Embed Size (px)
Citation preview
edebé
La Bellai la Bèstia
la bella i la bèstia cat.indd 5la bella i la bèstia cat.indd 5 14/9/12 10:50:1014/9/12 10:50:10
Títol original: La Bella y la Bestia
© Jordi Sierra i Fabra, del text, 2012
© Francesc Rovira, de les il·lustracions, 2012
© Ed. Cat.: EDEBÉ, 2012
Passeig de Sant Joan Bosco, 62
08017 Barcelona
www.edebe.com
Directora de la col·lecció: Reina Duarte
Disseny gràfic: Joaquín Monclús
Primera edició, octubre 2012
ISBN 978-84-683-0608-7
Dipòsit Legal: B. 13335-2012
Imprès a Espanya
Printed in Spain
EGS - Rosari, 2 - Barcelona
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográfi cos) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).
la bella i la bèstia cat.indd 6la bella i la bèstia cat.indd 6 14/9/12 10:50:1014/9/12 10:50:10
edebé
La Bella i la Jordi Sierra i Fabra Bèstia amb il·lustracions de Francesc Rovira
la bella i la bèstia cat.indd 7la bella i la bèstia cat.indd 7 14/9/12 10:50:1114/9/12 10:50:11
8
la bella i la bèstia cat.indd 8la bella i la bèstia cat.indd 8 14/9/12 10:50:1314/9/12 10:50:13
9
Ningú no recordava quan havia començat la guerra. I, de la mateixa manera, ningú no sabia quan s’havia acabat. Perquè feia molt que no es produïen combats, ni es veien soldats, ni se sentien trets.
Els habitants de la vall vivien un altre cop en pau.
Un d’ells era el Pasqual, un humil llenyataire que tenia una filla que es deia Bella, nom que sens dubte feia honor a la seva exquisida bellesa. La noia tenia una llarga cabellera de color negre, uns profunds ulls grisos, uns llavis preciososi, per sobre de tot, un esperit en harmonia amb la vida i la natura, i una tendresa amb la qual sempre dispensava la seva veu i el seu somriure a tots els qui la coneixien.
Al poble, tothom l’adorava. Els qui la pretenien, però, topaven
sempre amb la seva indiferència. —L’amor arriba quan arriba
—acostumava a dir. Un dia el Pasqual va portar la seva
millor llenya al poble del costat, a mitja jornada de distància del seu. Si sortia a l’alba, podia ser de tornada al capvespre. Es va acomiadar de la seva filla, va atiar el vell perxeró que tirava la càrrega i va emprendre el camí.
Tot va anar d’allò més bé. Va fer el lliurament, va rebre el pagament corresponent i va tornar a l’hora prevista.
la bella i la bèstia cat.indd 9la bella i la bèstia cat.indd 9 14/9/12 10:50:1714/9/12 10:50:17
10
Malauradament, va observar al cel uns amenaçadors núvols de tempesta i, al cap de poc, va esclatar un infern al cel. Llamps, trons, pluja…
—So, Rufí, so —tractava el Pasqual de calmar el cavall sense èxit.
Un llamp impressionant va caure aleshores sobre la terra. Va semblar com si el món sencer tremolés. Va partir un arbre gruixut en dos i la part més frondosa va caure a la sendera. Per al Rufí allò va ser massa, i més quan una viva flamarada li va vibrar davant dels ulls. Desbocat, incapaç d’obeir les ordres del seu amo, va començar a galopar més de pressa del que mai ho havia fet i es va endinsar al bosc. El Pasqual amb prou feines va aconseguir subjectar-se al seu coll per no sortir disparat.
Al cap de molta estona, quan ja no plovia, el Rufí es va deixar caure a terra, exhaust.
Va ser en l’instant en què va despuntar un altre llampec quan el Pasqual va veure en la llunyania una construcció que es retallava contra un turó.
Una construcció molt estranya. Va caminar cap allà batut pel vent.
El Rufí va renillar sense energia, incapaç de seguir-lo. En arribar als seus voltants, el Pasqual va veure que es tractava d’un vell post militar. Hi havia un mur, filats, casetes i
la bella i la bèstia cat.indd 10la bella i la bèstia cat.indd 10 14/9/12 10:50:2114/9/12 10:50:21
11
la bella i la bèstia cat.indd 11la bella i la bèstia cat.indd 11 14/9/12 10:50:2614/9/12 10:50:26
12
fins i tot marques de trets i metralla a les parets. Només volia descansar. Estava segur que en aquell lloc no hi havia ningú. Tot i així, previngut, va cridar:
—Que hi ha algú, aquí? Es va endinsar per un passadís de
la vella comandància. Per més estrany que semblés, encara onejava a la porta una bandera tronada. En arribar a un menjador, va veure preparat un sopar meravellós, carn, vi, fruita…
—Escolteu? —va insistir. No ho va poder resistir. Tenia gana,
i amb l’esglai al cos… Òbviament allà hi havia algú, però ja li pagaria el sopar quan aparegués. De manera que es va asseure a la cadira i, al cap de pocs minuts, a la taula ja no hi quedava res. Va ser aleshores quan va tronar aquella veu darrere seu:
—Quiet, mans enlaire! Ah, per fi un presoner!
El Pasqual es va voler tombar, molt espantat, però ja no ho va aconseguir. Una urpa gairebé d’acer el va arrencar de la cadira, el va arrossegar per terra i, quan va voler adonar-se’n, estava en un calabós vell i humit.
L’endemà, a l’alba, la Bella aguaitava espantada el camí, amoïnada pel retard del seu pare. Es va espantar encara més quan va veure aparèixer el cavall que tirava les restes de la carreta.
la bella i la bèstia cat.indd 12la bella i la bèstia cat.indd 12 14/9/12 10:50:3114/9/12 10:50:31
13
la bella i la bèstia cat.indd 13la bella i la bèstia cat.indd 13 14/9/12 10:50:3314/9/12 10:50:33
—Rufí! On és el pare? El vell perxeró, avergonyit, va
abaixar el cap. —Som-hi, no podem perdre temps!
—la noia va desenganxar els guarniments per deslliurar el Rufí i tot seguit va pujar a la gropa—. Porta’m fins on el vas deixar!
Segura que estava malferit, la Bella va fer cavalcar el Rufí fins al mateix lloc on la noble bèstia havia vist el Pasqual per últim cop. Sota un bell sol d’un dia radiant, la vella construcció militar s’alçava grisa i ombrívola a l’empara del turó. La Bella mai no havia estat en aquella part del bosc, de manera que es va sorprendre de veure-la. Després va posar els peus a terra.
—No et moguis d’aquí —va ordenar al cavall.
Al cap d’un minut travessava la porta del reducte militar.
—Pare? Es va endinsar pel post de
comandament perquè al terra va veure empremtes de sabates enfangades. Les empremtes que havia deixat el seu pare la nit anterior. Tenia el cor sobresaltat. I tot i així, el va tornar a cridar elevant el to:
—Pare? En la llunyania va sentir la
resposta. —Bella! Es va orientar per la veu, va baixar
la bella i la bèstia cat.indd 14la bella i la bèstia cat.indd 14 14/9/12 10:50:3714/9/12 10:50:37
15
unes escales, va arribar a unes masmorres i en una hi va localitzar el seu pare. Incrèdula, va córrer cap allà.
—Pare! Què hi fas, aquí? Què passa? —Filla, Bella! Per què has vingut?
—l’home es va aferrar als barrots de la cel·la—. Oh, Déu meu! Vés-te’n, vés-te’n d’aquí, fuig abans que ell aparegui!
—Ell? A qui et refereixes? —A la guerra, quan tu eres molt
petita, l’anomenaven la Bèstia. Era un general molt famós. Em pensava que se n’havia anat, com tothom, però no, és aquí, tot sol, en aquest vell post. Sol i boig! Es pensa que encara hi ha guerra i m’ha fet presoner perquè m’ha pres per un espia!
—Però, pare… —la Bella no podia donar crèdit al que sentia—. On és aquesta Bèstia? T’asseguro que…!
—Què és el que m’assegures, nena? —va rugir una veu cavernosa darrere seu.
La Bella es va tombar. I se’l va trobar cara a cara. Era alt, molt, i duia posat un gastat
uniforme militar ple de medalles, amb un revòlver al cinyell. Els cabells, els tenia llargs i esbullats, portava un pegat a l’ull esquerre i múltiples cicatrius li creuaven el rostre. El seu únic ull semblava més trist que enfadat, més apagat que dur. Tot en ell era antic, estrany. Però per descomptat que espantava i impressionava.
la bella i la bèstia cat.indd 15la bella i la bèstia cat.indd 15 14/9/12 10:50:4014/9/12 10:50:40
