27F - VAGA TMB BARCELONA 29F - VAGA UNIVERSITATS

29F - VAGA GENERAL SECTOR PÚBLIC CASTELLA-LA MANXA

CONTRA LES RETALLADES...

AQUESTA ÉS LA MANERA

febrer 2012 | nº11 | 1€ Preu ajut 1’50€

www.enlluita.org

anticapitalisme i revolucióen lluita

Desmuntant els arguments de la patronal: mites i llegendes sobre el sector públic Pàgina 5

Més de 250.000 persones als carrers del País Valencià contra les retallades Pàgina 2

Les treballadores de HP es preparen per intensifi car la lluitaPàgina 10

Per què no són necessàries les retalladesPàgines centrals

febrer 2012 | en lluita2

Jesús CastilloLes retallades socials que està engegant el nou govern del PP, juntament amb els impulsats pels governs autonòmics, afec-ten especialment a les dones i a lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB) de la classe treballadora.

Les retallades i retards en els pagaments estan afectant greument a les subvencions pú-bliques que reben associacions LGTB a moltes comunitats au-tònomes. ONGs que s’estan ve-ient obligades a reduir personal, amb la consegüent deterioració dels serveis que presten.

Entre els serveis oferts per les associacions LGTB destaca l’atenció a les persones amb VIH (prop de 150.000 en l’Estat es-panyol). Les plataformes esta-tals han denunciat que alguns plans autonòmics de la SIDA ha desaparegut pràcticament. A això se li suma la retallada de 600 milions en investigació que podria afectar a l’estudi de la lluita contra la SIDA, així com a

investigacions sociològiques re-lacionades amb la lluita contra l’homofòbia.

La discriminació laboral per raons d’orientació sexual impera en moltes empreses privades que s’aprofi ten que sol ser difícil de demostrar. Per això, moltes LGTB treballem en el sector públic on podem fugir de la discriminació laboral per raons d’orientació se-xual. Per això, les retallades en aquest sector afecten especial-ment a les persones LGTB, des-truint ocupacions on hem adqui-rit igualtat de drets i una major visibilitat a l’esfera pública.

Per si tot això no fos poc, el govern del PP amenaça amb acabar amb el matrimoni homo-sexual. Diguin el que diguin, no és una qüestió semàntica d’ano-menar-lo “matrimoni”, es tracta d’una qüestió política, de drets fonamentals i igualtat real.

Front als atacs homòfobs i les retallades socials, les LGTB hem d’organitzar-nos per fer-nos vi-sibles i sortir als carrers per de-fensar els serveis públics.

Diego GarridoLes mobilitzacions massives que han tingut lloc al País Valencià a les últimes setmanes de gener confi rmen que el clima social a tot l’Estat és explosiu. El senti-ment de desànim i resignació que s’ha vingut respirant entorn a la Comunitat actualment presidida per Alberto Fabra, on la política dretana i corrupta semblaven ha-ver-se guanyat no el suport, sinó sobretot la desmoralització de la gent, s’ha dissipat en un obrir i tancar d’ulls, i de manera espec-tacular. La publicació d’unes fo-tografi es que retraten la situació penosa en què es troben els i les alumnes d’algunes escoles pú-bliques, on les dures retallades han hagut d’enfrontar-se reduint l’ús de la calefacció, havent-la de substituir per abrics i mantes. Només ha calgut posar la injusta realitat davant dels ulls de la po-blació per que aquesta es propo-sés canviar-la.

Unes 120.00 persones a Valèn-cia i unes altres 60.000 a Alacant van sortir al carrer el dissabte 21 de gener, convocades per la Plata-forma per l’Ensenyament Públic, que aglutina al País Valencià sec-cions sindicals de l’ensenyament públic, organitzacions i sindicats d’estudiants, entitats en defensa de la llengua, i associacions de veïnes, de professores i de pares i mares. Totes van sortir sota el lema unitari: “Més inversió, més qualitat, més valencià, més digni-tat”. El dimarts 24 de gener a la nit va haver-hi tancaments a més d’una trentena d’instituts. Dos dies després, el dijous 26, una altra onada de manifestacions va

treure al carrer més de 200.000 persones a tot el País, aquest cop incloent també Castelló de la Pla-na, i a les quals és més que pro-bable que la indignació per l’ab-solució de Francisco Camps hagi contribuït al seu èxit. No es veia tanta gent al carrer des de la in-vasió d’Iraq.

Tot i això, aquest èxit no arri-ba d’un dia per l’altre, sinó que és fruit de la feina i les experièn-cies de lluita passades. Des de la vaga que, amb prou èxit, es va fer l’abril de 2009, demanant la di-missió del conseller Font de Mora per la seva mala gestió de l’ense-nyament públic, la Plataforma ha mantingut una feina constant en

la lluita per la major inversió i la qualitat en l’educació primària i secundària.

Però la manifestació del 21 i el 26 no va ser el fi nal del camí, sinó més aviat el tret de sortida d’una lluita que, diuen els sindi-cats, no s’aturarà fi ns que es retiri el Decret-Llei que ha establert les últimes brutals retallades al sec-tor públic (que suposaran baixa-des de sous i acomiadaments de professorat). També es demana que la Conselleria pagui les des-peses de funcionament del passat desembre a les escoles i instituts, l’impagament de les quals hi han suposat els talls de calefacció i electricitat. En aquest sentit, amb

els sindicats treballant de mane-ra unitària i amb la societat civil valenciana sensibilitzada, s’ha anunciat pel febrer un calenda-ri de mobilitzacions extens en el qual destacarà una nova manifes-tació unitària a les tres capitals de província el dia 25.

Ara cal que a les universitats aquest mateix esperit arrosse-gui a professorat i estudiants a unir-se a la lluita, amb un horitzó que de moment es situa a la vaga universitària del 29 de febrer als Països Catalans. Tot i això, aquest horitzó s’haurà de sobrepassar i anar més enllà fi ns que, entre to-tes i tots, tombem les retallades a l’educació i a tot el sector públic.

Els atacs del PP contra el col·lectiu LGTB

Europa es rebel·la contra l’austeritat

Luis Zhu La recessió tornarà a planar les i els treballadors de la UE en aquest 2012. La crisi que va començar al 2008 i les retallades dels últims anys ha empobrit a una gran part de la població, sense haver acon-seguit cap millora. No obstant això, la classe dirigent europea recepta més austeritat. El seu dis-curs que la classe treballadora ha d’estrènyer-se el cinturó per una crisi que no han provocat aixeca mes rere mes més oposició.

La cimera europeu del passat 30 de gener va ser rebuda a Bèl-gica amb una vaga general histò-rica. Els i les treballadores belgues no havia paralitzat el país des de 1993. Encara que amb un segui-ment desigual, molts aeroports, transports per carretera i trens van quedar col·lapsats per la vaga. Els dirigents europeus van haver d’aterrar a un aeroport militar per arribar a Brussel·les. El go-vern belga planeja retallar més d’11,000 milions d’euros durant aquest 2012. Entre altres mesu-res, l’executiu vol pujar l’edat de jubilació i retallar les prestacions de desocupació.

A Itàlia, les retallades de Mario Monti puja fi ns als 25,000 milions d’euros. L’última mesura que ha despertat la ira dels i les treba-lladores ha estat l’augment dels impostos que graven la gasolina. Milers de transportistes van blo-quejar diverses ciutats italianes durant l’última setmana de ge-ner. A les protestes es van sumar també altres transports, així com personal del sector públic per l’augment en l’edat de la jubilació i l’increment de l’IVA.

També a Romania gener ha estat un mes “calent”. Milers de persones han abarrotat les places de Bucarest i altres ciutats contra les retallades en la seguretat so-cial i, en general, la carestia de la vida. Romania, que compta amb un PIB 130 milions d’euros, té un deute de més de 100 milions d’eu-ros. El FMI va pressionar perquè el govern passés la tisora de forma dràstica, quan, per exemple, un metge resident cobra tan sol 200 euros. La població es va rebel·lar i va aconseguir tirar a baix la re-tallada sobre la seguretat social i, després de diverses setmanes de protestes sostingudes, van acon-seguir que el ministre d’Exterior, que negociava amb el FMI el pa-quet de “ajudes”, dimitís.

A Grècia, l’austeritat es contí-nua aplicant amb puny de ferro, mentre els i les treballadores con-tinuen amb la resistència. Durant l’última setmana de gener, els i les treballadores de Intracom, una gran empresa de telecomunicaci-ons, van fer vaga durant diversos dies. Així mateix, el personal de la principal empresa d’acer també es van declarar en vaga durant diver-sos dies. Alguns treballadors i tre-balladores van arribar a ocupar un canal de televisió des d’on emetien els seus comunicats.

Com ens mostren la classe tre-balladora europea, l’única opció front a les retallades és la resistèn-cia per tots els mitjans necessaris.

Primera Línia

Les lluites contra les retallades escalfen les aules del País Valencià

Les mobilitzacions massives i contínues són un exemple d’allò que necessitem.

2

Dania MedinaLes 2.600 persones més riques i poderoses del món es van reunir el gener passat al Fòrum Econò-mic Mundial, celebrat aquest any a Davos (Suïssa), per discutir l’es-tat mundial. A quatre anys d’una brutal crisi econòmica que ha dei-xat sense treball a 200 milions de persones al món, i amb ciutadans i ciutadanes que generen movi-ments de protesta que ocupen es-pais públics i de treball en molts països, alguns murmuris han ha-gut d’arribar a Davos.

En aquest sentit, el Fòrum Soci-al Català (FSCat), un espai de tro-bada entre entitats, associacions i ciutadanes compromeses amb la idea que un altre món més just és possible, va convocar una mani-festació el passat 28 de gener amb el lema “Aturem les retallades, no a la dictadura fi nancera”. La ma-nifestació va ser una mostra del rebuig popular a les retallades, que és quelcom que ens afecta de forma directa i imminent, i també una contestació al que en aquest moment esdevenia en Davos.

La convocatòria va tenir una de gran participació ciutadana. Unes 70.000 persones van omplir els carrers de Barcelona malgrat el mal temps. El FSCat, que fi ns aquest any realitzava esdeveni-ments on es trobaven entitats i or-ganitzacions per exposar les seves idees i formes, aquest any ha volgut passar de la refl exió a l’acció, con-vocant una manifestació com a tret de sortida d’un procés més llarg. El FSCat fa una crida als i les ciu-tadanes, sense importar sigles ni banderes, perquè participin de for-ma activa en un procés que pretén crear alternatives a les retallades i a l’obsolet sistema capitalista.

FSCat: alternatives al capitalisme

@ximoberna En - d 5 dies 2 manifestacions amb + d 220mil persones a València. Pareix q la gent comença a despertar #stopretalladesGVA

febrer 2012 | en lluita 3

Des de setembre de 2011, un grup de treball sorgit de les assemblees del moviment 15M a Catalunya duu a ter-me un singular projecte de consulta

popular. A diferència d’altres iniciatives consultives

que s’impulsen a l’Estat per modifi car aspectes de la Constitució o aconseguir determinades lleis, la Consulta Popular 15M, fonamentalment vol: generar debat social i opinió pública al marge dels grans mitjans de comunicació; difondre conceptes i iniciatives que perme-tin entendre i enfrontar-se a les agressions neoliberals; i mobilitzar la ciutadania desem-mascarant la manca de democràcia del sistema polític, demostrant que tenim la capacitat i la necessitat de decidir de manera directa sobre els temes que ens afecten.

Per tot això, es proposa que la consulta es dugui a terme des del si d’assemblees ciutadanes, associacions veïnals, ONG, sindicats i entitats que actuen en un àmbit territorial o sectorial concret, i que siguin elles les que gestionin la consulta, apropant-la el més pos-sible a un procés de democràcia participativa, autogestionada i autofi nançada.

Aquest procés de mobilització democràtica s’ha concretat al voltant de cinc eixos temàtics:

- Democràcia participativa i sistema electoral.

- Deute fi nancer i deute extern. Auditoria ciutadana.

- Privatitzacions dels bens públics i retalla-des dels drets socials i mediambientals.

- Model d’espai urbà i dret a un habitatge digne.

- Drets laborals.Addicionalment, els col•lectius que duguin

a terme la consulta, es preveu que decideixin i incloguin preguntes específi ques relaciona-des amb el seu àmbit d’actuació: barri, poble, centre d’ensenyament o de treball, etc.

Els primers passos s’han adreçat a fer reunions amb col•lectius experts en els eixos temàtics de la consulta, amb la fi nalitat de focalitzar-los i elaborar una documentació de síntesi, divulgativa, i que faciliti el debat social i la presa de consciència (fi ns el 15 de març de 2012).

El pas posterior consistirà en un període de presentació pública de d’aquesta documenta-ció, de manera presencial i a través d’internet, junt amb una selecció de preguntes sobre les que es demanarà opinió per arribar a decidir les cinc úniques preguntes que es presentaran a la ciutadania (15 de març a 15 de maig).

Les preguntes es podran respondre mitjan-çant un sistema de paperetes que gestiona-ran els col•lectius voluntaris, entre el 15 de

maig i fi nals de juliol. Podran emetre la seva opinió les persones empadronades a l’Estat espanyol, majors de 16 anys. Finalment, hi haurà un període d’avaluació i difusió dels resultats.

Encara que ara per ara està focalitzada a Catalunya, s’està en contacte amb col•lectius d’altres comunitats per impulsar-la arreu de l’Estat.

L’esdevenir de la consulta està vinculat a l’evolució del moviment 15M als propers mesos, però pot ser una de les actuacions que contribueixin a generar força social i opinió pública, més enllà de les persones que participen activament al moviment 15M, i contribuir a la seva extensió organit-zativa dins la societat civil.

Els resultats quantitatius i qualitatius de la Consulta Popular 15M també contribuiran a donar suport i a legitimar altres iniciatives consultives sobre temes específi cs a través de sistemes de democràcia directa: refe-rèndums vinculants, iniciatives legislatives populars (ILP), o d’altres.

Més informacióconsultapopularm.wordpress.com

Twitter: @ConsultaM Facebook: Consulta Popular Catalunya

Lionel BecharaCrisi és la paraula més utilitzada pels dife-rents governs mundials des que va caure la borsa al 2008. Seguint les passes dic-taminades per la troika (Fons Monetari Internacional, Banc Central Europeu i la Comissió Europea) i amb l’excusa dels pocs recursos a les arques públiques, l’Es-tat espanyol i els governs autonòmics han començat una política de retallades que ens duen cap a una situació d’emergència social.

A les Illes Balears, igual que a les altres autonomies, a tots els serveis públics, com la sanitat, l’educació i la cultura, s’estan produint processos de “decisió” tancats, en contra de l’interès general de la majoria de la societat.

A la Universitat de les Illes Balears (UIB) s’ha aplicat unes retallades per va-lor de 10 milions d’euros, un 14,7% del pressupost, que s’afegeix a la reducció en 7,5 milions de l’aportació del Govern a la universitat. Aquestes retallades afectaran tant a estudiants com al personal docent.

Els i les estudiants han vist augmen-tades les seves taxes universitàries en un 22,4% des de la implantació del Pla Bo-lonya. Front a la massifi cació a les aules provocada per la manca de despesa a la universitat, s’establiran números clausus per restringir l’accés a l’educació superior. A això es suma les reduccions d’horaris de biblioteques, la pujada de preus dels bars i la eliminació de les bicicletes compartides i del bus circular.

Per la seva banda, el personal docent està patint una precarització creixent de les seves condicions de treball. S’eliminen les noves places i les pròrrogues d’interins per substitució, i no es paguen les hores extres ni els suplements econòmics.

A més de tot això, també s’està atacant la llengua catalana amb la violació de la llei de normalització lingüística. S’està menyspreant el català com a llengua vehi-cular de la funció pública i promovent la utilització d’un bilingüisme insultant. Ara

l’ús del català es considerat un mèrit i no un requisit.

Però no només són preocupants les re-tallades a la universitat, també ho són les que s’està aplicant al conjunt de les Illes Balears.

A la sanitat pública, la desprotecció sa-nitària pren tints xenòfobs i el repagament és cada cop més real. S’ha abolit el dret a l’assistència sanitària als i les estrangeres aturades de llarga duració, i la gent haurà de pagar la targeta sanitària, dietes, trac-taments i medicaments.

El transport públic ha patit un encari-ment brutal amb pujades d’un 45% si ets universitari, 23% si ets resident, 100% si ets pensionista, a demés que els menors de 16 anys ara han de pagar.

A les estudiantes ens afecten negativa-ment totes aquestes mesures. Per això, és l’hora de lluitar i anar totes plegades a la

vaga el 29 de febrer. Els carrers han d’es-tar plens i les aules buides!

La situació econòmica i política que es-tem travessant ens interpel•la una respos-ta social unitària, solidària i amb criteri, ja que vivim un punt crucial que separa un abans i un després.

La vaga general és ja una necessitat imperant. Per el mateix 29F s’ha convo-cat una jornada de mobilitzacions a nivell europeu des de la Confederació de Sindi-cats Europeus (CES). Llavors és fonamen-tal que treballem juntes per a que aquest dia sigui combatiu. Ara més que mai hem d’aconseguir sinergies entre els diferents actors socials, entre la classe treballadora del sector públic i les estudiantes.

Les lluites de ahir són els drets d’avui i les lluites d’avui són els drets del futur.

Organitza’t i lluita pels teus drets. #29F VAGA!

1, 2, 3...1.000 vagues

“La Reforma Laboral em constarà una Vaga General”. Aquestes paraules les va pronunciar Mariano Rajoy durant la darrera cimera europea que es va celebrar a Brussel·les.

El que passava a dins i el que passava aquell mateix dia a fora és un exemple de la situació política en la que ens trobem. Mentre Rajoy deixava anar això sense cap mena de rubor, Bèlgica estava immersa en una vaga general que va paralitzar tot el país i que fi ns hi tot va fer que la cimera s’hagués de traslladar a un altre lloc per por a que la vaga interferís en les reuni-ons.

Per una banda tenim unes mesures neoliberals basades en l’austeritat pressu-postària i les retallades socials, que cada cop són més dures —Rajoy és conscient de la severitat de la Reforma Laboral i d’aquí les seves paraules. I per l’altre, una creixent oposició a aquestes mesures que, encara que poc a poc, cada cop és van ra-dicalitzant més. I el que és més important des d’un punt de vista estratègic, la classe treballadora està començant a prendre la iniciativa d’aquestes lluites.

Aquesta dualitat que marca les lluites contra l’austeritat a nivell europeu es veu clarament refl ectida també a l’Estat espanyol. Mentre es preveu una més que dura Reforma Laboral per part del PP i unes burocràcies de CCOO i UGT que han arribat a un acord salarial amb la patronal que suposa un atac frontal a les condicions de vida de la classe treballadora, les lluites contra les retallades es van escampant per tot l’Estat. L’última mostra s’ha vist al País Valencià, on centenars de milers de persones han sortit al carrer contra les re-tallades. Això se li ha de sumar la darrera manifestació contra les retallades —amb unes 70.000 persones— que va recórrer els carrers de Barcelona, organitzada sota el paraigües del Fòrum Social Català.

Això mostra un potencial brutal per a les futures lluites que haurem de dur a terme d’aquí no gaire. Per altra banda, també mostren que la posició de les cúpu-les de CCOO i UGT de signar qualsevol cosa que els hi ofereixi la patronal basant-se en la desconfi ança en que la gent es pu-gui mobilitzar és totalment falsa i només ens porta a retrocedir cada cop més en els nostres drets.

Precisament el mes de febrer serà un mes ple de lluites on la classe treballadora tindrà un paper fonamental. El proper 27 de febrer —en una demostració d’unitat i força que no es veia en molts anys— les treballadores de TMB de Barcelona aniran a la vaga amb una consigna clara: si volen retallar, que acomiadin directius i no treballadores. Dos dies després, les estudiants universitàries també aniran a la vaga contra les retallades. El mateix dia Castella-La Manxa viurà també una vaga general de treballadores públiques contra les mesures del PP.

Sabem que no acabarem amb les retallades amb només un dia de vaga —Grècia ens ha ensenyat moltes coses— però hem de ser conscients que aquestes lluites ataquen al sistema allà on li fa més mal. Són la mostra més potent d’oposició a les polítiques d’austeritat i, sobretot, mostren que estem disposades a lluitar.

Necessitem més accions com aquestes i més continuades per aturar les retalla-des. Estendre aquestes lluites és la única manera per aconseguir-ho.

Què pensa En lluita

L’altra opinióLa consulta popular del 15MPer Grup de Treball Consulta Popular*

En lluita | redaccio@enlluita.org | www.enlluita.orgTelf. 93 176 68 56 | 646 788 180Imprès a IMPRINTSA, Sant Fruitós de BagesDiposit legal B121732011

La vaga es la millor forma de lluitar per una educació pública i de qualitat.

UIB: el 29F totes i tots a la vaga en defensa de l’educació pública

Louis Daguerre

febrer 2012 | en lluita4

En poques paraules

Cap a on va CCOO i UGTamb Toxo i Méndez ?

#

És habitual escoltar al carrer, als llocs de treball i estudi, a casa i als mitjans de comunicació expressions masclistes de tot tipus que degraden la imatge de la dona. També és nor-matiu la invisibilització de la dona en el llenguatge parlat i escrit per mitjà del plural masculí. Qualsevol grup de persones en el qual hi hagi un home s’escriu i es diu en masculí, per posar un exemple. Els intents de visibilit-zar la dona en el llenguatge han es-tat objecte de polèmica constant. Per exemple, la introducció del gènere femení en el nom d’algunes profes-sions o designacions, com el terme “miembra”, han provocat iracundes objeccions i insults.

Malgrat aquesta evident discri-minació, moltes persones, sobretot homes, però també algunes dones, consideren que el masclisme en el llenguatge no és rellevant, que és quelcom propi de la cultura popu-lar.

El llenguatge i la cultura popular no són gens naturals ni innocents. Són sempre productes d’una cons-trucció social marcada per la lluita entre dues classes antagònics: una minoria que té el control dels mitjans necessaris per generar tot allò que necessitem per viure, i ho utilitza per enriquir-se; i una majoria que treba-lla per viure, però no pot decidir per què s’utilitza el seu treball. La majoria de les idees dominants en la societat, incloses les que estan en el llenguatge i en la cultura popular, són aquelles que interessen als primers perquè te-nen el poder per fomentar-les (veu-re article pàgina 9). El masclisme és una d’elles.

Altres persones diuen amb encert que el llenguatge sexista és un re-fl ex, més o menys nítid, d’una soci-etat sexista. Per això, proposen que per acabar amb el llenguatge sexista cal acabar amb la societat masclista i construir una que sigui plenament igualitària. Això és cert, però, men-trestant per què és important lluitar contra el llenguatge sexista?

Sexisme i capitalisme Aquesta pregunta és rellevant perquè cal veure que el desenvolupament de les idees que discriminen a la dona, i entre elles també el llenguatge sexista, estan íntimament lligades al desenvo-lupament de la societat, més concre-tament de l’economia.

Per exemple, l’extrema sexuali-zación de la imatge de la dona a la publicitat, als programes de televisió o als videoclips està molt relacionat amb el desenvolupament de la in-dústria del sexe i dels cosmètics (des de cremes a cirurgia estètica). Això suposa una gran pressió psicològica per a les dones que no poden o no vo-len assumir aquesta imatge. Un altre exemple és la idea dominant que les dones tenen el deure dur a terme les tasques domèstiques, alhora que són treballadores responsables (com la televisiva Aída). Per a la minoria que s’enriqueix sota el capitalisme aquest treball és clau perquè les dones cui-den la mà d’obra present i futura de forma gratuïta. Per a les dones, no obstant això, la pressió d’aquestes idees i d’aquest treball només supo-sa més estrès perquè han de combi-nar el treball no pagat a casa, amb el treball mal pagat en l’empresa, quan la tenen.

Al llenguatge, la invisibilització de la dona té el seu correlat en la vida real en la discriminació laboral (menys ocupació femenina i salaris més bai-xos), en una menor participació de la dona en els òrgans decisoris de les empreses i de l’administració pública, així com d’altres organitzacions, com els sindicats o les organitzacions po-lítiques. Més tràgic encara és que les expressions masclistes que degraden la dona, entre altres factors, creen un ambient de violència cap a la dona que en el pitjor dels casos acaben en assassinats.

El llenguatge i les idees sexistes reforcen el masclisme ja existent en l’economia capitalista i ho generalitza a tots els àmbits de la vida. La classe dominant fomenta entre la societat

les idees que discriminen a la dona no només per oprimir-les, sinó també per crear un aparent confl icte d’interessos entre homes i dones. Lluitar contra les idees sexistes no només és important per avançar cap a una igualtat real, de per si mateix molt important, sinó que és clau per derrocar les barreres que el capitalisme intenta aixecar entre ho-mes i dones treballadores.

Als homes no els interessa que les seves companyes estiguin més opri-mides perquè això només signifi ca més benefi ci per als rics i més ex-plotació per a la classe treballadora en general. Les i els treballadores de Mahalla així ho van entendre. Lide-rats per les dones al crit de “on estan els homes aquí estan les dones?”, els treballadors homes van fer al cos-tat de les seves companyes diversos dies de vaga que van ser crucials per acabar amb Mubarak i aconseguir millores en les seves condicions de vida. No només això, van guanyar un gran respecte dins la societat egípcia. En moments revolucionaris, les llui-tes poden acabar amb segles d’idees retrògrades. Aquest és el camí per acabar amb la societat masclista i capitalista.

No obstant això, mentre lluitem per una revolució dels i les treballado-res, és necessari que lluitem contra les idees sexista, entre elles el llenguatge masclista. En aquest sentit, existei-xen varies guies senzilles i útils per començar a utilitzar un llenguatge no sexista. En castellà, el sindicat CGT disposa d’un manual de llenguatge no sexista i integrador, mentre que en català el setmanari La Directa ha estat una de les pioneres a elaborar una guia en aquest sentit. Aquests re-cursos ens poden ajudar a canviar el nostre llenguatge perquè refl ecteixi també la realitat de les dones.

En el fons, es tracta que lluitem en el present contra totes les idees sexis-ta perquè, a través d’una revolució des d’a baix, aquestes siguin el ger-men d’una futura societat igualitària i lliure de tota opressió i explotació.

Societat sexista, llenguatge sexista

@Zanalord Ho pintin com ho pintin, ho comufl in com ho camufl in, el pacte sindicats-patronal és un nou retrocés per als treballadors.

Òscar Simón

Més de 5.400.000 persones sense treball, més d’un milió de nuclis familiars sense cap ingrés, retallades en tots els serveis públics, pujada dels impostos a les rendes del treball i l’amenaça d’un terrible pla de retallades a la portuguesa. El pla implantat a Portugal consisteix a retallar el salari als treballadors i treballadores de la funció públi-ca, la implantació d’un impost especial sobre els salaris (equivalent al 50% de la paga de Nadal), abaratiment de l’acomiadament de 30 a 12 dies, pujada de l’IVA de subministraments bàsics com la llum i l’aigua, doblar el copagament sanitari i l’augment de la jornada laboral en el sector privat.

Doncs bé, amb una situació desesperada per a moltes persones i amb greus amenaces per part dels governs, el lideratge de CCOO i UGT ha arribat al pitjor acord de la negociació col•lectiva de la història del “diàleg social”. Un “pacte” que suposa una acceptació gairebé total de les preten-sions de la patronal.

La més important de totes consisteix en la vin-culació del salari als comptes de resultats de les empreses que, en cas de pujades, s’integraran en les parts variables del salari. És a dir, es renuncia de facto a la consolidació dels increments. A més s’ha pactat un increment d’un 0,5% per 2012 i un 0,6% pel 2013, a part que l’IPC de referència podrà ser el més baix dels previstos pel Banc d’Espanya o el Banc Central Europeu (que mai ha superat el 2%); en poques paraules, aquell que més benefi ciï a la patronal. A més el petroli no comptarà per calcular el salari, és a dir, si puja el petroli i puja tots els preus no comptarà per a les pujades dels sous.

Quant a la jornada laboral, es pacta un 10% de jornada distribuïda irregularment al llarg de l’any i es podrà “moure” a persones d’un lloc de treball a un altre depenent de les circumstàncies. Sobre la negociació col•lectiva s’estén la clàusula per despenjar-se dels convenis col•lectius en quant al salari, a la jornada, horaris i torns.

Totes aquestes concessions s’han fet a canvi del compromís genèric de reinversió de benefi cis. En resum, Toxo i Méndez han acatat totes les pretensions de la patronal i, de fet, han acceptat la pràctica liquidació de la negociació sectorial, la seva raó de ser als últims anys.

Els Pactes de la Moncloa i la vaga del 29S A què es deuen aquest harakiri a càmera lenta de la burocràcia sindical mitjançant la venda de drets adquirits de la classe treballadora? Toxo i Mén-dez parlen de responsabilitat i intenten vendre el “diàleg social” com un gran actiu per ajudar a sortir de la crisi. Aquesta argumentació no se sosté en si mateixa, atès que aquest diàleg ha estat incapaç d’arrencar cap acord que redueixi la precarietat o fomenti l’ocupació.

La raó de fons radica en dos aspectes. En primer lloc, les adreces de CCOO i UGT així com gran part de la classe política i, per què no dir-ho, de la societat són ostatges de la mistifi cació històrica de la Transició. Així s’ha parlat tant dels benefi cis produïts pels Pactes de la Moncloa que Toxo i Méndez fan bandera de l’esforç comú per superar les difi cultats; però són els treballadors i treballadores les que porten a coll als empresaris l’únic esforç dels quals és encendre’s el puro.

D’altra banda la política de CCOO i UGT està marcada per l’anàlisi de la vaga del 29S de 2010. Per a Toxo i Méndez aquesta va ser un fracàs i van decidir retirar-se a les casernes d’hivern. Primer argumentant que no volien facilitar una victòria del PP, i ara diuen que no hi ha gens que fer. Després d’anys jugant a la negociació, amb gairebé nul•la mobilització, fragmentant les lluites, amb una vaga convocada sense cap pla de continuïtat, el 29S va superar totes les expecta-tives i va mostrar una gran combativitat a molts llocs. Era l’espurna que podia haver encès un cicle de lluites.

A Catalunya CCOO i UGT estan frenant la vaga al sector públic, esperant potser per convocar una vaga general en cas d’una reforma laboral agressi-va del govern central. Repetint l’esquema de 2010 on es va deixar només al sector públic davant el “decretazo” de Zapatero i després aquest va acudir de forma desigual a la vaga del 29S.

El capitalisme genera idees masclistes i el llengutge no està lliure d’això. Nece-sitem construir una revolució des de baix que acabi amb el sistema i el sexisme, però alhora hem de lluitar contra les idees masclistes quotidianes. Per Luis Zhu.

febrer 2012 | en lluita 5@soniaalberca Quan ens tornin a baixar el sou als #funcionaris, aquesta vegada un 10%, haurà q plantejar-se mesures +enllà d vagues. Els hi surten massa barates

“Persona o cosa a la qual s’atribueix una realitat que li manca”. Aquesta accepció de la paraula mite encaixa perfecta-

ment amb la imatge que difo-nen la patronal, els governs i els mitjans de comunicació de masses sobre els treballadors i treballadores del sector públic. Cada vegada que es planteja una retallada en les seves con-dicions o es convoquen mobilit-zacions, a articles, notícies i de-claracions ens diuen que hi ha masses persones funcionàries, que treballen per a tota la vida o que no treballen gens. Joan Rosell, president de la patronal espanyola CEOE, demanava el desembre passat que es pogués acomiadar les i els funcionaris, qualifi cats per ell mateix ante-riorment com a “prepotents i incomplidors”.

Diuen que han de sacrifi car-se, acceptar l’Expedient de Re-gulació d’Ocupació i les retalla-des sense dir ni piu, i deixar pas a la gestió privada dels serveis públics, molt més competitiva, segons ells. I així maten dos pardals d’un tret. Divideixen la classe treballadora i aplanen el camí a la privatització. Desmi-tifi car aquestes falses creences és crucial per promoure la so-lidaritat i defensar els serveis públics, punta de llança de les retallades.

SolidaritatL’apologia de la privatització és el camí més curt per a la pèrdua de drets bàsics de la gran ma-

joria de la població, aquest 99% que haurà de vendre un ronyó per operar-se’n l’altre, amb minifeines per minivides com Rosell pretén. Si avui són els treballadors i treballadores dels serveis públics els qui estan en el punt de mira de la classe diri-gent, a la diana hi estem totes.

Ni l’austeritat ni les retalla-des no estan provocant una mi-llora per a la classe treballadora, i de fet hem vist que la destruc-

ció d’allò que és públic ha anat acompanyada d’un traspàs mili-onari a bancs i caixes. A més, el 71% del frau a l’Estat espanyol el realitzen les grans fortunes, les grans empreses i els bancs.

És essencial combatre ideo-lògicament les falses creences que ens divideixen, i al carrer donar tota la nostra solidaritat i suport a les que lluiten i tre-ballen al cor dels nostres drets socials.

Desmuntant a Rosell: mites i llegendes sobre el sector públic

Regina Martínez rebat en aquest article els principals mites sobre les condicions laborals dels treballadors i treballado-res del sector públic, alhora que assenyala els interessos econòmics que hi ha darrere d’aquestes falses creences.

Mite 1. Hi ha masses treballadores públiquesEs diu que l’administració pública està sobredi-mensionada i per això cal facilitar l’acomiada-ment. No obstant això, la realitat és que l’Estat espanyol està a la cua en ocupació pública. Mentre que aquí el percentatge de treballadors i treballadores del sector és del 13% (a Cata-lunya, on s’estan aplicant les retallades més dures, amb prou feines arriba al 8%), a altres països de la UE-15 és bastant més alt (a Dina-marca el 26%, a Suècia un 22%). Per tant, no només no és un sector sobredimensionat, sinó que a més està per sota de la mitjana europea, que es situa al 16% de la població activa.

13%

% ocupació pública Estat espanyol

26%

% Ocupació pública

Dinamarca

Mite 2. Cobren molt Es parla de salaris astronòmics, quan un emple-at amb 20 anys d’antiguitat cobra una mitjana de 1.500 euros mensuals, cap panacea, i això abans de les retallades salarials. 300 directius de TMB cobren 27 milions d’euros a l’any (un 7% dels directius s’embutxaca gairebé el 15% de la massa salarial de la companyia, amb 8.000 tre-balladores). Els ex ministres mantenen durant dos anys una pensió per cessament de 58.000 euros anuals, xifra sis vegades superior a la pensió mitjana a l’Estat espanyol. Quan els que obtenen benefi cis milionaris a costa del nostre treball parlen de suprimir privilegis es refereixen al fet que els nostres drets són una barrera per als seus interessos.

1.500euros

Salari mig mensual treballadora

pública

Mite 3. Tenen el lloc assegurat No tots els treballadors i tre-balladores del sector públic són funcionaris. De fet, segons CCOO, només el 28% té con-tracte funcionarial, i en realitat la gran majoria de treballadors i treballadores són interines, per-sonal laboral i eventual. Per tant, la majoria no té un lloc inamo-vible i la temporalitat creix a un ritme vertiginós. Les retallades en les condicions laborals del sector públic estan agreujant es-candalosament aquesta situació.

28%

% treballadores amb

contracte funcionarial

Mite 4. Tenen massa “privilegis” Afi rmen que es tracta d’un sector que gaudeix de privilegis desme-surats. Es diu que tenen moltes vacances, quan la majoria té 22 dies hàbils, com la gran part de les que treballem per compte d’altri, arribant a 26 com a màxim. Se’ls acusa també d’absentisme constant —encara que les dades mostren que és similar al sector privat— utilitzant aquest argu-ment per justifi car retallades (a la Comunitat de Madrid una infermera de baixa durant 15 dies perdrà uns 500 euros). Aquest tòpic, per altra banda, té un com-ponent ideològic important, ja que dóna a entendre que les condici-ons laborals són privilegis, quan es tracta de drets.

22

Dies hàbils de vacances l’any

Mite 5. Es treballa poc i malamentDiuen que la falta de pres-sió per l’acomiadament fa que al sector públic es rendeixi menys que al pri-vat. Ja hem vist que no tots tenen un lloc inamovible i tampoc no hi ha dades que mostrin que l’absentisme sigui major. El fantasma de l’acomiadament genera es-très i insatisfacció i, el que més els interessa, augmen-ta l’explotació. Aconseguei-xen que s’acceptin pitjors condicions per la por de quedar-se sense feina.

Mentre que mantenen que s’ha de vetllar per un treball de qualitat en el qual s’evitin abusos, acaben regulant els serveis públics segons la dinàmica dels beneficis. El resultat és la supressió de presta-cions fonamentals, com el tancament de centres sani-

taris a Catalunya, la curta vida del servei a dones maltractades a Castella-La Manxa o els 450 col•legis en perill de desaparèixer al País Valencià.

Quan els opinòlegs neo-liberals parlen d’aprimar el sector públic estan plan-tejant el desastre a nivell social, però també ambi-ental: com indicava Torre-cillas, professor d’ESADE, una de les formes d’apri-mar l’administració seria amb la supressió de lleis de regulació ambiental (veda que la Llei Òmnibus ja ha obert).

27 milionseuros

Salari anual directius

TMB

febrer 2012 | en lluita66

Alternatives a les retallades

@_Joanet Aguirre farà un “club de campo” al barri obrer de Las Rozas amb hípica i golf. S’ha d’ajudar a qui més ho necessita. #Austeritat #Retallades

Amb l’objectiu de rebaixar el dèfi cit públic al 4,4% per a fi nals de 2012, el govern del PP va anun-ciar la primera ronda de

retallades el passat 30 de desem-bre. Entre les mesures anuncia-des hi ha la congelació del Salari Mínim Interprofessional i dels salaris a l’Administració Pública,

la supressió de la Renda Bàsica d’Emancipació per als joves i la suspensió d’incorporació de noves categories benefi ciàries de la Llei de Dependència. Una retallada de fi ns a 8.900 milions d’euros que minva les condicions de vida de la classe treballadora i que recau amb especial força en joves i dones. La portaveu del Govern Soraya Saenz

de Santamaría declarava que “és només l’inici de l’inici”.

Una segona ronda de retalla-des es presentarà al costat dels pressupostos generals de l’Estat el mes de març. La retallada fi nal de la despesa pública rondarà els 40.000 milions després de conèixer que l’actual dèfi cit es troba lleuge-rament per sobre del 8%.

Només la Tasa Tobinequivaldria a entre4.000 i 20.000milions anuals ambuna taxa impositivade tan sols el 0’1%

Que paguin els rics

PER QUÈ NO ÉSNECESSARI RETALLARLes retallades socials generen més desigualtat. Enric Rodrigo assenyala forats negres de l’economia que servirien per desterrar les polítiques d’austeritat.

Els think tanks de la dreta s’han afanyat a llançar una bateria d’ar-gumentacions buides de contingut per justifi car les polítiques d’aus-teritat. En primer lloc insisteixen en què “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” assenyalant una despesa pública excessiva. No obstant això, la realitat demostra el contrari.

Prenent com a referència els 15 països més rics de la UE, l’Estat espanyol està en el grup en què la despesa pública en protecció social és menor. Estat espanyol, Irlanda, Portugal, Grècia, Luxemburg i Finlàndia destinen de mitjana un 22,5% del seu PIB a despesa social front al 29’8% de mitjana de la resta de països. Els mateixos sis països amb menor despesa social són els que tenen majors taxes de desocupació. En comparació, gasten pocs diners públics en protecció social, però n’ingressen pocs i en redistribueixen encara menys. L’evasió de capitals juga un paper molt destacat.

L’Observatori de Responsabili-tat Social Corporativa, que agrupa ONGs i sindicats, assenyala que

més de la meitat de les empreses espanyoles que cotitzen a l’IBEX 35 tenen societats i fi lials en para-disos fi scals. Diversos estudis aca-dèmics situen el frau fi scal entorn al 23% del PIB, el doble que a la UE, i encara que les dades no són ofi cials, s’estima que el seu valor impositiu rondaria els 70.000 milions d’euros anuals.

A més, iniciatives com la Taxa Tobin per frenar l’especulació fi -nancera equivaldrien a uns ingres-sos d’entre 4.000 i 20.000 milions anuals amb una taxa impositiva de, amb prou feines, el 0’1% en les transaccions fi nanceres.

Hi ha sectors que semblen into-cables. “Les retallades són inevi-tables” per a una classe política enfangada en innombrables casos de corrupció i una patronal que augmenta el seu balanç de benefi -cis a costa d’estendre la precarietat laboral. No obstant això, no volen ni parlar d’augmentar impostos al patrimoni, les SICAV i les rendes del capital. Per descomptat, res de salaris i pensions dignes, ni de ga-rantir el dret a l’habitatge, encara que cinc milions de treballadores estiguin aturades.

El govern de Mariano Rajoy ha demostrat en poques setmanes que la seva orientació política és antagònica als interessos de la ma-joria treballadora. Davant l’auste-

ritat que una minoria vol imposar, urgeix estendre la solidaritat i les lluites des de baix. Ja és hora que la majoria treballadora demostri que existeixen alternatives a les retallades.

22’5%Estat espanyol

29’8%UE-15

% PIB destinat a protecció social

70.000 milions

d’euros anuals de frau fi scal

Posats a no gastar diners que no es tenen és imprescindible esmen-tar l’Església Catòlica després d’un any marcat per la Jornada Mundial de la Joventut celebrada a Madrid. Fins a 10.000 milions d’euros anuals rep l’Església

Catòlica de les arques públiques. A més, rep altres privilegis com l’exempció de pagar l’Impost de Béns Immobles pel qual es deixen d’ingressar 1.200 milions d’euros a l’any, segons fonts mi-nisterials.

Amb l’Església hem topat

10.000milions euros

Diners anuals que rep l’Església Catòlica de l’Estat

1.200milions euros

Diners que es deixen d’ingressar a l’estar exempta de l’Impost de

Bens i Inmobles

Les retallades són inevitables només per a alguns

febrer 2012 | en lluita 7

Com molts altres canvis que el PP té com a punta de llança i amb tan sols un mes al Go-vern, ja s’ha fet un atac directe i indiscriminat a les dones, fent sorgir així el sentiment paterna-lista d’aquest partit, donant veu a totes les seves organitzacions simpatitzants, denominades “pro-vida”, de tall catòlic i anti-avortista.

Queda patent que gràcies a les diferents lluites protagonit-zades per les dones durant tot aquest últim segle s’han acon-seguit petits avanços que poden semblar insignifi cants, però no deixen de ser importants. Van ser les feministes els qui més van lluitar per legalitzar l’avor-tament en la llei de 1985, ja que eren elles les que coneixien la problemàtica del dret a l’avor-tament. Encara així, malgrat la intensa lluita de les feministes, el Govern del PSOE va decidir elaborar una nova Llei de l’Avor-tament al 2010 a través d’un comitè format per experts en di-ferents àmbits —jurídic, sanitat, igualtat, etc.—, deixant de costat a les dones més implicades en la lluita a favor de l’avortament. Com a conseqüència, la llei d’In-terrupció Voluntària de l’Em-baràs (IVE) de 2010 va ser un avanç respecte a la llei de 1985, però totalment insufi cient per a les aspiracions del moviment feminista.

La Llei de 1985, només oferia tres supòsits, dos amb límit tem-poral, en els quals es despena-litzava l’avortament. Les dones només podien avortar si hi havia risc per a la seva salut, en cas de malformació del fetus fi ns a les 22 setmanes i en cas de violació fi ns a les 12 setmanes. Qualsevol avortament fora d’aquests casos era il•legal i es castigava fi ns a amb 1 any de presó per a la dona i 3 per al metge o metgessa. En cap cas hi havia llibertat per avortar.

La llei de 2010 sí va introduir l’avortament lliure, però només durant les 14 primeres setma-nes. Més enllà d’aquest termini, només es podia interrompre l’embaràs sota els supòsits de la legislació de 1985. En cas con-trari, l’avortament continuava sent penalitzat.

El fet que l’avortament conti-nuï en el codi penal és el princi-pal factor que les interrupcions de l’embaràs es practiquin majo-ritàriament en la sanitat privada (97%). Algunes d’aquestes han hagut de tancar per la pressió de les organitzacions “pro vida”.

A més, la llei de 2010 va permetre que les dones de 16 anys poguessin decidir sobre la seva maternitat sempre que els seus pares o tutors legals estiguessin informats. Des del moment en què les dones feien la sol•licitud per avortar s’exi-gien tres dies de refl exió abans de la interrupció. Aquests tres dies servien per rebre tot tipus d’informació sobre les ajudes i

les subvencions —molt escasses d’altra banda— que es poden rebre durant la maternitat. A més era una informació que a les dones no se’ns facilitava fi ns que no estàvem immerses en aquest procés.

La nova llei del PSOE no deixava de ser una reforma de la llei anterior que continuava sen-se solucionar els problemes reals que patim les dones, sobretot a causa de totes les seves limita-cions i al no tenir en compte el dret fonamental de la dona a decidir la interrupció de l’emba-ràs de forma lliure i el dret que aquest sigui gratuït.

Malgrat les limitacions de la llei del PSOE, i com d’altra ban-da era d’esperar, ha estat qüestió de setmanes perquè el PP hagi posat damunt de la taula la mo-

difi cació de la IVE. Ara totes les menors que decideixin avortar ho tindran molt més complicat, ja que necessitaran l’autorit-zació materna o de la tutora o tutor legal. La llei de terminis desapareixerà i els supòsits s’enduriran, sobretot el del risc de la salut de la dona que ja no contemplarà el psicològic, la fi -gura a la qual s’acollia la majoria de les dones.

No deixa de ser curiós que es vulgui fer aquesta reforma de la Llei de Salut Sexual i Repro-ductiva i Interrupció Voluntària de l’Embaràs, amb l’objectiu de “reforçar la protecció” de les menors, quan el que es fa és totalment el contrari. Ana Mato, ministra de Sanitat i Igualtat, ha anunciat un pla personalitzat contra la violència de gènere i un altre per totes les joves embaras-sades. Però paral•lelament s’es-tan tancant els centres d’ajuda a dones maltractades o víctimes de la violència de gènere.

Segons el PP, aquesta llei està basada en “la defensa del dret a la vida”, però qui defensarà la vida de les dones embarassades que desitgin interrompre la seva gestació de forma lliure? Totes aquestes traves solament faran que l’avortament sigui més car, precari i perillós per a la dona. S’està modifi cant la llei amb l’ex-cusa de donar més opcions a les joves, però, i l’opció d’avortar? No podem permetre que després de molts anys de lluita i d’algu-nes victòries, en ple segle XXI, sigui la societat més catòlica i neoliberal la que decideixi el fu-tur de les dones, el nostre futur.

7

Gènere i classe

Tenim dret a decidir

Gisela Camarero

Un altre argument generalitzat és aquell que diu que “no es pot gastar el que no es té”. En aquest cas estaríem encantats de retallar certes despeses sens dubte innecessàries. Posem un parell d’exemples.

La despesa militar és inde-sitjable en qualsevol circums-tància i suposa prop de 8.000 milions d’euros directes per al Ministeri de Defensa. A més, altres 8.000 milions d’euros amb finalitats militars es repar-

teixen als pressupostos d’altres ministeris, segons la Fundació Justícia i Paz.

El 2011 la despesa en opera-cions militars a l’estranger va ascendir a 861 milions. Retirar les tropes espanyoles de l’Afga-nistan, on més de 1.500 soldats espanyols participen d’una ignominiosa ocupació militar, suposaria un estalvi immediat de 450 milions d’euros anu-als. La participació espanyola en la invasió i ocupació de

l’Afganistan ha costat 2.490 milions a l’última dècada. Amb les retallades, cada soldat desplegat en missions estran-geres suposa l’acomiadament d’onze professores interines de l’educació pública. Cada avió de combat equival a 684 interines sanitàries, un porta-avions a 50 hospitals, un caça Eurofigther a dos hospitals, un tanc Leopard a sis col·legis i dos míssils Tomahawk a un col·legi més.

No a la guerra: pressupostos militars per despeses socials

8.000milions euros

Pressupost anual Ministeri de Defensa

861milions euros

Despesa operacions militars a l’estranger 2011

1 militar a Afganistan

=11 professores

interines secundària

1 avió combat a Líbia

=

684 sanitàries interines

1 portaavions

=50 hospitals 1 caça

Eurofi gther

=2 hospitals

1 tanc Leopard

=6 col·legis 2 míssils

Tomahawk

=1 col·legi

febrer 2012 | en lluita8

El 19 i 20 de desembre de 2001, Argentina va ser sacsejada per un ai-xecament, en bona part espontani, que va en-

derrocar al govern, obligant al president De la Rua a fugir en helicòpter de la Casa de Govern. Durant les següents dues setma-nes, tres presidents més van ser enderrocats pel moviment “¡Que se vayan todos!”, sorgit com a resposta a la crisi econòmica més profunda que havia colpejat un país desenvolupat des dels anys 30.

Un dels corrents més àmpli-ament reconeguts de l’aixeca-ment de 2001, els ‘piqueteros’, té les seves arrels a l’auge neo-liberal dels 90, quan Argentina va ser elogiada com un ‘miracle econòmic’. Llavors, el president Menem va imposar un progra-ma de privatitzacions massives que va impulsar enormement els benefi cis, però que va devastar la indústria nacional i les políti-ques socials que benefi ciaven a les persones amb menys recur-sos i aturades. La Unión de Tra-bajadores Desempleados (UTD) va néixer als pobles petroliers del nord de la província de Salta abandonats per l’Estat després de la privatització de la compa-nyia estatal petroliera YPF, a co-mençaments dels 90. Desenes de milers de persones treballadores es van trobar de sobte sense fei-na, seguretat social i sense poder mantenir les seves famílies. De-sesperades, es van unir per exigir treball i suport fi nancer del go-vern, sovint mitjançant violents enfrontaments amb la policia. Les ‘puebladas’ (manifestacions) i ‘piquetes’ (talls de rutes) van ser tàctiques nascudes d’aquesta situació desesperada. A causa de estar fora del procés productiu, aquestes van ser les formes que van trobar per fer sentir la seva veu i infl uir al procés polític.

Una prova de la seva determi-nació i de la gran simpatia que van generar és que en alguns ca-sos van aconseguir victòries com importants indemnitzacions, o els més polèmics ‘planes traba-jar’. Amb 2 milions de persones benefi ciades, aquests han jugat un complex rol en permetre la supervivència de part de la po-blació, alhora que lligaven alguns moviments socials a una xarxa de clientelisme i dependència de l’Estat. Quan la crisi va colpejar l’any 2001 i va aparèixer una es-querda al sistema, obrint la possi-bilitat d’un canvi anticapitalista, la UTD no va ser capaç d’ocupar el tan necessitat lideratge. Els i les piqueteres més radicals no volien treballar amb les centrals sindicals de masses (la CGT i la CTA), fet que les va aïllar de la classe treballadora organitzada. Als moments àlgids de crisi po-lítica, ocorreguts entre desembre de 2001 i juny de 2002, el cor-

rent més poderós i menys radical dins de la UTD va negociar amb els reformistes del govern en un intent de frenar la lluita.

En essència, el piqueteris-me era un moviment poderós però minoritari, enfocat més a la supervivència que a canviar el sistema. Es pot dir el mateix de les ‘fàbriques recuperades’. Dels 8 milions de treballadores i treballadors argentins, prop de 9.000 es van organitzar en pot-ser 200 fàbriques recuperades. Són un exemple encoratjador de les potencialitats del control de-mocràtic de la producció, front a la lògica inhumana del capital. El problema és que, estratègi-cament, no signifi caven un de-safi ament real al capital, ja que només van prendre el control d’empreses tancades o en falli-da. Van representar una resposta col·lectiva davant la desocupació i van inspirar un gran suport en-tre la població, com ara la fàbrica Zanón, a la ciutat de Neuquén. Però, per trobar-se a la perifèria del moviment obrer, la radicali-tat de l’ocupació de fàbriques no va ser sufi cient per empènyer a l’acció a la majoria de la classe treballadora ocupada, la qual cosa hauria signifi cat un seriós repte per al poder de l’Estat.

Les assemblees de barri Un altre reconegut tret de l’ar-gentinazo van ser les assemblees

de barri. Aquestes van emergir en uns 100 barris de Buenos Ai-res, així com a moltes ciutats pro-vincials, comprenent cadascuna entre 50 i 150 persones. Aquestes no actuaven en representació de llocs de treball o localitats; no-més eren la gent del barri que es reunia per debatre apassionada-ment sobre quin camí seguir. Al seu apogeu, les assemblees van poder convocar una cassolada nacional, amb la participació de desenes de milers de persones, i una gran assemblea de 6.000 persones a Buenos Aires. Van aixecar consignes radicals com la nacionalització dels bancs, la renacionalització de les indústri-es privatitzades i el no pagament del deute extern. Per als i les acti-vistes radicals les assemblees van ser una iniciativa de contrapoder i autogovern, sorgida de la neces-sitat pràctica d’organització per solucionar problemes urgents.

Moltes assemblees van dur a terme tasques que l’Estat havia abandonat, com la distribució de menjar, activitats extraescolars, serveis bàsics de salut, etc. Amb el temps, hi va haver menys par-ticipació a les assemblees i, en la mesura que la situació política i econòmica es va anar estabilit-zant, bastants activistes es van convertir, en efecte, en la corretja de transmissió del clientelisme del govern. Es va desenvolupar una cultura de voluntariat que

va perdre l’aspecte radical dels mesos posteriors a desembre de 2001 i va sorgir un lideratge que va cercar aconseguir poder polí-tic al seu propi territori.

La tragèdia de les assemble-es és que als seus inicis van ser independents dels partits polí-tics principals i de la burocràcia sindical: quelcom signifi catiu en un país dominat pel peronisme durant mig segle. El peronisme va obtenir la seva enorme infl u-ència amb la doctrina d’unitat entre empresaris ‘patriotes’ i classe treballadora, així com la idea que, mentre que el capital internacional és l’instrument de l’explotació, el capital nacional és l’instrument del benestar. Aquestes idees peronistes tenien més presència a les assemblees que les idees anticapitalistes, i només es podia canviar aquesta situació mitjançant arguments sòlids i pacients debats. La vi-olència a la qual el peronisme havia sotmès l’esquerra revolu-cionària no canviava aquest fet. Aquesta segueix sent una tasca vital per a l’esquerra a l’Argenti-na. Desafortunadament, els par-tits revolucionaris solen recórrer a denúncies sectàries del refor-misme, presentant ‘programes de transició’ elaborats al marge del moviment.

L’esquerra revolucionària a l’Argentina va subestimar la in-fl uència del reformisme sobre la majoria de la societat, especial-ment sobre la gent que lluita per primera vegada. El reformisme expressa el desig d’una societat millor, combinat amb la manca d’experiència política sobre com arribar-hi. En un període de crisi, es presenta breument una opor-tunitat de trencar aquest domini. Exemple d’això és la caiguda del suport al partit Peronista tradici-onal per part de la classe obrera l’any 2001. A les eleccions d’octu-bre de 2001, el descontentament popular amb la política ofi cial es va expressar amb 10 milions d’abstencions o vots nuls (amb una població de 40 milions i a un país on el vot és obligatori). L’es-querra radical al seu conjunt (co-munistes, trotskistes i maoistes) va aconseguir un milió de vots, demostrant que tenia un gran potencial per infl uir sobre una part signifi cativa de la població.

No obstant això, l’abril de 2002, els dos principals partits de l’esquerra radical van presen-tar candidats rivals a la presidèn-cia, cenyint-se a lluites internes a un moment en què el moviment clamava per la unitat i el lide-ratge. Amb una estratègia ori-entada a tota la gent disposada a lluitar, l’esquerra revolucionària podria haver infl uït a la primera rebel·lió important del segle XXI, però no va saber connectar amb la gent més enllà dels seus cer-cles immediats i va desaprofi tar l’oportunitat.

I el moviment sindical?El capitalisme no pot funcionar sense la classe treballadora. Mal-grat les divisions al nostre movi-ment, el predomini de les idees reformistes i la manca de con-fi ança a la nostra capacitat per canviar el sistema, això ens dóna un enorme poder. Però només si la majoria de la classe treballa-dora es convenç de la necessitat i la possibilitat d’un canvi revo-lucionari, el nostre anhel per un món millor pot convertir-se en realitat.

Després d’anys de derrota sota el neoliberalisme, i amb la fundada por a l’atur massiu, el moviment obrer es trobava insegur i dividit abans de l’ar-gentinazo. La corrupta direc-ció de les centrals sindicals va suspendre la vaga prevista per al 21 de desembre de 2001 i va començar negociacions amb el president Duhalde, en lloc de liderar el generalitzat sentiment antigovern de la gran majoria de la població.

Així que, tot i que hi va ha-ver gent treballadora a les as-semblees i manifestacions, van participar com a individus i no es va exercir el seu poder com a classe organitzada. Amb un ine-quívoc lideratge anticapitalista, podrien haver començat a orga-nitzar-se, col·lectivament, per satisfer les necessitats de la so-cietat sense haver de dependre de les almoines (paquets d’ali-ments) de l’Estat. Als moments decisius, la burocràcia sindical va bloquejar la intervenció de la classe treballadora en actiu. Per desgràcia, el sector més comba-tiu dels moviments socials no va saber connectar amb les bases sindicals, i això, combinat amb el retorn del creixement econò-mic, va donar a la classe dirigent el respir necessari per restablir el control.

Tal com estem aprenent del procés revolucionari a Egipte, la gent treballadora organitza-da té el poder de enfrontar-se al neoliberalisme i obtenir vic-tòries polítiques i econòmiques. És essencial crear vincles en-tre el moviment sindical i les ocupacions de places. “¡Que se vayan todos!” va ser la consig-na de centenars de milers de persones a l’Argentina; la tasca de l’esquerra revolucionària és guanyar als milions de perso-nes treballadores capaces de fer d’això una realitat efectiva i duradora. Per això, cal un debat pacient, mentre es lluita dins i fora del moviment sindical, connectant demandes socials i econòmiques concretes, pressi-onant els líders reformistes. Cal construir la confi ança dels i les treballadores com una força in-dependent, capaç d’encapçalar un moviment per destruir el ca-pitalisme i reemplaçar-lo per un món millor.

L’argentinazo de fi nals de 2001 va ser la primera situació potencialment revolucionària del segle XXI. Però tot i la profunda crisi social i política, l’Estat i el mercat, encara que debilitats, van continuar funcionant. Suzie Wylie, activista resident a Buenos Aires, explica algunes lliçons que podem extreure d’aquesta experiència.

L’ARGENTINAZO: LLIÇONS D’UNA CRISI

@adriaral Em sembla que el nostre proper pas és aixecar un moviment piquetero a escala continental #primaverarebelde @EU_Strike

La crisi va fer esclatar la revolta per tot el pais.

febrer 2012 | en lluita 9

Idees en acció

Malauradament, mentre l’economia espanyola torna a entrar en recessió, els eco-nomistes ofi cials segueixen disfressant el llop amb pell d’ovella. A aquests temps de fe irracional, als quals ens inten-ten convèncer de la idoneïtat de posar la guineu a guardar les gallines, no només és important lluitar a les places i assemblees, sinó que també és imprescindible armar-se d’idees per combatre el poder al pla ideològic i cultural.

Als mitjans de comunica-ció la diagnosi de les causes de la crisi i les propostes per sortir-ne es presenten com un receptari ‘científi c’ allunyat d’interessos parcials, aparei-xen com un pla ‘únic’ i bo per al conjunt de la societat. El neoliberalisme no es presenta com una opció més sinó com l’única possible, efectiva i pensable; es converteix en la forma natural de gestionar la societat i els seus confl ictes. Reapareix d’aquesta manera el vell mite del ‘pensament únic’ que, malgrat el seu desastrós projecte històric, segueix afi rmant que no hi ha res fora del mercat i la liberalització total. Les classes treballadores i populars hem de denunciar la ‘ciència econòmica’ ofi cial, hem de demostrar que quan repeteixen la tornada de “les retallades i l’esforç dels tre-balladors són necessaris per sortir de la crisi”, menteixen per partida doble.

El primer engany fa re-ferència al fet de creure que tots formem un conjunt social compacte amb els mateixos interessos socials: tots anem al mateix vaixell. El segon, derivat del primer, fa referèn-cia a la presumpta validesa i efectivitat pràctica de l’opinió dels tècnics: els economistes sabem com remuntar el vaixell en interès de tots. A la llum d’aquestes insinuacions crí-tiques, ens adonarem que, al camp social, pensar en termes d’universalitat i objectivitat ci-entífi ca porta a grans errades. O és que afecta de la mateixa manera la crisi i les reformes econòmiques a un banquer que a una persona desnonada? Si es tiressin des de dalt d’un gratacels, les lleis de la física serien iguals per a totes dues, però l’impacte causat per una llei com la dació en pagament de l’habitatge afectaria de for-ma molt diferent a cadascuna d’elles.

Per aquest motiu afi rmem que la política i la gestió eco-nòmica no van tan lligades al camp científi c ‘objectiu’ com al ideològic, on les opinions amaguen interessos parti-culars perquè tenen efectes pràctics desiguals a cadascuna de les parts del conjunt social.

Els interessos contraris a la lògica del poder són catalit-zats i controlats per l’Estat per tal de mantenir la cohesió

social i l’estabilitat necessària per a la reproducció de l’eco-nomia i de les seves desigual-tats. Però el poder de la classe dirigent no només s’exerceix a través de la coerció repres-siva —policia, lleis, presons, multes, etc.— sinó també a través de la persuasió, el convenciment i el control de la producció i reproducció cultural. Com deia Marx, la ideologia dominant és la ide-ologia de la classe dominant. El neoliberalisme, que explica i defensa els interessos d’una part molt petita de la socie-tat, apareix com una visió de caràcter universal i imparcial que defensa els interessos de tot el conjunt social. La seva explicació del món, la seva ideologia de classe, es reves-teix d’un caràcter universal que confon els seus interessos socials amb l’essència de la naturalesa humana. Aques-ta trampa intel·lectual és el primer mite que hem d’ender-rocar per desemmascarar el neoliberalisme.

Però hem d’anar més enllà, ja que necessitem eines teòriques per descobrir la teoria neoliberal allà on vulgui amagar-se, ja que el seu major perill és la capacitat de camufl ar-se i integrar-se al sentit comú de la gent. Hem de reconèixer, desnaturalitzar i contrarestar les opinions dels intel·lectuals i polítics neolibe-rals, ja que infl ueixen enorme-ment a l’opinió política de la majoria de la població, fi ns i tot a la d’aquelles que pateixen més brutalment l’actual crisi econòmica. Comprendre que hi ha diferents classes soci-als amb diferents interessos materials al si de la presumpta compacta societat i que aques-tes persones s’adhereixen, en major o menor correlació a la seva posició de classe, a una visió concreta del món i de la política, serà el millor marc teòric per comprendre les tas-ques necessàries per revertir l’ordre establert.

En aquesta sèrie de colum-nes partirem d’aquesta base teòrica per revisar críticament els fonaments fi losòfi cs, polí-tics i econòmics del neolibera-lisme.

Pere Duran

Ideologia i l’engany neoliberalComencem una nova sèrie de columnes, orientades a desmuntar els mites del neoliberalisme.

Gates, els mateixos interessos?

Per què creixen les tensions a la península coreana?Kim Jong-il, el dictador que va governar Corea del Nord durant 17 anys, va morir a fi nals de 2011. El seu fi ll de 28 anys va pujar al poder. EUA, Xina, Japó, Rússia i Corea del Sud, entre d’altres, van acceptar el traspàs de poder de pare a fi ll, per segona vegada. No volen que la mort de Kim Jong-il provoqui una espiral de caos in-controlable a la península core-ana. Tot i això, el fi ll hereta una greu crisi econòmica i una difícil relació amb EUA.

La inestabilitat a la península no es deu a Corea del Nord. Du-rant els últims 20 anys, aquest país ha tractat de normalitzar les seves relacions amb Estats Units. No obstant això, EUA va titllar Corea del Nord de ‘Estat canalla’ i ha mantingut la tensió. El pro-grama nuclear nord-coreà és el resultat de la política de línia dura d’EUA.

EUA ha dut a terme impor-tants exercicis militars al voltant de la península i tracta de crear un sistema de defensa antimíssils davant “l’amenaça de Corea del Nord.” No obstant això, el veri-table objectiu d’aquesta ofensiva militar no és Corea del Nord, sinó la Xina. Per tant, les tensions a la península coreana són fruit de l’estratègia nord-americana de-senvolupada front la Xina.

Per què hi ha dues Corees?La península coreana va ser divi-dida per les dues superpotències que van guanyar la Segona Guer-ra Mundial el 1945. La URSS va ocupar el nord i EUA el sud. A Eu-ropa es va dividir Alemanya, però a Àsia, no es va dividir Japó, sinó una colònia seva. La Guerra de Corea va esclatar el 1950. Va co-mençar com una guerra civil, però immediatament es va convertir en un confl icte entre dos poders imperialistes: EUA i l’ONU van ajudar a Corea del Sud i la URSS i la Xina van donar suport a Corea del Nord. Després de la guerra, es van formar dos estats separats: Corea del Nord, com a còpia de la URSS, i Corea del Sud, proEUA i

anticomunista. Els dos estats van mantenir la tensió durant tota la Guerra Freda.

Què sabem sobre les condici-ons de vida de la gent corrent a Corea del Nord?El país viu una severa crisi eco-nòmica des dels anys 80. Després del col·lapse de la URSS, oscil·la entre l’estancament i el creixe-ment negatiu. Amb la baixada de l’activitat industrial i la producció d’aliments, la gent treballadora va caure a l’extrema pobresa. Segons alguns informes, als anys 90, en-tre 2 i 3 milions de persones van morir de fam i moltes van fugir del país a la cerca d’aliment.

Actualment, l’escassetat d’ali-ments no s’ha superat. Un de cada tres menors de 5 anys pateix greu desnutrició. A més, les sub-vencions estatals van ser reduïdes o eliminades a la passada dècada, el que va fer disparar els preus d’aliments i serveis, fent encara més miserable la vida de la gent corrent.

Es viu gaire millor a Corea del Sud?S’estima que l’ingrés nacional per càpita de Corea del Sud és 16 ve-gades major que el del Nord. No obstant això, el nombre de perso-nes en situació de pobresa, des de la crisi fi nancera asiàtica de 1997, no ha fet més que augmentar. És el país amb major creixement en desigualtat d’ingressos de tots els països industrialitzats. D’altra banda, Corea del Sud ocupa el primer lloc en hores de feina i les condicions laborals són pèssimes.

En termes de democràcia, el govern de Lee Myung-bak pro-hibeix les protestes al seu antull i manté la Llei de Seguretat Na-

cional, la qual limita la llibertat d’expressió.

En essència, tant Corea del Nord com del Sud són estats ex-plotadors i opressius.

Tu milites al grup revoluciona-ri All Together. Què és i què fa aquest grup?All Together és una organització socialista que pertany a la corrent socialisme internacional (IST en les seves sigles angleses). Té prop de 900 militants. És una organit-zació bastant jove, la majoria de l’afi liació té entre 20 i 40 anys. El 60% de la militància són persones treballadores, el 40%, estudiants. El grup va créixer ràpidament a través de la mobilització antiguer-ra al voltant de 2003. Actualment, participa a diversos moviments anticapitalistes —com Occupy Wall Street— així com a diverses lluites obreres.

Quina solució proposeu per sortir de la crisi actual a la pe-nínsula coreana?Molta gent té grans esperances en les negociacions a sis bandes —entre EUA, Japó, la Xina, Rús-sia, i les dues Corees— per acon-seguir la pau a la península. No obstant això, no són més que una font de tensions. Al llarg de l’últi-ma dècada aquestes negociacions no han aconseguit cap avenç real.

La veritable solució per a la pau a la península és el moviment an-tiimperialista i anticapitalista des de baix. La gent ha de aixecar-se i oposar-se a la política imperialis-ta d’EUA —que pretén mantenir la seva hegemonia a l’Àsia orien-tal— i al govern pro nord-americà de Corea del Sud. Això inclou oposar-se als exercicis militars a la regió, a les sancions contra Co-rea del Nord i a l’augment de la despesa militar.

Aquesta lluita està estretament lligada a les lluites contra les re-tallades socials, on exigim que es gastin els diners en benestar soci-al i no en armes. Per descomptat, el nostre objectiu fi nal no és ni el model de Corea del Nord ni el del Sud, sinó el poder obrer genuí des de baix.

“No volem ni el model del Nord ni el del Sud, sinó el poder obrer”Kim Ha-young és una dirigent d’All Together, organització germana d’En lluita a Corea del Sud. La vam entrevistar sobre la tensió que es viu a la península.

“La veritablesolució per a la paués el movimentantiimperialista ianticapitalista desde baix”

@enlluita “Sobre la mort de Kim Jong-il” comunicat All Together, organització germana @enlluita Corea Sud http://www.enlluita.org/site/?q=node/4462 #15m #anticapitalistes

febrer 2012 | en lluita10

Dins el piquet

Organitzant la defensa de la sanitat pública

Diego MendozaEl passat 28 de gener va tenir lloc a Barcelona una trobada d’acti-vistes de la lluita en defensa de la sanitat pública organitzada per la comissió de sanitat del movi-ment del 15M. A la trobada hi van assistir prop de 300 perso-nes entre usuàries i usuaris vin-culats a les assemblees de barris, viles i pobles del 15M, persones a títol individual i, el que és més important, treballadores i treba-lladors de la sanitat de diversos hospitals, CAPs i centres de sa-lut d’arreu del principat. La tro-bada es va estructurar en dues sessions matinals, una primera de usuàries i treballadores per separat per avaluar les fortaleses i debilitats que havia tingut el moviment en defensa de la sani-tat, i una segona sessió conjunta per plantejar objectius i estratè-gies de cara al futur. La trobada va acabar a la tarda amb una posada en comú i l’establiment d’una data a mig termini per una mobilització central.

Entre els i les sanitàries es valorava molt positivament la resposta que hi va haver en un primer moment de les plantilles en la lluita contra les retallades, però es coincidia en que la lluita ha comportat cert desgast i re-fl ux tot i continuar havent-hi un fort malestar. La unitat i radica-litat dels moments inicials sem-blava haver portat molts ànims a les treballadores, sobrepassant els possibles confl ictes entre sindicats o els intents de desmo-bilització. Però l’estamentació interna del sector sanitari (cor-porativisme, precarietat laboral, fragmentació, etc.), la desconne-xió amb la lluita social, la man-ca de victòries grans i la poca difusió de les petites, així com la manca d’una visió de conjunt en la lluita van minar l’avenç del moviment.

En la segona sessió es van llençar diferents propostes però, todon i tothom veia primordial articular un moviment unitari que agrupés usuàries i treballa-dors i que permetés coordinar la lluita en el seu conjunt per superar la fragmentació i l’es-tancament. A nivell d’objectius la lluita contra el “repagament” (malament anomenat copaga-ment) es va veure com un punt clau de cara endavant.

Als propers mesos hi hauran diverses convocatòries de di-versos sectors en lluita i des de sanitat també ha de continuar la lluita. En aquests sentit la crea-ció d’aquest nou espai de coor-dinació pot ser clau a l’hora de revifar el moviment. Una cosa és clara, el malestar entre les i els treballadors de la sanitat conti-nua creixent i hi ha una sensació general que cal que la situació esclati. No sabem quan trigarà ni com s’articularà la lluita però de ben segur que la unitat, com a mínim al sector públic, pot ser una de les millors eines per atu-rar les retallades.

@manelrosalvador Des de ja suport total vaga @tmb #27f davant criminalització mediàtica HT #jotmb27f ? @xmonge @galapita @Hibai_ @guillemics @manusimarro

Oscar Murciano*Els treballadors i treballado-res de les empreses HP Con-sultoria i HP Outsourcing ens dediquem a desenvolupar aplicacions i sistemes infor-màtics per a tercers. Fa més d’un any que estem en una si-tuació de conflicte obert amb l’empresa a causa de la seva política d’acomiadaments per aconseguir més beneficis.

Com si fóssim xais, l’em-presa ens envia a l’escorxador en petits grupets (per no alte-rar la tranquil·litat de la resta del ramat) com una pràctica més d’optimització de bene-ficis: foto fora treballadors amb condicions dignes i sub-contracto de nous amb condi-cions precàries. En el camí, es queden amb la diferència.

Aquesta lògica perversa fa que tots i totes estiguem en el punt de mira. Per aquesta raó portem un període molt llarg de mobilitzacions, amb una treva deguda a unes negocia-cions que no van anar enlloc: no signarem mai un sol aco-miadament de ningú.

Durant aquest temps, hem fet a tot l’Estat concentracions, manifestacions, vagues, em-pancartades, fl ashmobs a fi res, encartellades de centres de tre-ball, talls de trànsit, etc. Però l’empresa es manté intransigent en un intent que ens donem per vençuts. Això no passarà mai.

Aquest febrer les accions i mobilitzacions de la plantilla

s’intensificaran. Les persones que treballem a informàtica fa temps que estem en un pro-cés de conscienciació del que som: classe treballadora. Per aquesta raó, el recolzament que estem tenint és cada cop més gran. Altres plantilles es-tan iniciant processos de rei-vindicació semblants que es-perem es continuïn estenent

pel sector. Podrem guanyar o perdre, però no ens rendirem mai.

*Treballador de Hewlett Packard de Sant Cugat

i activista sindical

Més info www.cgtinformatica.org

www.cgt-hp.org

Oliver MartínezLa combativitat entorn al transport públic està pujant en intensitat. Un nou àmbit en el que els de baix hem de tornar a sostenir el desgavell del siste-ma. Els polítics tornen a insis-tir en la necessitat de pujar ta-rifes. La plantilla d’autobusos i metro reunits en assemblea donen la seva proposta d’estal-vi: acomiadar tota la direcció de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i autoges-tionar el servei perquè no els hi calen els caps.

La contradicció és evident: el bitllet senzill ha pujat un 38% i la T10 (tarjeta integra-da de deu viatges) un 12%, han eliminat línees (35 i 31), han suprimit busos de barri els diumenges i festius, han reduït la freqüència de metros i auto-busos i el transport nocturn; els gestors del transport públic es-tan plantejant al comitè d’em-presa del Metro expedients de regulació, retallades de sous per ambdues plantilles, pitjors condicions pels equips de nete-ja, etc. A la vegada que fan tot això, incrementen les despeses en marketing i posen pantalles als autobusos de totes les líni-es, gastant-se quatre milions d’euros en MOU TV.

La direcció de TMB repre-senta el 7% de la plantilla però s’emporta el 14% de la massa salarial total i els 90 polítics que integren l’Àrea Metropoli-tana de Barcelona —òrgan que

ha decidit pujar les taxes— es reparteixen més de 800.000 euros només en dietes.

Amb aquest panorama, tre-balladores i usuàries han co-mençat a treballar plegades en una campanya unitària pel transport públic. A més, junta-ment amb TMB51 —la campa-nya que ha recuperat la vaga d’usuàries que l’any 1951 va fer enrere la pujada abusiva de tarifes del tramvia— s’es-tà impulsant la demanda d’un transport públic universal per a tothom.

El passat dijous 26 de gener van tenir lloc dues assemblees multitudinàries amb centenars

de treballadores i treballadors, una al matí i una altra a la tar-da, tallant el trànsit a la Gran Via de Barcelona. Els acords —als que es sotmetran els co-mitès d’empresa de bus i me-tro— van ser no acceptar cap acomiadament ni retallada a les condicions laborals i fer vaga el dia 27 de febrer coincidint amb el Congrés Mundial del Mòbil que es celebrarà a Barcelona.

Una altra proposta que s’es-tà impulsant des de les assem-blees de barri i la campanya unitària pel transport públic és una gran mobilització pel 17 de març denunciant la pèrdua de poder adquisitiu de la clas-

se treballadora, que s’agreuja amb els acords de revisió sa-larial acordats amb la patronal pels sindicats majoritaris.

La combativitat de les plan-tilles està directament rela-cionada amb la confiança i la memòria per la victòria de les darreres lluites, com la dels “2 dies” dels buseros fa un parell d’anys. Aquesta força ha donat peu a que la plantilla de Me-tro hagi passat per sobre d’un comitè d’empresa menys com-batiu i hagi exigit una assem-blea decisòria conjunta amb les companyes de bus. Ara el poder el tenen les treballado-res del transport públic

Les treballadores de HP fan front als acomiadaments i es preparen per intensifi car la lluita

El sector del transport públic es mobilitza contra les retallades i els acomiadaments

Autobusos i Metro de Barcelona aniran junts a la vaga el proper 27 de febrer

El missatge de les plantilles de metro i bus és clar i contundent: més feina, menys directius.

febrer 2012 | en lluita 11APUNTS I COMENTARIS

Contracrítica

@oriocosmic Soc ximple per estimarte, ximple per cuidar-me’n, oh si! Però sé una cosa, algun dia, carinyo, tu seràs ximple, oh si! ximple com jo (I’m a fool - EttaJames)

El passat 19 de gener, en una operació en fi ns a 8 països fora de les fron-teres dels EUA, l’FBI va tancar les pàgines associades al gran ser-vidor de descàrregues directes, Megaupload (MU). La pàgina tenia 50 milions d’usuàries al dia, representava el 4% de tot el tràfi c a la xarxa i era la 13na pàgina més visitada.

Com tots sabem, l’Estat no és neutral: respon als interessos de la classe dominant.

I és que els enemics de MU ja duen temps pretenent contro-lar la xarxa. Són les grans corporacions del contingut, un dels lobbys més poderosos. L’Estat ha fet seves les demandes d’aquests grans monstres i no les dels artistes, ni les usuàries. L’acumulació competitiva de capital és la lògica d’aquestes grans corporacions, en contraposició a les idees compartides i la col·laboració, lògiques principals en la cultura en xarxa. De fet, aques-ta contradicció és la que genera el principal con-fl icte. No és la primera vegada que s’ataca un servei de descàrregues (recordareu els casos de Napster i ThePirateBay, entre d’altres).

Aquests serveis de descàrregues benefi -ciaven a la majoria de la població, que feien que les persones amb connexió a la xarxa poguessin gaudir de un major capital cultural i que les corporacions no concentressin, de forma absoluta, tot el poder sobre el contingut, limi-tant-ne l’accés.

MU era un servei centralitzat, el seu principal problema, ja que tota la informació sorgeix del mateix node o servidor, fàcilment neutralizable per part de l’Estat. La potència de la xarxa resideix en la distribució de la infor-mació i dels nodes, on cada node és a la vegada un centre. Per això, les xarxes P2P formen una estructura més robusta, on cada usuari n’és un servidor.

Com ja hem vist amb les revolucions al món àrab, al 15M i a la ma-joria de mobilitzacions de la darrera dècada, les lluites contemporànies s’han recolzat en les xarxes. L’espontaneïtat

o swarming (eixam)en aquestes mobilitzacions forma un caos ordenat, orgànic i distribuït, que difi culta el control de l’Estat. Com diu en David de Ugarte: “[...]El swarming és la forma del confl icte en la soci-etat xarxa, la forma en que el poder és contro-lat en el nou món i, al mateix temps, la forma en que el nou món aconsegueix la seva traducció d’allò virtual a allò material.”

Per a les revoluci-onàries és important analitzar aquestes dinàmiques, per així poder comprendre les lluites i que ens ajudin a transformar la soci-etat actual. Per això és

important entendre com es generen consensos a la xarxa i com aquests es tradueixen en demandes polítiques i, fi nalment, en mobilitzacions a la realitat.

El que necessitem és col·laborar i no compe-tir. Es qüestió d’efi ci-ència.

Col·laborar, construir conjuntament i acumu-lativament tecnologies, ciència i coneixement són formes de producció que modifi quen la lògica hegemònica.

El control de la xar-xa, en canvi, és un atac directe als interessos de la majoria. El proble-ma és la organització social de la producció basada en la propietat intel·lectual privada que té com a motor la competició i no el com-partir coneixement ni la col·laboració pensant en allò comú.

Perquè, si jo tinc una idea i tu una altre i, ens les diem, al fi nal tu tin-dràs 2 idees i jo, 2 idees.

Allò efi cient és allò comú, allò efi cient és intel·ligent. Per tant lluitem per la xarxa alli-berada i estarem lluitant per allò comú.

Lio Bechara

Enric CastellanosActiva des de 1954, la can-tant va lluitar fi ns al fi nal, en una carrera que va in-cloure blues, jazz i soul. Va morir el 20 de gener del 2012 als 73 anys, a Cali-fòrnia, víctima d’una leu-cèmia.

Jamesetta Hawkins, més coneguda per Etta James, va néixer a Los Angeles al 1938. Educada musicalment a l’església baptista, era menor d’edat quan va cridar l’atenció de Johnny Otis, compositor que la va llançar a la fama. Al 1960, fi txa pel segell Chess Records, a Chicago. Com a vocalista d’ampli espectre va gravar des de balades acompanyades de violins (Trust in me o At last) fi ns a sessions de jazz. Amb el sorgiment del soul a mitjans dels anys seixan-ta, Etta va fascinar al gran públic amb Tell mama i I’d rather go blind, ambdues gravades al 1967.

Tot es va torçar poc després. La mort de Le-onard Chess va provocar la decadència de la seva companyia, incapaç de proporcionar l’impuls que necessitava Etta, i enca-ra pitjor: ella, que havia fl irtejat amb moltes dro-gues, es va convertir en heroïnòmana. Els anys i les dècades es van fondre

en un vertiginós carrusel de males companyies, de-tencions, condemnes i in-tents de desintoxicació. No obstant això, sempre es va mantenir optimista i va ar-ribar a guanyar sis premis Grammy.

Etta James es va aproxi-mar prou bé al nou públic gràcies al fi lm Cadillac Re-cords (2008), que relata la vida del segell discogràfi c Chess de Chicago. Aquest fi lm, que a l’Estat espanyol no l’hem pogut gaudir, plasma la vida i miracles de la mítica companyia. Etta James és un perso-

natge central, interpretada per Beyoncé, per a sorpre-sa de molta gent, fent un bon homenatge a la veu de la cantant. Tot i així, la pel·lícula es prenia moltes llibertats amb la història real d’Etta. Així doncs, la indignació de la cantant resultava comprensible: Beyoncé, model fashion de sexista feminitat negra, s’emportava tota l’atenció mentre ella, l’original, no-més podia actuar a locals modests.

El primer dels èxits de James, The Wallfl ower va ser compost al 1955 per

John Otis, el seu descobri-dor, conegut amb el sobre-nom de “El padrí del rythm and blues” que, casualitats de la vida, va morir un dia abans que la cantant. Fill d’immigrants grecs, John Veliotes -el seu vertader nom- es va criar en un barri de majoria afroamericana. Va assumir aquesta cultura com a pròpia, es va canviar el nom i al 1979 va declarar en una entrevista al The New York Times que hagu-és preferit ser afroamericà: “En la cultura negra hi ha una riquesa meravellosa que prefereixo”.

Etta James: el soul sense la seva ànima més profunda

Una crítica a la moral burguesaCinema

Aquesta és l’adaptació de l’obra de teatre de la dramaturga francesa Yasmina Reza, per Roman Polanski. La pel·lícula és una acida comèdia social en que el ritme i la critica irònica augmenta progressivament, amb un crecendo imparable que al fi nal pren un ritme vertiginós per a l’espectador.

Un fet corrent i anodí, com una picabaralla entre dos nens petits desencadena una típica i formalista reunió entre les respectives famílies dels nens per resoldre d’una manera formal, gairebé jurídica, qui s’ha de disculpar i perquè. Per una banda trobem en la família acomodada del nen agressor una mare intel·lectual “progressista” i un pare senzill que és un petit burgès. Per l’altra banda, la del nen agredit, tenim una família clarament de classe

alta; el pare executiu d’una multinacional farmacèutica i la mare d’un perfi l empresarial també.

Després de la conversació inicial i el suposat acord de les dues parts, el que semblava una comèdia lleugera, s’embolica. Els quatre personatges, ja sigui per falsa modesta o pura hipocresia moral, no es desplacen de la

casa on té lloc l’acció, que esdevé el centre de les discussions. D’una manera innocent el comportament dels fi lls genera una crítica a l’ensenyament dels pares, l’actitud d’aquests i els rols que exerceixen tan pares com mares. Surten a la llum d’una discussió intensa, i alcoholitzada progressivament, els tòpics de cada

personatge, els seus punts més foscos, les seves contradiccions, etc.

De la crítica individual se salta a la de classes, perquè paral·lelament hi ha una altre trama. La multinacional farmacèutica de l’executiu acaba de comercialitzar un medicament nociu i l’executiu (addicte a la feina) va fent, durant la discussió familiar, els tràmits per defensar els interessos econòmics de l’empresa. El confl icte de classes s’observa també en la burla que fa l’executiu de la feina manual del marit.

La cirereta que culmina la pel·lícula és la reconciliació dels nens al marge de totes aquestes formalitats burgeses i hipòcrites.

Albert Portillo

Un dios salvajeDir. Roman Polansky

2011

La xarxa, lluites per allò comú

Etta James va ser una de les veus fonamentals de la música negra.

en lluitaanticapitalisme i revolució www.enlluita.org

Connecta’t a les resistències! Subscriu-te a en lluita (15€/any) Envia les teves dades a subscripcions@enlluita.org

@3arabawy Les dones com sempre són les més combatives quan toca cantar eslògans

Diego MendozaAquest mes farà un any que el dictador Hosni Mubarak va ser derrocat per una lluita massiva i decidida del poble egipci. Un any després, tot i que la revolució ha intentat ser sufocada i segrestada tan pel Consell Suprem de les Forces Armades (CSFA) amb el general Mohamed Hussein Tan-tawi al capdavant com pels partits pactistes i islamistes -principal-ment els Germans Musulmans (GGMM)-, bona part del poble egipci continua als carrers con-siderant que les seves demandes no han estat escoltades i que la lluita encara no ha acabat.

Esclats socialsLluny queden avui els crits que s’escoltaven les primeres setma-nes a la plaça Tahrir de “l’exèrcit i el poble són un sol”. Un dels lemes més estesos durant aquells dies, “ves-te’n Mubarak, ves-te’n ja”, ha estat substituït per “el poble vol fer fora el mariscal”.

A banda de les vagues dema-nant millores econòmiques, en els últims mesos hem viscut forts esclats socials, la majoria en res-posta a la repressió duta a terme per la policia i els matons pro-règim. Des de el passat novembre hem viscut dues fortes onades de mobilitzacions i enfrontaments entre el poble i la policia que han deixat darrere seu més de 60 manifestants mortes, moltes d’elles per arma de foc.

La primera onada esclatà arran de l’anunci de l’exèrcit d’erigir-se com “garant de la constitució”, el que en altres paraules vol dir negar la plena sobirania civil. S’es-tablí llavors una nova acampada a la plaça Tahrir per pressionar el CSFA la qual fou desallotjada el 18 de novembre utilitzant una violència desmesurada. Arran d’aquests fets es va iniciar una es-calada de lluites i enfrontaments al carrer que culminaren amb una manifestació massiva el dia 25 un cop el CSFA ja s’havia retractat de les seves declaracions –fet que va portar als GGMM retirar el seu recolzament a la lluita.

Després d’uns dies de relativa calma, a principis de desembre i a conseqüència de l’anunci de les eleccions es va iniciar una nova acampada aquesta vegada davant la seu de Consell de Ministres amb l’oposició dels GGMM, que ja ha-vien quedat satisfets amb l’anunci de les eleccions. El 16 de desembre en plena repressió del règim donà la volta al món un vídeo que va captar com la policia apallissava brutalment fi ns arrencar la roba a

una manifestant. La resposta va ser una massiva mobilització de dones que van reprendre els carrers del Caire demanant dignitat i cridant “les dones, les garants de la revo-lució”, desencadenant-se una nova onada de confrontacions als carrers del Caire. Allò va ser una mostra, va visualitzar el paper clau que estan jugant les dones musulmanes a im-pulsar les lluites, trencant el tòpic de submises que se’ls assigna des d’occident. La fortíssima repres-sió va portar al govern de Kamal Ganzuri-lloc pel CSFA-a dimitir ja que els candidats es desmarquen de l’actuació de l’exèrcit.

Què pot passar a partir d’ara?La revolució encara continua viva i el CSFA continua reculant davant una mobilització ciutadana que en-cara avui dia és massiva i decidida. El 24 de gener es van veure forçats a alliberar 2000 presos condemnats en judicis militars i a derogar l’estat d’emergència en vigor des de 1967. Tot i així, seria il•lús pensar que aquesta mesura suposarà l’aturada de la repressió.

El dia 25 milers de persones van sortir al carrer commemo-rant l’aniversari de l’inici de la revolució i reivindicant la de-

mocratització del país. A Tahrir es podien llegir pancartes amb lemes com “la revolució continua fi ns que s’acompleixin les seves exigències”, “no a la constitució sota el règim” o “presó pels di-rigents del regim”. A més, es va encetar una nova acampada per pressionar la Junta Militar i es va convocar el dia 27 una jornada de mobilització reclamant canvis reals i justícia social, jornada que acabà en tensions entre les i els revolucionaris i els GGMM.

Podríem dir que a Egipte es viu aquests dies un període de calma tensa. S’està donant una forta polarització social entre els sectors rupturistes que es neguen a acceptar una transició “a l’es-panyola” i els sectors pactistes que busquen col•locar-se un una bona posició dintre de les noves estructures –com en el seu dia ho va fer el PSOE i ho va intentar el Partit Comunista a l’Estat es-panyol. La deriva que prengui la nova “democràcia” i la continuïtat del procés revolucionari dependrà doncs del balanç de forces entre les organitzacions revolucionaries i els sectors més conservadors. La primera prova de foc serà el 15 de febrer, dia en que se celebrarà el

primer aniversari de la caiguda del dictador. A banda, els propers mesos es donaran cites importants com la celebració d’un referèndum constitucional el 15 de maig per l’aprovació de la nova consti-tució que ha d’elaborar un nou parlament egipci o les eleccions presidencials i la marxa del poder de la Junta Militar, previstes pel 30 de juny.

Una cosa és ben segura, les causes que van portar a milers de treballadores i treballadors a sortir al carrer i llançar-se a la vaga continuen vigents. L’atur, els baixos salaris, les desigualtats i la manca de serveis socials, la corrupció i la imposició de caps vinculats al règim, l’opressió del poble palestí i les minories són les verdaderes causes de la revolució i són les que mantenen viva la lluita encara avui. Tot el malestar que porta anys gestant-se no se n’anirà de la nit al dia per un superfi cial rentat de cara ja que a l’arrel del problema es troba en les causes materials que l’imperialisme ha provocat. L’únic camí per superar aquestes contradiccions és la re-volució social, una revolució que tot i semblar encara molt llunyana està cada dia més a prop.

Síria: amb el poble, contra el dictador Daniel Trenado

Portem ja 10 mesos des del començament de les revoltes a Síria. Des que va començar la repressió per part del règim de Bashar Al-Assad aquesta no ha decaigut un sol instant, deixant rere si uns 5.000 morts segons l’oposició, front la resistència popular que defensa la revolució, sobretot en els nuclis d’Homs, Hama, Deir ez-Zor o Idlib, on la joventut es nega al servei militar. Poques són les notícies que ens han arribat aquest temps, la major part gràci-es als opositors.

Malgrat l’onada d’assas-sinats que recorre el país, les reivindicacions per una democràcia són cada vegada més intenses, el poble qüestiona el règim dictatorial que dirigeix el país. Aquest que només permet l’existència de sis partits afi ns al president, que a més controla els tres poders de l’estat. Un sistema blindat a l’oposició política, a la qual no se li permet comptar amb partit propi.

Mentre, encara queda gent que defensa el règim sirià al·legant manipula-cions d’Israel i els Estats Units darrere del seu imperialisme criminal. No tenen en compte la matan-ça que aquest organitza contra el seu propi poble, pensant que el fet que un país es situï contra dues de les principals potències im-perialistes és sufi cient per justifi car qualsevol acte que s’hi cometi. Creiem que es pot estar clarament contra l’imperialisme de l’OTAN i aixecar la veu per denunciar les barbaritats que el govern comet contra el poble sirià.

Com a socialistes revolu-cionàries, no podem menys que posar-nos del costat del poble sirià. No podem menys que demanar la sor-tida immediata d’Al-Assad del govern, juntament amb tota la seva cúpula política i militar, de manera que sigui el poble el que dirigei-xi el país. Així mateix ens oposem tangencialment a que Síria es converteixi en una nova Líbia, amb atacs orquestrats per l’OTAN i bombardejos contra civils, per tractar de convertir el país en un titella més d’occident.

EGIPTE: CONTINUA LA REVOLUCIÓ SOCIAL

Les dones estan tenint un paper fonamental en la continuació de la revolució.