MA

CBA

L’AVENÇ 393 SETEMBRE 2013 FOCUS 25

LA POESIA ES ARREU

MENYSALS DIARIS

FÈLIX FANÉS

Fèlix Fanés (Barcelona,1948), catedràticd’història de l’art a laUAB, ha publicatnombrosos estudis sobreart, cinema i literatura en el segle XX. Els seusdarrers llibres són Diaride guerra. Nova York,tardor 2001 (L’Avenç,Barcelona, 2011) i Uncollage abans del collage(Museu Picasso,Barcelona, 2012).

E n un museu, l’obra es presenta com unconjunt de peces, en realitat pàginesde diari emmarcades, amb una part

del text ressaltada amb retolador vermell.Exactament dotze «quadres», penjats en unarenglera que manté la mateixa distància entreels marcs per fer la impressió d’una sèrie.Però el que contemplem en el museu no ésni de bon tros l’obra, sinó tot just una menad’espectre de l’obra. De fet, la mateixa parau-la «obra» és força inadequada. En el casd’«Anunciamos», més que d’una entitat físi-ca, hauríem de parlar d’una idea –ens tro-bem en ple conceptual–; o, encara millor,d’un projecte, pautat i organitzat, que incloudiverses actuacions. A grans trets, es podenresumir així: durant els mesos de juny i juliolde 1973 uns quants artistes van publicar unseguit de missatges a les pàgines de La Van-guardia. L’espai triat, la secció dels petitsanuncis. Entre els autors, alguns de tan cone-

guts com Francesc Abad, Jordi Benito, Anto-ni Muntadas o Carles Santos.

El pla va encetar-se amb un text on es des-crivia la naturalesa del projecte, a més deprecisar els noms dels autors dels escrits i lesdates en què es publicarien. «ANUNCIAMOS»era la paraula amb què arrencava aquell pri-mer text, terme que, amb els anys, es va adop-tar com a títol de la sèrie. Un cop estampatel missatge inicial, durant tot el mes de juliol,per bé que no exactament en els dies previs-tos, es van anar publicant la resta d’anun-cis. En recordo alguns. Antoni Muntades,que ja aleshores mig vivia a l’estranger, vaescriure: «POR TEMPORAL ausencia del paísinteresa información directa sobre la realidaddel mismo. Visitar calle Comercio 64, 3º, de 5 a7, Sr. A. Muntadas». Francesc Abad, per laseva banda, va inserir el text següent: «PER-SONA buena presencia busca trabajo responsa-ble, serio y bien remunerado. Posee excelente

Hi ha obres que sobreviuen a la seva època perquè, per una misteriosaimbricació dels elements, serveixen molt bé per explicar-la. De la tumultuosa

dècada dels setanta, en aquesta categoria, despunta «Anunciamos», una peçarealitzada pel Grup de Treball l’estiu de 11997733.1 «Realitzar», m’afanyo a dir-ho,

s’utilitza aquí en un sentit metafòric. Es «realitzen» –es «fan reals»,«s’acompleixen»– entitats materials concretes (parlem de «realitzar» un

quadre o una escultura). No és el cas d’«Anunciamos». Fins i tot laterminologia que llavors comença a imposar-se –happening, performance,

instal·lació–, no ens serveix ben bé per explicar-la.

[pàgina anterior]Grup de Treball,Anunciamos, 1973

formación sobre problemas de arte contemporá-neo. Trabajo permanente, todo el año. Escribirc. Ancha 101, Tarrasa, Sr. Abad, T 2974158».Antoni Mercader va optar per: «BUSCO tra-bajo no hacinado compatible actividad artísti-ca. Llamar al Sr. Mercader T 372-39-21». CarlesSantos, en companyia de Dorothée Selz, vaenviar aquestes ratlles: «BUSCAMOS pisocerca Borne men(sualidad) máx(ima) 4.000pts sin entrada. Razón D. Selz C. Santos. 123rue de Elouest, Paris 14. T. 533-83-27». Vacloure el cercle un darrer missatge en quès’informava del desig de connectar amb elslectors; de fet, amb un tipus específic de lec-tor: el que tenint accés a un mitjà de comu-nicació es mostrés interessat «por nuestra(s)problemáticas» (fora d’un despistat, no cons-ta que ningú respongués a la demanda).

La rebel·lia d’aquells anys tenia diversosrostres, sovint superposats. El qüestionamentde l’autoritat els relligava. En recordo alguns:la protesta estudiantil, el moviment dels BlackPanters, l’oposició a la Guerra del Vietnam,l’activisme feminista, la successives «prima-veres» als Països de l’Est. Sumeu-hi, a més,a Catalunya, a Espanya, els darrers cops decua de la dictadura. El Grup de Treball eraun col·lectiu molt polititzat, fos quina fos, atítol individual, la bogeria creativa de cadas-cun dels seus membres. Ara bé, ni els textosni el conjunt de l’operació d’«Anunciamos»tradueixen les postures d’extrema esquerradefensades pel grup. Qui busqui entre elsdiversos anuncis algun missatge (encara quesigui en clau), quedarà decebut. La part polí-tica del projecte no és òbvia.

A primera vista, «Anunciamos» s’em-marca en la crítica als mitjans de comuni-cació tan freqüent a l’època. La censuraamoïnava, però la naturalesa ideològica dediaris, ràdios i televisions inquietava enca-ra més. Per la seva actitud avantguardistaen art i per la seva posició revolucionàriaen política, el Grup de Treball podia sentir-se doblement marginat. De fet, quan es vainserir el primer anunci, feia tot just un mesque Antoni Tàpies havia publicat a La Van-guardia un article contra l’art conceptualcatalà, sense que els al·ludits poguessin

replicar-li. «Anunciamos», doncs, semblarespondre a aquestes preocupacions.2 Elsestudiosos del col·lectiu han parlat d’«ocu-pació tàctica» de les pàgines del diari i finsi tot d’«interferència» dels mitjans,3 per des-criure’n l’objectiu polític.

Però «Anunciamos» presenta altres aspec-tes que no s’haurien de deixar de banda. Lamanera com el col·lectiu s’apropia de la retò-rica del petit anunci fins al punt de gairebéidentificar-s’hi, crida l’atenció. Davant deltext de Santos, per exemple [recordem-lo:«BUSCAMOS piso cerca Borne men(sualidad)máx(ima) 4.000 pts sin entrada. Razón, etc.»],és lícit preguntar-se si el músic buscava pis,si imitava algú que busca pis, o totes duescoses alhora. És cert que no tots els missat-ges s’apropien tan literalment de la retòricade l’anunci per paraules. Muntadas vol quel’informin de la «realitat» del país, Mercaderno vol treballar «amuntegat» –«hacinado»– ,Abad fa gala de coneixements «artístics»;però les lleus desviacions no fan sinó ressal-tar la retòrica bàsica del petit anunci i alho-ra, com a conseqüència, l’objectiu del grupde confondre-s’hi.

En el context de l’època, i ateses les posi-cions ideològiques del Grup de Treball, lavoluntat mimètica sembla incloure dos pro-pòsits. D’una banda, equiparar la feina del’artista a qualsevol altre mena d’activitatlaboral, un objectiu que en els textos teòricsdel grup es proclama sense embuts: els artis-tes són uns treballadors com els altres ques’han de sindicar, tenir drets laborals, etc.4

Però en la identificació amb la retòrica del’anunci per paraules hi ha un segon aspec-te no pas menys important. En retreure’s, enamagar-se en aquell bosc d’ofertes i deman-des, els membres del col·lectiu qüestionen laimatge de l’artista, posen en entredit els seusatributs més consubstancials. Que triessinun diari per fer-ho té molt de sentit.

Entre els fulls d’un periòdic s’agrumollaamb un cert ordre (la seccions) el caos decada dia. A les planes dels petits anuncis(que juntament amb les cartes al directorés l’única part del diari que escriuen els lectors) el caos pren la forma d’un remolíinabastable. La vida corrent s’hi aboca apaletades. Són els «fets reals» que esmen-tava Santos en els textos de l’època.5 Imi-tant la retòrica del petit anunci, el projecteproclama la voluntat dels autors de diluir-se en el flux del devenir quotidià; de deixar-se endur pel desbordament de les accionsmés elementals, de fondre-s’hi, d’anul·lar-s’hi i tot.

26 FOCUS L’AVENÇ 393 SETEMBRE 2013

La censura amoïnava, però la naturalesaideològica dels mitjans inquietava encaramés. Per la seva actitud avantguardista i perla seva posició revolucionària, el Grup deTreball podia sentir-se doblement marginat ’

A «Anunciamos», els missatges d’Abad,Benito, Muntades, Santos i companyia s’en-trebarregen amb els d’agents comercials,comptables, estudiants, minyones, venedors,jubilats, paletes, cal·lígrafs, taxistes, asses-sors jurídics, maîtres, xofers, fusters, mun-tadors, tapissers, gent que compra i que ven,gent que busca i ofereix, un magma de nimie-tats, una espessor de necessitats peremptò-ries. (Fins i tot –només a la pàgina del primeranunci, 28 de juny de 1973– hi he trobat unajustificada «unión»: «UNIÓN de solteros y sol-teras pro matrimonio», un curiós «tiene»: «TIENEantecedente penales de algún delito los cancelarápido», per no parlar del més corrent «se ofre-ce»: «SE OFRECE señorita de buena presencia,trabajos generales de oficina, don de gentes»).

En diluir-se en aquell gruix pueril, els mem-bres del Grup de Treball esborren –o mirend’esborrar– tot vestigi de personalitat crea-tiva, tot tret d’originalitat artística, qualse-vol afany de distinció. Mentre el f lâneurs’endinsa sense rumb pels carrers de la granciutat fins a extraviar-se; els Abad, Benito,Muntadas, Santos i companyia s’aventurenpel laberint dels anuncis per paraules fins adeixar-s’hi el darrer retall d’identitat. De lagrandesa a la insignificança, pot opinar-se;jo no sé, però, per quin dels dos viatges calmés gosadia.

Sigui com vulgui, desprendre’s de tots elsembolcalls de l’artista, sembla efectivament

un dels objectius del projecte. Però «Anun-ciamos» té encara una altra significació quetampoc no pot escapar-se’ns i que, en aquestcas, remet a la història de l’art o, si es vol, deles avantguardes.

El títol d’aquest article –«La poesia és arreumenys als diaris»– recull, comprimida, unafrase de Stéphane Mallarmé. «El vers és arreuen la llengua on hi ha ritme; arreu, menysals cartells i la quarta pàgina dels diaris».6

Amb aquesta sentència Mallarmé dibuixa-va els límits més enllà dels quals la poesia noes pot endinsar, perquè la baixa cultura, encontacte amb la vida de l’esperit, contami-na les seves destil·lacions fins a corrompre-les. El dictum de Mallarmé, que té antecedentsil·lustres (Charles Baudelaire havia escritque els diaris només es poden tocar «ambuna convulsió de fàstic»),7 il·lustra l’esglaide la generació de poetes i artistes fin-de-siè-cle davant de tot allò –la tècnica, la indús-tria, l’economia– que s’identificava amb la baixesa de la realitat burgesa davant de laqual l’art, pur, intacte, havia de plantar cara.És una actitud que servirà de base a bonapart de la cultura contemporània.

Però tot edifici té les seves esquerdes i latardor de 1912 Pablo Picasso –no pas des-afecte a l’ideari simbolista– encola als seusquadres fragments de diaris. Un gest ambconseqüències. A la vista de les noves imat-ges, Guillaume Apollinaire –d’idees sem-

L’AVENÇ 393 SETEMBRE 2013 FOCUS 27

Man Ray,Transmutation,1916

Mod

ern

a M

use

et, S

tock

hol

m.

blants a les de Picasso– deixa enrere els vellstemes amb què havia teixit els seus versos ibusca una font d’inspiració –tal com ell hoexplica– en els programes, els catàlegs, elscartells i els anuncis, d’on haurà de brollarla poesia que pertoca al temps que li ha corres-post viure.8 El resultat és «Zone», on s’iden-tifica la publicitat amb la poesia i els diarisamb la prosa.9 Tot i amb això, el canvi temà-tic iniciat a partir del contacte amb la novarealitat urbana no s’atura aquí (tampoc elrebuig al dictum simbolista). De la mateixamanera que Picasso ajunta pintura i tipo-grafia en un encontre que inevitablementescarneix la puresa del quadre, Apollinaireenceta una nou tipus de tècnica –els cal·ligra-mes–, on superposa al missatge verbal unafiguració de tipus visual i, com a conseqüèn-cia, tot l’edifici de la poesia trontolla.

En el pròleg al seu llibre Els jardins de Kro-nenburg, de 1975, pròleg titulat «Notes sobrepoesia visual», Santi Pau qualifica Apolli-naire de «terrorista» i associa l’experiènciadels cal·ligrames a l’art conceptual que, combé explica, també trasplanta dins la pinturacodis extrapictòrics: textos, fotografies, films;

fins al punt de fer desaparèixer la mateixapintura.10 Unir Apollinaire (i per tant Picas-so) amb la colla de joves disposats a liquidarfos com fos la paleta i els pinzells és tan sug-gerent com agosarat. Però m’hi agafo per-què ens permetrà descobrir altres lligamsentre la nova i la vella modernitat.

Picasso i Apollinaire, amb les seves accions,destapen una inesperada caixa dels trons. Elgest d’entrebarrejar mitjans condueix demanera inevitable a un afebliment de la cons-trucció formal, que sempre recolza en la uni-citat d’un codi vertebrador. Les conseqüènciesseran sorolloses i els fonaments de l’art ensortiran malmesos. Moviments antiinstitu-cionals com el dadaisme, el constructivismeo el surrealisme n’explotaran fins a la darre-ra possibilitat. En aquest procés, els mate-rials humils, les formes pobres, els objectesde rebuig (entre els quals la premsa), hi tin-dran un paper decisiu. Per esmentar nomésun cas, Man Ray, encara a Nova York, «pin-tarà» un dels seus quadres sobre un efímerfull de diari (Theatre, 1916).

El gran hereu d’aquesta tradició entrenosaltres va ser Joan Brossa. Sortir de l’es-pecificitat del mitjà fa de fil conductor a laseva obra. Brossa té un paper en la tramaque ens ocupa perquè, per una banda, lle-geix la modernitat com un camp obert capa pràctiques poètiques i artístiques hetero-doxes (antipoètiques i antiartístiques, si esvol dir així) i, per una altra, perquè, a causad’aquesta actitud, el seu treball és assumitcom un antecedent per la jove generació quees mou a la Barcelona dels setanta al voltantdel conceptual.

Tot i que sabut, no és sobrer recordar quecerts passos de Brossa –no pas els menys ago-sarats– arrenquen també dels diaris. A talld’exemple es pot esmentar que l’any 1947publica a la revista Algol, «Tres poemes purs»,en realitat tres retalls: d’una gasetilla de diari(un crim) i de dos catàlegs comercials (un dejocs de màgia, l’altre de petards). I que a lessuites de poesia visual, construïdes a partirdels objectes més banals, la premsa sovints’hi esmuny. En una d’aquestes sèries, encap-çalada pel títol de «Poemes», hi descobrimfactures, productes de la neteja, homenat-ges al cine (mitjançant la portada d’una revis-ta). En altres sèries, hi trobem directamentfragments de diaris que adopten diverses for-mes i funcions. En una, per exemple, un trosmal retallat –un quadrat trapezial–, curullde petites lletres, s’identifica amb un «formi-guer». En una altra, un sobre fet de paper dediari (petits anuncis, precisament), dins del

L’AVENÇ 393 SETEMBRE 2013

Joan Brossa,“Formiguer”, a HerbaFoc (dins la sèriePoemes habitables),1970

MA

CBA

qual s’encabeixen una factura de l’electrici-tat, uns preus del consum elèctric i un filnegre amb un parell de cercles blancs a cadaextrem, s’associa a un «poema».

L’atractiu d’aquestes obres no ens ha defer oblidar la poca difusió que tenien. Si arales recordo, no és tant per establir conne-xions amb el Grup de Treball, com per mos-trar l’existència d’un determinat corrent enl’art i la poesia atent a la realitat baixa i infor-me. És una sensibilitat sovint lligada a acti-tuds poc complaents amb les retòriquesinstitucionals. D’aquesta tendència, en for-men part tant Brossa com el Grup de Treball,i –m’apresso a dir-ho– uns quants altres. Perexemple, Eulàlia Grau o Joan Rabascall, dosartistes molt crítics amb la realitat social quecoincideixen a utilitzar imatges extretes depublicacions periòdiques. També crític, peròa partir de plantejaments força distints, ésFerran Garcia Sevilla, amb peces com Lectu-ra per semblança i contacte de lletres, pedres icolors, de 1977, realitzada a partir de les foto-grafies de l’atemptat a Carrero Blanco publi-cades a la primera pàgina de La Vanguardia.Més inclassificable és el llibre de Bigas Luna,Anotacions: 31 de desembre del 1974, dut aterme a partir de 500 exemplars de La Van-guardia, 500 del TeleExprés, 500 de La Solida-ridad Nacional i 500 de El Diario de Barcelona,als quals, un cop trinxats, entrebarrejats ienquadernats, els va posar el títol esmentat.

I encara descobrim la mateixa manera de ferheterodoxa i antiartística al llibre, Anar i tor-nar, d’Eugènia Balcells i Carles Hac Mor, onfrases com «El meu marit em diu que esticmés maca quan pateixo»,11 entretopen atza-rosament amb imatges bèl·liques, pornogrà-fiques o simplement pop, retallades delsmitjans de comunicació.

A més de compartir materials, les obresesmentades tenen altres zones de contacteamb «Anunciamos»: qüestionen el que ésl’art (o la poesia); buiden la noció de subjec-te creador i converteixen en problemàtica,a través del manlleu de materials ja fabri-cats, la mateixa idea de l’expressió; rebut-gen, en fi, tota autoritat, sigui artística,política o mo-ral. Ara bé, malgrat aquestspunts d’intersecció, hi ha una diferènciadecisiva entre les obres que acabo de comen-tar i «Anunciamos». De Brossa a Hac Mor,de Rabascall a Bigas Luna, de Grau a GarciaSevilla, tots introdueixen una pista o altraper advertir-nos del tipus de comportamentque la seva obra reclama. Per acostar-nos-

L’AVENÇ 393 SETEMBRE 2013 FOCUS 29

Joan Brossa, Poema(dins de la sèrie Poemes habitables),1970, edició CarlesTaché, Barcelona, 1986

Aquestes obres mostren l’existència d’undeterminat corrent en l’art i la poesia atent ala realitat baixa i informe. És una sensibilitatsovint lligada a actituds poc complaents ambles retòriques institucionals’

hi, ens exigeixen una predisposició estètica(per heterodoxa, per antiestètica, que siguila proposta).

Brossa escriu al començament del qua-dern, «Poemes» (i ens adverteix, que visualo no, això és «poesia»). Rabascall, Grau iGarcia Sevilla emmarquen les peces i les pen-gen en una paret (i per crítics que siguinamb la societat, per indiferents que es mos-trin amb les regles de l’art, els autors ensdiuen, això són «quadres»). I Bigas Luna,Balsells i Hac Mor, en recloure la seva ideaentre les pàgines d’un llibre –per antilitera-ris i antiartístics que siguin els resultats–,ens diuen, també, això és «literatura». »Anun-ciamos», en canvi, no presenta cap pista;mai no indica que ens trobem davant la neces-sitat d’exercir una apreciació estètica. L’en-treclaudàtors que tota obra d’art comportarespecte a la realitat, aquí s’ha abolit. No

ens trobem només amb la destrucció de l’ob-jecte artístic sinó també amb l’esborramentde tot el camp d’implicacions que –en absèn-cia de l’objecte– permet a la percepció estè-tica continuar en actiu.

Sempre s’ha dit que la desmaterialitzacióde l’art avança paral-lela a la consciènciaeconòmica de l’objecte artístic. El Grup deTreball tenia els ulls clavats en aquest tipusde qüestions mercantils. El 1973, per exem-ple, va presentar a la Universitat Catalanad’Estiu de Prada de Conflent el Treball col·lec-tiu sobre els artistes participants a Documenta4 (1968) i Documenta 5 (1972) a Kassel, enquè en forma de publicació es recollia, a par-tir de l’Annuaire Internationale des Ventes(1970), la cotització dels artistes que van par-ticipar en aquells certàmens. A l’any següentvan dur a terme l’Enquesta a 24 galeries deMadrid, en què es furgava un altre cop en lesrelacions entre art i mercat, entre creació iinteressos econòmics. La manera com allu-nyen «Anunciamos» de tota possibilitat deconvertir-se en objecte estètic podria tenir aveure, finalment, amb aquesta preocupaciódel grup. A les seves obres renunciaven a lesimatges. Eren iconofòbics, en l’expressió deMartin Jay. Defugien mitjançant complica-des filigranes estratègiques –com la d’«Anun-ciamos»– la voracitat del mercat sempre aapunt per absorbir qualsevol manifestacióartística. I aquesta no és una afirmació gra-tuïta. No feia pas tant (el 1969), l’exposicióWhen Attitudes became Form, on s’aplegavenles darreres tendències en art, sobretot lesconceptuals, havia estat patrocinada per Phi-lip Morris (en la versió vista a Londres). Laraó adduïda en el catàleg pel director gene-ral de la companyia era diàfana: recolzavenaquell art nou perquè era innovador de lamateixa manera que són innovadores lesempreses comercials. I concloïa: «La recer-ca permanent de Philip Morris per aconse-guir una manera nova i millor de produir éssemblant al qüestionament que es plante-gen els artistes les obres dels quals estanrepresentades aquí».12

Avui, quan el diner s’ha assecat, l’aixe-ta del patrocini no raja i la cultura en unasituació molt precària malda per sobreviu-re, que l’objectiu d’un col·lectiu de crea-dors fos per damunt de tot evitar que la sevaobra s’identifiqués amb una mercaderia,pot semblar estrany. «Anunciamos» no esmanifestava, però, contra la remuneraciódel treball creatiu, sinó contra els especu-ladors que s’hi arrapen. Ara bé, la comple-xitat de l’obra, com hem vist, anava més

30 FOCUS L’AVENÇ 393 SETEMBRE 2013

Avui, quan la cultura malda per sobreviure,que l’objectiu d’un col·lectiu de creadors fosper damunt de tot evitar que la seva obras’identifiqués amb una mercaderia, potsemblar estrany’

Bigas Luna, Anotacions:31 de desembre del1974, Barcelona:Edicions 62, 1975

L’AVENÇ 393 SETEMBRE 2013 FOCUS 31

NOTES1. Avui als fons del Museu d’Art Contemporani deBarcelona, donació d’Antoni Mercader.2. El Grup de Treball va crear un Servei Permanentde Resposta a la Premsa amb la intenció de coordi-nar les relacions del sector amb els mitjans. Vid. entrealtres el text del Grup «El sector dels plàstics» de juliolde 1974, recollit al catàleg Grup de Treball, MACBA,Barcelona, 1999, p 80.3. P. PARCERISAS, Conceptualismo(s) poéticos, políti-cos y periféricos, Akal, Madrid, 2007, p 246 i el catà-leg Grup de Treball, op. cit, p 20.4. Per exemple, la carta tramesa al sector d’arts plàs-tiques el març de 1975, reproduïda al catàleg Grupde Treball, op.cit., pp 96-97.5. C. SANTOS, «Informació d’Art Concepte 1973 aBanyoles», reproduït al catàleg Grup de Treball, op.cit., p 60.6. S. MALLARMÉ «Sur l’évolution littéraire», a Œuvrescomplètes, Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade, París,1945, p 867.

7. C. BAUDELAIRE, «Mon coeur mis à un», a Oeuvrescomplètes, Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade, París,1961, p.1299.8. Carta de G. Apollinaire a A. Billy del 13 de setem-bre de 1912, reproduïda parcialment a Méditationsesthétiques. Les peintres cubistes, Hermann, París,1965, p.135. 9. G. APOLLINAIRE, «Zone», Alcools (1913), Oeuvrescomplètes, Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade, París,1965, p.39.10. S. PAU, «Notes sobre poesia visual» a S. Pau, Elsjardins de Kronenburg, Llibres del Mall/Curial, Barce-lona, 1975.11. E. BALSELLS/C. MOR, Anar i tornar, Imprès a Tipo-grafia Empòrium, Barcelona, 1979, s/p.12. J. A. MURPHY, «Sponsor’s Statement for ‘WhenAttitudes became Form’», recollit a Ch. HARRIS &P. WOOD, Art in Theory 1900-1990. An Anthology ofChanging Ideas, Blackwell Publishers, Oxford (UK) &Cambridge (USA), 1992, pp 885-86.

Ponència presen-tada al seminari«Revoltes poèti-ques, resistènciai resiliència», duta terme l’11 d’a-bril de 2013 a laFundació Palau,Caldes d’Estrac,amb motiu del’exposició «Larevolta poètica,1964-1982».

enllà de la mera qüestió econòmica, unamés entre els molts fronts oberts per «Anun-ciamos». És aquesta complexitat la que enspermet acabar dient que si cada època té lesseves regles i la funció de l’art és defugir-les a fi que s’il·lumini tot allò que les apa-rences amaguen, el treball d’Abad, Benito,

Muntades, Santos i companyia no decep decap manera aquestes esperances. La ima-ginació i la gosadia de l’obra s’identificaamb la imaginació i la gosadia d’uns anysen què es creia que la política i l’art (la poe-sia) podien canviar-se. Ara una imatge petri-ficada en el temps.