El Concepte de Cultura i l'animació sociocultural

1

El concepte de cultura i lʼanimació sociocultural

Carles Monclús i GarrigaProf. de secundària de l’especialitat d’intervenció sociocomunitària

Juny 2012

Sembla que ja que anem a parlar d’animació cultural les primeres dues qüestions són aclarir que és això de la cultura, i que és això de l’animació sociocultural.

El concepte de cultura és un dels conceptes a la vegada més clars ( si ho preguntem a la gent tothom diria que sap que és això de la cultura) i més confusos que solem utilitzar. Tant a nivell col·loquial, com específicament quan s’utilitza entre els “professionals de la cultura”, al concepte de cultura li atribuïm significats molt diversos.

Habitualment diem que “en Vicent té molta cultura”, i estem pensant en quelcom diferent a quan parlem de “la cultura dels indígenes d’Austràlia ” o de “la cultura valenciana”, però quan afirmem que “la nostra amiga Anna té molta afició a la cultura” també tenim una idea de la cultura diferent a les dues anteriors. A un nivell acadèmic no podem parlar de confusió, però la manera d’abordar el concepte és molt diferent en funció de disciplina i del paradigma o perspectiva, com veurem en la diversitat de definicions que s’atribueixen al concepte des de diferents disciplines i ciències socials, i de vegades inclús dins d’una mateixa disciplina.

Cal doncs des del nostre punt de vista esbrinar els seus diferents significats i posicionar-nos en quin li donem des de l’animació sociocultural.

Una primera manera d’apropar-nos al concepte seria fer la clàssica distinció entre cultura i natura, és a dir cultura seria tot allò que ha estat transformat per l’ésser humà. i natura allò que no té la petjada humana. Evidentment això només ens serveix per ressaltar el caràcter específicament humà de la cultura però ens ajuda ben poc a anar concretant el seu significat.

La concepció il·lustrada o humanista de la cultura

La primera concepció de cultura que segueix molt arrelada socialment és la concepció il·lustrada o humanista de cultura. És la que encara està present a la majoria de diccionaris, a mode d’exemple en posem ací unes quantes :

a) Cultura . 1. En sentido amplio, cultivo. 2. Conjunto de conocimientos no especializados, adquiridos por una persona mediante el estudio, las lecturas, los viajes, ...3.Conjunto de los conocimientos, grado de desarrollo científico e industrial, estado social, ideas, arte, de un país o una época. Diccionario de uso del español. María Moliner

b) Cultura. 1. Conreu dels coneixements i les facultats de l’home. 2. Conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi i de lectures, de viatges, d’experiència, etc... 3.

Carles Monclús - CFGS Animació Sociocultural - IES Jordi de Sant Jordi (València)

2

Conjunt de tradicions (literàries, històricosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat. Diccionari valencià. Ed. Bromera/ Generalitat Valenciana

c) 1. f. cultivo. 2. f. Conjunto de conocimientos que permiten a alguien desarrollar su juicio crítico. 3. f. Conjunto de modos de vida y costumbres, conocimientos y grado de desarrollo artístico, científico, industrial, en una época, grupo social, etc.4. f. ant. Culto religioso. Diccionario RAE

En aquesta concepció, la cultura és l’adquisició individual d’uns coneixements, que s’entenen d’un estatus elevat. Encara que evidentment aquests coneixements s’adquireixen dins d’una societat és ressalta el caràcter individual de l’adquisició. La cultura s’adquireix fonamentalment per mitjà de l’educació formal, especialment per a les capes baixes de la societat.

Ezequiel Ander- Egg anomena aquesta concepció de la cultura com a cultura cultivada. La Cultura Cultivada, segons ell, és la possessió de coneixements i dades que s’adquireix de manera individual. D’aquesta cultura no tothom en disposa de la mateixa quantitat i és patrimoni d’aquells privilegiats que han pogut assolir-la. La seua adquisició suposa aprenentatge il·lustrat, i es una concepció que ens permet parlar de persones cultes o incultes.

Ariño situa el naixement d’aquesta concepció a finals del segle XVIII. Des d’aquesta concepció, la cultura és a la vegada un coneixement superior, una conducta refinada i el conreu de la intel·ligència associats a la classe alta.

Aquesta concepció humanista de la cultura entén que només determinades activitats humanes mereixen ser incloses dins de la cultura. Són aquelles que podem relacionar amb el conreu de facultats i qualitats humanes nobles: ment, maneres, esperit, sensibilitat, gust .

És restrictiva perquè només algunes activitats, només l’excel·lència d’algunes obres i només el carisma o estatus d’algunes persones i les seues formes de vida pot ser considerat cultura. Quan pensem en els coneixements que posseeix un llaurador, per molt complexos i elaborats que siguen, no solem des d’aquesta concepció considerar-los cultura.

La cultura s’adquireix per entrenament i educació, és un procés que fa avançar als éssers humans i els pobles des de la incultura fins a la cultura i civilització.

Aquest concepte de cultura s’ha construït en els països europeus i identifica les pròpies formes culturals amb la cultura i naturalesa humana universal. És per tant una visió etnocèntrica de la cultura.

La cultura és des d’aquesta perspectiva l’òpera, l’art, la música clàssica, la literatura, el pensament filosòfic europeu, ...

A més, aquesta concepció com ens assenyala molt bé A. Ariño, reconeix que la cultura és un bé que pot atresorar-se, però desconeix i oculta les arrels socials que regeixen aquesta distribució asimètrica.


3

A nivell col·loquial encara és una manera d’entendre el concepte molt arrelada. De fet és diu massa vegades que alguns col·lectius és comporten determinada manera perquè no tenen cultura.

Des de l’animació sociocultural no partim d’aquesta conceptualització de la cultura. Podríem admetre només, dins d’aquesta perspectiva d’adquisició individual, el concepte que planteja la definició del diccionari de la Real Academia Española quan afirma això de “conjunt de coneixements que permeten a algú desenvolupar l’esperit crític”. Aquest concepte entroncaria amb molts dels plantejaments desenvolupats pels Ateneus Obrers i Llibertaris en la primera meitat del sègle XX, i amb l’educació popular. No obstant això l’animació sociocultural s’arrela molt més en les següents concepcions.

La concepció antropològica de la cultura

Una segona concepció de la cultura és la concepció antropològica de la cultura. Així l’anomena Ariño i és la concepció de la cultura que ha posat damunt de la taula l’antropologia. Des d’aquest punt de vista la cultura és constitutiva de l’ésser humà. Els éssers humans, per naturalesa necessitem completar-nos culturalment. Podem veure moltes definicions que amb matisacions parteixen d’aquesta concepció.

a) “Cultura es aquella totalidad compleja que incluye conocimientos, creencias, arte, moral, derecho, costumbres y todas las demás capacidades y hábitos que el hombre adquiere como miembro de la sociedad” TAYLOR (1871)

b) “Básicamente la cultura consiste en contenidos de conocimiento y pautas de conducta que han sido socialmente aprendidos. La cultura pues, requiere un proceso de aprendizaje, el cual es social, lo que no sólo quiere decir que nace de la interacción humana, sino que la cultura consiste en patrones comunes a una colectividad. “ GINER, S. (1988) Sociología.

c) "que en el seu sentit més ampli, es pot dir que ara la cultura és tot el complex de trets espirituals, materials, intel·lectuals i emocionals distintius que caracteritzen una societat o un grup social. No només inclou l'art i les lletres, sinó també els sistemes de vida, els drets fonamentals de l'ésser humà, els sistemes de valors, les tradicions i les creences " (Així és com es coneix a la Declaració final de la Conferència Mundial sobre Polítiques Culturals, aprovada a Mèxic el 6 d'agost de 1982, i que es reafirma en el Preàmbul de la Declaració final de la Conferència Intergovernamental de Polítiques Culturals Favorables al Desenvolupament, celebrada a Estocolm del 30 de març al 2 d'abril de 1998.)

d) "el terme "cultura" comprèn els valors, les creences, les llengües, els coneixements i les arts, les tradicions, les institucions i les formes de vida mitjançant les quals una persona o un grup expressa els significats que atorga a seva existència i al seu desenvolupament" () Projecte de Declaració sobre els Drets Culturals. Institut Interdisciplinari d'Ètica i Drets Humans, en coordinació amb la UNESCO i el Consell d'Europa. Centre UNESCO de Catalunya, Barcelona 1998.)

e) “La cultura, que nosotros definimos como un sistema de signos y símbolos, un capital de conocimientos, una configuración de valores, contribuye a estimular la comunicación, a elaborar las identidades, a suscitar los proyectos, a dar sentido a la


4

dinàmica y orientar la acción.” BASSAND, M. (1992) Cultura y regiones de Europa. Oikós-tau / Diputació de Barcelona

f) “Esta delimitación conceptual hace de la cultura un cuadro de referencia, es decir una mezcla de representaciones, de imágenes, de mitos y de motivaciones que dan sentido a lo que constituye nuestras relaciones simbólicas con nosotros mismos, con los otros y con el medio, que según sea natural o artificial identifica a la naturaleza o a un paisaje.” FURTER, P, (1983) Les espaces de la formation. Ed. Press Pol. Rom.

La cultura és, per tant, un sistema de símbols, un conjunt d’informació transmesa mitjançant aprenentatge social. Atés que aquest aprenentatge és social produeix homogeneïtat i comunitat entre aquells homes i dones que comparteixen existència. La cultura s’expressa en la manera de viure i l’univers simbòlic que comparteix un grup humà.

Per tant la cultura no és una, sinó diverses cultures que sempre fan referència a un grup o comunitat. Totes tenen igual dignitat, ja que representen maneres d’enfrontar-se l’ésser humà amb l’entorn.

Aquesta concepció antropològica tendeix a veure els grups socials com homogenis i les cultures que naixen en ells com a sistemàtiques i integrades. Moltes vegades des d’aquesta perspectiva s’oblida que en qualsevol cultura és produeixen conflictes i tensions entre l’immobilisme i la transformació i fenòmens com el poder i la dominació. A més en la societat actual tant globalitzada, intercomunicada i interrrelacionada, parlar de comunitats o grups socials homogenis i absolutament diferents dels altres comença a ser difícil, car cada dia compartim més formes de vida, pensament, i símbols entre els diferents grups humans.

Una altra crítica a aquesta concepció seria el relativisme cultural, entés com l’acceptació de qualsevol pràctica o tret cultural en tant en quant són característics d’una determinada cultura. I per tant, atés que totes les cultures són igual de legítimes, qualsevol pràctica o tret cultural es justificaria per sí mateix en tant ha sigut la manera de resoldre la relació amb l’entorn d’eixe grup humà. Això ens podria dur a l’acceptació de qualsevol tradició cultural sense tenir en compte si atempta contra drets fonamentals de les persones o certs valors com la defensa de la natura. I a negar l’evolució de les cultures i la seua capacitat per avançar dia a dia cap a societats més justes.

E. Ander-Egg (1989) dins d’aquesta concepció antropològica, i en certa mesura en relació amb això que plantejàvem al paràgraf anterior distingeix entre el que ell anomena la Cultura Cultural i la Cultura Constructiva. És una distinció que parteix de si ens posem en una posició conservadora de la tradició o assumint l’evolució natural de les cultures i la possibilitat i conveniència de transformar-les.

La Cultura Cultural l’entén com aquelles formes de ser, hàbits i maneres de pensar heretades en funció del grup social en què ens hem socialitzat. La Cultura entesa d’aquesta manera és quelcom que tots tenim com a éssers humans, és un patrimoni que tots hem heretat i és tant la possessió individual com col·lectiva. Aquesta cultura està ancorada al passat, en les tradicions que compartim amb el grup humà o comunitat.

La Cultura Constructiva no és més que aquesta Cultura cultural però projectada cap el futur. És un patrimoni que entre tots anem creant, i són també les formes de ser, hàbits i


5

maneres de pensar que projectem cap el futur. Evidentment l’origen d’aquesta projecció està en allò que som i hem heretat, com a membres d’un grup humà.

E. Ander-Egg entén que l’animació sociocultural ha de partir d’aquesta concepció de la cultura com a Cultura Constructiva. Precisament l’animació sociocultural ha d’aconseguir que les persones, els ciutadans siguen un element actiu en la construcció i reconstrucció de la pròpia cultura.

L’enfocament sociològic de la cultura

Ariño, també parla, basant-se en Williams i Bordieu, d’un enfocament sociològic del concepte de cultura.

La cultura des d’aquesta perspectiva tindria dues vessants: en un sentit latent la cultura seria un sistema de significants que impregna una societat (és a dir en certa mesura la concepció antropològica que hem comentat), però en un sentit manifest la cultura faria referència a una àrea de la pràctica humana paral·lela a les pràctiques polítiques, econòmiques o generacionals. Aquest tipus d’acció és directa i conscientment practicat com a tal: s’escriu una novel·la, es va al teatre, es fa una pintura, es veu la televisió o s’assisteix a una conferència. Des d’aquesta perspectiva, la cultura seria sinònim d’activitats culturals i artístiques.

Des d’aquest enfocament en la societat moderna es creen camps d’acció diferenciats per lògiques i principis específics. Un dels camps que es diferencia és el camp cultural que agrupa les pràctiques i activitats centrades específicament en la manipulació i ús de símbols, és a dir aquelles activitats que anomenem culturals, intel·lectuals o artístiques.

Aquest camp o univers és relativament autònom i es mou per unes regles i una lògica pròpies. És un camp de forces, de contradiccions i de lluites, amb institucions específiques que estableixen determinades relacions de poder.

Però evidentment aquest camp cultural manté una relació dialèctica amb l’univers simbòlic present en la societat, és a dir el camp cultural es nodreix dels símbols i significats presents en la societat i simultàniament estaria transforma permanentment aquest univers simbòlic.

Aquesta idea d’entendre la cultura com un sector d’activitat o conjunt d’activitats és la que s’ha tingut com a referent en general la gestió cultural els últims anys.

g) “ entenderemos la cultura como un conjunto de actividades y productos de carácter simbólico, realizadas en los ámbitos intelectual, artístico, social y recreativo, concebidos con un carácter creativo” LÓPEZ DE AGUILETA, I. (2000) Cultura y ciudad. Manual de política cultural municipal. Ed. Trea.

h) “La cultura como sector o actividad económica es el conjunto de unidades u organizaciones de producción de productos, servicios, o contenidos-ideas convencionalmente llamadas culturales que constituyen un sector de la oferta privada o pública de bienes, servicios o valores, dirigidos a un mercado de consumidores, usuarios, clientes, ciudadanos, con el objetivo de satisfacer sus necesidades o deseos en un mercado competitivo. ROVIRA, A. (1996) Ponencia “La


6

cultura como sector económico” en la II TROBADA DE RESPONSABLES MUNICIPALS DE CULTURA. Diputació de València.

El concepte de cultura des de l’animació cultural ara i ací

Des de l’animació sociocultural tradicionalment s’ha conceptuat la cultura des de la visió antropològica amb una perspectiva transformadora. Des de la gestió cultural s’ha parlat de la cultura com el camp o el sector de les activitats culturals.

La nostra posició és que actualment i en un futur per a l’acció/intervenció en la cultura cal integrar aquestes dues visions.

La cultura és a la vegada un univers simbòlic i de significats compartit per una comunitat o grup humà, i un camp o sector de l’activitat humana centrat específicament en la manipulació i ús de símbols que es nodreix i d’aquest univers simbòlic i el transforma.

Perquè les activitats culturals, intel·lectuals o artístiques tant per les formes com pels continguts són un element important de transformació de l’univers simbòlic col·lectiu. És per això que l’animació sociocultural si es planteja aconseguir que les persones participen activament en la reconceptualització i transformació de la cultura, ha de actuar també específicament a través de les activitats culturals i/o artístiques.

Assumir aquesta doble vessant del significat de cultura té importants repercussions sobre la tasca de l’animador sociocultural ja que suposa que l’acció estarà orientada tant a la reconstrucció del univers simbòlic col·lectiu, com a l’organització i promoció d’activitats culturals i artístiques.

I un aspecte que no podem oblidar és que la cultura i les activitats culturals tenen continguts i valors i que aquests no són neutres. Aquest és un debat que en els últims anys des de la gestió cultural s’ha exclós. Nosaltres creiem i defensem que el debat sobre els continguts i els valors de la cultura no pot amagar-se. Les activitats culturals no són neutres: transmeten una manera d’entendre el món i aquesta pot ser emancipatòria o alienant per a les persones, poden transmetre valors discrimitatoris cap a determinats col·lectius, o poden contribuir a una societat més justa. Això no ho podem defugir.

I l’animació sociocultural en relació amb la cultura ?

Moltes són les concepcions de l’animació sociocultural, que encara que comparteixen molts aspectes aborden de manera diferent la professió o la pràctica.

Hi ha hagut autors que han parlat de l’animació sociocultural com una metodologia d’intervenció, com una tècnica. Nosaltres entenem que l’animació comparteix metodologia i tècniques amb la sociologia, el treball social, l’educació social, la pedagogia, l’antropologia, i amb altres disciplines o ciències socials i per tant no podem parlar d’una metodologia específica de l’animació.


7

Es pot dir doncs que és una ciència social? Doncs en principi entenem que no, beu d’elles per a les seues accions però no pretén ni explicar globalment un camp del coneixement, com una ciència explicativa, ni pretén establir un marc teòric normatiu amb caràcter global cara a l’acció o a la intervenció, com una ciència normativa.

Mots dels autors parlen de l’animació com una pràctica humana, com un conjunt d’accions.

a) “ Designem com animació tota acció, dins d’un grup o sobre ell (una col·lectivitat o un medi), encaminada a desenvolupar la comunicació i a estructurar la vida social, recorrent a mètodes semidirectius; es tracta d’un mètode d’integració i de participació.” PIERRE BESNARD (1988)

b) “El conjunt d’accions realitzades per individus, grups o institucions sobre una comunitat (o un sector de la mateixa) i en el marc d’un territori concret, amb el propòsit de promoure en els seus membres una actitud de participació activa en el procés del seu propi desenvolupament tant social com cultural.” TRILLA, J. ( 1997)

c) L’animació sociocultural és el conjunt de pràctiques socials que tenen com a finalitat estimular la iniciativa i la participació de les comunitats en el procés del seu propi desenvolupament i en la dinàmica global de la vida sociopolítica en què estan integrats. UNESCO

Nosaltres entenem que l’animació sociocultural és, més que un conjunt de pràctiques o accions, una manera específica de realitzar-les. És a dir, l’animació sociocultural és un model d’acció/intervenció.

Però que és el que caracteritza l’animació sociocultural?. Si hi ha un concepte que sempre apareix lligat a l’ASC és el de la participació. I aquest concepte de participació lligat a d’autonomia dels subjectes que participen de l’acció. És per tant un model d’acció que pretén impulsar, dinamitzar per tal que les persones siguen elements actius, siguen també subjectes de l’acció.

I específicament l’animació cultural?, Nosaltres entenem que l’animació cultural és l’animació sociocultural quan actua en la cultura. En altres llocs, com per exemple en Portugal se li dona un altre enfocament: entenen l’animació cultural com a pràctiques de lògica descendent, activitats de difusió cultural i l’animació sociocultural com a pràctiques de lògica ascendent, de participació activa a la cultura. Per a nosaltres l’animació cultural ha d’incloure les dues perspectives i només l’entenem com una manera de parlar de l’animació sociocultural quan actua específicament al sector de la cultura.

I com hem dit abans la cultura és a la vegada un univers simbòlic compartit i un sector d’activitat humana.

Pel que fa a la cultura com a univers simbòlic col·lectiu l’animació cultural treballarà per recuperar i reconstruir les senyes d’identitat de la col·lectivitat present al territori en què actuem. Això es concreta, com diuen BOIX, T. I VICHÉ, M. (1990) “tant en una praxi de recuperació de les senyes històriques d'identitat, com amb una acció específica de creació de noves senyes d'identitat col·lectiva que s'adapten a les transformacions socioeconòmiques que la societat experimenta, com de la mateixa manera és important la creació individual i col·lectiva de noves experiències, noves codificacions de la


8

experiència que permeten la constant recreació d'espais culturals comuns.” La reconstrucció del univers simbòlic col·lectiu partirà de la recuperació de la identitat cultural de la comunitat en què treballem per tal de reconceptualitzar-la i reconstruir-la des de la realitat actual i projectar-la cap el futur.

I referint-nos a la cultura com a sector cultural, és a dir com a conjunt d’activitats intel·lectuals i artístiques, quin és el paper de l’animació cultural? En primer lloc afavorir l’accés, és a dir potenciar que les activitats artístiques i culturals arriben a tots els ciutadans i ciutadanes, a tota la comunitat. Això implica no només l’organització i/o producció d’actes culturals i artístics sinó un conjunt d’accions que permeten bastir de ferramentes intel·lectuals al públic per poder dialogar amb les obres i possibilitar que una majoria de la població no se senta exclosa de determinades manifestacions artístiques. En segon lloc possibilitar l’accés a la creació tant a nivell aficionat com professional, és a dir que possibilitar que les persones creen o participen de manera activa en activitats culturals com un mitjà de millorar la seua qualitat de vida.

“L’animació sociocultural és un fenomen d’actualització, vivificació i participació en la cultura, tractant de fer-la assequible al major nombre possible de ciutadans i que pretén fer intervenir activament i conscient a tots els receptors no només en l’actualització sinó també en la creació de cultura.” SANVICENS, MERINO, PUIG I TRILLAS ( 1988 )

BIBLIOGRAFIA

ARIÑO, A. (1997) Sociología de la cultura. Ed. Ariel.ANDER-EGG, E. (1997) Metodología y práctica de la animación sociocultural. Ed.HumanitasANDER-EGG, E. (2000) Metodología y práctica de la animación sociocultura.Ed.CCSBOIX, T.; VICHÉ, M. (1990) Animación i gestión cultural. Grup DissabteMONCLÚS, C (2006) La intervención en cultura. Principios que deben regir las políticas públicas en Actas del I Congreso Internacional sobre la Formación de los Gestores y Técnicos de Cultura. SARC. Diputación de Valencia. MONCLÚS, C (2010) La titulación del Técnico Superior en Animación Sociocultural: formación,ámbito laboral, inserción y futuro en HERNÁNDEZ PAVÓN, E., C (COORD.) Econimía y empleo en la cultura. Junta de Andalucía. Consejería de Cultura.LÓPEZ DE AGUILETA, I. (2000) Cultura y ciudad. Manual de política cultural municipal. Ed. Trea.TRILLA, J. Coord. (1997) Animación sociocultural. Teorías, programas y ámbitos. ArielVICHÉ, M.(1999)Una pedagogía de la cultura. La animación sociocultural. Libros CertezaAAVV (2000) Lecturas para estrenarse en antropología. Ed. DiálogoZUBIRÍA, S; ABELLÓ, I.; TABARES, M. (1998) Conceptos básicos de administración y gestión cultural. Cuadernos de Iberoamérica. Organización de Estados Iberoamericanos.BASSAND, M. (1992) Cultura y regiones de Europa. Oikós-tau / Diputació de BarcelonaKAHN (ed.) (1975) El concepto de cultura. Textos fundamentales. Editorial Anagrama


Documents

El Concepte de Cultura i l'animació sociocultural