Mflllet AIDn~o I ChllCÓn. Brllllll ~O" Mit/fliti UJM!. Cre.\pl. U • • !Jltr!olltCII Rk Malit!~ rllgore.\, P/I" JUUII. MalU Maó¡;,

~~~~~~ }O(l// M itIl/ I!! A I/gl!! L/liti ' , , J l1I/1II1' C. P OliS.

NI/III. 4" l/ 'Jk'((I, VII /llIy S'Esclop s,I(IIII"r - O(IIII"r ~I!()S

Selembre, Illes (¡-excursiolls, Torrelll de Pm'eis, IOlOgnlfia d' lii;lki M:lci:i (2008)

Stf(mb,r . Octllbrr ::!OI'S

&fItor. S'Esclop A.ssodació cultural

Olr«for.

Joall Fullana

ConstO tk Rtdaa:ció: Raim'lda Pa/el711 fO$I'P Piza i Vidal Gaspar Servem

Josep Manuel Sm't'l"O Magdalma Vidal

Adminístradó:

S'Esclop Apartat de COf7l'IIS 5222

07011 Palma (Mal/olra) Trlrfons:

91' - 4392°9 91' - 693933

Fax: 97' .734012

SfSc!Op@!rohllOiI.cOll' srsc!opr¡llOdml@!rOhllOiI.cOIII

Publkitat: 6]9 -954223

Cobtrto: Tol1i Bara!O

Olssmy. Joan FIII/ana & Gaspar S(I1'I.'ra

Tractament d'imatgt5: ¡;iaki Mada

Impressió: Lommr SL

Dipòsit legal: PM - 255'-2003 ISSN ,697-7300

Srtrlllb,r - Octub,r 2/108

N"III. 4 t, 11 f~lCa. VII ¡J"y

S'Esclop

índex

MA NEL ALONSO I C,\TALÀ 9 SEIIASTIÀ ALZA~'ORA 38 - 43

B EIt NA B LANCH 12 JOAN CABA1.GANTE GUASP 6

VICENÇ CALONGE 18 JOAN MIQUEL CI1ACÓN I NICOLAU 35

B ltu¡,;o CORTOT 21 A NTONI JOM" FUSTEIt FEItKAGUT 20

10SEI' A . GRIMALT 27 M AKIA ROSA LLAJl1tES RII'OLL 36 i 37

MIQUEL ÀNGEL LlADÓ RIBAS 2S i 29 MIOUEl LóI'EZ CRESl'j 33

LLUis MAICAS 10 i 11 JOAN FRA¡,;cE5c MAItCH 11

J AUME M ESQUlOA 29 J AUME PO~IAR 5

J AUME C. PONS AlOIU)A 19, 30 i 31 B AItTOMf.U Rmf.s GUASCII 13

P r: lt f. ROSSEt lÓ BOVEK 32 E~'IIL1 SANCIIE.Z- RuBlO 19

ÀNGEL TERRON 4 XUllO R ICAROO TRIGO 17

MAnES T UGQRES I G AKAU 11 r AU VAOEltl VAtlOONA /4 16

A I\'TONI V,DAL FEItRANOO 24 26

11· lustracions

T OM BARCEtÓ 1·44i23 CRESPi I ALEMANY 43 JOAN 4.5.20.24.35 37

liJAKI j\'IACIÀ 2 M AltiNA Luz POZlEBON 12 26

D,\~tlA RA~IIS C,\UBET 29 JOA NA M ARI A SANSÓ M ASCARÓ 18 19

p,\U VAIlELL I VALUIONA 15 16

S'Esclop, QuadU11 al/tural llo , rllil){/ti~ mp dt 1(.( m/· faf¡omnofl5; In rrdacd¡) /UI (¡I1l1f1C1 rI.< I1I7gillals lIo.""I·lidtals ni .~,$(fI)dCl rtmr."ptmdmdn 5Ob,r t/s f//alfÍVI'J;

In tn';S((I"O rtlmJXIl1tix I/j-rtJJa,,;ol/l(fII Irs ¡'pif/i¡IfIJ siv,IIadts drls 5(/fS (ol.lnm'mdt,,'!. S 'Esclop, Associadó cultural /la .. ~lIdti:f dt/ SI~pm1 trollOll/í( dt ({I!' iflJtit"dl'

I1II1f1iriJXIllli trI' njudts dt mp m~~lfIjsmt all/vI/amic.

J

4

Núm. 41. l/ (pom . VII (llIy S'Esclop

PROSA I VERS

A Maria Cuyàs

La direrència entre poes ia i prosa es pot explicar amb e[ sími l del paraigua. Un vers es com el paraigua plegat: lineal i complex. Quan un l'obri i [es varetes metà['liques donen fomla fi la cúpula de [a tela, tindríem [a prosa mes detallada i prolixa.

I e l poema en prosa? Ca ldrà cavar en la terra humida per trobar-ne [es arrels ...

Abril de 2008

LES ARTS ESSENCIALS

Àngel Terron (2008). fotografia J 0.111

Hi ha una sèrie d'arts essenc ials i anteriors a totes les a ltres. Són aquelles on sols ca l el cos humà per imagi­nar, recordar i expressar l'obra . Aquestes són [a dansa, e[ ritme de la qual ens porta a la música pel viarany del crit de la veu humana. Els dos conceptes ritme i veu fineixen a la fi en la poesia amb el mot sacri fi cat.

Òbviament l'home pot partir de si mateix cap a fora, omplir de pigment la mà i gra var-la amb gest potent a lIna superficie de roca o paper: però això és ja art ifici. l la com plexitat creixent en farà arribar al ci nema o l' òpera on tantes arts s'ajunten en assemblatge fe liç.

Maig de 2008

LES FLORS BLAVES

Al prats de la Universitat es deixa créixer l' herba a ll oure. De tant en tant es talla com si fos gespa, però just abans tenen temps de norir les mal ves, les rosell es i les cama-roges Aquestes de gust amarg són la xicoira: P/alita de la família de fes compostes. espècie Cichol'uIII imybus de lrollc dl'el i flexuós, fI/lles 1/10/1 peludes pel raquis, les i"ferio/' /'III/cinades i les caulillors lal/ceolades iflors b/aves. Les arrels assecades foren emprades en la postguerra com a substitut del cafè en el racionament de l'esperança . Les corol' les blavoses suren dins una innorescènc ia verdosa, vellutada i tortuosa amb l'estètica del ikebana. Ací i allà les flors fan Ull

esclat com si fos un crit dolç. Jo cam in a la vora, just quan baix de l'autobús, en marquen am b bellesa que ha passat un any més i jo encara som aquí, i que els brots tortuosos de ma vida poden oferir petits pètals d 'un color inversemblant.

24 de Maig 2008

Àngel Terron

ÀN(;~: 1. TnHtON va néixer a Palma el 195]. La seva obra poètica és la segUen!: Il/iciClcio (l la QuimiCll ( 1977). Llibre del Mm:llri ( 1982). Temari (1986). premi Vila de Vallirana-Josep Maria López-Picó. De bel/1I011 ( 199]). Geometria descriplim ( 1999). SOlI~' lleiS

(2004) i ,i //10/1 selll dési/' (2007). També ha publicat Ics antologies: AI'{ullvpies ( 1996) i Pal'(/lIla de Poeu/ (2002). Va ser editor de la revista «Blanc d' OU)) (1977-1987) i coeditor de «Poetry and Sons)). Juntament amb Andreu Vida!, Andreu Cloquell i Joan Mas. va editar i dirigi r la coHeeció de poesia ((Tafal)), (l977-1(82). Recentment, s' ha publicat l'antologia d ' Àngel Tcrron titulada AI'/ brell. Àngel Terron és Doetor cn Ciències Químiques i. a I·actualitat. compagina el conreu poètic ,!lnb la tasca docent universitària a hi UJ a

S(I(lIIh,r - OctlllJJr 2Ot.IS S'Esclop NI/III. 4" l/ iptlCa, VII ally

Pasternak sent la solitud de la datxa (1958)

Jaume l)omaT (2006). rotografia Joan

M'csgom el poti-poti dels siglics del meu temps i el niu de raies de claveguem, ll ords funcionari s

de l'optimisme imbècil , de l'ori pell domèstic, de la ment ida. llunyana sempre del cor de Rússia.

La llei de vostra espasa no entrarà dins la datxa

0 11 cimeu somni amb nors i vents de primavera

mim molt més enfora un cla robscur de liles i colors a la terra on se m'ha arrelat l'ànima.

La veritat és vasta i fo rta com l'estepa

o el fuet dels cossacs i aq uell llamp en el cel on Maiakovski veia una centml elèctrica

com embostes de llum als carrers i a les places.

La llum serena arriba enllà de les barreres

i les reixes de ferro entre germans, esclata com un obús, rebenta sa lvatge i perillosa,

enclina a provocar un segon Ilaixcmenl.

Arn a Peredie lkino m'acompanyen els morts,

Sergc i i Vladimir, Ossip i Nikolai,

Marina i Alexe i, el desig de Lnrutxka i la por de morir tot sol en el carrer.

Em diuen que mossego la mà que m' nlimenla un tall de penedits convictes de [' error

de pensar. ara submisos com a fers cans de bOll

a l servei del seu amo que em vol un renegat.

"Vés-te 'n d'aqui, jueu!" han cridat les pancartes com un convit fatídic a abandonar ta vida

i la terra estimada on han viscut els pares,

on he viSI els fills créixcr, on m'cnterro amb els meus.

No vull partir. Nikita, aqui espero la mort

i no res més espero del futur d'aquest pob le allu nyat de remeis, però diran un di a

que he treba llat amb ells, per e lls. fin s a la tomba.

Jaume Pomar Moscou,jutioI2008

(1IIi:dilj

At poeta i nove1-1ista rus BORtS lW~IlIO\'IT~ PA!"· .:R~¡\" (Moscou. IOde febrer 1890- JOde fUaig 1960). li rou concedit. cl19S8. el Premi Nobel de Liter:llura; a Occidenl. es conegui principalment per la seva novet'la Doctor Zhi\'(lgo ambientada ell la Rússia Sovièlica. que. treia clandcslinamcnl de In URSS. \'a ser publ icada, per primera vegada. l'nny 1957. a 1t¡\lia. l'nstemak aid maleix va dl'Stucar en pocsia:juntnmcnt amb t\nnaAjmñto\'a. Marinu Tsvetàyevu yOssip Mundelstnm és un de1sgrans poetes de l'època d'Stalin

.1

6

Núm. 41, 11 'pom. VII any

L'heura Ell els ferros del balcó. l'hel/ra. A les llU/liS i en el record, al mocador de/s adéus. l'heura. Per dins la castl barrada. a/tapís, (11 guarda-roba. (J les /a.\'se.\' de cafo. l'heura. L'heura dills e/s ulls dels 1/I01'IS, dills les l/agrimes dels li/or/s , eSlrenyem cada parau/a, }lorilll pel' cada paraula, L 'heum, sempre l 'heura sobreeixim ftl pare/o l '(11110/: el sOllllli. empai/aIlHlle. assolim-lIIe, ofegalll-me. l'heura,

JE" el llibre Memòries i confessio" s d' /III mloles­cell l de ('usa bOll" (1974), de J osep M aria

Llompu r t, apareix aquest breu poema, talment una petita peça d 'orfebreria, un joiell di ns els gru ix del poemari, L'au tor, que amb Blai Bonet i Jaume Vida l Alcover, con­forma la generació que supera els canons de l'Escola Mallorquina, st:gueix et corrent del realisme his­tòric. El tema d 'aquests versos és la infan tesa, de marcada arrel tradi­c io nal, i té la intenció d 'evocar una rea li ta t perduda , però positiva. L' heura s'enfila i s'estén fins a ocu­par cada topos: la casa de la infan­tesa, ordenada, senyorívo la, ornada a mb la tela artística: el tapis. La planta arriba , primer fins als llocs, cjesprés als éssers estimats, als que ja no hi són, per arribar a assolir, fi nal ment el jo. També ··norint per cada paraula", en ulla intenc ió meta literària, constant en la seva o bra , El movi ment de la planta l'expressa amb e ncert , amb la con­catenació dels genmdis. La compo­sició e n versos heptasíl'labs es ma nté fins al final del poema, que acaba amb dos decasíl ' labs; fons i fonna ll iguen en consonancia: es du a terme l'expa nsió de l'heura, la qual està expressada amb el recu rs de l'anàfora .

S'Esclop

En l'aspecte forma l podem estab lir una relac ió amb la poe­sia de la generac ió de l 27. Els autors de postguerra havien de crear seguint el s re ferents que tenien més a l'abast; vivien una situació d inci l, sense un mes­tratge c lar. Poetes castell ans com Federico Garcia Lo rca, Ped ro Sa linas o Ra fae l A lberti influenciaren els autors catal ans de manera prou sat isractòria, Aq uesta innuència també a fec­tava la imatgeria i el propi pro­cés creatiu. El surrea lisme for­mani part d'aquest procés de rompre amb l'ordre lògic de l'escriptu ra, en bene fici d ' una majo r llibertat creati va, també aconsegu ida am b l'escriptura automàti ca. De ls autors caste-

llans, el que més ens in teressa és Lorca, car en a lguns dels seus ver­sos de l 'etapa surrealista, concreta­ment en e l lli bre Poeta en Nuella York ( 1929), la natura devora l ' urbs de la civ ilització moderna: "porque el tuétano del bosque penetrant por las rendijas I para dejar en vuestra came una leve IlUe ll a de ecl ipse" . En el penúltim vers de Llompart, l 'heura arriba fi ns a la go la i ofega el protagon ista; en un vers de l'au­tor granad í llegim: " y de \cI gace la COll una siemprev iva en la gargan­ta" . Les plantes invae ixen e l món urba, es produeix la d icoto mi a natura enfront cu ltura: "que ya las ortigas estremeeeràn patios y terra­zas, I que ya la Bo lsa sent una pirà­mide de musgo ... "

L'heura perd la seva d imensió real i és e lement subord inat del simbolisme irracional i subjectiu que surt de l' interior del poeta. Tot i a ixi, convé considerar el símbol tradic iona l: en la iconografia cris­tiana i med ieval fa referència a la immo rta litat de l'ànima . Tal ia, musa de la comèd ia , és coronada amb l' heura en comunió amb la na tura; d' aquí qu e esde ve ngui ta mbé sím bol de poetes . [ po t recordar l' art clàssic, car ha servit d 'ornament de tassons anti cs, urnes gregues, i en l'art romà apareix en

5rfemlllr . Oclubll' 20PS

relleus apl icats a l'arqui tectura, on treballaven la seva forma espiral.

La característi ca més importat de l poema rau en el seu origen: el món dels som nis es constitue ix com la llavor d 'una poesia q ue ex plora les forces més fosques de l'ésser humà. El punt de partida, dOIlCS, és l'oníri c oposat a la grisor del mó n de la postguerra. El mate ix Llompart afi rma: "Es possible que aqllest caire lIIalaltis de la meva infanlesa afavoris el món dels SOli/­nis, el món de la imaginació, un món fictici que pagues suplir d 'al­gUlla lIIallera IlIIa realilal IlIIa mica inquietant. li/ ili li/ ica poc salisfac­lòria. ".

En l'evocac ió de la in fantesa apareix també e l tema de la mort : a " L' heura dins els ull s dels morts", interessa veure-hi el ''fet metqfisic de la dissolució" en parau les de l'autor. L' heura, però, apareix com a salvadora de la desaparic ió, de la no ex istència, infiltrant-se di ns e ls ulls, que són l'anima de les perso­nes, traspassant fin s i tot el món de ls 1110 11'S i el ll indar dels somn is. L'experiènc ia de la mort la vi u d ins la seva pròpia famí lia.

Diu Ll ompart: "( ... ) vaig tenir l/lla experièllcia de la mort molt premalura. A la li/eva germalla Maria, 1/0 la Ilaig arribar a conèi­xel: va mori,· aballs que jo nasqués (. .. ), per TOlS Sallis li dúiell/ flors a la (omba. etc .. etc.: de manera que l'a ser el primel: diríem. el primer mite mortl/ori de la meva vida. Bé. això és /Illa cosa que, efectivament, es va Iransparell f{/ r a la meva poe­sia, i que aflora cOl/tilluamenl a la li/elia obl·a ... ".

El lecto r, que hi entrí co rn vul ­gui , però 110 COll vendria abordar aq uest poema úni ca ment des d ' una perspectiva lòg ica, sinó que més bé ha uri a segui r l'entramat - també l'enramat- de la suggerènc ia i parti­cipar amb Llo mpart en el procés creador d 'aquest poema.

Joan C:tbnlg:lIltc C UllS)}

. I

\

. --~. -.

~ ~_-?-e .- -f9- _ . ~

,

, Ines --'

In Orlnació 971 723 299

s

Núm. 41. 11 ¡pora. VII any S'Esclop

Joan & Pedro

ES TALLER

CANVI D'OLI ESPECIALISTES EN FRENS

CARREGUES D 'AIRE CONDICIONAT POSTA A PUNT DE MOTOR

EQUILIBRATS I PNEMAUTlCS FRENÒMETRE (ITV) LI PASSAM LA ITV

SENSE CITA PRÈVIA

Telèfon i fax 971 75 53 65 CI General Riera , núm. 28, baixos

07003 Palma Servei de carretera 24 hores

telèfon 971 47 1538 JVIVIV. ca mel'ci a lm alio l'Cll. calli

I renta-cotxes

A l vostre servei sempre!

- Neteja personalitzada i completa - Sistema ecòlogic i anti retxades

Ens trobareu a

AUTORENTAT JOUII & Pedro

Carrer Bartomeu Pou, núm. 50 - 07003 Palma telèfon 971 - 75 53 65

SAGITARI ro .-I-< (]) I-< ~ .­........ ........

Llibreria especialitzada .

en poesIa

www.llibreriasagitari.com

Entri a la nostra web i conegui els serveis que posam a l'abast dels interessats en Poesia i Literatura

- Lli stat pel' autors o títols - Ll istat de novetats i

in corporac ions al nostre fons - Informació telefònica:

971 730608 - Informació i comandes per fax:

971 283388 - Inrorm~lc ió i comandes per

correu e lectròn ic

xabralU/lII@teleline.es

Servei de venda amb lliurement contra reemborsament

Servei de recerca de títols de (Iu alsevol especialitat

Carrer de Joan Miró, 62 07015 Pab1U1 {le Mallorca

Pllrquillg a so metres

Siuli/llir · Orfu!J/r :WIIS S'Esclop Nlffll. 4" l/ ijX1(o, VII olly

El temps dels puritans

Com ronnigues fanàtiques. laborioses han bastit la seua llar entre nosaltres, amb els incauts COnrOnllaran una majoria i la raó de les urnes els donarà la rorça i el poder, la llibertat de coartar la ll ibertat de l'altre. Aleshores posaran en ordre el pensament, la ciència, la societat desencaminada. Elevaran el dogma per dDlllunt de l'individu perquè ells tenen una veritat. la veritat! i desraran en la raguera del càstig i de la penitènc ia tot verb escèptic, crít ic, irònic, plum!. Serà una tasca àrdua nascudu de Iu paraula d 'un déu que ens va crear puJcramclH vestits, asexua ts com els ànge ls, incapaços d'actuar en llibertat, éssers addictes al caos i al ma!' Un temps per al govern dels puri tans Ics cadenes que ens reserven ens ompliran de goig i la relicitat tindrà la cara dels idiotes. Gennà, ruig d'aque ll que diu que ha aconseguit atrapar amb l'obscura xarxa del seu inteHecte una veritat i la vol compartir. Dubta, no et refies, ja que només voldrà que aquesta siga un nou dogma, una nova lle i que tOLS hem d'assumir i acomplir. Junt a la seua veritat pretén alçar el seu poder perquè tots restem immòbils sola la seua ombra.

(111i!t1itJ

MM .. 'EI. ALONSO I C H A!." ( Puçol. 1962) és periodista. i a l'aellmlitlll està lligat al món editorial. Ha publiCa! els llibres per a infants. Bernttf i eb,' setis amics i Els cil/c enigmes del rei i Ics nove l' les I..a Malediccio dcl s;lellc; (1992). I:."scoltt d'Eslill ( 1994) i Ell el li/or de les Alllil/es ( 1998). La seva obra poètica és la segOen!: A fil , del "¡{l/ger eslrtmy. Ed ició d'au­tor, 1986: Quaderns de Rafallel. 1996. Em';'. amologia de 1I0t/.V escri/)/ors l'U/el/clmt.\' ren un llibre col, lectiu}. Valèncin. Editat per la Universitat de València. 199 1. Passal les/~' I. flamenO/ge (I J()(IfI

Bro.fS(l lLlibre eoHectiu). Va lència: La Forcst d 'A rana. 1993. Amb ell' plàllols del record. Alzira : Gerrnani3 Scrveis Grafics. 1994 . Oc I(!/lebl'{:~' lLlibrc col ·lectiu) . Alzira: Gcrmania Sel'vcis Gralics, 1994. Suc se:wal (Rect/II de tex/os eròlicsj [d ins unn obra coHecti"aJ . Argentona: L'A ixernador. 1994. I..es hOl'e.v del gml(li [Llibre col·lcctiu ).

Alzira: Germania Serve is Gràfics, 1995. De la ma/' [Llibre col·lcctiu]. Alzira : Gcnnania Serveis Gnifics, 1995. Del cami [Llibre col, lectiu}. Alzira: Gennania Senreis Gràfics, 1996. Poesia Norm1/(I (Llibre coHecliu). Barcelona: Oikos-Tau. 1997. Oblils. memides ; hali/elia/ges. Alzira: 7 i mig editorial de poesia. 1998. Un gesl de Ili mell/ò/,;tt, València: Edicions de la Vorem. 1999. Ii!rso.\' per a Marc [Ll ibre coHcctiu). València: Titndem Edicions, 1999. Poemes d'tm segle. Pvesia occidellllll t/el segle XX (Llibre eo HccliuJ. Carcaixen!: Edicions 96. 1999. Elog; de Ili cOllsràm:itl (D;\'ltil (mys t/e IJOesüt (/ Sagt/III , 1982-2000). Sagunt : Fundació Bancaixa Sagunt. 2000. I Mos/ra de Poesia de S(1I11 Mm'fi [Llibre col·lectiu]. Bnrcclona : Ajl. de Barce lona. 2000. Paeres de l'Aiglladolç (Llibre col' lec­tiu] . Pedreguer: Institut d'EslUdis Comarcals de In Marina Alta. 2000.

MU ll el AlolIso i Cata là

SOICl' de ¡Jm'o/llt!,\·, (1IIlologia de poele.1 de /'/-101'/0 Nord. RlIfelbunyol: Agrup. Cul tum l Vianants. 2000. 10 OIl)'S de poes;a a la U"j¡'ersif(lr [Llibre col ·lectiu]. Carcaixent: Ed. 96, 2000. Poe.fia 1000 [Llibre col ' lectiu) , València: Edicions de la Vorera. 2001. El paisa/ge sedI/Cl or. I.. 'lIorla COlli tl fllOIilllJOèlic [L1ibrc col ·lectiu}. PuçoL Llibres de l' Aljamia. 2001. Com tllltl (jUbil. Alacant: Editorial Aguaclara, 2002 . I.. es hores rehabiliwdes (Antolog18 1986-2002). València: Brosquil Ed 2002. Racó t/e poe.via fLlibre eoHcctlU1 . València : Brosquil edicions. 2003. VOSl/l,l'l'S. fes pal'llules. VinH·CIIIC

(m)'.\' de pocl';a al P(t;l' Valellcià I Llibre col·lectiu]. València : Ed. Bromera , 2003. Joc.\' j7orttl,ç a Cal/al/illes [Ll ibre col, lectiu ]. València : Universitat de VlIlència.2005.

R.

9

NUIII. 41, 11 i'ptlflT. VII ally S'Esclop Sfftmbrr • CXtllb,.r ;!(I(1S

Cartes de navegació dels mars del Sàhara

I " A la ril>.1 de Ics dunes, un escar de nacre Amb brea i costelles de camell. on prOlegir el llamp del fu ror de ls déus. els tunregs constnleixen pasteres.

1 " Vertigen a la superficie: en el buit in finit Farallons ui be ll mig de les dunes nien transparents, gèlides serps d'aigua. per estave ll ar el nlmb de les gavines.

J 17

Portolà d'absències. Les plomes de les ales Mapes que dibuixen l'i tinerari dels vo li ors fan sòlida foscn la llum dels fars. vers el ven tre de les pedres.

J 18

Circumda l'illot un corren t vermell. Tots el s rellotges d'arena espês i tebi, de sang de congre. I1lnrquen l'hora inexacln dels oceans.

, /9

Centl1letrcs desert endins des de l'espigó, AssedeguIs, beu rcm vcrí dels escorpins els vents bufclI contra la història. i esdevindrem líquids i immortals.

• 10

SOia mi I braces de fang, A redós del foc, nàufrags que s 'establiren en els la clemència de les sirenes. límits de la llegenda.

7 11

Peixos voladors anuncien pluges Taurons, dolins i altres feres del desen d'arena per una anyada de sud. agoni tzen a la memòria dels homes.

• 11

Crancs nòmndes desplacen, vers Sa lpen vers l'oasi en Ull rai de palmes seques. el passat, la geogralia de ls continents. A mig carni del canal , els ofegaran.

, 11

Fòssi ls d'altres vides informen de la genètica Alleuj a l'embm l'as fixia d'un simun regressiva d'ossos d'altres mons. bleïdor procedent de la prehistòria.

/O 1J

Platges a reccr dels palmerars Atles gra valS a Ics roques. preparen plagues de sa l i alga. Geografies que s'evaporen.

fi " A l'oasi, restes del naufragi Just a la tenassa de l'estany eixut. d'una caravana de mercaders de coral. l'engolidor escup pinyols de dati!.

11 " Deu lIegíies en direcció al no-res, Il lots cnns on els mariners beduïns les ones són de vidre. edilicarcn sa lines, forns de calç i cementeris.

IJ 17

Els nàufrogs bracegen senyes d'auxili Espines de peix assenyalen la taca al miratge de veles pirates dc l' horitzó. d 'ex tingides praderies dc lo nollmarí.

/J 18

A la superfic ie del miratge cristaHi. Un cap de fibló ajunta Ics dues una nota a la ronsa dc dromedaris. badies que separava un braç de foc.

'"

Sr/(lIIbrr + Octllb,r :!ooS S'Esclop NI/III. 4'. l/ 'l'tim. [III (llIy

19

10

11

12

11

l' Envolten el Sàhara litorals volàtils. La brúixola detcrmina l' única direcció I1·lusions òptiques que encisen els timoners. possible: la no-existència magnètica.

lS De les drassanes a l'embarcador, Un icebcrg ardent navega a la deriva tatuatges de xarxa i rastres de sargantana . en els mars glaçats del Sàhara.

16 Meduses de cent peus aguaiten el vol En cada pOll del camí deixen els pobles del s voltors per ade litar-se amb les despulles. berbers cicatriu de la seva set.

17 Marea: moviment cíclic alternatiu d'ascens És escrit a les mans el destí, la ruta i descens del nivell de l'arena. vers les civ ilitzacions submergides.

Balenes sedentàries que sobrev isqueren Lluís Maicas a l'extinció en un bassal d'aigua seca. març/abril 07

CA RTE S DE NAV EGACIÓ

DELS MAR S DEL SÀ HARA

¡ ¡

! I--~---:..~----~~

lluís Maicas

Coben:! de C(/rle.l· de /ul\·l'g(/ció del.f mars del Sò/¡om. amb i!-lustracions de I"autor: publicació de 45 exemplars numerats i signats per l'escriptor (editat li Inca, 2008)

"

"

Núm. 41, 11 'pom, VII any

El so de la campana pren l'aire sempre amb força, l'ompli , roda sobre ell i s'escampa, ens traspassa cru, antic, fe rro en ferro, ferro i carn. Té un sabor de melodies seques un frec primitiu de dia en nàixer. Alce els ul ls per vore' l vindre, metall en cadència, aigua que corre a la mar immensa de l'aire.

(1I1êllils)

S'Esclop

El vent porta els crits les veus que li ll iurem, paraules d' aire a l' aire d 'aigua a l' aigua , ones de claredat que es barregen i corren, un so que s'impregna de vida, d'al ès tenyits, d' aromes, de mirades vives. El ven t és una mar immensa de parau les, l'espill on sec cada dia a mi rar-me.

Srtfll/b,i' - Ortllbli' :!(l(JS

Rail. fotogra fia de Marina Luz Pozzcbon

AAlma

Flor de l'iris, lliure sobre la llum més profunda, llavi sobre llavi, mirada ompli nt-se de mirada, lletres que escriuen els ulls, cos contra cos, pell sobre penombra.

Si unes parpelles amaguen infinits, la consciència de l'aigua pels camins del foc , una alba oberta en carn, l' al è cordant l'al è, la terra transformant-se en llum.

Derna Dlanch

DERNA DL,\ 1\'CII va nàixer a Cawrroj,¡ l'any 1967. És membre fundador del Cercle pOCtie Argila de l'A ire i codirector de la revista literaria de creació I~Diàform>. L·any 1995. va guanyar el l Certamen de Poesia d 'A lmussafes amb el recull RacolIs Obens . L'any 1999. publicà en la eol-lceeió Gemlinal de poesia Els buits ql/e C(I/IIÍI/e i, l'any segUent. en Edicions Brosquil La cili/VI" (/e/llamp. Aquesta mateixa editori.¡1 publicà també Ellxif de ('esl}ill com a pocmari guanyador del V Premi de pocsi¡¡ ,dosep Maria Ribelles». Amb ArJ"(/1/ de ferro aconsegui I"any 2002 guanyar el XII Premi de poesia «Josep Fàbrcgas i Capc ll» que pl!blicit l'Ajuntament de la Vila de Sallent. La llI/III all/iga. publicat per Tandem Edicions en el 2004 fou el poem.¡ri guanyador del 111 Certamen poètic de Paiporta. Amb IlIco/7wI"ia obtingué el Ciutat de Torrent que publica l'cditorial Tabarca en el 2007. El ((lCle del reflex és el seu trcball mês recent amb cI qual ha guanyat el Cenamen poètic que convocava l'editorial Montnorit a Cerd:myola del Vallès i que es publicarà prò.~irnmnent dintre la seua col·lecció Cap i Cua de poesia.

Srfrlllbrr • Ortl/b,r :zooS S'Esclop NI/m. 4' l/ (JXlCn. VII {Il1y

RECOMENÇAMENTS

BARTOMEU RIBES

Rl.'COIII(mçOmellls, la darrcm obm de Bartomeu Ribes, s'ha publicat dins la eoHecció L'Argcnlera. El drac de tres caps.

d'Edicions Can Sifre . Palma (2008)

Transbord

El mar i HomeI: fOl es mOli per l 'li/l/O/:

Ossip Mandcb ulltl

Traspua llum la pell del temps d·abans. I l' oblit substilu'lble per la mar. Signat el pacte amb el teu cos encès. La mllsica no val i és flo r, silenci.

Desig esclau, la trans fomlllció. Bulli m per dins i la gaubança costa només un poc més a cada moment. Cri sàlide malalta, to t és arn

si encara no s'escapa. foll. l'amor. Mengem eulògia: terrestres som. La flama du secrets, prové dels versos

ridículs, castigats, co lor gris fosc. Natura de parau la. d 'aparell de la tristesa, de la soledat.

Bartomeu Ribes Guasch Dc Recomeu(:(llIIeIlIS

n,\lno~n:u Rlln:s G UASCII va néixer 3 Ei\'i5s3 (1959). Té publicats Villl-i-cillc poemes mencs (nmb J3UIllC Torres Boncl). Madrid: CS IC. 1980: Agrtl¡Hllllelll de la peresa. Eivissa: Res Publica, 2001: Letàrgic. Eivissa: Mediterrània. 2004: Tell/Jll. pill/I/N/lllental. Palm3: CaixlI de Balcars. 2005; l.IellgllC/ /1/0"111/. Palma: Caixa de Balears, 2005; !.ínia deJloftlciQ. premi <Ni13 de M3noretl» de poesia. 2006, Barcelona: Viena, 2001.

'3

'4

Núm. 41, l/ ¡pom, VI/ ally S'Esclop Srfrll/bli' . Ocfllb¡¡' 2Of.IS

Jordi Pàmias / L'entrevista

JORDI PAM/AS I L'ESCRIPTURA DEL RECORD

La poesia de Jordi Pàmias ha assolit aquella rara proesa de ser bona. Tot i que no va publi~ car res fins als trenta an ys, \'a començar fort guanyan t importants premis com el «(Joan Sa lvat~

Pllpasseit» o el «(Carles Rib¡m, Actualment té molts llibres public¡lts, S'ha dedicat tota la vida a l'ensenya ment i, des que esh"1 jubilat, pot gaudir de temps per dedicar-sc exclusivament a hi poe~

sia. S'Esclop hu volgut celebrur els seus setantl1 anys amb una entrev ista. Jordi Pàmias ha tocat totes les bralHlues de 1:1 poesia: El realisme social , la música, el sonet... Té un domini lingüístic espectacu lar i es declara amic dels perifèrics; els mallorquins i els va lencians sempre han estat bons amics seus. Sense aturall, t¡lInbé ha escri1 dos dietaris i una no\'el·)¡l. Jordi Pàmias és poesia. Cada dia passeja unes hores ri u avall fins a la sortidu de Lleida, tot, poesia i vida, ))cr c\'itar el tedi

Què l'acompanya duntnt l'escriptura'!

M'acompanya la perspec1iva d'estar sol i en silenci unes quan1es hores. Si tenc visites o ve la fami~ lia ja no m'hi poso. M'agrada estar una bona estona isolat. També ho fe ia durant les vacances d'estiu quan treballava de professor. Tranquil ' litat i silenci. És molt necessari. M'agrada cscoltar música, però no per escriure. Molta gent té el costum de tenir com a fons musica suau, però jo no, no faig les dues coses a la vegada.

Un poeta 110 pot l'iure d'escriure poesia, a 110

ser alg llll C(IS estrtll1y i amta.

Jo em vaig guanyar la vida fent de professor de literatura i llengua espanyola. L'any 1968, a les opo­sicions, no s'ensenyava catala. Vaig' rer classes trenta anys a l'Institut Marius Torres de Lleida. Estic molt content de ser el que proposés que l' institut tingués aquest nom. L'óltima classe que va ig fer abans de j ubilar~me va ser d'Antonio Machado. Vaig dedicar tota la classe a comentar un poema, va ser moli bell . en una classe petita. D'ençà que estic jubilat no estic sotmès a un horari estricte. Abans havia de confiar sempre en les vacances d'estiu; jul iol i agost, a la meva casa de Guissona, va ig escriu re molts dels meus llibres. Ara tenc moltes hores per escriure sense haver de pensar en correccions d'exàmens ni treball s.

Inconveniellts t/'escriure ell ca1tllà'!

Des dels setze anys vaig tenir clar que hav ia d'escriure en catal à. Estava perseguida i s'anava per~

dent. La diFusió de l català és més petita. S'han de tro~ bar bons traductors per poder projectar~se a l'exterior. Ara és important fer recita ls poètics. No només escriure, si nó recitar els propis poemes a la genI. Però si que es ver, tenc amics catalans, que escriuen en cas~ tellà i tenen molt d'èxit.

El fet t/e ser t/'Ulltl perifèria, d 'WUl perifèria, d 'lIIUl perifirillllll lifec1tlt Ili sel'tl obra'!

Si, una mica si, però el fe t de guanyar el Premi «Carles Riba) el 1978 em va animar molt i em va donar a conèixer, vaig poder publicar sense prob le~

mes. Després he anat guanyant alguns altres premis. El Premi (Nila de Martorell» 1984, el «Vicent Andrés Este llés» el 1985 .. Sense aquests premis era dincil publicar aleshores . Després d'aquestes obres, n' he pogudes publicar algunes sense premi. És evideJ1l que si hagués viscut a Barcelona, prop dels "cercles litera~ ris" O les "cape ll etes", potser hagués intervingut més en actes poètics i, segurament, l'obra hagués tingut més diFus ió. Vaig sovint a Barcelona, però el fet de viure a Lleida sí que, d'alguna manera, ha afectat. També resulta que tene més bona relació amb les altres perifèries. A Mallorca i a València tenc molt bons amics . La relació amb vosaltres és més fàc il que amb gent de Catalunya. Escric moltes cartes i mai/s i no acabes d'estar tampoc lluny de ningú.

A Lleida es va rormar un grup poètic als vuita n~

ta La gra lla i la dalla. Ara hi ha gent com el Txema Martínez, dels Imparables, i d'altres: Sanuy. Jaume Pont, Pere Rovira ... No hi ha contraposició. però no fo rmem cap gnl p ni lobby lleidatà, som molt cordial s.

Com esfil ell poeshl per lIctJl1seguir Ili compli~

citllt t/el lector'!

Crec que s' han d 'evitar les anècdotes personal s. Has de pa rlar de tu mateix d' un a manera esb iaixada, indirecta. La poesia no pot ser una conressió personal. Al mateix temps has d'haver viscu t molt o conèixer molt bé l'eina, les qua li tats del llenguatge. Dominar la ll engua és molt importan t. També bas d' intentar trans­metre una emoció que tu has tingut. He notat , en el meu cas, qlle 1110 lts dels poemes surten dels records, fets viscuts que han quedat gravats a la memòria, per~

sonal o col-lectiva. Aquest record fa que surti una

St!tmbrr - CXtIlI"r 2(JjJ$ S'Esclop NUIII_ 4 f. 11 f/JOm. \l1Il/uy

imatge per començar el poema i llavors vagi sortint. La memòria és fonamental en poesia. Els jov!;:!; no teniu tants records i heu d'escriure de la visió directa del món, però en el meu cas, sens dubte. és el record . A més, he inten tat emprar símbols universals com pot ser ["a legria de la primavera o un capvespre o fluir de l'aigua com el riu de la vida ... sense acabar de donar la resposta . A ixí el lector es veu obligat a pensar· s' hi una mica i veure el correlat objectiu del poema i pugui sentir·se partícip d'aquell sentiment i d'aquella ema· ció.

De.\]mis d 'Ulla trajectòria /(111 .w)lida, quin és el seutimell/ d'lIll escriptor que va cap (fI cim?

Per mi la poesia ha estai el gran objectiu de la meva vida. Jo fins els trenta anys no vaig publicar ni un so l vers. A la revista «Or ¡ Flama» de ls anys sci· xall ta vaig publicar un sonet amb una alumna meva que va estar a punt de morir, aquell va ser el primer poellll! publicat. Després, al s trenllHll1 , vaig guanyar el Prem i «Joan Salvat· Papasseit» amb un ll ibre que es titula La meva casa. Treure aquest llibre en un moment que es treia poca poesia. al s anys seixanta. va fer que, superats problemes (u n dels poemes del recull va ser censurat), el 1972 l'edi tor Josep Pedreira publi-

J OIWI l'ÀM IAS (fotografia Pau Vlldc ll )

càs el llibre amb el poema censural "El nostre país" amb tots els riscs que encora comportava ja que era Ull

atac ev ident al règim franqui sta. Després amb els anys publicar va ser més fàcil i cI Premi ((Carles Ri ba» ho va adobar bastant.

També hi ha hagut èpoques en que he escrit poca poesia. Entre L 'alegria veü,da, que vaig escriure el 1986 i el 1999, en què em vaig jubilar. vaig escriure poca poesia. Va ig fer contes i una novel· la. vaig revi­sar tillnbé, però, sobretot, vaig fer narrati va. El 1999. tom plenament a la poes ia amb Fuga del mil'/el/II;, Terl'll c{J/1sada ¡ Narcís i / ·{llfre.

Sense la poesia la meva vida no hagués tingUI sentit, ho he visclIt tOl molt a fons, intentant acurar el llenguatge, fugint de la retòrica. d'artifi cis inútils. depurada i sense ser del 101 críptica.

QIWU purle" t/ 'algu" t/els seus llibres, com 'Cuuçr)fJs t/e la uit beuigml t. Ili gellt pur/a t/e partt/'lelisll/e,\' (1mb Mllri" Mercè Marçal o Miquel Desdot. Es fixlI ell lIIgUII (:orre"t o movime"t?

Jo crec que podríem entrar dins un corrent de neopopularisme, de vcrs curs, assonant. amb ritme de cançó.

Realment està lligat a la música. El cantautor

'.1

".

Núm. 4" 11 r¡xom. VII mry S'Esclop Srtrmblr • Octub,r 21)t1S

Miq uel Àngel Tena de la Sal seta del I)ob le Sec té a lgulls llibres de poemes i té alguns discs, entre ells un que es titula elll/ÇOIlS de lo lIil belligno, com el meu lli· bre. Allà hi musica poemes meus i del poeta Joan Barce ló. Això demostra la relació amb aquest corren\. no volgut, no v¡¡ig pensar de fer una poesia semblan t a la Desclot o Marça l, sinó que l'època et portava a fer aquest tipus de poesia. Vaig escriure aquests poemes de COI/çons de la nil benigna el 1975, abans del llibre de cançons de Miquel Desclot, i Marça l no va començar a publica r fi ns al 1976, per tant, la in fl uència d'ells no hi és. Simplement em va fer gràcia imentar, cansant de la poesia socia l i política,

"Aquesta experiènciafa que puguis dir alguna cosa sobre la vida i sobre el món "

pròpia del anys seixanta. d'escriure cançons i fer coses diferellls. Dins Terra c0I1Sad(1 també hi ha poe· sia molt vari ada, hi ha rit mes i cançonetes.

TOl i qllè 110 e .. rt('r;u tlIllb 1II';!iic(I de fOliS. sí que Iti /w Illa/I ... p(Jem~' que pllr/cII de música,

La música clàssica m'agrada mol t. A la meva poesia dono Illolt valor als afectes musicals, procuro que soni. que tengui eufonia, un joc fònic de voca ls i consonants. La musica litat en poesia és molt impor· tant. També Icnc, això que dius, mol IS poemes que parlen de la mateixa musica. De vegades lenc la impressió que he donat massa importància a la músi· ca, però fonamentalmel11 la poesia és un joc d'imatges i posa r. hi la música 110 ho ha d'espatllar tot. Tanta m~sica de vegades pot frenar la gràcia de les imatges, per això de vegades he hagut de frenar l' impuls.

Com I!e ll /a pot!.'!i ll C(IIII!tUIlI IIC(lIl1/?

Jo suposo que la poesia catalana aClua l haurà de lenir una visió més fi losòfica, que el poeta doni una visió del món. ulla cosmovisió, Que tengui molt en compte tota la tradició lil(~ràr ia catalana i universa l, que fac i servir símbols, que sigui una poesia rica en experiència viscuda. Aq uesta experi ència fa que puguis dir alguna cosa sobre la vida j sobre e l món, que és per a un e l fe t de viure. No hem de voler que sigui un simple joc forma l.

Per al tra banda, s'ha d'evitar una poesia que sigui una successió d' imatges sense emoció i sense respondre a una ex periència viscuda. Que siguin tina success ió de paraules sense cap tipus de moti vació. Hi ha d' haver alguna cosa que les uneixi. Això és l' ideal. La poesia catalana no sé que farà. Pesa tant e l món de la imatge, de l'ordi nador i del televisor, que no sé qui n camí segueix la poesia. Poesi;;! visua l ja se' n va fe r, amb ca l' ligrames, tipogra fi es . . . Però em sembla que haurà de ser tllla poesia de caire romàntica i d'ex pe· riènc ies viscudes i amb fi loso fia. La fil osofia de l'a l· teritat a mi m'ha infl uenciat molt. La relació d 'un amb els al lres. Això es nota, per exemple, en Nards i l'al­lre , un dels últims lli bres que he publicat. I tam bé ten· dril molta fo rça el fet religiós. La gent viatj .. cap .. l'espiri tuali tat. No una religió dogmàtica sin6 d 'un cert misteri, molt àmpl ia.

Projecles flllltr.'!?

Publicaré la meva obra poèti ca completa en sis volums. L'a ny que ve en sortirà e l primer vo lum. Una elapa dels setze anys fins els cinquanta . Com a pro· jec('e més im mediat sortira a fina l d'any, a Proa, La .. 'ell de l'àngel, la tercera part de la tri logia iniciada amb Terra cw/sadll i Narcís i I·allre. Sortirà amb Ull pròleg de Jaume PonI.

Text inèdit i rotografies de i>:1U Vadell i Vallbona

S'Esclop N/lIII. 4 '. 11 l'ptKiI, 11/1 mry

Un dia d'agost amb Jordi Pàmias La caS:I, la seva casa, són dos

Jordi Pàmias

pisos i unes golfes de Faula, Oil hi ha racons i petites estances ocultes. Una neteja rcecllI ens pennel gaudir de les poderoses bigues de fusta mentre I"au­Ior de tants poemes que parlen de vides anteriors ens explica la història de la corda vella i plena de teranyines. ga ire­bé les úniques que hem vist, que s'cs­tén pel terra. Sembla que Ull I>{¡m ias encara molt jove ajudava el seu parc lent-l i arribar fe ixos de llenya pel celo­bert fins a la pastisseria dels baixos. Però les golfes, amb bona pal1 de Ics bigues de l sostre ennegrides pels efec­les del fum de la torradora de cafè, amaguen també un dels sec rets més ínt ims de l'adolescència de ¡'auto r: rere una porta trobem ci terrat, i és quan Pòmias recorda primeres lectures. Maragall , Carner, i tam bé e ls moments de solitud en aq uell lloc apnrtat de la casa més alta del barri , quan escriure era un secret a través del qual anava construint e l futu r.

Des de la foscor

Guissona és llll poble agrieola que els nous mètodes global s i la forta immigració han anat convertint en una ciutat d ',lra mateix , amb les sen-

yes d 'identitat cada cop més amagades, Però encara paga la pena e ntrar pe l Porta l de l'Àngel i recórrer el barri an tic, carrer de la FOllt avall fins la Plaça Major, porxada per tres dels seus COsl:lts. Sota aquests porxos trobem Jordi Pàm ias jugant amb la seva neta Blanca. És el Pàmias de sempre, de tracte amable. gairebé d ' una cordiali tat ami ga pe l respecte que traspua. I és d'aquesta plaça que surt el carrer B01 igues, on hi ha la casa nata l del poeta, descendent -s' ha de dir com a curiositat literària- d ' una antiga Família de pasti ssers, S i bé ara és la casa d'estiu, Pàmias hi va néixer, i hi va viure bona part de la seva inrantesa i adolescència . Entre la soli desa d'aquestes parets va imaginar poc­mes de la primera època i, fi ns i tot. llibres: La meva casa (Barcelona, Josep Ped reira Ed. 1972) .

Baixem escales i fem un recorre­gut pel primer pis, ple de mobles de la primera època de la casa: a lguns llits art-decó, consoles fermes, detalls qu e e l pas del temps ha fet definitius. Es quan e l poeta ens mostra un de ls tresors de la famíli a: la torre de terrosos de sucre elaborada per un germà de l' àvia. encara sorprenentment viva dins d 'una uma de vidre. Però no és l'únic tresor. També hi hau ríem de comptar amb 141

presència dels quadres del seu parc, pin tures de sabor local i natllfes mortes amb un encertat sentit del color. Sens dubte l'afecció a la pintura del Pòmias pare ja con té alguns primerencs trets estètics que innu iran en la posterio r profundi tat de l'obra literJ.ria de Jordi Pàmias,

Xulio Ricl1rdo Tr igo Març 2007

Fmgm('nt d'A 1I/(lIIcra t /e proleg ('11 cll librc De!" de /(/ fm'cOI: li/I dief(lri dels (//1)',\' 6() Public3l, dins lo CoHccció Escriplures, per Perilèric Edicions, Call1ITOja, Vulèncill 2007

NI/III. 4 " /I (11'1((1, VII olly S'Esclop Srt(/II[lIr . Octllb,r :1110..\'

Emili Súnchcz·Rubio. acompanyat per Diego Gaya a la guitarra, i Jaume C, Pons Alorda. el 8 de j ul iol d'enguany, en una lectura en ci Centre Cultural Can Alcover de l'OC8 a Palma. (Fotografies de Joana Mari a Sansó Mascaró)

• • • '~' . •

, O'

'.' .' '. • -t

Dibuix de ta portada per Albert Pmya

Revisar-te e/llom d 'Emili Sanchez-Rubio

RevisaNe el l/om es un poemari sincer que batega vida, dolor, transfomlació. L'amor és un oasi. el desert la soledat mes absoluta, però una soledat on les larves esdevenen papallones i aquestes. en orgia de colors, ho envaeixen tot provocant en Em ili el noble art de la creo ació, de Ics coses be lles per combatre la buidor. Emili ha necessitat del dolor per despertar, per cre ixer, per albi· rar nous horitzons i, després de retrobar·se mitjançant la catarsi que és ci ¡ibre que tenim entre mans, saber que ex isteixen altres oasIS on els amors somiats el faran reviure i ser un home nou.

___ llibre del s ile nci _______ ,

J~um~ ç. l'On! Alord~

Dibuix de la portada per Cristòfol Pons Bendito

Llibre del Si/el/ci de Jaume C. Pons Alordo

Com un àngel caiguI que ha consegui t rcdimir· se de la presó autòctona del primer caire. Com un angel Illut que ha pogul destravar la seva llengua i ara inventa l' i· ncxislent amb novcs paraules. amb preguntes místiques a la recerca d' un espai in nombrable que potser es trobi entre la be llesa i la lluentor, entre l'arrel i ta mar, ell Jaume, àngel que s'alça, àngel sublim, afinna la seva troballa i llança la seva llàgrima en fomm de vers per acaronar la immensitat que és Déu. D'aquesta manera una munió d'àngel s com en Jaume, n'Emili, en Pau, na Glòria, na Marga lida, na Clara, en Joan, etcètera, etc. una vegud:1 redimi ts per la força del miracle de la poc· siu, que és deessa, són passió, euròria, vertigen, rOSa i paraules.

Viccnç Ca longe

S'Esclop NI/III. 4" /I (l'lI'C(I, VII (llIy

Vicenç Calonge (a l'esquerra) ci 3 de juny d'enguany, presentà als nombrosos assistents a l'acte literari en la sala d'actes de La Misericòrdia. del Consell Insular de Mallorca. els pocmaris publicats per Capaltard, Revisar-te ell/ulli d'Emili Stmchcz-Rubio i LliblY! del silenci de Jaume C. Pons Alardo (fotografia de Joan3 Maria Sansó Mascaró)

El co"t èpic L'art de la sensac ió. Moltes són les marevelles del

món: alegria, bel lesa , dignitat i intuïció. vida, noblesa,

bondat i serenor. poes ia, senzi ll esa. generositat i

it-l uminaci6.

El primer món M'a ixeco davant cI solt, jo a lt i jo poderós, lli ure de

ser oli va en tolS els arbres de l'amor, ll iure de ser un

turó. lliure de ser abso lutamen t tot. Meus són el poder

i la possess ió, la fort una i els cossos plens de sensac ió.

e l saber, el goig i la passió. Tot és meu! Tot és meu! Tot

és meu!

The holy graveyard Em mi ra . i els seus ull s com si fossin dues bo lles de

llu m, i diu : "El meu ventre és un cementiri de dones

que, com ba lenes. vénen a morir dintre de mi". S'agafa

l'estòmac amb fo rça, perquè no escapi, i impedí>: que

e ls sells cadàvers rebenti n de tendresa.

Els éssers sl/blims Ja podeu començar a tremolar aquesta nil perq uè ja

han arribat els éssers sublims.

Jaume C. I)ons AJorda Dc Llibre del Silel1ci

IX

Ara tinc el cabell castigat

de tant d'estmar-te

i la pell se m'esquerda

i ja no sé sortir als boscos profllnds

i r¡'ig nius d 'aranya a les esclelxes

de la terra erma. i és Sol, Sol

sol i so ledat,

¡ en lloc trob cap Lluna on estirar-te

amb la ria lla nua i suavitat, llac,

aigua. ima tge. profund i bosc.

Jo sóc, ja ara i només,

l'absència de la caricia blanca i el vespre.

X

M'aixafa e l pes d 'una evidència:

escriure de tu

és fe r proves cal·l igràfiq ucs.

Aquestes obscuritats, però,

són un in tent necesari de la llu m ..

Emili Sanchcz-Rubio Dc Revisar- fe el nom

'g

'"

NUIII. 4" "(1'0((1. VII auy S'Esclop

U nitat-Diversitat

Un món que cra únic. Monarca absolut. Que més tard era un planeta, en tre d 'a ltres, al voltant del so l. Un sol com altres milions. Un uni vers-galàx ia. Una galàxia entre milions. Un uni vers. Altres universos? Un 3tom, ind ivisible.

eutrons, protons, electrons ja habitam dins l'indivi sible. Obriu les portes que els quarcs vo len passe ig. I unes cordes dimi nutament allargades, el s seus maons. ballant la musica del cosmos. Que bressolen, emortolligats, espais encara sense nom. L' unic és di vi. El di vers, humà. Caminant fins a la confusió babèlica del càstig infinitesimal. Déu és un bromista fraetal, o fatal. 1. naturalment, la diversitat de Déus habitant els somnis humans.

Antoni Joan Fuster Fcrntgut

Srftlllblr - o.(/lb,.r 200S

StltWb'7 • Oct/llnr ZIJt.l.~ S'Esclop N/l"'. 41, l/ tpOm, VI/ (Il1y

Poetes francesos d'avui / BRUNO CORTOT

I)oela i pintor, Neix el 1960 en el C reusot francès . HlIl)ublic;lt :lIg uns llibres de poesia : Déclwmemem, Gltmllre, Sagessl!t ma foi, Oli slmg dalls les oreille,\', L'IU/bit lIefait IJlIS le mO;lIe.,.

Ha col' laborat en diferents rev is tes de poesia i, com a ))intor, ha rea lit'Lllt \'a r ies eXI)osicions a F'nUlç¡¡ i li l'estranger; té obra a S UïSSll , Call1ld:\, Paisos B:lÍxos, Bèlgica i Japó, Ha reb ut nombrosos premis: Prix de la Revuc I)oétiquc d e l':mnée (Sémlt), Medalla de bronze (Em:ollrtlgemellt (fil Riell pOllr serl';ces remllls all.\" ml",rel' sodales), Cortot és membre del co mitè d e redacció de la revis ta ((Florilègen i secretari ge neral de l' :lssociac ió "Les Poètes de l'Amiti é"

LA CRJSE DE FOJ

J'ai falli IX)/Ir!i¡¡glté Sill' la II/ol/sse de li/es biêres Er fal/l ajJrolllé de l'iliS rouges l!lIleIllIJe/(~s Dall:)' de!. bislrols milUlbles. dtllls de rrisles guillgllelles, QlIe je l/ 'ai pit <¡li 'échOl/er dOliS le fOllcl de Illes ve/'/'es,

J 'ai fIItoyé le bol/heu/' des lolles ¡'¡·l'(!S.fes Ell 'ol'gl/eil l1Iylhi<¡lIe dl/ clemiel' gobelel, Delaiumlf. dtllls l/l/ :wllb/'esclllt écen'e/é, Ma lourde ca/'casse désertée de ses lelldl'esses.

Vagobondoges el/lre delire et chagrill. Emre spirilllalife ellll e.\' creal/ces: Je /I 'ai /'iell ape/'çll dal/s cel/e vie qlli dallse.

A imi, jo///' apres jOtl/: li/O jai s 'esl cirl'hosee, El je eloil/e IOI/jou/'s cel/e priêre osee: Vel;fe= encare! Versez·moi 11/0111, \'el'lY!s de l'ili!

LA SIESTE

C'esl l 'hellre génelY!/Ise oli 1(1 j ohll s 'opa;se, Oil la soif éptl/lchée soulage les esprit.f. LorslJlle SUI' les paupiêre.f. la pall.I'e replle pese. Qlle choisille cO/]Js paul' se I/imber d'illfilli.

Les pensées pieuses del'ienl/em lo gellèse D'iml/ges i/wl'OlIêes pOUI' rel'es imprécis: Adolescel/I,~ .WllI'ellil'S l/ue lo clllechèse A, dtll/s des melllldre!.' de mell/aire. el/joui,

Aillsi. les reill,\' Ctlles all dos.çie/' d'l/lle clwise, UI/ jusle el dOllx IY!IJOS bielljaileul' em 'aMI Le prêc:ltelll' l'lIs.fl/sie ql/i s 'ellsommeille d'aise DallS des peli/s II/olldes secrels el imerrJilS.

Mais IIllX c/oc:lters, fe!.' l/lIarl!.', Imis les demies et le.\·· · l'lellre~' s 'égrèl/elll illl(l.~.fl/bles el ~'tlllS SOl/ci SI/l'les Ili/mel/l'S l'tI/}()/Y!l/ses de ces jadllises pOlir oppelel' O/u' labelll's de l'op/'ès-midi.

LA CRJSI DE FE

He anat tant de banda a banda amb Ics meves cerveses I encarnt tant de vi ns negres amb temporal Dins tavernes llastimoses. dins tristes balls de barriada, Que tan sols només he pogut encallar al fons dels meus tassons,

He tutejat la felicitm de Ics boges embriagueses I l'orgull místic de la darrera copa, Ab.1ndonanl. dins un sobresalt csbojaTT'ou La meva pesada carcassa sense cap tendror,

VAgàncies mitjançant el deliri i la pena, Entre espiri tualitat i els meus crèdits: No he anolal res dins aquesta vida que balla.

Així. dia rere dia, la meva fe s' ha fet Illa) bé, I ara declamo com sempre aquesta oració atrevida: Posa' m encara! Posa' m mol t de tassons dc vi!

LA MIGDIADA

Es l'hom genefOS.1 on la fam s'assossega. On la set esbravada allcuja els esperits, Quan sobre les p:lrpelles, la panxa plena pesa, Que escull el cos per resplendi r-se d'infinit.

Les idees pietoses es lr.tnsfonnen en gènesi Dc imatges no confessades per somni s imprecisos: Adolescents records que la catequesi Hil, dins s inuositats de memòria, entcrr:u ,

Aixi. els ronyons ben eoHocats al respatller d'una cadira, Un just i dolç descans benefaclOr envaït El sennonaire atipat que es dom1 de benestar Oins petits móns secrets i prohibits,

Però al s campanars, els quarts, i desprès Ics milges i Ics l'/ores es desgranen infatigables ¡ sense maldecap Sobre els humors vaporosos de aquestes ximpleries Per recordar els treha lls del capvespre.

Pocl1les in&li rs de BIWNO CORTOT l/ Iria i trnducció al calnlà de Maties Tugorcs i C:t rau

NI/III, 4" 11 t¡NKO. VII 0")'

- Els nostres ja són aquí! Quina alegria tan gran! Veniu a guaitar, pad rí i veurem com passa ran!

- Tanca les portes, fi ll meu! Jo no e ls vull veure passar! Que tinc malalt el cor meu, ben a punt de rebentar!

La terra s'entenebria, un fib ló fe rest bufava i de ll àgrimes s'omplia la natura que plorava.

Trepig cansat pe l carrer de les tropes que tomaven, caminant sobre un fanguer que les pluges amaraven.

Valent's herois i heroïnes, la roba tota esquinçada, ma lmenats com les nlÏnes d'una casa enderrocada.

Era gent forta i gallarda, de cara nob le i ardida, que mai per mai s'acovarda i sap jugar-sc la vida .

Ll ui taren com uns titans i amb gran es forç aguantaven les espases amb les mans, que e ls enemics cobejaven,

(Poem(J ilrb/i, )

S'Esclop Srfrmb,r - Octllbrr 211{1,.'i

E l retorn dels vençuts

Ells per res són e ls cu lpables de la desfeta final , sinó uns traïdors miserables que causaren tot el ma l.

Guerrers covards ¡ traïdors, que fugien del combat i el vespre, als invasors s 'acostoven d 'amagat.

Bruixes falses mentideres, que en secret emmetzinaven els so ldats i Ics banderes, que al buf del vent s'engronsaven.

Ma lgrat a ixò, la proesa dels valents mai anui xava i el fruit segur de l'empresa per l'horitzó s'a lbirava.

Un gran repic de victòria estava a punt d 'esclatar, obrint Ull cami de glòria pels qui saberen lI uilar.

El castell més estimat, record de temps ven turosos, semblava ben custodiat pels oliols més poderosos.

Era emblema de 10 terra, gran llegat dels temps antics i amb traïdorio que aterra brindaren als enemics.

Punyo lada per l' esquena! S' alterova la campanya per una bossa ben pleno i olta com uno muntanya!

Oh peno del s combatents davant tan mala jugado! La joio dels monuments envaïdo i violoda!

Els bàrbars profanadors esbucaven les mu rades i o la vista dels traïdors trencaven deixes sogrades.

Per temor del s qui dom inen, per cobdícies insac iables, testes honrades s' inclinen i els bons tornen miserables.

Vergonyo d 'haver viscut per veure aquesta ma la hora, d 'un aplec traïdor i venut a l servei d ' ídols de fora!

No basta l'aiguo del mor per plorar tat desven tura ni la ment pot expressar la grandor de la tortura.

La terro ha quedO! ferida, sonen com panes de mort. Sols un miracle de vida pot allunyar la dissort que ens envo lto maleïdo!

23 octubre 2007

Joan Fru nccsc March

SrlrmlllT - Octuh'T :!IJ(I$ S'Esclop NIIIII. 4" l/ rpom, 1/11 nl/)'

Toni B:lrccló

'J

'4

Núm. 41, l/ (poca, VII any S'Esclop S(f(mbrr - Octub,r :wo8

El cel dins la memòria o les desercions de l'ànima humana

uan L1eonllrd ü tbestrany, el pro~ tagonista d'EI cel dins la memòria, queda a mercè de la llum severa, inhospitalària del s florescents de

l'enorme o ~ on ha estat citat pels seus caps, els responsables del s magatzems de la multinac ional de laboratoris farmacèutics Owerkomp, sent un fred gla~ cial que fa pensar en el fred metafòric que impregna les tres~centes setze pàgines de la novel·la de Miquel Mas Ferrà guanyadora de l'última edició del Premi Ciutat de Pa lma. Tres~cenles setze pàgines que trans~ corren a un ritme inexorable per sendes escabroses i giragonses delirants. Que ni ngú no hi cerqui la pre~ sència de cap flor, de cap ocell, de ca p plàcid erepus~

cle, de cap gest de tendresa: res d'això no ex isteix en descendir a les clavegueres del poder o de les deser~ cions de l'ànima humana.

Tot havia començat a desencadenar~se, de ma nera aparentment fortuïta , quan un ta l Amadeus Wolf havia en trat a dins la vida de Lleonard, un obs~

cur director d'oficina de la Corporació de Finances, ll iurat fins aleshores, discip linadament, amb una monòtona, quas i malaltissa, disponibilitat, a la seva feina bancària. Còmodament instal ·lat al seu domicili d ' una luxosa zona residencial, feia estona que ven ia representant el paper "de directiu eq uàn ime, d'espòs voluntariós i de benvolgut de les seves contad íssimes amistats". Els únics vic is que s'havia permès a si mateix eren el de la lectura ~ que practicava a les nits, d 'amagatotis~, el de les cases de prostitució i e l d 'es~

morzar, els dij ous, a Ca na Maria, amb el senyor Marcus, un notari corpulent, amb cara de ni n, que, per alleugerir els efectes de la ma la consciència que li cre~ aven els excessos gastronòmics, sopava a diari d' un iogurt i una poma.

Fins que, un bon dia, l'arribada de Wolf, des de terres del nord, comença a trencar aquest gu ió. Wolfno és ningú, just l'instrument del mal, de la fata~ limt, del pitjor dels auguris, que, en la novel'la de Mas Ferrà, personifica Herbert Seltzmann, eminent ps i~

quiatre d' am bigua trajectòria, i principal accionista del consorci al emany que acaba d'absorbi r el banc on, des de vi nt anys enda rrera , treba ll ava Lleona rd Cabestrany. Wolf és la llarga, delirant mà de Seltzmanll, que ha vengut a implantar dins la vella Corporació de Finances una fèrria , implacable di sc i ~

plina , ben pròpia dels temps que corren, uns temps de canvis inquietan ts que provoquen l'animadversió del protagonista de la novel·la.

Aleshores aquest, que mai no ha via estat un

Antoni Vidal Fcrrnndo a la llibreria Quart crcixcnt de Palma (mes d'abril 2008). Fotografia de Joan

rebel , decide ix el1frontar~se a la nova situació, sense haver mesurat adequadament les forces, i el que fa és engegar la dinàmica del seu ocàs laboral: la nova empresa el sotmet a dures ex periències de lIIobbillg i acaba relegan t~lo a l' últim escaló de la cadena pro~ duc¡-iva sense que ningú ~ esposa, companys de tre~

ba ll , comitè d'empresa - li doni suport ni mogui abe~

ll es per ell. Precisament dos del s grans temes que planteja Mas Ferrà en aquesta nove l'la són els de la so ledat i de la insolidaritat humana.

Fet i fet, Lleonard està a punt d'arri bar al suï~ cidi. Però treu forces de la seva derrOl'a i, empès per un rampell de dign itat o de desesperació, sense aco~

miadar~se de ningú, en fi la una autopista que va cap a les planes centreuropees, i, després de llançar "e l mòbil amb ràbia tan ll uny com pot" i de lliurar tots el s documents a la boca infesta d 'Ull contenidor de deix a~ ll es, dóna la passa definitiva: "Començaria una vida de zero, com si la providència li hagués concedit una nova opOItun itat" .

Mentre fuig per l'au topista cap a l' incert, cap

Srtrll/brr - Ortubrr 21108 S'Esclop Nil",. 4" 11 ;poca. VII any

a l"inconegu t, Lleonard Cabestrany arriba a creure en la possibi litat de retrobar-se a si mateix ¡ d'encaminar positivament el destí. No sabia que aquest també pot ser implacable. Quan dec ideix pamr a Baselgmz, una ciutat imaginària a la vora del Rin , i acceptar les con­dicions in fra huma nes que Owerkomp ofere ix als immigrants sense papers, Cabestrany ha iniciat sense saber-ho un descens vertiginós cap a un infern més rea l i menys literari que el dantesc: el de la margina­ció. L'Europa que l'espera és una Europa degradada pel racisme i la xenofòbia. Una Europa on les crestes de gal l. la sopa de col, el ventre de vaca. el pastís de ronyó de porc, els guisats de fetges de pollastre amb bledes que serveixen els restauran ts barats de ls nous guettos que els excessos del neoliberalisme han anat creant. des de la caiguda del mur de Berlin, són el símbol de la immundíc ia que habi ta els entramats de moltes consciències.

Miquel Mas Ferrà, a més d'un dels millors narrado rs de l' ac tual literatura camlana, és un inteHcctual compromès i sensible capaç d'intuir la projecció dels ritmes de la seva època. Sembla que. mentre escrivia El cel dins la memòria, fa uns anys, ja sentia es brams dels fatxendes que cridaven DI/ce!, Dl/ce.' després de la victòria electoral de ¡'actua l batle de Roma. Perquè, tot i que l'acció de l'obra se situa en un hipotètic futur, aquest ja el tenim a tocar de ma a molts d'indrets de l context de la civilització occiden­tal. Ja fa temps que han començat a existir els homes aranya d'aquesta novel'la, els quals teixeixen "teran­yi nes d'or pe ls grans senyors del món". Lleonard arri­barà a haver d'elegir entre rormar part d'aquest exèr­cit de perdedors o "emprendre el camí d'aquells que ha n sabut grimpar va lent-se de l' individualisme, alçant-sc per damunt de muntanyes de cadàvers, esqueixant definitivamen t el passat i els fonna lis mes mora ls".

En certa manera, el que passa a Lleonard Cabestrany és el que passava a Harry Haller, el prota­gonista d'EI llop de les praderies, de Hermann Hesse. Ambdós han de rer fron t a una personal itat escindida per la ll uita entre una natura lesa moral i una naturale­sa perversa i instintiva - l' eterna lluita entre el bé i el mal, al capdavall ; ambdós són maltractats per Iu vida i abandonats per les esposes, ambdós pensen sovint en el SUïc idi i ambdós són homes mad urs que viuen a mercè d'una pass ió torrencial pels atractius fisies d'una noia jove. Encara que la Maria de Haller no era tan perversa com la Valeria Stolan de Cabestrany, la tigura femenina que impregna de misteri. de conti.l­sions i de sensualita t la major part de la trama d'EI cel dim'la memòria. Una trama que gi ra entorn de ls di le­mes, de ls horrors i de les paradoxes de la condició humana i que, d'a lgu na manera. obliga el lector a defini r-se respecte a Ics qüestions que s'hi plantegen.

Perquè. a la Baselgraz imaginària de Miquel

Mas Ferra. s'ha desencadenat una dinàmica diabòlica que enfronta dos moviments ciutadans i que, sens dubte, podria acabar estenent-se per molts d'a ltres indrets de l planeta: SOia la tolcrància d' un Estat. que ben av iat con trolarà ¡'cx trema dreta. s'esdevé lIna implacable persecució dels obrers sense papers mes indòcils i de ls seus aliats. que, a poc a poc, comença­ran a desaparèixer misteriosament. Baldoment aques­ta babel de races i de tribus procedents de Ics nom­broses plagues mundial s de fam i d ' injustícia siguin els alltèlllics pu lmons que oxigenen l'economia del sistema, la seva presència fisica, el seu drama exis­tencial neguiteja la malsana sensibilitat de la gent d'ordre. que es nega a compartir amb ells [es esco les. [es clin iques, els cinemes, Ics discoteques. els super­mercats ... Ben aviat el conflicte generarà accions vio­lentes: tortures, suïcidis, assassinats. actes terroristes.

A dins aquest context, Mas Ferra va perfilant la figura d'una sèrie de personatges singulars, auda­ços, malastrucs: a vegades generosos. a vegades per­versos, amb freqüència ambigus. que donen vida a una acció trepidam i carregada de simbolismes. Hi ha moments en què la tensió col, lectiva i els drames per­sonals adquireixen uno contundènc ia que fan pensar en les vibracions angunioses i en els gruixos de des­esperació existencial que es desprenen d' algunes obres de la plastica modema com El crit d'Eduard Munch.

El desenllaç , el presidei xen els experiments de manipulació genètica de Herbert Seltzmann, desti~ nats a fabricar subhumans "dòcils. maHeables i rorts com a rocs" en vistes a lI na futura sociemt dominada pel pragmatisme, en la qua l s' hourà "eradicat defin iti­vament la violènc ia, la lluita de classes. les revenges, l'acció hosti l de l' home contra l'home, tot allò quc ens ha conduïl, al lla rg de la història, a l'atrocitat de les guerres" . Pura estratègia d' una menI perversa des­tinada a ocultar les ansies de domini i la indignit~lI darrera falsos objectius teòrics.

Dins aquesta línia, El cel dills la memòria també podria ser perfectament una variant actualitza­d,I de la famosa novel'la li.lIuri sta de George Orwell A"illloll-cellls vllita/lta {fI/litre. Mas Ferrà també ens situa davant l'amenaça d'ull estaI capaç de controlar Ics accions i fins i 101 els sentiments dels seus súbdits. Un estat en què l'ètica. la mom I. la democràcia j a són conceptes caducs. 1. ben igua l que Winston Smith arriba a estimar el "Gran Germà". Lleonard Cabestrany, després d' haver traït el s amics que l'ha­vien ajudat mentre era un pobre sense papers que tre­ballava ¡lI passad ís cent seixanta-vuit de l' àrea trento­quatre B dels immensos magmzcms Owerkomp. des­prés d' haver ascendit al s llocs de pri vilegi que el nOli ordre reserva als qui con tribueixen a fer-lo possible. després d' haver "substi tuït el gre ix i les vísceres per les amanides i el peix a la brasa" i després d'haver

'5

Núm. 4" 11 (1'0((1, VII (lIIY S'Esclop SrUIII""' Octllblr J.Ot.)j'

tats. Tot i que el prowgonista d 'E/ ce/ dills ¡a memòria ho descobreix massa tard, quan ja no li és possib le suportar el si lenci de l'ànima.

Capells. fotogrnlill de Marina L u z Pozzcbon

D'entre els in nega­bles encerts argumenta ls i for­mals d 'aquesta novel ' la (un esquema narratiu que man té l'in terès fins a l' última pàgina; esplèndida galeria de personat­ges; una admirable solidesa eSlnlctural ; e lemen ts de ficció convincents i estimulants: pre· cis ió de l llenguatge, que llueix sense excessos ni tòpics), jo destacaria el seu propòsit de trencar amb molts d 'anys de tradició na rrativa illenca, massa centrada en temes d'àm­bit local. Després d'haver bur­xat amb mà de mestre dins les xacres de la Mallorca del segle XX a les seves tres últimes novel' les (Comi de pa/all -Premi Andròmina 1995 -, La Ros(I d'/¡ivel'l1 - Finalista del Premi Sant Jord i 1998 - i Riberes de p/ala), Mas Ferrà ha fet el salt eap a un tema de rabiosfl aetufllita l mundial i J'h<l valgUI projectar cap a un dificil , problemiltie fu lU!". El cel dills la memori" es la res­posta d'un ci utadà d 'Europa recelós que es nega a acceptar la vers ió oficial, segons la qua l vivim en el mi1tor dels móns possi bles, i que, seguint la tes i dels últims assaigs d'Aldous Huxley, ens convida a plantar cara al malson de la ciència. Sobretot quan aquesta cs posa al servei dels enemics de la lli­bertat.

fruït dels paradisos eròtics del cos de Valeria, també arriba a admirar a distància Herbert Sehzman l1 , de qui , fins al final de la nave l' la, només sap "que li agra· da el terllre de l'absurd, la música dodecafònica i l'a rt expressionista i que ca l'leccionava aràcnids de tot el planeta". El poder sempre es mantén a distàncies side­ra ls de les nostres quimeres i de les nostres necessi-

A ntoni Vidal Fcrrlllldo

• Text escrit pera I:. presentació n l'Espai Mallorca de Barcelona, l'onze de juny d'enguany. de la novel ·l .. El cel dill$ IfI memor;o de Miquel Mas Ferril (Premi "Ciutnt d~ t'al mOl Llorenç Vi l131ong3ll, 2007)

5l'f!'mbl1' - Ocfuh,.r ;woS S'Esdop Núm. 4/, l/ (poen. VII nlly

Dia 22 de juliol

Santa Maria Magdalena

Contra s'idea de molts, s' Evangeli no arriba a dir que fos pecadora. És ver que hi ha au tors que l' han identificada amb aquella dona pública que va entrar

a ca un fari seu de Cafamaiim anomenat Simó un dia que tenien el Bon Jesús convidat a dinar, i que tan bon escàndol va moure, perquè es qui seien en taula no se podien avenir que ell [i pemletés tan sols acostar-s' hi. D'aquesta, sí que sabem que havia pecat molt, però de Santa Maria Magdalena no ho podem assegurar, per més que, si consta que va arribar a dur set dimonis dins el cos, per part o banda hi devien esser entrats. Però vegem ara amb una mica de deta ll com va esser sa seva vida .

Santa Maria Magdalena era sa petita de tres ger­mans: Sant Llàtzer, Santa Marta i ella, fii s d ' una famí­lia benestant, que vivien a un llogaret anomenat Betàn ia, a quatre passes de Jerusal em. Quan son pare i sa mare moriren i arribà s' hora de partir-se es tras­lOS, ella, com que no era gens interessada, va deixar que es germans fessen ses partions i triass in. Pensant que En Llàtzer, essent homo, ho tendria més bo de fer pegar adesiara una fuita a cobrar es lloguers, varen decidir que prendria ses cases que tenien a sa capital; Na Marta, que no hauria deixat ca seva per res nat del món, va prend re sa casa de Betània i un parei de cor­terades prop de la Vila, ¡ per Na Maria, només va que­dar un xa let a Magda la, just a sa vorera del llac de Tiberíades (una finca que ara va ldria un capital) i sa part que hi hav ia en dobbers.

Amb sa germana, no s' aveni en gens. Per paga no s'assemblaven de res: Na Marta era baixeta, rabassu­da i de pell comuna; Na Maria era prima i gràc il, de pell seti nada i amb una cabeiera prodigiosa que tenia tothom admirat (i que tan bé va sebre pintar el Correggio). Na Marta feia feina de sol a sol; a trenc d' auba botava d'es llit i tot lo dia l 'hauríeu vista donanl menjar a s' avira m, coinl herba p'es conís, tra­ginant fems, mu nyint i encara feia sa cui na i menava la casa com una copeta d'or, i per afegitó, si li queda­va una estona , la dedicava a aparrussar roba p'es so l­dals que En Llàtzer, que era mi litar. ten ia a ses ordes. Naturalment, Na Marta no feia més que donar mala vida a sa germana perquè li ajudàs. però Na Maria , que de nina hav ia estudiat a un col'legi de capital , duia altres curolles com eren llegir, meditar, in strui r-se, visitar exposic ions i escoltar conferències, i fer-se amb intel·lectua[s. Cansada de sentir remugar Na Marta, quan sc va veure amb dobbers i casa pròpia, s' hi va mudar, després de parar-la i moblar-la amb un

gust exqui sit. Sa gent de Magda la, sobretol ses doncs. com la veie n jove, elegan t, distingida , culta , inte[' ligent i progress ista, no la podicn sofrir i la xerra­ven d'aquesta manera:

-Diuen que a ca seva té dutxa. -Qualsevol cosa crec. Es una pocavergonya. -La VCSI ulla modista de Jerusa lem .. . -És una pocavergonya . -Comana sa roba inlerior i es perfums a Egipte ... -Te dic que és una pocavergonya .

I així li degueren anar posant, a poc a poc, aquest barret que, de santa i tot, encara no s' ha arribat a treu­re.

Un bon dia , Sanla Maria Magdalena se va entre­sentir de ses predicacions i miracles del Bon Jesús i, curiosa com era per ses doctrines de moda per un vent i malapler que començava a estar per culpa d' aquells dimoni s que he dit per un altre, ja ho crec que va par­tir a trobar-lo com si hagués tengut foc dins ses saba­tes. Després de sentir-lo predicar i alliberada d 'aquell mal infernal, ja no el va voler de ixar, sinó que el seguia i el serv ia juntament amb altres dones piado­ses. De lla vors ençà, molt santa degué esser sa seva vida ja que va merèixer del Bon Jesús es privilegi especialíss im d'esser sa primera que el va veure des­prés de sa Resurrecció. Pensau amb quin goig devia córrer escampant la nova pertot arreu. Com diu un cèlebre historiador, es cristians devem a l'amor de Sanla Maria Magdalena el testi moni d' un déu ressus­citat.

~ En la redacció d'aquesta vida de Santa M;1ria Magdatena,

m'he pennès una ll icència: he refós dues Maries. la de Betànill. germana de L! ii tzer i de Marta. i 13 M:lgd:l!cn:l. en UUll de tO!ll sola. El mnleix Jacob de Vara:r.ze, a la seva Llegellda AI/ria (segte XIII ). cau en aquesta confusió. no sé si deliberadamern. Són molts els escriptors, ;mistes i fins i tot predicadors que se permeten fer-ne una no sols de dues. sinó de tres. i això dóna peu II considerar-la pecadora. com he explicat en ci cOl11enç:tment. Afilvoreixen aquestes confusions les discrep:lncies que presernen els evangelis­tes en les versions respectives de l'escena de 13 unció: Mateu. 26:6-13. Marc 14 :3-6 i JO:I11. 12: 1-8. 1 encara trobaríeu textos en què el personatge rep interferències de la dona adíJhera de Joan, 8:3- 1 !.

QUlllque lector m'agrairà. en canvi. que no haja caigut en la tempwci6 tàcit. i tan explotada d¡¡rreramen1, de suposur-Iu esposa o amant del Bon Jesús.

Josep A. C rim ll lt

L(l l lOI'a Llegenda AI/ria per l'aUlor d' Història d'lIl1(1 dall/a i /III lloro, dins Paraula d e Narrador J • • La presen1ació de les coHeceions literàries Parm¡{a de Poc/a i PllNm!a lle NarradOl; a càrn.-c de Pere Joan Martorell i de Cath)' Sweene)'. tengué lloc a la Bibliotec¡¡ Pública Can Sales de Palma. din 28 d 'abri l de 2008

'7

Núm, 41. 11 (pom, VII any S'Esclop

Tot fitant l'anhelada llum

JEn ocasió de [a presentació d'un de [s seus lli­bres -ja ha plogu t de ll avors ençà-, vaig dir d 'en Jaume Mesquida: "Vet aquí un torrent", I crec que no anava massa errat de

comptes, En aquest temps de sequera -m'atreviria a di r tant f1sica com inteHectua[- és un goig veure que existeixen poetes corn ell, pertinaços con readors de la paraula que no defa lleixen ¡ que apliquen a llò tan nos­tre de

Qui s 'el/all/o/'a 1/0 es callsa

si viII enl'opinio que despré,ç d'uI/a llU/rol'

sol veni/' 1/1/(/ bonança

O, si ho voleu amb una altra dita més conc isa, del treball Sl/l'I el plVfil, Els que tenim la sort de ser amics d'en Jaume sabem d'ell que és un treballador nat, un veritable lluitador per a qui la poesia consti­tueix una forma d'entendre la vida i, el que pot ser és més difícil, d 'actuar d'acord amb els seus principis, D'aquesta manera no és d'estranyar que tant l' una com l'a ltre, vu ll dir [a bonança i el profit, li hagin arri­bat en forma de sengl es reconeixements a [a seva obra: primer fOLI e[ Premi «Pollença de Poes i3}), l'any 2005, per l'obra Declivi de la mirada, i, ja en el 2008, ha obtingut els premis «Vi [a de Uoseta)~ amb el poe­mari Surant entre mols i el «Bernat Vidal i Tomàs» amb el recull que avui presentam, Arrels de /I/lm,

No estam parlant doncs, ni prop fer-hi, d'un prin­cipiant. Abans dels esmentats guardons, el poeta comptava ja en c[ seu haver literari amb una dotzena llarga de títols que han merescut elogis tan justos com mesurats. J crec, precisament, que aquestes Arrels de I/I/m constitueixen d'alguna manera la síntesi a partir de [a qual Mesquida ha construït el seu univers poètic part icular. Hi trobam, efectivament, una delicadesa poc usual en aquests recull que el diferencia d 'altres obres anteriors, sovint esquerpes i plenes de cai res, sense excessives concessions a la galeria. Els primers versos, de fet , ja en són ulla mostra fefaent:

Ull vell/ suall

baixava dels lI/rOllS prope/'s

Tanmateix aquest aparent lirisme es barreja amb inequívoques mostres de maduresa , com quan en aquest mateix poema afirma sense paHatius que només en el dolor i en el silenci s 'aprèll a viure, Però vet aquí que, com si d ' una troballa es tractàs, el poeta descobreix la llum. Ni pll/ja ni llàgrimes, afirma, mentre ens relata la dimensió del prodigi:

SlIcceïa llavors ql/elcolII veri/ablemen/ es/rally:

el cel es /o/"l1a)la permeable a la 111/111.

A part ir d'aquest moment ella, la ll um, esdevin­drà un estri insubstituïble, una veri table taula de sal­vació enmig d'l/li nlÍvol Josc ple d'invisibles trampes . Enmig de tanta desolació i obscuritat, Jaume ens pro­porciona la recepta infaHible, aquella que ens perme­trà assolir els nostres somnis i quimeres:

Aques/a pa/'allla lIompalll

empra-la COlli a basló de cec.

Restablerta la ll um, s'obraran prodigis mai vists, canviarem la mirada sobre [es coses i e ls atorgarem [I urs vertaderes qua litats, aquelles que mai de mai hagueren de perdre sota el pretext del relativisme o la superficia litat:

De pedra i ftmg ressec

es la IlI/milila/ d'aqllest Call/i,

Descobrirem també en els seus versos ['obrador d'aitals prodigis, aquest Vell meS/l'e, polido/' de parau­les i silel/cis, que ens ha permès, entre altres reve[a­cians, velll'e a l'aigua clara el l'eJ/ex del llorer. Tanmateix el poeta, en un exercici de sinceritat que ['honora, reconeix que són els mots que el modelen a e ll, i no pas a [a inversa:

lvlai 110 he pogul

COil/andar sobre les poml/les.

Mesquida reconeix, efectivament, que mai no ha estat el que se'n diu unpoela iUuminal, i que ha hagut de gratar ferm fins a trobar [es arrels de llu m d 'on nei­xen els seus versos, als quals, com diu al poema " Llenguatge" descriu sàviament com a Paraules poli­des COlIServallt l'alè, I les eines de les quals s'ha ser­vi t per remoure e l ped regam de la vanitat i la ignoràn­cia fins assol ir aq uestes anhelades arrels no són altres que la tenacitat i la reflexió, com assenyala en el bell poema "Ànima de cirerer en nor":

l\4elllre 110 delura el sell cl/ml,

e! poeta serel/amem rejle:riolla,

Hi trobam també en aquestes Arrels alguns ver­sos inquietants, amables i lapida ri s alhora:

Els mell,ç amiCl' Illes propers

descllII~'el1 al pell dels meUl' \ler~'os.

S4'lrmbrr . Ocll/II/r :!4"1{)S S'Esclop N/liII. 4" /I (pora. Iflll/llr

Tot seguit hi endevinam, tanmateix, una lleu pro­mesa d'ctemi tat, una espuma de l'csperança necessa­ria per a sobrcviure cntre el dolor i el desconhort terre­nals: fes parell/les promeses abracen ¡-Univers. AI capdava ll Jaume no ens ocu lta les seves ¡mencions. que no són altres que Ics d'esdevenir ell mateix parau­la pura, vers tan clar com transparent enmig de l'opa­citat i el sofriment:

f/oll/e ell 11/1 poeml/.

Això es el qlle \'Olies ser 11/.

Assolida la llum, tots els esclats o llampecs que se li assemblen li pureixen poc menys que focs ratus, rum quc s'csvae ix tan bon pUllt com s'acaba l'engan­yosa lluïssor del coct que pretén, inútil ment, acariciar e l te l de l fimlamenl. En la comu nió home-paraula el poeta ha trobat alguna cosa semblant a la immortal i­tat, sa/isfel ja ((11/ sols de senlir al mell illlerior / les grallS ovacions del silenci.

Conscient que Telmbe les aigües blaves / guardell a/fons deserls d'arena, Mesquida se sap missatger de

la malencollia ill/ermillable. Escèptic per naturalesa (Mai 110 \'(IS creure ell la passió de/s délls IIl1nyalls) sap que és aqui. a la erra. on ha de trobar alguna fomla de paradís possible abans d'acarar-se a allò que, en una esplèndida metàfora, descriu com

Lli freda all/plill/d del si/el/ci

en Ili nil "lIgllbl/lldll i bllidll

Qui Sllp si aq uest petit paradís no rau en la matei­xa poesia , en la subtil màgia dels versos, que a l cap­davall és unll fo rma de pervivència més enllà de la fugac itat de les nostres vides:

Perd /0 I/Ulli dels escrils quedll pel' sobre IOles (les coseç.

COlli gllspires d'lIigl/o rosado elf 1/11 llil de ¡lIenúfars ji-agollls.

o en resta, doncs, sinó felicitar Jaume Mesquida per aquesta bella i suggerent incursió en el bell i lIenegadis territori dels mots amarats de senti­ments. Per als qui estimam la poesia de debò aquesta és sens dubte una cxceHent noticia. Ara només resta que cns deixem alllarar per la llum que traspuen aquestes Arrels i que l'escampem onsevulla anem, baldament hi regni la més impenetrable i lúgubre de les tenebres.

Miquel Àngel LJ:uló RibllS

[Texlllegit R Santan)'! el 11) dejuliol amb motiu de la pre­sentació del llibre de poemes AI'I'e/.\' de /111111. de Jaume Mcsquida i Sa11s6. ¡;URII)'ador de III XX III edici6 del Premi de Poesia «Ilemat Vidal i Tomàs» i publicat per Editorial Moll. juny 20081

Vara útil

Si tu avances a trovés del llenguatge que s'a ixeca com una boiro ca lida

° un nuvol fosc ple d'invisibles trampes. potser vegis on es trempa i qualla ci llamp.

No ca l dir que és una llum molt intensa que t'a lleugerim la visió entre les ombres.

Aquesta paraula llampam empro- la com :t bastó de cec

per 3 tcmptejnr en el cu mi esquerp on es puguin troba r \es altres més ombrívoles.

1 vés amb cura de deixar-la escrita amb graliwd. Com qui sembra una cunya,

Ja que llavors. un cop tall:¡da per altres mans. sem, tingues-ho per scgur, una vara útil

on es pugui recolzar el que rere teu arriba fent carni i alenant omb fons panteixos.

Potser el! descobreixi per què varem ser massa aspres quan cercàvem de les paraules únicament la bellesa.

Com el covall que poteja sense atuml! sobre la mateixa pedm i les espumes que n:llncjat1ts aixeca donen fe de la seva bravum

Potser ell descobreixi per què no v¡'¡rem saber, en la nost ra compul siva ardor,

ser amb les parau les com la sofertu mare capaç d 'embolicar l' immens dolor 3mb tendresa.

J a ume Mcs(luida

3"

Núm. 4" /I ¡poen, VII nny S'Esclop Sctcmb' f . Ortl/bll' 211<IS

Pedra foguera Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Com li delme de {(I11f d'ml/O/" solament liS dell/all qlle elmell dillJelllllwJoguera /an alta. tan aIfl/. qlle S/lccioni les vos/res paral/les.

que dlll/si /o/(¡ dills la soli/ud del Port vos/re.

Té poq uíss ims lecto rs i lectores. Gènere per a minories, diuen. Fins i tot hi ha gen t que considera que ha perdu t el seu pes moral i constructiu

dins la societat. Tot i aquestes circumstànc ies, LA POES IA no ra més que florir per totes bandes. Si no, no s'explica com actualment hi ha set i ganes de ver­sos: hi ha nombrosos recitals i festivals en tOI"S i cadas­cun dels punts exactes que componen el mapa dels Països Catalans, trobades poètiques i festives que s'estan consolidant fortament al costat d' altres actes amb caràcter menys institucional i que van prenent cos amb molta potència gràcies a la passió del s orga­nitzadors i del públic. Ben cert és que dia a dia no de i­xen de néixer més i més editoria ls i noves col·leccions on s'exposa aquest esp lendor, aquesta di sbauxa, aquest autèntic festival de noves veus, noves tendèn­cies i noves maneres de fer, sobretot entre els i [es més joves. La poesia està viva i està viva perquè és LA VIDA en paraules majúscules lot i que des d'a lguns sectors ja es vulgui firmar la scva dcfunció o un fune­ral fet a l'antiga manera. La vida necess ita de la poe­sia, ÉS POES IA, perquè en el fons POESIA ÉS TOT.

Des d'aquesta certesa, el col · lectiu Pèl cl/pell ha volgut reaccionar de bell nou a través d 'una au tèn­tica mascletà de metàfores. Aquest col· lectiu lluitador i de combat literari , aquest col·lectiu apassionador i llibertari , ha aconscguit completar tota una sèrie d'ob­jectius, passes en el gran cami de l'art, el color i la vida: primer lluitaren en ta campanya VOLEM BLAI! p~r ta l d'aconseguir reivindicar merescudament l'obra del gran Blai Bonet (molts altres autors corn Maria Mercè Marçal o Andreu Vidal han estat també degu­damen t rei vindicats per aquest grup), després ajuda­ren a tots aquell s i aquelles joves desconeguts a publ i­car els seus primers poemes en format paper en ulla revista que no deixa ningú indiferent a cada publica­ció (u na autèntica celebració cada cop que arriba al públ ic a través de pelfo/"lllllllCeS i de recitals molt par­ticipatius i carregats d'espectadors i espectadores), finalmelll ara han tomal a l'acció més revolucionària per donar una passa endavant i acomplir un somni que feia temps que dorm ia, una letargia que finalment ha agafat cos: el resultat és Pedra foguera. AII/%gia de poesil/jove dels Països Cala/alis (Documenta Balear,

M IQUF:L 8 AUÇÀ

Ciutat de Mallorca, 2008), una mostra representativa de lot aquest moviment, de tota aquesta varietat, de tota aquesta explosió que està agafant volada d' una fonna bellíssima i considerable per tots els racons de ls terri toris de pa rla catalana. Aquest somni , aquesta arrencada! , conté vint-i-vuit autors i autores, molts d'e ll s i d'elles inèdits/i nèdites, i d 'altres que, tot i ja haver publicat quelcom, han participat majori tària­ment amb poemes no publicats encara per tal d 'o ferir no només una mostra acurada/fidel de la producc ió de cada poeta sinó també una autèntica novetat editorial que despertarà, de ben segur, l'interès de tot aquell que esti mi de cor i de plaer la poesia.

Des dels anys 70-80 (recordem l' antologia de Vicenç Altaió i J. M. Sala-Valldaura Les darreres fen­dèllcies de /a poesil/ cara/ana 1968·/979) no s'acoll­seguia portar a terme un projecte d'aquestes caracte­ríst iques: una antologia amb voluntat de fer pais, cul­tura, lIengua i història des de la joventut i l'esperit que aquesta joventut representa. Altres antologies han anat apareixent, en efecte, però cap a nivell de Països Catalans i és que la disgregació total dels membres que componen aquest Bell i Gran i Vast país són en efecte com els òrgans d'un Frankenste in en estat de putrefacció. Pèl capell, coneixedor d'aquesta situació, ha vo lgut donar empenta de la mi llor manera possible: a través d' art, joventut, vida, alegria i poesia . El resu l­tat arri ba ara a totes les vostres mans amb molt èxit allà on s'ha presentat i amb una forta acollida tant lec­tora com crítica. Tal i com diu el poeta i crític Sam Abrams al seu an icle "Jugant amb el foc" (aparegut al diari «AvuI» dimecres 28 de maig del 2008) comen­tan t l'embranzida de Pedra foguert/: " I és una de les poquíssimes vegades que una proposta vitalista no ha estat rebuda a la cultu ra catalana amb indiferència, displicència o hostitita!".

[ per si això no bastés, el polifacètic artista Perejaume ha realitzat la portada: una veritable explo­sió de formes, colors, volums, músiques, sensacions, que s'originen des de la sensua litat, la carna litat , el desig, la fam i totes les accions del lliure sen tir i iden­tificades, salivosament, en una boca que saluda amb ganes d' incita r, exc itar i provocar el goig. Un cop hom en tra a través de les pàgines obertes d'aquest foc fet paper descobreix que el poeta Enric Casasses ha donat

Sl'/tlll/Hf • Ortl//uf :!(N1S S'Esclop NUfII. 41. /ll'pocn. 1/11 ally

un toc de dièsel, un Motor Turbo, amb un pròleg titu­lat ARRENCADA on fa un estud i profund, amè i apassionat de l que s'ha trobat amb aquests joves entre les mans. Tothom té ci seu espai. no només els vint-i­vuit autors aquí presents amb fotografia, biografia, poètica i quatre poemes, sinó també tots aquells cen­tenars que per qUestions editorials han quedat fora perduts en la immensitat del món i de la garriga seca: joves, grans i petits. tots fomlel1 part d'aquesta gran gènesi, d'aquest cercle potentíssim cn el qual s' inscriu aq ucst autèntic moviment de foc , de pedra, de fogue­ra i d'espuma poètica que estem vivint actualment.

I finalment , s' hn de destacar que el volum sen­cer està merescudament dedicot a Josep Palau i Fabre, l'Alquimista d'Alquimistes. que amb la seva obra i la seva vida ha engendml algu nes de les potènc ies més fortes en aquests i aquestes joves nmb ganes de devo­rar la vida ¡ de construir el gra n foc. Ja des del princi­pi s' havia pensat en ell per tal de realitzar la tasca de prologuista, però la seva còrpora ja havia vist "els últims Picassos" i era incapaç de cometre tal esforç. Quan el co l-1cctiu de Pel capell i amics/amigues havien de visi tar-lo ja va ser tard. Va morir abans de poder contemplar el resultat final, ja dedicat a ell des del bon principi de ser fregat per la pedra de la pira tal i com Palau mereixia.

I és que Pedmfogl/em (a part de ser també el nom d'una revista satíri coanarquista a Felanitx fa

K"'_'" I L Ull O~ ..

FQ'GIQNS DOCUMENTA BALEAR

molts anys i el titol que ell)apa Joan Pau II va usar per englobar tota la seva obra poètica completa) és també la metàfora constructiva. la mctàfora alquimica. que explica la primera espuma. la primera fregada de pedra a tmvés d'un procés teHúric per començar a fotre foc i cremar-ho absolutament tol. o es tracta pas d'un final o d'un acabamcnt del viatge: els autors i autores joves menors de trenta anys inclosos en aquest volum estan en el principi de fer caliu. en ple procés de transformació: del no-res al sí-tot!

Tot aquest foc i esforç no hagués estat possi­ble sense el suport de la Federació Llull , gran orga­nisme que dóna força a la nostra llengua, cultura, pàtria i identitat i que est:) integrada per Acc ió Cultural del I)ais Va lcncià. Obra Cultural Balear i Òmnium Cultural. Scnse aquestu genI defensora i llui­tadora. així com sense l'ajuda indispensab le de Documenta Balcar, que ens donaren suport en tot !lloment, Pedra fogllera no hagués pogut arribar a totes les muns i ulls possibles. com tampoc no seria possible que aquesta antologia plena de foc arribés precisament a aquestes !llans pel preciós preu popular de set euros. Aixl doncs la poesia retorna allà on ha d'es .. r, EN EL TOT I PER TOT I PER A TOTES I TOT! LA POESIA US FARÀ LLIURES! Llegiu i jutjau-nos.

.Jaume C. I)ons Alorda

pedra foguera antologia de , poesia jove

dels països catalans

Cobcna: iI'luslració de Perejaume

Pedra ¡ogl/era. Amb pròleg d'Enric Casasses. Publicada per Federació LlulVEdicions Documenta Balcar. Palma 2008

3'

Núm. 4'. l/ 'pam. VII any S'Esclop

D'utopies i de paradissos perduts: Naufragis lents

SfUlI/bfl' - Oct/llwr :!11(18

JEIi ha llibres (IUC no necessiten pròleg. És el cas d 'aq uest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però

l'amista! i ci respecle que senl envers ¡'escriptor m'impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al lli bre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nos­tre escriptor.

Els poemes de Naufragis fems són lIna mostra dels temes, de J'cst il i, en general, de l món literari de Mique l López Crespí. En ells el poeta gira e ls ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d 'expe­riències, inscrites en els signes d'un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracterit­zat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventu t. I-li trobam els viatges, les pel'lícules; e ls lli­bres d'una època de la qual esperàvem que sorgiria un món mi llor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. Paris, Irlanda, Roma, Rússia .. . són els escenaris de molts d'aquests poemes, en els quals no manquen referències a Serge; Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.

Mique l López Crespi retrata un món que ja no tor­narà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d ' un capitalisme que para­doxalmcnt cs diu libcral , per les claudicacions dels lluitadors d ' un altre temps, i per les pereses, les inèr­cies i les covardies de tots plegats. D'aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l' esperança, hem malbaratat el som ni i hem fet impos­sib le l'idea l. Tanmateix, i això és el més important , el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utò­pi c que el jove d 'a leshores persegu ia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de ll uita per uns idea ls i a~a ja esvaïda.

Tota l'obra poètica de Miquel López Cresp í es caracteritza per una in tensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d'inscriure's en una tradició anti fo rmalista i heterodoxa -som el mes­tratge d'autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vida l Alcover-, com per la recerca d 'una llibertat fonna[ que troba la seva forma natural d 'expressió en l'ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu , que mai no ofega elliris­me. A ra bé, la poesia de Miquel Lópcz Crespi no cau en la di scursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia real ista dels anys 60 i 70, ni es deixa enll uernar per la gratuïmt del s jocs formals , falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D'aquesta

Cobena de Llorenç Pons Moll Publicada per Et Tall Editorial. dins la col'lecció La sínia del tall (Mallorca 2008)

manera, en els poemes de Naufragis lenlS trobam un llenguatge diàfan, despullat d ' imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzi ll esa i de si nceri\at.

En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes; motius d 'origen autobiogrà fic, com són la memòria i la refle­x ió sobre e l temps històric viscu t, el compromís polí­tic i artístic, i l' experiència personal, que es pa lesa sobretot en les referències als viatges, als lli bres i al c inema. Els anys d 'infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la ll uita contra el franquisme constitueixen una experiència viml , que esdevé el nucli de [a seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps pas­sat, sempre despu llada de sen timentali smes.

En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni si ncer d'un home que passa revista a ls retalls de la memòria que ha guarda t ; que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix -és a dir, reviu- un món passat i ens en fa espectadors.

Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fi ns ara l'han precedit i que, pel seu propòsit tes­timonial i de llui ta, demostra e l compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb e l nostre dis­sortat país i amb la Literatura.

Pere Rosselló Bover l'~lll1a (Mallorca) no\"embre 2007

Es fa fosc

Es fa fosc, i la nostra esquena el dia 1110r.

No sé res. cap idioma. cap història. Amb prou feines puc escriure aquest poema, llegir el llibre,

recordar. Es ra fosc i tinc por a l moment exacte de Iotes les sol ituds. Les ombres s'esguimben com Ull ganivet i només hi ve ig les impossibles rialles dels inrants entran l per la finestra. Es fa fosc i.

abans que arribi el silenci , recordaré el dia esvaït, la ll um que era com Ull llibre de pregàries al s dits, l'èxtasi rel igiós del vent acaronant e l bressol de l temps.

S'Esclop NUIII. 4" l/ ¡pora, 1111 ally

Mahler

Les ambulàncies cerquen cadàvers quan declina l'horabaixa. escoltava e l conegut inlermczzo. Mahler.

com Ull xiscle enmig d 'aquesta solitud nascuda de la incertesa. Els vio lins són com a pi stons d'una cnomle màquina. una electritzant tensió del verb bastint adagis inimaginables. és evident que hem provat de ren ectir tota la ferotgia dels instants. aquest destructor equilibri inestable. ta lment esq uitxos freds sobre Ics ga ltes. No deixava de ser interessant constatar les dents ensangonades de les hores. llur malèfica vanitat i follia esberlant la boca de tantes víctimes. El segle desapareixia enmig de dogmes i discursos. immenses fogueres on cremen llibres. S 'obre un irreal horitzó més enllà del conegut camp de batal la. Sala la ineerla i alarmant aparença de l' absènc ia, s'agi ta,

violent, il 'limitadament pervers, l'obscur reialme de l'ídol, aquesta espiral cendrosa, aqueferat concert de pols en un final i definitiu scherzo.

A la claror de les espelmes

Com relomar de ls remOlS dominis esvaïts, amb gran sorpresa.

somnàmbul i errant, a 13 recerca de qui sap quina mena de somriure enigmàtic desaparegut davant els murs en e l juliol del 36, escolmva gemecs de soldats en retirada, Irets secs rere les 11l31llpares que ens protegien del sol. De cop i volta, a lo claror de tes espelmes

Edifica la teva obra. edifica-la. Que sigui sòlidn i dura com raram! El mmeix arnm no dura ... (Gabriel Boissy)

rememorava dificuhosmncn t tot el que ens havíem imaginat viure. El bordell del temps anava cobri m les petjades de va lsos 1110 1t llunyans, murmuri s remorejant estremides metàfores, fa lsos paradisos cavalcant pels nostres aspres dominis sobtadmllent assercnats. Fràgi ls hores d'cnganyadores penombres abatudes. xopes d'humitats salades.

M iquel López Crespí l'ocmes de Naufragis lellls

jj

34

Núm. 41. /I (1'0('(1, VII ally S'Esclop 5!'tollb,r . Oct/lbrr :Z1ll'S

¡-~~~~--~~ï

Associació Mallorquina de Salut Mental Gira-sol Col-laborau-hi, feis- vos-ne socis!

Passeig de Marratxí, 11 - Son Giberf, 07008 Pa/ma - Tel. 97 1 - 285 1 23

Anunciau-vos a

S'Esclop Quadtm cultural

Espais disponibles per a publicitat Telèfon 639-954223

S'Esclop, QUIUÚm cultural no

tornarà cap original que no hagi sol-licitat i es reserva els criteris de

selecció i tipografics. El escrits lliurats al consell de redacció· que no excedi­ran l' extensió de tres fulls a doble

espai - hauran d ' anar signats amb cI nom i llinatges i acompanyats del 0.1., l' adreça completa del remitent ¡ d'un

telèfon de contacte. Si l'escrit proce-deix d"un col'lectiu, cI signarà, com a

mínim, un dels seus components. que se ' n responsabilitza­

rà. Si ens voleu comunicar qualssevol suggeriments, enviau­nos-los a l' ¡¡pllrtat 5222 de Palma, districte postal 07011 , Mallorca, Ba lcars

S'Esclop, Quadern cultural sun cada dos mesos i es pot adquirir a quioscs i llibreries per 3,25 euTOS o també mit­jançant subscripció: sis exemplars a l'any per 13,50 curos.

nI c· n a atxa

235 Oficines al seu servici

L'oficina de Joan A/covo; 07006 Pa/ma, a/ 5('[1 Sf!I1!id

•

Stftmbrr - Octllb,r :11108

A Billl/ca Lll/m Vidal, pel' 1111 imHm( de e/orol' caNigl'àfica

[Enyor a les fosques]

Blanca llum, vital , constel- Iac ió estel' lar esqueixada al sol del vers, brillant univers vemlellenc, crit de nacre en la foscor de l'abisme, plaer infinit de claror, pulcre gesl si lenciós de balena, suau i esblanque'ida llàgrima de sardina, aritja de mots, gramàtica amb aigua sa lada,

S'Esclop

amb set poemada fitores el call xerec d'un Full en blanc_ el jonc adust rescaba lat amb la sal d'u n bolígraF, lluna caHigràfica del poema, solc poemàtic, llavor de lluna al s pletons de ls llavis,

Enll uernes ci Il ctrum com un matí alenat de colors cmus, l' enyores i caviHes caminets, carreranys, camades esquerpes que ct menen sempre a un sllat racó de Foravila o a la ruada hospi talitat del mar, com un escarni t diumenge solquejat a tall de pell fas brostar la melangia al s escrits dels horabaixes, blanca llum, vital, jaç d'alens i mirades i claror de gests, reguerons de tin la famèlica tacanl d' enyor les reixes del s verbs,

Enlluernes els ulls d 'un vers cavi l'lat 3mb alba i regates amb ra igs primerencs les ombres dels carrers amb el teu nom, fora coverbos estètics, fo ra paràgrafs feixucs, blanca llum, vital, em fas ['ofici de viure el vici cec d"estotjar terrossos de vers als papers, essencial, blanca llum, vital, t"ho dic així, d'afuat i tot al poema, a lletra despitell ada, com qui esterrossa amb el cor anònim els si lencis plens de tu, com qui percaça de claror el buit melangiós d'aquesta pàgina, com qui escameix la foscor de les nits, la xereca solitud de les ni ts esquinçan t de les hores un grapat de la teva mirada, enyor en espiral, blanca llum, vilal.

J oan Mi(lucl Chacó n i Nico lau

NI/III, 4" l/ ¡poen, VII nlly

Blanca Llum Vidal li Es Pinzell (Plllma, 2008), rotogrofill: Joan

( l I/Mil)

36

NÚIII. 41, /I (pom, VII any S'Esclop

Simon, Garfunkel i la tardor

e ada an y, en apropar-sc la tardor, i especialment si comença. a ploure, duc a terme una mena de mual: posar un CD de Simon & GarFunkel 1, el

duo llord-americà dels anys 60, mentre per la finestra cOluempl com les fulles dels plàtans van canviant de color. del verd viu estiuenc a un verd clar i daurat pri­mer, i més envant, a un ocre que es va enFosqu int a poc a poc.

'·EI temps va de pressa, i les fulles verdes tomen d'or, i es marceixen amb el vent, s'esmicolen dins les mans .... " 2

Paul Si mon i Arthur Garfunkel, "predestinats a conèixer-se" des de la infantesa 3, van néixer ambdós el 1941, a Newark i Nova York, respectivament. Es van fer amics a !"escola primària, perquè se sentien un poc a part dels altres companys, segons han mani­festat , i perquè els unia una gran aFecció per la músi­ca. A la primerenca edat de quinze anys van enregis­trar la seva primera cançó, Hey. Sc/lOo/gir!!, que va obtenir un èxit considerable. Era el temps en què s' i­niciava la revolució musical que suposà el rock al1d roll, de l qual ells agafaren la versió més dolça i lleu­gera, emparats per una perFecta harmonia de veus i segu int el model dels seus ídols, The Everly Brothers.

Però els temps estaven canviant, com can lava Bob Dylan, i una onada de conscienciació cívica i política, motivada lanl per la guerra del Vietnam, com per l'ex igència de drets civils de la població afro-ame­ricana, es va renectir en un tipus de cançó de lletra compromesa i música arrelada en el folklore, allò que després s'ha conegut com a cançó- protesla. Paul Si mon no en restà al marge, i en les seves primeres gravacions, tant en solitari (Tlte Paul Sill/Oli SOllg Book) com amb el seu amic de l'escola (Wednesday Mornillg. 3 a.m.) expressa la seva reacció davant esdeveniments contemporanis que fins i tot el van afectar de prop, com la mort d 'un company de vint- i­Ires anys en una manifestació (cançó " He \Vas my bro­tber"). Des d'aquesta època, les seves cançons solen tenir un punt de critica social. De vegades, pren com a pun t de partida per a escriure ·sempre s' ha remarcat la quali tat poètica de les seves lletres, no debades era professor de literatu ra-, les notícies del diari, tan sovint tràgiques. Aix i, al disc que comentam ens col­peixen, de manera diferent, dos suïcidis: un, d' un home ric i destacat socialment ("Richard Cory"), que

Maria Rosa Llabrés Ripo ll

semblava tenir-ho tot per ésser fe liç. I l'altre, al con­trari , d'un home anònim i so litari que no xerrava amb ningú i a qui els veïns miraven amb desconfiança per­què no era com ells ("A most peculiar man"):

" .. .1 tota la gent deia: 'quina vergonya, que sigui mort! Però ... oi que era un home d 'a llò més estrany?'"

Altres cançons ens parlen d'un petit lladre de botigues Irist per haver de deixar l'al· lata , o de sen tir­se menyspreat per part de les institucions re ligioses .. Però, ara que hi pens, hem començat parlant de la tar­dor i de la pluja.

"Sent la remor de l plovisqueig que cau com un record, blan i tebi, contín uament, repiquejant sobre parets i teulades."

En un capvespre fi·ed i nostàlgic, el poeta enyora una noia llunyana ("Kathy 's Sang"), men tre es troba en un estat de con Fusió que l' impedeix d' escriure, fi ns al punt de senti r-se insatisfet amb allò que abans més l'ompl ia.

Setrlllbrr · fuI/llir l(I(IS S'Esclop N/tiII, 4" /I q.H>(l1, VI/any

"1 a ixí, ja ho veus, he arribat a dubtar de tot allò que abans tenia com a vertader. Estic sol. sense creences. L' unica veritat que conec ets tu:'

Nostòlgia del retorn a casa, on l'amor espera en silcnci ("Homeward bound"). Però no podem passar sense esmelllar la cançó princip<.11 del disc, que és també la que donà a conèixer Simon & Garfunkel mundialmen t, considerada gai rebé una obra mestra, "Sounds of silence". Partil1l d'una situac ió onirica. ga irebé surrea lista, sala una llum nua i implacable, el poeta ens fa conscients de la incomunicació que s'es­tabl eix entre la gent de In gra n ciu tat.

I ncnbnrclll COm ncaba el di sc, en l'ex plosió d ' un cant a la so litud: " I nm a rock",

"Un dia d' hi vern, d'un desembre profund i fosc. estic sol, mirant per la finestra abaix, als carrers coberts d'una mortalla silenciosa de neu .. ,

No em parleu d'amor. ja he sentit abans aq uesta paraula; és adorm ida dins e l meu record i no vull destorb:lr e l repòs de sentiments ja moris, Si no hngués esti mat , Illai no hagués cridat: "Som una roca! Som una illa!",

Si mon & Garfunke l van treure a ltres Ires discs -a part del de la banda sonora de rhe Gradl/are, peHicul:l per a la qual es va escriure la cèlebre "Mrs,

Robinson": Pars/e)', Sage, Ros€lIIwy lllld Th)'/I1t!, Bookellds i el darrer origina l com a duo, Bridge Ol'e,. Trollbled Water, que assoli un èxi t sense precedents. Massa èxit; la fónnula semblava exhaurida i. abans de convertir-se en una "màquina de fer doblers" per a Ics discogràfiques, volgueren emprendre camins dife­rents: Art Garfunkcl. en ci cinema (nomes dura un temps) i Paul Simon com fi compositor. canlanl en solilari i fe nt prova d'una gran creativitat que abasta els més diversos estils, amb inOuències del ja::, el reggae. etc, ¡ fins i 101. de la musica sud-africana. Encara tant l'un com l'altre. per separa I. ens sorpre­nen amb un nou disc de tan t en l'ant. i molt ocasional. ment han oferl al gun recital plegats: "The Concert in Celllral Park" ( 198 1) i. més recentmen t, la gira ';Old Friends" (2003- 2004), que pren e l títol de la se\l¡j antiga evocació de la vellesa. i és que ja ha passat molt de temps d'ençà que

"A vint-i-un anys vaig fer aquesta cançó, Ara en tenc vin t-i-dos. però no duraran molt. Ellemps va de pressa, i les fu lles verdes tomen d'or".

l\1:Iri:1 Itos:1 LI:lbrés Ripoll

l Concrctamcnt. SOlll/d,' (¡iSl/el/ce, LI' de 1'1lJ1)' 1966 (CIlS), amb reedició digital.

2 De "Lcuvcs that (lrc grccn". Les traduccions de l'origumt nnglès de frngmcn ts dc cançons d'uquest disc són mcves, un poc lliures.

3 Veg. la biogrnfiu Simol/ &; Garfill/kel. d'Agust in Sanchel. Vidal (&Is, Júcar, Madrid. 1975), que inclOtl també la discografia completa i Il'S lletres dc les cançons,

NUI1I. 4" l/ (P"fV. VII flny S'Esclop s(UlI/bIT - Ocrlll"r :!(JoS

Guillem Crespí, del fruit a l'instrument

1f:11 com va n les coses :11 món de l' :lrt , no és tan sols un joc de paraules dir que Gui ll em Crespi no és un artista pintor, sinó que és anista i, tanmateix, pintor: Guillem Crespí

creu en la pintura. hi confia, i vcu i emcn la realitat, e l món, en termes pictòrics, com si cadascuna de les peces que conrormen aq uest món ·inclòs ell mateix­rossin taques i lraços d'un gran quadre, pintat qui sap si per Ocu mateix.

Hi ha alguna cosa prorundamem horaciana en Gu illem Crespí. que es percep fins i tot en la presen­cia fisica del pin tor. Crespí és alt i rort. té la mà gran i encaixa amb energia la del seu interl ocutor, i men· trestam el mira als ulls, sense vaci Har però sense el més mínim indici d'intimidació: vull dir que té un posat noble, que sembla apel'lar a una tradició, a una nissaga, a la deixa d'êpoquesja vençudes però de més urana . Guillem Crespi fa pensar en un home d 'alt re temps, potser d'un temps molt reculat: qui sap si ens fa pensar en algú com el poeta Horaci. Aquesta sensa­ció s'accellluu quan el pintor parla: ho fa amb un accem mde, de pagès de Santa Margalida, però al mateix temps les seves paraules són les d' un home culte, que s'expressa ordenadament, amb claredat i sense rastre de petulància. Si. probablement Horac i també devia parlar així, o moll per l'estil. I, a més, no podem deixar de tenir en compte que el poeta de Venúsia també estimava la terra i la naturalesa, i en elles hi trobava motius d'inspiració per a la seva poe­Sia.

En un reportatge per a televisió dedica t a Guillem Crespi, i que elll1l'ha deixat per ajudar-me a preparar aquestes notes, hi ap<¡reix. com és preceptiu en aq uesta mena de programes, l' artista en el seu estu· di i en el seu entorn immediat de treball. que. en ci cas del nostre home, no pal ser altre que la seva vil a natal de Santa Marga lida. El veiem passejar per foravila , i ell mateix. en o.ffo miran t a càmera, explica que, a la natura, cada mati tot desperta, i que ca l caminar· hi amb cum per tal de no espatllar-ho, Parla del ba ll de les tomàtigues. o de com sembla bellugar·se l'horta­lissa d 'acord amb la posició del sol, i també de com la naturalesa, per si mateixa, es mani resta en fo rmes, volums, traços i maneres que són clarament artístics, pictòrics. El veiem aga rar un grapat de terra quc cobreix les arrels d'un garrover o d'una alzina. acos­tar-se'l a la cara i afirmar a continuació que la terra i les arrels mullades per la pluja, tocades i olorades, sentides i incorporades, ajuden al procés de crc<lció. Diu que percep aquest rastre matèric, orgànic, en l'o­bra de pintors que li agraden, com Frederic Amat, Riera Ferrari, L1uis Lleó o Joan Bennàssar, tOlS ells, com ell mateix , artistes i tanmateix pintors, que tenen

re en la pintura i s' hi doncn per obteni r· ne alguna escletxa de veritat, alguna retxa de llum damunt la massa illronne i terrosa que és la vida. Envoltat d'u· llastres i de parets de ma rès, ve a dir que l'art no te tant de misteri com s'ha volgut suposar. i declara que un al' lot pot fe r-ne: per si algú en dubtava, al ca p de poca estona el veiem pintant en companyi a del seu fill, que és el mateix Guillem Crespi en menut. i que lambé dibuixa, En acabar la reina, )' al' lot s'acosta a son pare i li ensenya el resultat: "Jo trob que està 1110lt bé", sentencia l'artista, inevi ta blement orgullós. I, en explicar·li el dibui x que acaba de rer, el nin ex pli ci ta sense adonar·se' n tota unn concepc ió de l'art que si n· tetitza la poètica de Gui llcm Crespí, com si entre pare i fi ll hi hagués un acord prorund i l'àcit: "Aquí he dibuixat una cadira, i hi he posat el nom, i també l' he pintada, i ja està", En aquest " ¡ja està" s'hi troba resu­mit tot el que pot dir un arti sta sobre la seva obra un cop l' ha donat per conclosa, Hi haurà qui trobi que tot plegat és IWïf. però, ben al contrari , el tacte i l' olor de la terra mu llada , el ball de les tomàtigues al compàs que marca el sol, l'acte de dibui xar un objecte. pintar· lo, posar·hi el nom i ja està. tot això sumat. traspua la senzilla complexitat de l'art practicat des de la lliber­tat, la netedat i l' honestedat. Res gens mcil.

L'obra de Gui llem Crespí inclou un bon gruix d'obres amb motius fruita ls: hi ha una predilecció per les carabasses, però també hi podem trobar sind ries, llimones, tallades de meló. i altres regals de la term. Després va pi ntar ba lancins. com el que té al seu cstu· di. i aquestes obres constitueixen autèntics i valuosos estudi s sobre la disposició de l'espai i l'harmonia del s cossos dins la llum i l'aire. I darrerament, als seus quadres hi trobem instruments musicals, amb predo· mini de les cordes (violes. violins. comf'.:!baixos, pia· nos), però amb cabuda també per als vents: algun obac o ragot, al guna trompa , qualque tuba . qua lque trompeta. Cordes i ven l's, sempre l'aire present dins els quadres de Guillem Crespi: ara però, com sugge­reix la presencia dels instmments. en dispos ició de pulsació, dc vibrac ió, de vida. No ens n'adonem· Guillem Crespi si·. però l'aire és sempre un dels grans temes, ni que sigui de forma IMent , de qualsevol obra d 'art: al cap i a la fi, l'aire és la matèria de què són rets els somnis, i, per tant, la substància de nosa ltres mateixos, com va deixar dit Shakespeare per a la ins­tmcc ió mora l de tots els homes, En resum, el recorre­gut temàtic de l'obra de Gui llem Crespi va del rruit fins a l' instrument: o, dit d' una altm manera, de la natura a la cultura, d'allò primari fins a l 'arti fici. sense que els dos extrems s'excloguin, s inó que, ben al con­trari, es complementen i multipliquen entre si el seu senlit.

Sr(tlllbrt • Octll/Hr 200.$ S'Esclop NUIII, 4" /I (p0(O, VII any

CI l '¡I/s/mll/em, llibre prologat per Sebastià AI7.amora, en ci que hi hil un recull de textos de Baltllsnr Porcel, Camilo J. Cela Conde, Maria de ta Pau Janer i Xisco Barceló, Es un reeorregUl pels diferents lemes que hil tocnt l'anisla, com arlequins, vidre. fruita ¡ l'cròlic, fins arribar al més recent dels instruments musicals. El llibre ha estat cnordin:u fX!r l'empresa IN-NAT i Plllrocinnt per diferents insti tucions públiquc:s i privlldes (Govern de les l11es Balcars, Ministerio de Cu ltura, Consell Insular de Mallorca, Ajuntamc:nt de Snnta Margalida, Ajuntament d' Inca i Cai:~a Rural)

Molts segles abans que Shakespeare no hagués ni nascut, Horaci -que seguramem devia assemb lar-se a Gui llem Crespi- V8 encunyar una altra sentènc ia cè lebre: 111 piclura poiesis, va escriure cI poeta , és a dir: així com la pintura, la poesia, AI seu momcll1 , Horac i es re reria n la necessi tat, mn t en uml art com en l'altra, de man tenir l'ordre, les proporcions i Ics bones mesures, que sempre seran aquelles que més s 'assemblin a les de la natura, la qual era con­templada pel poeta sempre dins els paràmetres del Ioct/s (11IIae1l/1S, Bé: des d 'aquest punt de vista, Crespí pot subscriure sense passnr gens de pena el dic1lf11l del class ic, com podem comprovar quan ens expl ica el seu procés creatiu: abans que res, dal1lunt la tela enca­ra verge i amb una idea clara dins e l seu cap sobre allò que vol pintar, l' artista treballa la composició i l' es­tructura del quadre (a ixò és, COIll encabir-hi e ls objec­tes) : a cont'inuac ió, ve la definició del color (és a dir, com donar- los vida), El color, el compon a partir d' una mescla de pigment i resi na acrílica; després,

perquè el resultat prengui cos, hi pot afegi r aigua, blanc d'espanya o pasla de paper; finalment, ho barreja tot amb l 'ajudn d' un trepant que duu aplica­da una espècie de pa la. No hi és de més consignar que, de vegades, Crespi pinta servim-se d'unn anti· ga esca la de collir figues a manem de cavallet: sem­pre, doncs, el contacte amb la term, nmb el compo­nent ancestral o teHúric, Mirant una alt ra veg:lda la còmera de televisió, ci pintor e,xplica que els seus quadres es componen sempre de moltes capes de color, aplicades una damunt dc les altres, amb paciència i esment, fi ns a obtenir ci resultat desitjat: hi ha, per tant, un objectiu, un lloc al qual es vol arri bar amb cadascun dels qll<ldres, També reconeix que, eom qualsevo l pin tor, e ll també sen t la neces­sitat d 'evolucionar, d ' innovar, i que, a tal e recte, sc serveix dels regmixos i les transparències. Això no treu, però, que el punt de panida sigui sempre el mateix, i diMan: ''Tot s'lla de conslruir en concor· dança", afimla Crespi com qui no diu res, "primer una cosa, després una a ltra; però no pOlS deixar cap element de banda, tot ha d'anar alhora", Seny de bístia vella, doncs: o, s i voleu, sentit comú apliCa! sense manies a Ull àmbit tan re lliscós i ple d'incer­teses com el de la creació nrtistica. Decid idament , no ens costa imaginar que Horaci hauria aprovat amb un somriure d'aquiescència aquesta manera de treba llar, aquesta rorma de produir pintura o de pro duir poesia, en definitiva: de produir bellesa,

Amb tot, la sentència horaciana III picfII /'lJ poiesis conté, a dia d'avui , a lLres lectures possibles, més enllà de les intenc ions originn ls del seu autor, Això és així com a min im des de Bnudelaire, quí va incloure, al començament de Les }lors delllml, un poema titu lat "Correspondències", que expressa un de ls ronamen ts del di scurs estèlic de la 11l0demitnt: e ls poss ibles tràllsits entre diferen ts llenguatges art ís tics. Pemleteu-me recordar-ne aquí el text. en la traducció de Xavier Benguerel:

La NOllwo és 1111 remple 011 101 de vills pilars deixe" .\'orlir li vegCldes ////s li/OIS ql/e 110 desI ries: l'home hi passa a lI'm'és li 'Ull bosc d'arlegoriel' que l'obserl'ell (l/ub IIl1s d 'esguords/amiliars, COlli ecos que es COli/Olien ( I /11/0 llarga dislònda dills 11110 tellebrosa i pro/lll1da IlI/iUlI,

1011 l'OSlO com la nil i COlli la claret/al, emre olors, SOliS, color,ç, l ' 'estableix consonòncia

Algl/ns l'elf UlliS són lendréS com la CCI/'I1 dels iII/OI/IS, dolços COlli oboès, l'erds com pmls illefables, ·d'allres. de corrom¡J/Ils,jènils i Iriomjtlllls, ql/e s 'e.:r:pal/deixell com les coses perdI/rabies, així "ambre, l'almesc, ,'el/celles i el beujui, que dels senfilS i l'ànima C(II/Iell elfrellesí,

4'

Núm. 4'. 11 ¡poca, VII auy S'Esclop

El poema, òbv iament, enfonsa les seves arrels conceptual s en el platonisme, de manera que no resul­ta dific il pensar en les correspondències o vasos comuni cants que s'estableixen entre el Món de les Idees i e l Món de les Ombrcs, d 'acord amb el mite de la caverna, o bé, en tcrminologia cristiana, entre el Cel i la Terra . També, a una escala més estrictament terre­nal , pot fer referència a les concordances o afinitats que es produeixen entre els cinc sentits amb els qual s percebem el món i que, per tant, ens permeten obtenir el coneixement: les referències. exp lícites o velades, a la vista, el gust, el tacte, l'oïda i l'olfacte són cons­tants i, d'a lguna manera. configuren un fil argumenta l que contribueix al sosteniment del poema.

Però, per descomptat, el poema és clarament llegible des de l 'òptica de l' art i l'estètica: si ex istei­xen correspondències que es manifesten a través del "vius pi lars de la nat ura" (adonem-nos-en que la natu­ra, com per a Horaci i com per a Guillem Crespí, és també per a Baudelaire la gran qüest ió a la qual l'art i la poesia han de donar resposta, a partir de la seva capac itat de crear i de recrear: el fet que ens trobem davant d' un poema que inaugura la modern itat no comporta ni de lluny la canceHació dels grans temes que concerneixen la condic ió humana, si nó l'obertura d' una nova perspectiva per abordar-los), i que afecten la re lació entre els diferents ord res de l'existència i entre els di versos modes de què disposem els humans de percebre la realitat, és fàc il en tendre que també se n' han de produir entre les muses, és a dir, entre els diferents llenguatges artístics, que al cap i a la fi no són altra cosa que instruments per presentar, repre­sentar, modelar, o impugnar la natura . Ut piClIIrCI, poie.sis, deia Horaci; Charles Baudelaire, una vintena de segles més tard, insisteix en la mateixa idea, ampli ant- la al conjunt de les arts i al Cosmos sencer.

De fet. si el poeta llatí establ ia connexions entre pintura i poesia. el simbolisme -modulac ió tar­dana del romanticisme i de la qllal Baudelaire n'és un del s puntals, per bé que paradoxalment no se' n decl a­rés mai. de simbolista- desp laça una mica l'e ix del paraHelisme i s'obsedeix a buscar el punt de trobada cntre poesia i música . Aix í, un il-lustre con temporani de Baudelaire, Paul Verlaine, obrirà el seu poema Ari poélique (t¡ tol plenament horacià, per cert) amb tota una declaració de principis: De la musique avanlloule chose. és a dir, la mllsica per davan t de tol.

Efectivament, els simbolistes veien en la música la més elevada de les di sc iplines artístiques , en tant que di sposa d 'un llenguatge complemment pllr, això és, no connotat ni contaminat pcr cap a ltra instància que no sigui l'expressió de la mateixa músi­ca. El ll enguatge verbal, en canvi , que és el que correspon a la poesia, representa per a e ll s exactament el contrari: e l poeta es veia forçat a ex pressar ['abs-

tracte i l' inefable -que, com a bons romàntics tardans, era el que perseguien els simbolistes- usant un codi necessàriament adaptat a la convenció i a la concreció -tan vul gars, en la seva opinió- del dia a dia, com és ara el de les paraul es de la tribu. Les mateixes parau­les que serv ien per comunicar un encàrrec al fuster hav ien de servir mmbé per ex-pressar (etimològica­ment, treu re a fora) l'anomenat món interior del poeta. Davant d'aquesta contradicc ió, als simboli stes no se' ls va acudir altra cosa que donar un tractamcnt musical al llenguatge verbal , prescindint del va lor convenciona l de les paraules i atenent molt en primer lloc a la seva ressonància: naturalment no se' n van sortir, però de la comesa en van quedar poemes d 'una indubtable eufonia, com els del mateix Verla ine. La paròdia d'aquest plantejament va arribar poques dèca­des després amb els dadai stes i la seva insigne gam­berrada dels poemes fonèti cs, que encara avui alguns culti ven com el rien-va-pllls de la transgress ió, sense voler (o poder) adonar-se que es tracta d'una broma amb un valor hi stòric ja més que centenari. Però de i­xem estar això. que seria matèria d'un altre tex t.

En qualsevol cas, no convé fer gaire broma dels amics simbolistes, perquè en el fons , amb la seva curolla per la musica litat del llenguatge, no feien res més que apuntar a ulla qüestió essencial en la cons­trucció de qualsevol obra d'art, vingui de la di sciplina que vi ngui , com és la de l ritme: perquè el ritme, com va descobrir Plató -una al tra vegada ell· scnse que a data d'avui ningú hagi trobat arguments per contradir­lo, no és cap altra cosa més que ordre en el temps. No serem tampoc nosaltres qui [i posem objeccions a Plató, de manera que, fent-li cas, arribem sense es forç a la premissa que la creació artística ha de tenir a veure, necessàri ament, amb aquesta tasca de posar ordre en el temps: és a dir, amb la comesa d 'educar allò que és abstracte, de sotmetre-ho a alguna mena de concreció; cn resum, amb l'establiment d'alguna mena de convenc ió. L'art -que tant ens hem acostumat a contemplar en termes de transgress ió i ruptura- és en el fons , i abans que cap altra cosa, una convenc ió que desafia el desordre de la realitat, i mira de fer-ne algu­na cosa úti l, en el sentit que sigui aprofitable per a nosaltres, els humans, durant el temps que ens trobcm -per dir-ho amb el mestre Ausiàs March- en aquest lloc estrany que és el món concrct i visible.

Men tre escric aq uestes paraules, tinc al meu davant un quadre de Guillem Crespí que em va con­cedir la seva generositat molt abans de saber què escriuria jo a propòsit de la seva pintura: que cx istei­xi encara aquesta mena d 'obseqiiència, aquesta capa­citat de despreniment, aquesta absència de sosp ita per part d'algú que aboca els es forços d 'una vida a les moltes ingratituds de l'art, és cosa que, per infreqüent i mereixedora de gratitud, també em complau dc dei-

S,trlll",.r . Q-tllb'T 211i.IS S'Esclop Nil/li. 4', l/ l'pora. 1111 ally

xa r consignada aquí. El quadre representa dos violins, ajaguts panxa enlaire l' un al costat de ['ahre: els màs­til s i els costats són d' un color de terra vivaç i acre; i la superficie de [a caixa, d 'un blau matisat, tacat, que evoca els clarobscurs estàtics que ofereix el mar en un dia que desperta amb un cel clar i assolellat després d' una nit de vent i pluja. Els con torns dels dos violins semblen Ootar i gairebé disso ldre's damunt d'un fons inconcret, exempt de referents determ inats, compost per l'aques que combinen el mateix blau del s instru­ments amb altres laques i regnlixos de tonalitats ocres, grogues, grisoses, ce lestes, I¡¡oses: un espai que podria assemblar-se al dels nostres somnis, si tingués­sim el poder de governar els nostres somnis per fer-l os condrers. AI ca ire inferior dret, destaca una especie de banyo protuberància que podria suggerir la silueta d' un altre instrument musical , qui sap si de percuss ió, o més aviat un bulb que ens podria remetre a una cara­bassa, o a un moniato: al cap i a la fi , la presencia dels fruits i de [es hortali sses, com ja veni m dient, no es pot desdenyar mai en els quadres de Guillem Crespí. [ encara, a l 'angle superior esquerre, topen els ull s

bada d 'estiu . Ara ressonen els trons distants que amlll­cien l'arribada prompta de la tempesta, els moixos corren per amagar-se dins la païssa i e l ca gemega i remuga inquiet al vo ltant de la caseta; mira ulla vega­da i un altre dins el poal del menjar sense gosar ficar­hi el morro: i és que a dins de la menjarada hi ha anat a caure un dragó que s 'hi belluga, i això al ca li pro­dueix fàstics. La tempesta és cada vegada més a pro]). ho confirma la ventada que s' aixeca de sobte i que despentina els cabell s de mumare, que s' ha acostat a la cisterna del corralet: en vol treure aigua per comen­çar a cuinar l'arròs brut, avui som dotze a dinar i, si no mos deixondim, seurem a ta ula a la mala hora. Dins el brou que conté la greixonera hi suren les especies.I 'a­rròs, les mongetes i e ls cors de carxofa, talls menuts de xu lla, una colla de tords -els oceJlons el s havia aga­Fat el padrí el dia anterior, o cinquan ta anys enrere, amb els filats o parant 1I0ses-, una munió de pèsols, la presència gairebé imperceptible de la ceba a punt de Fondre's, ben igual que la tomàtiga. I aquestes tomàti­gues que ara es couen eren les que ballaven a I·hortct al so que els tocava el sol de matí, el sol del migdia,

"Guillem Crespí creu en la pintura, hi confia, i vell i entén la realitllt, el món, en termes pictòrics"

amb una silueta a penes esbossada però que s'afua per am unt , com si anés a la recerca d' una glopada d'aire: el cap d' Ull peix, d' una au, o d' un rèptil? No tenim, en reali tat, cap necess itat de saber-ho amb exact itud: n' hi ha prou, n'hi hauria d 'haver proti, amb la percepció de l' ordre que el quadre imposa en el temps que dedi­quem a la seva contemplació.

Com en aquella pel·Hcula de Hitchcock, miro el quadre i comencen a arribar-me les evocacions: les línies paral·leles que es dibuixen a banda i banda dels dos violins juxtaposats en fan pensar en alguna altra cosa, qui sap si en unes tomati gueres arrenglerades pel canyís que les sosté, i tot d' una, al costat de les tomatigueres, ulla figura humana, la silueta a contra­llu m d·lIn home que les ensulFata i que molt bé podria ser mon pare: darrere seu, agotzonat , es troba el ca, al qual se li ha prohibit d'entrar a l'hort escàs per por que no el faci malbé mnb quatre grapades; però l'ani­mal, fidel , es manté ducs passes per darrere del seu amo, esperant tal vegada que se li transmeti alguna indicació. El so l escampa una llum horabaixenca de juny damunt les pedres que confornlen la paret seca que tanca l' hort , i aq uesta paret fou aixecada per les mans del pare dc mon pare, i jo mateix, en una ocasió de la meva orada i -ai las- ja llunyana minyon ia, hav ia ajudat el meu padrí en la reparació d 'un tros d'aques­ta paret que s'havia esllavissat a causa d' una barrum-

el sol d' horaba ixa, el so l que va daurar la meva infan­tesa i que m'esca lfa en l'edat adulta, el sol que torna­rà a sortir amb més niti desa després de la tempesta que s'acosta ara mateix -o era fa molts d'anys?-, cI so l idèntic però mai repetit que reuneix i concita el desti de ls vius i dels morIs, com en una dansa ben compas­sada, una dansa que requereix instruments ben afinats -de corda, preferentment- i unes mans que els sonin amb CUfa i amb energia, amb decisió. (Ara que hi penso, parlava d'un quadre on s' hi veuen dos violins, i ara ja estic en un esbós encara desordenat d'estampa horaciana).

Tal és el poder, la capacital evocativa de la pintura de Gu illem Crespí. Davanl dels seus quadres el més senzill , i per tant el més convenient, és dei xar­se endur, permetre que se us emporti n el ritme, la cadenc ia que duen inequívocament impresa: O us pen­sàveu que l'estricta manera de pintar de Guill em Crespí (pri mer la composició, l'estructura; a conti­nuació, el co lor; després, les fi gures; ija està) obeïen al caprici o a la rutina? Això és ritme. això és ordre en el temps, això són passadi ssos oberts a les concor­dances que pugui il·luminar la nostra in tel·ligènc ia. les giragonses i els caps de can tons de la nostra cer­vellera. Deixeu doncs que el ritme us prengui, que us gronx i, que us faci gi rar la passa i se us emport i endins, en llà, en direcció a tol ci que teniu sepultat

<,

dins el cap o dins el cor o dins de qualsevol altra vís~ cera, que es connectin els records entre ell s, que esta~ bleixin relacions insospitades entre ells, multiplicant el coneixement que no sabíeu que posseíeu, acon~ duint~vos tal vegada des del negre atapeïment de les Ombres a algun besllum, alguna ll uminosa intuïció de les Idees. Això és la Natura, aquesta és la manera que tenim els humans d'acomplir la nostra naturalesa: penso, i, per tanl, sóc.

Després ve la cultura, és clar: aquesta, la que va de la Natura a la cultura, és una de les concordan~ ces fonamentals, la que ens permet transcendir de les coses particulars i concretes als aspectes generals. Afirmava Joan Fuster, el de Sueca, que la cu ltura era sempre un assumpte de corregir i augmentar, i diríem que tampoc no anava mancat de raó. Corregir i aug~ menlar: això és la cultura. Amb l'abandonamen t al ritme no n 'hi ha a bastament, per descomptat: cal la cadènc ia, la paum, i, sobretot, la correcció. Guillem Crespí deu ser un home constant, tenaç, pac ient, per~ què és obvi que ha après la lliçó més dura de l'art, la més mala d'emprendre, que és la lliçó de l'error. La pintura de Guillem Crespi transmet la confortable sensació de no equivocar~se, justament perquè el pin­tor es deu haver equ ivocat moltes vegades: només s'a­prèn a e ludir l'error a força d ' incórrer~hi tantes vega~

memòria, que és el bessó de la nostra condició, de la nostra naturalesa i estatura d'humans. Aquest és el fruit de la correcció, de l'exercici infatigable, i mpres~

cindible, de la correcció. Això, d'una banda. De l'altra hi ha l'augment ,

l'escreix que ha d'oferir l'artista, en virtut de la seva fe ina, respecte del món en què la du a terme. És a dir (i con tra el prej udici decadentista que defensa la per~ fecta inutilitat de l'art) després que l'a rti sta hagi rea~ ¡itzatla seva obra, el món ha de trobar~se més complet que no es trobava abans que fos feta: ha d 'haver aug­mental, per tant; hem de tenir la certesa que, si de sobte l'obraja feta desaparegués, la trobaríem a faltar, que el món seria menys de l que és si compta amb la presènc ia de l'obra. Alguns, d'a ixò en diuen millorar el món, però jo no estic gaire segur que el món, com a tal, sigui perfectible o millorable~ tampoc no posaria la mà al foc que pugui empitjorar: aquestes gradacions lineals -com la idea de progrés, per exemple- em resulten sempre escassament fiables. Del que lla tinc cap dubte, en canvi, és del fet constatable que els homes podem augmen tar el món, fer- lo més gra n, i que això ho podem fer per mor de la nostra condició de criatures de cultura, capaces de la correcc ió i de l'augment.

AI seu Cant espiritual, el poeta Joan Maragall

" ... l'obra de Guillem Crespí V{I (lel fruit fins a l 'instrument: o, dit d'una altra manera, de la natura a la cultura"

des com ca lgui , sense defallir tot i sabent que l'error sempre és allí, esperant·nos a qualsevol revolt del pro­cés creatiu. Una altra concordança: en relació a l'e­rror, el quadre és com el poema, o com la partitura: qualsevol element que sobri o que falti pot arruïnar hores, dies, setmanes de feina. Quan això succeeix , el mal artista, o el fals artista, l' impostor, en definitiva, es desespera i cau pres de la deso lació; l'artista merei­xedor d'aquest nom, en can vi, corregeix. Corregeix i ap.rèn. Corregeix i espera . Corregeix i millora: tal com l'atleta aprèn a amidar les seves fo rces, a mi llorar l'e­quilibri , a tensar la musculatura i extreure'n el millor rendiment, a dosificar la velocitat i l'ímpetu, fins que arriba el moment que, a ulls de qui el mira, sembla natura l allò que és producte de l'esforç, així també l'arti sta, a còpia d'equivocar-se i de tornar-hi després, aconsegueix que aparegui com un fet natural allò que és artifici llargament elaborat. La correcc ió és la mare de lates les aventures artístiques, el requisi t indispen­sable, el preu que es paga per endavant. Guillem Crespí el deu haver pagat amb escreix i amb aquesta generositat que li és característica: i per això els seus quadres són tan bons, per això ens agrada mirar-los. per això són vàlids i bells i interpel'len la nostra

s'adreça a Déu -a l'ordre de les Idees, per tan t- i l' im­preca amb aq uells versos famosos: "Home só i és humana ma mesura I per tot quant puga creure i espe­rar: I si ma fe i ma esperança aquí s'atura , / me 'n fareu una culpa més enl là?". I, per acabar, aque ll clam d'a­mor a la vida, d'estimació per aquest món: "Sia 'm la mort una major naixença!" Aq uesta és una fo rma esplèndida d'expressar la idea de l'augment, de la possibil itat que el nostre àmbit, el de les Ombres, sigui no tan sols capaç de comunicar-se -a través d'al'legories, com ho descriv ia Baudelaire- amb el de les Idees, si nó també que pugui arribar a contenir-lo: a això ha d'aspirar l'obra d'ari, a vestir amb la segona pell de la idea la real itat de la qual parte ix l'obra d'art. D'a ixò els transcendentalistes en diuen elevació, nosaltres preferirem dir-ne augment, però al final es tracta del mateix: a força de pintar ba lancins, acaba­rem veient el balancí, a còpia de dibuixar ca rabasses arribarem a percebre la carabassa; si no ens cansem de pintar instruments, haurà de ser possible que aconse· guim escoltar-ne Ja música. Cada quadre de Guillem Crespí és una passa ben donada en direcció a la Idea; com més humil i casual sigui l'objecte que els inspi­ra, més al ta acaba essent la reverberació que dcspre-

, ,

S'Esclop NI/III. 4 " l/ (¡xorc/. 1111 (11/)'

' •• f . 1

" '" ~ .. .. ~ .. 1, .. . . . ~' 0; .

, . , , -.... ¡ '. , . '

nen. Cada quadrc de Guillcm Crcspi. per tant. es ulla aportac ió, un llugmcn1, i, quan c i contemplem, cns sobrevé la seguretat quc, sense aq uell quadre, una vegada pintat , el món restaria més incomple\.

Així s ' ha fet possible l'itinerari al qual ens hem referil al començament: del fruit a l'instrulllent, dc la natura a la cullura. I a l'inrevés, perquè la Ira· jectòria, perquè sigu i concord;:Ull i I>cr lanl bona, ha de ser reversible: ci coneixement. l'engruna de verilat que persegueix l'obra de Gu illem Crespi. s' obtc anant de baix a dall i de dalt a baix; corn diem a Ma llorca, tant hi ha d'a llà a aq uí com d'aqu í ;1 a ll;i. Si els sim· bol istes buscaven esc riure e ls seus poemes com si es tractés dc I>cces musical s, per tal de construir un Ilen· guatge propi i no contaminat I>cr a la poesia. ci nostre pintor ha Op\;ll per incorporar la música a Ics seves

,

·t- : • • .' • • " , . "

C res pí i A Jelll:III)', S7(t':cnic;t mi:\ta sobre llenç )

com posIcIons: ci ball de les lomàt igues. els dos \ io· lins surant sobre un magma ind istint. SÓIl e ls quadres de Guill em Crespí realitats autònomes, perfctes, per bé que nascudcs de l'obse rvació de la realitat natura l i immanen t. I>erò contenen Ulla lògica. organi tzen un món, imposen ordre en ci temps. Fe en Iu pintul';;l, fe en l'esforç , fe en In natura lesa, correcc ió sense (re\:! : artisla, i, (ann1<lIeix. pintor. 1 repetir la comcsa una vegada i una a ltra. ¡¡ns acostar·se a algu n pressenti. ment de Ilulll, a alglln:l mostr.I de veri tat. Correcció i augment. concrec ió ¡ evocació. DI/Ice el /Ili/e. t~11 corn voli a Horac i, que tarnbe estimava la I>ocs ia i Ics cara· basses.

Sebasti:l Alz:l III Or:1

•

4.1