EL BEISBOL Breu història El beisbol es va crear als Estats Units a partir d’un joc infantil britànic anomenat joc de rounders, derivat del criquet anglès, que practicaven els colons anglesos al segle XVIII. Les primeres regles del beisbol i les característiques del terreny de joc les va establir Alexander J. Cartwright l’any 1845. El beisbol va tenir molt d’èxit als EUA i ràpidament s’estengué als països de l’Amèrica Central i del Carib, com ara Mèxic o Cuba. Més tard va arribar també a Europa i a l’Àsia. A Catalunya, el va introduir el periodista Agustí Peris. L’any 1929 es van establir els primers clubs i es va crear la Federació Catalana de Beisbol. Als Jocs Olímpics de Barcelona va ser esport olímpic per primer cop. El reglament Objectiu del joc: cada equip ha d’intentar aconseguir el màxim nombre de curses durant el partit. Una cursa s’aconsegueix quan algun corredor de l’equip atacant passa per sobre de les tres bases fins a la base de meta o casa, d’una en una o d’un sol cop. L’equip defensor ha d’intentar eliminar els jugadors de l’equip atacant perquè no puguin aconseguir completar la cursa. Quan n’elimina tres, passa a ser atacant. Cada equip serà atacant i defensor nou vegades durant un partit. Terreny de joc: és una superfície a l’aire lliure en què destaquen un camp de gespa en forma de rombe (camp interior) i una zona de terra que l’envolta (camp exterior). El camp interior té forma de rombe i s’anomena diamant. A cada angle del camp se situen unes bases per les quals han de passar els jugadors. Les tres bases son coixins de lona blanca. L’àrea de casa és el punt des d’on un jugador colpeja la pilota amb el bat, abans d’iniciar la cursa. És l’última base que s’ha de trepitjar abans de completar la cursa. L’àrea de llançament és la zona del camp, al centre del diamant, des de la qual es llança la pilota per iniciar el joc. El camp exterior està format per una zona de terra. Les línies que el delimiten s’anomenen línies de falta. La pilota llançada pel batedor ha de caure dins d’aquest camp.

La pilota i el bat: la pilota és petita i de cuir de color blanc, té un nucli de suro i pesa uns 145 grams. El bat és un pal rodó, normalment de fusta, amb un extrem més prim per on s’agafa. Els jugadors: un equip de beisbol està format per 9 jugadors, que tenen diferents funcions. Segons la funció que tenen, porten diferents proteccions: el batedor pot portar uns guants per agafar el bat i un casc; els defenses porten un guant (mascota) per agafar la pilota; el receptor porta una careta, un protector del pit i unes genolleres. Els atacants actuen un darrera l’altre com a batedors i corredors. Els defenses actuen tots alhora, un com a llançador, un altre com a receptor i set jugadors com a defenses de camp. El partit: un partit no té límit de temps. Consta de nou “entrades” dividides en dues parts: una en què bat l'equip visitant, i l'altra en què ho fa l'equip local. Guanya el partit l’equip que, després de les 9 entrades, ha fet més curses. En cas d’empat, s’allarga el joc fins que es desempata. El joc comença quan el llançador de l’equip defensor llança una pilota al seu receptor. El batedor de l’equip atacant intenta colpejar la pilota amb el bat, moment en que deixa el bat i comença a córrer per aconseguir una cursa. L’equip defensor intenta agafar la pilota al vol o enviar-la a les bases abans que hi arribin els corredors. Mentre la pilota és en joc, els corredors miren d’avançar bases fins a completar una cursa. Un equip passa de la defensa a l’atac quan aconsegueix eliminar tres jugadors contraris ; mentrestant, l’equip atacant pot anar sumant curses. Faltes del llançador:

- Quan fa quatre “boles”. La pilota és bona quan passa per la zona de strike (entre el genoll i el colze). Si la pilota va per fora, d’aquesta jugada se’n diu “bola”.

- Quan no situa un dels peus sobre la base de llançament. - Quan fa una finta de llançament de pilota i no la llança. - Quan retarda el joc intencionadament. - Quan llança la pilota sense que el receptor estigui en posició.

Totes les faltes anteriors se sancionen amb l’avançament d’una base per part de tots els corredors, inclòs el batedor.

Faltes del batedor: - Quan el batedor no colpeja la pilota o strike tres vegades. - Quan bat fora la zona de strike. - Quan la pilota cau fora del camp o va cap enrera. - Quan un defensa agafa la pilota abans que toqui a terra (fly).

Totes aquestes faltes se sancionen amb l’eliminació del batedor. Faltes del corredor:

- Quan un defensa toca el corredor amb la pilota mentre és fora de la base.

- Quan un defensa toca la base amb la pilota abans que hi arribi el corredor.

- Quan una pilota batuda per un company el toca. - Quan el corredor es desvia més d’un metre de la línia de cursa per

evitar que la pilota el toqui. - Quan el corredor se salta una base.

Totes aquestes faltes se sancionen amb l’eliminació del corredor. La màxima puntuació s’obté quan totes les bases estan ocupades i el batedor envia la bola fora de l’abast dels defenses. Això permet que tots els corredors, inclòs el batedor, arribin a casa i l’equip s’anoti quatre curses. Aquesta jugada s’anomena home run. Fonaments tècnics del beisbol Parlem de quatre fonaments tècnics bàsics :

- Atac : el cop de bat i la cursa. - Defensa : el llançament i la recepció de la pilota.

El cop de bat: el batedor ha d’intentar colpejar la pilota amb el bat només quan aquesta és bona, i enviar-la, com a mínim, dins dels límits del camp exterior. Si va directament als espectadors, la jugada és vàlida. El bat s’ha d’impulsar des de darrera cap a davant i s’ha d’agafar amb les dues mans. La cursa entre les bases: el corredor ha de córrer tant com pugui per arribar a la base abans que el defensa que te la pilota i per evitar que el

toquin si la hi llancen. Si te temps, el corredor pot continuar corrent i anar tocant les bases amb el peu fins a completar una cursa. Un corredor pot tornar enrera si considera que no arribarà a temps a la base següent, però també pot ser eliminat entre les bases. Un corredor pot córrer cap a la base següent abans que el llançador iniciï la jugada, però sempre ha de procurar que la pilota no el toqui quan el llançador s’ha adonat que ha començat a córrer i la hi llança. Aquesta jugada es coneix amb el nom de base robada. Llançament de la pilota: hi ha dos tipus de llançaments.

- Del llançador cap al receptor: en iniciar cada jugada el llançador ha de llançar la pilota al seu receptor a la zona de strike, intentant que el batedor no la colpegi.

- Del defensa cap a un altre defensa o cap al corredor: es produeix després d’una recepció i ha de ser tan ràpid i precís com sigui possible per no perdre temps i poder eliminar un o més jugadors.

Recepció de la pilota: es produeix després del llançament del batedor o després de la passada d’un company. El receptor intentarà agafar la pilota amb la mascota abans que toqui a terra.

ACROSPORT QUÈ ÉS L'ACROSPORT? És un nou esport? Una habilitat circense? Una antiga pràctica gimnàstica? L'acrosport és una nova disciplina que engloba alguna cosa de cada una d'aquestes modalitats. ANTECEDENTS HISTÒRICS DE L'ACROSPORT La construcció de piràmides o estructures humanes s'ha anat desenvolupant al llarg dels segles. Amb més o menys institucionalització, sempre han estat presents en la cultura física popular (els castellers a Catalunya). Una piràmide gimnàstica és una estructura constituïda per éssers humans. El seu disseny arquitectònic és com el de les piràmides d'Egipte: base ampla i cim més estret.

L'origen exacte de la formació de piràmides humanes és desconegut, però sembla que va ser a Egipte on es va iniciar aquesta pràctica, perquè el nom de piràmides humanes apareix després de les piràmides arquitectòniques. Des de llavors fins ara, alguns pobles han participat en la creació de piràmides humanes amb una finalitat recreativa o competitiva: els grecs en van utilitzar en els seus Jocs Olímpics, els romans les construïren amb finalitats militaristes, i a Itàlia (s. XVI) ja es van dur a terme aquestes activitats com a competició. Al s. XVIII , els diferents corrents gimnàstics que hi ha al nord d'Europa també realitzen aquest tipus de figures en les "Gymnastrades". Al s. XIX hi ha una introdució de la dansa en tots els moviments gimnàstics, i l'acrosport també tindrà aquesta influència. Podem dir també que aquest esport adopta idees del circ i del teatre. L'ACROSPORT COM A DISCIPLINA ESPORTIVA L'acrosport és una disciplina esportiva inclosa a la IFSA (Federació Internacional d'Esports Acrobàtics, 1973). Podem definir l'Acrosport com un esport acrobàtic realitzat amb un company/a o en grup, que consisteix a combinar piràmides humanes, salts acrobàtics i elements coreogràfics. L'esportista situat a la part superior s'anomena "àgil" o "voltejador", i és més petit i lleuger que el que fà de base, anomenat "portor". Els exercicis es realitzen en grups de dos, tres o quatre esportistes, alternant les figures amb elements gimnàstics i elements nous i originals d'inventiva pròpia. Per tant, podem parlar d'una activitat integrada per tres elements fonamentals: - la construcció de figures que requereixen força, flexibilitat, propulsió i equilibri. - l'acrobàcia a terra com a transició d'una figura a l'altra. - la música, que recolza el component coreogràfic. Les categories en què es pot competir són: parelles femenines, parelles masculines, parelles mixtes, trios femenins i quartets masculins.

LA FORÇA Què és la força? Has vist per la televisió els aixecadors de pesos? I els llançadors de pes? Oi que és impressionant que siguin capaços d’aixecar càrregues tan pesades o de llançar el pes tan lluny ? Doncs bé, poden aconseguir-ho gràcies a tenir una qualitat física de què has sentit a parlar de ben segur i que coneixem com a força muscular. Podem definir la força com la qualitat física que ens permet realitzar una acció muscular per vèncer una oposició. Aquesta oposició, en el cas de l’halterofília, és el pes elevat de la barra carregada; en el cas del llançador es tractaria de l’artefacte que és llançat (pes, disc........) i que tendeix a caure per l’acció de la gravetat. Com es força es tingui, més lluny es podrà enviar. Qui fa servir la força? En l’apartat anterior ja has vist alguns exemples d’esportistes que necessiten la força per practicar els esports respectius. Aqui tens altres exemples :

- Un saltador d’atletisme, per ser capaç d’arribar molt lluny o de saltar molt enlaire.

- Un escalador, per fer tracció del seu propi cos i poder pujar per la paret.

- Un remer, per desplaçar la seva embarcació tan ràpid com sigui possible.

- Un judoka, per aconseguir vèncer l’adversari. Però no només per practicar esport cal desenvolupar la força. També es realitza força en moltes de les nostres activitats quotidianes, com:

- Traginar la motxilla plena de llibres fins a l’escola. - Pujar les escales amb el cistell carregat amb la compra. - Fins i tot mantenir recte el nostre cos. Això ho fan els músculs

posturals. La força s’aconsegueix gràcies a la contracció dels músculs que, com ja saps, són els encarregats de moure l’esquelet humà. Segons com sigui l’oposició

que els músculs hagin de vèncer en el moviment, major o menor tensió s’haurà de crear en la contracció muscular. En el següent punt, podràs estudiar les diverses maneres en què es pot manifestar aquesta contracció muscular. Quins són els tipus de força?

1. Força màxima : és la que desenvolupa l’aixecador de pesos en l’halterofília per alçar la barra carregada. És evident que l’oposició que ha de vèncer és molt elevada, la màxima possible, al límit de les seves possibilitats.

2. Força explosiva: també s’anomena potència. En aquest cas es tracta de desenvolupar una força en què es venç una oposició molt petita. És la que empra, per exemple, un llançador de javelina per enviar-la tan lluny com li sigui possible. L’oposició a vèncer és de 800 grams com a molt, però, per aconseguir una bona marca, ha de llançar-la a una velocitat molt elevada. Aquesta és una altra característica d’aquest tipus de força: la velocitat en l’execució del moviment.

3. Força resistència: desenvolupem força resistència per vèncer una oposició de caràcter mitjà, que no és màxima, com en la força màxima, ni molt petita, com en el cas de la potència. La característica fonamental d’aquest tipus de força és que es realitza durant un temps prolongat. Per això l’anomenem força resistència. És la que utilitza un judoka, que durant tota l’estona que dura el combat ha de realitzar força, o la que desenvolupa un remer per vèncer la resistència que ofereix l’aigua a l’avanç de la seva embarcació.

Vols millorar la teva força? Els exercicis o els jocs que fas amb els teus companys vencent el pes del teu cos t’ajudaran a desenvolupar la força.

HANDBOL(II)

EL REGLAMENT BÀSIC Jugadors: cada equip el componen 12 jugadors, dels quals 7 són els que juguen a la pista (6 de camp i el porter). Puntuació: sempre que la pilota traspassi totalment la línia de porteria s’aconsegueix un gol. Qui guanya el partit? : l’equip que aconsegueix més gols. Un partit pot acabar en empat. Duració: es juguen dues parts de 30 minuts. ACCIONS QUE POTS FER

- Fer tres passes abans i després de fer botar la pilota. - Llançar a porteria des de dins de l’àrea de 6 metres, sempre i quan

hagis saltat sense trepitjar la línia i llancis la pilota abans de tocar a terra.

- El porter, dins de la seva àrea de porteria, no comet falta si realitza passos, dobles o reté la pilota més de tres segons.

- Quan un porter, com a conseqüència d’un rebuig, envia la pilota darrera la seva porteria i surt per la línia de fons, ell mateix la tornarà a posar en joc. En canvi, si la pilota és tocada per un defensor, l’equip contrari servirà un córner des del costat més proper al lloc per on ha sortit la pilota.

ACCIONS QUE NO POTS FER

- Tocar la pilota per sota el genoll, a excepció del porter. - Passos: es cometen quan fas més de tres passes amb la pilota a les

mans. - Dobles: quan,després d’haver parat de fer botar la pilota, la tornes a

fer botar. Si que pots, però, fer tres passes més. - 3 segons : quan tens la pilota, disposes de tres segons per fer-la

botar, passar-la o llançar. - Trepitjar la línia de 6 metres o entrar a l’àrea de porteria, a

excepció del porter. - Passivitat: es comet quan un equip perd el temps i demora

excessivament el llançament a porteria. Totes aquestes accions se sancionen atorgant la possessió de la pilota a l’equip contrari, que la posa en joc mitjançant un llançament de falta, des del lloc on s’ha comès la infracció.

FALTES ANTIREGLAMENTÀRIES

- Falta: no pots empentar, subjectar ni donar cops a un adversari. Tampoc no pots impedir-li el pas amb els braços o les cames, però si amb el tronc. Totes aquestes accions se sancionen amb un llançament de falta des del mateix lloc on s’han comès. Si la falta s’ha fet entre les línies de 6 i 9 metres, el llançament de falta se serveix desde la línia de 9 metres i els defenses s’han de col.locar a la línia de 6 metres.

- Penal: és el llançament lliure des de 7 metres i se sancionarà quan cometis una falta antireglamentària a un adversari que té la pilota i es troba en clara situació de gol, quan defensis dins l’àrea de la porteria i quan passis la pilota al porter i ell sigui dins l’àrea de la porteria.

FALTES ANTIESPORTIVES Són les faltes antireglamentàries especialment agressives o intencionades. Agafar el contrari per l’esquena o el coll, donar-li un cop o empentar-lo molt fort, en són alguns exemples. Segons la seva gravetat se sancionen així:

- Amonestació: l’àrbitre mostra la targeta groga. - Exclusió: el jugador és expulsat del camp durant dos minuts. - Expulsió: el jugador que acumula tres exclusions no pot tornar a jugar

el partit. El seu lloc l’ocupa un altre jugador al cap de 2 minuts. - Desqualificació: quan un jugador realitza una acció molt greu, ha

d’abandonar el terreny de joc. El seu lloc l’ocupa un altre company passats 2 minuts.

MILLOREM LA TÈCNICA LA RECEPCIÓ I LA PASSADA Si te n’has adonat, quan jugueu un partit d’handbol, l’equip que té la pilota la perd amb molta facilitat. Això és degut a que es falen moltes passades i la pilota passa contínuament d’un equip a l’altre. Així, serà molt difícil trenar jugades que puguin acabar en gol i us cansareu pujant i baixant per la pista sense parar. Per tant, cal dominar els dos elements tècnics fonamentals que ens permetin fer “córrer” la pilota amb seguretat i velocitat : la passada i la recepció.

REPASSEM....... La recepció:

- Estira els braços i posa els palmells de les mans mirant cap a la pilota. - No vulguis “bloquejar” la pilota quan la rebis. Esmorteeix-la amb una

flexió suau dels braços. - Subjecta-la amb les dues mans i porta-la cap al pit. Després ja la pots

agafar amb la mà que uses normalment. La passada frontal:

- Armat: aixeca el braç fins a l’alçada de l’espatlla. Situa la pilota enlaire, darrera el cap.

- Llança la pilota estirant fort el braç i, al final, amb un cop de canell. APRÈN ALTRES TIPUS DE PASSADES PASSADA DE MALUC

- Agafa la pilota amb una mà i separa-la cap a un costat del cos a l’alçada del maluc. El braç ha d’estar una mica flexionat i el cos una mica inclinat cap al mateix costat.

- Llança la pilota estenent el braç, sempre a l’alçada del maluc i acabant la passada amb un cop de canell.

PASSADA DE PRONACIÓ

- Agafa la pilota amb les dues mans a l’alçada del maluc. - Ara agafa la pilota amb una sola mà i comença la passada estirant el

braç cap a un costat, alhora que el canell impulsa la pilota realitzant un gir o pronació.

- Al final de la passada, el palmell de la mà ha de quedar mirant cap a fora.

PASSADA EN DEIXADA Aquesta passada es realitza de manera molt suau i s’usa quan el company a qui va dirigida és molt a la vora.

- Estira el braç cap enrera i, amb el palmell mirant enlaire, impulsa la pilota suaument cap amunt per que el teu company la pugui rebre.

REGLES SOBRE LA PASSADA

- No has de fer evident a qui vas a passar la pilota (no “telefonar” la passada).

- Ha de ser ràpida i tensa, mai bombejada.

- La pilota ha d’arribar a l’alçada del pit, o al lloc on el company ens la demani.

REPASSEM....... El bot: Excepte en el contraatac, no s’usa massa, ja que és molt més ràpid fer córrer la pilota mitjançant passades. Recorda que no has de donar cops a la pilota amb el palmell de la mà, ni fer-la botar davant els peus. Les fintes: Són moviments mitjançant els quals hom intenta enganyar el jugador contrari per obtenir un avantatge. Mitjançant les fintes, aconseguim desmarcar-nos, passar la pilota o llançar a porteria. Primer de tot, fes un moviment per provocar una reacció o un desequilibri del teu defensor (engany). Aprofita aquest desequilibri per realitzar l’acció desitjada (la que vols fer de veritat).

EL LLANÇAMENT Força explosiva, per llançar la pilota a més de 100 km per hora. Punteria, perquè la pilota entri per llocs insospitats. Força i tècnica per superar els defensors. Esperit d’atac, visió de joc.......... Heus aquí algunes virtuts d’un bon llançador. A més, ha de dominar diversos tipus de llaçament. REPASSEM.......... El llançament amb suport: Armat: la mecànca és similar a la de la passada d’espatlla, però has de girar l’espatlla més enrera i estirar més el braç. Avança la cama contrària al braç de llançament. Mitjançant un gir brusc del cos i projectant el braç endavant, llança la pilota tan fort com puguis. El llançament en suspensió: Es realitza es de l’aire, després d’un salt. Serveix per llançar per damunt de la defensa. Fes un salt ben enlaire amb la cama contrària al braç de llançament. Llança quan siguis a l’aire, en el punt més elevat, just per damunt les mans dels defenses.

ALTRES TIPUS DE LLANÇAMENT LLANÇAMENT DE MALUC

- Des de la posició d’armat a l’espatlla, baixa el braç amb força fins a l’alçada del maluc.

- Llança per sota els braços dels defenses. LLANÇAMENT RECTIFICAT Es tracta d’un llançament en què el jugador modifica d’una manera sobtada i ràpida la posició del llançament i sorprèn així els defenses. En els llançaments rectificats, el jugador a vegades es deixa caure a terra per evitar el bloqueig del defensor. En el cas dels extrems, realitzen un gran salt per aconseguir obrir l’angle de llançament.

- Des de la posició d’armat a l’espatlla, inclina tot el cos cap a un costat per aconseguir evitar que els braços el defensa bloquegin el llançament. Si fos necessari, salta amb força cap a un costat o llança’t a terra.

- Si llances pel costat contrari a la mà on tens la pilota, has de creuar el braç per darrera el cap. D’aquesta manera aconseguiràs que la pilota encara s’allunyi més del defensa i que puguis llançar a porteria amb més garantia.

JUGAR EN ATAC Com a gairebé tots els esports d’equip, les situacions de joc són dues : la defensa i l’atac. Un equip passa automàticament a atacar quan aconseueix la pilota. És aleshores que comencen els moviments i conseptes bàsics de l’atac. REPASSEM....... Si tens la pilota a les teves mans.... Si no tens cap defensor a prop, llança a porteria. Però si tens el teu defensor al davant, intenta esquivar-lo fent botar la pilota, amb fintes o bé llançant de sorpresa. I si no pots, passa la pilota a un company. Si no tens la pilota a les mans........

L’ajuda: es tracta de seguir els moviments del jugador que té la pilota, per si aquest hagués d’enviar-nos una passada. No es tracta de córrer tots darrera seu, només hauran de recolzar-lo els qui hi siguin al costat, tot seguint-lo a una distància prudencial. El desmarcatge: es tracta de fer uns moviments per quedar lliure del marcatge del teu defensor.Pots aconseguir-ho mitjançant una finta: corre cap a la porteria i després torna enrera canviant de direcció sobtadament per rebre la pilota. PASSA I VA El passa i va és una acció en què intervenen dos jugadors i que és molt fàcil d’aprendre:

- Passa la pilota a un company. - Desmarca’t! Finta i dirigeix-te cap a la porteria mentre reps de nou la

pilota. - Aprofita que has superat el defensa per llançar a porteria.

ENCREUAMENT També és una acció en què intervenen dos jugadors, que s’usa molt en el joc d’atac:

- Passa la pilota a un company. - Després, tots dos heu de córrer cap a la porteria encreuant les

vostres trajectòries. - En el moment de l’encreuament, el teu company et torna la pilota amb

una passada en deixada. - Si l’encreuament et serveix per obtenir una situació de superioritat

davant el defensor, aprofita-la per llançar a porteria. LES PENETRACIONS SUCCESSIVES En handbol s’anomena penetració l’acció d’introduir-se entre la defensa per realitzar un llançament a porteria des de la línia de 6 metres. Un bon atacant ha de posseir la inciativa i velocitat suficients per aprofitar qualsevol escletxa que deixi la defensa de l’equip contrari per penetrar i aconseguir un gol. Si la penetració és l’acció d’un jugador, les penetracions successives és una acció col.lectiva en que intervenen diversos jugadors. Fixa’t com es realitza:

- Si tens la pilota, intenta penetrar amb decisió entre la defensa. Si la teva acció és frenada, has de passar la pilota al company del costat.

- El teu company també intentarà penetrar i, si tampoc no ho aconsegueix, passarà la pilota al company següent.

- I així successivament fins que, al final, un atacant aconsegueix penetrar fins a la línia de 6 metres i llançar a porteria.

REPASSEM................ Les posicions del jugadors a la pista: les posicions més habituals dels jugadors a la pista són el porter, un central, dos laterals, dos extrems i un pivot. SET CONTRA SET Quan juguem un partit 7 contra 7, et preguntes on t’has de col.locar i qui jugarà al teu costat. S’ha de tenir un sistema d’atac, que és la manera en què s’organitza un equip quan té la pilota, ocupant cada jugador un lloc de referència en la pista. Has de saber que en l’handbol, quan s’ataca, hi ha dues línies de jugadors:

- Primera línia: la formen els jugadors més pròxims a la porteria pròpia.

- Segona línia: la formen els jugadors més separats de la porteria pròpia.

Per començar a jugar t’aconsellem aquests dos sistemes d’atac: 3-3 En aquest sistema, la primera línia la formen un central i dos laterals. I la segona, dos extrems i un pivot. En aquest sistema podeu usar moltes combinacions d’atac. 2-4 És un sistema d’atac en què es reforça la segona línia amb un segon pivot, sacrificant la posició de central. Es poden utilitzar bloquejos, encreuaments........ JUGAR EN DEFENSA Segur que quan jugues prefereixes atacar que no pas defensar. Atacar resulta més motivador perquè pots marcar un gol!! Però per atacar hem de tenir la possessió de la pilota, i per aconseguir-la, cal lluitar per ella i

recuperar-la. Per tan, podem afirmar que els dos objectius d’una defensa són: prendre la pilota a l’equip contrari (recuperar la possessió de la pilota) i impedir que puguin fer-nos un gol. Recorda que un bon equip d’handbol és el que ataca i defensa amb el mateix entusiasme i afany de lluita. REPASSEM.......... Com defensar el jugador que té la pilota? El jugador contrari que té la pilota és molt perillós: pot fer-vos un gol! Per tant, has d’aprendre a marcar-lo correctament. Primer, situa’t entre el jugador atacant i la porteria. Frena el seu llançament col.locant el teu braç davant el seu. Posa-li la mà a la cintura per impedir que avanci. El blocatge És l’acció defensiva consistent en parar la pilota quan un atacant llança a porteria. Situa’t entre l’espatlla del llançador i la porteria. Aixeca els braços i posa les mans juntes, tan a prop de la pilota com sigui possible. Per no fer-te mal, separa bé els dits i posa’ls ben rígids. Si per organitzar l’atac parlem de sistemes d’atac, també hem d’organitzar el nostre equip a l’hora de defensar. En aquest cas parlarem de sistemes de defensa. En ells, cada jugador ocupa un lloc determinat en la pista i té unes tasques específiques. Hi ha dos tipus de defensa: la defensa individual i la defensa zonal. LA DEFENSA INDIVIDUAL És la defensa en que cada jugador es fa responsable del marcatge d’un jugador atacant.

- Has de situar-te molt a prop, “pressionant” el jugador que et toca marcar.

- Si el jugador que marques és el que té la pilota, intenta que no faci un llançament fàcil.

- Si el jugador que marques no té la pilota, intenta que no pugui rebre cap passada.

LA DEFENSA ZONAL És la defensa en que cada defensor es fa responsable d’un espai o zona determinada del camp.

- Marca l’adversari que ocupi la zona que et correspon defensar. Si no hi ha ningú a la teva zona, ajuda els companys que tinguis al costat.

- Ajuda el company del teu costat si aquest és superat pel seu atacant. Fes-ho encara que hagis de deixar “lliure” el teu adversari més directe.

- Lógicament, les zones són aproximades. La teva acaba on comença la del teu company d’equip.

En la defensa zonal hi ha dues línies de jugadors quan s’ataca:

- Primera línia: la formen els jugadors que juguen més a prop de la porteria.

- Segona línia: la formen els jugadors que es troben més allunyats de la porteria.

Per començar a jugar t’aconsellem aquests dos sistemes de defensa zonal: 6-0 Tots els defensors es situen al voltant de la línia de 6 m i es reparteixen el perímetre de l’àrea de porteria. Els jugadors més alts s’han de col.locar en el centre. És una defensa poc agressiva, erò que no deixa moltes escletxes obertes. 5-1 Cinc jugadors a primera línia, repartits al voltant de la línia de 6 m i un avançat. Aquest darrer té la funció de dificultar la circulació de la pilota de l’equip atacant.

LA CONDICIÓ FÍSICA I LA SALUT

Què és la condició física? Com ja saps, el funcionament de tots els sistemes de l’organisme ens permet viure plenament: estudiar, practicar esport, passejar........... Moltes vegades, per l’esforç constant a què és sotmès en la vida diària, el nostre organisme es cansa. Qui no ha experimentat alguna vegada, al final de la jornada, la sensació de trobar-se totalment esgotat? La capacitat que tenim per superar millor aquest cansament depèn de l’anomenada condició física.

Podem definir la condició física com l’estat físic en què ens trobem en cada moment.Una condició física bona permet a la persona poder desenvolupar el seu treball diari amb energia, eficàcia i sense patir un cansament excessiu. Per contra, un nivell deficient repercutirà negativament en la realització de les nostres activitats diàries. Quins són els seus components? La condició física d’una persona és la suma del nivell de cadascuna de les seves qualitats. En avaluar cadascuna d’aquestes qualitats podem valorar el nostre rendiment físic i també la nostra condició física.

- La resistència: s’avalua en quina mesura el cos humà és capaç d’aguantar esforços durant un període llarg de temps (caminant, corrent, nedant, anant en bicicleta,etc). Perquè això sigui possible, cal que l’aparell cardiovascular transporti als músculs el màxim oxigen possible.

- La força: s’avalua en quina mesura el cos humà és capaç de vèncer càrregues i pesos, començant pel pes del propi cos (fent abdominals, aixecant pesos, portant càrregues, etc...). Perquè això sigui possible cal que la musculatura corporal estigui prou desenvolupada i enfortida.

- La flexibilitat: s’avalua en quina mesura el cos humà pot realitzar tots els seus moviments en la seva màxima amplitud i extensió. Perquè això sigui possible cal que les articulacions es moguin de manera correcta i que els músculs s’estirin degudament.

- La velocitat: s’avalua en quina mesura el cos humà és capaç de realitzar moviments o desplaçar-se amb rapidesa. Per aconseguir-ho cal que el sistema nerviós sigui capaç d’enviar ordres per reaccionar tan ràpid com sigui possible.

- La coordinació,l’agilitat i l’equilibri: són les anomenades qualitats psicomotores.

La condició física i la salut Com pots observar, la condició física depèn del nivell de totes aquestes qualitats i elles, alhora, depenen de l’òptim funcionament i desenvolupament dels aparells i sistemes diversos del cos humà. Un bon corredor de fons disposa, per posar un exemple, d’uns aparells cardiovascular i respiratori

molt eficients. Per descomptat, molt més desenvolupats que els d’una persona normal i corrent. Per aquesta raó, la condició física va íntimament lligada a la salut de la persona. Podem assegurar que una bona condició física permet gaudir d’una bona salut i prevé malalties. Una condició física dolenta pot ser la causa d’una salut deficient i facilitar l’aparició de malalties per un mal funcionament dels aparells i sistemes diversos del cos humà. S’ha de dir, però, que existeix un límit en què un exercici abusiu pot anar contra la salut. És el cas de molts esportistes d’elit que pateixen lesions i patologies a causa de les nombroses competicions i llargs entrenaments que han de suportar durant anys. També és el cas de persones que van als gimnasos fins al punt de convertir-se en addictes i de patir alteracions de caràcter si durant uns dies no hi poden anar. Quins factors incideixen en la condició física i la salut? La condició física i la salut no són estats permanents. Podem millorar si tenim un model de vida actiu, ordenat i amb hàbits saludables; o bé pot empitjorar si, per contra, el nostre model de vida és inadequat. Són diversos els factors que poden fer disminuir o augmentar la condició física i la salut: LES QUALITATS PSÍQUIQUES I SOCIALS Per augmentar la nostra condició física i la nostra salut és fonamental tenir una sèrie de qualitats personals. Adoptar hàbits nous i eliminar totalment aquells que perjudiquen la nostra salut significa fer un pas endavant, i per aconseguir-ho són necessàries algunes qualitats psíquiques i socials. Vegem-ne algunes :

- Actitud positiva i confiança en les possibilitats pròpies, per intentar millorar tant com sigui possible.

- Voluntat : aquesta qualitat és coneguda com el “múscul de l’esperit”, una mena de motor que fa funcionar la persona. Proposa’t projectes i metes concretes i emprèn-les amb decisió.

- Autodisciplina: exegeix-te complir les activitats i horaris que t’hagis proposat seguir.

- Amistat, companyonia: recorda que no estem sols, sinó que som éssers socials, que també necessitem els altres.

L’EXERCICI FÍSIC La seva pràctica regular ens ajudarà a augmentar el nivell de les nostres qualitats físiques. Per això, és recomanable que l’exercici físic ocupi una part no menyspreable del lleure de la persona. Per contra, sabem que el sedentarisme és un model de vida que, en no fer treballar els sistemes i aparells de l’organisme d’una manera suficient, perjudica la condició física i la salut. EL DESCANS Tot treball, i per descomptat l’exercici físic, necessita el seu descans corresponent. El cos humà precisa un temps prudencial per recuperar-se dels esforços i restituir les seves funcions abans de començar una altra activitat. Cal no confondre descans amb sedentarisme!!! Pel seu efecte reparador, és necessari respectar un horari mínim per al son, que, a la teva edat, ha de ser d’entre 8 i 9 hores. L’ALIMENTACIÓ L’alimentació és una funció vital per a l’organisme, que necessita ingerir els aliments per:

1. Obtenir energia i poder realitzar els moviments. 2. Poder construir i reparar els teixits diversos del cos humà. 3. Regular les funcions del cos humà ( temperatura, metabolisme,etc....)

Per tant, és impossible que pugui donar-se una condició física i una salut bones sense una alimentació correcta. Dels aliments extraiem els anomenats nutrients essencials, bàsics per viure. Són els hidrats de carboni, les proteïnes, els greixos, l’aigua, les sals minerals, les vitamines i la fibra. Perquè la teva alimentació sigui correcta, has d’intentar seguir les normes següents:

- Alimenta’t d’una manera variada, per garantir que obtens tots els nutrients essencials. Això significa que has de menjar de tot i no exclusivament allò que t’agrada més.

- Alimenta’t de manera equilibrada, sense que hi hagi un excés o un dèficit de qualsevol nutrient essencial; el dèficit de minerals o l’excés de greixos poden ocasionar-te problemes de salut.

- Fes sempre els cinc àpats diaris: el desdejuni, l’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar.

- Beu regularment: una hidratació correcta és fonamental per al bon funcionament de l’organisme. Si a més practiques esport, és essencial beure aigua durant l’exercici i després de practicar-lo. Has de tenir

en compte que la simple sensació de set ja pot ser un símptoma de deshidratació.

- Elimina la “pastisseria industrial” dels esmorzars i menjars d’entre hores. No són aliments equilibrats a causa de la gran quantitat de greix que contenen. És més aconsellable menjar l’entrepà tradicional, que ens garanteix els nutrients essencials d’ua manera equilibrada.

- Menja fruita sovint. - Tingues cura de les dents. Les dents formen part de l’aparell digestiu

i si no estan en bones condicions, són una font d’entrada de moltes bàcteries que poden causar no només malalties sinó també lesions. Sabies que un esportista d’èlit ha de tenir les dents perfectes? D’altra banda, hauràs sentit parlar d’una malaltia anomenada càries, que poc a poc va destruint les dents. Per evitar-la, has de raspallar-te-les després de cada àpat i evitar els aliments massa ensucrats.

L’EDAT Evidentment, la condició física va augmentant a mesura que la persona es va desenvolupant. A partir d’aquí, pot anar decreixent paral·lelament a l’envelliment, però aquesta disminució és més brusca en les persones sedentàries. Per posar-te un exemple, és normal trobar persones de més de 60 anys que corren mitges maratons i maratons senceres, la qual cosa, sens dubte, representaria un esforç impossible de realitzar per a molts nois i noies. LES CONDICIONS GENÈTIQUES Alguns aspectes que influeixen en la condició física i la salut poden heretar-se genèticament, per exemple, els tipus de fibres musculars i la capacitat de producció del colesterol. Però has de pensar que el treball i la constància permeten millorar igualment les nostres qualitats. EL CONSUM DE DROGUES Et trobes en una edat de canvi. Vas coneixent moltes persones. Per a tú i per als teus companys és un moment interessant per la quantitat d’experiències noves que esteu acumulant. És probable que alguns dels teus amics i amigues hagin adquirit una sèrie d’hàbits, alguns dels quals poden afectar-los greument la salut. Precisament per això, és important que coneguis els perjudicis que poden comportar, perquè puguis adoptar una actitud crítica envers ells i actuar en conseqüència.

El tabac L’hàbit del tabac és un dels més escampats avui en dia, malgrat les campanyes informatives sobre els seus efectes secundaris. La majoria de vegades es fuma simplement per adoptar una “actitud social” o per inèrcia, sense arribar a obtenir-ne cap sensació de benestar en absolut. La presumpta relaxació que s’acostuma a esgrimir (segur que alguna vegada has sentit o has dit “fumo perquè quan estic nerviós em relaxa”) no és més que la necessitat de convèncer-se de que el tabac serveix per alguna cosa. Es converteix, per tant, en una sensació psíquica més que física. Del que sí hauràs sentit a parlar és de les seqüeles del tabac en l’organisme:

- Aparell respiratori: danya les mucoses que protegeixen les nostres vies respiratòries d’agents externs, amb la qual cosa és molt fàcil contraure infeccions. Destrueix els alvèols pulmonars i disminueix la capacitat respiratòria.

- Sistema cardiovascular: els compostos químics del tabac (nicotina, quitrà, CO2) perjudiquen les artèries destruint les parets i eliminant-ne l’elasticitat, amb la qual cosa el mateix cor es veu afectat. També limita l’intercanvi d’O2 i CO2 en els capil·lars. Tot plegat fa que la persona es cansi ràpidament en realitzar qualsevol esforç físic.

- Per últim, has de saber que hi ha una relació directa entre el consum de tabac i l’aparició de càncer.

Per totes aquestes raons, en els mateixos paquets de tabac t’adverteixen que fumar perjudica seriosament la salut. T’has aturat a pensar en tot això? Les begudes alcohòliques L’alcohol és una altra de les drogues acceptades socialment. Si es consumeix moderadament, diverses begudes alcohòliques com el vi o la cervesa poden formar part d’una alimentació correcta. Però si es consumeix en excés, produeixen uns efectes molt destructius per a l’organisme. Ja saps que fins i tot és prohibit realitzar determinades activitats (conduir) si s’ha consumit alcohol. Aquests són alguns dels molts efectes negatius :

- Afecta el sistema nerviòs, destrueix milers de neurones que no és possible regenerar, i produeix el deteriorament de l’activitat cerebral.

- Augmenta la pressió sanguínia, altera el ritme cardíac i produeix insuficiència cardíaca. Disminueix la quantitat de glòbuls vermells i glòbuls blancs.

- El fetge es veu obligat a treballar a ple rendiment per eliminar l’alcohol. Per aconseguir-ho, es va deteriorant progressivament, s’inflama i es destrueix sense possibilitat de regeneració (cirrosis hepàtica).

- Té una acció corrosiva sobre les mucoses de l’estómac i intestins, i causa gastritis i úlceres.

- Pèrdua de reflexos, disminució de la capacitat d’atenció de la persona i manca de coordinació, cosa que fa molt més perilloses les activitats, ja que hom actua de manera més confusa.

- Alteració de la consciència i de la conducta (agressivitat.....). Les altres drogues Hi ha molts tipus de drogues. Algunes persegueixen efectes estimulants i altres, tot el contrari, és a dir, sedants. Unes s’injecten i altres es fumen. Però en qualsevol cas, totes tenen una característica comuna: malmeten tremendament l’organisme i produeixen la degeneració irreversible de molts teixits. El seu consum perjudica tant a nivell mental com físic i fins i tot pot arribar a provocar la mort. Hi ha suficients campanyes informatives dels perjudicis de les drogues i te les has de prendre molt seriosament. Aquestes drogues, igual que el tabac i l’alcohol, produeixen una forta addicció física i mental de la que és molt difícil alliberar-se. Per tot plegat, si algú t’ofereix la possibilitat de provar alguna droga, “simplement digues no”.

EL KORFBAL Què és i com es juga a Korfbal En aquests moments és l’únic esport d’equip mixt que es practica a tot el món. El terme Korfbal és holandès i significa: korf (cistella) i bal (pilota). Els dos principis fonamentals del joc són: la coeducació i la cooperació. La intenció del seu creador, Niko Broekhuyzen, va ser la de buscar un joc per nois i noies. Les regles del joc van ser dissenyades per permetre a ambdós sexes tenir la mateixa influència en el joc. La idea central del korfbal és que s’aconsegueix puntuar gràcies al resultat del treball en equip. No es permet driblar i estan prohibits tots els desplaçaments amb pilota. El fet de no poder jugar sol força als components de l’equip a estar disponibles a cooperar. Altres característiques que el defineixen són:

- Canvi de quadres i de rols de joc. No especialització. El terreny de

joc està dividit en dues zones iguals. A la zona d’atac l’objectiu és encistellar, mentre que a la zona de defensa és evitar que l’equip contrari puntuï. Cada cistella val un punt. Cada dos punts es produeix un canvi de jugadors entre els quadres d’atac i defensa.

- Basat en el principi de la no violència. Està penalitzat impedir el moviment lliure del contrari independentment si es realitza de forma intencionada o no.

- Oponent personal. Cada jugador/a és responsable del marcatge individual d’un oponent del mateix sexe.

- Protecció de la possessió de la pilota. Està prohibit pegar, treure o agafar la pilota de les mans d’un contrari.

- Organització de l’espai. La cistella està situada dins del terreny de joc, no a la línia de fons i es pot jugar per darrera d’aquesta.

Breu recorregut històric El korfbal s’originà a Holanda a principis del s.XX. Niko Broekhuyzen, profesor d’Amsterdam, va elaborar la idea del joc en un curs d’estiu impartit a Suècia. Posteriorment el va reglamentar, codificar i el institucionalitzà. Al 1903 es va fundar la primera Associació Holandesa de Korfbal (DKA). Al 1920 es va extendre a Bèlgica, fet que ha convertit a aquests dos països en pioners i actualment són els clars dominadors en les competicions internacionals. Cap als anys 70 es comença a introduir a Portugal i Espanya, on la seva pràctica s’inicia a Marbella. Catalunya fou la comunitat autònoma on va arrelar i on a l’actualitat s’ubiquen la majoria de clubs i entitats agrupades a la Unió Catalana de Korfbal (UCK). Síntesi del reglament Normes bàsiques

- L’objectiu del korfbal és encistellar una pilota dins una cistella d’una alçada de 3,5 metres. Totes les cistelles valen un punt.

- Jugadors: el matx enfronta a 2 equips, formats per 8 jugadors cadascun, els quals es divideixen a raó de 2 jugadors i 2 jugadores per zona.

- Superfície: el korfbal es practicat en una zona rectangular de 40x20 metres, dividida en dues zones iguals.

- Subjeccions: es col.loquen cadascuna a una zona a l’eix longitudinal del terreny, a 6’6 metres de la línia de fons. Les cistelles es col.loquen una alçada de 3’5 metres sobre aquestes subjeccions de metall.

- Cistelles: a cada pal s’acopla un cilindre de vímet sense fons. Les cistelles tenen 25 cms d’alçada i 29-41 cms de diàmetre. A l’any 2003 es canvià la tradicional cistella per una de més moderna.

- Pilota: la pilota que s’utilitza és la mateixa que la de futbol sala, del número 5, i amb un pes d’entre 425 i 475 grams.

- Àrbitre: és qui s’encarrega de fer respectar i seguir les regles del joc i sancionar tot el comportament dolent que puguin fer els jugadors.

- Durada d’un partit: 30 minuts per part, a temps corregut. 15 minuts de descans. L’últim minut del partit es juga a temps parat.

- Substitucions : 3 per partit, més una altra en cas de lesió. - Canvi de zones: cada dues encistellades es farà un canvi de zona i de

funció (rol): els defensors passen a l’atac i els atacants a la defensa. - Llançament de falta: poden ser lleus o greus. Les lleus es fan

efectives des del lloc on s’han comès. Les greus es fan efectives desde 2’5 m. No es pot llançar directament a cistella. S’ha de fer un teva-meva. La resta de jugadors hauran d’estar a 2,5 metres del lloc on es realitza la falta.

- Falta acumulativa: aquells jugadors/es que cometen faltes de manera repetida, se’ls hi ensenyarà tarja groga i després vermella.

- Llançament de penalti: és la sanció màxima i més severa i consisteix en un llançament directe (de cullera) a cistella a 2,5 metres de distància.

- Cooperació: no es pot caminar o moure’s amb la pilota o jugar individualment. Això obliga a jugar a tota la resta de l’equip i evita el joc individual d’un sol jugador.

- No violència: la tècnica i l’agilitat són per sobre la força física i el joc brut. No es podrà impedir el moviment lliure del contrari, tan si es fa intencionadament o no.

- Joc mixt: per que tothom tingui les mateixes oportunitats de jugar, no es podrà defensar un jugador del sexe contrari, ja sigui per impedir llançament a cistella o una passada.

- No especialització: cada dues cistelles es canvia de funció i de zona. D’aquesta manera no hi haurà posicions ni funcions fixes per als jugadors.

- Concepte de passiu: un equip no pot estar tres minuts i mig sense fer cap llançament a cistella.

- Habilitat: per llançar a cistella cal estar desmarcat. El defensor intentarà mantenir al seu atacant en posició de “defensat”: els dos peus a terra i el braç aixecat.

- Guanyarà el partit l’equip que naturalment hagi encistellat més pilotes a la cistella.

Posicions dels jugadors

- Quadre de defensa: grup de quatre jugadors, dos homes i dos dones, que tenen com a funció defensar. Ocuparan un mig camp.

- Quadre d’atac: grup de quatre jugadors, dos homes i dos dones, que tenen com a funció atacar. Ocuparan un mig camp. Aquest jugadors reben un nom segons la funció que realitzin en atac: Rebot: es trobarà en posició de rebot aquell jugador que hagi aconseguit col.locar-se entre el seu defensor i la cistella i a més es trobi prop d’aquesta. És a dir, el rebot serà aquell jugador que està preparat per recollir les pilotes que no entren a la cistella després d’un llançament. Mig: es trobarà en la posició de mig aquell jugador atacant que es col.loqui d’esquena a la cistella i amb el seu defensor darrera. És una posició per assistir als companys, servirà fonamentalment per rebre i donar passades. Assistent i atacant.

Infraccions o faltes - Defensat: serà defensat quan un atacant llença a cistella tenint el

seu defensor possibilitat de tocar-li el pit o la pilota amb la mà. És a dir, serà defensat quan el defensa estigui entre l’atacant i la cistella i tingui el braç aixecat a menys d’un metre de distància de l’atacant, amb tots dos peus a terra.

- Tall: serà tall o bloqueig quan un atacant provoqui que el seu defensa topi amb un altre atacant.

Tàctiques o formes de joc - Defensa rebot: és aquella defensa que té com a objectiu que els

atacants no aconsegueixin la posició de rebot. Per tant, el defensor marcarà sense pressionar al seu atacant.

- Defensa pressionant: també anomenada “for checking”, serà aquella defensa que intenta evitar el llançament dels atacants. Per tant, el defensor pressionarà al seu atacant defensant des de molt a prop.

- Defensa mixte: és aquella defensa on una part de l’equip fa una defensa rebot i l’altre defensa pressionant.

TENNIS

HISTÒRIA El tennis, o jocs semblants a ell, es jugaven ja des de l’Edat Mitja, en les civilitzacions gregues i romanes i a l’Itàlia del s.XI. En els segles XIII i XIV es va introduir a França un joc anomenat “jeu de paume” en què es colpejava la pilota amb la mà, i posteriorment es va canviar per la raqueta. El tennis, pròpiament dit, es va originar l’any 1873 per Walter Clopton Wingfield. Es va convertir en olímpic a Atenes l’any 1896. En els jocs de París de 1900 es va introduir la modalitat femenina. I al 1912 es va incorporar la modalitat de dobles mixtes per països. El torneig més antic és el de Wimbledon, creat l’any 1877. Els torneigs més importants que hi ha actualment són la Copa Davis i els quatre Grand Slam; Wimbledon, Roland Garros, U.S.Open i Open d’Austràlia. REGLES DEL JOC (PARTIT D’INDIVIDUALS) LA PISTA La pista és un rectangle de 23’77m de llargada i 8’23m d’amplada. Està dividida pel mig per una xarxa, els extrems de la qual han de ser subjectats al capdamunt de dos pals. La xarxa ha d’estar a 1’07m del terra. Les línies que que limiten els extrems frontals i laterals de la pista s’anomenen línies de fons i línies laterals, respectivament. A cada costat de la xarxa, a una distància de 6’40m i paral·leles a aquesta, ha d’haver les línies de servei. L’espai que hi ha a cada costat de la xarxa entre la línia de servei i les línies laterals s’ha de dividir en dues parts iguals, anomenades quadres de servei, i separades per la línia central de servei. Cada línia de fons ha de quedar partida per una petita línia anomenada marca central. LA PILOTA

Les pilotes reglamentàries han de ser de color blanc o groc i sense costures. Han de pesar entre 56 i 59’4 grams. LA RAQUETA La raqueta està formada per: el marc, el coll, el mànec i el cordatge. La superfície de la raqueta amb la que es colpeja la pilota ha de ser plana i ha d’estar formada per cordes entrellaçades, subjectades per un marc. Aquest cordatge ha de ser uniforme. I la raqueta ha de ser dissenyada i cordada de manera que les característiques de joc siguin idèntiques per ambdós costats. El marc de la raqueta ha de mesurar un màxim de 73’66 cm de llargada, inclòs el mànec, i 31’75 cm d’amplada total. EL SERVIDOR I EL RESTADOR Els jugadors se situen a banda i banda de la xarxa. El jugador que llança primer la pilota s’anomena servidor, i l’altre, restador. ELECCIÓ DE CAMP I SERVEI L’elecció de camp i el dret a ser servidor o restador en el primer joc s’han de decidir per sorteig. EL SERVEI Immediatament abans de començar a servir, el servidor ha de tenir els dos peus en repòs, darrera la línia de fons, entre la continuació imaginària de la marca central i la de la línia lateral. Aleshores, el servidor es llançarà la pilota amb la mà enlaire i, abans que toqui a terra, l’ha de colpejar amb la raqueta. El servei es considera acabat en el moment de l’impacte de la raqueta i la pilota. LA FALTA DE PEU Durant el servei, el servidor no pot canviar de posició, és a dir, no pot ni caminar ni córrer, i tampoc pot tocar, amb cap dels dos peus, la línia de fons. L’EXECUCIÓ DEL SERVEI Durant l’execució del servei, el servidor s’ha de situar alternativament a les meitats dreta i esquerra de la pista, començant per la dreta a cada joc. La pilota servida ha de passar per sobre de la xarxa i tocar a terra dintre del quadre de servei oposat en diagonal o sobre alguna de les línies que limiten aquest quadre, abans que el restador la torni.

LA FALTA DE SERVEI Hi ha falta de servei:

1. Si el servidor infringeix alguna de les regles citades en els apartats del servei, falta de peu i execució del servei.

2. Si toca la pilota quan intenta colpejar-la.

3. Si la pilota servida, abans de tocar a terra, toca alguna cosa que no

sigui la xarxa.

EL SEGON SERVEI Després d’una falta (si és la primera), el servidor ha de tornar a servir de nou. EL LET El let es xiula quan la pilota, al ser servida, toca la xarxa i entra dins el quadre de servei corresponent, o si, després d’haver tocat la xarxa, toca el restador, o si el servei s’executa quan el restador no està a punt. En cas que es faci let, s’haurà de repetir el servei. L’ALTERNANÇA EN EL SERVEI Al final del primer joc, el restador passarà a ser servidor i el servidor, restador. I així successivament. EL CANVI DE CAMP Els jugadors canvien de camp al final del primer joc, del tercer, i així alternativament durant tot el set. I al final de cada set, si el nombre total de jocs del set és imparell, no es canvia de camp fins al final del primer joc del set següent. EL PUNT GUANYAT PEL SERVIDOR El servidor guanya el punt:

1. Si la pilota servida, sense que hagi hagut let, toca al restador abans de tocar a terra.

2. Si el restador perd el punt.

EL PUNT GUANYAT PEL RESTADOR El restador guanya el punt:

1. Si el servidor fa dues faltes de servei consecutives.

2. Si el servidor perd el punt.

EL PUNT PERDUT Un jugador perd el punt:

- Si no retorna la pilota en joc abans que boti dues vegades.

- Si torna la pilota en joc però surt fora dels límits del camp del seu

adversari.

- Si, mentre juga la pilota, la toca voluntàriament amb la raqueta més

d’una vegada.

- Si el jugador o la seva raqueta, toquen la xarxa o els pals mentre la

pilota està en joc.

- Si fa una volea abans que la pilota hagi passat la xarxa.

- Si llança la raqueta cap a la pilota i la toca.

LA PUNTUACIÓ EN UN JOC Quan un jugador guanya el seu primer punt, el resultat és 15 per a aquest jugador; quan guanya el seu segon punt, el resultat és 30 per a aquest jugador; quan guanya el tercer punt, serà 40 per al mateix; i quan guanya el quart punt, el resultat serà joc per a aquest jugador. Però, quan tots dos jugadors han guanyat 3 punts, el resultat és iguals, i el següent punt guanyat per un jugado s’anomena avantatge per al jugador que l’ha guanyat; si l’altre jugador guanya el punt següent, el resultat tornaria a ser iguals, i així fins que un dels dos juanya els dos punts que segueixen un resultat d’iguals. 15 - 30 – 40 – JOC LA PUNTUACIÓ EN UN SET

1. El jugador que guanya primer 6 jocs, guanya un set. Però els ha de guanyar amb una diferència de dos jocs sobre el seu adversari. Sinó s’haurà de disputar un Tie-break.

2. Tie-break: o joc decisiu. S’aplica quan el resultat arriba a 6 jocs iguals en un set, excepte en el 3r o el 5è set d’un partit a 3 sets o 5 sets, respectivament, en què s’ha d’aplicar el sistema d’avantatge.

El Tie-break s’ha d’aplicar de la manera següent:

- El jugador que aconsegueix primer 7 punts guanya el joc i el set, sempre que tingui un marge de dos punts. Si tots dos arriben a 6

punts iguals, el joc continua fins que algun d’ells aconsegueixi 2 punts de diferència.

- Des del primer punt, se serveix alternativament, des de la meitat dreta i esquerra de la pista, començant per la dreta.

- Els jugadors canvien de camp cada 6 punts i al final del Tie-break. EL NOMBRE MÀXIM DE SETS El nombre màxim de sets en un partit és de 5 en els homes i de 3 en les

dones (i en algun d’homes). Exemple de marcador en un partit

PUNT – JOC – SET

EL JOC CONTINU I TEMPS DE DESCANS El joc ha de ser continu des del primer servei fins al final del partit. En els canvis de camp, només pot passar un màxim d’un minut i mig des del moment en què s’acaba l’últim punt fins que se serveix la primera pilota del joc següent. MODALITATS Hi ha dues modalitats de joc: individuals i dobles (dobles i dobles mixtes). TÈCNICA EMPUNYADURES Hi ha diferents maneres d’agafar una raqueta. Les empunyadures bàsiques són:

1. EMPUNYADURA CONTINENTAL: O de martell. Aquesta empunyadura s’utilitza bàsicament per realitzar volees, esmaixades, serveis i revés tallats.

2. EMPUNYADURA EST DE DRIVE I EST DE REVÉS: És el tipus d’empunyadura més habitual i natural.

En l’est de drive, haurem de subjectar la raqueta amb la mà esquerra el coll de la raqueta i la mà dreta la situarem com si fóssim a “donar-li la mà” a l’empunyadura, en cas d’un dretà.

I en l’est de revés, la mà dreta girarà cap a la part anterir de la raqueta.

EST DE DRIVE

EST DE REVÉS

3. REVÉS A DUES MANS: La mà situada a la part més alta del puny utilitzarà una empunyadura est de drive, mentre que la mà situada a la part baixa, l’agafarà com una continental.

POSICIÓ BÀSICA O D’ESPERA

Posició en la que el jugador espera la pilota.

El jugador se situa de cara la xarxa amb les cames lleugerament separades i els genolls flexionats. Ha de sostenir la raqueta just davant seu, preparada per executar qualsevol tipus de cop.

TIPUS DE COPS

1. DRIVE (o Dreta)

2. REVÉS

3. VOLEA (de Drive o de Revés)

4. SERVEI

5. ESMAIXADA