EL TEXT CIENTÍFIC - L’EXPOSICIÓ

ELS TEXTOS OBJECTIUS: EXPOSITIUS I DIDÀCTICS

L’exposició és un tipus de discurs l’objectiu del qual és el d’oferir un tema qualsevol al receptor de forma clara i ordenada. L’exposició demana un coneixement global de la qüestió o tema que es pretén explicar, i exigix un desenvolupament progressiu i articulat de les idees que contribuïxen a la seua manifestació. L’exposició és un dels tipus de text a què han d’acudir amb més freqüència els estudiants. Es manifesta als exàmens, a les obres de divulgació, als manuals, als textos científics especialitzats i en articles periodístics. Segons els tipus de públic a què va dirigida – més o menys culte- i la intenció que tinga l’autor – didàctica o no- poden diferenciar-se algunes modalitats dins del discurs de l’exposició: modalitat divulgativa i modalitat especialitzada.

LA MODALITAT DIVULGATIVA

L’autor informa de la forma més clara i objectiva possible sobre un tema d’interés general. És de fàcil comprensió per al receptor comú, és a dir, va dirigit a un ampli sector del públic, perquè tant l’ordenació del contingut exposat, com la precisió del termes emprats, estan orientats en aqueixa direcció.

MODALITAT ESPECIALITZADA

Demana un coneixement d’una determinada ciència o d’alguna parcel·la de la mateixa per part del receptor. L’espectacular progrés de les ciències i de la tècnica dels últims anys ha comportat l’ús freqüent d’aquest tipus d’escrit, fins al punt que es parle d’una exposició científica. En aquest cas, en l’exposició científica, la llengua escrita és el vehicle que transmet i canalitza els continguts científics, a més d’oferir a les ciències uns models d’expressió molt adequats per la seua desvinculació de situacions concretes, la qual cosa li conferix un major grau d’objectivitat.

L’exposició partix d’un supòsit previ: l’existència d’una informació que es vol transmetre per omplir un buit de coneixement en el destinatari. L’exposició és, doncs, un tipus de text que s’usa per a desenvolupar el contingut d’un tema amb la finalitat d’informar per a saber-ne més, explicar, fer comprendre, aclarir, difondre i interpretar objectivament determinades idees. El propòsit de l’explicació no és convéncer ni influir en el comportament de l’interlocutor sinó en tot cas canviar el seu estat epistèmic, és a dir, de coneixements.

Quan s’ha intentat classificar els textos relacionats amb la informació i el coneixement s’ha recorregut a diverses nomenclatures: text informatiu; text de base expositiva; la seqüència explicativa... Quan al text predomine la finalitat d’omplir un buit de coneixement, l’anomenarem text expositiu. Quan en un text, per exemple de finalitat argumentativa, hi haja una explicació al servei de l’objectiu principal de convéncer i d’orientar l’opinió o la conducta del receptor, l’anomenarem seqüència explicativa.

El text expositiu demana un coneixement del tema per part de l’escriptor. El context de l’exposició suposa un agent posseïdor d’un saber i un interlocutor o públic que està en disposició d’interpretar-lo a partir del seu coneixement previ, però que necessita aclarir-se. La relació que s’estableix és asimètrica en el sentit que hi ha un desfasament entre l’experimentat, el que té accés a la informació a través de diverses fonts i el que no té experiència, no té accés a les fonts (l’expert i el leg, el que sap i el que no sap). Per aquesta raó hi ha persones a qui socialment se’ls reconeix l’autoritat per a facilitar la comprensió dels temes i que estan legitimades per aportar l’explicació fiable i adequada ( professors, tècnics, experts, periodistes). És evident que els processos explicatius es potencien quan hi ha més

diferència entre el coneixement dels experts i dels interlocutors, i es reduïx quan aqueixa explicació no es fa necessària per la coincidència en el nivell de coneixements. En general, el discurs explicatiu, en suposar la possessió d’un coneixement, atorga prestigi, autoritat i poder a qui l’emet, i, en conseqüència, genera el poder de convéncer i d’obtindre adhesió.

La finalitat dels textos en què predomina l’exposició consistix en transmetre coneixements objectius que poden ser verificats i contrastats. Normalment el científic analitza la realitat a partir de l’observació i de les definicions, estableix una hipòtesi de treball, verifica mitjançant lleis científiques i les aplica en l’experimentació. Són textos amb tendència a la formalització i exigència lingüístiques. La finalitat explicativa i, en conseqüència la tipologia predominant expositiva, és la que caracteritza tots els textos d’informació orals i escrits que es relacionen amb la transmissió de coneixement.

Ja hem dit al principi que és una de les manifestacions d’expressió pròpies dels escrits didàctics. Així en l’àmbit d’ús acadèmic, on ens trobem ara, recorrem a l’elaboració de treballs, a la realització d’exàmens i a exposicions orals. Per això, l’exposició és una forma molt freqüent d’expressió en la llengua oral (dissertació, conferència) com escrita (article periodístic). Els gèneres que utilitzen l’exposició com a mitjà propi d’expressió són: monografies (treballs d’investigació), exàmens, treballs didàctics o escolars, anàlisis i comentaris, articles, informes, conferències, dissertacions i editorials. També es dóna en les classes, entrevistes, debats, consultes i converses informals amb experts. Per escrit apareix als tractats, els manuals, els assaigs, els llibres de text, a les obres de divulgació i en la premsa general i especialitzada.

Qualsevol tema pot desenvolupar-se de manera expositiva. No obstant això, els més convenients són tots aquells que es presten a donar una explicació de la realitat, manifestar els coneixements adquirits i a contrastar idees. Si, per exemple, a la narració destaquem l’observació i la imaginació, en l’exposició destaquem el coneixement intel·lectual i la representació objectiva de les idees. Es tracta que reflexionem sobre un tema i l’expressem amb orde lògic, claredat de pensament i rigor en l’expressió. Per tot això s’ha de comptar amb tota la documentació i la informació necessàries per a poder analitzar, comparar i valorar de manera raonada.

La informació acumulada en cada grup humà podem anomenar-la enciclopèdia i es troba en forma escrita en tractats, manuals, assaigs i documents que es guarden en biblioteques i s’arxiven per a poder accedir-hi posteriorment. Aquesta informació organitzada i sistemàtica és la que considerem, en el seu conjunt, el coneixement produït en una cultura. En cada individu, el coneixement s’emmagatzema en la seua memòria i cada u posseïx un coneixement enciclopèdic que va augmentant al llarg de la seua vida i que s’usa per a comunicar-se amb els altres.

CLASSES D’EXPOSICIÓ

Les classes d’exposició més característiques:

CLASSES D’EXPOSICIÓ CARACTERÍSTIQUESCientífica Tema especialitzat. Exigix orde, rigor i precisió.Didàctica Temes de coneixement. Precisa orde, claredat i exactitud.Divulgativa Dirigida a un públic més nombrós. Tema d’interés i estil senzill.Humanística Demana una anàlisi reflexiva, orde, claredat i desenvolupament dialèctic.Periodística Domini de l’objectivitat, claredat i exactitud de la informació.ESTRUCTURA DEL TEXT EXPOSITIU

És necessari presentar els continguts seguint una estructura ordenada i lògica, a la finalitat que l’oient o el lector puga entendre l’exposició o l’explicació. Generalment els textos expositius solen presentar un esquema constituït en tres parts:

1. INTRODUCCIÓ Es presenta la tesi o el tema.

2. DESENVOLUPAMENTÉs l’explicació dels continguts, on es desenvolupen, successivament, els fets, es constaten les dades disponibles, es contrasten altres plantejaments o posicions, es presenten objeccions i es justifiquen les idees defensades amb explicacions vàlides.

3. CONCLUSIÓResum del valor de les idees exposades i de les aportacions. Es recullen les punts més interessants amb la finalitat de confirmar, matisar, modificar o canviar el conjunt de les idees exposades.

Aquesta estructura és molt senzilla i pràctica i ens facilita la comprensió del text. Però, sovint, els textos no solen presentar-se d’una forma pura o homogènia. Un text pot tindre una finalitat predominant de fer entendre un concepte, és a dir, explicativa, i contindre altres fragments de textos o seqüències: seqüències descriptives, instructives, narratives, argumentatives, conversacionals. Aquestes seqüències textuals estaran sempre al servei, però, de la tipologia textual predominant, en aquest cas, explicativa.

Depenent de la complexitat del tema o temes a explicar, en un text podem trobar un o diversos esquemes amb què s’expressa el contingut del text i se n’organitza la informació. El més usuals són els següents:

PROBLEMA/ SOLUCIÓ Es planteja un problema i seguidament la manera de resoldre’l.

CAUSA/CONSEQÜÈNCIA Es parteix també d’un problema inicial però, en acabant, es mira a determinar la causa que l’ha generat o els efectes que se’n deriven.

PREGUNTA/RESPOSTA Es presenta una pregunta i a continuació es respon.

COMPARACIÓ/CONSTRAST Es comparen dos fets per trobar-hi semblances i diferències.

DESCRIPCIÓ Es descriu el fet o l’aspecte que es vol fer entendre. Sol ser la base de les definicions.

SEQÜÈNCIA/TEMPORAL Se segueix una ordenació temporal del contingut.

ENUMERACIÓ/CLASSIFICACIÓ El contingut s’organitza en classes o categories.

L’estructura i l’ordre de les idees dels textos científics depenen no sols del tema, del propòsit de l’autor i de la forma d’expressió utilitzada, sinó també del mètode d’orientació i de desenvolupament seguit. En general, els textos científics segueixen, en la seua exposició un orde deductiu (d’anàlisis, del més general al particular) o inductiu (de síntesis, del més particular al general). També hi podem trobar estructures enquadrades ( el tema apareix plantejat al principi i al final) i paral·leles ( el text tracta de temes o d’idees sobre el mateix tema d’igual jerarquia, no n’hi ha cap que siga més important que l’altra)

CARACTERÍSTIQUES LINGÜÍSTIQUES DELS TEXTOS EXPLICATIUS

Els textos explicatius es caracteritzen per tindre una forma d’expressió objectiva i ordenada de les idees. El que determina l’estil dels textos expositius és l’orde i la claredat, la precisió i el llenguatge conceptual de que partisquen. A tot això hem d’unir la sistematització de les idees i la varietat temàtica, sense descuidar la riquesa derivada de l’expressió fluida i del to demanat.

ESTIL SEGMENTAT I ESTIL COHESIONAT

Els textos explicatius, com altres tipus de textos, poden respondre a dos estils de redacció: l’estil segmentat i l’estil cohesionat. L’elecció entre un estil i un altre depén del gènere, i ,sobretot, dels coneixements que es pressuposen en el receptor. L’estil segmentat facilita la comprensió de les idees, però potser excessivament monòton per a determinats contextos acadèmics.

- L’estil segmentat es caracteritza per períodes breus, sintaxi senzilla, abundància de punts, utilització de les repeticions, el·lipsis i pronoms per mantenir la referència. Amb la mateixa informació, els textos d’estil segmentat són més llargs i fragmentaris.

- L’estil cohesionat presenta períodes més llargs i una sintaxi més articulada. Tenen una major quantitat d’informació en un espai menor. Es caracteritzen, doncs, per la condensació informativa.

Els procediments sintàctics per aconseguir una prosa mes densa i cohesionada són:

L’ús de la subordinació en lloc de la coordinació

“Va acabar el treball i se n’anà al teatre.”

“Després d’acabar el treball se n’anà al teatre.”

L’ús d’oracions de relatiu

“Pere és enguany el nostre professor de Matemàtiques. S’ha casat.”

“Pere, que enguany és el nostre professor de Matemàtiques, s’ha casat.”

Les construccions amb participi o gerundi.

“Jaume I conquista València. Després d’aquest fet comença la repoblació dels nous territoris”

“Conquistada València per Jaume I comença la repoblació dels nous territoris”

L’ús de complements“Plovia a bots i barrals. Per això no pogueren jugar el partit”.

“No pogueren jugar el partit a causa de la pluja”.

La coordinació de complements.

“Un tipus de varietat lingüística és la històrica. També trobem la variació geogràfica. Un altre tipus de variació és la social”.

“Les varietats lingüístiques poden ser de tipus històric, geogràfic o social”.

L’ús de la nominalització

“L’equip ha vençut fora de casa. Açò els assegura passar a la final”.

“La victòria de l’equip fora de casa els assegura passar a la final"”

PROCEDIMENTS PER FER MÉS COMPRENSIBLE LA INFORMACIÓ.

D’entre les formes d’expressió que les utilitzem per a aclarir i fer més comprensible la informació podem destacar:

LA DEFINICIÓ

Delimita el problema sobre la base del coneixement existent, adjudicant uns atributs al tema/objecte en termes de la pertinença a una classe i de l’especificació de trets característics. Les expressions verbals més característiques són del tipus: s’anomena, es referix, es definix com i està constituït per, conté, comprén... Moltes vegades l’establiment de la delimitació d’un concepte es contraposa a creences, a coneixements comuns heretats o a teories anteriors que no responen a l’estat actual del coneixement sobre la matèria tractada. La definició és el primer pas per a l’aclariment d’un problema de coneixement.

LA CLASSIFICACIÓ

És un procediment que distribuïx qualsevol entitat referida (fòssils, proteïnes, plantes, modes d’investigar, categories gramaticals, etc.) en diferents agrupacions realitzades a partir de sistemes de semblances i de diferències. La classificació es pot realitzar des de distints criteris i també des d’allò més específic a allò més general o viceversa.

L’EXEMPLICACIÓ

És un procediment que concreta una formulació general o abstracta posant-la en l’escenari d’una experiència més pròxima a l’interlocutor. És un recurs molt usat en la seqüència explicativa, especialment quan es donen estats epistèmics substancialment diferents entre l’emissor i el receptor. Els exemples s’orienten cap a la concreció. Els connectors que solen introduir exemples són: per exemple, com ara, en concret, posem per cas, sense anar més lluny...

L’ANALOGIA.

És el procediment d’aclariment o il·lustració que es construïx quan es posa en relació un concepte o conjunt de conceptes amb d’altres de distint camp. Es manifesta lingüísticament a través de comparacions i de metàfores, que ens permeten comprendre conceptes difícils d’entendre ( el concepte de la física “forat negre”, per exemple).

LA CITACIÓ

És un recurs molt utilitzat en l’explicació perquè la fiabilitat i l’autoritat es busca en les veus dels experts ( estil directe, estil indirecte, estil indirecte encobert).

L’APOSICIÓ

És un recurs per introduir una informació que facilite o amplie la comprensió d’un element del text per part del receptor. Es tracta de sintagmes nominals, adjectivals o amb participis que apareixen entre comes.

- Les empreses valencianes depenen dels crèdits bancaris.- Les empreses valencianes són incapaces d’autofinançar-se.

- Les empreses valencianes, incapaces d’autofinançar-se, depenen dels crèdits bancaris.

LES REFORMULACIONS PARAFRÀSTIQUES

La reformulació. És un procediment que servix per a expressar d’una manera més intel·ligible el que està formulat en termes específics ( més abstracte o formals) o que resulten obscurs per a l’interlocutor. Suposa la repetició, i, per tant, la redundància típica del discurs pedagògic, però també la de qualsevol situació on el parlant tinga el propòsit de fer-se entendre. Els reformuladors típics són: “és a dir, dit amb altres paraules, o siga, millor dit, o” i semblants.

LES ORACIONS DE RELATIU EXPLICATIVES

Les oracions de relatiu explicatives ( també anomenades apositives) introdueixen una informació aclaridora sobre allò de què s’està parlant. Són equivalents a les aposicions. Ex.: El clima mediterrani, que es caracteritza pels hiverns suaus i les pluges a la tardor, és el propi de la conca mediterrània. Van sempre entre pauses ( comes).

Exemple: Els esquemes de mercat, que justifiquen les televisions privades, s’utilitzen en les televisions públiques ( ens referim a tots els esquemes).

PROCEDIMENTS PER A CONCENTRAR LA INFORMACIÓ

LES NOMINALITZACIONS

La nominalització és un recurs lingüístic de condensació de la informació que permet de transformar les accions en conceptes mentals. És per això que es poden interpretar com a metàfores gramaticals. També aprofiten per a introduir informació coneguda o nova en el text.

“Amb l’aparició dels canals autonòmics, i més tard amb la irrupció dels tres canals privats, el procés d’elecció de l’espectador es complica. En multiplicar-se l’oferta, l’espectador té la capacitat d’elecció; la “passivitat” total del televident canvia a “certa activitat suggeridora” o “actiu llibertari”.

Del text anterior, les expressions “l’aparició de canals autonòmics” i “la irrupció dels tres canals” provenen, respectivament, de les accions “ apareixen els canals autonòmics”, “irrompen els tres canals privats”.Si seguiu llegint el text, observareu que el substantiu “oferta” resumeix tota la informació coneguda i condensa en una paraula l’acció: “són nombrosos els canals que s’ofereixen”.

Les nominalitzacions poden realitzar diverses funcions en el procés de construcció textual:

- Funció anafòrica : com a substitut d’un element anterior per tal d’evitar-ne la repetició i facilitar-ne la comprensió. En aquesta funció la nominalització pot reprendre el mateix radical del verb o substantiu anterior, pot utilitzar un demostratiu com a lligam o pot aparéixer en posició inicial de la frase i presentar-se, per tant, com a element conegut.

- Funció remàtica . No funciona com a substitut i aporta informació nova.

- Funció temàtica, com element introductori de títols i subtítols dels apartats d’un treball.

LES ORACIONS DE RELATIU ESPECIFICATIVES

Les oracions de relatiu especificatives tenen una funció discursiva diferent a les explicatives, ja que no introdueixen una informació aclaridora sobre un antecedent ja conegut, sinó que restringeixen l’extensió del substantiu i en destaquen una característica. Ex.: El reportatge és un gènere periodístic de certa extensió que desenvolupa i documenta fets actuals.

Exemple: Els esquemes de mercat que justifiquen les televisions privades s’utilitzen en les televisions públiques.

( ara ens referim només als esquemes de mercat que justifiquen les televisions privades, és a dir, que no ens referim a tots els esquemes, sinó solament a uns esquemes determinats: els que justifiquen les televisions privades)

FORMES I FUNCIONS DE LES ORACIONS DE RELATIU

PRONOM RELATIU

CARACTERÍSTIQUES EXEMPLES

Relatiu àtonQUE

Persones i cosesFuncions: CD, Subjecte, CCT

La informació que necessitareuM’agrada el programa que fanEl dia que fan el debat és festa

Relatiu tònicQUI (persones)QUÈ (coses)

Sempre van precedits de preposició. I Entre la preposició i el relatiu no es pot posar mai article.Funcions preposicionals

Hem vist el periodista amb qui estudiaresÉs la telesèrie de què parlem

Relatiu compostEL QUALLA QUALELS QUALSLES QUALS

Pot substituir els relatiusQUE en les oracions explicatives.QUÈ i QUI en tot tipus d’oracions.Amb preposicions fortes i locucions prepositives, n’és obligatori l’ús.

El meu amic, el qual estudia informàtica, vindrà ara.L’escena de la qual ( de què) parlàrem.És un problema contra el qual lluitem.Els estudis a la vora dels quals treballe són de Canal 9.

Relatiu neutreLA QUAL COSACOSA QUE

Sols s’utilitza en proposicions explicatives.L’antecedent és tota una oració.

He aprovat el curs, la qual cosa m’alegra.Fan massa soroll, cosa que no és saludable.Li regalaré un televisor, amb la qual cosa s’alegrarà.

Relatiu possessiuDEL QUALDE LA QUALDELS QUALS DE LES QUALS

Sempre va darrere del substantiu que complementa.

El projecte, l’aprovació del qual estem estudiant, solucionarà el problema. Aquesta planta les virtuts de la qual tots coneixem és molt bona per a la salut.És un alumne la intolerància del qual coneix tot el món.

Relatiu adverbialON

Es pot substituir per EN QUÈ, EN EL QUALFunció: CCLL

En el poble on vaig nàixer no es veuen les televisions privades.Visc en una ciutat on hi ha molta festa.

ELS CONNECTORS ALS TEXTOS EXPLICATIUS

Pel que fa als connectors, conjuncions o altes tipus de locucions amb valor relacionant, hi tenen un valor principal aquelles que establixen connexions lògiques entre els elements lingüístics: les causals (perquè, ja que, pe això, per aquesta causa...) les il·latives (doncs, per tant, en conseqüència, així...) i les finals ( perquè, a fi que, a fi de, per tal que, per tal de, amb l’objectiu de, amb la finalitat de...); i també les que matisen o primfilen la validesa de les assercions, com les adversatives ( però), les condicionals ( si sempre que, a condició que...) i les concessives (malgrat que, a pesar que...) Pel que fa a la conjunció “o”, indicant disjunció o equivalència, la seua aparició es deu a l’afany d’exactitud i claredat. D’altra banda , les estructures modals i comparatives ( com, semblant a, diferent de...) tenen un paper important en les operacions d’exemplificació.

CONNECTORS LÒGICS

Pel que fa als connectors, conjuncions o altres tipus de locucions amb valor relacionant, hi tenen un valor principal aquelles que estableixen connexions lògiques i semàntiques entre els components d’un text.

Per indicar la causa

perquè, ja que, per això, per aquesta causa, considerant que, a causa de, puix que, atés que, gràcies a, a força de, a raó de, per culpa de…

Per indicar conseqüència

doncs, per tant, en conseqüència, per consegüent, i doncs, cosa que, de manera que, així, així és que

Per indicar la finalitat

perquè, a fi que, a fi de, per tal que, per tal de, amb l’objectiu de, amb la finalitat de...

Per indicar addició

i, i també, a més, a més a més, així mateix, fins i tot...

També les que matisen o primfilen la validesa d’allò que es diu, com:

Les que indiquen contrast

però, tanmateix, al contrari, a pesar de, malgrat que, en canvi, amb tot, altrament, amb tot, així i tot, tot i que, mentre que, encara que, ara bé, això no obstant, no obstant això...

Les que indiquen la condició

si, sempre que, a condició que, en cas que, només que, posat que, llevat que, mentre que...

Les que indiquen objecció

encara que, malgrat de, malgrat que, per bé que, tot i que, amb tot i que...

Pel que fa a la conjunció “o”, indicant disjunció o equivalència, la seua aparició es deu a l’afany d’exactitud i claredat. Apareix com a procediment que reformula la informació.

D’altra banda , les estructures modals i comparatives ( com, semblant a, diferent de...) tenen un paper important en les operacions d’exemplificació.

ELS CONNECTORS ORDENADORS

Serveixen per a ordenar o estructurar la informació d’un text, per a marcar les parts que té.

PER MARCAR ORDRE

1r/primer..., primerament..., en primer lloc..., d’entrada...;2n/segon/segonament/en segon lloc...; 3r/tercer/tercerament/en tercer lloc... ;A continuació em referiré...; Immediatament després...;Tot seguit passe a exposar-vos..., Reprenent el que dèiem fa un moment..., En darrer lloc/finalment/al final/per acabar/en últim terme...

PER POSAR ÈMFASI EN UN PUNT

és a dir..., o sia..., això és..., igualment..., en altres paraules..., dit d'una altra manera..., tal com s'ha dit...,cal tornar a dir..., s'ha de tenir en compte..., el més important..., la idea central..., convé ressaltar..., val la pena dir..., cal insistir en/a..., seguidament exposarem..., pel que fa a això últim..., com hem estat dient fins ara..., i encara podem afegir que..., referent a aquesta última qüestió...; no es pot deixar de banda...

PER FER DISTINCIONS

D'una banda..., Per un costat..., de l'altre..., per l'altre..., d'altra banda...., altrament...

PER POSAR EXEMPLES

Per exemple..., un bon exemple d'això és/n'és..., es pot exemplificar..., com a exemple..., en particular..., en concret..., com ara..., en el cas de..., una bona mostra...

CANVI DE TEMA

Respecte a X,.../ Pel que fa a X,... Quant a X,... Sobre (el tema de) X... Un altre punt és.../ El punt següent tracta de... En relació amb... ; com he estat dient; reprenent la qüestió; un altre punt és...; passem ara a comentar...

PER REFORMULAR

És a dir, vull dir, dit d’una altra manera, en altres paraules,/ En definitiva, al cap i a la fi, al cap davall

PER RECTIFICAR O PER EXCLOURE

Al contrari, deixant de banda això, altrament, a excepció de, en cap cas, a part de...; Millor dit..., dit d’una altra manera, més ben dit, més aïna...

PER EXEMPLIFICAR

Per exemple,/ com ara..., /un exemple d’això que diem...; Per il·lustrar tot això que estic dient.../ Com a mostra d’aquesta teoria...Un cas concret del que he explicat.../ Per demostrar el que hem exposat més amunt...... i ara passaré a exemplificar les dades que he ofert anteriorment...

PER RESUMIR En resum/resumint el que/recollint el més important... Breument/en poques paraules/d'una forma breu... En conjunt/globalment...

PER ACABAR

En conclusió/en definitiva/en conseqüència/així doncs... Per concloure/per acabar/finalment...Com a conclusió final...De tot això, en podem extreure...Per concloure...Tal com hem vist...Per acabar...En definitiva...Com a recapitulació...Finalment...Les conclusions d’això que acabem de dir...Com a resultat del que hem exposat...Doncs bé...Per tant...