E‘-

Rambla Canaletes, 2 I 4 • BARCELONA

-

=

Mar 81A.

Bitilets de Ferrocarrils Nacionals i Es

trangers - Passatges Marítims 1 aerisViatges a "Forfait" - Excursions acom

panyades - Peregrinacions, etc.

INFORMESI PRESSUPOSTOS GRATIS

2 MIRABDR

IMPRESSIONS D'UN VIATGE A LA U. R. S. S.

La República de TreballadorVil. REELEXIONS FINALS

(Acaboment)

PERSPECTIVES

•Ens trobem davant d'una important fracció de la humanitat actual mobilitzada sotala suggestió d'una idea única, sustentada perun formidable -iacionalisme. A la Unió im

peren avui dia la idea i Pesperanga que alió

una gran virada diantre de •poc, peró el queés per ara no han pogut gairebé sser mésfavorables per a la Unió. Les riqueses naturals shn fantástiques i, ben explotades, po

den fer-la independent de la resta del món.Des del primer mornent s'ham trobat que elsseus enemics no estaven en condicions de

combatre els Soviets, seriosament. Feren larevolució després d'una guerra espantosa iquan els palsos capitalistes ja estaven lassos

de combatre. Amb .aquests paises s'hi han

al•Ift--2.10,11111111111k101111011LEMPHIlek

EirMEEMEIsomeismie

ortuinimi1111111Pwl r

Club d'obrers a Moscú

s'esdevindrá, ,en pocs anys, el millor país deLa terne En aquesta creenga, sobretot, són

educades les noves generacions, les qualsúnicament coneixen de Ila restadel món, graeies a la propaganda, a Peducació i a lapremsa, les xacres, les crisis econhmiques,els sense-treball, la prostitució, etc. A laUnió, a més a més, es treballa fermament.Amb anides, retards, errades, peró fermament. I sota la pretesa amenaga de la guerraburgesa contra el comunisme, hom hi estáforanant i instruint un exércit• grandiós.

Fixem-nos bé en tot aixó, perqué així inateix o d'una manera beri semblant han co

metngat molts gratis pobles imperialistes.Han •passat tots per un període precari, cobtic, de •evolució o de conquista. Tots hanestat rigorosament nacionalistes, conVerigutsque practicaven els princi•pis més d'acord'amb aquesta cosa que els homes anomenem

justicia. Tots han treballat fermament i, tra

vessamt gans erisis i entrebanegl.seriosos,han assolit un 'període de prosperitat. Aquesta prosperitat jo cree que l'assoleixen rnitjancant la confluencia i collaboració d'unaserie d'elements. Hi ha en primer terrne, na

turaiment, llur treball ; hi ha, encara, lescircumstáncies hiátodques, la posició geográfica, les possibilitáts eConhiniques (penseu,per exemple, en el 'cas d'Anglaterra : segledel vapor, insularitát; riquesa en carbó) ; i

finalrnent hi ha .encara una especie de forgaexpansiva que empeny aquesta mema de pobles, i que és una fórga tan difícil de definirperó també tán positiVament existent com la

•que presideix la crébrença i el desenrottlamera dels éssérs orgánics. El cas és-, pero,que aquests poblesl• guan assoleixen una

prosperitat ;una • mita 'estable, l'atribueixéningénuament (o malignament, com vulgueu),peró seMprel en tot 'as, al que ano.menen lasupérioritat incontrastable de llurs ideals. Podrien adduir-se centenars de textos romans,anglésos, espanyols, co•roborant aquesta afir

mad& •Ericara en 1926 tin prafeSsor (un professor !) nord•mericá atribula la prosperitatdel •séu país 'a haver perseguit sempre ums

«ideals de justícia que shn Pessencia mateixadel regne de Déu». Tainbé algun dia, si lesenormes possibilitats intrímseques de la Uniósón ben aprofitades, amb plan& quinquennals o amb el que sigui, la aloya RÚSsia potconéixer una' época de redregarrient i pros

. peritat. I •áléshores, 'els -dijiohts 'rió'debráránpas d'atribuir (con-i,. l capdáváll, •ja hó fanara sempre que. poden), els seus •avengcs,exclusivament a la boridat deis principis ano

menats cemuniStes, deixant en una vaga pe-.nombra totes',IleS circumstáncies favorablesi propicies lque •tanrinateix• hi'lauran •collaborat i de. la manera potser més decisiva.'

Jo no sé si aquestes eircurnstáricies.faran

afrontat descaradament, desallant-los, i quinapaga n'han rebut? La collaboració ecomb- •

mica mes eficaç. L'endemá de la guerra?han trobat, en primer lloc, arnb una Alemanya perfectament industrialitzada, la producció de la qual era rebutj.ada per la políticade nacionalisme econbinic deis altres paisos.Naturálment, aquesta Alemanya, que, a mésa més, treballava amb capital& fácilmentmanllevats als americans, trobava en la Unióun bon anercat i u donava, i li dóna, totamena de facilitats. Tot aixh sense esmentar

el seu aillament polític i Phostilitat deisseus veins (tots ella hostils també als Soviets), que en certa manera també Pabocavaa la Unió. Darrera Alemanya vingueren elsaltres paisos, que, amenagats cada dia Mesimminentmemt pels estralls de la orisi eco

nómica, velen en l'ajut a Rússia un mitjá

i abrí de mica en mica i com que les primeres matéries no eis manquen, ells s'ho aniran fabricant tot, i necessitaran cada diamenys la collaboració estrangera. Avui dia

estan amib• l'aigua al coll ; al marge de la

bancarrota. Deuen, segons estirnacions de

L'économiste français, méS de 700 rnilions de

dólars. Malgrat aix6, el report d'un seriósorganisme anglés especialitzat en aquestesqüestioná (The Birnningham Bureau of Researeh on Russian ecOnarnic tonditions) aca

ba de declarar recentrnent que«no. hi ha ra6 per a esperarque •ous crédits seraii refusets a la U. R. S. S.». I, en

cara, recorden totes tes circumstáncies apuntades eh parlar, en un anterior articie d'aquest reportatge, sobre el plaquinquennal.

L'evolució deis pobles a .quevaig fent referencia els ,portadesprés del •eríode de prosperitat, o parallelament, a una

altra. fase que no es pot tnegligir i que és la próipiamentImperialista. I l'imperiatisane„que en si es únicament una

fase, precisament l'ultima, dela vida orgánica, d'aquells pobles, també és pres pels seus

bornes com un privilegi deguta la justicia de llur campartament. I s'ho adjudiquentranquillament cem una missió. «Roma, recorda't que es,

tás destinat a regir els poblesper • l'Imperi», deia Virgiii.I com un dia Espanya s'atribuí la missió de conquistarfidels per a la fe .católica iAnglaterra la d'educar 'políti:-cament tants darnimis eoni 'pagué, potser també un dia laUnió . trobi una fórmula, unamissió, per a eixamplar elsseus.i imperar. De la mateixamanera que. els 'EE. UU. intervenen en' nom de la tutelafinanciera o bé per vetllar perla «puresa» del sufragi en elsafers de certes repúbliques del'América 'latina, qui ens as

segura que la U. R. S. S., eldia que es senti torta i puixant, no intervimdrá en elsaters d'Europa, o bé d'Asia, amb el pretext, posem per cas, que ells comunisteshi són perseguits? •

Perqué (no ho oblidéssim pas !) el «cornilnisme», com a mena de religió que és,• téadeptes a tat a•reu. S'estén com una nova

idea i recorda, de vegades, les formes del'expansió de la religió cristiana dintre

Que aixb que a • la Unió encara anome

nen comunisme evolucionará, cree que és ,

quelcom que es pot donar per segur. Cedi

ran, com ja estan cedint actualment, en tot

el que calgui. Contemporitzaran, practicaran oportunismes, transigiram en tot el que

siguin imposicions de la realitat. El que,

peró, cm temo un xic que no faran, será

abandonar iota la termimologia (que ara

sembla exaltada i podrá semblar

antiguada), oreada revolució. Aquestaqueper

demála

Camperols jugant a

de • deturar :la -clausura d'algunes fabriquesamb el consegüent acomiadament de milersde trébálladors. Amb reiacions diplomátiqueso sense (els EE. UU.) tots els grana paisoshan rivalitzat a «aterir ais Soviets les millorsfacilitats de -pagament. I el més divertit ésqtie en lloc de limitar-se a fornir-los anidesfabricats, els han proporcionat maquinaria,

-

.

les dan2es en un club

peri roma. També alió es feia en nonn de lajusticia social, abundó de Pesclavatge, re

dempció dels explotats, etc. ; els adeptes es

reclutaven també principalment entre lesclasses humils ; i també eren perseguits perl'autoritat constituida, que hi véia, i ambraó «histórica», un veritable interit revolucionad, en al= de l'ordre i de Pestabilitatsocial. I tampoc cal oblidar que el cristianisme, com Pislamisme, el budisme, i en gene..ral tots •els grans maviments religiosos, vn

comengar per ésser un moviment iliberadei•(d'extrema esquerra, diríem ara), per o con

solidar-se, passat el període heroic i com jacomenca a • fer, em temo, el comunisme en

els .nostres dies, amb fórmuies d'orare (dretistes) per sota la immutabilitat gelu,amentservada del léxic «extremista».

I encara una altra cosa. Al costat deispobles que, convencionalment, anomenem

llatins i germánics, a Europa hi tenim, en

grans proporcions, un altre element raciald'importancia no pas negligible. Vull dir elspobles eslaus. Han estat fins ara seta latutela més o menys directa d'alees nacionsi en van assimilant, amb relativa llestesa,els avengos técnics i culturals. Per?) no podem pas pretendre que eternament restinal marge del corrent principal de la história. Qui sap si potser en els mostres diesja ha sonat l'hora de Palçament deis pobles eslaus? Es un fet que tots els poblesde la terra, llevat deis de raga negra, hantingut, en ilur dia, una ?Oca d'apogeu histhric. .Els pobles eslaus, per contra, hanrestat fins no fa pas gaire temps una mera

possibilitat. Indefinits, apátics, amb facilitat_per a apendre les nostres llengües i pera capir la nostra ciencia, perb sumits en

una mena d'apartament mig místic, mig ve

getatiu. 1 be ; jo penso que aixó un -dia o

altre s'ha d'aeabar 1 que sota la denominació de comunisme o sota qualsevol altradenominació, els pobles eslaus reeixiran a

jugar un paper important en• la histbria dela humanitat. Com i quan será aixb, ésdifícil de precisar. Perh qui sap si ja estácomengant.

El mausoleu de Lenin

terminologia, aquest lexic, junt amb uns

quants principis que també s'aguantaran,perqué les revolucions mai no es fan endebades, constitueixen ja característiques tanexelusives i diferencials de la Unió que perforga el nacionalisme rus les adoptará com

a básiques, prenent-les en el seu die com

a causa de la seva prosperitat.I acI radica potser la causa principal del

perill que els Soviets representen per a Eu4opa, Moltes „gents, especiajment de Jes•dlasses ánomenádes, -baixes de la sciaáat,es tiren vers el comunisme enlluernaties perl'extremisme del lexic. Creuen que alió ésla veritable panacea de les malures socialsi hi tenen una confianga !Ilimitada. 1, en

cara, és previsible que, si un dia els Soviets coneixen una época prhspera, com quel'atribuiran a la idea, la confianga i el proselitisme augmentaran en grans proporcions.I cnec que será un error, perqué, a la Unió,com a tot arreu, la prosperitat es deurámes que a una idea a una ferma volumtatdestrament ajudada per les circumstáncieseconómiques i históriques. Voler imitar elsSoviets cree que, per Europa, podria arribar a ésser ádhuc fatal. Significada, almenys, renunciar en plena decadencia, a

Phegemonia cultural i embolicar-se en aven

tures polítiques gens d'acord amb les nor

mes del seu progrés. I la fallida esdevimdria tant més probable que els elementsdisponibles tan diversos són deis que es

donen a la Unió. Les nostres races, en efecte, ja són moit evolucionades, mentre queallá són primitiVes, .i es riqueses natua-als,allá tan abundants, són, a Europa, sobneexplotades i insuficients. La privació absoluta de llibertat, a més a més, ens ofega•ia i el, menyspreu de l'individu ens esdevindria Insuporta•ble.

Jo no sé qué s'esdevindrá de la Unió.Potser en comptes d'ehrobustir-se el nou

regim será emportat per alguna de les fortes crisis que forgosament haurá de tramessar. Encara alguns anys de dura prova es

peren als Soviets i qui sap si algumes revo

lucions i tot.L'actitud més práctica, peró, entront d'ells

ha de basar-se en no ignorar que tenen probabititats de reeixir a formar una naciógran i poderosa. I sobretot, no girar-sed'esquema a un fet innegable : cap revolució passa endebades. Pensem que, en tempsde la revolució francesa i després d'ella en

cara, moltes, imites de gents es creien quel'ardre es restabliria com abans. I és palésque no fou pos així, car els primcipis demo.crátics van .acabar, en cosa d'un segle, perimposar-se gairebé a tot arreu. No pas ambl'extremisme del déxic exaltat, sinó inesu

radament acomodats als fets. I s'ha donatel cas que la veritable democracia, a darrera hora, ha arrelat més en altres paisos(els escandinaus, Suissa, Australia, etc.),que a Franga mateix. A aquells palsosFranga els va treure com qui diu les cas

tanyes del foc. Tornant, peró, a la revolució russa, constatem que encara no ha passat prou temps per saber com influirá. Perócree que és rigorosament indubtable qued'una manera o altra ha d'influir. El quecal, sobretot, és veure venir serenamentaquesta influencia i evitar a tot preu quesigui portada per alcarnents revoiucionarisde gents irresponsables. Rebutjar-la en elque •

té d'inconvenient, d'insupertable ; desfer-la del que té d'específicament rus, antieuropeu i inadaptable. I procurar posard'acord la nostra manera d'ésser, constitucionalment incompatible amb el comunisme,amb aquelles coses d'aquest que s'imposin,ja sigui pels seus avaritatges, ja sigui perla seva empenta indeturable. Cal estudiar,estudiar molt atentament, en qué la revo

lució russa pot influir, destriar-me les possibilitats i no entestar-se a lluitar contra un

conjunt indeterminat, sinó únicament contrael que reatment i palesament és inadmissible.

J. TERRASA é

L'APIERITIVLerroux. Lerroux ha estat en el nos.

tre país la figura més Illampant, .més para_doxalment bigarrada. Tots els qué estem a

la vora de la quarantena tenim de Lerrouxuna colla de visions diverses dignes de figurar en un melodrama. El Lerroux de trentaanys enrera és el que ara se'in presenta en

una forma més suggestiva. Aleshores jo,els mois que com jo vivienn entre faldilles,melindros, capellans i misses de dotze, teníem de Lerroux una idea claríssima. Erauna mena d'enviat del dimoni, facturat a

Barcelona per un ministre que es deia Moret. A Moret el coneixíem per aquelles caricatures en Iles quals presentava una (barbacom un bolado cremat d'aquells que veniena «L'Abella» i ums bigotis deliqüescentsdesmaiats que comcentraven tota la maliciade la Restaurad& Lerroux representava lesset plagues d'Egipte ; dominava el Parallel,que aleshores per mi era tul barri completament desconegut, un barri en el qual jom'imaginava que hi havia uns personatgesimdecents amb un ganivet a la boca, sem

pre disposats a escorxar un gat i a menjar_se un arrós sacrtleg. Lerroux era l'amod'una gentussa inconfessable ; per mi, ésserpartidari de Lerroux valla dir ihaver assas

sinat quatre escol•apis i haver robat sis portamonedes. El Cucut, que era la literatura•més forta que fiegfem quan ariávem a !mi_meres lletres, ens havia presentat Lerrouxen totes les formes, sempre tenyit de ver

mell, amb «gorro frigio» o amb «panamá»,rosegant una cuixa de pollastre i carregantse l'esquena de sacs de duros. Més tard,quan vaig coneixer don' Hermenegildo Giner de los Ríos, i vaig saber que era lérrouxista, no podia compendre com un se

•yor tan fi i tan ben educat era d'un partiten el qual només es respirava el tuf deisestofats més escandalosos. Aquesta idea tanpintoresca de Lerroux se m'aria esborrantquan d'arnagat anava a sentir algun discurs del cabdill radical. Aieshores aquestsenyor em suggeria coses tan delicades com

una edi ló de la casa •Sopena d'aquelles quehi havia un frare escabetxat a les cobertes,barrejada amb el sandvitx del primer toroque venen a la placa •mateix, i al costatd'aquests elements vulgaríssims, la .presenda i la veu de Lerroux em feien un efecteenlluernant. A mesura que el partit radicalanava agafant prestigi, la figura de Lerrouxs'anáva vestimt dintre meu d'abrics de pelli de bufandes de seda ; ara, que ed nas con

timuava essent aquell nas demagógic untatd'allioli. Algun deis seus correligianaris, com.

el senyor Mir i Miró, em semblaven gentd'una tendresa i d'una suavitat perfectes.En l'época de la brotada de les passions,havia vist a Mir i Miró a l'Edén Conoert ;era un senyor de ganes borroses, d'ulls desdibuixats i de -somriure elegantissim ; de labutxaca de •'americana li sortia una bateria de cigars havans i al trau dula una granflor d'un color rosa pormográfic.

Després Lerroux s'apaga una mica, va

perdre l'estridéncia i el vermell quan la-Lliga va guanyar a tot arreu. El nom deleabdill no fregava les orelles com el paperde vidre T era -una cosa

• lerfeCtaineht tolerable. Una sola vegada a la vida he parlatamb aquest senyor ; era a la plaea de torosun dia que varen enganxar el famós Gallito; per casualitat seia jo al costat delpolític eminent, no li vaig treure els ulisde sobre, i quan vaig tenir °casi() de dirliquatre paraules infonm•atives sobre la ma

nera com havien •enganxat el torero, gairebé em va venir un cobriment de cor desatisfacció.

A l'epoca de la guerra' jo vivia a Madrid,i allí vaig tenir ocasió de sentir com una

colla de persones honorables parlaven deLerroux amb admiraciÓ i simpatia ; Lerroux tenia partidaria entre una gent que joconsiderava molt. Gent com Enrique deMesa, com Pérez de Ayala, com Pío 13aroja,com García Morente i •moltes altres persones de gran crit. Aleshores vaig adonar-meque el 'Lerroux espanyol era un Lerrouxdiferent del de Barcelona. En aquells mo

ments tan apassionants de la guerra, varen

fer des esquerres espanyoles un míting intervencionista a la plaça de toros. Aquest mítimg madrileny va agafar unes proporciansfantástiques. Presidia el difunt Pérez Gald6s, que era l'home més venerable d'aquellmoment, amb una punta de cigarret a laboca, un mocador de seda blanca al col!,i un reuma que no el deixava caminar. Recordo la impressió que em va fer aquestmíting, per6 el plat me& fort de la retóricarepublicana va ésser el discurs del senyorLerroux. Un discurs magnífic, pie de vitalitat i d'audacia, amb un semen de panderetes, de taromges esciatades i de sotanesdescosides. Lerroux havia arribat al seu

máxim prestigi d'orador. El seu cap a plesol li tivava de pertot arreu com si fos feta la brasa, i damunt del fromt ballaVauna cresta de cabal' blanquimós. Lerroúxno era aquel! nimot truculent de les caricatures ; s'havia convertit en un personatgede drama auténtic. Encara que un no gastés cap mena de simpatia per aquel' senyor,II •endevinava una carta magnificencia debarballera de bou i de corbata de barítan.,

Després d'aquest moment grandiós, Lerroux va passar drames de tata mena, va

amar de cap per avall i de cut per terra,paré continua surant com aquests bornesciesesperadament fisiológics que sempre temen una poma per la set.

La República ens ha ofert un altre Lerroux ; aquella figura tenyida d'un vinagreheroic que jo vaig veure Pany 16 del seglepresent, la vaig retrobar abans de les darreres eleccions a la plaga Monumental deBarcelona. Lerroux em va produir una grandecepció ; la seva retórica no em va fer capoferte ; d'aquel' •home allucinant només en

quedava la veu, només en quedava un certaplom i una corta amplitud de gest.

El discurs de Madrid no afegeix res de`nou al Lerroux actual. Hi ha qui diu queaquest senyor está completament desinflat ;

hi ha qui diu qúe está pie de reserves i queés una gran esperanca. Jo no sé res, nientenc res de tot aixh ; Lerroux m'interessades d'un punt de vista dramátic, i des d'aquest punt dé vista em fa l'efecte que ésuna mena d'ombra, que sobreviu a una

época completament liquidada, i el seu ac

cent fa un .gran esforg per encomanar-se laretórica del dia, per6 totes les paraules 11fallen ; norne& se u aguanta el gest, un gestcompletament romántic, tot pie de pols i detristesa.

JÓSEP MARTA DE SAGARR