Esquema general de les categories gramaticals - xtec.catjpere242/altres/llicencia_web/general/categories.pdf · 1 Esquema general de les categories gramaticals Una vegada establerta

1

Esquema general de les categories gramaticals

Una vegada establerta la base teòrica intentarem desenvolupar un esquema general de

les categories gramaticals basant-nos en dos aspectes: per un costat, definirem el concepte de

categoria gramatical, i per un altre, i en relació a la teoria del nivell bàsic, dibuixarem un

esquema arbori que ens permeti visualitzar amb immediatesa de quina manera classifiquem

aquestes categories.

Definirem la “categoria gramatical” com cadascuna de les classes morfosintàctiques que

combinem per formar sintagmes i, a la vegada, oracions.

Entenem per classe morfosintàctica el grup en el qual encabim cadascun dels mots que podem

trobar en un diccionari atenent a l’acompliment o no d’una sèrie de trets (bàsicament

morfològics, sintàctics, lèxics i semàntics) que determinen la pertinença a un grup o a un altre.

Entenem per sintagma la unió d’un o més mots en una estructura que funciona sintàcticament

com una unitat i que sempre té un element que es considera el nucli i que determina la

naturalesa del grup.

Atenent a la teoria del nivell bàsic, establim tres nivells (superordinat, bàsic,

subordinat) segons les relacions semàntiques que pot haver-hi entre els elements que formen

part d’un grup. Per a cada nivell podem configurar una sèrie de trets que ens ajudin a

classificar les paraules d’una llengua.

Ens situarem, en primer lloc, en el nivell superordinat on establirem la supracategoria

[±suplent]1, en relació a si la categoria té referència autònoma o no. Si la categoria presenta el

tret [+suplent], aleshores reemplaça (no té referència autònoma) a una altra de les agrupades

en el grup [-suplent] i, per tant, té consideració, a efectes sintàctics, de la categoria que podem

anomenar titular.

Dintre de la categoria [-suplent] (tenen referència autònoma) tenim una altra supracategoria

[±nominal] que separa les categories gramaticals que presenten concordança (sobretot de

gènere) de les que no en presenten.

També hem de referir-nos a la supracategoria [±nuclear] en parlar de les categories [+nominal]

(presenta concordança) i que inclouria aquelles que poden constituir nucli d’un sintagma (és a

dir, aquelles paraules que poden portar complements i especificadors i que, per tant, aglutinen

al seu voltant un grup), i la supracategoria [±flexió] en al·lusió a les categories [-nominal] (no

presenta concordança) que es relacionarien amb la capacitat d’alguns mots d’indicar el temps,

el mode, l’aspecte, la veu, el nombre i la persona, en definitiva, la flexió verbal.

1 El signe + indica que es posseeix el tret i el signe – que no.

2

Amb aquests quatre trets del nivell superordinat compondríem el següent esquema:

Observem en aquest esquema quins són els trets generals del nivell superordinat que ens

permeten diferenciar les categories gramaticals en el nivell bàsic. La comprensió d’aquests

trets i la conscienciació que no tots els elements que formen part de cadascuna de les

categories han d’acomplir-los tots, sinó que hi haurà elements prototípics (denominats així

perquè seran exemplars), però d’altres que no ho seran i que, en la mesura que això succeeixi,

s’aproparan a d’altres categories gramaticals, atorgarà a aquest model una validesa

pedagògica que s’haurà de complementar amb la verbalització que haurà d’exercir l’alumnat a

l’aula i que servirà de debat gramatical per al grup classe i, simultàniament, d’exercici

individual d’anàlisi i de reflexió. Si tot això s’assoleix, l’aplicació d’aquest model tindrà un sentit

més gran2.

2 La proposta de Maria Josep Cuenca de la qual partim, inclou els pronoms dintre dels noms per una sèrie de raons

lingüístiques i d’homogeneïtat del mètode en l’àmbit universal. Nosaltres hem optat per aquesta via perquè, en

primer lloc, no representa una ruptura molt gran respecte al model categorial establert a l’ensenyament (facilita als

professors la integració d’aquest model a l’aula) i perquè creiem que, no trencar de manera absoluta amb la

filosofia aristotèlica de blanc i negre ajuda l’alumnat en la comprensió dels conceptes. Cal ser realista i pensar que

els adolescents en segon cicle de la ESO, en general, no tenen la capacitat d’abstraure certes teories i necessiten

d’explicacions més simplistes.

[-suplent] [+suplent]

[+nominal] [-nominal]

[+nuclear] [-nuclear] [+flexió] [-flexió]

Adjectiu Determinant Quantificador Verb Preposició Nom Nexe Adverbi Pronom

Supracategories (nivel superordinat)

Categories (nivel bàsic)

3

Taula 1

SUPRACATEGORIES

suplent nominal nuclear flexió

CA

TEG

OR

IES

Nom i Adjectiu - + +

Determinant i Quantificador - + -

Verb - - +

Preposició, Nexe i adverbi - - -

Pronom +

En els espais on no s’ha inclòs cap signe (ni positiu ni negatiu) no és perquè els elements

d’aquella categoria no puguin tenir aquest tret; significa que no és pertinent a l’hora de

diferenciar-los respecte a d’altres elements pertanyents a una altra categoria.

Suplent: els elements que presenten aquest tret (+) no tenen referència autònoma.

Nominal: els elements que presenten aquest tret (+) tenen concordança.

Nuclear: els elements que presenten aquest tret (+) constitueixen el nucli d’un

sintagma que porta el seu nom.

Flexió: els elements que presenten aquest tret (+) manifesten el temps, el mode, etc.,

és a dir, flexió verbal.

A tall d’exemple analitzarem un petit fragment de l’obra La teranyina, de Jaume Cabré.

L’anàlisi consisteix en una breu explicació del perquè unes paraules les incloem dintre d’una

categoria o d’una altra, sempre basant-nos en els trets supracategorials que acabem d’oferir.

En successius apartats ja entrarem en una descripció més detallada de cada categoria. El que

ens interessa destacar, més enllà de la dificultat que pot presentar l’anàlisi de certes paraules

o construccions, és la simplicitat d’aplicació metodològica que ofereix aquest model. Cal

pensar, en tot moment, que ens adrecem a un segon cicle de l’ESO i que, per tant, hi haurà

algunes estructures i algunes paraules que constituiran veritables trencacolls, però que no per

això, han d’estar exemptes del debat, això permetrà al professor enfrontar-se amb qualsevol

tipus de text sense por a trobar-se elements desconeguts que no pugui justificar davant

l’alumnat, ja que el més interessant és l’explicitació del saber gramatical que puguin realitzar

els nois i les noies.

4

«Feia dies que l’ambient a can Xicoi estava enrarit i les rialles incontrolades eren substituïdes per converses a mitja

veu i algun renec mal distribuït. En aquella hora, quarts de vuit del vespre, començava a fer-se fosc i calia encendre

els quinqués. Havia demanat un gotet de blanc i mentre l’hi servien es disposava a emplenar la pipa sense presses.»

El mètode sempre és el següent: començar des de dalt de l’esquema arbori i baixar fins que

totes les paraules estiguin identificades.

Pas 1: [+suplent]



els quinqués. Havia demanat un gotet de Ø blanc i mentre l’hi servien es disposava a emplenar la pipa sense

presses.»

Les paraules marcades sempre faran referència a d’altres i, per tant, les podem considerar

pronoms.

Can Xicoi: al bar o taverna.

En aquella hora: quarts de vuit del vespre.

Fer-se: verb intransitiu pronominal

Ø: vi

L’: el vi

Hi: al got

Es disposava: verb intransitiu pronominal

Pas 2: [-suplent] [+nominal]

«Feia dies que l’ambient a can Xicoi estava enrarit i les rialles incontrolades eren substituïdes per converses a

mitja veu i algun renec mal distribuït. En aquella hora, quarts de vuit del vespre, començava a fer-se fosc i calia

encendre els quinqués. Havia demanat un gotet de Ø blanc i mentre l’hi servien es disposava a emplenar la pipa

sense presses.»

Totes les paraules assenyalades, o bé puc passar-les del singular al plural o a l’inrevés, o bé puc

passar-les del masculí al femení o a l’inrevés. A més, totes tenen referència autònoma.

L’únic dubte pot raure en l’hora, quarts de vuit, i en el nom vespre. Si comencem per la segona,

cal dir que malgrat que no presenta cap marca de nombre ni de gènere, aquesta paraula

sabem que és masculina perquè si l’acompanyem amb un determinant, sempre haurà de ser

masculí i singular. Això indica que vespre té tret nominal, és a dir, concordança. El mateix

podem dir de quarts de vuit, el que ocorre en aquest cas, és que en haver-hi la locució quarts

de, sembla que no es pugui anteposar cap determinant que ens ajudi a esbrinar el gènere i el

nombre; tanmateix, si suprimim aquesta locució i deixem les vuit, aquesta dificultat queda

resolta i podem saber que aquesta paraula també té concordança malgrat que quan va

precedida d’una locució quantitativa, no es pot manifestar amb la presència d’un determinant.

5

Pas 2.1: [-suplent] [+nominal] [+nuclear]




presses.»

Totes les paraules subratllades, o bé puc passar-les del singular al plural o a l’inrevés, o bé puc

passar-les del masculí al femení o a l’inrevés. A més, totes tenen referència autònoma i

constitueixen el nucli del sintagma del qual formen part. O bé són noms o adjectius.

Pas 2.2: [-suplent] [+nominal] [-nuclear]




presses.»

Totes les paraules assenyalades, o bé puc passar-les del singular al plural o a l’inrevés, o bé puc

passar-les del masculí al femení o a l’inrevés. A més, totes tenen referència autònoma però no

són nucli de cap sintagma. Es tracta doncs de determinants o quantificadors.

Pas 3: [-suplent] [-nominal]




presses.»

Les paraules assenyalades tenen referència autònoma i no presenten concordança.

Pas 3.1: [-suplent] [-nominal] [+flexió]




presses.»

Les paraules subratllades tenen referència autònoma, no presenten concordança però sí que

tenen flexió verbal. És senzill saber quan una paraula és un verb perquè si està conjugada en

forma personal, accepta de seguida l’anteposició de la persona al verb (a excepció de verbs

impersonals); i si no està en forma personal, morfològicament, la paraula acaba amb el sufix –

ar, -er, -re o –ir (generalment, encara que hi ha alguna opció més).

En aquest cas, podem ateposar la primera persona del singular (jo) a feia, estava, començava a

fer, havia demanat; la tercera persona del plural (elles) a eren substituïdes, servien; la tercera

6

del singular (ell) a començava a fer-se; i per últim, el verb caldre que no admet persona

gramatical.

Cal comentar, també, que hi ha un verb en passiva (ser substituït), un verb compost (haver

demanat) i tres perífrasis verbals (començar a fer, caldre encendre, disposar-se a emplenar).

Totes aquestes construccions, a efectes de categoria gramatical ho analitzarem com un verb,

malgrat que després fem les matisacions pertinents i que formin un grup de més d’una

paraula.

Pas 3.2: [-suplent] [-nominal] [-flexió]




presses.»

Les paraules marcades tenen referència autònoma, no presenten concordança i tampoc tenen

flexió verbal. Ens referim als adverbis, els nexes i les preposicions.

L’únic fet a destacar és la locució “a mitja veu” que la podem substituir per “fluix” i que, per

tant, podem adscriure als adjectius (locució adjectiva); i la locució “sense presses”, que podem

substituir per “lentament”, podent identificar la locució com a adverbial.

Cal pensar, que el més interessant d’aquesta anàlisi no és la classificació de les paraules segons

la categoria gramatical sinó la reflexió que han de fer els i les alumnes per incloure aquestes

paraules en un grup o en un altre. És aquest raonament el que s’ha de promoure entre els

adolescents perquè pensem que d’aquesta manera l’aprenentatge és més consistent. El model

categorial que brindem presenta aquest avantatge, incita a rumiar de manera sistemàtica.

7

1.1.1.1. Pronom

Trets:

- Sintàcticament, supleixen altres sintagmes o clàusules (malgrat que aquestes últimes

es poden reduir, mitjançant un procés de commutació oracional3, a sintagmes). De fet,

normalment, equivalen a un sintagma nominal, però també es poden referir a un

sintagma adverbial. Aquest tret és el que determina la pertinença dins d’aquesta

classe.

- Semànticament, no tenen referència autònoma, s’interpreten a partir del context

lingüístic o extralingüístic.

- Distingirem entre forts (tenen accent) i febles (no tenen accent d’intensitat i, per això,

sempre acompanyen el verb)

- Morfològicament, són invariables a excepció d’alguns pronoms febles, els pronoms

personals i el pronom [+QU] el qual.

- Lèxicament, constitueixen una classe tancada.

- No formen part de cap grup sintagmàtic sinó que prenen la consideració d’aquell

sintagma al qual substitueixen. Aquesta manera de concebre els pronoms ens ajuda a

establir la relació d’aquests elements en referència amb d’altres de l’oració.

- La diferència entre els noms comuns i els pronoms propis i pronoms personals és que

aquests últims sempre els podem definir emprant un SN on, el seu nucli, serà un nom

comú.

(1) Jordi tenia 15 anys.

(2) Ell tenia 15 anys.

(3) El noi tenia 15 anys.

Ens tots els casos ens referim a algú o a quelcom concret; ara bé, en (1) i (2) podem

establir una referència amb un nom comú: “El noi d’ulls blaus...”, en canvi, en (3) la

referència sempre vindria determinada per la mateixa expressió o per la utilització

d’un altre nom comú per referenciar-lo.

3 Anomenem commutació oracional al procés pel qual una clàusula (1) es pot substituir per un sintagma

(2) per tal d’establir les unitats distintives fonològiques, morfològiques o semàntiques d’una llengua.

(1) Els alumnes volen que anem de viatge.

(2) Els alumnes volen el viatge.

8

Nivell subordinat (subcategories):

Exemples:

1. Pere va conduir tota la nit.

2. Ell va conduir tota la nit.

3. Què vols?

4. Això ho has trencat voluntàriament.

5. Volia el teu pis i el meu Ø (pis).

6. Algú ha trencat el vidre.

7. Així t’ho carregaràs.

8. Ara no tinc temps per escriure l’article.

9. Aquí em construiré una casa.

10. Em compraré unes sabates.

Pronom

Personals Buits Demostratius [+QU]

Fort Feble

Temps Manera Lloc Indefinits Propis

1 2 3 4 5 6 7 8 9

10

9

- Diferències entre subtipus:

i. pronoms febles (em, et, hi, en, ho...)

ii. pronoms forts:

o pronoms personals (jo, tu...)

o pronoms [+QU] (qui, quan...)

o pronoms demostratius (això, allò)

o pronoms espacials (aquí...)

o pronoms temporals (ara...)

o pronoms de manera (així...)

o pronoms buits.

(1) Avui Ø no he fet els deures. (Substitueix el pronom port jo, o millor dit, l’emissor de la frase.)

o pronoms indefinits (algú, mai...)

o pronoms propis (Pere, Xàtiva, Palau de la Música...)

1. Casos en què el pronom propi s’utilitza com a nom comú:

a. Els joans i els jordis són tots iguals.

b. A causa de l’extensió fixa i única, no admeten complement restrictiu. La catalunya modernista...

c. L’Hospitalet de Llobregat. No actua com a especificador, s’ha fixat com a pronom propi a partir del SN.

d. Article personal (El Miquel), és sintàcticament redundant. Sols cal parar atenció en què aquest article únicament s’utilitza en alguns parlars catalans i que, si s’elimina, la construcció no esdevé agramatical.

i. El Miquel vol un llibre.

ii. Miquel vol un llibre.

És diferent dir:

iii. El sofà està trencat.

iv. *Sofà està trencat.

10

1.1.1.2. Nom

Trets:

- Sintàcticament, constitueixen el nucli del sintagma nominal (SN). Poden tenir

complements i especificadors.

- Semànticament, sempre tenen extensió4.

- Morfològicament, presenten flexió nominal (variació de gènere i de nombre).

- Lèxicament, constitueixen una classe oberta (es pot ampliar amb nous noms).

- Allò que distingeix aquesta categoria gramatical és la variabilitat que presenten els

seus elements, la capacitat per portar especificadors (a diferència dels adjectius) i el

fet de formar un sintagma (a diferència dels determinants i els quantificadors).

4 Sobre l’extensió i la intensió:

Extensió: conjunt d’entitats de la realitat definides per un element lingüístic.

Intensió: capacitat dels mots perquè puguin ser definits lèxicament, dit altrament, els trets lèxics que defineixen un

concepte.

Exemple

a) L’avió

A quants avions em refereixo? A un. Extensió = 1

Què és un avió? Intensió = “Aeronau amb propulsió pròpia que se sosté en l’aire per...”

b) Aquests avions

A quants avions em refereixo? A més d’un. Extensió = més d’1


c) Quatre avions

A quants avions em refereixo? A quatre. Extensió = 4


11

- Estructura SN:

o Nucli: és un nom

o Especificadors: normalment se situen a l’esquerra del nucli. Poden actuar com a especificadors:

Determinants Quantificadors

o Complements: normalment se situen a la dreta del nucli. Poden fer de

complements del nom:

Sintagmes adjectivals Sintagmes preposicionals Sintagmes nominals Clàusules adjectives

Nivell subordinat (subcategories)5:

Exemples:

1. El Sol m’enlluernava mentre conduïa.

2. L’estel brillava més que mai.

3. Els nens petits tenen la virtut de la innocència.

4. Renta la roba a mà.

5. La televisió es va encarregar de la difusió de la notícia.

5 En vermell indiquem el que és més prototípic.

1 2

3 4 5

Nom

No comptable Comptable

concret abstracte

referència única general

concret abstracte.

12

- Diferències entre els subtipus:

o Comptables: que es poden comptar, és a dir, podem col·locar en posició

prenominal un numeral. Dels exemples anteriors, jo no puc dir *dues robes o

*tres difusions, motiu pel qual els classifiquem com a no comptables.

o Concrets: que pertanyen a la natura dels objectes o dels fets reals. Un estel o la

roba es poden tocar, pertanyen a objectes de la natura; en canvi, la virtut o la

difusió no són cap mena d’objecte de la realitat i, per tant, es consideren

abstractes.

o De referència única: sols existeix un objecte dintre la natura que presenti

aquelles característiques i que, per tant, es pugui identificar amb un nom

concret. És per això que aquest tipus de noms, en principi, no es poden

utilitzar en plural. És el cas del Sol, com que sols n’hi ha un, no podem dir *els

Sols. Aquest fet els apropa als noms propis. Si a més considerem que

normalment s’escriuen en majúscula, encara més. Quan el nom comú pot fer

referència a més d’un objecte de la natura, aleshores direm que és de

referència general, és el cas de la majoria de noms, com el de l’exemple, estel,

que serveix per identificar qualsevol dels milions d’estrelles que hi ha en el

firmament.

13

1.1.1.3. Adjectiu

Trets:

- Sintàcticament, constitueixen el nucli del sintagma adjectival (SAdj).

- Semànticament, no tenen extensió però sempre tenen intensió.


- Lèxicament, constitueixen una classe oberta.

- Normalment, complementen el nom en posició postnominal.

- Estructura SAdj:

o Normalment, inclou només un adjectiu, que n’és el nucli.

o Pot tenir com a especificador un quantificador o un adverbi (1).

(1) Era una noia molt maca.

o De vegades, pot tenir com a complement un sintagma preposicional (2).

(2) El noi era incapaç de fer res.


Exemples:

1. Els alumnes aplicats estudiaven lingüística aplicada.

2. Li va demanar el bolígraf groc.

3. El jugador tenia un cotxe esplèndid.

Adjectiu

Classificador Qualitatiu

Subjectiu Objectiu

1

2 3

14


i. Adjectius classificadors:

“Restringeixen l’extensió del nom establint una subclasse dins el concepte”

(1) Energia eòlica

Són complements subcategoritzats6 pel nucli nominal

No admeten gradació ni, en general, especificadors.

Són sempre postnuclears.

ii. Adjectius qualitatius

“Afegeixen una característica a la intensió nominal”

N’hi ha de dos tipus:

o Qualitat objectiva: “són restrictius” (2) quadre gran

o Qualitat subjectiva: “no afecten l’extensió del nucli nominal” (3) quadre maco

Complements no subcategoritzats pel nom

Solen admetre grau

Presenten certa mobilitat.

6 Subcategoritzar: Un nucli sintàctic, selecciona (un o més arguments). El verb córrer subcategoritza un

argument agent, algú corre.

15

1.1.1.4. Determinant

Trets:

- Sintàcticament, no constitueixen cap sintagma, formen part del sintagma nominal.

- Semànticament, són elements gramaticals o lexicogramaticals (no tenen un significat

ple, serveixen més per indicar qüestions gramaticals de distància, de gènere, de

nombre, etc.).


- Lèxicament, constitueixen una classe tancada (en principi, no es pot inscriure dins

d’aquesta categoria gramatical cap altre element).

- Normalment, especifiquen el nom en posició prenominal. Ara bé, quan són emprats en

posició postnominal ens trobarem amb elements que s’assemblen a un adjectiu. Els

demostratius (1) i els possessius tònics (2) poden comportar-se d’aquesta manera.

(1) Les televisions aquestes estan espatllades.

(2) Els empleats meus sempre cobren.


Exemples:

1. Els teus amics tenen problemes amb les drogues.

2. Ma mare sempre ha cuinat paella els diumenges.

3. Aquesta nit aniré al teatre.

4. La bicicleta tenia una roda punxada.

5. Una bicicleta és el millor mitjà de transport.

6. En Pere Clotell era president d’una empresa farmacèutica.

Àtons

Determinant

Demostratiu Article

Indeterminat Determinat

Possessiu

Personal Tònics

1 2

3

4 5 6

16


i. Determinants articles:

Article determinat: “Actualitza un SN indicant que la seva referència ja és coneguda per l’emissor i el receptor” (el, la, els, les)

o Funció d’actualització: “fer conegut el nom per part dels interlocutors”. De quina manera?

1. el nom ja havia aparegut

(1) He vist un gat. El gat tenia... 2. nom acompanyat de complement restrictiu que identifica

(2) La taula del Víctor.

3. per proximitat espacial

(3) Dóna’m el mòbil. Podem posar l’article determinat perquè l’interlocutor, per

referència espacial, sap a quin mòbil ens referim. 4. referent únic

(4) el Sol, la Lluna.

5. perquè s’ha esmentat abans un element que s’hi associa.

(5) Si anem amb cotxe i diem: -S’ha punxat la roda. Sabem de què parlem pel context del

cotxe.

o Funció d’abstracció: “el nom al qual està associat l’article adquireix un caràcter de significat general, abstracte”.

(6) La taula és un bon invent.

No ens referim a cap taula en concret sinó a l’objecte en abstracte. Aquesta funció es comparteix, en alguns casos, amb l’article indeterminat.

Article indeterminat: “Introdueix un SN en el discurs i el marca com a informació nova.” (un, una, uns, unes)

o Es pot confondre amb un: un (indeterminat); un (indefinit); un (variant formal d’u quan es combina amb altres numerals.)

o Prenent en compte la categorització cognitiva, el caràcter polisèmic d’un no constitueix cap problema: el context lingüístic ens aclarirà quin valor predomina.

Article personal (en, na) o Pot acompanyar noms propis de persona. o Aquesta funció alterna amb l’article determinat o l’absència

d’article. Aquests usos van lligats a factors sociolingüístics:

17

La normativa catalana aconsella d’evitar l’ús de l’article determinat davant noms de persones famoses.

Hi ha una diferència d’ús segons la zona dialectal. La presència de l’article condueix a una lectura no

neutre. (7) Vaig escoltar una simfonia de Beethoven. En aquest cas adoptem una postura neutra. (8) Vaig escoltar una simfonia del Beethoven. Aquí s’estableix una relació de proximitat,

familiaritat o, fins i tot, degradació.

ii. Determinants demostratius: “Marquen relació respecte a l’espai dels interlocutors” (aquest, aquell...). En català oriental establim dos nivells.

iii. Determinants possessius: “Actualitzen un SN per indicar la relació que s’estableix amb les persones del discurs”.

Tònics (meu, teu...) o S’apropen als adjectius o necessiten la presència de l’article determinat. o poden anar en posició postnuclear.

Àtons (mon, ton, llur...): o parentiu (mon pare) o construccions lexicalitzades (ma casa) o refranys (cada terra fa sa guerra o tractament (Sa Majestat) o llur (rossellonès i en registre elevats)

(9) Llur amic o Constitueixen autèntics especificadors

18

1.1.1.5. Quantificador

Trets:

- Sintàcticament, no constitueixen cap sintagma, formen part del sintagma nominal.

- Semànticament, són elements gramaticals o lexicogramaticals.


- Lèxicament, constitueixen una classe tancada.

- Dintre dels quantificadors trobem els indefinits, els quantitatius i els numerals.

- Normalment, especifiquen el nom en posició prenominal. Ara bé, quan són emprats en

posició postnominal ens trobarem amb elements que s’assemblen a un adjectiu. Els

ordinals (1), els multiplicatius (2) i molts indefinits (3) tendeixen a comportar-se

d’aquesta manera.

(1) El cotxe tercer estava aparcat en un gual.

(2) La cervesa doble era perillosa per la salut.

(3) Anem amb el meu cotxe mateix.

- Els quantificadors indiquen una delimitació quantitativa de l’extensió del nom, això els

diferencia dels determinants.

- Els quantitatius s’apropen als adverbis quan: apareixen sols (4), precedeixen un

adjectiu (5), un adverbi (6), un sintagma preposicional (7) o modifiquen un altre

quantitatiu (8). S’hi apropen perquè mantenen certa invariabilitat.

(4) He menjat poc. Podríem afegir el pronom buit Ø (temps, estona) i, per tant, el

quantificador seguiria com a tal en tots els seus trets. He menjat poca estona.

(5) M’he comprat un cotxe massa gran

(6) He cantat força malament. Tant en aquest cas, com en l’anterior (5), on els quantificadors són

invariables sempre, s’ha d’observar un ús col·loquial (*masses, *forces) que aporta variabilitat de nombre

a aquestes formes. Això ens pot fer pensar que, malgrat la morfologia invariable, funcionen com a

veritables quantificadors.

(7) Va venir poc abans de les 11

(8) Va prendre una decisió molt poc raonable. La invariabilitat d’aquestes formes en construccions

d’aquest tipus és deguda a la presència de l’altre quantificador que és el que indica la variació de

l’element al qual acompanyen i, a més, ja exerceix la funció d’especiificador. És per això, que aquest segon

quantificador sols manifesta la part quantitativa de la construcció.

- Cal assenyalar, alhora, que la inexistència de la variabilitat de nombre en aquesta

classe es pot considerar lògica perquè ja se sobreentén en l’ús d’una quantitat o una

19

altra. Quan hom diu “els” està indicant que hi ha més d’un; en el cas dels

quantificadors, no cal aquesta marca de plural.

- També són invariables alguns quantificadors, malgrat que especifiquen el nom en

posició prenominal (prou, més, menys, massa, força, cap, etc.) Cal dir, com hem

comentat abans, que alguna d’aquestes formes, en els seus usos col·loquials, esdevé

variable (9).

(9) *masses cotxes / *forces medicines / *proutes llavors


Exemples:

1. Alguns amics tenen problemes amb les drogues.

2. Moltes mares es pensen que els seus fills són els millors.

3. Jugaran l’eliminatòria a triple partit.

4. El tercer pis tenia problemes de filtració d’aigua perquè el sostre estava malament.

5. Dues bicicletes van ser sortejades divendres al mercat.

Quantificador

Quantitatius Numerals

Ordinals Multiplicatius I

Partitius

Indefinits

Cardinals

1

5 4

3

2

20


ii. Quantificador numeral: “Concreten l’extensió d’un nom comú marcant una quantitat

precisa”.(cardinals, ordinals, partitius i múltiples)

Només els “cardinals” i el “partitiu” mig s’utilitzen com a veritables

determinants ja que poden especificar un nom sense anar acompanyats d’un

altre determinant.

Els “ordinals” s’apropen als adjectius perquè:

o sempre van acompanyats d’un altre determinant.

(1) El tercer home

o poden aparèixer postposats al nucli nominal.

(2) El pis segon

Els “cardinals” usats en lloc dels ordinals es comporten també com a ordinals.

(3) El Papa Benet XVI

Els “multiplicatius” es comporten com a autèntics adjectius

(4) Juguen a doble partit.

Els “partitius” tenen una relació directa amb les locucions quantitatives

(5) Mitja dotzena d’ous (6) Un terç de la població

iii. Quantificador quantitatiu: “Concreten l’extensió d’un nom comú de manera

relativament definida i indicant una relació de caràcter partitiu”.

En els següents usos podríem considerar que són adverbis ja que han esdevingut invariables:

o Poden especificar sintagmes no nominals (adjectival, adverbial o preposicional)

(7) Molt interessant

o Poden funcionar com a complements verbals

(8) He estudiat molt.

Alguns quantitatius, de vegades, van precedits d’articles o de demostratius, sobretot si el SN on s’inclouen té a continuació una clàusula de relatiu.

(9) Les poques ganes que té d’estudiar.

21

Considerem quantitatius: o variables (poc, molt, quant, tant) o invariables (prou, força, massa, gens, que, menys, més) o locucions (una mica de, una pila de, etc.): generalment formades sobre

la base d’un nom.

iv. Quantificador indefinit: “ Especifiquen el nom restringint-ne l’extensió de manera poc precisa”

Exemples: tot, algun, un, cap, cada, cadascun/cada un, altre, qualsevol, ambdós, sengles, tal, cert, mateix.....

22

1.1.1.6. Verb

Trets:

- Podem establir cinc subtipus bàsics: predicatius, atributius, semiatributius, auxiliars i

operadors.

- Sintàcticament, en el cas dels predicatius constitueix el nucli del sintagma verbal (SV) i,

per tant, selecciona un subjecte i pot anar acompanyat de complements o seleccionar-

los; en el cas de verbs no predicatius és el suport dels morfemes verbals que, a més, es

recolzen en l’existència d’un element predicatiu.

- Semànticament, té un significat lèxic, en el cas dels verbs predicatius, i gramatical o

lexicogramatical en el cas dels verbs atributius, auxiliars i operadors.

- Morfològicament, presenten flexió verbal (conjugació).

- Lèxicament, constitueixen una classe oberta.

- Estructura SV:

o Per a verbs predicatius:

Un verb, que fa de nucli

Especificadors opcionals, normalment adverbis operadors

Complements subcategoritzats7 (complement directe, indirecte o de

règim)

Complements no subcategoritzats (circumstancials)

o Per a verbs atributius:

Verb atributiu (o semiatributiu)

Especificadors opcionals

Predicat no verbal (atribut)

Complements no subcategoritzats (circumstancials)

7 Diem que un nucli sintàctic subcategoritza quan selecciona un o més arguments.

Entenem per argument tot aquell sintagma o clàusula seleccionat per un nucli sintàctic i del qual rep una

determinada funció semàntica.

23


Exemples:

1. Hem arribat abans d’hora.

2. Torna a explicar la lliçó per última vegada, si us plau!

3. El noi és agressiu.

4. El professor continua emprenyat amb nosaltres.

5. L’atleta corre cada dia.

6. La falla s’ha cremat.

7. He menjat tomàquets de l’hort.

Operador

Verb

Ergatiu

[+Independent]

Pseudoatributiu

[-predicatiu]

[-Independent]

[+predicatiu]

Personal

Auxiliar

Predicatiu

Transitiu Intransitiu

Atributiu

1 2

7 6 5

4 3

24


i. Predicatius:

organitza l’oració des del punt de vista morfosintàctic (a partir dels morfemes

verbals) i des del punt de vista sintàcticosemàntic (com a element predicatiu).

És el verb qui conté els aspectes de concordança i predicació.

Els verbs predicatius8 poden ser de dos tipus:

o Transitius9:

1. Transitius absoluts: quan el tipus de transitivitat que

manifesten és directa o existeix, el que anomenem, doble

transitivitat. Exemples: fer, dir, donar...

2. Transitius relatius: quan el tipus de transitivitat que manifesten

és indirecta. Exemples: beure, escriure. córrer...

o Intransitius10: morir, créixer...

ii. Atributius:

8 Els verbs, en general, solen pertànyer a un d’aquest dos tipus però no sempre és així, de vegades,

verbs que normalment són transitius poden aparèixer sense complement (i) o verbs que solen ser

intransitius es poden construir amb un complement directe (ii).

i. No he menjat ii. Els alumnes viuran l’espectacle intensament.

La solució que adoptem no és la de considerar els verbs d’un tipus o d’un altre (és a dir, transitius o

intransitius) sinó analitzar com funcionen segons el tipus de construcció en la qual estan inserits. Això

vol dir que un verb serà transitiu o intransitiu depenent de l’oració en què actuï malgrat que,

normalment, tindrà una tendència a exercir sempre de la mateixa manera. Aquesta solució ens estalvia

haver de consultar el diccionari per saber de quin tipus de verb es tracta i, alhora, també ens evita parlar

d’excepcions.

9 Entenem el concepte de transitivitat com el fet que el verb demani algun tipus de complement. En

funció del complement que exigeix el verb parlarem de tres tipus:

Transitivitat directa: verbs que demanen un complement directe (CD)

Transitivitat indirecta: verbs que demanen, o bé un complement indirecte (CI) sense CD (i); o bé un complement de règim verbal (CRV) (ii)

i. Ha telefonat al seu amic. ii. Es conforma amb un petó.

Doble transitivitat: verbs que demanen dos complements (iii). iii. Ha lliurat la redacció al professor.

10 Entenem el concepte d’intransitivitat com el fet que el verb no demani cap tipus de complement.

25

El verb està desproveït de càrrega lèxica plena, s’encarrega de la concordança;

és l’atribut qui s’encarrega de la predicació.

(1) El cotxe és verd. (és) = concordança; (verd) = predicació no verbal.

Si eliminem l’atribut, l’oració esdevé agramatical.

(2) *El cotxe és

Si eliminem verb, l’oració es converteix en un sintagma.

(3) El cotxe verd. (hem passat d’una oració a un sintagma)

iii. Semiatributius:

Exemples: resultar, seguir, continuar...

Són com els atributs però tenen un cert significat lèxic (certa predicació,

malgrat que sigui molt lleu) (4). De fet, es poden substituir per un verb

atributiu (5) i l’única cosa que perdria l’oració és aquest matís de significat que

aporta aquest tipus de verbs.

(4) L’examen resulta difícil.

(5) L’examen és difícil.

iv. Auxiliars:

Són verbs que sols contenen els aspectes de conjugació (concordança); per

això han d’anar sempre units amb un altre verb que aporti la predicació.

Els verbs auxiliars són:

o HAVER: unit a un participi forma un temps compost.

(6) M’he comprat unes vambes.

o SER: juntament amb un participi forma una passiva morfològica

(7) El noi fou acusat d’assassinat.

o ANAR: amb un infinitiu forma el “perfet perifràstic”

(8) Van llegir el manifest en veu alta.

26

v. Operadors:

Acompanyen un verb en forma no personal (infinitiu, gerundi o participi), amb

el qual constitueixen les perífrasis verbals. Des dl punt de vista de la

concordança i la predicació funcionen com un verb auxiliar, però a diferència

d’aquests últims, aporten un matís aspectual o modal.

(9) Començo a caminar. El verb “començar” matisa l’acció de “caminar”

indicant que ho fa a partir del moment en què la frase és

pronunciada.

(10) Cal estimar. El verb “caldre” li afegeix a l’acció d’estimar un a

obligatorietat.

Tipus:

o Aspectuals: (començar a + INF; estar + GER; etc.). Modifiquen el verb

predicatiu amb una indicació d’aspecte

o Modals: (haver de, poder...). Incideixen en l’acció, el procés o l’estat

manifestat pel verb predicatiu.

Si ens fixem, alguns verbs poden trobar-se encabits en diferents grups d’aquesta classificació.

Això ens passarà si ens fixem en la forma però no en la construcció, que és el que hem de fer.

Construccions verbals:

a. Construccions transitives i intransitives: parlarem de construcció transitiva si el verb de l’oració és transitiu i de construcció intransitiva si el verb de l’oració és intransitiu.

b. Construccions ergatives:

estructura en què el verb concorda amb un subjecte que presenta característiques del CD atenent a: i. Qüestions semàntiques

ii. Qüestions estructurals: o Posició postverbal preferible o Pronominalització o Formació de construcció absoluta (participi + SN)

(9) Han vingut dos amics (10) N’han vingut dos. (11) Vinguts tots els amics, vam anar de festa.

Verbs que formen aquestes construccions: i. Inacusatius: (arribar, venir, fugir, etc.)

1. Indiquen canvi de lloc 2. Només seleccionen un argument (morfosintàcticament un subjecte amb comportament de complement

directe) ii. Incoatius: (trencar-se, bullir, engroguir-se...)

1. Indiquen un procés intern, un canvi d’estat (12) Algú ha trencat el gerro (transitives) (13) El gerro s’ha trencat (ergativa)

c. Construccions passives:

És un dels procediments per a suprimir el subjecte lògic i destacar el CD. Hi ha dos tipus:

i. Passiva morfològica (SER + participi) ii. Passiva reflexa (verb en actiu + pronom àton se)

d. Construccions atributives:

Consta d’un subjecte, un verb atributiu o semiatributiu i un atribut. Segons la naturalesa de l’atribut:

i. Construcció equativa: amb el verb SER i un SN definit ii. Construcció adscriptiva: amb qualsevol verb atributiu o semiatributiu i l’atribut un SAdj, un SPrep o un SN indefinit. iii. Construcció locativa, temporal o modal: l’atribut pot ser un SPrep que indiqui lloc, temps o manera o un SAdv.

27

1.1.1.7. Preposició

Trets:

- Morfològicament, categoria invariable. Aquest és l’únic tret que totes les preposicions

comparteixen.

- Distingirem entre preposicions transitives (si apareix explícit el SN) i intransitives (la

preposició pot aparèixer sense complements, el complement però, és present en el

context lingüístic o en la situació extralingüística).

- També diferenciarem entre preposicions àtones (a, de, en, amb, per, per a) i tòniques

(la resta)11. En les àtones l’aire expel·lit cap a les cordes vocals surt amb menys força i,

per tant, s’han de recolzar en una altra paraula; en les tòniques això no ocorre.

- Lèxicament, les preposicions àtones constitueixen una sèrie tancada; pel que fa a les

locucions i les preposicions tòniques de vegades es poden crear de noves a partir de

processos de manlleu, calc o gramaticalització12.

- Semànticament, té un significat gramatical o lexicogramatical, segons el tipus de

preposició.

- Sintàcticament, demana un SN (explícit o implícit) que, juntament amb la preposició

forma el sintagma preposicional “SPrep”

- Estructura SPrep:

o Preposició + sintagma nominal (SN)

o Preposició + clàusula (equival a un SN). Aquesta equivalència ens permet

diferenciar les preposicions de les conjuncions.

o Algunes preposicions intransitives poden aparèixer, de vegades, darrere del SN

(1).

(1) Caminava carrer amunt. / Caminava amunt del carrer.

11 Definirem la tonicitat segons el Manual de llengua de Núria Cot: “La pressió que exerceix el diafragma sobre els

pulmons fa que l’aire sigui expel·lit amb més o menys força cap a les cordes vocals. Aquesta intensitat rep el nom

d’accent, i marca la diferència, ja tradicional, entre síl·labes tòniques i síl·labes àtones”.

COT, NÚRIA I D’ALTRES (1987): Manual de llengua. Nexe Cou. Barcelona. Edicions 62

12 Manlleu: “Element lingüístic, sobretot lèxic, que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra.”

Calc: “Manlleu que reflecteix l’estructura d’una forma estrangera a través d’una combinació d’elements nadius. Un

calc lèxic, un calc sintàctic.”

Gramaticalitzar: “Convertir (un mot o expressió) en simple instrument gramatical amb la pèrdua del seu contingut

significatiu inicial.”

28


Exemples:

1. La taula de fusta tenia corc.

2. No tornaran del viatge fins demà.

3. Va venir des del poliesportiu caminant.

4. Estem a favor de l’avortament lliure.

5. Deixa el llibre sota.

Tònica

Preposició

Intransitiva

Tònica

Simple

Transitiva

Composta

Àtona

Locució

1

2 3 4

5

29


i. Preposicions transitives: el SN que segueix a la preposició és explícit. Totes les àtones

(amb...) i la majoria de les locucions (per mitjà de...) són transitives. També hi ha

algunes tòniques (durant...).

ii. Preposicions intransitives: l’aparició del SN pot ser explícit o implícit.

(1) Vol anar fora de l’institut.

(2) Vol anar fora.

Inclouríem com a preposicions intransitives sense i la major part dels adverbis que

tradicionalment s’han considerat de lloc i de temps (dalt, damunt, abans...).

iii. Algunes preposicions presenten doblets formals segons l’ús sigui transitiu o intransitiu.

(3) Deixa la roba sobre la taula. (transitiu)

(4) Deixa la roba a sobre. (intransitiu)

iv. Algunes preposicions intransitives admeten una posició postnominal.

(5) Una setmana després va arribar el vaixell.

(6) El vam trobar mar endins.

Normalment, es pot refer l’oració en posició pre-nominal.

(7) Després d’una setmana va arribar el vaixell.

(8) El vam trobar dins del mar.

v. La diferència entre simple i composta és que les primeres estan formades per una sola

paraula i les compostes per més d’una paraula.

vi. En relació a la tonicitat, s’ha fet referència en la nota a peu de pàgina número 21.

30

1.1.1.8. Nexe

Trets:

- Morfològicament, invariables.

- Distingim entre conjuncions i matisadors.

- Lèxicament, les conjuncions constituirien una sèrie tancada i; en canvi, els matisadors

es poden crear de nous a partir de processos de manlleu, calc o gramaticalització.

- Semànticament, tenen un significat gramatical o un significat lexicogramatical

relativament precisable.

- Sintàcticament, solen introduir una clàusula. Alguns també poden introduir sintagmes

(o parts de sintagma) i oracions o grups d’oracions. En qualsevol cas, no és el nucli de

cap sintagma i, això, és el que diferencia el nexe de la preposició.


Exemples:

1. No els agradava sortir al carrer quan plovia.

2. Em van dir que anirien al cinema perquè volien menjar crispetes.

3. Avui no puc anar a comprar i no puc fer el sopar.

4. Estem a favor de l’avortament lliure. Tanmateix, no es pot tractar el tema a la lleugera.

4

1 3 2

Nexe

Matisador

Interordinant Subordinant

Conjunció

Coordinant

31


i. Conjuncions:

Nexes prototípics

Enllacen:

o Clàusules

o Sintagmes

o Parts de sintagma13

Algunes poden exercir de matisadors (fonamentalment i, però, o) però la major

part no.

Les conjuncions (i les locucions conjuntives) es classifiquen segons la relació

estructural que indiquen entre els elements enllaçats.

Tipus:

o Conjuncions de coordinació:

- Marquen una relació d’equivalència entre els elements units.

- L’estructura complexa (1) es pot substituir per una de simple

(2)

(1) El gos i el gat sempre es barallen.

(2) Ells (Aquests animals) sempre es barallen.

- Incloem les copulatives (i, ni, tant...com, etc.) i les disjuntives

(o, o bé, ara...ara, etc.)

o Conjuncions de subordinació:

- Marquen una relació de dependència entre la clàusula que

introdueixen i la resta de l’oració (3)

(3) Va dir que obririen la botiga

- Incloem el que, l’interrogatiu si i algunes com segons, com,

mentre...

o Conjuncions d’interordinació:

13 Entenem per part de sintagma, un sintagma que presenta un pronom buit. Per exemple, Voleu una Ø

o dues pomes? El pronom buit substitueix la poma, així, una constituiria una “part de sintagma”.

32

- Marquen una relació d’interdependència entre dues clàusules

o dos sintagmes.

- Incloem les adversatives (però, sinó, etc.); les concessives

(encara que, malgrat, tot i que...); les condicionals (si, en cas

que, posat que...); les finals (a fi que, per tal que...); les causals

(perquè, atès que, vist, com que...); les consecutives (de

manera que, tant... que..., etc.) i les locucions i les correlacions

comparatives (igual que, tant/tan com, etc.)

- Cas especial: Algunes conjuncions presenten límits difusos amb

les preposicions:

a. Després que vam anar al cinema, vam prendre una copa.

b. Després d’haver anat al cinema, vam prendre una copa.

c. Després del cinema, vam prendre una copa.

d. Plora molt per tal que li facin cas.

e. Plora molt per tal de cridar l’atenció.

f. *Plora molt per tal de l’atenció.

a) és una conjunció i c), una preposició. L’oració b)és més complicada però podem considerar

que la conjunció després que té la variant després de quan la clàusula és d’infinitiu. De manera

semblant ocorre amb el cas de “per tal que”.

ii. Matisadors:

Tenen un caràcter apositiu o parentètic.14

(4) M’agraden els cotxes; tanmateix, no en tinc cap.

Es poden combinar amb una conjunció (normalment i)

(5) M’agraden els cotxes i, tanmateix, no en tinc cap.

Normalment, encapçalen el constituent que introdueixen (6), però també tenen mobilitat posicional (7) i (8)

(6) Esteu malalts; per tant, no sortireu.

(7) Esteu malalts; vosaltres, per tant, no sortireu.

(8) Esteu malalts; no sortireu, per tant.

14

Tenir un caràcter apositiu o parentètic significa que actuen com un parèntesi, és a dir, és com una

informació afegida a l’element al qual acompanyen. De fet, podríem col·locar aquesta informació entre

parèntesi i, gramaticalment, seria correcte.

33

1.1.1.9. Adverbi

Trets:

- Morfològicament, invariable

- Lèxicament, els que estan formats per un adjectiu + el sufix ment, constitueixen una

classe oberta; la resta d’adverbis formen una classe tancada.

- Semànticament, tenen un significat lèxic o lexicogramatical.

- Sintàcticament, no demana cap mena d’expansió i, això, els diferencia de les

preposicions.

- Categoria nuclear que constitueix el nucli del sintagma adverbial “SAdv”.

- Estructura SAdv:

o Es redueix a un adverbi, que n’és el nucli (1).

o Pot tenir com a especificador un quantificador (2) o un altre adverbi (3)

o Molt poques vegades, l’adverbi pot tenir com a complement un sintagma

preposicional (4). En tot cas, el complement, en aquest cas, no és exigit

lèxicament, fet que diferencia els adverbis de les preposicions.

(1) S’ha declarat insubmís, obertament.

(2) Els nens s’han comportat molt malament.

(3) Ha recuperat la visió quasi totalment.

(4) Malauradament per als nois, aquest any tenen un professor dolent.

34


Exemples:

1. Sovint anem al parc a patinar.

2. Sols tenim pa i aigua per menjar.

3. També hem estalviat aigua regant les plantes amb l’aigua bullida.

4. Anem ràpidament abans no tanquin la botiga.

5. Parleu clar que sinó, no us entenen.

5 4

3 2 1

Operador

Adverbi

Modalitat Manera

Llarg

Temporal

Curt

35


i. De manera:

Són els prototípics, sobretot els formats amb el sufix –ment.

Els adverbis i locucions de manera típicament fan de complement verbal (1),

encara que alguns poden actuar com a especificadors de categories no verbals

(2) o de tota l’oració (3).

(1) Escriu lentament.

(2) El massatge em va deixar profundament relaxat.

(3) Fins i tot fa el sopar cada dia.

Tipus:

o Llargs (o adverbis en ment): malament, dolçament...

o Curts (certes reserves): formalment idèntics als adjectius, llevat

que no presenten variació de gènere i nombre i, per tant, són

susceptibles de ser tractats com a elements perifèrics de la

categoria adjectiu (ràpid).

ii. Temporal: especifica el sintagma verbal o el complementa, indicant una precisió

temporal. Exemples: sovint, freqüentment, aviat i locucions temporals (de tant en tant,

de vegades, de pressa...)

iii. Operador: especifica el verb i, per la mobilitat posicional que el caracteritza, pot

especificar també altres tipus de sintagmes i establir abast sobre qualsevol constituent

oracional. Exemples: encara, ja, sols, únicament, fins i tot, almenys, sobretot, quasi o

gairebé.

iv. De modalitat: especifica el sintagma verbal indicant la modalitat oracional (negació,

dubte, possibilitat, etc.); pot especificar també altres tipus de sintagmes. Exemples: no,

potser, també, tampoc...

Documents

Esquema general de les categories gramaticals - xtec.catjpere242/altres/llicencia_web/general/categories.pdf · 1 Esquema general de les categories gramaticals Una vegada establerta