GUERRA I PAU: L’EVOLUCIÓ - gencat.cat · tal de facilitar la presa de decisions pel que fa a les línies eventuals ... de 27 d’agost de 1928, ... adoptada a la Conferència de

GUERRA I PAU: L’EVOLUCIÓDEL DRET INTERNACIONAL

Antoni Pigrau

Universitat Rovira i Virgili

Document de treball, 3

Materials de Pau i Drets Humans Document de Treball, 3

Barcelona, octubre de 2008

© Autor: Antoni Pigrau

© Edició: Generalitat de Catalunya Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans Av. Diagonal 409, 08008 Barcelona Tel: 935526000 [email protected] www.gencat.cat/dirip

Coordinació de Materials de Pau i Drets Humans: Eulàlia Mesalles

Maquetació i impressió: El Tinter

Imprès en paper ecològic i 100% reciclat

Estudi encarregat a:

Aquesta obra està sota llicència Creative Commons de Reconeixement – No comercial – Sense obra derivada 2.5. Espanya

Consulteu la llicència a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.ca

Es pot copiar, distribuir, comunicar públicament, traduir i modificar aquesta obra sempre que i quan no se’n faci un ús comercial i es reconegui l’autoria amb la citació següent:

PIGRAU, ANTONI. Evolució i problemes actuals del dret internacional en el terreny de la pau, del dret humanitari i del de guerra. Barcelona: Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Hu-mans, Generalitat de Catalunya, 2008. (Materials de Pau i Drets Humans, 3).

Les opinions expressades en aquesta publicació no representen necessàriament les de l’Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans.

Aquest material es va redactar el 2006.

L’Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans és l’estructura de la Generalitat de Catalunya que té com a missió principal desenvolupar po-lítiques públiques de foment de la pau i de promoció dels drets humans.

La col·lecció Materials de Pau i Drets Humans recull documents de treball amb l’objectiu de proporcionar una visió nova i original d’ambdós àmbits, a través de l’edició d’investigacions elaborades per centres especialitzats i persones expertes.

En el marc de les activitats impulsades pel Programa per a la creació de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), la Comissió de persones expertes que va assessorar el conseller d’Interior, Relacions Institucio-nals i Participació en el procés de creació de l’ICIP, va proposar encarre-gar una sèrie d’estudis complementaris. L’Oficina ha decidit incloure’ls en la col·lecció Materials de Pau i Drets Humans per tal de reconèixer la seva vàlua i utilitat i per agrair que la creació de l’ICIP ha generat aquests coneixements i complicitats.

L’objecte d’aquest estudi, d’acord amb l’encàrrec del Departament de Relacions Institucionals i Participació, és la descripció dels trets gener de l’evolució del dret internacional públic contemporani pel que fa a la regulació de la pau i de la guerra, i la presentació, en el seu respectiu context, dels principals problemes actuals, per tal d’identificar un ventall d’àmbits i línies potencials de recerca que presenten un interès especial, tenint com a referència el Programa per a la creació de l’Institut Interna-cional per la Pau.

Per tant, no es tracta d’un estudi acadèmic aprofundit de cap dels proble-mes que s’hi tracten, sinó d’un document de treball panoràmic destinat a presentar, de manera relativament ordenada, l’estat de la qüestió per tal de facilitar la presa de decisions pel que fa a les línies eventuals de recerca que pugui impulsar l’institut esmentat en aquest àmbit.

ANTONI PIGRAU SOLÉ Catedràtic de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals Universitat Rovira i Virgili Tarragona, gener 2006

SUMARI El dret de la guerra i la pau en l’origen del dret internacional: ius ad bellum i ius in bello 7 I. EL IUS AD BELLUM: L’INTENT DE PROHIBICIÓ DE L’ÚS DE LA FORÇA ARMADA I D’ESTABLIMENT D’UN SISTEMA DE SEGURETAT COL·LECTIVA DESPRÉS DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL 7

1. La prohibició de l’amenaça i l’ús de la força armada a la Carta de les Nacions Unides 8

1.1. El principi de prohibició de l’amenaça o l’ús de la força 81.2. El sistema de seguretat col·lectiva i l’ús de la força armada per part de l’ONU 91.3. L’excepció de legítima defensa 11

2. La pràctica internacional durant el període de la guerra freda 12

2.1. La impossibilitat d’aplicació del capítol VII de la Carta 122.2. Les solucions alternatives 13

2.2.1. La Resolució 377 A (Unió Pro Pau) de l’Assemblea General 132.2.2. El capítol «VI i mig»: les «operacions de manteniment de la pau» 142.2.3. L’ús unilateral de la força armada 15

3. El final de la guerra freda i la redefinició de la seguretat col·lectiva 16

3.1. L’ampliació del concepte de seguretat i la redefinició de l’agenda de pau 163.2. El revifament de les operacions de manteniment de la pau 183.3. L’autorització de l’ús de la força pel Consell de Seguretat 203.4. L’ús unilateral de la força sense l’autorització del Consell de Seguretat 223.5. Els nous enfocaments 24 12

3.5.1. La Declaració del Mil·lenni i la seguretat humana 243.5.2. L’informe del Grup d’Alt Nivell sobre les Amenaces, els Desafiaments i el Canvi 263.5.3. L’informe del secretari general de l’ONU a la Cimera Mundial del 2005 283.5.4. La Cimera Mundial de 2005 29

II. EL IUS IN BELLO: L’INTENT DE LIMITAR L’ÚS DE LA FORÇA DURANT ELS CONFLICTES ARMATS I ELS SEUS EFECTES SOBRE ELS NO COMBATENTS, MITJANÇANT EL DRET INTERNACIONAL HUMANITARI 31 1. El Dret de l’Haia i el Dret de Ginebra 31 2. Desarmament i armes de destrucció massiva 33 3. Els temes preferents de recerca en l’àmbit del dret internacional humanitari 38

III. LES CONNEXIONS AMB LA JUSTÍCIA PENAL INTERNACIONAL I EL PAPER SINGULAR D’ESPANYA EN AQUEST ÀMBIT 41 1. Els fonaments del dret internacional penal 41 2. La justícia penal internacional i el paper singular d’Espanya 44 3. La Cort Penal Internacional 45

IV. A MANERA DE RECAPITULACIÓ 46

V. REFERÈNCIES DOCUMENTALS 48 1. Documentació 48 2. Bibliografia 49

Guerra i pau: l’evolució del dret internacional 7

EL DRET DE LA GUERRA I LA PAU EN L’ORIGEN DEL DRET INTERNACIONAL: IUS AD BELLUM I IUS IN BELLO

La regulació de la coexistència entre estats sobirans i de les seves relacions de conflicte i de co-operació està en l’origen del dret internacional. No és estrany, doncs, que els conceptes de pau i de guerra estiguin ben presents en les obres dels precursors del dret internacional clàssic, com ara en l’obra de Grocio, De Iure Belli ac Pacis (1625).

Tradicionalment s’han diferenciat dos grans àmbits en la regulació de la guerra i la pau: un, el ius ad bellum, àmbit que fa referència al dret a recórrer a la guerra, és a dir, en terminologia més moderna, a l’ús de la força armada, concepte al voltant del qual es van desenvolupar molts se-gles enrere els debats sobre les condicions que havia de reunir una «guerra justa». I dos, el ius in bello, un concepte que apareix a segle XIX, i que fa referència a la regulació de la conducta dels combatents mentre duren les hostilitats i no acaba el conflicte armat, buscant reduir els danys i patiments innecessaris, amb el benentès que només s’aplicava als combatents de les nacions «civilitzades» i no als conflictes colonials o a les guerres civils.

I. EL IUS AD BELLUM: L’INTENT DE PROHIBICIÓ DE L’ÚS DE LA FORÇA ARMADA I D’ESTABLIMENT D’UN SISTEMA DE SEGURE-TAT COL·LECTIVA DESPRÉS DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

Malgrat diversos precedents que tenen com a punt en comú la voluntat de restringir el dret a uti-litzar la força armada en les relacions internacionals, entre els quals és comú esmentar la segona Convenció de l’Haia de 1907, relativa a la prohibició de l’ús de la força per cobrar deutes, el Pacte de la Societat de Nacions, que figura en el Tractat de Versalles de 1919, que va marcar el final de la Primera Guerra Mundial, i el Pacte Briand-Kellog, de 27 d’agost de 1928, no es produeix un consens significatiu per establir com a regla general la prohibició de l’ús de la força armada fins al final de la Segona Guerra Mundial.

8 Materials de Pau i Drets Humans, 3 Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans

1. La prohibició de l’amenaça i l’ús de la força armada a la Carta de les Nacions Unides

La Carta de les Nacions Unides, adoptada a la Conferència de San Francisco el 26 de juny de 1945, és el text que crea l’Organització de les Nacions Unides (en endavant ONU), i és el resultat d’un procés de negociació complex, dirigit per les grans potències aliades en la Segona Guerra Mundial, i entre elles, sobretot, els Estats Units, el Regne Unit i la Unió Soviètica, que va tenir com a fites significatives les conferències de Teheran, Dumbarton Oaks, Ialta i Postdam.

L’ONU té com a propòsit principal el manteniment de la pau i de la seguretat internacionals. Per això el preàmbul de la Carta comença amb les paraules: «Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides decidits a preservar les generacions venidores del flagell de la guerra...». Per això també aquest objectiu figura en el primer punt de l’article primer de la Carta.

1.1. El principi de prohibició de l’amenaça o l’ús de la força

L’article 2 de la Carta de les Nacions Unides formula els principis fonamentals que han de guiar l’actuació de l’Organització i dels seus membres, per aconseguir els propòsits de l’ONU. El quart dels principis diu el següent:

«Els membres de l’Organització s’abstindran, en les seves relacions internacionals, de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat, o a qualsevol altra manera incompatible amb els propòsits de les Nacions Unides...»

Els principis de la Carta de les Nacions Unides han estat desenvolupats en textos posteriors, nor-malment declaracions solemnement adoptades per l’Assemblea General de l’ONU per una gran majoria o per unanimitat. Entre aquestes i a l’efecte de l’ús de la força armada, és convenient tenir-ne presents dues.

La Resolució 2625 (XXV), de 24 d’octubre de 1970, adoptada per unanimitat en el vint-i-cinquè aniversari de l’ONU, conté la «Declaració sobre els principis de dret internacional relatius a les relacions d’amistat i a la cooperació entre els estats de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides». En aquest text es desenvolupen els principis que ja s’exposen en l’article 2 de la Carta de l’ONU i se n’afegeixen altres. Amb relació a la prohibició de l’ús de la força, és convenient destacar que en aquesta resolució s’inclouen diferents supòsits en el concepte d’ús de la força armada:

«Tot estat té el deure d’abstenir-se d’organitzar o fomentar l’organització de forces irregulars o de bandes armades, inclosos els mercenaris, per fer incursions en el territori d’un altre estat.»

«Tot estat té el deure d’abstenir-se d’organitzar, instigar, ajudar o participar en actes de guerra civil o en actes de terrorisme en un altre estat, o de consentir activitats organitzades dintre del seu territori encaminades a la comissió d’aquests actes, quan els actes a què es fa referència en aquest paràgraf impliquin recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força.»

D’altra banda, la Resolució 3314 (XXIX), de l’Assemblea General, de 14 de desembre de 1974, sobre la «definició de l’agressió», estableix que és agressió «l’ús de la força armada per un estat contra la sobirania, la integritat territorial o la independència política d’un altre estat, o en qualsevol altra forma incompatible amb la Carta de les Nacions Unides». De tal manera que es fa coincidir el concepte d’agressió amb el de l’ús de la força prohibit a la Carta de les Nacions Unides, amb les variants incloses en la Resolució 2625.


La prohibició de l’amenaça o de l’ús de la força ha estat considerada, a més, una norma consue-tudinària que vincula tots els estats, per part de la Cort Internacional de Justícia, entre altres, en la Sentència de 27 de juny de 1986, relativa a l’assumpte de les activitats militars i paramilitars a Nicaragua i contra Nicaragua (Nicaragua contra els Estats Units).

Tot i això, la Carta de les Nacions Unides no fa una prohibició absoluta de l’ús de la força, sinó que permet algunes excepcions, en el context del sistema de seguretat col·lectiva que estableix. És més, la possibilitat d’usar la força en aplicació d’aquestes excepcions implica una certa capa-citat militar a la qual molt pocs estats han volgut renunciar completament.

1.2. El sistema de seguretat col·lectiva i l’ús de la força armada per part de l’ONU

La renúncia que els estats membre de l’ONU fan a utilitzar unilateralment la força armada té com a contrapartida la protecció derivada del sistema de seguretat col·lectiva establert a la Carta de les Nacions Unides.

Aquest sistema té el seu centre de gravetat en la creació del Consell de Seguretat, òrgan al qual s’atribueix la responsabilitat primordial en el manteniment de la pau i la seguretat internacionals, que està format, actualment, per cinc membres permanents (Estats Units, Rússia, Regne Unit, França i la República Popular de la Xina) i deu membres no permanents, que són elegits per l’Assemblea General i es van renovant cada dos anys. La presa de decisions que no siguin de procediment requereix nou vots favorables i que no n’hi hagi cap negatiu per part dels membres permanents.1 D’altra banda, les decisions del Consell de Seguretat tenien caràcter obligatori per a tots els membres de les Nacions Unides, d’acord amb el que disposa l’article 25.

Es presumia que l’actuació conjunta de les grans potències dissuadiria qualsevol estat de fer accions contràries a la seguretat internacional, i que el disseny del sistema impediria que fos utilitzat per una gran potència contra una altra. Probablement no es va preveure en tota la seva magnitud la transcendència que tindria l’enfrontament est-oest.

La Carta atorga al Consell de Seguretat, en el marc del capítol VI, relatiu a l’arranjament pacífic de controvèrsies, poders per investigar, d’ofici o a instància d’un estat, qualsevol controvèrsia o qualsevol situació susceptible de provocar una fricció internacional o de donar lloc a una contro-vèrsia, a fi de determinar si la continuació d’aquesta controvèrsia o situació pot posar en perill el manteniment de la pau i de la seguretat internacionals (article 34) i, en aquest cas, recomanar els procediments o mètodes d’arranjament pacífics apropiats (article 36) o recomanar els termes d’arranjament que consideri apropiats (article 37).

Però la Carta atorga també poders al Consell de Seguretat, per dur a terme mesures coercitives, en el marc del capítol VII, relatiu a l’acció en cas d’amenaces a la pau, de ruptures de la pau i d’actes d’agressió.

Primerament, i d’acord amb el que estableix l’article 39:

«El Consell de Seguretat determinarà l’existència d’una amenaça a la pau, d’una ruptura de la pau o un pacte d’agressió i farà recomanacions o decidirà quines mesures serà ne-cessari prendre, d’acord amb el que preveuen els articles 41 i 42, per mantenir o restablir la pau i la seguretat internacionals.»

1 La pràctica ha suavitzat el text del paràgraf 3 de l’article 27, que diu: «3. Les decisions del Consell de Seguretat sobre qualsevol altra qüestió es prendran amb el vot afirmatiu de nou membres, entre els quals hi ha d’haver els vots afirmatius de tots els membres permanents...».


Un cop feta aquesta qualificació prevista en l’article 39, sense que cap membre permanent exer-ceixi el seu dret de bloquejar la decisió, el capítol VII de la Carta atorga al Consell de Seguretat una variada gamma de poders.

Primerament, l’article 40 permet al Consell de Seguretat dictar mesures provisionals i instar les parts interessades a complir-les, a fi de prevenir un agreujament de la situació.

En segon lloc, i d’acord amb el que disposa l’article 41, el Consell de Seguretat pot decidir pren-dre mesures que no impliquin l’ús de la força armada per portar a efecte les seves decisions, i pot instar els membres de les Nacions Unides a aplicar-les:

«Aquestes mesures podran incloure la interrupció completa o parcial de les relacions econòmiques i de les comunicacions ferroviàries, marítimes, aèries, postals, telegràfiques, radioelèctriques i d’altres mitjans de comunicació, com també la ruptura de relacions di-plomàtiques.»

En tercer lloc, d’acord amb el que disposa l’article 42:

«Si el Consell de Seguretat considera que les mesures que preveu l’article 41 són inade-quades o han demostrat ésser-ho, podrà emprendre, per mitjà de forces aèries, navals o terrestres, l’acció que jutgi necessària per mantenir o restablir la pau i la seguretat inter-nacionals. Aquesta acció podrà comprendre demostracions, blogueigs i altres operacions executades per forces aèries, navals o terrestres dels membres de les Nacions Unides.»

L’article 48 disposa que les accions necessàries per portar a terme les decisions del Consell de Seguretat, les han de prendre tots els membres de les Nacions Unides directament i per mitjà de la seva acció en els organismes internacionals apropiats de què formin part, o per alguns d’ells, segons ho determini el Consell de Seguretat.

A més, segons el que estableix l’article 53, el Consell de Seguretat pot utilitzar acords o organis-mes regionals competents en matèria de manteniment de la pau i de la seguretat internacionals, i susceptibles d’acció regional, per a l’aplicació de mesures coercitives, sempre sota la seva autoritat.2

En el context que s’acaba d’indicar, la primera de les excepcions que preveu la Carta de les Na-cions Unides a la prohibició general de l’amenaça o l’ús de la força inclòs en l’article 2, apartat 4, és la utilització de la força armada per la mateixa ONU, per mitjà del Consell de Seguretat. Com s’ha vist, l’article 42 de la Carta habilita el Consell de Seguretat per emprendre accions que impli-quen l’ús de la força armada.

Les forces armades que utilitzaria el Consell de Seguretat serien forces que tots els estats mem-bre de l’ONU, d’acord amb el que preveu l’article 43, es comprometien a facilitar al Consell de manera permanent, mitjançant un acord especial, a petició d’aquest, així com l’assistència i les facilitats necessàries a fi de mantenir la pau i la seguretat internacionals.

L’acord hauria de fixar el nombre i la classe de les forces, el seu grau de preparació i la seva loca-lització general, i també la naturalesa de les facilitats i l’assistència que caldria proporcionar. En particular, aquests acords haurien de preveure el grau d’implicació d’uns contingents de forces aèries nacionals immediatament disponibles per executar mesures militars urgents.

2 En la redacció, avui derogada de fet, de la Carta de les Nacions Unides, aquests acords regionals o organismes regionals només podien utilitzar la força sense l’autorització del Consell de Seguretat contra els estats «enemics» (els estats derrotats a la Segona Guerra Mundial) per tal d’impedir la renovació d’una política d’agressió per part de qualsevol d’aquests estats, de manera provisional, fins al moment en què l’Organització podria fer-se càrrec de la responsabilitat de prevenir qualsevol nova agressió per part dels estats esmentats.


La Carta de les Nacions Unides va preveure, en aquest context, en l’article 47, l’establiment del Comitè d’Estat Major per assessorar i assistir el Consell de Seguretat en totes les qüestions relatives a les necessitats militars del Consell de Seguretat per al manteniment de la pau i de la seguretat internacionals. El Comitè d’Estat Major seria el responsable, sota l’autoritat del Con-sell de Seguretat, de la direcció estratègica de totes les forces armades posades a disposició del Consell de Seguretat. En especial, els plans per a l’ús de les forces armades serien fets pel Consell de Seguretat amb l’assistència d’aquest Comitè d’Estat Major.

En el context del manteniment de la pau, però fora del capítol VII, trobem algunes referències a la regulació d’armaments i al desarmament. Concretament en l’article 11, que atribueix a l’Assemblea General la capacitat de:

«...considerar els principis generals de la cooperació en el manteniment de la pau i de la seguretat internacionals, incloent-hi els principis que regeixen el desarmament i la regula-ció dels armaments, i podrà fer recomanacions amb relació a aquests principis als mem-bres de l’Organització o al Consell de Seguretat o a aquests i a aquells.»

I en l’article 26, que disposa que:

«A fi de promoure l’establiment i manteniment de la pau i de la seguretat internacionals amb la mínima desviació dels recursos humans i econòmics del món cap a l’armament, el Consell de Seguretat serà responsable d’elaborar, assistit del Comitè d’Estat Major a què es refereix l’article 47, els plans que se sotmetran als membres de les Nacions Unides per a l’establiment d’un sistema de regulació dels armaments.»3

1.3. L’excepció de legítima defensa

La segona excepció a la prohibició general de l’ús de la força armada rau en els supòsits de le-gítima defensa. D’acord amb el que disposa l’article 51:

«Cap disposició d’aquesta Carta no ha de perjudicar el dret inherent de legítima defensa, individual o col·lectiva, en cas d’un atac armat contra un membre de les Nacions Unides fins que el Consell de Seguretat hagi pres les mesures necessàries per al manteniment de la pau i de la seguretat internacionals. Les mesures preses pels membres en l’exercici d’aquest dret de legítima defensa seran comunicades immediatament al Consell de Se-guretat i no han d’afectar en cap sentit l’autoritat i la responsabilitat que el Consell de Seguretat té, en virtut d’aquesta Carta, d’emprendre en qualsevol moment les accions que estimi necessàries.»

La previsió d’aquesta disposició a la Carta ha estat interpretada com a mostra d’un cert escep-ticisme dels signants quant a l’eficàcia del sistema de seguretat col·lectiva que s’institueix i com una via per superar les situacions en què el Consell de Seguretat no pugui actuar.

3 En efecte, en l’article 47 s’especifica que una de les funcions del Comitè d’Estat Major és assessorar i assistir el Consell de Seguretat en totes les qüestions relatives «a la regulació dels armaments i al possible desarmament» .


Segons aquesta redacció, la legítima defensa necessita la reunió d’un seguit de requisits:

• Existència d’un atac armat.

• L’objectiu és aturar una acció que ja s’ha iniciat.

• L’ús de la força és temporal, provisional o transitori i ha d’acabar quan el Consell de Se-guretat hagi adoptat les mesures necessàries.

• Hi ha un deure d’informar el Consell de Seguretat.

A més, el dret internacional consuetudinari exigeix dos requisits addicionals:

• Les mesures adoptades han de ser necessàries i proporcionades.

• L’ús de la força en legítima defensa ha de respectar el dret internacional humanitari.

Aquests requisits han estat confirmats per la jurisprudència de la Cort Internacional de Justícia en diverses ocasions. Entre altres, en la Sentència, de 27 de juny de 1986, relativa a l’assumpte de les activitats militars i paramilitars a Nicaragua i contra Nicaragua (Nicaragua contra els Estats Units); en l’Opinió Consultiva, de 8 de juliol de 1996, sobre la legalitat de l’amenaça o de l’ús d’armes nuclears; en la Sentència, de 6 de novembre de 2003, en l’assumpte de les plataformes petrolíferes (l’Iran contra els Estats Units), i en l’Opinió Consultiva, de 9 de juliol de 2004, sobre les conseqüències jurídiques de l’edificació d’un mur en territori palestí ocupat.

Val la pena insistir en el fet que la consagració del dret a defensar-se militarment i, per tant, a definir unilateralment i —com es veurà més endavant— amb poques limitacions, les característi-ques que ha de tenir el corresponent armament, constitueix el fonament principal de legitimació dels exèrcits i possibilita que, en la pràctica, armes i exèrcits siguin utilitzats àmpliament, tinguin o no a veure amb situacions de legítima defensa.

2. La pràctica internacional durant el període de la guerra freda

2.1. La impossibilitat d’aplicació del capítol VII de la Carta

Molt aviat la dinàmica de la guerra freda, amb l’enfrontament de dos grans blocs ideològics, po-lítics i militars encapçalats pels Estats Units d’Amèrica i la Unió Soviètica, va generar un conjunt d’efectes perjudicials per al manteniment de la pau i la seguretat i, entre aquests, la desactivació del sistema de seguretat col·lectiva previst a la Carta de l’ONU, la proliferació dels conflictes armats de caràcter perifèric i el desenvolupament d’una cursa d’armaments sense precedents, particularment greu en el camp de les armes nuclears, químiques i biològiques.

Per això, mai no es va arribar a signar cap dels acords de cessió de forces armades previstos en l’article 43 i mai no va arribar a funcionar el Comitè d’Estat Major previst en l’article 47. D’aquesta manera, el Consell de Seguretat mai no va disposar de manera permanent de forces armades a la seva disposició per exercir les funcions que li assignava la Carta.


D’altra banda, la mateixa dinàmica d’enfrontament entre els blocs i l’anàlisi de qualsevol situació o conflicte local o regional en clau de bipolaritat van fer que la Unió Soviètica, en la primera etapa, i els Estats Units i, en menys mesura, el Regne Unit i França, des dels anys seixanta, utilitzessin de manera constant el seu vot negatiu per bloquejar les decisions del Consell de Seguretat, fent impossible, excepte en comptades excepcions, l’adopció de mesures coercitives. Durant aquesta etapa, mai no es va recórrer a l’article 42. Les primeres sancions econòmiques no es van imposar fins a l’any 1966, contra el govern colonial de Rhodèsia del Sud (l’actual Zimbabwe). Durant el conflicte del Congo, el Consell de Seguretat va autoritzar els contingents que els estats havien posat a disposició del secretari general a utilitzar la força per impedir la guerra civil i per expulsar els mercenaris estrangers (resolucions 161 i 169, de 1961). No es va tornar a repetir una autorit-zació similar fins a l’any 1990.

Tanmateix, altres forces van contribuir de maneres diverses a evitar que la situació romangués indefinidament inalterable. Entre aquestes forces val la pena esmentar l’acció del moviment dels països no alineats, pel que fa a l’impuls del procés de descolonització que provocaria la univer-salització de l’ONU, que va passar de 51 estats fundadors als prop de 200 que té avui, i l’acció de les xarxes d’organitzacions no governamentals pel que fa a l’impuls del desarmament i del respecte pels drets humans.

2.2. Les solucions alternatives

Davant la impossibilitat de fer funcionar el sistema previst a la Carta de les Nacions Unides en relació amb les diverses situacions de conflicte o de guerra oberta que es van anar plantejant, la pràctica dels estats es va dirigir a cercar solucions alternatives.

2.2.1. La Resolució 377 A (Unió Pro Pau) de l’Assemblea General

La primera d’aquestes solucions alternatives va aparèixer de manera accidental en el context de la guerra de Corea. Aprofitant l’absència del representant de la Unió Soviètica, el 25 de juny de 1950 el Consell de Seguretat va qualificar com a ruptura de la pau la invasió de Corea del Sud per tropes de Corea del Nord, i posteriorment va recomanar als estats membre que donessin suport a Corea del Sud, i va autoritzar el comandament dels Estats Units sota bandera de les Nacions Unides. El retorn del representant de l’URSS, l’1 d’agost de 1950, va impedir qualsevol acció posterior del Consell de Seguretat.

Davant d’aquesta situació, l’Assemblea General, amb una majoria favorable, aleshores, a les te-sis occidentals va aprovar la Resolució 377 A, coneguda com a «Unió Pro Pau», de 3 de novem-bre de 1950, per la qual l’Assemblea s’adjudicava la capacitat de prendre decisions coercitives quan el Consell de Seguretat fos incapaç d’actuar. Aquesta resolució, que es va aplicar durant la crisi de Suez (1956) i la del Congo (1961), va provocar una crisi politicojurídica de primer ordre que va acabar amb la renúncia a atorgar un paper sancionador a l’Assemblea General.

Va deixar, això sí, la pràctica que l’Assemblea General es reuneixi en sessions extraordinàries d’emergència per tractar temes relatius al manteniment de la pau i la seguretat quan ho consideri convenient. Fins ara ha obert deu períodes de sessions d’emergència, la darrera en relació amb la situació als territoris palestins ocupats.


2.2.2. El capítol «VI i mig»: les operacions de manteniment de la pau

La necessitat que les Nacions Unides no quedessin completament inutilitzades a causa de la paràlisi del Consell de Seguretat va estimular la recerca d’altres solucions alternatives, la més transcendent de les quals ha estat la de les anomenades operacions de manteniment de la pau (en endavant OMP). Creades per iniciativa del secretari general Dag Hammarskjöld, aquestes operacions, que poden estar formades per personal militar, civil o per tots dos, es caracteritzen pel trets següents:

• Actuen sota l’autoritat de les Nacions Unides, normalment del secretari general, per man-dat de l’Assemblea General (només en els seus orígens) o del Consell de Seguretat.

• No tenen funcions coercitives, perquè tenen el consentiment de les parts en conflicte.

• Són imparcials en el compliment de les seves funcions.

• Només poden utilitzar la força armada en legítima defensa.

Seixanta OMP s’han posat en marxa amb funcions cada vegada més variades, que han inclòs separació de parts en conflicte, vigilància de treves, control de processos de desarmament, ela-boració de censos i preparació i supervisió de processos electorals o de referèndums, supervisió de l’aplicació d’acords de pau, atenció i retorn de refugiats i desplaçats, administració temporal de territoris o subministrament d’ajut humanitari. Aquestes OMP han involucrat més de 80.000 persones de més d’un centenar de països.

Aquesta pràctica tan nombrosa ha generat no només una experiència de gestió notable, sinó també problemes de diversos tipus que han estat i són objecte de reflexió en el si de la comunitat internacional, als quals es farà referència més endavant.

OPERACIONS DE MANTENIMENT DE LA PAU (OMP)

NOMBRE ENTRE 1945-1992 26

NOMBRE ENTRE 1993-2005 34

Total 60

VIGENTS 18

PERSONAL

Personal militar i de policia 69.717

Països que han aportat personal 107

Personal civil internacional 4.545

Personal civil local 8.326

Voluntaris de Nacions Unides 1.821

Víctimes en les OMP 2.028

FINANÇAMENT

Cost estimat total de les OMP (1948-2005) $36.000 milions

Font: Nacions Unides


2.2.3. L’ús unilateral de la força armada

El més característic del període de la guerra freda, pel que fa a l’ús de la força armada, ha estat precisament el seu ús unilateral de manera freqüent per part de diversos estats, alguns d’ells membres permanents del Consell de Seguretat i principals responsables de la seva manca de funcionalitat. Aquests usos unilaterals de la força han anat sempre acompanyats de justificacions més o menys acurades que, des del punt de vista jurídic, poguessin evitar l’acusació d’incomplir el principi de prohibició de l’ús de la força armada.

Així, i sense entrar en la discussió dels diferents casos, l’argument que l’ús de la força era neces-sari per a la protecció dels mateixos nacionals ha estat al·legat en els casos següents:

• Intervenció del Regne Unit a Suez (1956)• Intervenció de Bèlgica al Congo (1960 i1964)• Intervenció de Turquia a Xipre (1964)• Operació israeliana a Entebbe, Uganda (1976)• Intent de rescat dels nacionals dels Estats Units a l’Iran (1980)• Intervenció dels Estats Units a Granada (1983)• Atac dels Estats Units a Líbia (1986)• Intervenció dels Estats Units a Panamà (1989)• Atac dels Estats Units a la seu del Servei d’Intel·ligència iraquià a Bagdad (1993)


L’argument que la intervenció es realitzava a petició d’un govern, en el marc de la legítima defen-sa col·lectiva, s’ha utilitzat en els casos següents:

• Intervenció a la República Dominicana (1965)• Intervenció a Txecoslovàquia (1968)• Intervenció soviètica a l’Afganistan (1979)• Intervenció dels Estats Units a Granada (1983)

L’argument de la motivació humanitària de la intervenció s’ha defensat en aquests casos:

• Intervenció de l’Índia al Pakistan / Bangla Desh (1971)• Intervenció del Vietnam a Cambodja (1975)• Intervenció de Tanzània a Uganda (1979)

Finalment, l’argument de la legítima defensa individual, amb algunes variants, s’ha utilitzat en els casos següents:

• La crisi dels míssils a Cuba (1962)• La guerra araboisraeliana (1967)• L’atac d’Israel al reactor nuclear iraquià (1981)• La intervenció d’Israel al Líban (1982)• L’atac israelià a la seu de l’OAP a Tunis (1985)• Els atacs dels Estats Units a l’Iran (1987-1988)

3. El final d e la guerra freda i la redefinició de la seguretat col·lectiva

La successió de canvis que s’han produït des de mitjan anys vuitanta en les relacions interna-cionals, i que han tingut fites senyeres en l’accés al poder de Mikhail Gorbatxov, la posterior dissolució de la Unió Soviètica i la desaparició del bloc de països de l’Europa Oriental, fet que ha donat lloc a les anomenades «economies en transició»; la primera guerra contra l’Iraq després de la invasió de Kuwait; la victòria electoral del president Bush fill; els atemptats de l’11 de setem-bre de 2001, i la invasió de l’Iraq el 2003, a part de molts altres efectes que s’aparten del que aquí interessa, han comportat un intent de redefinició i d’ampliació del concepte de seguretat, diferents replantejaments de l’objectiu de manteniment de la pau en el si de l’ONU, un revifament de les operacions de manteniment de la pau, i també nous casos d’utilització de la força armada. En particular, des del 1990, les guerres han estat, principalment, conflictes armats interns. Unes guerres especialment brutals, que han causat més de cinc milions de morts.

3.1. L’ampliació del concepte de seguretat i la redefinició de l’agenda de pau

No és difícil trobar coincidències en l’apreciació del fet que s’ha produït una ampliació del con-cepte de seguretat amb què treballa el Consell de Seguretat, tot i que encara hi predomina neta-ment una òptica militar del concepte.

En aquest sentit, la cimera del Consell de Seguretat de gener de 1992 va fer un esment especial a les ar-mes de destrucció massiva i a la proliferació nuclear. En la nota del seu president, s’hi diu, per exemple:

«La proliferació de totes les armes de destrucció massiva constitueixen una amenaça a la pau i a la seguretat internacionals. [...] En relació amb la proliferació nuclear, els membres del Consell prenen nota de la importància de la decisió de molts països d’adherir-se al Trac-tat sobre la no-proliferació de les armes nuclears i subratllen la funció essencial que, en el compliment d’aquest tractat, correspon a la plena eficàcia de les salvaguardes de l’OIEA, així com la importància del controls eficaços de l’exportació. Els membres del Consell adoptaran mesures apropiades en cas de qualsevol violació que li sigui notificada per l’OIEA.»


Molt més recentment, la Resolució 1540 (2004), de 5 de novembre, se centra en el risc de l’adquisició d’aquestes armes per part d’agents no estatals i afirma que «la proliferació de les armes nuclears, químiques i biològiques, així com els seus sistemes vectors, constitueix una amenaça a la pau i la seguretat internacionals».

També han estat qualificats d’amenaça a la pau i a la seguretat internacionals diferents actes de terrorisme internacional, en concret, des de la Resolució 731, de 21 de gener de 1992, sobre la destrucció dels avions dels vols 103 de Pan American (270 morts) i 772 de Union des Transports Aériens, i qualsevol acte de terrorisme internacional, en particular mitjançant la Resolució 1373 (2001), de 28 de setembre.

En altres moments han estat qualificades d’amenaça a la pau i a la seguretat internacionals les violacions greus dels drets humans i del dret internacional humanitari, com ha estat el cas, entre altres, de les resolucions 808 (1993), de 22 de febrer, i 929 (1994), de 22 de juny, relatives als conflictes de l’antiga Iugoslàvia i de Rwanda.

D’altra banda, el 19 de juny de 1997, el president del Consell de Seguretat feia una declaració, en nom del Consell de Seguretat, sobre la protecció de l’assistència humanitària als refugiats, en què afirmava que «el desplaçament massiu de població civil en situacions de conflicte pot comportar un risc greu per a la pau i la seguretat internacionals».

En un intent de recapitulació, la part dispositiva de la Resolució 1296 (2000) del Consell de Segu-retat, de 19 d’abril de 2000, identificava algunes d’aquestes noves amenaces a la pau:

«5. Observa que los ataques dirigidos deliberadamente contra las poblaciones civiles u otras personas protegidas y las violaciones sistemáticas, manifiestas y generalizadas del derecho internacional humanitario y del derecho internacional relativo a los dere-chos humanos en situaciones de conflicto armado pueden constituir una amenaza para la paz y la seguridad internacionales [… ]

8. Subraya la importancia de que el personal humanitario tenga acceso seguro y sin obstáculos a los civiles en los conflictos armados, […] invita a los Estados y al secretario general a que señalen a su atención información relacionada con la denegación deli-berada de ese acceso en violación del derecho internacional, cuando esa denegación pueda constituir una amenaza para la paz y la seguridad internacionales […]

14. Invita al secretario general a que señale a su atención situaciones en que los refu-giados y los desplazados internos sean vulnerables a las amenazas de hostigamiento o en que sus campamentos sean vulnerables a la infiltración de elementos armados y en que esas situaciones puedan constituir una amenaza para la paz y la seguridad internacionales …»

Proliferació d’armes de destrucció massiva, violacions a gran escala de drets humans i actes de terrorisme internacional són, per tant, alguns dels conceptes bàsics en la identificació de les amenaces actuals contra la pau i la seguretat internacionals. No cal dir que cadascun d’aquests conceptes planteja problemes diferents i complexos, tant conceptuals com de valoració.

En tot aquest procés el que és significatiu, primerament, és la superació de la situació de blo-queig permanent del Consell de Seguretat, que li impedia de prendre decisions per l’ús sistemàtic del dret de veto per part d’alguns dels membres permanents. L’increment espectacular del nom-bre de resolucions del Consell en els darrers quinze anys així ho demostra: mentre que en els primers 45 anys, entre 1945 i desembre de 1990, el Consell havia adoptat 683 resolucions, entre gener de 1991 i gener de 2006, n’ha adoptat 973.

En segon lloc, val la pena destacar la diversificació de les mesures que el Consell de Seguretat ha adoptat en aquest període, que inclouen sancions econòmiques, l’autorització de l’ús de la força, el revifament de les operacions de manteniment de la pau i, fins i tot, la creació de tribunals internacionals penals ad hoc, mitjançant les resolucions 827 (1993), de 25 de maig, per a l’antiga Iugoslàvia, i 955 (1994), de 8 de novembre, per a Rwanda, o la pressió per a la creació de tribu-


nals especials mixtos, com el de Sierra Leone, creat el 2002, o el de Cambodja, creat el 2003, o forçant la creació de nous mecanismes judicials interns, com és el cas del Tribunal Especial de Drets Humans per al Timor Oriental, establert a Indonèsia el 2001 o la Sala Especial de la Cort Estatal de Bòsnia i Hercegovina.

Pel que fa a l’agenda de pau, un dels documents de referència és, sens dubte, el Programa de pau, elaborat per qui era aleshores secretari general de l’ONU, l’egipci Boutros Boutros Ghali.4

El document es va presentar el 30 de juny de 1992 i representa l’anàlisi de les tasques de l’ONU després de la guerra freda. En l’informe es defineixen una sèrie de conceptes relatius al mante-niment de la pau i la seguretat internacionals, i es recomana donar sentit a la redacció original de la Carta, recuperant els mecanismes que havien restat inoperants.

Entre les definicions indicades val la pena indicar el següent:

a) S’entén per diplomàcia preventiva les mesures dirigides a evitar que apareguin contro-vèrsies entre dues o més parts, a evitar que les controvèrsies existents es transformin en conflictes i a evitar que aquests conflictes, si es produeixen, s’estenguin.

b) S’entén per establiment de la pau (peacemaking) les mesures dirigides a aconseguir que les parts hostils arribin a un acord, fonamentalment per mitjans pacífics, com els previstos en el capítol VI de la Carta de les Nacions Unides.

c) S’entén per manteniment de la pau (peacekeeping) el desplegament d’una presència de les Nacions Unides sobre el terreny, fins ara amb el consentiment de totes les parts inte-ressades i, normalment, amb la participació de personal militar o policial de les Nacions Unides i, freqüentment, també de personal civil. Les activitats de manteniment de la pau constitueixen una tècnica que augmenta les possibilitats de prevenció de conflictes i establiment de la pau.

d) S’entén per consolidació de la pau després dels conflictes (post-conflict peacebuilding) les mesures dirigides a identificar i suportar les estructures que tendeixin a reforçar i solidificar la pau per tal d’evitar un retorn al conflicte.

Aquest darrer concepte de consolidació de la pau, que comporta una ampliació de les funcions potencials de l’ONU pel que fa a la pau, és la principal novetat conceptual que conté l’informe. D’altra banda, el Programa de pau insisteix en el caràcter col·legiat del Consell de Seguretat i la importància de funcionar a partir del consens i no per l’amenaça del veto ni pel poder de deter-minades nacions.

3.2. El revifament de les Operacions de Pau

El primer que s’ha modificat en relacions amb les OMP és la denominació, atès que ara es parla d’operacions de pau (en endavant OP), entenent que el manteniment de la pau és només una de les funcions que aquestes operacions poden dur a terme.

L’informe de 17 d’agost de 2000 del Grup sobre les Operacions de Pau de les Nacions Unides, creat pel secretari general, ha redefinit les OP, que comporten tres activitats principals: prevenció de conflictes i establiment de la pau, manteniment de la pau, i consolidació de la pau.

4. El Programa de pau, doc. A/47/277, de 17 de juny de 1992. Completat amb el «Suplement del Programa de pau»: document del secretari general presentat amb motiu del cinquantè aniversari de les Nacions Unides, doc. A/50/60, de 3 de gener de 1995.


La prevenció de conflictes a llarg termini ataca les causes estructurals del conflicte per tal d’establir bases sòlides per a la pau:

«Quan aquesta base es desintegra, es tracta de reforçar-la mitjançant mesures de pre-venció del conflicte, que generalment consisteixen en iniciatives diplomàtiques. Aquesta acció preventiva és per definició una activitat discreta: quan resulta, pot passar totalment desapercebuda.»

L’establiment de la pau intenta aturar els conflictes iniciats, «mitjançant els instruments de la diplomàcia i la mediació». Hi poden intervenir representants de governs, grups d’estats, organit-zacions regionals o les Nacions Unides, i també grups no governamentals, o fins i tot persones individuals, que actuïn de manera independent.

El manteniment de la pau ha evolucionat ràpidament «d’un model tradicional i principalment militar, consistent a observar les cessacions del foc i les separacions de les forces després de guerres entre estats, a un model complex que incorpora molts elements, militars i civils, que cooperen per establir la pau en el perillós interregno que segueix les guerres civils.» En aquest àmbit, la recomanació principal del Grup és la següent:

«Un cop desplegat, el personal de les Nacions Unides per al manteniment de la pau ha d’estar en condicions de complir el seu mandat de manera professional i amb èxit, així com de defensar-se, defensar els altres components de la missió i el mandat de la missió, sobre la base d’unes normes per entrar en combat sòlides, dels qui no compleixin els compromi-sos adquirits en virtut d’un acord de pau o tractin de malmetre’l per mitjà de la violència.»

Finalment, la consolidació de la pau:

«és un terme més recent que [...] es refereix a les activitats realitzades al final del conflicte per restablir les bases de la pau i oferir els instruments per construir-hi alguna cosa més que la sola absència de guerra. Per tant, la consolidació de la pau inclou, entre altres co-ses, la reincorporació dels excombatents a la societat civil, l’enfortiment de l’imperi de la llei (per exemple, mitjançant l’ensinistrament i la reestructuració de la policia local, i la re-forma judicial i penal); l’enfortiment del respecte dels drets humans mitjançant la vigilància, l’educació i la investigació dels abusos passats i presents; la prestació d’assistència tècnica per al desenvolupament democràtic (incloent-hi l’assistència electoral i el suport a la lliber-tat de premsa); i la promoció de l’ús de tècniques de solució de conflictes i reconciliació.»

Tanmateix, malgrat l’evolució de les funcions de les OP, l’informe conclou que «el consentiment de les parts locals, la imparcialitat i l’ús de la força únicament en legítima defensa han de conti-nuar sent els principis fonamentals del manteniment de la pau.»

Val la pena, en aquest punt, apuntar dos altres temes vinculats a les OP que han estat objecte de reflexió en els darrers anys, per iniciativa de la Secretaria General de l’ONU. El primer tema fa referència a la importància de la planificació de la retirada quan per circumstàncies diverses una OP s’ha de cancel·lar sense haver assolit els seus objectius.5

El segon tema té a veure amb la preocupació generada en el si de la comunitat internacional i de la mateixa ONU per la reiteració d’episodis en què membres de les OP es veuen involucrats en activitats delictives i, en massa casos, activitats que impliquen la violació dels drets de persones que estan sota la seva protecció, especialment de naturalesa sexual.6

5. «Que no hi hagi sortida sense una estratègia: l’adopció de decisions en el Consell de Seguretat per a la terminació o transformació de les operacions de pau de les Nacions Unides», informe del secretari general, de 20 de abril de 2001, doc. S/2001/394.6. «Una estratègia completa per posar fi en el futur a l’explotació i l’abús sexuals en les operacions de les Nacions Unides per al manteniment de la pau», informe del príncep Zeid Ra’ad Zeid Al-Hussein de Jordània, per encàrrec del secretari general, de 24 de març de 2005, doc. A/59/710.


3.3. L’autorització de l’ús de la força pel Consell de Seguretat

La pràctica del Consell de Seguretat ha mostrat una gran predisposició a delegar o a «externalit-zar», com ho anomenen alguns autors, l’ús de la força i en alguns casos, el que és més impor-tant, fins i tot el control de les operacions militars.

Durant els darrers anys el Consell de Seguretat ha autoritzat l’ús de la força armada en acords i organismes regionals, per mitjà de l’article 53 de la Carta; a estats membre per donar suport a mesures d’embargament; a estats membres per restablir la pau, de manera combinada o suc-cessiva; a OMP, organismes regionals i estats per restablir la pau; a forces multinacionals per al manteniment de la pau, i a OMP per a la defensa del seu mandat.

Així, i sense entrar en detalls sobre els diferents casos, el Consell de Seguretat ha autoritzat la utilització «de tots els mitjans necessaris» —forma que s’ha convertit en habitual per referir-se a l’ús de la força— a organismes regionals:

• Per garantir mesures d’embargament: Bòsnia (1992), Somàlia (1992), Haití (1993)• Per donar suport a OMP: Bòsnia (1993), Croàcia (1994)• Per complir un mandat de manteniment de la pau de l’organització regional: ECOMOG a

Libèria (1994), forces de la CEDEAO a Sierra Leone (1997)

El Consell de Seguretat ha autoritzat la utilització de la força a estats membre per donar suport a mesures d’embargament (hi ha el precedent en el cas de Rhodèsia del Sud, el 1966):

• Iraq (1990)• Bòsnia (1992)

El Consell de Seguretat ha autoritzat la utilització de la força a estats membre per restablir la pau:

• Invasió de Kuwait per l’Iraq, Resolució 678 (1990)• Somàlia, Resolució 794 (1992), • Rwanda, Resolució 929 (1994) i antiga Iugoslàvia • Haití, Resolució 940 (1994), 31.7.94.

Per la seva transcendència, val la pena citar el paràgraf pertinent de la Resolució 678 (1990), en relació amb l’Iraq:

«... autoritza els estats membre que cooperen amb el Govern de Kuwait perquè, llevat que l’Iraq compleixi plenament, el 15 de gener de 1991 o abans, les resolucions [...], utilitzin tots els mitjans per dur a la pràctica la Resolució 660 (1990) i totes les resolucions pertinents aprovades posteriorment i per restablir la pau i la seguretat internacionals a la regió.»

El Consell de Seguretat ha autoritzat l’ús de la força, de manera combinada o successiva a OMP, organismes regionals i/o estats, per restablir la pau, en conflictes especialment complicats per la manca de col·laboració de les parts en conflicte:

• En aquest cas també trobem un precedent de l’etapa anterior: les resolucions 161 (1961) i169 (1961), relatives al Congo.

• UNPROFOR (1993) – OTAN (1993), ex-Iugoslàvia • ONUSOM II (1993) – Estats Units (1992), Somàlia• MINUAR (1994) – França (1994), Rwanda


El Consell de Seguretat ha autoritzat l’ús de la força a forces multinacionals per al mante-niment de la pau, amb comandament situat fora de l’ONU:

• IFOR 1031 (1995), SFOR 1088 (1996), EUFOR (2004) (ex-Iugoslàvia)• Força multinacional de protecció a Albània, Resolució 1101 (1997)• KFOR, Resolució 1244 (1999), Kosovo• MISAB, Resolució 1125 (1997), República Centreafricana• INTERFET, Resolució 1264 (1999), Timor Oriental• FIAS, Resolució 1386 (2001), Afganistan. • ECOFORCE (2003), Costa d’Ivori• ECOMIL (2003), Libèria• Força multinacional provisional a Haití (2004)

Podem esmentar, com a exemple d’aquestes autoritzacions, una de les més recents, que fa re-ferència a l’EUFOR i figura en la Resolució 1575 (2004):

«[...] 15. Autoritza els estats membre perquè, a instàncies de l’EUFOR o [...] de l’OTAN, adoptin totes les mesures necessàries en defensa de l’EUFOR o la presència de l’OTAN, respectivament, i facilitin assistència a totes dues organitzacions per complir la seva tas-ca, i reconeix el dret de l’EUFOR i de la presència de l’OTAN a prendre totes les mesures necessàries per defensar-se en cas d’atac o amenaça d’atac.»

Finalment, el Consell de Seguretat ha autoritzat l’ús de la força a OMP des de les resolucions 1265 (1999), de 17 de setembre, i 1296 (2000), de 19 d’abril, per a la defensa del seu mandat ampliat a la protecció dels civils o programes de desarmament, desmobilització, reintegració i re-habilitació dels combatents, o de mesures per protegir els refugiats i les persones que retornen:

• Missió de les Nacions Unides a Sierra Leone (UNAMSIL), Resolució 1270 (1999)• Missió de les Nacions Unides a la República Democràtica del Congo (MONUC), Resolu-

ció 1417 (2002)• Missió de les Nacions Unides a Libèria (UNMIL), Resolució 1509 (2003)• Operació de les Nacions Unides a Costa d’Ivori (UNOCI), Resolució 1528 (2004)• Operació de les Nacions Unides a Burundi (ONUB), Resolució 1545 (2004)• Missió de les Nacions Unides al Sudan (UNMIS), Resolució 1590 (2005)

Un exemple recent d’aquestes autoritzacions el constitueix aquest paràgraf de la Resolució 1590 (2005), relativa al Sudan:

«[...] 6. Actuant de conformitat amb el que estableix el capítol VII de la Carta de les Na-cions Unides,

Decideix autoritzar la UNMIS a adoptar, a les zones on estiguin desplegades les seves forces i en el grau que consideri que estigui dintre de les seves possibilitats, les mesures necessàries per protegir el personal, els recintes, les instal·lacions i l’equip de les Nacions Unides; garantir la seguretat i llibertat de desplaçament del personal de les Nacions Unides, del personal humanitari i del personal del mecanisme conjunt d’avaluació i de la comissió d’avaluació, i, sens perjudici de la responsabilitat que afecta el Govern del Sudan, protegir els civils que es trobin sota una amenaça imminent de violència física.»


3.4. L’ús unilateral de la força sense l’autorització del Consell de Seguretat

Aquests darrers anys han presenciat també l’ús unilateral de la força armada sense cap autorit-zació prèvia del Consell de Seguretat. Els casos més rellevants han estat els següents:

• La intervenció de l’OTAN contra Iugoslàvia, en relació amb la situació humanitària a Ko-sovo (1999)

• Els atacs dels Estats Units en relació amb la seva lluita contra el terrorisme, contra Líbia (1986), l’Afganistan (1998) i el Sudan (1998)

• L’atac contra l’Afganistan, com a conseqüència dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, resolucions 1368 i 1373 (2001)

• L’atac i posterior ocupació de l’Iraq per part dels Estats Units i el Regne Unit (2003)

Sense entrar tampoc en els detalls d’aquests casos, sí que convé deixar constància d’alguns dels debats que s’han produït en relació amb ells.

El conflicte que va assolar l’antiga Iugoslàvia i el seu desastrós impacte sobre els drets humans va obrir un fort debat entre les posicions tradicionalment poc propenses a beneir l’ús de la força armada dels moviments pacifistes i la constatació de la incapacitat dels mecanismes existents per fer front de manera pacífica a una situació que va anar empitjorant de manera anunciada i a la vista de tothom. La contraposició entre la prohibició d’intervenir en els afers d’altres i el dret i, fins i tot per a alguns, el deure d’ingerència humanitària va estar en el centre d’aquest debat. Aquest debat es va aguditzar en el context de l’atac aeri de l’OTAN a Iugoslàvia el 1999, en relació amb el conflicte de Kosovo. Un atac clarament il·legal, però que molts van considerar legítim.

L’endemà dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, el Consell de Seguretat adoptava, per unanimitat, la Resolució 1368 (2001). En el seu preàmbul, reconeix el dret de legítima defensa individual i col·lectiva, però en el paràgraf 1 defineix els atacs com una «amenaça a la pau», evi-tant la qualificació d’acte d’agressió o d’atac armat, que de manera natural legitimaria l’exercici de la legítima defensa. Tot i això, els Estats Units van considerar l’atac i posterior invasió de l’Afganistan com un acte de legítima defensa, avalat per la resolució esmentada i per la posterior Resolució 1373 (2001). Malgrat l’escassa reacció suscitada al voltant d’aquest fet, no es pot evitar aplicar a aquest cas els requisits de la legítima defensa ja indicats anteriorment. Imme-diatament sorgeixen un seguit de qüestions: Els actes terroristes, poden ser considerats atacs armats que avalin la legítima defensa? L’acció és atribuïble a l’Estat de l’Afganistan? És raonable el temps transcorregut entre l’atac i la resposta? Les mesures adoptades són necessàries? Les mesures adoptades són proporcionals a l’atac? En l’aplicació de les mesures de legítima defen-sa, s’ha respectat el dret internacional humanitari? S’ha tractat de mesures provisionals mentre el Consell de Seguretat assumia el control de la situació?

En aquest context cal fer avinent que el 2 d’octubre de 2001, el Consell de l’Atlàntic Nord, davant la informació presentada per l’ambaixador dels Estats Units, va interpretar que els atacs terroris-tes contra els Estats Units s’havien produït des de l’exterior i que, per tant, es complien, per prime-ra vegada en la història de l’OTAN, els requisits que preveu l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord, que activa la legítima defensa col·lectiva. Tot i això, aquest tractat per si sol no sembla oferir una base jurídica suficient per emprendre accions que sobrepassin els límits de la legítima defensa.

Pel que fa a l’atac del 20 de març de 2003 contra l’Iraq, aquest ha estat formalment el primer supòsit de l’aplicació de la nova Estratègia Nacional de Seguretat dels Estats Units, de 17 de novembre de 2002. L’estratègia qüestiona el requisit de l’existència d’una «amenaça imminent» per actuar en legítima defensa i considerar que s’ha d’adaptar el concepte d’amenaça imminent


«a les capacitats i als objectius dels adversaris d’avui». Els adversaris identificats són els estats al marge de la llei i els terroristes, que no atacaran amb mitjans convencionals, sinó que depenen d’activitats terroristes i potencialment de l’ús d’armes de destrucció massiva que es poden ocultar fàcilment, moure’s secretament i utilitzar-se sense avis previ. En aquest context, els Estats Units es reserven el dret d’usar la força armada de manera preventiva per impedir un atac terrorista contra els seus interessos, població civil o forces armades, o les dels amics i aliats; per eliminar l’ajut d’un estat al terrorisme, ocupant els seu territori i modificant el règim polític si cal, o contra un estat que vulgui adquirir armes de destrucció massiva per atacar o amenaçar els Estats Units o els seus amics i aliats. Els Estats Units prendran les decisions sobre la base de la seva pròpia anàlisi de cada situació i les accions preventives es poden dur a terme en qualsevol lloc del món sense límit de temps.

Més enllà de la il·legalitat flagrant de l’atac i posterior invasió de l’Iraq, aquest cas ha posat sobre la taula diverses qüestions d’interès, algunes de les quals tenen molt a veure amb el dret inter-nacional humanitari i es tractaran més endavant. Una d’aquestes qüestions és la paradoxa que, en aquest cas, el Consell de Seguretat comença no autoritzant l’ús de la força —la proposta de resolució es va retirar el 17 de març de 2003 per l’evidència que no tindria el suport necessari— i, en canvi, lluny de condemnar l’atac com a acte d’agressió, acaba avalant la posterior ocupació de l’Iraq i les mesures desplegades pels ocupants. En aquest sentit, hi ha, fins i tot, una autorit-zació de l’ús de la força a unes forces multinacionals sota comandament dels Estats Units que, tècnicament, continuen sent forces d’ocupació: els que han trencat la seguretat i l’estabilitat de l’Iraq seran els encarregats de mantenir-les.

Efectivament, la Resolució 1511 (2003) del Consell de Seguretat, de 16 d’octubre de 2003, d’una banda:

«[...] reafirma la sobirania i la integritat territorial de l’Iraq i subratlla en aquest context que l’autoritat provisional de la coalició (l’autoritat) es fa càrrec amb caràcter temporal de les funcions, atribucions i obligacions específiques en virtut del dret internacional aplicable, reconegudes i establertes en la resolució 1483 (2003), que cessaran quan un govern re-presentatiu i reconegut internacionalment, establert pel poble de l’Iraq, presti jurament i assumeixi les funcions de l’autoritat [...]»

I, d’altra banda, en el paràgraf 13, «autoritza una força multinacional sota comandament unifi-cat que prengui totes les mesures necessàries per contribuir al manteniment de la seguretat i l’estabilitat a l’Iraq».

El secretari general, en un informe d’aquell mateix any,7 aludia a la crisi de legitimitat de l’ONU:

«La gran virtud de las Naciones Unidas sigue siendo su legitimidad, basada en los prin-cipios fundacionales del derecho internacional aceptados por todos los Estados y expre-sados en las decisiones de una organización que representa a toda la comunidad inter-nacional. En el escenario internacional no hay nada que sustituya dicha legitimidad. Por consiguiente, es fundamental que en la práctica los asuntos internacionales se rijan con arreglo a tales principios. Las Naciones Unidas se encuentran en un punto crítico: a menos que el Consejo de Seguridad recobre la confianza de los Estados y de la opinión pública mundial, los Estados actuarán cada vez en mayor medida en función de la idea que se forme cada uno de las amenazas que surjan y de su propio criterio sobre la mejor forma de hacerles frente. Para impedir que eso ocurra, las Naciones Unidas deberán demostrar que pueden ocuparse de las cuestiones más difíciles, y que lo pueden hacer con eficacia.»

7. «Aplicació de la Declaració del Mil·lenni de les Nacions Unides», informe del secretari general, 2 de setembre de 2003, doc. A/58/323.


3.5. Els nous enfocaments

3.5.1. La Declaració del Mil·lenni i la seguretat humana

La Declaració del Mil·lenni, adoptada solemnement per l’Assemblea General de l’ONU el 8 de setembre de 2000,8 va definir els objectius de desenvolupament del mil·lenni, que inclouen unes metes quantificades i que, com és sabut, són els següents:

• Objectiu 1: Eradicar la pobresa extrema i la fam• Objectiu 2: Assolir l’escolarització primària universal• Objectiu 3: Promoure la igualtat de gènere i apoderar la dona• Objectiu 4: Reduir la mortalitat infantil• Objectiu 5: Millorar la salut materna• Objectiu 6: Combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties• Objectiu 7: Garantir la sostenibilitat del medi ambient• Objectiu 8: Fomentar una aliança mundial per al desenvolupament

Aquest nou impuls a l’objectiu del desenvolupament en el si de les Nacions Unides incideix direc-tament en l’establiment del que es poden anomenar condicions de pau i contribueix a redefinir les prioritats de la cooperació internacional. En aquest sentit, connecta amb el concepte de seguretat humana.

El concepte de seguretat humana, encara que anterior en el temps, pren embranzida amb l’informe de desenvolupament humà del PNUD, de 1994, en què s’identificaven vuit dimensions de la seguretat: econòmica, financera, alimentaria, sanitària, ambiental, personal, de gènere, comunitària i política.

La Cimera del 2000, per iniciativa del Govern del Japó i amb el suport d’altres estats, va impulsar la creació d’una Comissió Independent que havia d’elaborar un informe sobre la seguretat huma-na. La Comissió, copresidida per Sadako Ogata, antiga alta comissionada de les Nacions Unides per als refugiats, i Amartya Sen, Premi Nobel d’Economia del 1998, va presentar un extens infor-me l’any 2003.9 En aquest informe, la Comissió adopta una definició de seguretat humana:

«La protecció del nucli vital de tots els éssers humans de manera que potenciï les llibertats i el desenvolupament humà. Seguretat humana significa protegir les llibertats fonamentals, llibertats que són l’essència de la vida. Significa protegir la gent d’amenaces i situacions crítiques (severes) i persistents (esteses). Significa emprar processos que es fonamentin en les forces i les aspiracions de la gent. Significa crear sistemes polítics, socials, ambien-tals, econòmics, militars i culturals que donin, juntament amb les persones, les bases per construir la supervivència, la vida i la dignitat.»

En un informe posterior sobre l’aplicació de la Declaració,10 el secretari general de l’ONU recull el concepte de seguretat humana:

«Cada vez cuentan con mayor reconocimiento el principio de la seguridad centrada en el ser humano y la necesidad de proteger a los individuos y las comunidades de la violen-cia. La seguridad humana depende en primer lugar del mantenimiento efectivo del orden público, que a su vez exige un estricto respeto del estado de derecho. La defensa de la seguridad humana también requiere un aumento de la cooperación internacional en la pre-vención de conflictos y una mayor capacidad para ayudar a los países a consolidar, man-tener y restablecer la paz. Para garantizar la seguridad humana también es preciso lograr

8. Resolució 55/2 de l’Assemblea General, de 8 de setembre de 2000, «Declaració del Mil·lenni».9. Human Security Now, Commission on Human Security, New York, 2003.10. Guia general per a l’aplicació de la Declaració del Mil·lenni, informe del secretari general, 6 de setembre de 2001, doc. A/56/326.


el desarme con un esfuerzo coherente y concertado de todas las partes. Si se avanza en este aspecto se podrán reducir los peligros mundiales y ahorrar recursos que son vitales para el bienestar social y económico.»

En aquest mateix informe, en la secció II, titulada «Pau, seguretat i desarmament», s’hi descriuen les mesures que poden ajudar a promoure la seguretat humana:

• «Fortalecimiento del imperio de la ley y adopción de medidas contra la delincuencia transnacional: la comunidad internacional, incluidas las Naciones Unidas, seguirán ayu-dando a los Estados a ratificar tratados, armonizar sus leyes internas con las obligacio-nes internacionales, ampliar la jurisdicción de la Corte Internacional de Justicia y facilitar la rápida entrada en vigor del Estatuto de Roma de la Corte Penal Internacional.

• Adopción de medidas para restablecer el imperio de la ley: a menudo la comunidad in-ternacional se ve obligada a asumir responsabilidades que van desde la prevención de conflictos violentos al despliegue de operaciones de mantenimiento de la paz y misiones de consolidación de la paz, en muchos casos colaborando con organizaciones regionales asociadas. Cuando esto ocurre se requieren medidas para:

a) Sustituir la cultura de la reacción por la de la prevención, mediante medidas dirigidas a limitar los conflictos armados, como el control preventivo de armamentos y los mé-todos para identificar y localizar los llamados «diamantes manchados de sangre.

b) Llevar a término las importantes reformas que se realizan actualmente en la gestión de las operaciones de mantenimiento de la paz de las Naciones Unidas, como la ocupación de nuevos puestos y el desarrollo de la capacidad de despliegue en un plazo de entre 30 y 90 días.

c) Apoyar las iniciativas de consolidación de la paz sobre el terreno y aumentar la coor-dinación de todos los participantes en las actividades de desarme, desmovilización y reintegración, prestando al mismo tiempo asistencia electoral y promoviendo la necesaria reconciliación para que la paz sea sostenible.

• Reforma del sistema de sanciones: aunque las sanciones pueden ser un importante instrumento del Consejo de Seguridad a la hora de tomar medidas, hay que seguir pro-gresando para que las sanciones se apliquen de forma selectiva, a fin de que sean más eficaces y tengan menor repercusión sobre la población civil.

• Por último, avances en todas las esferas del desarme, incluidas las armas de destrucción masiva, las minas terrestres y las armas pequeñas. Las medidas inmediatas serán la aplicación de las convenciones existentes; la colaboración para elaborar mecanismos regionales que permitan detectar, localizar y detener el tráfico ilícito de armas; y el apoyo a las actividades de promoción de la sociedad civil.»

Posteriorment, un nombrós grup d’experts va presentar al secretari general un pla d’acció per fer possibles aquests objectius, el mes de gener de 2005, amb el títol «Invertir en el desenvolupa-ment: un pla pràctic per assolir els objectius de desenvolupament del mil·lenni.»11

11. Investing in Development: A Practical Plan to Achieve the Millennium Development Goals, Publicació de les Nacions Unides, 2005


3.5.2. L’informe del Grup d’Alt Nivell sobre les Amenaces, els Desafiaments i el Canvi

En l’informe Un món més segur: la responsabilitat que compartim, d’1 de desembre de 2004, elaborat pel Grup d’Alt Nivell sobre les Amenaces, els Desafiaments i el Canvi, d’1 de desembre de 2004, per encàrrec del secretari general de l’ONU en el context de la preparació de la Cimera del 2005, es fa també un plantejament ampli de la seguretat:

«Las Naciones Unidas fueron creadas en 1945 para, ante todo, ‘preservar a las genera-ciones venideras del flagelo de la guerra’ y asegurar que jamás volvieran a repetirse los horrores de las guerras mundiales. Sesenta años después, sabemos demasiado bien que las mayores amenazas a la seguridad con que nos enfrentamos hoy día, y con que nos enfrentaremos en los decenios por venir, van mucho más allá de las guerras de agresión entre Estados. Estas amenazas comprenden la pobreza, las enfermedades infecciosas y la degradación del medio ambiente; la guerra y la violencia internas; la proliferación y el posible uso de armas nucleares, radiológicas, químicas y biológicas; el terrorismo y la delincuencia organizada transnacional. Las amenazas provienen tanto de actores esta-tales como no estatales y afectan la seguridad tanto de los Estados como de los seres humanos.»

Per tant, s’hi identifiquen sis grups d’amenaces:

• Les amenaces econòmiques i socials, com la pobresa, les malalties infeccioses i la de-gradació ambiental.

• Els conflictes entre estats.• Els conflictes interns, com la guerra civil, el genocidi i altres atrocitats a gran escala.• Les armes nuclears, radiològiques, químiques i biològiques.• El terrorisme.• La delinqüència organitzada transnacional.

Aquesta ampliació de les amenaces no és una qüestió menor si es connecta amb la idea subja-cent en el capítol VII de la Carta de les Nacions Unides, segons la qual, quan les mesures pre-ventives d’aquestes amenaces fracassen, se suscita la qüestió de les sancions i/o de l’ús de la força armada. Sobre l’ús de la força armada també es fan algunes consideracions significatives.

Sobre les sancions que pot imposar el Consell de Seguretat, l’informe recull alguns dels proble-mes que animen un debat viu en els darrers anys quant a l’aplicació de sancions: els mecanis-mes de vigilància per garantir la seva aplicació eficaç, la millora de la coordinació dels estats en l’aplicació de sancions, els recursos necessaris per aplicar les sancions, les sancions per incom-pliment de les sancions, els efectes humanitaris de les sancions o els procediments de correcció d’errades quan les sancions s’apliquin a persones o entitats.

Pel que fa a l’ús de la força, i recollint les aportacions de l’informe de la Comissió Internacional sobre Intervenció i Sobirania dels Estats, sobre la «responsabilitat de protegir»,12 que ha esdevin-gut una reformulació en clau multilateral i institucional de la clàssica intervenció humanitària —i que recull la interpretació que les violacions massives dels drets humans i del dret internacional humanitari constitueixen una amenaça a la pau, realitzada pel Consell de Seguretat en els con-flictes de l’antiga Iugoslàvia i Rwanda, entre altres—, l’informe del Grup d’Alt Nivell diu:

«Aprovem la norma que s’està imposant en el sentit que existeix una responsabilitat in-ternacional col·lectiva de protegir, que el Consell de Seguretat pot exercir autoritzant la intervenció militar com a últim recurs en cas de genocidi i altres matances en gran escala, de depuració ètnica o de greus infraccions del dret internacional humanitari que un govern sobirà no hagi pogut o no hagi volgut prevenir.»

12. The responsibility to protect. Report of the International Commission on Intervention and State Sovereignty. 2001.


Quant a la legítima defensa, l’informe sembla acceptar un criteri poc estricte en relació amb el fet que l’existència d’un atac armat, i fins i tot amb l’existència d’una amenaça d’atac, quan afirma que «segons un principi de dret internacional ben establert, l’estat amenaçat pot recórrer a l’acció militar sempre que l’amenaça d’agressió sigui imminent, no hi hagi un altre mitjà d’impedir-la i l’acció sigui proporcional».

Però l’Informe també es pregunta per l’anomenada legítima defensa anticipatòria, que comporta-ria el dret d’actuar anticipadament en legítima defensa, no només per evitar una amenaça immi-nent o pròxima sinó també per prevenir una amenaça que no sigui imminent ni pròxima:

«La resposta, en poques paraules, és que si existeixen bons arguments per a una acció militar preventiva i bones proves que els corroborin, s’han de presentar al Consell de Seguretat, que pot autoritzar aquesta acció si així ho decideix. Si el Consell de Segure-tat decideix no fer-ho, per definició hi haurà temps per estudiar altres estratègies, entre elles la persuasió, la negociació, la dissuasió i la contenció, abans de tornar a l’opció militar… Als qui aquesta resposta els suscita impaciència els hem de dir que, en un món ple d’amenaces que es consideren possibles, el risc per a l’ordre mundial i per a la nor-ma de la no-intervenció en què es continua fonamentant simplement és massa gran per acceptar la legitimitat de l’acció preventiva unilateral, en contraposició a l’acció aprovada col·lectivament. Deixar que un ho faci és deixar que ho facin tots.»

Constatada la dificultat de canviar les regles del joc vigents pel que fa a la composició i al proce-diment d’adopció de decisions en el si del Consell de Seguretat, qüestió sobre la qual també es fan propostes, el Grup d’Alt Nivell proposa afegir un plus de legitimitat a les decisions del Consell mitjançant l’adopció d’uns criteris que donin coherència a aquestes decisions. El Grup proposa cinc requisits, que semblen en principi força raonables, per tal que el Consell de Seguretat pugui autoritzar l’ús de la força.

• Gravetat de l’amenaça: l’amenaça a la seguretat humana o a la de l’estat ha de ser prou clara i greu per justificar a primera vista l’ús de la força militar.

• Propòsit correcte: l’objectiu primordial de l’acció militar ha de ser posar fi a l’amenaça o evitar-la.

• Últim recurs: les opcions no militars han de ser considerades i han de resultar poc apro-piades per produir resultats.

• Proporcionalitat dels mitjans: l’escala, la durada i la intensitat de l’acció militar han de ser les mínimes necessàries per fer front a l’amenaça.

• Balanç de les conseqüències: cal que l’acció militar faci desaparèixer l’amenaça sense generar conseqüències pitjors que el fet de no fer res.

En el Pla de la reforma institucional de l’ONU i deixant de banda les propostes entorn de la refor-ma del Consell de Seguretat, que constitueixen un tema d’interès per si sol, el Grup proposa la creació de la figura d’un vicesecretari general de l’ONU encarregat dels temes de pau i seguretat, i la creació de la Comissió de Consolidació de la Pau:

«Las funciones básicas de la Comisión para la Consolidación de la Paz deberían consistir en constatar qué Estados se encuentran en graves dificultades y corren el riesgo de un co-lapso, organizar, en forma proactiva y en asociación con el gobierno del país, la asistencia para impedir que el proceso avance más, ayudar en la planificación para la transición entre el conflicto y la consolidación de la paz después del conflicto y, en particular, coordinar y mantener la labor de la comunidad internacional en la consolidación de la paz después del conflicto durante el período que sea necesario.»

Igualment, el Grup proposa suprimir l’article 47, relatiu al Comitè d’Estat Major, i totes les referèn-cies que es fan a aquest òrgan en els articles 26, 45 i 46, perquè considera que ja no és adequat que els caps d’estat major dels cinc membres permanents facin la funció prevista el 1945.


3.5.3. L’informe del secretari general de l’ONU a la Cimera Mundial del 2005

Inspirat en part en l’anterior, l’informe del secretari general a la Cimera de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de 2005,13 es fonamenta en la relació entre desenvolupament, seguretat i drets humans:

«El desarrollo, la seguridad y los derechos humanos no sólo son indispensables sino que también se fortalecen recíprocamente. Esta relación no ha hecho más que reforzarse en nuestra era de rápidos progresos tecnológicos, de aumento de la interdependencia eco-nómica, de globalización y de espectaculares transformaciones geopolíticas. Si bien no puede decirse que la pobreza y la negación de los derechos humanos sean la ‘causa’ de las guerras civiles, el terrorismo y la delincuencia organizada, todos ellos incrementan con-siderablemente el peligro de la inestabilidad y la violencia. Análogamente, la guerra y las atrocidades no son ni mucho menos las únicas razones que explican que los países estén atrapados en la pobreza, pero es indudable que son un impedimento para el desarrollo. Asimismo, un acto catastrófico de terrorismo en una parte del mundo, por ejemplo un aten-tado contra un importante centro financiero de un país rico, podría afectar las perspectivas de desarrollo de millones de personas al otro lado del mundo al provocar graves trastornos económicos y sumir en la pobreza a millones de personas. Por otra parte, los países bien gobernados y que respetan los derechos humanos de sus ciudadanos están en mejor si-tuación para evitar los horrores de la guerra y para superar los obstáculos al desarrollo.

Así pues, no tendremos desarrollo sin seguridad, no tendremos seguridad sin desarrollo y no tendremos ni seguridad ni desarrollo si no se respetan los derechos humanos. Si no se promueven todas esas causas, ninguna de ellas podrá triunfar. En este nuevo milenio, la labor de las Naciones Unidas debe poner al mundo más cerca del día en que todas las personas sean libres para elegir el tipo de vida que quieren vivir, puedan acceder a los re-cursos que harán que esas opciones tengan sentido y tengan la seguridad que les permita disfrutarlas en paz.»

Sobre aquesta base, l’informe s’organitza en quatre apartats:

• Llibertat per viure sense misèria, que incorpora els reptes del desenvolupament econò-mic, amb particular atenció al comerç i al finançament del desenvolupament, i la soste-nibilitat ambiental.

• Llibertat per viure sense temor, centrat en els aspectes de seguretat col·lectiva, prevenció del terrorisme, armes de destrucció massiva, i reducció del risc i la prevalença de la guerra.

• Llibertat per viure en dignitat, centrat en l’imperi de la llei, el respecte als drets humans i l’extensió de la democràcia.

• Enfortiment de les Nacions Unides, que proposa una revisió dels òrgans principals de l’ONU i una actualització de la Carta de San Francisco.

Sense entrar en més detalls, és obvi que es tracta d’un enfocament molt ampli que inclou tots els grans temes que avui afecten l’organització de la pau al món.

Des del punt de vista de les funcions que ha d’exercir l’ONU, el secretari general assumeix, entre altres, la proposta de creació d’una Comissió de Consolidació de la Pau, que serviria per omplir la que considera la més gran mancança en el mecanisme institucional de les Nacions Unides, atès que no hi ha qui s’ocupi d’ajudar els països que estan en transició de la guerra a una pau que duri:

«Esta Comisión de Consolidación de la Paz podría desempeñar las funciones siguientes: inmediatamente después de acabada una guerra, mejorar la planificación de las Naciones Unidas para lograr una recuperación sostenida, centrándose al principio en establecer las instituciones necesarias; ayudar a conseguir una financiación previsible de las primeras activi-

13. Un concepte més ampli de la llibertat: desenvolupament, seguretat i drets humans per a tots, informe del secretari general, 21 de març de 2005, doc. A/59/2005.


dades de recuperación, en parte proponiendo distintos mecanismos posibles de financiación basados en cuotas, de carácter voluntario y permanente; mejorar la coordinación de las múlti-ples actividades que desarrollan los fondos, programas y organismos de las Naciones Unidas después de los conflictos; proporcionar un foro en el que las Naciones Unidas, los principales donantes bilaterales, los países que aportan contingentes, las entidades y organizaciones re-gionales pertinentes, las instituciones financieras internacionales y el gobierno nacional o de transición del país interesado puedan compartir información acerca de sus respectivas estrate-gias de recuperación después de un conflicto a fin de lograr una mayor coherencia; examinar periódicamente los progresos realizados en el logro de los objetivos de la recuperación a plazo medio, y mantener la atención política en la fase de recuperación después de un conflicto.»

Pel que fa a l’ús de la força, el secretari general accepta sense reticències una concepció de la legítima defensa que inclogui la resposta a un atac imminent:

«Las amenazas inminentes están plenamente previstas en el artículo 51, que salvaguarda el derecho inherente de los estados soberanos a defenderse de un ataque armado. Los juristas han reconocido hace tiempo que esto abarca tanto un ataque inminente como un ataque ya ocurrido.»

Quan les amenaces no són imminents el Consell de Seguretat té l’autoritat per fer ús de la força militar. Pel secretari general, la qüestió no és buscar alternatives al Consell sinó fer que funcioni millor. En aquest sentit considera que els membres del Consell han d’arribar a un acord sobre els criteris d’aquest ús de la força:

«… cuál es el propósito de la acción militar propuesta; las probabilidades de que otros medios distintos del uso de la fuerza permitan neutralizar la amenaza; si la opción militar es proporcional a la amenaza en cuestión y si hay una posibilidad razonable de éxito. Intentando justificar de este modo la acción militar, el Consejo daría una mayor transpa-rencia a sus deliberaciones y conseguiría con toda probabilidad que sus decisiones fuesen más respetadas, tanto por los gobiernos como por la opinión pública mundial. Por lo tanto, recomiendo que el Consejo de Seguridad apruebe una resolución en la que establezca estos principios y exprese su intención de regirse por ellos al decidir si ha de autorizar o prescribir el uso de la fuerza.»

3.5.4. La Cimera Mundial de 2005

En l’àmbit de la pau i la seguretat, la Cimera reconeix l’existència d’amenaces molt diverses, que requereixen una resposta urgent i col·lectiva, amb la cooperació de tots els òrgans de l’ONU. La Cimera constata que, en el món de la interdependència i la globalització, «moltes de les actuals amenaces no distingeixen fronteres nacionals, estan interelacionades i s’han de tractar en els àmbits mundial, regional i nacional», d’acord amb el dret internacional. En conseqüència, els caps d’estat i de govern reunits a la Cimera:

«… reafirmamos nuestro compromiso de tratar de alcanzar un consenso en materia de seguridad basado en el reconocimiento de que muchas de las amenazas están interre-lacionadas, el desarrollo, la paz, la seguridad y los derechos humanos se refuerzan mu-tuamente, la mejor manera en que se puede proteger un Estado no es nunca actuando completamente aislado, y todos los Estados necesitan un sistema de seguridad colectiva eficaz y eficiente, de acuerdo con los propósitos y principios de la Carta.»

Pel que fa a l’ús de la força, la Cimera reitera la prohibició del recurs a l’amenaça o a l’ús de la fo-rça en les relacions internacionals, així com el seu compromís amb el multilateralisme i reafirmen que les disposicions pertinents de la Carta de les Nacions Unides «són suficients per fer front a tota la gamma d’amenaces a la pau i la seguretat internacionals».


Amb relació al paper de les organitzacions regionals, el document reconeix:

«... la importante contribución a la paz y la seguridad que aportan las organizaciones regio-nales, de conformidad con lo establecido en el capítulo VIII de la Carta, y la importancia de forjar alianzas y arreglos previsibles entre las Naciones Unidas y las organizaciones regio-nales, y observando en particular, habida cuenta de las necesidades especiales de África, la importancia de contar con una Unión Africana sólida:

a) Apoyamos las iniciativas de la Unión Europea y otras entidades regionales para establecer capacidades tales como la de despliegue rápido y mecanismos de reserva y transitorios.

b) Apoyamos la elaboración y aplicación de un plan decenal de fomento de la capacidad con la Unión Africana.»

Aquesta projecció de la Unió Europea com a instrument de manteniment de la pau i la seguretat és un altre tema que obre, per si mateix, un camp de treball potencial prou ampli.

Entre els pocs acords concrets adoptats per la Cimera14 hi ha el de la creació de la proposada Comissió de Consolidació de la Pau, com a organisme assessor intergovernamental. L’acord es va fer efectiu el 20 de desembre de 2005, mitjançant les resolucions simultànies 60/180, de l’Assemblea General, i 1645 (2005) i 1646 (2005), del Consell de Seguretat. Les funcions principals de la Comissió són les següents:

«a) Agrupar a todos los agentes interesados para reunir recursos, proponer estrategias inte-gradas de consolidación de la paz y recuperación después de los conflictos y asesorar sobre esas estrategias.

b) Centrar la atención en las tareas de reconstrucción y consolidación de las instituciones necesarias para la recuperación después de los conflictos y apoyar la elaboración de es-trategias integradas para sentar las bases del desarrollo sostenible.

c) Formular recomendaciones y proporcionar información para mejorar la coordinación de todos los agentes pertinentes, tanto de las Naciones Unidas como ajenos a la Organiza-ción; concebir prácticas óptimas; ayudar a asegurar una financiación previsible para las actividades iniciales de recuperación, y ampliar el período en que la comunidad interna-cional presta atención a la recuperación después de los conflictos.»

Finalment, i en l’àmbit dels drets humans, la Cimera pren posició sobre la «responsabilitat de prote-gir les poblacions del genocidi, els crims de guerra, la depuració ètnica i els crims contra la huma-nitat». Afirma la responsabilitat de cada estat en aquest terreny, incloent-hi la seva prevenció. Però també afirma la responsabilitat de la comunitat internacional, encara que només es pot exercir de manera subsidiària i per mitjà del Consell de Seguretat:

«La comunidad internacional, por medio de las Naciones Unidas, tiene también la respon-sabilidad de utilizar los medios diplomáticos, humanitarios y otros medios pacíficos apro-piados, de conformidad con los capítulos VI y VIII de la Carta, para ayudar a proteger a las poblaciones del genocidio, los crímenes de guerra, la depuración étnica y los crímenes de lesa humanidad. En este contexto, estamos dispuestos a adoptar medidas colectivas, de manera oportuna y decisiva, por medio del Consejo de Seguridad, de conformidad con la Carta, incluido su capítulo VII, en cada caso concreto y en colaboración con las organiza-ciones regionales pertinentes cuando proceda, si los medios pacíficos resultan inadecuados y es evidente que las autoridades nacionales no protegen a su población del genocidio, los crímenes de guerra, la depuración étnica y los crímenes de lesa humanidad.»

Com és evident, aquest plantejament deixa sense resposta les situacions en què el Consell de Se-guretat sigui incapaç d’actuar. El conjunt de textos indicats, elaborats des de l’any 2000, ofereixen uns plantejaments molt més amplis pel que fa al concepte de seguretat, que si bé continua direc-tament connectat amb el de pau, tendeix a centrar-se en les persones i no en els estats, i exerceix una pressió per modificar la centralitat tradicional dels aspectes militars de la seguretat.

14. Document final de la Cimera Mundial 2005, Resolució 60/1 de l’Assemblea General, de 24 d’octubre de 2005.


II. EL IUS IN BELLO: L’INTENT DE LIMITAR L’ÚS DE LA FORÇA DURANT ELS CONFLICTES ARMATS I ELS SEUS EFECTES SOBRE NO COMBATENTS, MITJANÇANT EL DRET INTERNACIONAL HUMANITARI

El dret internacional humanitari és el resultat d’un fràgil equilibri entre dos factors: les necessitats militars, que exerceixen una pressió en favor de més llibertat d’acció possible dels combatents, i les exigències humanitàries, que ho fan en el sentit d’establir límits a aquesta llibertat. La deter-minació de les necessitats militars depèn de l’evolució de la tecnologia militar i del pensament es-tratègic, i pot ser, fins a cert punt, susceptible de valoració objectiva. Les exigències humanitàries com a reflex d’idees i sentiments de la societat són essencialment subjectives i susceptibles de modificació en el temps i en l’espai. La relació entre totes dues forces ha determinat el contingut i l’evolució del dret internacional humanitari.

1. El Dret de l’Haia i el Dret de Ginebra

El dret internacional humanitari té el seu origen en l’activitat humanitària del després fundador del Comitè Internacional de la Creu Roja, Henry Dunant, per fer front a les conseqüències de la batalla de Solferino (1859).

L’elaboració de les normes de dret internacional humanitari es van regular durant un temps mit-jançant dues sèries de convenis internacionals.

Els uns, negociats a l’Haia, s’ocupaven preferentment de la conducta dels bel·ligerants durant les hostilitats, dels mitjans i dels mètodes de combat. Els seus resultats més importants són les conven-cions adoptades en les conferències de pau que van tenir lloc en aquella ciutat el 1899 i el 1907.

Els altres, negociats a Ginebra, s’ocupaven preferentment de la protecció d’algunes de les víc-times dels conflictes armats, els combatents ferits o fets presoners i la població civil. El primer d’aquests convenis es va adoptar el 1864 i va ser modificat el 1906 i el 1929. La fita més im-portant en aquest àmbit és l’adopció dels quatre convenis de Ginebra de 12 d’agost de 1949,15 després de la Segona Guerra Mundial, dedicats, respectivament, als ferits i malalts de les forces armades en campanya; als ferits, malalts i nàufrags de les forces armades en el mar; als preso-ners de guerra, i a la població civil en temps de guerra.

Tot i això, aquesta divisió no ha estat rígida, atès que a Ginebra es va adoptar el 1925 el Protocol per a la prohibició de l’ús en combat de gasos asfixiants, tòxics o similars, i a l’Haia es va adoptar la Convenció per a la protecció dels béns culturals durant els conflictes armats de 1954,16 així com els posteriors protocols a aquesta Convenció, de 1954 i 1999.

Finalment, la Conferència Diplomàtica que es va reunir a Ginebra entre 1974 i 1977 es va cloure amb l’adopció dels dos protocols addicionals als convenis de Ginebra de 1949, que integren les normes relatives als mitjans i mètodes de combat i la protecció de les víctimes dels conflictes armats: el Protocol I es refereix als conflictes armats internacionals,17 i el Protocol II, als conflictes armats sense caràcter internacional.18

16. En són part 114 estats.17. En són part 163 estats.18. En són part 159 estats.15. Van entrar en vigor el 21 d’octubre de 1950. En són part 192 estats. Els textos dels convenis estan publicats al BOE en les dates següents: Conveni I, BOE núm. 236, de 23 d’agost de 1952; Conveni II, BOE núm. 239, de 26 d’agost de 1952; Conveni III, BOE núm. 249, de 5 de setembre de 1952, i Conveni IV, BOE núm. 246, de 2 de setembre de 1952.


La Cort Internacional de Justícia ha identificat alguns «principis cardinals» del dret internacional humanitari en la seva opinió consultiva de 8 de juliol de 1996, sobre la legalitat de l’ús de les armes nuclears:19

a) La protecció de la població civil i dels béns de caràcter civil, a partir de la distinció entre combatents i no combatents, i entre objectius militars i no militars.

b) La prohibició de causar patiments innecessaris o danys superflus i, en conseqüència, d’emprar les armes susceptibles de produir-los.

c) La denominada «clàusula Martens», pel nom del jurista rus que la va proposar, inclosa per primera vegada en els acords de l’Haia de 1899. La versió moderna es troba en el segon paràgraf de l’article 1 del Protocol I de 1977 addicional als convenis de Ginebra de 1949, i diu:

«En els casos no previstos en aquest protocol o en altres acords internacionals, les per-sones civils i els combatents queden sota la protecció i l’imperi dels principis d’humanitat i dels dictats de la consciència pública.»

És àmpliament acceptat el caràcter consuetudinari d’aquests principis, que es fonamenta en el nombre d’estats part en els convenis de l’Haia i de Ginebra, les referències de decisions anteriors de la Cort Internacional de Justícia i les nombroses preses de posició dels òrgans de l’ONU, in-closes les resolucions del Consell de Seguretat que van crear els tribunals penals internacionals per a l’antiga Iugoslàvia i Rwanda, el 1993 i el 1994, respectivament.20

La protecció de les víctimes dels conflictes armats en situacions en què els conflictes esmentats han anat acompanyats d’un menyspreu generalitzat dels drets humans, com han estat els de l’antiga Iugoslàvia o Rwanda, ha donat lloc a mesures excepcionals, com la creació de tribunals penals ad hoc, dels quals es parlarà més endavant, i han generat un debat sobre la justificació d’intervenció armada per protegir les poblacions civils que es troben en situació de perill greu.

Les diverses possibilitats d’actuació per aturar situacions de greus crisis humanitàries han estat tractades pel secretari general de l’ONU en una sèrie d’informes al Consell de Seguretat sobre la protecció dels civils en els conflictes armats. En aquests informes s’ha posat en relleu la gra-vetat de la violència contra la població civil en conflictes com els de Libèria, República Demo-cràtica del Congo, Sierra Leone, Sudan, Costa d’Ivori, Iraq o Nepal, entre altres. El desembre de 2003 el secretari general va presentar un programa de deu punts que inclou aspectes com els següents: millorar l’accés humanitari als civils que el necessiten; augmentar la seguretat del personal d’assistència humanitària; millorar la resposta a les necessitats de seguretat dels refugiats i els desplaçats interns; garantir que es tinguin en compte les necessitats especials d’assistència i protecció dels nens en els conflictes armats; garantir les necessitats especials de protecció i assistència de les dones en els conflictes armats; afrontar les deficiències de l’enfocament de desarmament-desmilitarització-reintegració-rehabilitació; afrontar les con-seqüències que tenen sobre la població civil les armes petites i les armes lleugeres; combatre la impunitat; elaborar noves mesures per promoure la responsabilitat dels grups armats i els agents no estatals, i garantir l’aportació dels recursos necessaris per fer front a les necessitats de les poblacions vulnerables en «emergències oblidades». En aquestes idees ja s’apunten alguns dels camps de recerca necessària al voltant del dret internacional humanitari, sobre els quals parlarem més endavant.

19. CIJ, Licéité de la menace ou de l’emploi d’armes nucléaires, Avis consultatif, Recueil 1996, p. 226. La versió espan-yola figura en un annex al doc. NU, A/51/218, de 19 de juliol de 1996.20. Resolució 827 (1993), de 25 de maig, i 955 (1994), de 8 de novembre, del Consell de Seguretat, respectivament.


És en aquest context que és rellevant l’informe de la Comissió Internacional sobre Intervenció i Sobirania dels Estats, sobre la responsabilitat de protegir. En aquest text es considera que és el Consell de Seguretat qui pot exercir-la,

«... autoritzant la intervenció militar com a darrer recurs en cas de genocidi i altres ma-tances en gran escala, de depuració ètnica o de greus infraccions del dret internacional humanitari que un govern sobirà no hagi pogut o no hagi volgut prevenir».

Com ja s’ha indicat, el secretari general, en el seu informe a la Cimera de 2005, ha assumit l’existència d’una obligació de protegir, a càrrec, en primer lloc, de cada estat respecte de la seva respectiva població, però que, en el cas que un estat no pugui o no vulgui fer-ho, aquesta responsabilitat es desplaça a la comunitat internacional, que haurà d’utilitzar les mesures neces-sàries per fer-ho, inclòs, si és el cas, l’ús de la força. Però el secretari general creu que aquesta acció l’ha de decidir el Consell de Seguretat, i proposa també que el Consell defineixi, mitjançant una resolució formal, els criteris i els paràmetres d’autorització de l’ús de la força per impedir la comissió de genocidi o altres crims contra la humanitat.

2. Desarmament i armes de destrucció massiva

La connexió entre la part del dret internacional humanitari que restringeix o prohibeix la fabricació i la utilització de determinats tipus d’armes i el desarmament és prou evident.

Hi ha diverses categories d’armes que han estat prohibides o sotmeses a restriccions en succes-sives normes de dret internacional humanitari. Entre elles les anomenades bales dum-dum i els projectils que contenen gasos asfixiants o verinosos (1899), les mines submarines de contacte (1907), certs projectils de fragmentació, armes trampa, mines terrestres i armes incendiàries (1980), armes làser que produeixen ceguesa (1995), i mines antipersones (1997).21 El cert és, però, que cada nou conflicte mostra la utilització de noves armes amb una capacitat de destruc-ció molt gran que, si són utilitzades en grans quantitats, encaixen malament en una distinció com la que tradicionalment s’ha establert entre armes convencionals i armes de destrucció massiva. És el cas de projectils utilitzats, per exemple, en la recent guerra de l’Iraq, com les bombes de fòsfor blanc, els projectils amb urani empobrit o les bombes de penjoll, que es divideixen en cen-tenars de petits projectils de tipus explosiu, incendiari o de metralla.

Més recentment s’ha començat a prestar atenció a les armes petites o lleugeres, que són les que més víctimes causen arreu del món. La proliferació de les armes petites ha estat afavorida per la seva alta accessibilitat. Es calcula que en circulen més de 500 milions, i que entre el 40 % i el 50 % del comerç mundial és de caràcter il·legal. El control efectiu d’aquest comerç està dificultat pel comportament irresponsable d’uns estats i per la incapacitat d’altres, així com per l’alt grau de secretisme que envolta aquest comerç.

Val la pena entretenir-se una mica en les anomenades armes de destrucció massiva. Aquest con-cepte es va utilitzar a partir de la Segona Guerra Mundial per identificar unes armes susceptibles de produir efectes qualitativament i quantitativament molt superiors als de les armes tradicionals o convencionals. El concepte d’armes de destrucció massiva comprèn les armes biològiques (abans denominades bacteriològiques), las armes químiques i les armes nuclears. Segons opinió de moltes persones expertes, inclou també les anomenades tècniques de modificació ambiental,

21. Convenció sobre la prohibició de l’ús, emmagatzemament, producció i transferència de mines antipersones i sobre la seva destrucció (Nacions Unides, Treaty Series, vol. 2056, n. 35597). En són part 147 estats.


consistents a utilitzar militarment la manipulació dels processos naturals de tal manera que es modifiqui la dinàmica, la composició o l’estructura terrestre o el medi ambient, per exemple, pro-vocant pluges o terratrèmols. Aquestes tècniques han estat prohibides de manera limitada per la Convenció de 10 de desembre de 1976.22

Les armes biològiques són les que impliquen la disseminació d’organismes vius, com bactèries o virus, o material infecciós que se’n derivi, per tal de provocar la malaltia o la mort de perso-nes, animals o plantes. Es basen en la capacitat d’autoreproduir-se de l’organisme disseminat. S’han investigat, desenvolupat i fabricat, i se sospita que han estat utilitzades, encara que no de manera significativa, durant conflictes armats.23 Els avenços científics en matèria de genètica microbiana i de patologia experimental permeten augmentar la nocivitat i la resistència d’aquests organismes. Però els seus efectes depenen d’alguns factors, com les condicions ambientals o meteorològiques o els desplaçaments de persones o animals afectats, que són difícilment con-trolables, cosa que limita la seva eficàcia des d’un punt de vista militar.

Les armes químiques són les que impliquen la utilització com a agent de substàncies químiques, en estat sòlid, líquid o gasós, que tenen efectes tòxics per a les persones, els animals o les plantes. Tot i que l’ús de verins és una pràctica molt anterior, la utilització a gran escala de gasos tòxics durant la Primera Guerra Mundial ha estat la principal font d’informació pública dels seus efectes. Es calcula que van causar 1.300.000 baixes, incloses unes 100.000 morts. Posterior-ment s’han utilitzat en altres conflictes armats com els del Vietnam, l’Afganistan o a la guerra Iran-Iraq, i també en la repressió del Kurdistan iraquià per part de Sadam Hussein o, probablement, durant els atacs de les forces dels EUA a l’Iraq, a Faluja, l’any 2004. També han estat utilitzades per algun grup terrorista al Japó. La investigació ha permès superar de molt l’efecte tòxic de les primeres armes químiques. S’han fabricat i emmagatzemat en gran quantitat i varietat.

Las armes nuclears són artefactes capaços d’alliberar energia a partir de la fissió del nucli dels àtoms d’elements pesants (urani-235 o plutoni-239, especialment) o de la fusió de nuclis d’isòtops pesants d’hidrogen (deuteri o triti), a partir d’altíssimes temperatures obtingudes mitjançant una reacció prèvia de fissió (termonuclears). Les armes nuclears generen especialment un triple efecte sobre els éssers vius: un efecte tèrmic (foc), un efecte mecànic (ona expansiva) i un efecte radioactiu. Deixant de banda les conseqüències que especialment els dos primers efectes pro-dueixen sobre els edificis i altres béns materials.

Com és prou conegut, el primer artefacte nuclear utilitzat durant un conflicte armat es va llençar sobre Hiroshima el 6 d’agost de 1945 i va afectar mig milió de persones, de les quals dues-centes mil havien mort a finals de 1950. El segon va ser llençat sobre Nagasaki, tres dies més tard, i va afectar unes tres-centes mil persones, de les quals cent mil havien mort a finals de 1950. Milers de persones en totes dues ciutats conviuen encara avui amb las seqüeles físiques de l’explosió o continuen sotmeses a tractament mèdic.

Posteriorment, la denominada cursa d’armes nuclears s’ha mogut per impulsos similars en els di-ferents estats, que s’han estimulat mútuament. Ha generat, d’una banda, un procés d’acumulació d’extraordinaris arsenals mitjançant la desviació de grans quantitats de recursos naturals, hu-mans, tècnics i econòmics, i d’altra banda, i paradoxalment, una situació en què es va posar en perill com mai abans la seguretat internacional, atès que la capacitat de sobredestrucció acumu-lada permet destruir completament el planeta. Per la seva naturalesa, les armes nuclears són incompatibles amb algunes de les exigències bàsiques del dret internacional humanitari, com ara la distinció entre objectius militars i no militars o entre combatents i població civil, tot i que el debat permanent sobre la legalitat de les armes nuclears està molt lluny d’haver acabat, com ho demostra la dubitativa presa de posició de la Cort Internacional de Justícia en la seva ja esmen-tada Opinió Consultiva sobre la licitud de l’amenaça o l’ús d’armes nuclears de 1996.

22. Resolució 31/72 de l’Assemblea General de les Nacions Unides, 10 de desembre de 1976. Va entrar en vigor el 5 d’octubre de 1978; BOE, 22 de novembre de 1978.23. No fa gaire temps el Japó ha reconegut que les va emprar a la Xina durant la Segona Guerra Mundial.


Malgrat el seu caràcter compartit d’armes de destrucció massiva, el tractament jurídic de les di-verses categories ha estat diferent. Les armes biològiques i químiques han seguit un procés en principi idèntic, a partir del principi, també clàssic, del dret internacional humanitari, que prohibeix causar patiments innecessari o danys superflus. Cal esmentar els textos adoptats en el marc de les conferències de l’Haia de 1899 i 1907, que preveien la prohibició de l’ús de verins i projectils enverinats o destinats a la difusió de gasos asfixiants o letals, i el Protocol de Ginebra, de 17 de juny de 1925, que prohibia, amb certes limitacions, l’ús de gasos asfixiants, verinosos i de tots els líquids, substàncies o dispositius d’efectes similars, així com els mètodes bacteriològics.24

Si bé després de la Segona Guerra Mundial es volia prohibir conjuntament la possessió d’armes químiques i biològiques, les negociacions van demostrar que era molt més complex el control d’una prohibició d’armes químiques i es va optar per començar prohibint les armes biològiques. El text bàsic és la Convenció sobre la prohibició del desenvolupament, la producció i l’emmagatzemament d’armes biològiques i tòxiques, i sobre la seva destrucció, de 10 d’abril de 1972.25

Les negociacions sobre les armes químiques es van perllongar sense progressos apreciables fins al 1990, en què els Estats Units i l’URSS, principals posseïdors d’aquest tipus d’armes, van concloure un acord bilateral pel qual es comprometien a deixar de produir-les i a reduir subs-tancialment els seus arsenals. Aquest acord va accelerar les negociacions a la Conferència de Desarmament de Ginebra i l’acord final es va formalitzar el 13 de gener de 1993, mitjançant la Convenció sobre la prohibició del desenvolupament, la producció, l’emmagatzemament i l’ús d’armes químiques, i sobre la seva destrucció.26

Igual que en el cas de les armes biològiques, les obligacions bàsiques són les de no desenvolu-par, produir, adquirir o emmagatzemar armes químiques i de destruir les que es tinguin, d’acord amb un calendari fixat.

Pel que fa a les armes nuclears, des de mitjan segle xx s’han tancat nombrosos acords interna-cionals bilaterals i multilaterals, en relació amb diferents aspectes. En termes generals, es poden diferenciar dos grans períodes en la història dels acords relatius a la regulació de les armes nuclears. En el primer, fins als anys vuitanta, l’objectiu central és pactar un creixement equilibrat dels arsenals. Però el procés de canvis iniciat a la Unió Soviètica amb Gorbatxov marca el punt d’inflexió, que es pot simbolitzar en el primer acord de desarmament real, que es produeix el 1987.27 Des d’aleshores hi ha una tendència a la disminució del nombre d’armes nuclears, encara que n’hi hagi unes 35.000 i tinguin molta més precisió i potència. Una tendència en què, a més, no hi han tingut cap participació França, el Regne Unit ni la Xina.

Pel que fa a la tipologia d’aquests acords, es poden diferenciar cinc categories:

• Acords que contenen mesures de confiança i prevenció de guerra accidental;• Acords de limitació de l’armament nuclear; acords de desarmament nuclear;• Acords relatius a la creació de zones lliures d’armes nuclears• Acords de restricció o prohibició de les proves d’armes nuclears.

En canvi, no existeix un acord que, amb caràcter general, prohibeixi desenvolupar, produir, adquirir, emmagatzemar i utilitzar armes nuclears, i obligui els estats a destruir les que pos-seeixen. Malgrat nombroses propostes, l’oposició de les potències nuclears ha estat constant. Tanmateix està molt estesa l’opinió que és impossible un ús de les armes nuclears que sigui compatible amb el respecte als principis fonamentals del dret internacional humanitari. De fet, aquesta polèmica es va iniciar des de les primeres explosions l’any 1945 i s’ha mantingut, amb alts i baixos, fins avui.

24. Gaceta de Madrid, de 14 de setembre de 1930.25. Va entrar en vigor el 26 de març de 1975 i en són part 152 estats; BOE, 11 de juliol de 1979.26. Va entrar en vigor el 27 d’abril de 1997; BOE de 13 de desembre de 1996. En són part 175 estats.27. És el Tractat sobre l’eliminació dels míssils d’abast intermedi i de menor abast, de 8 de desembre de 1987.


La Cort Internacional de Justícia (en endavant CIJ) va rebre dues sol·licituds gairebé simultà-nies d’opinió consultiva per part de l’Organització Mundial de la Salut i de l’Assemblea General de les Nacions Unides, sobre la legalitat de l’ús i de l’amenaça de l’ús de les armes nuclears. En dues opinions consultives, amb data de 8 de juliol de 1996, la CIJ va rebutjat pronunciar-se sobre la sol·licitud de l’OMS, perquè va considerar que ultrapassava l’àmbit de competències de l’Organització,28 però va acceptar donar resposta a la petició de l’Assemblea General.29

I en el punt més compromès del seu dictamen, la CIJ, després d’haver reconegut que «la uti-lització d’aquestes armes sembla, de fet, escassament compatible» amb els principis del dret internacional humanitari, s’afirma, en un paràgraf aprovat pel vot qualificat del president, que:

«Dels requisits anteriorment esmentats s’infereix que l’amenaça o l’ús de les armes nu-clears seria generalment contrari a les normes del dret internacional aplicable als conflic-tes armats, particularment els principis i normes del dret humanitari.

No obstant això, atesa la situació actual del dret internacional i dels elements de fet de què disposa, la Cort no es pot pronunciar definitivament sobre si l’amenaça o l’ús de les armes nuclears seria lícit o il·lícit en circumstàncies extremes de legítima defensa, en què corri perill la supervivència d’un estat.»

El tractament específic de les armes nuclears té a veure amb diversos factors, entre els quals es pot esmentar la possibilitat de controlar millor els seus efectes des del punt de vista militar, el fet que les exigències econòmiques i tecnològiques de la creació d’un sistema d’armes nuclears fiable només és a l’abast de les grans potències mundials o regionals, i també l’associació de les armes nuclears a la doctrina de la dissuasió, basada en la idea que es tracta d’armes destinades a no ser utilitzades, que tenen la funció de dissuadir qualsevol atac extern, sota l’amenaça d’una resposta inacceptable per a l’agressor.

Al mateix temps, però, s’ha emès el missatge que les armes nuclears, a més de força militar, atorguen un estatus internacional de potència política. La condició de membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU de les primeres potències nuclears oficialment declarades ha contribuït decisivament a mostrar aquest valor afegit, que ha estat igualment un incentiu potent per a la seva proliferació.

Tot i això, hi ha un tractat especialment important que és el Tractat sobre la no-proliferació de les armes nuclears30 (en endavant TNP), que conté de manera limitada certes prohibicions. El TNP, adoptat el 1968, es fonamenta en el reconeixement jurídic de l’existència de dues categories d’estats: els que posseeixen armes nuclears (EPAN) i els que no les posseeixen (ENPAN). La categoria dels estats posseïdors es reserva als que van fabricar i fer explotar una arma nuclear abans de l’1 de gener de 1967: són els cinc estats que ocupen actualment els llocs permanents al Consell de Seguretat de l’ONU. Els altres 181 estats que són part en el TNP són estats no posseïdors d’armes nuclears.

En virtut del TNP, els EPAN es comprometen a no lliurar a ningú armes nuclears ni el control so-bre les armes, directament o indirectament, i no ajudar un ENPAN a fabricar-les o a adquirir-les. Correlativament, els ENPAN es comprometen a no rebre de ningú armes nuclears o el control sobre les armes, a no fabricar-les o adquirir-les i a no rebre ajut per aquestes finalitats. Per tant, el TNP, més que prohibir la proliferació de les armes nuclears, prohibeix la proliferació dels estats posseïdors d’armes nuclears.

28. Licéité de l’utilisation des armes nucléaires par un État dans un conflit armé, Avis consultatif, CIJ, Recueil 1996, p. 66.29. La pregunta era: Autoritza el dret internacional en alguna circumstància l’amenaça o l’ús d’armes nuclears? (Is the threat or use of nuclear weapons in any circumstance permitted under international law?); Licéité de la menace ou de l’emploi d’armes nucléaires, Avis consultatif, CIJ, Recueil 1996, p. 226. La versió espanyola figura en l’annex al doc. NU, A/51/218, de 19 de juliol de 1996.30. BOE de 31 de desembre de 1987.


Però els EPAN es comprometen també, en l’article VI, a negociar mesures adequades per acabar amb la cursa d’armaments nuclears i per aconseguir el desarmament nuclear. Aquesta va ser la contrapartida principal que els EPAN van acceptar a canvi del compromís dels ENPAN de renun-ciar a l’arma nuclear. Complementàriament, els EPAN han assumit unilateralment, en diversos moments, el compromís de no emprar armes nuclears contra els ENPAN que siguin part en el TNP, encara que han exceptuat d’aquest compromís el supòsit de legítima defensa.

Atès que les potències nuclears no han mostrat el més mínim interès a renunciar a les seves armes nuclears,31 la CIJ ha hagut d’insistir en la importància del compliment d’aquesta obligació. En la ja esmentada opinió consultiva sobre la legalitat de les armes nuclears, la va qualificar com una «obligació d’obtenir un resultat concret», consistent en «el desarmament nuclear en tots els seus aspectes». Així va acordar per unanimitat el paràgraf de la seva decisió que afirma:

«Hi ha l’obligació d’emprendre de bona fe i de concloure negociacions encaminades al des-armament nuclear en tots els seus aspectes, sota un control internacional estricte i eficaç.»

En aquest ordre d’idees, l’argument de la possibilitat d’emprar les armes nuclears «en circums-tàncies extremes de legítima defensa, en què corri perill la supervivència d’un estat», expressió que comporta una important càrrega d’unilateralitat en l’apreciació, unit a la perpetuació de la situació de posseïdors i no posseïdors d’armes nuclears generaria l’absurda paradoxa que els estats que han renunciat per via convencional a les armes nuclears no podrien utilitzar-les en aquest cas extrem de legítima defensa; un dret que conservarien intacte els estats que, com l’Índia, el Pakistan o Israel, no han volgut ser part en el TNP i, òbviament, els estats oficialment posseïdors d’armes nuclears, llevat que s’admeti que aquelles circumstàncies extremes justifica-rien l’ús d’armes nuclears també per part dels qui hi han renunciat per mitjà del TNP, interpretació que significaria tirar per terra els esforços de dècades contra la proliferació nuclear. Naturalment, el futur del TNP continua sent un dels aspectes clau de la recerca en l’àmbit del desarmament.

I en aquest context no s’ha d’oblidar la competència que el règim de no-proliferació atribueix al Consell de Seguretat, en el sentit que, a part de les seves pròpies funcions en relació amb el manteniment de la pau, la Junta de Governadors de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica pot comunicar-li els incompliments de les obligacions derivades dels acords de sal-vaguardes entre cadascun dels estats amb instal·lacions nuclears i l’OIEA, acords que són preceptius de consens amb el TNP. La trajectòria incoherent mostrada fins ara per aquest organisme quan ha tractat dels casos de l’Iraq i de Corea del Nord no permet aventurar com afrontarà el cas de l’Iran. D’altra banda, les sancions contra l’Iraq van estar vinculades a fets de naturalesa extraordinària, com ho va ser la invasió de Kuwait seguida d’una guerra avalada pel Consell de Seguretat.

No és tan clar que el Consell de Seguretat pugui, amb l’acord de la comunitat internacional, adoptar mesures similars en el cas d’incompliments dels acords de salvaguardes amb l’OIEA, com no ho va fer en el cas de Corea del Nord. Tampoc no sembla senzill qualificar un incompli-ment d’aquests acords com una amenaça a la pau i la seguretat internacionals, que fonamenti les sancions. D’altra banda, Corea del Nord ja ha abandonat el TNP i ara l’Iran amenaça de fer el mateix, i jurídicament no està gens clar l’argument per impedir-ho.

Finalment, val la pena deixar apuntada la importància i la influència creixent que els moviments pacifistes i l’acció de les xarxes internacionals d’organitzacions no governamentals, inclosos els centres de recerca per la pau, han exercit en favor dels processos de desarmament i de la conse-cució d’alguns dels acords fins ara esmentats. L’estudi dels mecanismes per mitjà dels quals les ONG de pau incideixen o poden incidir en els processos d’elaboració de normes internacionals és també un àmbit de recerca potencial prou important.

31. Per exemple, el concepte estratègic de l’aliança, aprovat pels caps d’estat i de govern participants a la reunió del Consell de l’Atlàntic Nord, a Washington, els dies 23 i 24 d’abril de 1999.


3. Els temes preferents de recerca en l’àmbit del dret internacional humanitari

En l’actual etapa del DIH, els principals problemes tenen a veure amb la interpretació i l’aplicació de les normes vigents per tal de fer-les efectives en els conflictes armats contemporanis. En rea-litat, des de fa uns quants anys, el centre d’interès dels especialistes ja no se situa en l’elaboració de noves normes sinó en els mecanismes per fer efectives les normes existents.

Durant el mes de gener de 2003 va tenir lloc a Ashland, Massachusetts, un seminari internacional de persones expertes sobre la reafirmació i el desenvolupament del dret internacional humanitari, per iniciativa del Ministeri Federal d’Afers Exteriors de Suïssa i el Programa de recerca sobre conflicte i política humanitària de la Universitat de Harvard. En la trobada es van identificar, precisament, una sèrie de temes clau que necessiten un esforç de recerca i desenvolupament des del punt de vista de l’aplicació del dret internacional humanitari als conflictes contemporanis, agrupats en quatre blocs:

• La protecció de la població civil contra els efectes de les hostilitats• La determinació dels estatuts de combatent i de civil• Moments inicial i final de l’aplicabilitat del DIH• Els mecanismes jurídics per a l’aplicació del DIH

La protecció de la població civil contra els efectes de les hostilitats

És fàcil constatar que cada nou conflicte posa en relleu nous problemes en l’aplicació del DIH. Alguns tenen a veure amb l’incompliment de les normes existents, de vegades per la dificultat d’adaptar-les a situacions que no encaixen exactament amb les previsions normatives. D’altres tenen a veure amb l’aparició de superposicions o llacunes normatives com a conseqüència de l’evolució de les armes o de les característiques dels conflictes. Això comporta la necessitat de millorar la qualitat de les normes i de la seva aplicabilitat.

En aquest àmbit, el debat es va centrar en tres aspectes:

• Lexistència de llacunes potencials en les normes relatives al concepte d’objectiu militar (només cal pensar en els atacs a centrals elèctriques, ponts o emissores de ràdio o tele-visió), en relació amb l’article 52 del Protocol addicional I de 1977; la definició del principi de proporcionalitat, en relació amb l’article xxx del mateix Protocol I amb la definició;

• L’emergència de nous mètodes de combat (ús intensiu dels atacs amb míssils des de llargues distàncies, exèrcits privats o atacs suïcides, per exemple) que poden estar ina-dequadament coberts amb els actuals instruments legals

• L’impacte de la desigualtat tecnològica entre els estats en el compliment del DIH, i l’assistència humanitària I el deure de protegir la població civil, quan el govern no pot o no vol fer-ho o quan han estat creades zones protegides (Srebrenica és en aquest cas una referència obligada).

Els punts centrals que haurien d’orientar la recerca en aquest àmbit són els següents:

Sobre les llacunes potencials en les normes relatives als atacs contra objectius militars i el principi de proporcionalitat:

• L’aclariment de la definició d’avantatge militar en l’article 52 del Protocol addicional I de 1977. • Els mètodes i les pautes de conducta per als manuals de formació per als assessors

militars en relació amb l’article 52 i l’harmonització dels manuals militars. • L’establiment de mecanismes de seguiment de l‘aplicació de l’article 52. • L’estatut jurídic de las xarxes informàtiques de doble ús.


Sobre l’emergència de nous mètodes de combat:

• Revisió de les estratègies per a l’aplicació de mesures de precaució per part d’atacants i defensors.

• Revisió de les estratègies per tractar la privatització de la violència, l’ús d’atemptats suï-cides amb bombes, i la perpetració d’atacs deliberats contra civils com a fenomen cada vegada més comú en els conflictes armats contemporanis.

• L’impacte de les altres tecnologies militars en l’aplicació del DIH.

Sobre l’assistència humanitària i el deure de protegir la població civil:

• Base jurídica i criteris per a l’establiment d’una obligació de permetre l’accés de l’assistència humanitària en favor dels grups vulnerables.

• Base jurídica i criteris per a l’establiment d’una obligació per part de les forces militars de protegir la població civil un cop s’ha declarat la protecció d’una zona determinada.

La determinació dels estatuts de combatent i de civil

Com és sabut, un dels principis bàsics del DIH és la distinció entre persones combatents i els no combatents, ja siguin civils o combatents que es troben fora de combat. El règim jurídic que s’aplica als uns i als altres és diferent: els combatents poden utilitzar les armes contra objectius militars i poden ser objectiu d’altres combatents. Quan cauen presoners, no poden ser proces-sats o castigats pels seus actes lícits de combat. En canvi, els civils no poden ser atacats, però tampoc no poden utilitzar les armes.

La determinació de la condició de combatent ve donada, fins ara, per dos criteris alternatius. O bé deriva de la pertinença de l’individu a un exèrcit regular, o bé de la pertinença a un grup armat que reuneix certs requisits: tenir una estructura de comandament, dur armes i distintius de ma-nera visible, i respectar les normes aplicables als conflictes armats.32 Els dubtes sorgeixen quan es posen en relació un i altre criteris (membres d’exèrcits regulars que no compleixen els criteris dels grups irregulars, per exemple, que incompleixen sistemàticament el DIH, ¿tenen dret a un estatut de presoner de guerra?). Hi ha una tercera categoria entre els presoners de guerra i els civils? (Guantánamo és la referència fonamental en aquest cas).

Els punts de recerca identificats en aquest àmbit són els següents:

• Revisió de la relació existent entre l’article 4 (A) (1) i (2) del III Conveni de Ginebra; aclariment de l’estatut de combatent/presoner de guerra per als combatents que for-men part d’un exèrcit regular que ha violat de manera ostensible un criteri de l’article 4 (A) (2).

• Rellevància dels comportaments de l’individu i del grup en el reconeixement de la quali-ficació de combatents en DIH.

• Revisió de la pràctica general dels estats pel que fa a mostrar signes distintius o uni-formes.

• Revisió dels règims jurídics aplicables als combatents no reconeguts en els conflictes armats internacionals: existència de una tercera categoria? Disponibilitat d’altres règims de protecció?

32. Article 4 del III Conveni de Ginebra de 1949 i articles 43 i 44 del I Protocol Adicional de 1977


• Revisió de la necessitat potencial d’elaborar un estatut del combatent en conflictes arma-ts sense caràcter internacional i/o d’explorar altres incentius per tal que els que lluiten en conflictes armats sense caràcter internacional compleixin el DIH.

• Revisió dels estàndards processals mínims per tal que un tribunal pugui determinar l’estatut de presoner de guerra, d’acord amb el que disposa l’article 5 del III Conveni de Ginebra.

• Els criteris d’acord amb els quals la protecció dels civils se suspèn per la seva participació directa en les hostilitats: Què és participació directa? Quant dura la suspensió? Altres règims de protecció disponibles?

Moments inicial i final de l’aplicabilitat del DIH

En la mesura que no hi ha una definició generalment acceptada del que és un conflicte armat, la determinació dels moments en què s’ha de començar a aplicar el DIH i en què s’ha de deixar d’aplicar ha estat un tema clàssic de debat. Mentre que, des del punt de vista militar, l’ús de la força armada es pot graduar des d’un nivell mínim, en un creixement continu que arribi a una situa-ció de guerra, les conseqüències jurídiques són significativament diferents, si podem qualificar la situació de conflicte armat, de les que es produeixen si no ho podem fer, i per tant és rellevant po-der ubicar correctament el llindar. D’altra banda, nous tipus de conflictes que involucren actors no estatals (es pot pensar en els conflictes entre els anomenats senyors de la guerra a Somàlia, Su-dan o l’Afganistan o en com encaixar les accions de grups terroristes transnacionals). També s’hi podria afegir la particular problemàtica que presenten els supòsits d’ocupació militar continuada en el temps d’un territori per part de forces estrangeres i la superposició que es pot produir entre les normes del DIH i les de protecció dels drets humans (és el cas dels territoris palestins ocupats, sobre els quals s’ha pronunciat la Cort Internacional de Justícia en l’Opinió Consultiva de 2004, o de la situació de l’Iraq) en relació amb les normes que regulen específicament aquest supòsit.

Les persones expertes van considerar com a objectes preferents de la recerca en aquest àmbit els següents:

• Revisió de la definició de conflicte armat i dels mecanismes per determinar la relació entre la declaració de l’estat i el comportament de l’estat.

• Paper del comportament dels actors no estatals i transnacionals en l’activació de l’inici o el final de l’aplicació del DIH.

• Factors que determinen la finalització de l’aplicabilitat del dret de l’ocupació en un territori. • Revisió de la complementarietat i la superposició entre el DIH i el Dret dels drets humans

en conflictes de baixa intensitat.

Mecanismes jurídics per a l’aplicació del DIH

Està generalment acceptada la importància de l’activitat de formació i d’educació dels membres de les forces armades com una de les bases fonamentals per facilitar l’aplicació del DIH. Ara es va posant l’accent en la necessitat de crear un consens social sobre el respecte del dret hu-manitari més enllà dels que directament es poden trobar en la situació d’aplicar-lo. Per això es considera de gran importància tenir el suport actiu de xarxes de professionals compromesos que actuïn en el si dels diferents estats i no només en les activitats acadèmiques internacionals.

Un altre dels aspectes que ha guanyat importància és el del paper dels grups armats no estatals. Malgrat que participen de manera creixent en les violacions del DIH, no hi ha mecanismes jurídics per articular la seva participació i el seu compromís en el desenvolupament i el respecte del DIH.

D’altra banda, alguns mecanismes creats no han funcionat. És el cas, en particular, de la Comis-sió d’Investigació, prevista en l’article 90 del Protocol addicional I. Cal analitzar les causes del seu fracàs i estudiar nous plantejaments més eficaços, pel que fa a l’assistència a les parts en l’aplicació del DIH i per facilitar-ne el seguiment.


En aquest àmbit, es van considerar temes prioritaris de recerca els següents:

• El paper de les xarxes professionals com a potencials focus d’influència per a la persua-sió i socialització per a l’aplicació del DIH.

• El paper dels grups armats no estatals en la reafirmació, el desenvolupament i l’aplicació del DIH: com continuar implicant els actors no estatals i els estats per assegurar el res-pecte pel DIH.

• Revisió estratègica dels mecanismes jurídics existents per a l’aplicació del DIH. Anàlisi de fortaleses i deficiències.

III. LES CONNEXIONS DEL DIH AMB LA JUSTÍCIA PENAL INTER-NACIONAL I EL PAPER SINGULAR D’ESPANYA EN AQUEST ÀMBIT

1. Els fonaments del dret penal internacional

Cadascun dels estats ha configurat el seu propi sistema penal substantiu i processal. Això vol dir que determina, en principi lliurement, el catàleg de comportaments prohibits, les condicions en què aquests delictes són imputables a persones concretes i les condicions en què generen una responsabilitat penal individual. També atribueix a determinats òrgans de l’estat les funcions de prevenir el delicte, investigar els ja comesos, acusar i jutjar els responsables, i determina el procediment que cal seguir en els judicis, les penes, sancions o mesures de seguretat aplicables, i els llocs i les condicions del seu compliment.

En aquest context cadascun dels estats dicta també les normes que determinen l’abast i fixen els límits de la jurisdicció dels seus tribunals. A l’efecte de delimitar aquesta jurisdicció, el principi més clàssic que segueixen tots els estats en matèria penal és el de territorialitat, segons el qual els òrgans jurisdiccionals de l’estat s’han d’ocupar de qualsevol delicte comès al seu territori per qualsevol persona, amb independència de la seva nacionalitat. Però la pràctica estatal ha desenvolupat altres principis. Així, d’acord amb el principi de personalitat, els òrgans de l’estat poden ocupar-se de delictes comesos per un nacional, amb independència del lloc de comissió (personalitat activa), o de delictes comesos contra un nacional, igualment amb independència del lloc de comissió (personalitat passiva). També, d’acord amb el principi de protecció de l’estat, els seus tribunals es poden ocupar de certs delictes que afecten greument l’estat, amb indepen-dència de la nacionalitat del seu autor i del lloc de comissió. En el dret espanyol, l’article 23 de la Llei orgànica del poder judicial, d’1 de juliol de 1985,33 estableix alguns d’aquests principis, en relació amb delictes concrets.

L’existència de principis diferents i de diferents combinacions entre ells en les legislacions penals estatals comporta l’aparició de conflictes de jurisdicció, de tal manera que, davant d’un mateix fet delictiu, els tribunals de diferents estats poden considerar-se competents.

Tot i això, la llei penal estatal no té, en principi, un efecte extraterritorial que impliqui la possibilitat de vincular unilateralment els tribunals d’un altre estat: aquests aplicaran, en principi, només la llei penal d’aquest altre estat. A més, un estat no pot fer valer els efectes de les seves lleis en el territori d’altres estats, mitjançant actes d’execució, sense autorització de l’estat territorial. Per tant, i al marge del criteri a seguir en la llei interna per atribuir la jurisdicció, només els òrgans de l’estat en què es trobi el presumpte responsable del delicte estan en condicions, de manera legal i directa, de detenir-lo, sotmetre’l a judici i imposar-li una sanció penal.

33. BOE, 2 juliol 1985.


Un problema diferent és que, com a conseqüència dels distints criteris seguits, cap òrgan jurisdiccio-nal reclami el coneixement d’un delicte determinat. Això també succeeix pel que fa als delictes co-mesos en territoris no sotmesos a la sobirania de cap estat. La voluntat d’evitar aquests casos, entre altres motius, ha dut els estats a adoptar altres principis diferents del de territorialitat i, en particular, l’anomenat principi de jurisdicció universal, que atribueix als tribunals de l’estat la jurisdicció sobre un delicte, amb independència del lloc de comissió i de la nacionalitat de l’autor i de la víctima.

L’evolució quantitativa i qualitativa de la configuració de les activitats delictives i de la necessitat consegüent d’adequar els mecanismes de repressió penal, i la progressiva aproximació de valors entre els diferents estats, han originat diverses formes de cooperació entre els estats, que es produeixen de manera simultània.

Un primer nivell de cooperació deriva de la coexistència de diferents principis inspiradors de la llei penal estatal ja esmentats i de la cerca de la seva eficàcia quan algun dels components d’un delicte se situa fora del mateix territori, en espais sotmesos a la sobirania d’un altre estat. Tra-dicionalment s’ha denominat dret penal internacional la branca del dret que s’ocupa d’aquests problemes. En aquests casos, els estats s’ajuden mútuament i eviten els problemes que es de-rivarien dels límits territorials de les respectives lleis penals estatals per facilitar l’activitat de les seves policies i tribunals.

Els àmbits normals de cooperació judicial es refereixen a la instrucció del procés penal, el lliu-rament dels presumptes delinqüents a través de l’extradició, i el reconeixement i l’execució de sentències penals dictades a l’estranger. Encara que l’assistència judicial internacional s’ha fo-namentat tradicionalment en acords bilaterals basats en la reciprocitat, també hi ha convenis multilaterals pel que fa al cas. Així, en l’àmbit del Consell d’Europa, trobem el Conveni Europeu d’Extradició (París, 13 de desembre de 1957);34 el Conveni Europeu núm. 30, d’assistència ju-dicial en matèria penal (Estrasburg, 20 d’abril de 1959); el Conveni Europeu núm. 70, sobre el valor internacional de les sentències penals (l’Haia, 28 de maig de 1972); el Conveni Europeu núm. 73, sobre la transmissió de procediments repressius (Estrasburg, 15 de maig de 1972), o el Conveni Europeu núm. 112, sobre el trasllat de persones condemnades (Estrasburg, 21 de març de 1983).35

Un segon nivell de cooperació ha estat l’adopció de molt diversos tractats internacionals i altres textos que descriuen delictes específics i estableixen mecanismes de cooperació per a la seva repressió. En aquests textos es prohibeixen, entre altres comportaments, l’esclavatge (Ginebra, 1926); els crims contra la pau, de guerra i contra la humanitat (Londres, 1945); el genocidi —Re-solució 260 A (III) AGNU, 1948—; de nou els crims de guerra (Ginebra, 1949); la tràfic de per-sones i de la prostitució —Resolució 317 (IV) AGNU, 1949—; la pirateria en alta mar (Ginebra, 1958); la captura il·lícita d’aeronaus (l’Haia, 1970); certs actes de terrorisme amb transcendència internacional (Washington, 1971); actes il·lícits contra la seguretat de l’aviació civil (Mont-real, 1971); l’apartheid —Resolució 3068 (XXVIII) AGNU, 1973—; els delictes contra persones interna-cionalment protegides, inclosos els agents diplomàtics —Resolució 3166 (XXVIII) AGNU, 1973—; l’agressió —Resolució 3314 (XXIX) AGNU, 1974—; el terrorisme (Estrasburg, 1977); el mercena-risme (Libreville, 1977); la presa d’hostatges (Resolució 34/146 AGNU, 1979); la tortura (Reso-lució 39/96 AGNU, 1984); el tràfic il·lícit d’estupefaents i substàncies psicotròpiques (Nova York, 1988); actes contra la seguretat del personal de les Nacions Unides i el personal associat (Reso-lució 49/59 AGNU, 1994); els atemptats terroristes comesos amb bombes (Nova York, 1997); el finançament del terrorisme (Nova York, 1999), o el terrorisme nuclear (Nova York, 2005).

34. BOE núm. 136, de 8 de juny de 1982. A aquest Conveni s’hi han afegit posteriorment protocols addicionals: BOE, núm.139, d’11 de juliol de 1985.35. BOE, de 10 de juny de 1985.


Aquest dret penal internacional es connecta:

• amb el dret internacional dels drets humans i el dret internacional humanitari, en els con-venis internacionals que articulen la persecució dels crims de guerra, el genocidi i altres crims contra la humanitat;

• amb el manteniment de la pau, en el marc dels intents de definició i persecució del crim d’agressió, així com en l’àmbit del que s’ha anomenat «justícia de transició», en els paï-sos que han patit conflictes armats, amb una pràctica significativa pel que fa a tribunals especials i «comissions de la veritat»;36

• amb el desarmament, en la mesura que es tendeix a perseguir penalment els particulars que trafiquen il·legalment amb armes de destrucció massiva o els seus components.

Amb aquesta pràctica convencional, les necessitats d’assistència mútua s’incrementen, la qual cosa s’ha manifestat en la previsió en els convenis de mecanismes per facilitar l’extradició i obs-taculitzar-ne la denegació, sobretot mitjançant l’exclusió expressa de la possibilitat de considerar les conductes delictives com a polítiques.

Normalment, la persecució i el judici dels delictes tipificats en convenis internacionals s’ha basat en la utilització del dret estatal i dels mecanismes institucionals estatals d’aplicació d’aquest dret en cada estat concret: el conveni defineix el delicte i cada estat, per mitjà de les seves pròpies lleis, l’incorpora al seu sistema jurídic, en fixa la pena i dóna competència a la policia i als tribu-nals per perseguir-lo.

Però, per tal de fer plenament operatiu aquest model, cal que els estats assumeixin un segon nivell de compromís, que és el que permet el principi de jurisdicció universal.

En efecte, la necessitat de garantir la repressió de delictes comesos en espais no sotmesos a jurisdicció estatal o de guanyar eficàcia en relació amb delictes que acostumen a incloure compo-nents d’internacionalitat és la justificació del sistema de jurisdicció universal, mitjançant el qual, com ja s’ha dit, s’atribueix als tribunals de qualsevol estat la jurisdicció relativa a certs delictes, amb independència del lloc de comissió i de la nacionalitat de l’autor i de la víctima. Es tracta aquí, més que d’acords entre estats per activar mecanismes d’aplicació extraterritorial de les pròpies lleis penals, de crear un espai de jurisdicció compartida entre els estats que ho acorden per a la repressió de determinats comportaments criminals, sobre la base d’un interès comú per evitar la impunitat de certs delictes. Aquest principi ha estat incorporat en diversos convenis, en relació amb diversos delictes, i la pirateria n’és el cas més clàssic. També figura en convenis relatius a crims de guerra, segrest il·lícit d’aeronaus o presa d’hostatges.

36. L’estat de dret i la justícia de transició en les societats que pateixen o han patit conflictes, informe del secretari gene-ral, doc. S/2004/616, 3 d’agost de 2004.


2. La justícia penal internacional i el paper singular d’Espanya

En el dret espanyol, l’article 23.4 de la Llei orgànica del poder judicial, de 1985, preveu que els tribunals espanyols són competents pel que fa als delictes comesos per espanyols o estrangers fora d’Espanya, susceptibles de ser tipificats d’acord amb les figures següents: genocidi, terro-risme, pirateria i captura il·lícita d’aeronaus, falsificació de moneda estrangera, els relatius a la prostitució, el tràfic il·legal de drogues psicotròpiques, tòxiques i estupefaents, i qualsevol altra que, segons els tractats o les convencions, hagi de ser perseguit per Espanya.

En aquesta disposició legal s’han fonamentat, precisament, diversos procediments judicials ober-ts a l’Audiència Nacional contra alts responsables de les dictadures militars que van governar l’Argentina (1976-1983) i Xile (1973-1990), que van tenir una fita especialment notòria amb la detenció del general Pinochet a Londres, el 16 d’octubre de 1988, a instàncies del jutge Baltasar Garzón. Quatre persones acusades de delictes de genocidi, terrorisme i tortures en el sumari so-bre l’Argentina es troben sota la custòdia de les autoritats espanyoles: Adolfo Francisco Scilingo ha estat jutjat i condemnat el 19 d’abril de 2005 a més de sis-cents anys de presó, mentre que Ricardo Miguel Cavallo, espera el seu judici o l’extradició a l’Argentina; en els darrers mesos han estat detinguts Juan Carlos Fotea Dimieri i Ricardo Taddei.

De fet, han proliferat les denúncies per diversos motius davant l’Audiència Nacional. Moltes no han prosperat perquè s’ha estimat la immunitat dels denunciats en virtut dels càrrecs que ocu-pen. Ha estat el cas, entre altres, de les denúncies contra Fidel Castro, Teodoro Obiang Nguema, Hassan II, Slobodan Milosevic, Alan García Pérez, Alberto Fujimori o Silvio Berlusconi.

Un altre procediment obert a l’Audiència Nacional espanyola des del 2 de desembre de 1999 és el relatiu a la denúncia contra alts responsables polítics i militars de Guatemala, inclosos tres expresi-dents (Fernando Romeo Lucas García, 1978-1982; Efraín Ríos Montt, 1982-1984, i Óscar Humberto Mejía Víctores, 1983-1986), acusats de genocidi, tortura i terrorisme, durant el període de la guerra civil. Després de diverses decisions judicials en sentit restrictiu de la Sala Penal de l’Audiència Na-cional i de la Sala Segona del Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, en una sentència de 26 de setembre de 2005, ha consolidat una interpretació oberta de la jurisdicció universal a Espanya.

Més recentment, el 13 de març de 2005, el Fòrum Internacional per la Veritat i la Justícia a l’Àfrica dels Grans Llacs ha presentat una denúncia contra 69 responsables del Front Patriòtic Rwandès, acusats, entre altres fets, de la seva participació en la mort de sis sacerdots i altres tres coope-rants espanyols. També, el 28 de juny de 2005, s’ha presentat una denúncia per crims contra la humanitat, tortura i terrorisme contra l’antic president xinès Jiang Zemin, l’antic primer ministre Li Peng i altres dirigents, comesos contra el poble del Tibet des del 1973.

L’amplitud de la previsió legal ha convertit Espanya en un país de referència mundial per plan-tejar denúncies relatives a la comissió a l’estranger de crims greus contra els drets humans per nacionals d’altres països, que no troben un camí judicial viable en altres països. Per això hi ha hagut intents per part del govern Aznar de retallar aquesta possibilitat i només parcialment mate-rialitzats en la Llei orgànica 18/2003, de cooperació amb la Cort Penal Internacional.


3. La Cort Penal Internacional

El tercer mecanisme de cooperació internacional de la justícia penal, que suposa avançar un nou pas en els compromisos dels estats, és la creació de tribunals penals internacionals. Aques-ta idea, defensada per molts des de principis del segle xx ha estat prevista en alguns tractats internacionals, però s’ha dut a la pràctica en comptades ocasions. La més coneguda va ser la creació del Tribunal Militar Internacional, que va jutjar més d’una vintena d’alts responsables del règim nazi, en acabar la Segona Guerra Mundial. Els anys 1993 i 1994, el Consell de Seguretat va crear sengles tribunals penals internacionals ad hoc per jutjar els responsables de crims de guerra, genocidi i crims contra la humanitat durant els conflictes armats de l’antiga Iugoslàvia i Rwanda, tribunals que encara estan en funcionament. Després s’han creat altres figures que es basen en estructures mixtes, amb personal local i personal internacional, a Sierra Leone, Bòsnia o Cambodja, sempre en relació amb conflictes precedents.

Finalment, com és ben sabut, el 17 de juliol de 1998 es va adoptar a Roma l’Estatut de la Cort Penal Internacional (en endavant CPI), el primer tribunal penal internacional que no es refereix a un conflicte concret i que no ha de jutjar fets passats. L’Estatut de Roma va entrar en vigor l’1 de juliol de 2002, després d’obtenir-se la ratificació número 60. Ja en són part 100 estats.

Des del punt de vista material, la Cort serà competent només respecte de quatre categories de crims: el genocidi, els crims contra la humanitat, els crims de guerra i el crim d’agressió, tot i que aquest darrer encara no és operatiu perquè està pendent de l’acord sobre la definició d’agressió que ha d’adoptar la Conferència dels Estats Part en l’Estatut.

Espanya va ratificar l’Estatut de la CPI, el 19 d’octubre de 2000.37 Les adaptacions legislatives necessàries s’han fet mitjançant la Llei orgànica 15/2003, de 23 de novembre, que modifica el Codi Penal,38 i de la Llei orgànica 18/2003, de 10 de desembre, de cooperació con la CPI.39

En canvi, la CPI ha topat, des de la seva creació, amb el desinterès d’alguns estats molt impor-tants, com ara la Xina, i l’oposició bel·ligerant dels Estats Units, que han llençat una campanya en contra de la CPI mitjançant lleis nacionals, convenis bilaterals amb diferents països, i fins i tot accions en el si del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

La CPI, que ja ha començat la seva activitat acceptant els primers casos en relació amb els con-flictes armats de la República Democràtica del Congo, del nord d’Uganda, i del Sudan (Darfur), neix com a complement de les jurisdiccions penals nacionals en la persecució dels responsables dels crims de guerra, genocidi i crims contra la humanitat. L’Estatut preveu uns mecanismes complexos de relació entre la CPI i les jurisdiccions nacionals dels quals depèn, en gran manera, l’eficàcia del sistema de justícia penal que ha quedat així dissenyat. Per això, aquests mecanis-mes són un dels centres d’interès bàsics de la recerca futura en aquest camp.

També ho són, entre altres:

• La definició d’agressió.• L’anàlisi de l’adequació del catàleg dels crims de guerra i dels crims contra la humanitat.• La relació entre la jurisprudència dels tribunals ad hoc de l’antiga Iugoslàvia i Rwanda i

la de la CPI.• La relació entre la jurisprudència dels tribunals nacionals i la de la CPI.• La protecció de les víctimes durant el judici.• La preservació dels drets dels acusats durant el judici.• Els jocs de prioritats en les relacions de cooperació entre els estats i la CPI, i amb tercers

estats.• Els criteris que defineixen la política de persecució penal per part de la fiscalia.

37. Després de l’autorització parlamentària atorgada per la Llei orgànica 6/2000, de 4 d’octubre; BOE de 5 de octubre de 2000.38. BOE de 26 de novembre de 2003, núm. 283. Modifica la Llei orgànica 10/1995, del Codi Penal.39. BOE d’11 de desembre de 2003, núm. 296.


IV. A MANERA DE RECAPITULACIÓ

Aquest repàs panoràmic de l’evolució i els problemes actuals del dret internacional en el terreny de la pau, del dret humanitari i del de guerra ha mostrat de manera explícita i ha apuntat diversos àmbits potencials de recerca vinculats al dret internacional i susceptibles d’interessar al futur Institut Català Internacional per la Pau. Tot i les connexions existents entre ells, que ja han estat posades de manifest, és possible relacionar-los de manera sintètica:

Sistema de seguretat col·lectiva i ús de la força armada

• L’ONU com a marc institucional multilateral universal de la seguretat col·lectiva, inclosos els aspectes relatius a la reforma institucional.

• El paper dels organismes regionals en la promoció, el restabliment, el manteniment i la conso-lidació de la pau.

• Les excepcions a la prohibició de l’ús de la força armada, inclosa l’autorització per part de les Nacions Unides i la legítima defensa.

• Les funcions de les operacions de pau i l’adequació dels seus components i mitjans.

• La consolidació de la pau després dels conflictes, inclòs el seguiment de la nova Comissió de Consolidació de la Pau de les Nacions Unides.

• Seguretat dels estats versus seguretat humana? Els canvis en el plantejament de la seguretat centrat en els aspectes militars i les implicacions del concepte de seguretat humana.

• Identificació de les amenaces de la seguretat humana i dels instruments apropiats per afrontar-les, des d’una cultura de pau.

• Les sancions internacionals.

Desarmament

• L’anàlisi i el seguiment crític dels acords de desarmament vigents i de les negociacions en curs pel que fa a armes convencionals i a armes de destrucció massiva.

• La millora de l’influencia de les ONG de pau sobre els processos de desarmament.

Dret internacional humanitari

• La protecció de la població civil contra els efectes de les hostilitats, incloses les situacions d’ocupació, en la doble perspectiva de l’estudi de les llacunes potencials en les normes relatives als atacs contra objectius militars i el principi de proporcionalitat i de l’assistència humanitària, i el deure de protegir els civils.

• La determinació i l’abast dels estatuts de combatent i de civil, inclosos els requisits per a l’adquisició i la pèrdua de l’estatut.

• Moments inicial i final de l’aplicabilitat del dret internacional humanitari, incloses la revisió de la definició de conflicte armat i la rellevància del comportament dels actors no estatals.

• Els mecanismes jurídics per a l’aplicació del dret internacional humanitari, inclosos els proble-mes que plantegen els exèrcits privats i els actors no estatals.


Justícia penal internacional

• Problemes i instruments de la justícia de transició, vinculada a processos de pau després de conflictes armats.

• El principi de jurisdicció universal en el dret comparat.

• L’articulació dels mecanismes de complementarietat entre les jurisdiccions nacionals i la ju-risdicció de la Cort Penal Internacional. Per això, aquests mecanismes són un dels centres d’interès bàsics de la recerca futura en aquest camp.

• L’anàlisi de l’adequació del catàleg dels crims de guerra i dels crims contra la humanitat.

• La definició d’agressió.

• El seguiment de l’actuació de la Fiscalia de la Cort Penal Internacional.

• El seguiment de la jurisprudència de la Cort Penal Internacional.


V. REFERÈNCIES DOCUMENTALS

1. Documentació

Un Programa de Paz. Diplomacia preventiva, establecimiento de la paz y mantenimiento de la paz, informe del secretari general, NU, doc. A/47/277-S/24111, 30 de juny de 1992.

Suplemento de un Programa de Paz: Documento de posición del Secretario General presentado con ocasión del cincuentenario de las Naciones Unidas, NU, doc. A/50/60, 3 de gener de 1995.

El papel de las Naciones Unidas en el siglo xxi, informe del secretari general, NU, doc. A/54/2000.

Informe del Grupo sobre las Operaciones de Paz de las Naciones Unidas (Informe Brahimi), NU, doc. A/55/305-S/2000/809, 21 d’agost de 2000.

Resolució 55/2 de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de 8 de setembre de 2000, «De-claració del Mil·lenni».

Que no hi hagi sortida sense una estratègia: l’adopció de decisions en el Consell de Seguretat per a la terminació o transformació de les operacions de pau de les Nacions Unides, informe del secretari general, NU, doc. S/2001/394, 20 d’abril de 2001.

Guía general para la aplicación de la Declaración del Milenio, informe del secretari general, NU, doc. A/56/326, 6 de setembre de 2001.

The responsibility to protect, Report of the International Commission on Intervention and State Sovereignty, 2001.

Informal High-Level Expert Meeting on the Reaffirmation and Development of International Hu-manitarian Law, Swiss Federal Department of Foreign Affairs and the Harvard Program on Huma-nitarian Policy and Conflict Research (HPCR), Ashland, Massachusetts, 27 to 29 January 2003, Summary of the Co-Chairs, 20 February 2003.

Aplicació de la Declaració del Mil·lenni de les Nacions Unides, informe del secretari general, NU, doc. A/58/323, 2 de setembre de 2003.

Human Security Now, Commission on Human Security, New York, 2003.

Un concepte més ampli de la llibertat: desenvolupament, seguretat i drets humans per a tots, informe del secretari general, NU, doc. A/59/2005, 21 de març de 2005.

Una estratègia completa per posar fi en el futur a l’explotació i l’abús sexuals en les operacions de les Nacions Unides per al manteniment de la pau, informe del príncep Zeid Ra’ad Zeid Al-Hus-sein de Jordània, per encàrrec del secretari general, NU, doc. A/59/710, 24 de març de 2005.

L’Estat de dret i la justícia de transició en les societats que pateixen o han patit conflictes, informe del secretari general, NU, doc. S/2004/616, 3 d’agost de 2004.

Resolució 60/1 de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de 24 d’octubre de 2005, «Docu-ment final de la Cimera Mundial 2005».


2. Bibliografia

Abellán HonrubiA, V. «La ampliación del concepto de mantenimiento de la paz y la seguridad internacionales por el Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas: fundamento jurídico y dis-crecionalidad política». A: Hacia un nuevo orden internacional y europeo. Homenaje al Profesor M.Díez de Velasco Vallejo. Madrid, 1993. P. 3-26.

AlcAlde, J. Terrorismo internacional y recurso unilateral a la fuerza. Madrid, 2000.

cArdonA llorens, J. «Las operaciones de mantenimiento de la paz de las Naciones Unidas: ¿hacia una revisión de sus principios fundamentales?». Cursos Euromediterráneos Bancaza de Derecho Internacional, vol.VI (2002): 757-891.

cArdonA llorens, J. «La externalización/privatización del recurso a la fuerza por las Naciones Unidas». A: Homenaje al Profesor Juan Antonio Carrillo Salcedo. Sevilla, 2005. P. 317-342.

cArrillo sAlcedo, J. A. «¿Están vigentes los principios de la Carta de las Naciones Unidas?». A: del VAlle GálVez, A. (ed.). Los nuevos escenarios internacionales y europeos del Derecho y la Seguridad. Colección Escuela Diplomática, núm. 7. Madrid, 2003. P. 35-45.

condorelli, L. «Les attentats du 11 septembre et leurs suites. Où va le droit international?». Re-vue Générale du Droit International Public, 2001/4 : 829-848.

corten, O. ; Klein, P. «Action humanitaire et Chapitre VII. La redéfinition du mandat et des mo-yens d’action des forces des Nations Unies». Annuaire Français de Droit International, 1993 : 105-130.

cour internAcionAl de Justice. Activités militaires et paramilitaires au Nicaragua et contre celui-ci (Nicaragua contre États-Unis d’Amérique), Compétence de la Cour et recevabilité de la requéte, Arrêt de 26 novembre 1984, Recueil 1984. P. 392.

cour internAcionAl de Justice. Activités militaires et paramilitaires au Nicaragua et contre celui-ci, (Nicaragua contre États-Unis d’Amérique), Fond, Arrêt de 27 juin 1986, Recueil 1986. P. 14.

cour internAcionAl de Justice. Licéité de la menace ou de l’emploi d’armes nucléaires, Avis con-sultatif du 8 juillet 1996, Recueil 1996. P.12.

cour internAcionAl de Justice. Affaire des plates-formes pétrolières (République Islamique d’Iran c. États-Unis d’Amérique), Fond, Arrêt de 6 novembre, 2003.

Cour Internacional de Justice. Conséquences juridiques de l’édification d’un mur dans le Terri-toire palestinien occupé, Avis consultatif du 9 juillet 2004, Recueil 2004. P.12.

dupuy, R. J. (ed.). Le développement du rôle du Conseil de Securité. Peace-Keeping and Peace-Building. Colloque de La Haye, 21-23 juillet 1992, La Haye, 1993.

FrAncK, T. M. «The Powers of Appreciation: Who Is the Ultimate Guardian of the UN Legality?». American Journal of International Law, 1992: 519-523.

Gutiérrez espAdA, C. «Uso de la fuerza, intervención humanitaria y libre determinación (la guerra de Kosovo)». Anuario de Derecho Internacional, XVI (2000): 93-132.

Gutiérrez espAdA, C. «El uso de la fuerza en el informe del Secretario General de Naciones Unidas preparatorio de la Cumbre de Jefes de Estado y de Gobierno (septiembre de 2005)». 10 Revista Electrónica de Estudios Internacionales (2005).

iGlesiAs VelAsco, A. J. Las operaciones de mantenimiento de la paz: concepto, evolución histórica y características (1948-2002). Madrid, 2003.

KirGuis, F. L. «The Security Council’s First Fifty Years». American Journal of International Law, 1995: 506-539.


lirolA delGAdo, I.; MArtín MArtínez, M. M. La Corte Penal Internacional. Justicia versus Impuni-dad. Barcelona: Ariel, 2001.

MArrero rocHA, I. C. Armas nucleares y Estados proliferadores. Granada, 2004.

picone, P. «La guerra contro l’Iraq e le degenerazioni dell’unilateralismo». Rivista di Diritto Inter-nazionale, 2003-2: 329-393.

piGrAu solé, A. El régimen de no proliferación de las armas nucleares. Madrid: McGraw-Hill, 1997 (ISBN: 84-481-1112-5; DL: M. 27.760-1997).

piGrAu solé, A. En el nacimiento de la Corte Penal Internacional, col.lecció Punt de vista, núm. 13. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer, 2002.

Quel lópez, F. J. (ed.). Creación de una jurisdicción penal internacional. Madrid: Escuela Diplo-mática / Asoc. de Prof. de Derecho Internacional y Relaciones Internacionales / BOE, 2000.

reMiro brotons, A. Civilizados, bárbaros y salvajes en el nuevo orden internacional. Madrid, 1995.

reMiro brotons, A. «Terrorismo, mantenimiento de la paz y nuevo orden». Revista Española de Derecho Internacional, 1-2 (2001): 125-171.

riQuelMe cortAdo, R. La reforma del Consejo de Seguridad de la ONU. Madrid, 2000.

rodríGuez-VillAsAnte y prieto, J. L. (coord.). Derecho internacional humanitario. València: Cruz Roja Española / CEDIH, 2002.

sáncHez rodríGuez, L. I. «Una cara oscura del derecho internacional: legítima defensa y terro-rismo internacional». Cursos de Derecho Internacional y Relaciones Internacionales de Vitoria-Gasteiz 2002, Universitat del País Basc, Bilbao, 2003. P. 269-299.

sáncHez rodríGuez, L. I. «Poder imperial y derecho internacional. La pax americana». Homenaje al Profesor Juan Antonio Carrillo Salcedo. Sevilla, 2005. P. 1293-1310.

VAcAs Fernández, F. Las operaciones de mantenimiento de la paz de Naciones Unidas y el prin-cipio de no intervención. València: Tirant lo Blanch, 2003.

VAcAs Fernández, F. El régimen jurídico del uso de la fuerza por parte de las operaciones de man-tenimiento de la paz de las Naciones Unidas. Madrid-Barcelona: Marcial Pons, 2005.

VillAni, U. «Les rapports entre l’ONU et les organisations régionales dans le domaine du maintien de la paix». Académie de Droit International de La Haye, Recueil des Cours, 290 (2001): 225-436.

Documents

GUERRA I PAU: L’EVOLUCIÓ - gencat.cat · tal de facilitar la presa de decisions pel que fa a les línies eventuals ... de 27 d’agost de 1928, ... adoptada a la Conferència de