Entrevista amb Paul Auster

"Un llibre és com una experiència orgànica. Un el va trobant a mesura que l’escriu"

L’atzar, la recerca del pare, els sentits que queden oberts, la narració dins de la narració, el procés mateix de narrar són els nusos que es despleguen en la narrativa d’Auster. Es diu que la seva literatura és

postmoderna perquè les seves novel·les estan poblades d’éssers titubejants, de solitaris que fingeixen ser altres éssers per a comprovar que existeixen; subjectes escindits, tot i que ell diu que el que ell fa és escriptura clàssica i tradicional. A aquest net d’immigrants jueus, graduat a Columbia, que acostuma a vestir de negre, la sort li ha canviat molt des dels temps en els que havia de peregrinar per a trobar un editor: en els seus últims llibres, l’editora Víking va arribar a pagar-li mig milió de dòlars en concepte d’avançament pels drets d’autor. Quan es tanca a escriure un llibre, demana que no se’l molesti.

¿Podria sintetitzar la seva història literària?

De jove intentava escriure prosa, i en vaig escriure molta, però mai estava satisfet amb els resultats. Dos de les novel·les que vaig arribar a acabar i publicar més endavant les vaig començar molt aviat, en la vintena, El País de les últimes coses i El Palau de la lluna. Vaig treballar molt en els dos llibres, però els vaig deixar de costat i va arribar un moment en el que vaig decidir que no podia escriure prosa, i que em limitaria a la poesia.

Sempre m’havia interessat la poesia francesa, traduïa poetes francesos contemporanis com una forma de guanyar diners, pagar el menjar i posar pa sobre la taula. Va ser molt aclaparador i desagradable. Vaig acabar traduint llibres mediocres per una paga molt baixa. Em vaig adonar que m’hauria anat millor com a cuiner de segona en qualsevol lloc. A mitjans dels setanta vaig escriure algunes obres de teatre, també, però no va ser fins a finals dels setanta que vaig entrar en una veritable crisi a tots els nivells: personal, artístic, i estava absolutament sense un centau, se’m van acabar els diners i... l’esperança, suposo, i vaig deixar d’escriure per complet durant un temps. L’única cosa que vaig arribar a fer durant aquell temps va ser una novel·la de detectius sota un altre nom, en unes sis setmanes només per guanyar diners, era tan desesperadament pobre, així que aquella va ser, de fet, la primera novel·la que vaig escriure. Aquest període va continuar durant un any i mig aproximadament i no vaig produir absolutament res. Quan vaig començar a escriure de nou a finals del 78, va ser en prosa, i el fet és que no he tornat a escriure un poema des

de llavors. Vaig aturar-me totalment, i vaig tornar a començar totalment, i les dues parts de la meva vida com a escriptor són molt diferents.

¿Quin és el risc d’un escriptor?

El major perill, per a tot escriptor, és sentir-se massa satisfet de la seva obra i del seu lloc al món. Per a avançar, i aquesta és l’esperança de tot escriptor, s’ha de lluitar. L’adversitat és necessària. Sempre vaig voler ser escriptor. Quan al començament, i després de diferents rebuigs, no vaig poder trobar un editor per a Ciutat de vidre, em vaig preparar interiorment per a ser un autor de textos que no es venguessin. Vaig decidir que no deixaria d’escriure. I això és bo i important, perquè dóna una raó de fons per al treball. No ho faig per diners, no ho faig per la fama, no ho faig pels

lectors. Només és que haig de fer-ho. De vegades em pregunto si aquesta no és una manera una mica extrema de viure, torturant-te tots els dies, fent una cosa que en realitat ningú desitja o necessita. I la veritat és que el món pot viure molt bé sense cap dels meus llibres. Escriure no és un plaer. És una feina dura i es pateix molt. Hi ha moments en què un se sent inepte: la sensació de fracàs és enorme i això significa que no hi ha cap sentiment de satisfacció o de triomf. Però el problema és

pitjor si no escric: em sento perdut. Si no escric, sento que la meva vida no té sentit.

¿A què respon l’escriptura d’una novel·la?

Tot i que els llibres són producte de l’inconscient i la feina de l’escriptor consisteix a posar sobre el paper el que l’inconscient li dicta, una novel·la és un procés d’elaboració que respon a una intenció, a un voler investigar o dir alguna cosa de l’autor. Crec que el que m’interessa és la imaginació humana: com la imaginació crea, literalment, el món. El món només cobra sentit quan l’interpretem i potser ningú treballa tant com els artistes per a interpretar-lo, entendre’l i experimentar-lo en tota la seva complexitat. Fa uns quants anys vaig trobar una vella llibreta de notes. L’havia oblidat completament i de cop i volta era allà, i la vaig obrir i vaig descobrir dues frases que havia escrit als 19 o 20 anys: “El món està en el meu cap. El meu cos està en el món”. Avui continuo pensant que així és com vivim les nostres vides. El nostre cos va pel món a la deriva, flotant en alguna cosa gran, molt més gran que ell, i al mateix temps tots estem aïllats, tancats en nosaltres mateixos, vivint una vida purament interna. Crec que en una

gran mesura escric sobre això, sobre aquesta separació entre dins i fora, i sobre com la gent enfronta o evita l’abisme que hi ha enmig. Hi ha certes experiències que aconsegueixen apropar-los bastant. No vull posar-me sentimental, però crec que l’amor és una d’elles. En l’amor estem a la vegada dins i fora de nosaltres mateixos; vivim per a i per una altra persona, i alguna cosa ens empeny a formar part del que ens envolta. Però comprometre’s profundament amb una idea o una causa pot produir el mateix efecte.

¿Quant al final?

Mai acabo un llibre de la mateixa manera en què ho havia pensat. A gairebé tots els meus llibres, el final és una cosa que s’obre a una altra, una cosa nova. S’obre a l’episodi següent, a un pas que no apareix en el llibre però que el llibre suggereix. Un pas d’un llibre o un pas de la vida: és el mateix. Si el personatge no està mort, la seva vida continua.

Vostè ha dit alguna vegada que tots els seus llibres eren “el mateix llibre”, ¿quina mena de llibre?

La història de les meves obsessions. La saga de coses que em pertorben. Tots els meus llibres semblen girar en torn als mateixos interrogants, als mateixos dilemes humans. Per a mi, escriure no és una qüestió de lliure albir, és un acte de supervivència. Una imatge sorgeix en el meu interior i poc després començo a sentir-me acorralat per ella, a sentir que no tinc una altra opció que abraçar-la. El llibre comença a agafar forma després d’una sèrie de trobades similars. Escriure, en cert sentit, és una activitat que m’ajuda a alleujar la tensió d’aquests secrets sepultats. Records ocults, traumes, cicatrius infantils..., és evident que les novel·les sorgeixen d’aquestes parts inaccessibles de nosaltres mateixos.

¿I quant als seus personatges escindits?

Reconèixer que canviem constantment, que ens mou una espècie de corrent, de flux d’emocions i de pensaments, explicaria potser l’origen de totes aquestes personalitats escindides, dobles, triples, que transiten pels meus llibres. A més, com que no hi ha una veritat universal, no podem conèixer a l’altre, i no ens podem conèixer nosaltres mateixos. Vaig explorar aquesta problemàtica a La invenció de la soledat, però em vaig entrebancar amb un enigma fonamental: ¿com havia de parlar del meu

pare? Y, des d’una perspectiva més general, ¿com havia de parlar d’un altre? És un plantejament que suposa grans problemes i que comporta sempre enfrontar-se a nombroses contradiccions que no deixen de fascinar-me. La majoria de les meves novel·les adopten la forma de la biografia d’algú. És l’itinerari global d’una vida el que m’interessa, no només els moments aïllats, sinó tot el que abasta una vida, amb els seus girs, els seus alts i baixos, les seves tatxes, les seves vacil·lacions, els seus remordiments. Però els meus personatges acaben sovint trobant a algú que capgirarà les seves vides. És aquesta possibilitat d’amor, de poder compartir la vida amb un altre, que ho canviarà tot.

¿Experimenta el vuit de la pàgina en blanc? Ha declarat haver escrit Mr. Vertigo al dictat de Deu.

Sí, aquesta és la impressió que tenia. Tenia la impressió que el llibre “ja” existia, que estava escoltant la veu de Walt: Walt és l’autor, jo no he estat més que el seu amanuense. Però hi ha dies en què em bloquejo i això és angoixant. És com si hagués trepat a una branca de la que puc caure en qualsevol moment. De vegades, crec que el que escric no val res. Sé per experiència que aquestes depressions, aquests períodes vuits, són inevitables i que,

tard o d’hora, sortiré d’ells. Tan sols soc una mica més optimista que abans. Tot i que si interrompo l’escriptura és molt complicat. Quan la reprenc després d’una interrupció, tinc la impressió que haig d’aprendre-ho tot de nou. El que vaig poder escriure ahir, l’any passat o fa deu anys ja no compta. L’únic que importa és poder escriure ara.

¿Què li va aportar el fet d’escriure un guió de cinema?

Com a escriptor, ho ignoro, però vaig aprendre moltíssim com a ésser humà. En realitat, són dues activitats molt diferents. A l’escriure una novel·la, un es perd en el mar de l’inconscient; jo gairebé entro en trànsit. Escriure un guió és, evidentment, un acte més meditat. Com una novel·la, vostè pensa en el món real, en tant que per a escriure un guió s’ha d’imaginar als actors recitant la seva part, en un univers imaginari suposadament semblant al real. Tot i que no sóc cineasta professional, confesso que em vaig llançar a escriure Smoke sense cap mena de por. Al començament, es tractava d’un petit conte nadalenc que m’havia encarregat The New York Times en 1990. Vaig pensar que serviria per al cinema; era un argument simple, al voltant de gent comú.

Els títols de les seves novel·les sonen com el germen d’una idea.

És cert. Trobo impossible començar un projecte sense el títol en ment. De vegades puc passar-me anys pensant en el títol adient per al que s’està formant en la meva ment. Un títol defineix el projecte d’alguna manera i si continues trobant les ramificacions del títol dins de l’obra aquesta millora, n’estic convençut. Així que, sí, penso molt en els títols. De vegades simplement em dedico a inventar títols per a coses que no existeixen i que mai existiran.

¿Un llibre que llegeix sempre?

Bé, crec que n’hi ha varis, però si hagués de triar només un, un llibre al que torno contínuament i en el que no deixo de pensar és El Quixot. Aquest és el meu. Sembla presentar tots els problemes que cada novel·lista pugui haver de confrontar, i fer-ho de la manera més brillant i humana imaginable.

¿Què pensa de la relació llibre-pel·lícula?

Alguns dels nostres més insignes escriptors tenen llibres portats al cinema, moltes novel·les de Hemingway van ser fetes pel·lícula, no fa mal al llibre. Vull dir, si està parlant d’aquesta nova, diguem manera comercial de fer llibres, de convertir els llibres en diners, i aquests acords entre les grans editorials i productores, i aquest remolí mediàtic megacorporatiu que tenim a la nostra cultura avui dia, sí, és pertorbador, hi estic d’acord. Ara, crec que un bon llibre roman amb tu durant més temps que les bones pel·lícules. I això es deu a la connexió entre la ment del lector i les paraules, t’has d’esforçar per a llegir un llibre, has de fer servir la imaginació, omplir tots els detalls tu mateix. Estàs comprometent de forma activa la teva pròpia història, tota la teva ànima, els teus records, en el que estàs llegint a cada pàgina. Una pel·lícula passa tan despresa que simplement no et dóna temps d’entrar en ella de la mateixa manera. Pot ser entretingut, vull dir que no estic en contra de les pel·lícules, i poden ser molt entretingudes i divertides, i emocionants, però no és menjar veritable de la manera en què ho són els llibres, hi ha molt pocs films que et cuidin, que et nodreixin de la manera que ho fa un llibre.

Sunset Park

¿Què el va conduir a triar un barri tan degradat com Sunset Park com a escenari?

Quan l’economia va començar a col·lapsar-se allà per l’estiu del 2008, no parava de trobar-me a les notícies amb històries de gent que perdia la seva casa. Vaig decidir que volia escriure sobre algú que és expulsat de casa seva, tractar el tema de la despossessió. Una amiga que viu a Sunset Park m’estava ensenyant el barri quan ens vam trobar amb una gran casa abandonada que em va cridar l’atenció i de la que vaig prendre moltes fotografies. Per a escriure sempre necessito comptar amb un espai molt específic i delimitat sobre el que projectar la meva imaginació, tot i que després gairebé no aparegui en el llibre o al lector l’importi ben poc. I en aquesta casa, que poc després va ser demolida, hi vaig ficar els meus okupes.

A l’abastar els somnis i desenganys de tants personatges d’edats tan

diferents en la novel·la, sembla que cada vegada està més a prop de saber de què va això de la vida.

Bé..., és que un ha passat per tant i ha vist tantes coses..., tanta alegria i tant sofriment... Quan et fas gran, la teva preocupació pels altres creix amb tu. Suposo que d’una forma natural els meus llibres han guanyat en compassió. De jove no pots entendre als grans perquè no has experimentat el que ells, de forma que et desentens. La majoria de la gent amb la que tracto ara és més jove que jo, el que lligat al fet de tenir una filla de vint anys m’ha permès continuar interessant-me per la joventut.

A la novel·la hi ha múltiples relacions emocionals, però entre totes elles, una es va quedar particularment travada entre els crítics que van ressenyar el llibre als Estats Units.

Continuo sense entendre perquè els va escandalitzar que el protagonista, Miles, tingués una relació sexual amb una noia de disset anys. A les entrevistes que vaig concedir quan va sortir el llibre en anglès, em preguntaven de manera obsessiva sobre això. El meu personatge és una hispana, Pilar Sánchez, summament intel·ligent i sensible, i molt més madura que el protagonista masculí. No entenc bé la reacció que ha provocat el tractament narratiu d’aquesta història d’amor. Susan Sontag, la gran intel·lectual nord-americana, tenia 17 anys quan es va casar amb Philip Rieff. Als 19 va tenir un fill. A mi em sembla que als 17 anys una dona pot ser una persona perfectament madura i formada. La història està plena de casos de dones que als 17 eren mares i esposes. Em sembla quelcom perfectament normal i natural. No entenc que algú s’escandalitzi o es fixi en una cosa així.

L’abandonament dels jocs metaliteraris ha fet que alguns crítics diguessin que semblaves més interessat en profunditzat en els sentiments que en prestar atenció als virtuosismes estilístics.

No té res a veure. Les estructures complexes no estan renyides amb l’emoció. El que sí que és nou en aquesta novel·la, que en efecte és més lineal, és que està narrada en el temps present de manera continua, i això és perquè gairebé no hi ha distància entre els fets de la novel·la i la realitat nord-americana. La novel·la està ambientada en el moment en el que esclata la crisi immobiliària que ha afectat tota la societat, per això molts dels meus personatges són éssers que ho han perdut tot, materialment, i també han tingut pèrdues emocionals.