Tercera part

 

Tradicions ancestrals

  15 - La dansa de la lluna   16 - A la vora de l'aigua   17 - Un crit en la nit   18 - La festa pagana al carrer   19 - Nits de foc i màgia

15.- La dansa de la lluna

"Modesta, l'al•lota avança a passes curtes. Lleuger,

volta el jove aquesta dansa de tots els bots que sap fer".

Fragment de 'Ball pagès', poema de Marià Villangómez

El ballador eivissenc, amb els seus grans salts, està interpretant, potser sense saber-ho, un ritual idèntic al practicat per nombrosos pobles de l'antiguitat: una dansa de lluita, de combat. La dona, a la vegada, lliscant suaument com si patinés i amb les mans en posició d'ofrena, s'identifica amb una deessa antiga, o amb la mateixa lluna.

El ball pagès és, doncs molt més que una formosa manifestació de la cultura i el folklore popular: és una relíquia viva de remotes danses rituals. Aqueixes arcaiques danses rituals es realitzaven en honor d’un déu o d’una deessa, buscant la protecció dels poders i forces de la Naturalesa.

L’antiga deessa d’Eivissa i de Cartago era Tanit, personificació de la Lluna. En advocacions més antigues (com s'ha vist abans) era l’Astartè dels fenicis, l’Ishtar cananea, l’Isis egípcia, l’Artemisi grega o la Diana romana. Per a tots els pobles antics, la lluna tingué categoria sagrada. Ni tan sols el cristianisme es va escapar d’aquesta poderosa influència: la mateixa Verge Maria, en la seua advocació d’Immaculada, posseeix entre els seus atributs una lluna en fase creixent.

En els balls pagesos, els papers de l'home i de la dona estan clarament diferenciats. La dona, submisa, recull els seus braços al cos, la mirada en terra i no al ballador; amb passes curtetes i molt ràpides, va descrivint cercles, dins dels quals actua l'home. Ell, per la seua banda, no té uns passos determinats. Tracta de demostrar amb grans salts la seua força, l'homenia que li ha de fer guanyar el favor de la dona. La silueta triangular i el posat hieràtic de la balladora fan pensar en la deessa que maneja l'home a voluntat.

Ell s'ha d'esforçar per seguir-la amb la mirada -mai no pot donar-li l'esquena- i s'exhibeix com a fort i galant  alhora. També s'ha fet la comparació de l'home amb el gall que festeja. Abans es coneixia un ball d'es gall, en el qual l'home encalçava la dona, però ja s'ha

perdut. Com tampoc ja no es fa una dansa en la qual l'home balla mig agenollat, com si fan els cosacs russos.

Que les antigues danses eivissenques són d'origen lunar ho indiquen clarament els moviments de la dona. Entre els grans bots de l'home, ella es mostra de front (lluna plena). De sobte gira 90 graus, ensenyant només la meitat de sa figura (quart minvant). Igual que la lluna en el cel, la dona va descrivint una corba. Quan l'acaba, gira 180 graus i ensenya la seva altra meitat (quart creixent). I així un i un altre cop, fins al final del ball. I ella tampoc no li gira mai del tot l'esquena a l'home que balla al davant.

Una de les danses típiques, ses dotze rodades, representa els mateixos dotze girs que la lluna fa al voltant de la terra en el decurs de l'any. Aquest ball, típic en noces o compromisos nupcials, de vegades es balla amb només nou rodades, una altra al.lusió a la lluna i a la fertilitat femenina, ja que són nou els cicles, els mesos lunars necessaris per a la gestació d'un ésser humà.

Alguns investigadors defensen igualment que el ball pagès és, a més d'un arcaic ritual en honor de la deessa de la nit, una dansa guerrera. Daniel Escandell, per exemple, afirmava que l'origen d'aquestes danses guerreres pot situar-se a Armènia o al Càucas, basant-se en el caràcter oriental de part de la cultura pitiusa. A Rússia es coneix el 'ball del tamborí', el més antic del que es té notícia, amb més de tres mil anys d'existència provada. Aquest ball, original del Kurdistan i dansa guerrera del bel. licós poble kurd, és pràcticament idèntic a l'eivissenc: els cosacs ballen a grans bots, adornats amb espases i dagues al pit i cintura, mentre que les dones llisquen suaument. L'única diferència notable  és la vestimenta; la cadència d'aquest ball és pareguda a la de la llarga eivissenca i el tambor que utilitzen pels redobles és idèntic al nostre.

Descripció d'alguns balls  La forma d'executar els balls varia d'un poble a l'altre de les Pitiüses, més o menys sensiblement. Del Grup Folklòric de Sant Josep de sa Talaia recollim, només per aportar uns pocs exemples, la descripció d'alguns dels més populars i coneguts que ells fan: La curta.-  És un ball de curta durada; les passes i el ritme són els apropiats per als balladors, generalment els majors. L'amo de la casa amb l'hereva, o els sogres (segons l'ocasió), fan el ball de la curta que enceta la festa, tot donant permís als més joves per a continuar-la.

La llarga.- És un ball molt diferent de la curta. Els joves mostren el seu vigor i la seua força amb un ritme molt més animat. En quasi tots els balls, el ballador escull la balladora amb una castanyolada. Aquest gest, una mica rude per a convidar una dona, es disculpa al final del ball amb una agenollada. La balladora ho agraeix amb una petita reverència.

Sa filera.- El ballen un home amb tres dones, que van en filera. Pot interpretar-se com un ball de casament, en el qual la núvia és acompanyada per dues amigues o dames. El ritme és el de la llarga. Ses dos balladores.- Una altra variant de la llarga. Es pot veure com un ball d'inspiració masclista, com la majoria, on un home festeja dues dones indistintament, sense decidir-se per cap. A la fi del ball s'agenolla enmig d'elles. A alguns pobles de l'illa, aquest ball rep  altres noms.

Es canvi de parella.- També variant de la llarga, en aquest ball els homes trien la posició adequada que els permeti canviar-se de parella sense trencar els cercles simètrics de les dones.

Ses nou rodades.- En opinió dels integrants del grup folklòric de Sant Josep, aquest és el ball més polit i també el que culmina la festa. Sembla una cerimònia nupcial, en la que els nous esposos fan una sèrie de voltes simètriques, allunyant-se i acostant-se. Quan es troben, en el centre, s'uneixen pels colzes. A partir de la sisena rodada, la dona ensenya els anells, regal del nuvi. El ball s'acaba amb una llarga, on s'ajunten tots els convidats i participants, desitjant-se felicitat.

El 'yeu yeu' i la xeremia  I si antic i enigmàtic és el ball pagès, no ho són menys els instruments musicals, les cançons i el redoble, les caramelles... No pocs musicòlegs, en sentir les cançons eivissenques, han afirmat trobar-se davant un fòssil vivent.

Les cançons es divideixen en dos classes: les anomenades pròpiament així, cançons (les més populars són les de porfedi), i les gloses. A les primeres, l'intèrpret redobla cada estrofa amb el característic 'yeu yeu yeu...'. Les gloses són més modernes i els hi manca aquest redoble, molt paregut al que es fa en el cant berber del nord d’Àfrica. Sembla que el tipus de cançó més antiga del món àrab fou l’anomenada 'huda' (la paraula significa 'direcció, ruta'). Es tractava d’una monodia d’estrofes molt senzilles, a l’igual que la cançó eivissenca, i que acabaven invariablement amb aquest redoble: 'ye hedia, ye hedia, ye yeda, ye yeda...'.

 Podríem estendre'ns al voltant de les cançons i dels instruments musicals (tambor, flauta, espasí, castanyoles...), i també parlant dels vestits típics de l'home i de la dona, o de la rica joieria eivissenca; però aquests temes ja apareixen àmpliament tractats en altres obres i per això només farem aquí un comentari al voltant d'un singular instrument musical: la xeremia. És un curiós doble clarinet de canya, anomenat també reclam de xeremies o xeremia doble.

Aquest instrument no apareix en el folklore de cap altre poble d’Europa. En canvi, era conegut perfectament pels antics egipcis, que l’anomenaven mait. No només la forma, sinó també la decoració, els brodats, són idèntics. I no hem d’oblidar que Bes, el geni-déu egipci que donà nom a Eivissa, rebia culte domèstic com a protector de la infància i com a déu de la música i la dansa; posteriorment, els grecs l’assimilaren al seu semidéu Pa, que amb la música de la seua xeremia (també se l’ha representant tocant una flauta) encisava –i perseguia- nimfes i nàiades pels boscos.

16.- A la vora de l'aigua

En determinades festes religioses, sobretot durant els mesos d'estiu, se celebraven i celebren encara  (ja que sortosament és una de les tradicions que s'han recuperat en els últims anys) balls i festes en les proximitats i esplanades de pous i fonts. Eren i són uns balls amb un gran arrelam popular, en els quals la gent comparteix un mateix esperit d’alegria en presència de l’aigua, donadora de vida, i rodejats de música, que per ella mateixa expressa ja una emoció col•lectiva. Això evidencia una molt clara reminiscència pagana d'aquestes danses, fetes en honor de l'aigua i dels esperits de la natura, o elementals que en ella, segons les antigues creences, hi habitaven, com les nimfes.

En la cultura ancestral eivissenca estava fermament  assentada la convicció que, per obtenir els beneficis de l'aigua (imprescindible per a les collites, els animals, els homes) era convenient o necessari fer ofrenes, resar o festejar els esperits que en ella hi

habitaven, que no eren sinó els fills de la Gran Mare Terra, de la Deessa Mare. Són, idò, festejos que recorden l’ancestral creença en el poder màgic de les nimfes que habitaven en fonts i brolls, a les aigües de les quals els malalts hi llançaven unes plaquetes de plata o plom. En elles hi havia gravades oracions, amb les que els malalts imploraven la seua curació. La fórmula que encapçalava aquestes pregàries era sempre la mateixa: Kantas Niskas, rogamus et deprecamus vos... (sagrades nimfes, us pregam i suplicam...)

Les nimfes són els esperits de la natura de l’element Aigua, si bé aquestes deïtats vivien també a boscos i selves. Els sacerdots grecs les invocaven precisament vora les fonts, oferint-les sacrificis i pregàries, demanant-les que fessin caure la pluja. Un costum idèntic va conservar-se fins al segle XIX al País de Gales. Les nimfes de les aigües, o nàiades, posseïen l’exclusiu ‘privilegi’ de curar les malalties. Les cinc del matí, quan els grecs acostumaven prendre els seus banys, era per a ells ‘l’hora de les nimfes’. Els romans, per la seua banda, les hi erigiren monuments en les proximitats de les fonts termals, balnearis i banys, fent-les així mateix ofrenes i dedicant-les inscripcions votives. L’Església catòlica, en no poder eliminar o acabar amb aquest ‘ritual pagà’, el va assimilar i adaptar, convertint-lo en el que avui dia encara es practica a molts d’indrets: processons o romeries, amb resos continus i amb la gent del poble portant els sants, per demanar que plogui.

Els elementals  Tots els pobles antics creien, com bé va escriure Paracels, que tots els elements tenen una ànima i estan vius. La creença en l’existència i el poder dels esperits elementals és tan vella com la mateixa Humanitat. Aquestes potències de la Naturalesa (gnoms, ondines, follets, elfs, nimfes, fades o moltes altres accepcions, depenent del seu hàbitat o de les seues característiques), hom creu que tenen poders màgics i, si bé són incapaços d’encarnar-se en el món material, si poden assumir forma humana i mostrar-se o deixar-se veure en determinades circumstàncies.

Es diu que estan compostos de ‘matèria subtil’, la qual, en condensar-se, els fa susceptibles de poder ser visibles. Texts antics sobre aitals creences ens informen que generalment són esperits bons, entremaliats i fins i tot burletes, encara que també n’hi ha algun de negatiu. Vaguen per tot l’univers, són per tot arreu. Amb certs rituals o fórmules màgiques poden ser evocats en indrets, dies i hores molt determinats.

En concret, les nimfes són personificacions de les forces naturals que presideixen el creixement i la fecunditat en els regnes vegetal i animal. Els grecs les dividiren en quatre classes: les dels rius i fonts (nàiades), les de les muntanyes (orestíades), les dels camps (agronomoi) i les dels arbres (dríades i hamadríades). El filòsof Tales de Milet deixà escrit que l’aigua era el principi de tot i va veure de seguida que on no hi havia aigua, la vida tampoc existia. I si ens fixem en la importància que té l’aigua en la nostra existència (abans, ara i en tot temps), podrem entendre millor la relació i el gran significat que les festes i els balls a la vora dels pous tenen en la vida dels eivissencs.

Les virtuts de l'aigua L'aigua simbolitza la puresa, la receptivitat, la feminitat. En gran número de cerimònies religioses o màgiques, té un valor purificador. Els àrabs saberen aprofitar-la prou bé, construint sínies i sistemes de regadiu tan importants com els que encara poden veure’s a la zona de ses Feixes. Abans de començar a excavar pous, els eivissencs ja conservaven l’aigua de la pluja en aljubs i cisternes.

El cos humà està format en un 80 per cent d'aigua. El biòleg Alexis Carrel escrigué que "l'existència dels teixits no és concebible sense la del medi líquid. Les nostres cèl•lules es

troben sumides en un autèntic aquari marí". I aquesta mateixa aigua posseeix excel•lents qualitats que, ben utilitzades, poden ser molt beneficioses. Així, metges i naturòpates reconeixen que és molt sa caminar descalç sobre l'herba mullada o sobre l'arena de la platja, així com prendre dutxes fredes.

 Entre els molts d'exemples que es podrien esmentar, els banys de peus amb civada i sal a 37º de temperatura dissolen els anomenats 'ulls de poll' i les butllofes produïdes per un calçat massa estret o per excedir-se caminant. També s'el.liminen els creixements de pell sota les ungles, que solen ser molt dolorosos. Així mateix, l'estómac necessita fluids per aclarir i augmentar els seus sucs, en proporció directa als sòlids que s'ingereixen a diari. Per això s'han de beure diàriament uns dos litres d'aigua, repartits entre els menjars.

Paracels ja lloava l'aigua i les seues bondats, assegurant: "Aquell que coneix en profunditat les virtuts d'aquest líquid, tan necessari per a la vida, té a mà sense recórrer als medicaments el remei eficaç per a les situacions més comuns".

Dades assenyalades  Tant a Eivissa com a Formentera, hi ha una dada assenyalada per a cada pou i font, un calendari de ballades, que coincideixen en quasi tots els pobles de les Pitiüses, en dies com, per exemple, el de Sant Joan (24 de juny), Sant Cristòfol (10 de juliol), Santa Maria (5 d'agost) o Sant Ciríac (8 d'agost). Tots ells, quan el nivell dels brolls o cabdals era el més baix de l'any. Diu la tradició que s'escollia una pedra arreu de la font i se li disparava amb un trabuc o catxorrillo (armes de foc antigues). Si la pedra es trencava, era bon senyal, ja que volia dir que l'aigua tornaria a la font. D’altres vegades, es disparaven els trets directament a l’aigua.

Baralles i conflictes  En aquestes ballades, la tradició assenyala que sigui l’amo del pou o de la font el qui obri el ball, amb l’hereva. A les ballades de matances, els qui comencen són els amos de la casa. I en els balls rituals i de cerimònia, els qui els obrin i donen el senyal de començar la festa són els pares o els avis. En tots els casos esmentats, i gairebé sempre, es comença amb una curta.

En els balls als pous, i en acabar l'última llarga (quan el cap de ball es retirava del terreny i tornava a entrar al final de la ballada per tancar la festa amb una altra curta) era el moment que solien escollir les colles d’amics que hi havien acudit d’altres indrets per demanar que el ball continués. L’organitzador de la festa feia llavors, amb el ganivet que portava al cint, una ratlla en terra que cap dels dos grups, els del poble i els convidats de fora, podien traspassar de cap manera. Més d’una  vegada una de les colles es ‘saltava’ aquesta regla, transgressió que donava lloc a baralles i conflictes, amb trets o ganivetades que de vegades acabaven fins i tot amb resultat de mort; fets tràgics que acabaren provocant la suspensió de les dites ballades.

Com va passar, per exemple, a finals del segle XIX o principis del XX  al pou d’Aubarqueta (en la vénda de Benirràs del municipi de Sant Joan de Labritja; pou, per cert, restaurat en 1996), per mor de les desavinences entre els fadrins de Sant Llorenç i els de Sant Miquel –si bé una altra versió diu que van deixar de celebrar-s’hi balls a ran de la mort de l’amo del pou-.

O, per posar un altre exemple, com va succeir as Broll de Buscastell (vénda de Sant Gelabert). A aquest indret, un pou artesià considerat per molta gent el més cabdalòs d’Eivissa, el ball deixà de celebrar-se cap a l’any 1925, a causa de les renyines entre els

joves de Santa Agnès de Corona i els de Sant Mateu d’Aubarca. El pou està situat prop dels límits d’ambdós pobles.

Joan Marí Tur ho explica molt bé al 'Calendari de Balls a Pous i Fonts' (Eivissa, 1978): " (...)Malgrat pertànyer al poble de Santa Agnès de Corona, els al•lots dels dos pobles esmentats es disputaven l’autoritat sobre ell. La plaça on se feia el ball es dividia en dues zones, una a cada extrem; i les ocupaven, respectivament, els joves de Santa Agnès de Corona i de Sant Mateu d’Aubarca. Pobre al•lot o al•lota el qui gosàs travessar la zona, perquè les conseqüències eren imprevisibles! La pólvora i els catxorrillos eren els encarregats de resoldre el litigi. La tibantor, les disputes, les baralles...arribaren a un tal extrem que el ball morí sota les seues ales".

Sortosament, aquests lamentables fets, i altres semblants que van ocórrer en diferents indrets, ja pertanyen només a la història. Les ballades a pous i fonts tornen a celebrar-se arreu de les Pitiüses, i són precisament un dels actes més reivindicats actualment pels qui defensen que el ball pagès ha de ser més ‘popular’ i menys ‘d’exhibició’, pels qui lluiten per la seua autenticitat i pels qui consideren que els pous i fonts a la vora dels quals es fan aquestes ballades són un context propici i idoni per aconseguir-ho.

Antoni Manonelles, del Grup Folklòric Sant Josep de sa Talaia, és un dels qui reivindica que "tothom qui vulgui pugui participar activament en el ball i no només mirar, i  ballar amb la roba que es du en l’actualitat, fins i tot amb vaquers i samarreta, sense tenir que pujar a un escenari. S’ha de tornar el ball pagès als seus orígens, és a dir, fer-lo de nou un ball popular".

 

17.- Un crit en la nit

"Què és això que he sentit jo que tot ha fet tremolar? Un rugit de molta força

fins es putxos ressonà". Fragment d' 'Ucs' - Xacoters de Balàfia

L’uc ha estat sempre el crit de guerra, de valor o de desafiament dels eivissencs. En l’actualitat ha quedat reduït a una expressió festiva, de xacota o de celebració d’algun esdeveniment important. Ha perdut molt del seu arcaic significat entre els habitants de les Pitiüses. Fins i tot, m’arriscaria a dir que els illencs no han sabut mai, o no han tingut en compte, l’autèntica força màgica del seu crit.

Temps enrera, en la tranquil•litat del camp eivissenc, ressonava l’uc per tot arreu. Era un crit llançat al vent, inquiet i excitant. He trobat autors que afirmen que manifestacions d’aquesta naturalesa semblen ser un fenomen propi de poblacions disseminades pel camp. De fet, a molts d’indrets de la Península existeixen crits semblants. El nostre uc s’ha comparat amb l' 'ahuc' del País Valencià, l’ ‘uturuxo’ dels gallecs, l’ ‘irrintzi’ dels bascos, l’ ‘ujujú’ dels habitants del Pirineu aragonès o l’ ‘ajijide’ dels canaris. I entre molts d’altres noms que aquests crits reben en diferents indrets del món, podem esmentar l'

'ucar' de l'antiga llengua occitana o l' 'huchier' del francès antic col•loquial, que significa 'escridassar'. Però sempre s'ha atribuït al nostre crit un origen incert.

L’uc, amb un so que si s’ha d’escriure seria quelcom semblant a “Atuuuuuuuuu! Yaaaaaajajajajajiiiii!”, s’inicia amb unes contraccions guturals que van creixent en intensitat, per a desprès degenerar en un redoble o imitació d’una riallada, en to sarcàstic. Entre el redoble hi ha persones que de vegades solen articular algunes expressions intencionades que encara accentuen més l’incitant poder del crit.

Qui el llançava, podia tenir impulsos ben diferents. Per una simple expansió de l’ànim, o per omplir la soledat dels camps... podia fer-se un uc per arrogància, prop d’una festa o d’una reunió, o per avisar que algú hi arribava; o podia anar dirigit cap a algú determinat, per despit o ira o indignació... de vegades dos rivals o contendents que tinguessin que ‘aclarir comptes’ per qualsevol topada i dirimir qui dels dos tenia raó, abans de la baralla pròpiament dita –ja fos amb arma blanca o a galtada plena-, ja havien tingut un altre duel gutural, un desafiament a base d’ucs en el que cadascun dels contrincants intentava fer-los més forts i més llargs que l’altre.

Uca es jove en sa vetlada b'e de tristor o d'alegria, i, molt fluixet, sa donzella quan rep es que ell li envia li respon de baix des porxo amb un uc per petit sia. També es pastoret quan l'alba ja comença a rompre es dia com es jai quan de repent li agafa aquesta mania... (Fragment d'una cançó del grup eivissenc 'Uc')

Les autoritats del segle XIX decidiren prohibir-lo, potser per considerar-lo un estímul buscabregues. Des d’aleshores, poc a poc l’uc ha anat perdent aquest caràcter virulent i avui dia, com s’ha comentat abans, només queda el crit, ja sense cap prohibició, de festa i de xacota.

El poder del crit, la força del so  Quan un home necessita tibar les seues forces i afirmar el seu valor, sovint se serveix d’un crit. La brusca expulsió del tòrax de l’aire utilitzat, per una banda, i les vibracions de les notes executades per l’altra, semblen augmentar considerablement el seu poder ordinari. Aquest sistema el coneixen bé esportistes com els saltadors o llançadors (de pesos, javelines, discos...) o com els practicants d’arts marcials, que l’utilitzen regularment. Sembla ser que el relaxament respiratori correspon al dels muscles i l’augmenta.

Un crit modulat segons una tècnica especial pot tenir conseqüències astoradores en la naturalesa dels éssers. Només cal esmentar el crit tan especial dels esportistes de judo o karate, sobretot els d’alta competició. L’anomenen ‘kiai’ i tothom que l’ha pogut sentir de prop afirma que les seues manifestacions són espectaculars: tot vibra al voltant del lloc on ha estat llançat, i els assistents al fenomen senten sovint dins d’ells un gran buit.

I també en qualsevol conflicte bèl•lic, els oficials que manen les tropes (i que coneixen aquest principi, considerat a les acadèmies militars una tàctica fonamental), exigeixen dels seus homes que quan ataquin l’enemic, ho facin cridant.

Els experts en acústica han demostrat la certesa següent: vibracions ben determinades es manifesten per sorolls audibles, obligatòriament acompanyats en el que és inaudible per harmònics en infrasons i ultrasons, i tenen efectes fàcilment constatables. És el cas bíblic de les trompetes de Jericó. Sonaren juntes vàries vegades i en acabar l’ última, els murs de la ciutat s’enfonsaren. No fa gaires anys als Estats Units va fer-se un experiment similar: edificaren una paret força sòlida, hom gravà una marxa militar i desprès aquesta fou difosa al doble del seu nivell de so, a una distància prèviament establerta. Malgrat la seua robustesa, la paret va esbaldregar-se com un castell d’arena. I és que l’acústica té lleis que encara no comprenem del tot.

Els pobles celtes, si no les comprengueren, al menys sí que les conegueren. També ells tenien un crit, que llançaven quan feien un esforç desmesurat. També sovint el feien els balladors, durant els seus belluguejos. Per a ells era una mostra d’alegria i al mateix temps una forma d’entonar els muscles. Aquest crit era anomenat per gals i bretons ‘Youc’hadenn’. Més similitud amb el nostre ‘uc’ no crec pugui trobar-se enlloc. I aquesta és una altra prova que els celtes (o kimres, o com se’ls vulgui dir), si bé no deixaren cap rastre físic de la seua presència a Eivissa, sí que el deixaren en forma de tradicions, costums populars, mites o creences, de les quals ja n’hem vist fins ara varis exemples.

18.- La festa pagana al carrer

El Carnaval o Carnestoltes és la gran festa popular que representa l'oposició de la carnalitat a les restriccions quaresmals. Sempre ha estat una gran font d'inspiració no només per a grans creadors com Goya en el món pictòric, Schumann, Berlioz o Paganini en el musical o Zorrilla o l'Arxipreste d'Hita en el camp literari, sinó també per a la ciutadania en general, ansiosa de lliurar-se per uns dies de normes, de reglaments, d'idees d'ordre social o de bon gust.

El Carnaval ho transgredeix tot, ho trastoca tot: és el temps de la inversió d'aquest ordre social, de desenfrenament en fets i usos i de diversió, sobretot de diversió; després ja vindran la penitència o el penediment, si és que hom així ho desitja.

A les Pitiüses la manifestació més destacada d'aquesta 'festa de la carn' són les Rues que se celebren a diversos municipis, especialment al d'Eivissa ciutat. Cada any són més els eivissencs i residents que s'inscriuen per participar en la Rua, i no només per optar a alguns dels nombrosos premis que concedeix l'Ajuntament.

De fet, són moltes les persones que des de setmanes o fins i tot mesos abans treballen de valent en la construcció, preparació i organització de la seua comparsa o carrossa, una activitat que uneix a barris, escoles, grups de veïns i diversos col•lectius sencers. Molts dies i moltes hores de feina i esforç per a després, tan sols durant un dia o al llarg només d'unes hores, veure's recompensat amb la diversió pròpia i aliena, amb la rialla i els aplaudiments, al marge que hi hagi o no una recompensa econòmica. Perquè a pesar de tots els pesars, de les crisis i dels problemes, els dies del Carnaval semblen ser els millors per oblidar-se'n de tot; i al poble eivissenc, tot el que sigui bon humor i ganes de 'marxa', mai no n'hi falten.

Des de l'anonimat que proporcionen les màscares i les disfresses, el Carnestoltes permet a més una forta crítica social, per la qual cosa durant els anys del franquisme es va convertir en un 'perill' per als 'poders establerts', arribant fins i tot a estar prohibit, perquè aquell règim veia en ell un 'perill de revolució', i les autoritats en recelaven molt i el qualificaven de 'festa incontrolable'. Però ara, sortosament recuperat amb la democràcia, torna a estar més viu que mai.

I a indrets on, al contrari que aquí, no ha estat prohibit mai (Venècia, Cannes, Brasil...), ha anat adquirint dimensions pròpies i s'ha estabilitzat com una festa d'identitat local, que any rera any atreu milers i milers de visitants als esmentats llocs, entre els molts d'altres que arreu del món igualment viuen el Carnaval amb gran intensitat.

Vinculat als cultes pagans El Carnaval senyala els últims dies abans de la Quaresma, abans dels dejunis i les abstinències, de les restriccions; són els últims dies de llicència, quan encara es pot menjar carn. Jacques Heers, a 'Carnavales i Fiestas de Locos', diu que en un principi, el Carnestoltes "no és més que una processó que, amb tota certesa, recobra pel seu compte uns records molt antics vinculat als cultes pagans d'avior, al Culte de la Renovació, dels déus silvestres i les forces de la Naturalesa". Altres autors no dubten en evocar amb tota naturalitat la tradició de les bacanals (vegi's), les festes de la terra, del vi, dels boscos...

Com a festa pagana que es desenvolupa al carrer, el Carnestoltes és un espectacle, una sàtira social i/o política, potser inclús el reflex un conflicte de societats o, com a poc, un cert desafiament irreverent. El fet que hom vagi disfressat, que es tengui la possibilitat de preservar l'anonimat, facilita un grau més gran de llibertat, de desfogament, de rebuig als tabús i a tot allò pre-establert. Molt sovint, i a Eivissa se n'han viscut mostres més que sobrades al llarg de les rues dels darrers anys, el Carnaval es converteix en una denúncia dels abusos del poder i dels propis vicis de la societat.

Una festa molt antiga L'antropòloga Josefina Roma explica que el Carnestoltes "és una de les festes més antigues de la Humanitat, però no és sinó a través de la seua història localitzada quan adquireix el sentit que avui té. En efecte, és la festa que enllaça la mort de l'hivern amb la intuïció de la resurrecció de la vida. Està situat en un punt crucial del calendari i del ritual. És en aquest sentit que el Carnestoltes es remunta als inicis de la vida social però, és clar, no amb aquest nom. El que importa d'aquesta festa és la seua ubicació còsmica, en el moment exacte en què les societats necessiten de totes les seues forces i les seues esperances per continuar vivint".

La finalitat última d'aquesta festa és, idò, promoure, perpetuar la vida sobre la terra, quelcom semblant al que, durant el solstici d'estiu, se suposa que passa durant la Nit de Sant Joan (vegi's). També és una festa de fertilitat que produeix l'aliment necessari; la fertilitat dels animals que proporcionaran caça, la dels animals domèstics que podran engreixar-se i la fertilitat de les persones que perpetuaran l'espècie. No hi ha cap dubte que aquesta festa és plena de simbolismes.

Simbolismes ancestrals que dissortadament o ja s'han perdut o bé el poble eivissenc ja no els identifica com a tals, perquè en la seua evolució al llarg dels segles, la celebració del Carnaval s'ha anat desprenent del seu sentit màgic i ritual, per acabar convertida en el que ara és, una festa lúdica, una exaltació dels sentits personals de l'individu i de la col•lectivitat, però sense anar més lluny.

La celebració al carrer, la proliferació de les disfresses que porten petits i grans, les sorolloses festes i balls que s'organitzen amb motiu del Carnaval, poden mirar-se també sota un altre punt de vista. Segons els antropòlegs, l'inici de la primavera –lògicament estam parlant d'un festival lunar, i les llunacions no poden assignar-se a dates fixes del calendari sinó que segueixen un cicle propi- és propici per començar la vida comunitària. Hom passa de la 'fragmentació' i separació hivernal, casolana, endormiscada, a la cooperació en la comunitat. A les Pitiüses aquest canvi d'activitat de l'hivern a l'estiu o millor dit, aquest pas de la quasi total inactivitat en unes illes 'adormides' al reinici de la feina i la reobertura de molts negocis, primer amb les vacances de Setmana Santa i tot seguit amb els preparatius 'a tota marxa' per afrontar una nova temporada turística, es fa palès i notori per a tothom.

I les societats antigues, quan començava aquesta vida més oberta i comunitària, aprofitaven per fer les cerimònies d'iniciació. Amb el cristianisme tot es transforma, però a la vegada es reforcen les característiques d'aquest etern enfrontament entre la vida (sol, calor, fecunditat) i la mort (absència de llum, fred, la terra no dóna fruits). D'aquesta manera, la Pasqua es converteix en la lluita entre la mort (de Crist) i la vida (la seua resurrecció). Cerimònies com el 'foc nou' de la vigília pasqual o les representacions de la Passió donen peu per continuar amb els mateixos símbols d'abans, encara que cristianitzats, i per absorbir la part positiva, fecundant i vitalista de l'antic –es digués com es digués- Carnestoltes.

Altres autors no van tan enrere en el temps i atribueixen l'origen de l'actual Carnaval a les festes medievals d'hivern, una teoria amb la qual aquesta celebració estaria estretament vinculada al calendari cristià, a uns rituals del culte directament inspirats per festes que tenien lloc en les esglésies; d'aquesta manera, la introducció d'elements pagans i la seua prolongació al carrer explicarien que la festa hagi arribat a ser tal i com es viu actualment.

19.- Nits de foc i màgia

Encarretellats nou focs s'encendran

tres voltes seguides tots es botaran. Fora gorradura

qui els boti cantant tampoc grata ronya

qui boti cada any. Sant Joan bon home

Sant Pere bon sant guardau-mos de ronya

a tots els cristians. (Xacoters de Balàfia)

Milers de fogueres i foguerons cremen arreu de tota Europa i a molts d'altres indrets del món -i no cal dir que també a les Pitiüses- en la nit del 23 al 24 de juny, festa de Sant Joan, una de les tradicions més típiques i millor conservades. És la festa que obri les portes i dóna la benvinguda al solstici d'estiu sota el quart signe del Zodíac, el Cranc; i és que al dia més llarg de l'any li ha de correspondre la nit més curta i alhora la més formosa i la nit

màgica per excel•lència, en la qual tot sembla possible i totes les coses semblen adquirir una altra dimensió.

 I això, malgrat que, com explicava a 'La Vanguardia' (23-6-96) Joan Prat, catedràtic d'Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili, "la nostra cultura predominantment urbana no manté relació amb la concepció cíclica del temps que tenia el món 'pagès' i la importància que en ell exercien els solsticis (...); però a pesar que avui tenim una concepció del temps lineal, que han canviat els nostres hàbits de diversió i la freqüència amb què els practicam, el cert és que seguim celebrant un conjunt de festes singulars de caràcter tradicional com Sant Joan, Carnestoltes, Nadal, i que no les confonem amb un diumenge qualsevol(...) Per què seguim celebrant Sant Joan quan el món rural que li donava sentit, tal i com nosaltres sabem avui d'ell com tradició, ja no existeix? Possiblement, perquè hem interioritzat que aquesta nit és una nit diferent i fem coses diferents".

Els solsticis Quan més temps roman el sol a l'horitzó és en el solstici d'estiu, del 21 al 23 de juny, data que correspon al vespre de Sant Joan, la festa dels focs. A partir d'aquest moment, el sol deixa d'aixecar-se en l'horitzó, com si perdés força.

Des dels temps del Neolític o de les primeres civilitzacions, els homes ja portaven a terme observacions sobre aquest fenomen astronòmic, que sens dubte donà lloc a determinades cerimònies i rituals amb el foc de protagonista, en un intent de 'donar forces' a l'astre que semblava estar perdent-les. Hi va haver un temps, de manera general encara a principis del segle XX, en què Europa sencera era, la Nit de Sant Joan, una multitud repetida fins a l'infinit de fogueres enceses amb les quals les gents rendien homenatge a la màxima plenitud de l'astre solar, lleials a l'antiquíssima tradició indoeuropea de celebrar el solstici. Aquestes cerimònies i rituals s'han mantingut amb sorprenent persistència al llarg dels segles.

Actualment les antigues festes del foc han perdut bona part de la seua funció ritual, però sobreviuen com element lúdic i a molts d'indrets, com a signe d'identitat. En concret, les illes Balears i Pitiüses, Catalunya o el País Valencià, celebren Sant Joan compartint un mateix element: la seducció mediterrània pel foc i per la nit. I és curiós que a l'Àfrica berber se celebren també fogueres solsticials, amb ritus de salt i dansa al seu entorn, i també tenen creences purificadores. Diem que és curiós, perquè aquests ritus no són conformes ni amb la cultura islàmica ni sobretot amb el calendari lunar pel qual es regeixen per al còmput de l'any musulmà, que com sabran els lectors és ben diferent al nostre.

Al seu llibre 'La Branca Daurada', ja tot un clàssic, l'antropòleg James Frazer diu: "A tota Europa, des de temps immemorial, els pagesos encenen fogueres alguns dies de l'any, i ballen al seu entorn o hi salten per damunt". Més endavant, explica aquest autor que el caràcter primari de les fogueres era "assegurar la provisió indispensable de llum solar, per als homes, animals i plantes, encenent a la terra focs que imiten el gran doll de llum i calor del cel". Frazer dóna també una altra explicació tradicional: "La gent insisteix una vegada i altra en l'aspecte destructiu del foc i és molt significatiu que el mal contra què dirigeixen el foc sembla que és la bruixeria".

En la Nit de Sant Joan, la tradició i la màgia s'entremesclen en una sèrie de ritus ancestrals per obtenir felicitat, salut i fertilitat, en els quals el foc i l'aigua són els principals protagonistes. Al voltant d'aquests elements es realitzen innumerables sortilegis per aconseguir unes finalitats concretes. És el temps propici per realitzar tota

classe d'encanteris i encisos; l'època preferida antigament per les bruixes, o millor dit les 'dones sàvies', per recollir les plantes i els elements utilitzats en les seues fórmules. Ajuda per a l'amor, curació de malalties en humans o animals, fertilitat...tot pot demanar-se en la Nit de Sant Joan, si es coneixen els rituals. El foc allibera els esperits de la natura, destrueix influències negatives, purifica l'aire i la terra.

Al mateix temps, l'aigua, en la seua connotació màgica, és una miraculosa curadora. L'aigua caiguda sobre la terra en forma de rosada, quan la lluna encara no s'ha amagat i el sol comença a sortir, guareix tots els mals, diu la tradició.

A Catalunya s'acostuma a cantar en saltar les fogueres: "Foc de Sant Pere/Foc de Sant Joan/guardeu-nos de ronya/per tot aquest any". I al País Basc, és així: "Sarna fuera/ ona barrena/eta gaitxoa/Kanpora" (Ronya fora/el bo dins/i el dolent/fora).

'Rodar la terra' i el vimer El solstici d'estiu era una de les ocasions assenyalades per a quasi totes les societats agrícoles. Els celtes celebraven la festivitat de Beltaine, un dels seus quatre grans ritus anuals. Encenien enormes fogueres conduint el bestiar entre elles per exorcitzar els mals esperits, s'adornaven amb flors i ballaven davant les flames i també visitaven aquest dia els pous i fonts sagrades, donant-los la volta i ballant en el mateix sentit que el recorregut del sol.

Curiosament, a Eivissa es practicava quelcom molt similar. El canonge arxiver Joan Marí Cardona ens parla del costum "de rodar la terra que tenien alguns pagesos, hómens i dones. Consistia en una llarguíssima pelegrinació de dies, durant la qual visitaven les esglésies dels quartons, i havien de passar la nit a l'indret on el sol els deixava, que miraven de fer coincidir amb un pou o una font. Allà cantaven i ballaven fins que la son els obligava a estirar-se en terra a dormir".

En 1726, l'arquebisbe Manuel de Samaniego deixà escrita aquesta prohibició: "Y por quanto no ocasiona pequeños inconvenientes la mala costumbre de Rodar la tierra, que se ha introducido por modo de devoción (...) para cuyo efecto se juntan muchos hombres y mujeres, y lo que es devoción y piedad se convierte en profanidad, bailes, canziones y en quedarse repetidas vezes en la Campiña debajo de los arboles los hombres y las mujeres, de que han resultado graves daños, prohibimos absolutamente con pena de excomunión esta introducción en rodar la tierra (...)".

Escriu Marí Cardona que la prohibició de Manuel de Samaniego tingué l'efecte necessari i semblant costum deixà de practicar-se; però sembla que no passà el mateix amb aquesta altra tradició, també íntimament relacionada amb la festa de Sant Joan, que l'esmentat arquebisbe volia igualment prohibir: "Estamos informados que la mañana de San Juan, antes de salir el sol, pasan a las criaturas que estan quebradas por encima de un mimbre, después de precedidas diferentes cosas que notoriamente son supersticiosas. Prohibimos este abuso con la pena de excomunión y mandamos que de aquí en adelante ninguno se atreva a ejecutar cosa semejante (...)".

A les Pitiüses, a més de passar-les pel vimer, a les criatures trencades les ficaven en cistellons i les mantejaven de cara al sol. No sabem del cert si ambdós costums es mantenen encara a les Pitiüses, si bé creiem que no; però a altres indrets de les Illes, com és el cas de Manacor, el del vimer està encara ben viu; en aquest poble està molt arrelada la creença que per curar nens herniats ('trencats') se'ls ha de passar nus entre les branques trencades d'un vimer o vimera (en castellà, mimbre) el dia de Sant Joan, just en

el moment en què comença a sortir el sol. Si mig any després les branques que varen trencar-se i després tornaren a segellar-se estan vives, significa que el nen s'ha curat.

Fertilitat i purificació Era també l'època propícia per formalitzar compromisos de matrimoni i celebrar bodes. Els foguerons que s'encenen cada any a Eivissa i Formentera i els recuperats balls a pous i fonts (vegi's) són herència directa d'aquests ritus cèltics. En els seus principis més remots, la celebració de la Nit de Sant Joan fou un ritu d'acció de gràcies dirigit a la terra, aquesta terra que proporcionava a l'home una nova collita cada any. Un ritu que relacionava i feia coincidir directament l'amor que neix entre una parella humana amb el cicle de la producció agrícola: la sembra, la germinació i la collita.

A molts d'indrets, com Irlanda, parelles de nuvis salten sobre el foc per assegurar-se la fecunditat, i també els camperols passen el bestiar sobre els calius amb una intenció semblant, a més de per lliurar-los de possibles malalties. A altres indrets se relacionen de tal manera foc i fecunditat que les al•lotes boten per damunt de les flames amb la creença que si aquestes no les toquen, podran amb tota tranquil•litat mantenir relacions sexuals sense conseqüències no desitjades.

Les cendres del foc s'empraven com a ungüent per tractar erupcions i malalties de la pell en general, i també els alls cuits al caliu de les fogueres i menjats després són el millor per estar protegits contra les bruixes i els mals esperits.

Julio Caro Baroja resumeix molt bé aquesta intenció purificadora o conjuradora del foc: "Es creu que per mitjà seu, l'home, els animals i les plantes poden prosperar, d'una banda, i alliberar-se de tota classe de maleficis, d'una altra. Saltant sobre les fogueres, aspirant-ne el fum, dansant al seu voltant, passant-hi nens per damunt, s'obtenen totes aquestes coses: 1) preservació de determinades malalties (ronya, tinya...), 2) expulsió de gèrmens de les malalties, 3) preservació dels maleficis de les bruixes, i l'expulsió d'aquestes i dels lladres, 4) preservació dels animals nocius, 5) evitar, en general, tot tipus de contratemps, 6) seguretat en el matrimoni, 7) preservar els animals del borm, de maleficis..., 8) les cendres prevenen les tempestes, 9) el fum espanta les feristeles de la rodalia del corral".

Igualment, Caro Baroja indica que el culte a les aigües té per Sant Joan una de les seues manifestacions més brillants: l'aigua de la mar, de la rosada, de les fonts, hom creu que adquireix virtuts especials en aquestes dates. Rentar-se la cara a mitjanit amb una d'aquestes aigües era, per a les fadrines, senyal d'obtenir bellesa.

A la mar, posar-hi els peus en remull o nedar curava malalties, i els vells pescadors, quan despuntava el dia, saludaven les roques de la costa passant vora elles amb els rems en l'aire, invocant la seua protecció contra tempestes i temporals. Igualment, els rituals per a la recollida de diferents herbes curatives o la seua preparació sota determinades circumstàncies són comunes. A Eivissa, per exemple, cal recordar que el fameliar només pot capturar-se per Sant Joan, si hom aconsegueix agafar l'herbeta misteriosa que neix davall del Pont Vell de Santa Eulària.

D'un ritual pagà a un sant il•lustre Segons els savis reinaxentistes, el paganisme sírio-babilònic fou l'origen de totes les antigues màgies i supersticions. Covarrubias, al llibre 'Tesoro de la lengua castellana o española' (1611), escriu: "Saltar por encima de las hogueras se haze agora por simplicidad, pero antiguamente tenia cierto género de superstición y tuvo origen de los caldeos, según escriven autores graves".

No és necessari remuntar-nos a l'antiga Babilònia: els grecs encenien fogueres purificadores a Apolo en el solstici d'estiu; els romans, que les dedicaren a Minerva, hi saltaven per damunt tres vegades... però amb tot, és cert que els focs de Sant Joan mantenen en el si del cristianisme el caliu de les antigues fogueres paganes. Els pares de l'Església lluitaren contra elles. Sant Agustí clamava en contra de "les putrescents fogueres nocturnes en honor dels vells dimonis que incendiaven tota la ciutat i inundaven fetorosament amb el seu fum tota l'atmosfera". I el bisbe merovingi sant Eloi, el segle VII, advertia als fidels: "No cregueu en les fogueres, ni us assegueu a cantar al seu voltant, perquè tot això són pràctiques del dimoni. No us reuniu en els solsticis i que ningú de vosaltres balli, ni salti, ni canti cançons diabòliques el dia de la festa de Sant Joan, ni de cap altre sant". Sortosament, ni els seus contemporanis li feren gaire cas, ni els nostres tampoc: més bé tot el contrari.

L'Església catòlica assignà el dia del déu cèltic Beltaine a un dels seus sants més il•lustres, Joan el Baptista, cosí del Redemptor. Pretenia, sens dubte, aportar un digne substitut a un festival pagà que estava massa arrelat com per abolir-lo per un senzill decret. Ho aconseguí només en una petita part, però mai del tot. La festa 'cristianitzada' fou posada sota l'advocació del Baptista per un doble motiu. En relació a l'aigua, perquè aquest sant fou qui batejà Jesús.

I en relació al foc, diu l'Evangeli de sant Lluc que el sacerdot Zacaries havia perdut la veu per dubtar que la seua esposa Isabel estigués encinta. Però quan nasqué Joan, pretesament sis mesos abans que Jesús, en juny, la recuperà miraculosament, com li havia predit l'arcàngel Gabriel. La tradició religiosa conta que, ple d'alegria, Zacaries va encendre fogueres per anunciar la bona nova a parents i amics.

A les nostres illes, Sant Joan és un dels sants més apreciats per la pagesia. I no només parla d'ell la Bíblia cristiana. També l'esmenta l'Alcorà, i una de les comunitats religioses més nombroses i importants de l'Iraq el considera el més gran dels profetes i fundador de la religió dels mandeus.

Les 'portes' i les herbes Solsticis i equinoccis han estat concebuts des de sempre com 'portes' que s'obrien per donar pas a la comitiva solar en el seu desplaçament al llarg de l'any. La missió del foc  és il•luminar l'itinerari nocturn del sol. Però així mateix, per la llei de correspondències i contrasts, també se suposava que en tals ocasions, quedaven igualment obertes les 'portes del més enllà', a través de les quals podien fer-se presents en el nostre món tota classe d'estranyes criatures: dimonis, fades, esperits, barruguets... el folklore de tot el món recull aparicions d'aquests éssers en les dates esmentades, per a bé o per a mal. I per això, el foc era un element crucial per allunyar-los o, al menys, mantenir-los a ratlla.

Les herbes, com ja s'ha dit, adquireixen en el solstici d'estiu qualitats excepcionals. Els romans ja recollien el gra negre, anomenat precisament 'berbena', que ha quedat com nom de tota revetlla o festa nocturna. Els fadrins creien que si collien set herbes i les posaven en una borsa ben lligada, millor si era de color roig, mentre la portàssin damunt es farien estimar de totes les dones que ells volguessin.

En les festes de la collita, la gent es vestia amb relluents i frondoses disfresses, fetes amb herbes i branques, que representaven el retorn a la vida de tota la Naturalesa. En els rituals de fertilitat s'emprava la margalida, símbol del sol, per protegir els participants contra les 'gents fantàstiques', que es mostraven singularment actives en aquesta època de l'any. Fades i barruguets i altres esperits de la natura no poden fer res als humans si

aquests, sobretot els jovençans i jovençanes en l'edat de la pubertat o l'adolescència, s'adornen amb garlandes de margalides o es posen campanetes als peus.

El color verd, en el folklore de certs països, té una doble i curiosa significació: és el color de la vida i de la fecunditat, però també és un color màgic i lleugerament sinistre. Vegi's el que en un capítol anterior diem sobre les faves i les mongetes verdes.

En l'agricultura popular de les illes Balears i Pitiüses, hi ha nombroses referències a Sant Joan. Hom creu que si aquest dia se sembra un clavell quan surt el sol, es mantindrà tot l'any florit. També hom pot regar amb aigua de set pous o fonts i així naixeran clavells de set colors. També els alls són més saborosos i no fan tanta olor com els altres, les patates són més gustoses i totes les herbes medicinals incrementen els seus efectes curatius. El catedràtic eivissenc Marià Torres fixa l'atenció "damunt el fet que les herbes de Sant Joan tenen en comú el ser aromàtiques o perfumades: romaní, fonoll, camamil•la, etc. Aquestes herbes, i també la ruda i la frígola, es tiraven dins els corrals dels animals, per transmetre'ls la mateixa salut que donen als humans i protegir-los. Aquest costum també es practica per Nadal".

L'herba de Sant Joan Com la margalida, l'herba de Sant Joan és un símbol del sol. En realitat es tracta d'una planta anomenada artemisa, que creix a molts indrets del món. El seu nom significa 'felicitat', i prové de la deessa grega així anomenada, que ajudava les dones en les seues malalties. Els romans es col•locaven fulles d'artemisa a les sandàlies per evitar el dolor dels peus en les llargues caminades.

Des de sempre s'han atribuït virtuts màgiques a aquesta planta, a la qual s'han donat diversos noms populars, si bé el més conegut és el d' herba de Sant Joan. Aquesta denominació prové de què els pobles celtes i germànics, entre d'altres, la nit del solstici d'estiu portaven garlandes i cenyidors fets amb aquesta planta. Així adornats, ballaven al voltant del foc sagrat i en acabar el ritual, llançaven l'herba al foc, per així cremar simbòlicament tots els mals averanys. A l'Edat Mitjana, les bruixes feien servir l'artemisa en els seus encanteris per foragitar els éssers malignes i els dimonis.

L'herba emana un lleuger aroma i les seues fulles contenen l'absenta, de la qual s'extreu un licor alcohòlic en altres temps molt consumit. A Eivissa s'elabora licor d'absenta, si bé, per llei, la seua graduació d'alcohol s'ha vist notablement rebaixada. Mesclat amb xarop de llimona, s'obté el popular i també molt conegut suissé. L'arrel de l'artemisa té propietats tòniques i estimulants. Les fulles, preses en infusió, activen la digestió i regulen el cicle menstrual femení.

El foc gros, 'es jai i sa jaia' i els nou foguerons A Eivissa i Formentera, si bé algunes creences i supersticions relacionades amb Sant Joan ja han desaparegut i altres deslligades del ritual del foc, com la d'aixecar-se a punta de dia per veure el sol 'rodar' o 'ballar' (l'efecte òptic, que hom creia exclusiu d'aquest dia, podia observar-se mirant l'astre a través d'un sedàs o veient com el sol es projectava en l'aigua d'un llibrell) semblen haver-se oblidat, el caliu de la tradició del foc de Sant Joan continua ben encès i fins i tot ha revifat amb extraordinària vitalitat en els últims anys.

Ara ja no es disparen trets d'escopeta o de troços al foc, com es feia abans (també a les aigües dels pous, recordi's), sinó que petits i grans hi llancen petards i bombetes, o com fan els de l'IEE últimament, encenent els foguerons amb el foc i la tronadissa d'una gran traca. I continuen cremant-se herbes aromàtiques, que facin quan més fum millor. L'olor a pólvora junt amb el fum de plantes com el cepell o el romaní, a més de deixar net l'aire,

segueixen allunyant bruixes, esperits dolents, malalties i mals averanys amb tanta eficàcia com ho han fet sempre.

Sempre ha estat diferent la celebració que es fa al camp i la de la ciutat. La primera, individual o familiar; la segona, d'un caràcter més col•lectiu. Potser per això a Vila els focs grossos han anat sent substituïts per les 'falles' a l'estil valencià o alacantí muntades a alguns barris per les associacions de veïns, amb l'afegit de la competitivitat per mor dels premis en metàl•lic que dóna l'Ajuntament, igual que fa amb les carrosses i disfresses de la rua del Carnaval. A la pagesia, en canvi, es manté el costum més antic: o bé el foc gros amb un monyigot al damunt, o bé els nou foguerons.

El filòleg Marià Torres escriu sobre aquest costum de col•locar damunt del foc es jai o sa jaia i contradiu Frazer, qui "considera que cremar figures que imiten humans és equivalent a cremar bruixes". Relacionant-ho amb "es sogre i sa sogra, que tenen un paper tan important dins el festeig amorós a les Pitiüses", Torres veu un aspecte psicològic en el fet que els al•lots o els jovençans i jovençanes fessin es jai i sa jaia omplint roba vella de palla o d'herbes i després cremant el monyigot, "de manera que es produïa una mena de catarsi, com una purificació psicològica (...) una satisfacció a una necessitat psicològica de tornar-la a algú que se la mereixia per haver interferit en la relació amorosa de la jove parella".

És clar que aquesta és una bona explicació d'aquest costum, en la seua faceta més lúdica o de diversió del jovent. Encara que també podria haver-n'hi una altra, d'explicació. Una tercera possibilitat, que no té res a veure ni amb el record de cremar bruixes ni amb cap 'venjança psicològica' (que, repetesc, ens sembla molt encertada). I és que nosaltres defensam una teoria segons la qual, alguns costums i no poques tradicions i creences dels eivissencs tenen una considerable influència de la cultura cèltica; al llarg d'aquesta obra n'hem anat donant no pocs exemples i segurament encara ens en queda algun més.

Així doncs, no ens en podem estar d'assenyalar que, per als pobles cèltics, el solstici d'estiu era el moment propici per dur a terme els holocausts en gàbies de vimer amb forma humana, dels quals en parlen Estrabó, Juli Cèsar i altres autors clàssics. Frazer esmenta un costum propi del poble pirinenc de Luch, en el qual una columna de vimer decorada amb flors i fulles s'omplia d'un material inflamable per fer-la cremar en el moment culminant d'una processó composta per la gent de l'indret i per eclesiàstics. Mentre cremava la columna, s'hi llançaven dins serps agafades en els camps. A Metz també cremaven gats tancats en gàbies de vimer...

 Es jai i sa jaia que cremen els al•lots i al•lotes eivissencs i formenterers damunt del fogueró en la nit de Sant Joan podrien, idò, ser –per què no?- un símbol o record ancestral d'aquest antic i cruel ritual de cremar gent tancada dins gàbies en forma humana.

Per cert, també té (se'ns havia oblidat apuntar-ho abans)  un clar origen cèltic el costum d'anar a veure el sol 'ballar'. Aquesta és una tradició gaèlica encara viva, la de sortir el diumenge de Pasqua o el diumenge de Pentecosta a veure 'ballar el sol', i prové de l'abans esmentada festa cèltica de Beltaine, quan, com encara es fa la matinada del primer de maig, la gent matina per, com diuen, 'veure sortir el maig' -tengui's en compte que el calendari dels celtes no és exactament igual al nostre-. Una festa amb gran arrelam a les Pitiüses com és la celebració del Primer Diumenge de Maig a Santa Eulària des Riu, amb la desfilada de carros típics engalanats, podria molt bé tenir el seu primitiu origen en aquesta antiga tradició.

I ens queda parlar del també vellíssim ritual dels nou focs, o nou foguerons. Aquesta tradició s'havia perdut a les Pitiüses, però sortosament des de fa algun temps s'ha tornat a recuperar. Els primers en tornar-los a plantar i en animar-se a reviure el costum foren les bones gents de Sant Joan de Labritja, i ara fins i tot l'inclouen en el seu programa de festes patronals. Al poble de Sant Joan, temps enrere, a cada finca o casa de la pagesia s'encenien foguerons, però després que el terme municipal patís greus i seriosos incendis forestals en els últims anys, l'escenari de la festa és només la plaça del poble. "Ningú desitja -ens deia un membre de la comissió de festes- que la nit més màgica es torni la nit més tràgica. Ja n'hem tengut prou de foc als boscos".

Als santjoaners els ha seguit l'Institut d'Estudis Eivissencs (IEE). Els sempre actius i animosos membres d'aquesta institució s'apuntaren aviat a la tradició recuperada dels nou foguerons, i així els hem pogut tornar a veure cremar, i a la gent saltar-hi per damunt i divertir-se d'allò més bé, en les últimes edicions de la festa per excel•lència de l'entitat, la Nit de Sant Joan, que cada any s'organitza i se celebra en un poble o localitat diferent de l'illa.

Mana la tradició que els nou focs han d'estar plantats a les vuit en punt de la nit. Nou munts de llenya, mesclada amb herbes aromàtiques, ben arregladets i ben polits, en filera i separats tres o quatre passes l'un de l'altre. Per anar tot bé, s'han de saltar els nou munts encesos tres vegades seguides.

I... per què han de ser justament nou focs?

Tot en aquesta nit és màgic, i els números també tenen la seua pròpia màgia. Com a quadrat del 3, número sagrat (del que parlàvem en fer referència al triangle de Tanit), el 9 potencia aquest significat: els 9 cors d'éssers angèlics, les 9 repeticions del kyrie eleison en la litúrgia romana, els 9 esglaons pels quals es puja a la Ciutat celeste segons la cosmovisió mística de Ramon Llull, i també les 9 esferes que composen l'Univers de la religió islàmica...

Un parell de capítols abans, ens referíem al ball anomenat 'ses nou rodades' i dèiem que, a més de semblar una cerimònia nupcial, era una clara al.lusió a la fertilitat femenina, ja que són nou els cicles o mesos lunars necessaris per a la gestació d'un ésser humà.  Així, saltar per damunt dels focs de la nit de Sant Joan si es fa en parella dóna felicitat i seguretat en el matrimoni, si ho fa l'home tot sol li atorga salut i virilitat i, si és la dona la de saltar, tindrà garantida la fertilitat.

A l'obra 'El druida i el nen', una de les més singulars i potser la més antiga de la poesia bretona, i a 'la sèrie del número nou', hom pot llegir: "Nou korrigan que ballen amb flors al cabell i vestides de llana blanca, al voltant de la font, a la llum de la lluna plena". Aquestes nou korrigan són nou sacerdotesses, i al culte de la lluna hi estava molt vinculat el culte a les aigües de les fonts.

Amb el mateix nom es designen també les fades bretones, i prové de korr, petit (diminutiu korrik) i de gwen o gan, geni. Segons se creu, cadascuna de les nou fades que ballen al voltant de la font pot atorgar, si hom li ho demana amb fe i convicció, un do o un desig en cadascun dels nou salts que l'home, la dona o l'infant facin per damunt d'un dels foguerons de la Nit de Sant Joan. I si cada foc se salta tres vegades (9x3=27, xifra que sumant-ne els dígits, 2+7, torna a convertir-se en 9), aquest ritual  del foc màgic i alhora sagrat assoleix la seua plenitud màxima i total.  

(C) Josep Riera - 1999/2005