Una vegada els colors del món van encetar una

discussió. Tots volien ser el millor, el més

important, el més necessari o bé el favorit.

El verd digué:El verd digué:

“És evident que jo sóc el més important, sóc el símbol de la vida i

de l’esperança. He estat escollit per a cobrir el camp, els arbres i les fulles.

Sense mi tots els animals moririen.

Mirin el prat, estic per tot arreu”

El blau el va fer callar:El blau el va fer callar:

“Tu només penses el la terra, però també has de pensar en

el cel i el mar. L’aigua és el fonament de la vida que

extrauen els núvols des del fons del mar. El cel dona

espai, pau i serenor. Sense la pau, tots vostès no serien

res”.

El groc se’n El groc se’n burlava tot burlava tot dient:dient:

“Tots vostès son massa seriosos; en canvi jo porta el somriure, l’alegria i la calidesa al món. El sol és groc, i també la lluna i les estrelles; al mirar un gira-sol, tothom comença a somriure. Sense mi no hi hauria diversió”.

El taronja va fer sonar la seva El taronja va fer sonar la seva trompeta tot replicant:trompeta tot replicant:

“Jo sóc el color de la salut i de la fortalesa. Potser no abundo massa, però sóc preciós

perquè me’n cuido d’atendre les necessitats de la naturalesa humana. Porto les

vitamines més importants, penseu en les pastanagues, les carabasses, les taronges, els mangos i les papaies. Potser no sempre hi sóc present, però quan omplo en el cel a l’albada o bé al capvespre, la meva bellesa és tan impressionant que cap color gosaria

a pensar en cap altre de vostès”.

El vermell no podia esperar més i El vermell no podia esperar més i cridà:cridà:

“Jo sóc el qui els mana a tots. Sóc sang, la sang de la vida; estic disposat a lluitar per una causa, porto el foc en la sang. Sense mi la terra estaria tan buida com la lluna. Sóc el color de la passió i de l’amor, de la

rosa roja, la pastora i la rosella”

El violeta es va aixecar, era molt alt i El violeta es va aixecar, era molt alt i parlava amb una gran ostentació:parlava amb una gran ostentació:

“Jo sóc el color de la reialesa i del poder. Els reis, comandants i bisbes sempre m’han escollit perquè sóc el símbol de l’autoritat i la saviesa. La gent a mi no em qüestiona,

m’escolten i m’obeeixen.”

Finalment, l’anyil va parlar molt, i molt més tranquil que Finalment, l’anyil va parlar molt, i molt més tranquil que els altres, però amb la mateixa fermesaels altres, però amb la mateixa fermesa: “Pensin en mi, jo sóc el color del silenci. Difícilment se’m nota, però sense mi tot seria superficial.

Represento el pensament i la reflexió, el crepuscle i el fons del mar. Em necessiten per a crear

balanç i contrast, per a l’oració i la pau interior.”

Així els colors van continuar fardant, cada

un estava ben convençut de la seva superioritat,

la discussió anava pujant de to. De repent al cel es va produir un destell sorprenent, un tro lluminos que es va

estendre i va estendre i va retrunyir. Va

començar a ploure i els colors s’agupien

esporuguits, s’atansaven els uns als altres per a soplujar-se.

Enmig de les queixes, la pluja començà a parlar:

“Vostès colors necis, lluiten entre si, cada un procurant dominar la resta. Que no saben que cada un va ser fet per a un propòsit especial, únic i diferent? Donin-se les mans i vinguin a mi.

Fent tot el que se’ls hi demanava, els colors es van donar la mà.

La pluja continuà:La pluja continuà:

“D’ara en endavant, quan plogui, s’uniran i creuaran el cel formant un gran arc de

color com a record de que tots poden viure en pau. L’arc de Sant Martí és un símbol

d’esperança per al demà”

I així, cada vegada que la pluja banya la terra, un arco iris es fa presenta al cel,

ajudant-nos a recordar que hem

d’estimar-nos els uns als altres.