ELTEMPSD’HISTÒRIA

L’any 1939 va començar un èxode, produc-te de la repressió franquista, que causaràuna important diàspora a tots els Països Ca-talans. El dossier d’aquest mes d’EL TEMPSd’Història analitza aquesta fugida en massade catalans, valencians i balears. Moltsd’ells, malauradament, no van poder tornar-himai.

45 EDITORIAL

46 COMBINATÒRIA

Els més intel·ligentsSantiago Riera i Tuèbols

47 FER I DESFER

48 APUNT

La causa general del franquisme contra els rojos

50 DOSSIER

La fi de la Guerra Civilals Països Catalans:l’inici de l’exili

64 L’ENTREVISTA amb Elvira Godàs70 HISTÒRIA EN XARXA

72 HISTÒRIA EN LIBRES

COORDINACIÓ: PELAI PAGÈS I MIQUEL PAYERAS

DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: JESÚS PRATS

1939 L

’EX

ILI

DEL

S P

AÏS

OS

CAT

ALAN

S

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS

Sup

lem

ent

men

sual

pub

licat

a E

L TE

MPS

,núm

. 987

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 45

D’un temps ençà assistim a la recuperació per a la memòria històrica col·lecti-va de tot aquell seguit de fenòmens vinculats a la Guerra Civil, que aquestpaís va patir els anys 30 del segle XX. EL TEMPS d’Història s’ha ocupat enaltres ocasions de temes que avui posseeixen un indubtable interès per a la

societat i que fins i tot han merescut un important tractament mediàtic, com és el casde les fosses comunes.

Recentment també hem pogut contemplar com un altre d’aquests fenòmens, direc-tament vinculat a la guerra, com ha estat l’exili, mereixia una especial atenció, fins itot dels poders públics. El mes de setembre de 2002 la Fundación Pablo Iglesias deMadrid va organitzar una exposició sobre l’exili que fou inaugurada pel rei Joan Car-les I i que va generar un gran ressò entre el públic de la capital de l’estat. A Catalu-nya, el 7 novembre del mateix any el Govern de la Generalitat va organitzar un ho-menatge a l’exili, que va durar una setmana i que va incloure un acte central al Palaude la Generalitat, presidit per Jordi Pujol, i una recepció al Parlament de Catalunya eldia 14 de novembre. Mentrestant, la Universitat de Lleida atorgava el doctorat hono-ris causaa l’exili català…

En tots els casos es tractava de reconeixements a uns milers –desgraciadament mas-sa milers– de dones i d’homes d’aquest país que es van veure obligats a expatriar-sesi no volien patir en pròpia pell les represàlies dels triomfadors en aquella guerra. Unreconeixement que, com tants altres fenòmens derivats de la guerra, ha arribat molttard, en un moment en què molts dels qui es varen exiliar ja no hi són i altres no vanpoder retornar mai. Perquè la diàspora republicana va ser llarga i quantiosa, sense pre-cedents a la història, i durant molts anys, a més, la cultura catalana només es va po-der desenvolupar per terres de l’exili.

El dossier que publiquem pretén contribuir a recuperar la memòria i a reconèixerl’exili tot fent un repàs a les circumstàncies històriques en què es va produir als dife-rents Països Catalans i a la transcendència que va tenir en cadascun d’ells. I tot in-cloent-hi un testimoni viu, i al mateix temps punyent, d’una de les persones que vaviure les vicissituds en un país, Mèxic, que va acollir milers de republicans catalans iespanyols i que fou un dels pocs llocs que mai no va reconèixer el règim de Franco.

L’exili dels Països Catalans de 1939

EDITORIAL

“El dossier que publiquem pretén contribuir a recuperar la memòria

i a reconèixer l’exili tot fent un repàs a les circumstàncies

històriques en què es va produir als diferents Països Catalans

i a la transcendència que va tenir en cadascun d’ells”

La intel·ligència dels éssers humans es mesura a través del coeficient intel·lectual(CI), dividint l’edat mental per la real i multiplicant el resultat per cent (defini-ció suggerida per W. Stern). Naturalment, l’edat mental es determina mitjançantdiversos tests que l’interessat ha de complimentar. Si representem gràficament

els resultats de l’obtenció del CI d’un gran nombre de persones, s’obté una corbaen forma de campana (anomenada campana de Gauss) de tal manera que la verticalque la divideix en dues parts simètriques correspon a l’anomenat Coeficientd’Intel·ligència 100, el qual en deixa tants darrere com davant: els poc dotats no arri-ben al coeficient “normal” i els que sobrepassen el CI 100 són més intel·ligents quela mitjana. Un CI 130 denota una intel·ligència molt notable i un de 140 una de ge-nial.

La manera d’elaborar el CI ha rebut moltes crítiques que nosaltres no exposarempas ara. D’altra banda, és obvi que hi ha diverses classes d’intel·ligència (laintel·ligència que inclou la capacitat de comprendre altres persones, l’espacial, la lo-gicomatemàtica, la lingüística, la que regeix el camp de la coordinació dels movi-ments, etc.). I no totes, naturalment, posseeixen un patró comú per a ser mesurades,si és que la (una) intel·ligència es pot mesurar. (Cal que el lector conegui la com-plexitat de la qüestió, malgrat que no inhabilita la resta del nostre discurs.)

Val a dir que va ser Francis Galton, cosí de Charles Darwin i interessat a aplicar eldarwinisme a la societat (darwinisme social), el primer que va donar mostres de vo-ler mesurar empíricament la intel·ligència; les tècniques per fer-ho, tanmateix, es va-ren desenvolupar durant el començament del segle XX.

A L. M. Terman i Catherine Cox, tot llegint la biografia de Galton, se’ls acudí quefóra interessant de mesurar aquest do tan preuat de les persones entre els homes i lesdones més sobresortints en les diferents àrees intel·lectuals de l’activitat humana detots els temps. En seleccionaren tres-cents (passarem per alt la tria, subjectiva), i delstres-cents investigaren tot el que pogueren (que no podia ser tot, naturalment). Des-prés elaboraren uns criteris per a adaptar el que sabien de cadascun d’ells a l’obten-ció del CI i trobaren que les tres ments més brillants de la història de la humanitateren les següents (per ordre): les de John Stuart Mill, de Wolfgang Goethe i de Leib-nitz. Entre els deu primers, no apareixen, per exemple, els noms de Newton o Eins-tein. (Si no hi apareix cap dona en els primers llocs és, senzillament, perquè la donaencara no havia tingut fàcil accés al nivell intel·lectual d’on es van extraure els tres-cents casos).

De John Stuart Mill, en concret, a través de la seva Autobiografia, sabem que alstres anys va llegir les fàbules d’Esopo en versió original; als set anys, els Diàlegs dePlató, i als vuit ensenyava llatí als seus germans grans. Als deu anys d’edat va es-criure una història d’Holanda i una altra de la constitució romana; als dotze va in-troduir-se a la lògica, les matemàtiques i les ciències experimentals. Als catorze re-futava les teories d’Adam Smith, d’acord amb els plantejaments de Ricardo. El ma-teix any va estudiar lògica, metafísica, matemàtiques, química i ciències naturals aMontpeller, i l’any següent, de retorn a Anglaterra, fundava la revista The West-minster Reviewi es convertia en un dels intel·lectuals anglesos de més pes al país.

Acabo amb dos consells adreçats al lector, si m’és permès de donar-los: d’una ban-da, que no es preocupi, és una persona normal com la gran majoria; d’una altra, sialguna vegada li ha picat la curiositat i se li ha ocorregut mesurar el seu CI, que hodeixi córrer. Viurà igual de tranquil. O més.

Els més intel·ligentsSantiago Riera i Tuèbols, membre de l’IEC i del Departament

d’Història Contemporània de la UB

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 46 COMBINATÒRIA

“Va ser Francis Galton,

cosí de Charles Darwin

i interessat a aplicar

el darwinisme a la

societat (darwinisme

social), el primer que va

donar mostres de voler

mesurar empíricament

la intel·ligència;

les tècniques per fer-ho,

tanmateix, es varen

desenvolupar durant

el començament

del segle XX”

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 47FER I DESFER

Amb l’ocupació de les “zones ro-ges”, l’exèrcit franquista, i tot l’a-parell polític que l’acompanyava,es va lliurar a la recerca sistemà-

tica de proves documentals, de tota me-na, que servissin per demostrar la “per-fídia roja”: els delictes, els assassinats,

la repressió i altres comportaments quevan portar Espanya a la degradació ab-soluta. En contra d’aquesta “barbàrieroja” el Movimiento va ser, així, lacontestació “natural”.

No gaire degueren trobar o, almenys,no tant com es devien pensar. Perquè laidea que animava el Govern franquistava fracassar, mai no va aparèixer unadocumentació incriminatòria exhausti-va contra el sistema republicà –i nocontra actituds individuals– que, quisap, podria ser usada davant dels go-verns dels altres països per justificarl’“ alzamiento”. Però, això sí, en quedàun llibre, que pretenia ser un avança-ment extractat d’un altre de més com-plet que mai no arribà a publicar-se. Ésel pretitulat “Causa general”, amb el tí-tol de La dominación roja en España, isubtitulat significativament com “Avan-ce de la información instruida por elministerio público”, editat pel Ministe-ri de Justícia l’any 1944.

Propaganda. El llibre és un exercicide propaganda, enmig de l’exaltaciónacionalcatòlica, que, a través de lesicones del règim, excita la idea de la“justícia” de l’aixecament feixista coma “inevitable” reacció davant de les“monstruositats” que el règim repu-blicà –intrínsecament pervers– haviacomès. Amb les fotografies que es re-produeixen és fàcil veure el sentit pro-pagandístic.

S’inicia el llibre amb l’assassinat deCalvo Sotelo i l’execució de José Anto-nio Primo de Rivera com a exemplesdels màrtirs per la causa ideològica ipolítica del renacer español. Tot seguits’estructura temàticament enllaçant ca-da capítol de manera que condueix ellector en un in crescendoprovatori dela perversió absoluta de la República.El “Terror anárquico” dóna pas a “Laschecas”. S’hi dediquen capítols espe-cialitzats a les que es consideraven méssanguinàries, i s’eleva el to amb la“Persecución religiosa” (aquest capítol,encapçalat per la significativa cita deManuel Azaña: “España ha dejado deser católica”), que seria la lògica con-seqüència dels dos primers i que mostrarelacions nominals de “víctimes de lapersecució” en diversos indrets. Fixada

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 48 APUNT

JOAN

CEL

IÀ

L’anomenada ‘causa

general’ fou la pretesa

base jurídica sobre

la qual el franquisme

pretengué justificar

la repressió.

La causa general del franquisme contra els rojos

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 49

la idea general, els “Asesinatos colecti-vos de presos” mostren la sed de sangrepublicana, de la qual ni els presosse’n salvarien perquè, és clar, era un rè-gim corrupte fins el punt que havia ins-taurat el “Terror policíaco”. Un règimque no era espanyol perquè les “Mani-festaciones de la influencia soviética”provaven la seva submissió, presenttant a “El ejército rojo” com a “La jus-ticia roja” i que culminava amb “El go-bierno marxista”. Naturalment, com aperversitat global que era, cap àmbit nose’n salvava, de la perfídia, com cons-tatava l’epíleg, “Otros aspectos de lavida roja” .

Un compendi, en definitiva, del delirirepressor que –segons assegurava– nopretenia actuar contra les actituds per-sonals –i dissortadament molts republi-cans s’ho va empassar i caigueren en-ganyats sota la salvatge repressió– sinósobre el conjunt d’un règim infectat,el republicà, que havia contaminat totsaquells qui hi haguessin estat en con-tacte.

El sentit final, la conclusió, és clar. ElMovimiento era el cirurgià que haviad’extirpar el càncer per salvar el glo-riós cos de la pàtria que no havia estatinfectat.

Miquel Payeras

JOAN

CEL

IÀ

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 50 DOSSIER

Els dies de gener a març de 1939marquen una ruptura històrica pelsPaïsos Catalans: la derrota de laRepública en la Guerra Civil espa-

nyola va representar no sols la mort i lareclusió per a milers de ciutadanes i ciu-tadans, un retrocés històric de dècadesi l’inici d’un intent de genocidi cultural

sense precedents. Va comportar, també,la fugida cap a terres de França de cen-tenars de milers de persones –soldats,homes, dones, vells, nens–, una diàspo-ra humana com no s’havia produït encap altre moment de la nostra història.El temor a les represàlies anunciades i elconeixement de les matances comesesen el territori sota control franquista jus-tificava amb escreix les dimensions dela marea humana cap a l’exili.

L’ocupació franquista de Catalu-nya. La derrota de Catalunya –amb lacorresponent ocupació militar– va seruna conseqüència lògica de l’enormedesgast que havia representat per a la re-reguarda catalana la batalla de l’Ebre, lamés llarga i dura de la guerra, que, ini-ciada el 25 de juliol de 1938, ambl’ofensiva republicana al front de l’E-bre, havia de concloure el 15 de novem-bre del mateix any, quan el darrer soldatrepublicà havia creuat el riu, i que haviadeixat la situació del front com es troba-va en vigílies del dia 25 de juliol. La di-ferència era que ara l’exèrcit republi-cà havia perdut molts efectius, i no mésde 100.000 soldats dels que formavenl’exèrcit de l’Est es trobaven en condi-cions de combatre. Davant, Franco dis-posava de 300.000 homes comandatspel general Dávila, amb una moral moltalta i, sobretot, amb una més que evi-dent superioritat artillera i aèria.

Després dels rumors que circulavensobre una imminent ofensiva franquistai de no pocs ajornaments, finalment eldia 23 de desembre de 1938, fent casomís a la treva nadalenca que havia pro-posat el Vaticà, s’inicià l’ofensiva fran-quista en dos punts concrets: al nord, al

Amb la derrota de la

República comença,

entre gener i març

de 1939, l’exili.

La fi de la Guerra Civilals Països Catalans: l’inici de l’exili

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 51

sector de Tremp, i al sud, al sector deSeròs. Al primer sector els soldats repu-blicans, sota el comandament del di-rigent anarquista Ricardo Sanz, van re-sistir, però a Seròs la resistència esde-vingué inútil i s’obrí una bretxa pro-funda per la qual van anar penetrant elssoldats italians i navarresos. Les contra-ofensives republicanes que es van em-prendre en aquest sector van acabar fra-cassant en un moment en què tota líniade front havia ja desaparegut i es com-batia a camp obert. A partir d’aquestmoment, Catalunya restava abandonadaa la seva pròpia sort. El Govern de laRepública havia previst una ofensiva alfront del centre que quan es produí, acomençaments de gener de 1939, vaacabar fracassant estrepitosament. Da-vant d’aquesta eventualitat, es va inten-tar reproduir una situació de resistènciaa ultrança, com la que havia tingut lloca Madrid a l’inici de la guerra. A mitjangener de 1939, el Govern va decretarla mobilització militar general de “totsels ciutadans dels dos sexes compresosentre els disset i els cinquanta anysd’edat”. Però tot era ja molt difícil. Lasuperioritat de tot ordre de l’exèrcit in-vasor impedia qualsevol reorganitzaciómilitar per part de la República, en unmoment en què la rereguarda catalana,després de més de dos anys de guerra,havia exhaurit la seva capacitat de re-sistència.

En aquestes condicions, l’única cosaque podia fer l’exèrcit de la Repúblicaera organitzar una retirada el més orde-nada possible i, encara, intentar referuna nova línia de front per aturar l’ofen-siva. El general Vicente Rojo, el capd’operacions de l’exèrcit de la Repúbli-ca, va fer un darrer intent la nit del 23al 24 de gener i va preveure convertir elriu Llobregat en una línia de defensaque evités la caiguda de Barcelona. Peròen aquests moments la situació anava jade mal borràs i bona part del territori ca-talà havia caigut sota el control del’exèrcit franquista. Tarragona havia es-tat ocupada el dia 15 de gener i tres diesmés tard, en un consell de ministres alqual havia assistit el president Com-panys, Juan Negrín, el president espa-nyol, havia afirmat que la situació, tot iésser greu, no era desesperada. Però el

dia 21 de gener aconsellava Companysla conveniència d’abandonar Barcelona.El mateix dia, Treball, l’òrgan de prem-sa del PSUC, feia una crida desesperadaa la resistència, a “l’esforç suprem” perevitar la derrota irremeiable. Però el dia22 de gener els governs de la República,el català i el basc –tots tres residien aBarcelona– abandonaven la ciutat, enun moment en què arribaven milers derefugiats que fugien de l’avenç del’exèrcit franquista. El dia 24 de generels invasors arribaven al Llobregat i espreparaven per ocupar la capital catala-na. La matinada del dia 26 de gener,mentre els darrers soldats de l’exèrcit

A la pàgina del costat,commemoració de la diada del’11 de setembre de 1941des de Mèxic, amb unareferència explícita delsexiliats catalans.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 52 DOSSIER

republicà abandonaven la ciutat, les tro-pes franquistes ocupaven posicions alsvoltants de Barcelona: la 5a Divisió na-varresa ocupava el Tibidabo i Vallvidre-ra, les tropes de Yagüe s’emparaven delcastell de Montjuïc, mentre que la 4aDivisió navarresa avançava per Mont-cada i els italians del Corpo di TruppeVolontarie enviaven des de Terrassa unacolumna motoritzada. A primeres horesde la tarda les tropes iniciaven el seuavenç cap al centre de la ciutat.

A partir d’aquest moment, l’ocupacióde la resta del territori català va ser moltràpida: el dia 4 de febrer fou ocupadaGirona i el dia 10 de febrer l’exèrcitfranquista arribava a la frontera france-sa. S’havia completat així l’ocupació deCatalunya.

La rendició de Menorca. Amb l’o-cupació de Catalunya, Menorca, quedurant tota la guerra havia restat sota elcontrol de la República, va quedar enuna situació de desprotecció i aïllamenttotals. Des de mitjan gener de 1939,Fernando Sartorius Díaz de Mendoza,comte de San Luis i tinent coronel del’Aeronàutica Naval de Mallorca, in-tentà evitar la consumació d’un pla del’exèrcit franquista que preveia la con-questa de Menorca a partir d’un bom-bardeig sistemàtic de l’illa. Per evitar-ho s’entrevistà amb el cònsol anglès dePalma, Allan Hillgarth, a qui li exposàun pla que consistia a intentar una nego-ciació amb les autoritats de Menorcaper aconseguir una rendició sense sang.Els anglesos proporcionarien un vaixellper marxar cap a Menorca amb el qualabandonarien l’illa totes les personescompromeses que volguessin.

El dia 6 de febrer de 1939 el creuerbritànic Devonshire des de Palma posa-va rumb cap a Maó, on fondejava lesprimeres hores de l’endemà. Les nego-ciacions entre Sartorius i el vicealmirallLuis González de Ubieta, que havia es-tat nomenat cap de la Base Naval deMaó el 4 de febrer de 1939, començarenel mateix dia, però González de Ubietano volia comprometre cap rendició sen-se la prèvia conformitat del Govern dela República. Mentre se celebraven lesnegociacions es produïren, però, dosfets desgraciats, que posaren en perill el

pla de Sartorius. El dia 8 de febrer, peruna banda, la guarnició de Ciutadella esrevoltava contra la República, mentreavions italians llançaven el bombardeigmés intens que havia de patir Maó en eldecurs de tota la guerra. El bombardeigde Maó, que sembla que fou una manio-bra italiana per fer fracassar el pla deSartorius, ja que havien estat marginatsde les negociacions, va forçar el coman-dant britànic del Devonshire a iniciar laretirada. Fou aleshores quan el delegatdel Govern de la República a Menorca,Francesc Mercadal, que havia participaten les negociacions amb Sartorius, vademanar al vaixell britànic que retornés,per poder embarcar aquells que vol-guessin fugir, la qual cosa fou accepta-da. Sembla que foren unes 450 perso-nes, moltes menys de les previstes, lesque finalment van embarcar la matinadadel dia 9 de febrer de 1939 en el vaixellanglès en direcció cap a Marsella, men-tre que el motoveler Carmen Picó mar-xava amb uns 77 refugiats cap a l’Alger.

El mateix dia 9 de febrer tropes fran-quistes procedents de Barcelona esfeien càrrec de la situació de Menorca iel dia 18 es produïen els primers afuse-llaments a l’illa.

La fi de la guerra i l’ocupació delPaís Valencià. Amb la pèrdua de Ca-talunya, la situació de la República vaesdevenir desesperada. És cert que en-cara conservava l’àmplia zona del Cen-tre i del Llevant, habitada per uns deumilions de persones, i disposava d’unexèrcit format per uns 500.000 com-batents. Però les condicions materialsd’aquest exèrcit i la moral combatentestaven per terra. El president de la Re-pública, Manuel Azaña, havia dimititdel seu càrrec el 28 de febrer i havia fi-xat la seva residència provisional al’ambaixada d’Espanya a París, i el ma-teix general Vicente Rojo, cap de l’estatmajor central de l’exèrcit republicà, esva negar a tornar a Espanya, després dela caiguda de Catalunya.

Tan sols Negrín i el Partit Comunista(PCE) creien en la victòria i en la ne-cessitat de resistir costés el que costés,amb la convicció que aviat les contra-diccions internacionals que es vivien aEuropa desencadenarien una guerra a la

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 53

qual quedaria supeditada la guerra d’Es-panya.

Però quan Negrín i el seu govern vantornar a Madrid, el dia 10 de febrer de1939, es van trobar que les preocupa-cions fonamentals giraven entorn de lapau i la resistència. En el si de l’exèrcitde la República eren ben pocs els gene-rals, caps i oficials que creien en una re-sistència mínimament eficaç i duradorai ben aviat es va formar una oposicióa la política resistencialista de Negrín, al’entorn del coronel Segismundo Casa-do, comandant en cap de l’exèrcit delCentre, i que va trobar el suport d’im-portants sectors socialistes i anarcosin-dicalistes. El clima d’hostilitat a la polí-tica de Negrín era tan gran a Madrid queel dia 27 de febrer de 1939 el Govern vadecidir instal·lar-se a Elda, mentre quela direcció del PCE feia el mateix alPalmar, al sud de Múrcia.

En aquests moments, la conspiració deCasado contra el Govern estava moltavançada i el dia 4 de març –el mateixdia en què s’havia produït la sublevacióde la flota republicana de Cartagena,que va marxar cap al nord d’Àfrica–Casado va enderrocar el Govern de Ne-grín, que abandonava Espanya dos diesmés tard i creava l’anomenat ConsejoNacional de Defensa, presidit pel gene-ral José Miaja. A partir d’aquest mo-ment l’objectiu de Casado fou buscaruna pau negociada amb Franco. De fet,des de finals de gener estava en relacióamb agents dels serveis d’intel·ligènciafranquistes que dirigia el coronel JoséUngría. Però en aquests moments Fran-co no estava disposat a acceptar cap al-tra alternativa que la rendició incondi-cional. Quan el dia 9 de febrer de 1939va promulgar la Ley de Responsabilida-des Políticas ja deixava entreveure quela “generositat, benevolència i humani-tat” envers als vençuts, que havia anun-ciat uns dies abans, havien deixat pas ala revenja més absoluta. La negativa deFranco a no permetre l’evacuació delsresponsables de l’exèrcit republicà nodeixaven preveure res de positiu. En unclima de descontrol absolut, el dia 26 demarç, Franco va donar l’ordre d’iniciarl’“ofensiva de la victòria”, que no vatrobar importants resistències a les filesde l’exèrcit republicà. El dia 28 de març

Madrid era ocupat sense resistència il’avenç de l’exèrcit en direcció al Medi-terrani era imparable.

En aquestes circumstàncies, els mem-bres del Consell de Defensa, que s’ha-vien traslladat a València –convertida,altre cop, en capital de la República, perunes hores– amb l’objectiu d’intentarl’evacuació per mar dels responsablesrepublicans, van haver de contemplarcom les crides que havien fet a diferentspaïsos, com França, Anglaterra o els Es-tats Units, perquè subministressin vai-xells per possibilitar l’evacuació, no ha-vien tingut cap mena de ressò. Desprésde la fugida de la flota republicana, elmar va esdevenir una barrera infranque-jable. En aquestes condicions, Valènciaes va convertir en un autèntic caos. Enplena dispersió republicana, i abans quearribessin les tropes franquistes, els fa-langistes locals, encapçalats per LuisGutiérrez Santamarina, s’havien fetpràcticament els amos de la situació. I eldia 29 de març, Casado i els membresdel Consell de Defensa abandonaven laciutat i a Gandia embarcaven en el vai-xell anglès Galatea. L’endemà les tropesdel coronel Arana ocupaven finalmentValència.

A Alacant la situació va acabar essentdesesperada. Durant els dies 29 i 30 demarç s’havien reunit al port alacantí mi-lers de republicans amb l’esperança depoder fugir per mar. Hom parla d’unamassa d’entre quinze i vint-i-cinc milpersones, que esguardaven l’arribadad’uns vaixells que finalment no es vaproduir. Quan la tarda del dia 30 demarç, els italians de la divisió Littorio,comandada pel general Gastone Gam-bara, van arribar a les portes d’Alacant,la desesperació i el pànic entre els reu-nits van provocar algunes dotzenes desuïcidis. Algunes fonts parlen d’entrequaranta i cinquanta. El dia 31 de marçels concentrats es varen anar lliurant ales tropes italianes.

D’aquesta manera, Franco donava aconèixer el darrer comunicat de guer-ra el dia 1 d’abril de 1939. El dramad’Alacant no havia fet sinó anunciarun altre drama, que tot just havia co-mençat.

Pelai Pagès

La negativa de Franco

a no permetre

l’evacuació dels

responsables de l’exèrcit

republicà no deixava

preveure res de positiu.

En un clima

de descontrol absolut,

el 26 de març de 1939,

Franco va donar l’ordre

d’iniciar l’‘ofensiva de

la victòria’, que no va

trobar importants

resistències a les files

de l’exèrcit republicà

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 54 DOSSIER

L’exili de 1939 és el que més catalansva obligar a desplaçar-se en l’èpocacontemporània. L’únic que per laseva magnitud se li pot comparar és

el de 1840, que correspon a la fi de la pri-mera guerra carlina. El juliol d’aquellany, uns 10.000 combatents del País Va-lencià, d’Aragó i del Principat, al capda-vant dels quals hi havia Ramon Cabrerai Griñó, entraven a l’estat francès. A di-ferència de l’exili carlí, el dels republi-cans de 1939 no es circumscriu a un seg-ment determinat de la població sinó quepodem parlar, sense temor a caure en l’e-xageració, de l’exili de tot un poble.

El 23 de desembre de 1938 l’exèrcit re-bel va llançar una potent ofensiva contraCatalunya que va provocar la ruptura delfront del Segre i va col·locar els republi-cans arran del col·lapse. En aquella situa-ció que empitjorava contínuament, erenmoltes les veus catalanes que amb sordi-na s’alçaven per tal que les autoritats re-publicanes iniciessin els preparatius decara a un més que problable exili; tanma-teix, Juan Negrín –cap de l’executiu cen-tral i membre del PSOE– es negava deltot a abordar aquesta possibilitat i es vadecantar per la resistència a ultrança. Elsfets, però, desmentien la via triada pelpremierrepublicà, ja que ell mateix benaviat hagué d’indicar al Govern de la Ge-neralitat que sortís de Barcelona. Era el21 de gener de 1939.

La por. La por cerval a les represàliesque amb insistència creixent els franquis-tes anunciaven, al saqueig, a la suposadavoracitat sexual de les tropes marroqui-nes, etc., provocaren que una enormemassa de població civil, que no havia tin-gut cap tipus de responsabilitat política,fugís desordenadament cap al nord ambl’esperança de trobar refugi a l’altra ban-da de la frontera política que separa lesdues Catalunyes. Però l’esperança quedà

frustrada després d’infinits patiments detot ordre en aquell hivern de 1939: lafrontera estava tancada amb pany i forre-llat per ordre de París. A mitjan gener, elministre d’Estat de la República, JulioÁlvarez del Vayo, esgrimint raons huma-nitàries, havia gestionat amb les auto-ritats franceses que acollissin en el seuterritori metropolità o bé a l’Àfrica delnord un contingent de 150.000 civils,però l’única resposta que rebé fou unalacònica negativa. La massa de poblaciócivil que inútilment pressionava la fron-tera per a forçar-la creixia amb progres-sió geomètrica. Però això no era tot:l’exèrcit republicà en retirada es dirigiacap al mateix lloc i amb idèntic propòsit.Què ordenaria París en primera instàn-cia al dispositiu de 50.000 homes –Gar-de Républicane Mobile, regiments del’exèrcit i gendarmes– que havia destacata la frontera pirinenca per fer-la infran-quejable del tot? Obriria foc a discreciócontra l’exèrcit regular en retirada de laRepública espanyola –contra la qual noestava en guerra i que a més era membrede la Societat de Nacions–, que es resis-tia a ser capturat pels franquistes? Quèpassaria si en algun punt els republicanstrencaven la frontera i entraven amb ar-mes i bagatges? Burgos i París portariena terme un holocaust republicà? Davantaquestes eventualitats l’estat francès optàper obrir la frontera el dia 27 de gener ala població civil i als soldats ferits.

D’altra banda, Vicente Rojo, general encap de l’estat major central, elevava unpla de retirada del Grup d’Exèrcits de laRegió Oriental a Negrín. Per a l’execuciód’aquest pla, Rojo assenyalava quel’exèrcit havia d’ésser reconstruït dins dela frontera de l’estat francès; seguida-ment s’enviarien a l’extensa zona Centre-Sud –encara en mans dels governamen-tals– tots els mitjans humans i materialsper tal de continuar la guerra. Les ges-tions del Govern de la República aconse-guiren que les autoritats franceses adme-tessin a partir del dia 5 de febrer els com-batents, però, al contrari del que Rojo ha-via previst, foren desarmats, internats encamps de concentració i tot el materialde guerra quedà immobilitzat. L’11 defebrer els Pirineus quedaren sota controlfranquista; davant aquest fet l’escriptorfeixista Ernesto Giménez Caballero ex-

L’exili esdevingut

després de la derrota

republicana

en la Guerra Civil

ha estat el que més

catalans ha desplaçat

en l’època

contemporània.

Ombres entre tenebres

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 55

Els catalans acollits en païsosestrangers es van fer notar, ambuna activitat cultural intensa.Dalt, l’Orfeó Català de Mèxic.

perimentà una emoció tan pregona queescriví: “¡Oh españoles, hermanos míos!Desde el 10 de febrero de 1939 en la pri-mera hora postmeridiana, España, trasdos centurias de agonías, de bofetadas,de renunciaciones, de ofensas y de lágri-mas en silencio, acaba de contestar a losdescendientes del Conde de Harcourt:“Señores: ¡Hay Pirineos!”

Els primers temps de l’exili. Laquantificació de l’èxode republicà de1939 és quasi impossible d’obtenir ambexactitud. La seva magnitud i els caossubsegüent que s’originà ho dificultenextraordinàriament; a més a més, hem detenir en compte que Catalunya, que l’any1936 tenia censats 2.917.851 habitants, acausa de l’evolució de la guerra havia es-devingut una “terra de refugi” i a mitjan1938 acollia 702.000 emigrats d’altrespobles de l’estat, i que en acabar la guer-ra indubtablement el seu nombre –tot ique no fou avaluat– havia de ser superior.D’entre el ball de xifres que es mou al’entorn del nombre de persones que en-traren a les terres de l’estat francès enproduir-se la caiguda de Catalunya, nos-altres ens quedem amb la que aporta Ja-vier Rubio, qui parla de 471.000, entreles quals figuren 6.000 combatents inter-nacionals. El volum de catalans expa-triats encara el coneixem amb menys pre-cisió; tanmateix podem donar com a bonsels guarismes que el fan oscil·lar entre80.000 i una mica més de 100.000. Sianalitzem la distribució d’aquests cata-lans per sectors productius observem queun 24% eren del sector primari, un54,75% del sector secundari, 19,75% delterciari i l’1,5% restant el podem classifi-car com a diversos.

Quan el 27 de gener de 1939 començà aentrar la població civil, els mitjans de quèdisposaven les autoritats nord-catalanesaixí com els de les societats benèfiques esrevelaren quasi d’immediat insuficientsdel tot, i per això París procedí a evacuarun elevat nombre de refugiats als depar-taments de l’interior i a instal·lar-los encamps civils i en refugis. Un problemaangoixós que es plantejà des del primermoment fou la lamentable situació enquè es trobaven els malalts i els ferits.Marc Rucart, ministre de Sanitat, aviatordenà que una part d’ells també fos tra-

lladada a l’interior i que s’obrissin dosvaixells hospitals als ports de Marsella iPortvendres.

Simultàniament a l’entrada de pobla-ció pels passos fronterers tingué lloc unenorme filtratge, a través dels Pirineus oper mar, d’elements que legalment no po-dien ser admesos: desertors de l’exèr-cit, delinqüents comuns, etc. Per subsis-tir, sovint anaven a demanar menjar a ca-ses de pagès isolades, i si no els en dona-ven l’obtenien per la força. Aquests inci-dents, sobredimensionats per la premsad’extrema dreta i de dreta, contribuïren acrear una forta psicosi d’inseguretat quegenerà el rebuig d’àmplies capes de lapoblació francesa envers els emigrats re-publicans, especialment en els departa-ments del sud. Una sort molt diferent tin-gueren els soldats que la nit del 5 al 6 defebrer començaren a travessar la frontera:eren desarmats i escorcollats pels gendar-mes, que amb aquest pretext els robaventot el que duien al damunt que tingués al-gun valor (braçalets, anells, plomes esti-logràfiques, etc.). Els soldats que entra-ren pels passos orientals foren emmenatsa camps de concentració del litoral, onl’únic que van trobar fou un escenari nuenvoltat per filferrades sota una estricta

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 56 DOSSIER

vigilància de gendarmes, senegalesos, es-pahís, marroquins, etc. Els combatentsque penetraren per la Cerdanya van viureuna situació molt pitjor, ja que en aquellaèpoca de l’any les temperatures general-ment se situen entre els 9 i 13 graus sotazero. Entre els molts camps que es vanbastir citarem Argelers i Sant Cebrià,amb 80.000 interns cadascun el mes defebrer; el Barcarès, amb 60.000 a prin-cipis de juny; el Vernet (Arieja) amb10.200 el març; Agde (Erau), que en elseu camp número tres –“Camp dels cata-lans”– albergava un contingent de 8.000elements del Principat; la Guingueta; Ur,Càldegues; Prats de Molló (Cerdanya iVallespir); etc. Disenteria, neu, fred, de-pressió, sorra, polls, fam, etc., és el queper sempre més va quedar allotjat en lamemòria d’aquells que hagueren d’anar araure entre les filferrades de l’Hexàgon

La crisi insoluble de les institucions dela República a l’exili provocà l’aparicióde dos organismes paral·lels i rivals dedi-cats al socors dels republicans: el Servi-cio de Emigración de los RepublicanosEspañoles (SERE), controlat per JuanNegrín, i la Junta de Auxilio a los Repu-blicanos Españoles (JARE), que dirigiael líder del PSOE, Indalecio Prieto. Du-rant les primeres setmanes de l’exili, laGeneralitat –que poc abans de deixar elpaís havia contemplat impotent com elscarrabiners de Negrín confiscaven per laforça els seus fons– estava incapacitadadel tot per prestar ajut als seus ciutadansrefugiats. Fou gràcies sobretot als subsi-dis facilitats per diversos comitès interna-cionals que aconseguí posar en funciona-ment a Perpinyà uns serveis d’assistènciaque tenien la seu al Casal Català. Aixímateix fou possible crear a París el marçde 1939 la Fundació Ramon Llull, dedi-cada al manteniment de la cultura catala-na, a ajudar els grups culturals formatsdins dels camps de concentració, a facili-tar subsidis temporals a artistes i intel-lectuals, etc. Més endavant, la Generali-tat aconseguí obrir una oficina a París imantenir-la mercès a un precari acord definançament que els consellers d’Esquer-ra Republicana havien negociat amb In-dalecio Prieto.

Els camins de la fugida. Les intensesgestions desplegades per París perquè la

comunitat internacional accedís a rebrepart dels emigrats republicans foren unfracàs; a més, l’estat francès, a causa deltracte inhumà que els donà en els camps,esdevingué el blanc de totes les crítiquesde l’opinió d’aquesta comunitat, que teniauns governs que no col·laboraven gens oen grau mínim en les tasques de solidari-tat. Una ràpida llambregada sobre el pai-satge d’aquella hora ens mostra que elsEUA –pàtria de la democràcia liberal–,d’acord amb el que establia la seva legis-lació, sols podia admetre un màxim de252 refugiats, Gran Bretanya acceptà al’entorn de 300 catalans, la majoria delsquals intel·lectuals, Suïssa, el bucòlic pa-ís alpí, acollí una dotzena de personali-tats; l’URSS –pàtria del proletariat uni-versal– 2.000, etc. Els únics països queacceptaren rebre contingents importantsd’exiliats foren els llatinoamericans, es-pecialment Mèxic, la República Domini-cana i Xile. S’estima que l’any 1943 alpaís asteca hi residien 3.000 ciutadansdels Països Catalans; el dèspota caribenyRafael Leónidas Trujillo, per raons depolítica interna, n’admeté uns 3.500, delsquals uns 850 eren catalans; mentre queXile albergà a l’entorn d’uns 500 cata-lans. Altres repúbliques que també n’ac-ceptaren, encara que en un nombre moltinferior, foren Argentina, Colòmbia, Cu-ba, Uruguai, etc.

Si la vida dels emigrats catalans a les re-públiques americanes resultà més o meysplanera i molts van poder refer les sevesvides, no fou així per als qui es van que-dar a Europa, ja que, a conseqüència del’esclat de la Segona Guerra Mundial, eljuny de 1940 assistiren a l’ocupació del’estat francès pels exèrcits nazis. Els pri-mers a experimentar les conseqüènciesde la nova situació foren els qui s’havienincorporat a les companyies de treballa-dors: anaren a raure als stalags(camps depresoners) dels nazis i aviat foren enviatsals camps d’extermini. Altres passarenal Service du Travail Obligatoire. Tambén’hi hagué que combateren contra els hit-lerians amb les armes a la mà en el ma-quis, en els exèrcits de Charles de Gaulle,en els serveis secrets aliats, etc. El preuen vides pagat per aquesta lluita per la lli-bertat, tot i que ens és desconegut, hemde convenir que fou molt alt. Sols recor-darem que el mateix president de la Ge-

La quantificació

de l’èxode republicà

[segons Javier Rubio]

és de 471.000 persones,

entre les quals figuren

6.000 combatents

internacionals.

El volum de catalans

expatriats encara

el coneixem amb menys

precisió; tanmateix

podem donar com a

bons els guarismes que

el fan oscil·lar entre

80.000 i una mica més

de 100.000. Si analitzem

la distribució d’aquests

catalans per sectors

productius observem

que un 24% eren

del sector primari,

un 54,75% del sector

secundari, 19,75% del

terciari i l’1,5% restant

el podem classificar

com a diversos

neralitat, Lluís Companys, fou segrestatpels alemanys i pels serveis policialsfranquistes i executat a Barcelona l’octu-bre de 1940; i que pel camp d’exterminide Mauthausen hi passaren 7.189 repu-blicans. Entre els qui hi moriren n’hi ha-via 1.800 dels Països Catalans.

L’obra dels emigrats. Escampats peruna constel·lació de països i malgrat lesprofundes discrepàncies ideològiques ipolítiques que els separaven, els catalanss’identificaren sempre com a tals i no esdeixaren dissoldre en la marea de “l’exi-li espanyol”. Editaren revistes i llibres encatalà; celebraren ininterrompudamentels Jocs Florals –des de 1941 fins al1977– amb llàgrimes als ulls i amb l’es-perança que l’any vinent ja serien a casa;injectaren saba nova als casals i orfeonsque vivien en la letargia; emeteren pro-grames de ràdio; mantingueren viva laflama de la llibertat nacional; etc.

D’altra banda, voldríem assenyalar l’e-norme aportació d’aquests emigrats alprogrés econòmic, a la cultura i a la cièn-cia dels països que els acolliren, i per ex-tensió al patrimoni universal. Solament, ia títol indicatiu, esmentarem alguns d’a-quests catalans universals la labor profes-sional dels quals fou reconeguda i fouobjecte de distincions i homenatges: PereBosch i Gimpera, August Pi i Sunyer,Josep Quero Molares, Lluís A. Santaló,Lluís Sayé, Manuel Serra i Moret, JosepTrueta, Pau Vila, Margarida Xirgu, Jo-sep Gausachs, Antoni Prats Ventós, JosepMaria Batista i Roca, Manuel Valldepe-res, Pau Casals, etc.

Un dels aspectes que els expatriats cata-lans tingueren molt en compte va ser re-córrer –encara que sense èxit– en de-fensa de la causa de Catalunya davantles més altes instàncies internacionals–l’ONU i la UNESCO– tot i que la dicta-dura franquista des de la meitat de la dè-cada dels anys cinquanta n’era membrede ple dret. L’expatriat Pau Casals, quehavia compost per encàrrec del secretarigeneral de l’ONU –U Thant– l’“Himne ales Nacions Unides”, aprofità la seva es-trena el dia 24 d’octubre de 1971 per pre-sentar arreu del món el seu país. Casals,amb quasi noranta-cinc anys, i amb veuemocionada, s’adreçà al públic i digué:“Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat

reduïda a unes quantes províncies d’Es-panya. Però, què ha estat, Catalunya? Ca-talunya ha estat la nació més gran món.Els dic, us diré per què: Catalunya va te-nir el primer Parlament, molt abans queAnglaterra. I fou a Catalunya on hi va ha-ver un principi de ‘Nacions Unides’. To-tes les autoritats de Catalunya es van reu-nir al segle XI a Toluges –una ciutat queavui pertany a França però que abans erade Catalunya– per parlar de pau. Sí, al se-gle XI! Pau al món, perquè Catalunya jaestava contra la guerra, contra allò queles guerres tenen d’inhumà. Sí, al segleXI. Això era Catalunya!”

Per Catalunya, l’èxode de 1939 signi-ficà la solució de continuïtat del procésde reconstrucció nacional iniciat a la Re-naixença, i comportà als elements d’a-quella gegantina massa de vençuts, quedurant diverses setmanes dels mesos defebrer i de març d’aquell any acaparà in-voluntàriament les portades dels princi-pals rotatius internacionals, patiments in-commensurables, així com rebuigs i hu-miliacions de tota mena i fins i tot la mortde molts d’ells. Com és natural, aque-lla massa anònima de derrotats al cap depoc caigué en el més pregon dels oblits.I avui encara hi roman. És per això queens sembla escaient dur ací aquells motsque un dia va escriure l’enginyós JoanFuster: “Els vençuts passen de seguida demoda.”

Daniel Díaz i Esculies

Secció infantil de l’Orfeó Catalàde Mèxic, en una imatge presal’any 1949. Els catalans s’identi-ficaren sempre com a tals i maino es deixaren dissoldre en lamarea d’“exiliats espanyols”.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 57

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 58 DOSSIER

Adiferència del cas de Catalunya, ales Balears l’exili fou un fenomende dimensions poc espectacularsi escassament homogeni. Aquest

fet no ha de sorprendre, atesa l’especi-ficitat que presentà el desenvolupamentde la guerra a cadascuna de les illes del’arxipèlag, per la qual cosa les rutesde sortida foren molt diverses.

Diferències entre cada illa. Elsmallorquins foren els ciutadans de lesBalears que tingueren més complicadala possibilitat de marxar, a causa del re-lativament fàcil triomf del Movimientoa l’illa gran. Com és lògic, el nucli bàsicde la diàspora mallorquina procedí delsrefugiats a la zona republicana de 1936.Aquests constituïen un col·lectiu d’unsquants centenars de persones a les qualsel cop d’estat de juliol de 1936 haviasorprès fora de l’illa o que havien acon-seguit fugir en els primers mesos de lacontesa, i que en bona part s’instal·larena Catalunya i a Menorca, on impulsarenorganismes com el Secretariat Antifei-xista Mallorquí a Catalunya i publica-cions com Mallorca Nova i Suplementd’‘El Obrero Balear’. Però la immensamajoria dels dirigents polítics i sindicalsd’esquerra mallorquins restaren atrapatsa la zona franquista des d’un bon co-mençament, i per tant foren objecte d’u-na dura repressió que no deixava el mésmínim marge per fugir cap a l’estranger.

A la resta de les illes, on les peripèciesdel conflicte de 1936-39 foren, si mésno inicialment, més favorables a la causarepublicana, l’exili tingué com és lògicunes dimensions proporcionalment mésgrans. Així, els pitiüsos d’ideologia es-querrana tingueren l’opció de fugir entreel 13 i el 20 de setembre de 1936; és adir, durant la setmana compresa entre ladescomposició del poder republicà des-prés de la retirada de les tropes del ca-

pità Alberto Bayo –que havien ocupatEivissa i Formentera entre el 7 i el 8 d’a-gost– i la recuperació d’aquestes illespels nacionals. Però el nucli proporcio-nalment més nombrós va ser, natural-ment, el dels menorquins; no debades lamajor part dels dirigents del Front Po-pular en aquesta illa tingueren l’ocasióde marxar, encara que fos in extremisaprofitant que va continuar fidel al Go-vern republicà fins al final de la contesa.Després de la capitulació de Menorca,entre el 8 i el 9 de febrer de 1939, unesquatre-centes cinquanta persones po-gueren arribar al vaixell britànic De-vonshire, que salpà cap a Marsella, i unaltre petit grup fugí a l’Alger en el mo-toveler Carmen Picó. La majoria de totsaquests evacuats acabaren en els campsde concentració del sud de França.

Destinacions. Les destinacions finalsdels republicans balears arribats alscamps de refugiats de la costa medi-terrània francesa després de l’enfonsa-ment del front català foren extremamentdiverses. Una part optà pel retorn imme-diat. Va ser el cas del darrer president dela Federació Socialista Balear, JaumeAlzina i Sancho, o del dirigent de les Jo-ventuts Socialistes Unificades (JSU)Miquel Rigo i Ferrer, els quals varen serempresonats a l’Espanya franquista.D’altres patiren l’ocupació alemanya i,en alguns casos, col·laboraren amb laresistència antinazi o foren internats encamps de concentració alemanys. Per alcas d’Eivissa i Formentera, Xicu Lluyha recuperat les peripècies d’una vin-tena d’aquests ciutadans. Segons elsestudis de Montserrat Roig, setze me-norquins, sis mallorquins, cinc formen-terers i dos eivissencs varen morir aMauthausen o als kommandos exteriorsd’aquest centre d’extermini. D’entre elsmallorquins que passaren per Dachau,

L’exili balear va tenir dimensions poc

espectaculars i va ser escassament homogeni.

Pocs i heterogenis

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 59

Lázaro Cárdenas va presidirMèxic entre els anys 1934 i1940. La seva tasca en favordels exiliats catalans, balearsi valencians va ser extensa,fins al punt de rebre homenatgesper part dels immigrants.

cal destacar el militant comunista JoanPicornell i Femenias, que morí poc des-prés d’ésser alliberat.

Els més afortunats aconseguiren passara Amèrica, sobretot a Veneçuela i Mè-xic. En el primer d’aquests països, des-tacà la figura del dirigent d’EsquerraRepublicana Balear Bernat Jofre i Ro-ca. Jofre s’establí a Caracas el febrer de1939 i es dedicà inicialment al periodis-me. Aviat entrà en contacte amb el mag-nat nord-americà Nelson Rockefeller iesdevingué el seu representant a Amèri-ca Llatina. A més a més, participà en lafundació del Centre Català de Caracas,del qual va ser president. A Mèxic, hianaren a parar els principals activistespolítics mallorquins –com el socialistaIgnasi Ferretjans i el republicà AntoniM. Sbert–, i també un important nuclid’eivissencs, entre els quals destacarenels germans Palerm Vich. A Xile, ensconsta la presència d’un grup de diri-gents comunistes menorquins que po-gueren marxar des de França amb la fa-mosa expedició del Winnipeg, organit-zada per Pablo Neruda. De tota manera,no mancaren balears en altres repúbli-ques d’Amèrica Llatina, com Colòmbia,Cuba, Uruguai o Argentina, i fins i totals Estats Units.

Finalment, cal no oblidar l’existènciad’un bon nombre d’illencs a Algèria. Enaquest cas, es tractà en bona part d’emi-grants polítics –sovint difícilment dis-tingibles dels econòmics– instal·lats enaquella colònia francesa durant el de-cenni dels quaranta, sobretot a causade la repressió contra les activitats dela resistència política de postguerra.L’exemple més conegut és el de les dot-zenes de mallorquins que fugiren del’illa en barques de pesca arran de lesdetencions de la primavera de 1948.

L’activisme polític. La contribucióde la diàspora balear a la lluita per la de-mocràcia tingué el màxim exponent enla intensa activitat política desenvolupa-da individualment per un grapat d’i-llencs exiliats que participaren princi-palment dins organitzacions d’àmbit es-tatal. Entre d’altres, podríem assenyalarels casos del republicà Antoni MariaSbert i Massanet –que col·laborà amb laJunta de Auxilio a los Republicanos Es-

pañoles (JARE) i participà (1954) enl’elecció de Josep Tarradellas com a pre-sident de la Generalitat–, i Francesc deSales Aguiló; dels socialistes Ignasi Fer-retjans i Sanjuan –que arribà a presidirel Círculo Cultural Jaime Vera i l’Agru-pación de Socialistas Españoles en Mé-jico– i Josep Caules i Juan –vocal de l’e-xecutiva del PSOE durant el decennidels cinquanta–; dels comunistes JoanAntoni Palerm Vich –que dirigí la revis-ta mexicana del PSUC Catalunya, si béel 1940 s’allunyaria d’aquesta organit-zació–, Àngel Palerm Vich –membre dela delegació d’Amèrica de la comissióexecutiva de la JSU– i Gabriel ArromJulià –membre de l’aparell de la III In-ternacional a la Unió Soviètica–; o delsanarcosindicalistes Bernat Pou Riera–que encapçalà el subsecretariat de l’As-sociació Internacional de Treballadors(AIT) a Europa Occidental– i LibertoCallejas –col·laborador a Mèxic de revis-tes com Tierra y Libertadi Inquietudes.

Ateses les reduïdes dimensions del fe-nomen, no ens ha d’estranyar que elsillencs a l’exili no formassin entitatspròpies, llevat de casos molt concrets.Ens consta, de tota manera, que durantla Guerra Civil els emigrats econòmics

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 60 DOSSIER

balears d’ideologia antifranquista for-maren associacions en alguns països percol·laborar amb la causa republicana.Fou el cas del Comitè Espanyol d’Ajudaa Menorca, de Marsella; del Centre De-mocràtic Balear de Montevideo; i delgrup Mallorca Nova, de Buenos Aires.També a Mèxic i a Veneçuela hi haguéiniciatives per organitzar de maneraespecífica els exiliats balears, però nodonaren lloc a cap estructura estable.L’única iniciativa duta a terme per re-construir en l’emigració un organismed’àmbit balear d’una formació políticafracassà. Es tractà del projecte d’un re-duït grup de joves exiliats socialistesmenorquins de refer a la França allibe-rada el Comitè Provincial de les Joven-tuts Socialistes Unificades. El desembrede 1944 editaren a Caracassona (l’Aine)un únic número de la revista Adelante,presentada com a “portavoz de las JSUde Baleares”.

L’exili cultural. Tal vegada l’aspectemés destacat de l’exili balear posterior a1939 fou la tasca creativa, de divulgaciói de promoció cultural desenvolupadaper un sector dels intel·lectuals illencsen l’emigració. Tot i que poc nombrós,l’exili cultural balear inclogué una nò-mina bastant variada de professionals deles lletres i de les ciències. Hi trobamperiodistes com Bernat Gaita Isern i De-seado Mercadal; lingüistes com AquilíTur Oliver; professors com FrancescaRiera Roca, Emili Garcia Rovira, Fran-cesc de Sales Aguiló, Ramon MedinaTur i Francesc Comas Camps; escriptorscom Gabriel Alomar; músics com Balta-sar Samper; lingüistes com Joan Masca-ró i Fornés; i metges com Bernat SerraVives, Joan Medina Tur i Vicenç Mora-gues González.

En alguns casos, aquest activisme cul-tural es va dur a terme en el marc gene-ral de l’exili català. En aquest sentit, ésinevitable referir-se novament a la figu-ra d’Antoni M. Sbert, que des de 1939se situà al capdavant de la Fundació Ra-mon Llull i de la Revista de Catalunya.El més actiu dels intel·lectuals mallor-quins a l’exili i l’únic que va centrar bo-na part dels seus treballs en l’enaltimentde la cultura mallorquina va ser el cien-tífic, professor i militant d’Esquerra Re-

publicana Balear Francesc de SalesAguiló i Forteza. Aguiló s’instal·là el1940 a Colòmbia, on impulsà la forma-ció del Patronat de Cultura Catalana.A més, col·laborà intensament en la re-vista Quaderns de l’Exilii edità diver-sos opuscles dedicats a reivindicar la fi-gura d’alguns dels principals escriptorsmallorquins. Prova de l’enyorança ob-sessiva de Francesc de Sales Aguiló perla seva illa natal, n’és el costum de datar“fora Mallorca” els seus treballs.

L’altre cas d’exiliat balear que mani-festà a través dels seus escrits un interèsper la seva terra d’origen fou el mestrei polític eivissenc Joan Antoni Palerm.Després d’abandonar la política, entre1956 i 1958 Nito Palerm col·laborà ambla revista literària Pont Blauamb unasèrie d’articles dedicats en part a lareflexió sobre la història i la culturaeivissenca. Més desconnectat del cata-lanisme cultural, el seu germà Àngelconstitueix un bon exemple d’una tipo-logia d’exiliat que aconseguí desenvolu-par una destacadíssima carrera profes-sional al seu país d’acollida. Així, Pa-lerm es llicencià en història i etnologia,i esdevingué un antropòleg i etnòleg deprestigi internacional. Entre d’altres càr-recs acadèmics, fou director del Centrode Investigaciones Superiores del Insti-tuto Nacional de Antropología e Histo-ria, de Mèxic.

Com a resum, podem assenyalar quel’exili balear fou, en general, un feno-men escassament transcendent i que nopresentà en cap moment contorns bendefinits. A causa del seu limitat abast, dela diversitat de les rutes de sortida i de lamanca d’institucions i entitats pròpies,l’èxode balear quedà totalment desdi-buixat dins el conjunt republicà espa-nyol i, en determinats casos, dins elcatalà o dins l’emigració econòmica ba-lear.

De tota manera, no es pot negar queafectà uns quants centenars de personesi que, en determinats àmbits, assolí unacerta rellevància. Tot plegat, constituíun exemple més de les múltiples reper-cussions de la conflagració civil de1936-39 i del pluralisme que presentavala societat balear en els anys trenta.

David Ginar i Féron

L’exili balear fou,

en general, un fenomen

escassament

transcendent

i que no presentà

en cap moment

contorns ben definits.

A causa del seu limitat

abast, de la diversitat

de rutes de sortida

i de la manca

d’institucions i entitats

pròpies, l’èxode balear

quedà totalment

desdibuixat dins

el conjunt republicà

espanyol

El primer que crida l’atenció a l’ho-ra d’estudiar l’exili provocat per ladarrera guerra civil espanyola és elseu vessant heterogeni en tots els

aspectes: social, polític, cultural, pro-fessional, econòmic, sexual… I és queles conseqüències del triomf franquistavan afectar tot tipus de persones.

Les destinacions. El País Valenciàaportà el seu tribut de fugits, més queexiliats, que iniciaren el pelegrinatgetortuós que acompanya els refugiats. Escalcula que el fenomen general afectàmig milió de persones, de les qualsaproximadament unes 40.000 forenaportades pel nostre petit país.

La gran majoria anà a travessar lafrontera francesa, encara que un bonnombre de valencians, especialmentalacantins, optaren per aprofitar la co-municació marítima natural d’Alacanta Orà. Així, trobem una presència im-portant de valencians refugiats al nordd’Àfrica.

La destinació primària de tots aquestsrefugiats van estar els camps de con-centració francesos, anomenats eufe-místicament centres d’acollida: el Ba-

carès (Rosselló), Sant Cebrià del Ros-selló, Argelers (Vallespir), Bogari, Ain-el-Horac, etc. Aquesta riuada humanano va sortir de la pell de bou per altraraó que la d’escapar a la repressió fran-quista i per a les autoritats franceseseren més un problema que una qüestióètica. No debades un bon grapat d’a-quests fugits acabaren als camps de tre-ball o concentració nazis quan els ale-manys derrotaren el seu enemic secu-lar.

Amb tot, es podria fer una mena deselecció: molts dels quadres polítics detarannà comunista anaren a l’URSS, al-tres es van quedar per Europa fins po-der traspasar l’Atlàntic en direcció a di-versos països americans. Com sempre,s’ha de fer un filtre socioeconòmic: aFrança van restar les persones ambmenys recursos i el seu periple va estardivers. L’anomenat exili cultural es de-cantà, en canvi, per Mèxic com a desti-nació final. Final, en la pràctica, perquèen realitat la majoria pensava que estractava d’una separació física de la ter-reta circumstancial i que no trigarienmolt a tornar a la seua llar. El temps, lapolítica camaleònica de Franco i sobre-tot les necessitats geopolítiques delsEUA durien a la terrible realitat tot elcol·lectiu refugiat més que exiliat.

Un pròleg del que seria la fugida de1939 el protagonitzaren els nens de laguerra, malgrat que només n’hi havia22 de valencians: 11 de les comarquesd’Alacant i 11 més de les de València.La seua destinació primerenca va serFrança, la Gran Bretanya, Bèlgica il’URSS. Després vindrien els infantsde Morelia: 42 nens de les comarquesde València i 3 alacantins que anaren aVeracruz –Mèxic– amb el vaixell queportava aquest nom.

Mentre que els sectors amb menys re-cursos econòmics es quedaren a Euro-

L’exili valencià

va ser enormement

heteregoni, socialment,

políticament,

culturalment,

professionalment

i econòmicament.

L’adéu a la terreta

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 61

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 62 DOSSIER

pa, el continent americà va rebre lagran majoria de professionals i d’in-tel·lectuals, que aprofitaren les facili-tats inicials que les hi oferiren diversosgoverns. El Govern de Xile, però, no vapermetre l’entrada d’aquests col·lec-tius, ni tampoc d’antics brigadistes in-ternacionals. Tampoc no resultava gensatractiva la República Dominicana,sotmesa a una dictadura.

Periples per països diversos no forenestranys. Així, Vicente Lloréns passàper França, la República Dominicana,Puerto Rico i finalment els EstatsUnits, on acabà de docent en Prince-town, igual com el doctor Miguel Pe-nya Masip. I és que l’exili cultural va-lencià va estar tan ric com decapitadarestà la cultura i la ciència al nostre pa-ís fins ben entrat el franquisme.

Noms més coneguts. Gaetà HuguetSegarra, fundador del Partit d’Esquer-ra Republicana al País Valencià, anà aAndorra; Bernat Espasa, president del’Agrupació Valencianista d’Esquerra aBarcelona, a Montpeller; Emili GómezNadal es va quedar a França, a les or-dres del PCE. També restaren a Françapersones tan rellevants com ara Fran-cisco Badía, Balbino Giner, José Gum-bao, Lalo Muñoz, José Cremades Fons,subsecretari del Ministeri de la Gover-nació, el doctor Estruch, Juan Gil-Al-bert, José Albert Lillo, o Navarro Ra-món.

El poeta Angelí Castañer es va esta-blir al nord d’Àfrica, on, el 1945, es vaconstituir el Bloc Nacionalista ValenciàRepublicà. Allí també van viure AlonsoMallol, director general de Seguretat;Agustín Mora, president de la Diputa-ció d’Alacant; Jerónimo Gomáriz, sub-secretari de Justícia; i Luis Deltell, se-cretari general del PSOE

L’escultor Enrique Moret Astrels, an-tic cenetista suecà i que passà al PCE, iel pintor Eleuterio Bauset Ribes, ana-ren a Cuba. Antonio Ballester i AlfredoJust, als Estats Units. El pintor i perio-dista Antonio Bernard González, Toni,a la República Dominicana. A l’Argen-tina anaren el també pintor i periodistaRicardo Bastid Peris, el pintor anar-quista Juan Borrás Casanova i el pintori cineasta Gregorio Muñoz Montoro.

A Colòmbia arribaren el pintor i foto-muntador àcrata Manuel Monleón Bur-gos, que hi va treballar com a cartellis-ta, com l’artista polifacètic José SolerVidal. Colòmbia també va ser el llocd’acollida de Max Aub Molirawitz, no-vel·lista, dramaturg i assagista. El guio-nista de Sierra de Teruel, d’André Mal-raux, militant del PSOE des de 1929,passà tres anys en camps de concentra-ció a França i el nord d’Àfrica. JosepRenau, cartellista, pintor mural i foto-muntador, va viure a Colòmbia fins quepassà a Mèxic i d’allí a la RepúblicaDemocràtica Alemanya.

Encara que Mèxic no va ser el punt dedestinació favorit per als valencians –elsuperà França– el fet és que allí anà unmunt d’intel·lectuals, sobretot gràciesa la política de Lázaro Cárdenas. El pa-ís centramericà concentrà els refugiatsamb major qualificació intel·lectual,artísta i científica. Allí s’ajuntaren mésde 300 catedràtics d’universitat, 500metges i advocats, uns cent científicsi farmacèutics, químics, físics, biòlegs,matemàtics, etc. A més, un 70% d’a-quests arribà en grups familiars.

Personatges com ara José Gaos, rec-tor de la Universitat Central durant laGuerra Civil; Carlos Esplá Rico, subse-cretari del Ministeri d’Estat i governa-dor civil de Barcelona; Juan BotellaAsensi, ministre de Justícia i diputat re-publicà; José Puche, metge i fisiòlegexperimental, rector de la Universitatde València; Rafael Altamira, catedrà-tic a Oviedo i Madrid, director generald’Ensenyament Primari, jutge del Tri-bunal Permanent de Justícia Internacio-nal de l’Haia, historiador, escriptor, pe-dagog, etc.; José M. Ots Capdequí, ca-tedràtic a Oviedo, Sevilla i València;José Medina Echevarría, castellonenc,jurista, catedràtic a Múrcia i lletrat deles Corts; José Escudero, governadorcivil de Salamanca, Zamora i Granada;Manuel Pomares Monleón, governadorcivil de Terol, Osca i Albacete; els di-rigents sindicals Serafín Aliaga i Anto-nio Escribano, el professor Ginés Gan-ga Treviño, Augusto Pérez –AugustoBenedico–, advocat i després actor; elscartellistes Manuela Ballester Vilasecai José Espert Arcos, els escenògrafs Jo-sé Agud, Marco Chilet i Vicente Petit,

el periodista Ernesto Guasp, els arqui-tectes Ovideo Botella Pintor, JesúsMartí Martín, Enrique Segura, i tantsaltres, parlen per ells mateixos de laimportància adquirida per l’exili intel-lectual valencià a Mèxic.

L’element integrador de l’exili cientí-fic va ser des de 1940 la revista Cien-cia. Revista hispanoamericana de cien-cias puras y aplicadas, i després l’Ate-neo Ramón y Cajal, principal nuclid’activitats dels metges refugiats. Laconstància de l’exili valencià permet el1942 la fundació de la Casa RegionalValenciana (CRV), que edità les revis-tes Mediterrani i Senyera. El directorde la primera va ser Martín Civera, iel de SenyeraJosep Castelló-Tàrrega,exalcalde de Castelló de la Plana, ambconsell de redacció format per Fran-cisco Alcalá, Antonio Deltoro, Fernan-do Valera, Juan Bautista Climent, JuanEstellés i José M. Vázquez. En aques-tes revistes hi trobam signatures de latalla de Pascual Aragonés, Max Aub,Rafaela Carrión, Carlos Esplá, Guiller-mina Medrano, Julián Gómez Gorkin,José Puche, Álvaro Prats, Josep Renauo Rafael Supervía. A més, la CRV des-envolupà una programació de teatre i lapart més folklòrica muntà falles a Tex-coco, organitzà corregudes de bous, pa-elles, campionats de truc i dòmino; i al’Horchatería Valenciana es feien con-certs i recitals de poesia.

Malgrat que a les revistes Mediterra-ni i Senyeraels valencians es definiencom una entitat nacional, mai no ac-ceptaren les invitacions dels catalansper tal d’articular els Països Catalans ianaren integrant-se progressivament ala societat mexicana. Ni tan sols em-praren la llengua pròpia. Quasi sempres’expressaven en castellà i reservavenel valencià per a l’exaltació de les glò-ries de la terreta, atès que la normalit-zació de la llengua mai va ser una pre-ocupació fonamental, ni tan sols en laparla, ja que entre ells es comunicavenen castellà. No en va, en les revistes va-lencianes es trobava més sentiment cul-tural que polític, més regionalisme quenacionalisme, sense plantejar-se la rup-tura de la unitat espanyola. Per això,la seua brúixola era Vicente BlascoIbáñez, i aquest tarannà portà a muntar

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 63

A l’esquerra, el diari de borddel Sinaia, el vaixell de la pri-mera expedició de republicansespanyols a Mèxic. A la dreta,el propi Sinaia.

exposicions de Sorolla, homenatges almateix Blasco, a Teodor Llorente o aBernat i Baldoví.

Amb tot, escriptors com ara JuliàGorkin, Marí Civera, Brauli Solsona,Emili Lorenzo Senís, Julià Amo Mora-les, Jordi Sapiña, Joan Montañana oMarcial Jover van col·laborar, a títolpersonal, en diferents publicacions ca-talanes. També el dibuixant ErnestGuasp, el doctor Miquel Penya Masip iel dramaturg Felip Melià van fer apor-tacions en revistes com ara Quadernsde l’Exili, Nostra Revista, Reialme, etc.que obrien les seues pàgines a tots elsqui s’expressaven en llengua catalana.

Aquest fenomen també es produí aBuenos Aires (Robert Estellés), a Cuba(Manuel Uribarry Baturell), o a Brasil,on s’editava el Butlletí Informatiu del’Ordre Internacional Valencianista, deSao Paulo.

Docència valenciana. Un altre es-pai on brillaren els valencians va serl’educatiu. Col·legis com ara l’Hispa-noamericano, Luis Vives o el Patrona-to Cervantes, construïts per acollir elsfills dels refugiats a Mèxic i que s’es-camparen per Veracruz, Córdoba, To-rreón, Tompico, Jalupa o el mateix Mè-

xic DC, presentaren un excel·lent plan-ter de professors valencians, com araJosé Albert Rico, Juan Bonet Borrell,Antonio Deltoro, Ana Martínez Iborra,José Barón Fernández, metge i profes-sor d’higiene, José Sánchez Sansano,Dantón Canut Martorell, José MartínezAguilar, Guillermina Medrano –prime-ra dona regidora de l’Ajuntament deValència i que va anar anteriorment aSanto Domingo i als Estats Units–; lasocialista Genoveva Pons Rotger, etc.És a dir, personal docent compromèsamb el frustrat projecte educatiu de laSegona República.

Amb els anys, l’exili valencià va anardiluint-se i aclimatant-se al país d’aco-llida. Els problemes econòmics que ha-gueren d’afrontar, especialment durantels anys 60, no impediren que conti-nuaren funcionant revistes, escoles,etc.

El 1967 Raimon anà a Mèxic per pri-mera vegada, però, això sí, amb lacol·laboració de l’Orfeó de Catalunya.Era la constatació definitiva de ladistància que separava els valenciansexiliats d’un projecte d’unitat cultural imenys encara de participar-hi.

Ricard Camil Torres Fabra

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 64 L’ENTREVISTA

Elvira Godàs va néixer a Lleida el 22de gener del 1917. Antifranquista,d’esquerra, anticlerical i antifeixista,no va militar mai en cap partit polí-

tic, però sempre va mantenir una relacióde cor amb el POUM. El seu pare fou elfundador l’any 1906 del Liceu Escolar deLleida, la primera escola laica i d’esquer-ra, que seria l’objectiu del bombardeigque va patir la ciutat el 2 de novembre del1937. A la planta baixa del Liceu s’ha-vien reunit militants del Bloc Obrer iCamperol i del POUM, entre ells, un delsseus germans. Fins i tot a casa seva es varefugiar George Orwell arran la persecu-ció dels fets de maig de 1937. El gener de1939 va iniciar la marxa cap a un llargexili que, després d’una breu estada aFrança, la portà fins a Mèxic, on va viuredurant més de trenta anys.

—En quin moment vau decidir abando-nar Catalunya?

—Com t’ho diré, com ho vaig deci-dir… ho vam decidir de bon comença-ment, que si es perdia la guerra ensn’havíem d’anar. Perquè jo sóc d’unafamília molt coneguda a Lleida, he tin-gut tots els germans a la presó, monpare era un liberal de tota la vida desde principi de segle i era lògic que elsGodàs no ens hi podíem quedar. A mésestàvem de mestres a Figueres i més béper marxar no ho teníem, no? Així quevam decidir-ho quan vam veure que lacosa s’ensorrava ja. Durant tot el mes

de gener ja ens preparàvem mental-ment i vam començar a telefonar la fa-mília perquè tots ens reuníssim a Fi-gueres.

—Com va fer la marxa cap a l’exili?—La marxa des de Figueres cap a

França la vaig fer gràcies al meu cu-nyat, l’Enric Daltabuit, advocat i jutgedel cos jurídic, que disposava d’un cot-xe on vam pujar la meva germana, lameva mare i l’Enric, que conduïa, i elmeu marit i jo amb el nen, que noméstenia prop dels tres anyets. Llavorsvam emprendre camí pensant quearribaríem aviat fins a la frontera.Què va! Era un dia horrorós, ploviaa bots i barrals, tot eren fangars. Elsavions volaven tan baix que veies lacara dels desgraciats dels alemanys.La gent es tirava per la cuneta i no sa-bies si eren morts o vius. I com que tot-hom fugia, soldats i gent, a mesura quevam arribar a la Jonquera allò vaser… I vam arribar a un embús qued’allí no hi havia manera de passar.I allí ens vam quedar 24 hores…

—No us podíeu moure, ni avançar nitornar enrere…

—No vam sortir del cotxe, va ser unacosa tràgica. I plovia tant que allò sem-blava un diluvi. Llavors la frontera es-tava tancada, eh? No et pensis que eraallò de dir: obert i que passi tothom!I amb altaveus anaven dient, però ambhores de diferència, que passin, perexemple, mares amb criatures. Torna-ven a tancar la frontera. No tenies no-ció del temps i la mateixa angoixa feiaque no sabessis si era de dia o de nit.Era de nit i plovia i feia molt fred! Alcap d’un temps obrien i deien: quepassin vells! I una d’aquelles vegadesque van dir que passi gent gran, la me-va mare, sense quasi ni dir-nos adéu,perquè no hi havia temps de res, obrela porta del cotxe, es posa a la fila de la

Elvira Godàs (Lleida, 22 de gener del 1917),

antifranquista, d’esquerra, anticlerical

i antifeixista, partí a l’exili el 1939, va arribar

a Mèxic i hi va viure durant més de trenta anys.

El testimoni de l’exili.

“Cada any, cada any era el del retorn…”

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 65

Dalt, Elvira Godàs a Mèxic,l’any 1945. A sota, ella ambalguns dels seus alumnes,en una imatge del 1953.

gent que tenia permís per passar i vamarxar. Tots el membres de la mevafamília portàvem una mateixa adreçade trobada a Perpinyà.

—I què vau fer?—Continuaven passant les hores i

allò no es movia… i no demanaven gentjove per passar… Vells, malalts, donesamb criatures… Quan van demanarmares amb criatures jo vaig dir: decap manera, jo no deixo el meu home.Podia haver passat, però jo no voliadeixar el marit… te la jugaves de notornar-lo a veure mai més. Mai van dirmatrimonis amb fills. Mai. Llavorsvam decidir que ho deixàvem córrer ique, Pirineus amunt, tornar era moltperillós. Ho vam fer per la muntanyai vam estar caminant tota la nit, ambun pànic horrorós de trobar gent.Quan vèiem un grup de gent que fugiaens separàvem ràpidament per por del’aviació o que ens aparegués un guàr-dia civil… no per odi ni per angoi-xa, per seguretat. Tres eren més fàcilsde camuflar i vam anar sempre sols.I vam arribar a França que serien les 7o les 8 del matí. I en arribar vam dir:ja està, de l’altre costat.

—Aleshores, un cop a França vau patircamps de concentració?

—Un cop hi vam arribar vam veureals peus un poblet petit. Vam baixar ivam demanar on era la casa del mes-tre. I vam trucar, vam dir que acabà-vem de passar els Pirineus, que éremmestres i que demanàvem una mica derefugi, menjar, descansar i tot. Ens vandeixar rentar, ens van donar menjar,van vestir el nen, ens van buscar unesespardenyes, perquè estaven… Llavorsel mestre ens va donar unes monedes,ens va acompanyar, ens va acomiadaral peu de l’autobús i vam anar cap aPerpinyà. I a l’entrada els gendarmesens van fer baixar. Eren uns senegale-sos que ens van separar: el nen i jo enun costat, el meu marit a l’altre, i envoler-nos abraçar ens van posar un sa-bre pel mig, i ni abraçada ni res. Unacrueltat horrorosa… I em van portar ami cap a un precamp de concentració ime la vaig jugar. Quan vaig tenir opor-tunitat vaig arrencar a córrer fins queja em vaig deixar caure, abraçada almeu nen i plorant com una bèstia. Ja

no sabia ni on era i vaig anar caminantfins que va passar una dona amb bici-cleta i es va parar. Aquesta francesa,que parlava català, em va acompanyarfins a l’autobús, va parlar al xofer, emva pagar el viatge i aquest home em vaportar fins al carrer on ens havíem detrobar tots els de la família. I allà vaigtrobar la meva mare i més tard arriba-ria la resta.

—Aleshores, com és que vau marxar aMèxic?

—Bé, l’Enric, el meu cunyat, sabial’anglès i el francès fantàsticament bé iera un home que havia tingut càrrecsi va connectar amb els quàquers angle-sos, que són realment els que van pa-gar el Sinaia. I es va organitzar ja laprimera sortida cap a Mèxic amb el Si-

EL T

EMPS

“Ens va ajudar molt tothom,en arribar a Mèxic. Tot justbaixar del vaixell, no teníemni per pagar les barquetes quevenien a recollir els passatgers,i van ser els mariners que ensvan donar prou per arribar-hi.”

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 66 L’ENTREVISTA

naia, que va ser el primer vaixell de re-fugiats. Algú havia començat a viatjarpel seu compte, no? perquè no vam ser,allò que dius, els primers refugiats quevam tocar Mèxic.

—No, els primers no, però va ser el pri-mer viatge organitzat…

—El primer viatge organitzat. Deprimeres anaven com podien. I llavorsl’Enric, amb la seva influència, el vanfer el responsable del grup, quan vancomençar a organitzar les llistes del Si-naia i a avisar i treure gent del camp deconcentració, doncs ens hi va embotira tots! Érem la seva família! Érem nouGodàs que vam marxar a Mèxic. Elltreballava amb Susana Gamboa i Fer-

nando, que eren els representants deCárdenas i que estaven a Perpinyà fentla tria, traient gent dels camps de con-centració. I la influència, fill meu! Eraun dels encarregats de fer la selecció dela gent que hi anava i, evidentment, vatriar la família. I a llavors vam anar aSète i allà vam embarcar el 23 de maig.

—Què recordeu de la travessia a borddel Sinaia?

—Va durar 21 dies. Sempre hi haviaprotestes de gent, perquè la qüestió erapujar, pujar, pujar… però hi anàvem1.800 persones, crec, i era un vaixellper a 800. Potser anàvem 1.000 de més.Però això és la condició humana: quea mi m’ha tocat una cabina horrorosa,i el menjar és espantós, i tothom esqueixava del menjar i que el servienamb uns pots que estaven rovellats. Bé,feia una mica de fàstic. Però, en fi, jo,bé, escolta’m, quan tens un nen petit,mentre no es foti per la borda… Vamanar fent amistats perquè ja en sortirtots no teníem les adreces, però teníemels noms. Mil vuit-centes persones con-vivint i no va passar mai res. Cap pro-blema.

—I fins a quin punt penseu que el diari“de bord”, el diari de la travessa, que re-cull que es feien conferències, xerra-des…tanta activitat cultural i política…és fidel a la realitat que vós vau viure,o es va idealitzar?

—El diari que van fer és fidel, no esva idealitzar. Perquè portàvem unabanda municipal que també venien derefugiats, i el director, l’Oropesa, moltbon músic, i es feien uns concerts desarsuela magnífics. Llavors la gent ba-llava, s’organitzaven conferències…Antonio Zozaya es va acomiadar quancreuàvem Gibraltar i va fer una con-ferència. Venia també Pedro Garcés,Susana Gamboa, molt maca i moltbromista i alguns feien petar unes xer-rades… Però sobretot van ser els ho-mes, els més participatius. Nosaltresportàvem totes un títol. La meva mareera mestra, jo era mestra professorade piano, l’altra parenta, la dona delmeu germà era farmacèutica, vull dir,érem gent que haguéssim pogut dirfem això, fem allò… Res, els homesportaren la iniciativa. Era així lavida.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 67

—Aleshores, un cop acaba la travessa,aquests vint-i-un dies… què passa quanarribeu a Mèxic?

—Doncs van començar a venir co-mitès i una gent molt maca oferint jafeina. I va començar la desfilada: tot-hom se n’anava i molts ja amb feina.Ens van buscar destinació. Nosaltresmateixos estàvem destinats en una es-cola rural a Yucatán, perquè el meuhome patia del cor. Ens vam quedar unmes vivint a l’Eduardo Arnus, que eraun vaixell espanyol ancorat al costatdel Sinaia i per anar al Yucatán vamhaver d’esperar un vaixell petit quese’n deia Grijalbo, de càrrega, peròque acceptava passatgers, i ambaquest vam marxar fins a Progreso.

—I un cop a Yucatán us instal·leu allà,ja trobeu casa, viviu…

—Ens va ajudar molt tothom. Ja totjust baixar del vaixell, no teníem ni perpagar les barquetes que venien a reco-llir els passatgers, perquè els vaixellsde càrrega no podien arribar fins aProgreso, i van ser els mariners delGrijalbo que ens van donar prou perarribar-hi. I de Progreso a Mèrida.Agafem un taxi i li diem: no tenim niun duro, però som refugiats espanyols.I diguem: coneixeu algú que sigui re-publicà? Que sigui… ¡Cómo no! ¡Soncatalanes! Pues la familia Duc. I ens vaportar fins a la família Duc, que erencatalans, tenien la farmàcia Duc i erend’esquerra, i no ens va voler cobrar,ens va donar sort. Vam viure un mes alYucatán i vam tornar cap a Mèrida, onde seguida el meu home va trobar fei-na.

—I com eren les relacions entre els exi-liats espanyols? En teníeu, de relacionsamb altres exiliats?

—L’any 42 es va morir el meu marit.Llavors me’n vaig anar a Mèxic DF.Allà vaig viure en un pis, sola i inde-pendent amb els meus fills, al mateixedifici on vivia el general Miaja, San-tiago Genovés… una casa plena de re-fugiats. Eren uns pisets relativamentbarats i estava tot el barri ple de refu-giats. Llavors hi va haver una granajuda entre nosaltres. Jo sempre deiaque vivíem amb deu mil pesos, que elstenia un dia un i l’endemà els tenial’altre. Eren deu mil pesos que anaven

corrent. Hi havia molts catalans i deseguida que vaig poder independitzar-me i treballar ja em vaig inscriure al’Orfeó Català per anar a cantar. Per-què jo ja treballava en la Distribuido-ra de Ediciones, que portaven dos ca-talans, Miquel Marín, catedràtic a laUniversitat, i Ricard Mestre, anarquis-ta de Vilanova i la Geltrú. I quant’adonaves tota la tenda estava plenade catalans, perquè ens ajudàvem, mú-tuament, els uns als altres. Jo ja teniauna minyoneta que em tenia cura delsnens quan jo anava als assaigs.

—I les dones també treballaven totes?—L’exili el van pagar els primers

temps les dones, que van ser les prime-res persones que es van posar a tre-ballar i a portar un sou a casa i a fercoses manuals. I després, com que deseguida també ens van revalidar els es-tudis, les que teníem carrera a treba-llar, del que fos. Jo, igual com moltesdones, el primer any em vaig guanyarla vida fent suèters per als soldats deNord-amèrica quan ja havia esclatat laguerra mundial.

—I a l’Orfeó Català, qui coneixíeu?—Doncs allí conec el meu segon ma-

rit. I la meva nena formava part tam-bé dels dansaires, del grup dansaire in-fantil. Allà ens trobàvem per a assajarunes dues vegades per setmana i passà-vem hores passejant, xerrant i pas-sant-nos coses i formant la bibliote-ca…

—I com vivíeu des d’allà els esdeveni-ments polítics d’Espanya? Perquè, ésclar, aquí seguia el Franco…

—Ho vivia a través d’en José RamónArana, el meu tercer marit, que sem-pre va ser polític. Va fundarLas Espa-ñas. Va fundar l’editorial Aquelarre ipublicaven novel·les dels qui volien es-criure, i no tenien ni un duro, però de-manaven prestat, i sempre va estar encontacte amb Espanya. Sempre pen-sant que seria l’últim any del franquis-me. No compràvem ni una cadira novaperquè sempre aquell seria el darrer…

—Des del moment que vau arribar allàsempre pensàveu en el retorn?

—Cada any… cada any pensant,sempre, que era el del retorn. Sempre,sempre, sempre… Hi ha una frasemolt bona en un llibre que em van re-galar d’una escriptora refugiada queviu a Mèxic, que diu “cuando com-prendí que el exilio era mi casa, abrí lapuerta y me instalé”. És preciosa,aquesta frase. Vol dir que ella, que téseixanta anys quan ho escriu, havia es-tat anys i anys seguint el ritme delsseus pares i no fent més que esperar,fins que comprèn.

—I vós això ho vau comprendre algunavegada o mai?

—No, mai. Perquè sempre va ser lacosa de tornar. Vaig tornar l’any vui-tanta. Bé, havia estat aquí l’any 1972amb el meu marit malalt, per poder-loenterrar aquí. Vam viure a Castellde-fels dos anys i un a Anglaterra. I lla-vors vaig tornar. Però per primera ve-gada vaig venir l’any 1966, de turis-ta… només per tres mesos.

—I on éreu quan va morir Franco?—Quan va morir en Franco jo esta-

va de retorn a Mèxic. Havia passat unany a Anglaterra i me’n vaig tornar aMèxic a començar. Però més tard vaigdecidir regressar a Barcelona.

—I les relacions a Mèxic amb els cata-lans, després de l’experiència de l’Orfeó,les vau continuar mantenint sempre?

—Sí, mare de Déu! Si ara quan vaiga Mèxic em passo un mes viatjant,amb els qui viuen, que molts se n’hananat ja a l’altre barri… Moltes amis-tats, moltíssimes amistats!

Maria Pilar Molina Javierre

EL T

EMPS

Eren les 5 de la tarda del 19 de junyde 1942 quan va morir al SanatorioEspañol de Mèxic Joan Miquel Bo-tella Asensi. L’operació de vesícula

biliar no havia tingut èxit. El 20 de junyel van soterrar al Cementiri General deMèxic. Hi van assistir nombroses perso-nalitats republicanes, també exiliades aMèxic com Botella, una de les quals eraCarles Esplà Rizo, qui moriria igualmenta Mèxic molt més tard, el 1971.

Botella havia estat ministre de Justíciadurant 1933 i Esplà governador civil deBarcelona, subsecretari de Governació isubsecretari de la Presidència durant laSegona República espanyola, a més amés de ministre de Propaganda i subse-cretari del Ministeri d’Estat durant laGuerra Civil. Ambdós eren valencians; elprimer va nàixer a Alcoi l’any 1884 iel segon, a Alacant l’any 1895. Ambdóseren republicans anticlericals i, en leseleccions a Corts Constituents de 1931,van ser elegits diputats pel districte de laprovíncia d’Alacant en una candidaturaformada per la coalició de socialistes, ra-dicals socialistes i republicans indepen-dents. Ells eren dels dos últims respecti-vament.

Botella va ser membre de la comissióparlamentària encarregada de redactar laConstitució de la Segona República. Enles discussions parlamentàries sobre laConstitució es va mostrar clarament an-ticlerical i va defensar l’article 26 de laConstitució de 1931. Va enfrontar-se ambAlbornoz per l’assumpte de la dissolucióde la Companyia de Jesús i aquesta acti-tud marcadament anticlerical de Botellava motivar discrepàncies dins del seu

partit, el Partit Radical Socialista. En eltercer congrés d’aquest, en 1932, en fouexpulsat. La tardor de 1932 Botella vafundar un partit seu, Esquerra RadicalSocialista. En l’activitat parlamentària,Botella va defensar la reforma agrària, vaatacar el monopoli de Campsa i fou par-tidari de la justícia social. En cap mo-ment va perdre el contacte amb la seuaterra natal, Alcoi, on tenia el seu germàEvarist. Hi feia visites freqüents, pronun-ciava discursos i escrivia en els periòdicslocals. El seu germà Evarist era correli-gionari de Joan Miquel i alcalde d’Alcoiquan va començar la guerra de 1936. Pocabans d’acabar aquesta, l’any 1939, JoanMiquel va demanar-li que se n’anara al’exili mexicà amb ell; però Evarist vadir-li que no tenia delictes de sang i ques’hi quedava, perquè no li passaria res.No havia fet cap de mal durant la guerra.Evarist Botella fou detingut al poc d’aca-bar la guerra, condemnat a mort per untribunal militar el 26 de març de 1939 iafusellat el 23 de setembre del mateixany a Alcoi. La família d’Evarist va ha-ver de començar una vida difícil a Alcoisense el pare durant la postguerra.

Joan Miquel Botella va perdre l’escó dediputat en les eleccions generals de 1933,poc després de ser ministre, i no s’hi vapresentar a les de 1936 perquè el seu par-tit fou exclòs del Front Popular. Fins queva començar la Guerra Civil va exercircom a advocat i va compilar els seus dis-cursos per a publicar-los l’any 1936, ambbreus comentaris, en un llibre titulat Unalínea política. El llibre definia la base delseu pensament i la seua idea de repúblicasocial. Per a Botella, el Govern de la Re-

Joan Miquel BotellaAsensi, l’exili a Mèxic

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 68 DOSSIER

El valencià Joan Miquel Botella Asensi moria

el 1942 a Mèxic. Havia estat ministre de Justícia

del Govern republicà l’any 1933.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 69

L’acollida que va rebre JoanMiquel Botella a Mèxic va sermagnífica, com va passar ambtots els exiliats de postguerra.Botella, al seu torn, va ferun llibre que fonamentavales raons de la nacionalitzacióde les empreses petrolieresestrangeres duta a termeper l’executiu mexicà.

pública era l’encarregat d’implantar lajustícia social i canviar les estructures ju-rídiques i econòmiques. Una de les seuescrítiques contra els gabinets del primerbienni de la República fou l’escassesa decontingut social, i això, segons Botella,va provocar el desencant dels obrers idels camperols.

Durant la Guerra Civil es va dissoldre elseu partit polític, i Botella, a més a mésde dedicar-se al seu ofici d’advocat, vagestionar algunes operacions d’importa-ció de queviures per a la República, per laqual cosa viatjava a França.

El 1939 primerament s’exilià des deBarcelona a França i, després, a Mèxic.Va sortir de Barcelona el 25 de gener de1939 i travessà la frontera francesa pelPertús el dia 28 amb les dues nores i elsnéts. Van arribar a Perpinyà i, d’allí, sen’anaren a París. Els Botella van aconse-guir no acabar els seus dies als campsd’Argelers o Sant Cebrià com tants re-publicans desafortunats, que van inspirarles novel·les testimonials d’Agustí BartraCrist de dos-cents mil braçosi Cid Mu-let, Destins.

A París, va deixar la família a casa d’u-na bona amiga, Isabel Campos, i ell s’a-llotjà a l’Hotel Ronceray del bulevardMontmartre. S’hi reunia sovint amb al-tres republicans al Café de Madrid. Vatardar tres mesos a aconseguir els visatsper a poder anar-se’n a Mèxic amb elsseus. Els passatges, els va pagar, en part,amb una ajuda del Servei d’Evacuació

dels Refugiats Espanyols (SERE) i vanembarcar cap a Mèxic en Saint Nazaire el15 de maig de 1939.

A Mèxic, com van fer la majoria delsintel·lectuals exiliats, Joan Miquel va es-criure sobre la desfeta de la República i eldescontentament social que va dur al fi-nal tràgic de la democràcia. Aquests es-crits mai no els va publicar. Però el mésimportant de l’exili fou l’acollida del Go-vern mexicà del president Lázaro Cárde-nas, que va publicar un decret el gener de1940 perquè es naturalitzaren els exiliats.Així, Botella va poder treballar d’advocati fou conseller d’una fàbrica d’oli. Va in-tentar de fer una fàbrica de paper de fu-mar amb un fabricant alcoià exiliat, crearuns estudis de cinema, etc., però va fra-cassar. En definitiva, la família de JoanMiquel va començar una nova vida a l’e-xili mexicà i hi va aportar un munt d’ini-ciatives i idees.

L’agraïment principal de Botella al pre-sident Cárdenas, que tan bé va acollir elsexiliats republicans, va ser un llibre per afonamentar les raons de la nacionalitza-ció de les empreses petrolieres estrange-res que va fer el Govern mexicà. El llibreel va publicar l’Editorial Moderna el 1941i es titulava La expropiación en el dere-cho mejicano. El caso del petróleo. Vaservir per a justificar jurídicament i sociall’acord de nacionalització del petroli.

Josep Miquel Santacreu SolerUniversitat d’Alacant

EL T

EMPS

Ciutat virtual d’antropologia i arqueologia

Per a interessats en les disciplines històriques citadesen el títol, i específicament sobre Amèrica. És una pàginainteressant que així es titula, Ciudad virtual de Antropologíay Arqueología, sotstitulada com “el portal de antropología enespañol”. S’hi aporta molta informació sobre diversos aspec-tes d’història americana. L’interessat hi trobarà un completnombre d’entrades temàtiques: art rupestre, arqueologia,cibercultura, epistemologia, ètnies, mòmies, mites i llegen-des, museologia, etc.

És una útil manera d’acostar-se als treballs d’investigacióque es fan sobre aquestes disciplines, ja que aquesta pàginaaporta informació de congressos especialitzats, amb resums

de comunicacions i ponències, etc. L’atenció a la cibercomunicació es concreta amb una detallada informació sobre el Primer Congrés

Virtual d’Antropologia, aportant els títols i resums sumaris de tots els treballs presentats.Finalment, ofereix als interessats un vincle per rebre informació a l’adreça electrònica particular

o bé, directament, contactar amb els creadors del ciberlloc. Complet.

Adreça electrònica:www.naya.org.ar/articulos/arqueologia.htm

L’estany de les mòmies

No, no és que Aznar ara faci surf en alguna estany, percomptes de pàdel. És una pàgina que relata el descobrimentfortuït, a mitjans anys noranta, de la llacuna dels Condors(Perú), i a partir de la troballa “de les mòmies”, d’unimpressionant jaciment de cossos momificats de la culturaprecolombina dels Chachapoyas (sense riure…), la riquesaarqueològica, històrica i cultural de la qual és encara prestper avaluar, però sembla molt destacable.

La pàgina és, també, una crida directa a “la comunitatcientífica mundial” perquè prengui consciència que malgratl’evident importància que el descobriment implica, el riscd’expoliació i destrucció és enorme. De fet, els creadors del

ciberlloc asseguren que es tracta “d’un cas insòlit de depredació del patrimoni arqueològic peruàefectuat per arqueòlegs professionals sota l’empara de l’Institut Nacional de la Cultura, l’ens enca-rregat per llei de vetllar per l’herència cultural del país”.

Adreça electrònica:www6.gratisweb.com/momias4

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 70 HISTÒRIA EN XARXA

El papa i la unitat universal espanyola

Un tal El Papa, que sembla ser el cap d’un estat teocràticen la democràtica Europa, quines coses, va passar per lacapital del Reino, d’Espanya, of course, per fer campanyaelectoral pel PP. No exactament per a les eleccions munici-pals i autonòmiques de la setmana que ve, sinó més aviaten favor de la campanya permanent del PP. Ja saben, lasacrosanta defensa de la unitat indissoluble d’Espanya,la qual, segons va dir el tipus aquest, és sinònim de pau.I què volen que els hi digui? Si ell ho diu…

I és que sembla que el màxim funcionari de la teocràcia de-cadent, anacrònica i obscurantista té una mena de connexiódirecta amb les estratosfèriques altituds on hi ha la veritat.

I ell, clar, la coneix i interpreta. Per a aproximar-se a les pintoresques coses d’origen de l’esmentadateocràcia, res millor que aquesta ciberpàgina, en la qual el lector hi trobarà un resum de la invenciód’això que anomenen “l’església” i l’origen del poder terrenal d’aquesta organització, datat allà pelsegle VII de la nostra era. Un poder que, pel que es veu, ha decretat la unitat de destí universalespanyola, o quelcom així…

Adreça electrònica:www.puertasdebabel.freewire.co.uk/teofobia/libros/papado.htm

Democràcia ben entesa

Això era i no era un estat on un grup d’amiguets tenienuna ganga d’allò més genial: pocs, rics, i tots els altresa obeir-los. Però, el que són les coses, alguns d’aquestsaltres es començaren a rebel·lar i, total, que els primers,encara que es pensaven tenir-ho tot atado y bien atado, ha-gueren d’anar amollant poder. Això passà a Atenes, al segleV abans de Crist. En diuen, de tot plegat, l’origen de la de-mocràcia. Clar que no era tant, no. Només per a una mino-ria, mentre que la majoria, uns 200.000 homes i dones, vi-vien en plena esclavitud. Bé, això, si fa no fa, és consideratcom el bessó de la democràcia que aquí, la setmana queve, concelebraran els qui vagin a votar. En aquella clàssica

Atenes es generà, doncs, la democràcia, el govern de tots (ja s’ha dit, de segons quins tots), mentreque a la ciutat rival (Madrid-Barcelona, i que cadascú triï), Esparta, s’estimaven més l’oligarquia(govern d’uns pocs). Pàgina senzilla per aprendre un parell de nocions bàsiques. Fer comparacionsamb l’actualitat ja queda a la imaginació del consumidor.

Adreça electrònica: www.elhistoriador.com.ar/aula/antigua/democracia.htm

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 71

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 72 HISTÒRIA EN LLIBRES

Rússia és culpable!Memòria i record de la División Azul

“¡Rusia es culpable!” va ser la sentència pronunciada per qui eraministre d’Afers Estrangers el juny de 1941, Ramón Serrano Suñer,dos dies després de la invasió de l’URSS. Aquesta expressió públi-ca no fou sinó l’embrió del que en poc temps seria, oficialment, laDivisión Española de Voluntarios, que havia de representar l’ímpe-tu i el coratge del règim franquista en la croada contra el comunis-me. La formació, vida, desaparició i, sobretot, l’anàlisi de què sig-nificà la División Azul per als qui s’hi enrolaren, especialment perals expedicionaris procedents de les comarques de Lleida, hancentrat l’objectiu global de la investigació, que ha pretès reflectirl’actuació del Govern de Franco i de quina manera afectà lasocietat d’aquella dura postguerra.

Carme Agustí RocaPagès editors. Lleida, 2003.

De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi

L’autora, Otília Castellví, una modista del barri de Gràcia va haverd’empendre, com tants altres catalans, l’exili cap a França el 1939.Abans, però, havia viscut els fets d’octubre de 1934 i havia patit latètrica realitat dels calabossos de la policia estalinista a Barcelona,les txeques, on va ser empresonada per pertànyer a un partit polítictrotskista (el POUM). A l’exili, passà pels camps de concentració fran-cesos al Rosselló, visqué l’ocupació nazi de França, va fer feina aAlemanya i fugí a Caracas. Un periple que la va convertir en testimonihistòric i humà excepcional de vint anys cabdals per Catalunya,Espanya i Europa.

L’autora, gairebé a seixanta anys de distància d’aquells esdeveni-ments, relata amb una vivor i una autenticitat colpidores unesexperiències que, amb el temps, forçosament, hauran de quedarintegrades a la nostra memòria.

Otília CastellvíQuaderns Crema. Barcelona, 2003. 283 pàgines.

ELTEMPSDEL 13 AL 19

DE MAIG

DE 2003 73

Amb el biberó a les trinxeresLa lleva de 1941 durant la Guerra Civil

A partir del testimoni d’una trentena de supervivents l’autorareconstrueix l’experiència de vida del que va representar l’anomenadalleva del biberó –els qui van anar a combatre amb disset anys– durantla Guerra Civil espanyola. Els testimonis són de Lleida i les sevescomarques: nascuts el 1920, la majoria van veure com la sevajoventut quedava consumida per la guerra i per les vicissituds que vanhaver d’enfrontar a la postguerra. Utilitzant el recurs literari de situar“lo castell” –la Seu Vella de Lleida– en el paper de narrador, HermíniaEsteban va repassant la història de la ciutat i la història viscuda per18 joves que van fer la guerra en el bàndol republicà i 11 que la vanfer en el bàndol franquista, centrant-se tant en els aspectes referitsa la seva vida quotidiana com en els episodis més rellevants de laguerra, incloent-hi, entre altres, la batalla de l’Ebre, l’ocupació deCatalunya i els camps de concentració franquista. Es tracta, doncs,d’un llibre que representa una interessant aportació a la recuperació

de la memòria col·lectiva de la Guerra Civil, centrada en un tema –els combatents de la lleva delbiberó– que fins ara només havia estat tractat de manera marginal. P. P.

Hermínia EstebanPagès Editors. Lleida, 2003. 303 pàgines.

És un relat autobiogràfic en què la militància personal de l’autores barreja amb la vida social, familiar i acadèmica en una equaciósovint abrupta. És una obra valenta i sincera en què Carles Caste-llanos narra el desenvolupament de la seva consciència social ipolítica enfront de les manifestacions d’opressió. El llibre explicadetalls punyents i emotius de l’eclosió de l’independentisme con-temporani, a cavall dels avatars atzarosos de la transició postfran-quista. La descripció serena i pausada del període, plena de fetsexemplars i defeccions inconfensables, fan d’aquesta obra untestimoni d’excepció.

Carles CastellanosPagès editors. Lleida, 2003. 254 pàgines.

Reviure els diesRecords d’un temps silenciat

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

EL T

EMPS