1

Espluga, J. (2002) “Els fenòmens NIMBY: Respostes socials a les antenes de telefonia mòbil” Observatori del Risc. Informe 2002, p. 139-169.

Els fenòmens NIMBY: Respostes socials a les antenes de telefonia mòbil Josep Espluga Trenc

Març de 2002, a un poble del Maresme, els tècnics d’una empresa operadora de telefonia mòbil van a posar en funcionament una antena col·locada dies enrera, però són rebuts per una manifestació de ciutadans indignats. Després d’agres converses i de veure’s sacsejada la furgoneta els operaris se’n van sense aconseguir connectar-la. Març de 2002, a un poble de la Segarra, els treballadors d’una empresa operadora arriben per a col·locar una estació base de telefonia amb la corresponent antena i, de lluny, veuen una gran pancarta en el lloc escollit. A mesura que s’apropen les lletres es fan més visibles: “Ja era hora que ens donéssiu cobertura!”. Els operaris respiren alleujats. Uns mesos més tard l’empresa operadora pretén modificar la potència d’aquella mateixa antena, però es troba amb que el ple de l’Ajuntament ha aprovat una moratòria a la instal·lació de noves antenes i a la modificació de les ja existents, a causa de la pressió d’un sector de població molt mobilitzat contra aquella antena.

Aquestes dues situacions són recreacions de diversos fets reals recollits en el curs de la recerca exploratòria que hem dut a terme per a redactar aquest capítol, però en els darrers dos anys s’han pogut produir en qualsevol indret de la geografia catalana, tant a petits municipis com en grans ciutats. A continuació es pretén fer una anàlisi d’aquests fenòmens associats a possibles riscos tecnològics, per tal d’intentar comprendre quina és l’estructura del problema i quines són les posicions defensades pels diferents sectors o agents socials implicats. Amb aquest motiu s’ha efectuat una revisió bibliogràfica, s’ha recollit material escrit generat per les diverses parts en conflicte i, per tal d’il·lustrar una mica les diferents argumentacions, s’ha realitzat unes entrevistes en profunditat a una petita mostra de persones vinculades a aquesta problemàtica (concretament hem entrevistat tres persones que es perceben a si mateixes com afectades per aquest risc, dos responsables d’empreses operadores de telefonia mòbil i dos responsables de l’Administració pública). En el capítol que teniu a les mans hem sintetitzat i interpretat tota aquesta informació.

1. Riscos tecnològics i conflictes socials: l’aparició dels NIMBY

2

No cal ser gaire observador per a adonar-se’n que, durant les darreres dècades del segle XX, als països occidentals s’han incrementat les manifestacions de preocupació ciutadanes pel deteriorament de certs recursos naturals, del medi ambient i de la mateixa salut humana. Sovint aquest deteriorament es relaciona amb la proliferació de riscos associats a determinades tecnologies percebudes socialment com a perilloses, i, amb freqüència, es tracta d’unes tecnologies que constitueixen la base del desenvolupament industrial, econòmic i social modern, per la qual cosa no és fàcil prescindir-ne. Tot plegat fa que visquem en una societat en la qual cada cop són identificats més factors de risc en llocs insospitats, en els aliments que mengem, en les eines que utilitzem, en els espais que travessem, en els edificis on vivim, en els ambients on treballem, etc. Aquests nombrosos i creixents factors de risc han estat denominats per alguns autors com efectes col·laterals del procés de modernització (Beck, 1998; Giddens, 1993), i es considera que formen part indissoluble de la producció de bens i serveis, contràriament a la visió predominant durant l’era industrial clàssica que els concebia com a riscos provisionals que serien eliminats per futurs avenços tecnològics. Amb freqüència, el funcionament d’aquestes complexes tecnologies resulten poc comprensibles per a la major part de la població, les seves conseqüències sobre la salut o l’ambient són difícils de detectar i, si apareixen, ho fan diluïdes en l’espai i aplaçades en el temps. En aquest context, a l'hora d'avaluar un risc concret s’observa que els experts fan ús de sofisticades metodologies d'anàlisi, mentre que la major part dels ciutadans fonamentem les nostres conviccions en avaluacions de tipus més aviat intuïtiu. Quan es parla de percepció social del risc normalment es fa referència al conjunt d'aquestes avaluacions intuïtives. Diversos estudis han mostrat (Amato, 1995; Tàbara, 1995) que la major part dels ciutadans dels països industrialitzats opinen que es troben sotmesos a molts més riscos avui que en el passat, i que creuen que els riscos futurs seran encara majors que els actuals. Això comporta una manca de correspondència entre les preocupacions dels ciutadans i les prioritats definides pels experts, la qual cosa genera serioses dificultats per a la gestió dels riscos i dóna lloc a nombrosos conflictes socials. S’observa, no obstant, que les persones que participen en aquests conflictes i que manifesten el seu rebuig, molt sovint no acostumen a ser contraries a aquella tecnologia en si, sinó que són favorables a fruir dels beneficis i serveis que se’n puguin derivar. El que no volen, precisament, és que les instal·lacions percebudes com a perilloses es situïn dins el seu espai vital. Aquesta situació en la bibliografia internacional es descriu mitjançant l’ús de (al menys) dos acrònims anglosaxons: LULU i NIMBY. El LULU (Locally Unwanted Land Use) fa referència a qualsevol infraestructura pública o privada no volguda en un emplaçament concret, mentre que per NIMBY (Not In My Back Yard) s’entén la predisposició i actitud d’aquella gent que, malgrat ser favorable a aquella tecnologia, no la vol en aquell lloc concret, no la vol al seu pati del darrera. L’efecte o la síndrome NIMBY resulta especialment preocupant per als promotors de tecnologies o

3

serveis que són considerats necessaris i imprescindibles però que tenen una mala imatge entre diversos grups socials. Moreno & Pol (1999), després de revisar diversos estudis internacionals, conclouen que entre els factors que motiven l’aparició de fenòmens NIMBY hi tenen un pes important aquells relacionats amb la desconfiança vers les institucions i la seva gestió, conjuntament amb aspectes de riscos per a la salut, d’estètica i paisatgístics. Per a gestionar els fenòmens NIMBY resultaria indispensable esbrinar el què pensa la gent, investigar quines són les seves percepcions, predisposicions, xarxes i identitats socials fonamentals, els contextos socials, polítics i culturals. No hi ha prou amb un estudi de cost-benefici, ja que sovint els diferents paràmetres amb que la gent jutja les instal·lacions tecnològiques són irreductibles entre si. Es coneixen casos, per exemple, de poblacions predisposades favorablement a la instal·lació d’una infrastructura que teòricament produiria beneficis immediats, com una autopista o una indústria (que proporcionarien treball, o comunicacions ràpides amb la resta del territori), però que no estan disposades a acceptar els costos ambientals o els impactes socioeconòmics que aquelles infrastructures podrien ocasionar a llarg termini. A més a més, cal tenir en compte que les expectatives sobre els hipotètics beneficis poden ser poc realistes i revelar-se simples il·lusions, mentre que es pot tenir la certesa que els riscos romandran sobre aquell territori, amb uns costos que aquella comunitat pot considerar excessius i injustificables (Amato, 1995). Les investigacions socials sobre els riscos tecnològics apareixen i es generalitzen sobretot a partir dels anys setanta del segle XX, i responen a la necessitat cada vegada més urgent de comprendre i mitigar les protestes ciutadanes envers noves tecnologies o activitats (energia nuclear, certes instal·lacions químiques, abocadors de residus industrials i altres emplaçaments similars). Davant aquesta situació es considerà prioritari identificar la percepció del risc que tenien els individus per tal de poder prendre decisions encaminades a pal·liar el biaix existent entre ells i els experts. Això propicià l'aparició del concepte de risc acceptable, que venia a indicar el llindar a partir del qual els individus que fessin un càlcul racional dels seus costos i beneficis deixarien d'oposar-se a aquelles instal·lacions perilloses o riscos. A partir d'aquí, en els anys vuitanta assolí importància la investigació sobre comunicació del risc, ja que a ulls d’experts i decisors apareixia com evident que, per tal que la gent deixés de tenir aquelles creences irracionals, se'ls havia d'informar correctament sobre la bondat de les investigacions i anàlisis tècniques sobre riscos. Aquest tipus d’intervencions s’han revelat necessàries però manifestament insuficients, ja que nombrosos estudis han constatat que la gent “ben informada” no sempre reacciona com els experts esperen o voldrien. No és fins als darrers anys vuitanta i durant els noranta del segle XX quan es comença a posar l'èmfasi en perspectives de caràcter més integrador, que tenen en compte el marc social, polític i cultural en el qual tenen lloc els processos de percepció i

4

comunicació dels riscos, ja que, en definitiva, tal i com advertia Mary Douglas (1996) el que està en joc no és altra cosa que el model de societat en la qual es vol viure. I com molts autors han comprovat (Wynne, 1996) molt sovint les respostes socials no són motivades per la percepció que la gent té de la tecnologia en si, sinó per altres aspectes com la forma com aquesta s’ha imposat i promogut o per la confiança que es té en les institucions que les gestionen.

2. Rebel·lions ciutadanes i antenes de telefonia mòbil. Unes notes de context Un dels conflictes socials que s’ha generalitzat en els darrers anys és la protesta ciutadana contra certes antenes de telefonia mòbil instal·lades a prop de zones habitades. Manifestacions públiques davant els Ajuntaments o de les seus de les empreses operadores, campanyes de recollida de signatures a nivell de barris, creació de plataformes i associacions d’afectats, organització de conferències i xerrades sobre els possibles efectes dels camps electromagnètics sobre la salut, són algunes de les activitats que es duen a terme en nombroses ciutats i pobles de Catalunya per mostrar el rebuig vers les antenes. Unes activitats que han augmentat d’intensitat especialment en els darrers dos anys. Però, qui no té un telèfon mòbil? Probablement molta gent, però segons dades de l’Observatori de la Societat de la Informació (OSI, 2001) l’abril del 2001 el 64,2% de les llars a Catalunya disposaven de telèfon mòbil, amb un total de quasi dos milions i mig d’unitats (2.484.000), la qual cosa representa una mitjana de més d’un mòbil per cada llar de Catalunya, concretament 1,2 per llar. Aquesta mateixa font ens diu que a Catalunya hi ha 77 telèfons mòbils per cada 100 habitants i que el 67% de la gent de 15 o més anys l’utilitzen. Catalunya tenia, a 1 d'abril de 2001, 4,7 milions de línies actives de telefonia mòbil segons dades de les empreses operadores del sector (vegeu la Taula 5.1). És a dir, no parlem d’una tecnologia estranya a la població, al contrari, es tracta d’un servei àmpliament utilitzat, fins i tot per aquelles persones que manifesten la seva preocupació per la presència de les antenes. Tot i que la telefonia mòbil comença a funcionar a Catalunya i a Espanya a principis dels anys 90, no és fins a partir del 1995, amb la liberalització del mercat de les telecomunicacions, quan es genera un ràpid creixement de les infrastructures necessàries per a oferir els serveis per part de noves empreses operadores. En un mercat verge tenir més cobertura significa tenir més clients, per la qual cosa aquestes empreses mantenen relacions de dura competència comercial. A més a més, les comunicacions mòbils són un sector polític i econòmic altament estratègic i les llicències adjudicades en concurs pel Ministeri de Foment obligaven les empreses operadores a oferir uns serveis mínims de cobertura en un breu termini de temps, la qual cosa suposà una pressió afegida al desplegament de la xarxa d’infrastructures i antenes. Així, primer fou Telefónica Móviles l’empresa que es va llençar a omplir el territori d’antenes (el gruix del desplegament el feu entre mitjans de 1995 i finals de 2000), després Airtel (avui

5

Vodafone) (entre l’octubre de 1995 i 1999) i més tard Amena (es desplegà amb intensitat entre el gener de 1999 i novembre de 2000). I encara hi ha una altra empresa amb llicència per posar telefonia mòbil amb tecnologia UMTS, Xfera, que encara no ha començat a emetre (però que inicià el desplegament d’antenes el gener de 2001). La premsa diària recull nombrosos casos d’aquests conflictes socials relacionats amb la presència d’antenes de telefonia mòbil. Per exemple, en un article publicat al diari La Vanguardia (13-01-2002) per C. Arbolí i M. Torres, s’observa que diversos alumnes i professors d’un Institut de secundària de Sant Cugat del Vallès exigeixen la retirada de les antenes que un dia es van col·locar a la seva teulada; que l’associació de mares i pares d’alumnes (AMPA) d’una escola de Castelldefels ha sol·licitat a l’Ajuntament la retirada de tres antenes de telefonia mòbil properes al centre, tot i que no s’hagi registrat cap problema de salut entre els alumnes; que a Figueres la presència d’una antena ha motivat el rebuig per part de l’associació de veïns, de la direcció de l’una escola, de l’AMPA i del mateix Ajuntament; i que a la ciutat de Girona l’AMPA d’un altre col·legi exigeix la retirada d’una antena situada a prop del pati. I no són els únics casos. A Vilassar de Mar, a Vilanova i la Geltrú, a Barcelona, a Lleida, a Tarragona, tant en grans ciutats com en pobles petits, els mitjans de comunicació registren un degoteig de conflictes similars. Des d’un punt de vista teòric es pot considerar que en qualsevol conflicte relacionat amb riscos ambientals s’hi poden identificar, al menys, tres actors principals:

a. Els generadors del risc: que en aquest cas estarien representats per les empreses operadores de telefonia mòbil, que són les interessades en promoure i difondre aquesta tecnologia i en treure’n uns beneficis empresarials.

b. Els afectats: que en aquest cas serien els ciutadans i ciutadanes que es

perceben perjudicats per la instal·lació de les antenes, ja sigui en sentit econòmic, ambiental, de salut, etc.

c. Els encarregats de garantir un nivell seguretat: que en aquest cas són les

institucions públiques com l’Administració de l’Estat central, l’Administració autonòmica i les Administracions locals i Ajuntaments.

Aquests actors socials sovint no tenen una estructura unitària, sinó que dins de cadascun s’hi poden distingir interessos i conjuntures diferents, si bé, en general, es troben situats en posicions similars pel que fa a l’estructura del conflicte. A aquests tres actors principals cal afegir-ne un altre que, en el tema que ens ocupa, hi juga un paper fonamental: la ciència. Els experts científics poden aparèixer vinculats a qualsevol dels anteriors actors, per això els mencionem a part. També els mitjans de

6

comunicació es podrien considerar integrants d’aquest marc d’interrelacions, en el seu rol d’impulsors, amplificadors o mitigadors dels conflictes ambientals. Davant l’expansió dels conflictes relacionats amb les antenes de telefonia mòbil, tots aquests actors socials comencen a moure’s en direccions no gaire coordinades. Així, a causa de la forta pressió social generada, durant l’any 2001 nombrosos Ajuntaments van decidir aprovar moratòries temporals per impedir la concessió de llicències a les operadores per a la instal·lació de noves antenes i, fins i tot, per a modificar les ja existents. Durant l’any 2001 també apareixen les primeres legislacions reguladores, en principi amb la intenció d’ordenar i resoldre el desgavell existent i establir, entre altres coses, uns nivells màxims permesos d’emissió, unes distàncies mínimes de referència entre les antenes i les zones habitades, així com l’obligació de fer un pla d’ordenació d’emplaçaments de noves antenes. Es dóna la paradoxa que des del sector es demanava amb insistència una normativa reguladora per tal de poder demostrar la legalitat de les seves actuacions davant les disputes amb Ajuntaments i particulars pels emplaçaments, però quan aquesta normativa ha arribat s’ha revelat poc homogènia i amb criteris relativament arbitraris. Tot plegat ha comportat més confusió entre el públic i més obstacles per al desplegament de les xarxes de telefonia mòbil, just en un moment proper al desenvolupament d’una nova generació de telèfons (tecnologia UMTS) en el qual caldrà fer importants reformes en les estacions de base existents i possiblement ampliar la seva distribució territorial. Cal tenir en compte també que per a les Administracions públiques el desenvolupament de telecomunicacions constitueix un factor estratègic clau de cara al desenvolupament social i econòmic futur, i per tant són també part interessada en la seva difusió i accessibilitat al públic. En aquest sentit, els conflictes socials produïts es podrien entendre com a símptomes d’un joc de forces entre diversos jugadors que obtenen victòries i derrotes en diversos àmbits, la resolució del qual encara està per arribar. Tots aquests agents socials demanen respostes als experts, cerquen el suport dels estudis científics per a justificar els seus punts de vista i defensar els seus arguments i els seus interessos. Fins el moment, els diversos estudis epidemiològics disponibles sobre els efectes dels camps electromagnètics en la salut humana no són unívocs ni concloents, tot i que els que compten amb l’aval dels organismes internacionals més rellevants (OMS, UE, etc.) coincideixen a no trobar evidències consistents de danys, però tampoc no permeten afirmar amb rotunditat el contrari. La ciència evoluciona en la mesura que és capaç de donar resposta als reptes de cada època, i la complexitat i dinamisme dels problemes associats als riscos ambientals i tecnològics han introduït un marc d’impredictibilitat, de control incomplet dels fenòmens, i la necessitat de reconeixement d’una pluralitat de perspectives legítimes. Funtowicz & Ravetz (1997) sostenen que els nous problemes ambientals i de risc tenen unes

7

peculiaritats que els diferencien dels problemes científics tradicionals: són fenòmens nous, complexos i variables, que actuen a una escala espacial i temporal molt àmplia, i sobre els quals les dades disponibles són sovint inadequades per a poder-los mesurar i entendre. Segons aquests autors, la ciència tradicional no ho té fàcil a l’hora d’aportar teories ben fonamentades i basades en l’experimentació, que permetin explicar-los i fer-ne prediccions. I, paradoxalment, la major part de les vegades sobre aquestes bases científiques incertes cal prendre decisions polítiques urgents. ¿Com decidir de manera raonable i legítima? És una pregunta que preocupa les institucions públiques encarregades de garantir uns determinats nivells de seguretat i de salut, que es legitimen precisament fent aquesta funció. Així mateix, aquest tipus de conflictes ambientals són objecte d’una elevada atenció mediàtica. Els mitjans de comunicació social fan visibles els riscos invisibles i proporcionen als individus un coneixement que els permet relacionar uns factors de risc amb uns efectes o danys. En aquest sentit, més enllà dels discursos científics i polítics, els mitjans de comunicació contribueixen a definir el risc. Aquest fenomen té uns efectes importants sobre les possibles respostes de la gent davant certes tecnologies o factors de risc. Tots els riscos tenen una dimensió normativa que no es pot ignorar, des del moment que definir un risc no és només descriure millor o pitjor una situació, sinó que també implica establir el què és normal i el què no, el què s’ha de fer i el què no, quins comportaments són adequats i quins no. En definitiva, quan ens assabentem d’un risc assumim també una responsabilitat: hem de prendre decisions (menjar carn de vedella o no, fumar o no, acceptar exposar-nos a una radiació o no) que comporten conseqüències per a nosaltres mateixos i per al nostre entorn social. En aquest punt caldria ressaltar que els mitjans de comunicació tendeixen a centrar la seva atenció majoritàriament sobre accidents i catàstrofes, ja que tot allò que es desvia de la norma es converteix en un ingredient estructural de la comunicació mediàtica. D’altra banda, cal no oblidar que les persones no som receptacles buits, sinó que tothom tenim un bagatge de coneixements, informacions, emocions, intencions i expectatives, a partir del qual interpretem, filtrem i entenem les informacions rebudes a través dels mitjans de comunicació. Les persones tenim una capacitat reflexiva, i la idea de l’espectador neutre i acrític exposat a les informacions dels mitjans ja fa dècades que fou rebatuda i desestimada en el món de la investigació en comunicació de masses (Saperas, 1987). Per tant, les crítiques al paper de la premsa i la televisió en la generació d’alarma social potser s’haurien de reconsiderar o relativitzar una mica.

3. Les estacions de base i els camps electromagnètics Per a que un sistema de telecomunicacions mòbils funcioni cal posar en contacte de manera permanent diferents usuaris independentment de la seva posició en el territori. Per això es necessita desplegar una xarxa de comunicacions que ocupi aquell territori

8

mitjançant el que s’anomena estacions base. Les Estacions Base de Telefonia (EBT) contenen les antenes, els equips transmissors i receptors i altres elements auxiliars (bateries, refrigeració) i d’enllaç amb altres unitats (cables o radioenllaços). Els elements més visibles són les antenes, normalment d’uns 20 o 30 cm d’amplada i un metre de llargada, i situades en torres a una altura d’entre 15 i 50 metres del terra. En cada ETB hi ha antenes emissores i receptores. Les antenes emissores transmeten senyals de forma permanent i, sovint, són unidireccionals, és a dir, concentren la radiació en certes direccions en detriment d’altres de tal manera que cap al darrera i cap a baix la potència radiada és unes 200 vegades inferior que cap al davant (UPC, 2000). Les antenes actualment existents emeten un tipus de radiacions electromagnètiques de freqüències no ionitzants (és a dir, que no tenen prou energia per alterar les molècules de la matèria que travessen), entre els 900 MHz i els 1800 MHz (el futur sistema UMTS emetrà en una banda de 2000 MHz) (UPC, 2000). Es tracta d’una banda de freqüències propera a les emissions de ràdio i a les dels forns microones (vegeu Taula 5.2), dues tecnologies amb les que convivim des de fa dècades. Per avaluar els camps electromagnètics (CEM) es poden mesurar diversos paràmetres, com la intensitat de camp elèctric, la intensitat de camp magnètic o la densitat de potència, entre altres. La densitat de potència es mesura en Watts per metre quadrat, i la seva magnitud en un punt concret de l’espai depèn de la potència radiada, la direccionalitat de l’antena i la distància a la que aquesta es troba d’aquell punt. La variació de la densitat de la potència radiada és inversament proporcional al quadrat de la distància, la qual cosa significa que cada cop que es dobla la distància de l’antena la densitat de potència es redueix per quatre (UPC, 2000). Així mateix, per a una mateixa distància fora de la direcció del màxim de radiació de l’antena, la densitat de potència disminueix ràpidament. Si, a més a més, hi ha obstacles entre l’antena i el punt on ens trobem, el nivell encara serà menor. En la interacció entre els CEM de les freqüències usades en telefonia mòbil i els organismes biològics, el fenomen més fàcilment detectable és el desenvolupament de calor a causa de l’absorció de potència. Aquest fenomen es quantifica mitjançant un paràmetre denominat taxa d’absorció específica (SAR, acrònim de Specific Absorption Rate) que defineix el nivell de potència, expressat en Watts per quilogram, dipositat en la unitat de massa del sistema exposat. Aquest paràmetre s’ha utilitzat per a decidir els nivells màxims d’exposició (densitat de potència) permesos per les normatives (vegeu taula 5.3). S’estima que a Catalunya, l’any 2001, hi havia un total d’unes 3.500 antenes de telefonia mòbil. Les mesures realitzades l’any 2000 per un equip de recerca de la Universitat Politècnica de Catalunya sobre 24 estacions de base de diferents tipus, ubicades en entorns diferents i de diferents operadores, va donar com a resultat que el

9

valor màxim observat era de 850 vegades inferior als nivells de referència establerts per la Unió Europea, que són els mateixos que després va adoptar la legislació estatal (UPC, 2000). Declaracions més recents d’aquell equip de recerca de la UPC, recollides al Diario Médico (Morén, 2002) afirmen que les 260 estacions base de telefonia mòbil analitzades a la ciutat de Barcelona (la meitat de les existents) compleixen la normativa amb escreix (i en un 95% són més de 10 vegades inferiors als nivells d’exposició legals).

4. Les anàlisis científiques i els possibles danys a la salut La recent proliferació d’antenes de telefonia mòbil ha provocat un rebuig social sovint argumentat en funció dels suposats efectes perjudicials que poden tenir per a la salut els CEM que emeten. En els darrer anys, els mitjans de comunicació s’han fet ressò de diversos estudis epidemiològics que vinculaven les radiacions dels telèfons mòbils amb algunes tipologies de càncer i alteracions del sistema nerviós. Amb tot, les institucions científiques més prestigioses no han pogut confirmar la consistència d’aquestes relacions, si bé tampoc han pogut demostrar-ne la innocuitat. Probablement, la característica distintiva dels CEM respecte altres tecnologies és el grau d’incertesa científica sobre els seus possibles riscos, tant a l’hora de provar que els CEM causin realment danys a la salut (estudis epidemiològics i de laboratori) com a l’hora d’explicar com això pot succeir (trobar un mecanisme plausible que connecti els CEM amb les malalties). Pel que fa als CEM de les radiofreqüències i microones (freqüències de la telefonia mòbil), se sap que poden interactuar amb els teixits biològics en un procés d’absorció d’energia que és dissipada en els mateixos teixits en forma de calor. Els efectes més visibles sobre la salut estan vinculats més a aquests escalfaments que als CEM en si, i prenen el nom d’efectes tèrmics (Vecchia, 2001). Cinquanta anys d’estudis sobre els CEM s’han traduït en una gran quantitat d’articles científics sobre aquests efectes tèrmics, i s’ha comprovat que es manifesten només quan se superen determinats nivells d’exposició i que depenen de la freqüència del CEM. A causa de la seva relativa facilitat d’identificació i de quantificació, els efectes tèrmics han estat utilitzats per la Comissió Internacional per a la Protecció contra les Radiacions No-Ionitzants (ICNIRP) com a base de les seves recomanacions de seguretat, les quals al seu temps han estat emprades per a elaborar la Recomanació del Consell Europeu sobre limitació de l’exposició del públic en general als camps electromagnètics (CEU, 1999). Més complicada és, en canvi, la detecció dels possibles efectes a llarg termini d’una exposició crònica a CEM, fins i tot de baixa intensitat. Els investigadors tendeixen a coincidir que aquests tipus d’efectes, com els càncers, els efectes sobre l’ADN o els efectes cognitius, no es poden desestimar a priori sinó que caldria una investigació més llarga i intensa. Pel que fa concretament als CEM de les freqüències de telefonia mòbil, les dades de la recerca biològica semblen indicar que no són mutagènics ni

10

teratogènics, però tampoc no es pot descartar la hipòtesi que juguin algun rol de promoció o copromoció (en concomitància amb altres factors de risc) en l’aparició d’aquests danys a la salut (Vecchia, 2001). Les recerques epidemiològiques, en general i de moment, no semblen proporcionar indicis sòlids en aquest sentit, ja que el seu limitat nombre, la diversitat de les fonts considerades i dels protocols d’anàlisi, i els resultats de vegades contradictoris, no permeten formular un judici definitiu sobre la relació entre els CEM i els càncers. Les recomanacions de la UE i les normatives de protecció estan basades en un criteri SAR, que és la dosi de radiació absorbible i sobre la que es mesura l’efecte tèrmic en un teixit exposat. Però alguns autors adverteixen que la tria d’aquest criteri ignora els possibles efectes de la inducció electromagnètica, cada cop més objecte de discussió en la bibliografia especialitzada, sobretot pel que fa a la possible influència en el funcionament cognitiu i neuronal. Segons adverteixen Maghiros & Bontoux (2002), els pocs estudis que han investigat aquests problemes documenten un lleuger descens en els temps de reacció i un reforçament dels senyals elèctrics del cervell durant la son. En aquest sentit, alguns autors, com Maestu (2001) assenyalen que, tot i que hi ha moltes investigacions en marxa, encara no se sap si els CEM poden induir un corrent elèctric en les nostres neurones, en els teixits o en les cèl·lules i modificar (no degenerar ni trencar enllaços) la funció que estan fent en aquell moment. Si això fos així, cosa que l’autor considera raonable com a hipòtesi, “ens trobaríem amb que petitíssimes intensitats de camp, molt per sota del que avui s’està treballant, tindrien conseqüències importants” (Maestu, 2001:28). Amb tot, ara per ara només són hipòtesis a contrastar, i cal assenyalar que si aquesta hipòtesi resultés contrastada, la problemàtica no s’hauria de limitar a la telefonia mòbil, sinó que s’hauria d’estendre a tot tipus de factors que generin CEM, és a dir, pràcticament a tot tipus d’objectes que funcionin amb electricitat. Finalment, cal afegir també que hi ha estudis que demostren que les percepcions subjectives del risc poden tenir conseqüències objectives sobre la salut. Un grup de recerca finançat per la Unió Europea (Bergqvist & Vogel, 1997) analitzà diversos símptomes de trastorns, com cefalea, astènia, debilitat, cansament, disturbis neurofisiològics, etc., declarats per una mostra de persones que els atribuïen a l’exposició a CEM en àmbits residencials i laborals (vegeu Taula 5.4). Les conclusions van indicar que aquestes patologies podien ser, al menys en part, de naturalesa psicosomàtica: en una prova experimental, els símptomes van correlacionar de manera estadísticament significativa amb el grau de preocupació manifestada pels individus, però no amb l’existència d’una exposició objectiva. En aquest sentit, també és interessant l’estudi de McMahan & Meyer (1996) que mostra com alguns símptomes subjectius (vegeu Taula 5.5) són més freqüents no tant en els individus objectivament exposats a camps magnètics de línies d’alta tensió, sinó en aquells que estan més preocupats per aquests camps.

11

El Consell de Ministres de Sanitat de la Unió Europea publicà el 12 de juliol de 1999 (CUE, 1999) un informe relatiu a l’exposició del públic en general a camps electromagnètics (CEM), on s’hi inclouen els camps estàtics, els camps d’extremada baixa freqüència (ELF) i els camps de radiofreqüència (RF), que abasten la gamma de freqüències de 0 Hertzs a 300 GigaHertzs. En aquest informe es recomanava als Estats Membres l’adopció d’una sèrie de mesures encaminades a adoptar un marc de restriccions bàsiques i de nivells de referència (basats en els pocs efectes a la salut ben estudiats, com els tèrmics) que permetin realitzar l’avaluació pràctica de l’exposició. A Espanya, l’any 2000, la Subdirecció General de Sanitat Ambiental i Salut Laboral (Direcció General de Salut Pública i Consum, Ministeri de Salut i Consum) convocà un comitè pluridisciplinari de científics independents, experts de reconegut prestigi en l’avaluació del risc dels CEM sobre la salut humana, per tal que realitzessin una revisió exhaustiva de la bibliografia epidemiològica internacional i redactessin un informe tècnic sobre els CEM i la seva possible incidència en la salut pública. Aquest comitè d’experts va concloure que, segons els coneixements científics disponibles, es podia afirmar que (MSC, 2001):

- L’exposició a camps electromagnètics no ocasiona efectes adversos per a la salut, dins els límits establerts en la recomanació del Consell de Ministres de Sanitat de la Unió Europea (1999/519/CE), relativa a l’exposició del públic a CEMs de 0 Hz a 300 GHz.

- El compliment d’aquesta recomanació és suficient per a garantir la protecció sanitària dels ciutadans.

- En experiments de laboratori s’han detectat respostes biològiques que, malgrat tot, no són indicatives d’efectes nocius per a la salut.

- No s’ha identificat, fins ara, cap mecanisme biològic que mostri una possible relació causal entre l’exposició a CEM i el risc de patir alguna malaltia.

- Als valors de potència d’emissió actuals i a les distàncies calculades en funció dels criteris de la recomanació, les antenes de telefonia i els terminals mòbils no representen un perill per a la salut pública.

- En compliment amb el principi de precaució, i malgrat l’absència d’indicis d’efectes nocius per a la salut, convé fomentar el control sanitari i la vigilància epidemiològica, amb la finalitat de fer un seguiment a mig i llarg termini de les exposicions a camps electromagnètics.

En definitiva, segons la font “oficial” més reconeguda, per als riscos actualment coneguts derivats dels CEM emprats en la telefonia mòbil (bàsicament els efectes tèrmics) les recomanacions internacionals (UE) constitueixen mesures preventives i protectores adequades. Això no implica que en un futur es puguin identificar nous riscos per a la salut, però ara per ara no hi ha prou “evidència” científica.

12

5. Arguments dels generadors del risc: Les empreses implicades en la promoció i expansió de la telefonia mòbil

Des de les operadores de telefonia mòbil (i la resta d’empreses relacionades amb el sector) es contempla amb preocupació l’alarma ciutadana i les conseqüències que té sobre els seus plans de desenvolupament empresarial. Indicadors d’aquesta preocupació són els diferents acords i compromisos d’autorregulació que les diferents operadores han fet públics en els darrers dos anys, abans que hi hagués la normativa estatal i autonòmica. Per altra banda, totes les operadores van elaborar i aprovar conjuntament, el juliol de 2001, abans que sortís el Reial Decret estatal, un codi d’autorregulació que es presenta amb la següent frase: “Davant l’estat d’opinió creat respecte les infrastructures de telefonia mòbil, els operadors que ofereixen aquest servei a Espanya adquireixen el compromís d’autorregular les seves activitats en el desplegament de la xarxa. El present document recull el compromís que els operadors de telefonia mòbil assumeixen en el desplegament de la xarxa amb l’objecte de garantir la salut dels ciutadans” (ANIEL, 2001). Aquest codi d’autorregulació i bones pràctiques inclou restriccions a les emissions radioelèctriques i límits d’exposició, així com la sol·licitud d’avaluació sanitària periòdica de les fonts d’emissió de CEM a l’Administració pública. Com es pot observar, es tracta d’un intent de generar confiança entre la població afectada i de donar transparència pel que fa a la informació sobre els possibles riscos i danys a la salut. La perspectiva de les empreses operadores també la trobem en un dossier monogràfic de la revista Electrónica & Telecomunicaciones (revista de la Asociación Nacional de Industrias Electrónicas y de Telecomunicaciones), aparegut en el número 11 (febrer 2002). Així, per exemple, en un extens article titulat “El poderoso influjo de una sinrazón” (Barrio, 2002:6-23) després d’exculpar “els ciutadans que es preocupen per la salut dels seus fills o les comunitats de veïns que persegueixen el màxim benefici econòmic per llogar terrats”, es demana responsabilitats per l’alarma creada bàsicament a les Administracions públiques i als mitjans de comunicació. A les primeres per no haver sabut explicar la pertinència de les normes legals vigents i, en el cas de les Administracions autonòmiques i locals, per haver imposat massa restriccions basades en “criteris purament polítics”. I als segons per parcel·lar les notícies i presentar-les amb un biaix sensacionalista o sense el rigor que requereixen les “qüestions socialment sensibles”. De totes maneres, cal dir que aquesta diagnosi des del sector tampoc no està lliure de biaixos i és més aviat una reinterpretació ad hoc per a justificar a posteriori l’evolució que ha seguit la problemàtica. D’acord amb les dades disponibles és dubtós que les pròpies empreses del sector qualifiquessin des del principi la percepció social dels riscos de les antenes de telefonia mòbil com “qüestions socialment sensibles”. Una de les persones entrevistades per a il·lustrar aquest capítol, responsable a Catalunya d’una empresa del sector (Empresa A), fa una valoració sobre com han anat les coses i

13

reconeix que l’alarma social va agafar per sorpresa tothom, i en primer lloc a les pròpies operadores.

“En un inici, les operadores no li vam atribuir la importància que se li havia d’haver atribuït. Ho vàrem veure com un problema secundari i potser no vam posar fil a l’agulla a nivell de contrarestar aquesta alarma social amb informació fiable per a la població... de dur a terme accions una miqueta... per apaivagar aquesta alarma social, que tranquil·litzessin l’opinió pública ” (Empresa A).

Fins i tot en un exercici d’autocrítica i reflexió, aquest responsable dóna a entendre que les empreses operadores han començat a veure l’alarma social com una problemàtica seriosa a partir del moment que han trobat dificultats insalvables per a continuar el seu desplegament (però no abans). Resulta interessant la reflexió crítica sobre les pròpies activitats en el passat perquè permeten contemplar el fenomen com un procés en evolució. És cert que el context econòmic i polític en el que es va iniciar el desplegament de les xarxes d’antenes de telefonia mòbil induïa a una dura competència entre les empreses operadores, que qui primer plantava l’antena es quedava amb els clients, i que a més a més tenien un compromís amb l’Estat per donar un cert nivell de cobertura en un temps breu. Això va propiciar una situació en la qual les actuacions de les instal·ladores d’antenes (moltes vegades ni tan sols les pròpies operadores sinó empreses subcontractades per aquesta tasca) no guardaven gaire les formes a l’hora de trobar emplaçaments.

“Que potser al principi ... la gent veia... També motivat, i això ho reconec, per actuacions a vegades una mica precipitades dels operadors. En el sentit de dir... d’anar a una comunitat de veïns i dir ‘si no em deixes posar l’antena aquí la posaré a la comunitat del costat’. Aquestes actuacions generen una desconfiança, és normal, no? Jo crec que al principi hi van haver algunes actuacions una mica precipitades” (Empresa A).

I fins i tot es suggereix que els problemes s’han generalitzat en els darrers dos o tres anys a causa de la irrupció en el mercat del tercer operador, ja que la cerca d’emplaçaments es va intensificar i es va poder ocasionar un cert cansament del públic en determinats llocs.

“Pensa que si has de donar cobertura a una zona de cinc-cents metres, l’antena l’has de posar allà, no pot anar a un altre lloc, i llavors quan ja teníem situades les nostres antenes va arribar el tercer operador que lògicament també volia posar-la allà, i començava a preguntar per tots els edificis... i donava la impressió que ja hi havia moltes antenes. I cada cop costava més trobar un lloc” (Empresa B)

14

Des de les operadores també es recela de les intencions i motius amb que els Ajuntaments decideixen les restriccions.

“És que no té sentit. És com una carrera a veure quin Ajuntament és més restrictiu, per demostrar a la seva ciutadania que és millor que el veí. (...) És totalment incongruent” (Empresa B).

En aquest sentit, una de les estratègies que es valora per a un futur és intentar evitar o minimitzar l’impacte visual de les antenes, per tal de reduir la resposta social.

“Nosaltres tenim comprovat que en aquells llocs on les antenes es veuen molt i són massa grans... hi ha més protestes i més problemes de tipus psicosocial. Per això pensem que el mimetitzar-les pot ser un camí per aconseguir disminuir el rebuig. I ho comprenc, eh. Perquè hi ha algunes antenes que déu n’hi do... Però això també és qüestió de diners i de temps, primer hem d’amortitzar les actuals...” (Empresa B)

Des del punt de vista del sector, tot seguint el discurs expressat en el dossier esmentat anteriorment (Barrio, 2002:11), es tendeix a considerar que “bona part de l’actual polèmica està basada en la confusió entre dos tipus d’emissions [les radiacions ionitzants i les no ionitzants]”. És a dir, es suggereix que hi ha una manca general d’informació essencial entre les persones que rebutgen les antenes en determinats emplaçaments, que confonen radiació amb radioactivitat. Més endavant, en l’apartat dedicat als arguments dels afectats, hi ha indicis raonables per a pensar que la gent més activa contra les antenes gaudeix d’un alt nivell de coneixements i d’informació sobre el tema. Des de les operadores s’acusa també els mitjans de comunicació de publicar notícies poc contrastades i predisposar la gent en contra.

“El que ens ha fet molt de mal és la publicació a la premsa de notícies a diaris de molta tirada, que fan entrevistes a gent ... de coses que no són certes, i els diaris ho publiquen com si fos una veritat imperativa. I clar, quan una persona que té dubtes ho llegeix... doncs, clar... Aleshores nosaltres ja podem contraatacar amb mesures objectives i tal... que no hi ha res a fer...” (Empresa B)

A l’hora de descriure la possibilitat de danys a la salut, des de les empreses operadores es remet, amb bona lògica, als informes de referència de l’OMS i del Consell de la Unió Europea abans citats, així com al del Comité d’Experts Independents encarregat pel Ministeri de Sanitat i Consum (MSC, 2001), o del Comitè Científic de Toxicologia, Ecotoxicologia i Medi Ambient (CSTEE) de la Unió Europea. Des del sector també s’insisteix que cal seguir investigant les relacions entre els CEM i la salut, i hi ha l’esperança que futurs avenços científics faran esvair les pors i malfiances de la ciutadania.

15

“De moment el que està clar, i s’ha dit moltes vegades, és que no s’ha demostrat cap evidència de riscos de la telefonia mòbil per a la salut. Nosaltres som els primers en dir que això s’ha de continuar. Que és una cosa que no s’ha d’aturar mai la investigació. Perquè hi ha nous serveis, s’estan licitant serveis a noves freqüències, i mai sabem si algun dia... Igual que es va descobrir que hi havia un pic de l’atmosfera a tanta freqüència, potser el sistema nerviós a alguna freqüència també produeix algun efecte estrany... vull dir que... em refereixo que la investigació ha de continuar” (Empresa A).

De cara al futur, els responsables de les operadores expressen el seu desig que la situació es recondueixi, els conflictes s’acabin i puguin continuar amb els seus plans empresarials. S’intenta donar un missatge optimista, i fins i tot es valoren positivament alguns canvis percebuts en la forma de tractar les notícies a la premsa. Així, les directrius principals de l’estratègia de futur, segons explica un dels responsables d’operadores entrevistat, tenen a veure, sobretot, amb la transmissió d’informació de qualitat i entenedora, amb recuperar les bones relacions amb els Ajuntaments i amb el foment de la investigació sobre salut.

“De cara al futur és important el tema de la informació el més transparent possible per part dels operadors, col·laboració amb les administracions, i... continuar una mica en la línia d’investigació de possibles efectes que es puguin produir, perquè això tranquil·litza una mica a l’opinió pública”. (Empresa A).

6. Arguments dels responsables d’Administracions públiques

Tal i com s’ha exposat anteriorment, en tot conflicte ambiental es poden distingir diversos agents socials que mantenen interrelacions desiguals pel que fa al poder i recursos que disposen, als interessos que defenen i a la forma d’interpretar els riscos i les accions encaminades a minimitzar-los. Un d’aquests agents socials són les Administracions públiques, que juguen el paper de garants d’un determinat nivell de seguretat i de salut pública, d’acord amb els principis rectors del sistema social de què formen part (al menys, als països occidentals). Això implica que aquestes institucions, com gestores del bé comú i dels interessos generals de la població, obtenen la seva legitimació mitjançant el desenvolupament d’aquesta tasca de control i defensa d’aquells principis i valors generals (salut, medi ambient, seguretat, etc.). Per tal de copsar la lògica amb la que han actuat en aquest cas, hem analitzat les diferents actuacions legislatives que han desenvolupat les diferents Administracions públiques, i, per tal d’il·lustrar-ho i tenir una visió més dinàmica del procés, hem entrevistat dos responsables institucionals implicats amb la regulació dels CEM de la telefonia mòbil, l’un del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya (Responsable A) i l’altre un tècnic d’urbanisme i medi ambient d’un Ajuntament de la zona metropolitana de Barcelona (Responsable B).

16

Tot tenint en compte les recomanacions d’organismes internacionals (UE), i en el compliment del seu paper de garants d’un determinat nivell de seguretat i salut, les Administracions públiques han desenvolupat un marc legal per ordenar les infrastructures de telefonia mòbil. A nivell estatal, el Reial Decret 1066/2001, de 28 de setembre, pel qual s’aprova el Reglament que estableix les condicions de protecció del domini públic radioelèctric, restriccions a les emissions radiades i mesures de protecció davant emissions radioelèctriques. Aquest decret té per objecte, entre altres coses, regular l’autorització, la planificació i la inspecció d’instal·lacions radioelèctriques en relació amb els límits d’exposició a les emissions. En aquest sentit, estableix uns límits d’exposició (que són els mateixos de la recomanació del Consell Europeu de 1999) i estableix que caldrà acompanyar un estudi detallat dels nivells d’exposició radioelèctrica a les peticions d’autorització d’instal·lacions. El Reial Decret estatal s’ha completat amb l’Ordre del Ministeri de Ciència i Tecnologia CTE/23/2002, de 11 de gener, per la qual s’estableixen condicions per a la presentació d’estudis i certificacions per operadors de serveis de radiocomunicacions. A nivell català, abans que aparegués la legislació estatal, s’aprovà el Decret 148/2001, de 29 de maig, d’ordenació ambiental de les instal·lacions de telefonia mòbil i altres instal·lacions de radiocomunicació. El seu objecte és regular la intervenció administrativa, d’ordenació i control, de les instal·lacions de radiocomunicació. Concretament, les instal·lacions relatives a sistemes de transmissió de veu i dades amb antenes radiants susceptibles de generar camps electromagnètics en un interval de freqüència de 10 Mz a 300 GHz, que s’emplacin a Catalunya. La seva finalitat i objectius són harmonitzar el desplegament de les xarxes de radiocomunicació, per tal d’assolir un nivell alt de protecció del medi i de la població i afavorir la integració de les instal·lacions a l’entorn en què es situen. Des del punt de vista oficial, la justificació de la necessitat d’aquesta normativa s’explicita en l’exposició de motius del mateix Decret, on apareix una mostra de les contradiccions amb les que es troben les Administracions publiques en relació a aquest tema: la necessitat d’impulsar la telefonia mòbil i la necessitat de restringir el desplegament d’antenes. Es tracta de compaginar les dues coses a l’hora: “Aquestes mesures (...) han de permetre que el necessari desenvolupament dels serveis de radiocomunicació, en tant que són un factor indispensable en el progrés de la societat, es dugui a terme minimitzant l’impacte visual de les instal·lacions i l’ocupació del territori i han garantir, a la vegada, el compliment de les mesures de protecció recomanades per la Unió Europea en la Recomanació del Consell de 12 de juliol de 1999 (1999/519/CE)”. Així, doncs, el Govern de la Generalitat, amb la participació de les institucions locals afectades (bàsicament a través de la seva representació en el consorci Localret), mitjançant aquest Decret fixa uns nivells de referència i unes distàncies de protecció a les persones (superiors a les de la Recomanació de la Unió Europea), un sistema d’ordenació urbanística dels emplaçaments de noves antenes, i un sistema d’intervenció administrativa (necessitat de demanar una llicència). Finalment es preveu

17

el desenvolupament d’aquest Decret mitjançant l’oportuna reglamentació municipal. És a dir, els Ajuntaments també poden influir en la regulació d’alguns aspectes relatius a la telefonia mòbil, d’acord amb les competències municipals sobre protecció de la població, la salut, el medi ambient, l’urbanisme i l’habitatge. El tècnic de l’Ajuntament entrevistat ens explica que va començar a rebre consultes i demandes respecte els efectes de les antenes a causa de la inquietud i la manca d’informació de la gent:

“El que hi ha és una inquietud... i aleshores la gent et presenta instàncies, et truca, et demana explicacions... Em va fer molta gràcia un senyor que un dia em truca i em diu ‘escolti, volia saber si les antenes de telefonia mòbil són perjudicials’ , i jo li dic ‘ho voldria saber vostè i tot el món, jo no ho sé...’ (riu). A més a més, ha sortit a la premsa... hi ha aquest tipus de notícies que deixen entreveure que igual no són innòcues, notícies més o menys alarmistes, espectaculars,... i la gent ho llegeix i veu que li posen una antena a prop de casa seva... i li genera aquesta inquietud. I davant el desconeixement, clar, reacciona negant-se a que s’instal·lin coses d’aquestes davant de casa seva”. (Responsable B)

Es pot plantejar la hipòtesi que, en una primera fase del conflicte, la manca d’una resposta clara per part de les Administracions públiques, especialment dels Ajuntaments (per la seva proximitat als ciutadans), ha pogut contribuir a l’alimentació de l’alarma social. El fet que no se sabés donar resposta immediata a les demandes formulades pels ciutadans ha pogut deteriorar la confiança d’aquests en les institucions públiques, i a partir del moment que això passa deixen de ser interlocutors vàlids per a aquells ciutadans. En aquest sentit, potser no hagués estat malament elaborar algun tipus de “manual d’atenció al públic amb convicció” per a ser utilitzat per aquests tècnics que havien de donar la cara davant la població preocupada. Des de les Administracions es justifica aquesta manca de claredat inicial apel·lant a la incertesa que transmeten els científics que estudien el tema. Cal entendre aquesta postura perquè el model de govern i de funcionament de les institucions públiques s’ha basat històricament en una lògica tecnocràtica, on aquest tipus de decisions es prenien d’acord a uns coneixements experts que proporcionaven una informació clara sobre la que els polítics podien prendre decisions. Però amb els problemes de risc ambiental i tecnològic aquesta lògica ja no és tan operativa perquè els coneixements experts ja no poden oferir resultats concloents tan fàcilment, sinó aproximacions probabilístiques susceptibles d’interpretació.

“El que passa és que quan en un tema hi ha una manifestació generalitzada, per part de l’Organització Mundial de la Salut, i per part de qualsevol, no?, de que el risc en definitiva no es pot garantir que no és zero. És una reducció a l’absurd,

18

¿no? Però... ¿tu com dius que no hi ha cap perill? Llavors, el problema està en que els científics, quan els posen a l’últim disparador els diuen ‘vostè certificaria que en cap cas pot passar?’ i ells diuen ‘els estudis, avui per avui, ...’ I ja està! I què ens ha passat en matèria de farmacologia, de medi ambient, etcètera? Doncs que la ciència a vegades ha dit “això no té cap efecte’, i al cap de deu anys s’ha vist que allò era cancerigen, o era no-sé-quantos. I clar, la ciutadania està escarmentada. Sap que algunes vegades aquells que els han acusat de visionaris, o de pseudocientífics, pues a la llarga resulta que l’han encertat” (Responsable A).

De totes formes, des de les Administracions públiques es tendeix a manifestar adhesió als informes i recomanacions internacionals del Consell de la Unió Europea i de l’OMS, pel que fa a la valoració dels possibles riscos per a la salut. És a dir, s’accepten els criteris allà recomanats i es reconeix la necessitat de seguir investigant sobre el tema. Pel que fa a les mesures establertes, com s’ha comentat, la Generalitat de Catalunya va aprovar un Decret regulador, mentre que els Ajuntaments estan aprovant ordenances municipals que completen aquell Decret (i que poden modificar a l’alça les restriccions de seguretat). Això, junt amb l’existència d’un Reial Decret estatal que també regula el mateix, ha generat una certa confusió normativa i en diferents territoris regeixen diferents restriccions sense que hi hagi un criteri gaire objectiu que les justifiqui. En el cas de les restriccions establertes pel Decret de la Generalitat de Catalunya, l’argument emprat per a justificar-les és el següent:

“Aviam, aquí... va ser producte bastant de negociació. La Generalitat va intentar en aquells moments... repeteixo, inclús amb el món local, amb representants de Localret, va intentar... establir els límits més rigorosos possibles. I per això es va entrar en negociació amb les operadores, i les operadores van acceptar aquests límits que eren més rigorosos per un conveni... diguem que els podien complir. Home, des d’algun punt de vista era... si establim una protecció 50 vegades superior del que recomana la Unió Europea, sembla que ha de ser més tranquil·litat per als ciutadans...! Home, si és possible fer-la!... I ara, amb l’ordenació dels emplaçaments potser es poden aconseguir per a moltes instal·lacions un plus de protecció ja no només de 50 vegades més, sinó de 500 vegades més. Llavors dius... home, si la Unió Europea recomana que estiguis així, i tu tens això... sembla que la gent s’hauria de quedar més tranquil·litzada, no? Ara clar, si et surt un que et diu que a setze quilòmetres de distància ja hi ha efectes ... llavors ja, tu, impossible, impossible”. (Responsable A)

En aquestes afirmacions es poden observar dos arguments: per una part es diu que el Decret va ser producte d’una negociació entre Administracions públiques de diferents nivells i empreses operadores, amb la qual cosa es fa referència a criteris polítics legítims. Per una altra part es diu que, davant la incertesa imperant, es va decidir extremar la seguretat més enllà de les recomanacions de la UE, amb la qual cosa

19

s’introdueixen referències a criteris científico-tècnics que els redactors del Decret decideixen multiplicar per aconseguir “més seguretat”. En els debats teòrics sobre la seguretat i el risc fa dècades que s’intenta trobar la manera d’establir un llindar de risc que permeti prendre decisions i legislar sobre l’acceptabilitat de distintes tecnologies en funció del nivell de risc que generin, tot tenint en compte els beneficis que comporten. Això ha fet que es dediquessin molts esforços a respondre una pregunta: How safety is safe enough? Quanta seguretat serà suficient? Aquesta pregunta ha fet ballar el cap a multitud de gestors de riscos i experts en seguretat, però no està clar que tingui una resposta unívoca ni científicament indiscutible. En aquest sentit, alguns autors han suggerit que potser la pregunta no té gaire sentit (Otway & Von Winterfeldt, 1982; Douglas, 1996; Puy, 1995), i que seria més oportú plantejar-se quin tipus de qualitat de vida volem o en quin tipus de societat volem viure, que és el que veritablement rau darrera d’aquestes qüestions. Des d’aquest punt de vista, l’augment de les restriccions per part d’algunes Administracions públiques, tot i que es fan per intentar donar més seguretat, no està clar que tinguin aquest efecte en termes de percepció social del risc. En certa manera contribueixen a desautoritzar les recomanacions de referència de la UE i l’OMS. Si la UE diu que a un nivell X difícilment passarà res, per què augmentar el nivell a X+n?, i si es fa això, per què no pujar la restricció fins X+n+n? En lloc d’argumentar-ho en aquests termes, sembla que hagués estat més raonable justificar l’augment de les restriccions simplement com a resultat d’una negociació entre les parts afectades, tal i com havia explicat el nostre entrevistat. Però en aquella negociació no sembla que hi hagi tingut gaire presència el sector de població que es considera “afectat” per les antenes. I això, juntament amb la nova confusió creada respecte els límits de seguretat i l’autoritat de les institucions científiques, pot haver contribuït al manteniment de l’alarma social. A nivell local, a més a més, l’alarma social ha fet que molts Ajuntaments decretessin moratòries per impedir la instal·lació de noves antenes. Cal apuntar que els Ajuntaments en alguns moments es van veure superats per les actuacions poc col·laboracionistes de les operadores, la qual cosa també ha pogut influir en l’aprovació de les moratòries municipals.

“El maig de l’any passat, del 2001. (...) hi havia una inquietud social pel tema, i aleshores per poder-ho estudiar i poder elaborar una ordenança per regular tot el sector aquest, es va decidir que durant un any que no se n’instal·lés cap. (...) i sí. Ha estat una cosa generalitzada”. (Responsable B)

“Però també n’hi havia algunes [antenes] que se sabia que s’havien instal·lat sense comunicar-ho a l’Ajuntament i sense que hi hagués hagut cap classe d’intervenció administrativa”. (Responsable A)

20

De cara al futur, les expectatives dels responsables de les Administracions públiques semblen esperar que gràcies al desplegament normatiu la situació es calmi i que, fins i tot, poden haver-hi evolucions importants en les telecomunicacions que facin canviar radicalment el problema actual. Amb tot, aquestes expectatives semblen més un desig que una previsió fonamentada.

“Jo espero que amb la nova ordenança aquesta es reguli la ubicació de les antenes, es miri de trobar els llocs més adequats, els menys conflictius,... i la cosa no passi d’aquí. De totes formes no sé quantes en caldrà. A veure, si són quatre o cinc situades allò... en llocs poc conflictius,... doncs mira, doncs molt bé. Però si han de ser més nombroses i han d’anar a llocs com molt poblats i tal... doncs... serà preocupant per a nosaltres...” (Responsable B)

7. Arguments de les persones que es perceben afectades pels riscos de les

antenes de telefonia mòbil. Malgrat tots els pronunciaments científics i les garanties normatives, certs sectors ciutadans encara es mostren preocupats i manifesten el seu descontentament de manera explícita. Per tal d’entendre una mica aquests comportaments, en l’anàlisi exploratòria realitzada per a il·lustrar aquest article hem fet entrevistes en profunditat a tres persones que es perceben a si mateixes exposades a les radiacions d’una antena de telefonia mòbil. Les anomenarem afectat A, B i C. Es tracta de casos individuals però dels quals es poden extreure una sèrie de trets comuns, de marcadors socials, que ens poden donar alguna idea sobre les perspectives des de les quals les persones preocupades i mobilitzades observen i interpreten aquest tema. Dues de les persones entrevistades viuen a la ciutat de Barcelona i la tercera viu a Terrassa. Totes tres s’han començat a preocupar a partir de l’any 2001, i dues d’elles han decidit expressar de manera activa el seu rebuig a les antenes que les afecten (mitjançant la seva entrada en grups de pressió ciutadana organitzats). L’afectat A fa cinc anys que viu al davant d’una antena, s’ha mobilitzat per mostrar el seu rebuig i es mostra molt preocupat pels possibles efectes de la radiació en els seus fills petits. L’afectat B fa dos anys que viu al davant d’una antena, també s’ha mobilitzat activament en contra i, a més a més, no només està preocupat sinó que manifesta una sèrie de símptomes de trastorns de salut que ell atribueix a la radiació de l’antena (per aquest motiu actualment està en situació de baixa laboral i ha hagut de canviar de lloc de residència). L’afectada C fa deu anys que viu a la vora d’una antena i no havia estat gaire preocupada fins fa un any, quan al barri va començar a haver-hi un moviment social contra l’antena i la gent que l’envolta ha començat a parlar-ne. Però, com argumenten aquests ciutadans la necessitat d’aquestes accions? S’observa que el primer argument que s’explicita a l’hora de justificar el rebuig a les antenes versa sobre els possibles danys a la salut que, segons la seva percepció, es poden produir.

21

Cal advertir, però, que el fet que aquests arguments siguin els més visibles en el debat, no implica que siguin els més rellevants per a explicar els comportaments dels actors socials. Com algun d’ells expressa:

“Tinc moltes coses a fer i si he de petar petaré per ... mira jo sóc un fumador compulsiu i segur que petaré abans per això que per l’antena. (...) Però... No ens podem convertir els uns en màrtirs per a que altres puguin fer negoci... No? No ens podem convertir en ‘efectes col·laterals’ de la tecnologia. Que avui em toca a mi, però demà li tocarà a algú altre. No té cap sentit....” (Afectat A).

Aquestes afirmacions vindrien a confirmar els plantejaments teòrics sobre els fenòmens NIMBY, en el sentit que una part considerable del rebuig social pot tenir a veure amb la percepció d’inequitat o d’injustícia social. Entre els possibles danys a la salut que segons la seva percepció es poden produir, les persones entrevistades citen coses com: “patologies del sistema nerviós central” (Afectat A), “afeccions als infants a causa del seu sistema nerviós en desenvolupament” (Afectat A), “sensibilització als camps electromagnètics” (Afectats A i B), “pot afectar les cèl·lules” (Afectat A), “pot produir càncer” (Afectat A), “trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat en nens” (Afectat A), “sorolls a les orelles” (Afectat B), “insomni, problemes de son, jo ja només dormia dues hores” (Afectat B), “cansament al cos” (Afectat B), “palpitacions i tremolors interns” (Afectat B), “al·lèrgia als fluorescents, com un formigueix, una pressió interna que desapareix quan m’allunyo” (Afectat B), “dolors musculars” (Afectat B). L’afectat B explica els símptomes que ell mateix sent i que li han ocasionat una baixa laboral diagnosticada pels serveis mèdics com “ansietat reactiva”: “Deu minuts abans de fer-me l’anàlisi em vaig posar, allà al CAP, just a sota de les bombetes aquestes fluorescents, i en deu minuts va ser suficient per a escalfar-me i posar-me vermell (...) Jo li vaig dir que posés estrès per contaminació electromagnètica, i ell va dir ‘això no ho puc posar’, doncs posa el que vulguis, li vaig dir jo. I va posar ‘ansietat reactiva’.” (Afectat B). En canvi, l’afectada C només assegura tenir coneixement dels símptomes que li ha explicat una persona del seu barri que impulsa la mobilització popular contra l’antena: “diu que està molt nerviosa i se sent molt cansada, i que pateix insomni. Però clar, no ha passat a ningú més, i ens va venir a preguntar a nosaltres que vivim al costat i... no, a casa meva ningú no notem res” (Afectada C). La telefonia mòbil és una tecnologia novedosa, el seu funcionament és desconegut per la gran majoria de la població i els seus riscos no són detectables pels sentits. Són típics de la Societat del risc de la que parla Beck (1998), les radiacions ni es veuen ni s’oloren (tot i que alguna gent assegura que les pot detectar) i els seus efectes apareixen diferits en el temps. En aquest sentit, aquests riscos només es poden detectar gràcies a la ciència, que els identifica i els avalua, en unes interpretacions que ens arriben a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials en les que som

22

inserits (boca a boca). En un moment donat, sembla que les persones que estaven mínimament preocupades van començar a buscar informació pel seu compte:

“El que estem és desinformats, que no sabem on anar a parar. Per això en veure pel barri cartells que feien xerrades sobre antenes de telefonia mòbil... i tot això... llavors va ser quan ens vam començar a moure més.” (Afectada C).

Les fonts d’informació sobre els possibles efectes a la salut de les antenes de telefonia mòbil són diverses, però entre les persones entrevistades predomina la premsa, la televisió i certes pàgines web. Els mateixos afectats reconeixen que la informació disponible és molt heterogènia i que cal fer un esforç important per a aclarir-se.

“La informació ve a partir de diaris, de coses que vas llegint, comentes un dia alguna cosa a algun veí, o algun parent et va passant retalls de diaris, ... finalment acabes aconseguint unes webs i mires el que hi ha per allà, fas una certa tria, intentes... doncs... discriminar una mica el que trobes, o escollir una mica, perquè trobes des de postures apocalíptiques que diuen que acabarem petant tots, a altres que diuen que és absolutament innocu...” (Afectat A)

Aquesta cerca individual d’informació ha contribuït a posar en contacte persones inquietes i ha pogut catalitzar la formació de grups estables d’afectats. Fins i tot, s’observa que pot ser important la influència de certes persones que actuen com una mena d’estacions amplificadores del risc i que encomanen la seva preocupació i els seus punts de vista a les persones del seu entorn social:

“Perquè la meva tieta ja feia temps que estava preocupada per això... perquè vulguis que no, impressiona,... i a més, sabent el que s’escolta per la tele i que es diuen coses sobre això de les antenes... doncs probablement sí que ens haguéssim mogut igual... Però ja veus, va ser perquè una persona sola va començar-se a implicar, i ja veus la que s’ha muntat.... perquè si no ningú no feia res... I va ser ella...” (Afectada C)

S’observa que les persones més actives i mobilitzades contra les antenes són també les que més informació han buscat i han trobat. Si aquesta afirmació és correcta, es podria posar en dubte l’eficàcia de l’estratègia proposada per administracions públiques i operadores basada principalment en oferir informació “clara” al públic, al menys amb aquestes persones que ja es consideren a si mateixes ben informades i que han après a seleccionar les fonts. Hi ha estudis que demostren que en aquests casos la gent és refractària a nova informació no coincident amb les seves postures (Espluga, 2001). Amb tot, l’estratègia de la informació “clara” sí que pot servir per a “convèncer” la gent que encara no s’ha preocupat ni mobilitzat pel tema. D’altra banda, la diversitat d’informacions contradictòries, sobretot procedent d’àmbits científics, també pot ser un dels factors que sembla contribuir a l’aparició de la preocupació ciutadana:

23

“En tot cas és una mica la confusió en la que estem tots, i en la que ... no es tracta de que algú passi pel carrer, un sonat, i diu ‘això és una merda, això fa mal’, sinó que estàs veient que enginyers i metges opinen sobre el tema i opinen de formes contradictòries. Que una senyora que és la directora general de la Organització Mundial de la Salut et diu que ella portava mòbil i ara ja no el porta perquè no li va bé. No?” (Afectat A).

Però aquestes contradiccions són impossibles d’evitar ja que, com s’ha apuntat anteriorment, es tracta d’un àmbit en el qual la ciència no pot controlar totes les variables que intervenen en el sistema i, per tant, té dificultats per a predir el què passarà a no ser en termes probabilístics i mitjançant valoracions subjectives d’experts, susceptibles de ser interpretades de maneres diverses. Per tant, la crítica no hauria de ser contra el funcionament de la ciència, sinó contra les expectatives creades respecte el seu paper en la resolució d’aquests conflictes. Aquestes informacions percebudes com contradictòries s’originen en les discrepàncies entre diferents estudis científics. Malgrat que aquestes persones, en general, no dominen els tecnicismes ni el funcionament metodològic dels estudis tècnics i epidemiològics, tenen molt en compte les institucions d’on provenen i els interessos que hi pot haver al darrera.

“El que passa és que hi ha científics i científics. I a més a més, la ciència té uns coneixements limitats. Amb una mica de perspectiva històrica veus que les coses que ahir es veien d’una manera avui es veuen d’una altra, des de coses com dir que l’oli és dolent per a la dieta a convertir la dieta mediterrània i l’oli en... es a dir, a partir d’aquí... la gent no som tontos.” (Afectat A)

Entre les persones entrevistades també s’esmenten retrets per la forma com les institucions i empreses operadores tracten de vegades la gent que protesta. Al seu parer, detecten una certa prepotència que els fa sentir incòmodes i els situa en un pla inferior i sovint es tendeix a tractar-los d’ignorants. Això, evidentment, no facilita l’entesa ni afavoreix la creació d’un clima de confiança, sinó més aviat al contrari.

“Tenim falta de recursos, potser no tenim prou coneixements o capacitats de comunicar o d’expressar les coses amb més o menys convicció, potser tampoc no tenim la presència d’un senyor elegant, amb la manicura feta, potser no tenim la capacitat d’incidir en els mitjans de comunicació, però tontos no som. Em sembla que això és una cosa que... i prendre a la gent per sonats... és clar, és una intenció que en aquests casos interessa, no?” (Afectat A)

En aquest sentit, es pot suposar que en aquest conflicte la percepció del risc no es centra només en possibles danys a la salut, sinó que hi ha altres dimensions que els ciutadans tenen molt en compte a l’hora de decidir els seus comportaments contraris a les antenes. Danys o pèrdues econòmiques, de qualitat de vida, estètiques o

24

paisatgístiques, sentiments d’injustícia, d’agressió a la seva dignitat, etc., que els gestors del risc sovint no semblen detectar. Al llarg de les converses s’apunten altres tipus de danys o de pèrdues que tenen una relació directa amb la presència de l’antena. Un dels afectats ho explica molt bé:

“Home, per oposar-se hi ha motius. La salut em sembla el fonamental, però hi ha altres, a nivell per exemple paisatgístic, de paisatge urbà. Això que et deia, quan vaig arribar de les vacances al setembre i em vaig trobar això... vaig pensar 'vaja'. Això d'una banda, i si tu et compres un pis i no té una antena aquí davant, i ara ja la té, doncs ja no és el pis que jo vaig comprar. Després hi ha el problema de la devaluació de pisos, que és un problema que... que hi ha alguna gent que li fa una mica de vergonya de tocar, que diuen 'oh, que el tema és la salut', però també és aquestes altres coses”. (Afectat A).

És a dir, també compten aspectes relacionats amb el paisatge urbà i amb l’habitatge (preus, característiques), que formen part de la percepció social del risc juntament amb les referències a la salut. Però no només això, sinó que en la percepció d’aquest risc hi intervé també la visió que es té de les empreses operadores y de les seves pràctiques de vegades percebudes un pèl “obscures” a l’hora de posar les antenes. Aquestes pràctiques poc clares o un xic misterioses han contribuït a crear una sensació de desconfiança, que s’afegeix al sentiment d’imposició abusiva i no volguda d’aquell risc. I s’observa que no només es perceben en les actuacions d’algunes empreses instal·ladores d’antenes, sinó també en les d’algunes Administracions públiques:

“És que sempre aprofiten l’agost, o vacances, ara just el dissabte de setmana santa van fer-hi alguna cosa. Segurament perquè hi ha menys gent i és menys problemàtic. Però aquesta vegada un dels veïns més contraris va ser avisat i va baixar, i va trucar la guàrdia urbana, i va aconseguir que no es fes l’ampliació. Entre altres coses no tenien llicència per a fer-la i segons sembla l’inspector va dir que ni tant sols l’antena no tenia llicència. Llavors aquí a nivell de barri es va fer una recollida de signatures, es va lliurar [a l’Ajuntament], i llavors en aquell moment se’ns va dir que ja tenia llicència, i des del 1996.” (Afectat A)

Aquestes situacions, tant si tenen algun fonament real com si no, contribueixen a crear un clima de desconfiança molt difícil de contrarestar amb les posteriors bones intencions i els intents d’oferir una informació clara i transparent sobre els aspectes merament de salut (que d’altra banda són encara incerts). Es pot suposar, també, que les relacions de les persones més mobilitzades amb les Administracions públiques es poden tornar bastant tenses a causa de la pèrdua de confiança que genera l’actitud no sempre congruent d’aquelles, la qual cosa redunda en una certa pèrdua de legitimitat davant els administrats.

25

“Els Ajuntaments, ni... res, perquè no hi ha ganes polítiques ni interès per fer-ho. O en tot cas, és el que et deia... que hi ha moltes implicacions i pressions molt fortes, i estic convençut que [l’operadora] els diu ‘escolteu, no ens maregeu ara amb això, deixem-ho per d’aquí dos anys, i ara estiguem pel 2004 que farem unes instal·lacions de puta mare’. I no hi ha més història que aquesta”. (Afectat A)

La regulació legislativa que han dut a terme les diferents Administracions públiques podia haver contribuït a un apropament de postures i a tranquil·litzar la gent, però la diversitat de criteris de seguretat resultants sembla introduir encara més confusió i manca de confiança, especialment entre la gent més activa i preocupada.

“El Decret de la Generalitat parla de [distàncies de] 10 metres d’un habitatge, però a 40 metres d’una escola, perquè cal protegir més els nens. Llavors, si tu tens fills dius ‘el meu fill està a l’escola 40 hores a la setmana i la resta del temps està aquí a casa’. O sigui, cada dia té una mitjana de 12 hores a casa i 8 a l’escola, i a l’escola només 5 dies a la setmana. O sigui, que el meu fill està a casa el triple de temps que a l’escola. Llavors ... a què estem jugant? (...) És molt senzill. Per què ho fan? Perquè el que crea una alarma social és si de cop i volta es detecten 4 leucèmies en una escola. Però que es detectin 4 leucèmies en un barri, distribuïdes, és difícil de detectar, perquè normalment la gent tampoc no es va explicant aquestes coses” (Afectat A)

Tal i com correspon a un fenomen NIMBY, les persones entrevistades en aquesta mini-recerca exploratòria expressen amb major o menor intensitat el seu rebuig a la presència de l’antena, però també manifesten una predisposició favorable als avenços tecnològics i a la utilització de la telefonia mòbil.

“I que el que no pot ser és que la tecnologia... que ja veus que jo en faig molt ús, i estic absolutament a favor de la tecnologia..., però s’han de fer compatibles, la tecnologia i la salut són compatibles.” (Afectat A) “Podria estar un dia sense mòbil, perquè realment pel que l’utilitzo és per coses poc necessàries, no és per emergències. És més que res per... per passar el temps, digues-l’hi així si vols,... per plaer... Però ... el trobaria a faltar, sí, el trobaria a faltar...” (Afectada C)

Així les coses, les reivindicacions de les persones més mobilitzades contra les antenes no van encaminades a l’eliminació d’aquestes, sinó més aviat a exigir un nou model d’organització de la telefonia mòbil que tingui en compte les actuals incerteses científiques pel que fa a temes de salut, i que tingui més en compte la gent (els seus interessos, les seves formes de vida, etc.) a l’hora de distribuir les infrastructures tecnològiques pel territori. Davant les dificultats per a incidir i participar en les decisions

26

sobre els emplaçaments i avenços tecnològics, ara per ara, sembla que els afectats prefereixen argumentar les seves resistències apel·lant la salut. En aquest sentit, es demana aplicar un “principi de precaució” d’una manera més estricta:

“I estan esperant que finalitzi l’estudi de l’OMS el 2004-2005. La realitat és que es necessita temps per a fer aquests estudis. Una altra cosa és que mentrestant s’apliqui el principi de precaució o no. Sí, el principi de precaució s’hauria d’aplicar d’una manera més estricta. Perquè ara ja et poden dir que ja es pren. Diuen ‘ara ja hi ha una normativa, o sigui que ja hi ha el principi de precaució’. Però el que passa és que en altres països el principi de precaució aquest s’ha fet molt més restrictiu, i en canvi a Espanya s’ha agafat els mínims de la UE”. (Afectat A)

Per altra banda, les persones que encara estan poc mobilitzades tendeixen a reclamar una informació clara i transparent, que les permeti recuperar la confiança en les institucions i empreses gestores del risc.

“Mira, de moment, fins i tot per curiositat, saber què és el que emet i si està per sota dels límits que recomanen les normatives o,... I bueno, jo no puc defensar que la treguin perquè sóc una consumidora de mòbil a més no poder. Per tant,... Canviar-la de lloc..., això ho vaig estar parlant a casa meva... i ells diuen que el que volen és que la canviïn de lloc. Però això suposa posar-la al terrat d’un altre veí! Clar, suposo que tothom és el que vol... però tampoc no es solucionaria el problema així” (Afectada C)

En aquest sentit, intervencions com la mimetització de les antenes en el paisatge urbà, tot i que en un principi tothom ho considera una cosa poc seriosa, s’observa que pot tenir un efecte desactivador d’algunes preocupacions i potencials manifestacions de rebuig, sobretot entre les persones que tot i estar preocupades no s’han començat a mobilitzar de manera gaire activa.

“Veus! De fet és veritat, l’[antena] que hi ha ara és més maca. I continua sent una antena, amb quatre potes, de ferro i tot... però vulguis que no... el color ja és diferent, ja no és aquell vermell tant potent, i els ferros sembla que siguin més macos i tot. A lo millor sí que influeix això... Potser sí que m’agradaria més una que no es veiés tant...” (Afectada C)

No obstant, les persones que fa temps que es mobilitzen activament contra les antenes i que estan organitzades en col·lectius o associacions rarament s’acontentaran amb això (més informació o mimetització), més aviat sembla que es troben ja en una fase en la qual, a més a més, de les mesures típiques de pressió pública que venien fent fins ara (manifestacions, pancartes, xerrades, etc.) pretenen donar el salt a accions judicials. Tenen l’expectativa que hi poden haver jutges favorables a entendre les seves

27

posicions i arguments. Amb tot, també reconeixen que això no és senzill i que les seves forces en aquest terreny són molt limitades.

8. Conclusions A mena de síntesi es pot concloure que les persones que perceben les antenes de telefonia mòbil com a factors de risc no constitueixen un conjunt homogeni i, com a mínim, es podria pensar en distingir entre aquelles simplement preocupades i aquelles altres que, a més a més, després d’un procés de reflexió s’han mobilitzat activament, fins i tot constituint grups organitzats i estables. Totes elles argumenten el rebuig en termes de preocupació per possibles danys a la salut derivats de l’exposició a les antenes, però s’observa que aquest no és l’únic motiu per a posicionar-se en contra, (i fins i tot es podria dir que no és el fonamental) ja que apareixen indicis d’aspectes relacionats amb pèrdues econòmiques, de pèrdues de confiança vers les institucions i empreses que gestionen aquelles instal·lacions, sentiments d’indefensió, d’imposició, de percepció d’injustícia relativa a la distribució dels beneficis i dels riscos. Tots aquests aspectes formen part del procés de percepció del risc i influeixen en major o menor mesura en els comportaments i respostes socials a aquesta tecnologia. Es pot aventurar la hipòtesi que les persones que ja han efectuat un procés de reflexió i que manifesten el seu rebuig de manera activa, difícilment seran receptives a nova informació “clara” procedent d’unes empreses i institucions en les que confien poc. En canvi, aquelles persones que encara no s’han preocupat gaire sí que poden estar més oberts a una informació clarificadora. Des d’aquest punt de vista, l’estratègia de la comunicació unidireccional dels riscos no sembla que pugui tenir gaire èxit, tot i que igualment serà imprescindible difondre informació clara i transparent. Una altra hipòtesi que es podria enunciar, segons les dades disponibles, és que les reclamacions de les persones afectades tenen a veure amb la reivindicació d’una major transparència en la presa de decisions sobre el tema (i no tant amb major informació sobre els efectes de les antenes), és a dir, una major claredat en la gestió d’aquesta tecnologia. Els afectats afirmen amb rotunditat que no són contraris al desenvolupament de la telefonia mòbil, sinó que volen que el procés es faci d’una altra manera. En certa manera, se senten perjudicats per l’actual model de desplegament i observen que no poden incidir-hi a no ser mitjançant vies poc institucionalitzades (manifestacions públiques, cridar l’atenció dels mitjans de comunicació, actes de sabotatge, mobilitzacions, etc.). No es pot esperar que la gestió d’un risc altament incert com el derivat dels camps electromagnètics sigui fàcil. Manquen dades científiques fiables, la qual cosa comporta controvèrsies entre els experts que sovint s’estenen a la població a través dels mitjans de comunicació (els quals com és lògic tendeixen a focalitzar la seva atenció en els aspectes més catastròfics). Hi ha una gran distància entre les percepcions dels

28

ciutadans preocupats i els experts de la comunitat científica, en el sentit que mentre els primers es consideren afectats directament per aquells riscos, els segons tendeixen a subestimar-los i menysprear-los. En aquest sentit, s’observa que hi ha una tendència entre les parts a emfatitzar els propis punts de vista i a no preocupar-se gaire per entendre la lògica i els raonaments dels altres agents socials. Per això, per exemple, des de les operadores i des de les Administracions públiques s’insisteix en solucionar la problemàtica bàsicament mitjançant la transmissió d’informació de qualitat i clara, i s’acusa invariablement els mitjans de comunicació de no cooperar en aquesta direcció. Aquesta postura implica considerar el públic com ignorant i poc reflexiu, quan en realitat aquest expressa el seu rebuig no només per la preocupació de possibles danys a la salut, sinó també (i potser sobretot) per la percepció que el tracten de manera poc adequada, perquè no compten amb ell per a decidir coses que l’afecten, o perquè ha perdut la confiança en les institucions (empreses, administracions) que prenen aquestes decisions. Al menys en l’anàlisi exploratori aquí realitzat hi ha indicis d’aquestes hipòtesis (que, no obstant, caldria contrastar amb un estudi més ampli). Com gestionar, doncs, els fenòmens NIMBY apareguts al voltant de la localització d’antenes de telefonia mòbil? Com a recomanació general, caldria entendre que el rebuig social té múltiples dimensions més enllà dels possibles danys a la salut (el que passa és que aquesta és la dimensió que tothom sap que pot esgrimir amb legitimitat, a causa del seu valor, en certa manera, universal), i que la distribució d’aquestes dimensions no és homogènia entre tota la població. Un altre aspecte a tenir en compte és que aquests fenòmens acostumen a ser indicadors de dèficits democràtics (que la gent pensa que té dret a reivindicar), de dèficits de participació en la presa de decisions sobre riscos. En un context on les dades científiques no poden donar la última paraula, no té sentit que les decisions romanguin en mans exclusivament dels experts. Des d’aquesta perspectiva s’haurien de poder recuperar aquestes decisions per l’àmbit polític, dotar-les de transparència i habilitar nous canals de participació ciutadana. Com afirmava Enric Pol (2000) es millor no oferir mesures compensatòries a les poblacions afectades per un risc, ja que això incrementa la percepció de risc i la molèstia potencial, el que cal és buscar el seu compromís amb els projectes. I això suposa incloure-la d’alguna manera en la presa de decisions des del principi. La qual cosa, per descomptat, no és gens fàcil amb el tipus d’institucions i de sistemes de govern (hereus de la societat industrial clàssica) que tenim avui dia. Bibliografia Amato, V. Rischio tecnologico, ambiente e territorio. Napoli: Edizioni Scientifiche

Italiane, 1995 ANIEL (Asociación Nacional de Industrias Electrónicas y de Telecomunicaciones).

Código de Autorregulación de los operadores de Telefonía Móvil para el Despliegue de la Red necesaria para el Servicio. Madrid: ANIEL, 2001

29

Arbolí, C.; Torres, M. “Padres y profesores piden que se respete la normativa de la Generalitat en las escuelas”. La Vanguardia [Barcelona] (13 de gener de 2002).

Barrio, P. “El poderoso influjo de una sinrazón. ¿Efectos nocivos de la telefonía móvil?”. Electrónica y Telecomunicaciones [Madrid], núm. 11 (febrero, 2002), p. 6-23.

Beck, U. La sociedad del riesgo. Barcelona: Paidós, 1