Embed Size (px)
DESCRIPTION
Novel·la per a lectors més grans de 12 anys
Citation preview
2
Lena Paüls
Dret d'admissió
Barcelona 2011
Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació
3
Dret d'admissió La novel·la és un testimoni de primera línia dels mecanismes persuasius que utilitzen els grups sectaris per captar adeptes i retenir-los en la comunitat. El protagonista, un noi que ho ha viscut des de dins i que ha aconseguit sortir-ne, explica com el grup el va captar quan es trobava en un moment de feblesa emocional i de baixa autoestima, i com el van retenir amb falses mostres de protecció i amistat, sotmetent-lo a un estricte control mental amb el frívol esquer de la promesa de la felicitat absoluta. Una història colpidora, a mig camí entre la novel·la i el relat testimonial, que descobreix les humiliacions que pateixen les víctimes que cauen en mans d'una secta, alhora que, des de les primeres pàgines, també transmet un missatge: és possible sortir-se'n. Lena Paüls va néixer a Reus (1952). És llicenciada en Filologia Catalana. Dirigeix la revista digital Cornabou, especialitzada en literatura infantil i juvenil. Ha estat professora de llengua i cultura catalanes de cursos de reciclatge i de l'administració pública. Ha fet d'assessora lingüística i correctora d'estil de diverses empreses publicitàries. Ha investigat sobre les possibilitats de les aplicacions didàctiques de la publicitat i n'imparteix cursos adreçats al professorat de secundària. És autora de diverses guies de lectura i de la documentació per a l'elaboració de les pàgines web de diversos escriptors catalans com Josep M. Espinàs, Jesús Moncada, Víctor Mora, Sergi Pàmies, Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, Miquel de Palol, Carme Riera i Baltasar Porcel, entre altres. Ha rebut el premi d'assaig Francesc Vila per un estudi sobre l'obra de Marià Manent, els premis de narrativa Ciutat d'Eivissa, La Mar de Lletres de Calafell, el premi de poesia Viola d'Argent dels Jocs Florals de Barcelona, el premi de narrativa breu de Sant Pere de Ribes, el premi Frederica Montseny de narrativa, el premi dels Jocs Florals de Les Corts de Barcelona, el premi Àncora de poesia, el premi Mercè Llimona de contes, el premi Llavor de Lletres de creació literària i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic. Amb aquesta novel·la ha obtingut el premi Goleta i Bergantí del Masnou. Web de l'autora: http://lenapauls.blogspot.com
4
Primera edició (en paper): febrer 2003 Segona edició (digital): gener 2011
© 2002 Lena Paüls (pel text)
Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.
5
Ce pauvre agonissant que déjà le loup flaire!
CHARLES BAUDELAIRE
El que ofega no és la capbussada sinó el fet de
romandre sota l’aigua (el guerrer fa servir les seves forces per sortir de la situació en què es troba).
PAULO COELHO
6
PRIMERA PART
7
L’aire és ple de botelles amb missatges de nàufrags.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
La casa ha estat tancada des que l'àvia va morir a
l'agost. Hi he arribat amb neu, amb les cadenes
posades a corre-cuita aturat en un entrant de la
carretera comarcal deserta. Tan bon punt he
tancat el portal, he engegat els radiadors elèctrics
de tota la casa i m'he disposat, sense treure'm
l'anorac, a fer una pira amb llenya seca del cobert
per encendre el foc a terra. I, allí, entre diaris
vells, he trobat la Bíblia que em va regalar el
mestre. Ara, el llibre, arrencades les cobertes, era
un manyoc de papers arrugats, amb el llom
mostrant, impúdic, el fils de les lligadures.
8
Aquesta Bíblia destrossada és tot el que em
queda de visible d'aquell temps que vaig ser
adepte d'una secta. Un arreplec de fulls
primíssims que he allisat amb la mà, amb
fragments subratllats i comentaris als marges
escrits amb llapis, que encara ara fan un solc a la
plana de darrere. L'he entrada a casa dins de la
senalla de troncs, amb la intenció de repassar-la
amb calma. Aquesta Bíblia era l'únic que em feia
reconèixer com a guia davant dels dos nous
reclutes. Me la va retornar a l'hospital el pagès de
la finca, quan em va venir a veure, després de
l'accident. I no l'havia tornada a veure.
El foc a terra s'ha quedat amb la pira a punt i
la pastilla de gasolina esperant el misto, que ha
tardat a arribar perquè el llibre, que es resistia a
quedar tancat a causa de les pàgines cargolades,
m'ha obligat a rellegir amb una certa incomoditat
passatges que, pel que sembla, ja havia llegit i
subratllat, però que no recordava en absolut. M'ha
9
revingut l'olor de tants dies i tantes nits amb els
companys de la cèl·lula i un principi de mareig
que m'ha fet seure a terra, com un ninot.
No sé quant temps he estat així —potser un
parell d'hores—. Quan m'he deixondit, la casa ja
era més que caldejada. He anat apagant els
radiadors i només he deixat els de la sala d'estar.
He tret les dues caixes de menjar del
portaequipatge i mentre ho recol·locava tot al
rebost, pensava en els quinze dies per a mi sol. He
menjat quatre coses a la cuina mateix, a peu dret.
Després he atapeït els fulls de la Bíblia sota la
muntanya de tronquets i hi he clavat el misto
encès. La pastilla de gasolina ha fet una flama
densa i duradora i tot el que quedava del llibre ha
volat en minuscules partícules fumades. Tot
seguit he connectat amb desfici l'ordinador
portàtil. De sobte, com en una il·luminació, he
comprès què és el que hi he vingut a fer, a la casa
de l'àvia.
10
Amb una paraula darrere l’altra
bastim el nostre particular temple,
que ens pot justificar i ens representa.
Em construeixo ara mateix, ara que em
disposo a explicar el meu setge en una secta. Em
construeixo, doncs, ara mateix, que vull començar
a posar en clar com em van atrapar, què hi vaig
fer, amb qui m'hi vaig trobar, què hi vaig aprendre
—si se'n pot dir així— i com me n’he sortit.
—¿Em pregunta de què em servirà burxar la
ferida? No, no, si no pretenc rabejar-me en el
dolor, només vull assimilar-lo.
—Renoi, no t’hi poses per poc! —em va dir el
psiquiatre que s’encarregava del meu cas.
Quan fa quatre anys vaig començar a escriure
de nou em sentia renéixer a poc a poc, així:
Arborada la tramoia,
un fumerol de no res
anuncia la represa:
11
codolada
(i faristol).
Però, vet aquí els antecedents de com em van
atrapar. Em sentia sol per dins. I per fora. En
aquella època estava aclaparat, contra les cordes i
sense esma per reaccionar. Sense forces, havia
caigut en un estat de prostació mental i física.
Sentia un cansament damunt les espatlles i els
ulls plorosos, un malestar similar a una grip
permanent, amb el cap emboirat.
El meu millor amic havia descobert que la seva
noia em preferia i havia deixat l'apartament que
compartíem des de feia tres anys. I ara, també
m'havia deixat la noia.
Jo n'era l'únic culpable. ¿Com havia estat capaç
de permetre que cap de les coses que havien
passat haguessin passat? Potser pensar així és
menysprear els altres, com si els altres no hi
12
haguessin tingut res a veure. Però tant, és. Jo em
sentia culpable únic de tot.
Tot havia començat un vespre que estava sol a
l’apartament estudiant i va venir a casa la noia
que sortia amb el meu amic. Tornava del dinar del
casament d'uns amics i estava radiant. Em va
semblar preciosa, amb una roba que devia
estrenar, un finíssim maquillatge que no tapava
les galtes vermelles de la festa. Es va asseure al
caire de la meva taula d’estudi:
—¿En vols un? —em va dir, allargant-me una
bosseta de cel·lofana.
Vaig agafar la bosseta i la vaig aplanar buscant
entre les pastilles de xocolata l’únic confit
d’ametlla, que va rodolar per terra.
—Té. ¿Vols aquest?
M’oferia el que tenia a la boca, agafat entre les
dents, amb innocència gens calculada. O això em
va semblar. Em vaig incorporar de la cadira i em
vaig quedar el confit, alhora que m’abraonava als
13
seus llavis. La noia del meu amic confosa, primer
es va deixar fer, penedida potser de l’oferiment,
després va col·laborar a treure’m la roba i vam
acabar al llit.
Jo era el culpable de tot.
Jo era culpable d'haver seduït la noia, amb
inconsciència infantil; d'aprofitar, a partir
d’aquell dia, per fer campana a les classes de la
facultat quan sabia amb seguretat que el meu
amic no havia de ser a l'apartament; d'embolicar
amb tota mena d’estratègies la noia perquè hi fes
cap. Era culpable, sí, d'haver permès que el meu
amic recollís les seves coses a mig curs i se n'anés
sense que jo donés la cara. Havia engegat a rodar
en un no res una amistat des de petits i tres anys
de convivència al mateix pis. Però em sentia
culpable també de no haver sabut fer arribar
enlloc la relació que, furtivament, havia arrencat a
la noia.
14
Em trobava desbordat des d'aquell dia,
després de les festes de Nadal i de Cap d’Any,
que la noia havia escampat totes les seves
pertinences damunt del llit. De fet, tot plegat no
feia gran embalum: mitja dotzena de llibres, uns
quants CD, estris de neteja personal, un jersei,
una carpeta i poca cosa més. Ho va anar col·locant
amb estudiada parsimònia en una bossa enorme,
en la qual cabien quatre vegades més de coses.
Quan va veure que me la mirava des de la porta
de l'habitació, es va girar i em va dir, fitant-me
directament als ulls, serenament, ni tan sols
recordo per quins motius:
—Ets una criatura. No et vull veure mai més.
Vaig estar una setmana sense sortir per a res
de l'apartament, sense saber si era de dia o de nit.
Vaig passar hores i hores assegut a l'espona del
llit, amb el cap abaixat i una manta a les espatlles.
Em sentia ofegat en una muntanya de problemes
de tota mena, que em martellejaven les temples,
15
però estranyament només sentia una mena de
desfici per actuar a propòsit d’uns apunts que
havia de tornar a la facultat i no tenia el número
del telèfon del company per excusar-me.
M'havia posat al llit vestit, la roba rebregada
pudia i no trobava roba neta ni tenia idea de com
es posava una rentadora perquè sempre la posava
el meu company de pis i, des que no hi era,
portava la roba a rentar fora. Vaig anar espigolant
les restes de menjar cru de la nevera, em bevia la
llet freda sense ni esma d'escalfar-me'n un got. El
terra de la cuina cruixia de molles quan s'hi
caminava i els gots s'apilaven als taulells amb
restes de sucre enganxat. El pot de les
escombraries estava fins dalt des de no sé quan, i
regalimava un suc espès que omplia d’olor agra
tot l’apartament.
Només calia un gest: trucar a la mare a casa o
al despatx; trucar al pare a l'institut. Així de
senzill, pot semblar-me ara. Si haguessin sabut
16
com em trobava, si haguessin sabut que estava fet
un nyap per dins i per fora, ho haurien deixat tot i
m'haurien vingut a buscar esperitats a Barcelona i
m'haurien portat cap a casa en safata. Però no era
compassió ni distraccions el que jo necessitava,
sinó tenir temps per sentir-me perversament
indigne de la confiança de ningú.
Estava sol. M'ho havia ben guanyat, pensava.
Quan a les dotze del migdia vaig sortir per
primera vegada al carrer, després d'aquella
setmana terrible, només amb la cara rentada com
els gats, amb barba de set dies, mal menjat i amb
el fred de gener instal·lat als ossos, vaig
traspassar el brogit de la Rambla i em vaig
encofurnar en un bar a prendre un cafè amb llet i
un entrepà. Amb l'escalforeta del local i la
consumició, em van passar pel cap coses
positives. Coses com ara que una setmana
descol·locat la pot tenir qualsevol, simplement per
un refredat de no res. Pel que fa a les
17
conseqüències, m'hi hauria d'anar fent. Estava sol,
però sabia que havia d’intentar trobar el costat
positiu d'aquella situació.
Després d'una bona estona de romancejar per
la barra del bar, fent veure que repassava el diari,
vaig sortir al carrer, arrambat a les cases, pel
costat on tocava el sol, sense pressa.
Fent cara de no anar enlloc, sense companyia,
caminant d'esma. Era un exemplar magnífic per
intentar de ser reclutat.
I la van encertar. Em vaig deixar atrapar. O
més ben dit, aquell dia em van parar l’esquer,
perquè no em van concedir el dret de formar part
del grup fins al març.
L'esquer era un qüestionari innocent de carrer,
que vaig accedir de fer perquè era una manera
d'aprofitar l'escalfor reconfortant del sol en
aquella hora, en plena illa de vianants. Una noia
no gaire alta, pàl·lida de pell, trets enfonsats i
llavis lleugerament morats pel fred, amb un abric
18
de caputxa i bufanda, em va fer el qüestionari,
asseguts al llindar d'una entrada. Em mirava de
dret als ulls, amb tranquil·litat. Em mirava les
mans, deixant-me parlar. I jo revelant, sense
saber-ho, fragilitats personals.
—¿Em permets que anoti el teu nom? —em va
demanar.
—Et donaré també l’adreça, per si envieu res.
—Més aviat el telèfon... —va temptejar.
Més informació m’hagués demanat, que jo la hi
hauria donat a ulls clucs.
Però no va escriure res més. Em va semblar
que no feia una enquesta rutinària, sinó que de
veritat s'interessava per mi, que era precisament
el que necessitava. Estava fent una amiga.
Inconscientment ella rebia estímuls olfactius:
havia de saber per força que jo estava desesperat
només per la mala olor que desprenia. I vet aquí
com un contacte amb una desconeguda, fet amb
una enquesta, em canviaria la vida.
19
Recordo que, més endavant, durant la meva
etapa d'adepte, el meu guia em va facilitar una
llista on hi havia una sèrie de recursos
d'apropament als possibles reclutes, com ara fer
preguntes del tipus:
«—¿Estàs d'acord amb...? (qualsevol tema de
rabiosa actualitat)»
«—Em dic tal. ¿I tu?»
«—¿Tens un moment? Estem fent un estudi
sobre... (el comportament dels joves, per
exemple).»
«—Et voldria comentar que...»
«—¿Em permets que t'expliqui...?»
«—Tenim un obsequi per a tu, agafa'l!»
I coses així. Es tracta de fer diana al
personatge: una persona sola, que camini sense
pressa, que es noti que passeja, que no vagi
enlloc. Com jo mateix, en aquell matí de gener.
El segon pas és saber enfocar el discurs segons
els diferents casos de personalitats que el
20
recaptador intueix en l'enquestat. Per exemple,
ara ja sé que si l'enquestat és un intel·lectual, es
pot parlar del suport que intel·lectuals o
personatges públics donen a l'aprenentatge de
tècniques de concentració. En canvi, si es tracta
d'un possible recluta que es regeix per les
emocions, es pot fer un apropament carinyós,
tocant-li el braç mentre parla o abraçant-lo amb la
mirada. Però, si la persona que s'ha aturat atenent
el requeriment és algú que realitza contínues
activitats de solidaritat o de voluntariat, se li pot
parlar de les imatges esgarrifoses de l'últim
conflicte ètnic o ecològic que s'han vist al
telenotícies. Ara bé, si es tracta d'algú amb
inclinacions espirituals, només caldrà compartir
les experiències. Ho sé. És tan fàcil perquè tothom
vol que se l'escoltin. Tothom vol ser estimat.
És així de fàcil perquè una persona normal no
té gaires possibilitats de resistència. És així de
fàcil perquè, d'entrada, una persona normal no
21
sap quines preguntes ha de fer, ni tan sols quins
són els comportaments que ha de vigilar. Sense
adonar-se’n, una persona normal col·labora amb
els seus controladors i els subministra informació
privada sense saber que la utilitzaran en contra
seva en un moment o altre, quan li faci més mal.
El presumpte recluta és qui sempre
proporciona informació. Si en dóna molta, senyal
que alguna cosa no rutlla. El màxim factor de risc
es troba en persones joves com era jo que, per un
motiu o altre, passen un moment de baixa estima
personal.
L'endemà d'aquell matí que vaig sortir del pou
gelat de l'apartament, em vaig llevar amb una idea
fixa. Em vaig dutxar i afaitar i, en acabat, em va
semblar que em tornava l’ànim perdut, un cert
bon humor, un benestar que es va veure
enterbolit quan va ser l’hora de vestir-me. La roba
interior feia una fèrum covada i vaig haver
d’abocar-me a recuperar la de la setmana anterior
22
de la roba bruta i arreplegar entre tot plegat allò
de més presentable. I, així, si fa no fa a la mateixa
hora, vaig fer el mateix recorregut amb l'interès
de tornar a veure la meva enquestadora.
Però, ni rastre.
I, just tornar a casa, va trucar el telèfon. Era la
noia de l'enquesta. Parlava molt baixet:
—He pensat molt en tu.
—Gràcies. Me n’alegro molt, de sentir-te.
—¿Ja has pogut resoldre «allò»? —em va
preguntar, amb un cert aire de misteri.
Em va tornar a deixar parlar i parlar tant com
vaig voler de la meva soledat i dels meus neguits.
Es va adonar que estava desfet:
—Em sento buit i no sé cap a on tirar.
—El camí s’il·lumina quan menys t’ho esperes.
—Dubto que ningú m'arribi a estimar mai més.
Era el moment. Jo l’hi havia servit en safata.
S'ho va fer venir rodat:
23
—Jo sóc totalment feliç perquè visc amb un
grup de gent que ens estimem i ens ajudem
mútuament a trobar la pau de l'esperit.
Em va dir que volia compartir aquella felicitat i
que m'invitava a reflexionar amb altra gent sobre
el tema.
La promesa de felicitat és una oferta que
impressiona a algú idealista i ingenu que s'aferra
a respostes simplistes. Jo n'era un. Em trobava
sense responsabilitats ni compromisos familiars
ni de feina. I per això vaig acceptar «reflexionar
sobre la felicitat».
Feien les reunions dos dies per setmana en un
casalot que tenia una portalada gran, sempre
barrada, al barri vell. Per entrar a l'escala de
l'edifici, que no tenia ascensor, s'havia de trucar al
porter automàtic i després traspassar un pati
ombrívol amb tuf de florit. L'escala estava
estucada escrupulosament i il·luminada fins i tot
24
amb pretensions de disseny, els esglaons eren
amples i baixos, d'un marbre immaculat.
El primer replà només tenia una porta gran de
fusta fosca, treballada, gairebé de luxe, amb un
rètol de metacrilat que deia Centre de Meditació.
Però vam passar de llarg perquè les reunions es
feien a la segona planta, a la porta de la dreta, en
una habitació espaiosa emmoquetada de color
gris, sense cap altre mobiliari que uns bancs com
si fossin del vestuari d’un gimnàs però molt més
baixos i estrets, a tocar de la paret.
Saluda els bancs de l’escola
on et vaig trobar ahir
i els camins de tots colors
on tant de bo et retrobis.
Més endavant sabria que tot l’edifici
l’utilitzava d’una forma o altra el grup; sabria, per
exemple, que aquella porta tothora tancada de
25
l'esquerra d’aquest segon replà era l'habitatge de
la comunitat, on vivien el mestre, quatre guies i
dues cèl·lules de vuit o nou membres.
Les xifres del número del portal on es feien les
reunions sumava set. Això va servir en una de les
primeres trobades per a tota classe de
conclusions, després que féssim l'exercici
d'anotar en un paper un número inferior a deu i
tot el grup va optar pel número set. Més tard vaig
saber que aquell dia jo era l'únic «alumne» nou.
Em van fer dir el número primer a mi:
—El set.
I després tothom va fer un oh! solemne.
Tothom havia escrit el mateix número.
Quan em vaig refer de l'enlluernament i vaig
donar una ullada als papers dels meus veïns, vaig
veure uns sets immensos, però no vaig comprovar
si a l'altra banda de paper hi havia cap altre
número petit. I ara me'n penedeixo de no haver-ho
fet.
26
Esperava amb impaciència que fos el dia que
em toqués tornar a anar-hi. Mentrestant, no en
parlava amb ningú. Els dos caps de setmana
següents no vaig anar a veure els pares i els vaig
donar l’excusa, per telèfon, que em quedava a
Barcelona a estudiar o a prepapar treballs; ni me’n
recordo. No em passava pel cap ni d'anar a la
facultat. Em concentrava només en el que havia
après a les reunions dels dilluns i els dimecres.
Pensava constantment en la frase que m'havien
dit que repetís sempre que tingués un moment
dolent. De fet, per mi, tots els moments eren
dolents en aquella època, tret de les tres hores
que passava amb el grup.
En aquelles reunions tothom reia. Hi havia un
clima d'amistat que a mi em semblava sincera.
Tenien el convenciment que eren una família
global. Allò era una illa on tothom estava
completament a gust, pensava. Un món tancat per
ser feliç. Per això, quan em van invitar a una
27
conferència «fora del local», em va picar la
curiositat per saber com s'ho feien per poder
viure amb aquell idil·li constant.
La conferència no es va fer gaire lluny del lloc
de les reunions. En realitat «fora del local», era
simplement la primera planta, on hi havia el
centre de meditació. Dos conferenciants joves van
parlar de tornar a l'estat del paradís d'Adam i Eva,
però la veritat és que em va semblar que allò era
un tòpic carrincló. Vaig decidir que plegava. Però
vaig cometre l'error de verbalitzar-ho, xiuxiuejant,
buscant la complicitat d'alguns dels que tenia més
a prop:
—Això no és per a mi, nois.
Més aviat ho hagués dit. Va ser com si hagués
sonat una alarma, entre tots els presents. A l'hora
de marxar, em van abraçar, m'estiraven
manyagament els braços, m'agafaven els turmells
arrossegant-se per terra entre enriolats i teatrals,
28
dient-me que no em deixarien si no prometia que
hi tornaria l'endemà.
És clar que hi vaig tornar l'endemà! Tothom
estava per mi. I em deixava estimar:
«—No pensis, és l'única manera de ser feliç.»
«—Allunya del teu cervell els temes que et
preocupen.»
«—Mou-te al balanceig d'aquesta música.»
«—Deixa la mà morta.»
«—Reposa suaument el cap a la meva
espatlla.»
«—Respira fons i confia en nosaltres.»
Jo, aleshores, no sabia que més val desconfiar
de qui diu que ha trobat la felicitat i, en canvi, és
millor aliar-se amb qui la cerca amb constància.
Però aquell vespre, jo era el centre de la
reunió:
«—¿Què penses de...?
«—M'agradaria saber la teva opinió sobre...
29
Però la pregunta sobre el secret de la seva
felicitat van dir que l'havia de descobrir tot sol.
Que m'hi ajudarien, si passava el cap de setmana
següent amb ells en una finca propietat del grup,
on faríem «un curs».
Ja era un d’ells! M'havien acceptat! Em sentia
espurnejar d'emoció.
Tot discorria amb una simplicitat tan gran.
Volia saber com s'ho feien per estar contents amb
tanta naturalitat i senzillesa.
Sí, aniria a la finca!
Els vaig trucar dijous al vespre per concretar
preus del curs i horaris de sortida. En realitat, tot
el dia vaig estar preparant-me per fer «la
trucada».
Divendres vam sortir a dos quarts de sis del
matí, de davant del centre de meditació. Amb un
autocar mitjà, hi devíem anar una vintena de
persones, totes desconegudes per a mi, vestides
informals, com si anéssim d'excursió. Arribàvem a
30
la població del Maresme on està situada la finca
cap a quarts de set, encara negra nit en aquella
època de l'any. I, després de deixar les darreres
cases del nucli del poble, vam arribar davant
d'una tanca de ferro alta, des d'on es veien els
llums a banda i banda d'un camí ample, i la
portalada es va obrir automàticament i l'autocar
va entar amb parsimònia. Va deixar-nos davant
mateix del casalot il·luminat i, de seguida que vam
entrar a l'edifici, vam seguir un noi que, sense ni
saludar-nos, ens va encaminar cap a una
escalinata de la dreta que portava a les golfes. A
partir d'aquest moment, i mentre va durar el
«curs», no vam saber si ja s'havia fet o no de dia,
si estava núvol o feia sol.
Tot just instal·lats, deixant les bosses en uns
matalassos d'espuma repartits sobre el trespol de
fusta, una veu va donar la consigna de baixar a la
sala de la planta baixa. El mateix noi de la
recepció ens esperava al peu de l'escalinata i ens
31
va donar un parell de folis en blanc i un llapis de
fusta i ens va indicar que entréssim cap al fons i
ens asseguéssim de cara a la paret posterior.
Un cop va acabar-se el fregadís de cossos i
papers, vam començar a rebre instruccions d'algú
que estava assegut a les fileres de darrera. Suposo
que a terra, sobre les estores, com tots els altres.
Ens demanava, amb un cert aire de misteri, que
dibuixéssim una casa, un arbre, una muntanya, un
riu, un sol i una serp.
Es va fer el silenci. Però cap de nosaltres va
preguntar per què ens havíem de posar a dibuixar
aleshores mateix, dejuns com estàvem la majoria,
i sense poder anar ni al lavabo, després del viatge.
Ben al contrari, tothom va mirar de trobar una
posició més o menys còmoda per dibuixar alguna
cosa que s'assemblés al que se'ns demanava. Uns
mesos després, vaig saber que aquest era un
exercici de projecció de la personalitat per
sondejar els pensaments íntims de cadascú.
32
Ens van donar deu minuts per esmorzar en
una mena de cantina —una barra i dos prestatges
darrera— tan poc proveïda que no vam trigar ni
els deu minuts permesos. Aplegats una altra
vegada, vam cantar cançons i ens vam balancejar
picant de mans.
Repetíem frases inintel·ligibles que deia ara
l'un, ara l'altre. A mi, m'avergonyia perquè tot
aquell joc em semblava infantil i em recordava les
acampades de l'escola i les de les colònies amb
l'agrupament d'escoltes.
Tot i que el programa era molt ampli, deien,
era millor fer-lo sencer durant un cap de
setmana. De fet, no teníem temps de lleure per
intercanviar opinions entre els assistents i tampoc
no ens deixaven gaire estona per les menjades. Els
menús de divendres, de dissabte i de diumenge
van consistir en arròs a la cubana, carxofa
arrebossada i taronges per dinar. Amanida
d'enciam, pèsols, un ou dur i avellanes, per sopar.
33
La primera nit no vaig aclucar l'ull. Em regirava
neguitós.
No entenia quina relació tenia el programa pel
qual havíem pagat i aquella mena de jocs durant
tot el dia. Ho tenia ben decidit, l’endemà al matí
aniria a l'estació d'autobusos a mirar horaris. O, si
no, em plantaria a l'estació i pujaria al primer tren
que anés cap a Barcelona. I, com si m'hagués
endevinat el pensament, el company del matalàs
veí em va dir:
—Escolta, hauries d’adoptar una actitud més
receptiva.
—És que no ho veig clar.
—És natural. Ara estàs una mica cansat. Pensa
que si te n’anessis a mig temari ho lamentaries
tota la vida. Descansa. Demà ho veuràs tot amb
uns altres ulls.
El segon dia, dissabte, va ser diferent. Es van
fer grups de vuit membres, i dos o tres feien una
mena de conferència compartida amb els altres,
34
que durava una hora i mitja. Les conferències es
van anar succeint durant tot el dia,
ininterrompudament. Si es feia alguna pregunta,
responien amb una deferència evident i creant
expectatives. Si fa no fa així:
—No t'oblidis d'això que acabes de preguntar
perquè se't respondrà en la pròxima conferència.
Amb les millors paraules, les conferències
venien a dir que s'havia de canviar la manera de
pensar. Que les creences s'havien fet
anacròniques. Que calia reemplaçar-les per unes
de noves. S'havia de canviar el comportament.
«Viure del que dóna la natura. Estar en relació
amb el vent i la terra. Ser terra i vent. »
¿I com s'aconseguia això? Doncs, controlant les
emocions.
Resar o cantar era la primera mesura per
controlar la temptació de pensar. La resta venia
sol.
35
A l'hora de dinar, em vaig adonar que els
membres adeptes superaven els nous, en una
proporció, almenys, de tres a un.
Ens mantenien a ratlla. Preguntaven el nostre
parer.
Estaven sol·lícits amb nosaltres. I si sospitaven
el més petit dubte, deien:
—No es pot jutjar sense abans haver-ho
escoltat tot.
I és veritat. No es pot jutjar sense abans
haver-ho escoltat tot. Però, en aquelles
conferències, escoltar-ho tot volia dir: escoltar-ho
tot en una única direcció. Sense deixar temps a
reflexionar. Aïllats del món exterior. Sense poder
comprovar ni comparar. Metrallats per la
informació. Metrallats per les receptes del remei
infal·lible per ser feliç.
Abans d'anar a dormir, el segon dia, vam
omplir uns fulls de «reflexió». El cap em bullia.
Em sentia els ulls botits. Però tant me feia! Volia
36
abocar amb detall què pensava de tot allò. I amb
tota la ingenuïtat, i també amb exaltada
innocència, vaig escriure, escriure i escriure.
Tenia el braç agarrotat de tant d’escriure en
posició incòmoda. Vaig acabar rendit i satisfet
alhora perquè m'havien permès dir el que volia.
Aquella nit vaig dormir com un soc.
Diumenge al matí, les conferències i els cants
monòtons s'alternaven. Els conferenciants
mantenien la proporció de tres per cada nou
membre, com en el dinar del dia anterior. Però,
per més que intentava esbrinar-ho, no em podia
adonar de qui dirigia els horaris tan
cronometrats, qui tenia a punt els fulls
fotocopiats en cada moment, qui parava taula tan
a l'hora. No es deixava veure. O, almenys, no
m'adonava qui coordinava el curs, ni quina mà
oculta regia tot el parament. D'altra banda, el noi
de la recepció s'havia fet fonedís.
37
Enmig de les explicacions em perdia i pensava
que no em trobava, ni emocionalment ni
espiritualment, preparat per comprendre el que
m'estaven ensenyant. Que ells prou que s'hi
esforçaven. Però que jo tenia el cervell concentrat
en altres coses i que, d'aquella manera, no me'n
sortiria, de ser feliç.
A la tarda de diumenge, la reunió va ser
conjunta de tots els grups. El missatge que es
transmetia era: «Déu ha enviat un nou messies.»
Hi havia un ambient dens, misteriós i alhora
lluminós concentrat en aquella idea.
De sobte, com trencant l’encanteri, van passar
la consigna, amb una certa urgència, com si hi
hagués hagut un canvi de plans, que soparíem
una mica abans. Em vaig reviscolar, perquè no em
venia de gust repetir el mateix sopar per tercera
vegada. Més encara si tenim en compte que no
estava previst sopar diumenge a la finca.
38
Sentia que el cervell em rebotia a punxades
d’un costat a l’altre i els ulls se'm tancaven de
cansament. Sorprenentment, però, ningú deia que
el curset s'havia acabat, que ja podíem recollir les
bosses, que ja devia haver-hi el conductor de
l’autobús esperant-nos per marxar.
Em van agafar pel seu compte un noi i una
noia i em van dir que tothom havia decidit
quedar-se.
«—¿No vols saber com s'acabarà?»
«—No hem pogut enllestir el programa. Encara
falta la part més importat.»
Tothom ja era a la sala de la planta baixa.
Estava il·luminada amb torxes que donaven a
l'estança un ambient de forat subterrani. S'hi
respirava una atmosfera pesada. Tothom feia un
posat seriós. El que explicarien havia de ser sincer
per força! Tots els presents ens sentíem
solidàriament commoguts per alguna cosa que
ens ultrapassava.
39
Assegut a terra com tothom, de cara a tots els
altres, hi havia el mestre. Era l'home de mitjana
edat, corpulent, de cabell fosc, tallat ben curt,
vestit sempre de negre que havia vist algun cop,
de passada, a l'escala del centre de meditació.
La cara del mestre. Era l'única cara que vèiem.
La cara del mestre, resplendent i irreal a la llum
de les torxes tremoladisses. Amb veu cavernosa i
pausada, que donava a les seves paraules un caire
d'alta cerimònia, va dir que Déu havia enviat un
nou senyal per salvar la humanitat, per fer-la
recular en la seva carrera d'armament, de
conflictes bèl·lics, de terrorisme, de diners. El
mestre ens interrogava amb insistència i sense
esperar resposta, a mitja veu:
—¿Podríeu trair Déu? Si es presentés de nou
entre els homes, ¿podríeu trair el Fill de Déu, ara
que se'ns ha revelat el senyal?
40
Després es va posar dret amb solemnitat i va
resar una pregària on es deia que tots érem fills
perduts de Déu.
Em sentia realment confós.
Durant el viatge de retorn en autocar, des de la
finca a Barcelona, tothom dormisquejava, amb
cara d'estar rendit. Encara no devien ser les dotze
de la nit, però jo només tenia ganes d'arribar a
casa, i estirar-me al llit, i pensar en tot el que
m'havia passat en tres dies.
Mentre ho estava pensant, em vaig adonar que
el mestre també viatjava amb nosaltres i, manyac,
venia a asseure's al seient del meu costat. Amb
afabilitat em va dir que li agradaria tenir un canvi
d'impressions amb mi.
A pesar del cansament, em vaig sentir afalagat.
Vaig accedir a pujar amb ell al centre de
meditació, a Barcelona. Però amb gran sorpresa
meva van deixar el primer replà, i vam continuar
pujant fins a la segona planta que jo coneixia
41
perquè m’hi havia reunit amb el grup de joves al
començament de coneixe’ls. De fet, quan vam ser
al replà, el mestre no va obrir la porta de la dreta
sinó que va obrir la de l’esquerra, que veia oberta
per primer cop. Era la de l’habitatge de la
comunitat, i malgrat que, aparentment, no hi
havia ningú, l'escalfapanxes era encès.
El mestre em va fer seure en una de les
butaques baixes de davant del foc. Em va
preguntar si tenia cap Bíblia. Me’n va regalar una i
em va dir que busqués la pàgina tres-cents vint-i-
dos o la dos-cents trenta-dos o la dos-cents vint-i-
tres, no ho sé (“un altre número que suma set”,
recordo que vaig pensar). Me’n va llegir un
passatge, que no vaig entendre. I després em va
dir que resés i que em concentrés, pensant en allò
que acabava de sentir.
«—Ara tens un compromís amb la veritat que
t'hem revelat. Si t'hi gires d'esquena, no t'ho
perdonaràs mai.»
42
És a dir, jo havia estat un dels elegits per Déu
perquè li fos confiada la gran revelació: el nou
messies era aquí! No podia fer com si no hagués
passat res. No me'n podia desentendre.
«—Tens una responsabilitat sagrada. Si
decideixes de no tirar endavant, ja incompleixes
alguna llei perquè has rebut de nosaltres coses
molt importants en molt poc temps.»
Una mena d’amenaça per si no acceptava el
compromís. Això equivaldria al jurament que es
fa en altres sectes. Jo no n'havia fet cap, de
jurament, però ja m'hi sentia tant o més
compromès que si l'hagués fet.
M’estava coaccionant a comprometre’m, sense
jo ser-ne conscient. Aquesta situació em porta a
recordar que no fa gaire, aquest últim Cap d'Any,
vaig acudir a visitar, demanat per la família, un
noi de disset anys. No havia anat a casa per Nadal
i ara els anunciava que havia donat la seva
paraula d'honor que aniria a viure amb un grup
43
d'amics que coneixien la veritat de la vida. El noi
deia que hi anava a viure perquè havia agafat el
compromís d'aprendre la veritat i difondre-la per
tot el món. Així, també podria intercedir tant pel
seu pare com per la seva mare i, d’aquesta
manera, els salvaria espiritualment, perquè els
estimava, encara que els ho anunciava amb el
desacord explícit del grup amb qui anava a viure.
Els seus pares es van malfiar d'un discurs tan
desconegut i, d'amagat del noi, es van posar en
contacte amb una associació de familiars
d'adeptes a sectes. Al cap de poc, el vam anar a
visitar dos desprogramadors la mateixa nit de Cap
d'Any. Ens vam arriscar a fer-li la pregunta més
temuda:
—¿T'han parlat del jurament de servei?
—¿Què és això? —va saltar el noi, sorprès.
—Una cerimònia d'integració al grup, on el nou
membre recita un jurament que el compromet tot
fent una sèrie de reverències.
44
—No foteu! ¿Esteu de broma? —va dir, seriós i
incrèdul.
En aquell moment, vam saber que encara
havíem arribat a temps. Vam veure que el noi no
estava sotmès del tot al control mental del grup.
Els seus pares van sortir discretament del
menjador on estàvem i el noi responia atent a les
informacions que li passàvem sobre el grup. Ens
menjàvem, plegats, el raïm de Cap d'Any, sense
pressa, cap a les cinc de la matinada. En volia
parlar l'endemà. Volia més informació. Li vam
recomanar llibres. Li vam portar una revista i
retalls de diaris. Li vam dir que no es precipités i
que es prengués temps per pensar. Que
investigués, abans de prendre cap decisió.
Tot allò que jo mateix no havia pogut fer.
Quan em vaig deixar atrapar, no vaig tenir la
sort que algú s'adonés d'on m'estava posant.
M'havia quedat sense amics, la carrera no
m'omplia gens, havia fet fora de la meva vida tota
45
la meva família. Vivia d'esquena a totes les
activitats que es feien al barri on vivia a
Barcelona, i per descomptat, des que estudiava
fora, m’havia desvinculat de les que es feien a la
meva ciutat. Se'm devia notar molt que era una
presa fàcil.
Però, reprenc el fil. El mestre, després
d'aquella cerimònia de compromís que jo en
aquell moment no vaig acabar d'entendre, va
intentar que passés la nit a casa seva. Però ja no
l'escoltava. Pensava: «Fuig. Mira per on et pots
escapar! Això és una trampa!».
Sense que em pogués controlar, vaig cridar
com un eixelebrat:
—Ja n'hi ha prou!
No sé ni com vaig trobar la porta. Ni sé si va
intentar retenir-me, però, diria que no.
Un cop al carrer, adelerat, mentre aturava un
taxi, em sentia culpable de comportar-me
d'aquella manera tan poc sociable amb el mestre
46
com a representant d’una colla de gent que,
d'altra banda, em semblava sensible i fantàstica.
No havien fet res més sinó acollir-me com un
d'ells i portar-se bé amb mi, quan ho necessitava
tant. I vaig arribar a casa, confós i plorant
rabiosament.
Vaig dormir fins a les quatre de la tarda. Em va
despertar una trucada del telèfon. Era el mestre
que, amb veu dolguda, em demanava perdó i es
desfeia en excuses. Em va dir que no havia tingut
en compte que jo estava cansat després de tres
dies intensos, i que esperava que el seu pas
equivocat amb mi no hagués destruït la meva
amistat amb el grup. Sense cap rancor, em va dir
que m'esperaven aquell vespre, com de costum.
D'una banda, jo sabia que em calia temps.
Havia de pensar. Pensar. Pensar. De l'altra, em
sentia satisfet perquè em reclamaven.
47
El mestre, ídol de tot el grup, em trucava
personalment i em demanava de no perdre la
meva amistat!
Jo era un escollit per ser feliç. No em podia
negar a ser-ho. El mestre en persona em posava la
mel a la boca. ¿Per què havia de fugir,
precisament aleshores? I hi vaig tornar.
A la reunió aquell dia, tothom estava molt
afectuós. I per això em vaig atrevir a mig
discrepar:
—Em va estranyar el caràcter religiós que va
tenir el curset a la finca. No me n'havíeu dit res.
—Si t'ho haguéssim dit d'entrada, no t’hi
hauries apuntat.
—Però ha estat bé, ¿oi? —va saltar una noia,
agafant-me pel braç.
—I, a més, la Bíblia demostra, en repetides
ocasions, que Déu perdona l'engany si es tracta
d'aconseguir que els seus plans triomfin —va
48
afegir un noi, amb cara d'estar penedit de vés a
saber què.
—Deixa de pensar com un home abatut. Vinga,
des d'ara has de pensar des del punt de vista diví
—va afegir un altre, tot somrient amb el cap
decantat com la figura d'un sant d'altar.
Ara m'adono que, en el moment que vaig
acceptar excuses de l'engany del qual havia estat
víctima, jo mateix també estava disposat a
començar a enganyar d’altres persones, amb la
mateixa finalitat.
49
SEGONA PART
50
luny de tot bé, fart d’enuig e tristor, ma voluntat e pensa caytivada,
me trob del tot en mal poder sotmès.
JORDI DE SANT JORDI
¿I si realment jo era un dels elegits?
Estava espantat per la immensa responsabilitat
que això suposava. I exaltat també emocionalment
perquè Déu treballava en mi. Podria començar de
bell nou, si em deixava ajudar i fer que escalessin
la muralla de la meva consciència, que
l’empresonessin o que l’espoliessin, tant m’era.
Per això, vaig rebre amb sorpresa i orgull la
proposta de fer un taller més distès que el de
l'anterior cap de setmana, allí al centre mateix.
51
Ara sí que hi havia de posar tot el que pogués
de part meva! Vaig prendre apunts aplicadament.
Intervenia en tot amb discreció.
M'atreia l'espiritualitat i la cordialitat del
mestre i volia aprendre d’ell. La meva vida
començaria a anar per bon camí! El veia tan
distant i tan acollidor a la vegada!
No es podia negar que era un bon
comunicador i que tenia un gran coneixement
natural de les necessitats de les persones. Ara sé
que utilitzava aquestes facultats, aquest ull clínic,
per entrar en el pensament més íntim de cada
adepte per manipular-lo, sempre, a través d'una
altra persona: el guia. Però aleshores, jo no ho
sabia.
Cada vespre, quan ja estava gairebé a punt de
marxar cap a casa, el guia em prenia a part i em
llegia, en veu baixa i monòtona, fragments de la
Bíblia, tal com va fer aquell dia el mestre al pis de
52
la comunitat damunt del centre, al costat de la llar
de foc. Però ara els entenia, o m'ho semblava.
Resàvem junts. El meu guia posava
constantment el mestre com a exemple a seguir.
Li atribuïa tots els sabers inimaginables i això em
feia sentir segur.
Tenir aquesta relació tan a prop em donava la
sensació de ser un privilegiat. M'encoratjava
pensar que el mateix mestre m'havia fet
responsable del que m'havien ensenyat. Però, de
sobte, ell s'havia fet inaccessible. Si li volia dirigir
la paraula, ho havia de fer mitjançant el guia. I el
guia utilitzava aquest avantatge emocional que li
donava el fet que jo necessités dependre d'ell per
motivar-me i, alhora, controlar-me.
Quantes coses no sabia jo encara! I tan
espantoses que em semblarien més tard, quan les
sabés des d'altres punts de mira.
Quan vaig decidir —no sé si es pot dir ben bé
decidir o tot ja estava programat per a mi—, anar
53
a viure amb el grup al pis de la comunitat, a sobre
del centre de meditació, per acostumar-me al seu
estil de vida, no m'ho van posar gens fàcil.
Ara que m'hi volia acostar, ara que no me
n'hauria mogut, semblava que restringissin
l'admissió de nous membres, i em van fer passar
una quarentena de purificació!
—Ets pot quedar a prova.
Vaig demanar parer al guia per com havia de
comportar-me per avançar el procés.
—Podries demanar una auditoria.
—¿En què consisteix?
—Es tracta d’explicar tot allò que et martiritza
del passat. Però, no cal que et preparis res, ja
t’anirà sortint. Tots t’hi ajudarem.
Em vaig deixar sotmetre, doncs, a una
auditoria d'una hora diària, davant de tothom. Era
una mena d'exercici de confessió i de penitència
que, en realitat, va consistir a vomitar les
54
malifetes de tota la meva vida, per treure'm a fora
els diables, deien.
Més endavant, utilitzarien totes i cadascuna de
les meves «maldats» com a arma, una i una altra
vegada, per coaccionar-me al seu gust.
Perquè, de fet, mentre explicava els meus
dubtes, les meves debilitats, els petits vicis i les
meves deficiències, es produïa un dels moments
clau del procés de manipulació. Tot el que vaig dir
em seria retret i exagerat en el moment que em
podia fer més mal i em podia deixar aixafat de
vergonya i de por:
«—El dimoni ens empaita, brandant els nostres
errors per tornar-nos bojos.»
«—Per temptar-nos.»
«—Per apartar-nos del camí del bé!»
Van ser quaranta dies d’horror. Perquè tot i
que creia que amb l’auditoria el procés per
incorporar-me al grup s’acceleraria, no em van
55
deixar de petja fins que no es va complir la
quarantena reglamentària.
La vergonya i la por a la humiliació em feien
moure dalt d'un fil primíssim, com un
equilibrista. Ara sí, ara no. De tal manera que les
situacions que vivia passaven d'un benestar
exagerat a l'aniquilació com a persona. Només de
pensar que es podia produir una altra vegada la
baixada al pou, fins a tocar fons i quedar
bloquejat per fer res; només de pensar que
tornaria a no significar res per ningú em lligava
encara més i feia que m'aferrés cegament a les
normes. Fossin les que fossin.
Vaig haver de sacrificar el meu «Isaac», és a
dir, allò que més estimava: escriure. Ho vaig fer
amb un acte simbòlic. Vaig portar una carpeta
amb els poemes d’adolescent i uns quantes
proses poètiques que havia escrit fins aleshores i
que tenia en gran estima perquè de cadascuna
guardava la impressió de la dotzena d’amics a qui
56
els havia llegit en veu alta, i tot plegat ho vaig
estripar davant del grup.
Només me'n queda la còpia d'una que vaig
imprimir per duplicat i vaig regalar a una amiga, i
que he pogut recuperar fa poc; la resta són
irrecuperables ja que estaven escrites o bé a mà o
amb un ordinador no compatible que ja no tinc.
EL FAUNE DEL DESCAMPAT
Un ventre com un arpa
per a les mans piloses
del meu instint de faune.
JOSEP PALAU I FABRE
D'esquena a mi —d'esquena a vosaltres—, hi
ha un faune. Està immòbil, dret dins de
l'herbassar del descampat de davant de casa,
gairebé cobert de cards, gossets, iris rebregats
a mig obrir, escardots, dents de lleó,
campànules, milfulles i ortigues amb flors que
esclaten, que s'arrapen a terra, lluiten, se
57
superposen, es parasiten. En aquest bosc
herbós, el faune d'esquena a mi, d'esquena a
vosaltres fa una enumeració de desitjos
insatisfets. Qualsevol cosa seria un regal que,
segurament, no acceptaríem.
El ritual va acabar amb els retallets dels meus
escrits a l’infern de la llar de foc, mentre els
companys entonaven un cant de benvinguda a la
nova vida.
Calia que arribés a la vida de comunitat com
nou, tant de cos com d’ànima. Sense que m’hi
obliguessin, vaig portar tota la meva roba a un
punt de recollida de caritat. Només vaig reservar
per endur-me al centre les tovalloles, els llençols i
les mantes. Però va resultar que la institució
benèfica va rebutjar part de la roba de carrer
perquè s'havia d'ingressar neta i vaig haver-la de
carretejar amb bosses de brossa fins al
contenidor més pròxim.
58
Sense que m’ho demanessin, vaig traspassar al
compte que em va dir el mestre la meitat del que
tenia a la meva llibreta d'estalvis. Li vaig donar el
resguard de l'ingrés i la clau de l'estudi en
custòdia. Tot amb una gran devoció. Era un gest
ben simple. A canvi de no haver de lluitar, només
m'exigien estendre el missatge.
Era senzill ser feliç. I ja ho començava a ser.
No m'adonava que la doctrina, el règim o les
normes havien de ser acceptades com a realitats
úniques. No calia comprendre-les. I, de cap
manera, interpretar-les.
Viure es convertia en una lluita aferrissada del
bé contra el mal. El bé era la doctrina, que em
portaria de cop al benestar. El mal era tota la
resta. Totes les persones, nosaltres mateixos,
érem el mal.
Podria semblar estrany que em deixés
sotmetre, si es té en compte que, en el moment
que vaig entrar al grup, jo mantenia un pols de
59
força intern per afermar la meva personalitat.
Però després, he vist persones que hi han entrat
quan travessaven un període de rebel·lió i, en
canvi, un cop integrats a la secta, malgrat tot el
que un cop a dins s'han vist forçats a fer, no han
estat capaços de rebel·lar-s'hi. Però tot se suporta,
és més, l’empresonament de la consciència només
se’l pot fer cadascú. I el fa, perquè la promesa
felicitat és assegurada pel testimoni dels que ja en
formen part. És clar que, si només fos la promesa
de felicitat i no hi hagués lligams suspectes pel
mig, seria més fàcil d'abandonar el propòsit de
ser feliç i potser no caldria humiliar-se tant.
De seguida em vaig adonar quina era la
condició: havia de rendir. És a dir, després d'una
etapa de lluna de mel de lloances i d'atencions,
vaig aprendre que l'amor no és incondicional, sinó
que me l'havia de guanyar cada dia a través del
treball o d'haver fet nous adeptes. Vaig anar
entenent, a mesura que m'integrava, que el
60
compromís d'amistat, malgrat el que pugui
semblar d'entrada, no s’adreça als teus companys,
sinó que és vertical, que s'adreça al guia, com a
intermediari, per aconseguir aferrissadament
l'amistat i el reconeixement del mestre, que és qui
té la veritat i mou els fils.
Sé del cert que la mare es va adonar més aviat
que ningú que me'n passava alguna de grossa.
Quan em deixava caure a casa, em mirava de dret,
sentia que em mirava massa. Em sentia observat,
interrogat en silenci. La intuïció li feia anar el
pensament a tota velocitat i feia comentaris que,
tot i que no tocava a vores, m'encerclaven
perillosament.
Em sentia en perill a casa mateix. Tenia la
sensació de fer teatre lligat a la cadira de la taula
del menjador, que era on tenien lloc els suposats
interrogatoris familiars, sota l'observació
dubtosament callada de les meves dues germanes
i davant de viandes que em semblaven excessives.
61
He sabut que la mare havia comentat els seus
temors al pare. Que deia que em notava canviat.
Que pensava que jo potser necessitava alguna
cosa i no li ho demanava. Que creia que potser
aquella noia amb qui sortia em feia la vida
impossible. Que temia que m'hagués matriculat a
massa assignatures i que no pogués donar l'abast.
Que patia perquè pensava que potser descansava
poc i estava enderiat per alguna cosa de l'edat.
Que havia arribat a pensar que potser m'havia
embolicat amb vés a saber què i devia diners a
algú.
El pare es veu que va dir que jo ja era gran i
que per força la mare m'havia de veure diferent
de quan vivia a casa. Però es veu que ho va dir per
no posar més llenya al foc, tot i que els temors de
la mare el van deixar neguitós perquè hi havia
alguna cosa que ell tampoc no acabava
d'entendre.
62
La darrera vegada que vaig dinar amb els pares
i les germanes, abans d'entrar al centre a viure, a
casa van trobar normal que, d'aleshores en
endavant, com que m'havia quedat sense el
company de l'apartament a Barcelona, hagués de
pagar el lloguer sencer. Vaig demanar diners per
comprar un ordinador i una impressora nous,
inventant-me una necessitat que no existia.
El pare es va oferir a fer la compra del nou
ordinador i de la impressora als grans
magatzems. Amb la targeta i el crèdit els
fraccionarien l'import. Em vaig esglaiar! El cor a
mil i les orelles a punt de rebentar de vermelles. Si
no li ho treia del cap, allò de la targeta i els grans
magatzems, no tocaria diners.
Vaig dir, mig quequejant d'angúnia, que el
model d'ordinador que volia no el tenien al grans
magatzems, que ja ho havia anat a mirar. Em vaig
empescar que volia la impressora amb escàner
incorporat.
63
I així va ser com em van donar un xec perquè
me l'ingressés a la llibreta. «Massa fàcil», em vaig
dir. Era estrany que no m'haguessin dit que ja
farien una transferència bancària interna, com
sempre que em calien diners extra. ¿Per què
m'havien donat tan alegrement un xec? Era
estrany que no m'haguessin fet notar que la caixa
d'estalvis em cobraria comissió quan l'ingressés.
Ni tan sols no es van molestar a recomanar-me
que anés amb compte a no perdre'l.
Vaig començar a témer que sabien alguna cosa.
Com a mínim, que sabien que mentia. Les meves
germanes em van dir, temps després que tot
s’anava reconduint, que en aquella època
semblava que recités. Que elles dues m'escoltaven
sorpreses perquè, d'una setmana a l'altra, havia
canviat la manera de parlar. Que aleshores
responia tot el que em preguntaven, però que
se'm veia distant, com si estigués a la taula de
casa per compromís. Sembla que, d'amagat de les
64
meves germanes, els pares van especular sobre la
destinació d'una quantitat tan important de
diners. Fins i tot havien arribat a pensar que
potser la noia amb qui sortia havia quedat
embarassada i havia decidit avortar i jo m'havia
vist obligat moralment a facilitar-li diners.
L'endemà mateix, quan vaig arribar a
Barcelona, vaig traspassar tot el saldo de la
llibreta, amb el xec inclòs, a un altre compte que
em va dir el mestre, el titular del qual era ell
mateix i dos altres noms que no coneixia, com a
pagament dels cursets que faria en el futur i com
a ingrés d'afiliació i contribució a les despeses del
grup. No m’hauria de preocupar mai més per res.
Havia d'entrar a viure a la comunitat sense
càrregues de cap tipus, sense prejudicis d'esperit.
Ni roba. Ni compactes. Ni llibres. Ni diners. Havia
de deixar-ho tot i seguir només el mestre, diu la
Bíblia. Lentament, anava tallant lligams.
65
Una setmana més tard, vaig trucar a la mare i
li vaig dir que no calia que m'ingressessin
l'assignació mensual perquè m'havien donat una
feina de traductor, gràcies «al nou ordinador».
S'ho va empassar. Devien pensar que així em
sentiria més independent. De primer, em van
suggerir que potser seria millor que em dediqués
de ple a les classes de la facultat, perquè ja era a
final de carrera. Però no van insistir més.
M'havia convertit en un memorable mentider
per primera vegada a la vida!
De tant en tant, davant de receptes de
comportament molt estretes, davant d'actes de
reverència i de vassallatge, em sorprenia una veu
interior, càlida, una veu que notava que
m’estimava que em suplicava que estigués alerta,
que m'ho qüestionés tot. Però això, de fet, devia
ser durant les primeres setmanes, perquè de
seguida em van ensenyar com ho havia de fer per
no tenir mals pensaments.
66
M'ho vaig aprendre tan bé, que vaig arribar a
no tenir-ne ni de bons ni de dolents. Per fi seria
feliç ! N'estava segur.
Les tècniques de control mental de qualsevol
secta sigui o no sigui socialment legitimada,
tendeixen a produir, si poden, un aïllament
intel·lectual i físic En el meu cas, van poder.
Depenia totalment del grup. Vaig tallar tant
com vaig poder els contactes amb el cercle
familiar i amb tots els amics i coneguts. No era
conscient que, com més m'identificava amb el
grup, més empresonat m'hi estava quedant.
Alguna vegada, descobria incongruències i feia
preguntes. Aleshores, el guia em responia:
—No et puc respondre això que em demanes.
Ara encara no entendries les respostes.
—¿Tan difícil és d’entendre?
—Ara el que et cal és tranquil·litat. No et convé
distreure’t amb temes complexos. Tot anirà
venint, ja ho veuràs.
67
M'ho deia a mitja veu, lentament. Com si
pretengués calmar una fera. Amanyagant-me com
si jo estigués malat i ell fos un infermer
experimentat.
—Fixa't en el mestre. ¿Veus aquesta elegància
del gest, aquesta suavitat? És el mirall de l'estat
tranquil del seu interior.
Calia imitar el mestre, em deia el guia.
I jo ho volia, de veritat. S'havia d'imitar aquella
manera de fer que no era res més sinó l'expressió
del benestar o qui sap si de la divinitat que el
posseïa.
Recordo el mestre com una forma sense ossos,
com un globus allargassat vestit de negre, que es
balanceja sinuosament quan el mou un alè d'aire.
Dubto que, de març a setembre que vaig viure
amb el grup, tingués la més mínima consciència
de si érem a l'estiu, de si tenia gana, de si ja
havien acabat les classes, o de si ja tocava
matricular-se a la facultat.
68
Però, un dia, vaig tenir una mena d'il·luminació
i vaig dir que, com que em faltaven dues
assignatures per llicenciar-me, em matricularia
per fer-les. Vaig anunciar que em volia dedicar a
l'ensenyament.
Amb delicadesa, van afegir que «la comunitat»
volia obrir una universitat i que m'esperés, que ho
podria fer amb ells. I tot seguit, arran d'aquella
inoportuna iniciativa per part meva, se'm va
imposar un dejuni de tres dies, passant només
d'aigua.
De fet, aquest càstig imposat hauria pogut ser
ben bé voluntàriament escollit per mi mateix.
Sovint, sense saber què havies fet malament, el
càstig autoimposat era habitual. Amb aquest
ritual, es feia evident que el dret de ser admès no
era perpetu. Podia ser abstenció de menjar o de
fer l’amor; podia tractar-se de pelar-se el cap,
d’oferir-se a recollir cartró, de quedar-se tota una
nit de vigília fent qualsevol treball manual que en
69
aquell moment hi hagués pendent, sempre i quan
el mestre considerés la proposta apropiada per a
la purificació. No m’havia d’impacientar, doncs,
per matricular-me a les dues assignatures que em
quedaven. Fins i tot la meva formació acadèmica
se solucionaria a partir dels contactes que a fora
tenia el grup.
Però, ¿qui era el cap d'aquesta «comunitat»
que fins i tot tenia pensat crear un centre
universitari? Només podia ser el representant de
la mateixa divinitat. O algú elegit per ella. Algú
que realment tingués la veritat absoluta i que
visqués en algun lloc remot. Algú de la cúpula de
l'estructura vertical, que no era al meu abast de
conèixer, pobre recluta.
El mestre que jo coneixia només era el líder
d'aquell grup del local; se li atorgava la facultat
d'intervenir en els detalls més personals i exigia
que les seves ordres fossin executades sense
crítica en nom d'aquell representant de la
70
divinitat. De fet, és la mateixa actitud, a escala
petita, que pren cada adepte quan es fa guia d'un
recluta nou.
Quan era, de ple, un adepte, hauria fet el que
calgués per reclutar una nova víctima. M’havien
alliçonat en el sentit que no convenia permetre-li
la reflexió pausada. Això, ho puc dir, ara, és clar.
Perquè aleshores, mentre vaig ser un adepte
actiu, tenir alumnes al meu càrrec m'omplia de
goig, sentia que complia un designi d’alt nivell, un
nivell que em sobrepassava. Els podria ensenyar
com ser feliços i aprendríem plegats d'un mestre
excel·lent, el nostre líder i senyor.
És segur que vaig deixar de preguntar i de
qüestionar-me res des del moment que vaig tenir
algú en qui projectar el poc que a mi m’havien
ensenyat. Abans, les explicacions que demanava
sempre m'arribaven després d'una sessió de
rentat de cervell, per via dels sentiments i de
l'afectivitat. Exactament com jo feia quan el nou
71
alumne que tenia assignat —generalment diferent
del que havia reclutat— exposava els seus dubtes.
Sí, és molt fàcil de transpassar el que t’han
ensenyat.
Quan vaig fer el primer nou adepte vaig passar
de sobte a un altre grau de confiança en
l’estructura de la comunitat. I, precisament va ser
per aquesta mínima confiança que havia adquirit
a partir del primer recluta que vaig descobrir la
meva fitxa, la que em va fer la noia que em va
reclutar.
A la fitxa de cada nou recluta havíem d'indicar
marcant amb una creu en un d'aquests supòsits:
reproductor; auxiliar del reproductor; es
deprimeix; deprimeix els altres; o bé, no actua.
A més, havíem d'anotar la combinació de tres
colors que corresponien a d’altres característiques
de caràcter o de situació anímica, com per
exemple: vermell, si era violent; groc, si tenia
problemes de diners; blau, si estava malaltís; verd,
72
si tenia interessos ecològics; gris, si era un infeliç,
un poca cosa; blanc, si es mostrava ingenu; negre,
si presentava signes de culpabilitat; rosa, si li
pressentíem problemes afectius; lila, si no tenia
assumida l'homosexualitat; carbassa, si tenia o
havia tingut problemes d'estudis; maduixa, si
tenia problemes d’obesitat; marró, si manifestava
tenir problemes de feina. Així de tòpica, i, per
tant, simplificadora, era la descripció que els
aprenents de psicòleg fèiem de cadascun dels
nou.
Per casualitat, però també per aquest estatus
efímer de complicitat que em donava aquells dies
pel fet d’haver fet un recluta, vaig saber com em
va veure la noia que aquell migdia fred de gener
em va fer la fitxa.
Resulta que, a pesar que un guia antic del grup
passava les dades a un ordinador bastant
antiquat, que era un búnquer, i les fitxes de
cartolina es cremaven, vaig veure la meva fitxa en
73
suport informàtic perquè l'ordinador es va
encallar amb el disquet dins i qui portava l'aparell
es va esverar. Ja es veia tot l'arxiu a rodar. I, abans
de demanar ajut a fora, algú va passar la
informació que jo feia el darrer curs de la carrera
d'Informàtica.
Quan em van avisar, i em vaig asseure davant
de l’aparell suposadament avariat, vaig tenir un
rampell de curiositat. D’entrada, vaig veure que la
pèrdua de l’arxiu era impensable perquè al disc
dur no li havia passat res, però amb una lucidesa
tan inesperada com temerària em vaig guardar
prou de dir-ho. Abans de fer cap operació vaig
gravar, després vaig anar tancant i obrint, tocant
una tecla i una altra, dilatant tant com podia la
solució, que consistia simplement a fer
palanqueta amb un clip obert.
El guia veterà que portava l'arxiu no entenia
gens d’informàtica, però controlava de prop les
meves manipulacions. Tot i amb això, en vaig
74
tenir prou amb uns minuts que ell va anar a
buscar un disquet de còpia, per veure la meva
fitxa.
Vaig saber, doncs, que l’adepta que em va fer
l'enquesta al carrer, em veia làconicament com a
«rosa». Un «desgraciat» que tenia necessitat de
ser estimat. Com tothom, vaja.
La descoberta em va tenir dos dies encara en
més baixa estima. Tot allò que em pensava que la
noia havia trobat en mi, quedava en això. Havia
fet una nova fitxa: un recluta rosa. Em vaig obligar
a recuperar l’ànim pensant que ara sí que estava
en vies de solucionar la meva vida, i per sempre.
Tant era com m’havia vist la noia que em va fer
l'enquesta al carrer, li havia d'estar molt agraït
pel benestar que tenia en perspectiva.
Ja estava instal·lat, doncs, i vaig mentir als
pares fins que vaig poder. Ells em continuaven
pagant el lloguer de l'apartament, però ja no
75
m'enviaven els diners del mes perquè, tal com
havíem acordat:
—Ja guanyo prou per mantenir-me amb la
feines de traducció de les tardes —els havia dit.
Les trucades per telèfon que els feia
s'espaiaven cada vegada més, però les mantenia
perquè no sospitessin cap canvi, ni se’ls acudís
trucar a diferents hores a l’apartament i
descobrissin que no hi anava per a res.
Contestava com podia les preguntes usuals
sobre la facultat, el que menjava i el temps que
feia. Em presentava a casa de tard en tard, sense
avisar, a l’hora de dinar perquè sabia que no hi
havia el pare i que la mare i les germanes van més
de bòlit perquè tenen el temps just. Agafava
novament el tren cap a quarts de cinc, abans que
arribés el pare de l’institut. Ja n’hi havia prou com
per deixar constància que existia, i sentia que ja
havia complert amb la família per un quant temps
més.
76
I aixi vaig anar trampejant.
Quan el meu aspecte no devia oferir ja cap
mena de dubte, ja era massa tard i tots vam patir
molt.
Quan havia estat a casa, tot i que considerava
que n’havia sortit guanyador perquè no els havia
deixat entreveure res del que em passava, em
costava reprendre la vida a la comunitat, estava
més alerta.
En aquell pis, hi vivíem dues cèl·lules de vuit i
nou membres. A més, hi vivia el mestre amb
quatre consellers íntims o guies veterans que no
deixaven que ell toqués de peus a terra, com si
estigués malat o fos un vellet venerable. El
mestre feia conferències magnes o algun curs de
concentració, però generalment eren els guies del
seguici els que feien les sessions.
Cada dia al vespre, sèiem plegats a la sala de la
llar de foc. Era l'únic espai ample del pis, si fa no
fa de les mides de l'habitació de les reunions a la
77
sala a la qual s'accedia per la porta de la dreta del
replà. Estava decorat amb una certa pretensió,
amb imatges, com si fos una església, i amb
torxes que les flanquejaven, que no vaig veure
mai enceses. El terra era de parquet i hi havia
alguns coixins i catifes grans. Només hi havia
dues butaques molt baixes. En una, s'hi asseia el
mestre, i l'altra era destinada a qui es feia fer una
auditoria íntima. També s'hi asseia el guia de cada
cèl·lula quan passava recompte dels temes que
eren de la seva responsabilitat i, ocasionalment,
també ens hi assèiem els guies novells i els
membres rasos quan havíem de ser amonestats
davants dels altres.
Me la coneixia bé la butaca de la dreta. Era la
butaca on m'havia assegut el dia que el mestre em
va llegir uns fragments de la Bíblia, després d'un
cap de setmana demolidor. També era la butaca
on m'havia confessat durant quaranta dies,
davant de tots els membres, quan vaig demanar
78
entrar a la comunitat. Era la butaca des d’on vaig
estripar la meva col·lecció de poemes i proses
d’escriptor novell.
En aquesta sala, cada nit explicàvem per torns
el punt de reclutament en què es trobava cada
nova fitxa. Era una batalla espiritual. Una mena de
croada. Ens identificàvem amb els primers
cristians. Com més perseguits o més mal nom
teníem, més forts ens sentíem. A la reunió, s'hi
presentava qui havia tingut èxit a reclutar o qui
havia fet més vendes durant aquell dia. Se'l tenia
com un model de perfecció, i als altres se’ls
avergonyia amb una ferotge subtilitat perquè
rendissin més.
Un vespre, va arribar la notícia al pis que la
família d'un membre de l’altra cèl·lula pensava
segrestar-lo i desprogramar-lo. Aquella mateixa
nit, se'l van emportar, sense dir res a la resta de
membres. Vaig tenir la sensació que el treien de la
ciutat d'una manera poc clara. Però no vaig fer
79
cap comentari perquè aleshores estava convençut
que el mestre era qui sabia què convenia fer en
cada moment. Aleshores no tenia una perspectiva
clara de les funcions de cada part de l’estructura.
Ara bé, comprenia que tota la comunitat vivia —
materialment i espiritualment— dels cursets
oberts al públic al centre de meditació. Allí és on
hi havia més «persones per captar», tot i que
s'hagués d'actuar amb prudència i esperar el
moment oportú. Però, és clar, el centre de
meditació del primer pis era només la façana
legal. En el temps que hi vaig ser, va sortir una
normativa a partir de la qual els centres de ioga i
similars havien de tenir dutxes. En vam construir
tres. Però no es deia mai a ningú que n'hi havia de
disponibles. D'altra banda es va haver de tirar a
terra una paret d'un recambró que feia de despatx
per tal que el local tingués els metres quadrats
exigits per la legislació. Tant les dutxes com la
80
resta de reformes van ser fetes amb la mà d'obra
dels membres de la meva la cèl·lula.
La llengua de comunicació era el castellà, tot i
que els consellers i el mestre tenien un accent
estranger i la majoria dels de la cèl·lula érem
catalans. Havíem de parlar molt lentament. Ens
feien creure que la parla era un dimoni que
s'havia d'expulsar a poc a poc per fer-li mal
mentre sortia. Si sortia de pressa, no hi havia
temps de castigar-la i, quan en tingués
l'oportunitat, tornaria a entrar. Abans de
respondre a qualsevol interpel·lació, s'havia de
comptar fins a set, que era la suma del número de
l’entrada del carrer del centre, però era també un
número amb moltes possibilitats esotèriques.
He parlat de comunicació, però els membres
parlàvem més aviat poc i molt baixet.
Ara no entenc com pot ser que quan em van
reclutar em semblés que compartien un sorollós
clima de conversa.
81
De fet, al pis on vivíem, només parlaven els
guies més veterans i el mestre. Monologaven. Ens
controlaven certes paraules perquè deien que així
ajudaven a autocontrolar el pensament.
Sintetitzaven en una sola paraula les situacions
més complexes. Per exemple, de fer treballs de
carrer sense contacte parlat, se'n deia
«pasquinar». De fer recapta d'adeptes se'n deia
«tocar». Si el grup se sentia amenaçat per
l'exterior, se'n deia «perill a l'arena». Si algú tenia
problemes de relació amb els superiors era un
«problema Caín-Abel», cosa que volia dir que el
membre afectat havia d'acatar la decisió del
superior, no pas rebel·lar-s'hi. És a dir, no havia
d'assassinar el germà, com va fer Caín.
Aquest llenguatge xifrat, tot i ser tan primari,
feia aixecar una paret invisible entre els adeptes i
els nouvinguts. Els reclutes nous se sentien
confosos i volien aprendre de totes passades allò
que deien els membres més avançats. Per això,
82
aquest llenguatge era una manera d'incitar-los a
esforçar-se perquè el fet d'entendre'l volia dir fer
un pas important per comprendre la veritat.
No hi havia cap mena d'intimitat personal per
als membres de la cèl·lula. Ni teníem gairebé
relació amb els membres de l'altra cèl·lula.
Malgrat que, per les confessions que s’anaven fent
cada vegada més reglamentàries, ho sabíem tot de
tots.
La meva enquestadora de carrer d'aquell dia
de gener pertanyia a l'altra cèl·lula i va mantenir-
s'hi fixa durant tota la meva estada. No va ser la
meva guia perquè, a banda que aquest era un
«càrrec» destinat als nois, no era gaire usual que
l’adepte que havia aconseguit fer el nou recluta el
tingués d’alumne. Les noies depenien directament
del guiatge espiritual del mestre.
La nostra cèl·lula constava d'un nombre fix de
membres, —vuit— que s'anaven succeint de tal
manera que, a l'entrada d'un membre nou, se'n
83
destinava un altre, que no fos el seu guia, a una
cèl·lula de fora del pis. Es va mantenir sempre la
proporció de sis nois i dues noies, i tots dormíem
en una mateixa habitació, amb les lliteres tan
juntes que amb prou feines s'hi podia circular.
D'altra banda, era impossible mantenir la
regularitat en el descans perquè s'obrien els llums
en horaris diferents. Cada nit, el mestre mateix
reprogramava, abans d'anar a dormir, un rellotge
automàtic. Ens llevàvem per resar i elevar els
pensaments, i donar gràcies per haver permès que
trobéssim el camí adequat.
Pel que fa al control del vestit, no hi havia
limitacions tret que fos de roba ampla i que no
marqués cap part del cos. Les noies havien de
portar els genolls coberts. Cada cèl·lula tenia un
armari conjunt al passadís, amb la roba que
tothom es podia posar, indistintament. A l'hivern,
ens posàvem la mateixa roba que a l'estiu. Però
per sostres. Tanta com fred tinguéssim. Pel pis,
84
anàvem amb gorra o mocador al cap i bufanda. La
llar de foc només era per crear un ambient càlid al
vespre.
Els hàbits de neteja eren més aviat escassos. A
partir de les primeres calors de maig, van dir que
ens podíem rentar els peus abans d'anar a dormir
i que ens podíem eixugar a l'estoreta de rus. En
llevar-nos, només se'ns permetia de rentar-nos la
cara, les mans i el coll. Per això només
disposàvem d'una sola tovallola gran de platja per
setmana per a tota la cèl·lula. Només calia trobar
el tros que encara no s'havia mullat. La dutxa
només era permesa quan era temps de lluna plena
i sempre abans de fer l'amor.
Fer l'amor!, és un dir, perquè també eren
regulats els sentiments i la sexualitat. Els nois
havíem de demanar permís al mestre per mitjà
d'un guia dels veterans que s'arremolinaven al
costat seu per estar íntimament amb algú de la
pròpia cèl·lula. Tothom era de tothom. Ara sé que
85
la manipulació de la sexualitat era una de les
tècniques clau per fer tornar neuròtics els
adeptes. El sexe es considerava abusiu i només
s'autoritzava un contacte per setmana abans de
sopar. Això volia dir que les noies podien ser
sol·licitades més d'un dia per setmana, si tenim en
compte que, a la meva cèl·lula, érem sis nois i
només dues noies, tots hetereosexuals, i que, a la
vegada, podíen ser sol·licitades —igualment com
podien ser sol·licitats els nois— a qualsevol
moment del dia i de la nit pels quatre guies
veterans i pel mestre. D'altra banda, no semblava
que ningú s'hagués plantejat que les noies
poguessin demanar cap contacte.
Vaig passar un juny desesperat de gelosia. Les
dues noies de la meva cèl·lula no eren mai
sol·licitades ni pel mestre ni pels guies, que
preferien demanar alguna de les cinc noies —
sembla que una de les quals d'una manera
bastant fixa—, de l'altra cèl·lula.
86
Però durant el mes de juny, l'altra cèl·lula amb
qui compartíem pis va anar a treballar a una
masia de la costa. I aleshores es va produir una
situació desconeguda per mi. Els guies demanaven
cada dia la mateixa noia, que tornava a l'habitació
plorant, fins que la van deixar de sol·licitar i van
començar a demanar alternativament un dels
companys i l'altra noia.
L'adepta dels plors anava pels racons més
apagada del que era habitual en ella. Un matí,
mentre estenia roba, m'hi vaig acostar i vam
parlar d'amagat.
—¿Et puc ajudar?
—Estic molt malament.
—¿Què tens?
—No t’ho puc dir.
—¿Estàs malalta?
—Segons com t’ho miris.
—¿Què vols dir?
—Estic trista.
87
Aquell mateix dia, després de dinar, vaig
demanar permís per estar íntimament amb ella. I
l'altra setmana, i l'altra, i l'altra. Ens vam anar
coneixent. Ella feia dos anys que era a la cèl·lula i
no es qüestionava res que no fos el tracte sexual
discriminatori que rebia:
—Sempre em sol·liciten com a recurs, quan no
hi ha ningú més disponible —deia humiliada.
De fet, es referia al mestre o als guies, perquè
era sol·licitada cada dia per un o altre dels
companys de la cèl·lula. Jo mateix havia alternat la
seva sol·licitud amb la de l’altra noia.
De tota manera, jo no acabava d’entendre per
què els plors es produïen precisament quan la
sol·licitaven. Me la imaginava objecte de vexacions
per part dels guies i del mestre.
Insistentment, li ho vaig preguntar de manera
velada i després directament, com si em cregués
en dret a una confessió íntima, com ens tenien
acostumats a fer en grup. Però tot i la relació que
88
havíem anat travant, no hi va haver manera de
saber quin tipus de pràctiques sexuals feien.
Només em va quedar clar que necessitava
desesperadament les carícies del guia per sentir-
se que existia. Com jo.
Quan ens trobàvem, després de calmar el meu
desfici de sexe, li regalava, mesquí, els llavis que
la resseguien ja freds des del cabell fins als peus i
feia que se li ericés el borrissol de tot el cos,
tancava amb fúria els punys, s’arquejava
tremolosa. I aleshores, només aleshores, floria.
Fins ara no he entès que no pogués amagar la
seva passivitat en la penetració, un acte que no
feia per voluntat. Quedàvem entresuats i abraçats
en silenci, fins que un guia o altre treia el cap per
la porta i s’hi estava, retallat a contrallum com un
espectre, mentre no ens adonàvem de la seva
presència que indicava que ja n’hi havia prou.
Mentre no arribava el dia que podia tornar-la a
demanar per estar junts, em corsecava. El meu
89
neguit no era tan fort, però, quan la sol·licitaven
els altres companys que quan entrava un dels
guies veterans i veia com allargava la mà sobre el
cap de la meva amiga, com si la beneís, amb una
rialleta bavosa. Fins que un dia em vaig adonar
que el guia, al mateix temps que posava la mà
sobre els el su cabell i ella abaixava submissament
el cap, em dirigia una mirada sorneguera,
precisament a mi.
Havien descobert que s'estava formant una
parella i no em van «cedir» cap dia més aquella
noia, que jo, he de confessar que ja començava a
estimar.
Entre llençols, sura el teu nom.
De fons, un teclejar somort,
que dins meu ressona,
em fa tornar a poc a poc tibat timbal.
90
Aquell vespre mateix, em van obligar, en una
sessió especial, a confessar entre sanglots el meu
egoisme. Em van fer dir:
—La pitjor falta és no voler-ho compartir tot.
—Ho has de repetir. Moltes vegades. A poc a
poc. Només així rebràs el perdó.
—Tot ho compartiré.
L'endemà, com cada dia, abans de parlar amb
ningú, i sense haver esmorzar, vam explicar els
somnis al mestre. El meu somni d'aquella nit va
ser tortuós, amb sacrificis esgarrifosos, barrejats
amb obscenitats. El mestre els interpretava i
donava consells, a partir del significat que ell hi
donava. Ens feien creure que el somni és la
revelació divina que indica com s'ha d'actuar
durant el dia, o que és un retret per com s'ha
actuat en el passat.
Explicar els somnis era, doncs, un motiu
d'angoixa perquè el mestre s'erigia en director de
la vida de cada dia i, a més, en jutge d'allò que
91
havies fet anteriorment i no podies modificar.
Això, d'una banda, et feia dependre de la seva
opinió i, de l'altra, creava la necessitat, fos com
fos, de rebre la seva aprovació.
Després de les confessions dels somnis,
entràvem tots plegats al sorteig del matí. Sense
parlar, sense presses. Ordenar el rebost, anar al
mercat a pidolar les restes. Rentar els plats i la
roba no entrava en el sorteig dels nois, només en
el de les noies, que ho feien sempre cantussejant.
Si bé, allà dins, hi vaig aprendre a cuinar, no
em va quedar gens clar que les feines de casa les
haguessin de fer tant l'home com la dona, tal com
sovint se'ns retreia que no ens havien inculcat ni
la família ni l'escola. I per tant, també érem
acusats per això.
Sempre que se'ns presentés un mal
pensament, l'havíem de notificar aquell mateix
dia. Era una teràpia semblant a la de la meva
purificació abans d'entrar a la comunitat, però els
92
membres del grup estàvem més estimulats a
carregar sobre el que havia comès la falta. Així, el
membre que havia tingut el mal pensament
s'asseia en aquella butaca baixa del costat del
mestre, i els altres discutíem sense aturador sobre
els seus problemes més íntims. Després, les
mortificacions es podien escollir. I al final, vindria
la reconfortant sessió de recuperació afectiva a
càrrec d'un guia veterà o fins i tot del mateix
mestre, si tan greu era la davallada:
—Ho fem pel teu bé. N'has sortit enfortit.
Però he vist companys i companyes que,
després d'aquelles sessions, queien tan avall que
es convertien en inútils i miserables o, almenys,
així ens els feien veure. Jo mateix, després de la
confessió de gelosia i egoisme per voler per a mi
sol la noia, em sentia destrossat i més indigne
dels companys que si fos un monstre pudent i
de pell repel·lent.
93
Tota aquesta forma de vida, controlant amb
qui es parla, com es parla, controlant les
emocions i controlant tota mena d'informació que
com a adepte podia rebre, anava destinada a
l'anul·lació mental. El procés és calculat al
mil·límetre: destruir la persona vella o, dit d'una
altra manera, fer malbé les defenses que tots
tenim. És a dir, els records, l'escala personal de
valors o els projectes de vida. Després vindrà un
procés de formació que reforçarà la nova
identitat. I finalment es podrà ser una persona
nova i, per tant, feliç:
—Cal apartar la ment «racional» perquè
impedeix arribar al procés fantàstic.
¿I és tan senzill d'aconseguir, això? Ara sé que
sí. I és que la primera fase preparatòria per al
gran canvi troba el camí adobat perquè el nou
recluta vol canviar una realitat que no li agrada i
admet, a ulls clucs, que se'l desorienti, fins i tot hi
contribueix.
94
És cert que tot plegat em feia sentir
desbordat, però ho atribuïa a la necessitat que,
per força, m'havia de conduir al canvi que
desitjava.
I no em resistia ni als canvis d'horaris de
dormir, ni a l'escassedat de tot, ni a la falta de
privacitat. Com que anava curt de son i mal
menjat, em passava el dia surant en un núvol
flonjo; deixava, com si anés sedat, que els guies i
el mestre escalessin, sempre que volguessin, les
meves muralles de resistència i aprenia a
mantenir-me en aquest estat letàrgic amb el poc
que em quedava de vitalitat.
Utilitzava al cent per cent tot el que m'havien
ensenyat per interrompre pensaments i poder
mantenir, d’aquesta manera, la ment «centrada».
Vaig aprendre, ja en la primeríssima fase, a
manipular els propis processos de pensament.
I així, seguint els passos previstos, em van
rebutjar tot el que fes referència a la meva
95
personalitat anterior. Les coses millors del meu
passat no mereixien cap interès. En canvi, em
magnificaven les deficiències i em furgaven les
ferides.
«Has d'abandonar definitivament les antigues
amistats i els familiars perquè, fixa-t’hi,
t'impedeixen treure a la llum aquella "persona
nova" que et permetrà de sentir-me bé.» I és clar,
lluny de fonts d'influència i amb la suficient falta
d'intimitat per repensar, d'una manera
assossegada, el procés en el qual havia entrat,
se'm va congelar la capacitat de reacció.
Quan els mecanismes de defensa havien estat
burlats, havia d'aprendre encara la lliçó més
important: havia d'obeir les ordres del mestre que
és qui sabia com trobar la felicitat. Havia arribat a
un punt que jo ja no tenia cap mena de necessitat.
Estava tranquil perquè havia deixat d'existir i amb
mi se n'havien anat els meus problemes, els meus
pensaments, els meus records. Com si hagués
96
deixat el cotxe a punt mort en una carretera
untada d'oli, dalt d'un pendent molt pronunciat.
Inconscientment, suposo que, de tant en tant,
encara m'adonava que hi havia coses que no
podien ser bones de cap manera. El canvi de nom
de fonts, per exemple. Un nom nou. Però tant era,
perquè no calia que fos cridat mai ningú perquè la
proximitat i el contacte no ho feien necessaris.
Havia perdut el saníssim costum de dubtar i de
preguntar. I la veritat és que ja m'anava bé.
Però, a banda que hi estava sotmès
psicològicament ¿per quines coses més podia
dependre ja del mestre? D'entrada, sense que
explícitament ningú m'ho demanés, havia tallat el
subministrament de diners del pare i de la mare.
Tenia sostre i els estris justos de neteja. Es podia
viure amb tan poc! Amb l'aigua controlada.
Aprofitant la llum natural. Anant tapats per casa
com si anéssim pel carrer per estalviar calefacció.
Tenint la roba i el menjar de caritat. Tot plegat em
97
va deixar immers en un marc d'inseguretat
respecte a l'exterior i va assegurar que em sentís
vinculat a tot el que fèiem dins el grup.
La pèrdua —voluntària o no— de referències
em va deixar a les mans dels manipuladors. I
quan dic referències, no vull dir la figura paterna
o materna, o fins i tot, en el meu cas, la de les
dues germanes o la dels amics d'infància,
d'institut o de facultat, sinó la referència de
l'adroguer de sota casa, el carter que sempre
comenta els gols del cap de setmana, la caixera
del supermercat que et demana si pagues amb la
targeta de crèdit o en efectiu, i no s'aclareix amb
el canvi. O fins i tot la dels personatges i
situacions d'una sèrie qualsevol de televisió.
Havia entrat en l'estadi de doble identitat. Per
una banda, en minvar la llibertat d'acció i
d'elecció, em sentia posseït per una personalitat
diferent. Enmig d'una conversa senzilla com
demanar un got d'aigua o un tros de pa, em
98
trobava dient alguna cita de caràcter místic.
Frases que havia de tornar a repetir perquè les
entengués jo mateix. En la meva exaltació, em
semblava que una força superior m'havien posseït
tant el cos com la ment.
Sembla que en aquest punt del procés de
control mental és molt complicat accedir a
interceptar-lo, perquè sents que tens el poder
suficient per arribar a aconseguir absolutament
tot el que et proposis. En canvi, un adepte pot
recuperar la llibertat si hi ha algú de fora de la
secta que arribi a incidir amb duresa en la fase del
canvi, perquè sembla ser que, per molt que es
rebutgin els moments positius dels teus records,
és difícil que s'arraconin del tot.
Les persones de fora de la secta que han
aconseguit el contacte amb individus que hi estan
atrapats, si poden mantenir-hi una conversa,
poden comunicar també una valuosa informació
que traspassi les barreres mentals imposades.
99
Parlar amb gent de fora permet que el recluta
reordeni la seva pròpia informació des del punt
de vista de l'altre. Per això els dirigents de la secta
procuren que el contacte amb l'exterior sigui el
mínim i, en tot cas, sempre amb l'objectiu de
comunicar a d'altres com poden canviar.
L'adepte és adoctrinat per creure que si un
altre no s'adhereix al grup és perquè ell no ho ha
sabut fer bé. S'ha de demostrar i afirmar la
pertinença al grup. I això es fa convencent els
altres des del primer moment. Per aquest motiu,
en aquella època, jo experimentava una sensació
d'urgència, una mena de formigueig per produir,
per fer nous adeptes.
Pot semblar estrany, però encara que a
vegades m'adonava que actuava coaccionat, no
volia trobar mai un motiu prou «legítim» per
abandonar el grup.
D'altra banda, si alguna vegada, en moments
de lucidesa, em passava pel cap d'abandonar el
100
grup, me'n desdia ràpidament perquè no podia
deixar a mig fer una feina que ja veia reflectida en
els nous membres que tenia al meu càrrec. Exercia
en els nous la mateixa pressió oberta o
dissimulada, segons els casos, perquè es
comprometessin de seguida. M'hi sentia implicat
des del moment que depenien psicològicament de
mi.
Des de mig juliol que els pares no sabien res
de mi; finalment, va ser per un accident que, al
setembre, algú els va trucar donant-los males
notícies meves que, vistes des del punt de vista
del temps transcorregut, van resultar ser bones.
Havia deixat de trucar a casa perquè la meva
germana petita i una amiga seva van venir a un
concert a Barcelona i em van enxampar venent
espelmes d'encens pel carrer.
Avui, després de tant de temps, encara tinc
clavada la mirada de la meva germana quan em va
veure, tot i que no la puc descriure en tota la seva
101
intensitat. La cara se li va transfigurar. Vaig sentir
la por en el seu cos i la vergonya en el meu. Va
estirar d'una estrebada la seva amiga i les dues es
van perdre entre el riu de gent. S'escapava de mi.
Em va fer un mal intens que no em vaig permetre
de covar perquè de seguida em vaig posar a resar,
tancant els ulls, marejat, arrecerat a una cabina
telefònica.
M'havien descobert. La persecució seria
ferotge, però no hi havia de pensar.
Cap tralla tallafocs
serveix en plena contesa:
aviva la foguerada.
Res no havia d'enterbolir el meu camí cap a la
felicitat. Vaig buscar el recer del meu guia
habitual. Em va passar la mà pels cabells i pel
rostre. Vaig reposar sobre el seu pit. A la nit
tindria la recompensa del mestre:
102
—Has vençut un diable, ja pots ser guia!
Deixaria de vendre pels carrers. Deixaria
d'anar a pidolar al mercat. Deixaria d'anar a
reclutar ànimes pels portals.
M'esperava una altíssima missió: faria de guia
en els cursets d'estiu. Ja podia començar a
estudiar per fer bé el paper. I vaig desaparèixer de
la circulació durant el que quedava del mes de
juliol.
Es veu que els pares, alertats definitivament
pel que havia vist la meva germana, van agafar el
cotxe i es van presentar al meu apartament de
Barcelona. Van descobrir esverats que no hi vivia
i que feia mesos que no hi havia entrat ningú, tot i
que ells continuaven pagant el lloguer. Van parlar
amb els veïns i cap m’havia vist en molt de temps.
El primer que se'ls va acudir va ser anar a la
policia municipal. No tenien clar si havien de
posar o no una denúncia. De fet, com que només
sabien el que la meva germana havia vist, després
103
del temps que no apareixia per casa i que no
vivia a l'estudi, no els van poder donar gaires
pistes, la policia, del que jo podia estar fent ni on
podia ser. Els van suggerir que tant podia estar
posat en algun assumpte de droga com en una
secta totalitària o potser simplement havia anat a
viure amb algú. Els van donar una llista amb
adreces d'institucions que els podrien ajudar.
Desorientats, el pare i la mare van anar a
consultar un advocat conegut que els va
aconsellar que posessin el meu cas a les mans
d'un detectiu, si em volien trobar discretament, o
que em denunciessin a la policia, si volien que ho
sabés tothom.
Es van quedar a dormir a l’apartament i es van
passar tot l'endemà i l'altre buscant-me pels
carrers de Barcelona. No vam coincidir. Jo estava
enclaustrat a la finca, d'un seminari a l'altre,
preparant els cursets que es farien el mes d'agost.
Van tornar a ca l'advocat amb una foto que
104
m'havia sobrat de la matrícula de la facultat i li
van demanar que fos ell mateix el que
s'encarregués de trobar un detectiu.
Em van buscar. I em van trobar.
Em van trobar l'únic matí que havia baixat a
Barcelona a portar un plec de fulletons de
promoció dels cursos per tal que els membres del
grup els repartissin. El detectiu va anotar el carrer
i el número. Aparentment era un centre de
rehabilitació de tipus meditatiu per adquirir
concentració, però era la seu d'una secta.
Abans de dinar ja me n'havia anat una altra
vegada a la finca. I quan el detectiu, per indicació
de l'advocat, va fer cap al centre de meditació,
ningú no va saber donar raó de mi.
Quan el detectiu de l'agència va trucar a casa
per informar-los, el pare i la mare no sabien ni tan
sols què era exactament una secta. I no sabien per
on havien de començar. Aleshores, l'amic advocat
105
els va adreçar a una entitat dedicada a la
desprogramació. A partir d'aquell moment:
Una capa de rostoll gris,
epigrama calcinat: contrafoc,
encerclava, astuta, el paradís.
106
TERCERA PART
107
Tan bon punt tenim els noms apropiats, estem en
possessió de la idea. Expressió transparent, que guia. NOVALIS
I de l’advers renasc. I amb tants de brots J. V. FOIX
Els cursets a la finca d'aquell agost no havien
tingut gaires alumnes inscrits. Molt d'esforç per
poca cosa. No es farien o bé es farien a mig gas.
No em necessitaven com a conferenciant. D'altra
banda, el centre de meditació tancava, la ciutat
quedava deserta, al mercat només ens donaven
quatre restes de peix i només verdures pansides.
Es veu que ja passava cada any. De fet, la
doctrina ja preveia que hi podia haver períodes de
vaques magres. La sequera econòmica que l'agost
va deixar al grup es va fer notar seriosament a
108
principis de setembre. El menjar era escàs. Se'ns
controlava fins i tot l'aigua que bevíem de l'aixeta.
Aprofitava les fonts del carrer per treure’m la
suor del cos i beure aigua, amb la consciència
bruta per la recriminació que em tornaria a fer
suar. Hi havia un malhumor general.
Em va cridar directament el mestre, mostrant-
se molt amable i em va assignar una missió
espiritual fora del grup, amb dos alumnes en fase
d'adoctrinament. Havia de «treballar-los» a fons.
—Te'ls encomano.
Malgrat que no impartís cursets a la finca,
tenia la confiança del mestre. M'hi havia de
dedicar les hores que ens quedessin lliures a tots
tres, després d'acabar la jornada de plegar
avellanes —de sis del matí a dues del migdia i de
cinc a vuit del vespre— en una masia del Baix
Camp. El propietari de la masia ens recolliria
aquella mateixa tarda a l'estació del tren.
109
No sé si se'm va acudir d'objectar que anar cap
a aquella banda era posar-me a la gola del llop. No
sé ni si tan sols hi vaig pensar que aniria directe a
casa meva. O potser sí que hi vaig pensar. Devia
confiar que, com sempre, ni als pares, ni a les
meves germanes, no se'ls hauria perdut res a
l'estació. Ara m'esgarrifa pensar que em podia
trobar tanta gent coneguda, tan sols en el
recorregut des del tren fins al cotxe del propietari
de la masia. Si, a vegades, et trobes qui menys et
penses, anant per Barcelona, ¿com no havia de
passar allà baix?
El mestre ens va dir:
—Tindreu el menjar i el viatge de franc i
dormireu en un cobert d'eines que el propietari de
la masia té habilitat per a temporers.
Al tercer dia de ser al camp d'avellaners, el
propietari de la masia havia cuinat arròs de
bacallà per a tots. Els nostres ventres se'n van
ressentir, després de tant de temps de menjar
110
magre. I, de fet, això va ser el desencadenant
indirecte de la meva situació. Resulta que a l'hora
de la migdiada —un costum que encara té la gent
de la comarca, sobretot a l'estiu— aprofitava per
llegir fragments de la Bíblia als dos nous adeptes.
Aquell migdia, però, feia una calda apegalosa i, a
més, em sentia espès paint l’arròs.
Perquè no m'adormís, vaig decidir muntar
amb els altres dos companys un improvisat camp
de treball. Adobaríem la teulada! Hi havia unes
teules aixecades que podien fer goteres si feia un
aiguat de finals d'estiu. Vam preparar una ferrada
de terra i aigua i, amb les pastetes, jo mateix em
vaig enfilar a la teulada.
Però quan anava a abastar un cullerot que
m'havia de fer de paleta i que me l'atansava des
de baix un dels nois, em vaig abalançar massa i
vaig perdre l'equilibri.
Vaig passar com un allau per entre les
branques esgarrinxoses d'un ametller vell i vaig
111
anar a parar damunt d'un terra pedregós, sense
que tingués temps d'aferrar-me a cap branca. Els
dos companys van mirar de moure'm, però estava
cruixit i la sang de les esgarrinxades encara feia
més aparatós el meu estat. Van haver de
despertar de la migdiada el propietari i, entre tots
tres, em van aixecar a pes de braços i em van
encabir al tot terreny del pagès, que em va
traslladar sense perdre temps a urgències de
l'hospital comarcal. Els dos nous adeptes es van
haver de quedar a la masia perquè el 4x4 del
propietari de la masia estava carregat fins dalt
dels sacs d'avellanes replegats al matí.
Durant el viatge cap a urgències, més que
sentir-me del dolor, estava enrabiat, només
pensava que la meva caiguda havia estat un càstig
perquè, a les hores de lleure, m'havia de dedicar a
formar els reclutes i no a adobar teulades!
Diria que, en aquells moments, no era
conscient d'on anava. No m'adonava de les
112
conseqüències d'anar a l'hospital comarcal. A tres
carrers de distància de casa! Ara sí que no me
n'escaparia perquè una infermera, un metge, un
intern o una visita qualsevol de l'hospital em
podien reconèixer.
I així va ser. Després de la neteja de la
terragada, de la sang incrustada i d'un parell de
radiografies amb el diagnòstic d'un braç trencat i
un esquinç al turmell, algú dels de l'hospital
comarcal va trucar a casa. Els pares van aparèixer
just en el moment que una infermera em portava
a l'habitació.
I, de sobte, tot allò que no havia pensat en el
trajecte per la carretera comarcal des de la masia
fins a urgències, se'm va apilotar al cervell i vaig
sentir que el cap se me n'anava. Vaig perdre el
coneixement.
Em van enguixar el braç i em van embenar el
turmell.
113
Els de l'hospital no em van demanar gaires
explicacions, només les que jo vaig voler donar.
Tampoc no vaig rebre cap retret dels pares. Em
van venir a veure les germanes. No em van deixar
mai sol i em vaig sentir frisós perquè no podia
trucar els companys del grup. Fins que un dia que
la mare i jo estàvem sols a l'habitació li vaig dir
que havia de telefonar sens falta a «uns amics».
—No pateixis —va dir la mare, sense mirar-me,
com si fes molt de temps que esperés la meva
demanda urgent—. Ja han trucat ells interessant-
se per tu, i els hem dit que anaves millorant.
Ho va dir amb naturalitat, fins i tot distreta,
com si el fet que «ells» haguessin trucat fos la
cosa més normal del món.
Quan em van donar d'alta de l'hospital, em
vam portar cap a casa. I, a la primera oportunitat
que vaig tenir, vaig telefonar al mestre. La trucada
va durar una hora. Tothom es va anar posant al
telèfon. Va ser extraordinari!
114
A partir d'aquell dia, els companys del grup
em telefonaven tres o quatre vegades cada dia.
Parlàvem llarga estona. De tota manera, em sentia
serè perquè aprofitaria l'oportunitat d'estar amb
la família per convertir-los. Ells també tenien dret
a la felicitat.
Un matí, van venir a casa dos nois de la meva
cèl·lula amb la intenció d'endur-se'm. Quan van
sortir de l'habitació, la mare els va convèncer que
era millor que s'esperessin uns dies fins que em
traguessin l’embenat dur del turmell. La meva
opinió no comptava. Ells no van pressionar i se'n
van anar sense mi.
En tots aquells dies, els de casa em tractaven
amb peus de plom. Amb estudiada tranquil·litat,
miraven de complaure'm discretament. Tot i que
es veu que ja havien començat a tramar tota
l'estratègia que després va venir.
Les meves germanes van adoptar un
comportament que els devia costat molt de dur a
115
la pràctica. Ara penso que no em miraven mai als
ulls, parlaven entre elles de mi, davant meu. Em
tractaven una mica no com persones grans que
érem, sinó tirant cap al tracte que teníem quan
érem infants. No em molestava, però el trobava
sospitós. M’estiraven el llençol, em donaven cops
de coixí, estaven enjogassades amb mi.
El cap de setmana hi va haver una expedició
familiar, enllà del pantà de Riudecanyes, aquí, a la
ca l'avia, en aquest poble menut, entre
muntanyes. Els de casa tenien calculat deixar-me
amb l’àvia amb la intenció d'aïllar-me dels
membres del grup, suposant que desconeixien
l’existència de la caseta del poble. Durant els dos
dies que van estar tots els de casa junts, ningú va
parlar de res que no fos positiu i, ocasionalment,
algú s’interessava si em feia calor el guix del braç.
A l’hora de marxar, tothom —sense comptar amb
la meva opinió— va decidir que era millor que em
quedés a ca l’àvia perquè hi estigués «més fresc».
116
I, de fet, el cap de setmana havia estat
estranyament tan poc calorós si el comparava
amb l’assolellada aclaparadora sobre els
avellaners de dies enrera, que m’hi vaig avenir
sense gaire resistència.
De l'àvia, no me'n podia lliurar. No parava de
parlar en tot el dia. Em distreia. I, jo, d’entrada,
no volia ser distret. Em parlava sense aturador de
quan era petit. Dels estius al poble. De Nadal. Del
graciós poca-vergonya que diuen que jo era i que
ella disculpava embadalida. Dels jocs de petit amb
les germanes, ruixant-les amb la mànega quan
regava les torretes. Dels meus estudis, tant de
quan ella m’ajudava a fer sumes, com de quan
vaig perdre la motxilla amb els llibres i me’ls va
tornar a comprar tots d’amagat dels pares, deia
rient i fent l'ullet. Parlava del que jo li havia dit
que volia ser quan fos gran. Del dia que vaig
deixar anar la bicicleta camí avall i de com vaig
117
arribar a casa amb els pantalons estripats i la
bicicleta amb la roda doblegada.
No. De tot allò que l’àvia em recordava no
me’n podia lliurar. Però sí que em lliurava tant
com podia de veure la televisió i d'escoltar la
ràdio. Les poques estones que em quedava sol no
podia llegir ni tan sols els còmics que tenia a piles
a les golfes perquè semblava que se m'haguessin
rovellat els mecanismes de concentració. Només
escoltava, com si fos per primera vegada, les
remors de la caseta, l’àvia trastejant, les merles
festejant el raïm del terrat. I pensava. Em revenien
a la memòria les imatges de la meva infància en el
mateix ordre en què l'àvia me les havia anat
redibuixant.
L'àvia em veia tal com era de petit. Jo em veia
també tal com era de petit. Les seves explicacions
saltaven com ones des de la infantesa més remota
a la platja del meu present.
118
De petit, tenia consciència d’existir. Però en
aquella època de confusió meva, em semblava que
jo només era un cos que deambulava pel món
sense cap objectiu fix. Em sentia com un infant
invàlid i abandonat. Com si s'hagués aturat en sec
la meva maduresa. Crec que aleshores jo només
era un plor que l'àvia i els pares amagaven en
algun racó del seu interior perquè els havien dit o
intuïen que no em convenia veure els de casa
angoixats.
Amb només cinc dies, havia començat a tallar,
sense saber-ho, els llaços amb el grup. Dormia i
menjava bé. Tenia una cambra per a mi sol, amb
els objectes que podia reconèixer com a propis.
Em faltava, de tota manera, una amistat de
debò. Algú que tingués ganes de comentar amb
mi els colors dels núvols sobre el mar. Algú a qui
pogués acariciar els cabells i que em regalés
passejades entre til·lers sota la pluja. Em faltava
l'olor d'encens que s'estenia per totes les cambres
119
abans d'anar a dormir. I, trobava a faltar, més que
mai, l’abraçada humida i tendra de la meva amiga,
a qui havia hagut de renunciar definitivament
confessant el meu egoisme davant de tot el grup.
Per això em va fer un salt el cor quan els del
grup van trobar —encara ara no sé com—, el
número de telèfon d'aquí a ca l'àvia. Em van
telefonar. I vaig tenir sentiments contradictoris.
M'agradava tornar a sentir els companys de la
cèl·lula. Es van posar tots al telèfon, l'un darrera
de l'altre.
L’última a posar-s’hi va ser la meva amiga.
Notava la seva emoció a l’orella. Una respiració
continguda que em va fer pensar que potser
plorava. Va ser una trucada estranya, de poques
paraules i de llargs silencis que em va deixar una
amargor i un desassossec que em va fer estar com
a perdut en l'aire estona i estona. M'enyorava.
Ells també m’enyoraven. Em sentia
especialment trist pensant en els dos alumnes que
120
havia reclutat i pels altres dos que m’havia
encomanat el mestre, que estaven en les primeres
fases, quan «els treballava» mentre plegàvem
avellanes. Me'ls imaginava perduts, lluny del seu
món, sense menjar ni beure, i sobretot sense la
meva paraula.
Aquella nit, vaig somniar que m'havia perdut
en un bosc on no entrava la llum ni es veia el cel.
M'ofegava de calor i m'entrebancava amb arrels i
arbustos. De sobte, arribava a una clariana on hi
havia, assegut en rotllana, un grapat de gent
trista, m'hi posava al mig i discursejava. Els
convencia que em seguissin. Ens tornàvem a
endinsar al bosc. Però ara em sentia segur, amb
tanta gent darrera. No semblava gens perdut. Els
portava a un camp de concentració sense ni una
palmera. Arrossegats per terra i assedegats, tots
anàvem morint a poc a poc. Aquell va ser un
malson que em va deixar suat i amb la boca
pastosa, fins que em vaig despertar sobresaltat.
121
El diumenge següent van venir els pares i les
germanes a dinar aquí al poble. Van dir que al
vespre havien convidat algú que tenia coses a dir
sobre aquella casa —ho van dir així, sense
remarcar absolutament «aquella casa»— on jo
vivia. Em va caure el món damunt. ¿Els de casa
sabien on jo vivia amb el grup? Em vaig indignar i
vaig dir, desafiant el seu atreviment:
—Jo ja sé perfectament on i amb qui visc i no
he de parlar de la meva vida amb ningú!
L'àvia entrava en aquell moment en aquesta
sala on sóc ara. Es va aturar al llindar de la porta
i va dir, amb una fredor inusual:
—No cal que t'amaguis. Ni que nosaltres t'ho
amaguem més. Sabem que estàs embolicat en una
secta destructiva. T'has de deixar ajudar.
Necessites ajuda, punyeta!
La fredor, però, se li va esmicolar de seguida
perquè se'n va tornar cap a la cuina sanglotant i
plorant. M'acabava de dir allò que jo ja sospitava.
122
Em feia el boig. Cantussejava com si fos una
criatura impertinent que es veu venir el clatellot.
En aquell moment, em sentia com si algú
m'estrenyés fort el cap i m'anés recargolant el
cervell. Intuïa coses horroroses que anava lligant
amb fets i actuacions meves, sobretot, fets i
actuacions que se'm presentaven amuntegades a
un ritme vertiginós.
Però no havia de tenir por.
Els de casa meva havien descobert que jo era
feliç i ara em volien destruir! Eren tan diabòlics
com havia dit el mestre!
Tot encaixava.
No m'havia de defensar ni els havia d'explicar
res perquè ja sabia, pel que m'havien alliçonat al
grup, que no valia la pena parlar amb la família
perquè no m'entendrien. Ja m'havien advertit
també que la família rebutjaria qualsevol intenció
meva de fer el que fos al marge seu.
Sí, tot encaixava.
123
Els de casa havien acabat fent un segrest. I el
segrestat era jo. No tenia cap necessitat de
continuar amb ells, a la casa del poble, com un
convalescent, per un ridícul braç trencat!
Les meves germanes es van fer fonedisses. El
pare i la mare parlaven suaument per no alterar-
me. Jo els deixava dir. Comparava tot l'amor i
l'acolliment que es respirava dins el grup amb el
clima tens de casa. Em parlaven com si fos una
criatura! ¿Què s'havien cregut? ¿Sabien que no
vivia al pis que ells pagaven? Millor! Així el podria
deixar. I ni el pis, no m'haurien de pagar! S'havien
acabat per sempre els lligams! Fora pare. Fora
mare. Fora referències del passat. Per fi trencava
els lligams!
Em vaig llençar d'una revolada cap al telèfon
amb la intenció de trucar un taxi.
Al costat de l'aparell, la meva germana petita,
la que m'havia vist aquell dia pels carrers de
Barcelona, tenia la mà a l'auricular perquè jo no el
124
pogués agafar. Estava pàl·lida. Tenia la mateixa
mirada de por d'aquell dia. Mirant-me fixament
als ulls, amb fermesa, em va dir:
—No te'n vagis.
I em va desfer les poques forces que em
quedaven.
Em vaig deixar caure a la banqueta del costat
del telèfon.
La meva germana em va deixar sol.
¿Què hi podia perdre de parlar amb qui fos?
Només fer-me aquesta pregunta ja era una
manera d'estar en contacte amb mi mateix. Era
una manera de posar en dubte la meva actitud
tancada. Ni que només fos per preguntar-me si
realment volia tenir o no una conversa sobre el
tema amb un desconegut.
Van venir aquí al poble uns nois joves, com ara
jo.
Eren amables. Agradables. Tot i que jo estava
molt preparat per defensar-me de casos com
125
aquells, em vaig sentir atrapat. Els dos nouvinguts
van estar parlant distesament tota la tarda. Jo
m'hi resistia. Només calia deixar passar les hores:
l'endemà, el pare em baixaria a l'hospital comarcal
perquè em traguessin el guix del braç. I el malson
s'hauria acabat!
Els dos joves van dir que tornarien l'endemà a
la tarda. Però jo ja havia planejat que no m'hi
trobarien.
Vaig dormir malament. Intentava no pensar en
res. Resava.
Estava segur que tindria prou forces per
resistir.
Em van treure el guix del braç. Els de l'hospital
estaven de broma. Volien que després d'aquella
espera tan llarga encara anés uns dies a
recuperació! Ni tan sols em va passar pel cap de
demanar hora. No hi pensava anar!
Quan vam sortir de l'hospital, vaig anunciar al
pare:
126
—Tinc feina. No torno amb tu.
El pare em va empènyer cap al cotxe amb una
violència desconeguda. Va perdre els nervis. Vaig
tenir el rampell de matar-lo. Era millor matar el
meu pare que trair el nou messies. Renegar del
nou redemptor!
Amb les dents i els punys closos em vaig
trobar assegut al seient de darrera del cotxe del
pare, mig ajagut per la violència de l'estrebada.
Sabia que m'havia d'escapar, però no em sentia
amb les forces suficients per fer-ho. Vam fer el
trajecte de tornada per la carretera comarcal fins
al poble, a la casa de l'àvia, en un silenci carregat
de mals auguris. Fins que no vam entrar al
garatge, vaig deixar anar el discurs que tenia
amagat molt endins des de feia dies:
—No aconseguireu res! Ni tu, ni l'àvia, ni la
mare, ni les nenes, ni els vostres consellers! M'és
igual que el mestre sigui un tirà, com tots
127
vosaltres creieu! Jo he escollit el camí de seguir-lo
i ho faré fins a la mort!
Ignoro si el pare va respondre res. Ni tampoc
em vaig adonar de quina impressió li van fer les
meves paraules. Només sé que, de sentir-me jo
mateix parlar d'aquella manera, un calfred em va
recórrer l'espinada. Després vaig quedar moll de
suor com si hagués fet una cursa sense treure'm
el xandall. Em feia l'efecte que havia forçat tant
els ulls en dir-ho, que m'havien fugit de les
òrbites i que mai més no se m'hi tornarien a
encabir.
Quan vam arribar dalt a casa, l'àvia ja tenia a
taula els dos nois que havien vingut la tarda
abans, i una noia.
Vaig demanar que em deixessin sol. Vaig
arrencar a plorar. Es van quedar a dinar, però jo
no vaig sortir de la meva habitació. Em vaig estar
assegut en una cadira agafant-me el cap amb les
mans perquè semblava que m'esclataria d'un
128
moment a l'altre. Quan van trucar a la porta de
l'habitació, demanant-me permís per entrar, els
vaig rebre tan malament com em va ser possible.
Estava fet una desferra! Bavós, mocós, plorós.
Els tres es van asseure en silenci a l'espona del
llit, intentant no mirar-me directament. Em vaig
aixecar tentinejant i vaig sortir de l'habitació amb
un cop de porta. I vaig anar a rentar-me la cara
per intentar d'asserenar-me, lluny de les mirades
interrogadores d'aquells tres intrusos.
No tenia lloc on amagar-me més.
M’encerclaven. M'havien vist afluixar. I això
m'enrabiava. Em tractaven amb respecte.
—Si vols tornarem demà. Si ara no...
Eren ben diferents del que jo hauria dit. ¿Per
què es mostraven tan afectuosos, tan
comprensius, tan idealistes, tan espirituals? Els
tres havien passat per moments com els que jo
també havia viscut i encara vivia. I no semblaven
infeliços ni estaven turmentats, després d'haver
129
sortit del grup. Ben al contrari, estaven satisfets
de poder fer el que volien, quan volien, amb qui
volien. Havien passat d'una llibertat promesa a
una llibertat conquerida dia a dia per ells
mateixos.
Vaig ser dur de convèncer. Cantava, resava, em
movia pausadament i rítmicament endavant i
endarrera. Aixecava barreres amb negatives i
il·lusions.
I de sobte vaig perdre el món de vista. Tothom
va entrar a l'habitació i em van estirar al llit amb
els peus enlaire. Em van fer aire. Els sentia parlar
en veu baixa, llunyana, però no podia obrir els
ulls. Tremolava de fred i estava suat. Em van fer
baixar la febre amb draps humits als polzes. Per
sort, no se'ls va acudir de demanar el metge
perquè vaig tornar al món ben aviat. Abans que
cap altre, vaig veure el rostre de l' àvia, molt
damunt meu, mirant-me. Somreia.
130
A voltes un maó,
esclata impertinent
i es converteix en filferro empuat.
on ningú pot entrar a construir
i, fent passos enrere,
desmuntem la bastida:
paisatge en eterna construcció.
Vaig demanar que em deixessin sol. Vaig
passar una nit terrible. Estava perdut. No podia
ser que estigués equivocat i que hagués induït en
tan poc temps dues persones més a estar-hi com
jo.
I, aleshores, van venir els malsons despert.
Recordo, sobretot, el que s’ha anat repetint: el
guia, un de concret amb cos i veu, em manava
d'empassar-me un grapat d'agulles de cap i jo
mateix me les posava a la boca. Tal com era
previsible, en engolir-les, se'm clavaven a la paret
de la gola, travesseres. A continuació, es
131
presentava el mestre i dictava el remei, que
consistia també a empassar-me una una molla de
pa que es quedava aturada damunt l'enreixat
d'agulles i, amb el pes de la bola que feia el pa
ensalivat, m'anava obrint en canal.
Els joves desprogramadors em van deixar dues
carpetasses classificadores, preparades per allò
que ells anomenaven «el meu cas».
Una de les carpetes era plena de retalls de
diaris i de revistes especialitzades sobre el poder
de les sectes, els mètodes de captació, les
experiències de diversos exadeptes, el
comportament de la família, el control de la ment,
els girs vocacionals, els símptomes d'angoixa i no
sé quantes coses més, a banda de dos folis de
bibliografia essencial. L'altra carpeta contenia un
recull d'actes culturals, de programes d’activitats
lúdiques, de cartells de candidats de les darreres
eleccions, de fulletons de publicitat diversa i
fotocòpies de notícies internacionals i d’esports
132
del període de temps que jo havia estat dins del
grup —des de març fins a mig setembre—.
Quantes coses havien arribat a passar en només
mig any! I jo no n'havia sabut res!
L'excés d'informació crítica em va desorientar
massa en un moment que jo estava desprotegit de
mecanismes per processar-la. ¿Potser em volien
arrencar d’allí només perquè el grup representava
un estil de vida no previst socialment? Tot aquell
gruix d'informacions que contenia la carpeta, ¿de
veritat, m’interessava?, ¿amb quina finalitat em
podia interessar? ¿Què pot arribar a ser una
persona si no sap què passa al món que li ha
tocat viure? D’alguna manera, amb aquestes
qüestions ja se’m començava a plantejar l'impacte
dramàtic que s'havia produït en el meu judici,
amagant-me informació o simplement controlant-
me-la. Obria les carpetes i feia anar els papers
d'un costat a l'altre, només allisant-los i llegint-ne
eventualment paraules soltes.
133
Després d'una setmana de no passar d'aquesta
operació mecànica, les paraules s'anaven acoblant
com en un trencaclosques i anaven agafant sentit.
Anava recuperant les «meves» paraules.
Em revenien primer les paraules i després les
accions lentes.
Continuava hostil amb tots els que procuraven
envoltar-me amb discreció. Em sentia avergonyit
d'haver-me deixat seduir. ¿Com havia pogut
deixar-me conquerir per un grup patològic?
Aquell descobriment em va portar també a
pensar, però, que trobava encara a faltar
l'excitació de sentir que estava fent alguna missió
important. ¿Com ho podria dir? Alguna missió
còsmica!
Vaig trigar mesos, abans que jo mateix
comencés a parlar del grup com d’una secta
totalitària.
A mesura que avançaven els coneixements
sobre el control mental, la meva culpa se'm
134
convertia en ràbia. Sentia que m'havien ferit amb
un cop molt dur en el fons del meu orgull i de la
meva ment. ¿Com hi havia pogut caure de quatre
grapes?
Amb el temps, he anat sabent quina era la
impressió que els de casa tenien de mi. El pare diu
que, en les poques vegades que durant els sis
mesos que vaig estar atrapat a la secta vaig anar a
casa, em va descobrir un aire distant de
superioritat com el que vaig adoptar a l'època de
la meva adolescència. La mare m'ha explicat que li
semblava que jo disfressava una gran hostilitat
envers els de casa, i que no entenia què havien fet
malament.
La meva germana gran diu que semblava que
estigués il·luminat, com si donés per entès que
allò magnífic que m'estava passant no ho podria
entendre mai ningú i que, per tant, no valia la
pena de parlar-ne. En canvi, la impressió de la
meva germana petita era que jo posseïa un secret
135
molt gros que em mortificava i que per no fer-los
mal, no el volia compartir amb els de casa.
El moment més dur de la desprogramació, que
en el meu cas va durar prop d’un any, va ser quan
vaig tenir consciència que el somni que se’m
prometia feliç, en realitat era un malson terrible.
Sentia una punxada física clarament localitzada al
mig de pit, un dolor instal·lat molt cap dins a
causa d'haver estat traït, perquè no podia ser que
la felicitat no existís en el seu estat pur, en
essència. No hi havia dret que em fessin malbé el
somni d'aquella manera. Era una punxada que
irradiava des d’aquest centre per tot el cos i que
em feia anar tothora amb les pestanyes caigudes i
els llavis penjant. Era una punxada que impedia
que arrelés en mi cap esperança de tirar endavant
cap projecte, que de fet no tenia, si no era —i amb
prou feines— el de sobreviure.
¿Com em podia llençar al món de les
responsabilitats? No en sabia. O no podia. O no
136
volia. Era tan còmode dependre dels altres perquè
t'orientessin sobre el que calia que fessis en cada
moment, que em resistia a prendre cap decisió pel
meu compte. Un dia vaig anar al cinema i hi vaig
tenir un atac de pànic:
No sé quin producte anuncien,
la resta de la sala, en canvi,
exhala una rialla continguda.
¿Quan he deixat d’interpretar paraules i
fets?
Vull parlar-ne amb el veí de butaca,
i em paralitza un espasme,
la sang aglopada al coll,
la por rebobinada al mateix lloc.
¿Què hi faig, en aquesta foscor?
Els desprogramadors em deien —jo també ho
dic ara a les persones a qui dono suport amb les
meves visites— que també havia aconseguit
137
avenços positius, afiliant-me a la secta i que
després d'aquella experiència n'havia sortit més
madur i amb les defenses enfortides.
Aleshores, no m'ho creia. Perquè quan n'havia
sortit, em sentia desemparat, fora de lloc. Sentia
la veu del mestre quan estava sol. A vegades em
retornava el llenguatge xifrat que havia après a la
cèl·lula. Tot em recordava, obsessivament, el grup.
Una cançó. Una olor. Una persona que
s'assemblava a algú. Un simple gest.
A vegades em sentia com si anés nu pel carrer,
en una desprotecció física tan gran, que és com si
tothom estigués pendent de les meves sensacions
voluptuoses. L’espoliació de sensacions i
sentiments havia estat tan gran que em va costar
recuperar-ne l’autonomia, després d’haver passat
mig any, només mig any!, que em diguessin quan
i amb qui m’havia de relacionar sense respectar ni
els meus sentiments ni els de la noia amb qui
demanava estar com un infant demana als tutors
138
si pot anar a dormir a casa d’un amic o amiga.
Més encara, fent del sexe un mitjà de confusió.
Premi o càstig. ¿Com pot ser que m'hagués fet
més madur per haver estat dins d'una secta, si ni
tan sols em quedava cap criteri propi sobre el que
m'envoltava?
La recuperació en tots els aspectes va ser molt
dura. Coincidint que la meva germana petita
anava a Barcelona a estudiar vam llogar un
apartament per nosaltres sols. Un àtic petit, però
nou i ben orientat. Vaig acabar els crèdits que em
quedaven de la carrera d’Informàtica. I vaig cursar
la de Psicologia, en la qual coincidia, en diverses
assignatures, amb la meva germana. Em va costar
creure que podia confiar en cap nova amistat.
A la facultat, en reprendre el curs, vaig anar
bastant pel meu compte. Fins i tot els amics
d’abans m’eren estranys, ells mateixos no sabien
com tractar-me; tot i la bona, ho feien amb massa
delicadesa, i se’ls veia confosos. Mentre feia
139
Psicologia, vaig començar a col·laborar a la revista
d'ajut a les associacons familiars, i des
d’aleshores que visito persones que es troben en
situacions similars a la meva d'abans.
El pare i la mare, sempre que podien,
estimulaven la meva autoestima. Ho feien
descaradament, obertament. No sé d'on treien
tantes llibretes de notes excel·lents. No sé d'on
treien tantes fotos meves que recullen els
moments més bonics de la meva infància i de la
meva adolescència. Vídeos anant a buscar la
mona a cals padrins, fent petons al rei Baltasar,
recollint un premi i literari a l’escola, caient de cul
amb els esquís que mai he sabut dominar, amb la
casa plena d’amics el dia del meu vintè aniversari.
Possiblement, el fet de poder contrastar les
creences sectàries amb la realitat, a través
d'informacions objectives, de dades concretes, és
la clau de qualsevol mètode desprogramador. De
tota manera, analitzant la meva experiència,
140
reconec que el que més m'ha ajudat ha estat la
meva pròpia veu interna, els records i les
experiències enterrats sota aquells rituals
suprimidors del pensament. Però hi ha, per
damunt de tot, la meva pròpia redescoberta a
través de la mirada dels altres. Perquè, els que
m'estimaven m'havien obligat a mirar-me des del
seu punt de vista. Burxaven, cadascú a la seva
manera, fins que van fer escletxes al mur i van fer
que em retrobés.
Al cap d’un temps, vaig trobar pel carrer un
antic company de la cèl·lula i em va dir que em
desitjava que fos ben feliç. Amb una cara de fer-li
llàstima, va afegir:
—Però, tu ja ho saps, que mai més no
aconseguiràs de tornar a sentir-te bé perquè t'has
apartat del camí.
¿Què volia dir? ¿Que em veia com l'ovella que
s'havia apartat del ramat i ara estava a mercè del
llop que, per ells, és tota la societat?
141
—Estic provant d'aconseguir-ho —vaig dir,
abraçant-lo emocionat.
Després d’aquesta trobada, que m’havia servit
per trencar el gel amb la gent que s’havia quedat
dins, vaig fer un avenç important pel meu compte.
Vaig passar hores passejant i descobrint: les
formes i els colors dels núvols a diverses llums,
els matisos i ritmes del mar, els ocells que feien
niu a la ciutat i les gavines esbojarrades a la
platja, les plantes i les fonts, el vaivé de la gent
d’un mercat, les criatures jugant. Ja començava a
adonar-me que existia un món intens fora de mi i
el començava a reconèixer, a redescobrir-lo, com
es pot veure en aquesta prosa, que vaig escriure
en aquell moment precís:
VIGILANT PARADA
L'azalea índica, la calèndula africana i la flor
del paradís s'exposen a la Rambla en cistells i
sense insectes associats. Em fan l'ullet orquídies
142
en estoigs transparents, però la vista se me'n
va a les capses de bulbs: sospeso narcisos,
fritil·làries, jacints, tulipes, safrà bord... Mentre
dubto que hi hagi vida en les cabeces seques,
l'encarregat de la parada també dubta (del
meu interès per la flora cascallosa) i vigila que
no faci jocs de mans amb els minúsculs cactus
florits.
Em mirava sovint als vidres dels aparadors de
les botigues i, estranyament, trobava que
m’esqueia la roba, aixecava les espatlles i treia el
pit. Em redescobria ara amb els mateixos ulls que
notava més savis, però amb la mirada de sorpresa
de qui aprèn. Havia passat d’escoltar a sentir, de
mirar a veure, ho percebia com una conquesta
pròpia.
Curiosament, aquestes passejades les dedicava
al company que havia trobat pel carrer, encetant
un monòleg intern el destinatari del qual era ell.
143
Li deia que tot allò eren les engrunes minúscules
de felicitat dispersa que es poden trobar en les
coses de cada dia. M'imaginava un diàleg sense
paraules:
Repenso el passeig frec a frec
parlant de no res i de tot,
mesurant paraules no fos cas
que s’entenguessin pel que no són.
Sentint, més que escoltant.
Xuclant silencis pels porus,
reinterpretant els mots,
acomodant-los a allò que voldríem sentir,
gravats al disc dur, dígit a dígit,
serem capaços de recuperar-los amb cada
gest,
mentre un dels dos estarà fruitant
potser de falgueres
o de romanis.
144
M’emportava un llibre i llegia als bancs de la
Rambla, als del moll, als jardins de la Universitat
o a qualsevol plaça. Vaig tornar a escriure amb
regularitat poemes i proses poètiques i, malgrat
que aleshores reivindicava, —i reivindico, ara—
l’escriptura com a acte íntim, no exclusivament
relacionada amb la literatura, vaig anar convertint
l’impuls catàrtic de la paraula escrita com una
manera de connectar amb el món i perseguia les
meves germanes i als pocs amics que m’ho
permetien per llegir-los el que escrivia. Ho vivia
com un espai d’intercanvi i d’aprenentatge que
m’omplia. No buscava ben bé la seva opinió sinó
que m’escoltessin, com a forma de comunicació
impúdica, per tal com posava al descobert
sentiments, que em produïa un engrescament que
recordo amb entusiasme.
Encara ara, després de tant de temps, algun
cop em costa superar agradablement moments
d'intimitat amb la meva parella actual, una relació
145
tot just començada i que no sé si anirà enlloc
perquè tinc episodis d'angoixa que no em deixen
donar-me del tot i no sé si tinc dret a demanar-li
tanta comprensió com necessito.
Sovint m’assalten, emocionades, les estones de
tendresa que passava amb la noia plorosa de la
cèl·lula. ¿Que en sabia, jo, dels sentiments d’ella?
¿Sentia per mi el mateix que sentia pels altres
companys de la cèl·lula que la sol·licitaven?
Arracades amb flors del til·ler del passeig,
que tot ballant teixiu perfumat cobricel
il·luminant el paisatge dels seus fulls foscos.
Les ferides es van tancant molt lentament.
Tinc, però, la certesa que no paro de créixer. Sé
que l’altre i jo encara estem pel camí de la
reconciliació. Després de cinc anys ja em puc
reconèixer, amb tot el que he viscut bo i dolent
146
assimilat com a exclusivament meu. Aquest sóc jo
i el que queda de l’altre.
Desfibrat el miratge,
desactivat el giny,
toca estassar camins
i adobar amb cendra l'alba.
Refugi La Vinyeta Duesaigües, 2000
2a edició digital, revisada: gener del 2011
