La gran vaga de Roca

La vaga dels noranta-cinc dies de la fàbrica Roca, de la qual aquest 2017 es compleix el 40è aniversari, va ser un episodi singular en la trajectòria del moviment obrer contemporani i de la Transició espanyola. Forma part de la memòria històrica i de l’imaginari col·lectiu de Gavà i Viladecans, malgrat que diversos actors han volgut passar pàgina i silenciar-la.

La vaga va produir-se en un context crucial marcat pel pas de la dictadura a l’actual democràcia. Va coincidir amb una conflictivitat obrera considerable a causa de la crisi econòmica i agreujada per les insuficiències del model econòmic franquista i l’auge generalitzat de la mobilització obrera.

El cas de la Roca va donar fama a la pràctica assembleària, on els veritables actors van ser els vaguistes. Les assemblees diàries servien per prendre decisions i mantenir el sentiment d’unitat entre els treballadors. Fins a l’últim moment la vaga va tenir un seguiment destacable gràcies a la consolidació d’un teixit cooperatiu afavorit per la coincidència en un mateix món de la fàbrica, el barri i el conflicte. També pels nombrosos vincles de parentiu entre les famílies i persones afectades. Entre altres posicionaments, l’assemblea va votar en contra de la Constitució espanyola i va promoure l’abstenció activa en el referèndum.

Amb aquesta exposició Òmnium Viladecans vol retre homenatge a tots els protagonistes d’aquella lluita compartida en uns anys especialment difícils en què tot estava per fer i tot era possible.

19171970

Novembre de 1976 Febrer de 1977

Portada de la revista municipal La Voz de Viladecans, març de 1976. Arxiu Municipal de Viladecans, Hemeroteca.

En aquella època hi havia una forta radicalització de la classe obrera. La fàbrica era un àmbit on es parlava i es feia molta política, de fet la vaga va ser inequívocament laboral i política contra el sistema establert.

El 10 d’abril els treballadors es reincorporaven progressivament a la feina amb una proposta d’un cert increment salarial, l’absència de represàlies sobre els vaguistes locals… Però el conflicte, lluny de resoldre’s, encara s’havia polaritzat més. S’havia de negociar el conveni.

El rerefons

L’inici de la gran vaga

Per entendre la gran vaga de noranta-cinc dies de Roca cal tenir present el context general i els fets ocorreguts mig any abans: una altra vaga de quaranta-un dies la primavera de 1976, quan feia tres mesos que havia mort el dictador Franco.

El primer trimestre de 1976 es va produir a tot l’Estat espanyol una forta onada reivindicativa generalitzada. Arreu es percebia expectativa de canvi. Les persones que volien millorar les seves condicions laborals coincidien amb les que apostaven per una revolució política i social. La primera vaga va començar el 28 de febrer en solidaritat amb la detenció d’uns delegats sindicals que venien de la factoria Roca d’Alcalá de Henares. La resposta patronal va ser suspendre de feina i sou els vaguistes fins al 3 de març, però els treballadors van respondre amb l’ocupació del carrer.

El 2 de març 120 treballadors es van tancar a l’església de la Mare de Déu de Sales —“l’església del tobogan”— amb el consentiment del mossèn Celestino Bravo. La vaga començava amb ampli suport social. Però els successos de Vitòria ocorreguts just l’endemà, on la Guàrdia Civil va matar cinc vaguistes concentrats en una església, van caure com un gerro d’aigua freda al Poblat Roca. L’estructura de treballadors es fragmentà i aparegueren les primeres divisions. El detonant final va ser la detenció el 29 de març d’Antonio Plata (antic sindicalista de CCOO), que acabà patint fortes agressions a la caserna de la Guàrdia Civil de Gavà. L’endemà diverses fàbriques de la comarca van fer una aturada en solidaritat.

La repressió per contenir i impedir qualsevol tipus de concentració i organització obrera va fer créixer i enfortir el sentiment de lluita entre els treballadors, convertint en mite la unió al carrer i l’assemblearisme, que tanta força va tenir en la següent vaga dels noranta-cinc dies. El motiu concret de la gran vaga de la fàbrica Roca no eren unes reivindicacions econòmiques, sinó la protesta contra els acomiadaments de delegats, la solidaritat amb ells i l’exigència de la seva readmissió. Els vaguistes també qüestionaven el model de democràcia parlamentària que s’estava pactant durant aquells anys de la Transició.

Amb el rerefons de la negociació del nou conveni, empresa i treballadors van començar un estira-i-arronsa fins que es va acabar trencant la negociació. Probablement les dues parts buscaven l’inici de la vaga per tornar a mesurar les seves forces. En un context de crisi econòmica, retracció de la demanda i augment no desitjat d’estocs, a l’empresa li anava bé la vaga i, consegüentment, estalviar-se pagar els sous als treballadors.

1976 1977

Una fàbrica, dues ciutatsLa fàbrica dels germans Roca va començar a construir-se el 17 de gener de 1917, fa just cent anys, en uns terrenys de Gavà propers a la via del tren. Inicialment produïa radiadors, però aviat va entrar al sector de la ceràmica esmaltada per a banyeres i material sanitari, ja en terrenys de Viladecans, arran d’una ampliació a principis dels anys 30. Durant la Guerra Civil el recinte va quedar en mans d’un comitè de control obrer i va ser reconvertida en indústria de guerra. L’any 1938 va patir l’impacte de les bombes de l’aviació franquista.

Durant la dictadura i abans de la guerra l’empresa va desenvolupar un ampli programa social de caire paternalista seguint el model de les antigues colònies industrials. Pel camí arribarien l’Hospital de Sant Llorenç (1953), la conversió de l’antic mas de Can Sellarès en un centre destinat al lleure de les famílies dels treballadors (1953), l’escola Àngela Roca (1958-1960) i el Poblat Roca (1960).

A finals dels anys 60 Roca esdevingué un factor determinant per explicar el creixement demogràfic de Gavà i Viladecans: era la segona empresa més important de Catalunya després de SEAT. L’any 1970 donava feina a la meitat de la població activa de Gavà (entre totes les factories donava feina a més de 7.000 operaris). Actualment és una multinacional líder en el sector dels sanitaris amb fàbriques arreu del món.

La caixa de resistència per ajudar a les famílies més necessitades va ser una peça clau durant els tres mesos de vaga. Foto de Jaume Muns. Arxiu Municipal de Viladecans, Fons Muns González.

Concentració de treballadors a l’actual zona de Can Pastera. Al fons es pot veure la masia de Can Palmer. Ajuntament de Cornellà. Fons Toni Baños.

Assemblea de treballadors al Poblat Roca. Fotografia de Jaume Muns. Arxiu Municipal de Viladecans, Fons Muns González.

Les parets del Poblat Roca es van omplir de missatges a favor dels vaguistes. Fotografia de Jaume Muns. Arxiu Municipal de Viladecans, Fons Muns González.

L’any 1970 donava feina a la meitat de la població activa de Gavà: entre totes les factories donava feina a més de 7.000 operaris.

En un context de crisi econòmica, retracció de la demanda i augment no desitjat d’estocs, a l’empresa li anava bé la vaga i, consegüentment, estalviar-se pagar els sous als treballadors.

Fem justícia i fem memòria: som el que som gràcies a aquest esforç col·lectiu.

Lluites compartidesLa Catalunya contemporània s’ha forjat gràcies a lluites compartides per una gran majoria de la ciutadania, protagonitzades per persones anònimes, d’origen i condició diversa.

Lluites compartides vol posar en valor el paper de lluites locals i nacionals en la construcció del país, treballant en xarxa amb les persones i els col·lectius que les han protagonitzat o que n’han estat testimonis, amb l’objectiu de reforçar la cohesió social en la construcció del present i el futur de tots.

Lluites que han contribuït al progrés de barris, pobles i ciutats i a la millora de les condicions de vida de les persones que hi habiten.

Lluites que han defensat els drets democràtics, socials, culturals, educatius, laborals, lingüístics… En definitiva, que ens han permès ser més lliures.

Fem justícia i fem memòria: som el que som gràcies a aquest esforç col·lectiu. Tots fem un sol poble perquè tots participem de la construcció d’aquest país. I com que les idees no perviuen sense l’acció —sense nosaltres—, us convidem a recordar el passat per fer entre tots un present que ens porti a un futur millor.

La policia va arribar a metrallar les cases del Poblat Roca amb foc real, tal com testimoniaven els impactes de bala en el mobiliari urbà i més de dos-cents casquets que es van recollir del terra. Dies més tard van arribar els vehicles tot terreny de la policia armada del règim (els grisos i la Guàrdia Civil) i fins i tot camions de l’exèrcit. Hi va haver diversos detinguts i quatre d’ells van passar vint-i-nou dies a la presó Model de Barcelona.

La comissió encarregada de la caixa de resistència recaptava fons, avaluava les necessitats de cada família i finalment efectuava els pagaments. Els seus membres visitaven les famílies per comprovar si les dades eren reals i revisava les llibretes bancàries en cas que fos necessari.

La vaga de Roca va establir uns precedents jurídics i legals que van fer saltar l’alarma tant entre les organitzacions patronals com entre els incipients sindicats i partits polítics.

“Nuestra huelga ha terminado. Nuestra lucha no ha hecho más que empezar. Durante 95 días hemos estado a la cabeza del movimiento obrero en Cataluña y, en cierta medida, en toda España. En unos momentos en que ese movimiento se ve acosado por todas partes, de una u otra manera, quieren convencernos a los trabajadores que nuestros problemas se han acabado con la reforma política o que, en todo caso, ya se encargarán los reformistas de resolverlos, hemos dejado bien claro que, ahora más que nunca, es la hora de luchar. Y hemos puesto en práctica una forma organizativa que se ha manifestado como la más apropiada, la más correcta para los momentos que estamos atravesando: el único órgano de poder es la Asamblea de Trabajadores, que utiliza formas de democracia proletarias. Nuestra huelga ha terminado: nuestra lucha no ha hecho más que empezar.”

Últim comunicat elaborat pel comitè de vaga, febrer del 1977.

La violència policialLa caixa de resistència i la solidaritat

El paper de les dones

Tot i que bona part dels mitjans de comunicació, el Govern, partits i sindicats van titllar des del primer moment els vaguistes de radicals, el cert és que també hi va haber repressió i violència per part de la policia. La vaga va coincidir amb els mesos més violents de tota la transició espanyola. La causa concreta del conflicte va ser l’exigència de readmissió d’uns companys acomiadats per participar en aturades de vint-i-quatre hores realitzades en suport dels negociadors del conveni col·lectiu.

El 9 de novembre es va prendre la decisió d’anar a la vaga indefinida fins que els acomiadats fossin readmesos. L’empresa suspenia tota la plantilla de sou i feina fins al 14 de novembre. Aquell mateix dia van tenir lloc els primers enfrontaments violents amb la Guàrdia Civil: els treballadors van ser desallotjats de dins la fàbrica on estaven reunits en assemblea i van ser perseguits pels carrers de Gavà. Negocis i comerços van haver de tancar les persianes. L’endemà es van aixecar barricades per bloquejar les entrades al Poblat Roca després que la Guàrdia Civil carregués sense previ avís contra els treballadors concentrats en assemblea davant la fàbrica. En els enfrontaments van intervenir també dones i fills de treballadors.

Les dures intervencions policials contribuïren a associar la vaga amb la violència, fet que va posar molta gent en contra dels vaguistes. Després de la jornada del dia 12 de novembre el mateix alcalde de Viladecans, Josep Parellada, va demanar al Govern Civil que la Guàrdia Civil no tornés al Poblat Roca per evitar aquest tipus d’enfrontaments. Possiblement la duresa policial és atribuïble als sectors més durs del règim, però la violència sobre els treballadors els donava encara més força per continuar la seva lluita.

De la factoria, en depenien prop de quatre mil cinc-centes famílies. Davant l’allargament del conflicte i la manca d’ingressos els vaguistes van haver d’organitzar una caixa de resistència per sufragar les necessitats dels obrers. Els diners administrats per la caixa, que van ser crucials per a moltes famílies, arribaven només a la gent més necessitada de menjar o de medicaments, unes tres-centes o tres-centes cinquanta famílies. Altres empleats van haver de buscar-se feines alternatives mentre durava la vaga, com treballar al camp, fer hores extres en altres fàbriques o a la construcció.

L’església del Poblat Roca va servir als vaguistes tant per realitzar assemblees com per centralitzar el repartiment de les ajudes de la caixa de resistència.

Artistes i cantautors aportaren la seva solidaritat, com Lluís Llach, que va oferir un concert el 19 de febrer de 1977 al Poliesportiu Municipal de Viladecans, on va estrenar la cançó “Campanades a morts” en honor a les víctimes dels successos de Vitòria. També va fer una aportació a la caixa de resistència el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. El suport solidari que van rebre els treballadors, també des de l’exterior, va ser molt ampli.

Les dones, que van ser de les més afectades, s’implicaren molt en la vaga tant al carrer com a casa. Es va potenciar la seva participació activa, al costat dels marits i companys, en els primers enfrontaments, en les manifestacions, fent col·lectes per a la caixa de resistència, participant en les assemblees amb els homes, i fent també assemblees pròpies: la primera es va fer el 21 de novembre a l’església del Poblat Roca i s’hi va aprovar un comunicat de suport que va ser llegit l’endemà a l’assemblea general. Gràcies a això, molts col·lectius feministes, emergents en aquells moments, van veure en la vaga un exemple de l’emancipació de la dona, i grups com la Unió Popular de Dones es van acostar al conflicte.

La popularitat que va agafar el moviment assembleari de Roca va fer que molts col·lectius de treballadors i estudiants viatgessin a Gavà i Viladecans per conèixer i adoptar l’assemblearisme en les seves empreses o organitzacions.

La fi de la vaga

L’assemblea va decidir acceptar el resultat d’un judici per readmetre o no els delegats acomiadats. Els advocats laboralistes van aconseguir ajornar el judici i que el jutge forcés la convocatòria d’una assemblea legal per decidir si s’acceptava o no l’oferta de l’empresa: els vaguistes van refusar la proposta de la companyia amb al crit de “O todos, o ninguno”. L’1 de febrer arribava la sentència que declarava improcedent l’acomiadament dels delegats i obligava l’empresa a readmetre’ls amb les mateixes condicions.

Alguns representants dels treballadors van començar a defensar la tornada a la feina per manca d’expectatives de futur. L’empresa va prometre que no hi hauria sancions ni represàlies si tots tornaven a la feina en vint-i-quatre hores. Els delegats es van dividir: per votació es va decidir continuar la vaga però una quarta part dels treballadors va votar reincorporar-se. Finalment, a l’assemblea del 10 de febrer, amb més de tres mil persones, es va prendre la decisió de tornar a treballar amb una votació molt igualada. L’endemà, a les set del matí i rodejats per la policia, tots els treballadors van sortir del Poblat Roca entre crits de “Unidad, unidad” i “La lucha continua”. Amb els punys aixecats van entrar junts a la fàbrica.

La nova forma d’organització obrera no va consolidar-se: la Constitució del 1979 va establir el model de democràcia representativa vigent en l’actualitat i contra el qual havien lluitat els promotors de la vaga. No obstant això, encara hi ha centres de treball i sindicalistes que mantenen viva la flama del model assembleari i es declaren hereus d’aquell moviment organitzatiu, quaranta anys després.

· Secció local d’Òmnium Cultural a Viladecans· Fons Muns Gonzàlez. Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA)

· Fons Toni Baños. Ajuntament de Cornellà· Centre d’Estudis de Gavà (CEG)*

*els textos de l’exposició estan basats en el llibre La vaga de la Roca (1976-1977), una generació després editat pel CEG el 2008.

1977

Efectius de la Guàrdia Civil desplegats per contenir les protestes. Ajuntament de Cornellà de Llobregat, Fons Toni Baños.

Guàrdies civils armats als carrers per reprimir les mobilitzacions. Ajuntament de Cornellà de Llobregat, Fons Toni Baños.

Concert de Lluís Llach en solidaritat amb els vaguistes de la Roca. Poliesportiu Municipal de Viladecans, 19 de febrer de 1977. Fotografia de Jaume Muns. Arxiu Municipal de Viladecans, Fons Muns González.

Públic assistent al concert de Lluís Llach en solidaritat amb els treballadors de la Roca. Fotografia de Jaume Muns. Arxiu Municipal de Viladecans, Fons Muns González.

Pancarta reivindicativa davant de l’accés principal de la fàbrica. Al fons a l’esquerra la masia de Can Sellarès. Fotografia de Jaume Muns. Arxiu Municipal de Viladecans, Fons Muns González.

Els vaguistes en manifestació per un dels carrers de Gavà. Ajuntament de Cornellà de Llobregat, Fons Toni Baños.

Assistents al concert de Lluís Llach en solidaritat amb els vaguistes. Fotografia de Jaume Muns. Arxiu Municipal de Viladecans, Fons Muns González.