El Feminisme i la nova

consciència individual.

L’ estètica de la

modernitat.Laura Bergillos Pedraza

2nBBAA B3

1. Del grup social al moviment; el feminisme.

Des de sempre l’home ha tingut la necessitat de sentir-se acceptat per les persones que li són properes; sempre ha tingut la necessitat de formar part d’un grup social.Sent aquesta necessitat de pertànyer alguna cosa que se li assembli, en certa manera, per a que li dongui suport i l’accepti. La dependència social, doncs, implica que el fet de tenir un grup amb el que et sents identificat d’alguna manera fa que la teva autoestima pugi i et sentis acceptat, segur i bé amb tu mateix.

Els diferents col•lectius socials es formen habitualment per mimesi, és a dir, hi ha una influència o tendència portaveu que, qui ho prefereix, la segueix. Avui dia els principals difusors de tendències o ideologies, són els ja coneguts Mass Media (televisió, ràdio...), i també altres medis que participen amb ells com la publicitat, el cinema, etc. Aquests grans espais que consumim gairebé sense adonar-nos són els primers a presentar allò que després imitarem, si més no a la nostra manera.

Quan un determinat grup social s’estén abraçant un gran nombre de població deixa de ser un grup, pròpiament dit, i esdevé un moviment que pot ser social, polític, religiós o cultural. Per a que un grup esdevingui un moviment, però, ha de pretendre, d’alguna manera, crear un canvi en les persones, ja sigui en qüestions politiques, culturals o di-rectament socials. Els diferents moviments que han anat apareixent al llarg del temps surgeixen com a mètode d’organització de col•lectius. Un gran nombre de moviments, en un principi, apareixien com a grups marginals moltes vegades degut a que eren ideals massa innova-dors per la societat de l’època. Per fer que aquests moviments fossin acceptats la població requeria grans canvis de mentalitat i costums. Així doncs, els ciutadans de les distintes èpoques en que els diferents moviments naixien eren els causants de fer tan difícil la tasca de fer realitat idees revolucionaries; moltes vegades allò nou ens espanta i per això intentem evitar-ho. Alguns dels moviments més coneguts són: el moviment obrer, el moviment pacifista, el moviment liberal, el moviment feminista... Entre molts altres d’igual importància.

Centrem-nos doncs en l’últim moviment que s’ha posat com exemple: el moviment fe-minista. A grans trets, el feminisme és un moviment ideològic que intenta igualar els drets de les dones amb els dels homes; que no hi hagi discriminacions de gènere i que per tant, no hi hagi una submissió de la dona al poder masculí.

Sovint ens costa imaginar com podria ser una vida sense drets o, encara ens resulta més incomprensible creure com fa relativament pocs anys no era evident la necessitat de la llibertat femenina. Poca gent entenia la gran injustícia que suposava i suposa la discri-minació de gènere. Per aquest motiu considero que és important conèixer la història que ens fa comprendre com va començar tot, per a que, d’aquesta manera, puguem exercir els drets dels que ara gaudim com cal.

2. Onades d’acció feminista.

El moviment feminista es separa en tres onades d’acció que explicaré a continuació a grans trets. La primera onada coneguda ja com a feminisme modern comença al segle XIX i arriba fins a principis del XX (durant els anys que avarca la primera onada hi trobaríem les primeres feministes pròpiament dites, ja que el terme feminisme neix a mi-tjans del s.XIX) s’abandona ja el feminisme premodern i es centren forces per aconseguir el sufragi femení. La segona onada englobaria els anys 60 i 70, i a continuació la última onada, la tercera, que va dels 90’s fins l’actualitat.Durant la primera onada feminista les dones es van centrar en aconseguir igualtat de drets dins el matrimoni, igual capacitat per obrar i actuar, i igualtat per a que els drets a la propietat fossin els mateix que els dels homes. També hi ha un alliberament dins el tabú sexual però aquest es reforça durant la segona etapa. La segona onada feminista intentà aconseguir i aprofundir en els mateixos ideals que la primera però, a més a més, hi intervindran altres temes com l’avort, la búsqueda de lliber-tats sexuals, la consolidació del moviment lèsbic... Ataquen amb temes com l’alliberació de la dona de la següent manera: demanaven la igualtat sexual, en la família, en el lloc de treball i la desigualtat no-oficial i de reproducció. (elles es sentien amb les mateixes capacitats que els homes però no tenien els mateixos drets i oportunitat). Ja per últim, la tercera onada feminista es ramifica en diferents corrents d’aquest mateix moviment. El moviment va sorgir com a resposta als errors de l’onada anterior i compren que la idea que la feminitat no és universal i per tant hi ha d’haver molts estils diferent de feminisme; el feminisme depèn, entre altres coses, de la nacionalitat, la raça o la religió.

Cada dia que passa es descobreixen noves dades sobre la historia del feminisme, s’afegeixen noms, es modifiquen informes... la recuperació històrica del feminismes no ha fet més que començar. A continuació intentaré detallar molt més la primera part del feminisme i com s’arriba a ella.

3. La primera onada feminista. Del feminisme premodern als anys vint.

El primer com que es veu una defensa a la dona a través d’un llibre escrit per mà fe-menina és al s. XV. La escriptora que ho va fer va ser Christine de Pizan amb el seus llibres: Epître au Dieu d’Amour ( Epístola al Déu de l’Amor) o La ciudad de las Damas. Una poetessa de l’Edat Mitjana que mostra en el seu llibre un rudimentari feminisme premodern. Tot i que surgiren aviat petits moviments a favor de la dona no hi ha una continuïtat entre aquests i el feminisme(parlem de feminisme modern a partir de l’any 1880 a l’estat francès i uns anys desprès, al 1919, als Estats Units).

Segles més tard, gràcies als ideals il•lustrats com la idea d’universalitat , el feminisme premodern creix i avança, es considera que aquest feminisme tant primari porta el pro-jecte igualitari dels il•lustrats al extrem, el radicalitza. A la Revolució Francesa es pot veure el protagonisme que adquireixen les dones i la gran demanda d’igualtat sexual a més de social. Tot i que es va valorar el protagonisme de les dones durant la revolució francesa aquestes haurien de tornar a ocupar únicament els seu paper de mare i esposa sacrificada ja que, un cop acabada la lluita, es va veure que els homes en realitat no es-taven disposats a reconèixer-les-hi una altre funció. Per tant, la Revolució Francesa va acabar sent una agre i inesperada derrota per al moviment de la dona.

Anys desprès del desengany revolucionari, ara ja al s.XIX, el moviment feminista reviu i arriba a l’àmbit internacional. La societat industrial i el liberalisme no aporten canvis significatius a la situació política i econòmica de les dones, la seva discriminació conti-nuava sent vigent, encara que comencen a treballar fora de casa (en fàbriques o mines), i a casa fent les feines de la llar. Les dones en els seus llocs de treball disposaven d’unes condicions de treball realment pèssimes; estaven explotades, cobraven molt menys que els homes, i tenien vetades les feines de més rang i l’educació de nivell superior.

A mitjans del s. XIX, s’inicia el moviment femení modern, amb l’arribada d’un movi-ment paral•lel: el moviment sufragista, que reivindicava el dret de les dones al vot. El su-fragisme no va ser un moviment de masses, ja que la majoria de dones que hi participa-ven eren de classe mitja i havien tingut certa educació. Tot i les continues queixes de les sufragistes i les seves ininterrompudes manifestacions (vagues de fam, manifestacions...) no van aconseguir allò que tant anhelaven: el sufragi femení. El dret a votar no es atènyer fins passada la Primera Guerra Mundial, amb les seves conseqüències.

A l’acabar la Primera Guerra Mundial van canviar moltes coses, tant en l’aspecte econò-mic, com en el social i el psicològic; desprès del que havia passat no es podia continuar amb el mateix estil de vida tradicional, les costums s’havien d’alliberar, i per fi van aconseguir deslliurar-se de les cotilles del segle anterior; és més, s’havia d’aconseguir que aquells rígids motlles victorians desapareixessin. Malgrat que la taxa d’atur havia augmentat alarmantment i que la classe social mitja era més pobre la gent semblava no adonar-se de la greu situació en que es trobaven. Els anys vint havien arribat i venien emmarcats per un esperit que desbordava alegria.

La gent es sentia contenta per la fi i la victòria bèl•lica (per part dels “guanyadors”), i l’esperit de l’època ho exhibia. La frenètica vida de la gran ciutat amb els seus vicis i pos-sibilitats, una sexualitat oberta que s’exhibia entre el tocador i el bordell, la guerra entre la llibertat i la decència, la pobresa i la riquesa, la normalitat o la bogeria. Durant aques-ta època es van crear formes de percepció completament noves d’acord amb els nous temps, fins i tot les dones es van poder retirar de la vestimenta diària: aquelles horroroses cotilles que no les deixaven respirar; per fi s’alliberarien d’allò que les oprimia tot el cos. La modernitat de les ciutats havia arribat a la rutina del dia a dia i havia penetrat en les persones. A més a més, un altre fet que determina la nova societat durant l’època va ser el gran boom de la indústria de l’espectacle i els medis de comunicació, en aquells moments eren assequibles per a gairebé tothom. A partir dels anys vint també es pot parlar d’una internacionalització cultural que deixa entre veure una pròxima globalització. Arriba el jazz als carrers i amb aquest nou estil una nova passió per la vida. El ball social preferit del moment era el charlestón, un ritme frenètic i alegre; un ball rapidíssim i entusiasta. La ballarina Josephine Baker i el seu conegut Revue Nègre.

L’arquitectura, la pintura, la moda i la música es van alliberar tornant-se totalment dinà-miques i adaptant-se als nous ritmes. La gent es va obrir a una nova vida, es sentia alli-berada desprès de l’hermetisme de la preguerra, de la cotilla i de les limitacions socials. Degut a això, en aquesta època van predominar les ganes de passar-se-ho bé i la set de vida. Tot i que, tot això només servia per enganyar-se, ja que es trobaven a la corda fluixa i una imminent crisi econòmica era inevitable; la depressió dels 30’s arribaria desprès del crack de borsa bancària de 1929.

4. La dona moderna; nova consciència individual i canvis estètics.

Durant aquesta dècada, va néixer una nova consciència individual. En aquest moment es pot dir, que les dones tenien cames amb les que aferrar-se a la vida o caminar per la gran ciutat, i tenien braços amb els que eren capaces de conduir un automòbil. Els vestits que portaven les permetien moure, treballar o practicar algun esport; d’acord amb el dinamisme de l’època. Els seus pentinats no requerien gaires cures, abans dels anys vint, les dones estaven obligades a portar el cabell llarg, recollit amb clips o xarxes. Tot això va canviar, es va acabar amb les restriccions victorianes i les dones per fi podien dur el cabell curt. Aquesta estètica de canvi anava a cavall amb la nova situació social en que es trobaven les dones, ara ja es podien veure realitzades algunes de les demandes feministes.

Durant la guerra moltes dones es van veure obligades a ser autònomes. Van haver de buscar feina; els seus marits eren en plena batalla i s’havien de mantenir elles mateixes, la família, l’estat i, sobretot, la guerra. Per raons obvies i necessàries, les dones de l’època van guanyar una nova individualitat i ja no tornarien a ser les belles acompanyants dels seus marits davant d’un públic; per molt que els hi peses aquest últims. Ara elles mateixes es veien com persones independents tant capaces com els homes. Aquesta mentalitat autònoma va continuar al llarg dels anys vint i cada vegada arrelava més i més. Fins el moment, les dones treballaven de cangurs, costureres, de dones de fer feines... però van sorgir noves professions, com el treball d’oficina, que més tard es convertiria en una feina clàssicament femenina. Tot això ajudaria a que la dona tingues una vida liberal. El nom-bre de dones empleades va augmentar, però també és cert que poques vegades es podia parlar de feines realment ben qualificades i remunerades, encara que va augmentar el nombre de dones que obtenien una titulació d’estudis superiors.

Com ja s’ha dit anteriorment, la dona necessitava canviar d’indumentària, necessitava llibertat de moviment i que, alhora, es reflexes en ella la seva nova consciència indi-vidual. Així va ser com als anys vint van canviar radicalment els ideals de bellesa. Les dones ja no volien destacar les seves corbes en forma de S. Estaven de moda els malucs estrets, el cap i el pit petits i unes cames, que com més llargues millor. Molts observadors contemporanis als fets tenien la sensació que les dones s’estaven “masculinitzant”.

Com es pot veure el feminisme, ara si, havia arrelat en la consciència de les dones i aquest cop per quedar-se-hi (al menys un temps). Juntament amb aquestes idees innovadores i enllaçant-ho amb el tema del principi, van aparèixer un nou grup social, les anomena-des garçonnette o flappers ( en terme anglès) que tenen els seus orígens en influències liberals i, d’ideologia feminista, eren el referent de dona moderna portat a l’extrem, eren l’exemple més clar que les coses estaven canviant. Dones atrevides que s’impregnen de les noves alteracions que brollaven durant els 20’s. Les dones flappers passaven les nits a clubs de jazz on ballaven de forma provocativa, fumaven cigarretes, bevien alcohol (tot i està prohibit en EEUU) i lligaven amb homes; tot un escàndol per les mirades més conservadores de l’època, i per les que no ho eren tant. Conduïen pels carrers a grans velocitats i duien un maquillatge i unes robes molt atrevides; la garlanda final del pastís. Per la seva actitud social independent i feminista fan que el seu estil influenciï encara a moltes dones.L’actriu Luise Brooks, era la dona estereotipada de l’època. El seu tallat de cabells d’estil bob, va ser un dels més imitats i influents de tota la història del cinema, creant en ella una característica indispensable per reconèixer-la. Aquesta dona que fascinava a dones i homes sense distinció era el clar prototip de garçonne.

Més de 50 actrius van protagonitzar les pel•lícules sinceres i desinhibides dels anys 20, van aportar renovació a les pantalles amb un aire descarat i passional d’excitant lliber-tat. Les estrelles eren idolatrades i etiquetades com: la santa, la pecadora, la ingènua, la vampiresa... Tot i que totes elles eren diferents compartien la sofisticació. Era la època anomenada “anterior al codi” i aquests films es van convertir en una continua polèmica amb els grups religiosos i conservadors que procuraven per la “virtut pública”. Les dones sabien tornat complicades i mostraven la seva força, gràcia, les seves pors i els seus èxits a la gran pantalla. Van deixar de ser estereotips masculins i tenien pensaments i emocions per les que lluitar i queixar-se. Eren actrius modernes i considerades femmes fatales. Decidides i segures de si mateixes simplement enamoraven, sensuals i sexuals enganxa-ven. Norma Shearer opinava “per triomfar s’ha de ser egoista”. Però, l’alliberament sexual i la fantasia eròtica no durarien molts anys ja que l’any 1934 es va implantar la censura dels guions.

Aquest grup de dona moderna neix amb la idea feminista tot i que la ideologia a vegades quedava en segon terme per donar importància a l’estètica. Les garçonnette segurament són el primer grup social que es manifesta estèticament. Fins el moment el que dictava la estètica de la gent no era altre cosa que la seva classe social. Amb l’entrada del prêt-à-porter i els diferents avenços industrials, la estètica també es va industrialitzar, i era més complicat veure, si un vestit era fabricat amb teixits nobles i de qualitat o no; això no significa que les diferencies socials haguessin desaparegut, sinó que s’havien traslladat en altres àmbits.

Un gran nombre d’homes veien a les “noves dones” com a rivals professionals i sexuals. Aquestes, ja no tenien la imatge de dècades anteriors, el seu pensament i el cos que mos-traven havien canviat. Aquests fets els hi resultaven indecents i, fins i tot, escandalosos. En molts articles de la dècada de que parlem criticaven aquesta nova moda, ja que, la moda no permetia únicament expressar una concepció pròpia diferent, sinó que també la fomentava mitjançant totes les possibilitats de sensació que atribuïa a les dones. Al 1920 Heinrich Eduard Jacob escrivia això: “avui en dia les dones no només porten el cap com si fossin nois, sinó que a més a més porten el tallat Eton, un horrible tallat al mil•límetre (...) la dona que trencava amb les ca-racterístiques de l’esclavitud masculina, al tallar-se el cabell, (...) el tocat de la dona actual demostra que aquesta només s’ha tret el domini de la feminitat, per substituir-lo per el de la masculinitat.”Aquesta posició demostra el temor dels homes a perdre la seva masculinitat tant preuada fent que diguin calumnies per a que les dones perdin aquest interès de canvi i tornin a aquella feminitat delicada, inofensiva i tradicional.

El temor de perdre la “masculinitat” no va ser creat únicament per la consciència d’una nova individualitat sinó que van néixer altres temors causats per una major llibertat se-xual. La sexualitat estava a l’aire, però sobretot l’homosexualitat i l’androgínia. La moda que neix a partir d’una necessitat feminista va ajudar a posar de manifest aquests temes, ja que qüestionava la feminitat de les dones i la masculinitat dels homes. En aquest mo-ment les dones comencen a dur a terme funcions considerades masculines i portaven roba suposadament masculina, o això era el que es considerava en el moment. Moltes dones volien portar roba més semblant a la dels homes i pentinar-se com ells i, utilitza-ven els distintius dels sexes per presentar un joc d’atracció eròtic. Recordem a Marlene Dietrich, l’actriu més andrògina dels anys 20, vestida amb un frac i un barret de copa “sempre vaig ser mig home” reconeixia ella mateixa.

Degut això semblava que els homes tinguessin un aspecte més femení. El pensament sociològic de l’època deia que l’homosexualitat sempre anava lligada amb una sexua-litat canviada. Es a dir, l’home homosexual tenia tendències femenines, mentre que la dona lesbiana es mostrava més masculina. A la ciutat de Berlín durant els anys vint va aparèixer la primera subcultura homosexual i aquest fet va ajudar a la ciutat a obtindre la reputació de capital de l’època, acompanyada per París i Nova York. Aquest també es un pas de nova conscienciació a una part de la població fins el moment oblidada, amagada i discriminada, encara que tornarien a ser perseguits anys desprès.

La dècada de 1920 va ser segurament la primera època en que es canvia la estètica com a conseqüència dels canvis de pensament, de les ideologies i dels canvis de mentalitat, tot i que, aquests avanços no haurien estat possibles sense la Revolució Industrial de pel mig. Per exemple, el canvi de vestimenta ve condicionat per l’aparició del prêt-à-porter i, de manera similar la individualitat de la dona no hauria estat possible si no hagués estat una necessitat pels homes. Com es pot veure en aquest apartat, el canvi estètic va seguit dels canvis sociològics i ideològics, i aquests al mateix temps sempre van arrossegats dels canvis històrics; per això és tant complicat separar uns dels altres perquè moltes vegades uns no es formen sense aquests primers.

Realment és frustrant entendre que el primer cop que les dones es van sentir “lliu-res” va ser per que als homes no els va quedar altre remei; era necessari que elles s’independitzessin per a que l’economia seguis endavant. És molt frustrant adonar-te que sempre que s’aproximaven a la llibertat, ràpidament se’ls arrabassava. Aquests fets els podem veure durant la revolució francesa, i també en la depressió dels 30. Desprès del crack del 29, va haver un ressorgiment dels valors tradicionals, que va desencadenar en partits nacionalistes i feixistes que prometien una sortida de la misèria. A part de les barbaritats que es van dur a terme durant l’holocaust i moltes altes bestieses imperdona-bles, també van tornar els valors més arcaics i la visió de la dona en va sortir molt mal parada. Es tornen a imposar els valors patriarcals, l’homosexualitat seria perseguida... Van ser uns anys de marxa enrere que es trigaria molt temps a superar.

Per sort, confio en que els errors del passat, realment, ens hagin servit d’aprenentatge.

Els anys vint em fascinen, en sóc una enamorada i, de ben segur, és per l’enveja que els hi tinc a les seves protagonistes.

BIBLIOGRAFIA

LEHNERT, Gertrud. Historia de la moda del siglo XX. Könemann.

Ramos Palomos, Mª Dolores (2006) Historia de las mujeres i el pensamiento feminista: una historia plural a devatir. Univ. De Màlaga Fac. de filosofía i letras. Dpto. de Historia Moderna i Contemporánea.

Documental Complicated Women (1993), HUGH MUNRO

Base de dades sense autor: Grup Enciclopedia Catalana.http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0108507&BATE=feminisme

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0212048

Base de dades sense autor: Eumed.net. Las Necesidades Sociales i la Piràmide de Mas-low.http://www.eumed.net/cursecon/2/necesidades_sociales.htm

Base de dades sense autor:http://www.bantaba.ehu.es/formarse/ficheros/view/Historia_del_Movimiento_feminis-ta.pdf?revision_id=53767&package_id=33304

Bases de dades sense autor: Monografias.com S.A. El Movimiento Feministahttp://www.monografias.com/trabajos20/movimiento-feminista/movimiento-feminis-ta.shtml

Base de dades sense autor: Sàpiens Publicacions, SCCL. París, dels feliços anys vint a la crisi econòmica i el fantasme de la guerra (1919-1939)http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/06/17/paris-dels-felicos-anys-vint-a-la-crisi-economica-i-el-fantasma-de-la-guerra-1919-1939/

Base de dades sense autor: http://www.upf.edu/materials/bib/expo/igualtat/sufragistes.html

Documents amb responsables: Casa Nicolasa (2005-2009)Jorge Juan Lorenzo Camara. Sufragismo y feminismo.http://www.claseshistoria.com/movimientossociales/m-sufragismo.htm

Base de dades sense autor: contactors@relaciones-humanas.net. La vida Social i sus conseqüències en el individuo http://www.relaciones-humanas.net/vidas.html

i altres webs d’interès. També s’ha consultat el treball de recerca que jo mateixa vaig dur a terme fa dos anys: Els bojos vint. Moda tèxtil.