ENTREVISTES II

ALUMNES DE SISÈ CURS 2014/2015 JUNY 2015

MOHAMED ABBOU

Jo vaig néixer a Nador el vuit d’agost de 1935. Mumare era de Nador i es nomia Fàtima. I munpare es nomia Ahmad, també era de Nador. Jo vaig tenir set germans i sis germanes. En Mimoun, n’Ayad, n’Omar, n’Ali, en Youssef, en Zakaria, en Mussa, na Jadija, n’Amina, na Dunya, na Malika, n’Aixa i na Mariam. Munpare tenia moltes terres. Jo vaig anar a l’escola. Allà vaig aprendre llegir i escriure. Estudiava matemàtiques, medi, àrab i la nostra religió. Hi anava el matí de les 9:00 fins a les12:00 que tornàvem a ca nostra per dinar. I tornava a l’escola a les 15:00 del migdia i sortia a les 17:00 del capvespre. Quan tornava de l’escola jo cuidava de les meves germanes petites, perquè mumare sempre estava ocupada. Però estudiava molt bé! Però quan vaig fer sisè vaig sortir d’escola, perquè havia d’anar a una escola més enfora del meu poble. Munpare em va dir que hi anés,i però jo no volia. Després de sortir d’escola vaig anar amb munpare a Holanda. Me va agradar molt! En tornar vaig començar a fer feina a les nostres terres. LA FEINA I EL MENJAR Vaig anar a fer feina devers 10 anys a les terres de munpare. M’aixecava a les 06.00 del dematí per anar a fer feina. Abans d’anar a fer feina berenàvem de pa amb oli, olives, pa amb mantega i té o llet. Nosaltres bevíem llet perque teníem vaques. I és migdia a sa feina munpare anava amb el cotxe a ca nostra per cercar el dinar. Dinàvem de peix, tajin, llenties… I després tornàvem a sa feina.

Quan era és capvespre bevíem un tassó de cafè o de te. Fèiem un poc de feina més i a les 19:00 mos anàvem a casa. I sopàvem de tajin, peix, pastís de patates fregides amb ous… Jo a vegades duia a pasturar els nostres animals. Nosaltres teníem vaques, mens, gallines, conills i teníem tres cavalls. Quan era el temps de les olives les anàvem a recollir. Munpare tenia una finca plena d’oliveres. Nosaltres els dies que no fèiem feina anàvem a visitar sa família, passejar amb els amics o anar a la ciutat. Menjàvem verdures i carn de gallina o de me. PER SES FESTES

Nosaltres per Id Al Fetr sempre menjam per berenar (msmn) te o amb llet, galetes… I per Id Al Adha primer berenam i després matam un me. Si érem molts en matàvem dos o tres i fèiem kibab. També convidàvem a sa nostra família. Fèiem tajin, kuskús, pollastre... I per és Ramadan estàvem tot el dia sense menjar. Menjam quan se'n va el sol. De nit podíem menjar quan volíem. Però quan són les 06:00 del dematí no podíem menjar més fins la

nit. ELS VESTITS Nosaltres els homes quan fèiem feina dúiem pantalons, una camisa, botes i una gorra. Quan anàvem a resar dúiem una gel∙laba. El divendres anàvem a resar a sa mesquita, jo sempre hi vaig. I quan no fèiem feina dúiem pantalons vaquers, un jersei i un abric. Si era d’estiu ens posàvem una camiseta curta. I les dones a casa se posaven vestits. Quan visitaven sa família duien una camiseta i una falda o un vestit. I si anaven a les festes o a ses bodes duien caftans.

LES BODES Nosaltres, les nostres bodes tarden tres dies. El primer dia feim una festa entre nosaltres. El segon dia convidam sa nostra família, feim un dinar i un sopar, i n’hi ha que queden a dormir. Sa dona cada dia se posa un caftan diferent, sempre se posen caftans. I el tercer dia feim música i ballam. De nit l’home i la seva família venen a cercar sa dona, primer sopen i després ens anam tots a casa de l’home i hi feim una festa. I a casa de l’home fan el mateix. ELS JOCS De petits jugàvem a pilla pilla ,amagatalls, policies i lladres, jugàvem un joc amb pedres… LA MEVA VIDA Jo quan vaig tenir devers 25 anys me'n vaig anar a Holanda. Hi vaig estar una temporada. I després tornava cada estiu a Marroc. Un estiu em vaig casar amb na Samira i vaig tenir amb ella un fill i dos filles. N’Abdellah, na Sumia i na Halima. Munpare es va morir quan els meus fills eren petits. Després jo i els meus germans mos vàrem quedar totes les terres de munpare i cadascun es va quedar les seves. Quan els nostres fills varen ser grans na Samira es va morir. Al cap d’uns anys em vaig casar amb una altra dona amb na Fàtima. Em vaig casar per que els meus fills ja havien fet la seva família. I vaig tenir amb ella cinc fills, en Belkassem, en Farid, en Ahmad, en Alal i en Nourddine. I ara tots els meus fills estan a Europa. I els meus néts ja són grans.

CATALINA “XARRETA” INFÀNCIA Jo em nom Catalina Gual Tortella. El meu malnom es “xarreta” vaig néixer dia dotze de setembre de l’any 1948 a la Plaça Major. Jo ajudava a mon pare al forn. Mon pare es nomia Sion Gual Mengual. El seu treball era forner a “ca sa xarreta”, la seva propietat. Ma mare es nomia Joana Tortella Gual i el seu malnom era “Gil”. Feia feina a una taverna.

Jo tenc dues germanes i un germà. Les meves germanes es nomen Joana i Aina i són bessones. I el meu germà es nom Miquel. N’Aina és monitora d’un menjador a una escola de Palma, na Joana era administradora a una empresa de Palma. I per acabar en Miquel, que és el meu germà major, és el vicari del bisbe de Mallorca.

LES MEVES JOGUINES En aquells temps no hi havia tantes joguines com avui en dia. Nosaltres només teníem pepes que de tant en quan ens compraven. La meva pepa preferida era una, de cabells llisos i rossos, amb els ulls cel verdosos i amb molts de vestits de recanvi. També tenia una pinta per pentinar de fusta i sempre amb les meves germanes li pintàvem amb colors la cara. Aquella pepa va acabar destrossada. Encara la tenc guardada. Després tenia una bicicleta de ferro amb dues rodes i un manillar de fusta que no anava molt bé, peró la vaig “emplear” molt. Mon pare em va comprar un baldufa, em va durar tretze anys. Després ja en vaig haver de comprar una altra. Era de color marró fluix amb una corda blanca i grisa, i a més a més venia amb quatre cordes de

recanvi, cosa que em va agradar molt. Un any pels reis em van regalar un patinet de ferro marró i gris i les rodes de color lila fluix. LA JOVENTUT També quan tenia vint anys em varen regalar el meu primer viatge amb les meves amigues. M’ho vaig passar molt bé. Al final la joguina que em va agradar més va ser la pepa. Sempre me l’enduia per tot i els vespres sempre dormia amb mi i les meves germanes. La nostra situació economica era normal. Vivíem a la plaça, a un pis damunt del forn Ca sa xarreta, on mon pare i ma mare feien feina. Jo també ajudava als meus pares. Quan ja no tenia escola, anàvem als hotels a repartir els pans que mon pare feia durant el vespre.. Vaig anar a l’escola fins els setze anys. Vaig anar sempre a Ca ses monges. Quant tenia denou anys me’n vaig anar a França allà tenia uns concos que em varen convidar. Hi vaig estar mig any. Allà vaig aprendre francès. Vaig disfrutar molt. EL MATRIMONI

Quan vaig tornar de França vaig conèixer a n’en Nadal, El vaig conèixer a les festes de Sant Pere a Búger. Vaig festejar durant tres anys. Després de tres anys ens vàrem casar. Va ser una gran boda, amb molt de menjar i molts de convidats. Nosaltres ens vàrem casar al far. Com a recompensa dels anys que vaig fer feina al forn i com a regal de boda els meus pares em varen regalar un pis davant la Plaça d’Espanya. Eren dos pisos. Jo em vaig quedar amb que estava més alt. Tots dos, eren petits, però amb espai de sobra. Al cap de dos mesos em vaig quedar embarassada i vaig tenir un embaràs molt

bo, però quan va néixer el meu fill vaig caure malalta, vaig tenir una embòlia i vaig tenir atacs epilèptics durant tres o quatre anys. Mentrestant, ma mare va cuidar el meu fill, perquè el meu home no podia cuidar­lo, perquè no podia deixar la feina. A poc a poc, em vaig anar recuperant i ja em vaig poder fer càrrec del meu fill. Ho vaig passar molt malament. ELS NÉTS Vàrem comprar un apartament a Alcúdia i passàvem els estius allà. Els hiverns els passàvem a Campanet ja que el meu fill tenia escola. Passaren els anys. El meu fill es va casar l’any 1999. I al 2001 el meu primer net, en Nadal, va ser una alegria molt gran per a mi. Peró més tard va néixer na Neus va ser una alegria molt gran, ja que tots havien estat homes. Ara que el meu home i jo ja esteim jubilats ens dedicam a disfrutar dels néts i de viatjar. He estat per: Bilbao, Màlaga, Portugal, Tenerife, Benidorm, Roma, Madrid, Barcelona, Galícia, Astúries, Burgos… I ara a disfrutar dels anys que ens queden!!!!!!

JUAN ANTONIO BRAZALEZ MORCILLO

DADES PERSONALS

Vaig néixer dia 8 març del 1928 a Villarrobledo (Albacete)

El meu pare era en Juan Brazalez Casas i la seva família tenia terres amb propietat que ell va heretar. Després de la guerra civil els hi varen prendre totes les terres i va haver de fer feina sempre llogat per altres foravilers.

La meva mare era na Isabel Morcillo Romera, li deien la “ redondita” perquè estava un poc grassoneta, i es dedicava a tenir cura dels fills i de la casa.

Jo era el major de tres germans, el meu germà, dos anys menor que jo, es diu Enrique i la meva germana que era la petita es diu Maria.

L’ESCOLA

Vaig anar a l’escola de Villarrobledo dels cinc als set anys, durant aquest període vaig haver d’estar sense anar­hi tres mesos perquè vaig patir una malaltia molt greu.

Després no hi vaig poder anar fins als vuit anys, però per poc temps, perquè als dos mesos l’escola va haver de tancar a causa de la guerra civil.

LA FEINA

Vaig començar a fer feina als vuit anys. Feia feina al camp amb diferents propietaris, només a canvi de menjar. No eren

feines estables i sovint canviava de propietat, fins i tot hi havia èpoques en les quals no hi havia feina. El meu pare es trobava amb la mateixa situació, amb feines esporàdiques, per això després de la guerra vàrem patir moltes carències. Record l’any quaranta com especialment dur per a la meva família.

Devers l’any 1944 les coses varen millorar una mica i el meu pare va trobar feina estable. Jo, als setze anys, també vaig trobar una feina estable al camp per un sou de tres pessetes diàries i la manutenció. Tot i que amb la feina tenia el menjar assegurat era molt dur ja que no teníem dies lliures i tan sols descansàvem per dormir. De tant en tant ens donaven qualque dia lliure i anàvem al poble més proper a passar el dia i, si podien, ens posàvem ben elegants! Havíem de caminar 10 kilòmetres per anar i 10 per tornar perquè no teníem cap mitjà de transport. Així vaig estar fins als vint­i­un anys que m’enviaren al servei militar.

LA JOVENTUT

Vaig fer sa mili a Mallorca, primer a Cap Enderrocat on vaig fer la instrucció i després a Palma, de telefonista. Al principi em va costar adaptar­me perquè mai havia sortit de Villarrobledo i vaig haver de deixar allà als meus pares i als meus germans.

Quan vaig acabar la mili volia embarcar cap a Austràlia. La idea era emigrar amb un vaixell mercant i viatjar durant tres mesos fins arribar a Austràlia. En arribar no podria dir a ningú amb quin vaixell havia arribat allà, deien que si t’agafava la policia australiana i no sabien com havies arribat te donaven dues lliures diàries fins que trobaves un lloc de feina i les podies tornar. Finalment, no vaig embarcar per por al que pogués passar.

Com que feia un parell d’anys que no veia a la meva família vaig decidir tornar a Villarrobledo, però abans vaig mirar de sol∙licitar per entrar de Guàrdia Civil perquè sabia que allà era molt difícil trobar una feina estable.

Desprès d’un temps a Villarobledo vaig tornar cap a Mallorca. Allà, vaig xerrar amb un amic que havia estat Guàrdia Civil i me va llevar la idea del cap perquè guanyaven molt poc, així que al final me vaig instal∙lar a Llucmajor on vaig fer feina a diferents finques fins que me vaig posar de picapedrer que va ser sa feina que vaig fer fins que me vaig jubilar.

EL CASAMENT

Als vint­i­sis anys vaig conèixer la que seria la meva dona, na Pedrona, que tenia quinze anys. Quatre anys desprès, quan jo en tenia trenta i ella denou, ens casàrem. Com no teníem res ens llogarem un pis a Llucmajor. Quatre anys desprès del casament va néixer el nostre primer fill, en Joan. Quan ell tenia tres anys, l’empresa per la qual treballava ens va enviar a Campanet a construir la fabrica del vidre (Menestralia), per això vàrem viure durant poc mes d’un any a Campanet fins que va néixer el nostre segon fill, en Toni. Amb els anys i desprès de molta feina i sacrifici ens vàrem fer una casa a sa Ràpita i una a Llucmajor amb l’ajuda dels nostres dos fills, en Joan i en Toni. Com les fèiem els dissabtes i els diumenges vàrem estar set anys per acabar la de Sa Ràpita i cinc per acabar la de Llucmajor.

Un dia que fèiem feina a la casa jo estava damunt un andami i el meu fill gran, en Joan, me donava els poals plens de ciment. Ell devia tenir 8 o 9 anys i es queixava que es poal pesava molt. Perquè no li fos tan feixuc li vaig dir: ­Has de posar una mà al cul i així no pesarà tant!, i ell en vers de posar sa ma al cul del poal se la va posar al seu i amb l’altre va agafar s’ansa des poal!!

LA JUBILACIÓ

Als cinquanta­nou anys vaig trobar que ja havia fet feina abastament i me vaig jubilar. Amb la meva dona vàrem aprofitar per viatjar a diferents llocs. Hem anat gaire bé per tot Espanya, França, Itàlia, Marroc i hem fet alguns creuers. També vaig comprar una bicicleta de carretera i es va convertir amb la meva gran afició. Encara ara als vuitanta­set anys faig quaranta quilòmetres cada

dia amb bicicleta.

FRANCISCA “SEDES”

Som na Fransisca Pons Pons. De malnom em diuen de “Can Sedes “. Vaig nèixer dia 28 de Juliol, de l’any 1939. Vaig anar fins els 13 anys a ca Ses Monges. Allà només érem nines. Jugàvem a moltes coses:ses 5 pedretes, ses bolles, conillet amagat, a botigues...

El meu pare era en Toni Pons Buades. De malnom li deien de “Can Sedes”. La seva feina era sabater, però el que realment li agradava i tenia molta passió, era el triquet. A ca nostra, a la plaça, hi teníem un triquet. El meu pare era el que feia les pilotes. S’hi jugava amb una paleta de fusta i amb les pilotes que feia mon pare. Sempre he sentit a dir, que el millor jugador era el meu germà Toni, que no hi va haver ningú que li guanyàs, fins i tot era capaç de jugar amb un peu fermat. Mon pare era molt bo, però no hi veia massa bé. Els meus pares passaren molta pena pel meu germà, sempre posava messions. Tenien por de que perdes.

La meva mare era na Francina Pons Femenia i li deien de “Ca na Rebassa”. Ella feia sabates d’espart i de lona. Els capvespres anava a fer feina al camp. Sembrava, feia herba... També li encantava resar. Anava a missa cada dia, i no se n’anava a dormir sense fer el rosari.

A ca nostra érem vuit germans, però jo tan sols en vaig conèixer tres perquè era la més petita. Això va fer que les meves germanes es casassin i jo me fes càrrec del meu pares, ja que eren molt majors.

FEINES

La meva primera feina va ser anar a collir oliva: ens venien a cercar amb un camió i després anàvem cap a Cala Tuent, la meva germana Bel, venia amb mi. Allà estàvem dues setmanes i jo ho passava molt malament perquè m’enyorava. Només tenia deu anys. Més endavant, vaig anar a brodar a Ca’s Tintorer, on vaig estar assegurada. A mi, el que més m’agradava era fer de modista i per això vaig anar a fer feina a un taller a Inca, a Ca’n Sampol. Allà em vaig treure el títol de “corte y confección” que més endavant em va servir per poder ensenyar a cosir i poder fer el que més m’agradava: fer de modista. Els meus primers anys de casada, vaig fer molts de vestits de novia, entre elles: Margalida “ Menga” , a les meves nebodes i molta més gent. També feia vestits de comunió i també arreglava roba: “escurçava calçons, posava cremalleres”.

CASAMENT

Me vaig posar a festejar amb el qui ara és el meu home, en Guiem Buades Pericàs. Ens vàrem casar el dia sis de febrer, l’any 1964, mos va casar en Jaume Costixer, que era molt amic de mon pare i ma mare. Aquell dia era el dijous llarder: Vàrem fer la cerimònia a l’església de Campanet. Després, vàrem celebrar­ho al “Salón los Molinos” al carrer dels Molins, actualment hi viu na Magdalena Reinés “Cuera” i en Pere Reinés “Eixut”. Vàrem menjar xocolata amb ensaïmada i pastissos i vàrem brindar amb xampany.

Tenim dos fills: en Pedro i al cap de nou anys na Joana Maria. En Pedro va nèixer a Campanet al carrer del Cantó des Càrritx però na Joana ja erem a Palma, perquè el meu home

feia feina allà i per això ens hi vàrem anar a viure. Hi vàrem estar vint anys, però cada cap de setmana, els meus fills sempre varen venir a Campanet. Per això ells tenien ben clar que es casarien i anirien a viure a Campanet i així va ésser. I a dies d’avui tenc quatre néts, dues nétes del meu fill Pedro (na Francesca i na Bel) i dos néts de la meva filla Joana (en Joan i en Guiem).

ANÈCDOTA BONA

Quan el meu germà va tornar de Cuba, tots vàrem tenir una gran alegria, sobre tot ma mare, que ho va passar molt malament, perquè quan era a les terres cubanes, el varen tancar a la presó per assumptes polítics, era el temps de’n Fidel Castro.

Es va casar amb una cubana, na Júlia, i amb ella va tenir tres fills a Cuba i quan tornaren, varen viure a Campanet i van tenir dues filles més, després anaren a viure a San Jordi on va aconseguir una parada de taxi a l’aeroport.

A l’any 1975 es va posar molt malalt i es va morir al poc temps.

ANÈCDOTA DOLENTA

Quan vaig néixer, la meva mare va voler que la madrina fos la filla de la meva tia, però amb tanta mala sort, que en ta sols quinze dies d’haver nascut jo, va anar a Lluc a peu. ­havia de complir una promesa que havia fet amb el seu cosí, que era a la guerra­ i anant cap a Lluc van agafar una drecera i ella va patinar i amb tanta mala sort es va ferir al cap i no va salvar­se. Per això, a la segona corba anant cap a Lluc, hi ha una creu en memòria seva. A ca nostra no hi va haver mai més alegria, perquè ma mare i la tia tenien un bon disgust. Jo record veure­les sempre vestides endolades.

TOMEU MORELL MESTRE “GALLET”

El meu nom es Tomeu Morell Mestre. I el meu mal nom és “Gallet”. Vaig néixer el 7 de Febrer de 1939. Vaig néixer a una família de treballadors del camp, munpare era en Biel Morell Pons, li deien de can “Gallet” i mumare Jerònia Mestra Cerdà, li deien de ca na “Menga”. Tenc 4 germans i 2 germanes. Vivíem a Sa Murtera al molí de can Cusseta. No vaig poder anar a escola, perquè havia d’ajudar a ca nostra. No sabia llegir. I escriure molt poc, només el meu nom. Ja als 7 anys vaig començar a anar a guardar els porcs i les ovelles. Als 18 anys duia la finca de Míner Petit. Munpare va comprar Son Durí (Fangar), i tots anàrem a viure allà. Conreàvem moltes finques de pels voltants, sembràvem ordi, blat, faves… Collíem ametlles, garroves, olives, guardàvem ovelles, vaques i porcs. L’any 1967 em vaig casar amb na Margalida Grau Pons. Jo tenia 28 anys i la meva dona 20 anys.

Vàrem tenir 5 fills, na Jeroni, en Biel, n´Antònia, en Joan i na Margalida. Érem família nombrosa.

No teníem cotxe i anàvem amb carro. El nostre primer cotxe va ser quan tenguérem el primer fill, que compràrem un Seat sis­cents usat. L’any 1974 vàrem anar a viure a Gabellí Petit i 7 anys més tard a Son Grau, perquè era una possessió amb les cases més modernes i amb més bones condicions. Però seguíem duent les dues possessions. Varen passar uns anys i deixàrem Gabellí Petit, per collir Monnàber Vell.

SON GRAU

Tenia unes 300 ovelles, jo les munyia i la meva dona feia formatge i brossat. Era molt bo!

Quant arribava la calor toníem les ovelles, les hi tallàvem la llana. Era com una festa, tots els amics i veïnats pagesos ajudaven a canvi d´un bon dinar. La temporada de garroves, un grup de caçadors del poble venien a ajudar a la collita a canvi de deixar­los finques per anar a caçar. Mos agrada viatjar, hem anat a París, Holanda, Venècia, Roma, Barcelona, Andalusia, Madrid, Andorra, Brussel∙les, Eivissa, Menorca... Un viatge inoblidable va ser a Eivissa que partirem tota la família. Els nins eren petits i vàrem llogar un apartament.

Tenia una pandilla d´amics que mos agradava molt fer festa. Cada dissabte anàvem a una caseta a sopar i fer bulla. Posàvem música, ballàvem i ens ho passàvem d’allò més bé. Cada any ens disfressàvem. Als 65 anys em vaig jubilar, però seguia fent de

pastor, fins que als 70 anys vaig tenir un ictus, que vaig quedar amb mitja part del cos amb poc moviment. Degut a això vàrem deixar Són Grau i ens anàrem a viure al poble. El meu fill Biel s´ha fet càrrec de totes les finques i possessions que jo duia i també de tot el bestiar i maquinaria. Ell ara viu a Son Grau amb la seva família. Ara el que faig és anar a berenar amb sos amics, per amunt i per avall, els horabaixes anar a Cas Reto a fer sa xerrada de ses nostres coses. No me perd cap partit de futbol, jo som del Barça, però els mir tots. Quan hi ha excursions de la tercera edat, hi vaig amb la meva dona. I de tant en tant ens apuntam un cap de setmana a un hotel. La família ha augmentat tots els fills i filles s’han casat i tots tenen 2 fills. Jeroni i Joan ­­­­­­­­­­­ Antònia i Margalida Biel i Joana ­­­­­­­­­­­ Tomeu i Maria Dolors Antònia i Pep ­­­­­­­­­­ Pere Josep i Tomeu Joan i Mariana ­­­­­­­­ Tomeu Jaume i Joan Pau Margalida i Mateu ­­­­­ Mateu i Paula En total tenc deu néts.

Ara visc al carrer Sa Taulera número 21, i lo més guapo de tot és que cada dissabte vénen tots els fills i néts a dinar, pareix un restaurant. La meva dona fa tres o quatre plats diferents per tots els gustos. Feim cafetet i taula redona. A cada net quant se’n va li donam cinc euros cada setmana i ben satisfet se'n va. Les millors experiències de la meva vida han estat fer de pastor i podar. Cotxes, tractors i maquinari no m’han agradat mai. Lo pitjor que m’ha passat, va ser que tomant ametlles vaig caure d’un ametler per avall, vaig quedar estès a terra i em varen haver de dur al metge. Em vaig rompre un parell de costelles i em va manar repòs, cosa que jo no havia fet mai. A part d’aquest petit accident no m’he romput res més mai. De lo que estic més content es de tenir aquesta família tant ben avinguda, tots s’entenen, i de haver­me casat amb na Margalida, la meva dona, que gràcies a ella ara me passeig per tot allà on vull. A pesar de la malaltia que tenc, estic content de la vida que tenc, i mai he deixat de riure i fer bromes.

ENTREVISTA A N’ANTÒNIA BENNÀSSER

Vaig néixer l’any 1.943 a Campanet a n’es Carrer Pou Bo. Els meus pares Tòfol i Francisca tenien un taller d’espardenyes. Tenc dues germanes i un germà: Pere, Joana i Francisca. INFANTESA Quan era nina m’agradava molt jugar… Els jocs eren molt creatius, perquè no teníem moltes juguetes per jugar. A més els jocs de pepes i cuinetes m'agradaven, però arribaven a avorrir­me. M’agradava trescar món, córrer pel camp, caminar entre l’aigua anant de pedra a pedra dins el torrent. El mes de juny quan les moreres ja se vestien de fulles i mores, la primavera ja era present. Tenia cuques de seda i quan sortíem de costura anàvem per la carretera i també per Son Cabot a collir fulles per les cuques i mores per jo menjar. També m’agradava molt cantar, formava part del coro parroquial. Les nines i nins no cantàvem junts, els nins a un lloc i les nines a l’altra. Me feia molta il∙lusió fer d’escolanet, però només ho podien fer els nins. Tampoc

damunt el cor no ens hi deixaven pujar. A l’església, hi havia una part allà on seien els homes i nins, a l’altra part les dones i les nines. Llavores ens pareixia una cosa ben normal. A hores d’ara, fa uns quaranta anys, les coses han canviat. Estam a un nivell més europeu. A l’escola també es feia lo mateix. A la Pública hi havia les nines abaix i els nins a d’alt. A ca les monges érem només nines, llevat que a la costura de Sor Anna si que els nins hi anaven fins que feien la primera comunió. A ca donya Dolores, una mestre catalana que va venir a viure a Campanet… sí que hi anaven nins i nines, al∙lots i al∙lotes. Allà els preparaven per fer batxiller. Moltes persones feren una carrera, gràcies a ella.

DE JOVENETA Quan tenia 16 o 17 anys anava molt a passejar per la carretera. En el creuer de Búger ens reuníem els bugerrons i bugerrones i campaneters i campaneteres. I fèiem bregues, ens tiràvem pedres i ens dèiem: bugerró fanfarró… i ells: campaneter cul de paner. Fèiem una batalla i sempre acabàvem amics. També ens passejàvem pel passeig que feien darrera l’església. Anàvem de davant sa rectoria fins davant cas Budec, actualment sa Pujada. Ja m’agradava qualque al∙lot i sempre anàvem per la part contrari per retrobar­nos. Passàvem unes dues hores pujant i baixant. Ens divertíem moltíssim. Dijous, el dia d’enmig de la setmana, també pujàvem a la plaça, sèiem pels pedrissos que encara duien sa calentoreta del sol de l’estiu. A l’hivern quasi tots els diumenges anava al cinema amb les amigues, allà on ara és sa casa de cultura.També alguns dijous. Les pel∙lícules que més m’agradaven eren les romàntiques. També m’agradaven les de l’oest. Passava molta pena quan els ianquis treien els indis de les seves terres i els perseguien. Varen fer un altre cinema a ca don Nadal, es metge. Era allà on ara hi ha sa Renault.També hi feien teatre. Venien jovenets de sa Pobla, de Caimari, d’Inca i algun de Búger. En aquelles hores venien amb una moto Vespa. Era lo més gran. EL CASAMENT Me vaig casar als 23 anys amb el teu padrí Miquel Oliver Bauzà. És d’Algaida i va venir de mestre a Campanet. Jo tenia 17, 18 anys i ens vàrem enamorar… Dia 2 de Setembre de l’any 1965 celebràvem les noces. Vàrem tenir tres fills: En Biel, na Margalida i la teva mare Maria. Varen passar molts d’anys i vivíem al pis de damunt can Quart. Quan ta mare tenia tres anys vàrem venir a viure a son Puça. Les circumstàncies de la vida a vegades duen coses que fan canviar a les persones. Tu saps que el teu padrí i jo ens vàrem separar. La vida ha seguit dins un altre camí.

ELS NÉTS Tenc cinc néts: En Joan Miquel, na Marta, en Gabriel , tu, Mariona, i en Pau. Estic molt orgullosa de voltros, malgrat a vegades ens discutiguem. M’agradaria que fóssiu més estudiosos. Tu saps que a la vida se l`hi ha de posar esforç per arribar a aconseguir els teus objectius. S’ha de respectar a les persones, hem de ser solidaris i cercar la pau. VIDA DE JUBILADA La jubilació arriba sense quasi adonar­se`n. Ara quan he tengut molt de temps per a mi és quan faig coses, perquè tenc més temps. Però hi ha una cosa que ens passa a l’edat madura, de gent major… Les coses no reten tant perquè arribam a no tenir tants de reflexes. Però vull dir que sempre m’ha agradat aprendre coses. Com tu saps n’he fetes moltes d’entrevistes per a la revista Campanet. Tot aquest bagatge m’ha ajudat a tenir il∙lusió. He fet cursets per aprendre sa nostra llengua, el català. L’hem d’estimar molt perquè és la nostra identitat. Com també hem de respectar i potenciar els nostres costums. Les nostres festes… sobretot estimar la nostra cultura i no deixar que ens la trepitgin. Vivim en una democràcia i tothom té més llibertat per cercar el que de veres ens ompl. Llibertat d’expressió, per opinar i dir el que realment sentim.

MARGALIDA MASCARÓ PONS (PORRETA)

INTRODUCCIÓ Jo encara que visqui a Sa Pobla no som poblera, som campanetera perquè vaig néixer dia 22 de desembre de l’any 1951 a Campanet. Mon pare va néixer l’agost de l’any 1924, el seu nom era Toni Mascaró Bennàsser, el seu mal nom era “Porret” i es dedicava a fer de marjaler. Mumare va néixer el mes de maig de l’any 1928, el seu nom era Pedrona Pons Campomar, el seu mal nom era “Pometa” i es dedicava a fer de pagesa. ESTUDIS Vaig començar a estudiar als 4 anys a Campanet, a s’escola de Ca ses monges i vaig acabar d’estudiar quan tenia uns 14 anys. Si hagués estudiat més temps hagués pogut fer feina d’administrativa.

FEINA La primera feina que vaig fer va ser a una fàbrica de capses de cartró a Inca. Jo el que feia era cosir ses capses. La segona feina que vaig fer va ser de fer

jaquetes de pell, babutxes i la darrera de netejadora que feia net els hotels de persones riques. Ara, i esper que fins que me jubili, faig feina a l’ajuntament de Sa Pobla, com a netejadora. JOCS Quan jo tenia deu anys solia jugar a botar corda, a partits, quatre faroles, amb sa bicicleta, a pedretes, a “perro gato”, a cases, a bolles, baldufa… Això eren els jocs que solíem jugar quan jo era petita per poder­nos divertir, poder conèixer i fer nous amics jugant a nous jocs. Abans no era com ara que els nins juguen amb ordinadors o telèfons, nintendos… ALIMENTACIÓ La diferència de l'alimentació d’ara i la de quan era petita és que: L’alimentació d’abans era més sana i equilibrada que la d’ara, aposta jo i les meves amigues estem més primes. Abans quan jo era petita no es menjaven tants de dolços ni bolleries com “cruassans”, magdalenes… Quan jo era petita els dolços només es menjaven l’època de festes o celebracions. A més, menjàvem productes frescs i moltes classes de verdures i fruites. COSES BONES I COSES DOLENTES Quan jo era petita me vaig portar bé sempre, excepte una vegada. Quan vaig aprendre a anar amb bicicleta m’agradava molt colcar i quan en vaig sebre no vaig fer cas a mumare, que no me deixava baixar per sa baixada de sa Carretera. Un dia, després d’escola, vaig anar a dinar a una casa de sa Carretera amb sa bicicleta. Jo hi vaig anar perquè me vaig barallar amb es meu germà i quan mumare ho va sebre es va enfadar molt. CAMPANET El que ha canviat a Campanet són: carrers asfaltats, no hi havia pisos a la plaça de Son Bordoi ni a Son Puça. Tampoc hi havia poliesportiu, ni piscina, només hi havia botiguetes. Les tendes han canviat de lloc, i a Son Pocos hi havia una escola de ses monges.

CAMPANET O SA POBLA? A mi m’agrada molt viure als dos llocs igual de bé. A Campanet perquè el poble és petit, que té més o menys uns tres mil habitants i la gent es coneix, a més també és un poble molt bonic que està situat damunt un Pujolet i des de sempre m’ha agradat viure a Campanet. Jo vaig venir a Sa Pobla quan em vaig casar, tenia uns 21 anys, i vaig trobar un canvi molt gran ja que és més gran que Campanet. Té, més o menys, onze mil habitants, i és un poble que es dedica a l’agricultura (patates, mongetes, cacauets...), hi sol haver coses de tota casta, un poliesportiu molt gran on es pot jugar a futbol, bàsquet, tennis, natació, dos parcs…

FESTES Les meves festes preferides i que m’agraden més de Sa Pobla són: Sant Antoni, la romeria de la festa de Crestatx, Santa Margalida, la fira de sa patata, el mercat que fan cada diumenge, carnaval… I les meves festes preferides i que mes m’agraden de Campanet són: la fira de Maig, Els reis, ses Campanades de cap d’any, Sant Miquel, la de ses Coves, el dimarts de Pasqua… Les diferències de les festes del meu temps a ara són que abans no hi havia tantes festes però la gent ho disfrutava més perquè hi havia poques festes i quan venien la gent les esperava amb més il∙lusió i intentàvem disfrutar més per què n´hi havia més poques i aposta abans teníem més il∙lusió per les festes que ara. LLOCS A mi no és que m’agradi molt viatjar, però així i tot he viatjat i passejat per molt de llocs d’Espanya i Europa. He anat València, Madrid, Galícia, Barcelona i també vaig fer un viatge a Alemanya.

MARIA RIGO

``COLLET´´

Vaig néixer a Moscari, un poblet molt bonic, està situat al centre de Mallorca dia 4 d’Abril de l’any 1941. Mon pare nomia Tomeu Rigo Tortella, li deien de mal nom de Ca’n Collet i feia feina al camp que tenia. La meva mare nomia Maria Ramis Rabassa, li deien de mal nom de Ca Na Sabatera i feia les feines de casa. Tots dos varen néixer al mateix poble, a Moscari. Tenc tres germans més grans que jo. En Biel, en Colau i na Catalina i una germana més petita, na Pereta. Sempre vàrem viure a Moscari, al carrer des Pou nº 14, on encara hi viu sa meva germana Catalina. Teníem moltes gallines i molts de porcs al corral i un pic cada any fèiem matances de porc i així poder­ne menjar. Ens sortien ben bones!!! Als sis anys vaig començar a anar a s’escola a Ca Ses Monges de Moscari, on tots els nins de Moscari anaven. A mi i als meus germans ens va agradar molt aquesta escola. Vaig anar a escola fins als 13 anys. Després vaig anar durant dos anys a collir garroves a Sa Bisbal. I a sa finca de Son Movet, ametlles. Olives també les anàvem a collir a Son Movet i al Castell de Moscari, perquè n’hi havia moltes. Als setze anys vaig començar a fer feina al taller de sabates de Selva. Anava i venia cada dia amb bicicleta. Després, als disset anys, vaig començar a un taller d’Inca. Jo enumerava tots els talls de ses sabates. També hi anava i venia amb bicicleta. Hi vaig fer feina fins als vint­i­dos

anys, també feia feina de perruquera a Inca. Els divendres es capvespre, dissabte i diumenge me venia a cercar n’ Arnau, l’amo de sa perruqueria, amb cotxe. Jo anava a fer feina a Inca amb unes amigues fins que aquestes es varen casar, després com que vaig quedar tota sola ma mare no va voler que anàs a Inca tota sola, i no vaig poder anar al taller i vaig haver de quedar a casa a fer feina. Sa meva germana feia talussos i guants. A jo no m’agradava gens i vaig fer sabates a casa durant dos anys. El que més em va agradar va ser fer de perruquera, era una feina molt agradable. El meu somni era tenir una perruqueria pròpia, però les circumstàncies de la meva vida, varen fer que fes feina a ca nostra. Als 18 anys vaig començar a festejar amb el qui va ésser el meu home. Me’n record que quant festejàvem ma mare sempre ens vigilava des del portal. Eren uns temps molt diferents dels que hi ha ara. Només podíem festejar pel carrer i no ens deixaven sortir mai des poble. Després anàvem cap a n’es bar a beure i menjar qualque cosa i no podíem tornar a casa amb fosca. Vàrem festejar durant cinc anys fins que pel setembre de l’any 1964 me vaig casar amb el meu home: Tòfol Rotger de Ca’n Calco. Una vegada casats ens agradava molt anar a les berbenes dels pobles i ballar. El meu home no era molt ballador, però així i tot encara el feia ballar. Anàvem a ses berbenes amb sa vespa que teníem. Vàrem tenir tres fills, un nin i dues nines. En Jaume, na Francisca i na Maria. Tots tres varen néixer a Moscari, a ca nostra. El meu home anava a cercar sa comare amb vespa a Selva perquè assistís al part. En aquell temps no anàvem a sa clínica, els infants naixien a casa.

El meu home no sabia si fer­nos una casa a Moscari o anar a viure a Palma. Al final vam decidir quedar­nos a viure a Moscari. Va ésser una decisió molt ben encertada. L’any 1974 ens vàrem acabar sa casa i hi varem anar a viure allà: al Carrer Sor Maria dels Dolors nº 59, on encara visc. El que més m’agrada és cuidar els cossiols. M’agraden molt les flors i em pas molt de temps culejant pel corral i per el costat de la casa. Els veïns sempre alaben els meus cossiols i diuen que tenc unes plantes molt grosses, sempre me demanen com ho faig perquè les plantes me vagin tan bones.

Una vegada que es meu home es va jubilar vàrem fer un parell de viatges. Vàrem anar a Barcelona, on vàrem anar a visitar a la meva cosina Catalina, que des de que es va casar hi viu. També viatjàrem a Lourdes, a Santiago de Compostela… Tenc molt bons records de tots aquests viatges. Del que sempre me n’he penedit a aquesta vida es de no haver­me tret el carnet de conduir.

TONI MARCH AMENGUAL “TONI SABATERÓ”

DADES PERSONALS Jo som en Toni March Amengual, i em diuen Toni “Sabateró” . Vaig néixer a Pollença dia 9 de maig de l’any 1940. Mon pare nomia Joan March Bibiloni, va néixer a Pollença. Li deien Joan “ Sabateró” . Ell era pagès. Ma mare nomia Francisca Amengual Bibiloni, va néixer a Pollença. Li deien Francisca de Can Bruet. Ella era pagesa. A ca nostra hi vivia mon pare, ma mare, el meu germà major, en Miquel, i jo, en Toni, el petit. Nosaltres teníem una situació econòmica de baix nivell. INFÀNCIA Vaig anar a escola a Monti­Sion fins als 14 anys, hi havia bons professors i d’assignatures només sé català i castellà. No tenc cap carrera. Vaig combregar als 9 anys l’any 1949, a la Parròquia de Pollença i vaig fer el refresc a ca nostra. Quan era petit jugava al cèrcol, a piola, baldufes, retxa… SERVICI MILITAR Vaig fer el servici militar a la base de Pollença, artilleria de costa. Amb un parell de campaneters: Josep Morell, Joan Ronquet, Toni Porret, Tomeu Gallet.

NOCES Vaig conèixer a Esperança Cànaves Estrany “de Fangar” a Campanet l’any 1957. Em vaig casar l’any 1967 a Campanet, el refresc va ser a Los Molinos (Campanet). Acabats de casar vàrem anar a viure a una possessió d’Ayreflor (Santa Eugènia). LLOCS ON HE VISCUT He viscut a Pollença, Campanet, Santa Eugènia i Alaró. Pollença: A n’es Carrer del Pou del Verger Campanet: A la possessió de Sa Cova. Santa Eugènia: A sa possessió de Ayreflor. Alaró: A sa possessió de Son Penyaflor. Pollença: Al carrer Coronel Aloy número

45. I ara visc anant cap al Port de Pollença, a una finca anomenada Sa Vinya. FAMÍLIA Els meus sogres eren na Catalina “de Fangar” i en Damià “Bea”. Tenc tres fills: en Joan el major, en Damià el mitjà, i na Francisca la petita. En Joan està casat amb na Bel Bestard de Lloseta, tenen dues filles anomenades, Esperança Maria i Maria Antònia, que tenen 12 i 10 anys. En Damià està plegat amb n’Inés Pujades d’ Inca, tenen una filla anomenada Esperança, de 14 anys.

Na Francisca està casada amb n’Andreu Mairata de Campanet de “Can Rosset”, tenen dues filles anomenades Xisca Maria i Aina, que tenen 14 i 11 anys. El meu germà Miquel estava casat amb na Margalida de Biniali, i es va morir fa 6 anys.Tenen tres fills: Francisca la major, Margalida la mitjana i Joan el petit. La meva dona té dos germans na Bel, la major i en Damià, el petit. Na Bel està casada amb Miquel Sampol, de Búger i tenen dos fills en Miquel Àngel i en Damià. En Miquel Àngel te tres fills:en Miquel Àngel, n’Agustí i na Bel Maria, que tenen 22,18 i 6 anys. I en Damià no està casat, està separat. En Damià està casat amb Margalida Amengual de Algaida i tenen dos fills, na Catalina i en Damià. Na Catalina te dues filles: na Marta i na Núria de 11 i 9 anys. En Damià és fadrí. FESTES És tradicional al dia de Nadal i el dia de Pasqua tenir a dinar a ca nostra la família de la meva dona. Per Nadal menjam arròs de peix, porcella, patates i moniato fet al forn.(La porcella la tremp jo i també la coc jo, al forn de llenya) I de postres torró i ensaïmada. I per Pasqua arròs de peix i porcella, i de postres ensaïmada i rubiols. El divendres de Pasqua vénen tots els meus fills a fer panades i rubiols. Com que és el darrer divendres de quaresma i no es pot menjar carn, dinam d’arròs de peix i de postres, panades de peix que fa la meva dona el dia abans (dijous sant). MAL NOM El meu mal nom és Toni Sabateró a Pollença i Toni de sa Cova a Campanet. Sabateró: em diuen Toni Sabateró a Pollença perquè a mon pare ja li deien Joan Sabateró. De Sa Cova: em diuen Toni de Sa Cova a Campanet perquè quan tenia 14 anys vaig venir a viure a la possessió de Sa Cova. EDAT DE SER PARE

Jo vaig ser pare jove. Quan vaig tenir el meu primer fill tenia 28 anys,quan vaig tenir el segon tenia 29 anys i quan vaig tenir la tercera filla ja era un poc més vell, tenia 34 anys. EL PERQUÈ DELS NOMS DELS MEUS FILLS Els meus fills es diuen així perquè fan els noms del seus padrins. Joan per mon pare, Damià pel meu sogre i Francisca per ma mare. QUINA VIDA LA D’ABANS O LA D’ARA? Si he de triar entre la vida d’abans i la d’ara no sé amb quina triar. M’agrada la d’ara perquè cobr doblers sense fer feina, però la d’abans també m´agradava, encara que la situació econòmica fos de més baix nivell i menys qualitat. DADES D’INTERÈS No he sortit mai de Mallorca. Em fan por els avions, els vaixells, i més ara en veure, per la televisió, tot el que passa. Vaig fer feina de pagès i de carnisser. Teníem una carnisseria a ca nostra. Em vaig jubilar als 65 anys. El meu primer cotxe va ser un Citroën dos cavalls blanc. LA MILLOR EXPERIÈNCIA La meva millor experiència ha estat tenir cinc netes.

DOLORES LÓPEZ MARTÍNEZ

El meu nom és Dolores López Martínez. Jo no tenc malnom. Vaig néixer dia 26 de setembre de 1.948 a Letur, que és un poble proper a Albacete.

Ara ja no treball, això si, faig moltes feines. Ses de sa casa,faig es dinar a sa meva família, arreglo el jardí i cossiols i molta gent me du roba per fer qualque arreglo, ja que de jove me dedicava a fer sabates a ca nostra i tenc una màquina de ripuntar i per això puc fer qualque “arreglo”.

Munpare nomia Pedro López Sánchez. El seu malnom era “Ladislao”. Va néixer a n´es “Savinal” que és un llogaret d´Albacete. Es dedicava a sa pagesia, guardava ovelles, quan jo era petita, perquè vivíem a un “cortijo” que és un poc semblant a ses possessions de Mallorca. Després quan va venir a Mallorca es dedicà a picapedrer fins que se va retirar. Va morir de vellesa a n’es 89 anys, l´any 2003, dia 26 de desembre.

Mumare nomia Trinidad Martínez García. Li deien de malnom, filla de Maria “Patito”. Va néixer a Elche de la Sierra, que també pertany a Albacete.

Quan estàvem a n´es “cortijo” feia ses feines de casa però també ajudava a munpare amb ses feines d’es camp: collien espart, segaven blat, a part de cuidar ets al∙lots, que no eren pocs, ja que va tenir cinc fills i no se duien massa temps un de l´altre. Jo vaig ésser sa primera que vaig venir a Mallorca. Després munpare, i mumare, després de set mesos, vingué amb els altres quatre al.lots. Aquí va fer feina a una fàbrica d’ametlles i després va entrar a fer feina de netejadora a s’escola industrial d’Inca fins que se retirà. Morí dia 6 de gener de 2011 a s’edat de 83 anys de mort natural.

Jo me vaig casar amb en Pedro Buades Pericás dia 15 d’octubre de 1967, a les 11, a s´església de Campanet a s’edat de 19 anys.

Quan jo era petita sa meva família era pobre, perquè quan munpare i mumare se varen casar, varen perdre s’ajuda econòmica des meus padrins. També munpare guanyava molts pocs doblers amb sa seva feina.

EL DIA A DIA .

Quan era petita m’aixecava a les set i mitja o les vuit, a vegades no berenàvem, després de berenar ajudava amb sa meva germana, sa segona, a mumare a arreglar els animals: porcs, es mens petits, es conills, gallines… Després a mitjan dematí menjàvem pa mullat amb aigua i sucre. Seguidament passàvem les hores jugant a casetes. Un dia munpare va fer una engronsadora amb un tronc a un pi i allò sí que va ser divertit fins que vaig caure de cul. També anàvem a cercar llenya per poder encendre foc es vespre i està calents i poder cuinar.

Abans de que es sol s’amagàs arribava munpare i sopàvem plegats de cuinat de mongetes, ciurons, faves, etc. Llevàvem es plat i ens envoltàvem a sa foganya per contar: rondalles, comptes, cançons… d’això tenc un bon record! Finalment ens anàvem a dormir d´hora, i jugàvem perquè no teníem son.

SA MEVA FEINA

En es nou anys vaig començar a fer feina a una casa d’ un senyors que tenien un nin i una nina i vaig començar a guardar­los. Es senyor era metge i també li ajudava a preparar ses coses per fer analítiques… ja no no record que guanyava ò si se feina anava a canvi de sa meva manutenció.

Així com passaren ets anys vaig guardar altres infants més grans fins que vaig anar a Albacete amb dones més majors per fer feina al camp collint safrà.

Ens aixecàvem a les quatre del matí i acabàvem quan es sol començava a sortir perquè sa flor se tanca. Després teníem es pèls de ses flors i segons es que collíem guanyàvem. Record que vaig guanyar per comprar una cabra i així tenir llet.

Després vaig anar a fer feina a un poblet de València a una fàbrica de tomàtigues, amb altres dones. També collíem ses tomàtigues en es camp, record que mumare me va fer uns calçons per poder fer feina. Després sortíem per una plaça a fer una volta. Per tot guanyava poc!

Vaig tornar a ca nostra però al cap de dos mesos vaig tornar partir a València capital amb dones majors que jo, i allà guardava tres nins a una casa senyorial. Acompanyava a sa

senyora a fer sa compra i les feia es dinar, rentava sa roba i feia totes ses feines a n’ets al∙lots. Devia tenir tretze anys.

També vaig fer feina a Elche de la Sierra fent companyia a una senyora major. Allà me va agradar molt fer feina perquè érem amigues, me regalava roba seva, anàvem a missa…

I a partir d’aquí, als quinze anys, ja vaig venir a Mallorca perquè ja m’havien trobat feina a una capelleria a Inca. Aquí me vaig sentir encara millor perquè sa senyora de sa capelleria no tenia fills i jo era com una filla. De fet quan va ésser major es seus nebots no la volien guardar i va estar amb mi i sa meva família fins que va morir.

ELS VESTITS

De petita mumare mos feia sa roba, comprava sa roba a canvi d’ous a un mercader que passava per sa carretera. Era roba senzilla i ens servia tant per s’hivern com per s’estiu, ja que les feia màniga curta i després amb es fred mos posàvem una jaqueteta.

Quan vaig arribar a Mallorca vaig notar un canvi amb sa vestimenta perquè com ja guanyava més diners me podia comprar coses com un abric, una falda…

SES FESTES

Per Nadal no feien res massa especial, de petites posàvem menjar a sa finestra i ens deixaven caramels. Per es Reis quan ja estàvem en es poble compartint casa amb una germana de munpare, que tenien una nina i a ella li varen dur una cadireta i no la me volia deixar i record que me varen dur una pepa amb els diners que munpare havia guanyat de jornal, però no poguérem sopar.

Per Pasqua no menjàvem, estàvem en dejú fins es vespre que solíem sopar de bacallà. No podíem cantar. Era com un dol fins que es diumenge de resurrecció s’acabava tot i fèiem festa.

Després per setembre celebràvem ses festes d’es poble de dia 13 fins dia 18. Allà es feien, es matins, ses corregudes d’es bous tancant es carrers i es capvespres les tancaven a sa plaça major on les torejaven. I es vespre feien berbena i com per aquí dia 18 tiraven quatre coets.

Amy Elizabeth Steig Quants d’anys tens?

Tenc quaranta cinc anys i vaig néixer al vint i nou de marc de mil nou­cents setanta.

On vares néixer? Vaig néixer a Nogales, Arizona, als Estats Units.

A on està situat Nogales?

Nogales és una petita ciutat a la frontera amb México i Arizona. Arizona és un dels estat Units d’Amèrica, està a la part sudoest que fa frontera amb Califòrnia a l’oest, Utah al nord, Nuevo México a l’est i México al sud.

Com és Arizona?

A la part del sud de l’estat d’Arizona al desert hi ha moltíssims tipus de cactus. A la part nord és molt muntanyós amb el Gran Canyon. Hi ha llocs d Arizona que són dels més guapos del món.

D’on és la teva família? El meu padrí matern és d’Arkansas i la padrina materna és de Montreal, Canada i els padrins paterns són d’Oklahoma. Vàrem emigrar a Arizona als anys 30­40 del segle passat.

Com era la teva infància?

Abans de néixer el meu Germà Ryan vaig passar molt de temps a ca els meus avis a

Mèxic. A Mèxic els meus avis tenien una gran empresa de transport. Després quan jo tenia cinc anys per raons de treball del meu pare, que és enginyer de telecomunicacions ens vàrem mudar als estats surenys com Luisiana, Georgia i Virgínia. Després tornàrem a Arizona quan jo tenia 12, i allà vaig continuar fins a la universitat. Era una nina tímida i bona estudianta i quan era adolescent vaig ser més extravertida.

Per que vares començar a viatjar?

Per l’interès de la història i els viatges vaig pensar a viatjar. Vaig començar a viatjar per Europa. He conegut molts de països d’Europa. Vaig viure un any i mig a Dublin, Irlanda. Després vaig tornar dos anys a Arizona. A continuació vaig viatjar per primera vegada a Tailàndia i Índia. Allà vaig començar a fer compravenda. Després vaig venir a Mallorca definitivament. Vaig començar a fer mercats. Vaig conèixer al pare dels meus fills i vàrem viatjar molt per Àsia.. Després que els meus fills nasquessin vàrem viatjar molt especialment per Tailàndia i Xina.

De què fas feina?

Em dedic a la venda ambulant des de fa molts d’anys en mercats turístics al nord de

Mallorca. Venc articles d’artesania, bijuteria, joieria i altres articles de regal. Compr articles aquí a Espanya i també a Tailàndia i Xina. Gaudesc molt del meu treball.

Quines coses t’agraden d’Espanya?

Les coses que més m’agraden d’Espanya son la bondat, la generositat i la franquesa de la gent. És un bon lloc per viure a pesar dels seus retalls de les prestacions socials. El sistema de salut pública es la joia de la corona. La gastronomia d’aquest país es excel∙lent; cada regió té els seus propis menjars i únics. A vegades enyor el menjar del meu poble, que és en la seva majoria menjar mexicà, a on abunden les “tortitas” de farina de blat de moro, mongetes pintes, les espècies i els plats especials com “tamales”, “guacamole”, “carnicas”, que és un plat fet amb carn de porc i bírria, molt típic també.

Què opines de la teva vida? Crec que he tengut una vida molt interessant, però mai podré empenedir­me de res. He perseguit els meus somnis i he conegut altres cultures i crescut com una persona feliç, satisfeta i crec que m’he desenvolupat completament. Totes aqueixes decisions m’han duit a viure a Mallorca, concretament a Campanet i tenir dos fills meravellosos.

JOAN MATEU BENNÀSAR “PANXETA”

ELS MEUS INICIS

Vaig néixer a Inca, dia 22 de novembre de l'any 1929. Ara tenc 85 anys.

Venc d'una família acomodada. De jove feia negocis venent botelles de vidre. En aquell

temps hi havia molta gent que feia aquests tipus de treballs,l’'ajuntament donava 20 pessetes per cada quilogram de vidre. A més, també cercava escarabats d'aquests que maten les palmeres que trobava per les finques . Vaig estalviar 25.000 pessetes que ara serien uns 6000 euros.

El meu pare era en Pep Mateu de mal nom de can Panxeta. Va néixer a Inca i tenia camions. Duia carbó de la mina de Sant Tomàs de Lloseta i aigua a quasi totes les cases d’Inca, ja que en aquell temps no hi havia aigua potable. La meva mare era na Margalida Bennàssar, de can Porret de Caimari, ella feia les feines de la casa.

Tenia dues germanes, amb les que vaig passar

molts bons moments.

No era molt bon estudiant, m'agradava més anar pel camp. Vaig anar a Sant Francesc fins als 16 anys. L'assignatura que més m'agradava eren les matemàtiques.

La primera vegada que vaig anar amb avió va ser als 15 anys Vaig anar a Barcelona a veure un partit de futbol (Barcelona­Betis) i en es Tibidabo, amb uns amics que en pau descansin. He anat per la península i per l'estranger, però no m’agrada molt viatjar. Quan vaig tenir 18 anys, vaig fer el servei militar a Inca, voluntari a infanteria. Una anècdota molt interessant i divertida és que un dia vaig sortir del quarter amb bicicleta per anar a telefonar a sa meva

al∙lota i el tinent coronel me va veure i me va arrestar vuit dies per excés de velocitat. Després li va fer gràcia i me va llevar el càstig.

La primera moto que vaig tenir va ser una Lube 99, va ser la segona moto que hi va haver a Inca. Després vaig tenir un 600. LA MEVA NOVA PROFESSIÓ

Vaig deixar els meus petits negocis per dedicar­me a les joieries dels meus sogres. La primera va ser a Pollença encara oberta avui en dia al casc antic (la joieria Bonnin). Degut a l´èxit d’aquesta joieria els meus sogres varen decidir obrir una joieria per cada filla i així va néixer la coneguda joieria Internacional d'Inca, ubicada al carrer Estrella a prop de la plaça d'Espanya. Jo m’hi he dedicat durant més de 40 anys fent de joier i rellotger juntament amb la meva dona que era molt intel∙ligent i duia tots els comptes i les

compravendes. Va començar a fer­hi feina quan tenia 14 anys i ara hi fa feina la meva filla Joana Maria. LA MEVA FAMÍLIA

Me vaig casar als 26 anys a Santa Maria la Major i vaig tenir dues filles, però una es va morir de càncer fa 10 anys. Ha estat la desgràcia més grossa que he viscut. Tenc cinc néts; una és advocada i viu a París, i un altre, en Pedro, és director de cinc hotels (va fer feina a Brasil i ara està a Eivissa). També tenc dues besnétes d'un any i mig any.

La meva primera casa va ser al

carrer Misteri d'Inca, però ara visc a una casa de camp al Puig de Son Ferrer situat a la carretera d’Inca a Selva i tenc com a veïns en Ramon Punta, i el seu fill i els seus néts (el

seu nét major en Ramon és molt simpàtic i m’ha fet aquesta entrevista) i més amunt, acabant el camí, al cim del turó hi viu en Lluïs Maiques que és un escriptor molt conegut.

Amb aquests veïns he conviscut molts d’anys amb plena harmonia. Vaig renovar la meva casa l'any 1990. Abans era una caseta amb uns parrals bastant antiga on hi havia una carrera amb pedrissos, una figuera que donava molt bona ombra a l'estiu, més avall hi havia un pou que encara se conserva, i també tenc uns jardins molt grans i ben cuidats amb escultures. M'ajuden a cuidar la casa uns jardiners, encara que la jardineria sempre ha estat una de les meves grans passions. Tenc un ca, que es nom Petit i un hort.

VELLESA De la societat actual crec que ens hem de conformar amb el que tenim i no queixar­nos per voler més. M'hagués agradat ser més intel∙ligent però m'he conformat a la vida. Una opinió a part, és que ara que estic jubilat m’encanta fer és vago :­) sobretot des de que fa 4 anys me varen operar del cor.

UNA ESTONA AMB EN MIQUEL DE MÍNER

Som en Miquel Torrens Ramis i vaig néixer dia 16 de març de 1926, a una possessió de Llubí que es deia Son Perotet. Mon pare era en Joan Torrens Capó, i li deien de malnom Corbera perquè havia estat a una possessió que es deia Corbera, i ma mare era na Bàrbara Ramis Gelabert, que venia de sa banda de Sineu, i tota sa vida havien viscut en es camp. Vaig fugir de Llubí quan tenia quatre anys i partírem a viure cap a Pollença, a una possessió que es deia Fartàritx d’en Roig. Som el que fa nou de deu germans: Joan i Francisca, que eren bessons; Magdalena; Bàrbara i Esperança, que també eren bessones; Maria; Biel; Toni; jo i sa germana petita, Antònia. Vaig tenir un fill, en Joan, casat amb na Margalida Morell, i tenc dos néts, en Miquel i en Joan.

Fila de darrere, d’esquerra a dreta: Toni, Biel i Miquel. Fila d’enmig, d’esquerra a dreta: Maria, Magdalena, Antònia i Francisca. Fila de davant, d’esquerra a dreta: Bàrbara i Esperança. (En Joan ja s’havia mort). Aquesta foto és de l’any 1993.

D’ON VOS VE EL MALNOM Mon pare, un dia va pensar que volia tenir tota sa família junta, i sa millor manera era agafar una possessió on poguéssim estar tots es germans plegats, juntament amb mon pare i ma mare. En aquell temps, ses famílies tenien molts de fills, i es pares llogaven es fills a fer feines

de porqueret, tetes, i altres feines, i això feia que un fill anàs per una banda i s’altre per s’altra, i això era allò que ell no volia. A mon pare li va sortir una possessió ben gran per poder­nos mantenir a tots, i a aquesta possessió li deien Míner Gran, d’aquí me ve es malnom que me diuen a jo i a tots es meus germans i germanes, i a uns quants nebots. Sa nostra família va estar cinquanta anys a sa possessió de Míner Gran, dins es terme de Pollença, però jo hi

vaig estar vint­i­cinc anys. Me n’hi vaig anar quan tenia sis anys. Allà caçàvem cabrits, duem es mens a pasturar, llauràvem i fèiem feines des camp, i també teníem molts animals com cabres, mens, someres, egos, bous i vaques… En s’hivern, quan feia una nevada grossa, podíem quedar un parell de dies sense poder moure’ns de ses cases, i com que érem molts, mon pare i ma mare sempre procuraven tenir menjar abastament per tots.

L’amo en Miquel amb la seva dona, germans, cunyats, nebots i amics a la clastra de Míner.

I DESPRÉS DE MÍNER… Quan es meus germans i jo mos anàrem fent grans, començàrem a fer lo que toca fer a un jove que és posar­nos a festejar. I em vaig casar a vint­i­set anys amb n’Elionor Horrach, i vaig tenir un fill, en Joan, i quan tenia un any, mos n’anàrem a Son Perelló, a Moscari, i hi vàrem viure deu anys. En aquesta finca, hi havia sobretot molts d’ametlers, garrovers i albercoquers, i també figueres. Quan era s’hora, collíem ametles i garroves, i collíem figues per engreixar porcs. Aquestes collites, mos havien de servir per viure tot l’any. Fèiem mens i porcs per vendre. De Son Perelló, vàrem fugir i hi va passar es meu germà Toni. Vàrem anar a Campanet, a una fàbrica de ràfia. Després vaig passar a una fàbrica de pell i hi vaig fer feina setze anys, entre un lloc i s’altre. Fins que me vaig jubilar.

L’amo en Miquel i madò Elionor amb en Joan a un sementer de Son Perelló.

I DESPRÉS DE LA JUBILACIÓ… Me vaig jubilar a n’es seixanta­cinc anys, però no he deixat de fer feina ajudant a sa meva família, sobretot a en Joan, es meu fill que duu es bar de Ca na Morell, a més a més d’ajudar­lo, jo me distrec un parell d’hores cada dia. Faig cafès, si he de fer qualque berenar el faig i si he d’anar a comprar, hi vaig. Sa meva salut, tenint en compte s’edat que tenc, vuitanta­nou anys, és perfecta. Si he de dir lo que voldria per mi i es meus, és tenir una bona cabota, és a dir, tenir un bon final, viure bé fins es darrer dia, i quan m’arribi es moment, partir sense passar pena.

I PER ACABAR... M’agradaria contar­te una historieta de quan jo tenia deu anys. Quan se va estallar es moviment, es batle de Pollença, de ses esquerres, en Bon Jesús, va fugir per por que no el matassin i va venir a Míner per amagar­se. Mon pare no el va conèixer perquè feia de barber i ell duia sa barba. Va arribar a Míner i noltros berenàvem i es meu germà major, en Joan, el va amagar dins una cova i li vàrem dur menjar i aigua dues o tres setmanes, per por que no l’agafassen. Passat aquest temps, se’n va anar a amagar­se a una cova de La Mola. Tot aquest temps, es falangistes el cercaven pes terme de Pollença. De La Mola va passar a Fangar, i de Fangar, ell i es seu cosí s’anaren a una casa a Búger. De Búger, sa mare el va treure dins una carretada d’herba i el va dur a es Port d’Alcúdia, i el va embarcar cap a Menorca. Quan va ser a Menorca va fer lo que va fer, no sé què, però llavors es traslladava cap a Barcelona i es temps que feia es traspàs de Menorca cap a Barcelona, l’agafaren sa policia i el varen dur a es “piquete” i el varen matar. Trob que a tot això que he dit, no hi he d’afegir res.

Maria Gual Bisquerra (de ca na Covenera)

Vaig néixer dia 8 de novembre de 1945, tenc 69 anys. Vaig néixer a Campanet a n’es carrer de Santa Catalina Tomàs. Som filla d'en Toni Gual “de cas Rovell” i de n’Antònia Bisquerra “de ca na Covenera”. Tenc 9 germans, dels quals en quedam 6, jo sóm la que fa 8. Érem 4 nins i 5 nines. Venc de casa de pagesos. El meu pare es dedicava al camp i mumare feia matalassos. Els meus germans de ben joves feien feina al camp i no els veia durant setmanes. Jo vaig tenir l'oportunitat de poder anar a escola a ca ses monges i amb Dona Caterina fins els 11 anys.

L'any 1953, un dia de molta pluja, vaig fer la primera comunió. La meva il∙lusió va se posar­me el vestit i un tassó de xocolata. I tot d´una als 11 anys em varen posar a fer de teta a Sa Pobla. Estava mesos a venir a Campanet. Només venia per ocasions especials, com la boda de la meva germana. I vaig estar dos anys llogada. Després vaig començar a fer feina a les fàbriques que hi havia dins Campanet, de brodats o de sabates d´espart. I en s´estiu per guanyar més doblers, anava a ses possessions a collir ametlles i garroves. Anava a

possessions com Ben Dinat o S’Esglaieta. I com que era quan començàvem a festejar, es noviis havien de fer molt de camí. Els caps de setmana aprofitàvem per anar d´excursió amb els companys. Una de les excursions que mai oblidaré, es anar de Míner Gran a Lluc a peu. Vaig quedar rebentada, però el sendemà no podia remugar. Vaig haver de anar a Inca a triar bessó, per molt cansada que estigués. També partíem amb les vespes a les berbenes de pobles pròxims com Moscari, Selva, Caimari, …

O a pics aprofitàvem per anar amb els companys al cinema i a veure algun partit de futbol. El camp de futbol estava a l’entrada del poble on actualment hi ha Can Gravat. Aprofitàvem per anar­hi a peu, així podíem estar més temps festejant. Que en aquell temps no es festejava com ara, sempre havíem d’anar acompanyats d’un major, a vegades me n’enduia al meu germà gran, en Toni, o també servia alguna tia llunyana. La voltera que fèiem era de ca nostra

fins a darrera l’església, perquè en aquells temps no podíem anar a fer un beure a n’es bar perquè les dones no podien entrar. Van haver de passar uns quants d´anys fins que fos ben vist veure una dona dins un bar. L'any 1967, un 12 d´octubre, me vaig casar amb en Joan Cuart. Tenguérem 3 fills en Miquel, na Joana Maria i n´Antònia, i tres néts Joan, Guiem i Joan Manel. M´agrada molt el meu poble. Antigament era un poble on s’hi podien trobar fàbriques de telers, de sabates d´espart, teuleres on s’hi feien cossiols i teules. També hi havia forns de vidre. Podies anar

a fer feina a les possessions del voltant, totes estaven en actiu, donaven feina a molta gent del poble.També hi havia gent que es dedicava a fer matalassos com la meva mare o també a emblanquinar corrals. A Campanet encara que no ho paresqui teníem dues sales de festes com la des Cisne , o la des Molins. A una d’elles venien cantants molt famosos d’aquell temps, com el Duo Dinàmico. Campanet era un poble amb molta diversió. Es feien algunes festes que ja s’han perdudes com per exemple la processó de la beata, a on m’agradava molt participar.

I algunes que es feien i que encara es fan, com per a Nadal la missa de matines o per Pasqua la missa del Ram i la missa de Pasqua. També se conserva la baixada del Sant Crist a Sant Miquel i la Romeria de Sant Miquel. Vaig fer feina fins els 65 anys que em vaig retirar, i vaig començar a fer allò que em feia ganes i m’agradava. Me vaig apuntar a les dues associacions de la tercera edat que tenim al poble. També em vaig apuntar a dansa, a ioga, a aerobic, ball de línia, i viatjar. Som una persona que m´agrada fer els menjars típics de cada festa. Per exemple els darrers dies, que es carnaval, m´agrada fer la coca de tallades. També per a pasqua les panades i els rubiols. Això ho he heretat de mumare. Quan jo era petita, la meva mare, reunia a tota la família per fer les panades a ca nostra. Eren dies que m´agradaven molt perquè estèiem tots plegats. També mumare me va ensenyar com fer la quaresma. Es divendres no menjava carn i ara que tenc 70 anys, seguesc fen tot el que mumare em va ensenyar. M´agrada molt viatjar. Sempre que puc intent sortir de s’illa. Com l´any passat que vaig anar a Sudàfrica amb tota la meva família durant una setmana.

Abans anava a viatjar amb el meu home, en Joan, fins que vaig quedar viuda. Ara hi vaig amb la família i els amics. Es meu proper viatge que tenc programat amb el meu net Joan Manel, és a Londres.

AINA MOGER PONS “SALIVA”

DADES PERSONALS El meu nom és Aina Moger Pons. Em diuen de Ca na Saliva. Vaig néixer a Campanet dia 15 de maig de 1951. Vaig néixer a una família de classe mitjana. Mumare era na Margalida Pons Barrera. Li deien de Ca na Saliva. El seu treball era fer les feines de la casa. Munpare era en Pere Moger Campomar. Li deien de So na Pacs. El seu ofici era fer de tallador de llenya.

Tenc una germana, na Miquela Moger Pons. Vivíem al Carrer de la Font nº 33. Al corral hi teníem gallines, conills, coloms, porcs... De menjar els hi donàvem les sobres del dinar.

INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA Vaig anar a una escola pública i després a una privada fins als 14 anys. A l’escola anàvem amb uniforme. Jo vestia amb un davantal o vestit i sabates goril∙les. La meva assignatura preferida era gramàtica. Tenia molt bones notes i als professors els encantava. Als 14 anys em vaig fer el Graduat Escolar.

Als 16 anys, com que era molt bona nina, no anava a les discoteques. Em quedava a casa jugant amb la meva germana a botigueres i a “pepes”. Però en canvi quan eren les festes del poble anàvem amb la colla a ballar a la plaça. Als 18 anys no vaig tenir ni moto ni cotxe. Però igualment em vaig treure el carnet de cotxe. EDAT ADULTA Quan ja era gran vaig començar a fer feina de sabatera. Em despertava a les 7:30 del matí i a les 8:00 em posava a fer sabates. A les 9:00 berenàvem. A les 13:00 dinàvem. Dinàvem del que havíem sembrat o del que havíem comprat al mercat. La gent solia menjar: faves cuinades, arròs, sopes, fideus, llegums, carn de matances... A les 19:00 sopàvem. Solíem sopar de pa amb oli. ELS VESTITS Les dones vestíem amb bates, mocadors pes cap i unes espardenyes. Quan es moria un propi, les dones es posaven totes negres. Per un conco, dúiem dol mig any. Per un cosí, mig any. Per un cunyat, nou mesos. Per un germà, un any. I per l’ home, dos anys com a poc. I ara no duen dol ni duen res! EL MEU CASAMENT L’any 1976 tenia 25 anys i em vaig casar amb el meu home, en Tomeu Bestard Vives.

Després d’estar casats ens vàrem construir un pis damunt la casa de la mare del meu home. Però com que encara no estava acabat vàrem viure mesos a un pis de Campanet que vàrem alquilar. Després d’ un any i mig aproximadament el pis va estar acabat.

Casa de la mare del meu home i el nostre pis.

Uns mesos després vàrem tenir el nostre primer fill, en Tomeu Bestard Moger. Al meu fill quan tenia devers 10 anys li encantaven els cotxes i les motos. I ara, vint anys després, fa feina de mecànic.

També mumare tenia una finca a les afores de Campanet anomenada: “Sa Torre”. Quan es va morir jo la vaig heretar. És molt gran i té molt de jardí. Té dues plantes. A la primera hi ha una cuina, un bany, un menjador, dos dormitoris... A la segona hi ha un dormitori per el qual es pot anar a la terrassa i des de allà es poden contemplar meravelloses vistes. I finalment defora hi ha una piscina que vàrem manar construir. LES FRESSES Tot d’ una de casada ja ens vàrem començar a disfressar. Me‘n record que ens disfressàvem d’ home i de dona, jo d’ ’home i ell de dona. Jo anava amb una americana, uns calçons negres, un capell, una camisa, un llaç, un bigoti, unes ulleres, un capell i unes sabates negres. En Tomeu anava amb una “pamela”, una perruca, unes ulleres de sol, un collar, un vestit llarg i blau, uns guants blancs, una bossa blanca i unes sabates de tacó blanques. ELS VIATGES Des de que ens vàrem casar hem viatjat poc. Hem viatjat per les Illes Balears (Eivissa, Menorca...) també per Espanya (Barcelona, València...) i vàrem anar per França (Lourdes). VELLESA Ara que ja tenc més de seixanta anys trob que el món actual està molt desbaratat. Si em deixassin triar triaria la vida d’abans perquè no hi havia lladres, podies deixar les portes de les cases obertes, no hi havia crisis, no hi havia tanta contaminació com ara... També trob que quan era jove reia més, tenia molta alegria i energia ara ja no tanta. LES MILLORS EXPERIÈNCIES DE LA MEVA VIDA ∙ Tenir a mumare devora jo. ∙ Tenir el meu fill. ∙ Casar­me amb el meu home. LES PITJORS EXPERIÈNCIES ∙La mort dels meus pares.

PEP SEGUÍ BERNAT “Pep Mongetí”

El meu nom és Pep Seguí Bernat, me diuen de can Monget i de can Moreu, però tots me coneixen com a Pep Mongetí. Vaig néixer a Caimari a casa nostra, dia 18 de maig de 1932, els meus pares eren en Biel i na Maria. Quan jo tenia 4 anys varen matar a mon pare degut a sa guerra, per això a partir d’aquí vaig viure amb sa meva mare i un padrí.

Vaig anar a escola a Caimari a Ca ses monges. A partir dels 4 anys, tenc record de cosetes, que me feien fer zeros i pals, zeros i pals... Després als 6 anys ja vaig anar a s’escola pública, on canviaven molt de mestres degut a la Guerra Civil. De vegades eren capellans.

Ja quan tenia 9 o 10 anys, vaig anar a escola a la Salle a Inca, també li deien a “cals Hermanos” fins que vaig tenir 13 anys. Hi anàvem a peu cada dia, per anar i tornar, partíem a les 7 del matí, caminàvem uns 7 kilòmetres i tardàvem un poc més d’una hora, dinàvem allà, cada dia “tortilla”, “tortilla de patates”, “tortilla de patates”... que la vaig avorrir tant que fins fa poc no n’he tornada a menjar”. Teníem una hora per dinar i tornàvem a classe, no me’n record molt bé fins quina hora, i una altra vegada a peu cap a Caimari i qualque dia encara ens aturàvem a jugar i si qualque dia feia mal temps, demanàvem permís als “hermanos” per sortir més prest i poder tornar amb es correu (un busset), que sortia a les 4, però com l’havíem de pagar, no hi podíem anar cada dia. Una vegada no ens donaren permís i vàrem haver de pujar amb una bona nevada, seguint ses ginyes d’un cotxe, que en passava un cada molt de temps, no com ara! Es darrer any hi vaig anar amb bicicleta.

Allà vaig aprendre un poc de tot, francès, comptabilitat i fins i tot escriure a màquina, que això crec que ja ho he oblidat.

Per divertir­mos jugàvem per es carrer, també anàvem a un lloc que ara li diuen els Fornassos, allà fèiem rossegueres, també jugàvem a futbol per sa plaça, jugàvem amb lo que teníem, no hi havia maquinetes com ara! Un diumenge anàrem amb ets amics a cercar nius, i cerca que cerca nius ens va passar es temps i ja passaven pena a ca nostra, sense anar a dinar i sense saber on érem. Quan vaig tornar me varen donar una barrejada de mil dimonis.

Quan vaig combregar, bé, abans combregaven 2 vegades, a l’any 40 vaig fer sa 1a comunió i a l’any 41 vaig fer sa definitiva. Com era temps de fam ni l’església va donar la “S”, que en aquell temps era costum donar una coca en forma de “S”.

Quan tenia devers 14 anys, fèiem teatre juntament amb ets amics a l’església vella, i la gent pagava una entrada, que aquests doblers ens servien per anar d’excursió. Que una vegada ens perdérem per sa muntanya i tornàrem amb fosca negra.

Quan tenia devers 18 anys, una dia amb ets amics, vàrem voler saber per on s’hi entrava a una encletxa, un avenc que sabíem que hi havia, perquè a Caimari n´hi ha molts, idò cercàrem fins que trobàrem per on entrar i amb 6 cordes, una nuada a s’altra i una pila a sa boca, hi entràrem 2 amics i jo, i després de 120 metres de corda i passar per diferents sales, aconseguírem trobar una gran sala plena d’aigua, una espècie de llac. A dalt ens hi esperava molta de gent.

Quan vaig acabar d’anar a escola, als 13 anys, me posaren a fer feina, feia de mosset de sabater a ca un conco meu, ens posàvem a les 8 del dematí fins a les 9 del vespre. Uns 3 o 4 anys vaig estar a un taller a Inca. Després posàrem un taller de sabates a Caimari mateix, juntament amb 3 socis més, fins que vaig tenir 32 anys, després ho vaig deixar.

Després m’oferiren fer feina a sa fàbrica des Porland que la muntaven a Lloseta, i per això ens enviaren als 4 contramestres a aprendre a una fàbrica de França, uns 7 o 8 mesos, i vaig estar a sa fàbrica de Lloseta fins que em vaig jubilar.

Hi ha alegries i penes, als 21 anys es va morir ma mare i els 31 el meu padrí i va ser quan vaig quedar tot sol.

Quan vaig tenir 33 anys me vaig casar a Campanet amb na Bel de Son Estrany el 1965, férem una bona festa, ens casàrem per maig i per agost me’n vaig anar a França, després de 2 mesos va venir ella. Visquérem i fins ara al carrer Pou Bo.

Vàrem tenir unes grans alegries quan nasqueren cada fill, en vam tenir 4, en Biel, en Nadal, en Pep i un que només visqué 24 hores. Quan tenia 60 anys ens va passar la pitjor desgràcia que ens podia passar, es fill major es va morir i això ens va marcar molt.

També unes grans alegries van ser quan nasqueren els 2 nétets, en Biel i n’Antònia. També passàrem molta pena amb l’operació de sa néta.

Ara que estic jubilat m’agrada fer lo que tenc ganes, m’agrada anar a caminar, cuinar a sa meva dona, anar a passejar, fer 4 feines, restaurar coses, fer de jardiner per es corral, pintar si fa falta, llegesc 2 hores cada dia, mir sa televisió, es partes i així m’enter de lo que passa. També estic ben entretingut acompanyant es néts a ses activitats els dies que es pares són a fer feina, i esper que per molt de temps.

MARGALIDA BENÀSSER “DE CAS SELLETER”

Vaig néixer a Campanet, dia 22 d’abril de 1944. Ma mare era de Campanet i li deien na “Maria Maca” i mon pare “Tòfol Selleter”. Vaig començar l’escola quan tenia 3 anys amb una mestra que nomia Donya Dolores i vaig acabar d’anar a l’escola quan tenia 12 anys amb la mateixa mestra. Estudiàvem l’idioma castellà i francès. Anava a l’escola el dematí i el capvespre, fèiem teatre, anàvem d’excursió.

Quan era jove feia feina de modista i quan em vaig casar vaig posar una tenda de roba.

Quan era jove mon pare era el segon batle i el jutge. L’ajuntament el va convidar a anar a un portavions molt gran i jo hi vaig anar amb mon pare. Hi havia molts d’avions de guerra.

Tenc dues germanes i un germà, jo som la més petita, nomen Francisca, Biel i Maria. De sa germana gran a n’es germà hi ha tres anys, des germà a s’altra germana hi ha 4 anys i de sa germana fins a jo n’hi ha set i de jo a sa germana gran hi ha 14 anys.

Ma mare no feia feina, era mestressa de casa i mon pare era selleter.

MENJAR El nostre menjar era cuinat, menjàvem porc i hi posàvem ossos, que els havíem posat amb sal. Els dijous mon pare anava a Inca a comprar sopa, burballes i frit i mos ho menjàvem. Els altres dies menjàvem sopes, burballes, arròs, frit, ous. Teníem una carnisseria davant ca nostra que tenien una taula amb ganxos i hi posaven molts de menets morts, enganxats als ganxos, i nosaltres teníem sa costum de comprar frit de me i també carn i fèiem bullit, sopa o fideus i ens ho menjàvem els dissabtes. Quan tenia quinze anys mon pare volia que sigués modista, i anava a aprendre a Inca a sa modista Rotger. Hi anava amb es correu i estava abonada. Me n’anava a les 7:30 de Campanet i quan arribava per tot estava tancat perquè era molt prest. El que feia era anar a missa i quan acabava sa missa me n’anava a ca sa modista. Sa modista tenia un nin petit i jo cada dia el duia a l’escola. Vaig anar dos anys a cosir i desprès a ca nostra seguia fent de modista. Per Sant Jaume mos fèiem un bon vestit ben guapo i es dia de Sant Jaume tothom estrenava roba nova. Me vaig casar a n’es 23 anys i desprès d’un any vaig tenir un fill, en Joan. Vaig continuant fent jaquetes. Després de 6 anys vaig tenir una filla na Nora. Quan vaig tenir na Nora feia feina a un bar, que estava a Can Picafort, a Son Bauló aprop de la mar. Vàrem estar molts d’anys, fèiem molta feina i guanyàvem molt. Llavors vaig tenir una altre filla, na Maria i després vàrem comprar un apartament a Can Picafort i llavors quan na Maria tenia 4 anys vàrem deixar el bar. Desprès vàrem venir a Campanet i jo vaig muntar una tenda de roba que se diu TOT GUST.

Es meu home era mestre d’obres i va tenir molts d’homes fins que es va retirar i llavors el fill gran, en Joan, va continuar la feina del seu pare. Quan sa meva filla va estudiar d’administratíva se va posar a fer feina amb mi a sa tenda fins que jo em vaig retirar, i ella se va quedar la tenda. FESTES Quan jo era petita per Sant AntoniI feien una festa grossa, els quintos agafaven un cabrit i li posaven coses, el vestien i tots els nins a darrera. A cada cantó hi havia foguerons i cantaven cançons de Sant Antoni, i menjàvem espinagades, sobrassades, botifarrons, pa torrat… Per Nadal matàvem una porcella o indiot i mos reuníem tots i fèiem un bon dinar. I per pasqua fèiem panades, robiols, matàvem un me, teníem freixura per fer un bon frit de me. Quan sortíem de missa de “s’encuentro” mos menjàvem el frit de me. I llavors anàvem a cercar el Sant Crist a Sant Miquel i el pujàvem el diumenge abans de Pasqua, i a sa segona festa el tornàvem baixa cap a Sant Miquel, que això és una tradició que encara es fa.

MARGALIDA CAMPOMAR EL PARE I DE LA MARE Ma mare era na Maria Reynés Palou, tota la seva vida ha estat pagesa. Mon pare era en Toni Campomar Sales, també era pagès, però també era un aficionat amb les gloses, sempre que qualcú feia els anys o el sant, li donava els molts d’anys amb una glosa. Li deien de Can Coix, i per això hi havia gent que mos deia de Can Coix.

PRESENTACIÓ

És meu nom és Margalida Campomar Reynés. Vaig néixer dia vuit d’octubre del 1928. Vaig néixer a Son Fe, a una finca de les afores d’Alcúdia, a

Son Moi. Com que vivíem allà, hi havia gent que mos deia de Can Moi. COMUNIÓ Vaig combregar als sis anys, perquè com que me sabia totes les oracions les monges me varen dir que ja podia combregar, però varen haver de convèncer a ma mare perquè me deixés combregar abans. Eren les monges Agustines. ESCOLA Anava a escola a ca ses monges, a l'església de Son Fe. Vàrem tenir una bona mestre!! Ella no era d'Alcúdia, però com que estava un poc delicada de salut, la varen dur a Son Fe, perquè hi havia pinar i havia uns bons aires i era més bo per la seva salut. Hi vaig anar fins als dotze o tretze anys.

EDAT DEL COMENÇAMENT DE LA FEINA Vaig començar a fer feina quan vaig acabar l’escola, i ajudava a ma mare a fer les feines de casa. També feia feina al camp, a la finca que teníem. A l’hivern, que no teníem molta feina, els capvespres anava a brodar a ca ses monges.

GERMANS Érem cinc germans, dues germanes i tres germans, en Toni; que com que era el més gran, era el meu padrí jove, en Pere, na Magdalena i jo, la més petita.

JOCS Jugàvem a molts de jocs; Un Roser de Roses Blanques, Cap acalat i mans darrera; que una voltava i deixava un mocador amb un nu darrera una, i llavor s’encalçaven. Casi tots els jocs eren de fer rotlos i voltar…

DIVERSIÓ Antigament, inclús te diré que era més divertit que ara, ja que no hi havia televisió, entre els veïns, ens reuníem, i fèiem moltes de bauxes i xerrades. Entre una de les coses que ja no se veu eren els combats de gloses allà on el meu pare era un molt bon aficionat. D’ell segurament me ve l’afició a la comèdia, on junt amb les meves amigues i la nostre mestre, fèiem una obra; cada una feia una glosa de cada poble i llavors amb els doblers que trèiem, fèiem excursions. Cada diumenge venia un home de Sa Pobla, que li deien en Contrany de mal nom, i mos ensenyava a ballar Ball de Pagès, és lo mateix que ball de bot, tot això ho fèiem a l’esplanada de Can Seguer. Aquest ball el representàvem a la festa que més m’agradava, la de Sant

Francesc,ens fèiem un “traje”, amb una falda, amb una brusa blanca, i un “corpinyo” (guardapits) negre, amb un llaç vermell.

També, com que m’agradava cantar, estava a la coral de l'església. Érem un grup, i cantàvem a l’ofici, a bodes, a comunions… Llavors, de més fadrina, amb les amigues vàrem aprendre ball d’aferrat, també a l’esplanada de Can Seguer, cada cap de setmana, feien ball. A on venien joves, d’altres pobles. Que aquí va ser on vaig conèixer el meu home. CASAMENT Quan tenia vint­i­cinc anys, me vaig casar amb un pollencí, en Joan Vives Solivelles. En haver­nos casat, en Joan va venir a viure a Son Fe. Allà hi varen néixer els meus tres primers fills, primer en Bartomeu, llavor en Toni, i llavor na Jerònia . Llavor ens vàrem anar a viure a una possessió de Campanet, que la vàrem llogar, a Alboraiet. A Alboraiet hi va néixer el meu fill petit, en Joan. VIATGE Només he sortit un pic de Mallorca, el meu home ha sortit més però jo només un pic. Hi vàrem anar jo i el meu home, perquè el meu home tenia un amic, de quan eren petits, que era pollencí, però se va fer frare, i se’n va anar, a fer feina, i a viure a Saragossa, a un hospital, que hi anaven els nins abandonats, i dormien allà… I sempre mos deia “heu de venir un dia”, fins que hi vàrem anar. Ell mos va fer de guia, mos va dur per zones de Catalunya, per Saragossa… Com que ja teníem els nostres fills, hi va anar a cuidar­los la meva germana Magdalena.

A Alboraiet, hi vàrem viure tretze anys. Llavor, vàrem llogar una altre finca anant cap a Inca, se deia Son Bosc. Al cap de sis o set anys, vàrem passar a viure a una casa de Campanet, al Carrer Major.

Quan fèiem feina, anàvem amb uns calçons i una camisa de pagès, i quan no fèiem feina sempre anàvem amb falda. A ses festes quasi sempre mos posàvem vestits, o sinó falda, però un poc més guapa, que sa que duem quasi cada dia. EL PRIMER COTXE Nosaltres, teníem, un xarret, un carro amb un “toldo”, per quan plovia. Però llavor, més endavant, quan ja érem a Alboraiet, mos vàrem comprar el nostre primer cotxe, un “Gordini” blanc.

OPINIÓ PERSONAL El meu poble, Alcúdia, ha canviat molt, abans, casi tot era camp, i ara, tot son hotels, restaurants…M’encantaria tornar a sa vida d’abans, amb les amigues i amics. M’agradaria, poder tornar a fer feina pel camp…

GLOSES Tenc record d’una glosa de mon pare, que la feia abans de començar, sa quaresma, i diu així:

La raó la vos don tota, si trobau que n’he faltat. Vos convid a menjar coca i si la mos acabam tota tornarem posar llevat. Tenc farina dins u sac que ni l’hi posarem tota. A jo sempre me cantava:

Margalides n’he cercades per voreres i camins amb però no n’he trobades com se que hi ha aquí dedins. També tenc record, que tenia una amiga que nomia Aina, i mon pare sempre li cantava una glosa que diu així:

Aineta vols a ser meva, Aineta digués que si, faràs la feina per mi, i aniràs a menjar a ca teva.

A