PRIMAVERA / 2011 / NÚM. 57 / 1€

REVISTA DE LLETRES

DOSSIER :MÀRIUS SERRA, L’HOME DE LES PARAULES ENTREVISTES : JOHN CONNOLLY JOSEP MILLO PERFIL : CARLES SALVADOR REPORTATGES : ‘EL PES DE LA PAPALLONA’ ‘LA TRIPLE VIDA DE MICHELE SPARACINO’ ‘ELS EMBOLICS DELS HOOVER’ EXTRACTE: ‘SOMIANT AMB ALEIXA’

C A R T A A L S L E C T O R S

2

S u m A R I3 O P I N I ÓL’ESSèNcIA DE L A LITERATuRA mANuEL bOIx

4L’OPINIÓ DE L A cRÍTIcA

5 P E R F I LcARLES SALVADORgONçAL LÓPEz-PAmPLÓ

6FL AIxOS

9L A bONA cONFITuRA ITALIANASEbASTIÀ bENNASAR

10 E N T R E V I S T A

JOHN cONNOLLYRAÜL mAIgÍ

12 E x T R A c T ESOmIANT Amb ALEIxA

13 Q Ü E S T I O N A R IJOSEP mILLOcRISTINA mARTÍNEz

DOSSIER

mÀRIuS SERRA, L’HOmE DE LES PARAuLES

15mÀRIuS SERRAIgNASI FRENcH

16mÀRIuS SERRA: «NO HI HA DIFERèNcIA ENTRE VOLER ExPLIcAR HISTÒRIES I SER ENIgmISTA»PILAR ARguDO

19 R E P O R T A T g ELA PARADOxA DE LISA SImPSONxAVIER ALIAgA

20 R E P O R T A T g EL’ESbOJARRAT VIATgE DEL SENYOR HOOVER I ELS SEuS ESTRAFOL ARIS AcOmPANYANTScLÀuDIA REYES

21 R E P O R T A T g EEL Què I EL cOm DE DOS ÀLbumS IL·LuSTRATSJOAN PORTELL RIFÀ

22 Q u A D E R N S D ’ A N I m A c I Ó L E c T O R AISAAc ASImOV: cIèNcIA-FIccIÓ EN ESTAT PuRJuLI cAPILLA

24 Q u A D E R N S D ’ A N I m A c I Ó L E c T O R ALLEgIm EN VALENcIÀ: ENSENYAmENT I cuLTuRA EN L A NOSTRA LLENguA

25RESSENYES

28 R E P O R T A T g EbROmERA cELEbRA 25 ANYS

29NOTÍcIES

30 E L R E T R O V I S O RPARAuLES I mÉSVIcENT bORRÀS

EDITAR? SÍ, PERÒ... TAmbÉ REEDITAR

JOSEP ANTONI FLuIxÀ

A començaments dels anys vuitanta, Ricard blasco –un his- toriador i crític literari valencià mereixedor, sens dubte,

de ser recordat– es lamentava, a propòsit de la publicació d’una antologia de poetes nous, del poc interés i de l’escassa influència que mostrava la nova fornada de lletraferits per la tradició lite-rària més recent i, en concret, pels escriptors de la generacions dels anys trenta: carles Salvador, bernat Artola i Almela i Vives, entre altres. Però el retret, a pesar d’exposar una carència reinci-dent en la història literària dels valencians, resultava injust per als destinataris, perquè aquells joves aprenents de poeta difícil-ment havien pogut llegir uns autors les obres dels quals s’havien publicat durant la República o en els anys de la postguerra sense que s’hagueren reeditat.

De fet, la lectura d’una part de l’obra poètica de carles Sal-vador es va fer accessible novament als lectors l’any en què es va publicar l’antologia d’aquells joves escriptors, l’any 1981, gràcies a una edició de la «biblioteca d’Autors Valencians» de la Insti-tució Alfons el magnànim prologada pel mateix Ricard blasco. L’obra d’Almela i Vives es publicà uns anys després i la de bernat Artola no té encara una edició amb voluntat divulgativa. I, des d’aleshores, ni la poesia d’un autor ni la de l’altre s’han tornat a publicar. com tampoc no s’han reeditat moltes altres obres d’autors de generacions posteriors i que convé conéixer, perquè per als joves lectors d’ara les publicacions dels anys setanta o vuitanta són ja pura arqueologia: inexistents a les llibreries i es-cassament presents en moltes biblioteques.

Per tant, no ens ha d’estranyar que les noves promocions de lectors i d’escriptors cresquen sense el coneixement necessari de la tradició literària i que, promoció rere promoció, hagen de començar de zero. Per això és tan important l’edició d’una obra com Elogi de la meua terra i altres poemes de carles Salvador, perquè ens retorna a l’actualitat un autor del qual no podem prescindir, ni els valencians ni els lectors de la resta del nostre domini lingüístic. De Salvador, tenim també la publicació re-cent –l’any 2008– d’una selecció de la seua obra narrativa pre-parada per Vicent Simbor i editada per Denes. Però altres autors no han tingut tanta sort.

I és per això que hem de destacar i elogiar que les nostres editorials s’atrevisquen a recuperar obres de períodes anteriors, especialment també si són obres d’autors vius i en actiu, com ara L’home del sac de màrius Serra. gràcies a aquesta aposta podem, per exemple, trobar a les llibreries l’obra inicial o més destacada de dos dels nostres autors tristament desapareguts fa poc, com Josep Iborra i el seu llibre de narracions Paràboles i prou, o com maria beneyto i la seua obra La gent que viu al món, entre altres. I retre’ls, llegint-los, l’homenatge i l’admiració que, sens dubte, es mereixen.

O P I N I ó

3

El mot literatura no s’escapa d’aquesta paradoxa. De fet, no n’hi ha –o jo no l’he sabuda trobar– cap defini-

ció satisfactòria. Potser hi ha un cert consens quant al cor-pus, però no pel que fa a la descripció. En canvi, si tenim en compte les tesis més acceptades, trobarem dos elements coincidents: l’acolliment obligat per part del pú-blic com a consumació de la produc-ció artística i el plaer que aquesta ha de provocar en el receptor.

La literatura, o més aviat la con-creció de l’obra literària que s’esde-vé mitjançant la lectura, ha d’estar lligada al gaudi. Aquest component hedonista exigeix, de bestreta, que les produccions afavorisquen i poten-cien el plaer. En canvi, si ens centrem en el camp de la ludicitat, haurem de convenir que forma part del món de cadascú. A tots no ens agrada el mateix; el que per a uns és plaent a uns altres els resulta un suplici. Dit d’una altra manera: el jo és un món tancat. Això contrasta sens dubte amb el fet que l’art, quan ix de les mans de l’autor, passa a formar part de la col·lectivitat. I és aleshores quan pot provocar opinions enfrontades o, molt escadusserament, pot desfermar un consens sobre la qualitat intrínseca d’una obra o d’un conjunt artístic. En aquest trànsit, el que va de la intimitat del procés de creació a la coneixença per part del públic, l’obra ha d’assolir una ponderació suficient per a poder atansar la premissa bàsica d’agradar a uns receptors plurals.

Potser és més fàcil explicar-ho a la contra, és a dir, si ens preguntem què molesta en una obra literària, què ens impedeix atényer el plaer. crec que el

que fa malbé qualsevol producció artística és la falta de me-sura: la saturació o el dèficit d’alguns components imprescin-dibles. És freqüent trobar textos poc reeixits –o parcialment estimables, però no redons– perquè hi ha un excés de qual-

sevol tipus (de documentació,  de re-toricisme, d’informació...). També pot passar el contrari: que el text siga de-ficitari en algun ingredient bàsic. L’ex-cés té com a resultat l’amanerament, la percepció que el producte final està excessivament manipulat; la manca condueix a la provisionalitat, a la des-curança, a la sensació d’estar davant d’una obra immadura, poc treballada, o treballada sense la destresa suficient. La ponderació és, per tant, un factor fonamental.

Fins aquest punt hem deixat voluntàriament de banda un altre element substantiu: el didactisme

que, més o menys subtilment, impregna tota producció literària. un amic meu que ja ha mort deia que l’art està fet amb intenció, i aquesta intenció és la que el converteix en creació. No oblidava la dualitat didactisme/esteticisme, i afegia que la literatura està feta amb la voluntat d’ense-nyar, però acomplint alhora les expectatives lúdiques que

el receptor diposita en el consum de qualsevol creació. També en aquesta dicotomia necessitem, doncs, que els dos elements facen de contrapés, l’un de l’altre, si volem assolir la qualitat. Això quan parlem d’art contempora-ni: els clàssics mereixen una conside-ració diferent que s’escapa de l’abast d’aquesta anàlisi.

* PINTOR

L’ESSèNcIA DE LA LITERATuRAmANuEL bOIx*

AL LLARg DE LA HISTÒRIA, LA HumANITAT HA IN-

TENTAT FIxAR EL SIgNIFIcAT DE mOTS I cONcEPTES

AbSTRAcTES QuE, PER LA PRÒPIA NATuRALESA, SÓN

INExPLIcAbLES. FINS A L’EDAT mITJANA (DE mANE-

RA SISTEmÀTIcA) I ENcARA FINS A LA IL·LuSTRAcIÓ

(Amb EScLETxES PER ON S’EScOLEN ESPuRNES DE

REFLExIÓ), ES VA REcÓRRER AL DOgmATISmE. Amb EL

TRIOmF DE LA RAÓ, LA DèRIA PER INTERPRETAR-HO

TOT S’AccENTuÀ DE TAL mANERA QuE SOVINT S’HA

cAIguT EN LA mETAFÍSIcA mÉS INOPERANT. A HORES

D’ARA ÉS uN PRObLEmA IRRESOLT QuE cONDuEIx A

uNA gRAN cONTRADIccIÓ.

La literatura està feta amb la voluntat d’ensenyar,

però acomplint alhora les expectatives lúdiques que el receptor diposita

en el consum de qualsevol creació

© P

hoto

STA

RP

© m

anue

l boi

x

4

PRIMAVERA / 2011 / NÚM. 57 / 1€

REVISTA DE LLETRES

DOSSIER :MÀRIUS SERRA, L’HOME DE LES PARAULES ENTREVISTES : JOHN CONNOLLY JOSEP MILLO PERFIL : CARLES SALVADOR REPORTATGES : ‘EL PES DE LA PAPALLONA’ ‘LA TRIPLE VIDA DE MICHELE SPARACINO’ ‘ELS EMBOLICS DELS HOOVER’ EXTRACTE: ‘SOMIANT AMB ALEIXA’

«Els infinits, de John banville, és una novel·la insòlita i fascinant sobre el sentit de la vida i de la mort. En un estil admirable, l’escriptor irlan-dés convoca en una història homes i déus que entrecreuen les seues existències quotidianes.»

José maría guelbenzu. Babelia Novembre de 2010

«La poetessa de l’Horta de València mostra una delicada sensualitat en les imatges [...]. Itinerari de tendresa no deixa de trucar al cor.»

Lluís Alpera. Posdata. Febrer de 2011

«John updike confegeix una novel·la com-plexa i intel·ligent, però també desenfadada i molt entretinguda. Plena d’ocurrències bri-llants, procaç i jocosa, d’un erotisme electrit-zant i entremaliat [...]. Sensacional.»

Pere Antoni Pons Avui. Febrer de 2011

«Subsòl confirma que hi ha una bona nòmi-na d’autors de narrativa al País Valencià.»

xavier cortadellas Presència. Febrer de 2011

«A Wendy i l’enemic invisible, el veterà escrip-tor dissenya un entretingut artefacte narra-tiu on combina un cert impuls educatiu [...] amb una força satisfactòria intriga criminal.»

Ignasi Franch. El Triangle gener de 2011

«utilitza icones actuals com els Simpson, Harry Potter, les cançons d’Obrint Pas i el mateix Obama per construir un text amè i divulgatiu sobre l’exercici de la política i la de-mocràcia participativa que enganxi els joves.»

Laura garcia. 80 grams març de 2011

L’opinió de la crítica

REVISTA DE LLETRES

P R I m AV E R A 57 2 0 11

L’ILLA ÉS uNA PubLIcAcIÓ D’EDIcIONS bROmERA,

cOORDINADA PER JOSEP A. FLuIxÀ I DIRIgIDA PER

JOAN cARLES gIRbÉS.

cONSELL DE REDAccIÓ: mARTA ESTRELLES, cAROL

bORRÀS, SANDRA cAPSIR I mARIA VILLALbA

cONSELL ASSESSOR: PASQuAL ALAPONT, JOSEP

bALLESTER, JEREmIES bARbERÀ, SALVADOR bATALLER,

ISIDRE cRESPO, JOSEP gREgORI, VÍcTOR A. OROVAL,

JOSEP PALÀcIOS, ENRIc SALOm I ENRIc SÒRIA

cORREccIÓ LINgÜÍSTIcA: mAR ARANDA, SANTI

cERVERA, JuLI JORDÀ I DAVID mORELL

DISSENY gRÀFIc: ENRIc SOLbES

mAQuETAcIÓ: cARLES bARRIOS, EVA buENO,

SuSANA FRAguAS, PERE FuSTER,

DANI ROSELLÓ I xAVIER TORTOSA

REDAccIÓ I ADmINISTRAcIÓ: APARTAT DE cORREuS 147,

46600 ALzIRA (RIbERA ALTA), TELèFON 962 402 254

www.bROmERA.cOm

ILLA@bROmERA.cOm

cONTRAcTAcIÓ DE PubLIcITAT: comercial@bromera.com

ImPRESSIÓ: bL AuVERD

TIRADA: 44.300 ExEmPL ARS

Amb L A cOL·L AbORAcIÓ DE:

ISSN: 1134-8666 / DL: V-166-1990 / PVP: 1 €

L’ILL A NO S ’ IDENTIFIcA NEcESSÀRIAmENT Amb ELS ARTIcLES

DELS SEuS cOL·L AbORADORS, NI ELS TORNA ELS ORIgINALS

NO SOL·LIcITATS. L’ILLA AuTORITzA LA REPRODuccIÓ DELS SEuS

ARTIcLES SI SE’N FA ESmENT DE LA PROcEDèNcIA.

FOTOgRAFIA PORTADA: mÀRIuS SERRA.

JORDI PLAY.

5

P E R F I L

carles Salvador forma part de la nostra memòria col·lectiva, al

costat de figures com Joan Fuster, Vi-cent A. Estellés, manuel Sanchis guar-ner o Enric Valor. més enllà d’aquesta dimensió simbòlica, en la seua obra literària trobem alguns dels textos més reeixits dels escriptors valencians de la primera meitat del segle xx.

Un poeta modern

Les influències principals de car-les Salvador són la literatura popular, els clàssics (sobretot Ausiàs march) i els  seus contemporanis, amb Josep carner i Joan Salvat-Papasseit al cap-davant. Seguint el model de l’autor d’El poema de la rosa als llavis, va prac-ticar una poesia atrevida, amb metàfo-res arriscades, esquemes mètrics inno-vadors i alteracions tipogràfiques. Això li va valdre l’adjectiu d’avantguardis-ta i, encara que va interessar-se per aquests moviments, no va arribar mai a assumir-ne els plantejaments més trencadors. La seua va ser una poesia que es volia moderna en el tractament dels temes i l’ús del llenguatge, però al-hora popular, accessible a aquella part de  la societat que podia interessar-se per la literatura en valencià.

Amb aquell esperit va escriure els seus millors llibres: Plàstic (1923), Ver-mell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i El bes als llavis (1934). Al cos-tat de les innovacions formals, desta-ca el tractament de l’amor, presentat d’una manera desimbolta i matisada-ment eròtica, una autèntica celebració del goig de viure. A partir d’un deter-minat moment, la seua obra es torna

menys vitalista, i la influència d’Ausiàs march es fa més visible en els temes i en la preferència pels decasíl·labs, com demostra El fang i l’esperit (1952). Al mateix temps, però, practica una poe-sia que beu de la tradició popular i que se centra en la descripció del paisatge. un bon exemple n’és Cant i encant de Benassal (1945), dedicat al poble de l’Alt maestrat on Salvador va exercir de mestre i al qual es va vincular senti-

mentalment: s’hi va casar i hi van nài-xer els fills.

Literatura retrobada

L’obra completa de carles Salvador no s’ha publicat mai, si bé diferents antologies i reedicions han permés re-visitar-la durant les últimes dècades. En aquesta nova selecció apareixen textos que havien romàs inèdits des de la pu-blicació original, com ara els procedents de Cistell de fruita (1954), una proposta amable que recorda Els fruits saborosos de carner. Però allò més important és la recuperació íntegra dels poemes que va publicar durant la guerra civil en Elogi de la vagància i una cua (1937). Els «5 poemes de la guerra» són una crònica de l’experiència bèl·lica a Valèn-cia i de les il·lusions i frustracions que va generar el conflicte.

Una poesia per a aprendre

La diversitat de formes mètriques, recursos estilístics i motius temàtics pre-sent en l’obra de carles Salvador permet treballar de manera accessible els concep-tes bàsics d’anàlisi literària que s’aprenen en l’ensenyament primari i, sobretot, se-cundari. Les propostes didàctiques que es poden descarregar de la pàgina web de bromera obrin diferents possibilitats en aquest sentit. En conjunt, es posa a disposició del lector actual una part re-presentativa de l’obra d’un dels nostres autors més importants, que guanya en matisos i possibilitats de lectura.

ELOgI DE LA mEuA TERRA I ALTRES POEmES. cARLES

SALVADOR. bROmERA, 2011.

cARLES SALVADORgONçAL LÓPEz-PAmPLÓ

A cARLES SALVADOR (VALèNcIA, 1893-1955), EL REcORDEm

cOm A mESTRE, POETA I gRAmÀTIc. gRAN PROmOTOR

DE LA RENOVAcIÓ PEDAgÒgIcA I DE L’ENSENYAmENT EN

VALENcIÀ, FOu TAmbÉ uN DELS PRINcIPALS DIFuSORS

DE LES NORmES DE cASTELLÓ. LA SEuA ObRA LITERÀRIA

cOmPRÉN TOTS ELS gèNERES, DES DEL TEATRE FINS A

L’ASSAIg, PASSANT PER LA NARRATIVA I LA POESIA, L’ÀmbIT

EN Què mÉS VA DESTAcAR. bROmERA REcuPERA LES SEuES

cOmPOSIcIONS mÉS ImPORTANTS EN uNA NOVA ANTOLO-

gIA, TITuLADA ELOGI DE LA MEUA TERRA I ALTRES POEMES.

El poeta va fer una tasca decisiva per a la difusió i la dignificació del valencià.

La seua va ser una poesia que es volia moderna

en el tractament dels temes i l’ús

del llenguatge, però alhora popular, accessible

a aquella part de la societat que podia

interessar-se per la literatura en valencià

6

? Encara respiremJ O S E P F R A N c O

Fa molts anys, vaig tindre la fortu-na de conéixer algunes persones interessants, quan formàvem part de l’AJELc. Per aquell temps, tots érem joves amb il·lusions verges i esperances no sempre fonamenta-des, i estàvem convençuts que serí-em capaços de fer realitat els anhels de les moltíssimes persones que ens havien precedit. Volíem escriure, parlar, fer-nos sentir perquè con-sideràvem que la gent de la nostra generació encara havia de culminar molts treballs a mig fer, com ara acostar la cultura als seus receptors normals: els nostres veïns.

La majoria d’aquells joves apre-nents de literat ha desaparegut del mapa. Alguns altres s’han degradat a la categoria de venedors ambu-lants i van pel món amb un sarró ple de llibres propis, que intenten vendre’t així que abaixes la guàrdia. Però uns pocs han aconseguit fer realitat el somni que les seues opi-nions arriben a les majories.

Pilar Rahola, màrius Serra, Ser-gi Pàmies o margarida Aritzeta, per esmentar-ne només alguns, tenen una presència regular als mitjans de comunicació, fins i tot audiovi-suals, del seu àmbit territorial i, de vegades, també poden dir la seua en àmbits més oberts, gràcies al suport d’institucions públiques i privades que creuen que la cultura que s’ex-pressa en la llengua pròpia no ha de ser menystinguda ni marginada.

Quina enveja! Ni els valencians ni els mallorquins d’aquella genera-ció hem pogut fer-nos escoltar per les majories. Quantes oportunitats de donar-se a conéixer al món han perdut tants i tants joves valencians per culpa de la política sucursalista que hem patit sempre? La resposta a aquesta, i a moltes altres preguntes semblants, com deia Dylan, està es-crita en el vent. Però, mentre llegim i escrivim, respirem. I si respirem, vol dir que no estem morts.

Fernández Paz, nominat al Premi Andersen

L’Organització Espanyola per al Lli-bre Infantil i Juvenil (OEPLI) ha proposat l’escriptor gallec Agustín Fernández Paz com a candidat al Pre-mi Andersen, que concedeix l’Orga-nització Internacional per al Llibre Juvenil (IbbY). El guardó es lliura cada dos anys com a reconeixement a una contribució prolongada a la li-teratura infantil i juvenil. El veredicte del jurat, considerat el Nobel de la li-teratura infantil, es farà públic durant la Fira de bolonya de 2012. molta sort, Agustín!

Llibres electrònics per a tots

La biblioteca municipal de València és ja una de les quinze biblioteques de l’Estat espanyol que ha començat el préstec dels clàssics de la literatura en suport electrònic. Aquest espai ha volgut sumar-se a les noves tecnologies a la recerca d’un públic jove i posa a disposició dels usuaris 41 dispositius, més coneguts com a e-readers, en els quals es podran llegir fins a 141 títols emblemàtics de la literatura. El primer usuari que va inaugurar el nou sistema de préstec va ser Amadeo Lozano, que amb 84 anys, ha decidit marcar histò-ria en el pas a les noves tecnologies.

Els «Monstres» a la Biennal de Bratislava

L’OEPLI ha seleccionat L’home del sac i L’esquelet per a la biennal de bratisla-va de 2011. El treball dels il·lustradors mercè López i miguel Ángel Díez ha sigut seleccionat entre més de quaran-ta propostes de tot l’Estat. En cada edició, la biennal ofereix una de les exposicions d’il·lustracions infantils i juvenils més importants a escala inter-

«cal mirar pels laterals, sota els mobles, mantenir-se amatent a les editorials petites, d’on sovint sorgeixen autors que els grans se-gells no han sabut veure o dels quals han prescindit per raons suposadament econòmiques.»

David castilloAvui

«Sempre m’ha impressionat la se-riositat amb la qual són tractats els autors en el món anglosaxó. El lector pot acudir a conferènci-es d’escriptors reconeguts i assu-meix que ha de pagar per aquest privilegi.»

Diego A. manriqueEl País

«Hem d’amagar les opinions o hem d’aprendre a conviure amb elles? I, malgrat les abismals di-ferències de grau i d’intensitat política i social, en el món de la cultura aquesta pregunta és ex-tremament pertinent.»

xavier marcéBenzina

Dubtes

Els darrers mesos, s’han acumulat les notícies relacionades amb canvis de posició en la primera línia de les editori-als en català. Realment serviran aquests moviments per a enfortir el sector?

Fins ara, hem vist com les editorials s’han agrupat a l’hora de llançar-se al mercat del llibre electrònic. Poc se n’ha dit encara, però, del seu préstec o possible intercanvi entre usuaris. una normativa com la Llei Sinde serà sufi-cient per a garantir un tràfic legal però alhora lliure dels llibres electrònics?

Enguany el 23 d’abril serà molt espe-cial, entre altres coses, perquè serà dis-sabte de la Setmana Santa. com afectarà les celebracions previstes a tot l’Estat aquesta coincidència del calendari?

7

Flaixos

DadesEl Distribuidor de Llibres en Ven-da de l’Estat espanyol (DILVE) ha experimentat en l’últim any un increment importantíssim en les seues xifres. Aquesta platafor-ma basada en Internet i pensada perquè tots els professionals de la cadena del llibre tinguen ac-cés a informació bibliogràfica, ha gestio nat 302.348 llibres i els usu-aris han extret 117,8 milions de registres o referències bibliogràfi-ques. En total hi ha 706 editorials que participen en el projecte, en-tre les quals es troba bromera, 200 distribuïdores i més de 500 llibre-ries, així com biblioteques i altres entitats. Els usuaris habituals su-peren ja els 2.500 i biblioteques i llibreries de 32 països n’extrauen dades periòdicament.

En definitiva, des de la seua posada en marxa el 2006, DILVE s’ha convertit en la primera pla-taforma i l’instrument més eficaç per a l’intercanvi d’informació bi-bliogràfica i comercial dels llibres editats a l’Estat espanyol.

© b

erna

t g

utié

rrez

© F

otoS

TA

RP

nacional i és una cita imprescindible per als il·lustradors d’arreu del món. Ambdós títols formen part de la col-lecció «El bagul dels monstres» pu-blicada per bromera i disponible en castellà i en anglés en Algar.

El valor de les paraules

Enguany es compleixen cent anys del naixement d’Enric Valor, una efemèride que ens convida a aprofundir en el llegat que ens va deixar l’escriptor de castalla. La seua obra més coneguda són les Ron-dalles valencianes, però també va reeixir en la tasca de recol·lecció i recuperació de la lexicografia valenciana. Juntament amb carles Salvador i Sanchis guarner, de qui també es commemora enguany el centenari del naixement, va ser un dels grans promotors de l’estandardit-zació i normativització de la nostra llen-gua al País Valencià.

Rosa Serrano obté el Premi Vicent Ventura

L’editora valenciana Rosa Serrano és la guanyadora del xII Premi Vicent Ven-tura, que s’atorga a una persona o col-lectiu que s’ha distingit per la trajectò-ria cívica, democràtica i de compromís amb el País Valencià. El premi, que és anual, està instituït en memòria i ho-menatge al periodista Vicent Ventura, que va morir el 1998. En el transcurs del sopar de lliurament es va retre tam-bé un homenatge a Josep Lluís blasco.

Adéu a Maria Beneyto

Ha mort als 85 anys maria beneyto, una de les escriptores valencianes més destacades del segle xx. La seua voca-ció creativa i la voluntat d’escriure en la seua llengua materna es va imposar

en el panorama desolador de la post-guerra. Dels seus últims llibres publi-cats destaquen Després de soterrada la tendresa (1993) i Elegies de pedra tren-cadissa (1997), editats per bromera. És també en aquesta editorial on veié la llum el seu llibre més recent, Bressoleig a l’insomni de la ira (2003), Premi de la crítica catalana.

Borders en fallida

La segona cadena de llibreries més important als EuA s’ha declarat en

fallida, després de mesos en crisi en els quals hi ha hagut canvis en el seu model de gestió, acomiadaments i re-estructuració del seu deute per tal de compensar les caigudes en les vendes de llibres davant la competència ferot-ge d’Amazon i wal-mart. La llibreria, que té 40 anys de trajectòria, podria haver reduït els seus beneficis en més de 3.000 milions de dòlars per no adaptar-se als canvis en la manera en la qual els nord-americans compren llibres.

Santiago Rusiñol

L’Institut d’Estudis catalans ha pre-sentat recentment l’edició digital de l’obra literària de l’escriptor i artista Santiago Rusiñol en el 150é aniversari del seu naixement. El projecte s’em-marca dins del programa d’investiga-ció que duu endavant l’Institut i que pretén recuperar íntegrament l’obra literària de Rusiñol per fer-la més ac-cessible. La seua producció pictòrica, amb un miler d’obres, i la literària, amb un centenar de títols a més d’un extens nombre d’articles, el situen com a referent decisiu de l’art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.

Ruta literària Carles Salvador

La Fundació bromera per al Foment de la Lectura ha organitzat una ru-ta literària dedicada al poeta carles Salvador. La jornada tindrà lloc el 14 de maig i es visitaran alguns dels llocs amb més encant del maestrat per acabar fent un recorregut per benassal, el poble que va acollir a l’escriptor. carles Salvador fou un dels principals promotors de la nor-malització lingüística, sobretot com a divulgador de les Normes de castelló de 1932. Pots trobar més informació a www.fundaciobromera.org.

9

Diuen els qui en saben que el relat breu és el gènere més difícil de conrear. No hi pot faltar res ni hi pot sobrar res

i poden arribar a ser peces concentrades d’alta literatura. En el cas que ens ocupa estem al davant de dos exemples de per-fecció en el gènere. cap dels dos llibres editats per bromera s’englobaria dins la novel·la. No, no són relats llargs i per tant els hem d’adscriure a aquest gènere literari. I tot i que a priori només tenen en comú la procedència italiana dels autors, cer-tament hi presenten també altres trets, com el material narra-tiu del qual parteixen: la mort, l’anonimat i la solitud.

La poesia i la natura

El pes de la papallona, d’Erri De Luca (Nàpols, 1950), ens presenta l’enfrontament entre dos éssers singulars en la darrera temporada de caça: el rei dels isards i el rei dels isards. El primer és l’animal majestuós que ha aconseguit imposar la seva força i el seu domini sobre el ramat; el segon és un caçador furtiu que ha fet de la solitud la seva forma de vida per ventura per expiar culpes del passat. De Luca demostra en el text un domini sensacional del fra-seig i del paràgraf. Les frases són breus, sense floritures, per acabar d’aconseguir la unió del lector amb aquesta natura aspra que ens descriu el llibre. Els parà-grafs també són curts i d’una intensitat on es veu la traça poètica de l’autor. El llibre inclou una altra peça petita, Visita a un arbre, en què la natura i la solitud tornen a ser els protagonistes essencials.

El millor Camilleri

La triple vida de Michele Sparacino és una petita obra mestra en tots els sentits.

Andrea camilleri (Porto Empedocle, 1925), conegut arreu del món per la sèrie policíaca dedicada al comissari montal-bano, ens ofereix aquí una mostra del seu talent més enllà de la sèrie policíaca –de fet, el gran Andrea camilleri és el que va més enllà de la novel·la negra, tot i que les obres d’aquest gènere siguin molt bones. En aquesta narració breu i con-tinguda, camilleri fa un repàs a la història contemporània italiana entre dos segles i als seus conflictes principals: anar-quisme i Primera guerra mundial. De fet, aquestes són al-gunes de les pàgines més brillants sobre la gran guerra des del punt de vista literari, ja que camilleri conta en poc de text, i millor, tot l’horror i la misèria moral que no, posem per cas, el Hemingway d’Un adéu a les armes, per esmentar un exemple del mateix front de batalla i de la mateixa guerra com a inspiració literària. I l’estil camilleri és ben present en tot el relat.

A més a més, el llibre inclou un regal fantàstic per a tots els amants de la literatura: una entrevista amb Francesco Piccolo que havia romàs inèdita i que és una meravella que confirma que avui en dia el gran periodisme és el que es fa

en forma de llibre.En definitiva, dos llibres breus que

amaguen dues obres mestres i que fan que la bona confitura italiana arribi a casa nostra en la nostra llengua en du-es traduccions molt interessants i molt diferents en les seves solucions a càrrec d’Anna casassas i Enric Salom, respec-tivament. Dos llibres per gaudir.

EL PES DE LA PAPALLONA. ERRI DE LucA

TRADuccIÓ D’ANNA cASASSAS. bROmERA, 2011.

LA TRIPLE VIDA DE mIcHELE SPARAcINO.

ANDREA cAmILLERI. TRADuccIÓ D’ENRIc SALOm

bROmERA, 2011.

SOVINT PASSA QuE EL POT PETIT AmAgA LA bONA

cONFITuRA. EN EL cAS DELS DOS LLIbRES ITALI-

ANS AcAbATS D’EDITAR PER bROmERA, EL PES DE

LA PAPALLONA , D’ERRI DE LucA, I LA TRIPLE VIDA

DE MICHELE SPARACINO , D’ANDREA cAmILLERI,

LA DITA S’AcOmPLEIx A LA PERFEccIÓ. ES TRAc-

TA DE DOS RELATS mOLT DIFERENTS ENTRE SI

PERÒ EN ELS QuALS LA mORT I LA SOLITuD SÓN

uNES DE LES mATèRIES NARRATIVES cOmuNES,

EL mATERIAL Amb EL QuAL TREbALLEN ELS DOS

EScRIPTORS PER FORNIR DuES HISTÒRIES SÒLI-

DES I cONcENTRADES cOm uNA ROcA.

LA bONA cONFITuRA

ITALIANASEbASTIÀ bENNASAR

Tot i que a priori només tenen

en comú la procedència italiana dels autors,

certament hi presenten també altres trets,

com el material narratiu del qual

parteixen: la mort, l’anonimat i la solitud

10

E N T R E V I S T A

charlie Parker ha recuperat la seva llicència de detectiu, però

la seva activitat és més aviat monò-tona. Investiga casos d’assegurances i algun embolic de faldilles. L’assas-sinat d’un policia el posa en guàr-dia, i sacseja la tèrbola història d’un local, el blue moon, sobre el qual pesa la mort d’una jove apallissada fa uns anys. un vell conegut de la zona, bennett Patchett, està preo-cupat per una noia que treballa per a ell, i recorre a Parker perquè ho investigui. Està embolicada amb un individu de reputació sospitosa. Però no és un qualsevol. Va ser amic del fill de Patchett, excombatent a l’Iraq, que es va suïcidar engegant-se un tret poc després de tornar de la guerra.

Així arrenca Les veus, el novè lliurament de les aventures de Parker. connolly, que no amaga els seus dubtes davant del fet creatiu, va to-par amb les reticències d’un dels seus edi-tors amb aquest text. Hi va influir el fet que tractés sobre l’impacte de la guerra no només en els soldats sinó en la societat en general, i tampoc li feia el pes la frag-mentació de la narració. «Però era delibe-radament fragmentada, volia que el llibre fos semblant a un malson. I també volia una novel·la en què cap dels seus perso-natges tingués una visió omnipresent de la situació. cadascú estava en possessió

d’alguna de les peces del puzle, però totes les peces eren diferents. De tota manera, el meu editor i jo vam acordar que podíem diferir, i vaig apostar amb ell una caixa de vi que els seus problemes amb el llibre no es veurien reflectits en les ressenyes... i vaig guanyar una caixa de vi!», explica connolly.

Charlie Parker, un heroi atípic

Amb cada episodi nou, char lie Parker ha anat evolucionant, perquè envelleix, i això condiciona la cons-

trucció literària. «Penso que probablement canvia la naturalesa de les novel·les, perquè el personatge és més reflexiu, i a me-sura que es fa gran no podrà utilitzar tant la força bruta. Les

novel·les es tornen menys violentes a me-sura que progressen, i aquest és un desen-volupament que jo faig conscientment.» En lloc de donar fortalesa al llibre a força únicament d’acció, violència i cadàvers, connolly tracta de mantenir l’atenció del lector mitjançant la profunditat del pro-tagonista, els diàlegs i interaccions subtils entre els personatges. mentre que Els ho-mes de la dalla era un gran llibre d’acció, Els turmentats, el text que el va precedir, no ho era. Les veus torna a tenir força ac-ció, però The Burning Soul, el volum que

JOHN cONNOLLY: «LES FRONTERES SÓN LLOcS ON LA gENT HI VA PER POSAR-SE A PROVA O PER EScAPAR»

RAÜL mAIgÍ

TORNA JOHN cONNOLLY. I , Amb ELL , cHARLIE

PARKER. L’EScRIPTOR cONTINuA ExPLORANT EL

mÓN A TRAVÉS DELS uLLS DEL SEu INSPEcTOR, I JA

SÓN NOu LLIbRES. «ELL NO SÓc JO, ÉS uNA VERSIÓ

DE mI. Amb TOT, NO HE DEIxAT QuE DIguÉS RES

QuE JO NO cREguÉS DE VERITAT», AFIRmA L’Au-

TOR, Amb QuI HEm PARLAT Amb mOTIu DE LA NOVA

AVENTuRA QuE PubLIcA bROmERA, LES VEUS . A LA

FRONTERA ENTRE mAINE I EL cANADÀ, cONNOLLY

AbORDA ASPEcTES cOm LES SEQÜELES DE LA guERRA

DE L’IRAQ, EN uN cAS FOSc I cARREgAT, cOm ÉS

HAbITuAL, D’ELEmENTS SObRENATuRALS.

Volia que el llibre fos semblant a un

malson. I també volia una novel·la en què cap

dels seus personatges tingués una visió omnipresent de

la situació

L’escriptor irlandés continua amb la reixida sèrie protagonit-zada pel detectiu Parker.

11

E N T R E V I S T A

acaba de lliurar, és molt més reflexiu. «En aquest sentit cada llibre tendeix a ser una reacció de l’anterior. Tracto de no repetir-me!», sosté. I quan acaba la sèrie? «Tinc un final al cap però encara no hi he arribat. Hi ha molt que vull ex-plorar a través de Parker, i no tinc pressa per acabar els llibres. Espero, però, saber quan m’he d’aturar. m’imagino que si em canso d’escriure sobre ell, els lectors ho notarien. Però encara no n’estic can-sat», diu connolly.

Un estil molt personal

Seria inexacte afirmar que conno-lly escriu novel·les de fantasmes, però amb cada episodi nou, el component sobrenatural ha guanyat terreny, fins al punt que ha consolidat un estil híbrid que barreja la novel·la criminal amb un fort component paranormal. És el cas de Les veus. «crec que les novel·les han esdevingut més còmodes amb aquesta naturalesa híbrida, i es decanten més cap al regne d’allò sobrenatural. És una qüestió d’equilibri, però no en el sentit que les novel·les hagin d’acabar amb la revelació «ho va fer el fantasma». més aviat espero que siguin llibres que ope-rin en dos nivells, un de literal i un altre de metafòric, tot i que accepto que hi ha lectors de novel·la negra tradicional que es troben incòmodes amb qualse-vol cosa que no es basi en raonaments completament racionals.» Altres escrip-tors ja havien introduït abans el com-ponent sobrenatural, com James Lee burke, o Ross macdonald en The Do-omsters (1958). «No conec massa autors

que hagin abraçat totes les possibilitats tan deliberadament com ho he fet jo, tot i que en els darrers anys han apare-gut altres escriptors que se senten còmo-des amb la hibridació. Normalment són escriptors joves que han llegit sobre hor-ror i fantasia i que no se senten en deute amb el racionalisme tradicional com els escriptors d’altres generacions. Això és bo. Els gèneres s’estanquen si no apor-ten inspiració de fora d’ells mateixos.»

En Les veus, connolly situa l’acció en la zona fronterera entre maine i el

canadà, una zona de contraban on un grup d’exmilitars duen a terme una misteriosa operació. «Les fronteres són llocs on la gent hi va per posar-se a prova o per escapar. Per la seva pròpia naturalesa, sovint representen el dar-rer estadi: no queda cap altre lloc on anar, per això els que escapen es veuen forçats a encarar-se amb si mateixos. maine té boscos frondosos, The great North woods. La gent va allà a perdre-s’hi, i és un territori fèrtil per als es-criptors de misteri», subratlla.

Els altres Connolly

Diu que és lent escrivint, que li falta temps perquè té moltes idees, però la seva producció és constant. Acaba de publicar Hell’s Bells, seqüela de The Ga-tes, protagonitzada per un noi, Samuel Johnson, i el seu gos, que descobria que els veïns estaven intentant obrir les por-tes de l’infern. Ara Samuel és arrossegat a l’infern juntament amb el seu gos. «És com satanisme per a nens. No sé per què ningú no hi havia pensat abans...», comenta. Aquest tipus de narrativa el refresca per tornar després a Parker. Té al cap una altra peça de ficció literària, i no descarta escriure un llibre sobre cui-na, gènere sobre el qual ha acumulat al llarg dels anys una bona col·lecció. «És important tenir aquesta via de sortida, sigui quina sigui la forma literària que prengui.» Hi ha molt connolly després de Parker.

LES VEuS. JOHN cONNOLLY. TRADuccIÓ DE mA-

RIA INIESTA. bROmERA, 2011.

Tinc un final al cap però encara no hi he arribat. Hi ha molt

que vull explorar a través de Parker, i no tinc

pressa per acabar els llibres

John connolly (Dublín, 1968)

va començar com a periodista, i ac-

tualment fa un programa de ràdio

setmanal d’èxits dels anys setanta i

vuitanta, on dóna sortida a la seva

passió musical. El premi Shamus

a la millor primera novel·la amb

Every Dead Thing va marcar l’inici

d’èxit de la sèrie de charlie Parker,

ambientada a maine. De moment,

connolly descarta escriure sobre el

seu país: «Irlanda és massa propera,

no m’interessa explorar-la a través

de la ficció», apunta. bromera n’ha

publicat altres títols també prota-

gonitzats per Parker: Els turmentats,

Els homes de la dalla i Els amants.

Els boscos frondosos de Maine són l’escenari de nous misteris per al detectiu Parker.

Amb aquest llibre, Connolly explora els efectes dels conflictes armats en la societat.

12

Havien estat grans amigues, Emma i ella. Alguna vegada li havia vingut a la memòria les vesprades de dissabte,

quan només tenien catorze anys i tota la vida per davant. Eren boniques i tenien tot l’atractiu de l’adolescència. No solament eren el centre d’interés dels joves de la seua edat, sinó que també ho eren dels homes amb qui es creuaven. Més d’una vegada havien jugat a passar per davant d’alguns d’ells i en superar-los dos o tres metres es giraven de colp per veure si havien aconseguit fer-los girar el cap. Sempre ho aconseguien i reien; s’omplien d’orgull en notar el poder que exercien sobre ells. I reien, i amb aquelles xicotetes vic-tòries anaven entrant a la vida.

[...]Però l’adolescència és una caixa de sorpreses. Un dia suc-

ceí una cosa que no hauria imaginat mai cap de les dues. Fou un dissabte, però no un dissabte qualsevol. Els pares d’Emma havien marxat de cap de setmana i li demanà, a Aleixa, que es quedara a dormir amb ella. Així podrien eixir a la nit sense haver de retre compte als pares. Seria la prime-ra vegada que no tindrien hora per a tornar. Soparien a casa i, allà a mitjan nit, anirien per la zona de pubs i discoteques.

[...]Després de fer un fum de combinacions possibles, i tam-

bé d’impossibles, Emma es decidí per uns pantalonets curts blancs, un top negre sense tirants i unes sandàlies romanes del color del bronze. Perquè no se li marcaren les costures de les braguetes que duia amb aquells shorts, optà per una solució més adient: un tanga minúscul també de color blanc. Així que pessigà per una vora les braguetes que duia posades i les dugué delicadament cuixes

avall. Però, ai las!, els follets de la nit estaven disposats a ser joguinaires. Graciosament alçà un peu, després alçà l’altre i... la fortuna féu que se li enganxaren les braguetes amb una sivella de la sabata. Com que l’escumós també formava part ja de la nit i havia fet que anara un poc marejada, arribà tard a subjectar-se a qualsevol lloc i caigué; per sort, sobre el llit.

Aleixa, en veure-la tota eixancada sobre el matalàs en-voltada dels peluixos d’infantesa, esclafí a riure. Emma es ruboritzà per aquella postura tan poc digna, però acabà en-comanant-se del riure de l’amiga.

Aleixa estava morta de riure, però no s’estigué de fer una mirada furtiva a l’entrecuix de l’amiga. Havia estat com un acte reflex, un poc per curiositat. S’adonà que tenia el pubis completament afaitat, com el d’una xiqueta. Una estrella de cinc puntes li decorava la part dreta. Aquell detall li agradà molt i li ho féu saber. Això sí, una sensació de culpabilitat li recorregué el pensament per haver-se fixat en aquella part tan íntima. L’amiga, que era molt més oberta i animalota que no pas ella, no li donà cap importància i li confessà que no era cap tatuatge, que tan sols era una calcomania. Una d’aquelles que regalaven en la revista per a adolescents que solien comprar totes les setmanes.

Emma s’incorporà com pogué. Trontollava encara presa per l’efecte de les bombolletes del vi. Solament la foscúria del top i

les sandàlies de romana cobrien la joventut i la bellesa d’aquell cos sense esclatar.

Aleixa la mirà de dalt a baix; i se sor-prengué admirant-la. Li agradava. El cos de l’amiga l’atreia.

SOMIANT AMB ALEIXA. MERCÉ CLIMENT I

FRANCESC MOMPÓ. BROMERA, 2011.

e x t r a c t e

SOMIANT AMB A L E I X AMERCÉ CLIMENT I FRANCESC MOMPÓ S ’ALÇAREN

AMB EL PREMI DE NARRATIVA ERÒTICA DE LA VALL

D’ALBAIDA AMB LA NOVEL·LA SOMIANT AMB ALEIXA ,

PROTAGONITZADA PER UNA JOVE QUE COMPARTEIX

UN DO AMB LES DONES DE LA SEUA FAMÍLIA: SOMIA EL

MATEIX QUE UNA ALTRA PERSONA SI AQUESTA SOMIA

AMB ELLA. I EL SOMNI D’AQUELLA PERSONA ES RE-

PETEIX, IMATGE PER IMATGE, EN LA MENT D’ALEIXA.

LES ESCENES ERÒTIQUES –VISCUDES, SOMIADES O

RECORDADES– SE SUCCEEIXEN EN AQUESTA NAR-

RACIÓ QUE MOSTRA EL PAS DE L’ADOLESCÈNCIA A

L’EDAT ADULTA. US N’OFERIM, ACÍ, UN TAST:

aleixa estava morta de riure, però no

s’estigué de fer una mirada furtiva a

l’entrecuix de l’amiga

13

Q ü e s t i o n a r i

© P

ere

Fust

er

JOSEP MILLO: «EGIPTE I LA SEUA

CULTURA NO S’ACABEN MAI»CRISTINA MARTÍNEZ

RASPA ÉS UN JOVE ADOLESCENT QUE VEU COM ELS ES-

PERATS DIES DE PASQUA AMB LA SEUA COLLA D’AMICS

AL POBLE SÓN SUBSTITUÏTS PEL VIATGE DELS SOMNIS

D E L A S E UA M A R E , A L PA Í S D E L E S PI R À M I D E S I E L S

T E M P L E S M A J E S T U O S O S . L’ A D Q U I S I C I Ó I N VO L U N -

TÀ R I A D ’ U N A J O I A M I L · L E N À R I A C A N V I A R À E L C U R S

D ’ U N V I ATG E , A P R I O R I T R A N Q U I L I FA M I L I A R , A

EGIPTE. TRAFICANTS D’ANTIGUITATS, SEGRESTADORS

I P O L I C I E S C O R RU P T E S F O R M E N PA RT D ’ A Q U E S TA

H I S TÒ R I A A L A VO R A D E L N I L A M B L A QUA L J O S E P

M I L LO H A G UA N Y AT E L P R E M I B A N C A I X A D E N A R -

R AT I VA J U V E N I L .

–Per què Egipte?–Egipte és un país enigmàtic i lle-

gendari que et captiva tan bon punt hi arribes. Més que entrar en ell, és ell qui s’introdueix dins de tu, i desencadena una allau d’emocions i sensacions im-previsibles. El Caire, les piràmides, Abu Simbel... són escenaris on qualsevol relat és possible, no solament els de misteri.

–Aquest viatge hauria sigut diferent sense Mubarak?

–Ara com ara, costa imaginar com seria Egipte si la història haguera estat més benèvola amb aquell país. Al cap i a la fi, Mubarak és el darrer líder d’un règim que secularment ha viscut d’esquena a milions de per-sones. Clar que ara la pregunta és si canviarà el règim actual o tan sols assistirem a un canvi de cares. El poble ha parlat i ha dit ben a la clara què és el que vol: democràcia, pau i un estat de dret on poder viure lliurement i amb dignitat.

–L’adolescència és un bon moment per a descobrir el país i la cultura egípcia?

–Egipte i la seua cultura no s’acaben mai. M’agradaria que aquest relat motivara els joves a conéixer una cultura an-cestral que encara hui presenta enigmes apassionants i misteris per descobrir. Im-mersos en l’aventura, els lectors podran conéixer la terra dels faraons a través del riu Nil, un dels viatges més fascinants que s’hi poden fer.

–Raspa és un adolescent model?–No sé si hi ha adolescents model,

com tampoc no estic segur que hi haja adults «model» o «estàndard». Si alguna cosa he observat durant els anys que he treballat amb ells, és que aquest tram

de la vida quasi sempre porta afegit el conflicte com una cosa inherent a la seua experiència vital. Pareix que siga com un peatge que s’ha de pagar per a accedir a l’estatus d’adult. De vegades qualifiquem un adolescent de conflictiu sense ado-nar-nos que ho és en la mesura que ex-terioritza el seu conflicte més que no un altre que, per qüestions de personalitat o de caràcter, no deixa que es manifeste.

–Hauríem de traure més profit a la di·versitat cultural de la nostra societat?

–En una societat com la nostra, on conviuen cultures tan diverses, és impres-cindible el coneixement mutu. La convi-

vència entre persones de diferents ètnies, creences, ideolo-gies, etc. que configura la societat actual no serà possible si cada grup s’instal·la en actituds endogàmiques. Conéixer altres cultures és essencial per a conéixer-nos nosaltres ma-teixos i l’únic camí que fa possible la integració.

–Quin creus que seria el verí de la cobra que hipnotitza la societat actual?

–És cert que la sola contemplació de la joia mil·lenària del relat, la cobra, és suficient per a caure’n sota els efectes hip-

nòtics. Des de l’òptica d’un adolescent, pense que hi ha experiències el descobri-ment de les quals els fascinen i atrauen: l’amistat, l’amor, la solidaritat, l’estudi, el treball..., són noves dimensions que propicien la seua evolució i el creixement com a persones. Aquests serien els antive-rins que podrien fer servir per a combatre els verins que tothom coneix i als quals, tard o d’hora, hauran d’enfrontar-se.

EL VERÍ DE LA COBRA. JOSEP MILLO. BROMERA, 2011.

M’agradaria que aquest relat motivara els joves a conéixer

una cultura ancestral que encara hui presenta enigmes apassionants i misteris per descobrir

Josep Millo guanyador del Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil.

ESO

més

PrimàriaNous materials de text per al curs 2011-2012

Àrea de Valencià

Àrea de Matemàtiques

Àrea de Castellà

Àrea de Coneixement del Medi Àrea de Música

15

D o s s i e r : M à r i u s s e r r a , l ’ h o M e D e l e s p a r a u l e s

El gust per la paraula i per l’enigma, l’atracció per l’artifici, han pro-

veït l’obra de Màrius Serra d’un cert tarannà barroc. Els jocs de miralls so-vintegen en els primers llibres que va publicar. I l’enigmisme ha marcat la majoria de la seva producció, d’Amnè·sia a AblanatanalbA passant per Conta·gi. Amb tot aquest corpus literari, ha anat desenvolupant una estilística de la mascarada i de l’excés amb connotaci-ons de reflexió sobre la identitat, una tendència al joc que, com els millors artificis, ha d’acabar tenint dimensió existencial a més de lúdica. El camí no ha estat lineal, sinó que més aviat ha pres la forma de cercles concèntrics amb algun trencall i més d’un període de silenci. Com el llarg lapse de temps transcorregut entre AblanatanalbA i Monocle.

De l’enigma a la metanovel·la

Les experiències personals han anat convertint-se, també, en matèria bàsica per a la construcció literària. En Mon oncle partia de les vides de familiars. En Monocle inseria anècdotes reals en una trama de ficció. Però en algunes de les seves últimes peces narratives, el mateix Màrius Serra arriba a ser-ne autor, relator i personatge. En Com s’escriu una novel·la, que no pretenia ser un manual de receptes, ni tan sols una exploració una-muniana del procés creatiu, explicava la represa d’una novel·la abandonada: era l’esmentada Monocle, que havia quedat avortada en espera d’un desenllaç, i que

va motivar una campanya de publicitat i interacció amb els lectors organitzada pel diari La Vanguardia. En el llibre, Serra va dur el costumisme urbà a un altre nivell – aprofundint en l’esquema del llibre de contes La vida normal, o potser transgredint-lo?– mitjançant un enfocament més testimonial. I obser-vava, alhora, els canvis en la tasca de l’escriptor professional en una societat multimèdia, les dificultats per mantenir la imatge romàntica de l’intel·lectual solitari completament centrat en la cre-ació. En la darrera peça narrativa que ha publicat, Quiet, l’autor anava encara més enllà en exposar idees i sentiments, i hi abordava alguna cosa tan sensible com la relació establerta amb el seu fill, afectat per una malaltia greu. Exposant

des del present fets passats, descrivint la història d’una comu-nicació difícil o impossible, renunciava a encasellar-se com a personatge unidimensional per esdevenir polièdric, sarcàs-tic i tendre, ara resignat ara irat per les frustracions del dia a

dia. Però en els llibres de Serra no sols hi ha impuls d’exploració personal: també hi caben els comentaris sobre la societat que l’envolta. En Farsa, amb el qual va guanyar el Premi Ramon Llull, satiritza-va la política més propagandística, duta a terme a cop de grans esdeveniments com el Fòrum de les Cultures. I representava la Barcelona dels diners i les aparences, i dels discursos sobre una immigració que s’ha d’integrar o assimilar. Desconeixent de moment quin pot ser el futur del Ser-ra novel·lista, ara podem recuperar l’inici del seu viatge, L’home del sac, un exercici d’estil amb diversos nivells de gaudi.

NO ÉS UN HOME DE LLETRES MÉS: ÉS L’HOME DE LES PARAU-

L E S . E L S E U G U S T PE L S E N I G M E S L I N G Ü Í S T I C S H A F E T D E

MÀRIUS SERRA UN PERSONATGE MULTIMÈDIA QUE, COM EL

TÍSNER AL QUAL DEDICÀ EL CONTE L’ENIGMA DE L’ATEU , HA

CONEGUT LA POPULARITAT MASSIVA EN PART PER DEDICA-

CIONS EXTRALITERÀRIES. PERÒ DOTZE OBRES NARRATIVES,

PUBLICADES DES DEL JA LLUNYÀ ANY 1987, EVIDENCIEN LA

VOCACIÓ PER L’ESCRIPTURA D’AQUEST CREADOR POLIFACÈTIC.

ARA BROMERA REEDITA LA QUE VA SER LA PRIMERA NOVEL·LA

DE L’AUTOR, L’HOME DEL SAC .

MÀRIUS SERRAIGNASI FRANCH

Desconeixent de moment quin pot ser

el futur del serra novel·lista, ara podem

recuperar l’inici del seu viatge, L’home del sac,

un exercici d’estil amb diversos nivells

de gaudi

L’home del sac, reeditada ara per Bromera, convida a redescobrir Màrius Serra com a narrador.

16

D o s s i e r : M à r i u s s e r r a , l ’ h o M e D e l e s p a r a u l e s

MÀRIUS SERRA: «NO HI HA DIFERÈNCIA ENTRE VOLER

EXPLICAR HISTÒRIES I SER ENIGMISTA»PILAR ARGUDO

MÀRIUS SERRA ÉS UN HOME QUE VIU IN ITINERE . CONVER-

S E M A M B E L L J U S T D E S P R É S D E L A F E S TA D E C E L E B R AC I Ó

DEL DESÈ ANIVERSARI DEL WEB VERBÀLIA I HORES ABANS DE

VOLAR CAP A ROMA, ON L’ESPEREN PER PRESENTAR EL DAR-

RER LLIBRE DE RAFAEL HIDALGO. DESPERT, ATENT I ÀGIL EN

LA RESPOSTA –TAL COM ENS TÉ ACOSTUMATS– ENS DESVELA

L’UNIVERS DE CASUALITATS QUE ENVOLTEN L’EDICIÓ REVI-

SADA I DEFINITIVA DE L’HOME DEL SAC I QUE FAN LA TRAMA

DE LA NOVEL·LA ENCARA MÉS ATRACTIVA PER LA CÀRREGA

DE PREMONICIÓ QUE CONTÉ.

Màrius Serra va publicar per pri-mera vegada L’home del sac

l’any 1990, quan encara no es dedicava a l’enigmística ni publicava mots en-creuats en La Vanguardia. Aleshores, ni tan sols preveia que signaria exemplars dels seus llibres el dia de Sant Jordi. I ai-xò és justament el que fa el protagonista de la novel·la, un home que ven jocs de paraules a la rambla barcelonina.

una novel·la premonitòria

La presentació de la primera edi-ció de L’home del sac a la desapareguda llibreria Ona de Barcelona va comptar amb la presència d’un altre il·lustre enigmista, Avel·lí Artís Gener, Tísner. Uns minuts abans de començar l’acte, un assistent que ja havia llegit la novel-la es va adreçar a Serra tot dient-li que s’hi havia reconegut, en el pro-fessor que fa una conferència a l’Ate-neu Barcelonès per tal de presentar el protagonista, en Tim O’Teu. Aquella persona era el veritable doctor Enric Moreu-Rey, estudiós de la lexicografia i de l’onomàstica catalana i autor d’un tractat anomenat El joc del contrapet, a qui Serra no coneixia personalment quan va decidir fer-lo aparèixer com a personatge, amb el seu nom real, en L’home del sac.

Per tant, i des de la perspectiva que dóna el temps, l’escriptor assegura: «és vertiginós adonar-te que moltes co-ses de L’home del sac estaven escrites a l’avançada de viure-les» i que «tot allò

que ha estat després com a escriptor ja hi era, en aquella novel·la».

Millorant ‘l’home del sac’

Serra va sentir la necessitat de re-escriure i de restaurar –no maquillar– l’envelliment dels usos verbals de L’home del sac des de poc després de publicar-la, però se li van encreuar altres projectes i la intenció va quedar ajornada. El deto-nant es va produir en un club de lectu-ra amb lectors de Farsa (la seva novel·la premiada amb el Ramon Llull), quan un dels presents va ser molt crític i li va argumentar amb contundència que «la novel·la que sí que estava ben construï-da era L’home del sac». Va ser aleshores quan Serra va engegar la revisió tècnica

d’estil tot afinant l’eina que és, en de-finitiva, el llenguatge. L’autor afirma que després de 21 anys «el retrobament amb el jove que era en la dècada dels 80 ha estat dolorós i entranyable alho-ra». El resultat, però, és una edició que aporta frescor i mestratge estilístic a un argument que ja era prou consistent des de bon començament.

L’home del sac és una tragicomèdia on –a banda de la intriga, l’humor, el misteri i la recerca del personatge– els jocs entre aparença i realitat es mostren a plaer. Una novel·la on els culebrots amb personatges de noms portuguesos (heterònims de Fernando Pessoa) van de la mà amb oficinistes mediocres i grisos que es mouen per la Barcelona preolímpica on encara no hi ha telèfons mòbils, els clients dels bars paguen amb pessetes i les dones es recol·loquen les muscleres en els vestidors del gimnàs.

En la novel·la, el mite d’Orfeu hi té una importància cabdal (hi ha un viatge a Grècia amb sac de dormir a l’equipatge). És gairebé la mateixa importància que té el «sac» del títol, perquè segons ens explica Serra, el le-xema sac apareix en tots els idiomes i «representa el salt qualitatiu d’una ci-vilització: la de l’humà del paleolític al del neolític (gràcies a la possibilitat de preveure-hi) a través d’un element ca-paç de contenir i transportar gra».

literatura i enigmes

Serra es presenta al seu web dient que «es pren la vida amb filologia».

Escriptor, enigmista i verbívor, Màrius Serra és un autor polifacètic.

Les col·laboracions en premsa i els jocs

de paraules són literatura cosida

a la realitat

17

D o s s i e r : M à r i u s s e r r a , l ’ h o M e D e l e s p a r a u l e s

Un viatge literari i sonor qUe recUll els sentiments

de la llUita combativa del grUp de rock en català

més internacional.

Ja en llibreries!

l’obra inclou el cd amb els nous temes d’obrint pas

Durant la nostra conversa afegeix que «no hi ha diferència entre voler explicar històries i ser enigmista» i per aquesta raó considera les seves col·laboracions en premsa i els seus jocs de paraules com a «literatura cosida a la realitat». Potser és per això que en L’home del sac les apari-cions d’escriptors que també «juguen» amb el llenguatge ens arriben de manera

gens estrident. Pere Quart, Jacint Verda-guer, Julio Cortázar o Quim Monzó aflo-ren durant la trama amb la mateixa na-turalitat que ens aproxima a la història de l’enigmística, amb referències als reis de Babilònia i Egipte o a la Reina de Saba, al concurs d’anagrames que es va convo-car a la mort de Verdi o als multiacròstics que s’enviaven els bisbes de Borgonya.

Amb permís de l’autor, des d’aquí facilitem la resolució a un darrer enig-ma: Serra dedica L’home del sac a Pità-gores. Que ningú hi busqui teoremes ni nombres π ni res que s’hi assembli. Era el nom del carrer del barri d’Horta de Barcelona on vivia l’any 90, quan va escriure la novel·la.

L’HOME DEL SACP.A.

L’home del sac és una història planteja-da com un enigma: un home margi-nal anomenat Tim O’Teu que ven pa-líndroms, acròstics i endevinalles en una paradeta situada entre un jugador d’escacs i una quiromàntica a la Ram-bla barcelonina, desapareix deixant una novel·la escrita. La investigació que s’engega a través del manuscrit per esbrinar on és inclou un assassi-nat, un viatge sobtat a Grècia amb sac

de dormir i una sèrie d’informacions i enigmes que l’autor va dosificant als lectors de manera gradual i que tin-dran el seu colofó en el mite d’Orfeu.

En aquesta primera novel·la de Màrius Serra, ara revisada i defini-tiva, els diferents fils argumentals es multipliquen com un joc de miralls que s’entrecreuen per a crear un re-lat ric i intricat que explora territoris desconeguts. L’HOME DEL SAC. MÀRIUS SERRA. BROMERA, 2011.

r e p o r t a t G e

19

LA PARADOXA DE LISA SIMPSON

XAVIER ALIAGA

LA CIUTADANIA ESTÀ CADA VEGADA MÉS DESVINCULA-

DA DE LA PARTICIPACIÓ POLÍTICA I SOCIAL. EN PART

PERQUÈ ES CONFON LA POLÍTICA AMB LA MOLT POC

ENGRESCADORA DINÀMICA PARTIDÀRIA. I AIXÒ ENS FA

OBLIDAR QUE LA NOSTRA PARTICIPACIÓ ÉS IMPRESCIN-

DIBLE PER A LA SALUT DEMOCRÀTICA. EL PROFESSOR

D’ÈTICA I FILOSOFIA ENRIC SENABRE (ALCOI, 1964)

COMBAT, EN EL SEU NOU LLIBRE, LLOCS COMUNS

SOBRE LA INANITAT DE LA POLÍTICA I LA SUPOSADA

APATIA DELS JOVES. I LLANÇA UNA ADVERTÈNCIA:

EL DESCRÈDIT DE LA POLÍTICA ÉS ENEMIC DE LA

DEMOCRÀCIA.

El volum podria titular-se d’una forma més genèrica, però en incorporar el qualificatiu «inquiets» acota el terreny:

entre la joventut hi ha més individus dels que hom pensa amb inquietuds i sensibilitat social. És cert que el context no ajuda que aquests joves s’hi involucren. I Senabre, cons-cient de les dificultats, posa en joc les seues habilitats com a pedagog i tirà mà, a l’hora d’exemplificar, de referents ben coneguts, com ara la família Simpson, el grup Obrint Pas, els llibres de Harry Potter o el mateix Barack Obama. Elec-cions gens aleatòries. La celebèrrima sèrie de Matt Groe-ning dibuixa en la mateixa família dos tipus de  joves ben diferents a través dels germans Simpson: Bart, el simpàtic i popular però poc assenyat fill, i Lisa, la dolça, solidària i conscienciada filla. Bart té un punt bandarra que el fa molt atractiu. Però la realitat és que, a hores d’ara, allò veritable-ment transgressor és el que representa la mentalitat de Lisa. Això és: al poder li resulta molt més còmode el despreocupat i insensible Bart.

harry potter, aristòtil, Marx i Barack obama

El llibre de Senabre alerta que als polítics institucionals no els incomoda que ens desinteressem de la política. Ben al contrari, perquè això la redueix a cercles elitistes i exclusius dels quals estem exclosos. Per això reclama la im-plicació política, en un sentit ampli, des dels nivells més pròxims (l’escola o el barri) fins als àmbits de la política insti-tucional representada pels parlaments i els governs. En cas contrari, el perill està

en una pèrdua constant de qualitat democràtica. Senabre reivindica la política i la democràcia en els seus sentits més nobles. I repassa els precedents històrics i les diferents teo-ries polítiques, socials i econòmiques, sense menysprear la capacitat del lector i sense renunciar a certs cànons assagís-tics adults: en el llibre s’invoca a Harry Potter, però també a Aristòtil, Habermas, Toqueville, Hobbes, Marx o Nietzsche, entre altres.

Repassats els antecedents històrics en els primers capítols, de manera sintètica però il·lustrativa, Senabre aborda les im-plicacions de la política en circumstàncies tan presents com ara els drets humans, l’educació, el medi ambient o, fins i tot, en l’àmbit privat. No se’ns oculta que el sistema democràtic actual està farcit de trampes. Però se’ns explica que el descrè-dit de la política i la degradació de la democràcia poden con-duir directament a l’abisme dels sistemes dictatorials i auto-ritaris. O al parany d’una globalització moguda estrictament per interessos econòmics. «L’oportunitat i la decisió és vostra [...]. Però no oblideu que si no voleu triar, uns altres triaran

per vosaltres, i aleshores potser guanya-ran els interessos realment existents, que no són precisament equitatius ni justos», sosté. La cita serveix també per a mos-trar que l’autor es dirigeix directament als joves, de forma col·loquial i propera. Però l’assaig ens aporta als adults un bon grapat de raons per a no subsumir-nos en l’autocomplaença o el derrotisme. Un llibre per a júniors que haurien de llegir els sèniors de la casa.

POLÍTICA PER A JOVES INQUIETS. ENRIC SENABRE.

BROMERA, 2011.

senabre adverteix que als polítics

institucionals no els incomoda que ens desinteressem de la

política. Ben al contrari, perquè això la redueix

a cercles elitistes i exclusius

20

r e p o r t a t G e

Marràqueix bull més de l’habitual: desenes d’homes i xi-quets busquen per tot arreu la Carol i el Melvin en una

escena de bojos. Tots dos joves són majors d’edat i, per tant, responsables dels seus actes, però ella és filla d’en Bob Hoover, el propietari d’una gran naviliera, el qual no està disposat a permetre que la xica llance el futur per la borda a causa d’un capritx amorós passatger. Serà precisament a Marràqueix on tot es resolga i on es retroben els personatges d’Els embolics dels Hoover, de Joaquim Biendicho, novel·la guanyadora de l’últim premi Ciutat d’Alzira.

un protagonista carismàtic

Quan el senyor Hoover, nord-americà xarraire i decidit, posa en marxa el dispositiu de recerca de la seua filla Carol, arrossega amb ell tot un seguit de curiosos individus que es posen al seu servei sense oferir resistència. Al contrari, la personalitat d’aquest jueu multimilionari és tan captivadora i poderosa que tots el segueixen a pler: «Deu fer metre no-ranta. Cos d’atleta. Uns cinquanta anys ben portats», així el descriu Andreu Farré, el guia cultural que aquell ha contrac-tat perquè acompanye les seues filles en les visites a les di-verses ciutats del Mediterrani on recala l’immens Imperator of the Seas.

Però Andreu Farré no és cap guia cultural, sinó un especialista en filosofia empírica anglosaxona que ha acceptat aquesta feina per fer un favor a una an-tiga núvia i, és clar, pels diners. Aquest jove forma part de l’escorta que trans-porta el cicló Hoover, la qual es com-pleta amb Salvador –un cambrer fornit i poca-solta–, el fidel relacions públiques Jim Pelota –filipí discret que treballa

per al milionari des de fa vint anys– i Fabien, exagent secret francés i actual encarregat de la naviliera a Mònaco. A més, la presència d’Adsija i Sarah –la segona muller i l’altra filla de Bob Hoover, respectivament– serà determinant en el de-senllaç de la història.

crònica d’una persecució delirant

Joaquim Biendicho ha construït aquesta novel·la amb di-ferents veus narradores: l’Andreu Farré, l’Adsija i el mateix Bob Hoover –vertader protagonista de l’obra– relaten en primera persona els insòlits fets en què es veuen immersos durant quatre dies. Això permet al lector conéixer millor els personatges, que són a la vegada objecte d’atenció dels altres i subjecte que descriu allò que l’envolta. Amb tot, s’imposa el doll de veu del milionari nord-americà, autèntic motor d’una intriga que avança quasi tan ràpidament com les paraules que flueixen interminablement d’aquest home al qual «se li’n va la força per la boca», com diu sovint la seua dona.

De manera paral·lela al viatge de persecució de la jove parella, altres esdeveniments es trenen a la trama central: Adsija, que passa uns dies a Barcelona amb Sarah, desco-

breix les malifetes de Santos, un tera-peuta que hipnotitza les seues clientes en benefici propi. Finalment, després d’un itinerari frenètic que recorre Nà-pols, Roma, Mònaco i Venècia, la his-tòria acaba quan la família Hoover i els seus estrafolaris acompanyants es reuneixen al café de França, a la plaça Djemà-el-Fna de Marràqueix.

ELS EMBOLICS DELS HOOVER. JOAQUIM BIENDICHO.

BROMERA, 2011.

L’ESBOJARRAT VIATGE DEL SENYOR HOOVER I ELS SEUS ESTRAFOLARIS ACOMPANYANTS

CL ÀUDIA REYES

NÀPOLS, ROMA, MÒNACO, BARCELONA, VENÈCIA,

MARRÀQUEIX SÓN CIUTATS PER LES QUALS ES PER-

DEN I RETROBEN ELS PERSONATGES D’ELS EMBOLICS

DELS HOOVER, OBRA GUANYADORA DEL XXII PREMI DE

NOVEL·LA CIUTAT D’ALZIRA I SEGON TÍTOL PUBLICAT

DE L’ESCRIPTOR JOAQUIM BIENDICHO (TARRAGONA,

1964). LA HISTÒRIA GIRA AL VOLTANT DE LA FUGIDA

DE LA FILLA D’UN MILIONARI NORD-AMERICÀ –EL

SENYOR HOOVER– AMB UN JOVE MAG, I LA CONSE-

GÜENT RECERCA QUE POSA EN MARXA EL PARE, HOME

ENÈRGIC I XARRAIRE, CAPAÇ DE REMOURE CEL I TERRA

PER TAL DE RETROBAR LA SEUA ESTIMADA CAROL.

el milionari nord-americà és l’autèntic motor

d’una intriga que avança quasi tan ràpidament com les paraules que

flueixen interminablement d’aquest home

r e p o r t a t G e

21

© I

. Zib

erm

an©

A. C

arra

sco

Fer un article encarant dos àlbums il·lustrats és una tasca complicada. Hom pot agafar i començar l’article ressenyant

cada un dels títols, com per exemple Lluny, obra de l’escriptor Pablo Albo i de la il·lustradora Aitana Carrasco, i després passar al següent: Les princeses també es tiren pets, de l’escriptor israelià afincat al Brasil Ilan Brenman i de la il-lustradora Ionit Zilberman. I així ja tenim el primer paràgraf ple.

A continuació, es poden introduir alguns elements que permetin situar el lector. A tall d’exemple, podria remarcar que Pablo Albo i Aitana Carrasco ja han col·laborat amb anterioritat en un altre àl-bum: Diógenes (Vigo: Faktoria K, 2010), amb el qual van guanyar el premi Laza-rillo 2008. A continuació, pot quedar bé ressenyar que l’Ilan i la Ionit també han guanyat algun premi conjuntament amb un llibre que té per títol As 14 Pérolas da India, un recull de catorze històries curtes de l’antiga Índia que va ser premiat a la fira de Bolònia. Curiosa coincidència que em permetria fer un paràgraf sencer de l’article i demostrar que he investigat un poc sobre els autors.

àlbums il·lustrats també per a adults

Un xic més avall puc fer una ressenya de les dobles lectures que permeten els àl-bums il·lustrats. I aquests dos no són cap excepció. Per una banda, la lectura que el lector primerenc podria fer del llibre de les princeses –que en brasiler té un títol espaterrant: Até as Princesas Soltam Pum–,

creient que la història de la Ventafocs, la Blancaneu o la Sire-neta no era tal com li havien contat sinó que tenia una relació severa amb les flatulències, i fer observar, posteriorment, que l’adult sabrà reconèixer una segona lectura basada en la ironia que amaga aquesta narració. Així mateix, a continuació s’hau-

ria de fer un incís de la doble lectura de Lluny, aquella història del nen que busca la tieta que ha marxat molt lluny, «allà on no es torna», pot esdevenir un simple con-te encadenat per un infant o una bonica paràbola del dol per un adult.

En aquest últim tram de l’article puc aprofundir sobre les il·lustracions de l’àl-bum de les princeses fent referència al fet que ens recorda els dibuixos i collages d’Anna Laura Cantone i la seva Una nú·via graciosa, vistosa, preciosa, així com res-saltar que Lluny em porta aromes d’El jar·dí de les delícies del Bosch amb un cert aire de gravat del segle xix i fins i tot de catàleg de sers imaginaris d’algun zoòleg il·lustrat.

I per fi la cua de l’article: una final rodó que ajudi a subratllar l’aportació

a la literatura infantil d’ambdós títols. I és que no podem deixar de dir que ja era hora que l’obra de Brenman i Zilber-man arribés a les nostres mans, després de recollir tants èxits

arreu, i que l’aposta pel binomi Pablo i Aitana ha donat com a resultat un títol molt ben travat.

LES PRINCESES TAMBÉ ES TIREN PETS. ILAN BREN-

MAN. IL. IONIT ZILBERMAN. BROMERA, 2011.

LLUNY. PABLO ALBO. IL. AITANA CARRASCO.

BROMERA, 2011.

EL QUÈ I EL COM DE DOS ÀLBUMS IL·LUSTRATS

JOAN PORTELL RIFÀ

L’AUTOR DEL PRESENT ARTICLE OFE-

R E I X U N S E G U I T D E R E F L E X I O N S D E

COM ES PODEN ENCARAR DOS ÀLBUMS

IL·LUSTRATS DE LA BIBLIOTECA DE BRO -

MERA, CADA VEGADA MÉS FARCIDA DE

BONS TÍTOLS, I SORTIR-NE AIRÓS. UN

E X E RC I C I L I T E R A R I Q U E H A D E S E R

C A PAÇ D E M E S C L A R E N L E S P RO P O R -

CIONS ADEQUADES UNA UNÇA DE L’AR-

GUMENT DE LES OBRES, RECOLLIR UN

CISTELLET DE CRÍTICA I BEURE UN DI-

DAL D’ESTIL PROPI. HO ACONSEGUIRÀ?

puc fer una ressenya de les dobles lectures

que permeten els àlbums il·lustrats.

i aquests dos no són cap excepció

Q U A D E R N S D ’ A N I M A C I Ó L E C T O R A

22

Isaac Asimov està considerat –jun-tament amb Robert A. Heinlein i

Arthur C. Clarke– el pare de la ciència-ficció. De tots tres, però, és, sens dub-te, el més conegut i popular, i el més llegit. I això es deu al seu mèrit com a escriptor, al seu estil amé, configurat a partir de trames directes, que defu-gen les descripcions que no hi aporten res i els prolegòmens estèrils. Asimov va al gra de la història des de l’inici fins al desenllaç en les seues narracions, si-guen contes o novel·les. Autor de més de cinc-cents títols publicats, entre contes, novel·les i assaigs de caràcter científic, Isaac Asimov és un clàssic indiscutible en l’àmbit de la ciència-ficció i un precursor del segle en què vivim, un visionari que, com en el cas de Jules Verne, es va avançar als pro-gressos i als esdeveniments tecnològics del nostre temps.

La seua força narrativa i el seu èxit entre els lectors del gènere de ciència-ficció es deuen, en part, a la seua mes-tria com a contador d’històries, i a la seua imaginació enlluernadora i quasi il·limitada; però també a la seua sò-lida formació acadèmica i científica. Llicenciat en Química, en Ciències i Arts, doctorat en Filosofia i en Bioquí-mica, va fer classes a la Universitat de Boston i, a més, es va poder dedicar a la seua passió: escriure històries de fic-

ció en què la ciència i el coneixement –que tant estimava– no es deslliguen mai del component moral, tan impor-tant per a l’autor com els primers. Pot-ser aquesta barreja entre saviesa i ètica ha estat la fórmula infal·lible que ha convertit Asimov en un clàssic de la literatura universal de tots els temps.

Les lleis de la robòtica

Asimov va basar bona part de les seues històries futuristes o de ciència-ficció en tres principis indefugibles:1. Un robot no pot fer mal a cap és-

ser humà ni pot permetre que un ésser humà prenga mal per la seua inacció.

2. Un robot ha d’obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.

3. Un robot ha de protegir la se-ua pròpia existència sempre que aquesta protecció no entre en con-flicte amb la primera o la segona llei.És a partir d’aquestes tres lleis de

la robòtica que Asimov organitza els seus relats. Perquè aquestes tres lleis, aparentment incontestables, entren en contradicció permanent en la vida real, plena de matisos i de situacions difícils d’ajustar o d’adequar als prin-cipis que han de regir la vida en socie-

IsAAC AsImoV: CIènCIA-FICCIó en estAt PUR

JULI CAPILL A

eLs DeU Contes De L’AntoLogIA L’home bicen-

t e n a r i i a Lt r e s r e L at s s ó n L A m I L L o R m A n e R A

D e C o n É I x e R e L m ó n D ’ U n C L à s s I C D e L A L I -

t e R At U R A , I s A AC A s I m oV, C o n s I D e R At U n D e L s

PReCURsoRs DeL gèneRe De L A CIènCIA-FICCIó.

o R D I n A D o R s , Ro B ots I Pe R s o n e s s ó n e L s P Ro -

tA g o n I s t e s e n C o n F L I C t e P e R m A n e n t D ’ U n s

Contes en QUè L A InteL·LIgènCIA ARtIFICIAL I

e L s AV e n ç o s t e C n o Lò g I C s P o s e n e n Qü e s t I ó

L A P R I m AC I A D e L’É s s e R H U m à e n U n m ó n C o m

m É s VA m É s C o m P L e x , m É s I n C o m P R e n s I B L e I

mÉs PeRtoRBADoR. AQUest ReCULL De Contes

e n s Pe R m e t e n D I n s A R - n o s A m B g A R A n t I e s e n

L’ U n I V e R s D ’ A s I m oV.

Potser aquesta barreja entre saviesa i ètica ha estat la fórmula

infal·lible que ha convertit Asimov en un clàssic

de la literatura universal de tots els temps

extraodinàriament prolífic, asimov va publicar més de cinc-cents títols al llarg de la seua vida.

Q U A D E R N S D ’ A N I M A C I Ó L E C T O R A

23

tat entre els robots, els ordinadors i els humans. L’harmonia esdevé, en aquest sentit, pràcticament impossible per-què la realitat és complexa i, a mesu-ra que Asimov desenvolupa o amplia noves situacions, aquesta complexitat augmenta. Fins al punt que l’autor se’n planteja una quarta, la llei zero:

Un robot no pot fer mal a la hu-manitat ni permetre que la humanitat prenga mal per la seua inacció.

Aquesta llei zero, però, no farà sinó incrementar més encara la dificultat i la irresolubilitat de les situacions entre robots/ordinadors i les persones, amb la qual cosa les narracions d’Asimov guanyaran literàriament, per la intri-ga i el dilema moral acumulats, per la complexitat intrínseca de les històries, que les fa més subtils, més suggerido-res, més atractives per al lector.

L’antologia de contes d’Asimov

L’antologia de contes d’Asimov que ofereix edicions Bromera desenvolupa, principalment, aquesta cruïlla de prin-cipis morals –les lleis de la robòtica– que condicionen les situacions en què es troben persones, ordinadors i robots. És una bona tria que captarà de seguida l’interés d’un lector aficionat a la cièn-cia-ficció, però també cridarà l’atenció d’un lector general i el satisfarà, precisa-

ment per les situacions conflictives que s’hi plantegen.

el debat moral –el conflicte– es dó-na, per exemple, quan xoquen l’interés d’una majoria insulsa i improductiva amb el d’un únic o uns pocs indivi-dus extraordinaris. en alguns contes d’aquesta antologia –com és el cas de La tria– és difícil resoldre aquesta me-na de conflictes sense que s’hi produïs-quen danys col·laterals.

La principal font de discrepància, però, l’essència dialèctica que planteja intel·ligentment Asimov en aquestes narracions, rau en l’ànsia per huma-nitzar-se de les màquines (robots i or-dinadors). I aquesta ànsia esdevé una necessitat prioritària que entra de ple en conflicte amb les lleis de la robòtica i que, en conseqüència, posa en perill la mateixa existència i supremacia dels éssers humans. És ací on els relats d’Asi-mov guanyen en modernitat, en inte-rés, i esdevenen icones i models nar-ratius d’una extraordinària vigència i perdurabilitat en el temps. Així, L’home bicentenari exemplifica perfectament aquest anhel humanitzant per part d’un robot. I també redunden en aquesta lí-nia temàtica tots els problemes del món i el punt clau. És, però, en els contes Què és l’home, La prova, Vida i temps de multivac i L’incident del tricentenari on aquest anhel d’humanitzar-se per part dels robots arriba al punt més àlgid, perquè posa en qüestió la primacia dels humans en el món i, fins i tot, l’anul·la

sense que se n’adonen, la subjuga a la voluntat i als interessos dels robots.

Uns altres contes de l’antologia plantegen altres temes de ciència-ficció igualment atractius. com es divertien o exiliat a l’infern indaguen en situacions en què l’ésser humà ha perdut la seua supremacia en l’univers, i com a conse-qüència d’això ha quedat perplex i es-maperdut enmig d’un món com més va més complex i incomprensible. Asimov ens mostra, així, com a éssers desvalguts i indefensos davant la incommensura-bilitat de la tecnologia i dels avenços científics, inaprehensibles per a un ésser de carn i ossos, limitat i acomplexat da-vant el poder gairebé il·limitat dels or-dinadors i de la intel·ligència artificial.

Vigència d’un clàssic de la literatura

Amb la seua obra, Isaac Asimov es va guanyar una perdurabilitat que molts es-criptors voldrien –de ciència-ficció o no. més enllà dels tòpics o de les reticències amb el gènere per part d’un sector ob-tús de la crítica, aquests contes d’Asimov són el millor exponent i la millor garan-tia de bona literatura.

L’Home BICentenARI I ALtRes ReLAts.

IsAAC AsImoV. tRADUCCIó De mAR ARAnDA.

IntRoDUCCIó De BeRnAt BAtALLeR.

BRomeRA, 2011.

Una bona tria que captarà de seguida l’interés

d’un lector aficionat a la ciència-ficció,

però també cridarà l’atenció d’un lector general i el satisfarà,

precisament per les situacions conflictives

que s’hi plantegen

Q U A D E R N S D ’ A N I M A C I Ó L E C T O R A / R E C E P T E S

24

La creació literària en valencià no ha sigut constant al llarg de la his-tòria a causa dels problemes i de les prohibicions que ha patit la llengua. el segle d’or valencià se situa al se-gle xv, i hem hagut d’esperar fins al segle xx per a tindre una producció d’obres important, que ha multipli-cat en quantitat i en qualitat els lli-bres editats en la nostra llengua. Les coses han canviat molt, i ara hi ha lli-bres en valencià per a tots els gustos: traduccions dels clàssics d’aventures (Verne, stevenson...); best-sellers va-lencians (Josep Franco, Ferran tor-rent); novel·la psicològica (Francesc Bodí, Vicent Borràs...); relats curts (Rafa gomar, Joaquim g. Catur-la...); novel·les d’intriga (àngels mo-reno, silvestre Vilaplana...), entre molts altres. La varietat de lectures en valencià és semblant a la de qual-sevol altra llengua europea. només cal saber per on començar!

I per als més menuts?

el llibre infantil és, potser, el més mimat de tots. molts autors s’hi de-diquen: mercé Viana, Carles Cano, enric Lluch... Alguns dels seus llibres han divertit intensament els nostres escolars. Cada any, a més, s’incorpo-ren nous noms a la llista, amb llibres de por (maria Dolors Pellicer), ima-ginatius (Vicent Pardo), enginyosos (maria Jesús Bolta o Pepa guardio-la)... són llibres publicats per edito-rials com Bromera, Brosquil, Bullent o tàndem, entre moltes altres. natu-ralment, també hi ha contes tradicio-nals (mireu els de l’eixam) o ron-dalles recopilades per enric Valor o Llorenç giménez. La lectura d’obres en valencià és un procediment sen-

zill que reforça l’aprenentatge de la nostra llengua perquè facilita la fixa-ció de l’escriptura (ortografia, redac-ció...) i l’adquisició de lèxic.

La literatura a l’escola

el primer contacte dels nostres fills amb l’estudi de la literatura es dóna a l’escola, però la literatura té una presència molt minsa al currí-culum de Primària: parla superfici-alment de rondalles i de literatura infantil. Algunes escoles acostumen a iniciar els xiquets en la lectura amb textos trimestrals. Interessem-nos pel que lligen els nostres fills; encara

més, acompanyem-los en la lectu-ra i mirem de compartir les emoci-ons que els transmet el llibre. I si es troben en secundària o Batxillerat, fem-los entendre que la lectura dels clàssics o de literatura més complexa és necessària per a adquirir una com-petència lingüística completa. Cal que, igual que aprenen a fer opera-cions matemàtiques que no s’usen en la vida quotidiana, passen per l’expe-riència de llegir obres clàssiques. Des de l’escola i des de casa també podem ensenyar als alumnes que el tirant és un llibre d’aventures de guerrers me-dievals (com algunes pel·lícules de Hollywood); Jaume Roig, el perso-

natge masclista d’una telesèrie; o sant Vicent Ferrer, una estrella mediàtica del segle xv. Hem d’intentar que, si els lligen, es divertisquen i els com-prenguen, no que avorrisquen els clàssics per sempre!

La festa del valencià

en primavera, cada any, se cele-bren les trobades d’escoles en Valen-cià (www.fev.org); són festes que tenen lloc en cada comarca on, de forma gratuïta, podem participar en tallers, activitats o jocs. Hi veurem espectacles, llibres, material escolar... però, sobre-tot, observarem la vitalitat de la nostra llengua a l’escola.

L’avantatge de ser bilingüe

milers de xiquets s’escolaritzen cada curs en valencià, fet que els obri moltes portes i n’augmenta el rendi-ment acadèmic, com han demostrat nombroses investigacions. I, si par-lem castellà a casa, no cal que ens pre-ocupem, perquè el Programa d’en-senyament en Valencià permetrà els nostres fills integrar-se sense proble-mes a l’escola en valencià. D’aquesta manera, no els dificultarem el pas a la nostra llengua i, a canvi, els facili-tarem la relació amb els altres xiquets i l’estima pel nostre poble, sense di-ficultar-los la comprensió d’un món cada vegada més globalitzat i mul-ticultural. Perquè no oblidem que, amb els programes eductius valenci-ans, també s’aprén anglés.

esPAI eLABoRAt PeR LA FUnDACIó BRomeRA

PeR AL Foment De LA LeCtURA.

www.fundaciobromera.org

LLegIm en VALenCIà: ensenYAment I LeCtURA en LA nostRA LLengUA

R E S S E N y E S

25

Amb el secret de meritxell, l’es-criptor i docent Vicent enric Belda (Agullent, 1962) ha estat distingit amb el Premi de narra-tiva Infantil Vicent silvestre, que ja va guanyar amb La llegenda de l’amulet de Jade, també publicada en aquesta col·lecció.

El secret de Meritxell

Vicent enric belda / Jordi Vila DelclòsCol. «el micalet galàctic», 160xV Premi de narrativa Infantil Vicent silvestre136 pàg. Bromera, 2011

meritxell és una xiqueta de cinqué curs a qui li agrada apreciar les

coses senzilles i boniques de la vida, fantasiejar mentre observa el paisatge hivernal, o recordar il·lusionada Joel, un nou company de l’escola especial-ment interessant. Qui li anava a dir, aquell dia que va obrir la porta a una misteriosa desconeguda d’ulls merave-llosos de maragda, que la seua vida es transformaria tan extraordinàriament.

A través de les aventures d’el secret de meritxell –adreçat a lectors a partir de 10 anys– Vicent enric Belda ens trasllada d’una manera entretinguda i didàctica a l’egipte mític dels faraons adoradors de gats, tot i que no ens cal eixir del jardí de dos xiquets amb una gran afició pels fe-lins. L’autor fa irrompre les llegendes de terres llunyanes i exòtiques en la rea litat quotidiana, per convertir el dia a dia dels personatges en una iniciació a la màgia de l’existència, i en una invitació al des-cobriment gojós del món.

mARIA RoseLL

Jesús Cortés (torrent, 1962) compagina la correcció i la tra-ducció de textos amb la literatura. És autor de diverses obres infan-tils i juvenils, com ara Plom, més que plom o no em pots dir adéu, guardonada amb el Premi Ban-caixa de narrativa Juvenil.

La biblioteca fantàstica

Jesús cortés / Francesc santanaCol. «el micalet galàctic», 159168 pàg. Bromera, 2011

A sant telm mai no passa res. És el típic poble perdut de la mà de

Déu, «un lloc discriminat per la ciència cartogràfica i els mapes de carreteres», on ha anat a parar samuel, el prota-gonista d’aquesta història, perquè els seus pares han decidit començar-hi una nova vida. sense amics i sent nou al poble, samuel es mor d’avorriment, fins que un dia coneix Duna, una mis-teriosa xiqueta amb la qual començarà una amistat que canviarà radicalment la seua soporífera existència. més co-neguda per tots com Zeta, la bruixeta, Duna li confiarà un secret i una missió: convertir-se en el guardià d’una biblio-teca amb poders extraordinaris, uns llibres que tenen la capacitat de bastir ponts entre el món real i el món fantàs-tic que hi apareix il·lustrat. A través de les pàgines d’aquesta narració, el lector a partir de 12 anys viurà les aventures més increïbles, acompanyat dels prota-gonistes i d’un grapat de personatges sorgits dels llibres que ara samuel ha de custodiar amb zel.

VIRgInIA ALonso

gemma Pasqual (Almoines, 1967) és escriptora de literatura juvenil. Ha rebut diversos premis i té més d’una dotzena de títols pu-blicats, com L’últim vaixell o Llà-grimes sobre bagdad. Amb aquest llibre va quedar finalista del Premi Bancaixa de narrativa Juvenil.

Barça ou barzakh! Gemma Pasqual Col. «espurna», 96 Finalista del Premi Bancaixa de narrativa Juvenil 144 pàg. Bromera, 2011

senegal és un país fascinant amb una gran diversitat de llengües, cultures

i mestissatge. Però és també un lloc on la vida és difícil, plena d’injustícies i manca d’oportunitats per a la gent jove. Amadou i el seu amic mabale tenen un pla. És el mateix que el de la majoria de joves del país: salpar en una pastera cap a les Canàries i emigrar a europa. barça ou barzakh. Barcelona o la mort.

marxar d’àfrica significa deixar en rere la família, els arrels. A Ama-dou només l’acompanya el record de les incombustibles històries de l’àvia, amb qui tant aprengué. Però la deci-sió ja està presa i només li queda per davant una aventura, prometedora i terrible, que ha de dur-lo a un futur millor. Pel camí coneixerà gent, crearà nous vincles, creixerà.

Aquesta novel·la ens cabussa de ple en el dia a dia de milers de persones que viuen al continent africà, i ens mostra el procés que els du a arriscar la vida per un somni.

sònIA ReAL

R E S S E N y E S

26

David Bueno i torrens (Bar-celona, 1965) és doctor en Bio-logia i especialista en genètica. Autor d’articles científics i llibres de divulgació, ha treballat en di-ferents projectes d’investigació sobre el desenvolupament del cervell.

Fèlix Fernàndez (Reus, 1968) i òscar giró (Reus, 1968) són dos aficionats culers que analit-zen la premsa esportiva amb grans dosis de sentit de l’humor. Au-tors també de tips de ‘merengue’, tornen a jugar a l’atac amb tips de ‘mou’.

L’enigma de la llibertat. Una perspectiva biològica i evolutiva de la llibertat humana

David bueno i torrensCol. «sense Fronteres», 33xVI Premi europeu de Divulga-ció Científica estudi general288 pàg. Bromera, 2011

David Bueno assumeix el repte d’explicar, sota la llum de l’evolu-

ció, un camp tan complicat com és el comportament humà. L’ésser humà és l’única espècie capaç de pensar de for-ma lliure i conscient sobre el seu futur i per als científics és important saber fins a quin punt aquest fenomen és real o és una sensació subjectiva produïda pel funcionament del cervell i la influència del seu substrat biològic.

L’autor explica que la selecció natural va afavorir la creativitat i una certa lliber-tat de pensament com a mecanismes de supervivència, i a partir d’aquestes capa-citats l’ésser humà va desenvolupar una cultura cientificotècnica i unes estructu-res socials. Fins que els estudis avancen i siguen identificats tots els gens i els mecanismes neurals implicats en aquest procés, la lectura del llibre ens ajuda a entendre millor la llibertat, un valor de-finidor de les societats modernes.

CARLos mInUesA

Tips de ‘Mou’

Fèlix Fernàndez i Òscar GiróCol. «Bromera Actual», 13312 pàg. Bromera, 2011

L’arribada de Pep guardiola com a entrenador del Barça va generar

paraules de desconfiança. Pocs ho re-corden després dels nombrosos èxits esportius que han aconseguit els blau-grana en les darreres dues temporades de Lliga. en tips de ‘mou’, Fernàndez i giró repassen fil per randa tot allò que ha dit, sense gaire escrúpols, la premsa esportiva sobre el Barça: les notícies, les opinions, els comentaris i els titulars més delirants publicats pels mitjans de comunicació afins als madridisme. el retorn de Florentino Pérez i els galàctics, el fitxatge estrella de Cristiano Ronaldo, la fugida per la porta de darrere de Raúl, el chorreo al Bernabéu, la temporada dels hexa-campions... són només alguns dels ingredients que constitueixen l’uni-vers futbolístic construït els darrers temps. tips de ‘mou’ vol fer justícia poètica amb dosis d’humor i sàtira. no permet que les paraules se les en-duga el vent. tot allò publicat en pa-per, es pot revisitar amb un alt sentit crític.

LLUC AVeLLAn

Rafael Roca (Alaquàs, 1971) és doctor en Filologia Catalana i professor de la Universitat de València. La seua tasca investiga-dora s’ha centrat en l’estudi de la Renaixença valenciana, plasmada en diferents publicacions sobre el moviment i els seus protagonistes.

El valencianisme de la Renaixença

rafael rocaCol. «textures», 19xII Premi d’Assaig mancomunitat de la Ribera Alta272 pàg. Bromera, 2011

La Renaixença valenciana ha estat un període valorat per prohoms com

Fuster, però menystingut pel que fa al seu estudi. L’obra de Rafael Roca suposa una reivindicació de la tasca duta a terme pels poetes jocfloralistes en tres sentits: l’exalçament de la cultura valenciana, la proclamació de la unitat de la llengua i el foment de les relacions literàries i soci-als entre els intel·lectuals de llengua cata-lana. el valencianisme de la renaixença és un estudi exhaustiu i necessari d’aquest moment decisiu per a la llengua literà-ria, a través de les obres líriques presen-tades als Jocs Florals, els discursos, les cròniques i les publicacions resultants. el Premi d’Assaig mancomunitat de la Ribera Alta aporta coneixement i anàlisi per a valorar les circumstàncies en què els lletraferits valencians, encapçalats per teodor Llorente, establiren les bases per al conreu literari de les generacions de 1909 i 1930, i per al valencianisme polític posterior.

PeP soLeR

R E S S E N y E S

27t ) 96 258 08 27 f ) 96 297 61 22 · Avenida Ribera Alta, 22 · 46293 · Alcàntera de Xúquer · València disseny@blauverdimpressors.com · www.blauverdimpressors.es

L’os de la música

isabel Garcia canet96 pàg. Bromera, 2011xII Premi de Poesia VAe de BurjassotBatalles de Sardenya

iban L. Llop80 pàg. Bromera, 2011V Premi de Poesia Ibn Jafadja

els poetes Iban L. Llop i Isabel gar- cia Canet entenen d’una manera

diferent el fet poètic: mentre que el de

Borriana escriu una poesia diàfana en què l’atmosfera que recrea té un gran pes, la de Pego assaja amb l’encadena-ment d’imatges. Així i tot, en els seus darrers llibres de poesia hi ha un ele-ment compartit: la reflexió del seu pas per diferents espais físics.

en L’os de la música, d’Isabel gar-cia Canet, els espais són escenari i, alhora, coprotagonistes. en «Llar d’exili» ens parla de la seua estada a París, on la poetessa reconeix que viu entre el plaer i el caos, però que en-tre una cosa i l’altra encara troba a les nits el temps suficient per a mantin-dre un encontre íntim i intens amb la paraula. en «Desestiuejos a la ciutat blava» ens ofereix la seua mirada sobre la ciutat de València i alguns dels seus barris; en alguns poemes contraposa, amb un cert enyor i una certa ràbia, un abans i un després de la depreda-ció urbanística: «t’han ferit amb les grues els pits, les olors,/ t’han segat els canyars, les flaires de la tarda».

batalles de sardenya és un llibre en què Iban L. Llop parla al lector d’ell

mateix i de les emocions d’una ma-nera directa, sense embuts ni pirotèc-nies retòriques. en el primer apartat, «Derrotes», descriu el sacseig del re-cord intens d’un paisatge, d’un pai-sanatge i d’una manera d’entendre la vida que ha estat arraconada per una de nova que l’impulsa a fer recompte d’allò que s’ha guanyat i d’allò que s’ha perdut. en la segona part, «La veu dels altres», parla dels llibres que l’han acompanyat i l’acompanyen, així com del pensament i la manera d’interpre-tar la bellesa dels seus autors, però també de les altres veus, aquelles que provenen de la seua infantesa. La ter-cera part, «Cròniques de la sP-42», és un recull de setze haikus, flaixos en què el poeta reflexiona tot esperant l’instantània que li dicte la primera estrofa d’un nou poema; i per a tancar el llibre, batalles de sardenya, reflexio-na sobre allò que es podria haver dit i es va callar i es lamenta perquè potser les coses no haurien anat tal com van anar a la fi.

mAneL ALonso

R E P O R T A T G E

28

AQUest 2011 És Un AnY moLt esPeCIAL PeR A BRome-

RA, JA QUe es ComPLeIxen 25 AnYs De tRAJeCtòRIA

en eL món eDItoRIAL.tot I LA CRIsI omnIPResent,

LA mILLoR mAneRA De CeLeBRAR-Ho És ContInUAR

LA tAsCA De FeR I PUBLICAR LLIBRes, PosAnt tot

L’esFoRç I LA IL·LUsIó PeR A segUIR AL CAPDAVAnt

De L’eDICIó en LA nostRA LLengUA; tRACtAnt

D’ARRIBAR ALs LeCtoRs, eLs QUe s’HAn mAntIngUt

FIDeLs en AQUests 25 AnYs, PeRò tAmBÉ eLs noU-

VIngUts QUe s’HAn AFegIt A AQUestA tRAVessIA, I,

esPeCIALment, AmB Un AgRAïment A tots AQUeLLs

QUe HAn Fet PossIBLe L’èxIt DeL PRoJeCte.

BRomeRA CeLeBRA 25 AnYs

els actes del 25é aniversari co-mençaren el mes de gener amb

la presentació a Alzira de la reedició de L’ultim roder, de Josep Franco, la primera novel·la publicada per l’edi-torial l’any 1986 i que es convertí en best-seller. escriptors i gent de la cul-tura se sumaren a aquesta celebració en la qual es féu un repàs a la trajec-tòria de l’editorial, però sobretot als inicis de Bromera, que Josep grego-ri, president i fundador, resumia de la manera següent: «La il·lusió i les ganes compensaren les mancances i la falta de professionalitat en alguns aspectes. La consigna era: entre tots, ho farem tot». Hui Bro-mera és un projecte editorial completament consolidat amb un catàleg de més 1.200 títols, 40 col·leccions i 6.500.000 exem-plars venuts.

Bromera a l’aparador

tanmateix, aquest ha estat només el punt de partida d’un seguit de celebracions que tindran lloc durant els pròxims me-sos. La cita següent serà a la Fira del Llibre de València, el dissabte 9 d’abril a les 19.30 hores. L’auditori del museu de Ciències naturals, als Jardins de Vivers, serà l’escenari d’un acte en què es recordarà el llibre que va fer possible que Bromera continuara pu-blicant, L’últim roder, i s’analitzaran els reptes que planteja el futur. Hi intervin-dran Josep Franco, Josep Antoni Fluixà, director de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, i Joan A. Llinares, director gerent de l’editorial i, en acabar, se servirà un còctel.

L’editorial també estarà present en la celebració del dia de sant Jordi a Barce-

lona, amb espai propi. La consoli-dació i projecció de Bromera i dels seus autors a Catalunya és també un fet remarcable d’aquests 25 anys de treball. entre altres escriptors, aquest sant Jordi, màrius serra i Andreu martín dedicaran als lec-tors les seues novetats publicades en Bromera. Però també s’hi treballa per fer arribar el catàleg més enllà de les nostres fronteres. L’editorial disposarà, a més, d’un estand propi a la Bologna Children’s Book, la fira de literatura infantil més prestigiosa del món. gràcies a la participació en

aquest certamen, novel·les com L’infern de marta, de Pasqual Alapont, o col·leccions com «el Bagul dels monstres» s’han traduït a diverses llengües.

Nous projectes

Amb motiu del 25é aniversari, Bromera participa en l’impuls a una nova línia de llibres de butxaca, «Portàtil», juntament amb altres segells editorials independents, com ara Angle, Cossetània o Viena. en aquesta sèrie, els llibres de més èxit s’editaran en un format més reduït a un preu més econòmic. els primers títols a arribar a les llibreries seran La

casa de gel, homes i els turmentats.encara queden molts dies per enda-

vant per a poder compartir aquesta cele-bració amb tots els que han fet possible l’èxit de l’aventura editorial de Bromera, però de moment, ens agradaria aprofitar aquest espai per a agrair als lectors de la revista de lletres L’illa la confiança depo-sitada en Bromera durant dues dècades i mitja. Aquest és també el vostre aniver-sari. Per molts anys!

R E P O R T A T G E

Queden molts dies per endavant per a poder

compartir aquesta celebració amb tots

els que han fet possible l’èxit de l’aventura

editorial de Bromera

alguns dels escriptors i col·laboradors de l’editorial que van assistir a la celebració a alzira.

n o t í c i e s

29

DItes I sUggeRIments

«Per fi sóc feliç, car he retornat pel record a l’única veritat:la literatura.»

Fernando Pessoa

«La bona literatura brilla i et fa mal. s’hi ha de notar el pes del que s’ha viscut, el dolor infinit que t’in-fligeix la vida.»

Herta müller

«sempre vaig imaginar que el Para-dís seria algun tipus de biblioteca.»

Jorge Luis Borges

«Qui és ignorant, afirma; qui és savi, dubta i reflexiona.»

Aristòtil

noVetAts De PRImAVeRA

D’ALgAR eDItoRIAL

noUs àLBUms IL·LUstRAts

I eLs mILLoRs LLIBRes PeR

A InFAnts I JoVes

Las princesas también se tiran pedos, de Ilan Brenman i Ionit Zilber-

man, i Lejos, de Pablo Albo i Aitana Carrasco, s’incorporen a la col·lecció «Álbumes Ilustrados». A partir de juny, noves aventures de la marieta Antoñita, en la ciudad, arribaran a la col·lecció «Los Animales del Jardín».

Pel que fa a «Calcetín», els nous tí-tols són inma y emma, de teresa Duran («Calcetín Blanco»); alicia en el país del chocolate, de xavier mínguez («Calce-tín Amarillo»); Un fantasma para Án-gela, de Lucía Baquedano («Calcetín Rojo»), i misterios s.L., de Francesc gisbert («Calcetín Azul»). els lectors a partir d’11 anys podran divertir-se amb morgana la de los ojos verdes, de Pasqual Alapont, en la col·lecció «el Club de la Ciencia».

Per als lectors de més de 14, Prime-ra vez (suite aDsLescente), d’Ignacio Aranguren i Javier Izcue, en la col·lecció «Joven teatro de »; el buque maldito y otros cuentos del mar, d’emilio salgari, i sueños rotos, de Jordi sierra i Fabra, en «Algar Joven».

LA FUnDACIó BRomeRA

CeLeBRA eL mes DeL LLIBRe

DIstRIBUIRà 10.000 exem-

PL ARs DeL QUADeRn DI-

DàCtIC LLeGim traDició,

Fem cULtUra

La Fundació Bromera per al Foment de la Lectura celebra per nové any

consecutiu el mes del llibre i la lectura, on destaquen especialment dues festivi-tats literàries: el 2 d’abril, Dia del Llibre Infantil i Juvenil, i el 23 d’abril, Dia In-ternacional del Llibre i els Drets d’Autor. A més, enguany es commemora també el centenari del naixement d’enric Valor.

sota el lema «Llegim tradició, fem cultura», aquesta campanya té com a objectius principals aconseguir que els lectors coneguen els nostres autors i il·lustradors, i recomanar la lectura de contes i llegendes populars de les terres valencianes. Així, el quadern didàctic que es distribuirà per les escoles, bi-blioteques i llibreries inclou activitats que ajudaran els alumnes de Primària i secundària a descobrir el plaer per la lectura. Aquest quadern conté poesies inèdites de Fina girbés i maria Dolors Pellicer i il·lustracions de la valenciana Ana Juan, guanyadora del Premi nacio-nal d’Il·lustració 2010. Aquest material pot descarregar-se gratuïtament des del web www.fundaciobromera.org.

noVetAts De BRomeRA txt PeR AL CURs 2011-2012e L s A L U m n e s

D e P R I m à R I A I

s e C U n D à R I A e s -

tRenARAn noUs

mAteRIALs men-

t R e Q U e

s’AmPLIA AmB

noUs títoLs

Projecte Far és el nom dels nous llibres de text per a Primària, una

nova línia de materials que treballa de manera transversal les competències

bàsiques. el Projecte Far, disponible el pròxim curs per a primer cicle de Primària, treballa les àrees de Valen-cià, Castellà, matemàtiques, Coneixe-ment del medi i música. els llibres es complementen amb materials fotoco-piables per a atendre la diversitat de l’alumnat, activitats interactives per a pissarra digital i murals per a l’aula. A més, tots els llibres del Projecte Far aniran dividits per trimestres, per tal que els xiquets i les xiquetes no porten tant de pes a les motxilles.

els alumnes d’eso de 1r i 3r també estrenaran llibres per a l’àrea de Valencià el pròxim curs. es tracta del Projecte enllaç i de més Pràctic, dues línies diferents de materials que faciliten l’adequació dels continguts als nivells diversos de competència lingüística de l’alumnat.

els llibres per a preparar els exà-mens de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià, Va de bo!, s’amplien amb nous títols: nivell ele-mental i nivell oral (en prepració).

30

elretrovisor

VICent BoRRàs

PARAULes

I mÉsA la fi de 1995 Bromera reeditava

el recull de relats Paràboles i prou de Josep Iborra, amb textos que ha-vien vist la llum per primera vegada el  1955 en l’editorial torre. La nova edició s’obria amb una introducció de Francesc Pérez i moragon i, a més, arre-plegava tres narracions d’aquella època aparegudes en diferents publicacions. Amb motiu de la reedició, una vespra-da de gener de 1996 visitàrem Josep Iborra al seu pis de la Finca Roja de Va-lència. Quinze anys després, el record ens torna una conversa amable en una saleta en penombra on l’entrevistador patia per si la casset no enregistrava la veu fràgil de l’escriptor, que havia es-tat també professor seu a la facultat. en aquella conversa, Iborra rememo-rava els anys de l’escriptura del llibre: «Jo vaig escriure aquells relats entre la fi dels quaranta i les primeries dels cinquanta; per aquells anys jo estava es-tudiant a València. Vaig entrar en con-tacte amb Ventura, que dirigia claustro, on vaig fer una ressenya d’ales o mans de Fuster, i em vaig incorporar a la seua tertúlia  [...]. tot va anar cristal·litzant entorn de la figura de Fuster. I anaves coneixent-hi molta gent i ja comença-ven a fer-se també més iniciatives, més coses més o menys clandestines, perquè quasi tot era pràcticament clandestí».

Amb la discreció que ha acompa-nyat la seua vida, aquest febrer passat ens ha deixat Josep Iborra, però no la

seua obra. enric sòria, a propòsit del seu traspàs, ha recordat el llibre com un text que «ara ens parla de l’atmos-fera, les expectatives, els silencis i fins i tot la sentimentalitat difusament exis-tencial d’aquells anys». malgrat el més de mig segle transcorregut des que els relats foren escrits, les narracions con-tinuen vigents. Però, a més, amb el pas del temps han adquirit el plus de tes-timoni d’època de què ens parla sòria.

Ja en el seu moment, en aquesta ma-teixa revista, vam comentar la voluntat de modernitat que desprenen els relats, una modernitat que es fa palesa en la concepció del fet literari i, en concret, del relat breu totalment actuals, igual que el model lingüístic que sustenta les narracions. Aquesta sensació de moder-nitat augmenta si comparem els textos d’Iborra amb els escassos productes li-teraris, especialment els narratius, fets des d’aquella València de meitat del se-gle xx. Una altra característica que tro-barem en Paràboles i prou és el pessimis-me calculat que recorre les proses, com una mena de desencant de l’existència que inunda el llibre. Per tots els relats hi ha un fil de tristesa que és el que sosté la vida dels mortals. els personatges estan mancats d’allò més elemental i necessari per a viure com a humans: la dignitat de poder elegir, la petita i quotidiana lliber-tat d’acció. Aquestes criatures literàries són com titelles que estan empesos a la vida, i la vida al seu torn els empeny. Cal, però, assenyalar que aquestes re-flexions estaven fetes per un joveníssim valencià quan les proclames existencia-listes provinents de França amb prou feines havien creuat els Pirineus.

Volem acabar l’article amb les matei-xes paraules, si fa no fa, amb què resse-nyàvem ací el llibre ara fa setze anys: Pa-ràboles i prou és molt més que un llibre de relats, és també un exercici de prosa elegant, una invitació a la reflexió, una peça clau per a conéixer millor aquest mestre de mestres, un text que tot i que diu molt del seu temps és d’una atem-poralitat clàssica, com el marbre, com el silenci, com les paraules i... prou.

Josep Iborra (1929 - 2011), lli-

cenciat en Dret i Filosofia i Lletres,

ha estat un intel·lectual compromés

que va exercir la docència tant a l’en-

senyament mitjà com a l’universitari,

però el seu mestratge ha anat més

enllà de les aules i s’ha manifestat en

les pàgines de diferents publicacions

en què ha desenvolupat la seua faceta

de crític literari perspicaç. Com a

assagista destaquem: Fuster portà-

til (Premi Joan Fuster dels Premis

octubre, 1982), La trinxera literà-

ria (1974-1990) i inflexions (Premi

mancomunitat de la Ribera Alta dels

Premis Ciutat d’Alzira, 2004).

Perquè les ciutats són capitalswww.elpunt.cat

La informació locala internet

La major part de les coses que necessites estan a prop teu i sovintsón les més importants: una farmàcia de torn, el temps,

la programació cultural, la informació del teu país, del teu poble,de la teua ciutat. Just el que trobaràs a www.elpunt.cat.

El web d’informació local en una xarxa global.

801175/974513®