o

JOSEP ORIOLti Júlia

LA MA TRENC:aDAREVISTA QUINZENAL DE TOTES LES ARTS

Edicions Joan Mer11 Barcelona,20de novembre de 1924Ample, 53 Any / = Número 2

L'art de la decoració a Catalunya

JOSEP Il_I110LSMalgrat la seva joventut, En Josep Obiols

pot ésser considerat com el primer decoradorprofessional de Catalunya; car si bé han sigutmolts els artistas catalans que han consagrata la decoració un sector de llur activitat, capcom l'Obiols hi ha dedicat son activitat totasencera. No solament en les decoracions mu-rals de l'institut de Cultura i Biblioteca Po-pular de ja Dona, i en les darrerament fetesper a la sala de música d'En Lluís Guarro,sino àdhuc en el més banal dels seus dibuixos,En Josep Obiols es produeix amb un admi-rable sentit de la decoració. I és que l'Obiolsno és el cas de l'artista que "es dedica" a ladecoració, sino el cas de l'home que 'sent"l'art amb un pregon sentit decoratiu.

L'Obiols entrava a la palestra al costatd'En Torres-Garcia; sota el racer d'aquest ar-tista, el nostre decorador trobà l'ambient queCali i a la seva p. rsonalitat per manifestar-se.Més tard enfortí la seva creixença, identifi-cant-se profundament amb l'estètica d'En JosepAragay. Finalment, el mestratge d'En XavierNogués donà a les seves qualitats naturalslas proporcions i el to definitius

Esmentem únicament aquests noms perdonar, amb valors reconeguts i acc.ptats, unaidea de la trajectòria d'En Josep Obiols, camíque ell ha seguit nó portat inconscientment

per admiracions inconstants i veleitoses, sinóen el procés del seu constant estudi de la reali-tat i amb un sentit lúcid i oportú dels viaranysmés convenients per a la formació de la sevapersonalitat.

Després l'Obiols anà a ltália. 1 hi anitambé amb una visió perfecta del camí. Anà aItàlia, i no a França ni a Alemaqya, perquèItàlia i no França ni Alemanya era el que enaquell moment reclamava la seva personalitat.1 hi ana sapiguent on anava i qué hi anava afer. I de tornada el seu bagatge artístic resta-va enriquit prodigiosament; i, sobretot, s'haviaenriquit honestament. L'Obiols havia passatper Itàlia, cony abans havia passat per l'obrad'En Torres-Garcia, de 1'Araga ,y i d'EnNogués, assimilant -se allò que era adaptablea la seva personalitat, de sí ja prou vigorosaper acceptar i rebutjar infltiéncies, Ferò serseemportar-se'n res a la butxaca.

Com niés grzns han sigut aquestes in fluèn-cies que han contribuit a la formació d'EnJosep Ob:ols, menes han trasparentat en laseva obra perquè l'artista les ha païdes i n'haextret llur íntima essència; allò que a traversde cada personalitat dóna un resultat diferent.

Aquesta capacitat de tria per a l'adaptacióté en la producció de l'Obiols una condició re-flexe: la previsió i correcció mental de la seva

1y

Cy^,P¡Jyc

JOSEP OBIOLS Volta duna sola de música a casa del Sr. Llars Guarro (pintura al tremp)

obra, localitzant els seus efectes amb niire!a la seva aplicació. Aquesta és la qualitatessencial que el qualifica com decorador,Aquesta qualitat en seva expressió externa teun nom: bon gust.

Per això En Josep Obiols, àdhuc en elsseus projectes, quan encara el contacte amb

--la realitat no s'ha establert, ja triomfa,perquè l'obra neix ja adaptada sense violènciaamb aquella condició catalana díícilment tra-duible a un altre verb: l'obra neix ja d'unamanera "escaient".

Altrament l'Obiols, com dibuixant, hadominat des del primer moment l'ofici; de lesseves mans l'obra ha sorgit fluida, sense tortu-res, i la seva gràcia ha sigut tan forta, que haprodu'it al seu entorn l'encís de una gran sim-patia on han sigut acceptades sense discusióidees i conceptes que en l'obra d'altres artistestrobaven oposicions violentes i aferrissades re-sisténcies.

Aquesta-és la virtud del seu professionalis-me. Un artista decorador necessita més quecap altre la comprensió general de la sevaobra: i no solament la comprensió sinó l'apro-

-l)ació. Un artista decorador necessita que lagent la trobi agradable, la trobi atraient, s'hiencisi. El decorador que arriba a aquest re-sultat. no afalagant sinó imposant -se, però fentqua aquesta imposició sigui prou suau perquèentri com una convicci5 pròpia en la concién-

París, novembre 1924

cia d'altri, aquest és el cas d'En Josep Obiols.L'obra de l'Obiols, cálida i comprensiva,

realitzarà la reconciliació —tan necesslria-entre els pintors i els arquitectes, distanciatsper una generació mal avinguda; porque ense-nyarà al, pintors el respecte a l'arquitectura iel tresor de possibilitats estétiques que aquestrespecte tanca, i ensenyaré als arquitectes lesinsospitades belleses d'una col • laboració ambels pintors.

En la pintura de cavallet la qualitat deco-rativa d'En Josep Obiols es feu des deis pri-mers moments visible. Recordem únicamentunes pintures deis seus primers temps: totesles seves qualitats d'artista s'hi revelaven:però e11, tan ferm i tan ágil en tota la seva pro-ducc ió, hi restava com cohibit. Més que unaobra definitiva era la seva pintura un assaigdocumental. Davant la tela de desconeguts eldecorador temía l'aventura. 1, en canvi, quana aquesta pintura se li ha donat el marc de laseva vida—el llibre, la paret, la fassana a piesol o la cambra recollida—aleshores, segur dela seva obra, l'artista s'ha llençat a les crea-cions que, jove encara, li han valgut ja unprestigi.

Un prestigi que és generalment acceptat iestimat perquè representa una reacció contral'enciclopedisme de] nostre renaixement literari iuna rehabilitació esplendent de la valor profes-sional per damunt de tan funests dilsttantismes.

J. LLORENS ARTIGAS

li

JOSEP O3IOLS Altre costat de ta mateixa volta

CANÇÓflan de 1,s minves d'un amor,

d'altre en naixia;

car no pot viure sense amor

la vida mia.

Ai com l'amor que em lliga al món

és aromada!

Ai de l'amor que ve i es fon

d'una mirada!

No era en mi l'amor un foc

ni ulls amb bena,

ni mai tampoc va ésse' el joc

que se t'emmena.

Ai cony l'amor que em lliga al m3'n

és aromada!

Ai de l'amor que ve i es fon

d'una mirada!

Fou com aquell que en la foscor

dormia i jeia,

i que en obrir-se un finestró

tot s'assoleia.

Ai com l'amor que em lliga al món

és aromada!

Ai de l'amor què ve i es fon

d'una mirada!

1 la claror l'ullprèn tan fort

que l'enlluerna,

mentre el record, dins aquell or,

se li esderna.

Ai com l'amor que em lliga al món

és aromada!

Ai de l'amor que ve i es fon

d'una mirada!

Però sigué l'esclat del sol

vana requesta:

torna la fosca al seu redol;

adéu la festa!

Ai de l'amor que em lliga al món

és aromada!

Ai de l'amor que ve i es fon

d'una mirada!

Així jo ara, si no fos

de nou rapida

per un amor més venturós

tota ma vida.

Ai cous l'amor que em lliga al món

és aromada!

Ai de l'amor que ve i es fon

d'una mirada.

CLEMENTINA ARDERIU

21

L e lt d i` 111 ál- de cada diaEl perill da quesles notacions O uspirej,ints po-

dria ésser la desvalorilzació essencial corrí de I'ac-lualilal i de la facilita!.

Fem però el Rest indicador de les necessitats del'esperi! que cada dia mouen la nostra atenció.i procurem no oblidar que un oest ben fet, con, unavaloració ben feta, són un problema de moral.

EL NOSTRE CEL

En el rondallaire català, molt sovint Nos-tre Senyor i Sant Pere fan camí sota el cel.

1 aquest cel que aixopluga la vida del ron-dallaire és una mica com el cel que voldriemallá (l alt.

No un cel de místic ni de poeta sinó mésaviat un cel de bon home que coneix la benes

-tança sobrant de la joia i l'estalvi de l'auste-ritat; i que, si la contemplació meditativa no liés estranya, vol, però; tenir la certesa de com

-partir-la amb la paraula que solidaritza el trá-fec i el premi dels homes.

AMB MOTIU DE LA LECTURADE LES PLAISIRS ET LES JOURS"I)E MARCEL PROUST

iCorn san marcits els contes do fades qu- unhome d'avui escriu per al, seus contemporani s !

lI quin desencís e] d'una fantasia d'escrip-tor entretinguda entre les enraonies d'unescomares que fan el paper de les fades!

Això, sí, a darrera hora, no resulta que lesfades fan el paper de comares i que fins unade les fades s'ha suicidat!

DIADA DELS MORTS

Comerç de flors, cansament de les flors,podrimaner de corones.

¿Qué és aquest aldarull als cementiris?DesprSs, quan tancaran l.s portes, el silenci

será pie del ressò d'aquells versos de Tennyson :Laç del temps, vull dormir,Deixeu-are reposar.Allunyat; ves/e',,.

RAMON GOMEZ DE LA SERNA

Inapressat i actual. Curiós i distret. Copiósi estalviador. Frivol i fervorós. Infantil i senil.Aventurer i casolá. Informador i valorador.Pin-torese i intel . l, dual. Figura i mira 11, ell mateix.

I encara, després d ,̂ I combat de totes aques-tes dualitats, més enllá del mirall, el paisatgede la ment com una deformació de la figura ocom una figuració paradoxalment exacerbadaper tal de f_somiar-se millor.

Un arbre, dos arbres, tres arbres: ordredel paisatge. Els arbres no pod. n anar a casadel fotògraf.

La vocació de defr:ir el seu posat espiritualper via de paisatge feia acceptar a Ramón Go-mez de la 'iern,r la possibilitat d'una fotografiacinc vegades simultània i després sucs sivamentespaiada. Una, dues, tres, ordre del paisatge.

Paisatge d'ell mat ix, naturalment.

MAURICE GAUCHEZ

],'activitat literària i l'obra ordenada, ca-mí del mestratge, d'aquest home que dirigeixla revista belga "La Renaissance d'Occident"ens fa pensar en les possibilitat-s, i una micatambé en el risc, d'un Verhaeren professor.

NACIONALISME

La polémica Gandhi-Tagorc ha estat degu-da a una diferent interpretació d'aquest- remot.

L'equívoc mantingut per tests els convidatsa l'informaci5 de la revista "Les Lettres" pro-moguda per Maurice Vaussard (gener 1923)sobre el tema "El nacionalisme i la consciènciacatòlica," te justa explicació en el mateix fet dela diversa interpretació espiritual del mot na -cionalisme entre un sentit místic o un sentitrealista; a I'ombrr del Con tingut de la catoli-cit - rt o de la esperan,: r del renaixement de Esidees paganes; dins 1'ortodoxia o vorejant l'he -retgia; com un sistema juridic i social al serveide l'iniciés d_ 1 patriotisme o com una reivindica-ci. fundad. e.. ,.. prircipi de les nacionalitats.

22

" A Cafa1Un;a arriba també la confussio-naria interpretació d'aquest mot. I es possibleque no ens entenguem fins que el mot no ens cal-gui; Ens que ens anomenem simplement catalans.

I en fer-ho sapiguem el que ens diem.Per a nodrir l'erudició d'aquest tema, es

de bona recom.anhció :a novella "La casa i elmòn" de Tagore.

Per a il'luininar -ne alguns recons sentim-,n-tals recomanem la "Petita Historia d'Angla-terra" de Chesterton.

¡QUI SAB, MARE DE DEU!

El dia que de la novella de R. Adern-heimer: "El botiguer de secrets", n'hagin fet unaopereta, hom podrá bandejar de la preceptivaliteraria els capitols definidors de la crítica per

^àl com la col • laboracib industrialitzada de 1'etzar semblarà més enginyosa i será més profitosa.

Qui gosaria dir les possibilitats insospitadesdel bocí de paper imprès o manuscrit amb elqual embolica el botiguer una lliura de cigrons?

CONVIVENCIES

Et perdonarán les paraules més violents ila expressió més desfeta. Fins els grans diariset deixaran saltar el llenguatge entre la fala-gueria banal i l'insult pintoresc. No et será,però, ni tolerada ni perdonada l'audacia depensament, la insòlita qualitat d'homes concH. Tor;au els llibres deis quals no distreuenl'oci deis desvagats ni animen les enraoniesd'una tertulia de xerraires de colorida agres

-sivitat i de timid pensament.

J. M. LÓPEZ-PICÓ

JOSEP ORI0Ls Nora amb dos cantis

2S

TEIi1R E, POESIA 1 U EÅ14ÏTA'1i•'oiiterèueia3 lle ,ida al Teatre Català Montea.

a1^tt w, (1e 1'ea reca del poema dranràt le ":r i del i tal

Avui dia, venir a parlar de teatre poètic és anaruna mica contra la corrent general; des de que elsromàntics van inventar això que se'n diu la coruè-dia moderna, i que consisteix en agafar ¡'home delcarrer i enfilar-lo damunt de l'escenari, el teatres'ha anat tornant cada vegada més realista.

Fins hi ha actors i actrius, que quan han devestir una obra anib vestits d'època o amb figurinsarbitraris, arrufen el nas. L'americana, I'esmokingí els escots de gran soirée són les peces que corn

-porten major Iluiment.En les comèdies modernes, es fuera, es beu

wisky i sobretot es pren niolt tè. Les faces de tèsón un element escènic de primera força per aresoldre situacions teatrals.

A la gent Ii plau veure la vida de cada dia enuna intriga de tres actes que té forera de silogisme

A fi i efecte de cercar la realitat en el teatre,s'ha dut la psicologia experimental, i tota menade ciències físiques, metafísiques i morals, damuntde l'escena, desviant -se potser de la finalitat pura-m ent artística que té el drama o la comèdia.

Desde que s'inventà el teatre anonienat de tesi,que és una aportació del germanisme a la comèdiafrancesa, s'ha volgut dur la càtedra i el laboratorientre els bastidors, les teles i les cares pintadesdels comediants. Quan damunt de l'escena deupredominar-hi sempre, damwrt de tot afany espe-culatiu, la gràcia, l'emoció i l'entreteniment.

La preocupació moral i científica de certs au-tors moderns que han fet un teatre pedagògic ide medicina legal, em fa pensar en una anècdotaque es llegeix en les meniòries de Madame Reca

-mier. Madame Recamier era la dona més bella delseu temps, la perfecció del seo cos s'havia imposatatril) aquell imperi que té la bellesa, a tor arreu onhi Ita ulls per a contemplar. Solament perquè erabella a Londres li feren una rebuda oficial, i l'afa-lac admiratiu fou la púrpura tèbia i invisible quevestia la gràcia de la seva peli. Vetací que un din,aquesta dan y a famosa es trobava als banys dePlombières i Ii prerentaren la tarja d'un alemanyque desitjava veu re-la. A Madame Recamier noli va venir de non aquesta visita que ella creiad'homenatge, i va rebre a l'alemany, que era un xi-cot jave i de bona figura. El visitant la mirà llarga

estona embadalit, i la dan y a per a dir alguna cosa,li insinuà si mai algun compatriota Ii havia parlatd'ella, i el jove alemany contestà: —No senyora,ningú m'ha parlat nrai de vos, però com que hesentir a dir que es trobava a Plombières una per-sona que duu un non¡ cèlebre, m'hauria sabur moltgreu tornar a Alemanya sense haver contemplatuna dona que té un pareniiu tan pròxim anib ('ilus-tre Doctor Recarnier.

Doncs, els autors que van al teatre anib unapreocupació científica o moral, em fan pensar ambel jove alemany de I'anècdora; van pel DoctorRecamier! No per la bellesa de la dan y a, sinó perla ciència de! Doctor, i al Doctor se l'ha d'anar acercar a la càtedra o al llibre: mai a l'escenari. Al'escenari només si por aliar a cercar Madanre Re-camier, i qui diu Madame Recamier, diu aquellesduques figures fernenines que els grecs anomena-ven Me i pomene i Talia, i que una reposa a ladreta i l'altra a l'esquerra d'aquest marc. L'una ambla inagestat de la seva pell de deesa una micacremada per les llàgrimes i empunyant amb unamà el ganivet de la tragèdia, i l'altra alçant anibuna divina procacitat la caratula faceciosa de lesrialles.

Teatre especulariu, teatre realista, són les ca-racterístiques de l'escena moderna; però, malgrattots els esforços de verisrne, s'han de convencerels autors que el teatre és tot el conrrari de larealitat.

El teatre és la cosa més artificial i niés anti-fo-togràfica que hi ha al món.

Això que se'n diu diàleg teatral i que devegadc sdóna la sensació d'un diàleg vulgar i corrent, coroel que podeu sentir en un cafè o en una casa par-ticvlar, és producte de selecció i depuració, és unainvenció tan artificiosa i tan irreal conc puguiser-ho el sonet més hermètic.

En un drama o en una comédia veureu queanib un espai lintitadíssirtt de temps es desenrotllauna acció que ha de solucionar-se d'una manera oaltra, i deu ser una acció interessant i una soluciósuggestiva perquè valguin la pena de ser pre-senciades pel públic. 1 aleshores no hi ha altre

^4

a 'eme , s'ha de comprimir, s'ha de desllorigar laida i la veritat temporal, per a crear una altra ve-

ritat que se'n diu poesia, i que no té res que veureanub les nostres visions i amb les nostres entocions(le cada dia.

L'es7ecrador, quan s'en'ussiasma amb una obrapensa que allò que veu té un batec de cosa viscu-da, i per això s'entussi^sma; però és que I'especta-dor sofreix un engany, el diví engany de la poesia,i aquest en a tny, producte del cervell de l'artista, 'éuna vida i una veritat sués profundes que les quetenen les coses viscudes.

La piraula i l'acció són elements cunipletanrentartifici tIs, i si hi ha autors —la majoria —que s'ern-penyen en acostar I'esceuari a la vida corrent, simés nó en quant a la fornia ex'erna, a un i em senr-bla niés enraonat o niés lògic anar de dret a unteatre irancanient de fantasia, a un teat:e poè^ic,i dcix ir pel qui el vulgui aquest altre teatre fal^a-nient realista.

Ja lie (lit abans que el tealre actual tendeix aaquest fals realisme, però si el diàleg és un purartifici, per què no s'ha de desenmascarar tot I'arti-fici del diàleg? A mi em sembla que aquest artificicom més plè de c clor i de nrú^ica sigui, niés sug-gestió iniés emoció produirà a l'orella del quel'esc rlta. Si el diàleg; drani tic ha d'és er fatalmentconvencional, donem-li tota Vam plitud a aquestconvencionalrsnre. 1 celebrem la paraula cenyidadintre una mesura i u ta consonància.

vatiiral vent que algú eni dirà que del teatre enver; o dcl teatre p:)ètic s'exc!ueixen una pia detemes de la vi di t actual, però jo diré que a la vidaactu il c rni a la vida d 'ara fa mil anys Iii ha moltstenles essencials que sempre són els mateixos, iaquests ternes interessaran sempre al espectador, isegons la sensibilitat i la manera de veure d'unaèpoca,'aquests ternes ag faran nous ntatiços i nousaspectes; i diré niés encara, jo crec que aqueststemes eterns que indistintament p aten ser ti acta isen vers o en prosa i es poden vestir de la maneraque un vulgui, són els únics que tenen consis,ènciateatral i els únics que s'agu teten drets d:iinunt lestaules d'un escenari.

Q fin aventat;;e té el diàleg en vers sobre eldiàleg en prosa? Les escenes de caràcter heròico de caràcter sentimental, anib el vestit de púrpuradel vers, agafen una vibració niés alta. Les parau-les dintre el vers sin coni una pedra preciosa din-tre una montura magnífica i el vers centra i simales paraules i dóna un caràcter definitiu a l'oració.

Però per les comèdies, pels arguments d'aire

grotesc i per lez farses teatrals? 1ò us diré que siel vers dóna relleu i con icitat als esclops de lafarsa.

El vers té la propietat d'ampliar les coses rid'-cutes, i de colorir intensament la part grotescadel diàleg. I , nagineu-vos una frase planera d'aques-tes vn',aN i corrents dites per ttn personatge cò-ntic, però aquesta frase lligada dintre la cadena iel ritme d'un vers noble cant I'endecassíl-lab, i veu

-r,-u a'esh )rei quines proporcions pren cada pa-rau'a. EI contrast de la noblesa del vers amb el tòd _-sc relat o planer dels atots que l'integren, pro-dueiren i'esbcrj;irrada esp'rrna de la rialla. Perquèla comicitat sempre és un contrast de dos elementsdesproporcionats l'un a l'altre i en aquest cas ladespropo-ció còmica es crea automàticament al'orella del qui escolta.

Coet a exemple us citaré aquests quatre versosd'en Josep Carner:

VinJrà la Caterina, la casadaamb un apuntador del paralel;l'any passat va tenir-li bessonadai ara el magre rnarit est{ anib r ze i .-

Aquí no hi ha cap iniatge, cap comparació, caphi ¡p èrh,rton; 'es p uraule t'a jrtests quatre versos lesordeneu Tuna altra manera, sense llevar-ne cap,i !es podeu posar en boca de la bugadera que usren a la roba o de la cuinera que us cou el menjar;les sen i al carrer i no us criden L'atenció, peròtal coto les va deixar el poeta dintre del ritme deI'endecassíl • lab i la pompa del consonant, aques-t es paraules vulgarissirnes no hi ha dubte queesdevenen còmiques i se us claven a l'orella anibun relleu grotesc.

Ja que eni feu l'honor d'escoltar -me, en unavetllada coni aquesta on s'ha de representar perprimera vegada 'a nieva última provatura teatral,permeteu ate que us digui quatre coses sobre elsateus intents i sobre el que jo eni proposo dur al'escena.

Si jo pogué, o si jo en sabés i si disposés demitjans per fer-ho, escriuria comèdies de màgia,i aniria a saquejar les etil i tina nits per a treurearguments i crear situacions. Faria ¡dotar els de-corats orés llanipants i vestiria als actors anib lesfobes niés virolades.

A nni el teatre m'agradaria així: teatre de Ducs,de monstres i de pedres precioses. Però no pucfer-lio i m'haig de limitar a un altre camp. Comels poetes bucòlics, que duien els seus sentimentsi la seva visió del neón en un escenari pastoril, jo

duc el meu teatre en un escenari pas- -toril i camperol, en aquell escenarion passen les penes i les alegries deles nostres cançons populars, i aixòque faig no té rès a veure amb elruralisme!

Els meus pagesos i els meus pasftors, els p reus traginers i els meusparracaires, no tenen cap semblançadirecta amb la realitat. Començo perfer -los parlar en vers, conc els pas

-tors de les èglogues. hIs faig dir co-ses que és molt possible que niaihagi dit cap home de camp. Procurocercar quan l'acció s'ho duu, la pa-raula coent i pintoresca, però eniguardo bé de les procacitats a quéeni duria la pendent ruralista, encaraque algún critic hagi escrit que enel nieu teatre s'hi parla el llenguatgetavernari. ¡Com se coneix que el cri-tic que ha dit tal cosa no s'ha aturarmai a escoltar les converses que essenten en una taverna de debò!

En la dotzena d'obres teatralsque porto estrenades, tant les quetenen un aire dramàtic, coni les ques'acosten a la farsa, no he cercatcomplicacions psicològiques, ni m'he aturat a ferun anàlissi i una dissecció deis temperaments delsmeus personàtges; petiso haver dut a l'escena figu-res prim tries sense complicació, figures que es tro

-ben en el folk-Iore (le totes les literatures des deque el orón és món; si no he lograt dona'Is -hi prouintensitat, prou quadratura dramàtica, és que,pobre de ori, no n'he sabut niés.

M'interessa en el teatre, el color, l'element de-coratiu, tot allò que serveix d'epidermis i de ves-tit a la faula poètica.

1 confesso que tol el que he fet fins aia, i ésmolt possible que tot el que faci mentres duri latreva vida, no són ni seràn altra cosa que prova

-tures. Això és la causa de qué insisteixi amb unmateix personatge, i que un cop I he deixat en unaobra el reprengui en una altra, canviant-'o de nonii desfigurant-li el vestit.

Res més que provatures i intencions puc oferira un públic extraordinarianient gentil, que ha tin-gut la delicadesa de no rebutjar -me rial una co-mèdia, d'una manera explícita. Els neus companys,els crítics, perqué jo també faig de critic teatral,m'en han dit de tots colors, desde l'elogi imme-rescui i afalagador d'una manera excessiva fins

a negar-me tot valor poètic i lot valor teatral. Jono soc cona alguns autors que es fereixen devantd'una opinió que no els és del tot favorab l e. Benal contrari, moltes vegades tinc la sort d'adonar

-me de que m'he equivocat i que al senyalar-meaquest i aquest altre defecte el crític tenia tota laraó. 1 fins he procurat esmenar -me, això, ho dicsincerament, i no pas adoptant una humilitat defilla de Maria.

Respecte al públic, —el públic és un elementessencialíssim en el teatre, perquè sense públic nohi ha teatre —respecte al públic, al qual jo profesoun pregon agraiment, procuro i procuraré sempreescriure de cara a la galeria i de cara a les llotgesi de cara al pati.

Algú diu que les obres que agraden massa alpúblic, que tenen un gran èxit popular, no podenser bones; i això és una mentida coni una casa. Éscert que devegades un gran èxit no acredita labondat de una obra, però una obra teatral la pri-mera condició que ha de tenir ha de ser la d'agra-dar al públic, conc més heterogeni millor, i no sols

26

al públic d'una generació, sinó al públic de deui vint generacions.

Quan algú diu: aquesta obra és nto't bona peròno és pera el públic, no cregueu en la bond it de!'obra.

Tampoc em fiaré mai d'aquell p onte que diii: elpúhlic no nt'ha comprès. Si no t`ha comprès ésque no t 'li is explicat d'una manera prou clara, elteatre deu ser ciar i directe; no hi pot haver vaci-lació ni-transformació entre l'escenari i els ulls iles orelles de l'espectador.

No cregueu tampoc aquell autor entossudit quediu: el nivell del púbic ha baixat, només li plauenles coses innobles. El que afirma això és el derro-tista més despreciable. Si baixa el nivell del públicla culpa és dels autor;; mai del públic.

Molière escribía de cara el parterre i de carala galeria, fins hi ha qui diii que llegia les obresavans d'estrenar -les a la cuinera de c,sa seva. Jono crec que les cuineres del temps de Mol!èretinguessin una psicología diferent de les cuineresd'avui dia. Devane de les persones que es queixende l'èxit que han tingut certes obres sense capvalor artistic, jo puc dir que el momo nt d'emociómés gran per part de tot un públic hererogeni, el

de les llotges i el de les altures, l'hepresenciat en aquesta mateixa sala,i no pas representant -se urp a obrad'aquestes que menys preuen elscrítics sinó en les escenes més culmi-nants d'una tragèdia de Shakespeareque es diu el Rei Lear.

El públic és en definitiva l'únicjurge i el príncep i el senyor quedóna executòria d'ininiortalitat a lesobres teatrals.

Però, acontentar a tot el públicconfessem que és tasca compro-mesa. En el pròleg (le Pausa diu elDirector del teatre al Poeta dra-matic: <Procura intrigar alshomes,perquè acontentar-los és dificil>.¡jo us dic que si només aconsse-guís intrigar al públic, si jo poguésdeixar anar dintre l'ànima deis queescolten les meves comèdies I'es-purna de la inquietud i de la sugges-tió, donaria per ben pagats tots elsmeus esforços. Perquè creieu -me, elsque veniu al teatre purament conaespectadors no sabeu pas tot el psique s'hi dona en aquest art de fercomèdies. Si hi ha una cosa difícil

de realitzar, si hi ha una lluita seria en la vida de lalletres, creieu -nte que aquesta cosa difícil i aquestalluita es troben eu el teatre. 1 és per això precisa-ment que atrau i fascina, perquè el teatre és cosade baralla i d'anibició, cosa en definitiva bumanis-sima!

AI p ro p s'hou publicat ntoits llibres de drama-turgia, del valor social i estetic del teatre, del queha de ser el teatre, en una paraula. Jo encara queus acabo de confessar les nieves preferències pelteatre de fantasia, perquè és al que per ara etasent,) cridat, crec no obstant que tots els caminsporten a Ronia; la questió es arrivar a Ronia d'unamanera o altra i no aturar-se a mig cantí.

1 per a acabar us diré en sintessi el que empenso que ha de ser t'obra teatral. No us ho diréd'una minera gaire científica, pero si d'una maneraque em senibla que ens entendrem tots.

La obra teatral ha de ser per a mi una menade somni. 1 m'eshlicaré. Vosaltres aneu a una salad'espetacies conc aquesta, beu pagat per a que usserveixin una comèdia o un drama, és igual. Usassenteu a la vostra c dira, comença la funció, i quèpassa? Si la funció us aburreix i teniu tina micade son ous adormiu definitivament o s'esdevé que

'27

JOSEP OBIOLS Detall de la decoració de la sala de Can Guarro

la funció uo Lis interessa i aleshores noten que lacadira és incòmoda, us distreien mirant aquelladama adorab'e de la llotja, o us irriteu estupida-nient amb el clatell del senyor que teniu al devant.Però pot donar-se el cas de que no passi rès d'això;pot donar-se el cas que us atregui, que sigueu fas-cinats per l'escenari; i us oblideu de la cadira, deisveïns, de vosaltres mateixos i comenceu... a sonn-niar; niés ben dit' comenceu a veure al ò que passaa l'escenari com si vosaltres hu somniessiu; esteuembadalits; l'escenari us doni ina i us ent regueuen absolut a aquest encís ple l'escenari. Podersomniar és un deis benifeis Inés grans que heusd'agrair a la Providència: el desgraciat Pere Gynten la seva opulència africana, es planyia (le nopoder somniar! Devegades en els nostres somnishem patit, Iterat sofert veritables pesombres, però¿qui dupta que en aquests moments n!isteriosos,l'ens han presentat les coses més delicades iherir aconseguit les nostres més fines aspiracions?

En aquests ntonienis irreals del sormil que nosón precisament la nostra vida, però que e'tanfets de suggestions i ntonnenis de !n nostra v:da,hent sigut pro'2gonistes de les niés belles avi n-tures! Dones el tetre per a nii ha (te p er això, unsomni que ens parli de le vida, i que cus enuu-bleixi la realitat de les coses viscudes amb elseu encís irreal. Un somni inteligent, ordenat, pie-sidi! per unes Ilei^, rm sonini que pugui p er som

-niat per tota una nrul!itut, i que quan sortíni dela sala d'espectacles i ens trobem de nou a lavida real, aquest somni de l'escenari ens aconi-panyi com un bon anricl

No vui entretenir -vos més;ar',: c arrera :'.;qués_ta cortina, es prepara tina acció teatral: jo tincI'atrevi!nent de provar si puc fer -vos somniar unamica i us juro que estaré !né; que satisfet si baraconsegueixo, i si del somni d'aquesta 1 i detardor en serva la votra nrenròria un recordama ble.

JOSEP MARIA DE SAGARRA

H 11/I E N E yEn la negror d'aquesta nit fatídica

• i en la foscor del xiprerar que em voltaveig una llarga processó d'antorxes.

• Oh doncs! servents de mon galant, alceu-vos!que són les flames de les Llums guiadoresdel pas de la esplendenta comitivanupcial, que la esperada blanca esposad'altres terres llunyanes i serenes

• a mon castell d'encantaments me porten.Obriu el portal gran, obriu els patis,que cavalcant, en ric estol s'acostendames amb blancs mantells, i amb armaduresd'argent els cavallers; quan l'alba novaapunti al cel seran aquí i alhoraamb ells un aire nou d'hores més dolces.Tot el misteri - de ma vida amargaaltre existir d'aquí endavant albiro.Ja no han de llençar més les aus nocturnessos xiscles agorers, niel cavall negrehe de torna a muntar: deixeu -los lliures.Els corns melanconiosos que avui donguinsos cants al vent per la darrera volta,apagareu la llàntia de llum pál•lidai tornareu a encendre els canalobres,i en mon escut sense blassons, tot negre,hi gravareu per eternal memòriadel dia gloriós, un cor en porpra.

JAUM! PAHISSA

JOSEP OBIOLS. Un altre detall

'^A

4 5 Evi López. PíeóPer la crí,ic.i d'un llibre d'En Lòpez Picó nc, és

una c OOs:t fàcil. EH és entre nosaltres, qui Posa mé.problente, interessants davant de la int ell igènclaamatent del llegidor. Aquesta mateixa dificultat i•la escassesa de crítics —tres? quite? dos?—fa quegent coto ara jo, gosi de dir unes quantes intpres-sions a propòsit del seu darrer llibre.

No hi Ira manera de judicar un llibre sol d'EnLòpez-Picó. S'ha d'esguardar sempre la obra queha fet anteriorment per a situar la seva última pro-ducció. S'ha de veure què s'havia proposat abansi què significa el sen nora esforç: si un pas niés enuna ruta definida, si l'assoliment de la fita, o l'o-bertura d'un nou catni. Aquesta visió de conjuntd la seva obra, que s'h 1 d: tenir sempre d'En LòpezPicó no es pot tenir, per dissort, de tots els lustreshomes de lletres. Si Ini ha escassesa de crítics, hi hatambé una penúria greu d'autors. A Catalunya notrobariein gaires escriptors que supiguessin quèsignifica dedicar la vida sencera a ungir tasca lite-rària, que tinguessin la visió justa i atinada delquè ha de ser l'obra d'un honre de lletres. No voldir solament això que la rn ,jada de nosaltres do-neni la impressió d'aficiònats —algultes vegadesil • luminats—sinò pitjor encara: donem I'irnpressióque ens prenem les nostres tasques inleliectualscon y si es tractés d'uun cucanya en una festa debarriada. 1 el que és niés lamentable encara és queaquest desconeixement del què ha de ser el treballd'un home de lletres, aquest (lesinterè< per co-neixerconi assoleix la nob'esa de la tasca tontuna,la catalana i l'estrangera, s'abuitda en gairebé totsels nostres joveníssi ns escriptors els quals a I'in-terès de saber el que han de fer avantposen I'inle-rès de simular que fan encara que nu sàpiguen benbe el que volen fer.

La cosa essencial per a un Home de lletres éssaber crear-se el neon que necessita cant a creador.Si no sap fer-se'l, no Iri Iha per ell salvació. L+ sevaobra no és sinò el cantí cap a la desfeta. Entre elspocs escriptors catalans que temen ten inon intel-lectual sen, en e qua v u •n i creen, Eu LòpezPicó, culmina. .Això e una condic'ó que nu r potllev'tr-se -li; i ja és ti ' i gir iii cosa, perquè un hurteque s'hagi de considerar després d'aquest reconei-xement privi ja té, entre nosaltres, guanyat el res-pecte, si més no.

Però darrera d'això ve l'obra. He dit ab n;que polien considerar-se les seves pro^luccio sdes de tres punts d'obir. "Elegia" el seu d,,rrerllibre, represente, al aten entendre el segon deispos>.ibles aspec'es esmentats. E,, dunes, I'assoli-tuent d'una fira. El camí es pot seguir molt be através de la seva compacta producció. El punt departida és "L'Ofrena". En "El treu pare i jo' vafent canti. El continua en "La Nova Ofrena" i"Cinc poemes "; arriba a la fita, en "Elegia '.

En aquest seu darrer llibre s'han rt solt moltsdels aspectes que li h rn estat re rets. I)fici,nient espodrà dir, ara, que Lòpez-Picó no és emotiu. Ento-ciona. això és cert, uo arrtb els mateixos elementsdeis quals es serveixen els conreadors de les lite-ratures sentimental, pair òticu, o truculent. Es unaenroc ó provocada per una sensació de grandesa.Si emociona la tendresa maternal o el pes de sen-tir-nos massa humans, el reactiu no és donat enanècdota sinò en categotia.

La ob^curetar, que moltes vegades s'ha retreten parlar d'ell, éz, en aquest II bre, esb,ïda. Us hede confessar que ntnit poques vegades he dt ixutd'entendre allò que En Lòpez-Picó deia. Expli-quent-nos: vull d r que sabia el que volia dir. Elsque y ola dir, perquè el poeta poques vegadesparla uti^itzant els niats simples, elementals, direc-res, per a expressar ¡Dees , sinò que utilitza imatges.1 una imatge cono niés drinc d'or té, més coses voldir que, concretanrent, no diu. També cal reconei-xer que aquesta aranera de treballar és la orés di-ficil i la atenys acaronada per la popularitat. Peròés la niés noble, i la n►és d ficil, i, senzillanteni, laque val la pena de conrear. L, mú,ica i la frescor,totes aquestes coses que es diuen deis versos delsquals no s'en pot dir res niés, són coses secundà

-ries, i, avui dia, sense cap mena de importància,almenys per a nti. Sota de la niú^tca i de la fres-cor, s'hi urnaga sempre una buidor, que exasperael nostre tent pera men ; o urr eco afentel lat que fe-reix la n„s-ra cantar d'homes. Ene sento nteravellafd van, dura excel ènci:, d , ci oil rgu i de forma,pero sentor ttn pr :fui d ntrny:hr i rt per ugltest' pce-nrets d'ado'e5cent, Perfectes pie furnia i peifecta-ntent buits. Per això crec que la lírica que con-rea En Lòpez-Picó és la que respon a una coni-prensió del que ha de ser eina literatura dintre

3o

de una cultura nacional, i que, en nom d'aquestacultura, s'hauria de instaurar, conc a llei, el sacrificide les veus que noinés fan soroll,

En el darrer llibre de Lòpez-Picó hi ha, quanparla de paisatge, el colorit, l'aire, l'encís de lanatura. 1 aquesta natura és sempre vista de con-junt i combinada amb pensanients que expressen,també, idees de conjunt, abstraccions, categories.Aguantat així, amb aquesta altesa, el llibre ens faun ressó de corn marí a l'orella, cega de la miradala visió del llibre- objecte i resta lliure el pensa

-ment per anar seguint la paraula del poeta, queens parla de coses que exigeixen aquesta inhibiciósuperada de tots els sentits, que reclama no la efí--nera recepció sensual, sinó la reconstrucció querealitza una intel • ligència, a inesura que llegeix.

"Elegia" està ple d'aspectes interessants nomésla exposició deis quals reclamaria per ells sois totes!e pàgines d'aquesta revista. Els comentaris quehan surtir fins ara d'aquest llibre, l'han acceptat coma una mostra niés de la obra d'En Lòpez-Picó. Jotrobo que els comentaristes han estat injustament

G de novembre dei 1921

vanais, o que .són impotents. No totes les obresd'En Lòpez-Picó són trascendentals, sinó quetenen dintre de la seva excel • lència, les tares i lescaigudes de tota obra humana, Però aquest darrerllibre és d'una valor a la qual, avui dia, entre no-saltres, costaria de trobar-li una semblança. Latrobatiem a Catalunya en un deis poetes niés pursi menys prolífics; a fora d'aqui el posariem molta la vora —en aquest especie de la seva lírica—de Paul Valéry.

Per acabar, deixeu-me que faci dues afirma-cions: Aquesta darrera obra del nostre poeta famés notable i visible la buidor absoluta de la pro-ducció de la nostra joventut de darrera hora, laque empeny la nostra vida literatura, després de lamort d'En Folguera. Aquesta darrera producciód'En Lòpez-Picó, ens dona una prova niés que 'ellés un deis no!ns interessants i «hors concours» deaixò que, anib una pedanteria única, en diem la li-teratura catalana contemporània, la qual ens cos-t a r ia m&Ít de trobar com a conjunt, com a un cosproductiu respetable i seriós.

MILLAS-RAURELL

FLUID,. per S. Sanchezm.Inan.La mort d'En Salvat -[ apasseit ha unit per un nio

-ment tots ets sons i ets ressons de la nostra lit-rasura.No pot neg ir-se que al volt del poeta difunt els esccip-to s catalans s'haii portat com uns homes, i que, cadas-cú dintre la inesura de les seves forces, ha contribuir ater més ampla la aurèola de flors al entorn del coixífunerari. Llàstima gran que la humanitat deis nostresliterats hagi d'esperar l'avinentesa mortuoria per donarsenyals de vida, i que no esclati amb tota noblesa enqualsevol de les moltes ocasions propícies que se lipresenten mentre l'autor viu i sofreix. Sigui com sigui,felicitem- nos-en; tot el que meni a rompre, en niés oen atenys, a trossos o a engrunes, aquesta argolla degl,ç, de silenci •lue sembla hostil i d'indiferència queh )m suposa calculada, ofegadora de la voluntat i de.latasc!t dels nostres artistes (literats, pintors, esculptors,'nu.ics) c.tl re sigui encor tjat gelosanteut i amb nitres

-e,oïstes. Conpr rnsió i h l vanitat, subrerot; que .,ixo-f,+ viure, .neutre tot el ate ués ajuda a viure! Dels ato 1

arricies Je cínica i cont.ntari de 'obra i la vida d'EnS.1eat n'havem tret constatacions i experièircies curio-sí<sines. Haveu, vist, per exemple, que els escriptorsint-l • tigents no són pas, sovint, els Inés s,-nsibl^•s; i alinrevés. 1 que literata que Veuen atoo una gran claretat

p nor.untes extensíssinis de la poesia tenen completa-rnent cegada la visió damunt d'altres territoris del niateixart, i que tot i essent perspicaços i subtils fins a un certlímit determinat, deixen d'ésser intel • ligents i compren-sius iinmedialaiuent després de passar la ratlla divi-sòria; si la poesia fos una medalla, diri gim que eu eicas Salvat hi ha hagut comentaristes que han vist so-laintnt la cara, i altres la creu, i altres el gruix, i altres(pobra gent!) noinés el pes o la maièiia, rica ri vulgarde la raó poética i de la expressió retòrica dei grancompany trespassat. No m'entretindré pas a comentat

-Ito. Diré només que, eu general, lta fet l'efecte que'eisnostres escriptors ti un vist ert la tècnica (o marcs detécnica) avautguardis+a, usada sempre anib 1 niésabsoluta bona fe per En alvàt, conc rata mena (i'. pli-cació iugèuua, ,Je <boutade> ete vailet eutremat „•, depassatemps de versificador que vol ter enfadar elalectors. Ben pocs, i encara aquests p.trcia!rnent, s'hanadonat de l'euornle trasbals que lla poi tat, i que portaràa mida que passin els anys i eis poetes iuo;iu i reneixin,dintre la poesia i la prosa catalana, la provatura bon -radíssima d' En Salvat. Havem près—iuillor dit: hanprès—per un desordre divertit al ò que era un principid'ordre seiiosí>sim. Una vegada niés havem corufbs

J1

I'=esprit. i l'Esperit. En Salvat, que va morir amargatplè de duptes pel pervindre de la seva obra, tot adoloritper la indiferència de la crítica (tocs dies abans de morirens deia: —Cinc llibres equivalen a cinc exposicions,cada poema un quadro; i pensar que hi ha crítics queni menys s'han dignat passar els ulls pels catàlegs! —)potser no tenia plena consciència d'allò que feia i quevolia fer, però sabia ben bé que, tapat d'ulls, caminavaendavant; i que al final del caurí Ira havia quelcoru quentai ningú no havia vist. 1 un d'aquests que sembla queno ho han vist, entre els escriptors catalans que Iranparlat d'En Salvat arran de sa mort, és En Caries Sol-devila, damunt les planes del magazine «D'ací d'ai :à•.En Soldevila és, desterrat ('Ors, un deis nostres prosis-tes que té més el tò de <chroniqueur>, de 'diarista>frívol, lleuger, ara sup;rfici;al, adés reflexiu, però sempresense profunditzar gaire; el tò que més agrada a la nos-tra gent que té el diari per únic no.irinient intel•lectual.Es un literat que quar t escriu, somriu. 1 botir diria que,gairebé sempre, quan escriu Ii interessa mes el somriu-re que !'escriure. A mi això es una cosa que no rrt'agra-da; però comprenc perfectament que agradi al públic. Aun tampoc m'agrada el públic; però comprenc que lidonguin allò, ja que li agrada. Ara bé: En Snldevi'a,entre comentaris intel • ligents (En Soldevila dóna semprela sensació de que pot fer-fio molt millor del que hu fa,però que, per elegància, s'està de fer-ho ruillor) esmentales combinacions tipogràfiques deis cal • ligraines d'EnSalvat; i anomena els tipus de lletra amb el noia queels hi donen els impressors, entré tenint -se en escrutarel grau de bellesa o de delicadesa que puguin tenir, persi mateixos i combinats, aquells tipus de lletra. Espossible que En Soldevila, tan a,natent gairebé sempre,cregui sincerament que el jòc de lletres del c.al•ligrautes(del cal • ligrama d'En Salvat!) obeeixi a una dèria o unapensada de tipògraf estetitzant? No ha vist, encara, EnSoldevila, tots els lligams espirituals que traeixen larasí i la expressió en la poesia d'avantguarda, senserecordar-se deis tipògrafs ni de que al rnón siguin?No ha descobert, encara, tota la correlació de jerarquiesi de correspondències, estrictament i severament intel-lectuals, que hi ha entre el tamany de les lletres i eltamany de les imatges i les idees? 1 no ha comprès,en fi, que l'avantguardisme ha estat l'únic moviment—més fort, més comprensiu i més intel • ligent que elinateix Renaixement italià — que ha trovat l'encaixexacte que ha de dur-nos novament a parar la bocasota el raig de l'aigua fresca d.-Is dolls eterns de Ro:uai d'Atenes, i que aplicat i perfeccionat a Catalunya Irade punxar i fer vibrar els nervis inés am +gats de lac ttalanitat, en la riostra poesia? Si En Carles Soldevilaha vist, realment, tot aixó, li agraïria que ens en diguèsq ielcom, perquè, conc diu la gent, hi veuen inés quatreu Is que dos, i a mi aquestes coses erri fin rodar el capde tal manera, que sempre vaig darrera de les perso-nes demanant per l'amor (le Démt que ni'expliuin elque en pensen,

En Salvat és mort; doncs, visca En Salvat! 1 el SiJvatnovell s'anornena S. Sànchez-Juan. Diguerrr -ho desse-guiJa, després de llegir el seu primer llibre «Fluid.: EnSalvat era molr inés poble; però En Sànchrz-Juan éstito¡( niés artista. 1 jo, que en la lectura deis Fibres dep rentes cat.,lans, salvant ben poques excepcions (nocal que digui noms: són aquells que attotueno tansoviet), no hi trovo pas una gran fruició, i que desprésde llegir-los els deixo per rellegir-los al cap d'unessetrrtanes... o per no llegir-los tirés, he de dir que hellegit i rellegit •Flui.i> l'una vegada darrera I'a tra senseparar i que feia niolt temps que no (havia trobat en unllibre de versos tantes sug,eslions i sensacions i enio-cious i motius de meditació i de capficament conc enaquesta obra d'En Sànchez Juan. Això és, sobretot, unmagatzèmu d'int.etges. l'ha dit de la poesia avantguar-dista: paraules en llibertat; això són versos en llibertat;però, sobretot, són imatges en llibertat. Jo, que gràciesa Déu, sofrint i callant, i suant sang i aigua, (n'he for-mat, ambpenes i treballs, un fons poètic i una formapoètica, una raò i una expressió intel • lectuals pròpies,eni trovo molt allunyat d'aquesta manera d'escriure.Però veig ben clara la intenció de l'autor i en tinc utagran alegria. Avui, a Catalunya, és trist veure conc elsjoves poetes combaten, per velles i exhaurides i arre-conades, les formes avanrgudrdistes... en nont (no ri-guèu!) de la poesía popular, de les formes de la cançói la balad.., barroeres, esboçades, infanilis, molt inésantigues i xarugues i rebregades que el cal • ligrama iles paraules en llibertat. «Fiuid> és, per damunt de lot,una obra seriosíssima. Així con y en els llibres de moltsescriptors d'av.+ntguarda born end.,vina al prituer copd'ull una agilitat clownesca o un gronxaruent i un ga-nyotejar simiesc, en • Fluid• hom veu desseguida quel'autor és un poeta que posseix el seu tenia i que eodir-nos el que vol dir -nos «sab de qué và>. Això no ésuna p'sta de cite; „ixò ès un camp d'entrenament. En-trem -hi,

Veiè,n dess-guida que En Sànch:-z-Juan ens ofereixuna raó poètica p irciel. ExcluïJa la idea, que és corn sidi,,uessim (cas curiosíssiru d'inversió de valors poèti-ques!) la vestimenta de la imatge, ens resta nomésaquesta, però arub un esclat de llum, de color, de forçai de m,is ; caritat extraordinari. Res de sensacions reid'emocions ni d'idees, en principi. La sensació, la emo-ció i la idea naixeràs, conc les espurnes en un xoc depedra - fogueres, yuan el llampec de la imatge s'es-herli contra el llampec de la nostra intel•ligèuciaUna paraula fa un vers, i té tota la força concentrada,tota la vibració retòrica, dintre tata sola paraula,d'un vers conservador. Diu un vers: «La nit s'arronçacom un fil >. Jo, lector, suposo que aquest fit, ei tren-car-lo del rodet, forinava una línea recta, i que en dei-xar-lo damunt la taula fornia una línea serpentina. Ellector insensible o inconiprensiu no veu à rès en aquestcanvi d'ordre geomètric. El lector intel • ligent, veritablelector-poeta, veurà en aixó la voluntat de repòs deI'horne en adormir-se i I'afeblituent ultra-inconscien

32

de la vnituitat de I'hnnte adormit dintre el pon d'espiralsque formen els somnis. H^u's aquí com una irnarged'allò més popular—un troç de fil trencat d'un rodet,per una noia cosidr ret—pot convertir-se, per obra i grà-cia de la es!ètica avantgu^rrdista, en una imatge de laniés estricta rtissaea dantesca.

Veièu una itnatje de doble ressò: «M'ix deis llavisla piuladissa deis pollets nuunats». Aquí cada paraula, ensortir del galliner de la Noca, es posa de potes damuntdel saltador deis llavis, i és cormparada a un pollet quepiula. Uua paraula, cosa cantadora, és convertida, perressó (joc del salt i joc de la veu) en oir pollet que piula.Hi ha quelcom de profrmdíssirnautent i finarnent ruara-gallià en aquesta imatge.

Dos versos diuen: «Sota l'empremta rosa deis seusdits —es fan les emocions d'ivori de banús.. Aquestaassociació del ros rt deis dits, de la blancor de l'ivori ide la negror del banú¡ ésd'una elegància i d'una orien-talis'ne delicaií;si us. Hont pensa en un Sáadi passatper Munic.

1 encara: «Si la Quaresma no fós tan morada—alcap deis ciris creixerien estrelles.; quina austera pu!-critud tremolosa, de pintura prerrafaelita!

Associació simple, però ltuntaníssinia: «Tremolen elsarbres i les ¡nans deis vells >. Vibració li upidí.asi,na,gairebé monacal, de llum d'aurora damunt d'un murencalcinat «El sol decora la paret de paper —a nb el seupinzell de prismes ». Tota la amargor i la salabror delfiltre amorós i dolorós que uní Trist;rny i Isolda enaquests versos: «Una llàgrima al fons del vas—les vi-tralles s'esborronen >. 1 quin r noblesa oir guanya la figurad'un suïciia si en Ilnc de dir «un honre • diem «una lirahumana• que cru trencada d'un tret de revolver! 1aquesta altra: «E s grills tallen —tallen>. Hom diria tulesdiminutes estisores d'atzabeja per us de follets de contealemany! 1 quina severa gran eruoció entenebrida enaqu sts dos versos: •La nit crema—en caritat per alsntorrs•. No pot ésser això l'adaptació segle XX, sin-tetitz.rda i comprimida, d'u:r càntic ri'O.sian? 1 aquesta,d'un franciscauisine nio_fern tan bategant i palpitant:«Dentà aterrarà un univers d'aeroplans >, o aquesta al-a,que converteix les camp.+netes en ocell., de ruetall: «P;-carols cansats qui s'espolsen les notes>. 1 encara aques-ta, d'rut preciosisrne tan refinat (.argent de l'aigua iargent de la celístia, treinolor de la terra i del cel): «Els¡mils beuen aigua d'estrelles >. 1, finalment, aquestaaltra, encatifada de cotó, hern ètica i buida curo unac rnibra d'història de Poe: «La porta en obrir-se xiu!a>No acabaria rnai d'escollir, corn un infant a la firi. Ci-taré encara: «Marxem dins el carro d'argent de ('Orsa»q te sembla adaptad i, brtmyint-la i enlairant -lar, deisHi ones d'Homer. 1 aquesta xarxa de llampecs, con¡ unacorona d'espines fogallejants: «Ruptura de cables perniés llum ». 1 aquesta imatge de repercussió: «Cop d'es-però estrellat., en la qual hora ven la estrella de metall

de l'esperó al peu de! cavaller -i la estrella de cinabrissneuinr>lent al ventre del cavall. I aquesta, retalladai irisada conc un joc de paper xinès, de venedorde vanosla tarda del Corpus: •Juguèrn anrb foc d'estrelles davantla processó.. 1 aquesta encara, conc un Della Robbiapassat per Marinetti i D'Anntntzio»: Voltènt com lesfalzies I'Ih I-lix de I'aeropià. «1 aquests dos versos, pot

-ser els ores espontanis i enrosats del volum: •Elsterratss'escorren I'ir de les soleiades mortes —El ateu coresdevé un aheurador d'ocells'. De sohte, gairebé deversificació normal, trobem el poema «Llanties», la perladel 1 itere, tot ell egrtiiihrat i greu, sota l'ombra fadigada

de Gu,•rra-Junqueiro. 1 per no entretenir-te niés, lector,citaré a raig les imatges bellíssimes que vaig espigolantd'^rquest volum admirable, com aquell que salta de¡nata en reata fent un ranc de. ginesta: «Esclataven lesflames de la nieva passió—Xopes de la sang dels. nieussospirs » — .fallaria a la nit tina branca d'estrelles>- .Jo e irreria —i saltada —a la harca dels seusbraços-a besar-li l'estrella del front. (oh prodigi de la recreacióde la poesia popular, de la poesia eterna!)—«Plomesblanques de galls de paper—pètals de quartel•la>—«Lanit cau gota a gota«— «Cel en fanalets» (tenia de lesestrelles, sempre vell i sempre nou!) —«Repicó de I1;-drres>—•Les ceses dormien anth ci cap sota l'ala >—« El vent s'esgugantella»—«El fred apenes lluu• — «Unairrita d'aire fi vibrar 1 eunreirt— l'argent del timbre deltelèfon «—«Uu ti iangle floral s'evapora—amb un perfumde sol> — •S -irien hores i dansen pèndoles—gotes caientsobre cristall » — «Els trams s'esmolen les ungles—ambdues espases de sol. (deliciosa barreja indo-xitt. o-europea) Sagnen h rtnonies—al piano de vidre de lapluja —>. 1, com a final, aquests dos versos, d'una fenti-nitat i una suivitat i un perfum inefables: «Les violetesdonarien llum —si no fossin gelades de por».,.

En Sà:ichez-Juan, pel costat de les imatges, es totun p ret !, allò que jo en dic un Senyor- Poeta. Però calque co aprengui que, per ara, es un poeta parcial, unpoeta en ini tges. Qran en, donarà idees? Quan emo-cions i sentiments? Segurament en el llibre •Constel . la-cions», que ja ens .enuncia, In trobarem quelcom d'això.Per ara ti diricèrr la enhorabona i li desitjèm prou forçaper no def llir entre les lloances dels aurics massa ofi-ciosos i els blasmes dels crítics massa oficials. M'handit que En Sànchez-Juan s'Ita passat molt temps teo-riizant i eshoçant sistemes. Ho crec. Si no fós així,tro ens hauria pogut donar urt primer llibre tan ben ta-lltrt. A C-rtalunya havem patit molt, per dissort, delspoetes • inconscients ». Ara ens convenen com el pàque ntenjèm, durant algrmis anys, poetes «couscier tse.En Sà chrz-Juan, en «Fluid• ens ha mostrat una tendèn-cia irrefrenc+hle a convertir-se en un poeta •sub-cons-cient». Veurènt con¡ es resoldrà. Tiri per on tiri, pot tenirla fernrança de que jo nr'el ruixo amb una gran curiositat,una atenció ruolt interessada i una cordialitat fraternal.

A. EsCIASANS

QIJÍ CO i 1tLL1Una página humorfstica de ferome K. ferome, de la qual, amb e! canvi de noms,

-en fenc un interior del nostre Emlli Vilanova

(u_in a l'oncle se li posa al cap d fer al-guna cosa, tota la casa va endoina.

L'e55 tnista ha portat un quadre enrnarcat.1)e moment el tenim al menjador. La tieta asse-nyala l'indret on voldria veure el quadre penjat.

—Et prego que ha deixis c5rrer, li diu 1'on-ele. Ja me'n cuidar, jo de penjar aquest qua-dre a la paret.

1 l'oncle comença per treure's l'americana.Encomana a la minyon a. que compri dos raisde claus de ganxo. Torna a cridar la minyonaper dir-li la mida dels claus, Aleshores, co-mença el treball de veres.

— Marsal, porta el martell... Oriol, porta lacinta métrica... Em caldria també una escala...Potser la cadira de la cuina... Tu, Quimet,ves a casa el senyor Anton i día -li:

—El meu pare us desitja bona salut- i esperaque aneu millor del reuma a la cama.. A pro-pòsit; no podrieu deixar-li el vostra. nivellador?

—Tu, Núria no et moguis d'aquí. Et necessi-taré porqué m'aguantis el llum. Quan la minyo-na torni caldrà que compri una mica de cordill.

—OrioP... On és l'Oriol?—Vinc aquí, m nut... Tu cm donarás el

quadre.L'oncle enlaira el quadre i el deixa caure.

El gravat surt del marc. L'oncle es talla ambun bocí de vidre. Travessa corrent la sala cer-cant el seu mocador. No el troba porqué l'hadeixat a la butxaca de l'americana i no recordion ha deixat l'americana. Tota la casa es posaen moviment cercant l'americana.

L'oncle, amunt i avall, escomet l'un, detural'altre, gemega i s'asseu.

—Veiam! Ningú no sap on és la meva ame-ricana? No he vist mai una colla de deixatscom aquí. Sou sis i no serviu de res. Malviatie.

S'alça. Ara resulta que s 'havia assegut da-munt de l'americana. Esbufegant crida:

— Ja et tinc! Ha calgut quejo la trobés. Sem-pre soc jo qui trobo les coses en aquesta casa.

Mitja hora més tard, mentre Ii acaben decurar el dit, arriben el martell, la escala, lacadira i el llum. Tota la familia s'aplega alvoltant de l'oncle. També hi s ín la minyona ila dona de fer fines. Els uns aparten la esca-la, l'altre l'ajuda a pujar; l'altre Ii dóna elsclaus; l'altre Ii allarga el martell.

Els claus cauen. Cal cercar-los damuntI'empostissat, a genollons i amb l'espelma.

—Ja el tincl

—On és ara el martell?Aixa és inconcebible; entre tots set Fneee

perdut el martell!Arpi l'hem trobat. Però l'oncle ha perdut el

senyal del forat del clau fet anib llapis damuntde la paret. L'ajudem entre tots a refer -lo.

Els parers s Sn diferents. L'oncle agafa lacinta métrica i pren mides altra vegada. Cal-cala. S'equivoca.

Nosaltres voldriem ajudar-lo. Entre totsembrullem les sumes i les restes.

L'oncle es decideix heròicament: s'ajup dela banda esquerra, amb un cordill, la qual cosasimplificará tots els càlculs.

S'ajup tant cona pot; el seu cos fa un anglede 45 graus amb la escala. Tres centímetresmés i assoliré la mida que Ii cal... Però trescentímetres sún prou per fer-li perdre 1'equili-bri i l'oncl= c tu damunt del teclat del piano lesnotes del qual fan un so estrany.

Tieta Núria protesta. No pot permetre queels infants sentin aquestes paraulo±es.

Finalment l'oncle s'ha enfilat novament.Agafa el clau amb la ma esquerra i el martellamb la m.t dreta. El primer cop de la dreta lipica el dit gros de la esquerra. Una altra pa-raulota, i el martell cau damunt del peu d'undels badocs,

Tieta Nsria fa algunes observacions iró-niques.

—Una altra vegada que vulguis clavar unquadra, a la paret, m'avises abans. Jo tindrétemps de visitar la mare al poble i de tornat

-que encara no es aras llest!— Vosaltres, les dones, de seguida feu es-

carafall de ben poca cosa, replica l'oncle unxic m')lestat.

Segon cop de martell. El clau s'enfonsa ñnsel ganxo Per tal d'arrencar-lo cal furgar el mur.

Després cal cercar lloc una mica més antiunti més a la esquerra. Els infarts cerquen lacinta métrica, el llapis i el cordill. A les onzede la nit el quadre, a la fi, queda penjat.

No és prou dret ni s'aguanta prou ferm.Pcri tant s - val! La paret queda escarbotada.La família té l'aire feixuc i cansat. Tothom,sin í l'oncle.

— Veieu?—diu evidentment segur d'ell ma-teix baixant I'.si.ula! 1 pensar que hi ha quihauria fet venir el tapisser per una cosa tansenzilla com aquesta!

11% iuÀ T1tI%CÅDÅREVISTA QUINZENAL nF TOTES LES ARTS

Edicions Joan Meili

A mple, 53. Barcelona

Tota lar correspondència al editor

No es tornaran els originals ni es mantindrà correspondència sobre els que es rebin

El número 3 de LA MA 'TRENCADA sortirà el dia i i de desembre

/" ' u de subscripció: 5 pesseles Irime.slre (sis números)

NU.KFRO SOLT UNA PESSETA

BUTLLE'T'Í l)E SUBSCRIPCIÓ r

En....................................................

que vru a

carrer ..........................._....._..__.. ... _ __._....._..__ . n.°.............pis ........... .

se subscriu a LA MA 'TRENCADA per un trimestre i envia3 pessetes en segells de correu.

Signar ti