EL FAR23

ÈTICA I EDUCACIÓ PER A GOVERNANTS

ÈTICA I EDUCACIÓPER A GOVERNANTSTítol original: Alàdab alkabir’

© Margarida Castells Criballés, per la traducció i la introducció

© 9 Grup Editorial, per l’edició Angle EditorialMuntaner, 200, àtic 8a 08036 Barcelona T. 93 363 08 23 www.angleeditorial.comangle@angleeditorial.com

Primera edició: juny de 2014ISBN: 978-84-16139-06-4DL B 12164-2014Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

ÈTICA I EDUCACIÓPER A GOVERNANTS

Abdal·lah ibn Almuqaffa

Traducció de l’àrab i introducció: Margarida Castells Criballés

INTRODUCCIÓ

L’assaig, escrit originalment en llengua àrab i traduït per primera vegada al català, que aquí es presenta el va compondre Ibn Almuqaffa vers la meitat del segle viii, probablement a Bàssora, un dels grans centres urbans de l’Iraq abans que el califa abbàssida Abú Jà-far Almansur hi fundés —l’any 762— una nova ciu-tat: Bagdad, destinada a convertir-se en esplendent capital del llavors puixant imperi araboislàmic. L’au-tor de l’Ètica i educació per a governants, però, no va arribar a tenir notícia del transcendental esdeveni-ment, ja que va morir pels volts de l’any 757 —el 140 de l’era islàmica—, segons les dades que ens ha trans-mès la historiografia àrab. Tanmateix, sí que va ser testimoni d’una època políticament molt convulsa i de gran conflictivitat social, que coincideix amb el procés revolucionari que conduiria a la substitució de la dinastia dels califes omeies de Damasc per la dels abbàssides i a un desplaçament cap a l’est de la cen-tralitat de l’imperi: de l’orient de la Mediterrània a Mesopotàmia, de Síria a l’Iraq; una època en què

s’anaren conformant els trets més específics del que esdevindria un dels períodes més brillants de la civi-lització islàmica clàssica, caracteritzat per una síntesi de les tradicions provinents de la península Aràbiga amb l’heretatge de les cultures que havien confluït en l’àrea mesopotàmica i el Pròxim Orient al llarg de se-gles, incloent el llegat grecoromà.

Mentre que Bizanci subsistia, per bé que amb un territori considerablement reduït, l’Iran sassànida s’havia esfondrat del tot com a conseqüència de l’em-branzida de les conquestes àrabs. En el gresol iraquià, però, l’aportació dels elements iranians per cohesio-nar l’aliatge d’aquell original melting pot va ser fona-mental, encara que, aleshores, els intel·lectuals i lite-rats de diversa procedència adoptaren com a vehicle d’expressió culta la llengua àrab, elevada a la categoria de llengua sacra en el marc d’un islam integrador de diversos corrents espirituals, tant dels que s’havien desenvolupat dins el baix imperi romà, esdevingut cristià, com dins l’imperi sassànida, oficialment zo-roastrià.

Tot i que Ibn Almuqaffa no era àrab, sinó persa, i que el persa era la seva llengua materna, ocupa un lloc preeminent en la història de la literatura àrab, ja sigui en qualitat d’autor o com a traductor a l’àrab de tex-tos literaris i històrics del pahlavi (o persa mitjà). En totes les facetes, Ibn Almuqaffa és considerat pràcti-

cament el creador d’un tipus de prosa, elegant i ela-borada, que seria la base d’un gènere literari de caire assagístic anomenat àdab, el qual va atènyer la seva definitiva configuració durant els segles ix i x, en el pic de l’edat d’or de les lletres àrabs clàssiques.

El mot àdab, que a hores d’ara significa «literatu-ra», ha experimentat una interessant evolució semàn-tica. Així, en temps antics, en el marc d’una societat beduïna, s’emprava com a equivalent de «costum» o «consuetud», i el plural del nom al·ludia al conjunt de normes que calia seguir a fi de palesar un capteni-ment d’acord amb els bons costums i els codis d’ho-nor de la col·lectivitat. Posteriorment, sobretot en l’àmbit urbà, la paraula àdab passà a designar també «educació», en especial la que havia de rebre tot aquell que pertanyia als estaments socials benestants o que aspirava a formar-ne part, i, per extensió, es va fer servir per a denominar les qualitats associades a una bona educació: cortesia, civisme, bon gust, elo-qüència, erudició, ètica, integritat moral, etc. Totes aquestes accepcions del mot ja eren vigents a l’època d’Ibn Almuqaffa i, per a la minoria que podia accedir a la cultura escrita, s’aplicaren igualment als manuals redactats amb l’objectiu de proveir el lector de la for-mació necessària per esdevenir una persona educada i culta, amb coneixements superiors als del comú de la gent.

Així doncs, els tractats d’àdab, en principi, s’adre-çaren als homes de l’aristocràcia i a les classes diri-gents: en primer lloc als prínceps i als monarques, per fornir-los de coneixements i aconsellar-los sobre la millor manera de fer ús del poder amb autoritat i jus-tícia, però també a la resta de membres de la jerarquia governant, per instruir-los convenientment en l’exer-cici de llurs funcions. En la correcta organització de tot l’engranatge, i en tot el que afectava la gestió dels assumptes administratius, els escribes i els secretaris —els kuttab (sing. kàtib), en àrab—, representants de les elits socials més cultes, hi tenien un paper molt re-llevant; per tant, havien d’exhibir, a més d’un capteni-ment digne i una cultura refinada, una eloqüència i una capacitat d’expressió escrita adequades a llur rang i ofici. L’Ètica i educació per a governants és, precisa-ment, un bon exemple d’aquesta mena de manuals en la seva versió primigènia, quan el vessant ètic i la in-tencionalitat didàctica —amb el corresponent rere-fons d’ideologia política i de valors morals impli-cats— eren substancials.

Cal remarcar, així mateix, que la valuosa contri-bució d’Ibn Almuqaffa al progrés de les belles lletres en àrab no va pas sorgir del no-res, car va anar prece-dida del treball de refinament de l’estilística i l’estèti-ca del llenguatge en la prosa epistolar, i de la docu-mentació oficial duta a terme per altres kuttab de la

burocràcia omeia, com ara Abdalhàmid ibn Yahya Alkàtib (m. 750), a qui Ibn Almuqaffa va conèixer i del qual, diuen, es considerava amic i deixeble. Un se-gle després, si fa no fa, de l’existència d’aquests pre-cursors, les obres d’àdab s’havien transformat en au-tèntiques enciclopèdies d’humanitats i contenien gran quantitat de citacions poètiques inserides en el cos d’una prosa àrab d’alta qualitat literària i de temà-tica miscel·lània, ja que solien abastar un ampli ven-tall de coneixements erudits, tant en lletres com en ciències, incloent, ara i adés, anècdotes i relats il-lustratius dels assumptes tractats amb el doble objec-tiu d’ensenyar i entretenir els lectors. D’aquesta índo-le són algunes obres dels grans clàssics del gènere, com ara les dels iraquians Aljàhiz (m. 869) i Ibn Qu-tayba (m. 885), i una de les més paradigmàtiques del desenvolupament assolit per l’àdab fins a la primera meitat del segle x: l’enciclopèdia de l’andalusí Ibn Abd Rabbihi de Còrdova (m. 940). Al capdavall, l’àdab acabà sent el gènere més representatiu de la li-teratura prosaica i profana en llengua àrab clàssica.

ÈTICA I EDUCACIÓ PER A GOVERNANTS

PREFACI

Abdal·lah ibn Almuqaffa va dir:Amb el temps, he arribat a la conclusió que els

nostres avantpassats eren més corpulents i més forts que no pas nosaltres, alhora que més capaços per dominar les impulsions del cos i més assenyats en l’administració de la força, i com que també eren més longeus, acumulaven una major expe-riència vital. Antigament, l’home religiós apro-fundia més en la fe i en la pràctica dels preceptes que els actuals devots, així com l’home d’estat conreava la virtut i l’eloqüència amb millors resul-tats que els polítics d’avui dia.

He constatat així mateix, amb relació als antics, que l’excel·lència de les fites aconseguides no els satisfeia si no podien transmetre tota la ciència atresorada sobre aquest món i l’altre a les genera-cions següents, i per això van escriure obres que han romàs i van encunyar proverbis alliçonadors, que ens fan avinent llur sapiència i ens proveeixen de coneixements.

La pruïja que mostraven a comunicar les troba-lles era tal que, a qui se li oferia el do de resoldre de sobte un enigma, a qui se li acudia una idea ge-nial o una frase encertada trobant-se en lloc des-habitat, inscrivia les paraules damunt les roques i les parets de pedra de manera molt enginyosa, a fi que hi paressin esment els qui després passarien a prop i les veurien.

Els savis d’antany actuaven així, com actua el pare bondadós amb els seus fills, com el pare misericor-diós i compassiu que aplega la fortuna per als seus hereus i els llega la hisenda sense que li ho hagin de demanar o, en tot cas, com aquell qui, encara que li ho hagin demanat, vetlla sol·lícitament pel benestar dels descendents i tem deixar-los en mancança.

La finalitat del savi del nostre temps ha de ser voler aprendre d’aquest llegat incommensurable i continuar fent per transmetre’l; ara, l’objectiu del benfactor ha de ser imitar aquell comportament noble i aquelles virtuts extraordinàries. Qui ens dóna lliçons ha d’instruir-se i ha de consultar els escrits dels antics, com si tingués davant els au-tors, els escoltés i dialogués amb ells. Tanmateix, en les obres que ens han restat del quefer dels nostres avantpassats, hi trobem tan sols una selec-ció de les màximes, els consells i els relats didàc-tics que aplegaren.

És cert que, en aquest manual, no descobreixo res que un observador escrupolós no hagi per-cebut ni descrit abans: el deure de glorificar Déu —exalçat i lloat sia— i l’anhel de conèixer tot el que li és inherent, la importància relativa dels afers mundans, la recomanació de la temprança i la discreció, la classificació de les divisions i les subdivisions de la ciència, l’aclariment dels camins de l’aprenentatge i l’explicació de diversos aspec-tes relacionats amb la moral, l’ètica i la bona edu-cació. Pràcticament no res de major o de menor consideració sobre aquests temes ha quedat per dir, però tal vegada calguin algunes precisions i comentaris sobre el corpus sapiencial i les paraules dels nostres il·lustres predecessors, d’interès sobre-tot per als llecs en la matèria.

El contingut dels consells que el meu llibre in-clou és d’aquesta índole, amb el propòsit que si-guin d’utilitat per a l’educació i l’aprenentatge de la bona conducta en societat, un saber que tothom ha de menester, però en particular aquells que te-nen responsabilitats de govern, exerceixen el po-der i haurien d’exhibir un comportament modèlic.

A qui cerca una bona formacióA tu que cerques una bona formació, a tu que vols adquirir una educació acurada, a tu m’adreço i et

dic que, sigui quina sigui la ciència a la qual vul-guis dedicar-te, has d’estudiar-ne els principis bà-sics, has de conèixer els axiomes que se’n deriven i has d’examinar tots els detalls.

Molta gent, però, s’entreté massa en els detalls i deixa de banda els fonaments, cosa que és un er-ror, ja que així no assoleix mai l’objectiu de domi-nar cabalment la matèria. Per contra, qui té un co-neixement exhaustiu dels fonaments pot passar sense endinsar-se en els detalls ni en les particula-ritats curioses del tema. En qualsevol cas, sempre val més aprofundir en les particularitats d’una qüestió o distreure’s amb especulacions ocioses després d’haver consolidat la coneixença dels fo-naments.

Sàpigues que els tres principis bàsics de religió són: la convicció que la fe està per damunt de la raó, l’evitació dels pecats greus i l’acompliment dels preceptes. Aplica-t’hi, doncs, amb el mateix zel de qui té cura dels propis ulls perquè, privat de la vista, moriria de tristesa. Més enllà, si perfeccio-nes la fe i ets constant en la pràctica de la devoció, seràs més íntegre i esdevindràs una persona millor.

Els tres principis bàsics de la salut i del benestar corporal són: menjar frugalment, beure amb mo-deració i no copular en excés. Si, a més a més d’ai-xò, pots aprendre quins usatges quotidians són

convenients per mantenir la bona forma del cos i quins són perjudicials per a la salut, així com treu-re el màxim profit dels adequats, tens garantit el benestar.

El fonament principal del valor rau en la deci-sió de no inhibir-te quan els teus amics van a l’en-contre de llurs enemics. Vet ací la base del que hom anomena valentia o coratge. Si, damunt, ets el primer en l’atac i l’últim en la retirada, sempre sense perdre el cap ni fer-ne ostentació, obtindràs el reconeixement de tothom.

El puntal de la generositat és el fet de no esca-timar els drets de ningú. Un cop ben afermat aquest suport, fes tot el que puguis per incremen-tar els drets de les persones que ja en tenen i ator-gar-ne a les que no en tenen.

La bona oratòria té l’origen en la pràctica de la contenció verbal, en l’exercici d’evitar la xerrame-ca i no caure en la garola incoherent. Al mateix temps, si a més de dir les paraules justes i necessà-ries vetlles per la correcció del llenguatge, aconse-guiràs millors resultats.

Tot al llarg de la vida, dues coses són impres-cindibles: la cerca persistent de la legitimitat dels nostres actes i la valoració correcta d’allò que és realment important, sense deixar-se enganyar per les aparences o les urgències del moment.

El bon trellat engalana tothom, nobles i vul-gars, però qui més el necessita són els nobles i, es-pecialment, els qui tenen responsabilitats de go-vern.

Potser la pleballa pot viure en la carestia, però no pas els governants ni els que assumeixen algun càrrec administratiu o pretenen sojornar en els bastidors del poder. Aquests no se sostenen sense una bona base material i, si són malgastadors, van a mal borràs.

Si tens molt en compte aquestes premisses i, al-hora, ets amable, diligent i comprensiu, t’asseguro que ranejaràs la perfecció. No oblidis, tanmateix, que has de ser tenaç i molt exigent amb tu mateix per abastar tots els requisits necessaris per esdeve-nir un bon governant o una persona d’educació exquisida.

En la mesura del possible, procuraré ensenyar-te quina és l’ètica i la praxi que s’associen a una mo-ral recta, i també advertir-te sobre alguns com-portaments dubtosos que he tingut ocasió d’ob-servar en gent que no els hauria d’exhibir. Amb l’edat i l’experiència, estic segur que acabaries aprenent les regles de l’ofici i els misteris de l’art sense necessitat d’informació prèvia, però m’abe-lleix fer-te avinent alguns consells ara que et tro-bes en l’etapa de formació, per tal que els aprofitis

i evitis els desavantatges d’incórrer en mals cos-tums. Durant la joventut, la rauxa sol imposar-se per damunt del seny i tothom és susceptible de veure’s arrossegat a fer coses de les quals després es penedeix. Adquirir mal hàbits no costa gens, però desempallegar-se’n és una feinada que exi-geix una fèrria disciplina i molta força de voluntat. Com diu l’antiga saviesa, val més prevenir que cu-rar.