JORNADA SOBRE LES ECONOMIESEMERGENTS ASIÀTIQUES I NOSALTRES

Barcelona, 26 de maig de 2006

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP

Jornada sobre les Economies Emergents Asiàtiques i Nosaltres (2006 : Barcelona)

Jornada sobre les Economies Emergents Asiàtiques i Nosaltres : Barcelona, 26 de maig de 2006BibliografiaI. Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya II. Títol1. Xina – Condicions econòmiques – 2000/ - Congressos 2. Extrem Orient - Condicionseconòmiques – S. XXI – Congressos 3. Catalunya – Relacions econòmiques exteriors– Xina – Congressos 4. Catalunya – Relacions econòmiques exteriors – Extrem Orient- Congressos338(5-012)(061.3)

© Generalitat de CatalunyaConsell de Treball, Econòmic i Social de CatalunyaDiputació, 28408009 BarcelonaTel. 93 270 17 80Adreces a internet: www.ctescat.cat

www.larevistactesc.catA/e: ctescat@gencat.net

Barcelona, abril de 2007Disseny gràfic: Cualesquiera Comunicació VisualImpressió: El Tinter, SAL (Empresa certificada ISO 14001 i EMAS)

D.L.: B-23.659-07

Índex

Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5

Per què és crucial la Xina rural? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7Rafael Poch-de-Feliu

L’impacte de la Xina a la indústria i a l’economia europea . . . . . . . . 29Joan Canals i Oliva

La Xina i la pime catalana: reptes i perspectives de futur . . . . . . . . . 45Antoni Cañete i Martos, Jacint Soler Matutes

La Xina de l’any 2006. Una aproximació sindical. . . . . . . . . . . . . . . . . 61Isidor Boix Lluch

Les implicacions econòmiques i socials de les relacions entre l’Àsia oriental i Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121

Josep Manel Brañas i Espiñeira

Annex. Programa de la jornada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153

3

Presentació

Atents, com estem, a les evolucions de l’economia mundial, vam decidir re-alitzar una jornada amb el títol Les economies emergents asiàtiques i nosal-tres. La trobada va tenir lloc el 26 de maig de 2006 a la seu del Consell deTreball, Econòmic i Social de Catalunya.

En aquest llibre publiquem les ponències que es van presentar en el marcde les jornades i que van ser facilitades pels ponents. Naturalment, els autorsd’aquests textos (Rafael Poch-de-Feliu, periodista; Joan Canals i Antoni Cañete,empresaris; Isidor Boix, sindicalista, i José Manuel Brañas, catedràtic d’Economia)coneixen de primera mà la situació dels països emergents d’Àsia, de maneraque el lector estarà en bones condicions després de l’estudi d’aquestes po-nències.

Els escrits dels nostres autors tenen un sentit, que no es dissimula: la utili-tat pràctica per a l’acció col·lectiva dels agents socials. Una acció que es des-envolupa en el context de la globalització on les economies asiàtiques —nonomés la xinesa, encara que si de manera molt rellevant— fa temps que ju-guen un paper de primer ordre. Això ja mereixia per si mateix que el CTESCdediqués un temps a la reflexió, i —més encara— a transmetre per escrit totel conjunt d’idees i propostes que s’hi van expressar. Per cert, aquest és elsentit d’aquesta col·lecció de publicacions que vam anomenar “Jornades”.

Quan parlem de la utilitat d’aquests textos, volem fer referència a dues qües-tions: a) el coneixement de la realitat socioeconòmica i institucional d’aquells

5

països i de les línies tendencials que apunten; i b) les relacions d’«aquelles si-tuacions» amb nosaltres, a Catalunya, Espanya i Europa. I, com no podia serd’altra manera, tots els autors apunten, des de les seves particulars òptiques,pinzellades sobre les formes d’intervenció. Més enllà de les legítimes opcionsi dels evidents contrastos tots els ponents comparteixen un mateix punt devista: Catalunya, Espanya i Europa no poden estar presents en aquesta novasituació de la globalitat interdependent des de posicions proteccionistes o neo-proteccionistes. Però és cosa que el lector ho vagi veient i en tregui les sevespròpies conseqüències.

El Comitè Editorial

6

Per què és crucial la Xina rural?

Rafael Poch-de-Feliu: Corresponsal de La Vanguardia a la Xina des del 2002.Va ser corresponsal a la URSS/Rússia des del 1988 fins al 2002. Autor de Lagran transició. Rússia 1985-2002, Barcelona, Planeta-Crítica, 2003. Traduït alrus i al xinès.

Imatge general de la sala durant l’acte.

7

Resum

La novetat d’aquest any a la Xina ha estat l’aprovació d’un programa de re-forma integral del camp que s’ha batejat com “Edificació d’un nou agrosocia-lista”. Serà la primera prioritat estratègica del XI Pla Quinquennal 2006-2010.Més enllà de la discreta rellevància pràctica dels detalls concrets d’aquest pro-grama, la meva tesi és que aquesta novetat és important com a símptoma:pot ser el principi d’un canvi molt important. La raó és que els camperols sónla majoria de la població del país, i ho seguiran sent d’aquí a 20 o 30 anys, iel seu futur no té solució dins l’actual estratègia de desenvolupament.

La industrialització/urbanització actual no és capaç d’absorbir la gran mas-sa rural xinesa d’una manera semblant a la d’Occident en el passat, sense cre-ar problemes i desequilibris encara més crítics que els que pretén solucionar.No és una situació específicament xinesa, sinó mundial, ja que a la Xina ésparticularment candent, no només a causa de la combinació resultant del’enorme població i recursos limitats —paradigma mundial—, sinó també per-què compromet directament la mateixa essència del projecte modernitzadorxinès, comú a Mao, Deng Xiaoping i els seus successors, i ens fa retornar aun dels problemes fonamentals del segle XX xinès: la mala adaptació a la Xinade les teories i receptes occidentals en matèria de modernització. Així doncs,la proposta que presento és que l’aposta capitalista que els dirigents xinesosvan fer fa 27 anys és reversible i podria derivar aviat en nous receptaris méscol·lectivistes i alternatius.

Protagonisme camperol a la història xinesa del segle XX

A la Xina, i a les civilitzacions orientals antigues en general, l’agricultura in-tensiva d’irrigació va ser, tradicionalment, la principal manera de subsistència.Era una manera de producció que es basava en petits agrupaments socials(família, aldea, clan) que formaven les unitats de base de la societat. El des-envolupament històric d’aquestes comunitats va ser molt diferent del de lessocietats occidentals, basades en la collita anual, la caça i el pasturatge, enles quals l’individu era la unitat social de base. A l’Àsia, ja en èpoques moltprimerenques, l’agricultura d’irrigació va crear comunitats autosuficients ba-sades en grups i no en individus. La productivitat superior de l’agricultura in-tensiva d’irrigació asiàtica va permetre una gran densitat demogràfica, un al-

8

tre tret essencial de la realitat xinesa. D’aquesta estructura interna del món ru-ral xinès amb el seu substrat comunitari, l’explotació intensiva amb un granmalbaratament d’enginy, la gran població i l’escassetat de terra consegüent(condicions absolutament desconegudes a Europa), es va desprendre un sis-tema particular de tinença en el qual es distingia entre dret de propietat de laterra i la seva explotació. D’una banda, l’augment de la població reduïa la su-perfície de terra disponible per habitant i impedia l’apropiació de terres perpart d’una minoria. De l’altra, les tarifes d’arrendament eren tan cares que no-més se les podien permetre uns quants camperols rics. Aquest sistema va man-tenir els equilibris entre distribució de recursos i mà d’obra, i amb això “va ga-rantir durant segles l’estabilitat de l’estructura social de la Xina antiga” (WenTiejun). Al segle XX, la pagesia va ser un actor molt important a la història xi-nesa. A la primera meitat del segle, la Xina tenia una població de 500 milionsde persones, rural en el 90% i específicament camperols en el 80%. La llar fa-miliar era la institució econòmica central, i organitzava en comú la propietat iel pressupost, amb una divisió de la feina i les relacions de cooperació estric-tes. Cada llar estava vinculada a una altra en una àmplia cadena de parentiusi antecessors, i practicava la cooperació compartint molt sovint terres, treballo capital. Hi havia, també, una cooperació de major nivell entre pobles, per tald’afrontar problemes d’irrigació o prevenció d’inundacions, la resolució de lesquals quedava fora de les possibilitats físiques d’una sola comunitat —i trans-cendia els seus interessos.

A la primera meitat de segle, la situació general dels camperols xinesos vaempitjorar clarament. La immensa majoria explotava parcel·les massa petitesper alimentar una família, cosa per la qual la meitat dels camperols treballavaaltres terres i donava part de la collita al propietari en règim de parceria. Hi ha-via també el 10% de jornalers, portadors i vagabunds, població que no aug-mentava perquè eren les primeres víctimes de les fams que se succeïen anual-ment en totes les províncies i, amb certa freqüència, a major escala; 1920-1922,1928, 1931, 1943-1944. Després del 1920 la crisi agrària va generalitzar lesescenes de misèria local, amb grans emigracions d’una província a l’altra,fams, exèrcits de captaires cap a les ciutats, venda de nens i dones, endeu-tament amb la venda forçada de les terres, i un augment de la dependènciade les importacions de gra —entre 1921 i 1941— en una escala mai vista a lahistòria xinesa. En aquest període, la condició camperola es va deteriorar for-tament. La sequera del 1918 va matar mig milió de persones. Al 1925, la xifrad’aturats s’estimava en 618 milions de xinesos, la meitat dels quals era pobla-

9

ció rural. L’ocupació japonesa i la guerra civil, amb requises permanents, lle-ves de joves, saqueigs i violacions, encara va empitjorar més la situació. Aquestva ser el medi ambient de la revolució xinesa. No obstant això, com a la Rússiadel començament de segle, no van ser els camperols els que van fer la revo-lució del 1949, sinó els comunistes.

Com explica Lucien Bianco, “sense els comunistes, els camperols mai nohaurien concebut la idea d’una revolució”. Alhora, sense els camperols i con-tra ells, els comunistes mai no s’haurien pogut imposar al país, vèncer a lagran guerra civil i expulsar els invasors japonesos.

Bianco retrata el camperol xinès en vigílies de la revolució com un sectoramb poca “consciència de classe”, que no qüestiona l’statu quo. Especialmental sud de la Xina, el gruix dels conflictes ni tan sols són “de classe”, sinó “ho-ritzontals”, els anomenats xiedu, les baralles entre clans, comunitats rurals opobles sencers, sovint amb l’aspecte de petites guerres civils locals, en quèes disputen la possessió o l’ús de recursos limitats. La protesta “social” és lo-cal, puntual i reactiva. No hi ha vincle amb altres camperols més allunyats isotmesos al mateix problema, i encara menys capacitat de mobilitzar-se perla causa “nacional” de defensar el país, a la qual només aporten un suport in-directe. Els camperols són capaços de reaccionar amb força davant una si-tuació injusta o sense sortida, però no acostumen a prendre la iniciativa.S’aixequen només quan la situació s’ha deteriorat, però en aquest cas, el seualçament acostuma a adquirir formes explosives (com ara el bunt rus descritper Pushkin com a “cruel i despietat”) que evoquen temps ja oblidats a Europa.De vegades les grans revoltes ataquen la ciutat veïna, quasi sempre amb sa-queig i incendi d’edificis administratius, però no es qüestionen els impostosen general, sinó les novetats; la introducció d’un nou impost concret o l’incre-ment d’aquest. “Els camperols”, diu Bianco, “anhelen pau i estabilitat, no re-volució, i encara menys ser-ne ells els protagonistes”.

La revolució va ser, així doncs, concebuda i imposada pels comunistes, ungrup “exterior” a la pagesia. Per arrossegar als camperols, els comunistes,després de diversos fracassos, es van adonar de la necessitat de convèncerprimer els notables i líders de les comunitats rurals, adversaris naturals de latransformació social que proposaven. En paraules de Wen Tiejun, un patriar-ca de la investigació de la Xina rural, “la preservació de l’autonomia de l’elitrural va permetre als comunistes arrelar al camp”. La victòria comunista, diu

10

Bianco, “rep l’ajuda dels camperols, però això no vol dir que sigui una revo-lució pagesa”.1

Amb la revolució victoriosa, la majoria dels camperols es van beneficiar delgran bé que va comportar el repartiment de les terres. A la Xina central i me-ridional, on el 40% de la terra estava en mans dels terratinents, la redistribu-ció va beneficiar el 60% de la població, d’una manera o d’una altra. Per a moltsva obrir “noves possibilitats de supervivència”, diu Spence. Prop d’un milió deterratinents van morir per les violències d’aquell repartiment.2

El repartiment va ser un aspecte d’una importància veritablement històrica,però, què més? Amb l’excepció de la reforma agrària del 1950, els camperolsvan patir en silenci una política que no els agradava. El nou règim els va utilit-zar per fer l’acumulació primitiva de capital necessària a la industrialització i aldesenvolupament de la base social industrial del nou ordre socialista. La rela-ció amb els camperols va ser tensa, però la diferència amb el passat era quel’Estat, per primer cop a la història xinesa, havia arribat fins a l’últim poble i l’úl-tim racó del país. S’introduïa en la vida quotidiana i, fins i tot, expropiava auto-ritat al cap de família, i contribuïa a una considerable transformació de l’esferapatriarcal, particularment important per a les dones, que es van alliberar amb lanova llei matrimonial de gran part de la seva ancestral prostració. La lleialtat il’obediència deguda al règim es va fer superior a la tradicional jerarquia familiari, en part, la va dissoldre. El control, la disciplina, la capacitat d’organització col·lec-tiva, van assolir nivells sense precedents, que van fer possible infinitat d’obrespúbliques locals i van assegurar uns mínims generals de subsistència.

A partir del novembre del 1953, es va obligar els camperols a vendre el 25%de la seva producció a l’Estat a preus molt baixos, fet que va permetre l’abasta-ment de menjar a les ciutats. Aquesta mesura va ser el preludi de la col·lectivitza-ció, primer amb les cooperatives de producció del 1954 i després, al 1958, ambles comunes populars, el sistema mantingut fins al 1978. Emigrar a les ciutats,on imperava una vida molt millor, era com “escalar al cel”, afirmava la dita del’època, però a partir del 1955 es van imposar estrictes frens administratius al

1. Bianco, Lucien. The Cambridge History of China, vol. XIII, part II. Vegeu també Jacquerieset revolution dans la Chine du XXe siècle, 2005, conversa de l’autor amb el professor Wen Tiejun,Pequín, 2005.

2. Spece, Jonathan. The Search for Modern China, 1990.

11

flux migratori del camp a la ciutat que amenaçaven d’anul·lar tot l’esforç. El costde construir i donar habitatge als 2,5 milions de treballadors i 5,5 milions de fami-liars que van emigrar a les ciutats entre el 1953 i el 1957, equivalia al 70%- 80%de la inversió industrial xinesa del 1956. Així és com es va establir el sistema deregistre local (hukou) que lligava el camperol a la terra i l’impedia abandonar lacomunitat. Si ho feia, li resultava impossible subsistir, accedir al racionament i ales necessitats quotidianes més bàsiques. La lògica d’aquest sistema era quela revolució industrial de la Xina, basada en la ciutat, només es podia fer sobreles esquenes dels camperols. Així, es va crear una societat de dues classes, forma-da per una minoria privilegiada urbana del voltant del 17%, i una majoria ruralexplotada del 83%, ambdues dominades per l’estatocràcia, la classe administra-tiva dirigent propietària de l’Estat, característica dels règims comunistes.

Políticament, fins al 1955 hi va haver una política d’ordre constructiva ambrepartiment de terres, gestió eficaç de les amenaces exteriors (guerra de Corea),un pla quinquennal que funcionava, etc. Al 1955, es va fer la col·lectivitzacióforçada, i dos anys després va tenir lloc la repressió d’intel·lectuals amb el mo-viment de les Cent Flors. A partir de la tardor del 1957, va tenir lloc el desas-tre del Gran Salt Endavant, amb una xifra d’entre 30 i 40 milions de morts en-tre el 1959 i el 1961, per una barreja d’errors polítics i catàstrofes naturals. Liva seguir la Revolució Cultural, que va ser un intent d’un dèspota en la sevatardor patriarcal per recuperar l’autoritat perduda a causa de l’evidència delseu fracàs anterior, barrejat amb preocupacions per la destinació de l’obra dela seva vida. D’alguna manera, sostinguda per l’organització, la disciplina, elcaràcter ferri del règim i, també, per l’entusiasme, la Xina va sobreviure a allòque alguns han designat com a “vint anys perduts”: 1955-1975.

La mort del cabdill al setembre de 1976 ho va canviar tot. Va fer possibleun desglaç. La dreta del Partit va accedir al poder i va imposar la venjança als“esquerrans” que havien impulsat la Revolució Cultural. Paral·lelament, elscamperols van començar a abandonar les comunes i a treballar pel seu comp-te silenciosament. Alguns dirigents van decidir anomenar a la família “grup defeina”, fet que va facilitar la descol·lectivització. Una descol·lectivització queva mantenir el sistema de propietat de la terra i de la seva distribució en mansde la comunitat, en el qual cada família rebia, i rep, més o menys terra segonsel nombre de boques que ha d’alimentar, i que transfereix a la família única-ment l’usdefruit. Juntament amb l’alça dels preus agrícoles i a la reducció dela quota obligatòria de venda de gra a l’Estat, aquest canvi va estimular la pro-

12

ductivitat. Els resultats van ser convincents: allà on es practicava el baochandaohu, el sistema familiar, els resultats milloraven. El pragmatisme i la flexibi-litat dels dirigents van donar curs a la creativitat i al sentit comú camperols.3

El retorn al sistema familiar va significar que el cap de família va tornar a serel dangjiaren, l’amo de la casa, amb possibilitats decisòries sobre què i comconrear i on i quan vendre. La retirada de l’Estat de la vida quotidiana, tant alcamp com a les ciutats, va comportar una ampliació extraordinària de l’esfe-ra personal i de les opcions autònomes. La nova llibertat va donar lloc a unaexplosió comercial i a una edat d’or per als camperols: en quatre anys van do-blar els ingressos. Per primer cop, entre el 1979 i el 1988, el creixement delseu consum va ser superior al dels seus compatriotes urbans. Després detants anys d’explotació a càrrec de l’Estat, de sacrifici, aguantant sobre lesseves espatlles la industrialització socialista i els privilegis de la Xina urbana,els camperols van rebre una recompensa. Finalment se’ls van obrir veritablesexpectatives de futur: treballant dur es podia prosperar.

Aquesta primavera rural es va començar a eclipsar cap al 1985. Als anysnoranta, després que el moviment social del 1989, estrictament urbà, obliguésel Govern a aviciar les ciutats, i especialment els intel·lectuals, es va tornar aampliar la bretxa entre camp i ciutat. La descentralització general de la novaaposta de mercat havia debilitat el control del Govern central sobre el poderlocal. La descentralització administrativa i fiscal va fer possible la proliferaciód’impostos locals. Especialment a les províncies agràries de l’oest, mancadesde recursos industrials, els camperols van ser la font de manteniment per a laburocràcia local.4 Aquesta pressió tributària va impedir als camperols atendre

3. Autors com Kate Xiao Zhou — How the farmers changed China, 1996 — posen l’accent enaquest segon aspecte. Es produeix, diuen, un “moviment espontani, desorganitzat, sense diri-gents, no ideològic i apolític”, que va imposar des d’avall la descol·lectivització, però la mateixadescripció del fenomen gairebé equival a la negació del concepte de moviment, i indueix a pen-sar en l’aspecte decisori de l’actitud dels dirigents.

4. A la Xina hi ha 2.700 departaments, 40.000 districtes rurals (“xiang”) i 730.000 pobles. Dels800 milions de persones que hi viuen, només el 5,5% són funcionaris. Tanmateix, aquest grupconsumeix el 42,7% dels 1,6 bilions de Yuan que l’agricultura va produir al 2002. Molts departa-ments rurals (de terra, de conservació d’aigües, de planificació familiar, de policia, comerç i in-dústria, etc.) ni tan sols tenen pressupost o és clarament insuficient, malgrat que el nombre defuncionaris té tendència a augmentar. La raó és que els governs locals donen a aquests depar-taments el dret de recaptar impostos, sense que els camperols tinguin dret a resistir-se a aquestsimpostos arbitraris que, freqüentment, només existeixen per alimentar els funcionaris rurals. ZhouTianyong, Breaking Through the Obstacles to Development. Cantón, 2005.

13

la sanitat i l’educació, dues de les esferes que l’Estat va abandonar per com-plet en abraçar l’obertura de mercat. A més, va caure dràsticament el finan-çament públic al camp i els recursos precaris que abans eren competència dela comunitat local es van ensorrar. En paraules d’una investigadora: “Desprésque la terra es distribuís a les famílies de camperols, els ingressos van aug-mentar, però, per l’absència de xarxes de protecció social, de recursos pú-blics de benestar social i de vida comunal en general, els camperols van es-tar completament atomitzats i van tornar a un tipus de vida aïllada i dispersa.Moltes instal·lacions públiques, com ara les escoles rurals, dispensaris, localsper a la gent gran, etc., estaven en ruïnes. En alguns pobles, ja no hi havia lo-cals de reunions ni més espais de trobada que el mercat. A més dels efectesde la privatització dels dispensaris, s’havien abandonat les tradicions d’assis-tència mútua, i s’havien deteriorat les relacions humanes. Per tot això, la vidasocial als pobles no només no havia millorat, sinó que estava empitjorant”.s5

L’emigració, que la nova llibertat de moviments feia possible, va ser el granrecurs compensatori. Hi va haver diversos tipus d’emigrants. Els que se’n vananar a les ciutats properes als seus pobles natals, els ocasionals, que anaveni tornaven del seu poble en períodes curts, els cíclics, que retornaven cadaany al poble per participar en les feines de collita, els que tornaven al pobleamb estalvis i instal·laven un negoci allà o es retiraven, i els permanents, ques’instal·laven a la ciutat per sempre, un nombre relativament petit. En total,uns 200 milions de persones.6 Des dels anys noranta, els girs i les transfe-rències dels emigrants a les seves famílies al camp representaven més de lameitat de l’increment de les rendes rurals. Els especialistes estimen quel’agricultura xinesa no necessita més de 150 milions de treballadors, quanactualment n’ocupa 330 milions. Després d’un quart de segle de neolibera-lisme i influències acadèmiques occidentals sovint mal dirigides, la inspiracióper sortir d’aquesta crisi és clara; “L’única sortida és que els camperols dei-xin les seves terres i s’urbanitzin per tal de canviar la Xina rural per una Xinaurbana”, afirma un intel·lectual representatiu d’aquest corrent. “Això reque-reix una ràpida reducció del seu nombre fins a no més del 10% de la pobla-ció total. És possible?” Sens dubte. “Al final de la Segona Guerra Mundial, lameitat de la majoria dels països occidentals vivia en àrees rurals, però en tan

5. Yang Tuang, vicedirectora del Centre d’Investigacions de la Política Social de l’AcadèmiaXinesa de Ciències Socials. Entrevista amb l’autor, Pequín, desembre del 2005.

6. Friedmann 2005: China’s Urban Transition.

14

sols tres dècades el nombre es va reduir a menys del 10%”, diu. L’emigraciói la urbanització són vistes com les solucions a la crisi rural.7

Fins als vuitanta: industrialització sense urbanització

Fins als anys vuitanta, la Xina havia anat a contracorrent del món desenvo-lupat en matèria d’urbanització. Com a la resta del Tercer Món, la seva socie-tat abraçava totes les causes que van donar lloc a l’explosió urbanitzadora ge-neral; una alta densitat de població rural, una ràpida disminució de la mortalitatamb conseqüències directes en la demografia i una diferència important denivell de vida entre el camp i la ciutat. Tanmateix, la Xina va evitar les conse-qüències de l’explosió urbana. A partir del 1920, aquestes conseqüències vanser dramàtiques al Tercer Món, perquè el flux massiu de camperols cap a lesciutats va tenir lloc en absència de tot allò que havia presidit la urbanització enel món occidental i desenvolupat del segle XIX.

La urbanització del Tercer Món es va fer sense desenvolupament econòmic,sense industrialització i sense progrés en la productivitat agrícola. Entre el 1920i el 1980 els nivells d’urbanització van superar al Tercer Món en el 60-70% elsdel creixement del PIB/càpita. Als anys vuitanta, les taxes d’atur urbà al TercerMón, incloent-hi les de subocupació precària, van ser del 30-40%. Des delsanys setanta, els barris de barraques van adquirir grans proporcions; el 35-40% de la població urbana del Tercer Món hi vivia al 1970, i entre el 40-45%als vuitanta. La conclusió de Paul Bairoch, un gran especialista en urbanitza-ció, era contundent el 1985: “Tal com s’ha produït al Tercer Món durant migsegle, la urbanització no ha contribuït al desenvolupament, la ciutat ha con-tribuït al subdesenvolupament, és un obstacle seriós i l’agricultura ofereixl’única solució”.8

7. L’autor de l’estimació dels camperols excedentaris és Huang Ping, a “China’s rural labor mi-grants under uneven development”, Social Sciences China, 4/2003. La professora Yang Tuangofereix unes altres xifres lleugerament diferents; la força del treball rural és de 500 milions de per-sones, però per tal d’atendre les necessitats de mercat n’hi hauria prou amb 100 milions, la qualcosa significa que els 400 milions restants no poden ser ocupats. D’aquests, uns 130 milions tre-ballen en àrees urbanes, o sigui que hi ha 270 milions de camperols innecessaris (sense comp-tar les famílies). La citació sobre la necessitat d’una ràpida urbanització és de Pan Wei, professorde relacions internacionals de la Universitat de Pequín, a Social Sciencies in China, tardor 2005.

8. La citació i les xifres són de Paul Bairoch; Cities and Economic Development, 1985.

15

Durant aquest mateix període, la Xina va fer quelcom completament dife-rent: una industrialització sense urbanització. La producció no agrícola, que al1962 representava el 52% de l’ingrés nacional, va arribar al 64% al 1978,sense canvis en la proporció de població urbana.9 En aquesta estratègia vaser determinant, sens dubte, el caràcter ferri del règim, la seva capacitat or-ganitzativa i mobilitzadora, i la presència d’instruments administratius que lli-gaven la gent al seu lloc de residència de per vida com el hukou, un recursmolt menys extraordinari del que es pensa si s’observa, per exemple, la pràc-tica dels europeus a l’Àfrica.10

En qualsevol cas, l’obertura de mercat, a partir del 1978, va significar uncanvi radical en l’estratègia xinesa de desenvolupament, que ha donat lloc almajor procés d’urbanització de la història. Això és el més important que estàesdevenint a la Xina avui, i és paradigma d’un procés mundial.

Per primer cop a la història de la humanitat, al segle XXI els habitants de lesciutats seran majoria al planeta, i la Xina està al centre d’aquesta gran transfor-mació. Els últims 20 anys, 200 milions de xinesos han deixat de ser rurals perconvertir-se en urbans. Els plans oficials per al 2020 preveuen que entre 300 i400 milions de camperols més deixaran de ser-ho. Com que cada habitant urbàxinès consumeix 3,5 vegades més energia que el seu compatriota camperol, elproblema de la sostenibilitat —que, naturalment, no és un problema xinès, sinóglobal— es planteja amb tota la seva crueltat... La Xina està al centre de tot això.

En què consisteix el miracle xinès?

Per tal de situar els termes de l’actual crisi rural, cal respondre primer a lapregunta: en què consisteix el miracle xinès? La resposta habitual defineix

9. John Friedmann, China’s Urban Transition, 200510. A les ciutats colonials britàniques d’Àfrica del sud i de l’est, la població nativa tenia prohi-

bit posseir sòl urbà o residir-hi permanentment. Fins al 1954, els africans van ser considerats“residents temporals” a determinades zones de Nairobi a les quals no hi podien tenir propietats.A Dar es Salaam només se’ls permetia residir com a mà d’obra temporal i a Rhodèsia/Zimbabwe,els natius no van poder tenir residències urbanes en propietat fins a la mateixa vigília de la inde-pendència. L’apartheid va portar aquesta pràctica fins al màxim nivell; entre el 1950 i el 1990, laprohibició de residir a les ciutats va mantenir la taxa d’urbanització pràcticament inamovible. MikeDavis, a Planet of slums, 2006

16

aquest miracle com un assumpte dels últims 25 anys. El redueix al períodepost-Mao en el qual les autoritats xineses van optar pel capitalisme i van acon-seguir un gran creixement sostingut. En realitat, el miracle va començar ambla Revolució Xinesa. No és un miracle de 25 anys, sinó de 57, que combinauna fase comunista i una altra de capitalista, i que inclou desastres tan evi-dents com els del Gran Salt Endavant, la Revolució Cultural i l’enorme degra-dació mediambiental, l’exacerbació de la qual estem presenciant ara.

Per als xinesos, després de sumar-ho i restar-ho tot, la Revolució va ser,abans que res, l’inici de la restauració de la pau, la unitat nacional i l’ordre.També el renaixement d’una gran nació mil·lenària que havia estat prostradamés d’un segle als estrangers. Quan va morir Mao, hi havia, per primer cop ala història per a gran part dels xinesos, prou menjar, roba i sostre, accés a l’e-ducació bàsica i assistència mèdica rudimentària. Va millorar la condició de ladona de manera radical, van eradicar el joc, l’opi i la prostitució. El creixementeconòmic mitjà anual va ser del 6%, es van construir dics, ferrocarrils, indús-tries, hospitals, escoles, la població es va doblar en 30 anys. Malgrat tots elspatiments i les barbaritats del maoisme, al poble xinès li va anar millor, en pa-ràmetres com el consum mitjà d’aliments, mortalitat i esperança mitjana devida, que a la immensa majoria de països del Tercer Món. La Xina va entrar al’ONU i al Consell de Seguretat, i va ser reconeguda com un gran integrant in-ternacional.

Sense la Revolució del 1949 i l’estatalització econòmica dels anys cinquan-ta, Deng Xiaoping no hauria pogut fer el seu propi gran salt endavant aprofi-tant amb intel·ligència determinades possibilitats de la globalització. Per això,quan parlen del seu actual renéixer nacional, els xinesos no comencen el comp-te al 1978, sinó al 1949, parlen dels “esforços continuats de moltes genera-cions de xinesos” i posen a Deng Xiaoping en una sèrie iniciada per Mao i SunYatsen.

Així doncs, situats en aquesta perspectiva més àmplia de 57 anys, quin ésel veritable miracle xinès? La resposta és: la resolució del problema “molta gent/ poca terra” (ren duo/tian shao). És a dir, un dilema bàsic de recursos. Aquestproblema és el principal maldecap del projecte xinès des de la Revolució.Veiem-ho.

“Molta gent” vol dir el següent:

17

• Avui són 1.300 milions d’habitants. Per al 2020, la Xina en tindrà uns 1.520milions.

• No s’arribarà a l’estabilització demogràfica fins al 2043, amb un màxim de1.550 milions d’habitants, és a dir, fregant el límit de 1.600 milions, queés el que els experts xinesos diuen que el país pot sostenir.

• Si es compleixen els plans d’urbanització actuals, al 2020 tindrem uns al-tres 300 o 400 milions més de camperols urbanitzats, però seguirem te-nint 800 milions de xinesos rurals, la mateixa xifra d’avui. Encara que laproporció s’hagi reduït de l’actual 67% al 53% del total, aquesta massahumana seguirà allà.11

“Poca terra” significa el següent:

• Amb només el 6% de la terra cultivable del món, la Xina dóna de menjaral 22% de la població mundial.

• La proporció de terra cultivable per càpita és ridícula, 1,4 mu (0,093 ha,0,5 ha per explotació), és a dir, menys del 40% de la mitjana mundial, 18vegades menys que la mitjana canadenca, 10 vegades menys que la rus-sa, 8 vegades menys que la dels EUA i la meitat que la de l’Índia.

Encara que la Xina és un país gran, si es traça una diagonal des de la pro-víncia de Heilongjiang, al nord, fins a la de Yunnan, al sud, tot el que quedaa l’oest, més de la meitat del país, són zones desèrtiques, d’altiplà o munta-nyes, amb prou feines útils per al conreu. A l‘est d’aquesta diagonal les con-dicions són millors, però hi ha moltes muntanyes. La qualitat de la terra cul-tivable és baixa: només el 28% es considera molt productiva. I, a diferènciade l’Índia, que té un sistema hidrogràfic molt més equilibrat, la Xina pateix unenorme desequilibri: al nord, el 46% de la població disposa de menys del15% dels recursos hidrogràfics; mentre que, al sud, el 53% disposa de mésdel 80% dels recursos. Els recursos hídrics per càpita són del 27% de la mit-jana mundial.12

11. Xifres i projeccions del Ministeri de Planificació Familiar.12. Les xifres sobre superfície i qualitat de la terra són de l’informe del Ministeri de Terra i

Recursos, divulgat al març del 2006 per l’Assemblea Nacional Popular.

18

La meitat dels camperols xinesos conreen més per menjar que per comer-cialitzar, ja que amb prou feines els sobra res. Només el 30% pot comercialit-zar més del 30% de la seva producció total. El 70% restant només és capaçde produir un petit excedent. És a dir: diversos centenars de milions de xine-sos depenen vitalment (en el sentit més literal) de la terra.

Aquest delicat miracle s’ha mantingut durant els 57 anys amb diversesfórmules. Totes aquestes fórmules han tingut en comú dues coses que nohan canviat, independentment del comunisme o capitalisme: la considera-ció que la terra no és instrument de producció sinó de supervivència, i quela seva escassetat es compensa mitjançant la igualtat i la proporcionalitatdel repartiment. En l’última versió, la fórmula ha consistit en el ja esmentatsistema genuí que distingeix entre dret d’usdefruit (familiar) i propietat (col·lec-tiva), en el qual la col·lectivitat dóna la terra a les famílies segons el nombrede boques de cadascuna. Si es trenca aquest equilibri, apareixen la misèriai la inestabilitat.

Històricament, aquest equilibri es va aconseguir a un preu enorme. Va cos-tar tres guerres, una revolució i molta violència amb milions de morts, però elseu resultat ha mantingut durant més de mig segle l’avantatge comparatiu dela Xina amb altres països en desenvolupament.

Si del Brasil es diu que és “un país molt ric en el qual només es veuen po-bres”, de la Xina se’n pot dir que “és un país pobre en el qual es veuen, rela-tivament, pocs pobres”. A Mèxic, la població rural pobre s’estima en el 34%,a l’Índia, en el 36%, però a la Xina, els pobres d’aquest tipus són molt pocs.És veritat que hi ha 400 milions de persones (més del 30% de la població) vi-vint amb menys de 2 dòlars diaris, no obstant això, fins ara la qüestió rural ala Xina està millor que a la majoria dels grans països en desenvolupament,malgrat que les seves condicions objectives, com ja hem vist, siguin més di-fícils. I no hi ha favelas, ni caòtiques megàpolis d’estil indi. Aquest és el mira-cle. El problema és que la urbanització i l’actual estratègia de desenvolupa-ment en general l’estan comprometent.

La urbanització fa que aquesta poca terra es converteixi en menys: l’am-pliació de les ciutats, la construcció d’altres de noves, les infraestructures,l’avançament de les quals és frenètic (41.000 km d’autopistes als últims 16anys, uns altres 24.000 km als pròxims 5 anys), resten anualment a l’agricul-

19

tura enormes quantitats de terra: 8 milions d’hectàrees la passada dècadaamb més de 30 milions de camperols afectats.

Aquesta terra restada a l’agricultura és expropiada a gent que la necessi-ta per menjar i que freqüentment no pot ser absorbida pel mercat laboral in-dustrial/urbà. Segons una enquesta realitzada a tres àrees del país, una ter-cera part dels expropiats no troba treball, fet que comporta una “marginalitzacióde la seva identitat social, ja que en quedar-se sense terra i no tenir feinadeixen de ser camperols sense arribar a ser urbans”. Gent que veu com elsdiners de les indemnitzacions se’l queden els funcionaris i els seus parentsrics.

Un extraordinari informe divulgat el 2005 ofereix els números de l’expro-piació. La terra agrícola perduda “des de l’inici de la reforma” és de 6,6 mi-lions d’hectàrees, diu. L’estimació de l’import de les indemnitzacions a preusde mercat durant tot aquest període ascendiria a mig bilió d’euros, dels qualsels afectats només en van rebre el 10%. La resta, 450.000 MEUR, va anar aparar a les butxaques de promotors, empresaris i funcionaris —aquests últimsmoltes vegades emparentats amb els anteriors—, que s’han enriquit ambaquest procés.

Aquest ha estat el context de la creixent protesta social. En 10 anys, lesprotestes tumultuoses, que impliquin més de 15 persones, s’han multiplicatper vuit. Cada any n’hi ha més (87.000 casos al 2005, un 6% més que al 2004),que implica milions de persones en tumults cada vegada més polítics. Més del65% d’aquests incidents de masses esdevinguts a les zones rurals estan vin-culats a les estafes lligades a les expropiacions. Dit això, s’ha d’entendre quel’augment de les protestes no reflecteix l’empitjorament de la situació delscamperols, sinó quelcom més complex. Naturalment, la política descrita noels agrada, però “els desfavoreix molt menys que la de l’època maoista”. Elque la protesta creixent reflecteix no és més que “l’augment de la possibilitatde protestar sense córrer riscos extrems”. D’altra banda, a diferència de l’èpo-ca maoista, quan estaven adscrits a la terra, ara els camperols emigrants es-tan més ben informats, observen en directe el contrast de la vida pagesa ambla ciutat i pateixen la discriminació a les ciutats. La fase de benestar rural haobert expectatives de prosperitat i millora, abans inexistents, que es veuenfrustrades amb les estafes de les indemnitzacions, els abusos amb els impos-tos i les injustícies contra les quals abans no es podia fer res. En resum, “les

20

noves possibilitats obertes per la reforma han suscitat, per si mateixes, mo-tius de protesta, discussió i tumult”.13

Sumant-ho tot, es pot dir que l’explotació dels camperols, ara robant-los laseva terra o amb els crònics impagats i estafes que suporta l’exèrcit emigrantocupat a les ciutats, ha continuat sent un factor principal de l’acumulació ori-ginària de capital; que ha contribuït a la transformació de poder administratiuen propietat realitzada durant la reforma de mercat; que una gran part de l’en-greixament de la nova minoria de nous rics urbans se sosté sobre les espat-lles dels camperols, i que la condició d’aquests, sent molt més lliure que a l’è-poca maoista, empitjora per múltiples factors, quasi tots com a conseqüènciade l’estratègia d’urbanització/industrialització.

La gran recepta en qüestió

El receptari occidental de mercat diu que l’agricultura xinesa no és rendible(perquè el 47% de la població laboral ocupada al sector primari només gene-ra el 15% del PIB) i que s’ha de privatitzar i rendibilitzar. La recepta desenvo-lupista occidental ignora que aquesta escassa productivitat ha produït l’esta-bilitat general del país durant mig segle. Ignora que en el sistema de competitivitatglobal i privatització les explotacions grans, si es volen ampliar per ser com-petitives, han de construir/destruir les petites. A l’Amèrica Llatina i als EUA,els petits agricultors s’han arruïnat en aquesta carrera. I a la Xina no hi ha capagricultor que no sigui petit.

El postulat central d’aquesta recepta sobre la pagesia n’afirma l’extincióprogressiva: un país desenvolupat no té més del 5% de camperols en la po-

13. La xifra de 8 milions d’hectàrees restades a l’agricultura en 10 anys és del director del GrupCentral de Treball Rural del Govern, Chen Xiwen (6 de juliol del 2006). L’enquesta sobre expro-piats de Lou Peimin, “When Farmers lose their Land. A case study in Pudong new area in Shanghai,Wenzhou in Zhejiang province and Guangyuan in Sichuan Province”, a China Economist, maig2006. L’estimació del robatori practicat amb les expropiacions és del llibre de Zhou Tianyong, vi-cedirector d’Investigacions de l’Escola Superior del Partit, adjunta també al Comitè Central,Breaking through the Obstacles to Development, Cantón, 2005. Sobre aquest informe, vegeu RafaelPoch-de-Feliu, “El robo del siglo”, a La Vanguardia (22 febrer 2006), <www.lavanguardia.es/pekin>.L’estadística d’incidents de masses és oficial, encara que alguns experts estimen que en realitates queda curta. Vegeu les consideracions sobre el caràcter de la protesta social en augment aBianco, 2005.

21

blació activa. És desenvolupat, precisament, perquè ha aconseguit urbanitzartota aquesta massa, i ha deixat al camp a una minoria a càrrec d’una agricul-tura que ha fet superproductiva.

Però a la Xina, i al món, on més de la meitat de la població és rural, aques-ta recepta no funciona. La meitat de la població mundial practica i depèn del’agricultura camperola. A la Xina una mica més (recordem-ho; el 67%, 800 mi-lions, sobre 1.200 milions l’any 2000). És impossible urbanitzar tota aquestamassa sense trencar el miracle de mig segle. Si aquest excedent es veu for-çat a emigrar a les ciutats només es podrà convertir en població marginal es-tablerta en suburbis, com és el cas de les grans ciutats de l’Àfrica, l’AmèricaLlatina, l’Índia i Manila i Jakarta a l’Àsia sud-oriental.

Als anys vuitanta i noranta, la Xina va ser l’únic país del món en desenvo-lupament que va aconseguir portar a terme un gran programa de construcciód’habitatges. L’estratègia d’urbanització va ser múltiple; ampliar les grans ciu-tats, desenvolupar-ne les mitjanes i les petites i crear-ne de noves. Malgrataixò, no va ser suficient per allotjar tots els emigrants, i els últims anys hanaparegut els primers símptomes de la típica urbanització malalta general, dela qual, dèiem, la Xina havia aconseguit escapar durant la primera fase del seudesenvolupament.

Mentrestant, des de l’afirmació concloent de Bairoch al 1985, la urbanitza-ció al Tercer Món ha anat molt a pitjor. Avui, “no hi ha res del dolor que vannarrar Dickens, Zola o Gorki que no existeixi a les ciutats del Tercer Món”. Desdel treball infantil fins al tràfic de dones i nens, la prostitució i la venda d’òr-gans per a trasplantaments, tot està aquí, a la vista de qui ho vulgui veure. Lamassa estigmatitzada com a redundant augmenta any rere any, com un pesatfardell que no pot ser assumit, ni avui ni en el futur, per l’economia global. Elmón dels barris de barraques, “un món humanament lleig, la major part aïllatde les solidaritats de subsistència del camp i igualment desconnectat de lavida política i cultural de la ciutat tradicional”, creix com una taca d’oli. Segonsestudis de l’ONU, al 2001 hi havia 921 milions de persones vivint en aquestsbarris; el 2005 són més de 1.000 milions, és a dir, un de cada tres habitantsurbans del planeta. Són el 6% de la població als països desenvolupats, peròel 78% als països en desenvolupament (el 99% de la població d’Etiòpia i elTxad, el 98% a l’Afganistan, el 92% al Nepal). Bombai té de 10 a 12 milionsd’habitants en aquests barris, Mèxic i Dhaca, entre 9 i 10 milions, Lagos, el

22

Caire, Karachi, Kinshasa, São Paulo i Delhi, de 6 a 8 milions. La població glo-bal en barraques augmenta el 2,2% anual, 25 milions de persones més l’any,sobretot a l’Àfrica. Per al 2030 o el 2040 potser seran 2.000 milions. Aleshores,“la pobresa urbana implicarà entre el 45 i el 50% de la població total residenta les ciutats”. Aquesta metamorfosi “és la crisi real del capitalisme”, conclouun autor amb la mateixa contundència de Bairoch fa un quart de segle.14

Si, com deia Bairoch el 1985, la urbanització és l’obstacle al desenvolupa-ment i l’agricultura la solució, és important comprendre allò que la recepta ca-pitalista-crematística de desenvolupament ofereix com a estratègia agràriacomplementària a la urbanització: una agricultura superproductiva que dónafeina a menys del 5% de la població activa. Recordem que aquesta agricultu-ra, que funciona a Europa, l’Amèrica del Nord i en zones de l’Amèrica del Sud,s’aconsegueix sobre la base d’enormes entrades energètiques no renovablesque representen, com a mínim, el 15% de tota l’energia consumida als païsosdesenvolupats. I que, tant a la Xina com a tot el món, no hi ha recursos ener-gètics per alimentar-la. Encara que n’hi hagués, què s’hauria de fer dels cen-tenars de milions de camperols superflus que flueixen cap a les ciutats en lesquals no hi ha llocs de treball per a ells?15

Històricament, l’Occident va solucionar el problema fent dues coses: aca-parant el gruix dels recursos energètics globals (el tren de vida dels païsoscentrals en els que hi viuen el 15% de la població mundial reposa sobre això)i transferint els seus excedents demogràfics al “nou món”. Aquest esquemano serveix ni per a la Xina ni per al món en desenvolupament en general (o si-gui, no serveix per al 75% de la població mundial), perquè no hi ha cap de lesdues coses: ni recursos perquè tots visquin com nosaltres, ni “nous mons” onenviar centenars de milions de camperols superflus.

14. Per a l’estudi de l’ONU, Informe sobre l’estat de les ciutats del món 2006/2007, ONU-Habitat.També, Eduardo López Moreno a Slums of the World: The Face of Urban Poverty in the New Millenium,Nairobi, 2003. Per a totes les citacions, vegeu Davis, Planet of Slums, 2006. L’autor esmentat ésJan Brenan, a The Labourer Poor, citat per Davis.

15. L’ampliació d’un subproletariat urbà, pobre, en precari o a l’atur, a les ciutats xineses, for-ma part dels símptomes “d’urbanització malalta” abans referenciats. La xifra oficial de pobres ur-bans a la Xina era del 6 al 8% de la població de les ciutats al 2004. Fonamentalment són: treba-lladors acomiadats d’empreses estatals, habitants de ciutats la indústria tradicional de les qualsha cessat, jubilats que viuen de pensions exigües i treballadors rurals emigrats. A: Feng Jianghu,El nou subproletariat urbà a la Xina, Beijing Review, 12/2006.

23

Què passarà quan el petroli desaparegui? Com diu Lester Brown, “ningú nosap quan passarà exactament, però la producció mundial assolirà el seu mà-xim i començarà a davallar en un futur no gaire llunyà. El que més em fa que-dar parat no és aquest descens que està per venir, sinó la quasi completa ab-sència universal de preparació per quan passi això”.16

Una solució és la violència a gran escala, el genocidi dels superflus i la gue-rra, la forma clàssica en què els homes han solucionat històricament els seusproblemes de molta gent / escassos recursos, però no sembla que els xine-sos la vulguin acceptar. A més, en el món modern, amb la seva nova capaci-tat tècnica de socialitzar les armes de destrucció massiva, s’han acabat lesguerres colonials fàcils de fusells contra llances. Guerres fàcils com les d’Iraqi Iugoslàvia, no ens poden fer perdre de vista la creixent possibilitat i fotesatècnica de respostes de destrucció massiva a càrrec dels vençuts, els deses-perats o els criminals, l’ignorat missatge profund de l’11-S novaiorquès. Unmón futur basat en el desenvolupament desigual i amb una enorme massa dedesheretats és més perillós per als privilegiats que les seves equivalències co-lonials del passat.

Un cop definits els termes de la crisi és necessari fer una breu digressió so-bre “el comunisme xinès”.

Una definició simple de “comunisme xinès”

Una de les preguntes més comprensibles que es fa la gent quan va a la Xinai veu el capitalisme neolliberal desencadenat que hi ha allà, la voracitat delconsumisme urbà, l’explotació a les fàbriques i el darwinisme social en as-sumptes com ara l’educació i la sanitat, és: què té a veure això amb el socia-lisme? La resposta més simple que podem oferir és recordar que el règim de-fineix el seu sistema com a “socialisme amb característiques xineses” i queen un país amb tant de passat aquesta postil·la conté el gruix del concepte.Podem afegir el consell de no sobreestimar els decorats ideològics i concen-trar-se en l’essència. I l’essència és que als anys vint i trenta del segle passat,

16. Vegeu: Claire Hope Cummings: Ripe for Change: Agricultures’s Tipping Point. A WorlWacht,Jul./Ag. 2006. Lester Brown a: Plan B: Rescuing a Planet Under Sress and a Civilizacion in Trouble,2006.

24

els xinesos “van comprar” el socialisme per les mateixes raons per les quals“van comprar” el capitalisme als vuitanta: perquè era el més eficaç i el que te-nia més èxit d’allò que hi havia al mercat de les receptes de modernització.

Ara ja gairebé ho hem oblidat, però als anys trenta la URSS sortia pràctica-ment indemne de la crisi del 1929 que va assolar els EUA i altres potènciesoccidentals, i aconseguia creixements i avenços molt notables. Hi ha docu-ments del Departament d’Estat Nord-Americà d’aquella època en què es par-la de les economies de planificació central, i es dóna per suposada la seva su-perioritat.17 Així que els xinesos van comprar el més modern que hi havia a labotiga aleshores.

El “comunisme” era un producte que cadascú es cuinava a la seva mane-ra i tots sabem que la cuina xinesa té prou personalitat. Per a nosaltres és unacuina desconcertant, no només per la manera de preparar-la, els seus saborsi les seves olors, sinó per la manera en què se serveix i es menja (fins i tot l’ins-trument per portar-se-la a la boca és diferent), per les seves prioritats (nos’acaba amb fruita, sinó amb una sopa de fideus) i per la seva “filosofia inter-na” (totes aquestes històries amb el “yin” i el “yang”, el calent i el fred, etc.).El comunisme xinès no va tenir relació directa amb Marx, amb Europa, sinóque va arribar traduït del rus, procedent de Stalin, algú més proper a Ivan elTerrible que als socialistes europeus. Així que, seguint amb l’analogia culinà-ria, podríem dir que allò de Mao va ser un “refregit d’un refregit”.

Mao va ser un home d’estat xinès i un gran buròcrata, però també un visio-nari voluntarista. Deia que els homes podien moure muntanyes i “prendre elcel per assalt”. Era conscient de l’enorme força inercial de la mil·lenària tradi-ció xinesa i pretenia vèncer-la mitjançant una lluita que s’havia de renovar pe-riòdicament per tal d’evitar el retorn inexorable a les debilitats i degeneracionstradicionals. Deia que el PC hauria de lluitar per la seva supervivència cadaset o vuit anys. D’aquí el seu gran salt endavant dels cinquanta i, 10 anys des-prés, la seva revolució cultural, les dues catàstrofes que entelen el seu llegathistòric. Però Mao no era un xinès típic. Els governants xinesos típics s’as-semblen més a gent com Zhou Enlai, Liu Shaoqi o Deng Xiaoping: realistes,

17. Vegeu, per exemple, les consideracions del director de la Cia, John Foster Dulles, sobre elsuperior creixement de l’economia soviètica a C. D. Jackson, a H. W. Brands, The Devil We Knew.Americans and the Cold War, pàg. 70, 1993.

25

pragmàtics i moderats. Als setanta, tota aquella evidència d’eficàcia del co-munisme es va acabar i aquest tipus de gent va optar pel capitalisme.

Per a nosaltres, que observem el món des del passeig de Gràcia de Barcelona,capitalisme i comunisme són com la nit i el dia, però des del punt de vistad’un país en desenvolupament, obsessionat per sortir del forat de la misèriai el retard, aquests dos sistemes estan units per la mateixa lògica de moder-nització. Al supermercat dels anys vuitanta allò que el venedor deia que fun-cionava (i el que l’experiència suggeria observant els “tigres asiàtics” de l’en-torn de la Xina) era el capitalisme, així que els xinesos el van comprar, sensecap ruptura interna, perquè l’impuls, l’ànsia i l’objectiu als vuitanta continua-va sent el mateix que el dels anys trenta i quaranta, i el mateix que l’actual:construir un país fort i pròsper. Arribem així a una definició simple de “comu-nisme xinès”.

Després de la Revolució d’Octubre, Lenin va definir el comunisme rus com“el poder dels soviets, més l’electrificació de tot el país”. Ara podríem dir, “elcomunisme xinès és construir una Xina forta i pròspera més el Da Tong”. El“Da Tong”, traduït com a “gran harmonia” o “gran unitat”, és l’ideal confucia-nista de la cohesió social derivada d’una economia pròspera i una societat es-table. Sens dubte, dins d’aquesta definició de “comunisme xinès” hi cap tot.Tot... sempre que contribueixi als objectius de fortalesa-prosperitat i harmo-nia-estabilitat.18

Recapitulació

Així que aquesta crisi relaciona tot el que aquí hem anat enumerant com aessencial: allò que hem quedat que era el més important que està passant avuien aquest país (la urbanització/industrialització en clau occidental), posa enperill el miracle sostingut des de fa 57 anys (el fràgil equilibri “molta gent / pocaterra”), cosa que, alhora, compromet allò que hem definit com a veritable es-sència del comunisme xinès (un país fort i pròsper més el Da Tong). De tot això

18. A la segona meitat del segle XX es conclou un període d’acumulació originària per a la in-dustrialització a càrrec de l’Estat. Alguns experts estrangers ens designen per això com “un paíscomunista” o “socialista”, però nosaltres responem, “no som cap país “-isme”, som a la Xina, somal País del Centre”, diu el professor Wen Tiejun. En conversa amb l’autor.

26

podem, raonablement, deduir que presenciarem una nova recerca de recep-tes, com la de Mao als anys vint o la de Deng als setanta.

En el món acadèmic ja hi ha una escola que treballa i reflexiona cap a aques-ta direcció, per més que la seva influència és lluny de ser decisiva.

“Ningú al món pot resoldre el problema de la protecció mediambiental pera 900 milions de camperols, per això necessitem revitalitzar la nostra civilitza-ció agrària amb els seus mil·lennis d’història, i alleujar la sort dels camperolsmitjançant la rehabilitació de la cultura comunal de grup”. “El concepte de cul-tura ecològica conté molt del que està inclòs a la nostra tradició taoista i con-fucianista”. On es va originar aquesta tradició?: en una societat de petits agri-cultors amb milers d’anys d’història. “Per això ara m’ocupo del desenvolupamentrural i la protecció mediambiental, com a un assumpte derivat de la nostra his-tòria”, diu el professor Wen Tiejun.

A l’àmbit institucional, des del 2002, assistim a un canvi considerable en l’es-tratègia del Partit Comunista. El discurs oficial està començant a introduir esme-nes a l’estratègia de desenvolupament. Al 2002 va ser el concepte de creaciód’una “societat modestament acomodada” que suggeria preocupació davantla polarització social. Dos anys després, al 2004, es va introduir el concepte de“desenvolupament científic”, que suggereix que el desenvolupament/ creixementpot no ser “científic” i estar mal concebut. Al 2005 es va encunyar el projectede construir una “societat harmoniosa”, que abunda en tot l’anterior, i al 2006es declara com a primera prioritat del XI Pla Quinquennal 2006-2010, “l’Edificaciód’un nou agrosocialisme”, un programa de subvencions, inversions i ajudes al’abandonat sector agrari. A la seva formulació, aquestes esmenes no tenen resa veure directament amb el tipus d’arguments i dades exposats en aquestes pà-gines, sinó que, naturalment, són fruit d’una percepció molt més tecnocràtica iadministrativa de la realitat. Però en aquesta percepció, la crisi rural és el factordecisiu, perquè amb un desenvolupament rural estancat i sense perspectiva, nocreix el mercat intern i la Xina depèn, cada cop més, de la demanda externa,que no pot sostenir el país molt temps sense exposar-lo a riscos seriosos.19

19. Per als límits de la “fàbrica global” exportadora xinesa, la seva debilitat a la globalització ila creixent dependència de les multinacionals, vegeu Rafael Poch-de-Feliu, Per què la Xina no ésun drac i La Xina a la globalització: més dependència i menys entusiasme. A Diari de Pequín, <www.la-vanguardia.es/pekin>.

27

Independentment de quin sigui l’abast d’aquestes esmenes, tant els termesgenerals de la crisi com la forma tradicional de govern xinesa, empenyen capa un replantejament general. Insisteixo: els camperols són la majoria de la po-blació del país, i ho seguiran sent d’aquí 20 o 30 anys, el seu futur no té so-lució dins l’actual estratègia de desenvolupament, perquè la present industria-lització/urbanització no és capaç d’absorbir la gran massa rural xinesa d’unaforma semblant a la practicada a l’Occident en el passat, sense crear proble-mes i desequilibris encara més crítics que els que pretén solucionar. Així queels xinesos hauran de tornar a mirar què hi ha a la botiga, com va fer Mao alsanys vint i Deng als setanta. Però la impressió és que aquesta vegada no hiha gran cosa als prestatges. D’aquí algunes preguntes:

Quina és la recepta, el nou paradigma socioeconòmic, la ideologia més mo-derna avui, la que més s’adapta a les necessitats i preguntes existencials dela humanitat en un món amb molta gent i recursos energètics exhauribles?

On és el “plànol” d’aquest sistema econòmic del futur dotat d’una raciona-litat i una moral superiors, col·lectivista però no dictatorial, molt més pobre perals actuals rics, però més segur en una escala global, responsable, ecològicai sostenible, capaç de realitzar el “Da tong”, l’harmonia universal confucianis-ta, etc.? De moment només tenim una situació que empeny. La mateixa pres-sió de la necessitat. Amb la seva crítica relació entre població i recursos, laXina és aquí, en el primer lloc de la situació, però darrere hi som tots. Per aixòel debat sobre el món rural a la Xina és cabdal per al món de demà. Com diuun investigador xinès, “si la Xina pot realitzar el seu propi desenvolupamentsostenible, cap país del món no podrà dir que no és capaç de fer-ho també”.20

20. Niu Wenyuan de l’Institut de Política i Administració de l’Acadèmia de Ciències Xinesa. A:Sustanaible Development Strategy: An Inevitable Option China in the 21Century. Al Foro Siglo XXI,Pequín, setembre 2005.

28

L’impacte de la Xina a la indústria i a l’economia europea

Joan Canals i Oliva: Vicepresident del CTESC (Foment del Treball Nacional).

Parlar de la Xina és fer-ho d’un país amb una cultura i una tradició de mésde 5.000 anys. Però, alhora, és parlar del país més poblat de la Terra, amb1.300 milions d’habitants i una economia amb una capacitat d’expansió quepot fer canviar els plantejaments de les tradicionals economies occidentals.

Al començament del segle XIX, Napoleó Bonaparte ja va dir que podíem tre-molar si la Xina despertés. Al 1830, el PIB xinès representava el 30% del PIBtotal mundial, però després es va produir una profunda i perniciosa decadèn-cia de l’imperi xinès, a causa de la guerra de l’opi, la guerra xinojaponesa, lainvasió de part de la Xina pel Japó, la caiguda del sistema imperial, el des-membrament interior del país durant la República, la caiguda del govern deChiang Kai-shek i la presa del poder per Mao Zedong, amb errors econòmicsi històrics, com ara el Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural.

Amb la desaparició de Mao i el pragmatisme econòmic de Deng Xiaopingi dels líders polítics que l’han seguit, comença l’obertura de la Xina a l’exterior iel formidable desenvolupament econòmic que el país ha tingut els últims 15 anys.

Observant els quadres que segueixen a continuació, ens podem fer una ideade què representa la Xina en l’economia mundial, del que és, d’on ve, on és icap a on va.

29

Observant les xifres del Fons Monetari Internacional sobre les taxes del creixe-ment del PIB de les diferents regions del món i de la Xina, podem constatar queel creixement durant el període 1987-2006 ha estat prou uniforme a escala glo-bal, amb unes taxes mitjanes per damunt del 3% anual, però amb un creixementdels països emergents de l’Àsia molt superior durant tot el període, i dins d’a-quests la Xina ha duplicat la taxa mitjana mundial. Mentrestant, els creixementsdels països desenvolupats han estat prop de la mitjana mundial, encara que lazona de l’euro i el Japó han anat quedant enrere en aquest creixement. En re-sum, el món està creixent gràcies als països asiàtics, i molt especialment a la Xi-na, i tot això malgrat que el Govern xinès prova de frenar aquest creixement cons-tant al voltant del 10% anual acumulatiu, amb la finalitat d’evitar el reescalfamentde la seva economia i aconseguir un creixement més harmònic i equilibrat.

30

1987-1996 1996-2004 2004 2005 2006 P

EUA 2,9 3,3 4,2 3,5 3,5

Japó 3,2 1,2 2,3 2,8 2,9

Zona de l’euro (12 països) sd 2,1 1,8 1,4 2,1

Àsia emergent 7,8 5,8 8,2 7,9 8,3

Xina 10,0 8,5 10,1 9,9 10,1

Índia 5,9 5,9 7,1 8,1 8,5

Amèrica Llatina 2,7 2,7 5,6 4,1 3,8

Espanya 2,7 3,5 3,1 3,4 3,5

Món 3,3 3,8 5,1 4,5 4,8

Font: FMI.

Taxes de creixement anual mitjà del PIB 1987-2006

1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005

Xina 7,8 7,6 8,4 8,3 9,1 10,0 10,1 9,9

Món 2,8 3,7 4,7 2,4 3,0 4,0 5,1 4,5

EUA 4,2 4,4 3,7 0,8 1,6 2,7 4,2 3,5

Zona de l’euro 2,8 2,7 3,8 1,7 0,9 0,7 2,0 1,4

Japó -1,0 -0,1 2,4 0,2 -0,3 1,4 2,3 2,8

NEIA 3 -3,5 6,4 7,0 0,5 4,6 2,5 5,0 3,4

Països en

desenvolupament 3,0 1,0 5,8 4,1 4,8 6,5 7,3 6,4

Amèrica Llatina i Carib 2,3 0,4 3,9 0,5 — 2,2 5,6 4,1

Font: FMI.

Creixement del PIB 1998-2005 (en %)

Des d’un altre punt de vista, hi ha un consens en el fet que el creixementdel comerç entre països contribueix a una millor situació econòmica i un be-nestar més elevat per als seus habitants.

En els quadres següents, elaborats per l’Organització Mundial del Comerç,s’evidencia quina ha estat la distribució mundial de circulació de mercaderies(exportacions i importacions):

31

1983 1993 2003 2004

Europa 43,5 45,4 46,1 45,3

EUA 11,2 12,7 9,9 9,2

Àsia 19,1 26,1 26,1 28,8

Austràlia / Nova Zelanda 1,4 1,5 1,2 1,2

Japó 8,0 9,9 6,4 6,4

Àsia emergent 9,7 14,7 18,5 19,2

Àsia emergent 1,2 2,5 6 6,7

Índia 0,5 0,6 0,8 0,8

Amèrica Llatina i Carib 4,4 3 2,9 3,1

Resta del món 21,8 12,8 15 15,6

Total mundial 100,0 100,0 100,0 100,0

Font: WTO.

Proporció en les exportacions mundials de mercaderies 1983-2004

1983 1993 2003 2004

Europa 44,2 44,8 45,4 44,8

EUA 14,3 16 17,1 16,5

Àsia 18,5 23,3 23 24

Austràlia / Nova Zelanda 1,4 1,5 1,4 1,4

Japó 6,7 6,4 5 4,9

Àsia emergent 10,4 15,4 16,6 17,7

Xina 1,1 2,8 5,4 6,1

Índia 0,7 0,6 0,9 1,1

Amèrica Llatina i Carib 3,8 3,3 2,5 2,6

Resta del món 19,2 12,6 12 12,1

Total mundial 100,0 100,0 100,0 100,0

Font: WTO.

Proporció en les importacions mundials de mercaderies 1983-2004

En els dos quadres es constata el manteniment d’Europa en el comerç mun-dial, amb un 45% aproximadament del total, mentre que els Estats Units re-dueixen les exportacions del 12% al 9% i augmenta lleugerament les impor-tacions, fins al 16-17%.

No obstant això, el major dinamisme comercial es produeix als països del’Àsia emergent, que passen d’unes exportacions del 9,7% mundial al 1983,a més que duplicar-les fins al 19,2% al 2004, i dins d’aquests països la Xinaés el gran motor expansiu en multiplicar per sis les exportacions, que han pas-sat d’una quota de l’1,2% a una del 6,7%.

Paral·lelament, però amb menys intensitat, augmenten les importacions al’Àsia i a la Xina, en especial de béns d’equipament i matèries primeres, persustentar el formidable desenvolupament que té aquesta zona.

Resumint, la Xina i els seus veïns asiàtics són el motor del creixement delcomerç mundial i, per això, són actors d’excepció en el procés de globalitza-ció del nostre comerç i la nostra economia.

Però no tan sols el desenvolupament d’aquesta zona ve donat per les ex-portacions, sinó que, com es pot observar en els quadres següents desen-volupats per la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvo-lupament (UNCTAD), també té molt a veure-hi l’aportació contínua de recursosfinancers.

32

Països en desenvolupament 193.224 191.284 229.295 246.057 209.431 155.528 166.337 233.227

Àsia emergent 103.364 93.090 107.775 140.568 101.567 86.318 94.756 137.705

Xina 44.237 43.751 40.319 40.772 46.846 52.743 53.505 60.630

Índia 3.619 2.633 2.168 2.319 3.403 3.449 4.269 5.335

Amèrica Llatina 73.275 82.040 108.255 95.358 83.725 50.492 46.908 67.526

Món 481.911 686.028 1.079.083 1.392.957 823.825 716.128 632.599 648.146

Font: UNCTAD.

Fluxos d’inversió directa estrangera per zona de destinació 1997-2004(milions de dòlars)

Podem observar el pes creixent de l’Àsia, no tan sols com a receptor de ca-pitals, sinó també com a generador d’inversions a l’exterior, especialment a lamateixa regió. A títol d’exemple, durant el període 2000-2004, mentre que elsfluxos financers entre els països llatinoamericans va ser de tan sols 2.701MEUR, els dels asiàtics es van elevar a 47.881 MEUR.

És destacable el creixement de la recepció d’inversió directa de la Xina du-rant el període 1980-1997, de 530 milions de dòlars a 44.237, per seguir crei-xent després de forma constant i recurrent fins als 60.000 milions al 2004 i72.000 milions al 2005, que supera amb aquesta inversió, afegint-hi la rebudaper Hong Kong, els Estats Units i tots els països europeus, de forma indivi-dual.

33

Països en desenvolupament 12.500 25,20 22.200 18,70 91.500 36,00 213.858 24,00

Àsia emergent 6.100 12,30 10.700 9,00 57.598 22,60 109.273 12,20

Xina 530 1,10 2.490 2,10 25.476 10,00 43.185 4,80

Índia sd sd 1.085 0,40 2.828 0,30

Amèrica Llatina 4.700 9,50 8.300 7,00 27.100 10,70 88.531 9,90

Món 49.700 100,00 119.000 100,00 254.300 100,00 892.761 100,00

Font: UNCTAD.

Fluxos d’inversió directa estrangera per zona i països de destinació 1980-2002(Milions de dòlars USA - mitjana anual)

160.000140.000120.000100.00080.00060.00040.00020.000

01997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004

Xina Índia Amèrica Llatina

Fluxos d’inversió directa estrangera per zona de destinació 1997-2004 (milions de dòlars)

Font: UNCTAD.

Centrant-nos, a partir d’ara, en la realitat de la República Popular de la Xina,tenim la fotografia següent de la seva evolució econòmica en tres períodes,des del 1979:

El creixement del PIB, en quasi un quart de segle, ha estat sostingut, cons-tant i recurrent per damunt del 9% anual acumulatiu, cosa que equival a mul-tiplicar per deu la seva riquesa durant el període.

Són destacables els forts increments en el sector industrial (PIB del sectorsecundari), així com en el consum exterior i en les exportacions, que han es-tat un dels motors fonamentals de l’expansió econòmica i dels canvis socialsque aquesta ha produït.

Per això, ha reclamat matèries primeres que ha hagut d’importar de forma crei-xent, així com petroli. El subministrament dels productes energètics i de les ma-tèries requerides per mantenir la indústria xinesa i l’expansió contínua, ha estatuna de les preocupacions dels seus governants, que s’han llançat a la inversió endiversos països llatinoamericans per tal d’assegurar les fonts d’aprovisionament.

La recepció d’inversions de capital exterior, que ha estat constant els últimsanys, ha contribuït a donar estabilitat i força al desenvolupament de l’econo-mia xinesa. Així, no ha d’estranyar que empreses subsidiàries d’empreses es-trangeres facin el 65% de les exportacions xineses. Tot això ha contribuït aconvertir les grans multinacionals globals en socis d’empreses xineses inte-ressades en l’evolució positiva del mercat interior i exportador xinès.

34

Població 1,2 1,0 0,7

Ocupació 2,4 2,1 1,1

PIB 9,4 9,3 8,5

PIB sector primari 4,6 4,0 3,3

PIB sector secundari 11,3 12,0 9,8

PIB sector terciari 10,0 8,4 8,2

Producció energia 4,9 4,8 5,2

Consum domèstic 15,5 14,5 10,2

Exportacions 17,1 17,5 18,3

Importacions 16,4 16,2 21,6

La Xina: taxes de creixement

L’aportació de l’economia xinesa al creixement mundial des del 1990 ha es-tat, segons l’FMI, equivalent a la dels Estats Units o a la de la Unió Europea,i molt superior a la del Japó o l’Índia.

Com ja hem vist abans, el paper del comerç exterior en el model de creixe-ment xinès ha estat determinant. Sense l’expansió exportadora, aquest crei-xement hagués estat impensable, i té molt a veure amb la incorporació de laXina al 2000, fet que ha representat multiplicar per tres les xifres d’exportació

35

Exercicis Nombre de projectes Valor (100 millons dòlars USA)

1979 - 1984 3.365 281,26

1985 3.145 102,69

1989 5.909 114,79

1990 7.371 120,86

1995 37.184 1.032,05

1996 24.673 816,10

1997 21.138 610,58

1998 19.850 632,01

1999 17.022 520,00

2000 22.347 711,30

2001 26.140 719,76

2002 34.171 847,51

2003 41.081 1.169,01

2004 43.664 1.565,88

Total 510.624 12.708,13

Font: NAS of China.

Inversions de capitals exteriors a la Xina

70.000

60.000

50.000

40.000

30.000

20.000

10.000

02000 2001 2002 2003 2004 2005

Evolució de la inversió estrangera a la Xina (milions de dòlars USA)

Font: NBS.

des d’aquest any. A continuació es detalla l’evolució del comerç exterior xinèssegons la National Bureau of Statistics of China:

36

25

20

15

10

5

0EUA UE Xina Japó Índia

1990-2004 1999-2004 % del PBm (2004)

2018

20,9

17 16

21,120 21

13,2

5 56,9 7 7 5,9

Contribució dels EUA, la UE, la Xina, el Japó i l’Índia al creixement del PBm1990-2004/1999-2004

Font: FMI.

Exercicis Exportacions Importacions Saldo comercial

1978 97,5 108,9 -11,4

1980 181,2 200,2 -19,0

1985 273,5 422,5 -149,0

1989 525,4 591,4 -66,0

1990 620,9 533,5 87,4

1991 719,1 637,9 81,2

1992 849,4 805,9 43,5

1993 917,4 1.039,6 -122,2

1994 1.210,1 1.156,1 54,0

1995 1.487,8 1.320,8 167,0

1996 1.510,5 1.388,3 122,2

1997 1.827,9 1.423,7 404,2

1998 1.837,1 1.402,4 434,7

1999 1.949,3 1.657,0 292,3

2000 2.492,0 2.250,9 241,1

2001 2.661,0 2.435,5 225,5

2002 3.256,0 2.951,7 304,3

2003 4.382,3 4.127,6 254,7

2004 5.933,2 5.612,3 320,9

Font: National Bureau of Statistics of China.

Comerç exterior de la Xina 1978-2004 (100 milions de dòlars USA)

Des del 1994 al 2004 les exportacions s’han multiplicat per cinc, però lesexportacions als Estats Units ho han fet per sis i a la Unió Europea, per set.

Els últims anys, el primer receptor de mercaderies xineses ha estat el Japó,seguit per la Unió Europea i els EUA, per aquest ordre.

37

Des de la Xina al món 121,0 148,8 151,0 182,8 183,8 194,9 249,2 266,1 325,6 438,2 593,3

Des de la Xina als EUA 21,5 24,7 26,7 32,7 38,0 42,0 52,2 54,4 70,1 92,6 125,1

Des de la Xina a la UE-25 16,3 20,2 20,9 25,2 29,8 32,1 40,8 44,2 52,5 78,4 107,3

Exportacions totals des de la Xina 1994-2004 (milers de millons de dòlars USA)

2004

2002

2000

1998

1996

1994

Des de la Xina al món Des de la Xina als EUA Des de la Xina a la UE-25

0,0 100,0 200,0 300,0 400,0 500,0 600,0 700,0

Món 241,38 332,21 435,69

EUA 22,5 28,43 34,73

UE-25 31,94 45,19 58,61

Japó 52,5 72,86 92,91

Altres països de l’Àsia 94,78 128,38 167,41

Exportacions xineses per regions mundials2002-2004 (milers de milions de dòlars USA )

Altres païsosde l’Àsia

2002 2003 2004

0 100 200 300 400 500

Japó

UE-25

EUA

Món

Exportacions

Les importacions han crescut a un ritme més lent. El primer proveïdor haestat la Unió Europea, seguit dels Estats Units.

No obstant això, convé analitzar quina és l’evolució del cistell de productesque la Xina exporta als Estats Units i a la Unió Europea.

Mentre que els productes manufacturats estan creixent al mateix nivell que lamitjana de les exportacions, els productes amb base tecnològica (electrònica iinformàtica) ho estan fent a un ritme superior, especialment a la Unió Europea.

D’alguna manera, el model exportador està recordant el japonès dels anysposteriors a la Segona Guerra Mundial: començar pels productes manufactu-rats, quasi mercaderies (commodities), per anar augmentant gradualment elvalor afegit i l’aportació tecnològica dels productes exportats. Actualment, laXina ja és el primer exportador mundial de productes electrònics i d’alta tec-nologia, i ha superat els Estats Units.

Tot això amb el suport d’una enorme inversió en formació (cada any hi hamés de 500.000 nous enginyers), en tecnologia i innovació i amb un augmentcontinu de la productivitat, a la qual cal afegir la tradicional agressivitat comer-cial xinesa i el seu pragmatisme empresarial i productiu, que genera una for-ça imparable.

1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004

Des de tot el món a la Xina 115,6 132,1 138,8 142,4 140,2 166,7 225,1 243,6 295,2 412,8 561,2

Des dels EUA a la Xina 13,9 16,1 16,2 16,3 16,9 19,5 22,4 26,2 27,3 33,9 44,7

Des de la UE-25 a la Xina 18,9 21,5 20,1 19,3 20,9 25,8 31,2 36,3 39,4 54,4 70,1

Importacions totals a la Xina 1994-2004 (milers de milions de dòlars USA)

38

2000

1998

1996

1994

0,0 50,0 100,0 150,0 200,0 250,0 300,0

Importacions

Sobre la base dels continus superàvits comercials, la no-revaluació del iuani les inversions estrangeres, s’ha convertit en el primer país en reserves de di-vises del món, amb un estoc de més de 800.000 milions de dòlars (cinc ve-gades les de la UE).

Una evolució tan espectacular està canviant constantment la imatge delpaís, començant per tota la zona costanera i endinsant-se com una tacad’oli cap a l’interior a través de les valls dels grans rius xinesos. S’ha pro-

39

EUA 2002-2004 2002 2003 2004

Importacions totals 18 22 22 29

Manufactures 18 22 22 29

Maquin. i equip. transport 25 32 32 42

Maquin. proces. de dades 34 42 54 50

Circuits eletrònics 15 17 15 53

Tèxtils 24 35 35 27

Peces de roba 13 9 19 20

UE-25 2002-2004 2002 2003 2004

Importacions totals 23 16 41 33

Manufactures 24 18 41 32

Maquin. i equip. transport 32 23 54 41

Maquin. proces. de dades 36 28 64 38

Circuits eletrònics 43 66 70 52

Tèxtils 19 18 32 29

Peces de roba 17 16 27 22

Exportacions de la Xina. Evolució percentual anual per tipus de productes

5 Èlit

10 Professionals urbans

50 Resta de població urbana

Classe mitjana urbana

Població rural

65

450

800Niv

ell d

e re

nda

2005

180

520

600

2010

La Xina: estructura de població (Milions d’habitants)

duït un fort desplaçament de població des de l’interior cap a la costa i desde l’agricultura cap a la indústria. Aquest procés seguirà i incrementarà lapoblació urbana i la incipient classe mitjana, i anirà reduint ràpidament la po-blació rural.

Tot això generarà un important mercat intern, que és una font d’oportuni-tats per als exportadors occidentals. Els 65 milions d’habitants d’elit existentsactualment es convertiran en 180 milions l’any 2010.

Malgrat tot, els costos de producció mitjans a la Xina encara segueixen sentmolt competitius, tal com es pot constatar al quadre següent:

40

Cost de la mà d'obra Inversió Costos Economia Impostos ide capital operatius d'escala altres costos

Els costos a la Xina segueixen sent molt competitius

Costos euro/any Cost a Cost EstalviEuropa a la Xina

Obrer en liniade producció 15.000 1.700 -88,67%

Operari qualificat 25.000 5.000 -80,00%

Director 58.000 32.500 -43,97%

Horestreballades/any 1.750 2.200 25,71%

Renta fàbrica5000m2 205.000 126.000

Electricitat 0,06 0,06

Aigua (T) 0,08 0,19

Tractament aïgues brutes (T) 0,7 0,2

Gas natural m3 0,19 0,26

Vapor industrial m3 10,41 13

Costos Cost a Cost aeuros/any Europa la Xina EstalviImpostos corporatius 36 15 -57,14%

Tot aquest sistema econòmic, caracteritzat per l’esforç exportador i la competi-tivitat xinesa, juntament amb la forta capacitat d’estalvi del poble xinès (més del40% de taxa d’estalvi, com a conseqüència de la falta d’un sistema públic deseguretat social, de pensions i d’atencions sanitàries), està actuant de motor i al’hora d’equilibri de l’economia mundial, atès el pes econòmic de la Xina al món.

• La Xina, en exportar a preus molt competitius, està actuant de fre a lestensions inflacionistes d’Occident, com a conseqüència de l’augment delspreus del petroli i de les matèries primeres.

• Aquestes exportacions generen forts superàvits comercials, que es tra-dueixen en reserves de divises, atès el nivell d’estalvi de la Xina.

• Les reserves serveixen per importar matèries primeres i equips que retro-alimenten el sistema i, a l’hora, financen els enormes dèficits comercialsdels Estats Units, ja que adquireixen bons del Tresor americans.

• Adquireixen valors mobiliaris americans, de manera que s’evita quel’emissió contínua provoqui un augment dels tipus d’interès per falta dedemanda.

• La paradoxa és que l’estalvi d’un país encara pobre (la Xina) finança, abaix cost, l’excessiu consum d’un país ric (EUA).

41

El paper de la República Popular de la Xinaen la conjuntura econòmica mundial

Exportacions viapreus baixos als Estats Units

i a la Unió europea

Superàvit en balança percompte corrent.

Acumulació de reserves de dòlars.Superàvit recurrent en balança

financera

Inversió estrangera directaatreta pels costos baixosi la productivitat elevada

Els preus baixos alconsumidor final contenen

la inflació mundial

La subscripció de bonsfinancen el dèficit públic

nord-americà a baixtipus d’interès

Importacions massives de matèriesprimeres (petroli, soja, metalls)

per potenciar el desenvolupamentindustrial

Tot això s’intenta esquematitzar al quadre següent:

Finalment, voldria exposar unes xifres significatives del que és avui l’eco-nomia de la República Popular de la Xina:

• La Xina consumeix anualment 258 milions de tones d’acer (els EUAen consumeixen 104).

• La Xina consumeix diàriament 7 milions de barrils de petroli (els EUA enconsumeixen 20).

• La Xina consumeix anualment 800 milions de tones de carbó (els EUA enconsumeixen 574).

• La Xina consumeix anualment 41 milions de tones de fertilitzants (els EUAen consumeixen 19).

• La Xina produeix el 50% de les càmeres fotogràfiques del món.

• La Xina produeix el 70% dels encenedors del món.

• La Xina produeix el 30% dels aparells d’aire condicionat del món.

• La Xina produeix el 30% dels televisors del món.

• La Xina produeix el 25% de les rentadores del món.

• La Xina té 400 milions de telèfons mòbils (els EUA en tenen 159).

• La Xina té 36 milions de PC (els EUA en tenen 190).

• La Xina té 374 milions de televisors (els EUA en tenen 243).

• La Xina té 24 milions d’automòbils (els EUA en tenen 226).

• La Xina és el tercer productor mundial d’automòbils.

• La Xina té 465.277 empreses amb capital estranger (2003).

• La Xina vol tenir al 2010 més de 200 marques globals.

• La Xina és el major mercat per a ABB (2.000 milions USD).

• La Xina té el 9% de les vendes mundials de Motorola.

• La Xina tindrà el 50% del mercat global d’ascensors al 2008.

• L’empresa privada és el motor del seu desenvolupament econòmic, ambun 90% de l’ocupació i el 60% del PIB.

42

I així podríem continuar amb molts més exemples i indicadors d’aquest granfenomen que és el desenvolupament xinès, que és determinat per les carac-terístiques següents:

• Cultura del treball

• Pragmatisme empresarial

• Agressivitat comercial

• Esperit de lluita i superació personal

• Aprofitament de la globalització

• Mentalitat empresarial oberta al món (deslocalitzen quan cal)

• Taxa d’estalvi elevada.

Amb aquests plantejaments i amb un sistema polític que deixa fer en el ter-reny econòmic, però que no cedeix parcel·les de poder polític a la societat, laXina avança de manera inexorable, contínua i perseverant, fins a convertir-seen el que va ser durant mil·lennis, l’Imperi del Centre, però ara del centre dela globalització.

43

La Xina i la pime catalana: reptes i perspectives de futur

“Des d’ara s’esborren tres-cents anys d’energia europea:comença l’era xinesa...”

André Malraux,després d’una entrevista amb Mao Zedong el 1965

Antoni Cañete i Martos: Secretari general de la patronal de la Petita i MitjanaEmpresa Catalana (PIMEC).

Jacint Soler Matutes: Professor associat d’Estudis de l’Àsia Oriental (EAO)a la Universitat Pompeu Fabra.

1. El miracle econòmic xinès

Miracle és una de les paraules que més sovint s’empra per descriure l’es-pectacular creixement de l’economia xinesa els darrers anys. Malgrat tot, elsmitjans periodístics, autors habituals d’aquests termes, tenen poca memòriahistòrica sobre una de les grans civilitzacions de la humanitat. De fet, al llargde pràcticament tota la història antiga i moderna, la Xina ha estat amb escreixla primera potència econòmica del planeta. El 1820, poc abans de les devas-tadores guerres de l’opi, la Xina representava encara un terç del PIB mundial,tal com mostra el gràfic 1. Des d’aleshores, la paràlisi institucional, la domina-ció estrangera, les crisis agrícoles i les guerres han provocat un declivi cons-

45

tant de l’economia del país. Tot plegat va coincidir amb l’aparició de les no-ves potències industrials a Occident (Regne Unit, França, Alemanya, EUA), quevan acabar relegant la Xina en un període fosc d’estancament.

L’arribada del comunisme el 1949 s’interpreta a la Xina com un alliberament21

del jou estranger i d’un règim polític inoperant i corrupte. En contra de la creen-ça generalitzada, el sistema comunista va establir a la Xina unes bases sòlidesper al futur, com van ser el repartiment de la terra i l’impuls de la producció agrà-ria, la creació de grans indústries en sectors estratègics, l’extensió de l’educa-ció i la sanitat o la despesa en ciència i recerca. A més, el grau de planificaciói del control del govern sobre la vida econòmica del país no va ser mai ni de bontros igual que a l’antiga Unió Soviètica o l’Europa de l’Est. Els mercats i el co-merç privat sempre van ser presents a la Xina, com també hi van continuar moltspetits i mitjans empresaris individuals durant tot el període comunista. Tot ple-gat és important per entendre que l’obertura econòmica iniciada el 1978 no esva dur a terme sobre un terreny erm d’iniciativa privada i lliure mercat.

L’obertura engegada per Deng Xiaoping no va fer més que copiar elementsde la política de desenvolupament econòmic i suport a les exportacions quehavien portat a terme prèviament altres veïns asiàtics, com el Japó, als anyscinquanta, i Corea i Taiwan, als anys setanta. Entre d’altres, aquest model eco-nòmic es va basar en les premisses o línies d’actuació següents:

21. Els xinesos es refereixen a l’arribada al poder dels comunistes com l’alliberament i no coma revolució o canvi de règim.

46

Xina32%

Índia19%

Japó5%

EUA2%

Europa21%

Resta21%

Gràfic 1. Distribució del PIB mundial el 1820

• Alfabetització i formació extensiva de la població, per facilitar-ne la incor-poració a la indústria.

• Obertura selectiva del sistema comercial, és a dir, renunciant al principidel comerç lliure i procurant afavorir sectors exportadors amb externali-tats elevades i capacitat de creixement a llarg termini.

• Equilibri fiscal i estabilitat monetària, procurant evitar els excessos de moltsgoverns de països subdesenvolupats de l’Amèrica Llatina o l’Àfrica.

• Intervenció del Govern a l’àmbit empresarial sota la màxima que l’Admi-nistració es posa al servei de l’empresa, l’exportació i la producció. Aquestprincipi, molt asiàtic, actua sovint en detriment dels consumidors, al con-trari que a Europa, i porta també certs riscos inherents a l’estreta relacióentre empresa i poder polític, com es va poder comprovar durant la crisiasiàtica del 1997-1998.

Com a trets diferencials del model xinès davant del que havien dut a termealtres països asiàtics, convé assenyalar-ne dos d’importants:

• Més obertura al capital estranger, com ho demostra el fet que la Xina hagiesdevingut un dels primers destins dels fluxos internacionals de capitals.El gràfic 2 il·lustra l’evolució vertiginosa en l’entrada d’inversió estrange-ra, fins a més de 50.000 M$USA/any.

• La globalització és avui molt superior a la situació que van viure el Japóo Corea anys enrere. Aquest major intercanvi de persones, béns i capitalsés precisament el que ha permès a la Xina d’avançar més ràpidament enla captació de recursos i la transferència de tecnologia, i ha facilitat alho-ra que hagi esdevingut la fàbrica del món.22

Un món més globalitzat ha facilitat la inserció xinesa dins l’economia mun-dial, consagrada formalment mitjançant el seu ingrés a l’Organització Mundialdel Comerç (OMC) el novembre del 2001. Així, la Xina ha esdevingut ja la ter-

22. A la Xina es fabriquen avui el 80% de les joguines del món, el 50% de les càmeres, el40% de les neveres i aparells d’aire condicionat i el 30% dels telèfons mòbils.

47

cera potència comercial, només darrere d’Alemanya i els EUA. Si el 1978 lesexportacions xineses representaven tan sols el 0,5% del total mundial, el 2005arribaven ja al 7%. El dinamisme exportador i la forta inversió han impulsat elPIB amb creixements del 9-10% anual. Tot i que la Xina és encara un país po-bre, amb un PIB/persona de 1.300 dòlars/any (davant dels 25.000 d’Espanya,per exemple), l’enorme creixement implica que la riquesa per persona es do-bla cada sis anys.

Actualment, el PIB xinès ja ha superat el del Regne Unit i s’ha situat com aquarta economia del món, i també s’ha erigit en un important mercat de con-sum.23 El 2010, la Xina podria superar Alemanya i el 2020, el Japó en termesde PIB total. Les conegudes previsions de Goldman Sachs per al 2050 situenla Xina com a primera economia d’un planeta amb un clar biaix asiàtic, tal commostra el gràfic 3. D’aquesta manera, la Xina recuperaria l’hegemonia que ha-via exhibit en el passat, abans de caure en la més profunda crisi de la sevamil·lenària història.

La previsió de Goldman Sachs, tot i ser encertada en la direcció, és segu-rament agosarada pel que fa a les xifres. Com a nota convé tenir en compte,per exemple, que les estimacions es van fer amb un petroli a 40 $/barril, men-tre que avui supera ja els 70 $, fet que sens dubte influirà sobre les perspec-

23. En el sector del luxe, per exemple, la Xina ja és el tercer consumidor mundial, per darreredel Japó i dels EUA, però es preveu que el 2020 sigui ja el primer mercat amb diferència.

48

60.000

50.000

40.000

30.000

20.000

10.000

0

1979

1981

1983

1985

1987

1989

1991

1993

1195

1997

1999

2001

2003

Gràfic 2. Inversió estrangera a la Xina (en M$USA)

tives de creixement. A més, l’ascens xinès no està exempt de força incerte-ses, entre les quals convindria destacar les següents:

• Extrema dependència del sector exterior, que porta a conflictes constantsamb els seus socis comercials.24 Per aquest motiu, el Govern xinès de-sitja potenciar el consum intern com a motor de l’economia.

• Contaminació ambiental i manca de recursos naturals per sostenir els rit-mes de creixement actuals. L’Administració xinesa posa actualment l’ac-cent en la qualitat del creixement, més que en la quantitat.

• Fragilitat del sistema financer i bancari, que són actualment objecte d’unareforma profunda i complexa.

• L’eterna qüestió de l’obertura política I la creixent inestabilitat social en-tre grups desafavorits de la població (pagesos, aturats, immigrants).

• Competència d’altres països de baix cost i atractiu creixent entre els in-versors, com és el cas de l’Índia. La taula 1 il·lustra l’evolució favorablei ràpida d’aquest darrer país dins les preferències de les grans multina-cionals.

24. El 2005 vam assistir al conflicte tèxtil amb la UE i els EUA, que es va reproduir amb el cal-çat. La Xina és, a més, el país més afectat per procediments antidúmping en el si de l’OMC.

49

Xina28%

EUA22%

Índia17%

Japó4%

Europa10%

Resta19%

Gràfic 3. Distribució del PIB mundial el 2050 segons Goldman Sachs

Malgrat les ombres que puguin planar sobre la Xina, com sobre la gran ma-joria d’economies emergents en procés de maduració, les perspectives de ne-goci són, sens dubte, molt importants i fins ara poc explotades des del nos-tre país, tal com veurem en el capítol següent.

2. L’empresa catalana a la Xina: els reptes de la pime

L’empresa catalana i l’espanyola han posat la vista relativament tard en elcontinent asiàtic, per la nostra endarrerida inserció dins l’economia mundial—iniciada al final de l’era de Franco i consagrada amb l’entrada a la ComunitatEuropea el 1986—, i per la prioritat pels mercats europeu i llatinoamericà, méspropers geogràficament i culturalment. En qualsevol cas, els països asiàticsi la Xina en particular han guanyat un protagonisme creixent com a socis co-mercials, encara que amb un fort dèficit per part nostra, tal com mostra elgràfic 4.

50

Taula 1. Mercats més atractius per a la inversió (enquesta anual d’AT Kearney)

2002 2003 2005

1. Xina 1. Xina 1. Xina

2. EUA 2. EUA 2. Índia

3. Regne Unit 3. Mèxic 3. EUA

... ... ....

.... 6. Índia ...

15. Índia

9.0008.0007.0006.0005.0004.0003.0002.0001.000

01995

Exportacions Importacions

1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004

Gràfic 4. Comerç bilateral d’Espanya amb la Xina

El panorama que ens mostra el gràfic anterior és el d’una autèntica allaud’importacions xineses i un clar estancament de les vendes espanyoles, sinò-nim de manca de competitivitat, incapacitat de satisfer la demanda local ambproductes adients, o bé problemes de caire estructural que dificulten l’expor-tació davant d’altres vies de penetració, com la fabricació in situ. En la nostraopinió, és precisament una combinació de tots tres factors el que permet ex-plicar aquest greu fenomen.

En primer lloc, sembla evident la pèrdua de competitivitat generalitzada dela nostra economia i, en concret, dels sectors industrials més abocats als mer-cats exteriors, així com de les pimes. Una anàlisi dels seus determinants ul-trapassa l’abast d’aquesta ponència; d’altra banda, ja ha estat abordada perPIMEC en la seva avaluació anual de les pimes i del nostre teixit industrial.25

Una ullada, però, al nostre entorn ens facilita la comprensió: el gràfic 5 mos-tra la taxa de cobertura de les importacions des de la Xina de diferents païsoseuropeus (exportacions/importacions). Tot i que tots importen de la Xina mésdel que hi exporten, la manca de competitivitat espanyola és més que evident,atès que només cobrim el 15% de les nostres importacions, davant del 30-35% de la majoria de països i del 60% d’Alemanya.

En segon lloc, constatem també dificultats inherents a l’oferta catalana en-vers la Xina. El fet que molts productes catalans i espanyols es trobin en un ni-vell tecnològic mitjà i estiguin mancats d’una marca o imatge prou fortes, minvales possibilitats de comercialització en un mercat molt exigent, on la compe-tència local és molt intensa i hi és present gairebé tothom. Les empreses ca-

51

0% 20% 40% 60% 80%

Alemanya

França

Itàlia

Regne Unit

Espanya

Gràfic 5. Taxa de cobertura de les importacions des de la Xina(exportacions/importacions)

talanes que han tingut més èxit a la Xina, com Panrico o Nutrexpa, han estatcapaces de desenvolupar productes in situ, ja no només adaptats sinó creatsa mida del mercat xinès.26 Això, però, exigeix disposar d’una presència comer-cial important al país i disposar de bons professionals del màrqueting, elementsque no es troben a l’abast de totes les empreses, sobretot de les pimes.

Finalment, i relacionat amb el factor anterior, la Xina presenta un seguit departicularitats que fan especialment difícil l’exportació directa des de Catalunyacom a única o principal manera d’accedir a aquest prometedor mercat de con-sum. Aquests elements, que són essencialment els següents, fan encara mésdifícil la penetració de les pimes:

• La forta competència local i les guerres de preus constants obliguen enmolts casos a fabricar a la Xina. Llevat que disposin d’una excel·lent imat-ge de marca, fenomen malauradament poc freqüent, molts productes d’ex-portació catalans no tenen cap opció a la Xina si no són fabricats allà, en-cara que sigui parcialment.

• Tot i els esforços del Govern xinès i de disposar de lleis exemplars, la Xinacontinua sent el centre mundial de còpies i falsificacions.27 La proteccióde la propietat industrial i la persecució dels infractors són costoses i exi-geixen ser presents al mercat.

• La diferència cultural amb la Xina és encara més aguda en el cas catalào espanyol per la poca tradició de les nostres empreses en aquest mer-cat i la manca de personal adient format en ambdues cultures. Això obli-ga en molts casos a l’aliança amb socis xinesos que aportin aquest co-neixement local, quan aquesta no és sempre la millor opció,28 i la tendènciade moltes empreses occidentals és precisament la de crear societats prò-pies sense soci local.29

25. PIMEC, Anuari de la pime catalana 2005, Barcelona.26. Vegeu l’estudi de Jacint Soler Matutes, Experiencias de inversión española en Asia,

Documentos CIDOB Asia, n. 6, 2003, disponible a <www.cidob.org>. 27. El 80% de les còpies i les falsificacions mundials són originàries de la Xina.28. En paraules de Joan Cornet, exsecretari general de la Cambra de Comerç Espanyola a la

Xina, “la tria del soci local hauria d’arribar al final de la trajectòria a la Xina, no a l’inici”.29. Els casos de Nutrexpa i Chupa Chups confirmen també aquesta tendència. La primera va

començar amb una empresa mixta al 50% i va acabar comprant totes les accions. Chupa Chupsva passar del 70% al 100%.

52

En conjunt, aquestes peculiaritats del mercat xinès deixen obsoleta la sim-ple exportació com a via tradicional d’internacionalització i exigeixen desple-gar estratègies més complexes i costoses. Aquestes poden incloure la fabri-cació parcial a la Xina mitjançant acords de subcontractació, la creació defàbriques pròpies i la constitució de sòlides estructures de vendes. De fet, larelació directa entre inversió i exportació és cada cop més clara i nítida en unmón globalitzat. Una ullada als països europeus que més han invertit els dar-rers anys a la Xina, segons el gràfic 6, ens permet constatar que coincideixentambé amb els més competitius segons el gràfic 5 anterior (com ara Alemanyao França).

El fet que cada cop hi hagi més empreses instal·lades a la Xina30 i encaramés amb acords de compra o subcontractació demostra la necessitat d’unapresència directa i de desplegar estratègies híbrides de venda i compra enaquell país. Tot plegat, però, imposa reptes importants a les pimes catalanes,que, tot i existir en altres mercats, són força més greus en el cas xinès:

• Informació, relacions i gestió:La diferència cultural i lingüística amb la Xina s’agreuja pel fet de trac-tar-se d’un país particularment opac, en el qual resulta molt difícil obte-nir informació verídica i fiable sobre mercats, productes i empreses. Finsi tot les fires —incloent-hi les pretesament professionals—, adquireixen

30. Els darrers censos parlen d’unes 200 empreses espanyoles, el 40% de les quals són ca-talanes.

53

1.6001.4001.2001.000

800600400200

0

Alemanya França Italia Regne Unit Espanya

1999 2000 2001 2002 2003

Gràfic 6. Inversions directes a la Xina (en M$USA)

a la Xina un caire ben diferent i de vegades poc seriós, que dificulta latrobada dels interlocutors oportuns. Per això, l’obtenció de la informa-ció adient a cada cas és una feina feixuga i sovint costosa, que no sem-pre és valorada pels empresaris catalans, habituats a un entorn occiden-tal molt més transparent i formal. Aquest fet porta en molts casos amatrimonis fracassats amb socis locals, sobre els quals no ha estat pos-sible revisar-ne adequadament les credencials. Com hem indicat, la mi-llor opció és sovint crear empreses pròpies i contractar personal local oexpatriat d’alt nivell, alternatives que resulten costoses, però. A més, l’è-xit a la Xina està molt vinculat amb les relacions personals a llarg termi-ni i una presència constant i estable al país, que no sempre poden acon-seguir els empresaris catalans a distància, encara que hi viatgin diversoscops l’any.

• Recursos humans:En estreta relació amb el primer repte, la dificultat del mercat xinès exi-geix disposar de personal d’alt nivell, sobretot si es volen evitar socis in-còmodes. Sovint els negocis amb la Xina queden en mans de joves aven-turers, ja que són els únics disposats a traslladar-se al país i assumir elrepte de l’adaptació a una mentalitat i una cultura ben diferents. Tanmateix,els casos d’èxit a la Xina han demostrat que cal desplaçar-hi executiusamb experiència i responsabilitat i alhora formar a la casa matriu perso-nal tècnic xinès amb paciència i visió a llarg termini. En el primer cas po-dem esmentar Panrico, que va desplaçar a la Xina un membre de la fa-mília propietària, mentre que Germans Boada és un bon exemple delsegon, atès que va formar durant anys diferents tècnics xinesos que méstard van esdevenir directors de la seva filial. Moltes pimes, però, no po-den fàcilment expatriar personal clau de la seva organització (producció,gerència, etc.), ni tampoc mantenir programes de formació de personalxinès amb un horitzó tan a llarg termini.

• Recursos financers:Tal com hem indicat, aquesta presència productiva i comercial, alhora queaconsella el mercat xinès requereix importants inversions financeres. Lescompres i la subcontractació es poden organitzar des de Catalunya, peròconvé disposar d’una petita estructura al país, en forma d’oficina de re-presentació, per tal de revisar la qualitat dels productes, controlar els ca-lendaris de fabricació i evitar les còpies i filtracions. Aquesta és una op-

54

ció que estan prenent, per exemple, moltes empreses del sector decomponents d’automoció, com Zanini o Ficosa. Però és una alternativaque no està exempta d’importants costos fixos, tot i que són lògicamentmés baixos que els d’una fàbrica pròpia. La creació d’estructures comer-cials resulta també cara, malgrat els aparents baixos costos de la màd’obra, tal com ho ha demostrat el cas de Chupa Chups.31 En definitiva,els empresaris es troben davant d’un important esforç d’inversió si volenaccedir al mercat xinès amb èxit i garanties.

3. Conclusions i recomanacions d’actuació

Com hem vist al llarg del present document, el dinamisme econòmic xinèsés un fet irreversible i inqüestionable, tot i les febleses estructurals que se-gueix revelant en determinats àmbits. La força productiva del país i la seva ex-trema competitivitat amenacen les empreses catalanes al nostre propi país ien mercats naturals com són Europa, l’Àfrica o l’Amèrica Llatina. Alhora, però,la Xina ha esdevingut ja un mercat de consum prou important per tenir-lo pre-sent, encara que les seves característiques el fan particularment difícil i com-plex d’abordar. Aquesta complexitat es fa encara més palesa en el cas de lapime catalana, mancada sovint dels recursos financers i humans de la granempresa, així com del suport que representa disposar ja d’una presència em-presarial important a la zona (com sí que tenen els nostres competidors ale-manys o francesos).

Davant d’aquesta situació cal que la pime catalana reaccioni i compti per aaixò amb el màxim suport de l’Administració. En la nostra opinió bona part deles mesures que cal dur a terme coincideixen amb les propostes que ha fetrecentment la patronal PIMEC en el capítol d’internacionalització,32 amb la par-ticularitat que el mercat xinès exigeix una concentració d’esforços i de recur-sos més elevada.

31. Després d’un període d’expansió per tot el país, amb més de 200 venedors i 4 oficines re-gionals, Chupa Chups va decidir l’any 2000 tancar part de la seva costosa xarxa de vendes a laXina i concentrar-se només a Xangai.

32. Vegeu el document de PIMEC Prioritats 2006: Propostes PIMEC. Disponible a <www.pimec.es>.

55

1. Informació, relacions i gestió

Les propostes de PIMEC preveien ja la millora dels serveis d’informació dis-ponibles per a determinats sectors menys internacionalitzats. Caldria, però,identificar sectors amb fort potencial a la Xina i que, alhora, es poden veuremés afectats per la seva competència. Podríem esmentar, per exemple, els fa-bricants de components d’automoció o de material elèctric. Convindria con-centrar els esforços a crear eines d’informació fidels i adaptades a les sevesnecessitats. Les peculiaritats del mercat xinès exigeixen també evitar la dis-persió d’esforços i centrar-se en una zona o regió determinada, segons elssectors d’interès. Els alemanys, per exemple, estan potenciant la seva presèn-cia al nord-est del país, bressol de la indústria pesant i la maquinària, que aravolen convertir en clúster de l’automoció.33 La selecció d’una zona o zonescom a prioritària permetria potenciar les relacions polítiques amb les autori-tats locals —molt importants al context xinès—34 i facilitaria les economiesd’escala a causa de la concentració d’empreses del nostre país.

Les àrees d’aterratge del COPCA són un primer pas en aquest sentit, peròno hauria de ser l’únic. Recentment es va inaugurar la primera Àrea d’Aterratgea la població de Cixi, als voltants de Xangai. No podem restringir, però, aques-tes zones a un sol emplaçament en un país tan gran i amb tants clústers di-ferents d’activitat com és la Xina. Convindria, en canvi, fer una anàlisi més acu-rada de les diferents regions per plantejar àrees d’aterratge segons els sectorsprioritaris de part catalana i l’oferta xinesa en cada cas. Tanmateix, PIMEC japropugnava que aquestes àrees d’aterratge no es limitessin només a oferir es-pais físics o sòl industrial, sinó que prestessin serveis de valor afegit útils alsnostres empresaris (contractació de personal, etc.). Aquesta iniciativa tampocno l’hauríem de restringir només als polígons de fabricació, sinó que caldriatambé rumiar sobre centres comercials conjunts35 i altres infraestructures on

33. Als darrers dos anys, Volkswagen i BMW han inaugurat fàbriques en aquesta zona.L’excanceller Schröder va ser el primer mandatari occidental a visitar oficialment aquella regió,precisament per assistir a la inauguració.

34. Tot i la creença generalitzada, la Xina és un país molt descentralitzat pel que fa a les deci-sions econòmiques. La immensa majoria dels projectes d’inversió estrangers, per exemple, sónaprovats per les autoritats locals o regionals sense intervenció del Govern central. El mateix pas-sa en molts altres àmbits com les infraestructures o la política laboral (el salari mínim l’estableixcada regió o província).

35. Els italians van promoure a la ciutat costanera de Hangzhou, una de les més riques delpaís, un centre comercial de marques italianes (Eurostreet).

56

es pogués posar en comú els esforços de molts empresaris sota el paraiguade l’Administració o d’una organització patronal.

2. Recursos humans

Com hem indicat ja, aquesta qüestió és cabdal en un entorn com el xinès,tan allunyat culturalment i lingüísticament de nosaltres. En aquest sentit,creiem que cal formar personal capaç d’actuar com a pont entre ambdóspaïsos, mitjançant programes que incideixin en els dos grups humans enqüestió:

• Recursos humans catalans: Ja hi ha un nombre creixent de programesper a la formació de gent jove a la Xina, com les beques ICO/Casa Àsiao les de la Caixa/Casa Àsia.36 Tanmateix, el mercat xinès requereix so-vint gent experimentada i amb responsabilitat dins l’empresa, que no estrasllada amb facilitat a un país tan llunyà i estrany per a la majoria denosaltres. Convindria, sens dubte, potenciar els incentius a l’expatriaciói la repatriació. Es tractaria, per exemple, d’alleugerir la càrrega fiscal isocial dels sous de les persones que optin per desplaçar-se a aquell país.De la mateixa manera convindria estudiar fórmules per facilitar la inser-ció posterior a l’empresa en millors condicions laborals, ja que s’ha de-mostrat que moltes empreses fracassen no tant en incentivar l’expatria-ció sinó precisament en proposar plans de repatriació atractius alsexecutius.

• Recursos humans xinesos: De la mateixa manera que en el cas anterior,han nascut recentment iniciatives de formació de joves asiàtics al nostrepaís, com el programa SE-ABRE de la Cambra de Comerç de Barcelona.37

L’ICEX disposa també d’un programa de formació de tècnics estrangers,relativament infrautilitzat per les nostres empreses, com succeeix amb lamajoria de programes de l’Administració central. Cal crear, doncs, pro-

36. El programa ICO, amb una versió llarga (un any d’estada) i una altra de curta (un estiu) hadesplaçat a la Xina més de 100 joves espanyols. La Caixa, per la seva banda, finança un màsterMBA a Xangai per a titulats espanyols.

37. Engegat el 2005, el SE-ABRE va portar 10 joves titulats asiàtics a Barcelona, 4 dels qualseren xinesos.

57

grames més ambiciosos i alhora pràctics, que cobreixin les necessitatsreals dels empresaris. El SE-ABRE, per exemple, s’adreça sobretot atitulats d’humanitats i econòmiques, mentre que les empreses acostu-men a reclamar tècnics i enginyers que puguin dirigir en el futur les se-ves fàbriques a la Xina. Els nostres veïns francesos, per exemple, vandesenvolupar un interessant programa N+I, que convindria tenir moltpresent.38

3. Recursos financers

La creació d’estructures de fabricació i venda a la Xina sembla un elementindispensable per assolir l’èxit en aquest difícil mercat. A més, el problema en-dèmic de les còpies i falsificacions requereix una presència estable al país iuna prospecció constant del mercat. Tot plegat exigeix un important esforçd’inversió, que es podria minimitzar de la manera següent:

• Mitjançant les ja esmentades plataformes d’implantació (àrees d’aterrat-ge), en la mesura en què ofereixen espais i serveis ajustats a les necessi-tats i als pressupostos de la pime.

• Traslladant al sector públic o bé a organitzacions empresarials certes qües-tions d’interès comú, com és la defensa legal contra còpies i falsificacions.Els italians ho han fet a través de les seves delegacions diplomàtiques,39

conscients que molts casos es resolen per la via administrativa en lloc dela judicial.40

38. Els detalls d’aquest i altres programes de formació dels nostres veïns europeus es podenconsultar al llibre de Jacint Soler Matutes, Políticas de promoción económica, universitaria y decooperación científica en Asia: una perspectiva europea, Barcelona, Casa Àsia, 2006.

39. L’Administració italiana ha creat en el si de les oficines comercials de Xangai i Pequín unesunitats especialitzades en la tramitació de reclamacions d’empreses per còpia i la persecució delsinfractors en col·laboració amb les autoritats locals.

40. La via judicial resulta costosa, llarga i incerta. En canvi, una simple denúncia davantl’Administració local en provoca la intervenció a través de la policia. Els tallers il·legals són clau-surats i la mercaderia incautada, tot i que aquesta via, malgrat la seva rapidesa i eficàcia, no dónadret a indemnitzacions ni al processament dels infractors, com tampoc garanteix la destrucció dela mercaderia.

58

• Atorgant més avantatges fiscals per a la implantació a l’estranger. Ara potser precisament un bon moment per potenciar aquests incentius, ja quela Comissió Europea prova de posar fi als incentius directes a l’exporta-ció. Tal com ha assenyalat el Club de Exportadores, si finalment es con-creta l’eliminació d’aquell incentiu, és imprescindible reforçar els ajuts ala inversió a l’exterior, com fa per exemple el Govern holandès.41

• Facilitant el finançament de l’actiu circulant a l’estranger mitjançant l’ex-clusió de les variacions existències a filials exterior de la base de l’impostde societats, tal com reclama PIMEC.

• Coordinant millor i augmentant l’eficàcia dels instruments públics de fi-nançament, com són la línia Invercat a Catalunya i el fons FIEX del Governcentral (gestionat per Cofides). Aquest darrer disposa d’una línia especialper a la Xina (FIEX China) amb 90 MEUR, fins ara pràcticament sense uti-litzar.

És evident que bona part de les mesures proposades tenen un caire mésaviat horitzontal i general. En realitat, els problemes de la pime catalana i lesseves necessitats no són gaire diferents a la Xina dels que trobem a Europa,Amèrica o la resta de l’Àsia. La dimensió i el dinamisme d’aquest mercat fan,però, més greus i acusats aquests problemes i exigeixen posar-hi remei de lamanera més ràpida i eficaç possible.

El miracle econòmic ha situat novament la Xina en una posició capdavan-tera com la que havia tingut en el passat, que sembla ara amenaçar les fites iels privilegis assolits pels europeus durant dècades. És imprescindible que lesnostres empreses reaccionin com abans millor per evitar, no només perdre eltren del que serà el mercat de consum més gran del món, sinó també per po-sar fre a l’erosió de les seves quotes de mercat al món sencer, i fins i tot acasa nostra. L’Administració catalana i l’espanyola s’han d’afanyar per tald’ajudar els nostres empresaris a fer front a aquest repte, de la mateixa ma-nera que l’Administració xinesa va fer tot el possible per potenciar la compe-titivitat i la projecció exterior del seu país, amb un èxit rotund que és objecte

41. Segons el Club de Exportadores, els Països Baixos apliquen un tipus reduït d’impost desocietats (10%) a les rendes procedents de filials a l’estranger.

59

d’admiració al món sencer. El futur de la nostra economia depèn, més que mai,d’una perfecta entesa entre empresa i Administració. Com la frase d’AndréMalraux que il·lustrava l’inici d’aquest document, de nosaltres depèn que nos’apaguin tres-cents anys d’energia europea i, en el nostre cas, vora mil anysde tradició comercial i emprenedora.

60

La Xina de l’any 2006. Una aproximació sindical

Isidor Boix Lluch: Secretari d’Acció Sindical Internacional de FITEQA-CC.OO. Membre de la Comissió Executiva de la Federació Sindical Europeadel Tèxtil, Confecció, Cuir i Calçat i de la Comissió Executiva de la FederacióSindical Internacional del Tèxtil, Confecció, Cuir i Calçat.

61

Visió de la taula amb la participació d’Isidor Boix i José Manuel Brañas. Modera JoséLuis López Bulla.

1. Observacions prèvies

La Xina és, en aquests moments, objecte d’un interès generalitzat. Aporta,sens dubte, importants elements de reflexió per a tots els àmbits de la vidacol·lectiva, i també de la vida sindical. L’aproximació a la seva realitat pot com-portar, com és el meu cas, una experiència personal apassionant que consi-dero que és, encara, als inicis.

A les pàgines següents aporto algunes observacions i reflexions amb rela-ció al que la Xina ha significat en alguns, i ja força, moments de la meva vidai, sobretot, a partir de tot el que he vist i escoltat en el meu primer i recent viat-ge a la Xina el setembre del 2006. Aquesta experiència directa de la seva rea-litat em permet incorporar el que he viscut ara a reflexions que han anat ma-durant al llarg dels anys, a la història de la meva relació amb la Xina. Juntamentamb aquesta experiència, sobre el terreny em referiré també al que es des-prèn de la meva participació en dos actes del projecte de la Unió Europea queporta per subtítol “Ajuda a la integració de la Xina en el sistema del comerçmundial”, desenvolupat com a conseqüència de la seva entrada a l’OMC.

Afegiré, finalment, algunes idees a partir del que he vist ara a la Xina ambrelació a la responsabilitat social de les empreses (RSE), anomenada tambéresponsabilitat social corporativa (RSC), o responsabilitat corporativa (RC), icom incorporar-la des del sindicalisme.

Per tal d’aproximar-me a la realitat de la Xina he anat seguint i perseguintinformacions sobre aquest país durant quasi un any, passant de l’una a l’altrai descobrint noves pistes, en un intent per entendre el país, la seva realitat i laseva història. Crec que, encara que no he passat d’una primera etapa, ja es-tic en condicions d’oferir algunes dades i impressions —a vegades coherentsa vegades contradictòries— i, a partir d’aquestes, algunes consideracions so-bre la seva incidència en la vida mundial, la seva conversió en taller del móni, en part, en mercat del món, i també sobre la seva relació amb la problemà-tica sindical, l’origen i l’eix de la meva aproximació a la Xina el 2006.

La Xina és present, avui, a quasi totes les reunions internacionals, almenysa les sindicals, i és interessant —a vegades sorprenent— examinar els seus po-sicionaments, ja que són molt significatius i ajuden també a entendre una micamés altres aspectes d’aquest món on vivim.

62

Aquest resum de records, d’impressions d’un viatge, de dades recollides dediverses fonts, i les consideracions que m’han suscitat, no són una investigaciórigorosa dels temes abordats sinó solament una aproximació des d’una expe-riència i un interès personal i sindical. Certament amb voluntat de rigor, i amb lacertesa de l’exactitud de les dades i les observacions comprovades directament;amb més dubtes sobre les obtingudes de diverses fonts, però convençut, al ma-teix temps, que en general serveixen per entendre millor aquest gran país. D’altrabanda, és evident que el que he vist i conegut, i les dades recollides, no abas-ten la totalitat del que és la Xina, cosa per la qual sempre es tractarà d’una vi-sió parcial; però considero que és útil precisament com a aproximació.

Vull afegir una consideració relativa al sistema d’interpretació utilitzat, ja quea les fàbriques era de l’espanyol al xinès i viceversa, però passant per l’an-glès. Aquest fet dificultava, sens dubte, la comunicació, però, llevat d’algunsaspectes que indicaré, crec que les impressions deduïdes de les traduccionssón prou fiables.

A aquestes notes introductòries, vull incorporar-ne algunes sobre el que hasignificat la Xina a la meva vida des de fa anys. La meva primera presa de con-tacte, a distància, va ser el 1957, als meus 17 anys, amb el llibre Claus per ala Xina, del periodista francès Claude Roy. A partir d’aquest llibre, en el socia-lisme clandestí a Catalunya (l’MSC: Moviment Socialista de Catalunya) es con-traposaven les experiències índia (titllada de socialdemòcrata) i xinesa (esconsiderava un socialisme d’esquerres). Sens dubte, la lectura del llibre vacontribuir a la meva sol·licitud d’ingrés, l’any següent, al PSUC. I va ser, pre-cisament, la meva primera responsable política a la cèl·lula del partit dels co-munistes de Catalunya, Maria Rosa Borràs,42 la que em va tornar a parlar dela Xina de manera extraordinàriament positiva (excepte l’excés observat i co-mentat sobre el culte a la personalitat de Mao), a la tornada del Congrés Mundiald’Estudiants que va tenir lloc a Pequín el 1958.

L’interès pel que succeïa a la Xina l’he mantingut viu des de llavors, alimen-tat durant els anys de militància al PSUC (1958-1977 i 1981-1984), per la in-cidència de la Xina al moviment comunista internacional, les seves experièn-

42. Amb la Maria Rosa Borràs vaig conviure des del 1960 fins al 1969. Al 1963, durant el nos-tre exili a la República Democràtica Alemanya, va néixer la nostra filla Ester, la més gran dels meusfills: Ester, Marc i Lucía.

63

cies dels salts endavant, de la política de les 100 flors, de la revolució cultu-ral, de l’enfrontament Xina-Unió Soviètica, del marxisme-leninisme pensamentMao Tse Tung i del seu llibre vermell. etc. Després, quan la Xina ha tornat al’escena internacional a través de l’extraordinari auge econòmic, em va impac-tar un altre cop un llibre, en aquesta ocasió El llibre d’un home sol, del PremiNobel xinès Gao Xingjian. Em va impressionar la seva aproximació novel·lada,quasi autobiogràfica, a la revolució cultural, i em va ajudar, a més, a enten-dre’n el significat. No només el significat d’aquell moment, sinó també la sevapossible incidència encara avui en el que crec que és la seva projecció a larealitat actual, al procés xinès de trànsit des de l’economia planificada estatala la incipient economia de mercat, al més gran o més petit grau de burocra-tització de les estructures polítiques xineses en el marc de l’indubtable mono-poli del Partit Comunista de la Xina (PCX). Voldria afegir una referència més,que també ajuda a entendre aquest gran país: em sembla molt interessant lanovel·la negra de Qiu Xiaolong, Mort d’una heroïna roja, que ens acosta a lestransformacions dels anys noranta a la societat xinesa. La seva última novel·la(Un cas a les dues ciutats, no traduïda encara a l’espanyol) aborda, preci-sament, el tema de la corrupció, tan actual a la Xina, encara que, malaurada-ment, no solament en aquest país.

En aquests últims anys, el meu interès per la Xina ha estat estimulat per lameva responsabilitat a l’Acció Sindical Internacional de FITEQA-CC.OO., laFederació Sindical de CC.OO. que agrupa les treballadores i els treballadorsdel tèxtil i de la confecció, també del calçat i el cuir, juntament amb els de laquímica, vidre, perfumeria, gas, petroli (refinat i distribució), fred industrial i sec-tors afins. En la nostra feina sindical en defensa de l’ocupació i de les condi-cions de vida i de treball en els sectors de la indústria de la moda, la Xina hiés intensament i permanentment present.

Aquest interès sindical i personal m’ha portat a aproximar-me en aquestsúltims anys a la realitat d’aquest gran país, i a preparar el meu primer viatge,que tenia per objectiu posar en pràctica a la Xina els criteris d’intervenció sin-dical amb relació a la responsabilitat social corporativa (o social) de les em-preses, i els codis de conducta que n’emanen.

Com a consideració també prèvia, i com a possible referència implícitao explícita de la resta de plantejaments, vull fer una breu incursió a la sig-nificació avui de la Xina en l’economia mundial, la seva intervenció en el trà-

64

fic de mercaderies i capitals en el món, la seva influència en una part impor-tant de les relocalitzacions d’activitats productives i econòmiques del món,el seu pes en la reconsideració necessària de les normes internacionals endiversos àmbits i la necessitat d’avançar cap a un ordre jurídic internacionaldemocràtic.

No em referiré a les grans i ja reiterades xifres de creixement del seu PIB ode com està incidint en els preus dels hidrocarburs, de moltes de les matèriesprimeres presents al comerç mundial,43 sinó solament a un dels aspectes quetant repercuteix i que, previsiblement, repercutirà encara molt en el futur: lacapacitat per atraure inversions. És molt significatiu el quadre de l’any 2005de la consultora internacional Atkearney:

Les quantificacions responen al pes més gran o més petit de cadascun delsconceptes indicats a la capacitat d’atracció per a les inversions, que es resu-meix a la columna final del total. És un quadre del qual es desprenen consi-

43. A punt de tancar aquestes pàgines, m’arriba la notícia que prefereixo incorporar aquí coma complement i nou exemple de tot el que s’ha comentat: el diari digital Poble en Línia (que pu-blica l’òrgan oficial del PCX Diari del Poble i que esmentaré sovint en aquest treball), en l’edicióde l’11 de desembre de 2006 assenyala que el 2006 la Xina ha estat ja el tercer país productorde cotxes del món i el segon mercat mundial de vehicles; que cap a l’any 2009 la venda d’auto-mòbils xinesos superarà els 10 milions d’unitats i que, al voltant del 2015, la Xina es convertiràen el mercat automobilístic més gran del món.

44. Els costos, valorats en el 40% de l’índex, que es consideren són els laborables, els d’in-fraestructures i els impostos.

45. A l’entorn empresarial (30% de l’índex), es consideren els riscos del país, les infraestruc-tures, l’adaptabilitat cultural i la seguretat de la propietat intel·lectual.

46. Al capital humà (un altre 30%), es consideren l’experiència, la disponibilitat de mà d’obrai la seva formació, amb especial atenció a l’idioma, i la continuïtat dels treballadors a l’ocupació,el creixement industrial i l’atur.

65

Taula 2. Rànquing mundial

Entorn Capital

País Costos44 empresarial45 humà46 TOTAL

Índia – 1 3,5 2,1 1,3 6,9

Xina – 2 3,2 1,8 1,2 6,2

República Txeca – 7 2,6 1,1 1,9 5,6

EUA – 13 0,5 2,7 2,2 5,4

Vietnam – 24 3,6 0,7 0,8 5,1

Espanya – 38 1,0 1,5 1,7 4,2

deracions interessants —a les quals ara no em referiré. Només vull assenyalarque, amb relació a la competitivitat de la seva economia, diverses estimacionsindiquen que la Xina està situada ja en segona posició en el món amb relacióa les inversions en R+D,47 fet que ha portat el president mundial de Siemens aafirmar que “la Xina està passant de ser un país de producció a ser un paísd’innovació”. També són significatives en aquest mateix sentit les declaracionsrecents del president xinès Hu Jintao (secretari general del PCX i president dela Comissió Militar) quan assenyala que “la Xina ha de prendre mesures subs-tancials per canviar el focus d’atenció en la cerca de la velocitat per a la mi-llora de la qualitat i l’eficiència del creixement econòmic”.48

2. Característiques del meu primer viatge a la Xina: antecedents i preparació

Durant quasi 10 dies he visitat, el setembre del 2006, les zones de Xangai(centre industrial i econòmic històric), Shenzhen (nova ciutat i centre industriald’una de les zones econòmiques espacials) i Guangzhou (l’antiga Canton, ciu-tat amb molta història i vida econòmica i industrial). Als voltants de Xangai iShenzhen he visitat sis empreses de confecció tèxtil que treballen per a diver-ses marques mundials, per a cap en exclusiva,49 per a algunes d’espanyoles(Zara, Massimo Dutti, Berskha, i d’altres d’Inditex, i Mango i MNG de Mango),així com per a altres empreses multinacionals i marques no espanyoles (HM,GAP, Mark&Spencer, Puma, Armani, Otto, Jones New York, Next UK, Mothercare,Wollmark, Jones Apparel Group, Mitank, Reebok, Tiger, G&N, Joe, Li Fung,Little Woods). Aquestes són les marques concretes que ens van esmentar ales visites o que vaig comprovar a les etiquetes que vaig veure en les visitesals tallers. I, segurament, no són totes les que subcontracten una part impor-tant de la producció a aquestes empreses xineses.

47. L’OCDE situa la xifra d’inversions en R+D de la Xina per a l’any 2006 en 136 bilions de dò-lars USA, per darrere dels EUA, amb 230, i per davant del Japó, amb 130. La UE-15, sense en-cara una política integrada eficaç respecte d’aquest tema, està en conjunt en 230 bilions de dò-lars USA.

48. Poble en Línia del 4 de desembre de 2006 afegia una referència interessant sobre aques-ta cerca de més eficiència: l’objectiu de reduir el consum d’energia del PIB/càpita el 20% el 2010respecte al PIB del 2005.

49. Encara que en alguns casos s’estudia ja la possibilitat de contractar en exclusiva la sevaactivitat com a proveïdor.

66

He tingut dues trobades (a Shenzhen i Guangzhou) amb delegacions delssindicats oficials xinesos, coneguts més internacionalment per les sigles an-gleses ACFTU (Federació de Sindicats de Tota la Xina).

El viatge ha estat el resultat d’una preparació de mesos, amb Inditex, Mangoi el sindicat oficial xinès ACFTU.

Inditex ha produït aquest any a la Xina el 15% aproximat de la fabrica-ció mundial (527 milions de peces de roba i calçat, amb 1.347 proveïdors).La relació de treball sindical amb Inditex al voltant dels codis de conductaes remunta a anys enrere, i ha tingut un important desenvolupament al llargdel 2005 i 2006. Tenint en compte la nostra presència absolutament majo-ritària als comitès de les fàbriques de Galícia (el 80% de representació sin-dical per a FITEQA-CC.OO.), es va abordar inicialment un possible acordformal d’aquesta empresa amb la Federació Sindical Internacional FITTVCi amb la nostra Federació sobre l’aplicació dels codis de conducta. Hanavançat quant als continguts i la conveniència, però encara està pendent detancar, essencialment de signar, ja que a l’última junta general, el vicepresi-dent i conseller delegat, Pablo Isla, va afirmar solemnement que ja estavadecidida la signatura.

Amb Inditex s’ha avançat els últims anys essencialment en la feina con-creta del dia a dia de desenvolupament dels compromisos de responsabi-litat social corporativa (RSC) amb intervenció sindical. Així, s’ha treballatconjuntament a Bangladesh (per la catàstrofe que va representar l’enfonsa-ment de la fàbrica de Spectrum); en les visites a empreses proveïdores delMarroc; en la reunió amb els proveïdors d’aquest país per examinar, con-juntament i amb presència sindical, l’aplicació del codi de conducta; aPortugal, davant de les informacions periodístiques sobre la feina a domi-cili per a la fabricació de sabates; en iniciatives davant de conflictes labo-rals amb els seus proveïdors de Turquia i Bangladesh, i han presentat unaponència a la trobada sindical mediterrània Tecomed 2006, que es va fer elnovembre a Istanbul. Un conjunt d’iniciatives, amb altres projectes imme-diats, que ens permeten afirmar que es tracta, sens dubte, de l’experiènciamés avançada d’aplicació de la RSC amb intervenció sindical efectiva aEspanya, i crec que una de les més avançades del món. Malgrat tot, no voldir que hagi cobert totes les exigències que es puguin plantejar sindical-ment en aquest terreny.

67

Amb Mango, que no fabrica res a Espanya i sí quasi el 60% de la produc-ció mundial a la Xina, la relació s’ha desenvolupat des de fa gairebé dos anysa partir de les memòries de sostenibilitat i de l’acord per analitzar-les conjun-tament amb la Federació. D’aquest primer treball va sorgir la iniciativa que s’haconcretat ara en el viatge a la Xina.

Inditex i Mango són dues empreses de la confecció espanyoles amb mar-ques que es venen a tot el món, les auditories de les quals a tota la xarxa in-dustrial de proveïdors a tot el planeta mereixen credibilitat, i més concreta-ment pel que he vist, les de la Xina. Em sap greu no poder dir el mateix demoltes altres marques i empreses espanyoles o d’altres països. També vullafirmar que aquesta valoració no significa que aquestes auditories siguin su-ficients des de la perspectiva sindical. Més endavant faré referència al queanomeno auditoria sindical, amb propostes concretes que, com ja es podràapreciar, disten prou del que les dues empreses ja estan desenvolupant. Noes tracta tant del que han de fer, al meu parer, les empreses a les seves au-ditories (encara que hi ha consideracions sobre això), com sobretot del tipusd’intervenció sindical específica, necessàriament coordinada amb les empre-ses i les seves auditories, i en la qual gairebé tot està encara per definir i des-envolupar.

Amb els sindicats oficials xinesos, l’ACFTU, vam desenvolupar la relació desde FITEQA-CC.OO., a partir d’un contacte establert per la Confederació deCC.OO., cosa que va comportar un intercanvi de correus electrònics durantmesos per tancar finalment les entrevistes dutes a terme.

A les visites a les fàbriques i a les entrevistes amb el sindicat oficial he d’a-fegir una trobada, no prevista abans, amb un membre del Comitè Central delPCX que parlava prou bé el castellà. Va ser només mitja hora de conversa,però prou significativa per deixar-ne constància. En faré referència en l’apar-tat sobre el PCX i el seu important paper.

Aquests aspectes van permetre d’establir el pla de treball de la visita sindi-cal de 10 dies a la Xina, concretada de la manera següent:

• A Xangai participo en una reunió de la direcció d’Inditex amb els compra-dors de la seva oficina a aquesta ciutat (una de les dues que té a la Xina),per examinar —un dia sencer— els procediments, problemes i resultats

68

de les seves auditories a la Xina. Inditex havia publicat a la Memòria deSostenibilitat 2005 un balanç de les auditories als proveïdors a tot el món,entre els quals els d’Àsia, en què s’esmenten problemes, alguns d’impor-tants, per resoldre. Aquest va ser el punt de partida de la reunió en quèvan participar també els seus auditors a la Xina, i en la qual vaig interve-nir formalment des de la perspectiva del sindicalisme espanyol, europeui internacional.

• A la zona de Xangai vam visitar dues empreses proveïdores d’Inditex, unade 150 treballadors i una altra de 5.000. El grup que va visitar aquestesempreses era el mateix que va intervenir a la primera reunió de feina aXangai: quatre persones de l’equip de direcció empresarial, quatre del de-partament de RSC, el coordinador dels compradors a la Xina, i jo com arepresentant de FITEQA-CC.OO.

• A la zona de Shenzhen vam visitar quatre fàbriques proveïdores de Mango,amb 1.500-2.500 treballadors cadascuna. En aquest cas, les visites, demig dia cadascuna, es van desenvolupar amb el mateix procediment ambquè es van fer les auditories, i vam estar acompanyats, a més, per dosdels auditors que les fan regularment. Van consistir en la visita a lesinstal·lacions, una entrevista amb la direcció de les empreses, entrevis-tes individuals amb 10-20 treballadors escollits a l’atzar a cadascuna deles plantilles, i entrevistes amb els considerats representants dels treba-lladors a cadascuna. Es va dur a terme la verificació documental de di-verses dades, i la visita a les guinguetes i els dormitoris dels treballadors.En alguns casos es van fer, també, entrevistes amb responsables de de-partaments específics de RSC de l’empresa xinesa. A Mango, el grup devisita estava integrat per un representant de la direcció, dos auditors, elcoordinador xinès dels compradors i jo, com a representant de FITEQA-CC.OO.

• A Shenzhen i Guangzhou em vaig entrevistar amb delegacions de l’es-tructura sindical municipal dels sindicats oficials ACFTU, a les seus res-pectives.

• Complementàriament a aquestes visites d’empresa i les entrevistes ambdelegacions de l’ACFTU, vaig poder fer algunes passejades: per la voradel riu Iang-Tsé a Xangai i del riu Zhu Jiang (riu de les Perles) a Guangzhou,

69

per alguns carrers de Xangai on es venen productes falsificats, i per undels mercats de Guangzhou on van a comprar els ciutadans xinesos.

Com es pot apreciar, els plantejaments concrets establerts amb les tres en-titats amb les quals es va organitzar el viatge (Inditex, Mango i ACFTU) no erenidèntics, però van resultar complementaris, i em permeten una valoració proucompleta del que he vist.

3. Resum i primera valoració global d’aquesta visita a la Xina

Una primera conclusió és que a les fàbriques visitades, com crec que pas-sa a la majoria de proveïdors de les grans marques, es compleix la normativalaboral xinesa amb relació al salari, la jornada de treball, les hores extres paga-des, etc. La qüestió és més complexa respecte de les normes fonamentals deltreball i dels convenis de l’OIT. El principal problema és que, evidentment, elsconvenis sobre llibertat sindical i negociació col·lectiva, els números 87 i 98, nos’apliquen al país i, per consegüent, en aquestes empreses, per les limitacionsde la legislació xinesa (en parlaré més endavant), que no els ha ratificat. A lesfàbriques visitades no vaig observar cap actuació de les empreses directamentcoercitiva quant a l’exercici d’aquests drets, però la coacció objectiva sobre elstreballadors és òbvia, i és, sens dubte, l’origen de conflictes que s’estan pro-duint al país, encara que, de moment, no en aquestes empreses. Ho assenya-lo, doncs, com a situació de fet, important a més, i no com a directa respon-sabilitat de les empreses espanyoles,50 sinó com l’expressió de la realitat sindical,política i institucional de la Xina. Es tracta, indubtablement, d’un problema im-portant que cal assenyalar; alhora cal plantejar com afrontar-lo des de totes lesparts implicades; és a dir, tots, ja que aquestes qüestions ja no es podran con-siderar mai un afer intern. Al que s’ha dit hauria de contribuir el que es comen-tarà al final d’aquestes pàgines, en l’anomenada auditoria sindical.

Més concretament, aquestes empreses paguen el salari mínim de la zonaon s’ubiquen, paguen les hores extres treballades, paguen puntualment, no hi

50. D’altra banda, cap de les dues grans empreses espanyoles estan involucrades, segonsm’han manifestat, en les pressions de la Cambra de Comerç de Xangai, en representació d’algu-nes multinacionals que operen a la Xina, intentant impedir els avenços legislatius previstos a lanova llei sindical que s’està discutint actualment a la Xina.

70

ha treball infantil ni expressions clares de discriminació. És a dir, apliquen elsmínims del país sobre això, però no es pot afirmar que hi hagi un exercici realde la llibertat sindical i del dret a la negociació col·lectiva. He pogut compro-var que aquesta característica es pot aplicar també i de manera similar en al-tres empreses proveïdores d’aquestes i d’altres marques a diversos països emer-gents, encara que a la Xina està accentuat, sens dubte, per una legislaciólaboral més restrictiva que en aquests altres països. Després tornaré a comen-tar aquesta qüestió.

També crec que és possible afirmar, com podrem veure més tard per diver-ses dades, que es tracta de les millors fàbriques de la Xina, cosa que porta,per tant, a una primera i trista conclusió, i és que la majoria d’empreses delpaís no arriba a aquests mínims legals establerts a la seva legislació.

D’altra banda, Mango en tots els casos i Inditex en alguns fan auditoriesprèvies a la contractació dels proveïdors, cosa que comporta una garantia ad-dicional.

Les fàbriques visitades treballen exclusivament per a l’exportació, excep-te una que té a més marca pròpia i ven també a la Xina a través d’una xarxade botigues de la seva propietat, seguint el model d’Inditex. Aquesta empre-sa ens va comentar que encara tenia pèrdues en la venda de la seva marca,mentre esperava que creixés la capacitat de consum de la població, cosa quees produirà de ben segur; encara que menys segur és que la dediquin a lacompra de la seva marca xinesa en comptes d’altres marques internacionalsmés acreditades, o de les seves imitacions a la Xina. Malgrat tot, no sembla-va que aquestes pèrdues a les seves botigues eclipsessin l’evident marge debenefici de les línies de producció per a l’exportació de les grans marquesper a les quals treballa.

Cap de les fàbriques visitades no treballa per als mercats de mig món as-sortits de productes xinesos, ni per al mercat interior xinès, on es poden com-prar camises a 0,5 € o un parell de sabates a 1 €. Les condicions de treballa les fàbriques que produeixen aquests articles seran, segur, pitjors.

Cal afegir-hi una tercera conclusió derivada de les anteriors. Són correc-tes i necessaris, i segur que útils, els crits de denúncia, les exigències que esformulen des de múltiples fòrums d’opinió de tot el món sobre les condicions

71

de treball a la Xina; i també sobre els problemes de respecte als drets hu-mans i, entre aquests, els sindicals. Però en considerar les necessàries valo-racions i exigències que cal formular des de tots els racons del planeta perles característiques de la globalització i les condicions de treball a les empre-ses proveïdores de les multinacionals i grans marques, no es pot incloure enun mateix i idèntic sac totes les empreses, totes les marques, tot el sectortèxtil i de la confecció de la Xina. La denúncia, d’altra banda, serà més efi-caç com més rigorosa i concreta sigui.

Tinc la impressió que aquesta observació també val com a primera apro-ximació per als proveïdors de les grans marques (en tot cas d’Inditex i deMango) en altres països, encara que la meva experiència directa es limitaen aquest moment al Marroc i la Xina. Això no significa, en absolut, que emsemblin acceptables o adequades les condicions de treball a les fàbriquesxineses visitades. Més aviat, com més tard explicaré, la meva opinió és quel’actual situació és insostenible a curt o potser mitjà termini, fins i tot aaquestes fàbriques que es poden considerar les millors. Vull subratllar, so-lament, que no es pot fer una única i genèrica valoració de tota la indústriatèxtil i de la confecció d’aquest país i, per tant, que no està generalitzat que“treballen més de 12 hores diàries, sense descans setmanal” o que “treba-llen 48 hores seguides”, o frases similars que s’escolten i es llegeixen mol-tes vegades. Són, a més, afirmacions poc creïbles, fins i tot des la lògicaelemental que difícilment es poden produir articles d’una mínima qualitat—ni tan sols els que vaig adquirir a Guangzhou—, si aquestes afirmacionsfossin certes.

Per a la millora necessària de les condicions de vida i treball a la Xina, i tam-bé a altres països en desenvolupament, especialment en el reconeixement i lalliure pràctica dels drets humans en general i dels drets sindicals en particu-lar, haurem de fer un esforç més gran per aproximar-nos a la realitat concre-ta. També ens haurem d’acostumar a diferenciar, a trobar definicions més ri-goroses i, alhora, a concretar les propostes i exigències que han de resultarde la pressió internacional. Però sense paternalismes, sense que siguin ni sem-blin excuses per defensar pràctiques comercials paternals. I per ser conse-qüents amb aquest plantejament caldrà, també, diferenciar les exigències del’opinió pública internacional, o les conseqüències de l’aplicació de la RSC,de les que han de provenir de les exigències i reivindicacions dels ciutadansi treballadors de cada país.

72

Aquesta referència serveix, també, per diferenciar el que es pot exigir a lesempreses multinacionals i als governs de cada país, i el que pot o ha de cor-respondre plenament a l’autonomia necessària de les organitzacions represen-tatives dels treballadors a cada lloc en l’exercici de reivindicar el seu dret.Precisament per aquest motiu la llibertat sindical i el dret de negociació col·lec-tiva s’han de situar en un lloc preferent.

Aquest és, també, el punt de partida per diferenciar la intervenció directa inecessària intervenció de les estructures sindicals supranacionals i des del sin-dicalisme de les cases matrius (exigint el respecte absolut de les normes fo-namentals de treball) de la responsabilitat específica del sindicalisme de cadapaís i, concretament, del de les empreses proveïdores. A aquest sindicalismecorrespon formular reivindicacions, establir formes de mobilització i decidir so-bre la conveniència o no dels possibles acords amb les empreses que es de-riven d’aquesta acció sindical autònoma. Amb relació a aquesta activitat es-pecífica del sindicalisme autònom de la Xina i d’altres països proveïdors de lesgrans marques, el que cal des de les estructures supranacionals i de la casamatriu és plantejar-se les formes de solidaritat adequades a cada moment.

Confondre els diversos nivells d’acció sindical (i també política i social), serà,a la llarga, molt negatiu per a tots, i en primer lloc per al sindicalisme i per alstreballadors i treballadores de la Xina i d’altres països en desenvolupament,independentment d’alguns petits avantatges que en algun moment es puguinaconseguir.

4. Les condicions concretes de treball a les fàbriques visitades

La descripció que segueix fa referència a les condicions de treball a les fà-briques visitades, sense que s’hagi d’entendre que són les condicions de tre-ball generals al tèxtil-confecció de la Xina. És possible afirmar, al contrari, iamb tota seguretat, que no ho és, ja que es poden considerar entre les millorsfàbriques del país.

4.1. Salaris

Les dades més concretes del sistema retributiu són:

73

• El salari mínim garantit, que és, de fet, el salari base a pràcticament totesles empreses, es fixa a la Xina a cada unitat administrativa (equivalent aprovíncia), i oscil·la entre 300 CNY (iuans) i uns 650 CNY mensuals (entre30 i 65 €).51

• En molts pocs casos, i per a molts pocs treballadors, vaig poder compro-var el pagament de plus fixos sobre el salari base, no vinculats a la pro-ducció. En aquestes empreses, sí que hi ha primes o incentius segons lasobreproducció assolida, i el pagament de les hores extres es fa segonssi són dies laborables, caps de setmana o festes especials (pagades 1,5vegades l’hora ordinària, 2 i 3 vegades, respectivament). Malgrat això, ala pràctica s’estableixen les peces que es pretén o preveu a cada línia deproducció a l’activitat màxima (que és a la que habitualment es treballa),i, així, es calcula la retribució per peça, i també la retribució efectiva deltreballador que, de fet, treballa a preu fet.

• Les retribucions efectives totals en aquestes empreses se situen entre1.000-1.400 CNY (entre 100-140 €) mensuals. Aquestes xifres encaixen,a més, amb diverses referències que he trobat sobre la política fiscal, con-cretament amb la reforma de l’any 2005, que establia l’exempció de l’IRPFper als ingressos mensuals inferiors a 1.600 iuans, i que assenyalava queaquest fet afectava el 50%, aproximadament, dels assalariats del país; itambé amb treballs recents publicats al diari digital Poble en Línia que es-mentaré més endavant.

• A les empreses encara estatals del tèxtil-confecció a la zona de Guangzhou,la retribució era d’uns 750 CNY (75 €) mensuals, informació donada a lareunió amb l’ACFTU d’aquesta zona industrial. No vaig aconseguir, però,una explicació clara de la diferència salarial amb les empreses privades,ja que operen amb el mateix salari mínim garantit; suposo que la diferèn-cia és deguda al fet que o bé treballen a una activitat menor o bé que fanmenys hores extres, o les dues coses.

51. La moneda oficial xinesa és el iuan renminbi, denominada normalment iuan, encara quetambé dòlar en el llenguatge colonial i a l’Administració. El canvi actual és aproximadament de 10iuans per 1 €, i és molt estable des del cantó xinès, variable essencialment per les oscil·lacionsdel dòlar USA que es pren de referència.

74

• Aquesta retribució mensual correspon a una jornada de treball,52 entre 2.300i 3.200 hores anuals.

• Els salaris dels supervisors53 de línia (dones en general, com la gran ma-joria de treballadors) eren, aproximadament, de dues a quatre vegades elsde les treballadores de la línia de producció. La seva activitat era, apa-rentment, la de coordinar la producció, la verificació global de qualitat irespondre les preguntes de les treballadores perquè la feina es desenvo-lupés normalment. No vaig poder observar altres funcions policíaques, niun clima als tallers que ho suggerís.

• Els salaris de les dones que treballen a l’oficina eren de dues a tres vega-des els de les treballadores de producció.

4.2. Despeses de cantina i dormitori

La majoria de treballadors i treballadores d’aquestes fàbriques són immi-grats de fa poc. Quasi totes les fàbriques tenen les cantines a prop de lesinstal·lacions de producció, i també els dormitoris on s’allotgen gairebé totsels treballadors i treballadores i la majoria dels quadres intermedis i directius.Tenen aquestes característiques:

• Els dormitoris dels treballadors són habitacions d’uns 3 x 8 m, en les qualses poden instal·lar fins a 10 o 12 lliteres, de les quals, en general, s’ocu-pen unes 8 o 10, amb una petita terrassa coberta de 3 x 1,5 m, on hi hauna dutxa en un racó. El dormitori de quadres intermedis és de 4 x 8 m,i la instal·lació prevista és per a 3 persones, màxim.

• Per aquests dormitoris els treballadors paguen entre 10 CNY (1 €) i 100CNY (10 €) al mes. En diversos dels casos consultats, els quadres inter-medis, en general, no paguen res; sense que em sabessin donar una ex-

52. Correspondria a setmanes de treball entre 50 i 70 hores si el seu sistema fos el nostre, de14 festes anuals i 30 dies de vacances. Amb el seu règim de treball, amb menys dies de descansi de vacances, correspon a setmanes que poden anar de 40 a 60 hores de mitjana (hores extresincloses).

53. En una proporció aproximada d’un supervisor per cada 30 treballadors.

75

plicació lògica d’aquesta discriminació. Podria ser per les dificultats que,sembla ser, troben per contractar directius disposats a viure en aquestescondicions al recinte de la fàbrica.

• Una habitació a les localitats pròximes a les fàbriques pot costar entre 150i 250 CNY al mes, però el problema més gran és la llunyania de les fàbri-ques (particularment de les grans) de les zones habitades, cosa que en difi-culta l’accés amb bicicleta, i la inexistència de mitjans de transport públici la dificultat de la majoria de xinesos per comprar-se un automòbil.

• En una de les empreses de 2.500 treballadors, tenien en plantilla 440 tre-balladores i treballadors que vivien en habitacions de parella (220 pare-lles) en una ala d’aquests dormitoris. Alguns podien tenir amb ells algunapersona gran, que contribuïa a la cura dels infants. Només en aquest casvam veure alguns nens quan tornaven de l’escola. Ens van dir que enaquell moment hi havia 15 nens en aquelles instal·lacions.

• De les sis fàbriques, cinc paguen per transferència bancària, i una (de1.500 treballadors) en metàl·lic.

• Respecte a la cantina (en general amb instal·lacions separades per a tre-balladors i per a quadres intermedis i directius), el menjar que vam veuretenia un aspecte correcte de qualitat i quantitat. Pel menjar paguen men-sualment entre 25 i 75 CNY (2,5-7,5 € al mes), encara que la quantitatmés freqüent és de 55 CNY. L’empresa afegeix una quantitat equivalent iamb l’import global es prepara el menjar. En algunes fàbriques els qua-dres intermedis i els directius van dir que tenien el menjar gratuït, senseque tampoc no se’ns donés cap explicació clara de per què.

4.3. Jornada de treball, temps de treball i d’oci

El règim de temps de treball en aquestes fàbriques és:

• Setmana de treball de 8 hores diàries per 5 dies (les que en fan menys),o de 8 hores diàries per 6 dies a la setmana (les que en fan més); 2 dies o,en general, 1 dia de descans setmanal (en principi el diumenge, però potser un altre dia, segons les exigències de la producció).

76

• L’horari de treball té una pausa al migdia d’1,5-2 hores, aprofitades, engeneral, per descansar (dormir quasi sempre, segons ens van dir), per re-prendre l’activitat de la tarda en bones condicions. En realitat, la ubicaciódels dormitoris, de la cantina i de la fàbrica no ofereixen gaires opcions.

• Hores extres: els límits oficials són de 2 al dia i de 36 al mes, o de 3 al dia(a les empreses estatals, segons em van dir a l’ACFTU, sense una expli-cació clara del perquè de la disparitat amb la informació a les empresesprivades). La meva impressió va ser que així s’apliquen efectivament, simés no diàriament.

• Les hores extres són voluntàries. Tant els propietaris o directius com elstreballadors consultats van comentar que “no són obligatòries”, però que“sempre es fan”. Alguns ho explicaven per la retribució addicional que re-presenten. En algun cas l’explicació dels directius va ser que no eren obli-gatòries, perquè “si algú té un problema i raona que no les pot fer, no lesfa”. És evident que la paraula voluntari té, en aquest cas, un significat pe-culiar, diferent de l’exercici del lliure albir.

• Quan les hores extres no són regulars, la notificació es fa el dia anterioro el mateix dia, en general al matí, o algun cop la mateixa tarda de la jor-nada que s’ha d’allargar. Ateses les condicions de vida i d’allotjament, aquestfet ha de comportar, a la pràctica, menys problemes dels que es produi-rien en una empresa espanyola. Quan ho vaig preguntar, no em van par-lar de cap problema sobre això.54

• Quant a les vacances, la informació variava, perquè en molts casos ho en-tenien com tots els dies de descans de l’any, diumenges inclosos, i do-naven la xifra de 60 dies anuals de vacances. En altres casos, el càlculera de 10-15 dies de descans l’any més els diumenges.

• De fet, la fórmula més comprensible per comptabilitzar el temps de tre-ball i entendre’n la distribució és indicar com a dies de descans els diu-menges, l’1 de maig, l’1 d’octubre (festa nacional que celebra la pro-

54. Encara que em sembla que aquest és un dels casos en què la resposta a través dels dosintèrprets era menys segura.

77

clamació de la República Popular Xinesa) i els dies de l’Any Nou xinès,que oficialment en són 3, però les empreses en concedeixen fins a 10moltes vegades, i en algun cas fins a 15, perquè és l’única ocasió anualperquè els treballadors tornin als pobles d’origen a visitar la família i/o“vagin a veure la parella” (segons l’expressió d’un dirigent del sindicatoficial ACFTU).

• A cinc de les sis fàbriques visitades, els controls d’entrada i de sortida esfeien per procediments mecanitzats. A l’altra fàbrica (la petita) es feia pun-tejant una llibreta, de poc rigor, i sense indicacions clares dels horaris. Enalgunes vam coincidir amb les hores del final de la feina del matí o de latarda, i vam comprovar en directe la informació facilitada.

• Només un dia de descans a la setmana (sembla que quasi totes les set-manes), una distribució de l’horari diari que omple de fet tota la jornada,els pocs dies de vacances addicionals, les fàbriques i els dormitoris allu-nyats dels centres urbans; amb aquestes condicions s’entén que el poctemps disponible d’oci es consumeixi (excepte per l’Any Nou) al mateixrecinte de l’empresa. Per això, és lògic que a la majoria hi hagi locals des-tinats a activitats col·lectives recreatives i que pugui ser particularment in-teressant l’existència de representants per organitzar i impulsar aquestesactivitats. No és sorprenent que les treballadores escollides per a aques-ta funció siguin les més representatives i un possible germen d’activitatefectivament sindical. Precedents històrics n’hi ha. D’altra banda, aques-tes condicions de vida condueixen a una qüestió important, que ha de te-nir una repercussió evident en els nivells de consum o el conflicte poten-cial (que no he pogut comprovar si ja existeix) entre les possibilitats i eldesig de consumir.

4.4. Contractes de treball i renovació de plantilles

• El règim contractual a totes les fàbriques visitades (i sembla que, en gene-ral, al país), és de contractes per 1 any que, sembla ser, es van renovantany rere any, encara que no hi ha res que obligui l’empresa a fer-ho així.

• Es produeix una renovació natural de plantilles amb motiu de l’Any Noui el viatge als pobles d’origen. El 8-15% dels treballadors no torna, cosa

78

que comporta un ritme alt de renovació de les plantilles i una inestabili-tat que, a la llarga, minva la qualificació mitjana. Tot i que encara no sem-bla que sigui un problema important, si més no una preocupació cons-cient, ho pot acabar sent. D’altra banda, el règim de consum molt escàsfacilita acumular estalvis que probablement vagin fluint cap a l’entorn fa-miliar i permetin impulsar alguna nova activitat en el lloc d’origen, teninten compte que la major part dels treballadors d’aquesta indústria sónemigrants de primera generació.

• A les zones visitades ens van dir que no hi havia atur i que no sempre tro-baven fàcilment treballadors (amb l’experiència que aquestes fàbriquesexigeixen) per cobrir les baixes.55 No obstant això, encara no s’ha plan-tejat cap procediment per afrontar aquestes renovacions de plantilla, oper ampliacions de plantilla, previstes en molts casos.

• L’atractiu de les empreses visitades és, com ja he assenyalat, que paguenpuntualment els salaris, els incentius i les hores extres; i que tenen dor-mitoris i cantina, suposadament millors que altres fàbriques tèxtils. La ma-jor part de les contractacions de les fàbriques visitades no prové de l’emi-gració interna, sinó de treballadores que han passat alguns mesos enaltres empreses amb pitjors condicions i en les quals han adquirit una pri-mera experiència.

• Quant a acomiadaments disciplinaris, se’n produeixen un o dos l’any, perbaralles, per embriaguesa (un cas), o per robatori (un cas), segons infor-mació de les empreses. Aquest tema és, en general, desconegut (o ama-gat) pels treballadors consultats individualment en l’auditoria.

• Els retards, poc freqüents pel règim d’habitatge-dormitori descrit, com-porten, en general, el descompte salarial, fàcil de calcular en el pagamentper peces.

• L’edat mitjana dels treballadors en aquestes empreses és de 25 anys.

55. La notícia, que m’ha arribat posteriorment al viatge, sobre treballadors xinesos contractatsdes de Jordània, Bulgària i Romania (i probablement no són aquests països els únics) per a lesempreses tèxtils i per compensar l’emigració d’aquests països cap a Europa, pot fer més greu elproblema i influir en altres qüestions.

79

4.5. Formació professional

• Les empreses visitades van indicar que no tenen programes de formacióprofessional perquè entenen que no necessiten una formació professio-nal especial, ja que els treballadors arriben amb una formació mínima i lavan millorant amb la mateixa feina i l’atenció de les supervisores. Hi ha unaformació regular, indicada tant per l’empresa com pels treballadors, sobreqüestions de seguretat.

• Dels 60 treballadors i treballadores, aproximadament, cridats a l’atzar pera les entrevistes personals, només 2 no sabien escriure (i es tracta de lano gens fàcil, ni per a ells, escriptura xinesa), fet que comportaria, almenysen aquestes fàbriques, un nivell d’alfabetització superior, per exemple, aldel Marroc.

4.6. Altres condicions de treball i de vida a les fàbriques visitades

L’ambient de treball observat als tallers en els recorreguts duts a terme ales diverses fàbriques em va semblar correcte.

Les auditories presten particular atenció a les condicions ambientals de tre-ball, de salut i seguretat, centrada aquesta darrera essencialment en la preven-ció d’incendis. A totes les fàbriques menys en una, les sortides d’emergènciaestaven ben senyalitzades i els extintors ben situats.

Sense ser un expert en el tema, la meva impressió va ser que la ventilaciói la temperatura ambient als tallers eren relativament acceptables; i en alguncas en condicions límit, segons la meva apreciació. És possible que en situa-cions més extremes de fred o calor (que no ho eren en el moment de les visi-tes) aquesta observació s’hagués de modificar.

Quant a possibles malalties professionals, la resposta era sempre negativa,tant per part de la direcció de les empreses com dels treballadors. Malgrat tot,no semblava que hi hagués preocupació sobre aquesta qüestió, i és difícil deconsiderar que a la feina de les màquines de cosir i d’altres d’aquesta indús-tria no hi hagi els habituals problemes del sistema musculosquelètic, tenint encompte, a més, que no s’apreciaven preocupacions ni mesures ergonòmiques.

80

L’explicació deu ser per les limitacions del sistema d’enquesta i la joventut deles treballadores d’aquestes fàbriques. No obstant això, és evident que enca-ra hi ha serioses deficiències de salut i seguretat laborals, menys evidents enaquestes fàbriques tèxtils que a les mines del país, on cada any moren cente-nars de treballadors en accidents de treball (una situació davant la qual es co-mencen a prendre mesures, fins i tot disciplinàries, sobre els responsables56).

Les treballadores preguntades responien que a les embarassades se’ls as-signaven llocs de treball més còmodes i que no feien hores extres; respostespoc significatives si es té en compte que la xifra mitjana de treballadores quequeden embarassades a l’any és al voltant de l’1 per 1.000, i una part d’aques-tes no tornen després de les vacances d’Any Nou. Per tot això encara és me-nor la proporció de treballadores que pareixen estant d’alta a les empreses.Ens van dir que en aquests casos tenen 10 setmanes de llicència retribuïda(amb el salari base).

En el supòsit de matrimoni (també molt pocs) hi ha 10 dies de permís re-tribuït.

4.7. Condicions de vida i consum en aquestes fàbriques

Per la descripció feta de la vida i l’estalvi forçós que comporta, s’eviden-cien unes condicions de treball que no suportaria un treballador europeu i que,aparentment, assumeixen encara amb facilitat les treballadores i els treballa-dors xinesos. No obstant això, hi ha a l’aire una pregunta obligada: fins quan?Algunes primeres respostes les donen les mateixes xifres: del 8% al 15% dela plantilla no torna quan va al poble d’origen o a visitar la parella. Més enda-vant, quan comenti l’estructura de representació dels treballadors i la funciódels sindicats, tornaré a tractar aquesta qüestió.

Encara que aquestes observacions facin referència al consum vist directa-ment a les fàbriques visitades, és fàcil portar-ho a un àmbit més general perquè,

56. El Poble en Línia del 5.12.2006 informa que el director i el subdirector del districte deHengshan han estat destituïts a causa de dos accidents que havien causat 34 morts a les minesde Yuanhua i Chengin en una setmana, després que se’ls hagués manat d’aturar la producció deles mines per motius de seguretat.

81

entre altres raons, la classe treballadora és la immensa majoria de la poblacióxinesa. És previsible que, per una via o una altra, s’avanci de l’actual viure pertreballar a un futur de treballar per viure, sense entrar ara en consideracions so-bre la relació entre consum, la quantitat o qualitat i la qualitat de vida. En qual-sevol cas és evident que les limitacions de consum d’una part important de lapoblació tenen una clara repercussió en el desenvolupament del país.

És interessant esmentar les previsions del president de la consultora AT Kear-ney que diu que avui al món es pot considerar que hi ha 1.000 milions de consu-midors, i que aquesta xifra l’any 2015 serà de 2.000; i que dels 1.000 addicio-nals, 900 ho seran de països emergents, 626 dels quals correspondrien a la Xina.La meva opinió és que s’ha de veure quines podrien ser les vies per al progrésdel consum de la població xinesa, problema que segurament està relacionat ambmoltes altres qüestions de l’ordenació política i social, i també sindical, del país.

5. Les desigualtats a la Xina. De l’eslògan “Enriquir-se és gloriós”, a l’objectiu d’una societat harmoniosa socialista

La irrupció de la República Popular de la Xina en l’escena mundial, primeren el terreny polític i militar i ara essencialment en l’econòmic, no ha tingutsempre la mateixa traducció per a la vida del poble xinès. Fins i tot avui, quanpodem considerar que la Xina s’ha incorporat plenament a l’economia mun-dial de mercat en els seus intercanvis comercials, segurament no seria encer-tat considerar que l’economia de mercat regula ja les relacions internes delpaís. Però s’avança indubtablement, crec, cap a aquest objectiu, cosa quesembla que ja està provocant convulsions notables, algunes de perceptibles,d’altres segurament menys, i d’altres encara latents.

El punt de partida de l’actual procés econòmic i social va ser el final de laRevolució Cultural i el viratge impulsat per Den Xiaoping després de la mort deMao. És significatiu d’aquesta primera etapa la crida al desenvolupamentde les forces potencials a la societat xinesa amb el lema “Enriquir-se és glo-riós”, sense aparentment cap por a la cursa que pogués comportar. És comsi se situés en l’àmbit de l’economia el que la Revolució Cultural va compor-tar en el de la política: que s’imposin els millors, més assimilable aquesta ex-pressió als més forts, que no pas als més ètics ni als més justos, i sense gai-re normes jurídiques ni morals que limitessin aquesta cursa.

82

El mèrit de la direcció del PCX és haver advertit, no sé si a temps, els ris-cos de deixar desbocada aquesta cursa de l’enriquiment individual. El proble-ma prové de si el grau d’arrelament d’aquest criteri en la consciència indivi-dual i col·lectiva, no necessàriament iguals, en permet la correcció. Perquè elque és evident són els riscos de tota mena que comporta, i ara ja hi ha unavoluntat de correcció des de la direcció política del país.

En aquest sentit es pot interpretar l’afirmació del màxim dirigent xinès, HuJintao (president de la República, secretari general del PCX i president de laComissió Militar)57 a la reunió de fa poc de la cúpula dirigent del Partit: “D’acordamb l’incessant desenvolupament econòmic i social del nostre país, la situa-ció general de la construcció d’un socialisme amb peculiaritats xineses exi-geix, més clarament, que el triple desenvolupament econòmic, polític i cultu-ral del socialisme avanci cap a un quàdruple desenvolupament socialista enels vessants econòmic, polític, cultural i social.”

Per entendre el fenomen de les desigualtats a la Xina ens poden ser útils al-gunes dades i apreciacions:

• El 47% de la població xinesa (600 milions) disposen de menys de 2 $ dia-ris, segons el corresponsal a la Xina de La Vanguardia (6.1.2006).58 El ni-vell de pobresa màxima (ingressos diaris inferiors a 1 $ en PPA) ha pas-sat del 49% de la població (490 milions el 1981) al 7% (88 milions el 2003),segons els estudis del Real Instituto Elcano.59

• Dels 840 milions de persones al món en situació de subnutrició cròni-ca, 144,5 milions són a la Xina (dossier de Le Monde de setembre de2005).

• Cal tenir en compte que la reducció de la pobresa al món entre el 1980 iel 2000 prové en més del 50% de la Xina, segons l’estudi econòmic del’any 2005 de l’OCDE.

57. Les tres funcions que, històricament, han acumulat els màxims dirigents xinesos des deMao, i que són equivalents al poder absolut.

58. Rafael Poch, probablement una de les persones més ben informades de la realitat xi-nesa.

59. Les dades oficials del Govern són inferiors, però similars en les proporcions: 20% i 4%.

83

• Segons dades del Banc Mundial, la Xina és el país més desigual del’Àsia: quocient 20/20 (part del PIB del 20% més ric sobre el 20% méspobre): 6,5 el 1990, 10,6 el 2003. A l’Índia i a Indonèsia, 5. (Font: RealInstituto Elcano. Any 2005.)

• El diari digital Poble en Línia publica, a l’edició de l’11 de desembre de2006, sobre “l’increment del nivell de vida del poble”: “La població pobraa les zones rurals s’ha reduït de 5 milions de persones. L’ingrés net percàpita de la població rural ha augmentat el 5,3% per any, i supera els3.200 iuans. L’ingrés disponible per càpita de la població urbana ha su-perat els 10.000 iuans, amb un increment anual del 9,6%.”60

La desigualtat ha crescut en l’últim període, com reconeix Poble en Línia el19 de juliol de 2006: “Al llarg dels últims 20 anys, la Xina s’ha convertit del paísamb la distribució més igualitària dels ingressos, a un dels primers del mónamb disparitat entre rics i pobres. La injustícia constant en la distribució delsingressos ha comportat moltes contradiccions socials i ha ajudat a formar unaenorme tibantor social, i fins i tot algunes d’aquestes contradiccions estan apunt d’esclatar [...]. La principal causa de la disparitat injusta en la distribuciód’ingressos consisteix en la garantia insuficient dels drets i interessos legítims[...] i no es porta a terme completament la norma de salari mínim en algunesregions del país.”

Com a indicador del grau de desigualtat es fa servir, a tot el món, l’anome-nat coeficient Gini:61 l’esmentat diari Poble en Línia deia el mateix dia 19 dejuliol de 2006: “Una investigació realitzada recentment pel Ministeri de Financesde la Xina demostra que el coeficient Gini de la Xina és de 0,46. Aquesta xifrava sobrepassar la línia d’alarma reconeguda universalment per la comunitatinternacional [...]. La desigualtat en la distribució dels ingressos a la Xina haarribat a ser molt greu [...], el coeficient Gini de la Xina va augmentar de 0,288el 1981 a 0,447 el 2001.”

60. És a dir, 320 euros a l’any al camp i 1.000 euros a l’any a les ciutats. Cosa que situaria,encara més, els treballadors de les fàbriques visitades entre els privilegiats de la població.

61. Ideat per l’estadístic italià Corrado Gini, és un índex per mesurar la distribució desigual va-riant entre 0 (igualtat completa, tothom els mateixos ingressos) i 1 (una persona té tots els ingres-sos i la resta, cap). Aquest coeficient varia entre el 0,707 de Namíbia i el 0,247 de Dinamarca; el0,591 al Brasil, el 0,456 a Rússia, el 0,408 als Estats Units i el 0,447 a la Xina. Es considera uncoeficient admissible entre el 0,3 i el 0,4. A Espanya aquest coeficient és del 0,325.

84

Recollint les discussions i els acords del Buró Polític del PCX del 25 de maigde 2006, Poble en Línia afegia: “[...] la diferència massa gran i l’igualitarismesón injustos en el terreny de la distribució d’ingressos. S’ha de recórrer a lareforma per superar aquestes dues tendències”.

A la VI Sessió Plenària del XVI Comitè Central (octubre del 2006), el secre-tari general i màxim dirigent polític xinès, Hu Jintao, assenyalava com a ob-jectiu “la construcció d’una societat harmoniosa socialista”, centrada en qües-tions socials (segons l’agència Xinhua), cosa per la qual “el Partit es comprometen els pròxims 15 anys a millorar el sistema legal democràtic i la protecció delsdrets humans”, afegia, tot indicant que amb això tracta d’assolir “l’harmoniasocial”, millorant els mecanismes contra la corrupció i la supervisió dels prin-cipals dirigents.

A aquesta situació de desigualtat creixent i de desequilibri entre els diver-sos col·lectius de la població xinesa hi contribueixen, i s’hi afegeixen, altresfactors:

• 100 milions de treballadors són emigrants interns. Cada any uns 13 mi-lions de xinesos van del camp a les ciutats.62 El membre del Comitè Centralamb el qual vaig parlar deia que aquests últims anys havien arribat uns40 milions d’immigrants a les zones industrials.

• Després de fomentar l’explosió demogràfica als anys cinquanta, el Governxinès va impulsar la política del fill únic des del 1979, cosa que ha pro-vocat l’envelliment de la població, i l’edat mitjana de la població comen-ça a ser preocupant. “La Xina envelleix i s’enfronta a l’escassetat de tre-balladores”, titula el New York Times del 13 de juliol, a El País. La sevacorresponsal a Xangai (ciutat considerada hipermoderna, plena de joven-tut i vigor) assenyala que el 20% dels habitants té més de 60 anys.L’Acadèmia de Ciències Socials de Xangai afegeix que cada any s’afe-geixen més de 100.000 persones a aquest tram de la població, i que al2020 un terç tindran 60 anys o més en aquesta ciutat que avui ja té 13,6milions d’habitants.

62. Le Monde, Bilan du Monde 2005.

85

• El règim públic de pensions només cobreix el 14% de la població activa,segons l’estudi econòmic del 2005 de l’OCDE.

Algunes xifres complementàries per entendre millor la realitat xinesa i lesdesigualtats existents:

• 150 milions de persones treballen al sector privat (11,5% de la població,més sobre el total de població activa), d’aquestes, més de 50 milions ales considerades empreses de la indústria i el comerç (és a dir, de més de8 treballadors); la resta són treballadors individuals (els nostres autònoms),agrupats en uns 25 milions d’unitats productives i en 412 associacionsd’àmbit municipal o regional.63 Les empreses privades gestionen 1 biliód’euros anuals, i paguen el 33% dels impostos del país.

• La taxa d’atur urbà oficial és del 5%, i l’objectiu és mantenir-la així (de fet,seria la plena ocupació per a la cultura occidental) en el període 2006-2010.

• Del 1998 al 2003, a la indústria van desaparèixer 14 milions de llocs detreball, com a conseqüència de la flexibilització de les lleis sobre contrac-tació i de l’incipient procés de privatització. En aquests anys, el nombred’empreses controlades per l’Estat es va reduir a més de la meitat, se-gons l’estudi econòmic del 2005 de l’OCDE.

6. Les classes mitjanes a la Xina

El focus d’atenció principal d’aquestes pàgines sobre la Xina són les condi-cions de vida i de treball de la classe treballadora, però per tal d’entendre-lesmillor cal aturar-se una mica sobre el que s’anomenen les classes mitjanes i laseva situació a la Xina. Es tracta, a més, d’una atenció que es comença a as-senyalar des de diversos mitjans; cosa que d’altra banda és lògica si es tenenen compte les xifres del desenvolupament econòmic, l’increment de la rendaper càpita, les xifres esmentades i d’altres com, per exemple, els 3 milions deno-assalariats censats al municipi de Shenzhen, d’11 milions d’habitants.

63. Poble en Línia del 5.12.2006.

86

El Buró Nacional d’Estadística de la Xina considera com a classe mitjanales famílies amb ingressos anuals entre 6.000-50.000 euros, i indica que aquestsingressos corresponen actualment al 5% de la població; i considera que as-solirà el 45% el 2020 (Poble en Línia del 26.1.2006). L’òrgan oficial del PCX,el Diari del Poble, del 24 de setembre de 2001, duia el títol “La classe mitjanaxinesa creixerà amb rapidesa els pròxims 10 anys”, i la situava en el 40% dela població l’any 2020, partint del creixement previst aleshores de l’1% anual.

Cal considerar aquestes xifres més enllà de l’estadística, ja que els 65 mi-lions actuals o els quasi 600 milions del 2020 (amb les xifres actuals de lapoblació) són un important col·lectiu propens a reclamar més possibilitats deconsum (material, educatiu, de turisme i coneixement del món, etc.), i tam-bé més drets individuals, i entre aquests, els polítics. El Newsweek, en l’edi-ció internacional del 27 de novembre de 2006 assenyala ja el desenvolupa-ment de reivindicacions específiques dels integrants d’aquesta classe mitjanaxinesa.

7. Els conflictes socials

Actualment, s’especula prou sobre els conflictes socials a la Xina, la quan-tia i l’increment. Ara mateix en parlaré. Però vull començar aquest capítol as-senyalant que, en la meva opinió, el principal problema no és que hi hagi con-flictes. Em sembla que són inevitables en el món actual (i en quasi tots elsmóns històricament coneguts) si partim de l’existència de classes i grups so-cials diferenciats, amb diferents relacions amb els mitjans de producció, ambdiferents nivells d’ingressos, amb diferències de tipus de vida, en la formaciói la cultura, en les possibilitats de progrés individual, etc.

El que és important de considerar no és solament l’existència o no de pos-sibilitats de promoció, de mecanismes que atenuïn les desigualtats, l’elimina-ció de barreres que puguin convertir en guetos els col·lectius socials de cadamoment, l’essencial és l’existència, o no, de procediments per resoldre els con-flictes, de mecanismes d’equilibri social i, perquè sigui efectivament així, dinsd’un marc d’exercici dels drets i de les llibertats individuals i col·lectives. Aquestapremissa exigeix l’existència real de mecanismes d’organització democràticade tots els col·lectius, i de relacions democràtiques entre si, amb normes so-cialment assumides i correctament aplicades.

87

En l’àmbit laboral, comporta l’existència de sindicats forts i representatius,així com d’organitzacions patronals fortes i representatives, i, juntament ambaquestes organitzacions socials, calen normes de relacions laborals democrà-tiques, adequades per donar vida a les tensions i camí al seu desenvolupa-ment, per tal d’assolir acords que sintetitzin cada moment.

Jo crec que la pregunta essencial, pel que fa als conflictes actuals (els exis-tents i els potencials) a la Xina, és si existeixen aquests mecanismes per as-solir l’equilibri social a cada moment. Si es dóna per fet que hi ha inevitablesinteressos no idèntics, contradictoris a vegades, entre els diversos sectors so-cials, i també de grup dins de cada classe social, hi ha procediments que re-presentin, encaminin i facilitin la negociació social? En aquest sentit, la mevaresposta seria, avui, més aviat negativa. I amb el dubte afegit de si a curt ter-mini serà possible a partir de la realitat actual.

La pregunta hauria de ser, doncs, com s’han d’establir aquests mecanis-mes de diàleg social i polític, amb més o menys traumes en la gestació i eldesenvolupament?

Quant a l’existència d’aquests conflictes, tots en situen les arrels en les des-igualtats de la societat xinesa. I comença a ser també una consideració gene-ralitzada als textos oficials xinesos. Així, el 19 de juliol de 2006, Poble en Líniaafirmava, posant-ho en boca d’un dirigent local: “Els problemes en l’ordre pú-blic a la ciutat de Guangzhou estan directament relacionats amb la disparitatentre els rics i els pobres.” El mateix diari afegia més endavant: “La proporciódels fons destinats a la vida bàsica del poble de la Xina al PIB és menys quela xifra dels països africans” (sense cap comentari que permetés captar la va-loració que aquesta comparació suscitava a l’organisme oficial xinès).

En un informe de la Fundació Carnegie de setembre del 2006, es conside-ren les desigualtats socials i la corrupció les causes principals (juntament ambl’atur provocat per les privatitzacions; l’èxode, a vegades forçat, del camp ales ciutats; la falta de pagament de les pensions; els nous impostos, etc.) delsconflictes socials, indicant que el 2006 el nombre de “disturbis de masses” haestat 10 vegades el del 1993.

A l’informe de la CIOSL a l’OIT podem llegir: “[...] els conflictes laborals estroben en augment constant des del 1992, i s’incrementen a un ritme aproxi-

88

mat del 50% anualment [...]. El 1997, fonts oficials indiquen que es van regis-trar 71.000 vagues, el doble de la xifra corresponent al 1995.”

Les xifres d’Amnistia Internacional parlen des de les 10.000 de l’any 1994,per arribar a les 74.000 del 2004; xifres, d’altra banda, coincidents amb les delMinisteri de Seguretat Pública, que les qualifica de “disturbis socials” o “inci-dents de masses”. El Govern xinès parla, també, de “disputes laborals” alscentres de treball i les situa el 2005 en el doble de les del 2001. L’any 2005,el nombre de persones que haurien participat en les diferents formes de pro-testa és, segons fonts oficials, de quatre milions.

És interessant comprovar la relació directa entre la forma de distribució delsingressos i l’exercici del poder que estableixen els organismes oficials xine-sos. L’esmentat Poble en Línia del 19 de juliol de 2005 titulava significativa-ment un treball “S’ha de començar la reforma de la distribució d’ingressos re-gulant l’exercici del poder”, i afegia més tard: “L’exercici irregular del poderimpedeix la resolució del problema dels ingressos extremadament alts d’unapart de les entitats mitjançant el monopoli d’alguns subsectors [...]. A més, lairregularitat en l’exercici del poder també ha comportat la promulgació de po-lítiques públiques sospitoses de buscar interessos injustos i en contra dels prin-cipis ètics”, una consideració que pot semblar d’aplicació directa a l’escàndolde corrupció destapat a Xangai el setembre del 2006.

D’altra banda, seria interessant saber si les afirmacions d’aquest butlletí ofi-cial dirigit al públic internacional apareixen també al mateix que es distribueixa la Xina. En qualsevol cas, tenen un evident valor autocrític i és segur quearriben als ciutadans xinesos d’una manera o d’una altra.

Amb el títol “La Xina iniciarà reformes en sèrie per eliminar la injustícia a ladistribució d’ingressos”, l’esmentat butlletí afegeix, citant la reunió del BuróPolític del Comitè Central del PCX del 25 de maig de 2006: “L’establimentd’un sistema científic raonable, igualitari i just de distribució dels ingressossocials es concerneix64 als interessos fonamentals de l’aclaparadora majoriade les masses populars, a la construcció integral de la societat modestament

64. En aquesta, com en totes les cites de Poble en Línia, reprodueixo textualment els textosen espanyol que publica aquest diari digital de l’organisme oficial del PCX Renmin Ribao (Diaridel Poble).

89

acomodada [...]”. Aquesta denominació de societat modestament acomoda-da per a un dels objectius fonamentals de la societat xinesa apareix a nom-brosos documents oficials. Més endavant afegeix: “[...] i es previndrà que secedeixin de manera arbitrària subsidis a les diverses regions, departaments ientitats, [...] també es planteja rectificar el sistema de pensió dels seus jubi-lats [...]”.

Vull afegir una altra consideració. Amb els actuals nivells d’ingressos podenplantejar-se ja conflictes com a conseqüència d’un evident desequilibri entrela capacitat i les possibilitats de consum de la classe treballadora, que és, evi-dentment, la que està situada en pitjors condicions per accedir a alguna cosamés que als més elementals nivells de subsistència: les treballadores tèxtilsque he vist a la meva visita a la Xina cobren entre 1.200 i 1.600 euros anuals,lluny, doncs, de poder ser considerades “classe mitjana” per l’articulista dePoble en Línia, però poden estalviar més de la meitat quan treballen a les gransfàbriques i viuen als seus dormitoris, anant a veure a la família o a la parellapoc més de tres dies un cop l’any. És possible que ja avui, amb el seu preca-ri nivell d’ingressos, per a elles la prioritat sigui només la subsistència, comconsidera encara un portaveu oficial en referir-se als drets prioritaris dels ciu-tadans xinesos? Potser una resposta parcial a aquesta pregunta seria el fet,ja indicat, que entre un 10 i un 15% de les treballadores de la confecció de lesfàbriques visitades no tornen als seus llocs de treball cada any després deles vacances de l’Any Nou xinès.

8. Els drets humans: problema important i preocupació expressa de lesinstitucions xineses

Del problema de les desigualtats passem necessàriament al dels drets hu-mans. Es tracta d’un problema permanent al món, amb expressions diversesa cadascun dels contextos històrics, culturals, socials, etc., sense que en capcas aquestes diferències puguin amagar els eixos principals en relació ambels drets individuals i col·lectius, les interrelacions entre ambdós i la seva tra-ducció concreta.

A la Xina hi ha, certament, importants problemes per al ple desenvolupa-ment dels drets humans. I crec que pot afirmar-se que hi ha consciènciad’aquest problema a la vida pública del país. Un factor essencial per a aques-

90

ta presa de consciència el constitueix, sens dubte, la realitat dels conflictes ala societat xinesa, el desenvolupament econòmic, la transformació accelera-da de la classe treballadora, les noves classes mitjanes emergents, els pro-blemes de corrupció que afloren, les vies de relació cada dia més àmplies ambla resta del món, etc.

En primer lloc, vull recordar algunes dades:

• La Xina va signar el Pacte internacional de drets econòmics, socials i cul-turals l’any 2001, amb una reserva a l’article 8 relatiu al dret de sindica-ció. Aquesta reserva, segons l’agència oficial de notícies Xinhua, indicaque aquest dret “està subordinat a les disposicions de la legislació labo-ral a vigent a la Xina”.

• Fina ara, la Xina no ha signat el Pacte internacional de drets civils i po-lítics.65

• El 27 d’abril de 2005, la CIOSL presenta una nova denúncia a aquest res-pecte, com una violació flagrant del dret de lliure sindicació, ja que a laXina hi ha un únic sindicat legal, la Federació de Sindicats de Tota la Xina(ACFTU), els estatuts del qual assenyalen que s’obliga a “promoure el des-envolupament econòmic i defensar el lideratge del Partit Comunista”.

• Al 1982, la Xina va suprimir de la seva Constitució el dret de vaga, argu-mentant que el sistema polític vigent “havia eradicat els problemes entreel proletariat i els propietaris de les empreses”.66 Seguiran opinant el ma-teix davant el procés creixent de privatitzacions?

• No sembla que hagi desaparegut de la Constitució la “reforma mitjançantel treball” o la “reeducació mitjançant el treball”, molt utilitzades en eta-pes anteriors. A l’esmentat informe de la CIOSL a l’OIT s’indica: “La ree-ducació pel treball es fa servir com a forma de detenció administrativaperquè evita anar a judici i permet que la policia local imposi sentènciesde fins a tres anys en un camp de treballs forçats.”

65. Amnistia Internacional, Documentació 28.02.2001 i 9.09.2005.66. Departament de Premsa de la CIOSL — “Llesques de Realitat” — Brussel·les, 27.04.2005.

91

• Quan a la Xina hi ha ja 100 milions d’usuaris d’Internet, Human RigthsWatch informa que hi ha 60 ciutadans xinesos a la presó per “delictesd’opinió mitjançant la Xarxa”.67

• Com molts mitjans de comunicació han assenyalat, Microsoft, Yahoo,Cisco i Google han acceptat les restriccions del Govern xinès per a l’úsde la Xarxa.

És difícil valorar si l’evident preocupació avui de les autoritats xineses al vol-tant dels drets humans és per pròpia convicció o com a resposta a les pres-sions evidents de l’opinió pública mundial, o potser per les exigències del ma-teix desenvolupament econòmic i social xinès. D’altra banda, potser lesmotivacions subjectives no siguin el més important ni significatiu.

És prou interessant la informació de Poble en Línia del 17 de novembre de2006, que indica que la Xina “sostindrà una gran exhibició de drets humansdel 17 al 26 de novembre a Pequín [...]. Els organitzadors confien que l’exhi-bició ofereixi al poble un panorama més clar de les condicions dels drets hu-mans a la Xina”, cosa que suscita una pregunta: és així com han d’assaben-tar-se els ciutadans xinesos que disposen de “drets humans”?!

Cal preguntar-se ara si tenim el mateix concepte de drets humans.

El mateix diari digital xinès, citant Dong Yunhu, vicepresident de la SocietatXinesa per a Estudis de Drets Humans, segueix: “Dong també va explicar comi per què el concepte xinès de drets humans és diferent de l’occidental”, po-sant en boca seva el paràgraf següent: “El concepte xinès de drets humansdóna més pes al col·lectiu, [...], a la sobirania d’estat, als drets de subsistèn-cia i al desenvolupament dels xinesos en general. En canvi, l’occidental dónaprioritat als drets de l’individu.” I, per tal de justificar-ho, fa referència als “di-ferents antecedents històrics”, a les invasions japoneses, i fins i tot al confu-cianisme, per acabar amb una afirmació que podríem, aparentment, compar-tir, encara que amb altres arguments i referències: “[...] els drets humans [...]estan basats en una protecció equilibrada tant d’allò individual com d’allòcol·lectiu”.

67. La Vanguardia, 29.01.2006.

92

Efectivament, és possible estar d’acord amb aquesta última afirmació, enca-ra que la qüestió essencial és on se situa el punt d’equilibri i la relació entreambdós drets, els individuals i els col·lectius. D’altra banda, el pretext delsdrets col·lectius per tal d’ofegar els individuals és vell, i del que es tracta ésd’establir els drets col·lectius que tutelin i protegeixin els individuals, i evitarque predominin els conflictes entre els drets individuals entre si i entre aquestsi els de grup.

L’afirmació que el prioritari és el dret a la subsistència és obvi, i la Xina téles xifres de pobresa a les quals ja he al·ludit. Però quins són aquests nivellsi afirmar a partir de quin nivell ja no hi ha problema de subsistència és com-plex. Menys clara és, en opinió meva, la referència, situada a més en primerlloc, a la “sobirania de l’Estat”, segurament menys important encara per a lespersones que tenen problemes de subsistència.

El Poble en Línia de 24 de novembre de 2006 torna a insistir en el fet que“hem de basar-nos en la realitat de cada país, tenir en compte les particulari-tats nacionals”, [...] i situar-ne la clau en la societat harmoniosa [...]”.

Malgrat això, sembla obvi que hi ha alguna cosa que es mou a la Xina enrelació amb els drets humans. Les exigències de la població, les mateixes ne-cessitats d’alliberar més forces de la societat xinesa, les pressions internacio-nals, etc., tot empeny en aquest sentit. Ara mateix, la perspectiva dels JocsOlímpics de Pequín del 2008 i l’Exposició Universal de Xangai del 2010 hi in-fluirà de nou, sens dubte. S’acaben de publicar noves normes per facilitar lalabor per als periodistes estrangers, encara que amb data de caducitat.

Alguns símptomes es poden assenyalar en aquest sentit. Conscient que nohi són tots, ni potser els més significatius, sí que em sembla útil indicar algunsfets dels quals he tingut coneixement en aquest sentit:

• Poble en Línia del 7 de març de 2006 informa que, l’any 2001, la Xina vaeliminar l’homosexualitat de la seva llista de malalties mentals, i que l’any2006 a la Conferència Consultiva Política del Poble Xinès (CCPPX) es dis-cuteix sobre el matrimoni entre homosexuals.

• El 24 de setembre de 2005, després de 12 anys de prohibició, es va pro-duir el primer concert de Cui Jian, el papa del rock’n’roll xinès, a Pequín,

93

davant de 10.000 fans, en un gran estadi de bàsquet, tornant a cantar unade les seves velles cançons (“El poder pels sense poder”), juntament ambd’altres de noves (“La llibertat, uns pensen que és poder-se enriquir, d’al-tres poder-se expressar”). És una de les estrelles de la generació deTiananmen: havien cantat en aquesta plaça amb ocasió de les manifes-tacions estudiantils del 1989.68

Em sembla indicativa també la problemàtica al voltant de la pena de mort,que ha de considerar-se com a part de la teoria i la pràctica sobre drets hu-mans, i que segueix vigent encara a la Xina al seu ordenament jurídic i a lapràctica quotidiana:

• Segons Amnistia Internacional, al 2005 van ser executats a la Xina 1.770persones (el 80% del total d’execucions a tot el món). Altres fonts les si-tuen en 10.000.

• L’Assemblea Nacional Popular (ANP) va aprovar, el 31 d’octubre d’aquestany, que la Cort Suprema (Tribunal Popular Suprem), a partir de l’1 de ge-ner de 2007, haurà de revisar totes les condemnes a mort abans de l’exe-cució, cosa que elimina l’execució directa, possible abans sense aques-ta revisió final automàtica i generalitzada.

Per l’avançament necessari en el ple exercici dels drets i llibertats a la Xina,no sembla la millor actitud la que reflecteix el Poble en Línia del 13 de desem-bre de 2006, que, després de diverses referències a les vulneracions dels dretshumans als EUA, indica que “s’aconsella que els EUA corregeixin l’error d’apro-fitar els drets humans per tal d’intervenir en els assumptes interiors d’altrespaïsos”. En el nostre món globalitzat (abans també), les limitacions i les lesionsals drets humans en qualsevol racó del planeta han de ser un problema de tots.

9. La representació dels treballadors. El sindicalisme a la Xina

En opinió meva, la qüestió clau en aquests moments a la Xina és la de larepresentació dels interessos col·lectius de les persones, dels ciutadans en

68. Le Monde, 19.10.2005.

94

general, i dels diversos col·lectius, i de forma particular dels treballadors, és adir, la llibertat d’associació, la sindical en particular, i amb aquesta el dret denegociació col·lectiva. La reflexió que es deriva sobre el que hem vist i escol-tat, i també sobre la documentació que al voltant d’aquesta qüestió he pogutrecopilar en aquestes últimes setmanes, em porta a formular algunes consi-deracions que, en gran part, poden resultar aplicables en relació amb les con-dicions de treball en molts dels països emergents, no només a la Xina.

Això afecta també la manera com s’ha d’impulsar des del sindicalisme in-ternacional l’organització dels treballadors en aquests països, com abordar es-pecíficament aquesta qüestió en relació amb les empreses proveïdores de lesmultinacionals, i amb això ens aproximem de nou a les qüestions de la res-ponsabilitat civil corporativa, amb consideracions i propostes concretes a lesquals em referiré a la part final d’aquest treball.

9.1. Representants dels treballadors a les empreses visitades

Vull aturar-me, en primer lloc, en dades concretes, verificades, en el que hevist durant el meu viatge i en les primeres impressions.

A la pregunta de si tenien “representants”, o de si hi havia “sindicat” a l’em-presa, les respostes individuals dels treballadors i treballadores preguntatseren prou confuses, de dubtes fins i tot sobre els termes i els conceptes, i nocrec que fos només resultat de les dificultats a la cadena d’interpretació. Mésclares eren, altrament, les respostes de les direccions de les empreses. De totaixò resulta:

• En una de les sis empreses visitades no hi havia cap tipus de represen-tació. Segons els treballadors consultats, això era degut al fet que “nos’ho plantejaven”, “no ho necessitaven”, i també perquè “respectavenl’empresa”. No vaig poder saber (encara que ho intueixo!) perquè consi-deraven que era “falta de respecte a l’empresa” el fet d’organitzar-se sin-dicalment.

• A les altres cinc, hi havia una certa forma de representació. En tots elscasos, es feia referència a “un” representant que era, a quatre de les cinc,el cap de personal, el cap de fabricació o un alt directiu (un subdirector

95

general en una). En el cas del cap de personal, l’empresa ens va dir quel’havien contractat per exercir ambdues funcions. Per a la funció de re-presentant, el directiu que l’exercia disposava dels denominats ajudants,escollits per sistemes similars (a l’empresa en la qual el representant era,a més, el cap de personal, reconeixia, tranquil·lament, que ell no haviaestat escollit, però els seus ajudants sí).

• A una empresa hi havia un sistema d’elecció més ben estructurat, demanera que per a una plantilla de 1.500 s’escollien 3 representants ambfuncions ben definides: salut laboral, seguretat i activitats d’oci. Aqueststres representants es reunien tres vegades al mes per parlar de les se-ves coses, que, oficialment o formalment, no inclouen res del que pu-guem considerar essencial en la negociació col·lectiva (salaris i condi-cions de treball).

• Em va resultar difícil, a aquesta i a les altres, preguntar si existia “nego-ciació col·lectiva”, Quan entenien la pregunta, hi responien en general afir-mativament (sobretot l’empresa o els representants, els preguntava qui icom negociaven el sistema d’incentius o el preu de l’hora extra). La res-posta (a vegades després d’un complicat intent d’explicar el sentit de lapregunta) era clarament que això ni estava en les seves funcions, ni s’en-tenia com a tal per part de ningú, ni empresa, ni treballadors, ni represen-tants. A la pregunta com es calculava la prima o el preu de la peça, la res-posta era sempre (amb absoluta normalitat per part dels treballadorsindividuals, així com pels representants i pels directius) que això li corres-ponia, lògicament, a la direcció de l’empresa.

• En tots els casos, en preguntar sobre el sistema per a l’elecció dels re-presentants, la resposta era confusa, alguns indicaven que es votava enurna, d’altres que per consens i d’altres perquè era “la persona més co-neguda”.

• De les sis empreses, només a tres els denominats representants tenienuna certa relació amb activitats més o menys sindicals fora de l’empresa.A dues d’aquestes empreses consistia a anar un cop l’any a una reunió ala qual es parlava dels salaris mínims i qüestions similars relatives a lescondicions de treball. No tenien gaire clar si els convocava el govern o elsindicat. Només en un cas s’indicava per part de l’empresa i també dels

96

representants, una participació a activitats del sindicat oficial ACFTU, sen-se poder precisar gaire en què consistien aquestes reunions sindicals.

• Encara en els casos en què es produïa aquesta certa relació amb activi-tats més o menys sindicals, els treballadors individuals no coneixien l’exis-tència d’una organització sindical al país. Resultava inútil tractar que estraduís al xinès la denominació del sindicat oficial ACFTU.

• A dues empreses es va indicar que hi havia una forma d’afiliació que co-rresponia al 25 o al 40% de la plantilla. Es tractava de les persones quehavien dit que els interessava el tema, sense vinculació conscient ambl’ACFTU. I era per aquests treballadors i entre ells que s’escollien els re-presentants, amb el resultat ja indicat d’escollir com a tal el cap de per-sonal o el director de fàbrica.

• A les empreses on hi ha afiliació d’algun tipus i l’empresa ho reconeix coma tal, s’entén que tota la plantilla està afiliada i l’empresa sindicalitzada.En aquest cas, l’empresa està obligada per la llei xinesa a pagar el 2% detota la seva massa salarial al sindicat oficial ACFTU. De les empreses pre-guntades, només a una eren conscients que es pagava aquesta quanti-tat com a tal. En altres desconeixien el tema; tant els directius com els re-presentants assenyalaven simplement que l’empresa pagava els seusimpostos al Govern.

• No hi ha quotes sindicals individuals abonades pels treballadors suposa-dament afiliats, o descomptades dels seus salaris, encara que, com ja hemvist, el caràcter d’afiliació conscient es dóna en molt pocs casos.

• A totes, tant l’empresa com els representants i els treballadors individual-ment consultats, ens van dir que mai no hi havia conflictes entre empre-sa i treballadors, i mai no s’havia produït cap vaga.

9.2. El sindicat oficial ACFTU

Em referiré primer a la documentació recopilada abans i després del viat-ge, per assenyalar després les dades i impressions concretes recollides du-rant aquests 10 dies de la meva primera visita a la Xina.

97

La denominació del sindicat oficial xinès és ACFTU, les sigles angleses d’AllChina Federation of Trade Unions (Federació de Sindicats de Tota la Xina), iaixí és com es coneix en la documentació sindical i als òrgans xinesos als qualshe tingut accés.

El seu caràcter “d’organització nacional unificada” està consagrat per laConstitució, i la Llei sindical als articles 12 i 13 afegeix que “l’establiment d’or-ganitzacions sindicals de base, federacions sindicals locals i organitzacionssindicals a escala nacional, local o de ram industrial, serà sotmès per a la sevaaprovació a una organització sindical de rang superior”, cosa que és fàcil d’en-tendre, tenint en compte que la superior de totes és l’única ACFTU.

Constitució i Llei sindical estableixen, a més, el caràcter “d’organització de mas-ses”, així com la funció “d’organitzar la mà d’obra per millorar la productivitat la-boral i l’eficiència econòmica, així com per representar un paper actiu en la mode-rnització socialista liderada pel Partit Comunista”.69 La seva subordinació a la direcciópolítica del PCX és reconeguda àmpliament tant per les afirmacions dels dirigentssindicals i polítics xinesos com pels documents del Partit i del Sindicat.

L’ACFTU s’estructura en 31 organitzacions territorials i 10 de sectorials, mésaltres dues de funcionaris diferenciades, una dels funcionaris del Partit i l’al-tra dels del Govern. Suposo que la separació d’aquestes dues federacions defuncionaris té un clar sentit de cautela en relació amb els col·lectius de treba-lladors dels dos aparells que controlen el país.

La Llei sindical arrenca del 1950, amb una nova elaboració al 1992 i unamodificació a l’octubre del 2001. Ara, s’està discutint una nova llei o una mo-dificació de l’existent, per, sembla ser, augmentar les atribucions sindicals.

L’agència china.org, al novembre del 2002, declarava 130 milions d’afiliatsa l’ACFTU, xifra que segueix sent l’oficial, amb 1.658.000 “sindicats de base”(organitzacions d’empresa). Altres documents indiquen 1.935.000 sindicatsde base al 2005, 460.000 dels quals a les empreses privades (cosa que su-posaria la sindicalització d’un 25%, aproximadament, de les empreses priva-des existents en aquell moment), quan al 1997 la xifra de sindicats de base

69. De l’informe de la CIOSL a l’OIT.

98

a les empreses privades era de 153.000 (amb, certament, un espai molt infe-rior de privatització).

D’aquests sindicats de base, al 2005 només a 327.000 (que no arribaria al20% dels oficialment constituïts) s’aplica, segons altres documents de l’ACFTU,la norma sobre congressos sindicals (previstos anualment), és a dir, el procedi-ment per escollir l’estructura de representació i direcció sindical a les empreses.

Sense més explicació o anàlisi del seu significat, els documents als qualshem tingut accés aporten unes xifres interessants i curioses en alguns aspec-tes: dels quasi dos milions d’empreses sindicalitzades (a les quals hi ha sindi-cats de base), s’indica que només en 635.000 hi ha mecanismes de consulta iconvenis col·lectius (que eren 150.000 al 1998), i que en “més de 30.000” s’hanfet negociacions salarials, xifra que indicaria que per a les altres (la immensamajoria) seran directament aplicables els salaris mínims fixats per província, oels hipotètics salaris més elevats que puguin pagar les empreses. De fet, a lamajoria de documents sobre els sindicats s’indica, essencialment, la seva fun-ció “d’educador dels treballadors” i d’intervenció en la vida col·lectiva del país,però no la seva funció a l’empresa, i menys la de negociació col·lectiva.

La Llei sindical vigent assenyala que les empreses sindicalitzades paguen al’ACFTU el 2% de la seva massa salarial, sense que en cap lloc surti el con-cepte de quota dels afiliats.

La segona sessió del XII Comitè Executiu de l’ACFTU, al desembre del 1994,declarava que les línies bàsiques (“la guia”) per a l’activitat sindical estavenconstituïdes per “la teoria de Deng Xiaoping i la línia bàsica del Partit”.

El president de l’ACFTU, Wei Jianxing, és membre del Comitè Permanentdel Buró Polític del Comitè Central del PCX. On es prenen les principals deci-sions? La resposta sembla fàcil.

La Llei sindical no menciona el dret de vaga, que es va suprimir en la mo-dificació constitucional del 1982 amb l’argumentació que el sistema polític xi-nès havia “eradicat el problema entre el proletariat i els propietaris de les em-preses”. No hauria de reconsiderar-se aquesta decisió amb vista als processosposteriors de privatització que, no ens oblidem, modifiquen la naturalesa deles relacions de producció des de la perspectiva marxista?

99

Vull donar una opinió, accentuada després del meu viatge a la Xina, enrelació amb els sindicats oficials xinesos: l’ACFTU no és exactament el sin-dicat vertical franquista tal com he llegit o escoltat algunes vegades, no no-més per la seva composició formalment limitada a representants socials,sinó per la mateixa evolució de la Xina i la seva realitat actual.

Penso que avui de molt poc serveixen els actuals sindicats xinesos, mal-grat que per ara la seva supervivència està assegurada pel 2% de la mas-sa salarial que han estat rebent de les empreses durant molts anys. Aixòels dóna una base patrimonial important, que pot ser utilitzada per impul-sar l’activitat sindical, o com a capital privat per a la seva explotació, talcom m’ha semblat comprovar en els casos als quals em referiré més en-davant.

Quant al que he vist i escoltat a les dues entrevistes meves70 a la Xina,es pot resumir tal com segueix:

• Em rebien, em van dir, perquè així els ho va dir “des de Pequín” la di-recció de l’ACFTU, que els va indicar que manté “relacions molt amis-toses” amb nosaltres, cosa de la qual ens vàrem felicitar. Van respon-dre, sembla ser que per aquesta indicació de la seva direcció superior,amb molta amabilitat a les meves preguntes, sense manifestar el me-nor interès per la realitat sindical espanyola, europea o mundial (des-prés que jo expliqués de forma genèrica les característiques de les nos-tres organitzacions i la naturalesa de la meva activitat als diversosàmbits).

• Quan vaig comunicar a la direcció de l’ACFTU de Pequín el meu viat-ge i la visita prevista d’empreses, no van demostrar cap interès a acompa-nyar-nos. La meva primera idea va ser que ho tenien tot controlat i nonecessitaven ni la meva visita ni les meves impressions. Més tard, nides de Pequín ni des de les direccions sindicals de les zones de les fà-briques visitades, tampoc no em van preguntar res sobre aquestes vi-sites, però no pas per un excés d’informació i control.

70. En una van venir a recollir-me a l’hotel amb cotxe oficial, cortinetes i vidres fumats. Desprésem van seure al sofà reservat a l’interlocutor, amb una tauleta amb el seu ram de flors posada,protocol·làriament, entre l’amfitrió i el visitant.

100

• Van definir, en ambdues visites, la seva organització, l’ACFTU, com a “or-ganització no governamental, independent”, la funció de la qual és “apli-car les directrius del PC xinès” i constituïda per una “base de masses delPartit”.71 No vaig gosar preguntar si consideraven contradictòries amb-dues afirmacions.

• Per tal de ser escollit representant sindical a l’empresa, ens van dir queno és necessari estar afiliat al PC, de fet n’hi ha molts que no ho estan,i m’ho vaig creure veient la naturalesa dels representants i les seves fun-cions a l’empresa, així com el desconeixement de l’ACFTU que vaig com-provar. Però als òrgans sindicals d’àmbit superior a l’empresa sí que es-tan tots sindicats, “perquè és el més convenient per poder fer la funcióde sindicat”, van afegir. Segurament per això, la dirigent sindical de l’em-presa estatal de Guangzhou dedica el seu temps a l’empresa, simultània-ment, a l’activitat sindical i a la del PC a l’empresa.

• Van definir la funció del sindicat com de defensa dels interessos i dretsdels treballadors, així com de contribució a la prosperitat de l’empresai del país, com si entre ambdós objectius, legítims i positius crec jo, nopogués haver-hi ni mica de tensió o contradicció.

• El sindicat i les empreses donen premis als millors treballadors (en la líniade l’emulació històrica), convençuts que coincideixen en objectius i en tre-balladors que poden ser premiats.

• El sindicat xinès ACFTU s’organitza, essencialment, de forma territorial.A Shenzhen té cinc estructures sectorials (indústria i transport; banca, fi-nances i comerç; construcció; ciència, educació, cultura i esport, i fun-cionaris).72

• En una de les entrevistes hi era la vicepresidenta de l’estructura sindicalde les empreses encara estatals del sector tèxtil i confecció de l’impor-tant província de Guangdong (són ja només unes 50, amb 9.000 treballa-

71. A les formulacions verbals i a les escrites el PC és definit com “el Partit”, cosa que, d’al-tra banda, ens resulta familiar als supervivents de la nostra pròpia història.

72. Que en aquest cas no apareixen diferenciats entre els del Govern i els del Partit, a diferèn-cia del que succeeix a l’àmbit global xinès.

101

dores). Ni ella ni el responsable del sector industrial sabien, ni aparent-ment els preocupava, quantes empreses i quants treballadors hi ha a lesempreses privades del sector (moltíssims més que a les estatals, que sónja un residu de l’anterior indústria tèxtil, estatal en la seva totalitat).

• L’ACFTU és sindicat únic per definició constitucional xinesa. S’estructurades de les empreses, a les quals la llei imposa l’obligació de tenir sindi-cat. Aquesta obligació legal no s’aplica a totes, em van dir, encara que sía la majoria d’estatals, però menys a les privades, sense que em fos pos-sible tenir xifres aproximades de cadascun d’ambdós àmbits a les seveszones de responsabilitat.

• A Shenzhen, sobre un total d’11 milions d’habitants, uns 8 milions estancensats com a treballadors a 70.000 empreses; hi ha uns 28.000 sindi-cats de base (d’empresa), amb uns 2.800.000 inscrits.

• Van indicar que les normes per a l’elecció de representats (nombre, pro-cediment, etc.) estan molt definides a l’empresa estatal, però que a lesprivades s’actua amb més flexibilitat.

• També em van comunicar l’existència de dificultats amb les empreses pri-vades perquè compleixin la norma, tant per constituir sindicats de basecom perquè paguin el 2% de la seva massa salarial. A Shenzhen, em vaninformar que després de diversos anys de litigi, l’americana Wal-Mart haacceptat la constitució del sindicat al centre que té en aquesta ciutat, i japaga aquest 2%.

• No vaig poder concretar a cap de les reunions sindicals què entenen pernegociació col·lectiva o conveni col·lectiu, encara que als documents sin-dicals es parla, com ja he assenyalat, de 30.000 “acords salarials” al país.No hi ha conveni col·lectiu sectorial, ni al sector estatal ni al privat, enca-ra que això no passa només a la Xina.73

73. Una explicació, que no considero suficient, és que a la Xina, com en molts altres païsosen desenvolupament, les empreses millors, les que paguen bé a la indústria del tèxtil i confecció,són les que paguen el salari mínim legal del país i abonen els incentius i les hores extres que estreballen. Evidentment, aquesta suposada justificació no té en compte quines altres coses pot re-gular un conveni col·lectiu, fins i tot els mitjans específics per garantir l’aplicació de les normesbàsiques del país, també dels codis de conducta.

102

• El propietari de l’empresa de 5.000 treballadors visitada (on el sindicat “hoporta”, segons ens va dir un subdirector general), responent a la mevapregunta, ens va dir que la seva negociació col·lectiva es concreta en elfet que ell negocia el salari “amb cadascun dels treballadors”, i que enaquesta negociació “el sindicat opina”.

• En relació amb possibles conflictes, particularment amb la negociaciócol·lectiva, els portaveus de l’ACFTU van manifestar que “es negocia sem-pre fins que s’aconsegueix l’acord”; “el sindicat mai no convoca vagues,ni hi dóna suport quan es produeixen”; “el sindicat intervé quan hi ha va-gues per buscar l’acord”; “l’objectiu del sindicat, contràriament a Europa,és l’harmonia a l’empresa”, etc.

• Em van informar de la teoria que, segons van dir, presideix l’activitat sin-dical i que és la dels “dos satisfets” (empresa i treballadors com a objec-tiu sindical).

• A Shenzhen, el sindicat té un edifici de set plantes (tres per a oficines sin-dicals i quatre de llogades a oficines bancàries i financeres) i un hotel obertal públic. A Guangzhou, l’edifici propietat del sindicat té dinou plantes,quatre per a oficines sindicals i quinze per a bancs, restaurants, hotel, etc.

• No vaig veure cap fotografia de Mao ni de cap altre dirigent als locals delssindicats oficials, ni referències al seu passat gloriós.74

9.3. Els sindicats i la problemàtica sindical al Projecte sobre el comerçUnió Europea-Xina

El seminari de formació organitzat el mes de novembre del 2006 dins del marcd’aquest projecte, ha significat una experiència nova i concreta relacionada ambla problemàtica sindical xinesa. Aquest projecte conjunt de la Unió Europea iles institucions xineses, amb la denominació que entre cometes s’indica al títold’aquest apartat, porta com a subtítol: “Ajuda per a la integració de la Xina al

74. Contràriament al que vaig viure a Rússia en un viatge recent, on, malgrat l’evident rupturapolítica amb l’etapa de la URSS, el seu passat soviètic era recordat com la part més gloriosa dela seva història (juntament amb les victòries sobre Napoleó).

103

sistema del comerç mundial”. Suposa el desenvolupament d’uns primers con-tactes produïts abans al voltant de l’entrada de la Xina a l’OMC, que s’havientraduït ja anteriorment en la seva presència en algunes reunions bilaterals i multi-laterals. Em sembla útil assenyalar que la relació s’estableix ja en quasi tots elscasos com a Unió Europea-Xina, encara que es mantenen algunes relacionsamb cadascun dels països, però segurament convé anar-se plantejant que no-més podrem parlar de la Xina de tu a tu des d’Europa com a unitat.

En el marc d’aquest projecte s’han produït aquest any dos actes d’indub-table interès i significació, directament vinculats a la responsabilitat social deles empreses i en els quals, sense viatjar de nou a la Xina, he tingut l’oportu-nitat de participar d’una o altra manera.

Del 2 al 8 de juliol de 2006, una delegació xinesa integrada per 18 perso-nes va acudir a Europa en el marc del titulat “Viatge d’estudis RSE A0093”. Lacomposició de la delegació és ja un element d’interès: dues persones del go-vern (Ministeri de Comerç), tres del departament de RSE del paragovernamen-tal Consell Nacional Xinès per al Tèxtil i la Confecció, dos de l’ACFTU (Federacióde Sindicats de Tota la Xina), deu alts directius de grans empreses privades delsector i un dels mitjans de comunicació xinesos.

A Brussel·les van tenir lloc diverses reunions amb les institucions comuni-tàries i una de conjunta amb tres representants de la Federació Sindical EuropeaFSE-THC (la presidenta, Valeria Fedeli, el secretari general, Patrick Itschert, ijo mateix) i un de la patronal europea del sector, UERATEX (amb el seu direc-tor general, William Lakin).

Era la primera ocasió que una delegació xinesa incloïa representants sindi-cals. Per part d’ells, la seva absència s’explicava perquè els delegats del Governja els representaven (cosa que és certa). L’entrevista va consistir quasi exclu-sivament en intercanvis de les frases rituals de benvingudes, salutacions fra-ternals i promeses d’amistat eterna, amb una explicació genèrica de la impor-tància del comerç mundial i la importància que té per a la Xina. Després d’unaàmplia explicació per part nostra del que és la Federació Sindical Europea i elCodi de conducta signat amb EURATEX (per aplicar-ho a tota la cadena deproveïdors al món de les empreses europees), els vàrem preguntar sobre elscanvis que ens van dir que s’havien produït als sindicats xinesos. La respos-ta ens la va donar la cap de la delegació (la representant del Ministeri de Co-

104

merç), que ens va esmentar la norma legal que s’havia promulgat al 2001, i vaassenyalar només que s’havia modificat l’estructura sectorial i territorial del’ACFTU. I va donar per acabada la reunió amb tots els agraïments de rigor.

En el decurs d’aquesta reunió ens van fer entrega del Codi de conducta ela-borat al 2005 pel Consell Nacional Xinès per al Tèxtil i la Confecció (del qual hihavia tres membres a la delegació) denominat CSC9000T, que s’assembla a lamajoria de codis de conducta genèrics que circulen pel món, i amb una caracte-rística no tan curiosa: després d’una referència global als principis generals i alsconvenis de l’OIT com a normes bàsiques, es fa una explicació detallada i ex-pressa de quasi tots, però ometent els relatius a la llibertat sindical i a la nego-ciació col·lectiva. Atès el desenvolupament de la reunió, no vam tenir possibili-tat d’entrar a comentar aquesta qüestió, com tampoc el fet que ens donessinun altre document sobre els procediments de control de la seva aplicació, queconsisteix, simplement, en un formulari d’autoavaluació de les empreses ma-teixes,75 sense cap referència a la intervenció sindical en aquesta verificació.

D’altra banda, en el meu viatge a la Xina vaig poder comprovar que ni lesempreses tèxtils (tant la direcció com els denominats representants dels tre-balladors), ni els dirigents sindicals de l’ACFTU, coneixien l’existència del Codide conducta CSC9000T.

El segon acte d’aquest programa Unió Europea-Xina va ser el seminari ti-tulat “Pla de Formació regional sobre RSC A0106 UE-Xina”, desenvolupat del’11 al 17 de novembre a les províncies de Guangdong, Fujian i Haining. Lanegativa xinesa a facilitar-me un intèrpret en espanyol o en francès al xinès vaimpedir la meva participació, tal com van decidir des de la Federació SindicalEuropea. Interessa, ara, ressenyar les característiques dels participants xine-sos als quals es va dirigir.

A les conferències estava prevista l’assistència de 150 a 200 persones: 100dels governs locals, més altres 50 a 100 entre directius empresarials i “treballa-

75. Cosa que, d’altra banda, no ens ha de sorprendre gaire, ja que és el procediment formal-ment previst als codis tan significatius com el Global Compact de l’ONU o el del BSCI. En aquests’inspira, bàsicament, el codi xinès, excepte quant a la referència interessant que fa el Codi BSCIals països on no hi ha llibertat sindical, en què s’insta les empreses a facilitar formes d’autoorga-nització dels treballadors de les seves filials o proveïdors a aquests països.

105

dors representatius”, sense referència expressa als sindicats. Al programa es-crit s’indicava que els directius empresarials serien la “majoria” i, al costat dela referència “treballadors representatius”, s’hi afegia “pocs”. Crec que quedacomentat per si mateix.

9.4. El futur incert dels sindicats a la Xina, de l’ACFTU en particular

La meva impressió és que, avui, els sindicats no tenen cap paper a lasocietat xinesa, ja que no organitzen de forma efectiva la classe treballa-dora ni canalitzen aspiracions lògiques i legítimes dels treballadors, fetque els impedeix una intervenció eficaç, no només formal, per solucionarqualsevol problema. La seva confessada vocació d’apagafocs de poc ser-veix en realitat. O ben aviat no servirà de res. I quan una estructura socialno serveix de res, mor, encara que els seus membres, sobretot dirigents,puguin sobreviure en un altre espai, com podria ser la de gestors de l’im-portant patrimoni que han heretat del 2% de la massa salarial durant anysi que avui sembla concretar-se en hotels, restaurants, oficines bancàries,etc.

La seva funció sembla innecessària en aquests moments, quan les millorscondicions de treball poden ser l’estricta aplicació de les normes mínimes (ensalari, jornada, pagament d’hores extres, etc.), sense negociació col·lectiva,fins i tot sense consciència del que representa a la pràctica, i amb la vaga coma sinònim d’acció antisocial. A això, cal afegir-hi l’escassa capacitat o possi-bilitats de consum de molts treballadors.

Però ja hi ha símptomes que ens trobem en una situació en evolució cons-tant i, a més, amb molts ciutadans xinesos emigrats a la resta del món, trans-missors inevitables del que passa en altres llocs.

El risc és l’explosió que la consciència de les reivindicacions pot produir.Explosió social, segurament, no sé si una explosió nacionalista disgregadora.Al Partit li correspon dir-hi molt, ja que és un instrument que sembla únic pervertebrar el país.

En tot cas, em sembla clar que la via per fer front a la necessitat d’unsindicalisme efectiu a molt curt termini no la constitueix les organitza-

106

cions sindicals de Hong Kong, el Hong Kong Confederation of TradeUnions (HKCTU), les úniques afiliades a les estructures sindicals interna-cionals, que van ser patrocinades des de la guerra freda i constituïdes,essencialment, com a centres de denúncia contra el sindicalisme oficialxinès. Desconec el detall de la seva actuació i no sé si hauran modificatla seva activitat sindical a partir de la incorporació de Hong Kong a laRepública Popular de la Xina, encara que mantenint-ne l’especificitat iles fronteres.

De qualsevol manera, el que sí que em sembla evident és que l’actualACFTU, si persisteix en els criteris i les maneres de treball actuals, difícil-ment podrà tenir un paper en la societat xinesa plenament integrada a l’eco-nomia de mercat.

9.5. Les modificacions legislatives en curs relatives a la funció sindical

Em resulta difícil fer previsions o hipòtesis del que pugui resultar de les mo-dificacions a la Llei sindical que s’estan discutint a la Xina, a partir de la VISessió Plenària del XVI Comitè Central del passat mes d’octubre, ni la signifi-cació exacta que pot tenir la incorporació de l’objectiu social a la denomina-da societat harmoniosa socialista. No em van dir res en relació amb aquestapossible modificació legislativa en curs, ni a les fàbriques ni als locals del’ACFTU.

Tots els comentaristes apunten que s’incrementaran els poders sindicals,sense concretar què pot representar. Hi ha algunes estimacions, com la delportal <infolaborstrategies.org>, que considera que aquesta modificació legis-lativa es traduirà en un increment salarial important per a més de 100 milionsde treballadors.

Em sembla significativa la referència, que recullen molts mitjans, a l’oposi-ció de les empreses estrangeres. Les modificacions apuntades semblen ha-ver rebut ja la dura crítica de la Cambra de Comerç de Xangai, que represen-ta unes 1.300 empreses transnacionals que operen en aquesta província, 250dels EUA, o de la Cambra de Comerç Europea a la Xina, amb més de 800membres. En aquest sentit, resulten també eloqüents les declaracions deKeneth Tung, director d’Assumptes Legals per a l’Àsia-Pacífic de la multina-

107

cional del pneumàtic Goodyear: “Això (el projecte de llei sindical) és donar duespasses enrere després d’haver-ne avançat tres.”76

Resulta curiós, o no tant, que algunes grans empreses mundials que fàcil-ment es refereixen a la vulneració dels drets humans a la Xina i que en oca-sions semblen emparar-se en aquesta argumentació per patrocinar mesuresproteccionistes des dels països més desenvolupats, s’alarmin davant el pos-sible avanç d’aquests drets a la Xina d’avui en dia.

10. El Partit Comunista de la Xina i el Govern del país

Les meves referències i impressions directes es limiten a les entrevistes ambels sindicats oficials de l’ACFTU i a una trobada no prevista amb un membredel Comitè Central del PCX que parlava bé l’espanyol (i amb el qual vaig tro-bar una fàcil comunicació en fer referència a la meva història política). A aixòhe sumat el que resulta de la documentació a la qual he tingut accés.

A les entrevistes a les fàbriques tèxtils, o als carrers de les ciutats visitades,no vaig detectar cap presència ostentosa del PC xinès. Les principals referèn-cies a la funció del PC en aquests moments va sorgir a les entrevistes ambl’ACFTU. D’aquestes i de la conversa amb el membre del Comitè Central re-sulta:

• Hi ha uns 70 milions d’afiliats al PC. “A diferència d’Europa”, l’afiliació oels plantejaments polítics no es produeixen en funció de “posicions d’es-querres o de dretes”,77 sinó que al Partit s’adhereixen “els millors”, em vadir aquest membre del CC del PCX.

• El Partit facilita la “promoció social dels seus afiliats”, cosa que s’afirmasense cap mena de pudor, ja que s’explica amb la lògica que “són els mi-llors”.

76. Del butlletí de la Federació Internacional ICEM, Global Solidarity, per a la xarxa sindical deGoodyear, de desembre de 2006, remetent a un article del New York Times del 13 d’octubre, quees refereix a Goodyear com a una de les grans empreses estrangeres que s’oposa a la nova Lleisindical de la Xina.

77. En sentir-lo em va venir al cap comentar-li “això em sona”, però vaig callar per no provo-car i per no interrompre el seu discurs.

108

• “El Partit facilita la cohesió social i territorial, juntament amb el fet que l’èt-nia Han és pràcticament el 90% de la població.”

• “Hi ha problemes de corrupció, però es persegueixen i no assoleixen lesdimensions d’altres països.”78

• El Poble en Línia del 14 de novembre de 2006 parla d’un procés profundde “reajustaments successius entre els dirigents del Partit i del Govern anombroses províncies”.

El problema principal, crec jo, no és solament el fet que els que seran els“millors” de demà hauran de ser decidits pels “millors” d’avui, sinó, sobretot,que aquesta estructura única i autoritària difícilment pot vehicular i sintetitzarles tensions que, inevitablement, es produeixen en tota societat, i més a la so-cietat xinesa actual, que viu un procés de desenvolupament cultural i social,d’avenç econòmic i de contaminació també inevitable del que passa a la res-ta del món.

10.1. La Revolució Cultural

L’estudi “La Xina a fons: preguntes i respostes”, de l’agència china.org, diu,referint-se a la Revolució Cultural: “La Revolució Cultural iniciada al 1988 i dedeu anys de durada va deixar una lliçó molt profunda als xinesos. En particu-lar, la construcció econòmica, feta malbé en tots els aspectes, afectava i sub-jugava seriosament el desenvolupament de l’economia nacional. [...] el país vasortir de l’ombra d’aquesta Revolució i va adoptar la política de reforma i ober-tura després de la III Sessió Plenària del XI Comitè Central del Partit Comunistade la Xina [...].”

Els xinesos sembla que assumeixen el que per als observadors de tot el mónés una certesa: la catàstrofe que va representar la Revolució Cultural en el camp

78. La meva estada va coincidir amb l’esclat de l’escàndol a la direcció del Partit i de l’Admi-nistració de Xangai, que va afectar un membre del Buró Polític del Partit i màxim dirigent del’Administració de la ciutat. Va ser objecte d’amplis reportatges a la premsa en anglès de HongKong, l’únic que vaig trobar al hotel de Shenzhen (territori plenament integrat a la RepúblicaPopular, fronterer amb Hong Kong).

109

econòmic. Aquesta és, sembla ser, la referència per avalar la política reformis-ta de Deng Xiaoping, seguint la pauta universalment generalitzada, és a dir, queper justificar un canvi de política es denigra l’anterior, sense preguntar-se’n lesraons i en quina mesura l’actual té, precisament, les arrels en l’anterior.

Això comporta que no entren a analitzar què ha significat en altres àmbits,particularment el polític. Em permeto, per això, incorporar aquí unes conside-racions en relació amb la seva incidència a la mateixa naturalesa del Partit, enallò que per a mi és una realitat peculiar del PCX que el diferencia, notable-ment, dels PC de la URSS i dels altres països del denominat socialisme real.

Crec que el PCX va aconseguir eludir amb la Revolució Cultural, dinamitantla pròpia organització excepte el nucli dirigent màxim, la degeneració burocrà-tica i no convertir-se com a nomenclatura en una classe dominant parasitàriaque unís al seu caràcter dictatorial i d’abús de poder el d’incapacitat de ges-tió, i que hagi evitat convertir-se en un aparell incapaç d’obrir les portes delfutur. Va ser aquest caràcter parasitari el que va facilitar l’esfondrament delsrègims comunistes o de socialisme real, també el del franquisme. I va ser tall’estructura parasitària de la nomenclatura que, en esfondrar-se les estructu-res del poder polític que havia monopolitzat, va donar naixement a les diver-ses màfies que tant incideixen encara avui en la vida econòmica i política del’antiga URSS i d’altres països comunistes.

A la novel·la El llibre d’un home sol, Gao Xingjian fa una descripció interes-sant de la brutalitat de la Revolució Cultural a través de les experiències, méso menys autobiogràfiques, d’un adolescent que la va viure i patir intensament.Però constitueix, alhora, un relat que ens aproxima a una anàlisi d’un curiósprocés de recomposició o regeneració del Partit en posar en marxa proces-sos de confrontació i lluita pel poder entre persones i grups i, a través d’ells,de sectors socials. Així van aconseguir convertir el PCX en l’organització delsmés forts per intel·ligència o brutalitat, o per la suma d’ambdues, i van evitaro superar la degeneració burocràtica, almenys en aquell moment.

Des de la nostra perspectiva, aquesta manera de resoldre les contradic-cions inevitables de tota societat per vies no democràtiques constitueix, sen-se cap dubte, un procediment inacceptable. Però es tractava de trencar perprocediments clarament rebutjables unes estructures de poder per tal decrear-ne d’altres encara de més vives, més enganxades a la societat, més ca-

110

paces d’impulsar amb dinamisme el que va venir després, és a dir, un nota-ble creixement col·lectiu. I tot això sense caure en l’atomització de les estruc-tures de poder per donar pas al caos, a regnes de taifes en l’administració delpaís, a les màfies, tal com hem vist en altres llocs.

10.2. Campanya per evitar els errors de la URSS

Precisament per tot el que s’ha dit sobre la Revolució cultural i les seves di-ferències amb la URSS, resulta interessant la informació del corresponsal de LaVanguardia a Pequín, Rafael Poch, que el 10 de novembre de 2006 comentaval’existència d’un documental de cinc hores i mitja, distribuït per tota la Xina, ambel qual es pretén alertar la classe dirigent del país sobre els errors (principalmentla corrupció) que van portar a la URSS “la degeneració de la classe política i delpartit”. “L’objectiu és enfortir els ideals i les conviccions dels membres del Partit,la seva tenacitat intel·lectual i ètica [...] i resistir les temptacions.” Encara queno sé si aquestes temptacions es poden resistir eficaçment, ja que, com a cor-responsal assenyala, acertadament en opinió meva, que “en un règim de Partitúnic [...] la degeneració política no pot deixar de ser una tendència estructural”.

10.3. Consideracions sobre el Partit i el sindicat

El PCX tindrà la responsabilitat de la decisió final en la discussió ara obertasobre la nova Llei sindical, o la modificació de l’existent, que sembla orientar-se a incrementar el paper del sindicat a l’empresa. No està clar en quins ter-mes i si es tracta d’una clara coincidència del paper que haurien de tenir elssindicats per canalitzar les reivindicacions dels treballadors i, amb i per a això,la independència necessària respecte al Partit o partits, així com en relacióamb el Govern.

En tot cas, el meu convenciment és que la situació observada ara és tremen-dament inestable, que els treballadors xinesos no acceptaran gaire més tempsaquestes condicions de treball en les quals el principal problema immediat nosiguin encara les limitacions evidents al seu consum. Serà, probablement, a tra-vés de les reivindicacions inevitables en aquests àmbits, com es plantejarà deforma concreta la necessitat d’instruments col·lectius que formulin aquestesreivindicacions i organitzin l’acció col·lectiva per aconseguir-les.

111

I, més que conclusions al respecte, tinc preguntes que deixo a l’aire:

• Seran els actuals sindicats oficials, l’ACFTU, el vehicle per a les noves for-mes d’organització sindical que això exigirà i provocarà?

• Quina traducció tindrà tot això en l’exercici de les llibertats sindicals i po-lítiques?

10.4. La corrupció

A tota la problemàtica descrita fins ara, la corrupció i la manera de fer-li frontconstituirà, sens dubte, un element molt important. La corrupció existeix i haexistit en un grau o altre en tots els règims socials, en totes les èpoques his-tòriques. El problema radica en si el sistema, el règim polític imperant, té me-canismes per combatre-la i superar-la, per evitar que es converteixi en la prin-cipal via d’equilibri econòmic i polític, en un càncer que destrueixi el país. Unobjectiu secundari és, doncs, reduir-ne el cost per a la societat i convertir-loen un fenomen marginal.

Començo donant la meva impressió (basant-me en el que he vist i he intuïti en la documentació a la qual he tingut accés) i afirmant que l’evident corrup-ció existent a la Xina no s’ha convertit en un càncer incurable ni en un costequiparable al d’altres països no democràtics en etapes recents o en algunsmés o menys democràtics actuals. Em baso en algunes xifres i consideracionsque indico a continuació i que, si bé d’una banda subratllen la importància delproblema, de l’altra testimonien una batalla evident (no sé si guanyada) con-tra la corrupció:

• En un PC amb 70 milions de membres, des del 2003 han estat acusatsde corrupció 67.505 responsables governamentals, tots del PC. D’aquests,17.500 ho han estat només els primers vuit mesos del 2006.

• El New York Times del 16 de novembre de 2006 (a l’edició d’El País), ambel títol “Una Xina corrupta persegueix la corrupció”, informa que al 2005 elComitè del Partit responsable de la disciplina interna va investigar més de147.000 casos de corrupció. Afegeix que el Ministeri de Comerç calculaque “els últims anys, uns 4.000 alts càrrecs han fugit a l’estranger amb

112

uns 40.000 milions d’euros de diners malversats”, i que “una aclaparado-ra majoria de casos de corrupció no s’assignen a fiscals, sinó que els por-ten investigadors del Partit”.

• Al 2004, el PC xinès va sancionar 115.000 membres i va expulsar 24.000funcionaris “per corrupció i altres violacions de la disciplina del Partit”, se-gons informa la Comissió Central de Disciplina i Control (organisme d’an-ticorrupció intern). Els funcionaris examinats per corrupció l’any 2004 vanser 43.000 i, entre 1999 i 2004, els tribunals xinesos van condemnar percorrupció 83.000 funcionaris. Les auditories (CNAO) van detectar al 2003més de 8.000 milions de dòlars considerats “utilització il·legal de capital”.Els últims 10 anys, la Xina va passar d’ocupar el lloc 100 en nivell de cor-rupció entre els països del món al 57.79

• L’expresident del Banc de la Construcció, una de les institucions finance-res xineses més importants, ha estat condemnat a 15 anys de presó perhaver acceptat suborns (va reconèixer haver rebut milions d’euros) a can-vi de la concessió de préstecs.

• L’ONG Transparency International ha establert un índex mundial d’eficà-cia contra la corrupció del 10 (mínim nivell de corrupció) al 0 (màxim ni-vell de corrupció). Algunes de les seves xifres, quant a l’índex i al lloc ocu-pat, són:

— Finlàndia: 9,6 (número 1)— EUA: 7,3 (20)— Espanya: 6,8 (23)— Itàlia: 4,9 (45)— Xina: 3,3 (70), empatada amb el Brasil, Egipte, l’Índia, el Perú, el Senegal,

etc.— Rússia: 2,5 (121)— Guinea Equatorial: 2,1 (151)— Bangladesh: 2 (156)— Haití: 1,8 (163).

79. La Vanguardia del 19 de febrer de 2006.

113

• L’agència EFE informava el 7 de desembre des de Pequín del nomena-ment d’un supervisor dels projectes de construcció relacionats amb elsJocs Olímpics del 2008 com a conseqüència dels escàndols de corrup-ció que han esquitxat les obres previstes per a aquest esdeveniment, i in-dica que s’han intensificat les auditories corresponents. El juny del 2006,havia estat destituït el tinent d’alcalde de la capital acusat d’“ús indegut”de 40.000 milions de dòlars USA dels fons per a l’organització dels Jocs.

• El nomenament d’un supervisor especial forma part de diverses mesuresanticorrupció, les més significatives de les quals em sembla que són ladesignació de nous caps de les divisions anticorrupció del PCX a Pequíni Tianjin.

Els resultats d’aquesta batalla inacabada contra la corrupció incidiran, se-gurament, i de forma important, en el futur de la Xina en tota la seva vidacol·lectiva.

11. Sobre el desenvolupament econòmic, social i polític de la Xina

En primer lloc, em referiré a algunes dades i impressions concretes, reco-llides durant els dies de la meva visita a la Xina, que considero que, encaraque parcials, il·lustren o matisen les dades globals del creixement econòmicxinès reiterades als mitjans de comunicació.

• Dues de les empreses visitades tenen projectes d’ampliació, concretatsen la construcció de noves instal·lacions. La més petita, ara amb 150 tre-balladors, està construint noves instal·lacions per a una fàbrica moder-na amb 2.000 treballadors (i amb dormitoris per als treballadors que hande venir, necessàriament, de la immigració interior), que està previst po-sar en marxa l’any proper. L’altra, ara amb 2.500 treballadors, està cons-truint diverses plantes industrials, dormitoris, un camp de futbol, localsd’oci, etc., per als treballadors! En aquesta ja estan en marxa algunesprimeres instal·lacions i està previst tenir-la a ple rendiment en dos o tresanys.

• La més gran de les empreses visitades, de 5.000 treballadors, era una em-presa estatal d’uns 100 treballadors al 1990. L’actual propietari (que ens

114

va acompanyar a la visita i va respondre directament alguna de les dadesassenyalades abans), era un tècnic de l’equip de direcció que va rebre elcorresponent paquet d’accions en el procés de privatització. En poc tempsva aconseguir totes les accions i avui, amb instal·lacions molt modernes,amb alguns equips tècnics que ell defineix com “els millors del món”, fa-brica per a bastants multinacionals i ha llançat una marca pròpia que dis-tribueix a la Xina. Té ja 100 botigues en territori xinès i nous projectes d’ex-pansió industrial i comercial.

• Shenzhen, una de les primeres zones econòmiques especials, tenia 25.000habitants al principi dels noranta. Avui, són uns 11 milions, 8 dels que es-tan censats com a treballadors —cal observar que representa uns 3 mi-lions de classes mitjanes.

Seguidament, us presentem unes dades més:

• El preu de la benzina és de 0,5 €/litre. “Aquest any s’ha apujat molt”, emvan dir, “fa un any valia 0,29 €”.

• A les ciutats visitades (Xangai, Shenzhen i Guangzhou) no vaig veure tú-nels, però sí moltes autopistes que creuen les ciutats a diversos nivells is’entrecreuen i connecten. A aquestes ciutats, la pol·lució es nota en mi-rar i també en respirar.

• Al mercat (immens) de Guangzhou, al qual compren els del país, vaig veu-re camises de marques internacionals per 0,5 € i sabates per 1 €. A lesbotigues de roba falsificada, les camises de marques internacionals va-lien entre 5 i 10 €. Una botiga de Xangai, amb el rètol “Louis Vuitton”, ve-nia bosses de mà a 28 €. Als mercats abundaven les botigues de rellot-ges de totes les marques, i l’oferta verbal permanent a l’estranger era“DVD!”.

• A Guangzhou, a les 6 de la tarda d’un divendres, em va costar una horatrobar un taxi. En passaven bastants, però anaven plens i un que va pa-rar no li va agradar l’adreça a la qual anava (un hotel cèntric).

• Un trajecte en taxi de mitja hora sense embussos importants costa uns2 €.

115

A tot això cal afegir una curiosa enquesta sobre l’optimisme general (expec-tativa de millora en les condicions personals els cinc anys vinents) i la sevaevolució des de l’any 2002 fins al 2005, publicada pel Pew Research Centerel 16 de novembre de 2005:

No em sembla secundari que la Xina sigui el país on els ciutadans es ma-nifesten com a “més optimistes”.

De tot el que s’ha comentat sobre els problemes actuals de corrupció i conflic-tes socials, l’increment de les classes mitjanes, i també sobre aquesta enques-ta, es desprèn una primera conclusió: la incertesa d’un país actiu i viu. La mevaimpressió i opinió és que, difícilment, la situació actual es pot prolongar gaire.

Quan la classe obrera de les fàbriques sigui conscient, poc o molt, del vo-lum de la plusvàlua que genera, abans segurament de la pròxima generacióindustrial, quan creixi la voluntat de viure no només per treballar, quan això estradueixi en voluntat de consumir i de desenvolupar-se més lliurement, quansobre tot això incideixi la informació (deformada o no) del que passa en altresllocs del planeta procedent de la importantíssima emigració xinesa a tot el món,d’Internet, de les parabòliques, dels telèfons mòbils, etc., segurament llavorsles fórmules de Lampedusa no serviran.

La incògnita és si el PCX, evidentment avui columna vertebral de l’Estat,serà capaç de canalitzar el desenvolupament de les energies socials ja exis-tents, i de convertir-les en energia útil, en forces que sumen, o si sorgirannoves forces socials, que avui no s’aprecien, capaces d’organitzar i nego-ciar una transició ordenada, o bé al contrari, es produiran explosions, pro-cessos revolucionaris en un sentit o en un altre. L’experiència dels països

116

Optimista Indiferent Pessimista

2005 2002 2005 2002 2005 2002

Xina 76% 65% 14% 22% 6% 8%

Índia 75% 57% 15% 17% 3% 7%

EUA 48% 61% 29% 23% 12% 7%

Turquia 48% 44% 20% 20% 16% 19%

Rússia 45% 43% 22% 23% 16% 13%

Pakistan 40% 46% 15% 12% 9% 6%

dels abans denominats socialisme real no suggereix gaire optimisme a aquestrespecte, encara que el present de la Xina sembla que ja s’escapa d’aquestmodel.

Des de la perspectiva sindical, el panorama és una mica diferent, ja que elssindicats actuals, integrats a l’oficial ACFTU, tenen un escàs paper de repre-sentació dels treballadors. Però tampoc no s’observen altres forces organit-zades similars, en certa forma, a les nostres Comissions Obreres, en un pa-norama certament diferent del final del franquisme.

12. La responsabilitat social corporativa des de les multinacionals ambproveïdors xinesos i d’altres països emergents. L’auditoria sindical

Vull fer algunes consideracions sindicals per tancar aquestes notes. El viat-ge fet m’ha portat a algunes reflexions en relació amb els plantejaments sin-dicals sobre la responsabilitat social corporativa (RSC). En relació amb aques-ta, hi ha moments en què es podria pensar que hem passat dels dubtes i deles reticències sindicals sobre les iniciatives que s’hi vinculaven (especialmentpels riscos que es derivaven de les possibilitats, o de les males intencions, detraslladar matèries de l’àmbit de la negociació col·lectiva als compromisos em-presarials, en general unilaterals, de RSC), a la impressió d’haver descobert lapedra filosofal per esmenar els disbarats de la globalització.

La RSC té, encara, possibilitats amplíssimes que no hem desenvolupat, pre-cisament per les debilitats d’acció i organització sindicals, tant als països deles cases matrius com en els de les empreses proveïdores o filials, i tambéper les de les estructures sindicals supranacionals.

Però la RSC té, al mateix temps, uns límits que s’han de tenir en compteper no caure en paternalismes sindicals inútils o negatius des del primer món,o en ploramiques vestits de furioses denúncies des del sindicalisme o la polí-tica dels països emergents on se situen les cadenes de producció de les gransmarques i multinacionals de la confecció i d’altres sectors industrials.

Sense entrar en consideracions sobre el possible paper de les ONG i la sevadiferent, encara que complementària, ubicació en relació amb el sindicalisme,vull solament fer alguns apunts.

117

Resumiria les meves idees a aquest respecte assenyalant que l’objectiuessencial dels compromisos unilaterals o pactats (preferiblement pactats) deRSC que ens interessa que assumeixin les grans empreses, significa sola-ment el compliment correcte de les normes fonamentals del treball (NFT), elmillor resum del qual segueixen sent els convenis de l’OIT i, entre aquests,els de llibertat sindical i de negociació col·lectiva, com a essencials. Això potexpressar-se en l’estricte compliment de les normes bàsiques del país en quèoperen els seus proveïdors o filials, quan aquestes normes preveuen plena-ment aquests convenis, tots, de l’OIT. Si no és així cal suposar un plus d’ac-tuació de les multinacionals per fer efectius aquests drets al seu àmbit.

A partir d’aquestes premisses, correspondrà a l’exercici de la llibertat sin-dical, al de la negociació col·lectiva i de la corresponent acció sindical desde cada país, la definició de les condicions concretes de treball i l’avança-ment d’aquestes. Un avançament que interessa, en primer lloc, als treballa-dors directament afectats, però també als de les cases matrius per superarles brutals diferències existents en les condicions de treball i que acabencomportant un factor de debilitat per al sindicalisme del Primer Món. En totaixò s’ha de basar la solidaritat en els dos sentits.

En relació amb la RSC s’han de situar dues etapes. La de l’exigència delscompromisos empresarials i la de l’específica verificació sindical del seucompliment. Em sembla interessant el desenvolupament d’aquest concep-te que s’ha produït a la reunió (TECOMED 2006) de les federacions sindicalsde la indústria de la moda (tèxtil-confecció-cuir-calçat) del Mediterrani, al’octubre d’aquest any a Istanbul. A les seves conclusions, proposades perFITEQA-CC.OO., es va encunyar la fórmula “auditoria sindical”, que pot re-sumir-se com segueix: 1) Conèixer la llista de proveïdors a cada país; 2)Conèixer el sistema d’auditoria empresarial, el seu mètode i els seus resul-tats; 3) Facilitar la visita de les empreses proveïdores i filials, i les reunionsamb els representants dels treballadors d’aquestes;80 4) Facilitar reunionsdels representants dels treballadors d’aquestes empreses a cada país ambles federacions sindicals al mateix país, i amb les de la casa matriu i les fe-deracions sindicals supranacionals de les zones del país de les empreses

80. Considero recomanable que aquestes visites es facin conjuntament amb representants delsindicalisme del país, i també amb intèrprets facilitats per aquests, no com a expressió de des-confiança cap als intèrprets que ara he tingut, sinó per comprendre millor els temes a tractar.

118

proveïdores i de la casa matriu, així com amb la federació sindical interna-cional.

Posar l’accent en aquests temes des del sindicalisme és, d’altra banda, lamillor manera d’evitar el que es va posar de manifest a la reunió sindicald’Istanbul i precisament en relació amb la Xina. Representants sindicals de di-versos països del nord de l’Àfrica i de l’Orient Mitjà es van plantejar com ferfront a les conseqüències que per als treballadors dels seus països respectiuscomportava la competència amb les mercaderies xineses que les desplaça-ven dels mercats europeus. Podia resultar sorprenent veure dirigents sindicalsque havien aplaudit fa pocs anys la supressió de quotes per al comerç ambEuropa, proposar que es restablissin, sobretot per a les mercaderies xineseso, després de denunciar amb raó les dificultats que per a l’exercici de les lli-bertats sindicals existeixen als seus països, proposar el boicot als productesxinesos sobre la base de la lesió dels drets fonamentals dels treballadors quepot produir-se a la Xina, sense adonar-se que el mateix raonament podria com-portar el boicot als seus propis productes. Plantejaments equivocats per a unproblema efectiu, el del denominat dúmping social,81 al qual la resposta desdel sindicalisme ha de consistir, essencialment, en l’impuls del lliure exercicidels seus drets per als treballadors a tot el món.

Les propostes aprovades finalment a Istanbul poden ser una contribució ala qüestió, sobretot per superar el que pot aparèixer com a interessos contra-dictoris de treballadors de diversos països, i impulsar la imprescindible rela-ció entre els sindicalismes de les cases matrius i els dels països proveïdors,amb una intervenció directa de les estructures sindicals supranacionals.

13. Algunes conclusions complementàries

La conclusió més important, per a mi, ha estat la sensació d’haver-me apro-pat a una realitat apassionant, a un país d’una gran vitalitat. A un país que in-tenta evitar que el seu ritme de desenvolupament es descontroli i, al mateixtemps, amb uns mecanismes problemàtics per canalitzar les seves energies

81. Fórmula confusa i negativa si s’entén o es tradueix com a competència deslleial entre tre-balladors, encara que sí que és aplicable a les empreses els proveïdors o les filials de les qualsvulneren les normes fonamentals del treball.

119

socials, individuals i col·lectives, però uns mecanismes, alhora, en evolucióconstant.

En segon lloc, m’assalten moltes preguntes. Les essencials he provatd’anar-les reflectint a les pàgines d’aquest treball. La meva impressió és quetot pot succeir, que els mecanismes d’avenç ordenat no estan garantits, però,alhora, hi ha una sorpresa evident per l’aparent control d’aquesta realitat desde la classe dirigent, organitzada avui al Partit Comunista. I, com a incògnitaprincipal, el dubte de si existiran vies d’avenç que evitin explosions descon-trolades que facin malbé l’evident progrés que s’apunta.

Es tracta, certament, d’una realitat que incita a apropar-s’hi de nou per co-nèixer-la millor i que, alhora, invita a intervenir-hi des de la modèstia del sin-dicalisme del nostre país, però convençut que és possible incidir des de lanostra pròpia realitat, des de la nostra concreta experiència i des de la nostrapresència al sindicalisme supranacional.

120

Les implicacions econòmiques i socials de lesrelacions entre l’Àsia oriental i Catalunya

Josep Manel Brañas i Espiñeira: Professor d’economia aplicada de laUAB, especialitat en economies asiàtiques, i assessor d’UGT en temes inter-nacionals.

121

Moment de l’acte de cloenda, que va comptar amb la presència de l’Hble. Sr. JordiValls, conseller de Treball i Indústria, i Mercè Sala Schnorkowski, presidenta del CTESC.

Introducció

En un principi va ser la renda intensiva, que va permetre crear un excedentque va ser utilitzat per crear estalvi; aquest es va convertir en algun invent,aquest en una innovació, i aquesta va prendre la forma d’una eina, que va fa-cilitar la tasca productiva i va fer més productiu el treball humà.

Va arribar la revolució industrial i va donar lloc a la industrialització. Va co-mençar un procés dinàmic que ens va portar a la segona revolució industrial,dels grans descobriments tècnics i el desenvolupament del transport; desprésva venir l’anomenada tercera revolució industrial, i ara ja estem a la revolucióde les comunicacions i del coneixement, la nova revolució del segle XXI.

Aquesta és la primera premissa que volia que els assistents recordessin men-tre faig unes reflexions de l’impacte sobre Catalunya de les relacions amb elnord-est de l’Àsia. La segona premissa és que, de fet, el perill més gran per aCatalunya seria no tenir relacions amb l’Àsia, ja que sembla que serà el con-tinent del segle XXI des del punt de vista econòmic i també social —potsertambé polític.

Catalunya encara no ha assolit la revolució de les comunicacions, el trend’alta velocitat, Internet ràpid i barat, autopistes gratuïtes, ports i aeroportsque avancin les necessitats del futur i no siguin solament una reacció a les ne-cessitats, i tampoc no sembla que hagi assolit ser pionera en tecnologia i ge-neradora de coneixements exportables, ni que estigui en el camí de ser-ho.

Competència dins de casa, competència als mercats exteriors, desplaça-ment de residents actuals per part de nous residents amb més empenta, tre-balladors amb més necessitat i menys demandes, amb més necessitats vitals,empreses noves creades per multinacionals estrangeres i també per grups na-cionals d’altres països, etc. Aquest és el panorama, aquesta és la tendènciaactual. No obstant això, el futur no està perdut, dependrà de la nostra pròpiacapacitat de convertir les oportunitats en realitats i desfer els perills.

El futur serà el que puguin i vulguin fer en aquests camps la ciència, la tèc-nica, la formació i la societat amb la col·laboració del sector polític, empre-sarial, científic i acadèmic i amb la participació i la motivació dels ciutadansi treballadors.

122

La situació a l’any 2001

Hi ha una publicació les conclusions de la qual podrien servir com a antece-dent del present estudi, per saber si les coses han canviat des de fa uns anysençà. La Fundación CIDOB82 va publicar els Documentos CIDOB n. 2 amb eltítol “Relaciones España-Asia”,83 en el qual es van presentar diverses conclu-sions sobre les relacions Àsia-Catalunya. Iniciaré la nostra presentació d’avuiamb algunes de les conclusions del CIDOB referents als tres països objecte dela sessió, que ens servirà per tenir una referència històrica dels canvis:

• La taxa de creixement de l’Àsia ha estat superior a la de qualsevol altraàrea del món; les exportacions i les importacions han crescut més que elPIB.

• Les exportacions catalanes van disminuir a l’Àsia en general i, especial-ment, a Corea del Sud després de la crisi del 1997.

• Les importacions a Catalunya procedents de la Xina, Corea i el Japó sónuna de les més importants de la zona asiàtica.

• Les importacions i les exportacions de l’Àsia són molt similars a les delconjunt espanyol, tant per països com percentualment.

• Les inversions als països asiàtics disminueixen per a Catalunya i augmen-ten per a la resta de la Península. Aquesta tendència és més acusada enel cas de Corea, on destaquen les inversions del País Basc. Catalunyaés el principal inversor a la Xina. Només el Japó té certa importància enles inversions a Espanya, principalment a Catalunya.

• La Xina és el principal destí de les implantacions d’empreses espanyoles.Corea i el Japó són mercats amb una certa importància.

• Per sectors, l’alimentari és present a gairebé tots els països de l’Àsia.

82. Fundación CIDOB, a partir d’ara CIDOB.83. Brañas i Espiñeira, J. M., “La situación comercial e inversora entre Cataluña y Asia en el

contexto español”, Documentos CIDOB n. 2, 2001.

123

Aquestes conclusions segueixen sent certes actualment, excepte en el casde la Xina, com veurem més endavant, i són més acusades amb relació als al-tres països de l’Àsia.

Si aquesta era la situació al 2002 i pretenem fer alguna hipòtesi sobre el fu-tur, cal esbrinar la situació d’avui i la dinàmica des d’aquell any.

Necessitem fer algunes preguntes abans d’entrar en les possibles respos-tes dels impactes sobre Catalunya de les relacions amb la Xina, Corea i el Japó:Quina és la situació avui? Quina ha estat l’evolució dels últims anys? Quinssón els subjectes implicats?

Necessitem conèixer la situació d’avui de la Xina, Corea i el Japó i la deCatalunya per poder imaginar el futur i decidir sobre aquest. Encara que,com deia P. Valery, “El futur té una característica segura... És diferent alpassat i també... El futur està en construcció”. Necessitem conèixer la di-nàmica del passat, el procés que ens ha portat a la situació actual i hemde decidir quins elements, dels molts possibles, incorporem a la nostraanàlisi.

Admetent la idea que el futur serà diferent i que depèn de nosaltres, hoserà no només perquè les circumstàncies seran diverses i diferents, sinó moltespecialment pel canvi de la gent i les seves capacitats, per l’acceleració dela història. Les capacitats de la gent, les motivacions del ciutadà, dels treba-lladors, els valors nous, individuals i col·lectius, influiran significativament enel camí del futur. Això vol dir que el futur no està escrit, ni tampoc els impac-tes, la senda dependrà dels subjectes, en especial dels que siguin capaçosd’arrossegar d’altres, de motivar-los cap a un objectiu concret i col·lectiu, aescala empresarial, política i social. I l’èxit dependrà, també, de la capacitatde construir les infraestructures necessàries i les eines —coneixement i co-municació— necessàries per desenvolupar la feina i competir en un mercatglobal.

Així doncs, l’impacte de les relacions Àsia-Catalunya sobre aquesta, esta-rà en funció del que siguem capaços de construir —individualment i col·lecti-vament—, amb la força i les característiques pròpies.

Passem al primer punt de la ponència, i recordem que avui:

124

a) Les relacions amb la Xina, Corea i el Japó estan pitjor en termes de co-bertura de comerç exterior, d’inversions i de tendència des de l’any 2001.

b) Els països del nord-est de l’Àsia van més ràpid en l’adaptació a la globa-lització i tenen un ritme de creixement més alt que Catalunya.

c) La dinàmica del procés econòmic general determinarà una dinàmica ne-cessària que Catalunya haurà de seguir per no quedar-se enrere.

Per analitzar el present i poder entreveure què haurem de fer, he conside-rat una forma d’entrada al problema: considerem separadament l’aspecte eco-nòmic i social, no perquè estiguin separats, sinó per raons de separar els efec-tes i les causes.

1. Punts d’“entrada a la qüestió”

Considerem dos blocs, impacte econòmic i impacte social. En la part su-perior dels impactes econòmics fem referència a la Xina, Corea i el Japó, i ala part inferior, a Catalunya. En la part referent a l’impacte social ens referimnomés a Catalunya i fem una divisió segons afecti a escala individual, socialo col·lectiva. En concret, només farem una referència als treballadors, i a es-cala social ens referirem als efectes sobre les empreses, és a dir, que els tre-balladors es vegin influïts per la deslocalització o relocalització.84

84. “Relocalització” és el terme que prefereix utilitzar López Bulla, ja que sembla més impar-cial i ampli.

125

¿Qué necesitan?¿Qué tienen?

¿Qué necesitamos?¿Qué tenemos?

¿Qué dan?

¿Qué damos?

Impacto económico

Individual

Económico

Impacto social

Consumidores;Trabajadores;Ciudadanos

Institucionespolíticas;Sindicales;Empresariales

Puntos de “entrada” al tema

Per tenir una anàlisi completa dels efectes de la globalització sobre Catalunyacaldria introduir una anàlisi més amplia que integrés els aspectes macroob-jectius, els macrosubjectius, els microobjectius i els microsubjectius,85 en laqual es tingués en compte la pertinença a la Unió Europea i les relacions queaquesta tingui en el futur amb el nord-est de l’Àsia, però això no és l’objectede la present ponència, ni per espai ni per temps disponible, encara que perl’interès del seu enfocament introduiré una petita referència al model integrat.86

Aquest model té un altre avantatge: donar una visió dinàmica dels canvis i deles interrelacions entre els diferents nivells i els canvis que es produeixen encada variable considerada i la interinfluència dinàmica dels canvis.

Per exemple, i encara que no farem una anàlisi de la situació sobre la basedel model perquè no és objecte d’un article o conferència sinó d’un estudi mésampli, sí que n’he tingut en compte el mecanisme de funcionament per ela-

85. Ritzer.86. Encara que Ritzer el fa servir per analitzar les evolucions del passat, he utilitzat el model

per a projeccions, i és igualment útil. Ponència sobre unificació coreana presentada a Pyongyang2004, en el congrés sobre estudis coreans.

126

Nivell macroobjectiu (MO)

Nou Estatut de Catalunya

Posició d’Europa al món, tendències

d’exportacions, importacions i

inversions

Pes de l’Àsia oriental al món

Tecnologies

Noves relacions entre subjectes

Rol dels subjectes o entitats

Pensament canviant

Pautes de conductes noves

Rol de l’empresari i del pare de família

Actors nous, empresaris, polítics

i socials

Interacció entre actors

Nivell macrosubjectiu (MS)

Empreses multinacionals catalanes

Mixtificació cultural

Valors en canvi

Relacions laborals i socials en canvi,

família

Motivacions individuals materials

Interessos en transformació

Sentiments contradictoris entre l’abans

i l’ara

Percepció en mutació mitjançant la

societat

Procés mental de noves generacions

Construcció social de la realitat

Font: Elaboració pròpia a partir de l’esquema de Ritzer.

borar algunes conclusions sobre els possibles impactes de les relacions deCatalunya amb l’Àsia central.

El mecanisme és senzill d’explicar: si suposem que tenim un nou Estatut, aixòafectarà a escala macroobjectiva totes les altres variables. Pot ser que es de-cideixi entrar més a fons en noves tecnologies, o que es presenti una activitatmés directa en comerç exterior amb els països que ens interessen i afectarà lesinversions directes fora del territori i dintre. A escala macrosubjectiva també tin-drà efectes en la política migratòria i en l’aspecte que interessi a Catalunya, fetque alhora incorporarà agents nous, empresaris, treballadors d’altres cultures ales relacions familiars i a la funció de cada persona en el si familiar. A escala mi-crosubjectiva afectarà els sentiments, la percepció social de la realitat, les mo-tivacions dels individus i els interessos individuals, fet que alhora afectarà la in-terpretació de les normes, de la tecnologia, i així de manera contínua i dinàmica.

Les relacions amb l’Àsia oriental dependran de tot això i de la manera enquè la societat, els individus i les organitzacions seran capaços de controlarels canvis i dirigir-los en el sentit més adequat. Els canvis propis seran els quepermetran de reaccionar o d’avançar-se als canvis exteriors d’una manera ouna altra i amb uns efectes o uns altres.

Avui només ens referirem als aspectes comercials i als corrents inversors aCatalunya i des de Catalunya cap a l’Àsia oriental, però és evident que sóndos aspectes que no es poden separar de la dinàmica de l’entorn internacio-nal, de la dinàmica europea i de la forma que Catalunya jugui o pugui jugar (ola deixin o sàpiga jugar) dins la nova dinàmica del món globalitzat o mundia-litzat. Aquesta reflexió només l’he fet per mostrar la complexitat del sistema ila importància d’influir favorablement en el major nombre de variables.

Tornem al nostre esquema simple i comencem per les primeres preguntes:què tenen i què ofereixen les economies asiàtiques del nord-est, la Xina (HongKong i Macao), la República de Corea (Corea del Sud), la República Democràticade Corea (Corea del Nord), el Japó, Mongòlia i Taiwan.

Encara que seran la Xina amb Taiwan, Corea del Sud i el Japó els que tin-dran un pes més important, Mongòlia i Corea del Nord són socis amb poten-cial, tot i que avui d’escàs pes, cosa que no vol dir que no siguin importantsen altres aspectes no estrictament econòmics.

127

La Xina, Corea i el Japó, què tenen, què ofereixen i què necessiten?

Simplificant les coses, podem presentar el panorama següent:

• Estan localitzats a la zona de més creixement del món.

• És el país que creix més (la Xina) o estan entre els més avançats (Japó iCorea).

• Inverteixen i reben una part important de la inversió del món.

• Exporten i importen més que la major part dels països, bé en termes ab-soluts (Xina i Japó) o bé relatius (Corea).

• Exporten productes amb tecnologia incorporada i, en el cas de la Xina,també subministra mà d’obra barata, treballadora, estalviadora, comuni-tarista i preparada. Catalunya és un destí creixent per als treballadors xi-nesos, però també de petits empresaris.

• Necessiten grans quantitats de recursos de tot tipus, i cada vegada més.

• Són productors i exportadors de matèries primeres i aliments.

• Arriben a Catalunya mitjançant totes les diferents modalitats: grans empre-ses, petits restaurants, comerços de tèxtil, comerç a l’engròs i al detall i,últimament, com a constructors, encara que s’està produint una relocalit-zació en altres països d’algunes empreses multinacionals estrangeres.

• Necessiten trobar mercats d’origen de matèries primeres, mercats de des-tí dels seus productes i personal molt qualificat per a la producció.

I ara, a casa nostra, què tenim? Què donem? Què necessitem? I, sobretot,què podem oferir des de Catalunya?

Per donar una resposta parcial a aquestes preguntes (si més no amb refe-rència a les relacions amb la Xina, Corea i el Japó), cal veure algunes dadesde les exportacions, de les inversions estrangeres i de l’evolució els últimsanys de Catalunya.

128

En primer lloc cal situar Catalunya dins del context d’Espanya (any 2005):

1a constatació: inversions estrangeres a Espanya i a Catalunya i inver-sions d’Espanya i de Catalunya a l’exterior.

Catalunya destaca, per territori i població, en el pes del PIB, en el volumd’exportacions i importacions totals amb relació al conjunt d’Espanya. No man-té la mateixa proporció en inversions de l’exterior, i molt menys en inversionsa l’exterior. Si tenim en compte que les inversions són la forma d’internacio-nalització que ha substituït les exportacions clàssiques de béns i serveis, po-dem aventurar una primera conclusió. Si Catalunya vol continuar tenint el pesactual en les relacions econòmiques internacionals dins de l’economia espa-nyola, haurà de fomentar les inversions de les empreses a l’exterior i atraurecapital de fora.

Si aprofundim una mica més en les variables anteriors (destinació de les ex-portacions, origen de les importacions i corrents inversors), arribarem a altresconstatacions del mateix tipus.

Comencem per les destinacions de les exportacions a Espanya i a Catalunya.Per ordre d’importància, les diferents destinacions de les exportacions espa-nyoles i catalanes coincideixen en percentatges, i la participació catalana acada continent és similar a l’espanyola.

Si considerem les importacions per origen, els països proveïdors per impor-tància també mantenen un ordre similar per a Espanya en general i per a Cata-lunya en concret.

129

Catalunya a Espanya %

Territori 6

Població 16

PIB 20

Exportacions 28

Importacions 29

Inversions a l’exterior 8

Inversions de l’exterior 17

Font: ICEX, maig 2006.

Dos països de l’Àsia oriental87 se situen entre els deu primers per a les ex-portacions, i si s’eliminen de la llista els països d’EUA, la Xina i el Japó, sónels primers, abans fins i tot que els EUA.

87. La convocatòria utilitza el terme “Àsia oriental”, però l’ICEX utilitza “Orient Llunyà”. Per aixòfarem servir, preferentment, aquest últim, ja que és la font més important que s’ha fet servir per ales dades.

130

Exportacions d’Espanya % Catalunya / Espanya

Europa 79,6 27,5

Amèrica 7,3 24,2

Àsia 5,5 28,6

Àfrica 3,3 22,3

Oceania 21,0

Regions polars —

Altres 7,7

Font: Elaboració pròpia amb dades de l’ICEX, març 2006.

Xifres: Percentatge d’Espanya de la S. G. d’Anàlisi, Estratègia i Avaluació. Secretaria d’Estat de

Turisme i Comerç. Citat a “España hacia Asia y el Pacífico. MMAEE y Cooperación 2005”.

Percentatge de les exportacions catalanes sobre el total d’Espanya (2005)

Ordre de país a Catalunya Ordre a Espanya

Alemanya 1

França 2

Itàlia 3

Xina 5

Països Baixos 6

Regne Unit 4

Japó 10

Bèlgica 9

Estats Units 7

Suïssa —

Font: ICEX, març 2006.

Origen, per països, de les importacions per ordre de volum (any 2005)

2a constatació: L’Orient llunyà és avui un important soci d’Espanya i deCatalunya, encara que concentrat en pocs països.

Això ens porta a una altra conclusió: caldrà diversificar les destinacions i elsorígens del comerç exterior per no dependre excessivament de pocs països.

També amb relació als productes exportats, hi ha una certa similitud en l’or-dre; Catalunya té un pes important en les partides més exportades.

Quina és la situació respecte a Àsia i respecte a l’Orient Llunyà (O. Ll.)?

131

Ordre a Ordre a %Sector Catalunya Espanya Catalunya/Espanya

Cotxes dièsel 1 1 36,4

Accessoris de vehicle 2 3 26,9

TV de color, etc. 3 —

Medicaments 4 7 41,9

Vehicles de transport 5 6 37,8

Cotxes 6 2 20,9

Altres vehicles 7 4 13,8

Altres medicaments 8 —

Polipropilè 9 —

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades d’ICEX, març 2005.

Ordre de sector per volum d’exportacions de Catalunya (% s/total d’Espanya)

% exp. % imp.Exportacions Catalunya Importacions Catalunya

Lloc d’Espanya sobre Espanya d’Espanya sobre Espanya

Total Àsia 8.598 27,90 36.230 34,1

Total O. Ll. 3.892 29,03 22.073 40,7

Font: ICEX, març 2006.

Exportacions d’Espanya a l’Orient Llunyà (% s/total de Catalunya). Any 2005 (En MEUR)

3a constatació: Les exportacions catalanes a l’Àsia mantenen una pro-porció similar al total d’exportacions, però amb relació a les importacionshi ha una dependència molt més gran per part de Catalunya.

Es pot extraure una conclusió, i és que la dependència més gran de Catalunyaobligarà a considerar les relacions amb l’Àsia de manera molt especial, per-què la influència de l’evolució allà representarà canvis significatius en l’estruc-tura de producció catalana.

Si considerem les inversions a Catalunya i de Catalunya a l’Orient Llunyà,trobem una desproporció entre les inversions rebudes i les efectuades: el 15,3%són les invertides a Catalunya davant del 23% invertit per Catalunya a l’exte-rior (vegeu el quadre següent):

S’hi han incorporat les exportacions de Hong Kong, Taiwan, Corea del Sudi el Japó.

Per països, la cobertura de comerç exterior és baixa per a tots els païsosde l’Orient Llunyà.

En el quadre següent, apareixen les cobertures per cada país amb Catalunyai Espanya.

132

% inversions a % inversions deCatalunya sobre Espanya Catalunya sobre Espanya

15,3 23

Font: ICEX. Inversions brutes un cop descomptades les ETVE (altres no residents i reestructura-

ció de grups estrangers).

Percentatge d’inversions de l’Orient Llunyà a Catalunya i de Catalunya a l’Orient Llunyà sobre Espanya. Any 2005

Orient Llunyà % cobertura Catalunya % cobertura Espanya

Corea 10,63 13,80

Xina 12,23 16,72

Japó 13,75 19,67

Taiwan 14,26

Font: ICEX, març del 2006.

Cobertura per país, Espanya i Catalunya amb l’Orient Llunyà. Any 2005

4a constatació: Els corrents comercials i inversors de Catalunya van lli-gats als de la resta d’Espanya. La dependència de Catalunya dels païsosde l’Orient Llunyà és més alta que la del conjunt espanyol i les relacionsamb l’Àsia afectaran molt més Catalunya.

La conclusió que es pot treure de la situació actual és que Catalunya, em-preses i sector públic, haurà de fer un esforç important per no quedar fora delscorrents inversors dels països de l’Àsia.

2. L’Àsia oriental en el món econòmic del segle XXI

Si fem la hipòtesi, generalment acceptada, que l’Àsia és el continent del se-gle XXI, que la Xina recuperarà un pes en el context mundial superior al 25%(similar al que tenia al segle XIX) i que la Unió Europea passarà del 21% ac-tual al 10% a mitjan segle, les relacions amb la Xina i l’Àsia són imprescindi-bles per a qualsevol país. Els països analitzats són importants per la seva par-ticipació en l’economia mundial, i també per la possessió de recursos humans,de capital i de potencial de mercats consumidors.

Algunes xifres ens permetran tenir una idea més exacta de la importànciadels països de l’Orient Llunyà per a Catalunya.

L’Àsia és, per consum, la primera zona, i això ja l’any 2004. Cal esperar queels propers anys necessitin encara més recursos, si continua el seu desenvo-lupament.

133

Combus. Gas Elec./cal. BiomassaZona sòlid Petroli natural primària (llenya) Total

Àsia 47,0 21,5 09,6 12,2 5,3 27,7

Amèrica 21,6 27,5 02,7 29,6 7,2 23,7

Europa 13,7 19,4 20,1 32,8 8,0 18,2

Font: Enerdata.

Percentatge de consum d’energia primària al món. Any 2004

Els tres països de la taula i Rússia-Índia, amb el 9,2%, produeixen més del50% de l’electricitat mundial, fet que indica la seva importància. Són, a més,països amb un creixement que els portarà a necessitar més energia, de ma-nera que s’originarà una escassetat relativa i absoluta a la resta de països.

Si considerem la producció pel tipus d’energia, tenim un panorama similar.Els països de l’Orient Llunyà estan situats entre els primers.

En producció de petroli, els EUA n’ocupen el tercer lloc, amb 334,4 Mt, laXina, el setè, amb 174,5 Mt, sobre un total mundial de 3.897.6 Mt.

En producció de carbó i lignit, la Xina en produeix 1.872 Mt, el 34,3% deltotal mundial, seguida dels EUA, amb 1.006,2 Mt (18,5%).

En energia nuclear ocupen el primer lloc els EUA, amb 812 TWh, el 29,6%del total mundial. El tercer lloc després de França és el Japó, amb 285,9 TWh(10,4%) i el sisè lloc l’ocupa Corea del Sud, amb 130,7 TWh i el 4,8% del to-tal mundial.

Un altre sector decisiu per al creixement mundial és la capacitat de produc-ció alimentària i la capacitat exportadora. Per la seva importància específica,farem referència als cereals.

134

País Mil milions de Kwh %

EUA 4.083 23,5Xina 2.182 12,6Japó 1.110 6,4

Corea (n. 11) 369 2,1Espanya (n. 13) 277 1,6

Font: Enerdata.

Producció d’electricitat. Any 2004

País Petroli Carbó, lignit Energia nuclear

Xina 7è 1r

Japó 3r

Corea 6è

EUA 3r 2n 1r

Font: Enerdata.

Ordre de producció d’energia per tipus de tres països de l’Orient Llunyà. Any 2004

En producció de mineria i metalls, la importància dels tres països tambéés decisiva. La Xina és el primer productor mundial d’acer (22,9%), d’alumi-ni (22,8%), d’antimoni (81,5%), de cobalt (17,3%), de magnesi (70%), de man-ganès (19,6%), d’estany (40,8%), de ferro (22,5%), de plom (33,1%) i de zinc(22,2%), el segon productor de cadmi (14%) i de mercuri (30,5%), i el quartde plata (10,7%) i d’or (8,9).

Des del punt de vista de les variables macroeconòmiques més significati-ves, cal destacar que la Xina, el Japó i Corea han estat, des de l’any 2000 finsal 2004,88 i com a conjunt, els països amb una taxa de creixement del PIB mésalta en termes percentuals, només superats per l’Àfrica l’any 2001.

88. Són anys en què el creixement del Japó i de Corea ha disminuït amb relació als anys an-teriors, i també de crisi, ja que, posteriorment, el creixement a aquests països ha estat més alt.

89. Àsia Oriental és la terminologia emprada en la publicació. Inclou la Xina, Hong Kong, Macao,Taiwan, Corea del Sud, Corea del Nord, el Japó i Mongòlia.

135

Països Producció % Exp. Imp. Prod.cereals total cereals % cereals % arròs %

Xina 422,6 18,8 22 8,1 8,7 3,2 187,6 30,7

(1r) (3r) (8è) (1r)

Japó 26,5 9,9

(1r)

Corea 12,9 (3r) 4,6

Total

mundial 2.252 271,1 268,7 608,5

Producció, exportació i importació de cereals. Valor i posició relativa mundial.Any 2004

2000 2001 2002 2003

Àsia oriental89 4,58 1,83 2,47 4,08

Xina 7,94 7,50 8,00 9,10

Japó 2,80 0,41 0,14 2,70

Corea 9,33 3,10 6,35 3,10

Font: Ministeri d’Afers Estrangers i Cooperació, Secretaria General Tècnica, “España hacia Asia

y el Pacífico. Plan de Acción 2005-2008”. Dades de les UN Statistics Division.

Taxa de creixement del PIB real en % a la Xina, el Japó i Corea

5a constatació: Els països analitzats controlen una part important delsrecursos productius, incloent-hi els recursos humans, fet que els dónauna importància estratègica com a subministradors i compradors dematèries primeres, de productes elaborats de tecnologia i de capital.

Catalunya haurà de considerar els efectes dels països analitzats com acomprador de productes de consum, com a comprador de matèries semie-laborades, matèries primeres, exportador de capital, subministrador de màd’obra, inversor i receptor d’inversions, i com a país en què les relacions so-cials (via adopcions) són cada dia més importants, fet que tindrà efectes enel futur.90

Si a escala macroeconòmica són importants, a escala empresarial laseva presència és també molt significativa. Si atenem al rànquing mundialde les deu primeres per sectors segons importància, tenim les dades se-güents:91

90. Hi ha indicis que les relacions entre els països d’adopció i els d’origen mantenen unes re-lacions comercials molt àmplies a través de persones biculturals, és a dir, que les relacions d’a-vui poden ser una font d’intercanvi comercial entre les dues zones, en especial de la Xina.

91. Fortune Global 500, 2005.

136

Rànquing Empresa País

3 Matsushita Electric. Ind. Japó

4 Samsung Elect. Corea

5 Sony Japó

6 Toshiba Japó

8 LG Electronics Corea

10 Mitsubishi Elect. Japó

Rànquing mundial d’empreses del sector de l’electrònica

Rànquing Empresa País

3 Toyota Motor Japó

6 Honda Motor Japó

7 Nissan Motor Japó

Rànquing mundial d’empreses del sector de l’automòbil

137

Rànquing Empresa País

5 Mitsubishi Chemical Japó

8 Hanwa Corea

9 Asahi Kasei Japó

Rànquing mundial d’empreses del sector químic

Rànquing Empresa País

3 Toyota Japó

6 Honda Motor Japó

7 Nissan Motor Japó

Rànquing mundial d’empreses del sector de l’automòbil

Rànquing Empresa País

4 NEC Japó

5 Fujitso Japó

6 Canon Japó

7 Ricoh Japó

9 Seiko Epson Japó

Rànquing mundial d’empreses del sector d’ordinadors

Rànquing Empresa País

5 Taisei Japó

6 Kajima Japó

6 ACS Espanya

9 Shimizu Japó

10 Obayashi Japó

Rànquing mundial d’empreses del sector de la construcció i enginyeria

Rànquing Empresa País

1 Arcelor Espanya, França, Luxemburg

2 Nippon Steel Japó

3 JFE Holding Japó

8 POSCO Corea

9 Shangai Boosteel G. Xina

Rànquing mundial d’empreses del sector de la siderúrgia

També en maquinària industrial i agrícola, l’empresa Mitsubishi Heavy Ind.n’ocupa el tercer lloc, i Komatsu, el setè, ambdues del Japó.

En petroli, la Xina té dues empreses situades entre les deu més grans:Sinopec al setè lloc i China Nat. Petroleum, novè en el rànquing mundial.

L’empresa Asashi Glass del Japó ocupa el quart lloc entre les empreses dematerials per a la construcció i vidre.

Queda clar el pes de les empreses d’aquests països en l’economia mundiali, per tant, el seu poder en el procés de globalització i fusions de les últimesdècades.

3. Una mica de teoria necessària. Catalunya i l’Àsia oriental92

Encara que l’evolució de cada país i de cada regió és diferent en cada èpo-ca i no és possible copiar les sendes del creixement, sí que hi ha una sèried’elements de comportaments i de variables que tenen un paper decisiu entot el procés de creixement, com ara la manera en què s’ha fet en el passat,que és un dels més importants per a la creació d’una dinàmica, d’unes insti-tucions determinades, d’una construcció social de la realitat i d’una base con-creta per continuar creixent.

Extraurem de la teoria els factors de creixement dinàmic que han funcionaten el passat en la major part dels països desenvolupats.

Per alguna raó qualsevol,93 una economia simple va permetre augmentar larenda intensiva, fet que va permetre l’estalvi necessari (acumulació primitiva)que va possibilitar la inversió productiva.

92. S’utilitza indistintament el nom d’“Àsia oriental” o “Orient Llunyà” segons les fonts empra-des; inclou els països indicats en una nota anterior.

93. Pot ser per treballar més hores, per una collita excepcional, per una tècnica agrícolanova, per un producte nou o per moltes altres causes. El que volem destacar és que aquestaugment de renda intensiva va permetre iniciar un procés dinàmic de creixement —cercle vir-tuós, podríem dir-li—, que no és gaire diferent en qualsevol economia i tampoc en les diversesetapes de la història.

138

L’increment de riquesa no sumptuària (com ho havien estat les piràmides)va donar lloc al capital-riquesa que produïa altra riquesa o, si es vol, al capi-tal que era capaç de produir més capital.

La conjunció d’inversions públiques (Europa primer, la Xina després, totsels països industrialitzats més tard —a partir de la Segona Guerra Mundial—)amb els interessos privats, van aconseguir un salt a la renda. De nou les si-nergies públic-privat, mercat-planificació van generar una dinàmica de canvipermanent.

L’augment de l’ús del capital va elevar la relació capital-treball i la produc-tivitat marginal respectiva.

La recerca de més rendibilitat va fer invertir en innovació que, a la vegada,va augmentar la relació capital-producte i la renda neta.

Cal distingir entre increment de renda i dinàmica de creixement. La prime-ra permet augmentar la renda i la segona, mantenir la renda intensiva en crei-xement permanent.

Més treball (augment de la població), o més hores de treball de la poblacióactiva, augmenta la renda. Fer servir més maquinària augmenta la renda. Peròés mes important la dinàmica, que fa que augmenti la productivitat. La tecno-logia és la variable clau abans, ara i, pel que sembla, en el futur.

Entenem la tecnologia en sentit ampli. L’aprenentatge basat en la pràctica(learning by doing) que a vegades produeix la inversió estrangera és una for-ma de tecnologia; és a dir, augmentar el capital humà en coneixements, perla motivació de viure millor i la satisfacció de produir més.94

La innovació en productes, sistemes i organitzacions que motiven les em-preses a buscar rendes d’innovació, són tecnologia en el sentit de dinàmicade creixement.

94. Pot semblar fora de context econòmic incloure les motivacions com a factor decisiu delcreixement, però sense la participació activa dels treballadors i la seva motivació a créixer no éspossible assolir productivitats elevades de manera permanent.

139

La intervenció del sector públic, igual que en etapes anteriors, per cons-truir canals, ferrocarrils i sinergies —entre sector públic i privat, entre or-ganitzacions i ciutadans, entre economia de mercat i planificació—, sem-bla necessària. Així va ser a la Xina dels Song, a l’Europa de les gransconstruccions, als països dels quatre tigres asiàtics del final del segle XXi a la Xina d’avui.

6a constatació: El creixement, els coneixements i la tecnologia han evo-lucionat conjuntament. L’activitat pública ha estat decisiva en el creixe-ment de tots els països.

Com a conclusió, podríem afirmar que Catalunya necessita la sinergia en-tre els actors econòmics i socials. Necessita innovació, tecnologia i formaciódels ciutadans, més enllà de la immediatesa d’avui, per poder entrar en la di-nàmica del creixement, al cercle virtuós.

Aquesta conclusió que ens orienta cap a un objectiu requereix unes condi-cions necessàries:

a) La capacitació tècnica: s’entén com la capacitat de la societat de seguirles innovacions, de tenir la capacitat d’adaptar-se a la tecnologia si noés el líder.

b) La capacitació social: es refereix a la característica de cultura, valors, tec-nologia, institucions públiques i privades que fan possible la sinergia decreixement, de creació de la dinàmica de creixement, més enllà de l’in-crement de la renda.

7a constatació: Catalunya ha tingut aquestes dues condicions en el pas-sat. Malgrat que es mantenen en el moment actual, hi ha indicis que s’es-tan perdent posicions amb relació a Espanya, i aquesta amb relació a paï-sos més avançats.

La conclusió és clara. La sinergia necessària es farà possible si els indivi-dus estan motivats a l’acció i els objectius comuns són clars. La motivació ala qual ens referim exigeix que part de les millores del creixement siguin trans-

140

ferides als ciutadans, de manera individual o familiar, conjuntament a les for-mes col·lectives.

Abans d’iniciar les reflexions sobre l’impacte social i econòmic de les relacionsamb l’Àsia oriental, ens referirem a les relacions concretes entre Catalunya i l’Àsiaoriental, per constatar l’evolució i el nivell de relacions econòmiques i inversores.95

Relacions comercials i inversores dels països de NEA amb Catalunya

Per situar la importància de les exportacions de Catalunya als països del’Àsia oriental en termes relatius, presentem uns quadres del rànquing queocupen entre els destinataris de les exportacions: el primer, referent a matè-ries primeres, industrials i béns d’equipament, el segon, sobre béns de con-sum, i el tercer, sobre productes agroalimentaris.

El grau de cobertura de la balança comercial d’Espanya és del 20,29 per alconjunt de l’Àsia oriental.

95. No és objecte del present treball fer referència a les relacions polítiques, socials i d’una al-tra mena, però és evident que a una anàlisi per a una acció política cal incorporar-hi altres dimen-sions per a una acció estratègica adequada.

141

Rànquing País

13 Xina

25 Japó

40 Índia

* Entre els 50 primers. Conjunt espanyol.

Font: Ministeri de Comerç.

Rànquing per destinació d’exportacions de matèries primeres, productesindustrials, béns d’equipament. Any 2005 (En milers d’euros)

Rànquing País

18 Japó

22 Hong Kong

24 Xina

48 Tailàndia

49 Corea del Sud

* Entre els 50 primers. Conjunt espanyol.

Rànquing per destí d’exportacions de béns de consum. Any 2005(En milers d’euros)

El grau de cobertura del conjunt espanyol per a l’Àsia oriental és del 7%.

El grau de cobertura d’Espanya al conjunt de l’Àsia oriental és de 118, i, te-nint en compte que les vendes a països de la UE es comptabilitzen com a ex-portacions, podem constatar la importància de l’Àsia oriental per al comerçexterior amb l’Àsia.

Si considerem només Catalunya i l’evolució dels últims anys, les exporta-cions als tres països mantenen un cert creixement, sense que reflecteixi la im-portància d’aquests en el comerç mundial.

Les importacions de la Xina sí que augmenten significativament, es mante-nen les del Japó i assoleixen lleugers increments les de Corea.

142

Rànquing País

13 Japó

25 Corea del Sud

28 Xina

31 Hong Kong

48 Tailàndia

* Entre els 50 primers. Conjunt espanyol.

Rànquing per destí d’exportacions de productes agroalimentaris. Any 2005(En milers d’euros)

País 2003 2004 2005 5/4

Xina 597.674 503.351 508.173 0,96

Corea 123.862 139.798 160.068 14,50

Japó 271.434 346.097 395.235 14,20

Font: ICEX, 2005.

Exportacions de Catalunya a l’Orient Llunyà. Any 2005 (En milers d’euros)

País 2003 2004 2005 5/4

Xina 2.684.153 3.242.203 4.155.197 28,16

Corea 1.253.010 1.253.010 1.491.398 19,02

Japó 2.649.513 3.217.366 2.875.166 -17,19

Font: ICEX, 2005.

Importacions de Catalunya procedents dels tres països (En milers d’euros)

Les xifres d’exportacions són molt més baixes que les de les importacions;l’increment percentual és també més baix que les exportacions, excepte en elcas del Japó, en què baixen l’any 2005 amb relació al 2004.

8a constatació: Catalunya té una dependència de les importacions del’Orient Llunyà molt més gran que la resta d’Espanya, mentre que les ex-portacions a aquells països són poc significatives.

La conclusió prèvia que podem fer és que requereix una presència molt méssignificativa de les exportacions catalanes en els productes en què es pot ofe-rir un avantatge comparatiu alt als països de l’Orient Llunyà.

Si comparem una altra vegada la participació de Catalunya en el comerçamb l’Orient Llunyà, tenim una situació com la que presenta el quadre se-güent:

Les xifres mostren clarament que els països de l’Orient Llunyà representengairebé la meitat de totes les exportacions a l’Àsia, i les de la Xina i el Japósón les més importants, amb el 38,51% i el 29,6%, respectivament, de la to-talitat d’exportacions d’Espanya a l’Orient Llunyà.

Per a les importacions de l’Àsia amb destinació a Catalunya tenim un pa-norama similar.

143

Lloc Exportacions d’Espanya Exportacions de Catalunya

Àsia 8.599.166 2.399.009

Orient Llunyà 3.892.029 1.129.754

Xina 1.498.747 366.815

Corea del Nord 7.680 1.143

Corea del Sud 412.367 160.068

Japó 1.154.598 395.235

Taiwan 295.480 65.136

Hong Kong 518.970 140.621

Macao 4.175 737

Font: ICEX.

Exportacions a l’Àsia i l’Orient Llunyà d’Espanya i Catalunya. Any 2005(En milers d’euros)

Des de l’any 2000, la inversió bruta a Madrid (19.072 MEUR), i a Catalunya(2.719 MEUR) s’ha mantingut més elevada, no només en termes absoluts sinó

144

Àsia Espanya Catalunya

Orient Llunyà 36.230.616 12.370.471

Xina 11.640.064 4.042.494

Corea del Nord 11.067 2.903

Corea del Sud 2.989.012 1.491.398

Japó 5.971.034 2.875.166

Taiwan 1.105.896 456.096

Hong Kong 441.252 107.803

Macao 14.638 4.900

Font: ICEX.

Importacions de l’Àsia oriental a Catalunya. Any 2005 (En milers d’euros)

Variació d’exportacionsLínia de producte 2003-2005 País

Carn, deixalla animal,

comestibles De 600 a 22 milions Corea i Japó

Greixos i olis animals

i vegetals De 12 a 36 milions Corea i Xina

Beguda, alcohol, vinagre De 13 a 21 milions Corea i Xina

Productes químics

inorgànics De 81 a 157 milions Japó i Xina

Matèries plàstiques i

manufacturació De 36 a 53 milions Corea i Xina

Pelleteria De 12 a 6 milions Japó i Corea

Filaments sintètics

artificials De 1 a 7 milions Corea i Xina

Fibres sintètiques De 2 a 22 milions Xina

Coure i manufacturació De 3 a 35 milions Xina

Eines i estris De 2 a 9 milions Xina

Vehicles i material

ferroviaris De 66 a 33 milions Per raons de comandes

Vehicles i tractors De 150 a 76 milions Japó i Xina

Joguines i jocs De 7 a 1 milió Corea i Japó

Variacions de les exportacions per productes a l’Orient Llunyà. Període 2003-2005

també relatius. L’any 2004, l’avantatge es redueix, però continua sent el do-ble que a Catalunya.96

Les dades següents permeten comprovar el comportament de les inversionsen els països analitzats i dels països analitzats: Xina, Corea i Japó.

96. Vegeu el quadre d’inversions a Espanya i Catalunya des del 1993, el manteniment de la xi-fra a Catalunya i la multiplicació per tres a la resta d’Espanya.

145

Inversions 2001 2002 2003 2004 2005

A Catalunya 3.328 2.056 1.730 1.922 2.567

A Espanya 15.339 11.342 10.252 11.680 14.433

Nota: Inversions un cop descomptades les adquisicions a altres no residents i les reestructura-

cions de grups estrangers. Registre d’inversions estrangeres.

Inversions brutes a Espanya i Catalunya (En MEUR)

Sectors Catalunya

Química i transformació 163.369Altres manufactures 243.621

Comerç 656.153Transport 348.710

Fabricació vehicles de motor 107.275Total sectors 1.799.298

Inversions brutes a Espanya per sectors. Any 2005 (En MEUR)

Sectors Quantitat

Indústria química 1.001.462Altres manufactures 399.810

Comerç 230.506Banca 297.578

Actuacions immobiliàries 200.059

Inversions brutes a Catalunya per sectors. Any 2005 (En MEUR)

País 2003 2004 2005 Catalunya 2005 Espanya

Xina 211 548 148 601Corea — 23 — 356Japó 349 18.471 9.196 59.144

Hong Kong — — 152 1.697Taiwan — — — 33

Inversió bruta a Catalunya (En MEUR)

Madrid rep la major part de la inversió estrangera, més elevada que la destina-da a Catalunya. Aquest comportament ha estat creixent al llarg dels últims anys.

9a constatació: Les inversions globals de Catalunya es mantenen al llargdels anys a uns nivells realment baixos. Cal destacar la importància rela-tiva respecte a Espanya de les inversions en activitats immobiliàries i co-merç. Les inversions de Catalunya són també molt reduïdes als països demés pes econòmic a l’Àsia.

La conclusió immediata que podem treure és que Catalunya ha d’invertirmés a la zona per mantenir el seu pes al territori. La deslocalització no és unaeina d’atac, sinó també de defensa.97

4. Impacte econòmic i social

Fins ara, hem establert un panorama en el qual sembla clar el pes econò-mic de l’Orient Llunyà al món. Hem definit clarament la importància del co-merç de Catalunya amb els països de l’àrea en un grau superior al conjuntd’Espanya. També ha quedat delimitada l’alta correlació entre els corrents co-mercials d’Espanya en conjunt i de Catalunya com a autonomia. Ha quedatplasmat en les xifres d’inversions de l’estranger i a l’estranger que Catalunyaestà perdent posicions en el conjunt espanyol i que Espanya manté una rela-

97. Uria, Lluís, “El capital estranger flueix a França”, La Vanguardia, 28 maig 2006. Les mul-tinacionals franceses fan el seu agost al 2005. Però amb el 55% de capital en mans estrange-res i només el 35% dels treballadors treballant a França, la seva aportació al PIB és limitada. Un70% de les exportacions surten d’empreses ubicades a l’estranger. A la Xina hi havia el 30%dels treballadors deslocalitzats. El capital de les empreses que cotitzen a borsa està en mansestrangeres i un de cada set assalariats treballa per a una empresa no francesa.

146

País 2003 2004 2005 Catalunya 2005 Espanya

Xina 12.873 4.354 20.868 43.907

Corea 2.037 2.065 — 2.138

Japó 668 706 — 47.808

Hong Kong — — 1.153 2.039

Taiwan — — 26 26

Inversions de Catalunya a l’Orient Llunyà (En MEUR)

ció molt baixa amb l’Àsia, tant en comerç com en inversions. És conegut, en-cara que no n’hem fet referència explícita en aquesta ponència, la importàn-cia creixent dels moviments migratoris, l’acceleració dels intercanvis entre elsmateixos països asiàtics i la signatura d’acords de comerç entre països de laregió asiàtica i països llatinoamericans, i també coneixem la deslocalització orelocalització d’empreses —fora de Catalunya i Espanya en general— pròpiesi de capital estranger.

Qualsevol efecte es pot analitzar des de molts punts de vista i la valora-ció serà diferent. En el cas de Catalunya hauríem de considerar, com a mí-nim, els consumidors, els treballadors i les organitzacions empresarials perveure els possibles efectes i la manera de convertir els reptes en situacionspositives.

Des del punt de vista dels consumidors, la reducció de preus és un avan-tatge i la disponibilitat de més varietat de productes a preus assequibles tam-bé és favorable —és igual que la propietat de les botigues sigui de nacionalso de residents estrangers. És clar que hauran de competir per habitatge i al-tres serveis, però això escapa al tema de les relacions amb l’Àsia.

Des del punt de vista dels treballadors, el fet canvia perquè tenen atacs desde dues bandes: la deslocalització d’empreses a Catalunya i l’arribada de màd’obra procedent de l’estranger, que competirà per cada lloc de treball i, pro-bablement, no exigirà les mateixes condicions de treball en totes les facetes.És com un entrepà de treballadors entre dos focs. Hauran, també, d’acceptarla contractació d’immigrants temporals o no, per part d’empreses d’origen es-tranger, per similitud de cultura laboral i organització.

Per a les empreses, la situació que es planteja és sortir fora i competir al’exterior, i a l’interior mantenir el grau de competitivitat en preus, productes,serveis i innovació amb relació a les empreses que s’instal·laran en territori ca-talà —la minoria— i les que distribuiran els seus productes a Catalunya, tanta escala minorista, com majorista, com de distribució de productes d’empre-ses fabricants estrangeres.

Caldrà una adaptació a la nova situació en el sistema productiu, en la loca-lització d’empreses d’altres països amb mètodes de producció i de relacionslaborals diferents, en les relacions personals fora i dins de la feina i en la com-

147

prensió de cultures diferents. També caldrà modificar el mecanisme i el dina-misme del sistema productiu.

La formació que caldrà per als ciutadans serà diferent a la que han tinguten el passat. En el sistema formatiu, la formació permanent serà un requisitdel futur, els canvis culturals i l’acceleració de les condicions de vida haurande ser assimilats amb noves eines, físiques i psíquiques. Els ciutadans hau-ran d’aprendre constantment, estar motivats per aprendre i millorar i aplicarels seus coneixements al seu entorn, interessar-se en el progrés general i nonomés en un mateix. Ser capaços d’adaptar-se a la tecnologia i a canviar detreball més sovint.

Però tot això requereix la sinergia de molts factors que, a la vegada, depe-nen de les posicions d’un mateix, les del país en conjunt, de les relacions en-tre cultures98 i de l’actuació dels poders públics. Generar confiança i facilitarla competitivitat i el procés de construcció mental de la realitat són elementsessencials per al progrés. Les institucions públiques i l’Estat s’encarregarande crear les condicions adequades per al desenvolupament del comerç i dela indústria.

Tenint en compte l’evolució de la història i de la realitat actual, podem dirque tothom haurà de mantenir una posició cada cop més activa i flexible ambrelació a les variables significatives per al progrés: formació, tecnologia i mo-tivació. Dit en altres paraules. “El món d’avui està en canvi permanent... i aixòexigeix elasticitat. Hem de crear models on el poder sigui descentralitzat i hihagi microcanvis contínuament...”.99

Això és el que estan fent alguns dels països analitzats, i és el que, en la mevaopinió, s’hauria de fer a Catalunya, tal com mostren les dades i com diu l’am-baixador espanyol Bregolat,100 amb el qual estic d’acord: “Hauríem de fer ungran esforç en comunicacions i en formació per tal d’evitar efectes negatius.”

98. Izquierdo, Lluís i Playà Maset, Josep, La Vanguardia (3 juny 2006): uns 93.000 immigrantsaconsegueixen el permís de residència en tan sols tres mesos (ja són més de 2.822.000 legals iun milió sense papers).

99. Sandri, Piergiorgio M., La Vanguardia (28 maig 2006).100. Bregolat, Eugenio, “El progrés tecnològic de la Xina”, La Vanguardia (29 maig 2006); l’ar-

ticle va sortir després de la conferència, però abans de publicar-la. Per això en faig ús pel pes del’opinió de l’articulista.

148

Una de les prioritats de l’estratègia xinesa per al desenvolupament econò-mic —modernització— és la tecnologia (al 2004, segons el Financial Times, laXina va registrar 6.000 patents, una xifra similar a la de les universitats nord-americanes, i sis vegades superior a la de la Gran Bretanya). L’any 2004, l’ex-portació de tecnologia101 va significar el 33% del total de les exportacions, in-cloent-hi les empreses estrangeres ubicades a la Xina.102

L’esforç productiu, el treball en quantitat i qualitat, la incorporació de capi-tal tècnic i l’ús més intensiu d’innovacions, els permet pensar en un creixe-ment futur immediat, tal com indica la taula següent:

101. Corbella, Josep, La Vanguardia (29 maig 2006), entrevista a Mas-Colell: “La competènciade la Xina i l’Índia en R+D ens obliga a fer ciència de més qualitat”.

102. Aragonés, Gonzalo, La Vanguardia (30 maig 2006): Rússia va reorientar la seva energiacap a la Xina. De la Unió Europea dependrà el 70% de les importacions de gas al 2020 (avui, el43%). Aquest és un canvi important, ja que els projectes previs anaven dirigits al Japó.

149

% variacióPaís 1985-1988 1993-1996 2001-2004 2001

Xina — — 0,03 636,96

Corea 0,20 2,59 8,67 235,40

Japó 12,62 18,75 28,54 52,20

Taiwan 1,81 9,24 30,54 226,60

Font: Patents and Trade Mark Office, 2005.

Patents per 100.000 habitants

2006 2007Països/any 2004 2005 estimat estimat

Xina 10,10 9,90 9,20 8,50

Corea 4,60 4,00 5,80 4,80

Japó 2,00 2,00 2,00 2,00

Font: World Bank Regio, març 2006.

Creixement econòmic dels països del nord-est de l’Àsia (en % sobre l’any anterior)

10a constatació: El coneixement està sent, i així continuarà, la base delprogrés dels anys vinents, potser de tot el segle XXI. Les comunicacionssón, i sembla que seran, un dels instruments que ens permetrà transfor-mar els coneixements en aplicacions pràctiques, i per això els impactessobre les economies dependran del que puguin avançar en aquests camps.Però ni tecnologia, ni formació, ni motivació individual per si sols són fac-tors que siguin capaços de desenvolupar-se, ni tampoc no és possiblecanviar les coses des d’una posició individual.

La conclusió que podem obtenir d’aquesta realitat és que la sinergia delsector públic i privat ha de ser capaç de crear les condicions que fan possi-ble la construcció social de la realitat en el sentit desitjat i la motivació dels in-dividus com a ciutadans.

5. Conclusió final

Si tenim en compte l’acceleració de la ciència i les seves noves branques:la teoria de la complexitat (efecte papallona), la teoria de la propietat emergent(predir fenòmens des de l’estudi de les parts), la morgomàtica (ciència suma-tòria de matemàtiques, física i biologia) i l’etnologia (interacció entre tecnolo-gia i societat en la qual interaccionen i en què la tècnica també influeix i s’im-posa a la societat).

Si busquem com a objectiu la utopia i el positiu, per exemple, si busquemla riquesa i no només eliminar la pobresa, la motivació serà més alta.

Si admetem que en un entorn en el qual l’educació és la base del progrés,la sanitat103 és fonamental per progressar. La incorporació de la dona en plad’igualtat a la direcció de la política i de les empreses millorarà molts conflic-tes. Si les migracions seran una cosa usual i no extraordinària, la identitat ex-cloent s’haurà de substituir per les cultures mixtes en les quals l’oci no pot serno fer res per no convertir els ciutadans en simples consumidors, situacions

103. Comencen a haver-hi estudis que relacionen el creixement més amb la sanitat que ambl’estalvi.

150

en les quals els rics hauran d’aconseguir estalviar104 pels pobres per invertird’acord amb els seus criteris i valors, i en què es consideri que la motivació105

és necessària per aconseguir qualsevol objectiu.

En un entorn com aquest, Catalunya haurà de tenir en compte les seves de-bilitats i les seves fortaleses, i fer una anàlisi DAFO de la manera que indica elquadre:

I, personalment, crec que no es pot evitar la utopia. És necessària, encaraque només sigui perquè va contra la injustícia. Els poetes estan, a vegades,avançats a la ciència, i la il·lusió col·lectiva és condició necessària —però nosuficient— per al progrés dels pobles.

Finalitzo la meva presentació i el meu missatge, a cavall entre l’observaciói la il·lusió: observació de la realitat actual i il·lusió d’un futur d’efectes posi-tius per a Catalunya.

104. Poch, Rafael, “La senyora Wu se’n va de compres”, La Vanguardia (12 abril 2006): La Xinava a comprar als Estats Units, per calmar-los, els quals deuen i gasten molt. Els xinesos són es-talviadors i, a més, s’ho gasten en bons del Tresor americà (encara que és un mal negoci, ja quenomés donen l’1%, però...). Mantenen el dèficit dels rics; els pobres mantenen els rics.

105. Sandri, Piergiorgio M., “Innovar abasta”, La Vanguardia (28 maig 2006): Innovació opera-cional o de distribució, innovació de productes i serveis, canviar el model de negoci, canviar l’ar-quitectura industrial, o sigui, la forma d’organitzar la indústria, però l’autèntica innovació està enla gestió. Com organitzar i motivar els treballadors per tal que siguin experimentals, i reiventar, perla qual cosa s’ha de deixar que els treballadors segueixin la seva passió.

106. Madrid, Dani, “El Japó posa fre al boom dels hípers per tal de protegir el centre”, La Vanguardia(3 juny 2006): Per evitar la despoblació dels centres i revitalitzar el petit comerç. Això mateix vafer França després d’adonar-se’n del desastre sobre els centres de les ciutats i la vida local del’obertura de grans àrees a la perifèria. A Catalunya, hi ha una llei que intenta fer el mateix, peròsempre amb discussions amb Madrid.

107. Àlvarez, Dolors, La Vanguardia (3 juny 2006): La Fira de Barcelona alerta que 400.000 vi-sitants faran servir l’avió cada any.

151

Debilitats Fortaleses

Dependència d’un estat dèbil Tradició industrial i formació

o amb interessos diferents106

Comunicacions insuficients107

Competència a l’interior i a l’exterior Mercats nous (“el sol surt per a tots”)

Amenaces Oportunitats

Inversions brutes a Espanya per sectors. Any 2005 (En MEUR)

Fonts bibliogràfiques

AKAL, “El estado del mundo”. Anuario Económico Geopolítico Mundial, 2006.

ÀLVAREZ, Dolors. La Vanguardia (3 juny 2006).

ANUARIO DE ASIA PACÍFICO 2004, CIDOB 2005.

ARAGONÉS, Gonzalo. “Rusia reorienta su energía hacia China”. La Vanguardia(30 maig 2006).

BRAÑAS ESPIÑEIRA, J. M. “La situación comercial e inversora entre Cataluñay Asia en el contexto español”. Documentos CIDOB, n. 2002.

COPCA: <http://www.copca>.

CORBELLA, Josep. La Vanguardia (28 març 2006). Entrevista a Mas-Colell.

GONZÁLEZ CABEZAS, J. R. “La industria europea cede posiciones ante laterciarización de la economía. Cierre de Braun, la deslocalización en mer-cados emergentes”. La Vanguardia (28 març 2006). Font: Fortune Global,2005.

ICEX: <http://www.icex>.

IZQUIERDO, Lluís i PLAYÀ MASET, Josep. La Vanguardia (3 juny 2006).

MADRID, Dani. La Vanguardia (3 juny 2006).

MINISTERI D’AFERS ESTRANGERS I COOPERACIÓ. “España hacia Asia y elPacífico. Plan de Acción, 2005-2008”. Plan Asia, 2005.

POCH, Rafael. “La señora Wu se va de compras”. La Vanguardia (12 abril 2006).

URIA, Lluís. “El capital extranjero fluye en Francia”. La Vanguardia (28 maig2006).

152

Actes del CTESChttp://www.ctescat.net

Les economies emergents asiàtiques i nosaltresSala de Plens del CTESC

26/05/2006

09.45 INAUGURACIÓSra. Mercè Sala Schnorkowski, presidenta del Consell deTreball, Econòmic i Social de Catalunya

INTRODUCCIÓSr. Amadeu Jensana, director Cercle de Negocis de CasaÀsia

10.00 PERQUÈ ÉS CRUCIAL EL MÓN RURAL EN EL DEBATSOBRE LA XINASr. Rafael Poch-de-Feliu, historiador i corresponsal de LaVanguardia a Pekín

10.30 L’IMPACTE DE LA XINA A LA INDÚSTRIA I AL’ECONOMIA EUROPEASr. Joan Canals i Oliva, vicepresident del CTESC (Fomentdel Treball Nacional)

153

10.50 LES ESTRATÈGIES EMPRESARIALS ESPANYOLES ALSPAÏSOS ASIÀTICS EMERGENTSSr. Antoni Cañete i Martos, secretari general de PIMEC

11.10 LES MEVES EXPERIÈNCIES A LA XINASr. Pere Nogué, soci-director d’ENHANCE

11.30 Pausa cafè

12.00 XINA: REFERÈNCIA IMPRESCINDIBLE PER A L’ACCIÓSINDICALSr. Isidor Boix Lluch, secretari d’Acció Sindical Internacionalde FITEQA-CCOO, membre de les executives de lesfederacions Europea i Internacional del Tèxtil-Confecció-Cuir

12.20 IMPLICACIONS ECONÒMIQUES I SOCIALS DE LESRELACIONS ENTRE ÀSIA ORIENTAL I CATALUNYASr. Josep Manel Brañas i Espiñeira, professor d’Economiaaplicada de la UAB, especialitat en economies asiàtiques i assessor d’UGT en temes internacionals

12.40 CLOENDAHble. Sr. Jordi Valls i Riera, conseller de Treball i Indústria dela Generalitat de Catalunya

154