Upload
joaquin-vsab
View
23
Download
2
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Dret urbanistic
Citation preview
URBANISME
TEMA 9: INTRODUCCIÓ A L’URBANISME
9.1 i 9.1.2 CONCEPTE D’URBANISME I URBANISME COM A FUNCIÓ
PÚBLICA
L’urbanisme és el conjunt de ciències que abasta a moltes i variades
disciplines amb objecte comú de l’estudi del territori i desenvolupament
dels diferents usos.
Aquest fet és analitzat per moltes disciplines. Des de l’àmbit de la seva
pròpia disciplina, estudia l’assentament de l’activitat humana en el
territori.
L’objectiu de regular l’assentament en el territori consisteix en un seguit
de normes legals, dret positiu, que contempla l’ús del territori i el
desenvolupament de diferents usos que l’activitat humana pugui realitzar.
És una funció pública (art. 3 Llei del sòl estatal) i art. 12 LLUC. Vol dir tres
coses:
- L’urbanisme a nivell jurídic s’estructura sobre potestats i
competències del poder públic, que assumeix aquestes i que sense
la seva intervenció no existiria l’urbanisme.
- No és l’únic agent el poder públic, hi ha participació també dels
administrats. No exclou la participació d’una pluralitat immensa
d’agents. A vegades és agent l’Administració i a vegades no. En la
vessant dels administrats hi participen sobretot propietaris, però
també el ciutadà no propietari.
- Participa de la naturalesa de totes les potestats administratives, que
venen subjectes al dret administratiu.
9.1.3 TRÀNSIT DE PRE-ESTAT DE DRET A L’ESTAT DE DRET: EL DRET
URBANÍSTIC
L’urbanisme a Espanya neix a finals del s. XX. Abans, també hi havia
assentats urbans molt complexes.
Al 1580, al continent americà, els espanyols havien creat 300 ciutats amb
permís de la corona i sota pena de mort.
9.2 LA FUNCIÓ SOCIAL DEL DRET DE PROPIETAT DEL SÒL. CONFIGURACIÓ
CONSTITUCIONAL
La CE té preceptes que regulen la propietat immobiliària, gairebé tot és
dels immobles que tenen importància destacada a nivell qualitatiu, són
indispensables, i quantitatiu perquè tenen valor econòmic superior.
L’art 33 CE regula el dret de propietat i d’herència pels béns de caràcter
privat i a l’apartat 2 diu que la funció social dels drets delimitarà el seu
conjunt d’acord amb les lleis.
La funció social casi es predica en exclusiva pels drets immobles.
La CE diu que la funció social delimita el contingut de la propietat. Diu fins
on arriba i on no hi ha propietat privada, es comprimeix el contingut. La
propietat només es reconeixerà quan no quedi la funció social
perjudicada. Té una vessant negativa pel propietari, el limita. S’han de
respectar els límits constructius, que no són ben bé limitacions de la
propietat, perquè sinó s’hauria de indemnitzar. NOMÉS ES DELIMITA.
La doctrina actual contempla que el propietari ha passat de l’esfera del
SER a l’esfera del FER. Abans de la funció social, un era propietari, després
d’aquesta, fa de propietari dels seus béns. Se li exigeixen conductes i
obligacions a partir de la funció social.
A través del 33.2 podem dir que la funció social és un dret i no una
obligació a complir amb el que exigeix la propietat. Són les lleis (reserva de
llei) les que defineixen la funció social de la propietat i l’estatut jurídic del
propietari. Els deures i obligacions que la titularitat de la propietat
comporten.
Impedeix determinats comportaments i assegura conseqüències.
Impedeix l’acumulació de propietat, no pot ser finalitat en sí mateixa, i la
confirmació de la propietat, qualsevol privació de la propietat i perjudici o
limitació haurà de ser objecte d’indemnització.
El preu haurà de ser abans del perjudici per regla general. Si hi ha sacrifici,
hi haurà indemnització. Assegura el respecte al contingut essencial del
dret de propietat. L’art. 33 no és emparable, assegura la participació en les
plusvàlues i les preferències de les necessitats col·lectives
L’art 47.2 CE diu que la comunitat participarà en les plusvàlues que generi
l’acció urbanística dels poders públics als propietaris. Els propietaris
hauran de cedir part de les plusvàlues a l’activitat urbanística.
9.3 INCIDÈNCIA DE LA CONSTITUCIÓ DE 1978 EN EL SISTEMA URBANÍSTIC
ESPANYOL: PRINCIPIS MATERIALS O SUBSTANTIUS QUE DERIVEN DEL
TEXT CONSTITUCIONAL
Principis generals de la CE referits a la potestat urbanística: art 9 (legalitat,
objectivitat, no-arbitrarietat) fan referència a les potestats de
l’Administració Pública. Són especialment importants en matèria
urbanística. Les potestats discrecionals tenen un paràmetre de control
més interessant.
- Funció social i participació social en les plusvàlues
- Dret d’accés a l’habitatge: allò que dóna cobertura a l’assentament
vital de la població. La CE diu poques coses però importants: art. 47
tots els espanyols tenen dret a disfrutar d’una vivenda digna i
adequada i els poders públics promouran les condicions necessàries i
establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret...
L’ordenament urbanístic regula alguna cosa amb caràcter perceptiu,
sobretot al dret de reallotjament a persones que per fruit de les
actuacions urbanístiques perden l’habitatge. Té normativa estatal i
autonòmica.
La CE no es pot curar de tenir decisions lloables però no afectives, no té
aplicació directa, s’ha de mirar la normativa que desenvolupa aquests
preceptes. Art. 50 CE: els poders públics promouran serveis públics pels
afectats.
9.3.2 REPARTIMENT COMPETENCIAL ENTRE L’ESTAT I LES COMUNITATS
AUTÒNOMES
Les competències de l’Estat i les CCAA estan regulades als art. 149 i 148 de
la CE.
L’art 148 es pot passar a disposicions transitòries de la CE.
L’art 149 diu les competències en matèria urbanística amb 4 apartats que
poden tenir incidència en matèria estatal que faci referència a
l’urbanisme, poden incidir respecte les quals l’estat es reserva alguna
competència:
1) Condicions bàsiques d’igualtat dels espanyols, en drets i deures
(competència compartida, Estat aprova llei de bases i CCAA la de
desenvolupament, el reglament)
2) Art. 149.1.1.13 parla d’activitat econòmica, a l’Estat li correspon
les bases i la coordinació de la planificació general de l’activitat
econòmica. L’Estat té competència compartida, es reserva bases
i algo més (coordinació, poder superior de posar en comú
diverses actuacions del territori).
3) Art. 149.1.18 CC és el més important. Parla de les competències
en matèria de règim jurídic de les AP i legislació sobre
l’expropiació forçosa. És una competència legislativa compartida,
l’Estat fa les bases i els altres faran el desenvolupament
d’aquestes. Fa referència a la competència exclusiva, la legislació
sencera sobre expropiació forçosa. A vegades es fan
expropiacions en matèria d’urbanisme.
4) Art. 149.1.23 tracta una altra matèria en que l’urbanisme té
incidència: Medi ambient. La legislació bàsica serà competència
compartida de l’Estat, que farà les bases i un altre les
desenvoluparà.
La normativa estatal serà la llei 2/2008, de 20 de juny i la llei 8/2013 de 26
de juny, reforma de la primera. És el text refós de la Llei del sòl de l’Estat.
L’art 149.3 diu que el dret estatal és supletori del règim autonòmic. No és
un títol competencial. L’estat no pot fer una llei que s’apliqui a les
comunitats que no tinguin llei en aquesta matèria. El dret existent abans
de la CE de l’estat pot aplicar-se a les CCAA que no tinguin en matèria,
però després de la CE si no té competència seran inconstitucionals.
Competències CCAA a l’EAC: determina les competències, allò que no
digui l’Estatut, serà competència de l’Estat. (L’art 137 EAC parla sobre
l’habitatge i l’art 149 EAC és sobre el territori d’urbanisme)
Competències entitats locals: art. 84.2 a i b EAC 2006
Competències exclusives de la CCAA ha de ser a nivell normatiu, perquè
entre l’Estat i la CCAA es reparteixen les competències polítiques (és
competència executiva, ha de primer el títol competencial en favor de les
entitats locals).
T.10 EL RÈGIM URBANÍSTIC DEL DRET DE PROPIETAT
10.1 L’ORDENACIÓ DEL SÒL MITJANÇANT LA PLANIFICACIÓ. PRINCIPI DE
NO INDEMNITZACIÓ
Parlarem de tots els principis del dret urbanístic. Son principis generals del
dret, al tercer lloc dins de la gradació de fons. Això diu la teoria general.
Es parteixi de l’escala que es parteixi, els principis tenen triple valor:
1) Actuen com a límit de la potestat reglamentària
2) Actuen com a límit de la potestat discrecional
3) Actuen en un paper de fixació de l’ordenament jurídic
1: Els principis no podien ser derogats per reglaments, que havien d’obeir-
los. Dins el Dret Administratiu els principis generals estan positivitzats. Els
plans d’urbanisme tenen categoria de reglament, no podran derogar
principis encara que no estiguin positivitzats.
2: Tema crucial dins del tema urbanístic on hi ha potestats discrecionals. El
marge de discrecionalitat respectarà l’ordenament jurídic escrit i els
principis generals que controlaran a aquest.
3: Fixen ordenament jurídic. L’ordenament jurídic sense principis és
incomprensible, els principis ordenen, donen forma al ordenament jurídic.
Contribueixen en la consolidació d’un ordenament jurídic més modificat.
Els principis són relativament immutables, subjectes a una incontinència
normativa. Un ordenament jurídic perfecte és el que té una poca relativa.
Els principis donen un bagatge suficient per afirmar l’urbanisme, que
aposti per un ordenament més segur.
Els principis són extensos, amplis i a vegades contradictoris entre sí. No
tots tenen la mateixa jerarquia, s’ha de saber analitzar davant la
contradicció de quin és el de jerarquia superior contraposant els
interessos en conflicte. S’ha de solucionar a través del major interès
públic.
10.1.1 PRINCIPI DE SOSTENIBILITAT
Art. 2 LS08 i art. 8 i 9 LUC
La sostenibilitat serveix per garantir que els sistemes biològics es
mantindran diversos i productius en el transcurs del temps.
La sostenibilitat urbanística preserva els valors del sòl perquè el sòl i els
seus valors són indispensables pel manteniment i la preservació del
sistema. Això garanteix que els sistemes biològics es preservin i les
generacions futures gaudeixin de les mateixes diversitats com els
presents.
La preservació vol dir analitzar les característiques dels immobles que els
fan distintius dels altres:
- Escassos: no són repercutibles ni ampliables
- No tots serveixen pel mateix, hi ha major idoneïtat d’uns per unes
coses i altres per altres. No són polivalents. No tots els sòls
serveixen per totes les finalitats.
- Està exposat a determinats riscos, que han de ser objectes d’anàlisis
i prevenció. Poden ser naturals o andròpics, que poden tenir
consideració diversa. Els que més preocupen són els tecnològics,
que posen en risc a determinats sòls, com l’energia eòlica.
Els valors a preservar són elements de qualitat que garanteixen una
qualitat de vida per generacions presents i futures (natura on hi ha fauna i
flora, el paisatge és un valor considerat, elements de patrimoni cultural a
preservar).
En la utilització racional i eficient del sòl i els immobles s’ha de distingir:
- Medi rural: la utilització vol dir preservar i millorar el sistema de
vida tradicional. Conservar i protegir el que hi ha.
- Medi urbà: en l’Europa actual és destacable el 80% de la població
que viu a les ciutats. El sòl destinat a l’assentament urbà és
necessari amb un potencial de naixement més gran.
El sòl serà el que doni cobertura a les necessitats actuals i futures. Per
donar cobertura a necessitats actuals i futures s’han de sotmetre a anàlisi:
1. La ciutat cap endins: analitzar en quins punts hi ha ciutat sostenible
i quines parts necessiten reformar-se o rehabilitar-se.
2. No és utilització racional del territori la dispersió territorial, ja que
col·lapsa els mitjans de transport i la producció de serveis.
3. La ciutat eficient ha de tenir dotacions que permetin satisfer les
necessitats efectives. No es tracta de situar zones per edificar, ni de
que aquestes tinguin serves de subministrament per beneficiar-se
de la vida col·lectiva. El barri ha de créixer tot conjuntament on les
dotacions en sentit ample siguin les que la societat necessita i
l’Administració garanteix.
4. El territori rural ha de tenir una combinació d’usos (mistificació
d’usos). No té sentit fer barris residencials, industrials, activitats,
etc. Per separat. Salvant l’aïllament de zones de perill, es vol una
barreja de barris per donar pas a una societat compatible en els
usos amb el territori.
5. La ciutat eficient, la densitat: analitzar la densitat d’habitatge sobre
el territori. Els creixements de baixa densitat no estan ben vistos per
l’urbanisme actual. La densitat adequada afavoreix l’habitatge i fa
penetrar activitats. Es veu que una ciutat sostenible hauria de
situar-se entre 6000 i 10000 habitants per km2.
10.1.2 PRINCIPI DE FAVOR A L’INTERÈS PÚBLIC
L’interès de la col·lectivitat té preferència davant de l’individual. Art. 2
LS08.
Té moltes manifestacions:
El silenci serà positiu quan sigui legal: Remissió a l’art. 8.1 b) LS08 i art 5.2
LLUC. A nivell de criteri jurídic pot ser que els dos preceptes s’apliquin, un
té preferència, l’estatal.
Hi ha polèmica en cas que el precepte estatal no existeixi, on l’autonòmic
serà inconstitucional perquè regularia règim jurídic i no ho pot fer
aïlladament.
S’aplica la regla general de silenci administratiu a no ser que el que es
demani vagi contra dret urbanístic, on el silenci serà negatiu, i no serà ni
positiu ni legal.
El silenci existeix només quan és legal, per tant, queda enormement
degradat en matèria urbanística. Hi ha inseguretat jurídica que no
contenta a ningú.
10.1.3 PRINCIPI DE NO INDEMNITZACIÓ
Enunciat fàcil: la ordenació urbanística delimita el dret de propietat i no
pot sortir el dret d’indemnització a favor de ningú.
És un tractament complicat ja que en ocasions produeix sacrificis
individuals amb vinculació que sofreixin uns i no es reparteixi entre
beneficiats que s’haurà d’indemnitzar.
És un dels més antics en el dret urbanístic. Ve recollit en els articles 3.1
LOSB que significa que la propietat del sòl ja no pot ser entesa com es
definia en la propietat del dret romà. La propietat del sòl és un dret sol de
repel·lir immissions alienes, si un sòl és propietat meva sobre aquell sòl no
entrés ningú. El simple fet de posseir la propietat no m'informa de les
facultats que tinc. Ha de venir l'urbanisme per informar de les facultats
que tinc sobre aquell sòl.
En funció de l'ordenació del sòl, no es produeix perjudici i no hi ha
indemnització. L'ordenació del sòl és variable. La modificació no significa
dany i per tant tampoc genera indemnització. Això és una regla general
però hi ha excepcions. Aquest principi de no indemnització s'equilibra amb
el principi de repartiment equitatiu de beneficis i càrregues.
10.1.4 PRINCIPI DE REPARTIMENT EQUITATIU DE BENEFICIS I CÀRREGUES
Es desprèn de l’art. 8.1 c) LS08 i 7 LLUC
El seu plantejament comporta molts beneficis. Situa en emplaçaments les
zones aptes per construir habitatges, hotels, llocs per satisfer les
necessitats humanes. Els aprofitaments s’atorguen als propietaris perquè
no es col·lectivitzen.
No hi ha precepte que impedeixi perquè es doni la creació d’edificabilitat i
pertanyi a la col·lectivitat. Ex: els pous seran del propietari, però l’aigua
que esdevingui serà de domini públic, de l’AP.
El legislador no aplica la teoria de la foto: els esdeveniments i
aprofitaments privatius seran propis dels particulars. Es crea per
l’urbanisme en benefici dels particulars. Les càrregues son els sòls
destinats a les necessitats col·lectives i les obligacions d’obra. A vegades es
tracten de reservar espais per zones que no siguin de caràcter privatiu:
espais reservats reben el nom de sistemes urbanístics.
Hi ha d’haver repartiment just entre beneficis i càrregues. Quan la
jurisprudència parla dels principis extreu moltes conseqüències com la
simultaneïtat. El repartiment s’ha de fer de manera simultània amb àrees
de repartiment (sectors o polígons) per fer el repartiment equitatiu i
simultani. L’urbanisme no es pot enfrontar amb àmbits extensos ni amb
reduïts.
10.1.5 PRINCIPI DE PUBLICITAT I PARTICIPACIÓ
Art. 3.3, 4e, 4f, 8.1 c, 11LS08 i 12 LUC. No es pot explicar unitàriament.
Publicitat: vol dir que l’urbanisme és públic perquè tothom pot formular
consultes, exigeix conducta activa del subjecte de demanar informació.
També és públic en sentit passiu i que l’AP informi directa o
indirectament. S’ha de publicar, hi ha una obligació, allò transcendent en
matèria urbanística amb mitjans telemàtics.
Participació: art 21-24 LLUC. Vol dir que en el procés de tramitació dels
plans d’urbanisme els particulars tenen dret a la iniciativa en molts casos i
a participar en el tràmit d’informació pública en tots els expedients. No
està limitat a una quantitat de gent en assignatures. L’urbanisme vol
garantir la màxima participació del ciutadà.
Quan el planejament està en tràmit l’Administració Pública publica un
expedient perquè els ciutadans puguin examinar-lo i al·legar-lo. S’obre un
tràmit preceptiu. Parlem de participació ciutadana, no de propietaris, no
cal ser cap propietari, només cal tenir personalitat jurídica.
Acció pública: Dos preceptes: estatal i autonòmic. El segon és
inconstitucional perquè diuen el mateix i és més important el de l’Estat.
Per reclamar observança dels plans urbanístics qualsevol persona pot fer
accions de legalitat, demanar exercicis de potestats i actuació de l’AP i
reconèixer els actes de l’AP contraris a l’ordenament urbanístic.
Garantia fonamental de l’actor públic és reclamar la tutela dels tribunals
perquè es posi remei a divisions il·legals. Qualsevol persona amb capacitat
pot fer-ho, no ha de mostrar interès per l’assumpte ni tenir legitimació. El
tribunal dictarà sentència acceptant o no el recurs, sense demanar
legitimació especial. Tothom pot dur a terme l’acció pública.
1.1.6 PRINCIPI D’ORDENACIÓ DEL SÒL A TRAVÉS DELS PLANS:
NATURALESA REGLAMENTÀRIA, JERARQUIA I PROHIBICIÓ DE RESERVA
DE DISPENSACIÓ
Els plans d’urbanisme (reglaments) defineixen en cada cm2 de sòl el que es
pot fer i el que pot anar, defineixen l’edificabilitat i l’ús de tot el territori.
Ordenen el sòl. Respecte dels plans, hi ha tres característiques per
comprendre l’objecte:
Naturalesa reglamentària: els plans no són actes administratius, sinó
reglaments. Aquesta diferenciació pertany a la teoria general del dret
administratiu. S’han de publicar, susceptibles de recurs directe o indirecte.
La publicació és necessària perquè els plans entrin en vigor. No són mai
fermes, perquè són reglaments i no actes.
Prohibició de reserves de dispensació: Conseqüència de la naturalesa
jurídica reglamentària. Tots els reglaments venen determinats pel principi
de inderogabilitat singular. Vol dir, que el reglament no pot fer
ordenacions concretes ad hoc per persones o casos concrets. El propi
reglament no pot dir que l’ordenació no s’aplica o sí s’aplica a X persona.
Una ordenació singular no es pot justificar, al igual que una derogació
singular. Això exigeix el principi de derogament ad intra.
Principi de jerarquia de plans: Dins els reglaments hi ha diferents valors
jeràrquics. Hi ha alguns que valen més que altres. Segons qui aprova el
reglament, val més o menys. Hi ha jerarquia interplans que no depèn de
l’autoritat que l’aprova, sinó de la figura del planejament, els aprovi qui els
aprovi. El pla no podrà anar en contra del que digui la jerarquia superior.
La llei d’urbanisme permet que plans de jerarquia inferior tinguin
determinada autonomia.
10.1.7 DIRECTRIUS DE PLANEJAMENT
Son un conjunt de regles de la llei directament aplicables al territori sense
necessitat de planejament. El planejament permetrà fer urbanisme. Hi ha
regles bàsiques que les lleis defineixen i tenen aplicació a tot arreu. Si hi
ha planejament general, aquestes regles vinculen el planejament.
Existia a la llei del sòl del 56 i era bàsica perquè no existia planejament.
Aquest s’ha anat formant en un procés que ha durat molts anys. Quan
menys planejament hi hagi, més importància tenen les directrius.
Art. 9 LLUC: la primera fa referència a la preservació de les zones de risc
exposades a perill geològic o natural.
Art 5 i 6 RLUC: defineixen les zones de risc o inundables. Considera que el
concepte de risc o inundabilitat són conceptes jurídics determinats propis
d’una ciència jurídica i la informació a l’abast de l’urbanista ve
informatitzada per l’Institut Geològic de Catalunya.
El que es consideri terreny en risc serà prohibit urbanitzar i edificar. Això
vincula el planejament i la seva execució.
Període de retorn de X anys: s’analitza el període que ha passat entre una
inundació i una altra.
Més tard s’ha de fixar la zona fluvial (10 anys), el sistema hídric (100 anys)
i la zona inundable (500 anys)
Per les taxes de retorn de 10 anys es pot fer poques coses. Només
s’admeten obres que tinguin a veure amb la protecció del domini públic
hidràulic. No només subjectes a servitud de la normativa d’aigües, sinó
subjecte a limitació urbanística.
La zona hidràulica de 100 anys no es tolerarà cap edificació que modifiqui
sensiblement el perfil del terreny o un objecte al fluxe de l’aigua.
En la zona inundable, períodes de retorn de 500 anys, la directriu
prohibeix àrees d’acampada. No es poden establir zones d’acampades a
les zones inundables, al considerar que no totes les inundacions
previsibles tenen la mateixa intensitat. Si els episodis són inundacions
greus, el règim serà el mateix que en una inundació fluvial, si són
moderades poden ser usos de magatzem i industrials.
A) Directrius que fan referència a la preservació de les zones de risc.
Article 9.2 LUC i article 5 I 6 RLUC. Hi ha determinats punts del terreny que
estan exposats a un riscos determinats, aquests riscos poden ser: sísmics,
d'allaus, incendis, inundacions, de proximitat amb matèries perilloses etc.;
per tant s'ha de fer una especial regulació d'aquests riscos per evitar les
desgràcies que s'han produït al llarg de la història.
El risc és un concepte jurídic determinat, però juga molt sovint
especialitats o ciències que no tenen res a veure amb el vessant jurídic. De
vegades entra en joc la geologia, l'enginyera hidràulica i moltes altres
especialitats que serveixen per determinar els riscos.
L'article 9.2 LUC diu que si existeix el risc està prohibit urbanitzar i edificar
per part de qualsevol persona. Per tant, el risc es defineix científicament i
el legislador separa 2 tipus de riscos:
a) Riscos que fan referència a fenòmens diferents. Vénen determinats pels
criteris geològics i l'article 5 del RLUC diu que farem referència a la
informació que disposi l'institut geològic de Catalunya, que és qui té la
informació necessària per valorar les zones de risc que estiguin
preservades del procés d'urbanització, fan una mera interpretació.
b) Risc d'inundacions. Ve mesurat pels paràmetres de l'enginyeria
hidràulica, la qual fa servir un concepte de període de tornada per
determinats anys. Aquest període de tornada per determinats anys és el
temps mitjà que es produeixen dues inundacions. És per tant fer
estadístiques del terreny en els períodes anteriors, com més allarguem en
el temps més probabilitats d'encert hi ha.
A partir d'aquesta teoria del període de tornada s'elabora la corresponent
documentació i ja es pot definir 3 tipus diferents de zones:
Zona fluvial. La llei considera que és zona fluvial el jaç del riu i la franja
addicional del jaç segons el període de tornada de 10 anys. La zona fluvial
és inaprofitable a efectes urbanístics, solament es pot fer aquelles obres
admeses pel domini públic hidràulic.
Zona de sistema hídric. És aquella situada entre el període de tornada de
10 a 100 anys. En principi de no es pot admetre cap nova edificació, ni ús
ni cap activitat que pugui representar perill d'alteracions del terreny,
perquè si queda amenaçada els fluxos d'aigua variessin; per tant no es
deixés fer res nou si altera el perfil del terreny això correspon a l'aplicació
de la teoria de la foto. Dins d'aquestes zones es poden fer usos agraris
sense instal·lacions ni tancaments, usos propis d'espais públics sense
edificacions ni instal·lacions i determinades obres hidràuliques vinculades
a la utilització ordinària del riu.
Existeixen determinades excepcions: el reglament català contempla que el
planejament general d'un municipi pot contemplar la incorporació
d'aquests sistemes hídrics en sectors del sòl urbà i sectors del sòl
urbanitzables, sempre que aquests terrenys continuïn destinats a usos
compatibles. Les zones de sistema hídrics no necessàriament han ser sòl
no urbanitzable a diferència de les zones fluvials.
La manipulació per l'home pot alterar la línia d'inundació, les línies del
període de tornada no són immutables, si s'altera el perfil del terreny
s'alteren les línies d'inundació.
Les obres que tinguin com a finalitat protegir inundacions en determinats
terrenys han d'estar autoritzades per l'agència català de l'aigua, però a
part d'aquesta autorització han d'existir 2 requisits per fer les obres:
Aquestes obres no poden passar el problema al veí, que no generen
problemes a terrenys aliens per protegir el teu.
Si aquesta obra es realitza per la manipulació de l'home per aconseguir el
desenvolupament d'una zona el cost d'aquesta obra serà a càrrec dels
propietaris de la zona.
• Zona inundable. És la que està situada entre el període de tornada de
100 i 500 anys. El planejament urbanístic distingeix entre zones diferents
en funció de les zones inundable en el període de tornada, i són:
Zona inundable greu: no s'admetran construccions ni àrees d'acampada.
Zona inundable moderada: aplicarem el mateix, però s'admeten
construccions destinades a usos industrials i magatzems.
Zona inundable lleu: el planificador dirà que usos admet o no, no tenen
impediment urbanístic.
Excepcions i alteracions antròpica (manipulació per l'home), es poden
integrar en sectors urbans i urbanitzables, es poden fer obres però amb
autorització prèvia.
En els 3 casos (zona fluvial, sistema hídric i zona inundable) no s'aplica en
sòl urbà, el sòl urbà no s'aplica la normativa dels riscos d'inundacions,
però això no significa que en el planejament no s'estudiïn els riscos
d'inundació. En sòl urbà no s'aplica la directiva però es preveuen els riscos.
Edificacions i usos fora de l'ordenació. És quan hi ha una obra establerta i
la normativa actual no ho tolera, això es dóna per 2 coses:
- Es va establir legalment però ha prescrit l'acció contra aquesta.
- Es va establir legalment però la norma ha canviat.
Aquesta disparitat es dóna pel règim de fora d'ordenació i el règim de
volum disconforme. Els usos i edificacions en zona inundable que no siguin
admissibles avui quedessin subjectes al règim de fora d'ordenació (art.
108 LUC).
B) Directrius que fan referència a la preservació dels valors del sol.
Article 9.3 LUC, fa referència al sòl que té un determinat valor, pot ser
artístic, històric etc... I per tant aquest tipus de sòls han d'estar exempts
del sòl urbanístic.
C) Directrius que fan referència a l’exclusió de terrenys amb pendents
excessives.
Article 9.4 LUC, terrenys amb pendent superior al 20% no són útils a
efectes urbanístics. Va dirigida solament al planejament que s'aplica a sòls
no urbanitzables.
El problema queda concentrat a saber calcular el pendent d'un terrer, que
seria labor
de la ciència de la topografia. La normativa dóna de vegades algun criteri
de com calcular-ho, per exemple: com més pendent tingui un terreny
menys edificabilitat tindrà (article 255 del pla general metropolitana de
Barcelona).
L'article 7 de la LUC diu que ens fixarem amb els plànols de l'institut
cartogràfic de Catalunya, això és una mera interpretació, preval el
concepte material que estableix la llei quan diu que si el pendent supera el
20% quedés fos de zona urbanitzable.
Aplicar aquesta directriu significa la paràlisi del creixement de l'activitat.
La regla acaba amb una regulació més precisa d'algunes excepcions, de les
quals àdhuc estar en un terreny amb pendent superior al 20% es permet la
seva incorporació en el procés urbanístic.
Excepcions en casos en els quals sí es pot construir amb un pendent
superior al 20%:
- Quan el creixement de determinats nuclis no es pugui fer en altres llocs.
- Quan per raons de coherència urbanística fa falta incorporar aquests sòls
en el procés de transformació urbanística. No computessin a aquest efecte
d'estàndards urbanístics.
D) Directrius que fan referència a la prohibició de plusvàlues generades
com a conseqüència dels incendis.
Segons l'article 9.5 LUC, quan un sòl forestal com a conseqüència d'un
incendi perd el seu valor forestal, això no justifica la seva transformació
urbanística. La llei contempla que la normativa forestal dirà quants anys
han de passar des d'un incendi per a la transformació del mateix.
E) Directrius que fan referència la minimització del impacte ambiental.
Article 9.6 LUC, conscient que tota transformació té un impacte ambiental,
fa falta estudiar i executar aquests impactes. Vol dir que tot procés de
transformació ha d'incorporar un estudi d'impactes i en segon lloc que les
mesures s'hauran d'executar com a condició prèvia o simultània a la
transformació urbanística.
F) Criteri de la funcionalitat en la distribució del territori.
Article 9.7 LUC, la seva raó de ser recau en el fet que no tot terrè val el
mateix, en funció de les seves característiques un terreny és més funcional
per a unes coses que para unes altres. Aquesta funcionalitat ha de ser
estudiada.
10.2. LES SITUACIONS BÀSIQUES DEL SÒL. LA CLASSIFICACIO DEL SÒL:
TIPOLOGIA I DELIMITACIÓ.
En aquest punt fem referència a la classificació del sòl. La qualificació del
sòl es cap a servir dins del sòl urbà i el sòl urbanitzable.
La llei del sòl de 2008 fa un exercici de la competència estatal en matèria
urbanística i regula algunes coses quant a la classificació del sòl, i
distingeix entresòl urbanitzat i sòl rural. L'objectiu de la llei estatal és
l'al·legació de 2 tipus competencials:
- La expropiació forçosa.
- Garantir la igualtat de tracte en tot el territori.
Això és el que al·lega el legislador per regular el que diu l'article 12 de la
llei del 2008, perquè l'estat no té competència però ho regula pels efectes
expropiatoris i per la igualtat en tot el territori. La jurisprudència diu que
això si que s'ajusta a la CE, però en al nostre semblar no s'ajusta, perquè,
en matèria expropiatòria el que es valora és el bé de la llei urbanística, per
tant des de l'estat no s'hauria de regular això; i no es classifica el sòl.
Sòl urbanitzat i sòl rural
L'article 12.3 de la llei del 2008 considera sòl urbanitzable el que aquesta
integrat de forma real i efectiva dins de la xarxa de dotacions i serveis
propis dels nuclis de població. Aquest article planteja coses diferents.
Característiques:
- Es tracta d'un sòl integrat, no aquesta aïllat.
- Dins d'est ha d'haver-hi uns serveis que seran els que digui la llei
urbanística, aquests serveis han d'existir sempre que l'única cosa
necessària sigui la connexió del terreny a la xarxa.
- Aquesta xarxa ha de ser suficient en quan a la seva extensió.
- Es defineix pel nivell d'urbanització, si té serveis dins de la xarxa amb
serveis suficients serà sòl urbanitzat.
- La característica definidora és l'existència de nivells d'urbanització amb
dotació suficient.
- És un concepte reglat, és a dir, el terreny que tingui aquestes
característiques és sòl urbanitzat i el terreny que no tingui aquestes
característiques és sòl rural.
Quant al sòl rural l'article 12 diu que és tot allò que no sigui sol urbanitzat,
trobem 2 categories:
Sòl rural reglat
És aquell sòl que la seva situació no depèn de la voluntat administrativa. El
sòl rural reglat és aquell que té determinats valors de protecció que pel
principi de sostenibilitat hem de deixar-ho tal com aquesta.
Aquest sòl rural reglat o de protecció pot estar regularitzat per normes de
planejament territorial o urbanístic, això vol dir que és freqüent veure
diferents plànols que incideixen en la protecció d'aquest sòl que té relació
de jerarquia.
Els sòls rurals reglats tenen sempre un límit material i un mínim formal de
vegades. El material és que pels valors no es podran incorporar a un
procés urbanístic. I el formal és que hi haurà un planejament superior que
deixés molt clar que no es pot fer.
Aquest sòl és d'especial protecció però no es garanteix que sigui d'especial
protecció demà, es pot modificar. Això es tracta en la *STS de 3 de juliol
de 2003 sobre la reversió del pla general de Madrid, es declaro contrària a
dret urbanístic de sectors protegits. El TS diu que la reducció de zones de
protecció ha de respectar 2 límits: el de la motivació suficient i el límit de
la jerarquia.
Sòl rural discrecional. És aquell sòl que l'administració per voluntat pròpia
impedeix que s'incorpori al procés urbanístic. És rural perquè
l'administració per voluntat pròpia diu que no és convenient la seva
transformació. A nivell d'evolució legislativa s'ha de dir que això no va
anar sempre així. L'administració gaudia d'un cert marge d'apreciació a
l'hora de comprovar l'efectiva existència dels valors indicats, que vènia
obligada a constatar per poder justificar la classificació com no
urbanitzable dels terrenys corresponents.
Tot sòl classificat pels plans com no urbanitzable aquesta subjecte per la
llei a un règim jurídic estricte i rigorós que exclou, com a regla general, la
possibilitat de desenvolupaments constructius, sense altres excepcions
que les edificacions destinades a explotacions agrícoles que guardin
relació amb la naturalesa i destinació de la finca.
La nova LS ha mantingut el règim jurídic del sòl no urbanitzable, als
propietaris del qual reconeix solament el dret a usar, gaudir i disposar de
la seva propietat de conformitat amb la naturalesa dels terrenys, d'acord
amb la seva valoració agrícola, forestal, ramadera, cinegètica, que és l'únic
contingut inicial del dret de propietat. Permet nomes amb caràcter
excepcional l'autorització d'actuacions específiques d'interès públics,
prèvia justificació que no concorren les circumstàncies que determinen el
seu manteniment en situació de sòl rural.
Les situacions bàsiques del sòl en la llei estatal, distingeix:
- Sòl urbanitzat
- Sòl rural.
Lligant uns procediments diferents en cada cas per a la seva expropiació,
es valoren de forma diferent.
10.3. LA CLASSIFICACIO DEL SOL. CLASSES DE SOL: TIPOLOGIA I
DELIMITACIO.
Quant a les classes de sòl, ve regulat per la LUC que distingeix 3 categories
de sòl:
- Sòl urbà: aquell que aquesta edificat o es pot edificar fent qualsevol
cosa.
- Sòl urbanitzable: aquell que es podria incorporar al procés d'urbanització
sense modificar el planejament general del municipi.
- Sòl no urbanitzable: és aquell que mentre aquest en vigor el
planejament general no es podrà incorporar a la transformació, és un sòl
que aquesta fora del procés de transformació.
SÒL URBÀ (SU)
Dins del sòl urbà trobem moltes subcategories com poden ser:
Sòl integrat dins del teixit urbà.
Sòl no integrat dins del teixit urbà.
En aquestes explicacions ens centrarem en el sòl urbà integrat dins del
teixit urbà, aquest tipus de sòl coincideix amb el sòl urbanitzat i existeixen:
- Sòl que compta amb serveis urbanístics.
- Sòl que no compta amb serveis urbanístics.
Dins del sòl urbà hi ha:
- Terrenys solars: que son terrenys que tenen els serveis bàsics i altres
serveis del planejament urbanístic.
- Terrenys no solars: son part del sòl que els falta algun dels requisits
anteriors.
L'article 12.3 LS diu que aquesta situació de sòl urbanitzat l'integrat de
forma legal i efectiva a la xarxa de dotacions i serveis propis dels nuclis de
població. Si el sòl ha estat realment transformat, ha de considerar-se
necessàriament urbà.
Dins del sòl urbà existeix:
El sòl urbà consolidat (SUC).
L'article 30 LUC diu que té la condició de sòl urbà consolidat aquell que és
solar i alguna cosa mes. El solar és sempre sòl urbà consolidat digui el que
digui el planejament general, perquè és un concepte reglat.
Art. 30 LUC: Constitueixen el sòl urbà consolidat:
a) Els terrenys que tenen la condició de solar, d'acord amb l'article 29.
b) Els terrenys en els quals només mancada, per aconseguir la condició de
solar, assenyalar les
alineacions o les rasants, o bé completar o acabar la urbanització en els
termes
assenyalats per l'article 29.a, tant si han estat inclosos a tal fi en un
polígon d'actuació urbanística o en sector subjecte a un pla de millora
urbana com si no han
estat inclosos.
El sòl urbà no consolidat (SUNC)
Es un sòl urbà i per lo tant esta en teixit urbà i te uns serveis basics o esta
en una zona amb edificació consolidada en 2/3. S’intenta concentrar el
màxim possible la edificació per no consumir tant de sòl i que no hi hagi
dispersió de la ciutat.
Es el que esta subjecte a alguna transformació, canvi o remodelació de
certa entitat. Tots aquests canvis suposen una carrega per el propietari,
sobretot en les cessions del sòl (art. 47 CE). Aquests canvis urbanístics
suposen una plusvàlua que ha d’anat acompanyada de unes carregues i
obligacions que se l’imposen al propietari. La llei catalana estableix que un
sòl consolidat pot passar a ser un sòl no consolidat.
Els drets son els mateixos que el consolidar, executar o acabar les obres
d’urbanització para que els terrenys tinguin la condició de solar, i a
participar en la transformació sota el principi de repartiment equitatiu de
beneficis i carregues.
Els deures: repartiment equitatiu de beneficis i carregues incloses en un
àmbit d’actuació, els deures son iguals als dels propietaris del sòl
urbanitzable delimitat.
SÒL NO URBANITZAT (SNU)
Es el sòl que per mandat del pla urbanístic no es va transformar, per raons
objectives ja tenen uns valors però també hi ha un altre tipus de sòl no
urbanitzable que pot no tenir valors i que per tant no hi ha res a protegir,
però es protegeix per el principi de sostenibilitat ambiental. Per lo tant el
regim del sòl no urbanitzable pot ser:
- Perquè hi hagi uns valors establerts.
- Sòl no urbanitzable residual.
El regim del sòl no urbanitzable:
- Be perquè tingui valors establerts per normativa o es poden constatar.
- Sòl residual perquè no es necessari per el creixement del municipi.
El sòl que no es va poder transformar, no es pot urbanitzar per edificar.
Drets del propietari:
- Utilitzar-lo conforme a la seva naturalesa, conforme al planejament
urbanístic i legislació sectorial.
- Prohibició de parcel·lació urbanística. La parcel·lació urbanística te com a
objectiu parcel·lar per crear un nucli de població. El que es prohibeix es la
parcel·lació urbanística per crear un nucli de població.
- Prohibició de destinar-ho a fins que transformin la seva naturalesa o
lesionin els valors.
- Règim específic de les autoritzacions d’obres i usos: els principis generals
son que s’ha de preservar el sòl i garantir la màxima integració ambiental
de Construcciones i activitats.
- Hi ha un procediment concret d’autorització, existeix un procediment de
control de totes les actuacions que es portin en aquest tipus de sòl per així
preservar el sòl no urbanitzable. Es persegueix que no hi ha hagi frau de
llei ni s’alteri el sòl.
SÒL URBANITZABLE (SUble)
Es el sòl que el pla urbanístic determina com a necessari per satisfer les
necessitats de creixement futurs del municipi. També hi ha una
classificació del sòl urbanitzable:
- Delimitat.
- No delimitat.
En el municipi de Barcelona no hi hau sòl urbanitzable per créixer. Nomes
existeix el sòl urbà i el sòl no urbanitzable. El sòl urbanitzable que hi ha pot
ser rústic, i esta segon el pla, destinat acréixer, a transformar-se.
El sòl urbanitzable es aquell determinat en el pla urbanístic per créixer.
Sòl urbanitzable delimitat: es el que es necessita per les previsions i
necessitats de creixement de la ciutat. S’ha de realitzar en base al principi
de sostenibilitat. Els drets del propietari son: promoure i participar en
l’actuació de la transformació (mitjançant la presentació del pla parcial
urbanístic que es el que serveix per ordenar i regular el sòl urbanitzable
delimitat.
Les obligacions:
- Repartir equitativament beneficis i carregues del planejament,
- Cedir terrenys destinats a sistemes locals dins del sector
- Cedir terrenys destinats a sistemes generals inclosos en l’actuació.
- Cedir a la administració publica un 15% del aprofitament urbanístic,
- Costejar i en el seu cas executar la urbanització,
- Edificar els solars en els plaços previstos per el planejament.
- Conservar la urbanització en els aspectes previstos legalment.
El sòl urbanitzable delimitat es el que te vocació de transformació, el qual
el POUM estableix els paràmetres per presentar el pla parcial urbanístic.
Sòl urbanitzable no delimitat: es un sòl adequat a la transformació. Però
es necessari que concorren uns requisits, circumstàncies o condicions. Te
la vocació de transformació però nomes es transformarà quan concorren
una sèrie de circumstàncies. Fins que no es compleixen les premisses que
estableix el POUM i es decideixi efectivament transformar-ho, tindran el
mateix tractament que un sòl no urbanitzable. En aquest cas hi ha un pla
parcial urbanístic de delimitació.
BÉNS PÚBLICS (10/04/2014)
El terreny que estigui dins d’una delimitació on fa falta planejament i
gestió urbanística no hi ha llicència immediata ni condició de solar.
Han de ser terrenys on no hi hagin càrregues de cessions. Hi ha un terreny
que s’ha de cedir abans d’obtenir la corresponent llicència. Mentre no es
faci la cessió, el terreny no tindrà la condició de sòl.
TERRENY QUE NO SENT SOLARS TAMBÉ PODRAN SER CONSOLIDATS:
a) Terrenys que els hi falti el requisit de les alineacions o el requisit de la
urbanització. Poden ser considerats sòl urbà.
Segons art 29 sembla ser que només pot ser que falti un requisit i no els
dos. En referència al requisit de la urbanització, aquells terrenys que
tinguin la urbanització començada i només falti acabar-la o completar-la,
també seran considerats com sòl urbà consolidat. Aquesta aplicació a la
pràctica genera molts problemes, perquè els drets i deures del propietari
varien, a la persona li interessa que el terreny sigui consolidat, perquè
guanya valor i categoria. En aquests conflictes de difícil tractament,
s’hauria de partir de dos criteris:
1) El sol urbà consolidat és un concepte jurídic on el planificador
compleix amb la càrrega legal dient on hi ha sòl consolidat i on
no.
2) Per considerar un sol urbà consolidat no solar, fa falta que la
urbanització hagi començat però no de forma mínima, sinó de
forma substancial. Es parla de sòl consolidat per la urbanització, i
no pot ser, aquell que hagi fet quatre coses, hi ha d’haver una
anotació substancial.
3) És indiferent que estiguin dins sectors o dins de polígons. És a dir,
poden haver-hi urbanitzacions fetes substancialment i tot i així
delimitar sectors o polígons per acabar-ho. El sòl urbà consolidat
no solar pot estar dins de sectors de millora urbana o polígons de
secció urbanística. Si hi ha delimitació de sector o polígon no hi
ha llicència immediata. El dret a la llicència només el tenen els
sòls urbans consolidats SOLARS.
SÒL URBÀ NO CONSOLIDAT (art. 31 LUC): defineix el no consolidat per
exclusió. És impossible explicar aquest sòl sense fer servir la tècnica de
l’exclusió. Serà tot aquell diferent al sòl urbà consolidat. Si el sòl urbà
consolidat es pot desconsolidar. Les primeres previsions legals que
contemplaven el contrari es pensava que serien considerades
inconstitucionals per contradir l’article 33 de la constitució.
La realitat urbanística es volàtil i canviant, i la propietat especialment
immobiliària està al servei de la funció social que en tot moment ha de
complir. Per això s’ha acceptat la constitucionalitat d’aquest sistema que
permet degradar el sòl. La consolidació d’un sòl no és permanent, poden
passar coses en virtut de les quals el sòl urbà consolidat es degradi, i a
partir de la seva producció, passi a ser sòl urbà no consolidat. Perquè això
passi s’han de donar diferents requisits:
1) De caràcter formal: és una modificació del planejament general.
La desconsolidació no es pot fer sense modificar el planejament
general. No es podrà fer via acta administratiu, ni planejament
de desenvolupament, requereix una modificació del planejament
general.
2) De caràcter material: aquesta modificació del planejament
general o bé delimita un sector de millora urbana o un polígon
d’actuació urbanística, però no qualsevol, sinó per fer la
transformació de l’àmbit, o bé deixa de tenir assenyalades
alineacions i rasants, o bé s’introdueix la cessió de terrenys
destinats a vialitats per regularitzar les alineacions de la zona. La
transformació radical implica l’aparició de nous serveis, de nova
vialitat, de noves alineacions, etc. Si no desconsolidem el sector,
no podrem obligar als propietaris a cedir terrenys (art. 31.2 LUC).
EL SÒL URBANITZABLE
Segons art 33.1 LUC són sòls necessaris i adequats per garantir el
creixement de la població i l’activitat econòmica qualificat com a tal pel
planejament general. El sòl urbanitzable és una bossa de futur. El sòl urbà
ha considerat tot el sòl que hi ha destinat a l’assentament i a les activitats i
el que pot haver a curt termini immediat.
Dins el no consolidat hi ha àrees que no estan consolidades, però s’han
considerat sòl urbà.
Ha d’estar fixat en el planejament general. És una càrrega del planificador.
El planejament general o alguns plans directors urbanístics són els que han
de determinar exactament aquestes bosses de sòl urbanístic. La llei
permet en municipis d’escassa complexitat urbanística, que no hi hagi sòl
urbanitzable. Podem trobar dos tipus de municipis: un normal on en virtut
del planejament general hi hagi les tres classes de sòl (urbà, urbanitzable i
no urbanitzable) o municipis d’escassa complexitat urbanística on hi hagi
només sòl urbà i no urbanitzable.
S’ha de dir que és un concepte discrecional. L’art. 33.2 LUC diu que
aquestes bosses de sòl urbanitzable han de ser proporcionals a les
previsions de creixement del municipi. Aquestes, són creixements
residencials i d’activitat que es poden fer de mil maneres. S’ha de fer
estudis i en funció d’aquests, marcar les bosses urbanitzables. Hi ha plans
directors urbanístics que municipis de 700 habitants han planificat més de
2000 habitatges nous (BURRADA)
Dins el sòl urbanitzable existeixen dos subcategories:
a) Delimitat o SUD: És un concepte no definit a la llei. És aquell que
està previst d’incorporar-se a curt però no immediat termini. Ara
bé, el seu concepte és exclusivament formal. El planejament que
configura aquest urbanitzable diu si el considera delimitat o no
delimitat, el fixa. L’expressió pot portar confusions.
Ha de definir determinats paràmetre el planejador. Es necessita
pla de desenvolupament. Pla parcial urbanístic (PPU) es fa en sòl
urbanitzable delimitat.
La densitat màxima, en principi, és un concepte que s’aplica
només a residencial, no podrà superar els 100 habitatges per
hectàrea excepte excepcions. Es fixa amb el planejament
general, igual que els usos principals i compatibles. Les reserves
eren 10% de l’àmbit per zones verdes o espais lliures i 5% per
equipaments.
b) No delimitat: No vol dir que no tingui delimitacions, s’ha de
saber on comença i on acaba. El planejador també el fixa. Serà
similar a efectes de drets i obligacions al no urbanitzable. És un
concepte inexistent a llarg termini, pensats com a últim recurs,
per si hi ha procés d’esgotament en les altres bosses existents.
Magnituds màximes i mínimes de les actuacions permeses i les
intensitats màximes dels usos urbanístics. S’ha de perfilar una
estructura bàsica perquè després es pugui desenvolupar en
planejament de desenvolupament. Aquest, arribat el moment
que s’haurà de fer, seria el Pla Parcial de Delimitació (PPD) que
farà la transformació de planejament.
10. 4 L’ESTATUT JURÍDIC BÀSIC DE LA PROPIETAT DEL SÒL
Regula determinades categories de sòl a les quals hi posarem drets i
obligacions específics, per cada categoria, establirem un règim jurídic que
significarà drets i obligacions pels propietaris d’aquests sòls.
El punt de partida és la llei estatal que intenta dissenyar un estatut comú i
mínim respecte tot el territori nacional. Es basa en diferenciar actuacions
de transformació urbanística i altres actuacions. Les actuacions de
transformació urbanística venen contemplades a l’art 14 de la llei estatal:
són actuacions d’urbanització o actuacions d’anotació.
Les actuacions d’urbanització són aquelles que actuen sobre una extensió
de sòl sigui rural o sigui urbanitzat, dotant l’extensió dels serveis que el
planejament necessita.
Les actuacions de dotació són aquelles que incrementen les dotacions
públiques per tal d’ajustar la seva proporció a una major edificabilitat.
Les actuacions de transformació urbanística i estatut comú s’aplicaran als
sòls urbans no consolidats que estiguin dins de sectors de millora urbana i
a sòls urbanitzables delimitats. No tindrà aplicació a totes les classes del
sòl que regula la LUC, sinó a uns determinables, on hi ha les actuacions de
futur.
La llei estatal i la llei autonòmica contemplen que les càrregues als
propietaris es deriven de la llei i dels plans. No es poden imposar als
propietaris càrregues superiors, ni tan sols per via de conveni. Les
càrregues i cessions són temes reglats configurats a la llei i als plans amb
respecte als límits de la llei.
ESTATUTS DELS PROPIETARIS DE SU I SUD: 40 I 46 LUC
Els drets del propietari són:
- Executar o acabar les obres d’urbanització per tal d’adquirir la
condició de solar (art. 42 LUC)
- Dret a edificar amb l’obtenció de la corresponent llicència. No es
pot exercir si no es té primer la llicència per edificar.
- Dret a la transformació del sòl. Dret del sòl urbanitzable delimitat. El
pla parcial urbanístic és un reglament on hi ha iniciativa
reglamentària particular.
S’ha de repartir de forma equitativa els beneficis i les càrregues.
Característica aplicable al sòl urbà no consolidat i al sòl urbà delimitat.
La cessió de vials i els sistemes de comunicació per adquirir la condició
solar s’imposa en tots els casos. Es fa de forma obligatòria en mans de
l’Administració Pública.
La cessió de sòls de sistemes locals inclosos a l’àmbit. Quan es parla de
qualificació urbanística es distingeix entre zones (on hi ha aprofitament
privatiu) i sistemes (vialitat, zones verdes i equipament, dirigits a l’AP).
Els sistemes poden ser generals o locals, seran generals quan van en
benefici del municipi o de la supramunicipalitat. Quan el servei és tot el
municipi o més, es considera general. En canvi, si van en benefici del
sector delimitat, es considera sistema local. Els sistemes locals inclosos
dins d’un polígon o sector, s’han de cedir de forma obligatòria i gratuïta a
l’Administració. Aquesta cessió es podrà fer en solars urbans no
consolidats i en sòls urbanitzables delimitats.
S’hauran de cedir els sòls destinats a àmbits general si estan inclosos al
planejament general o s’adscriuen a l’àmbit d’actuació. El planejament
general pot imposar la càrrega de cessió d’aquest sòl al polígon o al sector
amb el sòl urbà no consolidat o el sòl urbà delimitat.
Costejar, executar i cedir les obres d’urbanització per tal d’adquirir la
condició de solar. En sòls sectoritzats, quan hi ha delimitació de polígon
existeix la obligació d’executar, sufragar i cedir les zones del polígon. No
inclou l’edificació dels equipaments, que es farà per part de l’AP que rep la
cessió.
11/04/2014
CONTINUACIÓ DEL REQUADRE
Executar i costejar les connexions a les xarxes de serveis: Quan per dotar
de serveis al territori cal anar a punxar a la xarxa de serveis (energia
elèctrica, aigua, sanejament, etc.) va a càrrec dels propietaris dels terrenys
costejar i executar les connexions i ampliar i reforçar les existents. S’ha de
fer i pagar la connexió elemental i a més a més, si per dotar de serveis la
zona s’ha d’ampliar les xarxes, aquest cost de les xarxes necessàries per
donar servei a aquest sòl, van a càrrec també dels propietaris dels
terrenys. És una càrrega als propietaris inclosos en sectors i polígons,
parlem d’alguns casos de sòl urbà no consolidat i de tots els casos de sòl
urbanitzable delimitat.
Participar en els costos d’implantació de les infraestructures de
transport públic: En algunes ocasions la transformació urbanística
requereix pensar en dotar els sòls d’un servei de transport públic
determinat, la llei no precisa ni quan ni quin servei de transport públic. En
principi, la llei estableix una regla que implica amples dosis de
discrecionalitat (art 44.1 d) diu que serà així si la magnitud obliga a
redefinir o a ampliar les infraestructures existents. En els casos on hi hagi
un fort impacte que generi població que requerirà de servei de transport
públic i aquesta necessitat no sigui coberta amb la dimensió de la xarxa
existent, es pot obligar als propietaris a participar en el cost d’implantació
d’aquesta redefinició de la xarxa.
Està desenvolupada en la llei de mobilitat de Catalunya i està pensada per
tot el sòl urbà no consolidat i pel sòl urbanitzable consolidat.
Edificar els solars en els terminis fixats en el planejament: És pel sòl urbà
consolidat que té la condició de solar. Edificar és un dret i un deure quan
es té aquesta condició. És una obligació que el planejament sotmet a uns
determinats terminis, que si no estan al planejament la llei d’urbanisme
permet aplicar terminis supletoris. Des del planejament i la llei
necessàriament l’obligació d’edificar té data de caducitat.
Per assegurar el compliment d’aquesta finalitat pública, s’imposa als
propietaris l’obligació. Si no ho fan, incorren en un incompliment de
l’obligació de la funció social de la propietat i podran ser expropiats.
L’expropiació serà per buscar una altra persona que compleixi les
obligacions en els terminis indicats. És una obligació real i efectiva que
l’Administració pot imposar als propietaris.
Conservar obres d’urbanització: Les obres d’urbanització que ha fet,
costejat i executat el propietari, també hauran de ser conservades. No és
una obligació indiscriminada. Hi ha dos supòsits on es obligació efectiva:
1.Si l’assumeixen voluntàriament els propietaris. 2. si el planejament
general la imposa durant un període de temps justificat en la manca de
consolidació del sòl com perquè l’ajuntament n’assumeixi la conservació
dels sistemes. És més restrictiu, s’imposa una obligació addicional en
càrrec dels propietaris. Perquè sigui possible cal un requisit de forma, que
ho digui el planejament general, i un de causa, que el planejament general
justifiqui que l’AP no tindrà ingressos suficients per conservar degut a que
el desenvolupament no està consolidat. Quan es dóna això, l’Ajuntament
pot dir que la conservació corri a càrrec dels propietaris.
En matèria d’urbanisme hi ha tres figures anomenades entitats
administratives conservadores: junta de conservació, juntes de
compensació i associació administrativa de cooperació. Són entitats
formades per particulars que tenen el caràcter d’entitats administratives
perquè col·laboren amb l’Administració. Funcionen sota la tutela de l’AP
corresponent, en aquest cas, les de conservació, recapten diners per
conservar i adjudicar els contractes de conservació.
Al cap dels anys pels quals s’hagi constituït, les entitats desapareixeran i la
conservació serà feta íntegrament per l’Ajuntament en el 95% dels casos.
La conservació està dins de sòls que conformen polígon o sector, sòl urbà
no consolidat que sigui sector o polígon o sòl urbanitzable delimitat.
Conservar i rehabilitar les finques i construccions: Obligació transversal a
tots els propietaris de sòl. És un deure i un dret que s’aplica a tots els
terrenys i a les edificacions que hi hagi sobre aquests. La conservació en
condicions de seguretat no està sotmesa al que digui el pla d’urbanisme.
Els propietaris hauran de conservar el terreny o l’immoble amb aquestes
característiques.
Cedir part de l’aprofitament privatiu: Forma que té la legislació
urbanística per complir l’art. 45. Tradicionalment era un 10% en
urbanitzable i delimitat i es pagava el 10% de costos d’urbanització
corresponent.
El 10% es cedeix en sòl urbà no consolidat en dos casos diferents i amb
dues formes diferents: no tot el sòl urbà no consolidat cedeix
aprofitament. El sòl urbà consolidat no cedeix aprofitament. La comunitat
no participa de les plusvàlues en sòl urbà consolidat.
1- En els casos de sectors de millora urbana de l’art 70.2 a) de la llei
d’urbanisme, cedeixen el 10% de l’aprofitament total però hi ha
altres sectors de millora urbana diferents. En definitiva, hi ha dos
tipus de sectors de manera urbana: els que generen una autèntica
transformació urbanística de barri (es creen plusvàlues
considerables i el 10% de l’aprofitament privatiu va cap a l’AP, els
propietaris rebran només un 90% de l’aprofitament privatiu) i els
que no. Els sectors que no siguin de l’art 70.2 de millora urbana, els
propietaris patrimonialitzen el 100%.
2- Es produeix una modificació del planejament genera i fruit
d’aquesta, es delimita un polígon d’actuació que té per objecte una
actuació aïllada de dotació.
3- S’ha de delimitar una unitat en la pròpia modificació puntual de
planejament. Aquesta modificació comporta una actuació de
dotació, per incrementar l’edificabilitat i això comporta incrementar
els sòls de sistemes per poder absorbir l’increment d’aprofitament.
Quan es compleixen els tres requisits, la llei catalana obliga a cedir el 10%
de l’increment de l’aprofitament. L’aprofitament preexistent no està
subjecte a cessió d’aprofitament privatiu. Això s’aplica en sòl urbà no
consolidat.
Pel sòl urbà no consolidat, en casos de modificació del planejament
general que comporti un increment de l’aprofitament. Sigui o no sigui
operació de dotació, si en un urbà no consolidat es planifica el
planejament i si es pot fer més del que es feia abans, es cedirà el 15% de
l’increment d’aprofitament. Hi ha dos casos de cessió del 15% de la
totalitat de l’aprofitament privatiu:
1- Àrees residencials estratègiques (ARES) o sectors d’interès
supramunicipal. El pla director urbanístic corresponent regula la
transformació urbanística de la zona. Hi ha 15 % de cessió de tot
l’aprofitament.
2- Amb el sòl urbanitzable delimitat passa el mateix, es cedeix el
15% de l’aprofitament del sector.
Hi ha molts punts d’interès a tractar:
Càlcul de l’aprofitament del sector: Hi ha cessions d’aprofitament quan
tinguin un marc territorial delimitat, que serà un sector de millora urbana
o sòl urbanitzable delimitat o un polígon. El sector sempre està
determinant al planejament general mentre que el polígon pot ser que sí o
que no. Un sector pot ser polígon únic o dividir-se en varies unitats i tenir
cadascuna la consideració de polígon.
Per fer cessió d’aprofitament s’ha de tenir un marc territorial de
referència, que serà el polígon en un sector de varis polígons. Per calcular
les cessions s’aplicarà un coeficient de ponderació, sabent quin és el valor
unitari més alt, i un cop així, sabrem el valor de l’aprofitament total.
Aquestes cessions es fan al projecte de reparcel·lació, que és un expedient
de gestió. No es fa al pla general, sinó que es fa en la reparcel·lació
urbanística.
Si les cessions que rep l’ajuntament estan destinades a política del sòl i
habitatge, que passa quan cedeix l’ajuntament sòl per habitatge lliure?
No, si a un ajuntament se li cedeix sòl per habitatge lliure l’haurà de posar
a la venta i fer bossa, per fer habitatge de protecció.
10.4.4 i 10.4.5 ESTATUT DEL PROPIETARI DE SUND I SNU
Terrenys de difícil aprofitament urbanístic i tenen la consideració de sòl
urbanitzable no delimitat o sòl no urbanitzable. Aquest propietari té
només dret a l’ús conforme la seva naturalesa rústica, és a dir, per a usos
agrícoles, ramaders, forestals, etc. No poden fer altres usos diferents ni
poden fer parcel·lacions urbanístiques, ni parcel·lacions infringeixin la
normativa agrària, és a dir, no poden dividir les propietats per formar
nuclis de població.
La parcel·lació urbanística està prohibida, i sotmesa a unes dimensions
mínimes, regulades pel panejament o pel Deecret de 12 de maig de 1983,
que estableix unes mesures mínimes diferents al llarg i ample territori
català de manera genera.
Dret a edificar: construccions permeses
Existeixen una pluralitat de preceptes que permeten en algunes ocasions,
fer construccions en aquest tipus de sòl, la doctrina es queixa de que el
règim legal és massa extens. El seu tractament profund i apurat requereix
una immensa varietat normativa.
A) MASIES I ALTRES CONSTRUCCIONS
MASIA EXISTENT: Simplement pretén fer obres de conservació, adequació
o millora. Son masies que estan en funcionament. Les obres es poden
realitzar anant directament a llicència municipal. Es tracta de mantenir o
millorar, però no incrementar, no hi ha augments de volums. Dos
requisits:
1) Masia està en funcionament.
2) No es vol fer increments de volumetria respecte a la ja existent.
RECONSTRUCCIÓ I REHABILITACIÓ: Requereix una obra d’embargadura.
Perquè sigui possible s’ha de complir una sèrie de requisits:
1) Que la masia compleixi uns determinats valors. S’ha de valorar
raons arquitectòniques, paisatgistes, etc. Per tal d’escometre
l’obra.
2) Inclusió de la masia en un catàleg de construccions rurals, de
possible rehabilitació, que pot estar en el planejament general o
no.
Les masies que es poden rehabilitar, la llei d’urbanisme permet fer
habitatge familiar o turisme rural i activitats de lleure i si no s’alteren les
característiques originals, es pot admetre la divisió en la propietat
horitzontal.
La rehabilitació de masies ha de tenir algun interès econòmic darrera per
justificar la reconstrucció.
Aquestes llicències les dóna l’ajuntament, que només podrà donar-la per
reconstruir les masies si la Comissió fa efecte laborable. La simple inclusió
al catàleg no dóna la llicència, s’ha de fer el judici dels valors existents.
CONSTRUCCIONS PREEXISTENTS AL PLANEJAMENT EN SÒL NO
URBANITZABLE I QUE NO S’AJUSTIN AL MATEIX: Habitatges no inclosos a
catàleg de masies o cases rurals. Regulades a la disposició addicional 6à i
7à del reglament de la llei d’urbanisme.
Si es van implantar legalment en el seu moment, queden en règim d’ús
disconforme. Si es van plantar il·legalment queden en règim de fora
d’ordenació. Calificatius restringits que s’apliquen sobre construccions
que no respecten el planejament vigent.
B) CONSTRUCCIÓ D’ACTIVITATS O EQUIPAMENTS D’INTERÈS PÚBLIC
Art. 47.4 LUC i 46 RLUC regulen la possibilitat que construccions d’interès
públic es puguin plantar dins el medi rural no urbanitzable. Exemple:
dipòsit d’aigua o aeroport.
Son centres d’interès públic per satisfer una necessitat que s’han
d’implantar fora de la trama urbana. La jurisprudència valora aquest cas
de forma molt restrictiva tenint en compte la impossibilitat de plantar-se
dins d’un nucli tradicional.
Fa falta un procediment específic que pot seguir tres camins diferents que
acaben amb llicència municipal:
1) Aprovació d’un projecte d’urbanització
2) Sense projecte d’actuació
3) Amb un pla especial
Per anar directament a llicència han de ser obres d’escassa entitat, sinó fa
falta l’aprovació d’un projecte d’actuació o d’un pla especial. El projecte
d’actuació s’aprova per Comissió d’urbanisme i en el pla especial
intervindrà l’autoritat autonòmica. Un cop aprovat el projecte d’actuació,
C) NOVES CONSTRUCCIONS RESPECTANT INCOMPATIBILITATS DE
NORMATIVA URBANÍSTICA I SECTORIAL
La normativa sectorial o urbanística pot establir determinades
incompatibilitats. Es pot restringir, respectant sempre les incompatibilitats
i autoritzar determinades coses. Es pot autoritzar:
- Construccions pròpies d’una activitat agrícola, ramadera o
d’explotació de recursos naturals.
- Construccions destinades a habitatge familiar o a allotjament de
temporers directament i justificadament associats a les societats
d’explotació de recursos naturals o rústiques.
- Benzineres
- Construccions vinculades al manteniment i funcionament de les
obres públiques.
- Construccions destinades a activitats d’acampada o aparcament de
caravanes. Ha de ser un ús previst al planejament general, que pot
preveure en sòls no urbanitzables la possibilitat de destinar-ho a
aquest ús. Si està previst, s’han d’autoritzar aquestes construccions.
- Construccions destinades a turisme rural en un sòl no urbanitzable
El procediment informe previ normalment de la Comissió territorial
d’urbanisme corresponent i llicència municipal per regla general.
OBLIGACIONS DEL PROPIETARI DEL NO URBANITZABLE:
A) Conservar: propietari gravat amb la càrrega de garantir la
preservació del sòl i no integrar-lo al procés de desenvolupament
urbanístic, podrà destinar el sòl a usos que lesionin els valors i
naturalesa rústica del mateix.
B) Integrar: ha de garantir màxima integració ambiental de
construccions i activitats. Requerirà determinades actuacions i
n’impedirà d’altres.
C) Costejar d’obres: Ha de costejar tot el que sigui necessari per
conservar el sòl i les infraestructures de connexió. Quan s’autoritzen
els projectes es poden ficar les condicions en que aquest projectes
s’autoritzen i s’haurà de complir les mesures correctores de
planejament.
10.5. LA QUALIFICACIÓ DEL SÒL. ZONIFICACIÓ I SISTEMES
10.5.1. Concepte de qualificació
La qualificació urbanística determina l'ordenació al detall del sòl, i a la
vegada defineix l'estatut jurídic concret del propietari. Tant el planejament
general
10.5.2. Diferenciació classificació/qualificació
En matèria de classificació del sòl existeixen dos principis fonamentals
(numerus clausus) i alguns criteris reglats. En canvi en referència a la
qualificació del sòl parlem de numerus apertus i amplia discrecionalitat.
Quan parlem de classificar el sòl pot ser: sòl urbà (consolidat i no
consolidat) sòl urbanitzable i sòl no urbanitzable. No hi ha més classes. A
més hi ha elements reglats per la llei sobretot en el sòl urbà integrat a la
malla urbana i en el sòl no urbanitzable subjecte d'especial protecció per
la concurrència d'uns valors específics.
Quan parlem de qualificar el sòl estem en numerus apertus segons la
meva inventiva (no sabem el número de claus que poden haver). En cada
planejament municipal serà diferent. També discrecionalitat, a criteri del
planificador que dirà exactament en cada clau quin ús i quin aprofitament
hi ha.
La discrecionalitat s'ha d'exercir de forma justificada.
10.5.3. Tècniques de qualificació: divisió del sòl en zones i sistemes
10.5.3.1. ZONES i 10.5.3.2. SISTEMES (concepte i classes)
Totes les qualificacions suposa dividir el sòl en zones i sistemes. Les zones
seran aquells sòls d'aprofitament privatiu i els sistemes seran aquelles
parts del territori que es reserven per a la satisfacció de necessitats
col·lectives. A les zones hi hauran els interessos privats dels propietaris i
en els sistemes la ubicació dels interessos col·lectius.
Quan estem interpretant claus urbanístiques primer intentem esbrinar les
que s'assignen per a la satisfacció d'interessos col·lectius. Les podem
classificar de 2 formes independents:
Per la seva TITULARITAT
- Pública: el planejament pot contemplar la necessitat de titularitat
pública. Però també deixarà que algun sistema sigui de propietat privada
encara que els interessos siguin col·lectius.
- Privada
Pel seu DESTÍ: el planejament precisarà en cada cas el seu caràcter general
o local d'un sistema. No és voluntat del planificador sinó que es defineix
per la naturalesa del sistema.
- Sistemes generals: quan es destina a la utilitat de tot un municipi o d'un
territori superior. Per exemple un centre d'assistència primària destinat a
donar serveis a 1 o més municipis.
- Sistemes locals: aquell que malgrat satisfer necessitats col·lectives no
està pensat per tota la pobliació del municipi sinó només d'una part
(associada a un àmbit territorial).
Com que les dos classificacións són independents podem trobar-nos
sistemes privats generals i locals, i sistemes públics generals, i altres locals.
Relació dels usos que tenen caràcter de sistema
El sistema és un sòl que es destina a satisfer necessitats col·lectives.
Aquestes necessitats estan en numerus apertus, el legislador no limita les
finalitats concretes que justifiquen la configuració d'una clau de sistemes i
per tant, a l'hora de planificar serà el pròpi autor del pla el que haurà de
descriure en cada cas els sistemes que existeixin en llibertat (no
arbitrarietat) i l'ús concret que s'assigna a cadascun.
Tenim 4 sistemes típics que s'acstumen a contemplar en tots els
planejament municipals:
1) Habitatges dotacionals públics
És un sistema introduït per les darreres reformes de la llei d'urbanisme de
Catalunya, que va introduir aquest ús de sistema que podríem contemplar
al planejament urbanístic. Es tracta d'una part del sòl destinat a
equipaments (és una part del 3r sistema) i es pensa per satisfer necessitats
temporals d'habitatge de col·lectius que precisen d'especial protecció
(gent gran, gent jove, persones que sofreixen violència de gènere o
personal que requereix reinserció, ex presidiaris o ex toxicòmans). És un
sistema que necessàriament ha de ser de titularitat pública. L'article 58 de
la Llei d'Urbanisme de Catalunya precisa que a l'hora de fer el planejament
general es pot justificar la configuració d'aquest sistema sempre que hi
hagi sòl d'equipament sobrant i no afectem més del 5% del sòl
d'equimanents del municipi. Són habitatges amb sòl de sistemes (per tant
són diferents dels habitatges de protecció pública, que són zona).
2) Sistema de comunicacions
Són aquells sòls necessaris per garantir una adequada mobilitat de
persones i mercaderies, i per tant, es qualifica com sistema de
comunicacions el sòl pel qual han de passar aquestes mercaderies i
persones, i les seves zones de protecció (estrictament allò necessari i
alguna cosa més). Vials carreteres, vies de comunicació en general siguin
terrestres, per carretera o ferrocarril.
3) Sistema d'equipaments comunitaris
El sòl que es reserva a la satisfacció d'interès públic o social i per tant, he
d'omplir aquesta clàusula quasi en blanc amb la redacció que faci el
planejament de què entén per necessitats d'interès públic o social. La
reserva de sòl que demani alguna d'aquestes finalitats, és aquí on no
necessariament ha de ser d'interès públic. El planejament ha de definir
aquestes finalitats d'interès públic o social, i si hauran de ser titularitat
pública o privada.
És una finalitat adient aquesta zona la reserva de sòls per a centres
públics, o per centres religiosos o culturals, docents, sanitaris, en definitiva
els sistemes d'equipaments típics.
Hi ha determinats usos que es consideren com a equipaments en
llenguatge de carrer o periodístic que no poden ser equipaments (com els
equipaments comercials, ja que no poden tenir una qualificació de sistema
perquè són zones d'aprofitament privatiu, que per molt que la gent ho faci
servir no són d'interès públic o col·lectiu). Entre aquests usos que no es
sap bé si són equipaments o no, també estan les places de bous, i la
jurisprudència no ho té clar.
4) Sistema d'espais lliures públics (zones verdes)
Espais destinats a l'esbarjo de la població sobre els quals difícilment es
poden admetre més que poblacions. Hi pot haver espai lliure públic i
privat (jardins privats sempre i quan es compleixi la reserva mínima que
s'exigeix per al sistema de zones verdes).
La designació de claus pot ser en línea vertical diferent, les qualificacions
poden ser diferents barrejant-se zones i sistemes (pot haver-hi una zona
verda i a sota un apartament privat), sempre que es justifiqui.
Possibles casos que poden existir quan comencem a fer qualificacions
tridimensionals:
1. Sistemes urbanístics de titularitat pública en els quals el planejament
preveu destinar el subsòl a usos diferents.
2. Sistema de titularitat pública part de les edificacions
3. Ambdues
ADQUISICIÓ: normativa patrimonial
Les tres figures signifiquen que un sòl de sistema que el planejament
contemplava.
10.6. DISCRECIONALITAT DEL PLANEJAMENT. LÍMITS LEGALS DE LA
POTESTAT DEL PLANEJAMENT
L'ordenació del sòl a través de la planificació és una activitat
fonamentalment discrecional (discrecionalitat tècnica). per tant, aquesta
discrecionalitat es molt forta en l'àmbit urbanístic. No obstant, hi ha
aspectes reglats (classificació del sòl urbà, classificació del sòl no
urbanitzable amb valors a protegir, concurrència dels estàndards
urbanístics).
Dins del pla urbanístic hi ha: aspectes reglats i aspectes discrecionals. Es
discuteix la legalitat d'un planejament urbanístic.
- Aspectes REGLATS
Té elements reglats (possibilitat d'un ampli control de legalitat) i
discrecionals (control de legalitat, fent referència a l'exercici lícit de la
discrecionalitat administrativa). Dels elements reglats destaca el
procediment per deteminar el pla d'urbanisme, que està reglat al 100%
per l'ordenament jurídic. És molt fàcil demostrar el seu infringiment
davant el tribunal, i per tant, són susceptibles de control de legalitat pels
Tribunals.
- Aspectes DISCRECIONALS
La resta del pla urbanístic es basa en la discrecionalitat tècnica
bàsicament. Aquests aspectes costen més de discutir amb els tribunals.
Contra els plans urbanístics no es pot interposar recurs en via
administrativa, sinó que s'interposa directament un recurs contenciós
administratiu. El jutge podrà controlar fàcilment els aspectes reglats del
pla i el procediment legalment establert del pla. El control dels aspectes
discrecionals poden ser objecte de control però és més difícil. El jutge
només controla la legalitat d'allò que ha fet l'Administració i en cas de no
ser-ho retornar-ho a l'Administració per a que ho arregli. Només pot
revisar.