CONTE COL·LABORATIU D’ESCOLES DE CORNELLÀ CURS 2010-2011

Escola Jacint Verdaguer 3r nivell Escola Suris, 4t nivell

Escola Sant Miquel, 4t nivell

Era una nit d’hivern, fosca i freda. En un castell dalt les muntanyes hi vivien en Joan i la Maria, pares de l’Aleix. Els pares patien perquè a prop del castell hi vivia un drac que havia atemorit a tota la comarca ja que es menjava a tots els nens i nenes.

Aquella nit, un fet va destorbar la pau d’en Joan i la Maria, mentre dormien va aparèixer un fantasma. Aquell fet va trastocar el son d’en Joan i la Maria, després de cridar, van saltar del llit i van córrer a buscar el seu fill Aleix per protegir-lo, però no el van trobar… Preocupats per no saber on estava el seu fill, van començar a córrer pels passadissos. Estaven tant atemorits per l’aparició del fantasma que van decidir deixar de buscar l’Aleix per un moment, es van amagar dins d’un armari del passadís per descansar i recuperar forces. La Maria atemorida va tenir una gran idea, aprofitant que en Joan portava el telèfon a sobre, van decidir trucar als seus dos amics, en Pau el policia i en Roger el detectiu, perquè els ajudessin.

Amb menys d’una hora, en Pau i en Roger es van presentar al castell i van començar a buscar on estava l’Aleix. Investigant, investigant, van anar a parar dalt de les muntanyes, concretament a una cova que estava mig amagada. Amb molta precaució van entrar dins la cova, una cova estreta i sense llum. Al final de la cova lligat amb una corda van trobar l’Aleix, però quan van anar a rescatar-lo va aparèixer el drac. Veient que aquells homes estaven envaint el seu territori i que es volien emportar el seu menjar, el drac es va enfurismar. En Pau en veure’s atrapat va agafar la pistola i va començar a disparar al drac, però aquelles bales no li feien res al drac; només pessigolles.

Mentrestant al castell els pares espantats van sortir de l’armari. El fantasma va assecar les llàgrimes de la mare amb un mocador. Llavors en Joan i la Maria van portar el mocador a la comissaria perquè poguessin investigar. L’equip d’investigadors van descobrir l’origen del mocador. Per mitjà d’ unes inicials brodades van saber que pertanyia a una família que havia viscut al castell feia uns anys i que el seu fill també havia desaparegut. Van adonar-se que el fantasma era l’esperit d’aquell nen i que ara tornava per avisar-los del perill, per ajudar l’Aleix i la seva família. Mentrestant a la cova com que no podien solucionar la situació van tenir la idea de fer-se amics del drac.

En Pau escoltava la història del drac i intentava fer-se el seu amic per distreure’l. El drac li explicava que no tenia amics i que ningú l’estimava perquè era de color blau i sempre veia la televisió i menjava patates fregides, i que per això s’havia tornat tan dolent. I just en aquell moment, van arribar els pares de l’Aleix a la cova. Venien a donar la informació nova que havien esbrinat mitjançant el mocador al Roger i a en Pau per poder trobar el seu fill. Entretant, en Roger s’apropava silenciosament cap a on estava lligat l’Aleix per deslligar-lo i rescatar-lo. Però el drac se’n va adonar i va començar a llençar foc per la boca. Tot d’una, les roques que l’envoltaven van anar caient fins que tota l’entrada va quedar bloquejada. Sort que en Roger es va recordar que a la butxaca tenia una bola d’or que es feia servir per matar els dracs i altres bèsties. Sabia que ell era l’únic que podia resoldre aquella situació. Tot estava a les seves mans. Molt

decidit, va agafar la bola i amb totes les seves forces la va llançar cap al drac. Però amb tanta mala sort que va relliscar i va caure darrere d’unes roques. El Joan i la Maria volien anar on estava l’Aleix però el drac no els hi deixava. En Pau ja no tenia bales i a en Roger se li havia caigut la bola d’or, l’última esperança. Què podien fer ara? En aquell moment, va aparèixer el fantasma que va agafar la bola d’or i es va apropar al drac. Tothom li cridava que llancés la bola al drac i així desapareixeria per sempre més. Però el fantasma va encendre un llum màgic i va il·luminar la bola d’or davant de la mirada atenta del drac. Aleshores, aquest fet li va recordar al drac la llum del sol que portava molts anys sense veure, ja que només sortia de nit per por de trobar-se amb els seus amics i que se’n riguessin d ’ell. En aquell moment el drac es va escapar, va enfilar-se per un passadís. En Roger i en Pau van veure que el drac sortia per aquell passadís, però no s’atrevien a seguir-lo perquè no sabien on arribarien. En Roger amb molta por, que fins i tot les cames li feien figa, va seguir el drac per veure a on arribava aquell túnel. A vegades havia d’amagar-se i estirar-se a terra perquè el túnel, de cop, es feia estret. No entenia com el drac havia pogut passar per aquell lloc. Llavors va pensar que potser hi havia més d’un túnel, com una mena de xarxa, un laberint de passadissos a sota d’aquella cova.

- Ara sí que estic perdut – va pensar molt espantat – no sé com sortir-ne, d’aquest laberint!

- Com a bon detectiu que era, anava ben equipat, i , malgrat el nervis, es va posar a buscar la seva llanterna i el mapa de coves per si d’un cas es trobava aquella maleïda cova en el seu super-mapa. Però solament va trobar una part de la cova. És clar, ningú havia gosat a ficar-s’hi endins.

De sobte, li va venir al cap que portava el Walkie-talkie i va provar de posar-se en contacte amb en Pau. Després d’una bona estona provant i provant, i quan ja ho donava tot per impossible, va sentir la veu d’en Pau.

- Sí... Roger... Ets tu...? Digues, contesta sisplau? - Sííí...! Sóc jo, i en sembla que ens trobem en un bon embolic.

Li va explicar tot el que li estava passant. Que estava totalment perdut i que no tenia ni idea d ’on podia estar el drac. També que havia deixat de sentir els brams del drac i no sabia com continuar. I de nou el fantasma va aparèixer per ajudar-lo a sortir d ’allí. El va guiar per un conducte que arribava fins a l’altra part de la muntanya. Quan va estar fora va trobar el drac que després de tants anys d’haver estat amagat a la cova sense veure la llum del sol resultava que havia crescut i ja no era blau.

El cos del drac era ple de colors, groc, verd, taronja…semblava l’Arc de Sant Martí. Ja no treia foc pels queixals i s’havia tornat vegetarià. Al veure la llum del sol el drac es va tornar bo i va decidir no menjar-se mai més cap nen. El Roger en veure això es va quedar amb un pam de nas. No podia creure’s el que havia passat amb el terrible drac.

De cop i volta va aparèixer de nou el fantasma. Va intentar llençar la bola d’or al drac per acabar amb ell per sempre, però el Roger el va aturar per explicar-li que aquell drac havia canviat i ara volia ajudar a rescatar a l’Aleix i als seus pares, que continuaven atrapats a la cova. Així que tots tres es van endinsar de nou a l’interior de la muntanya, i seguint el camí que marcava el drac, van recórrer els passadissos que conduïen a la cova.

Allà el Pau, el Joan i la Maria havien aconseguit deslligar a l’Aleix i intentaven treure les roques que bloquejaven l’entrada. En aquell moment va arribar el Roger acompanyat del fantasma i del drac. El Joan i la Maria es van adonar de la seva presència i es van espantar moltíssim, però de seguida el Roger va dir: -Tranquils! Tot està controlat! El drac en veure el sol ha canviat de color i s’ha tornat bo. Ens ha promès que ens ajudaria a sortir d’aquí i que mai més es menjaria a cap nen.

L’Aleix, els seus pares i el Pau no donaven crèdit del que veien. Però quan el drac amb les seves urpes va començar a treure roques de l’entrada de la cova es van adonar que el Roger tenia raó i que aquell drac havia canviat. Tots van poder sortir de la cova i un cop fora l’Aleix, preocupat per tots els nens desapareguts de la comarca, va preguntar-li al drac on eren. El drac li va dir que estigués tranquil que en realitat ell no s’havia menjat a cap nen, que només menjava patates fregides i que aquells nens desapareguts estaven amagats a una altra zona de la cova fent-li companyia, ja que la vida de drac era trista i avorrida. El drac, que havia decidit començar una nova vida, va pensar que aquells nens havien de tornar amb les seves famílies. Així que els va anar a buscar i els va portar un a un a les seves cases. La Maria, el Joan i l’Aleix van tornar al castell, on van viure acompanyats pel fantasma que ja era un més a la família. El Roger i el Pau, que continuaven vetllant per la seguretat de la comarca, van contractar uns arquitectes per que arreglessin la cova del drac. Li van posar llum, un llit gegant, li van pintar les parets... El drac estava encantat amb la seva nova cova i de tant en tant anava al castell a visitar als seus amics. Ja ningú tenia por del drac. Al contrari, molts nens es van adonar que el drac només necessitava una mica de companyia i amistat i es van fer amics d’ell. Des d’ençà mai més el poble no va viure atemorit per ningú.