ELTEMPSD’HISTÒRIA

Amb motiu del vintè aniversari de les pri-meres eleccions democràtiques, EL TEMPSd’Història rememora aquells comicis alsPaïsos Catalans.

45 EDITORIAL

46 D’HISTÒRIA

Estudiants contra el franquisme49 COMBINATÒRIA

El vertader Frankenstein50 APUNT

La vida a les ciutats medievals53 FER I DESFER

54 DOSSIER

Les primeres eleccionsde la democràcia

69 LLIBRES

70 L’APARADOR

71 CERCLES D’ART

72 AGENDA

73 ESBÓS

DIRECCIÓAGUSTÍ ALCOBERRO, FERRAN GARCIA-OLIVER, ANTONI MARIMON

COORDINACIÓMIQUEL PAYERAS

VIN

T-I-C

INC

A

NY

S D

EL

15-J

© EDICIONS DEL PAÍS VALENCIÀ, SA

Departament d’EnsenyamentEF

E

939ET043 OK 7/6/02 22:58 Página 1

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 45

Aquest mes es compleix un quart de segle de les primeres eleccions democràtiques celebrades a l’es-tat espanyol després de la llarga nit franquista. Aquesta, doncs, és la constatació que ens porta a laprimera consideració: vint-i-cinc anys d’eleccions lliures. Un quart de segle de vida democràtica.Mai en la història de l’estat ni del nostre país havíem gaudit de tan llarga època de normalitat cívi-

copolítica. Cert és, però, que res no és mai perfecte. D’aquelles eleccions en sorgiren les forces representatives que

protagonitzaren tots els processos cabdals posteriors, amb especial atenció al constitucional i a l’autonò-mic. Una constitució que un any després, desembre de 1978, consagrava la por als Països Catalans. I unesautonomies que, dins d’aquest marc constitucional, impliquen una clara voluntat d’aigualir les legítimes, imanifestades electoralment, aspiracions de les nacions distintes de la castellanoespanyola a ser plenes. Ésa dir, de poder disposar de la inherent capacitat d’un poble a decidir allò que vol ser en cada moment de laseua història.

Potser aquesta mancança és el dèbit més important que queda d’aquella ja llunyana època de la fi de latransició política. Ara, quan es viu un procés, si més no, de ferotge homogeneïtzació, mal dissimuladamentantinacionalista i, fins i tot, antiautonomista, és el moment de recordar que les eleccions de juny de 1977significaren que els ciutadans s’erigiren en això mateix: en ciutadans. Ser allò que volen ser. Simplement.I això no és poc.

Possiblement, tot aquell procés polític –i sociològic, cultural, econòmic...– que hem anomenat transició,que desembocà en la Constitució i que va tenir el punt de màxima intensitat i importància en les eleccionsdel 15 de juliol de 1977, es va fer i es va aplicar –considerant els resultats, fonamentalment la Constitució–com es va poder, aleshores. Però tot canvia. Res no és immutable en una democràcia. Res. Només la vo-luntat dels ciutadans, sobirans, que va canviant.

A tall d’exemple, Miguel Herrero de Miñón, el gener de 1976, publicava un article al Diario de Mallor-ca, titulat “El Estatuto Balear” que és una mena de resum d’allò que després se’n digué mediàticament el“café para todos” autonòmic; i que aleshores els sectors reformistes i regionalistes del règim postfranquistaimpulsaven com a tàctica per a oposar-la, via generalització de l’autonomia, a les aspipiracions naciona-listes de Catalunya i País Basc. Avui, el mateix Herrero és un destacat columnista que des de posicions queningú mai no podrà qualificar d’esquerranes ni de sobiranistes, ni tan sols de nacionalistes, defensa la ne-cessària aplicació constitucional de les disposicions transitòries que permetrien –amb voluntat política del’estat central– transferir completament totes les competències previstes a les nacions basca i catalana, ique obren la porta (sempre, cal repetir-ho, si hi ha voluntat política) a gairebé tot, per tal de fer possible ar-ticular, de la manera que siga, les aspiracions d’autogovernar-se d’aquells pobles que són diferents del cas-tellanoespanyol. El 15 de juny va autoritzar el “café para todos”, però no el va fer obligatori. Simplementera una opció. N’hi havia d’altres. Ara es veu que va ser una equivocació. Tot canvia. No hi ha res immu-table. Es pot canviar allò que va ser una equivocació.

El que el 15 de juny sancionà va ser la preeminència de la voluntat lliure dels ciutadans. Aquelles elec-cions, és cert, es feren encara sense paraigua jurídic clarament democràtic i hi hagué opcions polítiques quehagueren de buscar fórmules electorals dissimulades perquè encara no estaven legalitzades. Però a pesarde tot, foren una important passa endavant. Avui, quan es torna a parlar, perillosament, de com o no es po-den considerar legals determinades formacions polítiques, quan el debat sobre l’articulació constitucionalde les legítimes aspiracions a l’autogovern torna ser centre de la discussió política, i tot plegat amb motiudel vint-i-cinquè aniversari d’aquelles eleccions, és més que adequat i convenient tornar la mirada enrereper, almenys, reflexionar sobre el que fou, significà i ha significat durant aquests anys, i encara significa,aquell 15 de juny de 1977. I la lliçó fonamental és que reconèixer el dret dels ciutadans a decidir allò quevolen ser i com i amb qui ho volen ser, és l’única solució que existeix davant tots tipus d’intolerància. Sila llibertat va servir per a posar fi al franquisme, per què no hauria de servir per a superar qualsevol altregreu problema que puguem tenir ara?

Aquell 15 de juny…

EDITORIAL

939ET045 6/6/02 13:53 Página 1

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 46 D’HISTÒRIA

El proper dilluns 17 de juny, a lasala d’exposicions de la Residèn-cia d’Investigadors del CSIC-Ge-neralitat de Catalunya, de Barce-

lona, tindrà lloc la inauguració d’unamostra inèdita: es tracta de les fotogra-fies que va realitzar un jove estudiantd’Enginyeria, Guillem Martínez, d’undels esdeveniments més significatiusde la lluita dels estudiants sota el fran-quisme: la Caputxinada, l’Assembleaestudiantil, celebrada el 9 de març de1966, en què es fundà l’emblemàticSDEUB, el Sindicat Democràtic d’Es-tudiants de la Universitat de Barcelona.

Les lluites dels estudiants perun sindicat democràtic. La Caput-xinada culminava, d’una banda, una

llarga lluita que els universitaris cata-lans havien entaulat a la segona meitatdels anys 50 contra el Sindicato Uni-versitario Español, el SEU, el sindicatd’afiliació obligatòria per a tots els es-tudiants, que estava sota el control de laFalange. Al mateix temps posava demanifest el compromís d’un sectormolt significatiu de la joventut catalanaen el combat per una societat democrà-tica. De fet, fins aquest moment la con-tribució dels estudiants en la lluitacontra el franquisme havia estat es-pasmòdica: a la postguerra havien exis-tit nuclis d’oposició com el Front Uni-versitari Català (FUC) o la Federa-ció Nacional d’Estudiants de Catalunya(FNEC) que havien intentat manteniruna presència activa a la Universitat, en

Estudiants contra el franquisme

La Caputxinada,

el 9 de març de 1966,

va significar

el naixement

de l’emblemàtic

Sindicat Democràtic

d’Estudiants

de la Universitat de

Barcelona. Una mostra

ho commemora.

GU

ILLE

M M

ARTÍ

NEZ

939ET046,047,048 7/6/02 19:25 Página 1

La majoria de persones quehavien de participar en l’assemblea de constitucióno varen saber el lloc de convocatòria fins poca estonaabans. S’havia dit que seria aMontserrat però finalment va seral convent dels pares caputxinsde Sarrià, que havia ceditla sala d’actes, amb capacitatper a unes cinc-centes persones.

un marc extraordinàriament hostil. I jadurant la primera vaga de tramvies, queva viure Barcelona el març de 1951, elsestudiants universitaris hi varen adqui-rir un protagonisme actiu. Però no vaser fins el gener de 1957 quan, ambmotiu de la segona campanya de boicotcontra els tramvies barcelonins, els es-tudiants universitaris varen retornar al’escena pública i varen saber mantenir,des de llavors, un combat sostingutcontra el règim.

A partir de la primera AssembleaLliure d’estudiants, que es va celebrarel 21 de febrer de 1957 al Paranimf dela Universitat, amb l’assistència de 800universitaris, el moviment estudiantilva iniciar un camí sense tornada. A lareivindicació de les llibertats més ele-mentals ben aviat va sumar-s’hi la llui-ta per la democratització de la Univer-sitat i, sobretot, per la democratitzaciódel SEU, que ben aviat va ser ocupatper delegats estudiantils bregats en lalluita política. Des de finals dels anys50 la presència a la Universitat de mili-tants del PSUC, del Moviment Socia-lista de Catalunya i del Front Obrer deCatalunya, a través de la Nova Esquer-ra Universitària, va imprimir un noucaràcter a les lluites universitàries.D’aquesta manera el moviment estu-diantil s’incorporava definitivament ala lluita més general contra el règimfranquista, en què també hi estaven im-plicats molts més sectors de la societatcatalana.

Els primers anys seixanta el combatdels estudiants va adreçar-se fonamen-talment en contra del manteniment delSEU, sobretot a partir del moment enquè, a desgrat de les promeses que ha-via realitzat el desembre de 1962 el seucap nacional, Rodolfo Martín Villa, vafer-se evident la impossibilitat de de-mocratitzar-los. L’any 1962, simbòlica-ment, s’havien produït en diverses uni-versitats de l’estat espanyol importantsmoviments de solidaritat amb els mi-ners d’Astúries en vaga. I a partir del’any 1964 la conflictivitat università-ria es va generalitzar. La celebració dela I Setmana de Renovació Università-ria, que, a més de fer-se a Barcelona, vatenir lloc a Madrid i a Bilbao, durantels mesos de febrer-març de 1964, co-

mençava a esbandir el panorama: elsestudiants qüestionaven en massa elSEU i obligaven el règim a buscar unaalternativa. Era clar que, ni apedaçat, elSEU no podia subsistir. Però l’alterna-tiva franquista, sorgida l’abril de 1965,i que creava las fantasmagòriques Aso-ciaciones Profesionales de Estudiantes(APE), tampoc no va reeixir. La posi-ció dels estudiants passava per un sin-dicalisme lliure, al marge de les direc-trius governamentals, i democràtic,sorgit de la base estudiantil i no impo-sat des de dalt. Una reivindicació que elrègim no estava disposat a tolerar: da-vant les exigències universitàries elGovern responia amb expedients aca-dèmics, sancions econòmiques, dene-gació de pròrrogues militars, etc. El1965 havien estat expedientats un grupde catedràtics de Madrid, encapçalatper Aranguren, Tierno Galván i GarcíaCalvo, que aquell mateix estiu haviaprovocat la dimissió, en solidaritat ambels seus companys de Madrid, de JoséMª Valverde, catedràtic d’Estètica de laUniversitat barcelonina. Passat l’estiuera un altre professor de Barcelona,Manuel Sacristán, que era expulsat pelrector, Francisco García-Valdecasas,tot al·legant raons polítiques i ideolò-giques.

La Caputxinada, fita històrica.A aquestes alçades, però, era evidentque la joventut universitària no estavadisposada a deixar-se acoquinar. A co-mençaments del curs 1965-1966 es va-ren celebrar eleccions lliures a la Uni-versitat de Barcelona per escollir dele-gats i consellers a les diverses facultatsdel futur Sindicat Democràtic d’Estu-diants de la Universitat de Barcelona,i al cap de poc temps els estudiants ca-talans boicotejaven les eleccions ofi-cials organitzades per les APE. A des-grat de les mesures repressives adopta-des pel rector García-Valdecasas contraels estudiants que no havien votat enles eleccions oficials, sancionats ambla pèrdua de matrícula, i dels expe-dients oberts contra delegats sindicalsde Dret i d’Econòmiques, els dos pri-mers mesos de l’any 1966 es varen de-dicar a discutir, en múltiples assemble-es i reunions, el projecte d’estatuts del

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 47

GU

ILLE

M M

ARTÍ

NEZ

939ET046,047,048 7/6/02 19:25 Página 2

sindicat i a preparar el seu congrésconstituent. La data s’havia fixat peldimecres, dia 9 de març de 1966.

La preparació de l’assemblea de cons-titució del SDEUB es va realitzar en uncontext de completa cautela i clandesti-nitat, com corresponia a la situaciód’il·legalitat en què s’havia de desen-volupar. De tal manera que la majoriade delegats que hi havien d’intervenirno varen saber el lloc de la reunió finspoca estona abans. S’havia fet córrer labrama que l’assemblea es reuniria aMontserrat, però el lloc escollit era elconvent dels pares caputxins de Sarrià,que havien cedit la sala d’actes per al’ocasió. Unes cinc-centes persones,entre delegats de totes les facultats i es-coles de la universitat, professors sim-patitzants i 33 intel·lectuals, foren elsprotagonistes de la trobada històrica.Entre els intel·lectuals destacava lapresència de Salvador Espriu, Joan Oli-ver “Pere Quart”, Jordi Rubió i Bala-guer, Antoni Tàpies, Mª Aurèlia Cap-many i José Agustín Goytisolo, entred’altres.

Durant l’hora en què es varen podercelebrar amb tranquil·litat les sessionscongressuals hi va haver temps peraprovar els estatuts del sindicat, que,discutits a bastament amb anterioritatper la comunitat universitària, definienuna estructura sindical que des de lesassemblees de base culminava en unajunta de delegats de districte que esde-venia el màxim òrgan executiu del sin-dicat. Es va aprovar també un text pro-gramàtic, en forma de manifest, titulat“Per una universitat democràtica”, ons’exposaven els objectius de la lluitaestudiantil i es parlava de llibertats tantper a la universitat com per a la socie-tat en el seu conjunt. Encara algunsdels intel·lectuals assistents, com Gar-cía Calvo, Sacristán o Jordi Rubió, va-ren poder intervenir per manifestar laseva solidaritat amb els estudiantsi animar-los en la seva lluita.

Cap a dos quarts de sis de la tarda,però, una hora després d’haver-se ini-ciat l’assemblea, va aparèixer final-ment la policia, que va exigir la imme-diata dissolució dels reunits. A partird’aquests moments es va iniciar, prò-piament, la Caputxinada, una tancada

de quaranta-vuit hores provocada perun setge policíac inèdit en tota la histò-ria del franquisme, que va provocar nopoques tensions entre l’església i l’es-tat i un moviment de solidaritat ciuta-dana amb els universitaris sense prece-dents. El pare caputxí Joan Botam,superior de l’ordre a Catalunya, queacollí els estudiants i li tocà fer d’inter-mediari amb la policia, uns anys méstard comentava que “fora hi havia lapolicia, els cavalls, el terror, però deportes endins va ser una cosa extraordi-nària”. Taules rodones, debats i dis-cussions, lliçons magistrals impartidesper professors i intel·lectuals entrete-nien les hores de convivència delstancats. Mentrestant, fora, la policiaestrenyia el cercle, la Universitat decla-rava una vaga general de 24 hores,sovintejaven les manifestacions desolidaritat, la premsa estrangera es fe-ia ressò de l’esdeveniment i els il·le-gals partits polítics constituïen l’ano-menada taula rodona.

La situació es va mantenir fins el mig-dia de l’11 de març, quan, per ordre di-recta de Franco, la policia –comandadaper Juan Antonio Creix, de qui PereQuart havia dit allò del “Creix, creix,però no et multipliquis”– va irromprede manera violenta dins el convent, vaprendre la documentació a tots els estu-diants i se’n va endur detinguts a la co-missaria de la Via Laietana els intel-lectuals. La repressió, com sempre, vaser contundent, però no va evitar queen el que restava de curs i durant elcurs següent l’SDEUB vertebrés lalluita dels estudiants catalans. I quan,en el curs 1967-1968, es va produir laradicalització del moviment estudiantil–ens trobem en vigílies de les “revolu-cions de maig de 1968”– els estudiantshavien consolidat un important paperen les lluites contra el règim. Un prota-gonisme que ja no varen abandonarfins a la fi de la dictadura.

Pelai Pagès

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 48 D’HISTÒRIA

Fora, la policia estrenyia el cercle, la Universitat declarava una vaga general, sovintejaven les manifestacions de solidaritat, la premsa estrangera es feia ressò de l’esdeveniment i els il·legalspartits polítics constituïen l’anomenada taula rodona

GU

ILLE

M M

ARTÍ

NEZ

939ET046,047,048 7/6/02 19:25 Página 3

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 49

El bolonyès Luigi Galvani (1737-1798) va observar que l’electricitat provo-cava la contracció muscular d’anques amputades de granotes –tot i que vainterpretar, erròniament, que l’electricitat sorgia del mateix múscul i no delcorrent produït quan dos metalls entraven en contacte. L’escocès James

Lind (1716-1794) va ser el primer a reproduir l’experiment de Galvani a la GranBretanya. I el corrent acabà electritzant la literatura quan Mary Shelley va es-criure la seva novel·la Frankenstein o el modern Prometeu (1818). L’escriptoraanglesa es va inspirar precisament en Lind per crear el personatge del doctorFrankenstein. O, si més no, això és el que ha proposat Christopher Goulding, in-vestigador en literatutura anglesa a la Universitat de Newcastle upon Tyne, en unarticle publicat al maig al Journal of the Royal Society of Medicine(volum 95,pàgines 257-259).

Tot i que la novel·la no ho diu explícitament, es pot interpretar que Frankens-tein dóna vida al seu monstre mitjançant descàrregues elèctriques. No és gens es-trany, perquè Mary Shelley seguia l’actualitat científica de l’èpòca i des de mit-jan segle XVIII l’electricitat era moda. Fins i tot per a alguns metges resultavauna mena de panacea. Però, va ajudar Lind a donar versemblança a la història?Per aquella època, el metge escocès estudiava a la prestigiosa Escola de Medici-na d’Edimburg, on devia conèixer molts d’aquests treballs.

Però, com van arribar les experiències de Lind a coneixement de Mary Shelley?Ella tenia, com el seu pare, William Godwing, i com el seu marit, el poeta PercyB. Shelley, formació científica i un gran interès per les novetats que aportavenels investigadors. A les llargues tertúlies que Mary, Percy i el seu amic Lord By-ron varen mantenir l’estiu del 1816 vora el llac Leman, a Ginebra, els darrersavenços hi van estar presents. Era Percy Shelley qui n’estava al corrent i els ex-plicava.

I com va conèixer el poeta aquestes novetats? Sembla que James Lind, ja reti-rat, va fascinar un joveníssim Percy Shelley quan aquest anava a escola a Etonexplicant-li descobriments científics i aventures molt diverses. Els experimentsamb electricitat varen arribar a Mary Shelley a través del seu marit. Per cert, queel metge escocès havia estat cirurgià de la marina anglesa i va descobrir que ad-ministrant cítrics als mariners aquests tenien menys probabilitats de patir escor-but. Malauradament, el Govern britànic no va prestar atenció a la seva investi-gació.

Segons Goulding, doncs, James Lind seria la figura real d’on hauria sorgit elpersonatge del doctor Frankenstein. Gràcies al seu estil didàctic, les històriescientífiques varen quedar gravades en Percy Shelley i, a través d’ell, deguerenarribar a Mary. Tot plegat va ajudar a fer sorgir una novel·la que, malgrat la fri-volització que ha patit posteriorment, sobretot en certes versions cinematogràfi-ques, és un dels exemples més brillants i rigorosos de l’alarma que produïa, enaquella època, la possibilitat que la ciència avancés sense deturador.

El vertader FrankensteinXavier Duran, escriptor i periodista científic

COMBINATÒRIA

Qui va inspirar a Mary Shelley

el personatge

del doctor Frankenstein?

Segons un article publicat

recentment per un

investigador anglès,

va ser un prestigiós metge

escocès del segle XVIII:

James Lind.

EL T

EMPS

939ET049 7/6/02 12:39 Página 1

Durant els primers temps medie-vals les ciutats cristianes de l’Eu-ropa Occidental s’havien vistmolt reduïdes, només tenien cer-

ta vida urbana les seus episcopals i lesviles on residien els reis o els senyorspreeminents. El pes de l’economia i lesbases del poder es recolzaven en lapossessió de terres i en el domini d’a-questes terres i dels camperols. Certa-ment no era aquest el cas del món an-dalusí, on la vida urbana era intensa.

Va ser a partir del segle XI que algunsnuclis varen anar creixent en nombred’habitants i en espai urbanitzat, do-nant cabuda a una diversitat de tasquesartesanals cada cop més especialitza-des, a un mercat d’intercanvi, a un am-bient i a una mentalitat urbana. Aques-tes ciutats, a més, adquirien uns esta-tuts de llibertat i un grau importantd’autogovern en el si de la societat feu-dal. Tot i que les ciutats adquirienaquesta llibertat, hem d’entendre elpacte establert entre la naixent burgesiai la monarquia com un pacte de tipusfeudal, dins del ventall de pactes pri-vats i de privilegis de grup tan caracte-rístics de la societat feudal.

Als Països Catalans la ciutat que ha-via crescut més era Barcelona, seguidaper Perpinyà, Lleida i Girona; la incor-poració a la corona catalanoaragonesade dues importants urbs islàmiques, laCiutat de Mallorca i València, contri-buïren sens dubte a donar un to mésurbà; però tot i l’expansió comerciali marítima del segle XIV, el contextcontinuava essent essencialment agrari.

Les nostres ciutats, com la majoria deciutats mediterrànies del seu temps,eren menestrals i mercantils, però enca-ra mantenien certs trets de les societats

La vida a les ciutats medievalsLes ciutats catalanes, com la majoria de ciutats

mediterrànies del seu temps, eren menestrals

i mercantils. Ciutats en obres, emmurallades

i plenes d’activitats, olors i colors.

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 50 APUNTAH

CB

939ET050,051,052 7/6/02 12:38 Página 1

agràries, lligades a la producció de ce-reals i de vi, aliments bàsics de la po-blació, que podien escassejar per culpade les adversitats climàtiques, tan ca-racterístiques de les nostres terres.

Les ciutats, sempre closes dins del re-cinte emmurallat, creixien a mesuraque s’hi agregaven burgs, viles noves oravals, i entorn d’ells noves muralles.Aquests nuclis s’omplien de forastersvinguts sobretot de la ruralia cercantmillors condicions de vida. Dins delclos emmurallat els carrers eren estretsi tortuosos, empetitits per pedrissos,taules i taulells que embarassen el pasdels vianants. L’ambient general erad’una gran activitat, arreu es veia eltragí de pedres, la febre constructora nos’aturà durant els darrers segles medie-vals. Bona part de les ciutats, durant elsegle XIV i inicis del següent, estavenen obres, empedrant carrers, edificantcatedrals, esglésies i monestirs, obrintplaces per fer-hi mercats i borns, cons-truint llotges per als mercaders, casesgremials, molins drapers, hospitals,veient com creixien els ravals fora delsmurs, com es bastien drassanes i s’am-pliaven les zones portuàries a les ciu-tats properes al mar.

Amb el creixement de les viles i ciu-tats emmurallades, la major part delsvilatans i ciutadans vivien en cases pe-tites i fosques. No ens ha d’estranyar,doncs, que bona part de la vida de cadadia transcorregués a l’aire lliure; elsmenestrals treballaven a les entrades deles cases i ben sovint portaven la feinaal carrer, les mestresses de casa filavenal pedrís i allà socialitzaven els infants;els carrers eren l’escenari de les joiesi dels dols, llocs de reunió i de trans-missió, no solament de productes sinótambé de coneixement i de confidències.

Va ser especialment en els darrers se-gles medievals que hi hagué un canvide formes de vida i de mentalitats; lesciutats esdevenien cada cop més urba-nes. Hi havia com a prioritat la defen-sa, com es veu per la construcció de lesmuralles que protegeixen, delimiteni tanquen l’espai que separava la zonade cases apilades de les hortes que for-nien els seus habitants; també es teniacura de l’aspecte de la ciutat obrint-hiplaces, empedrant carrers i embellint

els monuments. L’escenari de la vidadel poble urbà era sovint el carrer, ones produïen manifestacions públiquesdiverses. Les autoritats ordenaven lavida al carrer i els pregoners feien sa-ber les prohibicions i les informacionsa so de trompeta.

A la ciutat medieval tot entrava pelssentits, els símbols visibles i els missat-ges orals arribaven a la majoria illetra-da. Als mercats, a les esglésies, a lesfonts, i fins i tot al voltant de les for-ques, s’hi aplegaven colles de badocs,gent senzilla que estava disposada ameravellar-se per tot.

Entre d’altres novetats, a finals del se-gle XIV, es feren, o es procuraren fer,rellotges públics. Tenim l’exemple delde Perpinyà, al palau reial; o la propos-ta dels jurats de València per construir-ne un, refusada pel rei Pere el Cerimo-niós, ja que “campanes no les ha homsinó en esgleyes o en palaus de reys”;i també la construcció de la campana deles hores de la ciutat de Barcelona, cos-tejada pel municipi però emplaçada fi-nalment a la Seu, entre d’altres. A lesdarreries d’aquell segle, els ciutadansja no havien de mirar el sol per saber lamarxa del temps, ni s’ocupaven massade les hores canòniques que regien lavida de parròquies i convents, ells feientocar les hores civils amb un rellotgemanual que esdevenia símbol de la vi-da urbana.

Molts menestrals treien bona part del’any la feina al carrer, on confeccionenels objectes que ells mateixos, o llursmullers o fills, venien, mostrant-los so-vint a la via pública en taulells i penja-dors que protegien de la pluja o del solamb veles. Això dificultava el pas depersones, carros i cavalls pels carrers.Les autoritats limitaven les zones perles quals podien passar bèsties de bast,és a dir que tenim ja al segle XIV car-rers només per vianants; d’altra bandamiraven de controlar la instal·lació detaulells fora dels portals de les casesd’artesans i botiguers, si bé sovint noho aconseguien. Alguns menestralsfeien veure de lluny els símbols de llursoficis; les tavernes, hostals i altres ca-ses on es venia vi lluïen, almenys aBarcelona des del segle XIV, per ordredels consellers, un ram sobre el portal.

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 51

Dalt, un sastre representat en una miniatura del segle XV.Sobre aquestes línies, la juderia valencianaal pla de Tosca, del 1764.

EL T

EMPS

939ET050,051,052 7/6/02 12:38 Página 2

L’escenari de la vida del pobleurbà era sovint el carrer,on es produïen manifestacions públiques diverses. Les autoritats ordenaven la vida al carrer i els pregoners feiensaber les prohibicions i les informacions a so de trompeta.La ciutat medieval entrava pelssentits, els símbols visibles i els missatges orals arribavena la majoria illetrada.

Els mercats s’estenien per les placesi pels carrers de la ciutat en parades im-provisades, cada cosa es venia al seulloc: la plaça del Blat, la del Mill, la deles Cols, de les Cireres, la de l’Oli, ladel Vi, la de la Palla, la de la Llana…,assenyalaven els espais dels mercatscorresponents; els dies feiners, ja debon matí, s’omplien de gent, de crits,de colors i olors.

A migdia es desmuntaven les paradesdel mercat i quedava només la brutícia

a terra que les veïnes, de mala gana, ha-vien de netejar.

Qualsevol esdeveniment extraordinaripodia anar acompanyat de desfilades,torneigs, cavalcades o altres actes fes-tius, més o menys organitzats per laciutat. Se celebraven entrades de reis od’altres personatges importants, no-tícies de victòries militars, arribadesde relíquies, casaments o naixements deprínceps, fins i tot els enterraments es-taven revestits d’una gran pompa. Tam-bé hi havia festes de caire més populari espontani, les característiques de lesexpressions festives populars al carreres poden concretar en fogueres, enra-mades, música i dansa. La gent anavaamb els seus millors vestits, es dema-nava per mitjà d’un pregó que per algu-nes festes senyalades tothom es treiesel dol, perquè l’ambient dels carrersrespirés alegria. Les festes tenien uncaràcter molt vistós i solemne, les fo-gueres o alimares eren símbol de granalegria, s’encenien dalt dels campanarsi de les muralles per celebrar victòrieso vingudes de personatges importants.

L’Església durant els segles medie-vals també intervingué per fer-se sevala festa al carrer, algunes manifesta-cions populars se sintetitzaren en lesprocessons; especialment important es-devingué la del Corpus, que va intentaraglutinar una colla de manifestacionsculturals populars i cristianitzar-les:entremesos, enramades, focs, música,teatre, dansa, gent disfressada d’àngelsi diables, animals fantàstics de cartró,feien acte de presència als carrers i ales esglésies.

A sol post es tancaven les portes de laciutat, que restava fosca i closa en simateixa; també es tancaven les portesforanes de les cases, que acostumavena estar obertes durant el dia, però de nitnomés restaven obertes les portes delbordell. Els carrers quedaven silencio-sos i buits, si bé a les matinades de pri-mavera i d’estiu es podia sentir de tanten tant, ací i allà, algun grup de jovesque amb els seus instruments tocaveni cantaven albades sota la finestra d’al-guna noia, o cridaven improperis da-vant la porta d’algú.

Teresa Vinyoles i Vidal

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 52 APUNTEL

TEM

PS

939ET050,051,052 7/6/02 12:38 Página 3

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 53FER I DESFER

939ET053 6/6/02 14:05 Página 1

Feia poc més d’un any i mig queFranco s’havia mort al llit i que Es-panya vivia sota la monarquia coro-nada de Joan Carles I. Des d’alesho-

res el país afrontava una situació d’ebu-llició social i política com s’ha produït enmolts pocs moments de la nostra contem-poraneïtat. L’any 1976 va ser especial-ment tens: les manifestacions barceloni-nes del mes de març havien estat dura-ment reprimides, i no havien mancat si-tuacions de violència extrema a Vitòria ia Montejurra, amb morts i ferits. El règimmonàrquic anava directe cap a un cul-de-sac si el Govern seguia en mans d’un delsrepresentants del franquisme més dur ipur: Carlos Arias Navarro, un presidentde govern nomenat per Franco i que ha-via iniciat la carrera política com a fiscalals consells de guerra formats a Màlaga,en plena guerra civil. El recanvi en la per-sona d’Adolfo Suárez, nomenat presidentde govern a començaments de juliol de1976, obria la via reformista encaminadaa configurar un sistema constitucional,homologable al que existia en les de-mocràcies liberals europees. Suárez re-presentava un dels sectors més intel·li-gents del franquisme, conscients que l’ú-nica via de futur per evitar una fracturasocial era la reforma política que des-mantellés les institucions de la dictadura,i alhora posseïa suficient pedigrí fran-quista perquè no esverés els sectors mésconservadors de la societat espanyola.

Des de la celebració del referèndum pera la reforma política, esdevingut el 15 dedesembre de 1976, era clar que el fran-

quisme institucional –molt menys el so-ciològic– tenia els dies comptats. És certque calia vèncer reticències de sectorsde l’exèrcit –encara hi havia alguns gene-rals que havien fet la guerra–, que consi-deraven una traïció el retorn a la caducademocràcia liberal. Però la desmoralitza-ció generada per la mort de Franco en lesfiles franquistes, la manca d’un homeamb prou consens per aconseguir verte-brar-les, el marc internacional hostil–l’any abans havien desaparegut les dic-tadures a Portugal i Grècia– i la voluntatreformista de molts sectors socials i polí-tics, tradicionalment identificats amb elfranquisme, foren elements suficientsperquè s’iniciés un camí de no retorn. El15 de juny de 1977, 41 anys, tres mesos itrenta dies després de les darreres elec-cions democràtiques a l’estat espanyol,es realitzaven els primers comicis gene-rals de la monarquia restaurada.

La Catalunya predemocràtica. AlPrincipat de Catalunya el procés ques’havia viscut des de la mort de Francohavia estat determinat per un activismesense precedents que afectà tant el con-junt de l’oposició que a poc a poc va anarsortint de la clandestinitat, com nombro-sos sectors de la població que considera-ven que necessàriament la mort de Fran-co havia de tancar un període de terror id’excepció que havia durat massa temps.Cal recordar que poques setmanes abansde la mort de Franco s’havien produït elsdarrers afusellaments del franquisme,que tancaven el període històric de la ma-

Les primeres eleccionsde la democràcia

“En el dia d’avui, derrotades les forces faccioses,

la democràcia ha assolit els seus primers

objectius”, deia una pintada en un carrer

de Catalunya aquell 15 de juny.

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 54 DOSSIER

939ET054,55,56,57 7/6/02 19:24 Página 1

Dalt, míting conjunt deConvergència Democràticade Catalunya (CDC) i EsquerraDemocràtica de Catalunya (EDC),al Palau Municipal dels Esportsde Barcelona el 15 d’abril de1977. A la pàgina següent,i d’esquerra a dreta, alguns delsparticipants en un acte del PacteDemocràtic davant les primereseleccions legislatives: JosepVerde, Jordi Pujol, Miquel Rocai Ramon Trias Fargas.La campanya electoral fou d’unaintensitat extraordinària. Els mí-tings s’omplien fins a la bandera.

teixa manera amb què s’havia començat.A partir d’aquest moment, l’Assembleade Catalunya –l’organisme unitari quedes de 1971 aplegava partits polítics, or-ganitzacions sindicals i entitats ciutada-nes de tota mena– inicià una importantmobilització política a l’entorn de la rei-vindicació de la “llibertat, amnistia i es-tatut d’autonomia”, que havia assolit unampli consens social. Els partits políticsclandestins havien constituït el 23 de de-sembre de 1975 el Consell de Forces Po-lítiques de Catalunya, format per onzepartits de centre, centre-esquerra i esquer-ra –des de la Convergència Democràticai l’Esquerra Democràtica fins al PSUCi el PSAN, passant pel Partit Carlí i elssocialistes–, que defensava un programarupturista, basat en la formació d’un go-vern provisional de la Generalitat. Men-trestant, des del seu exili de Saint Martin-le-Beau, el president de la Generalitatrepublicana, Josep Tarradellas, desplegàuna enorme activitat encaminada a repre-sentar un important paper en la nova eta-pa històrica que estava a punt d’iniciar-se. Com a contrapunt, les forces de l’es-querra radical, els nombrosos grups ma-oistes, trotskistes, consellistes –alguns

dels quals, amb una militància nombrosai molt activa– imprimien una dinàmicamulticolor a la política, i semblaven dis-posats poc menys que a iniciar un perío-de transitori cap a la revolució socialista.

Amb totes les seves contradiccions,l’any 1976 va viure els primers mítingsmés o menys tolerats que se celebravendes de la guerra civil: el mes de maig elPSUC reuní unes 10.000 persones a Ter-rassa, i el mes següent eren els socialistesdel sector que animava Reventós els quin’aplegaven 15.000 al Palau d’Esports deBarcelona. La festa de Sant Jordi d’a-quell any, que va coincidir amb l’apariciódel diari Avui,va ser també un esclat a fa-vor de l’autonomia de Catalunya, i el mo-viment feminista assentava les bases ambla celebració de les Jornades Catalanes dela Dona, tingudes al mes de maig. L’ebu-llició afectava, naturalment, el movimentobrer, que des de començament d’anyprotagonitzava nombroses vagues i actesreivindicatius. I la festa de l’Onze de Se-tembre d’aquell any, que per primera ve-gada des de la Guerra Civil es va podercelebrar a Sant Boi de Llobregat, va serun clam a favor de l’autonomia de Cata-lunya, que el nou Govern Suárez volia

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 55EF

E

939ET054,55,56,57 7/6/02 19:24 Página 2

neutralitzar amb la constitució d’una“Comisión para el Régimen Especial deCataluña”, que presidí Federico MayorZaragoza i que féu una proposta de des-centralització administrativa que passavaper la formació d’un “Consejo Regional”.

Quan el 15 de desembre de 1976 se ce-lebrà el referèndum de la reforma políti-ca, a Catalunya es produí una abstenciód’un 26%, una mica per damunt del con-junt espanyol, però que evidenciava elfracàs de la campanya abstencionista quehavia portat a terme l’oposició democrà-tica. A partir d’aquest moment l’oposicióes va plantejar d’abandonar la ruptura ianar acceptant progressivament les pro-postes reformistes de Suárez. Sobretotquan el gener de 1977 aquestes amenaça-ven de saltar pels aires, arran dels esde-veniments de Madrid: la matança delsadvocats laboralistes del carrer d’Atochava coincidir amb el segrest per part delsGRAPO del general Emilio Villaescusa,president del Consell Suprem de JustíciaMilitar, quan els GRAPO tenien detinguttambé el president del Consell d’Estat,Antonio María de Oriol y Urquijo.

L’alliberament dels segrestats i la sere-nitat amb què el PCE va afrontar la ma-tança d’Atocha (els assassinats militavenen el PCE) varen impulsar Suárez a plan-tejar-se la celebració d’eleccions gene-rals, bon punt les negociacions entre elGovern i la plataforma d’organismes de-mocràtics, que s’havia constituït a Ma-drid el 23 d’octubre de 1976, varen avan-

çar suficientment. El 15 d’abril de 1977Suárez convocava eleccions generals peldia 15 de juny. Una setmana abans, elDissabte Sant, dia 9 d’abril, el Governhavia legalitzat el PCE, i el 3 de maig hoseria el seu homònim català, el PSUC.

A votar. Amb l’anunci de les eleccions,ben aviat es varen posar en funcionamenttotes les estratègies electorals possibles.La majoria dels partits, excepte els repu-blicans i l’esquerra revolucionària, ha-vien estat legalitzats. I el país afrontavala seva primera experiència electoral desde feia molts anys. Ningú no sabia quèpodria passar. Els socialistes, dividits entres formacions diferenciades –els parti-daris de Reventós, de Pallach i la Federa-ció Catalana del PSOE de Triginer– novaren aconseguir arribar a un acord unà-nime i només el PSC (Congrés) de Re-ventós i el PSOE varen constituir unallista electoral que tenia per denominacióSocialistes de Catalunya. El PSC (Rea-grupament) de Pallach –mort de manerasobtada el mes de gener– es va coalitzaramb la Convergència Democràtica performar la candidatura, considerada decentre-esquerra, Pacte Democràtic perCatalunya. La Unió Democràtica de Ca-talunya, per la seva banda, es va presen-tar en solitari, talment com el PSUC, lacandidatura comunista. El partit que Suá-rez va organitzar poc abans de les elec-cions es presentava sota la denominacióde Centristes de Catalunya-UCD, men-

tre que la dreta franquista oferia la sevaproposta amb les sigles d’Aliança Popu-lar, com a la resta de l’estat. La candida-tura més sorprenent va ser la del maoistaPartit del Treball amb una encara il·legalEsquerra Republicana de Catalunya, quetenia com a cap de llista Heribert Barre-ra. L’esquerra de l’esquerra presentavatambé candidatures, com el Front per a laUnitat dels Treballadors, que agrupava laLCR, el POUM i la OIC, o la Candidatu-ra per a la Unitat Popular del Socialisme,que vertebrava el Moviment Comunista.

La campanya electoral va adquirir unaintensitat extraordinària. Els mítingss’omplien fins a la bandera. A Catalunya,com a la resta dels Països Catalans i del’estat, la ciutadania –estàvem a puntde passar de súbdits a ciutadans– estavadelerosa per escoltar les propostes i lesofertes que realitzaven els diferents par-tits polítics i per veure de prop les caresdels nous polítics. S’omplien places debraus i en les oratòries dels mítings i delsdiscursos es diferenciaven les habilitatsde la vella guàrdia procedent de la guer-ra, que havia conservat les seves habili-tats, amb els improvisats oradors que so-vint eren incapaços de pronunciar quatreparaules seguides sense llegir-les amb elpaper davant. A desgrat de totes les limi-tacions, s’estrenaven noves llibertats.

El resultat final a Catalunya va ser ina-pel·lable. Com deia una pintada on es do-naven a conèixer els primers resultatselectorals, i que traduïm del castellà: “Enel dia d’avui, derrotades les forces fac-cioses, la democràcia ha assolit els seusprimers objectius.” La coalició socialistaera la llista més votada, amb el 28,4%dels votants, seguida pel PSUC, amb el18,2%, i el Pacte Democràtic, amb un16,8%. La quarta força electoral era perla UCD de Suárez, que quedava una mi-ca per sota del Pacte Democràtic. Moltlluny, els democratacristians assolien el5,6%, l’ERC el 4,5 i la dreta franquistael 3,5%. La resta de formacions no asso-lia representació parlamentària. Al Senatla victòria a totes les circumscripcionsde la coalició d’esquerres Entesa dels Ca-talans va ser espectacular. El franquismes’enterrava i s’obria per al país una novaetapa històrica, no exempta d’incerteses.

Pelai Pagès

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 56 DOSSIEREF

E

939ET054,55,56,57 7/6/02 19:24 Página 3

�BARCELONA (35)PSC-PSOEAndreu Abelló, JosepBusquets Bragulat, JuliCigarrán Rodil, CarlosFuertes Fuertes, LuisGuerra Fontana, RodolfMartín Toval, EduardoMata Garriga, Marta ÁngelaObiols Germà, Josep MariaRamos Molins, FrancescReventós Carner, JoanTriginer Fernández, Josep Maria

PSUCCalvet Puig, Maria DolorsGarcía Sánchez, CiprianoGutiérrez Díaz, AntoniLópez Raimundo, GregorioNúñez González, MiguelRamos Camarero, JuanRiera Mercader, Josep M.Solé Tura, Jordi

PACTE DEMOCRÀTIC PER CATALUNYAAlavedra Moner, MariàParera Calle, Ángel ManuelPujol Soley, JordiRoca Junyent, MiquelTrías Fargas, RamonVerde Aldea, Josep

CC-UCDCapdevila Cardona, VicenteEspinet Chancho, JoséGüell de Setmenat, CarlosJiménez de Parga, ManuelMoreta Amat, Marcel·líRamírez Heredia, Juan de DiosSentís Anfruns, Carles

UDCCañellas Balcells, Anton

ALIANZA POPULARLópez Rodó, Laureano

ERCBarrera Costa, Heribert

�TARRAGONA (5)CC-UCDFaura Sanmartín, AntoniSabater Escudé, Joan

PSC-PSOEVidal Riembau, Josep

PACTE DEMOCRÀTIC PER CATALUNYASendra Navarro, Josep

PSUCSolé Barberà, Josep

�LLEIDA (4)CC-UCDDe Sàrraga Gómez, Manuel

PSC-PSOELorda Alaiz, Felipe

PACTE DEMOCRÀTIC PER CATALUNYAArana Pelegrí, JoaquimPau Pernu, Josep

�GIRONA (5)CC-UCDGich Bech de Careda, Joan

PSC-PSOELajo Pérez, RosinaLluch Martín, Ernest

PACTE DEMOCRÀTIC PER CATALUNYAParedes Hernández, JoanSala Canadell, Ramon

�BARCELONA votsBenet Morell, Josep Entesa dels Catalans 1.328.607Candel Tortajada, Francesc Entesa dels Catalans 1.263.669Cirici Pellicer, Alexandre Entesa dels Catalans 1.198.256Xirinacs Damians, Lluís M. Agrupació d’electors 550.678

�TARRAGONABaixeras Sastre, Josep A. Entesa dels Catalana 127.792Martí Massagué, Carles Entesa dels Catalans 123.377Subirats Piñana, Josep Entesa dels Catalans 120.779Casals Parral, Emili UCD 70.222

�LLEIDA votsAudet Puncernau, Rossend Entesa dels Catalans 78.581Ball Armengol, Josep Entesa dels Catalans 71.081Solé Sabarís, Felip Entesa dels Catalans 64.535Rubies Garrofé, Maria CDC 55.010

�GIRONASobrequés Callicó, Jaume Entesa dels Catalans 108.568Sunyer Aymerich, Salvador Entesa dels Catalans 107.519Portabella Ràfols, Pere Entesa dels Catalans 103.842Ferrer Gironès, Francesc CDC 71.389

Senadors catalans electes per circumscripcions

Diputats electes per circumscripcions

Resultats a Catalunya

79,1

20,9

PSC-PSOE880.539

28,828,4

PSUC564.574

14,418,5

Pacte DC522.060

13,317,1

CC-UCD521.419

13,317,0

UDC174.077

4,45,6

ERC141.159

3,64,6

Alianza Popular108.677

2,83,6

CENS3.912.155

Votants3.101.132

Abstencions811.023

% cens % votantsVOTSAltres

188.6274,85,2

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 57

939ET054,55,56,57 7/6/02 19:24 Página 4

Com a tot arreu de l’estat, els va-lencians que ho desitjaren acudi-ren a les urnes el 15 de juny de1977 convocats a les primeres

eleccions lliures des de feia ni més nimenys que 41 anys. L’estat de dret tor-nava a ser una realitat, independent-ment que adoptara la forma de de-mocràcia burgesa, representativa, es-tructurada per partits, etc.

Des de la mort de Franco, tot i queaquest haguera deixat tot atado y bienatado abans d’anar a parar a la seuapiràmide faraònica en forma de creu alValle de los Caídos, s’havia encetatun camí vers la recuperació de la de-mocràcia a l’estil occidental. Hi vahaver, però, intents d’entrebancar elprocés protagonitzats per l’anomenatbúnquer, denominació amb la quals’englobava els residus franquistes en

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 58 DOSSIER

L’estrena democràtica al País ValenciàEl triomf de les grans

forces estatals

i el fracàs nacionalista

per manca

d’articulació marcaren

els resultats de les

primeres eleccions

democràtiques,

el 15 de juny d’ara fa

vint-i-cinc anys,

al País Valencià.

EFE

939ET058,59,60,61 7/6/02 13:18 Página 1

la vida política –i que, satíricament, esbatejà al País Valencià com a “búnquerbarraqueta”, en referència a les conno-tacions folclòriques que adoptà–, unsresidus que si bé eren poc nombrososno deixaven de tenir incidència i conti-nuaren amb la línia de la dictadura:recurs continu a la violència, la de-magògia, la paranoia, etc. La pressiód’aquests sectors es va concretar en laformació del Govern d’Arias Navarro.

Però l’organització de l’oposicióprompte demostrà la seua capacitat.Tot i que no és moment de parlar de laseua trajectòria, el fet és que a les pri-meries de 1975, quan el dictador ja olo-rava a ciri, es constituí una junta de-mocràtica que considerava el fet valen-cià com a nacionalitat històrica i que esva plasmar en la Plataforma UnitàriaValenciana, que engolia bona part del’oposició clandestina. Així, van orga-nitzar una sèrie de reunions com arales tingudes al col·legi Escolapis, aldespatx de Vicent Ventura i a Alaquàs.A aquesta, només hi van acudir deupersones, que van caure en mans de lapolicia; eren els coneguts com “els 10d’Alaquàs”.

La força de l’oposició i del seu poderde convocatòria es demostrà en les suc-cessives manifestacions convocades toti el poder d’intimidació desplegat perles forces d’ordre públic. Amb tot,per poder articular millor el movimentd’oposició, es conformà el Consell De-mocràtic del País Valencià, que desem-bocaria en la Taula de Forces Políti-ques i Sindicals del País Valencià. Elseu programa se sintetitzà en la trilogia“llibertat, amnistia, estatut d’autono-mia”, repetit fins la sacietat en cada ac-te públic. D’aquesta manera, el nostrepaís va veure la major manifestació desdels temps republicans.

Els crits del carrer es van traslladara les urnes el 15 de desembre de 1976,amb motiu del referèndum sobre lareforma política. Els resultats no deixa-ven lloc a dubtes: la població valencia-na es decantà a favor de les transfor-macions polítiques amb un aclaparador97,6%, el que significava 1.763.685vots enfront dels 43.650 negatius, no-més un 2,4% dels sufragis. Encara queles abstencions arribaren a 305.926, els

vots en blanc foren 48.053 i els nulsvan sumar 16.804 (amb les conse-güents anècdotes com ara introduirdintre del sobre un gripau, que anà aparar a l’urna), el País Valencià deixàclar les seues ànsies de canvi.

Només calia comprovar quines erenles tendències que els valencians vo-lien com a representatives. Així, en leseleccions del 15 de juny de 1977 –quanencara hi havia partits il·legals o aca-bats de legalitzar–, el resultat electoralva ser el següent:

Aquest resultat, sempre sota els me-canismes de la llei d’Hont i la pena-lització als partits que no superaven elpercentatge exigit de sufragis i que elsdeixava fora de representació, es traduíen:

La lectura d’aquests resultats no ésdifícil d’explicar: les grans formacions

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 59

35,5% PSOE

32% UCD

8,8% PCE-PCPV

5,8% Alianza Popular

4,5% PSP-US

2,5% UDPV-EDC

1,6% PSPV

1,1% AN

13 8

11 3

2 PCE-PCPV

11

PSOE

UCD

1 Alianza Popular

US

1 CIC

nombre de diputats

nombre de senadors

La Plataforma UnitàriaValenciana va organitzarreunions als Escolapis, al despatx de VicentVentura i a Alaquàs.A aquesta, només hi vanacudir deu persones, lesquals va detenir la policia

El “Llibertat, amnistia,estatut d’autonomia” esrepetia fins a la sacietaten cada acte públic. Un clam que encapçalàla més gran manifestaciófeta al País Valenciàdes de temps republicans

939ET058,59,60,61 7/6/02 13:18 Página 2

La Taula de Forces Polítiquesi SIndicals del País Valencià,entitat sorgida del ConsellDemocràtic del País Valencià, va aplegar el moviment opositora la dictadura. Les successivesmanifestacions ja ho feienpreveure: l’esquerra guanyariales primeres eleccionsdemocràtiques amb escreix.

estatals van rebre gairebé tot el suportelectoral, mentre que el fracàs de lesforces nacionalistes va deixar enevidència l’escassa articulació del PaísValencià. Els tres grans partits sobre-passaren les tres quartes parts dels votsemesos, i, pel que fa a l’opció escolli-da, l’esquerra triomfava clarament iobtenia més de la meitat dels sufragis,mentre que la dreta moderada no que-dava mal parada amb un terç delsvots.

La dreta continuista i el búnquer pati-ren una desfeta històrica que es traduïaen el rebuig generalitzat dels ciutadansdel País Valencià a una possible invo-lució.

Les raons del fracàs del nacionalismevalencià també són prou evidents: d’u-na banda, el mateix component delspartits d’esquerra, una intelligentsiaprovinent o formada a la universitatque li donava un tarannà teòric que ha-via sabut aglutinar el corrent naciona-lista. A més, durant l’etapa final –que

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 60 DOSSIER

La lectura electoralno és difícil: les gransformacions estatalsvan rebre gairebétot el suport electoral, mentre que el fracàsde les forces nacionalistes va deixar en evidèncial’escassa articulaciódel País Valencià. Els tres grans partitssobrepassarenles tres quartes partsdels vots emesos

EL T

EMPS

939ET058,59,60,61 7/6/02 13:18 Página 3

semblava interminable– del franquis-me l’acció sindical va influir sobre lesclasses treballadores, tot i que aquestesoptaren per la moderació plasmada enel discurs modernitzador del PCE-PCPV.

Queda per saber el comportamentelectoral dels grups no legalitzats comara el PCE-ml. Però l’eslogan “el PaísValencià serà d’esquerres o no serà”també degué influir-hi de manera im-portant.

La dreta provinent del franquisme,tant la que intentava pujar al tren delsnous temps –això vindria després– comel sector irreconciliable amb la realitatd’un estat democràtic, van patir una en-sorrada terrible.

Ricard Camil Torres

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 61

�ALACANTPSOE� García Miralles, Antonio� Fuster Pérez, Joaquín� Cruañes Molina, Asunción� Sabater Llorens, Inmaculada�� Andugar Ruiz, Joaquín

UCD� Gamir Casares, Luis� Zaragoza Gomis, Francisco� Galant Ruiz, Joaquín� Barceló Rodríguez, José Luis�� Calpena Jiménez, Roque

PCE-PCPV�� Bravo Castells, Pilar

PSPV-US�� Bevià Pastor, José Vicente

INDEPENDENTS�� Navarro Mateo, José Vicente

�CASTELLóPSOE� Sotillo Martí, Antonio� Pla Pechoviento, Palmira�� Fenollosa Alcaide, Ernesto�� Marco Soler, Enrique�� Flors Goterris, Fernando

UCD� Monsonís Domingo, Enrique� Beltrán Sanz, Enrique�� Farnós Gandía, Joaquín

CIC� Ortí Bordás, José Miguel

�VALÈNCIAPSOE� Albiñana Olmo, Josep Lluís� Castellar Ferrrer, Jaime� Ruiz Mendoza, Joaquín� Sapena Granell, Enric� Bisbal Iborra, Enrique� Santolaya Juesas, Manuel� Pastor Marco, Juan Bautista�� Martínez Amutio, Justo�� Moragues Bartó, Salvador�� Ruiz Ramírez, José María

UCD� Attard Alonso, Emilio� Burguera Escrivà, Francesc de P.� Muñoz Peirats, Joaquín� Máximo Aguirre de Hoz, F. J.� Pin Arboledas, José Ramón�� Noguera de Roig, José Antonio

PCE-PCPV� Bono Martínez, Emèrit

PSP-US� Sánchez Ayuso, Manuel

Representants electes per circumscripcions al País Valencià

� Diputat�� Senador

EL T

EMPS

939ET058,59,60,61 7/6/02 13:18 Página 4

UCD i PSOE. Ningú més no obtin-gué representació i ni tan sols s’hiva acostar. La victòria de la dretabalear va ser aclaparadora, però els

socialistes aguantaren l’envestida. Laresta quedà entre tocat i liquidat. Aquellsresultats tallaren de soca-rel els somniscovats entre 1975 i 1976. L’esquerra ra-dical s’esvaïa. El nacionalisme, enfron-tat, fracassava. L’ultradreta, agranada.Triomfaven amb rotunditat els dos par-tits que representaven la reforma, elsquals protagonitzaren després (1977-1978) l’inici del procés autonòmic que,al capdavall, desembocà en el primer ensd’autogovern, el Consell General Inter-insular (1978) i, finalment (1983), en lainstauració autonòmica.

Efervescència. Des de la mort deFranco, el panorama polític illenc co-mença a entrar ràpidament en ebullició.Fins aleshores no hi havia pròpiamentestructures polítiques opositores, al mar-ge del PCE. Hi havia, sí, grupuscles,moltes sigles, però amb poca o nul·la im-plantació. Només el PCE tenia presènciaprou considerable per ser catalogat d’o-posició real. De fet, el PSOE no es vacomençar a estructurar fins a finals de1974, i encara de manera bastant curiosa,atès que Fèlix Pons i Emilio Alonso, queno es coneixien, muntaven alhora el ma-teix partit a Palma. Coses de la clandes-tinitat.

Pero amb la mort del dictador, l’allaude sigles és imparable. Tothom creia ser,o almenys ho deixava veure, represen-

tant de la “voluntat popular”. Davantaquell maremàgnum de grups i partits, aremolc de la resta de l’estat i en sintoniaestreta amb el Principat, la constel·lacióde forces polítiques antifranquistes in-tenten crear les plataformes unitàriespròpies. Ho faran, sí, però a la maneraenrevessada que la política balear té en-cara ara com a peculiaritat: la insularit-zació.

Des de gener de 1976 es posen en mar-xa les assemblees democràtiques. Primerla de Menorca. Després la mallorquina.Més tard l’eivissenca, i no podia faltartampoc la de Formentera. Es creà, al se-tembre, una fantasmagòrica AssembleaDemocràtica de les Illes Balears, peròmai no funcionà en la pràctica. Les di-vergències en cada assemblea insular,entre els partits, i entre les assembleesper raons insularistes, portaren les es-tructures teòricament unitàries a uncol·lapse absurd i absolut. A una ino-perància patètica que es va fer ostensibleamb la incompresió que aquest guirigalldespertava a la resta d’entitats unitàriesde l’estat. Els representants insulars maino tengueren cap protagonisme. Aquestafeblesa manifesta va fer que s’anassinesvaint de la realitat les assemblees, i afinals d’any partits com el PSOE literal-ment prescindien del que digués o fescadascuna de les quatre assemblees. Erala constatació que la desitjada –si més nohipòcritament– unitat era un somni im-possible. En paraules del representantdel PSOE, Fèlix Pons, en una reunió del’assemblea mallorquina: “No ens en-

La immersió a la realitatreformista de Balears

Moltes il·lusions i esperances esvaïdes foren el

resultat de les primeres eleccions democràtiques

a Balears. UCD i PSOE s’ensenyorien

de la política illenca.

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 62 DOSSIER

939ET062,63,64,65 7/6/02 12:38 Página 1

L’any 1976 es va crear el PartitSocialista de les Illes (PSI),que més endavant derivaràen dues formacions:PSM-Mallorca i PSM-Menorca.El nacionalisme va concórrermolt dividit a les urnes.

ganyem, és més important cada partitque no l’assemblea.”

Si impossible es mostrà la col·laboracióentre partits opositors, en igual fracàs vaacabar l’estructuració de l’acció entreforces opositores dels Països Catalans.Formalment hi va haver moltes reunions,amb més o menys participació. Però larealitat s’havia posat de manifest des delgener de 1976 al Monestir de Cura (Ma-llorca), quan es reunieren, el dia 31, re-presentants de l’Assemblea Democràticade Catalunya, del Consell Democràticdel País Valencià i de la Junta Democrà-tica del País Valencià. Balears, encarasense entitats unitàries, hi aportà repre-sentants del PSOE, PSP, PSB, Con-vergència Socialista i Nacionalista, Grupde Formació Marxista-Leninista, Comis-sió Organitzadora de l’Assemblea deMenorca i un nombrós grup d’indepen-dents. Els prop de cent assistents intenta-ren consensuar en el document final –enel qual es reclamaven llibertats democrà-tiques, amnistia, reivindicació genèricadel dret d’autodeterminació, autonomia,etc.– una conceptualització política delsPaïsos Catalans. Impossible. Únicamentpogueren consensuar la constatació queel concepte no era prou arrelat al PaísValencià i Catalunya. L’oposició balear,a més, es dividia profundament entre elsqui posaven l’èmfasi en el reconeixe-ment previ del dret a l’autodeterminaciói els qui el posaven en la consecució de-mocràtica.

Per tant, no hi havia unitat, a Balears,entre els partits per interessos, lògics,partidistes. Tampoc no n’hi havia entorndel concepte polític de Països Catalans.Però és que, en realitat, no n’hi havia enres. Perquè l’esquerra també estava pro-fundament dividida entre PSOE, PCE ila resta –grupuscular–; mentre que el na-cionalisme també mostrava evidentssímptomes de disputes internes.

Efectivament, durant el 1976 es crea elPartit Socialista de les Illes (PSI, quedesprés serà el PSM-Mallorca, i PSM-Menorca), al mateix temps que diversosgrups nacionalistes de dreta o centre vanconfluint en el que serà l’anomenadaUnió Autonomista. El líder d’aquesta úl-tima formació, Josep Melià i Pericàs, in-tentà sempre que tot el nacionalisme s’a-juntàs en una sola candidatura electoral

per a les eleccions, que s’endevinavenproperes. Missió impossible.

Així, doncs, quan finalizava l’any del’efervescència, 1976, es palesava quetant l’esquerrra com el nacionalisme ha-vien estat incapaços no sols d’ajuntar-se,sinó ni tan sols de coordinar-se. Era ine-vitable que el nombre de candidaturesesquerranes i nacionalistes fos elevat. Ladreta, però, prou més espavilada, va sa-

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 63

JOAN

CEL

IÀ

939ET062,63,64,65 7/6/02 12:38 Página 2

ber reaccionar “llegint” la realitat so-ciològica illenca amb l’habilitat, o capa-citat de comprensió que no tengué l’es-querra ni el nacionalisme. Així, l’estiu de1976, a instàncies del líder de Codeba(Concurrència Democràtica de Balears),el notari Raimundo Clar, es reuneixen elgrup que ell lidera amb Reforma De-mocràtica, Reforma Social Española,Partido Liberal i Partido Socialdemócra-ta Balear. Tot i que no hi ha acord deconstituir un ens comú, les reunions, noexemptes de tensió, es van produint no-vament al llarg dels següents mesos.Quan a Madrid es perfila la creació dela Unió de Centre Democràtic, UCD, aBalears tots els grups esmentats, a mésd’altres, ja tenien una pràctica de con-vergència. De fet, des del setembre de1976 havien arribat a un acord de mí-nims en el qual expressaven la voluntatde concórrer conjuntament a les elec-cions sota el nom de “centre democràtic”que emparàs tothom llevat dels grups“d’inspiració marxista” o d’aquells “que

no tenen prou voluntat democràtica”.Cert és que després es produí la creaciód’AP, la desaparició de Reforma De-mocràtica i l’esvaïment de sigles, i l’a-parició d’altres, però els protagonistesd’aquells intents de convergència dreta-na foren els líders que agruparen el cen-tre-dreta amb aparença moderna a lesBalears. Si més no, doncs, es constataque la dreta balear, que després entraràen la UCD estatal, tenia ja voluntat el1976 de presentar-se unida a les elec-cions. Just el contrari del que passava enl’esquerra i en el nacionalisme, que esbarallaven per conceptes (Països Cata-lans), per tàctiques (partits o entitatsunitàries), per estratègies (primer de-mocràcia o primer autodeterminació),per ideologies (bregues entre esquerra“moderada” i “radical”, entre nacionalis-me “catalanista” i nacionalisme “mallor-quinista”) i, fins i tot, per qüestions per-sonals (com moltes de les crítiques querebia Josep Melià, per exemple). Ambaquest panorama, imaginar quelcom di-

ferent al que passà en les eleccions eraun exercici de voluntarisme o de cegesapolítica.

Les eleccions. Comença el 1977 i esconvoquen eleccions. El panorama de si-gles és ric. Molt ric, per dir-ho d’algunamanera. Ningú no s’hi devia aclarir.A Balears hi havia 42 partits diferents,cada un dels quals amb aspiracions depresentar-se a les eleccions. Natural-ment, gairebé totes s’esvaeixen. Quanacaba el termini de presentació de candi-datures, només en resten 17. No poques,val a dir-ho.

El tema central de la política balear eral’autonomia. Després de moltes reu-nions, discussions, bregues entre partits,a més de baralles entre representants decada illa (novament l’aberrant insularis-me) i espectacles més o menys patètics,finalment el dia 4 de juny de 1977 UCD,PSOE, UA, PCE, UDIB, FDI, PartitCarlí, US-PSI, el candidat a senador Oli-ves en representació de les forces me-

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 64 DOSSIER

�UCDClar, RaimundoRodríguez Mirando, S.Duran, Miquel Garí, Francesc

�PSOEPons, Fèlix Alonso, Emilio

�MALLORCA votsAlbertí, Jeroni (UCD) 147.149 Pérez, Ramiro (UCD) 134.749Mora, Manuel (PSOE) 80.698

�EIVISSA votsMatutes, Abel (AP) 8.806

�MENORCADe Olives, Guillem (UCD) 9.233

Diputats electes Senadors electes per circumscripcions

Resultats a les Illes Balears

VOTS

UCD164.342

50,79%PSOE

74.57223,04%

Alianza Popular28.4758,80%

US (PSI-PSP)17.8925,53%

PCE14.1604,37%

Unió Autonomista11.8333,65%

UDIB6.0001,85%

AltresFDI 1.959 0,60%RSE 1.753 0,54%FTI 1.324 0,40%CJA 1.195 0,36%

939ET062,63,64,65 7/6/02 12:38 Página 3

norquines i amb l’adhesió d’Isidor Maríque servia com a tèoric representant deles Pitiüses (la consecució de la seva sig-natura va ser una història completamentdelirant), signaven el que pomposaments’anomenva Pacte Autonòmic, pel quales comprometen a començar a treballarper la consecució de l’autonomia, en co-ordinació amb totes les forces signants,si sortien electes

I així arriba el 15 de juny de 1977. Aca-bava la més passional de totes les cam-panyes electorals que hi ha hagut. En to-tal, a les Balears es feren uns 500 mí-tings. És una dada curiosa que potserpermet comprendre com entenia cadapartit –en funció de l’esforç que dedicà aaquesta tècnica de captació de vot– lesseves possibilitats. El PCE va fer 102mítings, Unitat Socialista (PSI-PSP), 77;PSOE, 68; Unió Autonomista, 64. UCD,només 42; i AP, 39.

Una altra dada d’aquella campanya: lesinsercions publicitàries en la premsa dià-ria balear. Repassant l’espai global queva pagar cada partit, veiem que UCDhi va inserir 168,58 pàgines; AP, 100,69;PSOE, 49,86; Unitat Socialista (PSI-PSP), 22,32; PCE, 7,63...

Sembla clar que la relació míting-inser-cions publicitàries era gairebé inversa-ment proporcional. Una dada comparati-va que indica tant manca de recursoseconòmics (de l’esquerra i del naciona-lisme) com confiança en unes tècniquesde campanya (mítings) que ja s’ensuma-va que no eren gaire efectives.

I arriba la nit d’aquell 15 de juny. Elmoment de saber què opinava, a la fi, lagent, els ciutadans, el poble. Ja n’haviadonat una pista amb el referèndum de re-forma política, el 15 de desembre ante-rior, quan el 95,1% dels votants (82,6%del total del cens) hi votà a favor, a pesarde l’abstencionisme preconitzat per l’es-querra i el nacionalisme, quan no (comen el cas de l’ultraesquerra) amb cam-panyes pel vot contrari. Amb aquell pre-cedent a ningú no podia estranyar els re-sultats del 15 de juny.

Durant la matinada del 16, la TVE, úni-ca televisió, avançava l’aclaparadoravictòria de la UCD. L’endemà la prem-sa endarrereix edicions per publicar-los.Es confirmen fil pel randa els resultatsavançats durant la matinada. A BalearsUCD obtenia uns percentatges de votsenormes (que no es tornen a repetir finsles generals de l’any 2000, en favor delPP), seguida a bastant distància pelPSOE. Per darrere d’aquests dos partitsnomés treien el cap, prou per no desa-parèixer, l’AP, PSI (Unitat Socialista) iPCE. Més enllà, l’abisme.

Epíleg. Quant a conseqüències per a laintrahistòria política balear, i especial-ment per a l’autonomia, les eleccionsdel 15 de juny de 1977 significarenl’hegemonia total i absoluta d’UCD iPSOE. Efectivament, poc després es cre-ava l’Assemblea de Parlamentaris, queva ser presidida pel senador Jeroni Al-bertí (UCD) i que teòricament negocià

(en la pràctica no hi hagué mai una ne-gociació, sinó una pura acceptació deldecret de Madrid) el procés autonòmicque, en primera instància, desembocà enl’atorgament del primer ens d’autogo-vern illenc, quan l’Assemblea de Parla-mentaris es va reconvertir en el ConsellGeneral Interinsular, presidit per JeroniAlbertí i constituït en un acte celebrat alcastell de Bellver, el 28 de juliol de1978. Havia nascut la preautonomia ba-lear com a fruit directe de les eleccionsde l’any anterior. Aquells que més ha-vien demanat l’autonomia, els naciona-listes, criticaven el que consideraven una“estafa”. Anys després, aquella legalitat,l’actual, és acceptada per tothom.

Efectivament, el triomf de la reformava ser i és absolut.

Miquel Payeras

Dues grans figures de la políticabalear, cabdals en els primerscomicis generals a les Illes.A l’esquerra, Fèlix Pons, màximrepresentant del PSOE. Al seucostat, Josep Melià i Pericàs,líder de la Unió Autonomista,que aplegava diversos grupsnacionalistes de dreta o centre.La cita del 15 de juny de 1977va estar precedida de lacampanya electoral méspassional que hi ha hagut mai.

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 65EL

TEM

PS /

DIA

RIO

DE

VALE

NC

IA

939ET062,63,64,65 7/6/02 12:38 Página 4

Delimitada per cims de gran alturai establerta durant molts seglescom a comtat independent, la Vallde Boí és el bressol de l’art romà-

nic a Catalunya i també un testimoni delprofund intercanvi cultural al llarg dela serralada pirinenca en l’Europa me-

dieval. El 30 de novembre de 2000 laVall de Boí entrava a formar part d’unselecte club universal. De matinada,el Comitè de Patrimoni Mundial de laUNESCO declarava el seu conjuntd’esglésies romàniques Patrimoni dela Humanitat. Aquestes construccions,que no s’han mogut del seu lloc al llargdels segles, per fi ja no passen desaper-cebudes.

Conjunt únic. Zones com la Pro-vença, el Llenguadoc i el nord d’Itàliaposseeixen també importants construc-cions romàniques, però l’excepcionali-tat de les esglésies de la Vall de Boí estàen el seu valor de conjunt: no es trobaen cap altre lloc del món una agrupaciósimilar de construccions tan extraor-dinària, i que alhora sigui d’un mateixperíode històric relativament curt (se-gles XI-XIII). Tampoc no hi ha cap al-tre grup que il·lustri gràficament latransmissió d’un moviment cultural alllarg d’una barrera muntanyenca dinsd’una regió fins aleshores dominada peruna cultura diferent, la dels conqueri-dors àrabs de la península Ibèrica. I se-gons apunta l’ICOMOS (InternationalCouncil on Monuments and Sites), “elconjunt d’esglésies de la Vall de Boí iels seus pobles són d’una importànciacabdal en el renaixement de la indenti-tat cultural i nacional catalana durantels segles XIX i XX”.

El municipi de Vall de Boí, que noarriba als 600 habitants, és integrat pelspobles de Barruera, Boí, Cardet, Cóll,Durro, Erill la Vall, Saraís i Taüll. A ca-dascun d’aquests pobles hi trobarem es-glésies romàniques, però també paisat-ges dominats per prats verdíssims ambramats de bous, vaques i xais i cases

La riquesa cultural de

la Vall de Boí, bressol

de l’art romànic català.

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 66 RODA EL MÓN

L’art entremuntanyes

EL T

EMPS

939ET066,67,68 6/6/02 13:58 Página 1

A la pàgina del costat, el ParcNacional d’Aigüestortes, l’únicque hi ha a Catalunya i un delsdos que hi ha als Pirineus.Dalt, a l’esquerra, el Pantocràtorde Sant Climent de Taüll, queara es troba al Museu Nacionald’Art de Catalunya. A la dreta,el campanar de Sant Climentde Taüll, emblema del romànicamagat entre les munanyes dela Vall de Boí.

amb les teulades de pissarra. Són, so-bretot, poblacions que preserven encaraara les característiques de la vida ruralde la Catalunya medieval. Aquest perí-ode històric va tenir unes connotacionsespecials per a la vall.

Inversions de futur. Abans de la do-minació romana, a la Vall de Boí i a lescontrades veïnes vivien uns pobles indí-genes dels quals se’n tenen pocs conei-xements. Els estudis toponímics hanpermès de saber que es tractava d’unapoblació de parla basca. Aquesta llen-gua es va mantenir a les valls pirinen-ques durant molt de temps, fins a mitjanèpoca medieval, tot i que progressiva-ment romanitzada i arraconada cap a lesterres més altes. Els Pirineus van ser es-cassament romanitzats, però la troballad’unes monedes romanes al campamentde Tor indica que a la Vall de Boí sí quehi van arribar els romans, i seguramentexplotaven les termes de Caldes de Boí.Pràcticament nul·la va ser la influènciavisigòtica i sarraïna durant els seglesV al VIII.

Els reis francs estaven preocupats perla inseguretat de la frontera sud de l’im-peri i van confiar-ne la defensa al com-tat de Tolosa, i a principis del segle IXels comtes tolosans ja controlaven elnord dels territoris del Pallars i la Riba-gorça. L’any 872, Ramon –de la famíliacomtal tolosana– es va proclamar com-te independent de Pallars-Ribagorça,però a la seva mort, els fills es van re-partir el territori i es va trencar la unióinicial dels dos comtats.

A principis del segle XI, el comtat deRibagorça va entrar en una profundacrisi que el va abocar a la desaparició.La Vall de Boí i la Noguera Ribagorça-na, que fins aleshores havien formatpart del comtat ribagorçà, van passar aser governades pels comtes del Pallars.En ple procés de feudalització, la Vallde Boí va quedar sota la jurisdicció delpotent llinatge feudal dels Erill, i en elprimer quart de segle XII els senyorsd’Erill van ajudar el rei d’Aragó, Alfonsel Bataller, a conquerir Saragossa, Cala-taiud, Tudela i Daroca. Els Erill van in-vertir la part del botí que els correspo-nia a subvencionar la construcció i de-coració d’algunes de les esglésies romà-

niques de la vall. Fins a la fi de l’ànticrègim (segle XIX) bona part de la Vallde Boí continuà en mans dels Erill.

Si els senyors d’Erill haguessin em-prat el seu botí de conquesta en altresfinalitats, avui la Vall de Boí no seriaconsiderada com el bressol de l’artromànic a Catalunya. Però la història vaanar així i va deixar un testimoni im-portant de l’intercanvi cultural que vi-via l’Europa medieval. Les esglésies deSant Feliu de Barruera, de Sant Joande Boí, de Santa Maria de Cardet, deSanta Maria de l’Assumpció de Cóll,de Santa Eulàlia d’Erill la Vall, de SantQuirc de Durro, de Santa Maria de laNativitat de Durro, de Santa Maria deTaüll i de Sant Climent de Taüll són eltestimoni d’aquesta història, ara reco-negudes com un tresor digne de conser-vació.

Taüll és el poble encarregat de guardarel conjunt artístic més important de lavall. Antigament el poble era l’entradaa la vall des del port de Rus; el seu nompodria ser una derivació dels mots bas-cos ata i uri, que signifiquen respecti-vament poble i port. Aquest poble deport era un punt estratègic de la baroniad’Erill (ara ho és dels esquiadors quevan a l’estació de Boí-Taüll). Taüll vaarribar a posseir tres esglésies, tot i quela tercera no s’arribà a acabar per uninesperat desplaçament de les terres.

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 67

XAVI

ER G

ÓM

EZ /

EL

TEM

PS

939ET066,67,68 6/6/02 13:58 Página 2

A l’esquerra, campanar deSant Joan de Boí, i, a la dreta,el pont de la Capella, a Espot.L’art és una de les riqueses dela zona, però n’hi ha més: un entorn natural privilegiatpermet fer multitud d’esports o relaxar-se a les seves aigües.

L’ermita de Sant Climent de Taüll va te-nir més fortuna i el 1123 es va acabar deconstruir. Sant Climent amagava en undels seus absis la coneguda pintura mu-ral del Pantocràtor, original que ara esconserva al Museu Nacional d’Art deCatalunya (MNAC). També a Taüll hiha l’església de Santa Maria de Taüll,del segle XII.

L’església de Santa Maria de l’As-sumpció de Cardet, la més recent de lesesglésies, trenca en certa manera la uni-tat d’estil de la resta del conjunt romà-nic, però no pas per motius artístics.A principis del segle XIII les autoritatseclesiàstiques no van permetre queaquest edifici tingués el campanar enforma de torre, com el tenen la resta,per evitar que se’n fes ús militar.

Paratge natural. El curs del riu No-guera de Tor és una excel·lent guia pera descobrir el romànic de la vall, i a mésens permetrà conèixer de prop les ai-gües que neixen als circs glaciars del’alta muntanya, com el Montardo i elTuc de Colomers. La Vall de Boí deuel seu origen a una gran llengua glaciarque va existir al quaternari i de la qualencara queden restes identificables alscims de Comaloforno i de Montardoi al riu Malo. El Parc Nacional d’Ai-güestortes és una de les millors àreesgeogràfiques per observar la fenomeno-logia glacial del quaternari, desenvolu-

pada sobre materials durs com el graniti les pissarres. El Parc Nacional té unaccés natural per la Vall de Boí. Si hientrem per la ribera de Sant Nicolaudescobrirem paratges encisadors coml’estany de Llebreta, el planell d’Ai-güestortes o l’estany Llong. Si hi acce-dim per la ribera de Caldes hi trobareml’estany Negre, les agulles del Travenii el massís de Besiberri, on hi ha el picmés alt del parc, el Comaloforno (3.033metres). Més de dos-cents estanys,nombrosos rius, barrancs, cascades i lesfamoses aigüestortes, arbres com pinsnegres, avets, bedolls, nabius i gine-brons, flors com l’orquídia o el lliri deneu i animals com l’isard, el gall fer ola perdiu blanca són alguns dels tresorsque amaga aquest espai natural pro-tegit.

Però si no sou gaire amics de l’art, te-niu dues opcions més: relaxar-vos albalneari de Caldes de Boí o esquiar ales pistes de Boí-Taüll.

A la Vall de Boí, un racó del país gai-rebé mai trepitjat per forasters, s’hi vanconstruir extraordinaris exemplars del’arquitectura romànica, enriquits ambpintures murals excepcionals. Però finsque la UNESCO no n’ha reconegut elvalor, ben pocs s’havien adonat de l’arti la història que, des de fa molts segles,viuen entre aquestes muntanyes.

Gemma Aguilera

ELTEMPSDE L’11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 68 RODA EL MÓN

El curs del riu Noguerade Tor és una excel·lentguia per a descobrirel romànic de la vall,i a més ens permetrà conèixer de proples aigües que neixenals circs glaciars

EL T

EMPS

939ET066,67,68 6/6/02 13:58 Página 3

REPENSAR ELS PAÏSOS CATALANS DE L’EDAT MODERNADe Tuïr a Catarroja. Estudissobre les institucions catalanesi de la Corona d’Aragó(segles XV-XVII). Núria Sales.Editorial Afers, 2002. Catarroja -Barcelona, 229 pàgines.

Núria Sales ja és, a hores d’ara, unaautora ben coneguda per tots els interes-sats per la història moderna del nostrepaís. L’autora, entre altres, de Senyorsbandolers, miquelets i botiflers(1984) id’Els segles de la decadència, volum IVde la Història de Catalunya, dirigida perPierre Vilar (1989), ha destacat semprepel seu combat contra els tòpics i les ge-neralitzacions massa apressades. En-front d’ells, ha plantejat una relecturadels fets, fonamentada en una interpre-tació acurada dels conceptes (i de la se-va interpretació coetània) i en el contrastde múltiples exemples locals, des d’unconeixement excepcional de la biblio-grafia publicada arreu. I ho ha fet, amés, des d’una prosa molt personal, quealgú ha qualificat de barroca, i que maino deixa el lector indiferent.

Ara, l’editorial Afers presenta algunsdels seus treballs i articles dels darrersanys, alguns dels quals inèdits, en unvolum de gran interès. És impossibleabastar aquí totes les seves aportacions.Però intentarem exposar-ne algunes deles més significatives.

L’article que dóna títol a l’obra refle-xiona, a través de l’inventari de l’arxiude Tuïr, a la Catalunya Nord, publicatper E. Desplanque el 1896, i de l’ediciódels llibres de comptes de mitjan segleXVII de Catarroja, al País Valencià, re-alitzada per Vicent S. Olmos i AntoniLópez Quiles (publicada el 1985-1986),sobre les similituds i diferències entreels municipis dels Països Catalans al’edat moderna, i sobre la importànciad’una història local escrita en clau nolocalista; o, el que és el mateix, sobre lanecessitat que la història general s’es-tructuri a través d’una informació arre-lada en el territori –en la seva diversitati totalitat.

Altres treballs denuncien “l’aplicacióretroactiva de demarcacions polítiquesactuals en història”, o, en altres mots,

“la naturalització retrospectiva del pre-sent imposant les seves fronteres al pas-sat”. Un mal comú a totes les històriesestatalistes –que tenen els estats actualscom a únics protagonistes dels fets an-tics–, però que també massa sovint haarrelat en la història dels Països Cata-lans.

La historiadora, d’altra banda, reprènvells temes, com el bandolerisme catalàdel barroc (un concepte davant el qualconfessa “el meu escepticisme (…) noha fet sinó augmentar”), les naturalitza-cions a l’edat moderna, o l’estructurapolítica dels territoris de la Corona d’A-ragó (amb una atenció preferent als es-pais de frontera, com Andorra). Enaquest punt es mostra particularmentconcloent: “Cert: Catalunya i Aragóeren, respectivament, uns ‘estats de so-birania imperfecta’, però al capdavallestats amb ‘lleis polítiques generals prò-pies’.(…) València, Mallorca, Sardenyai Menorca no sé ben bé què eren, mal-grat la titularitat de regnes, malgrat cortsi constitucions.”

Aquest recull de Núria Sales convidaa la reflexió i al debat. És un llibre deltot recomanable per a totes aquellespersones que vulguin aprofundir en elssegles de la modernitat a les nostresterres.

Agustí Alcoberro

Escut del comtat de Barcelona,envoltat dels territoris que,en diferents èpoques,van formar part de la Coronacatalano-aragonesa.

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 69LLIBRES

EL T

EMPS

939ET069 6/6/02 13:59 Página 1

ENTRE LA REALITAT I LA UTOPIA. Antoni Marimon.Edicions Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2002.

Actualització de la primera edició que va ser presentada al final del1999. Aleshores l’autor presentava una narració acurada dels fetsque han marcat l’evolució del PSM, des del seu naixement, el 1976(com a PSI –Partit Socialista de les Illes–), i amb apunts encara mésanteriors, fins al cim que en la història de la formació significarenles eleccions de juny del 1999, en conseqüència de les quals, dinsdel Pacte de Progrés, arribà el poder. Ara, Marimon, historiador, mi-litant del PSM i professor d’història a la Universitat de les Illes Ba-lars, presenta aquesta ampliació que inclou els reptes a què, del1999 ençà, ja en el poder, ha hagut de fer front el PSM.

La història del partit nacionalista està marcada pels temps d’efer-vescència en els quals va néixer i pels intents d’aniquilació que vapatir. Les primeres eleccions, el 1977, encara com a PSI, significa-ren una xoc important a les aspiracions dels jovençans nacionalis-tes, en conseqüència de les quals patiren un assetjament intens delPSOE durant una sèrie d’anys perquè s’hi integràs, tal com va fer elque fou company de coalició del PSI el 1977, el PSP. Un cop supe-rada aquesta fase, aconseguí una meritòria representació en el Con-sell Insular i Consell General Interinsular, l’ens preautonòmic(1979-1983), a la vegada que visqué crisis importants. El 1983 per-dé la representació a l’Ajuntament de Palma i tengué ininterrompu-dament representació als consells de Mallorca i Menorca, així comal Parlament entre 1983 i 1991 amb, respectivament, dos diputats acada consell i quatre diputats al Parlament. El 1991 començà el crei-xement de vots i de representació que el 1995 el va fer present en elPacte de Progrés que governa el Consell mallorquí (amb cinc dipu-tats) i amb un grup al Parlament de sis diputats. I, finalment, el1999, entrà en el Govern balear (cinc diputats al Parlament) ocupantla vicepresència i les conselleries d’Economia, Agricultura, i Edu-cació i Cultura.

M. P. F.

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 70 L’APARADOR

[+ llibres]

Vida i mort dels republicans als camps nazis.Rosa Toran. Editorial Proa, Barcelona, 2002.360 pàgines.L’estudi de la vida i la mort dels republicans alscamps nazis disposa ja d’una àmplia tradició a ca-sa nostra, des del triple vessant de la crònica per-sonal, la història i la literatura. Autors com JoaquimAmat-Piniella, Maria Àngels Anglada i MontserratRoig hi han dedicat obres de gran interès. Ara, lahistoriadora Rosa Toran ens en presenta una sínte-si completa, que recull un gran nombre de docu-ments i testimonis aplegats a partir de la sevacol·laboració amb l’associació Amical de Mauthau-sen. L’obra s’acompanya amb fotografies poc cone-gudes pel gran públic.

Margarida Xirgu. Una vocació indomable. Fran-cesc Foguet i Boreu. Editorial Pòrtic, Barcelo-na, 2002. 160 pàgines.Després de les biografies de Coco Chanel i MariaCallas, la col·lecció “Dones del XX” d’editorial Pòr-tic ens ofereix aquest treball, documentat i amè, so-bre Margarida Xirgu. La gran actriu republicana perexcel·lència, que va triomfar a l’estat espanyol ia Amèrica apostant per un teatre innovador i com-promès, se’ns revela en la seva personalitat pro-funda. El mite dóna pas a la biografia, que, en moltsaspectes, reviu la llegenda.

Lluís Companys i la seva època. Jordi Casassasi Ymbert (coord.). Editorial Pòrtic, Barcelona,2002.La vida quotidiana a través dels segles. M. delsÀngels Pérez Samper (coord.). Editorial Pòrtic,Barcelona, 2002.Els juliols són un espai aprofitat sovint pel món uni-versitari per repensar, des d’òptiques noves, vellestemàtiques. És un moment òptim per reprendre,amb rigor i amenitat alhora, algunes de les qües-tions abordades en els cursos reglats. La col·lecció“Biblioteca Universitària / Els Juliols”, d’editorialPòrtic, recull alguns dels cicles de conferències im-partits a la Universitat de Barcelona durant l’estiu.L’obra coordinada per Jordi Casassas ens permetacostar-nos a una de les nostres figures clau del se-gle XX i, a través d’ell, a la història de la darreracentúria. La que coordina Maria dels Àngels PérezSamper ens acosta a la vida quotidiana de sectorsi col·lectius molt diversos, amb una atenció prefe-rent a l’evolució de la història de l’alimentació.

Agustí Alcoberro

JOAN

CEL

IÀ

939ET070 6/6/02 14:00 Página 1

Temps de circDel 8 al 12 de maig ha tornat a Reus la

Fira del Circ de Catalunya Trapezi. Haestat la sisena edició, amb cinquantacompanyies i més de cent espectacles,que ha omplert teatres, carrers i placesde la ciutat. Les companyies catalanes hipresentaren els seus espectacles i a la ve-gada participaven en xerrades i debats.A França, aquest és l’any de les arts delcirc. Temps de circ que cal reivindicarcom a temps de cultura.

Per circ cal entendre moltes coses, mal-grat l’opinió reductora massa generalit-zada que es té d’aquest conjunt d’espec-tacles històrics que formen el món de lapista. Convé escriure la història del circamb mentalitat prou oberta per fer-hi en-trar tot tipus d’expressions escèniques id’improvisacions destinades a emocio-nar un públic que espera efectes excep-cionals, fantàstics i extraordinaris, pro-cedents d’especialistes pluridisciplinariscapaços de practicar arts que van des delconeixement dels animals a les formesd’expressió verbal i física més elabora-des. Força i agilitat, habilitat i energia,intel·ligència i cultura són aspectes quepodrien definir les arts del circ, senseoblidar que parlem d’un dels espectaclesmés complets, variats i múltiples.

El circ és tan important com totes lesaltres arts escèniques per la qüestió de lapervivència de la llengua, i aquest és unaspecte particularment sensible a Cata-

lunya. El català en el circ ha estat llarga-ment marginat i ho és encara. Avui tocarecuperar el llenguatge, des del vocabu-lari específic fins a la llengua comuna.Pel que fa a aquesta presa de conscièn-cia, a Catalunya hi ha hagut diversos in-tents al llarg del darrers vint anys ambgrups com Comediants, La Claca, elsgermans Poltrona, Hauson en el món dela màgia i fins i tot al circ Raluy. Les fi-res i festivals continuen tenint un paperimportant, sintetitzat, avui, especialmentpel festival Trapezi de Reus.

Pocs són, però, els que han demanat iexigit la presa en consideració global delcirc, de les arts escèniques i les arts del’espectacle dins la creació artística imés específicament dins la història del’art i la cultura. Dos personatges claucom Sebastià Gasch i Joan Brossa ho hanintentat a Catalunya, i no van amagarmai la passió que sentien per arts tan di-ferents com el circ, la màgia, la dansa, elcabaret, el music-hallo el cinema. Totsdos se sentien fascinats per la poesia quepot emanar de les pistes de circ. En di-versos textos i declaracions van reivin-dicar una cultura que busqués la poesiano únicament en la paraula sinó, sobre-tot, en el gest, en el maquillatge del pa-llasso, en el truc del prestidigitador.

Actualment assistim a un trencamentde barreres entre arts i gènere; és hora,doncs, de reinvidicar de nou les artsescèniques en general i el circ en parti-cular com a motor de comunicació i decreació, com a element cultural. Les arts

que reflecteixen directament o indirecta-ment el que ens envolta i que van moltlligades a l’entorn social més immediatsón instruments de comunicació i d’in-tercanvi. Reflecteixen l’art i la culturad’una societat concreta i d’una certa ma-nera són tan grans com les que habitual-ment considerem majors.

A Barcelona, l’espectacle Saltimbancodel Cirque du Soleil deixà molt alt elpavelló del circ contemporani canadencamb bons números de circ i unes esce-nografies grandioses, música en direte.Alguns pensen que això no és circ, en-front del circ tradicional, familiar. S’e-quivoquen. El circ és prou ric per poderadmetre evolucions pròpies de cada èpo-ca, i l’èxit del Cirque du Soleil hauriad’arrastrar-nos entusiasmes per al circ.

Xavier Barral i Altet

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 71CERCLES D’ARTG

LÒR

IA M

ATAM

ALA

En el 25è aniversari de les prime-res eleccions democràtiques des-prés del franquisme, podem visitarla pàgina web del Congrés delsDiputats: www.congreso.es/elecciones/cuadro_1.htm i consul-tar en sèrie estadística i gràfica elsresultats en vots i escons de lesforces polítiques que van obtenirrepresentació parlamentària.

Per a una anàlisi més detallada,amb les sigles i el nom dels partitsque es van presentar, el nombrede vots i el percentatge quevan obtenir, ho trobarem awww.eleweb.net/catala/eleccions/espanya/globals/generals/genpart77.htm, que també contéuna opció per veure els resultatsper circumscripcions electorals.

Aprofitem per recomanar una vi-sita a fons per aquesta web, elecci-ons, comunicació i opinió públicawww.eleweb.net/catala/index.htm,en la qual s’analitza, amb dadesi articles, el comportamentelectoral des de l’any 1977 finsa l’actualitat.

Jesús Castillo

Les eleccions del15 de juny de 1977

939ET071 6/6/02 14:04 Página 1

Sota les bombes

El passat dia 25 de maig s’obriren lesportes del refugi antiaeri número 307,sota la muntanya de Montjuïc. A partird’ara el públic podrà veure com devienviure, durant molt temps, els veïns de lazona situada sota les bombes feixistesdurant la Guerra Civil. Podran, encara,olorar la humitat característica. Podran,veient cada racó, cada metre dels cente-nars que té, imaginar-se la sensació d’es-tar-se allà sota, sentint i escoltant atemo-rits els impactes de les bombes de l’avia-ció feixista. Fou, la zona del Poble Sec,una de les més castigades, no debadesera envoltada per objectius preciosos, aulls dels feixistes: el port, el castell deMontjuïc i una central elèctrica. Els his-toriadors J. Villaroya, J. Pujadó i V. Pov-les han escrit El refugi 307. La GuerraCivil i el Poble Sec, llibre que permetconèixer millor l’entramat d’instal·la-cions del 307. Així ens assabentem de lesdades: tres portes d’entrada, uns 200 me-tres excavats sobre els 400 projectats, tú-nels d’1,6 metres d’ample per 2 d’alça-da, de bòveda, forrats de maó. A cadabanda dels túnels, els bancs on s’asseiala gent per esperar que escampés la tem-pesta de foc; i al llarg dels túnels, els

banys, les fonts, la infermeria, el magat-zem… Tota la infraestructura. El dissenydel 307 era dels més avançats i, per sersota la roca de la muntanya, més segurque altres. El disseny permet veure unentramat de galeries pensades per mini-mitzar els efectes dels impactes directes.Per exemple, els túnels d’accés eren fetsen ziga-zaga per reduir al mínim possi-ble l’ona expansiva d’un impacte a la bo-ca d’entrada; o els revolts, eren redonsper facilitar evacuacions…

Els refugis dels temps de l’horror per-meten copsar al visitant d’avui allò quesovint de manera intencionda s’ha volgutprendre: els espais de patiment de laguerra i de la dictadura. Així com elscamps de l’horror nazi son esfereïdorstestimonis de la barbàrie d’un règim to-talitari, a l’estat són poques les restesmaterials que es poden visitar, amb proucàrrega ambiental i emocional per per-metre copsar el que fou la guerra provo-cada per l’aixecament feixista i la poste-rior dictadura. Que el 307, i tants d’al-tres, s’obrin als ciutadans és un fet im-portantíssim perquè puguin, ni que siguiper uns minuts, viure quelcom aproximatal terror que devien sentir els que dia sídia també hi havien d’entrar per fugirde la pluja de foc que els bombardejosfeixistes deixaven caure sobre els capsdels que vivien, encara, en terra de lli-bertat. M. P. F.

ELTEMPSDE L'11 AL 17

DE JUNY

DE 2002 72 AGENDA EL

TEM

PS

[+]

Universitat Catalana de PradaCom cada any, a la segona quinzenad’agost la Universitat Catalana dePrada ofereix als interessats unaoportunitat per apropar-se a múlti-ples disciplines de la nostra realitat,entre les quals la història té una des-tacada presència.

Viure com vivia la noblesa mallorquinaAra que vénen les vacances, és pos-sible que alguns dels lectors tenguinprevist visitar Mallorca, i potser tam-bé la capital, Palma. Si, a més deplatja, descans i altres entreteni-ments o diversions, el visitant volapropar-se a la vida tradicional de l’a-ristocràcia mallorquina, té una opor-tunitat per fer-ho a la casa museuMarqués, al centre de ciutat, al barrihistòric, al carrer Zanglada. La casa,enorme, és decorada talment comera fa un segle. Guiat per algú delpersonal, o bé per les explicacionsenregistrades, es pot passejar, es-tança per estança, per la forma devida del classisme més aristocràtic:la zona noble de la família, el des-patx del senyor, el menjador, la cui-na, la capella, les estances del ser-vei, la bugaderia… És una excel·lentoportunitat per viure per un estonaentre murs que mantenen l’ambienti l’aroma d’una societat, d’un món,que, en temps històric, fa molt pocque desaparegué.

Testimonis de Jehovà i el nazismeEls Bebleforschet, o testimonis deJehovà, foren perseguits pel nazismesense deixar-los alè per respirar. Eltriangle de color púrpura els identifi-cava als camps del genocidi, on mo-riren en milers. El Cercle Europeud’Antic Deportats i Internats Testi-monis de Jehovà passeja des de1991 pel brutal record del cruel as-setjament i extermini. Fotografies,textos i documents diversos compo-nen l’exposició que ha recorregut jamés d’un centenar de ciutats euro-pees. Es pot visitar a Palma, al cas-tell de Bellver, fins al 23 de juny.

939ET072 6/6/02 14:01 Página 1

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament

EFE

939ET074 6/6/02 13:52 Página 1