...el ferro és fill del nostre braç

Novembre 2012

Preu 11

03

Editorial: La trampa del deute i el Front Cívic / Eleccions a Veneçuela: lliçons,

reptes i esperances / Algunes consideracions sobre l’onada sobiranista / El

deute il·legítim no el pagarem / Entrevista a Laurentino González, trabajador

de Telefónica en huelga de hambre: “Esta lucha no es exclusiva de Telefónica”

A C OM IADAMEN T S

D E SN ONAM ENT S

CORRUPPC IU

MONARQUIA

RETALLADES

PRIVATITZACIONS

PRIVILEGIS

GENOCIDI SOCIAL

SUMARIEl manifest

· La trampa del deute i el Front Cívic

Treball

· Sant Pau en lluita pels drets laborals i la sanitat pública i de qualitat

Internacional

· Eleccions a Veneçuela: lliçons, reptes i esperances

Política

· Algunes consideracions sobre l’onada sobiranista

· El debat sobre la independència: un procés constituent per a Catalunya?

Moviments

· Renta Básica de Ciudadanía: razonable, viable y necesaria

· El Deute Il·legítim, no el pagarem

Opinió

· Un éxito de la presión popular contra las mentiras de Puig y los suyos

· Palestina, del bombardeo a la silla en la ONU

· Hagamos regresar a Wert al pasado

· Dos caras de la misma moneda

· Nosotros fuimos a la Huelga

La Xarxa en marxa

· El Programa de la XSUC

· Ja tenim local

L’Entrevista

· Entrevista a Laurentino González, trabajador de Telefónica en huelga de hambre

02

Edita:

XSUCXarxa Socialista Unificada de Catalunya

Per contactar amb nosaltres:

info@xsuc.cat

www.xsuc.cat

EL MANIFEST

El sistema social a Europa està en una pro-funda crisi de la que lluny de revertir s’hi en-fonsen més països i més profundament. Tot i que, puntualment, alguns indicadors financers puguin millorar unes setmanes, el fet és que el pes del deute produït per salvar als bancs pesa i pesarà com una llosa sobre la ciutadania de tota Europa. La dimensió del deute és senzilla-ment de proporcions monstruoses. És evident que el deute en si és impagable, però el pro-pòsit cada dia més evident és, no tant recupe-rar uns diners que s’han negat al sector públic des del Banc Central Europeu, però que s’han donat al sector privat bancari, com situar en la fallida als Estats. I això amb dos propòsits. En primer lloc, reduir les prestacions socials amb l’argument del dèficit i, per tant, impo-sar una retallada general dels salaris indirectes dels treballadors. I, en segon lloc, iniciar una privatització a gran escala de tot el que ges-tiona l’Estat, no només les poques empreses públiques, sinó els recursos naturals, el territo-ri, la prestació de serveis públics i tot allò que pugui tenir valor per a la voracitat dels poders financers.

No és una crisi, és una gran maniobra per refer la distribució de la renda de forma favorable als poderosos i aniquilant tot un segle de con-questes socials. L’austeritat imposada no és un exercici planificat de reconversió en una eco-nomia més sostenible, inclusiva i equilibrada, sinó que empeny vers l’abisme a tota l’estruc-tura social, sense que hi hagi més projecte que el benefici immediat a costa dels diners com-promesos per l’Estat, avui fora del control de-mocràtic de les classes populars. Per suposat amb aquest escenari, la democràcia i la lliber-tat desapareixen: s’imposen “governs tècnics”, discursos patriòtics que exigeixen submissió per salvar les pàtries, mesures restrictives de la llibertat d’expressió i manifestació, es refor-

cen els cossos repressius i es crea un clima cada dia més autoritari. Darrera aquest pla ens volen robar el que ens queda de llibertat, per seguir mantenint un espoli del que cada vegada més gent entén la seva naturalesa.

El sistema monetari europeu, després d’un mi-ratge on l’euro esdevenia la modernitat i un sím-bol de riquesa, es revela com un mecanisme que,

com el patró or en el passat, serveix per blin-dar als banquers de possibles devaluacions dels deutes que han creat i per sostraure la sobirania popular als parlaments, convertint els governs en aparells administratius despullats de tota au-tonomia política. L’establiment d’un mercat únic de capitals i de mercaderies, sense establir un mateix nivell de drets socials, sense establir una unitat fiscal i sense que els governs puguin con-trolar al Banc Central, esdevé un mecanisme de destrucció de la democràcia política a Europa.

Ara la població s’adona que els polítics que han escollit no serveixen de res, i reacciona irada-ment quan observa que aquest buidat de com-petències s’ha fet sense que els seus represen-tants s’hi oposessin. No és, doncs, estrany que

creixi el sentiment de que aquests no els representen, de que aquests només han prestat atenció a resoldre la seva supervivència en el teixit institucional, convertit en una forma de viure a costa de les il·lusions de la gent que els havia votat.

La lluita política a nivell institucional queda contami-nada de corrupció, debats desorientadors i incapacitat per donar espai a les inqui-etuds socials emergents. En aquest context, seguint la crida de Julio Anguita el 29 de setembre es va constituir el Front Cívic de Catalunya, en una assemblea fundaci-onal que va comptar amb

La trampa del deute i el Front Cívic

No és una crisi, és una gran maniobra per refer la distribució de la renda de forma favorable als poderosos

03

TREBALL

una participació de 500 persones. El Front ha començat a funcionar tant com un marc de dis-cussió programàtica en la perspectiva de la seva conformació estatal, com en la idea de desenvo-lupar accions concretes que de forma pacífica, contundent, visible i participativa serveixin per accelerar una presa de consciència social.

El Front emergeix com una plataforma de pla-taformes, que defuig el debat d’ideologies, per definir un programa i propostes concretes. Amb el nostre suport al Front, volem situar al centre

de l’agenda social i política la qüestió social, que desesperadament la burgesia i els especuladors de Berlín, Madrid o Barcelona intenten sostraure de l’opinió pública i del debat electoral a Cata-lunya.

La independència de Madrid, que Mas proposa, no es la independència dels catalans, perquè ens posa als peus de la UE i de l’Alemanya actual. Un nou Estat de Europa no és un estat de ciuta-dans lliures mentre sigui la Europa de Maastricht i el sistema monetari de l’euro actual. Defensem el dret a decidir, però també volem tenir l’opor-tunitat de proposar i decidir si volem un Estat construït des de baix. Volem donar poder a la ciutadania i sotmetre a debat la proposta federal en el marc d’un procés constituent democràtic, participatiu i no predeterminat per messianis-mes ni consignes. La solució no es limita només a optar entre una autonomia amb un tracte fiscal opac o la independència.

Donem a les persones la paraula, cridem a la gent a prendre el protagonisme

Amb el nostre suport al Front, volem situar al centre de l’agenda social i política la qüestió social

Entrevistem a Ascensión Aguirre, treballadora de l’Hospital de Sant Pau i delegada sindical de la Federació de Treballadors de Catalunya-IAC

Quins són els motius que us fan decidir a co-mençar un tancament indefinit a l’Hospital de Sant Pau i com inicieu aquesta acció?

Els treballadors de l’Hospital de Sant Pau, com la resta de treballadors el sector públic, estem pa-tint retallades salarials i de drets laborals des de juny del 2010. Aquestes agressions es van iniciar amb una disminució del 5% en tots els concep-tes salarials, que en un principi el govern de la Generalitat ho plantejava fins al 31 de desembre d’aquest mateix any i que, posteriorment, s’ha prorrogat sense data final ni garanties de recu-peració. A aquest primer atac, s’han anat su-mant d’altres que, en aquest Hospital, s’han ma-terialitzat en la vulneració d’una sèrie de millores socials recollides en conveni i un ERO transitori que finalment no es va poder portar a terme per la impossibilitat de garantir l’assistència.

A totes aquestes agressions laborals, cal sumar-li la retallada important que a nivell assisten-cial suposa el fet de mantenir tancats 84 llits d’hospitalització, de les consultes externes 11 dies laborables a l’any i dels quiròfans per les tardes, la reducció d’activitat en radioteràpia, radiologia, medicina nuclear i hemodinámica...

Des del juny del 2010 s’ha mantingut una llui-ta constant amb moments de més o menys participació, tant a nivell intern amb la concen-tració cada setmana al vestíbul de l’Hospital com en participant en múltiples protestes amb la resta de treballadors i usuaris de la Sani-tat pública. Com a colofó, l’últim atac ha estat l’acomiadament de quatre companys amb una vinculació a l’Hospital de dos a quatre anys amb contractes en frau de llei que, no ho oblidem, se-gons la legislació laboral són contractes fixos, i la darrera confirmació per part de Gerència de no abonar la paga de Nadal. Per tot això la majoria del Comitè d’Empresa va iniciar el dia 29 de no-vembre un tancament indefinit en contra de les retallades dels drets laborals i del dret a la salut de totes les persones.

Quina ha estat la resposta que heu tro-bat per part de treballadors, usuaris i de la ciutadania en general i quines pers-pectives de lluita teniu?

La resposta dels treballadors de l’Hospital ha anat en augment al llarg d’aquestes dues set-manes, acudint al vestíbul a l’hora de l’esmorzar, dinar i sopar, quedant-se fora de l’horari laboral, fent torns per a passar la nit i participant en to-tes les activitats, xerrades i debats que s’estan realitzant. Realment és una satisfacció per a

Sant Pau en lluita pels drets laborals i la sanitat pública i de qualitat

les persones que mantenim el tancament veu-re com hi ha moments de veritable activitat en el vestíbul de l’Hospital, però no podem oblidar que som més de 3000 treballadors i la majoria segueix sense participar.

Per altra banda, ens seria impossible enumerar la quantitat de col·lectius, organitzacions, as-semblees de barri i persones que estan passant al llarg d’aquests dies. Per a fer una relació et re-metria al calendari que està publicat en la nostra pàgina, perquè segur que m’oblidaria d’alguna: http://santpauenlluita.wordpress.com. Alguns

d’ells vénen a fer les seves reunions al vestíbul de l’Hospital. I per descomptat, i tal vegada la més reconfortant, és la resposta de la majoria dels usuaris de l’Hospital, que de vegades fan cua per a signar el seu suport al tancament.

Els treballadors d’altres centres arreu de Catalunya han engegat també els seus tancaments. Teniu perspectiva que aquesta lluita s’estengui a més hospi-tals?

El dia 12 de desembre va haver una jornada de protestes i lluites en molts hospitals Alguns s’han tancat i uns altres han fet altres actes, per exem-ple en Parc Taulí (Sabadell) i en el Clínic estan els veïns (Esquerra de l’ Eixample) amb alguns treballadors. No estic encara del tot informada de com estan en altres llocs, perquè alguns te-nien previst un tancament de 24 hores, com a la Vall D’Hebron.

En tot cas està clar que si no podem confluir tots en una resposta massiva amb tota la ciutada-nia, finalment aconseguiran el seu objectiu de agreujar l’escalada de desmantellament i priva-tització de tot el sector públic, doncs es evident que totes aquestes retallades en sanitat i la resta de serveis socials té l’objectiu d’intentar cobrir el dèficit econòmic del sector financer de forma que permeti mantindre l’actual sistema. Però de moment el tancament de l’Hospital de Sant Pau continua i seguirem animant que se sumeixen la resta d’hospitals.

És una satisfacció veure com hi ha moments de veritable activitat en el vestíbul de l’Hospital

04

INTERNACIONAL

Nota: Aquesta article es va escriure abans de la mort d’Hugo Chávez, que lamentem profundament. Al proper nº de Farga, el 4, parlarem de la situación de Veneçuela desprès de les eleccions que van enfrontar el successor del comandant, Nicolás Maduro, i a Henrique Capriles.

Arantxa Tirado El passat 7 d’octubre, el president Hugo Chávez va tornar a guanyar les eleccions presidencials veneçolanes davant el rival de la dreta, Henrique Capriles Radonski, per una diferència de gai-rebé un 11% dels vots o, el que és el mateix, de gairebé un milió sis-cents mil vots amb el 100% d’actes escrutades i una participació per sobre del 80% de l’electorat. Aquest favorable resultat constitueix una més de les reiterades victòries

que el mandatari veneçolà ha experimentat cada vegada que s’ha sotmès a les urnes des que va arribar al poder el 1998, amb l’excepció del re-ferèndum constitucional de desembre de 2007 que el chavisme va perdre per una diferència de 1,41%. Resulta sorprenent que, malgrat l’ “al·li-teració electoral” que es dóna a Veneçuela des d’aleshores, de la massiva extensió dels drets ciutadans a sectors que abans de l’arribada de Chávez no comptaven amb la cèdula d’identitat necessària per a votar o de les declaracions de personatges tan poc sospitosos de bolivarisme com l’expresident nord-americà James Carter (reiterat observador de les eleccions veneçola-nes a través del centre que porta el seu mateix nom) que abans de les votacions va afirmar que les eleccions a Veneçuela eren les “millors del món”, diem, resulta sorprenent que a aquestes

alçades de la història encara hi hagi qui afirmi amb total tranquil·litat i desvergonyiment que “Veneçuela és una dictadura”.

Aquesta és només una de les milers d’intoxica-cions que es difonen a través dels mitjans mas-sius de comunicació, d’Internet i de l’acadèmia “respectable” sobre el que succeeix avui dia a la República Bolivariana de Veneçuela i que, per desgràcia, han calat en les ments de massa persones de l’Estat, d’Amèrica Llatina i del món sencer, moltes d’elles fins i tot amb sensibilitat d’esquerres, però que segueixen sense enten-dre el que passa en aquest país. I això és així perquè són tants els arguments fal·laços que s’aboquen contra la Revolució Bolivariana i con-tra el líder que l’encapçala que aquestes línies es podrien perllongar ad infinitum intentant refutar

Eleccions a Veneçuela: lliçons, reptes i esperances

05INTERNACIONAL

punt per punt (cosa bastant senzilla d’aconse-guir amb poc que se sàpiga sobre la realitat ve-

neçolana, no la que ens mostren els principals mitjans d’intoxicació, sinó la que es difon de manera mi-noritària a través de fonts d’informació alternativa i de les dades contrastables dels èxits socials i econòmics de la Veneçuela chavista que aporten organismes inter-nacionals res revolucionaris com l’ONU, la CEPAL, el Banc Mundial, etc.).

Veient la campanya sistemà-tica contra el procés veneço-là i el seu líder Hugo Chávez, es dimensiona encara més el meritori que resulta que un projecte que porta gai-rebé tres lustres en el poder -amb l’efecte desgastant que l’exercici del poder com-porta-, que enfronta nom-brosos boicots tant interns com externs, que pateix un “setge informatiu” i que, per descomptat, té la seva prò-pia dosi de contradiccions, problemes i limitacions fruit dels seus errors i omissions, s’hagi tornat a ratificar a les urnes enmig, a més, de ni-vells de participació electo-ral record per al país i que contrasten amb l’apatia elec-toral que patim a altres siste-mes que, a sobre, es creuen amb el dret de donar lliçons de democràcia a Veneçuela.

Ara bé, els revolucionaris del món que mirem amb admi-

ració i força enveja -de la bona- el que passa al país sud-americà no ens hauríem relaxar i do-nar-nos per satisfets amb el que ja s’ha acon-seguit. A una societat tan polaritzada com la veneçolana, el fet que el candidat opositor, un multimilionari provinent de la més rància oligar-quia, reaccionari, sionista i amb estrets vincles amb l’imperialisme i el feixisme internacional, hagi obtingut més de 6 milions de vots no dei-xa de ser preocupant, encara que ho hagi fet a força de mentides i de vendre’s com un candidat de la socialdemocràcia. I més perquè aquests vots suposen un creixement d’un 7,3% respecte a les eleccions presidencials de 2006, on Hugo Chávez va obtenir els seus màxims històrics en termes percentuals (doncs, per la disminució de l’abstenció, a aquestes últimes eleccions tots dos candidats han augmentat seu nombre de vots), un 62,8% dels vots enfront d’un 36,9% l’oposició liderada aleshores pel candidat Manuel Rosales.

A la Veneçuela d’avui és notori el gran impacte de les polítiques socials d’aquests catorze anys de Revolució Bolivariana. Sembla que fins i tot la dreta, després d’anys de negació i colpisme, s’està adonant que, si vol arribar al poder de ma-nera democràtica, ha d’assumir part del missat-ge del projecte bolivarià, al menys retòricament, com s’ha demostrat a aquesta darrera campa-nya quan el candidat de la dreta defensava fins i tot la vigència de les “misiones sociales” del govern. Aquest fet els fa més perillosos, sobre-tot perquè suposa una estratègia basada a acon-seguir vots entre els sectors més endarrerits de les classes populars, aquells que transformen la seva insatisfacció amb el procés en curs en posi-cions polítiques reaccionaries, esperonades per uns mitjans de comunicació privats que, de la manera més obscena possible, tracten de treure profit dels problemes reals que encara pateix el poble veneçolà.

Val a dir que ni tota la voluntat del món, ni les quantitats ingents de diners provinents del pe-troli poden resoldre en un lapse històric tan curt problemes que són fruit de segles d’acumulació de la injustícia, associada a uns valors indivi-dualistes i consumistes que tampoc es poden subvertir d’un dia per a l’altre. Encara més difícil quan, a diferència del que passa a la Revolució cubana, la Revolució Bolivariana té l’enemic a dintre i aquest compta amb tot el recolzament de les potències estrangeres per fer-la col·lapsar des de dins. Però als factors quintacolumnistes o externs, s’han d’afegir les carències o contra-diccions pròpies que, generalment, són les que poden causar el fracàs d’un projecte revolucio-nari per “propis mèrits” com són: la ineficiència de l’Estat veneçolà en certes àrees, la persis-tència de la corrupció, una cultura consumista i un culte a la bellesa superficial en percentatges preocupants, l’oportunisme polític d’aquells que es tornen revolucionaris només quan les revo-lucions arriben al poder, la presència d’alguns càrrecs burocràtics intermedis que boicotegen les ànsies de radicalització del procés de part del sectors populars, o l’èmfasi en satisfer les ur-

gents necessitats materials sense reforçar els in-dispensables aspectes ideològics, entre d’altres.

L’augment del percentatge de vots a l’oligarquia veneçolana, tot i que petit, és un senyal no sé si d’alarma però sí un element per a reflexionar en

profunditat sobre a on va, com i amb qui s’es-tà construint la Revolució Bolivariana. Sobretot perquè, com va escriure el professor Juan Carlos Monedero, no hi ha 6 milions d’oligarques a Ve-neçuela. El que sí sembla clar és que amb el vot a Capriles es van expressar 6 milions de perso-nes que, amb independència de quins siguin els seus motius i de si aquests estan fonamentats en pressupostos lògics o no, no estan disposa-des a caminar cap al socialisme del segle XXI. És responsabilitat dels revolucionaris convèncer als decebuts i confosos i atreure’ls cap al projecte d’alliberament nacional i continental que suposa la Revolució Bolivariana.

Aquest és el gran desafiament que ens planteja la victòria del passat 7 d’octubre. Caldrà analit-zar les dades amb deteniment per esbrinar en quin percentatge aquests vots corresponen a ex votants chavistes i/o sectors populars

En aquest sentit, els resultats electorals de les eleccions a governadors del pròxim desembre, unes eleccions clau per a mesurar la temperatu-ra del procés més enllà del lideratge del Presi-dent Chávez, poden esdevenir cabdals.

Però abans d’aquest treball, celebrem!! Sí, per-què veient el panorama desolador en què es troba el món i com de perduda segueix estant gran part de l’esquerra internacional, la continu-ació d’Hugo Chávez i del projecte bolivarià en el poder ens dóna molts motius per a celebrar no només pel poble de Veneçuela sinó pels po-bles llatinoamericans i, en general, per tots els pobles que en qualsevol racó del planeta lluiten per trencar les seves cadenes. Visca la Revolució Bolivariana i el seu exemple per als pobles del món!

L’augment del

percentatge de

vots a l’oligarquia

veneçolana, tot i que

petit, és un element

per a reflexionar en

profunditat

La Revolució

Bolivariana té

l’enemic a dintre i

aquest compta amb

tot el recolzament

de les potències

estrangeres per fer-

la col·lapsar

de fills d’immigrats, genèricament d’esquer-res però no identificats amb l’estelada. Però no és intel·ligent reduir l’explicació del que passa només a la crisi o a manipulacions. La onada respon també a una altra indignació, un moviment ocult i que ha explotat, el de la humiliació continuada contra la identitat catalana que des de la transició han practi-cat tots els governs en totes les dimensions -econòmica, política, cultural, lingüística, etc.- i que molts d’aquests indignats defen-sen que la independència de Catalunya (o d’Euskal Herria) no es contradictòria amb la lluita anti-capitalista en temps de crisis.

En tot el procés hi ha un fet d’indubtable importància al que des de la lectura només econòmica normalment no es presta atenció: la dimensió cultural. En concret, el que per a molts avui significa de re-apropiació d’allò que se sentia que s’havia perdut, la dignitat d’identitat col·lectiva. Els elements d’identi-ficació cultural són difícils d’explicar només per la raó, però són aspectes centrals en el procés de les lluites socials. Es tracta de sím-bols, signes, el més important de tots la llen-gua, però també pautes de comportament que guien el col·lectiu, valors transmesos per la tradició, representacions respecte de la naturalesa o les relacions socials, la iden-tificació amb l’espai, etc. Tot allò que confi-gura una determinada manera de veure i de viure en el món. La cultura, a més, és un tot, els elements de la qual –econòmics, cultu-rals, gestió del territori, etc.- estan en relació permanent. Separar els aspectes folklòrics dels eco- nòmics o com-

06

POLÍTICA

Jaume Botey

1. ELS LÍMITS D’UNA LECTURA QUASI EXCLUSIVAMENT ECONÒMICA DEL QUÈ HA PASSAT.

Tan la dreta espanyolista com importants sec-tors de l’esquerra, espanyolistes o no, fan una lectura de la onada sobiranista des d’una pers-pectiva quasi exclusivament econòmica, que els impedeix entendre la profunditat del què ha passat.

Darrera dels grollers insults i cops de porta dels sectors espanyolistes sempre hi ha l’estereotip de l’egoisme català “són rics, promouen la sepa-ració per insolidaritat, cal impedir-ho”. Amb això hi ha el govern central, el PP i quasi tot el PSOE, amb l’immens poder mediàtic, la Conferència Episcopal, amb les seves declaracions i la COPE sembrant calúmnies durant molts anys, el silenci dels intel·lectuals etc.

Però d’altra banda, en el passat i també ara, l’es-querra ha contraposat les aspiracions sobiranis-tes a les de la justícia social. És la continuació d’una tradició que comença en alguns debats

des del mateix origen de l’esquerra. El punt de partida d’aquest discurs és que “el capital i la burgesia no tenen pàtria”. I de fet això és el que passa amb els acords en política econòmica en-tre CiU i el PP. Altres, més prudents, afirmen que per la crisi ara no és el moment de plantejar el sobiranisme. Una mostra d’aquesta confusió son les opinions de Mikel Arana, candidat a Le-hendakari per Ezker Anitza-IU durant la recent campanya quan deia que “el planteamiento so-beranista desde el punto de vista de clase en un momento de crisis, es insolidario con el resto de los trabajadores del estado”.

La realitat, però, és més complexa. Òbviament Mas i CiU han aprofitat la onada per tapar greus problemes de gestió i per diluir davant la opinió pública els aspectes més antisocials del nou mo-del clarament neoliberal, de retallades i priva-titzacions que imposen. Òbviament també, junt amb el catalanisme tradicional, van confluir a la manifestació molts altres sectors d’indignats per les retallades, del 15M o sectors d’immigrats o

petencials fou la burla franquista de “la España de las regiones”. I seria tant com avui separar la

reivindicació de la identitat cultural de la raonable protesta contra la discriminació econòmica que pateix Catalunya.

En una confrontació de cultures, la cultura econò-micament o militarment més forta fa sempre tot el possible per eliminar les altres, per assimilació, manu militari, per descrèdit. Així es va fer la colo-nització d’Espanya a Amèrica Llatina amb la sub-missió de les economies i negació de les cultures

autòctones i així va fer també el franquisme respecte de Catalunya. Resulta molt

difícil mantenir una identitat c u l t u r a l sense ins-

titucions o espais on

pugui expres-sar-se, per exemple

la llengua, l’educació, el dret, institucions pròpies,

el control del propi terri-tori... En situacions així, les cultures en perill generen mecanismes de defensa, ma-terials o simbòlics, i si acon-

segueixen sobreviure sempre pot arribar el moment que diguin

“prou”. Els greuges contra el sen-timent d’identitat d’un col·lectiu no

prescriuen. O es resolen bé i des del diàleg, o tard o d’hora reapareixeran.

Es tracta d’exigir una coexistència real i no subalterna, respectuosa entre cultures iguals, en

les seves expressions concretes i en els seus medis

No és intel·ligent reduir l’explicació del que passa només a la crisi o a manipulacions.

Resulta molt difícil mantenir una identitat cultural sense institucions o espais on pugui expressar-se, per exemple la llengua, l’educació, el dret, institucions pròpies, el control del propi territori...

Algunes consideracions sobre l’onada sobiranista

07POLÍTICA

d’expressió.

La dialèctica que es produeix en aquestes situ-acions de conflicte en algunes ocasions porta a les autoritats a impulsar una política de respecte o fins i tot de millores o de compensacions, però no crec que sigui aquest el nostre cas ara. Crec que són més que probables les negatives i cops de porta. Segurament la seva intransigència ha anat ja massa lluny i no poden fer marxa enrere.

Per acabar aquest apartat podria referir-me a tants textos dels nostres clàssics propers com Gramsci, de Gregori López Raimundo, o de Ma-nolo Sacristán. Em conformo amb un de Samir Amin en el que afirma el possible desmembra-ment polític sobre bases culturals: “El principio democrático de base, que implica el respecto real de la diversidad nacional, ètnica, religiosa, cultural, ideològica, no sabe enfrentar los en-tuertos. La diversidad solo puede ser bien ad-ministrada a través de la práctica sincera de la democràcia. En su defecto se convierte en un instrumento que el adversario utiliza con fines propios. En este plano, las izquierdas históricas han sido frágiles” (Samir Amin 2004. Cita a La autodeterminación de los pueblos, pág. 17, Icària 2008).

2. LA CONSTRUCCIÓ D’ESPANYA

Cal recordar que l’Espanya moderna neix al se-gle XVIII per una imposició militar i amb la re-pressió que segueix a la guerra de successió que acabà l’11 de setembre de 1714. Com a dret de conquesta, amb el Decret de Nova Planta s’abo-leixen totes les institucions polítiques catalanes i s’estableix un règim obsessivament centralista, a imitació del francès. Des d’aleshores, i durant aquests tres-cents anys, la convivència de Ca-talunya amb la resta de l’Estat ha sigut sempre difícil, sobretot en els últims cent anys. No es pot oblidar la Setmana Tràgica que va provo-car l’Oda a Espanya de Maragall, ni en Primo de Rivera, ni els assassinats ni les prohibicions de Franco.

En aquest període hi ha hagut tres ocasions importants per trobar una fórmula d’encaix: la primera i la segona repúbliques i la transició. Però el pes del creixent nacionalisme reacciona-ri espanyol a l’aparell d’estat i entre les classes dirigents i sectors de la societat espanyola van derrotar qualsevol intent en els dos primers ca-sos i van condicionar en el tercer a la resta de les forces polítiques (fins i tot a una part de les nacionalistes) cap a un projecte que negava la plurinacionalitat en benefici del nacionalisme espanyolista.

Des d’aleshores, i sobretot des de la irresponsa-ble sentència del Constitucional contra l’Estatut reformat, la sensació és que s’ha anat endarrere. Si durant tant de temps s’ha provat i no ha donat resultat, cal pensar en una altra forma d’encaix. No es pot estar sempre parlant del mateix tema,

3. AMBIGÜITAT RESPECTE DE L’EN-CAIX EN EL CONJUNT D’ESPANYA I EN LA UE

Però no tenim pensat el com. Tota l’esquerra ha quedat descol·locada i no s’havien treballat se-riosament propostes concretes, vivim de tòpics. A Europa en general i en concret a Espanya la llarga història del PCE va suposar la negació de poder dir alguna cosa més enllà dels estereotips. Gramsci va ser una excepció, però no ens hem atrevit mai a obrir del tot aquesta caixa de trons.

Quin contingut donem avui a paraules com Fe-deralisme, Independentisme, Nacionalisme, So-biranisme, Autodeterminació...?

Quan els més plens de bona voluntat es definei-xen pel “federalisme”, a què es refereixen, al de Pi Margall de fa quasi 150 anys, al recent invent de Rubalcaba..?

Què voldria dir avui “Estat confederal”? Seria per les 16 autonomies com el “café para todos”? Com acceptaran les altres 15 autonomies el fe-deralisme asimètric? Múrcia també voldrà ser “asimètrica”? Amb quina fiscalitat?

D’acord en refusar el model actual de relacions amb l’Estat... però això porta necessàriament al trencament? Hi hauria la possibilitat d’una altra fórmula...?

Després de l’11 de setembre CiU deia que donava per tancat el moment de les ambigüitats sobre l’objectiu de la sobirania. Però des d’aleshores ni Mas ni CiU han donat cap dada respecte del mo-del “d’Estat propi, vinculat a la UE i amb l’Euro” al que ens volen portar.

Amb aquesta carència el debat s’està fent en fals. Vivim en una ambigüitat essencial que con-tamina el contingut de les properes eleccions... per això es parla que es plantegen com a “ple-biscit”.

Però tampoc nosaltres hem dit res més que els tòpics...

L’expressió “Estat propi vinculat a la UE i a l’eu-ro” es igualment ambigua i preocupant. A la llarga, la història de l‘Europa occidental és la història del fracàs relatiu dels Estats-Nació. Són el resultat de polítiques assimilacionistes i cen-tralitzadores que tenien com objectiu eliminar qualsevol minoria existent i no s’ha arribat a la l’acord entre el principi de racionalitat, que vivia sota la forma política d’Estat segons el model de la revolució francesa i les “identitats petites” que hi ha al seu interior.

Per això els Estats-nació europeus estan davant una doble pressió: d’una banda cedeixen com-petències a unitats supraestatals com la UE. i de l’altre, al seu interior hi ha la pressió de les “uni-tats petites” com a forma de resistència contra la globalització, ja que des del punt de vista soci-

oeconòmic la mundialització neoliberal ha refor-çat les reaccions dels col·lectius petits donada la doble agressió econòmica i cultural que patei-xen. Caldrà preguntar-se com podrà defensar-se per Catalunya la identitat i un model social just diluïts en aquesta unió supraestatal de la UE.

Avui per avui no tenim reflexió feta ni proposta. Probablement no tenim ni tan sols formulades moltes de les preguntes a les que haurem de do-nar resposta. Ens caldran moltes sessions d’es-tudi, de debats amb els de dintre i els de fóra, amb companys i companyes de Catalunya i amb els de la resta de l’Estat.

4. NECESSITAT DE LA CONSULTA

Hi ha una qüestió indubtable: el dret a ser pre-guntats i a donar una resposta individual i col•lectiva. Hores d’ara sorprèn com encara hi ha qui ho posi en qüestió o no ho formuli amb claredat. La votació al Congrés en contra de la possible Consulta que demana la Generalitat fou un error gravíssim, que d’altra banda marca el camí de per on poden anar les coses.

5. TOCAR DE PEUS A TERRA I FIRA D’ECONOMIA SOCIAL...

El passat cap de setmana, els dies 27 i 28 d’octu-bre a les naus de l’antiga fàbrica Fabra i Coats de St. Andreu s’ha celebrat la 1ª. Fira d’Economia Social de Catalunya. A prop de cent-cinquanta entitats de tota mena, de producció agrícola i alimentació, de salut, d’educació, de banca ètica, cooperatives de consum, antigues ONGs. trans-formades també en empreses de producció i cooperació, entitats de serveis jurídics, d’asses-sorament, milers de persones de totes les edats i procedents de tot Catalunya, joves que han cre-at el seu lloc de treball...

Ja sé que no representen l’alternativa a l’actual model econòmic, no pretenen ser tampoc una alternativa política. Però sí que representen, en-cara que parcialment una manera d’entendre la vida personal davant la dictadura dels mercats i el consum. Es retrobaven antigues formes de lluita i de models de vida alternatius, objectors i insubmisos, moviment del 15M o els Fòrums So-cials.

La Fira volia dir també bastant més que només una alternativa econòmica que està creixent. Va ser una brillant expressió del triomf de la lluita que uns pocs van començar fa anys contra un món progressivament hostil. I uns valors, una cultura i una manera d’entendre el país i les rela-cions personals i col·lectives del tot autònomes i solidàries.

No hi havia cap cartell ni seminari que fes es-ment al model sobiranista, però l’ambient que s’hi respirava era de llibertat i plena autonomia respecte de qualsevol condicionant exterior.

08

POLÍTICA

Als discursos i al programa electoral convergent tro-bem una omissió deliberada del ter-me “independèn-cia”

El debat sobre la independència: un procés constituent per a Catalunya?Jesus Sánchez-Marín i Ivan Escofet

La multitudinària manifestació de l’11 de setem-bre ha trasbalsat el debat polític a Catalunya i ar-reu de l’Estat i obliga a l’esquerra anti-capitalista definir un discurs que ha d’anar més enllà de les formulacions abstractes sobre la qüestió naci-onal per prendre una posició en la que, neces-sàriament, caldrà mantenir una perspectiva de defensa dels interessos de les classes treballa-dores i populars.

L’esclat del clam independentista no és pas quel-com inesperat, un bon grapat d’elements s’han donat cita per empènyer l’actual situació: la cri-sis sistèmica que agredeix de forma virulenta la classe treballadora i els sectors populars, un go-vern espanyol dretà que fa bandera de vel·leïtats recentralitzadores per amagar al seu electorat el seu caràcter profundament antisocial, una dre-ta catalana que intenta distreure l’atenció de les seves polítiques reaccionàries i ultra-liberals i la històrica manca d’una posició independent so-bre el fet nacional per part de l’esquerra catala-na i estatal amb representació parlamentària. És la barreja d’aquest ingredients la que ha tornat a revifar un problema que l’Estat espanyol mai no ha pogut resoldre: l’encaix de les nacions de la península en un marc institucional comú.

Però no es pot afrontar el debat sobre la in-

dependència a Catalunya sense repassar els esdeveniments que ens han fet arribar al punt on estem. Primer de tot, si partim que la idea

de que el que defineix una nació es bàsicament el sentiment de pertinença a una col·lectivitat concreta, sembla clar i fora de dubte raonable l’existència de Catalunya com un poble amb característiques de nació cultural, i que ha de-mostrat al llarg de la història la seva voluntat d’autogovern. Durant el segle XIX, la participa-ció catalana a diversos moviments federalistes que representaven els sectors més avançats de l’època va esdevenir una representació d’aquest sentiment de pertinença que, posteriorment, va quedar confirmat amb l’eclosió d’un catalanisme més cultural primer i més polític després, i amb

l’assumpció i desenvolupament de la puixant burgesia industrial d’aquest catalanisme, que primerament va hegemonitzat la Lliga en els temps de la Mancomunitat. No va ser fins a la República que Esquerra Republicana va aconse-guir fusionar els interessos de la petita burgesia i les reivindicacions nacionals i, posteriorment, les organitzacions marxistes catalanes van inserir la lluita per les reivindicacions nacional-democrà-tiques en el marc de la lluita pel socialisme. No és poc important que el PSUC pertanyés a la In-ternacional Comunista en igualtat formal amb el PCE. Més recentment, tant la dreta convergent com l’esquerra del tripartit han governat el país des del catalanisme. Tota esquerra radical cata-lana defensa el dret a l’autodeterminació. No es pot dir per tant que aquest sigui patrimoni de la burgesia ni que Catalunya sigui una nació inven-tada per aquesta amb un propòsit instrumental.

La insatisfacció amb el marc polític que es viu a Catalunya no és nova, sinó el fruit madur de la pròpia Constitució del 78 i de l’Estatut del 79 com a genuïns productes de la santificada Transició. Si bé representaven un pas endavant considerable respecte a les lleis de la dictadu-ra, patien d’unes limitacions que al final s’han desvetllat com a insuportables. Tot i aquestes limitacions, el cop d’estat del 23 de febrer te-nia com a un dels seus objectiu, a més de deixar clars els límits de la “democràcia” heretada del franquisme i de retruc legitimar la monarquia, aturar els processos d’autogovern que eren inci-pients al País Basc i a Catalunya. De fet, un dels triomfs d’aquest cop d’estat va ser l’aprovació de la “LOAPA”, la Llei d’Harmonització del Pro-cés Autonòmic, que va ser declarada finalment anticonstitucional i derogada.

La resposta dels partits catalans a la insatisfacció creixent va ser la reforma de l’Estatut d’autono-mia. Aquest intent, realitzat plenament dins els canals legals constitucionals, va ser rebut amb una violència brutal per part de l’establishment ultradretà central. El resultat de tot plegat va ser que una reforma no rupturista va quedar en no res, i amb el remat final que el text aprovat en referèndum va ser esmenat per un Tribunal Constitucional que ja fa temps va renunciar a fer lectures obertes de la Carta Magna, per ser es-cenari de lluites personals i de poder entre els dos grans partits espanyols.

Aquesta reforma frustrada tornava a deixar les coses al punt de partida: desafecció social per la política que coincidia en el temps amb una cri-si econòmica que estava a punt de posar potes enlaire les institucions més bàsiques: l’escola, la sanitat, el sistema de pensions.

El nacionalisme de la dreta

09POLÍTICA

Una de les tasques de l'esquerra con-seqüent no hauria de ser posar fre al dret a decidir, sinó omplir-lo de con-tingut de classe

Avui Artur Mas es presenta com el campió dels drets del poble català, uns drets que ha dinami-tat amb les seves polítiques de retall salvatge en les condicions de vida de milions de catalans/es, amb els retalls sanitaris i educatius, l’acomiada-ment de milers de treballadors públics, la reta-llada en els serveis socials imprescindibles pels sectors socialment més vulnerables… Precisa-ment aquesta política d’agressió social explica que a les darreres eleccions CiU hagi patit un important càstig per part de molts catalans, de-mostrant que el concepte de poble que fa servir la dreta com a ens homogeni no té res a veure amb la realitat, Però és realment conseqüent CiU amb el discurs sobiranista que està projectant? Per començar als seus discursos i al propi pro-grama electoral convergent ja vam trobar una omissió deliberada del terme “independència”, sense tenir en compte que alguns dels seus lí-ders ja han emès un bon grapat de senyals en sentit contrari, com ara Duran i Lleida, que no fa gaire temps es presentava com a ministrable del govern espanyol, i que no té problemes en defensar una solució “confederal” i en avisar que la UE potser no reconeixerà un Estat català.

Però més enllà de les declaracions que els Duran i Lleida puguin fer en un sentit o els Felip Puig (a qui, en qualsevol cas, el seu recent currículum desautoritza per parlar de processos democrà-tics) en un altre, cal veure que en pensa l’oligar-quia catalana que és qui, històricament, ha ori-entat l’acció política de la dreta d’aquest país. Així Gay de Montellà, President de Foment del Treball, es qüestiona si “amb aquest context de severa crisi econòmica, és el millor moment per proposar canvis institucionals tan importants” i demana que es mantingui el respecte i la lleial-tat institucional entre Catalunya i Espanya. No són pas aquestes unes declaracions carregades d’èpica patriòtica.

I és que la historia de Catalunya és plena d’exem-ples de com la burgesia ha estat incapaç de sa-tisfer les aspiracions democràtiques del poble per la senzilla raó que les aspiracions d’aquest

i les del capitalisme no són compa-tibles. En darrer terme el president de la patronal catalana no fa sinó recollir l’esperit que sempre ha ins-pirat a la dreta nacionalista a casa nostra, com demostren les reflexi-ons del fundador de la Lliga Regi-onalista, Prat de la Riba, quan deia: Els catalans no són separatistes ni ho seran mentre Catalunya es trobi bé dintre d’Espanya... Catalunya ha de fer-se gran, gran com pot ser, i salvar de l’última ruïna a l’Estat espanyol, reconstruir-lo i dirigir-lo. El seu hereu, Francesc Cambó, va acabar de fer bona aquesta màxi-ma quan a finals dels anys trenta va donar suport a les tropes feixistes espanyoles quan el que calia era defensar els guanys de la classe benestant contra el perill de la re-

volució.

Sota la direcció política de la burgesia catalana, les aspiracions nacionals de les classes populars es veuran necessàriament frustrades, bé sigui per que aquella aposti finalment per l’enèsima conciliació amb l’aparell de l’Estat espanyol, bé sigui perquè d’un incert procés cap a la inde-pendència liderat per la dreta en surti un estat igualment sotmès a poders exteriors que, com la UE o les institucions financeres internacionals, institucionalitzi un model basat en la completa desregulació els drets laborals i socials.

La solució federal i la posició de l’esquerra revo-lucionària

La posició històrica de l’esquerra marxista cata-lana ha estat la defensa d’una solució federal i voluntària per les nacions que integren la penín-sula en base al principi de que objectivament un poble no és mai l’enemic d’un altre. Però aques-ta proposta no depèn només de la voluntat que lliurement pugui expressar el poble de Catalu-nya sinó també de que, per l’altra banda, es pre-senti una oferta federal que satisfaci aquestes aspiracions. Una perspectiva d’aquesta mena està completament descartada dins de l’actual arquitectura constitucional, d’aquí que resultin tan patètiques les apel·lacions dels socio-liberals quan diuen defensar el dret a decidir “dins de la legalitat”.

I és que dins de la “legalitat” constitucional no es pot pensar en cap mena de solució democrà-tica a les aspiracions nacionals de les classes po-pulars catalanes. Es tracta doncs d’impulsar un moviment de ruptura, d’un procés constituent tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, per arrabassar la clau del problema als poders eco-nòmics i polítics de l’actual règim i retornar-la al poble. Es només així com els catalans/es podran decidir lliures del possibilisme i la traïció de la dreta nacionalista i com, des de la resta de l’Es-tat, es podria formular una proposta federal ac-ceptable i, en tot cas, garantir el respecte a allò

que a Catalunya es decideixi.

Per aquest motiu una de les tasques de l’es-querra conseqüent no hauria de ser en cap cas posar fre al dret a decidir, sinó emplenar-lo de contingut de classe. De fet, per a alguns sec-tors de l’esquerra, tant catalana com estatal, sembla que el dret a l’autodeterminació, que de

manera formal sempre s’ha mantingut als pro-grames, es formulava de manera abstracte com si mai no hagués d’arribar el moment de fer-lo efectiu. Ara, quan vivim un moment en que sem-bla accelerar-se aquest debat dins la societat convé rescatar reflexions que, com les que feia l’històric filòsof marxista Manuel Sacristan, ens presenten una aproximació revolucionària a la qüestió nacional: no crec que es clarifiqui mai la situació mentre no hagi un autèntic exercici del dret a l’autodeterminació. Mentre això no passi no haurà claredat ni aquí [Catalunya], ni a Euskadi, ni a Galícia. Solament el pas per aquest requisit aparentment utòpic de l’autodetermina-ció plena, radical, amb dret a la separació i a la formació d’Estat ens donarà una situació neta i bona. Ja es tracti d’un Estat federal o de quatre estats. Totes les tècniques polítiques i jurídiques que es vulguin aplicar per a fer qualsevol cosa que no sigui això no donaran mai un resultat sa-tisfactori.

I es que no hi haurà autodeterminació possible sense el dret a decidir de la majoria (del 99%) i això significa enfrontar-se radicalment amb els poders. Això significa lluita de classes.

10

MOVIMENTS

Renta Básica de Ciudadanía: razonable, viable y necesariaNo es una utopía, sino una medida razonable. Como tantas otras reivindicaciones actuales, orientadas a crear una distribución de la rique-za no solo más equitativa sino también más ra-cional, que nunca serán aceptadas por un po-der global cuya pervivencia se aúpa en el caos al que han sometido a la Humanidad: hablamos de la Renta Básica de Ciudadanía, que consiste en un ingreso pagado por el Estado a cada inte-grante de la sociedad y que tiene como objetivo asegurar el derecho de existencia social mínimo de todos los miembros de la misma, y así permi-tir la independencia material de los ciudadanos.

Se trata de una nueva distribución del trabajo y de las rentas en una economía en la que el mer-cado compartiría espacio con la solidaridad y existiría una mayor importancia del intercambio de bienes y servicios y del tiempo de ocio orien-tado a las actividades de desarrollo personal, que nos convertirían en ciudadanos más libres, sabios y felices. La Renta Básica nunca ha perdi-do su vigencia, pero ahora es más necesaria que nunca: los recortes sociales y la reforma laboral, efectuados con la excusa de la crisis económi-ca global, creada además por el sistema, han dibujado un panorama de pobreza inquietante que un salario ciudadano podría ayudar a paliar. También podría liberar el mercado de trabajo de mano de obra, permitiendo que muchas perso-nas decidan emplear su tiempo en trabajos no remunerados o formación, y provocando tal vez incluso un eventual aumento de las remunera-ciones laborales.

La Renta Básica de ciudadanía es posible, no una mera utopía. Según algunos economistas, el

coste de una medida como esta podría encon-trarse en torno a un 5% del PIB de una nación de riqueza media: mucho menos de lo que han supuesto, por ejemplo, los últimos rescates a los

bancos, la construcción y mantenimiento de co-nocidos aeropuertos sin aviones, o las preben-das monárquicas y eclesiásticas, a quienes no se ha recortado prácticamente ni un céntimo de euro en los últimos presupuestos.

Iniciativa Legislativa Popular

La Iniciativa Legislativa Popular (ILP) por una Renta Garantizada de Ciudadanía (RGC) ha sido un trabajo de varios meses de preparación que se creó en respuesta a la mutilación efectuada en la Renta Mínima de Inserción (RMI) de 412 euros, cifra situada, no lo olvidemos, por debajo del umbral de la pobreza, efectuada a traición por el gobierno Mas el verano del 2011, a pesar de las protestas de entidades sociales, servicios sociales, sindicatos y otros agentes.

Estos recortes implicaron que la RMI dejara de ser un derecho subjetivo y se vinculara a la dis-posición de presupuesto, que no se actualiza-ra en función del IPC, que no pudiera superar el SMI, que se recortara a un período máximo de cinco años para percibirla y fueran necesa-rios dos años de residencia en lugar de uno para percibirla, y que por si fuera poco dejó fuera a las personas que presentaran solamente una problemática de pérdida de empleo “sin dificul-tad social añadida” (como si lo primero no fuera suficiente), hecho que tampoco facilita el reco-nocimiento de nuevos expedientes. Consecuen-temente, desde el verano del 2011, las cifras de pobreza en Cataluña han aumentado exponen-cialmente: el 25% de la población se halla bajo el umbral de la pobreza, un 32% de las familias ca-talanas tienen dificultades en llegar a fin de mes,

y han crecido en un 32% las personas que viven en la calle. Actualmente, además, hay 104.000 hogares catalanes que no tienen ningún tipo de ingreso; y eso por citar solamente unos cuantos

datos.

El objetivo de esta ILP es evitar la exclusión so-cial y acabar con las situaciones de desigualdad, garantizando que ningún ciudadano o ciudada-na tenga que vivir por debajo del umbral de la pobreza. La propuesta, que desarrolla el artículo

24.3 del Estatut de Catalunya, prevé el derecho a percibir la RGC de las personas mayores de 18 años o menores emancipadas, que vivan le-galmente en Cataluña, acrediten una residencia continuada de un mínimo de doce meses y no dispongan de los ingresos mínimos garantiza-dos. Desde luego que no se trata de una Renta Básica Universal como la que defienden sus pro-motores*, pero mejora sustancialmente la actual RMI gravemente recortada, permitiría recobrar un derecho subjetivo y alcanzaría el nivel de la renta de suficiencia de Catalunya (unos 600 eu-ros) durante el tiempo en que dure la situación de falta de ingresos.

La Iniciativa Legislativa Popular (ILP) por una Renta Garantizada de Ciudadanía se halla ya en la fase de presentación de la red de fedatarios y, una vez entre en el Parlament de Catalunya se dará inicio a la recogida de firmas, proceso que ocupará los siguientes cuatro meses. Las entida-des, sindicatos y colectivos que apoyan esta ILP tendrán que hacer un esfuerzo importante para conseguir más de 50.000 firmas válidas, y todos deberemos estar allí.

*Integrantes de la Asamblea de Trabajadores/as en paro de Barcelona (que promovieron inicial-mente esta iniciativa), el secretario general de la CONC Joan Carles Gallego, el secretario de UGT de Catalunya Pepe Álvarez, el ex secretario de CGT de Catalunya Diego Rejón, el Portavoz de la IAC Luis Blanco, Josep Bel de Co.Bas, la dirigen-te de USTEC Rosa Cañadell, así como personas con responsabilidades en ATTAC Acordem, Red Renta  Básica, Assemblea Social de Catalunya (Mesas), Esglèsia Plural, Cristianos por el So-cialismo, trabajadores sociales, ICV, EUiA, ERC, PSC, Socialismo21, XSUC y otras personas vincu-ladas a entidades cívicas y sociales, además de más personas a título individual.

Las entidades, sin-dicatos y colecti-vos que apoyan esta ILP tendrán que hacer un es-fuerzo importan-te para conseguir más de 50.000 fir-mas válidas

11MOVIMENTS

El Deute Il·legítim, no el pagarem

En aquest moment de davallada en els drets socials i econòmics dels ciutadans de l’Europa meridional i, en el cas concret de l’estat espa-nyol, ja són moltes les veus d’experts que de-claren el deute espanyol com a “impagable”, concorrent en aquest fet diversos motius: el vo-lum del deute, els alts interessos -fabricats per l’especulació dels “mercats”- que ens fan pagar per ell, l’absència d’un teixit productiu capaç de redreçar l’economia, les retallades que es van adoptant i que només serveixen per empobrir més els ciutadans en transferir aquest valor als sistemes financers i generant, en conseqüèn-cia, desocupació i, per tant, menys ingressos en base a les cotitzacions- la nul·la capacitat d’im-posar ingressos per mitjà dels impostos als que sí tenen capacitat per fer-ho, etcètera.

Alguns economistes plantegen que la, cada cop més possible, sortida de l’euro podria fun-cionar com a vàlvula d’escapament vers una solució encara llunyana, basant-se, principal-ment en l’empenta a l’exportació i el turisme que provocaria la devaluació de la moneda. Per contra, no hi ha una solució visible al paga-ment de l’enorme deute que ha anat assumint l’estat espanyol en els darrers anys i que, en gran part, no és atribuïble ni a la ciutadania es-panyola ni a l’engany segons el qual “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” sinó, més aviat, a la desregulació financera i als abusos bancaris que han anat transferint llurs propis fracassos vers el deute de caràcter públic, en alguns casos, i en d’altres han emprat la pròpia crisi com a negoci en rebre milions d’euros a l’1% d’interès per comprar bons de deute sobirà amb interessos propers al 7%, seguint la lògica de benefici neoliberal. Aquest pot ser considerat l’atac econòmic del capital més agressiu des de l’època de la revolució industrial, contradient la seva pròpia versió de que la lluita de classes no té sentit en l’actualitat. Ells saben prou bé què és i, de moment, saben com fer-ho.

Gran part del deute no ha estat generada pels ciutadans i no és a ells a qui pertoca pagar-la. Ni amb retallades en els sectors públics més vitals

de qualsevol societat (sanitat, educació), ni amb rebaixes d’uns salaris i pensions que ja figuraven entre els més baixos de l’eurozona prèviament a la crisi. Aquest deute és un deute il·legítim que hauria de ser quantificada mitjançant un comitè d’experts en economia, lliures de tota contami-

nació neoliberal, que auditin l’estat de les finan-ces de l’Estat per poder declarar la part corres-ponent com a “deute odiós” o “deute il·legítim”, podent definir-se aquest com a “el deute extern d’un govern contret, creat i emprat contra els in-teressos dels ciutadans del país”.

Segons Alexander Sack, les tres característiques que permeten definir un deute odiós són les se-güents:

1. El govern del país rep un préstec (rescat) sense el reconeixement ni la aprovació dels ciutadans.

2. Aquest préstec es destina a activitats no be-neficioses per al poble.

3. Tot i que el prestamista està informat de la si-tuació descrita en els punts anteriors concedeix el préstec (normalment pel benefici elevat que en rebrà).

Aquest no és una pràctica nova, fa segles que és aplicat per potències colonials, principalment pels Estats Units en els casos de Cuba, Filipines, Costa rica o Irak (malgrat que en aquest darrer cas els EEUU no van permetre que el concep-te figurés en cap document oficial per les seves possibles repercussions internacionals). Més proper, encara és l’acord de Londres de 1953 en que el deute reclamat a Alemanya, corresponent al període anterior a la Guerra Mundial ascen-

dia a 22.600 milions de marcs, interessos inclo-sos. El deute de la postguerra s’estimava 16.200 milions de marcs. Per l’acord signat a Londres el 27 de febrer de 1953 ambdós es van reduir a 7.500 milions i 7.000 milions de marcs, respec-tivament, representant una reducció del 62,6 %.

L’acord establí la possibilitat de suspendre els pagaments i renegociar les condicions d’aquests si es presentava un canvi substancial que limités la disponibilitat de recursos.

Encara més recent i esclaridor és el silenciat cas islandès. Els ciutadans es van enfrontar al ne-oliberalisme aconseguint fer caure el govern, canviar la constitució per protegir llur economia contra aquest tipus d’estafes i van deixar caure els bancs que, essent culpables de la seva prò-pia crisi i la del poble islandès, pretenien que fos aquest últim el que es responsabilitzés del dèfi-cit general. Per tant, els banquers culpables van ser jutjats i enviats a presó.

Actualment, ja han sorgit diverses plataformes que, sota el lema “No devem, no paguem” (“NO DEBEMOS, NO PAGAMOS”) impulsen la rebel•lia per revertir la situació i evitar que siguem els ciutadans qui, un cop més, paguem aquest es-poli que només està servint per a empobrir tot el país i fer realitat els somnis més amagats de la patronal (ma d’obra barata, un alt percentatge d’aturats que fa possible la contractació en unes condicions properes a l’esclavitud, negoci per les mútues mèdiques a costa de vendre la sani-tat pública, una ensenyament només assequible per els fills de famílies amb rendes elevades).

Les darreres dècades han estat testimoni d’una exitosa maniobra de prostitució i demonització dels conceptes inherents a moltes paraules tra-dicionalment emprades per l’esquerra anticapi-talista: marxisme, socialisme, comunisme, drets humans, pau, etc. Però n’hi ha un en concret, que només ha estat aparcat pels responsables d’em-prar-lo i difondre’l, els sindicats anomenats “de classe” i la majoria dels partits d’esquerres: el concepte de lluita de classes mai ha tingut tant de sentit com ara i és la nostra obligació recupe-rar-lo. La vella teoria de les dues riberes esdevé actualitat i és per aquest motiu que hem de con-vertir en objectiu prioritari de la lluita de classes el no pagament del deute il•legítim. No ens ser-veix dir, com alguns, que el nostre referent és Siriza , si no ens oposem a aquest brutal i injust

atac, com a classe.

Aquesta lluita de classes no és pro-pietat de ningú en concret sinó de tots aquells que són i seran perjudi-cats per la classe dels poderosos, dels banquers, dels lobys financers. És per això que és el nostre deure donar su-port a totes aquelles plataformes que, des de l’esquerra, defensin l’ impaga-ment del “deute odiós” i hem d’inten-tar que aquells fòrums de debat que encara no s’han plantejat aquesta

qüestió l’incloguin com a punt de debat.

NO AL PAGAMENT DEL DEUTE IL·LEGÍTIM!¡NO AL IMPERIALISME FINANCER!¡VISCA LA LLUITA DE CLASSES!

Diverses platafor-mes impulsen la rebel·lia per evitar que siguem els ciu-tadans qui paguem aquest espoli

12

OPINIÓ

Después de la difusión de vídeos ciudadanos, que de las redes sociales alcanzaron incluso los medios de comunicación oficiales, el Conseller de Interior se vio obligado a rectificar su despro-pósito y, tras pedir disculpas de manera pública, tuvo que admitir que se lanzaron proyectiles en la zona del Passeig de Gràcia donde desafortu-nadamente Ester Quintana perdió su ojo. Puig especificó que se lanzaron siete (aunque remar-có que se trataba de proyectiles menos letales) de ese tipo y que sus manifestaciones iniciales vinieron guiadas por los informes que le fueron facilitados por los Mossos d’Esquadra. Con más seriedad de la habitual, el conseller explicó que había presentado su dimisión ante el presiden-te Mas, como responsable último del cuerpo de policía autonómico, a pesar de que se escudó en que no recibió la información por parte de este último, y que al final se solucionó solamente de-jando caer la cabeza del cap (valga la redundan-cia) de los antidisturbios, Sergi Pla.

En ese sentido, hasta el SPC (Sindicat de Policia de Catalunya) lamentó que el Conseller decidie-ra resolver la crisis destituyendo a un mando policial liberándose así de sus propias responsa-bilidades, incidiendo una vez más en que fueron facilitados a Puig los informes que él había pedi-do. Sin duda este sindicato prefiere al Gobierno español, que indulta a los integrantes tortura-dores (demasiado numerosos) de la profesión a la que representan, pues en lo que se refiere a esbirros del sistema la justicia española no hace distinción de nacionalidad o de idioma.

Es lamentable que, como él mismo declaró, Fe-lip Puig considere que la falta de información recibida por los Mossos d’Esquadra haya per-judicado a su credibilidad; somos muchos los que pensamos que la perdió ya el pasado 27 de mayo de 2011 con el desalojo por la fuerza bruta de los indignados reunidos en Plaça Catalunya. Quizás debería preocuparse más por la desgra-ciada vida que él y sus siervos le han ofrecido a una ciudadana inocente llamada Ester Quintana, que ya antes era una de tantas personas a quien el terrorismo financiero que llaman crisis había dejado sin ingresos y obligado, por ejemplo, a volver a casa de sus padres, con la complicidad de dirigentes como el jefe de Puig, Mas. Pero sin embargo nos alegramos de esta confirmación

del poder ciudadano; tal vez represente solo una pequeña victoria, pero también ha de ser un estímulo para seguir adelante

La comunidad internacional ha asistido imper-térrita a las reiteradas violaciones del derecho internacional de Palestina por un Estado sin es-crúpulos que las considera poco menos que de derecho divino, sin hacer valer ninguna medi-da de presión para frenar la matanza de civiles inocentes y la destrucción de bienes e infraes-tructuras, en muchos casos pagadas mediante la cooperación internacional. Pero parece que se han arrepentido a le han concedido un premio de consolación.

Pero ¿qué significa el estatus de Estado Obser-vador según la ONU? Para algunos mucho, des-de luego. Piensan que aunque Palestina no es considerada un país soberano, sino un no miem-bro, implícitamente significa que la mayoría de Estados miembros respaldan la soberanía del mismo. Que no es un paso enorme ni decisivo, solo hay que comprobar que Cisjordania seguirá bajo la ocupación de Israel, pero es un paso al fin y al cabo hacia el camino de la paz en Oriente Medio y hacia la libertad de un pueblo castigado desde hace más de 60 años y que parece empie-za a recuperar la ilusión. Que aunque Palestina

no pueda votar en las Asambleas Generales de la ONU, se le abren de par en par las puertas al ingreso en la FAO, en la OMS, en la UNESCO y en la Corte Penal Internacional, a la cual tiene motivos más que sobrados para acudir. Otros, sin embargo, ponen el acento en que el estatus obtenido en la ONU contempla solamente a un tercio del pueblo palestino, esencialmente los que viven en Cisjordania y en Gaza. Los cinco millones que viven en campos de refugiados en el mundo árabe, en un radio de 150 km de Pa-lestina, además de los millares de la diáspora y del millón y medio que viven en el área de 1948, donde se fundó Israel, se quedan al margen.

Pero sin embargo la reacción de Israel (res-pondiendo al reconocimiento de la ONU con la edificación de más asientos colonos al Este de Jerusalén) y de Barack Obama (premio Nobel a la Paz en 2009, que no reconoce a un Estado cuyos líderes, Fatah en Cisjordania y Hamás en Gaza, fueron elegidos democráticamente) im-plica una cierta importancia internacional del paso. En cualquier caso, para pagar este pre-cio Palestina tuvo que soportar la provocación premeditada y alevosa del gobierno israelí de ul-traderecha y su ataque masivo contra territorio palestino en la Franja de Gaza, agudizando más aún el sufrimiento de una población martirizada y sitiada en su tierra.

Nunca abuelos y nietos han tenido tanto en co-mún en su etapa escolar: solo falta la lista de los reyes godos y unos buenos reglazos en la mano para que sea completa. La LOMCE hace honor a su nombre y supone una verdadera modifica-ción de la calidad en la educación; en concreto hacia el empobrecimiento de la misma. El minis-tro Ignacio Wert pone sobre la mesa proyecto educativo negociado con la iglesia católica en el que se potencia la segregación clasista (con la consecuente desigualdad de oportunidades), la masificación en las aulas, la descarada finan-ciación con fondos públicos del sector privado (en el que muchos centros también segregan a los alumnos por sexo), la elección a dedo del profesorado (lo cual elimina cualquier rasgo democrático en los consejos escolares), la elimi-nación de la Educación para la Ciudadanía (por su supuesto adoctrinamiento) y la implantación de Confesionalidad (elevada al estatus de ma-

Palestina, del

bombardeo a la

silla en la ONU

Hagamos

regresar a Wert

al pasado (a

donde él quiere

transportarnos)

Un éxito de

la presión

popular contra

las mentiras de

Puig y los suyos

13OPINIÓ

Nosotros fuimos a la Huelga¿Es necesario enumerar las causas que nos llevaron a muchos de nosotros a participar activamente en las últimas reivindicaciones laborales del año que acaba de finalizar, como la Huelga General del 14N? Tal vez sí: parece ser que no son tan evidentes como al-gunos podríamos pensar: comprobamos con tristeza cómo millones de personas se dejan llevar por la corriente que les arrastrará hacia el abismo; algunos, incluso, lo hacen alegre-mente, y otros llegan a estar convencidos del mensaje hasta el punto de apoyar y hasta de-fender con furia las directrices que nos mar-can los políticos a sueldo del capital. Quizás esperen recoger las migajas que suelten sus voraces ídolos; quizás aguarden el pago de treinta monedas de plata como recompensa por los servicios cumplidos.

Porque si no sería incomprensible que el discur-so de la austeridad haya calado de tal modo en la ciudadanía: l@s trabajador@s se quejan de los recortes, los salarios, las condiciones laborales… y sin embargo se deshacen en excusas para no novilizarse, al estilo de “ahora no toca” (enton-ces, ¿cuándo? ¿Hasta qué extremo hay que lle-gar para que sea el momento?), “es que por no trabajar un día pierdo 90 o 100 euros” (¿cuánto cobras, alma de cántaro? ¿36000 € brutos al año? ¿No puedes permitírtelo? ¿Dónde queda tu solidaridad?), “no se va a conseguir nada” (mira, en eso sí estamos de acuerdo; para que nos escucharan de verdad nuestras movilizacio-nes deberían ser más prolongadas en el tiempo, incluso indefinidas), y otras lindezas del todo re-probables.

Sin embargo sí entendemos el miedo de much@s a las más que posibles represalias patronales porque se hallan encadenad@s a hipotecas y oros gastos sustanciales, y porque de ell@s de-pende la subsistencia de sus familias. Pero nos preguntamos si se han parado a pensar, por un momento, en los sacrificios que tuvieron que hacer en el pasado miles de personas para que pudiéramos disfrutar de una salud y educación públicas, de un límite de ocho horas diarias, de una jubilación y de tantos otros derechos ab-solutamente vinculados a toda persona por el simple hecho de tratarse de seres humanos. ¿Han recordado, siquiera por un minuto, que esas personas sufrieron persecución, torturas, prisión, asesinatos? Quizás lo hicieron porque ya no tenían nada más que perder que su propia Libertad, pero ell@s prefieren trocar este bien tan preciado (aunque no nos ha costado nada conseguirlo) por objetos materiales que llenarán con creces sus vidas vacías para seguir produ-ciendo con más eficiencia al servicio del amo.

En nada nos diferenciamos de estas personas. Somos tan héroes o tan villanos o simplemente tan anodin@s como aquell@s a quienes estamos criticando. Y sin embargo lo hicimos. Fuimos a la Huelga. Nos movilizamos Por dignidad. Para gritar bien alto que rechazamos esa esclavitud en que los poderes financieros desean sumergir al 99% de la Humanidad y a sus descendientes. Para luchar por evitar esta barbarie provocada por un sistema cruel. Pero sobre todo para que mañana sea un día más justo, para nosotr@s y para tod@s los que no quisieron ir a la Huelga por no estar de acuerdo o verla inútil, sin darse cuenta, o importarles siquiera, que ell@s tam-bién se beneficiarán de ese amanecer sin som-bras que ha de llegar. Ayer nosotr@s estuvimos en Huelga. Y mañana seremos muchos más.

teria fundamental) como producto estrella del paquete, una asignatura de religión (eso no es adoctrinamiento) con carácter evaluable pero sin examen, cuya optatividad queda sin efecto cuando la alternativa es una asignatura que exi-ge prueba para superarlas. Pero el 13 de diciem-bre estudiantes, padres, profesores y sindicatos de la enseñanza volvieron a las calles en Madrid y en otras ciudades españolas en defensa de una escuela pública y contra los ataques del Gobier-no en beneficio de la escuela privada y los inte-reses de la Conferencia Episcopal. Y ha habido y habrán más.

En diciembre no ha habido prácticamente día en que no hayamos tenido conocimiento de algu-na nueva andanza del ex presidente de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán: defraudar a Hacienda en la compra de Aerolíneas Argentinas, la comunica-ción de la calificación del concurso de Marsans, y la estafa en la emisión de pagarés de Nueva Ru-masa; aunque de momento haya dado con sus septuagenarios huesos en la cárcel (donde, por cierto, parece haber hecho buenas migas con los presos, con los que juega al parchís y al ajedrez) por alzamiento de bienes, insolvencia punible y blanqueo y evasión de capitales por cantidades millonarias. A la vista está que nuestro amigo ha molestado con sus procederes a gente más im-portante que a los sencillos obreros a quienes quería dejar sin vacaciones y con poco más del salario mínimo. Pero no sufráis por él: a pesar de todo, no pasará mucho tiempo en la trena.

Este cierto glamour derrochado por Díaz Fe-rrán, forjado a base de auténticas ingenierías financieras, contrasta con el proceder de Manuel Bustos Garrido, el alcalde socialista de Saba-dell, quien no solo se contentaba con incautarse (presumiblemente, claaaro) con cantidades mi-llonarias como comisiones y pagos por la con-cesión de obra pública en connivencia con otros políticos del signo que fuese, sino que además actuaba como un auténtico mafioso al más puro estilo Los Soprano, presionando a ediles del mis-mo PSC, o amenazando con involucrar a toda la esfera política catalana en corruptelas de todo tipo. O sea, que aquí todo vale y entre todos se pasan la mano por el hombro con el mayor des-parpajo: mientras uno se dedica a flirtear con dinero privado, el otro se llena las alforjas con el erario público.

Pero no se trata de quedarnos con la horrible sensación de que tanto de un empresario de gran renombre como un político al cargo de una ciudad importante no se puede esperar mucho más que el latrocinio, la corrupción y la desver-güenza; se trata de que debemos derrocar al sis-tema que permite hechos como este.

Dos caras de la

misma moneda

14

LA XARXA EN MARXA

El Programa de la XSUCAlbert Escofet Sánchez

El dia 7 d’octubre es va reunir la V assem-blea general de la Xarxa Socialista Uni-ficada de Catalunya a l’Ateneu 3 Voltes Rebel de Nou Barris amb l’objectiu de de-batre un document polític sobre la situ-ació de crisi i les res-postes populars a les

agressions del capitalisme i el desenvolupament de la nostra organització als diferents territoris, i per aprovar el programa de la Xarxa.

La necessitat de que una organització acabada de néixer estableixi un programa polític per pre-sentar allà on desenvolupi la seva acció política no és pas quelcom simbòlic. Quan fa un any, al Pati Llimona de Barcelona, un grapat de com-panys i companyes vam decidir constituir un nou espai de l’esquerra revolucionària ho vam fer analitzant que les formes jerarquitzades i bu-rocràtiques de fer política, que les orientacions rígides i limitadores en l’acció, que el possibilis-me i l’oportunisme de les estratègies eren cosa del passat i, en bona part, l’explicació de la crisi que pateixen moltes organitzacions que es re-clamen de l’esquerra transformadora. De la ma-teixa manera, en aquella assemblea fundacional vam acordar que aquest nou espai de l’esquerra havia de defugir de visions doctrinàries i rígides si el que pretenem es la construcció d’un sub-jecte que pugui aplegar a tots aquells que volen lluitar nova societat lliure, democràtica i sense classes i, per això, dèiem aleshores que la Xarxa romandria oberta a totes les persones i a totes les aportacions que històricament han enriquit la teoria i la pràctica del marxisme. Amb aquest esperit el programa de la XSUC que hem apro-vat pretén donar cabuda a tots aquells que vo-len lluitar de forma conseqüent pel socialisme, establint quines han de ser les propostes per les que necessàriament haurem de combatre per aconseguir la transformació revolucionària de la societat. Es tracta d’una eina per definir que som i a on volem arribar, per tal que els companys/es que s’apropin a la Xarxa coneguin que s’incorpo-ren a un projecte que basa la seva raó de ser en el marxisme revolucionari.

La virtualitat d’un programa polític no està en la formulació d’un decàleg perfecte, sinó en que esdevingui d’utilitat allà on desenvolupem la nostra acció política, en la nostra tasca sindical, als moviment socials dels que formem part, en les lluites en les que estem implicats i, sobre tot, que les propostes que incorpora siguin recone-gudes per la pròpia experiència dels treballadors i les classes populars, establint un pont entre les reivindicacions concretes que empenyen al mo-

viment i la necessitat de la transformació radical de la societat. Així, si defensem uns serveis soci-als públics, universals i de qualitat caldrà lluitar per finançar-los gravant a aquells sectors socials que posseeixen un major nivell de renda, si ens oposem als acomiadaments i a la destrucció de llocs de treball caldrà defensar la nacionalitza-ció de les empreses en crisi sota el control dels treballadors, si volem posar fi als desnonaments

i al model d’economia especulativa caldrà naci-onalitzar la banca… A la fi, si defensem un nou model de democràcia basada en la participació i no en la mera representació caldrà lluitar per enderrocar l’actual règim polític i econòmic.

El programa polític no és un simple document a esmenar en un congrés o una assemblea per desar-lo després al calaix, ha d’esdevenir l’orien-tació política del conjunt de companys/es allà on realitzin la seva tasca, ja sigui al sindicat, a les lluites socials o als càrrecs que puguin ocupar. Programes d’esquerres hi ha molts i, segura-ment, de molt bons però de poc serveixen si quan arriba el moment de defensar-lo decau en favor de maniobres de curta volada. De res ens valdrà defensar una societat amb plena ocupa-ció si accepten l’augment de l’edat de jubilació, de res serveix fer bandera de l’ensenyament o la sanitat publiques si acceptem polítiques de re-tall pressupostari que les agredeixen… I és que nosaltres no acceptarem mai que les reivindica-cions justes de la classe treballadora siguin subs-tituïdes per la coartada del “realisme” doncs no acceptem la realitat del capitalisme.

Avui la Xarxa ja té programa polític, serà feina de tots plegats fer-lo arribar arreu on es desen-volupi el combat contra el sistema, ajustant-lo, actualitzant-lo i millorant-lo segons el que re-clami la lluita de classes i les aportacions dels seus protagonistes, doncs, com ja deia Lenin fa un grapat d’anys: “No considerem , en absolut, la teoria de Marx com quelcom acabat i intan-gible: estem convençuts de que aquesta teoria no ha fet sinó col·locar les pedres angulars de la ciència que els socialistes han d’impulsar en totes les direccions, si es que no es volen quedar ressagats de la vida”.

És una eina per definir que som i a on volem arribar. És un projecte que basa la seva raó de ser en el marxisme revolucionari.

Quan farà un any des de la constitució de la XSUC, hem vist la necessitat de dispo-sar d’un lloc propi en el que poder desen-volupar les nostres activitats i assemblees sense les limitacions derivades d’haver de demanar-los a altres casals, organitzacions i entitats i, per aquest motiu, durant les dar-reres setmanes hem estat buscant un local que reunís unes mínimes condicions: espai suficient per poder reunir a més de cent per-sones, amb un despatx per poder treballar, que estigués ben comunicat i preferible-ment a un barri popular de Barcelona i, per descomptat, a un preu de lloguer assequi-ble. Finalment hem trobat un espai que reu-neix aquestes condicions a la part baixa del Guinardó, al carrer Padilla, a tres minuts de la boca de metro més propera.

La voluntat és que aquest local esdevingui l’espai central per les activitats de la Xarxa i dels companys de Socialisme XXI, amb els qui el volem compartir, circumstància que sense cap mena de dubte ens ajudarà a consolidar organitzativament en nostre es-pai polític. Però aquest local no es pot con-vertir en quelcom tancat exclusivament per les nostres activitats orgàniques, sinó que el volem convertir un lloc obert als moviments socials, activistes i persones de l’esquerra que vulguin convertir-lo en el seu punt de trobada, en el seu lloc de reunió, per actes, assemblees, xerrades… així com inserir-lo en els moviments socials i de resposta a les agressions del sistema del Guinardó. Per fer-ho possible caldrà treballar un projecte orientat a aquests objectius i buscar movi-ments i persones que vulguin ajudar-nos a donar vida i a finançar-lo.

Ara la primera tasca serà posar el local en condicions per obrir-lo i poder realitzar les primeres activitats, per la qual cosa faran falta totes les mans que tinguem: caldrà pintar, organitzar els espais, revisar les ins-tal·lacions, moblar-lo,… I això, com sempre hem fet els treballadores i les treballadores, ho haurem de tirar endavant dedicant-t’hi el nostre temps i el nostre esforç, però dis-posar d’un casal revolucionari s’ho val. Així doncs, ja tenim local.

Ja tenim local

twitter.com/farga3

facebook.com/xsucfarga

www.xsuc.cat

propuesta de mediación que ha tomado forma esta mañana. Una mediación que emplaza a Te-lefónica a solucionar el conflicto laboral creado por el despido de Marcos. Con la esperanza de-positada en esta mediación, dejamos la huelga de hambre que hemos mantenido durante 23 días.

Quede claro que, si en un período razonable de tiempo, no se logra la readmisión de Marcos, no nos quedará más remedio que volver a la lucha, reforzados ahora por todas las complicidades tejidas durante estas semanas.

Gracias inmensas a todas y todos los que nos habéis transmitido vuestra solidaridad, nos habéis cuidado, nos habéis dado ánimos, habéis estado con nosotros.

Barcelona, 27 de noviembre de 2012

15

L’ENTREVISTA

Llevamos 23 días en huelga de hambre.

En la mañana de hoy, 27 de noviembre, ha ha-bido una rueda de prensa, a la que han asistido todas las formaciones de izquierda de los parla-mentos catalán y español, prácticamente todos los sindicatos, y numerosas entidades sociales. También hubo buena presencia de medios audiovisuales.

Todos los presentes se han comprometido a realizar una mediación con la dirección de Tele-fónica, para que Marcos vuelva a trabajar en la empresa.

Asimismo, se comprometen a luchar por cam-biar la ley, para que:

Ningún trabajador o trabajadora sea despedido por bajas médicas justificadas.

Ante un despido improcedente sea el traba-jador o trabajadora quien tenga la potestad de optar por la readmisión o por la baja con indemnización.

Todos los presentes en la rueda de prensa, el equipo médico que nos ha atendido y, para col-mo, todos los compañeros y compañeras que nos rodean y han hecho posible que aguantára-mos tanto, nos piden que paremos la huelga de hambre.

Es el momento del balance.

Hemos conseguido:

Romper el silencio mediático que impone una gran multinacional sobre los medios de comu-

nicación, y el nombre de Marcos ha llegado al conjunto de la sociedad.

Una unión entre movimientos sociales y luchas laborales, abriendo una vía para un futuro “15M” dentro del mundo laboral.

Demostrar que desde pequeñas organizaciones se puede afrontar una reivindicación, emplean-do formas nuevas de lucha.

Impulsar nuestra lucha con la convocatoria de Huelga General del 14N y las elecciones del 25N. Convocatorias estas que habrían bastado para eclipsar cualquier otra reivindicación reali-zada con los métodos tradicionales.

Poner en jaque a una gran empresa, centrándo-nos en aspectos de esta que no estén estricta-mente ligados a la producción.

Demostrar la fuerza de las redes sociales y la proyección de estas sobre los medios de difusión.

Poner en las agendas política y social el tema de las bajas médicas y los despidos improce-dentes.

La vinculación con otras luchas, y la imbricación con las redes sociales, creando unos vínculos que permanecerán, y que garantizarán que un posible relanzamiento de la confrontación no partirá, como ahora, desde cero.

A día de hoy, no hemos conseguido la readmi-sión de Marcos.

Valorado todo, hemos decidido acogernos a la

Comunicat de premsa dels treballadors de Telefonica en vaga de fam

Esta dirección daña nuestra empresa. Huelga de hambre. Punto y seguido.

L’ENTREVISTA

www.xsuc.cat

Entrevista a Laurentino González, trabajador de Telefónica en huelga de hambre: “Esta lucha no es exclusiva de Telefónica”Marcos fue despedido en febrero de 2011 porque no era “rentable”. Así de clarito se lo comuni-caron los directivos de Telefónica en una carta, aduciendo que tenía un cierto número de bajas médicas durante el período 2010-2011. De este modo, junto al despido de otra compañera en Madrid, esta empresa millonaria se encargaba de crear un clima de miedo frente a un ERE que planteaba 6.800 rescisiones de contrato. Des-pués de mucho luchar, en la calle y en los Tribu-nales, Marcos y seis de sus compañeros deciden dar un paso más allá: iniciar una huelga de ham-bre indefinida. Entre sus “compas” está Lauren-tino González, el “abuelo” de CO.BAS, ejemplo de dignidad con muchas luchas a su espalda, que explica cómo llegaron a tomar esta decisión tan extrema.

FARGA Inicialmente Marcos logra un gran triunfo al conseguir el despido nulo, pero la cosa se tuerce...

LAURENTINO La primera sentencia judicial interpretó que, debido a la acción sindical de Marcos, el despido debería ser nulo, así que éste se reincorporó al trabajo inmediatamente. Sin embargo, la empresa recurrió y al año siguien-te, ya en 2012, logró el improcedente. Una vez

que transforman el despido nulo de Marcos en improcedente, el pasado mes de julio, todo el Comité de trabajadores le pide a la empresa su reingreso, pero dicen que no porque la Ley se lo permite. En septiembre se intentan retomar las movilizaciones que llevábamos tiempo man-teniendo (huelgas, manifestaciones, flash mobs) con la idea de que sólo de este modo, en la calle, se puede resolver el problema.

F ¿Y cómo surge la idea de la huelga de hambre?

L En seguida vimos que si no íbamos más allá no teníamos posibilidades de ganar el pulso a la empresa. Nos reunimos con otros sindicatos a nivel estatal en lo que denominamos la Coor-dinadora de Burgos, y ahí sale la posibilidad de

pensar en una huelga de hambre. En Barcelona, finalmente, CO.BAS decide que va a hacer una huelga de hambre con carácter indefinido. Siem-pre con la idea clara de que no queremos morir en el intento; así que si en un momento dado los médicos le recomiendan a una persona que abandone, se abandona y punto. Lo planteamos en el comité, pero los otros sindicatos no acep-tan la propuesta, salvo En Construcción que se suman a la acción. Finalmente, se pone como fe-cha el 5 de noviembre, cuando empezamos seis

compañeros, a los que se añadió unos días un compañero de Euskadi. Y vamos a continuar la lucha hasta que la empresa ceda.

F ¿Cuáles son los objetivos concretos de la acción?

L Los objetivos son tres: la readmisión de Mar-cos, que no se despida a nadie por baja por en-fermedad, y que cualquier trabajador que sea objeto de un despido improcedente tenga la posibilidad en última instancia de decidir entre reingreso e indemnización. Es una vergüenza que tengamos una Ley en la que cuándo es el trabajador el que gana el juicio sea la empresa la que decida si se reincorpora o no al puesto de trabajo.

F ¿Estamos en un momento en que es necesario explorar nuevas formas de lu-cha frente a los métodos más clásicos?

L Nosotros ya venimos utilizando métodos clási-cos, como las huelgas, pero el problema es que nos encontramos sin el apoyo de los sindicatos estatales en Telefónica. El Comité Intercentros

pasó olímpicamente del tema. Simplemente dijo, con la boca pequeña, que están en contra del despido de Marcos, pero sin hacer absolu-tamente nada, ni siquiera pedir su reingreso a través de una resolución. Con los métodos clási-cos, si contáramos con el apoyo de los sindica-tos mayoritarios a nivel estatal, podríamos darle la vuelta a la situación. Salvo en Barcelona, no tenemos gente suficiente. Así que recurrimos directamente a la plantilla con esta acción. No-sotros le decimos a Marcos: no te vamos a dejar solo. Y si tenemos que abandonar la huelga de hambre antes de obtener el resultado esperado, seguiremos luchando con otras acciones.

F ¿Y cómo ha sido la reacción de los tra-bajadores y trabajadoras de Telefónica en los últimos meses?

L En una empresa tan grande como Telefónica, una convocatoria unitaria favorece mucho que la gente participe. Pero cuando el llamamiento ya no es unitario cambia la situación. Nosotros creemos que con la convocatoria unitaria sí hu-biéramos conseguido el resultado buscado. No renunciamos a los métodos clásicos, pero vemos que tenemos que recurrir a métodos nuevos, como la huelga de hambre, una experiencia to-talmente nueva para nosotros. Y con esta me-dida tan extrema implicamos, además de a los trabajadores de Telefónica, a la gente de la calle, porque esta lucha no es exclusiva de Telefónica, es una lucha porque en estos momentos todo el poder está en manos de los empresarios. Y o nos damos cuenta de esto y empezamos a luchar o nos atropellan, se saltan la Constitución y nues-tros derechos, y nos liquidan. O nos ponemos las pilas los sindicatos o el despido es absoluta-mente libre.

F Y con la última reforma laboral el pa-norama se recrudece...

L Si, ahora la cosa es mucho peor. Con la refor-ma laboral las indemnizaciones no son lo que eran. También por eso tiene un gran valor lo que está haciendo Marcos que llevaba 24 años en la empresa, y le tocaba una buena indemnización. Le ha plantado cara a la empresa diciendo: con el dinero no me vais a reparar el daño hecho, porque yo quiero trabajar.

La vaga de fam de Telefònica va acabar desprès de 23 dies. Però amb ocasió del BCN Mobile World Congress 2013 de febrer els treballadors han anunciat una acció contundent per reivindi-car la Readmissió d’en Marcos.

O nos ponemos las pilas los sindicatos o el despido es absolutamente libre.