Jan Vilanova - Pau Roca - temporada-alta.net · Dybbuk Cia. Sixto Paz 05— Romain Gary (1914-1980), nascut Roman Kacew a Vílnius, és criat per la seva mare, ja que els seu pare

Un festival de Bitò amb la col·laboració de:

Foto: Saviedavantnous

Sala La Planeta

Divendres 25 de novembre, 21h

www.temporada-alta.net

Dossier de l’espectacle

DybbukCia. Sixto PazJan Vilanova - Pau Roca

DybbukCia. Sixto Paz

02—

“Romain Gary va jugar tota la seva vida amb les màscares, les imposades i les pròpies. Va jugar amb els límits de la realitat i la ficció i se’n va riure de la imatge que els altres li havien posat a sobre.” Jan Vilanova Claudín


03—

Fitxa

Dades

Autoria: Jan Vilanova Claudín

Direcció: Pau Roca

Intèrprets: Victor Pi, Patrícia Bargalló, Pau Roca i Pepo Blasco

Escenografia: Paula Bosch

Il·luminació: Guillem Gelabert

Vestuari: Berta Riera

Música i so: Txume Viader

Fotografia: Kiku Piñol

Disseny del cartell: Edu Buch

Fotografia del cartell: Francesc Piñol

Ajudant de direcció: Jan Vilanova Claudín

Màrqueting: Maria Antolín i David Costa

Producció: Gerard Belenes i Adriana Nadal

Dia i hora: Divendres 25 de novembre, 21h Lloc: Sala La PlanetaPreu: 18€Durada: 1h 20min (aprox.)

La programació de Temporada Alta en aquest espai compta amb la col·laboració de

Dies: del 8 de febrer al 12 de marçHoraris: de dimecres a dissabte, 20.30hDiumenge, 18.30h


04—

El teatre de la companyia Sixto Paz, dirigida per Pau Roca, parteix d’una reflexió a partir d’un fragment de realitat quan treballa textos propis. Ficció nascu-da de fets i persones reals. Així van construir l’ex-cel·lent hISTÒRIA (estrenada enguany a Barcelona) i així ha sorgit Dybbuk. Darrere del nom d’un esperit maligne de la tradició jueva, capaç de posseir altres criatures, hi ha la fascinant biografia de l’escriptor francès Romain Gary, que va convèncer el seu nebot d’abandonar la seva pròpia identitat per assumir la de l’escriptor Émile Ajar. En realitat Ajar mai no va

existir. Només era un pseudònim del mateix Gary.

castÉmile Ajar fue un pseudónimo del escritor Romain Gary. Una máscara que se apropió del cuerpo y la identidad del sobrino del novelista. Con este fascinante material Jan Vilanova Claudín reflexiona sobre la construcción de la identidad.

engÉmile Ajar was one of the novelist Romain Gary’s pseudonyms: a mask that took over the real body and identity of his nephew. Jan Vilanova Claudín uses this fascinating material to reflect on the construction of identity.

fraÉmile Ajar était le pseudonyme de l’écrivain Romain Gary. Un masque qui s’est approprié du corps et de l’identité du neveu du romancier. Avec cette prémisse fascinante Jan Vilanova Claudín s’interroge sur la construction de l’identité.

DybbukCia. Sixto Paz - Jan Vilanova - Pau Roca


05—

Romain Gary (1914-1980), nascut Roman Kacew a Vílnius, és criat per la seva mare, ja que els seu pare els va abandonar al poc de néixer ell. Pobres, traves-sen una Europa devastada per la Revolució Russa i la Primera Guerra Mundial fins arribar a la terra pro-mesa, França. Allà s’instal·laran a Niça, marcats per l’estigma de la seva condició d’immigrants i jueus. El 1940, acabats els estudis de dret, s’allista a l’aviació i s’uneix al general de Gaulle per lluitar contra els na-zis. Heroi de guerra, just abans d’acabar el conflic-te, el 1945, publica amb èxit la seva primera novel·la Éducation européene.

Posteriorment serà diplomàtic i compaginarà l’es-criptura amb la seva feina a ciutats d’arreu del món, com Sofia, Nova York o Los Angeles.

El 1956 guanyarà el Goncourt, màxim guardó de les lletres franceses, amb Les racines du ciel. Poc des-prés deixarà la carrera diplomàtica per dedicar-se per complet a l’escriptura, fent incursions en el món del teatre i del cinema, on arribarà a dirigir dues pel-lícules. L’any 1963 es casa amb l’actriu Jean Seberg i formen una de les parelles del moment.

Poc a poc, ja entrada la dècada dels setanta, els seus llibres deixen entreveure una angoixa creixent en re-lació a la vellesa i el declivi. En aquests darrers anys, Gary serà considerat un personatge solitari i excèn-tric per la societat francesa del moment, que rebrà cada cop amb més indiferència els seus treballs lite-raris. És aleshores quan Gary inicia una de les misti-ficacions literàries més grans de tots els temps amb l’aparició d’un escriptor novell desconegut anome-nat Émile Ajar.

“Vaig conèixer la figura de Romain Gary quan tenia quinze anys. Li havia demanat al meu pare un llibre per llegir en francès i ell em va donar Éducation eu-ropéene, novel·la que ell havia devorat quan tenia la meva edat. Em va fascinar: pel seu univers de perso-natges i la tendresa que impregnava el relat.

Va ser amb el temps que vaig anar descobrint l’apas-sionant biografia d’aquest home que havia intentat tota la seva vida ser un altre, viure moltes vides, fugir de “les parets del seu propi cos”.

Romain Gary va jugar tota la seva vida amb les màs-cares, les imposades i les pròpies. Va jugar amb els límits de la realitat i la ficció i se’n va riure de la imat-ge que els altres li havien posat a sobre.

Però, fins a quin punt va ser un joc? Fins a quin esta-va per sobre de la mirada dels altres? Quin és el preu a pagar per voler doblegar la realitat, per voler fugir d’un mateix?

Dybbuk parla del pes de les màscares que tots por-tem a sobre, i del pes, també, de la mirada dels al-tres sobre nosaltres. Ens poden arribar a conèixer els altres? Ens podem arribar a conèixer nosaltres mateixos?

Qui som realment?”

Jan Vilanova Claudín

Sobre el text...


06—

Com els llibres, el teatre ha passat a ser gairebé un producte de luxe. La idea de representar el món tal com un artista se !’imagina pren moltes i diverses formes. Cal aproximar-s’hi amb els cinc sentits per-què l’efecte és impagable. El teatre fa una funció de mirall en el qual podem copsar no només la pròpia imatge sinó una de més important encara, la dels altres. Aquesta oportunitat única té noms propis: els creadors catalans. L’aposta pel teatre que es fa a casa és excel·lent i representativa, perquè és un fet que cada vegada som més nosaltres mateixos, una personalitat teatral rellevant i concreta capaç, de traspassar fronteres amb naturalitat.

L’aposta pel teatre que es fa a casa és ex-cel·lent i representativa

Penso en Josep M. Miró i el seu univers personalís-sim. A Cúbit ens mostra un quadre familiar atípic: el retorn d’uns fills a casa on la mare els guarda una sorpresa inesperada: què hi fa un noi de l’edat dels fills amb ella? Els conflictes generacionals i aquesta idea tan potent mironiana de la memòria com a re-construcció de la historia. Pares nostres, en canvi, és una experiència teatral diferent sobre la paternitat, on pares i fills són un misteri inexpugnable. Peça de Marta Aguilar, Marta Buchaca, Lluïsa Cunillé i Victo-ria Szpunberg, dirigida per lván Morales. Res a veure amb Les cadires, la tragicomèdia de l’absurd que va escriure lonesco sobre la incomunicació. Dos vells i el buit. Un clàssic dirigit per Gloria Balañà amb Ca-ries Martínez, Míriam Alamany i Martí Atance. Un gran impacte ens va causar Anna Alarcón interpre-tant Psicosi de les 4:48 de Sarah Kane, on l’autora va retratar la seva experiència crua i desesperada de malalta mental. És a les 4:48 de la matinada quan els antidepressius obren un clap de llum dins la ment de la Sarah abans no torni l’angoixa.

L’home sense veu és un text de Claudia Cedó, la guanyadora del V Torneig de dramatúrgia catala-na: (a la 6a edició d’enguany s’han presentat Marta Barceló, Roe Esquius, Marta Galán, Elisenda Guiu, Gerard Guix, Josep Julien, Jordi Vallejo i Jan Vila-nova). L’encontre de dos éssers antagònics: un viu immergit en la quotidianitat més tediosa; l’altre, en la fantasia espacial que li provoca l’autisme. Real-politik és una farsa sobre com podem defensar-nos del món de la corrupció política. Quin plaer no seria fotre una bona hòstia a tots aquells que s’aprofiten del poder! Caries Fernández Giua i Elies Barbera

proposen aquesta reflexió sobre la violència i la seva legitimitat. Ep! Nova oportunitat per veure Ventu-ra, el text de Cristina Clemente, i poder entrar de nou a la casa noucentista de Can Pagans, la llar on David Planas i Meritxell Yanes ens conviden a viure les seves històries íntimes. El dybbuk és un esperit maligne capaç de posseir altres éssers, però per a Jan Vilanova, la Cía. Sixto Paz i Pau Roca Dybbuk és una ficció sobre la identitat construïda sota pseudò-nim, el de l’escriptor francès Romain Gary.

Pluja és un deis espectacles més esperats. L’enigma d’aplegar l’imaginari inclassificable de Guillem Albà i el musical de Clara Peya desperta l’aura dels grans moments. L’enclòs d’un cara a cara amb el públic, enjogassat, multidisciplinari i sense artificis, vatici-na quelcom de sortilegi. L’oncle Vània, el clàssic de Txékhov, és una reftexi commovedora sobre la vida, el pas del temps i les oportunitats perdudes. Vània n’és la versió essencial de Carles Alfaro i Moma Tea-tre. El rei del Gurugú, de Ferran Joanmiquel, fixa la mira da en l’actualitat, denuncia la vida precaria i el malviure deis mig rants subsaharians assetjats per la policia marroquina. La música de les paraules és una lectura dramatitzada que ens apropa a la biografia de la gran Montserrat Carulla, enriquida amb textos propis i d’escriptors com Palau i Fabre, Salvat-Pa-passeit, Calders, etc. Trencadís de lletres, en canvi, és un recital a càrrec de Pep Cruz i un trio musical. Un espectacle sorprenent que evoca aquelIs can-tants que han constituït la banda sonora de moltes generacions. Els Llibràlegs formen part del Festival, com el Torneig de dramatúrgia catalana. En aquesta tercera edició podem assistir als diàlegs entre Ma-ritxell Yanes i Cristina Cervià, amb textos de Cristina Clemente, Marilia Samper, Pere Riera i Joan Yago.

Joaquim Armengol Text del suplement especial de Temporada Alta

publicat a La Vanguardia el passat 25 de setembre.

El luxe de mostrar un teatre amb per-sonalitat pròpia


07—

“La productora Sixto Paz va néixer l’any 2013 amb voluntat d’arribar per quedar-se. Formada per 5 in-dividus no tots necessàriament lligats al teatre en els seus orígens, tenim clar que el teatre no és tan sols un art sinó també una forma de vida, i per tant, una activitat que ha de ser sostenible.

Creiem en fer un esforç constant i analític sobre la manera d’arribar al públic avui dia, considerant els sistemes de promoció clàssics quelcom caduc (si més no, en part). Així doncs una ocupació important de la nostra empresa és la de canviar les regles del joc. En els espectacles que hem estrenat, a la Sala Beckett i al Teatre Poliorama, hem confirmat que po-sant inventiva i sobretot, fent partícip l’espectador de la presa de decisions, aquest respon venint, ve-hiculant el boca-orella en la direcció que desitgem i, fins i tot, comprometent-se amb l’espectacle de ma-neres insospitades.

Artísticament mai ens definirem. Som les nostres cir-cumstàncies i, per tant, pretenem ser tan eclèctics com ho és la nostra realitat. Per això, sempre ten-direm a treballar amb diferents grups humans que aportin riquesa i personalitat. Ésser humà, emoci-ons, actualitat i l’espectador com a obsessió.”

Cia. Sixto Paz

Els sixto són:

• Pau Roca: Direcció Artística

• Jan Vilanova Claudín: Dramatúrgia

• Adriana Nadal: Producció i comunicació

• David Costa: Promoció i màrketing

• Paula Bosch: Cap tècnic i escenògrafa

• Gerard Belenes: Gerència

• Maria Antolín: Nous públics

Sobre la companyia...


08—

Pau RocaDirector i Actor

Actor i director, va néixer a Barcelona el 24 de Juny de 1982. Es va formar en interpretació al centre d’art dramàtic Nancy Tuñón. A la vegada, va cursar estu-dis de direcció cinematogràfica a l’ESCAC. Ha parti-cipat a cursos i tallers de la mà de Juan José Campa-nella, Walter Rippel, Julio Manrique, Pep Armengol, Jordi Frades, Joan Marimón, Txiki Berraondo, Ani-malario, Alfredo Sanzol i Will Keen entre altres.

El seu recorregut com actor el permet participar en múltiples treballs sobre els escenaris. Així doncs, s’ha posat sota les ordres de directors com Josep Maria Pou, Sergi Belbel, Marta Angelat, Francisco Cerro, Jordi Faura, Will Keen, Teresa Devant, Oscar Molina, Thomas Sauerteig o Àlex Rigola en textos com La cabra (o qui és Sylvia) (2006), Una vella cone-guda olor (2011), L’illa dels monçons (2010), Cock (2011/12), Londres (2010), Pasqua (2009), Romeo y Julieta (2009), Hamlet (2012), Actes indecents (2005), Trilogia en Nueva York (2004), Motortown (2010) Incerta Gloria (2015) i El Público (2015-2016).

Arrel de la seva actuació a l’obra The Guarry Men Show (2011/12), dirigida per ell mateix i co-escrita amb Jan Vilanova i Iván Tomás, així com de la co-es-criptura de l’obra De puta a diputada, dirigida per Juanjo Sánchez, decideix crear la productora Six-to Paz. Amb ella, ha fet d’actor a les obres Si exis-teix encara no ho he trobat (2013), Pulmons (2014) i Pretty (2016) dirigides per Marilia Samper, L’efecte dirigida per Carol López, i hISTÒRIA (2016) que ell mateix dirigeix. També va dirigir l’obra Elvis & Whit-ney d’Ivan Tomás (2013).

Durant la seva trajectòria, ha participat en diversos projectes cinematogràfics com Joves (2003), de Ra-món Termens i Carles Torras; Estocolm (2004) dirigi-da per Orestes Lara; Fin de curso (2004) de Miguel Martí; Pactar con el gato (2006) escrita i dirigida per Joan Marimón, i recentment, Barcelona, nit d’estiu

(2012), de Dani de la Orden. A la televisió, ha parti-cipat en diverses temporades de la sèrie Ventdelplà (2005-2010) i ha protagonitzat sèries a nivell estatal com MIR (2007), i Lex (2008). També ha participat en series com De Moda, Hospital Central, Comisa-rio, Niños robados, Gran Reserva: el origen o Bajo sospecha. Com a director de cinema va dirigir el curtmetratge You, fuckingidiot (2004).

Jan Vilanova ClaudínAutor

Graduat a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) en l’especialitat de muntatge. No obstant això, escriu i dirigeix dos curtmetratges seleccionats en nombrosos festivals nacionals i in-ternacionals: Marie (2004) i Soldados, historia de un cocido (2005). Actualment està a punt de finalitzar el Grau en Història (UB). Al llarg d’aquests anys ha combinat el seu treball de muntador amb l’escriptura de textos dramàtics per a teatre i cinema. Ha coescrit algunes obres teatrals, com The Guarry Men Show (2011, Teatre Poliorama). Al 2012 crea, amb un grup d’amics, la productora teatral Sixto Paz Produccions que comença el seu recorregut estrenant Si existeix encara no ho he trobat (Sala Beckett, 2013) i Elvis & Whitney (Poliorama, 2013); Pulmons (Sala Beckett i Teatre Lliure, 2014), i L’Efecte (Sala Beckett, 2015). En tots aquests projectes treballa com a ajudant de direcció. Com a autor, dins de Sixto Paz, ha estrenat Bruno & Jan (& Álbert) (Círcol Maldà, 2015) i hISTÒ-RIA (Sala Beckett 2015).


09—

Sobre hISTÒRIAJordi Bordes El Punt Avui

“La companyia Sixto Paz sempre ataca amb obres que evoquen un món de valors lloables i les contradiccions de la petitesa dels personatges que els toca enfrontar-los.”

César López Rosell

El Periódico

“Ambiciosa despedida de la compañía Sixto Paz de la Beckett. [...] Pau Roca, el inolvidable Soleràs de ‘Incerta glória’, dirige con gran sensibilidad el montaje”

Pep Barbany Notodo.com

“[...]Sixto Paz Produccions, esta joven compañía siempre interesada en explorar nuevas re-laciones con los espectadores, en captar nuevos públicos y en conducirlos hacia territorios poco habituales.”

Sobre Pulmons

Marc Sabater

Recomana.cat

“Els actors i directors, i també els crítics, sostenen/sostenim, sovint que un dels grans va-lors del teatre --indubtablement el principal, de fet-- és el de ser un mirall de la vida capaç de reflectir damunt l’escenari emocions, situacions i peripècies a través de les quals els es-pectadors es poden reconèixer. Pulmons, l’espectacle que acaba d’estrenar la prometedora Sixto Paz Produccions, va fins i tot més enllà d’això. [...]És un autèntic tros de vida posat damunt l’escenari[...]”

Núria Cañamares

Recomana.cat

“Tot i la serietat de la trama, l’obra regala situacions còmiques, tendres, i fins i tot oníriques, que culminen la complicitat amb el públic i una magnífica producció.”

La crítica ha dit...


10—

La grafia del títol ja deixa ben clar quin és el reclam de la peça: la interpretació de la petita història, la dels soldats a les trinxeres (Wittgenstein va ser capaç de fer un tractat sobre la lògica mentre feia guàrdia a la Primera Guerra Mundial?!), que completi la corrua de reis, presidents i dates de grans batalles. En aquest sentit, l’historiador té dots d’investigador privat i d’arqueòleg minuciós que no en té prou amb un document, sinó que l’ha de posar a contrallum per veure si és versemblant.I sempre posar la seva tesi en dubte. Tota persona té una altra feina inajornable: saber gaudir de les oportunitats de la vida, com poden ser la família o la parella.

La companyia Sixto Paz sempre ataca amb obres que evoquen un món de valors lloables i les contradiccions de la petitesa dels personatges que els toca enfrontar-los. Fins ara, manava una certa heroïcitat d’estar per casa, amb algun apunt tràgic. Ara, afronten una peça que és clara en l’exposició, com una classe magistral de professor interessant de màster. És un cop de puny directe. Se salpebra amb una trama íntima, que ba-tega la vida que els llibres d’història poden enterrar, i es permet que hi hagi la traïció, el silenci o l’error. És un cop d’efecte imprescindible per atraure el públic amb uns personatges que són empàtics (i alhora tràgi-cament perdedors). Aquests silencis d’avui són els que també es produeixen en els fets històrics i que costa tant de fer entenedors: com la d’una execució de 30 membres de la resistència per part de l’exèrcit nazi un 16 de juny de l1944. No cal èpica per a un acte heroic, encara que es produeixi de nit, i sense, aparentment, testimonis. Sixto Paz torna a clavar fins al fons, amb intensitat i alguna sorpresa. Lloable paper dels actors, també el de Cambray, que divendres feia la primera de les cinc substitucions de Roca. Una feinada que de-mostra un gest còmplice amb la manera de fer del grup.

Jordi Bordes

El Punt Avui (25 de gener del 2016)


11—

Ambiciosa despedida de la compañía Sixto Paz de la Beckett, antes del definitivo traslado de la sala a su nueva sede del Poblenou. Después de estrenar en el espacio de Alegre de Dalt tres espectáculos entre el 2013 y el 2015 -‘Si existeix encara no ho he trobat’ y las exitosas ‘Pulmons’ y ‘El efecte’-, la compañía vuelve a dejar la impronta de su sello con ‘hISTÒRIA’, de Jan Vilanova Claudín. Será el último montaje en el espacio de Gràcia, antes de abordar un ciclo de lecturas dramatizadas de los espectáculos más emblemáticos de la trayectoria de este influyente centro dramático.

EJECUTADO POR LOS NAZIS

La formación del autor, graduado en la ESCAC y a punto de alcanzar el grado en Historia en la Universitat de Barcelona (UB) además de ser miembro activo de Sixto Paz desde su creación, ha sido determinante a la hora de escribir este relato que mezcla con acierto el lenguaje escénico y el cinematográfico con el trasfon-do del homenaje a la función del historiador y a la forma de entender y vivir la historia. Por ello el punto de partida es el del recuerdo a la figura de Marc Bloch, historiador caracterizado por analizar los hechos del pasado desde la vertiente más humana y ejecutado en junio de 1944 en un descampado cerca de Lyón por la Gestapo junto a otros 30 resistentes antinazis.

La épica de la narración de esta muerte, escrita por un antiguo resistente que no estaba en el lugar de los hechos, plantea interrogantes sobre la veracidad de su versión. ¿Es cierto que Bloch gritó “¡Vive la France!” antes de caer abatido o simplemente se le adjudicó esta frase para agrandar su leyenda? Un joven estu-diante, 71 años después, busca respuesta a esta y otras preguntas en un detectivesco trabajo al tiempo que conoce y se enamora de la rebelde hija de su escéptico profesor de historia.

‘FLASHBACKS’

El relato se desarrolla en dos diferentes niveles que se relacionan entre sí: el de la rememoración del final de Bloch y los hechos del presente. Las imágenes proyectadas en una pantalla y la bien utilizada técnica del ‘flashback’ ayudan a trasladar a los protagonistas de un tiempo a otro. Pau Roca, el inolvidable Soleràs de ‘Incerta glória’, dirige con gran sensibilidad el montaje y encarna con encanto al estudiante, mientras Miquel Gelabert se desdobla en el siempre creíble personaje del profesor y el de Bloch.

Vicky Luengo está que se sale. Soberbia tanto en sus transformaciones de adolescente, con gestos y dic-ción filigranescas, como en la de esa hija que busca permanentemente al padre. La inesperada confesión final de este es otro de los atractivos de una pieza que incide en la búsqueda de la verdad y la comprensión de los hechos históricos.

César López Rossell

El Periódico (3 de febrer del 2016)


12—

Es una pena que sea así, pero con la historia pasa como con otras disciplinas del conocimiento, que nuestra relación con ellas depende en exceso de los profesores que tuvimos durante nuestra etapa académica y de la manera como nos enseñaron. Y aunque es cierto que nunca es tarde para interesarse, e incluso para apasionarse por algo, también es verdad que todo aquello que vivimos como alumnos en nuestra infancia nos marca de una manera difícil de igualar cuando ya somos mayores.

Estas reflexiones vienen a cuento de hISTÒRIA, la nueva propuesta de Sixto Paz Produccions, esta joven compañía siempre interesada en explorar nuevas relaciones con los espectadores, en captar nuevos públi-cos y en conducirlos hacia territorios poco habituales. Y es que el texto escrito por Jan Vilanova Claudín tie-ne muchas capas de lectura, con personajes de diferentes épocas e historias aparentemente sin conexión que se entremezclan con una sorprendente naturalidad y un ritmo aparentemente lento pero que resulta perfecto para ir saboreando lo que nos están contando.

El foco central de hISTÒRIA es Marc Bloch, historiador francés ejecutado junto a 29 resistentes en 1944 por la Gestapo. Los claroscuros de su vida llaman la atención de Gerard (cada vez mejor y más sabio como actor y director Pau Roca), un joven estudiante de historia, que quiere descubrir que hay de cierto y que hay de invención de los últimos instantes de vida finales de Bloch.

En esa búsqueda atrapa nuestro interés como espectadores, y se cruza con dos personajes llenos también de claroscuros: Sophie (Vicky Luengo, actriz todo naturalidad, un lujo verla cada vez más en los escenarios), una joven encantadoramente descarada, y su padre (Miquel Gelabert, con esa experiencia capaz de dar profundidad a cualquier personaje y transmitir una sincera ternura tras su aspecto rudo), profesor de histo-ria de Gerard y uno de los responsables de su amor por la historia. Este último personaje es, en sí mismo, un precioso homenaje a todos esos profesores comprometidos que, años después, nos damos cuenta que nos marcaron la vida transmitiendo pasión más allá de conocimiento.

Poco más se puede contar para no chafar la función, pero con todos estos elementos, que no parecen fáciles de unir, sorprende la facilidad con la que Pau Roca y el resto del equipo de Sixto Paz consiguen atraparnos. Es cierto que tanto él como los otros dos intérpretes están magníficos, que el juego de luces es fantástico, e incluso las músicas y las proyecciones son muy acertadas. Y que decir de escenas magnífi-camente ideadas y ejecutadas como la ejecución de los resistentes convertidos en sillas que suenan como un disparo al golpear el suelo.

Porque lo que verdaderamente sustenta la propuesta va más allá de estos fantásticos ingredientes. Tiene que ver más con una manera de hacer de la compañía Sixto Paz, que trata con respeto al espectador, al que considera inteligente y capaz, y lo conduce por sus historias obligándolo a no ser pasivo, dejando espacio para la interpretación, para la reflexión, para la imaginación.

Y así, rellenando los vacíos de este puzle apasionante nos damos cuenta, que de la misma manera que para comprender la historia, para iluminar sus claroscuros, no es suficiente con datos, fechas y cifras, ni tam-poco con una sola versión de los hechos, para comprendernos a nosotros mismos y nuestras relaciones e historias más íntimas, hay que hacer igualmente un ejercicio de comprensión, de empatía. Nada es blanco y negro, nadie es malo o bueno, todos es más complejo. Una obra como hISTÒRIA, apasionante y sensible, comprometida y valiente, viene a recordarnos la importancia de los matices, de ver todos los ángulos. Muy recomendable.

Pep Barbany

Notodo.com (21 de febrer del 2016)


13—

Els actors i directors, i també els crítics, sostenen/sostenim, sovint que un dels grans valors del teatre --indubtablement el principal, de fet-- és el de ser un mirall de la vida capaç de reflectir damunt l’escenari emocions, situacions i peripècies a través de les quals els espectadors es poden reconèixer. Pulmons, l’es-pectacle que acaba d’estrenar la prometedora Sixto Paz Produccions, va fins i tot més enllà d’això. Pel text de Duncan Macmillan, per la direcció de Marilia Samper, però sobretot per la forma com Pau Roca i Carlota Olcina basteixen els respectius personatges, la proposta transcendeix el mirall. És un autèntic tros de vida posat damunt l’escenari i només convencions com els salts d’espai i de temps ens recorden que, efectiva-ment, estem en el terreny de la ficció.

Argumentalment, Pulmons és un tractat de com un fill et canvia la vida fins i tot abans d’arribar. Un home i una dona, una parella (no calen noms perquè podríem ser qualsevol) es plantegen si ha arribat el moment de tenir descendència. I a partir d’aquest moment el seu sistema de valors, la seva relació, ells mateixos, ar-riben a això tant modern que anomenem un ‘punt de no retorn’. La seva existència passa a bascular damunt d’aquesta idea, encara que només sigui això, una idea. Naturalment, durant els 90 minuts llargs que dura l’espectacle passen moltes altres coses, però no cal explicar-les: si teniu fills, us ho heu plantejat o, fins i tot, si no en voleu tenir, us les podeu imaginar perquè les heu viscut en primera, segona o tercera persona.

Un text extremadament empàtic i amb prou força per tirar per si sol però que, afortunadament, el trio Sam-per-Roca-Olcina porta a un estadi imbatible. Samper encerta en apostar pels actors i per l’espai. I encara que sigui fent de la necessitat virtut, la directora treu un gran rendiment de la proximitat dels espectadors i les reduïdes dimensions de la Sala Beckett per confegir un espectacle minimalista en el qual gairebé tot passa per la interpretació. I Roca i Olcina simplement estan en estat de gràcia i és un autèntic plaer veure les seves interpretacions. Ella té un excel·lent monòleg en els compassos principals del muntatge després del qual ja no es treu el públic de la butxaca i ell respon amb un treball d’una qualitat sense pal·liatius. Les seves creacions són tant completes que, de fet, no es por parlar d’ells com dos personatges sinó més aviat com d’un de sol. Cosa que tractant-se d’un espectacle protagonitzat per una parella és el màxim que es pot demanar.

Marc Sabater

Recomana.cat (23 de gener del 2014)


14—

Un viatge emocional

Tenir un fill pot ser meravellós i terrorífic alhora. Hi ha qui no s’ho pensa prou, hi ha qui s’ho pensa massa, hi ha qui es prepara per pensar-ho i pensa que encara no ha arribat el moment de pensar-hi.

Il·lusió, dubtes, inseguretat... Amb un llenguatge fresc i molt real, assistim al Dragon Khan d’emocions que viu una parella en trobar-se davant la idea de concebre un fill en el moment actual de crisi global (eco-nòmica, ambiental, etc.). La història agafa altes cotes de velocitat i, si remotament no és durant el viatge complet, recull el públic en algun tram o altre del recorregut. Un cop a bord, res pot aturar la connexió que se sent amb aquesta parella i tot el que els passa.

El dramaturg Duncan Macmillan havia plantejat l’espectacle despullat de qualsevol escenografia per centrar tot el pes del text en la interpretació dels actors. La decisió de la directora, Marilia Samper, de presentar-ho al voltant d’un llit és d’aplaudir. Cap altre moble hauria servit millor a l’acció. Però això no treu ni un punt de vàlua a l’excel·lent treball de Carlota Olcina i Pau Roca, capaços de canviar amb naturalitat d’escena i regis-tre amb un simple gir corporal. Una agilitat, d’altra banda, imprescindible, ja que és intrínseca a Pulmons.

Tot i la serietat de la trama, l’obra regala situacions còmiques, tendres, i fins i tot oníriques, que culminen la complicitat amb el públic i una magnífica producció.

Núria Cañamares

Recomana.cat (27 de setembre del 2014)


15—

Sobre PrettyMarta Cervera

El Periódico

“Els membres de Sitxo Paz han sorprès no només pels seus muntatges, sinó també per l’ori-ginalitat de les seves estratègies comercials.”

Laura Serra

Ara

“La productora Sixto Paz sempre ha sigut innovadora en la promoció i distribució dels seus espectacles -no en va van ser els inventors de la taquilla inversa i d’una lliga de teatre-.”

Mercè Pérez Pons

El País

“‘Si en montajes anteriores Sixto Paz Produccions desplegó un sistema de entrega de en-tradas a domicilio o de taquilla inversa, en esta ocasión el colectivo ha querido ir más allá. [...] ‘Queremos que cuando el espectador se siente en su butaca tenga una predisposición a juzgar diferente’, cuenta Roca.”

Sobre Si existeix, encara no l’he trobatJosé Carlos Sorribes

El Periódico

“Tanto el drama de Nick Payne [...] como la propuesta de Sixto Paz, la nueva compañía tea-tral que capitanea el actor Pau Roca, se resumen en una búsqueda de la esencia. Menos es más, en definitiva.”

Sobre la productoraAndreu Gomila

Time Out

“[...]han demostrat que es pot fer teatre d’una altra manera i que una companyia integrada per professionals que ara volten els 30 anys pot obrir-se camí amb força dins l’immobilista panorama escènic barceloní de la crisi.”

La premsa ha dit...


16—

La imaginativa productora teatral Sixto Paz (responsable de Si existeix encara no l’he trobat i L’efecte) s’es-trena a La Villarroel amb Pretty, un àcid text del nord-americà Neil LaBute (Gorda, Coses que dèiem avui) sobre el valor de la bellesa que estarà a la sala del 6 de maig al 12 de juny.

¿Pot algú dir que la seva nòvia no és guapa sense que això afecti la seva relació? ¿Quina importància ator-guem a l’aspecte físic? Les dues preguntes estan en l’origen d’aquesta comèdia mordaç protagonitzada per dues parelles d’amics: Pau Roca i Sara Espígul, per un costat, i Joan Carreras i Mariona Ribas, per l’altre. «Planteja amb humor l’obsessió que tenim per l’estètica. És molt contemporània. A internet, on ara es lliga més, la gent expressa la seva opinió basant-se en les fotos. I només cal decidir m’agrada o no m’agrada», exposa Marilia Samper, directora del muntatge.

DUES VISIONS

Edu (Pau Roca) li comenta al seu amic Toni (Joan Carreras) que no troba especialment guapa la seva nòvia, Meri (Sara Espígul). És un comentari banal, però no per a Carla (Mariona Ribas), guàrdia de seguretat que treballa a la mateixa fàbrica d’embalatge i distribució d’aliments que ells. La visió femenina és diferent. I tot s’embolica quan Carla explica a Meri, que és perruquera i sap com ningú la importància que la gent atorga a l’aspecte físic, el comentari. «Meri és una bomba de rellotgeria», diu Espígul, l’actriu que la interpreta. «És incapaç de gestionar les seves emocions, histèrica i boja». Aquest comentari sobre el seu aspecte físic acabarà provocant una tempesta emocional de la qual ningú sortirà indemne.

Per posar els espectadors en situació, entraran al pati de butaques en funció del seu aspecte. Les guapes i guapos, per un passadís, i la resta («els normals»), per un altre. La bellesa és subjectiva i per això una per-sona de Sixto Paz dirigirà l’operació. «Ja veurem com reaccionen», comenten respecte a aquesta acció que té com a objectiu implicar l’espectador.

OPERACIÓ A TINDER

Els membres de Sitxo Paz han sorprès no només pels seus muntatges, sinó també per l’originalitat de les se-ves estratègies comercials. Per publicitar Pretty, no usaran la taquilla inversa, com han fet en sales alternati-ves: han creat quatre perfils ocults dels personatges a Tinder, una app per lligar. Les seves fotos també són a les xarxes. Els que coneixen els actors, ja han vist el truc; els que no, podran descobrir-los a La Villarroel.

Marta Cervera

El Periódico (2 de maig del 2016)


17—

La productora Sixto Paz sempre ha sigut innovadora en la promoció i distribució dels seus espectacles -no en va van ser els inventors de la taquilla inversa i d’una lliga de teatre-. Però l’últim estratagema que se’ls ha acudit va encara més enllà: faran la promoció via Tinder, l’aplicació més famosa per lligar. Cal dir que l’ar-gument del nou espectacle que presenten, Pretty, de Neil LaBute, és el que els ha inspirat aquesta fórmula de contacte tan en voga.

L’autor nord-americà retrata l’obsessió per la bellesa, la banalitat i els prejudicis. Tres elements que també són crucials a l’hora de fer likes als possibles amants a través de les xarxes socials. Per això la companyia ha obert quatre comptes de Tinder als personatges que protagonitzen l’espectacle, amb qui es pot buscar el match i interactuar, i si l’usuari descobreix el truc, aconseguir descomptes per anar al teatre. També han obert un altre compte fals amb un personatge no gaire agraciat però que té un premi de 200 euros al dar-rere, per provar si els usuaris decideixen passar per alt el factor estètic si saben que hi ha altres al·licients.

Els espectadors que assisteixin a La Villarroel del 6 de maig al 12 de juny no s’escaparan d’enfrontar-se tam-bé al judici físic: es canalitzarà el públic per dues entrades, la dels guapos i dels normals. Així, quan arrenqui la funció, tothom ja tindrà clar el tema que es plantejarà dalt de l’escenari. “La bellesa és un criteri massa subjectiu perquè adquireixi tanta importància a les nostres vides. Els gimnasos estan plens de gent, tothom vol ser més guapo, però i més intel·ligent?”, planteja Marília Samper (Petits monstres, Pulmons ), que torna a dirigir un muntatge de Sixto Paz i una comèdia a La Villarroel, on abans s’hi han representat Gorda i Coses que dèiem avui del mateix LaBute.

Una comèdia de ‘treballadors’

La guspira que encén Pretty és el comentari trivial i poc afortunat d’un noi al seu company de feina (Pau Roca i Joan Carreras) sobre el físic de la seva parella (Sara Espígul). La millor amiga de la noia (Mariona Ribas) ho sent i l’hi xiva, i la metxa comença a cremar en forma d’infidelitat, traïció, engany... LaBute situa el conflicte en un entorn de classe baixa, no l’intel·lectualitza: els protagonistes són tres treballadors d’una fà-brica de distribució d’aliments i una perruquera. “Són personatges primaris i viscerals, menys reflexius, però és una situació que passa en tots els terrenys d’una manera més sofisticada”, afirma la directora. Carreras admet que el seu personatge és directament “un cafre, una persona odiosa”, mentre que Espígul descriu la seva perruquera com “una dona temperamental, amb molt caràcter i poca capacitat per gestionar les seves emocions”. La guarda de seguretat que interpreta Ribas és una dona indubtablement atractiva, a qui sem-pre han jutjat per la façana. Pau Roca exerceix d’ulls de l’espectador.

La directora assegura que malgrat que es tracti de personatges estripats i extrems, l’obra té la qualitat de les bones comèdies anglosaxones: “El públic es pot identificar amb tots ells, són molt reconeixibles”. I afe-geix: “Des de la comicitat, l’obra planteja per què els valors estètics ens obsessionen tant i ens limiten en les decisions sobre amb qui ens relacionem i per què”. I aquí tornem al Tinder i a les aplicacions socials: qui estigui lliure de likes que tiri la primera pedra.

Laura Serra

Ara (4 de maig del 2016)


18—

¿Puede alguien pensar que su pareja es fea? ¿Por qué importa tanto el aspecto físico hoy en día? Este deba-te cae como una bomba en la vida de los protagonistas de Pretty (Reasons to be pretty en su título original), comedia ácida de Neil LaBute sobre la tiranía de la belleza, que se representará desde este viernes en La Villarroel. Todo arranca cuando dos parejas de amigos se enzarzan en el terreno pantanoso que conlleva la obsesión social por ser atractivo.

El problema se desata cuando Toni (Joan Carreras) y Edu (Pau Roca), operarios de una fábrica de distri-bución de alimentos que trabajan en horario nocturno, deciden pasar un rato de su tiempo libre bebiendo cervezas y lavando el coche. Mientras entran en faena el último, en un ataque de sinceridad, confiesa lo que piensa sobre su novia: Cree que su pareja, Meri (Sara Espígul), no es guapa. El comentario no tendría más importancia si no fuese porque Carla (Mariona Ribas), pareja de Toni, escucha atónita la conversación. Carla trabaja en la misma fábrica que los dos hombres, también en horario nocturno, ejerciendo de guarda de seguridad. Sin embargo, Meri es su mejor amiga, así que decide llamarla y explicarle enfadada que está saliendo con un hombre que no la ve atractiva. Los amigos se sumen en el caos tras la confesión, en una onda expansiva que abarca también la infidelidad, la traición y el engaño.

“Es una comedia mordaz, LaBute explica desde la comicidad por qué los valores estéticos condicionan tanto y acaban decidiendo con quién nos relacionamos. Además pone en escena el mundo obrero”, explica Marilia Samper, directora de Pretty, coproducida por La Villarroel y por Sixto Paz Produccions. LaBute ya abordó los prejuicios estéticos en Gorda y en La forma de las cosas. La primera se representó con gran éxito en La Villarroel durante la temporada 2006-2007. Pretty estará en cartel hasta el 12 de junio.

Si en montajes anteriores Sixto Paz Produccions desplegó un sistema de entrega de entradas a domicilio o de taquilla inversa, en esta ocasión el colectivo ha querido ir más allá. Por eso en la entrada del teatro habrá dos accesos para el público. Uno para guapos, y otro para las personas de aspecto “normal”, añade Roca. “Alguien del equipo decidirá desde qué pasillo acceden a la sala y quizá obligará a los espectadores a separarse. Queremos que también se sientan juzgados”, desgrana Roca. La medida no será agresiva por-que una vez atravesado el pasillo podrán volver a unirse, pero servirá para que empiecen a ver la función reflexionando sobre el argumento de Pretty. “Queremos que cuando el espectador se siente en su butaca tenga una predisposición a juzgar diferente”, cuenta Roca.

La escenografía evoca una fábrica, un centro comercial o una cancha de baloncesto. A través de estos enclaves, en Pretty cada personaje lleva su carácter al extremo de manera visceral y primaria. “Toni es un cafre, no querrías que fuese ni tu pareja ni un conocido. Pero todos tenemos algunas trazas de él escondidas en nuestra personalidad”, detalla Carreras. Meri, en cambio, es una peluquera de barrio temperamental e incapaz de controlar sus emociones. “Aparentemente puede parecer una histérica, pero todos podemos identificarnos con ella, es muy insegura, busca sentirse deseada por los demás”, cree Espígul. Edu hace la función de “los ojos del espectador”, comenta Roca. Carla, en cambio, ve su vida reducida a trabajar de noche y dormir de día. Siente, a la vez, que todos a su alrededor la juzgan a partir de su físico. “Ellos (en referencia a Carla y Toni) enseñan demasiado que son guapos. En la obra vemos lo que ocurre con estas parejas que se gustan tanto y tienen tanta necesidad de demostrarlo al mundo, colgando fotos o diciéndose “te quiero” todo el rato en las redes sociales”, reflexiona Ribas.

“Es una obra contemporánea; ahora se liga en Internet en función de si te gusta o no una cara”, relata Sam-per en referencia a redes sociales como Tinder, aplicación en la que los usuarios escogen a sus potenciales parejas tras ver sus fotos. En esta aplicación hay sorpresas: El equipo de Pretty ha creado cuatro perfiles falsos de los protagonista de la obra en los que se declaran bisexuales. “Tienen mucho éxito. Si un usuario nos descubre le enviamos un enlace con descuentos para venir al espectáculo”, explican desde Sixto Paz Produccions.

En paralelo, han creado en Tinder otro perfil oculto menos agraciado. La primera persona que lo encuentre tendrá un premio de 200 euros. Todo, con un fin: “La belleza es un concepto muy subjetivo como para que tenga un peso tan importante en nuestra vida. Los gimnasios están llenos de gente, ¿Por qué es necesario ser más guapo a tener más inteligencia?”, concluye la directora de Pretty.

Mercè Pérez Pons

El País (5 de maig del 2016)


19—

Realidad y ficción parecen ir de la mano en la Sala Beckett con el estreno, esta noche, de Si existeix, enca-ra no ho he trobat. Porque tanto el drama de Nick Payne, uno de los emergentes dramaturgos británicos, como la propuesta de Sixto Paz, la nueva compañía teatral que capitanea el actor Pau Roca, se resumen en una búsqueda de la esencia. Menos es más, en definitiva.

Toni Casares, el director de la Beckett, se ha abierto tanto a convertirse en una plataforma de nuevos auto-res, y ya no solo catalanes, como a acoger a una inquieta compañía llena de ideas para darle la vuelta a la aproximación tradicional del espectador al teatro. La más contundente de todas es la fórmula de la taquilla inversa: no hay un precio fijo por la entrada y los asistentes pagarán, tras ver la obra, la cantidad que esti-men justa.

Roca y sus colegas de Sixto Paz ya experimentaron la estrategia con The Guarry Men Show en el Capitol. Y no les fue mal: recaudaron un euro más de media de lo habitual, recuerda el productor ejecutivo del grupo, David Costa. «La intención es que venga quien pueda pagar un euro y el que llegue a 30; la campana es muy amplia. Apelamos a la responsabilidad de la gente», dice el cerebro de una idea inspirada en las propuestas del Nobel de Economía Joseph Stiglitz sobre consumo responsable.

En esa misma vía se mueve Si existeix, encara no ho he trobat, una pieza situada en dos planos, según Ca-sares, «el compromiso personal con nuestro entorno familiar y el ideológico con el mundo en que vivimos». Esa ambición sedujo también a la directora Marilia Samper, triunfadora el pasado año en el T-6 del TNC con L’ombra al meu costat, cuando Roca le hizo llegar el texto de Payne.

«Es el proyecto que más me ha emocionado en toda mi vida. Esta obra habla de cosas que me interesan como espectadora y creadora. Debajo de pequeños conflictos humanos están los grandes temas. Hay una crisis de valores como seres humanos y también en el planeta por el derroche del individualismo, por el usar y tirar», explica.

Esta idea es el objeto de trabajo de uno de los cuatro personajes de la pieza, George (Carles Gilabert), un profesor ecologista que quiere escribir un libro para salvar el planeta. Tan encomiable cometido le lleva a descuidar el entorno más inmediato: su mujer Fiona (Montse German) y su hija Anna (la debutante Patricia García), una adolescente con problemas de sobrepeso y víctima de acoso escolar. La llegada por sorpresa de Terry (Pau Roca), el hermano de George, será el revulsivo emocional del grupo.

El menos es más también rodea un montaje hecho con tanto entusiasmo y rigor como falta de medios. «La Beckett nos presta los muebles para la escenografía y hemos vaciado los armarios de amigos para el vestuario», dice Samper. «Pero es un espectáculo de texto y actores». Y de debate como el que se pro-pone al público que, al acabar la función, podrá jugar un breve trivial sobre la obra. «Hay que prolongar la noche del teatro, antes y después de la función», dice el productor David Costa.

José Carlos Sorribes

El Periódico (10 de gener del 2013)


20—

Els Sixto Paz han canviat moltes coses en només tres anys. Són petits i no han sortit del circuit alternatiu teatral bar-celoní, amb estrenes a la Sala Beckett, El Maldà i les golfes del Poliorama. Però han demostrat que es pot fer teatre d’una altra manera i que una companyia integrada per professionals que ara volten els 30 anys pot obrir-se camí amb força dins l’immobilista panorama escènic barceloní de la crisi. Ara estrenen hISTÒRIA a la Sala Beckett, un text de Jan Vilanova Claudín, que és segurament el projecte més ambiciós a què han fet front. La sisena peça en tres anys, cosa que es diu aviat.

1. Són una família: El seu cap visible és l’actor i director Pau Roca. Enguany ha fet un salt espectacular amb el paper de Soleràs a l’’Incerta glòria’ d’Àlex Rigola, que l’ha posat en boca de tothom. Tot i els èxits personals, el seu cor, tanmateix, no ha deixat de bategar per Sixto Paz. “Som com una religió, com una família i és molt potent el lligam que tenim, cosa que fa que cada cop estimis més aquest projecte”, indica. Fa tres anys ell, Vilanova (dramaturg), Adriana Nadal (producció executiva), David Costa (producció i màrqueting) i Paula Bosch (escenògrafa) van enge-gar la companyia per canviar les coses.

2. Han innovat a l’hora de cobrar: Quan han estat a la Beckett (‘Si existeix, encara no ho he trobat’, ‘Pulmons i ‘L’efec-te’) han aplicat la taquilla inversa (l’espectador paga el que vol) i han aconseguit ser l’obra amb més recaptació de la temporada, cosa que pot semblar increïble quan no hi ha un preu fix i la gent pot pagar cinc eurets i marxar tranquil·lament de la sala. “El sistema clàssic té uns descomptes abusius i nosaltres volíem que els pocs diners que es guanyen vagin a la gent que fa teatre”, diu Roca. Ara, però, han decidit no fer-ho.

3. Mantenen una relació estreta amb el públic: Per tenir èxit, s’han inventat una fórmula de relació amb el públic molt directa, fins i tot sincera, a través de la postfunció. A la sortida, tothom podia veure què costa aixecar una obra, a banda de conversar amb els protagonistes de tot plegat. Ara no ho faran. Roca diu que han estat fent pe-dagogia tot aquests temps i que abandonen la taquilla inversa –mantenen la inexistència de descomptes–, però no el contacte amb el públic. Passen del post al pre. “Volem que l’obra comenci quan l’espectador compra l’entrada i li subministrem eines i material perquè en gaudeixi més”, explica.

4. Tenen cura dels joves: Tot això ha provocat que, per exemple, la mitjana d’edat dels espectadors dels espectacles de Sixto Paz sigui de la més jove de Barcelona. El preu potser n’és un motiu. No ens oblidem, tanmateix, del que expliquen. Han parlat de les relacions de parella, de la depressió, el pessimisme... Temes que estan a les converses de qualsevol grup de barcelonins de 30 anys. Aquest és el seu segell, a més d’aquesta manera tan pròpia d’apro-par-se a l’espectador.

5. Tenen unes ganes boges de comunicar-se: Potser no reconeixen cap línia artística concreta, però jo hi veig un te-atre que parteix dels actors, naturalista i sense por de mostrar-se. Roca no amaga que li agraden els intèrprets que tenen unes ganes boges de comunicar, que estan compromesos amb el que volen explicar, que se saben vehicles d’una història. A Roca li encantaria aconseguir la sensació que la gent que està veient una obra volgués estar-hi dins. Per ells, no hi ha quarta paret.

6. Col·laboren amb altres companyies: Amb Prisamata, La Ruta 40, la Solitària i altres, Sixto Paz ha engegat una petita revolució. Les companyies petites funcionen de manera coordinada, és a dir, es deixen escenografies, par-len amb les sales, es plantegen com arribar al públic... Per això no descarta que puguin arribar a tenir una sala per a ells, a banda d’estrényer els lligams amb els teatres públics, feina pendent i sense resoldre. Remarca que el teatre que li agrada és obra de companyies, dels Baró d’Evel a la Needcompany, sense oblidar Cheek by Jowl ni els desapareguts Animalario. Potser no trigarem a veure subvencions públiques a les companyies, autèntic motor de noves propostes escèniques, vaticina.

7. Han sabut aprofitar les oportunitats que han tingut: En tres anys, els Sixto Paz també han après que “quan plan-teges canvis estructurals dins la professió no sempre es veuen amb bons ulls”, diu. Després de dos cigalons de Baileys amb gel i quatre persones que demanen diners a la plaça de la Virreina, Roca reconeix que el moment que vivim no és el millor possible. Ells van néixer en la intempèrie, quan res no es movia i les oportunitats escasseja-ven. La cosa no ha canviat gaire, sincerament, però han sabut aprofitar les poques oportunitats que han tingut per traspassar parets i fer-se sentir. El públic els espera.

8. Són contemporanis: Tots els autors que ha representat són contemporanis. Pau Roca diu que no volen ser “es-claus” de les seves idees, però encara no han trobat l’actualitat en els clàssics.

Andreu Gomila

Time Out (19 de gener del 2016)


21—

Venda d’entradesLa venda general d’entrades del Festival comença el 7 de setembre amb diferents horaris i per diferents canals. Compra a través de la modalitat que més s’adeqüi a les teves necessitats:

A qui va dirigit? Socis de

Canals

Hora

el 5 i 6 de setembre de 10 a 13h i de 15 a 17h

a partir del dia 5 de setembre a les 10h

A qui va dirigit? Al públic general

Canals

Hora i llocdes d’1h abans de l’ini-

ci de l’espectacle

Al recinte de l’espectacle


Canals

Lloc i hora

a partir de les 9 h

Teatre Municipal(Salò de descans)

Teatre de Salt

de 9 h a 20h (ininterrompudament)


Canals

Lloc i hora

Teatre Municipal:de dmt. a div. de 13 a 17 h

Auditori de Girona de dmt. a div. d’11 a 13 h

Teatre de Salt:dij. i div. de 19 a 21h

Preferent5 i 6 de setembre

Última horaEl mateix dia de l’es-pectacle (si queden

entrades disponibles)

Intensiva7 de setembre

de 9 a 20 h

GeneralA partir del 8 de se-

tembre

T’has quedat sense entrada?

972 402 004 temporada-alta.net app i dispositius mòbils Venda presencial a guixeta

No llancis la tovallola

Nou servei d’avisos de disponibilitats al web (a la pàgina de cada espectacle, on hi hagi “entrades exhaurides”)

Instal·la’t l’app i activa les notificacions push

NOVETAT

1

2

3


22—

Paquets i descomptes

— Tots els descomptes s’hauran d’acreditar amb la documentació corresponent — Tots els descomptes, excepte els de La Colla, són aplicables a tots els espectacles menys als espectacles de la programació familiar El Planter i el VI Torneig

Dramatúrgia Catalana, Llibràlegs III, i les pel·lícules de Cinema de Temporada. — Per a la compra d’entrades per a persones amb mobilitat reduïda cal contactar amb les taquilles del festival 972 40 20 04 de dilluns a divendres de 10 a 13 h — Si ets un grup posa’t en contacte amb nosaltres a [email protected] — Consulta les condicions de compra a www.temporada-alta.net

Joves A qui va dirigit?

a joves d’entre 14 i 25

Tipus de descompte- Carnet Jove

- Targeta Girona Cultura (16/25). Més info: girona.cat

Canal

A qui va dirigit? Membres de:

- Club La Vanguardia

- TR3SC

- GEIEG

- UdG

Quan? Des del 7 de

setembre

15 %dte.

A qui va dirigit? 2 adults + 2 nens als

espectacles El petit príncep i El Carrousel des moutons

Consultar preus segons espectacle

Quan? Des del 7 de

setembre

Forfet fa-miliar

A qui va dirigit? Als espectacles

familiars d’El Planter amb el

carnet de

Quan? Des del 7 de

setembre

15 %dte.

A qui va dirigit?

i aturats

Quan? Des del 7 de

setembre

20 %dte.

A qui va dirigit? - Jubilats

Majors 65 anysCarnets:

- Jove- Biblioteques- Club Girona

CulturaFamília:

- Nombrosa- Monoparental

Quan?

15 %dte.

NOMÉS FINS EL 30 DE SETEMBRE

Descomptes Canals

Paquets multiespectacle

Compra un mateix nombre d’entrades per a 6, 7, 8 o 9 espectacles

Canals

Paquet 6

20 %dte.

Compra un mateix nombre d’entrades per a 10 o més espectacles

Canals

Paquet 10

25 %dte.


23—

Més informació i venda d’entrades: www.temporada-alta.net

Amb el patrocini de:

Patrons principals:

Mitjans patrocinadors: Mitjà ocial: Amb la col·laboració de:

Un festival de Bitò, amb la col·laboració de:

A

Llegenda de gèneres i cicles

Documents

Jan Vilanova - Pau Roca - temporada-alta.net · Dybbuk Cia. Sixto Paz 05— Romain Gary (1914-1980), nascut Roman Kacew a Vílnius, és criat per la seva mare, ja que els seu pare