El cas del cocodril a Internet

Títol original: 4 1/2 Freunde und das Krokodil im Internet© 2000 by K. Thienemanns Verlag, Stuttgart - Wien - Bern

© Ed. Cat.: edebé, 2015Passeig de Sant Joan Bosco, 62

08017 Barcelonawww.edebe.com

Atenció al client: 902 44 44 41contacta@edebe.net

Directora de la col·lecció: Reina DuarteIl·lustracions: Edebé Audiovisuals

Traducció: Equip EdebéDisseny: Book & Look

1a edició, setembre 2015

ISBN 978-84-683-2396-1Dipòsit Legal: B. 11221-2015

Imprès a EspanyaPrinted in Spain

EGS - Rosari, 2 - Barcelona

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes en la Llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra. (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45)

El cas del cocodril a Internet

JOACH IM FR IEDR ICH

< 5 >

www.charly-i-co.net

< 6 >

—I, en general, et trobes bé, oi Charly? —vaig pregun-tar al nostre cap després de llegir la nota que m’havia lliurat tot orgullós.

—És clar que sí, Estefi! —va exclamar—. Internet ens obre un munt de noves possibilitats per a l’agència!

El Fred em va prendre la nota de la mà.—Eh, tio, eh! Què vol dir tot això?El Charly es va mirar, sorprès, el Fred.—I encara m’ho preguntes? És la nostra pàgina web!Ja de bon matí, quan poc abans d’acabar la classe

de Llengua el nostre tutor, el Gran Siggi, ens va parlar de les pàgines web, m’hauria d’haver imaginat que el Charly no deixaria passar una oportunitat com aquella.

—Ho hem estat provant molt de temps i finalment ho hem aconseguit —va dir el Gran Siggi amb la seva ca-ra rodoneta, radiant de satisfacció—. Tenim una nova aula d’ordinadors a l’escola. I des de cada ordinador po-

< 7 >

dem accedir a Internet! Jo ja fa temps que en tinc a casa —ens va continuar explicant, a nosaltres, els seus alum-nes, per demostrar que un professor sempre ha d’estar a l’última—. És una cosa fantàstica!

De manera que ho havia aconseguit . La nostra es-cola, on tot triga sempre una eternitat , tenia accés a Internet ! Fins i tot el nostre tutor Schlüter, qui tothom anomena el Gran Siggi per la seva figura voluminosa i que en el seu temps de lleure toca la tuba en una orquestra d’instruments de vent, tenia Internet. I què passava amb mi? Jo continuava graponejant la meva andròmina que, segons el calendari d’ordinadors, ja estava a punt per en-trar a formar part d’un museu. Encara em podia fer càrrec de les factures del telèfon i de la quota de l’operador amb la meva paga, però un ordinador nou estava completa-ment fora de les meves possibilitats. I era just el que ne-cessitava urgentment si volia navegar per Internet. Havia estalviat fins a l’últim euro i, per Nadal i pel meu aniver-sari, només havia volgut diners; tanmateix, no m’arribava ni de bon tros per a un ordinador nou, encara que me l’hagués fet jo mateixa. I els pares no en volien sentir a parlar. Deien que encara podia fer servir l’antic. Com es pot ser tan ignorant?

El Gran Siggi em va treure dels meus pensaments.—Organitzarem un taller d’informàtica, d’Inter net, que

serà voluntari —va exclamar a classe—. Qui té ganes de participar-hi?

Es van aixecar totes les mans alhora, la meva també.Em va sorprendre que el Gran Siggi no s’estranyés de

tant d’interès, sinó ben al contrari. De sobte, va començar

< 8 >

a somriure com acostumen a fer els professors quan ama-guen un as a la màniga i nosaltres, els alumnes, no ens n’adonem.

—El senyor Brinkmann dirigirà el taller d’informàtica —va dir degustant cada paraula que li sortia de la boca.

Amb la mateixa rapidesa amb què s’havien aixecat les mans abans, ara s’havien abaixat. Jo també havia dub-tat per un moment, no obstant això la vaig deixar aixe-cada. Vaig mirar al meu voltant i vaig comprovar que era l’única. Ningú que conegui el senyor Brinkmann no s’es-tranyaria d’aquesta reacció. Ni tan sols el Gran Siggi. El senyor Brinkmann és el nostre professor de Mates, nos-altres, però, li diem El guapo del Gerard, perquè es pensa que és una gran bellesa i lliga amb totes les professores, sobretot amb la nostra guapa professora de Biologia, la senyoreta Schulte-Stratmann.

Tanmateix, no va ser això el que ens va provocar una esgarrifança per tot el cos, com diria el Charly. Al guapo del Gerard no tan sols li agrada lligar sinó que també pot arribar a ser força desagradable. Sobretot quan ha agafat mania a algun alumne. Qui sigui «l’afortunat», ja es pot calçar. El meu germà, el Ravenet, i també el Charly han patit amb El guapo del Gerard més del que els hauria agradat. Com que jo era bona en Mates i mai no havia tingut problemes amb ell, l’anunci del Gran Siggi no em va agafar per sorpresa, encara que m’hauria agradat molt més un altre professor per al taller d’informàtica.

—Però què vol dir tot això? —va preguntar el Gran Siggi amb sorpresa fingida—. Per què, de sobte, ja no us hi voleu inscriure?

< 9 >

Tot d’una va obrir els ulls com unes taronges. Aques-ta sorpresa no era fingida, sinó de debò!

Quan vaig mirar al meu voltant, vaig saber per què el Gran Siggi mirava tan bocabadat. A més de mi hi havia una altra mà aixecada: el Charly! No m’ho podia creure! El Charly no té idea d’ordinadors, fins i tot molt menys que el Fred i el meu germà Ravenet. A més a més, des que el Charly el va interrogar, El guapo del Gerard no en volia ni sentir a parlar d’ell.

—Charly? Tu? —va dir el Gran Siggi amb molt d’esforç.Un altre cop vaig poder comprovar que el nostre tutor

sap molt bé com som.—Necessito el taller d’informàtica per a la meva futu-

ra feina —va respondre el Charly.Amb la manera com va pronunciar la paraula feina,

el Gran Siggi va tenir prou per poder continuar somrient i fer riure a tota la classe. Estava ben clar el que havia vol-gut dir amb la seva feina: detectiu. És el cap de l’agèn-cia de detectius Charly & Company, tal com sempre diu. A més d’ell, també hi pertanyem el Fred, el meu germà bessó Ra venet, el nostre gos Preciós i jo. El nostre èxit és relatiu, tot i que el Charly sempre està somiant amb un «gran cas». En els seus intents ens ha ficat més d’una vegada en situacions del tot enutjoses. Sovint em pregun-to per què hi participo tot plegat. Deu ser perquè en el fons m’encanta prendre el pèl al Charly.

—A quina feina et refereixes, Charly? —va preguntar el Gran Siggi amb veu tremolosa.

—Estic convençut que vostè ja deu saber que tinc una agència de detectius —va respondre amb els ulls bri-

< 1 0 >

llants—. Avui dia, molts delinqüents fan les seves malife-tes per Internet. Fa un parell de dies, per exemple, en vaig llegir un cas. Una banda que ven animals exòtics en perill d’extinció tot i que està completament prohibit ! La policia, però, continua sense tenir-ne cap pista...

El Gran Siggi va aixecar les mans.—Moltes gràcies, gràcies... Ens ha quedat clar... —va

interrompre el discurs del Charly mentre que alguns de la classe estaven a punt de trencar-se de riure—. Ales-hores qui més, tret del Charly i l’Estefi, hi vol participar? El senyor Brinkmann m’ha explicat que amb aquest taller d’informàtica vol crear una pàgina web per a l’escola.

Vaig tornar a mirar al meu voltant. El Charly i jo conti-nuàvem sent els únics voluntaris. A mi se’m començava a adormir el braç. El Charly observava el Fred per animar-lo. Al començament aquest se’l mirava com si no sabés de què anava la pel·lícula, finalment, però, va aixecar la mà. Era típic del Fred. Sempre es deixava convèncer pel Charly. Igual que el Ravenet per mi. Llavors, vaig atacar el meu germà.

—Què passa, germanet? Que no t ’hi animes o què? —vaig murmurar.

El Ravenet em va mirar, desconcertat .—No sé què fer. I menys encara amb El guapo del

Gerard! —va xiuxiuejar amb veu tremolosa. De fet , el meu germà Ravenet , que en realitat es

diu Òscar, i jo som bessons, però qui no ens conegui no arribaria mai a dir que som germans. No tan sols perquè ell és una mica més baixet que jo, sinó perquè som com-pletament diferents. Des de sempre provo de treure-li la

< 1 1 >

por que té de qualsevol cosa, tot i que més d’un cop ja ha demostrat el que realment porta a dins.

—No et posis d’aquesta manera, germanet . Així, almenys, n’aprendràs. A més, El guapo del Gerard no et menjarà.

—Jo no n’estaria tan segur —va dir el Ravenet en veu baixa aixecant amb compte la mà.

Havent trencat el gel tots quatre, el Gran Siggi va aconseguir que s’hi apuntessin uns quants voluntaris més. Per a desgràcia del Charly, el Sergi, el Xavi i l’Oliver. Poc després de la darrera excursió amb l’escola, en la qual gairebé tots els professors van patir una misteriosa malaltia, s’havien ajuntat per formar també una agèn-cia de detectius. Es fan dir els «Bad Boys». Ara que em fa la sensació que el seu objectiu és més aviat fer-nos la guitza, sobretot al Charly.

—Quan comença el taller d’informàtica amb El gua-po... amb el senyor Brinkmann? —va preguntar finalment el Fred.

El Gran Siggi va fer un somriure molt irònic, que mai no havia vist abans.

—Aquesta tarda.I allà érem nosaltres, a aquelles hores tan intempes-

tives al pati de l’escola, mirant detingudament la pàgina web del Charly per a la seva agència de detectius.

—I per a què serveix tot això? —vaig preguntar al Charly.

El Charly es va acostar una mica i va abaixar la veu.—Molta gent no confia en la policia. Per això van als

detectius privats, treballen amb molta més discreció.

< 1 2 >

Aquest tipus de gent és el que vull atreure amb la nostra pàgina web. Sense aquesta mena d’indicis, en molts ca-sos la policia continuaria anant a les palpentes.

—I tu els vols ajudar així, traient- los de la foscor? —vaig dir.

—Ha, ha! Molt graciosa! —va exclamar el Charly—. Per què no em preneu mai seriosament?

—Eh, tio, eh! I tant que et prenem seriosament, Char-ly! Però no penses que potser també ens podríem oferir com a cimbell? Ens podríem infiltrar, per exemple, en les bandes de gàngsters!

—O també podríem oferir el Preciós com a gos ras-trejador! —va exclamar el Ravenet.

El Fred va deixar de riure de cop.—Eh, tio, eh! No fiquis el Preciós pel mig! Per cert ,

que li heu portat menjar?—No, per què? —va preguntar el meu germà—. Que

ens tocava a nosaltres?—Què? És clar que us tocava a vosaltres! —va cridar

el Fred—. Què passa si es mor de gana?—Em jugo el que vulguis que el Preciós no s’ha mort

encara de gana —va afirmar el Charly—. I si així fos, al capdavall li aniria bé. Llavors potser s’adonaria que s’ha de guanyar el menjar.

—Eh, tio, eh! El Preciós no s’ha de guanyar res!—És clar, és massa ximple per fer-ho!—No, no ho és!—Sí, sí que ho és!Com he dit , el Preciós és el nostre gos. És a dir, de fet

és el gos del Fred. Des que un bon dia es van trobar dar-

< 1 3 >

rere d’un cubell d’escombraries, res no els pot separar. El vam batejar amb el nom de Preciós perquè tingués almenys un nom maco. Malgrat que nos altres ens l’esti-mem molt , hi ha males llengües que afirmen que, tan es-dentegat i amb mitja orella, sembla més aviat una escom-breta de lavabo que borda. Des que és amb nosaltres, el Fred i el Charly sempre es barallen per les qualitats del Preciós. Mentre que el Fred afirma que és un gos molt especial; el Charly opina que és tan estúpid que no pot flairar cap pista. I precisament això és el que hauria de saber fer, com a bon gos detectiu en el qual al Charly li agradaria convertir. Jo no estic gaire segura de qui dels dos té raó. Una cosa, però, és clara: no hi ha cap altre gos com el Preciós.

—Després de classe podríem anar plegats a veure’l —va intercedir el Ravenet provant de posar pau entre tots dos—. Fins aleshores, no crec que passi gana.

Quan vam entrar a l’aula d’ordinadors, els Bad Boys ens van rebre amb els seus comentaris.

—Hola, Charly! —va exclamar l’Oliver—. Que has cap-turat ja cap ciberdelinqüent? O potser El guapo del Ge-rard és la teva primera víctima?

—Potser el Charly es pot digitalitzar i comença a navegar per Internet com a programa! —va exclamar el Sergi.

—I el Fred escaneja fotos de la senyoreta Schulte-Stratmann! —va dir el Xavi trencant-se de riure—. I cada nit se les mira abans d’anar a dormir!

Fins a aquell moment ens havíem pres els seus co-mentaris vers nosaltres amb calma, però quan van es-

< 1 4 >

mentar la nostra professora de Biologia, el Fred es va es-garrifar. És la seva professora preferida, amb diferència. Si volgués ser perversa, diria que n’està penjat fins a les orelles.

—Eh, tios, eh!—Deixa’ls estar, Fred —va calmar-lo de seguida, el

Charly—. Només són bestieses.No obstant això, em va fer l’ullet sense que el Fred

se n’adonés.Quan va aparèixer el nostre professor de Mates, la

discussió va acabar. Sorprenentment, estava de molt bon humor. Això, però, no vol dir gaire tampoc. El guapo del Gerard, de fet, no està mai de mal humor. Durant la classe, sempre explica mil i un acudits. El problema és que sovint, nosaltres, els seus alumnes, en som els protagonistes.

—Que bé que n’hàgiu vingut tants —va dir mirant ale-grement al seu voltant.

De fet , hi havien anat més voluntaris del que em pen-sava.

Per cada ordinador, ens vam haver d’asseure en pa-relles. El Ravenet i jo en vam compartir un; el Fred i el Charly, un altre.

El guapo del Gerard va gargamejar. Immedia tament, tothom va callar.

—El vostre tutor de segur que us ha explicat que en aquest taller d’informàtica crearem la pàgina web de l’es-cola —va dir—. Malauradament, hem hagut d’esperar molt de temps per tenir els nostres ordinadors. Altres esco-les ja ens han passat al davant en aquest sentit . Tot i això, la nostra pàgina web serà més original, més exigent

< 1 5 >

i més maca que la de qualsevol altra escola. Això signi-fica un munt de feina, però valdrà la pena. En podeu estar ben segurs! Bé, doncs engegueu els vostres ordinadors per no perdre més temps.

Allò feia molt bona pinta, almenys per a mi.De reüll, vaig veure que el Charly aixecava la mà.—Sí? Què hi ha, Charly?—Tinc una pregunta, senyor Brinkmann.—En això ja tens pràctica, Charly. Bé doncs, tu diràs

—va dir El guapo del Gerard, aixecant una cella.Encara no havia oblidat l’interrogatori al qual l’havia

sotmès el Charly a causa del nostre amable conserge, el senyor Pedel.

El Charly seia ben recte a la seva cadira. Tenia les orelles una mica vermelles.

—Eh... Com s’encén l’ordinador?El guapo del Gerard va passar la resta del temps de

la nostra primera classe d’informàtica introduint el Charly en el misteriós món d’un ordinador i posant-lo en ridícul tant com va poder.

En sortir de classe, vam comprar unes cosetes per al Preciós i vam anar directament a veure’l. El Fred no hauria acceptat cap altra cosa. Com que cap de nosaltres pot tenir el Preciós a casa seva, l’hem acollit a l’hort dels on-cles del Charly, la tieta Hilde i l’oncle Werner.

Quan vam aparèixer per la porta de l’hort , el nos-tre gos va venir corrent cap a nosaltres movent la cua i xiulant ben fort . El Preciós és l’únic gos que conec que no borda sinó que, quan està content o bé excitat , xiula a través dels forats que té a la dentadura. Tanmateix, no

< 1 6 >

estava gaire segura si érem nosaltres el motiu de la seva joia o més aviat el menjar que li havíem portat .

Mentre el Preciós es va posar mans a l’obra amb aquelles exquisideses, el Fred se’l mirava amb compassió.

—Eh, tios, eh! El pobrissó de poc mor de gana. Mireu com s’ho empassa tot!

—Això sempre ho fa! —va afirmar el Charly—. Encara que hagi menjat molt abans.

—Ostres! Que encara pots parlar? —vaig preguntar—. Em pensava que El guapo del Gerard t ’havia deixat sen-se paraules.

El Charly va assentir.—Doncs no vas gaire equivocada. De fet , he estat

pensant en una cosa que té a veure amb El guapo del Gerard, és a dir, amb la nostra pàgina web.

—Eh, tios, eh! —va esbufegar el Fred.—Si ho he entès bé —va continuar el Charly sense

immutar-se—, una web amb aspecte professional és una feinada. Què us sembla si preguntem al guapo del Ge-rard si estaria disposat a ajudar-nos? Potser després de classe ens podríem quedar cada dia mitja hora més, així El guapo del Gerard...

—Tu estàs boig o què? —va exclamar el Ra venet ver-mell com un tomàquet—. El guapo del Ge rard? Mai de la vida!

De fet , a mi m’agradava força la idea que nos altres ens féssim la nostra pròpia pàgina web. No obstant això, no em podia imaginar que precisament El guapo del Ge-rard ens ajudés. Com ja acostuma a ser habitual, vaig tornar a desitjar tenir un ordinador millor.

< 1 7 >

—Eh, tios, eh! —va exclamar el Fred de cop i volta—. Per què no mirem com ho fan els altres? Potser així se’ns acut alguna idea. Fa un parell de setmanes van inaugurar un cibercafè nou. De fet jo hi volia anar.

—Vols dir el cibercafè aquest al costat de la plaça? —va preguntar el Charly.

—Em sembla bona idea —vaig dir quan el Fred as-sentia—. Fa temps que hi vull anar, però és massa car. Si hi anéssim plegats...

—No és cap bona idea! —em va interrompre el Char-ly—. També ens podem mirar les webs a classe. I no ens costa res.

—Eh, tio, eh! És que et penses que El guapo del Gerard ens deixarà navegar per Internet mentre tenim classe? Ja t ’ho pots treure del cap!

—Tant és! —va dir el Charly—. Jo no hi vull anar.Com més es resistia el Charly a anar al cibercafè, més

curiositat teníem per saber el veritable motiu de la seva constant resposta negativa. Els diners no eren cap pro-blema, perquè si podia fer res per la seva Charly & Com-pany, no li importaven ni els diners ni res.

Finalment vam votar. El resultat era claríssim: tres a favor d’anar-hi i un en contra. El Fred va agafar en bra-ços el Preciós, que s’havia abstingut, i ens vam posar en marxa.