perímetre era triangular, en el vèrtex superior de la qual hi havia la torre Gironella, que defensava el possible atac per les

muntanyes properes


79

9. Itàlica Prop de Sevilla, a la província Baetica. Podem trobar-hi restes d’un teatre, un amfiteatre, un

conjunt de termes i mansions amb gran riquesa decorativa

Amfiteatre d’Itàlica Teatre d’Itàlica

10. Les Mèdules Es coneix amb aquest nom el paisatge cultural que trobem entre Lleó i Galícia i que conté

restes de poblats romans especialitzats en l’extracció de minerals

Excavació d’un emplaçament romà a Les Mèdules


80

11. Lleó Castra Legionis VII Gemina (Legio-Lleó): fou un primitiu campament militar. Avui s’hi pot

veure part de la muralla.

Restes de l’amfiteatre de Legio

12. Lugo Lucus Augusti (Lugo): s’hi conserva una muralla amb 85 torres semicirculars

Muralles de Lugo


81

13. Martorell Pont del Diable

Tot i que és el principal símbol de Martorell, només la meitat oest pertany al municipi, l'altra meitat és

dins el temre de Castellbisbal. És un pont d'origen romà que formava part de la Via Augusta. Va ser

edificat durant l'imperi d'August, sobre l'any 10 aC, i va ser l'únic pont de la vall baixa del Llobregat fins

al segle XIV

14. Sagunt Saguntum (Sagunt), emplaçament romà de la província Carthaginiensis, conserva en molt

bon estat el seu teatre romà

Dues panoràmiques del teatre romà de Sagunt


82

15. Sant Boi A aquesta població del Baix Llobregat queden unes termes romanes

Les termes romanes de Sant Boi, reals i en maqueta

16. Sant Jaume dels Domenys

Entre Vilafranca i El Vendrell, prop de la masia dels Arcs es conserven les restes d'un aqüeducte d'època tardo-romana (segle IV o

V). Es mantenen dempeus tres trams, un grup de tres arcs de 12,7 metres, un arc solitari, i un altre grup de dos arcs, que fa 8,7

metres. L'alçada de l'aqüeducte és d'uns 4 metres. Està construït a base de pedra del país lligada amb morter.

Sembla que servia per abastir d'aigua una gran vil·la romana situada on ara hi ha la masia dels Arcs. Té un especial interès

donada l'escassetat de restes d'aquest tipus a Catalunya.


83

17. Salamanca

El pont de Salamanca és una part molt important de la Via de la Plata, que unia Emerita Augusta amb Astorga. Els 15 arcs més

propers a la ciutat són genuïnament romans, de l’any 89 dC. La resta són afegits al segle XVI


84

18. Saragossa Caesaraugusta (Saragossa), emplaçament romà a la província Tarraconensis conserva avui la

seva muralla romana

Muralla romana de Caesaraugusta

19. Segòbriga Emplaçament romà situat entre Madrid i Cuenca amb moltíssimes restes romanes: dos

temples, termes i especialment un teatre i un amfiteatre

Amfiteatre romà de Segòbriga Teatre romà de Segòbriga


85

20. Segòvia Emplaçament romà situat entre Madrid i Cuenca amb moltíssimes restes romanes: dos

temples, termes i especialment un teatre i un amfiteatre

L'aqüeducte de Segòvia és una construcció romana de la segona meitat del segle I i principis del

segle II dC, a l'època dels flavis; mentre eren emperadors Vespasià i Trajà

21. Toledo Circ

El circ romà de Toledo va ser construit durant el segle I, entre el mandat d’Octavi i el de Tiberi. Tot i que

estar parcialment ocult, sembla que tenia una capacitat per entre 15.000 o 30.000 espectadors


86

22. Torre d’Hèrcules És un far de navegació construit pels romans el segle II dC. El trobem a la ciutat d’A Corunya

(Galícia)

Torre d’Hèrcules


87

23. Via Augusta És la via més llarga de tota la Península Ibèrica. Va des dels Pirineus a Gades (Cadis) amb un

recorregut aproximat de 1.500 quilòmetres. També se l’anomenava Via Hercúlia

La Via Augusta fou una via romana que comunicava Roma amb les Columnes d'Hèrcules (l'estret de Gibraltar), i transcorria per tota la costa mediterrània d'Hispània, a partir dels Pirineus. Fou la calçada més llarga i l'eix principal de la xarxa viària de la Hispània romana, amb una longitud aproximada de 1.500 km. Al llarg de la seva història va rebre diferents noms, entre ells els de Via Hercúlia (o Via Heràclia), Camí d'Anníbal, etc.


88

24. Via de la Plata La Via de la Plata uneix Astorga amb Mèrida en un recorregut que passa per Zamora,

Salamanca i Càceres


89

25. Vic Vic (Ausa) conserva un temple romà en bones condicions

Temple romà de Vic

Documents

Restes materials romanes a la Península