n e x u sFundacióCaixaCatalunya

Revistasemestralde cultura

Arts plàstiques,lletres, música,ciència

Núm. 30juliol2003

Dossier:Patrimoni CulturalSostenibleSergio Raúl Arroyo GarcíaMaría García HernándezAntoni González Moreno-NavarroYves MichaudNicola Oddati

FUNDACIÓ CAIXA CATALUNYA:

PATRONAT

President:ANTONI SERRA RAMONEDA

Vicepresident:JOSEP M. LOZA XURIACH

Secretari:RAMON MARIA LLEVADOT ROIG

Vocals:IGNASI BARGALLÓ GUINJOANMIQUEL PERDIGUER ANDRÉSJOAN POCH FERRERJOSEP QUEROL SEGURAPABLO ROS GARCÍAJOSEP LLUÍS SALIP CASASCONXITA SOLÉ PESMATIES VIVES MARCH

Nexus:

Director de la Fundació Caixa Catalunya:J. L. GIMÉNEZ-FRONTÍN

Consell assessor:JOSEP MARIA AINAUD DE LASARTE,VICENÇ ALTAIÓ, ORIOL BOHIGAS,XAVIER BRU DE SALA, DANIEL GIRALT-MIRACLE, JOSEP GUINOVART, JOAQUIM MOLAS, JOSEP MARIA MONTSENY, ANTONI SERRA RAMONEDA, JOSEP RAMONEDA, IGNASI RIERA i XAVIER RUBERT DE VENTÓS

Director:MANUEL FORASTÉ

Director d’Art:JOSEP BAGÀ

Redacció:RAMON VILADOMAT

Documentació:SERGI PLANS

Han col·laborat en aquest número:

© TextosSERGIO RAÚL ARROYO GARCÍA, MARÍA GARCÍAHERNÁNDEZ, ANTONI GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO,YVES MICHAUD, NICOLA ODDATI

i l’equip de redacció de laFUNDACIÓ CAIXA CATALUNYA

© Traduccions:CARME GALA, (al català del castellà: Sergio RaúlArroyo García, María García Hernández);(al castellà del català: Antoni González Moreno-Navarro); MIQUEL EDO (al català i al castellà del’italià: Nicola Oddati); JOANA MARTÍ CASALS(del francès al català i al castellà: Yves Michaux);MARK LODGE (a l’anglès: Yves Michaux, NicolaOddati, María García Hernández); CATALINAGIRONA ARGUIMBAU (a l’anglès: Sergio Raúl ArroyoGarcía i Antoni González Moreno-Navarro).

Producció: Manuel González-Palacio per aFUNDACIÓ CAIXA CATALUNYA

Cap text d’aquesta revista no pot ser reproduïtsense l’autorització dels seus autors

NexusProvença 261-265, entresòl08008 BarcelonaTel. 93 484 5900Fax 93 484 5889fcc@funcaixacat.comhttp://www.caixacatalunya.es

Informació:Centre d’Informació de l’Obra Social Caixa Catalunya,la Pedrera. Provença 265, 08008 BarcelonaTel. 902 400 973

Un agraïment especial a José Antonio Lasheras,director del Museo de Altamira, a GabriellaGavagnin, a Octavi Martí i a les institucionsAjuntament de Nàpols, Fundació Joan Miró,Fundació Orfeó Català Palau de la Música, Fundació Antoni Tàpies, Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, Instituto Nacionalde Antropología e Historia de Mèxic, Museu d’ArtContemporani de Barcelona i Temple Expiatoride la Sagrada Família.

La FUNDACIÓ CAIXA CATALUNYAno necessàriament comparteix les opinionsdels seus col·laboradors

Índex5 PRESENTACIÓ

7 Yves Michaux

EL TURISME COM AINDÚSTRIA, LA CULTURACOM A TURISME

El turisme és la primera indústria del món. Tretque es generalitzi la guerra santa, el turismees desenvoluparà d’una manera tan espectacu-lar com temible. Els turistes no solament van ala platja, a les discoteques o en cerca d’aven-tures sexuals: consumeixen cultura, és a dir,identitat. L’objecte d'aquest article és cridarl’atenció sobre un sector industrial (el turis-me), sobre un estil de vida i les seves conse-qüències, i, especialment, sobre el públic de lacultura, de l’art i dels museus.

15 Sergio Raúl Arroyo García

NOTES SOBRE LACONSERVACIÓ DELPATRIMONI IMMOBLE I EL II EL SEU ÚS A MÈXIC

Un corrent conservador de l’ús del patrimoniarqueològic considera que aquest és com-petència exclusiva d’especialistes. D’altrabanda, hi ha empreses que pretenen usar-lod’escenografia de concerts, parcs temàtics oshows obertament comercials. Són dues posi-cions extremes i potser equívoques. És possi-ble imaginar-ne uns usos educatius i turísticssota la regulació i la vigilància d’institucionsgovernamentals. Aquesta és la perspectivapolítica i vocacional de l’INAH, l’InstitutoNacional de Antropología e Historia, de Mèxic.

25 Antoni González Moreno-Navarro

ARRIBARAN ELS NOSTRES MONUMENTS AL SEGLE XXII?

Davant la proposta d’utilitzar el patrimoni pera civilitzar la globalització, per a facilitar queles ciutats i els pobles siguin possibles esce-naris de convivència, s’han refermat com apredominants les mentalitats que havien aflo-rat durant les últimes dècades del segle ante-rior, al voltant de tres idees-força: el patrimo-ni com a recurs econòmic; la restauració coma mitjà per a potenciar el monument-recurs iel mecenatge o l’explotació publicitària com afórmula de finançament tant de la rehabilita-ció com de la gestió del recurs.

35 María García HernándezEL CONJUNT MONUMENTAL DE L’ALHAMBRA DE GRANADA

D’ençà que els viatgers romàntics van redes-cobrir el conjunt monumental de l’Alhambra iel Generalife, l’interès que desperta en turis-tes, curiosos i estudiosos no ha fet sinó aug-mentar d’una tal manera que, avui dia, la fun-ció turística es configura com un dels aspec-tes fonamentals en la gestió del monument. Enconseqüència, el monument es troba sotmès auna forta pressió turística que ha obligat elsresponsables de la seva direcció a adoptar unseguit de mesures de gestió dels fluxos devisitants, basades en estudis de capacitat decàrrega turística fets recentment.

43 Nicola Oddati

LA RECUPERACIÓ DE NÀPOLS

La reforma electoral italiana va permetre que elsciutadans i l’administració local estrenyessin una novaaliança. El rellançament de la ciutat de Nàpols s’haproduït en aquest context mitjançant dos camps d’actuació ben definits. El primer, donar als ciutadans ladignitat que els faltava, demanant-los una participacióactiva en les decisions que havien de transformar la ciutat i atorgant-los el protagonisme que no tenien. El segon, reapropiar-se de les riqueses artístiques, culturals i històriques del municipi per a inserir en l’economia napolitana un recorregut turístic que tinguésla virtut d’atreure fluxos de visitants d’arreu del món.

49 DOCUMENTS D’ORGANITZACIONS INTERNACIONALS

5

SO

ST

EN

IBIL

ITA

T D

EL

PA

TR

IMO

NI

CU

LT

UR

AL

MA

NU

EL

FO

RA

ST

É

Patr imoni cu l tura l sosten ib le

La reflexió sobre la sostenibilitat del patrimoni cultural i tot el quese’n deriva estan en el punt de mira de molts debats, estudis, recerquesi simposis internacionals, i ha començat a produir una bibliografia abun-dant. L’Organització Mundial de Turisme (OMT), el Consell d’Europa (CE),l’Organització de les Ciutats Patrimoni Mundial (OCPM), la Lliga de lesCiutats Històriques (LCH), el Consell Internacional de Monuments i IndretsHistoricoartístics (ICOMOS), etc., no han deixat de presentar declaracionsinstitucionals i codis ètics sobre el turisme. I els plantejaments per a undesenvolupament turístic sostenible recollits a l’Agenda 21 de l’OMTsón la base per a una gestió responsable dels recursos patrimonials.Quan parlem de patrimoni, ens referim a instruments d’identitat cul-tural i, alhora, a valors estratègics per al desenvolupament. Ens tro-bem davant de consideracions culturals i educatives, i davant d’inter-essos econòmics. Una política patrimonial i cultural correcta consis-teix, segurament, a trobar l’equilibri en la gestió d’aquests múltiplesinteressos socials, culturals i econòmics, sense deixar mai de banda lespreguntes clau: per què gestionem?, per a qui?*Els conjunts monumentals s’enfronten al repte de la gestió sostenible deles seves activitats relacionades amb la cultura, el turisme i el lleure. Desde la Fundació Caixa Catalunya, per la responsabilitat que ens corres-pon com a gestors d’un edifici declarat patrimoni mundial per la UNES-CO, com és la Casa Milà (la Pedrera), no podem defugir-lo.Així, els articles que presentem en aquest número de Nexus volen donaruna primera resposta a unes tals qüestions o, si més no, reformular-lesi aventurar diverses hipòtesis sobre la problemàtica que genera la sos-tenibilitat i la rendibilitat del patrimoni cultural. El ventall de temestractats a escala internacional –el Centre Georges Pompidou de París,les experiències de primera mà de l’Instituto Nacional de Antropologíae Historia de Mèxic, el patrimoni monumental de Barcelona i especial-ment el modernista, el rigorós estudi sobre la capacitat d’acollida turís-tica del conjunt de l’Alhambra de Granada, així com la represa i dina-mització econòmica de la ciutat de Nàpols a partir de la conscienciaciódel seu potencial patrimonial i cultural– és prou representatiu i cosmo-polita per aproximar-nos a una realitat global molt complexa, que dema-narà, sens dubte, més reflexions i aprofundiments.En el futur caldria promoure trobades i seminaris interdisciplinaris enquè intervinguessin des d’arquitectes, historiadors, especialistes en art

6

PA

TR

IMO

NI

CU

LT

UR

AL

SO

ST

EN

IBL

EM

AN

UE

L F

OR

AS

TÉ

i gestors culturals, fins a sociòlegs, intèrprets del patrimoni i experts enturisme i màrqueting, per tal d’endegar un debat i intercanvi d’idees queens ajudés a l’hora d’acarar el fenomen i d’anar resolent els problemesque planteja.

Manuel ForastéDirector de Nexus

Dossier «Turismo en ciudades históricas». Boletín del Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico. Setembre 2001.

JOSÉ LEIRA LÓPEZ, «Cultura proyectual y turismo emergente» dins Sociología del Turismo. Ángeles Rubio Gil(coord.). Ariel Turismo. Barcelona, 2003.

MANUEL DE LA CALLE VAQUERO, La ciudad histórica como destino turístico. Ariel Turismo. Barcelona, 2002.

Yves Michaux

EL TURISME COM AINDÚSTRIA, LA CULTURACOM A TURISME

El turisme és la primera indústria delmón. Tret que es generalitzi la guerrasanta, el turisme es desenvoluparàd’una manera tan espectacular comtemible. Els turistes no solament van ala platja, a les discoteques o en cercad’aventures sexuals: consumeixencultura, és a dir, identitat. L’objected’aquest article és cridar l’atenciósobre un sector industrial (el turisme),sobre un estil de vida i les sevesconseqüències, i, especialment, sobreel públic de la cultura, de l’art i delsmuseus.

7

8

EL

TU

RIS

ME

CO

M A

IN

DÚ

ST

RIA

, L

A C

UL

TU

RA

CO

M A

TU

RIS

ME

YV

ES

MIC

HA

UX

El tur isme com a indústr ia , la cu l tura com a tur isme

l turisme és la primera indústria del món, precedeix laindústria petroliera i l’agroalimentària. Tret que es gene-ralitzi la guerra santa, el turisme es desenvoluparà d’unamanera tan espectacular com temible. Quan la Xina viatgi...Els turistes no solament van a la platja, a les discotequeso en cerca d’aventures sexuals: consumeixen cultura, ésa dir, identitat. La indústria de la identitat té un futuresplendorós, doncs.

L’objecte d’aquest article és cridar l’atenció sobre un sector industrial (elturisme), sobre un estil de vida i les seves conseqüències, i, especialment,sobre el públic de la cultura, de l’art i dels museus.

Els fets

Definim com a turista l’individu que es desplaça durant més de vint-i-quatre hores lluny del país on viu, per raons de plaer, salut, negocis od’altres (una visita familiar). El turisme és la primera indústria del món,per davant de la petroliera, la nuclear o la de l’automòbil, i cada any contri-bueix amb un 10% al creixement mundial. El 2001, després d’un any delsegon mil·lenni excepcional i sobretot a causa dels atemptats de l’11 desetembre, es produí una lleugera davallada: pel món hi va haver només689 milions de turistes en lloc dels 697 milions de l’any abans. Però elcreixement havia estat d’un 4,3% anual durant la darrera dècada. A títolde comparació, el 1945 hi va haver tan sols 25 milions de turistes.El repartiment per continents és el següent: Europa rep 402,6 milions devisitants, amb uns ingressos de 231.800 milions de dòlars; Amèrica, 128,9milions, amb 137.400 milions de dòlars. Àsia del sud-est; 117,7 milions,amb 82.100 milions de dòlars; Àsia del sud, 6,4 milions, amb 5.100 milionsde dòlars; Àfrica, 27,6 milions, amb 10.800 milions de dòlars; Orient Mit-jà, 20,3 milions, amb 10.100 milions de dòlars.Els països que reben més turistes són: França, 75,5 milions; EUA, 50,9;Espanya, 48,2; Itàlia, 41,2; la Xina, 31,2, i la Gran Bretanya, 25,3.Tret d’una catàstrofe política, que, evidentment, mai no es pot descartar,es preveu que l’any 2015 hi haurà 1.600 milions de turistes per una pobla-ció mundial de 7.800 milions.

E Y V E S M I C H A U D

Nascu t e l 1 944 . Va s e r d i r e c to r del ’ É co l e des Beaux -A r t s de Pa r i s de l

1989 a l 1 996 . É s e s c r i p to r ip r o f e s so r de f i l o so f i a a l a Un i v e r s i t é

Pan théon -So rbonne (Pa r i s I ) . E n t r el e s s e ves pub l i c ac i ons r e cen t s sob re

a r t , c a l r ema rca r : L a C r i s e de l ’ a r tcon tempora i n , u t op i e , démoc ra t i e e t

coméd i e , Pa r í s , PUF, 1 997 , 5 a ed .2001 ; C r i t è r e s e s t hé t i ques e t

j u gemen t de goû t , N imes , Éd i t i o n sJ acque l i n e Chambon , 1999 , 3 a ed .

2003 ; t r ad . a l ’ e spanyo l , Ba r ce l ona2003 ; L ’ A r t à l ’ é t a t g a zeux , e s sa i s u r

l e t r i omphe de l ’ e s t hé t i que , Pa r í s ,S tock , 2003 , 2a ed . 2003 .

Conseqüènc ies

El turisme provoca efectes sobre els transports, els hotels i restaurants, ellleure, la comunicació, el sexe, la salut i, per descomptat, la cultura.Com deia un anunci publicitari de l’agència de viatges Fram el 1998:«El món és de tot el món». Ara viatgem tot l’any i a tot arreu. Els dosprimers turistes de l’espai ja hi han fet el viatge d’anada i tornada. I aixòtot just acaba de començar... Quan la Xina viatgi... Aquests moviments de població no deixen ni deixaran res com abans: elsaeroports s’eixamplaran i es multiplicaran, les infraestructures de circu-lació i allotjament escamparan ciment pertot, i el creixement del sectorterciari tanmateix hauria de tranquil·litzar els qui creuen que la feinas’acabarà. Les conseqüències, tant en el moviment de riqueses com enles diferents formes de contaminació, seran immenses: transformació delpaisatge, proliferació de les zones destinades als restaurants i al lleure,embussos, danys en els recursos naturals, difusió d’un xampurreig inter-nacional, contagis sexuals, portes obertes als virus, etc. Els autocars jaofeguen els monuments històrics i els venedors de quincalla paren botigaal peu dels tresors de la humanitat. Equips de neteja recullen als ves-sants de l’Everest les deixalles generades pels conqueridors de l’inútil. Calque ens preparem per a un món aterrador lliurat a la turistificació, alcostat del qual la industrialització victoriana haurà estat una anècdota...

Tòpics i rea l i tats

El turisme no té bona premsa, malgrat que tots siguem turistes en potèn-cia i en desig. El turista és vulgar, ridícul, inculte, arrogant i egoista.Vestit amb pantalons curts i camises de flors com en els quadres de Dua-ne Hanson, es desplaça en colles sorolloses, no mira res, ho fotografiatot, fa comentaris necis al peu d’una esfinx i transporta allà on va el seuestil de vida, de la Coca-Cola a la choucroute. Aquest animal esquerp éstan aviat intrèpid com irresponsable i els equips d’auxili han de donar oxi-gen a septuagenaris amb mal d’altura al cim d’una piràmide asteca obaixar els cardíacs del Machu-Picchu.Per a tenir la consciència tranquil·la, ens aferrem a uns tòpics tan resis-tents com la nostra nostàlgia.L’explorador seria aquell aventurer que gosa acarar un món desconeguti perillós, amb el risc de perdre-s’hi o de desaparèixer-hi. Avui dia enresta alguna cosa en les pràctiques extremes: safaris, viatges de desco-bertes per a persones entrenades o odissees al voltant del món retrans-meses via satèl·lit. Un altre somni esvaït és el del viatge cultural, amb elsseus models venerats, el viatge a Itàlia, el viatge a Orient o al nord d’À-frica. El jove amb vocació d’artista es prenia temps, s’iniciava en l’art i

9

EL

TU

RIS

ME

CO

M A

IN

DÚ

ST

RIA

, L

A C

UL

TU

RA

CO

M A

TU

RIS

ME

YV

ES

MIC

HA

UX

10

EL

TU

RIS

ME

CO

M A

IN

DÚ

ST

RIA

, L

A C

UL

TU

RA

CO

M A

TU

RIS

ME

YV

ES

MIC

HA

UX

la cultura, experimentava la diferència i l’exotisme. Les seves qualitatsartístiques o literàries maduraven gràcies a l’allunyament, a l’aprenen-tatge, a redactar un dietari o al bloc d’aquarel·les. Stendhal, Flaubert,Maupassant o Larbaud en són figures emblemàtiques. Avui podem afegiren aquesta llista Chatwin, Théroux, Bouvier, Naipaul i Lacarrière. AmbHouellebecq, el paisatge ja degenera.El pobre turista no hi és enclòs: ell és el que resta de l’explorador i del viat-ger així que el món del lleure i dels transports ha estat metamorfosat perla lògica mercantil. «L’estètica de la impregnació» de Venècia s’ha vist subs-tituïda pel deambular de les hordes suades al mes d’agost. El desconegutacarat o domesticat ha estat substituït pels tòpics. El salacot, per la gorraamb visera i les Ray Ban.No obstant això, les diferències entre l’experiència del desplaçament i delviatge no han estat mai tan patents com ens pensàvem, encara que el volumd’activitats hagi canviat moltes coses, des dels hotels fins als horaris devisita dels monuments. Perquè el viatge –amb els seus components de des-coberta, d’experiència de la diferència i d’exili voluntari– en el fons ja eraturístic en la cerca d’exotisme, d’aventura sexual, de vida poc cara, així

com la manera de transportar costums i estils de vida civilitzats a territo-ris menys desenvolupats o colonitzats. En realitat, l’experiència turística, lluny de ser considerada degradant ivulgar, és l’experiència moderna per excel·lència, amb la relació ambiva-lent amb un passat perdut i, alhora, desesperadament cercat, amb les tec-nologies de la simultaneïtat, els desplaçaments per motius de feina o de lleu-re i l’obsessió de llibertat. De fet, el turista és l’home modern en general,aquest ésser bellugadís, curiós i ansiós que travessa totes les fronteres, queho vol copsar tot des de dins i in situ, i que recrea incessantment les distin-cions que vol neutralitzar (aquí/en un altre lloc, centre/perifèria). Per això,un turista sempre vol ser més que un turista: vol sentir més bé, d’una mane-ra més autèntica, diferent, i documentar les seves experiències a força derecords. És l’home modern.Tampoc no hem d’oblidar-nos de relacionar aquest home modern amb algunesfigures afins: l’immigrat, el refugiat, la persona desplaçada, l’home de nego-cis, tots ells turistes accidentals però turistes a la seva manera.

Conseqüènc ies de l tur isme per a la cu l tura

Des del 1985 hi ha una Carta mundial del turisme1, destinada a procla-mar drets i a emmarcar una activitat prolífera, que comporta reconèixerque el turisme no és solament un afer de sexe, platges, sol, allunyament,gastronomia, sinó també recerca de llibertat, autenticitat, obertura alsaltres, un mitjà de realitzar-se, d’accedir a la cultura i a la natura, un

mitjà d’educació, de sensibilitzar-se a la diversitat i una font de toleràn-cia. Tot plegat és el que la Carta indica a partir de l’article 2. En el 3 consi-dera el turisme des de l’òptica del desenvolupament i de l’ecologia, i enl’article 4 l’enfoca com a factor de desenvolupament cultural, en decla-rar-hi que «els recursos del turisme pertanyen a l’herència comuna de lahumanitat». Per tant, es tracta de gaudir d’aquests recursos, preservant-los per al futur: això vol dir restaurar-los, millorar-los i obrir-los al públic–per exemple, fent que els productes culturals tradicionals sobrevisquin iprosperin–. L’article 7, que hauria d’haver anat al capdavant de la Car-ta, proclama un dret universal per al turisme, evocant entre línies elsdrets humans. L’article 8 planteja el principi de la llibertat de movimentdel turista. En definitiva, el turisme ja té uns efectes culturals profunds que són conta-giosos i ambivalents. Produeix contínuament intercanvi i mestissatge en lesarts, la música, la cuina o la moda. Al contrari, també genera una recercamolt forta d’identitat, ja sigui per a preservar-la o bé manifestar-la als ullsde l’exterior i del visitant. Es tracta de distingir-se, existir i, potser, crearnoves identitats allà on han desaparegut (és el tema de la «invenció de latradició»). Els tatuatges, els piercings, les modes indumentàries i la crea-ció de museus comunitaris o folklòrics són, des d’aquest punt de vista, fenò-mens comparables de fixació d’identitat.El turisme genera també una demanda constant de successos i novetats. Lanecessitat que passi alguna cosa fa que la cultura esdevingui un món onpassa alguna cosa. És la raó per la qual s’organitzen manifestacions tem-porals, festivals, exposicions, esdeveniments, biennals, triennals...Així, el turisme consumeix, destrueix i canibalitza. Consumeix les persones,els llocs, els monuments, els objectes, i es crea el cicle destrucció-restaura-ció-reconstitució dels llocs literalment consumits pels visitants: Lascaux,Versailles, el Louvre o el Centre Pompidou. La natura està sotmesa al mateixprocés, perquè els parcs naturals són els museus de l’ecologia.

Conseqüènc ies per a l ’art

Sense córrer gaire risc d’errar-la, a hores d’ara ja se’n poden preveuretres conseqüències majors, mentre que una quarta comença a manifes-tar-se.No hi ha dubte que l’art estarà cada vegada més exposat als efectes delmestissatge i de l’intercanvi: ningú no pot restar aïllat al seu raconet;cadascú ha de comptar amb la mirada dels altres –cosa que els afecta dela mateixa manera que afecta a un mateix–. Les influències seran múl-tiples, entrecreuades, impures, imprevisibles i contínues. Els fenòmens demestissatge i reciclatge s’acceleren, tant als centres com a les perifèries. Elsconservadors i col·leccionistes apleguen a l’Àfrica els logotips ingenus –o

11

EL

TU

RIS

ME

CO

M A

IN

DÚ

ST

RIA

, L

A C

UL

TU

RA

CO

M A

TU

RIS

ME

YV

ES

MIC

HA

UX

12

EL

TU

RIS

ME

CO

M A

IN

DÚ

ST

RIA

, L

A C

UL

TU

RA

CO

M A

TU

RIS

ME

YV

ES

MIC

HA

UX

no tan ingenus– dels perruquers, davant la desesperació dels pintors localsformats a l’Occident que voldrien promoure un art local cultivat, lesreferències del qual serien el gran art occidental. Però les comunitats d’im-migrats també volen donar parer sobre l’art del seu país d’origen, i elresultat és que, avui dia, l’art africà es fa no solament a l’Àfrica sinótambé a Barbès, a Cuba o al Bronx.Al mateix temps, l’art se sent cada vegada més obligat a transmetre laidentitat local. Ningú no va a cercar a fora el que ja té a casa, i l’art tam-bé serveix per a expressar identitats. Hi haurà doncs una tensió constant,fecunda, de vegades violenta, sempre difícil, entre els factors de mestis-satge i les reivindicacions d’identitat. Això és tan palès que, actualment,les cultures i les arts ja són formes de presentació, reconstrucció i nego-ciació de tots els grups socials. Quanta ironia sobre aquells museus delformatge, del xai, del barret, que creixen com xampinyons al voltant d’an-tigues zones industrials! Però aquesta ironia no ha volgut veure fins aquin punt és crucial el principi de presentació i representació d’unaidentitat, un principi que també és la base de qualsevol museu inaugu-rat. Mentre parlen de patrimoni, tot va bé: parlen de les joies de la famí-lia. Però les coses canvien quan entenen que es tracta d’alguna cosa més:de delimitar el territori, distingir-se i existir, ni que sigui en la ficció d’unaidentitat reconstruïda i inventada. Els artistes locals, en un primer momentper raons comercials i turístiques, rellancen una producció tradicionalque, alhora, és profundament moderna i innovadora. És el cas de la pin-tura aborigen australiana o de les produccions de les tribus índies FirstNations del Canadà: les formes d’art que crèiem que estaven condem-nades al museu etnogràfic tornen a ser formes d’art a seques, i els turistescontinuen comprant-les.Un altre exemple de revival d’identitat sorprenent i de gran magnitud ésla famosa implantació del museu Guggenheim a Bilbao. Els nord-ame-ricans hi han fet un bon negoci: els 100 milions de dòlars que ha costatla construcció del museu de Frank Gehry –inaugurat a l’octubre del 1997–i els 50 milions de dòlars d’adquisicions han estat desemborsats íntegra-ment per la regió autònoma basca, mentre que el museu Guggenheim se’nreserva el control de la programació. Els bascos paguen i els nord-ame-ricans dirigeixen. Com a reeiximent imperial, costa trobar-ne de millors.Però per al País Basc, empantanegat en el terrorisme de l’ETA i a la fid’una era industrial, la realització d’aquest museu forma part d’un pro-jecte general de recuperació de la seva vida, de la seva imatge i de les sevesactivitats, que inclou també la construcció d’un aeroport nou (per alsturistes), un metro, una operació de renovació urbana i el desplaçamentde les activitats portuàries. El museu s’integra en un desig col·lectiu detransformar la ciutat. Tot un èxit: hi van visitants de tot Espanya i de totEuropa.Tercera conseqüència: si tenim en compte les enormes perspectives de

EL

TU

RIM

E C

OM

A I

ND

ÚS

TR

IA,

LA

CU

LT

UR

A C

OM

A T

UR

ISM

EY

VE

S M

ICH

AU

X

13

desenvolupament del turisme, l’edat d’or dels museus i de les indústriesd’una cultura poc o molt alta acaba de començar tot just.Els museus van néixer per a donar sentit a les produccions humanes itestimoniar la constitució de les identitats nacionals. Durant la segonameitat del segle XIX es van crear museus de belles arts i galeries nacio-nals gairebé a tot Europa. La primera onada de museus d’art modern vaarribar a partir del 1930, com a resposta als reptes d’un art que no tro-bava el seu lloc als museus tradicionals. A partir dels anys vuitanta hi hauna nova onada de museus d’art modern (Saint-Étienne, Estrasburg, Gre-noble, Lió, Bordeus, Niça o Nimes, per donar-ne tan sols exemples fran-cesos) i, al mateix temps, una renovació dels museus antics (Lilla, Nantes,Tolosa, Montpeller, Lió, Rouen). El museu ha esdevingut un mitjà decomunicació de masses, un centre comercial i cultural i, de vegades, unaobra d’art per si mateixa com a fenomen arquitectònic. El Grand Louvreés un exemple perfecte d’aquesta «mediatització de masses»: un conjuntd’obres únic i excepcional, un monument faraònic, un centre comercial iun centre d’acció cultural; en resum, un imant per als turistes.D’ençà dels anys vuitanta, aquesta tendència encara s’ha accentuat. Hansorgit els museus «contemporanis temporals» (temporary contemporaryen anglès), els parcs d’atraccions, els museus del patrimoni, els centresd’art i els museus d’identitat comunitària, amb els problemes consegüentsper als qui treballen als museus, però també amb oportunitats noves.S’han acabat els museus d’antany i l’anomenat gran art; cada vegadaens caldran més museus i més cultura –i més artistes també. Per acabar, tal com ho podem veure tothom, el turisme devasta els llocsd’art: literalment, els consumeix. Han hagut de tancar Lascaux. Versailles,el Mont Saint-Michel, la Capella Sixtina, Notre-Dame de París i Carnacestan saturats. El Centre Georges Pompidou ha envellit més de pressa queel que estava previst a causa de l’afluència de visitants. Arreu s’han decontrolar les entrades, de la mateixa manera que es controlen les dels gransmagatzems, les dels supermercats o les dels parcs temàtics. Una culturacada vegada més industrialitzada demana un consum cada vegada mésgestionat. Es pot preveure fins i tot que l’art i els llocs d’art tindran elmateix destí que la natura, que ja no és «natural», sinó que està protegi-da en reserves i mostrada en parcs d’atraccions. Semblantment, l’artserà preparat i empaquetat amb cel·lofana. Un dia, un economista vaironitzar sobre la paradoxa de reivindicar «platgetes verges per a tothom».Amb les obres mestres úniques passarà el mateix.

Yves Michaud

Nota1. http: //www.world-torism.org

14

EL

TU

RIS

ME

CO

M A

IN

DÚ

ST

RIA

, L

A C

UL

TU

RA

CO

M A

TU

RIS

ME

YV

ES

MIC

HA

UX

BibliografiaCLIFFORD, J. Routes. Cambridge, Massachusetts: Cambridge University Press, 1997.MICHAUD, Y. L’Art a l’état gazeux. París: Stock, 2003.ROJEK, C., i URRY, J. Touring Cultures: Transformation of Travel and Theory. Nova York: Routledge, 1997.URBAIN, J.-D. L’Idiot du voyage, histories de touristes. París: Payot, 1993.— Secrets de voyage: menteurs, imposteurs, disparus et autres voyageurs invisibles. París: Payot, 1998.URRY, J. The Tourist Gaze, Londres: Sage Publications, 1990 i 2002.

Un corrent conservador de l’ús delpatrimoni arqueològic considera queaquest és competència exclusivad’especialistes. D’altra banda, hi haempreses que pretenen usar-lod’escenografia de concerts, parcstemàtics o shows obertamentcomercials. Són dues posicionsextremes i potser equívoques.És És ÉsÉs possible imaginar-ne uns usoseducatius i turístics sota la regulació ii la vigilància d’institucionsgovernamentals. Aquesta és laperspectiva política i vocacional del’INAH, l’Instituto Nacional deAntropología e Historia, de Mèxic.

Sergio Raúl Arroyo García

NOTES SOBRE LACONSERVACIÓ DELPATRIMONI IMMOBLE IEL SEU ÚS A MÈXIC

15

S E R G I O R A Ú L A R R O Y O G A R C ÍA

é s l l i c enc i a t en e t no l og i a pe rl ’ E s cue l a Nac i ona l de An t ropo l og í a eH i s t o r i a ( ENAH) , Mèx i c ( 1979 - 1984) .

Va f e r e s t ud i s d ’ e spec i a l i t z a c i ó enh i s t ò r i a an t i g a a l a Un i v e r s i t a t de

F r i bu r g de B r i s gòv i a , A l emanya( 1989 - 1990) i v a cu r sa r e l doc to ra t

en an t ropo l og i a ( 1996 - 1998) , ambuna l í n i a d ’ i n ve s t i g ac i ó en

an t ropo l og i a i a r t a l ’ ENAH . Enl ’ àmb i t p ro f e s s i ona l , d a r r e r amen t ha

es ta t coo rd i nado r de l ’ Á r ea deAn t ropo l og í a de l a Coo rd i nac i ón de

Ex tens i ón Académ i ca de l a UNAM;coo rd i nado r d ’ I n ve s t i g ac i ón y

Ex t ens i ón Académ i ca de l a E s cue l aNac i ona l de An t ropo l og í a e H i s t o r i a

( 199 1 - 1995) ; d i r e c to r de l S i s t emaNac i ona l de Fo to tecas de l ’ I NAH

( 1995 - 1997 ) , i , d e s de l 1 997 ,s ec re t a r i t è cn i c de l ’ I NAH .

Ac tua lmen t é s d i r e c to r g ene ra l del ’ I n s t i t u to Nac i ona l de An t ropo l og í a

e H i s t o r i a . E n l a docènc i a , e l 1 985s ’ i n co rpo rà a l ’ E s cue l a Nac i ona l de

An t ropo l og í a e H i s t o r i a . T ambé haes ta t p ro f e s so r a l a F acu l t ad de

F i l o so f í a y Le t r a s de l a UNAM; a l aUAM- I z t apa l apa ; a l a Un i v e r s i dad

Ibe roamer i c ana , i a l a Un i v e r s i dadI n t e r con t i nen ta l . É s au to r de l s

l l i b r e s Ap rox imac i ones a l amode rn i dad ( f eb re r 1998) i And re i

T a r kovsky : t i empo sag rado , t i empop ro f ano (en p r emsa) . É s coau to r de :

La l o t e r í a de San Ca r l o s ( INBA ,1986) , Ap rox imac i ones a l a

mode rn i dad (UAM, 1997 ) iPensam ien to eu ropeo y c u l t u r a

co l on i a l ( Ed . I be roamer i c ana ,Mad r i d , 1 997 ) .

n l’assaig inquietant Elpatrimoni dels dracsde fa poc més de duesdècades, Italo Calvinohi desplegava –com apart d’una trama queenvolta no solament lafascinació del passatsinó l’interès pràcticper ell– la disposiciósorprenent que certsgrups humans i socie-tats senceres han tin-gut per a rescatar elfragmentat univers pro-

vinent del món antic. Calvino, amb unasensibilitat amatent, trepitjava un territo-ri clau per tal de definir l’interès per lesherències del passat com a resultat de laconsciència (heterogènia certament) queaquestes herències estan en vies de desa-parició, tot deduint entre un seguit de ves-sants possibles el mòbil central d’evitar ques’esvaneixin. Es tracta, sens dubte, d’unaconvicció que s’ha alimentat de raonsdiverses i que ha tingut punts de partidadiferents al llarg del temps; és una actitud,no sempre activa en la història, que man-té viva l’objectualitat d’èpoques anteriorsa fi de posar-la en l’horitzó del present.Calvino imaginà que «potser solament elreflex de l’interès material pot contraba-lançar la tendència a complir el gest ins-tintiu de l’home contemporani: el gest dellençar a les escombraries». Avui sabemque l’afer del llegat patrimonial és cada copmés complex per l’aura simbòlica i pel valorsocial i econòmic creixent que té; sovintesdevé un element constitutiu de la imat-geria de comunitats i societats senceres,obligant-nos a veure enllà del seu simplerescat. Sens dubte, el seu doble paper coma marc de legitimitat per als estats-nació ifont de desenvolupament ha fet que cor-rents d’opinió oposats –més ideològics queno teòrics– empantaneguin el debat sobrela utilitat social dels béns patrimonials. Pera salvar aquest obstacle cal un exercici crí-tic que ens deixi sortir de les divergènciespragmàtiques, que bellugui per les rutes del’àmbit jurídic, del coneixement tècnic, i

que reconegui les fases històriques, així comla dinàmica que ha seguit la nostra idea delpatrimoni cultural, que ha marcat dediverses maneres els interessos locals inacionals quant a la preservació de bénscreats en un temps diferent del nostre.Això és necessari, més que més perquè elpatrimoni arqueològic i històric, per la sevafragilitat, és una figura que s’ha de consi-derar dins el nucli de les preocupacions tantde l’Estat com de nombrosos organismessocials. La creació d’institucions dedicadesa protegir-lo del segle XVIII ençà es potentendre com una causa comuna que vatrenar els interessos de la política, l’aca-dèmia i l’economia, uns interessos que hanvariat l’ordre jeràrquic al llarg del temps.Però la mateixa natura i el caràcter excep-cional d’aquest patrimoni, definit en bonamesura per les vies intricades del salvamenti la conservació, el fa ser un recurs que noha escapat al fetitxisme del simbòlic ni al’olfacte comercial.

El patr imoni entre dracs

Quan Calvino cridava l’atenció sobre eldelicat estatut d’allò patrimonial, alçavenla veu dues postures antagòniques, desta-cables entre les existents pel seu ressò.D’una banda, un corrent que podríem dir-ne conservador, carregat de matisos, peròque ha alçat banderes que responen a in-teressos tant corporatius com nostàlgics dela tradició jacobina, que consideren quel’ús del patrimoni cultural immoble no hade sortir dels marges de la competènciaexclusiva d’especialistes i que cal limitar-lo a la visita pública acadèmica o infor-mativa. A l’altre extrem de l’espectre figu-ren tota mena d’empreses, algunes d’abo-cades intempestivament en el terreny cul-tural, que van posar els ulls als llocsarqueològics i històrics per a usar-losd’escenografia de concerts, festivals, viatgesculturals, parcs temàtics o shows oberta-ment comercials. En la cerca urgent d’unhàlit monumentalista que empari un espec-tacle, molts d’aquests organismes, privatsgeneralment, troben un extens inventari de

16

NO

TE

S S

OB

RE

LA

CO

NS

ER

VA

CIÓ

DE

L P

AT

RIM

ON

I I

EL

SE

U Ú

S A

MÈ

XIC

SE

RG

IO R

AÚ

L A

RR

OY

O G

AR

CÍA

E

raons per a endegar els seus projectes i fona-menten les seves propostes en motius queoscil·len entre la difusió o la «posada envalor» dels béns a escala planetària, fins aldesenvolupament social o comunitariinajornable. Es palesa que l’esperit queamara aquestes propostes és, si més no,eclèctic: passa per l’«alta cultura», el dis-curs new age, travessa la festivitat popu-lar, cívica o religiosa i l’experiment tea-tral o operístic. Es tracta d’un teixit tanvast i complex com la societat que el pro-jecta, que requereix respostes clares –i, siés possible, convincents– per part dels res-ponsables de vetllar pels valors patrimo-nials i difondre'ls.Contra la convicció fervorosa dels qui ava-len la utilització de zones arqueològiquesi recintes històrics per a fins escenogràficsi «auràtics», els corrents contraris argu-menten que uns tals projectes malmetenl’estabilitat material dels immobles i quela seva comercialització exacerbada dis-torsiona –traeix, diuen alguns; banalitza,afirmen uns altres– el significat històric,simbòlic i fins i tot religiós i polític delsmonuments. Amb tot, les raons que es tras-llueixen sovint d’aquestes tendències nogaranteixen de cap manera la preservaciódels vestigis del passat. Ni el perfil pro-fundament estatista ni l’obertament comer-cial no són fora de criteris subjectius, ideolò-gics, gairebé sempre distants del debat jurí-dic i del coneixement especialitzat.Però l’espectre comercial i el seu contrariconservador són tan sols dues posicionsextremes i potser equívoques. És possibleimaginar usos educatius i turístics que noparteixin de presumptes maniqueismes,sota la regulació i vigilància irrenunciabled’institucions governamentals que, d’unamanera creixent, s’associen a la ciutada-nia. Aquesta és la perspectiva política ivocacional de l’Instituto Nacional de Antro-pología e Historia de Mèxic, un organismedel govern federal que s’ocupa des del 1939de la recerca, conservació i difusió del patri-moni arqueològic i històric d’un dels paï-sos amb més diversitat cultural del món.1

Es tracta d’una institució que, amb un gransentit transversal, més enllà de conjuntures,faccions polítiques, formes i estils gover-namentals, ha desenvolupat una tasca cen-tral respecte a la preservació de zones ar-

queològiques, monuments històrics, obresartístiques anteriors al segle XX i bénsdocumentals que van de còdexs i arxius vir-reinals a col·leccions fotogràfiques queil·lustren inapel·lablement l’aparició de lanostra modernitat. La presència de l’INAHha estat fonamental per al reconeixementdel llegat patrimonial de Mèxic, el seuimpacte ha arribat a una bona part del’Amèrica llatina tant pel que fa a la for-mació de quadres especialitzats en el campde la protecció patrimonial com pel seu pro-pi model d’estructura pública. Igual quetotes les institucions encarregades d’acararla dinàmica que exerceix pressió a l’entorndels béns patrimonials, avui dia aquest ins-titut acara els canvis sistemàtics que esdonen en la demanda de «consum cultu-ral» en la societat contemporània, en unmoment en què la indústria del turismeha incorporat definitivament la història il’arqueologia als seus catàlegs.

Sort i r de Babel

Lluny de les flames ideològiques més can-dents, voldria assajar una via diferencia-da davant d’aquells dos corrents aparent-ment irreductibles. Un projecte de nacióque no enunciés l’existència dels seus ele-ments materials d’identitat tindria, certa-ment, un problema greu: suposar que el lle-gat del passat és mera curiositat acadèmi-ca, un simple accident del paisatge o, enun altre cas, una rèmora per a la moder-nització urbana i la lliure especulacióimmobiliària. En aquestes circumstàncies,hi ha el perill d’ubicar el patrimoni en elspols solitaris d’una perspectiva. Respectea això sabem que els reglaments o instru-ments normatius representen no solamentpossibilitats de mediació entre interessossinó elements d’orientació directiva per aatendre les aspiracions comunitàries. Pro-hibició i laxitud in extremis són cares dela mateixa moneda, són dues línies que for-men de mica en mica un cercle que can-cel·la alternatives. El repudi o la proclivi-tat gairebé absoluts amb què es mira el pro-blema de la utilització d'espais patrimo-nials respon a uns interessos moltes vegadessectorials que no permeten que es confor-min plantejaments d'ordre jurídic o tecni-

17

NO

TE

S S

OB

RE

LA

CO

NS

ER

VA

CIÓ

DE

L P

AT

RIM

ON

I I

EL

SE

U Ú

S A

MÈ

XIC

SE

RG

IO R

AÚ

L A

RR

OY

O G

AR

CÍA

coacadèmic on es pugui estendre el campde la reflexió i la plataforma normativa;per tant, inhibeixen la materialització denoves i necessàries respostes a una societatprofundament heterogènia. Ni hermetismeteològic ni culte a la plusvàlua dels morts.En el cas mexicà, salvaguardar múltiplesvestigis del passat és objecte i prova d’unaclara consciència històrica, així com d’unaraó d’estat que, durant dècades, ha formatpart d’un segment estructural de l’educa-ció pública. Les zones arqueològiques i elsmonuments històrics representen els àmbitsmaterials més grans (veritables constel-lacions simbòliques) en què s’ha forjat laidea de nació. L’arqueologia i la històriacanònica de la fi del segle XIX i l’inici delXX es poden entendre com dues branquesemergents d’un tronc comú definit pel cul-te al passat i la recerca d’arrels. El nacio-nalisme és un fenomen característic de lessocietats modernes i, certament, és un delsfactors que ens permeten comprendre lapassió per preservar el llegat patrimonial.És per aquest corrent, que un col·lectiuhumà, al marge de diferències ètniques olingüístiques, pot ser articulat mitjançantuns vincles i és capaç de reconèixer la sevatrajectòria en el temps. Els béns patrimo-nials són element fonamental per a resituarl’individu en la història, per a ubicar-loen el món de la nació.En aquesta parcel·la de la realitat hi ha elport fundacional de l’INAH, a partir delqual li és conferit un marc jurídic i pel qualha estat possible acumular una vasta expe-riència tècnica i científica. Es tracta d’unafigura institucional que, entre els seus prin-cipis bàsics, ha tingut el d’establir els pontslegals i operatius per a regular la conser-vació del patrimoni i els interessos conjun-turals d’una societat.És clar que la rellevància científica i tèc-nica ha de figurar en primer pla respecteal procés de selecció, maneig i utilitzaciódels béns patrimonials. Per aquesta raó,l’INAH disposa d’òrgans consultius espe-cialitzats, com els Consejos de Arqueologíay de Monumentos Históricos –acadèmics,plurals i col·legiats–, integrats per profes-sionals dels sectors públic i privat, amb lafunció, entre d’altres, de dictaminar ambcriteris independents la destinació de lessol·licituds d’ús dels indrets i els immobles

històrics i arqueològics.Aquests Consejos parteixen de quatre prin-cipis com a pauta d’anàlisi de cada pro-jecte: que la proposta no suposi cap risc pera la integritat del patrimoni cultural; quela proposta garanteixi ingressos de suporta la preservació i/o l’operació del llocarqueològic o monument històric; que laproposta tingui un vessant sòlid, definiti documentat pel que fa a la difusió del’emplaçament arqueològic o monumenthistòric; i que la qualitat de la propostatingui ple consens entre els membres delConsejo.És important destacar que aquests puntssón vessants inacabats d’un procés insti-tucional complex, la finalitat del qual ha deser dissenyar una política pública que com-prengui tots els aspectes del fenomen patri-monial –des del perfil simbòlic fins a la uti-litat social–. Actualment, els cossoscol·legiats dels Consejos treballen en aquestsentit juntament amb l’àrea jurídica de l’Ins-tituto. El propòsit és elaborar un corpusnormatiu general i que se’n derivin regla-ments propis per a cada zona arqueo-lògi-ca, cada monument històric i cada museu.Aquestes intencions reguladores tenen coma contraparts els fets i les circumstànciessegüents:– El funcionament dels Consejos es basa enreglaments que estableixen els procedi-ments i mecanismes estatutaris d’ordregeneral. Però les especificitats normativesper a desenvolupar els principis referits prè-viament són incipients o gairebé nul·les.Respecte a l’índex de riscos, l’Instituto hadesenvolupat els darrers quatre anys unsplans de maneig i operació per a alguneszones arqueològiques (Palenque, MonteAlbán, Tlatelolco, Cacaxtla-Xochitécatl) imuseus (Museo Nacional de Antropología,Museo Nacional de Historia, Galería de His-toria). Entre les dades que presentenaquests plans hi ha, per exemple, capaci-tats de càrrega per sectors; diagnòsticd’estat de conservació dels materials quesuporten estructures, cobertes, bases o fona-ments; nivells de seguretat, prioritatsd’atenció on s’incorporen apartats tècnics,administratius i legals.– Un dels problemes principals que pre-senten els plans de maneig n’és la vigèn-cia, basada en la necessitat permanent

18

NO

TE

S S

OB

RE

LA

CO

NS

ER

VA

CIÓ

DE

L P

AT

RIM

ON

I I

EL

SE

U Ú

S A

MÈ

XIC

SE

RG

IO R

AÚ

L A

RR

OY

O G

AR

CÍA

d’actualitzar-ne els diagnòstics i reestruc-turar-hi les estratègies de treball; a més,la quantitat dels plans encara és poca ambrelació a l’univers de zones arqueològiques(172 a tot el país) i museus (5 de nacionalsi 26 de regionals, que tenen com a priori-tat disposar de plans com l’esmentat omanuals d’operació). Però el material queofereixen aquests instruments ha servit desuport fonamental en l’avaluació de lessol·licituds de projectes per a la realitza-ció d’espectacles diversos, tant per les dadesque aporten directament com pel modeld’anàlisi que proposen.– Quant a determinar les aportacions ques’han de garantir per a la presentaciód’algun esdeveniment, no s’han establertxifres percentuals o tabuladors fixos res-pecte al conjunt d’acords interinstitucio-nals que s’han de subscriure, gens fàcilsde formalitzar. Els donatius (evidentment,ens movem dins la cultura dels donatius)varien en funció de l’abast financer decada projecte.– El predomini d’arqueòlegs, arquitectes icientífics en els Consejos fa possible, d’unabanda, una anàlisi tècnica precisa, fins i totpermet avaluar el grau d’identificació entrel’espectacle proposat i la zona o el monu-ment; d’altra banda, però, és insuficientper a determinar la qualitat artística delprojecte. Davant aquest dilema hi ha l’alter-nativa de crear un grup addicional d’anà-lisi per a aquesta finalitat o la d’integrarespecialistes en matèries artístiques en elsConsejos existents.És molt eloqüent que aquest és un afer queté valors constants de caràcter mesurablei que també presenta factors variables ambagafadors exigus. Des del meu punt de vis-ta, és desitjable que la lògica dels Conse-jos prevalgui en tots dos casos, tant per areformular o realitzar reglamentacions cadacop més detallades com per a materialitzarcriteris d’anàlisi on no predominen els ele-ments tècnics o científics.És probable que, per als Consejos, els casosmés difícils de dictaminar siguin precisa-ment aquells que, adduint propòsits dedifusió cultural, proposen l’ús de zones iemplaçaments arqueològics com a esceno-grafies per a espectacles que, d’entrada, nosemblen suports de divulgació del patri-moni mateix, o aquells que, per un reflex

gairebé pavlovià de tirada a les modes mun-dials, consideren de facto que organitzarespectacles a les antigues urbs prehispà-niques és la major aventura cultural conce-bible.Sovint, els detractors més fervents d’aquestsprojectes fan coalició amb interessos polí-tics partidaris, aprofiten conjuntures elec-torals i, mal que usen vocabularis manlle-vats de l’acadèmia per a la seva militància,proposen ben poques alternatives viables,o cap, de contrafort per a la divulgació delconeixement i l’operació de zones arqueolò-giques i històriques. Tot i que no repre-senten els únics vessants d’aquest afer, elvertigen dels interessos comercials i l’orto-dòxia adusta es constitueixen com a extremsque dificulten la plena comprensió d’unconjunt d’usos possibles del patrimoniarqueològic i històric.S’hi afegeix un altre factor que complical’obtenció de conclusions. ¿Fins a quin puntens permeten determinar les dades estadís-tiques que els espectacles oferts en llocspatrimonials reporten uns guanys quealleugen els problemes financers derivatsde la preservació dels monuments? ¿És tanreal el seu impacte positiu en la difusiód’immobles històrics i zones arqueolò-giques? En el cas de Mèxic, hem d’admetrela nostra manca d’estadístiques de refiar,que proporcionin un diagnòstic versem-blant sobre els presumptes beneficis o per-judicis que porten els usos comercials iturístics de les zones patrimonials. De fet,una de les tasques pendents és l’estandar-dització d’estadístiques de visitants segonsles recomanacions de l’Organització Mun-dial del Turisme, amb què, juntament ambels nostres propis bancs de dades, es puguiestablir un paràmetre nacional i interna-cional dels fluxos turístics i els seus efectes.

El patr imoni davant de l v iatger

És un fet que, en matèria d’oferta culturalper al turisme, cal tenir-hi en compte tantaspectes genèrics, vàlids per a tot empla-çament arqueològic i històric, com els quesingularitzen cada zona, d’acord amb el seupropi historial. Per a trobar l’equilibri desit-jable entre necessitats econòmiques i con-servació, cal considerar que el patrimoni

19

NO

TE

S S

OB

RE

LA

CO

NS

ER

VA

CIÓ

DE

L P

AT

RIM

ON

I I

EL

SE

U Ú

S A

MÈ

XIC

SE

RG

IO R

AÚ

L A

RR

OY

O G

AR

CÍA

20

NO

TE

S S

OB

RE

LA

CO

NS

ER

VA

CIÓ

DE

L P

AT

RIM

ON

I I

EL

SE

U Ú

S A

MÈ

XIC

SE

RG

IO R

AÚ

L A

RR

OY

O G

AR

CÍA

és un fenomen amb uns continguts simbò-lics que el diferencien de qualsevol altreelement de la realitat i per això reclama unestatut legal propi. El seu caràcter únic,irreversible, implica que la norma vagiacompanyada d’una vigilància rigorosa,sense rastre de discrecionalitat.Potser haig de concretar algunes peculia-ritats del patrimoni cultural immoble deMèxic, de la seva relació amb el fenomenturístic i de les exigències que presenta laseva preservació física:En primer lloc, trobo indispensable quel’Estat mantingui el paper garant del patri-moni material, en contra de certes veus queconsideren que aquest paper tan sols ésuna mena de ròssec d’un mite romàntic delsegle XIX i de la ideologia nacionalista delprimer terç del segle XX. La responsabi-litat estatal recolza sobre processos histò-rics complexos, cristal·litzats en consensossocials que col·loquen el patrimoni comuna cosa inexorablement fusionada ambla identitat nacional. Aquest pacte ha ator-gat al patrimoni un perfil públic inalie-nable, que requereix protecció legal i mate-rial per part del govern de la federació.El caràcter federal del patrimoni mate-rial garanteix d’una banda l’homogeneï-tat dels criteris tècnics i científics per talde preservar-lo arreu del país i, de l’altra,el seu gaudi col·lectiu, enllà de diferèn-cies ètniques, religioses i socials.En segon lloc, cada zona té característiquesúniques que la singularitzen dins l’universdels béns patrimonials considerats per lallei. En aquest sentit s’han assajat plans demaneig, com ara mecanismes per a disse-nyar i efectuar estratègies particulars degestió, on les activitats culturals i recrea-tives factibles en cada zona són jerarquit-zades, donant sempre prioritat a la funciósocial i la vocació de l’immoble.2 Per aques-ta raó s’intenta que les estratègies turís-tiques s’articulin amb els plans de maneigexistents en zones i espais culturals.Finalment, cal prendre en consideració elnombre més gran possible d’actors impli-cats. Tal com ha fet l’INAH amb altresinstàncies federals, estatals i municipals, eldisseny conjunt d’estratègies turístiques hade partir del diagnòstic professional delsrequeriments tècnics i legals per a trans-formar un espai patrimonial en destinació

turística. Per tal d’examinar de quina ma-nera les variables anteriors s’entremesclenen la realitat, creant un fenomen extraor-dinàriament complex, resumiré tot seguitles vicissituds dels plantejaments d’ús enuna zona arqueològica –la del Tajín– i enun monument històric, l’exconvent de San-to Domingo de Guzmán.

A la C iudad de l Trueno. E l cas Ta j ín

La zona arqueològica del Tajín, Ciudad delTrueno, és al municipi de Papantla, Vera-cruz, prop de la costa del golf de Mèxic. Sibé els primers assentaments daten de l’any1000 abans de la nostra era, la seva esplen-dor se situa entre els segles XI i XIII. Com-prèn 41 immobles rescatats per l’explora-ció i restauració arqueològica, amb altars,temples i palaus. També és la ciutat mesoa-mericana on s’ha descobert el nombre mésgran de jocs de pilota, uns espais ritualsque vinculaven els homes amb les formesdel cosmos.Una de les seves construccions emblemà-tiques és la Pirámide de los Nichos, ano-menada així per les 365 cavitats –una percada dia de l'any– que formen part d’unaestructura de set pisos graonats. Encaraque en el moment de la conquesta, al segleXVI, els totonaques poblaven aquesta ciu-tat, certes recerques suggereixen que elsmonuments que han perdurat fins alsnostres dies van ser construïts per grupshuaxteques influïts per la civilització maiamil anys abans. La seva bellesa contun-dent, la seva importància històrica i sim-bòlica, i dècades de tasca d’investigació iexploració, van fer que la UNESCO la ins-crivís a la Llista del Patrimoni Culturalde la Humanitat i que el govern mexicà ladeclarés Zona de Monuments Arqueolò-gics, amb què va adquirir la màxima pro-tecció jurídica que la legislació del país ofe-reix.A fi d’estimular la regió econòmicament,des de l’any 2000 el govern de l’estat deVeracruz promou a la zona un festival turís-tic de set dies de durada, denominat Cum-bre Tajín, per a celebrar l’equinocci de pri-mavera. Consisteix en la instal·lació d’unparc temàtic on s’ofereixen concerts i espec-tacles, tallers, esports d’aventura, men-

21

NO

TE

S S

OB

RE

LA

CO

NS

ER

VA

CIÓ

DE

L P

AT

RIM

ON

I I

EL

SE

U Ú

S A

MÈ

XIC

SE

RG

IO R

AÚ

L A

RR

OY

O G

AR

CÍA

jars típics, parades on fan cures tradicio-nals i una fira comercial.En un primer moment, el projecte consi-derava dur a terme aquestes activitats alsvoltants del centre cerimonial prehispànic.L’INAH, després de diagnosticar-ne els ris-cos, obligà a retirar les instal·lacions a unquilòmetre i mig. I el Consejo de Arqueo-logía reformà la totalitat del projecte: vaexigir que el lloc indicat fos recobert ambterra superficial i va requerir més compteen el sistema de cables i d’altres propostestècniques, com ara prohibir-hi l’ús del foci que no hi hagués grades.Paral·lelament, al mateix centre cerimo-nial, els dos primers anys s’hi va muntarun espectacle que, com que demanava l’úsde grades i empostissats, posava en altís-sim risc els vestigis arqueològics i tambéel públic, per això el Consejo de Arqueo-logía va decidir desautoritzar que s’hi fesaquest acte en particular. En conseqüèn-cia, els dos darrers anys s’ha redissenyatcom un espectacle de llum i so que té unainfraestructura menys agressiva. Cal dirque, de totes maneres, el concepte del fes-tival i les seves potencialitats i limitacionssón encara a la taula del debat.Des del mateix vòrtex de la preservacióarqueològica, vet aquí els primers prota-gonistes del diàleg amb els seus propismecanismes de legitimació: d’una banda,l’INAH i el Consejo de Arqueología, empa-rats no sols per la llei federal sinó en unatradició de més de seixanta anys de conser-vació del patrimoni, i de l’altra, el governde Veracruz i un grup d’empresaris, elsquals miren d’aprofitar aquests espaiscomercialment, a canvi de donar impuls aldesenvolupament econòmic regional.Però aquests no són els únics actors invo-lucrats. En contra del que podríem pen-sar –perquè es compten també com a poten-cials beneficiaris de la derrama econòmi-ca–, entre els antagonistes de la CumbreTajín hi ha un bon nombre de pobladorslocals. Els promotors argumenten que elfestival és la via idònia perquè la regió siguiconeguda no solament per la seva riquesaarqueològica sinó per la seva extraordinà-ria diversitat de manifestacions culturalsvives, però alguns representants localsconsideren un afront que els seus costums–com la medicina tradicional i els rituals

religiosos– siguin descontextualitzats peldiscurs merament superficial i que els habi-tants i els espais vernacles siguin presen-tats al turista com una escenografia folk-loritzant. Aquest va ser el cas de l’edició2002 de la Cumbre, quan els organitzadorsvan col·locar teixidores indígenes en unescenari, cosa que més s’assemblava a undiorama de museu hiperrealista que no aun apropament assenyat a la creativitatpopular.De la seva banda, com ja hem dit, els pro-motors de l’esdeveniment sostenen que elfestival podria minvar algunes de les extra-ordinàries mancances econòmiques delshabitants del lloc. Els oponents –entred’altres, representants socials i acadèmics–responen que les comunitats no s’han vistbeneficiades realment, ja que la derramano arriba als poblats o bé afavoreix unnombre limitat de persones.En aquesta complexa realitat se suma lapostura d’alguns sectors del sindicat de tre-balladors de l’INAH, per als quals l’ús delsrecursos patrimonials que genera guanyssignifica posar a les mans de particulars elstrets d’identitat de la nació, jurídicamentinalienables.Per si aquest panorama no fos prou bigar-rat i polèmic, s’hi pot agregar que l’expe-riència institucional alerta sobre el perillde la manca de planificació social, indis-pensable quan una zona arqueològica éstransformada en atractiu turístic. No teniren compte aquest factor ens apropa a unmarge perillós: el del creixement desorde-nat de les comunitats, alimentat per la inva-sió del comerç informal, l’especulació de latinença de la terra i unes altres activitatsque distorsionen l’economia i compliquenla trama social local, i encara augmentenel risc a les àrees amb monuments pre-hispànics.Els efectes del festival són encara difícilsde mesurar, en aquest moment. A l’Insti-tut, el festival li ha reportat enguany unprofit econòmic de 200.000 dòlars. Aixímateix, disposem d’algunes estadístiquesper a saber sobre els possibles beneficis ala zona arqueològica, recordant, sense pecard’ingenuïtat, que les estadístiques es podeninterpretar d’acord amb els interessos delsqui els utilitzen. El 2002, Tajín va rebre629.908 visitants, gairebé 200.000 dels

quals hi van assistir al març, el mes del fes-tival. Amb tot, cal tenir en compte que ala majoria de les zones arqueològiquesmexicanes s’ha registrat un augment signi-ficatiu de públic durant l’equinocci de pri-mavera –dia que a Teotihuacán, per exem-ple, s’hi apleguen aproximadament un miliód’assistents–. A Cuicuilco i Chichén-Itzá,també hi arriben unes quantes desenes demilers de turistes. Les xifres de Tajín hau-ran de ser ponderades amb exactitud iobjectivitat per a poder dissenyar-hi el fes-tival en el futur.El punt nodal per a l’INAH és, sigui comvulgui, l’elaboració d’acords en àmbits múl-tiples: respecte a la normativitat tecnicole-gal i al caràcter simbòlic de l’espai, l’ava-luació de la qualitat de l’esdeveniment, aixícom la consideració justa de les expecta-tives socials i comunitàries.En aquest sentit, el cas de Tajín és un bonexemple de com l’Institut, des d’una òpti-ca creativa i incloent, estructura les sevespropostes, entre les quals destaquen:– Redefinició d’un pla integral d’ús de lazona, en què participin els governs muni-cipal, estatal i federal –en aquesta darrerainstància, l’INAH juntament amb les secre-taries dels àmbits social, econòmic i turís-tic– amb la participació de la iniciativa pri-vada, els representants de les comunitatsimplicades amb la poligonal i els presta-dors autòctons de serveis turístics.– Introducció de serveis públics que no solsconsideri els interessos turístics sinó tam-bé els quotidians de les comunitats locals.L’important és convèncer la classe políti-ca que això correspon a uns imperatiussocials que no pas per força contradiuenels comercials. La planificació de serveishaurà de preveure que les platges veïnes nosiguin afectades, cosa que, a mitjà i a llargtermini, impediria consolidar una destina-ció turística de més qualitat.– Endegar un pla de desenvolupament quereguli els eixos de creixement urbà, turís-tic i comercial de la zona arqueològica.El del Tajín és un model en construcció. Eldiàleg sobre la gestió dins els marcs legalsi d’acord amb la vocació tècnica científicade l’INAH està obert als requeriments dela societat contemporània. No es treballaen unes circumstàncies ideals, sinó ques’analitza i es decideix en el context d’un

procés de transició davant uns fenòmensrelativament nous.

Vest ig is de la C iudad de D ios .

E l cas de Santo Domingo de Guzmán

Aquest exconvent és un exemple para-digmàtic no solament per la seva restaura-ció –mereixedora del primer Premio Inter-nacional Reina Sofía de Conservación y Res-tauración del Patrimonio Cultural atorgatpel govern d’Espanya–, sinó perquè reflec-teix les vicissituds que han afectat els monu-ments històrics al llarg de la història deMèxic.Santo Domingo es va començar a construira mitjan segle XVI; durant la mateixa centú-ria se’n va acabar una part i al XVIII, unaaltra –la capella del Rosari–. Al cap d’unsanys, diversos avatars polítics van provo-car canvis constants en l’ús dels seus espais.El 1811, en el context de la guerra d’Inde-pendència, el mateix clero li va donar un úsmilitar en defensa de la corona espanyola;d’ençà d’aleshores, i durant aquell segle,seria ocupat successivament per totes les fac-cions en pugna. A mitjan segle XIX, i a conse-qüència de les lleis de reforma –que vandecretar la separació Església-Estat i la secu-larització dels béns del clero–, va ser conver-tit en quarter, una funció que perduraria finsal 1994, encara que algunes parts tindrienunes altres utilitats: durant el porfiriat(govern del general Porfirio Díaz, 1876-1910), el temple va ser obert al culte; pos-teriorment, el claustre central va ser cedit ala universitat estatal i el 1972 es va crear elMuseo Regional de Oaxaca. El 1994 comen-çà la primera restauració integral del conjuntarquitectònic.En aquest cas es van prendre decisions inno-vadores en la tradició mexicana de restaura-ció, superant el temor inveterat a la pèrduairremeiable que suposava emprar les fórmulesja provades del simple rescat i conservaciód’edificis, el resultat visible del qual és fixaren el present les despulles d’un edifici gran-diós en altres temps. Així va ser que es va pen-sar en una solució diferent, una altra mane-ra de veure i sentir el món per recuperar: esva decidir assajar amb criteris oberts a la polè-mica i arriscar raonablement l’aproximacióa la seva grandesa original. Basat en recerques

22

NO

TE

S S

OB

RE

LA

CO

NS

ER

VA

CIÓ

DE

L P

AT

RIM

ON

I I

EL

SE

U Ú

S A

MÈ

XIC

SE

RG

IO R

AÚ

L A

RR

OY

O G

AR

CÍA

23

NO

TE

S S

OB

RE

LA

CO

NS

ER

VA

CIÓ

DE

L P

AT

RIM

ON

I I

EL

SE

U Ú

S A

MÈ

XIC

SE

RG

IO R

AÚ

L A

RR

OY

O G

AR

CÍA

detallades, el projecte de Santo Domingo aOaxaca recuperaria amb èxit les antiguesconcepcions dels espais vitals i l’ús de mate-rials i sabers vells, posant-los al servei de l'ar-quitectura històrica. És fonamental recordarque la restauració de Santo Domingo va serpossible gràcies al fet que en aquesta regió per-vivien oficis artesanals semblants als de l’èpo-ca en què va ser construït.En va resultar una obra que, lluny de ser unasimple acumulació d’evidències del deterio-rament de l’edifici, possibilita la recuperaciódel perfil que li va donar sentit ara fa quatresegles. Els murs de Santo Domingo no sónmorts sinó pedres inapel·lablement vives; elquid de la qüestió era recuperar la funciona-litat de l’immoble sense trair-ne la vocaciópatrimonial moderna; es va mirar que elconjunt recobrés la qualitat de vèrtex cultu-ral i comunitari des d’una perspectiva contem-porània. Tot plegat conforma el rostre de l’ofer-ta cultural de Santo Domingo al públic visi-tant, des dels escolars fins al turisme massiunacional i estranger que Oaxaca rep.S’hi va dissenyar un espai polivalent: les dife-rents parts de l’exconvent s’usen com a biblio-teca i hemeroteca públiques, Museo de las Cul-turas de Oaxaca i jardí etnobotànic, mentreque el temple de Santo Domingo encara és unlloc de culte religiós. La importància del centrecultural per als habitants de l’entorn, i perals promotors turístics, és evident si conside-rem que solament el museu va rebre 272.133visitants durant el 2002.Pol d’atracció turística, font de llocs de tre-ball, recuperació d’espais vitals, estímul peral comerç: tots aquests són els corol·laris posi-tius de la recuperació de l’edifici. Però San-to Domingo ha estat requerit també per auns altres usos. Més d’una vegada l’handemanat com a escenari d’esdevenimentssocials, de casaments en particular, cosa quel’INAH ha rebutjat sempre per una raó, pot-ser estranya per al lector europeu: a Mèxichi ha espais històrics que, per a grans sec-tors de la població, tenen un pes simbòlic tanto més important que la seva singularitat i be-llesa. Oblidar aquesta densitat significativa afavor d’un benefici econòmic immediat–financer per a l’INAH i de prestigi per alssol·licitants en aquest cas– implicaria renun-ciar a una de les claus que donen sentit a laconformació dels béns patrimonials al país.Santo Domingo de Guzmán potser prefigu-

ra aquesta altra via que he esmentat alcomençament, ja que la seva restauració vainvolucrar tant representants de la iniciati-va privada i del govern com especialistes enarquitectura històrica i intel·lectuals, almateix temps que va respectar la vocacióde l’immoble. La seva renovació esdevin-gué atracció turística, amb la consegüent der-rama econòmica, però el seu ús resta dins elcamp estrictament cultural –no cal dir queaixò no l’ha salvat d’arguments de caire puris-ta per part dels qui he anomenat conven-cionalment conservadors, davant la hipotè-tica perspectiva que Santo Domingo es «pres-tés» a activitats alienes al seu estatut patri-monial o a sol·licituds alienes a la seva natu-ralesa cultural–. Santo Domingo encara ésun experiment: les potencialitats del seu úsobligaran el Consejo de Monumentos Histó-ricos i les àrees jurídiques de l’INAH a ajus-tar els requeriments socials a les possibilitatslegals. En aquest sentit, com en qualsevolzona arqueològica, edifici històric i museu,el marc jurídic general s’haurà de desplegar,sense caure en la neciesa casuística, en regla-ments propis que s’adiguin amb les carac-terístiques de cada lloc.

El l loc de l patr imoni a l món

Ens trobem davant d’un fràgil equilibri entreles concepcions i postures en matèria de turis-me i patrimoni esbossades ja en aquest text.No obstant això, els vaivens de l’ètica i del’economia que donen cos discursiu a un talequilibri es resolen en el terreny del diàleg iles propostes, però no pertorben la naturale-sa estatal de l’INAH, un organisme amb fun-cions clarament delineades pel marc legal delpaís i dins les especificitats tècniques i cientí-fiques de la nostra vocació. La defensa delpatrimoni no és cap acte de fe ni conjuntu-ral sinó pràctica de govern que no perd devista la dinàmica de la societat ni les contin-gències de la història.En el camp estricte de les idees, som davantun horitzó d’incertesa, paisatge de fonsd’aquell desassossec que l’evanescència delllegat patrimonial provocava en Calvino.Però no oblidem una premissa que, en laseva senzillesa, amaga el centre veritabled’aquest afer: per a discutir sobre els usosdel patrimoni és indispensable que aquest

patrimoni existeixi. Es tracta, al capdavall,de trobar un punt d’equilibri, de buscar-liel millor dels llocs possibles.

Sergio Raúl Arroyo García

Notes1. A Mèxic, el marc legal de protecció patrimonial esta-bleix que tots els monuments arqueològics mobles iimmobles són béns de domini públic, la propietatinalienable i imprescriptible dels quals és de la nació,i són sota la responsabilitat de l’INAH, per on restenfora de la propietat privada i no poden ser objecte decompravenda. La definició legal –no acadèmica– de‘monument arqueològic’ considera com a tals els bénsmobles i immobles producte de les cultures anteriorsa l’establiment espanyol al territori nacional. A dife-rència del patrimoni arqueològic, la nostra responsa-bilitat sobre la majoria dels monuments històrics, quecorrespon a immobles i béns mobles datats entre elsanys 1521 i 1900, es constreny a supervisar-ne la inte-gritat i garantir-la, de manera que intervenir-hi, trans-portar-los i exportar-los tan sols és possible amb l’auto-rització prèvia de l’INAH. Sota aquest considerant legaltambé hi ha els documents i expedients que cal conser-var per la seva raresa i importància històrica.

2. Val la pena transcriure aquí l’Acord Presidenciald’abril de 1986:«Primer. Els museus, monuments arqueològics, histò-rics i paleontològics, així com les zones d’aquests monu-ments, sota la responsabilitat de l’Instituto Nacionalde Antropología e Historia, no seran utilitzats percap persona física o moral, entitat federal, estatal omunicipal, amb fins aliens al seu objecte o natura, tretdel que es disposa en aquest Acord.Segon. Solament amb autorització prèvia i expressadel Secretari d’Educació Pública, els béns a què esrefereix el punt anterior, així com les seves ins-tal·lacions, podran ser usats per a la realització d’actesculturals o cívics rellevants, al parer del mateix Secre-tari.»

24

NO

TE

S S

OB

RE

LA

CO

NS

ER

VA

CIÓ

DE

L P

AT

RIM

ON

I I

EL

SE

U Ú

S A

MÈ

XIC

SE

RG

IO R

AÚ

L A

RR

OY

O G

AR

CÍA

25

Davant la proposta d’utilitzar elpatrimoni per a civilitzar laglobalització, per a facilitar que lesciutats i els pobles siguin possiblesescenaris de convivència, s’hanrefermat com a predominants lesmentalitats que havien aflorat durantles últimes dècades del segle anterior,al voltant de tres idees-força: elpatrimoni com a recurs econòmic; larestauració com a mitjà per apotenciar el monument-recurs i elmecenatge o l’explotació publicitàriacom a fórmula de finançament tant dela rehabilitació com de la gestió delrecurs.

Antoni González Moreno-Navarro

ARRIBARAN ELSNOSTRES MONUMENTSAL SEGLE XXII?

26

AR

RIB

AR

AN

EL

S N

OS

TR

ES

MO

NU

ME

NT

S A

L S

EG

LE

XX

II?

AN

TO

NI

GO

NZ

ÁL

EZ

MO

RE

NO

-NA

VA

RR

O

Arr ibaran e ls nostres monuments a l seg le XXI I?

uan era imminent l’albada del segle XXI, bé perl’atracció que ens produeix el canvi de les xifres quemarquen els anys –i més en una ocasió tan excepcio-nal com aquella–, bé perquè ens han acostumat elshistoriadors a classificar els esdeveniments humansper períodes seculars, ens vam sentir obligats a cavil·larcol·lectivament sobre els presumibles canvis que en elcomençament del nou segle es podrien produir en larestauració monumental.1 I vam plantejar una reflexióque havia d’abraçar tant els objectius genèrics, és adir, la definició conceptual de la disciplina, com elsseus mitjans i procediments, i també la possible evo-

lució conceptual paral·lela del seu objecte, el patrimoni monumental.Des d’un començament, ens va semblar que aquesta evolució inevitableestava ineludiblement condicionada pel fet de produir-se en un momenthistòric significat pel fenomen que s’ha batejat com la globalització. L’anà-lisi exigia, per tant, replantejar-se el concepte de patrimoni arquitectònicen funció del paper que aquest podria assolir en un món globalitzat itambé reflexionar sobre la manera com, en aquest context, podria ser gau-dit, conservat i transmès. 2

D’altra banda, i potser a causa d’un miratge (conseqüència, sens dubte,de no saber delimitar prou bé el desig de la realitat), vam creure que enaquell moment ja existien evidències que el segle XXI s’iniciaria ambcanvis en les mentalitats pel que fa al tractament, ús i gaudi d’aquest patri-moni, tant en les que havien predominat al llarg de tot el segle que aca-bava –heretades, moltes, del segle anterior– com en les que havien aflo-rat durant els últims anys. I per això, amb una esperança potser injusti-ficada, vam gosar proposar un paper per als monuments en aquesta socie-tat globalitzada; un paper, dèiem, si no decisiu, sí molt important en latasca irrenunciable de civilitzar, d’humanitzar la globalització. No es tractava de propugnar canvis radicals de mentalitat, sinó d’accen-tuar alguns aspectes essencials del patrimoni, o matisar-ne o revisar-ned’altres. En primer lloc, calia remarcar el seu caràcter de referència sociali territorial, fonamental per a definir la pertinença de l’individu a unterritori, una de les «múltiples identitats possibles» que, segons RobertoToscano, «poden desactivar el potencial conflictiu i antiètic de la identi-tat» i ajudar així a superar els efectes destructors de la globalització.3

(Una «identitat territorial» d’importància capital per als qui es veuenobligats a abandonar els seus territoris d’origen per trobar lluny les opor-

A N T O N I G O N Z Á L E Z M O R E N O -N A V A R R O

A rqu i t e c t e , r e s t au rado r demonumen t s . Cap de l Se r ve i de l

Pa t r imon i A rqu i t e c tòn i c Loca l de l aD i pu tac i ó de Ba r ce l ona . P r e s i den t de

l ’ A cadem ia de l Pa r t a l ( A soc i a c i ónL i b r e de P ro f e s i ona l e s de l aRes tau rac i ón Monumen ta l ) .

Ha pub l i c a t La r e s t au rac i ó ob j e c t i v a(Mè tode SCCM de r e s t au rac i ó

monumen ta l ) . Au to r, e n t r e a l t r e s ,de l a r e s t au rac i ó de l ’ e s g l é s i a de

San t Qu i r z e de Ped re t ,de l Pa l au Güe l l i d e

l ’ e s g l é s i a de l a Co l òn i a Güe l l .Q

27

AR

RIB

AR

AN

EL

S N

OS

TR

ES

MO

NU

ME

NT

S A

L S

EG

LE

XX

II?

AN

TO

NI

GO

NZ

ÁL

EZ

MO

RE

NO

-NA

VA

RR

O

tunitats de subsistència que allà no troben, i que no poden endur-seles seves fites de referència i han de substituir-les per d’altres a la ter-ra d’acollida.)I en segon lloc, calia revisar la càrrega simbòlica del monument. No tantatenuar-la o neutralitza-la, com diversificar-la. És a dir, «desactivar el seupotencial conflictiu» tot multiplicant-lo. Com diu Castilla del Pino, les per-sones, els pobles, com a subjectes, «ens reconeixem més fàcilment en allòque actualment som que no en el que hem estat o en el procés mitjançantel qual hem arribat a ser el que som».4 De la mateixa manera, és mésfàcil que la majoria ens reconeguem en els monuments com a fites actualsdels nostres llocs (com a símbols d’aquests llocs) que no pas com a sím-bols del procés que els ha convertit en el que ara són (un procés en què,sovint, han estat presents tensions o episodis sagnants entre gents, cul-tures, religions o interessos dels avantpassats dels qui avui han de com-partir el monument i el lloc on es troba).Entenent el monument com a signe de referència compartit entre les diversespersones i col·lectius que alhora comparteixen el territori, sense simbolismesexcloents sinó amb una pluralitat de simbolismes (encara que en algunscasos calgui la seva «desactivació històrica»), podrem utilitzar-lo –dèiem,com a conclusions d’aquelles reflexions davant l’arribada del nou segle–per a civilitzar la globalització, per a facilitar que les ciutats, els pobles,els territoris, siguin possibles escenaris de convivència. (I, a més, per agarantir millor la pervivència del monument mateix. Pensem, si no, en ladestrucció de patrimoni als territoris que han patit recentment guerresfratricides o ocupacions imperialistes.)Però va arribar l’esperat segle XXI i no vam trigar gaire a despertar-nosdel somni. De sobte, aquelles evidències que el nou centenni s’iniciariaamb canvis en les mentalitats van desaparèixer. O millor dit, van confir-mar-se i refermar-se com a predominants les mentalitats que havien aflo-rat durant les últimes dècades del segle anterior. Unes maneres de pensari de fer també relacionades amb el fenomen de la globalització, però ambun caire ben diferent del que nosaltres havíem somiat. Aquestes giravenal voltant de tres idees-força: el monument (o el patrimoni) com a recurseconòmic; la restauració (dita ara rehabilitació) com a mitjà per a poten-ciar el monument-recurs, i el mecenatge o l’explotació publicitària com afórmula de finançament tant de la rehabilitació com de la gestió del recurs.Aquest sobtat obrir els ulls davant d’una realitat ineluctable va ser espe-cialment colpidor per als qui vivim o treballem a la ciutat de Barcelona.Aquí, només un any després de començar el nou segle, un esdevenimentsocial relacionat amb l’arquitectura i el patrimoni monumental, l’AnyInternacional Gaudí, havia de posar en evidència amb tota la cruesa quèsignifica avui en la nostra societat aquest patrimoni; què en volen fer oquè volen fer-hi els agents econòmics, els dirigents polítics i els gestors cul-turals; què s’entén per restaurar-lo (perdó, per rehabilitar-lo) i per conser-

var-lo; en definitiva, quin paper proposen ells (els que de veritat reme-nen les cireres, no els ingenus i romàntics amants del patrimoni) per alsmonuments en les nostres societats irreversiblement globalitzades.5

El monument com a recurs econòmic

Ja fa molts anys que en els debats i les conclusions de totes les reunionsd’experts o diletants al voltant del patrimoni monumental, i en els docu-ments teòrics o doctrinals que se’n publiquen, no hi falten gairebé mai lesreferències a la consideració del patrimoni com a recurs econòmic. Tantés que la reunió o la redacció del document hagin estat presidides perposicionaments socials i culturals considerats de dretes o d’esquerres.I aquest aspecte presumptament fonamental del patrimoni sovint es for-mula i justifica aparentment amb tanta convicció i solemnitat, que ha arri-bat a arrelar en la mentalitat col·lectiva amb caràcter d’axioma.Al meu parer, s’oblida llavors (cosa que sorprèn especialment quan l’omis-sió, la protagonitzen persones o col·lectius progressistes) que aquesta condi-ció de recurs econòmic no és un atribut essencial del patrimoni, sinó untret afegit, un accident eventual. Un atribut extrínsec, temporal, resultatde diverses estratègies relacionades més amb l’entorn social del patrimo-ni que amb l’objecte patrimonial mateix i, d’una manera especial, ambles actituds absentistes de les administracions públiques i els particularsamb relació a les seves responsabilitats i obligacions vers aquest objecte.La sorprenent unanimitat entorn d’aquesta nova veritat axiomàtica arre-lada en la consciència col·lectiva (una de les que nosaltres, ingenus, havíemsomiat que entrarien en crisi en començar el segle XXI) té una conseqüènciaimmediata per al patrimoni arquitectònic: totes les conductes de la socie-tat i, sobretot, de les administracions públiques amb el monument (laseva definició i valoració, el perquè i el com de la seva conservació i res-tauració, els objectius i els mitjans de la gestió, etc.) resten supeditades oafectades per aquesta nova condició emergent del bé. Un objecte patrimonial, un monument, deixa de ser prioritàriament un ele-ment posseïdor d’uns valors culturals, capaç de despertar certes emocionsen els ciutadans o d’ensenyar-los unes determinades lliçons o proposar-los unes reflexions concretes. Ja és, fonamentalment, un objecte capaç degenerar beneficis: directes (mitjançant la seva explotació) i/o indirectes(potenciant les activitats econòmiques del territori on és). I la valoracióde la rendibilitat de les inversions de conservació o restauració ja no es faen funció de l’eficàcia i la qualitat dels treballs necessaris per a garantir lapermanència i transmissió dels seus valors i l’enriquiment cultural dels ciu-tadans, sinó en funció dels beneficis de l’explotació comercial (el saldo, endefinitiva) o del nombre de visitants (o millor, de la despesa que fan coma mitjana aquests visitants) o de la quantitat de pernoctacions –màgica

28

AR

RIB

AR

AN

EL

S N

OS

TR

ES

MO

NU

ME

NT

S A

L S

EG

LE

XX

II?

AN

TO

NI

GO

NZ

ÁL

EZ

MO

RE

NO

-NA

VA

RR

O

AR

RIB

AR

AN

EL

S N

OS

TR

ES

MO

NU

ME

NT

S A

L S

EG

LE

XX

II?

AN

TO

NI

GO

NZ

ÁL

EZ

MO

RE

NO

-NA

VA

RR

O

29

paraula sobrevinguda fa algunes dècades al lèxic del món del patrimoni–que el monument pot generar al seu entorn.La conservac ió com a invers ió

Una altra veritat axiomàtica que els responsables dels recursos públicshan anat aconseguint incorporar a la mentalitat col·lectiva és la queafirma que gairebé no hi ha possibilitat de conservació i gestió del patri-moni fora del sistema que ara coneixem com l’esponsorització. O dit d’unaaltra manera, que en aquestes qüestions és imprescindible que l’anome-nada «societat civil» –eufemisme amb què s’intenta subtilment encobrirla iniciativa (o, amb més precisió, l’empresa privada)– alliberi els poderspúblics de les seves responsabilitats. S’addueix com a justificació l’escas-setat dels recursos públics disponibles (cosa certa, però no atribuïble a lamanca d’aquests recursos sinó a una perversa distribució) i fins i tot lapresumpció que aquesta «societat civil», moguda per l’altruisme i regidaper principis d’eficàcia, és capaç de fer les coses millor i amb menor cost(cosa no només falsa, sinó que delata fins a quin punt pot arribar el des-vergonyiment del poder).Tots sabem, encara que de vegades fingim desconèixer-ho, que l’altruis-me («mirament, afany, complaença, pel bé de l’altri, àdhuc a costa delpropi») no té res a veure amb una activitat que persegueix l’obtenciódels beneficis de tipus publicitari i fiscal (de vegades, fins i tot pecunia-ris directes) que normalment la col·lectivitat facilita a través de l’Admi-nistració a qui la promou. I tots sabem que el desistiment que d’aquestesfuncions fa l’Administració en passar-les a la iniciativa privada no supo-sa cap alleugeriment de la despesa o cap estalvi dels cabals públics enbenefici de l’economia dels ciutadans, sinó un trasviament dels recursoscol·lectius cap a d’altres tipus d’activitats més difícils de transferir a lainiciativa privada. I tots hauríem de ser conscients que la manca de confian-ça vers l’administració pública que palesen els governants en subrogar lesseves funcions cap a la iniciativa privada no és sinó un implícit reco-neixement de la manca de voluntat de millorar aquella Administració quepaguem entre tots, fet que hauria de provocar l’exigència de responsabi-litats polítiques, no l’anuència o l’aplaudiment.6

Accepto que qui hagi llegit fins aquí aquest text, al marge de participaro no de les reflexions exposades i d’estar-hi o no d’acord amb les conclu-sions, pensi que es descriu la qüestió des d’una visió condicionada perunes conviccions ideològiques d’abast més ampli, per una manera deconcebre la societat i les relacions socials. Sens dubte, és així. Però empreocupa que es pugui arribar a la conclusió que l’única, o la més impor-tant diferència entre les diverses estratègies vers el patrimoni monumen-tal derivades d’aquestes o d’altres conviccions de signe diferent sigui decaràcter ideològic, sense cap altra transcendència. Ben al contrari, almeu entendre, la diferència fonamental entre unes estratègies i altres es

29

30

AR

RIB

AR

AN

EL

S N

OS

TR

ES

MO

NU

ME

NT

S A

L S

EG

LE

XX

II?

AN

TO

NI

GO

NZ

ÁL

EZ

MO

RE

NO

-NA

VA

RR

O

troba en els efectes directes que poden tenir sobre la pervivència del bé isobre com s’hi relaciona el seu entorn social. Aquesta és la qüestió.El patr imoni d iscr iminat

Una primera conseqüència de la concepció prioritària del patrimoni coma recurs econòmic és la discriminació entre els monuments capaços d’as-solir aquesta condició (és a dir, de permetre que les inversions per a explo-tar-los siguin rendibles) i els que no ho són, o aquells que, havent-ho estat,deixen de ser-ho. Els que pertanyen o poden optar al primer grup –possi-bilitat que no depèn tan sols dels seus valors intrínsecs sinó sovint tambéde circumstàncies tan aleatòries com, per exemple, l’accessibilitat del ter-ritori o els interessos polítics o comercials conjunturals– acaparen l’aten-ció dels agents socials i econòmics. Els segons, el valor fonamental de lamajor part dels quals és el genuïnament cultural, el referencial o senti-mental, van essent abandonats a la seva sort, és a dir, a l’acció incontro-lada i mancada d’ajuts dels seus responsables immediats. (En aquestsentit, cal assenyalar també una altra conseqüència: el desconcert i la frus-tració que provoquen entre els responsables de les polítiques locals queafecten aquest segon tipus de monuments els vans intents d’emular lesestratègies basades en la rendibilitat econòmica directa o indirecta.) Potser el símptoma més evident d’aquesta situació (i de la tendència a laseva radicalització) sigui l’apogeu que des de tots els punts de vista estanassolint els anomenats monuments de la humanitat, els que formen partde la llista del Patrimoni Mundial. (Una llista actualment desnaturalitza-da, ja que la seva intenció primigènia era la solidaritat universal davantels perills que qualsevol element inclòs pogués patir, i ara és poca cosa mésque un repertori de destinacions turístiques.) Aquesta banal mundialit-zació dels béns teòricament més importants de cada territori no ha fetmés que aguditzar la discriminació entre patrimonis. Les acarnissadeslluites que en els darrers decennis han esclatat entre els estats, fins i totentre les ciutats, les regions i els llocs d’un mateix estat per tal d’aconse-guir incorporar els seus monuments a la llista, impulsades pels gover-nants i els agents econòmics esperançats en l’obtenció de beneficis (no tantels directes, ja que cap organisme supranacional no invertirà res en el monu-ment declarat, com els indirectes, per la repercusió mediàtica que la decla-ració desencadena, amb la conseqüent rendibilitat política i la incidènciaen el turisme i d’altres activitats econòmiques), han concentrat l’atenciódels poders públics cap a aquest patrimoni. Uns poders públics, especial-ment els supralocals, que, seguint la lògica del nou concepte de gestió,consoliden la tendència a sumar les seves escasses aportacions de recur-sos a les que fa la «societat civil» en aquells béns, en detriment de dedi-car-les a compensar l’absència d’inversions privades en els monumentsno rendibles.

31

AR

RIB

AR

AN

EL

S N

OS

TR

ES

MO

NU

ME

NT

S A

L S

EG

LE

XX

II?

AN

TO

NI

GO

NZ

ÁL

EZ

MO

RE

NO

-NA

VA

RR

O

El patr imoni maltractat

Una segona conseqüència de la consideració del patrimoni com a recurs–aquesta ja amb una incidència directa sobre la seva materialitat– és l'al-teració de l’ús del bé que pot provocar. Quan els paràmetres de la rendi-bilitat de les inversions no tenen a veure tant amb l’eficàcia amb vista ala conservació i transmissió del bé o amb el benefici cultural i formatiudels usuaris o visitants (ara ja reduïts a la condició de consumidors) comamb els beneficis econòmics o comercials, la seva explotació, en especialel seu ús, es pot arribar a plantejar en unes condicions inconvenients ambrelació al caràcter del mateix bé i amb una intensitat superior als límitsque les seves característiques i circumstàncies determinen o aconsellen coma racionals.És un fet prou conegut l’accelerat deteriorament dels monuments afec-tats pel turisme multitudinari. Sobretot, el d’aquells edificis la funció pri-migènia dels quals comportava un ús moderat (una antiga residència fami-liar o una casa de veïns, per exemple, unes tipologies edificatòries a lesquals cada dia pertanyen més monuments). Escales, estances o patis peron circulaven diàriament com a màxim deu o vint persones curoses (iamb aquesta intenció van ser dissenyats) són sotmesos avui al trànsit demilers d’apressats visitants proveïts de paquets i motxilles (o amb mono-patins sota el braç, com he pogut comprovar jo personalment durantl’any 2002 en alguns dels edificis més significatius de Gaudí), amb el riscque això suposa d’impactes i fregaments sobre els elements constructius,decoratius i mobiliaris, i l’alteració de les condicions ambientals previstesinicialment i amb les quals l’edifici (els seus materials, els seus sistemesconstructius) havia assolit un estat d’equilibri.I és un fet, fàcilment constatable tan sols passejant per qualsevol ciutat,com les façanes de molts d’aquests edificis monumentals amb servitudsd’ús per la seva condició de recurs, en fer la funció de suports publicita-ris (permanents o temporals), s’amaguen o desvirtuen als ulls dels via-nants. (Qui això llegeix pot fer la prova a Barcelona: trobarà en aquestescondicions edificis de titularitat pública –com la seu setcentista de laregidoria municipal de cultura mateixa–, de fundacions privades –coml’antiga editorial Montaner i Simón del carrer d’Aragó, sempre «guarni-da» per inoportunes banderoles– i fins i tot edificis de titularitat eclesiàs-tica –com l’edifici veí de la seu, que utilitza la bella galeria superior per aanunciar grollerament les exposicions que s’hi fan–.)La restauració dels béns monumentals és una altra activitat, tradicional-ment fins ara inclosa en l’àmbit cultural, que ha sofert una profunda trans-formació com a resultat d’aquests canvis de mentalitat que comentem.Avui, l’objectiu ja no és garantir la supervivència del monument i la trans-missió d’aquest a les futures generacions «amb tota la riquesa de la sevaautenticitat». De fet, l’«objecte» en si mateix, el monument, ha deixat de

32

AR

RIB

AR

AN

EL

S N

OS

TR

ES

MO

NU

ME

NT

S A

L S

EG

LE

XX

II?

AN

TO

NI

GO

NZ

ÁL

EZ

MO

RE

NO

-NA

VA

RR

O

condicionar els criteris de l’actuació sobre ell, com fins ara havíem recla-mat.7 Avui, aquests monuments-recurs ja no es restauren (la restauracióben feta mai no és rendible en paràmetres purament econòmics). Ara es«rehabiliten» (curiosa paraula, presa en préstec del lèxic militar o del dela fisioteràpia). I es fa amb la intenció precisa i estricta d’afavorir-ne igarantir-ne la rendibilitat: reduir la proporció entre el nombre de vigilantsi el de visitants; augmentar el nombre de visitants per unitat de temps;organitzar els circuits de visita per a millorar la ubicació de l’espai méssensible de l’edifici, la botiga; incrementar l’oferta d’entreteniment al visi-tant o usuari (escenografies històriques, diorames interactius), és a dir,fer que el monument s’assembli al més possible a un parc temàtic; habi-litar els espais per a altres activitats comercials que puguin produir ingres-sos extraordinaris (àpats col·lectius, festes socials, desfilades de models,sessions fotogràfiques) i, si és possible, millorar la seguretat de les per-sones –més que res, per reduir el risc de reclamacions– i mantenir en unestat d’aparent dignitat –això sí, sense excessius puritanismes– els espaisa l’abast dels visitants.En el cas dels edificis encara propietat de les administracions públiques(mentre aquestes no aconsegueixin desfer-se’n, que serà la tendència inevi-table en els propers decennis), l’esponsorització de les intervencions agreu-ja les conseqüències d’aquesta mentalitat rehabilitadora: ja no es tractade fer rendible l’edifici sinó la mateixa intervenció, és a dir, fer que elsrecursos invertits siguin proporcionals al benefici –publicitari, fiscal– per-seguit, no a les exigències d’una correcta restauració (la qual cosa no pres-suposa que la inversió sigui sempre menor de la convenient; paradoxal-ment, de vegades serà superior: quan l’operació, per raons de tipus publi-citari o estratègic, aconselli una intervenció sobredimensionada que l’edi-fici no necessitava).

El patr imoni en per i l l

La suma de totes aquestes situacions, fruits de les mentalitats domi-nants, no permet contemplar el futur amb optimisme. I no només des delpunt de vista de l’exigència del prioritari objectiu cultural en l’explotaciódel patrimoni i de la seva correcta restauració (exigències que, en opinióde molts dels agents econòmics i polítics relacionats amb aquests afers,no són més que romanços de professionals rígids i puritans); també, desdel punt de vista del monument-recurs, posat en perill per les mateixesmentalitats que l’han generat. Creure que els ciutadans locals o els viat-gers que visiten els monuments suportaran eternament la falsificació (lasubstitució de la història pel conte, de la cultura per l’entreteniment, dela pedagogia pel comerç) és confiar massa en l’estupidesa humana. Potarribar el dia en què els costos d’explotació siguin superiors als beneficis.

33

AR

RIB

AR

AN

EL

S N

OS

TR

ES

MO

NU

ME

NT

S A

L S

EG

LE

XX

II?

AN

TO

NI

GO

NZ

ÁL

EZ

MO

RE

NO

-NA

VA

RR

O

Pot arribar el dia en què el monument-recurs deixi de ser rendible, cosaque, ara per ara, significaria la seva mort.I si aquesta amenaça plana sobre els monuments ara rendibles, és fàcilimaginar què se’n farà dels altres monuments. Pensem, per exemple, enel patrimoni que l’Administració o els agents econòmics promocionen (per-què pot generar beneficis indirectes), però on no inverteixen ni els uns niels altres. (És el cas del patrimoni modernista de ciutats com Barcelona,Reus o la Garriga, utilitzat com a esquer per a fomentar el turisme o d’altresactivitats econòmiques, però abandonat a mans dels seus propietaris i usua-ris, a les seves capacitats –culturals i econòmiques– i iniciatives sensecontrol. Els elevadíssims costos de manteniment d’un patrimoni com aquest,fet amb uns materials i unes tècniques constructives que ja ens han avi-sat prou de la seva imminent caducitat, no ens permeten l’esperança.)No sé si ja era el moment de posar aquestes consideracions sobre la tau-la. O si encara hem de donar una oportunitat a aquestes noves maneresde fer que avui imperen. No sé si era assenyada la nova lectura del patri-moni monumental que van intentar propiciar, tot aprofitant l’entrada enel segle XXI. Però no puc amagar la meva convicció que, si no aconse-guim canviar l’estat de la qüestió, la major part dels nostres monumentsd’avui no arribaran al segle XXII.

Antoni González Moreno-Navarro

Notes1. I Biennal de la Restauració Monumental. Una restauració per al segle XXI. L’Hospitalet de Llobregat, 23 al

26 de novembre de 2000. (Actes en Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental, núm. 13.Diputació de Barcelona, 2002.)

2. GONZÁLEZ, Antoni. «Globalización y monumentos», Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monu-mental, núm. 13. Diputació de Barcelona, 2002.

3. TOSCANO, Roberto. «Interrogantes éticos sobre la globalización», Claves de razón práctica, núm. 86. Madrid,octubre de 1998.

4. CASTILLA DEL PINO, Carlos. «La memoria y la piedra» , Patrimonio: ¿memoria o pesadilla? Memoria SPAL1990-1992. Diputació de Barcelona, 1995.

5. No vull referir-me ara d’una manera explícita i detallada a l’Any Internacional amb què es va commemo-rar el sesquicentenari del naixement d’Antoni Gaudí. No és la intenció (ni directa ni subliminal) d’aquesttext. L’Any Gaudí 2002 va ser un esdeveniment apassionant, tan ple de llums com d’ombres (ple depropòsits i esforços lloables, però també d’oportunismes de tota mena, amb un esquema organitzatiu ver-tebrador correcte, però també amb una notable dispersió i heterogeneïtat quant a la qualitat i l’interèsreal de les activitats), que necessita i mereix una anàlisi profunda. Una anàlisi que no sé si jo sabria feramb prou equanimitat.

6. Sobre el mecenatge, vegeu GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, Antoni: «El señuelo del mecenazgo», Loggia. Arqui-tectura & Restauración, núm. 3, 1997.

7. Vegeu GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, Antoni: La restauración objetiva (Método SCCM de restauración monu-mental). Memoria SPAL 1993-1998, vol. 1. Diputació de Barcelona, 1999.

María García Hernández

EL CONJUNTMONUMENTAL DE L’ALHAMBRA DE GRANADA

D’ençà que els viatgers romàntics vanredescobrir el conjunt monumental del’Alhambra i el Generalife, l’interès quedesperta en turistes, curiosos iestudiosos no ha fet sinó augmentard’una tal manera que, avui dia, lafunció turística es configura com undels aspectes fonamentals en la gestiódel monument. En conseqüència, elmonument es troba sotmès a una fortapressió turística que ha obligat elsresponsables de la seva direcció aadoptar un seguit de mesures de gestiódels fluxos de visitants, basades enestudis de capacitat de càrregaturística fets recentment.

35

M A R í A G A R C í A H E R N ÁN D E Z

Mad r i d , 1 9 72 . Doc to ra en geog ra f i ape r l a Un i v e r s i dad Comp l u t ense de

Mad r i d i l l i c enc i ada en documen tac i ópe r l a UCM . Ac tua lmen t é s p ro f e s so -

r a de l Depa r t amen to de Geog ra f í aHumana de l a UCM i membre de l g r up

de r e ce r ca « Tu r i smo y C i udadesH i s tó r i c a s » de l a UCM . En t r e l e s

seves pub l i c ac i ons més r e cen t s c a ldes t aca r T u r i smo y con j un tos monu -

men ta l e s . Capac i dad de a cog i datu r í s t i c a y g e s t i ón de f l u j o s de v i s i -t an t e s . Ha pa r t i c i pa t en nombrososp ro j e c t e s de r e ce r ca r ea l i t z a t s desde l a UCM pe r a d i f e r en t s adm in i s -

t r a c i ons púb l i q ues sob re l e s imp l i c a -c i on s de l t u r i sme en e l s con j un t s

monumen ta l s de l e s c i u t a t sh i s t ò r i ques . É s membre de

l ’ A soc i a c i ón E spaño l a de E xpe r to sC i en t í f i c o s en Tu r i smo (AEC I T ) .

El conjunt monumental de

l’Alhambra (Granada). La

capacitat d’acollida

turística com a base de la

gestió de la visita pública

l conjunt monumentalde l’Alhambra i elGeneralife és una deles fites turístiquesmés importants d’Es-panya. Cada any, ungran nombre de visi-tants van a visitar-lo,atrets per una imatge

evocadora tan atractiva que ja forma partde la imatgeria col·lectiva. En conseqüèn-cia, el monument es troba sotmès a una for-ta pressió turística que ha obligat els res-ponsables de la seva direcció a adoptar unseguit de mesures de gestió dels fluxos devisitants, basades en estudis de capacitatde càrrega turística fets recentment.

1 . Tur isme i sosten ib i l i tat .

La necess i tat de gest ionar «rac iona lment»

la demanda cre ixent de v is i ta

En línies generals, el conjunt de l’Alham-bra i el Generalife, a més de complir unafunció social important com a equipamentcultural de la ciutat de Granada, és un delsmonuments més visitats del país. D’ençàque els viatgers romàntics el van redesco-brir, l’interès que desperta en turistes,curiosos i estudiosos no ha fet sinó aug-mentar d’una tal manera que, avui dia,la funció turística es configura com un delsaspectes fonamentals en la gestió delmonument. Amb tot, el conjunt monu-mental ja està sotmès a una pressió turís-tica ben forta, concentrada tant en el tempscom en l’espai, amb el que això comportaen relació amb la conservació física delmonument, la pèrdua de qualitat de l'ex-periència estètica del visitant o incomo-ditats a l’hora de fer-hi la visita.Actualment en són prop de 2.200.000, elsvisitants que s’acosten cada any a veure elmonument (2.168.117 l’any 2002). És una

afluència turística que ha crescut d’unamanera constant al llarg dels darrers deuanys, a un ritme mitjà anual del 6%,havent passat d’1.580.062 el 1993 als2.200.000 actuals. No obstant això, aquestcreixement sembla que s’ha aturat durantels dos darrers anys, en part per la políti-ca de gestió de restricció d’entrada, que hiimpedeix l’augment de visitants els mesosde demanda alta, quan es cobreixen lescabudes màximes establertes. D’una mane-ra paral·lela a l’increment de la demandade visita, s’ha produït un allargament dela temporada alta de visita, que ja agluti-na no sols els mesos clàssics de les vacancesd’estiu i la primavera càlida, sinó que s’es-tén a la resta de mesos de primavera i detardor, mentre que la temporada menysmassiva queda reduïda a gener i desembreexclusivament.En funció de la forma d’organitzar el viat-ge –tot i que no se’n pot disposar de dadesexactes–, un 40% de les visites a l’Alham-bra es fan en grup i un 60%, individual-ment (dades de l’any 1999). Però els visi-tants en col·lectiu organitzat han crescutd’una manera espectacular durant els dar-rers anys, més del 30% en total, i per lacapacitat d’antelació que tenen en la pre-visió de compra anticipada d’entrades, des-placen els visitants en viatge individual.El 1993, els visitants en grup de l’Alham-bra representaven tan sols el 12% del total.De més a més, és prou acusat que aquestss’hi concentren en unes èpoques determi-nades de l’any, contribuint a espatllar enbona mesura la qualitat de la visita per lamassificació que la seva presència impo-sa en la circulació per uns determinatsespais molt petits dels Palaus Nassarites.El nivell d’ocupació de l’Alhambra s’acos-ta en general al 80%, respecte a la capa-citat total d’acollida establerta per alconjunt. Però hi ha mesos que el nivelld’ocupació durant la visita general diürnaarriba al 100% gairebé (març, abril, maig,agost, setembre i octubre). Els anys 1997i 1998, les dades analitzades per als estu-dis de capacitat d’acollida turística delmonument palesaven que, a ritme diari,els moments de saturació de l’espai ja eren

36

EL

CO

NJU

NT

MO

NU

ME

NT

AL

DE

L’A

LH

AM

BR

A D

E G

RA

NA

DA

MA

RÍA

GA

RC

ÍA H

ER

NÁ

ND

EZ

E

nombrosos, en especial durant els margeshoraris amb escreix de visites, en què elsnivells d’acumulació de públic eren supe-riors a les 800 persones dins els Palaus Nas-sarites (amb capacitat màxima establertaen 444 persones), i s’estimava en 4.000,el nombre de persones que arribaven a acu-mular-se dins el recinte monumental.Els problemes per la saturació de l’espaien les èpoques de més afluència de públic,doncs, van portar a plantejar la necessi-tat d’establir uns paràmetres clars de ges-tió de la visita pública, basats en l’anàliside la capacitat d’acollida turística delmonument. En aquest sentit és primordialno sobrecarregar el conjunt «turística-ment», ja que l’Alhambra constitueix, perdamunt de tot, un llegat patrimonial devalor immens que cal conservar amb vis-ta al futur.2. La capac i tat d ’aco l l ida tur íst ica

de l monument

El sistema actual de gestió de la visitapública de l’Alhambra neix d’una preo-cupació pel respecte dels límits que impo-sa la capacitat d’acollida turística delmateix conjunt monumental. En espaispatrimonials com l’Alhambra, aquestacapacitat d’acollida turística es basa fona-mentalment en els aspectes següents:– Els factors mediambientals o físics rela-cionats amb les dimensions del conjunt,amb la seva configuració física i ambl’espai utilitzable per a la visita, així comamb la fragilitat i les exigències de conser-vació del patrimoni.– Els aspectes socials relacionats amb lespautes de comportament dels visitants,amb la seva opinió i alhora amb la natu-ralesa de la seva experiència estètica.– Els procediments de gestió respecte al dis-seny d’itineraris que canalitzin i distri-bueixin millor l’ús de l'espai, a la disponi-bilitat de serveis d’informació i interpre-tació, a l’increment de la resistència delsrecursos emprats, a l’adequació d’espais iinstal·lacions «alternatius», i a la dotacióde serveis per al visitant.Segons aquests paràmetres, per encàrrecdel Patronato de la Alhambra y el Gene-ralife la Universidad Complutense de Ma-drid va fer un estudi sobre la capacitatd’acollida de l’Alhambra, que s’emmar-

cava dins un treball més ampli («EstudioPrevio para la Revisión del Plan Especialde la Alhambra y los Alijares, Patronato dela Alhambra y el Generalife», 1999). L’ava-luació del funcionament turístic dels dife-rents espais del conjunt, els nivells de satu-ració i el comportament dels visitants(pautes de mobilitat, expectatives, ritmesd’utilització de l’espai, etc.) van servir pera revisar el sistema de cabudes vigent finsaleshores i fixar uns límits d’ús màxim delsdiferents elements del conjunt condicionatsper a les visites.En síntesi, l’anàlisi de la capacitat d’aco-llida es va plantejar segons l’esquema se-güent: un primer estudi del funcionamentde la visita turística en general (tot elconjunt monumental) i una anàlisi deta-llada dels aspectes relacionats amb els pro-blemes que planteja l’ús turístic dels PalausNassarites, l’espai més fràgil i més sol·lici-tat pel públic. En el primer bloc, l’estudide l’afluència de visitants (evolució, ritmetemporal i tipologies bàsiques) va permetreidentificar les dues situacions de funcio-nament diferenciat del conjunt: situacionsde «saturació» amb mobilitat condiciona-da i situacions de «no-saturació» o lliurecirculació. Les primeres (dies i hores ambcapacitat completa respecte al nombremàxim possible establert de visitants) sónles que generen la imatge conflictiva del’Alhambra i, l’any 1998, ja representavenel 45,6% del total de l’horari de visita pú-blica anual. D’altra banda, l’anàlisi del’afluència respecte a la capacitat establertava permetre saber el grau d’ocupació delmonument (70% el 1998) i fins a quin puntles restriccions afectaven la distribució tem-poral de l’afluència al llarg de l’any.L’anàlisi de la mobilitat i l’ús de l’interiordel conjunt es va fer a partir dels resultatsdel pas anterior. Després d’identificar lessituacions hipotèticament problemàtiques,de «saturació», es va analitzar el funcio-nament del conjunt per a aquest tipus desituació, partint d’una caracterització prè-via de l’espai objecte d’estudi (estructura,accessos, senyalització) com a elementcondicionant de la mobilitat turística.L’objectiu era extraure dades sobre l’úsd’elements diferenciats del conjunt (Alcas-saba, Palaus, Generalife), l’accés al recin-te i la mobilitat interior (ordre de la visita

37

EL

CO

NJU

NT

MO

NU

ME

NT

AL

DE

L’A

LH

AM

BR

A D

E G

RA

NA

DA

MA

RÍA

GA

RC

ÍA H

ER

NÁ

ND

EZ

i temps de permanència a l’interior delconjunt).El segon gran bloc del treball, l’anàlisi delfuncionament de la visita als Palaus Nas-sarites, abordava l’estudi de la situació delsdiferents espais que componen aquestconjunt. L’objectiu era avaluar la pressióa què estaven sotmesos els Palaus Nassa-rites amb el sistema de cabudes vigent i elfuncionament real de la visita pública. Endetall, s’hi van caracteritzar dos aspectes:de primer, la mobilitat i l’ús interior delspalaus a partir de la seva configuració espa-cial com a element condicionant; després,el grau de saturació de l’espai a partir dela distribució temporal de l’afluència i elseu ritme d’entrada als palaus. Així doncs,es va caracteritzar l’ús que els visitants feiend’aquestes dependències (mobilitat i ritmesde marxa) i es va calcular l’espai disponibleper persona al llarg de la jornada.Posteriorment, a través de l’observaciódirecta del comportament dels visitants, esvan establir uns marges de saturació quevan servir per a avaluar el funcionamentde cadascuna de les estances en relació ambla pressió que hi exercien els visitants indi-viduals i els visitants en grup. L’objectiufinal era trobar criteris que permetessinestablir un marge òptim d’utilització del’espai: el nombre total de visitants quepoden entrar diàriament a l’Alhambra,capaç d’assegurar-hi la qualitat de l’expe-riència estètica de la visita i la conserva-ció del monument a partir de normesmuseogràfiques, de percepció visual i deprotecció del patrimoni.Els resultats de l’estudi van palesar algunsdesajusts en el funcionament del sistemade gestió dels límits d’entrada, per l’acu-mulació de visitants a l’interior dels palaus,que s’han anat corregint en anys posteriors.D’aquesta manera, les dades del treballs decamp mostraven que la pressió turísticadins els Palaus Nassarites era molt alta. Enun espai tan reduït i fragmentat, en elsmoments més crítics s’hi acumulaven fins800-900 persones, cosa que suposava unasuperfície útil de solament 2,9 m2 per per-sona. La revisió dels marges de capacitatd’acollida dels diferents espais que com-ponen els palaus aconsellava reduir elnombre de visitants que hi accedien en cadatorn d’horari, per tal de garantir que el

volum total de públic no superés les 535persones dins els palaus.

3. L ’A lhambra: tur isme i gest ió cu l tura l .

Nous paràmetres per a la gest ió de ls f luxos

de v is i tants

El conjunt monumental de l’Alhambra iel Generalife es un espai de gestió sum-mament complexa. Per la importància quela funció turística ha adquirit dins el monu-ment, els responsables n’han d’acarar moltsproblemes que desborden l’àmbit mera-ment cultural. De fet, l’Alhambra es confi-gura com un element en canvi constant queha d’intentar anar responent «sobre lamarxa» als reptes que la gestió quotidia-na d’un volum tan elevat de visitants higenera. Per tant, la reflexió teòrica i la pre-sa de decisions s’interrelacionen en un pro-cés continu que es retroalimenta a partirdel coneixement de la realitat que propor-ciona l’experiència de la gestió diària.En aquest sentit, l’estimació de la capaci-tat d’acollida dels diferents espais del’Alhambra ha servit com a coneixementde suport per a dimensionar i reconduirmoltes de les decisions relacionades amb elsistema de gestió de la visita pública (redis-tribució de les cabudes per tipus de visi-tants, límit màxim de visites, diferencia-ció d’itineraris, etc.). En tot cas, el siste-ma de gestió de la visita es continua basanten el control i la limitació d’accés als PalausNassarites, i, independentment dels comen-taris favorables o desfavorables que la sevaimplantació ha suscitat en l’opinió públi-ca, ha servit per a controlar i regular el fluxdiari de visitants dins l’Alhambra.Rere aquesta mesura hi ha una políticade gestió turística basada en una premissaclara i explícita: la necessitat d’harmo-nitzar la gestió cultural i la gestió turís-tica (Revilla Uceda, 2000). A priori, lagestió d’un monument com l’Alhambras’enfronta a la inèrcia imposada des de famolts anys per l’escissió existent entreaquests dos àmbits d’actuació, de vegadesfrontalment oposats. Així, ens trobem enun conjunt monumental amb dues fun-cions clarament diferenciades –l’ús turís-tic i les tasques de conservació i recerca–,però també amb dos tipus d’usuaris (visi-

38

EL

CO

NJU

NT

MO

NU

ME

NT

AL

DE

L’A

LH

AM

BR

A D

E G

RA

NA

DA

MA

RÍA

GA

RC

ÍA H

ER

NÁ

ND

EZ

39

EL

CO

NJU

NT

MO

NU

ME

NT

AL

DE

L’A

LH

AM

BR

A D

E G

RA

NA

DA

MA

RÍA

GA

RC

ÍA H

ER

NÁ

ND

EZ

tants versus investigadors, conservadorsi estudiants) i dos grans grups d’interes-sos contraposats: l’explotació comercialdel bé patrimonial en tant que producteturístic i la seva gestió cultural (conser-vació, recerca i docència).En general, superar la dicotomia d’interes-sos escindits entre gestió cultural i turis-me demana reassumir uns clars principisètics respecte a l’explotació turística delpatrimoni, com ara la sostenibilitat, la qua-litat de la visita i la preservació del patri-moni. Partint d’aquests principis bàsicsgenerals i des dels plantejaments de ladirecció del conjunt monumental, en l’har-monització de la gestió turística i la cultu-ral de l’Alhambra es té en compte la consi-deració del visitant del monument, com unelement essencial del seu significat i de laseva funció. Des d’aquesta perspectiva,monument i visitant són dos termes cab-dals d’una experiència intel·lectual deno-minada experiència estètica (Revilla Uce-da, 1998). Es considera que el visitant ésel subjecte d’aquesta experiència estètica,no pas un consumidor passiu d’un «pro-ducte turístic». Per tant, la gestió del monu-ment s’encamina a aconseguir que el visi-tant hi tingui una experiència de qualitat.La qualitat de l’experiència estètica del visi-tant depèn de les condicions del subjecteque percep l’obra d’art, el visitant, i delmateix monument (Revilla Uceda, 1998).Aquestes condicions poden ser de duesmenes: internes i externes. Les condicionsinternes tant del visitant com del monu-ment són donades per la seva pròpia natu-ralesa i, doncs, no s’hi pot incidir. Sóncondicions internes del visitant la seva for-mació cultural, el seu grau de receptivitati la seva capacitat d’interpretació o valo-ració del contingut històric i el significatformal de l’obra que contempla, etc. Res-pecte al monument, les condicions internesens parlen dels seus valors estètics, histò-rics, d’identitat, educatius, ambientals, etc.Les condicions externes, en canvi, depenende les estratègies i polítiques d’actuació ques’adoptin respecte a la gestió del monu-ment. Per exemple, són condicions externesdel visitant (de les quals depèn la qualitatde la seva visita) aspectes com l’accessibi-litat al monument (aparcament, entrada,horaris, transport públic), l’espai dispo-

nible per persona, els serveis de lavabos,cafeteria, consigna, atenció mèdica, infor-mació, senyalització, llibreria, etc. Lescondicions externes del monument, de laseva banda, són aspectes relacionats ambel seu estat de conservació, el mantenimentde les instal·lacions, els nivells de conta-minació acústica, la qualitat de l’entorn, larestauració com a operació de llegibilitathistòrica i estètica, etc. Mentre que lescondicions internes són inamovibles idonades per les característiques intrín-seques del visitant i del monument, comdèiem, les condicions externes són el cavallde batalla de la gestió de la visita pública.Constitueixen l’àmbit clau d’actuació quepermet millorar les condicions de contem-plació i, per consegüent, la qualitat del’experiència turística general del visitant.Sota aquesta filosofia general, totes lesmesures adoptades pel que fa a la gestió dela visita pública al conjunt de l’Alhambrai el Generalife parteixen de dues convic-cions fonamentals (Revilla Uceda, 2000):en primer lloc, la gestió del públic, en tantque subjecte de l’experiència estètica, ésuna gestió cultural i, en segon lloc, aques-ta ha d’integrar, juntament amb les accionsde preservació del patrimoni, les actuacionsnecessàries per a organitzar, regular i fermés qualitatiu l’accés i el gaudi de tots elsvisitants.Segons les premisses esmentades, els objec-tius generals de la gestió de la visita públi-ca de l’Alhambra són dos, doncs: mante-nir-ne la qualitat de la visita i evitar-hi lamassificació turística. Aquestes finalitatsbàsiques, de caràcter general i vinculadesestretament entre elles, en la pràctica esconcreten en un objectiu operatiu clar:redistribuir-hi espacialment i temporal-ment els fluxos de visitants. Per a això s’hanendegat un seguit de mesures relacionadesamb l’establiment de cabudes (revisadesa partir de l’estudi de capacitat de càrre-ga fet l'any 1999) i la implantació de límitsmàxims de visites en funció de la tipolo-gia de visitants (escolars, visites culturals,grups comercials i visitants individuals).Amb la implantació d’aquestes mesures,els nous paràmetres de gestió que s’hanemprat a partir de l’any 2000 per a regu-lar els fluxos de visitants a l’interior delconjunt són els següents:

a) Establiment de cabudes. El nombremàxim de visites del conjunt monumentals’ha calculat en funció de la capacitat d’aco-llida dels Palaus Nassarites, i aquests sónels criteris per a fixar-ne els marges d’uti-lització turística, revisats a la tardor del1999: la capacitat màxima d’acollida dinsels Palaus Nassarites és de 535 personesalhora, la durada mitjana del recorregutpels palaus s’estima en 45 minuts i la dis-ponibilitat espacial mínima per personadins els palaus, que hi assegura la quali-tat de la visita, és de 3,94 m2.Per tal de respectar aquests estàndardsde qualitat, el nombre màxim d’entradespermeses als Palaus Nassarites és de 350persones cada mitja hora. Un ritme d’entra-da als palaus determina que la capacitatmàxima anual de tot el conjunt sigui de2.743.490 visitants (amb capacitats dià-ries de 7.700 persones a l’estiu i 6.300 al’hivern).b) Contingentació de l’entrada. Hi ha, amés, uns límits d’entrada destinats a lesdiverses menes de visitants. Per a cadarecorregut de torn/dia/setmana es reservael 35% de les entrades disponibles als visi-tants individuals, el 35% com a màximals grups comercials d’agències i el 30%restant als escolars i a les visites culturals.c) Altres mesures de regulació de fluxos.L’establiment de capacitats i la contin-gentació de l’entrada són mesures que s’hande complementar amb un altra sèrie d’ini-ciatives tendents a millorar la circulaciógeneral dels fluxos de visitants. D’aquestamanera, amb l’objectiu d’alleujar la pres-sió que les visites en grups grans exerceixensobre l’espai, el nombre màxim permès depersones que poden integrar un grup orga-nitzat s’ha reduït al marge de 42 a 30. Peròtambé, per evitar la congestió que es pro-duïa durant els primers minuts de cadaentrada de visitants als Palaus Nassarites,s’ha implantat un sistema de regulació quesolament permet, mitjançant l’entrada esca-lonada, que hi accedeixin unes 65 personescada cinc minuts (350 en total cada mitjahora).Tot aquest sistema s’articula a través d’unprocediment triple en la gestió de la ven-da d’entrades:– La reserva prèvia de la visita per als grupsculturals i escolars, gestionada per la

mateixa direcció del monument (central dereserves de l’Alhambra).– La venda anticipada d’entrades per alsgrups d’agències comercials i els visitantsindividuals. Per un acord amb el Banco Bil-bao-Vizcaya-Argentaria que va entrar envigor al gener del 1999, la venda antici-pada es fa a les sucursals que aquesta enti-tat bancària espanyola té a tot el territoridel país. Pel setembre del 2000, la vendaanticipada ja suposava el 65% de l’entra-da venuda per a visitar el conjunt monu-mental (Revilla Uceda, 2000).– La venda directa a la taquilla de lesentrades que no han estat reservades nivenudes pel BBVA.La gestió quotidiana dels fluxos de visitantsexigeix donar resposta als problemes nousque es van generant amb la posada en pràc-tica de les mesures d’actuació. Per exemple,si abans d’implantar el sistema de com-pra prèvia d’entrades l’acumulació mésgran de persones es produïa durant les horescentrals del dia (de les 12:00 a les 16:00hores), amb el nou sistema de reserva a tra-vés del BBVA es van començar a produirles aglomeracions més grans a les primereshores de la jornada. Prop del 70% dels visi-tants es concentren en tres hores (de 9:00a 12:00 del matí). Com a conseqüència, enespais com el Generalife o l’Alcassaba–menys utilitzats anteriorment, ja queactuaven com a espais complementaris devisita– va començar a haver-hi problemesde congestió i saturació turística, que finsaleshores es produïen solament als PalausNassarites. Per intentar donar resposta aaquest problema, s’han establert duesentrades diferenciades, l’una de matí il’altra de tarda, i així es distribueixen lesvisites en dos torns: 4.200 persones en eltorn de 9:00 a 14:00 hores i 3.500 en elde 14:00 a 20:00 hores durant l’estiu.Finalment, una altra mesura que podriaevitar o mitigar en part la concentració ipolarització de la visita és la diversificaciódels itineraris, en fase d’estudi encara. Esconsidera la possibilitat de crear-hi unesmodalitats de visita amb preus diferents:una »«Alhambra essencial» per al públicinteressat a fer una visita concisa i ràpidadel conjunt monumental, i una o diverses«Alhambres ampliades» segons criteristemàtics que hi permetessin recórrer iti-

40

EL

CO

NJU

NT

MO

NU

ME

NT

AL

DE

L’A

LH

AM

BR

A D

E G

RA

NA

DA

MA

RÍA

GA

RC

ÍA H

ER

NÁ

ND

EZ

41

EL

CO

NJU

NT

MO

NU

ME

NT

AL

DE

L’A

LH

AM

BR

A D

E G

RA

NA

DA

MA

RÍA

GA

RC

ÍA H

ER

NÁ

ND

EZ

neraris diferents. Però les dimensionsreduïdes dels espais que susciten més inte-rès i que s’haurien d’incloure en tots els iti-neraris (els Palaus Nassarites) dificultenl’articulació d’aquesta proposta.

Conclus ió

Val a dir que l’Alhambra presenta un modelde gestió dels fluxos de visitants basat enles necessitats del públic, tenint molt encompte la qualitat de la seva experiènciaturística. Amb tot, l’interès d’aquesta ges-tió rau en l’amplitud de mires que impli-ca la inserció de les mesures concretes degestió dels fluxos de visitants dins una estra-tègia cultural i turística més vasta. Aques-ta estratègia busca la qualitat de la visitaen sentit ampli, a través de millorar l’acces-sibilitat del monument i les connexions ambla ciutat, l’entorn immediat (zones de via-nants, preservació dels valors mediam-bientals) i els serveis complementaris de lavisita (lavabos, telèfons, llibreria, etc.)D’altra banda, com a laboratori d’assaig enrelació amb la capacitat de càrrega turísti-ca en conjunts monumentals, s’ha consta-tat que l’estudi en detall dels fluxos de visi-tants (caracterització bàsica, mobilitat i úsde l’espai) respecte a la configuració física iel condicionament per a la visita del conjuntmonumental és una opció metodològica vàli-da per a l’avaluació i revisió dels marges decapacitat d’acollida utilitzats com a parà-metres bàsics de gestió de la visita pública.

María García Hernández

Les dades recollides en aquest article tenen per baseel text de l’autora «Capacidad de acogida turística ygestión de flujos de visitantes en conjuntos monu-mentales: el caso de la Alhambra», Boletín del Patri-monio Histórico, núm. 36, Instituto Andaluz del Patri-monio Histórico, així com informació actualitzadaproporcionada per la direcció del mateix Patronatode la Alhambra y el Generalife

BIBLIOGRAFIA

BORG, J. van der; GOTTI, G. Tourism and Cities of Art.The Impact of Tourism and Visitors Flows Manage-ment in Aix-en-Provence, Amsterdam, Bruges, Flo-rence, Oxford, Salzburg and Venice. UNESCO-ROS-TE. Informe tècnic núm. 20. Venècia, 1995.

CALLE VAQUERO, M. de la. La ciudad histórica comodestino turístico. Ariel. Barcelona, 2002.

GARCÍA HERNÁNDEZ, María. «Capacidad de acogidaturística y gestión de flujos de visitantes en conjun-tos monumentales: el caso de la Alhambra». PHBoletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histó-rico, núm. 36. 2001. Pàg. 124-137.

— Capacidad de acogida turística y gestión de flu-jos de visitantes en conjuntos monumentales. Tirantlo Blanch. València, 2003. 541 pàg.

GLASSON, J.; GODFREY, K.; GOODEY, B. Towards Visi-tor Impact Management. Visitor Impacts. CarryingCapacity and Management Reponses in Europe’s His-toric Towns and Cities. Avebury. Aldershot (etc.) 1995.

Patronato de la Alhambra y el Generalife. Estudioprevio para la revisión del Plan Especial de la Alham-bra y los Alijares. Equip tècnic: Miguel Angel Troi-tiño Vinuesa (dir.), Dolores Brandis García, Isabel delRío Lafuente, Javier Gutiérrez Puebla, Manuel de laCa-lle Vaquero, María García Hernández; col·labo-radors: Fernando Martín Gil, Pilar Lobo Montero, Mªdel Mar Alonso García, Trinidad Cortés Puya, Isido-ro González-Adalid. 1999. 7 vol.

REVILLA UCEDA, M. «Valor y uso del patrimonio arqui-tectónico monumental: función estética o instrumen-to económico». XV Curso de verano. Instituto Españolde Arquitectura, 1998. Inèdit.

— «Turismo y gestión cultural. La Alhambra: pro-blemas y criterios de solución». Turismo, patrimo-nio y recuperación urbana (curs d'estiu de la Uni-versidad Complutense de Madrid, San Lorenzo delEscorial, 4-8 setembre 2000). Inèdit.

TROITIÑO VINUESA, M. A. «Turismo y desarrollo sos-tenible en ciudades históricas». Ería, núm. 47. 1998.Monogràfic dedicat al turisme a les ciutats històriques.Pàg. 211-228..

43

MO

ZA

RT

MÚ

SIC

EU

RO

-JE

SU

S D

INI

La reforma electoral italiana vapermetre que els ciutadans il’administració local estrenyessin unanova aliança. El rellançament de laciutat de Nàpols s’ha produït en aquestcontext mitjançant dos campsd’actuació ben definits. El primer,donar als ciutadans la dignitat que elsfaltava, demanant-los una participacióactiva en les decisions que havien detransformar la ciutat i atorgant-los elprotagonisme que no tenien. El segon,reapropiar-se de les riquesesartístiques, culturals i històriques delmunicipi per a inserir en l’economianapolitana un recorregut turístic quetingués la virtut d’atreure fluxos devisitants d’arreu del món.

Nicola Oddati

LA RECUPERACIÓ DE NÀPOLS

43

N I C O L A O D D A T I

S a l e r n , 1 964 . L l i c enc i a t en e conom ia .I n i c i à l a c a r r e r a po l í t i c a com a

sec re t a r i p r o v i n c i a l d e l a F ede ra z i o -ne G i o van i l e Comun i s t i I t a l i a n i de

Sa l e r n e l 1 986 . F undado r e l 1 993 del ’ a s soc i a c i ó “ Temp i Mode rn i ” de l a

Con f ede ra z i one Gene ra l e I t a l i a na de lLa vo ro , n ' ha e s t a t nomena t

p re s i den t nac i ona l . E l 1 997 é snomena t coo rd i nado r de l a

sec re t a r i a p ro v i n c i a l d e l Pa r t i t oDemoc ra t i co de l l a S i n i s t r a de

Nàpo l s . A l d e sembre de l 1 999 é se l e g i t s e c r e t a r i a l p r ime r cong ré s

p rov i n c i a l d e l s Democ ra t i c i d iS i n i s t r a . A l no vembre de l 200 1

és nomena t pe r l ’ a l c a l dede l ’ a j u n t amen t de Nàpo l s r e g i do r de

Desenvo l upamen t ( t r eba l l ,c oope ra t i v e s i f o rmac i ó p ro f e s s i ona l ,

conce r t ac i ó amb e l s a gen t s soc i a l s ,i n s t r umen t s de p rog ramac i ó

negoc i ada , empresa ,empresa r i a t j o ve ) i d e Tu r i sme .

l 1993, Nàpols, de la màd’Antonio Bassolino, vaemprendre un llarg ca-mí que tenia un objec-tiu ben clar: donar-li ala ciutat la dignitat queli faltava. La crisi del sis-tema polític italià alsanys vuitanta haviamalmès terriblement larelació entre els ciuta-dans i la classe políticatant local com nacional,tot generant un clima decada vegada més des-

confiança que en determinats moments sem-blava del tot irreparable. La reforma electo-ral que al començament dels anys norantava introduir l’elecció directa dels alcaldes i laprogressiva descentralització del poder esta-tal cap a municipis i regions, procés que avuicontinua en marxa, van permetre que els ciu-tadans i l’administració local estrenyessin unanova aliança. Els alcaldes i els presidents delsgoverns provincials i regionals van esdeve-nir, llavors, uns interlocutors directes de laciutadania capaços de catalitzar tots sols inicia-tives que anaven més enllà del consens decadascun dels partits. Nàpols es va significarmolt en aquest nou context nacional i hi vatenir un paper de primer ordre. El rellançament de la ciutat s’ha produït mit-jançant una tasca no gens fàcil duta a terme,sobretot, en dos camps d’actuació ben defi-nits. El primer, ja indicat més amunt, anavaorientat a donar als ciutadans la dignitat queels faltava, demanant-los una participació acti-va en les decisions que havien de transfor-mar la ciutat i atorgant-los, per fi, el prota-gonisme que no tenien. El segon consistia areapropiar-se de les riqueses artístiques, cul-turals i històriques del municipi. L’hem per-seguit, aquest segon objectiu, no solament perinserir en l’economia napolitana un recorre-gut turístic que tingués la virtut d’atreurefluxos de visitants d’arreu del món, sinó sobre-tot per construir una nova identitat ciutada-na basada en la grandesa de la història deNàpols i en l’adquisició d’una consciènciadel potencial de la ciutat, un potencial en bonapart encara per explotar. El primer gest que

va fer el nou equip de govern en aquesta direc-ció va ser, precisament, recuperar per als ciu-tadans i per a la ciutat la seva plaça principal,és a dir, la majestuosa Piazza del Plebiscito,que es troba davant del Palau Reial, un delsmuseus més grans de la ciutat. La plaça s’haviaconvertit, els anys anteriors, en un enormeaparcament, un indret on durant molt detemps hi van regnar el caos i la polució i quehavia perdut tot allò que, al cap i a la fi, laidentifica, tant a Itàlia com a l’estranger, comel símbol de la ciutat. La Piazza del Plebisci-to s’ha recuperat per a assumir noves i múl-tiples funcions, com la de ser el lloc on se cele-bren els principals aplecs ciutadans, on ja fagairebé deu anys que més de dos-cents milnapolitans es troben per a saludar l’arribadade l’any nou amb espectacles i concerts o ellloc on cada any artistes italians i estrangersde talla internacional exposen al mes dedesembre obres úniques realitzades expres-sament per a aquesta mostra conjunta. Si afe-gim, des d’un punt de vista estrictamenturbanístic, que aquesta plaça és l’enllaç prin-cipal, a través del seu llarg i bonic passeig,entre el centre urbà i el mar, ens adonaremdel gran encert, en termes socioculturals, dela iniciativa que es va prendre en aquellmoment. El segon pas va ser crear una xarxa museís-tica que ajudés a treure el màxim profit delstresors artístics escampats per tot el munici-pi. No cal dir que els amants de la cultura,de l’art i de la història poden trobar a Nàpolsincomptables motius per a viure una expe-riència carregada d’estímuls i emocions. Entreles línies mestres de la política municipal hiha precisament la voluntat de donar un granimpuls a les activitats culturals i turístiquesperquè es pugui gaudir cada vegada més deles belleses naturals, arquitectòniques i ar-queològiques que omplen tots els racons de laciutat i molt especialment el nucli antic, elqual, amb les seves nombroses esglésies, monu-ments, tallers d’artesans i esplèndids palausde totes les èpoques, ha estat qualificat de«museu obert» i declarat per la Unesco Patri-moni de la Humanitat. D’acord amb aques-ta voluntat, l’Ajuntament de Nàpols va acti-var al febrer del 1994 un pla d’actuacions pera recuperar i potenciar el patrimoni artístic de

44

LA

RE

CU

PE

RA

CIÓ

DE

NÀ

PO

LS

N

ICO

LA

OD

DA

TI

E

la ciutat, pla executat en col·laboració amb elsinstituts de conservació i restauració de bénsculturals del Ministeri (Soprintendenze), ambles autoritats eclesiàstiques i amb diverses ins-titucions i associacions. És així com s’han pogutreobrir al públic algunes de les més valuosesrestes històriques que formen els «carrers del’art» del nucli antic: el Decumanus Major(carrer Tribunali), el Decumanus Inferior(Spaccanapoli), el Decumanus Superior (Anti-caglia) i l’itinerari que duu de la plaça SanDomenico Maggiore a la plaça del Plebiscito.Tota visita a la ciutat ha de començar peraquest meravellós «cor» partenopeu abans decontinuar per altres punts no menys dignesd’admiració. Entre aquests, l’ex Real CasaSanta dell’Annunziata, aixecada al segle XIVconjuntament amb l’església annexa per aacollir un hospici destinat a nens abandonats,reconstruïda al segle XVI amb estil renaixen-tista i al XVIII, després de patir un incendi,per Luigi i Carlo Vanvitelli. Pel refinat por-tal de marbre construït al segle XVI s’acce-deix al pati monumental de la Casa i al famós«Torn» («Ruota»): els pares posaven els nensdins d’aquest tambor de fusta de forma cilín-drica i a la banda de dins els recollien les dides.A fora, sobre el torn, hi havia un amoret demarbre amb aquesta llegenda: «Oh, pare imare que aquí ens deixeu / A les vostresalmoines ens encomanem». A alguns els pen-java del coll un full de paper amb el nom delspares, o els trobaven algun objecte d’or od’argent. De la roba i de tot el que duien, aixícom de qualsevol detall que els distingís, esprenia nota en un llibre per tal de facilitar queels pares, si els volien recuperar, els recone-guessin. A continuació, l’itinerari fa cap al Castel Novo,més conegut com a Maschio Angioino (lite-ralment, torre angevina): el monument mésemblemàtic de la història de Nàpols. Va seredificat per ordre de Carles I d’Anjou: les obresvan començar el 1279 i ja des del momentde la seva construcció se’l va anomenar Cas-trum Novum per a diferenciar-lo del Casteldell’Ovo i del Castel Capuano. Sota la dinas-tia dels Anjou va viure la seva millor èpocaen temps de Robert el Prudent, que hi va acol-lir artistes i homes de lletres com Giotto, Petrar-ca i Boccaccio. El 1422, amb la conquesta delregne per part d’Alfons el Magnànim, va serreconstruït d’acord amb les exigències defen-sives de mitjan segle XV. Actualment l’entra-

da al castell exhibeix, entre la Torre de Guàr-dia i la Torre del Mig, l’Arc de Triomf d’Alfonsel Magnànim, obra mestra i gran contribucióde la cort aragonesa a l’escultura sud-italia-na de mitjan segle xv. Al Museu Municipal(Museo Civico) s’hi poden admirar frescs,quadres, escultures, gravats i parament litúr-gic que van del segle XIV al segle XX. Tam-bé són espais museístics la Sala Carles V i laSala de la Llotja, que acullen exposicions deprojecció internacional. La visita de tot elconjunt monumental del castell –en el qualtambé destaquen la Sala dels Barons i la Cape-lla Palatina– es completa de poc temps ençàamb un interessant itinerari de caràcterarqueològic per les cortines septentrional ioriental, on han sortit a la llum jaciments moltantics. Els passadissos subterranis, d’altra ban-da, condueixen a indrets mítics i llegendariscom la famosa presó dels Barons i el profund«fossat del cocodril». A poca distància del Castel Novo es va inau-gurar ara no fa gaires mesos el Museu del’Actor Napolità, que aplega records d’artistescom Eduardo De Filippo, Totò, Massimo Troi-si i molts altres. S’hi exposen vestuari, guions,fotografies, cartells, anuncis, fotogrames,retrats, autògrafs... La plaça Trieste e Tren-to –situada entre el teatre San Carlo, el PalauReial, la plaça del Plebiscito i el carrer Tole-do– acull, en canvi, l’exposició permanent«Nàpols» segons la col·lecció De Mura: llibressobre la ciutat de Nàpols, fotografies, diaris,autògrafs, retrats, discs, cartes, gravats, cerà-miques i porcellanes, dibuixos i cartells delteatre de varietats, partitures, documentsdiversos... Material que integrava la col·lecciód’Ettore De Mura, gran amant de la poesia,col·leccionista, director de cinema, promotord’espectacles, conferenciant, compositor defamoses cançons napolitanes com Tuppe tup-pe mariscià i Suspiranno ‘na canzone.Si avancem cap al passeig marítim topem ambel Castel dell’Ovo, el casal més antic de Nàpols,que s’alça a l’illot de Megaris, punt d’arriba-da dels colons de Rodes que, vinguts de Grè-cia, van fundar la ciutat de Partenopea. Capa finals de l’època republicana (segle I aC)va ser reconvertit en residència del generalromà Luci Licini Lúcul. Al segle V dC s’hi vanestablir els monjos de l’orde basilià. D’aquestperíode és la Sala de les Columnes, on vanser reutilitzades les columnes de la vil·la deLúcul. Al segle XII hi van arribar els nor-

45

LA

RE

CU

PE

RA

CIÓ

DE

NÀ

PO

LS

NIC

OL

A O

DD

AT

I

mands, que van transformar l’illot en una veri-table fortalesa anomenada «Normandia». El1270, amb l’inici de la dominació francesa,Carles I d’Anjou hi va impulsar nombrosesreformes i va concentrar al castell els Arxiusi el tribunal de la Magna Curia. El 1420 elva conquerir Alfons el Magnànim, que hi vamorir el 1458. El 1503 el van ocupar els sol-dats francesos, però el setge al qual el va sot-metre Ferran el Catòlic va acabar amb la sevadestrucció gairebé total, com a conseqüènciade l’explosió d’una mina. Reconstruït ambbastions pels espanyols, va ser objecte de novestransformacions als segles XVII i XVIII. El1976 s’hi van fer importants obres de res-tauració i consolidació. Actualment acullcongressos, exposicions i altres esdevenimentsculturals. Hi té la seva seu el Museu d’Etno-prehistòria del Club Alpino Italiano. La darrera parada del recorregut ens por-ta a la Casina Pompeiana, dins el fabulósentorn de la Villa Comunale. Edificada el1870 en estil neoclàssic, la Casina va serrestaurada el 1891 i va esdevenir la seud’exposicions organitzades pel CircoloArtistico Politecnico. Durant la postguer-ra va ser seu de la Societat Promotora deBelles Arts «Salvator Rosa». El 1997 en vapoder tornar a disposar l’ajuntament, quela va destinar a exposicions d’art contem-porani i altres manifestacions culturals.De l’itinerari virtual que acabem de fer és fàcildeduir el capital artístic de Nàpols, però benaviat es va sentir la necessitat de combinar,en determinades dates de l’any, la fruïciód’aquestes belleses de la ciutat amb diversesactivitats culturals (exposicions, concerts,música, art, poesia, història, seminaris, etc.)pensades expressament per a l’ocasió i ques’ajustessin a un tema ben definit que lesconvertís en un tot únic i irrepetible. Va néixeraixí el «Maig dels monuments», és a dir, ungran desplegament de cultura que cada anyté lloc en el transcurs d’aquest mes i que haesdevingut un gran pol d’atracció turística pera la nostra ciutat. Aquest any, el Maig celebrala seva novena edició, dedicada al tema «Elmar entre les terres del foc. El mirador. Nàpolsdel Vesuvi als Camps Flegreus». Del 26 d’abrilal 8 de juny s’alternen al llarg de set caps desetmana una gran quantitat d’events: 8 nitsd’art, 9 itineraris històrics i artístics, 9 indrets«retrobats», 548 visites guiades, 77 iniciativesmobilitzadores, 7 divendres musicals, 6 di-

vendres al conservatori de San Pietro a Majel-la, 7 divendres al claustre de San Lorenzo, 6diumenges a Palau, 9 aperitius musicals alteatre San Carlo, 79 concerts, 27 espectaclesteatrals, 31 manifestacions esportives, 81 expo-sicions, 20 events, 9 espectacles de dança, 9congressos. El govern municipal s’ha marcat com a prio-ritat, doncs, la planificació, fent per manerad’introduir cites anuals que, alhora que sónfixes, cada any són diferents. Al costat delMaig, així, tenim, igualment consolidats, enca-ra que menys coneguts a l’estranger, l’«Estiua Nàpols» i el «Cap d’Any a Nàpols», que,conjuntament amb la xarxa museística, de laqual es pot gaudir tot l’any, fan de cada visi-ta a Nàpols una ocasió única i especial. Totplegat fa que el turisme sigui un dels motorsprincipals de l’economia de la ciutat. I cal afe-gir que, sobretot en aquests darrers anys,l’equip de govern ha començat a negociar unseguit d’acords amb les agències turístiqueslocals, nacionals i estrangeres per tal de garan-tir una bona promoció de la ciutat a les mésprestigioses fires del món. La relació de la nos-tra Regidoria amb els empresaris del sector esbasa en els principis de la consulta, la coope-ració i el consens. Abans d’engegar qualsevolactuació rellevant que faci créixer l’oferta turís-tica napolitana, l’ajuntament s’escolta les pro-postes de les entitats i organitzacions del sec-tor i mira de trobar, en bé de la ciutat, unalínia d’acció comuna. Aquesta és la funció dela Junta Permanent per al Turisme i la Cul-tura (Assise Permanente per il Turismo e laCultura), instituïda el 1995 i concebuda comun organisme estable encarregat d’elaborarestratègies i planificar activitats de promociói potenciació de Nàpols en el terreny turístici cultural. A més a més de l’ajuntament, for-men part de la Junta totes les institucions ientitats implicades en el sector: entre d’altres,el govern de la regió Campània, el govern dela província de Nàpols, els instituts de conser-vació i restauració de béns culturals del Minis-teri, la Cambra de Comerç, el Patronat Pro-vincial de Turisme (Ente Provinciale Turis-mo), l’Oficina de Turisme (Azienda di Curae Soggiorno e Turismo), el Patronat NacionalItalià de Turisme (Ente Nazionale ItalianoTurismo), la Mostra d’Ultramar, l’AutoritatPortuària, la Unió d’Industrials, la FederacióItaliana d’Agents de Viatges i Turisme, l’Asso-ciació d’Hotelers Napolitans, l’Associació de

46

LA

RE

CU

PE

RA

CIÓ

DE

NÀ

PO

LS

N

ICO

LA

OD

DA

TI

47

LA

RE

CU

PE

RA

CIÓ

DE

NÀ

PO

LS

NIC

OL

A O

DD

AT

I

Restauradors Napolitans, la societat de gestióde l’aeroport (GESAC) i la Federació Italia-na d’Establiments Públics (Federazione Ita-liana Pubblici Esercizi). Amb tots ells vamdecidir organitzar les següents àrees tècniques:Capacitat hotelera, Infraestructures, Sistemesde transport urbà, Obertura d’establimentspúblics en els períodes més «crítics», Infor-mació, Senyalització, Assessorament als turis-tes, Programació d’events, Zones amb voca-ció turística, Tasques de promoció, Mar, Habi-litació de platges per al bany, Recuperació delport, Nàutica, Seguretat i Qualitat de vida. La sinergia entre els governs municipal, pro-vincial i regional és una de les claus per atè-nyer els diversos objectius, i sens dubte el fetque tots tres estiguin governats per la mateixamajoria política constitueix un gran avantat-ge. Una ciutat com Nàpols, amb més d’unmilió d’habitants, necessita imperiosamentque es produeixi una col·laboració efectivaentre les institucions. Gràcies a aquesta siner-gia s’han pres iniciatives tan importants pera facilitar la visita als indrets d’interès turís-tic i cultural com la creació del bitllet inte-grat Artecard. Artecard és una tarja que per-met a l’usuari, durant un temps limitat d’uno dos dies, i sense haver de comprar altres bit-llets ni d’assumir altres despeses, accedir alsdiversos museus municipals de Nàpols i detota la Campània servint-se dels mitjans detransport públic tant de la ciutat com de laregió, mitjans que en aquests darrers deu anyss’han incrementat de més d’un 70% i queencara continuaran incrementant-se. Un bit-llet integrat que s’adreça no solament alsturistes, sinó també als napolitans i als cam-panians, sovint desconeixedors de les bellesesque amaga el seu territori. Una altra qüestió és com fer el manteni-ment d’aquests indrets d’interès: una qües-tió tan important com cara i difícil d’orga-nitzar i de gestionar, que en gran part haestat coberta aquests anys recorrent a «tre-balladors socialment útils» o a treballadorsamb dificultats d’inserció laboral formatsen tasques d’utilitat pública. Aquesta mo-dalitat de treball l’ha feta possible una lleinacional que permet als organismes públicscontractar aturats per a feines puntuals,però és una llei que ja té uns quants anys,i ha deixat de ser una solució viable, per-què es tracta de treballadors temporals quereben de la seguretat social un taló de poc

més de cinc-cents euros. L’ajuntament iel govern regional s’estan plantejant la crea-ció d’una veritable agència regional dedi-cada al manteniment dels punts d’interèsturístic i cultural de tota la regió, una agèn-cia que estigui en condicions d’oferir fei-na estable i una especialització més alta als«treballadors socialment útils». Ara bé, siamb el temps, d’una banda, ha augmen-tat la transferència de competències a lesadministracions locals, de l’altra, paral·lela-ment i progressivament, ha disminuït deforma dràstica l’assignació de fons per partdel govern de l’estat. Aquesta tendència haarribat al seu extrem amb les dues darrereslleis de finançament de l’actual govern esta-tal, que fixen retalls de fins al 40% per alsmunicipis.Un altre aspecte en què la ciutat ha de mi-llorar és el nombre de places hoteleres:l’afluència turística ens ha fet tocar gaire-bé sempre, en els darrers anys, pics d’entreun 90 i un 100% d’ocupació, percentatgesque imposen la necessitat d’augmentarl’oferta d’allotjament. L’ajuntament ha des-triat alguns edificis del demani municipalque no s’estan utilitzant i que mitjançantacords amb empresaris privats es conver-tiran en hotels, cosa que permetrà de sal-var el problema que comporta la impossi-bilitat d’edificar a tot el centre de la ciutati de no violar les línies marcades pel noupla urbanístic.El darrer aspecte que voldria destacar –peròme’n deixo molts altres per no allargar-me–és l’artesania artística, la qual pot presumir,a la nostra ciutat, d’uns orígens que es remun-ten a fa segles. Nàpols és una caixa de sor-preses per als amants dels productes artesa-nals i de les manufactures de qualitat. Cadapetit taller és un indret de records i experi-mentacions, on agafen forma objectes de valorexcepcional: des dels pessebres fins a les joiesd’orfebreria, des dels instruments musicalsdels «mestres llaüters» fins a les porcellanes iceràmiques de Capodimonte. Contemplar comtreballen els artesans de Nàpols és un espec-tacle que ens transporta a altres temps. Mal-grat els accelerats avenços tecnològics, elsmètodes de treball en l’essencial no han can-viat gaire: llegat d’una tradició que, combi-nant art i economia, ha fet possible que es per-petuessin els secrets d’oficis preuadíssims.Centre neuràlgic del «made in Naples» és el

48

LA

RE

CU

PE

RA

CIÓ

DE

NÀ

PO

LS

N

ICO

LA

OD

DA

TI

carrer San Gregorio Armeno, en ple nucli antic,on es poden admirar i comprar, als anticstallers, pessebres de suro, fusta i cartró i pas-tors de fang fets a mà. Les figures represen-ten no solament personatges de la tradició pes-sebrística local (com l’entranyable Benino),sinó també d’altres trets de l’actualitat, comels famosos actors napolitans Totò, EduardoDe Filippo i Massimo Troisi. I justament a lazona de San Gregorio Armeno l’ajuntamentprojecta de fer una Ciutadella de l’ArtesaniaArtística. Segons alguns estudiosos, el naixe-ment del pessebre, que oficialment s’atribueixa San Francesc d’Assís al segle XIII, hauriatingut lloc, en canvi, al segle III a Nàpols, onel pontífex Liberi hauria ordenat que s’expo-sés, per primer cop, una menjadora amb elNen Jesús. D’aleshores ençà, el pessebre napo-lità s’ha afermat com un fenomen religiós,artístic i popular del qual també han partici-pat noms il·lustres: el rei Ferran I de Borbó,personalment, ajudat pels seus cortesans, enva fer un d’admirable factura. També es deuals Borbons la potenciació d’un altre sectorimportant de l’artesania napolitana: va serCarles III, el 1743, qui va fer construir aNàpols, a la zona de Capodimonte, a pocadistància de la residència reial, la primera granfàbrica de porcellana. El 1759 el monarcava traslladar l’establiment a Espanya, en-duent-se amb ell els mestres i la maquinària.El seu fill Ferran IV el 1773 va reprendre elprojecte i va fundar a Nàpols la Real Fabbri-ca Ferdinandea. L’èxit de la iniciativa va donarcom a fruit creacions artístiques i tècniquesd’elaboració d’altíssim nivell, que encara avuis’exporten i són valorades arreu del món. Fapoc la ceràmica de Capodimonte va rebre la«marca de qualitat» que atorga la legislacióitaliana vigent. Si es passen unes vacances a Nàpols, no espoden deixar de visitar altres dos racons quebullen d’activitat artesanal: el Borgo degli Ore-fici, és a dir, «burg dels orfebres», que l’ajun-tament vol revaloritzar i rellançar, ple de ta-llers d’aquests artesans, i el carrer San Sebas-tiano, també conegut com a «carrer de la músi-ca», que, a tocar del famós Conservatorio diSan Pietro a Majella, presenta nombrosesbotigues d’instruments musicals, «hereves»dels antics obradors dels fabricants de llaüts.Queda molt per fer si volem millorar la nos-tra ciutat i mantenir el rumb que el 1993 vainiciar Antonio Bassolino i que a hores d’ara

seguim amb la nova alcadessa Rosa Russo Jer-volino al capdavant, però es pot dir que lanova Nàpols ja és una realitat i, per tot aixòque aquí hem explicat i per tot allò que notenim manera d’explicar, us hi esperem ambels braços oberts.

Nicola Oddati

49

DO

CU

ME

NT

S D

’OR

GA

NIT

ZA

CIO

NS

IN

TE

RN

AC

ION

AL

S

DATA

1965

1972

19751975

19761980198219851985

1987

19891991

1992

1992

199319931994

19941994

1995

ORGANISME

ICOMOS

UNESCO

Consell d’EuropaICOMOS

ICOMOSOMTOMTOMTConsell d’Europa

ICOMOS

OMTOCPM

Nacions Unides

AIT/FIA

OCPMConsell d’EuropaEntitats Locals

OMTOMT/UNESCO

OMT/UNESCO

DENOMINACIÓ

Carta Internacional sobre la Conservaciói Restauració dels Monuments i Indrets.Historicoartístics.Del Conveni per a la Protecció del PatrimoniMundial Cultural i Natural.Carta Europea del Patrimoni Arquitectònic.Resolucions de Bruges sobre conservació depetites ciutats històriques.Carta del Turisme Cultural.Declaració de Manila sobre el Turisme Mundial.Document d’Acapulco.Carta del Turisme i Codi del Turista.Conveni Europeu per a la Protecciódel Patrimoni Arquitectònic d’Europa.Carta Internacional per a la conservacióde Conjunts i Àrees Urbanes Històriques.Carta de les Ciutats Històriques.Declaració de la Haia sobre Turisme.Declaració de Québec sobre Protecció deConjunts Urbans Històrics en Temps de Canvi.* Declaració de Río sobre Medi Ambienti Desenvolupament.* Carta sobre l’Ètica en Turismei Medi Ambient.Carta de FesDeclaració de Viena.Carta de les Ciutats Europees versla Sostenibilitat.Declaració d’Osaka sobre Turisme.Declaració de Samarkanda sobre el Turismeen la Ruta de la Seda.«Declaració d’Accra sobre el Programa deTurisme Cultural OMT-UNESCO“La Ruta dels Esclaus”».

DOCUMENTS D ’ORGANITZACIONS INTERNACIONALS 1965-2003

19951995199519961996

19961997

1999

1999

1999

19992000

20012002

OCPMOMTOMTConsell d’EuropaOMT/UNESCO

OMTOCPM

0MT

OCPM

ICOMOS

OMTLliga CiutatsHistòriquesOCPMConsell d’Europa

Protocol de Bergen.Carta del Turisme Sostenible.Declaració de Buenos Aires.Declaració d’Hèlsinki.«Carta de l’Havana sobre el Programa deTurisme Cultural “La Ruta dels Esclaus”».Declaració de Bali sobre Turisme.La crida d’Évora a favor d'un desenvolupamentturístic preocupat a salvaguardar la vitalitat i elcaràcter de les ciutats històriques.Declaració de Khiva (Uzbekistan) sobre elTurisme i la Conservació del Patrimoni Cultural.Manifest de Santiago de Compostel·la a favorde la cooperació en la conservació activai gestió sostenible de les ciutats patrimonide la humanitat.Carta Internacional sobre Turisme Cultural.La Gestió del Turisme als Indrets ambPatrimoni Significatiu.Codi Ètic Mundial per al Turisme.Declaració de Montpeller.,

Declaració de Puebla (Mèxic)Agenda 21 per a un turisme europeu sostenible.

*Document signat per OMTOrganització Mundial de Turisme (OMT), Consell d’Europa, Organització de les Ciutats delPatrimoni Mundial (OCPM), Lliga de Ciutats Històriques, Consell Internacional deMonuments i Llocs Historicoartístics (ICOMOS).Aquesta documentació es basa en la publicada a «Turismo y ciudades históricas en losdocumentos de Organizaciones internacionales», de Pilar Lobo Montero, dins Boletín delInstituto del Patrimonio Histórico, Sevilla 2001, amb algunes esmenes i actualitzacions dela redacció de Nexus.

50

DO

CU

ME

NT

S D

’OR

GA

NIT

ZA

CIO

NS

IN

TE

RN

AC

ION

AL

S