Embed Size (px)
DESCRIPTION
Els ocells embogits, primer capítol en català
Citation preview
Els ocellsembogits
Gemma Lienas
Il.lustracions de Jokin Mitxelena
A en Jordi, en Biel, la Itziar, la Mariona, la Isolda i en Solomon
Estrella Polar
Col·lecció: La Tribu de Camelot
© del text: Gemma Lienas, 2012
© de les il·lustracions: Jokin Mitxelena, 2012
(il·lustracions cedides per Editorial Planeta, S. A.)
© Grup Editorial 62, s.l.u., 2012
Estrella Polar, Peu de la Creu, 4. 08001 Barcelona
www.estrellapolar.cat
www.latribudecamelot.cat
www.gemmalienas.com
Primera edició: maig del 2012
ISBN: 978-84-9932-820-1
Dipòsit Legal: B. 11.491-2012
Imprès a T. G. Soler, S. A.
Imprès a Espanya - Printed in Spain
Reservats tots els drets.
Prohibida qualsevol mena de còpia.
Presentació de personatges . . . . . . . . . . . . . . .6
1. Un atac aeri . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .9
2. En Merlí de nit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .23
3. Una relliscada interessant . . . . . . . . . . . .29
4. Uns cromos amb sorpresa . . . . . . . . . . . .38
5. Un local abandonat . . . . . . . . . . . . . . . . .49
6. En Merlí de nit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .58
7. El centre del caos . . . . . . . . . . . . . . . . . .66
8. 14,88 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .76
9. En Merlí de nit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .87
10. Equilibris esgarrifosos . . . . . . . . . . . . . . .92
11. Preparant la defensa . . . . . . . . . . . . . . . 101
12. La caça de l’home . . . . . . . . . . . . . . . . . 108
13. En Merlí de nit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 122
Índex
9
CAPÍTOL 1 Un atac aeri
En Marc estava plom, plom, plom.
—En comprarem, Rosa? Va, digues que sí,
sisplau.
La Rosa, sense parar d’accionar la seva cadira
de rodes, va posar els ulls en blanc, i, encara que
és molt pacient, va esbufegar sorollosament.
—Marc, si m’ho tornes a dir, et quedaràs sen-
se cromos.
—Va, Rosa, no siguis així...
—No sóc de cap manera. T’ho repeteixo: quan
arribem, comprarem un sobre de cromos de La guerra de les galàxies si no has fet el ximple...
—No estic fent el ximple.
10
LA TRIBU DE CAMELOT
La Rosa li va dirigir una mirada d’avís i jo li
vaig clavar un cop de colze, a veure si ho entenia
d’una vegada.
—... i deixes de donar-nos la tabarra amb això
de comprar-los. Entesos?
En Marc va fer que sí amb el cap i, després,
dissimuladament, em va clavar una puntada de
peu.
—Pel cop de colze, Carlota —em va dir en
veu baixa.
Li vaig fer llengotes. Semblava imbècil, el
meu germà, a sobre que miro d’ajudar-lo…
Vam anar caminant, des de l’escola fi ns al nos-
tre carrer, força silenciosament, cosa que va ser
una gesta increïble tractant-se d’en Marc. Devia
estar mig boig per aconseguir aquells cromos.
Quan vam ser a uns passos del quiosc d’en
Mordret, en Marc va mirar la Rosa amb cara de
gosset famolenc. I la nostra cangur va somriure:
—Molt bé. T’has portat genial, així que aquí
tens els diners per comprar cromos.
En Marc va fer un bot i va deixar anar un
udol d’alegria, mentre el rellotge de la plaça to-
cava dos quarts.
UN ATAC AERI
I, en aquell mateix instant, jo vaig deixar
anar un altre udol, no precisament d’alegria, sinó
de terror.
—Ens ataquen! —va cridar de seguida el mi-
crobi, que havia vist el mateix que jo.
La Rosa, que tenia la cadira de rodes orien-
tada cap al quiosc d’en Mordret, no havia pogut
observar quina una s’estava preparant darrere seu,
així que es va girar amb expressió d’«estic farta de
les vostres pallassades». I, aleshores, la cara se li
va contraure en una ga-
nyota de terror.
—Però...
però... què és
això? —va dir
estrenyent
els punys
damunt de
les rodes
de la cadira.
Un esbart no-
dridíssim d’ocells
volava ràpidament
cap a nosaltres.
—Això sembla la pel·lícula Els ocells de Hitch-
cock —va dir la Rosa, amb la cara pàl·lida.
—Campi qui pugui! —va cridar en Marc, cor-
rent a protegir-se darrere de la cadira de la Rosa.
Jo el vaig imitar. Reconec que no va ser una
acció gaire heroica, però estava morta de por.
La nostra cangur es va replegar sobre ella
mateixa, posant el cap damunt de la falda i co-
brint-se amb els braços.
I, en aquell instant, un estol de coloms, ca-
pitanejats per tres gavines feroces i seguits per
cinc cotorres verdes i uns quants pardals, amb
14
LA TRIBU DE CAMELOT
els becs apuntant cap endavant i les ales esteses,
van passar en vol rasant per damunt del nostre
grup per acabar entrant al quiosc d’en Mordret.
—Fora, fora, fora —va començar a cridar el
quiosquer, desconcertat.
Aleshores vaig recordar que, quan investigà-
vem la desaparició del canari, vam descobrir que
en Mordret té fòbia als ocells. És a dir, que els
té una por insuperable.
En Marc i jo vam treure el cap per damunt
de l’esquena encorbada de la Rosa i vam poder
contemplar el quiosquer, corpulent com és, mo-
vent els braços com si fos un molí de vent. Aviat
va estar completament envoltat de coloms que
li volaven al voltant embogits, sota la mirada
atenta de dues gavines que s’havien situat al
mostrador damunt d’unes revistes del cor.
En Mordret, aterrit, va agafar un diari, el va
desplegar i se’l va posar damunt del cap a mane-
ra de teulada de dos vessants. Per sota d’un dels
fulls treia el cap el seu tatuatge en forma de serp.
—Socors! Què algú tregui d’aquí aquestes
bestioles fastigoses!
Els ocells l’havien anat envoltant: damunt de
15
UN ATAC AERI
les caixes de xiclets, damunt dels cromos, al costat
de les pinces de fusta que subjectaven els diaris...
Un pardal va volar fi ns a sobre de la teulada
de paper, a sota de la qual hi havia el cap del qui-
osquer, i va començar a picotejar-ne les lletres
d’impremta.
—Ajudeu-me, ajudeu-me, sisplau! —cridava
el gegant d’en Mordret.
En Marc i jo ens vam mirar, sense poder
aguantar-nos les ganes de riure. Un cop pas-
sat l’ensurt inicial que ens havia provocat l’atac
d’aus, ara que ja sabíem que ni coloms ni pardals
ni gavines ni cotorres no ens volien fer mal, ens
pixàvem de riure.
De sobte, la Rosa va aixecar el cap, es va gi-
rar i ens va reprovar:
—Us hauria de fer vergonya. En lloc de bur-
lar-vos-en d’aquesta manera, aneu a ajudar el
quiosquer. Vinga!
Vam córrer cap al quiosc i hi vam fer una vol-
ta per arribar a la part del darrere, on hi havia
una portella estreta, que vam obrir.
El terra del quiosc era ple de coloms grisos,
força fastigosos, per cert. Els seus parrups om-
LA TRIBU DE CAMELOT
plien l’aire. El pardal de la teulada de paper con-
tinuava picotejant notícies. I una gavina mirava
amb ulls llaminers la serp dibuixada al braç d’en
Mordret.
—Vingui amb mi, senyor quiosquer —li vaig
dir agafant-li la mà.
L’home, com un be, em va seguir cap a fora,
entre un núvol de coloms. Un cop allà, vaig bus-
car un banc perquè hi segués. Quan es va haver
acomodat, es va treure el diari del cap.
—M’agafarà un cobriment —no deixava de dir.
I realment semblava que estava a punt de te-
nir un atac perquè estava molt, molt sufocat.
La Rosa es va col·locar al costat del banc.
UN ATAC AERI
—Es troba bé? —va preguntar.
En aquell moment es va acostar un home gran
de cabells ondulats força llargs i barba blanca.
—Es troba bé? —va preguntar-li, també.
En Mordret encara tenia la mirada extraviada.
—Està bé? —va insistir la Rosa, mentre li
donava un copet amable a la galta.
En Mordret va reaccionar:
—Sí... sí. Gràcies per
haver-me ajudat —va dir.
En Marc i jo ens el
vam mirar sorpresos.
—Apa, si pot arribar
a ser amable! —va dir en
Marc en veu baixa, però
no prou baixa perquè la
nostra cangur no ho sentís.
I en Marc es va guanyar
una mirada assassina.
En Mordret va sospirar,
va esbossar un somriure i va
deixar anar una frase que
semblava un refrany o una
cosa per l’estil:
18
LA TRIBU DE CAMELOT
—Amic que no ajuda i ganivet que no talla,
si es perden, poc importa.
L’home barbut es va sobresaltar. I en Marc
em va mirar amb cara de lluç.
La Rosa també s’havia quedat una mica des-
concertada, però, per fi , va reaccionar:
—Té raó, amics i amigues hi som per ajudar.
19
UN ATAC AERI
—Ara sí que ho entens, oi? —vaig dir a en
Marc, que feia cara de no captar-ho, encara.
Després d’aquesta declaració de la Rosa, l’ho-
me de la barba se’n va anar. I en Mordret es va
lamentar:
—M’han atacat. Us n’heu adonat?
La Rosa va moure el cap sense saber si do-
nar-li la raó.
—Bé, més que atacar-lo a vostè, aquells ocells
semblaven molt interessats en el quiosc.
—Encara ho estan —va sanglotar en Mor-
dret, assenyalant la seva parada plena d’ales,
becs i voleteigs—. Així serà impossible que pu-
gui tancar-lo, avui.
—L’ajudarem —va dir la Rosa amb veu deci-
dida—. Va, Marc i Carlota.
Primer vam haver d’espantar totes aquelles
aus, que es van allunyar piulant, clacant i parru-
pant. I després vam seguir les instruccions d’en
Mordret per anar recollint tot el material.
Aviat vam tenir els diaris amuntegats i vam
poder abaixar les persianes metàl·liques per tan-
car el quiosc. Així, en Mordret se’n va poder
anar a casa seva i nosaltres, a la nostra.
202202
LA TRIBU DE CAMELOT
—Per fi —va dir la Rosa quan va haver tan-
cat la porta del pis darrere de la seva cadira.
—Escolta, què has dit abans d’un tal Hitch-
cock? —li vaig preguntar.
—Un director de cinema molt conegut que,
entre altres, va dirigir una pel·lícula anomenada
Els ocells. Hi surt una família que és atacada per
un grup d’aus embogides.
—Vaja! Quina coincidència.
Només aleshores en Marc va recordar que
no havia comprat els cromos de La guerra de les galàxies i va armar un sidral de campionat.
La Rosa semblava derrotada.
—Sisplau, Marc, deixa de fer l’imbècil i passa
cap a la dutxa.
Però el microbi no estava disposat a cedir ni
un pèl: volia els cromos que li havia promès.
Em vaig disposar a fer de germana gran com-
prensiva:
—Saps què? Si calles i et dutxes ràpid, demà
et portaré a comprar cromos.
Els gemecs d’en Marc es van acabar en sec.
De manera que, quan va arribar el pare de l’agèn-
cia, ens va trobar dutxats, amb pijama i sopant.
21212111
UN ATAC AERI
—Gràcies, Rosa —li va dir a la nostra can-
gur—, te’n pots anar. Ja em quedo jo amb les
feres.
Quan la Rosa va haver marxat, el pare es va
anar afl uixant el nus de la corbata mentre ens
deia:
—Us explicaré una cosa esgarrifosa.
En Marc i jo el vam mirar amb els ulls ben
oberts: no era habitual que el pare expliqués his-
tòries de terror.
22
LA TRIBU DE CAMELOT
—Doncs resulta —va dir— que el quiosc que
hi ha a l’entrada nord del parc ha estat atacat
avui a dos quarts de sis per una bandada d’ocells.
Em vaig estar a punt d’ennuegar amb la sopa.
Un altre quiosc atacat pels ocells a la mateixa
hora? No podia ser cap coincidència. Allò feia
olor de misteri.
