La novel·la d'AP Tripa OK - Angle EditorialLa Irina, que tenia el do de la paraula, el feia somiar amb una vida junts de concerts i viatges a Moscou, Leningrad, París, Londres, Viena,

Narratives87

La novel·la d’Albert Puig

La novel·la d'AP Tripa OK.indd 3 20/09/16 13:03

© 2016 Albert Mestres Emilió

© Pressmaster (Shutterstock), per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial SL, per l’edicióAngle Editorial

Muntaner, 200, àtic 8a / 08036 BarcelonaT. 93 363 08 23

[email protected]

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: octubre de 2016ISBN: 978-84-15307-32-7

DL B 20857-2016Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,ni la seva incorporació a un sistema informàtic,

ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà,sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,

sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.


© 2016 Albert Mestres Emilió

© Pressmaster (Shutterstock), per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial SL, per l’edicióAngle Editorial

Muntaner, 200, àtic 8a / 08036 BarcelonaT. 93 363 08 23

[email protected]

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: octubre de 2016ISBN: 978-84-15307-32-7

DL B 20857-2016Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,ni la seva incorporació a un sistema informàtic,

ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà,sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,

sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

La novel·la d’Albert Puig

Albert Mestres


Taula

Els fruits saborosos 15 Simon 53 Bet 59 Marina 73 Alisa

Nabí 229 Simon 239 Julian 265 Anja


A l’Eulàlia i la Cristina


Els fruits saborosos


La memòria és el que manté lligats els humans. La memòria individual és insignificant, sovint anodina en el que té d’au-tobiografia, d’experiència vital intransferible, però la memòria col·lectiva és pràcticament infinita. La memòria de la huma-nitat és com a factor biològic una potentíssima arma ecològi-ca en la lluita per la supervivència de l’espècie. És una xarxa que s’estén en l’espai arreu de la terra fins a l’últim home, i en el temps cap al passat i cap al futur, esbotzant-ne la linealitat també fins a l’últim home. Cada home o dona viu n’és un nò-dul, cada home o dona mort n’és un nus. És impossible veu-re-la tota ni és evident que tingui una forma concreta ni uns límits clars, en tot cas mai no es veu igual ja que tota pers-pectiva és parcial i nodular, o sigui, des de cada un dels milers de milions de nòduls. Per això sembla als éssers humans in-dividual i irrepetible, esqueixada de la resta de la humanitat, però en realitat és ella el que constitueix la Humanitat com a tal. Per això per allunyats que siguem els humans compar-tim tantes coses. Allò que ens desuneix, la cultura particular, la individualitat pròpia, són les coordenades del nòdul de la memòria des d’on mirem.

I ara mateix tu, lector, i jo estem contribuint a eixamplar-la.


1

Simon

En Simon espera assegut en una sala més aviat tètrica al co-mandament central de Novorossiïsk, el port del mar Negre al sud de la península de Taman. Almenys s’hi està calent. És un dia gris i fred de mitjan octubre del 1943, com tots els dies d’aquest octubre, i l’aspecte de la sala és tan fred i gris com l’exterior. L’ha convocat l’almirall Nikolai Kúznetsov de l’armada soviètica, comissari del poble enviat per Stalin al front del mar Negre.

A la sala només hi ha una renglera de cadires, en una de les quals seu ell, tibat per l’uniforme impecable que s’acaba de po-sar, i una enorme taula rodejada de les seves vint cadires. A la part esquerra hi pengen un retrat de Lenin i un de Stalin cen-trats simètricament. Res més. Per les grans finestres altes amb prou feines hi penetren la grisor i el fred de fora.

Fa més d’una hora que en Simon espera. Per matar l’estona toca mentalment el nocturn en do sostingut menor opus pòs-tum de Chopin i compta persones, les que ha deixat a Iugos-làvia, família, amics, coneguts, amor, una Iugoslàvia ocupada pels nazis.

En Simon és d’una bona família de Belgrad. El seu avi Si-mon, del poblet Stara Bingula de la regió de Sírmia, es va en-


riquir, encara sota l’imperi otomà, gràcies al comerç del porc amb l’imperi austrohongarès a través de la Vojvodina. El seu pare Konstantin ja es va desplaçar a la capital sèrbia i va mul-tiplicar els productes de comerç. En Konstantin Simonović va sentir una forta inclinació per les lletres, es va introduir en els cercles intel·lectuals i nacionalistes i es va casar amb una delicada donzella, el més oposada possible a la seva mare pa-gesota, que tocava el piano que era una meravella i que no es perdia ni un concert de l’Òpera de Belgrad.

En Konstantin i la Katja van tenir un fill, ell, en Simon, que va créixer a redós de l’amor lletraferit del pare i la pas-sió per les tecles de la mare, allunyat dels afers comercials. Va entrar al conservatori als setze anys i als vint, just abans que els nazis envaïssin Iugoslàvia, va fer el primer recital de pia no a l’Òpera de Belgrad, davant els ulls humits de la seva mare. En Konstantin i la Katja n’estaven orgullosíssims d’en Simon. No sabien tanmateix que el seu fill feia quatre anys que mantenia una relació secreta amb la gran pianista russa Irina Gjondeva, deu anys més gran que ell. La Irina donava classes al conservatori i freqüentava les vetllades dels dimarts a cals Simonović.

En Simon era llavors un xicot tímid que cremava als espo-ràdics contactes amb les mans de la Irina per sobre les tecles i de nit es masturbava pensant en aquelles mans i seguint amb la imaginació el que devia haver-hi darrere.

Però va ser ella, a qui ningú coneixia altres passions que el piano i que era tinguda per tothom per un tros de glaç virginal que es passava el dia fent escales, qui un dia a mitja classe va fondre aquells contactes en un petó. Va agafar la mà d’en Si-mon, i després, en sentit invers a la imaginació del noi, el braç i després el coll i després li va clavar la llengua fins al fons de


la gorja. Van fer l’amor per primera vegada a sobre el tamboret del piano, amb la Irina deixada anar i en Simon confós, men-tre ella continuava teclejant i a l’altra banda de la porta s’espe-rava la rinxolada Nadja, una esllanguida noieta que es menjava en Simon amb els ulls però que no va aconseguir clavar-li les dents fins després de la guerra, quan ja no era tan noieta ni tan esllanguida, una temporada que va durar fins que ell va conèi-xer la jove comunista Maria Žižić i s’hi va casar.

En Simon i la Irina van prolongar la relació durant uns anys. A les vetllades dels dimarts a casa els pares d’en Simon la Irina s’esquitllava cap a la seva habitació d’on tornava ver-mella i sufocada per oferir una apassionada mostra del seu art musical. Les trobades al conservatori eren encara més arris-cades, sempre sota la mirada vigilant de la Nadja. Quan ell va ser una mica més gran van sovintejar les escapades al piset d’ella, sempre de mal justificar. Mai no havien passat una nit junts.

La Irina, que tenia el do de la paraula, el feia somiar amb una vida junts de concerts i viatges a Moscou, Leningrad, París, Londres, Viena, Nova York. Els pares d’en Simon, escamats, s’ensumaven la història però feien la vista grossa afalagats pel renom de la Irina i els progressos pianístics (i altres que sospitaven) del nen.

Sota l’amenaça imminent dels nazis, quan ja les bombes destruïen Belgrad, la Irina va tenir just el temps d’assistir al concert d’en Simon a l’Òpera de Belgrad i fugir a Moscou. Ara en Simon és a Rússia però lluny de la seva amant.

Al cap d’una bona estona s’obre la porta i entra l’almirall Nikolai Kúznetsov. En Kúznetsov és un home alt, ben plan-tat, d’uns quaranta anys, amb els cabells tallats arran però sense la rigidesa pròpia dels militars. Fa uns dies el va fer cri-


dar al seu despatx, encara amb rastres de la recent presència alemanya. El va fer seure a la butaca de davant la gran taula plena de piles d’informes i li va dir:

—Seu seu, Simon Konstantinović, tu ets serbi, ¿oi?—Sí, senyor —va contestar en Simon.—Jo també. Els meus pares van emigrar a Medveki, al dis-

tricte de Kotlas. ¿Saps on cau? Allà al mar Blanc.En Simon va pensar en la Irina, sens dubte més a prop del

mar Blanc que d’ell. En Kúznetsov va interessar-se pel fet que s’hagués incorporat a l’armada soviètica.

—Per contribuir a l’alliberament del meu país, senyor —va dir en Simon amb cert orgull juvenil però sense convicció in-terna.

—En tindràs ocasió.L’almirall va explicar-li com el 1919, amb quinze anys,

s’havia fet passar per més gran per ingressar a la Flota Naval del Nord del Dvina, com va assistir als funerals de Lenin el 1924 amb la seva unitat naval i com a continuació es va afiliar al partit.

—¿Coneixes el mariscal Tito? —va preguntar.—Una mica, senyor.—Un gran home. Vam coincidir fa uns anys a Espanya,

quan van enviar-m’hi com a agregat i conseller major naval de la República, al principi de la guerra espanyola. A Espanya tots dos hi vam aprendre a odiar el feixisme.

Llavors li va explicar algunes atrocitats del bàndol de Fran-co, un aprenent de bruixot al costat de Hitler i els seus nazis.

—Ens tornarem a veure, Konstantinović —va dir i el va fer sortir del seu despatx.

En efecte, en Simon havia conegut Josip Broz. Arran dels pactes proalemanys del rei Alexandre I i la conspiració mi-


litar contra els pactes, feia dos anys, a la primavera, el 1941, Hitler va envair Iugoslàvia.

Educat en el patriotisme i separat de la seva Irina, en Si-mon, home ardent, va decidir que calia fer alguna cosa. Va entrar en contacte amb una cèl·lula dels comunistes de Tito i s’hi va unir. Durant uns mesos va assistir a un munt de reu-nions clandestines i en algunes d’elles va coincidir amb Tito, un home que imposava amb la seva presència i el seu discurs, tot i que llavors en Simon ignorava gran part de la seva exu-berant biografia.

Però Belgrad era cada cop més perillós i no hi havia res a fer. L’estratègia de la resistència es basava en el coneixement del terreny a les muntanyes i l’abruptesa de la geografia, un medi per al qual en Simon no estava preparat. Si es quedava a Belgrad el seu compromís seria estèril i al final es faria aga-far, de manera que els camarades li van proposar que s’unís a l’exèrcit roig aliat a través dels contactes que tenien i contri-buís des de fora a l’alliberament del nazisme. El mateix partit li va preparar la fuga.

Es va acomiadar dels pares, que es van quedar esglaiats, i avançant de nit camp a través i amagant-se de dia com un conill guiat per un muntanyenc sorrut i silenciós que només compartia amb ell els àpats de pa i formatge va travessar Sèrbia fins a la frontera búlgara, on el va recollir un home xerraire i astut amb qui va creuar tot Bulgària, aliada nazi, fins al port de Varna, on una embarcació ridícula el va dur a Sebastopol, on es va unir a la marina soviètica, amb les acreditacions que portava del seu partit, amb el primer grau d’oficial. Encara era estiu i la travessia del mar Negre va anar sense incidents a la petita bar-ca, malgrat que es podien veure les enormes mines alemanyes a uns metres més de profunditat i els cuirassats a l’horitzó.


Ara en Kúznetsov l’ha tornat a cridar, però en aquesta gran sala més aviat inhòspita.

—Em caus bé, Simon —li ha dit en serbi—, i entre serbis hem d’ajudar-nos. D’aquí a una estona es reunirà en aques-ta sala l’estat major de la flota del mar Negre per discutir la planificació d’un desembarcament amfibi a Kertx. Tu hi seràs present i vull que em facis d’ajudant. Veuràs que no tots els membres de l’estat major comparteixen les estratègies. A mi m’ha enviat el camarada Stalin per supervisar l’operació però no tinc comandament directe sobre la tropa. Necessito algú de dintre que em mantingui informat. Aquesta serà la teva missió i et sabré recompensar però cal discreció absoluta. Has de ser un home meu i només meu, ¿m’entens?

—Sí, senyor.—¿Acceptes?—Sí, senyor, els serbis ens hem d’ajudar.—Així m’agrada. Doncs queda’t i escolta. T’explico la idea.

Els alemanys necessiten petroli desesperadament, ja que quan va començar la guerra no tenien cap colònia. Per això van en-vair el nord d’Àfrica i per això el Caucas és una de les prio-ritats estratègiques de Hitler. Però no disposen de prous for-ces navals per dominar el mar Negre i volen assegurar-se el control des de Romania, aliat seu, fins al Caucas. En aquestes circumstàncies la península de Crimea esdevé una peça estra-tègica clau i l’estret de Kertx i la península de Taman aquí a l’altra banda també. Només començar la guerra la nostra avia-ció amb base a Crimea va bombardejar els camps petrolífers romanesos de Ploesti i això va fer decidir Hitler a envair Cri-mea, que els alemanys van rebatejar com a Tàuride. Els ale-manys van fer seva Odessa fa dos anys i Kertx i Novorossiïsk l’any passat, però no han pogut dominar Sebastopol, on hi ha


la nostra base naval al mar Negre. El camarada Stalin va de-cidir, davant la possible entrada de Turquia a la guerra i el seu arrenglerament al costat de Hitler, que calia recuperar aques-tes ciutats de seguida. ¿Com es desplega un desembarcament amfibi? Segueix unes seqüències de planificació, que avui ini-ciarem: embarcament, assaig, trasllat i assalt. La planificació consisteix en el desenvolupament del pla, obtenció d’informa-ció sobre l’enemic i els punts de desembarcament. L’embar-cament i l’assaig impliquen la tropa i les forces navals i aèries que hi hagin d’intervenir amb tot el seu equipament. Després ja és el moment del trasllat i l’assalt a la costa amb foc d’ar-tilleria naval i suport aeri. La fase final són les activitats en terra per assolir els objectius assignats. Les forces navals han de crear bases i mantenir obertes les línies de comunicació per si l’operació fracassa. L’assalt amfibi és l’operació militar més difícil i complexa perquè requereix un pla unificat per a una força combinada de cossos i depèn d’un munt de con-dicions externes respecte a la terra, la costa i el mar, respecte a l’aire, el temps i fins i tot els indicadors astronòmics, com ara les fases de la lluna. L’èxit d’una operació amfíbia depèn de l’elecció adequada dels punts de desembarcament, la dura-da del desembarcament, de la preparació de totes les forces i del secret durant la preparació i l’execució del desplegament. Això t’afecta a tu, Simon. La meva tasca és de coordinació i planificació, perquè aquí hi intervenen els comandaments de terra i els comandaments de les forces de desembarcament i navals, per no dir res de l’aviació. Precisament la coordinació és el punt més feble d’un desembarcament perquè combi-na la tècnica naval amb la de terra. Les llanxes es carreguen d’homes al vaixell, descarreguen a la platja i tornen al vaixell a carregar mentre les forces de terra s’organitzen o comencen


l’assalt, i tot això comporta moltes dificultats. Veuràs que en el nostre cas és una mica diferent. Al desembarcament d’Odes-sa les forces d’assalt van pujar a bord d’un sol vaixell i en alta mar van passar a les llanxes. En canvi, el nostre desembarca-ment el farem de costa a costa per la proximitat de les cos-tes a l’estret de Kertx, durant la nit o la matinada. El primer desembarcament amfibi que vaig dirigir aquí al mar Negre va ser el d’Odessa fa dos anys, al setembre del 1941. Les nostres unitats de defensa de la ciutat estaven assetjades per dues di-visions romaneses. No va ser un gran desembarcament, l’ob-jectiu era eliminar algunes posicions d’artilleria que amenaça-ven la ciutat. La matinada del 22 de setembre mil nou-cents vint soldats del tercer regiment de marina de la flota del mar Negre, acabat d’organitzar, van desembarcar a prop de la ciu-tat de Grigorevka, a vint-i-cinc quilòmetres a l’est d’Odessa. El vicealmirall Sergei Górxkov estava al comandament de les forces d’assalt. El dia abans el regiment havia embarcat en dos creuers a Sebastopol i a la una de la nit en dinou motores i deu bots, que feien de llanxes de desembarcament. No teníem res més llavors. Vam desembarcar a dos quarts de quatre, en dues tandes i precedits d’un foc de bateria naval. Dirigia un dels batallons el tinent Vassili Ivànov. ¿Veig que tens el grau de tinent, Konstantinović?

—Sí, senyor.—Simultàniament van saltar vint-i-cinc paracaigudistes

cinc quilòmetres platja endins que van aconseguir destruir un centre de comandament romanès i crear confusió entre les se-ves files. En aquest cas, no va haver-hi quasi temps per a la planificació i els assatjos però el factor sorpresa va ser deter-minant. Després d’una lluita aferrissada, els homes del tercer regiment es van fer forts més enllà de la zona de desembar-


cament, van neutralitzar l’artilleria romanesa, amb el suport de bombarders i artilleria naval, van travessar les tropes roma-neses i es van reunir amb una unitat de la divisió defensiva d’Odessa. Però a finals de desembre del mateix any, l’onzè cos alemany d’Erich von Manstein ocupava tot Crimea excepte Sebastopol. Hitler havia arribat a les portes de Moscou i ha-via patit el nostre sonor contracop, i només a Crimea permetia continuar les operacions ofensives. Però el nostre estat major va aprovar un pla ambiciós per alliberar Crimea, un cop més sense temps raonable de preparació. Mira, per tenir alguna oportunitat d’èxit, la ràtio de les forces de desembarcament ha de ser de tres homes per cada un dels defensors. Si no el risc de desastre és molt elevat. En aquell moment a l’Exèrcit Caucasià del Nord disposàvem d’uns quaranta-dos mil homes per fer un desembarcament en dues àrees, Kertx i Feodòssia, a cent quilòmetres de distància, enfront dels vint-i-cinc mil ale-manys i romanesos de l’onzè cos de Von Manstein. En aques-tes condicions vam haver d’ajornar l’operació una setmana perquè tres creuers ens portessin reforços des d’aquí Novoros-siïsk fins a Sebastopol. Encara el 26 de desembre els creuers Krasniï Kavkaz i Krasniï Krim van tornar aquí per carregar tropa del 44è exèrcit, inclòs un destacament de tres-cents ma-rines com a cos de xoc que es va traslladar en dos buscamines i dotze cúters. Ara teníem prou forces però el factor sorpresa, per això, s’havia perdut. Els moviments havien alertat els ale-manys. A més a més el temps era un altre adversari, la mar pi-cada, maregassa, fred i pluja. Es tractava del desembarcament amfibi més complex i més ampli que havíem fet mai i l’objec-tiu era atreure les forces alemanyes que assetjaven Sebastopol. El desembarcament a Feodòssia va començar a les quatre de la matinada del 28 de desembre sota la protecció de la nit des


dels creuers procedents del port d’aquí Novorossiïsk, amb cinc mil quatre-cents homes, al ritme de dotze homes per minut, massa lent, a causa del temporal de vent, la falta de sorpresa i el suport aeri a la defensa alemanya. Una altra cosa va ser el desembarcament al nord de Kertx. El 26 de desembre hi van desembarcar vora cinc mil homes, transportats des de l’altra banda de l’estret costa a costa procedents del port de Temriuk, a uns seixanta quilòmetres de Kertx. El desembarcament va començar a quarts de set del matí amb temperatura sota zero i les platges glaçades, de manera que els soldats van haver de saltar de les llanxes, que no podien arribar fins a la platja, amb l’aigua fins al coll. Tot i els atacs aeris enemics les nostres for-ces es van escampar per les platges. La combinació dels dos atacs va aconseguir durant un temps la restitució de la penín-sula de Kertx al poble soviètic i que les forces de Von Man-stein s’allunyessin de Sebastopol. A principis d’enguany, des-prés de l’heroica victòria de Stalingrad, el panorama va canviar notablement a favor nostre. Bona part de l’exèrcit alemany es va retirar del Caucas i vam pensar que ja era hora de recuperar el mar Negre. Al febrer hi va haver un intent fallit de desem-barcament aquí a Novorossiïsk. A l’agost ens vam reunir amb el coronel general Pétrov a Gelendzhik, un poble a uns quants quilòmetres d’aquí, on en aquell moment hi havia instal-lat l’alt comandament del Caucas, i vam planificar el des-embarcament que ens ha permès recuperar la ciutat on som ara. Després de dos dies de retard a causa de les ventades, a primera hora del 10 de setembre passat va començar l’atac a la península de Taman, al nord d’aquí. Al nord i a l’oest per terra, i nosaltres per mar al sud, amb el suport de l’aviació. El mo-ment culminant de l’ofensiva era l’assalt amfibi a Novorossiïsk, però en conjunt només teníem una superioritat numèrica d’un


home i mig per cada un dels enemics alemanys i romanesos. Cent quaranta vaixells transportaven sis mil cinc-cents homes en dues fases, la primera amb quatre mil. La primera onada de tres mil soldats va assegurar l’oest del port, on encara hi ha-via atacants de l’anterior ofensiva, que havien quedat aïllats durant sis mesos del cos principal de l’Exèrcit del Caucas. La resta van haver de passar a través dels espigons que fan estreta la boca del port. Però aquesta vegada teníem un potentíssim suport d’artilleria, gràcies a dos-cents vint-i-cinc llançamíssils i tres-cents noranta morters, a més de quaranta-quatre canons. Durant un quart d’hora ben bo vam bombardejar intensament les posicions alemanyes mentre els nostres soldats desembar-caven, amb l’ajut de més de cent caces. El dia 16 el port era nostre. Els alemanys i romanesos es van retirar i per desgràcia van aconseguir travessar l’estret de Kertx. Ara mateix, d’aquí a deu minuts hi haurà una reunió de l’alt comandament per pla-nificar el desembarcament a Kertx. Tu queda’t al meu costat i escolta. Agafa aquesta llibreta i pren notes.

Mar picada, grans onades, fred i pluja, havia dit l’almirall Kúznetsov. I això és el que pateix ara a quarts de cinc de la matinada del 31 d’octubre en Simon a plena mar davant d’Eltigen a sobre un bot, a punt per desembarcar i a l’espe-ra de la resta del contingent que fa la travessa de l’estret de Kertx dins el silenci eixordador dels brams de les onades i les esporàdiques explosions llunyanes dels bots que, procedents de la península de Taman farcits de soldats soviètics, topen amb alguna mina alemanya que la força de la mar ha arrencat de l’ancoratge. En Simon té tota l’atenció posada en el fosc horitzó. A la dreta, la negror llisa de la península de Kertx


s’imposa, mentre que a l’esquerra una insinuació de claror lluita per alliberar-se dels núvols tofuts. La pluja és intensa i glaçada i el mar la rep amb molt mala maror. Per no sucum-bir a la por, el fred i la fatiga, s’esforça a recordar la reunió que va presenciar de l’alt comandament de l’Exèrcit del Mar Ne-gre. Per resumir, havia dit el coronel general Pétrov, coman-dant en cap del Front Caucasià del Nord, amb la caiguda de Novorossiïsk els alemanys van evacuar dos-cents mil homes a través de l’estret de Kertx, gràcies a la seva flota antimines, sense amb prou feines baixes. Hitler encara considera essen-cial Crimea com a centre d’operacions després de la desfeta de Kursk aquest agost. Els alemanys, havia intervingut el vi-cealmirall Vladimirskiï, comandant en cap de la flota del mar Negre, tenen prous recursos terrestres, aeris i navals per im-pedir qualsevol intent d’assalt amfibi a Crimea. Tant és, havia replicat en Kúznetsov, enviat especial de Stalin per supervisar els preparatius navals a la regió de Taman, els nous plans de l’estat major ordenen un desembarcament a Crimea a través de l’estret de Kertx abans que arribi l’hivern rigorós per ini-ciar l’alliberament de la península i neutralitzar els nazis a la regió del mar Negre. Ordres directes, havia dit en Kúznet-sov assenyalant el cel. Els alemanys disposen de vaixells de desembarcament pensats per navegar per aigües poc fondes i equipats amb míssils i artilleria, havia apuntat el sotsalmirall Górxkov. Han plantat, havia dit el sotsalmirall Kholóstiakov, comandant de la base naval de Novorossiïsk, més de dues mil mines al llarg de l’estret. Pel que fa a les forces de terra, havia informat el mariscal Timóixenko, home d’en Kúznetsov, dis-posen d’una divisió d’infanteria alemanya, una de cavalleria romanesa i una romanesa de muntanya, en total vuitanta-cinc mil defensors. Al llarg dels quaranta quilòmetres de l’estret


hi ha distribuïdes cinquanta-sis peces d’artilleria i vint-i-tres d’artilleria antiaèria. La zona més fortificada és al voltant del port de Kertx, on l’estret és més prim. Han tingut tot el temps del món per construir dics i posar filferro espinós per impedir qualsevol intent de desembarcament. Per la nostra banda, havia interromput el coronel general Pétrov, dispo-sem de quatre divisions de fusellers per assaltar les dues posi-cions alemanyes a vint quilòmetres de distància l’una de l’al-tra, Eltigen al sud i Genikale al nord, evitant el port mateix de Kertx. Per encapçalar cada atac disposem de dos batallons d’infanteria de marina ben bregats. Així doncs, havia donat per fet en Kúznetsov, la flota Azov del sotsalmirall Górxkov desembarcarà a Kertx i la flota del mar Negre desembarca-rà a les platges d’Eltigen, on hi ha la major part de mines. ¿D’acord, vicealmirall Vladimirskiï? És empipador aquest canvi de plans precipitat de l’estat major, havia continuat en Kúznetsov, que ens obliga a preparar l’operació a marxes for-çades. Senyors, només tenim tres setmanes. Farem el que po-drem, senyor, havien coincidit els altres. El que podrem no és prou, havia contestat en Kúznetsov endurint el to. El cama-rada Stalin m’ha fet venir per supervisar els preparatius i els assatjos juntament amb el mariscal Timóixenko i els assegu-ro que no fallarem. Dues coses em preocupen sobretot, més que la falta de temps. En primer lloc, l’empitjorament del temps a mesura que s’acosti l’hivern. A primers de novembre l’aigua de l’estret podria estar glaçada, i això seria fatal, com ja vam comprovar fa dos anys. Després, la falta de recursos navals de desembarcament afegida a l’amenaça de les mines que els nazis han escampat per tot l’estret. En efecte, senyor, havia dit el sotsalmirall Górxkov, ens faltaran llanxes amfí-bies. Doncs farem servir totes les embarcacions petites que


puguem trobar, va respondre en Kúznetsov, els civils estan del nostre costat, no cal dir-ho. De tancs tampoc en sobren, havia reblat el mariscal Timóixenko. En fi, havia conclòs en Kúznet-sov, vostè, coronel general Pétrov, assumirà el comandament, com a comandant general del front del nord del Caucas. Vostè, vicealmirall Vladimirskiï, tindrà el comandament naval com a comandant de la flota del mar Negre. Sotsalmirall Górxkov, vostè dirigirà les forces de desembarcament de Kertx, i vostè, sotsalmirall Kholostiàkov, les del d’Eltigen.

I ara esperen en silenci davant d’Eltigen, al sud de Kertx. Tot està tranquil. Les onades pugen i baixen grosses provo-cant cada vegada una mena de vertigen que en Simon no pot distingir del vaivé de la por. Els feixos de llum romanesos es-combren el mar amb indiferència just davant d’ells. Cada cop que la clapa de llum s’acosta una glopada d’angoixa encon-geix en Simon. Aquesta espera és insuportable. Quasi prefe-reix atacar ja, a risc que una bala li rebenti el cervell o li trituri el cor. Però acabar ja.

Després de la reunió de l’alt comandament van venir les tres duríssimes setmanes de preparatius i entrenaments. No-més les visites a l’almirall Kúznetsov eren un moment de descans. En una de les seves converses aquest va explicar-li que s’havien desplaçat més de sis-centes unitats d’artilleria al llarg de la costa de la península de Taman. Algunes uni-tats navals de reconeixement havien obert foc sobre les po-sicions enemigues més que res per localitzar el punt exacte de les peces d’artilleria i els nius de metralladores. Semblava que en Kúznetsov li havia agafat simpatia, més enllà del seu origen serbi compartit. En Kúznetsov desconfiava de tothom, i més que de ningú, ell enviat especial com a supervisor pel cap suprem, del mateix Josif Stalin, però no ho va dir mai


obertament. Després de les xerrades, en Kúznetsov convida-va en Simon a vodka i caviar i altres requisits, fent-li obli-dar la gasòfia del ranxo, tot i tractar-se en el seu cas del dels oficials. L’almirall l’acomiadava sempre serè, amb simpatia i afecte, mentre que ell, poc avesat, necessitava més de l’estona habitual per arribar al pavelló dels oficials de la seva unitat, la divisió 318 de fusellers.

A menys de dues setmanes de l’atac, fixat el 28 d’octubre, el coronel Glàdkov va assumir el comandament d’aquesta divi-sió. La majoria de soldats eren reclutes, i altres, com el mateix Simon, havien vist poc combat, tot i que un dels regiments havia participat en el desembarcament de Novorossiïsk feia un mes. A les ordres del coronel Glàdkov, un home amb aire de bonàs simpaticot, aquest regiment es va encarregar d’ins-truir la resta. Van construir simulacres de les platges d’Eltigen i durant uns quants dies es van repetir els assatjos nit i dia per mar i terra.

Quan en Simon va atrevir-se a observar a en Kúznetsov, després de tres gotets de vodka, que aquelles maniobres eren visibles perfectament des de l’altra costa, l’almirall li va admetre que molt poques platges de la zona eren adequades per des-embarcar, de manera que no hi havia lloc per a la sorpresa. La sorpresa només podia estar en el lloc i el moment precís d’atac.

El 28 d’octubre tot estava a punt. En Simon estava pre-parat per a la primera confrontació bèl·lica. No li feia cap il-lusió, no se li engrescava cap mena d’adrenalina. Simplement no tenia opció. El seu país era ocupat pels nazis. Els nazis pretenien ocupar la Unió Soviètica. O ell o els nazis. Durant l’espera es va ajeure al seu llit del pavelló dels oficials i amb els ulls tancats somiava música, un costum que es repetia so-vint des que no tenia un piano a l’abast. Veia unes mans mà-


giques que no eren les seves ni les de la Irina, la seva estima-da, tan lluny tan a prop, sinó una simbiosi magnífica, tocant el nocturn número 4 en la major de John Field, els Miralls de Debussy o la sonata número 5 de Skriabin amb una perfecció i una gràcia sense parió. La música feia el silenci, perquè amb el seu poder d’absorció mental anul·lava el sorollam, des dels canoneigs llunyans fins a l’ininterromput rosegar de les rates sota terra.

Però feia una mala mar espantosa i l’atac es va posposar fins al 31. Aquest dia a les sis de la tarda ell i la seva unitat han embarcat en una llanxa amfíbia amb un capità i cinquan-ta soldats i, sota la protecció de la nit i amb un vent que ta-llava, han començat a pujar i baixar onades com si anessin en una closca de nou en un safareig remenat per un nen entre-maliat. Més d’un, marejat, vomitava per la borda. Durant ho-res i hores han navegat així junt amb les altres embarcacions que reuneixen la divisió comandada pel coronel Glàdkov cap a Eltigen, a l’avantguarda de l’atac.

Tota embarcació de qualsevol mena arreplegada als poblets pescadors de la costa és útil. En Simon ha vist com les carre-gaven d’homes o d’armament. A les llanxes amb capacitat per a quaranta-cinc soldats se n’hi entaforaven seixanta.

—Tinent —crida el soldat de telecomunicacions—. L’or-dre.

—Capità —diu en Simon—. L’ordre.—Tot a punt, nois —crida el capità.—Deu nou vuit set sis cinc quatre —compta el soldat de

telecomunicacions— tres dos u zero.—A l’atac —crida en Simon amb la sensació que no pot ni

respirar de tanta por.I de cop se sent un bramul enorme. El seu foraborda es


precipita com un coet cap a la platja i entra de ple dins el canó de la llum. Abans que se sentin els primers trets la llan-xa encalla contra la sorra.

—Endavant, seguiu-me —crida en Simon recordant mi-mèticament els assatjos, com si realment sabés què fer, i salta a l’aigua, i darrere seu els soldats confiant cegament en ell, com si realment sabés què fer. En Simon es queda clavat a l’aigua glaçada que li arriba fins a les cuixes. Un pensament li travessa els cervell com un llampec: si no es mou ara ja no es mourà mai més.— No us separeu de mi.

En Simon arrenca a córrer i quan surt de l’aigua han passat tan pocs segons que encara enxampen els soldats romanesos mig adormits, preguntant-se què passa, rere les trinxeres de sacs.

De cua d’ull veu com arriben llanxes i més llanxes que vo-miten homes a centenars a la platja fins que sona el primer tret, procedent de les torres de llum, allà dalt a la fortalesa.

Ara ja no té por. Se sent alliberat, s’esborren la Irina, Field, Debussy, Skriabin de la seva ment, perquè només hi ha una possible sortida: córrer endavant cap a les bales i cap als sacs de sorra i les muntanyes de musculatura viva uniformada. Davant seu uns ulls blaus molt oberts se’l miren amb perple-xitat endevinant el futur immediat, sense temps d’agafar el fusell o treure la pistola. Un forat al front apaga els ulls com un interruptor una bombeta. No els oblidarà mai. En Simon acaba de matar el primer home. Durant unes fraccions de se-gons un pensament se li passeja pel cervell: ¿com es diu? La sensació d’horror es barreja amb la d’eufòria i la de pànic.

Mira al voltant i busca els seus homes. Dos o tres són vete-rans i maten amb la indiferència dels hàbits, però la majoria fan la mateixa expressió que deu fer la seva cara.


Documents

La novel·la d'AP Tripa OK - Angle EditorialLa Irina, que tenia el do de la paraula, el feia somiar amb una vida junts de concerts i viatges a Moscou, Leningrad, París, Londres, Viena,