Els jocs de cucanya són aquells tradicionals i populars de tota la vida que tenen un origen llunyà, transmesos de generació en generació. No només estan destinats a les criatures més petites sinó també a persones grans perquè s’ho puguin passar bé. Sempre han tingut el seu espai a les festes destacades de les poblacions, com també als aplecs. Qui no ha jugat alguna vegada a trencar l’olla, arrencar cebes, córrer curses de sacs i tants d’altres? Els jocs de cucanya estan molt lligats a la nostra cultura, història i tradicions, i més encara, a les tradicions específiques de cada zona segons els tipus de treballs que s’hi desenvolupaven. Així, alguns d’ells han estat protegits d’una manera especial per institucions i ara existeixen competicions reglades que es porten a terme anualment, com per exemple les bitlles o la petanca.

A Tordera els jocs de cucanya també han estat presents en la celebració de la Festa Major i en els aplecs al llarg dels anys, com el de Sant Ponç. No hi ha un joc específic que s’identifiqui amb la nostra població, ja que en els programes antics vegem que es practicaven aquells més tradicionals i coneguts a tota Catalunya, aquells més simples i que seguien un reglament igual arreu.

La publicació del setmanari comarcal La Costa de Llevant del 21-5-1899 fa menció de la gran concurrència en el tradicional Aplec de Sant Ponç d’aquell any, amb missa a les deu del matí i acompanyament de l’orquestra local dirigida pel Sr.Josep Dalmau. A la sortida es tocaren unes quantes sardanes a l’esplanada de la part nord, posteriorment el tradicional joc del tir a la rodella també en aquesta zona i a continuació l’arrossada. Curiosament, el redactor apuntava la gran quantitat de bateries de cuina portades per les famílies torderenques i també un rètol que deia “Restaurant montat a la correguda” per qui no portava el menjar. A més a més hi havia parades d’aigua amb sucre, avellanes, pastes, dolços, ous, carn i altres comestibles que la gent comprava. Sabem que hi havia un tal Llorenç carnisser que tenia botiga al carrer Ciutadans que per Sant Ponç portava el ramat de xais i en matava algun allà, pel que la gent en comprava per menjar-lo al mateix aplec per dinar.

Si consultem l’autor Joan Bou Pla en el seu llibre l’Abans. Tordera recull gràfic 1870-1979 veiem que en referir-se a l’Aplec de Sant Ponç ens parla com a tradició arrelada d’el tir a la rodella. En una imatge que es mostra en el llibre de mitjan del segle XX es pot veure els encarregats d’aquell any, que portaven la caixa dels cartutxos però es recomanava que els participants portessin les armes. Conclou aquest autor afirmant que “aquesta activitat perdurà fins als anys seixanta i a les darreres edicions s’atorgaven cinc premis, el cas és que en tots es donava un xai”.

Per tal de tenir més informacions sobre aquest i altres jocs de cucanya tradicionals a Sant Ponç hem acudit al testimoniatge d’en Francesc Masó de la fusteria Masó del carrer dels Ciutadans,1 que durant molts anys n’ha tingut cura. En Francesc ens explica que el seu pare en Josep Masó Rovira, nascut el 1908, era l’organitzador dels jocs de cucanya dels anys de la postguerra, succeïa a altres organitzadors més llunyans en el temps ja que aquests jocs han tingut lloc, com hem dit, des de temps immemorials. Recorda com a joc arrelat el tir a la rodella: en Josep, al ser fuster de professió, feia en fusta cada any una rodella d’un metre de diàmetre que pintava com si fos una diana. Tenia una muntura de ferro i una estructura també de ferro que anava clavada al terra. Uns dies abans preparaven tot el material dels jocs de cucanya que calia portar a Sant Ponç: rodella ja muntada, olles, caramels, una canya, sacs, cordes...i contactaven amb en Conte, un torderenc que tenia un carro i era l’encarregat de pujar aquest material fins l’ermita, ja que en aquella zona tenien lloc els jocs de cucanya, menys el tir a la rodella, que es feia a la

part nord, com s’ha esmentat. Una vegada muntada la rodella, els Masó ja no hi intervenien més, ja que els encarregats de l’organització eren els caçadors juntament amb la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Tordera, i si hi havia participants, el joc podia durar tot el dia!

En Francesc, que va prendre el relleu de l’organització dels jocs al seu pare quan es va fer gran, recorda que li havia explicat com a joc molt antic el pujar dalt d’un pal. El seu pare li deia que lligaven dues gallines a dalt, o un pollastre, i el qui s’hi enfilava i aconseguia arribar-hi, es quedava amb el premi.

Un altre joc típic, aquest als anys 1950 a 60, aproximadament, era agafar caramels amb la boca enganxats en una canya. Recorda quan el seu pare s’enfilava dalt d’una escala tot sostenint una canya amb un fil penjant i un caramel enganxat i la gent havia d’agafar-lo amb la boca. Ell també havia sostingut la canya, i aquest joc podia durar molta estona segons l’afluència de participants.

L’estirar la corda era un altre joc divertit: el pare Josep o bé en Francesc dirigien la competició, fent dos grups que podien integrar-se per unes 15 o més persones per banda. A terra hi havien dibuixat uns senyals indicadors i tenien un mocador indicatiu que movien o tiraven a terra per començar a estirar. Quan un dels dos bàndols superava el senyal havia guanyat, llavors es repartien caramels.

Les curses de sacs també tenien molt èxit: el pare Josep o en Francesc feien grups de competidors per sexes i també per edats. A vegades es feien “grups de casats”! Marcaven a terra una ratlla a una distància de 10 metres pels qui volien córrer menys i una altra de 15 metres pels de més. Tothom posava les cames dins del sac, que sostenien amb les mans. Quan ells els donaven el senyal, començaven a córrer. El premi era també caramels.

Trencar l’olla va ser potser un dels jocs més típics de l’indret: en Josep o el seu fill Francesc encarregaven olles a Breda a un terrisser que les feia expressament per a ser fàcilment trencades. Feien una comanda forta: 100 olles i en tenien per a uns tres anys. Pel dia de l’Aplec el carro d’en Conte portava unes 30 olles i a unes 5 hi havien posat aigua, era divertit! La resta estaven plenes de caramels. Llavors, cada olla es lligava amb unes cordes, i aquestes a dos arbres, ben tensades. Al competidor se li donava un pal i se li tapaven els ulls amb un mocador. Quan trencava l’olla veia el premi que li havia tocat, entre aplaudiments dels assistents. Es feien dues categories: nens i grans.

Tots aquests jocs menys la rodella es portaven a terme després del res del Rosari, que era a les 16:00 h. Per tant, començaven a les 17:00 h aproximadament. Explica en Francesc que la gent hi col·laborava molt i gaudia amb tots ells, per tant podien arribar a tenir una durada d’unes 2 hores, fent-los un darrera l’altre. Recorda que fins fa pocs anys encara els organitzava, però varen començar a sortir noves normatives que impedien el seu joc perquè podien arribar a ser perillosos. Per aquest motiu, molts d’ells ja no es porten a terme.

Acaba en Francesc parlant de bons records, quan els aprenents de la fusteria de casa seva eren enviats a buscar les roses de Sant Ponç per les cases de pagès un o dos dies abans, ja que no es compraven a cap floristeria. Afirma que n’aconseguien dues o tres paneres ben plenes, que es beneirien l’11 de maig a l’ermita, dia de la festivitat del Sant i la gent compraria donant la voluntat. Aquestes roses es guardarien a les cases posant-les al capçal dels llits o bé sota els matalassos per a protecció contra els insectes, segons mana la tradició.

ELS JOCS DE CUCANYA DE SANT PONÇ

Els jocs de cucanya són aquells tradicionals i populars de tota la vida que tenen un origen llunyà, transmesos de generació en generació. No només estan destinats a les criatures més petites sinó també a persones grans perquè s’ho puguin passar bé. Sempre han tingut el seu espai a les festes destacades de les poblacions, com també als aplecs. Qui no ha jugat alguna vegada a trencar l’olla, arrencar cebes, córrer curses de sacs i tants d’altres? Els jocs de cucanya estan molt lligats a la nostra cultura, història i tradicions, i més encara, a les tradicions específiques de cada zona segons els tipus de treballs que s’hi desenvolupaven. Així, alguns d’ells han estat protegits d’una manera especial per institucions i ara existeixen competicions reglades que es porten a terme anualment, com per exemple les bitlles o la petanca.

A Tordera els jocs de cucanya també han estat presents en la celebració de la Festa Major i en els aplecs al llarg dels anys, com el de Sant Ponç. No hi ha un joc específic que s’identifiqui amb la nostra població, ja que en els programes antics vegem que es practicaven aquells més tradicionals i coneguts a tota Catalunya, aquells més simples i que seguien un reglament igual arreu.

La publicació del setmanari comarcal La Costa de Llevant del 21-5-1899 fa menció de la gran concurrència en el tradicional Aplec de Sant Ponç d’aquell any, amb missa a les deu del matí i acompanyament de l’orquestra local dirigida pel Sr.Josep Dalmau. A la sortida es tocaren unes quantes sardanes a l’esplanada de la part nord, posteriorment el tradicional joc del tir a la rodella també en aquesta zona i a continuació l’arrossada. Curiosament, el redactor apuntava la gran quantitat de bateries de cuina portades per les famílies torderenques i també un rètol que deia “Restaurant montat a la correguda” per qui no portava el menjar. A més a més hi havia parades d’aigua amb sucre, avellanes, pastes, dolços, ous, carn i altres comestibles que la gent comprava. Sabem que hi havia un tal Llorenç carnisser que tenia botiga al carrer Ciutadans que per Sant Ponç portava el ramat de xais i en matava algun allà, pel que la gent en comprava per menjar-lo al mateix aplec per dinar.

Si consultem l’autor Joan Bou Pla en el seu llibre l’Abans. Tordera recull gràfic 1870-1979 veiem que en referir-se a l’Aplec de Sant Ponç ens parla com a tradició arrelada d’el tir a la rodella. En una imatge que es mostra en el llibre de mitjan del segle XX es pot veure els encarregats d’aquell any, que portaven la caixa dels cartutxos però es recomanava que els participants portessin les armes. Conclou aquest autor afirmant que “aquesta activitat perdurà fins als anys seixanta i a les darreres edicions s’atorgaven cinc premis, el cas és que en tots es donava un xai”.

Per tal de tenir més informacions sobre aquest i altres jocs de cucanya tradicionals a Sant Ponç hem acudit al testimoniatge d’en Francesc Masó de la fusteria Masó del carrer dels Ciutadans,1 que durant molts anys n’ha tingut cura. En Francesc ens explica que el seu pare en Josep Masó Rovira, nascut el 1908, era l’organitzador dels jocs de cucanya dels anys de la postguerra, succeïa a altres organitzadors més llunyans en el temps ja que aquests jocs han tingut lloc, com hem dit, des de temps immemorials. Recorda com a joc arrelat el tir a la rodella: en Josep, al ser fuster de professió, feia en fusta cada any una rodella d’un metre de diàmetre que pintava com si fos una diana. Tenia una muntura de ferro i una estructura també de ferro que anava clavada al terra. Uns dies abans preparaven tot el material dels jocs de cucanya que calia portar a Sant Ponç: rodella ja muntada, olles, caramels, una canya, sacs, cordes...i contactaven amb en Conte, un torderenc que tenia un carro i era l’encarregat de pujar aquest material fins l’ermita, ja que en aquella zona tenien lloc els jocs de cucanya, menys el tir a la rodella, que es feia a la

part nord, com s’ha esmentat. Una vegada muntada la rodella, els Masó ja no hi intervenien més, ja que els encarregats de l’organització eren els caçadors juntament amb la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Tordera, i si hi havia participants, el joc podia durar tot el dia!

En Francesc, que va prendre el relleu de l’organització dels jocs al seu pare quan es va fer gran, recorda que li havia explicat com a joc molt antic el pujar dalt d’un pal. El seu pare li deia que lligaven dues gallines a dalt, o un pollastre, i el qui s’hi enfilava i aconseguia arribar-hi, es quedava amb el premi.

Un altre joc típic, aquest als anys 1950 a 60, aproximadament, era agafar caramels amb la boca enganxats en una canya. Recorda quan el seu pare s’enfilava dalt d’una escala tot sostenint una canya amb un fil penjant i un caramel enganxat i la gent havia d’agafar-lo amb la boca. Ell també havia sostingut la canya, i aquest joc podia durar molta estona segons l’afluència de participants.

L’estirar la corda era un altre joc divertit: el pare Josep o bé en Francesc dirigien la competició, fent dos grups que podien integrar-se per unes 15 o més persones per banda. A terra hi havien dibuixat uns senyals indicadors i tenien un mocador indicatiu que movien o tiraven a terra per començar a estirar. Quan un dels dos bàndols superava el senyal havia guanyat, llavors es repartien caramels.

Les curses de sacs també tenien molt èxit: el pare Josep o en Francesc feien grups de competidors per sexes i també per edats. A vegades es feien “grups de casats”! Marcaven a terra una ratlla a una distància de 10 metres pels qui volien córrer menys i una altra de 15 metres pels de més. Tothom posava les cames dins del sac, que sostenien amb les mans. Quan ells els donaven el senyal, començaven a córrer. El premi era també caramels.

Trencar l’olla va ser potser un dels jocs més típics de l’indret: en Josep o el seu fill Francesc encarregaven olles a Breda a un terrisser que les feia expressament per a ser fàcilment trencades. Feien una comanda forta: 100 olles i en tenien per a uns tres anys. Pel dia de l’Aplec el carro d’en Conte portava unes 30 olles i a unes 5 hi havien posat aigua, era divertit! La resta estaven plenes de caramels. Llavors, cada olla es lligava amb unes cordes, i aquestes a dos arbres, ben tensades. Al competidor se li donava un pal i se li tapaven els ulls amb un mocador. Quan trencava l’olla veia el premi que li havia tocat, entre aplaudiments dels assistents. Es feien dues categories: nens i grans.

Tots aquests jocs menys la rodella es portaven a terme després del res del Rosari, que era a les 16:00 h. Per tant, començaven a les 17:00 h aproximadament. Explica en Francesc que la gent hi col·laborava molt i gaudia amb tots ells, per tant podien arribar a tenir una durada d’unes 2 hores, fent-los un darrera l’altre. Recorda que fins fa pocs anys encara els organitzava, però varen començar a sortir noves normatives que impedien el seu joc perquè podien arribar a ser perillosos. Per aquest motiu, molts d’ells ja no es porten a terme.

Acaba en Francesc parlant de bons records, quan els aprenents de la fusteria de casa seva eren enviats a buscar les roses de Sant Ponç per les cases de pagès un o dos dies abans, ja que no es compraven a cap floristeria. Afirma que n’aconseguien dues o tres paneres ben plenes, que es beneirien l’11 de maig a l’ermita, dia de la festivitat del Sant i la gent compraria donant la voluntat. Aquestes roses es guardarien a les cases posant-les al capçal dels llits o bé sota els matalassos per a protecció contra els insectes, segons mana la tradició.