Joan-RatotVa haver un temps en què encara parlavenels animals, les plantes i les aigües.En la més remota antiguitat,hi havia un ratolí que li deien Joan Ratot.

–Sóc Joan Ratot i sóc sabateri a la meua dona li diuen Torna-per-més.Vivim a Castalla dalt de la muntanya,en una raconada on no bat la tramuntana.

–I som feliços al lloc on vivim,prop de la font i una figuera de cop gegantí.Contemplem les crestes, la remor de pinadetes,la flaire del timó i el dring de les esquelles.

Un matí van escoltar el pregó:–Es fa saber que aquest matí,al mercat de la vila,vindrà el saladurer.

L’artesà li feu un trau i començà a bufar,les arrugues desapareixien però amb malestar.–Infleu-me més, infleu-me més, infleu-me més.–Però senyora, que pot rebentar?

–Infleu-me més i us donaré una altra bossa de doblons.Va seguir bufant i, de sobte, l’horror.Margarida va esclatar amb gran sorolldavant d’aquell cuireter agosarat i avariciós.

–Ah! Ah! Ah!, germana què ha passat?–Ah! Ah! Ah!, el meu pla ha fallat.–Ah! Ah! Ah!, germana on estàs?–Ah! Ah! Ah!, l’enveja m’ha matat.

–Hum! Què és això? Sembla un xiquet que plora, no pot ser!Però... això és un xiquet que plora per ací!

»Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat ací? Si encara no tens ni un any, i tot solet damunt la neu!

»Oi, però si ja tens dentetes!–I queixalets també!

Recordava sa mare, “no vages a la font”,però Toneta era coratjosa, i desobedient, també.Continuà, malgrat l’encontre amb el criançó,fins a trobar el fanal d’oli del safareig.

Rentant de pressa i temorosa, però dominant la por,de sobte, al seu costat una dona de dol.L’estranya es va posar a llavar furiosamentsense mirar a Toneta ni girar-se en cap moment.

Açò va passar en aquells temps anticsen què hi havia dimonis per viles i camins.I si els cridaves tres voltes seguitvenien a visitar-te a la nit.

En el carrer Major del poble de Petrer,en una casa noble, gran com un convent,vivia Pere Mestre, un gran hereuque encara era fadrí, però no era jovenet.

–Sóc Pere Mestre i tinc una bona colla d’amics.Per una cosa o altra sempre allarguem la nit.Siga hivern o siga estiu,serenates a fadrines i sopars amb bon vi.

»Però el que més m’agrada a mi és jugaral monte o al truc i si hi ha diners, m’és igual.I voltes es guanya i a voltes es perd,alguns estrelats i altres amb estel.

El jugador de Petrer

–Mire, pare, mire quin llibre tan gran,Un ancià que passava me l’ha regalat.–Ostres, tot açò és un poc misteriós.Una nit que no estiga cansat, me’n llegiràs un tros?

Després de sopar, els va entrar sonI cadascú va anar a la seua habitació,Però Teresa tenia un estrany remor curiós,Volia llegir el llibre, però tenia por.

Faig aixac abrac cadabrac.

–Teresa, mira’m, parla’m i seràs dona afortunada.

Com cada mitjanit, va escoltar el mussol,Tornava a estar sola i plena de por.Va gitar-se a dormir, però amb tremolors,La nit sencera la passà angoixada pels malsons.

I convençut d’haver proporcionat un gran benefici al món, l’oncle Porra continuà el seu camí fins a veure davant seu una munió de gralles, garses i esparvers que xisclaven i grallaven horriblement donant voltes en confusió enmig del cel.

Porra va carregar de nou l’escopeta i, amb els cabells un poc eriçonats, es va acostar per descobrir...El dimoni sense cap.El dimoni, vinga a ballar.El dimoni sense cap.El dimoni, vinga a cridar.

–Oncle Porra!Del cos del dimoni eixien rialles i paraules.–Oncle Porra, ha! ha! ha!De no absolució per beure vi a totes hores.

–Oncle Porra, no cal que fuges de mi,sols sóc un dimoni al cap i a la fi.No necessites l’absolució per a anar a l’inferni jo no necessite el cap per a viure, cert?