4 PRESÈNCIA29.-.06.-.2014 DOSSIER

VIRTUDES PÉREZ

● Marcel Simon encara guarda en un ca-laix una camisa blava foradada pel foc.Cada any, pels volts del 4 de juliol, SantMateu de Bages commemora els devasta-dors incendis del 94 amb un concert a l’es-cola. Pel verd després del negre és el lema, elreclam. Però en Marcel no hi assisteix mai.No necessita excuses per recordar. “Els decal Mastrill, una masia d’aquí al costat,tampoc no hi van. Se’ls va cremar tota lacasa”, aclareix. La seva es va salvar de mi-racle. Les guspires van encendre les biguesdel cobert, però les va poder apagar llan-çant-hi galledes d’aigua. Avui, encara ne-gres, són un testimoni més de la tragèdia.

En Marcel tenia 55 anys quan el foc vatransformar per sempre el paisatge quehavia conegut des de nen. Del verd al ne-gre en un sospir. “Era migdia, estava co-llint les guixes i vaig veure la gran fumara-da. Li vaig dir al meu germà: «Avui sí queno ens escapem».” Primer va anar correntscap a on va començar l’incendi, a la carasud de la serra de Castelltallat. Però va tor-nar ràpidament cap a casa. Impotent.“Sentia els crits dels porcs. Vaig intentarentrar a la granja per salvar-los, peròm’ofegava. En van morir 400.” Els Mossosd’Esquadra no el van deixar continuar. Elvan ficar dins d’un cotxe perquè poguésrespirar. “En una hora i mitja les flamesho envoltaven tot.” I els bombers? “Novan poder fer res... El foc de seguida va serincontrolable... Se’ls cremaven les màne-gues...”

Vint anys després dels grans focs del 94, víctimes iexperts alerten que el bosc continua sent un polvorí

L’estiu del 1994 Catalunya va viure elsfocs més terribles i virulents que es recor-den. Prop de 60 incendis, una dotzena delsquals grans, i més de 65.000 hectàrees cre-mades al conjunt del territori. Els boscosdel Bages i el Berguedà van serels més afectats, amb imatgesapocalíptiques que formenpart de la memòria col·lectiva.Mai fins llavors no s’havien vistflames tan altes –en alguns in-drets van arribar fins als 40metres, asseguren alguns testi-monis – ni tan ràpides. Nomésa la Catalunya Central, entre el4 i el 8 de juliol van cremarunes 45.000 hectàrees.

El foc de Sant Mateu de Ba-ges, aquell que va veure co-mençar en Marcel des de casaseva i del qual ningú no haapuntat mai la causa, va ser elfocus principal de l’incendi delBages. Les flames inicials es vanpropagar com la pólvora i van arrasar ma-sies, coberts, granges de porcs, de xais, decabres... A una velocitat mai vista ni ima-ginada que va deixar tothom inerme, vanarribar a Callús i després, imparables, aSúria i Fonollosa.

Però l’incendi de Sant Mateu no va serl’únic que va començar al migdia d’aquellfatídic 4 de juliol. A la mateixa hora cre-mava Monistrol de Montserrat. Tres ex-cursionistes de Terrassa van morir en in-tentar protegir-se a les coves de Collbató. Iun altre focus imponent s’aixecava comun colós a la serra de Gargallà, al ter-

No vam poderdormir durantdies. Hointentaves, peròno podies.Tancaves els ullsi veies foc

04.07.94Comencen els in-cendis del Bages iel Berguedà,mentre crematambé Monistrolde Montserrat

08-07-94Es dóna per con-trolat el gran in-cendi de la Cata-lunya Central

LES DATES

5PRESÈNCIA29.-.06.-.2014

Contrast. En algunescarenes encaraavui, vint anysdesprés del’incendi, esdistingeixperfectament el límiton van arribar lesflames. El contrastamb el boscoriginari de pinassaés evident, coms’aprecia a la fotode l’esquerra. Lesimatges més petitescorresponen a lestasques d’extincióde l’incendi del 1994.ORIOL DURAN /XAVIERCARRIÓN / MIQUELANGLARILL

6 PRESÈNCIA29.-.06.-.2014 DOSSIER

me municipal de Montmajor, a la partsud del Berguedà.

Miquel Borràs, que ara té 63 anys, vaveure com començava. Estava amb la sevamare. “Durant cinc minuts va ser un foccontrolable. Però en uns minuts es va cre-mar tot un camp de rostolls de cereals”,explica. I el que fins aquell moment erauna gran catifa de pinassa es va convertiren un desert de cendra. “La llengua inicialanava a tanta velocitat que en quatre horesestava a Casserres. No respectava res. Nirieres, ni cases, ni granges..”, explica JosepMaria Coromines, alcalde de Montmajordes de l’any 1999 fins l’any passat. Els dosamics van participar en les tasques d’ex-tinció. “Van ser quatre dies. No hi ha capincendi que duri quatre dies”, diu Coro-mines. “Això vol dir que vam passar qua-tre dies sense dormir. Ho intentaves i nopodies. Tancaves els ulls i veies foc”, afe-geix Borràs. El pitjor, per a Coromines, vaser la sensació d’impotència. “Apagàvemel foc a la nit i l’endemà es tornava a en-cendre, i així durant quatre dies que es vanfer interminables.”

Els dos incendis, el de Sant Mateu de

Bages i el de Gargallà –aquest últim causatsegons van certificar els pèrits pel despre-niment d’una línia elèctrica– es van aca-bar ajuntant a Viver i Serrateix. I nomésvan poder ser controlats quan van canviarles condicions meteorològiques. “Era im-possible atacar el foc. Amb les mateixescondicions d’aquell estiu, estic segur quees tornaria a repetir la tragèdia”, asseguraCoromines.

SENSE CAPACITAT D’ATURAR-HOEls experts no en tenen cap dubte. Vintanys després, han millorar moltes coses.Els mitjans tecnològics han evolucionat,s’ha avançat en la formació del personal,en els sistemes de coordinació, en els pro-tocols d’actuació. Però tot això no és sufi-cient per fer front a un incendi de gran in-tensitat com el que es va produir l’any1994 a la Catalunya Central. El problemaprincipal és que el bosc, amb una acumu-lació de combustible i una sequera crei-xent, continua sent un gran polvorí.Eduard Plana, fundador de la FundacióCosta Pau i investigador del Centre Tec-nològic Forestal, assegura que “en deter-

Hi ha imatges que no necessitenparaules que les engrandeixin oles expliquin. L’escorça socarradadels pins vint anys després de l’in-cendi n’és una. Parla per si sola.Els pins que van sobreviure a lesflames a la zona de Gargallà, dinsdel terme municipal de Montma-jor, al sud del Berguedà, són proueloqüents. Si algú els toca no cre-men, però sí taquen de sutge, comsi fossin carbó. Són arbres famè-lics, solitaris enmig d’un paisatgedominat ara per alzines i roures.Arbres com perduts enmig d’unparatge que res no té a veure ambel que era fa vint anys quan unallengua de foc inesperada va arra-sar tot el territori visible i els vadeixar a la intempèrie. Nus i ne-gres. Però, com el Viejo olmo deMachado, allà continuen. Ferits,però vius. Amb les copes esquifi-des, però verdes. Un testimoni deresistència i de vida que encaraemociona.

Escorça socarrada20 anys després

El foc norespectava res,ni cases, nirieres, nigranges. Enquatre horesestava aCasserres

Miquel Borràsassenyala uns pinsque es van salvardel foc i que, vintanys després,encara tenenl’escorçasocarrada. ORIOLDURAN

8 PRESÈNCIA29.-.06.-.2014 DOSSIER

que permet reduir les hectàrees cre-mades, no seria possible sense tragè-

dies com les del 94. “No seríem on somsense les lliçons apreses dels focs anteriors,i això també s’ha de valorar”, afirma Pla-na, que fins i tot s’atreveix a aventurar que“és bastant probable assegurar que la su-perfície que cremaria ara si es declarés unincendi com el del 94 seria menor”.

NOU PAISATGEDes del quilòmetre 7 de la B-420, a pocsmetres d’on va començar l’incendi deGargallà, Miquel Borràs assenyala el pai-satge cremat, regenerat en part després de20 anys. Alguns pins, pocs, van sobreviure

i encara avui impressiona veure l’escorçasocarrada. “Abans tot era pi. Ara és roure ialzina. El foc ens va canviar el paisatge i ai-xò va costar molt de pair, perquè aquí elsnostres pares i els nostres avis havien vis-cut dels pins”, comenta l’exalcalde deMontmajor.

Aquesta modificació absoluta de l’en-torn va ser traumàtica per als habitants dela Catalunya Central. “Va ser molt dur. Etllevaves al matí i no veies el verd. De copho veies tot de color cendra. I aquellaolor... És una sensació de desolació difícilde superar”, recorda Borràs. El negre vadurar dos o tres anys, un temps que moltsveïns van aprofitar per donar un gir a la

“Van venir voluntaris fins i tot de l’estranger”

A l’incendi de la Catalunya Centrales van mobilitzar 3.000 bombers i1.400 agents d’altres cossos. Peròen la lluita contra les flames va serclau la tasca dels voluntaris. Fins a20.000 persones van participar enles tasques d’extinció. Entre elles,els mateixos veïns de les zonesafectades. Alguns van posar en pe-rill la seva vida. Al Berguedà és jaquasi una llegenda el cas de doshomes als quals els va passar elfoc per sobre. “Es van salvar tirant-se aigua l’un a l’altre”, expliquenels veïns.

● Josep Arola era el director de l’Escolade Bombers l’any 1994 i va coordinarl’extinció de l’incendi de la CatalunyaCentral des d’un comandament avançatal Parc de Bombers de Manresa. Lesprimeres dues nits no va dormir i la res-ta de la setmana anava a casa nomésper dutxar-se i descansar 3 o 4 hores.Més era impossible, els nervis no el dei-xaven. Va ser una experiència duríssimaamb moments d’una forta emotivitat.“La resposta ciutadana va ser impres-sionant”, comenta Arola, que ara té 65anys i ja està jubilat. Van venir volunta-ris de tot arreu, fins i tot de l’estranger,i els supermercats de la zona portavencada dia al parc de bombers camionsplens de menjar gratis. “Tota la cotxera

del parc estava plena de palets de men-jar. I havia voluntaris fent entrepanssense parar. Cada vegada que baixavam’emocionava”, manifesta Arola.A la cotxera no hi havia cap camió. “No-més teníem un tractor amb un remolcamb bombes i mànegues per atendreels incendis urbans.”El president Pujol va passar dues nitspel parc. Van ser moments de lluitacompartida. Però no van durar. “Al julioles van encendre totes les alarmes i alsetembre ja estaven tots apagades”, diuArola amb tristesa. “No s’ha fet mai unagestió forestal”, afegeix.Josué Saura va ser un dels bombersque van participar en l’extinció. Alguncop amb una sola mànega i poca aigua.

Tenia 26 anys i feia any i mig que esta-va al cos. Va viure l’experiència ambcontradiccions i impotència. “Ha estatl’únic cop que he patit per la meva vi-da.” Van ser tres dies de foc en foc du-rant els quals moltes vegades tenia laimpressió del tot irracional d’anar ensentit contrari. “Arribar a un lloc delqual tothom fuig és una sensació estra-nya”, subratlla. La memòria barreja re-cords. “Tiràvem aigua i del mateix calorno arribava al foc.” En aquells dies mol-ta gent li va donar les gràcies, peròtambé el van insultar. Perquè, reconeix,“era impossible atendre totes les de-mandes i una persona no podrà enten-dre mai que passis de llarg perquè vasa cobrir un risc major”. V.P.

3.000 bombers i20.000 voluntaris

Potser falla elmètode. Ambaigua no n’hi haprou per poderapagar un foc siés de gransmagnituds, comel del 94

Jordi Pujol amb Josep Arola i l’alcalde de Manresa, Juli Santcliments, al parc de bombers. A la dreta, Casseres després del foc. ELPUNT/AVUI

62.000ha cremades atot el territori

45.000ha cremades a laCatalunya Central

40graus de tempe-ratura o més.

LES X IFRES

9PRESÈNCIA29.-.06.-.2014

seva vida, per canviar d’activitat i adaptar-se a la nova situació. “Alguns no ho vansuperar. No està demostrada la relació,però un temps després del foc va haver-hialguns suïcidis“, diu Coromines. Tampocno volen parlar gaire de les víctimes mor-tals. Dels dos avis que van morir en unamasia a Casserres. “És dolorós. La gent vaquedar molt tocada. Durant dues setma-nes ens vam ensorrar cadascú a casa seva.No servíem ni per fer la feina rutinària”,afegeix Borràs, que encara avui no s’expli-ca com aquella gran catàstrofe no va cau-sar moltes més víctimes mortals al Bages iel Berguedà. “Quan va passar tot, miravesal teu voltant amb por... fins que veies

com la gent sortia... com cargols.”Altres, com és el cas del mateix Coro-

mines, van reaccionar amb rapidesa.“Quan encara fumejava, vaig pensar quehavia de buscar una alternativa. I vaig de-cidir que faria granges de porcs. Ara elsmeus dos fills continuen a les granges itambé a la pagesia”, relata.

Com els experts en extinció, la gent delterritori té molt clar que només amb unabona gestió del bosc es reduirà el risc depatir grans incendis. “S’ha d’aclarir, s’had’esponjar la massa forestal, i n’estic segurque una bona manera és deixar que el bes-tiar torni a actuar al bosc”, opina Coromi-nas.

Asier Larrañaga subratlla que la per-cepció que el bosc desapareix és errònia.La realitat és que la superfície forestalcreix, no només en nombre d’hectàrees si-nó també en densitat, en part per la colo-nització d’antics bancals agrícoles aban-donats a mitjans del segle passat i tambéper l’abandonament de l’activitat forestal.Davant d’aquest abandonament dels usosprogressius, calen noves formes d’aprofi-tament. “Com a societat hem d’apostarper noves vies, com per exemple la bio-massa forestal o la recuperació del pastu-ratge. Sense una gestió eficaç continuaremsempre vivint amb un risc latent”, adver-teix Plana.

● Va ser com un preludi. El dia1 de juliol va haver-hi un incen-di a Calders, a la comarca delBages, que si s’hagués produïta partir del dia 4, en plena vorà-gine destructora de les flames iamb els serveis d’extinció abso-lutament col·lapsats, hauria si-gut catastròfic. “Sort que eral’únic foc. Tres dies més tards’hauria cremat tot”, asseguraJust Serra, pagès, veterinari ipresident de l’Agrupació de De-fensa Forestal (ADF) d’Artés,Calders i Monistrol de Calders.La causa d’aquest incendi vaser el despreniment d’una líniaelèctrica en mal estat. “Estavadinant a casa dels pares i vaigveure la columna de fum a lapujada del Castell. Va saltar lallum. En vint minuts els campsde blat per segar s’havien cre-mat totalment i el foc avançavacap a la població. En quinze mi-nuts havia recorregut 2 quilò-metres”, recorda en Just.L’Ajuntament de Calders i 22dels propietaris afectats per l’in-cendi van denunciar Fecsa. Elprocediment judicial, que vaportar l’advocat Manuel Busquets, vaser llarg. Fecsa va recórrer una sentèn-cia del 2000 a l’Audiència de Barcelonai al final va perdre. La sentència definiti-va és de l’any 2001, 7 anys després del’incendi, i la companyia va haver de pa-gar una indemnització de 130 milionsde les antigues pessetes als propietarisafectats. És la primera sentència fermaque responsabilitza la companyia del’incendi i l’obliga a pagar els danys.“L’any 1994 les línies elèctriques esta-

Calders, primera sentència contra FECSA

ven molt malament, en molts casos nocomplien el reglament”, comenta Bus-quets. A partir d’aquell moment, i ambaltres procediments oberts en altresmunicipis, Fecsa va començar a moder-nitzar algunes instal·lacions elèctriques,segons destaca l’advocat. “L’efecte boque ha tingut perseguir-los judicialmenti que hagin estat condemnats és ques’han posats les piles”, sentencia.Als boscos de Calders que van cremarel 1994 actualment hi ha una densitat

incompatible amb qualsevol gestió fo-restal. Creixen atapeïts uns al costatdels altres sense espai material perdesenvolupar-se. “El bosc era la guar-diola en època dels meus avis”, comen-ta el Just. “Quan vaig veure que crema-ven els grans pins, vaig plorar”, afegeix.I, com molts altres propietaris forestals,se sent impotent i no entén per què nos’acaben de prendre mesures. “La pas-tura de bestiar no seria tan cara d’in-centivar i seria tan útil...” V.P.

3.000Bombers mobilit-zats.

1.400Agents d’altrescossos.

20.000Voluntaris hi vanparticipar.

LES X IFRES

El bosc era laguardiola delsmeus avis. Quanvaig veure quecremaven elsgrans pins, vaigplorar

Just Serra, almirador des d’on espot veure la planadel Castell, on vacomençar el foc deCalders, l’1 de junyde l’any 1994. ORIOL

DURAN